Lluís Llach cantant tres cançons, el re-torn de Sopa de Cabra recordant-nos que tenim molts “Camins” a recórrer (col·lectius i individuals), Pep Sala amb Dyango recuperant el mític tema “Boig per tu”, Pau Alabajos i Cesk Freixas amb “Al vent”, el gran mosaic dient “Freedom Catalonia”, l’actuació dels castellers de Vilafranca, Peret emocionant-se amb “L’Emigrant”, Maria del Mar Bonet amb Elèctrica Dharma preguntant-se “Què volen aquesta gent?”… I un llarg etcète-ra.

Molts moments màgics, íntims, espe-cials, irrepetibles i, en definitiva, únics. Tots ells amb un objectiu clar i concís: demanar la llibertat de Catalunya. I les 90.000 persones assistents que omplien el Camp Nou saben que aquest concert no l’oblidaran mai. Una nit històrica en què la societat junta va reivindicar la necessitat del poble de decidir el seu futur, la necessitat de plantejar-nos com volem que sigui el nostre territori en els propers anys.

La crònica d’un concert com el d’aquest dissabte al Camp Nou és agraïda però difícil de fer. I és que, en les més de sis hores que va durar el recital, es van viure moments molt màgics i especials. Des-tacar-ne els més importants és una tasca pràcticament impossible ja que tots ells

van tenir un toc transcendental, algun component que els feia únics i molts d’ells irrepetibles.

Un total de 446 artistes que van inter-pretar 42 cançons i van llegir textos de grans figures literàries, de grans poetes. En aquest sentit, en el primer bloc de la nit es van intercalar cançons amb lec-tures. Es van poder escoltar temes com “Boig per tu” amb Pep Sala i Dyango, que tothom va cantar a l’uníson, “Ca-mins” amb Sopa de Cabra, que al sortir a l’escenari tothom va embogir, “Aquesta terra” amb Joana Serrat i Xavier Baró, “Qualsevol nit pot sortir el sol” amb Pere Jou, Andreu Rifé, Joan Dausà i Jo-fre Bardagí…

Més endavant va ser el torn de Cesk Freixas i el valencià Pau Alabajos que es van unir per cantar “Al vent” de Raimon i també va ser especial i molt càlida la in-terpretació de Meritxell Gené i Jordi Ba-tiste cantant “Escolta-ho en el vent”. La festa la van dur l’electrica Dharma amb “La presó del rei de França”, que tothom es va animar a saltar i ballar, i “Què vo-len aquesta gent?” amb Maria del Mar Bonet a la veu, amb un registre musical no gaire habitual de veure en ella.

Abans del segon i últim bloc va arribar el parlament de la Muriel Casals, presi-denta d’Òmnium, i el gran mosaic amb la senyera i les paraules “Freedom Cata-lonia 2014” mentre es cantava l’himne

dels segadors. Una iniciativa que, final-ment, va sortir perfectament. L’objectiu es que la fotografia d’aquell moment doni la volta al món. Els castellers de Vi-lafranca van donar pas al bloc destinat a Lluís Llach, on diferents artistes can-taven i feien alguna versió de les seves cançons. Llach també va cantar tres te-mes: “Venim del nord, venim del sud” a capela, “Un núvol blanc” i “Tossuda-ment alçats” que va tancar el concert. Entremig, Gwen Perry i Gisele Jackson van cantar “Que tinguem sort”, Lídia Pu-jol la mítica “País petit”on tothom es va emocionar de valent amb el misticisme que hi aportava, Cris Juanico l’esperada “Viatge a Ítaca”, Gerard Quintana amb Pascal Comelade i Xarim Aresté el tema “i si canto trist” i, el gran moment de “L’Estaca” amb música palestins, Ra-moncin i d’altres personalitats.

Tot plegat en un concert irrepetible, molt especial. Quim Masferrer en el seu parlament va dir que es van vendre 90 mil entrades. L’aspecte de l’estadi era im-pressionant, ple d’estelades, de cartells demanat la independència, de crits fent consignes a favor d’aquest objectiu… Van ser sis hores que no s’oblidaran fà-cilment, dues més de les que estaven previstes. En elles, el públic va ser el gran protagonista i qui va animar l’acte en tot moment. Al 29 de juny del 2013 es va viure una gran nit. Una nit on la reivindicació i la festa van anar unides de la mà.

Catalunya vol la Llibertat

En PORTADA Juliol

David Bueno

Foto: Roger Aran // Totmusicat

4

90.000 persones, un objectiu, una nit que quedarà marcada en el record -i en la his-tòria del país-, prop de 500 artistes, un espai idoni... Es fa difícil poder explicar el que es va viure en una de les nits més emotives que jo personalment -i suposo que és una sensació prou compartida- puc recordar. Va ser una nit plena de pe-tits moments i de grans esclats d'eufòria col•lectiva. Ja des de l'inici, quan quatre veus meravelloses com les de Jofre Bar-dagí, Andreu Rifé, Pere Jou i Joan Dausà donaven la benvinguda als assistents al ritme de "Qualsevol nit pot sortir el sol", es preveia una nit que quedaria presa en l'imaginari col•lectiu del país.

El concert avançava i Sopa de Cabra no decebien amb la seva interpretació de "Camins", però un dels primers grans moments arribava amb "Boig per tu" in-terpretat a duet per Pep Sala i un ovacio-nat Dyango. I poc després, un altre mo-ment de llagrimeta. Un Peret visiblement emocionat interpretava completament sol amb la guitarra "L'emigrant" seguit d'una revisada "Ella tiene poder", conver-tida en un "Catalunya és poderosa, Cata-lunya té molt poder".

Joan Isaac i Joan Amèric, recordaven Sal-vador Puig Antic amb "A Margalida" i a continuació Jordi Batiste i Meritxell Gené interpretaven "Escolta-ho en el vent", de Bob Dylan. En una nit com aquella, un no podia evitar pensar, tampoc, en què

devia passar pel cap als cantants, espe-cialment a aquells que estan acostumats a tocar davant alguns centenars de perso-nes. No puc deixar d'imaginar què devien sentir, per exemple, Cesk Freixas i Pau Alabajos quan van sortir a interpretar "Al Vent". No hi va faltar el discurs de Cesk Freixas, com sempre molt clar, coherent i demostrant la seva grandiosa capacitat per dir les coses pel seu nom però molt ben dites ni la reivindicació dels Països Catalans i el record a Ovidi Montllor -del qui, sorprenentment, no es va interpretar cap cançó en tot el concert- per part de Pau Alabajos.

I, seguidament, arribava el discurs de la nit -superior fins i tot, a l'oficial, el de Mu-riel Casals. Francesc Ribera, 'Titot', va sor-prendre tothom amb un parlament que va fer esclatar el camp abans d'interpretar "Vull per demà", un tema que semblava escrit per l'ocasió. El concert seguia a l'alça i arribava al punt culminant amb la col•laboració entre una Maria del Mar Bonet entregada i la Companya Elèctrica Dharma per interpretar un sentidíssim "Que volen aquesta gent?". Per tancar la primera part, un clàssic entre els clàssics: La Dharma fent trontollar l'estadi a ritme de "La presó del Rei de França", el que ja és un himne de l'independentisme.

Després del moment més màgic de la nit, quan 90.000 persones van interpre-tar "Els Segadors" sota un mosaic que va deixar als assistents sense paraules i amb pell de gallina, arribava la segona part,

dedicada únicament al repertori de Lluís Llach. Amb un important retard respecte l'horari previst i unes versions no sempre del tot encertades, no es pot evitar pensar que, en algun moment, el concert es va fer un punt llarg. Però tot i això, l'emoció va tornar a flor de pell en més d'una oca-sió.

Lluís Llach provocava l'èxtasi apareixent entremig de la foscor tot cantant a capela "Venim del nord, venim del sud" i, poc després, Lídia Pujol enamorava al públic amb una versió de "País petit" preciosa. Amb el públic cantant molt suaument la veu pausada i tranquil•la de la cantautora va convertir la cançó en, probablement, la millor del concert. La va seguir Miquel Gil, posant la seva veu trencada al servei de "El jorn dels miserables", potència en estat pur.

Amb un públic més fred i tranquil, les cançons de Llach s'anaven succeint. Uns Amics de les Arts una mica fora de lloc -tot i que cal agrair-los la seva presència ja que és un dels únics grups del nou pop Català que s'hi van adherir, cosa que diu molt d'ells- van compartir escenari amb Joan Isaac, Pere Jou, Andreu Rifé, Joan Dausà, Jofre Bardagí, Xavier Baró i l'Orfeó Català per interpretar "No és això". "Viatge a Ítaca" interpretada meitat i meitat per Cris Juanico i Gorka Knörr, "Alè" de la mà de Maria del Mar Bonet o una versió força criticada de "Laura" obra de Ivette Nadal, Bikimel i Beth van donar pas a un final una mica deslluït.

Una "Estaca" cantada meitat en àrab i meitat en català i amb la presència d'un xiulat -per una minoria- Ramoncín no va acabar de convertir-se en el moment apo-teòsic que se suposava. Potser un himne com aquest no era el moment per provar experiments que en una altra cançó hau-rien pogut tenir èxit. I per acabar, un final un punt caòtic que va convertir el que ha-via de ser el moment culminant del con-cert en un final improvisat i sobtat. Con-seqüències de voler convertir en himne una cançó que no ho és. Amb un Llach llegint la lletra i tots els artistes damunt l'escenari, "Tossudament alçats" va posar el punt i final al concert prop de dues ho-res més tard del que marcava l'horari.

Una nit per al recordEn PORTADA Juliol

Pau Planas

Foto: Xevi Planas

5

Ja a l’arribar al voltant del recinte del camp els carrers eren un mar d’estels. L’ambient ja s’olora i la reivindicació està present. Al entrar ja al recinte la gent fa cua per participar en el banc d’aliments que al final aconseguirà reunir més de 5 tones d’aliments.

Quan a la fi entrem dins del Camp Nou un mar d’emocions s’apoderen del meu cos, gairebé 90.000 persones acaben de trobar les seves localitats. Milers d’estelades i centenars de pan-cartes amb missatges com “Adeu Es-panya” o “n’estem fins als collons: in-dependència” donen la benvinguda al que serà una nit històrica.

El concert comença i la gent està pre-parada. El Camp Nou sencer canta amb Andreu Rifé, Pere Jou, Joan Dausà i Jofre Bardagí la mítica “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Una molt bona carta de presentació d’una nit màgica.

El concert continua i el públic és qui s’encarrega de corejar les consignes in-

dependentistes de diferents maneres que l’espai permet. Ben ràpidament arriba un dels moments més esperats de la nit, el retorn dels mítics Sopa de Cabra, que amb la cançó “Camins” s’enduen el públic a la butxaca.

Arriba l’hora de “Boig per tu” amb Pep Sala i Dyango, que aquest úl-tim rep una gran ovació agraint-li la seva implicació en el concert. Entre diferents parlaments entren a l’escenari Pau Alabajos i Cesk Freixas per cantar “Al vent” por-tant juntament amb Maria del Mar Bonet i el seu “Que volen aquesta gent”, un dels moments més emo-tius del concert.

La Companyia Elèctrica Dharma por-ta la festa i fa saltar a tot el camp de les seves localitats per corejar la seva mítica “La presó del rei de França”, i fa esclatar el públic en nous càntics inde-pendentistes.

En diferents ocasions es recorda de forma efusiva a Salvador Puig Antich i a Guillem Agulló, entre d’altres que

van donar la seva vida per defensar els seus ideals. Entre cançó i cançó arriba un dels moments més esperats, després del discurs de Muriel Casals, el cant dels Segadors i el gran mosaic, que és un èxit absolut. L’emoció se’ns apodera mentre es crida independèn-cia.

La segona part del concert comença de forma màgica. Les llums s’apaguen i la veu d’en Lluis Llach s’escola entre el públic mentre canta a capela “venim del nord, venim del sud”. Després d’ell un seguit d’artistes vinguts de tot arreu versionen en aquesta segona part les cançons clàssiques d’aquest cantautor.

El concert acaba il•luminat pel públic, tot el camp treu els seus mòbils per formar un mosaic de llum en plena nit i canta amb força l’ultima cançó “Tos-sudament alçats”.

Un concert que va deixar clar el que volia. Un concert que tornava a de-mostrar el que el poble de Catalunya vol. Un concert de festa i reivindica-ció. Un concert històric.

Freedom Catalonia

En PORTADA Juliol

Roger Aran

Foto: Roger Aran // Totmusicat

6

Oju no sigui que el concert no acaba fins aconseguir la independència. #concertperlallibertat

El país petit de la Lídia Pujol és molt gran. #ConcertLlibertat

No hi ha paraules per descriure el sentiment que hem viscut al #concertperlallibertat

En català, castellà, gallec, euskera, francès, anglès, grec LLIBERTAT PER TOT UN POBLE! #concertperlallibertat

Miquel Gil dedica el jorn dels miserables a Guillem Agulló. Gran !!! #concertperlallibertat

Immens en @francescribera al #concertperlallibertat!!! La llibertat no serà completa fins que no ho sigui tota la nació catalana!

Moment emotiu personal al #concertperlallibertat Maria del Mar Bonet cantant “Que vol ara aquesta gent” Memòria Històrica de la repressió

Les imatges dels consellers ballant la Dharma a la llotja i Rigau cantant Paco Ibáñez dónen per tres capítols de Polònia. #concertllibertat

Una de les #imatges de l’any serà el mosaic del Camp Nou d’avui #ConcertPerLaLlibertat

@xavicolomerHistòric Peret cantant “l’emigrant” al #concertperlallibertat molt emocionant i sentit. Gràcies!

El concert en 10 piulades

@perecardus

@misernramis

@RogerPala

@oriolare

@deshabitat

@EvaPiquer

@davidbroc

@laindepe

@mfornells

“La llibertat de decidir és un dret bàsic i fonamental sense el qual se’ns nega l’exercici de la democràcia. La independència ha de néixer de la voluntat popular”

“No és la primera vegada que treballem junts [amb en Lluís Danés] i sempre és un plaer. En Lluís és un artista amb un cor molt gran i apassionat. M’agrada la seva forma de visualitzar les coses complexes i plasmar-les d’una manera clara i poètica a l’escena”

“Em sembla que tots [els artistes] hem tingut molt clar que havíem de ser-hi. Aquests són temps que demanen compromís, en un moment decisiu en el que cal transformar una realitat insostenible. I això només és possible sumant forces i superant diferències”

“Amb Sopa fa temps que el temps no existeix. Cada cop que ens tornem a trobar per tocar junts sembla que mai no haguem aturat l’activitat com a grup”

Gerard Quintana

"Estic molt orgullós que el món cultural i artístic s'hagi mobilitzat una vegada mes"

Lluís Llach

"És la primera vegada que al capdavant de les decisions del país s'hi està posant la ciutadania"

"Com es podrà aturar el desig i l'anhel d'un país. Com es fa això? En nom de què? En nom de qui?"

En PORTADA Juliol

7

Ja fa mesos que Gerard Quintana par-la d’un nou treball i sembla que cada dia està més a prop de convertir-se en una realitat. Serà a la tardor quan el músic gironí entrarà a l’estudi per en-registrar-lo, però, de moment, aquest estiu n’oferirà un tastet en 4 concerts que oferirà lluny de les grans ciutats.

En una gira que portarà per nom “Només és Rock and Roll”, Quinta-na buscarà “poder rodar una bona

part de les cançons que enregistraré aquesta tardor”, però també reme-morarà els seus gairebé 30 anys de carrera, des de Sopa de Cabra fins als últims treballs en solitari. Serà doncs, el retorn als escenaris d’una de les figures més destacades del país després d’uns mesos en què s’ha centrat més en altres projectes. Serà un retorn, també, a la seva ves-sant més rockera, com el propi nom de la gira indica, una vessant que seguirà explotant amb el seu nou treball.

I és que el rock “és el meu llenguat-ge i el trobo a faltar “ afirma el can-tant. “Per mi, tornar a fer un disc de rock és com tornar a casa després de molt temps de viatge. Necessito un estat d’energia potent per dir tot allò que em ve de gust dir ara ma-teix” afirma.

En aquesta gira, el cantant passarà pel Festival Anòlia d’igualada -25 de ju-liol-, a Esterri d’Àneu -11 d’agost-, a Ribes de Freser -14 d’agost- i a Ponts -14 de setembre-.

Gerard Quintana torna als escenaris abans d’entrar a gravar nou disc

Nico Roig acaba de publicar el seu segon treball en solitari, Les dones

macabres, un disc més directe i amb més instruments i percussions que el primer. El músic, després de partici-par en els discos i concerts de cantants

com Pau Vallvé o Maria Coma, fa així un altra pas endavant en la seva carre-ra com a cantautor.

10 cançons pausades però gens monòto-nes, amb constants canvis de ritme i que parlen d’amor, de la imatge exterior, de la felicitat… Amb unes lletres menys introspectives i amb dosis d’ironia, Roig aposta per uns temes molt rodats que ha tingut temps d’interpretar en directe un gran nombre de vegades. Cançons ben polides i amb guitarra i veu grava-des a l’hora per mantenir la sonoritat fresca del directe. El mateix Nico Roig és l’encarregat de tocar la majoria dels instruments, tot i que compta amb col·laboracions com les de Raül Fernán-dez, ‘Refree’ a les guitarres o el mateix Pau Vallvé a la bateria.

Les dones macabres, el nou disc de Nico Roig

Pau Planas

Pau Planas

Tot NOTÍCIES Juliol

8

Els Pets anuncia el seu retorn després de dos llargs anys d’absència volun-tària i ho fan amb un nou projecte sota el braç, que es podrà escoltar a partir de setembre. Els de Constantí tornen prometent que el nou disc no deixarà indiferent a ningú. Declaren que tor-nen “en forma, compromís i sensibili-tat”, tres dels valors que han fet que la banda sempre hagi estat a la primera línea del pop-rock català.

Se’n sap ben poques coses d’aquest disc, que ha estat cuinat a foc lent du-rant els últims mesos, i que compta amb la participació com a productor de Raül Fernàndez “Refree”. Un tre-ball que promet ser lluminós i arte-sanal.

Aquest projecte vindrà acompanyat d’una gira, de la qual ja es comencen a saber dates. Després de tindre al grup sonant per Londres i Perpinyà, tornen a casa amb ganes de tornar a veure als

seus seguidors. L’estrena serà al Mer-cat de Música Viva de Vic, un dels úl-tims escenaris per on va passar el grup abans de l’aturada.

Després d’aquest concert, també pas-saran pel Camp de Mart de Tarra-gona, per La Faràndula de Sabadell i per la Llotja de Lleida. La gira conti-nuarà per sales comLa Mirona de Salt, l’Stroika de Manresa, l’Apolo de Barce-lona, la Faktoria d’Arts de Terrassa o la Clap de Mataró.

P. Planas Aquest estiu arribarà un nou treball de LGP (Els Guardians del Pont). El grup, format per Joan Cardo-ner –fundador de Terratrèmol- i dos ex-Sangtraït com Quim Mandado i Martín Rodríguez ha firmat per Picap per publicar el seu segon treball. LGP neix de l’amistat dels tres membres que durant molts anys han compartit grups i que fa un temps van unir-se per tornar a la carretera amb el rock dur que els ha acompanyat durant tota la seva trajectòria.

Després d’un primer disc en castellà, Rockferatu, on era Joan Cardoner qui hi posava la veu, ara el grup fa un tomb i és Quim Mandado qui agafa el micròfon per cantar en català. El que ja era cantant a Sangtraït, doncs, tor-narà a posar veu a un disc després de prop de 10 anys sense fer-ho.

LGP (Joan Cardoner, Quim Mandado i Martín Rodríguez) es passa al català

Retornant des de ConstantíRger Aran

Tot NOTÍCIES Juliol

9

El grup valencià Orxata publica 3.1, el nou maxi de la formació que inclou tres temes. La primera cançó, “Hi Ha Los”, és inèdita i consisteix en un ho-menatge al tema homònim del músic de Perpinyà Joan Pau Giné, del que actualment es commemora el vintè aniversari de la seva mort. El tema ha estat gravat i mesclat al llarg del mes de maig al Lithium Studio de València per Ainz Adams, guanyador de dos Grammy llatins, i masteritzat a Cat-mastering per Juanjo Muñoz, guitarra del grup manresà Gossos.

El clip d’aquesta cançó està realitzat amb un estil de collage digital de nova generació, on es barregen elements de la cultura pop amb icones polítiques del segle XX, i on s’ha sabut integrar de forma solvent l’estètica “arty” amb el discurs de contingut social i de forta càrrega política, no absenta de polè-mica.

El maxi el completen dues versions molt particulars de cançons del seu anterior disc, 3.0., que va aparèixer al mercat a finals de 2012. El trio de Va-lència 121dB fa una versió de la cançó “Orgasme” i de Trap i Moombah So-

niye fa una remescla sui gèneris de “Colp a Colp”.

Orxata és un dels col·lectius musicals més inusuals de l’escena electrònica actual. Des de la ciutat de València, ha sabut integrar l’herència del techno valencià dels 90 i les sonoritats tradi-cionals mediterrànies amb multitud de ritmes perifèrics com la cúmbia, el kuduro, el funk carioca, el moom-bahton i el dubstep.

Aquest estiu els espera una gran gira de concerts que podeu consultar a la web, des d’on també es pot descarregar el disc.

La Troba Kung-Fú torna a la càrrega. Després de 3 anys de la publicació de A la panxa del bou el grup liderat per Joan Garriga segueix fidel a la seva

rúmbia vallesana, un estil a què ells mateixos donen nom. És un gènere que com ells expliquen neix al Vallès, però que es mou per tota la rodalia de Barce-lona i que combina diferents estils mu-sicals amb la rumba com a pal de paller.

Així doncs, La Troba segueixen fidels a la seva música i ho fan amb alegria. Santalegria és el nom que han volgut donar en un àlbum on han donat mol-ta rellevància a la música en català, que és la dominant al llarg de les 16 cançons. El disc ha estat gravat en el seu estudi de La Garriga i arribarà a les botigues el dia 2 de juliol. Diven-dres dia 21, però, ja va ser presentat al Circ Cric, a Sant Esteve de Palautor-dera.

Però un cop passat aquest concert únic i d’allò més especial, la gira els portarà a fer quilòmetres. Després dels concerts ja passats de Valls i Banyoles, continuaran i marxaran fins a Sibèria, on hi actuaran el 12 de juliol, dos dies abans de passar per Moscou.

Torna la rúmbia i l’alegria de La Troba Kung-Fú

Orxata per aquest estiuDavid Bueno

Pau Planas

Tot NOTÍCIES Juliol

10

El dia 10 de juny de 1913 nasqué Sal-vador Espriu, i per celebrar el cente-nari del seu naixement s’ha impulsat un concert en el qual artistes de casa nostra s’enfilaran a l’escenari per inter-pretar els seus versos.

Aquest acte, que està dins de l’Any Es-priu, ha estat batejat com el Concert del Centenari de Salvador Espriu i s’han escollit 20 dels poemes de l’obra de l’escriptor català, alguns ja musicats i d’altres composats especialment per l’ocasió. “Volem donar a conèixer la part més grotesca i sorneguera de la

poesia d’Espriu. Els captaires, els ós-sos que ballen, els gitanos, les riuades d’Arenys…”, explica Lluís Danés, el di-rector de l’espectacle.

Aquesta celebració unirà tant música; interpretacions amb Dolo Beltran, en qualitat d’actriu, i Jordi Boixaderas; i circ, amb l’acròbata Ingrid Esperanza. Entre els músics, podem trobar veus com la d’en Gerard Quintana, la Maria del Mar Bonet, la Marina Rossell, la Mònica Green, en Roger Mas, l’Anna Roig, en Dídac Rocher, la Rosa Pou, la Ivette Nadal i en Joan Colomo, que tanquen el cartell de l’espectacle

L’espectacle que tindrà lloc el dia 10 de juliol a Arenys de Mar té tots els ingre-dients per ser un concert molt emotiu en un escenari creat pel mateix Lluís Danés.

Espriu fa anys amb bona companyia

Dijous 27 de juny, la seu de la Societat Co-ral El Micalet va acollir la celebració de la gala de lliurament dels VIII Premis Ovi-di en un acte festiu carregat de moments molt emotius. L’afluència força considera-ble de públic ha ajudat a consolidar, des-prés de vuit edicions, l’èxit dels Premis.

Aspencat va ser el gran grup guanyador a les categories d’arranjaments i també a la d’àlbum d’electrònica i hip hop. D’altra banda, una de les propostes més sòlides i populars valencianes, Orxata, no va obtenir cap premi en cap de les tres nominacions a les que optava.

Una gran part del protagonisme recai-gué sobre Pep Laguarda, que va om-plir l’escenari quan va acudir a recollir el seu premi al millor àlbum de pop (Plexison impermeable), un treball de culte publicat trenta-tres anys després de la seva gravació.

Senior i el Cor Brutal (millor cançó), Arthur Caravan (videoclip) i Mara Aranda (millor disc de folk), són al-tres dels premiats que van sumar més guardons en la seva trajectòria. El pre-mi revelació, atorgat per Escola Va-lenciana, va anar per a Júlia i també es va reconèixer el talent literari de Lluís Vicent.

Llista de premiatsMillor àlbum de cançó d’autor: Pau Miquel Soler, “L’amor o la guerra”.

Millor àlbum de folk: Mara Aranda i Solatge, “Lo testament”.

Millor àlbum de pop: Pep Laguarda, “Plexison impermeable”.

Millor àlbum de rock: “Mox Nox, Damnatio memoriae”.

Millor àlbum d’electrònica i hip-hop: Aspencat, “Essència”.

Millors arranjaments: Aspencat, “Essència”.

Millor lletra: Lluís Vicent, “En la corda fluixa”.

Millor cançó: Senior i el Cor Brutal “Als germans de diferent mare”.

Millor maqueta: Júlia, “El mecanoscrit”.

Millor disseny: 121dB “Lesotho ”(dis-seny: Vicent Carbonell i José Martí, fotografies: Andrea Serra i José M. Pedrajas).

Millor videoclip: Arthur Caravan “Vents” (David Cloquell).

Suport a la música en valencià: Amàlia Garrigós.

Contribució a la música en valencià: Maria del Carme Girau.

Aspencat guanya dos premis Ovidi

David Bueno

Roger Aran

Tot NOTÍCIES Juliol

11

Del 12 al 15 de setembre tornarà a arribar a Vic una nova edició del Mercat de Música Viva, però no serà una edició més, serà l’edició núme-ro 25. “25 anys, aquest és el titular, aquesta és la notícia” defensa Marc Lloret, un dels directors artístics del festival. Un any més, la cita pretén convertir-se en el punt de trobada del sector musical del país, però sense perdre tampoc l’interès per part del gran públic.

“No hem d’oblidar que el principal objectiu del mercat és ser això, un mercat” explica Montse Rovira, Regi-dora de Fires i Mercats de Vic. I és el mercat vol mantenir-se com un punt de compra i venda de productes cul-turals. L’edició del 2011, l’última de la qual es tenen dades, va deixar prop de 3 milions d’euros en contractes que van sortir, en bona part, de reu-nions i trobades mantingudes a Vic. I és que les dades econòmiques parlen per sí mateixes. L’any passat, el festi-val va deixar a la comarca 2 milions d’euros, segons un estudi i per això,

organitzadors i institucions en recal-quen la importància.

Enguany, els organitzadors han volgut retre homenatge als antics directors i cada un d’ells ha escollit un concert per la nit inaugural, la del dijous 12. Hi desataca el concert que obrirà la cita, a l’Atlàntida. Tres músics de tres generacions diferents però amb tot un món artístic comú s’uniran per oferir un concert únic. Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver (Antònia Font), “tres grans de la cançó” com els defineix Marc Lloret, oferiran un concert que “explica molt bé el que ha estat el mercat durant aquests 25 anys”.

Els Pets presentaran nou disc

Una altra de les grans cites serà la pre-sentació del nou treball d’Els Pets. Un disc del qual el mateix Lloret expli-ca que “no en sabem res, només que l’estan acabant de gravar”, però que es podrà sentir per primera vegada a l’Atlàntida. El grup de Constantí co-mençarà així una nova gira.

El productor d’aquest nou treball d’Els Pets serà Raül Fernández, ‘Re-free’, que també passarà per Vic per presentar un nou disc on apostarà per un canvi destacat d’estil musical. També La Iaia aprofitarà per presen-tar a casa el seu segon treball, que ja han acabat d’enregistrar. Els nous discos d’Esperit! i Anímic així com el nou projecte de Maria Coma -guan-yadora del Premi Puig i Porret de l’any anterior- seran alguns altres dels noms que ocuparan els diferents es-cenaris de Vic.

No hi faltarà tampoc la programació pensada pel gran públic, a la Plaça i a l’escenari del Sucre. Les propostes en català hi estaran representades per Oques Grasses que obriran els con-certs a l’escenari principal la nit de di-vendres. Els Acompanyaran Che Su-daka i Macaco. Dissabte serà el torn d’El Petit de Cal Eril, Delafé i Las Flo-res Azules i un tercer grup encara per confirmar. En total, el festival acollirà més de 50 concerts durant 4 dies en 8 escenaris, que convertiran en Vic, un any més, en el centre musical del país.

Els Pets i un concert únic de Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver al 25è MMVV

Pau Planas

Un país DE FESTIVAL Juliol

12

Sant Cugat del Vallès tornarà a aco-llir la pròxima tardor el festival Pe-tits Camaleons. Després de l’èxit de la primera edició de la tardor passa-da, aquest festival pensat pels més petits ha anunciat ja el cartell per la cita d’enguany. Un any més, pels dife-rents escenaris hi passaran alguns dels grups més destacats del país per oferir

un concert diferent: més curt i davant d’un públic més jove de l’habitual.

Els Pets, Gossos, Jaume Sisa, Maca-co, Albert Pla amb The Pinker Tones o Andrea Motis seran alguns dels grans caps de cartell. També hi passa-ran grups i artistes com Blaumut, The Mamzelles, Joan Dausà, Andreu Rifé o l’Orchestra Fireluche. El progra-ma el tanquen altres formacions com The Pepper Pots, la Sant Andreu Jazz

P.Planas El Ressupó de Celrà ja té cartell. Després de la participació en la passada edició de cantants com Joan Dausà o Joan Colomo enguany Celrà tornarà a acollir tres dijous de música davant La Fàbrica. Seran els dies 11, 18 i 25 de juliol i l’entrada serà gratuïta a to-tes les cites, on abans del concert s’oferirà un sopar a la fresca amb un plat especial segons l’article del dia i la seva terra.

Dos grups per nit oferiran uns con-certs propers i en un escenari immi-llorable. La primera nit serà el torn de Cànimas i Tom Hagan. El dia 18 arri-baran a Celrà Inspira, per presentar-hi Amunt!, el seu tercer treball, i Maria Rodés. Per tancar el cicle hi passaran la vigatana Joana Serrat i Quart Pri-mera, el grup liderat per Pere Jou que hi presentarà Pel·lícules.

Band, Ramon Mirabet, Esther Con-dal, Núria Graham, Pulmon Beatbox, The Risas, Pol Cruells, Laia Torres i La Banda dels Petits Camaleons. Així doncs, el festival torna a apostar per una oferta variada i oberta a tots els estils musicals.

La cita serà els dies 5 i 6 d’octubre i les entrades ja estan a la venda amb preus de 13 euros l’entrada reduïda i 25 la completa per cada dia.

Els Pets, Gossos i Jaume Sisa entre els grups que passaran pel Petits Camaleons

Tres nits de música gratuïta a Celrà

Pau Planas

Un país DE FESTIVAL Juliol

13

El dia 3 d’agost començarà la 42ª edició del Festival Internacional de Música de Cadaqués, amb un cartell per a tots els gustos. La població de l’Alt Empordà, amb el lema “Música cada dia, música per a tots”, han pro-gramat un festival que se celebrarà durant quinze dies molt intensos amb un concert com a mínim du-rant cada jornada; un total de 22 actuacions amb noms tan variats com Julieta Venegas, l’Orquestra de

Cadaqués, un concert de Sanjosex i Chicuelo, Obrint Pas en acústic, Sara Pi, Acció, Orquestra Fireluche, Cece Giannotti…

El concert inaugural és farà a l’església de Santa Maria de Cadaqués, el lloc on va néixer, amb una actuació de la pianista coreana Sonya Bach. El 18 d’agost clourà el festival amb un con-cert a la mateix església d’orgue i violí a càrrec de Josep Maria Mas i Bonet i Josep Maria Manresa Aguiló, que inclourà l’estrena d’una peça d’Anna Bofill Levi composta per a l’orgue

d’aquest espai, un dels més antics de Catalunya.

El Festival a més a més també se suma a l’Any Espriu amb un projecte especial amb el nom Viu Espriu, en el qual es re-presentarà alguns poemes musicats de l’autor a càrrec de diferents músics i amb la col·laboració de l’actriu Sílvia Bel.

El Festival Internacional de Música de Cadaqués, farà de la població de l’Alt Empordà la capital de la música del País, des del 3 d’agost fins al 18 del mateix més.

Cadaqués, estiu i música

Aquest serà un estiu de grans concerts. Després del concert del 29 de juny al Camp Nou, arribarà a Girona una nova edició del Catalunya vol viure en llibertat. Després de l’èxit de la passada edició on 15.000 persones es van aple-

gar per sentir les actuacions de grups com Brams, Joan Dausà, Amelie, Qui-co Pi de la Serra o l’Elèctrica Dharma el diari El Punt Avui ja està preparant un nou concert.

Com l’any passat, es buscarà un cartell que pugui engrescar a tota la familia i

on la música es complementarà amb cercaviles i atraccions pels més petits. De moment, el cartell ja té programats 11 noms. Jordi Tonietti i Macedònia -dos grups que ja hi van ser la passada edició- s’encarregaran de divertir els més petits. També hi haurà lloc per la cançó d’autor amb cantants com Pere Tàpies -que també repeteix-, Quim Vila i Andreu Rifé. De moment, el cartell el completen Acció, Glaucs i Lax’n'Busto.

Des del diari, s’apunta que la data “s’ha distanciat expressament del concert del Camp Nou per evitar la duplici-tat de missatges” i les entrades no es posaran a la venda fins que hagi pas-sat aquesta cita. Com l’any passat, La Devesa serà l’escenari del concert que combinarà la festa i la reivindicació.

El 3 d’agost se celebrarà a Girona una nova edició del concert Catalunya vol viure en llibertat

Roger Aran

Pau Planas

Un país DE FESTIVAL Juliol

14

Blaumut, Marc Parrot, Cesk Freixas i Miquel Abras, Quimi Portet, Roger Mas o Acció seran alguns dels grups que passaran el mes de juliol pel fes-tival Emergent. El festival del Gironès ha presentat ja la programació d’una nova edició on la música en català tornarà a tenir una gran importància. Seran set dates repartides entre les dues primeres setmanes de juliol on les propostes més noves compartiran escenari amb les més consolidades.

Es tracta d’un festival diferent, que pretén “portar les arts escèniques als pobles on el públic no hi té accés habitual”, segons afirma el seu di-rector, Pau Marquès, i que ofereix la possibilitat de donar a conèixer les propostes més emergents, com el nom del festival indica. Ho fa com-binant música, teatre, dansa, poesia i totes les branques artístiques en 7 indrets -un més que l’any anterior-: Celrà (dimecres 3), Vilablareix (di-jous 4), Quart (divendres 5), Cassà de la Selva (dijous 6), Sarria de Ter

(dijous 11), Fornells de la Selva (di-vendres 12) i Madremanya (dissab-te 13).

En la primera nit, entre les diferents propostes hi haurà Isaac Ulam i The Gruixut’s, que portaran a Celrà el seu Rock’n'Roll. Les propostes mu-sicals en català seguiran l’endemà a Vilablareix, per on passaran Acous-ters, Roger Mas i Sàvats. L’espectacle conjunt de Cesk Freixas i Miquel Abras arribarà divendres a Quart juntament amb propostes com les d’Albert Solà i Projecte Mut, vinguts d’Eivissa. El primer cap de setmana el tancaran una de les revelacions de la temporada, Blaumut, que com-partiran escenari amb Emprty Cage, els últims guanyadors del festival Sona 9.

Després d’uns dies de pausa, el festival es desplaçarà a Sarrià, per on passarà Xarim Aresté, líder de Very Pomelo, que hi presentarà Lladregots, el seu primer disc en solitari. El festival es tancarà divendres amb una nit de mú-sica osonenca per on passaran Oques Grasses -una de les sensacions del mo-ment-, Obeses i Quimi Portet i dissa-bte amb les actuacions d’Acció, Leon-manso i Marc Parrot. Les entrades per cada nit costaran 5 euros.

El festival Emergent presenta un cartell replet de grups en català

Pau Planas

Un país DE FESTIVAL Juliol

15

Últim cap de setmana de juny i torna el popArb, el festival de referència de la música independent feta a Catalun-ya. Aquest any el cartell no era tan cri-daner com l’anterior edició, però tot i així demostra el vigorós estat de salut de la música del país. Noms com Pau Vallvé, Inspira, 4t 1a, Standstill, La iaia i Delafé y las Flores Azules, més els nous descobriments que es fan a qual-sevol festival, són raons de sobres per no perdre’s l’edició d’enguany.

Pau Vallvé obre el festival

El festival va començar amb el reci-tal de Pau Vallvé als jardins de Can Torres , un espai màgic i acollidor. La sonoritat dels patis era espectacu-lar i l’atmosfera que es va crear des del crescendo d’”Encara no”, primera cançó del concert, va ser immillora-ble. Com sempre Pau Vallvé i la seva banda van fer un espectacle amb totes les lletres. Va destacar l’emocionalitat d’”A baix, a les valls” o la força de “La vaga general” que, una vegada més, va ser el millor moment del concert. El barceloní va encarar el final del recital amb el fantàstic experiment de boot-legs amb la cançó “Tu i jo no morirem mai” d’Estanislau Verdet. Pels bisos es va reservar “De bosc” i “Tots som molt millors” que el públic va acabar can-tant a capela.

4t 1a demostra al directe el que el disc no sap captar

Es tanca el tel·ló i s’obre el de l’escenari Montsoriu. Pere Jou, cantant de 4t 1a, comença amb la guitarra elèctrica a les mans i la guitarra acústica que havia marcat l’inici de la seva carrera disco-gràfica. El directe de Pel·lícules no té res a veure amb el disc. Res de teclats embafadors, aquí regna la personalitat de Pere Jou. Un dia s’haurà de calibrar la qualitat d’aquest cantant, tan amb la veu com la guitarra elèctrica, que no-més deixarà pas a l’acústica en dues cançons. “Doctor” va ser la cançó més ballada pel públic. En algun moment es va trobar a faltar una mica més de refinament a la bateria i va acabar el concert amb uns teclats que van deixar a més d’un amb mal de cap.

I l’últim grup cantant en català que va actuar van ser La Brigada, subs-tituts d’El Petit de Cal Eril que va ser cancel·lat a última hora. Segurament el millor concert de la nit darrere del dels

Segon dia: actuacions a les piscines i a Prat RodóArriba el segon dia de festival, impres-cindible el concert d’Els Nens Eutrò-fics, la banda del poeta Josep Pedrals va fer vibrar als més matiners al re-cinte de les piscines municipals. Un cop acabada l’actuació hi havia dues opcions: Dj Txarly Brown a les pisci-nes o el periodista Bruno Sokolowicz amenitzant el dinar a l’impressionant espai de Prat Rodó.

Prat Rodó és un pomari preciós al costat de la riera d’Arbúcies, un espai espec-tacular. Tres concerts programats per aquesta tarda de dissabte. Súper Gegant van ser els primers a actuar, aquest trio de guitarra, baix i bateria va deixar clar en un concert força curt que serà un grup

Un cop acabat el concert corrents cap a Can Cassó. El popArb és un festival on el temps és or, adormir-se en algun lloc significa perdre’s el següent con-cert i els pròxims eren Univers amb el seu pop de guitarres underground. Tot festival té les seves descobertes i aquest no seran Univers o, almenys, les seves lletres incomprensibles.

caps de cartell del dia: Standstill. El pop de diccionari dels vilanovins va entu-siasmar al públic i va demostrar que la seva no inclusió des d’un inici al cartell del festival va ser un error.

La nit va continuar amb el macarranis-me de Salvaje Montoya, l’impressionant espectacle Zenit d’Standstill i la diver-sió i anarquisme passats de voltes de Za! que van acabar amb l’escenari ple dels altres artistes de la nit absoluta-ment desfasats. Per acabar el primer dia de popArb hi havia l’actuació dels dj’s Suicide Of Western Culture a Can Cassó i Dj Robert de Palma al Barrock.

Gran èxit de l’última edició del PopArb

Guillem Rierola

Tot CONCERTS Juliol

16

Després d’una actuació brillant i sor-prenent del tarragoní Espaldamaceta, que s’ha electrificat, va arribar el mo-ment fan de la nit. La iaia venien al popArb a presentar algunes cançons del seu nou disc, que encara ha de sortir i del qual no es va dir el nom. El més destacable del concert, mal-grat l’estrena de tres cançons noves, va ser els xiscles de les fans embogides com si rebessin els mateixos Beatles a la monumental. Més enllà d’això, un concert amb energia i que va fer gau-dir al públic d’allò més. Els canvis que La iaia ha anat introduint al seu estil es poden resumir en una direcció més electricitat, prenent el camí que ja van prendre 4t 1a i Manel o a l’actuació d’abans Espaldamaceta. Això també suposa més visibilitat per Jordi Casa-dessús que guanya importància en el so de la banda i continua demostrant que si vols tenir un projecte triomfa-dor més val tenir-lo al teu equip. Les cançons del nou disc que va presentar el trio de Vic van ser “On ets Matil-da?”, “L’ós”, “El meu cap ha marxat” (la millor de les tres novetats) i “Help!” que ja feia temps que girava amb ells.

La nit va acabar amb l’ambient festiu de Delafé y las Flores Azules i l’experiment de Joan Colomo reinventant la radio-fórmula van fer que el públic acabés el popArb el més amunt possible.

Senior i el Cor Brutal ena-mora Can TorresSortint de Prat Rodó corrents cap a Can Torres, actua Senior i el Cor Bru-tal i ningú no se’l vol perdre. Tothom assegut i en la màxima intimitat, la connexió entre músics i públic és es-pecial des de bon començament; el silenci sepulcral. “La bomba de plaer”, una preciosa versió d’”El somni s’ha acabat” amb pianola. El concert va anar com una seda, els valencians van presentar el seu nou disc València, Ca-lifòrnia (Malatesta Records, 2013). La cançó amb la que Landete es va posar el públic a la butxaca va ser “La gran es-perança roja”. El cantant amb continues iròniques referències al Concert de la Llibertat del Camp Nou o a l’actualitat política no feia més que ampliar la con-nexió amb la gent. Una versió impres-sionant d’”Ella plou” que va semblar més que mai una confessió i el col·lofó perfecte que és “València, Califòrnia”. Aplaudiments i la gent que no mar-xava; gràcies a la direcció, el públic va poder gaudir d’una cançó més. Un bis fet a l’antiga: d’imprevist i per votació popular. “Tots els ianquis que vull” va ser la última, però seria injust dir que el concert va acabar amb aquesta cançó, el concert va acabar amb els aplaudi-ments més sentits del festival.

Tornen els concerts a Can CassóUn cop acabades les reverències, ara sí, corrents cap a Can Cassó. Era el torn de Bremen, la primera incursió de Fina Es-tampa com a segell discogràfic, i la veri-tat és que el salt qualitatiu del grup des de l’estrena del seu disc Les cançons que vindran al Let’s Festival de l’Hospitalet de Llobregat va ser més que gran. Bremen van fer ballar al públic amb el country de “Liliana” i van deixar al públic amb la pell de gallina amb cançons com “Fugir endavant”. Fa temps que Bremen és un grup a tenir en compte i cada cop són més a prop de ser una realitat.

Després del rock alternatiu de Santa Rita, els tocava a Maria Rodés, Ramón Rodríguez i Martí Sales. Aquests tres amics que es van reunir per sortir dels seus projectes personals han parit una opció a seguir. Lletres d’altíssima qua-litat, cançons enganxoses com “Nusos” o la gamberra “Espai” sòrdid i política; com podia ser d’una altra manera un grup que llença un disc amb el nom de Convergència i Unió (Bcore, 2013)? La cançó “Mirall”, inclosa a l’últim disc de Maria Rodés, va acabar amb Martí Sa-les llegint un article de La Vanguardia on s’expressava l’opinió de Duran i Llei-da que va ser fortament xiulat i que va acabar cremat dalt de l’escenari. Un al-tre moment polític de l’actuació va ser quan Martí Sales va recitar un preciós manifest en el que reivindicaven la Ca-talunya popular i menyspreaven la Ca-talunya pilota amb el poder i aburgesa-da des de darrere el taulell d’una botiga.

Era l’hora d’un dels caps de cartell de la nit La Habitación Roja van portar els seus últims èxits al festival. Després, Oliva Trencada. El grup mallorquí va oferir un concert de melodies ballables i continues descàrregues elèctriques.

Inspira arranca els primers “no n’hi ha prou” del popArb

El torn d’Inspira que va fer possible l’impossible: millorar el seu con-cert de presentació al Music Hall. Els barcelonins van presentar el seu nou disc Amunt! (Amniòtic Records, 2013) que van barrejar amb algunes cançons del seu disc anterior. Una vegada més, el públic va estar més que entregat a la banda de Jordi La-nuza. “Nits d’hiverm” va ser la millor cançó del concert, igual que ho és del disc, però també s’han de destacar “Humilment brillant”, l’explosió final d’”Assajos i errors” i la última cançó del concert “Focs i brases” que va arrancar els únics “no n’hi ha prou” del festival.

El fenomen fan arriba al festival

a seguir. Miquel Serra va ser la segona banda a actuar a Prat Rodó, com deiem al principi, tot festival té el seu descobri-ment i, malgrat tractar-se d’un nom més o menys conegut, el grup menorquí han estat el d’aquest any. La delicadesa amb la que tracten les cançons, una guitarra elèctrica que hipnotitza, la veu suau i la impressionant peça d’orfebreria que és la cançó “Opinions” van fer el concert ‘ra-biosament curt’ en paraules del mateix cantant. Per acabar al tarda a Prat Rodó va haver-hi l’actuació d’Ocellot.

Foto: Alícia Camps

Tot CONCERTS Juliol

17

Manel va oferir una revetlla de Sant Joan diferent a l’escenari del Club Natació Banyoles, un marc incompa-rable. El grup era el principal cap de cartell d’una desena edició del Festival (a)phònica de Banyloes que va ser un autèntic èxit.

Amb la incògnita de la pluja fins a úl-tima hora, unes proves de so tardanes, un exèrcit de col·laboradors eixugant les cadires i una entrada del públic molt més tard del previst començava una vetllada inoblidable. El públic, fan incondicional del grup, va esperar pa-cientment que s’obrissin les portes del recinte pendent en tot moment del cel i de si el temps permetria gaudir del concert. Un cop a dins, una fina pluja va tornar a fer la guitza i va retardar encara més el començament.

El concert començava per fi al vol-tant de la una nit. En Guillem agraïa la paciència de la gent, l’esforç de l’organització perquè tot estigués a punt malgrat les inclemències del temps i informava que començaven l’actuació però que si tornava a ploure haurien de suspendre-la per raons de seguretat. Encara una altra inclemèn-cia s’hi afegia: el fred! Des de dalt de l’escenari, el panorama devia ser es-trany perquè el cantant afirmava: “Feu

pinta de novembre i no de revetlla de Sant Joan”. Després d’aquestes parau-les, començava l’espectacle.

El grup va fer un repàs de les cançons del seu últim disc: Atletes, baixeu de l’escenari i va anar- intercalant-hi cançons més antigues com ara “Boo-merang”, “He fet un salt”, “El soldadet”, “Ai, Dolors”, o “Benvolgut”. La reacció del públic era diferent segons si el grup interpretava una cançó nova o una de més antiga. Potser pel fred o perquè les cançons noves encara no són prou conegudes, el públic no es va mostrar gaire participatiu, amb algunes excep-cions, és clar. Amb les cançons més antigues, es va mostrar una mica més d’entusiasme. El concert va arribar al final amb una sorpresa per a tothom:

la interpretació de “Nit de Sant Joan”, de Jaume Sisa i tema central de l’obra del mateix nom, de Dagoll Dagom, molt adient per a la diada.

El temps inclement i la llarga espera van refredar els ànims al comença-ment del concert, i als nois de Manel els va costar una mica que el públic s’impliqués en l’espectacle. Malgrat això, una música de gran qualitat , una composició acuradíssima, i una excel.lent organització es varen conjugar i van aconseguir que el concert , que va discórrer entre aquell punt de tendre-sa i aquell punt de barbaritat del que ens parla la seva cançó “Ai, Dolors”, ens mostrés altre vegada un grup que indiscutiblement es mereix la qualifi-cació d’impecable.

Impecables

Salut Coll / Sílvia Planas

Tot CONCERTS Juliol

18

Segurament no enganyaré a ningú si dic que Adrià Puntí -o Josep Puntí- és un dels genis musicals més importants en la història de la música en català. Tampoc és cap secret que en els úl-tims anys no ha passat bons moments. Però sembla que Puntí torna a renài-xer. El músic va publicar fa uns mesos Incompletament Puntí, un llibre que recollia textos, dibuixos i reflexions de tota mena i, tot esperant trencar el silenci discogràfic de 10 anys amb un treball que va gestant, aquesta prima-vera ha tornat amb força relativa a la carretera.

La gira l’ha portat entre altres al Fes-tival (a)phònica, en el que probable-ment era el concert que més expecta-ció generava del festival. Les entrades estaven exhaurides des de feia dies i a l’Auditori Ateneu no hi quedava ni un espai lliure per gaudir de nou de Puntí a terres gironines. És cert que la veu de l’artista ja no és la de quan liderava Umpah-pah, però des de la primera cançó va saber-se posar a la butxa-ca un públic fidel que l’esperava amb moltes ganes.

Un Puntí enèrgic, amb l’espontaneïtat que sempre l’ha caracteritzat i els toc excèntrics que l’han convertit en mite va fer vibrar un públic que veia amb emoció com el cantant tornava a do-nar mostres de la seva genialitat. Tot sol a l’escenari i combinant guitarra i piano va anar alternant moments d’èxtasi col·lectiu amb moments més intimistes i tranquils. El públic no

deixava de seguir amb aplaudiments el tempo de les cançons i celebrava èxits com “Mirall capgirat” o “Coral·li”.

Enmig de l’emoció, va arribar un dels moments de la nit. Adrià Puntí crida-va a l’escenari al seu bon amic Quimi Portet i entre l’immensa ovació de la sala tots dos interpretaven “Flors i violes”, una cançó de Portet però que Puntí també va incloure en el seu da-rrer treball, Maria. La nit anava arri-

Ben tornat Puntíbant a la fi i ja en els bisos era el torn d’una “Ull per ull” preciosa interpreta-da des del piano. Amb “Sota una col”, Punti va posar punt i final a un con-cert que acabaria amb més de dos mi-nuts i mig d’aplaudiments incansables d’un públic que, dret, i amb els llums de la sala oberts es negava a marxar tot desitjant que la d’ahir no fos una nit puntual sinó l’inici del retorn d’una de les figures més importants per enten-dre la música en català.

Pau Planas

Tot CONCERTS Juliol

19

L'Avinguda Reina Maria Cristina de Barcelona va ser l'escenari diumenge 30 de l'inauguració del Festival Grec 2013. Els concerts gratuïts d'Els Cata-rres i Lax'n'Busto i una actuació dels Comediants van donar el tret de sorti-da al festival que s'allargarà tot el mes de juliol a la capital catalana.

Els primers en pujar a l'escenari eren Els Catarres, disposats a donar guerra des de la primera cançó. "Rock'n'Roll", "Vull estar amb tu", "Tintin" i "Tokio", probablement les quatre cançons més conegudes del grup -"Jenifer" a part-, van ser les primeres en sonar. El pú-blic, captivat per la força d'aquest inici no va dubtar a entregar-se i corejar ca-dascun dels temes, provocant l'èxtasi ja d'entrada.

Era la primera vegada que el trio d'Aiguafreda i Centelles portava Pos-tals a Barcelona i no van decebre. En un ambient encara de ressaca in-dependentista, el grup no va poder evitar les referències al concert del Camp Nou de la nit anterior, on ells no van poder assistir, i mentre la Ro-ser Cruells proclamava que "seguim lluitant, seguirem lluitant", l'avinguda esclatava a crits d'independència tot fent onejar les estelades, una constant que ja no canviaria en tota la nit.

Amb "Invencibles" el grup arribava als bisos que començarien amb "Jenifer"i seguirien amb els temes més festius de la banda. L'euforia era màxima i toca-va saltar amb "Caramelles" i "La festa major d'Aiguafreda", dos dels temes

més gamberros del seu primer disc. Per acabar, "Vola amb mi" donava pas a "La porta del cel", un final pausat i tranquil que Éric Vergés va voler dedicar a la seva mare, present entre el públic.

Després de l'actuació dels Come-diants, eren uns Lax'n'Busto que cada vegada són menys Lax'n'Busto qui pu-javen a l'escenari. Amb un nou disc sota el braç, un disc on han apostat per una sonoritat més pop i una músi-ca més tranquil•la, la banda tornava a l'escenari on ja va actuar al setembre, en les festes de La Mercè i el mateix Pemi Rovirosa no es va poder estar d'anunciar que al setembre hi torna-rien, un altre cop per La Mercè.

Un inici marcat per unes noves cançons que semblen no acabar d'engrescar el públic -potser pel canvi de sonoritat, potser encara per la no-vetat-, no va aconseguir igualar el ni-vell mostrat pels Catarres, però, poc a poc, el concert va anar creixent. Una nova referència al concert del Camp Nou, va donar pas a un dels punts d'inflexió. "Si hi haguéssim pogut as-sistir -el grup tenia dissabte un altre compromís- de ben segur que hi hau-ríem tocat aquesta cançó" va explicar Salva Racero abans de provocar el pri-mer deliri col•lectiu amb "Tornarem".

El concert ja havia començat a recuperar la força que mancava al principi i temes com "Les nits del Liceu" o "Creu-me" -una de les úniques cançons del nou tre-ball, juntament amb "L'escorça va can-viant", que el públic va corejar i celebrar- van servir per mantenir un ritme alt però, en alguns moments, inconstant.

Però Lax'n'Busto té aquell avantatge que només tenen els més grans, i és que en treure els grans hits, és impos-sible que el públic no esclati i no marxi a casa amb la sensació que el concert ha valgut la pena.

"El blues del diumenge", donava pas a "Trepitja fort" i el concert ja no decau-ria fins al final. El públic al complet va corejar a continuació "Ara" abans de donar pas a "Toquem els ous Maria". I arribava la recta final amb un públic completament entregat que no deixa-va de celebrar èxits com "Que boig el món", "Més que la meva sang", "Miami Beach" i "T'estimo molt", amb la que el grup va marxar als bisos. Els crits de "no n'hi ha prou" convertits de sobte amb crits reclamant "Llença't" dona-ven pas al clam per la independència abans que la banda tornés a l'escenari.

I llavors va arribar el moment de l'apoteosi. Tres bisos van fer embogir el públic: "La meva terra és el mar", la reclamada "Llença't" i "Per una copa", que va tancar un concert en què al-guns només hi vam trobar a faltar "Tinc fam de tu", el primer èxit de la banda.

Amb aquesta gran festa d'inauguració, ja està en marxa el festival Grec, per on dimecres dia 3 hi passarà Ja T'ho Diré, per encarar la segona part del re-trobament. Pel festival també hi passa-ran Blaumut el dia 30 de juliol i David Carabén el 14 amb un concert "Off de reccord" on interpretarà algunes ver-sions, cançons antigues de Mishima que ja s'havien donat per mortes o al-gunes del cançoner vigent de la banda.

Els Catarres i Lax’n'Busto obren el Grec 2013

Pau Planas

Tot CONCERTS Juliol

20

El festival Foramuralla de Vic arriba a la seva tercera edició amb més salut que mai i continua creixent. L’èxit de públic va ser notable i la programa-ció era gairebé immillorable. Després dels concerts de divendres de Pau Vallvé i Inspira al Teatre Orfeó, el dia gran del festival esperava les actua-cions de Núria Graham, El Petit de Cal Eril, The Wave Pictures, Manel i Pony Bravo.

La Núria Graham va ser l’encarregada d’obrir el festival amb la seva potent veu i amb una gran delicadesa a la guitarra. La vigatana va donar pas a la revelació de l’any. A hores d’ara no hauria de sorprendre a ningú el bri-llant espectacle que va oferir El Petit de Cal Eril. Joan Pons continua la in-tensa gira de presentació del seu nou disc La figura del buit (Bankrobber, 2013) amb els vents definitivament in-corporats a la banda.

El concert va començar amb la gent asseguda a l’herba i gaudint de les pri-meres cançons del músic de Guissona,

però a mesura que va anar avançant el públic es va anar aixecant i no va po-der evitar ballar els enganxosos com-passos del nou disc d’El Petit de Cal Eril. No van faltar cap de les cançons més importants del repertori de La fi-gura del buit. El concert va acabar amb “Obriu les mans” i “Lleida frega Fraga” en què ja de nit la figura del buit que coronava l’espectacle va prendre tota la rellevància que li pertocava.

Els següents van ser The Wave Pic-tures, el primer grup estranger de la història del festival. El públic no va deixar de ballar les cançons dels londi-nencs i van encarar el concert de Ma-nel desbordants d’energia i ganes de passar-s’ho d’allò més bé. I Manel no va decepcionar ningú. Els barcelonins van començar amb “Vés bruixot” i “Deixar-te un dia” i ja des de la prime-ra cançó volien demostrar que s’havien acabat els directes apàtics de l’anterior gira. La potència i l’espectacularitat de la posada en escena van ser les notes dominants del concert.

Manel va tocar pràcticament totes les cançons del seu últim disc Atletes,

baixin de l’escenari (Warner Music/Discmedi, 2013) amb els grans èxits dels dos primers discos integrats a la perfecció. Les noves versions de totes les cançons dels primers dis-cos van millorar a les anteriors que havíem pogut escoltar. De l’últim disc van destacar “Mort d’un heroi romàntic” gràcies a l’impressionant treball d’Arnau Vallvé a la bateria, però sobretot “Teresa Rampell” con-vertida en un absolut trencapistes que no va deixar que el públic pa-rés de ballar ni un sol segon i amb la que va acabar la primera part del concert.

Manel va començar els bisos amb la balada “Fes-me petons” cantada per roger Padilla i dues versions espec-taculars de “Dona estrangera” i “Al mar!”. Per acabar, la cançó que tanca l’Atletes, baixin de l’escenari, “Un di-rectiu em va acomiadar” una altra ve-gada molt ballada pel públic.

El Foramuralla va tancar el seu dia gran amb l’actuació dels andalusos Pony Bravo i el seu estil eclèctic i gam-berro.

Manel triomfa el dia de The Wave Pictures al Foramuralla de Vic

Guillem Rierola

Tot CONCERTS Juliol

21

Girona s’ha convertit darrerament en una de les capitals musicals del país. El festival Strenes, l’In-Somni, el cicle Apropa’t i el Milestone Project, entre altres, són els festivals que han pas-sat per la ciutat tan sols en els últims dos mesos. L’últim a arribar-hi, el Mi-lestone, va portar a principis de juny Mishima i Antònia Font, entre altres, a les ribes del Ter.

El grup liderat per David Carabén tornava a la ciutat on van presentar

el seu darrer treball, L’amor feliç, més d’un any després d’aquell me-morable concert a l’Auditori i ho feia en el primer dia d’actuacions. En un indret privilegiat, a l’esplanada en-tre el Ter i el pavelló de Fontajau, el grup va fer saltar el públic que s’hi havia congregat. Tot i que l’èxit de convocatòria del festival no va ser la que s’esperava -”ja ens han comentat que és un festival de poca tradició, només un parell d’anys”, comentava Carabén- la banda va fer vibrar el públic més fidel, que no es va voler perdre l’actuació.

Els assistents corejaven totes i ca-dascuna de les cançons en un con-cert que anava creixent a mesura que s’anava fent fosc. Com ja és habitual en aquesta gira, el grup va deixar per al tram final els grans hits, que van provocar l’èxtasi dels seguidors. “Qui n’ha begut”, “L’última ressaca”, “La tarda esclata”, “Un tros de fang” i “Tot torna a començar” donaven pas als bisos i als crits de “Carabén, presi-dent”, un fix dels concerts de Mishi-ma. Era moment per als últims temes i un “No obeir” que va posar la cire-reta al concert.

P. Planas L’endemà de Mishima era Antònia Font qui arribava al Milestone Project de Girona. Igual que la nit an-terior, l’esplanada de les Ribes del Ter no es va omplir, però els mallorquins van saber animar el públic assistent. Ja fa un temps que el grup ha variat la gira, deixant enrere l’aposta única pels temes del nou disc i donant entrada també les cançons més antigues.

Per si el públic no venia prou animat de casa, el grup va voler posar-se’l a la butxaca des del primer moment i van sorprendre tothom tocant “Wa Yeah” quan només portaven 5 minuts de concert. A partir d’aquí, i amb el públic ja guanyat, va ser el torn dels temes més nous, els microtemes compresos al seu darrer treball, Vostè és aquí.

Però, a diferència dels primers con-certs de la gira, el grup no en va vo-ler abusar. Només una quinzena de les 40 cançons del disc es van poder sentir en una nit on Lamparetes, l’anterior treball va prendre molt de protagonisme. Pràcticament van so-nar tots els temes, des de “Me sobren paraules” -tema que obre el disc- fins a “Sospitosos” -tema que el tanca-. Sembla que el grup va deixant enre-re les cançons més històriques. Els primers tres discos de la banda van quedar pràcticament oblidats -amb comptades excepcions com “Tris-tesa”-, passant per alt himnes com “Tots els motors” o “Alegria”.

El públic, però, va vibrar amb els mallorquins, que tornaven a Girona després de presentar-hi a la tardor el darrer disc. Amb un últim “Cal-gary 88”, cançó que, poc a poc, es va convertint en un dels grans hits de la banda, el grup es va acomiadar sense oferir bisos.

Antònia Font tanca el festival

Mishima passa pel Milestone Project de Girona

Pau Planas

Tot CONCERTS Juliol

22

Dissabte 29 a la nit es va donar el tret de sortida de la primera edició del ci-cle de concerts ViaVeu que se celebra a Sant Julià de Ramis. “La veu més propera en un escenari privilegiat” és l’eslògan del festival, que ofereix una proposta innovadora, ja que pretén unir música i història, tot celebrant els concerts en un entorn francament privilegiat i inspirador. Es tracta de la muntanya dels Sants Metges (recen-tment declarada bé cultural d’interès nacional), i els escenaris estan situats prop d’espais emblemàtics del petit municipi del Gironès que conta amb un conjunt patrimonial històric de gran valor. Així doncs, el festival vol anar molt més enllà de la música: la intenció és, a més d’oferir concerts de petit format, donar a conèixer aquesta petita joia històrica que amaga Sant Julià de Ramis.

ViaVeu, un festival organitzat a 4 mans entre l’ajuntament de Sant Julià i l’associació de teatre Art’u’nit, tindrà una durarà de 4 dissabtes, en els que passaran per l’escenari diverses for-macions del nostre territori, com ara Nuus Tok, Les Sixters, Pere Jou (4t 1ª), Sr. Mit, Miquel Abras i Robert Molina.

Però el protagonista d’obrir el cicle va ser el cantant Manu Guix. L’espai va presentar una bona entrada, tot i competir amb grans esdeveniments com el PopArb o el concert per la llibertat. Precisament Manu Guix va tenir unes paraules de record per tots

els seus companys de professió que en aquell precís moment estaven tocant al Camp Nou. El polifacètic músic, conegut per participar en diferents programes de televisió i ràdio així com també per ser el director artístic de diferents obres de teatre, va oferir un emotiu recital omplint l’escenari únicament amb la veu i un piano de cua i amb les ruïnes del castellum fractum com a teló de fons. Al llarg del concert va anar repassant tots els grans èxits dels seus treballs, com el seu gran hit “En tres minuts”. Tampoc van faltar algunes de les peces de Lluís Llach que va versionar l’any 2008 en el disc “11 Llachs”. Més moments per a

l’homenatge quan va versionar alguns dels seus ídols com ara Stevie Won-der i Miguel Bosé a més d’alguna peça d’estàndard de jazz.

Un concert en petit comitè i amb un ambient molt distès que va fer les de-lícies dels seguidors de l’artista. Va arribar la fi de la primera jornada, i el ViaVeu va superar la prova de foc amb bona nota. Fins i tot Manu Guix va mostrar-se satisfet d’haver pogut obrir la primera edició del festival, tot celebrant que en temps de crisi i de la pujada de l’IVA de la cultura, encara hi hagi gent valenta que s’atreveixi a fer propostes així.

Manu Guix inaugura el festival ViaVeu

Glòria Noguer

Tot CONCERTS Juliol

23

Fa molts mesos que Amelie ha publi-cat És el moment, el seu segon treball. Fins dissabte 15 de juny, però, el grup havia passat per pocs escenaris per presentar-hi les noves cançons. Tot just sis concerts en tot el 2013 feien que els seguidors -i, sobretot, les se-guidores- esperessin amb força el con-cert de la sala Bikini de Barcelona, la presentació oficial a la capital catala-na. I és que ahir era el moment. Era el

moment d’embogir, de saltar amb les noves cançons i de demostrar la fideli-tat màxima que desperta la banda.

El compte enrere havia arribat a la fi i “És el moment” obria un concert trepidant. “Fins al final del concert, vosaltres, el públic, heu de ser el sisè membre d’Amelie” demanava Àlex Pla poc després de saltar a l’escenari i just abans de l’èxtasi de “Dia i nit”. Però al públic d’ahir no calia animar-lo gaire. Les ganes de viure al màxim el concert ja s’intuïen abans de començar, quan

els crits d’”Amelie, Amelie” feien res-sonar la sala.

A primera fila, els més joves saltaven i cridaven mentre, més enrere, els pares ho controlaven tot des de la distància sense poder evitar de corejar aquelles cançons que tantes vegades deuen ha-ver hagut d’escoltar al cotxe. El concert no va perdre ritme en cap moment i el grup va demostrar la seva perfecte connexió amb el públic adolescent.

La cita era important i no hi podien faltar les sorpreses com la cançó “No vull perdre’m res de tu”, que la ban-da va gravar pel disc de La Marató de TV3 però que mai havien interpretat en directe.

Ja els bisos, era el moment de cele-brar l’arribada de l’estiu i, amb banya-dor, samarreta de platja i tot llançant pilotes inflables al públic, el grup va interpretar “L’estiu” abans de tornar, un altre cop ben vestits, per posar la cirereta al concert. Abans d’acabar, però, temps per dos dels grans hits: “Deixa’m volar” i “Per tu”, corejada a ple pulmó per tota la sala.

Sensibilitat, emotivitat, senzillesa, pas-sió i, sobretot, molta tendresa. Així és Sílvia Pérez Cruz. El teatre Romea de Barcelona va acollir la segona edició del “4 acords”, una iniciativa que pre-tén reunir a un músic del nostre país amb un director teatral. L’any passat es van realitzar un total de quatres repre-sentacions protagonitzades, cadascuna d’elles, per parelles diferents. Enguany, s’ha quedat reduït en una entrega de dues funcions a càrrec de Sílvia Pérez Cruz que ha volgut repetir l’experiència.

Sota la direcció de Julio Manrique, la cantant ha emocionat a tot el pú-blic amb la seva veu espectacular i que, a través de les diverses tonalitats que adquireix, aconsegueix arribar a tothom. El públic va presenciar, amb la boca oberta, com Sílvia Pérez Cruz interpretava tot un seguit de cançons reconegudes internacionalment. Cançons que parlen d’amor i desa-mor, i que han estat triades i ajunta-des per crear un tot únic i molt ín-tim. Una història entrellaçada plena d’emotivitat i que no va deixar indife-rent a ningú.

Amb la companyia del guitarrista Ma-rio Mas i la ballarina Nathalie Labiano, l’espectacle es va anar succeint enmig de coreografies impossibles, movi-ments plens de sentiment i molta sen-sibilitat. Cançons en francès, portu-guès, castellà, català… Tot plegat sota la empremta de Julio Manrique, amb el seu pur estil on regne l’austeritat i la sensibilitat. Arribar al públic és el seu principal objectiu.

Al final de la nit, Sílvia Pérez Cruz va explicar que tenia moltes ganes de fer algun concert com aquest, on pogués “tocar algú”. I així ha estat. El contac-te entre ella i la ballarina va permetre submergir-nos en un món carregat de passió a través de les diferents coreo-grafies pensades per l’ocasió.

La nit arribava al final i el públic es resistia a voler marxar. La cantant va haver de tocar una cançó més abans d’acomiadar-se. Tot plegat, després de la cançó tan especial per ella, “Pare meu”, un tema seu on recorda al seu pare. Aquesta és Sílvia Pérez Cruz, una cantant fora de catàleg.

És el moment d’Amelie

Quatre acords per activar els sentits

Pau Planas

David Bueno

Tot CONCERTS Juliol

24

De què parlen les cançons a Amunt!?

Reflecteixen estats d’ànim diferents en diferents moments d’un espai de temps concret. Tots els ímputs que he anat rebent he intentat transcriure’ls en forma de cançó. Al final, sí el disc és coherent és perquè les cançons te-nen poca distància temporal entre elles, cosa que li dóna una certa ho-mogeneïtat.

El consideres un disc optimista?

Sí, és un disc optimista. No vol dir que sigui eufòric, però és un optimisme serè, tranquil.

Ja fa molts mesos que vau posar fi a la gira. Ha estat un disc cuinat a foc lent, no?

Sí, vam parar la gira el juliol de l’any passat i al setembre vam començar a treballar-hi. Ho hem fet tot al nostre local i sí, ha estat un procés lent, ens l’hem volgut prendre amb calma.

A la portada hi trobem una il·lustració força potent…

Això ho ha fet una bona amiga, la Paula Bonet. És una il·lustradora que ara està en un moment brillant de la seva carrera i ha estat un plaer poder comptar amb ella.

Un altre fet destacat del disc són les col·laboracions…

Sí, està ple de gent que hi ha posat moltes ganes. Va venir el Valent Nie-to de Raydibaum, la Naïs Pasqual, la Maria Coma… És un plaer que siguin per allà.

I en Pau Vallvè a la bateria i com a productor. Com ha funcionat l’entesa?

Ja ens coneixem de fa 15 anys. Hem tocat junts des de fa molt de temps i tot és molt immediat. Concretem les cançons de seguida i sempre ens dóna un cop de mà.

És un disc fet entre amics, doncs?

Sí, però de fet tots els discos que hem fet han estat així, amb l’ajuda de tots els amics que hi ha al voltant i que posen la seva energia a disposició del projecte.

La presentació va ser a Barcelona, al Music Hall, quina ha estat la sensa-ció que heu percebut del públic?

Crec que els està agradant. Rebo molt bones vibracions i comentaris bons. El concert a Barcelona va ser espectacu-lar ja que vam poder omplir el Music Hall.

A quin públic va dirigida l’aposta d’Inspira?

Doncs no ho sé, ho ha de decidir el públic. No composem pensant en un públic concret.

Amb quins tres adjectius definiries el grup?

Honestedat, dinamisme i calidesa.

I els concerts com els definiries?

Intentem que tinguin el punt ener-gètic que en el disc hem intentat re-flectir però anant més enllà. També depèn de si és un concert amb banda o en acústic.

“Ha estat un procés lent, ens l’hem volgut prendre amb calma”

“El concert a Barcelona va ser espectacular ja que vam poder omplir el Music Hall”

Inspira: “No és un disc eufòric, és un optimisme serè, tranquil”

Pau Planas

totENTREVISTES Juliol

25

Et centres en les cançons de Farre-ra… Totes les històries estan am-bientades en aquest poble no?

Sí, més o menys. Són històries inven-tades excepte la de la rondalla dels “Minairons” que no està explícita la rondalla dins de la cançó però sí que hi faig una menció dins del tema.

Com et va venir aquesta idea?

Em va venir a través del so més que no pas de la història. Com els sons afecten a l’entorn, quina identitat do-nen… Ara estem al centre de Barce-lona i sentim el tràfic de cotxes i, clar, això forma part de la identitat sonora d’aquest barri concret. Se’m va ocórrer fer Can·Sons D.O (de denominació d’origen) a través de cançons amb s (sense ce trencada) per donar-li aquest protagonisme al so, però evidentment la cançó també té un contingut que va més enllà on, dins la vessant literària,

intento incorporar elements des de la meva subjectivitat. Per tant, les pro-cesso i també dic la meva però tinc una inspiració amb uns perímetres geogràfics.

Moltes d’elles, però, dius que són in-ventades…

Hi ha cançons bucòliques, que són més descriptives, com “Farrera” on parlo del color de les muntanyes per-què hi ha unes postes de sol precioses i és una menció a l’entorn preciós de l’Alt Pirineu. Però després n’hi ha al-tres com “Confessions de Sta. Eulàlia” que agafo el personatge de Sta. Eulàlia, que és un sant d’una de les ermites i recupero una mica la història d’aquest sant i faig com un diàleg amb Roger Mas parlant de la humanitat: on ani-rem a parar (un aspecte apocalíptic), el bé i el mal… Llavors hi ha una part existencial a les cançons. Però no molt perquè no soc filosofa ni res… La qüestió es barrejar molts elements.

També vas optar per musicar un poema no?

Sí, hi ha el poema de la Josefa Con-tijoch, que va ser un encarregat de la Dolors Miquel, i que parlava d’un riu vermell. Allà, com que hi ha la tradi-ció de les mines i hi ha rius molt ver-mells doncs em connectava molt bé amb tota la tradició que hi ha a Farre-ra. Hi ha molts poetes allí. Tot això es

“Podria haver estat un altre lloc però sí que buscava un lloc rural i natural, amb una naturalesa salvatge. El Pirineu està viu!”

Bikimel acaba de presentar Can·Sons D.O, un nou treball ambientat en el poble de Farrera. El disc recull un conjunt de cançons que compten amb son gravats en aquest municipi de l’Alt Pirineu.

“Em vaig adonar que feia molt temps que portava buscant aquesta solitud”

Bikimel

David Bueno

Foto: Roger Aran // Totmusicat

totENTREVISTES Juliol

26

va gestar a la residencia d’artistes de Farrera que es diu Centre d’Art i Natu-ra de Farrera. Era donar aquesta porta a la poesia. Jo no soc poeta sinó que és d’una poeta de veritat…

I per què vas triar Farrera, aquest municipi de l’Alt Pirineu?

Perquè hi havia aquest centre artístic que t’he dit, d’Art i Natura, i passava per allà. Anava de pas quan vaig veu-re que oferien la beca. Se’m va ocórrer la idea i tot va anar com molt rodat. Podria haver estat un altre lloc però sí que buscava un lloc rural i natural, amb una naturalesa salvatge. El Piri-neu està viu.

També dius que has intentat fugir de les multituds…

Sí, em vaig adonar que feia molt temps que portava buscant aquesta solitud. Estar sola, tot i que eviden-tment gravava amb més gent. És com estar en un monestir però més bonic.

Tens passat traslladar aquesta ma-teixa idea en una altra localitat?

Jo crec que ho podria fer… Per exem-ple, anar a Nova York. (riures) El que passa que haurien de donar-me una beca perquè sinó és complicat.

El disc l’has gravat a Farrera?

Els sons estan gravats allí, lògica-ment. Hi ha el so ambient, del vent, de l’aigua… També hi ha un document

“És un repte cap a moltes direccions: cap a la creativitat, hi ha molt treball de la veu…”

“És un disc molt més conceptual. I això li dona més solidesa i força”

també gravat en una festa que es va fer al poble i va sortir un vilatà a cantar una cançó. Això és D.O total. Hi ha una altra part, que és la gravació en banda, que es va fer al poble de Burg i la última fase de producció és va fer a Caldes. El vaig produir jo.

Estàs més contenta amb aquest disc o l’anterior?

Amb aquest perquè és un repte cap a moltes direccions: cap a la creativitat, hi ha molt treball de la veu,… És curiós perquè les cançons han estat compo-sades amb un marge d’un mes i l’altre va recollir més períodes meus. Tot i que són molt diferents l’un de l’altre sí

que té més solidesa com a concepte. És un disc molt més conceptual. I això li dona més solidesa i força.

Des dels teus inicis amb el Sona9 fins ara com ha estat la teva evolució mu-sical?

És curiós perquè a vegades pots em-pitjorar i tornar-te mediocre en coses perquè perds l’atenció. El més impor-tant és un bon equip , treballar cada dia, tenir un projecte entre mans que hagis posat uns ingredients que pu-guis anar assaborint i que no passi rà-pid. I saber quan has de canviar. Ara, els discos en sé més a l’hora de fer-los, a diferencia potser dels directes.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

totENTREVISTES Juliol

27

Èric Vinaixa, el líder del grup Rodamóns, acaba de treure el seu segon treball en solitari Insinuacions. Aquest disc el qualifica de molt més personal i amb un so i producció molt més buscada que en el primer. Èric Vinaixa que amb el disc anterior no va deixar indiferent a ningu torna per remoure un altre cop el panorama musical català.

Com veus aquest segon disc en soli-tari?

Doncs molt il·lusionat. Sempre es diu el mateix, que és un disc molt especial, que és el més personal de tots els que s’ha fet, el més madur,… Però aquest cop si que és així. Després d’un primer disc en solitari on comences a treure el que vols fer fora d’una banda, aquí ja vas més cap a un so més predetermi-nat i amb una producció molt busca-da, molt pensada i molt sentida.

Dels dos discos, per tant, es d’aquest del qual et sent més satisfet?

Et diré que sí, però l’altre dia vaig anar a casa d’un amic i va posar el primer i hem va sorprendre. Al final no pots triar per-

què són fills teus i sí que és veritat que en un moment donat t’expresses d’una ma-nera o d’una altra i tens més afinitat amb cert so, però les cançons allà queden.

Quines diferencies podem trobar entre Insinuacions i el primer disc?

Aquest és un disc que parteix de la calma, del relax i el positivisme, a pe-sar que de vegades tracta situacions complicades, i és molt intens. Passen coses contínuament, de sobte canvia el to de l’atmosfera i entren els vents. Les cançons no deixen de sorprendre.

Que és el que pretens insinuar amb aquest disc?

El disc és diu Insinuacions perquè musicalment el disc insinua molt. La manera de cantar-lo, la manera

“Després d’un primer disc en solitari on comences a treure el que vols fer fora d’una banda, aquí ja vas més cap a un so més predeterminat i amb una producció molt buscada, molt pensada i molt sentida”

Èric Vinaixa“Jo m’expresso musicalment, podríem dir que reparo el meu estat d’ànim amb música”

Roger Aran

Foto: Cristina Ruiz

totENTREVISTES Juliol

28

d’interpretar-lo, la manera de fer els arranjaments, guitarres que entren i surten, de sobte apareixen vents i després se’n van. És un disc que va llençant pinzellades de conceptes per a que l’oient jugui amb això i és creï aquesta atmosfera. A nivell humà, és perquè les persones ens relacionem amb insinuacions, i aquí està part de la gracia també.

“Suplicava la reina” és el senzill d’aquest disc, per què la vas elegir com a carta de presentació d’aquest projecte?

Això també ho tria la discogràfica. Jo els hi vaig dir unes quantes cançons i entre tots ens posem d’acord. Ells ho van veure molt clar, vam fer una mica de sondeig en algunes ràdios i va sor-tir aquesta. Perquè segurament és més

diferent al que acostumo a fer, és més especial i se’n surt una mica del que és comú i perquè te molt de ganxo.

Una cançó amb la que també comtes amb la col·laboració d’una actriu, la Mercè Martinez.

Té una veu fantàstica. La Mercè és molt fan del disc anterior, i ens vam conèixer just quan jo estava acabant de fer aquesta cançó, i em plantejava com acabar-la. Volia que al final sol s’escoltés el so de metall, però després vaig pensar ja que la cançó parla d’una reina, podria sortir ella, molt insinua-da. Com que té una veu fabulosa li vaig proposar i em va dir que sí.

Com t’inspires per escriure els teus temes?

La inspiració ve del dia a dia, de la vida mateixa. Jo m’expresso musicalment, podríem dir que reparo el meu estat d’ànim amb música, i d’alguna manera l’emoció queda allà. Quan agafo una cançó, melodia, estructura, lletra, tot m’evoca a algun tipus de missatge amb el qual hi estic convivint en aquell mo-ment, com coses que et poden passar a tu. No és que hagi viscut totes les cançons ni molt menys.

A l’hora de fer les cançons, fas pri-mer les lletres a la música o al reves?

Al revés. Sempre primer la música i ha partir de la música després faig les lletres

Tal com estan les coses a casa nostra creus que és més fàcil fer-se un lloc a la música de casa nostra?

“És un disc que va llençant pinzellades de conceptes per a que l’oient jugui amb això i és creï aquesta atmosfera”

“Quan agafo una cançó, melodia, estructura, lletra, tot m’evoca a algun tipus de missatge amb el qual hi estic convivint en aquell moment, com coses que et poden passar a tu”

Foto: Cristina Ruiz

Foto: Cristina Ruiz

totENTREVISTES Juliol

29

Fàcil no és. És complicat per tota la estructura, per tota la crisis econòmi-ca que hi ha, que evidentment no hi ha diners en lloc, i has de tirar molt de talent i d’enginy. Abans per un disc et podies gastar un dineral, passar-te dies i dies, i avui dia ho has de fer tot ja amb les coses pensades i abaratint costos.

Has trobat més problemes com a cantautor o com a grup a l’hora de presentar un projecte?

Et diré que com a grup, amb Roda-móns vas a tocar en algun lloc i et diuen que tenen una quantitat de di-ners concreta, i analitzes i veus que et surt car anar-hi a tocar, doncs no hi anem. Clar amb tota una banda hi ha molts costos, des d’una furgoneta a tot l’equip. Això anant en solitari, a funció del pressupost moltes vegades vas va-riant el número de músics. Si jo tinc una presentació important o un festi-val important, doncs portaré tota una secció complerta. Si vas a un lloc petit o a algun lloc on has d’arriscar més,

doncs vas amb menys formació, tres o quatre persones més.

Amb Rodamóns utilitzaves un estil més rock, en solitari és evident que no, t’agrada combinar els dos estils?

Sí. Sempre dic que Rodamóns érem una banda rock amb pinzellades de sensibilitat, i ara en solitari és una mica al revés, hi ha molta sensibili-tat, hi ha molta expressió des de dins, però sempre se m’escapen un parell de cançons més rockeres perquè ho porto a les venes.

Com són els teus concerts?

Són concerts on hi ha molta interac-ció. A mi m’agrada tocar amb determi-nat número de persones, no grans sa-les ni llocs oberts. El format ideal per mi és com quan la presentació del disc anterior, a Luz de Gas, llocs amb un públic limitat on jo porto una posada en escena estudiada i on entre cançons i cançons vaig soltant alguna anècdota o alguna cosa curiosa.

“Sempre dic que Rodamóns érem una banda rock amb pinzellades de sensibilitat, i ara en solitari és una mica al revés, hi ha molta sensibilitat, hi ha molta expressió des de dins”

Foto: Cristina Ruiz

totENTREVISTES Juliol

30

Cançons de l’Akidelara, aquest és el títol del disc, que pretén dir?

És un títol bastant evident, són cançons que parlen de l’ara i de l’aquí. El que passa es que hem vaig inventar aquesta paraula, més concreta i sin-tètica.

Les cançons d’aquest disc de que parlen? Perquè el que és important son les histories que expliques no?

Sí, jo diria que sí. És un tipus de cançó que té un 50% de valor literari, a part del valor musical o al menys és el que intento, equilibrar el que és la música i la poesia o el missatge que és transmet a traves de les paraules.

Per tant pot ser és un disc per escol-tar-lo a casa tranquil per estar pen-dent de les lletres?

Sí però al mateix temps també és balla-ble, així que és pot combinar a ballar i escoltar. És el problema dels composi-tors d’autor, que no sabem ben bé si es-tem entretenint o estem ensenyant. No-saltres volem comunicar coses, i també

Després d’uns anys d’inactivitat Victor Bocanegra torna als escenaris amb un projecte molt personal que porta com a titol Cançons de l’Akidelara. Partint del blues i altres ritmes propers, l’artista va presentar diumenge 30 el seu projecte a la sala Jamboree de Barcelona amb dos passes, a les 20:00h i 22:00h.

“És el problema dels compositors d’autor, que no sabem ben bé si estem entretenint o estem ensenyant”

“Jo diria que en el disc hi ha diferents veus, que totes són la meva, però és com si actués, com si tingués diferents personatges”

Víctor Bocanegra“Sóc conscient que potser faig un tipus de gènere que realment no està de moda”

Roger Aran

totENTREVISTES Juliol

31

les coses més bàsiques que dona la mú-sica, i anem construint sobre això.

Les teves cançons barregen aquest llenguatge poètic amb la música, és a dir la poesia forma part de les lletres.

Sí, però per exemple “Si tu vas a peu per Gracia” és una cançó molt senzi-lla, simplement és com una guia de carrers de Gracia. Jo al fixar-me que hi havia molts carrers que anaven can-viant de nom, vaig pensar que això s’havia d’explicar amb una cançó. Per-què en realitat, la música, té aquesta funció de memòria, com per exemple com quan érem petits ficàvem una cantarella quan ens apreníem les tau-les de multiplicar o tantes coses que ens aprenem gràcies a una melodia. Aquest era el sentit d’aquesta cançó i no tenia més sentit poètic, aquesta és una cançó més aviat utilitària, o ho pretén ser.

Els temes de Cançons de l’Akidelara tenen un punt satíric no?

Sí, la veritat és que sí. Jo diria que en el disc hi ha diferents veus, que totes són la meva, però és com si actués, com si tingués diferents personatges. La veu que encarna cada cançó és la d’un personatge, i potser sí que n’hi ha molts que són satírics, grotescos, potser més a prop del Músic Hall. La sàtira la faig servir en un sentit d’invectiva, de crítica de les coses que no ens acaben d’agradar.

Si tinguéssim que catalogar el teu es-til, com ho hauríem de fer?

Jo crec que parteix del blues, excep-te la de “si tu vas a peu per Gracia” que és més rumba i s’aparta del que acostumo a fer o del que hem sento més còmode, que és tot el que bé del blues.

Perquè creus que el blues, el swing, el jazz, no sembla que tingui un mercat en català?

Doncs no ho sé, això ho hauries de preguntar al públic. Jo sóc conscient de què potser faig un tipus de gènere o de barreja de gènere, que realment no està de moda, ni la gent està acostu-mada a consumir-ho.

Però potser és més fàcil fer blues en angles que en català?

Sí, de fet es així, el blues és un gènere que naixé en anglès i desprès d’aquest estil va nàixer el rock anglès: Rolling Stones; Beatles;… Així que nosaltres també podem crear una tradició a pa-rir de generes adoptats.

Com creus que ha canviat el sector musical de casa nostra?

Ara hem sembla que hi ha molta gent, realment la producció en català s’ha disparat d’una manera exponencial, i això és bo, per què això vol dir que hi ha més gent creativa. Es clar, això tam-bé vol dir més competència. Jo quan vaig començar no n’hi havia res, anava a tocar a pobles i no hi havia gairebé ni equip de so per tocar. Ara tot això a canviat, s‘ha professionalitzat més el sector.

“Jo quan vaig començar no n’hi havia res, anava a tocar a pobles i no hi havia gairebé ni equip de so per tocar. Ara tot això a canviat, s‘ha professionalitzat més el sector”

totENTREVISTES Juliol

32

Normalment el segon disc d’una ban-da és la prova de foc. És quan han de demostrar la seva consolidació en el panorama musical o quedar sim-plement com un fenomen efímer. Aquesta setmana Abril s’ha encarat a aquest repte, ja que ha presentat el seu segon disc “La pedra més precio-sa, la flor més senzilla”. Un títol llarg i poc eloqüent, però no us espanteu. Tot i la seva curta trajectòria i la seva joventut, el seu primer treball -“Ara o mai”- ja va ser tot un èxit que va arreplegar un bon grapat de segui-dors. Ara tornen amb un segon disc sota el braç que de ben segur que no

decebrà els seus fans. El seu nou repte és sortir de l’estanca secció de música adolescent i obrir-se al gran públic sense perdre la complicitat amb els seguidors de sempre.

Abril, que porta aquest nom perquè es va fundar l’abril del 2010, presen-ten una desena de cançons destina-des convertir-se en himnes genera-cionals. El sextet de L’Hospitalet de Llobregat es presenta amb un aire regenerat, i disposats a menjar-se el món: venen per donar-nos més i millor; això sí, mai sense allunyar-se massa de l’estil que va caracterit-zar el seu primer treball i que els va donar tant bon resultat. Abril pre-

senten una sèrie de temes destinats convertir-se en himnes generacio-nals. Aquestes composicions demos-tren un salt endavant cap a la madu-resa de la banda, doncs són peces molt treballades amb arranjaments d’instruments de cambra i de vent, a més d’una coral infantil que par-ticipen a “Com nens”. Musicalment continuen navegant dins l’ampli món del pop, tot i que dins d’aquest ventall, toquen totes les tecles: van des del brit-pop, al power-pop, i al pop-rock, tot i que també ens sor-prenen amb alguna balada.

Pel que fa a les lletres, la lírica és menys adolescent i es nota que han treballat a fons per oferir textos més madurs. Ara ja no els fa vergonya de-mostrar sentiments que en el primer disc no es van atrevir a confessar. La temàtica de la majoria de cançons són dos temes universals: l’amor i la superació personal. Val a dir que aquest darrer motiu va molt lligat a la idiosincràsia del grup, ja que han hagut de lluitar molt per arribar a ser on són i encara els tocarà lluitar molt més si volen continuar mantenint-se a primera línia de foc de l’escena cata-lana. A banda del single “Lliure” que ja té el videoclip penjat al youtube des de fa unes setmanes, al disc podem trobar balades d’allò més romànti-ques com “Només tu i jo” i “El que et fa especial”, cançons més alegres com “La vida segueix al seu pas” i “Segui-rem” o vitalistes com “Part de mi” i “Viu”.

El disc, per tant, desprèn optimisme i vitalisme per tots costats. Si teniu un dia una mica trist, sens dubte el mi-llor remei és deixar sonar el més nou d’Abril.

Abril ens mostra “La pedra més preciosa, la flor més senzilla”

Uri Mora

el disc DE LA SETMANA Juliol

33

Encara no fa ni un mes que va sor-tir el nou treball de Pellikana, que tornen a la càrrega amb el seu se-gon disc sota el braç anomenat Desperta! Cal remuntar-nos, però, a l’any 2005 per conèixer els orígens d’aquesta banda. I és que va ser ales-hores quan David (guitarra), Dave (baix), Andreu (bateria) i Jordi Kukat (veus i guitarra), varen sem-brar la llavor del grup, anomenat Pellikana com el nom d’un plat tí-pic de la seva població (la pellicana de Castalla); al qual s’hi varen anar afegint membres fins a arribar a 10. Al 2008 gravaven una maqueta amb 5 temes i l’any 2011 debutaven amb Titelles. Al cap de ben poc, a finals del 2012, presentaven Tardor, un LP enregistrat en directe a l’auditori de Castalla. Com veieu, un grup in-quiet, que no ha parat de treballar des dels seus inicis.

Pellikana són una desena de músics que omplen l’escenari amb trompe-tes, trombons, violí, teclats, bandú-rria, i dolçaina -aquest darrer, un instrument que històricament no va lligat al món del rock, però que Obrint Pas ha sabut popularitzar-. Es tracta doncs, d’un grup que mu-sicalment es mou entre el rock, l’ska, els ritmes llatins, el rap, els sons tra-dicionals i fins i tot al reggae. Fu-sió, en definitiva, però amb un estil propi i madur que han anat forjant amb el temps i l’experiència. Si no us agraden les etiquetes, doncs po-driem dir que són cosins germans d’Obrint Pas, de La Gossa Sorda, de Txarango o d’Strombers. És de pre-veure, doncs, que tant els seus discs com els seus directes són una descà-rrega d’energia i festa.

I ara tornen els Pellikana, una ban-da potser desconeguda al nostre Principat, però que ja fa temps que triomfen al País Valencià, on han compartit escenari amb grans figu-

res de la música com La Gossa Sorda, Pirat’s Sound Sistema, Pau Alabajos o Obrint Pas. Tornen per presentar el seu darrer disc anomenat Desper-ta!, un treball amb nou temes que ens animen a despertar amb les se-ves lletres compromeses i crítiques. Hi ha lloc també per l’homenatge i el record. En aquest sentit, al disc hi podem trobar la versió del tema “Les penes són” de Al Tall; així com la musicació del poema “Cançó de la rosa de paper” de Vicent Andrés Estellés .

“Desperta!” amb Pellikana

A banda del single “Sent por” que conta amb un videoclip que ja fa unes setmanes que està penjat a youtube, altres temes a destacar són “Voldria saber” que enceta el disc, “Obrir els ulls” un disc que combina el català i el castellà, o una de les meves preferides “Ha esclatat la primavera” que tanca el disc.

Festa i reivindicació van de la mà en el darrer disc de Pellikana. Sens dub-te una de les recomanacions per fer sonar aquest estiu en qualsevol festa major.

Glòria Nogue

el disc DE LA SETMANA Juliol

34

Unes promeses intergalàctiques

Ara fa cosa d’un mes em va caure a les mans el primer disc de “Pro-meses de Mart”- El meu espai. Tant bon punt vaig començar a escoltar-lo vaig quedar gratament sorprès per la qualitat musical i potència que transmetien les seves cançons.

Sí, és el seu debut discogràfic, però ningú ho diria després de fer-hi un parell d’escoltes, amb una sonori-tat rockera amb tocs de pop, però principalment el podríem definir com un disc de rock. Cada cançó

hi aporta el seu granet de sorra per construir una obra rodona, amb els seus 11 necessaris temes.

“El meu espai” és un disc molt tre-ballat en l’aspecte sonor, produït pels germans Saltor, un àlbum amb molta qualitat musical, “que sona molt bé”; un aspecte que encara que sembla obvi últimament cada cop s’està perdent més en busca de la imperfecció.

El estil musical que practiquen, ja l’hem comentat abans, el podríem definir genèricament com a rock,

amb pinzellades de pop i el rock més potent; un estil que, poc a poc, a pas-sos de patufet, va tenint més presèn-cia però encara lluny, molt lluny, del que li pertocaria. Promeses de Mart s’ha limitat a fer el que els hi agra-da, excloent-se del que vengui més o menys en aquesta època devorada pel indie o reggea-mestissatge, i ho han fet d’una manera fresca. És una proposta poc abundant ara mateix en el panorama musical català i que enriqueix la música feta a casa nos-tra, dotant-la de matisos i varietat d’estils musicals.

Jo, sincerament, m’hi he enganxat amb rapidesa, un treball que en-tra a la primera sense necessitat de forçar-te a escoltar per què t’acabi agradant, així que jo recomanaria a tots els amants de la música en ge-neral que s’atreveixin a endinsar-se en el seu univers i els hi donin una oportunitat. No caldran gaires es-coltes, us atraparan a la primera.

Estem vivint un moment dolç en l’aspecte creatiu en la nostra mú-sica, cada dia amb més propostes i les noves entren amb molta força i molta qualitat; aquest moment dolç però es contraposa amb el moment complicat econòmicament que està vivint el sector, cosa que m’entristeix profundament. Els mitjans més in-fluents tan sols es fixen amb el que fan quatre grups i tapen la feina de molts altres que també mereixen el seu espai i la seva oportunitat.

No sé si millorarem en aquest as-pecte al llarg dels anys però almenys esperem que la qualitat no defa-lleixi i que la música ens segueixi regalant treballs tan bons com “El meu espai” de Promeses de Mart. Jo m’hi enganxat, enganxa’t tu també! T’agradarà!

Uri Mora

el disc DE LA SETMANA Juliol

35

Com veus la situació actual de la mú-sica?

El sector de la música, com totes les arts, s’analitza des d’un punt de vis-ta hipercrític. Sempre s’està en crisi, s’està fatal… Però la gran injecció de les arts és la crisi. La crisi des d’un punt de vista d’element dinamitzador. Si no hi ha crisi, pressió, difícilment el món de les arts avança. Cal distingir la crisi creativa de la crisi de suports o econòmica amb tota la qüestió de l’IVA, la repercussió econòmica a la butxaca dels ciutadans… Des d’aquest darrer punt de vista és evident que s’està castigant a la música. És obvi sa-ber el què s’acaba preferint entre men-jar o alguna activitat d’oci. Des de la vessant creativa s’està en un bon mo-ment. Després d’una etapa aletargada, l’aparició de fenòmens com Els Amics de les Arts o Manel han estat un gran revulsiu. En tot cas, no deixa de ser un element cíclic…

Els mitjans fan una bona difusió?

Aquesta és una crítica habitual. Fa 40 anys que em dedico a la ràdio i la tele-visió. Mai hi havia hagut una presèn-cia de música en català, als mitjans, tan forta i potent com ara. Que el sector demana que n’hi hauria d’haver més? Per descomptat… Mira, per exemple, al món de la televisió ja no fa progra-mes musicals. Per què? Perquè ja no es consumeixen. Hem passat dels progra-mes musicals que es feien als anys 60 a la situació actual, en què poses una actuació o un videoclip en un progra-ma i l’audiència fuig com gat escaldat. No es consumeix. Hi ha un divorci en-tre la televisió i la música, des de ja fa temps, en els canals generals. Després n’hi ha de temàtics, RAC105 és un ca-nal específic musical que emet molts videoclips d’artistes catalans o també diferents versions que se’n fan… Per tant, la difusió jo crec que és més forta i potent que abans però és cert que de forma més dispersa perquè hi ha mol-tes plataformes: canals musicals de

ràdio, de televisió, Spotify (amb les se-ves variants), pàgines web… Ara, com que estem en un moment de dispersió del missatge perquè les plataformes d’emissió són moltes i no es concentra tot en la mateixa direcció, està clar que la situació és diferent.

Manel o els Amics de les Arts, que ara mencionava, han estat claus per revitalitzar el sector?

Sí, i amb dos estils ben diferents que representen una revisió del que ja te-níem. Escolto Manel i no puc evitar recordar a Sisa o altres artistes de fi-nals dels anys seixanta. Els estils musi-cals viuen revisions dels seu propi pas-sat amb artistes diferents, gent jove, a partir de fer alguna versió d’algú que en molts cassos ni coneixien. Això ha passat sempre. En la meva època que treballava a la ràdio musical també hi havia intents de recuperar cançons antigues. Algunes triomfaven i altres no. L’acceptació social també depèn dels moments que s’estan vivint. Per

“Mai hi havia hagut una presència de música en català, als mitjans, tan forta i potent com ara”

Josep Cuní

“La gran injecció de les arts és la crisi, la crisi des d’un punt de vista d’element dinamitzador. Si no hi ha crisi, pressió, difícilment el món de les arts avança”

David Bueno

sons‘N’PARAULES Juliol

36

què una cançó dels anys 50 adaptada als anys 70 no té èxit però en canvi adaptada als anys 90 sí que en té? Su-poso que obeeix a cicles i a moments de major desconeixement. Si agafes una cançó dels anys 50 i la feia seva un artista dels anys 60 segurament li deien que no aportava res perquè hi havia un vincle generacional molt proper. En canvi, si es fa anys després, és com una cançó nova i també ser-veix per descobrir de forma indirecte un món desconegut, d’anys enrere. Jo conec gent jove, que s’han format en el rock, perquè és el que volien fer, però han acabat anant als clàssics, passant pel jazz. La música és un tot.

La música en català està normalitza-da?

Des d’un punt de vista de promoció? Ens alguns cassos més que la músi-ca anglesa. Mira Manel, jo no m’hi imaginava cap grup en català tocant al Primavera Sound fa quatre anys. Hauríem d’anar als anys 60, amb una tendència internacional predominant, i on llavors sí que era equiparable la música catalana amb l’anglesa o fran-cesa, per exemple. Es feia el mateix. Aquí sí que hi han hagut etapes en què la música en català no ha reeixit tant. Sí que se’ls ajudava a promocionar-se però no han sabut anar a més.

Creu que als mitjans, dins de la mú-sica en català, sempre parlem dels mateixos grups?

Segurament que sí però això és una característica molt catalana. Quan

parlem de poesia parlem de Joan Mar-garit. Ens oblidem de parlar de Carles Duarte. En literatura passa igual. Ca-talunya és un país que sempre s’ha dit que opta per un. Quan hi havia l’Espriu passava igual, només estava ell i els al-tres anaven a remolc. Fa molts anys que passa però ara s’ha trencat. En la mesura que ara hi ha més pluralitat, hi ha alguns que emergeixen amb més força però la resta no desapareixen. El problema és quan només emergeix un, no hi ha més, i aquest eclipsa als altres.

Es promociona més un determinat estil de grups indi?

Jo ara no m’hi dedico. Els corrents mu-sicals que es volen imposar no sempre acaben quallant. De vegades, oblidem que tot el món que està sota el parai-gua de la cultura també són productes de consum, com qualsevol altre. La paraula cultura és molt forta i potent i això fa que condicioni moltes coses. Hi ha molts productes i el consumidor acaba triant el que més li interessa. Hi ha una sèrie de grups i noms que, com ja va passar als anys 60 o 70, creen fidelitats. I això és important pels grups però també pel propi moviment col·lectiu. Si, al final, tot són produc-tes de consum sense cap fidelització, aquests són més susceptibles de des-aparèixer amb més rapidesa.

Està passant més ara que en l’època del rock català?

Aquella època, a la segona meitat dels anys vuitanta, va ser una època de confluència del rock català com a fe-

nomen nou amb el món estàndard del cantautor. Es va creure que aquests dos mons no podien conviure junts. Com si un li tragués la feina a l’altre. Hi havia una mirada tan prima que era com si tots dos no cabessin. El món del cantautor es resistia a anar morint, quan ho anava fent a tot el món, i el del rock anava sorgint com si fos incompatible amb l’altre. Des-prés s’ha demostrat que no havia de ser així. És com si ens canséssim de tot i ens avorríssim. És com si la gent jove empeny per la banda que vol, el que en diuen que és la moda. I tot el que no es consideri moda, aquest concepte tan terrible amb uns crite-ris molt aleatoris, sembla que hagi de morir. Quan va néixer el rock, Frank Sinatra va passar uns any molt fotuts però després va aconseguir ressorgir. Els Beatles igual, però aquests havien aconseguit un segell de clàssic que era independent a totes les tendèn-cies comercials. En general, estem en un moment molt bo de música en ca-talà. Continuem mantenint els nos-tres estàndards catalans, el Raimon, la Maria del Mar, el Serrat, el Lla-ch,… Estem fent compatible el món d’aquestes persones de 60 o 70 anys amb la gent jove de les noves ten-dències que alguns beuen d’aquelles fonts indirectament, encara que no ho sàpiguen, com serien els Manel o els Amics de les Arts, Gossos, els Pets,… Ara tenim tres generacions, una cosa que no havíem tingut mai: Els Pets com els que han sobreviscut de l’època del rock, els cantautors que han sobreviscut els anys 60 o 70 i els nous grups.

“Ara tenim tres generacions, una cosa que no havíem tingut mai: Els Pets com els que han sobreviscut de l’època del rock, els cantautors que han sobreviscut els anys 60 o 70 i els nous grups”

sons‘N’PARAULES Juliol

37

Com creus que està actualment la si-tuació de la música en català?

Jo penso que estem en un moment dolç, des de fa ja uns quants anys. S’estan travessant fronteres de públic, sobretot, que no s’havien travessat mai.

Quines són aquestes fronteres?

Hi havia un públic molt barceloní, molt urbà, amb un cert prejudici per la música en català. Després d’una pri-mera onada com la nova cançó que va entroncar amb un públic jove i mili-tant, el Rock Català -que com totes les etiquetes és reduccionista-, va sorgir amb grups de comarques i, per tant, va rebre una percepció d’un cert públic barceloní de música poc elaborada. En aquesta tercera onada, amb Antò-nia Font i, després, Manel, Els Amics de les Arts, Mishima i tants altres s’ha trencat aquest prejudici.

Per tant, aquesta última generació ha estat la més important?

La importància sempre és molt re-lativa. Depèn de punts de vista i del temps. No es pot valorar mai una cosa que està succeint i estem parlant amb molts casos de grups que porten tres discos. Dit això, és obvi que com a mí-nim és significatiu i genera unes noves regles del joc: que no hi hagi una in-terferència per raons de llengua en les propostes musicals.

I està normalitzada la situació de la música en català?

El terme normalitzat és un terme pervers en ell mateix. D’una banda normal vol dir mancat de prejudicis i amb camp per corre però, per altra banda, vol dir normativitzat, posat en una determinada quadrícula. La música, les llengües, les cultu-res… són éssers vius en constant evolució i, per tant, pretendre esta-blir si és normal o no és una pura qüestió d’estadística, ja que sovint normal és aquell que figura com a més majoritari. En aquest sentit em sembla un terme que intento evitar. Dit això i entenent el sentit de la pregunta, crec que la millor mane-ra que té una llengua de tenir una presència activa en les propostes musicals -de les quals només n’és una part- és que no es noti ni en bé ni en mal que aquella proposta està feta en aquella llengua. I si això és el que s’entén com a normalitzat, sí que s’està produint.

“Hi havia un públic molt barceloní, molt urbà, amb un cert prejudici per la música en català”

Màrius Serra“S’estan travessant

fronteres de públic que no s’havien travessat mai”

Pau Planas

sons‘N’PARAULES Juliol

38

Pel que fa al públic, la música en ca-talà està al mateix nivell que la feta en altres idiomes?

Fa de mal dir perquè el públic és molt heterogeni i depèn molt dels en-torns. Tot i això penso que ara el grau d’implicació de la gent i el públic amb els grups és absolut. Gent que potser no llegeix en català o que ni tan sols el parla en la seva vida quotidiana con-sumeix i escolta grups en català com Manel, Els Amics de les Arts, Mishima o Antònia Font o com Blaumut o com Txarango, que han sigut un fenomen espectacular en un any.

“Gent que potser no llegeix en català o que ni tan sols el parla en la seva vida quotidiana consumeix i escolta grups en català”

Als mitjans de comunicació també hi tenen prou presència?

M’imagino que depèn de cada mitjà. Ara hi tenen una bona presència, no no-més en els mitjans públics, tot i que hi ha molts mitjans que estan a Catalunya amb una mentalitat espanyola i castella-nocèntrica. En els que tenen una matriu catalana, però -que no vol dir ni tan sols que siguin en català-, ja tenen una presència clara. N’haurien de tenir més? Segur que sí! Però hi són presents.

Sovint es critica, però, que als mit-jans d’aquí sempre aposten pels ma-teixos grups…

Sí, però crec que això no és un proble-ma exclusiu de la nostra música. Les radiofòrmules es basen en el coneixe-ment d’una cançó per fidelitzar l’oient. Però ara el nou consum és a través de la xarxa i és molt més plural. No és que això deixi de ser un problema, però no és un problema major per a la diver-sitat. De fet, hi ha casos com La Pega-tina en què el seu accés als mitjans ha estat a través de les xarxes socials.

Personalment, amb quin grup o can-tant et quedaries?

És un problema haver de triar. Jo estic vivint una feliç reconnexió amb el món de la música i estic gaudint amb grups molt diferents. Per dir-ne un absolu-tament fora dels grans circuits, a mi m’entusiasma Josep Pedrals, que té un grup que es diuen Els Nens Eutòfics. Amb Txarango vaig tenir una connexió molt gran des del primer moment -tot i que a mi a rumba, en general, no és el que més em mou-. Tampoc deixaré de parlar bé de la Santíssima Trinitat aquesta dels Manel, Els Amics de les Arts o Mishima perquè em sembla molt notable el que fan. També sóc molt de Roger Mas però entenc que mai no serà una aposta majoritària -i tampoc ho pretén-. Blaumut són els últims que acabo de descobrir i em semblen molt dignes. L’últim disc dels Quart Primera també em sembla una bona evolució però una evolució cap a la complexitat que potser els portarà a no connectar d’una manera tant massiva amb la gent ja que és menys fàcil o menys enganxa-dís que el primer, tot i que em sembla fantàstic. En un moment n’he dit uns quants, em costa molt fer un rànquing i dir-ne un.

sons‘N’PARAULES Juliol

39