1

E d i t o r i a l

1460 d i e s Hem complit una etapa, del curs 2012 al 2016 i en estos quatre anys el centre ha experimentat can-vis, espere que majoritàriament de millora. Hem consolidat el perfil dels batxillerats, amb l’ampliació d’oferta educativa al Nocturn, amb la mo-dalitat d’Arts. Hem fet una molt correcta transició des de la LOGSE cap a la LOMQE, sense minvar apreciablement l’oferta educativa del centre, tot i mantenint els seus elements diferencials, com la persistència d’un itinerari formatiu d’Arts Escèniques, cosa insòlita al País Valencià. Hem implementat models exitosos de convivència, com la Tutoria entre Iguals (TEI) que ha suposat una millora constatable al centre. Hem implementat models participatius per discutir primer i decidir després quin és el centre que vo-lem, i com a conseqüència, estem dins la Xarxa de Comunitats d’Aprenentatge, i de fet participarem el dia 27 de juny en la jornada formativa que Conselleria organitza, com a Centre Relator. Hem estat acreditats amb el Nivell II de Qualitat per Conselleria, l’únic institut públic en tota la co-marca. Hem aconseguit un envejable nivell educatiu, amb percentatges propers al 100% d’èxit a les proves d’accés a la universitat, i amb un grup estable d’estudiants optant anualment als Premis de Batxille-rat de la Comunitat Valenciana, i també a les categories d’ESO i Formació Professional. Optant i aconseguint. Hem millorat el centre significativament a nivell tant estructural com dotacional: universalització de la connectivitat a internet a les aules, extensió de pissarres digitals i canons de projecció, ... Hem redefinit els espais exteriors als edificis del centre, tant a nivell de prestacions dotacionals, com l’aparcament o l’accés a la Cantina, aconseguint una millora en la funcionalitat. Hem avançat en la dimensió europea del centre, amb la participació en el European Work Project que possibilita que part del nostre alumnat de Formació Professional realitze les pràctiques laborals a la República d’Irlanda i a França. Hem aconseguit diferents guardons educatius de prestigi, com darrerament el Baldiri Reixach en dos projectes diferents, que evidencien la presència de l’IES Historiador Chabàs a l’avantguarda pedagò-gica Hem posat en evidència la potència de l’Escola Pública amb la participació del centre a la Primavera Educativa, amb projectes potents com La Veu de Chabàs, la Construcció de Drons per a Salvament Aquàtic, que molts poguérem veure fins i tot per televisió, i la Construcció d’Instruments Musicals a partir del Reciclat de Materials. Finalment, hem estat seleccionats per acollir un o una assistent de llengua estrangera en anglès, fran-cès i alemany per al proper curs, un fet gaire insòlit. Naturalment, hem mantinguts programes d’èxit, com el Trilingüe, Èxit II, ePEL/Portfoli Europeu de les Llengües, ... i també la col·laboració institucional amb les universitats del País Valencià, formant nou professorat, amb la UNED, recolzant amb els nostres laboratoris les pràctiques universitàries, amb CEFIRE, cedint les dependències per a la celebració de cursos d’actualització perfeccionament del professorat de tota la comarca de la Marina Alta. En poques paraules, hem treballat molt i hem treballat bé, alumnat, professorat, famílies i personal d’administració i serveis. Queden reptes al davant, doncs l’educació, com la societat, és un element actiu, en canvi permanent, amb nous reptes i noves necessitats que hauran de trobar una resposta tant a les institucions com als propis centres educatius. En tot cas, personalment ha estat un privile-gi durant estos 1.430 dies exercir les tasques de gestió d’un centre de referència educativa com l’IES Historiador Chabàs. Juli Martínez Torija Direcció IES Historiador Chabàs

2

DIA

EUROPEU

DE LES

LLENGÜES

3

ELS CICLES FORMATIUS

I LA DISCAPACITAT

Acampada en Parcent del Ciclo de Grado Medio de Actividad Física

del I.E.S. Historiador Chabás

Los días 7 y 8 de octubre el ciclo formativo de Conduc-ción de Actividades Físicas en el Medio Natural realizó una acampada en el Parque Arbóreo de Parcent, como todos los años el desplazamiento de Denia a Parcent y vuelta se realiza en bicicleta de montaña. Las actividades realizadas durante los dos días fueron Parque Arbóreo y juegos cooperativos en el parque, iniciación a la escalada en Alcalalí, rutas en bicicleta por los pueblos de la zona y veladas nocturnas que hicieron las delicias de los alum-nos. Se trata de una actividad de convivencia para conse-guir que el grupo se sienta unido, dado que durante el curso realizarán muchas actividades en la naturaleza y es muy importante que el grupo comience a cooperar des-de el primer día de clase. Los alumnos participantes han sido 62 de primer curso y 10 alumnos en prácticas de segundo curso, que éstos últimos han podido demostrar lo aprendido durante el año anterior, también han parti-cipado cuatro profesores y los dos especialistas de bici-cleta y montaña. Consideramos la actividad un éxito y la valoración de los alumnos es muy positiva, seguimos llegado a la conclusión de continuar realizando la activi-dad los años siguientes.

4

5

Enrique Villamañán va faltar el passat mes d’octubre, amb ell s’en van més de trenta anys com a

professor de Biologia i Ciències Naturals a l’IES Historiador Chabàs, més de tres mil alumnes

que poden donar testimoni del seu magisteri i de la seua immensa qualitat personal. En tot este

període resulta senzillament impossible un sol estudiant que no tinga esta opinió d’Enrique, i que

elles i ells han manifestat tant a la família com al professorat del centre interessant-se pel seu estat

en estos darrers temps de malaltia, evidenciant esta unió entre el professor i la persona.

Això mateix es pot dir dels que hem estat els seus companys i companyes de treball durant este

temps en què Enrique ha dedicat més de la meitat de la seua vida –una vida massa curta- a fer de

l’Historiador Chabàs un referent de bones pràctiques educatives, un institut de referència.

Enrique era un home de ciència, un estudiós extremadament preparat i una excel·lent persona del

qual mai hem sentit un comentari àcid referit a un altre col·lega, mostrant sempre empatia i un

tarannà proper i càlid.

A seixanta anys se’n va una vida dedicada a l’ensenyament públic, tant en secundària com en la

universitat, a la UNED de Dénia, al qual ha dignificat inclús en les circumstàncies més adverses.

Mai li hem vist rendir-se ni negativitzar tantes situacions dolentes que este ensenyament públic

ha patit i encara pateix, per contra, ha lluitat amb una dedicació constant per a millorar i fer més

habitable l’entorn del món de l’educació, sobreposant-se a tants entrebancs, que també afectaren

la seua salut.

Enrique Villamañán ha estat i estarà una figura inspiradora per a tot el nostre col·lectiu, per la

seua qualitat professional i humana que constitueix, de fet, el seu millor llegat, que el mantindrà

viu entre tots nosaltres.

FINS SEMPRE ENRIQUE VILLAMAÑAN

6

Desde hace dos años el IES Historiador Chabas, se embarcó en una novedosa aventura “el proyecto EWE” (European Work Experience). Un ambicioso proyecto iniciado hace 6 años en el IES La Creueta de Onil y que con el transcurso de los años, ha visto como diferentes centros de toda la Comunidad se han ido incorporan-do al mismo hasta la actualidad, en el que este nuevo proyecto EWE IV estará formado por 16 centros. Este proyecto se relaciona directamente con el ciclo de grado medio de conducción de grupos en el medio natural, pro-moviendo que los estudiantes con mejores expedientes puedan tener una experiencia laboral en Irlanda o Francia durante 90 días. Los alumnos/as de nuestro centro Ies Historiador Chabas, un total ya de 16 que han vivido esta experiencia, la califican como muy positiva y enriquece-dora.

Actualmente los alumnos/as preseleccionados se encuen-tran realizando un curso lingüístico online (Inglés o Fran-cés) y hacia finales de 2015 el coordinador de dicho pro-yecto en el centro, IES Historiador Chabas, Juan Huerta, decidirá la selección final de alumnos/as que participaran durante este año en dicho proyecto EWE IV. Sin olvidar a compañeros/as que están ayudando a promover este proyecto en el centro como: Jose Manuel Gonzalez, Laura BIxquert, Bea Gimeno y el director del centro Juli Martinez. Esperemos que este nuevo proyecto EWE IV nos de-pare gratas sorpresas. ¡ANIMO A TODOS¡

EL IES CHABAS EN EL PROYECTO EWE

CAMPANYA DE SENSIBILITZACIÓ PER A L'US. RACIONAL DE L'ENERGIA A L'I.E.S. H. CHABÀS.

Els alumnes de tercer d'ESO de l'I.E.S. Historiador Chabàs varen assistir, el passat divendres 30 d'octubre, a la conferència «Sensibilització per l'us racional de l'energia». Aquesta activitat, proposta per la Diputació d'Ala-cant, va permetre als alumnes conèixer les dife-rents formes d'energia, el seu origen i consum.

El conferenciant va donar especial importància a les diferències entre energies renovables i no re-novables, les conseqüències del consum de com-bustibles fòssils, com l'efecte hivernacle, així com a les mesures que a nivell individual i familiar

podem prendre per reduir la nostra empremta energètica i col·laborar a fer del nostre planeta un lloc més habitable.

Departament de Biologia i Geologia de l'IES H. Chabàs.

7

Era otoño, a nuestro profesor de gimnasia se le ocurrió la idea de realizar una excursión, que nos llevaría desde

instituto ÍES Chabàs hasta el puerto de Javea .

Todo comenzó una mañana no muy soleada, causada por frecuentes lluvias durante la semana. A las ocho todos los alumnos de la clase de gimnasia junto a los de biología nos reunimos para esperar a nuestros respectivos pro-

fesores. Al principio de nuestra expedición pudimos ver un fantástico y interesante mercadillo ambulante, donde habían cosas un poco inusuales, que podían tener cientos de años y sus vendedores parecían gente desastrada, que no habían tenido suerte en la vida. A continuación nos dirigimos por una variedad de callejones hacia el paseo que recorre la orilla de la playa de la Marineta Casiana, única playa de arena de Las Rotas, esta calle no es una

calle cualquiera. Es una de las calles más largas de Dénia con más de 9km de longitud, pero no es solo eso, sino que la calle es muy engañosa ya que la mayoría del camino es plano, y en el último tramo se empina tanto que deja a la mayoría de alumnos sin aliento. Pero por lo demás es maravillosa, ya que te permite ver a tu izquierda el mar, las calas rocosas y a tu derecha un inhóspito y verdoso boque donde podíamos encontrar plantas como el Marga-llón, también permite ver aves marinas, como gaviotas y cormoranes, asentados sobre islotes de rocas. Al terminar este agotador camino, en la cima nos encontramos una torre, situada a 125 m de altura sobre el nivel del mar, a esta torre se le conoce como la Torre del Gerro. Es una torre de 13,5 m de altura, pertenece al S.XVI y se hizo con el objetivo de de prevenirse de las constantes incursiones de los piratas berberiscos. La puerta de acce-so a su interior está elevada de la base. Les Rotes y La torre del Gerro son dos de las tres zonas declaradas Micro reservas porque albergan plantas endémicas, que sólo crecen en puntos muy concretos. Más tarde, nos dirigimos por una senda agreste llena de barro húmedo y piedras fraccionadas por la erosión hasta la calzada, que nos llevó hasta Javea. Una vez en Javea tuvimos que descender por la montaña llena de chalet de gente muy adinerada. Tenían nombres muy peculiares como: Nido de pájaros, Vista panorámica, Nuestro sueño…Y imaginamos vivir en sitios así. Por último, fuimos a recoger el billete del barco y una vez en nuestras manos nos subimos en el. En las 5millas recorridas pudimos ver: un farallón, cuevas… hasta llegar al puerto de Denia. Y así terminamos esta fascinante expedición de unos 30kl, que nos llevó 4horas recorrer. Marta Robles Camacho, 2º Bac D

2º de BACHILLERATO A JAVEA POR LAS PLANAS

8

RECITAL DE POESIA Durante los días 19 y 20 de octubre el IES Historiador Chabás contó con la impagable presencia del rapso-da Edorta Olalde, que declamó poemas acompañado a la guitarra por Joaquín Boscá. El recital incluía obras de autores tales como Gil de Biedma, el griego Constantino Kavafis, Pedro Salinas, Miguel Hernán-dez, Lorca… destinado a alumnos de segundo ciclo de ESO de muestro centro. Los alumnos y profesores

participaron en la experiencia poética, que había sido preparada en clase con los profesores de lengua castellana. La duración de los recitales era de dos horas ampliables con talleres poéticos complementa-rios, que aumentarán las destrezas poéticas de nuestros alumnos, así como su sensibilidad artística.

9

Ha l l ow e e n e n e l C h a b A s Como desde hace algunos años, el IES Historiador Chabás se unió a la inminente celebración de Halloween (La víspera de los espíritus) donde gracias al departamento de inglés y a los alum-nos del bachiller escénico crearon una semana aterradora, no podemos olvidar los profesores que se unieron a la causa poniéndonos exámenes y creando un miedo casi insuperable. El departamento de inglés creó un espacio para conmemorar este festejo norteamericano. En el

aula escogida podías disfrazarte desde un vampiro, un fantasma hasta de un policía. El siguiente paso para disfrutar de la fiesta era ir al photocall exclusivamente para hacernos fotos con un mo-saico detrás de nosotros destinado a Halloween, mientras espantábamos a nuestros compañe-

ros y profesores con algún insecto de plástico. En el exterior, el tiempo nos acompañaba, el cielo gris provocaba una atmósfera siniestra y el viento movía las frágiles hojas de otoño creando un sonido sombrío. El viernes día 30, los alumnos dedicados a las artes escénicas consiguieron asustar a todo el instituto disfrazándose de zombis y paseando por los pasillos, obviando a la OMS, pretendían comer cualquier tipo de carne. Algún profesor se unió a la iniciativa luciendo las pupilas ensan-grentadas gracias a unas lentillas y los alumnos de inglés práctico de 2º de bachiller realizaron un test sobre la festividad a varios compañeros, con premio incluido. Nosotros nos estamos adaptando a esta nueva etapa en la globalización donde las fiestas de un país se extienden por todo el mundo, y en mi opinión me encanta la idea de ver algún día, las fallas o la tomatina en Times Square, pero habrá que esperar.

10

ADAFE EN BICI POR LA COMARCA

11

12

Travessia pel Montgó del grup 1r FPB El passat 13 de novembre el grup de 1r FPB [ PROFESSIONAL BÀSIC EN INFORMÀTICA I COMUNICACIONS ] gaudírem

d’una activitat extraescolar que tots tenim a l’abast i que poques voltes sabem aprofitar: en menys de mig hora i

sense necessitat de mitjà de transport motoritzat, des de la porta mateixa del nostre institut, vàrem poder endinsar-

nos al parc natural del Montgó.

I com que ha plogut últimament (per fi!!), ens trobàrem amb una verda explosió de natura : l’espígol, el llentiscle , el

romer, el fenoll, el bruc ... tot brollant, semblava que estiguérem caminant per paisatges atlàntics.

Acompanyats amb les indicacions i explicacions del tècnic mediambiental de l’Ajuntament de Dénia, Rafael Urios,

travessàrem el Montgó, des de la vessant deniera a Jesús Pobre pel Coll del Serrallo. Aprofitàrem per conèixer

aquesta antiga ruta tradicional de pas entre Gata i Dénia, visitàrem l’olivera mil·lenària, el riu-rau de Jesús Pobre,

l’alqueria de Colomer fins arribar a Gata, d’on tornàrem a l’institut amb el trenet de La Marina, mitjà de transport

sostenible al nostre abast.

Va ser una divertida jornada de coneixement del nos-

tre entorn, del qual podem gaudir amb molta facilitat

mitjançant el programa d’educació mediambiental de

la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament

de Dénia.

Una diada realment especial...

Gràcies i prompte... fins l’altra!

13

14

15

16

BASES PER AL CONCURS “POSTALS DE NADAL” 2015-16

Podran Participar tots els alumnes de l'IES Historiador Chabàs

El format serà DINA4 i la tècnica lliure.

Haurà de figurar el text següent: “Bon Nadal”

El jurat del concurs ho formaran professors/es del centre de diferents matèries.

Hi haurà dos premis: un per a l'ESO i un altre per a Batxillerat.

Ambdós premis consistiran en vals regal en Publics per a l'ESO, dotat amb 50€, i per a batxillerat en

Traça per valor de 60€.

Els treballs s'entregaran en Vicedirecció abans del divendres 30 de novembre del 2015. No s'admetran

després d'eixa data.

La decisió del jurat, que serà inapel·lable, s'efectuarà el 10 de desembre del 2015.

BASES PARA EL CONCURSO “POSTALES DE NAVIDAD” 2015-16

Podrán participar todos los alumnos/as del IES Historiador Chabás

El formato será DIN-A4 y la técnica libre.

Deberá figurar el siguiente texto: “Bon Nadal”

El jurado del concurso lo formarán profesores/as del centro de diferentes materias.

Habrá dos premios: uno para la ESO y otro para Bachillerato.

Ambos premios consistirán en vales regalo en Publics para la ESO, dotado con 50€, y para bachillerato

en Traça por valor de 60€.

Los trabajos se entregarán en Vicedirección antes del viernes 30 de noviembre de 2015. No se admi-

tirán con posterioridad a esa fecha.

El fallo del jurado, que será inapelable, se efectuará el 10 de diciembre de 2015.

17

18

19

20

BACHILLERATO ARTÍSTICO EN EL PALAU DE LES ARTS

El 16 de diciembre los alumnos de 2º de Bachillerato de Artes del Chabás realizaron una visita didáctica a Valencia organizada por el departamento de música. Tras salir del centro en autobús, la visita se inició en Valencia en la Ciudad de les Arts, donde se contemplaron los edificios emblemáticos obra del arquitecto valenciano Santiago Calatrava y se explicaron sus principales características arquitectónicas y artísticas. A continuación se marchó al Palau de les Arts Reina Sofía, donde se asistió a una representación de Mac-beth en el aula magistral. La representación tuvo un carácter didáctico, pues tras la misma hubo un anima-do coloquio con los actores y el público asistente. No finalizó allí la experiencia en el Palau, pues a conti-nuación se realizó una visita guiada por el inmenso edificio, de 37.000m

2, y 70 metros de altura (y 12 bajo

el subsuelo), visitando los lugares escénicos como la sala principal, auditorio, o el teatro Martín y Soler. También se visitaron los camerinos, salas de ensayos, y numerosos espacios no visibles al público en ge-neral y que nuestros alumnos tuvieron la ocasión de descubrir a lo largo de la mañana.

Por la tarde el numeroso grupo de alumnos se dividió por especialidades. Los de Artes Escénicas marcha-ron a visitar, guiados por los profesores Dani Vidal y Paloma González el taller de luthería Sergi Martí, don-de pudieron observar de primera mano las diferentes técnicas de construcción, reparación y afinado de diferentes instrumentos musicales. Por otro lado, los alumnos de Artes Plásticas acompañados de Javier Calvo marcharon a ver la principal pinacoteca de nuestra comunidad, la S Pío V, donde se disfrutó de la calidad y variedad de obras y estilos en él conservados.

La intensa jornada finalizó a las ocho de la tarde en que se regresó al centro.

21

EXCURSIÓ de 1r ESO a ALCOI

El dia 10 de desembre els alumnes de 1r d’ESO va anar d’excursió a la ciutat d’Alcoi. Després d’unes hores de viatge amb autobús, ens dirigírem al Museu de Playmobil on vam disfrutar d’una exposició d’aquestes populars figures. Aquestos joguets ens van mostrar les extincions d’incen-dis, els trages que porten els bombers…

Finalment, per la vesprada, vam entrar al teatre per vore la representació teatral del Tirisiti, un dels Betlems més populars de tota la Comunitat Valenciana. Es tracta d’un betlem que es representa du-rant les festes de Nadal. Els personatges són uns titelles que parlen i a més, es mouen mecànica-ment.

Per concloure, tots els alumnes vam gaudir de les magnifiques exhibicions que vam visitar durant la nostra estada a Alcoi. NEUS JUAN MARTÍNEZ 1R ESO A

NAVIDAD EN EL DEPARTAMENTO DE RELIGIÓN Como ya es costumbre en nuestro Centro, desde el Departamento de Religión hemos organizado la recogida de alimentos no perecederos para unirnos a la campaña KILO de Cáritas “Deja tu huella y practica la justicia desde un consumo colaborativo” y así poder ayudar a tantas familias necesitadas en Denia, con una respuesta por parte de alumnos y profesores asombrosa.

Siro, uno de los voluntarios responsable de la organización de Cáritas nos ha explicado el buen fun-cionamiento que se tiene desde la Iglesia para servir de ayuda continua a tantos necesitados en nues-tra ciudad, no sólo en estas fechas tan señaladas. Este año hemos conseguido recoger unos 300 kg , todo un ejemplo de solidaridad y desde aquí os queremos dar las gracias a todos los que lo habéis hecho posible. También ha informado a los alumnos que se trabaja en colaboración con las diferen-tes confesiones religiosas presentes en Denia y otras organizaciones desde la Taula Solidaria.

Señalar también que desde esa fraternidad y conciencia social que se vive desde las aulas también nos hemos unido a la Campaña de recogida de ropa y zapatos usados que organiza la asociación jesui-ta “Globalmon”, con Manolo como misionero responsable de informar y hacer llegar a Chat y Came-rún todo lo recogido durante el cambio de temporada de este año pasado.

22

EXCURSIÓ A XÀTIVA El 18 de desembre els alumnes de 1r i 4t d’ESO de l’IES Chabás de Dénia visitàrem Xàtiva.

En arribar, agafàrem un trenet per veure els carrers principals de la ciutat mentre que anàvem pujant al castell. Tan sols calen un parell d’ullades al teu voltant per adonar-te que Xàtiva és una ciutat amb molta història i personalitat. A mesura que t’endinses en ella sembla que els anys corren cap a arrere; els carrers van fent-se estrets i les cases disminueixen en alçària. Això i la remor monòtona deguda a la falta de trànsit encara donen més encant al paisatge, més autèntic i proper a l’espectador.

Una volta al castell gaudírem de les vistes: Xàtiva, amb la Seu alçant-se orgullosa, i el relleu de la contornada, tot vist a través de la muralla i sota un sol radiant. Espectacular. Del castell no hi ha mas-sa a dir, enorme i triomfal, com la Seu, com qualsevol edifici monumental que es pree.

També visitàrem el Museu de Belles Arts. Moltes obres de gran valor i antiguitat s’exposen allà. Cal destacar les fetes a mida real que ocupaven parets senceres i la famosa pintura de Felip V del revés. Tot un símbol de valentia i lluita per part del xativins. Per últim, anàrem a la plaça del mercat i al betlem a tamany real, aquests llocs molt més plens de vida i activitat.

Sense lloc a dubtes, viatjar (o, al menys, fer excursions) és una de les formes d’aprenentatge més eficaces que hi ha perquè, alhora que aprens història, geografia i cultura, t’ho passes d’allò més bé. I, en definitiva, és açò el que compta.

Irene Sala Hernández, 4t ESO A

23

DÉNIA-XÀBIA, TRAVESSANT LES PLANES DEL MONTGÓ

24

25

Targeta de Nadal Guanyadora concurs felicitacions nadalenques

Batxillerat: Sofía Dones López Mopntes, 1er Bat A.

26

Targeta de Nadal Guanyadora concurs felicitacions nadalenques

ESO: Andrea Catalá Sau. 1er ESO B1.

27

Y L L EG Ó L A N AV I D A D El 22 de diciembre celebramos, como cada año, una jornada festiva con motivo de la finalización del pri-mer trimestre y el comienzo de las vacaciones navideñas. Para festejar tal ocasión se realizaron una serie de actividades extraescolares en las que participaron un nutrido grupo de alumnos y profesores de nuestra extensa comunidad educativa.

La jornada se iniciaba con la tradicional chocolatada en la cantina. A continuación en la Sala de Usos Múl-tiples se realizó una actividad musical a cargo de los alumnos del centro finalistas de la próxima edición de La Voz 4.0, que demostraron su capacidad vocalista y rítmica. A estos actos siguieron diferentes talleres en los que alumnos y profesores expresaron sus habilidades deportivas y artísticas

Los talleres fueron variados: unos se desarrollaron en el gimnasio, golball, juegos varios y tradicionales, etc.; otros en las aulas del mismo, habilitadas para la ocasión, como maquillaje, manicura y peluquería (donde una nutrida lista de espera daba fe del éxito del taller), taller de abalorios, papiroflexia, Pop Up Art… Sesión estrella fue el novedoso taller de drones realizado en el patio del centro a cargo de los profe-sores de Tecnología.

Un taller matemático reparó el fractal de la esponja de Menger.

El departamento de Alemán, junto a los alumnos, horneó y decoró galletas típicas de Navidad alemanas. El departamento de Inglés enseñó a los alumnos cómo preparar un auténtico té inglés. El deambular de alumnos de uno a otro departamento completó el “lunch” de los alumnos participantes.

El departamento de Francés realizó una tarta tatín. El de Castellano proyectó la serie animada D. Quijote de la Mancha.

También tuvieron lugar actividades en otras dependencias del centro, como el aula de informática donde se recrearon con juegos de carácter didáctico en Linux, e incluso partidas de juegos en red en otras aulas. No faltó el tradicional “karaoke”, a los que se añadieron torneos de “play station” y “wii”, con materiales facilitados por el Ciber Arena.

El departamento de Actividades Fisicodeportivas presentó un taller de masaje, y de juegos de equipo en el campo de deportes. Como en años anteriores, Jesús Aragón Fornés organizó un taller de tiro con arco.

Agradecemos la participación de alumnos y profesores en estas actividades, pues cada año es más varia-da la oferta de actividades, y mayor el número de participantes.

28

29

30

31

D I N A R D E N A D A L

32

IES CHABÀS: UN COMPROMÍS AMB L’ÈXIT EDUCATIU

Vivim en una societat cada vegada més dinàmica, i cada vegada més. Resulta molt complicat preveure com se-ran les nostres vides en cinc, deu, vint anys. No cal més que tirar la vista enrere i pensar si fa deu anys haguérem pogut sospitar l’ús creixent de les xarxes socials, dels telèfons mòbils i les tabletes, dels cotxes elèctrics, híbrids i ara amb motor d’hidrogen. Vivim en un món en canvi i este dinamisme necessàriament ha d’afectar a la manera en la qual les famílies eduquen i amb el funcionament d’escoles, instituts i universitats. Els professionals de l’educació no ens podem conformar amb unes xifres de fracàs escolar com les que l’actual sistema produeix i que apleguen a més del vint per cent de l’alumnat de secundària obligatòria; este índex d’èxit tan poc satisfactori, junt a la convivència en les aules amb situacions noves com el cyberassetjament, el sexting, la convivència de cultures entre altres fa que el model educatiu es trobe en un punt que pot ser d’inflexió o de ruptura. L’evidència d’esta realitat ha produït una reflexió als claustres de professorat, i també en les famílies, al voltant de com millorar els centres educatius. Este curs, l’IES Historiador Chabàs ha encetat una nova línia peda-gògica que està donant un resultats veritablement importants: la Tutoria entre Iguals (TEI), junt a una formació en actuacions d’èxit acadèmic científicament reconegudes com les Tertúlies Dialògiques i els grups Interactius. El TEI, mitjançant l’emparellament entre alumnat de 1r i 3r d’ESO, en una acció coordinada des d’el Departa-ment d’Orientació, ha aconseguit una molt important disminució de les situacions conflictives en el primer cicle de secundària, i ser eina que afavoreix la socialització de l’alumnat, suportat pels companys del curs superior. Els Grups Interactius afavoreixen la presència activa en les aules de mares i pares al centre, implicats en el com-promís de millora educativa, en col·laboració estreta amb el professorat. Les famílies veuen com se treballa en les aules i aporten els seus coneixements personals oferint una educació més plural i enriquidora, que moltes vegades trenca estereotips i que trenca barreres al estendre la col·laboració fins a dins de les aules, naturalment sempre amb la coordinació i presència del docent. Les Tertúlies Dialògiques apropen als clàssics de la literatura universal a tothom. Es comparteix l’experiència de la lectura pel plaer de llegir i socialitzar esta mateix plaer. No hi ha una veu d’autoritat sinó un cor que enriqueix el text per la multiplicitat d’interpretacions que es connecten conjuntament.

Naturalment, el professorat del centre va formant-se en paral·lel a estes actuacions, tot al llarg del curs escolar i, a més a més fan a l’AMPA del centre partícip actiu de les seues inquietuds, cercant sempre una major participa-ció de tots els membres de la Comunitat Educativa. Es trata, en fi, d’un procés de millora contínua, doncs a l’edu-cació mai s’arriba a la perfecció però a la seua persecució incessant. Estes actuacions queden acreditades pels seus resultats que evidencien una important reducció del fracàs esco-lar i d’una gran millora en la sociabilitat dels centres educatius. Totes estan tenint lloc este curs a l’IES Historia-dor Chabàs i, estan subjectes a la millora, al canvi i a l’increment amb noves propostes des de tots els sectors de la vida del centre. Totes parteixen sempre de la participació voluntària i del compromís per la millora dels cen-tres, que així esdevenen un referent de convivència i d’èxit per a la comunitat, compromesa amb una escola in-clusiva, no discriminatòria, plural, participativa i de qualitat. Una escola real, com la vida mateixa.

Juli Martínez Torija, Julia Gozálvez Pérez i Gloria Martín Lavín

33

SEMANA DE MULTIFORMACIÓN INVERNAL EN SIERRA NEVADA

FORMACIÓN EN TERRENO NEVADO. CICLO DE G. MEDIO (TCAFMN) El alumnado del ciclo de grado medio de nuestro Centro realiza todos los años un curso de activida-des de alta montaña en Sierra Nevada para asegurarse un mejor conocimiento de las actividades de conducción de grupos en terreno nevado, así consiguen una capacitación mayor en su formación. Las clases son prácticas y teóricas e impartidas por personal especializado y con años de experiencia.

En el presente curso los alumnos participantes han sido cincuenta y cinco, distribuidos en tres gru-pos , cada grupo de alumnos va dirigido por tres instructores de la Federación Andaluza de Alta Mon-taña. El primer día los alumnos se familiarizan con el material y el terreno nevado, además realizan autodetenciones, que consiste en saber como detenerse en caso de caída accidental durante la pro-gresión por nieve o hielo, el segundo día cada grupo realiza una actividad diferente, el grupo A pro-gresión con raquetas de nieve, el grupo B progresión con crampones y piolet, además realizan progre-sión en pendientes fuertes con manejo de cuerdas, técnicas de rescate y búsqueda de posibles victi-mas de aludes, el grupo C realiza una ascensión con crampones y piolet y además construcción de refugios de fortuna en hielo y nieve, los grupos van cambiando de actividad los siguientes tres días, el viernes la actividad consiste en subir al Veleta como objetivo final, en esta ocasión ha sido imposi-ble dado que las condiciones meteorológicas eran muy adversas.

La valoración de la actividad es excelente, consideramos que todos los alumnos han superado la par-te práctica con buena nota y en el examen teórico las notas han sido muy buenas, el profesorado con-sidera conseguido con nota los objetivos propuestos para dicha actividad, además el comportamien-to de los alumnos durante la semana, en el albergue, ha sido excelente.

34

UNA NOCHE EN LA ÓPERA. El 22 de enero los alumnos del Bachillerato de Artes Escénicas, del Artístico y profesores, marcharon al Palau de Les Arts Reina Sofía para asistir al ensayo general de la ópera Aida, que estaba dirigido por el valenciano, afincado en Nueva York, Ramón Tebar, principal director invitado esta temporada, en un puesto que anteriormente habían ocupado en Valencia Lorin Maazel y Omer Meir Welber.

Esta ópera se había explicado previamente en el aula: el argumento y los principales momentos líri-cos de la representación, así como características y dificultad (como la temida aria de inicio de Rada-més, “Celeste Aida”). Aida, ópera en cuatro actos de Giuseppe Verdi, compuesta ex profeso para la inauguración del Canal de Suez, está basada en una historia del egiptólogo francés Auguste Mariet-te. Ambientada en Egipto, narra la historia de amor entre Aida, una princesa etíope, esclava en tierra de faraones, y Radamés, militar egipcio y capitán de las fuerzas que ocuparon la tierra de Aida. A es-te amor se oponen Amonasro, padre de la princesa etíope, que exige venganza, y Amneris, hija del rey, que desea para sí misma a Radamés.

Los alumnos disfrutaron desde la platea de la escenografía, ballets, coro del Palau, y las actuaciones de la soprano uruguaya María José Siri (en el papel de la esclava Aida), acompañada por el tenor puer-torriqueño Rafael Dávila, que aparecía como el fogoso Radamés, y la gran acutación de la mezzoso-prano rusa Marina Prudenskaya como la celosa y vengativa Amneris, hija del rey de Egipto. El barí-tono Gabriele Viviani, encarnó a Amonasro, rey de los etíopes, mientras que el bajo Riccardo Zanella-to ejercía de sumo sacerdote Ramfis.

35

PRÀCTIQUES EN LA FACU DE BIOLOGIA U.V. El dimarts 26 de gener, 15 alumnes del Batxillerat Científic del Chabàs vam viatjar (acompanyats per dos professors del departament de Biologia i Geologia), al campus de Burjassot, en la Universitat de València on vam coincidir amb joves pertanyents a altres 7 instituts de la Comunitat Valenciana, per tal de realitzar unes pràctiques en diversos departaments de la Facultat de Ciències Biològiques. Aquesta activitat de portes obertes que realitza la facultat, té com a objectiu que els nostres estudi-ants s'apropen al que després seran els estudis universitaris que els esperen. L'ús de les instal·lacions i dels materials, així com del professorat que treballa i imparteix classe en aquesta llicenciatura, ha permès al nostre alumnat una presa de contacte amb la formació que tindran els pròxims anys. En primer lloc, el departament de Microbiologia ens havia preparat una pràctica sobre el treball en Laboratori pel que fa a les investigacions entorn al món de les bactèries i fongs microscòpics; el reco-neixement, la classificació, el cultiu i tot allò que envolta el treball de la biologia microscòpica.

Després d'esmorzar ens vam desplaçar cap al departament d'Ecologia on vam estudiar, a través de les egagròpiles regurgitades per les rapaces nocturnes, la influència que té la rendibilitat energètica alhora de prendre decisions en qualsevol espècie animal. Un matí intens que no va decepcionar en absolut, una experiència única i molt difícil de repetir ja que cada any, només uns grups de pocs alumnes d'alguns centres són escollits per a desenvolupar aques-ta activitat, un complement ideal per a la formació que reben en el nostre IES Chabàs. Tant de bo poguérem tornar els pròxims anys i amb major quantitat d'estudiants, però la llista d'espera és de més de 40 instituts de la nostra Comunitat. V. Cervera i J.R. Miralles

36

EL CENTENARIO DE CERVANTES

EN EL TEATRO El lunes 25 de enero los alumnos de 1º y 3º ESO fuimos al Centro Social de Denia para asistir a una adaptación teatral del Quijote. Esta es una de las actividades programadas por el instituto para celebrar el centenario de la muerte de Miguel de Cervantes.

Desde nuestro punto de vista, la obra, que nos pareció bastante divertida, nos sorprendió muchí-simo porque fue interpretada sólo por dos actores y la decoración del escenario no tenía mucho que

ver con la obra. Los actores salieron al principio vestidos de técnicos y no sabíamos que eran los que iban a interpretar a los personajes de la obra. Suponemos que lo hicieron así para hacerla más atractiva, aunque a nosotras, personalmente, nos hubiera gustado ver una versión más clásica y que se pareciera más al libro que hemos leído en clase.

A pesar de esto, valoramos muchísimo que dos actores fueran capaces de interpretar varios per-sonajes a la vez, pues cambiaban de vestuario y de voz continuamente, y que intentaran divertir-nos con una versión distinta a la que nos esperá-bamos. Lo consiguieron.

Belén Madrid, Ainara Navarro, Lorena Nicolae, Gisela Paillacho, Celia Pastor y Dana Saavedra (1º C)

ELS ALUMNES D’ECONOMIA VISITEN L’ESIC

El 19 de gener vam fer una visita a la universitat privada ESIC, la qual es caracteritza per oferir la carrera de Marketing així com els fonaments necessàries per conèixer aquest món en profunditat.

Una vegada arribats ens van fer una explicació sobre els coneixements impartits en el centre i de se-guida vam passar a unes aules dividits en dos grups. Les idees que ens van voler transmetre en aquell centre van ser en base a la realitat del mercat laboral i laccés a aquest; la importància de loriginalitat, de la innovació, de la personalitat tan destacada que hem de tindre per ser escollits da-

vant de tants currícu-lums, i sobretot la im-portància dels idiomes.

Després d’esmorzar, ens van posar a prova amb la realització dun xicotet projecte amb arròs, que va acabar amb una pluja didees de com innovar amb la utilització dun produc-te, des de un nou teixit darròs fins a un paper d'embolicar tabac més natural. Finalment vam acabar amb una xicote-

ta explicació de les carreres que simpartien en aquell centre com Marketing, Relacions Publiques, International Business, Publicitat i totes aquestes amb la possibilitat del doble grau amb Marketing.

Una experiència important per conèixer un poc més el món universitari i com està enfocat, imprtant per esclarir-nos què en volem fer dels nostres futurs estudis. Belén Zurita 2BATB

37

CARNESTOLTES TEI A L’IES HISTORIADOR CHABÀS

El 5 de febrer, L’IES Historiador Chabàs va celebrar el seu particular Carnestoltes TEI.

Va ser una activitat realitzada pels alumnes de 1r i 3r d’ESO que participen en el projecte de “Tutoria entre iguals” (TEI) que està desenvolupant-se per primera vegada al nostre centre.

Així, cada parella d’alumnes va elaborar la seua disfressa amb diversos materials com bosses de co-lors, fulls, cartolines… i després es van lluir en una desfilada on es reconegueren alguns dels millors treballs. El resultat va ser un pati ple de colors amb disfresses molt originals i ben treballades.

Enhorabona a tots els participants!

38

Llegint i compartint els clàssics de la Literatura.

El Departament d’Anglés de l’IES Historiador Cha-bàs ha programat i realitzat per primera vegada al centre una tertúlia dialògica. Un col·lectiu de du-es nivells diferents, 2n de Batxillerat i 4t d’ESO, s’han reunit per compartir experiències a partir de la lectura de poemes de William Shakespeare, Anne Bradstreet i Edmund Spenser, tots influïts per l’experiència amorosa, amb els textos tant en anglés com en castellà en traduccions, totes edi-tades per publicacions universitàries, que respec-taven la forma original dels poemes: el sonet.

L’activitat ha estat coordinada pels professors Bea Jimeno, Juli Martínez i Angela Mulet i ha comptat amb la participació de la professora en formació, de la Universitat Miguel Hernández, Carmina XXXXXXXXX. Es pretenia un doble objec-tiu: desenvolupar les activitats formatives i educa-tives al voltant de William Shakespeare, de qui es commemora el quart aniversari de la seua mort, en este cas unit a la tradicional efemèrid del dia de Sant Valentí, i introduir una nova acció d’èxit i millora pedagògica com és la tertúlia dialògica de

textos clàssics.

La lectura dels clàssics de la literatura està pro-vat que millora l’expressió i la comprensió dels textos i, a més a més, aprofundeix en la millora personal. Les tertúlies dialògiques afavoreixen el respecte entre les persones i obrin la ment a no-ves idees i interpretacions d’un mateix text. En este context de respecte, l’alumnat ha trencat divisions entre ensenyament obligatori i postobli-gatori i tothom ha pogut participar en peu d’igual-tat, sense la por de trobar-se intimidat per veus d’autoritat.

CONCIENCIACIÓ AMB ELS REFUGIATS

39

PRÀCTIQUES EN LA FACU DE GEOLOGIA - U.A L’alumnat que cursa l’assignatura de Biologia i Geologia amb els professors J. Ramón Miralles i Vi-cent Cervera es van desplaçar a la Facultat de Geologia de la Universitat d’Alacant per tal de realitzar unes pràctiques dirigides per professorat d’aquests estudis.

La jornada va girar entorn a la paleontologia, de primeres al voltant de com els mètodes d’estudi ens apropen al coneixement de l’origen de l’espècie humana. Més tard vam visitar el museu petrològic a l’aire lliure on ens van explicar característiques i usos de roques freqüents a l’escorça terrestre.

Finalment en un laboratori de micropaleontologia vam aprendre l’aprofitament dels anomenats fòs-sils guia per tal de fer datacions relatives dels estrats que afloren a la superfície de la Terra.

Una jornada que, sense dubte, va despertar i confirmar l’interès del nostre jovent per la ciència i el seu mètode de treball. Una jornada que esperem repetir en els propers cursos.

40

INTERCAMBIO CON OLDENBURG

Como ya es tradición, el IES Historiador Chabàs, este curso 2015/2016 se ha vuelto a organizar el intercambio con Helene-Lange-Schule de Olden-burg. Los alumnos españoles visitaron Alemania del 5 al 12 de febrero y tan solo unos días des-pués, del 15 al 22 de febrero, vinieron los estu-diantes alemanes.

En su estancia en Oldenburg, los alumnos españo-les combinaron la asistencia a clases con las acti-vidades culturales programadas. Entre ellas desta-can la visita a Hamburgo, con paseo en barco por el puerto, recorrido por la catedral y subida al Sankt Michaelis incluidos; la Kohltour ("la ruta de la col"), el típico paseo por el dique de Kreyen-brück en el que se lleva un carrito con juegos tra-dicionales, bebidas y comidas basadas en la col; y una gymkana por el centro de Oldenburg. Al final de la semana, los alemanes organizaron una fies-ta de despedida, donde los padres llevaron algu-

na comida típica y se mostraron fotos de las acti-vidades realizadas durante la semana.

A la vuelta, los alemanes pudieron disfrutar del buen clima y la playa de Dènia, junto con las acti-vidades programadas, como un paseo por las Ro-tas, una visita guiada al castillo, una excursión a València, donde visitaron l'Oceanogràfic e hicie-ron una visita guiada bilingüe al casco histórico.

Además de las actividades organizadas por el ins-tituto, los alumnos realizamos otras actividades como jugar al Laser-Tag, ir a patinar sobre hielo, ir a la bolera, a la playa, a partidos de baloncesto, al Paintball... De estas actividades sacamos bue-nos recuerdos y amistades que nunca olvidare-mos; no sólo hemos aprendido sus costumbres y tradiciones sino que nos hemos dado cuenta de que tenemos mucho en común y no somos tan diferentes. Nos ha llamado la atención que ellos suelen utilizar la bicicleta con frecuencia para desplazarse. También, la gran afición que tienen los alemanes por las bebidas con gas. No solo refrescos, también agua y zumos.

41

VISITA AL CASTILLO El 26 de febrero, un grupo de alumnos, nos encaminamos desde la plaza del ayuntamiento de Dénia, guiados por nuestro profesor de geografía Javier Calvo, hacia un apasionante redescubrimiento de la Iglesia principal y el castillo de Dénia.

La iglesia, del 1756, con fachada de estilo barroco mesurado, presenta dirección este como mandan los cánones. A la izquierda subimos por la escalinata hacia el ayuntamiento, el cual ha tenido múlti-ples funciones a lo largo de los años, desde la impronta del Duque de Lerma hasta nuestros días.

Entre las muchas cosas que pudimos observar a lo largo del recorrido, encontramos antiguos graffitis en las paredes de la entrada del castillo. Pudimos ver los cañones y el daño que podían causar a la fuerte muralla y también vimos la bonita erosión alveolar de las raíces de los árboles que pueblan el interior. Una vez en las alturas, pudimos comparar la organización de las calles antiguas con las mo-dernas y vimos la diferencia entre las morerías y las habitadas por cristianos.

Después bajamos al precioso museo de la pasa. Se sitúa en la calle de Cavallers (la cual recibe el nombre debido a que antiguamente vivían ahí los únicos nobles, caballeros, de Dénia).

Una vez dentro fuimos recibidos por Maite Madrid, quien nos llevó de visita por el interior, haciéndo-nos sentir como si viajásemos en el tiempo a través de las imágenes y las representaciones. Una vez finalizada la excursión, exhaustos, nos dirigimos a nuestros hogares a contar el día a nuestros familia-res, llenos de nuevos conocimientos sobre nuestra interesante ciudad. Anuradha Puri Nieto.

42

VISITA A LA CATEDRAL Y LONJA DE VALENCIA

La semana pasada, los alumnos de 2ESO del IES Historiador Chabás acompañados por sus profeso-ras Pilar Ortolá y Sonia Martínez, visitaron el centro histórico de la ciudad de Valencia. Comenzaron por la fuente de la Plaza de la Virgen, entraron en la Basílica de la Patrona tan querida por los valen-cianos, la Virgen de los Desamparados y observaron la cúpula restaurada, atendiendo a las explica-ciones de Pilar.

Acto seguido, pudieron disfrutar de la audiovisual en la Cripta Arqueológica de San Vicente Mártir con la explicación de la vida y martirio del santo patrón de la Ciudad y un resumen de los diferentes usos que, a lo largo de la historia ha sufrido la cárcel donde fue martirizado el santo.

Ahora nos esperaban los 262 escalones del Micalet tras la visita guiada por la Catedral. Descubrieron la riqueza artística, histórico-religiosa que recogen esos muros: Santo Cáliz, pinturas de músicos del Renacimiento, cimborrio, tumba de Ausias March, rosetón con la estrella de David, las tres puertas con sus estilos tan diferentes y supieron adentrarse en el silencio que inspira el lugar.

La suerte fue que justamente era jueves y pudieron asistir a la sesión del Tribunal de las Aguas que se reúne a las 12 horas para resolver los conflictos de riego en la huerta valenciana. Por último, tras un breve recorrido por el casco antiguo de la ciudad, pasando por Santa Catalina, plaza redonda y mercado central, llegaron a la Lonja de la seda, obra maestra del gótico civil valen-ciano, declarada en 1996 Patrimonio de la Humanidad por la Unesco. De nuevo, historia, arte y tradición se nos muestran como ingredientes necesarios para un aprendiza-je cultural religioso que se abre a la vida y resulta sugerente para muchos jóvenes.

43

PROGRAMACIÓ SETMANA CULTURAL 2016

44

COL·LABORANT AMB EL MENJADOR SOCIAL Al llarg del mes de febrer, els alumnes de l’Institut Chabàs de religió de 3r i 4rt de la ESO junt a la seua professora Sonia han anat al menjador social que l’església evangèlica té en funcionament a Dénia des de fa set anys per tindre l’experiència de voluntariat gràcies a la magnífica acollida tant per part del pastor Josep Vicent Gilabert com de la coordinadora de voluntaris Mercedes Rodríguez.

No només vam poder atendre al menjador sinó que també vam poder compartir amb Gilabert una breu exposició de tota la labor social que des de l’església es fa contínuament a Dénia: taller de roba, taller d’ajuda psicològica, visita a malalts, ajuda a jovens procedents de llocs d’acollida, etc. Una ve-gada més, hem pogut comprovar que buscar el benefici de l’ésser humà, la millora de la societat o la recerca de una vida digna està per damunt de tota confessió de fe o filosofia de vida. Ha sigut una experiència molt positiva i enriquidora per a tots, tant per a la gent que dina allí com per als voluntaris i per suposat per als alumnes mateixos. Com que havien de ser grups reduïts, van fer quatre torns a lo llarg dels passats dimarts i dijous. Hi va haver tot tipus de reaccions: nervis, plors, angoixa, vergonya però també enteresa, valentia, alegria, cordialitat i com no podia ser d’una altra manera educació, respecte i tolerància.

Algunes reflexions dels participants: “Et puja la moral veure com gent que té ben poc o res, viu des de la alegria, la positivitat i de l’humor”, “t’ajuda a valorar el que tens i el que reps de manera total-ment gratuïta”, “he sigut conscient que coses sense importància per a mi són realment bàsiques per a la vida de altres persones”, “m’he quedat sorprés de vore la cadena solidaria que existeix per tal d’aju-dar als necessitats”, “he aprés que es pot donar gratis sense rebre res i a lhora de la veritat te’n vas feliç i ple per dins”, “vaig vore que els pobres són persones normals, amb problemes i contradiccions com nosaltres: uns saben agrair l’ajuda però altres poden ser també una mica injustos o egoistes”, “m’ha fet sentir-me útil, m’ha canviat la visió de la vida” i “ha sigut un plaer poder servir-los”…

He volgut deixar constància d’alguns testimonis que els alumnes mateixos han volgut compartir des de la seua experiència personal perquè potser motive a afegir-se a la xarxa de voluntariat solidaria que hi és present a la nostra ciutat independentment de raça, creença , cultura o condició social

45

MARZO EN EL DEPARTAMENTO DE INGLÉS. Aprovechando el carácter más lúdico dentro de la semana cultural del centro, el departamento de inglés ha organizado distintas actividades para que nuestros alumnos pongan en práctica sus conoci-mientos de la lengua inglesa de una manera divertida y pedagógica.

El lunes 7 de Marzo los alumnos de la asignatura de inglés práctico de 2º de Bachillerato y de 4º de la ESO del IES Chabàs disfrutaron de un peculiar almuerzo en la cantina del instituto: un "Brunch" (mezcla de las palabras inglesas "desayuno" -breakfast- y "comida" -lunch-) en compañía de residentes ingleses de nuestra zona. Durante el mismo, alumnos y residentes departieron amistosa-mente alrededor de la mesa, hablando inglés en todo momento.Desde aquí queremos agradecer a nuestros invitados ingleses por su tiempo, su disponibilidad y amabilidad para con nuestros alumnos, que se mostraron encantados con la actividad.

Asimismo, El lunes 14 de Marzo los alumnos de 4º de la ESO se desplazaron a Benidorm para realizar otra actividad organizada por el departamento de in-glés del Instituto. Los alumnos, dividi-dos en grupos, debían superar una serie de pruebas con la ayuda de turistas o residentes de nacionalidad inglesa. Es el quinto año consecutivo que el institu-to organiza esta peculiar "Gimkana" y tanto los alumnos como los turistas dis-frutaron de la misma.

Tampoco hemos querido olvidar que 2016 es el año que conmemora el cuarto centenario de la muer-te del genial autor William Shakespeare. Es por ello que los alumnos de Bachillerato artístico coordi-nados por la profesora Paloma Silvestre han elaborado un impresionante mural que decora el vestíbu-lo de nuestro centro, recordando las más famosas obras y personajes del escritor. Junto al mural, y aprovechando la festividad de San Valentín, nuestros alumnos han colocado sonetos de amor de Sha-kespeare, junto a otros poemas de propia creación, confeccionando así nuestro particular homenaje al más universal escritor en lengua inglesa.

46

HACIA LA CONQUISTA DE NUESTRO INTERIOR… El 16 de marzo organizamos, desde el departamento de Religión en el IES Chabás, unas sesiones de meditación activa ofrecidas a los alumnos de 3ºESO y que gracias a las profesoras Tere Pastor y Rosa Torralba tuvimos el privilegio de poder contar con Gianina-Julieta Cirjovete, co-creadora de un proyecto experiencial de atención y concentración que está desarrollándose con mucho éxito en cole-gios públicos de la Marina Alta ya que incluye varias técnicas de meditación, mindfulness, yoga, ex-presión corporal, inteligencia emocional y desarrollo de las inteligencias múltiples.

En Estados Unidos, Daniel Goleman, prestigioso psicólogo y periodista científico, autor del libro Inte-ligencia Emocional (1995), desarrolló un prestigioso programa de aprendizaje emocional y social (Collaborative for Academic, Social and Emotional Learning (Sociedad para el Aprendizaje Académi-co, Social y Emocional) que ayuda a los niños desde el conocimiento emocional a un desarrollo soci-al tanto en el trabajo como en la vida, e incluye también la potenciación de la autoconciencia, la au-torregulación, la empatía, las habilidades sociales...

“Cuanto mejor entendamos cómo funciona el cerebro, obtendremos más información que corrobora-rá que el estado de nuestras emociones es, en realidad, el que determina la capacidad para razonar y aprender”, afirma Goleman en sus reflexiones. Los especialistas científicos sobre el cerebro nos di-cen que tenemos que ayudar a los estudiantes tanto a estar mejor preparados en el manejo de sus propias emociones como a focalizar para conseguir mejores resultados de aprendizaje. Los ejercicios de respiración, entre otros, consiguen fortalecer los circuitos cerebrales de la atención. Cabe aquí una mención especial al científico investigador de las capacidades cognitivas Howard Gardner el cual desarrolló la teoría de las Inteligencias múltiples desde las cuales, y en concreto de la inteligencia intrapersonal y la interpersonal se desarrolla la inteligencia emocional.

Numerosos estudios refuerzan estas teorías y son los que nos llevan a nuestro trabajo de actividades extraescolares como la realizada el pasado miércoles a la que denominamos en primera instancia “Atención y Concentración”. Gianina tuvo la capacidad, desde su gran experiencia y profesionalidad, de adaptarse a cada uno de los cuatro grupos de manera totalmente personalizada: diferentes eda-des, unos más calmados que otros y por supuesto, variable en cuanto al número de participantes en cada sesión. Les ofreció de manera activa, lúdica y divertida: meditaciones, atención plena, visualiza-ciones y dinámicas de desarrollo de la inteligencia emocional.

Hubo tanto momentos de silencio y soledad como de música e interacción entre parejas, instantes donde las reflexiones que ella proponía provocaban quietud y concentración, respiraciones profun-das y sosegadas que conducían inevitablemente a un ambiente de energía positiva abierta a mil posi-bilidades y participación sincera soltando emociones y expresando sentimientos de todo tipo.

Estas sesiones continuadas en el tiempo consiguen efectos tales como: calmar la mente, relajarse y centrarse, potenciar la autoestima y conectar con la fuente de sabiduría interior, mejorar la salud, ampliar la capacidad de resolver los problemas de la vida diaria, desarrollar la creatividad liberando el estrés, abrir y expandir la empatía y la capacidad de amar. Todo un reto en nuestro actual sistema educativo

47

ENCUENTRO CON LA ESCRITORA SARA MAÑERO

El pasado 21 de marzo, en el marco de las actividades culturales relacionadas con el Día del Libro programadas por el Historiador Chabàs, los alumnos de Literatura Universal pudieron disfrutar de la visita de la escritora Sara Mañero, que nos presentó su obra hasta hoy publicada; “Mientras sorpren-dan los días” y “El sueño del árbol”, las dos de 2015. Los alumnos conocían la primera y aprovecha-ron para comentarla con la autora. El encuentro se celebró de manera muy dinámica y amena, dada la disponibilidad de Sara Mañero y el interés y desparpajo de los alumnos.

En primer lugar, el director del centro, Juli Martínez, nos presentó a la escritora, ha-ciendo hincapié en su currículum, pues ella ha sido también profesora y traductora de obras de Shakespeare y T.S. Eliot, por ejem-plo. Es asimismo Doctora en Filología His-pánica por la Universidad de Valencia.

A continuación empezó la charla-coloquio en la que los alumnos le preguntaron por los personajes, la inspiración, el desarrollo de la trama narrativa, secretos de oficio, los autores u obras preferidos, e incluso por la maquetación y diseño de sus libros.

Tras el agradable encuentro, los alumnos mostraron a la autora unos trabajos sobre “Mientras sorprendan los días”, que ella firmó y dedicó, y la obsequiaron con un hermoso lienzo, que ella recibió muy halagada, prometiendo colgarlo en su despacho. ¡Gracias, Sara!

L'IES CHABÀS EN L'ESTUDI DE LA TENSEGRITAT

El grup de monitors de l'EMMA (Escola de Matemàtiques de la Marina Alta) i el departament de mate-màtiques de l'IES Historiador Chabàs, amb l'aportació del departament de tecnologia d'una construc-ció tensegrítica, han organitzat un taller dirigit als alumnes de 4t d'ESO per tal de fer comprensible el fenomen de la tensegritat.

Les estructures tensegrítiques són construccions on s'alternen components que treballen per com-pressió (generalment barres metàl·liques) i components que treballen per tensió (cables o cordes, generalment). Aquestes estructures compten amb una llarga història però mai han estat completa-ment enteses tot i que s'han emprat en el món de l'art i l'arquitectura. La sessió va tindre dues parts: una presentació conduïda pels monitors de l'EMMA i un taller de cons-

trucció de dues estructures tensegrítiques. Els alumnes van mostrar molt d'interès i van participar activament amb mostres de satisfacció en comprovar, que les estructures que van construir, sorpre-nentment, quedaven en equilibri flexible.

48

VII CARRERA SOLIDARIA EN EL CHABÀS Parece mentira pero el 23 de marzo celebramos ya nuestra sèptima carrera solidaria que tradicional-mente hacemos en el IES Chabàs para dar la bienvenida A las esperadas vacaciones de Pascua.

El objetivo de esta actividad es doble: fomentar la práctica del deporte entre el alumnado, profesora-do y personal de nuestro instituto y aprovechar al mismo tiempo para hacer una aportación económi-ca con un fin solidario común (1€ solidario por cada corredor/andador que este año hemos destinado a la causa de los desplazados de la guerra de Siria.

La participación, como es habitual, ha sido multitudinària y solidaria: como novedad el circuito se podía hacer también andando y la organización ha recaído en el alumnado de 1º ADAFE de nuestro ciclo formativo deportivo que han dinamizado positivamente toda la carrera (gracias desde aquí por vuestros divertidos ejercicios de calentamiento previos a la prueba). Agradecer también como es ha-bitual a la Cruz Roja, a la Policía Local y al Ayuntamiento de Dénia que nos hace posible su realizaci-ón en los alrededores de las calles del instituto.

49

VISITA A ROLSER DELS FUTURS ENGINYERS El 21 de març 1r i 2n Batxillerat de TECNOLOGIA INDUSTRIAL visitàrem una de les empreses tec-nològiques més potents i emprenedores de la nostra comarca: la fàbrica ROLSER amb més de 21.000 m2 de planta, destinats a la manufactura de carros, escales i centres de planxar .

L’objectiu de la visita va ser poder veure in situ tot el procés industrial que es desenvolupa en la fabri-cació d’un producte tecnològic, des del seu disseny, construcció, distribució i venda. Gràcies a l’ama-bilitat i a les explicacions rebudes poguérem observar cada un dels diferents punts de desenvolupa-ment en la fabricació d’un carro i d’una escala, sense cap problema per poder veure el funcionament de qualsevol mecanitzat dels components durant tot el procés de fabricació.

Per finalitzar la jornada visitàrem l’Església de la Santa Creu de Pedreguer. Felicitar des d’aquí a ROLSER per la celebració del seu 50è aniversari: una companyia que ha sabut portar la innovació en els carros de compra a milions de llars en els 5 continents. A la fi, un exemple més de la necessitat real de l’ús de la Tecnologia en la nostra societat: SÍ A LA TECNOLOGIA!

Dept de Tecnologia—IES Chabàs-Dénia

LA CORDA EN L ’EDUCACIÓ FÍSICA

50

VISITA A L ’OLIVERA MIL·LENÀRIA

JUBILACIÓ DE PACO SALA Després de quaranta anys dedicats a l’ensenyament dins l’Escola Pública, el nostre company Paco

Sala va entrar en una nova dimensió: la ben guanyada jubilació. A partir del dia 13 d’abril, sense

cap mena de dubte, l’IES Historiador Chabàs, a on ha treballat com a mestre especialista d’Educa-

ció Física durant els últims catorze anys , experimentarà un buit.

Paco mai ha deixat d’innovar, mai ha deixat d’aportar noves idees, de donar suport a múltiples

activitats inclús fora del seu horari laboral. Paco ha estat un professional del cap als peus, com a

mestre i com a tutor. Tots li desitgem una nova vida ... de traca!

51

52

L’IES CHABÀS REP LA VISITA D’UN CENTRE EDUCATIU D’ITÀLIA En març l’IES Chabàs organitzà el concert que l’orquestra escolar “Poggi-Carducci” del centre públic d’ESO Istituto Comprensivo ISA de la localitat de Sarzana (Itàlia) oferí a l’auditori del CEIP Llebeig. Aquesta activitat fou coordinada a través del Departament de Música en un intent d’establir vincles entre docents de diver-sos països i veure diversos models de treballar la música en centres educatius d’arreu d’Europa. L’orquestra, formada per teclats, guitarres, clarinets i violins ens oferí un repertori divers, basat en bandes sonores de pel·lícules i en obres típiques del repertori clàssic com ara l’Habanera de Bizet i alternà les interpretacions en conjunt en d’altres de caire solista. El centre Istituto Comprensivo ISA integra la música pràctica – clarinet, violí, teclat i guitarra (en forma d’assignatures optati-ves) tant individuals com en grup, comptant amb especialistes en la matèria,part de la plantilla docent del centre.

EL CHABÀS EN LA CONSTRUCCIÓ D’INSTRUMENTS MUSICALS Des del Departament de Música de l’IES Chabàs hem vingut treballant des de l’inici de curs en diversos projectes on la música realitza un viatge d’anada i tornada; anada, perquè ix de les quatre parets de l’aula per mostrar-se davant la societat des de diverses maneres, com més avant llegirem, i tornada, perquè obrim les portes de la nostra aula a

professionals de la música que ens ajuden i ens aporten idees per millorar allò que dia a dia fem a l’aula de músi-ca. El primer protagonista en visitar-nos fou el luthier espe-cialitzat en la construcció d’instruments de corda frega-da Sergi Martí, qui està col·laborant estretament amb nosaltres en un projecte d’investigació i innovació de la Conselleria d’Educació al voltant de la construcció i inter-pretació d’instruments amb materials reciclats, tasca que estem treballant conjuntament amb el Departament de Tecnologia.

Tot seguit, fou el torn del cantautor Nestor Mont, que ens oferí un concert on repassà alguns temes propis i d’altres cantautors i encapçalà un taller amb alguns alumnes músics i cantants en el qual es treballà, en vis-tes a un videoclip que tenim en fase de preparació, la cançó de “la Muixeranga”, una melodia per dolçaina i tabal que acompanya les torres humanes tan represen-tatives de la nostra terra i que el mateix Nestor Mont ha versionat i li ha posat lletra. D’altra banda, i emmarcat dins dels actes de la setmana cultural, el grup De Melmak, format per la cantant Elena Grau, participant en La Veu 2 de Telecinc i pel guitarrista i compositor Alfredo Sussuits ens oferiren un taller de cant

per preparar i donar consells tècnics als vuit finalistes de la quarta edició de La Veu del Chabàs de cara a l’enregistrament del CD commemoratiu que es dugué a terme la pas-sada setmana en l’estudi de gravació del Centre Artístics “Dénia Sound” a càrrec del tècnic de so Rubén Font.

Daniel Vidal, Cap de Departament Música IES Chabàs

53

GALA LA VEU DEL CHABÁS 4.0.

El pasado martes 12 de abril, se celebró en el Centro Social de Dénia la 4ª edición del certamen musical del “La Veu del Chabás”, organizado por los profesores de música Dani Vidal y Paloma González. Se trata de un concurso en que los alumnos (previamente seleccionados tras varias audiciones) muestran sus habilidades vocales y artísticas ante público y “tribunal” de profesores del departamento del área artística.El premio consiste en la grabación de una ma-queta en estudio costeada por el AMPA del centro para el ganador. Se da la circunstancia de que este año también se grabará un CD con los temas defendidos por los participantes.

Los participantes esta edición fueron Jorge Castaño, Daniel González, Ana Schroers, Kalina Van Boeschoten, Raquel Ferrer, Maria Romero, Miriam Ortolà, y Vika Tashak. Pau Llorens acompañó al piano a Daniel González, y en la segun-da parte del concurso el acompañamiento musical fue a cargo de Álex Ginestar (bajo), Nestor Montiel (guitarra) y Adrià Ribes (batería).

La gala, que como es costumbre es de carácter solidario, donó la integridad de la recaudación a la lucha contra las enfermedades raras (Álvaro e Íker). La alumna de 2º de ESO María Romero, con una templada y cautivadora voz, con variedad en los temas elegidos, venció en la presente edición. El acto se cerró con la entrega de la recaudación, y unas emotivas palabras de Dani Vidal, jefe del departamento de música, y alma de todas las ediciones anteriores, así como de las numerosísimas actividades (Cor del Pati, participación en jornadas educativas, elaboración de materia-les, Com Sona l’ESO, etc) que han jalonado su presencia a lo largo de sus años en el centro.

Desde la dirección del centro deseamos agradecer la enorme labor desarrollada por Dani Vidal y Paloma González entre nuestros alumnos, y desearles lo mejor en sus nuevos destinos.

54

GREASE EL MUSICAL

Una idea, un proyecto que surgió entre el alumnado de bachillerato de artes escénicas, que fue acogi-da por el equipo directivo del Centro y que contó con la colaboración de professores y profesoras del Chabàs, en especial nuestro professor de escenografia, Voro Caudeli.

No podemos olvidar tampoco la impagable colaboración de Greta y Hugo, abuelos de la alumna Moi-ra, quienes con su experiencia fueron definitivos para que la obra llegara a buen Puerto.

55

EL CHABÀS A LES PROVES CANGUR

El 6 d'abril, 23 alumnes del nostre centre, juntament amb quasi 1000 alumnes d'altres cen-tres , van participar un any més en les proves Cangur de matemàtiques que van tindre lloc al campus de la UPV de Gandia.

En aquestes proves els alumnes posen a prova la seua capacitat per a resodre qüestions o problemes matemàtics diferents i, a més, ho han de fer amb certa rapidesa. Els alumnes s'adonen que necessiten no només els coneixements que ja tenen adquirits, sinó que també necessiten la lògica i la capacitat de relacionar-los. Malgrat que no tots acaben la prova amb satisfacció plena, sí que manifesten la voluntat de repetir el proper any i això és real-ment la re-compensa: buscar i trobar el gust per les matemàtiques i que els reptes no els detinguen.

Enhorabona a tots ells/elles per participar-hi i... l'any que ve més!

EL CHABÀS EN LAS OLIMPIADAS DE FILOSOFÍA El 15 abril, varios alumnos de segundo de bachillerato participaron en las III Olimpiadas de Filosofía. Asistimos además a la Ponencia “Filosofía y Educación”, todo ello organizado en y por la

Universidad de Alicante. Fueron acompa-ñados de los pro-fesores tutores: Begoña Santos y Juan Sobrevela.

Los alumnos parti-cipantes fueron: Adrià Es-quembre, Josué Labios, Lucía Mi-ralles, Belén Zuri-ta, Inés Acuña y Carmen Muñoz.

56

ELS ALUMNES DEL TEI A XÀBIA

El 13 d’abril, va tindre lloc una altra activitat del programa TEI (Tutoria Entre Iguals) per tal que tu-tors i tutorands ( l’alumnat de 3r i 1r d’ESO) aprofundiren en la coneixença mútua i així consolidar la confiança entre ells.

A les 8,30h, tot l’alumnat implicat va eixir des de La Marineta Cassiana, i vorejant la mar, va arribar fins la Torre de Gerro. La costera fou dura, però almateix temps estimulant, i en atansar la part alta del turó s’entremesclaren les gotes de suor amb els somriures de satisfacció. Ja, allunyant-se de la costa, el recorregut per les Planes, impregnat de perfum de muntanya a causa de les altes temperatures, continuà essent gratificant. Però calia descansar, relaxar-se i - com no?- esmorzar.

Recuperades les forces, l’estímul de continuar augmentà perquè semblava que ja es respirava la mar una altra volta. Així que al voltant de les 12 es produí el descens al port de Xàbia. L’excursió culminà d’una forma molt divertida: es tornà a Dénia amb catamaran i es pogué contem-plar la costa des d’un altre vessant al mateix temps que els cossos es deixaren anar al compàs de les ones. Per fi, ja amb fam per a dinar, els i les alumnes arribaren a Dénia amb la pell colrada – i alguns ben mullada-, desitjosos de participar l’experiència a pares i amics.

57

EDUCACIÓ EN LA DIFERÈNCIA. VISITA AL RAQUEL PAYÀ

Després de haver tingut a l’institut la xarrada sobre l’associació “Condenados al bordillo” i haver apro-fundit sobre el tema de la diversitat en l’aprenentatge i l’educació i la proposta d’ajuda i voluntariat als discapacitats, els alumnes de 2n ESO de Religió junt a la seua professora Sonia Martínez, van anar a visitar als alumnes del Raquel Payà i va resultar molt positiva per a tots.

El gran descobriment va ser assabentar-se de tot el treball que fan al Raquel Payà cada dia. Després de la calorosa benvinguda al Centre d’educació especial, vam eixir tots junts cap a l’ermita de santa Paula per tal de compartir l’esmorzar de mona de Pasqua i una estona de jocs populars.

Els testimonis dels alumnes del Chabàs: “ha sigut una experiència molt bona”, “em pareix genial po-der apropar-nos a ells i poder conèixer-los”, “m’ha ajudat a valorar tot el que tinc i tot el que puc fer per mi mateix”, “és inimaginable tot el que poden fer”...

És un increïble treball d’integració a la societat des de l’educació en valors com la autonomia, el res-pecte, la dignitat o la empatia i l’educació des de la connexió cognitiva-emocional que transmeten els mestres junt a tot l’equip educatiu que és clarament un exemple que hauríem de conèixer per tal de acostar-nos més a esta realitat sense prejudicis ni pors. Per això els hem convidat a vindre al nos-tre IES i mostrar-los com treballem allí i deixar que continuen mostrant-nos tot allò del que són capa-ços i volen donar-nos a conèixer . Tot un plaer i privilegi haver pogut compartir amb ells moments veritablement inoblidables.

58

EL CHABÀS EN LA 2a FIRA AÈRIA DE LA U.M.H.

El dia 15 d’abril els alumnes de Tecnologia de 4t ESO C de l’IES Historiador Chabàs van assistir a la 2ª Fira Aèria celebrada per la Universitat Miguel Hernández d’Elx acompanyats pels seus professors Consuelo Hoyuelos i Joan Castelló. En aquesta fira es presentaven projectes sobre drons amb aplica-cions socials i mediambientals construïts durant mesos d’intens treball.

Els alumnes del Chabàs han concebut la idea d’un dron de salvament marítim que puguera donar su-port a persones en perill d’ofegament a la costa de Dénia. El projecte es basa en aprofitar el desenvo-lupament tecnològic dels anomenats smartwatch (rellotges de polsera amb funcions d’un telèfon mòbil intel·ligent equipats amb GPS). Una persona en perill polsaria un botó, el rellotge enviaria les coordinades d’aquesta persona a una central de drons. De manera immediata eixiria un dron que, en pocs minuts, duria un salvavides i el llançaria a prop de la víctima de manera que tingués l’oportuni-tat de sobreviure fins que arribaren els serveis de rescat de la Creu Roja o Salvament Marítim.

Els alumnes van tindre l’oportunitat de fer una demostració cosa que va agradar i va despertar l’inte-rés de molts dels assistents a l’event així com de diferents mitjans de comunicació com el diari Infor-mación de Alicante, Mediterráneo TV i el canal d’àmbit nacional La Sexta. En aquest últim els alum-nes van ser entrevistats i el seu dron és imatge de portada de l’article penjat a la seua pàgina web.

Tot i que la Fira Aèria és un event col·laboratiu i no hi ha guanyadors, el projecte realitzat pels alum-nes del Chabàs ha estat un èxit. Des de l’IES Chabàs volem agrair la col·laboració de l’Ajuntament de Dénia i la Creu Roja de Dénia en especial a Beatriz Ureña, Cristina Bertomeu i Jordi Muñoz .

59

VISITA A LA CASA DE MIGUEL HERNÁNDEZ

El pasado día 22 de marzo, los alumnos de 2º de Bachillerato del instituto IES Historiador Chabás visitamos Orihuela, para así ampliar nuestros conocimientos acerca del gran poeta Miguel Hernán-dez. Dicha visita constó de diferentes partes: la visita del colegio al que fue el escritor, así como la capilla del mismo, la que fue su casa, y por último, la catedral de Orihuela.

En primer lugar, un poco pasados por agua a causa de la lluvia, visitamos el colegio al que fue el es-critor alicantino.

En segundo lugar, y como motivo del viaje, visitamos la casa de Miguel Hernández, donde vivió con sus padres y hermanos. Dado que el inmueble estaba en muy mal estado, el ayuntamiento lo restau-ró. Un guía nos explicó algunas vicisitudes de su vida, su relación con García Lorca, la higuera de su huerto y las cuevas en la montaña donde se retiraba a leer y a escribir poemas… La casa estaba llena de objetos (sus famosas alpargatas que paseaba por Madrid) y fotos de la familia del escritor.

Por último, visitamos la famosa catedral de Orihuela, que consta de cuatro fases constructivas y esti-lísticas, dos góticas, una posterior renacentista y una final barroca. En una calle anexa a la catedral pudimos ver el lugar exacto donde cogieron a Miguel Hernández para llevarlo preso definitivamente.

En suma, fue una excursión muy enriquecedora que nos hizo trasladarnos a la ciudad donde creció y vivió el poeta. De esta forma pudimos obtener más conocimientos acerca de su vida que nos sirvie-ron de mucha ayuda para poder entender mejor sus poemas. También pudimos ponernos en la piel del mismo Miguel Hernández y “vivir un día cualquiera en su vida” casi un siglo después.

Lucía Miralles Bonilla, 2ºBachillerato

60

CICLOS FORMATIVOS EN EL MAS DE XETA

61

ENGLISH SUMMER SCHOOL SAINT GEORGE

Por cuarto año, el departamento de inglés del IES Chabàs ha organizado un viaje a la Escuela "English Summer School Saint George", en Faura.(Sagunto). Este viaje se encuadra dentro del programa conocido como "Aula de Europa", en el que alumnos de 1º y 2º de ESO han convivido durante 4 días -del 3 al 6 de Mayo- con alumnos de otros institutos de España.

Nuestros alumnos han recibido 4 horas de clases de inglés diarias,con especial énfasis en la counicación de situaciones prácticas. Además, han participado activamente en una gran variedad de actividades lúdico-deportivas, tales como campeonatos de fútbol, baloncesto, volleyball, tennis, ping-pong, ajedrez..Y, por las noches, distintas pruebas de grupos (gincanas) y disco móvil.Todas las actividades se han realizado íntegramente en lengua inglesa, favoreciendo el apendizaje dinámico, la socialización y el espíritu de grupo.

Estos son algunos de los comentarios de los alumnos: "Lo que más me ha gustado ha sido que he hecho muchos amigos y he perdido vergüenza;he aprendido mucho inglés, me he sentido independiente y me gusta convivir con mis amigos...y lo que menos me han gustado, las camas"

"Lo que más me ha gustado ha sido todo, y lo que menos es que no volvamos hasta el año que viene"

"Ha estado bien, me ha sorprendido bastante, pensaba que era aburrido pero había mucho tiempo libre y con muchas actividades"

"Lo que más me ha gustado , la discoteca y las meriendas, y lo que menos, que los baños están separados de los bungalows y el puré"

62

EXCURSIÓ A LA COVA TALLADA

CHARLA: EL INTERNET DE LAS COSAS P E R L A U N I V E R S I T A T M I G U E L H E R N Á N D E Z

63

LA RUTA DEL QUIJOTE - CENTENARIO DE CERVANTES Del 5 al 8 de abril los cursos de 1º de Bachillerato del IES Historiador Chabás de Denia fuimos a visi-tar los lugares más emblemáticos de la Ruta del Quijote, así como otros lugares de interés.

Primero, en Alcalá de Henares, ciudad donde nació y se crió Miguel de Cervantes, visitamos la casa de sus padres así como la pila donde fue bautizado, y una guía nos enseñó la ciudad universitaria y, ya en Madrid hicimos noche cerca de la popular calle Atocha, donde se imprimió el primer Quijote.

Por el llamado “Barrio de las Letras” pudimos ver las casas de de José Zorrilla, Gustavo Adolfo Bécquer, Lope de Vega, Quevedo y Góngora o la del mismo Cervantes. Asimismo, admiramos el Con-vento de las Trinitarias, donde está enterrado nuestro más insigne escritor. Además visitamos las estatuas de Calderón de la Barca y Federico García Lorca, y dónde estaba ubicado el Teatro Español (antiguo corral de comedias), así como las tabernas donde se reunían estos autores de renombre. Estuvimos en la Biblioteca Nacional y en el Museo del Prado. Tras la visita, nos dirigimos a Almagro.

Al día siguiente, en Almagro, fuimos al Museo Nacional del Teatro y a continuación, en el Corral de Comedias (Patrimonio de la Humanidad) vimos la representación de “Romeo y Julieta” de William Shakespeare. En Villanueva de los Infantes visitamos la Catedral de San Andrés Apóstol.

El último día fuimos a Campo de Criptana donde visitamos dos molinos de la época en que Cervantes escribió su gran obra. Son éstos los célebres molinos que Don Quijote cree gigantes.

Clara Romany Castellano

64

EL CHABÀS “CENTRE EDUCATIU PROMOTOR D’ACTIVITATS FÍSIC-ESPORTIVES”

El dia 3 de maig l’IES Historiador Chabàs va rebre per part del nostre Conseller d’Educa-ció Vicent Marzá, un diploma com a “Centre Educatiu Promotor d’Activitats Físic-Esportives”. Aquest diploma és un reconeixe-ment al treball realitzat pel centre en la poten-ciació de l’esport, l’educació en valors i hàbits saludables per mig del projecte esportiu inte-grat dins del projecte educatiu del centre i que s’imparteix fora de l’horari lectiu i va diri-git a tota la comunitat educativa.

A l’acte de lliurament de diplomes van as-sistir la Cap d’Estudis Rosa Boix i la coordina-dora del projecte esportiu Pura Higueras.

EL CHABÁS EN L’OLIMPÍADA MATEMÀTICA

Set alumnes, que cursen estudis d'ESO en el nostre Cha-bás, van participar en “l'Olimpíada Matemàtica 2016" en la seua fase comarcal de la província d'Alacant, convoca-da per la Societat d' Educació Matemàtica de la Comuni-tat Valenciana "Al-Khwarizmi".

Els objectius són: la divulgació de les matemàtiques a tra-vés de la resolució de problemes, afavorir una actitud po-sitiva cap a les matemàtiques entre l'alumnat i la societat en general, així com potenciar el gust per la resolució de problemes a través d'una activitat formativa, lúdica i crea-

tiva. La fase comarcal va consistir en una prova de caràcter individual en l’IES Arabí de Gata.

Alumnes i professors compartírem un matí festiu i matemàtic, que va afavorir l'intercanvi d'idees i amistat entre estudiants i professors.

EL CHABÁS EN LA OLIMPIADA DE HISTORIA Cuatro alumnos del IES Historiador Chabás de Denia, han participado en la Olimpiada de Historia que organiza la Uni-versidad de Alicante desde hace seis años.

La prueba consistió en un cuestionario de 50 preguntas so-bre Historia del Mundo Contemporáneo y estaba abierta a alumnos de 1º y 2º de Bachiller. Hubo unos 90 participan-tes de distintos institutos y colegios de la provincia de Ali-cante, que optaron a alguno de los tres primeros premios o de los 8 accésits otorgados por la Universidad.

Nuestros participantes: Adrián Esquembre, Josué Labios y Carmen Muñoz de 2º de Bachiller, y Lluís Terrades de 1º consiguieron tres de los accésits, demostrando su buena formación y su interés por la historia.

65

EL CHABÀS GUARDONAT EN ELS BALDIRI REIXACH

El nostre Centre ha resultat doblement guardonat en l'edició 2016 d'aquests premis en dues modali-tats:

* ROMEO Y JULIETA, EL MUSICAL y

* “HIP HOP”, UN PROJECTE DE MÚSICA RAP AL VOLTANT DE LA NOVEL·LA DE RAFAEL VALLBONA

66

EL CHABÀS EN LA PRIMAVERA EDUCATIVA El 13 de mayo los departamentos de Música y Tecnología del IES Chabás, junto a varios profesores del mismo marcharon todo el día a Valencia para participar en la Primavera Educativa organizada por la Consellería de Educación.

Los alumnos de ambos departamentos participaron en tres acti-vidades, una de ellas conjunta: la elaboración de instrumentos musicales, resultado de un año de esfuerzos y un proyecto de formación de centro. En los alrededores del Museo Príncipe Felipe, los alumnos de tecnología participaron tanto en el ta-ller anterior como en el de la elaboración de drones, el cual había sido ya exhibido con notable éxito en la Universidad Mi-guel Hernández de Elche, puesto que libraba un flotador salva-vidas en caso de rescate marítimo gracias a un mecanismo idea-do por profesores y alumnos del centro.

Por la tarde, en el escenario levantado al efecto para la ocasi-ón junto al Palau de la Música, los alumnos de música participaron en una aplaudida muestra de la Veu del Chabás 4.0, presentada por los propios alumnos del centro. Las actividades se completaron con talleres de radio, y una visita a la muestra Com Sona l’ESO en la que también participó el centro.

67

L'IES CHABÀS EN «COM SONA L'ESO»

Qui es pot resistir davant l'oportunitat de portar alumnes a una experiència per a ells única, i que saps que mai oblidaran? Doncs això varem fer. Després de tants assajos (fora d'horari lectiu), i tants nervis, per fi se n'anàrem a València! Tot enllestit. Obra assajada, tendes de campanya, instruments per fer allí una batucada a la resta dels companys, etc.

1500 personetes entre professors i alumnes de Catalunya, Illes Balears i la Comunitat Valenciana, convivint amb una llengua en comú, alegria i germanor. Però sobre tot amb la música com a nexe, procediment i objectiu de la trobada. Tres dies d'assajos, proves de so, i altres activitats musicals. Així va ser com hi arribarem al divendres 13 de maig, dia del concert. El dia on els 1500 repartits en-tre la banda de música, el cos de ball, els actors-cantants i el cor, ho donàrem tot al gran concert a l'esplanada de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, davant de milers de persones.

Aquest any estrenàrem «MISIM» , òpera en tres actes de Jordi Villarroya, que explica diferents tipus de dependència cap a les noves tecnologies en un futur pròxim, i les seves conseqüències entre els joves i la societat. Extraordinària posada en escena, so ,llum i interpretació. Fou tan gran l'èxit d'a-quest treball en comú, que ningú es podia aguantar les llàgrimes!! Professors i alumnes ens varem fondre en emocionants abraçades!!

Aquestes són les coses que m'agraden de la meua professió. I les coses que m'omplin com a persona. Sols puc agrair la comprensió per part de la directiva del centre. Però sobre tot agrair el treball i la il·lusió que Dolors Pastor ha invertit en acompanyar-me en aquest projecte. I com no, dir que em sent orgullosa del treball fet per part dels alumnes , el seu entusiasme, saber estar i alegria!! Sí senyor, vixca «COM SONA L'ESO» i vixca LA MÚSICA!! Paloma González García Professora de música

68

CLOENDA DEL PROGRAMA TEI 2015-16

Com a última activitat del programa TEI es va fer una eixida a la platja, on els alumnes de cicles for-matius, els del TCAF, van preparar jocs de dinàmiques de grups. L'activitat va ser molt divertida i el temps ens va acompanyar. Agrair la col·laboració tant del professorat, com dels alumnes de cicles formatius.

Per finalitzar el programa, el dia 15 de juny es va fer el lliurament de diplomes als alumnes tutors del TEI per part del nostre director Juli Martinez. Amb aquest acte ha finalitzat el primer curs del programa TEI amb una valoració general positiva tot i que de vegades hem tingut alguna dificultat, com per exemple no coincidir els horaris de les tutori-es de 3r i de 1r d'ESO. El programa ha millorat la convivència en el centre, tot baixant considerable-ment la conflictivitat.

Per al curs vinent és necessari millorar l'organització de les activitats ja que implica un nombre molt elevat de professors i alumnes. seria recomanable que s'implicara més professorat del centre.

69

EXPOSICIÓ BATXILLERAT ARTÍSTIC

70

EXCURSIÓ A BOCAIRENT “Bocairent, bona terra i més bona la gent”

Allí ens remuntàrem, un grup d’alumnes i dues professores de l’IES Historiador Chabás, per gaudir d’un dia fantàstic i d’una excursió que, per les condicions climàtiques, havíem ajornat en dues oca-sions. Poble curiós, enigmàtic i amb molta història. Ai! Si els carrers pogueren parlar… Comença l’explicació guiada pel casc antic, i , a la plaça de St Blai, la guia ens sorprén: “A Bocai-rent, tots els burros trauen el cap per les finestres”. -I això? Podríem imaginar una pel.lícula de Luís Buñuel, tota la plaça ocupada per les paradetes del mercat, i, com a espectadors, els burros asso-mats a la finestra. Esperpèntic! En fi, un poble costerut, on s’aprofita el desnivell de la muntanya per donar dues eixides a les cases, una la principal per un carrer i l’altra, l’estable per l’altre. I el burro assomant-se i saludant per la part més sorollosa… Uns passets més avant, ens adintrem al casc antic on regna la soledat, interferida tan sols pel lleu-ger miolar d’uns gats que gaudixen de llibertat i són uns privilegiats. A més, els carrers arranjats de plantes aromàtiques i florides, de portalades amb portons i finestrons tancats que amaguen els re-cords del passat. Alguns jóvens agosarats han invertit i rehabilitat aquest paradís que en estiu cobra vida quan arriben els forasters a estiuejar. La primera part del camí finalitza amb la visita a “les covetes dels moros”, un laberint espectacu-lar, propi per a gent àgil i entusiasta, tal i com devien ser-ho aquelles persones que en el seu moment disposaven del lloc de tan difícil accés, com a celler. El retorn, l’emprenem a través de “la cava de neu”, imponent construcció per conservar la neu que en èpoques remotes coronava els cims. Aleshores, se’ns feia inimaginable les condicions tan dures en què treballaria la gent. Allò sí que era patiment! Finalment, ja en la part moderna, “la plaça de bous”, construïda excavant tota una muntanya, esca-ló per escaló, des de la graderia fins a l’arena, per evitar l’emigració en una època de desocupació. Bona tasca van realitzar els veïns. O siga, tota una aventura que paga la pena visitar Bocairent.

Alba Ramon, Cristina Marco, Daniel Gil, Diana Martínez, Joan Ortiz

71

72

GRADUACIÓN DE 2º DE BACHILLERATO.

El martes 24 de mayo tuvo lugar el entrañable acto de despedida de los alumnos de 2º de Bachillera-to que se gradúan el presente curso. Promoción numerosa la del 2014/16, cerca de 150 alumnos que recibieron las orlas conmemorativas en un variado acto que combinó, como en anteriores ocasiones, lo lúdico con el recuerdo entrañable de los años pasados en el centro.

Las actuaciones de alumnos como Miriam Ortolá, Raquel Lanuza, Néstor Montiel, Alex Ginestar, Pau Caselles, Kalina Van Boeschoten, Raquel Ferrer, y la estelar de María Romero (ganadora de la 4º edi-ción de La Voz del Chabás) amenizaron las charlas a cargo de Eleuterio Martínez, Julia Gozálvez y Juli Martínez, así como las intervenciones de alumnos que contaron su experiencia en el centro. Además del reparto de las orlas, hubo un especial reconocimiento a los 10 alumnos que han conse-guido matrícula de Honor.

Desde aquí deseamos la mejor de las fortunas a la nueva etapa que inician nuestros alumnos.

73

74

GRADUACIÓN CICLOS FORMATIVOS Se acabó lo que se daba… El pasado Viernes 22 de Marzo tuvo lugar en el centro social de Denia la graduación de los alumnos/as del último curso del grado superior de técnico en animación de actividades físicas y deportivas del IES Historiador Chabas (Denia). Después de prácticamente dos años conviviendo y compartiendo experiencias inolvidables, llegó la hora de despedirnos de todos nuestros alumnos/as en un acto que contó con la presencia del direc-tor del centro Juli Martinez y la concejala de deportes y Normalización lingüística Mª Angeles Tamarit Mengual. Las numerosas actuaciones de alumnos/as del Instituto Historiador Chabas hiceron muy ameno el acto de graduación, del que tambien pudieron disfrutar los familiares de nuestros alumnos/as . Aunque aun deben realizar tres meses de practicas en empresas, estamos seguros de que todos superarán este tramite. Algunos seguirán con sus estudios y otros pasarán al mundo laboral, desde el IES Historiado Chabas deseamos a todos mucha suerte y un prospero futuro.

75

76

L E C T U R A D E L Q U I J O T E

V I A T G E A M A L L O R C A

77

PREMIS 25 d’ABRIL – NARRATIVA VALENCIÀ Primer Premi: Andrés Escribà de 2n batx C QUATRE DE DÉNIA ENTRE FUSELLS... Pareixia que anara a ser un dia qualsevol, un dia més, res que eixira de la normalitat, fins que hi va arribar el moment en el qual el senyor Antoni, que es dedicava a l’ensenyament, cosa que gran part del seu veïnat veia amb gran admiració, degut que era un del pocs mestres que hi havia en la comarca on es situa la nostra història i que més avant anomenarem. Aquest mestre, el senyor Antoni, era un home corpulent, amb les faccions grans i marcades, cosa que qualsevol persona diria que són més habituals en els homes del camp, com la majoria dels pares dels xiquets a qui el senyor Antoni donava classe. Tenia els ulls blaus, un blau verdós, que amb una sola mirada era capaç de posar a més d’un alumne al seu lloc per molt bandarra que aquest fóra. «Don Antonio», com li deien alguns dels seus alumnes més educats, era molt pacient, però com tothom tenia un límit, i aquest es trobava en el punt en què algun dels alumnes feia una pregunta sense cap trellat. Això era una de les coses que més nerviós el posava, ja que el feia pensar que tot el que havia explicat aquell matí, no li havia fet cap profit a aquell menudall sense preocupacions. Potser fóra un dels més embolicadors i entremaliats, encara que tenia la capacitat de no fer-ne un brot en tot el temps que durava l’explicació de la lliçó, però quan el seu mestre els passava un control per veure com anava aquest maleït dimoniet i la resta dels seus companys, sorprenentment aquest sempre els passava amb més que bona nota, la qual cosa sorprenia cada setmana més el seu mestre. Aquest menudall rep el nom d'Albert, un xiquet no massa alt, amb els ulls marrons i unes ulleres amb uns vidres ben grossos, (rebien el mal nom de “ulleres de cul de got” )que les havia de dur perquè quasi podria treballar en l'ONCE, atès que tenia una barbaritat de diòptries, en concret unes cinc. Aquest era un dels motius pels quals de quan en quan s'emportava alguna bescollada que altra per part dels seus companys, segons el mestre deia era alguna cosa ben graciosa, fins que la cosa anava a més i ell mateix havia d'intervindre. Però no sols li'n queien per part dels seus companys, ja que aquestes també podien arribar-li de sobte sense més ni més quan el mestre veia que aquest decidia per santa gana, començar a emprenyar els seus companys, els quals encara que no foren tan brillants com ell en alguna de les matèries que el mestre els donava al llarg del dia, no portaven gens malament les lliçons del senyor Antoni. Però sabien que a pesar que els resultats no eren tan bons com els d’Albert, podien estar parcialment tranquils, perquè sabien que tan sols pel simple fet de ser capaços d'aguantar-lo durant més d'un quart d'hora, cosa que ni era la seua pròpia mare de vegades capaç de fer, ja que més d'una vegada podies veure l'Albert pel carrer perquè la seua mare ja estava fins el «monyo» de tindre'l dins de casa, sabien que serien capaços d'aguantar qualsevol barbaritat que alguna altra persona els soltara a la cara. Açò començà en la ciutat de Dénia, a l’any 1930, quan esta era una ciutat xicoteta dedicada al negoci de la pansa, que rebia prou gent d’Anglaterra, la qual s'encarregava del transport d’aquest producte fins a les illes de l’Atlàntic. Es podria dir que eren els anys daurats de la menuda ciutat de la costa valenciana, concretament a la comarca de la Marina Alta. Aquesta ciutat era testimoni de les entremaliadures de xiquets com Albert, Eros, Andreu i Kiket. Aquests dos últims van decidir de parlar amb Albert i vore què li passava, ja que aquest va començar a baixar les seues notes i damunt estava més pesat del que era habitual en ell, a la qual cosa aquest va respondre que no li ocorria res, encara que tant els companys com el mestre sabien que alguna cosa hi havia d'haver de pel mig i va ser Andreu qui li va aconseguir traure que hi havia una doneta pel mig, encara que de moment no va voler dir-li el seu nom, per tal d'assegurar-se que no diguera res. Es dedicava pràcticament per complet a emprenyar els seus tres companys, inclús en les classes del senyor Antoni, qui de vegades, pel seu comportament li agafava les mans i li soltava una bona garrotada a les puntes dels dits amb un regle, un acte prou

78

simbòlic dels Mestres que pertanyien als Maristes, això i el llançament de «chasca» professional des de la tarima on es trobava fins als escriptoris de fusta, com si els veguera ara, amb un parell de forats per a deixar allí els llapis i com a molt algun coloret que altre i a més, tampoc és que fórem massa amples que diguérem ja que cabien per regla general un parell d’estudiants, on es trobaven per a variar Albert junt algun dels seus habituals companys, els qui probablement foren uns dels qui més paciència tingueren amb ell, a part del propi mestre. Kiket era un xicon d'alçada semblant a l'Albert, però a diferència d'ell, tenia els cabells més rossos, i era d'un altra tonalitat de pell, també es diferenciaven en la constitució física, mentre que Albert era pràcticament un fideu, Kiket era més fornit, però no estava en absolut gros. Pel que feia a la seua personalitat era completament diferent. No diuen que els pols oposats s'atrauen?. Doncs Kiket era més tranquil i acostumava a parlar en valencià (al igual que l'Andreu i l'Eros) llengua que solia a utilitzar per enviar el seu company a fer punyetes, mentre que Albert era més nerviós que altra cosa, a tota hora estava pensant què havia de fer al moment següent i com podria posar dels nervis a tothom. Pel que fa a l'Andreu, era un poc més alt que els altres dos, però sense passar-se'n, no sobrepassaria el metre setanta-cinc, tenia els ulls blaus a l'igual que el seu mestre, i portava el cabell curt, d'un castany clar, un color prou paregut al dels cabells del seu company Kiket. Va arribar un dia en què l’Albert i Kiket, anaren a parlar seriosament amb el seu padrí, en aquells moments una de les persones més influents de la xicoteta ciutat i van anar a la seua casa amb un gran valor, ja que eren dos xiquets que es passaven quasi més temps ajudant els seus pares en la collita del raïm per a vendre’l, que a l’escola, encara que no descuidaven els seus estudis mai. La seua intenció era fer que entre el seu esforç i la recomanació del mestre marista, aconseguiren que el senyor Morand es fera càrrec dels estudis superiors d’aquells dos prometedors xiquets. Sorprenentment per als pares dels xiquets, el ti Moscardó i la ti Tona, aquest primer el pare del Kiket i l’altra la mare de l’Albert, Morand, va acceptar amb la condició que no podien suspendre cap examen del senyor mestre fins que els jovenets arribaren a fer la prova de batxillerat a Alcoi, pot ser aquesta decisió fóra positiva ja que per falta de mitjans a casa dels dos xiquets s’havien criat quasi com a senyorets a la casa del senyor Morand i aquest els va acabar agafant el suficient afecte com per a becar-los d'aquesta manera, per tal que anaren a la universitat de Barcelona. Pel que feia a l'Andreu, va ser el seu oncle qui es va encarregar de costejar-li els estudis, encara que en lloc d'acabar en la mateixa universitat que els seus companys, el seu oncle i padrí de pila, va decidir que seria millor que anara a estudiar a la universitat d'Alcalà d'Henares, ja que allí tenia un parell de companys professors que podrien facilitar la seua entrada en la prestigiosa universitat. Totes aquestes alegries tenien una persona un poc trista, aquesta era la més que amiga de l'Albert, que encara que Albert pensava que la resta dels seus companys no sabien res, s’olien el pastís, ja que per les vesprades, els alumnes dels maristes, tenien per norma i costum anar al pati del col·legi, o al carrer la Mar per a jugar a pilota, donat que eren llocs amples i que no transitava massa gent i feia quasi una mesada que Albert no acudia a aquestes vesprades que feien que acabaren tots amb els genolls pelats, i si plovia i s'escapaven de casa per a anar a jugar, arribaven amb els genolls pelats i plens de fang. Cada vegada que el jove de Dénia faltava als jocs entre els companys, algú dels qui sí hi anaven desenvolupaven una teoria sobre què estaria fent aquell dimoni. Més d'una vegada els jovenets havien pensat que potser estiguera amb alguna xicona, pel fet de saber de bona mà que ens sa casa no estava, ja que la seua mare es sobrava sola a casa i el seu pare es passava tot el dia al bancal, però aquesta idea es veia esborrada de seguida quan l'Andreu els deia que s'oblidaren de la idea d'alguna xica de pel mig, dient-los que ell no sabia res d'una xica, però que estava segur que d'haver-ne alguna de pel mig ell ho sabria. Un parell de dies desprès va ser el propi Kiket, qui ja un poc fartet del fet d'haver de jugar a pilota amb un menys en el seu equip, va decidir de buscar l'Albert i fins que no va acabar soltant què era el que feia quasi totes les vesprades, no el va deixar anar. Açò va fer que poc a poc anaren assabentant-se tots i l'Albert prou a sovint es fera vermell i es posara un poc “farruquet” i volguera canviar de tema, però en lloc d'aconseguir el seu propòsit, l'únic que aconseguia era que li vingueren un cabàs de bescollades. El nom de la famosa “amigueta” de l'Albert, és Mireia, un xica d'un any menys que els protagonistes de la nostra història, era prou grandota i de cabells obscurs, a l’igual que l'Albert, tenia uns ulls grans, com si d'un mussol es tractés, però no eren lletjos, tot al contrari, eren d'un color blau que recordava el color que més d'un dia lluïa la mar, més d'un dels companys de l'Albert coincidien en la possibilitat, que fóra el millor que tinguera la xica. Deixant de costat els temes amorosos, tocarà centrar-se en els estudis i és que els deniers no podien examinar-se a Dénia, perquè no hi havia institut en la ciutat costera, únicament es podia comptar amb el col·legi dels germans maristes, els qui preparaven els joves per a que es presentaren a Alcoi, ciutat

79

que ja en aquells moments era més important que Dénia per la seua industria tèxtil, la qual podia abastir a quasi tota la província d'Alacant. També estava el col·legi de les monges, al carrer Loreto, encara que allí com a molt podien eixir dones que acabaren estudiant magisteri, ja que allí acostumaven a aprendre a cosir, llegir i escriure, tot degut a la societat masclista que hi havia en aquells moments. Van ser prou els anys que hi quedaven, ja que els nanos tenien tan sols 10 anys quan li van fer aquella petició al senyor Morant, i pareixia que havien volat els dies quan aquells dos menuts estaven celebrant que almenys tindrien l'oportunitat d'intentar provar sort a la universitat. En aquells moments a Barcelona, ciutat més important del Mediterrani, i on aquells dos van provar de fer estudis diferents, ja que Kiket era un poc més apanyat en la biologia i la química, va decidir estudiar medicina, per tal de poder arribar a trobar la cura contra alguna malaltia o aconseguir simplement salvar alguna que altra vida, encara que per a tot açò quedava molta terra a llaurar; mentre que l’Albert des que va conéixer la realitat del treball d'un enginyer, el dia que va conéixer el cunyat del senyor Morant, que havia estudiat enginyeria industrial a Barcelona, va decidir estudiar el mateix que aquell home d'uns 50 anys i amo d'un compte bancari ple de duros. Açò últim va ser un dels motius principals pels quals l'Albert va decidir estudiar l’enginyeria, per com estava de ben remunerada. Pel que fa a l'Andreu va començar a estudiar allí, a Alcalà, on va iniciar el curs un poc fotut, perquè ell venia d'un poble no massa gran i la gran part de la resta dels seus companys eren de la pròpia capital i el tacaven de poblerí, encara que poc a poc va anar demostrant-los per mitjà de les notes, que en res havien de diferenciar-se d'ell, que encara que fóra un xic d'una xicoteta ciutat de mar, amb les seues notes els podia posar a cadascú al seu lloc. Va ser açò el que va fer que deixaren de pensar que era un simple jove de ciutat menuda, sense cap cultura del món i que no sabia on s'havia clavat. No va ser poc el temps que van haver d'estar pràcticament separats de la seua família els dos jóvens mentre estudiaven a Barcelona, ja que el senyor Morant ja feia massa mantenint els dos a la ciutat comtal i pagant els seus estudis, com per a més haver de córrer també amb els costos de les visites de les respectives famílies. Encara que alguna vegada les famílies es posaven d'acord per a anar a vore els seus fills, encara que fóra per a un parell de dies i donar-los una alegria. A tot açò cal afegir que la situació política no és que fóra massa estable degut a la Guerra Civil que va esclatar en mig del 1936, i va portar penúries a tota la costa llevantina al llarg dels tres anys que va durar, ja que va ser aquesta la part que va caure en mans republicanes mentre uns i altres feien barbaritats arreu del territori espanyol... Tot aquest terratrèmol de conflictes va fer que les classes es pararen durant eixos tres anys insuportables, ja que Barcelona era un dels principals objectius nacionalistes, la qual cosa va fer que els dos homenets que ja tenien un poc de pelús a la cara, se'n tornaren a casa a passar estos mesos acompanyats per la seua família. Pel que feia a l'Andreu, no va córrer la mateixa sort, va tindre l'inconvenient del setge que van fer els franquistes a la capital, el qual va fer que estiguera una temporada més allí desitjant arribar a la seua oblidada casa, ja que els seus familiars no anaven a vore'l quasi mai i ell tampoc anava massa a Dénia, per l'alt preu dels bitllets i a més ell preferia centrar-se als estudis. A pesar de tot el que es va viure en aquests tres anys de sang entre germans, els nostres protagonistes van córrer la sort de no patir cap càstig físic, ni cap deteniment per part dels soldats d'un i altre bàndol. Una vegada acabada la guerra, els joves van haver d'esperar una temporada fins que l'ordre es va restablir i van poder tornar uns a Barcelona i l'altre a Alcalà, per tal d'acabar els estudis que van començar ja feia 7 anys. Una vegada van acabar, no els va ser massa difícil trobar feina, ja que a causa de la crisi social que vivia el país en aquells moments, eren pocs els qui tenien les possibilitats d'estudiar i la competència no era massa elevada. Tots tres van decidir tornar cap a casa, a pesar de les amistats fetes a les capitals i a les universitats, dels contactes aconseguits i dels amors que molt probablement deixaren allí, ja que tant el Kiket com l'Andreu van conéixer alguna xica que altra, més bé d'alguna classe social més elevada, la qual cosa es valorava prou en l'època; per contra l'Albert continuava essent fidel a la seua “amigueta” com acostumava a cridar-la la ti Tona, a la Mireia. Doncs va ser aquest el motiu pel qual es van poder posar en contacte els tres per anar a fer una visita als seus mestres, perquè es van veure per casualitat al cine Rosaleda, que quedava a prop de la mar. Estant treballant des de feia un temps prop de la ciutat de costa que els va veure créixer, parlem de kiket, Andreu i Albert (ja que l'Eros no va arribar a eixir del poble) van anar a vore com continuava el seu col·legi, el Maristes. Situat al carrer actualment anomenat Càndida Carbonell, en memòria de la dona que va cedir els terrenys i la casa on es va fundar el col·legi. Quan van arribar a la classe on es trobava el seu mestre predilecte, el van trobar prou més envellit, amb els cabells ja blancs, però a pesar de l'edat, Antoni tenia bona memòria i se’n recordava quasi perfectament dels seus joves alumnes.

80

La visita dels tres li va provocar una gran alegria, perquè va vore el fruit a les seues lliçons de feia ja una dècada, tan sols tres dels seus alumnes havien anat a la universitat i havien acabat uns estudis superiors (alguns van arribar a anar a la universitat, com l'Álvaro, però no van durar molt més de tres mesos allí). D'aquesta visita els tres protagonistes van treure un missatge en clau de les paraules del seu, ja major, mestre, “no us oblideu que qui s'encanta no les tasta i que cal tastar tot el que siga bó”, amb la qual el senyor Antoni volía dir-los que s'espavilaren i trobaren un bon lloc de feina i prosperaren en la vida, perquè l'època de postguerra que arribava no anava a ser gens fàcil. Encara que parega que ens hagem oblidat de l'Eros no ho hem fet, aquest va acabar essent l'encarregat de les terres del senyor Morant, i va ser esta la feina que des de pràcticament els vint anys va fer que demostrara el seu potencial a pesar de no haver cursat estudis superiors, ja que es va saber menejar pels comerços adequats i va aconseguir augmentar els ingressos del seu superior. A més va trobar una millor forma de regar els xicotets plantons de tarongers en els quals havia invertit el senyor Morand, ja més que major, motiu pel qual, era el seu fill el qui quasi per complet portava els negocis endavant. Tota aquesta història ha portat una trajectòria prou prometedora, però els quatre no van acabar tenint una família i fills, cosa prou estranya per a l'època. Un d’ells, l'Albert, va coincidir amb un company de la seua carrera a Barcelona i juntament van acabar impulsant la creació de la fàbrica del portland a Dénia. Aquest projecte els va dur un important sou i un bon estil de vida. Estic parlant-vos de Carles Luján, un home també jove, prou serrat de barba, amb una alçada per dalt de la mitjana en què es trobaven els altres quatre, aquest últim alçaria uns 185 centímetres del terra, i era prou semblant a l'Andreu, llevant del color dels ulls, que a diferència de l'Andreu, Carles els tenia marrons. Ara us preguntareu com va quedar el romanç que tenia l'Albert, ja que aquest ni es va casar ni va tindre fills… doncs la jove Mireia ja fa uns anys va haver d'anar-se'n cap a l'Anglaterra a viure, perquè son pare va trobar una bona feina allí com a treballador de la fàbrica de Jaguar, sent així, no es van tornar a veure, i encara que de quan en quan s'enviaven alguna carteta, l'Albert va quedar sense el seu amor platònic i va decidir no tornar a enamorar-se. Pel que fa als dos, l'Andreu i Kiket, van formar una família, un va tindre dos fills, l'Andreu, als qui va anomenar Alex i Sergi, mentre que Kiket va tindre una única xiqueta, que va rebre el nom de Carla. Els fills dels nostres protagonistes van tindre a l'igual que els seus pares l'opció d'estudiar i així ho van fer, fins i tot l'Alex va acabar doctorant-se en dret i publicant certs llibres. Per últim l'Eros va ser a l’igual que l'Albert dels pocs que de la mateixa quinta es van quedar sense tindre una família, es va centrar massa en els negocis del senyor Morand i quan es va adonar, era massa major com per a casar-se, i no veia bé la idea de fer-ho amb alguna joveneta, la qual tinguera un pare que tan sols vulguera que la seua filla es casara amb algú de diners. La relació de tots quatre es va mantenir prou activa, es veien moltes vesprades al café que hi havia aleshores al carrer Cop, per tal de fer-se un “bombonet” i un parell de partides a les cartes, bo, a l'inici eren un parell de partides, però quan ja estaven a punt d’anar-se'n acabaven fent un parell de partidetes al futbolí de fusta i metall, amb els ninots pintats a mà, amb uns jugadors de Reial Madrid i els altres del Barcelona, que hi havia en un dels racons del café, doncs acostumaven a quedar cap a les quatre i mitja de la vesprada i fins les set com a molt prompte, ningú no els veia eixir d'allí. A més a més tenien per costum anar a vore quasi tots els partits del València CF, que en aquells moments era un dels millors clubs d'Europa. Així va ser com va arribar una desgràcia anant com moltes setmanes al camp de Mestalla, on es jugava un partit entre el Barcelona i el València. Els ja avis protagonistes, van patir un accident de cotxe i tant l'Andreu com Kiket van acabar faltant als pocs dies en l'hospital de Dénia. Des d'aquest mateix moment la vida dels altres dos, l'Albert i l'Eros, ja no va ser la mateixa... acabaven de perdre els seus amics de tota la vida amb qui tenien tantíssims records.... Pot ser us pregunteu com sé tot el que us he contat al llarg d'aquest grapat de fulles, doncs ja va essent hora que em presente, sóc el nebot del mestre Antoni, que li donava classe als quatre protagonistes de la nostra història, qui em contava aquestes històries dels seus alumnes, com van anar a estudiar, com es van haver de fer suport quan els ocorria alguna cosa al col·legi o més avant a la universitat... i sóc ara qui li les conta als meus néts, els quals per casualitats de la vida són companys dels néts de l'Andreu i de Kiket, els quals van sentir com els meus néts li preguntaven a un dels germans maristes més majors del col·legi per si la història que jo els havia contat era certa i es van apropar dient tots tres a la vegada «Parles dels nostres avis?» Pareixia que anara a ser un dia qualsevol, un dia més, rés que eixira de la normalitat, fins que hi va arribar el moment en que el mestre Felip va arribar amb la seua potent veu i va manar fer silenci a als nanos, i així tornava a començar la història però esta vegada amb els néts dels nostres protagonistes.

81

NARRATIVA EN VALENCIÀ - BATXILLERAT Accèssit: Ana Aparicio Verdejo de 1r batx A SHIVA

- Iaia, iaia! Saps què? Demà comence les classes d'equitació!

- Sí, carinyo? Dana, vols que et conte una història sobre un cavall amb una admirable determinació per ajudar la seua ama?

La jove amb molta alegria es va asseure al costat del foc de la llar per a escoltar el conte de la seua iaia. Començava així: “Hi havia una xiqueta insegura de si mateixa, que es creia inferior a tots i que no podia evitar comparar-se amb els seus companys i companyes de classe, la qual cosa l'omplia d'una immensa amargor. No era una persona que li agradara eixir de festa i els seus gustos eren molt diferents dels dels seus companys, per això, li resultava tan difícil fer amics. Cal dir que era molt guapa, amb un gran potencial, però ella no ho veia així i això feia que es desestimaren totes les seues capacitats. No obstant això, la vida, va decidir tirar-li una mà enviant-li un amic incondicional. En una de les seues visites al camp dels seus iaios, va conéixer eixe ser especial que va marcar la seua vida. Va succeir que mentre la seua iaia preparava el menjar, ella se’n va anar a investigar per la muntanya. Quan ja era més de migdia, es va asseure en una prada a descansar. El descans es va transformar en un son que es va veure interromput pel contacte de quelcom càlid i humit en el seu rostre. En obrir els ulls, es va trobar amb una criatura impressionant: un cavall negre, d'ulls castanys, que la mirava amb curiositat. Alhora, va saber que es tractava d'un cavall frisó, una raça de cavalls que escassegen en el món. Ella es va perdre en la immensitat dels ulls castanys del cavall, adonant-se que sentia una especial unió amb a ell. Per a comprovar si el cavall havia sentit el mateix, es va alçar i es va allunyar d'aquest. L'animal se'n va anar cap a ella amb un trot alegre i àgil. Quan va arribar al seu costat, es va tombar i amb un moviment de cap, la va convidar a pujar sobre la seua gropa. Quan va haver muntat, el cavall va eixir al galop cap a casa dels avis. Durant el curt passeig, ella es va sentir lliure i descansada, desconnectant dels seus problemes. En arribar, va deixar el cavall a la porta i va entrar corrent a casa per a contar-ho als seus pares i iaios. Els primers, es mostraven reticents a quedar-se amb el frisó, mentre que els segons estaven sorpresos davant d'esta història tan aparentment irreal. Entre la iaia i la xiqueta, van aconseguir convéncer els pares per adoptar-lo. - Te’l quedaràs amb una condició- va dir el pare- que sigues tu l'encarregada de mantindre’l, és a dir, pagar-li el menjar, els raspalls, la muntura i tot el que tinga a veure amb la seua cura i hauràs de buscar-li un estable per a viure. Encara que la nostra protagonista es va quedar una miqueta decebuda amb el comentari de son pare, va ser ràpidament substituït pel goig i l'entusiasme de tindre per primera vegada un cavall com a mascota. L'antic amo del cavall, un ancià del poble, havia mort deixant-lo com a part de l'herència. Com que cap dels fills el volia, van decidir deixar-lo en llibertat amb la seguretat que en el poble no li passaria res ja que tots els habitants el coneixien...

- Però... iaia, eixe cavall va existir de veritat o és com una espècie de llegenda? - Això ho esbrinaràs al final, tin paciència i escolta... Vegem, per on anava? "Quan la xica va arribar a casa junt amb el seu nou amic, va començar a cavil·lar sobre on estaria situat el picador i els estables. Estava disposada a construir-lo ella mateixa en el jardí de la seua pròpia casa per a poder visitar-lo tots els dies. Per descomptat, no havia parlat amb els seus pares

82

sobre esta nova idea perquè temia que s’hi oposaren, així que hauria de pensar arguments a favor seu per a convéncer-los. No obstant això, seria complicat. El seu treball com a reposadora de supermercat no li reportava molts beneficis, així mateix hauria de buscar una nova ocupació per a complementar amb l'anterior. D’aquesta manera va passar la vesprada pensant i imaginant la seua nova vida. L'endemà, va anar a buscar una nova ocupació i anà a comprar taules de fusta per a començar a construir. De nou, el destí li va posar en el seu camí a algú que seria important en la seua vida i en la ferreteria, es va trobar amb un xic de més o menys la seua edat, pèl ros i ulls verds, alt i amb una gran passió pels animals igual que ella, que la va ajudar a trobar el que buscava. De seguida, es van caure bé i el xic, després de diverses converses amb ella, va descobrir que el treball d'esta es trobava prop de sa casa i anava tots els dies a veure-la. A poc a poc, ambdós es van anar enamorant encara que ningú d'ells volia confessar-li-ho a l'altre. Un dia, la xica li va contar al jove els seus plans d'edificar una quadra per a Shiva, eixe seria el nom que li posaria. I ell com que no podia passar molt de temps sense ella, es va oferir a ajudar-la. A poc a poc, amb els dies, l'estable ja estava fabricat. Eren unes quadres xicotetes però acollidores, de colors vius i tenia tres compartiments: un per a guardar el cavall, un altre, per a albarderia, és a dir, per a guardar la muntura, els raspalls i la brida; i l'últim que s'usava per a guardar el fenc. L'única cosa que faltava era la part més difícil: que ella aprenguera a muntar. Per sort, el seu amic sabia cavalcar des de molt xicotet i li va proposar ensenyar-la. Ella, encantada va acceptar. El temps que va durar la construcció de la llar del cavall, Shiva havia estat en una altra quadra. Quan el xic, per fi, el va conéixer, es va sorprendre del gran paregut que hi havia entre eixe cavall i el del seu difunt iaio. I així li ho va fer saber a la jove: - Saps? El meu iaio tenia un cavall com este. El pobre va morir fa poc. Era d'un poble pròxim,

Casares. No sé si el coneixes. - Clar que el conec! Els meus iaios viuen allí i és en eixe poble on vaig trobar Shiva. - Llavors… - Este cavall en realitat és teu- el va interrompre la xica. - No, és teu. Els meus pares no el van voler i tu has fet bé de quedar-te’l. Sé que serà feliç al teu

costat. - Tu també ho estaràs. Recorda que m'has d'ensenyar a muntar, professor- li va recordar ella amb

un senyal revoltós. - Per descomptat, mi lady!

Uns mesos després, ella ja sabia muntar com una amazona i fins i tot sabia domadura clàssica i bot. Veient la facilitat d'aprenentatge de la xica i el bon tracte que tenia amb l'animal, el seu amic li va proposar participar en competicions. Les primeres no van eixir especialment bé, però a partir de la tercera va començar a quedar en primer lloc. Shiva sabia com d’important era per a la seua ama guanyar les competicions i així adquirir confiança en si mateixa i en les seues capacitats, per això, l'animal es va aplicar a complaure-la. Un dia, mentre ella preparava el cavall per a la seua sessió de classe i aprofitant que el xic encara no havia arribat, va parlar amb el cavall.

- No sé què fer. M'agrada molt però no crec que jo li interesse. Per a ell només sóc una amiga i a més té dos anys més que jo, així que probablement també em veja com una xicoteta.- va sospirar, mentre raspallava les crins del cavall.

Este va començar a renillar i a posar-se a dos potes, ella es va acostar fins al seu cap i el va mirar als ulls, intentant interpretar el significat del seu comportament. L'animal va recolzar el seu morro en la cara de la xica durant un minut. Quan va escoltar els passos del xic, va eixir trotant cap a ell, convençut que l'amor de la jove era correspost. Quan va arribar fins a ell, li va donar uns xicotets tocs en l'esquena fins que va situar als dos enamorats cara a cara i se'n va anar cap al picador deixant-los sols. Ella no era capaç de mirar-lo als ulls perquè sabia que si ho feia seria incapaç de parlar i això faria que ell la prenguera per una xiqueta panoli. Ell, en canvi, no podia apartar la mirada del rostre d'ella, desitjant dir-li d'una vegada per sempre el que sentia per ella.

- Volia dir-te una cosa...-van dir al mateix temps. - Comença tu- va contestar ella amb un nuc a la gola. - Doncs... No sé per on començar... Sé que ens coneixem des de fa poc més d'un any i que pot

resultar rar però, m'agrades, des del primer dia. - Tu a mi també m'agrades i era el que et volia dir hui. - De veritat? Portava prou de temps volent dir-t'ho però em feia por que em rebutjares.

83

- Doncs, ja veus que estaves equivocat. Encara que, jo també pensava el mateix i no t'ho vaig voler dir.

- Llavors, això vol dir que som nóvios? Ella com a resposta, li va fer una besada tímida en els llavis. Tot seguit, van ser al picador perquè ella practicara els bots més difícils i estiguera preparada per a l'última competició de l'any, una competició a nivell internacional, que començaria tres dies després. El gran dia de la competició va amanéixer amb el cel ennuvolat. El picador consistia en 15 bots que variaven en grandària i dificultat. La xica estava molt preocupada perquè hi havia genets amb molta més experiència que ella.

- Tinc por, i si després de tots els esforços no guanye? Crec que em retiraré, no puc competir contra gent com ells.

- Tu també tens molta experiència i l'has aconseguida en molt poc de temps, cosa que poca gent pot dir. Així que hui has d'eixir ací i demostrar a tot el món del que sou capaços Shiva i tu- la va animar el xic, agafant-la suaument de la cintura fent que ella es ruboritzara.

En eixe moment, per megafonia la van cridar. Ambdós es van acomiadar amb un tendre bes i el cavall es va col·locar al costat del seu genet. En el penúltim bot, Shiva es va enganxar en les taules i va caure damunt d'aquestes. La xica va quedar esclafada entre les barres i el cos del cavall. Com que ningú s’ho esperava, el públic i els presentadors es van quedar paralitzats. L'únic que va eixir a socórrer-la va ser el xic. Es va acostar a ella, corrent i cridant el seu nom amb un creixent temor en veure que ni el cavall ni la seua nóvia es movien. Quan per fi va arribar i en veure que el cavall es trobava bé, el va alçar de damunt d'ella. Però el que va veure el va deixar sense respiració: la jove estava pàl·lida i immòbil. Creient que haguera mort es va acostar al seu pit i de seguida va sentir un enorme alleugeriment en escoltar la respiració d'ella. El que va passar a continuació va ser com una boirina en la ment del xic. Tot va ocórrer a tota velocitat i una vegada a l'hospital, l'única cosa que recordava era com els metges havien arreplegat la xica en una llitera i se l'havien emportada en l'ambulància. Ell es va endur Shiva als estables i sense perdre ni un minut va ser a l'hospital al costat d'ella fins que es recuperara.

- Està en l'habitació 230. S'ha trencat un braç i està inconscient però no és gens greu. Ell no va poder contestar al metge de les ganes que tenia d'anar a comprovar l'estat de la seua xica amb els seus propis ulls. Volia esbrinar que estava bé i demanar als pares, permís per a quedar-se eixa nit al seu costat. L'habitació no era especialment gran, però almenys no l'estava compartint amb ningú i així ambdós podrien estar tranquils. Era una habitació insubstancial, sense decoracions en les parets, això feia que semblara encara més lúgubre que altres. De sobte, el xic va entrar, va saludar els pares i es va asseure en una cadira al costat del llit per a observar-la. Els tres van estar un temps en silenci. El xic pensant com dir als pares que pretenia quedar-se eixa nit amb ella i a més declarar-los la seua relació. "Mai vaig imaginar que la primera vegada que haguera de conéixer formalment els pares de la meua nóvia fóra en un hospital i amb ella inconscient” va pensar. Per fi, es va decidir i quan va acabar, ambdós pareixien acceptar-ho i van consentir que es quedara amb ella. El xic tindria cura de Shiva tots els dies i la resta del dia el passava en l'habitació al costat de la seua nóvia. El cavall no havia menjat en tot el temps que ella havia estat a l'hospital i se’l notava apàtic. Però el quart dia tenia un comportament estrany, pareixia nerviós i fins i tot enfadat. El xic va atribuir esta singular conducta a l'absència de la seua ama i ho va deixar estar. Eixa vesprada, quan el xic ja se n’havia anat, el cavall es va encabritar i va trencar la porta de fusta del seu estable. Va eixir galopant cap a l'hospital i en arribar a l'entrada de la clínica, molts van intentar parar-lo en veure la intenció de l'animal d'entrar dins. Aleshores, el cavall en veure el seu camí interromput per les persones que el subjectaven, va començar a renillar. Des de l'habitació, el xic va escoltar els renills i va aguaitar. Quan va veure Shiva al carrer, es va adonar de l'amor que el cavall sentia cap a la seua ama.

- Què està passant ací fora?- va sentir el xic a la seua esquena. En girar-se va veure la xica, desconcertada i un poc pàl·lida, però desperta.

Llavors, el va abordar una immensa alegria en veure que havia obert els ulls i va anar corrent a abraçar-la amb llàgrimes als ulls. Ella va tornar a repetir-li la pregunta i ell la va ajudar a alçar-se i caminar cap a la finestra. Quan va veure el seu cavall esperant-la, es va dirigir a l'ascensor amb dificultat. Quan Shiva la va divisar creuant el llindar, es va animar i alliberant-se va anar trotant a saludar-la. Amb molta atenció el cavall va començar a llepar-la i acaronar-la. Tots els presents afirmaven que la sobtada millora de la xica es devia a una forta connexió entre cavall i genet.

84

Dos dies després, els metges van considerar oportú que la xica tornara a casa, tot i que encara passarien dues setmanes sense poder muntar. A finals de la primera setmana, el sagal se'n va anar a la universitat. Açò va fer que ambdós es veren menys, però la seua relació continuava sent cada vegada més forta gràcies a les cartes que s’enviaven. Encara que ella al principi estava deprimida, el cavall intentava amb totes les seues forces animar-la. Cinc anys després, el xic va tornar definitivament havent acabat la seua carrera com a veterinari. I va tornar amb una sorpresa: una aliança. Va arribar a casa de la seua nóvia i des del jardí la va cridar. Quan van estar davant, tant ella com els seus pares, el jove es va agenollar davant de la xica i li va demanar matrimoni. Ella va acceptar i els pares li van donar el seu consentiment. Per primera vegada en la seua vida es va sentir realment feliç. Els preparatius per a la boda van durar un any. Van invitar la família d'ambdós, alguns amics i a Shiva que seria l'encarregat de portar a la nóvia fins a l'església i posteriorment, portar el carruatge fins a la casa del xic on tenien les maletes ja preparades per al viatge de nóvios. Els anys van passar i la jove gaudia de l'amor d'un cavall i un home que havien marcat la seua vida per sempre. No va deixar de muntar i va continuar participant en concursos i competicions tot guanyant sempre el primer lloc. Van tindre dos fills i amb el naixement del segon, li va arribar l'hora a Shiva de morir havent sigut feliç al costat de la seua ama i el seu fill. La defunció del cavall va suposar un trauma per a ella però el seu marit i els seus fills van estar amb ella en tot moment."

- I així acaba esta història. - Quin conte més bonic! - va exclamar Dana entre llàgrimes. - No és un conte, és una història real. La xica era jo i el xic, Alan, el teu iaio que va morir abans

que tu el conegueres. La xiqueta es va quedar bocabadada i Maggie, la seua iaia, en veure que no responia, va pensar que no la creia i prenent-la del braç la va portar a una sala repleta de fotos que pareixien narrar la història d'un cavall frisó negre amb una xica morena d'ulls blaus, la seua iaia, i el seu iaio de joves. A l'habitació també es trobaven tots els trofeus que havien guanyat. La xiqueta desitjava viure una història com la de la seua iaia.

NARRATIVA EN VALENCIÀ – 3r i 4t ESO Primer premi: Alba Martínez i Gilabert 4t ESO MALSONS

Feia un vent insuportable a Beniarrés. Havia sigut un dia llarg i espantós, tanta sort que era divendres. L’examen de física i química l’havia suspés, per tant, l’avaluació també, a veure com els ho contava jo ara als pares. Pel camí pensava excuses: que si no ho entenia, que si em vaig posar nerviosa, que si em vaig quedar en blanc... Tot el que havia pensat va ser temps perdut. Arribava a casa a les 15:18h quan tornava de l’institut. Vaig trobar la iaia asseguda al sofà plorant sobre el muscle de la tia Carme. No sabia què passava, no sabia res, i la veritat, no voldria haver-ho sabut. - Què passa? – Estava més que esglaiada, espantada. Mai havia vist a l’àvia així des de la mort de l’avi. - Laia, els teus pares han tingut un accident amb el cotxe al Barranc del Port. – Va dir la tia a poc a poc, ja que la iaia no podia ni parlar. - Què? Però estan bé, no? On estan?

85

- El pare està en coma a l’Hospital 9 d’Octubre. – Va dir l’àvia amb els ulls rojos de tant de plorar. - I la mare? – Vaig preguntar desitjant que haguera eixit il·lesa.

Amb el silenci que es va fer no calien paraules. Em vaig asseure a la cadira i em vaig col·locar les mans al cap. Em vaig quedar en shock en aquell moment, no sabia ben bé com reaccionar, ja no sabia res. Resumint-ho en poques paraules, el pitjor dia de la meua vida.

Em vaig alçar a les 12:39 esperant que tot haguera sigut un malson. Vaig anar corrent a l’habitació dels pares. Res. El llit estava desfet, exactament igual com l’havien deixat el dia anterior. Vaig baixar a la cuina i estava esmorzant l’àvia. Li vaig donar un petó i em vaig asseure al seu costat. - Què farem ara? – Li vaig preguntar jo. Notava com començaven a sortir-me les llàgrimes, però, per més que intentara ser forta, em tombava. - No ho sé. Primer de tot hem de contar-li-ho a Mireia.

Mireia era la meua germana menuda. Tenia onze anys, quatre menys que jo, encara que sempre ens preguntaven que quina de les dos era la major. Era més guapa que jo, més inquieta, més impulsiva i, sempre, però sempre, se n’eixia amb la seua. Acabava jo castigada i tenint la culpa de tot. Encara així, l’estimava moltíssim, anem a veure, és la meua germana, donaria la vida per ella.

Parlant de la reina de Roma, just baixava les escales amb el seu pijama de la Hello Kitty, les sabates de dormir d’ovelletes i els cabells tots estorats. - Bon dia. – Deia mentre badallava. - Quines cares dugueu! - Mireia, hem de contar-te una cosa. – Va dir la iaia, amb un fil de veu. - Què passa? – Mentre ho deia, posava el seu got de llet al microones. No estava per a res preocupada, si sabera el que li esperava... - Els pares... han tingut un accident amb el cotxe. – Vaig dir mentre em tremolaven els llavis, com vaig poder. - Però, estan bé, veritat? Digueu-me que estan bé. – La seua cara va canviar en qüestió de segons quan veia que no responíem. – Digueu-me que estan bé! Que m’ho digueu! Laia dis-m’ho! Laia que m’ho digues, per favor! – Estava cridant, nerviosa, plorant. - La mare ha mort. El pare està en coma. – Va dir la iaia durament.

Es va sentir un esclafit. A Mireia se li caigué el got a terra. Estava la llet escampada i els cristalls en mil trossets. Va començar a plorar, era com si el món s’acabara per a ella, per a mi, per a l’àvia, per a la família, per a tots. Al veure-la així, plorant, com si no hi hagués un demà, vaig començar a plorar també i ens vam abraçar ben fort. Era pensar què faríem ara i se’m feia un nuc a l’estómac. L’àvia ens mirava en silenci mentre li regalimaven les llàgrimes, una darrere de l’altra, sense parar. - Podem anar a veure al pare? – Li vaig preguntar a la iaia, recuperant la respiració. - Hem de trucar a l’oncle Josep per preguntar-li si pot dur-nos a l’hospital – va dir.

Encara no havia acabat l’oració i Mireia ja estava marcant el número de telèfon de l’oncle, al fix. Tota la família ens havia donat el condol per telèfon. Vindrien al soterrament de la mare cosins, oncles, avis, altres familiars, gent que no conec i que no havia vist en la meua vida. Seria en dos dies.

L’oncle va passar a per nosaltres després de dinar. Era el germà de la mare, el petit, el que més se l’estimava. Passàrem tot el trajecte sense dir ni una paraula. L’ambient era trist, el dia gris i la vista se m’ennuvolava.

Arribàrem a l’hospital i preguntàrem a recepció pel pare. “Segon pis, habitació 134” va dir aquella xica d’aspecte jove molt somrient. Trobàrem el metge junt amb una infermera canviant-li el sèrum al pare dins l’habitació. Al veure’l se’m van sortir les llàgrimes i les ganes d’abraçar-lo augmentaven per segons. Veure’l allí, ple de cables, endollat a aparells, no era gens agradable. Pensar que el dia d’abans m’havia barallat amb ell perquè m’havia llevat el mòbil, per estar parlant amb el Gerard, el meu nuvi, enganxada tot el dia al telèfon, dia i nit, per si m’escrivia o em trucava! Desitjava amb totes les meues forces abraçar el pare, dir-li tot el que l’estimava, que ara estaríem més units que mai ja que la mare no tornaria a estar mai més, que seríem forts junts, sempre junts. - Pare... – A mesura que m’anava arrimant a ell, més plorava. El doctor em mirava amb cara de consol. Jo li acaronava els cabells i el mirava amb els ulls plens de llàgrimes. – T’estime... – Mireia m’observava abraçada a la iaia. L’oncle va sortir fora seguidament del doctor. Vaig suposar que parlaria amb ell sobre l’estat del pare. A l’eixir, van tancar per tal que no sentírem res, però, encara així, vaig posar l’orella apegada a la porta per si per casualitat s’escoltava alguna cosa. - Està en estat crític. Encara no podem deduir res perquè porta molt poques hores en observació. Ha sigut un gran impacte i ha rebut forts colps al crani, no sé com ha pogut sobreviure. Açò és tot el que puc dir-li, de moment. Ens posarem en contacte amb vosté quan tinguem qualsevol novetat. Igualment, veniu a fer-li visites a sovint. – Digué el doctor Cabrera. - Però, està bé veritat? Eixirà del coma i sobreviurà. – li digué.

86

- Mai se sap què pot passar Josep, farem tot el possible perquè es recupere. - Moltes gràcies per tot. – Digué finalment l’oncle amb un mig somriure. Ràpidament em vaig apartar de la porta perquè anaven a entrar. - Laia, Mireia, ens anem, hem de deixar-lo descansar. – Va dir l’oncle obrint la porta de nou per anar-se’n. Li vam donar petons al pare i Mireia li va deixar el dibuix que li havia fet amb purpurina i estrelletes perquè quan despertara, s’alegrara al veure’l, al pensar que ens en recordàvem d’ell en tot moment. Una llàstima que mai el vegera...

Laia i jo ens passàrem tota aquella tràgica setmana sense anar ni a l’escola, ni a l’institut. Estàvem en plens exàmens finals, però, com anava a fer-los si em venien a tota hora els pares a la ment? Què feia, posar-me a plorar en meitat de l’examen? A penes eixia de casa, encara que a mi sí em venien a veure Mar, Abril i Gerard. Em passava les vesprades plorant, tancada a l’habitació i sense menjar gran cosa. Vaig perdre tres quilos. Jo l’únic que desitjava i pregava era que tot tornara a ser com abans.

El pare empitjorà amb el pas del temps i nosaltres no podíem quedar-nos les dos amb l’àvia perquè no hi havia prou sou per alimentar-nos a les tres. Al ser jo la major, m’enviaren a mi amb la tieta Empar, la germana major del pare. No hi havia tieta pitjor que l’Empar, us ho puc jurar. Era una dona prou homenenca d’uns 50 anys, tota bigotuda, amb ulleres i amb un mal geni que no la suportaven ni els seus fills, és a dir, els meus cosins Carles i Sergi, de dèsset i catorze anys respectivament. Estava divorciada. Tampoc el seu exmarit Robert la suportava, per això ex, i amb raó. Vivien a La Pobla del Duc, el que va causar un canvi d’institut, d’amics, d’ambient. La Pobla estava a mitja hora de Beniarrés. Jo m’hi negava a mudar-me però no hi havia més alternatives. No sols deixava allí als meus amics, al meu nuvi i a la meua gent, sinó que deixava al més important de la meua vida allí, la meua germana. Seria el que més trobaria a faltar. Portàvem juntes 11 anys, no seria gens fàcil conviure sense les nostres baralles, sense els nostres crits, sense els nostres karaokes, sense les nostres abraçades, sense els nostres secrets, sense els bons moments al seu costat. Les visitaria, a ella i a l’àvia, quan foren vacances d’estiu, i al pare, quan la tieta s’oferira a dur-me a l’hospital, encara que no va caldre perquè el pare morí sense poder superar el coma, el 27 d’abril, dues setmanes després de fer tota la mudança.

Amb la mort del pare i de la mare, ja érem orfes. “Orfe”, quina paraula!, veritat? No saps el que significa fins que ho sents realment, ho vius. És al·lucinant com poden canviar les coses d’un dia a un altre, com pots ser feliç i que, de sobte, sigues un got de vidre completament trencat. Encara que apegues els trossets un a un amb cura, mai tornarà a ser el que era abans, un got complet. Ningú podria omplir el buit que els pares deixaren al meu cor, ningú.

Ma tia m’apuntà a classes de teràpia per les vesprades, dues vegades a la setmana. Anava a una psicòloga amb la qual parlava dels meus problemes. Un d’aquestos, a part del dels pares, era l’institut al qual anava. No s’esperaren ni que s’acabara el curs per fer el trasllat. La tia m’inscrigué a un institut privat, amb uniforme i gent estirada. No tenia ni amics, ni amigues. Era l’estranya de la classe a la qual miraven amb cara de compassió per no tenir pares. Odiava aquella gent, odiava no poder estar amb la meua germana, odiava la meua vida. No podia més.

Tots els matins em mirava a l’espill amb ganes d’anar-me’n, de deixar-ho tot. Cada dia era un sofriment més. Estava sola, sola en aquell món cruel, però la vida seguia i havia de mirar endavant amb un somriure. Els pares si estigueren presents voldrien que jo fóra feliç. Sempre em deien: “Deixa que el teu somriure canvie el món, no que el món canvie el teu somriure.” I era exactament el que anava a fer, ser feliç. -LAIAAAAAAA, QUÈ ARRIBES TARD A CLASSE! – Digué la mare. Vaig pensar: “Oh no, un altre somni”. – Laia, alça’t que fas tard! No t’ha sonat el despertador! – Vaig obrir els ulls i allí estava, el meu àngel. - Mamà... – Vaig començar a plorar i em vaig abraçar a ella tan fort fins estrangular-la. Mai m’havia alegrat tant al despertar-me per anar a l’institut.

Em vaig alçar corrent i vaig veure el pare amb la cara coberta d’escuma, afaitant-se al bany de la seua habitació amb la maquineta d’afaitar a la mà. - Bon dia princesa! – Em donà un petó al front embrutant-me d’escuma. – Afanya’t que fas tard. Hauran sentit la mare cridar des de Rússia. – Riguérem junts.

No em podia creure el que estava veient. I si era un somni? Semblava tan real... Però, i si tot havia sigut un malson? Vaig anar a l’habitació del costat i allí es trobava Mireia, nugant-se els cordons de les sabatilles. Al veure’m el primer que va fer va ser bonegar-me: - Mira que fer tard sempre per la teua culpa! No tens remei! – Em mirava enfadada, però no vaig poder evitar abraçar-la fortíssim. – Es pot saber què fas? Laia, que arribem tard! – Vaig sortir de la seua habitació i vaig anar com un coet cap a la meua.

87

Eren les 7:47 i entràvem a les 8 en punt. Encara que arribara tard no m’anava a arruïnar ningú el millor dia de la meua vida. És veritat el que diuen: “Dels errors s’aprén.” I tant que havia aprés. A partit d’ara no li dedicaria ni la meitat del temps al mòbil del que li havia dedicat fins ara. Em vaig adonar que les coses poden canviar d’un dia per a un altre, que pots ser la més feliç del món i, en un tres i no res, voler que la teua vida s’acabe. Per molts obstacles que hi haja al teu camí, mai deixes de lluitar pels teus somnis i somriu-li a la vida, que només n’hi ha una. - Quan torne de l’institut recordeu-me que he de contar-vos el meu malson. – Vaig dir mentre eixia per la porta darrere de Mireia mirant els pares amb un somriure d’orella a orella.

NARRATIVA EN VALENCIÀ – 3r i 4t ESO Accèssit: Nadia Malone Otero 4t ESO Supervivència d’una xica corrent Shannon, una xica corrent, com totes les altres o almenys així és com ella se sentia. Amb els típics problemes amb els seus pares i sempre refugiant-se en la seua millor amiga Caitlin, però ella en especial era de sentiments profundament sincers, com mai abans haureu conegut, i esta és la seua història. A partir de hui a tu diari et contaré la història de la meua vida, de com sóc, i et contaré tots els meus successos importants passats, presents i com espere que siga el meu futur. Començaré per explicar-te qui sóc, em cride Shannon i tinc 16 anys. Visc en una xicoteta ciutat anomenada Ennis; ara mateix estic estudiant 4 ESO. Sóc filla de Brianna i Darren. Ma mare és la millor mare que pugues conéixer, té el seu mal geni, però és la meua fidel companya i la vull moltíssim. Mon pare el conec poc, encara que sempre hem tingut contacte i eixes coses, mai ens hem donat a conéixer vertaderament, però que a pesar del que patisc a vegades pels seus actes, sé que em vol. Crec que el començament de la meua història començaria per explicar el succés més impactant de la meua vida, i eixe va ser el divorci dels meus pares. Jo tenia 6 anys en aquell temps, a hores d'ara sé que van fer el millor per a mi. Sempre m'ha agradat imaginar com de diferent seria la meua vida si ells mai s'hagueren divorciat, seria més feliç o més infeliç, mai ho sabré, però almenys ells ho van fer el millor que sabien i ho seguixen fent en la meua criança, perquè mai es rendixen. Des de llavors vaig aprendre a créixer en dos cases diferents, no és tan terrorífic com pareix, està prou bé realment. Mon pare sempre ha treballat en l'estranger on es passava 6 setmanes, i les següents 6 setmanes de vacances, bo vacances si així se li pot dir, seria com descansant. Cada vegada que se n'anava era molt dolorós per a ambdós fins que jo vaig acabar acostumant-me. Ell solia consentir-me amb vacances molt costoses, amb roba, eixides al cine o a la pista de birles, etc. coses que ma mare no podia permetre'm constantment. I llavors mon pare va conéixer una dona, Kelly, la qual va ser la seua nóvia durant aproximadament un any, no me’n recorde molt, ella sempre va ser molt bona amb mi, va ser molt agradable. Me’n recorde que un estiu vam estar passant unes vacances en sa casa de la costa amb els meus iaios. El més graciós va ser veure les cares de la meua iaia al veure com eixia vestida al carrer, era un poc atrevida amb la roba, per dir-ho així. En eixe moment vaig aprendre eixa frase que, “les aparences enganyen”, era certa perquè Kelly va ser una de les millors persones que he conegut en la meua vida, i li estaré eternament agraïda per com em va tractar sempre. Un dia no sé per què mon pare i ella van deixar la seua relació, em vaig sentir molt afligida, la veritat.

88

Sense adonar-me’n em vaig convertir en una xiqueta molt introvertida, passava vergonya per qualsevol succés, per exemple, si la meua professora em preguntava quelcom i no sabia la resposta em posava a plorar. En aquell moment ma mare es va adonar que tenia un problema i necessitava parlar amb algú, ella va intentar parlar amb mi milions de vegades, però jo mai vaig voler i per això ma mare em va portar a parlar amb una psicòloga. Deirdre era i sempre serà una persona molt important per a mi, era amb qui podia parlar i sabia que podia dir-li el que fóra, que mai em jutjaria. Posteriorment mon pare va conéixer Elva. Al principi sempre va ser molt simpàtica amb mi, supose que seria per a guanyar-se la meua confiança, però a poc a poc anava fent-me dany, xicotetes coses que al ser una xiqueta em dolien, però no entenia per què ocorria. Vaig anar a veure Deirdre crec que durant un any fins que ella va dir que ja podia afrontar els meus problemes per la persona en qui jo m'havia convertit. Vaig decidir canviar-me de col·legi perquè les xiquetes sempre em van jutjar i mai em van entendre, sentia que havia de començar de zero i així ho vaig fer junt amb ma mare, que sempre va estar al meu costat. Ens mudàrem a la costa, prop d'on vivia Kelly. Açò a mon pare no li va agradar gens, va intentar demanar la custòdia compartida i açò faria que no ens poguérem mudar, però ma mare es va negar rotundament perquè no deixaria que visquera en una casa on part d'eixa família no em volia i em tractava malament i al final aconseguírem traslladar-nos. Poc després va nàixer Liam i vaig passar a ser la germana major, la veritat és que ell va portar alegria per a tots i sobretot caos, sempre ha sigut un xicotet terratrèmol, supose que un poc com tots els xiquets. Jo anava a visitar-los cada volta que tenia vacances, ponts o algun cap de setmana. Sempre vaig tindre moltes discussions amb la filla d'Elva, Martina. Té un any menys que jo, i al ser tan jovenetes, era normal que tinguérem tantes discussions, açò solia enfrontar els nostres pares per intentar protegir cada un a la seua respectiva filla. Poc després mon pare i Elva van decidir mudar-se a Perú, on Elva havia nascut i crescut. Va ser molt dolorós, veure mon pare mudar-se a un altre continent, mai m'ho vaig acabar de creure fins que ja era un fet de veritat. Allí viuen molt luxosament, amb massa comoditats. I llavors Elva es va tornar a quedar embarassada, no vaig saber com prendre-m'ho, com una alegria o amb desgrat perquè sense adonar-me ella tenia mon pare agafat, era com la seua titella, podia fer el que volguera amb ell. Cada vegada li vaig anar agafant més tírria, però quan realment me n’adoní de com podia ser tan mala persona, va ser quan vaig decidir anar a passar un estiu a casa de mon pare junt amb els meus iaios. El temps que ells van estar allí tot va transcórrer molt pacíficament, però quan se'n van anar 3 o 4 setmanes abans que jo tornara junt amb ma mare va vindre el caos, constantment se sentien discussions, reprotxes, de tot. En aquells dies jo em vaig posar malalta, vaig estar durant 2 setmanes vomitant, no podia ingerir cap aliment o líquid ja que ho tornava. Elva tan sols deia que era normal, vaig acabar anant al metge, el qual em va dir que si haguera estat un dia més així haurien hagut d'ingressar-me; vaig agafar la salmonela, vaig estar durant cinc dies amb injeccions i prenent un líquid estrany que portava minerals. El que més em va afectar i va doldre d'eixe viatge va ser el fet que mon pare no em defensara davant de la seua dona. Tenia unes ganes terribles de veure ma mare i a tots els meus amics del col·legi, de tornar a casa i tranquil·litzar-me, de veritat. A cap d'una estona a Shannon li feia mal la mà de tant d'escriure així que va decidir parar per a descansar, encara que sa mare s'estava preocupant perquè portava almenys 4 hores tancada en la seua habitació. Açò va ser el que a ella li va estranyar molt, ja que per a que es posara a fer els deures o estudiar Brianna, havia d'estar damunt d'ella constantment, encara que Shannon sempre ha tret unes notes excepcionals, invariablement de tant que li costa concentrar-se. Després de 2 hores en què li va donar temps a menjar i parlar-li a sa mare del que estava fent, a qui li va paréixer una brillant idea, una manera de desfogar-se i expressar els seus sentiments sense haver de parlar amb ningú que poguera jutjar-la, i llavors Shannon va decidir que havia de seguir escrivint-li al seu volgut diari. Bo, un altre moment impactant del meu passat es podria dir que va ser quan vaig entrar en l'institut. Abans que començaren les classes havíem d'anar a l'institut a esbrinar en quina classe estàvem, els qui serien els nostres companys durant tot un any, el nostre horari de classes, qui seria la nostra tutora i quins professors tindríem en les altres assignatures. El primer dia de classe estava morta de por, només coneixia una amiga del col·legi, la majoria venien d'un mateix col·legi, hi havia molts repetidors. A pesar de les pors i tot, va ser un dels millors anys de la meua vida, vaig conéixer gent grandiosa. La nostra tutora Fiona, em va ajudar moltíssim perquè en eixe any jo vaig tindre prou discussions amb mon pare, mai estàvem d'acord en res, i aquests problemes es van veure reflectits en els meus estudis, amb ella em vaig obrir, li vaig contar el que m'afectava i va poder ajudar-me i aconsellar-me en tot el que va poder, sempre li estaré agraïda. La nostra classe va ser tot un desastre, Fiona solia vindre totes les setmanes amb quasi 15 parts de tota la classe, ens feia pena que ella haguera de suportar a una classe

89

així però malgrat tot sempre ens va tindre moltíssim afecte. A final de curs vam ser molt pocs els qui aconseguírem aprovar-les totes, la majoria havien suspés entre 3 i 5 assignatures. A part d'això vaig conéixer un xic amb el qual vaig estar eixint durant prou de temps, va ser una relació molt bonica, amb els seus més i els seus menys com totes, llavors érem xiquets i no pensàvem de la mateixa manera, ens volíem per així dir-ho, però no podíem seguir amb eixa relació ja que ambdós ens estàvem fent mal. Sona un tant exagerat sí, ho sé, volgut diari, però no sé, així és com jo ho sent. A hores d'ara tinc una relació cordial i amistosa amb ell, ja que els següents anys d'institut ens va tocar estar en la mateixa classe, i tenim prou amics en comú. Va ser un suport molt gran per a mi eixe any i encara intentem poder tindre eixe suport mutu. He d'aclarir que la nostra relació va començar allà per febrer i va acabar l'any següent més o menys per les mateixes dates, és perquè estigues ben centrat diari. A l'acabar el primer any Fiona ens va prometre intentar tindre'ns l'any vinent en la seua tutoria i així ho va aconseguir, va ser un any molt més tranquil, però amb gent nova, encara que també vam haver d’acomiadar altres companys que es van haver de quedar a repetir l'any. A més, van aparéixer professors nous un poc més estrictes que els anteriors, però res fora del normal. En el tercer any Fiona ja no va poder ser la nostra tutora i tots ens vam sentir prou afligits, en substitució va estar Dugan, ell era prou sever, a vegades no permetia que se li feren certes preguntes que potser no sabíem i hauríem de saber, cosa que no era la nostra culpa, però després de tot no va ser tan roín. Eixe any la classe va ser tot un terratrèmol, teníem els típics "liantes" i vaja que si ho eren, no hi havia una sola classe en què no estiguérem rient-nos. A mi em va agradar tindre una classe així, la veritat. Eixe any vaig conéixer una de les persones més importants per a mi hui en dia, la meua millor amiga Caitlin. Molts records tenim de totes aquelles classes parlant en compte d'estar estudiant, reconec que no estava bé, però què li anem a fer . I per a finalitzar, ara estic en el meu quart any, el qual jo crec que està sent el més complicat. Jo estic en el científic, és el més difícil dels tres tipus (humanístic, artístic i científic) . Vaig entrar en este perquè en un principi volia estudiar psicologia, però sent sincera no estic del tot segura que siga el que vull fer, no estic totalment convençuda, perquè assignatures com física i química o matemàtiques m'estan costant moltíssim. Em pareix un tant irreal haver de fer triar una persona d'entre 15 o 16 anys a decidir què vol estudiar o estar mitjanament encaminat, no som ni capaços d'entendre'ns a nosaltres mateixos i hem de prendre una decisió tan important, crec que és deplorable, sincerament. Estic intentant aprovar totes les assignatures com puc, però costa molt més del que m'imaginava, encara que jo ja anava prou mentalitzada que no sóc gens bona per als nombres, se'm donen millor les lletres, però crec que almenys havia d'intentar-ho. Però la meua major preocupació en este moment és que arribarà juny, les matricules per a batxillerat i no sabré si quedar-me en el científic i seguir esforçant-me o anar a l'humanístic, en el qual en diverses assignatures hauré d'esforçar-me moltíssim, més que la resta dels meus companys, la veritat és que no sé què faré i és el que em té molt angoixada. Shannon al cap de diversos minuts pensativa, per no saber cap a on seguir va considerar que era un moment apropiat per a eixir a passejar amb la seua gran amiga Caitlin i contar-li el que li estava succeint actualment, ja que portaven prou de temps sense veure's per motius escolars majoritàriament i en alguna ocasió també personals. A l'arribar a casa va rebre la cridada dels seus iaios tan volguts per a ella, amb els quals es va passar quasi dos hores contant-los anècdotes viscudes recentment. Després del sopar prop de les 23:00 va decidir que era hora de seguir amb el seu projecte, amb el que estava realment entusiasmada. He de contar-te tantes coses..., no sé per on començar... ara que ja he acabat el tema acadèmic, he de parlar-te de dos persones que per a mi són molt importants i els quals sempre tinc presents, els meus iaios. Ells són les persones més humils i sinceres que he conegut en la meua vida, la meua iaia moltes vegades em trau de polleguera perquè li intentes dir qualsevol cosa i et contesta com que sí, que ho entén i després es dóna la volta i fa tot el contrari, a vegades és trastornant, però bo, què he de fer? Tots tenim defectes, així que caldrà suportar els seus; i el meu iaio és tan comprensible, em sorprén tota la paciència que pot arribar a tindre, ell per a mi és el pare que sempre vaig voler i voldré tindre. Els he d'agrair tantes coses..., no sabria per on començar. El més impressionant per a mi és que cap dels meus cosins ha sigut capaç a passar unes vacances sols amb ells per exemple, per això ells estan tan pròxims per a mi, com ells m'han dit més d'una vegada "A tots els nostres néts els volem per igual, però tu eres com la nostra quinta filla" Quan el meu iaio em va dir eixes paraules em vaig sentir la més feliç del món, perquè a pesar que estiguem a milers de quilòmetres de distància, l'afecte que tenim entre nosaltres pot amb això, perquè les seues cridades de cada setmana són el més esperat per a mi de cada diumenge.

90

Mentre escrivia el diari es veia com a Shannon li venien les llàgrimes als ulls tant d'alegria per tindre uns iaios tan esplèndids com per la distància i les ganes que podia tindre d'abraçar-los en eixe precís moment. I en aquell instant va entrar en la seua habitació la seua volguda mare, la qual es va quedar prou sorpresa davant eixa vista, i després de l'explicació de Shannon, sa mare la va gratificar amb una gran abraçada, cosa que en aquell moment li feia falta. Minuts després es va disposar a continuar escrivint. Els meus iaios són eixe tipus de parella de pel·lícula, de les antigues, a mi em pareix entendridor veure com es tracten, amb tant d’afecte. El meu iaio seguix obrint-li la porta del cotxe a la meua iaia, un acte tant vell, però em resulta molt bonic, igual que mai deixa que ningú de la família es passe ni un poquet, ja que ella pot resultar prou trastornant en alguns moments i s'acaba frustrant molt prompte. Sols de xicoteta sempre volia tindre eixe mateix tipus de relació però vaig fugir, avui en dia, en la nostra societat, això està molt perdut. Per la meua vida ja han passat prou renocs, un em va marcar més per així dir-ho, que altres, però tan sols espere que un dia tinga a algú que suporte el meu mal humor, la meua cabuderia extrema, la contradicció diària i la meua sinceritat que en molts moments pot ser inoportuna. No espere cap príncep blau com els que pinten en aquells contes i pel·lícules com les de Disney, tan sols espere algú que em vulga per qui sóc jo en realitat. Volgut diari, fins ara ja t'he parlat del meu passat i el meu present ara he de parlar-te del meu futur, del qual no sóc conscient. Jo una xica corrent, igual que les altres o almenys així és com jo em considerava abans de decidir-me a escriure tot el meu passat, els meus sentiments sobre algunes coses, mai se les havia mostrades a ningú per por o vergonya, però me n'he adonat que tots som especials i a la nostra manera, i cada u és important per a algú. No hauríem de fer-nos de menys, perquè tots som grandiosos en el fons, són els altres els que ens fan sentir inferiors, però no hem de permetre'ns-ho a nosaltres mateixos. Tan sols em queda per dir-te que no puc contarr-te el meu futur ja que no està escrit, cadascú escriu el seu futur com vol, quan vol, on vol i amb el tipus de bolígraf que vol. Però el que sí que puc dir-te és que quan acabe d'escriure't, diari, només espere que quan passen els anys i em recorde de tu, tot en el que siga que m'ocórrega, com tindre una gran casa, fills i un marit que m'estime, sentir-me realitzada en el meu treball siga el que siga, però sobretot espere sempre tindre les persones que són per mi importants hui en dia com la meva mare, els meus iaios o Caitlin; espere que siguen capaços a continuar suportant el meu mal humor. I per a concloure deixe a la persona més important per a mi, perquè el millor sempre és per al final, ma mare. Ella, la que és la meua companya de vida, tinc molt del que agrair-li. Segons m'ha contat ella, quan era xicoteta un dia em va preguntar que què volia ser de major i jo li vaig dir "vull ser major, mamá" i jo ara tan sols puc contestar-li que és ella la que té el major cor, el més savi i sincer, perquè no hi ha ningú com una mare, i encara que no li ho demostre sovint, la vull amb bogeria. Després d'açò Shannon va eixir corrent de la seua habitació per a fer una abraçada a sa mare a li va dir "gràcies per ser ma mare, et vull" entre plors. No hi ha amor més sincer que el d'una mare i una filla.

POESIA EN VALENCIÀ Primer premi: Pilar González Company - 2n BAT Paraules per a sentiments La nostra generació El que hi ha allí dalt no importa davall dels nostres peus tampoc sols tenim el hui i no el demà però tot ens sap a poc El món no és suficient per nosaltres ambiciosos, insaciables, pretensiosos caient en la frustració una vegada més Ho volem tot, ho volem ja no podem esperar més d'un instant

91

Quin futur ens depararà? Alt i baix És cert que em sent afligida de nit i de dia i no puc trobar el per què Però quan més fons he caigut Més alt he arribat Quan és més obscura la nit el sol més ha brillat Quan més gelat és l'hivern a l'estiu més calor farà I després de tota tempestat un arc iris és dibuixat Per això quan em sent afligida em queda esperar tancar els ulls fins demà No era aquella Et vaig dir que no esperares que siga aquella que et compara amb una estrela et compon una poesia i t'acaricia l'esquena Però l'altra nit quan estava al teu costat totes aquestes es van esfumar i no vaig poder evitar pensar que la teua presència les ha enfadat no conec ningú que puga negar que en l'obscuritat pots brillar Perquè si estàs al meu costat no apareix cap estrela fugaç ja no tinc res més que desitjar Els bojos Tan sols els bojos s'atreveixen a estimar el seu cor mana sobre el seu cap veuen el perill però no li fan gens de cas mentre tinguen alguna oportunitat

Una nit Pareix que puga ser per sempre aquesta nit oblida el temps, no penses en el demà no fa falta que ens anem a dormir estem somniant en veu alta Pareix tot millor quan ix la lluna poc a poc baixa la temperatura però ho pal·liem amb la nostra rissa i la nostra tristesa disminuïa Et vull al meu costat Et vull al meu costat per a un altra vegada no sentir-me sola m'agradaria que t'unires a mi i ballàrem aquell ball que ens van furtar No ho direm després ningú sabrà com ens va agradar Però vine al meu costat i ballem aquell ball que ens van furtar que ningú sabrà com ens va agradar Recorda’m Res dura per sempre i açò acabarà però quan em vulgues recordar recorda’m amb aquell vestit amb els llavis rojos i els ulls brillants Recorda’m sobre el teu muscle amb els peus negres i nus mirant l'alba del dia final Recorda’m baix la lluna ballant i cantant mirant-te cada instant i somrient sense pensar.

POESIA EN VALENCIÀ Accèssit: Belén Zurita Barber - 2n BAT SOLS FINS A TRES POEMA I: Aquell va ser l´últim dia d´aquell somriure l´últim colp de dolor per la vida. Ja no dol respirar es agradable sentir el mar, aquell que cobria el seu llagrimall i curava les ferides amb la sal. Aquells que feien d´allò una exageració una hipèrbole en la seua poesia i en la seua novel·la una tragèdia. Aquells, que veien un món de fantasia.

92

POEMA II: La rutina era el pitjor, quan l´home arribava cansat i ella no comprenia quin era l´error. Un, dos, tres, contava des de el primer colp, tancava els ulls i desitjava haver-ho somiat. Un, dos, tres, i veia la llum per fi. Diuen que després de la turmenta, arriba la calma però ell era turmenta en si i a ella cada vegada li pesava més l´ànima. Silenci, brisa i cordura donen lloc a la llibertat obrir les ales i volar era el més desitjat. POEMA III: Un, dos, tres, ha trencat amb el passat. Sang que aquesta vegada ix del cor banya tots el records I ell que la volia ara traga amb aquest colp. Després que l´únic maquillatge era el morat d´uns ulls blaus de la profunditat d´un mar que sense saber per què demanaven perdó i els únics tacons eren un bastó al que acompanyava amb un somriure dividit que no deixava la seua bellesa en entre vist.

POEMA IV: Com a aquella rosa arrancada del rosal. Qui podria dir que això fa mal si serà mostra d´un amor. Qui pot dir que les paraules fan ferida si son dites amb el cor. Qui pot dir que un arbre deixa caure les seues fulles perquè vol si son aquestes les que donen vida a l’arbre. Qui pot dir que ell no l’estima si diu que sense ella s´estimba. POEMA V: Ella no sap quan l´egoisme el va conquistar, ni quan la música va deixar de sonar ni per què encara ella havia de callar. Ara tot comença de nou i ell no se n´adona. Segueix esperant la seua dona Un, dos, tres ara conta ell Desitjant curar cada marca, de la seua pell.

CARTELLS Primer premi: Patricia Robles González

93

NARRATIVA EN CASTELLÀ Primer Premi: Carmen Mariana Muñoz Cotarelo

2n batx D

UNA PERSPECTIVA DIFERENTE

El traje de luces refulgía bajo el brillante sol matinal. En la habitación, decorada con incontables motivos taurinos, un hombre sonreía orgulloso a su reflejo en el espejo. La vanidad ocupaba su semblante y se acicalaba con esmero, pensando en las portadas de revista que acapararía su llegada al ruedo. Al mismo tiempo que lo ayudaban a vestirse con el traje dorado, escuchaba los vítores y gritos de la gente, llenando ya la plaza de toros. Aguardaban su

entrada triunfal, pensó con una sonrisa satisfecha. Ese día planeaba ofrecer un espectáculo inolvidable, que lo asentara definitivamente en el podio de la gloria, junto al resto de sus antepasados. Desde pequeño había querido ser torero y continuar con la tradición familiar, para deleite de su padre y abuelo. Lo que más le gustaba de su profesión era pisar la arena, respirar hondo, alzar la cabeza, y que su mirada encontrase la del toro. Sentía una euforia indescriptible mientras contemplaba al poderoso animal golpear la arena nerviosamente, dando vueltas, como si supiera que iba a sufrir. Una vez, una antigua novia le había preguntado cómo soportaba causar tanto tormento a un animal indefenso. Él se ofendió, naturalmente; tenía la certeza de que su profesión era una forma más de expresar arte, como hacían los pintores con sus cuadros o los escultores con sus creaciones. Además, se jugaba la vida. Solamente por ello, merecía ser tratado como un héroe. La novia no tardó en dejarlo, pero apenas le importó. La olvidó, igual que también olvidó con el paso del tiempo el sabor de la humildad. En ese momento, se sentía en la cúspide de su carrera, bañado por el éxito y rodeado de admiradores que lo idolatraban. Podía permitirse, ciertamente, un poco de prepotencia. Tal y como esperaba, una multitud lo recibió en cuanto llegó a la plaza de toros. Coreaban su nombre, y agitaban banderines con entusiasta energía. -Muchacho, esta es tu oportunidad. Su abuelo le dio una palmada en el hombro y esbozó una sonrisa de apoyo. Para él, la vida era simple y solamente tenía una finalidad, la fama. En esa mentalidad había inculcado a sus hijos y nietos, quienes habían seguido sus pasos diligentemente. -Lo sé, abuelo. Acabaré con ese toro y saldré a hombros victorioso. -Así me gusta. Acaba con él. Las palabras de su abuelo lo acompañaron hasta la arena, donde lo aguardaba el toro. A juzgar por su complexión, debía de ser joven, y hacía gala de una gran vitalidad; vitalidad que él, como buen torero, pensaba apuñalar sin miedo. La mirada del animal, negra y profunda, parecía examinar cada centímetro de su traje y contemplaba con desconfianza el capote que blandía en alto, ya preparado para ondearlo al viento. A la grada le encantaba verlo en acción, deslizándose por la arena con maestría mientras toreaba, y lo instaban a comenzar con exclamaciones excitadas. El hombre, dominado ya por la adrenalina y la arrogancia, sintió de súbito un calor extraño que nacía en su estómago e iba ascendiendo hasta la garganta. Las voces del público perdieron intensidad, hasta transformarse en un ruido lejano. Paralelamente, sintió náuseas, y una fuerte opresión en el pecho que le impedía respirar. Boqueó desesperado, y, en un último intento, trató de llevarse una mano al pecho para calmar los latidos incontrolables de su corazón. No pudo cumplir su cometido, pues la mano, bajo el sol, era una pezuña negra revestida de piel, al igual que el resto de su cuerpo, negro y brillante. Gritó con todas sus fuerzas, pero la voz no le respondió. Oyó un mugido en su lugar, y comprendió que era suyo. Aterrado, comenzó a dar vueltas, intentado deshacerse de esa piel que no era suya, de un cuerpo que no le pertenecía y se le antojaba terriblemente pesado y lento.

94

Las voces de la grada volvieron a resonar con inusitado ímpetu, de tal manera que creía que su cabeza estallaría. Mugió y mugió, para deleite de su audiencia, entusiasmada con el repentino sufrimiento del toro, al que observaban entre burlas. -¡Está loco!- chilló un hombre. -¡Que lo maten pronto! Piedad, por favor, piedad. El torero, encerrado dentro del toro, repetía las palabras en su mente como un mantra, suplicando ayuda, que alguien se percatase de que era él quien se escondía bajo los ojos llorosos del animal; “Estoque”, el nieto de una larga estirpe de matadores, protagonista de todas las revistas del corazón y un personaje influyente dentro de la alta sociedad española. Precisamente, había sido la prensa quien lo apodó “Estoque”, por el magistral uso que hacía de esa arma. Nadie se dio cuenta de quién era realmente, aunque dejaron de mostrar interés en él unos minutos después. La mirada de la gente se trasladó a la figura cegadora que avanzaba con porte aristocrático hacia el toro. Un hombre al que “Estoque” no fue capaz de distinguir debido al destellante traje de luces, de un color impreciso. El toro retrocedió asustado. Se lo pensó mejor. Quizá fuese uno de sus compañeros de profesión, que tanto le apreciaban, y con un poco de suerte, lo reconocerían bajo aquel pelaje tan falto de agilidad. Avanzó unos pasos con la esperanza de ser reconocido. Sus familiares lo ayudarían, buscarían una solución a ese problema y, en cuestión de semanas, volvería a ser el mismo. No obstante, las dudas invadieron sus entrañas en cuanto contempló el saludo que le dirigía el torero anónimo, de rostro aún indescifrable, a la grada, ya en silencio, que esperaba ansiosamente a que su ídolo diera una demostración de su arte. El saludo terminó, y el torero se irguió después de una exagerada reverencia. Su mirada se cruzó con la del toro, y, en un segundo, el mundo pareció detenerse para, un instante más tarde, girar a toda velocidad y marear al animal. Ante sus ojos se hallaba “Estoque”, o al menos su cuerpo, pues él aún permanecía atrapado dentro del toro que iba a ser toreado. No podía ser. No tenía sentido. Mugió, coceó y cerró los ojos. No obstante, al abrirlos de nuevo, seguía pisando arena, azotado por un sol inclemente y siendo examinado por su propio cuerpo, cuya expresión concentrada se le antojaba tan familiar como terrorífica. Era la misma que adoptaba cuando evaluaba a su adversario, en este caso él mismo, en busca de puntos débiles que explotar en su beneficio. Volvió a mugir y echó a correr, intentado escapar, mas no había ningún resquicio por el que cupiera. Todas las puertas estaban cerradas y, en caso de que consiguiera romper alguna, el torero le perseguiría. Lo obligarían a regresar al ruedo, y allí lo matarían. No. Lo iban a matar de todas maneras. Lo sabía. Su propio cuerpo lo mataría. Aceptar la realidad le llevó a preguntarse quién era realmente. ¿Acaso se mostraba tan frío cuando toreaba? ¿Cómo podía ser capaz de empuñar la espada con tanta indiferencia y no reparar en el daño que infligiría en un animal inocente? Luchó contra sí mismo. Esquivó el capote y las espadas una y otra vez, pero no logró vencer al cansancio que, lentamente, vencía su determinación. Era una táctica que él mismo había diseñado; cansar al toro para debilitarlo y conseguir tenerlo a sus pies. El dolor de perder las dos orejas y ser vilmente herido en el morro y los costados, junto al agotamiento, lo hicieron caer sobre la arena. Ni siquiera oía los bramidos encantados del público; con las últimas fuerzas que le quedaban, presenció impotente su asesinato, a manos de sí mismo y de la puntilla que lo remató. O que pretendía rematarlo. Porque, un segundo antes de que el afilado metal se clavara en su corazón, se despertó bruscamente, empapado en sudor, en su cama. Sumido en la confusión, encendió la luz y se miró las manos. Manos humanas, como el resto de su cuerpo. Con un suspiro de alivio, comprendió que todo había sido un sueño, aunque, desde la otra esquina del dormitorio, un traje dorado resplandecía bajo la tenue luz del amanecer. Recordó que esa mañana le tocaba torear, y que probablemente sería la actuación que consolidaría definitivamente su carrera. Sin embargo, se levantó, cogió el teléfono y marcó un número. -¿Diga? -Abuelo, soy yo. Lo siento, pero no puedo seguir toreando. -¿Qué ocurre? ¿Estás enfermo? -No. Lo dejo. No quiero volver a torear nunca más.

95

NARRATIVA EN CASTELLÀ Accèssit: Lucía Miralles Bonilla - 2n batx B ¿SERÁ COSA DEL DESTINO? Mucho tiempo he estado levantándome a las 6:35 de la mañana, aunque si he de ser franca, siempre suele alargarse diez o hasta quince minutos más, ya que dormir menos de seis horas afecta y mucho tanto a mi forma de despertarme como al transcurso de mi día. En este caso no me costó más de siete minutos, por tanto, a las 6:42 me hallaba delante de la cama decidiendo si debía volver ella o hacer camino hacia la cocina para desayunar. La segunda opción ganó la batalla aunque estuvo muy reñida, he de decir. Como cada día de mi vida me preparé el desayuno, tazón de leche con una pera y dos tostadas de pan. Tras veinte minutos desayunando me dirigí de nuevo a mi cuarto a decidir qué me pondría ese día, abrí las puertas del armario y como toda mujer hoy en día me vino a la cabeza el tópico “no tengo nada que ponerme” (y en el armario no cabe ni una sola prenda más), pero lo acabé resolviendo con unos jeans azules unos rotos en la parte de la rodilla, que hace unos años hubiese sido muy improbable que me hubiese comprado, porque, ¿quién se compra unos pantalones rotos? Menuda ocurrencia... pero todos caemos tarde o temprano… es lo que tiene la moda. Después de esto seleccioné una camisa blanca con rayas azul claro estilo oversize, es decir, más ancha de lo normal y encima me puse un suéter blanco bastante amplio también. Por último, me puse los calcetines, uno de cada color, como de costumbre (sí, sé que no es muy normal, pero cada uno tiene sus manías y entre ellas se encuentra esta) y me calcé unas deportivas blancas, mi última adquisición. No era demasiado alta, más bien de estatura media, 1.68m, así que yendo sin tacones estaba contenta con mi altura. En cuanto a mi cabello era castaño claro y lo recogí en una trenza bastante deshecha, la anudé con un coletero azul marino que hacía juego con mis ojos grises. Una vez realizado todo esto ya eran las 7:15, me lavé los dientes a toda prisa, cogí el bolso negro de piel, metí el ordenador, me puse el abrigo gris de corte masculino y la maxibufanda que mezclaba todos los tonos que llevaba puestos. Me tocó correr porque el tren salía a y media y solo me quedaban quince minutos para recorrer la avenida y cogerlo. No podía perderlo porque la primera clase en la universidad todos dicen que es decisiva, ¿no? Corrí como si Usaín Bolt se hubiese metido en mi cuerpo y llegué a tiempo. El reloj marcaba las 7:30 por lo que eran y veinticinco (lo llevo 5 minutos adelantado porque soy un desastre y siempre llego tarde). Me senté en el primer asiento que tuve a la vista. El tren no iba demasiado lleno, pues podía observar con claridad a toda la gente que había a mi alrededor. Personas con diferentes aspectos, diferentes estilos, solos, acompañados, altos, bajos, contentos, tristes, nerviosos... o muy nerviosos como era mi caso. En ese momento miré por la ventana y seguí observando, conforme iban pasando las paradas, mi visión del mundo iba cambiando. Había empezado fijándome en la estética de los sujetos pero había acabado desglosando cada uno de los detalles que formaban a las personas. No era la primera vez que lo hacía y me gustaba mucho, de esta forma conseguía obtener nuevas visiones y encontraba detalles que me enamoraban. Como la sonrisa de oreja a oreja de aquel tipo que salía del tren. Puede ser que a la gente normal le parezca una simpleza, pero a mí me hizo el día. Me encantaba observar a las personas que sonríen cuando van solos por la calle e imaginarme el porqué de sus sonrisas o admirar su buen humor un lunes a las 7 de la mañana. Adoro ese tipo de cosas y me daban la energía suficiente para comenzar el día con una sonrisa (provocada por un extraño). No podía creer que iba a ser el primer día de universidad, el primer día en el que estudiaría mi carrera de ensueño, entre telas, máquinas de coser, diseñadores... ese iba a ser sin duda el mejor día de mi vida (ah, creo que no lo he mencionado, estoy estudiando la carrera de diseño de moda, una carrera repleta de todo aquello que me encanta, ropa, ropa y más ropa). Mientras yo iba soñando despierta con el que sería mi futuro iba examinando más intensamente, si cabe, a las personas que iban entrando en mi vagón, entre ellas había una pareja de viejecitos muy agradables

96

a los cuales cedí mi sitio ya que tras cada parada iba entrando más y más gente y no quedaban más asientos libres. Me quedé de pie, mirando cómo se respetaban y acariciaban el uno al otro. Iban de la mano, el hombre sujetaba la mano de la mujer con delicadeza y admirando cada uno de los puntos de la misma y culminó dándole un beso en la parte superior de la mano. El amor y el aprecio de ambos se veía flotar por el aire, habían conseguido que me hiciese partícipe de ese respeto y adoración. El lunes no podía empezar de mejor forma, ese iba a ser mi día, el gran día. Poco después, a las 7:50 llegaba a mi destino, la universidad. Pero al salir me fijé en el asiento que habían dejado vacío los viejecitos y se habían dejado una especie de libreta de cuero marrón, de un grosor bastante considerable y atada con un cordón del mismo tono que la libreta. No quería abrirlo porque sentía que iba a invadir la intimidad de los enamorados, pero estoy segura de que querrían recuperarla, y por qué no decirlo después de presenciar dicha escena de ensueño para cualquier persona enamorada, la curiosidad me estaba matando por ver lo que contenía. Si me paraba llegaría tarde a clase así que decidí cogerla y meterla en mi bolso para así más tarde poder mirarla en profundidad. Llegué justita, y tuve que volver a marcarme un 100 metros lisos para poder llegar, pero lo conseguí. Las clases eran enormes y en cada clase éramos alrededor de 75 personas, muchas más de las que solíamos ser en el instituto o en el colegio. Hicimos un tour por todo el edificio antes de empezar con las clases en serio pero a segunda hora ya fuimos conociendo a los profesores… Yo era incapaz de quitarme la sonrisa tonta de la cara, era una constante alegría interior. Gracias a mi sonrisa, o eso quiero pensar, conocí a Júlia y me presenté como toda niña el primer día de clase hace. Le dije mi nombre, Jimena. Júlia estaba en segundo curso de diseño y también era una loca de la moda que soñaba con convertirse en editora de moda de cualquier revista de considerable reconocimiento hoy en día como puede ser Vogue. Gracias a ella conseguí sobrevivir al famoso primer día, que aunque las expectativas en un principio eran muy altas, he de decir que no fue para tanto. Al finalizar el día Júlia me dijo si me apetecía ir a tomar algo y de esta forma podría conocer a sus amigos y expandir horizontes en cuanto amistades, ya que era nueva en la ciudad y aunque tenía a mis amigos de toda la vida viviendo conmigo nunca estaba de más conocer a personas nuevas, así que acepté sin lugar a dudas. Caminamos durante bastante rato y agradecí haberme puesto deportivas, que por cierto, para ser nuevas fueron comodísimas. Finalmente llegamos a nuestro destino. Nunca había estado en un lugar igual, se trataba de una casa como tal, con su comedor, su cocina, su baño… y tú podías comer en cualquier parte de la casa ya que tenía repartidas diferentes zonas habilitadas para ello. ¡Incluso podías comer dentro de la bañera! Sus amigos en cambio eligieron algo más común, como lo era el comedor, donde 4 personas nos esperaban sentados cada uno en una silla distinta. El primero de ellos se llamaba Mario y era moreno de ojos marrones, no demasiado alto y con una melena recogida en un moño, era muy simpático y extrovertido al igual que Paola, una chica muy alta con el pelo lacio, negro y extremadamente largo con un brillo excepcional. Tenía los ojos marrones y era encantadora, ella estaba estudiando bellas artes y Mario fotografía. En tercer lugar se encontraba Nicolás (aunque todos le llamaban Nico), era un poco más tímido y se le veía un poco incómodo ante mi presencia, puede ser que porque no me conocía. Él era de estatura media y era la pareja de Mario. Cuando me enteré no podía creerlo, eran como el blanco y el negro, totalmente opuestos, pero dicen que los opuestos se atraen así que era la confirmación a la regla. Y en último lugar, mucho más serio que los demás se encontraba un chico cabizbajo con una cabellera rizada que no le llegaba a los hombros pero que dejaba entrever unos rizos bien definidos. Era rubio, el único del grupo, tenía una barba perfectamente cuidada y sus ojos eran verdes, aunque esta información me costó de descifrar ya que no levantó casi la vista de la mesa. Finalmente me dirigió la palabra para decirme su nombre, se llamaba Gonzalo y tenía un acento un poco peculiar aunque tampoco pude descifrar de dónde podía proceder porque fueron 4 palabras contadas las que pronunció. Tenía una voz bonita pero no quise entusiasmarme porque aparte de ni mirarme probablemente también fuese gay y aunque me atrajese sería imposible, así que descarté cualquier fantasía de mi mente. Me pareció un grupo muy agradable y Júlia estuvo encantadora y muy atenta. Cuando estaba ya casi en casa fui a coger las llaves del bolso y me topé con la libreta del tren, aquella que me había encontrado por la mañana, así que no perdí el tiempo y subí las escaleras a toda prisa hasta llegar a mi cama, donde tomé posición y la saqué. Empecé a mirar su exterior, era muy bonita y tenía pinta de llevar muchos años en uso. Tras varios segundos inspeccionando el exterior, la abrí. La hojeé un poco y contenía como mínimo 300 hojas repletas de escritos, fotos y recuerdos. Me puse a leer la primera página en la que la propietaria se presentaba: “Hola, me llamo Olivia y tengo 20 años, he decidido escribir este diario porque he conocido al que probablemente sea el amor de mi vida, aunque llega en el peor momento de mi existencia ya que acaban de detectarme un tumor en la pierna. Se llama Javier y tiene la sonrisa más bonita que he visto nunca.

97

No sé si debería seguir conociéndolo o si debería apartarme de su vida para no hacerle daño. Creo que debo dejarlo ir, aunque me duela en el alma. 23/07/1956” Me sentía mal, no sabía si debía seguir leyendo aunque las dudas me estaban matando, ¿acabaría Olivia conociendo a fondo a Javier? ¿sería el hombre con el que estaba sentada en el vagón? ¿era esa Olivia? Tenía que seguir leyendo, aunque invadiese la intimidad de Olivia. Leí el diario entero y a las 5 de la mañana me acostaba, no era consciente de que en una hora y media tenía que estar despierta si no quería faltar al segundo día de universidad. Así que me fui a dormir a duras penas porque no podía creer lo que acababa de leer. Una hora y media más tarde me encontraba delante del tazón de leche y llena de curiosidad por saber quiénes eran exactamente Olivia y Javier, ya que probablemente sí que fuesen los viejecitos del tren. Porque en otro fragmento del diario de la mujer, ya casi en el final narraba: “Y como cada día tomé el tren para reunirme con él. Era el mejor momento del día, volvía a sentir que tenía esos 25 maravillosos años, y aunque ahora iba un poco más ligera porque vivir con una sola pierna es un poco más complicado, Javier está ahí todos y cada uno de mis días. Ahora es cuando debo agradecerle que se quedara a mi lado pese a la dificultosa situación en la que me encontraba. Ahora sí que puedo afirmar con total claridad que le quise, le quiero y le querré siempre. Y cuando seamos abuelitos volveremos al tren como hoy y recordaremos el inicio de nuestra larga e intensa historia. 15/06/1981” Una vez acabadas las clases del segundo día, Júlia me escribió. Me dijo que nos viéramos, que había quedado con todos y que estaban deseando volver a verme, así que volvimos al sitio, a aquella cafetería e hicimos un brunch. Estábamos los mismos de la última vez pero esta vez comimos en el suelo, delante de una mesita de medio metro de alto y sentados encima de un cojín cada uno. Fue interesante, y acabé sentándome al lado de Gonzalo. Pude comprobar así el color verde de sus ojos. Esta vez sí que hablamos un poco más y me comentó que era argentino, como Olivia, pensé. Ella había nacido allí y mantenía parte del vocablo como pude ver en algunos de sus escritos cuando utilizaba el “vos” o palabras típicas como “pibe, mina…”. Gonzalo siguió hablando aunque no demasiado pero cuando trajeron la comida confundí la sal con el azúcar y él se dio cuenta. Al ver mi reacción no pudo contener la risa, entonces pude ver su sonrisa que me recordó a la de aquel hombre el día anterior, aquel que sonreía sin sentido alguno por la calle solo. Tenía una sonrisa perfecta y una risa pegadiza. Acabamos riéndonos todos. El brunch se alargó hasta la cena y una vez acabamos todos y tras varias copas de más, Júlia y el resto de la tropa se fueron en diferentes direcciones. Mientras iba haciendo camino a mi casa vi a Mario y Nico cogidos de la mano, como de costumbre, y riéndose a carcajadas, me parecían una pareja súper bonita, y pese a que los conocía desde hacía dos días contados se habían portado muy bien conmigo. A ellos les seguían un chico bajito y delgado que estaba rodeando con su brazo a otro el cual sí tenía una altura considerable y un pelo rubio muy familiar. Sí, para mi decepción, era Gonzalo. Era gay, lo acababa de confirmar, estaba abrazándose al chico desconocido y de una manera muy efusiva. Mis esperanzas se hicieron añicos y volví a la realidad. Debía encontrar a Oliva y Javier, ese era mi objetivo. Los siguientes días de universidad transcurrieron de cine y tras investigar con detalle en todas las páginas webs habidas y por haber, haber vuelto al tren a ese mismo asiento del que tanto hablaba Olivia en su diario, haber ido al ayuntamiento para ver si me podían dar información, nada. Nadie pudo ayudarme y ni yo misma fui capaz de encontrar a aquella pareja de viejecitos enamorados. Así que finalmente decidí rendirme, no era muy de mi estilo pero tenía todas las puertas en contra y cerradas para que me ayudaran así que lo mejor fue dejarlo y quedarme con el maravilloso diario. Se había convertido en una extensión de mí, iba siempre conmigo y lo leía y releía una y otra vez sin descanso alguno. Estaba enamorada de su historia. Parecía que era imposible querer tanto a una persona y poder expresarlo de tal forma. No le había hablado a nadie del diario, sentía que era personal, que no debía dejar que nadie más pudiese leerlo, ni Júlia que se había convertido en una gran amiga durante las últimas semanas, así que lo convertí en mi tesoro, como se diría en El Señor de los Anillos. Al cabo de tres meses, tras muchas quedadas improvisadas y sin tocar para nada nuestra cafetería preferida, decidimos volver, esta vez lo propuse yo. Era un sitio muy especial para mí ya que ahí fue donde conocí a los que hoy en día puedo considerar mis mejores amigos, así que no dudé ni por un segundo en la elección. Era mi turno de seleccionar cuál iba a ser el lugar de la casa en el que íbamos a cenar y aunque me costó decidirme porque no quería que fuera el típico sitio, al final me decanté por la bañera. Éramos 6 personas para cenar, así que no juntaron tres bañeras y de dos en dos nos pusimos a cenar. Llegué tarde, como de costumbre, y todos habían tomado asiento, Nico con Mario, Paola con Júlia y el único que estaba solo era Gonzalo.

98

No habíamos vuelto a hablar de ese día en que lo vi abrazado al tipo delgado, mis dudas se aclararon y estaba feliz de que fuésemos amigos. Me senté con cuidado, como pude, dentro de la bañera rodeada de cojines y con una pequeña mesa que ocupaba el ancho justo de la bañera. Era una situación extraña, pero me gustaba. Gonzalo bromeó con mi elección del lugar donde cenar diciendo: “seguro que has elegido la bañera para estar más cerca de mí”, a lo que respondí: “una pena que no te guste el sexo opuesto”. Todos comenzaron a reír, incluido Gonzalo. Y me aclararon que no, no era gay. Para mis adentros volví a aquella noche en la que estaba efusivamente abrazado a aquel chico y las cosas no me cuadraban, pero no le di más vueltas. Eran las 4:26 de la mañana y nosotros aun seguíamos en el restaurante. Pero Nico y Mario decidieron irse, porque al día siguiente tenían una sesión de fotos muy importante, Paola y Júlia aprovecharon que ellos se iban para ir en coche hasta casa ya que tenían sitio para dos más. Así que nos quedamos Gonzalo y yo solos, en una bañera y con mucha pereza de levantarnos e ir hasta nuestras respectivas casas, que por cierto estaban muy cerca. Continuamos hablando de la vida, debatimos sobre el fin el mundo, la inmortalidad, los problemas políticos del país en la actualidad e incluso pudimos compartir nuestros gustos musicales. A las 5:34 decidimos levantarnos y hacer camino. Me acompañó hasta casa y una vez allí no encontraba las llaves, soy un desastre -pensé-, pero esta vez creía que las había perdido de verdad así que me senté en el suelo y empecé a sacar todas las cosas que tenía dentro del bolso, el ordenador, un pañuelo, un libro, un estuche, el cargador del móvil, el diario de Olivia y al fin, aparecieron las llaves. Pero cuando estaba recogiéndolo todo Gonzalo se acercó y examinó con cuidado el diario, me preguntó si era mío a lo que le respondí que no, que me lo había encontrado en el tren donde unos viejecitos se lo habían dejado, y estaba deseando encontrarlos para devolvérselo pero me había sido imposible. Le conté por encima la historia y lo enamorada que estaba de ella, yo quería a alguien que me quisiera de esa forma, pese a todo y luchando contra todo. Eran ellos dos contra el mundo, porque ella a causa del cáncer no pudo tener hijos… No entendía por qué se lo estaba contando, estaba claro que éramos buenos amigos pero el diario era mi tesoro, mi caja de Pandora, solo mío. Pero de pronto ya no era así. Le pedí que no contara nada acerca de esto, que me había involucrado de manera efusiva en sus vidas y me sentía parte de su historia. Me miró y me besó. No me dio tiempo a reaccionar. Tras esto me contó que ese diario era de su abuela y que falleció la noche en la que nos conocimos, por eso él estaba tan poco agradable. Su abuela lo dejó adrede en el tren para que otra persona fuera partícipe de su historia ya que era consciente del poco tiempo que le quedaba. El cáncer con los años se había extendido por todo su cuerpo, y las memorias de su historia junto a Javier eran su mejor calmante. Con esto quería conseguir que más gente se nutriese de su historia, o eso fue lo que dejó escrito en su testamento. Hoy, cinco años después, me sigo levantando todos los días a las 6:30 de la mañana, como siempre he hecho, sigo desayunando un tazón de leche con dos tostadas y una pera, pero ya no cojo cualquier sitio en el tren, sino el que Olivia había ocupado durante toda su vida. Y ahora es Gonzalo el que va en el sitio de su abuelo, Javier. Muchas personas puede que no crean en el destino, pero, ¿qué es sino esto?

POESIA EN CASTELLÀ Primer Premio Prosa Poética: Inés Acuña de Piero (2º Bach D) EPÍSTOLA A MI INCONSCIENCIA “Tú escríbeme poesía, escríbeme. Descríbeme los árboles que ahora tienen el placer de cubrir tu espíritu, después de tanto tiempo al descubierto. Háblame sobre ríos, muelles y todo lo que alguna vez tuvo sentido. Qué triste es hablar en pasado.

99

Yo por mi parte te dejo prestados mis versos, te doy mis puntos y mis comas; mis paréntesis y mis comillas; te dejo mis manos y mi pluma favorita. ¿Mi papiro? Lo comparto contigo. Te vendo todos mis retratos, te transfiero todos mis secretos, te alquilo mis recuerdos y te nombro heredero de todo lo vivo que hay en mí, a falta de todo lo digno. Te doy incluso el sentimiento de que esto no es suficiente. Recuerdo perfectamente que esa noche me miraste distinto, o tal vez debería decir que era el espejo el que te miraba raro. Aquella noche. La noche en la que decidí que todo lo mío era más bien tuyo. La noche en la que me di cuenta de que son tus propias uñas las que te arañan la espalda y tus propias piernas las que te rodean y te acercan a tu propio cuerpo. Te entrego todo lo que creo poseer y maldigo al notario que legalice este documento. Fue la misma noche en la que supe que estoy y soy solo por ti, que siempre serías el lápiz mejor afilado y la razón por la que escribo con él. La misma noche en la que te descompusiste en mil pedazos para reencarnarte y mirar por encima del hombro a la más artística de las ideas, eres el concepto supremo. Fue aquella la noche en la que llegaste a la conclusión de que las cuatro de la madrugada era la hora perfecta para conseguir un piso en la Ciudad de la Nada y deambular por sus numerosos callejones sin salida. Te quiero y de alguna forma me siento egoísta por quererte, como si lo que quiera que seas tuviera algo de sentido. Espero con ansia el día en el que te abraces sin esperar nada a cambio. Pero tú continúa, cuéntame quién se atrevió a pagar el precio que supone merodear por tu piel. Demuéstrame cómo alguien consiguió gemir con tus pupilas y caminar cada uno de los escalones de tu espalda. Nárrame la historia de aquel que aprendió a no despedazar tu alma, o a despedazarla tan suavemente que no notaras la diferencia. Relátame tu angustia. Me entrego a ti como aquel día en el tercer vagón en el que me perdí entre túneles y pómulos chillones; entre tropiezos y ojos; entre tus pies y el abismo; entre tu cara y mi reflejo. Y me da por preguntarme cuándo decidiste que el séptimo piso de mis labios estaba por encima del sexto o cómo conseguiré que te quedes una noche más. O tal vez que te vayas y no echarte de menos. Ahora víveme, vomítame o crea arte conmigo, pero no dejes que estas sombras sean otras. Transforma mi cuerpo en cerilla, deslízame, préndeme fuego y haz de mí cenizas. Trágate las muelas e intenta seguir teniendo apetito para un postre. No hables, continúa mirándome y pestañea de vez en cuando. Dame entonces muchas órdenes que sé que jamás cumpliré. Dame el lujo de pensar que vendrás a despertarme; o mejor aún, despiértame; o mejor aún, mete pesadillas en mi cabeza de las que me dé gusto despertar, aunque tú ya no estés ahí. Ocúpate de reconducirme. Constrúyeme desde el polvo y después apúntame a tu lista de << Cosas Por Demoler >>. Encuéntrate conmigo donde solo anochezca, cuando sea el silencio el único que grite y como si fuese esta tu última oportunidad de recorrer con los dedos los surcos de mi espalda. O por el contrario quédate, ódiame y escribe diarios sobre tu rencor. Ama estas luces, estas nubes, este tiempo y esta oscuridad y aborrécelas por ser el único que tiene la ocasión de amarlas. Hazme lo que quieras hoy, sin dejar que te ruegue lo mismo cuando me pesen los ojos. Destrózame. Y olvídate de mí mañana. Creo que no he tenido suficiente de ti, me parece que me sobran segundos con tu nombre, a veces pienso que debiste haber recontado los lunares de mis piernas, me da miedo que te hayas dejado alguno. Me da miedo que ya no seas capaz de redactar leyendas sobre mi ombligo. Me da miedo que fueras el dueño de mi cintura. Me da miedo que te guardaras la llave, o que hicieras una copia, o que te olvidaras de cómo hacerla. Me da miedo no querer que vuelvas. Me da más miedo querer que sí lo hagas. Me dan miedo las lunas que se predicen una tras otra. Me da miedo no ser una de las hojas del roble que forma tu columna, o que las hayas renovado tras este otoño tan jodidamente largo. Me aterroriza olvidarme de cómo sonaban tus susurros o de la sombra de tus pies. Creo que ya no te echo de menos.”

100

POESIA EN CASTELLÀ Accèssit: Carmen Mariana Muñoz Cotarelo

(2º Bach D)

¿QUÉ ES…?

¿Qué es la naturaleza sino la proeza de la perfección? ¿Qué son los astros sino los reflejos de unos ojos sabios? ¿Qué es la existencia sino la culminación de una larga travesía? ¿Qué es el firmamento sino un pozo infinito de conocimiento aún por comprender? ¿Qué es el amanecer sino el renacer de la esperanza? ¿Qué son las lágrimas, la tristeza, los llantos, sino llamadas a gritos? ¿Qué es una sonrisa sino la alegría sincera, sin prisa?

¿Y qué es la felicidad sino momentos de exultante paz? Palabras y palabras, todo lleva a ellas, todo son palabras que sueñan despiertas y hablan ilusionadas de las mil maravillas que esperan atrapar en versos distraídos aún por redactar. ¿Qué anhelan, qué esperan conseguir sino la esencia de la esquiva gloria? ¿Acaso son vanidosas? Mas no podrán capturar esas mil maravillas porque estas perduran, mientras que ellas, vienen y se van.

1r CONCURS DE FÍSICA I QUÍMICA E.S.O. Primer premi: Ali Irtaza Tanveer. 4t ESO A LA SUBIDA DEL NIVEL DEL MAR

El nivel del mar ha ido subiendo a lo largo de la historia de la tierra pero en los años recientes esta subida se ha acelerado mucho. Según estudios de las medidas disponibles, a lo largo del siglo pasado, el nivel del mar aumentó entre 10 y 20 centímetros, unos 1,7 milímetros por año, pero durante los últimos veinte años esta cifra se ha duplicado con la subida de unos 3,2 milímetros por año. La subida del nivel del mar es una de las varias evidencias que apoyan la tesis que el clima global se ha calentado recientemente. Según el Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático (IPCC), uno de los factores más importantes que contribuyen a la subida del nivel del mar, es el calentamiento del clima global provocado por la actividad humana. Existen dos mecanismos principales que contribuyen a la subida observada en el nivel del mar: - La Dilatación térmica: el agua oceánica se expande al calentarse. Alrededor de la mitad del aumento de nivel del mar producido a lo largo del siglo pasado es atribuible a este fenómeno.

101

- La fusión de las grandes masas de hielo terrestres (como los glaciares, casquetes polares, etc.) como consecuencia del calentamiento global. ¿Qué consecuencias podría tener este fenómeno? La rapidez con la que se está aumentando el nivel del mar, incluso un pequeño aumento puede tener consecuencias devastadoras. La penetración de aguas en zonas costaneras puede provocar procesos como la erosión, interrupción de procesos de producción primaria, contaminación del suelo agrícola, las aguas superficiales y las aguas subterráneas, pérdidas de propiedad y hábitat litoral, etc. Las islas de poca altitud se sumergirían por completo. Cientos de millones de personas viven en zonas que serán cada vez más vulnerables al riesgo de inundaciones. La subida del nivel del mar las obligaría a abandonar sus hogares y mudarse a otras zonas. El futuro de la subida del nivel del mar está relacionado, en gran medida, con el calentamiento global. Según los científicos, controlando el fenómeno de Calentamiento Global, la subida del nivel del mar se puede reducir mucho, hasta llegar a ser casi despreciable. En caso contrario, si la aceleración se mantiene constante, el nivel puede aumentar en 280 a 340 milímetros hasta el año 2100. Según las estimaciones más alarmantes la placa de hielo que cubre Groenlandia podría derretirse por completo, lo que aumentaría el nivel del mar hasta unos 7 metros, lo suficientemente como para sumergir a Londres y los Ángeles.

1r CONCURS DE FÍSICA I QUÍMICA Batxillerat Primer premi: Gemma Fluvià Alba. 2n Bat A L’AMBIENT QUE ENS ENVOLTA AFECTA ELS NOSTRES GENS

L’epigenoma són totes aquelles modif icacions que els nostres gens reben de l ’exter ior. Són reversibles però també tenen un important paper en el desenvolupament de moltes malalties. Què és el que determina la salut o la longevitat d ’un individu? Els gens amb els que neix o l ’entorn en el que es troba? Doncs en els últims anys s ’han fet estudis els quals han determinat que l ’entorn pot inf luir en certs aspectes de la v ida quotidiana d’un organisme que abans es consideraven marcats per els gens, és a dir , per el genoma humà -el conjunt de tots els gens dintre d’un organisme-. Per exemple, s ’ha comprovat que amb el temps, bessons idèntics, amb la mateixa informació genètica, presenten var iacions f ís iques, psicològiques i f ins i tot de salut. Aquets canvis, doncs, no es deuen als gens, que en general no var ien, si no a processos bioquímics que regulen l ’activitat dels gens i que responen a la influència de l ’ambient. Aquets són com una espècie de segon genoma, l ’epigenoma. Per a que s ’entengui millor , es podria fer un símil: el genoma humà ser ia com una baral la d’unes cartes de pòquer i l ’epigenoma ser ia el com es juga al joc. Tot el que s ’observa en una persona, en el fons, són proteïnes: la pell , els cabells i les ungles estan fetes per macromolècules d’aquest t ipus, or iginades dintre de la cèl ·lula. Hi ha d’altres que en compte de formar teixits controlen les reaccions químiques cel·lulars. Les instruccions per a la síntesi de les proteïnes es troben a l ’ interior dels gens, els qual són fragments d’ADN –molècula molt complexa i empaquetada que es troba a

102

l ’ inter ior del nucl i de la cèl ·lula-. Quan una cèl·lula l legeix un gen i fabr ica la proteïna corresponent, es dius que “el gen s ’expressa” , però no totes les proteïnes es sintetitzen al mateix temps en la cèl ·lula, en conseqüència, hi ha mecanismes que "encenen" i "apaguen" els gens com si foren un botó per encendre el l lum. Diem que l 'efecte d'aquets mecanismes és epigenètic, perquè no esta determinat per la informació continguda en la seqüència de l 'ADN, sinó per les proteïnes i altres substàncies químiques que la rodegen. Aquests mecanismes responen a distints factors de l 'ambient, en general , a l 'estil de vida. Un dels mecanismes reguladors més importants es coneix com meti lació de l 'ADN. El meti l és un grup químic format per un àtom de carboni i tres d'hidrogen (CH3), que tendeix a unir-se a altres molècules. En el nucli cel· lular , on es troba l 'ADN, uns enzims- formats per proteïnes- apaguen grups metil en certs punts de la seqüència genètica. Mentre més metilat estigi un tram d'ADN, menys probable és que s ’expressi la informació que conté. La meti lació és un mecanisme de defensa de la cèl·lula contra la gran quantitat de gens paràsits i defectes. Totes les cèl· lules contenen la mateixa informació genètica, aix í que, què és el que fa que una sigui una neurona i una altra una cèl·lula epitel ial tot i t indre el mateix codi genètic? Doncs la resposta la tenen els processos epigenètics, als patrons d’encesa i apagat de certs gens els qual estan determinats per la metilació. No obstant, aquets canvis en l 'expressió dels gens no modif ica la seqüència de l 'ADN, però si es transmeten d’una cèl·lula a una altra i per tant, de pares a fi l ls. Hi ha gens coneguts com "supressores de tumors", com el que conté la informació per a fabricar la proteïna P53, considerada el guardià del genoma. Aquesta proteïna és l 'encarregada de decidir s i la cèl ·lula ha de reparar-se, s i pot sobreviure amb el dany que té o ha de morir. El càncer pot sorgir quan un procés epigenètic bloqueja els gens d'aquesta. Com a resultat, la cèl· lula ja no pot ni reparar-se ni morir i comença a créixer i a multipl icar-se sense mesura. “El càncer és una malalt ia molt complexa, i a vegades es considera més bé un conjunt de malalties, que coincideixen en que sempre es presenta una elevada divisió cel·lular , i els fenòmens epigenètics participen en la modulació de molts dels gens implicats”, segon afirma un cientí fic de la UNAM. A més, com explica el Dr. Raúl Delgado, els nens que han patit durant la seua infantessa episodis d’abusos, al cap dels anys tenint ja una vida normal i fel iç, tenen una alta tendència a patir depressions. Açò respon al que s ’ha anomenat anter iorment, que la nostra vida, les nostres experiències poden marcar els nostres gens i inclús aquets nens transmeten aquesta disposició a la seva descendència. UN PAS MÉS... Alguns grans laboratoris multinacionals estan desenvolupant fàrmacs per a manipular la informació epigenètica. Açò seria molt útil en infermetats com a certs t ipus de leucèmies, en les quals es produeix una proteïna anormal que desactiva gens que haurien d'encendre's. “Aquets tractaments no contar ien amb massa efectes secundaris, no s ’aposta per una teràpia de shock, si no per una manipulació en la qual els gens que es troben inactius, que no realitzen la seua funció, tornaren a expressar-se”. Tal com diu Manel Esteller , director del programa Epigenètica i Biologia del Càncer de l ’ Institut d’Investigació Biomèdica de Bellviatge, sobre la teràpia amb l ’epigenètica. En general , desxifrar el codi epigenètic i aprendre a manipular-ho podria impulsar la medicina epigenètica. BIBLIOGRAFIA: https://www.youtube.com/watch?v=8o-aWeL4XU0 http://revistageneticamedica.com/2014/12/15/manel-esteller-la-epigenetica-nos-define-como-especie-y-como-individuos/ http://www.abc.es/ciencia/20150219/abci-mapa-epigenoma-enfermedades-201502181958.html

103

PREMIS 25 D’ABRIL DE MATEMÀTIQUES 2º Ciclo ESO Ex Aequo:

Irene Sala Hernández 4ºESO A Víctor Mota Elvira 4º ESO A Al í Irtaza Tauveer 4ºESO A

2º Bach: Rodrigo Huerta Gañán 2º Bat A PREMIS 25 D’ABRIL DE TECNOLOGIA Primer premi: Joan Far Noguera. 3º ESO A. “Forcat” Accèssit: Ruth Baidal Llobel l . 3º ESO A. “M ol i mold re ame t la ”

104

PREMIS 25 D’ABRIL DE MÚSICA i DANSA Modalidad solista. 1r Premi ex aequo: PAU CASELLES BOLUFER, (2n BAT E), flauta i LUCIA BISQUERT RAMIREZ, (1r ESO C), ball

Modalidad solista. 2n Premio ex aequo: JORGE CASTAÑO BELDA, veu (1r BAT D) ANA SCHROERS, veu i piano (1r BAT C)

105

Modalidad solista. Mención especial: JORDI MEDINA BUSTAMANTE (1r ESO B), veu

Modalidad grupo. 1r Premi ex aequo: “RISING FOR NOTHING”: Néstor Montiel Ronda (guitarra), Àlex Ginestar i Acosta (baix), Adrià Ribes Migallón (bateria) (1r BAT C)

Modalidad grupo. 2n Premi ROBERTO CONTÚ RUBIO (1r BAT B) LUIS PALOP CAMARASA (2n ESO C) FOTOGRAFIA MON DE LA NATURA: 1r premi: Jorge Castaño Belda. La l ibèl·lula. 1 BAT D

106

PREMIS 25 D’ABRIL BATXILLERAT ARTÍSTIC: Dibuix, 1r premi: Aileen Friedhofen 2º Bat F

Pintura. 1r premi . Tardor Roselló Casado. 2º B

107

Escultura. 1r premi. Paco Martí Diego. 2n Bat F

Curtmetratge Mar Ferri Boix, Alejandro López Palacios, Javier Sastre Fernández, Zoe González Sapena, Marta Satorres Pons. 2º Bat F. “Un huevo a la deriva”.

ARTES ESCÉNICAS:

Reme Cano Gallego

2º Bat B

“Hasta que mi

muerte os separe”

108

Cómic. 1r premi . Verónica Pirogova 1º bat D

109

FOTO SERIES: 1r premi (ex aequo): David Faes Calatayud . 2º F

Mireia Cloquell Vicens 1º Bach C

110

1r PREMI 25 ABRIL FOTO B/N

Mil ja Van Iperen. 2º Bat Artístic

111

1r PREMI 25 ABRIL FOTO COLOR

Francisco Martínez Llopis. 2º Bat Artístic

112