informe la gestio de lordre public a catalunya

La gestió de l’ordre públic a Catalunya Barcelona, 27 de maig de 2013

La gestió de l’ordre públic a Catalunya / 1


Índex Primera part: presentació ......................................................................5

1 Motivació de l’informe......................................................................6 1.1 Més enllà de la Resolució 716/IX i 43/X........................................................6

2 Objectiu de l’informe........................................................................7

3 Situació de partida i context............................................................7 3.1 Increment de la participació ciutadana i mitjans de comunicació............................................................................................7 3.2 L’ordre públic: més enllà de la gestió del desordre públic ........................................................................................................8 3.3 L’evolució del context de l’ordre públic a Barcelona...............................................................................................................11 3.4 Estratègies per lluitar contra la violència urbana ...................................................................................................................14 3.5 Responsabilitat de l’ús de la força: provisió d’eines policials......................................................................................................16 3.6 Model policial versus eines policials............................................................16

Segona part: concepte, regulació i bases per a la gestió de l’ordre públic...........................................................18

4 La funció policial ............................................................................19 4.1 El model de seguretat de Catalunya ...........................................................20 4.2 Policia al servei de la comunitat ..................................................................22 4.3 Transparència i informació a la ciutadania..................................................22 4.4 La participació ciutadana com a nou paradigma..............................................................................................................23 4.5 L’atenció ciutadana .....................................................................................24 4.6 La tasca policial ..........................................................................................25

5 Regulació bàsica existent..............................................................29 5.1 El bloc constitucional...................................................................................29 5.2 Legislació orgànica estatal..........................................................................33 5.3 Legislació de Catalunya ..............................................................................37

6 La funció del manteniment de l’ordre públic .....................................................................................................38

6.1 Conceptualització........................................................................................38 6.2 Què s’entén per ordre públic?.....................................................................38 6.3 Concepte jurisprudencial d’ordre públic ......................................................39 6.4 La policia d’ordre públic ..............................................................................40 6.5 Ordre públic en grans concentracions: un constant equilibri ....................................................................................................40 6.6 El model policial d’odre públic .....................................................................41 6.7 El model català d’ordre públic .....................................................................42 6.8 L’ordre públic i els mitjans de comunicació .................................................42 6.9 Els instruments jurídics al servei de l’ordre públic ………………………………………. ................................................... …......43 6.10 Regulació ....................................................................................................44

7 La utilització de la força.................................................................46


7.1 Regulació de la força a l’ordenament jurídic ...............................................46 7.2 L’ús de la força en les declaracions internacionals.........................................................................................................50 7.3 Responsabilitat i utilització de la força ........................................................52

8 La regulació de l’ordre públic a Europa .......................................53 8.1 Què diu la Unió Europea sobre l’ordre públic? ...................................................................................................................53 8.2 Quines eines jurídiques regulen les actuacions policials en matèria d’ordre públic a Europa? .................................................................................................................54 8.3 Què diu el Consell d’Europa sobre la utilització de pilotes de goma?...............................................................................68

Tercera part: model de gestió operativa de l’ordre públic .........................................................................................69 9 El model d’ordre públic..................................................................70

9.1 Concepte.....................................................................................................70 9.2 Característiques del model català ...............................................................70 9.3 Consideracions organitzatives ....................................................................73

10 La gestió administrativa de l’ordre públic .....................................................................................................74

10.1 Gestió de les comunicacions ......................................................................74 10.2 Tramitació dels procediments sancionadors ...............................................77

11 Execució operativa de la PG-ME en l’ordre públic .........................................................................................78

11.1 Planificació prèvia .......................................................................................79 11.2 Execució del dispositiu................................................................................80 11.3 Avaluació i millora organitzativa..................................................................83

12 Altres mètodes de gestió...............................................................83 12.1 Models comparats a Espanya.....................................................................83 12.2 La situació comparada amb altres cossos policials ..................................................................................................................92

13 Recursos policials d’ordre públic ...............................................104 13.1 Anàlisi de mitjans al CME .........................................................................104 13.2 Recursos d’ordre públic a Europa.............................................................108

Quarta part: conclusions ...................................................................109

14 Conclusions ..................................................................................110


Primera part: presentació

Primera part

Presentació

1 Motivació de l’informe ..................................................................... 6

1.1 Més enllà de la Resolució 716/IX i 43/X........................................................ 6

2 Objectiu de l’informe ....................................................................... 7

3 Situació de partida i context ........................................................... 7 3.1 Increment de la participació ciutadana i mitjans de comunicació................. 7 3.2 L’ordre públic: més enllà de la gestió del desordre públic............................. 8 3.3 L’evolució del context de l’ordre públic a Barcelona ................................... 11 3.4 Estratègies per lluitar contra la violència urbana......................................... 14 3.5 Responsabilitat de l’ús de la força: provisió d’eines policials ...................... 16 3.6 Model policial versus eines policials ........................................................... 16


1 Motivació de l’informe

1.1 Més enllà de la Resolució 716/IX i 43/X

En data 12 de juliol de 2012 el Parlament de Catalunya va aprovar en Comissió d’Interior, sessió núm. 20, la Resolució 716/IX en la qual demanava al Govern la confecció i presentació d’un informe sobre l’ús de pilotes de goma per part dels Mossos d’Esquadra. L’avançament de les eleccions per part del president de la Generalitat i la conseqüent finalització de la IX legislatura, va fer decaure la resolució. En virtut de l’article 183 del Reglament del Parlament de Catalunya, “A la fi de cada legislatura caduquen tots els tràmits parlamentaris pendents d’examen i de resolució pel Parlament, llevat dels tràmits la continuïtat dels quals estableixen lleis específiques i dels tràmits que ha de conèixer la Diputació Permanent, d’acord amb el Reglament i amb les lleis”. Tot i així, el Govern va determinar impulsar un estudi tècnic amb l’objectiu de poder donar compliment al compromís que en seu parlamentària va assolir el conseller d’Interior Felip Puig, el passat 14 de desembre, en dir que abans de la finalització de l’any 2012 es lliuraria al nou Govern un informe que donés compliment a la resolució 716/IX per tal que servís com a document de treball per al nou Parlament. En el sí de la nova legislatura (X), el Parlament de Catalunya constitueix la Comissió d'Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l'Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses, alhora que presenta mitjançant la Comissió d’Interior, la Resolució 43/X dins la qual queden recollits alguns manaments parlamentaris relatius a la consens de les normes d’actuació davant les mobilitzacions socials.

Amb el present informe, el Departament d’Interior (DINT) dóna resposta no solament als diferents manaments i peticions efectuats pel Parlament de Catalunya, sinó que ofereix a la comissió d’estudi creada un informe tècnic ampli i detallat de tots els elements i variables que haurien d’intervenir en l’elecció dels diferents instruments i tècniques emprades per part de les unitats especialitzades en la gestió dels desordres públics. En aquest sentit, és convenient introduir ja la idea que s’anirà repetint que l’elecció de l’instrumental policial està en estreta relació amb aspectes més genèrics com són l’elecció del model d’ordre públic o el propi model bàsic policial. Aquests models tenen el seu origen en el context legal i social d’un estat, i que ha de tenir molt en compte el tipus de societat civil que el forma. És per aquest fet que en aquest informe es pretén explicar tots aquests aspectes per tal de poder valorar el model sense oblidar que és una eina i no un fi.


2 Objectiu de l’informe

El DINT presenta aquest informe per donar resposta a la resolució 716/IX i la 43/X, per descriure de manera clara quins factors o elements tenen afectació en l’àmbit de la gestió de l’ordre públic, i poder conformar així un índex ordenat d’informació útil per a la presa de decisions que han d’adoptar-se en el marc de la Comissió d'Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l'Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses del Parlament de Catalunya. Aquest objectiu genèric es vol assolir oferint elements descriptius de caràcter objectiu que s’han organitzat en quatre parts: Part 1: presentació En la qual es descriuen les motivacions que originen l’elaboració de l’informe, i els factors socials i institucionals que hi són presents en la gestió de l’ordre públic. Part 2: concepte, regulació i bases per a la gestió de l’ordre públic Es descriu el paper de la policia i el marc legal establert que regula llur funcionament, posant de relleu les eines jurídiques, administrativa i els procediments judicials que les executen. Part 3: model de gestió de l’ordre públic Descriu el model de gestió administrativa i operativa de l’ordre públic i l’estratègia de la PGME, les àrees i unitats que intervenen en l’execució, i ofereix una descripció d’altres policies de l’Estat, així com d’altres policies de la UE. Aquesta part conclou amb la descripció de les eines policials usades en aquest àmbit per policies d’arreu del món. Part 4: conclusions Aquest apartat recollirà les conclusions del contingut d’aquest document. Per tant, aquest és un document tècnic de partida que pot servir com a base tècnica per valorar la gestió de l’ordre públic, i que pot ajudar a decidir quin ha de ser el model policial d’ordre públic català en un futur, i amb quins instruments s’ha de dotar la policia per tal de poder garantir el lliure exercici dels drets i llibertats de tots els ciutadans.

3 Situació de partida i context

3.1 Increment de la participació ciutadana i mitjans de comunicació

El nostre país es caracteritza per una àmplia participació i implicació ciutadana. Una de les formes d’expressió d’aquesta participació és la convocatòria de manifestacions i concentracions de persones a l’espai públic. Aquest és un dret que pot exercir qualsevol ciutadà i que està protegit per la pròpia Constitució Espanyola (CE), al considerar-lo un dret fonamental, i per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC), que estableix com un dels seus principis rectors el promoure el ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals dels ciutadans.


La participació ciutadana s’ha vist incrementada en aquests últims anys, propiciada en gran part per factors com la crisi econòmica que s’està donant a nivell mundial, la qual provoca descontent i genera moviments crítics amb l’actual sistema econòmic. La globalització de la societat de la informació ha permès que un problema local tingui una resposta mediàtica i ciutadana global, la qual cosa també ha ajudat a incrementar el nombre de mobilitzacions ciutadanes. Amb això, si es comparen els registres de participacions de Catalunya amb els de la resta d’Europa es pot afirmar que Catalunya té un dels índex de participació ciutadana més elevat. Aquest increment s’ha donat sobretot a l’any 2011 en què es van produir un total de 7452 manifestacions i amb menor mesura durant el 2012, amb un total de 6.280 manifestacions. L’augment del pes d’aquest tipus de participació dins la vida social produeix efectes directes en determinades esferes socials. Una d’elles la conformen els mitjans de comunicació de masses. L’increment d’aquestes activitats té un ressò directe en els continguts que es divulguen a través de la premsa (en els seus variats formats).

3.2 L’ordre públic: més enllà de la gestió del desordre públic

Dins l’objectiu general d’aquest informe, cal concretar de què parlem quan ens referim a l’ordre públic. La percepció social de que aquesta funció policial consisteix només en la gestió de manifestacions i concentracions, i de les puntuals situacions de desordre públic, és reduccionista.

El present escrit pretén desenvolupar amb tota la seva extensió l’amplitud de les tasques incloses dins l’ordre públic, que compren des de l’exercici de les funcions de prevenció i de mediació en l’assegurament i protecció del clima social de pau i convivència de la societat catalana, fins a l’aplicació de les tècniques més contundents per fer front a les situacions puntuals de greus disturbis.

Es tracta d’un àmbit ampli, complex i heterogeni, que sovint ha de tenir en compte variables allunyades de les funcions pròpies de la policia, o que requereixen de la coordinació amb altres administracions públiques. No obstant, el creixement dels nuclis urbans tant en extensió com en densitat, juntament amb altres factors com ara l’increment de la diversitat cultural o la pròpia situació econòmica d’un país, fan que dins l’àmbit de l’ordre públic, les unitats especialitzades en la protecció de l’exercici del dret a manifestació i concentració, hagin d’incorporar cada vegada més variables que s’expliquen als capítols 9 i 10 del present informe. Cal introduir aquí la idea que es repetirà amb posterioritat que, tot i que els ciutadans catalans exerceixen amb total normalitat democràtica els seus drets, la pròpia naturalesa dels comportaments dels grups humans, en especial les grans


concentracions de persones, produeixen en ocasions tendències i comportaments que les unitats especialitzades han de considerar a l’hora d’actuar per protegir aquests drets. El comportament de les masses humanes pot generar actituds i comportaments a les persones individuals, que aïlladament no subscriurien, però que poden desencadenar greus alteracions de l’ordre públic, amb perill per a la integritat i la vida de les persones. En aquest sentit, cal tenir ben present que tot esdeveniment que impliqui grans concentracions de persones porta associats comportaments grupals no previstos pels propis manifestants. Alguns d’aquests comportaments grupals no previstos poden anar associats a riscos de seguretat, que la pròpia PG-ME ha de preveure i donar una resposta ràpida i eficaç, així com en aquells episodis de desordres públics prèviament planificats i volguts; el que avui dia anomenem com a violència urbana. Certament, els episodis de violència urbana són fenòmens compartits per les societats occidentals i recentment estan experimentant un increment en la seva intensitat i freqüència, motiu pel qual han de ser incorporats en tots aquells processos d’anàlisi i reflexió previs a la presa de decisions en matèria de política de seguretat pública. Alguns dels episodis de violència urbana més importants a Europa són: A Gènova, l’any 2001 es produeixen greus disturbis que acaben amb la mort d’un ciutadà, i a Canadà i a Estats Units es repeteixen diversos episodis de greus disturbis amb desenes de detinguts i importants destrosses al mobiliari urbà. Els esdeveniments de Paris el 27 d’octubre de 2005, on l’esclat de violència a la localitat de Seine-Saint Denis té una durada de 20 dies, fins al 17 de novembre amb resultats de prop de 10.000 vehicles particulars incendiats intencionadament, danys importants a centenars d’edificis públics, escoles, ajuntaments i vehicles públics. Aproximadament 4.800 detencions i 600 persones empresonades. A Londres, del 6 al 10 d’agost de 2011, es produeixen greus episodis de violència urbana, al barri de Tottenham, amb resultats de prop de 600 persones imputades, 1.051 persones detingudes, danys importants al conjunt del mobiliari urbà, a habitatges particulars, escoles, instal·lacions públiques, cotxes...

A Catalunya, els episodis de violència urbana tenen com a màxim exponent els fets succeïts el 29 de març del 2012, amb motiu de la vaga general, constituint un punt d’inflexió precisament per la seva intensitat. En aquella ocasió els efectes de la jornada de la vaga general van provocar: L’increment de la violència urbana i dels desordres públics han provocat que les policies hagin d’utilitzar mitjans per al restabliment de l’ordre públic i de la pau social i poder garantir així els drets i llibertats públiques de la resta de la societat. És en aquest procés en el que s’utilitzen eines dissuasòries que poden provocar lesions a les persones. L’anàlisi de les raons que expliquen aquesta tendència és complexa i ha de tenir present el seu origen multi-causal. Els factors explicatius principals d’aquest fenomen social són:

Conseqüències i efectes de la jornada de vaga general del 29 de març 2012

• Danys a material urbà o 300 contenidors cremats o 29 autobusos danyats

• Danys a material policial o 37 furgonetes del Cos de Mossos d’Esquadra (CME) danyades o 8 furgonetes del CME amb les rodes punxades o 2 vehicles de la Guàrdia Urbana de Barcelona (GUB) danyats

• Danys a propietat privada o 3 taxis danyats o 2 vehicles particulars danyats o 25 entitats financeres / comerços danyats

• Persones ateses o 80 persones ateses per part del Servei d’Emergències Mèdiques

dels quals 44 són agents de l’autoritat o 29 agents del CME d’ordre públic ferits o 5 agents del CME de paisà ferits o 9 agents del CME uniformats ferits o 1 agent de la GUB ferit o 113 persones detingudes o 47 persones denunciades o 8 dels detinguts amb mesura de presó provisional

• Factors ambientals: relacionats amb les condicions de l’espai o entorn físic en que es produeixen les mobilitzacions.

• Factors socials: tenen a veure amb la dimensió pública de l’esdeveniment (o efemèride) i on pren especial èmfasi la conjuntura econòmica i les condicions de vida del moment.

• Factors organitzatius: atenen a elements del dispositiu de seguretat per part de les autoritats administratives i cossos de seguretat pública.

• Factors conductuals-psicològics: ajuden a entendre el comportament de determinats individus en el si de la multitud concentrada.



• Factors ideològics: cal considerar també la dimensió simbòlica, les influències

de plantejaments ideològics que reforcen perspectives no tolerants i que menystenen les condicions de convivència democràtica.

La virulència d’aquests episodis ha fet replantejar les estratègies en diversos països per a donar una resposta adequada, precisament en la direcció de disposar de més mitjans per fer front a la violència potencial d’alguns dels esdeveniments.

3.3 L’evolució del context de l’ordre públic a Catalunya

Històricament, Catalunya, i especialment Barcelona, han estat escenari d’episodis de mobilització i de celebracions col·lectives que en alguns casos han tingut ramificacions violentes. Malgrat la majoria de les expressions de protesta han estat de caire pacífic i reivindicatiu, cal tenir molt en compte que les esporàdiques derives violentes han comportat greus problemes d’ordre públic i han posat en risc la seguretat ciutadana. Cal dir que aquests episodis d’accions violentes s’han donat en diferents contexts i han obeït a causes diverses.

L’antecedent més antic i remarcable del que cal fer referència fou el desallotjament per part del Cos Nacional de Policia dels Cinemes Princesa l’any 1996 que va generar una mobilització de resposta de determinats col·lectius que va derivar en greus aldarulls a Barcelona i en els quals va resultar atacada la comissaria d’aquest cos policial a la Via Laietana. D’altra banda, en ocasió de les celebracions pel Dia de la Hispanitat del 12 d’octubre, com ara les dels anys 1999 i 2001, es van produir també accions violentes i organitzades per part de les plataformes antifeixistes. La contra-manifestació de repulsa a l’esmentada celebració va acabar amb incidents greus, llançament d’objectes, crema de contenidors i de vehicles, trencament d’aparadors, realització de barricades, etc. Pel que fa a les celebracions amb motiu de victòries esportives, Catalunya i sobretot la ciutat comtal, també han estat escenaris de violència urbana. Així doncs, entre els dies 2 i 27 de maig de 2009, amb motiu de les diverses celebracions per les victòries del Futbol Club Barcelona (FCB) als torneigs de la Copa del Rei, de la Lliga i de la Champions League, es van produir a diferents ciutats catalanes episodis de violència protagonitzats, en la seva majoria, per joves. Durant els aldarulls es van causar diferents destrosses contra el mobiliari urbà i de senyalització, així com danys a la propietat privada (l’avaluació total dels danys produïts en la celebració de la Champions League del 27 de maig de 2010 feta per l’Ajuntament va ser d’uns 274.000 euros) i lesions a agents de l’autoritat (durant la celebració de la Champions van resultar ferits un total de 89 agents del CME i de la GUB que participaven al dispositiu de seguretat conjunt de la ciutat de Barcelona). També durant les celebracions de la selecció espanyola, Barcelona es va veure afectada per incidents arran de les victòries assolides el 2008 a l’Eurocopa, el 2010 al Mundial i a la nova victòria de la selecció a l’Eurocopa de 2012.


Més recentment, Catalunya no s’ha lliurat de les conseqüències de la recessió econòmica que afecta a la majoria dels països europeus. De forma genèrica, la restricció del crèdit i la davallada del consum han comportat el tancament de nombroses empreses, portant a un elevat nombre de la població a la desocupació. Per altra banda, la crisi del deute del estats ha obligat a l’administració pública a realitzar ajustos pressupostaris que han afectat als serveis públics i a les prestacions assistencials de l’anomenat Estat del Benestar. A més, la persistència de la crisi està portant al tensionament d’aquest Estat de Benestar que no pot donar una resposta suficient a les necessitats de la població, tant per la disminució de les ajudes econòmiques i socials, com per l’esgotament dels temps de subsidis. Així, en els últims anys s’ha observat un augment del nombre de famílies amb risc d’exclusió social, la majoria de les quals ocupaven fins ara l’anomenada classe mitja i que ara s’han vist abocades prop del llindar de la pobresa. En aquest context, on les problemàtiques han esdevingut estructurals, la situació econòmica ha aparegut com la principal preocupació de la ciutadania, que ha mostrat el seu rebuig a les mesures d’austeritat dels governs mitjançant episodis de mobilització col·lectiva. Així doncs, en els darrers anys, Catalunya ha viscut nombroses mobilitzacions al carrer amb protestes tant de caire laboral com de caire social que s’han caracteritzat per la protesta sostinguda de diferents sectors. D’entre aquestes mobilitzacions, cal assenyalar especialment els conflictes laborals de determinats serveis públics, com ara la sanitat o l’ensenyament, que han rebut el suport de famílies i usuaris que critiquen la pèrdua de la qualitat del servei, donant així, una connotació més social a la protesta. Pel què fa a la conflictivitat i la protesta social, hi ha hagut una mobilització constant en contra de problemàtiques com els desnonaments, la venda d’accions preferents per part d’entitats bancàries, les retallades a funcionaris o els retards i impagaments de subvencions a entitats socials, entre d’altres. Cal esmentar que la persistència de les activitats de protesta ha comportat l’articulació d’un teixit social reivindicatiu, donant lloc al sorgiment de nous actors. Alguns d’aquests actors han presentat una elevada capacitat de mobilització i s’han articulat en termes de lluita transversal i la multimilitància de la ciutadania, arribant a fusionar protestes laborals i socials en una mateixa jornada per tal de crear un front comú en contra de la crisi i les mesures adoptades. Les mobilitzacions han presentant dues fesomies: per una banda, manifestacions o concentracions específiques d’àmbits laborals o socials d’un abast reduït circumscrites al sector poblacional afectat; per altra banda, jornades de mobilització multitudinàries transversals, com les vagues generals, que han servit d’aparador de protestes de diversa índole, tant socials com laborals. També cal observar que en els darrers temps hi ha hagut un canvi en el model de protesta optant per l’ocupació de l’espai públic (acampades), ocupacions d’entitats bancàries i altres espais, escarnis, la generalització d’actes de desobediència civil i, ocasionalment, la realització d’accions de violència urbana. Durant aquest temps s’han viscut episodis, fins ara intermitents, de situacions violentes, de les quals cal destacar els aldarulls que es van produir el 29 de setembre


del 2010 amb motiu de la vaga general, el dispositiu de neteja d’elements estables a la plaça Catalunya el 27 de maig de 2011, el bloqueig del Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011 amb agressions contra diputats, els aldarulls de la vaga general del 29 de març de 2012, la vaga general del 14 de novembre de 2012 i la manifestació de la tarda de l’1 de maig de 2013. Un dels motius que expliquen el gir violent d’algunes protestes ciutadanes al nostre país, ha estat l’aprofitament d’aquestes mobilitzacions per part de determinats col·lectius revolucionaris per posar en pràctica la seva pròpia estratègia. L’objectiu d’aquests col·lectius no és altre que dur a terme la seva “lluita contra el sistema” aprofitant la conjuntura econòmica i social actual mitjançant mobilitzacions transversals i multitudinàries. Segons aquests col·lectius, cal atacar les institucions financeres, el poder polític, els sindicats majoritaris i les forces i cossos de seguretat que acusen de ser els responsables de l’actual situació de greu endeutament i de mantenir un sistema polític i econòmic. Per aquest motiu, des del món revolucionari s’han anat assumint diverses causes de lluita que engloben conflictes laborals, socials, universitaris, etc., per intentar generar una situació de tensió i crispació social permanent, i utilitzant la conflictivitat social i laboral com una eina per assolir els seus objectius. En aquest sentit a l’any 2008 es van dur a terme una sèrie de manifestacions de solidaritat amb la “revolta grega” a Barcelona, una de les quals va finalitzar amb enfrontaments entre els manifestants i les unitats d’ordre públic del CME. En base a això, el discurs legitimador d’aquestes protestes es basa en que no hi ha lluita amb possibilitat de victòria que no passi per unificar conflictes diversos i practicar l’acció directa. La intenció és radicalitzar les manifestacions i provocar enfrontaments amb la policia per generar la sensació de l’existència d’una “repressió policial gratuïta”, creant afinitat amb les tesis antisistema. Des de sectors revolucionaris el 2010 es va seguir una estratègia per congregar un gran volum de persones i induir l’estat d’ànim propici perquè la jornada de vaga general del 29 de setembre donés lloc a nombrosos incidents a la Ciutat Comtal. A més, durant l’1 de maig de 2011 es van produir episodis de violència urbana a la zona alta de la ciutat de Barcelona després que la manifestació alternativa de la tarda canviés de forma “espontània” el seu itinerari habitual d’altres anys i transcorregués “pel barris dels responsables de la crisi”. En aquella ocasió es van cremar vehicles, es van produir atacs contra habitatges i danys al mobiliari urbà. Un moment clau a tenir en compte en la mobilització dels darrers anys, va ser l’acampada d’indignats a Barcelona dels mesos de maig i juny del 2011 que va donar lloc al 15M. La consolidació d’un espai públic de reunió va oferir una oportunitat de coordinació entre les diferents protestes i la possibilitat de posar en comú noves formes de lluita. La ingerència dels nuclis revolucionaris i violents en el moviment 15M es va fer palesa en l’intent del setge al Parlament del 15 de juny de 2011 on es va produir agressions als parlamentaris. Durant el 2012, es va planificar una vaga general pel 29 de març, que degut a la ingerència dels nuclis revolucionaris es va convertir en una vaga social sobrepassant les reivindicacions laborals.


Les seves accions van consistir en mètodes de guerrilla urbana com llançaments de artefactes incendiaris, barricades i incursions a determinats edificis incendiant-los i provocant danys importants. A banda, els atacs premeditats amb objectes contundents contra la policia, tant als agents de paisà com les unitats d’ordre públic. En conclusió, en el darreres anys s’ha observat un increment dels nivells de violència propiciat per una millora organitzativa dels col·lectius revolucionaris; per un augment de l’afluència de persones en les mobilitzacions, motivades per la sensació d’ofec que poden sentir les classes mitges i baixes; i una radicalització de determinats col·lectius per la inserció d’idearis revolucionaris, inclòs l’ús de la violència per a l’assoliment dels seus objectius. La perspectiva pels propers anys apunta a la intensificació de la ingerència dels col·lectius revolucionaris en els moviments socials que podria augmentar la capacitat de fractura social i el grau d’incidència en la seguretat pública, generant situacions de violència al carrer similars als succeïts a Itàlia o Grècia en els darrers temps.

3.4 Estratègies per lluitar contra la violència urbana

Durant l’anterior legislatura, el Govern va considerar que la violència urbana era un fet greu i per aquesta raó va desenvolupar un seguit d’accions destinades a reforçar les capacitats per al manteniment de l’ordre públic. Aquest compromís s’evidencia amb la creació de la Comissaria de Relacions Institucionals, Prevenció i Mediació (CGRIP) mitjançant el Decret 415/2011, de 13 de desembre, d’estructura de la funció policial de la Direcció General de la Policia (DGP), amb l’objectiu entre d’altres de prevenir els conflictes socials i promoure la seguretat ciutadana a través de la gestió positiva del conflicte, intervenint en el diagnòstic de les causes i l’origen del conflicte, així com la promoció del civisme i la convivència en aquelles. Es crea també la Unitat Central d’Informació en Ordre Públic amb la finalitat principal de investigar per determinar l’existència d’estructures organitzades i jerarquitzades de les persones integrants i assistents a actes que derivin en desordres públics, així com de la realització de la instrucció i tramitació de les diligències relacionades amb desordres públics derivats de mobilitzacions amb col·lectius. No obstant, és a partir dels incidents del 29 de març que el Departament d’Interior posa en marxa unes estratègies concretes per lluitar contra els episodis de violència urbana que s’apliquen principalment en tres direccions: Reformes i modificacions legals:

• Impulsar el debat sobre la necessitat d’una modificació del Codi penal per tal de revisar i incorporar la tipificació del delicte de violència urbana.

• Impulsar la reflexió sobre la idoneïtat d’endurir les penes associades a aquesta tipologia delictiva, equiparant-les a la rígides de les penes associades a fenòmens com la kaleborroka, encara que no coincideixin amb la seva motivació i raó de ser.


• Proposar una Fiscalia específica en violència urbana.

• Col·laboració amb el nou Fiscal coordinador de violència urbana, consensuant criteris d’imputació, redacció de diligències, informes pericials necessaris, etc.

• Promoure la modificació d’aquelles Lleis orgàniques (9/1983 i 1/1992) que per la seva falta d’actualització faciliten buits legals que permeten als violents realitzar comportaments que obstrueixen la lluita contra la delinqüència urbana: ocultació de la identitat o possessió de material perillós en manifestacions i concentracions.

• Impulsar el desenvolupament d’un marc legal de regulació de l’espai públic on

s’inclouran alguns dels aspectes abans mencionats. Millora de la capacitat operativa de la policia i del sistema de seguretat català:

• Reforçar els serveis policials centrals, d’informació, investigació criminal i d’ordre públic.

• Millorar els recursos la Unitat Central d’Informació en Ordre Públic (UCIOP).

• Augment d’unitats a l’Àrea de Brigada Mòbil (ABM) i a l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO).

• Major integració de les unitats regionals a les funcions desenvolupades per les

unitats d’ordre públic.

• Disseny d’estratègies per conèixer els grups i individus generadors dels aldarulls i evitar la seva impunitat.

• Millores en el disseny dels dispositius d’Informació per abordar grans

esdeveniments.

• Desenvolupament d’una web de col·laboració ciutadana contra la violència urbana per reforçar els mitjans de lluita contra la violència urbana.

• Potenciar els serveis de mediació afavorint una resolució mitjançant el diàleg i

la gestió alternativa del conflicte. Aïllament i rebuig social a la violència urbana:

• La celebració amb caràcter monogràfic de la Junta Local de Seguretat de

Barcelona (16/04/2012).

• Impulsar el debat social sobre la necessitat de reflexionar sobre aquest fenomen social violent que va en augment i que necessita d’un tractament urgent i integral per part del conjunt de la societat catalana. Impuls que ha estat crucial en la creació i constitució de la comissió parlamentaria d’estudi


dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l'Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses

El Departament d’Interior ha renovat en aquesta nova legislatura aquests compromisos amb la preservació d’un espai democràtic de convivència pacífica indispensable per a la pau social.

3.5 Responsabilitat de l’ús de la força: provisió d’eines policials

La constitució de la funció policial és indissoluble amb el reconeixement dels drets civils dels ciutadans. Tan bon punt es creen les estructures de l’Estat modern, aquest ha de disposar d’institucions encarregades de la protecció de l’exercici d’aquests drets. L’exclusivitat i el monopoli de l’ús de la força per part de l’Estat que es fonamenta en la protecció dels drets de les persones, té traducció directa en la creació de cossos policials encarregats d’aquesta protecció. Tots els corpus legislatius dels països democràtics recullen i fixen les funcions, límits i els recursos amb els què els cossos policials han d’assolir l’èxit en les seves responsabilitats. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya defineix en el seu article 164.5, l’àmbit d’actuació de la PGME referint-lo al conjunt del territori de Catalunya i en les funcions pròpies d’un cos de policia:

• La seguretat ciutadana i l’ordre públic.

• La policia administrativa, que inclou la que deriva de la normativa estatal.

• La policia judicial i la investigació criminal, incloent-hi les diferents formes de crim organitzat i terrorisme, en els termes que estableixin les lleis.

En aquest sentit, ha de recordar-se en tot moment que l’exercici legítim de la força per part de l’Estat, porta indissolublement associada l’elecció i la provisió de recursos als cossos policials, i per tant implica una decisió de política de seguretat pública relativa a l’instrumental policial disponible.

3.6 Model policial versus eines policials

Cada país ha desenvolupat les pròpies estructures d’Estat i ha configurat els models administratiu i institucional amb els quals dóna serveis als seus ciutadans. La policia, com qualsevol altra administració democràtica al servei del ciutadà, té l’obligació d’adequar-se a la societat per a la que treballa i de la que extreu el seu sentit. Aquesta exigència de iure a la seva constitució, li permet prestar atenció a tots aquells elements que poden millorar els serveis que ofereix. Aquest deure envers el ciutadà queda alhora reforçat pels compromisos interns i organitzatius de la pròpia PGME en relació a la millora continua de la qualitat. En aquest sentit, la incorporació d’eines i tècniques policials que assoleixin els mateixos objectius amb càrregues de lesivitat menors, és quelcom en tot moment


present en les diferents línies d’innovació i millora dels processos de treball interns de la PGME. Ara bé, cal insistir en que els recursos disponibles per als diferents cossos policials són producte de decisions en matèria de seguretat pública, principalment mitjançant l’elecció del model policial general i d’ordre públic en particular. Existeixen diferents models policials democràtics, cadascun d’ells amb la seva pròpia idiosincràsia, amb avantatges i inconvenients. Alguns d’ells es concentren en aspectes més reactius i dissuasius, i altres posen l’accent en els aspectes més de concertació, diàleg i prevenció.

Segona part: concepte, regulació i bases per a la gestió de l’ordre públic


Segona part

Concepte, regulació i bases per a la gestió de l’ordre públic

4 La funció policial ............................................................................19 4.1 El model de seguretat de Catalunya ...........................................................20 4.2 Policia al servei de la comunitat ..................................................................22 4.3 Transparència i informació a la ciutadania ..................................................22 4.4 La participació ciutadana com a nou paradigma .........................................23 4.5 L’atenció ciutadana .....................................................................................24 4.6 La tasca policial...........................................................................................25

5 Regulació bàsica existent..............................................................29

5.1 El bloc constitucional...................................................................................29 5.2 Legislació orgànica estatal ..........................................................................33 5.3 Legislació de Catalunya ..............................................................................37

6 La funció del manteniment de l’ordre públic ...............................38

6.1 Conceptualització ........................................................................................38 6.2 Què s’entén per ordre públic? .....................................................................38 6.3 Concepte jurisprudencial d’ordre públic ......................................................39 6.4 La policia d’ordre públic...............................................................................40 6.5 Ordre públic en grans concentracions: un constant equilibri .......................40 6.6 El model policial d’odre públic .....................................................................41 6.7 El model català d’ordre públic .....................................................................42 6.8 L’ordre públic i els mitjans de comunicació .................................................42 6.9 Els instruments jurídics al servei de l’ordre públic .......................................43 6.10 Regulació ....................................................................................................44

7 La utilització de la força.................................................................46

7.1 Regulació de la força a l’ordenament jurídic ...............................................46 7.2 L’ús de la força en les declaracions internacionals .....................................50 7.3 Responsabilitat i utilització de la força.........................................................52

8 La regulació de l’ordre públic a Europa .......................................53

8.1 Què diu la Unió Europea sobre l’ordre públic?............................................53 8.2 Quines eines jurídiques regulen les actuacions policials en matèria d’ordre públic a Europa? ...........................................................................54 8.3 Què diu el Consell d’Europa sobre la utilització de pilotes de goma?....................................................................................................................68


4 La funció policial

La garantia dels drets de l'home i del ciutadà necessita d'una força pública, per tant, aquesta força ha estat instituïda en benefici de tots, i no per al profit particular d'aquells a qui ha estat encomanada.- Art. 12 Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)

La policia sorgeix en el moment històric en què són proclamats els drets de l’home i apareix vinculada a la garantia d’aquests drets. El reconeixement explícit de la llibertat d’expressió, la llibertat de creences i de culte, la llibertat de viure sense misèria i la llibertat de viure sense por, dóna sentit a la necessitat d’una força pública que vetlli per aquestes legítimes aspiracions, perquè és en aquest moment quan li són encomanades les tasques de garantir els drets i les llibertats ciutadanes. Per tant, la policia apareix com una institució que actua en benefici del conjunt de la ciutadania, evitant abusos i situacions de desigualtat i aliena a interessos propis o particulars. Sota aquests principis sorgeix la policia de la Generalitat, que fou creada per la Llei 19/1983, de 14 de juliol, i que conservà la denominació de Mossos d’Esquadra, la primera força de policia creada a Catalunya i a tot l’Estat a finals del segle XVII. El fet que sigui el cos policial més antic d’Europa constitueix un dels elements de valoració que diferencien aquesta institució de la resta, i la situen com una de les més ben valorades.

La professionalitat i l’arrelament a la nostra societat la converteixen en una institució policial vinculada sempre al servei de la ciutadania.

La seva intervenció està sotmesa a l’ordenament jurídic, que la crea, delimita les funcions, organitza el servei i fixa els límits de la seva actuació. Per tant, la tasca policial està integrada en un sistema normatiu i la policia ha d’actuar emparada per un marc jurídic que defineixi com ha de dur a terme les seves funcions. Això és important perquè el context on es desenvolupa l’activitat policial és complex i divers, sotmès a canvis constants, que requereixen una comprensió i una adaptació permanent de les institucions públiques a les necessitats de la societat en matèria de seguretat. És aquí precisament on adquireixen tota la seva rellevància el model i els principis que informen el servei policial, l’essència del cos de Mossos d’Esquadra (CME). Aquests principis, definits per les lleis, adquireixen entitat i consistència amb el servei policial permanent del conjunt d’agents de policia treballant al servei del ciutadans, una policia professional fortament arrelada a la història del seu país i al poble al que serveix. Sir Robert Peel, al 1829, va crear la Policia Metropolitana de Londres amb el convenciment de que l’autoritat es fonamentava en la confiança i la responsabilitat, i


desenvolupà un concepte de força pública fonamentat en l’ètica professional, que es resumeix en els principis següents:

• La missió principal per la qual hi ha la policia és prevenir el crim i el desordre.

• L’habilitat de la policia per realitzar les seves funcions depèn de l’aprovació pública de les seves accions.

• La policia s’ha d’assegurar la cooperació voluntària del públic en l’observança de la llei per a ser capaç de mantenir el seu respecte.

• El grau de col·laboració del públic disminueix proporcionalment amb la necessitat de l’ús de la força.

• La policia aconsegueix i manté una opinió pública favorable no satisfent els diferents desitjos, sinó per la demostració constant del servei a la llei absolutament imparcial.

• La policia només ha d'usar la força per mantenir la llei i l'ordre quan sigui absolutament necessari i únicament quan l'ús de la persuasió, el consell i l'advertència s'hagi vist insuficient.

• La policia, en tot moment, ha de mantenir una relació amb el públic que faci realitat la tradició que la policia és la ciutadania i el ciutadà és el policia. Els policies simplement són membres de la ciutadania als quals se’ls paga perquè prestin plena dedicació als deures que incumbeixen a tots i cadascun dels ciutadans en nom del benestar i la coexistència de la comunitat.

• La policia ha de restringir de manera estricta la seva actuació a les seves funcions concretes sense usurpar mai els poders de la judicatura.

• La prova de l'efectivitat de la policia està en l'absència de crim i desordre, no en l'acció evident de la policia tractant amb la delinqüència.

4.1 El model de seguretat de Catalunya

El concepte de seguretat en l’actualitat ha canviat, moltes conductes delictives s’han modificat i han aparegut noves formes de delinqüència comuna i organitzada que poden fer créixer un sentiment de por i inseguretat en part dels ciutadans. La seguretat s’ha transformat en un concepte molt més ampli que requereix contemplar tots els àmbits i factors que poden incidir en el benestar social.

Aquesta nova realitat obliga a treballar amb un nou paradigma que integri tots els actors relacionats amb la seguretat per a fer front als problemes actuals, però sobre tot als futurs.


El model de seguretat de Catalunya es fonamenta en el funcionament democràtic de les institucions públiques i en el respecte dels drets humans i l’exercici de les llibertats ciutadanes, situant les necessitats de seguretat de les persones com a eix bàsic en l’acció policial. Partint d’aquesta premissa, el model de seguretat de Catalunya es pot descriure en quatre punts principals: 1. Una visió integral de la seguretat La seguretat com a valor final (com a actiu d’una societat) no és fraccionable. Perquè la gent estigui segura cal el seu convenciment que hi ha una organització potent i eficaç que vetlla perquè pugui viure raonablement segur. 2. La preocupació tant per la seguretat objectiva com per la percepció de la seguretat No n’hi ha prou amb tenir les millors estadístiques de criminalitat si la percepció social no hi coincideix. De la mateixa manera que la gent no ha de patir amb raó (i, per això, la policia s’esforça a millorar constantment els índexs de seguretat), tampoc no ha de patir sense raó perquè percep un nivell d’inseguretat que no es correspon amb la realitat. S’han d’impulsar aquelles iniciatives per a fer que la gent, a més d’estar segura, se’n senti. 3. La preparació per a la prevenció, per a la reacció i per a la investigació A més de preocupar-se de mantenir els dispositius a punt, de perfeccionar-los, de formar-los contínuament i d’incorporar noves eines, cal preocupar-se per les noves amenaces contra la seguretat. La pròpia acció de la humanitat, els canvis sociològics, les innovacions tecnològiques fan aparèixer riscs no contemplats amb anterioritat. En ocasions, aquests canvis faciliten l’aparició de noves formes de delinqüència o la sofisticació de l’existent. Davant d’aquesta realitat, la policia ha d’estar atenta per donar-hi resposta en cas de necessitat. 4. La corresponsabilització del conjunt de la societat en matèria de seguretat En aquest sentit, cal promocionar el paper actiu del teixit empresarial, els mitjans de comunicació i la ciutadania. El paper de les administracions públiques en tots els aspectes que conformen la seguretat és conegut i esperat. Ara bé, no és exclusiu. S'ha de prendre consciència que les capacitats de les administracions poden quedar superades i que, per tant, la reacció personal i comunitària esdevé una peça fonamental per a fer front als reptes de la seguretat. Per això, convé recordar i promoure el rol d’altres actors:

• El teixit empresarial, que té una responsabilitat doble: en la prevenció i en la

formació del seu personal. • Els mitjans de comunicació, que exerceixen una funció clau com a mitjans

d’interrelació amb la gent en situacions crítiques. • La ciutadania, que ha d’estar sensibilitzada i preparada per a actuar de manera

correcta i solidària per a facilitar la seguretat pròpia i la dels altres, i per això, el CME presta una atenció especial a les demandes de la ciutadania en matèria de seguretat.


El model de seguretat ha de fer els passos necessaris per a què aquests altres actors adquireixin el protagonisme que els correspon. Aquest model es desenvolupa d’acord amb els principis generals que la legislació vigent estableix per al sistema general de seguretat pública de Catalunya:

• Prevenció dels riscs i de les amenaces. • Adequació del servei públic a la demanda social. • Proximitat als ciutadans i descentralització dels serveis públics. • Eficàcia de l’acció pública i eficiència en l’assignació de recursos i mitjans. • Planificació i avaluació de les actuacions. • Proporcionalitat de la intervenció pública. • Coresponsabilitat i complementarietat d’autoritats i administracions. • Coordinació i cooperació entre autoritats, administracions i serveis. • Transparència i informació als ciutadans.

4.2 Policia al servei de la comunitat

Un dels interessos primordials que orienta la creació d’un cos de policia és la vocació de servei a la ciutadania. Aquesta premissa no consisteix en donar resposta a les expectatives generades pel ciutadà d’acord amb els seus interessos, sinó que garanteix la disponibilitat del servei públic, sense interrupció, amb uns mitjans i uns recursos suficients per atendre els requeriments ciutadans. Qualsevol requeriment ciutadà ha de rebre atenció professional i la policia ha de realitzar una gestió acurada de la demanda ciutadana. La disponibilitat del servei de policia és permanent, les 24 hores tots els dies de l’any. Però els requeriments dels ciutadans no són la única motivació de la intervenció policial.

La policia té un coneixement extens de la realitat social que li permet actuar sense que la seva intervenció hagi estat expressament sol·licitada, i amb aquest coneixement pot dissenyar dispositius de seguretat i planificar actuacions.

L’actuació davant una infracció tampoc no esgota la intervenció policial. La proximitat a la ciutadania comporta el contacte amb la comunitat, les reunions periòdiques amb persones i entitats, públiques o privades. Aquestes accions permeten definir i preveure les demandes de seguretat per identificar amb precisió les necessitats en cada sector d’activitat, i alhora per fer-los partícips en el nou model de seguretat.

4.3 Transparència i informació a la ciutadania

Un dels aspectes més importants de qualsevol actuació policial és la informació al ciutadà, útil i veraç. En la majoria dels supòsits és possible facilitar una explicació dels


motius que fonamenten un servei policial i contribuir així a evitar situacions que poden ser enteses com arbitràries o abusives. Explicar les causes i els objectius afavoreix al ciutadà en tant que li permet comprendre la motivació de la intervenció i genera confiança entre la ciutadania. D’altra banda, permet a l’organització posar de manifest les causes de qualsevol intervenció, sempre que aquesta possibilitat no estigui restringida legalment.

4.4 La participació ciutadana com a nou paradigma

Els canvis socials obliguen a les organitzacions policials a adaptar-se als nous escenaris i utilitzar les eines de relació amb la ciutadania d’acord amb els mitjans i les formes de comunicació existents. Tanmateix, en els inicis d’alguns cossos policials aquesta interrelació era gairebé impensable i quasi bé inexistent fruit de la concepció originària lligada a percebre, i en certa manera així ha estat, aquestes institucions com cossos hermètics altament militaritzats. Al llarg del temps aquestes institucions civils han anat desmarcant-se d’aquesta percepció, donant a la ciutadania proximitat i transparència. Una de les formes d’apropament ha estat la comunicació tant a nivell ascendent com descendent.

La raó d’existir de la policia és la pròpia ciutadania la qual ha de ser escoltada com a matèria primera de l’organització, ja que d’ella en sorgeixen les demandes i és per a ella que es realitzen polítiques i accions encaminades a satisfer les seves necessitats.

És, per tant, fonamental escoltar aquesta veu en un context de policia moderna i democràtica. Per tant, i per tal d’integrar aquest actor principal en la tasca diària, la PGME ha anat implementant progressivament eines de comunicació i d’interrelació amb la ciutadania. Una d’aquestes eines de relació es va materialitzar amb la incorporació al 2009 d’un sistema de suggeriments, agraïments i queixes (SAQ) que permet al ciutadà la transmissió de tota aquella informació que es desitgi posar en coneixement del cos policial, més enllà del dret de petició clàssic que resultava arcaic i poc àgil. Amb l’aparició del SAQ s’obre la possibilitat que totes aquelles persones que ho desitgin puguin comunicar-se amb l’administració, en aquest cas amb la DGP, d’una forma fàcil i ràpida. S’ha d’esmentar l’important paper que han tingut aquí les noves tecnologies, ja que han permès establir una relació virtual immediata que evita haver de fer els tràmits presencialment. Aprofitant el sorgiment de les noves tecnologies, la policia ha evolucionat cap a un model anomenat 2.0, on s’han anat desenvolupant altres eines alternatives de comunicació, com ara un correu electrònic on els ciutadans poden fer arribar les seves demandes (mossos@) i la presència en les principals xarxes socials (Facebook, Twitter, You Tube i Flickr).


Aquest nou model de relació permet que la col·laboració ciutadana vagi en augment, possibilitant l’apropament a la població de forma que permet als cossos policials un coneixement més acurat de les sensacions i valoracions dels ciutadans envers la tasca policial i, per tant, permet detectar les necessitats a peu de carrer, que fins ara eren establertes a través de complexes anàlisis d’índexs delinqüencials i d’estadístiques sobre la seguretat; i a la vegada permet detectar disfuncions en els serveis i poder fer una avaluació més acurada dels mateixos. D’altra banda, aquesta nova esfera de relació també ha estat utilitzada pels cossos policials per a sol·licitar la col·laboració ciutadana en aquells àmbits més punyents i de complexitat delinqüencial. A títol d’exemple, es troba la web de col·laboració ciutadana que va engegar el Departament d’Interior arran de les accions de violència urbana durant la vaga general del 29 de març de 2012, i que permetia fer partícip a la població en la detecció dels presumptes infractors, la qual cosa es podria entendre com la màxima expressió de col·laboració i de participació en els afers policials fins a la data, almenys de forma massiva. En un altre terme, a part de nodrir d’informació les organitzacions policials, les formes de relació 2.0 ofereixen un ventall de possibilitats a l’hora de fer arribar el seu missatge a la societat civil. Per tant, es podria concloure que la incorporació de les noves tecnologies a les eines emprades per la policia ha modernitzat i millorat la forma de relacionar-se i interactuar amb la població, la qual cosa ha permès culminar un procés mitjançant el qual la participació ciutadana s’ha anat ampliant i obrint a nous horitzons incorporant altres dimensions d’entendre la interrelació policia-ciutadania.

4.5 L’atenció ciutadana

L’atenció a la ciutadania és una de les característiques que permeten elaborar un model de servei amb uns trets d’identitat diferents als d’altres serveis policials. Incorporen la vocació d’anar més enllà en la missió que té assignada, la recerca permanent de millorar la qualitat del servei policial i la voluntat de reclamar els recursos necessaris per garantir la seguretat ciutadana i la convivència ciutadana.

Catalunya és un país lliure on els drets i les llibertats ciutadanes són la voluntat del poble i de les persones que hi conviuen i el poder públic garanteix la seguretat pública amb els instruments que els atorga l’Estat de Dret.

La policia de Catalunya està fortament arrelada a la societat, és una de les institucions millor valorades del país, que gaudeix de la confiança de les autoritats públiques i de la societat catalana, que compleix amb professionalitat i rigor les funcions que té assignades i defensa la seva responsabilitat i l’ètica professional amb força i tenacitat.


4.6 La tasca policial

S’ha escrit molt sobre les funcions que desenvolupa la policia de manera que és complicat trobar una única definició que englobi tots els aspectes competencials. Tot i això, si s’atén a la definició constitucional, la funció de la policia és clara: la protecció dels béns i les llibertats i el manteniment de la seguretat ciutadana. Aquestes funcions, però, són poc concretes per la qual cosa és necessari aprofundir en aquesta qüestió. Una de les funcions que en un primer moment s’identifica amb la tasca policial és la del manteniment de la seguretat ciutadana, ja que és la funció més visible que desenvolupa la policia. La seguretat ciutadana comporta la seguretat de les persones, però en un sentit molt més ampli que el de prevenir i perseguir il·lícits. És aquell estat de seguretat individual en què les persones poden exercir lliurement els seus drets en un context pacífic i d’harmonia, en virtut del qual es donin les condicions necessàries per a que les persones desenvolupin totes les seves capacitats. Una altra funció altament coneguda, no tant per la seva visibilitat, sinó per la seva popularitat i interès que desperta, és la investigació criminal. Aquesta forma de combatre la delinqüència està també clarament identificada per ser reconeguda fàcilment com la tasca possiblement més mediàtica i que de manera recurrent ha estat utilitzada en els mitjans audiovisuals que han facilitat la seva difusió entre el gran públic. La funció del manteniment de la tranquil·litat pública fa referència a un concepte molt ampli que comprèn la gestió dels espais comuns en el manteniment de la pau social i que té la seva màxima expressió en les intervencions d’ordre públic, és a dir, la gestió de l’espai públic davant concentracions nombroses de persones. En aquestes intervencions les principals funcions de la policia són: la defensa de l’exercici pacífic del dret de reunió i manifestació dins el marc de la legalitat, i la protecció dels béns i dels drets de les persones. Per tant, una de les tasques policials fonamentals és la de garantir els drets i les llibertats dels ciutadans i defensar el seu adequat desenvolupament. En aquest sentit, la funció policial ha de ser garantia de seguretat ciutadana i de convivència pacífica, amb el deure de preservar l’ordre en la vida social davant les amenaces a aquest. Així, quedaria en un segon terme la intervenció coercitiva i d’ús de la força (sota uns paràmetres específics i regulats, i que tenen la seva màxima en els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat) que es relegaria a la seva aplicació en aquelles situacions en què els esdeveniments superin els nivells de desordre tolerables i acceptables socialment (la normativa fixa aquests límits en el perill o risc per a les persones i béns). En aquest sentit, l’aplicació de mesures dissuasòries s’ha de dur a terme per tal de preservar altres drets que entren en confrontació quan l’harmònica convivència es veu limitada, amb vulneracions clares i evidents del dret a la vida i a la propietat. Per tant, l’ús de la força s’ha de veure limitat a preservar l’interès general imprescindible per a la protecció dels drets fonamentals subjectes al benefici de la societat. Unes altres de les funcions atribuïdes a la policia, molt relacionades amb les anteriors, són les tasques que sorgeixen de la convivència ciutadana. Aquestes, a priori, no


s’emmarquen dins de l’ordre penal ni tampoc en el manteniment de la legalitat en un sentit més ampli, sinó més aviat en l’àmbit de les relacions humanes. Són, per tant, necessitats de la ciutadania que s’han de resoldre, conflictes que sorgeixen de manera imprevista i pertorben la pau social i que, atès que no es disposa d’altres mitjans per fer-ho, la policia es veu obligada a intervenir malgrat no es trobi entre les seves competències. Això és així perquè en el nostre país la població entén els cossos policials com a referents per resoldre els seus conflictes, tant si es tracta de qüestions que es troben en l’àmbit penal, com si són afers de qualsevol altra naturalesa. Com s’ha pogut veure, les tasques que desenvolupa la policia són molt diverses, i abasten grans sectors d’actuació des de la vessant assistencial, preventiva i de proximitat, de persecució del delicte, de l’auxili judicial, fins l’ordre públic.

L’ordre públic és una ínfima part de totes les funcions que la policia realitza, molt per sota dels nivells d’actuació en altres àmbits que abasten àmpliament el gruix de les intervencions policials.

S’ha d’entendre, per tant, la tasca policial en un sentit més ampli que en la gestió de l’ordre públic, el qual es caracteritza per disposar d’una gran visibilitat i ressò mediàtic, però que realment conforma una part menor en el desenvolupament de les feines quotidianes. Així, dins de la gran diversitat de funcions que realitza la policia es pot catalogar les funcions d’ordre públic com una activitat estadísticament menor dins una institució més àmplia. D’altra banda, de forma intrínseca a la funció policial es troba l’ètica o la deontologia professional, ja que és una àrea en el desenvolupament de les funcions pròpies de la policia que està relacionada amb el respecte dels procediments i de les normes que regulen el treball policial. Aquestes declaracions de principis no tenen res a veure amb el règim disciplinari, tot i que a causa de la visibilitat de la funció policial i les sensibilitats polítiques que desperta, és habitual que els codis ètics de la policia siguin aprovats per normes o declaracions estatals o, fins i tot, internacionals. Una altra qüestió que esdevé important per al desenvolupament de la tasca policial, i que és en gran part artífex del seu èxit, és que el CME s’ha sabut adequar al seu entorn i ha integrat en el seu si el coneixement com un dels seus valors primordials. Així, la formació dels seus membres ha estat una tasca essencial fruit d’aquest impuls important de l’organització per impregnar de saber la feina policial, de manera que s’han assolit nivells de formació rellevants entre els seus integrants.

L’estructura policial disposa de professionals formats en molts i diversos àmbits d’estudi, de manera que s’ha aconseguit una heterogeneïtat de coneixement que enriqueix de forma exponencial l’organització i que la professionalitza aportant una visió transversal, no solament en les qüestions més estrictament policials, sinó en totes aquelles en què intervé o interactua i que conformen un mosaic de competències diverses i complexes.


Un factor que fa que aquesta policia sigui de les millors valorades és l’aposta clara i decidida per un model de proximitat. Aquesta ha estat una de les claus de l’èxit en la consolidació d’una policia moderna que estudia les formes d’apropament al ciutadà, per posar sobre la taula valors que fomentin la proximitat a les persones i la funció assistencial sense limitar-se a exercir tasques exclusivament reactives. Aquest tret diferencial ha permès que la ciutadania copsi la policia com a una institució pròxima i que, per tant, gaudeixi de la seva complerta confiança. Tot i l’exposat anteriorment, és pertinent esmentar les funcions establertes legalment per la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i que s’enumeren a continuació:

1. Funcions de policia de seguretat ciutadana a) Protegir les persones i els béns. b) Mantenir l'ordre públic. c) Vigilar i protegir persones, òrgans, edificis, establiments i dependències de la Generalitat, i garantir el funcionament normal de les instal·lacions i la seguretat dels usuaris dels serveis. d) Vigilar els espais públics. e) Protegir les manifestacions i mantenir l'ordre en grans concentracions humanes.

f) Prestar auxili en els casos d'accident, catàstrofe o calamitat pública, i participar en l'execució dels plans de protecció civil en la forma que sigui determinada per les lleis. g) Prestar auxili en les actuacions en matèria de salvament, si hi és requerit.

h) Complir, dins les competències de la Generalitat, les funcions de protecció de la seguretat ciutadana atribuïdes a les forces i els cossos de seguretat per la Llei orgànica 1/1992.

i) Prevenir actes delictius.

2. Funcions de policia administrativa

a) Vetllar pel compliment de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i de les disposicions i ordres singulars dictades pels altres òrgans de la Generalitat. b) Inspeccionar les activitats sotmeses a l'ordenació o la disciplina de la Generalitat, i denunciar-ne tota activitat il·lícita. c) Emprar la coacció amb vista a l'execució forçosa dels actes o les disposicions dels òrgans de la Generalitat. d) Vetllar pel compliment de les lleis i les altres disposicions de l'Estat aplicables a Catalunya i garantir el funcionament dels serveis públics essencials.


e) Vetllar pel compliment de la normativa sobre el medi ambient, els recursos hidràulics i la riquesa cinegètica, piscícola, forestal i de qualsevol altra mena relacionada amb la conservació de la natura.

f) Vetllar pel compliment de la normativa sobre el patrimoni cultural català, pel que fa a la salvaguarda i la protecció d'aquest i per tal d'evitar-ne l'espoli o la destrucció. g) Col·laborar amb les policies locals i amb les forces i els cossos de seguretat de l'Estat en la recollida, el tractament i la comunicació recíproca d'informació d'interès policial.

h) Vigilar, inspeccionar i controlar les empreses de seguretat privada, llurs serveis i actuacions i els mitjans i el personal a llur càrrec, en els termes establerts per la legislació vigent.

3. Funcions de policia judicial

Les funcions de policia judicial que li corresponen d'acord amb l'article 164.5 de l'Estatut d'autonomia i que són establertes per l'article 126 de la Constitució, els articles 443 i 445 de la Llei orgànica del poder judicial i la resta de la legislació processal vigent, sens perjudici de les que corresponen a les policies locals. Aquestes funcions són acomplertes per mitjà dels serveis ordinaris del Cos o per mitjà de les seves unitats orgàniques de policia judicial, a iniciativa pròpia o a requeriment de les autoritats judicials o del ministeri fiscal.

4. Funcions d'intervenció en la resolució amistosa de conflictes privats

El servei de Policia ha d’estar al servei de la ciutadania per a la col·laboració en el que aquesta necessita i per tant cooperar amb aquesta en la resolució dels conflictes privats de forma amistosa. Permet la intervenció de la policia en aquelles situacions en què no es preceptiva i buscar fórmules de compromís en situacions que no estan regulades o en les que l’aplicació estricta de la normativa generaria més inseguretat i conflictivitat a les parts amb interessos contraposats.

5. Funcions de cooperació i col·laboració amb les entitats locals

a) Donar suport tècnic i operatiu a les policies locals quan aquestes no puguin assumir plenament un servei, per raó del seu volum o de l'especialització.

b) Exercir, a més de les funcions assenyalades en aquest article, les pròpies de les policies locals en els municipis que no en disposin. c) En els supòsits establerts per les lletres a) i b), la Generalitat i les corporacions locals han de subscriure els convenis de cooperació corresponents, en què s'han de definir, en tot cas, els objectius, els recursos, el finançament, l'organització i les obligacions i facultats respectives. 6. Funcions de policia en seguretat viària i trànsit

Vigilància i regulació del trànsit a la xarxa viària, elaboració d’atestats i investigacions en accidents de trànsit. 7. Funcions i competències en matèria d'emergències i protecció civil


a) Previsió: analitzar el risc, les causes i els efectes.

b) Prevenció: conjunt d'accions encaminades a disminuir el risc. c) Planificació: la resposta davant situacions de greu risc. d) Intervenció: accions encaminades a anul·lar, corregir i minimitzar els efectes de les catàstrofes. e) Rehabilitació: accions encaminades a reparar i retornar a la normalitat. f) Informació i formació: donar a conèixer a la població com actuar en cas d'accident. Pel que fa a la planificació, els grups d'ordre públic tenen com a objecte garantir la seguretat ciutadana en les zones de risc o calamitat, així com regular el trànsit i col·laborar en la identificació de les víctimes. Així doncs, les seves funcions són bàsicament garantir la seguretat ciutadana en la zona de risc o calamitat i garantir que els grups que hi intervinguin puguin actuar sense cap impediment, coordinant les seves actuacions.

5 Regulació bàsica existent

5.1 El bloc constitucional

El bloc constitucional, és el conjunt de normes legislatives de més rang de l’Estat espanyol i esdevé el marc normatiu de referència per a la configuració de tot l’ordenament jurídic. El bloc constitucional estableix l’Estat espanyol com un Estat social i democràtic de dret, que s’organitza territorialment en autonomies. Aquesta configuració territorial comporta que les normes bàsiques que conformen el bloc constitucional, siguin en primer lloc la Constitució Espanyola (CE) i complementàriament, els estatuts d’autonomia de les respectives comunitats autònomes. La CE esdevé el marc normatiu per excel·lència i és d’on sorgeixen totes les lleis que desenvolupen les funcions, dependències i principis bàsics d’actuació de les forces i cossos de seguretat. A l’article 104 s’encomana a la policia quelcom tan important, com és la protecció del lliure exercici dels drets i de les llibertats de les persones, així com la garantia de la seguretat ciutadana. Quan la CE estableix l’àmbit competencial de les comunitats autònomes, reconeix que aquestes poden crear policies en la forma que els respectius estatuts estableixin, dins el marc del que disposi una llei orgànica. D’aquesta manera, l’Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) determina que la Generalitat pot crear el seu propi cos policial, així com coordinar les policies locals del seu territori. En coherència amb el bloc constitucional esmentat, es crea el cos de Mossos d’Esquadra, institut civil de naturalesa armada depenent del Govern de la Generalitat.


La Constitució espanyola (CE): la norma normarum És la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol i en ella es regulen els deures i drets fonamentals dels ciutadans, com també la forma i estructura de l'Estat. Les disposicions que es recullen en ella són d’obligat compliment pels poders públics, com també per a tots els ciutadans. La CE per tant, té una posició de preeminència front a la resta de normes de l’ordenament jurídic i això comporta que els preceptes constitucionals no poden ser contradits en cap cas. A continuació, figura una exposició de l’articulat constitucional de referència en matèria policial: Els drets fonamentals i les llibertats públiques (Títol I) estan reflectits en els articles 10 a 29, i són la base de la missió policial que es desenvolupa a l’article 104, on tracta també de la dependència del Govern, així com la determinació d’una llei orgànica que marcarà les funcions, principis bàsics d’actuació i estatuts de les forces i cossos de seguretat. L’article 126 senyala la dependència de la policia judicial dels jutges, tribunals i ministeri fiscal. L’article 148.1.22 reconeix la coordinació de les policies locals per part de les comunitats autònomes. L’article 149.1.29 estableix la competència exclusiva de l’Estat en matèria de seguretat publica, així com el reconeixement que les comunitats autònomes puguin crear policies en la forma que els respectius estatuts estableixin dins el marc del que disposi una llei orgànica.

Article 104 CE

1. Les Forces i els Cossos de seguretat sota la dependència del Govern tindran per missió protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana. 2. Una llei orgànica determinarà les funcions, els principis bàsics d’actuació i els estatuts de les Forces i Cossos de Seguretat. Article 126 CE

La policia judicial depèn dels jutges, dels tribunals i del Ministeri Fiscal en les seves funcions d’indagació del delicte i de descobriment i assegurament del delinqüent, en els termes que la llei estableixi.

Article 148 CE

1.Les comunitats autònomes podran assumir competències en les matèries següents: (...) 22a. La vigilància i la protecció dels seus edificis i de les seves instal·lacions. La coordinació i altres facultats en relació amb les policies locals en els termes que estableixi una llei orgànica.

Article 149 CE

L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: (...) 29a. Seguretat pública, sens perjudici que les comunitats autònomes puguin crear policies en la forma que els respectius estatuts estableixin dins el marc del que disposi una llei orgànica.

Les sentències del Tribunal Constitucional (STC) Com a jurisprudència s’entén el conjunt d’interpretacions que fan els jutjats i tribunals en les seves resolucions i que constitueixen font de dret, en el sentit que permeten conèixer com s’aplica la normativa legal existent. En aquest sentit, les sentències del Tribunal Constitucional han anat definint el concepte de seguretat pública. Algunes de les seves resolucions més significatives són les transcrites a continuació:

Aquest recull jurisprudencial, entre d’altres que s’han revisat, posa de manifest una indefinició dels conceptes de seguretat pública, seguretat ciutadana i ordre públic. Aquesta mateixa indefinició està present en els texts legals sobre aquesta matèria. Tenint present aquesta dificultat, en el capítol 6 es tractarà d’aproximar el concepte d’ordre públic, un dels aspectes rellevants per al desenvolupament d’aquest informe.

STC 36/1982, de 16 de juny “(...) al poder públic li correspon garantir i salvaguardar la seguretat (...)”. STC 19/1985, de 13 de febrer “(...) El respecte als drets fonamentals i llibertats públiques garantits per la Constitució es un component essencial de l’ordre públic. (...)”. STC 33/1982, STC 117/1984, STC 123/1984, STC 59/1985 i STC 104/1989 “(...) La seguretat pública és una activitat dirigida a la protecció de persones i bens i al manteniment de la tranquil·litat i ordre ciutadà (...)”.

STC 59/1985,de 6 de maig “(...) La seguretat publica, s’ha d’entendre en concepte estricte, en el qual cal situar de manera predominant les organitzacions i els mitjans instrumentals, especialment els cossos de seguretat a què es refereix l'art. 104 de la Constitució (...)”.

STC 104/1989, de 8 de juny “(...) El TC entén que la matèria de seguretat pública es refereix a la protecció de les persones i béns i al manteniment de la tranquil·litat o ordre ciutadà (...)”.

STC 325/1994, de 12 de desembre “(...) La seguretat és un bé constitucional d’interès col·lectiu o general, no individual (...)”.



L’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) L’EAC, norma fonamental de l’ordenament jurídic de Catalunya, és una norma de referència indiscutible. Entre els seus principis rectors, es troba la promoció del ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals. Del seu articulat es desprèn que, pertoca a la Generalitat la creació i l'organització de la PGME i que el seu àmbit d’actuació és el conjunt del territori de Catalunya. La PGME es configura com una policia integral amb funcions de seguretat ciutadana i d'ordre públic, de policia administrativa, judicial i investigació criminal. A continuació, figura una exposició de l’articulat de referència en matèria policial:

Article 4. Drets i principis rectors:

1. Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres tractats i convenis internacionals subscrits per Espanya que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.”

Article 164. Seguretat pública:

1. Correspon a la Generalitat, en matèria de seguretat pública, d'acord amb el que disposa la legislació estatal:

a. La planificació i la regulació del sistema de seguretat pública de Catalunya i l'ordenació de les policies locals.

b. La creació i l'organització de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra. c. El control i la vigilància del trànsit.

2. Correspon a la Generalitat el comandament suprem de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra i la coordinació de l'actuació de les policies locals. 3. Corresponen a la Generalitat, en el marc de la legislació estatal sobre seguretat, les facultats executives que li atribueixi l'Estat i en tot cas:

a. Les funcions governatives sobre l'exercici dels drets de reunió i manifestació.

b. El compliment de les disposicions per a la conservació de la natura, del medi ambient i dels recursos hidrològics.

4. La Generalitat participa, per mitjà d'una junta de seguretat de composició paritària entre la Generalitat i l'Estat i presidida pel president de la Generalitat, en la coordinació de les polítiques de seguretat i de l'activitat dels cossos policíacs de l'Estat i de Catalunya, i també en el bescanvi d'informació en l'àmbit internacional i en les relacions de col·laboració i auxili amb les autoritats policíaques d'altres països. La Generalitat, d'acord amb l'Estat, ha d'ésser present en els grups de treball de col·laboració amb les policies d'altres països en què participi l'Estat.


5. La Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra té com a àmbit d'actuació el conjunt del territori de Catalunya i exerceix totes les funcions pròpies d'un cos de policia, en els àmbits següents:

a. La seguretat ciutadana i l'ordre públic. b. La policia administrativa, que inclou la que deriva de la normativa estatal. c. La policia judicial i la investigació criminal, incloent-hi les diverses formes de crim organitzat i terrorisme, en els termes que estableixin les lleis.

5.2 Legislació orgànica estatal

Les lleis orgàniques, regulades a l’article 81 de la CE, són aquelles relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les que aprovin els estatus d’autonomia i el règim electoral general i les altres previstes en la Constitució. En l’àmbit policial, com a conseqüència de la funció de la policia de protecció dels drets i de les llibertats, hi ha nombroses lleis orgàniques que desenvolupen l’exercici dels drets fonamentals per part dels ciutadans, i delimiten el marc d’actuació de la policia. Entre aquestes, destaquen la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, i la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, de protecció de la seguretat ciutadana. Existeix, per tant, una reserva de llei de caràcter material i que a més, requereix majoria absoluta del Congrés per a la seva aprovació, modificació o derogació. En primer lloc, la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat es crea per respondre a la necessitat de determinar les funcions, els principis bàsics d’actuació i els estatuts de les forces i cossos de seguretat, els quals tenen la missió de protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana. Els aspectes més rellevants d’aquesta llei prenen forma a partir de la presentació dels principis bàsics d’actuació i les disposicions estatutàries (drets i deures) comuns a tots els cossos policials, així com la disposició final segona, que ofereix la base jurídica de la policia de Catalunya. En aquesta llei es desenvolupa l’article 104 de la CE a la vegada que s’estableixen els principis bàsics d’actuació i disposicions estatutàries comunes a totes les forces i cossos de seguretat (articles 5 al 8), així com l’organització d’unitats de policia judicial (article 29), els principis generals i competències de les policies de les comunitats autònomes (articles 37 i 38) i del règim estatutari de les policies de les comunitats autònomes (article 40).

Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat

Disposició final segona: 1. La Policia Autònoma de Catalunya es regeix pel seu Estatut d’autonomia i les normes que el despleguen, respecte a les quals aquesta Llei té caràcter supletori, de conformitat amb l’article 13.1 d’aquell. 3. La coordinació entre les forces i cossos de seguretat de l’Estat i la Policia Autònoma en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya l’ha de fer la Junta de Seguretat, d’acord amb el que disposen els apartats 6 i 7 de l’article 13 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.


La Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, de protecció de la seguretat ciutadana, al seu torn, neix com a legislació complementària de tota la legislació exposada anteriorment. És la base a nivell administratiu, i per tant no de tipus penal, pel desenvolupament operatiu i pràctic del mandat constitucional a la policia. Parteix de la doble vessant de protegir i regular la seguretat ciutadana i l’exercici de les llibertats públiques. Estableix a més, l’àmbit de responsabilitat de les diferents autoritats administratives, i regula activitats i matèries relacionades amb la seguretat col·lectiva d'especial interès i responsabilitat per les forces i cossos de seguretat. Habilita a les autoritats perquè puguin realitzar les actuacions dirigides al manteniment i al restabliment de la seguretat ciutadana, capítol III, articles 14 a 22, particularment en supòsits de desordres col·lectius o d'inseguretat pública greus. Finalment, aquesta llei, en virtut del que disposa la disposició addicional, en les disposicions finals primera i segona, així com en els articles 2 i concordants, és clarament respectuosa amb el sistema competencial que es desprèn de la Constitució, tal com és definit pels articles 104 i 149.1.29, per la Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat, i pels diferents estatuts d'autonomia de les comunitats amb competències en aquesta matèria. A continuació es transcriu l’articulat més important:

Article 2

1. Als efectes d'aquesta Llei, són autoritats competents en matèria de seguretat: a) El ministre de l'Interior.

b) Els titulars dels òrgans superiors i òrgans directius del Ministeri de l'Interior als quals s'atribueixi aquest caràcter, en virtut de disposicions legals o reglamentàries.

Actuacions pel manteniment i restabliment de la seguretat ciutadana

Article 16

1. Les autoritats a què es refereix aquesta Llei han d’adoptar les mesures necessàries per protegir la celebració de reunions o manifestacions i d'espectacles públics, procurant que no es pertorbi la seguretat ciutadana. No obstant això, podran


suspendre els espectacles i disposar el desallotjament dels locals i el tancament provisional dels establiments públics mentre no existeixin altres mitjans per evitar les alteracions greus de la seguretat que s'estiguin produint.

2. Aquestes autoritats, per mitjà de les Forces i Cossos de Seguretat, podran dissoldre, en la forma que menys perjudiqui, les reunions en llocs de trànsit públic i les manifestacions, en els casos que preveu l'article 5 de la Llei Orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió. També podran dissoldre les concentracions de vehicles a les vies públiques i retirar aquells o qualsevol altra classe d'obstacles quan impedissin, posessin en perill o dificultessin la circulació per aquestes vies.

Article 17

1. Abans de portar a terme les mesures a què es refereixen els articles anteriors, les unitats actuants de les Forces i Cossos de Seguretat hauran d'avisar d'aquestes mesures a les persones afectades.

2. En el cas que es produeixin alteracions de la seguretat ciutadana amb armes o amb altres mitjans d'acció violenta, les Forces i Cossos de Seguretat podran dissoldre la reunió o manifestació o retirar els vehicles i obstacles, sense necessitat de previ avís.

3. En els casos a què es refereixen els articles anteriors, els empleats d'empreses privades de vigilància i seguretat, si n'hi ha, han de col·laborar amb les Forces i Cossos de Seguretat, respecte de l'interior dels locals o establiments en què prestin servei.

Article 18

Els agents de l'autoritat podran realitzar, en tot cas, les comprovacions necessàries per impedir que en les vies, llocs i establiments públics es portin o utilitzin il·legalment armes, procedint a la seva ocupació. Podran procedir a l'ocupació temporal, fins i tot de les que es portin amb llicència o permís i de qualsevol altre mitjà d'agressió, si s'estima necessari, a fi de prevenir la comissió de qualsevol delicte, o quan hi hagi perill per a la seguretat de les persones o de les coses.

Article 19

1. Els agents de les Forces i Cossos de Seguretat podran limitar o restringir, pel temps imprescindible, la circulació o permanència en vies o llocs públics en supòsits d'alteració de l'ordre, la seguretat ciutadana o la pacífica convivència, quan sigui necessari per al seu restabliment. Així mateix podran ocupar preventivament els efectes o instruments susceptibles de ser utilitzats per a accions il•legals, donant-los la destinació que legalment procedeixi.

2. Per al descobriment i detenció dels partícips en un fet delictiu causant de greu alarma social i per a la recollida dels instruments, efectes o proves d'aquest, es podran establir controls a les vies, llocs o establiments públics, en la mesura indispensable als fins d'aquest apartat, a fi de procedir a la identificació de les persones que transitin o estiguin en ells, al registre dels vehicles i al control superficial dels efectes personals per tal de comprovar que no es porten substàncies o instruments prohibits o perillosos. El resultat de la diligència es posarà immediatament en coneixement del Ministeri Fiscal.


Article 20

1. Els agents de les Forces i Cossos de Seguretat podran requerir, en l'exercici de les seves funcions d'indagació o prevenció, la identificació de les persones i realitzar les comprovacions pertinents en la via pública o en el lloc on s'hagi fet el requeriment, sempre que el coneixement de la identitat de les persones requerides sigui necessari per a l'exercici de les funcions de protecció de la seguretat que als agents encomanen aquesta Llei i la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat.

2. Si no s'aconsegueix la identificació per qualsevol mitjà, i quan sigui necessari als mateixos fins de l'apartat anterior, els agents, per impedir la comissió d'un delicte o falta, o per tal de sancionar una infracció, podran requerir els qui no puguin ser identificats que els acompanyen a dependències pròximes i que comptin amb mitjans adequats per realitzar les diligències d'identificació, a aquests únics efectes i pel temps imprescindible.

3. En les dependències a què es fa referència en l'apartat anterior es durà un Llibre-Registre en què s'han de fer constar les diligències d'identificació realitzades en aquelles, així com els motius i durada de les mateixes, i que estarà en tot moment a disposició de l'autoritat judicial competent i del ministeri fiscal. No obstant això, el Ministeri de l'Interior remetrà periòdicament extracte de les diligències d'identificació al Ministeri Fiscal.

4. En els casos de resistència o negativa infundada a identificar-se o ha realitzar voluntàriament les comprovacions o pràctiques d'identificació, s'aplicarà el que disposa el Codi Penal i la Llei d'enjudiciament criminal.

Disposició addicional

Tindran la consideració d'autoritats als efectes d'aquesta Llei les corresponents de les comunitats autònomes amb competències per a la protecció de persones i béns i per al manteniment de la seguretat ciutadana, d'acord amb el que disposen els corresponents estatuts i en la Llei orgànica de Forces i Cossos de Seguretat, i podran imposar les sancions i altres mesures determinades en aquesta Llei en les matèries sobre les quals tinguin competència.

Disposició final primera

Les disposicions d'aquesta Llei i les que en execució d'aquesta aprovi el Govern, determinades per raons de Seguretat Pública, s'entendran dictades a l'empara de l'article 149.1.29 de la Constitució.

Disposició final segona

1. Les disposicions relatives als espectacles públics i activitats recreatives que conté aquesta Llei, així com les normes de desenvolupament de les mateixes, són d'aplicació general en defecte de les que puguin dictar les comunitats autònomes amb competència normativa en aquesta matèria.

2. En tot cas, l'aplicació del que estableixen les referides disposicions correspon a les comunitats autònomes amb competència en la matèria.”


5.3 Legislació de Catalunya

Són les lleis bàsiques, no orgàniques, aprovades pel Parlament de Catalunya i que tenen com a finalitat l’ordenació del sistema de seguretat pública, així com la creació del CME i els seus principis fonamentals d’actuació. Destaquen, les tres lleis següents: La Llei 19/1983, de 14 de juliol, per la qual es crea la Policia Autonòmica de la Generalitat de Catalunya, en el seu article únic determina que d’acord amb el que s’establia a l’article 13 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979, es crea la Policia Autonòmica de la Generalitat, que haurà d’exercir primordialment les funcions de protecció de les persones i els béns, de manteniment de l’ordre públic i de vigilància i protecció dels edificis i les instal·lacions de la Generalitat, sense perjudici d’altres funcions que, arribat el cas, li podrien ser assignades. La Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra, té per objecte establir els principis d'actuació, les funcions i el règim funcionarial i estatutari dels membres del CME, i l'organització de la seguretat pública en tot el territori, i preveu la creació dels òrgans necessaris i la dotació dels mitjans imprescindibles per al compliment correcte de les funcions de seguretat que corresponen a la Generalitat. En aquest sentit, aquesta llei també prescriu que la policia de la Generalitat és una policia ordinària i integral que ha d’adequar la seva conducta a l’ordenament jurídic, amb subjecció als principis de jerarquia i subordinació dins el cos, amb una aplicació escrupolosa dels principis d’oportunitat, proporcionalitat i congruència. És també un col·laborador indispensable de l'Administració de justícia, la qual ha d’auxiliar. El contingut d’aquesta llei s’inspira, de forma indubtable, en les resolucions de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa i de l'Assemblea General de les Nacions Unides, especialment en les relatives a la Declaració sobre la policia i al Codi de conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei, respectivament. Aquesta observança a la normativa comunitària i internacional comporta l’existència de la resolució INT/1828/2004, de 14 de juny, per la qual s’aprova la Instrucció per a la incorporació i aplicació del Codi Europeu d'Ètica de la Policia en relació amb l'actuació i la intervenció de la PGME. Finalment la Llei 4/2003, de 7 d'abril, d'ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya, ordena les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de seguretat pública en sentit ampli configurant un sistema de seguretat propi de Catalunya, així com les integra amb les de protecció civil, trànsit, joc i espectacles i seguretat privada (art.1.1). La finalitat del sistema de seguretat pública de Catalunya (article 1.3) és contribuir al desenvolupament de polítiques públiques de prevenció i protecció eficaces per a l’assegurament dels drets i les llibertats dels ciutadans, la preservació de la convivència i el foment de la cohesió social.


La Llei 4/2003 estableix com a principis bàsics d’actuació, el principi de cooperació, col·laboració, lleialtat institucional i auxili mutu entre les autoritats, administracions i els serveis públics, òrgans de coordinació i de participació ciutadana. Al capítol II marca l’estructura del sistema de Seguretat de Catalunya, anomena les autoritats de seguretat, els òrgans de coordinació i participació. Destaca la Junta de Seguretat de Catalunya, com a òrgan superior de coordinació entre el CME i les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

6 La funció del manteniment de l’ordre públic

6.1 Conceptualització

El concepte d’ordre públic és un terme que l’ús del llenguatge ha anat acotant fins a designar una funció de la policia que té lloc en uns contexts molt específics. La realitat però, és que aquest concepte va més enllà de l’ús que comunament se’n fa. Malgrat no existeix una definició oficial i consensuada del concepte ordre públic, una revisió de la literatura existent sobre aquesta matèria permet establir unes característiques i una associació d’idees claus que ajudaran a realitzar la seva conceptualització. Per tant, per poder oferir aquesta aproximació al concepte, ha estat necessari realitzar una revisió de la literatura, tant de la normativa internacional i nacional, com dels estudis publicats en aquesta matèria, així com altre bibliografia diversa i doctrina constitucional.

6.2 Què s’entén per ordre públic?

Un cop s’ha fet l’exercici de revisió de la literatura existent en aquesta matèria i identificat aquells elements claus i comuns que una bona conceptualització de l’ordre públic no pot obviar, es pot oferir la següent definició:

L’ordre públic significa absència de desordre públic, i com a tal s’ha d’entendre, l’absència de conductes que tenen lloc en els espais públics i que són contràries a la pau social. En aquest sentit, l’ordre públic permet l’existència d’un entorn de convivència on els ciutadans poden exercir els seus drets constitucionals amb absència de violència.

6.3 Concepte jurisprudencial d’ordre públic

Tal com s’ha esmentat, el marc normatiu vigent nacional no proporciona una definició del concepte d’ordre públic, únicament s’observa que aquest va acompanyat de referències a la protecció de persones i béns en situacions de perill. El Tribunal Constitucional (TC) però, s’ha pronunciat sobre els conceptes d’ordre públic i de seguretat ciutadana. Concretament, entén que l’ordre públic incorpora la noció de seguretat pública i que aquest fa referència a totes aquelles activitats no només correctives, sinó principalment preventives de danys i calamitats públiques.

Aquesta definició pot ser completada per la següent sentència:

Per tant, la idea que anuncia el TC seria coincident amb un concepte ampli d’ordre públic.

STC 33/1982 de 8 de juny (...) “la materia de seguridad pública supone una noción más precisa que la de orden público y que se centra en la actividad dirigida a la protección de personas y bienes (seguridad en sentido estricto), y al mantenimiento de la tranquilidad u orden ciudadano, que son finalidades inseparables y mutuamente condicionadas...pues la noción de orden público no debe forzosamente reconducirse a un sector primitivo del ordenamiento, sino que abarca todas aquellas actividades no sólo correctivas, sino -principalmente- preventivas de daños y calamidades públicas tanto si provienen de conductas voluntarias, como si se trata de hechos causales ajenos a toda intencionalidad dañosa”. Sin que sea necesario un examen pormenorizado de lo que debe entenderse por orden público, es lo cierto que en él pueden incluirse cuestiones como las referentes a la salubridad, para limitarse a lo que aquí interesa, que no entran en el concepto de seguridad, la cual se centra en la actividad dirigida a la protección de personas y bienes (seguridad en sentido estricto) y al mantenimiento de la tranquilidad u orden ciudadano, que son finalidades inseparables y mutuamente condicionades (...).”

STC 195/2003 de 27 d’octubre “(...) un desorden material que impide el normal desarrollo de la convivencia ciudadana en aspectos que afectan a la integridad física o moral de las personas o a la integridad de bienes públicos o privados”... “no es sólo un ámbito de circulación, sino también un espacio de participación (...)”.



6.4 La policia d’ordre públic

Els conceptes d’ordre públic i de policia són presentats com a conceptes inseparables, ja que la normativa legal vigent encomana la funció de garantia de l’ordre públic als cossos policials. A la policia se li encomana la funció de protecció i manteniment de l’ordre públic, protegint els drets constitucionals dels ciutadans i evitant aquells comportaments o conductes que alterin la convivència i la seguretat. La finalitat de la majoria de les actuacions policials és gestionar la pau social. En aquest sentit, la policia d’ordre públic és present tant en actuacions de mediació en conflictes de caràcter privat fins a l’expressió més punitiva, que és la privació de llibertat de las persones. Malgrat el caràcter genèric del concepte ordre públic, s’ha emprat aquesta paraula composta per designar determinades funcions de la policia que tenen lloc en contextos específics. Això ha comportat que es relacioni la paraula ordre públic amb aquelles actuacions més visibles de la policia, concretament quan es gestionen grans concentracions de persones o quan tenen lloc situacions d’alteració de l’ordre públic on hi ha situacions de violència contra persones, béns o contra la mateixa policia. Seguint aquest ús del llenguatge, el Pla de carrera professional de la PGME contempla com a especialitat diferenciada la funció en ordre públic. En el seu recull de funcions d’aquestes unitats especialitzades, es troben les actuacions relacionades amb el concepte d’ordre públic: “Prevenció i neutralització de les situacions de risc per a la seguretat de les persones i els béns en els casos de grans concentracions de persones, catàstrofes, grans esdeveniments, protecció de personalitats i protecció del medi ambient, mitjançant dispositius de seguretat i plans especials de seguretat ciutadana en supòsits de complexitat tècnica, gravetat i intensitat alta.”

6.5 Ordre públic en grans concentracions: un constant equilibri

El paper de la policia és garantir i protegir el dret d’expressió, reunió i manifestació de les persones participants, com també té el deure de protecció de les persones i béns. L’exercici dels dret d’expressió, reunió i manifestació no ha de suposar una vulneració dels drets dels altres. Per tant, la policia no únicament protegeix el dret de reunió pacífica, si no els drets humans de tots els ciutadans. Sobre aquests extrems es pronuncia la Convenció Europea dels drets humans, en el seu art. 11 posa de manifest aquests límits:

1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió pacífica i a la llibertat d’associació, inclòs el dret a fundar sindicats amb d’altres i d’afiliar-se a sindicats en defensa dels seus interessos.

2. L’exercici d’aquests drets no pot ser objecte d’altres restriccions que aquelles que, previstes per la llei, constitueixin mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat nacional, la seguretat pública, per a la defensa de


l’ordre i per a la prevenció del crim, la protecció de la salut o de la moral o per a la protecció dels drets i les llibertats d’altri. Aquest article no prohibeix que siguin imposades restriccions legítimes a l’exercici d’aquests drets als membres de les forces armades, de la policia o de l’administració de l’Estat.

La llibertat de reunió queda condicionada al fet que aquesta sigui pacífica i preveu que qualsevol restricció de drets estigui prevista en els ordenaments jurídics de cada Estat membre mitjançant previsió legislativa. S’estableix, a més, que les restriccions constitueixin mesures necessàries per a la seguretat en una societat democràtica, entenent que les restriccions han de ser proporcionals i les raons han de ser suficients per justificar l’acció. El reconeixement dels drets dels ciutadans, propi d’un Estat social i democràtic de dret, ha comportat que s’usi el terme ordre públic constitucional en contraposició a l’ordre públic entès per anteriors règims autoritaris, els objectius dels quals eren reprimir i forçar l’obediència dels ciutadans.

6.6 El model policial d’odre públic

El model policial d’ordre públic es defineix per les tàctiques policials que s’utilitzen per gestionar l’ordre públic, que poden ser diverses segons l’estil policial i la cultura de cada país.

La decisió de plantejar una estratègia, o fer ús d’unes tàctiques o unes altres té conseqüències, tant positives com negatives, en les dinàmiques de comportament del grup de persones que es troben reunides fent ús de l’ordre públic, amb un missatge comú. Així ho indiquen els estudis de psicologia de masses, una disciplina de la psicologia social que estudia el comportament de l'individu quan es troba enmig d'un grup molt nombrós, ja que sol ser diferent que quan actua de manera aïllada o en grups on és conegut. L’anonimat i les emocions compartides tendeixen a exacerbar determinats patrons de la personalitat, de forma que se sol actuar a impulsos i menys per la raó. L'individu sol acomodar-se a les decisions del grup per mimetisme o por al rebuig, especialment si sorgeixen líders amb carisma que guien la massa en una direcció concreta. Així s'expliquen els actes violents en grans concentracions i revoltes. A més, hi ha estudis que evidencien que un ús de la força indiscriminat té un greu impacte a les dinàmiques de masses, o que l’ús d’estratègies de comunicació abans, durant i a posteriori de la concentració pot esdevenir positiu. En aquests termes, fan referència dos models teòrics. El model Flashpoint de Waddigton, Jones &Critcher, i el model Elaborated Social Identity Model (ESIM) de Reicher & Stott. Aquests models tracten de descriure i entendre el fenomen del desordre públic, i permeten deduir la importància de les relacions que s’estableixen entre les accions de la policia i la massa, que bé poden afavorir o mitigar situacions favorables al desordre públic.


6.7 El model català d’ordre públic

Tal com s’ha explicat en l’epígraf anterior, i com es desenvoluparà més extensament en els capítols 11 (sobre gestió operativa de l’ordre públic), 12 (sobre execució operativa), i 13 (sobre altres mètodes de gestió), les tàctiques poden ser diverses segons l’estil policial i la cultura de cada país.

En el cas de la PGME, hi ha un plantejament integral basat en una estratègia proactiva que utilitza tant tàctiques preventives, com dissuasives, de reacció i de mediació segons pertoqui per a garantir la contenció, durant l’esdeveniment o quan es produeixen situacions de violència.

La PGME es singularitza respecte les policies del sud d’Europa pel fet d’haver desenvolupat, com passa amb el model anglès la utilització de tàctiques i iniciatives orientades al diàleg i la comunicació. A banda de fer ús de tàctiques de control, la policia fa extensiu al públic informació relativa a les mesures que es prendran per garantir una reunió pacífica, explicant el motiu de les restriccions de drets. En la mateixa direcció, es produeix comunicació durant i després de la concentració o manifestació entre la policia i els ciutadans. L’ús de tàctiques dinàmiques i variades és quelcom que cal tenir present a cada esdeveniment, tenint en compte sempre i en tot cas, les dinàmiques de psicologia de masses que s’ha esmentat anteriorment.

6.8 L’ordre públic i els mitjans de comunicació

Tal com indica l’informe de media.cat “Els mossos d’Esquadra als mitjans de comunicació (març 2012), la meitat de les portades que els diaris dediquen a la PGME són protagonitzades per actuacions d’ordre públic. El 34% de les informacions sobre la policia tenen connotacions negatives, mentre que només una de cada quatre les té positives. La resta són “neutres”. Les dispersions i els desallotjaments suposen el 16% del nombre total de notícies sobre actuacions de la PGME entre els quatre diaris analitzats a l’informe esmentat, però, malgrat això, representen el 50% de les portades que els diaris dediquen a les actuacions policials Les actuacions dissuasòries de la policia i els seus efectes sobre els ciutadans també són objecte de major atenció per part dels mitjans de comunicació que els actes de violència urbana que poden protagonitzar una part dels assistents a una manifestació o concentració, en especial si no tenen un caire generalitzat però que motiven l’actuació dels agents per restablir l’ordre públic o per evitar danys materials o personals majors. La conclusió, així doncs, és que les actuacions relacionades amb l’ordre públic són les que tenen major transcendència en els mitjans de comunicació i un major impacte en la ciutadania.


6.9 Els instruments jurídics al servei de l’ordre públic

El Codi Penal espanyol, instrument al servei de l’Estat social i democràtic de dret, tutela els valors i principis bàsics de la convivència i pau social, a la vegada que esdevé l’eina punitiva més important i restrictiva de drets. A banda, la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, de protecció de la seguretat ciutadana sanciona en l’àmbit administratiu determinades conductes que comprometen el correcte desenvolupament de les concentracions o manifestacions. En aquests casos, es tracta de sancions de caràcter pecuniari. Ambdues eines, són eines jurídiques que relacionen, tipifiquen o tracten aspectes de l’ordre públic. En aquest epígraf es desenvolupen alguns punts que cal tenir presents. Els preceptes penals relatius a desordres públics estan contemplats en els articles 557-561 del Codi Penal. En aquest sentit, el precepte que per excel·lència és aplicable a situacions de violència derivades de concentracions o manifestacions és el 557:

1. Han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys els qui, actuant en grup, i a fi d’atemptar contra la pau pública, alterin l’ordre públic i causin lesions a les persones, produeixin danys en les propietats, obstaculitzin les vies públiques o els seus accessos de manera perillosa per als que hi circulin, o envaeixin instal·lacions o edificis, sense perjudici de les penes que els puguin correspondre de conformitat amb altres preceptes d’aquest Codi. 2. S’ha d’imposar la pena superior en grau a les que preveu l’apartat precedent als autors dels actes damunt esmentats quan es produeixin en ocasió de la celebració d’esdeveniments o espectacles que congreguin un gran nombre de persones. Han de ser castigats amb una pena idèntica els qui a l’interior dels recintes on se celebrin aquests esdeveniments alterin l’ordre públic mitjançant comportaments que provoquin o siguin susceptibles de provocar allaus o altres reaccions en el públic que posin en situació de perill una part o la totalitat dels assistents. En aquests casos també es pot imposar la pena de privació d’anar a esdeveniments o espectacles de la mateixa naturalesa per un temps superior fins a tres anys a la pena de presó imposada.

Les penes previstes en aquest article són la pena de presó de sis mesos a tres anys, com també la pena de privació de llibertat ambulatòria consistent en la privació d’anar a esdeveniments o espectacles de la mateixa naturalesa per un temps superior fins a tres anys a la pena de presó imposada. A la pràctica però, existeix normalment un concurs real de delictes, de manera que s’enjudicia en un mateix procediment judicial tant el delicte de desordre públic com el delicte de lesions o danys, si s’escau. Aquest procediment té lloc de manera separada per a cada persona detinguda o imputada, d’acord amb criteris de repartiment entre jutjats. En moltes ocasions, aquest criteri de repartiment acaba comportant que no s’apliqui el delicte d’ordre públic, perquè no es pot provar que es compleixin tots els elements del tipus (per exemple demostrar que ha actuat en grup) o perquè hi ha conformitat (regulació articles 655 i 688-700 de la Llei d’enjudiciament criminal).


No obstant això, darrerament i amb l’objectiu de minimitzar aquest problema, d’una banda, en la instrucció dels atestats policials en episodis de desordres públics s’han incorporat altres figures jurídiques poc utilitzades fins el moment, com els delictes relatius a les organitzacions i grups criminals (art. 570 bis i ter), els delictes relatius a l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques (art.514), els delictes de terrorisme sense pertànyer a banda armada (art.577), entre d’altres. De l’altra, la incorporació de la figura del nou Fiscal coordinador de violència urbana ha permès reforçar el concepte de grup en els delictes de desordres públics mitjançant el consens en la instrucció de les diligències i la coordinació amb els òrgans judicials en casos de grans desordres públics amb nombrosos detinguts.

6.10 Regulació

Al capítol 5 sobre regulació bàsica es fa referència al marc normatiu existent que regula les actuacions de la policia. A continuació, es fa un recull legislatiu que pretén atendre de manera més concreta, aquella regulació sobre ordre públic que afecta a l’ordenament jurídic. En l’àmbit internacional, la Convenció Europea de Drets Humans marca els estàndards legals rellevants per a les actuacions policials, l’ús de la força i el tractament de les persones detingudes. Així mateix, els agents de policia, en l’exercici de les seves funcions, han de respectar i protegir la dignitat humana i garantir els drets de totes les persones. En l’àmbit nacional:

• La CE en l’article 149.1.29 anuncia que l’Estat té com a competència exclusiva en matèria de seguretat i l’article 21, contempla com a dret fonamental el dret de reunió:

o 1. Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a

l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia. o 2. En es casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions

caldrà comunicar-ho prèviament a l'autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d'alteració de l'ordre públic, amb perill per a persones o béns.

• Llei orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió, modificada

per la Llei orgànica 9/1999, de 21 d’abril, articles 4.2, 5, 8, 9 10 i 11.

• L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a l’article 164.3 fa referència a les competències executives de la Generalitat. Concretament s’atorga a la Generalitat, les funcions governatives sobre l’exercici dels drets de reunió i manifestació.

• Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, a l’article

38.2 apartat c) es fa esment de les competències que podran exercir les Comunitats Autònomes en col·laboració amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i en matèria d’ordre públic figuren com a funcions la


vigilància dels espais públics, la protecció de les manifestacions i el manteniment de l’ordre en grans concentracions humanes.

• Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat — Mossos d'Esquadra, a l’article 12.

1 estableix quines són les funcions de policia de seguretat ciutadana: o Protegir les persones i els béns. o Mantenir l'ordre públic. o Vigilar i protegir persones, òrgans, edificis, establiments i dependències

de la Generalitat, i garantir el funcionament normal de les instal•lacions i la seguretat dels usuaris dels serveis.

o Vigilar els espais públics. o Protegir les manifestacions i mantenir l'ordre en grans

concentracions humanes. o Prestar auxili en els casos d'accident, catàstrofe o calamitat pública, i

participar en l'execució dels plans de protecció civil en la forma que sigui determinada per les lleis.

o Prestar auxili en les actuacions en matèria de salvament, si hi és requerit.

o Complir, dins les competències de la Generalitat, les funcions de protecció de la seguretat ciutadana atribuïdes a les forces i els cossos de seguretat per la Llei orgànica 1/1992.

o Prevenir actes delictius. o La resta de funcions que li atribueix la legislació vigent.

• Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat

ciutadana. En els articles 16 fins al 22 es regulen les actuacions per al manteniment i restabliment de l’ordre públic, tot i que empra el terme seguretat ciutadana, i en l’article 23 c), d) i n) es regula i sanciona determinades conductes contra l’ordre públic en l’àmbit administratiu.

• Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, articles 315, 513 i

514, sobre reunions o manifestacions il·lícites, i articles 557, 558 i 559, sobre desordres públics. Tipifica infraccions penals en matèria d’ordre públic.

• Llei orgànica 4/1997, de 4 d’agost, per la qual es regula la utilització de

videocàmeres per les forces i els cossos de seguretat en llocs públics.

• Decret 134/1999, de 18 de maig, de regulació de la videovigilància per part de la Policia de la Generalitat i de les policies locals de Catalunya.

• Decret 157/1996, de 14 de maig, de determinació dels òrgans que exerceixen

les atribucions i les facultats atorgades al Departament d’Interior per la Llei 10/1994: “quan hi hagi raons fonamentades que facin suposar que es puguin produir alteracions de l’ordre públic amb perill per a les persones o els béns, pot prohibir la concentració o manifestació o, si escau, proposar la modificació”.

• Instrucció del director general de 19 de novembre de 1997 per la qual es fixen

les directrius que cal seguir en el cos de Mossos d’Esquadra per sol·licitar autoritzacions per gravar amb videocàmeres mòbils.


• Instrucció 8/2012, de 26 d’abril, del director general de la Policia, sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial, ampliat el seu annex per la Instrucció 10/2012. Algunes d’aquestes armes i eines d’ús policial són per a ús dels agents que fan funcions d’ordre públic.

• El Procediment Normalitzat de Treball 217/03/11, sobre ordre públic. El PNT

recull aquelles prescripcions establertes en la normativa legal vigent: “Només es pot dissoldre una reunió quan hi hagi una alteració greu de l’ordre públic, amb perill concret per a les persones o els béns. El sol fet que una reunió no hagi estat comunicada no és causa suficient per dissoldre-la”. Cal esmentar que aquest PNT està en revisió.

7 La utilització de la força

7.1 Regulació de la força a l’ordenament jurídic

El monopoli de la força constitueix un dels trets característics de l’Estat modern que representa simbòlicament aquesta competència mitjançant la institució de la policia. La policia és l’instrument a través del qual s’aplica aquesta força o dit en altres paraules és l’eina que empra l’Estat per exercir la coacció jurídica. En el marc d’un Estat de dret, aquesta prerrogativa no constitueix un absolut, sinó que el seu exercici requereix d’un constant equilibri en l’arbitratge dels drets contraposats. Més encara si es té en compte que l’exercici d’aquesta facultat atorgada als cossos policials pot tenir transcendència en la integritat física i la pròpia vida dels ciutadans. Fet que exigeix establir una limitació i proveir-se d’uns principis que l’informin. Aquesta necessitat queda recollida explícitament a l’exposició de motius de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat (LOFCS). Norma que dóna compliment al mandat constitucional de l’article 104.2 que estableix una reserva de llei orgànica pel que fa als principis bàsics d’actuació de les forces i cossos de seguretat, a més de les funcions i els seus estatuts.

A través de les forces i cossos de seguretat s’exerceix el monopoli, per part de les administracions públiques, de l’ús institucionalitzat de la coacció jurídica, cosa que fa imprescindible la utilització d’armes per part dels funcionaris de policia. Això, per la seva indubtable transcendència sobre la vida i la integritat física de les persones, exigeix l’establiment de límits i la consagració de principis, sobre moderació i excepcionalitat en la utilització esmentada, assenyalant els criteris i els supòsits clars que la legitimen, amb caràcter excloent.

La policia en el compliment de la seva premissa bàsica de vetllar per la protecció dels drets i llibertats es troba sotmesa sempre a un equilibri, com assenyala el preàmbul de la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana (LOPSC), en la que s’afirma que “des de la promulgació de la Constitució, en un procés ininterromput, les Corts Generals han intentat mantenir un equilibri positiu entre

llibertat i seguretat, i han habilitat les autoritats corresponents per al compliment dels deures constitucionals en matèria de seguretat”. Pel que fa a la utilització de la força, el propi legislador assenyala la dificultat que té la policia en aquest propòsit a l’afirmar al pròleg de la LOFCS que “els funcionaris de policia materialitzen l’eix d’un difícil equilibri, de pesos i contrapesos, de facultats i obligacions, ja que han de protegir la vida i la integritat de les persones, però estan obligats a usar armes.” Per tant, la policia té com a una de les seves funcions exercir la força de l’Estat aplicant-la de manera justa i necessària d’acord amb els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast. Destacar a més que és l’ordenament jurídic qui diposita en la policia l’exercici institucional de la força acompanyada d’unes determinades condicions a l’hora d’aplicar-la. Unes condicions que, en definitiva, miren de donar compliment al valors suprems de la persona que constitueixen el drets a la vida i a la integritat física. La utilització de la força és una mesura extrema dins d’una progressió de mitjans a l’abast de la policia. Aquest caràcter excepcional exigeix d’uns criteris que permetin establir quins són els supòsits en que es pot utilitzar. Aquests criteris figuren en els principis bàsics d’actuació que estableix la LOFCS al seu article 5 i que són d’aplicació a tots els cossos policials:

Per tant, aquests principis bàsics d’actuació exigeixen que, en l’exercici de les seves funcions, els cossos policials actuïn sempre sotmesos als principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat. De manera sintètica es poden caracteritzar aquests tres principis de la següent manera:

Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat (LOFCS); article 5; epígrafs c i d c) En l’exercici de les seves funcions (els membres de les forces i cossos de seguretat) han d’actuar amb la decisió necessària, i sense demora quan en depengui evitar un dany greu, immediat i irreparable; i en fer-ho s’han de regir pels principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast. d) Només han d’utilitzar les armes en les situacions en què hi hagi un risc racionalment greu per a la seva vida, la seva integritat física o les de terceres persones, o en les circumstàncies que puguin comportar un risc greu per a la seguretat ciutadana i de conformitat amb els principis a què es refereix l’apartat anterior.

• Congruència: idoneïtat del mitjà utilitzat (defensa, arma...) depenent de l’agressió soferta, constatant que aquest mitjà és susceptible d’aconseguir l’objectiu buscat.

• Oportunitat: necessitat de la intervenció policial en el sentit de què no existeix

una altra mesura més moderada per aconseguir el propòsit.


• Proporcionalitat: la utilització d’aquests mitjans ha de ser equiparable a l’agressió soferta, ja que no es pretén generar un dany més gran del que es vol evitar i ha de tenir més avantatges per l’interès general que perjudicis sobre altres valors en conflicte.

A banda assenyalar que, a través del dret administratiu, es regula la potestat coercitiva de l’Estat i les condicions i límits que se li imposa. La coacció cal entendre-la en aquest context com la capacitat que té l’administració per ajustar l’activitat dels ciutadans a l’ordenament jurídic exercint l’activitat de policia. L’administració disposa de l’execució forçosa quan els ciutadans no compleixen voluntàriament l’establert. Un d’aquests recursos és la compulsió sobre les persones que obliga a la realització física d’un acte. En aquest cas, cal que s’exigeixi un escrupolós respecte als drets constitucionals i només es pot actuar en aquells casos en què ho permeti la llei. A més, la finalitat sempre haurà de ser la de satisfer l’interès públic evitant les anomenades desviacions de poder. L’activitat de la policia en l’àmbit de la seguretat ciutadana i l’ordre públic es troba vinculada a la gestió del risc i el perill. És davant d’aquests perills i riscos que desenvolupa tant la seva activitat preventiva com la reactiva. L’activitat administrativa de la seguretat incideix amb la seva activitat en la llibertat dels ciutadans a través de mesures de prohibició, limitació, imposició i coacció i constitueix una de les funcions bàsiques de l’Estat en tant que té per objecte garantir la convivència. La LOPSC desenvolupa genèricament aquesta capacitat d’intervenció de la policia en el sentit abans assenyalat.

És aquesta mateixa norma la que faculta a les autoritats i els cossos policials a intervenir en les reunions o manifestacions i espectacles públics des d’una doble vessant:

Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana (LOPSC) Article 1 1. De conformitat amb el que disposen els articles 149.1.29 i 104 de la Constitució, correspon al Govern, a través de les autoritats i de les forces i cossos de seguretat a les seves ordres, protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana, crear i mantenir les condicions adequades a aquest efecte, i remoure els obstacles que ho impedeixin, sense perjudici de les facultats i els deures d’altres poders públics.

2. Aquesta competència comprèn l’exercici de les potestats administratives que preveu aquesta Llei, amb la finalitat d’assegurar la convivència ciutadana, l’eradicació de la violència i la utilització pacífica de les vies i espais públics, així com la de prevenir la comissió de delictes i faltes.


• Adoptant les mesures necessàries per protegir la celebració de reunions o manifestacions i d’espectacles públics, procurant que no es pertorbi la seguretat ciutadana.

• Tenint la possibilitat de dissoldre, en la forma que menys perjudiqui, les

reunions en llocs de trànsit públic i les manifestacions, en els supòsits establerts legalment.

Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana (LOPSC) Article 16

1. Les autoritats a què es refereix aquesta Llei han d’adoptar les mesures necessàries per protegir la celebració de reunions o manifestacions i d’espectacles públics, i han de procurar que no es pertorbi la seguretat ciutadana. Tanmateix, poden suspendre els espectacles i disposar el desallotjament dels locals i el tancament provisional dels establiments públics mentre no hi hagi altres mitjans per evitar les alteracions greus de la seguretat que s’estiguin produint.

2. Les autoritats, per mitjà de les forces i cossos de seguretat, poden dissoldre, en la forma que menys perjudiqui, les reunions en llocs de trànsit públic i les manifestacions, en els supòsits que preveu l’article 5 de la Llei orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió. També poden dissoldre les concentracions de vehicles a les vies públiques i retirar els vehicles o qualsevol altra classe d’obstacle si impedeixen, posen en perill o dificulten la circulació per aquestes vies. Article 17 1. Abans de portar a terme les mesures a què es refereixen els articles anteriors, les unitats actuants de les forces i cossos de seguretat han d’avisar d’aquestes mesures les persones afectades. 2. En cas que es produeixin alteracions de la seguretat ciutadana amb armes o amb altres mitjans d’acció violenta, les forces i cossos de seguretat poden dissoldre la reunió o manifestació o retirar els vehicles i obstacles, sense necessitat d’avís previ.

Llei orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió Article 5 L’autoritat governativa ha de suspendre i, si s’escau, procedir a dissoldre les reunions i manifestacions en els supòsits següents: a) Quan es considerin il•lícites de conformitat amb les lleis penals. b) Quan es produeixin alteracions de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns. c) Quan els assistents facin ús d’uniformes paramilitars. Aquestes resolucions s’han de comunicar prèviament als concurrents en la forma legalment prevista.


7.2 L’ús de la força en les declaracions internacionals

Les declaracions internacionals que fan referència a l’ús de la força estableixen un seguit d’exigències en la seva utilització:

• La primera connecta amb el principi de legalitat i es concreta en el fet que només es pot utilitzar la força quan sigui per a dur a terme una tasca exigida o autoritzada per la llei.

• La segona faria referència a la necessitat, atès que la policia sempre haurà d’actuar amb determinació, però sense recórrer a la força més enllà del que sigui raonable. Tot i això cal assenyalar que, el Codi de conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei, aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 17 de desembre de 1979, endureix les condicions a l’establir que “s’ha d’emprar únicament quan sigui estrictament necessari” i, en el comentari posterior, introdueix el factor proporcionalitat, és a dir, la força física s’ha d’emprar en la mesura que ho exigeixi la conducta més o menys violenta del destinatari.

En la Resolució 34/169, de 17 de desembre de 1979 (article 3) es subratlla que l'ús de la força pels funcionaris encarregats de fer complir la llei ha de ser excepcional, si bé implica que, aquests funcionaris, poden ser autoritzats a usar la força en la mesura que raonablement sigui necessària, segons les circumstàncies, per a la prevenció d'un delicte, per efectuar la detenció legal de delinqüents o de presumptes delinqüents o

Resolució 690/1979, relativa a la Declaració sobre la policia, aprovada per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 8 de maig de 1979 (...) A12 En l’exercici de les seves funcions, el/la funcionari/ària de policia ha d’actuar amb la decisió necessària sense recórrer mai a la força, més enllà d’allò que és raonable, per dur a terme una escomesa exigida a l’autoritzada per la llei. A 13 Cal donar als/a les funcionaris/àries de policia instruccions clares i precises sobre la forma i les circumstàncies en les quals han de fer ús de les seves armes.(...)

Resolució 34/169, de 17 de desembre de 1979, per la qual l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova el Codi de conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei Article 3 Els funcionaris encarregats de fer complir la llei podran usar la força només quan sigui estrictament necessari i en la mesura que ho requereixi l'exercici de les tasques.


per ajudar a efectuar-la, sense que pugui usar-se en la mesura que excedeixi aquests límits. El dret nacional restringeix ordinàriament l'ús de la força pels funcionaris encarregats de fer complir la llei, de conformitat amb un principi de proporcionalitat. S'ha d'entendre que aquest principi nacional de proporcionalitat ha de ser respectat en la interpretació d'aquesta disposició. En cap cas s'ha d'interpretar que aquesta disposició autoritza l'ús d'un grau de força desproporcionat a l'objectiu legítim que s'ha d'aconseguir. L'ús d'armes de foc es considera una mesura extrema. S'haurà de fer tot el possible per excloure l'ús d'armes de foc, especialment contra nens. En general, no hauran d'emprar armes de foc excepte quan un presumpte delinqüent ofereixi resistència armada o posi en perill, d'alguna altra manera, la vida d'altres persones i no es pugui reduir o aturar aplicant mesures menys extremes. A més, sempre que es dispari una arma de foc, s'ha d'informar immediatament a les autoritats competents.

D’acord amb aquestes normes i directrius, perquè l’actuació d’un agent que faci ús de la força pugui considerar-se justificada, cal que compleixi els següents requisits (STC 1010/2009, de 27 d’octubre):

1. Que el subjecte actiu sigui una autoritat o funcionari públic autoritzat per les disposicions corresponents a fer ús de mitjans violents en l’exercici dels deures del seu càrrec. 2. Que el possible delicte s'hagi produït en l'exercici de les funcions del càrrec corresponent. 3. Que, per al compliment del deure concret en l'àmbit del qual s'està desenvolupant la seva activitat li sigui necessari fer ús de la violència (necessitat en abstracte) perquè, sense aquesta violència, no li seria possible complir amb l'obligació que en aquest moment li pertoca. 4. Que la violència concreta utilitzada sigui la menor possible per a la finalitat pretesa, és a dir, d'una banda, que s'utilitzi el mitjà menys perillós, i, d'altra banda, que aquest mitjà s’utilitzi de la manera menys lesiva possible, tot això mesurat amb criteris d'ordre relatiu, és a dir, tenint en compte les circumstàncies concretes del cas, entre elles, les possibilitats d'actuació de què disposi l'agent de l'autoritat (necessitat en concret). 5. Proporcionalitat de la violència utilitzada en relació amb la situació que origina la intervenció de la força pública.

Recomanació (Rec 10/2001) dirigida “als governs dels Estats membres, per tal que aquests basin la seva legislació, les pràctiques internes i els seus codis de conducta en matèria de policia en els principis recollits en el Codi Europeu d’Ètica de la Policia, (...) amb vistes a la seva implementació progressiva i a donar la major difusió possible d’aquest text”. 29. Cal incloure en tots els nivells de la formació policial la preparació en l’ús de la força i els seus límits, tenint en compte els principis que fixen els drets humans, especialment la Convenció Europea sobre Drets Humans i la jurisprudència corresponent. 37. La policia tan sols pot fer ús de la força quan sigui estrictament necessari i només en la mesura que es requereixi per obtenir un objectiu legítim.



7.3 Responsabilitat i utilització de la força

La utilització de la força centra en bona mesura la controvèrsia en determinades actuacions policials i, de manera específica, en les actuacions dirigides al manteniment de l’ordre públic. Aquesta facultat suposa una potestat que porta associada una responsabilitat a l’hora d’exercir-la. La legislació orienta en quines circumstàncies es pot fer ús i dóna legitimitat i empara a desenvolupar legislativament aquesta potestat i estableix la responsabilitat. És per això que, amb caràcter general, la legislació disposa d’un sistema de responsabilitats que situa la responsabilitat directa en l’agent i la patrimonial en la institució de la que forma part. Això, pren tot el seu sentit si es té en compte que la subordinació a la jerarquia i l’obediència deguda té el seu límit en aquelles ordres que comportin l'execució d'actes que constitueixin manifestament un delicte o que siguin contraris a la Constitució o a les lleis. Com s’ha mostrat en el capítol 4 d’aquest document l’activitat de la policia és molt àmplia i l’actuació en matèria d’ordre públic constitueix només una ínfima part d’aquesta activitat. Ínfima però rellevant des de la perspectiva del seu ressò social. En la seva activitat diària l’agent de policia pren decisions de manera individual i amb poca supervisió directa. La urgència de la situació i l’obligació de donar-hi resposta donen a l’agent una autonomia en l’ús de la força que no es produeix en la gestió del desordre públic. En un atracament, davant d’una agressió física amb una persona que porta una arma blanca, és l’agent qui, en aquell moment, decideix que és oportú, congruent i proporcional, amb encert o desencert. Però aquesta distribució de responsabilitats en la gestió de l’ordre públic és manifestament diferent. La dissolució d’una manifestació, el desallotjament d’un local o d’una activitat lúdica és una potestat de l’autoritat que ordena la seva execució als agents. Una dispersió, la utilització de mitjans com pilotes de goma, llançadores, gasos o elements fumígens requereixen de l’autorització de l’autoritat governativa o del cap del dispositiu. Un agent només pot utilitzar l’escopeta si li ordena el seu comandament, en relació amb uns fets que aquest agent no té perquè conèixer i que estan posant en risc greu la vida o la seguretat ciutadana. En aquest cas les responsabilitats entre l’agent, els comandaments responsables del dispositiu i l’autoritat governativa no poden tenir un tractament idèntic al de l’agent que actua de manera autònoma i sense supervisió directa.

8 La regulació de l’ordre públic a Europa

8.1 Què diu la Unió Europea sobre l’ordre públic?

La UE no regula les actuacions en aquesta matèria ni marca cap directriu que emani del Títol V del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, que regula el "Espai de llibertat, seguretat i justícia".

La Comissió Europea no té competències per a supervisar les activitats de les forces policials nacionals. Tal com figura en la resposta que la comissaria per afers interiors de la UE, Sra. Cecilia Malmström va adreçar l’11 de juny de 2012 en referència a dues preguntes al Parlament europeu (E-003704/2012 i E-003745/2012) formulades el 12 i 13 d’abril de 2012 sobre la utilització de pilotes de goma en càrregues policials. L’article 72 del Tractat de Funcionament de la UE estableix amb claredat que és competència dels Estats membres el manteniment de l’ordre públic i la salvaguarda de la seguretat interior. Per aquesta raó en el text de resposta de la Sra. Malmström en nom de la Comissió europea es manifesta textualment que:

Així doncs, l’execució de l’espai de llibertat, seguretat i justícia es centra en un ventall ampli de temes de seguretat que pot anar des de la gestió de les fronteres externes a

Extracte de la resposta de la comissària Sra. Cecilia Malmström en nom de la Comissió Europea (11 de juny de 2012) en referència a dues preguntes al Parlament europeu (E-003704/2012 i E-003745/2012) formulades el 12 i 13 d’abril de 2012 sobre la utilització de pilotes de goma en càrregues policials La legislación de la UE no prohíbe el uso de balas de goma por la policía. La Comisión no tiene intención de proponer una legislación que prohíba dicha utilización. Dentro de sus competencias, la Comisión siempre ha mantenido su firme compromiso de garantizar que la libertad de expresión y la libertad de reunión sean estrictamente respetadas, ya que constituyen la base de una sociedad libre, democrática y pluralista. Sin embargo, las atribuciones de la Comisión con respecto a los actos y omisiones de los Estados miembros se ven limitadas a supervisar la aplicación del Derecho de la Unión bajo el control del Tribunal de Justicia de la Unión Europea. Con arreglo al artículo 51, apartado 1, de la Carta de los Derechos Fundamentales, las disposiciones de la Carta están dirigidas a los Estados miembros únicamente cuando apliquen el Derecho de la Unión. Cuando los Estados miembros actúan al margen de la aplicación del Derecho de la Unión, las autoridades nacionales deben garantizar el respeto de sus obligaciones con respecto a los derechos fundamentales (como consecuencia de acuerdos internacionales y de la legislación interna). España, al igual que todos los otros Estados miembros, está obligada a respetar el Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales. La Comisión tiene plena confianza en la voluntad de las autoridades españolas, tal como lo exigen su propia Constitución y sus obligaciones internacionales, de garantizar el respeto de los derechos fundamentales.



la UE fins la cooperació judicial en matèria civil i penal. En qualsevol cas, la UE no legisla l’actuació policial en ordre públic que és una atribució específica de cada estat membre. Sí que és convenient atendre al pronunciament de la UE en tot allò referent als drets humans que estan recollits en el tractat constitutiu de la UE i la Carta de Drets Fonamentals, ja que de l’observació d’aquest marc normatiu poden establir-se els criteris per l’ús de la força que en determinats casos poden afectar la gestió policial de l’ordre públic, com s’ha explicat en el capítol 5 del present informe.

8.2 Quines eines jurídiques regulen les actuacions policials en matèria d’ordre públic a Europa?

Amb la finalitat de donar a conèixer les solucions jurídiques que en matèria d’ordre públic s’han fixat a Europa i poder dimensionar el marc legal de Catalunya a través de l’anàlisi comparativa amb altres normes, aquest capítol presenta la regulació que diversos països de la UE han establert a aquest respecte. La relació de països examinats és: Anglaterra i Gal·les, Irlanda, Alemanya, Itàlia, França, Finlàndia, Àustria, Dinamarca, Portugal, Holanda, Suècia i Bèlgica. Les eines jurídiques que regulen les actuacions policials són el codi penal (tots els països examinats tenen atribuïdes penes en matèria d’ordre públic) i determinades lleis que regulen supòsits d’ordre públic, del dret de reunió i de l’actuació policial en mobilitzacions. Anglaterra i Gal·les Com a països integrants del Regne Unit, Anglaterra i Gal·les tenen el mateix cos de policia i també comparteixen el marc legal que regula l’ordre públic i que castiga conductes contràries als drets de les persones (codi penal). Escòcia i Irlanda del Nord tenen el seu propi marc legal al respecte. Public Order Act (1986) Anglaterra i Gal·les tenen una llei específica que regula l’ordre públic, el seu títol original és Public Order Act (1986). Aquesta llei específica no és el codi penal (que s’anomena Criminal Justice). Malgrat no ser un codi penal, la Public Order Act (1986) defineix de manera molt concisa les accions o fets que poden ser constitutius d’infracció i contempla diversos “tipus de sanció” en funció del número de persones i de la tipologia d’acció efectuada (motí, de desordre públic, de refrega, i de provocació a la violència). Criminal Justice and Public Order Act (1994) d’Anglaterra i Gal·les És la norma que s’assimila al codi penal i un dels aspectes rellevants és que atribueix a la policia la potestat de requerir als presents a la reunió/manifestació que es


descobreixin la cara. Això consta regulat a la Section 60AA Power to require removal of disguises de la norma. Concretament aquesta assenyala que la policia pot requerir una persona perquè es descobreixi la cara si tenen lloc incidents que impliquin accions violentes greus. Si és amb caràcter preventiu, quan es creu que pot haver-hi actes violents, l'ordre ha de venir d'un inspector o superior. En cas de voler prorrogar el temps durant el qual es pugui requerir a les persones a descobrir-se la cara, l'ordre ha de venir d'un superintendent o superior. En tot cas, un agent de policia uniformat pot requerir que una persona es descobreixi la cara quan hi hagi motius raonables per creure que la intenció és ocultar la seva identitat. Irlanda Criminal Justice and Public Order Act (1994) És la norma que s’assimila al codi penal per l’Estat d’Irlanda, comparteix similitud en quant al nom i estructura però es tracta d’un cos legal normatiu diferent al d’Anglaterra i Gal·les. En la majoria dels delictes que preveu aquesta norma, si un policia sospita que una persona hi està involucrada, està obligada a donar el seu nom i adreça si se li demana. De fet, és un delicte si no ho fan. La persona pot ser arrestada sense ordre judicial, si no dóna el seu nom i adreça. A més, també pot ser arrestat sense ordre judicial si la policia sospita que ha comés algun dels delictes contemplats en aquesta llei. Aquesta llei té moltes similituds amb la d’Anglaterra i Gal·les. Defineix de manera molt concisa en què consisteix cada acció delictiva i contempla diverses accions segons el número de persones i l’acció realitzada. Així podem trobar els disturbis (Riot), desordres violents (Violent Disorders) i baralla (Affray), amb la mateixa definició que dona la llei anglesa, únicament amb una variació en les penes. Destaca el fet que dintre d’aquesta llei es contempla com a delicte, accions no tipificades en el Codi Penal espanyol. Un exemple d’això seria el cas del delicte d’estar intoxicat (embriagat) en un lloc públic, el qual es castiga amb pena de multa i la policia pot comissar la substància intoxicant (l’alcohol) i fins i tot detenir la persona (tal i com s’esmenta anteriorment, la policia pot detenir per la majoria de delictes contemplats en aquesta llei, entre ells aquest delicte). També es contempla el delicte d’obstrucció intencionada, segons el qual qualsevol persona que sense autoritat legal o excusa raonable, deliberadament eviti o interrompi el pas lliure de qualsevol persona o vehicle en qualsevol lloc públic, serà culpable d'un delicte. La pena per aquest delicte és una multa. Aquest article va ser creat amb la finalitat de protegir els drets constitucionals de la persona a passar per la via pública. Encara que la policia no té el poder de la detenció d’acord amb aquest article, es pot ordenar a la persona que desisteixi de l’obstrucció. L'incompliment d'aquesta directriu és un delicte. Les penes dels delictes contemplats a la Criminal Justice Public Order Act 1994 van des de la multa a la pena privativa de llibertat, que en el cas dels disturbis violents pot arribar fins als deu anys de presó.


Com a alternativa a la imposició d'una pena privativa de llibertat, els tribunals irlandesos poden imposar restriccions als moviments de les persones declarades culpables d’alguns delictes menors. Aquestes restriccions es coneixen com les ordres de restricció en el moviment i es van introduir en virtut de l'article 101 de la Llei de Justícia Penal de 2006.

Una restricció a l’ordre de moviment només s’aplica quan una persona major de 18 anys ha estat condemnada pel tribunal i a una pena de presó de 3 mesos o més. El tribunal no pot imposar una restricció a l’ordre de moviment per un període superior a 6 mesos. L’ordre pot restringir els seus moviments, i pot incloure un element de toc de queda (similar a una localització permanent). Això obligarà a estar en un lloc determinat durant un període determinat. Per exemple, la persona pot ser requerida per estar a casa entre les 8 del matí i les 8 del vespre. De la mateixa manera, l’ordre podria incloure la prohibició de d’estar en un lloc determinat durant un període determinat. Per exemple, se li pot demanar que es mantingui allunyat d'un carrer o local durant una determinada franja horària. Una ordre no pot exigir-li que romangui en un lloc per més de 12 hores en un dia. Quan s’imposa aquesta mesura per dos o més delictes, el període total de temps de durada de la mesura no pot excedir de 6 mesos. Aquesta mesura pot imposar-se quan es cometi alguns dels delictes contemplats en aquesta llei. Un exemple seria per l’assalt o obstrucció a un oficial de pau. En aquest aspecte cal remarcar que la llei irlandesa defineix a un "oficial de la Pau" com a membre de la policia, un funcionari de presons o un membre de les Forces de Defensa. L’article 185 de la Llei de Justícia Penal de 2006 ha ampliat aquesta definició per al personal d’ambulàncies i el personal de bombers. Una altra mesura que estableix la Criminal Justice (Public Order) de 2003 és que si una persona és declarada culpable de certs delictes sota la Llei de 1994, pot ser exclòs d'un local per a un màxim d'un any. Això és en addició a la pena de conformitat amb la Llei de 1994. Alemanya Llei de reunions d’Alemanya (Versammlungsgesetz) Alemanya té també una llei especifica que regula l’ordre públic. Aquesta llei contempla les prohibicions d’assistir encaputxat als actes públics i també regula que la policia pugui treure de la concentració/manifestació a aquelles persones que van amb el cap cobert o amb altres objectes per evitar la seva identificació. A continuació es detallen els articles que regulen aquestes dues mesures:

Article 17.a 1. És prohibit en concentracions, manifestacions i altres esdeveniments públics en llocs oberts o de camí cap a aquests actes portar armes de protecció o objectes equivalents que són adequats però amb la finalitat d’impedir l’exercici de les funcions dels agents de l’autoritat. 2. També és prohibit: participar en esdeveniments d’aquesta índole o adreçar-s’hi fent servir indumentària adequada però amb la finalitat d’evitar ser identificats.


participar en esdeveniments d’aquesta índole o adreçar-s’hi fent servir objectes que, tot i ser adequats, tenen per finalitat d’evitar ser identificats. 3. En actes com misses, processons, enterraments, peregrinacions, marxes de casaments, etc., no s’apliquen els paràgrafs anteriors. L’autoritat competent pot fer excepcions si no hi ha risc per a la seguretat o el manteniment de l’ordre públic. 4. L’autoritat competent pot donar ordres per fer valer les prohibicions dels paràgrafs 1 i 2 i pot excloure persones que contravinguin aquestes prohibicions. Article 27 paràgraf 2 Es castigarà amb una pena de presó de fins un any o amb una multa les persones que contravinguin l’article 17.

Cal destacar com a molt rellevant que l’article 17.a epígraf 2 conté un component subjectiu. Quan es deté una persona per haver ocultat la seva identitat, s’ha de demostrar que s’ha fet per evitar ser identificat per la policia. Hi ha una sentència del 2009 de l’Audiència Provincial d’Hannover que va absoldre una dona militant d’esquerres que s’havia encaputxat per por que persones d’ideologia d’ultradretes li poguessin fer fotografies.

Strafgesetzbuch (Codi Penal alemany) Per últim al Codi Penal alemany també recull els desordres públics, però tal i com consten a la resta de codis penals europeus, ho fa de forma generalista i no matisa les accions delictives concretes. Itàlia Codi Penal Italià (Codice Penale Republica Italiana) Itàlia recull en el seu codi penal un títol complet per als delictes contra l’ordre públic. Es contempla com a delicte el fet d’incitar o provocar públicament a cometre un delicte/s. Constituiria aquest tipus qui realitzés actes d’incitació pública, entenent com a pública el fet que es doni:

• Durant el mateix acte, fent servir qualsevol mitjà que faciliti la incitació

(megàfons, pancartes, discursos públics, etc.)

• Prèviament a l’acte, fent difusió de missatges que tinguin aquesta finalitat, s’entén per fer difusió la utilització de qualsevol mitjà tècnic o no que faciliti la difusió (difusió SMS, internet,...).

Es destaca com a rellevant l’article 421, que contempla el fet d’amenaçar en cometre actes contra la seguretat pública per despertar l’interès públic.


Donat que Itàlia no recull en una llei específica la regulació de l’ordre públic es recull en aquest paràgraf els articles referents als desordres públic al seu codi penal. França (Code Pénal) Codi Penal La Secció 2 relativa a la participació delictiva en una manifestació localitzada al Llibre IV, títol III, capítol I del codi penal francès, regula els delictes relacionats amb l’ordre públic.

És d’interès subratllar que en determinats tipus penals l’ocultació del rostre amb la finalitat de ser identificat durant l’execució de l’acció punible, el codi penal ho considera agreujant i augmenta la pena privativa de llibertat en 5 anys.

Un grup tumultuari pot ser dissolt per la força pública després de dos advertències de dissolució sense haver aconseguit el propòsit efectuades per part del prefecte, del sots-prefecte, de l’alcalde o d’un del seus adjunts, per un oficial de la policia judicial responsable de la seguretat pública, o per qualsevol altre oficial de la policia judicial, portadors de les insígnies de la seva funció. S’ha de procedir a donar ordres específiques per informar als participants de la concentració de l’obligació de dispersar-la immediatament. No obstant, els representants de la força pública encarregats de dispersar la concentració poden fer directament ús de la força si la violència és exercida contra ells o si no poden defensar d’altra manera el terreny que el grup ocupa. Les modalitats d’aplicació dels paràgrafs precedents estan especificats mitjançant Decret del Consell d’Estat, el qual determina les insígnies que han de portar les persones anomenades al segon paràgraf i les condicions d’ús de les armes de foc per mantenir l’ordre públic.

Article 431.3 Constitueix un grup tumultuari tota concentració de persones a la via pública o en un lloc públic susceptible de pertorbar l’ordre públic.

Article 431.4 El fet de continuar participant voluntàriament en una manifestació, sense portar armes, desprès d’haver estat advertit, es castiga amb 1 any de presó i 15.000 € de multa. La infracció definida al primer paràgraf es castiga amb 3 anys de presó i amb 45.000 € de multa quan l’autor dissimuli voluntàriament parcial o totalment el seu rostre amb la finalitat de no poder ser identificat. Article 431.5 El fet de participar en una manifestació i ser portador d’una arma es castiga amb 3 anys de presó i amb 45.000 € de multa. Si la persona armada ha continuat voluntàriament participant a la manifestació desprès de ser advertit, la pena s’incrementarà 5 anys de presó i a 75.000 € de multa.


Si la persona armada dissimula voluntàriament tot o part del seu rostre amb la finalitat de no poder ser identificada, la pena s’incrementa a 5 anys de presó i a 75.000 € de multa. Article 431.6 La provocació directa a participar en un grup multitudinari armat, manifestada a través de crits o discursos públics, ja sigui a través d’enganxar cartells o a través de la distribució d’aquests, o sigui per qualsevol altre mitjà de transmissió de l’escrit, de la paraula o de la imatge, es castiga amb 1 any de presó i amb 15.000 € de multa. Quan la provocació hagi sorgit efecte, la pena s’incrementarà a 7 anys de presó i a 100.000 € de multa. Article 431.7 Les persones físiques culpables d’una de les infraccions previstes als articles 431.5 i 431.6, incorren també en les penes complementàries següents:

1.- La prohibició de drets cívics, civils i de família, seguint les modalitats previstes per l’article 131.26; 4.- La prohibició de permanència (exili), seguint les modalitats previstes a l’article 131.31.

En cas de condemna per una de les infraccions previstes als articles 431.5 i 431.6, el pronunciament de les penes complementaries següents és obligatori:

1.- La prohibició de portar, per un període de 5 anys, una arma subjecta a autorització. 2.- El comís d’una o de més armes propietat del condemnat o de les que en tingui lliure disposició.

No obstant, la jurisdicció pot, a través d’una decisió especialment motivada, decidir no pronunciar aquestes penes, considerant les circumstàncies de la infracció i de la personalitat de l’autor. Article 431.8 La prohibició de romandre en territori francès pot ser pronunciada tenint en compte les condicions previstes a l’article 131.30, ja sigui de forma definitiva o per una durada de 10 anys, si es troba a un estranger culpable d’una de les infraccions previstes als articles 431.5 i 431.6. Secció 3 – De les manifestacions il·lícites i de la participació delictiva en una manifestació o en una reunió pública Article 431.9 Es castiga amb 6 mesos de presó i una multa de 7.500 € el fet de:

1.- Haver organitzat una manifestació a la via pública sense haver sol•licitat l’autorització prèvia prevista per la llei. 2.- Haver organitzar una manifestació a la via pública havent estat prohibida dins les condicions fixades per la llei. 3.- Haver sol•licitat una autorització incompleta o inexacta que indueixi a error sobre el tema o les condicions de la manifestació prevista.


Article 431.10 El fet de participar en una manifestació o en una reunió pública portant una arma es castiga amb 3 anys de presó i amb 45.000 € de multa. Article 431.11 Les persones físiques culpables de la infracció prevista a l’article 431.10 incorreran també en les penes complementàries següents:

1.- Prohibició de drets cívics, civils i de família, segons les modalitats previstes per l’article 131.26. 4.- Prohibició de permanència (exili), seguint les modalitats previstes per l’article 131.31.

En cas de condemna per la infracció prevista a l’article 431.10, el pronunciament de les penes complementaries següents és obligatori:

1.- La prohibició de portar durant 5 anys una arma subjecta a autorització. 2.- El comís d’una o més armes propietat del condemnat o de les que en tingui lliure disposició.

No obstant, la jurisdicció pot, per una decisió especialment motivada, decidir no pronunciar aquestes penes, considerant les circumstàncies de la infracció i la personalitat del seu autor. Article 431.12 La prohibició de romandre en territori francès pot ser pronunciada dins les condicions previstes per l’article 131.30, sigui de forma definitiva o per una durada de 10 anys, si el culpable de la infracció definida a l’article 431.10 és un estranger.

Finlàndia Criminal Code of Finland (39/1989) A Finlàndia, la regulació en matèria d’ordre públic es troba al Criminal Code of Finland (39/1989, amb modificacions 940/2008). En aquesta llei es regula aquest tipus de delictes en dos capítols, per una banda, el capítol 16 regula els delictes contra l’autoritat pública, i per altra, el capítol 17 regula els delictes contra l’ordre públic. En relació als delictes contra l’autoritat pública, les quatre primeres seccions fan referència a la desobediència al funcionari públic, amb diferents nivells de gravetat: la resistència violenta a un funcionari públic, la resistència, l’obstrucció i la rebel·lia a la policia. La resta de seccions d’aquest capítol no són d’interès per aquest informe. Dintre del capítol que regula els delictes contra l’ordre públic, són d’interès les seccions de la 1 a la 6, i la secció 13. Aquestes seccions fan referència a:

• La incitació al delicte a través dels mitjans de comunicació, públicament, per escrit o amb altres presentacions (es podria englobar en aquest punt les xarxes socials).

• També fa distinció entre diferents desordres públics en funció de la gravetat, i

es castiga el fet d’incitar o induir a una multitud a realitzar un disturbi violent,


així com reclutar forces per la preparació d'una violació armada de l’ordre públic.

• En aquestes seccions també es defineixen les persones que estan

considerades com les que “mantenen l’ordre públic”, entre les quals trobem a la policia, als vigilants de seguretat, els conductors de transports públic i els revisors.

Destacable és la secció 13, la qual castiga el fet d’anar disfressat amb la intenció d’impedir ser reconegut i amb la intenció d’utilitzar la violència contra les persones o la propietat amb una multa o empresonament per un màxim de tres mesos.

Àustria Versammlungsgesetz (Àustria) Àustria, com Alemanya, disposa d’una llei sobre reunions (Versammlungsgesetz). Aquesta llei contempla els següents aspectes:

• No poden participar a reunions o manifestacions qui porti armes o objectes que tinguin com a finalitat l’ús de la violència contra les persones o la propietat.

• A l’ordre de dissolució d’una manifestació, tots els participants estan

obligats a dispersar-se. En cas de no fer-ho, s’executa l’ordre de l’ús de la força.

• Les infraccions a aquesta llei, sempre i quan el dret penal general no sigui

aplicable, es castigaran amb una pena de presó de fins a 6 mesos o una multa de fins a 720 euros.

No pot participar en reunions o manifestacions qui oculti o amagui la seva cara amb roba o d’altres objectes per evitar ser reconegut en relació amb la reunió o manifestació.

Dinamarca Straffeloven (codi penal) i L 49 Forslag til lov om ændring af straffeloven og lov om politiets virksomhed (Lømmelpakken) A Dinamarca hi ha llibertat de manifestació. Això significa que les persones, amb permís previ, tenen llibertat de reunió sempre i quan no vagin armats. No obstant, es poden prohibir les reunions a l’aire lliure quan es creu que poden posar en perill l’ordre públic.


En cas de disturbis, la policia no pot actuar (a no ser que sigui atacada) fins que no hagi donat fins a tres avisos de dispersió i no s’hagin respectat. Els líders o participants a una manifestació que incompleixin el requeriment legal de dispersió seran castigats amb una pena de presó de fins a 3 mesos. No obstant, la pena per als participants pot ser únicament d’una multa. És delicte induir una multitud amb la finalitat de fer ús de la violència contra les persones o la propietat. Qui cometi un delicte d’aquest tipus serà castigat amb una pena de presó de fins a 3 anys. A més, qui aprofiti per cometre delictes durant els disturbis serà castigat amb una pena de presó de fins a 6 anys, a no ser que el delicte comès sigui castigat amb una pena superior.

Està prohibit portar màscares. Conseqüentment, els participants a reunions públiques o manifestacions no poden ocultar la seva cara, ni tan sols parcialment, amb una caputxa, màscara, maquillatge o similar per tal d’evitar ser identificats.

Igualment, la participació en baralles o alteracions greus de l’ordre públic, amb acord previ o de forma conjunta amb d’altre persones, serà castigada amb una pena de presó de fins a 6 mesos. Amb la finalitat d’endurir les mesures per prevenir i aturar els desordres públics i, amb motiu de la celebració el desembre de l’any 2009 de la Cimera sobre el canvi climàtic a Copenhaguen, es va aprovar el L 49 Projecte de llei que modifica el codi penal danès i la llei sobre l’actuació policial (coneguda com a Lømmelpakken), el qual va ser aprovat el 26 de novembre de 2009, per 58 vots a favor davant 50 vots en contra. Va rebre moltes crítiques de diferents col·lectius, com l’Associació Nacional d’Advocats Defensors de Dinamarca. El Tribunal Suprem també es va mostrar crític amb aquestes mesures. Aquesta llei va dirigida a aquelles persones causants d’aldarulls en relació a disturbis greus, com ara actes vandàlics o bloquejos físics per intentar impedir l’exercici de les funcions policials per part dels agents allà on hi ha disturbis. Dins d’aquest context, s’endureixen les penes de la següent forma:

• Article 119.3 del codi penal, sobre l’obstaculització de la tasca policial. Per al que fa a persones condemnades sense antecedents, es castigarà amb una pena de fins a 40 dies de presó quan fins al moment es castigava amb una multa.

• En relació als actes vandàlics, també s’endureixen les penes, les quals

augmenten la meitat més del que hi ha establert fins al moment. D’altra banda, la policia pot detenir amb caràcter preventiu i el temps de la detenció és de 12 hores. A més, s’estableix un augment de les multes per a determinades infraccions i la policia pot fer ús d’equips de gravació per enregistrar els disturbis.


Portugal Código Penal Português 1982 A Portugal no disposen d’una legislació específica en matèria d’ordre públic. Dintre del seu Codi Penal, a la secció II dels Crims contra la Pau Pública, es castiga:

• la incitació al delicte i l’apologia a través dels mitjans de comunicació social, per escrit o altres mitjans,

• la participació en disturbis en els quals, col·lectivament, es produeixi

violència contra les persones o la propietat. També es castiga provocar o dirigir el disturbi, amb una pena més elevada. No es castiga la persona que es retiri del disturbi per ordre de l’autoritat sense haver comés o provocat la violència .

• la participació en disturbis armats. Es considera disturbi armat quan una de

les persones porta arma de foc de forma visible, o quan diversos participants porten armes de foc, visibles o amagades, o altres objectes, visibles o amagats, susceptibles de ser utilitzats com a armes. Es castiga amb penes més elevades. No es considera disturbi armat quan:

o les armes són portades de forma accidental o sense intenció de fer-les

servir.

o les persones que porten les armes immediatament es retirin o siguin expulsades.

• la desobediència d’una ordre legítima de dispersió de reunió o

manifestació, donada per l’autoritat competent, amb l’advertència de què la desobediència constitueix un delicte. Si qui desobeeix la ordre és el promotor de la reunió o manifestació, la pena és més elevada.

Holanda Wetboek van strafrecht (codi penal) El capítol V del codi penal holandès sobre delictes contra l’ordre públic contempla penes de presó de fins a cinc anys o una multa per a qui cometi en públic, verbalment, per escrit o per mitjà d’imatges, un delicte o una acció violenta contra l’autoritat. A més, qui distribueixi o exhibeixi escrits o imatges constitutius d’un delicte o una acció violenta contra l’autoritat, o tingui escrits o imatges per distribuir o exhibir, i sempre i quan hi hagi motius raonables per creure que la finalitat és la comissió de delictes o accions violentes contra l’autoritat, serà castigat amb una pena de presó de fins a 3 anys o una multa. De la mateixa forma, serà castigat amb aquesta pena qui verbalitzi els continguts dels escrits o imatges. Igualment, també es preveuen penes per a qui, en les circumstàncies anteriors, ofereixi oportunitats o recursos per a la comissió d’un delicte. En aquest cas, la pena de presó és de fins a 6 mesos o una multa.


Pel que fa a la comissió en grup d’actes violents contra les persones o la propietat, la pena de presó és de fins a 4 anys i 6 mesos o una multa. Ara bé, els culpables seran castigats:

• amb una pena de presó de fins a sis anys o una multa, si els danys a la propietat s’han causat deliberadament o si els actes violents comesos tenen com a resultat lesions.

• amb una pena de presó de fins a nou anys o una multa, si els actes violents comesos tenen com a resultat lesions greus.

• amb una pena de presó de fins a dotze anys o una multa, si els actes violents comesos tenen com a resultat la mort.

Pel que fa a reunions públiques o manifestacions legals, qui cometi actes violents o amenaces amb violència a reunions públiques o manifestacions legals, serà castigat amb una pena de presó de fins a nou mesos. Noruega The General Civil Penal Code El codi penal de Noruega preveu un capítol referent als delictes contra l’ordre públic i la pau en general. En aquest sentit els aspectes a ressaltar són els següents:

• Qui posi en perill la pau insultant públicament o provocant l’odi envers la Constitució o qualsevol autoritat pública o promovent l’enfrontament d’una part de la població contra l’altra, o qui ajudi o instigui a cometre aquestes accions, serà castigat amb una multa o una pena de presó no superior a 1 any.

• Qui provoqui disturbis amb la intenció de fer ús de la violència contra les

persones o la propietat o causa una amenaça, o fomenta o instiga aquests disturbis, o qui durant els disturbis actuï com a líder, serà castigat amb una pena de presó no superior a 3 anys.

• Qui cometi delictes contra les persones o la propietat, o contra l’autoritat

pública, serà castigat amb una pena de presó de 2 mesos fins a 5 anys. No obstant, la pena s’incrementarà el 50% si en resulta una pena més severa.

• Qui ajudi o instigui una altra persona a continuar present als disturbis després

que les autoritats hagin emès una ordre de marxar pacíficament, serà castigat amb una pena de presó no superior a 3 mesos, i no superior a 2 anys si quan aquesta persona és present als disturbis es comet un delicte contra les autoritats públiques o qualsevol altre delicte comès contra les persones o la propietat fruit dels disturbis.


Suècia Code Pénal (Suècia) El Codi Penal de Suècia tracta al Capítol 16 tots els delictes contra l’ordre públic, entre els que cal destacar els següents:

• Si una multitud de gent crea aldarulls públics demostrant la intenció d’utilitzar la violència en contra de l’autoritat pública o d’alguna altra manera per obligar o impedir una mesura concreta i no es dispersa quan rep odres de fer-ho, els instigadors i caps seran condemnats per disturbis a penes de presó de fins a 4 anys i la resta de participants seran castigats amb una multa o pena de presó de fins a 2 anys.

• Si la multitud es dispersa quan l’autoritat ho ordena, els instigadors i caps seran

condemnats per disturbis a una multa o pena de presó de fins a 2 anys.

• Si una multitud, amb la intenció referida al paràgraf 1, procedeix a utilitzar la violència contra una persona o propietat, tant si l’autoritat pública hi és present com si no, les condemnes de presó per als instigadors i per als caps seran de fins a un màxim de 10 anys i per la resta de participants fins a un màxim de 4 anys.

• Un membre de la multitud que creï aldarulls públics i es negui a obeir una ordre

destinada a mantenir l’odre públic, o accedeixi a una àrea restringida o tancada, encara que no creï aldarulls, serà castigat per desobeir les ordres de la policia amb una multa o amb pena de presó de fins a màxim 6 mesos.

• La persona que verbalment, davant una multitud o congregació de persones, o

a través de la distribució o publicació de cartells, o de qualsevol altre mitjà adreçat al públic, intenti atraure a la gent per cometre un acte criminal, eludir un deure cívic o desobeir a l’autoritat pública, serà condemnada per incitar a la rebel•lió amb una multa o una pena de presó de fins a màxim 6 mesos.

• La persona que faci molt soroll en un lloc de domini públic i que es comporti de

manera que desperti la indignació de la resta de persones serà castigada per conducta desordenada amb la imposició d’una multa fixa.

Al Capítol 17 es tipifiquen els delictes contra l’Activitat Pública en els que cal ressaltar els 5 articles següents:

• La persona que, mitjançant violència o a través d’aquesta, ataqui a algú en l’exercici de les seves funcions públiques d’autoritat o l’obligui a realitzar o a evitar un acte oficial o amb el propòsit de prendre venjança per aquest acte, serà condemnada per violència o amenaça a servidor públic a una pena de presó de fins a 4 anys o, si el delicte és menor, a una multa o a una pena de presó de fins a 6 mesos. Això també s’aplicarà si una persona atempta contra una altra que havia exercit com a autoritat pública per alguna cosa que va fer o va deixar de fer durant el seu mandat.


• La persona que, d’una forma diferent a la que s’indica a l’article 1, per tal d’obligar o impedir a algú en el seu exercici d’autoritat pública, o per venjar-se d’una acció oficial, per error s’involucri en un acte que causi patiment a la persona, lesions o molèsties, o l’amenaci amb tenir aquestes conseqüències, serà castigada per conducta escandalosa vers un servidor públic a una multa o empresonament de fins a 6 mesos. Si el delicte és greu, s’imposarà una pena de presó de fins a 4 anys.

• Fins i tot en els casos que no estan previstos en aquest Capítol, una persona

que es resisteixi o eviti que qualsevol persona exerceixi el seu poder públic serà castigada per resistència violenta a una multa o a una pena de presó de fins a 6 mesos.

• Les disposicions dels articles 1, 2 i 4 s’apliquen també quan una persona

atempti o dificulti a una altra que gaudeixi de la mateixa protecció associada amb l’exercici de poder públic o que estigui o hagi estat convocada per assistir com a servidor públic amb una mesura per la qual es proporcioni aquesta protecció.

• L’intent o la preparació per cometre actes de violència o amenaça contra un

funcionari públic es castiga segons el previst al capítol 23 a menys que el crim hagués estat insignificant si s’hagués completat. (...)

Bèlgica Code Pénal (Bèlgica) La Constitució Belga regula el dret a la llibertat de reunió i diu que “tots els belgues tenen el dret de reunir-se pacíficament i sense armes, segons les lleis que regulen l’exercici d’aquest dret, sense sotmetre’s a una autorització prèvia”. Aquesta disposició però, no és aplicable quan es tracti d’una reunió pacífica i sense armes duta a terme a l’aire lliure, que s’haurà de sotmetre a les lleis de la policia amb l’objectiu de mantenir l’ordre públic, la pau i la seguretat. A banda, és el Code Pénal del 8 de juny de 1867 el que regula al seu títol V els crims i delictes contra l’ordre públic comesos per particulars, entre els que cal destacar el de rebel·lió, entenent per rebel•lió tot atac, tota resistència amb violència o amenaça envers els agents de la força pública, distingint diferents supòsits en funció de si l’autora és una sola persona o una pluralitat de persones, de si hi ha armes o de si hi ha hagut o no un acord anterior a l’acció duta a terme. Ara bé, si la rebel·lió es exercida per una banda o grup, no castiga als membres que no tinguin una funció o tasca específica dins la banda si aquests es retiren al primer avís de la policia o no oposen resistència ni porten armes. Per últim, cal destacar el contingut de l’article 322, que es troba al Capítol I del Títol VI del Code Pénal, que tot i que no es troba dins el Títol referent als delictes contra l’ordre públic, especifica que tota associació formada amb la finalitat d’atemptar contra les persones o contra les propietats és un delicte, per el sol fet de constituir-se com a tal.


Conclusions Cal destacar el desenvolupament que fan les lleis d’ordre públic a països com Irlanda, Àustria i Dinamarca. Aquestes lleis contemplen per a la policia algunes potestats afegides i que no es contemplen en altres països com indicar a alguns manifestants que es descobreixin la cara, ordres de dispersió, detencions preventives, localitzacions permanents, etc. A Irlanda la regulació dels desordres públics està tan ben definida com a Anglaterra i Gal·les amb la previsió de mesures restrictives en el cas de cometre disturbis violents i amb una definició molt específica per a cada acció violenta.

Cal destacar que Anglaterra i Gal·les, Alemanya, Dinamarca, Àustria, Finlàndia i França contemplen la prohibició d’ocultar el rostre durant les reunions i manifestacions.

La majoria de codis penals revisats recullen també la possibilitat de la mesura de l’ordre de dispersió per part de la policia en cas de desordres violents i el delicte que suposa el fet de no complir aquesta ordre. Es pot dir que entre totes les legislacions que s’han revisat, les que recullen de forma més clara i definida tot el que està relacionat amb la regulació dels desordres públics són les legislacions específiques d’Anglaterra i Gal•les, Irlanda, Dinamarca i Suècia. Probablement això ha estat conseqüència dels antecedents històrics d’aquests països relacionats amb els desordres públics. Per contra i pel que s’ha pogut veure, els codis penals a l’hora de tractar sobre els delictes contra l’ordre públic recullen de forma molt generalista tot el que té a veure amb la regulació d’aquests delictes així com les circumstàncies que s’han de produir perquè constitueixin delicte. Per tant, les lleis específiques de l’ordre públic són més clarificadores i d’alguna manera contemplen tot allò que pot succeir arran d’una reunió/manifestació.

8.3 Què diu el Consell d’Europa sobre la utilització de pilotes de goma?

El 30 d’abril de 2013 el Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa va publicar l’informe de situació en aquesta matèria a l’Estat espanyol. En l’informe es fa referència en el punt 1071 a la utilització per part de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra de pilotes de goma i projectils viscoelàstics.

El Consell d’Europa avala la utilització de pilotes de goma i projectils viscoelàstics i proposa quins haurien de ser els requisits que han de regir la seva utilització:

• Cal que s’apliquin els principis que regeixen la utilització de les armes de foc.

• Cal regular i controlar de manera exhaustiva la seva utilització.

• Només podran fer-ne ús els agents especialment seleccionats i formats en el seu ús.

• Cal sotmetre a reconeixement mèdic a aquelles persones contra les que

s’hagin utilitzat aquestes eines policials.

• Cal elaborar un informe detallat i una avaluació cada vegada que se’n faci ús.

Extracte de l’informe elaborat pel Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa (30 d’abril de 2013) en referència la utilització per part de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra de pilotes de goma i projectils viscoelàstics. El CPT considera que los requisitos para el uso de armas que disparan proyectiles por parte de los policías deberían reflejar estrictamente los principios que regulan el uso de armas de fuego; su empleo deberá ser exhaustivamente regulado y controlado. Además, sólo a los policías debidamente seleccionados y formados se les debería permitir el uso de tales armas, empleándose todas las necesarias precauciones. También es fundamental someter a reconocimiento médico a todas las personas contra las que se haya empleado este tipo de armas. Además, debería ser siempre obligatoria la remisión de un informe detallado y de una evaluación después de cada incidente en el que se hayan usado estas armas.


1 http://www.cpt.coe.int/documents/esp/2013-06-inf-esp.pdf

http://www.cpt.coe.int/documents/esp/2013-06-inf-esp.pdf

rcera part: model de gestió operativa de l’ordre públic


Tercera part

Model de gestió de l’ordre públic

9 El model d´ordre públic……………………….………………..……70

9.1 Concepte ................................................................................................... .70 9.2 Característiques del model català………………………………………..…..….70

9.3 Consideracions organitzatives.................................................................... 73 10 La gestió administrativa de l’ordre públic................................... 74

10.1 Gestió de les comunicacions ...................................................................... 74 10.2 Tramitació dels procediments sancionadors............................................... 77

11 Execució operativa de la PG-ME en l’ordre públic ...................... 78

11.1 Planificació prèvia....................................................................................... 79 11.2 Execució del dispositiu ............................................................................... 80 11.3 Avaluació i millora organitzativa ................................................................. 83

12 Altres mètodes de gestió .............................................................. 83

12.1 Models comparats a Espanya .................................................................... 83 12.2 La situació comparada amb altres cossos policials .................................... 92

13 Recursos policials d’ordre públic .............................................. 104

13.1 Anàlisi de mitjans al CME......................................................................... 104 13.2 Recursos d’ordre públic a Europa ............................................................ 108


9 El model d’ordre públic

9.1 Concepte

El model català d’ordre públic utilitza una estratègia proactiva en el control de l’ordre públic sota els principis de mobilitat, flexibilitat, especialitat i distància que es fonamenta en la lògica de l’increment de la força d’acord amb el desenvolupament de les circumstàncies. Els elements de mediació i comunicació introduïts l’han fet evolucionar cap a un sistema de gestió negociada.

Per estratègia proactiva s’entén aquells plantejaments en els que la policia pretén estar preparada per fer intervenir ràpidament les seves capacitats tàctiques i operatives per tal de garantir el control màxim sobre els esdeveniments, tant siguin situacions esperades com inesperades: és un model de control de la protesta. En conseqüència, una característica d’aquest model és que hi ha una predilecció per la pertorbació de l’espai per sobre del control de l’espai. El control de l’espai respondria a les pràctiques de delimitació física d’un espai a protegir, mentre que les pertorbacions dels espais posen l’èmfasi en el control de les situacions que es produeixen en els espais. L’objectiu de l’increment de la força és la dissuasió i la neutralització a través de la presència i la intervenció operativa de la policia. Mentre que l’objectiu de la gestió negociada és reduir la possibilitat de conflictes a través de la comunicació entre els manifestants i la policia. L’èxit d’aquesta és parcialment dependent de la disponibilitat d’aquests dos grups a comunicar-se entre si.

9.2 Característiques del model català

Les característiques del model d’ordre públic emanen de la decisió estratègica de disposar d’unes unitats especialitzades per a la gestió del desordre. L’especialització Hi ha una progressió en els coneixements i les capacitats de les unitats de la PG-ME pel que fa a la gestió de l’ordre públic i a la intervenció dels desordres públics:

• Unitats de seguretat ciutadana: són les unitats generalistes de la policia molt polivalents, que tenen formació bàsica en matèria d’ordre públic. Poden assumir situacions de complexitat baixa i normalment realitzen funcions de recolzament en els dispositius.


• Unitats protecció de persones i béns: són les unitats regionals de recursos operatius que reben una formació avançada en matèria d’ordre públic. Tenen capacitat per intervenir en situacions amb complexitat mitja i alta.

• Brigada mòbil: és la unitat amb més especialització pel que fa a l’ordre públic i la gestió del desordre. També té formació per intervenir en situacions d’elevada complexitat, com motins a presons.

La mobilitat La decisió de fer recaure la gestió del desordre públic en unes unitats especialitzades té com a conseqüència que aquestes siguin, en proporció al nombre total d’efectius del cos, una força reduïda. Com a resultat d’això el model és basa en la mobilitat. Per tant, la mobilitat constitueix un principi i una exigència del propi model, una mobilitat que s’ha d’entendre des de dues perspectives: la territorial i la tàctica.

• Mobilitat territorial: les unitats especialitzades en ordre públic han de donar suport a altres unitats policials en el manteniment de l'ordre públic, en tasques preventives dins d'operatius preventius extraordinaris, en calamitats o catàstrofes públiques i, en general, en totes aquelles activitats de seguretat ciutadana que es determinin.

• Mobilitat tàctica: les unitats d’ordre públic s’organitzen en equips motoritzats flexibles que es poden desplaçar amb gran rapidesa segons les necessitats del dispositiu.

La mobilitat i la flexibilitat són aspectes centrals per a l’estratègia d’ordre públic a Catalunya en tant que doten a la policia d’una capacitat més òptima per a donar resposta a situacions inesperades. Els agents treballen a poca distància dels seus vehicles sobre el terreny i a una distància relativament propera a l’acte subjecte a vigilància. La distància Com a conseqüència de l’especialització d’efectius, de la mobilitat i de la força reduïda, el model d’ordre públic de Catalunya esdevé un model de distància. Amb això es vol significar que, a diferència dels models de contacte en el que els policies estan en situacions estàtiques i amb contacte físic directe amb els manifestants, en aquest model la distància esdevé una necessitat per poder desenvolupar l’acció tàctica. El model de distància permet gestionar les grans concentracions amb menys efectius que el model de contacte. A més a més, resulta més àgil en la gestió del desordre en tant que les actuacions de dispersió tenen efectes molt més immediats. Això té conseqüències quantitatives positives pel que fa a la lesivitat: el model de contacte produeix més ferits entre policies i manifestants que el de distància. Per això, tots els elements que incorpora aquest model s’ajusten a aquest principi de mobilitat: l’elevada protecció dels seus agents, la utilització de material com pilotes de goma o llançadores, etcètera.


En aquest model no és desitjable el xoc amb els manifestants en tant que, la intervenció cos a cos, resulta molt més lenta, exigeix més efectius i comporta una major ocupació dels agents en les intervencions amb clara afectació al cost oportunitat de la força disponible. L’estil Basat en la distància i el control el model d’ordre públic busca l’impacte visual a partir d’elements externs com ara la uniformitat, la coordinació de moviments, la projecció d’una imatge de cohesió i els advertiments previs, i pretén donar uns efectes avantatjosos en la gestió dels manifestants en la dimensió preventiva. Alhora pretén transmetre una imatge de seguretat que traslladi una certesa de resposta davant de qualsevol actitud violenta o transgressió de les normes. L’estructura Des d’una perspectiva organitzativa, l’ordre públic té un encaix matricial en base a la descentralització territorial de la PGME en regions policials i a l’existència d’estructures divisionals centrals integrades per unitats d’elevada especialització. La responsabilitat recau en el cap del dispositiu, que és un comandament territorial que té el suport de les unitats especialistes, com l’àrea de Brigada mòbil, que és qui porta la direcció operativa i tàctica de les actuacions en matèria d'ordre públic. Els elements que hem anat veient en els punts anteriors estan presents en tots els dispositius i, de manera particular, en l’Àrea de Brigada Mòbil. A mode d’exemple dir que, l’Àrea de Brigada Mòbil, s’estructura en sis Unitats Operatives, cadascuna distribuida en 10 o 11 furgonetes, segons la unitat. Cada unitat operativa, alhora, es subdivideix en dos grups i cadascun d’aquests grups es subdivideix novament en dos subgrups format per 2 equips en cadascun. Els mecanismes de control Des d’una perspectiva tàctica, els mecanismes de control que s’utilitzen se centren en tres elements:

• Els espais: la utilització dels espais per a gestionar la protesta. • Les persones: la limitació dels manifestants entesa com la restricció dels seus

moviments. • La dispersió: com a mecanisme per afavorir el moviment dels manifestants.

Aquests principis tàctics es concreten en accions com ara establir filtres de pas, prohibicions i limitacions en l’ús de l’espai, conducció de la manifestació, seguiments i detencions d’agitadors... Identificació dels membres de l’Àrea de Brigada Mòbil (número NOP) En el marc d’adaptació del model d’ordre públic de la PGME a les noves demandes ciutadanes i al context social, la Direcció General de la Policia va aprovar la Instrucció 6/2013, de 14 de març, sobre l’establiment del número operatiu policial a l’Àrea de Brigada Mòbil; modificada per la Instrucció 7/2013 de 21 de març.


Aquestes instruccions tenen per objecte establir el número operatiu policial (NOP) als elements que cobreixen la uniformitat de les persones funcionàries adscrites a l’Àrea de Brigada Mòbil. Això ve donat per les característiques específiques de la uniformitat de l’Àrea de Brigada Mòbil, que fan necessari l’establiment d’un sistema complementari al número d’identificació professional vigent; un sistema descriptiu de numeració que augmenti la identificació dels policies que desenvolupen aquestes tasques. Així doncs, els agents adscrits a l’Àrea de Brigada Mòbil han de dur un NOP únic per a cadascun dels funcionari i funcionàries. El NOP es porta, de forma superposada, a la part posterior superior de les peces visibles dels elements de protecció de la uniformitat dels agents, ha de ser visible en tot moment sense que pugui quedar ocult per cap peça de la uniformitat i està constituït per dos inscripcions: la paraula “policia” i pròpiament el NOP (codi alfanumèric de nou dígits); tot això en un plafó de teixit ignífug de color blau marí i grafia platejada reflectant de mida 11,6 x 27 cm. La pròpia instrucció contempla la possibilitat d’estendre l’aplicació del NOP a altres unitats de la Policia de la Generalitat — Mossos d'Esquadra amb funcions d’ordre públic.

9.3 Consideracions organitzatives

L’estructura i les tàctiques de les unitats d’ordre públic de la PG-ME és, a grans trets, el mateix que utilitzen la majoria de cossos policials d’Europa i la totalitat de les forces de seguretat amb competències en aquest àmbit del sud d’Europa: França, Itàlia, Portugal i Espanya. No obstant això el model de gestió de la PG-ME difereix respecte a aquests països europeus en la introducció de capacitats de gestió negociada. El model de gestió negociada desenvolupat al Regne Unit i, de manera particular, al subsistema d’Anglaterra i Gales, parteix d’una tradició i un marc jurídic totalment diferent al de Catalunya. A tall d’exemple, la policia és independent del Govern. Aquest model també es troba en revisió des de 2010 i, sobretot, des dels aldarulls a Londres i Manchester a l’agost de 2011. Aquesta revisió comporta la voluntat de recuperar alguns elements del model de progressió de la força. El model de contacte pressuposa models policials amb elevades ràtios de policies per cada 1.000 ciutadans, de forma que, en les manifestacions, es poden plantejar proporcions de fins a 1:1 segons la perillositat. És a dir, un policia per cada manifestant, com es produeix en el model alemany. En conseqüència, els models de contacte suposen un augment dels efectius destinats a l’ordre públic en detriment de la seguretat ciutadana. A banda, els costos econòmics d’aquest model són més quantiosos per la necessitat de disposar de més efectius i més material. Com s’ha mirat de mostrar, en l’ordre públic existeix una elevada causalitat entre el model, la tàctica i els estris i eines d’intervenció. Per tant, resulta difícil poder fer valoracions aïllades d’aquests elements.


La utilització de l’escopeta policial pel llançament de pilotes és un mitjà extrem que s’utilitza en les situacions més greus per tal que, mantenint aquesta distància necessària, es pugui aconseguir el moviment de les persones concentrades. Tot model d’ordre públic ha de complir dos requisits: ser eficaç i comptar amb la comprensió i l’acceptació de la ciutadania. Quan no es compleixen els dos requisits, el model no té validesa. Per acabar dir que, aquesta, ha estat una caracterització conceptual que simplifica enormement la complexitat de la gestió de l’ordre públic. El disseny i l’execució d’un dispositiu d’ordre públic esdevé un veritable treball en xarxa en què intervenen una pluralitat d’actors externs i interns. En els propers apartats es desenvoluparà detalladament com es du a terme la gestió de l’ordre públic, quines unitats intervenen i quins estris policials existeixen.

10 La gestió administrativa de l’ordre públic

Com s’ha assenyalat en els capítols 5 i 7, el dret de reunió i manifestació és un dret fonamental que no està subjecte a autorització, sinó tan sols a un règim de comunicació prèvia a l’autoritat governativa. La restricció d’aquest dret ha de ser excepcional i justificada, de manera que només es podrà prohibir o modificar la seva celebració quan existeixin raons fonamentades d’alteració de l’ordre públic amb perill per a persones o béns. La regulació del contingut d’aquest dret està prevista a la Llei orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió (en endavant LO 9/83), però les infraccions pels incompliments relacionats amb aquesta matèria, estan previstes a la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana (en endavant LOPSC). La Direcció General d’Administració de Seguretat (en endavant DGAS) és l’autoritat governativa competent pel que fa a les fases prèvia i posterior a la celebració d’aquests esdeveniments, ja que d’acord amb el Decret 320/2011, de 19 d’abril, de reestructuració del Departament d’Interior, és a aquesta autoritat a qui li correspon l’adopció de les decisions relatives a l’exercici d’aquest dret, i qui té atribuïda la competència sancionadora en aquesta matèria.

10.1 Gestió de les comunicacions

La realització de reunions i manifestacions en llocs de trànsit públic s’ha de comunicar a la DGAS pels promotors i organitzadors de la convocatòria. Aquesta comunicació s’ha de fer necessàriament per escrit, en el qual han de constar les dades de l’organitzador i les relatives al lloc, data, hora, durada i objecte de la convocatòria. La comunicació s’ha de presentar amb una antelació màxima de 30 dies, i mínima de 10, llevat que concorrin raons d’urgència, en què es podrà presentar amb una antelació de 24 hores.


En aquest procés de comunicació les funcions que corresponen a la DGAS són la de recepció de les comunicacions, tramitació i adopció de la decisió governativa que correspongui. Aquestes funcions són realitzades per la Subdirecció General de Seguretat Interior a través del Servei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (en endavant SPSC). Concretament, el procediment que se segueix per a la tramitació d’aquestes comunicacions és el següent:

• Recepció i examen de la comunicació, per comprovar que s’ajusti als requisits i terminis que preveu la normativa.

• Notificació i petició d’informe a l’Ajuntament i a Mossos d’Esquadra, així com a qualsevol altre organisme o unitat que es consideri necessari per poder adoptar la resolució administrativa que s’escaigui.

• Decisió de la DGAS respecte a la convocatòria. Aquesta decisió s’adopta en base a la valoració dels informes i pot comportar la modificació de la data, lloc, durada o itinerari, o la prohibició de la seva celebració.

La decisió de tramitar la comunicació en els termes proposats per l’organitzador s’adoptarà quan els informes policials posin de manifest que la convocatòria no presenta cap risc per les persones o béns. En aquest cas la DGAS emet un escrit de resposta amb les dades de la convocatòria i a més recorda a l’organitzador les seves obligacions respecte al manteniment del bon ordre de la concentració o manifestació així com la seva obligació d’atendre les ordres i indicacions de les forces i cossos de seguretat. En aquells casos en què algun dels informes policials posi de manifest alguna condició, modificació o qualsevol altre aspecte que afecti a la convocatòria, el SPSC en dóna trasllat a l’organitzador per tal que el valori i pugui aportar propostes alternatives que, consensuades amb els cossos policials, permetin celebrar la manifestació o concentració en les millors condicions de seguretat i de respecte al dret de reunió. Per tant, en la gestió de les comunicacions per part de la DGAS el que es prioritza és sempre el diàleg amb l’organitzador, a fi i efecte de compatibilitzar al màxim la seguretat ciutadana i els drets de la resta de ciutadans amb el dret fonamental de reunió dels convocants. Si aquestes condicions o modificacions no són acceptades voluntàriament per l’organitzador i dels informes policials es dedueix objectivament que la celebració en els termes que consten en la convocatòria pot comportar alteració de l’ordre públic amb perill per les persones o béns, la DGAS emet una resolució motivada de modificació o prohibició de la convocatòria. Aquesta resolució s’ha de notificar a l’organitzador en el termini de 72 hores des de la comunicació i, en qualsevol cas, amb l’antelació suficient que permeti a l’organitzador interposar recurs contenciós administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia en el termini de 48 hores des de la seva notificació. En qualsevol cas la decisió governativa adoptada per la DGAS es notifica a l’organitzador, i també se’n dóna trasllat al cap de l’Àre Bàsica Policial del lloc on es


durà a terme la concentració o manifestació, a l’Ajuntament, a la resta d’unitats policials afectades i al delegat territorial del Govern de la Generalitat que correspongui. Les comunicacions rebudes durant els anys 2011, 2012, fins a mitjans de maig de 2013, i que han estat gestionades pel SPSC són2:

Any 2011 Concentracions i manifestacions comunicades 2022 Nombre d’expedients tramitats 1291 Concentracions o manifestacions modificades 4 Concentracions o manifestacions prohibides 1 Any 2012 Concentracions i manifestacions comunicades 3287 Nombre d’expedients tramitats 1673 Concentracions o manifestacions modificades 7 Concentracions o manifestacions prohibides 5 Any 2013 (a data 24/05/13) Concentracions i manifestacions comunicades 1549 Nombre d’expedients tramitats 815 Concentracions o manifestacions modificades 2 Concentracions o manifestacions prohibides 0

Per tant, d’aquestes dades es pot concloure, d’una banda, que s’ha produït un augment considerable de les comunicacions, i d’altra, que el nombre de resolucions en què s’ha limitat o restringit el dret de reunió és molt baix en comparació amb el nombre de comunicacions presentades.

2 Aquestes dades són les subministrades per la DGAS. Aquest global pot incorporar manifestacions i concentracions que poden no haver requerit dispositiu policial.


10.2 Tramitació dels procediments sancionadors

D’acord amb l’article 47.1.k) del Decret 320/2011, de 19 d’abril, de reestructuració del Departament d’Interior, correspon a la DGAS l’exercici de les facultats sancionadores en matèria de protecció de la seguretat ciutadana. Per poder exercir aquesta competència és necessari que els cossos policials hagin estès una acta de denúncia per alguna de les infraccions que en matèria de reunions i manifestacions preveu la LOPSC. a) Infraccions Les infraccions que tipifica aquesta Llei en relació amb aquesta matèria són les descrites als apartats c) i d) de l’article 23, i la descrita a l’article 24:

• l’article 23 c) disposa que constitueix una infracció greu “la celebració de reunions en llocs de trànsit públic o de manifestacions, incomplint allò previst als articles 4, 8, 9, 10 i 11 de la LO 9/83, la responsabilitat de la qual correspon als organitzadors o promotors, sempre que aquestes conductes no siguin constitutives d’infracció penal”.

• l’article 24 preveu que les infraccions previstes en els apartats c) i d) de l’article

23 poden ser considerades molt greus, tenint en compte l’entitat del risc produït o del perjudici causat, o quan suposin atemptat contra la salubritat pública, alterin el funcionament dels serveis públics, els transports col·lectius o la regularitat dels subministraments, o es produeixin amb violència o amenaces col·lectives.

La responsabilitat per aquest tipus d’infraccions recau en l’organitzador o promotor de la convocatòria. A tal efecte la normativa atribueix aquesta condició a la persona, física o jurídica, que subscrigui l’escrit de comunicació. Si no s’ha presentat aquest escrit a l’Administració, la normativa considera organitzador o promotor a aquelles persones que de fet les presideixin, dirigeixin o exerceixin actes similars o a qui per publicacions o declaracions de convocatòria de les reunions o manifestacions, pels discursos que pronunciïn i els impresos que es reparteixin durant les mateixes, pels lemes, banderes o altres signes que ostentin o per qualsevol altres fets, pugui determinar-se, raonablement, que són inspiradors d’aquelles. b) Sancions La sanció que preveu la LOPSC per les infraccions greus és una multa de 300,52 a 30.050,61 euros, i una multa de 30.050,62 a 601.012,1 euros per les infraccions molt greus. c) Procediment La tramitació dels expedients sancionadors per infraccions en aquesta matèria correspon al SPSC de la Subdirecció General de Seguretat Interior. Durant els anys 2011, 2012, fins a mitjans de maig de 2013, els expedients sancionadors que s’han tramitat contra organitzadors per infraccions en aquesta matèria són els següents:

Any 2011 Any 2012 Any 2013 (a data 16/05/13)

11 Execució operativa de la PG-ME en l’ordre públic

La consolidació del model de gestió d’ordre públic de la PGME, passa per la implantació de l’estratègia operativa, mitjançant la formulació, implementació i avaluació de les decisions en aquesta matèria i ha de permetre establir processos clau en els quals s’ha de concentrar l’organització per tal de donar resposta als objectius recollits en el model d’odre públic i articular-los dins de l’estructura organitzativa. En la determinació de la l’estratègia operativa s’incorporen, tal i com s’ha explicat amb anterioritat, altres serveis que per la seves atribucions i coneixements, constitueixen un element clau per la determinació de l’estratègia. Fruït d’aquest treball transversal entre els diferents serveis, es construeix el procés amb el que s’elaboren els dispositius que permeten donar una resposta adient en matèria d’ordre públic i que es sintetitza en el següent gràfic: planificació, execució, avaluació i millora organitzativa. La implementació d’aquest cicle permet una millora contínua de la qualitat atès que es produeix una revisió constant de tots els processos que es desenvolupen en la determinació de l’estratègia operativa i permet la retroalimentació i la millora de la planificació en poder iniciar un nou cicle.



La sistemàtica implementada per part de la PG-ME en aquesta matèria, incorpora quatre fases de treball:

11.1 Planificació prèvia

Primer estadi: recopilació d’informació En aquest primer estadi, es contempla dins del model, la necessitat de garantir que es disposa d’informació contextualitzada i permanent que facilitarà la presa de decisions en el disseny de l’operatiu policial i de les tàctiques policials. En aquest sentit, l’activitat de les diferents unitats és recopilar el màxim d’informació possible sobre les circumstàncies de l’esdeveniment:

• l’ambient que l’envolta, tipus de reivindicació • les característiques de les persones que hi assisteixen • càlcul aproximat d’assistents • assistència de personalitats • assistència de persones desplaçades des d'altres poblacions o, fins i tot, des de

fora de Catalunya • possibles afectacions de les vies de comunicació, espais. • coincidència amb d’altres esdeveniments, celebracions, actes. • coincidència amb altres grups/col·lectius. • i l’avaluació dels precedents de les convocatòries similars

En aquest apartat és fonamental la tasca feta per les unitats centrals, amb la confecció d’una anàlisi prèvia de valoració de riscos. En base a aquesta valoració, juntament amb la informació facilitada pels comandaments territorials, s’inicia el dimensionament del dispositiu. Segon estadi: descripció de l’amenaça i anàlisi de riscos La contextualització mitjançant la recopilació de la informació, permet realitzar una primera descripció de les amenaces. Es tracta de la fase prèvia, però contínua, a la intervenció operativa de l’esdeveniment. Així, s’estableixen les següents accions: Informe descriptiu de l’amenaça: Consisteix en definir clarament quin és l’objectiu dels actors que convoquen, organitzen o promouen els actes, i en identificar de forma clara les amenaces que poden ser declarades o proferides a través de diferents fonts d’informació en relació a aquests actes. Informe d’anàlisi de riscos: Després d’obtenir informació més concreta sobre l’esdeveniment en si, es detalla la conversió de l’amenaça en riscos específics per a la seguretat pública, en aquest sentit s’atribueix un nivell de risc (actualment el nivel s’atribueix segons un procediment normalitzat de treball que es trova es fase d’aprovació). Aquest informe pot establir diferents escenaris relatius al nivel d’hostilitat de cada actor convocant, i pot ajudar a concretar, en cas de necessitat, el moment més adequat per a la intervenció.


Tercer estadi: planificació prèvia amb actors implicats Es realitzen reunions prèvies amb tota la informació que es disposa, amb els representants dels ens implicats, per tal de traslladar tota la informació relativa a les prohibicions existents i delimitant els àmbits d’actuació i de responsabilitat. Així mateix, sempre que sigui possible, un comandament amb responsabilitat en l’operativa es desplaçarà al lloc amb suficient antelació per a col·laborar en la planificació i preparació del dispositiu, amb la finalitat de:

• Conèixer el lloc in situ i detectar possibles problemes sobre el terreny. • Verificar l’adequació de recursos humans i materials. • Assessorar sobre l’adequació final de l’operativa del dispositiu.

11.2 Execució del dispositiu

L’execució del dispositiu passa per la creació d’un centre de coordinació, on el cap del dispositiu realitza el seguiment de la intervenció i des del que es transmeten les instruccions als caps operatius. Així mateix, l’execució del dispositiu mobilitza als diferents actors que intervenen en matèria de seguretat (PG-ME, Policia Local, serveis mèdics, bombers, etc.) que es tradueix en la intervenció de les unitats, i que contempla les diferents tàctiques incloses en les vessants preventiva, negociadora i reactiva. Estratègia preventiva L’estratègia en la vessant preventiva, resta subjecta al criteri d’eficàcia, que es fonamenta en una previsió oportuna i encertada que comporta la planificació operativa idònia, així com l’adopció de mesures preventives de contingència, que en cas necessari han de possibilitar la continuïtat de l’ús de procediments d’intervenció, proporcionals, oportuns i congruents. A banda, cal considerar el criteri d’eficiència entès sota criteris d’economia de problemes (és a dir, quants recursos de producció s’han de emprar per a garantir la resolució no traumàtica dels problemes que puguin sorgir) i no sota criteris econòmics d’estalvi de recursos (quants recursos de producció es poden treure sense reduir la qualitat del producte). Estratègia negociadora S’executa a través del servei policial especialitzat en la interlocució i comunicació amb organitzadors i promotors, que és l’AME. Aquest servei actua:

• Abans de la manifestació (negociació). • Durant la manifestació (comunicació) per tal d’aïllar o informar dels

comportaments o accions que poden causar la intervenció policial. • Després de la manifestació (informació de resultats i responsabilitats).


L’operativa de treball de l’AME per a intentar assolir els seus objectius en el marc de l’exercici del dret i manifestació de la ciutadania són:

• Contactar amb els promotors i/o convocants de les manifestacions i reunions per establir un espai de comunicació i confiança mútua per a intercanviar informació i així evitar situacions de risc. Aquest contactes es realitzen tant de manera prèvia a l’esdeveniment com durant el desenvolupament de l’acte.

• Contactar amb persones que de manera evident mantenen el seu protagonisme en concentracions no comunicades, on participen grups heterogenis. L’objectiu és el mateix que en el punt anterior tot i tenint en compte la no representativitat dels interlocutors.

Estratègia reactiva Atenent a la planificació prèvia, es despleguen els mitjans tècnics, així com els recursos humans i materials que conformen el dispositiu. L’objectiu de l’actuació policial ha de garantir i protegir el dret de manifestació, els béns públics i privats, donant una resposta proporcionada, congruent i oportuna, per al restabliment de la seguretat pública si s’escau. Així, l’estratègia o tàctica reactiva, ve determinada per l’ús progressiu dels mitjans atenent a l’activitat de les persones que es manifesten, tot considerant que les actuacions s’han de executar en virtut del principi d’intervenció mínima. La seqüència de tàctiques reactives són:

• Presència policial: a la vista o a prop del lloc.

• Desplegament de la força: presència molt més propera per poder fer un desplegament, bé per un tall de carrer o bé per una protecció directa a un edifici o un altre col·lectiu de persones.

• Desplegament de la força amb material antiavalots: en el cas d’actes de trencadisses al mobiliari urbà, pintades o llançaments esporàdics.

• Moviments tàctics intimidadors: desplegament amb formació i ostentació dels mitjans antiavalots.

• Advertiments per megafonia (mínim 3 avisos): assegurant que el missatge sigui clar i entenedor.

• Ordre de dissolució: casos previstos per la llei, risc per la integritat física dels

agents o la resta de ciutadans.

• Sol·licitud d’ús de mitjans antiavalots.

• Ús de bastons policials: obrir la massa i evacuar l’espai. Davant d’una resistència activa envers a la força policial.

• Salves: soroll com a complement a l’ús de bastons, que provoquen desconcert i

que permet agilitzar la dispersió.

• Ús de llançadores: neutralitzar conductes de persones que fan llançaments contra els agents i posen en risc greu la integritat física, la força actuant i terceres persones o provoquen danys en béns públics o privats.

• Ús de pilotes, fum i/o gasos lacrimògens, esprais OC: en cas de resistència a marxar del lloc, i quan el grup de persones és molt superior a la força policial en número; gasos lacrimògens quan les pilotes no són eficaces, o la massa és molt compacta i no es poden fer servir pilotes.

• Fraccionar la massa: assegurar la zona i evitar que se’n torni a formar, fent una dispersió i prendre el control de la situació.

• Tornada a la normalitat amb la protecció d’equips de neteja, si cal.

• Retirada de la força policial progressivament: tornada a la normalitat.


Aquesta seqüència de tàctiques reactives s’aplica o modula de forma proporcional al tarannà de la mobilització. El següent quadre, mostra la gradació de l’actuació de la PGME, en relació amb el desenvolupament d’un esdeveniment.

Així, en aquelles situacions on no existeix alteració de l’ordre públic, l’actuació de la PGME es limita a la protecció del normal desenvolupament de la manifestació. Per


contra, el grau de resposta de les unitats d’ordre públic augmenta a mesura que creix l’alteració de l’ordre públic i conseqüentment es veu amenaçada la seguretat pública, la integritat física de les persones, així com els béns públics i privats.

11.3 Avaluació i millora organitzativa

L’avaluació i la millora organitzativa, constitueixen la tercera i la quarta fase del cicle de gestió de l’ordre públic respectivament. Pel que fa a l’avaluació consisteix en valorar si els objectius previstos s’han assolit i si s’ha fet de la millor manera posible. A través d’una reunió de treball totes les unitats implicades fan un debrífing en el que es valora què ha funcionat i què no ha funciónat; així com quins han estat els punts forts i febles en la planificació i l’execució del dispositiu. En aquesta fase es valora l’eficàcia i l’eficiència del dispositiu, la idoneïtat de la táctica i es detecten les novetats i canvis que es produeixen en la gestió de l’esdeveniment. La fase de millora organitzativa és la conseqüència de les anteriors fases i consisteix en l’obtenció de nous coneixements a partir de l’avaluació i l’intercanvi d’informació. S’extreu tot aquell coneixement empíric que permeti establir i implementar aquelles millores al disseny de nous dispositius. El nou sostrat de coneixement permet, en darrera instància, una millora continuada de les tàctiques i estratègies operatives aplicades, i una transformació de la normativa interna. Tot això suposa una millora del coneixement organitzatiu en la gestió de l’ordre públic.

12 Altres mètodes de gestió

12.1 Models comparats a Espanya

En el cas de l’Estat espanyol s’ha tingut present els diferents cossos policials amb responsabilitat en la gestió de l’ordre públic en els seus respectius territoris. Serà el cas de les Unitats d’Intervenció Policial del Cos Nacional de Policia, l’Agrupació Rural de Seguretat de la Guàrdia Civil, la Brigada Mòbil de l’Ertzaintza i la Brigada Mòbil de la Policia Foral de Navarra. Cos Nacional de Policia Les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) Les UIP són òrgans mòbils de seguretat pública, sent la seva missió no només donar resposta a incidents de desordres públics, sinó també la col·laboració en gran accidents o catàstrofes, davant la capacitat que tenen de mobilitzar i dirigir un nombre important d’efectius policials, amb preparació i material adient.


Segons el Reial Decret 1668/89, de 29 de desembre i la Resolució de la Direcció General de la Policia de 4 de juliol de 1995, les Unitats d’Intervenció Policial tenen la següent missió: “Actuar principalment en els supòsits de prevenció i de perill imminent o greu alteració de la seguretat ciutadana”. En conseqüència les funcions que tenen establertes són:

• Col·laborar en la protecció d’altes personalitats nacionals o estrangeres. • Prevenció, manteniment i restabliment, en el seu cas, de la seguretat

ciutadana. • Intervenció en grans concentracions de masses, reunions en llocs de trànsit

públic, manifestacions i espectables públics. • Cooperació i auxili en cas de greus calamitats o catàstrofes públiques. • Actuació en situacions d’alerta policial, declarada, bé per la comissió de

delictes de caràcter terrorista o de delinqüència comuna i establiment de controls i altres dispositius policials.

• Protecció de llocs i instal·lacions en els supòsits en que així es determini. • Intervenció en motins i situacions d’anàloga perillositat.

L’organització de les UIP es reflectida a l’Ordre del Ministeri de l’Interior de 15 de febrer de 1990. La seva dependència orgànica és de la Comissaria General de Seguretat Ciutadana, mitjançant la Prefectura d’Unitats d’Intervenció Policial i, funcionalment la dependència és del cap policial territorial on intervenen. Així mateix, i segons l’article 3 de l’ordre esmentada anteriorment, l’estructura de les unitats és la següent:

• Comandament de la Unitat d’Intervenció. Dirigida per un comissari o inspector en cap.

• Secretaria. On es realitzen les tasques burocràtiques de la unitat. • Subgrup de comandament i recolzament. • Tres grups operatius. Cada grup operatiu, manat per un inspector o inspector

en cap, és format per tres subgrups operatius. Aquests grups operatius són la unitat fonamental d’intervenció.

El subgrup operatiu és la unitat mínima d’intervenció i està composada per dos equips operatius. És comandada per un sotsinspector. Cada equip operatiu està composat d’un oficial i cinc agents de policia. La distribució territorial de les diferents UIP és la següent:

• Unitat Central d’Intervenció. Tot el territori estatal. • Iª UIP. Madrid, Toledo, Ciutat Real, Conca, Guadalajara i Albacete. • IIª UIP. Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. • IIIª UIP. València, Castelló, Alacant, Múrcia i Illes Balears. • IVª UIP. Sevilla, Cadis, Huelva, Còrdova, Badajoz, Càceres i Ceuta. • Vª UIP. Granada, Màlaga, Jaén, Almeria i Melilla. • VIª UIP. Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra. • VIIª UIP. Valladolid, Lleó, Palència, Burgos, Sòria, Àvila, Segòvia, Zamora, La

Rioja i Salamanca. • VIIIª UIP. A Corunya, Lugo, Ourense i Pontevedra.


• IXª UIP. Astúries i Cantàbria. • Xª UIP. Las Palmas i Tenerife. • XIª UIP. Saragossa, Osca i Terol.

La Comissaria General de Seguretat Ciutadana és la responsable vers les UIP de la gestió de personal, la gestió tècnica, la gestió econòmica, la formació, el reciclatge i les inspeccions tècniques de les unitats. Els responsables funcionals de les UIP dirigeixen els serveis, així com el control del compliment del règim disciplinari, l’assistència al servei, realitzen les propostes de felicitació, així com la certificació dels serveis per poder sol·licitar a posteriori les compensacions que corresponguin. Les unitats de cavalleria del CNP presten també servei en manifestacions o concentracions en espais públics. Actuen sempre en aquests serveis en subgrups o grups operatius. Les missions en ordre públic de les unitats a cavall són contenció, fraccionament i dispersió de la massa. Tenen la consideració de “Reserva del Comandament”, el que significa que davant d’incidents de desordres públics, només seran emprats quan la resta de mitjans habituals en la seva resolució hagin fracassat. Cal tenir en compte el que suposa l’ús d’aquestes unitats, per la virulència que suposa una intervenció a cavall contra una multitud. Sempre hi serà a la rereguarda i evitarà la seva visió per part dels manifestants o concentrats. Tot i així, davant la necessitat d’un intent de minvar la pressió de la multitud, i com element dissuasiu, també es pot presentar de manera ostentosa la presència de les unitats a cavall. Guàrdia Civil L’any 1988, davant la necessitat de disposar d’unitats especialitzades per donar resposta al restabliment de l’ordre públic, la Guàrdia Civil va crear l’Agrupació Rural de Seguretat (ARS). Depèn de la Prefectura de les Unitats Especials i de Reserva, amb un general al capdavant de la mateixa. L’ARS es troba organitzada i rep la preparació per ser utilitzada temporalment en ajut a altres unitats de la Guàrdia Civil. L’Ordre del Ministeri de la Presidència de 29 d’octubre de 2001 determina les funcions de les diferents Unitats i Serveis que integren la Direcció General de la Guàrdia Civil, i concretament en el seu article 6, apartat 2 a., les corresponents a l’Agrupació Rural de Seguretat: 1. L’Agrupació Rural de Seguretat té com a missió específica la prevenció, manteniment i, en el seu cas, restabliment de la seguretat pública, prestant col·laboració en cas de greus riscos, catàstrofe o calamitat pública. 2. Aquesta missió específica es desenvolupa en les següents comeses fonamentals:

- Garantir l’ordre i la seguretat en grans concentracions de masses. - Realitzar o col·laborar en la protecció i seguretat d’altes personalitats.


- Reforçar els serveis de les Unitats territorials conforme a la doctrina d’ocupació pròpia.

Pel que fa a la presència territorial l’ARS es troba desplegada mitjançant els Grups Rurals de Seguretat (GRS). Aquests grups representen les unitats fonamentals de comandaments, planificació, execució i coordinació dels serveis assignats a l’ARS. Els GRS es troben dirigits per un comandant, excepte el grup de Madrid, que atesa les seves dimensions té un tinent coronel al capdavant. Els GRS estan dividits internament en companyies i seccions. Operativament aquestes divisions són reflectides en dos unitats de treball: la Unitat Bàsica d’Actuació (UBA) i el Mòdul d’Intervenció Ràpida (MIR). La Unitat Bàsica d’Actuació (UBA) és formada per un comandament i tres Mòduls d’Intervenció Ràpida (MIR). Es pot donar la circumstància d’haver de cedir o poder rebre un MIR, depenent del servei o incident a cobrir. En el primer cas, la UBA es transformarà en una Unitat Bàsica d’Actuació Disminuïda (UBAD). Aquesta és la unitat operativa mínima per donar resposta a intervencions en control de multituds. Davant el reforç d’un MIR més, es conforma una Unitat Bàsica d’Actuació Reforçada (UBAR). Els MIR seran les unitats bàsiques per efectuar la resta de serveis encomanats als GRS. Dins de l’ARS, a més dels GRS, també es troba l’Esquadró de Cavalleria. Aquest esquadró, té una ubicació única i centralitzada a Madrid. Les seves comeses seran les pròpies de la seva especialitat (ordre públic, suport a seguretat ciutadana), així com l’assistir a actes de representació i protocol de la Guàrdia Civil. Els GRS tindran al capdavant cada un d’ells, com a cap, un comandant en servei actiu. Les ubicacions dels set GRS que hi ha són a Madrid, Sevilla, València, Barcelona, Saragossa, Lleó i Pontevedra, així com el ja citat Esquadró de Cavalleria, ubicat a Madrid. Aquests GRS actuaran preferentment en el territori més proper a la seva ubicació, la qual cosa queda definit de la següent manera:

UNITAT UBICACIÓ ZONA D’ACCIÓ PREFERENT

GRS 1 Madrid Madrid, Àvila, Segòvia, Guadalajara, Ciutat Real, Toledo, Conca, Càceres i Canàries

GRS 2 Sevilla Andalusia, Ceuta, Melilla i Badajoz

GRS 3 València País Valencià, Murcia, Albacete i Balears

GRS 4 Barcelona Catalunya GRS 5 Saragossa Aragó, Navarra, La Rioja i Sòria GRS 6 Lleó Astúries, Cantàbria, Lleó, Zamora,

Salamanca, Valladolid, Palència i Burgos

GRS 7 Pontevedra Galícia ESCUADRÓ Madrid Àmbit estatal

Els GRS són dirigits directament per la Prefectura de l’ARS, així com la seva dependència orgànica, tècnica i funcional.


El tràmit ordinari per sol·licitar la presència de membres del GRS en un servei concret vindrà donada per la petició prèvia del cap d’una comandància de la Guàrdia Civil, qui haurà adreçat la petició al seu cap de la zona. Aquest transmetrà la petició al general cap de les Unitats Especials i de Reserva. En cas d’urgència la demanda del GRS la pot efectuar el cap de la comandància directament al cap de la Prefectura de les Unitats Especials i de Reserva, sempre informant a la vegada a la Prefectura de zona respectiva. Els GRS podran ser sol·licitats només per efectuar tasques pròpies de la seva especialitat. Quan aquesta sol·licitud sigui acceptada favorablement, el cap de la Comandància que ha efectuat la petició, definirà quines han de ser les condicions generals del servei, restant a la responsabilitat del comandament responsable del GRS que efectua el recolzament, de quina manera s’executarà el servei. El disseny i la responsabilitat de la formació recau en el general cap de les Unitats Especials i de Reserva. L’accés al GRS s’efectua davant les vacants que hi hagin, entre tots els membres de la Guàrdia Civil que prèviament hagin superat el curs de “Control de masses”, o bé el “Curs eqüestre”, en el cas d’accedir a l’Esquadró de Cavalleria. Per poder participar en els cursos esmentats s’accedirà mitjançant la superació d’un concurs – oposició. Així mateix, i si la convocatòria no marca res diferent, la limitació d’edat serà de 38 anys i haver de superar els 170 centímetres d’alçada pels sotsoficials, i de 30 anys i més de 175 centímetres pels caporals i agents de la Guàrdia Civil. Per la permanència en els GRS caldrà acreditar tenir l’aptitud física, psíquica o tècnica que es determini per cada lloc de treball. La falta d’acreditació en aquests requisits donarà peu a l’obertura d’un expedient que donarà com a resultat final la baixa de l’especialitat. Les causes que poden generar aquests expedients són:

• No superar els nivells mínims exigibles pel desenvolupament de les comeses pròpies de l’especialista. Aquests mínims quedan definits en una Taula d’Aptituds i Coneixements que s’inclou en el Manual de l’Agrupació.

• No resultar apte en l’avaluació mèdica / psicològica específica. • No superar els cursos o proves d’actualització. • No assistir, per segona vegada consecutiva, a les proves d’acreditació del nivell

físic, tècnic o reconeixements mèdics pels que pogués haver estat citat, qualsevol que fos la causa.

• No estar en possessió o negar-se a obtenir la titulació necessària per la utilització dels mitjans de transport o del material específic de l’agrupació.

• Els caporals i agents dels GRS deixaran de pertànyer als mateixos per raons d’edat quan compleixin 40 anys. En el cas dels sotsoficials serà als 45 anys. Excepcionalment podran continuar en l’especialitat si són proposats pels seus caps d’unitat.

Els temps mínim de permanència és de 5 anys, excepte pels oficials que és de 3 anys.


Ertzaintza L'Ertzaintza, policia integral del País Basc, va ser creada, en la seva època actual el 1982 i la configuren uns vuit mil professionals. La seva estructura es basa en quatre divisions: la de Seguretat Ciutadana, la de Policia del Criminal, la d'Inspecció General i la de Recursos Operatius. El Centre Policial de Iurreta a Biscaia, alberga unes modernes instal·lacions i diverses unitats policials de l'Ertzaintza: la Unitat de Planificació i Suport Operatiu, la Unitat de Desactivació d'Explosius, la Unitat d'Helicòpters i la Unitat de la Brigada Mòbil. Aquesta darrera unitat disposa dels grups especialitzats en donar resposta als incidents de desordres públics. La Brigada Mòbil té unes capacitats que van més enllà de les clàssiques d'antiavalots. El Curs Bàsic d'Especialització que permet l’accés dura tres mesos, i en el mateix s’imparteixen matèries com dret, psicologia, protecció civil, tir, tècnica policial, arts marcials, bastó policial, preparació física i conducció. Superat aquest tràmit, se’ls admet en comissió de servei fins que ocupin una plaça quan tingui lloc la convocatòria. El procés d’adaptació es concentra en les funcions bàsiques d’antiavalots, control de masses, protecció d’edificis, control de detinguts d’alt risc o de bandes armades, protecció de personalitats, vigilància de grans esdeveniments, acordonament per protegir i facilitar les tasques d’unitats com la Unitat de Desactivació d'Explosius o l'Àrea d'Intervenció de la Unitat de Protecció i Intervenció. Com a missió específica la Brigada Mòbil té la prevenció, manteniment i, si escau, restabliment de l’ordre públic en situacions de greu risc; la intervenció en situacions d’accidents, catàstrofes o calamitats públiques; el suport a la seva pròpia divisió i a altres en aquells aspectes que, per la seva preparació i equipament, li són característics. Els seus efectius són prop de quatre-cents. Estan estructurats en una direcció i dos nuclis d’activitat.

• El primer nucli d’activitat està compost pels grups generals, que són quatre, coneguts com A, B, C i D, dividits cadascun d’ells al seu torn en quatre subgrups, liderats aquests per un cap o suboficial.

• El segon el constitueixen els Grups d'Administració Policial, el Grup d'Instructors i la dels Grups de Rescat:

o En el primer es treballa amb el parc mòbil, les oficines d'administració, el nucli de vídeo i cartografia i un magatzem / búnquer subterrani on es manté bona part del material i l'armament.

o Els instructors del segon, estan especialitzats en l'àrea de tècnica

policial, tir, educació física, arts marcials i motos i vehicles especials.

o Dins del tercer es tenen organitzats nuclis d'especialistes en muntanya, submarinisme i operacions marítimes. Aquests membres dels grups de muntanya col·laboren si cal amb les unitats antidisturbis pròpiament dites en despenjar persones que es trobin en aquesta situació com a conseqüència d'algun tipus de protesta.


Les tasques atribuïdes poden incloure els controls d'alt risc a ordres d’entrades i escorcoll (sempre que es determini que no són especialment perilloses), i en escenaris que contemplen tant l'entorn urbà com el rural. Practiquen acostaments i avenços encoberts, s'entrenen amb materials antidisturbis; exerceixen desplaçaments amb motocicletes per pistes; completen la seva preparació física i tècnica; s'ensinistren en formacions i en l'ocupació de l'escut com a element defensiu o ofensiu. Tot això dirigit per un petit grup de instructors. El parc mòbil:

• Utilitzen per als seus trasllats les furgonetes Mercedes CEI 416 blindades integralment. Tot i que conserven les antigues Mercedes MB 130 sense blindar, que utilitzen ocasionalment per al trasllat de detinguts quan són molt nombrosos, ja que tenen un vehicle especialment dedicat a aquestes funcions. Disposen de potents inhibidors de freqüència instal·lats a algunes de les furgonetes. Sempre que es viatja, la primera i l'última del comboi han d'anar equipades amb aquest aparell per tal de donar protecció a tots els indicatius.

• Pel que fa a vehicles lleugers, utilitzen els Volkswagen Passat, model protecció,

blindats de fàbrica.

• Disposen de cinc vehicles Hummer, també blindats, que s'utilitzen principalment per remolcar dos potents generadors en cas de ser necessari.

• Tenen tres tanquetes, les quals disposen de reixetes laterals abatibles, que en cas de ser obertes permeten avançar als funcionaris de la Brigada Mòbil protegits al mateix temps que ho fa el vehicle.

• Dos camions llançadors d'aigua de la marca Renault, utilitzats en molt poques ocasions.

• Motocicletes de muntanya Yamaha XT, de quatre-cents i sis-cents centímetres cúbics.

• Vehicles tot terreny de la marca Mitsubishi.

• Camió Mercedes Unimog 5000 amb grua, utilitzat també en alguna ocasió pels artificiers per recuperar projectils de gran calibre.

• Disposen de vehicles peculiars, utilitzats per a ocasions molt específiques com és un quad amb remolc, una moto de neu o un camió eruga.

• Finalment, tenen un lloc de comandament avançat mòbil. Pel que fa a l'armament:

• La pistola és la H&K USP Compact.

• En ordre públic s'utilitza l'escopeta Franchi, amb un apagador de dimensions més curtes que la Vipa utilitzada per la resta d’unitats antiavalots vistes, amb


un dosificador de la potència dels gasos que impulsen les pilotes. El fum o els gasos lacrimògens tenen molt restringida la seva utilització.

• Llançagranades amb capacitat per a cinc projectils de 38 mm.

• Es fan servir tres subfusells diferents:

- H&K MP5, de calibre 9mm parabellum. - H&K MP9, encara que aquest havia estat retirat temporalment ja que presentaven alguna fallada mecànica. - Star Z-84, molt apreciat a la unitat per la seva robustesa. Respecte del material específic antidisturbis utilitzen:

• Una granota ignífuga de Nomex, en color negre, i un passamuntanyes del

mateix material.

• Protectors de cames similars a les de la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, encara que d’aspecte més feble, com passa també amb l’armilla antitrauma, amb menys protecció que els vistos en altres unitats.

• Defensa reglamentària de fusta, sense cap recobriment.

Policia Foral de Navarra Per Ordre Foral 69/2009, de 16 de febrer, del conseller de Presidència, Justícia i Interior, es desenvolupa l'Àrea de Seguretat Ciutadana del Cos de Policia Foral, a nivell de Brigades i Grups (Butlletí Oficial de Navarra número 32 de 16 de març de 2009). Mitjançant Decret Foral 103/2008, de 20 d’octubre, es va modificar parcialment el Reglament d'Organització i Funcionament de la Policia Foral de Navarra, aprovat per Decret Foral 265/2004, de 26 de juliol. L’article 12 de l'esmentat text reglamentari disposa que correspon al conseller de Presidència, Justícia i Interior la creació, modificació o supressió de les Comissaries, Oficines d'Atenció Policial, Brigades i Grups, a proposta del director general d'Interior. Per la seva banda, l'article 25.2 del Decret Foral 265/2004, de 26 de juliol, modificat pel Decret Foral 103/2008, de 20 d'octubre, estructura l'Àrea de Seguretat Ciutadana en les Divisions de Prevenció i Atenció Ciutadana, Protecció d'Autoritats i Intervenció, establint en el seu Secció Tercera la Divisió d'Intervenció, indicant-nos en l’article 9 dels Grups i Brigades que la componen: Per a l’execució de les funcions policials que té encomanades, la Divisió d'Intervenció s’estructura en les següents unitats, totes elles de caràcter central:

• Grup d'Intervencions Especials (GIE). • Brigada Central d'Intervenció (BCI).


Per la seva banda, l'article 11 informa de les tasques policials que corresponen a la BCI: 1. Correspon a la Brigada Central d'Intervenció la realització de les tasques policials:

a) Prevenció, manteniment i restabliment, si escau, de la seguretat ciutadana.

b) Intervenció en grans concentracions de masses, reunions, manifestacions i espectacles públics i col·laboració amb els serveis d’informació de la Policia Foral.

c) Actuar i auxiliar als ciutadans en grans calamitats o catàstrofes públiques.

d) Actuar davant de situacions d’alerta policial establint els controls i altres dispositius policials que es considerin necessaris.

e) Intervenció en motins o qualsevol altra situació d’anàloga perillositat. f) L’elaboració de plans i dispositius de seguretat que li siguin

encomanats. g) Altres de naturalesa anàloga que li siguin encomanades.

Per a l’exercici de les tasques policials descrites en l’apartat anterior, la BCI s’estructura en dos grups. Aquests dos grups estan dirigits per un sotsinspector, i encara que reglamentàriament no tenen una estructura interna, amb fins operatius es divideixen cadascun en dos subgrups, amb dos caps en cada subgrup, un d’ells encarregat de liderar el mateix. Les dependències de la Policia Foral de Navarra estan a Pamplona, on es troba la base de la BCI, que és la unitat encarregada del control de l’ordre públic. La Unitat Mòbil d'Intervenció (UMI), va ser l’embrió de l’actual BCI que va ser creada el 1991. Al començament, aquesta unitat comptava únicament amb vint persones, quantitat que contrasta amb les aproximadament vuitanta que existeixen en l’actualitat. El mateix ha passat amb els vehicles. Al començament, els furgons eren Volkswagen Transporter, de capacitat molt limitada comparada amb els Citroën i Renault. L'última compra és una Mercedes Sprinter blindada. Aquests vehicles van dotats amb potents inhibidors de freqüència. A part d’aquests vehicles, també disposen de "l’Apolo" utilitzat conjuntament amb el Grup d'Intervencions Especials (GIE), on es transporta el material per "intervencions verticals". Tot i que en cas de necessitar d’alguna acció d’aquest tipus seria executada per membres del GIE, el mateix que els serveis contra franctirador, realitzats també per aquesta unitat especial d’intervenció (la BCI no té fusells per a aquest tipus de serveis). La flota de la BCI es redueix als vehicles abans esmentats, als quals s’ha afegir algun vehicle lleuger "camuflat". Respecte de l’armament, al tractar-se d’una unitat que es troba en desenvolupament, cal de dir que és variat, tant en armes curtes com llargues. Respecte les armes curtes, les últimes de les quals s’està dotant a aquesta unitat és de la pistola Glock 19, també hi ha CZ, Tanfoglio, etc. El mateix passa amb les armes llargues, on apareixen les escopetes Franchi, Benelli i Remington. Com subfusell s’utilitza el H&K UMP de 9x19 mm parabellum.


El material utilitzat és similar al d'altres unitats:

• Com a peça de roba s’utilitza un bus de Nomex (ignífug) i un folre polar, també ignífug i hidròfug.

• El casc és similar al que utilitza les UIP del CNP, però en color vermell.

• Respecte els escuts, utilitzen un de similar al de l'Ertzaintza de policarbonat transparent i també tenen escuts balístics similars els de la UIP.

• Tots els vehicles van equipats amb un maletí d’alumini per guardar la documentació necessària.

• Pel que fa al material de dispositius estàtics de control, destaca la il·luminació, composta per unes pastilles lluminoses incloses en un maletí que disposa d’un sistema de càrrega. Així mateix, el sistema de detenció de vehicles és de "llançar", similar al que utilitza la Guàrdia Civil.

• La BCI no disposa d’armilles antitrauma, disposant únicament d’armilles antibaló.

12.2 La situació comparada amb altres cossos policials

França Els principis que regeixen la gestió de les concentracions i els possibles desordres públics són els següents:

• L’actuació policial ha d’evitar fer ús de la força per fer front els problemes que sorgeixin. Disposar d’una informació veraç i que reflecteixi al màxim la realitat existent. En aquest sentit conèixer els objectius i intencions dels concentrats, és essencial per poder prendre les mesures més adients.

• Quan sigui necessària l’acció policial, aquesta no ha d’agreujar la situació.

• La vigilància de la protesta ha de tenir com un dels seus objectius principals el control de la situació, independentment dels costos que comporti.

Els responsables de vetllar per la gestió de les multituds i resoldre les problemàtiques de desordres públics, són de dos tipus, en base a ser forces policials civils o militars. Les primeres són les Companyies Republicanes de Seguretat (CRS), les quals pertanyen a la Policia Nacional de França. La vessant militar la representa la Gendarmeria Mòbil. Les CRS són emprades en tot el territori francès sota l’autoritat del Ministre de l’Interior i del director general de la Policia Nacional. Estan organitzades en un Servei Central, la Direction Centrale des Compagnies Républicaines de Sécurité (DCCRS), una direcció general de la Policia Nacional encarregada del seu comandament i


organització, així com de la direcció i supervisió de les diferents unitats. Territorialment es troben distribuïdes en els respectius Departaments de l’Estat francès, formant les agrupacions, les quals són comandades per un comissari. Aquest comissari assessora tècnicament al Prefecte de cada Departament en tot el relacionat amb la gestió de multituds i desordres públics. A més de les funcions de donar resposta als incidents de desordres públics i donar suport a les accions contra la delinqüència comuna, també realitzen funcions de protecció civil i salvament. En l’àmbit aquàtic tenen assignades la vigilància de platges i zones de bany (CRS Nageurs Sauveteurs). S’afegeix la responsabilitat dels rescats a la muntanya (CRS Montagne). Així mateix realitzen la prevenció i vigilància del trànsit (Prévention et sécurité routières), juntament amb la Gendarmeria. Per últim, la Companyia núm. 1 del CRS protegeix els viatges oficials de les personalitats franceses a l’estranger, així com el de personalitats estrangeres al territori francès. Estructura: Les Companyies Republicanes de Seguretat (CRS) estan formades per:

• Una Direcció Central, sota la dependència directa del director general de la Policia Nacional, i ubicada a París.

• Set Direccions Zonals, encarregades de cobrir les zones territorials. • Seixanta companyies, responsables del manteniment de l’ordre públic. • Una companyia de protecció de persones (1ª companyia). • Nou companyies de trànsit. • Sis unitats de motociclistes zonals. • Un grup de muntanya. • La banda de música de la Policia Nacional, annexa a la 1ª companyia.

De les 60 companyies d’ordre públic, 49 estan composades per 4 seccions amb uns 150 efectius i 11 companyies amb 6 seccions i 210 efectius. Les missions i serveis encomanats a les CRS són principalment el manteniment de l’ordre públic, però també realitzen serveis estàtics de vigilància (seguretat d’instal·lacions, ambaixades, etc), actuacions en plans especials (serveis contra terroristes, participació com a grup d’ordre en grans catàstrofes,...), i participació activa en seguretat ciutadana (delinqüència i violència urbana). Procediments: El ‘binomi’ és l’estructura mínima en les CRS. Aquests binomis poden tenir dues missions ben diferenciades. Un és el binomi d’intervenció, on un dels agents és qui intervé directament amb l’ús de l’arma adient, i l’altre agent el protegeix. El segon tipus de binomi és l’encarregat del manteniment de l’ordre. Un dels agents és el portador de l’escut i l’altre agent és el seu recolzament. El següent nivell estructural és el ‘grup’ (en la PGME, aquest nivell és l’anomenat equip). Està format per sis agents. Aquests es troben dividits en dos binomis, el cap del grup i el conductor del vehicle. Desprès del ‘grup’ esdevé la ‘secció’. És la unitat bàsica d’intervenció. És formada per dos grups, un d’ells intervé i l’altre li dóna suport. A aquests dos grups si afegeix un altre grup de comandament. En total són tres vehicles.

Dues ‘seccions’, més un ‘grup’ de comandament, formen ‘mitja companyia’. En aquest cas, una ‘secció’ és la responsable de la intervenció i la protecció; l’altra secció tindrà la missió de donar suport. La ‘companyia’ és la suma de dues ‘mitges companyies’, més un ‘grup’ de comandament. Aquí caldria afegir un vehicle equipat amb els estris necessaris per realitzar tasques de taller, provisió i manteniment de la ‘companyia’. Pel CRS, el ‘grup’ té suficient solidesa per poder treballar de manera autònoma, sempre amb el recolzament immediat, si cal, de la resta de l’estructura de la ‘companyia’. Els procediments interns del CRS marquen quina ha ser la resposta davant els atacs que puguin patir, així com el mitjans i estris policials a emprar. En intervencions de menys de dos metres de distància cal fer ús de les defenses policials, també conegut com a bastó policial. A partir dels set metres de distància, es farà servir gasos lacrimògens, mitjançant el llançament manual. Si la distància és major als vint-i-cinc metres, s’utilitzaran llançadores, per impulsar les granades de gasos lacrimògens, així com també fumígens. També és contemplada la utilització de munició cinètica. Aquesta munició, substitueix les pilotes de goma, i la seva missió és poder aturar a un individu, amb l’impacte d’un objecte poc lesiu pilotes de material de goma tova). Com a principis de funcionament, la seva disponibilitat és total durant tot l’any. Les 3/5 parts d’una ‘companyia’ han d’estar operatives permanentment, i s’han de poder agrupar en un temps màxim de sis hores. El seu àmbit d’actuació pot ser tot el territori francès. Equipament i material:

Protecció corporal: braços, pit, esquena, espatlles

Pistola Sig-Sauer, model SP2022.

Pistola Taser X26.

Les mampares de protecció, van encaixades a les furgonetes si cal el seu ús. Protegeixen als efectius que avancen a peu dels llançaments que puguin patir. Aquest sistema evita el cos a cos. Les mampares poden disposar d’unes portes que permeten l’accés dels agents per efectuar detencions.


Anglaterra Les característiques més destacables del model anglès són:

• Policia amb la base a la localitat o comunitat. No hi ha policia d’àmbit estatal. • No existeixen més d’un cos en un mateix territori. • El model de proximitat, consistent en la mediació per resoldre els problemes

plantejats, és la base d’actuació de la policia britànica. • La coacció té un ús molt restringit, amb la finalitat d’obtenir la legitimitat social, i

en conseqüència, poder transmetre una imatge pacífica per poder defensar la llibertat.

• Atesa la forta protecció legal, no existeix la necessitat d’haver de dur armes de foc.

• Per la consideració que tenen d’autoritat, i no d’agents de l’autoritat, gaudeixen d’una forta independència.

• La flexibilitat ha de ser la major virtut a l’hora de resoldre incidents. • Aquesta flexibilitat comporta una àmplia capacitat d’actuació i decisió individual

dels agents de policia. • La separació de l’exèrcit és evident i comença pel propi reclutament. • Els comandaments accedeixen des de les escales bàsiques, mitjançant

promoció interna. • El finançament dels cossos policials es realitza de manera paritària per les

administracions locals i estatal. • El Ministeri d’Interior (Home Office), avalua de forma anual, l’eficiència dels

cossos de policia mitjançant auditories. Malgrat la intenció de mantenir el model explicat en tots els aspectes de la seguretat ciutadana, inclosa la resposta als incidents de desordres públics, desprès dels nombrosos aldarulls ocorreguts durant les dècades dels 70 i 80 amb les vagues de les conques mineres, a partir de principis dels 90, es procedeix a un canvi de model, pel que respecta al tractament de l’ordre públic. Es creen en un principi les Special Patrol Groups (SPG), i posteriorment les Police Support Units (PSU), les quals davant del requeriment d’una autoritat policial, poden actuar fora del seu territori natural. Des del 1964, a Gran Bretanya existeixen 52 cossos de policia. Aquests cossos estan sota la responsabilitat d’una autoritat policial. Aquesta autoritat és formada per autoritats locals, magistrats i membres independents. En general, una autoritat policial es compon de 17 membres elegits. D’aquests, 9 membres provenen de l'autoritat o autoritats locals de l'àrea on actua el cos policial, i han de ser el reflex de la composició



política de les autoritats locals. Els vuit membres restants s'anomenen membres independents, i són nomenats per la comunitat local per un període fix de quatre anys. Almenys un dels membres independents de l'autoritat policial ha de ser un magistrat. No hi ha diferència en el poder o la responsabilitat entre els diferents tipus de membres, així com la possibilitat de poder presidir aquests òrgans a Anglaterra i Gal·les. Una variació significativa és l’Autoritat Policial Metropolitana de Londres. Està formada per 23 membres, 12 dels quals són membres de l’Assemblea de Londres i 11 membres independents. L'alcalde té la responsabilitat de nomenar els membres elegits per l'autoritat policial de l'Assemblea de Londres, encara que segueix estant obligat pel deure de garantir que la seva composició reflecteixi l'equilibri polític d’aquesta Assemblea. L'alcalde podrà ser nomenat com el mateix president de l’Autoritat Policial Metropolitana de Londres, i ocuparà un lloc d’autoritat electa, o bé ha de nomenar el president entre els seus membres. Les autoritats policials estan representats a nivell nacional per l’Associació d’Autoritats Policials. Estructura: La policia organitza tres nivells de formació amb l’objectiu de respondre a les diferents necessitats derivades del manteniment de l’ordre públic:

• El nivell 3: tots els agents de policia reben una formació d’un sol dia, pel que fa al tractament de l’ordre públic. Aquesta formació té la finalitat de dotar-los dels mínims coneixements per poder realitzar tanques humanes i cordons de seguretat, amb el material de dotació comú.

• El nivell 2: en el cas de la ciutat de Londres, dels més de 32.000 efectius que hi ha, un 10% d’aquests efectius reben una formació específica de dos dies cada any. A aquesta formació s’afegeix una mínima protecció consistent amb equips de protecció individual (casc, protectors de braços, defensa llarga,...). En cas de produir-se incidents de desordres públics s’estructuren en brigades. Aquestes brigades s’anomenen PSU, la seva organització és formada per un inspector, tres sergents i divuit policies.

• El nivell 1: format per les Territorial Support Groups (TSU). Aquests grups tenen la única missió de donar resposta a l’ordre públic. L’entrenament específic el realitzen cada cinc setmanes i la seva estructura organitzativa és permanent. Actualment el seu nombre a la ciutat de Londres és d’uns 700 membres. A part de les tasca de manteniment de l’ordre públic també tenen com a missió la lluita antiterrorista i el suport contra la delinqüència a la policia metropolitana. Es troben equipats amb cascos amb visera, escuts antiavalots, canyelleres i colzeres. També disposen de vestits ignífugs quan sigui necessari. Aquest nivell de protecció els permet fer front a moltes situacions de violència, incloent disturbis, violència en l’esport i respondre actuacions amb sospitosos armats. Els membres de les TSU reben capacitació en funcions d’antiavalots molt extensa, així com la de donar resposta a motins penitenciaris, i intervencions en aeroports i estacions de ferrocarrils.


Procediments: De les policies analitzades en el present informe, els procediments emprats per la policia de Gran Bretanya, a l’hora de donar resposta als incidents de desordres públics, són dels més diferenciats. La presència d’agents de paisà, infiltrats en la massa de persones que estiguin en mig d’un aldarull, té la finalitat d’informar als comandaments del servei policial, dels moviments i altres intencions dels manifestants. Així mateix, també poden procedir a efectuar detencions in fraganti. Les PSU tenen establertes tots les seves actuacions i tàctiques mitjançant protocols interns. El treball en equip, el coneixement dels protocols i disposar d’unes condicions físiques adients, són característiques comunes d’aquestes unitats. La contenció de la massa és la tàctica fonamental en les actuacions d’ordre públic. Per procedir a la contenció de la massa fan ús dels cordons policials, la qual cosa comporta l’haver de disposar d’un nombre elevat de policies. La presència d’agents amb mitjans de gravació audiovisual també és important en tot dispositiu policial d’ordre públic. Si les informacions coneixedores de la massa a tractar, consideren als manifestants com de baix risc, les actuacions descrites fins ara, seran dutes a terme per policies de nivell 3. En el cas de fer servir els nivells 1 o 2, i a l’igual que el nivell 3, el principal objectiu serà contenir la massa, prioritzant-lo a la seva dispersió. En aquest darrer cas, seran les unitats de cavalleria i canines les que es faran servir com a primera línia de policies. També és característic en aquest nivell de resposta, la disponibilitat en dues línies del desplegament de la força policial. La primera línia estaria formada per policies amb escuts rectangulars (més pesats, però també amb major protecció). Aquests agents fixen la posició del cordó, i a la vegada, protegeixen la segona línia, composta per agents amb escuts rodons (més lleugers). Aquesta segona línia és l’encarregada de procedir a la dispersió de la massa atesa la seva millor mobilitat. Normalment la disponibilitat d’aquestes dues línies és de una primera línia de 6 escuts rectangulars i una segona línia de 12 escuts circulars. Com s’ha comentat al nivell 3, les actuacions policials dels nivells 1 i 2, també són gravades per membres de la policia. També l’ús de vehicles especials antiavalots són importants en la tàctica emprada. No només per assegurar la mobilitat, sinó també com a mesura de força, i per poder cobrir espais en el cordons policials. Davant de greus incidents produïts a mitjans dels anys 80, en esdeveniments de desordres públics, es va considerar indispensable el limitar, d’un principi, els nivells de responsabilitat dels comandaments encarregats de dirigir les actuacions d’ordre públic. Aquests nivells de responsabilitat policial, tenen en compte la independència funcional del responsables polítics. Els responsables policials han de notificar les manifestacions i concentracions amb un mínim de 6 dies, amb la capacitat de poder imposar limitacions o modificacions per poder permetre un millor desenvolupament del lliure exercici de manifestació o concentració.

Els nivells de responsabilitat esmentats tenen les següents denominacions:

• Nivell Gold: correspon al màxim nivell de comandament, el qual té una atribució estratègica i disposa del control total de tots els recursos. La seva ubicació física serà a la sala de comandament, on es donarà la resposta estratègica de l’incident.

• Nivell Silver: és el comandament tàctic, que trasllada les directrius estratègiques al nivell Bronze, marcades pel nivell Gold. Normalment no participa directament en l’incident. Els comandaments d’aquest nivell pertanyen a oficials d’alt rang.

• Nivell Bronze: són els comandaments operatius. Disposen del control dels recursos presents a l’incident i la seva ubicació és el lloc de l’incident. Poden coexistir diversos comandaments d’aquest nivell si l’entitat de l’incident ho requereix.

Equipament i material: De les unitats britàniques antiavalots destaca l’ús dels escuts de protecció. Hi ha de dos tipus. Els que porten els agents que es troben en primera línia són rectangulars, de grans dimensions, i tenen un pes de 8 kg.

La resta dels agents que es troben fent tasques d’ordre públic porten escuts més petits, de forma rodona, per facilitar la seva mobilitat i permetre el poder efectuar detencions.



També disposen de llançadors de pilotes de goma de 40 mm., tot i que el seu ús és molt restrictiu. Itàlia La seguretat pública italiana està organitzada mitjançant la Llei 121 de 1981. L’autoritat en seguretat i responsable dels serveis d’ordre públic i seguretat ciutadana a tot l’Estat italià és el Ministeri de l’Interior. Així mateix coordina les cinc forces de seguretat que cohabiten a Itàlia. Aquestes forces de seguretat són: a) La Polizia di Stato, formada per més de 100.000 efectius i tenen la responsabilitat de la seguretat ciutadana, investigació i la vigilància del trànsit a les autopistes. b) El cos de Carabinieri, amb més de 115.000 membres, tot i no pertànyer directament a l’exèrcit des del 5 d’octubre de 2000, mitjançant el Decret Legislatiu 297, està considerat com la quarta força armada (exèrcit de terra, marina, força aèria i Carabineri). Les seves funcions com a policia queden reflectides a l’article 3 del Decret Legislatiu citat, sent l’àmbit rural el de més presència, a part d’exercir de policia militar. c) La Guarda di Finanza és un cos especial de la policia. Té organització militar i depèn directament del Ministeri d’Economia i Finances. Estructura: La titularitat de l’ordre públic a Itàlia recau en la Polizia di Stato. Els Carabinieri i la Guarda di Finanza només actuen sota la delegació de la Polizia. La Polizia té 14 grups de Reparto Mobile, que és el nom que reben les unitats d’ordre públic. Aquests grups són repartits en les principals ciutats italianes. Els grups de Reparto Mobile depenen del Ministeri de l’Interior del Govern de l’Estat. El màxim responsable en l’àmbit de l’ordre públic a cada província italiana recau en el Questor. Aquest càrrec pertany a l’escala superior de la Polizia. Es pot considerar el gerent de la Polizia i forma part del ‘Comitè provincial per l’ordre i la seguretat pública’. És el responsable i coordinador de totes les forces de policia emprades en els serveis del manteniment de l’ordre, la seguretat pública i la prevenció i defensa dels incidents de desordres públics. Així mateix, és el cap tècnic qui detalla els ajustos operatius per assolir els objectius fixats pel ‘prefecte’ i el citat ‘Comitè provincial per l’ordre i la seguretat pública’ i és qui autoritza l’ús de la força dels cossos de policia en els esdeveniments d’ordre públic. A nivell de les localitats italianes, el responsable de la seguretat pública és el comissari de policia. En aquelles localitats on no hi ha comissari de policia, el responsable és l’alcalde. El comissari, on el seu defecte l’alcalde, és qui autoritza o denega, les celebracions de manifestacions i concentracions, la qual cosa li comporta un alt grau d’importància.


Existeixen tres nivells de resposta, segons quins siguin els efectius emprats. Si l’incident de desordre públic és de baixa intensitat, la pròpia comissaria local donarà la resposta adient. Si l’afectació supera l’àmbit local, serà el Questor, com a responsable provincial, qui disposarà de les forces de la Polizia, Carabineri i Guarda di Finanza. Les forces de reforç en ordre públic s’anomenen ‘Reparto Inquadrati’, on es troben incloses el Reparto Mobile de la Polizia di Stato, la Brigada Mòbil dels Carabineri i el Grup d’Actuació Ràpida de la Guarda di Finanza. Respecte l’estructura interna del Reparto Mobile, la seva organització es basa en el grup. Cada grup té un cap amb la categoria de Primo Dirigente, amb el suport d’una oficina administrativa. Aquests grups poden tenir una major o menor dimensió, la qual ve donada pel nombre de ‘nuclis’ que la componen. Aquest nombre poden oscil•lar entre els 2 i 7 ‘nuclis’. Cada ‘nucli’ està format per 10 ‘esquadres’. Les ‘esquadres’ formades per 10 policies, equivalen al ‘grup’ de les CRS de la Policia Nacional francesa, o a ‘l’equip’ de la PG-ME. Cada ‘esquadra’ té un cap, un conductor, dos policies de suport, tres policies amb escut, dos policies amb escut rodó i un llançador de gasos lacrimògens. Procediments: Després dels incidents de la Cimera de Gènova de l’any 2001, els procediments en l’àmbit de l’ordre públic, per part de la policia italiana, basen la seva estratègia en només intervenir quan d’entrada es pugui assegurar un tornada a la normalitat amb els mitjans disponibles. La no exposició dels efectius policials amb els manifestants o concentrats, cerca evitar la provocació amb els elements més radicals. Davant aquesta no presència directa dels agents del Reparto Mobile, és molt important la tasca a realitzar pel servei d’informació, amb la finalitat de poder traslladar al comandament del dispositiu policial, les dades suficients per poder valorar i actuar de la manera més correcta. Un altre aspecte important en l’àmbit dels procediments operatius en ordre públic és el concepte del ‘ús progressiu dels mitjans’. Aquesta metodologia, emprada per altres forces policies europees, inclosa la Brigada Mòbil de la PG-ME, està basada en un alt entrenament dels seus comandaments i agents. Aquesta metodologia es materialitza en uns moviments preestablerts (arribada dels vehicles amb elements acústics i visuals, baixada del vehicle, moviments dels agents en columna, acordonament dels manifestants, etc.). Equipament i material: Els agents antiavalots disposen de proteccions individuals de cos, i de dotació disposen d’una defensa policial semirígida de 60 cm. de longitud i de llançadors de pots de fum i lacrimògens. També disposen de vehicles blindats, els quals porten tanques mòbils amb dimensions de 8 m. x 2,5 m.


Alemanya Amb l’aprovació de la Llei Fonamental de la República Federal d’Alemanya el 23 de maig de 1949, el poder que se li atorguen als estats federats (länders) donen peu a la nova distribució i en conseqüència al nou sistema del policia alemany. Els länders tindran a partir d’aquell moment totes les competències pel que fa a l’organització i funcionament de les seves policies, així com de les polítiques de seguretat a seguir. Tot i la marcada descentralització del sistema policial alemany, totes les forces policials alemanyes treballen amb el mateix dret penal i processal. Respecte la gestió i control de l’ordre públic, aquest és competència dels diferents länders. Aquests tenen competència exclusiva en tres matèries d’abast federal, l’educació escolar (i en gran part també la superior), la seguretat interna, incloses les funcions de policia, i l’autogovern municipal. Fins la dècada dels 60 del segle passat, els desordres públics i les grans concentracions es gestionaven des d’una visió totalment paramilitar. Durant els anys 70 existeix una evolució dins de la policia a Alemanya, on el veritable canvi es produeix al considerar les manifestacions i concentracions com l’exercici d’un dret fonamental. La major demostració d’aquesta consideració es produeix amb una sentència de la Cort Constitucional Federal que va considerar que la policia havia de protegir el dret a manifestar-se dels ciutadans. L’estructura principal dels cossos de policia dels länders és: policia territorial de seguretat (Schutzpolizei), la policia mòbil o d’ordre públic (Beretshafspolizei), la policia d’aigües o fluvials i la policia d’investigació criminal (Kriminalpolizei). La policia d’ordre públic està formada per unitats d’intervenció, les quals tenen la missió de donar resposta davant situacions d’alteració d’ordre públic, així com intervenir en greus accidents, calamitats, o de reforç a altres serveis. Atesa la possibilitat d’haver d’intervenir de manera conjunta amb unitats mòbils de diferents länders, des de fa un temps, la majoria dels cossos policials dels länders han unificat els equipaments i procediments d’intervenció, per tal d’evitar la descoordinació que es generava en actuar de manera conjunta en esdeveniments d’un altre länder. D’aquesta forma van reduir-se les queixes de les intervencions policials que sovint eren provocades per la manca de coordinació i desconeixement del territori, quan hi havia la necessitat de fer servir unitats antiavalots de diferents länders en un mateix incident. Un tret comú en la majoria de länders és adreçar a aquestes unitats d’intervenció mòbil els agents més joves, sent aquest un dels primers destins a cobrir quan inicien la seva carrera professional. L’encarregat d’unificar criteris materials i procedimentals és el Ministeri d’Interior del govern federal, mitjançant la Inspecció de les Unitats d’Intervenció Policial. En l’actualitat hi ha uns 17.000 agents dels 16 länders encabits en aquestes unitats mòbils.


Estructura: L’estructura bàsica d’aquestes unitats d’intervenció mòbil són la companyia. Aquesta és formada per 125 policies, els quals es divideixen en tres seccions de tres equips. Cada equip té un cap i deu agents. Per donar recolzament al cap de la companyia, aquest compta amb el suport d’un grup de comandament i servei d’ aprovisionament. De les tres seccions, dues s’encarreguen del manteniment de l’ordre i intervenció, i la tercera secció té la finalitat de detenir els esvalotadors i d’obtenir les proves adients per la confecció, de la manera més acurada possibles, dels atestats policials. L’estada mínima dels agents és de tres anys, i la permanència en les mateixes és fins els quaranta anys pels agents i de cinquanta pels comandaments. Procediments: La planificació prèvia és important dins el procediment de treball de les policies alemanyes. El coneixement i contacte amb el veïnat on es localitzarà una concentració o manifestació, permet implicar aquests veïns en la intervenció, bé per la informació facilitada, bé per la possibilitat de poder disposar d’indrets privats per poder ubicar els diferents grups de treball de les unitats d’intervenció mòbil. Es té un contacte previ amb els responsables de l’organització de la concentració o manifestació. Aquest contacte serveix per conèixer de primera mà quines són les seves intencions, i per advertir sobre quines poden ser les conseqüències en el cas d’infringir la normativa vigent. La metodologia emprada per les unitats mòbils d’intervenció es pot resumir en quatre punts principals:

• Prevenció. Mesures preventives amb la finalitat de minvar en la mesura del possible la violència que pogués sorgir. Aquestes mesures es basen principalment en un treball de mediació-negociació amb els col·lectius implicats en els esdeveniment a cobrir, així com amb els mitjans de comunicació. L’objectiu és l’apropament del manifestant a la policia. Per dur a terme aquestes funcions és fa ús dels equips anti-conflicte (AKT). Aquest equip basa la seva tasca en negociar amb els manifestants, sobretot en els moments inicials.

• Entrenament. Els aspectes treballats principalment en els cossos alemanys són les tècniques de detenció dels presumptes autors d’il·lícits, el correcte ús dels mitjans materials anti-avalots, i per últim, el perfeccionament en la recollida de proves i vestigis.

• La vídeo-vigilància és imprescindible en tot dispositiu d’ordre públic a Alemanya. El poder disposar de proves visuals permeten i faciliten les accions d’inculpar als presumptes autors d’aldarulls. Així mateix, també s’assegura una correcta intervenció policial.

• Assessorament jurídic. Per afavorir una instrucció correcta de les diligències policials conseqüència dels aldarulls i detencions que es puguin practicar, les unitats anti-avalots disposen d’advocats per assessorar-los.

Els objectius principals de les unitats d’intervenció mòbil són la detenció dels autors d’accions violentes greus, els que realitzin reiteradament fets delictius i els que encapçalin i dirigeixin a altres a delinquir. Si les detencions no es poden produir en el lloc dels fets, desprès d’una acurada revisió de les imatges gravades per la policia, es difonen cartells amb les imatges dels presumptes autors d’il·lícits penals, per permetre la col·laboració ciutadana en la seva detenció. Una altra peculiaritat a Alemanya, amb la finalitat d’evitar aldarulls, és la “custòdia preventiva” de persones amb antecedents de ser autors de desordres públics. Aquestes detencions policials sempre són tutelades per les autoritats judicials, les quals són les responsables de resoldre els recursos presentats contra aquestes “custòdies preventives”. Pel que respecta a l’ús de les diferents armes, aquestes estan permeses “contra aglomeracions de persones quan d’ella procedeixi actes de violència i resultin infructuoses les mesures coactives dirigides contra individus concrets.” Es desprèn la prioritat que es dóna a la detecció i posterior detenció dels autors concrets dels aldarulls, en contra de la intervenció genèrica contra el gruix de la multitud. Equipament i material: El més destacable de les unitats antiavalots alemanyes, respecte a altres unitats antiavalots europees, és l’ús d’esprais individuals de gas, els quals es poden considerar com el material de dotació bàsic. Els agents porten proteccions individuals i com a defensa fan ús de la “tonfa policial”. Respecte als vehicles emprats per aquestes unitats, els més característics són els vehicles blindats i els llançadors d’aigua. El vehicles blindats són emprats per la retirada de barricades. Respecte als vehicles llançadors d’aigua, destaca la seva implantació i ús en tots els länders.


13 Recursos policials d’ordre públic

13.1 Anàlisi de mitjans al CME

En els punts anteriors d’aquest document, s’ha tractat quin és el model de gestió d’ordre públic, l’estratègia operativa, així com les diferents àrees i unitats del cos de Mossos d’Esquadra que intervenen. No es pot obviar que uns dels aspectes fonamentals en matèria d’ordre públic, són els mitjans tècnics emprats per part de la PG-ME en les actuacions que es desenvolupen en aquesta matèria. Així, en aquelles situacions on no existeix alteració de l’ordre públic, l’actuació de la PG-ME es limita a la protecció del normal desenvolupament de la manifestació. Per contra, el grau de resposta de les unitats d’ordre públic s’incrementa a mesura que s’inicien alteracions de l’ordre públic, i conseqüentment es veu amenaçada la seguretat pública, la integritat física de les persones, així com els béns públics i privats. Quan es produeixen aquest tipus d’alteracions, és clau, en el model català, el manteniment de la distància entre les línies policials de seguretat i els manifestants. Per aconseguir aquest espai de seguretat, i atenent als criteris d’oportunitat, congruència i proporcionalitat, els especialistes en ordre públic adeqüen l’ús de les eines de què disposen. Actualment, els recursos amb que es dota a les unitats especialitzades en ordre públic són:

• bastons policials • llançadora • escopeta • artefactes fumígens i lacrimògens • esprais de gas OC • plataformes de projecció d’aigua


La utilització d’aquest material per part dels especialistes en ordre públic ve determinada per les necessitats operatives. La utilització d’aquest material, tant pel que fa al tipus de material que s’ha d’emprar, com pel que fa la persona que ho ha d’autoritzar està plenament establert.


L’ús d’aquest material està previst per a aquelles situacions en les quals s’ha de restablir l’ordre públic, una vegada que altres iniciatives, com la mediació, negociació i/o la interlocució i els avisos previs no hagin donat els resultats esperats. Per a la utilització d’aquest material s’ha de rebre l’ordre expressa del cap del dispositiu el qual, en algun cas, haurà de disposar del permís de l’autoritat governativa. Els principis de mínima intervenció, congruència, oportunitat, proporcionalitat i el de seguretat en la utilització dels mitjans són els que condicionen l’elecció del material a utilitzar. Els principals mitjans de què disposen els especialistes en ordre públic són: Bastó policial És una eina eficaç i versàtil (es poden fer controls, acompanyaments de detinguts, etc.). Es tracta d’un mitjà d’autodefensa de curta distància que es pot complementar amb d’altres mitjans de mitjana o llarga distància. El seu ús s’emmarcaria en el manteniment de distàncies de seguretat en línies policials, en dispersions, en controls i acompanyaments en el cas de persones detingudes. El bastó policial és un mitjà de dotació per totes les unitats del CME, els bastons usats per l’ABM i ARRO tenen una llargària de 80 cm i estan fabricats amb polímer d’alta densitat. Llançadora de 40 mm B&T GL-06 Els especialistes en ordre públic disposen d’aquesta eina des de l’any 2010. Es tracta d’una arma precisa, que s’alimenta per una gran diversitat de munició no letal de 40 mm. Aquest fet la converteix en un mitjà selectiu alhora que molt efectiu. És un mitjà per neutralitzar conductes violentes fetes de forma individual. Per tant, no és un mitjà ideat per provocar dispersions de la massa. Malgrat això, existeix la possibilitat d’usar-la, si s’escau, per provocar la dispersió si hi ha un nombre important de trets selectius, amb operadors de llançador suficients. La munició d’impacte és molt flexible en quant a distàncies de tret i està fabricada en plàstic la qual cosa fa que desprès de disparada no pugui ser una eina llancívola contra la policia. Tota aquesta actuació està sempre condicionada pels procediments interns concrets d’ús de l’ABM. D’aquesta eina en fa ús en matèria d’ordre públic, l’ABM.


Escopeta policial Actualment, de tots els mitjans dels que disposen les unitats d’ordre públic, l’escopeta policial és la que provoca el major grau d’intimidació. Aquest fet és clau, ja que la millor intervenció en ordre públic, és aquella que no cal fer. Si les persones alteradores de l’ordre davant de la visió de qualsevol mitjà desisteixen de la seva actitud i marxen del lloc, s’aconsegueix l’efecte dissuasiu. Es tracta d’una eina que permet un ús progressiu ja que la simple exhibició provoca efectes dissuasius. És un mitjà polivalent, ja que permet utilitzar des de les salves, les pilotes de goma, artificis fumígens, fins a artificis lacrimògens sempre en funció d’allò que correspongui a la situació. L’ús de l’escopeta policial estaria indicat en aquelles situacions de greus alteracions de l’ordre públic on les persones que provoquen aldarulls mantenen una distància important respecte a la línia policial i han fet cas omís a les indicacions de la policia. La pilota de goma és una de les municions no letals que s’utilitzen amb l’escopeta. Les seves característiques tècniques són: 54 mm de diàmetre, 85 g de pes i estan fabricades en cautxú. L’efecte de les salves, així com de les pilotes de goma i dels artificis fumígens i lacrimògens que es llencen provoca la dispersió. Aquesta actuació està condicionada pels procediments interns de l’ABM, així com els procediments normalitzats de treball (PNT) de la PGME. D’aquesta eina en fan ús els especialistes en matèria d’ordre públic de l’ABM, així com les ARRO. Artefactes lacrimògens i fumígens Aquests dispositius són comuns en els dos mitjans (escopeta i llançadora). Ambdós permeten situar els gasos a la distància o el lloc que sigui més adient per a l’operació que s’està duent a terme. Aquests artefactes també poden ser llançats de forma manual i requereixen una formació especial per al seu ús. Els artefactes fumígens s’utilitzen per provocar la dispersió o com a pas previ al llançament de gasos lacrimògens. D’aquesta eina en fa ús en matèria d’ordre públic, l’ABM. Esprai de gas OC L’ABM disposa de l’esprai en format MK-9 de OC (oleoresinum capsicum), en envàs de 500 cc i amb propulsor de nitrogen. Aquest artefacte l’utilitzen funcionaris amb formació especial. Permet un llançament de gas no indiscriminat, ja que sectoritza l’abast. És tracta d’un esprai molt potent i poc lesiu.


Es tracta d’una eina de mitjana distància, per aquells casos on no es pot utilitzar el bastó policial i no es disposa de suficient distància de seguretat per fer servir l’escopeta o la llançadora. La finalitat és mantenir les distàncies de seguretat en línies de policia, en tancats, en la defensa d’edificis, en detencions, en intervencions, en resistències passives o a l’inici de dispersions. D’aquesta eina en fa ús en matèria d’ordre públic, l’ABM.

13.2 Recursos d’ordre públic a Europa

AUSTRIA ALEMANYA POLÒNIA LITUÀNIA ROMANIA DENMARK NORTHERN IRELAND

POLICIA FEDERAL POLICIA FEDERAL POLICIA NACIONAL No pertanyen al Departament de Policia

ROMANIAN GENDARMERIE

COPENHAGUEN POLICE

POLICE SERVICE OF NORTHERN IRELAND

1) WEGA2) EE

3) ODE

CIVIL (Uniformada, Ministeri d'Interior) CIVIL CIVIL CIVIL MILITAR CIVIL

25.000 34.000 100.000Policia Lituània + Public Security Service = 11.000 agents.

34.000 2.300

Tonfa 1) i 2) 3) parcialment Si

* Tonfa d'assalt de 760mm de longitud, 30mm de diàmetre i 700g de pes. * Tonfa de 600mm de longitud, 30mm de diàmetre i 600g de pes.

* Tonfa francesa. Utilitzen 3 tonfes de diferents longituds. No

Pilotes de goma No No

Municions Cal. 12/70 MOSSBERG "BEE" 17,4 diàmetre, 20 m distància "BEETLE" distància 50, energi 30/40J "BEETLE" distància 30, cal. 12/70 "BEETLE" distància 20, cal. 12/70 ONS (advertència) 12/70 115DB

No, excepte calibre 12mm per Winchester. No No

Gas lacrimògen * Si * Esprai de pebre artificial

RUCKSUCK Gas Lacrimògen * Mida de 5 litres * Pes de 10 kgs * Composició: 10% pebre d'oli, alkaloid kapsaicyny 1,33%.

* Granada RGSL-85 * Granada RW70/1CS * Granada N098CS/USA * Cilindre de gas 400ml IDS System/France

* Granades * Esprais

* Pistoles de gas lacrimògen per a disturbis i detencions especials.

* Esprai gas lacrimògen

Autorització política Autorització policial Autorització policial Autorització política Autorització política Autorització policial

Tipus, model Diferents

* VW T5 Allroad amb equipament policial especial. (També disposen de vehicles i motocicletes de paisà).

* VW Transporter, VW Crafter, VW LT, MERCEDES BENZ Sprinter.

* Vehicles blindats MERCEDES de 2 tamanys diferents * Vehicles blindats lleugers VW i MERCEDES.

* LAND ROVER blindats * MITSUBISHI Montero blindats/no blindats * Furgonetes blindades/no blindades * Turismes blindats/no blindats

Capacitat 1 per cada 5 agents VW T5 Allroad: 7 persones Entre 10 i 15 persones.

* MERCEDES blindats: 11 agents. * MERCEDES Sprinter blindat: 8 agents. * VW blindat lleuger: 8 agents. * MERCEDES Sprinter blindat lleuger: 8 agents.

Disposen de vehicles amb

canons d'aigua?Si Si Si Es desconeix Si Si Si

COS POLICIAL

* 16 EscamotsEstructura de comandament, batalló, destacaments i equips.

450

NATURALESA

TACTICAL SUPPORT GROUPUNITAT

* Està dividit en 2 unitats (KAUNAS UNIT i VILNIUS UNIT). * Cada Unitat té 8 companyies. * Cada companyia té diferent nombre d'escamots. * Cada escamot té 2 seccions (en 1 secció hi treballen uns 10 agents).

EVIDENCE AND ARREST PLATOON POLICE PREVENTION UNIT

6.500 1.145 11.5005 X 120 = 600

1 Escamot, 2 Unitats i 1 Unitat de Suport

UNIFORMED BRANCH

600

* 13 Escamots a la Copenhaguen Police.

* 27 Escamots a la resta del País.

1) 240 2) 1.800 3) 1.450 (excloent personal)

* Canó d'aigua 1) * Pistola (Glock 17) * Esprai de pebre

* Casc * Armilla Antiavalots * Protector de braços * Protector de cames * Guants

El Public Security Service està situat a les dues ciutats més grans de Lituània (KAUNAS i VILNUS), però donen servei a tot el país.

PÚBLIC SECURITY SERVICE (depenent del Ministeri d'Interior)

* Grups de gendarmerie mòbils: 8 unitats. * Un destacament mòbil a cada Country Gendarmerie Inspectorates: 41 unitats.

EQUIPAMENT

DESPLEGAMENT AL PAÍS

ESTRUCTURA DE LES UNITATS

NOMBRE TOTAL DE POLICIES A LES UNITATS D'ORDRE PÚBLIC

Proteccions personals

* Escamot de comandament * Cap d'Equip (3) *Agents (18, incloent 3 conductors)

1) Vienna 2) A totes les regions d'Àustria 3) Vienna

1) 6 escamots de 40 agents (1 escamot consisteix en 2 equips) 2) 18 escamots de 100 agents (1 escamot consisteix en 4 equips) 3) 18 escamots de 80 agents (1 escamot consisteix en 4 equips)

5 Regions dins d'Alemanya

Armes (per operacions d'ordre

públic)

12 Unitats Policials de Prevenció i 9 Subunitats Independents de Policia de Prevenció

* ROMAN: vehicles especials per transportar de 30 a 35 agents. * MERCEDES VITO, VW TRANSPORTER: Per a 9 agents. * DACIA: Per a 5 agents. * SUBARU FORESTER: Per a 5 agents * CAMIÓ ROMAN: Per a equipament. * VEHICLES ESPECIALS: Tanc d'aigua i Colorant Jets.

* VW Transporter T-4 2.5 TDI: 9 persones. * IVECO Daily: 20 persones. * COACH Autosan H-7: 30 persones.

* Casc * Armilla antiavalots * Protector de braços * Protector de cames * Guants

* Defensa de goma

* Casc amb visor * Casc antiavalots * Armilla antiavalots * Armilla de protecció * Protector de braços * Protector de cames * Guants * Escuts protectors

* Casc * Armilla Antiavalots * Protector de braços * Protectorde cames * Guants

* Granades llançadores H&K 69A1, Cal. 40mm * Taser X26 * Taser M26 * Winchester 1300

Escopeta MOSSBERG Cal. 70/76 * 7 Rifles RWGL de llum automàtica adaptats com a llançadores de gas lacrimògen. * Granada acústica + Gas * 5 Llançadores automàtiques de gas lacrimògen AWGL-3, d'un abast de 200 metres i capacitat màxima 25 pots.

NOMBRE TOTAL DE POLICIES

* Glock 19 * Llançadores HK per disparar bales de plàstic, substitueixen les armes de foc. * Metralladores G3

* Casc OTAN * Armilla anti-trauma * Roba ignífuga contra còctels Molotov * Escut rectangular per als agents * Escut rodó per als comandaments (per poder fer servir l'emissora, etc).

VEHICLES (per operacions d'ordre públic)

En cas de necessitar utilitzar el gas lacrimògen o les pilotes de goma, cal

una autorització?

* Casc viking * Armilla antiavalots * Protector de braços * Protector de cames * Guants

* Metralladores * Pistoles automàtiques 9mm HK

* Pistola SIG SAUER P6 * Heckler & koch MP5

* Casc * Armilla Antiavalots * Protector de braços * Protector de cames * Guants * Granota resistent al foc


Quarta part: conclusions


Quarta part

Conclusions

14 Conclusions..................................................................................110


14 Conclusions

La lectura del present informe, des dels elements o factors de context descrits a la part de presentació, com per la vessant conceptual, legislativa i de models de gestió de l’ordre públic, permet extreure les següents conclusions:

a) La policia és la institució de que s’ha dotat la societat democràtica per a garantir els drets i les llibertats i el manteniment de l’ordre públic. A través de les forces i cossos de seguretat s’exerceix el monopoli, per part de les administracions públiques, de l’ús institucionalitzat de la coacció jurídica, cosa que fa imprescindible la utilització de mitjans coercitius per part de la policia.

b) L’estudi de tot model d’ordre públic ha de tenir en compte la globalitat dels aspectes que el conformen: el marc jurídic, els recursos humans i materials, els sistemes de treball i el context social.

c) El model d’ordre públic ha de tendir a conciliar la pròpia eficàcia amb

l’acceptació ciutadana. Una acceptació que requereix de la implicació de les institucions representatives de la ciutadania.

d) En els darrers anys el sistema de gestió de l’ordre públic del CME ha

evolucionat per adaptar-se als canvis socials. Aquesta evolució s’ha traduit en un increment d’efectius i en la creació d’unitats especialitzades com la unitat de mediació i la d’investigació en ordre públic.

e) El model català d’ordre públic integra en un únic sistema una pluralitat d’unitats que donen un tractament holístic a la gestió de l’esdeveniment. Incorpora els processos de recollida d’informació, anàlisi de riscos, planificació prèvia, estratègia i tàctica.

f) Aquest model contempla una progressió en l’ús dels mitjans i els instruments

per tal de restablir l’ordre públic i protegir les persones i els béns. Aquesta progressió es concreta en l’aplicació de forma gradual de mesures policials com a resposta als esdeveniments.

g) Els agents de policia que intervenen en matèria d’ordre públic utilitzen procediments definits, tenen formació especialitzada i s’estructuren en unitats adequades al nivell de resposta requerit.

h) La totalitat dels instruments tenen un sentit en el seu conjunt, basat en un equilibri que comporta la seva aplicació progressiva i esglaonada. L’eliminació d’algun d’aquests instruments altera aquesta progressió i aquest equilibri, que caldrà restablir mitjançant noves modificacions en aquest àmbit.

i) El marc legal vigent regula de forma preferent l'actuació policial en el moment que ja s'ha consumat el desordre. Aquest fet condiciona el model de gestió de l’ordre públic.

j) El model català d’ordre públic utilitza una estratègia proactiva en el control de

l’ordre públic que es basa en els principis de mobilitat, flexibilitat, especialitat i


distància i que es fonamenta en la lògica de l’increment de la força d’acord amb el desenvolupament de les circumstàncies.

k) A nivell internacional la legislació comparada mostra que aquells països que han tingut antecedents històrics relacionats amb els desordres públics s’han dotat d’un marc jurídic més clarificador. Aquest desenvolupament normatiu dota la policia d’eines per actuar amb major eficàcia en la prevenció del desordre.

informe la gestio de lordre public a catalunya

Documents