Fa dos anys us entrevistàvem per parlar del primer disc, però en aquests dos anys han passat mol-tíssimes coses…

Alguer Miquel: Sí, el temps passa sú-per ràpid. Sempre diem que aquests dos anys pràcticament no els hem ni vist passar. Malgrat haver viscut un munt de coses han passat volant.

Vau acabar la gira internacional a l’octubre i de seguida, sense des-cans, ja us vau posar amb aquest treball, no?

Marcel Lázara: Pràcticament vam fer l’últim concert i l’endemà vam entrar ja a l’estudi. Això no para mai.

AM: Tampoc tenim altra manera de fer, ja ens agrada fotre-li canya.

Qui escolti el disc, d’entrada, se-guirà trobant l’imaginari habitual de Txarango?

AM: Encara estem construint Txa-rango, la trajectòria del grup és cur-ta. El primer disc ens va servir per explicar-nos, per escriure qui érem i què era tot això i aquest segon in-tenta fer un pas més. Continua sent completament Txarango, això sí, però a nivell conceptual i literari hi ha una mica més de context social. El primer era molt més poètic i, tot i que aquest toc ja hi era, quedava

dins d’una altra projecció, dins d’un món molt més oníric. En aquest hi ha un punt més de realitat.

Dieu les coses més directes, doncs?

AM: També segueix sent poètic per-què és la nostra manera d’escriure, però sí. Hi ha algun tema com “Go-vernant” que és totalment explícit i que parla de sortir al carrer i dir als que manen que no estem d’acord amb moltes coses.

Aquesta és la cançó més directa que heu fet fins ara…

ML: Creiem que tal com estava tot feia falta dir les coses una mica més clar.

Txarango publiquen el seu segon disc, Som riu, un treball on la reivindicació hi pren un sentit més directe. Com una riuada d’emocions, el grup del Ripollès busca fer un pas més en una trajectòria sempre a l’alça i que sembla no tenir sostre. L’èxit ha estat acaparador i en només 24 hores va aconseguir prop de 40.000 descàrregues

“Som riu continua sent completament Txarango però hi ha una mica més de context social”

Txarango

AbrilEn PORTADA

4

AM: A més, el disc reflexa un altre tipus de coses, i és que aquests dos anys de crisi a casa nostra han posat de manifest que hi ha una certa so-lidaritat entre la gent. Semblava que aquesta societat cada cop corria més i cada cop era més individualista i quan les coses van malament veus que la gent s’ajuda i que comencen a sortir propostes solidàries per tot arreu. Aquest disc també posa de manifest aquesta sensació de soli-daritat, de companyerisme i d’ajuda mútua, que és una altra manera de parlar de la realitat social.

Amb el títol busqueu un joc de pa-raules. Com va sorgir?

AM: Nosaltres el vam titular “Som riu”, separant les dues paraules. Això ve de la idea de l’aigua com a mo-tor de vida i de canvi a l’espera d’una gran riuada que canviï les coses. A banda d’això, ens agrada aquest joc de paraules en què ajuntant-les fan “somriu”, que és l’actitud.

Aquest riu hi és molt present al llarg del disc. És el relleu del circ, el gran concepte del primer treball?

ML: L’imaginari del circ no el deixem perquè és una actitud que encara

hi és. En aquest cas, la metàfora de l’aigua ens servia per fer col·lectiva aquesta actitud nòmade del circ. Un riu són mil gotes que, col·lectiva-ment poden arrasar amb tot.

AM: Pel que fa al circ, amb “Músic de carrer” ho hem acabat explicant. Del circ ens agradava molt per la perspectiva des d’on ens mirem la societat i des d’on trobem la manera d’encarar-nos-hi. Ens semblava que el circ era tota una espècie de con-traatac social que era viure d’una manera desarrelada i anar a buscar la gent allà on es troba. És una mica el mateix concepte que amb la músi-ca de carrer i amb aquesta cançó ho hem fet súper explícit, cantem amb orgull allò que som. Crec que és la cançó que més segueix l’aura del pri-mer disc.

El primer disc l’acabàveu amb “La dansa del vestit”, en aquest repe-tiu la mateixa fórmula amb “No t’adormis”, com és?

AM: Que el disc acabi tranquil, reposat i amb un final plàcid ens semblava una bona manera d’ador-mir-lo. Ens semblava una bona ma-nera, també, de parlar més de prop. Al disc hi ha molta canya, però al

final estem tu i jo: tu que escoltes i el jo que és Txarango. És una espè-cie de comiat molt més proper. Amb “La dansa del vestit” el disc acabava d’una manera molt íntima i bonica i, tot i que no és ben bé el mateix, “No t’adormis” torna a ser un comiat, el disc s’acomiada.

Com al primer disc hi incloeu dues cançons en castellà…

ML: Tenim la sort de dominar aquest idioma que es parla a mig món i és una manera que ens permet sortir a fora, que ens entenguin i és la mane-ra de poder sortir cantant en català.

Aquest últim any us heu interna-cionalitzat molt, però el català se-gueix sent el fil discursiu del disc…

ML: És la nostra llengua. Som cata-lans, hem nascut en català somiem en català…

AM: Aquesta internacionalització no ha anat gens en detriment del ca-talà, al contrari. Nosaltres hem anat a fora cantant el mateix que cantem aquí i funciona. Entre cançó i cançó ja ens expliquem. La gent és molt oberta, la gent ja sap que a cada país es parla un idioma diferent i nosal-

“Nosaltres hem anat a fora cantant el mateix que cantem aquí i funciona, no hem d’anar amb cap complex per cantar en la nostra llengua enlloc”

“Ara tothom mira cap aquí i sempre tens aquella pressió de veure com anirà”

AbrilEn PORTADA

5

tres no hem d’anar amb cap com-plex per cantar en la nostra llengua enlloc. Tenim la sort que la música és molt ballable i la gent connecta energèticament i rítmicament amb tot el llenguatge corporal, l’energia i el positivisme que portem en direc-te. Això fa que quan acaba el concert els hem pogut explicar qui érem i d’on veníem i la gent marxa sabent una mica més de casa nostra. Això és brutal.

Quin ha estat el procés creatiu aquesta vegada?

AM: Hi ha coses de tots. Hi ha cançons que han arribat d’una idea d’un, un altre tros d’un altre, passant per un altre i acabant de construir-la entre tots. Tenim la sort que ens co-neixem tant que hem coordinat la veu literària. Entre tots sabem com parla Txarango. Escrivim d’una ma-teixa manera, mirem al món d’una mateixa manera… Això fa que malgrat que les cançons arribin de moltes mans diferents al local d’as-saig surten d’una sola manera. Les

cançons arriben de la mà d’una per-sona al local, però les acabem cons-truint entre tots i al final creen un conjunt indestriable on no es noten les mans de cadascú.

Després de l’èxit del primer disc, publicar aquest segon us feia una certa por?

ML: Por no, però si que és pressió. Ara tothom mira cap aquí i sempre tens aquella pressió de veure com anirà.

AM: Vosaltres, al Totmusicat, vau fer un article de la pressió que te-nien els Txarango que, es clar, amb el nivell del primer disc… Jo el vaig llegir i vaig pensar ‘ostres, millor que no llegim gaires coses que ens caga-rem’ (riures). Sí, aquesta pressió hi és, però hem tornat a buscar al local aquella espurna que ens fes vibrar, que és la que ens guia. Al cap i a la fi hem de partir del que nosaltres creiem que és Txarango i del que ens agrada a nosaltres i esperar que pel mateix principi li agradi a la gent.

ML: Estem contents perquè ho hem donat tot. Per part nostra hem posat tota la carn sobre la graella. La resta ja no depèn de nosaltres i, en aquest sentit, estem tranquils.

Com organitzareu la gira, fareu també un any per Catalunya i un altre per l’estranger?

AM: Ara ja ens ho hem platejat di-ferent. Aquell primer disc tenia molt de sentit compartir-lo a casa i llavors i va haver un punt en què vam veure que ens venia de gust conèixer món i veure què passava. Ara, però, ho hem plantejat de tal manera que ho com-binarem tot. Anirem i vindrem tot el dia. Tenim el privilegi que els llocs on hem anat ja compten amb nosaltres i el grup ja ha anat creant petits espais fora d’aquí on la gent ens va coneixent i els programadors ens hi van volent. Ara bé, som conscients que els Països Catalans són el territori natural de Txarango i intentarem que tothom d’aquí ho pugui veure.

PAU PLANAS

“Tenim la sort que ens coneixem tant que hem coordinat la veu literària, entre tots sabem com parla Txarango”

AbrilEn PORTADA

“Som conscients que els Països Catalans són el territori natural de Txarango i intentarem que tothom d’aquí ho pugui veure”

6

Sant Joan de les Abadesses acollirà els dies 2 i 3 de maig un nou festival, Clow-nia. Es tracta d’una iniciativa organit-zada pel grup Txarango conjuntament amb la seva empresa de management, Èxits Management.

“Clownia és una ciutat, un món ideal que engloba l’imaginari de la banda”. D’aquesta manera expliquen el nom d’aquest nou festival on volen reflectir i portar a la realitat tot aquest imagina-ri que Txarango ha anat creant al llarg del seu camí. En aquest sentit, la banda pretén reconstruir la ciutat oblidada d’artistes que va haver de marxar, fruit de les injustícies socials, volent fer una clara defensa de la cultura i la música feta al carrer i a les places dels pobles. Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès, és la localitat escollida ja que ha inspi-rat des del primer dia a Txarango per

fer la seva música i ha vist créixer als seus components.

El festival comptarà amb tres escenaris: el Principal (on es faran els concerts principals), l’Àgora (és el cor de Clow-nia, serà una gran carpa de circ que aplegarà la vessant més social i propera del festival potenciant la participació i reflexió de la gent) i el de la Plaça Major (un espai on l’accés serà gratuït). Mú-sica, teatre i circ com a eines de trans-formació social seran els ingredients protagonistes de Clownia.

Entre les propostes que acollirà hi haurà diferents grups que s’han creuat pel camí de Txarango al llarg de la gira que van fer per presentar el seu pri-mer disc. Entre aquests, trobem a Els Catarres, Buhos, La Troba Kung-Fú, Sra. Tomasa, Itaca Band, Strombers,

Orxata Sound System, Dj. Ogt i, lògi-cament, Txarango. Totes aquestes pro-postes estaran repartides entre els dos dies del festival a partir de les 21.00h de la nit a l’escenari Principal. Unes hores abans, la gent podrà gaudir de Pallassos sense fronteres, Cesk Freixas, Reme-nant els Boscos i Germà Negre en els concerts de tarda previstos a l’escenari Àgora. I, pels que es despertin d’hora, l’escenari de la Plaça Major acollirà a Bonobos, 9son, Deudeveu i diferents espectacles de circ que aniran anun-ciant en els propers dies.

Els 3.500 abonaments disponibles, vàlids pels dos dies de festival, van tar-dar només uns dies en exhaurir-se. La gent que hi assisteixi, a més, disposarà d’una zona d’acampada lliure.

DAVID BUENO

Clownia es fa realitat

Foto: Roger Aran // Totmusicat

AbrilEn PORTADA

7

AbrilEn PORTADA

Ho heu donat tot, però també heu anat més enllà fent realitat Clow-nia, tot un repte. Com va sorgir?

AM: És un repte i una feinada! (riu-res). Sempre prediquem als concert. La idea de la música per entretenir no ens agrada gens, ha de ser música per participar, per ajuntar-nos, per moure coses i, fins i tot, per evadir el dia a dia. Hem vist que amb Txaran-go hem creat un altaveu des d’on po-dem moure coses. Amb l’experièn-cia amb Pallassos Sense Fronteres vam veure que érem vuit col·legues que vam enviar un exèrcit de pallas-sos a l’altra punta del món, a camps de refugiats. Si podem fer això vol dir que Txarango serveix, és útil i pot fer coses. El que intentem amb aquest festival és tornar a casa, vin-

cular tot el que hem fet amb les nos-tres arrels. Ara que tenim aquesta sort que la gent coneix-hi Txarango i que podem aprofitar una cosa com la sortida del disc que, segurament, podrem compartir amb tanta gent, ho volíem dur a casa, a un lloc on hi passen menys coses que a una gran ciutat. També era una manera de fer que la gent conegui els nostres pobles. Sempre hem explicat que créixer en pobles petits ha sigut una facilitat en molts aspectes i ha sigut una cosa bonica. Fer aquesta bestie-sa, doncs, era una resposta per do-nar les gràcies a casa. Volem, també, que sigui una celebració col·lectiva de tot el que ha passat fins ara, que tota la gent que s’ha estimat aques-tes cançons hi fossin perquè és un dia per trobar-nos-hi.

A més, hi anireu molt ben acom-panyats de tots aquests amics que heu anat fent durant aquests anys de viatge…

ML: Sí, hi serà tothom, tots els amics que hem anat fent durant aquests anys de gira, les maletes musicals que sempre expliquem que hem anat trobant. Hem volgut animar-los a su-mar-se a aquest gran projecte que, al final, és un projecte comú que dóna vida musical a aquest país. Engegar això en els temps que corren, quan tots els festivals estan tancant, és molt difícil, però.

AM: Hi ha molts col·legues i ens encanta que s’hi hagin animat. N’hi podrien haver molts més, però fer la bestiesa encara més grossa ja ens su-

“Hem vist que amb Txarango hem creat un altaveu des d’on podem moure coses”

Clownia

8

“La idea de la música per entretenir no ens agrada gens, ha de ser música per participar, per ajuntar-nos, per moure coses i, fins i tot, per evadir el dia a dia”

“Si els músics i la gent que té un altaveu no agafem consciència que hem de defensar la nostra feina i tot el que té relació amb la cultura aquí no hi ha ningú que lluiti per nosaltres”

AbrilEn PORTADAperava. Estem súper agraïts que tots aquests companys vinguin, se sumin al projecte i se’l sentin seu, que això també és molt xulo. Clownia és casa seva.

Dieu que és complicat engegar pro-jectes així, requereix molta valen-tia?

ML: Sí, ganes i valentia. La cosa està fatal, tampoc cal parlar-ne més per-què tots ho sabem, però si hi ha ganes i il·lusió es pot. Nosaltres no ho po-dríem haver fet si no fos perquè tots els altres s’hi ha sumat per veure si entre tots podem aixecar alguna cosa.

AM: Més que valentia jo crec que es necessita inconformisme. Tal com es-tan les coses tothom hauria d’engegar una mica el gas. Vivim en un país en què la cultura és una de les primeres coses que descuida, igual que l’educa-ció o la sanitat. Si els músics i la gent que té un altaveu no agafem cons-ciència que hem de defensar la nos-tra feina i tot el que té relació amb la cultura aquí no hi ha ningú que lluiti per nosaltres.

Si just quan estàveu gravant el pri-mer disc us haguessin disc que ara estaríeu preparant un segon disc després d’haver fet una gira inter-nacional, que organitzaríeu un fes-tival com Clownia… què hauríeu pensat?

ML: Que són uns flipats (riures). Som conscients que la història de Txaran-go és extraordinària, sobretot pel poc temps que ha passat.

AM: I som uns flipats! Quan estàvem gravant el primer disc el gran repte era poder gravar aquell disc. Aquell era el somni que perseguíem. Llavors el somni va ser presentar-lo en un con-cert i la gent va venir i el va cantar. Després va venir la il·lusió de tocar en un espai nou com el Palau de la Músi-ca, que era una altra cosa que no ens haguéssim imaginat mai a la vida… La bestiesa és cada cop més grossa, però el fet de perseguir somnis d’aquesta manera també fa que aquesta bestiesa que és dedicar totes les hores i l’ener-gia de la teva vida a la música prengui sentit. Has de perseguir reptes.

PAU PLANAS

9

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Han passat 36 anys i l’esperit del Canet Rock es torna a recuperar per organit-zar una nova edició del festival. Arriba el dia 5 de juliol en aquesta ciutat del Maresme amb un gran nombre de con-certs en el que serà una llarga nit. De fet, la cita començarà a les 7 del vespre i s’allargarà durant 12 hores fins a les 7 del matí, on tots els assistents podran veure sortir el sol amb el mar de fons. Un paisatge únic.

En total, de moment, hi ha 15 grups convidats per aquest concert: Els Amics de les Arts, Delafé y Las Flo-res Azules, Love of Lesbian, Manel, Mishima, Els Pets, Gerard Quinta-na amb Xarim Aresté, Gossos, The Pinkertones (que faran l’últim con-cert electrònic), Txarango, Sisa, Caïm Riba (que el seu pare, Pau Riba, ja hi havia participat anys enrere) i el con-cert conjunt que oferiran Joan Dausà i Blaumut. El cartell no està tancat i en els propers dies es podran sumar més artistes i, en especial, el quinzè grup que els usuaris tindran la missió de triar-lo a través de les xarxes socials.

Riure, ballar, festa, música i molta ener-gia perquè la intenció és que el públic recordi el Canet Rock durant molts anys. De fet, molta gent encara recor-da haver viscut alguna de les quatre edicions que ja es van celebrar des del 1975 fins el 1978 en una iniciativa que va suposar una crida a la llibertat i a les reivindicacions socials per part de tots els assistents. Ara, molts anys després, es torna a recuperar just en un moment decisiu per la història de Catalunya.

La ubicació de l’escenari serà en un espai diferent al que es va utilitzar en els inicis del Canet Rock amb l’objectiu d’obtenir més avantatges logístics i fer-hi cabre tots els assistents. De moment, s’han po-sat a la venda 20 mil entrades.

El festival reunirà els artistes més repre-sentatius del panorama musical català creant, a més, un espai de llibertat per a tots els públics i de totes les edats. En aquest sentit, hi haurà zones per gaudir dels concerts de forma més engrescado-ra però, d’altra banda, en algunes altres zones la gent també podrà viure’ls amb més tranquil·litat.

El festival està dirigit per Gemma Reco-der, que també va ser la impulsora del Concert per la Llibertat i Les Nostres Cançons contra la Sida. A més, també

compte amb Josep Maria Mainat com a assessor especial ja que ell en va ser el promotor de les edicions que es van fer al segle passat. Lluís Danés, que s’en-carregarà de l’escenografia i la direcció escènica, ha explicat que estan estudiant com omplir els espais de temps entre els canvis de grups amb diferents sorpreses que encara no han desvetllat.

El festival serà una expressió de les àn-sies culturals i socials per aconseguir un país millor. Reivindicació, llibertat i molta música que obligarà als grups a oferir concerts no massa llargs per do-nar cabuda a tota aquesta gran quantitat d’actuacions en una nit on l’objectiu, per sobre de tot, és que la gent s’ho passi bé i balli de valent.

DAVID BUENO

Arriba el Canet Rock

Del 4 de juliol al 15 d’agost els Jar-dins de Cap Roig de Calella de Pa-lafrugell tornaran a acollir un dels festivals per excel·lència de la Costa Brava. Com és costum, el festival tin-drà en els noms internacionals el seu principal al·licient. Hi seran figures d’escala mundial com Elton John –després d’haver de suspendre el con-cert l’any passat- o els Pet Shop Boys o reconeguts noms espanyols com Dani Martín, David Bisbal, Anto-nio Orozco o Los Hombres G, però

la música en català també hi tindrà un petit espai.

El 25 de juliol serà el dia en què hi ate-rraran Els Amics de les Arts, que hi presentaran el seu nou i esperat treba-ll i el 10 d’agost serà el torn d’Els Pets, que hi actuaran tel·lonejats per La Iaia. Dues nits de música en català als jar-dins, on també hi haurà espai pels més petits amb el musical del Club Súper 3.

PAU PLANAS

Els Pets i Els Amics de les Arts al festival de Cap Roig

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Tot NOTÍCIES Abril

10

El PopArb fa deu anys i ja ha co-mençat a presentar el cartell de l’edi-ció que servirà per celebrar una dè-cada de vida. Enguany, la cita serà els dies 27 i 28 de juny, un cap de setma-na que tornarà a convertir Arbúcies

en una de les capitals de la música a Catalunya.

El festival sap que l’edició d’aquest any és especial i, per això, de les pri-mers 4 confirmacions dues ja havien

Els dies 27, 28 i 29 de juny, Moncada i Reixac acollirà la primera edició del festival Jiwapop, una cita que pretén combinar música i consciència. Es trac-ta d’un festival pioner a Catalunya que busca reivindicar i fer agafar conscièn-cia al públic de la importància d’una vida alternativa. Durant tot el dia al dia, el festival oferirà xerrades de personali-tats com Alejandro Jodorowsky (en la que els organitzadors expliquen que pot ser una de les seves últimes aparicions públiques), Albert Espinosa o Elsa Punset a més de tallers, una fira de vida alternativa, una zona gastronòmica…

Serà durant les nits dels dies 27 i 28 quan arribarà el torn de la música i ho farà amb un cartell de luxe que busca “partir de músics de casa i acabar amb grups de punts del món com més llun-yans millor” tal com destaca Pep Blay. És per això que la cita l’obriran i la tan-caran dos grups locals com Suniverst (els impulsors de la iniciativa) i La Pe-gatina. En català hi destacaran dues

propostes de primera línia. Els Amics de les Arts hi passaran per presentar el seu nou treball, Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure i Gerard Quinta-na hi portarà el seu retrobat rock, com sempre, acompanyat de Xarim Aresté. El cartell el completaran noms cata-lans com Love of Lesbian i Macaco; espanyols com Fangoria (el projecte d’Alaska i Nacho Canut) i Izal i, per últim, la cirereta del pastís, els britànics Madness en el seu únic concert a l’Es-tat Espanyol.

A banda d’això, es crearà també un es-pectacle únic dirigit per Marc Parrot que, sota el nom de “Canta, riu, viu” unirà “diferents artistes populars que hi cantaran algunes cançons per petits i grans” –tal com explica Pep Blay- i que servirà per ajudar a l’ONG Pallapupes. A més, el festival es presenta com una cita sostenible que buscarà reduir al màxim l’impacte ambiental.

PAU PLANAS

El Jiwapop neix amb força Un any més, el Concert de l’estelada tindrà un cartell d’autèntic luxe. La cita serà el 26 d’abril i es convertirà, com ja és habitual, en la gran trobada musical i reivindicativa de les terres de Ponent. És tradició que el concert l’obri un can-tautor i enguany no serà l’excepció. Si en altres edicions els ha tocat a Cesk Freixas, Pau Alabajos o Meritxell Gené, enguany serà Jordi Montañez qui posarà les primeres notes a un con-cert que s’allargarà fins la matinada.

El seguiran fins a cinc grups de tots els estils que portaran la festa al pavelló de Vilanova de Bellpuig. Xeic! hi tor-naran després de la festa que van do-nar l’any passat, com també ho faran La Troba Kung-Fu i Brams, uns au-tèntics fixes al festival que hi presen-taran el seu flamant treball que veurà la llum pocs dies abans. El cartell el completaran dos grups de renom. Els grans triomfadors dels Premis Ende-rrock d’enguany, Els Catarres, hi faran un dels darrers concerts de la gira Pos-tals mentre que Mishima hi presen-tarà L’ànsia que cura, el seu setè disc.

PAU PLANAS

Cartell de luxe per l’onzè Concert de l’estelada

format part del cartell del primer PopArb. Són Mihima i Refree, que 10 anys enrere ja van ser a Arbúcies i que aquest estiu hi tornaran una vegada més per presentar-hi els seus nous treballs, L’ànsia que cura i Nova creu alta respectivament. Un altre dels grans caps de cartell de la cita serà Manel, que també tornaran així a un festival que no és nou per ells. Completaran el cartell Anímic, el tàndem de luxe que formen Pau Riba i Pascal Comelade, Xavi Alías, The Free Fall Band i Cabo San Roque.

A més, el festival organitzarà una fes-ta d’aniversari el dia 7 de maig a l’An-tiga Fàbrica Damm de Barcelona, on ja han anunciat que un dels plats forts serà l’actuació de La Iaia.

PAU PLANAS

Mishima, Manel i Pau Riba amb Pascal Comelade entre els primers noms confirmats del PopArb

Tot NOTÍCIES Abril

11

Ja fa un temps que el cantautor Jo Jet es va anar acompanyant progressivament de la veu de Maria Ribot. Ara, aquests dos projectes s’uneixen definitivament per donar lloc a un projecte de cançó d’autor en forma de duet que acaba de treure a la llum Viatges i flors. El pri-mer treball completament conjunt arri-ba carregat de dolçor amb 12 cançons

–més una de regal pels mecenes que van fer possible el treball- que es poden descarregar de forma gratuïta des del seu web.

Cançons d’amor, d’amistat i de la vida en general sempre lligades a la natura i amb el dia a dia del duet com a base imaginativa. La veu de Jordi Jet Serra es combina a la

Viatges i flors, el primer disc conjunt de Jo Jet i Maria Ribot

perfecció amb la de Maria Ribot per com-pletar unes cançons plenes de color i ten-dresa que captiven a l’instant a aquells qui les escolten. Aquest treball arriba després de dos llibre-CD en solitari de Jo Jet i ha estat finançat gràcies a un Verkami amb què van aconseguir pràcticament 6.000€.

PAU PLANAS

Acousters ja estan en ple procés de gravació del que serà el seu segon tre-ball, De primavera i ràbia. La banda gironina fa ja dos anys que va publicar el seu disc de debut, Darrera la por-ta, i ara vol fer un canvi de sonoritat amb un segon àlbum que finançaran amb un Verkami que ja han posat en marxa –i amb què ja pràcticament han assolit els 3.000 euros demanats-. Serà un treball “més gris i explosiu que

l’anterior” i en què buscaran l’experi-mentació de les emocions “d’una ma-nera menys continguda i més realista alhora”. A ritme de pop-rock la ban-da apostarà per unes “lletres riques i properes i unes melodies i ritmes ben cuidats”. Un petit gir amb què volen seguir creixent després de l’èxit assolit durant els darrers mesos.

PAU PLANAS

Acousters, a l’estudiCesk Freixas ja té enllestit el seu cin-què disc. Arribarà el dia 6 de maig i constarà de dues parts, tal com ja havia anunciat anteriorment: un CD amb temes nou i el DVD del concert de celebració del seu 10è aniversari als escenaris. El treball durà per títol Protesta i el presentarà oficialment el 23 de maig a la sala Music Hall de Bar-celona.

PAU PLANAS

Protesta serà el nom del cinquè disc de Cesk Freixas

Tot NOTÍCIES Abril

12

Després de passar pel concurs de ma-quetes Sona 9 l’any 2012 i aconseguir el segon lloc, Coriolà han presentat ja el seu primer treball de llarga durada després de l’EP L’escalfor. Ha arribat uns mesos més tard que els seus com-panys de podi –Empty Cage i Pacth-, però finalment ja es pot escoltar El de-but, un àlbum gravat als estudis Buc-bonera Records de Caldes de Montbui i sota la producció de Miqui Puig.

El treball està format per 12 cançons entre les quals no hi falten tres de les

quatre que formaven el seu primer EP –l’única que no hi han inclòs ha es-tat “El soroll dels timbals”-. Es tracta d’un treball elèctric, alegre i enèrgic on el rock, el pop més delicat i el folk van de la mà per donar lloc a unes cançons carregades de sonoritats di-verses però perfectament treballades. Tot això, fet gràcies a les donacions dels mecenes a través d’un Verkami que els va servir per recaptar més de 4.000 euros.

PAU PLANAS

El debut de Coriolà

El nou treball del quintet Marasme, De Llums i Ombres ja es pot escoltar via Internet. L’espera de la publicació del nou disc es justifica amb un seguit de problemes personals on s’hi fa re-ferènciaen el mateix títol del projecte.

El disc produït per Josep Miquel Puigserver, masteritzat per Toni To-ledo i amb l’artwork de Tià Mas, es va presentar el dimecres 2 d’abril, a les 21:30 h, a la sala gran de Cine Ciutat de Palma. Aquest acte però, va ser es-pecial ja que va combinar la música en directe dels mallorquins, amb el cinema experimental del conjunt de cineastes de From Outer Collective (FOC), creadors entre altres del vi-

Els Marasme més experimentals

Anem tancant les portes a la por serà el nom del nou treball de Brams, el segon després del retorn de la banda. El treba-ll ja està gravat i masteritzat i el pròxim dimarts dia 22 d’abril ja serà a les boti-gues. Seran 12 cançons de les quals les properes setmanes ja se’n podran escol-tar les dues primeres. Per Setmana San-ta el grup farà els primers concerts de la gira, començant per Cardedeu el dia 17 d’abril i els seguidors que hi assisteixin rebran el disc de regal.

PAU PLANAS

deoclip de la cançó que obra el CD, “Metamorfosi de la inèrcia”.

Aquest nou disc format per set cançons en català de llarga durada s’allunya dels principis del post-metal del debut amb Mirror. El grup conser-va cançons molt instrumentals com és el cas de “Aquí les ombres mai no arribaran” amb el típic to greu i fosc, el so distorsionat de les guitarres i una veu gutural i grunyent. Aquesta vega-da però, més emocional i avantguar-dista. Així doncs,les cançons són més experimentals amb tocs atmosfèrics i personals.

ALBA PAIRET

Brams tanquen les portes a la por

Tot just s’acaba de posar en marxa el fes-tival Strenes, però Girona ja es prepara per acollir una nova cita. El pont de l’1 de maig la ciutat acollirà un any més el festival In-Somni, que enguany arriba amb una bona representació de música en català. Un dels grans caps de carte-ll serà Adrià Puntí, que hi presentarà l’espectacle Incompletament Mitjanit. El mateix dia que Puntí (el 30 d’abril) serà el torn dels concerts de Bremen i Balan-cí. L’endemà hi arribaran Buhos acom-panyats de Carmen 113, The Modern Poppers i The Impasible Jack Kirbi, en una nit de concerts gratuïts. El dia dos la música en català només hi estarà representada per Red Souls en una nit encapçalada per The Fuzztones i Los Tiki Phantoms. La darrera nit, Mazoni portarà a La Copa el seu darrer disc jun-tament amb Super Gegant. Completarà la nit Micah P. Hinson.

PAU PLANAS

L’In-somni ja té cartell

Tot NOTÍCIES Abril

13

14

15

16

17

18

19

La nit de la gala d’entrega dels Premis Enderrock és una data marcada en vermell per la industria musical del país. És una nit de trobada però també de reivindicació. De reivindicació de la importància d’una indústria musi-cal potent a casa nostra i de defensa del potencial del país. Enguany no en va ser l’excepció. Des del discurs de benvinguda del director d’Enderrock, Lluís Gendrau, fins a les interven-cions dels premiats, les referències combatives i reivindicatives van ser constants.

Gendrau va obrir la gala celebrant el bon moment de la música en català, però advertint de la necessitat d’una major implicació dels mitjans per fer-la viva. “Voleu que Catalunya sigui un país de música? En cas afirmatiu, voleu que Catalunya sigui un país de música catalana i en català?” culmi-nava el director del grup editorial. La sala tenia clara la resposta: sí i sí. Minuts abans, el Teatre Municipal de Girona havia viscut un dels moments més intensos de tota la vetllada.

De forma puntual, la Companyia Elèc-trica Dharma va decidir tornar als es-cenaris per retre homenatge al desapa-regut Josep Fortuny, bateria i veu de la formació. Amb els reforços de luxe de Joan Reig i Màrius Serra, la Dharma va entornar “Fi de festa (la gent vol viure en pau)”,una cançó que “exemplifica la manera en Josep tenia d’entendre la mú-sica, la poesia i el seu sentiment social”, tal com va destacar Joan Fortuny en un emotiu discurs en record del seu germà.

No va ser l’únic homenatge de la nit. El cantautor Quico Pi de la Serra també va rebre el premi Enderrock d’honor pels seus 50 anys de trajectòria. “Em consi-dero un artesà que fa cançons i les canta” es presentava el músic al recollir el guar-dó. Sense voler donar lliçons a ningú, Pi de la Serra també va voler remarcar que “arribarà un moment en què ens adona-rem que amb molt menys podríem viu-re en un món millor”.

El tercer nom propi de la nit era obli-gat, Els Catarres. El grup d’Aiguafreda va recollir fins a 5 premis, pràcticament

tots els que podia guanyar i va ser un dels encarregats de trencar la monoto-nia habitual de les entregues de premis interpretant “Invencibles” en directe. Va ser una de les moltes actuacions que van anar succeint-se al llarg de la nit. Txa-rango, La Iaia, Gerard Quintana o La Troba Kung-Fú van ser alguns dels al-tres noms que van mostrar les seves últi-mes composicions davant d’un teatre un punt fred.

En l’apartat de discursos, n’hi va haver per tots els gustos. De curts i divertits –“Gràcies a tots els que ens heu votat i no sé què” deixaven anar Oques Grasses-; d’emotius com les paraules amb gust de comiat d’Obrint Pas, un dels grups més aplaudits de la nit; d’escuets, com el de Manel o de curiosos, com el de Bongo Botrako que van combinar anglès i fran-cès abans d’acabar agraint el premi en ca-talà o el d’El Petit de Cal Eril a càmera ràpida. Tot plegat al llarg d’una nit d’unió del sector on la defensa de la música en català va ser la nota dominant.

PAU PLANAS

Uns Enderrock d’homenatges i reivindicació

Tot CONCERTS Abril

20

Joan Masdéu ha tret un disc de cap de setmana. Un cap de setmana que pot ser vist des de moltes perspecti-ves diferents. La sala Luz de Gas va ser còmplice del treball més personal i rodó del cantant de Reus, Dissabte (Musica Global, 2014). Amb les no-tes d’”El bon retorn” i les cadires de la sala plenes es va donar el tret de sortida a un vespre que es preveia màgic. Sense perdre ni un segon, van seguir les contradiccions de “Deies”. Després de la darrera nota, fou el mo-ment d’aturar-se, donar les gràcies a tots els assistents i convidar-nos a fer dissabte.

El concert va continuar amb “Cap de setmana”, un recull de totes aquelles petites coses que fan que un dia qual-sevol, acabi sent un gran dia: un cafè, un diari i un somni llarg que el des-pertador no trencarà. I d’aquest aire de tranquil·litat i desconnexió, marxem cap a l’aire fred de “Moscou”. Malgrat ser la presentació del nou treball, Joan Masdéu també va oferir alguns dels temes del seu primer disc i, fins i tot, de Whiskyn’s.

Tot seguit va ser el torn d’una de les cançons més maques de Dissabte, la dolça “Guiomar”. Masdéu va voler de-dicar aquest tema als dos productors del disc, en Santos i en Fluren (Blind Records). A més a més, en Fluren es va afegir als teclats en alguns dels te-mes del concert. “La Maresma”, “Dies sabàtics”, “El planeta imaginari”, “Des-apareixo”, les mítiques “Telesèries” dels 80 i 90 i “Marges” varen completar aquesta primera part del concert. Ara era el moment d’acomiadar a la banda i recuperar el petitíssim format de guita-rra i veu per vestir tres temes més: “On”, “Finals d’estiu” i “Diumenge”. Cal des-tacar la magnífica i màgica interpreta-ció d’”On”. La dolça veu de Masdéu i les tendres notes de guitarra, varen ge-nerar un clima sorprenent i un silenci estrepitós. Un dels temes més coneguts de Whiskyn’s i que de ben segur tota la sala hagués pogut cantar, va ser un dels més nus i, alhora, dels més bonics que va sonar al llarg de la nit.

El concert anava arribant ja a la recta final. Amb la banda altra vegada a so-bre de l’escenari, varen interpretar un

tema del cantant nord-americà Josh Rouse, “Caroliña”. El punt final el va marcar “El carrer dels Jocs Florals”.

Entre aplaudiments, xiulets i crits de-manant-ne més i més, Joan Masdéu va tornar a sortir de l’escenari, va aga-far la guitarra i va començar a cantar la darrera cançó del disc, l’última que faltava per completar els 11 temes que conformen Dissabte. A l’inici de la se-gon estrofa, la banda es va afegir per acabar de tocar “Abans de veure el sol”.

Amb Casa Murada Joan Masdéu va acostumar al seu públic als concerts de petit format; ara, amb Dissabte, ha volgut recuperar la presència de la banda amb Quim Xicoira al baix, Joan López a la bateria i percussions i Esteve ‘Oest’ Lázaro a la guitarra elèctrica. Va ser un concert de presen-tació amb totes les lletres, una mica curt però intens, potent i amb un ob-jectiu assolit: ahir vam fer dissabte des de totes les cares possibles des de les quals es pot fer dissabte.

MARTA DIAGO

Joan Masdéu presenta Dissabte

→ Joan Masdéu presenta el seu darrer treball en un concert a la sala Luz de Gas emmarcat dins del Festival Barnasants

Foto: Marta Diago // Totmusicat

Tot CONCERTS Abril

21

Mitja part (DiscMedi, 2014) és un recopilatori de mitja durada que ha distribuit la revista Enderrock amb el número de març. L’EP inclou “Poe-ma d’amor” del disc Terròs! Andreu Rifé canta David Monllau (DiscMedi, 2008), “Mañana de ayer, de hoy” de Jaime Gil de Biedma inclosa dins del disc Roba’m la cartera (Ediciones PAE, 2010), “Fil de llum” de Ping pong (DiscMedi, 2010), “Bona nit” que és un tema inèdit recuperat d’una ma-queta que va veure la llum l’any 2006 i “Mitja part”, un avançament del seu proper treball que es preveu pel 2015.

Nens i nenes, pares i mares, avis i àvies i gran quantitat de joves i ado-lescents anaven omplint el teatre a mesura que s’acostava l’hora d’iniciar el concert. L’entrada però, era lenta i això va fer que no comencessin a so-nar les primeres notes fins 20 minuts més tard de l’hora prevista. El públic, impacient i entregadíssim des del pri-mer moment, va animar aquesta gran festa familiar fent l’onada, aplaudint i reclamant l’inici del concert core-jant el nom del protagonista: Andreu Rifé.

Com a resposta a aquests crits, la ban-da formada per Dani Prat al piano i teclats, Carlos Ribero al baix, Raúl Juan a la guitarra elèctrica i Roger Pi a la bateria, va sortir a l’escenari i va ser rebuda entre forts aplaudiments. L’es-pai va quedar envaït per un so dèbil i delicat que es va anar fent més potent a cada nota fins que va arribar a un punt de no retorn totalment electritzant. “M’agrada el ping pong” va ser l’enca-rregada d’obrir la porta i fer entrar el públic de ple dins de l’espectacle. Des d’aquesta primera cançó i fins al final del concert es van dur a terme diver-ses projeccions, des de les imatges dels videoclips, fins a fotografies de totes les persones i grups que han versionat el tema “Fil de llum”. Aquestes projec-cions van anar a càrrec d’Oriol Colo-mar.

Al llarg del concert, el barceloní va re-passar diversos temes de la seva carre-ra musical però, sobretot, els del seu darrer disc: Ping pong. Així doncs, “La moda que ha arribat”, “Per tots”, “Avorrim” o “L’amor és 1, 2, 3, 2, 1 i cap petó” són alguns dels temes que varen sonar al llarg de la nit. Cal des-

tacar també, la presència d’un quartet de corda que va acompanyar cançons com “Mitja part” o “Fil de llum”. El concert també va comptar amb l’es-pecial col·laboració del poeta David Monllau i del cantant Artur Gaya (integrant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries). Ambdós varen pujar a l’escenari per interpretar els temes “Lo nostre riu” i “Arròs, col i fesols”.

El final del concert estava arribant però les ganes de festa, de música i de ball no van minvar ni un sol moment. Tant és així que part del públic es va alçar del seu seient i es va deixar endur al ritme d’“El forat del pany”. El con-cert va concloure amb el ja mític “Fil de llum”, però aquesta vegada d’una manera molt especial. Fins a 80 perso-nes, membres de les corals TwOCats pel Gospel, Gospel Marista, Diaula, La quarta fila i Lurdes, varen pujar a dalt de l’escenari per interpretar aquest tema conjuntament. Una escena molt bonica per posar punt i final a una vesprada de Mitja part.

MARTA DIAGO

→ Andreu Rifé presenta al Teatre Joventut de l’Hospitalet un espectacle de transició en el qual fa balanç del seu passat i es prepara pel seu futur, un espectacle de Mitja part emmarcat dins del Festival Barnasants

Mitja part d’Andreu Rifé

Foto: Marta Diago // Totmusicat

Tot CONCERTS Abril

22

Mentre una manada d’ebrencs barre-jats amb alguns “pixapins” –títol d’una de les cançons i sense ànim d’ofendre ningú– esperem a la platea improvisa-da a la Sala Luz de Gas, apareixen una parella d’avis que es passegen xerrant entre les cadires. De cop, el nét fa en-trada i roba les ulleres del iaio i acaben tots tres músics dalt de l’escenari junt amb Josep Bordes. Així s’inicia “De boca a aurella”, un espectacle de Pepet

i Marieta amb voluntat de retre ho-menatge a la tradició oral de les Terres de l’Ebre i de tota la resta del territori.

Així doncs, després de deu anys d’ha-ver publicat el seu primer disc –Sempre hi ha un pedaç pa un descosit (2004)–, la banda d’Ulldecona en format re-duït arriba al Barnasants per apropar la cultura popular de sempre al pú-blic d’avui. Tots quatre músics ben

ataviats, fusionen temes propis amb cançons populars, rondalles, refranys i d’altres elements folklòrics que han anat passant de pares a fills, gràcies a aquest boca-orella intergeneracional. La tan nostrada jota es converteix en una de les protagonistes de la nit i farà que el públic no deixi de fer sonar les palmes a ritme de tres per quatre.

Tampoc no hi falten al·lusions i clams en defensa de les constants agressions que rep el sud de Catalunya o, com l’anomenen, “el cor dels Països Ca-talans”. I és que els Pepet i Marieta des de sempre han reivindicat la unió cultural entre la gent de l’Ebre i la del Sénia, territori fronterer però més que agermanat, com ells mateixos demos-tren amb components de totes dues bandes de riu.

Amb aquest espectacle, programat per primer cop al 2008 en coproducció amb la Fira del Llibre Ebrenc i l’actual Litterarum de Móra d’Ebre, el cantant ulldeconenc o faldut – malnom que reben els habitants d’aquesta vila– de-mostra la necessitat de mantenir viva la cultura del poble pla; aquella que molts cops no es recull en els llibres, sinó que ens arriba de la mà dels iaios, pares, oradors i tota la resta de defen-sors d’aquesta forma de saviesa de tan gran magnitud i molts cops oblidada.

ÀNGELS SALGADO

→ L’artista ebrenc apropa la cultura popular amb l’espectacle “De boca a aurella” en el marc del Festival Barnasants

Pepet i Marieta porta la tradició oral a Luz de Gas

La Iaia XXL és el nom de l’espectacle que la banda va presentar a l’auditori juntament amb la Cobla Bisbal Jove. En aquesta cita es va barrejar fans de la música més tradicional catalana amb el més modern indie folk.

El so electrònic de “L’accident” va encetar el concert, acompanyat de projeccions de colors, unes imatges que es contrapo-saven amb la solemnitat de la Cobla.

“Hem de trencar l’encanteri de la iaia” deia Ernest Crusats, veu i guitarra del grup, en la seva primera intervenció. I és que només ells podien treure la maledicció que havia rebut Xavier Molina, el director de la Cobla, per part d’una anciana del seu poble. Des-prés d’això van anar tocant les diverses cançons del repertori del seu nou disc, On és la màgia?, com ara “El meu gos s’envà”, “On ets Matilda?” o “l’Ós”.

Va ser amb “La Platja” que el públic es va animar i els va acompanyar amb aplaudiments al ritme de la mú-sica. En el concert també van recor-dar altres cançons de la banda, com el meu vaixell, un moment romàn-tic en què només van intervenir els instruments de la cobla i la veu del cantant.

En els bisos, després d’haver desfet l’encanteri amb un petó entre l’Ernest i el Xavier, van interpretar “Totes les promeses”. El director de la Cobla va reconèixer que aquella nit havien tro-bat la màgia de La Iaia.

Finalment van interpretar “Declaració de principis” amb tot el públic de l’au-ditori dempeus i acompanyant el rit-me electrònic d’aquesta popular cançó del grup.

GERARD CAMPOS

La màgia de la Iaia

Tot CONCERTS Abril

23

Després de molts anys allunyat del rock, Gerard Quintana hi torna amb un nou disc acompanyat del versà-til Xarim Aresté. Tan sols disset dies més tard de la sortida de Tothom ho sap, i havent venut un gran nombre de discos, Quintana i Aresté el presenten a la sala Barts.

Poc a poc és van omplint les locali-tats. En l’ambient es pot palpar les ga-nes de la gent de gaudir d’aquesta nit. Amb neguit, el públic comenta entre si les diferents cançons de Tothom ho sap, de com les portaran en directe o si faran algunes de Sopa de Cabra o de Very Pomelo. Ja passen deu mi-nuts de l’hora prevista d’inici del concert quan per fi apareixen entre el fum de l’escenari els músics entre una forta ovació.

L’encarregada d’obrir la nit és “1.000 preguntes”. Amb tan sols les prime-res notes que toquen ja es veu que ens sobraran les butaques. En Gerard demostra que està en plena forma,

amb una potència, un control i amb una destresa a la veu digna d’un dels millors cantants de rock del país. En Xarim sedueix la guitarra i la toca de forma absolutament magistral com sempre. La millor parella per fer rock pur, modern i actual, i així ho demos-tren damunt de l’escenari.

Les cançons són corejades i aplaudi-des amb ganes per tota la sala. Un dels primers moments més àlgids de la nit és quan comencen els acords de “Si et va bé” de Sopa de Cabra, amb el que es fa evident que no s’han oblidat els clàssics de la mítica banda catalana. Després d’aquest tema tot va de puja-da, la banda fa vibrar a tots els assis-tents cançó a cançó.

Arriba l’hora dels bisos i ens sorpre-nen a tots amb una versió rock de “Caic”. Emocionant i vibrant, un pú-blic entregat, de peu i cantant totes i cada una de les cançons que des de l’escenari toquen. Després d’un enèr-gic i potent primer bis, tornen a sortir

a escena la banda amb ganes de que-dar-s’hi i amb una sala absolutament entregada.

Per acabar fan una molt bona versió de Lou Reed que no tenen prevista i que aconsegueix ficar la pell de galli-na a més d’un. Un bon tribut a un dels mestres del rock. Després arriba l’últi-ma, la cançó que acomiada el que ha estat una nit màgica, arriba el torn de la mítica “L’Empordà” que fa esclatar a tota la sala d’emoció i tothom la coreja amb ganes.

El Gerard Quintana més còmode i en-tregat que hem vist en molt de temps, acompanyat per el seu fidel escuder Xarim Aresté que conjuntament han demostrat que Catalunya vol rock, i una banda potent, enèrgica, i amb un directe brutal. Aquest projecte té tots els ingredients per ser un èxit assegu-rat, amb el disc, però sobretot amb els directes.

ROGER ARAN

→ Gerard Quintana presenta el seu nou treball amb un concert apoteòsic a la Sala Barts de Barcelona dins el marc del Festival de Guitarra

Tothom sap rock’n'roll

Tot CONCERTS Abril

24

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Aquesta vegada el carrer la Rasa de Te-rrassa feia goig. Una filera de gent llar-guíssima esperava poder entrar per veu-re i escoltar als guanyadors absolut de la darrera edició dels Enderrock, Els Cata-rres. L’actuació començava a les 22:30h amb mitja hora de retard, prèviament il·luminant-se el cartell de CurtCircuit i sortint fum de damunt de l’escena-ri, aquesta vegada amb les dues sales i ple de gom a gom. Els sis components de Germà Negre, liderats per la veu i l’acordió d’Adrià Dilmé, molt aclamats pel públic, van aparèixer, com moltes vegades ells mateixos recorden, com si d’”una aparició còsmica de la Moreneta de la Serra, verge dels catalans” es trac-tés. El grup de Banyoles, amb un llen-guatge sonor de tall folk que convida a la festa i l’agitació festiva juntament amb el característic violí i l’acordió, va demos-trar ser un ferm partidari d’utilitzar la musica per reivindicar aspectes socials i donar suport a l’autodeterminació dels pobles i la immersió lingüística dels Paï-sos Catalans.

Van sonar composicions de caire irònic com “El rei vol corona” introduïda amb fons de la banda sonora de la pel·lícu-la del “Rei lleó” així com aclamacions de “Visca Catalunya independent, amb Terrassa de capital” o cançons populars i tradicionals a l’estil “Jo vaig a la mun-tanya”, “El ball del fanalet” -interpretada amb dos acústiques i convidant a ballar en parella- o “El tren pinxo de Banyoles”, tema cantat en el seu dia per La Trinca. La formació després de fer cantar, emo-cionar, ballar i donar l’oportunitat de beure vi banyolí amb bota enmig d’una

rotllana, acabava el repertori amb una adaptació catalana d’una mítica cançó de Boney M. titulada “Rius de Babilon”.

Els preparatius per dur a escena al grup estrella de la nit van durar uns vint mi-nuts, després de que quatre tècnics de la formació poguessin assegurar una bona qualitat de so per estendre’l durant tota la nit. El bombo i el contrabaix de la Ro-ser Cruells, característic de la banda, juntament amb la percussió, eren a punt damunt l’escenari per presentar-nos el seu darrer àlbum Postals (Discmedi, 2013). S’apaguen els llums i novament el fum difumina l’ambient, aquesta ve-gada per donar pas als dos trompetistes, la percussió i els tres components de la banda liderats per l’acústica i la veu de l’Èric Vergés, a primera fila. Els crits del públic, el “Rock’n’Roll” que va do-nar títol a la cançó d’estiu 2013 de TV3 i el confeti, inicien la funció entrellaçant amb la ballable i festiva “Vull estar amb tu”, guardonada com a millor cançó de pop-rock i millor lletra de cançó als premis Enderrock. L’inici fulgurant va donar pas a unes paraules de la Roser “Esteu a tope, no esperàvem aquesta moguda, és súper guai que la gent sàpi-ga les cançons i no pari de cantar-les”. El Jan Riera canvia el seu acordió per una melòdica i dona pas a “Tintin”, “Tokyo”, “Seguirem lluitant” i “A tot color”.

L’Èric ens presenta la següent cançó, “Camp d’oliveres” com quelcom nostàl-gic i ens proposa cantar-la amb l’accent mallorquí d’en Tomeu Penya. Sense pa-rar de cantar ni un segon, ens presenta-ven la primera cançó que van penjar a

Internet des del naixement del trio, una paròdia d’un “modernet” de Barcelona que decideix canviar d’aires: “Me’n vaig al camp”. La seguien “La noia de la plaça” i altres Cançons 2011 com “Els amants de Sant Joan” o “Tots menys tu” perquè no parés la festa. Moments abans, tot eixugant-se la suor del front i fent-nos partícips dels moments de calor que estaven passant després de provocar el nostre ball, fer-nos ajupir, cridar i saltar ben alt, anunciaven que ja estaven a la recta final de la seva actuació però enca-ra ens sorprenien amb “Invencibles” per abandonar provisionalment l’escenari.

El primer tema als bisos va ser un retor-nar al passat, anunciat com una cançó d’amor, un amor prohibit començat per J i acabat per R “Jenifer”, escollida l’any pas-sat com a millor cançó 2012 en els premis Enderrock. La festa va continuar amb “La festa major d’Aiguafreda” d’on té ori-gen part de la formació, “Vola amb mi” i “Caramelles”. Aprofitant que ja s’acabava, van presentar a tots els components de la banda i, novament, van donar gràcies pel recolzament eufòric del públic al qui tant han d’agrair. El repertori qualificat de “positiu, optimista i alegre” acaba amb una calmada i aclamada cançó “La por-ta del cel” demostrant que més enllà de la seva proximitat i els èxits aconseguits, amb tant sols dos CD i un EP al mercat, són un grup amb solera i consolidat en el panorama musical català. Saben, i els allà presents sentim, que ha estat una nit especial i marxem amb moltes ganes de retrobar-nos ben aviat..

JORDI MARCUAL

→ Dins la gira programada com a Curtcircuit Els Catarres aconsegueixenomplir amb una festassa la Faktoria d’Arts de Terrassa juntament amb els amics de Germà Negre

Tot CONCERTS Abril

25

Els Catarres s’acomiaden amb Postals del Vallès Occidental

Foto: Jordi Marcual // Totmusicat

El cantant Guillamino acompanyat dels set músics que formen The Control Z’s carregats d’energia es van entregar al pú-blic per exhibir el nou treball Un altre jo. Un concert que es va realitzar dins de la programació del Black Music Festival.

L’actuació va començar uns minuts més tard de l’hora prevista. Els músics van aparèixer a l’escenari a les 22:17h per interpretar el primer tema de la nit i del nou disc, “És fosc” persuadint al públic per ballar al ritme de soul i funk. Amb tota la naturalitat, en Pau Guillamet po-sant-se més sensual va interpretar “Verd verd verd” acompanyat d’un vent molt potent. També, es va poder escoltar la

peça inspirada en Pere Calders, “Demà a les 3” o fins i tot, “Help me” del disc Fang molt elogiada per part del públic. El con-cert va arribar al punt i final amb el bis de la ja representada “Verd verd verd” que finalment va aconseguir moure als més tímids.

La festa però, no va acabar aquí. Segui-dament, a l’escenari de La Mirona s’hi va poder veure un dels grups més esperat del festival, Big Sam’s Funky Nation. Amb el local de gom a gom, els de New Orleans van posar el nivell molt elevat manejant els instrumentsamb gran habilitat.

ALBA PAIRET

Guillamino&The Control Z’s enèrgics dalt l’escenari

L’endemà mateix de publicar el seu nou treball, Oques Grasses ja el posaven en marxa. Després de presentar-lo amb un breu showcase a l’Fnac –a l’hora de la veritat no tant breu-, arribava el pri-mer concert d’una gira que des del pri-mer dia se’ls ha presentat intensa.

L’Helio era ple –tampoc és difícil d’om-plir- i el públic estava completament entregat. Hi havia ganes d’Oques Gras-ses després d’uns mesos sense les seves cançons i el grup no va decebre. Era una primera presa de contacte, en un espai petit i possiblement allunyat dels

escenaris que trepitjaran els osonencs durant els propers mesos, però es va acabar convertint en una autèntica fes-ta que ho va tenir tot. El públic arribava amb els deures fets, les cançons escol-tades i ganes de passar-ho bé i així ho van demostrar des de la primera cançó.

“Cantimplores” donava el tret de sor-tida, però tardaria poc a arribar el primer gran èxit. Després de “Finals blaus”, “Cul” ja feia que tota la sala fos un clam i coregés a pulmó totes i cada una de les estrofes. Era un concert en família i la proximitat era total, en el

sentit més literal. “Estem a prop i és guai” bromejava un Josep Montero tant espontani com sempre. “Fàcil” tornava a fer cantar els assistents i po-sava un parèntesis entre els diferents temes del nou disc.

Digue-n’hi com vulguis va sonar pràc-ticament sencer –amb l’única excep-ció de “Llum fluorescent”-, però no va monopolitzar la nit. “La granja” es va catalanitzar i tot cantant “escalfa el sol” s’arribaria a “Cavall estable”. “Quin can-sament, vols dir que ho aguantarem tot l’any això?” comentava Montero abans de llançar-se a cantar “Passos impor-tants” que, com marca la tradició, aca-baria amb tots els membres de la banda sense samarreta.

Tot i la poca mobilitat que permetia l’es-pai, el grup va demostrar que segueixen tant enèrgics com sempre i que tenen una capacitat innata per encomana la festa al públic. El concert encarava la recta final i els seguidors sorprenien als propis musics al començar a ento-nar “Sexy”, una de les cançons que feia només 24 hores que havia vist la llum. “Sexy com tu no hi ha ningú” cantava l’Heliogàbal en bloc i el grup responia interpretant la cançó demanada. El concert tocava la fi amb “Sonunucell” i “Senzilla”, amb què Oques Grasses deixaven l’escenari entremig dels crits del públic, que ja amb la banda fora de l’escenari seguiria cantant la cançó.

PAU PLANAS

Festa entre amics→ Oques Grasses presenten Digue-n’hi com vulguis a l’Heliogàbal en un concert proper, espontani i divertit

Tot CONCERTS Abril

26

Com ha anat l’experiència de treure endavant aquest setè disc?

Després de set discos un ja no sap ben bé què dimonis fer, per tant vam pro-vocar un canvi en la nostra metodolo-gia de treball i vam decidir canviar el lloc on enregistrar el disc.

D’on neix la necessitat de buscar aquest canvi?

Bàsicament buscàvem un canvi en la sonoritat. Consideràvem que amb tres discos amb en Paco Loco havíem in-vestigat dins el so que ell ens ofereix i la seva manera de treballar i ara volíem canviar, simplement per fer alguna al-tra cosa. Volíem buscar un estudi que ens permetés gravar més en directe. Ens volíem sentir novament desafiats per una nova figura d’autoritat com és el productor, per un nou enginyer de so... Per això vam anar a França.

Dieu que volíeu sortir de la vostra zona de confort, una decisió arrisca-da...

Sí, té el risc que jugues amb moltes in-certeses. Quan vas a gravar a qualse-vol lloc et poses al servei d’una nova forma d’autoritat. El màxim que pots fer és assegurar-te que les condicions tècniques siguin bones, a banda d’això no saps ni la metodologia de treball que té, ni l’humor, ni si és una per-sona molt dura, o freda... En aquest cas, a més, parlar un altre idioma també complica les coses pel simple fet que amb català o en castellà ja és prou complicat expressar segons qui-nes idees abstractes sobre el so, doncs imagina en anglès o en francès! Vas a un lloc on t’havies de tornar a esca-rrassar per expressar-te bé, havies de portar-ho tot molt més ben preparat... Però volíem poder gravar d’una ma-nera més lleugera, que tot el que gra-

véssim ho poguéssim tocar en directe i allà ens ho oferien.

El disc l’obre “La brisa”, una cançó que serveix per explicar el títol. Par-leu de la importància de l’ànsia com una virtut, parleu l’ànsia de viure, de l’ànsia que ens ajuda a continuar en-davant...

Sí, és accedir a un estat d’equilibri amb una xacra de la nostra època, que és que es genera molta ansietat en la gent pel fet que ens hem d’adap-tar sistemàticament al canvi sistemà-tic. El món canvia moltíssim alhora que t’ofereix moltíssimes possibili-tats de tot, de realització, però també de fracàs, o de canvis de parella, de conèixer gent, de canviar de pis... Hi ha moltes coses que generen ansietat i la zona d’equilibri és arribar a consi-derar que aquesta ànsia significa tam-bé que estàs viu.

“Quan jo convoco les muses no em parlen de l’actualitat política”

totENTREVISTES Abril

29

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Una altra de les idees principals del disc és el paradís expressat de moltes maneres diferents. Com heu volgut transmetre aquesta idea?

Al disc Ordre i aventura em vaig ado-nar que les cançons eren en bona part producte de les lectures que havia fet durant els darrers dos anys i de les co-ses que m’havien preocupat. Més en-davant, això ja ho he provocat. Amb L’amor feliç ja vaig llegir expressament pel disc i amb L’ànsia que cura també ha estat així. Perquè el paradís? Doncs perquè el tema aquest està en l’aire. Ens estan lapidant l’estat del benestar i som una generació que viurà unes condicions socials i econòmiques pi-tjors que les dels seus pares i això et dóna una certa idea que t’estàs acomia-dant d’una versió del paradís, que va ser una bona època. Però mentrestant n’estàs buscant una altra. El projecte col•lectiu de la independència també és possible que sigui una manera de representar-nos una mena de paradís i de possibilitats i de situacions de les quals ben bé tampoc en sabem res. Per totes aquestes coses potser és lò-gic que agafés la idea del paradís, però això no és conseqüència d’això. És a posteriori que jo em pregunto el per-què em preocupava el paradís. També amb L’amor feliç, les lectures que havia fet sobre l’amor romàntic i la idea me-dieval de l’amor desemboquen sobre noves maneres de pensar en el para-dís, que són les idees renaixentistes on el paradís és un jardí tancat on hi ha una certa desinhibició dels sentits i de

la sexualitat. Això entra en discussió permanent amb una altra forma del paradís que és la de Sant Tomàs, més rígida i de contacte amb Déu. Aques-tes representacions del paradís em van interessar i vaig intentar llegir sobre això. Finalment han sortit cançons que, molt probablement, no en parlen directament, però sí que en totes pots intuir que hi ha una certa versió o una certa posada en perill d’una versió del paradís. “Mai més” és una cançó sobre ganduls però també sobre el paradís de dedicar-te a la música; “El corre-dor” és el paradís que vas creant a base de concerts; “Ja no tanca els ulls” és una il•lustració d’una postal sobre un accident de trànsit que captura de ma-nera tràgica el millor moment d’una vida, quan amb la teva parella surts per primera vegada o estàs en una nit romàntica en què tempteges amb el món misteriós de la sexualitat, de la nit i de la vida adulta, però el cel cau a la terra. En totes les cançons d’alguna manera hi és el tema del paradís, per això n’acabo parlant a les entrevistes, tot i que no sigui tant evident.

Sempre has dit que no et sents còmo-de fent cançons crítiques o socials de forma directa, però sí que hi poses alguns detalls. A “Mentre floreixen les flors”, per exemple, hi ha uns cors que van repetint “Lampedusa, Lam-pedusa”. Com intentes trenar aquests petits detalls amb les cançons en si?

A l’hora de fer cançons m’imposo po-ques coses. Crec que escriure cançons

vol dir convocar segons quins automa-tismes que fas per instint o que surten per configuració del meu hardware, encara que les meves lectures siguin unes o unes altres. A mi evidentment que m’interessa l’estat de la societat i la situació política, però això, ves a sa-ber perquè, mai s’acaba convertint en cançó. No és perquè jo m’imposi no fer-ho, és perquè quan jo convoco les muses no em parlen de l’actualitat po-lítica, potser perquè quan jo acudeixo a la música ho faig precisament per fu-gir-ne. Això no treu, però, que de tant en tant em pugui cridar posar-hi algun detall, com en aquest cas. Quan ja tenia la certesa que una idea central de l’àl-bum era el paradís i la seva posada en perill o els seus límits em vaig imposar escriure una cançó sobre la tragèdia de Lampedusa, pel simple fet que a Lam-peusa hi conflueixen dues visions del paradís, l’occidental i la oriental. Oc-cident és gegant, i l’orient també però la idea occidental del paradís moltes vegades té en la desinhibició o en el fugir de les nostres rutines les seves ca-racterístiques bàsiques, mentre que els orientals –bàsicament l’Islam- té en oc-cident o en el relaxament moral d’occi-dent una sortida i segurament també hi veu una visió paradisíaca. A Lampedu-sa, aquestes dues idees es troben d’una manera traumàtica i tràgica, per tant, em vaig obligar a escriure una cançó sobre allò. La manera final que acaba adoptant aquella cançó, però, sí que és veritat que acaba tenint més a veure amb Mishima que amb una cançó de-nuncia de tota la vida.

“El projecte col·lectiu de la independència també és possible que sigui una manera de representar-nos una mena de paradís”

“Jo crec que una cançó no ha de respondre res, ha de reproduir la pregunta d’una manera millor”

totENTREVISTES Abril

30

També parlaves de “Mai més”, on fas una reflexió en què dius que la músi-ca encara no es considera un treball. Encara falta que la música la gent l’acabi de veure com el que és?

Sí. Som el segon país més pirata del món després de Taiwan, tenim un go-vern que no persegueix la pirateria i tenim un IVA del 21% en l’espectacle mentre que als casinos els hi abaixaran els impostos al 10%. L’altre dia vaig lle-gir a un tuit o no sé on que els músics hauríem de fer loteries durant el con-cert i així ens baixarien l’IVA.

En aquest disc també hi ha una cançó instrumental...

Sí, és una cosa que feia discos que amb els nois parlàvem. La meva veu i els textos tenen una presència important al llarg dels discos de Mishima i mol-tes vegades la seva densitat o la seva monotonia, directament, pot cansar l’espectador. Sempre pensàvem que era una bona manera incloure-n’hi un, també per crear espais i modificar ambients. Aquest tema d’en Marc ens anava com anell al dit pel sol fet que al lloc on està situada de l’àlbum canvia el to de tot.

Totes les cançons estan plenes de re-ferents, d’idees... Això pot fer que a la gent li costi d’entendre què volen dir i què hi ha al darrera?

A mi sempre m’ha interessat l’art que et captivaven de primeres perquè et dona la impressió que allà s’hi està jugant alguna cosa important, que

s’hi està resolent o s’hi està proposant una visió sobre les coses reveladora, que et permetrà sortir de l’experiència d’aquella obra d’art com una millor persona. Aquestes són les obres d’art que m’interessen i en les cançons que jo faig intento no erigir-me en una mena de persona que ho resol tot. Jo crec que una cançó no ha de respondre res, ha de reproduir la pregunta d’una manera millor, d’una manera acla-ridora. Jo no em relaciono amb l’art buscant entendre coses, m’hi relacio-no d’una altra manera i intento passar una bona estona, que em desafiï i que em proposi imatges que em captivin i que em posin en dubte. Per la manera que jo tinc d’escriure cançons, moltes vegades em revelen coses que jo no sabia ni que pensava. Aquestes són el tipus de cançons que intento fer. Això no treu, però, que el meu esforç sigui sempre el de la claredat. La intensitat me la imposo jo, hi és darrera de les cançons. Darrera de cada cançó n’hi ha 30 que haurien pogut ser però que hi he renunciat, hi ha coses per les que m’he documentat molt, però també hi ha cançons que faig com un joc, amb un pur gest i en un matí. Sigui com si-gui, en totes intento que el català sigui planer i entenedor, en realitat no uti-litzo un llenguatge tant culte.

Musicalment, en canvi, heu intentat buidar una mica les cançons...

Sí, ja feia uns quants discos que per la manera de treballar d’en Paco i la nostra manera de fer natural reves-tíem els temes de molts arranjaments. Anàvem amb en Paco amb la intensió

de buidar i acabàvem reomplint-ho tot perquè ens agrada la idea de crear nous sons a partir de la suma de sons ja existents. Però aquesta vegada anà-vem a buscar una sonoritat molt més propera al nostre directe. Volíem que es notés l’espai que ocupa el so i vam buscar un estudi que tingués aquestes característiques.

Els directes com els esteu preparant?

Com que tot l’àlbum ja l’hem pensat com un àlbum que havia de sonar en directe la preparació és la més fàcil que hem tingut mai. Tocarem els te-mes bastant semblant a com sonen al disc perquè aquesta era la nostra idea i la nostra proposta.

Durant els propers mesos fareu molts festivals i molt diversos. Com-binareu diferents formats, ja que segurament no és el mateix tocar en el Concert de l’estelada que fer-ho al PopArb o al Canet Rock?

Més que la diferència entre festivals, jo crec que la diferència és més entre to-car en un teatre o en un festival, o entre tocar en un festival o una sala. Són tres lligues. El festival té el component de concert en un espai a l’aire lliure, mol-tes vegades amb llum diürna i on l’es-pectador té una certa llibertat de movi-ments. Per aquest tipus d’esdeveniment has de fer un espectacle, per una sala n’has de fer un altre i per un teatre un altre. Això és el que estem preparant, les diferències entre aquestes coses.

PAU PLANAS

“A mi evidentment que m’interessa l’estat de la societat i la situació política, però això, ves a saber perquè, mai s’acaba convertint en cançó”

totENTREVISTES Abril

31

totENTREVISTES Abril

Quina ha estat la experiència de gra-var aquest disc? Estàs satisfet amb el resultat?

Ara veient la reacció de la gent sí que estic content. Vaig tenir uns moments de dubte quan vaig acabar de gravar-lo perquè pensava que no li agradaria a ningú però, realment, em passa en cada disc que gravo. Ja és un procés natural de dir: “Ui, quina merda hem fet” però després ja veus que hi ha gent que li agrada.

Aquest disc és el que reflecteix més l’essència de Joan Colomo?

Jo vaig fent discos des de què era petit amb diversos grups i la idea és fer el que em surt. Tot el que faig reflecteix el que sóc. La idea és intentar millorar de mica en mica i arreglant els errors dels discos anterior i fer-ho millor.

En el disc expliques que tot és blanc i negre, no existeixen els grisos. Per què creus que els extrems són els únics punts vàlids?

No sé si crec això. Jo escric sense més, a vegades faig reflexions i tampoc estic 100% convençut del que dic. Jo crec que sí hi ha grisos però a vegades escric amb la ironia. Això que només hi ha blanc i negre és part de la meva lírica.

És un disc força filosòfic on la reflexió pren molt protagonisme...

Jo no sé com faig les meves lletres però sí que és veritat que sempre intento po-sar unes reflexions de caire filosòfic o de caire polític. Sí que és veritat que les cançons m’agradaria que fessin reflexio-nar a algú però tampoc és la meva in-tenció. Jo simplement escric sense pen-sar-hi gaire.

Comences el disc dient que no t’agra-da l’ésser humà, que no et sembla un animal sa. Hi ha més mala llet en aquest disc?

En el meus discos en solitari potser sí, però quan teníem grups amb quinze anys utilitzàvem més mala llet. Ca-gant-se amb tot ho hem fet sempre però

sí que és veritat que quan vaig començar a fer discos en solitari hi havia un rotllo més inofensiu.

Per tant, hi ha una mica de retorn a la joventut...

Una mica sí, fins i tot a nivell musical perquè en aquest disc hi han passatges una mica més canyeros que els discos anteriors, els quals eren una pèl més in-fantils.

Quina és la teva fília i la teva fòbia?

La idea del disc és aquest sentiment que, de cop, veus que tot és xungo i després tot el contrari. És aquesta esquizofrènia en la que estem ficats els éssers humans perquè ser ésser humà comporta pensar i això és una moguda flipant.

Aquest és un altre capítol, una nova etapa, dins de la teva trajectòria?

Sí, jo tenia aquesta sensació i per això patia que no li agradés a ningú. Tot i així, a vegades sento que faig un pas en-

Natural. Sincer. Pur. Parlem amb Joan Colomo sense embuts. Descobrim tots els detalls del seu nou disc, La fília i la fòbia, i ens endinsem dins de la trajectòria del cantautor català.

“Tot el que faig reflecteix el que sóc”Joan Colomo

32

totENTREVISTES Abril

davant i després dos enrere. Miro coses que vaig fer al 2002 i veig que eren més atractives que les que vaig fer l’any pas-sat. És anar fent...

Per tant, no marcarà un punt d’in-flexió?

Sí, de fet jo crec que pot haver canviat una mica l’embolcall de fer cançons però la meva formar d’escriure i fer melodies és bastant la mateixa. L’altre dia en una entrevista em deien el contrari i el pe-riodista em preguntava: “No tens la sen-sació de fer sempre el mateix?”. I això sí que em fa por perquè m’agradaria anar obrint horitzons. Jo ho faig tot sense meditar-ho massa. Per exemple, jo ara tinc nous temes que, fins que arribi el moment de gravar-los, aniran evolucio-nant i canviaran.

Com portes totes aquetes cançons al directe?

He muntat una banda amb un membre més que els que portava abans, ara som dos guitarres, perquè sigui més canyero. Potser sí que és un retorn al que fèiem abans, amb uns directes amb més canya, utilitzant dos guitarres i més distorsió... El que passa que som uns mandrosos, no assagem gaire, i sempre anemals concerts sense haver-ho preparat prè-viament.

I no faràs més concerts en solitari?

Sí, una cosa que vull conservar és poder fer concerts jo sol. Tinc les meves ma-quinetes i faig el meu show, que també m’agrada perquè és un altre rotllo de xe-rrar més amb el públic, amb més humor i amb més gags. Aquesta faceta no vull deixar-la enrere.

En el disc continues combinant català i castellà. És una mostra que dius les coses amb molta frescor, tal com et surten?

Sí, això dels idiomes quan vaig a fer la lletra d’una cançó veig amb quin idio-ma queda millor. A vegades vull fer una cançó i veig que en castellà no queda bé, però sí en català. I també al revés. Depèn de quin rotllo i quina melodia tinc al cap, veig quina llengua s’adapta més perquè el català i el castellà són diferents. El que passa que això del bilingüisme tampoc ho tinc clar, potser arriba el dia que ho faig tot en la mateixa llengua.

Que és el que fa que una cançó s’adapti més a un idioma?

No sabria descriure-ho però sempre ho veig clar. A vegades, si és un tema rocker potser ho veig millor en caste-llà perquè els meus referents hi canten. Tot és qüestió de referents... Si alguna cançó em recorda a un referent que no m’agrada massa, potser amb l’altra llen-gua m’agrada més. També depèn quina temàtica tracti... És una qüestió de com està dividit el meu cervell. La llengua materna és la que parlo amb els meus pares i el català és la llengua en què he estudiat, m’he comunicat amb els meus amics i el meu entorn. Suposo que cada idioma et porta a una cosa concreta.

Deies que t’agradaria ser una dona ne-gre i cantar jazz. Per què?

Sí, és una idea que he tingut sempre. La dona és un ésser molt més proper a la natura. És molt més ésser humà la dona que l’home. Jo veig l’home com una cosa molt més simple, és com un actor que posa la llavor dintre de la dona però ella

és que porta la vida i està a prop de la vida. Em sembla molt més interessant ser una dona. Lo de negre ja no sé per-què ho vaig dir. Quan escric cançons i penso de què parlar però em quedo sen-se recursos, parlo del que puc.

Costa trobar idees per fer lletres?

Jo, ara mateix, ja no tinc res. La gent su-posa que si tens un altaveu i seguidors és perquè tens coses interessants a explicar però no és el meu cas. Jo no vull ser cap persona que digui res a ningú però és la professió que he triat i haig de fer-ho. Però se m’han acabat les idees. Suposo que és qüestió de viure i tenir noves ex-periències. Si aconsegueixo llegir llibres i cultivar la meva ment, potser explico més coses. Però, de moment, estic enca-llat.

Realment, com ho fas? T’asseus davant un paper i et deixes anar o bé vas pel carrer apuntant idees en una llibreta?

Bàsicament, primer de tot, faig músi-ca. Faig demos amb melodies i, a partir d’aquí, faig de tot. Idees que et vénen al cap i les apuntes, posar-me la cançó i veure que m’evoca... Tot tipus de recur-sos per intentar posar unes frases a uns acords.

Com t’imagines Joan Colomo en 5 anys?

Això del futur em fa por perquè sóc hi-pocondríac. Penso que em moriré immi-nentment i també sóc pessimista amb el futur d’aquesta societat i el món en què vivim. Cinc anys són molts i poden pas-sar moltes coses que no et sabria dir.

DAVID BUENO

“La gent suposa que si tens un altaveu i seguidors és perquè tens coses interessants a explicar però no és el meu cas”

33

Aposteu per un canvi de sonoritat, perquè?

Valen Nieto: Sobretot és un canvi es-tètic. Teníem ganes de retrobar-nos, de canviar, de buscar nous aires i hem arribat a aquest punt. Hem intentat tornar a trobar aquell punt de quan comences, de renéixer com a grup.

Ricard Monné: Hi ha una frase que estem dient molt i que és que si ja ho hem fet no val.

Per tant, ha estat un acte de necessi-tat?

VN: Jo crec que tots els grups neces-siten, en algun moment, evolucionar, anar cap a una altra banda, si no t’es-tanques. Si fas sempre el mateix, disc rere disc, arriba un punt en què no té sentit i has de dir ‘I a partir d’ara, què vull fer? Què vull dir?’.

Pep Rius: És fruit absolutament de la necessitat. Hi ha una frase al disc que diu ‘On són els errors? Vull canviar per no estar mort” i ho resumeix per-fectament.

Cal valentia per tirar endavant un canvi com el que proposeu?

RM: Sí, però no és nou d’aquest disc. Nosaltres sempre fem els discos amb molta cura i som molt detallistes. Són projectes molt personals, són obres que ens surten de dins.

PR: Hem sigut molt conscients de fer un disc arriscat i que ens treu de la nostra zona de confort. Amb el disc anterior vam arribar a la nostra màxi-ma perfecció en l’orfebreria pop, com s’ha dit alguna vegada i amb aquest disc hem dit ‘s’ha acabat, anem a po-sar-nos claus als peus i a obligar-nos a treure el màxim de nosaltres matei-xos en un lloc que no sigui el que ja coneixem’. Aquesta investigació sem-pre hi ha sigut a Raydibaum, però en aquest disc hi és súper present.

Les lletres de què parlen?

PR: Penso que és molt més ambiental que explícit i està fet expressament. Ens hem basat amb què si ja ho hem fet no val i, per tant, vaig decidir escriure les lletres en el transcurs d’una nit. Em vaig

asseure i vaig dir ‘això no ho he fet mai i necessito fer-ho d’aquesta manera’, és a dir, pressionar-me i que surti tot. Els recursos que tens al llarg d’una nit són els que són i, per tant, bàsicament li do-nes voltes a el que et passa. Ara bé, no ho he volgut fer de forma singular, jo sempre intento buscar una certa uni-versalitat, intentant crear l’ambient del que ens estava passant en aquell mo-ment i pensant sempre com a grup.

Amb aquest disc, voleu treure a la llum tot allò que hi ha sota la super-fície, totes aquestes estructures sota terra?

PR: Més que treure a la llum volem donar fe que existeixen.

RM: Volem deixar constància que a part del que hi ha a la superfície, sem-pre hi ha alguna altra cosa per sota. Creiem que és un títol que ens defi-neix molt. Som molt pencaires i una mica parla de tota la feina que hem anat fent al llarg de la nostra llarga his-tòria. Les estructures sota terra és tot el que estem fent per sota per, al final, poder mostrar el que fem a la gent.

Raydibaum presenten Estructures sota terra, un nou treball on aposten per un canvi de sonoritat amb unes cançons més potents

Foto: Fede Nieto

“Necessitàvem fer aquest disc i dir les coses d’aquesta manera”

Raydibaum

totENTREVISTES Abril

34

Si quan vau començar, amb aquell EP en anglès, us haguessin disc que deu anys després trauríeu aquest disc que hauríeu pensat?

VN: No sé si ens ho creuríem.

PR: No haguéssim entès res.

RM: Nosaltres sempre hem pensat que la nostra carrera és llarga. Nosal-tres anem fent i no depenem de si el disc té èxit o no. Nosaltres tenim uns objectius que són anar fent temes, dis-cos i concerts.

PR: Hem funcionat sempre així. Vam començar al local dient-nos ‘això és el que és i no hi ha res més que això’. I això són quatre tios –o cinc- tancats a un local, mirant-nos a la cara i dient ‘fem-ho’. Això és la força del grup.

És el disc de què us sentiu més satis-fets?

VN: Jo crec que després de cada disc que hem fet ens hem sentit molt orgu-llosos. Estem molt satisfets del darrer

disc, però tot són moments diferents de la nostra vida. Aquest nou treball ha estat fruit de la necessitat. Neces-sitàvem fer aquest disc i dir les coses d’aquesta manera. Ara sí que n’estem molt satisfets, però igual que estàvem satisfets de l’anterior. Ara bé, potser sí que té un punt extra pel fet que aquest cop ens ho hem fet tot nosaltres ma-teixos.

PR: Hem conegut els intringulis –per dir-ho d’alguna manera- de tot el pro-cés. Tota la part d’anar a la fàbrica, saber els números de tot, fer un ver-kami…

VN: A més, és part d’un concepte. Jo crec que és una obra molt més rodo-na si l’artista està en totes les parts del procés. Tant estèticament com con-ceptualment jo crec que el producte és més sòlid.

En directe sonarà molt potent aquest disc?

RM: És el nostre objectiu, com sem-pre.

PR: La gent que ens ha anat seguint ja sap que normalment acostumem a trencar timpans i, en aquest cas, jo crec que especialment.

VN: A més, a l’assajar-ho ens hem adonat que és un disc molt emocional, en el sentit que hi ha una necessitat de tenir una connexió.

RM: Una de les gràcies d’aquest directe serà intentar emocionar molt a la gent.

VN: A més, tenim uns referents de directes que no podem negar, des de Radiohead fins als grups dels 90 que destrossaven els escenaris. Evident-ment, no tenim els recursos per anar fent això, però cremar l’escenari és el nostre somni.

PR: Però no de forma literal, vaja, no ho sé…

VN: Els directes nostres sempre s’han caracteritzat per ser molt energètic i aquest ho serà especialment.

PAU PLANAS

“Teníem ganes de retrobar-nos, de canviar, de buscar nous aires i hem arribat a aquest punt”

“Tenim uns referents de directes que no podem negar, des de Radiohead fins als grups dels 90 que destrossaven els escenaris”

totENTREVISTES Abril

35

En què consisteix aquest nou disc, Converses privades, i les cançons que el componen? Com ha estat l’ex-periència de la seva creació?

Volíem trencar una mica amb la línia intimista i nostàlgica que havíem seguit en el primer disc. Els onze temes que inclou, deu en català i un en anglès, es mouen dins del folk d’arrel americana i altres estils com el pop, el funk o el soul; intento no tancar les portes a res.

Tot i haver volgut deixar enrere aquesta línia intimista, les cançons del nou treball segueixen parlant de temes que afecten al públic...

Sí, el que volia reflectir amb el títol és el contacte directe que intento establir amb la gent. He intentat explicar dife-rents històries que fan referència a les relacions humanes, a les relacions del dia a dia, però d’una forma més gene-ral per arribar al màxim de gent pos-sible. M’ha costat molt trencar amb la barrera intimista i, tard o d’hora, aca-ba sortint per algun cantó.

Parles de converses privades, però en el fons són converses que fas públi-ques, no?

Sí, volia jugar amb aquests conceptes. De fet hi ha una frase dins de la cançó de Converses privades que diu: “Con-verses privades que fan pública la vida de la gent”.

Quina ha estat la rebuda del disc?

Sempre que treus un disc les sensa-cions són molt bones perquè estàs impacient i tens ganes de compartir la teva proposta amb el públic. De mo-ment el nostre primer single, “Soroll etern”, ha tingut molt bona recepció. La família n’està molt contenta, que han de dir, i en general està anant força bé.

Et sents més còmode en aquest nou disc que en l’anterior?

Sí, en el sentit de que cada disc és un reflex de com ets tu en el moment en que el crees, per això em sento més

còmode amb aquest segon ara mateix. Això no vol dir que cregui que aquest sigui més madur o millor que el pri-mer, simplement parla d’històries que ara em són molt presents. A més, les cançons del primer disc van cobrant certa distància i han adquirit un sig-nificat diferent perquè la gent ja se les ha apropiat, tenen un caràcter més pú-blic.

Quan vas començar a gestar Conver-ses privades? Com va anar el procés de creació i gravació?

La gestació d’aquest nou disc ha du-rat un any i mig aproximadament, perquè són processos de creació molt lents, i més tenint en compte la situa-ció del mercat musical actual. Avui en dia, quan tens un producte fet has d’esperar molt de temps si vols publi-car-lo en condicions òptimes. Aquest és el cas de Converses privades, que ha comportat un procés molt llarg tant per la primera fase de creació musical, com per la posterior gestió extra-musical.

Albert Solà presenta el seu segon disc, Converses privades. Són un conjunt d’històries que el cantant fa públiques al ritme del pop i el folk, deixant enrere la vessant més intimista del primer disc. Amb optimisme i molta energia ens convida a formar part d’aquests diàlegs, d’aquestes converses privades.

“He intentat explicar diferents històries que fan referència a les relacions humanes, a les relacions del dia a dia”

Albert Solà

totENTREVISTES Abril

36

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Estàs preparant ja els directes i la po-sada en escena d’aquest últim CD?

Tant amb el meu manager com amb l’equip que m’assessora coincidim en què la millor tècnica és anar fent con-certs allà on surtin, perquè es tracta de tocar constantment. M’estic preparant sobretot un format en solitari per po-der defensar les cançons jo sol, i al cap i a la fi és un projecte personal. Però si sorgeix l’oportunitat de presentar els temes en gran format o en concerts més espectaculars ens hi adaptem.

Tens algun concert programat?

Sí, ja tenim un parell de presentacions tancades. El 5 d’abril toco al Teatre del Casal de Mirasol amb tota la banda, i el 9 de maig presentem el disc a la sala Luz de Gas.

Els concerts de petit format et per-meten mantenir el caràcter intimista i proper que has volgut potenciar. Això és un valor afegit?

Sí, crec que la gent gaudeix molt més en aquests concerts per la proximi-tat i perquè lliga amb l’essència de les cançons. Jo també hi gaudeixo molt més, suposo que perquè la majoria de concerts que faig són de petit format. Però això també et fa trobar el valor en els casos puntuals on haig de tocar en algun festival de gran format, perquè et permeten esplaiar-te musicalment.

Amb aquest caràcter pròxim se’t po-dria classificar com a cantautor; està ben considerada la figura del solista?

Tenim un panorama musical molt ampli, hi ha ofertes per a tots els gustos i les propostes més intimis-tes també tiren. Jo m’inspiro molt en projectes artístics de fora, en gent que sap defensar les seves cançons, que transmet una energia brutal només amb una guitarra i una veu. Pots arri-bar igual sense tenir una banda al da-rrere que t’acompanyi.

Sempre has tingut clar que et volies dedicar a la música?

Sempre ho he tingut clar; vinc de fa-mília de músics, de ben petit ja em rodejava d’instruments i la música ha estat sempre present en la meva vida. Ara tinc aquest projecte personal però això no vol dir que d’aquí a cinc anys el segueixi tenint. L’únic que sé és que la música és la meva manera de viure.

Ha estat fàcil el camí dins del món de la música?

No, hem picat molta pedra. Estic molt content amb aquest projecte en solitari i poc a poc ens anem obrint camí. Però he tingut altres projectes i sé el que és voler arribar i no poder. És molt complicat però si es treballa i es creu en el que es fa, tard o d’hora se t’obre alguna porta.

Com ha estat l’experiència de gravar el videoclip de “Soroll etern”?

Molt maca perquè tot ha quedat en família. Teòricament el director ha-via de ser el meu tiet, que s’hi dedica,

“Volíem trencar una mica amb la línia intimista i nostàlgica que havíem seguit en el primer disc”

però al final no hi havia ningú que dirigís, tot es feia en equip. Poder tre-ballar amb persones que són amics i professionals a la vegada és perfecte. M’agrada molt com ha quedat el vi-deoclip, recomano a la gent que se’l miri perquè té una fotografia molt bonica. A mi em costa posar-me da-vant de les càmeres però un cop em donen la guitarra me n’oblido.

Quina cançó ens recomanaries d’aquest segon disc?

Concretament, la cançó en anglès que vaig fer juntament amb el meu company Nathan Ridley. Trobo que és un tema molt senzill però que arri-ba, és feeling pur perquè és la fusió entre els dos. M’agrada que dins del disc, que és tot en solitari, hi hagi una cançó que he fet a mitges amb una al-tra persona.

Quin és el grup o artista que més t’ha influït?

Jo sóc molt de passar temporades escoltant sense parar a un grup i de cop deixar-lo completament per es-coltar-ne un altre. I crec que això es reflecteix en els meus dos discs, que no tenen massa a veure entre ells. Però sempre m’ha tirat molt la músi-ca acústica i alguns grups que última-ment escolto molt són Mumfordand Sons o Jack Johnson, i clàssics com Bob Dylan o JohnyCash. I d’aquí a casa vaig variant, però ara estic molt amb Joan Colomo, per exemple.

DAVID BUENO, LAURA PORTA

“L’únic que sé és que la música és la meva manera de viure”

totENTREVISTES Abril

37

Perquè vas decidir embarcar-te en un projecte en solitari?

Després d’editar dos discos amb Festa Aid Kit que van anar molt bé, mentre prepa-rava el tercer em vaig plantejar donar-li un gir més acústic i buscar noves sono-ritats. A partir d’aquí va néixer el projec-te. Vaig començar a posar-hi alguna veu, algun element diferent i va ser quan va desaparèixer el grup ja que amb l’Agnès, la cantant, vam decidir no mantenir la re-lació musical ja que van sortir diferències a nivell personal. Ara bé, vam mantenir la relació d’amistat. Després de Festa Aid Kit vaig pensar en seguir endavant amb noves sonoritats i un projecte més acús-tic. Tenia ganes, també, d’embarcar-me en el món del cantant. Fins ara sempre m’havia amagat darrera la guitarra, els teclats o els aparells i ara era una bona oportunitat per presentar un projecte més íntim cantant en català.

T’hi sents còmode?

Ara m’hi començo a sentir. És complicat perquè cantar no és només cantar bé, sinó que és expressar, interpretar i fer arribar als altres el que estàs explicant. Tinc la sort que la meva mare és profes-sora de cant, per tant, a casa he tingut una mica d’ajuda. Ara bé, passar d’estar a darrera una guitarra a cantar és com-plicat.

Com és que al començar a preparar el tercer disc de Festa Aid Kit et va co-mençar a sortir aquest canvi de sono-ritat?

Al primer disc hi predominava moltís-sim l’electrònica, al segon està més com-posat amb guitarres acústiques i la meva intenció era anar evolucionant cap a una part més acústica, sempre mantenint, però, una petita part electrònica. Al final va acabar sent un procés natural. Vaig veure que per explicar les cançons que es-tava preparant en aquell moment s’agraïa molt una guitarra i despullar el tema.

Ara que ja has tastat les dues coses, en quin format et sents més bé, amb grup o en solitari?

Abans érem dos i ens enteníem molt bé. L’Agnès feia la part de lletres i melodies i jo feia la part musical. Estant tot sol sí que és veritat que tens més pedra a picar, però a la vegada acabes fent sempre el que tu vols, que és el que més t’enriqueix.

A banda de Festa Aid Kit també vas col·laborar amb ERM, t’has endut tam-bé influències d’aquest grup?

Sí, amb ERM hi vaig estar col·laborant gairebé dos anys presentant en directe el tercer disc, L’home que gira. De cares al nou disc em va proposar mantenir la relació, però vaig decidir-me per tirar endavant 4 hiverns i aparcar col·labora-cions.

Perquè vas triar aquest nom de 4 hiver-ns?

Carles Querol ha posat punt i final a la seva carrera amb Festa Aid Kit i ara es llança en el seu primer projecte en solitari. Per primera vegada decideix prendre les regnes de forma completa i decideix posar veu a unes cançons pròpies. Ho fa amb el nom de 4 hiverns, una proposta que s’acaba de presentar amb un primer disc format per 10 històries íntimes i personals.

“Vaig veure que per explicar les cançons que estava preparant en aquell moment s’agraïa molt una guitarra i despullar el tema”

4 hiverns

totENTREVISTES Abril

38

Ja fa un temps vaig estar mirant tots els arxius de cançons que havia editat tant amb Festa Aid Kit com amb anteriors projectes i totes coincidien que estaven gravades a l’hivern. Deu ser que en certa manera m’inspiro més a l’hivern. D’aquí ve el nom. El 4 és perquè quan la cosa co-mençava a tenir cert sentit i les cançons començaven a agafar una certa perso-nalitat vaig veure que havien passat just 4 anys de la finalització de l’anterior pro-jecte.

I perquè has decidit posar-li aquest ma-teix nom al disc?

No he volgut definir el disc. A mi em costa bastant posar un títol al disc quan expliques o interpretes 10 històries tant diferents, per molt que puguin tenir un denominador comú. Em costava molt posar una frase que definís tot el disc i em sentia molt més còmode posar-li un nom homònim.

A “Ens fem grans” constates una evi-dència, però ho fas amb optimisme...

Sí, ens farem grans d’edat però també ens farem grans a nivell personal. És una cançó molt optimista que a mi m’agra-da molt. Tots tenim les nostres feines i les nostres passions però sempre tenim moments ver viatjar mentalment, mo-ments d’escapar, imaginar coses i gaudir d’elles. És un petit homenatge a aquests moments.

De què més parlen les cançons?

Parlen molt del pas del temps. Hi ha molta part també de persistència i amor

al teu projecte, a la teva feina, a la teva passió... Són deu històries que les pots englobar en aquest sentit, però que es poden interpretar de la forma que es vulgui ja que tenen moltes maneres d’entendre-les.

Com has preparat aquestes 10 his-tòries?

Jo tinc una manera de composar bastant particular perquè sempre treballo primer la part musical i després busco la melo-dia. A partir d’aquí busco lletres que hi puguin encaixar bé i començo a jugar amb la forma final de la cançó.

Són totes cançons pausades, comenta-ves que un punt despullades... Crida-ries a què la gent les escolti amb tran-quil·litat a casa?

Sí, crec que són cançons que ve de gust escoltar tranquil·lament, arrecerat, amb l’estufa al costat, una bona companyia i una copa de vi. Ara bé, també se’n pot gaudir en concert, per descomptat!

Com planteges aquests concerts?

Intentem millorar. El disc està molt bé, però hi ha gent de molt nivell que està tocant amb mi i a tot s’hi pot donar una volta. Així doncs, busquem que soni di-ferent. El disc és el disc i les cançons es respecten pel que fa a estructures i lletres, però hi ha un intent de donar-los una volta perquè les més tranquil•les creixin una mica més o perquè les més canyeres baixin una mica... També depèn del con-cert i del format, però sempre intentem investigar una mica.

Abans de la sortida de disc ja en vas fer alguns, de concerts, com van anar?

Calia provar-ho abans de treure el disc per veure com funcionava i temptejar una mica el terreny per veure cap on vo-líem dur els concerts. Jo porto molts anys darrera la guitarra, però posar-me a can-tar era una cosa completament descone-guda, va ser tot molt nou.

Aquest treball l’has gravat a Can Sons, a l’estudi de l’Arnau Vallvé (Manel), com ha anat?

Amb l’Arnau ens coneixem de fa molts anys. Ell va ser component important d’un grup on vaig participar i ens ente-nem molt bé. Jo tenia ganes de canviar de perspectiva amb quan a producció i vam veure que podia funcionar el tàndem.

Al disc hi ha un munt de col·labora-cions com les de Pau Vallvè, Jordi La-nuza (Inspira)... Serveixen una mica per fer repàs a tota la teva carrera, no?

Sí, em feia molta il·lusió. Jo he crescut i he passat hores i hores amb aquesta gent, amb la qual cosa era un regal per mi que poguessin col•laborar i poder tenir el seu so al disc.

En algun concert hi veurem aquestes col·laboracions?

Segurament. Encara no ho hem plantejat, però al primer concert que vam fer, per fer la presentació oficial del projecte, va venir l’Agnés i ja vam fer un tema conjunt.

PAU PLANAS

“Són cançons que ve de gust escoltar tranquil·lament, arrecerat, amb l’estufa al costat i una bona companyia i una copa de vi”

totENTREVISTES Abril

39

El que us presentaré aquesta setmana no és una novetat calenta acabada de sortir del forn, si bé tot just fa 3 mesos que va sortir al mercat. I us pregunta-reu com és que avui parlo d’aquest disc quan aquest mes ve farcidet de nove-tats musicals? Doncs perquè en un país on sembla que només existeixen dues corrent musicals (la folkie en-capçalada per Manel i la dels grups de powerpop adolescent), és important destacar que no és així; que, malgrat el que la premsa generalista digui, a Catalunya hi ha un ampli ventall mu-sical que abarca una varietat estilística impressionant. És per això que avui us parlo del més nou de Red Souls.

Pels que no els conegueu, es tracta d’una banda de rock dur de la Garro-txa, i el cert és que enguany ja com-pleixen 10 anys de carrera. El trio es va formar l’any 2004 quan 3 joves d’un mateix institut es van adonar que te-nien gustos musicals molt semblants. Així doncs, inspirats per grups com System of a Down, Muse o fins i tot de artistes clàssics, van decidir arren-car el projecte, tanmateix amb pocs coneixements musicals però sí amb moltes ganes i il·lusió. Al llarg d’aques-

ta dècada s’han format com a músics i han treballat molt dur per arribar on són ara. El 2011 va suposar l’any de la seva consagració, doncs varen gravar una primera maqueta (Addictes) i va-ren guanyar el Concurs de Cançó de Salitja, cosa que els va permetre gravar un EP en un estudi professional amb 3 temes que varen titular Tres somnis després de creure’t. Aquí és on va co-mençar l’aventura musical de debò.

I aquest any passat, després d’un in-tens any de gira per tot Catalunya, tornaven a tancar-se a l’estudi de Da-vid Rosell per gravar aquest nou tre-ball que avui us presento i que es titula L’última partida. Es tracta d’un disc molt contundent, òbviament, però si us espanta aquest estil musical o no hi esteu gaire avesats, us he de dir que no espereu trobar uns tios grenyuts fent sorolls guturals. Us sorprendrà gra-tament el so d’aquest grup si teniu en compte que està compost només per dues guitarres i una bateria, perquè el –bon- ús de sàmplers afegint pianos i fins i tot sons orquestrals a les seves composicions, us faran l’escolta agra-dable, és un disc fàcil d’escoltar i amb melodies força enganxoses.

La contundència ve donada també per les lletres. La crítica als poders i al sistema és una costant al llarg dels 11 temes. El disc és un clam a no estar-se quiet, a deslligar-te del que no t’agra-da, a revoltar-te, al cap i a la fi. De fet, el títol del disc explicita el contingut: s’ha de lluitar fort i amb convenci-ment, com si fos l’última oportunitat, l’última partida, i ens toca moure fi-txa i canviar les coses. Així doncs s’hi entreveu un bri d’esperança, es tracta d’un disc optimista ja que totes les lletres condueixen a un mateix final: el benestar després de la revolució. El single “Invencibles”, que parla del camí de no retorn que hem encetat els ciutadans perquè el nostre país esde-vingui independent i encoratja a to-thom a sumar-se a la causa, no és més que un clar exemple del que amaga el disc.

Ara és l’hora de començar a dir les co-ses pel seu nom, de reivindicar el rock alternatiu i de reivindicar-nos com a país i de reclamar els nostres drets com a ciutadans. Ara és l’hora de Red Souls.

GLÒRIA NOGUER

Red Souls mouen fitxa en la seva última partida

“Ara és l’hora de començar a dir les coses pel seu nom, de reivindicar el rock alternatiu i de reivindicar-nos com a país i de reclamar els nostres drets com a ciutadans. Ara és l’hora de Red Souls”

Disc de la SETMANA Abril

42

Diuen que amb el temps les persones tendim a serenar-nos i a baixar les re-volucions de la nostre banda sonora. Això, per sort, no es compleix amb totes les persones, i és que quan es viu l’esperit del rock’n’roll des de les entranyes és molt complicat deixar de banda aquest estil potent i enèrgic, es tinguin 60, 70 o 80 anys. D’aquí la fra-se: “Els vells rockers no moren mai”.

Han passat uns quants anys des de la desaparició de Sopa de Cabra, alguns fins i tot només els van poder veure en directe en els concerts de retroba-ment. És per això que molts veien la faceta rockera de Gerard Quintana com un fet del passat, sense saber que el rock és un estil complicat d’oblidar i que per molt que s’intenti sempre t’acaba empenyent.

Després d’uns treballs més intimistes i de reflexió, Gerard Quintana torna al rock’n’roll acompanyat de Xarim Aresté (un monstre d’aquest estil que hem pogut veure en solitari i al cap-davant dels Very Pomelo). Un duet molt ben compactat on semblen un sol ésser amb dos caps. Tothom ho sap (PromoArts Music, 2014) és el fruit de

molts mesos de treball de composició, d’elecció dels temes i de gravació. 13 temes el composen triats entre des-enes de cançons, això també fa que cadascuna d’aquestes peces sigui di-ferent una de l’altre, són especials, on cadascuna hi aporta el granet de sorra que no t’aporta l’altre. Tal és així que no hi ha cap cançó que destaqui i que hi trobaríem moltes diferencies en un grup de gent per escollir la seva pre-ferida.

Hi trobem la vessant més potent i enèrgica amb cançons com “La cam-pana” o “Els inventors”, pels amants de Sopa de Cabra hi trobaran un nexe a “Arribarem al cel” o “Quan miris endins”, o la part més stoniana amb “1000 preguntes” o “Ara o mai”. Un disc molt complet, gens feixuc d’es-coltar que ens proposa un viatge per diferents branques del rock, tot dins d’una mateixa atmosfera i acabant en un indret estrany i absorbent amb “El monstre nu”.

El tema lletres també és interessant d’analitzar, on hi trobem reivindicació i protesta envers els temps que vivim, una forma de dir que ja n’hi ha prou

de callar i de fer com si no passés res quan, en veritat, el que passa és que tothom ho sap. Altres també parlen de l’esforç, com “El cim”, o altres que transmeten optimisme i ganes de viu-re.

Si les cançons al disc ja fan trempar, en el directe agafen una volada i una contundència impressionant, acom-panyats d’una banda que transmeten el mateix esperit rocker que els seus dos líders. No s’ha de deixar passar l’oportunitat de veure en acció aquesta maquinària tant ben engrassada.

En definitiva, Gerard Quintana torna al rock amb la millor de les compan-yies possibles, Xarim Aresté, i fent un disc que a molts ha deixat bocabadats i és que, per molts, aquest era un disc que portaven anys i anys esperant i que no ha defraudat gens, al revés, ha sorprès per la seva qualitat i per les se-ves 13 cançons.

Esperem que el viatge no s’acabi aquí, que segueixi el rock! De moment anem a donar-li canya!

URI MORA

“Si les cançons al disc ja fan trempar, en el directe agafen una volada i una contundència impressionant, acompanyats d’una banda que transmeten el mateix esperit rocker que els seus dos líders”

Gerard Quintana i Xarim Aresté arriben al rock

Disc de la SETMANA Abril

43