“Sentim la necessitat d’aturar aquest vaixell anomenat Obrint Pas. I serà una aturada temporal però, de mo-ment, indefinida. No volem marcar-nos dates”. Amb aquesta frase, un dels grups més destacats del país anuncia el punt i apart -o, possiblement, punt i final- a la seva trajectòria. “Tam-poc volem abandonar per sempre el vaixell que ha estat casa nostra. No volem anunciar que aquí s’acaba tot” expliquen, però sí que avisen que “No sabem si Obrint Pas salparà de nou o no ho farà“.

S’atura el vaixell d’Obrint PasSigui com sigui, el grup vol deixar clar que “Tot continua, encara que sigua en forma d’altres projectes, d’altres aventures, d’altres fronts oberts”. De moment han anunciat una darrera gira, una gira “d’uns pocs concerts i que s’enllaçarà amb el format acústic” De fet, expliquen que els dos únics concerts del 2014 seran en aquest for-mat. Així doncs, el que de ben segur és el grup més multitudinari del país, s’enretira. Es fa a un costat després de 20 anys a l’escenari. 20 anys reivindi-cant i fent saltar el públic dels Països Catalans i de mig món. Han triomfat al Japó, a l’Ecuador, a la majoria de ciutats europees per on han passat i a totes les places i carrers de casa nostra.

Feia temps que es rumorejava aquesta possibilitat. Després de publicar Ben-vinguts al paradís l’any 2007 el grup ja va fer una llarga aturada i algunes veus parlaven del seu adéu. Al final, però, van tornar, i ho van fer amb tota la força. Després d’una exitosa gira de retorn a les carreteres van publicar el llibre-disc Coratge, compost per 14 cançons de les que es va dir que tenien gust a comiat. Llavors van seguir amb una llarga gira i l’any passat van iniciar el format acústic. Va ser, precisament, durant la presentació dels acústics quan el mateix Miquel Gironès, do-lçaina del grup, va obrir la porta a la dissolució el 2014, com finalment ha acabat passant.

Les frases:

“Sentim la necessitat d’aturar aquest vaixell que és Obrint Pas. Serà una aturada temporal però, de moment, indefinida”

“No sabem si Obrint Pas salparà de nou o no ho farà”

“Ací tot continua, encara que siga en forma d’altres projectes, d’altres aventures, d’altres fronts oberts”

“Hem volgut acomiedar-nos amb una gira que es dirà Seguirem. Perquè nosaltres ací seguim i seguirem”

Pau Planas

En PORTADA Abril

4

El món de la música diu adéu a un referent

Tan bon punt es va saber la retirada d’Obrint Pas, les xarxes socials van començar a bullis de missatges de suport, de comiat i, sobretot, d’agraïment. Durant pràcticament 24 hores el grup es va mantenir al capdavant dels trending topics estatals a Twitter. Durant les hores hi dies posteriors a la notícia, a més, han estat molts els grups que han volgut enviar els seus missatges als valencians.

Cesk Freixas:“Una abraçada als amics d’Obrint Pas. El primer grup del país que ens ha ensenyat que el binomi cultura i política és indestriable”

Orxata:“Els companys d’Obrint Pas anuncien una aturada indefinida. Es mereixen un descans i ens mereixem que tornen el més aviat possible!”

Aspencat:“Gràcies Obrint Pas per aquests 20 anys de lluites i cançons. Esperem que siga una aturada temporal i que molt prompte hisseu les veles de nou. El gran vaixell tornarà a salpar per lliurer l’últim combat! Sou i sereu molt grans!”

Els Catarres:“Obrint Pas, mil abraçades i tant de bo fins aviat! Merci per tot el que heu fet! Se us trobarà molt a faltar!”

Al Tall:“Una salutació especial als amics d’Obrint Pas amb motiu del seu anunci”

Brams:“Sempre anirem Obrint Pas”

La Gossa Sorda:“Una abraçada molt forta. Sempre heu estat per nosaltres mestres, com-panys i sobretot amics Obrint Pas”

Pau Alabajos:“Una abraçada a la fa-mília d’Obrint Pas!”

En PORTADA Abril

5

Feia temps que ho esperava, que ho temia. De fet, fa encara no tres mesos ja vaig escriure un article aquí mateix parlant sobre aquesta possibilitat. Tot i això, que es confirmi oficialment que Obrint Pas deixa els escenaris, no ho puc negar, m’ha sabut molt greu. Su-poso que ara tocaria parlar de tot el que ha fet el grup, però considero que ja es més que sabut i està més que par-lat. Suposo que tocaria agrair tota la feina que han fet -i no parlo només a nivell musical sinó també a nivell na-cional- però són tants els agraïments que no cabrien en un simple article d’opinió.

Ara mateix,només em ve de gust re-cordar tots aquells concerts on he saltat i cridat tot cantant el que ja són

himnes dels Països Catalans. Aquells concerts plens de pols on acabes amb morats a bona part del cos. Aquells concerts d’estiu multitudinaris a les festes majors, o d’hivern en pavellons i sales de concerts atapeïdes. Recordo aquell primer concert a Barraques de Girona, un dels últims de la gira de Benvinguts al Paradís i un dels pri-mers concerts de la meva vida amb només 14 o 15 anys. Recordo el pri-mer concert a què vaig anar després de l’aturada, a La Mirona. Concerts mítics com el de la Telecogresca, a les Decennals de Valls, al Concert de l’Estelada de Vilanova de Bellpuig i tants i tants altres. També em venen al cap els acústics del Barnasants o de l’Acústica de Figueres, concerts més tranquils però amb la mateixa emoció.

No se si tornaran als escenaris o no, no se quants concerts els queden, però jo

Sempre Obrint Pasels demanaria una última cosa. Enca-ra que no sigui -esperem- un comiat definitiu, els demanaria un últim gran concert, a Barcelona, a València o a on cregui convenient, però que ens deixin l’oportunitat de dir-los adéu tal i com mereixen. Han estat un dels grups més importants del país durant 20 anys i és de justícia que se’n vagin per la porta gran. Un últim concert, en un gran es-pai i amb tota la banda. De moment han dit que els dos únic concerts del 2014, els dos concerts de comiat, se-ran en acústic, un a Barcelona i un a València, no volen grans comiats. Des d’aquí jo els demanaria que s’ho repensessin. L’acústic està realment bé, però l’ànima de la banda són els concerts de carrer, amb tota la força i l’energia i així penso que és com hau-rien d’acabar, encara que després deci-deixin tornar a salpar.

Pau Planas

En PORTADA Abril

6

El nou disc de Manel ja té nom i data. Era un dels secrets més ben guardats, però ja s’ha fet públic. El títol del tre-ball serà “Atletes, baixin de l’escenari” i veurà la llum el 16 d’abril, més d’un mes abans de l’inci de gira i més aviat del que indicaven la majoria de les prediccions. El disc, gravat a l’estudi de Can Sons de Bacelona, constarà de 13 temes, un dels quals, “Teresa Ram-pell” ja es pot escoltar.

El grup segueix immers en el se-cretisme i, de moment, continua sense concedir entrevistes, però

també ha fet públics els títols de les cançons, que deixen entreveure que seguiran fidels a les petites his-torietes. “Un detectiu em va aco-miadar”, “Quin dia feia, amics…” o “Mort d’un heroi romàntic” són al-guns dels temes que formaran part d’aquest disc que es presentarà el 23 de maig al Primavera Sound i que ja té confirmades vàries dates més en indrets com Porto, Barcelo-na o Castelló.

El passat 26 de març, el grup va avançar el primer senzill del disc, “Te-resa Rampell”. Amb aquesta cançó, molt llarga per ser el single del disc, el grup fa un pas cap a una sonoritat més rock de la que havien mostrat fins ara.

01 . Ai, Yoko02 . Vés bruixot!03 . Ja era fort04 . Banda de rock05 . Deixar-te un dia06 . Mort d’un heroi romàntic07 . Imagina’t un nen08 . Teresa Rampell09 . A veure què en fem10 . Desapareixíem lentament11 . Quin dia feia, amics…12 . Fes-me petons13 . Un directiu em va acomiadar

Les 13 cançons:

Atletes, baixin de l’escenari serà el tercer disc de Manel

Pau Planas

totNOTÍCIES Abril

7

18 de juliol. Aquesta és la data en què arribarà el Festival Pròxims a el Poble Espanyol. I ho farà amb un cartell de luxe i, com sempre, amb la música en català com a pal de paller. En aques-ta ocasió, el festival comptarà amb un cap de cartell de primeríssima fila: Manel. El grup barceloní, ha mostra taixí la segona data de presentació del seu nou treball en territori català, després de saber-se que la presentació serà al Primavera Sound.

Acompanyant Manel, 4 gurps més, dos dels quals amb el català com a llengua d’expressió. El festival segueix apostant per grups emergents que comparteixin escenari amb els grans noms. Així doncs, també passaran pel Poble Espanyol Bremen, que acaben de publicar el seu primer disc de llarga durada. L’ultima aposta en català serà Mine! una banda amb un recorregut de dos discos i un EP a les espatlles que s’acaba de reinventar amb la pu-blicació de La fi del món. Per últim, Dorian i The Free Fall Band seran les apostes en altres llengües.

Manel seran el gran cap de cartell del Pròxims

Bremen ha estat un grup atípic, ha so-nat en escenaris tan importants com el Festival de Cap Roig abans de treure el seu primer disc. Aquest grup sorgit del Sona9 ha estat un any girant el seu

primer EP, “Bremen”, que consta de quatre cançons que reneixen en aquest nou disc titulat “Les cançons que vin-dran”

“Les cançons que vindran” és un disc d’americana, és a dir, una barreja de folk, country i rock. “Liliana” amb el seu estil country o “La tarda als bancs”

que comença amb sons marcadament folk i acaba amb una explosió rocke-ra més que evocadora. O temes pura-ment folk d’una altíssima qualitat com “Illa”.

Dins del disc destaquen clarament les cançons del seu primer EP que són més completes i madurades. “Illa”, “El cen-tre” que duplica la seva durada, “Les cançons que vindran” que ens omple d’esperances als fans de l’americana i “Ja ho veus”, la més coneguda de totes per haver estat la melodia del progra-ma “Mestres” de TV3 i, probablement per això, la que han canviat més. Totes elles són cançons rodones, amb melo-dies enganxoses i amb lletres més que interessants que versen sobre l’amor; així com també ho fa la resta del disc.

Entre les cançons inèdites del disc una destaca per sobre de tota la res-ta, que posen les bases d’un grup pro-metedor, però no arriben al nivell de les millors cançons del disc. El single “Fugir endavant” és una cançó brillant i completíssima: una gran lletra i un crescendo que deixen caure magistral-ment recolzat per una bateria superba.

“Les cançons que vindran” és un disc prometedor d’una banda que arriba a un mercat una mica saturat de sons folk, tot i que, com Vànova (un grup folk català injustament desconegut), mereixen destacar per sobre qual-sevol altre grup. Si a això li sumem l’excel·lent campanya de llançament que està duent a terme la discogràfica, és fàcil aventurar-se a assegurar que el primer disc de Bremen triomfarà; no-més esperem que l’èxit no espatlli “Les cançons que vindran”.

Bremen, un grup prometedor consolidat

Guillem Rierola

Pau Planas

totNOTÍCIES Abril

8

Enbi Knigh, aquest grup de folk-rock del Maresme va publicar ahir a través de Youtube, Bandcamp i de la seva pàgina web el seu segon treball disco-gràfic.Ja fa uns dies, però, que havia publicat tres temes -entre els quals el videoclip de “Només”- a Youtube per als més impacients. I pels més clàssics que vulguin disposar del treball dis-cogràfic a la mà, el podran adquirir a partir del 25 de març en un digipack que inclourà un llibret, i a partir del 26 a les botigues electròniques.

La palla va cara és un treball autoedi-tat amb la col·laboració de Propagan-da pel fet! que conserva tota la seva vessant tradicional que ens oferien al seu primer disc però que ens porta

cançons amb un caràcter més reivin-dicatiu, tal com reflexa el títol, que evi-dencia el moment social i polític que està vivint aquest país; veiem, així, un fort component de compromís. Tam-bé manté l’herència del folk de taver-na d’arrel irlandès que sempre els ha caracteritzat.

A més, el disc ha tingut nombroses col·laboracions de músics del nostre país, com Joan Vilamala (Esquirols), Àlex Vendrell (Eina), Josep Bordes (Pepet i Marieta), Xabi Arakama amb els acordions o la del grup mític de folk Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, entre altres.

Ebri Knight presentarà “La palla va cara” el dia 20 d’abril, un mes just des-prés de treure’l, al CAT de Gràcia i amb Les Absentes com a convidats

Terratombats no paren. Quan tot just acaben de recollir el Premi Enderrock a millor disc ja presenten un nou tre-ball. Amb el títol de Ni un minut més, la portada deixa molt clar el contingut de l’àlbum.

El rellotge se’ls ha aturat, però se’ls ha aturat en una hora molt concreta: 20:14. “Ni un minut més de sentir-me humiliat, ni un minut més vull seguir al teu costat, ni un minut més, això

Ni un minut més, nou disc de Terratombats

nostre s’ha acabat, ni un minut més, necessito llibertat” canten en el tema que dona nom al disc.

El treball conté 3 temes nous i 7 re-mescles. Com sempre, el grup ajunta reivindicació amb ironia tot i que en aquesta ocasió fugen una mica de la rumba més tradicional. Hi trobem també la col·laboració de Cesk Freixas en el tema més rumber dels tres nous, “Llibertat a crits”, un himne a la inde-pendència. El darrer dels temes nous és “Segona advertència”, una cançó més tranquil·la i íntima

P. Planas. Isaac Ulam i José Domin-go s’uneixen per publicar un treball conjunt. Els dos cantants han buscat cançons de tota la vida, temes tradi-cionals que han reversionat i ara pre-senten en el disc Temple d’aigua i llum. Com dos trobadors moderns canten jotes, havaneres, tornades de treball o cançons de bandolers, cançons que connecten amb la tradició i les arrels. 10 temes tranquils que neixen de l’amistat que tots dos cantants van forjar ja fa anys en coincidir al Barri Vell de Giro-na. Sota el segell de Bankrobber, l’àlbum acaba d’arribar a les botigues.

Com dos cantautors moderns

Pau Planas

La palla va cara, nou treball d’Ebri Knight

Núria Morera

totNOTÍCIES Abril

9

Acció acaben de publicar On soc ara, el seu primer disc després de reinven-tar-se com a grup i acabar amb el nom d’Acció Festiva.

La carta de presentació d’aquest nou projecte ple d’optimisme és la cançó “Ser diferent” que amb tocs reggaes ens apropa aquest nou treball disco-

Aquest mes s’ha publicat “Així t’escau la melangia”, el tercer treball de la can-tautora de les Terres de Ponent Meri-txell Gené. Amb aquest treball, la can-tant recupera onze poemes del lleidatà Màrius Torres. El passat dia 7 va tenir lloc la presentació oficial dins el marc del festival Barnasants a l’Auditori Ba-rradas de l’Hospitalet del Llobregat.

Meritxell Gené ha volgut acostar-se, amb aquest disc, al Torres més es-piritual, el que parla de sentiments, somnis, emocions i de la mort. “Amb aquest projecte vull evocar l’agraïment més sincer envers al meu poeta de ca-pçalera, el poeta que m’ha fet connec-tar amb els meus records d’infantesa i d’intimitat; amb els pensaments i els sofriments, amb els sentiments i les sensacions. Amb la seva manera

d’entendre la vida, i també la mort” explica la cantautora.

El disc es tracta també d’un treball “compromès amb la lluita per la iden-titat de la nostra terra” i ha estat pos-sible gràcies als prop de 150 mecenes que han permès superar de llarg els 2.500€ que va demanar Gené a través d’un Verkami

Comença l’acció

gràfic. Aquest tema va sortir a la llum el dia 5 d’aquest més amb una rebuda per part del públic molt calorosa.

Després de La torrada, el primer disc de la jove banda catalana, ens convi-den a un món despreocupat i optimís-ta en el que compta és ser tu mateix. Barrejant els estils pop-rock i algunes dosis de reggae, donen un producte que en el panorama musical català ac-tual no és habitual.

M. Diago. Lluís Vicent, escriptor, gui-tarrista i compositor valencià, ja té sota el braç el seu quart treball: El dia de després.

Tal com defineix en el seu blog, Lluís Vicent entén música i poesia com un tot indeslligable, un tot creat per transmetre sentiments i filosofia de vida, sempre recordant la terra que l’ha vist néixer.

En aquest nou treball, Vicent s’atreveix amb el so més rocker experimentat fins el moment afegint-t’hi, també, un polsim d’estils tant diferents com el contry o la bossanova. A més a més, i malgrat aquest canvi de registre res-pecte els treballs anteriors, el cantau-tor valencià no perd el seu propi fil conductor, el seu propi estil, aquell que l’identifica i el fa peculiar.

Al llarg de les 9 cançons que formen el disc es poden apreciar clares influències de Bob Dylan, David Bowie o Lluís Llach.

El dia després de Lluís Vicent

Roger Aran

Pau Planas

Meritxell Gené musica Màrius Torres

totNOTÍCIES Abril

10

Xeic! ha penjat a la xarxa Batecs, el seu quart disc d’estudi. Després de donar-se a conèixer amb Xeic! (2008) i seguir endavant amb Birla! (2009) i Sirga (2011), ara arriba un nou treball, més madur i tranquil. Tot i que l’ska segueix sent el ritme principal, el grup també ha apostat per temes més pau-sats, però sempre amb un toc reivindi-catiu i combatiu.

La banda de les Terres de l’Ebre con-ta amb les col·laboracions de Miquel del Roig, que interpreta “Agafa’n un”, una introducció de “Somriures”, un dels temes més animats i festius del disc; Iñaki Ortiz (Betagarri) a “Batecs” i Màrius Serra. En el treball hi ha lloc per reivindicar el català i Catalunya amb el tema “Tornarem” -”Tornarem a cantar victòria, tornarem a ser el que vam ser, la partida ha començat, la llengua en combat”-, per celebrar les festes major amb “Festa Major” i, fins

i tot, per reinterpretar l’havanera “El meu avi” -un tema que ja havien en-registrat anteriorment en un senzill-. A més, el disc té l’al·licient d’escoltar la nova veu del grup, Aitor Cugat.

Un dels primers llocs per sentir les noves caçons serà el proper 6 d’abril al Concert de l’Estelada de Vilanova de Bellpuig on compartiran escenari amb grups com Lax’n'Busto, Brams, La Troba Kung-Fu, The Mamzelles, Betagarri o Pau Alabajos

Xeic! publica el seu quart treball

En moments difícils toca reinventar-se i Paul Fuster ha decidit posar-ho en pràctica. El cantautor nascut a Mi-nesota ha decidit iniciar una de les gi-res més curioses, probablement, que s’hagin fet mai al país. Durant 60 dies oferirà 60 concerts en 60 pobles i ciu-tats del país.

Una bicicleta, una guitarra i un am-plificador, tot fet per ell mateix, serà l’únic que necessitarà per iniciar

aquesta aventura. A partir d’aquí, viat-ge en bici de dia i concert de nit serà la rutina a seguir.

L’any passat, el cantant va presentar el seu primer disc en català, Repte, i ara a decidit donar motiu al títol amb aques-ta gira que pretén escapar-se de les promocions musicals “poc excitants i rovellades” més tradicionals. Per fer-ho possible, ha comptat amb l’ajuda de fans i amics a l’hora de buscar llocs i comp-tarà amb col·laboracions d’altres musics en alguns dels concerts. La gira co-mençarà el pròxim 4 d’abril a Cardona.

Pau Planas

Pau Planas

Paul Fuster se’n va de gira en bici

P. Planas. Les Sueques s’estrenen amb Cremeu les perles, un disc marcat pels tempos lents i les cançons melancòli-ques. Les sonoritats folk i les cançons tristes són el tret comú d’un disc de debut que destil El disc sortirà a la venda en format físic el 9 d’abril però uns dies abans ja està en versió digital per tots aquells que vulguin...

Arriba el primer LP de Les Sueques

totNOTÍCIES Abril

11

El Teatre Municipal de Girona va ser l’escenari de la gran festa de la música en català. Ja des de primera hora de la tarda, l’entrada al teatre es va vestir de gala -amb catifa vermella inclosa- per rebre els millors artistes del moment. Era dia de premis, dia de música i dia de xerrades i salutacions entre pas-sadissos. Musics i cantants de tots els estils anaven passant pel photocall tot fent temps a l’espera de l’inici de la gala.

Cap a les vuit del vespre va arribar el moment. Les portes del teatre es van tancar i els llums es van apagar per viure un dels grans moments de la nit: el retorn de Ja T’ho Diré. La formació encapçalada per Cris Juanico va ser l’encarregada d’obrir la vetllada amb dos dels grans temes “Planetes trans-parents” i la mítica “Si vens”. A partir d’aquí, es van anar atorgant els guar-dons als guanyadors. Els Amics de les Arts, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi i

Txarango van ser els que més en van recollir, amb quatre cada un entre crí-tica i públic.

La reivindicació també hi va tenir presència, sobretot de la mà de Txa-rango i Cesk Freixas, tots dos cri-dant a la mobilització i denunciant els moments de precarietat actuals. Hi va haver moments per defensar l’independència com en el discurs de Raimon en rebre l’Enderrock pels 50 anys de trajectòria i també moments per fer broma. Les actuacions de Cesk Freixas i Miquel Abras, Els Amics de les Arts, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, Macaco i Orxata van servir per donar dinamisme i trencar la monoto-nia de la gala.

Tot plegat, durant tres hores en què Girona es va convertir en l’epicentre musical del país reunint el bo i millor de l’escena actual i demostrant que la música en català està ben viva i que la varietat d’estils i propostes és més àm-plia que mai.

La gran festa de la música en catalàPau Planas

totNOTÍCIES Abril

12

Nit de grans concerts la del passat dis-sabte di a la capital catalana. Per una banda, Justin Bieber omplia el Palau Sant Jordi de teenagers, i per l’altre Els Amics de les Arts acabaven la seva co-lossal gira al no menys colossal Palau de la Música. En un espai una mica més modest com és l’Apolo 2, s’hi va celebrar un altre concert -gens modest per cert-. Era la presentació oficial del primer disc de Llúmia titulat Trossos d’una vida sencera, i per a l’ocasió van treure tot el seu arsenal per oferir un recital ple de sorpreses.

Els de la Floresta varen aparèixer a l’escenari poc després de dos quarts de nou del vespre, amb la sala plena a vessar (s’havien exhaurit les entra-des). La posada en escena no era gens habitual: al centre de l’escenari, el vo-calista i líder del grup, Dani Campos, s’amagava darrere el piano mentre to-cava i cantava; i la banda la completa-

ven una violinista una contrabaixista, un guitarrista i un bateria, situat arran del públic. L’escenari també s’havia guarnit per a l’ocasió: unes banderoles i unes projeccions de natura que am-bientaven la sala en funció del tema que s’estava interpretant.

El concert va començar amb Obertura i les cançons es van anar succeint amb el mateix ordre com ho fan en el disc, perquè, tal i com va explicar el can-tant, es tracte d’un disc conceptual que narra una història. A la tercera cançó es va produir la primera sorpresa de la nit: dos membres dels Acousters varen pujar a l’escenari per interpretar La Platja, una de les cançons més ova-cionades de la nit. No va trigar la se-gona sorpresa de la nit, doncs al tema següent varen aparèixer Els Catarres, en aquesta ocasió per col·laborar en el tema Ara, on Èric Vergés va sorpren-dre als assistents tocant el banjo. La tercera sorpresa es va fer esperar una mica més, i no va ser fins a la setena cançó que varen pujar a l’escenari els

darrers convidats de la nit: en aquest cas van ser Nyandú –que havien par-ticipat en la final del Sona9 el mateix any que Llúmia i que Acousters- col·laborant en la cançó Fart.

La primera part del concert va acabar amb Petita gran nit, amb els seguidors notablement emocionats amb la cançó i la història, i seguidament proferint crits de “No n’hi ha prou!”. Els Llúmia varen tornar a aparèixer a l’escenari preguntant si hi havia peticions. “La platja!” va cridar algú del públic. I la varen tornar a tocar, aquest cop sols. A continuació varen fer un tema ins-trumental on la protagonista va ser la flauta, oferint el so d’aires celtes tant característic d’aquest grup. I el concert va arribar a la seva fi amb un final de festa espectacular amb tots els músics i col·laboradors (13 en total) al cim d’un escenari que es va quedar petit per tant d’artista junt, tot interpretant un darrera cançó conjunta i amb el públic rendit als seus peus.

La història dels Llúmia pren visa a l’Apolo

Glòria Noguer

totNOTÍCIES Abril

13

“Bona nit Barcelona, som Els Amics de les Arts i aquesta nit tots tenim dret a fer l’animal” amb aquestes paraules i visiblement emocionats Els Amics de les Arts es van presentar davant el públic que omplia a vessar la Razzma-tazz. El guió del concert no va ser gai-re diferent a la resta dels de fi de gira, però no era un més. Ho sabia el pú-blic i ho sabia el grup. Era un concert per gaudir des de la primera nota fins l’última, per saltar i per cantar a ple pulmó. Era el penúltim concert de la gira, l’últim amb el públic dret, en una de les sales mítiques del país… Real-ment era un dia per fer l’animal.

Amb les primeres notes de “Carna-val” ja va quedar palès que més d’un seguidor perdria la veu durant la nit. Va haver-hi lloc per recuperar temes antics com “A vegades”, “La merda se’ns menja” o “Les meves ex i tu”; pels grans èxits com “4-3-3”, “Jean-Luc”

o “L’home que treballa fent de gos” i, evidentment, per pràcticament totes les cançons d’Espècies per catalogar amb l’única excepció de “L’arquitecte”. Una nit per emmarcar que quedarà guardada en un DVD que veurà la llum al maig.

Però el públic no en tenia prou amb això. Després de “El Matrimoni Ar-nofini”, la cançó que ha tancat tots els concerts de la gira, i sota un núvol de confeti, la Razzmatazz va esclatar a crits de “No n’hi ha prou” i, sense

baixar de l’escenari, el grup es va reu-nir per decidir interpretar dos temes més. Va ser el moment de recuperar “Tren Transsiberià“, que havia estat apartada del repertori en els últims mesos, i de tornar entonar “Louisiana o els camps de cotó”, però sense banda ni cap instrument més enllà dels te-clats. Una forma deliciosa de tancar el penúltim concert de la gira. L’endemà, l’apodeosi es va repetir al Palau de la Música, un escenari que no era nou per ells però en què van tornar a gau-dir com mai.

Pau Planas

Una nit per fer l’animal

totCONCERTS Abril

14

Els Amics de les Arts“Després de 80 concerts de gira és inevitable pensar que ha estat un èxit”

Quin balanç feu de tots els concerts que heu fet durant aquest any?

Ferran: Després de 80 bolos és inevi-table pensar que ha estat un èxit. En l’anterior gira sí que vam fer més con-certs, però a nivell de públic que ha vingut, de llarg hem tingut molta més gent en aquests bolos que en els altres. No sé si hagués pogut ser millor! Bé… si no haguessin apujat l’IVA potser ha-gués sigut millor.

La rebuda ha seguit la línia del Bed & Brekfast, ha millorat, ha baixat…?

Edu: Home, amb Bed & Brekfast de públic pràcticament no n’hi havia al principi i va anar creixent durant tota la gira i aquí ja partíem de què hi ha-via un públic i la gent ens esperava. Realment l’acollida ha estat molt bona. L’exemple és que acabem de guanyar els Premis Ederrock per votació po-pular, que et fa veure que la gent res-pon. Amb aquests seguidors tens unes ganes de fer cançons que no pararies mai!

Dani: El que és molt bonic d’aquesta gira és descobrir públic nou. Pensar que encara hi ha gent que té ganes de

conèixer Els Amics de les Arts i que ens ha descobert amb Espècies per ca-talogar ens motiva encara més a seguir fent discos i gires.

Heu tocat en tot tipus de festivals, davant tot tipus de públic… sabríeu dir amb quin concert us quedeu?

Ferran: No ho sé. Tenim la sort que podem tocar a llocs on la gent està de peu i d’altres on la gent està asseguda, dos tipus de concerts molt diferents, però no se dir quin ens ha agradat més. Potser per emoció… no, no ho se… Si en dic un desmereixeria els al-tres i no vull desmerèixer cap concert.

Els dos concerts finals a Barcelona, molt especials, no?

Dani: Sí, per tot el que representen. Només per ser el final de gira ja és especial, però pel tipus de sala encara ho és més. Trobar-te en una Razzma-tazz, que és una sala emblemàtica de Barcelona i després poder-ho rema-tar al Palau, que és com una mena de santuari per la música, és un luxe i fa molta il·lusió.

Ara, quina és l’agenda?

Joan Enric: Farem unes petites vacan-ces per carregar piles, oxigenar-nos i

tenir una mica d’espai per pensar tots quatre i per gaudir de casa nostra, que ja ens toca! Llavors tornarem a la cà-rrega, a parir idees i a veure cap a on ho portem tot plegat.

Heu començat a pensar en noves cançons?

Dani: Sí que hi han idees, es clar! Som culs inquiets i anem pensant coses, anem apuntant, les anem gravant… Hi ha coses que estan allà, però enca-ra no les hem posat en comú, que és aquell moment en el que ens trobem i comencen a nàixer les idees.

Per què el públic es faci una idea, si parlem de temps seria comparable al que va passar entre Bed & Brekfast i Espècies per catalogar?

Dani: És complicat, perquè la pregun-ta busca una data i ni nosaltres ma-teixos la tenim. Està clar que volem fer un nou disc i que ens fa molta il·lusió perquè vivim d’això i és el que ens fa aixecar i trempar pel matí, però una data no la tenim. No ens farem de pre-gar, evidentment que el volem treure!

Edu: Tu tens idees, de les idees en surten cançons i de les cançons aca-bem fet un disc. Quan tinguem prou cançons traurem disc.

Pau Planas

totENTREVISTES Abril

15

El disc sortirà a la venda en format físic el 9 d’abril però uns dies abans ja està en versió digital per tots aquells que vulguin...

Èric: Sí, en el disc anterior també ho vam fer així. Vam regalar la nostra música per Internet. I, ara, fem el ma-teix. El dia 21 de març, a les dotze de la nit, va sortir la descàrrega a la nostra web i estarà allà indefinidament. No ho traurem. Però per la gent que vul-gui col•laborar, el dia 9 d’abril el podrà comprar en format CD.

Vau ser conscients de l’expectació prèvia, a les xarxes socials, abans què sortís el disc en format digital?

Jan: Sí, la gent que ens segueix en els concerts i a tot arreu estava molt... De fet, en els primer tres dies quantes des-càrregues vam tenir del disc?

Èric: Unes 12.000...

Jan: Estem molt contents. A més, el videoclip ha tingut 30 mil visites. La gent està fent molt bones critiques del

disc i tenim moltes ganes de començar els concerts.

La discogràfica està contenta?

Èric: Amb Discmedi ho vam fer i ara també amb Musica Global, on serem el primer grup que regala les cançons. Nosaltres intentem fer veure que ven-drem els mateixos discos, o més, si els regalem. Sempre ho entenen. No esta-ríem en cap discogràfica si no ens dei-xessin regalar el disc. Forma part de la nostra filosofia.

Parlem de les cançons. Hi ha una certa evolució però segueix sonant a Els Catarres?

Roser: Sí, musicalment hem fet un pas endavant. Respecte el primer disc, hem incorporat la banda que ja ens ha acompanyat en la gira que vam fer a l’estiu: un trombó, un trompeta i ba-teria. La gent que no ens hagi escoltat en directe, en el disc pot trobar alguna cosa més complerta. Els concerts que farem ara també seran en aquest for-mat amb banda.

Esteu preparant la gira... Serà com la de fa dos any amb més de 100 concerts?

Èric: Per la meva salut espero que no n’hi hagin tants. En el primer any vam fer molts concerts però alguns eren una mica cutres. Anàvem a tots els bars, a tot arreu on ens trucaven. No hi havia cap previsió. Ara s’estan fent les coses més ben fetes i, sense despresti-giar res, estem planificant concerts en llocs més treballats i importants.

Jan: I també més distribuïts per la geografia. Si tenim un concert a un lloc, evitem tocar en aquella comarca durant el mes següent. En el primer any, anàvem on calgués. S’hi havia una festa d’aniversari nosaltres hio anàvem.

És el disc de la vostra maduració?

Èric: Uff... Quina pregunta. No sé, això ho ha de dir la gent. És molt difícil que nosaltres ho diguem. Sí que hem fet el disc amb tota la il•lusió, igual que l’altre, i creiem que ha quedat molt bé però no sé si és el de la maduració...

Parleu més d’amor que el primer disc?

Roser: Bastant. Parla bastant d’amor però a moltes coses. No només a nivell

Els Catarres

“El nou disc parla d’amor a una terra, a un país, a una persona, a un amic, a herois quotidians...”

totENTREVISTES Abril

David Bueno

16

personal, d’una persona cap a l’altre, sinó també amor geogràfic. És bastant positiu tot el disc. Hi ha diferents sub-temes dins el tema d’amor.

Jan: Hi ha una cançó que parla d’amor a una terra, a un país, a una persona, a un amic, a herois quotidians... Són molts tipus d’estimació.

El videoclip “Vull estar amb tu” ha tingut una forta rebuda. Hi partici-pen moltes personalitats rellevants no?

Èric: Sí, vam decidir convidar a totes les persones amb les que hem tin-gut amistat i hem conegut en la nos-tra breu trajectòria. Són periodistes, amics del poble... Ens va fer il•lusió compartir aquest videoclip amb la gent que estimem.

En el disc abandoneu una mica la vostra part més gamberra que, per exemple, podíem veure a la “Festa major d’Aiguafreda”...

Èric: Sí, és probable. Ara bé, tenim “Rock & Roll” que és una cançó que rescata tot això. Però no ens preocupa

perquè en els directes la seguirem liant i ho compensarem tot.

Quins són els tres adjectius que us defineixen?

Roser: Un adjectiu és catarra...

Jan: Sí, defineix molt bé el que som utilitzant aquest català despectiu.

Èric: Ho hem de pensar...

Jan: Els directes són molt frescos. I es-tiuenc.

El primer concert serà a l’Strenes de Girona. Com l’espereu?

Roser: Amb moltes ganes perquè és el primer. És el concert de presentació en què presentem el nou treball que la gent està esperant. Molta gent ens demana pels concerts, tenen moltes ganes de venir. Portem molta feina al darrera preparant-ho i, per tant, tenim moltes ganes de presentar i que la gent rebi el directe, amb molta energia.

Jan: A més, farem una presentació a cada capital de província de Catalunya

o a les comarques del voltant. Farem quatre presentacions. A Barcelona serà a Martorell, a la festa major. Tots seran a l’abril. I, després, tenim més concerts tancats que els farem públics quan estrenem la nova web, abans de començar la gira.

El fet d’haver estat tant temps allun-yats dels escenaris, hi ha ganes ara?

Roser: Ho trobàvem a faltar.

Jan: Estem nerviosos, necessitem to-car i alliberar l’estrès.

Èric: Tampoc no hem tingut gaire temps en pensar-hi perquè hem estat fent molta feina: gravant el disc, les promocions, el disseny de la web, fer la portada dels disc a mà... Tot pren temps.

Entre totes aquestes coses, hi ha les col•laboracions del Tomeu Penya i la Núria Feliu en el disc. Com ha anat?

Roser: Ens aporten un punt de sorpre-sa. El Tomeu el vam escoltar durant la primera gira. Ens va arribar a les mans un disc de versions d’Antonia Font i una d’elles era “Alegria” que la can-tava en Tomeu. Sempre la posàvem a l’acabar els nostres concerts. Un dia vam dir que ens agradaria que toqués en un disc nostre, així per dir... Llavors vam anar a Mallorca, ens vam posar en contacte amb ell, li va encantar la cançó i va decidir col•laborar amb nosaltres. La Núria bastant semblant. Va estar encantada. Són dos persones excel•lents que ens han facilitat molt les coses.

Amb quina cançó us quedeu?

Roser: Cadascú té cançons que les té com a preferides.

Èric: Les dues de les col•laboracions han quedat molt bé. Tenen un aire es-pecial però no sé si hem quedo amb elles...

Jan: La gent del meu entorn diu que va descobrint les cançons a poc a poc. La gent té varies cançons prefe-rides depèn del dia. El disc té moltes cançons que te les pots fer teves depèn del moment del dia.

Èric: Per això es diu Postals...

totENTREVISTES Abril

17

Què voleu fer recordar amb aquest treball?

No volem fer recordar res, volem que la gent hi posi el títol. La continuació de recorda que… volem que la posi la gent, per això el post-it que hi ha a sota de la cara. Recorda que… pot ser un dia especial, recorda que… t’has deixat les claus de casa… el que vul-gueu!

Intuïu què hi apuntarà la gent un cop hagi escoltat tot el disc?

No, el que volem és que cadascú ho faci seu i ens impressionin. Volem que cada vegada que algú ens ensenyi el disc hi trobem un missatge diferent.

Trenqueu una mica amb el què heu fet fins ara en aquest treball?

En cada disc trenquem una mica i in-tentem anar més enllà. Volem que hi hagi una mica més de complicitat amb la gent i sí, s’hi veu un canvi.

“Volem donar un missatge de felicitat”

Pau Planas

totENTREVISTES Abril

18

És un treball que sona força optimis-ta, hi esteu d’acord?

Sí, corren uns temps que com per ser pessimista! Hem de ser eminentment positius i hem de donar un missatge de que encara que les coses estiguin com estan hem d’intentar ser feliços amb el que tenim i intentar tenir més. Corren uns temps dolents però no per això hem de deixar de ser feliços.

De quins temes parleu en el disc?

El single, “Un camí per tornar”, parla de la felicitat, volem donar un missat-ge de felicitat. També hi ha un tema, “increïbles”, que serà el segon single, i que parla de què és increïble que amb els temps en què estem la gent tiri en-davant, un altre de molt divertit com “Barbie de ciutat”, que és una crítica a la gent superficial -ja sigui una Barbie o un Ken-…

Quines sorpreses aporta el disc?

Doncs la principal sorpresa és que qui el compri en format físic tindrà un plus. Nosaltres el vam voler publicar en descàrrega gratuïta i tothom l’ha

pogut escoltar, però volíem premiar a la gent que compra el disc. Així doncs, qui el compri es podrà descarregar un tema extra completament inèdit que no trobaran en les descàrregues directes. A més, entre tots els que el comprin hi ha un sorteig d’un concert molt íntim per 15 persones.

És una opció de futur aquesta de po-sar el disc a Internet però oferir al-guna cosa extra a qui el compri?

No sé si és de futur, però a dia d’avui, l’escena musical està canviant i l’era di-gital ens ha fet adaptar-nos a tots. No-saltres hem intentat això, adaptar-nos. Posar el disc a Internet et permet una difusió més massiva.

De fet, amb poques hores vau arribar gairebé a les 50.000 descàrregues…

Sí, no ens ho esperàvem, és bastant important.

totENTREVISTES Abril

19

El Casino l’Aliança de Poblenou va viure una tarda molt especial el passat diumenge 10 de març. Vuit va acon-seguir concentrar un elevat nombre d’assistents, molts seguidors, que no es van voler perdre el primer concert de presentació del nou disc de la for-mació Recorda que…

Amb pràcticament tota la sala plena de públic, el grup també va anar mos-trant les cançons més significatives dels seus anteriors treballs. Tothom les cantava amb tanta intensitat que en més d’una ocasió la veu del cantant quedava camuflada. El més sorpre-nent és que bona part de la gent també reconeixia les noves cançons, les del tercer disc, tot i haver passat menys de dues setmanes de la seva publicació.

A mesura que el concert avançava, la gent s’animava i al final molta gent es va decidir per abandonar la seva lo-calitat i avançar fins al principi de la sala per viure aquest moment i gravar-lo en video. Un concert molt especial que va estar acompanyat per alguna estelada potser per animar al grup a continuar composant en català durant molts anys més.

David Bueno

Vuit recorda la seva música

totCONCERTS Abril

20

A València, Califòrnia, quina és la temàtica principal?

He tractat un poc de reflectir la in-cògnita que tinc de si quedar-me ací a València o anar-me’n ben lluny d’este país i se’m va acudir la idea de mar-xar i endur-me’n la ciutat al darrera. Jo sempre que viatjava tornava encantat de les altres ciutats però m’adonava que València no la canviava per res, tot i que sí que canviava el país on visc. Així doncs, el títol de l’àlbum va en eixa línia, en voler pertànyer a la meva ciutat, però en un altre país.

Per tant, el treball evoca temes per-sonals que et toquen de prop, no?

Sí, sempre són un poc així les lletres. Gran potser era més interior i este re-flecteix el que em passa a mi i els pas-sa a tots els meus amics que les estan passant putes com tothom. És un poc dir: Què podem fer davant de tota aquesta merda? Hi ha una opció que és quedar-te i lluitar i una altra que és anar-te’n i qualsevol de les dues són igualment dignes.

En aquest disc us deixeu de compli-cacions i aneu a fer música en estat pur, hi estàs d’acord?

Tampoc és deixar-se de complica-cions. Fer les coses senzilles també té la seva complicació, encara que sigui un contrasentit. Però sí, després de fer Gran amb tot aquell barroquisme d’instruments volíem fer una cosa completament diferent. Així doncs, vam decidir fer un disc més tranquil, amb menys instrumentalització, on primaren més les lletres… més folk.

Per tant, la gent trobarà un canvi im-portant respecte Gran?

A mi m’agrada veure-ho com una pro-gressió. Estèticament sí que hi ha un canvi perquè el so és prou diferent, però que l’oïda de l’oient trobi un canvi és beneficiós pel disc.

I perquè aquest canvi?

Jo sempre treballe per antítesi, quan estic fent un disc ja estic pensant en com serà el següent. El procés creatiu de parir un disc sempre implica pen-sar com serà el següent. Quan vam fer L’experiència gratificant, que era súper elèctric i amb molta distorsió, vaig esta concebent Gran com un disc més eclèctic i més proper a sons acústics i quan estàvem fent Gran, amb tota la instrumentalització, se’m va acudir com hauria de ser el so d’este disc, és a dir, tot el contrari, senzill. Fent Valèn-

cia, Califòrnia, també se’ns ha acudit com ha de ser el següent.

I cap on va aquest següent?

Va per un camí que segueix la vessant elèctrica de València, Califòrnia. El co-mençarem a enregistrar en un parell de mesos i si trobem diners l’editarem a finals d’any, cap al setembre-novem-bre.

Serà possible combinar el nou treball amb la gira de presentació d’aquest?

Eixa és la idea, però no se si ho acon-seguirem, perquè costarà. La meva idea és preparar el repertori este mes i al maig o juny començar a enregis-trar, suposo que hi haurà temps per tot. Ara, malauradament, ja no hi ha tants concerts com abans, per tant, ens deixa temps per la creativitat pura.

Seran, doncs, dos discos en un any, un fet poc habitual…

Sí, ho volia fer perquè no ho havíem fet mai. Una de les raons per fer dis-cos és fer alguna cosa que no hàgim fet mai, per tant, van decidir això. A més, este disc és un poc extrem a nivell es-tètic, està molt buit, és molt folk, ara volem fer un disc més rock, més punk, amb més guitarres.

Senior i El Cor Brutal“Jo sempre treballe per antítesi, quan estic fent un disc ja estic pensant en com serà el següent”

Pau Planas

totENTREVISTES Abril

21

Per començar el nom del grup ja és prou sorprenent, d’on ve?

Josep Montero: Hi ha dues explica-cions, la màgica, mística i parafarnàli-ca i la real. La real és que una persona que treballava amb mi em deia Josep Maria Vilà de les Oques Grasses i em fa agradar el nom. El dia que vaig fer el mou concert, l’amic que ho orga-nitzava necessitava un nom i vaig dir aquest, Josep Montero de les Oques Grasses. Ara que ja som un grup, Jo-sep Montero ja ho he tret. L’explicació màgica és que nosaltres som ocells però sense ales, i com que no podem volar el que fem és escriure cançons per volar amb elles.

Amb quin estil us podem definir?

Guillem Realp: Jo apostaria pel death metal progressiu amb tocs de rap epis-copalià.

JM: A banda d’això fem, generalment, reggae, però a la nostra manera. No tenim referents marcats.

Les vostres cançons es caracteritzen per un toc optimista i positiu…

GR: Sí, parlem de les coses que passen, les reals, però agafant-ho com pots. La vida es tracta que et passin coses bones, coses dolentes… però s’han d’afrontar totes.

Com ho feu per escriure aquestes lle-tres tant curioses?

JM: A l’escriure lletres intento parlar com si ho fes a un amic meu i intento que a la gent li arribi així. Tampoc ho se fer d’una altra manera. Escric el que sento sense posar-li gaires filtres.

De totes les cançons n’hi ha alguna que us defineixi més que les altres?

GR: Això suposo que seria diferent per cadascú. A mi m’ agrada la de “Passos importants”, si més no per la sentencia “els passos importants es solen fer sen-se roba”, que és molt divertida.

JM: A mi m’agraden totes.

Les cançons les publiqueu gratuïtament a Internet. El futur passa per aquí?

GR: Crec que és el millor que pots fer si vols donar-te a conèixer. El que t’interessa com a músic és que la gent sàpiga que existeixes.

JM: A més, que la gent es pugui desca-rregar el disc des de casa fa que molta més gent el tingui, que és el que ens interessa.

En pocs dies vau passar de les 1.000 descàrregues. Satisfets?

JM: Estem contentíssims. Ara ja pas-sem les 3.000.

GR: D’entrada, si haguéssim depès de les còpies ja no n’hauríem pogut fer tantes.

Pau Planas

Joan Parera

“Escric el que sento sense posar-li gaires filtres”

totENTREVISTES Abril

22

De vegades hi ha grups que, per algun motiu, saps que arribaran lluny, que se’n sentirà a parlar els propers mesos. Un d’aquests grups és Oques Grasses. Vinguts d’Osona, acaben de publicar el seu primer treball, Un dia no se com, que van presentar oficialment el dissa-bte 16 a Torelló. Uns dies abans, però, els tocava passar per Barcelona, per Gràcia, concretament per l’Alfa Bar.

No és una sala gran, però és un indret acollidor que es va omplir d’un públic que corejava totes i cadascuna de les lletres. Entre amics i familiars, el grup va saber conquerir l’espai des de la pri-mera cançó, desbordant energia i su-rrealisme. En un concert capicua que es va obrir i tancar amb “Cavall esta-ble”, va haver-hi temps per la diversió, la festa i l’humor, però sobretot per la bogeria més desbocada.

Prop d’una hora i mitja de concert en què es van poder sentir els temes de debut d’Oques Grasses, uns temes desenfadats i sense complexos, uns te-mes amb frases formidables, sons reg-gae i un estil poc comú dins la música en català.

Pau Planas

Emili Vilamala

Oques Grasses s’obren camí

totCONCERTS Abril

23

Exili a Elba són en Miki, l’Arnau i l’Adrien, tres músics que s’han trobat per circumstàncies de la vida i que han encetat aquest projecte musical amb el primer treball “Amants subterranis”. Tots tres tenen passats musicals diversos i evoquen tots els seus coneixements en aquest grup. Aquí us els presentem.

Qui són i com va néixer Exili a Elba?

Arnau: Som tres músics que fa temps que estem en diferents formes dins el món musical, tant català com espan-yol, i que ens vam conèixer per coses de la vida.

Adrien: Va anar molt ràpid, o sigui, ens coneixem del març, d’aquí no res farà un any, i a l’agost estàvem gravant el disc. I ja estem pensant en el segon disc.

Ja esteu preparant el segon treball?

Arnau: Estem pensant en el segon, però encara ens queda una època, que ja veurem quan durarà ja que depèn molt de l’agenda de concerts, però una època més o menys llargueta, que arri-bi fins l’estiu.

Adrien: Començar a preparar el segon vol dir que ja tenim temes nous i que hi ha més inquietud.

Com definiríeu les cançons que po-dem trobar en aquest primer treball?

Adrien: Jo crec que són molt espontà-nies. Ha sortit d’una manera molt na-tural perquè no ens hem tancat a fer molts arranjaments. Tal com ha sortit ha quedat.

Arnau: El fet de marcar-nos terminis molt curts de temps, no per precipi-tar-nos, sinó per concentrar-nos, va fer que les lletres també estiguessin allà, o sigui, que tingués molt clar què havia d’explicar amb el disc.

Miki: I també es nota amb l’estil dels temes. Hi ha un nexe comú en els tret-ze temes però també són temes dife-rents entre ells.

Adrien: Hem fet el que ens ha donat la gana! Per això hi ha temes molt di-ferents entre ells, però el punt d’unió radica en la línia melòdica.

Adrien: La temàtica, però, sí que està més unida.

Arnau: El nexe d’unió entre totes les històries sempre va al voltant de dos o tres personatges: un masculí, un fe-mení i una tercera persona que va en-trant i sortint. I si em paro a pensar en les cançons, totes aborden a un tema

específic o és una declaració, intentar explicar una emoció d’aquell moment del personatge. Jo crec que hi ha un protagonista al disc i és qui es passeja pels paisatges de les escenes del disc. També sembla que parlem d’uns per-sonatges una mica perdedors, per dir-ho d’una manera, ens interessen més les fissures de la paret que no una pa-ret blanca i pintada, i volem intentar donar veu a aquestes esquerdes que hi ha per allà.

Quines previsions de concerts teniu?

Adrien: Abans de gravar el disc, no havíem tocat mai junts: havíem fet as-sajos, hem gravat el disc però no ha-víem fet cap concert junts. O sigui, ara estem en el moment de donar-li forma a tot això. Llavors la cosa està en fer quants més concerts millor, o sigui, “patejarem” tot el que podem.

Miki: El concert oficial és el 17 de maig, i presentem el treball a Razzma-taz 3. Aquest concert és molt important perquè és presentació oficial a Barcelo-na que és d’on som. Els altres són igual d’importants però ens serviran per tal que el dia 17 concert fem un bon con-cert i demostrar el què som i el què fem.

Núria Morera

Hem fet el que ens ha donat la gana

Exili a Elba

totENTREVISTES Abril

24

Adrien: A més, tenim dos formats, un acústic i un elèctric, que va en funció del local, tot i que el grup original és un trio elèctric. Però hem adaptat les nostres cançons per tocar-les en llocs més petits en format acústic, i això vol dir voltar per totes les sales de Barce-lona i de tot arreu de Catalunya: tenim concerts previstos al Delta de l’Ebre, a Amposta i Sant Carles de la Ràpita, per exemple, i tot el que vagi sortint. És aquesta la feina, buscar molts con-certs.

Miki: I al juny o juliol sortirà el segon, ja l’estem preparant.

Arnau: Estem traient-ho tot!

Miki: La idea és que sabem com està tot i sabem que no hem de parar, ten-int en compte que no ens coneix nin-gú, no hem de guardar cap carta per-

què no existim, i el primer és arribar a la gent. Com? Com sigui. Arribant. I si hem d’anar a tocar a Cervera, doncs hi anirem i tocarem. La idea és que tenim les ganes i la il·lusió per lluitar per aquest projecte i per no parar de fer coses. Volem intentar que aquesta roda no pari perquè tampoc coneixem aquesta sensació de parar: ens vam conèixer fa un any i no hem tingut temps per parar i dir “mira, anem a gaudir d’aquest assaig”. No ho hem fet això. I és ara que comencem a assajar bé perquè tenim els concerts. Tot ha estat per conseqüència de tenir altres coses i no hem tingut un moment per dir “ei, quina versió us ve de gust fer?”. Ara ens volem centrar en seguir tre-ballant però amb la idea de poder tre-ballar bé.

I el nom d’”Exili a Elba” d’on ha sor-tit?

Adrien: Hi ha dos facetes d’això: hi ha l’anècdota i el fons.

Miki: Estàvem dinant i va sortir, te-níem pressa per triar un nom de grup. Llavors, jo tinc una cosina que es diu Elba i sempre m’ha agradat molt aquest nom i com que és un grup personal doncs el vaig deixar anar. I l’Arnau em va començar a mirar amb cara molt rara perquè no feia ni un mes i mig que ens coneixíem, i em diu “Miki, m’estàs prenent el pèl”. I jo “No, que es diu així”. I em mira i em diu “Tio, el meu avi va néixer a Elba”. I efectivament, es diu Arnau Giordani i li ve d’Itàlia. I tot va ser molt sorpre-nent. I a més, l’Adrien és de França i va dir “Doncs Exili a Elba”, per Napoleó i tot això. I amb la tonteria al final es va quedar aquest nom.

És un treball auto editat, no?

Adrien: Sí. I hem pogut fer-ho per la trajectòria que portem cadascú d’abans, tenim molts contactes que es-taven fets i que ens han ajudat molt. O sigui, s’ha creat un equip en que tothom ha col·laborat d’una mane-ra molt desinteressada, i hem pogut afrontar-ho perquè sinó seria tot molt car.

De quins contactes estem parlant?

Adrien: Per exemple, el productor del disc, Charlie Chicago, és un produc-tor excepcional en el que jo he treba-llat molt de temps i hi ha una amistat molt estreta. Després, a nivell de pro-moció, doncs l’Álvaro ens ha ajudat molt, d’organització interna de grup. I la noia que ens ha tatuat a mi i al Miki és la dissenyadora, juntament amb el Guillem.

Miki: Sí, bàsicament ella ha fet el logo i ell hi ha posat la forma al disc.

Quins projectes de futur teniu?

Arnau: Ara estem en un moment en que hem de consolidar el directe, és la prioritat número u. D’aquí relativa-ment poc començarem a tenir certa feina de promoció, és a dir, si tot va bé, segurament tindrem entrevistes, alguna ràdio, i haurem d’estar bastant atents al dia a dia de Facebook i Twit-ter. Però anem pas a pas i anem a ex-primir el màxim el primer disc.

totENTREVISTES Abril

25

De què parlen les cançons de No fear?

De temes diferents. Un dels temes és homònim, amb el mateix títol que el disc, i parla d’això: de perdre la por, de sortir al carrer i lluitar sense pensar en les repercussions negatives que poden tenir les nostres accions. Està pensat en qüestions repressives però també en la imatge que donem. També hi ha altres temes. “Passat, present i futur”, que parla de la necessitat de continuar amb la lluita i l’esquerra revoluciona-ria en el nostre país. Continuar fent les coses que hem estat fent durant tota la vida i el nostre compromís. També sembla que agrada molt “Una vida de luxe” que reivindica la manera de fer les coses de tots aquells que no aprofi-tat les escletxes que té el sistema i que molta gent ha aprofitat per trepar. No-saltres hem actuat sempre pensant en la vida col•lectiva.

I a nivell musical...?

Trobem diferents produccions, que les hem comprat o ens les han passat. Sempre ho hem fet tot nosaltres i ge-nera un punt d’esquizofrènia. Teníem ganes només d’escriure i, per tant, les instrumentals no són nostres. La gent que es baixi el disc, a atversaris.cat, ja podrà veure quins productors tenim.

Teniu unes col•laboracions molt es-pecials procedents de Detroit...

L’opció d’aquesta col•laboració va venir després de tocar en un festi-val a Texas. Allà hi havia un concert de bandes que ens agraden molt de l’escena rapera de Detroit. I, a partir d’aquí, vam aprofitar per gestionar un concert, una col•laboració instrumen-tal, amb Invincible. Vam aprofitar un concert a París per tirar-ho endavant.

Sembla que el rap va a l’alça. Com ho veieu?

Cada cop hi ha més gent que ho està fent. S’ha naturalitzat l’ús del català. Nosaltres fem el que és natural. Fem rap amb català perquè és la nostra

llengua materna, no tindria sentit fer-la en cap altre.

Us considereu pioners?

No. Hi ha gent que ja ho feia abans de nosaltres. Tenim cert ressò per di-verses qüestions, segurament casuals, però formem part d’una generació que vam començar a fer això en el mateix moment.

Tornant al disc, les col•laboracions marcaran el futur d’Atversaris? Aquest és un punt d’inflexió?

Som una banda que mai hem decidit res a quatre mesos vista perquè no ens dediquem de forma exclusiva a això i perquè no és la nostra font de subsis-tència. Ens ajuda, això sí. Però podem permetre’s fer un mes de vacances a l’agost, quan hi ha molts concerts. En aquest sentit, és difícil anticipar si és un punt d’inflexió. Anirem fent el que ens vingui de gust. Som una banda que molta gent, de militància política, ens truca per tocar. Som un grup força accessible.

“Parlem de perdre la por, de sortir al carrer i lluitar sense pensar en les repercussions negatives”

At Versaris

totENTREVISTES Abril

David Bueno

26

Per què heu fet un EP i no un disc de llarga durada?

Perquè estàvem preparats per fer això i res més. No enganyarem a ningú. Portàvem una època una mica estan-cada a nivell creatiu bàsicament per qüestió de temps. Hem estat fent altres coses que he considerat importants. Paral•lelament hem sembla una bona manera de pensar ja que la gent con-sumeix la música, malauradament, de forma puntual. Si treus dotze temes és difícil que se’ls escoltin tots. Si treus quatre o cinc temes és més digerible i, passat un temps, treus uns altres. Tot és més fresc. És adaptar la creació al dia a dia. A tot això, hem de dir que la distri-bució de discs és una estafa. És millor regalar els treballs que no pas vendre’ls.

No fear és la resposta del moment actual?

La música que fem nosaltres és la res-posta i la manera que tenim de veure el moment actual. I si una cosa té el rap i la nostra manera de treballar és que és molt fresc. Les lletres estan fetes de forma molt recent i, per tant, hi ha respostes i reflexions sobre el moment actual i tot el que vivim, des dels mo-viments socials, organitzacions, mili-tàncies polítiques... No parlem de co-ses no temporals. Parlem de les coses que passen i les valorem.

El principal objectiu de la música és fer denúncia social?

No. Nosaltres fem això perquè ens surt així. Jo no podria explicar altre ti-pus de coses. Ara bé, en funció del que parlin els grups queda clar quines són les seves principals preocupacions. Però que cadascú faci el que li sembli.

Quina ha estat la resposta al nou disc de moment?

Sí, hem rebut molt feedback a les xar-xes socials pel que fa als videoclips i també estem tenint moltes descàrre-gues. Estem contents. També ens han trucat per fer molts concerts.

En tindreu molts?

Sí, tenim dos o tres concerts al mes, que podeu consultar al web. Tenim bastantes coses d’aquí al juny.

totENTREVISTES Abril

27

Sou dos personalitats en el món de la música amb un llarg recorregut. Com ajunteu aquests dos camins per fer Esferes?

Gonçal: En un inici era un projecte personal però ara ja s’ha convertit en un projecte binomi. La part inicial era un anàlisi interior que seria el resum de la primera cançó, “Esferes”, que és un univers que per poder-lo transme-tre necessitava una veu potent i dife-rent. Vaig pensar en el Jordi que no només és una veu, té una part creativa que li dóna un lirisme a les cançons.

Que representen per vosaltres les es-feres?

Jordi: El Gonçal va iniciar aquest pro-jecte. Ell té talent musical per des-cobrir. Aquest projecte té l’objectiu de posar-se al dia amb una part d’ell mateix. No insistirem més… Llavors, més tard, vaig ensopegar jo amb ell i vam veure que coincidíem molt. Esfe-res parlem de parts de la vida o mo-ments nostres personals que són una mica difícils i recurrents en les perso-nes. Tothom té una part on has de llui-

tar, sempre ho has de fer tota la vida. Esferes és que aquests sentiments no t’abandonen sinó que vas evolucio-nant amb ells. Esferes és un cercle concèntric, on evoluciones i canvies, però sempre hi ha varies idees que es-tan sobre teu.

En alguns moments la vostra música ens porta en un teatre o un musical. Quin és el vostre estil?

Gonçal: És la fusió de diversos estils. Jo crec que és el conjunt d’influències i el fet que els dos venim d’esferes dife-rents. Ens ha marcat la música de cine-ma, la música pop, la música clàssica amb les sonoritats, el lirisme, la veu… Dir-te un estil concret és molt difícil. No és la música d’un Palau Sant Jordi sinó que està dirigida a un públic que escolti, que estigui atent a les lletres i que entri dins la nostra atmosfera.

Creieu que calen més iniciatives com la vostra?

Jordi: Crec que sí. Esferes està a l’alçada del Cirque du Soleil i no de Roger Mas, per exemple. Anem una mica per aquesta línia, tenim una visió molt escenogràfica del que és la represen-

tació musical. Busquem una posada en escena diferent. Ara estem treba-llant amb fotògraf que retrata cadas-cuna de les cançons. És un viatge amb imatge d’aquest procés, d’aquest disc. Nosaltres no som els protagonistes, la posada en escena que estem prepa-rant hi haurà la música i unes imatges que ens parlaran d’aquests processos. En general, sobre la pregunta que em feies crec que sí hi ha propostes però el que passa és que no transcendeixen. Falta comunicar i que la gent entengui el que estàs fent.

Quines són les cançons que teniu en els vostres MP3?

Gonçal: Hi ha tres influències molt clares. La música de cinema, i concre-tament Ennio Morricone, pel que fa a la part melòdica. La part més simfòni-ca i el que seria transmetre la potència vindria del senyor Freddie Mercury i els Queen. Les parts vocals ve de la fu-sió dels Queen i The Beach Boys.

Jordi: Les meves no són molt dife-rents. Actualment diria Radiohead, Montsalvatge i Mompou. També la música electrònica, el jazz i Rufus Wainwright.

David Bueno

“Esferes és un cercle concèntric, on evoluciones i canvies, però sempre hi ha varies idees que estan sobre teu”

Esferes

ENRENOU Abril

28

Per què aposteu per un projecte en català?

Gonçal: Perquè és nostra llengua i te-nim la responsabilitat de cuidar-la. A més, perquè si fas un projecte perso-nal no hi ha millor manera que fer-lo en la teva llengua. No podria fer les lletres en anglès, no m’ho creuria tant. Hi ha molta música en català que no té el ressò que hauria de tenir i volem lluitar perquè aquesta música diferent arribi a tothom. Volem que la gent de parla catalana no hagi de recórrer al castellà o l’anglès per sentir-se identi-ficat.

Jordi: Aquest és el meu primer projec-te en català. He cantat en anglès du-rant molts anys i intentés lluitar per sortir a fora però t’estàs enganyant. La música en anglès s’ha de deixar pels que en saben. Parlar amb un idioma que entens és molt important, el mis-satge és més directe.

Amb quin grup del panorama musi-cal català us agradaria tocar?

Gonçal: Jo, personalment, sempre dic Obeses. Espero que algun dia col·laborem junts. Ens identifiquem

molt. Té un treball vocal important, té força, té creativitat…

Jordi: Hi ha molta gent amb la que fa-ria alguna cosa. Refree o inclús Maria del Mar Bonet ens atreviríem.

Es difícil fer-se un lloc en el món musical?

Gonçal: És difícil si vols encaixar en alguna cosa que ja està muntada. Nosaltres amb Esferes no hem vol-gut encaixar perquè com a projecte econòmic potser seria un desastre. No ens ho hem platejat mai. Clar que és difícil. És una qüestió de sort i que algú vegi la part que vendràs al final. Que vegi que al final hi ha un resultat. Per això, agraeixo el pre-mi que ens van donar. Esperem que alguna discogràfica ens doni una oportunitat però no crec que pu-guem encaixar en aquest sistema del qual parlaves.

Jordi: La música ha millorat. S’ha tre-ballat molt el so. Hem investigat molt quan sempre anàvem al darrera del que es feia fora. Jo crec que hi havia molts grups que portaven molts anys treballant i, de repent, ha esclatat.

Les vostres cançons són dramàtiques i ens posen els pèls de punta. Son ex-periències personals no?

Gonçal: Sí, són personals amb algu-na vivència externa. Hi ha tres suites o sentiments generals. El primer és el neguit d’una persona, que ho hem viscut tots. Com afrontar-ho, amb el principi de no-superació, l’ansietat… I, al final, l’enfonsament. La segona suite és un moment de mig-superació però sempre amb alguna recaiguda i tornar a sentir aquests sentiments. I la suite final és tornar a aquests sen-timents inicials però sempre amb un positivisme i dir: “Això ja ho he vis-cut, sé quin és el final i me’n podré en sortir”. El missatge és dur però realista perquè la societat és així. Tots ho hem viscut i no ens hem d’avergonyir de mals moments. Cal buscar el positi-visme i poder tenir un mecanisme per poder-te en sortir d’un mal moment.

Quines propostes de futur teniu? Teniu pensat fer aquest recull d’imatges…

Jordi: Sempre estem en el món de les idees. Tenim pensades algunes imat-ges. Va ensepogar amb nosaltres el Carles Esporrín que va fer un llibre retratant cançons amb fotos. Quan va escoltar la nostra demo es va quedar meravellat. Ens agradaria fer un lli-bre-CD. També volem portar les fotos, que ell té pensades, en el directe. Hi ha molts moments musicals de piano, que és on ell incidirà, que pot quedar meravellós. La fotografia es pot tor-nar a alçar i tornar a ser un referent. La força estarà en les imatges. Intentar explicar en imatges aquests moments musicals.

Quan veuria la llum aquest projecte?

Gonçal: Serà al 2013 però no sabem la data. Fa un any teníem una cançó. Ara en tenim les 12, que són 3 suites amb quatre cançons cadascun. Hem regis-trat les veus principals. Ara estem fent arranjaments, mescles de temes. A la nostra web es poden escoltar cinc temes. Tenim un directe enregistrat. El projecte té dos camins, el directe i el segon disc que vindrà segur. Ara mateix tenim noves idees, nous sentiments i la lluita és no ficar-los en aquest disc perquè té un sentiment concret. A vegades volem afegir però no podem perquè se’n va del disc. Al 2014 hi ha segon disc d’Esferes

ENRENOU Abril

29

Com va començar l’aventura amb Nort?

Jordi: L’aventura va començar amb mi, amb el Jordi i l’Isaac, el guitarra prin-cipal, un dia que ens va presentar un amic en comú. Va venir a casa i vam veure que coincidíem en gustos musi-cals com en rock català clàssic (Sopa de Cabra, Sau…). Ell va començar a tocar el piano i jo a cantar. Així ens vam engrescar i ja portem dos anys…

Les vostres influències són només del rock català que recordem amb enyorança?

Jordi: Per la meva part sí. També veus actuals com Jofre Bardagí (Glaucs). Per part de l’Isaac li agrada més el heavy clàssic. Els tocs de guitarra que ell fa són una barreja entre Sopa de Cabra i White Snake. Una cosa rara…

Amb qui us agradaria tocar?

Jordi: Sopa de Cabra i Glaucs. Està clar…

Per què canteu en català?

Jordi: Perquè no sabem expressar el nostre art d’una altra manera ni en un altre idioma. Jo porto molts anys can-tant en català. És perquè m’hi sento a gust, no és política.

Com veieu el sector musical actual?

Jordi: És un moment amb molta mú-sica en català, molt ben feta però que no acaba de petar com abans. Hi ha Manel i Els Amics de les Arts que fan concerts a Madrid però a l’àmbit local, a Catalunya, hi ha molta diversificació però molt poca massificació.

Per què Nort?

Jordi: Volíem un nom curt i que ama-gués alguna cosa. El nom curt hi és però de moment no amaga res.

Quin públic us segueix?

Martí: Jo crec que de tot una mica. Pú-blic de 30 i 40 anys que seguien Sau, per exemple, però arriba a més gent.

Jordi: Jo he vist gent gran, de 80 anys, en un concert de Nort ballant.

Feu les cançons pensant en un públic determinat?

Martí: Jo crec que fem les cançons pen-sant més en un públic que en nosaltres. Potser és una mica egoista però és així…

David Bueno

“A l’àmbit local, a Catalunya, hi ha molta diversificació però molt poca massificació”

NortENRENOU Abril

30

Que transmeten les vostres cançons?

Jordi: Espero que molt. Moltes lle-tres les fa l’Isaac i altres jo. Si a mi em transmeten, espero que a la gent tam-bé.

S’inspiren en experiències personals?

Jordi: En un 70% podríem dir que si. Tot són experiències viscudes, això sí, ja sigui per nosaltres o coneguts que tenim.

Les lletres com les feu?

Jordi: L’Isaac i jo. Últimament l’Isaac està més inspirat perquè jo és com si hagués obert l’aixeta i ja no queda ai-gua.

Quina és la cançó més Nort i que més us representa?

Jordi: Carles Sabater, sí senyor.

Que significa per vosaltres?

Jordi: Té molts detractors, però per mi ho és tot. És un referent. Té un encant especial. No sé que és però té un mag-netisme especial.

De que parlen les cançons de Nort?

Jordi: D’amors, de desamors… De que l’Isaac no sap pintar. També del Carles Sabater. Tot gira al voltant de les do-nes, ara que m’hi fixo. És un dels temes que dóna més joc en la història de la música.

Per què creieu que es tan recurrent?

Jordi: Perquè és un dels sentiments de la humanitat més fort. Tothom en algun moment de la seva vida l’ha tin-gut.

Que és allò que aportem diferent des de Nort a la música en català?

Jordi: No aportem res de nou sinó que aportem lo vell. Rock català clàssic dels 80 una mica actualitzat pel que fa a instrumentació. Tot plegat és per l’enyorança que tenim del rock que es feia…

Per què ara no hi ha tan rock?

Jordi: Hi és però ha evolucionat. Potser abans els joves estaven més actius per-què després del franquisme tenien més ganes de pronunciar-se. Ara no hi ha tantes coses per protestar. O potser només és una qüestió d’etapes…

Quins són els reptes de futur?

Jordi: Volem treure el primer disc amb cara i ulls. El volem fer bé i encara que costi molts diners ho volem fer. És el màxim que se’ns pot exprimir. Si té èxit seguirem i sinó…

Serà auto produït?

Jordi: Ens pagarem nosaltres la grava-ció i masterització. Després el porta-rem a varies discogràfiques per veure si li troben mercat. Si no és així, doncs ho deixarem així perquè el màrque-ting si que no ens el pagarem.

Martí: També tenim el micromecenat-ge en que la gent ens pot ajudar econò-micament a tirar endavant el disc.

ENRENOU Abril

31

Com decidiu unir-vos i crear el món de Ibsen?

Carlos: La veritat es que vam co-mençar en un bar, nosaltres ja ens coneixíem, i prenent unes cerveses vam dir de muntar alguna cosa. Els dos teníem coses a explicar, a dir. Al principi començàvem fent versions, però de seguida vam veure que volíem fer cançons nostres i en català sobre-tot perquè és la manera que tenim d’expressar-nos. I tot va començar així

Xavi: Una de les coses particulars que vam decidir quan vam començar va ser una mica el format, perquè tant l’un com l’altre ens trobàvem molt còmo-des amb els instruments que tocàvem. Jo soc pianista, i venia d’un altre tipus de formació i en Carlos era guitarrista, i ens semblaven dos instruments molt complementaris però que tampoc s’utilitza massa aquesta combinació, i creiem que tenia prou potencialitat a

explotar. Si més no li veiem, tot i que aquella tarda ni tan sols ens plante-jàvem ni escriure una cançó, simple-ment comencem a fer versions i pot ser ja fa dos anys d’aquell dia

Heu parlat de que vareu començar fent versions, aquestes versions for-men part de les vostres influències? Quines són les influències del món de Ibsen?

Xavi: Són unes influències bastant dispars, hem sabut trobar un punt de nexe, curiós, però a la vegada molt interessant. A mi per exemple, m’agraden molt els grups britànics, llavors melodies i maneres de fer de grups com Belle and Sebastian, doncs realment m’interessaven moltíssim. A la vegada també grups d’aquí, podria dir molts grups però per citar a un ci-taria a Joan Dausà. I entre aquest mix està el que jo he aportat a Ibsen.

Carlos: De fet els dos ens complemen-tem bastant. Hi ha un punt de trobada comú, una mica aquests grups angle-

sos com Coldplay. Però després jo crec que tinc una mica més aquest melò-dic. M’agrada molt William Fitzsim-mons, aquest folk una mica intimista, i aquest toc intimista a mi sempre m’ha agradat molt, Penso que amb piano i guitarra és complementen molt bé.

A banda de Joan Dausà, amb quin altre grup us agradaria tocar del pa-norama musical català actual?

Xavi: Molts. Amb diferents formats, per exemple m’agrada molt Mazoni i jo m’ho he arribat a passar molt bé en un concert dels Amics de les Arts. El que passa es que nosaltres hem apostat per un format diferents, però encantadíssims de tocar amb algun d’aquest grups.

Per quin motiu aposteu per la músi-ca en català?

Carlos: Nosaltres entenem la música com una manera d’expressar-nos. Si us fixeu les lletres que fem son lletres una mica del dia a dia, de coses que

Ibsen: “No expliquem històries, anem a buscar la idea i el sentiment que hi ha al darrera”

Pau Planas

ENRENOU Abril

32

ens han passat. Llavors era una mica absurd fer-ho amb un altre idioma, és una mica com un carreró sense sorti-da, si tu t’expresses amb una llengua, penses i somies amb aquesta llengua, i ho vols explicar, no vam veure una altra sortida que fer-ho amb català.

Xavi: Pot ser també és una mica el in-tent, d’aquestes influencies que hem parlat abans, que normalment són grups de fora, intentar fer aquesta ti-pus de música però amb la teva llen-gua.

Creieu que fan falta més propostes com la vostra dins del panorama musical actual?

Carlos: Nosaltres, humilment, crec que hem agafat un format que està poc treballat en la música en català. Es a dir, hi ha molts grups rock, hi ha molts grups pop que estan sortint, però aquest format piano, guitarra i veus està poc treballat. I qui sap si és un camí a obrir, a explorar, si més no nosaltres ens hi sentim molt còmodes.

Xavi: Sempre està bé la divergència d’estils, i no vam elegir aquest format per que estigues millor o pitjor, sinó perquè era interessant fer aquest tipus de música. La vam començar a fer, ens va agradar. És una manera de fer dife-rent, i bastant vàlida també.

Que significa Ibsen?

Xavi: Quan vam estar buscant un nom, van sortir moltes opcions, i al final vam acabar trobant aquest nom. Ibsen era un escriptor noruec, però te-nia unes connotacions que als dos ens agradava.

Carlos: Nosaltres venim una mica del món de les humanitats, llavors el teatre ens agrada bastant, parti-cularment el teatre de Ibsen. Però a més Ibsen representava aquest punt nòrdic, aquest punt més fred, una mica intimista. Creiem que Ib-sen sintetitzava molt bé les nostres idees

La vostra música té molta personali-tat, entre d’altres coses pot ser per les lletres, com construïu aquest imagi-nari que té Ibsen?

Xavi: Busquem una mica la quo-tidianitat, però sense caure en el fet d’explicar una història. Anem a buscar la idea i el sentiment que hi ha al darrera, i escriure una mica les coses com les veus i les vius. Et pots inspirar en mil coses però la mane-ra de escriureu sempre ha de ser la teva. Amb Ibsen busquem una mica això.

Com és el vostre procés creatiu?

Carlos: Aquí hi ha una barreja, i mol-tes vegades una barreja curiosa. Hi ha hagut vegades que l’un ha portat una lletra molt clara i l’altre tenia prou clar com seria la música, i al final d’anar-la assajant i anar-la provant la cosa a evolucionat. Jo penso que és un dels punts forts del grup, aquesta mena de simbiosi que ens surt de for-ma espontània. Ens coneixem de tant temps que les coses sorgeixen mentre toquem. La clau es seure aquí hi pas-sar-hi moltes hores, passar-hi tardes senceres amb idees. Les cançons no sorgeixen amb una tarda, podríem dir que les parim, que hi ha un treball allí darrera.

Quins projectes de futur teniu?

Carlos: La idea és fer el disc. Tenir les cançons acabades, que ja estigui tot a punt, i aleshores ja gravar-lo. La idea és que cap al bon temps ja puguem gaudir del disc.

ENRENOU Abril

33

Ara fa uns quants mesos va sortir a la venda el primer disc dels manresans Edna, Efecte Baskerville. Tot i que no es una novetat discogràfica de les últi-mes setmanes no volia deixar escapar l’oportunitat de parlar d’aquest gran grup, per mi sens dubte el millor des-cobriment que he fet al 2012.

Un cúmul de energia i força et recorre dins del cos a cadascuna de les 16 pe-ces que integren el seu àlbum de debut i, com si fos una droga, tens la necessi-tat de la teva dosi periòdica dels Edna sense arribar a cansar-te mai.

Seguim parlant d’Efecte Baskervi-lle. Qui em diria el primer cop que

vaig posar-me a escoltar el disc que m’acompanyaria tants i tants cops. Des de el primer tema (“Un nou perdó”) fins el darrer (“Res de tu”), un calfred et recorre el cos amb una potència que et fa sentir viu i et dona molta i molta energia.

És molt complicat destacar algun tema, ja que tots son una veritable meravella, però jo personalment hi ha una peça en especial que està dins del meu cap sonant constantment i fent-me gaudir a cada escolta; es tracta del tema que enceta l’àlbum, “Un nou per-dó”, al·lucinant! També el single “Qui sóc, qui ets?”, una critica als prototips de la societats, en seleccionar a la gent per la manera de vestir o en l’aspecte, en els prejudicis de la societat; i es que

cal dir que Edna no tan sols són ritmes frenètics i potents, també tenen un paper molt important les lletres, molt ben aconseguides, una crítica cons-tant a molt dels defectes de la societat que ens envolta.

Sota la producció de David Rosell (Dept., Brams, Mesclat…) han acon-seguit endinsar-se en el rock amb una proposta molt treballada. Llàstima el silenci que sovint envolta els grups que toquen aquest estil de música, catalo-gats de vegades de fer “soroll” o de fer coses que no estan de moda. Aquest mena de catapultar tan sols uns grups acabarà passant-nos factura, seguint amb els errors ja passats del “rock dels anys 90”, en que només es sentia a parlar d’uns grups contats, fent un tap a moltes propostes emergents. En aquest aspecte hem de prendre nota de altres països, en que les propostes més rockeres també surten als mitjans de informació!

Efecte Baskerville és una obra mestra completa, pels amants del rock ho té tot! Pels que els hi agrada aquest estil de música recomanar-los i assegurar-los que acabaran totalment enganxats als Edna, com a mi m’ha passat, i pels que no, els incito molt sincerament ha escoltar aquest disc sense cap mena de prejudicis envers aquest tipus de música, estic convençut que després de fer-li una passada en vindrà una següent i un altre, i passarà a pregun-tar-se com molta gent és fa: ¿per què els mitjans de comunicació no donen sortida a propostes tant i tant genials només per l’estil que practiquen?

Tard o d’hora ens donarem compte de tot el que ens estem perdent, i qui sap si les coses canviaran. Confiem! Edna- Efecte Baskerville, un dels millors discs que he tingut el plaer de desco-brir, i ara, descobriu-los vosaltres!

El nou treball d’Edna és el disc de la setmana

Uri Mora

El disc DE LA SETMANA Abril

34

Avui us vull recomanar el primer disc d’un grup novell. No us espanteu, estic segura que us encantarà. No sembla una òpera prima, us sorprendrà l’alt nivell de les seves peces musicals, pe-tites obres d’art manufacturades on no hi falta ni hi sobra res. Abans d’entrar en detalls, però, us els presento.

Es tracta d’una banda formada l’any 2010 anomenada Llumia. Alguns potser n’haureu sentit a parlar perquè l’any 2011 van arribar a la fase final del concurs Sona9. A d’altres potser us sonaran perquè van ser la banda sonora d’un espot publicitari del Club Tr3sC. Dani Campos és el pal de pa-ller d’aquest projecte, doncs és l’autor de totes les lletres i músiques del disc, a més de cantar i tocar un reguitzell d’instruments (guitarra acústica, ban-jo, piano, autoarpa, melòdica, gloc-

kenspiel, mandolina i flautes). Però Llumia conta amb altres grans artis-tes: Raúl Pérez (bateria, percussions i ambients), Frank Montasell (guita-rra acústica), Ana Fernández (violí), Carla Gordo (contrabaix) i Andrea Peirón (violoncel). Tots ells, a més, col·laboren posant-hi veus. Això ja ens deixa entreveure la riquesa musi-cal i dificilment etiquetable d’aquesta banda.

I és que en una època on sembla que absolutament tot s’ha d’etiquetar, jo no m’atreviria a esclavitzar el disc que a continuació us presento dins d’un sol calaix. Precisament el definiria com una calaixera, on conviuen dife-rents estils com són el folk americà, la música celta, el pop atlàntic, la cançó d’autor,… Tot plegat suma a favor de la història.

La història de una vida. Trossos d’una vida sencera, el títol és molt escaient.

Es tracta d’un àlbum conceptual, al llarg del qual transcorre una història, com un conte musicat, dolç però cru alhora, esperançador però també me-lancòlic. El primer tema, una peça musical sense veu titulada Obertura, ens situa de ple dins la història amb el refilar dels ocells; i ens convida a apar-car.

Es van succeint els temes -11 en total- i anem vivint de ben a prop la història d’un vailet que decideix marxar just abans d’entrar-hi, els nostres mal rot-llos, per tal de fluir lliurement i deixar-nos endur per la màgia del moment i de la història de casa per viure aventu-res i escriure relats. Podria ser la his-tòria de qualsevol: amors, desamors, viure en plenitud o cremar-se amb la rutina, fer-se gran i recordar el passat. Tal com si fos la banda sonora d’una pel·lícula, la música que acompanya la història. I com una bona BSO, tant et pot arrencar un somriure quan les coses van bé, com fer-te rodolar una llàgrima furtiva galta avall quan les coses es torcen.

Recomano amb fervor aquest disc. Però també recomano escoltar-lo amb calma. No el poseu en el trajecte de 20 minuts de casa a la feina. Poseu-lo quan tingueu una estona per escoltar-lo sencer, disposats deixar-vos encisar per les lletres i a abandonar el món terrenal per endinsar-vos de ple en la màgia d’aquest món que ens canten els Llumia.Espero haver-vos convençut i que ara mateix els estigueu buscant al Google. I la bona notícia és que precisament aquesta setmana que ve, el dissabte 16 de març, a les 20h del vespre pre-senten el disc a la sala Apolo amb ar-tistes convidats com ara Els Catarres, Acousters i Nyandú. Jo de vosaltres, no m’ho perdria!!!

La petita gran història dels Llúmia

Glòria Noguer

El disc DE LA SETMANA Abril

35

Ara fa cop menys d’un mes em va arribar a les mans l’esperadíssim se-gon disc del quartet “Obeses”. Després d’haver al·lucinat amb el seu primer treball, Obesisme Il·lustrat, haig de reconèixer que tenia la mosca da-rrera de l’orella i estava neguitós per comprovar com havien evolucionat en dos anys, com serien les noves pe-ces i si aconseguirien mantenir-se en l’excel·lència lírica i musical amb que ens van sorprendre.

Només escoltar la primera cançó tots els meus dubtes van desaparèi-xer a l’instant, “La Ben Plantada”, una sardana, una sardana amb el vestit d’”Obeses”, es clar!! A partir de llavors em vaig posar còmode ja que estava convençut que les properes 10 cançons

que vindrien serien tot una obra d’art que caldria degustar tranquil·lament i parant tota l’atenció.

Comença a sonar “Correm!”, la segona peça del disc, res a veure amb la pri-mera, tant diferent i en canvi compar-teix el to característic del grup, amb una lletra especialment ben trobada. Seguim amb el “hit” de Zel, “Botifarra amb seques”, energia i rock es el que es barreja en aquest gran tema, el primer single escollit pel grup on segueixen utilitzant temàtica gastronòmica com el “Pa amb tomaquet” d’ Obesisme Il·lustrat.

“Com la sal al mar”, per seguir amb la varietat de registres aquí hi trobem un tema tranquil, mediterrani, una espè-cie d’havanera. Aquest còctel d’estils musicals es succeeix fins al final del treball, cada cançó és un món, cada

cançó és una obra mestre en si, cada peça és diferent a l’anterior i a la se-güent però totes comparteixen el punt de virtuosisme que hi trobem en cada composició d’”Obeses”. He trobat es-pecialment fascinant “El debat”, un tema impossible d’explicar amb pa-raules, no us intentaré descriure’l, ja que segurament em quedaria curt, així que el que faré és recomanar-vos molt fermament que li feu una escolta i quedareu igual de bocabadats que em vaig quedar jo. En definitiva, 11 peces, totes diferents però totes necessàries. No és pot entendre Zel amb l’absència d’alguna.

El dia que em va arribar Zel a les mans la persona que me’l va donar (un bon amic que sap molt i molt de música), em va dir una frase respecte al grup que no podia deixar de esmentar-la, em va dir: “A mi m’encanten, ja que em recorden a un dels meus grups preferits, Queen”. Salvant les distàn-cies, ja que “Obeses” (que per cert, no són ni ELS Obeses, ni LES Obeses, són simplement Obeses) tenen encara un llarg camí per recórrer i moltes coses a fer encara, dir que són un dels grups amb més futur que hi trobem ara ma-teix en aquest territori. M’agradaria concloure dient que són els iniciadors d’una regeneració del que s’ha fet fins a llavors en aquest país petit, i qui sap si un punt de partida per una nova formada de moltes altres formacions.

Mentre escrivia aquest article sonava de fons el disc el qual estic apropant-vos una mica, arribo a aquest punt i comença a sonar el darrer tema, “Bona nit”, una boníssima forma de tancar-ho, una boníssima forma de concloure un disc, “Obeses”, un grup especial, un grup diferent, un grup excels; Zel, un disc imprescindible, escolta obligada, no et deixarà indiferent.

Una teràpia contra la indiferència

Uri Mora

El disc DE LA SETMANA Abril

36

Encara no fa dues setmanes, la jove banda baixempordanesa Acció va pre-sentar el seu nou disc On sóc ara. Si no us sonen, potser us sonaran Acció Festiva, com s’anomenaven fins fa poc. Encara no us sonen? Doncs aviat ho faran, perquè van forts.

Els orígens de la banda es remunten cinc anys enrere, quan sis joveníssims nois d’entre 13 i 16 anys varen muntar la banda d’ska amb sons molt festius, tal i com indicava el seu nom. Ells són Jordi Pareta (guitarra i veu), Pau Feliu (baixista), Marc Foix (guitarra), Aleix Cansell (teclats), Lucas Hope –que es va incorporar més tard- (bateria), i, com no podia faltar en una ban-

da d’aquest estil, una secció de vents formada per Eduard Frigola (saxo) i Aniol Alabau (trompeta).

Ha passat mitja dècada i els joves components d’Acció s’han fet grans, per bé que encara són molt joves. Però l’experiència és un grau, i després d’una maqueta, d’un disc –La torrada, que inclou l’èxit “Torna Serrallonga”- i de prop de 80 concerts a l’esquena, es pot dir que ja no són uns principiants.

La banda es presenta carregada de canvis. En primer lloc, el nom del grup. L’han retallat, però en aquesta ocasió la retallada no va en detriment del grup, sinó com molts altres grups ja han fet abans (Whiskyn’s –Collons-, Plouen –Catximbes-,…) per evitar estancar-se en una etiqueta molt con-

creta (que per això ja hi ha els crítics). I heus aquí el segon canvi notable, en aquest cas no vol dir que deixin de ser festius, ans el contrari, però sí que dei-xen de fer únicament ska per obrir-se a altres ambients musicals molt aptes per a les festes majors com ara el reg-gae i fins i tot alguna balada.

On sóc ara, el títol eloqüent del seu nou treball que reflecteix el punt d’inflexió en que es troba Acció, arren-ca amb força i el primer single ja ha sonat a TV3 com a banda sonora de l’esport3 il·lustrant algunes de les mi-llors jugades del Barça. Concretament aquest tema s’anomena “Ser diferent” i està il·lustrat amb un videoclip gravat en diferents indrets bucòlics del Baix Empordà, que amb dues setmanes a la plataforma Youtube, ja ha registrat més de 10.000 visualitzacions.

Però al llarg del disc podem trobar altres cançons que no han de pas-sar desapercebudes. Estic parlant per exemple de “Regalo” o de “Riure per viure”, cançons plenes de declaracions d’intencions, d’optimisme i de vita-litat. En aquesta mateixa línia, però musicalment un xic diferent, doncs s’apropa a les sonoritats del rap amb sons d’scratch inclosos, hi ha el tema “Sóc”. I per altra banda, trobem la ba-lada acústica “Al meu cap”, que explo-ta també la vessant més romàntica del grup.

Si teniu ganes d’escoltar-los en direc-te, el proper dia 28 de març estaran a l’FNAC d’Illa Diagonal fent un petit tastet acústic del seu disc i la mateixa nit a la Mirona. I al mes d’abril, la pre-sentació oficial del disc en el marc de la festa de Sant Jordi Desvalls el 20 d’abril.

És el moment de passar a l’Acció

Glòria Noguer

El disc DE LA SETMANA Abril

37

Quina creus que és la situació de la música en català?

Estem en un moment dolç de creativi-tat, potser millor que mai, però, igual que a tot el món, la indústria està en un moment complicat.

Per arribar a aquesta situació bona de creativitat hi va influir més el fe-nomen rock català o el nou pop?

Jo no faig un barrera i, fins i tot, tiraria més enrere, a la nova cançó. La nova cançó, el rock català, el pop… al final tot és el mateix. La qüestió és: es pot cantar en català? En aquesta batalla hi ha una continuïtat. La nova cançó fa una feina, el rock català en fa una altra i el nou pop una altra. Els Pets van ser fonamentals, Raimon va ser fonamen-tal, Al Tall va ser fonamental…

Al País Valencià, encara falta molt més camí per recórrer en la norma-lització de la música en català?

El fenomen del País Valencià des del Principat es veu sempre amb una cer-ta perplexitat. El país valencià va molt bé. L’únic que no té és la capa superior -la de la política de dir-ho d’alguna forma- consolidada. En el terreny de la música és indiscutible. El País Va-lencià està funcionant perfectament bé amb la música en català, però té la política en contra, tot i que estan can-viant molt ràpidament les coses. Enca-ra no hi ha els suports que hi pot haver al Principat. Tot i això, en la música és en un dels terrenys on els Països Ca-

talans tenen més importància. Quan Catalunya sigui independent renun-ciarà a Antònia Font o a Obrint Pas perquè són espanyols?

Falten més polítiques de suport a la música en català?

Les subvencions que es donen a la cul-tura catalana són ridícules compara-des a les que es donen a la cultura es-panyola, per no parlar de la francesa. A França ho tens tot pagat si demostres que ho fas bé. Aquí no hi ha subven-cions per la música en català del nivell que hi hauria d’haver. S’han millorat coses. Això és veritat. Abans a TV3, per exemple, no sonava una cançó en català ni que et mataren i ara totes les cançons de Polseres Vermelles, per exemple, són en català. Ens hauríem d’emmirallar, però, en la cultura fran-cesa. A França hi ha un circuit de sales que el finança l’estat, l’estat s’encarrega que els grups en francès puguin to-car per tot el país. Aquí hauria de ser igual, tan per suportar la cultura com la indústria. No pot ser que la cultura catalana, que és la dèbil, sigui la que ha de salvar el mercat i, en canvi, les potents les salvi l’estat.

Els mitjans expressen prou la varie-tat musical del país?

Això és difícil. Ací a Vilaweb, per exemple, parem molta atenció a la mú-sica en català, però jo, que m’agrada seguir la música, hi ha moments que estic desconcertat, perquè ens venen grups que no conec de res. No ho estic justificant, sempre crec que hem de fer més, però el ventall s’ha obert molt. Abans gravar un disc era molt compli-

cat, ara qualsevol ho pot fer i això fa que l’explosió d’oferta sigui increïble. Això té una part positiva, que és que permet sortir a genis que abans les discogràfiques haurien pogut parar, però és veritat que, de vegades, això fa que surtin discos que, francament, no tenen el nivell. A més, el ventall és tant gran que tot no ho pots atendre. No pots donar eixida a tot el que t’arriba.

Hi ha coses a millorar encara?

Sempre. Consolidar un circuit de sa-les, per exemple, és molt important. Un grup mitjanament decent, no dic ja els grans, ha de poder fer 60 o 70 concerts tranquil·lament al llarg de l’any, però això requereix un circuit de sales. També penso que a nivell tecno-lògic, tot i que s’ha avançat, no hem acabat de fer el salt. Que hi hagués un bloc de música en català a l’Itunes o coses d’aquest estil ajudarien molt.

A nivell personal, amb quin grup o cantant et quedaries?

Jo sóc molt antic, tinc molt passat. L’Ovidi o en Raimon són referents indis-cutibles. Del moviment del rock català sóc molt d’Els Pets, sóc molt amic dels Obrint Pas i de tota aquesta gent nova, que trobo que estan fent coses molt in-teressants, m’estan agradant molt Senior i El Cor Brutal. Sóc molt eclèctic. Tam-bé hi ha gent, com Joan Amèric o Feliu Ventura que reivindico molt perquè han aguantat i aguantat, que té un mèrit ex-traordinari. Per mi és molt difícil dir-ne un o altre, amb en Pau Alabajos, per exemple vaig participar en el concert del Palau de la Música de València… és tan-ta gent que no puc dir-ne un.

Vicent Partal“No pot ser que la cultura catalana, que és la dèbil, sigui la que ha de salvar el mercat”

Pau Planas

Sons’n’PARAULES Abril

38

Com veus la situació actual de la mú-sica en català?

Estem en un moment dolç. El feno-men del rock en català dels anys 90 s’està reproduint, tot i que d’una altra manera. Ara, en una època més adul-ta, ho estic vivint d’una altra manera de com ho vaig viure als anys 90, en l’adolescència, però tinc la mateixa sensació, la sensació que musicalment som un país molt potent.

I personalment et quedes amb aque-lla etapa rock o amb el pop actual?

És complicat perquè són diferents èpoques. Jo l’època del rock català la vaig viure molt per una qüestió d’edat, perquè als caps de setmana anava sempre a concerts. D’una altra manera en la meva infantesa també vaig viure tota l’etapa de cantautors, a casa es-coltava Lluís Llach, Serrat, Raimon… Ara ho visc més com a consumidor de música, sóc un apassionat del directe i en cites com al PopArb miro de ser-hi sempre, però és una qüestió d’edats, es impossible que jo visqui el moment d’ara com vaig viure el del rock dels anys 90 perquè ja no sóc el mateix. Així doncs, no sabria dir quin és més important o menys.

Què en destacaries de cada un?

La feina que van fer els grups del rock català va ser de normalització. De cop i volta ens van fer adonar que fer rock en català era possible i podies arri-bar a un públic de masses. Els hi hem d’agrair moltíssim que apostessin per fer música rock en la seva llengua. Jo recordo que als inicis de TV3, sentir una cançó en català a una pel·lícula ens feia mal a les orelles. Aquesta feina, els grups d’ara ja la tenien feta i han pogut afinar amb el producte. Així doncs, estem parlant de cançons, de lletres. Al rock català les lletres eren més senzilles, ara s’està afinant més en explicar coses a través de les lletres.

De care al futur, ets optimista o creus que aquest bon moment pot anar a la baixa?

Tot són cicles. Ara estem a un moment de pujada i de pujada forta. Pot ser que després torni a venir una baixada, però tocarà buscar un altre lloc, un altre forat. Sigui com sigui, cal apro-fitar aquest moment de pujada i hem d’entendre que un dia això baixarà i pujarà una altra cosa.

Aquesta normalització també ha arribat als mitjans?

Penso que sona molta música en ca-talà a molts mitjans i, a més, ho fa de

manera força diversa i plural. A cada moment van sortint nous grups, ara, per exemple, hi ha les Oques Grasses que segur que triomfaran. Ara ens cal-dria fer un altre pas, que és el del no proteccionisme de la música en català. Ja s’ha fet el pas de demostrar que es pot fer lletres en català i tenir un pú-blic de masses, i fins i tot d’arribar a ser número u en ventes a l’estat espan-yol. Aquest proteccionisme cultural, durant una època, va ser molt impor-tant, però no ens podem quedar en-quistats en aquesta cultura de museu, hem d’actuar com un país normal i no haver-nos de protegir constantment.

En el moment de la nova cançó la música va reflectir molt la situació en què estava el país. Ara, en un altre moment important, falten grups que parlin de l’actualitat?

Cesk Freixas, per exemple, ho fa. Jo crec en la llibertat del creador. Els que componen han d’actuar amb absoluta llibertat. Cadascú té les seves ànsies i les seves necessitats d’explicar coses.

I amb quin grup o cantant et quedes?

Si només en puc dir un Cesk Freixas, però perquè només en puc dir un. M’agrada la seva vessant de músic compromès i avalat amb un treball ar-tístic molt interessant.

Quim Masferrer“Musicalment som un país molt potent”

Pau Planas

Sons’n’PARAULES Abril

39