totmusicat desembre 2013

Quina sensació et queda després del concert del Palau?

La sensació va ser molt bonica. Molt màgica. Em quedo una mica en què hem celebrat una festa amb la família, els amics i tota la gent que hem anat coneixent al llarg d’aquests dos anys i els 80 concerts que hem fet. La sen-sació és aquesta, la d’haver viscut una cosa molt especial.

El públic va estar força animat.

Sí, el públic estava molt entregat des del principi. És un públic fidel i amic. Fa les coses fàcils i que siguin més es-pecial i màgiques. El públic tenia ga-nes que la nit fos extraordinària i així va ser.

És el primer disc i, per tant, l’evolu-ció ha estat enorme. Quina valoració en fas d’aquests últims mesos?

És molt positiva amb uns resultats inesperats. Sí que t’esperes que pugui funcionar i connectar amb la gent però que arribi a tanta gent i ens ven-guin tants discos ens ha sorprès. Co-mençar a l’Heliogabal i acabar al Pa-lau és una cosa que no ens podíem ni imaginar. Per tant, ho rebo amb una extraordinària il·lusió.

Quina creus que és la clau del teu èxit?

Penso que són cançons que intenten parlar des de la veritat de cadascú. En aquest cas, la meva però també de la gent que ho escolta i s’ho pot fer seu perquè a ell o algú que té al seu vol-

tant li ha passat allò que s’explica a la cançó. Per tant, la clau penso que ha estat parlar de coses que ens toquen de prop i haver-ho treballat des de la proximitat de qui les fa. És aquesta obsessió meva de sentir-me el públic a prop i fer-me sentir a prop de qui ho escolta.

Però molt optimistes no són les lle-tres…

No, em sembla més interessant parlar de la tristesa. Penso que té més capes de profunditat. Però el que també passa en els concerts és que la gent s’adona que estem cantant alegrament cançons tristes. Però ens ho passem bé, estem a gust. Penso que és un tre-ball molt interessant el de la tristesa i la nostàlgia però l’abordo des de l’ale-gria i la felicitat.

Al Palau de la Música s’acomiadava i posava punt i final a una gira completa que ha portat a Joan Dausà per tot Catalunya. Amb la companyia dels Tipus d’Interès, la seva música ha sonat en sales i festivals d’arreu del territori. Ara, arriba el moment de fer balanç en una entrevista pel Totmusicat. Ens desplacem fins a Sant Feliu de Llobregat a les instal·lacions del nou restaurant que està obrint amb altres socis. Un entorn únic per conversar amb el cantautor i i posar-nos nostàlgics.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

“És un treball molt interessant el de la tristesa i la nostàlgia però l’abordo des de l’alegria i la felicitat”

Joan Dausà

En PORTADA Desembre

David Bueno

4

En els concerts la veritat és que la gent riu molt, no?

Sí, i més al Palau que més que un con-cert va ser un xou molt divertit per-què el públic va prendre la paraula i va fer que allò fos especial. I sí, can-tem cançons tristes però alhora passen coses màgiques, riem i ens ho passem bé. Passem una estona que ens fa una mica més feliços, si tot ha anat bé…

Tot això va començar amb la cançó de “Jo mai mai” però tens la sensació que la cosa ha anat més enllà que una simple cançó?

Tinc la sensació que el “Jo mai mai” ha estat la cançoneta que ens ha esti-rat del fil, que ens ha permès connec-tar amb un primer públic i ha fet que això sigui especial i la gent s’ho faci seu. Tothom ha jugat o ha sentit a par-lar del “Jo mai mai” i el repertori ha acompanyat a aquesta cançó. Per tant, estem contents del paper que ha exer-cit el “Jo mai mai” com a cançó líder i hi ha hagut cançons al darrera que han seguit aquesta estela i han pogut completar un repertori que per no-saltres era interessant i ric de cara als concerts.

Per tant, podem dir que no ets un ar-tista d’una sola cançó…

No, jo crec que és més una manera d’explicar les coses i de voler-les ex-plicar que la cançó en sí. És més una manera de comunicar-te amb qui ho escolta i de crear un vincle que ha de perdurar al llarg dels discos, si to va bé…

A més, tens uns fans incondicio-nals...

Sí, és com qui fa un amic… La sensa-ció que jo tenia quan preparava, per exemple, el concert del Palau és que sé que vindran perquè no em fallaran, de la mateixa manera que no em falla-ria un amic. S’ha creat quelcom molt de veritat, un vincle molt autèntic i el públic s’ha fidelitzat més amb una ma-nera de fer, de funcionar i de la perso-na que no pas amb aquella cançó en concret.

I, ara, que ve en els propers mesos?

Ara toca fer noves cançons per co-mençar a preparar un nou disc, que hem de començar a enregistrar al mes de gener i que ha de sortir a la prima-vera. Per tant, ara toca gaudir de tot el que ha passat però també toca tan-car-nos a preparar nou material per encarar aquesta gira que es presenta a partir de l’any vinent.

I mentrestant aniràs fent algun con-cert o els aparques momentània-ment?

Hi ha algun que s’està coent, altres que teníem compromesos però, en princi-pi, volem descansar i deixar descan-sar a la gent però sí que algun podeu trobar, en algun moment, en alguna ciutat.

En aquesta gira, has anat presentat noves cançons. S’inclouran en el se-gon disc?

Cançons com “Que no s’acabi mai”, “En veu baixa”, “Teo va a l’escola” o “Quan soni la tendresa” van directes al segon disc, en principi… Són temes que hem anat incorporant per estar una estona més junts en el concert i fer un repertori una mica més extens però han d’anar al segon disc que sor-tirà l’any que ve, si tot va bé…

A més, durant els darrers mesos també vas presentar les cançons que integren la banda sonora de la pel·lí-cula “Barcelona nit d’estiu”. Com va anar l’experiència?

Ha estat una experiència inesperada. Ha aparegut sobre la marxa. La banda

“La sensació que jo tenia quan preparava, per exemple, el concert del Palau és que sé que vindran perquè no em fallaran, de la mateixa manera que no em fallaria un amic”

En PORTADA Desembre

5

sonora ha estat quelcom que va néixer quan la pel·lícula agafava cos. Un film que em va proposar fer Dani de la Or-den, a partir de “Jo mai mai”. Quan ens hi vam posar vam veure que hi havia sis històries. La de “Jo mai mai” vam veure que ja tenia la seva cançó però a les altres cinc els hi faltava una… Ens ho vam proposar. Ens ha sortit una banda sonora que ens fa sentir orgullosos. Cançons que ens estimem molt, ja ara, i ha estat una sorpresa pel camí. Ha estat com un llacet que, jun-tament amb el concert del Palau, ha fet que tot plegat sigui com un conte de fades.

Què penses quan et truca un direc-tor de cinema i et diu que vol fer una pel·lícula com “Jo mai mai”?

Fa molta il·lusió perquè sobretot ta-fanejo qui és aquest director, un noi jove amb un talent extraordinari, i em deixo portar. I veig que el resultat és

extraordinari també… Per tant, con-tent per la trucada i per haver acceptat el repte.

Has afegit les cançons als concerts.

Sí, les hem incorporat en els últims concerts, sobretot amb l’excusa del Palau. Hem incorporat tot el reperto-ri de la banda sonora i han entrat per quedar-se. Després ja veurem quines toquem més o menys però sí que ja formen part del repertori.

La idea del segon treball és mantenir la línia i l’estil del primer?

Les cançons de la banda sonora ja apunten maneres una mica diferents en el sentit que té un so més de ban-da i més intens. Les lletres no són tan implícites i sí una mica més suggeri-dores. La idea és fer volar una mica la imaginació i no perdre de vista aquest relat que ha connectat amb

la gent que ha escoltat les cançons. També, com dic, volem fer un so més de banda, elèctric i potent de cara als directes.

El concert del Palau i tot el suport que has rebut et posa un punt de pressió de cara al nou treball?

No, perquè la sort de la banda sonora és que no és un segon disc però sí que ho és. I ens permet haver provat coses sense tenir la pressió i l’observació de molta gent. La sensació és que hem fet noves cançons, sabem que funcionen i inclús agraden més a molta gent i, per tant, seguirem en aquesta línia.

Com t’ho fas per poder arribar a tot i compaginar les vessants de músic, actor…?

Organitzant-me. Ordenant el temps i dedicant a cada cosa el que et demana i amb una bona agenda.

“Començar a l’Heliogabal i acabar al Palau és una cosa que no ens podíem ni imaginar”

“Ara toca fer noves cançons per començar a preparar un nou disc, que hem de començar a enregistrar al mes de gener i que ha de sortir a la primavera”

En PORTADA Desembre

6

Joan Dausà ho tenia fàcil. Feia dies que es veia, a través de les xarxes, que el concert del Palau havia de ser un bany de masses, una trobada entre amics, molts, sí, però amics al cap i a la fi.

Però precisament perquè ho tenia fàcil era arriscat. Vendre la pell de l’ós abans de matar-lo és un risc que cal calibrar quan el repte és un Palau. El públic que va anar ahir al concert de tancament de la gira Jo mai mai coneixia les cançons de Joan Dausà des de la primera fins al darrer bis, abans de la que dóna nom al disc i a la gira, i les va corejar a cor què vols. En molts moments el públic tapava la mateixa veu del cantant.

L’inici va ser una mica sorprenent, amb el cantautor sol davant del pia-no interpretant “És absurd”, tema que habitualment solia tancar els seus primers concerts. Abans de continuar amb “El veurem junts”, de la banda sonora de Barcelona Nit d’Estiu, “El senyor Sommer i l’ós po-lar”, i “Truca’m”, ens va sorprendre amb uns haikús de la poetessa Joana Raspall.

El primer gran moment de la nit va arribar amb “L’horòscop”, que va cantar (i ballar) tot el Palau. El can-tant va dir que havia pressentit que seria una gran vetllada, i el seu au-guri es començava a fer realitat.

“Quan tothom dorm”, “Teo va a l’es-cola” i “ Parlant de tu i de mi” van servir per anar pujant el to d’una festa que ja feia estona que es veia que caminava cap a l’apoteosi. Amb “Parque Rosedal” obria un parèn-tesi, primer per agrair la presèn-cia de tots els seus incondicionals però també de tota aquella gent que “només va a concerts al Palau” (per a ells va demanar un fort “apalau-diment”) i després per fer pujar a l’escenari, com ja és habitual en els seus recitals, tres parelles per ballar a ritme de swing, la segona part de la cançó. Memorable, aquí, la interven-ció de la Joana i en Jota.

S’enfilava la part final de l’especta-cle, un parell de cançons més de la banda sonora de la pel·lícula i “Que no s’acabi mai” donaven pas a un homenatge als seus familiars amb “Martina” i, especialment dedicada a la seva àvia, “1979”. L’èxit ja esta-va garantit, l’aposta de fer un Palau

havia sortit molt millor que el que ningú s’havia pogut imaginar en el moment de plantejar-lo; ara només calia rematar amb la traca final.

I va arribar. Després d’interpretar “Com si fos Cap d’Any”, del nou disc, que va anunciar que sortiria al carrer la propera primavera, va convidar el públic a cantar “Amb veu baixa”, dividint-lo en fidels i no fidels a la parella, tot i que va quedar clar que tothom era fidel i infidel alhora.

Ja només quedava “M’hauria agra-dat”, “Ja no et brillen els ulls” i “En-cara hi som a temps” per posar punt i final al concert. Joan Dausà i Els Tipus d’Interès van deixar l’esce-nari però el públic no es va moure dels seients, que ja feia estona que no ocupava perquè tothom era dret aplaudint.

Tres minuts d’aplaudiments i ara sí, ara sonen les primeres notes del “Jo mai mai” i no cal que Dausà intenti cantar-les, el públic ja ho fa per ell; tot el Palau és un “Jo mai mai”. Com dèiem, era fàcil, però era arriscat, i el resultat va ser un espectacle rodó i de gran qualitat, tant musical com humana.

Fàcil però apoteòsic

En PORTADA Desembre

Josep Planas

7

Antònia Font plega veles. La banda va fer públic fa pocs dies que deixaven els escenaris. La notícia de seguida va sacsejar el món de la música i el comu-nicat oficial no es va fer esperar: “Els membres del quintet mallorquí con-sideren que ha arribat el moment de posar punt i final a la seva trajectòria i concentrar-se en projectes personals no necessàriament relacionats amb la música” anunciava.

La dissolució serà imminent. D’entra-da, el grup va anunciar un darrer con-cert el dia 27 de desembre a Palma, però les entrades es van exhaurir de

forma instantània. Així doncs, la for-mació va anunciar un nou concert pel dia 28 i, després d’exhaurir novament les entrades en va anunciar un tercer pel 26.

Aquesta dissolució s’ha produït, se-gons el comunicat “sense controvèrsia ni traumes interns” ja que la banda considera que “el seu darrer àlbum, Vostè és aquí (Robot Innocent, 2012), culmina la seva proposta artística i és un digne epitafi per a una carrera que no encaixaria un pas enrere”.

La banda mallorquina, nascuda l’any 1997 i liderada pel guitarrista Joan Miquel Oliver publicà el seu pri-

Antònia Font pleguenmer disc, de títol homònim al grup, el 1999. A partir de llavors va anar creixent amb treballs com A Rússia o Alegria, però no seria fins l’any 2006 amb la publicació de Batiscafo Katius-cas que faria al gran salt gràcies a l’èxit de “Wa yeah”. Després de l’espectacle simfònic de Coser i cantar el grup es va aturar durant una temporada pro-vocant tota mena de rumors sobre la seva dissolució. Tot i això, l’any tor-naven amb Lamparetes abans de posar punt i final amb Vostè és aquí.

Les reaccions no es van fer esperar i les xarxes socials han bullit des de lla-vors de missatges de comiat i d’agrai-ment i a la banda.

Manel “Us trobarem a faltar, cabrons. Sou molt bons. Un petó enorme i fins aviat”

Els Pets“Viure sense vosaltres serà una mica sobreviure. Gràcies Antònia Font!”

Pau Alabajos“2013 serà recordat per l’adéu de tres grups imprescindibles de l’escena musical en la nostra llengua: Obrint Pas, Al Tall i Antònia Font”

Gemma Ruiz (periodista)

“Sense AntoniaFont serem uns terrícoles pitjors i infinitament més tristos, potser que ens posem l’escafandra i els anem a buscar!”

Blai Marsé (periodista)

“Se’n va Antonia Font el grup amb la discografia més sòlida de la història de la música catalana,però ens queda el geni JM Oliver”

Love of Lesbian“Antònia Font moltíssimes gràcies per tots aquests grans discs i molt de "duende" pel futur”

Mishima“Encara que poguem entendre'ls i que sabem que ho fan de bon rotllo, ens sap molt de greu que pleguin... Llarga vida a Antònia Font”

La Iaia“Adéu als Antònia Font. Encara que una de les gràcies de fer música és no desaparèixer mai. Gràcies pel que ens heu donat”

Se'n van uns dels grans de sa música feta en català i des de ses nostres Illes Balears. Gràcies Antònia Font”

Projecte Mut

Tot NOTÍCIES Desembre

Pau Planas

8

La solidaritat i la música aniran agafa-des de la mà el proper 14 de desembre en una nit que no deixarà indiferent a ningú. El totmusicat.cat se suma a La Marató de TV3 amb la celebració d’un concert que tindrà com a princi-pal objectiu recaptar fons per finançar projectes d’investigació científica al voltant de les malalties neurodege-neratives, el tema sobre el qual girarà l’edició d’enguany de La Marató. Tots

Gran varietat de propostes

Com no podia ser d’altra manera, l’aposta per la diversitat de sonoritats hi serà molt present. Grups consoli-dats i d‘altres d’emergents es trobaran en un escenari on totes les propostes hi arribaran amb un format acústic molt proper a l’espectador. Així doncs, aquesta proximitat sumada a les di-mensions de la sala farà que el concert es desenvolupi, de ben segur, en un entorn d’allò més familiar provocant la comunió entre músics i assistents.

Fins a 12 grups passaran per l’Alfa. Hi seran propostes que des del Totmu-sicat ja vam veure néixer mitjançant la secció de grups novells de la casa, l’Enrenou, com són Patch –finalis-tes de la passada edició del Sona 9- o Oriol Barri. En una picada d’ullet cap al rock més dur i la crítica social, hi seran també Eina, el grup hereu d’Inadaptats, en un format molt di-ferent al que havien rodat fins ara, només a veu i guitarra. Nyandú, els guanyadors del Sona 9 de l’any 2011 també hi seran, igual que els segons classificats de les dues edicions ante-riors: Pulpopop i Estúpida Erikah, de qui vindrà el seu cantant, Lluís Bòria, per oferir les cançons amb un to més íntim.

També hi haurà temps per les propos-tes de recent creació, com Guillem Riera, que amb el seu primer disc, Sortida 1, s’està fent un lloc en el sector a marxes forçades. Obeses hi posaran el punt esbojarrat –en el bon sentit de la paraula- mentre que Senyors Tran-quil faran vibrar el públic amb els seus sons calmats però amb estructures molt treballades. Des d’Eivissa arri-barà la poesia musicada de Projecte Mut que que s’uneixen a un cartell on també hi figuren noms propis de gran nivell com Jofre Bardagí o Laia Vehí.

Totmusicat i MissAlabama organitzen un concert solidari per La Marató

els diners recollits aniran íntegrament al marcador. L’entrada tindrà un cost de 7€ + la voluntat.

El concert solidari serà un dia abans que es realitzi el programa per TV3 i, per tant, servirà per escalfar els mo-tors davant d’aquesta gran cita. En el recital hi participaran una dotzena de grups que aportaran el seu granet de sorra interpretant dues cançons i ame-nitzant una nit que serà, per sobre de tot, diferent. El concert serà a la sala

Alfa de Gràcia, a Barcelona, i donarà el tret de sortida a les 20:30h i s’allar-garà durant tres hores on la música serà la protagonista.


Redacció

9

El grup de Vilanova i la Geltrú, Copa Lotus, s’ha proclamat guanyador de la 13ª edició del concurs de maque-tes Sona 9. Així ho ha decidit el jurat professional en un concert celebrat a la Sala Apolo de Barcelona. Des-prés d’escoltar els tres grups finalistes i d’una llarga deliberació, finalment, es van decantar per aquest grup que juga a cavall de molts estils. L’actua-ció d’aquesta formació va ser l’última i va durar uns vint minuts, el mateix temps que les altres dues. El grup va sorprendre a tothom amb el seu talent que va fer ballar a tota la sala.

El premi és la gravació d’un disc en un estudi professional i la seva pro-moció a través d’una campanya i una gira per diferents sales de Catalunya. Aquest serà el segon disc de llarga duració de Copa Lotus després de publicar el disc autoeditat Els títols de

crèdit. Entre les curiositat, trobem el nom del grup, que rep la mateixa de-nominació que els postres d’un res-taurant vilanoví.

Els segons classificats, guanyadors del Premi Joventut, són Morgat Morgat. Una formació que va comptar amb la presència d’una seixantena de perso-nes que van assistir amb autocar des de Banyoles i que van donar suport al grup. La seva potència i energia da-munt de l’escenari els va valdre aquest reconeixement. Un pop-rock natural i ple de vitalitat que va fer vibrar i, so-bretot, saltar a tot el públic.

En tercer lloc, Llorer es va quedar amb el Premi Èxit després d’oferir un concert molt íntim i ben treballat. Tot cuidat fins al mínim detall per una nit molt especial on es podia comprovar que tots els components la van viure de forma molt intensa. La sorpresa final va suposar un moment d’èxtasi

col·lectiu ple de percussió. La veu de la cantant transmetia sentiment i mol-ta calidesa que no va deixar indiferent a ningú.

Per arribar fins aquí, tots tres finalis-tes, i també bona part dels 161 par-ticipants d’aquesta edició, han hagut de fer concerts preliminars, versions i adaptacions en directe, recitals acús-tics i enregistraments a l’estudi. Han estat uns mesos intensos que es van acabar amb la final d’aquest dilluns on també hi van participar Coriolà i Empty Cage, segon i primer finalista de l’edició de l’any passat, respecti-vament. Totes dues formacions van oferir un concert per amenitzar la nit. Coriolà presentava algunes de les cançons que seran incloses en el disc que sortirà al febrer de l’any vinent. Per la seva banda, Empty Cage van oferir el primer concert en exclusiva del nou treball publicat la setmana passada, Tal com raja.

Copa Lotus guanya el Sona 9



David Bueno

10

Un altre jo, el nou treball de Guilla-mino ja és a les botigues. Per primera vegada el músic aposta per presentar un treball únicament en català amb 10 temes enregistrats en només tres dies. I és que Pau Guillamet no volia que les màquines es fessin amb el control del so. Les cançons han estat enregis-trades una sola vegada i amb la ban-da al complet, d’una forma totalment analògica.

Guillamino s’ha acompanyat per enregis-trar aquest CD del so de la banda Con-trol Z’s i li ha donat una sonoritat marca-dament soul amb protagonisme del funk. Ja el primer tema, “És fosc”, un passeig nocturn per l’Empordà, acaba amb un crescendo metàl·lic on els Control Z’s ja comencen a fer gala de les cartes que mostraran al llarg del disc. Temes pop com “Un altre cop” o balades com “Quan quan quan” formen part també d’un tre-ball on el músic aprofita per retre home-natge a Pere Calders tot musicant el ser compte “Demà a les tres de la matinada”.

L’altre jo de Guillamino

P. Planas. L’últim any ha estat un període dur per La Brigada. Després de publicar el seu tercer disc, Incerta Gloria, la banda ha vist com un seguit de contratemps personals els han anat obligant a suspendre recurrentment la gira. Després d’una primera aturada durant l’hivern passat, al setembre van haver de tornar a parar màquines des-prés d’haver pogut recuperar el ritme amb una quinzena de dates durant la primavera.

Aquesta setmana, el grup ha fet públic que no tornaran a girar amb aquest disc. “Vam decidir tornar als assajos per començar a preparar material nou i és el que estem fent” explica Pere Agramunt, líder del grup. Així doncs, l’any vinent la banda tornarà amb força amb un nou disc que, una vega-da més, publicaran sota el segell The Indian Runners Records.

Foto: Marc Bordons // La Brigada

La Brigada ja pensen en un nou disc

La banda d’Ontinyent Auxili ha pu-blicat Dolç atac el seu segon treball fi-nançat mitjançant el micromacenat-ge. El nou disc ja es pot descarregar gratuïtament a través de la web de la

banda on també es troba el videoclip del tema “Abismes” que van avançar fa una setmana.

Durant aquests darrers últims anys el grup ha realitzat diferents canvis a la formació aportant així aquest nou

treball d’onze cançons caracteritzades sobretot per l’essència del reggae i la sonoritat del vent metall. Deixant el so de la dolçaina o els abundants rit-mes ska presents al primer disc Exis-tirem…? (2009), els actuals membres de la banda continuen abocant melo-dies fresques i festives amb lletres que parlen de revoltes i amors. Unes lle-tres on de tant en tant es mescla el ca-talà, el castellà o l’anglès com “Rude girl” o “Clax-sound”.

En l’enregistrament del treball el grup ha comptat amb la col·labora-dors de bandes valencianes com les veus de Seguí (La Gossa Sorda) a “Abismes” o Senka i Julio (La Raíz) a “Rude Girl”. A més, han participat en tot el treball en Joan Marc (La Gossa Sorda) tocant el teclat, en Miki (Tashkenti) amb el seu trom-bó i arranjaments, l’Albert (Obrint Pas) amb la trompeta i també els arranjaments i finalment el trompe-tista Adolfo (Skandinat).

Des d’Ontinyent arriba el reggae en valencià


Pau Planas

Alba Pairet

11

Festa Major és el disc de debut d’Els Laietans. Els grallers del Maresme pre-senten un treball carregat de referents que passa per tots els actes de qualsevol festa major. Des del toc del matinades fins a la disco mòbil passant pel pregó, el ball dels gegants, la diada castellera, el castell de focs o la ballada de sardanes, no hi ha acte que no quedi representat al llarg de 15 cançons en què compten amb unes col·laboracions de luxe. Amb la gralla com a pal de paller el grup pre-senta un àlbum d’allò més variat que rei-vindica aquest instrument i que difícil-ment deixarà a l’oient indiferent.

Després del toc de matinades, Màrius Serra és l’encarregat d’oferir un pregó rapejat escrit per ell mateix. A partir

d’aquí, arrenquen la resta d’actes, co-mençant per la missa amb un “Viro-lai” que s’encamina cap a una versió de l’”Ave Maria” de David Bisbal barrejat amb “Oh happy day” abans que un clàssic com “Al·leluia” tanqui el tema. El clàssic de La Trinca “Alegria, que és Festa Major” no hi podia faltar i les col·laboracions de Francesc Ribera, “Titot”; Carles Belda; Jordi Fàbregas; La Carrau o Riu cantant-hi uns garro-tins a mitja cançó hi aporten una tona-litat d’allò més folk.

La diada castellera amb la veu del cap de de colla dels Caprossos de Mataró narrant un castell deixa lloc a l’espec-tacle infantil amb una cançó on Empty Cage i el grup infantil Roleguita y Bo-querón narren un peculiar conte dels tres porquets. Dues de les perles del

treball són la versió que Manu Guix fa del “We are the campions” -conver-tint la tornada en un “ja han arribat els gegants”- i una versió sardanista del “Gangnam Style” amb l’ajuda de la Co-bla Sant Jordi.

Després de les havaneres, torn per “Sopa de gralla”, un recorregut pels grans èxits de Sopa de Cabra des de “L’Empordà” fins “Mai trobaràs”. Els focs artificials arriben al so de “La flama”, tema on no h falta la col·laboració d’Obrint Pas. Des-prés el torn del ball i els concerts arriba el DJ, en què Els Catarres participen en una peculiar versió de “Vola amb mi”. Per tancar la festa, peces d’allò més tí-piques com “La presó del rei de França” acaben desembussant en un “Passi-ho bé. Fins l’any que ve!” que tanca el disc tornant a emular La Trinca.

La nit de cap d’any a Tavernes de la Valldigne serà molt musical. El Festi-vern portarà un any més alguns dels

grups més destacats del moment a la localitat per oferir dos dies de festa amb una quinzena de propostes. El festival es posarà en marxa ja el dia 29 de desembre amb el concert a la Casa

de Cultura de Senior i el Cor Brutal i El Corredor Polonès, però el gruix de la programació arribarà els dos dies següents a l’escenari principal.

Dilluns 30, a partir de les 8 del vespre es donarà el tret de sortida als concerts a la carpa gran amb Smoking Souls, Atu-pa, Kaoba, Oques Grasses, Destroi i Dj Panxo. La gran nit, però, serà el 31. La Petita Orquestra Peiotaire començarà a animar ja el dia amb un vermut musi-cal a les 12 del migdia i, a la tarda, arri-barà el torn d’Inèrcia i Sant Ganxo. La traca final arribarà a la nit amb el gran al·licient de la cita: el darrer concert elèctric d’Obrint Pas. Els valencians, però, estaran acompanyats d’altres pro-postes de gran renom com Txarango, La Raiz, Talco, Arrap i Dj Plan b.

Els Laietans se’n van de festa major

El Festivern ja té cartell definitiu


Pau Planas

Pau Planas

12

“Ninyín” Cardona l’històric guitarrista de Sopa de Cabra ja té un disc d’home-natge. El guitarrista va morir de càncer al gener l’any 2002, poc després que el seu germà Pau també hagués perdut la vida a causa de la mateixa malaltia. Ara, més de 10 anys després, el record dels dos germans Cardona segueix ben viu i així ho han volgut demostrar els seus companys i amics que, sota l’impuls inicial de la seva germana, Carmelina Cardona i de Julio Lobos, qui també va ser membre de Sopa de Cabra a més d’amic personal de “Ninyín”, han decidit publicar un disc a la seva memòria.

El treball, que porta per títol Serendípia, va ser enregistrat en el concert que la banda de tribut als germans Cardona, Ninyín’s Mind Band, va oferir a La Mi-rona de Salt el gener del 2012, 10 anys després de la mort del fundador de Sopa de Cabra. En aquest concert, el grup va repassar els temes més emblemàtics es-crits pel cantant, com “El sexo (que me hace feliz)” o “Blujins Rock”, dos temes que havia popularitzat amb Sopa, però també van treure a la llum 6 cançons inèdites –quatre escrites per “Ninyín” i dues escrites per en Pau-.

Precisament, una d’aquestes cançons inèdites, “Vull ser tu (La clau)” ha estat

seleccionada per ser el single del treball i per convertir-se en breu en el primer videoclip del disc. Amb una forta dosi rockera, el treball pretén ser un viatge per la vida dels dos germans, passant també per alguns temes dels grups que més els van influenciar com els Rolling Stones, Led Zeppelin o Bob Marley.

El pròxim dia 5 de gener, la Ninyin’s Mind Band es tornarà en enfilar da-munt l’escenari de la Mirona per pre-sentar aquest treball coincidint amb el 12è aniversari de la mort de “Ninyín”. A banda d’aquest concert, també s’estan preparant algunes presentacions en d’al-tres capitals catalanes.

Serendípia, el disc d’homenatge als germans Cardona

Toni Xuclà s’ha endut el Premi Mi-quel Martí Pol a la millor musicació de poema en llengua catalana. El guar-dó, atorgat pel jurat Certamen Terra i Cultura que organitza anualment el

celler Vall Llach, ha premiat el tema “Aquesta pau és meva”, una versió de Salvador Espriu inclosa dins el disc d’homenatge al poeta Amb música potser ho escoltaries millor. Toni Xuclà ha comptat per fer aquesta cançó amb la col·laboració de Gemma Huguet als cors.

El gruardó està valorat amb 5.000 euros i és escollit per un jurat format per Lau-ra Almerich (músic), Lluís Gendrau (director d’Enderrock), Marcel Golgo-ri (periodista), Ramon Muntaner (di-rector de l’SGAE a Catalunya i les Illes), Josep Roca (somelier del restaurant El Celler de Can Roca) i Lluís Llach. En aquesta ocasió, Toni Xuclà s’ha imposat per damunt de Bikimel, amb la cançó “Llaurant la llera del riu vermell”, de Josefa Contijoch; Joan Manuel Ga-leas, amb la cançó “Escola graduada”, de Blai Bonet; Projecte Mut, amb la cançó “L’hort”, de Marià Villangómez i Rusó Sala, amb la cançó “El fill del golf de Roses”, d’Enric Casasses.

En anteriors ocasions, el certamen havia guardonat noms com Clara An-drés (2008), Sílvia Pérez Cruz (2009), Óscar Briz (2010), Tomàs de los San-tos (2011) i Roger Mas (2012).

Toni Xuclà guanya el premi Miquel Martí i Pol


Pau Planas

Pau Planas

13

L’Associació de Representants, Promo-tors i Mànagers de Catalunya (ARC) ha presentat el nom dels nominats de la XI edició dels premis que organitza aques-ta entitat. Aquests premis volen elogiar el treball de les gires de diferents for-mats i donar prioritat a la indústria del directe a Catalunya.

El certamen s’articula al voltant de 14 categories amb un total de 52 nominats que opten a endur-se un premi ARC. L’acte de lliurament dels guardons serà el dilluns 16 de desembre al Teatre Prin-cipal de Barcelona en una cermimònia presentada per Toni Albà. Els Premis Arc pretenen ser una mostra represen-tativa, contrastada i de qualitat de les millors iniciatives relacionades amb la indústria de la música del directe de Catalunya. Una indústria que l’any pas-sat va facturar 69.123.583€.

El jurat dels premis està integrat per una gran quantitat d’agents, entitats, institucions, empreses o professionals independents que formen part del gran col·lectiu de la indústria musical del directe de Catalunya. Enguany també es farà un especial homenatge al movi-ment de l’Ona Laietana i el 40è aniver-sari de Zeleste, una sala de concerts que també va esdevenir les primeres ofici-nes de management i segell discogràfic.

Aquesta és la llista dels nominats:

Artista revelació (otorgat per votació popular a través de La Vanguardia On-Line)9sonItaca BandLa Terrasseta de PreixensXeic!

Premi especial a la trajectòria (Aquest guardó especial es farà públic el dia de la Gala dels Premis ARC)

Millor gira de sales de CatalunyaThe MamzellesNúria GrahamBongo BotrakoLa Troba Kung Fu

Millor gira de teatres i auditòris de CatalunyaGossosJoan DausàManelObrint Pas

Millor gira internacional d’un artista o grup catalàChe SudakaThe ExCitementsTxarango Za!

Millor gira de festes majors - Versions i tributsAbbey RoadLa Banda del Coche RojoLa Loca HisteriaMitjanit

Millor gira de festes majors - Temes propisBlaumutEls CatarresLax’n’BustoMiquel del Roig

Millor gira de festes majors - Grups de ballAquariumLa Principal de La BisbalLa SelvatanaMetropol

Millor programació musical de teatres o auditorisAtlàntida, centre d’arts escèniques d’OsonaÀtrium de ViladecansAuditori de GironaKursaal de Manresa

Millor programació de sala de concertsSala Apolo de BarcelonaLa Mirona de SaltMusic Hall de BarcelonaSala Stroika de Manresa

Millor programació d’espai musicalHeliogàbal de BarcelonaJazz Cava de VicL’Oncle Jack de l’Hospitalet del LlobregatSlàvia de Lleida

Millor programació de festa majorFestes de GranollersFestes de Santa Tecla de TarragonaFestes de Vilafranca del PenedèsFires de Sant Narcís de Girona

Millor cicle de música o festivalBarnasantsFestival de jazz de BarcelonaFestival Mil·leniPrimavera Sound

Millor mitjà de comunicació o programa musicalAcústiks, de La Vanguardia on-lineSputnik, del Canal 33Hoy empieza todo, de RNE3Estudi 3, de Ràdio Arenys

Els nominats dels Premis ARC


David Bueno

14

Diumenge dia 1 de desembre va sortir el Disc de La Marató 2013. Una nove-na edició que ha vingut carregada de 18 temes d’estils i registres diferents que ens conviden a gaudir-ne de va-lent en aquesta iniciativa on la música i la solidaritat van unides de la mà.

D’entrada, ens trobem “Cinema pa-radiso, el record”, en homenatge a la pel·lícula italiana del 1988, “Cinema Paradiso” que tenia aquesta cançó com a tema a central. Una interpre-tació i adaptació excepcional de la mà de Santiago Auserón, Dani Nel·lo i Francesc Pareja. El tema original és d’Ennio Morricone amb la col·labo-ració de la seva filla Andrea.

Continuem el disc i ens trobem “Co-ral·lí” de Blaumut en un registre poc habitual de trobar a aquesta formació. Sorprèn i ho fa amb aquesta adaptació d’un dels temes que Adrià Puntí va composar en el punt àlgid de la seva carrera musical. Tot plegat, ens porta fins a “Mirant Enrere” on Enric Ver-daguer fa una versió de la coneguda cançó de Mike and The Mechanics que recorda la importància de no abandonar ningú estimat i acompan-yar-lo fins a l’últim moment.

L’edició d’aquest any de La Marató va destinada a recaptar diners per fi-

nançar projectes d’investigació cientí-fica al voltant de les malalties neuro-degeneratives. El disc tenia un cost de 10 euros que aniran destinats a aques-ta finalitat. Encara es desconeixen les xifres definitives de vendes però, com ja és habitual cada any, es pronostica que ha estat tot un èxit.

En l’àlbum, dirigit per Àngel Lacalle, també podem trobar més perles com ara la cançó de Pablo Alborán que adapta al català un tema pròpia creant “Ningú més que tu”. Ramón Mirabet s’atreveix amb “Suau”, una versió de Blur. La cançó sis és una de les més esperades on Lluís Llach ofereix la lle-tra de “Vida”, un tema que va crear al 1979 i que ara ha fet una versió amb la companyia d’Estrella Morente en un tema on els dos hi aporten el seu gra-net de sorra. El resultat és una barreja que fa posar la pell de gallina.

En el disc també hi és present una cançó de Bob Marley . La seva obra no ha perdut vigència i continua sent recordada per tothom. El dominicà Henry Mendez s’atreveix a fer una versió de “One Love” al català. Un cant a viure el present amb el màxim d’in-tensitat sense por al que pugui passar al futur.

Duo Dinámica presenta “Ai, aquells ulls tan negres”, una cançó que ja van adaptar al català anys enrere i que va

arribar al número 43 en el rànquing de vendes espanyol. Anna Roig i l’ombre de ton Chien canten “Pots somiar una mica en mi” (versió de “Dream a little dream of me”). Margarett s’atreveix amb “No dubtaria”, la mítica cançó que Antonio Flores va fer en castellà i que ha esdevingut tot un himne carre-gat de força i intensitat.

En el disc no hi falten “La força de la vida” de la mà dels solistes de “Oh Happy Day” i el Cor del Conservatori del Liceu. La incombustible Luz Casal agafa el coratge i la força que sempre l’han caracteritzada per interpretar amb la seva passió innata “Si pogués”, una adaptació d’un tema del seu úl-tim disc. El disc continua amb “Quan te’n vas no brilla el sol” de Sanjosex i Amdeu Casas. El trio The Mamzelles parla de la sinceritat de les relacions a “Jardí de roses”.

Okey Ok i Gel canten “Dóna’m”, una versió de Los Bravos. Nuria Graham també hi col·labora amb “Som fets l’un per l’altre” i Kate Ryan amb “Sé que tu lluitaràs” de Bob Sinclair. El disc aca-ba, com no podria ser d’altra manera, amb la sintonia de La Marató de la mà del grup Se Atormenta Una Vecina on fa la seva particular versió de la mí-tica composició de Josep M. Bardagí. Aquesta és la banda sonora de La Ma-rató 2013. Tot és a punt perquè arribi el gran dia, el 15 de desembre.

La música diu molt de tots


David Bueno

15

Aquest divendres dia 29 a les 12:19h, es va psoar posat punt i final a les emissions de RTVV després de la de-cisió del Govern de la Generalitat Va-lenciana de tancar la ràdio i la televisió públiques valencianes. Les reaccions es van escampar com la pólvora i les crítiques entre la societat només han fet que augmentar. En aquest sentit, les mostres de suport als treballadors d’aquests mitjans de comunicació s’han fet evidents a les xarxes socials i també han aflorat comentaris en de-fensa dels mitjans públics de qualitat i independents.

Els músics, tant del País Valencià com de la resta dels Països Catalans, s’hi han abocat de valent amb comenta-ris de tot tipus que han fet públics en els seus comptes personals i també en els oficials dels grups amb els que hi formen part. A continuació en fem un recull:

“Hui tanquen RTVV, demà suprimiran la Generalitat. Privatitzar i uniformitzar. Eixe és l’objectiu dels qui manen de veritat”

Xavi Sarrià (Obrint Pas)

Obrint Pas“Des de Mèxic, una pancarta al nostre concert contra el tancament de RTVV! Aturem la infàmia!”

Miquel Ramos (Obrint Pas)

“Estem veient història en directe… RTTV executada El PP està unint a molts valencians, allò que no aconseguíem des de l’Estatut”

Cesk Freixas“Això no té nom. Observadors in-ternacionals haurien d’analitzar el que està passant a RTVV i exigir responsabilitats. Dictadura”

Mishma“Ràbia pel que està succeint a Canal 9. Tot el nostre recolzament als treballadors de la televisió pública valenciana!”

“Tanquem el Govern Valencià i el PP farcit de corruptes! RTVV no es tanca perquè no es vostra!”

Aspencat

Francesc Ribera (Brams)

“La policia entrant a la ràdio i a la TV públiques per tallar l’emissió és una estampa genuïnament colpista i feixista”

“Desobeir, desbordar els límits, lluitar… RTVV no es tanca votar no eximeix del deure de rebel·lar-se davant de la injustícia. Dignitat.”

Feliu Ventura

Els Pets“Avui tots som Canal 9!!”

“Han tancat Canal 9 pero no podran silenciar als valencians i valencianes. Acabem amb el feixisme. No ens fareu callar”

Oprimits

Arrap“Davant la injustícia i el desgovern antivalencià sols queda la desobediència, la rebel·lió i la lluita directa. Sense por!”

Orxata“Ens heu furtat la tele, però heu unit lo que no ha unit ningú”

Tots units per dir: #RRTVNoEsTanca


Pau Planas

16

A la primavera tornaran Els Amics de les Arts. Després d’uns mesos de silenci, el grup ha fet públiques les primeres dates de presentació del nou treball, que arribarà a l’abril. A partir del mes de maig, començarà també una nova gira de la que ben aviat es començaran a saber les da-tes. De moment, però, el grup ha volgut fer públiques les primeres ac-tuacions: el 9 de maig seran a l’Au-ditori Enric Granados de Lleida, el 17 al Teatre Fortuny de Reus, el 22 al Teatre Auditori de Sant Cugat i, fi-nalment, el 30 de maig seran a l’Au-ditori de Girona.

El nou disc es començarà a gravar a principis d’any després que el grup hagi estat treballant sense parar du-rant els últims mesos i ja tingui a punt un total de 15 cançons de les quals n’hauran de descartar alguna. Per donar llum a aquestes cançons, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué, Dani Alegret i Edu Costa es van tancar uns dies a una casa de La Mo-lina, d’on van sortir els primers es-borranys. Ja al local de Sant Andreu, amb Ramon Aragall i Pol Cruells, van acabar de polir els detalls abans d’una segona estada –ja tots sis- als estudis Ground de Cornellà de Te-rri per enllestir definitivament les cançons.

P. Planas El 21 de gener arribarà a les botigues un nou treball de Mazoni, Sa-crifiqueu la princesa, compost per 12 noves cançons. El cantant de La Bisbal porta un any desaparegut de l’escena musical –només va publicar un EP de dues cançons el mes de gener-, però ara ja torna a primera línia. Ho farà, a més, amb una renovació important. Des de la seva discogràfica, Bankrobber, assegu-ren que Jaume Pla apostarà per “un ve-ritable gir copernicà en el so i la música”.

Així doncs, no amaguen que el can-tautor “no es conforma amb pintar les parets. Ha tirat la casa a terra i n’ha aixecat una de nova. Ha sacrificat la princesa i ara anem per la reina. I la reina és electrònica. La reina enram-pa”. Serà, a més, un treball optimista i lluminós on brillaran les sonoritats pop. El primer tastet d’aquest nou disc es podrà sentir el dia 7 de gener, quan presentarà “La promesa”, el primer senzill.

Mazoni es renova

Els Amics de les Arts tornaran a la primavera

Les Macedònia més reivindicatives han presentat ja el seu novè treba-ll, Flors, el segon de la generació de fruites actual i un disc molt més ma-dur que segueix la línia habitual de la banda.

El primer senzill, però, mostra unes Macedònia d’oolò més crítiques de-diquen “Sr. Wert” al ministre d’edu-cació, cultura i esports espanyol. En una ferma defensa del català a les escoles, la banda no es mossega a llengua a l’hora de criticar la nova proposta de llei del govern espanyol, la LOMCE.

“Ei senyor wert, jo parlo amb català perquè es la meva llengua i no ho po-drà evitar” comença cantant el grup. “Ei senyor wert l’escola en català ens ha donat les ales que ara ens vol ta-llar” hi afegeixen. La tornada també es converteix en tota una declaració de principis tot assegurant que “No ens cansarem de deixar clar que som catalans”. Macedònia també han fet públic el videoclip de la cançó, que compta amb el suport de la platafor-ma Som Escola. En el vídeo també hi apareix l’escriptor Màrius Serra, els actors Xuriguera i Faixedes, Els Ca-tarres, Miquel del Roig, Mali Vanili i Landry el Rumbero.

El nou treball el presentaran el dia 14 de desembre a l’Auditori de Bar-celona en el marc del festival Mil·le-ni en un concert pel qual ja s’han exhaurit les entrades. Així doncs, el grup ha decidit posar a la venda les entrades per un segon concert en el mateix escenari.

Macedònia publiquen Flors


Pau Planas

Pau Planas

17

A mitjans d’abril de 2012, Mishima presentaven a l’Auditori de Girona el seu sisè treball, L’amor feliç. En una nit apoteòsica el grup va donar el tret de sortida a una gira llarga i intensa que aquest mes ha posat el punt i final. Hauran estat pràcticament 20 mesos en què han passat per escenaris de tot el país participant en cites com el festi-val de Cap Roig o les Festes de la Mercè de Barcelona i que han demostrat una vegada més que cada disc supera l’èxit de l’anterior.

El seu pas al català l’any 2005 els va donar una forta embranzida que amb Set de tota la vida semblava ja insupe-rable. Poc després, però, va arribar l’èxit d’Ordre i aventura i quan semblava que –ara ja sí- havien tocat sostre la gira de L’amor feliç, ha demostrat que el grup li-derat per David Carabén encara podia seguir creixent.

Aquesta demostració va quedar perfec-tament plasmada als dos concerts de final de gira que la banda va ofereir a la Sala Apolo de Barcelona. La primera nit va començar amb Estupida Erikah com a teloners mentre que la segona

van ser Mine! els encarregats de donar la benvinguda al públic amb una de les seves últimes actuacions abans de l’atu-rada indefinida.

La sala es va omplir tots dos dies d’un públic entregat que va poder gaudir d’un concert en què el grup va anar per feina per poder donar cabuda a una trentena de cançons. Era un dia espe-cial i, per això, la banda va voler retro-bar-se amb temes que poques vegades havien interpretat darrerament oferint

un repàs exhaustiu als seus quatre dis-cos en català. El concert anava creixent a mesura que avançava la nit i el públic, cada vegada més animat, impregnava el grup d’energia provocant la comunió perfecte entre la sala i la banda.

“Tot torna a començar” donava pas als bisos que els barcelonins tancarien, després de deixar l’escenari per segona vegada, amb “Sant pere”, un tema del seu primer treball en català molt cele-brat pel públic.

Fotos:: Maria Dias

El cicle Noms Propis va portar aquest novembre al Teatre Plataforma I+D de Barcelona Albert Plomar. El can-tant, ex-líder de Plouen, hi presentava el seu segon treball en solitari, Cor de bou en un concert molt familiar. Era la segona cita del cicle, després que el mes anterior Lluís Cartes hi donés el tret de sortida.

Acompanyat nomes per Lars Serra al piano, Palomar va combinar els temes del seu nou treball amb les cançons de

No estem sols. Així doncs, el manresà va enlaçar temes com “La corranda”, “Ami-nal” o “Syenra” s’enllaçaven a la perfec-ció amb d’altres d’antics com “Mossèn Miquel”, “Pioca” o “Carta astral”.

Al llarg d’una hora escassa, l’ambient càlid i la proximitat d’artista i segui-dors va donar peu a una complicitat màxima. Les llargues presentacions de les cançons combinades amb la inti-mitat del lloc va convertir el concert en un diàleg, on el públic podia gau-dir, a més, de les cançons més tranqui-l·les d’Albert Palomar.

Albert Palomar actua al cicle Noms Propis

La sala Apolo es rendeix als peus de Mishima

→ Mishima tanquen la gira de L’amor feliç amb un doble concert a la Sala Apolo de Barcelona

Tot CONCERTS Desembre

Pau Planas

Pau Planas

18

Una nit de descoberta. Una nit màgica que ens va fer oblidar de tots els proble-mes del món. Semblava que només exis-tia per dues hores aquell local amb vinils al sostre. L’espai era immillorable, i poc a poc es va anar omplint la sala Alfa. Una quarantena de persones van poder gau-dir del primer concert del Cicle Enrenou organitzat pel Totmusicat.cat per donar veu als grups que estan començant.

Una nit que començava amb la veu d’Oriol Barri i la seva sessió de psicolo-gia particular, ja que entre cançó i cançó anava disseccionant, amb un toc d’hu-mor, els problemes quotidians. El públic assistent poc a poc anava entrant al món que la veu càlida del cantautor descrivia. Les seves lletres i melodies elaborades van captivar la sala de seguida.

Tot convidant als espectadors a perdre el temps ni que siguin cinc minuts, va cantar el seu tema “Assassí del temps”, que parla d’un personatge que és la per-sona més buscada perquè ell va matar el temps. L’Oriol també va cantar la seva cançó contra la violència de gènere sen-tenciant que ell seguiria tocant el tema fins que ja no fes falta.

L’Oriol Barri va acabar amb “L’altre es-tel”, la seva cançó per recordar-nos que mai deixem de jugar com quan érem

petits. Donant pas a Monsieur Cactus, el públic es va acomiadar amb un fort aplaudiment cap al cantautor.

Amb un vestuari molt particular, una Barbie i un ninot d’Spiderman a cada micròfon, Monsieur Cactus van sorgir del darrera de l’escenari amb unes ulle-res amb leds verds i vermells. Armats amb un ukelele i el teclat van començar la part de la nit més esbojarrada.

Van començar amb “Lulú”, un estrany personatge femení, francès i que li agra-da anar a passejar per les rambles i que es va endur els primer aplaudiments i rialles per part del públic. L’espectacle

va continuar amb el toc cabaret del grup que va provocar els riures de tothom i que va fer entrar de seguida al públic al seu món histriònic i, com ells diuen, eclèctic. El moment més íntim de l’es-pectacle, tot i no oblidar l’humor, venia amb “Nit infinita”, una cançó a piano i veu, molt ben executada i que va ficar a més d’un la pell de gallina.

Després d’un bis molt anunciat van to-car el que fins ara és el senzill de la seva maqueta, “The White dog”. El públic la va cantar amb el duo de principi a final, fent el millor dels comiats per una nit en que es van barrejar dos estils tan dife-rents però molt ben compenetrats.

→ La Sala Alfa de Barcelona va acollir el 14 de desembre el primer concert del cicle Enrenou



El cicle Enrenou en marxa


Roger Aran

19

Dissabte era el torn d’Obrint Pas, que feia dies que havien exhaurit les entrades. Al meravellós solo de la viola de volta de “Coratge”, se li afegiren la primera guitarra acústi-ca i la segona, a continuació el con-trabaix, i així, es donà pas a l’entra-da de la dolçaina. S’albirava una nit memorable al Kursaal de Manresa.

Divendres a les 6 Miquel Gil i Pep Gimeno “Botiffara” van portar a El Sielu el seu nou espectacle, Nus i, hores després, Isaac Ulam i Jose Domingo arribaven a la fira per presentar-hi Temple d’aigua i llum, un disc on s’han vestit de trobadors per repassar temes tradicionals. També dissabte al vespre i dins la programació OFF, hi havia lloc per La Colònia, el nou projecte musi-cal del cantant de Gertrudis Xavi Ciurans i per La Terrasseta dels Préixens, ja a la nit arribarien dins l’Estepa Mediterrània.

La postal dels Catarres

Un dels grans èxits del dia, però, van ser els concerts a l’escenari DAMM, que van exhaurir les en-

Obrint Pas, un fins sempre al Bages

→ Teatre, Dansa, Circ i propostes d’allò més diverses es van fer amb el control de la capital del Bages el segon cap de setmana de novembre aprofitant la Fira Mediterrània i com no podia ser d’altra manera la música hi va tenir un paper destacat

trades. Un dels grups més aclamats van ser Els Catarres que van aca-bar d’omplir la mitja entrada de la carpa. L’espectacle començà amb la coneguda sintonia estiuenca “Rock & roll” i una pluja de confeti que propiciava l’ambient amè i alegre característic dels d’Aiguafreda des d’un primer moment. Les cançons de Postals “T’hi va la vida”, “Segui-rem lluitant”, “Vull estar amb tu” o “A tot color“ anaven succeint-se i barrejant-se amb temes de Cançons 2011 com “Vola amb mi” o “Cara-melles”.

Grans moments del concert van arribar de la mà de la coneguda i identificativa cançó del grup, “Je-nifer” o d’alguns dels temes d’èxit del seu darrer disc, “Invencibles” i “Tokyo”. Els assistents ballaven i corejaven les lletres i la dosi d’opti-misme que es desprenia a l’escenari contagiava la carpa.

La postal dels Catarres a Manresa posava el seu i final amb una nova onada de confeti platejat que acom-panyava el so de “La porta del cel”. Una nova dosi de “Rock & roll” i un mix de melodies de les seves pròpies cançons servien per presentar tots els membres del grup, i alhora, aco-miadar el concert amb el solo final de la bateria i deixar pas a Orxata.

Manresa s’omple de cultura

Foto: Josep Tomas


Daniel Enguix

20

Un moment especial en la part cen-tral del concert es van viure amb “Si tanque els ulls”, una il·luminació blava i tendra acaronaven la cançó que ens dona peu a recordar. La gratificant acústica de la sala feia aflorar les emocions del púbilc i la recta final arribava. El bis va comp-tar amb els seus temes de referèn-cia, “Som” i “La flama”, va conti-nuar amb un mix del seu particular cançoner popular i va tancar amb el so de la “Muixaranga”.

Les llums van inundar la sala, la música en directe havia acabat, però de fons la “Malaguenya de barxeta” es complementava amb els aplau-diments d’uns espectadors en peu, que durant més de cinc minuts, van tornar amb gestos d’agraïment i sa-tisfacció el que Obrint Pas, els havia donat tot aquest temps. El públic deixava el Kursaal amb un particu-lar sentiment d’enyorança, tothom sabia que l’adéu era inevitable, però el somriure al rostre dels assistents era el reflex d’una història i una tas-ca que havien pogut conèixer du-rant 20 anys.

Un final molt emotiu

Dues hores i quart d’un concert amb una selecció de temes inconfu-sibles de la banda valenciana. “Del sud”, “Al País De l’Olivera”, “Viure” i molts altres tornaven a sonar ahir a la capital del Bages per última ve-gada. Al so de la dolçaina, el llaüt valencià, les guitarres acústiques, el contrabaix, la viola de roda i altres percussions, els valencians oferiren una sonoritat màgica que vestia les seves cançons, generant un ambient espectacular, especial i agradable.

Les habituals reivindicacions del grup confluïen amb la resposta eu-fòrica del públic. “Vam començar sent la primera generació que es-tudià en valencià, i els feixistes ens esperaven al carrer. Mireu el com estem vint anys després, mireu els grups que avui en dia canten en català i en valencià”. Unes cançons que han donat veu a la cultura po-pular valenciana, als seus ideals i al seu esperit de lluita.

La nit va portar a Manresa, tam-bé, altres propostes, com Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, que participarien als cocnerts de la nit de l’escenari DAMM. El nou projecte de Carles Belda, Petita Festa i la presentació de les cançons del segon disc d’Albert Palomar eren alguns dels altres al·licients de la jornada.

La tarda del diumenge serviria per tancar el festival amb la presentació de Festa Major, el flamant disc del

grup de grallers Els Laietans. La seva actuació va ser una de les úl-times d’una fira que va vendre més de 15.000 entrades assolint prop del 70% d’ocupació que va penjar el cartell d’entrades exhaurides en fins a 13 sessions.

A més, la cita va comptar amb 1.173 professionals acreditats pro-cedents de 34 països diferents, xi-fres que aconsegueixen mantenir la dinàmica global de les darreres edicions.

Foto: Josep Tomas

Foto: Josep Tomas


21

El cicle Músiques Sensibles va oferir el dia 22 de novembre un nou concert al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Quart Primera van presentar una forma-ció de trio amb Juan Pablo Balcázar al contrabaix, Pere Jou a la guitarra i veus, i Joan Canals al piano de paret.

El Foyer del Gran Teatre del Liceu és un espai molt acollidor situat al cor del Gran Teatre del Liceu, a sota de la platea de la Sala Gran. Destaca per es-tar equipat amb la millor tecnologia i per tenir una magnífica acústica. Si bé és cert que en el format acústic es per-den alguns matisos propis de Quart Primera, també se’n guanyen molts d’altres i permet fer brillar, encara més, la veu de Pere Jou.

Un component indispensable als con-certs de Quart Primera i que ja resta integrat com un element sonor més totalment aferrat a la personalitat del grup són les melodies xiulades en al-guns moments de les cançons; aquest recurs s’estén cada vegada a més temes de la formació barcelonina.

“Silenciós i tranquil” és com estava el públic en un inici i també és la cançó que va donar el tret de sortida a la nit. Quart Primera va repassar diversos temes d’ambdós discs; va recuperar l’essència original de El món en un cafè amb només veu i piano i va fer es-clatar en aplaudiments al públic amb “Doctor” i “El teu amant”.

Pere Jou també va sorprendre presen-tant l’adaptació a un sol performance

que va fer, juntament amb Rafael R. Villalobos, de l’òpera “Dido & Ae-neas” de Henry Purcell. Per dur-la a terme el va acompanyar Juan Pablo Balcázar al contrabaix.

La cirereta del pastís va arribar al fi-nal. Després de marxar entre aplau-diments i xiulets que reclamaven el retorn del grup a l’escenari, ho va fer primer Pere Jou al piano adap-tant “Bad romance” de Lady Gaga i després s’hi van afegir Joan Canals i Juan Pablo Balcázar per interpre-tar “Get Lucky”, cançó original del duo francès de música house Daft Punk.

En definitiva, un concert ple de con-trastos però tots caminant sobre la pròpia essència de Quart Primera.

Quart Primera sorprèn al cicle de Músiques Sensibles

L’associació de joves de Vandellòs ha organitzat per tercer any el Festival Aglà, al qual hi assisteix públic no només del Baix Camp, sinó també de les comarques veïnes. Així mateix, en-guany el cartell convocava artistes ben diversos i de procedències tan dispars: La Sra. Tomasa des de Barcelona, Els Catarres procedents d’Aiguafreda i els valencians Aspencat, seguits després de tot un clàssic a les comarques tarra-gonines: DJ OGT.

A dos quarts de dotze, davant del pú-blic que va arribar puntual a la cita, La

Sra. Tomasa donaven el tret de sorti-da a la nit amb el seu directe mestís i festiu que duraria poc menys d’una hora. A continuació, Els Catarres eren els encarregats de continuar amb la música en aquest festival tarragoní, davant d’un públic no massa nombrós i que en ocasions semblava espantat pel fred que feia a l’exterior del pavelló. Tot i així, una bona part dels assistents van corejar les cançons del darrer disc i d’altres anteriors, especialment els fans entregats de les primeres files.

Aspencat eren el darrer grup en pu-jar a l’escenari de l’Aglà, els de la Ma-rina Alta arribaven carregats d’ener-

gia per presentar les cançons del seu últim treball, Essència, sense deixar de banda els temes de la resta de dis-cos. L’auditori era cada vegada més reduït, però tot i això els seguidors de la banda van quedar més que sa-tisfets amb el contundent directe dels valencians, impecable quant a so i amb una energia incessant. Pro-bablement la resposta del públic no va ser la que els de Kiko Tur me-reixien, ja que la vitalitat dels músics superava amb escreix l’ànim del pú-blic; tot i així, els que s’aplegaven allí per gaudir de la música dels Aspen-cat van quedar més que encantats amb la seva actuació.

El III Festival Aglà aplega La Sra. Tomasa, Els Catarres i Aspencat

→ El grup liderat per Pere Jou va passar per la sala Foyer del Liceu en format trio


Marta Diago

Àngels Salgado

22

→ El festival Curtcircuit porta Els Pets i Raydibaum a la sala La Mirona de Salt

Després de 28 anys, Els Pets se-gueixen sense perdre un gram de força. Cada reinvenció deixa el grup com nou i així ho han demostrat una vegada més amb el seu darrer treba-ll. El canvi de sonoritat ha estat un nou començar pel grup, que ha re-cuperat totes les energies i, ja oblida-da la crisi d’estrès de Lluís Gavaldà, demostren concert a concert que la connexió amb el públic encara és total, com ho ha estat sempre. Els de Constantí arribaven a la Mirona de Salt i ho feien com si toquessin a casa. Girona sempre ha sigut te-rritori conegut i ahir es va tornar a demostrar.

Les cançons de L’àrea petita encara no estan a l’Spotify ni a Youtube, però els seguidors de la banda –com a mínim els gironins- ja les coneixen perfectament. “Ja no ploro”, que va obrir el concert, ja va ser corejada

per tota la sala, com passaria amb tots els temes de la nit, ja fossin an-tics o nous. Ningú hauria dit que Els Pets presentaven nou disc. I és que els nous temes han calat fins uns punts difícilment imaginable només un mes després de la publicació. “Es veu que a Discos Coll el treball ja s’ha exhaurit” bromejava Lluís Ga-valdà veient la resposta del públic. El cantant es va mostrar més proper que mai al seus seguidors i, fins i tot, es va atrevir a baixar de l’escenari i a barrejar-se entre els assistents per fer-los ballar mentre el grup inter-pretava “Calaixos que no obriré”.

Només “Romançó” i “No n’hi ha prou amb estimar-se molt” van faltar per completar el repertori de L’area pe-tita, que es va combinar, sobretot, amb els temes més recents del grup. No hi va haver grans hits. Van que-dar al calaix himnes com “Jo vull ser rei”, “Pau” o “Tarragona m’esborrona”. El protagonisme era per Els Pets del

segle XXI. “Ja no fem rock agrícola, ara fem pop adult” comentava amb un punt irònic Gavaldà. Però sí que hi van haver algunes concessions. “La vida és bonica (però complicada)” va fer embogir la sala durant els primers compassos; “Soroll” servia per donar pas als bisos i ja a les acaballes “S’ha acabat” també feia esclatar el públic a cantar. I per acabar, la sorpresa que tota la sala esperava, un “Bon dia” que va tancar una nit en què Els Pets tornaven, per fi, a terres gironines.

Seguint la filosofia del festival Curt-crcuit, a l’artista consolidat li tocava d’apadrinar un grup menys medià-tic. En aquest cas, els de Constantí van presentar Raydibaum, que els van precedir en l’actuació. La ban-da va aprofitar per presentar alguns dels temes que formaran part del seu tercer disc, que veurà la llum el mes de març abans de tancar una hora d’actuació amb “Maleeixo el temps” i “Món al revés”.

En plena forma, com sempre


Pau Planas

23

Després de mesos i mesos de preparació va arribar el moment de la veritat. Des de l’inici, el seu somni era fer un primer disc pur, màgic i ple de sentiment i, finalment, ho han aconseguit. Un cop publicat Veu-ràs la fam, Patch comença a fer ruta per Catalunya amb l’objectiu d’acostar el disc a tot el públic. Des de dalt de l’escenari, es proposen presentar els nous temes que han preparat en els dos darrers anys i que els han conduït fins el dia d’avui. Un disc sencer, càlid però que, per sobre de tot, defineix molt bé l’essència de Patch. És per tot això que la curiositat per desco-brir com sonaven era màxima.

Abans d’acabar un dia intens, no hi havia cap altra manera que posar-hi el punt i final amb Patch, un grup terapèutic que et fa oblidar tots el problemes i et recorda perquè estimes la música. I així va ser el concert de presentació del disc, amb un Music Hall de Barcelona ple a vessar de seguidors. La cita s’ho valia davant l’opor-tunitat de veure en directe un dels grups més enèrgics dels que estan emergent últimament. D’entrada un servidor va quedar impressionat amb la veu de l’Edu, el cantant de la formació, que va deixar

atònit a més d’un. I és que, si una cosa s’ha de reconèixer, és la gran quantitat de sentiments que transmet.

En el concert es van anar combinant les cançons del primer treball amb versions d’altres grups anglesos. Tot plegat, for-mava un tot únic que va donar bones vibracions entre el públic. La potencia de Patch va entrar de forma contundent a dins del nostre cos evidenciant que la música en qualitat és possible. Música en estat pur. El grup va tocar el senzill, “La guerra planejada”, que va provocar un èx-tasi col·lectiu. La gent els hi va agradar la cançó i ho van demostrar de valent.

Un altre tema celebrat i corejat per tothom va ser “No hi haurà mai fi per aquesta his-tòria”. Una cançó que va sortir de la ma-queta i que el públic se sabia. S’ha conver-tit en l’himne del grup. El concert va ser el primer elèctric després de molts mesos tancats a l’estudi i només fent acústics. A la capital catalana s’han estrenat amb un gran concert d’alt nivell. Sense dubte, Patch es tracta d’un grup que té un llarg futur amb un gran recorregut per fer. Van passar per l’Enrenou i ja ho vam tenir clar en aquell moment que és una formació amb un camí que aniran fent a poc a poc però que serà molt seguit, en definitiva, per tots els amants de la música.

→ El Music Hall de Barcelona s’omple en la presentació del primer disc de Patch

Patch estrena

Foto: Dani Roc

Foto: Dani Roc


Roger Aran

24

→ La Sala Underground va acollir el concert de presentació del primer disc de Promeses de Mart

El meu espai, títol del primer àlbum del grup del Vallès, ens trasllada, en parau-les de la pròpia cantant del grup, a un univers molt personal de rècords i senti-ments. Així és com va ser la presentació d’aquest primer disc a Barcelona; íntim, familiar i ple de bones sensacions.

El concert va començar poc abans de les 11 de la nit del divendres 29 de no-vembre amb el to melancòlic de ‘Em faltes’, una cançó que va propiciar aquest clima tranquil i amigable que el grup va intentar transmetre durant tota la nit. Seguidament, van tocar cançons del seu àlbum de debut com ‘Diferent’, ‘ Avui’ o ‘Un món perdut’, el primer tema que van composar. Amb l’arriba-va de ‘Deixa’, la cantant de Promeses de Mart va voler reivindicar l’esperit roc-ker que falta als grups actuals de mú-sica catalana i va servir també per fer saltar i ballar al públic.

Abans dels bisos va haver temps per ‘Vine amb mi’ i ‘Tornes a plorar’, dos te-mes molt diferent però que defineixen la doble cara pop del grup, per una banda la part de pop-rock i per l’altre el pop més melòdic i sentimental. El seu single, ‘Busco una llum’, va servir per retornar l’energia al públic quan el grup va sor-tir, de nou, a l’escenari per fer els bisos. Aquest va ser un tema d’èxit conegut per la majoria dels assistents. El grup va continuar amb ‘Comptant les hores’, ‘Aquest cop sí’ i, finalment, van tocar ‘A cobert’, una cançó molt especial per la cantant, que va escriure en homenatge a la seva àvia.

Promeses de Mart va concloure el con-cert amb una versió de ‘She’s a maniac’ de Michael Sembello, coneguda per la pel·lícula Flashdance. Tot plegat, va tenir lloc en un concert molt especial i ple d’intensitat on el grup va interpre-tar totes les seves cançons carregades de potència i màgia.

Verd i Blau va presentar divendres dia 29 de novembre el seu segon disc, To-car l’Horitzó, a l’Ateneu de Banyoles, un recinte sens dubte especial, sobretot

per Vic Moliner, compositor i baixista del grup, a causa de la seva procedèn-cia banyolina. El grup de pop-jazz va començar el concert amb “Potser” un tema del seu segon disc, que ja deixava entreveure la profunda i delicada sínte-

si que estableixen entre la música i les paraules. “I la frase vestida de música però despullada del tacte em mira i diu que seria millor amb la pell ben mirat té raó amb paraules nues no et diré mai la veritat” explica la cançó.

A continuació va arribar el torn de “A tots vosaltres” una cançó que Vic Moliner va voler dedicar a tots aquells que l’han ajudat a ser com és. El con-cert va anar fluint amb cançons com “Tren Perdut” i “Temps per mirar el temps”, aquesta última forma part del seu primer disc Un fràgil corall. El pú-blic, que des de bon principi va estar entregat amb el grup, es va anar conta-giant cada vegada més de l’espectacle i ho va demostrar amb paraules de su-port, agraïment i sobretot amb llargs aplaudiments. I es que Verd i Blau per sobre de tot, transmetien alegria, felicitat i en definitiva un optimisme radiant. I no només per les lletres de les cançons, com per exemple “Somio amb els peus a terra”, sinó sobretot dalt de l’escenari, on les rialles i el bon humor demostraven una complicitat total entre els integrants del grup, que sens dubte estaven gaudint tan o més que el públic.

A part de les cançons pròpies tam-bé i va haver lloc per a dues versions de dos grups americans de pop-folk. Una de les quals, “blue and green”, va ser arrenjada per Adrià Plana, el gui-tarrista del grup, que va admetre una certa influència de Nirvana alhora de fer els arrengaments. Sens dubte això es va notar i aquesta va ser la cançó més rockera de la nit. El concert va tenir un final brillant i molt celebrat, primer amb “Un fràgil corall” i per úl-tim amb “Tu i jo”.

En definitiva el que ahir al vespre va oferir Verd i Blau, va ser molt més que un espectacle musical. Si bé es veritat que van ser unes cançons interpreta-des per la gran veu de Judit Nedder-mann i composades amb les paraules, o potser hauríem de dir poesies, de Vic Moliner, també va donar la sensació que la fantàstica escenografia, austera però molt encertada, l’entusiasme que transmetia l’espectacle i alguna que al-tre escena teatral, et portaven cap a un món diferent, un món on com diu Vic Moliner la música ajuda a les persones a tirar endavant i a millorar les seves vides.

De Barcelona a Mart

Molt més que un espectacle musical

→ Els banyolins Verd i Blau presenten a casa el seu segon treball


Marc Baig

Gerard Campos

25

El teatre de la Mercè de Girona ha si-gut l’escenari escollit per Cris Juanico per presentar el seu nou disc Un Món de Nadales. El concert va començar de manera fulgurant, amb una versió enèrgica de una de les nadales més co-negudes de l’àmbit català: “Fum, fum fum”. Aquest, però, només seria el punt de partida d’un viatge que reco-rreria tres continents i diversos països del món, presentant en català i de for-ma moderna i actualitzada les nadales d’aquests diversos paratges.

Una de les primeres parades del viatge va ser Euskadi, per interpretar l’Olent-zero una nadala tradicional d’origen basc. A continuació ens desplaçaríem fins a Galicia, amb una cançó de bres-sol anomenada “A la noneta nona” que Cris Juanico va interpretar juntament amb la veu de Dolors Boatella. El pròxim destí: el Perú, amb la nadala “Cholito” que ens explica la felicitat que sent un nen indígena al arribar el Nadal, i la posterior desil·lusió al sa-ber que el nen Jesús no és nascut a la seva terra. Un dels moments àlgids del concert va arribar amb “Caminem” una nadala d’origen Sud-africà que

s’ha popularitzat molt a Catalunya i que va fer vibrar el públic present.

Tampoc no i podien faltar temes com “Santa Nit”, “El dimoni escuat” o bé una cançó que va ser una gratificant sorpresa tant pel públic, com en el seu moment pel mateix Cris Juanico, ja que molta gent desconeixia que tam-bé fos una nadala; estem parlant de “El cant dels ocells” de Pau Casals. També i va haver temps per “Quan Somrius” la coneguda cançó compo-sada per Josep Thió, que va propiciar un altre dels grans moments de la nit. El concert va acabar amb “Blanc Na-

dal” i amb la repetició de una de les cançons que més sonen per les festes nadalenques: “Fum, fum fum”.

Cris Juanico va estar acompanyat per Joan Solà-Morales al contrabaix, Luis González al piano i Marc Bodaló a la bateria. Entre tots van proposar un es-pectacle diferent i molt curiós que oferia la possibilitat d’escoltar nadales de diver-sos països, i al mateix temps d’aprendre’n l’origen i alguna que altre curiositat; sen-se oblidar això si, les grans nadales ca-talanes, que van ser versionades de tal manera que suposaren una agradable sorpresa per a l’espectador.

→ Cris Juanico va presentar a l’Auditori de La Mercè de Girona el seu nou espectacle nadalenc

Foto: La Torre

Les nadales de Cris Juanico ressonen a Girona


Marc Baig

26

Com ha anat el procés de treure aquest treball només 10 mesos després de l’anterior?

Hi ha hagut molta feina d’estudi i hem mirat molt cada cosa, sobretot en ses mescles i en sa so, ja que hi volia donar un so des anys 60 amb uns cors que so-nassen molt country. Hem perdut molt de temps amb això. Ara bé, per fer ses cançons no. Normalment, fer una cançó porta un mes de feina. Aqueixa vegada he fet molta via. M’hi he posat en cos i ànima, he treballat nit i dia i una cançó que potser en un altre temps hagués es-tat un mes per fer-la, ara en 15 dies ja la tenia tota arreglada. Ha costat moltes hores de feina però si sa feina és sa teva vida, si sa feina me cor per dins ses venes com si fos sa sang, no costa. T’agotes, però és un agotament tant meravellós que hi voldria estar sempre d’agotat.

Què volies dir amb aquest disc?

Parl de tot. Parl de sa reivindicació des catalans, sobretot d’un amic meu; de l’amor, l’amor es present en casi cada cançó; també de sa bulla… És un ven-tall de cançons que poden servir tant per una berbena popular com per es-cotar. L’última cançó, per exemple, és una cançó instrumental que pots estar en una xemeneia amb una bona femella assegut en terra escoltant, però també hi ha temes com “M’agrada fer l’amor de matinada”.

També dius que vols lluitar contra l’egoisme amb un tema com “Arruix”?

Jo he lluitat amb ses meves armes, que es sa música, contra aqueixes màquines grosses que manden en es món, com poden ser ses màquines de guerra, ses fàbriques de guerra, que són ses que realment dominen es món. La majo-

ria de sa gent se creu que són es partits polítics i es partits polítics no hi pinten res en es món. Es qui pinten són ses fà-briques grans d’armament, aquestes fan fer lo que volen a cada país i fan fer ses guerres que volen perquè han de vendre ses armes. També voldria lluitar contra aquests que viuen de s’estafa, que viuen des robatoris que no són necessaris. Si un roba pa per menjar no ho trob mala-ment, ara, robar per no anar a treballar, robar per robar, és contra el que jo vull lluitar amb sa cançó “Arruix”.

I perquè has volgut que aquest fos el títol del disc?

Jo tenc sa costum que a cada disc hi pos com a títol es títol d’una cançó. Aquest l’he triat, primer de tot, perquè es cata-lans no saben què vol dir. Arriux és una paraula que vol dir fora. Així doncs vaig decidir posar-hi aquest títol perquè vaig pensar que és agradable.

Fa només 10 mesos que Tomeu Penya publicava el seu darrer treball, però ara ja ha arribat a les botigues Arruix, el 26è disc del cantautor mallorquí. En una entrevista al Totmusicat, el cantant de Vilafranca de Bonany ens en dona els detalls

“Voldria lluitar contra aquests que viuen de s’estafa i des robatoris”

Tomeu Penya

totENTREVISTES Desembre

Pau Planas

42

“Voldria lluitar contra aquests que viuen de s’estafa i des robatoris”

També parles de Vilafranca en una au-tèntica cançó d’amor cap al teu poble?

Sí, perquè Vilafranca a part de ser es meu poble, on vaig néixer i on encara visc, ha estat un lloc on he anat de jove-net, vai tornar, vai tornar a fugir i al final he tornat. Però no només cant a s’arrel des meu poble, que són ses arrels meves, sinó a totes ses Vilafranques que hi ha pel món. N’hi ha a Catalunya, a Aragó, per mig d’Espanya, per Sudamèrica… i jo ho cant per totes.

“Catalanitzador”, que és la cançó que obre el disc, dius que va dedicada a un amic teu, però que vols explicar amb aquest tema?

Sí, va dedicada a un amic meu perquè és un fanàtic des català, des catalanis-me i de s’independènci. Jo i ell sempre ens barallam una mica. Jo sempre li dic “calla! Es català és un idioma d’an-dar por casa!” i ell s’emprenya… Ell és d’aquests tant catalans i jo en segons quins casos li donc sa raó perquè surt de Catalunya xerrant català, ell bota fronteres xerrant català. Si no l’ente-nen després xerra un altre idioma. Jo he fet aquesta cançó en homenatge a aquest amic meu ja que no he vist mai ningú tant català com ell.

Algunes vegades has dit que no t’agra-da parlar de política però sí que a ve-gades hi ha petites pinzellades…

Jo crec que tothom, en es fons, té una opinió política de com va es seu país. A Mallorca te puc assegurar que hi ha

dos partits majoritaris i haurien de des-aparèixer tots dos. Tots dos van a la seva, tots dos diuen que tot va bé i no hi ha res que vagi bé. No hi ha ningú que estigui content i si anés bé tothom ho estaria. A Mallorca –o Eivissa, o Menorca…- que som lo més ric del Mediterrani, sa majo-ria de famílies no poden arribar a fi de mes, això és anar bé? Que desaparexin i en posem uns altres més joves, més ben preparats… a veure si canvia qualque cosa. Es dos majoritaris han demostrat que no serveixen per res, donem pas a uns altres.

Al “El protagonista era jo” parles dels teus inicis com a cantant. Notes una certa nostàlgia d’aquell temps?

Eren un temps molt diferents, era es temps quan ses Illes Balears no tenien turisme i, es pocs que venien, eren su-periors. Venien amb 500 marcs alemans i naltros quedàvem estorats perquè eren molts de diners. Nosaltres tocàvem amb ses bandes –jo tenia 15 o 16 anys- i vàrem començar a vore aquelles noies de 14 o 15 anys amb minifalda que venien, t’agafaven i et tiraven damunt s’arena a la nit i te pegaven un castanyasso que feia por. En aquesta cançó cont un poc aquestes històries.

Dius que aquest disc l’has fet per tota aquella gent que t’estimes i per tots aquells que t’estimen. Ets sents estimat pel públic?

Sí, gràcies a Déu jo ho sent, not que sa gent m’aprecia en tots es caires, tant sa joventut, com sa meva generació com es

majors que jo i tant a ses Balears com a Catalunya. Jo, segurament, he estat un personatge molt proper a tothom. Es més fàcil per jo es ser així com sóc. Per jo ara seria difícil venir aquí de divo per-què no ho se fer.

Després d’uns moments complicats de salut, que suposa per tu poder treure aquests dos treballs seguits?

Des problemes de salut fa ja uns quants anys, però era molt important perquè vaig conèixer es món des d’un prisma diferent. Coses a què no donava im-portanci com s’amor, s’amistat, s’aigua, sa pluja, sa verdor des camp… Coses normals que veia cada dia els hi vaig començar a donar importanci. Quan vai vore que jo me n’anava per avall i vai tornar a renéixer és quan me vai donar compte que la vida valia molt la pena viure-la i agafar tot lo possible que mos dona sa vida.

Treure discos és això que dona la vida?

Per jo sí. Per jo escriure cançons és el que me dona un cert temps de viure damunt un núvol. Veure que el públic canta allò que has creat i has escrit d’allà on no hi havia res es sa felicitat absoluta, no se pot demanar res més en sa vida.

Així doncs, hi haurà Tomeu Penya per anys, no?

Jo pens que ara, després de 288 cançons i 26 discos estic a punt d’arribar a la mei-tat, però encara no hi som.

“Jo he lluitat amb ses meves armes, que es sa música, contra aqueixes màquines grosses que manden en es món, com poden ser ses màquines de guerra”


43

Quins són ara els temps abans de tor-nar als escenaris?

Gillem Realp: Nosaltres ja estem gra-vant a l’estudi i ja estem pensant en el següent disc. Aprofitarem aquest final de gira per poder sortir amb el nou treball al febrer o març.

Per tant és un no parar, encara no farà un any que haureu publicat el primer i ja estareu presentant el segon…

Josep Montero: Sí, aquests dos els volem fer seguits perquè com que abans de fer aquest primer, però, jo ja havia fet 200 cançons podíem fer-ho, hi havia suficients temes. Al 2015 ja descansarem, no trau-rem un altre disc. Més que res per tenir temps que ens passin més coses a la vida.

Així doncs, el segon treball anirà en la línia d’aquest primer?

JM: Sí, manté la línia reggae però hi hau-ran temes amb estils nous. Hi hauran di-ferents experiments, com ja vam fer amb Un dia no sé com.

Què us aportarà aquest descans que fareu ara?

JM: Volem descansar un temps i assimi-lar tota aquesta informació que hem anat

rebent, que ha estat molta. Hem d’orde-nar tot el que ens ha passat per poder continuar després.

GR: Sí, hem de deixar estovar una mica tot el que hem passat aquest estiu i assi-milar-ho.

Perquè costa d’assimilar tot el que heu viscut en un estiu?

JM: És difícil. Concerts, gent, entrevis-tes…

GR: Hi estàvem molt ficats i amb tantes coses no te n’adones de tot el que es ge-nera.

JM: Mentre estàs en aquesta dinàmica és difícil pensar-hi, només penses on to-ques el pròxim dia. Ara sí que podrem pensar ‘vale, on hem tocat? Com ha anat? On ens han entrevistat? Què hem dit? Quina imatge hem donat? Quina imatge volem donar?’

Per tant, s’obre ara una etapa d’anàlisi sobre el passat i futur del grup?

JM: Nosaltres tenim molt clar com som i el que volem analitzar és si realment hem estat com som. Si ha fallat alguna cosa, l’any que ve volem aprofundir més en el fet aquest de ser nosaltres mateixos.

I com sou?

JM: Som nosaltres mateixos i volem arri-bar a la gent amb la nostra manera de ser. Som bastant despreocupats, intentem gaudir amb la música i transmetre això a la gent. Ens agrada explicar al públic els nostres problemes i si volen podem escoltar els seus. Encarem el grup com la vida real, no mirem de posar-hi cap pa-rafarnàlia.

Tot i no poder-ho acabar d’assimilar encara, us ha sorprès la volada que ha agafat el grup en tant poc temps?

JM: Ens va sorprendre quan al mes d’abril vam veure que ja teníem tot l’estiu ple.

GR: Quan fèiem els bolos de principis de març com la presentació al Moskou, no ens podíem imaginar que al setem-bre tocaríem al Música Viva. És un salt qualitatiu.

JM: Ara bé, sorpresa del tot tampoc ho ha sigut perquè ha anat d’una forma molt progressiva. Han anat arribant co-ses mica en mica i tampoc hem tingut temps de plantejar-nos ‘Que guai això!’ perquè abans de poder-ho pensar ja es-tàvem tocant a un altre lloc.

En un estiu també heu augmentat mol-tíssim el nombre de seguidors…

GR: Sí. I una mostra clara de la crescuda és que el primer concert de la gira el vam

Després d’un estiu frenètic en què han actuat a pràcticament totes les festes majors, Oques Grasses han posat punt i final a la gira de presentació del seu primer disc amb un casament amb el públic en una sala Apolo plena a vessar

“Hem de deixar estovar una mica tot el que hem passat aquest estiu i assimilar-ho”

Oques GrassestotENTREVISTES Desembre

Pau Planas

44

fer al Moskou, un dissabte, amb col·labo-racions d’Obeses, La Iaia i Strombers, a les 12 de la nit i van venir 600 persones; ara acabem a l’Apolo un dilluns a les 9 sense cap col·laboració i vindran 1.200 persones.

JM: Jo a casa tinc els dos cartells, el del Moskou i el de l’Apolo, i es veu que algu-na cosa ha canviat. A més al de l’Apolo i ha els logos de Vibra Comunicació, de Fourni Produccions, del TRESC… men-tre que al primer no hi havia res. Això em va fer pensar, ‘Ostres, si que hem aconseguit coses…’.

Tot això us posa un punt de pressió per preparar aquest segon treball?

JM: Jo intento fugir-ne. A més, les cançons noves n’hi ha que la les tenia mig començades i només les he con-tinuat i d’altres que ja he anat escrivint durant la gira. Jo faig cançons cada dia i això m’ha donat molta menys pressió. Si ara hagués de començar a escriure sí que seria pressió.

GR: A més, nosaltres les cançons les fem per nosaltres mateixos. Fem el que ens agrada i si hi ha gent que respon millor.

Aquesta és la clau del vostre èxit, fer el que us agrada i saber-ho transmetre al públic?

JM: Aquest ha estat el miracle. Jo amb les cançons el que faig és explicar la meva vida per entendre’m a mi.

A l’hora d’arribar al públic, quin paper hi han tingut les versions campestres?

GR: Això és molt divertit perquè va sortir com una cosa nostra per re-cordar les cançons. Vam decidir gra-var-nos per així poder-ho escoltar i el vídeo va quedar bé. Va ser llavors quan vam decidir penjar-lo. Així és com van sortir els campestres.

JM: La gent va començar a cantar les cançons als directes abans que sortís el disc i ens vam començar a pregun-tar com havia passat això. Va ser quan vam veure que era gràcies als campes-tres i vam flipar.

Les vostres lletres tenen un compo-nent esbojarrat però darrera també hi poseu un to molt crític, no?

JM: Sí, és el que intento. De fet és com parlo a la meva vida. Dic parides però que vulguin dir alguna cosa, perquè tampoc et pots passar la vida dient pa-rides sense dir res. A més, el fet d’es-tar dient coses però no dir-les serio-sament, sinó deixar-les caure per allà, he vist que fa que arribin a més llocs. Per altra banda, de vegades estic em-prenyat però el que faig és dir-ho amb parides perquè sinó em poso trist. No faig cançons tristes perquè quan les toco m’entristeixo i només les tocaria el primer dia, després no les tornaria a tocar més.

Creieu que la gent acaba veient aquest rerefons o es queda només amb la gràcia?

JM: Jo crec que la gent que se les es-colta més de dos o tres cops li troben. D’entrada potser no, però són cançons

que si les escoltes tres o quatre vega-des veus que hi ha coses darrera i que diuen coses més enllà de ‘Jo vull ser papa, jo vull ser rei’. Hi ha un rerefons que es veu, o com a mínim això inten-to.

I això ho complementeu amb uns di-rectes molt divertits…

JM: Crec que a la gent li agrada que fem parides i que hi hagi una mica de caos als directes. La gent quan ens ve a veure no s’espera un concert súper correcte i súperprofessional sinó que espera les cançons ben tocades però amb aquelles parides que un dia ens surten d’una manera i un altre dia d’una altra.

GR: El fet que a cada concert passin coses diferents la gent ho rep.

Després d’un ritme tant frenètic, es-perar al febrer-març per tornar als escenaris es farà difícil?

GR: Jo quan vam acabar el Música Viva i vam estar dues setmanes sense concerts ja em vaig deprimir.

JM: Jo m’imagino a casa, deixant-me barba, sense dutxar-me, amb els ca-bells llargs… Em veig hippy durant aquesta època. Estaré pensant amb mi durant un temps perquè porto un temps en què penso en tot menys amb mi. No puc marxar un dia a la mun-tanya, per exemple, sense haver-me de preocupar per si em refredo. Ara bé, al cap de dues setmanes ja no pensaré això, trobaré a faltar els concerts.

“Som nosaltres mateixos i volem arribar a la gent amb la nostra manera de ser”

“No faig cançons tristes perquè quan les toco m’entristeixo”


45

Fa ja uns mesos que Oques Grasses i el seu públic han establert una rela-ció d’amor incondicional, però des del dia 4 de novembre això ja és oficial. En una sala Apolo plena vessar, grup i seguidors es van casar per celebrar el final de la gira de presentació del primer disc de la banda, Un dia no sé com. La gira ha portat als osonencs a voltar per tot el país amb un ritme frenètic de concerts i ahir hi posaven el punt i final en un escenari immillo-rable i davant d’un públic entregat.

La veu de Déu donava la benvinguda als assistents: “A partir d’ara, anem a fecundar una unió: nosaltres amb vo-saltres, vosaltres amb tothom. A par-tir d’avui tots estem casats amb tots” anunciava just abans que el grup, ves-tit de gala –a la seva peculiar manera- saltés a l’escenari amb “Cavall estable”. De forma instantània, la sala esclatava i el públic es deixava portar per la dis-bauxa i l’energia que els membres de la banda demostraven. Les cançons del primer disc i les peculiars versions que acostumen a oferir a tots els direc-tes s’anaven alternant abans que Josep Montero es poses seriós per donar les gràcies al públic “per omplir d’aquesta manera la sala Apolo un dilluns a les 8.30” i assegurar que “aquest és l’últim concert d’aquest any, però l’any que ve en farem molts més, en tenim per tota la vida, això no s’acaba!”.

El públic es llançava a cantar “Fàcil” i poc després explotava amb “Cul”, que ja s’ha convertit oficialment en el gran èxit del grup. El concert va servir tam-bé per presentar una cançó nova, que manté la línia de la banda. Ja a les aca-balles era el moment de la unió, de la cerimònia. Amb dos curiosos perso-natges fent de mestres de cerimònies, el grup va donar el si vull. Era llavors el moment del públic. “Honorable pú-blic, accepteu casar-vos amb Oques Grasses?” i un sonor si feia ressonar la sala mentre les presentadors anuncia-ven: “Jo us declaro marits i mullers. El que avui hem unit que no ho separi ni Déu!”. Era l’hora que el grup llacés els

rams al públic mentre la sala corejava una marxa nupcial.

Després d’un “Visca els nuvis” i entre crits de “un petó de cine, a dalt de la cadira”, el concert reprenia el seu curs habitual amb “Passos importants”. L’Apolo es va convertir en un mar de samarretes voleiant per damunt dels caps abans que el grup deixés l’esce-nari. A la tornada, un sol bis tancava la nit. “Farem allò que en repetim una perquè no en tenim més” anunciava Montero abans de posar punt i final amb “Cavall estable” a un concert que grup i públic recordaran molt de temps.

Fins que la mort els separi


Pau Planas

46

Amb “Aquesta nit” fas una crida a què estimem més el nostre país. S’hau-ria de fer més això d’estimar el nostre país?

Doncs sí. Molta gent em pregunta per-què vaig fer aquesta cançó i jo els res-ponc: ‘I perquè no?’. És la cosa més nor-mal del món estimar el meu país i és una cosa que pensem moltíssims.

Quan vas publicar la cançó et podies imaginar que s’escamparia com ho ha fet?

Ni de broma. Jo estava a casa amb pija-ma composant cançons, com sempre, i penjant-les al Youtube per vacil•lar els meus amics i ensenyar-los el que havia fet. El meu germà recordo que em va dir de gravar-la bé però jo la volia penjar ja i com que em va agradar vaig ser molt impacient i vaig agafar fotos de Google i amb el Pain mateix hi vaig posar la lle-

tra. La meva sorpresa va ser que al cap d’una setmana tingués 20.000 visites.

Perquè tenies intenció de dedicar-te a la música?

De fet això no m’ho plantejo ni tant sols ara. Jo vaig fent. A mi m’agrada la música des que sóc un moc i pujava a les taules a cantar per Nadal. Ara, dedicar-s’hi vol dir que et donin diners per fer una cosa i això ja es veurà, depèn de com vagin les coses.

Com presentaries l’Aida Sstrings?

Aida Sstrings és el nom que em vaig po-sar quan vaig començar a tenir visites, que com que el vídeo posava Aida Gi-menez vaig decidir canviar-ho. A partir d’aquí vaig rebre un missatge d’en Jordi Mirall i l’Oriol Gonzélez i ells em van donar la possibilitat de gravar un disc i formar una banda.

Tot aquest procés ha estat completa-ment nou per tu, com ha anat?

Jo ho estic paint encara. Fa quatre dies que hem tret el disc. A mi em venia tot de nou. Vaig rebre el missatge i vaig pen-sar ‘Qui m’està fent una broma?’. Com que Terrassa és un poble, però, al final em van dir que eren de fiar i llavors em vaig endinsar en el projecte. Va ser una experiència molt guai, no sé amb què comparar-ho. Era increïble i encara ara em sembla que estigui somiant.

Sempre has dit que has après a tocar la guitarra amb tutorials del Youtube, com passes de ser autodidacte a com-posar 11 cançons per fer un disc?

Les cançons, de fet, ja les tenia abans de saber tocar la guitarra. Quan tenia 7 anys ja m’inventava cançons que parlaven sobre Sakura i li preguntava al meu ger-mà com les podia gravar, però com que encara no hi havia mòbils ni res estava molt frustrada per no saber com guardar aquelles cançons que tenia al cap. Aque-lles ja no les puc recuperar perquè no me’n recordo, però a mesura que em vaig

A escassament un any, Aida Sstrings publicava a Youtube “Aquesta nit” un tema que, de seguida tindria un gran ressò a les xarxes superant les 100.000 visites. Va ser gràcies a aquest tema que en Jordi Almirall i l’Oriol González es van posar en contacte amb ella per editar-li el seu primer treball, que ja és a les botigues.

“Tocant de peus al cel és un recull de cançons per donar-vos la benvinguda al meu món” Aida Sstrings


Pau Planas

48

Aida Sstrings

anar fent gran sempre he anat escrivint o gravant cosetes. Ara bé, com ha anat el procés tampoc hi se del tot, és una cosa que sempre he tingut dins.

La clau ha estat no posar-te grans rep-tes?

Pot ser. En general, no sóc una persona que em posi unes metes fixes.

De què parlen les cançons de Tocant de peus al cel?

Una mica de tot. És un recull de les cançons que he anat fent des que compo-so. N’hi ha algunes que parlen d’amor, d’al-tres de desamor, de l’amistat, de les festes... Parlo de les coses que em passen pel cap. En general és un recull de cançons per do-nar-vos la benvinguda al meu món.

Toques també tots els estils...

Sí, la base es pop-rock, però sí que hi ha pinzellades de jazz, de country... Tot el que ens agradava ho hem intentat conso-lidar dins un mateix treball.

L’objectiu és emocionar a qui escolti el disc?

Es podria dir que sí, però tampoc vull obligar ningú a emocionar-se.

A la portada et veiem estirada en un llit enmig d’un prat i sota un cel ple de di-buixos, què simbolitza?

Primer de tot, m’agrada que diguis que és un llit perquè molta gent es pensava que era un vestit de núvia. Quan vaig te-nir clar el títol vaig pensar que volia fer una portada de boja. Els dibuixos del cel els va fer el meu germà, són tot bromes

i tonteries que tenim amb la colla i que apareixen en algunes de les cançons. Per altra banda, sota el cel hi sóc jo dormint enmig d’un bosc. La idea era que fos una mica contradictori.

Toques molt de peus al cel?

Intento que no, però sempre he estat a la lluna. És una frase que em deia molta gent. ‘Aida, deixa de tocar de peus al cel’. Tot i això vaig madurant amb els anys.

Amb aquest títol, però, convides a la gent a què hi toqui...

Sí, els convido a què es deixin portar, que de vegades no és tant dolent. Si toques molt de peus al cel de vegades pots acon-seguir el que vols.

Com has anat educant la teva veu al llarg dels anys?

A l’escola de la dutxa. Tant de bo pogués dedicar-m’hi exclusivament, però hauré d’estalviar perquè estic fent massa coses i no arribo a tot. De fet és com la guitarra, ha anat sortint.

Com són els teus directes?

Tenim dos tipus de directe, l’acústic i l’elèctric. L’elèctric, que estem tota la ban-da a l’escenari, son més aviat shows. Pot passar qualsevol cosa, tant podem tirar mandarines com sortejar fotos o fer pujar gent a cantar a l’escenari, depèn de com estigui inspirada aquell dia.

Quines són les influències que han creat aquest món?

He de dir que, tot i que la gent no s’ho esperi, jo escolto punk-rock i m’han in-

fluenciat d’alguna manera. Grups com Bad Religons, Rammstein, NOFX... te-nen versions acústiques boníssimes. A més, el meu germà és el bateria d’Antipà-tics, un grup també de punk-rock i entre els dos sempre ens hem inspirat mútua-ment. A banda d’això, John Mayer és el meu gran ídol. Al disc hi ha una mica de tot i, a més, sense voler acabes agafant coses de gent que no escoltes. Hi ha gent que em diu que hi ha coses que li recor-den a Amaral, per exemple.

Has parlat vàries vegades del teu ger-mà, és una font d’inspiració important per tu?

Realment sí. Ens portem molts anys però hem estat molt units des de sempre i ell ha sigut un puntal molt important en aquesta etapa musical de la meva vida.

Ja amb el primer disc al mercat, com et planteges el futur?

Encara estem amb la promoció. Volem arribar al màxim de gent, però tampoc sé ben bé fins quan dura la promoció. Jo acabo d’arribar a aquest món, però suposo que hi haurà un moment en què la gent ens trucarà i estarà interessada en què anem a tocar als llocs, tot i que ja ens van sortint cosetes.

Dius que ets nova en aquest món de la música, provoca molt de vertigen?

Sí, em recorda al teatre. Jo abans en feia i recordo que dos minuts abans de sortir a escena pensava ‘Què faig? Perquè sóc aquí?’ però alhora em donava una forta emoció. Amb la música em passa igual, gaudeixo moltíssim composant i ensen-yant les meves cançons però també hi ha aquella part de nervis.

“Poder gravar el disc era increïble i encara ara em sembla que estigui somiant”

“Quan tenia 7 anys ja m’inventava cançons que parlaven sobre Sakura”


49

Presenteu el vostre primer disc, Tal com raja, després de guanyar el Sona 2012. Esteu molt satisfets d’aquest àlbum que acaba de veure la llum?

Sergi Estella: Oh i tant! És el primer disc d’Empty Cage després d’aquest any intens del Sona 9 i d’anar fent con-certs. Hem anat creixent com a grup. Tot just fa un any i mig que vam ini-ciar aquest projecte. Molt contents. Tal com raja és la carta de presentació dels dos, d’Empty Cage, i reflexa bas-tant l’actitud del grup.

Així doncs, la preparació del disc ha estat intensa?

Gerard Tort: Molt. De fet, la crescu-da ha estat potencial des què ens hem presentat al Sona 9, que teníem pocs temes i ens havíem de posar les piles, fins ara. Vam néixer fa un any i ja te-nim un disc.

Per vosaltres ha estat clau la parti-cipació al Sona 9? Ha significat un abans i un després?

SE: Nosaltres sempre hem tocat amb ganes i els projectes amb els que hem participat ho hem donat tot però la ve-ritat és que guanyar un concurs com el Sona 9, que implica tocar en diversos llocs, festivals i enregistrar un disc en un estudi espectacular com és Musi-cland, doncs vulguis o no notes un canvi. Allò que abans era un hobby que un dia o altre et volies dedicar s’acaba convertint en una cosa seria.

GT: Ha estat un bon impuls

Sou una formació una mica particu-lar. Com va sortir l’idea de combinar bateria amb veu?

GT: Amb el Sergi fa temps que to-quem. Els dos venim d’arrels més punkarras i metaleres de fer, realment, soroll. Un no sap si el que feia s’ente-nia o no... Llavors portàvem un temps

amb aquest caràcter musical apaiva-gat, tot i que sempre hem seguit to-cant, fins que un dia vam quedar per fer el capullo una estona. Vam veure que s’aguantava amb els dos i, per això, vam decidir no posar a ningú més. I així hem seguit...

Aquest projecte també és molt roc-ker no?

SE: És el caràcter d’Empty Cage. Les influències són moltes. Tant jo com el Gerard hem begut de molts estils dife-rents. És veritat que Empty Cage té el caràcter més del rock amb influències també del blues, hi ha petits tocs de country, folk... Tot dins del rock però amb temes que s’escapen una mica.

GT: És energètic. És canyero.

Com ha estat l’experiència de tenir Xarim Aresté com a productor?

GT: Fantàstica. És un crack en tots els sentits. És bon músic, millor persona i

Tal com raja és el títol del primer disc d’Empty Cage, que ha vist la llum després de guanyar l’edició de l’any passat del Sona 9. Després de tot un any preparant-lo, finalment, ha sortit publicat aquest àlbum que balla entre molts estils però que, sobretot, té el rock com a protagonista

“El projecte va començar fa poc i ja han passat moltes coses que no ens esperàvem de forma molt ràpida”

Empty Cage



David Bueno

50

Empty Cage molt bé. Ell porta molt temps tocant i té molts recursos. Amb el Sergi era tot un divertiment perquè, clar, ell també era un guitarrista i s’ho van passar molt bé descobrint sons. Vam estar deu o onze dies convivint amb ell. Per sort, ens vam portar molt bé des del primer dia. Millor perquè sinó ens haguéssim tirat alguna cosa pel cap. I va ser genial. El projecte el va entendre perfectament. No volíem la idea de productor típica que et va marcant tot com ho vol des de fora, com una tercera persona. Ell la va clavar molt des de dins.

A més, sou força propers d’estil amb ell...

SE: Sí, ja el coneixíem d’altres projec-tes d’abans. Ell és rockero però ho toca tot. És un monstre. També té moltes influències. Vam veure els indicis que ell era la persona indicada perquè ha begut molt del rock, del blues i era la persona idònia per produir-nos el disc.

De què parleu en les cançons?

GT: Toquem de tot. Una mica el que ens surt. Algun desamor que t’apareix a la vida, algun aspecte de la societat des-graciada en la que vivim. Tot el que ens surt, no ens tallem a dir res.

Com ha anat el procés d’inclusió de cançons?

SE: A dins del disc hi ha temes que hem tocat des del principi que, fins i tot, van aparèixer en una maqueta que va sortir fa temps. És el cas de “Gos fosc”, que va ser el primer tema i en-cara hi és. També hi són “Mec-mec” o “La paraula justa”, que va ser un poe-ma que vam musicar durant el nostre pas pel Sona 9. A la vegada, també hi

ha temes nous, alguns que vam pre-sentar en concerts recents i altres que vam estrenar el dia 28 de novembre al concert del Hard Rock.

Els vostres concerts són molt enèrgics i, fins i tot, més canyeros que el disc. Teniu aquesta sensació?

GT: Sí, sempre hem estat del parer que el disc és per escoltar. No hem tingut cap problema en gravar qualsevol cosa però sense flipar-nos. No l’infles de moltes coses. El directe és el que més ens agrada, donar-ho tot i que siguin amb molta canya.

I al públic també...

SE: Intentem que sigui recíproc. També és l’adrenalina del moment. És diferent quan estàs a l’estudi gravant que en un directe, on tens tot de gent i aconse-gueixes un punt màgic quan obtens aquell clima que es crea amb un feed-back que et fa venir més ganes a entre-gar-te.

Heu estat contents amb la primera pressa de contacte amb la industria musical?

SE: Realment, l’experiència que hem tingut amb aquest any ha estat molt intensa. Gràcies al Sona 9 hem pogut tocar a molts festivals com el FIM, el Mercat de Música Viva de Vic... Llocs amb escenaris molt grans i, a més, ens ha agradat compartir les experiències amb els altres grups amb qui hem com-partit escenari. Així també vas creixent com a grup. I poder gravar un disc a Musicland i fitxar per una discogràfic com RGB ha estat fantàstic. Molta fei-na però és aquella que t’agrada fer. Ja ha passat un any i durant aquest temps

han passat moltes coses que mai ha-guéssim previst.

La intenció és trencar la maledicció del primer finalista del Sona 9, en el sentit que, a vegades, han triomfat més el segon i el tercer finalista?

GT: No hi ha cap idea. Nosaltres segui-rem fent el que fins ara hem fet, el que ens agrada, que és tocar. Tampoc tenim cap tipus de pretensió. Hi ha gent molt bona que no ha arribat ni a la primera fase de selecció del Sona 9. Treballar ho seguirem fent igual. Coriolà, que van ser els segons en la nostra edició, si te-nen més tirada doncs fantàstic per ells. I Patch també.

Hi ha bon rotllo amb Patch i Coriolà no?

GT: Sí, de tant en tant ens diem: “La calçotada quan la fem?”.

SE: Des de fora, deuen pensar que ens portem malament. Però nosaltres ens portem molt bé i sempre estem en con-tacte. Patch acaba de treure un disc que és brutal i Coriolà acaben de sortir de l’estudi. Entre tots ens desitgem el mi-llor. El més important és que cadascú faci el que més li agrada amb moltes ganes i passió.

Amb el temps que porteu, hi ha hagut més il•lusions o desil•lusions?

GT: Les desil•lusions arriben quan aca-bes el concert i toca recollir-ho tot una altra vegada (riures). Hi hagut il•lu-sions sobretot. A més, com que el pro-jecte va començar fa poc, han passat moltes coses que no ens esperàvem de forma molt ràpida. Les rebem amb els braços oberts i a veure si n’arriben més.

“Tal com raja és la carta de presentació dels dos, d’Empty Cage, i reflexa bastant l’actitud del grup”



51

Esteu satisfets del camí que porteu re-corregut?

David Serra: Podem dir que ja tenim família nombrosa. Estem molt contents. Acabem d’estrenar i estem amb moltes ganes de sentir impressions de sa gent.

El nou treball porta per títol Col•lecció de satèl•lits. Amb ell, volíeu aconseguir que la gent se submergeixi a la vostra òrbita?

Joan Barbé: Sí, realment Col•lecció de sa-tèl•lits fa referència a totes ses coses que ens han unit com a banda. Ja sigui en ses nostres influències, es instruments que fem servir, sentiments, ses lletres, poetes i, fins i tot, es mitjans. Tot una mica el que ens envolta i fa que siguem com som. D’això parla una mica es títol des disc.

Parlàveu d’influències... Quines han es-tat per vosaltres?

DS: Bé doncs influeix tot. Naltros tenim una norma que és sa única i màxima, i és que no tenim normes. Sempre bevem de moltes fonts d’inspiració: de molts estils,

de moltes sonoritats... I això és el que ens fa, podríem dir, una mica més particu-lars.

En aquest disc, heu apostat, de la ma-teixa manera que els altres, per musicar els poemes d’alguns poetes de les illes. Per què heu fet aquesta aposta?

JB: Sí, de fet Projecte Mut va començar així. Abans des primer disc, que va ser al 2009, en David va començar a musicar poesies d’amics d’Eivissa com Pau Serra-dell o en Julio Herranz... I va començar així... Després hem seguit sa mateixa línia en cada disc. Tot i que sa majoria de lletres són seues, són d’en David, sí que seguim musicant tres o quatres poesies de poetes sobretot pitiüsos, d’Eivissa i de Formen-tera. També fem temes instrumentals en tots els discos, temes populars... Mos agradar tocar una mica de tot. Tocar en el sentit més ampli de sa paraula...

Amb això voleu aprofitar que la gent llegeixi aquests poemes. Creieu que es-tan oblidats?

DS: Sa poesia no és un gènere que es sen-ti gaire, que se segueixi molt... Aquesta és una manera d’apropar els textes, sa li-

teratura junt amb la música, que sempre entra millor. Un texte amb unes lletres i unes melodies es com tot. Cantant s’apre-nen ses lliçons.

En aquest disc continueu una mica amb la línia de l’anterior però heu de-cidit apostar pel pop. Quin és el motiu?

JB: Realment, aquest disc sí que té un tall una mica més pop però no ha estat pre-meditat ni, sobretot, forçat. Tot lo contra-ri. Ha estat d’una manera molt natural. A més, aquest tall pop que ha sortit a aquest disc és una faceta nostra que hem tingut des de sempre. En primers temes com “Tu ja m’entens” o “L’Aurèlia del record”, temes que tenen vuit anys. És una ves-sant nostre que sempre ha estat allí què potser en aquest disc ha sortit una mica més. Ha vingut així però hem fet un disc d’una manera molt natural i molt simple. No nos hem parat a pensar massa com volíem que sonés es disc. Més bé escol-tàvem més les cançons que composàvem i fèiem que sonessin i transmetessin lo millor possible.

També heu apostat pel rock. El vostre objectiu era toca una mica tots els re-gistres?

Foto: Moises Copa

David Serra i Joan Barbé formen Projecte Mut, una banda eivissenca que ara presenta el seu tercer àlbum, Col•lecció de satèl•lits, un treball més pop però on mantenen la seva essència i els seus tocs tradicionals

“Naltros tenim una norma que és sa única i màxima, i és que no tenim normes”

Projecte Mut


David Bueno

52

DS: Home sí. Quan diem tall pop real-ment és pop i folk. És exactament lo ma-teix, és popular. Folk vol dir poble. Po-pular és popular. Seguim en sa mateixa línia. És més de lo mateix. El que passa que ens agrada que aquest pop tingui una càrrega forta, sòlida i contundent. Per això utilitzem una guitarra elèctrica que mirem que tingui força. La part més melòdica, més lírica i més suau està molt bé i és part de naltros. I després hi ha una part més dura. No diria agressiva però sí més contundent i sòlida.

Que és el folk a quatre vents?

JB: Vol dir que bevem una mica de tots els punts cardinals. Es poden notar con-notacions més desèrtiques, arabesques i asiàtiques en un moment donat: bues, rock, country... Agafem de tot.

Per què us produiu vosaltres mateixos els discos?

JB: És una cosa habitual amb es nostres discos. De fet, és es tercer que fem i, en ses dos primers, els vam produir naltros dos conjuntament amb en Marc Gisbert que és el meu soci dels estudis Magra-na i un company. En aquesta ocasió, ho continuem fent naltros dos, el David i jo, perquè ens agrada tenir es màxim con-trol sobre lo que nosaltres considerem més important d’un grup que són ses cançons. Al cap i a la fi, està bé comptar amb una discogràfica que t’ajudi amb sa promoció, amb gent que t’ajudi en coses que no controles (il•lustradors, dissenya-dors...) però lo que és sa música sí que ens agrada controlar-ho molt i ho treballem bastant. Ens agafem la producció del disc molt seriosament. Treballem molt ses maquetes, ses demos, ses línies melò-diques, instrumentació... En aquest cas,

com els altres discos, hem fet sa produc-ció naltros i, de moment, estem contents amb el resultat.

En el single “No t’estim” parleu de des-amor però ho feu d’una forma diverti-da, no?

DS: Prou lleig és sentir aquesta sensació com per posar-hi més ferro. Per això vam creure que contant-ho d’una forma més lleugera, irònica o graciosa sempre agafa un altre color.

Com ha anat el procés de gravació del videoclip d’aquest tema?

JB: Molt bé i molt fàcil. Hem treballat amb n’Adrià Carmona i ja havíem tre-ballat amb ell. Ens entenem molt bé. A sobre de fer una pluja d’idees, transmet molt bé tot allò que naltros volem expli-car amb els videoclips. De seguida, capta ses idees i les desenvolupa una mica més. En aquest sentit, va ser tot bastant fàcil. Personalment, nos portem molt bé. Per part de sa actriu, na Maria Castillo, nos la va presentar n’Adrià Carmona. I hem fet una feina molt bona. Realment, ella és sa protagonista del videoclip. Ella és sa persona a qui li cantàvem “No t’estim”. Es va tenir que posar molt bé dins des paper. Tenia que tenir molt en compte tot el que li passava durant tot es videoclip per ex-plicar una mica com és aquesta persona i perquè no l’estimem.

És la que esteu més satisfets i, per això, l’heu triat de single?

DS: Ens sentim satisfets de totes. Crèiem que aquesta té una línia per entrar com a aperitiu. Per obrir boca i una mica l’ore-lla. Alguna havia de ser... Era una mica especial i es demarca de ses altres per la

lletra. Podia haver estat una altra però va ser aquesta.

Com esteu preparant els concerts?

JB: Musicalment, assajant molt amb els músics. Naltros som dos però en directe portem quatre músics més. Tota aquesta feina que comentàvem de sa producció des disc, ses arranjaments, ses línies de cada instrument ara és quan toca una mica estudiar-nos a naltros mateixos, escoltar ses pistes des disc i intentar plas-mar-ho en es directe sempre oferint coses diferents, amb arranjaments nous, temes d’altres discos... Tenim moltes ganes de continuar sa gira.

Com ha estat l’experiència de què Ge-rard Quintana col•labori amb vosaltres?

DS: Estem molt agraïts. En Gerard viu a Eivissa. I bé, vam tenir la sort de conèixer-lo fa uns anys. Es va oferir amb molt bona gana de posar una cançó, de col•laborar. Obrim el disc amb aquesta cançó, “Com voleu, germans, que can-ti”, que és un tema popular. Vam fer un duet molt interessant i crèiem que valia la pena incloure-la en aquest disc perquè és una molt bona targeta de presentació.

Com està rebent el disc el públic?

JB: Ses reaccions són molt bones. El feed-back que ens arriba a través de ses xarxes és molt positiu. Jo sempre dic que lo que més m’agrada d’aquests ses primers dies de sortir un disc són ses sorpreses que potser t’endús. Al final el públic és qui et posa al lloc i et diu quins temes li agraden més. Això està clar... Crec que aquest és es millor disc que hem fet en quant a com-posicions, producció, maduresa... Sa gent està molt contenta de moment.

“Realment, aquest disc sí que té un tall una mica més pop però no ha estat premeditat ni, sobretot, forçat”

Foto: Cristina López


53

Col·lecció de Satèl·lits és el tercer tre-ball del grup eivissenc Projecte Mut, una formació que ja em va enamorar amb el seu Corda i Poal i que amb aquest nou disc ha aconseguit que hi tingui total i absoluta devoció.

Era un dels discs més esperats per mi, donat tot el que m’havien aportat, i per què no dir-ho, quant tens moltes es-perances en alguna cosa sempre hi ha la por a que no estigui a l’alçada que esperaves. Aquest disc no només m’ha fet esvair aquesta por sinó que, tal i com havien aconseguit en el seu da-rrer àlbum, m’han deixat glaçat i sense paraules.

Ja només amb la portada t’adones que és un treball fet amb cura i pensant tots els detalls, una portada artesanal, indescriptible, però que et diu moltes coses a la vegada, encara que de pri-meres no les entenguis. Una portada que ja et deixa entreveure que no és un

disc qualsevol, que això que tens da-vant desprèn una essència molt càlida i propera.

Una atmosfera que envolta els seus te-mes, un univers, sensacions diverses, tot ensumant Eivissa i la vida a l’illa, però no la vida turística que hi trobem del juny a l’agost, sinó la vida en el dia a dia, en petits racons i cales tranqui-l·les en tardes de novembre, en postes de sol o veient matinar les muntanyes; basat en els petits plaers de tranquil·li-tat i d’estones amb els amics. Total, el dia a dia en la meravellosa Eivissa.

Catorze cançons el composen, catorze temes on hi trobem, com és habitual en ells, poemes musicats de poetes ei-vissencs, alguna versió i temes propis, tots ells marcats per una forta influèn-cia “muda”, característic, auto-ano-menat com el “folk dels quatre vents”, però a banda d’etiquetes una essència molt marcada i especial; una atmos-fera que construeix un univers ple de matisos i satèl·lits.

És tal la qualitat de tots i cadascú dels temes del disc que no m’atreviria a des-tacar-ne un, tots tenen el seu puntet es-pecial, alguns de més potents, altres de més propers, i altres de més gresca i de festa. Cada tema aporta el seu granet per constituir un disc molt complet i rodó, un itinerant per aquest univers que els envolta, un viatge musical que t’enganxa i com si fossis un nen en un parc d’atrac-cions vols repetir i repetir, sense can-sar-te mai i gaudint a cada volta.

Ho repeteixo, jo m’hi he enamorat, si no m’enteneu o no em voleu creu-re només us proposo una escolta, una de sola, i comprovareu que són d’una pasta especial, un grup dels que trans-met sensacions, un grup que enamora.No en tinc cap dubte, que un cop s’en-tra en el seu univers no en surts, i et converteixes així en un satèl·lit més envoltat de melodies i lletres bestials, plenes de força i sentiment. Jo sóc un satèl·lit més del seu univers, espero veure’us aviat orbitant al meu costat, benvinguts a l’univers Projecte Mut!!

“Cada tema aporta el seu granet per constituir un disc molt complet i rodó, un itinerant per aquest univers que els envolta, un viatge musical que t’enganxa”

Projecte Mut completa la col·lecció

“Un grup dels que transmet sensacions, un grup que enamora”

Disc de la SETMANA Desembre

Uri Mora

54

Vull començar, si em permeteu, aquesta crítica amb una anècdota per-sonal de com vaig conèixer l’Aida Ss-trings. Va ser a finals d’agost, jo estava passant tres dies a la costa francesa, i un matí, en llevar-me, vaig veure que havia rebut un whatsapp d’una ami-ga que contenia un vídeo. Aprofitant el wi-fi de l’hotel, vaig decidir-me a escoltar la cançó del vídeo, un tema titulat “Aquesta nit” d’una tal Aida Ss-trings. Era una cançó que parlava de Catalunya, i va ser un moment de co-munió entre jo, que era a França, i la meva amiga que des de fa 1 any viu a Galícia. Les dues unides per una sim-ple cançó que, durant uns breus ins-tants, ens va fer tornar al nostre país.

En aquell moment de la meva vida, les xarxes socials hi van jugar un paper molt important. Però també han sigut de vital importància en la carrera de l’Aida Giménez. I és que la jove ega-renca va aprendre a tocar la guitarra

a través de tutorials penjats a inter-net, i més endavant va ser ella la que va penjar les seves primeres cançons a la plataforma Youtube. Una d’aques-tes cançons, casualment o no, es va començar a escampar per les xarxes socials i a compartir de forma expo-nencial, fins que va arribar a les orelles d’Oriol Gonzalez, que li va proposar de formar una banda i enregistrar un disc.

Tocant de peus el cel és el títol d’aquest primer treball de l’Aida. Un títol que significa tot el contrari de tocar de peus a terra, una definició de la prò-pia artista i de les seves cançons. Aquí hi trobarem històries i anècdotes di-vertides, coses que li poden passar a qualsevol jove que ratlla la vintena. Amor, desamor, festa i passió són els elements que es reflecteixen en les lle-tres d’aquesta jove artista sense pèls a la llengua.

Pel que fa a la música, l’artista beu de diferents corrents musicals, des del

punk fins al pop-folk, i el seu disc na-vega en sonoritats acústiques, entre el pop i el country, però tampoc hi falten esmolats solos de guitarra elèctrica o fins i tot un toc de jazz amb la magní-fica participació del trompetista Tarik Smith. En definitiva, un disc eclèctic, teixit a quatre mans entre l’Aida i el seu productor Pep Bonachera, amb bala-des tendres però també cançons ale-gres i ballables. La veu envellutada de l’Aida ens recorda la de la Beth, però musicalment escoltant aquest treball podem pensar en artistes tan diversos com Efecto Pasillo, Acció, La Porta dels Somnis o La Oreja de Van Gogh.

Aquest és un disc per quan vols estar amb calma, però també quan tens ga-nes de ballar. Un disc per quan estàs trist i per quan estàs eufòric de felicitat. Un disc per escoltar quan et lleves al dematí o quan te’n vas de festa amb els amics. Un disc 100% recomanable on ens hi veurem reflectits en bona part de les cançons i que ens transportarà als anys més esbojarrats de la joventut.

“Hi trobarem històries i anècdotes divertides, coses que li poden passar a qualsevol jove que ratlla la vintena”

“Un disc eclèctic, teixit a quatre mans entre l’Aida i el seu productor Pep Bonachera, amb balades tendres però també cançons alegres i ballables”

El somni fet realitat de l’Aida SstringsDisc de la SETMANA Desembre

Glòria Noguer

55

Veuràs la fam és l’àlbum de debut dels Patch, els guanyadors del Premi Èxit del Sona9 del 2012, que l’any passat ja ens van sorprendre amb el seu rock atmos-fèric i sonoritat característica.

En aquest disc van molt més enllà del que coneixíem, amb noves sonoritats i temes que ja havíem escoltat pel seu pas pel Sona9 però amb un gir total respecte la musicalitat. Així doncs temes com “La guerra planejada” o “Matí” poca cosa te-nen a veure amb les versions fetes fa un any. Són temes que han evolucionat i que s’han polit fins ha arribat a un so total-ment característic, un so, podríem dir, molt Patch.

Costa moltíssim definir conceptes com sonoritats o gustos, el que es recomana és escoltar-ho i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. El que està clar i sí es pot definir és si una cosa sona bé o no, i en aquest cas podem dir que sona molt i molt bé.

Amb veus trencades i amb diferents re-gistres, acompanyades d’efectes molt ben complementats, aconsegueixen una ba-

rreja molt ben treballada, que ens porta cap a una atmosfera molt especial, cap al seu univers.

Un pilar molt important per aquesta so-noritat ve donada de la mà del seu pro-ductor, Paco Loco, un vell conegut de la música en català, ja que també ha sigut productor de grups com Mishima o La Iaia. En tots els seus projectes hi posa el seu segell personal i en aquest cas no ha sigut una excepció.

Sovint en el panorama musical català trobem a faltar grups que s’atreveixin a fer noves coses, que s’atreveixin a parlar de coses que no siguin purament amor i felicitat, sinó que les lletres tinguin el seu missatge i el seu punt d’autocrítica amb la societat que ens toca viure. Veuràs la fam és un disc atrevit, ja que només amb el disc ja captem el missatge. Estem en temps on ens cauen pedres de tot arreu, diguem les coses pel seu nom doncs!

Dins el disc hi trobem temes que no po-dien faltar com l’himne “No hi haurà mai fi per aquesta història”, o temes nous que sorprenen gratament com “El primer dia” o “Cançó d’amor de James Bond a Moneypenny”. Un àlbum on els 11 temes que escoltem segueixen un filó homo-

geni i fan del disc una obra compacte i completa.

Si ho analitzem per escoltes cal dir que la primera sensació que es té al escoltar el disc és de sorpresa i de desconegut, una sensació que et fa venir ganes d’escol-tar-lo més vegades per descobrir tots els seus secrets. A partir de la segona escolta cada cop t’enganxa més i més, gaudint de cada nota i de cada tema, convertint-se amb un disc gens feixuc i molt recoma-nable, en definitiva, un disc TOP.

S’està perdent cada cop més la idea de descobrir nous grups i noves propostes, ens estem centrant massa en uns estils i grups determinats, i això a la llarga ens pot fer molt de mal. De vegades hem d’atrevir-nos a descobrir nous horitzons i d’aquesta manera gaudirem més plena-ment del que coneixem i del que desco-brim. Veuràs la fam és un disc sublim, un disc que no es pot deixar passar de llarg, s’ha de descobrir, hem d’atrevir-nos i conèixer noves propostes, i els Patch n’ha de ser una sense cap mena de dubte.

Hem de cuidar la nostra música, per què hi ha molta, però moltíssima qualitat i varietat musical, varietat que sovint no és veu en molts mitjans de comunicació.

“Veuràs la fam és un disc sublim, un disc que no es pot deixar passar de llarg, s’ha de descobrir, hem d’atrevir-nos i conèixer noves propostes, i els Patch n’ha de ser una sense cap mena de dubte”

Patch contra la famDisc de la SETMANA Desembre

Uri Mora

56

Macedònia no és un grup qualsevol. Ni per la seva trajectòria ni per les se-ves intencions. Pel que fa a la trajec-tòria, el 50% del grup fa prop de 15 anys que trepitgen els escenaris, amb Dani Coma -que s’encarrega de la composició musical, de les lletres, de la direcció del grup i de la producció dels disc- al capdavant. L’altre 50%, les 5 noies que canten les cançons i són la cara més visible del grup. Aquestes han anat canviant al llarg de la trajectòria de Macedònia, ja que es busca que siguin joves perquè els petits seguidors s’hi puguin identificar més. Pel que fa a les intencions, tampoc és un grup qualse-vol. Es tracta d’una banda infantil, amb cançons per a nens però amb un rere-fons pedagògic i educatiu que incita al debat i a la reflexió i que permet als més petits poder expressar les seves parti-culars opinions sobre coses que molts adults pensen que no són per a nens.

Aquest disc, Flors és el novè de la ban-da, i el segon d’aquesta generació de cantaires actual, i segueix en la línia dels anteriors treball del grup. Es un disc molt treballat i amb una sonori-tat molt més definida que l’anterior,

Desperta. I és que es nota l’experiència de les noies i el bagatge que han anat agafant després de dos anys treballant juntes, la part vocal del grup ha pogut conèixer i definir el seu registre musical i les cançons s’han composat d’acord amb això, conferint sonoritat molt més compacta i global al disc. Musicalment es tracta d’un pop-rock jove i fresc, amb la única pretensió de fer ballar, gaudir i pensar la quitxalla. Ofereixen una proposta divertida i ballable amb una posada en escena molt festiva, so-vint guarnida amb coreografies.

Pel que fa a les lletres, segueixen en la línia habitual dels anteriors discs de la banda. Tracten de forma totalment desacomplexada temes quotidians des del punt de vista dels nens amb un vo-cabulari senzill i desenfadat, adaptat a ells. Això comporta una manera d’ex-plicar les coses molt peculiar, dóna un punt de vista de determinades situa-cions que molts adults segurament mai se’ls hi ha ocorregut pensar-hi.

La carta de presentació d’aquest disc ha estat una cançó que ha donat molt a parlar. Es tracta de “Sr Wert”, una cançó crítica amb la LOMCE del ministre Jose Ignacio Wert, amb un videoclip

que ha aixecat molta polseguera a les xarxes socials. Però més enllà d’això, al disc hi podem trobar altres temes que tracten temes com l’amor, la família o la cooperació. Les cançons relaten his-tòries amb les quals els nens de ben segur que s’hi sentiran identificats, i retraten petits moments quotidians que arrencaran un somriure tímid als adults quan les escoltin. Personalment, el tema “Ballen” que tanca el disc, l’he trobat una petita meravella. Una his-tòria d’amor entre dos nens ambienta-da en una colla sardanista, i el so pop de la cançó es combina deliciosament amb una cobla de sardanes, conferint-li un so molt sorprenent.

Un disc recomanable per a tots els pú-blics. Òbviament als més petits els en-cantarà, els farà ballar i els servirà com a porta d’entrada al món de la música. Però també recomanat per a pares, mestres, pedagogs i gent que en gene-ral estigui en contacte amb infants, ja que els pot servir de preàmbul per ge-nerar debat amb els nens sobre molts temes diferents. I també recomanable a tota mena de gent amb la ment oberta que té ganes de veure el món des d’una perspectiva infantil. Una experiència divertida, colpidora i molt interessant.

“Es un disc molt treballat i amb una sonoritat molt més definida que l’anterior”

“Tracten de forma totalment desacomplexada temes quotidians des del punt de vista dels nens amb un vocabulari senzill i desenfadat, adaptat a ells”

Les fruites més maduresDisc de la SETMANA Desembre

Glòria Noguer

57

totmusicat desembre 2013

Documents