MarçEn PORTADA

4

Esteu presentant el vostre segon disc, On és la màgia?, a què es deu aquest títol tan misteriós?

Al principi era només el vers d’una cançó, però al final es va acabar que-dant com a títol del disc. Ens agrada perquè lo important del títol no és la pregunta que planteja, sinó la resposta; convida a la reflexió personal i a la re-cerca individual d’un significat. A més, també encaixa amb l’estil d’aquest disc, més vitalista i psicodèlic, i que trenca bastant amb el que havíem fet fins ara.

Què podem trobar en aquest nou disc?

No sé si el disc proporciona la resposta a la pregunta del títol. Nosaltres hem intentat aconseguir aquesta màgia, però és complicat trobar-la de mane-ra conscient perquè acostuma a ser

una cosa espontània. Tot depèn de la percepció de cadascú, pot ser que tro-bis la màgia en certes cançons o que el disc et sembli fred i sense sentit. Nosaltres hem intentat transmetre-la en la manera de treballar; no repetint el que ja havíem fet, experimentant i gaudint del procés.

Com dius, heu fet certs canvis estilís-tics. Com veu decidir fer-ho?

No ho vam decidir, vam experimen-tar i posar idees en comú i va acabar sorgint de la feina del dia a dia. No te-níem una idea clara de cap on anàvem, ens hi vam anar trobant a mesura que fèiem el camí. Quan arribes a l’estudi el productor també fa les seves modi-ficacions, així que el producte acaba mutant i el resultat final és imprevisi-ble, cap de nosaltres el pot controlar al cent per cent.

Les lletres també són més oníriques, més surrealistes?

Sí, les cançons no són tan personals o introspectives com les del primer disc, tenen un punt més fantasiós. Amb les lletres també hem experi-mentat, ja no parlem de nosaltres di-rectament sinó que busquem més la metàfora.

Per què heu triat “L’ós” com a single del disc?

Vam triar aquest single perquè ens semblava que era la que podia fun-cionar més, perquè té unes propie-tats més pop. “L’ós” té un ritme molt marcat i una melodia molt recurrent que va tornant. Té una història fàcil d’entendre i ens hi sentim molt a gust perquè considerem que ens va que-dar força rodó.

La Iaia presenta nou disc uns mesos després del que estava previst però amb moltes ganes de fer gaudir a tot el públic de les noves cançons que han preparat. Alguns ja les havien pogut escoltar en els concerts i la formació no deixa de sorprendre. Amb On és la màgia fan un gir i una aposta d’estil diferent, tant pel que fa a les melodies com a les lletres. Ara és el és moment que els seguidors escoltin i valorin aquest canvi.

“Hem experimentat més amb les lletres, ja no parlem de nosaltres directament sinó que busquem més la metàfora”

La Iaia

Foto: Roger Aran // Totmusicat

MarçEn PORTADA

5

Com ha estat l’experiència de gravar un videoclip com el que acompanya a la cançó?

L’experiència ha estat molt positiva, hem treballat amb grans professionals de l’audiovisual de Canadà. En Marc Oller, el director, va plantejar un videoclip di-ferent i creatiu, d’acord amb la forma de treballar dels canadencs. És com un tros de pel·lícula on la cançó realment no té molta importància.

Al setembre ja presentàveu algunes d’aquestes cançons en els vostres con-certs, com és que el disc no ha sortit fins ara?

Ha estat un mica accidentat el procés, perquè el disc ja estava gravat des del ju-liol. Però vam estar negociant un temps amb la discogràfica i no l’hem pogut treure fins que les circumstàncies ens ho han permès. Ara farem un presentació de nou, però amb el disc sota el braç.

Quines impressions heu tingut de mo-ment? A la gent li agrada més el nou disc que el primer?

En general les crítiques que hem tingut són positives però ara que ja ha sortit cal esperar a veure què li sembla a la gent. Normalment en els directes només et ve a dir alguna cosa la gent a qui els hi ha agradat, així només et quedes amb mitja part de l’enquesta. Però en gene-ral crec que ha tingut una bona rebuda, penso que es valora positivament que la banda estigui evolucionant cap a noves sonoritats i que s’estigui intentant reno-var i obrir nous paisatges. S’ha de trobar l’equilibri entre agradar al públic i agra-dar-te a tu mateix. “La iaia” no és un grup de masses però intentem connectar amb la gent, volem que gaudeixin però sense que nosaltres haguem de renunciar a les nostres conviccions artístiques.

Com evolucionarà La iaia de cara als pròxim discos? Fareu una altra cosa totalment diferent?

Una possible via seria desenvolupar el que hem fet en aquest treball, mantenint els elements que fan que tinguem una sonoritat pròpia i evolucionant a partir d’aquí. Una altra possibilitat seria plante-jar un disc conceptual en un altre sentit, fent un disc completament de folk o de pop, o més psicodèlic. Si l’estil d’aquest últim disc tingués molt èxit i els ingressos

fossin bestials seguiríem per aquí, però volem fer el que ens vingui de gust. Se-guirem el que ens digui la intuïció, que és el que hem fet fins ara.

A nivell personal esteu més satisfets d’aquest segon disc?

Sempre hi ha una part de satisfacció i una d’insatisfacció en els treballs que fem. En perspectiva, considero que potser aquest segon està més madur que el primer, però són discs molt diferents.

Com són els concerts de La Iaia?

Som un trio que fem bastant soroll, i més amb aquest segon disc. Fins ara havíem estat ajustant-ho tot una mica, però ja co-mencem a tenir-ho tot rodat i els concerts estan força bé. En Jordi és el que té més feina dalt de l’escenari, perquè fa loops en directe i toca el baix amb els peus men-tre toca la guitarra. I en Torrents toca la bateria i dispara sons amb un iPad. Som un power trio amb bastanta tralla i en els directes la seva qualitat musical queda plasmada. Quan creem pensem en com fer allò en directe, i realment ens hi sen-tim molt còmodes.

Teniu algun concert destacable pròxi-mament?

Es poden consultar a la nostra web, però si n’hi ha algun que jo recomano és el concert que farem a l’Auditori de Bar-celona amb la Cobla Jove de la Bisbal. Tocarem les nostres cançons amb arran-jaments en cobla, serà La Iaia acompan-yada d’una orquestra de metall.

DAVD BUENO // ROGER ARAN // LAURA PORTA

“El disc ja estava gravat des del juliol, però vam estar negociant un temps amb la discogràfica i no l’hem pogut treure fins que les circumstàncies ens ho han permès”

Foto: Roger Aran // Totmusicat

MarçEn PORTADA

Ha costat molt de poder-lo gaudir, però per fi ha arribat l’esperadíssim nou treball de La Iaia!

On és la màgia? (MúsicaGlobal, 2014) és el nom que rep el segon disc d’estu-di de La Iaia que per uns problemes discogràfics s’ha endarrerit la seva pu-blicació fins el passat 25 de Febrer (la sortida oficial estava prevista pel pas-sat novembre).

Tots els seguidors del grup osonenc estaven neguitosos per poder escoltar els nous temes després de la boníssi-ma rebuda del seu primer àlbum Les ratlles del banyador (MúsicaGlobal, 2011), i és que, per molts, La Iaia s’ha convertit en un grup referent de la música feta a casa nostre, amb una so-noritat característica des del moment que es van donar a conèixer gràcies a convertir-se en els guanyadors del Sona9 2010. Tot i així en els seus di-rectes dels darrers mesos es podien ja escoltar les noves composicions do-nant encara més ganes als que els se-gueixen de poder-les escoltar a qual-sevol hora.

El disc, gravat en el Puerto de Santa María per Paco Loco, barreja música electrònica amb la vessant més elèc-trica del grup, que es veia en la seva trajectòria, i es mescla en perfecte har-monia amb les lletres, de una comple-xitat i una força molt difícil d’aconse-guir i et fan entendre el per què estan al capdavant del panorama català.

On és la màgia? és una evolució, una evolució tant estètica en l’envoltori musical dels temes, com en el con-tingut de les lletres de les cançons. Entrant en el tema musical segu-rament molts s’hauran sorprès per com sonen, amb sonoritats molt més electròniques, que et cobreixen i et tele-transporten. No m’atreviria a de-finir si es tracta de una evolució o d’un canvi, però sí és cert que han acon-seguit una forma d’expressar-se que molt poc havíem vist a Catalunya. La Iaia s’arrisquen per fer un producte complex però a la vegada compacte, que sòls amb la primera escolta ja et captiva i t’enganxa, i a cada repassada s’hi troben més matisos i noves inter-pretacions de les peces.

Pel que fa a les lletres, com ja havien fet en el seu anterior llarga-durada cada detall és important. Lletres amb metàfores que donen lloc a la imagi-nació i amb diferents punts de vista. A diferencia de la música, però, calen unes quantes escoltes per poder aca-bar de entendre-les (o intentar enten-dre-les).

La Iaia s’han arriscat en aquest segon treball i és pot dir que han guanyat, han creat un univers característic d’on es molt complicat sortir-ne un cop hi entres. Han fet en definitiva màgia!

El grup ens pregunta amb el seu títol: On és la màgia? Un cop havent escoltat el disc estem en condicions de respon-dre. La màgia està en qualsevol dels 10 temes que hi trobem dins, està en cada nota, en cada acord, en cada síl·laba. La màgia en definitiva, és la música que ens porten amb aquesta segona entrega de la seva feina. L’espera s’ha fet eterna, però ja s’ha acabat!

URI MORA

“On és la màgia? és una evolució, una evolució tant estètica en l’envoltori musical dels temes, com en el contingut de les lletres de les cançons”

“La Iaia s’arrisca per fer un producte complex però a la vegada compacte, que sòls amb la primera escolta ja et captiva i t’enganxa”

La Iaia fa màgia amb el seu nou treball

7

MarçEn PORTADA

6

L’Auditori Ateneu de Banyoles es va emplenar a vessar de familiars, amics i fans incondicionals del trio La Iaia i la Cobla Bisbal Jove. I és que la capital del Pla de l’Estany va poder gaudir de la preestrenade l’espectacle La Iaia XXL. Una actuació on es va interpretar On és la màgia?, el nou CD dels osonencs que, des del dia 25 de febrer, ja es troba a la venda.

On és la màgia? és un disc de deu cançons que segueix la mateixa línia que el primer però caracteritzat per la incorporació sonora dels sintetitza-dors donant així un so més electrònic. També les paraules cantades es des-vien de l’experiència personal de la veu i guitarra del grup, Ernest Crusats, aportant històries de caire fantàstic. Això sí, les sensacions per cada ritme i nota musical que interpreten conti-nuen abocant-les al públic.

En aquest nou espectacle La Iaia es va acompanyar d’ un seguit de joves que formen part de la Cobla Bisbal Jove. Així doncs no només s’escolten les sonoritats del trio sinó també el so típic d’una sardana amb els seus instruments corresponents: flabiol, tibles, tenores, trompetes, trombons, fiscorns i contrabaix. Una iniciativa dels vigatans i del director de la Cobla, Xavier Molina, per així “poder trencar el malefici de la iaia…”.

El concert va començar a les nou i vuit minuts del vespre després del crit d’eufòria dels artistes dins del came-rino. La introducció va donar pas a “Accident” i així a la intercalació de les diferents peces que composen el nou CD. D’aquesta manera, es van poder escoltar cançons com “L’arbre que vo-lia ser humà” o “L’ós”. També però, es van sentir temes com “El meu vaixe-

ll”, de la maqueta homònima, o “Ex-plosió” del primer disc Les ratlles del banyador, on hi va haver canvi d’ins-truments per part dels osonencs.

Finalment, mentre els llums s’apa-gaven, l’encanteri es va desfer amb el petó de l’Ernest i en Xavier. Els aplau-diments interminables del públic apeu dret, van donar pas al bis que va acabar amb “Declaració de principis” del pri-mer treball. El trio tocant el xilòfon i els músics de la Cobla amb els espectadors corejant la cançó van donar el punt àl-gid de la nit. Els músics doncs, van em-patitzar amb el públic, ara però, caldrà esperar la reacció de la resta de segui-dors i curiosos que els podran escoltar en aquest nou format el proper dia 21 de març a l’Auditori de Barcelona dins la programació del festival Barnasants.

ALBA PAIRET

→ La preestrena del segon disc dels vigatans, On és la màgia?, en format XXL es va rebre amb gran expectació

La Iaia i la Cobla Bisbal Jove es llueix davant dels seus seguidors

Ja s’han fet públics els guanyadors dels Premis Enderrock 2014 en les diverses categories per votació po-pular. Els clars guanyadors han estat Els Catarres, que han aconseguit un total de cinc premis, en les categories de millor disc de pop-rock per Postals, millor artista, millor portada de disc, millor cançó per “Vull estar amb tu” i millor lletra de cançó en català pel mateix tema. A més, en la major part d’aquests reconeixements han guan-yat amb molta diferència percentual respecte els finalistes que han quedat en segones posicions. La victòria, per tant, ha estat contundent.

D’altra banda, el millor disc de cançó d’autor és La figura del buit d’El Petit de Cal Eril i la millor cançó d’aquest estil és “L’Empordà se’ns crema” de Mi-quel Abras i Cesk Freixas. En folk/no-ves músiques, el millor disc és La palla va cara d’Ebri Knight i la millor cançó és “Sóc d’allà baix” del Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

En les altres categories els Premis han estat molt repartits: millor grup revela-ció és per Oques Grasses, millor direc-te és per Obrint Pas, millor videoclip és per la cançó “Bicicletes” de Blau-mut, millor artista en altres llengües és per Bongo Botrako, millor DVD o documental musical és per Els Amics

de les Arts (Tenim dret a fer l’animal – En directe) i la millor sala de concerts és per l’Stroika de Manresa.

Aquests són els resultat després de comptar un total de 14.000 vots d’usua-ris únics en un procés que ha estat for-mat per dues rondes diferents. A banda de tots aquests guanyadors, fa unes set-manes també es van donar a conèixer els Premis Enderrock 2014 per la crí-tica que van reconèixer la feina de La Troba Kung-Fú (millor disc de l’any i millor disc de folk per Santalegria), Manel (millor artista de l’any), Els Pets

(millor disc de pop-rock per L’àrea pe-tita) i El Petit de Cal Eril (millor disc de cançó d’autor per La figura del buit), entre altres.

La gala d’entrega dels Premis serà el dijous 13 de març al Teatre Municipal de Girona (20h) en una cerimònia que comptarà amb les actuacions de La Troba Kung-Fú, Els Catarres, La Iaia, Gerard Quintana amb Xarim Aresté i Txarango. La presentació de l’acte co-rrerà a càrrec de Xuriguera i Faixedas.

DAVID BUENO

El 25 de març és la data en què els segui-dors de Mishima podran gaudir del nou treball de la banda. Durà per títol L’ànsia que cura i es convertirà en el cinquè disc en català del grup liderat per David Ca-rabén. Gravat als estudis Black Box de França amb Peter Deimel, el nou treball es presentarà al Festival Strenes de Giro-na el dia 12 d’abril.

L’ànsia que cura arribarà exactament dos anys després de la publicació del seu

darrer treball d’estudi, L’amor feliç, que els ha portat a fer una extensa gira arreu del territori que va culminar el mes de novembre amb dos concerts apoteòsics a la Sala Apolo de Barcelona. A més, aquest treball serà l’enèsima estrena d’un mes de març que es presenta replet de novetats amb els treballs de grups com Gerard Quintana, Txarango, Oques Grasses, Joan Colomo i un llarg etcètera.

PAU PLANAS

L’ànsia que cura serà el nou treball de Mishima

Els Catarres arrasen als Premis Enderrock

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Tot NOTÍCIES Març

8

El 18 de març. Aquesta serà la data es-perada pels seguidors de Txarango, el dia en què el segon disc de la banda veurà la llum. Sota el títol Som riu, el grup buscarà fer “un recull de les ex-periències viscudes durant aquests úl-tims dos anys a partir de l’esperança” tal com destaca Sergi Carbonell, “Hipi”, en una primera part d’un re-portatge per capítols en què el grup anirà donant pistes de cap on anirà el nou treball.

“El ritme és diferent però no deixa de ser Txarango” assegura Joaquim Ca-nals, bateria i Alguer Miquel ho con-firma: “En dos anys el món ha canviat, hem canviat nosaltres… és impossible que sigui igual”. Després de dos anys intensos on primer es van consolidar a

Catalunya amb una exitosa i llarga gira i després van expandir-se a Europa, el grup té ara el repte de seguir conven-cent un públic molt nombrós que es-pera amb ganes les noves cançons.

Sempre amb l’esperança com a colum-na vertebral, els del Ripollès apostaran per un major contingut crític en les lle-tres. “Potser és un disc més contundent perquè parlem del que hem viscut i el que hem viscut en els últims dos anys a nivell social és més dur. La realitat so-cial acaba estant reflectida en les lletres” assegura Àlex Pujols, baixista. Aquesta també és una de les raons que pot ex-plicar el títol: “L’aigua estancada s’ha de fer remoure, tot el que s’estanca s’aca-ba podrint i s’ha de renovar”reflexiona Marcel Lázara, “Tito”. “L’aigua té aquest

sentit de renovació. L’aigua canvia la geografia i ens agradaria en els propers anys veure unes quantes riuades que dibuixin un panorama diferent” hi afe-geix Alguer Miquel.

Però aquest no és l’únic significat del nom. Expliquen que en la darrera gira per Europa en més d’una ocasió els han definit com un grup de música mediterrània. “Nosaltres som tots de pobles petits, però de pobles de l’inte-rior, per tant el nostre Mediterrani no és el mar, és allà on neix: a les valls i als rius. Aquest riu, que és el nostre me-diterrani, l’hem intentat projectar de manera metafòrica al disc” assegura el cantant de la formació.

PAU PLANAS

Txarango són riu

El grup de la Vila de Gràcia High Ti-mes ha publicat ja Fins que surti el sol. Després d’un primer EP i el disc Que no s’acabi mai la banda fa un pas més i explora nous estils sense obli-dar, però, els orígens. Dotze temes carregats d’ska, reggae i early que segueixen en la línia del grup d’evo-

lucionar contínuament en la recerca d’una sonoritat pròpia.

El disc l’obre un duet estel·lar for-mat per Carles Belda i Joan Garriga (La Troba Kung Fú) i segueix amb 11 cançons més amb el català com a pal de paller però també amb presència

de l’anglès. La presentació d’aquest nou treball arribarà el dia 19 de març a la Sala Apolo de Barcelona i els durà també per indrets com l’Slàvia de Les Borges Blanques, Tarragona, Mataró o Manresa.

PAU PLANAS

High Times veuen sortir el sol

Tot NOTÍCIES Març

9

Dept. compleixen 15 anys i ho fan sense deixar passar l’oportunitat de ce-lebrar-ho. El grup ha publicat un doble CD on volen repassar tota la seva tra-jectòria des de 1999. Són 7 discos que han volgut resumir en un recopilatori on hi inclouen el que consideren les 28 millors cançons de la seva trajectòria

Acaben de guanyar el Premi Ende-rrock al grup revelació del 2013 però no s’aturen. Després d’uns mesos tan-cats a l’estudi publiquen el seu segon treball, Digue-n’hi com vulguis. 10 te-mes fidels al seu estil, divertits i enèr-gics i amb unes lletres que amaguen fortes crítiques socials darrera el to bromista i surrealista.

Els seguidors més fidels de la banda reconeixeran bona part dels temes. Algunes cançons del nou treball ja

havien format part dels directes de la gira de presentació de Un dia no sé com, com “Velocitat del lluç” o “Can-timplores”, que ja l’havien presentat al concert de l’Apolo. D’altres, com “Pet-xina lliure” “Sonunucell” o “Continua-rem vius” ja les havien mostrat durant les últimes setmanes a traves dels ví-deos campestres. Tot i això, el treball també guarda algunes sorpreses.

Oques Grasses aposten en alguns temes per un missatge més direc-

te. “No estan les coses com per no dir res, com per no fer res. Hem de treure aquests dimonis del poder” canten a “Finals blaus”. El grup, fins i tot, aposta per una petita i subtil referència a la consulta “Tinc pin-ces de colors per estendre els nostre plors en un sisí que tothom sap que és molt positiu. Tot anirà millor no val pensar que no” expliquen a “Pe-txina lliure”.

PAU PLANAS

Digue-n’hi Oques Grasses

remesclades, remasteritzades i adap-tades especialment per l’ocasió. Sota el títol Dept. 1999-2014 el grup també aprofita per presentar dos temes nous que són un nou impuls per una de les bandes més internacionals del país.

PAU PLANAS

15 anys de Dept.

Tot NOTÍCIES Març

10

Sembrant bits, recollint revolució és el nou disc de La Bundu Band, un disc contundent amb què la banda dóna encara més força de l’habitual a l’elec-trònica. Fidels a la seva trajectòria, els del Maresme segueixen bevent del folk per presentar un resultat final de 15 cançons que es mouen entre el dubstem i el drum’n’bass. La crítica social torna a ser el fil conductor d’un treball punyent que es converteix en tota una declaració d’intencions i que es distancia de pràcticament propos-tes cantades en català.

PAU PLANAS

Revolució de bits

“De vegades no m’agrada l’ésser humà, no em sembla un animal sa”. Així de contundent arrenca el nou treball de Joan Colomo. “Som la vergonya del regne animal” hi afegeix unes estrofes després tot movent-se entre la fília i la fòbia per l’home. I és que aquest és el fil conductor del treball. “El més gran depredador és l’home blanc i ric” can-ta a “Dona negra”.

Joan Colomo publica el seu quart tre-ball en solitari i ho fa amb la crítica a la societat com a base, però amb un llengutge cent per cent Colomo. No hi falten crítiques a les xarxes socials en temes com “Reses sociales” o crides a fugir de les finalitats que semblen moure la societat a “Un bala perdida” que es combinen amb visions més op-timistes com a “Els amigos”.

Com sempre, Joan Colomo barre-ja el català i el castellà per presen-tar 12 cançons diverses i en què el músic combina estils diferents però sempre amb el segell propi i incon-fusible. La data de presentació serà el divendres 28 al festival Strenes de Girona.

PAU PLANAS

Joan Colomo mostra les seves fílies i fòbies

Després de dos anys girant pels escena-ris, el grup del Maresme El Veïnat aca-ben de publicar el seu primer treball de llarga durada. Sota el títol Perquè el món et senti el disc ha estat possible gràcies al micromecenatge de Verkami -amb què van aconseguir més de 3.000€- i ja es pot descarregar de forma gratuïta des del web de la banda.

Al llarg de nou cançons, el grup fa una crida a canviar les coses amb una forta dosi crítica i reivindicativa. “El futur no canvia si no t’ho proposes; si sempre penses en perdre mai guanyaràs; si sem-pre mires enrere mai avançaràs” canten a “Camina”, tota una declaració d’inten-sions del que es pot trobar en un àlbum que combina les sonoritats reggae i ska amb tocs electrònics en temes com el que dóna nom al disc. Un disc carregat de relats socials i ritmes d’allò més dife-rents entre si que pretén seguir donant impuls a una banda en ple creixement.

PAU PLANAS

El Veïnat es fan sentir

Tot NOTÍCIES Març

11

Se l’ha vist com a cantant de grups com Verd i Blau o posant la veu a projectes com Cançons de la veritat oculta, però ara debuta en solitari. Judit Nedder-mann és una de les veus més prome-tedores del panorama català i amb Tot el que he vist vol fer un pas més a la seva carrera. Són 10 temes on combi-na sonoritats diverses sempre amb la seva meravellosa veu en primer pla.

“El disc és un viatge pels diferents uni-versos musicals que he conegut al llarg de la meva vida artística” assegura la cantant que aprofita aquest disc per fer una mirada al passat. El treball el presentarà el pròxim dia 21 a la Casa Erizalde de Barcelona i el 29 al festival Strenes de Girona.

PAU PLANAS

Judit Neddermann en solitari

Fa només un any Lax’n’Busto muda-ven la pell per presentar un disc pop on s’allunyaven de les sonoritats més rockeres que sempre els havien acom-panyat. Sota el títol de Tot és més sen-zill, la banda es renovava, però ara tornen als orígens, tornen a l’essència. El proper 22 d’abril arribarà a les boti-gues un doble CD on el grup recupe-rarà els temes més destacats de la seva trajectòria.

“Després de tots aquests anys als es-cenaris tenim la necessitat de plasmar les cançons més “essencials” en un sol disc, actualitzant-les de la manera que les estem tocant ara” assegura el grup en un comunicat publicat a les xarxes.

Sense teclista i només amb format quintet, la banda ja és a l’estudi per preparar l’àlbum, que serà un retorn “al so i a l’ànima, a la nostra essència més rockera”, i que arribarà acompan-yat d’un segon disc de rareses.

“El segon disc serà una espècie de calaix de sastre de totes aquelles cançons, versions o adaptacions, que havien quedat guardades” expliquen. Cançons molt diverses d’èpoques molt diferents que serviran per fer un repàs a la història del grup. En aquest segon disc, a més, s’hi inclouran tres cançons absolutament inèdites.

PAU PLANAS

Foto: Marc Rovira

Els Lax’n'Busto més essencials

Ja es pot escoltar a la xarxa el nou treball de Feliu Ventura, Referents, un disc on el Xativí ret homenatge a totes aquelles figures que l’han mar-cat. Aquest àlbum, publicat només en format digital, és la darrera celebració dels 20 anys de carrera musical del músic finançada gràcies al microme-cenatge de Verkami.

El cantautor aprofita aquest treball per portar al català cantats com Victor Jara (amb cançons com “A desalambrar” o “Manifest Jara”) o Sílvio Rodríguez (amb “Et done una cançó”) i, fins i tot, versiona els irlandesos U2 amb la cançó “Pren-me fort”. Tampoc hi fal-ten els referents catalans. “Et cobriran de blasmes”, d’Esquirols; “Cançó en i”, de Quico Pi de la Serra; “Jo vinc d’un silenci”, de Raimon o “La samarreta”, d’Ovidi Montllor també formen part d’un disc que completen versions inè-dites o curioses de temes propis com “El nus de la corbata” o “Demà” i la musicació de “Soledat”, un poema de Vicent Andrés Estallés.

PAU PLANAS

Feliu Ventua repassa els seus referents

Senzillesa i subtilesa són les dues claus que marquen el primer llarga durada dels lleidatans Renaldo & Clara. Ja és a les botigues Fruits del bosc, un àlbum madur amb què la

banda liderada per Clara Vinyals vol consolidar-se després d’uns primers anys de recorregut en què ja han ac-tuat en festivals com el BAM o el Fa-raday.

Al llarg de 9 cançons tendres però carregades de matisos, la veu ínti-ma, calmada i un punt infantil de la líder de la formació és el millor teixit per unes lletres perfectament treballades.

Renaldo & Clara no deixen cap detall a l’aire. Tot està cuidat fins a l’extrem, tot està pensat, res hi és perquè sí. Cançons amb un toc minimalista on no hi sobra cap de-tall, aquesta és la columna verte-bral d’un treball que presentaran el pròxim dimarts a la Sala Beckett en el cicle Els dimarts em sentiràs.

PAU PLANAS

La tendresa del teu bosc

Tot NOTÍCIES Març

12

Aquest proper mes de març, a Llo-renç del Penedès, els diumenges ani-ran acompanyats de bona música. La setena edició del cicle Sonaprop durà 4 propostes de renom a l’Ate-neu El Centre.

El primer diumenge, Renaldo&Clara arribaran a la cita per presentar-hi el seu primer disc de llarga durada, Fruits del teu bosc. El segon concert arribarà el següent diumenge, el dia 16, i tindrà com a protagonista una de les veus més destacades del país, Roger Mas. El dia 30 serà el torn de Feliu Ventura que segueix presentant Vers l’infinit, el disc editat per cele-brar els seus 20 anys de carrera. Tan-caran el Sonaprop d’enguany, el dia 6 d’abril, La Iaia, que ja han publicat, per fi, el seu esperat segon treball on canvien de rumb i fan de l’elec-trònica un dels pals de paller de la formació.

PAU PLANAS

La Telecogresca 2014 ja té cartell. Un any més, la festa universitària per ex-cel·lència de Catalunya tornarà a om-plir el parc del Fòrum de Barcelona d’energia durant la nit del dissabte 5 d’abril. La música en català, com és habitual, hi tindrà un paper destacat, tot i que, enguany, els grans caps de cartell vindran de Vallecas.

Ska-P seran el gran reclam d’una cita que tindrà molts més noms destacats. Raska, els guanyadors del concurs En-gresca’t obriran la nit tot presentant el seu àlbum de debut, Seguirem can-tant. Els osonencs Oques Grasses tam-

bé aprofitaran la Telecogresca per ofe-rir-hi un dels primers concerts de la gira de presentació del seu segon disc, Digue-n’hi com vulguis, igual que Bu-hos, que hi presentaran Natura salvat-ge, un treball que està superant qual-sevol expectativa amb un gran èxit a les xarxes i més de 10.000 descàrre-gues en poques setmanes. Per la seva banda, Els Catarres hi faran una de les últimes parades de la gira de Postals, que tancaran pocs dies després amb un doble concert molt especial a la Sala Apolo.

PAU PLANAS

Quatre diumenges de Sonaprop

Els Catarres, Oques Grasses i Buhos a la Telecogresca

Els dies 7, 8 i 9 de març, Sant Sadur-ní d’Anoia celebrarà la primera edi-ció del Decanta, un cicle que busca

combinar música amb vins i caves d’autor. Sempre en espais propers i íntims, la cita buscarà convertir-se

Música i vins aniran de la mà en la primera edició del Decanta

en el punt de trobada entre autors dels dos àmbits amb concerts que aniran acompanyats d’un tast de vins del Penedès que s’hauran esco-llit especialment per l’ocasió.

Maria Coma serà l’encarregada d’obrir el cicle amb un concert a la Sala de Tast de la Botiga especialit-zada en vins i caves Cal Feru i que es vincularà amb els vins de DG Vi-ticultors. L’endemà serà el torn de Roger Mas que, de la mà dels vins del Celler Pardas actuarà al Celler de la Fassina de Cal Guineu. L’últim a passar pel decanta serà el líder de La Troba Kung-Fú, Joan Garriga, que s’acompanyarà del maridatge de les Caves Pere Mata. Serà de nou a la Sala de Tast de la Botiga Cal Feru. A banda d’aquests concerts, la cita també comptarà amb diverses acti-vitats paral·leles entre les quals des-taca el passi del documental Pauls Planet, sobre la gira amb bicicleta que Paul Fuster va fer per Catalunya l’any passat.

PAU PLANAS

Tot NOTÍCIES Març

13

Tot i que a l’hora acordada la majoria dels seguidors encara no havien acudit a la cita, la Sala Apolo va acabar ben plena per celebrar el 10è aniversari dels Strombers, uns cardonins veterans ja dels escenaris però amb molta corda encara. Així doncs, prop de les deu de la nit i sota el títol “10 anys de festa il·le-gal” començava una jornada de diver-sió –tot i que legal- ben sonada que va comptar amb tot d’artistes convidats.

La Cobla de Cardona va ser la primera encarregada de fer que entre el públic ballés sardanes i fins i tot es formessin rotllanes de balladors. Tot just llavors, van saltar a l’escenari els protagonistes de la nit per interpretar sense aturada un reguitzell de cançons mítiques de tota la seva trajectòria musical.

Uns quants temes després, van fer entrada Els Catarres per ajudar a en-tonar “La cançó del pagès” inclosa en darrer disc dels Strombers de nom impronunciable: Jrunjenjúnjel (2012). Més tard, van aparèixer a l’escenari més amics de la banda, entre els que podem destacar alguns dels músics de Buhos o Txarango, el primer cantant d’Strombers en Josep Garriga –més conegut per ‘Garri’- o fins i tot el “can-tautot” ebrenc Miquel del Roig. Tam-poc podem oblidar dos mítics perso-natges: Flectoman i Míster Papadas, arribats per fer ballar el “Flectodance”.

Tot i això, la col·laboració més acla-mada de la nit va ser sens dubte la de les colles castelleres de Súria, Cer-danyola del Vallès i els Minyons de

Terrassa, per aixecar quatre pilars durant la cançó “Tocant el cel amb la mà”, tot un clam als castells. Quatre torres humanes dins de la Sala Apo-lo no és res quotidià, motiu pel qual aquell va ser un instant més que emo-cionant i emotiu per als artistes i el públic assistent.

Com no podia ser d’altra, també s’hi van escoltar hits com “La nit de Sant Joan”, “Patum”, “Calle Caramelo” o “El coche de Manolo” i com a colofó, un “Borracha” corejat a mil veus. Així doncs, no va aturar-se la festa en cap moment durant tota la celebració d’ani-versari de la banda bagenca més gam-berra del panorama musical català.

ÀNGELS SALGADO

→ La sala Apolo de Barcelona esclata per celebrar els 10 anys de vida d’Strombers

Festa grossa per celebrar els 10 anys d’Strombers

Foto: Àngels Salgado // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

16

L’ambient era el de les grans ocasions. Hi havia ganes i no era per menys. El Palau de la Música s’anava omplint poc a poc fins a quedar ple fins la bandera. No to-thom les tenia totes. Entre els seguidors es respirava una sensació de confiança continguda, de dubte sobre quin Pun-tí sortiria a l’escenari, però l’expectació màxima. “Diuen que ha tornat, que torna a estar bé” comentava una noia asseguda a platea. “Jo he vist el vídeo de Girona i està de puta mare” responia el noi del seu costat. I sí, ha tornat. El geni torna a ser geni i al Palau en va donar una nova mostra.

El concert apoteòsic de l’Auditori de Gi-rona no va ser flor d’un dia. El millor Puntí torna a estar a escena i el públic així ho va reconèixer des de la primera cançó. Només sortir a l’escenari, l’ovació ja va ser eixordadora, de les que fan es-cola. Tot sol a la guitarra arrencava amb “Miau” i de seguida hi enllaçava “Sr. Doc-tor”. Ja al piano, el de Salt va presentar al-gunes de les primeres noves cançons que sonarien al llarg de la nit, com “Tornavís” o “El boig del telèfon roig”.

Passades les primeres cançons, “Mirall capgirat” servia per donar la benvingu-da a la banda i la orquestra que durant tota la nit acompanyarien les composi-cions de l’astre i que se sabrien adaptar a la perfecció als habituals i sobtats canvis

que Puntí anava introduint al reperto-ri. Ja avançat el concert, el músic feia un anunci que va despertar una de les grans ovacions de la vetllada: “Amb aquesta cançó que farem ara, farem honor al tí-tol del que serà el nostre nou disc” expli-cava abans de desvetllar que el títol del treball que ha de posar fi als més de 10 anys de silenci serà “La clau de girar el taller”.

Va ser una nit emotiva, amb un Puntí divertit i entregat que gaudia de cada un dels moments i del caliu d’un públic que sabia perfectament quan calia fer el més absolut silenci i quan explotar en aplaudiments i càntics. No hi van fal-tar tampoc algunes tímides i curioses referències a Catalunya per part d’un músic que, a mesura que avançava el concert, s’anava animant més a parlar i fer broma. “Visca Catalunya” cridava ja arribats als bisos i, enmig dels aplaudi-ments, seguia “tot i que els gironins no volem gaires pixapins!” fet que va divi-dir el palau entre xiulets barcelonins i aplaudiments gironins.

“Teniu pressa?” demanava al públic pas-sades ja les dues hores de concert. Un no convençut va ressonar entre les pa-rets modernistes del Palau. “Doncs ara comença el concert, de totes les cançons que hem fet fins ara, us agradaria que en repetíssim alguna?”. El públic va esclatar

repassant cançó per cançó tot el reper-tori del cantant fins que després d’un minuts Puntí va agafar la guitarra per entonar “Jeu”. Els seguidors tornaven a vibrar poc després amb “Longui num. 33” tot entonant el “larilara” de la tor-nada.

Després de tornar a marxar de l’escenari, arribaria el punt culminant de la nit. Tot sol, Adrià Puntí es va asseure al piano per interpretar “Ull per ull”. Després de l’esclat inicial, el Palau va fer el més abso-lut silenci sepulcral amb un públic que contenia la respiració perquè res pogués impedir de sentir fins el més petit detall de la cançó. No va ser fins al final en què la sala es va deixar anar per cantar a la sort en un moment de comunió màxi-ma entre artista i seguidors.

El concert encarava ja la recta final, però encara hi va haver temps per una terce-ra ronda de bisos que va començar amb una versió absolutament rockera de “Coral·lí” i que avançava fins a la culmi-nació amb “Sota una col”. Era la cirereta a dues hores i mitja de cançons. Amb tot el públic dempeus i corejant a pul-mó el tema, Adrià Puntí s’acomiadava tot cantant “Sé que és el meu dia, que és tot meu”. Possiblement no hi ha millor manera de definir el concert.

PAU PLANAS

→ Adrià Puntí es posa el Palau de la Música a la butxaca en una nova demostració del seu retorn i aprofita per presentar algunes de les cançons que formaran part del seu nou i esperat treball

El dia d’Adrià Puntí

Tot CONCERTS Març

17

Normalment, anar al Palau de la Músi-ca és sinònim de veure un bon concert. I, una vegada més, va ser així. El grup encarregat d’acompanyar als assistents en una nit única i molt especial va ser Mazoni. La banda liderada per Jaume Pla no va decebre en la seva nova aposta per un concert amb grans dosis d’elec-trònica i ritmes potents.

Qualsevol canvi o gir en la trajectòria d’un grup sempre fa respecte i situa als seus membres davant del difícil dubte de si les diferencies agradaran als segui-dors més fidels. I Mazoni sembla que no ha fallat. Amb coratge i determinació ha tirat endavant el nou disc Sacrifiqueu a la princesa, on les melodies agafen un caire més electrònic, deixant enrere la vessant més popera del grup. Un cop as-sumit que les noves cançons sonen molt bé al disc, ara el nou repte de la banda

era traslladar el so en el directe, igual de bé. El divendres 21 de febrer passat, a la Sala d’Assaig del Palau, vam poder veure el primer concert de presentació del nou treball i, per tant, el primer on podíem veure tots els canvis aplicats.

Un dia històric per Mazoni on, entre els assistents, no hi van faltar els seguidors més propers, amics i altres personalitats relacionades amb Mazoni, algunes des del primer dia. Realment, feia vibrar com sonaven les cançons en directe. Estaven molt ben treballades i el so era correcte, molt ben elaborat. En més d’un moment, donaven ganes d’aixecar-se a ballar al ritme de les cançons. El repte no era fàcil, les expectatives eren altes i el grup no està acostumat a actuar amb aquest nou registre però el més impor-tant és que se’n va sortir fantàsticament. En el concert van sonar totes les cançons

Després del triplet al Palau de la Música, Mazoni arribava a Girona. Actuava da-vant del públic més proper i a una sala de cambra de l’Auditori plena a vessar -les entrades feia dies que estaven ex-haurides-. Amics, coneguts i seguidors van poder gaudir de les noves cançons i la renovada sonoritat d’un Jaume Pla acostumat a experimentar nous camins però que en aquesta ocasió ha portat la renovació fins a l’extrem.

Les peculiars camises de colors a joc que duien tots els membres de la banda

del nou disc, cançons d’àlbums anteriors i dos temes antics en acústic, fins arribar a la mítica “Eufòria”.

De moment, la presentació ja està feta amb aquest primer concert que va anar seguit, el dia següent, per uns altres dos concerts que es van realitzar a la mateixa sala. Totes tres actuacions van tenir les entrades exhaurides. Ningú es volia perdre una oportunitat única de veure, en un emplaçament especial, el principi d’una nova etapa que donarà molt que parlar i sorprendrà a més d’un. Va ser el primer concert d’una gira llarga i extensa que els portarà per tot el territori. Festa, música, ritmes potents i bones composicions eren els ingredients d’una nit que passarà a la història de la carrera del grup.

DAVID BUENO

→ Mazoni dóna el tret de sortida a la gira de presentació de Sacrifiqueu la princesa

era la primera novetat apreciable de les moltes que van anar destapant-se al llarg de la nit. El nou disc va prendre tot el protagonisme i va sonar sencer, però el músic no es va voler escudar únicament en les noves composicions i va recordar els clàssics adaptant-los a la nova sono-ritat i sense que trenquessin la línia del concert.

Ja avançada l’actuació “Eufòria” posava dempeus la sala en un moment de ca-tarsi col·lectiva que servia per encarar la recta final. Després de fer sonar el single

del nou disc, “La promesa” Mazoni va deixar pa a uns bisos breus –de només dues cançons- que acabarien amb la sala novament dempeus cantant “No tinc temps”. Amb els llums ja oberts i els seguidors més impacients abandonant l’Auditori, els insistents crits de bona part del públic obligaven a Jaume Pla a sortir –ara en solitari- una última vega-da per posar punt i final definitivament al concert amb “Perduts en la boira” in-terpretada només a veu i guitarra.

PAU PLANAS

El nou Mazoni arriba també a Girona

El sacrifici ha començat

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

18

Feia dies que les entrades estaven ex-haurides i Buhos no van decebre. Da-vant un Music Hall absolutament ple, la banda va fer sonar les noves com-posicions per primera vegada portant la festa més absoluta al centre de Bar-celona. Natura salvatge és el disc més madur i treballat que ha fet el grup fins a dia d’avui i l’èxit en les primeres setmanes de vida ha estat acaparador. El concert de presentació en va ser una prova més.

“180º” va donar el tret de sortida a una nit en què van sonar totes les no-ves cançons però també bona part de les antigues. Amb un ritme vertiginós, els de Calafell van anar enllaçant te-mes com “Brama”, “El vaso” o “Toca Hamelin” amb d’altres com “La dansa de l’esperança”, “Birres” o “Botellón”. El gran sacrificat, doncs, va ser l’apar-tat de versions, un clàssic en el grup que va quedar reduït a la mínima ex-pressió. Tot i això, van saber trobar el moment per incloure al repertori èxits d’Obrint Pas com “La Flama” o “Som” a més d’altres himnes com “La presó del Rei de França” o “El cant dels Mau-lets”.

La sorpresa arribaria a mig concert amb la participació de Agua Bendi-ta, molt celebrada per part dels se-guidors, que van pujar a l’escenari per interpretar “Billy Joe” i “Volar”. La nit seguia i “Estoy quemado” i “Mileuris-ta, pobre desgraciado” conduïen cap a la recta final. “Sol naixent” deixava pas als bisos on sonarien les darreres

Foto: Bernat Almirall

Una nit de festa salvatge

→ Buhos assalten el Music hall de Barcelona per presentar-hi el seu darrer disc, Natura salvatge

cançons per presentar del nou treba-ll com “Som una melodia” o “Volem guanyar”. L’eufòria col·lectiva acabava amb “Res a les butxaques”, que posava fi a una nit de festa salvatge i inici a la que de ben segur serà una llarga gira de la banda.

PAU PLANAS

Foto: Jordi Benítez

Tot CONCERTS Març

19

Molt puntualment els assistents van omplint la sala 2 Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona. Un públic molt familiar, nens i nenes, pares i ma-res o inclús algun avi estan ja prepa-rats perquè comenci el concert. Això no resulta estrany ja que el nou disc de la Beth parla del fet de crear una família i, per tant, no és d’estranyar que aquest tipus de públic es senti més identificat amb aquestes cançons.

Les primeres notes d’“Olor de muntan-yes” corprenen al públic de seguida. La veu sempre càlida i propera de la Beth s’escola entre els assistents i ens intro-dueix a tots al seu món màgic particu-lar. La sala plena respon durant tota la nit i es crea de seguida un vincle directe amb la cantant. Cançó a cançó, la can-tant de Súria va emocionant a tots amb aquest treball que és el més personal que ha publicat. De cop les notes cone-gudes de “Terra trencada”, el segon sen-zill de Segueix-me el fil, fan que la sala vibri d’emoció i coregi a la cantant des de l’inici fins al final del tema.

Després d’una petita broma sobre la infanta, la Beth treu un full en blanc dient: “Cada dia rebo molts missatges i peticions al Facebook i a Twitter. Així doncs vull dedicar la cançó se-güent a un seguit de gent”. I a partir d’aquí, comença a dir parelles en que un dels dos li ha demanat que li dedi-qui una cançó a l’altre. Llavors “Tots els botons” protagonitza un dels mo-ments més màgics, emocionants, propers i, si m’ho permeteu, romàn-tics de la nit, arribant així al punt més àlgid del concert i amb un públic ab-solutament entregat.

Quan després d’aquest moment els músics abandonen l’escenari, el pú-blic inunda la sala de xiulets i aplau-diments que no paren fins que la Beth amb una guitarra sota el braç torna a entrar i s’asseu a un tamboret. Ja es veu venir que això serà el mo-ment més íntim de l’espectacle: ella, la seva guitarra i els assistents. “Lu-llaby” enamora i emociona a tota la sala, tot i ser una cançó del seu segon

disc i l’única íntegrament en anglès, el públic demostra que no s’ha obli-dat d’aquest tema ni del treball My own way home.

Beth Rodergas és una de les millors veus femenines de casa nostra i ho demostra amb un versió particular de “Some one like you” d’Adele que deixa a tothom meravellats per la seva capacitat de fusionar el jazz i el pop amb la seva magnífica i càlida veu.

Torna la banda i ja és respira a l’am-bient que la cosa s’acaba. El públic vol gaudir al màxim del que queda de concert i empapar-se tot el possible d’aquesta màgia que amb les seves composicions la cantant crea. “Ara i aquí”, el senzill del seu nou disc, és l’encarregada de tancar el concert, amb bona part dels assistents de peu i tota la sala cantant a ple pulmó. El concert finalitza de forma apoteòsica.

ROGER ARAN

→ La sala 2 de l’Auditori de Barcelona s’omple per la presentació del nou treball de la cantautora de Súria Beth

Beth en família

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

20

Coincidint amb el 40è aniversari de la mort de Salvador Puig Antich, Pere Camps, director del Festival BarnaSants, va proposar a Joan Isaac retre un homenatge a aquesta figura clau de l’anarquisme i com-memorar la seva tragèdia.

Des de bon inici ja s’augurava que al Teatre Joventut passaria alguna cosa extraordinària, potent, màgi-ca. Un col·lapse de gent a l’entrada del teatre esperant recollir la seva entrada va fer endarrerir el concert 30 minuts. A les 19.30h i amb les localitats exhaurides, Pere Camps va sortir a l’escenari per presentar l’espectacle Cançons d’amor i anar-quia.

Joan Isaac era el conductor d’aquest recital, però malgrat això, no va estar sol a dalt l’escenari. Es pretenia retre un concert d’home-natge en tota regla, per tant, era necessari pensar i actuar en gran. El concert va comptar amb la par-ticipació de Wayne Scott, Sílvia Comes, Dani Flaco, Anna Roig, Olden, Juan Carlos Biondini i Jaume Arnella, els quals varen

cantar i recitar temes amb cinc idiomes diferents: català, castellà, anglès, francès i italià.

Cançons d’amor i anarquia es va ini-ciar amb la cançó “L’Anno della Ri-volta“ interpretada pel ballarí Julyen Hamilton. Un inici potent que va captivar a tot el públic assistent des del primer moviment. Tot seguit, una veu en off i unes imatges d’arxiu ens varen situar a Paris, a l’any 1871. Aquest va ser el punt de partida de l’espectacle per explicar la història i l’evolució de l’anarquisme fins al 1974. Al llarg d’aquest viatge, varen sonar temes representatius d’aquest moviment com “Eight hour day”, “La locomotora”, “La Bande à Bonnot”, “Joe Hill”, “El señor Buenaventura” o “A les barricades”. Cal destacar tam-bé, “Romanço de Quico Sabater” in-terpretat magníficament per Jaume Arnella. Finalment, i com no podia ser d’una altra manera, Joan Isaac va prendre la seva guitarra i co-mençà a fer sonar aquelles notes que van fusionar-se per primera vegada l’any 1976 sota el títol “A Margali-da”. Quan semblava que ja s’havia acabat, tots els artistes varen sortir a

l’escenari per a interpretar el darrer tema de l’espectacle, “Here’s to you”, adaptat als cinc idiomes protagonis-tes de la nit.

Varen ser dues hores de música, dansa, projeccions audiovisuals i història; dues hores on les emocions es van mantenir a flor de pell en tot moment. La força dels artistes a l’escenari i l’efusivitat dels aplaudi-ments del públic van crear un am-bient increïble que es va concloure amb tot el teatre dempeus cantant conjuntament: “Neixen flors per tu Salvador/ Dins del cor, pels cims i les valls / La teva llum il·luminarà / Per sempre més la llibertat”

El recital Cançons d’amor i anar-quia no finalitza aquí. L’espectacle ha comptat amb la col·laboració de Sergio Sacci, homòleg de Pere Camps a Itàlia amb el Festival Tren-co. Així doncs, la memòria musical de l’anarquisme viatjarà el 3 de maig cap al Teatre del Casino de Sanremo emmarcat dins del festival italià de cançó.

MARTA DIAGO

→ Cançons d’amor i anarquia és el títol de l’espectacle que Joan Isaac va presentar al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat davant de prop de 600 persones

Joan Isaac canta a Puig Antich

Foto: Marta Diago // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

21

Com ja van poder veure els assistents a l’homenatge al General Moragues, Jordi Fàbregas, Miquel Estrada i Ton Rulló segueixen en plena forma i així tornaven a demostrar-ho a l’escenari del C.A.T. de Gràcia. Es tractava d’una cita enmarcada en el Barnasants que amics i seguidors del conjunt no es van voler perdre. El concert va comptar amb un reguitzell de temes de la seva trajectòria musical, tots ells més que vigents a dia d’avui malgrat que hagi

plogut força d’ençà que Coses van crear-los als anys setanta.

Acompanyats pel multi instrumentista Joan Aguiar “Juantxe”, els components del grup de folk eren rebuts a l’escenari en-tre aplaudiments per part d’un públic fidel i entregat, majoritàriament contemporani amb els artistes. Un “Via Fos Sagramental” va ser la cançó que va donar inici a un re-pertori de més d’una vintena de cançons,

moltes de les quals van ser taral·lejades des de les butaques.

Així mateix, per interpretar el tema “L’any 1870”, en Jordi Fàbregas -fundador del Centre Artesà Tradicionàrius- va demanar la participació del públic tot fent-los cantar la tornada. Entre instruments tradicionals com el guitarró, la mandola, el pandero o l’ampolla d’Anís del Mono, tampoc no van faltar les bromes i l’evident complicitat en-tre tots tres membres del conjunt.

Alhora, també hi va haver moments per destacar les figures de diversos personatges que han lluitat per defensar els drets i les lli-bertats, com Àlvar Valls o el fet de dedicar el tema “El burro i l’àguila real” al seu crea-dor i amic del grup: Quico Pi de la Serra.

El final del concert va arribar amb un bis improvisat, a petició dels assistents que no van deixar d’aplaudir quan els músics van marxar de l’escenari, durant el qual van tornar a interpretar “Pell de tambor”. D’aquesta forma, un públic satisfet sortia del C.A.T. de Gràcia amb ganes de poder tornar a gaudir aviat de més actuacions d’aquesta banda de folk.

ÀNGELS SALGADO

Coses retornen als escenaris

Santi Eizaguirre (guitarra), Dani Clavera (bateria) i Dani Pitarch (te-clats) presenten una manera molt personal d’entendre i sentir la música. Notícies de Gurb (Kasba Music, 2013) està format per onze temes força di-versos, un pop rural on no hi falta la subtilesa del jazz a “Link” o els aires de buleria a “Treballo”. La força, però, recau fermament sobre les lletres de les cançons les quals s’acompanyen de melodies enganxoses que fan difícil

mantenir el cos immòbil a la cadira. Amb una prosa acurada, intel·ligent i de digestió fàcil, Iagoalaiaga i els De-tectius Salvatges s’apropen a la cançó d’autor i continuen obrint-se el seu propi camí.

Una seixantena de persones es varen acostar fins al Harlem Jazz Club per seguir aquesta escletxa ja oberta dels Iagoalaiaga de ben a prop i gaudir dels temes d’aquest primer disc. El concert

va començar puntualment amb a “A tot vent”. Aquesta cançó va ser composada a partir de dos poemes que va escriu-re l’avi d’en Santi, en Jaume Anglada i Rodellas, l’any 1939 mentre era pre-soner al Camp de Concentració “La Magdalena” (Santander). Després d’ha-ver trencat el gel, el trio va continuar amb “Link”, “Com faig patir”, “Creu-ant”, “Notícies de Gurb”, “La qüestió”, “Treballo”, etc. Cal destacar, també, un altre poema musicat inclòs al LP dels Iagoalaiaga, “Pau negra”. Aquest poe-ma el va escriure el poeta basc Joseba Sarrionandia sota el títol “Defiendan su negra paz”. Al llarg del repàs dels onze temes que conformen el disc, es varen viure situacions molt diverses: des de crítica social i política, fins a his-tòries d’amor 2.0, passant per individus estranys que et canten cançons a dalt d’un terrat o defectes aliens que ajuden a reconstruir els defectes personals.

En definitiva, Iagoalaiaga i els Detec-tius Salvatges ens porten un seguit de sensacions i emocions que no deixa-ran indiferent a ningú.

MARTA DIAGO

Iagoalaiaga i els Detectius Salvatges passen pel BarnaSants

Foto: Àngels Salgado // Totmusicat

Foto: Marta Diago // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

22

L’auditori de Barcelona es va conver-tir en un món de màgia i surrealisme de la mà del duet d’artistes Pau Riba i Pascal Comelade. La sala Tete Mon-toliu és un lloc petit i acollidor ideal per concerts íntims. D’una banda, Pau Riba, un cantant molt particular amb fama de provocador, que sempre ha anat contracorrent. De l’altra, Pascal Comelade, un músic català d’arrels franceses conegut per les seves obres minimalistes. Aquesta combinació ha quedat plasmada en l’àlbum Mosques de Colors, que els artistes van presen-tar al Barnasants.

La primera cançó en aparèixer va ser “La bruixa del matí”, que ens va tras-lladar als camins d’una fageda entre conills, ocells i insectes fets amb ins-

truments. La va seguir “Contacte di-gital”, un reconeixement a l’habilitat de Pascal Comelade per tocar el piano, que Riba va reconèixer com a dits pro-digiosos. Aprofitant que era la nit de Sant Valentí, el cantant va parlar de la “relació” amb el pianista francès, un amor no correspost en un principi, que els va acabar unint. “He pescat el pascal”, deia Riba, per introduir el ter-cer tema “Peixet de plata”, amb el qual van posar més ritme al concert.

La nit va continuar amb les cançons “Virtuosa harmonia”, “Cares”, “Els teus somriures” i “ Ha passat un àngel”, en el que va ser una barreja instrumental i lletres iròniques. El públic anava se-guint el concert, rient i aplaudint, amb les curioses intervencions de Riba.

Amb “Mosques de Colors”, cançó que dóna nom al disc que presentaven, van tornar a recuperar aquest ambient rural i fantasiós.

Abans dels bisos va haver temps pel “Xiclet del temps”, en què assegura-ven que en l’amor i la vida tot s’acaba, i també “No cal pas, Pascal”, “ On y va”, i el tema més reivindicatiu “El taxista”, que Pau Riba va dedicar a tots els atu-rats i desnonats. El punt i final el van posar amb dos clàssics de la música en català. El primer va ser “Noia de por-cellana”, que els assistents van corejar amb el cantant, i el segon va ser “Da-liniana flor”, un homentage al pintor figuerenc.

GERARD CAMPOS

→ Pau Riba i Pascal Comelade actuen a l’Auditori de Barcelona per presentar-hi el seu treball conjunt

Les Mosques de colors il·luminen el Barnasants

Foto: Juan Miguel Morales

Tot CONCERTS Març

23

L’ambient festiu de la festa gastronò-mica de la clotxa –plat típic de la comarca de la Ribera d’Ebre– va ser l’escenari en què Xeic! va presentar el seu nou espectacle: “Arrels”. Sota un sol abrasador i en un horari poc habitual fins al moment per veure’ls actuar, a partir dels volts del migdia, una part dels components d’aques-ta banda ebrenca van donar inici a l’acústic davant d’un públic entregat i amb ganes de xalar.

Aquest nou format compta amb la secció de corda i percussió del grup, acompanyats també per l’acordió dia-tònic de Tomàs Bosch, qui ja havia

col·laborat en anteriors discos i con-certs de Xeic!. Així mateix, el reper-tori va comptar amb temes de tota la trajectòria dels de Rasquera, des de la seva primera maqueta fins al darrer treball d’estudi, Batecs (2013).

Tal com assenyala el títol de l’especta-cle, van ser presents les referències als orígens ebrencs de la banda així com també els clams reivindicatius en fa-vor de tot el territori català. A través de temes propis i versos musicats de poetes com Gerard Vergés, Desideri Lombarte o Artur Bladé i Desumvi-la –aquests últims inclosos en el disc Sirga (2010)– els Xeic! van fer gaudir

del més gran al més petit dels assis-tents.

Des de baix de l’escenari no es van deixar de corejar totes les cançons, especialment per part de les primeres files plenes d’uns seguidors ben joves i atents a l’espectacle. Com ja ve sent habitual, “Tornarem” va ser la més corejada de totes en favor del català i la lluita del poble de Catalunya cap a la independència. I és que els ebrencs tenim ben clares les nostres arrels, però també volem decidir quin volem que sigui el nostre destí.

ÀNGELS SALGADO

→ En el marc de la Festa de la Clotxa celebrada a Vinebre, els ebrencs donen a conèixer un nou format d’actuació en acústic

Xeic! estrena el nou espectacle “Arrels”

Foto: Àngels Salgado // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

24

Em sobta trobar-me amb una llarga cua de turistes quan arribo al Jam-boree, no m’acaba de quadrar que es-perin per veure en Quico Pi de la Se-rra… Però la parella del meu davant, més perduts que una sardina al desert, aviat em treuen de dubtes i a través d’una conversa en anglès macarrònic amb el guarda de seguretat em fan co-neixedora del que esperen tots aquells estrangers: un espectacle de flamenc. M’adono llavors que la filera es bifurca i quan accedeixo dins de la mítica sala de la Plaça Reial de Barcelona, em tro-bo amb el públic que esperava trobar, amb els veterans seguidors del mític cantautor català ben distants dels “gui-ris” del carrer.

Després d’una breu presentació, apa-reix a l’escenari en Francesc -Quico

per a la majoria- junt amb els dos músics que l’acompanyarien durant tota l’actuació: Amadeu Casas a la guitarra, dobro i veu, i Joan Pau Cumellas per fer sonar l’harmòni-ca. El repertori combinarà els temes del darrer treball d’en Pi de la Serra, Quicol·labora (2011), amb d’altres cançons de la resta de la seva llarga trajectòria musical més que vigents avui en dia.

Entre el gairebé centenar de perso-nes que ens hi apleguem, destaquen molts rockers de cabells blancs que no deixen de gaudir ni un minut del blues, jazz i rock d’en Quico i les se-ves anècdotes i històries que serveixen per lligar les cançons. A meitat del concert, pujaran a l’escenari la Laura i la Carme Pi de la Serra, germanes

del bluesman barceloní per donar pas a un dels moments mes emotius de la nit.

També hi haurà cabuda per a l’estrena de nous temes com “S’ha de parlar per més dir” o “Quan un es torna gran”, ca-rregats de la crítica i l’humor àcid que caracteritzen des de sempre un dels grans de la Nova Cançó, un d’aquells cantautors que als anys seixanta no es van deixar vèncer per la censura. En-tonant “Jo sóc Francesc Pi de la Serra” l’artista donarà per acabada l’actuació, però els incessants aplaudiments dels presents al Jamboree faran que reapa-reguin per cloure amb el clàssic dels clàssics: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.

ÀNGELS SALGADO

→ El músic autodidacta actua per primer cop a la sala on d’infant es va despertar el seu gust per la música

Quico Pi de la Serra omple el Jamboree

Foto: Àngels Salgado // Totmusicat

Tot CONCERTS Març

25

El cicle Els dimarts em sentiràs se-gueix el seu curs i el dimarts 4 de febrer la Sala Beckett es va tornar a omplir amb la proposta divertida i original d’Els Nens Eutròfics. Poesia, ironia i humor es van barrejar amb una mescla d’estils musicals que van fer del concert un espectacle diferent que va convèncer el públic des del primer instant.

Amb el poeta Josep Pedrals al capda-vant el grup es va escapar dels tòpics més habituals per oferir un concert amb segell eutròfic –dit de l’agent o substància que millora la nutrició-. “Llenya d’alzina” donava el tret de sortida a la nit i, a partir d’aquí, les cançons s’anaven alternant amb els

versos recitats per Pedrals. Versos i cançons poc convencionals i sempre amb un punt divertit que despertava les rialles dels assistents. No va faltar cap dels temes del seu darrer treball, En helicòpter, però també hi va haver temps per fer un extens recordatori d’Esquitxos ultralleugers amb cançons com “Epitalami”, “El vers que faltava” o “La cançó més banal” i, fins i tot, per recuperar una composició del segle XIX: “El cirerer”.

Ja als bisos i amb l’ABC a la mà, Pe-drals va voler llegir una suposada crò-nica del concert. “Els Nens Eutròfics és una autèntica presa de pèl: ni és poètic, ni és musical, ni té gràcia” co-mençava. Una original manera amb

què el líder de la banda va aprofitar per presentar els músics tot llegint el que la crítica opinava d’ells. “Són uns cagats que ja es porten els bolquers de casa” sentenciava l’article en els últims versos. Amb un posat teatral, Pedrals llançava el diari i tornava a les cançons per interpretar el que podria ser un plànol del metro de Barcelona reci-tat: “Subterrània”. Els Nens Eutròfics van seleccionar la magistral versió de “Love is in the air” que han inclòs a En helicopter i que han traduït, fent gala del seu humor particular, per “L’amor és un peix” per tancar el concert da-vant d’un públic entregat que els va acomiadar amb una llarga ovació.

PAU PLANAS

Un dimarts amb segell eutròfic

10 bandes dividides en 5 parelles que van fusionar-se per oferir prop de 6 ho-res de música. 5 concerts inèdits que no van deixar caure l’energia en cap mo-ment i que van convertir la cita en úni-ca i irrepetible. Tot estava pensat fins al més petit detall i l’escenari era immillo-rable. Les disfresses predominaven en una sala que ja d’inici presentava un as-pecte més que acceptable. Una organit-zació impecable feia àgil les qüestions tècniques amb una rapidesa admirable en els canvis de grup. Les condicions per viure una nit especial hi eren i els grups no van decebre.

En català, hi predominaven dues pro-postes. Van obrir la nit el duet format per Empty Cage i Nyandú, dos guan-yadors del Sona9 que s’unien per mes-clar les cançons d’uns i altres. El rock de “La paraula justa” va donar el tret de sortida a l’actuació deixant pas a temes de tots dos grups com “Ara vaig caminant sol”, “Fotos de calaix” o “Mec – mec”. No hi va faltar tampoc l’Ornito-rrinco que havien presentat dies enrere i on fusionaven “Vine amb mi” amb “Bitllet de no tornada”. “Instint animal” i “Absències” posaven punt i final a 50 minuts d’energia i rock’n’roll que van

ser el millor inici per una nit que es presentava d’allò més especial.

Després dels tàndems entre El Último Vecino i Mujeres i Edgon Soda i Mi Capitán hi arribava la segona pinze-llada en català. Manel s’unien a The Seihos per oferir un concert explosiu que va fer embogir absolutament tota la sala. Lluny del seu posat immò-bil més habitual, Manel es van deixar endur per la gresca de The Seihos i es van llançar a ballar i moure’s com mai. El concert era un diversió on les dues bandes es van complementar a la per-fecció i van aprofitar per fer proves. Guillem Gisbert tant tocava les mara-ques com els teclats mentre que Arnau Vallvé (habitualment a la bateria) va fer tots els papers de l’auca: va estar tant a la bateria com a la guitarra, al baix o, fins i tot, a la veu.

Les cançons de Manel van tenir un pa-per secundari al llarg dels 30 minuts de concert exprés, però no hi van faltar ja clàssics com “Al mar!” o “Boome-rang” ni l’eufòria desbordada de “Tere-sa Rampell”. Cançons de The Seihos o, fins i tot, la versió del dominicà Juan Luís Guerra de “Ojalà que llueva café”, molt celebrada, van acabar de confi-gurar un repertori que acabaria amb “Party party!” i un públic entregat. La nit la va tancar el tàndem The Suicide Of Western Culture/Lasers.

PAU PLANAS

Fotos: XandreRL (Àlex Rodríguez)

Festa de carnaval per parelles

Tot CONCERTS Març

26

23

totENTREVISTES Març

29

Com ha estat l’experiència de gravar aquests temes, ha resultat molt especial per vosaltres?

Gerard Quintana: Ha estat el disc amb més treball al darrera. De fet, tan sols un primer disc porta aquesta feina perquè, més tard,quan està en el procés de fer un directe ogravar un altre disc molt sovint entres al’estudi a descobrir les cançons allí mateix perquè les estàs acabant de fer. En aquest cas no hem tingut aquesta sensació. Jo fa cinc anys de Deterratente-rrat. Va sortir al 2009 i, desprès d’aquests dos anys de treball i convivència amb en Xarim, hem fet concerts on hem tocat algunes d’aquestes cançons noves, les hi hem donat mil voltes, hem tingut temps de treballar un any amb la banda i d’anar força enllà. De fet, la gravació ha estat una alliberació per dir-ho d’alguna for-ma, perquè ha sigut una manera d’arri-bar, de definir i de dir fins aquí... Con-vivint fent música sempre hi ha algú de guàrdia, són 24 hores de música. Ales-hores hem treballat molt, hem fet mol-tes cançons, hi ha hagut un moment en que pensàvem que faríem un triple disc que ja es deia Tothom ho sap. Pel mig del procés en Xarim va donar sortida a al-guns d’aquells temes amb Lladregots, el seu disc en solitari, sinó haguéssim re-bentat perquè les cançons necessitaven una forma, definir-se d’alguna manera, almenys era la sensació que jo tenia.Arribàvem a l’estudi amb l’energia d’una banda que està diversos anys aixecant un projecte, donant voltes... i de sobte té la oportunitat de plasmar-ho. Per nosal-

tres aquest disc ha estat una celebració. Bé, la portada del disc ja ho expressa una mica: aquest pastís i aquest guita-rrista sense cap.

Aquest disc és de tots dos, l’un sense l’al-tre haguéssiu pogut fer aquest disc igual-ment o hagués sigut impossible?

XarimAresté: Doncs crec que sí, és im-pensable que aquest disc l’haguéssim fet separats. Hagués estat molt diferent penso. Absolutament, perquè ha sigut una feina que inclús és molt difícil defi-nir-la ja que no ha tingut un patró fixe. Seria molt fàcil dir que jo m’he posat a fer la música i ell les lletres, però no és així. Fins i tot si hagués estat un disc meu la música seria diferent també i si haguésestat un disc d’en Gerard les lle-tres ho serien, vull dir que resulta molt difícil separar la feina de l’un i de l’altre. És un disc de Gerard Quintana i Xarim Aresté.

Respecte el que comentàveu abans, teniu una mica la sensació que aquest disc és com un nou debut?

X.A.: Sempre diuen allò que per fer el primer disc tens tota la vida i per fer el segon tens un any, ho hem sentit a dir molts cops això. En aquest cas passa això. Coneixíem les cançons perquè les hem tocat en directe, fins i tot teníem un sac. Potser per al segon disc no tindrem aquest sac perquè potser necessitarem estar més en el present, voldrem que si-gui més immediat segurament.

G.Q.: També hi ha el fet de la banda, a part de nosaltres dos. El rock és un gè-nere d’equip, un duet o un solista se-gurament poden estar més a prop d’un cantautor, o d’un bandautor, que d’una banda de rock, i això és una banda de rock. No es tracta d’un grup que ens acompanya, ni a mi ni als dos, sinó que la feina ha sigut absolutament còmplice. És molt escàs i és molt difícil trobar un equip, un assemblatge i un engranatge com el que hem trobat. Jo porto 30 anys en la música i tan sols m’havia passat una vegada. Després he tocat amb mu-sics excel·lents però és una altra cosa, ca-dascú aporta alguna cosa. El baixista, el Sergi Carós, ahir no sé quan va marxar, jo m’he despertat i ja no hi era. I quan el Xarim marxarà arribarà l’Ermen, que és el bateria, per començar a preparar-se perquè quan en Xarim torni del concert que té aquesta tarda ens puguem posar a gravar. Amb això vull dir que realment som una família i això és important, d’al-tra banda jo penso que seria molt difícil fer rock, és gairebé impossible perquè necessites ser un equip de gent, un grup d’amics, un grup de gent còmplice dis-posada a remar molt fort i anar on cal-gui. Una persona sola, ara mateix, sí que te moltes més possibilitats d’adaptar-se i anar a tocar on sigui, però nosaltres som sis persones que estem picant pedra i que necessitem molta complicitat per moure’ns per aquests temps convulsos. Això, el rock i l’equip que hem format ens ho dóna, i tots sónimprescindibles i tots han aportat el millor d’ells mateixos al projecte.

“En els temps que estem vivint, si fas cançons o estàs creant, és impossible que no t’afecti, que l’energia no es quedi impregnada amb el que fas”

totENTREVISTES Març

30

X.A.: Haguésestat impossible sense ells realment. Nosaltres dos sols haguéssim sigut uns bojos. A través d’ells hem pogut materialitzar-ho tot. Tens raó, és impos-sible una banda de rock sense una banda de rock. La veritat és que és així. Tot i que respecto molt la música dels mercenaris, però en aquest cas no funcionava això. No podíem comptar amb mercenaris, havia de ser algú que realment donés la seva vida per la idea.

G.Q.: El rock també és un gènere que si no dones el 100% no funciona, és a dir, si no li poses tot pot ser fallit i ridícul, pot arribar a ser una caricatura. I aquí l’equip a posat el 100%.

Des del primer moment teníeu clar que volíeu que aquest disc fos de rock?

X.A.: Des del primer moment va sortir el que va sortir. Mira, recordo la primera cançó que vam fer junts que va ser “Els inventors”, per mi és un tema que trans-cendeix una mica del rock perquè, tot i que comença amb un aire molt rock, amb un riff de guitarra molt potent, se’n va cap a altres llocs i dins hem pogut po-sar coses que són colors que jo fins ara no havia utilitzat. El que vull dir és que en els temps que estem vivint, si fas cançons o estàs creant, és impossible que no t’afec-ti, que no es quedi impregnada aquella energia amb el que fas, almenys en el meu cas. Ha sigut immediat això, quan vam començar a fer cançons han sonat a rock perquè el moment ens ho dema-nava.G.Q.: També el rock és una de les músi-ques més bastardes, més mestisses que existeix. El rock és una esponja capaç d’absorbir mil influències. No sabíem

que anàvem a fer una tornada al rock, però teníem molt clar el que estàvem fent, i era buscar veritat amb el que fèiem, defensar una cosa que era certa. El rock segurament, a cadascú de nosaltres, ens ha salvat molts cops la vida, per tant, més cert que això impossible.

El rock és un estil que surt de les entranyes, i sembla el millor mitjà per queixar-nos del que ens està passant. Ara sembla que hi ha un retorn al rock, no?

G.Q.: Hi ha molta gent, curiosament entre les generacions més joves,e ntre la qual està començant a sorgir un altre cop el rock. Comencen a passar coses, sí que és cert. La música, a nivell d’impos-tos, està considerat un entreteniment i, fins i tot dins de l’àmbit de la cultura, si algú té aquesta sospita és la música. Els discos mai han portat un IVA reduït a diferencia dels llibres. L’altre dia li deia al Xarim. Jo venia de viatge i vaig passar per diferents llocs i anava escoltant que hi sonava música: l’avió, que fa un any i mig que sonen les mateixes cançons; al super-mercat quan vas a comprar; al restaurant mentre menges... I tot és música que et va impregnant però que no molesta, que és com una cortina que tapa la paret que està despintada, fa maco però no incomoda. I li deia al Xarim: “Aquest disc que hem fet nosaltres no podrà sonar en aquests llocs, perquè molestarà”. Clar, el tio que estigui a l’avió o comprant al supermercat s’inco-modarà. El Tothom ho sap no és un paper pintat a la paret precisament.

Estem en un any precisament, tant a ni-vell global com a nivell de la nostra rea-litat més propera, que sabem que passarà a la historia, pel que passi o pel que deixi de passar. Estem en un moment convuls

i incert. Estem en un moment de canvi a costa nostra, a costa de la gent: de re-ducció de drets, estem veient que estem entrant en un model no del talent, de la innovació, de l’excel·lència, sinó en un model de la mà d’obra barata, del país sense projecte, de parc temàtic per als més rics... Llavors, tot això jo crec que mereix algun crit, no?

En tot aquest procés de retorn al rock, aquell retorn puntual de Sopa de Cabra va jugar algun paper o va acabar de posar-te l’espurna per fer aquest projecte més roc-ker?

G.Q.: En aquest cas concret, el del disc Tothom ho sap, el fet fonamental de la trobada amb els Sopa va ser que ens vam conèixer en Xarim i jo. Ens vam conèixer, vam connectar i al cap de tres mesos es-tàvem treballant junts i convivint. Evi-dentment el fet del’aniversari dels Sopa ens va desbordar absolutament. La rea-litat no existeix, la creem cadascú, cada mitjà intenta crear un model de realitat. La realitat que en aquell moment s’estava dibuixant era que no hi havia cabuda pel rock i, després, als concerts hi va haver tantíssima gent que va desbordar totes les previsions i que va voler connectar amb aquella energia. Per mi va ser molt signi-ficatiu això de que la realitat no és la que ens pintaven.Però el projecte que ara fem,bàsicament, és l’aventura d’aquests dos anys i poc que portem vivint amb en Xarim. La con-nexió, el recolzament i la realimentació que sentia amb ell al’escenari era bestial, fins i tot la gent de la tele, la producció i tot això ens deien: “Ostiatios, heu de fer alguna cosa junts”. I jo hem deia: “ Que diu ara, quina bogeria” (riures). Però mira, finalment les coses van passant

“El rock és un gènere que si no dones el 100% no funciona, és a dir, si no li poses tot pot ser fallit i ridícul, pot arribar a ser una caricatura. I aquí l’equip a posat el 100%”

totENTREVISTES Març

31

però sí, tot sempre parla, cada fet explica alguna cosa.

En aquest disc heu fet 13 cançons però fer la tria imagino que no ha estat fàcil perquè en vau fer moltes prèviament, unes seixan-ta. Com ha estat aquest procés d’elecció?

X.A.: Doncs mira, aquest ha sigut l’únic procés mental, com dic jo, perquè tota la resta ha anat fluint de tal forma que ens ha sorprès perquè jo no he tingut mai la sensació d’esforçar-me amb aquest disc. Clar que hem fet feina, però no n’erem-conscients.

G.Q.: Hi hem dedicat més hores que a un fill tonto, fins i tot jornades de dotze o ca-torze hores, però sense esforç, si les fèiem era perquè no podíem parar, perquè vo-líem arribar.

X.A.: És una cosa molt instintiva això, però el fet d’escollir les cançons sí que hi has de posar seny. A mi m’agrada expli-car la metàfora del flamenc, perquè quan fas un disc de flamenc el normal s’hi posa una rumba, una buleria,... Tocar tots els pals, una mica. En aquest cas, fent rock, no ha estat diferent, hem tocat tots els pals que nosaltres ens sentim més iden-tificats.

Les cançons que han quedat fora del disc obra les portes a que n’hi hagi un altre més endavant?

G.Q.: Això fa de mal dir. És curiós. Abans d’entrar a gravar, les últimes setmanes, te-níem més de seixanta cançons però, tot i així, vam observar el que teníem, vam triar i en vam fer de noves. Vam dir: “Ens falta aquest color, ens falta aquest pal” i van sortir cançons com “Quan miris

en dins” o “Pinball” o “Tot el que sents”. Aleshores fa de mal dir que aquestes cançons que tenim guardades seran les que gravarem pel proper disc. Crec que la necessitat de sorprendre’t i descobrir co-ses noves fan que vulguis fer temes nous. L’altre dia estàvem parlant d’anar entrant cada dos mesos, els caps de setmana o al-guns dies, i anar enregistrant dos temes, o un, pot ser tres, i al cap d’un any tindrem quinze o així.

X.A.: Per no tornar-nos tan bojos per es-tar un mes tantes hores perdent la salut i l’energia vital tan salvatgement.

G.Q.: Sí, com no sabem anar a mitges, aquests últims quatre mesos han sigut obsessius. La gent ens deia: “Sortiu de casa, fa temps que no us veiem, us tro-beu bé?”. Així pot ser no ens farem tant de mal.

Per tant,podríem anar veient noves cançons que apareixerien de forma regu-lar o poder les anireu guardant per un se-gon treball?

G.Q.: No ho sé, és una bona pregunta. Es-tem en un moment en el que no hi ha for-mat, en què tot està per redefinir. Estem en un moment de canvis, anem traient discos o vinils perquè és un format cone-gut, però no és l’única forma que escolta música la gent i, de fet, fins i tot no és la majoritària. Aleshores no sé si tornarà el single com als anys 50 i la gent traurà cançons, com feien els Beatles al principi, abans de treure el seu primer disc; no sé si la gent veurà la llum i tornarà al vinil i sentirem música amb tota l’amplitud del seu espectre; o seguirem escoltant la música a través del mòbil, sense cascos ni res, on no hi ha greus ni aguts, on tot son

mitjos. És un moment de redefinició de les coses. Si més no anirem treballant i ja veurem com es materialitzarà tot.

Com esteu encarant els concerts?

X.A.: Aquestes cançons no ens permeten tocar-les a mitges, com diu en Gerard, de fet amb aquest gènere s’ha de donar el màxim. En Gerard està fet un toro.

G.Q.: Jo espero que no em puguin més les ganes que el seny (riures). Estem amb unes ganes... A veure si farem una ani-malada o ens esgarrarem. Tenim tantes ganes que espero que no ens oblidem de la tècnica (riures). No, faig broma, però penso que hi haurà molta energia a l’es-cenari. Això és important per fer el que farem.

A banda de les tretze cançons que han en-trat al disc també cantareu alguna de les que han quedat fora o d’altres projectes vostres?

G.Q.: Això encara ho estem completant i estarà viu al llarg de tot l’any. També ani-rem canviant de format, en el sentit que ara estem presentant en teatres, audito-ris... Però quan arribi l’estiu ens obrirem espai a l’aire lliure i anirem matisant. Pot-ser algunes de les cançons que tocarem ara no les tocarem a l’estiu, que en toca-rem d’altres. Quan arribi la tardor ens mourem més per sales d’aquí i fora. Això encara s’ha d’anar concretant i, com que hi ha un calaix gran, poden anar passant coses constantment coses, fins i tot algu-na d’aquestes cançons que anirem gravant al llarg dels mesos les anirem introduint al directe. Serà un any viu com a mínim.

ROGER ARAN

“Abans d’entrar a gravar teníem més de seixanta cançons però, tot i així, vam observar el que teníem, vam triar i en vam fer de noves”

totENTREVISTES Març

32

Parlem del teu segon disc, Cançons d’ara; explica’ns una mica com ha es-tat el procés de preparació d’aquest segon àlbum.

Bé, Cançons d’ara, a diferència del primer disc, Dolça victòria, comença a partir del treball amb el productor musical Pau Romero. Ens vam plante-jar fer el disc de forma diferent al pri-mer, és a dir, potser més professional, treballant primer els arranjaments o la producció musical, que són coses que abans no havíem fet. Volíemque sonés més treballat, més elaborat, més com-plet. Amb en Pau Romero ens avenim molt, és una persona molt metòdica i això m’ha ajudat, perquè jo abans era una mica caòtic. Vam passar un mes

sencer treballant cançó per cançó, acord per acord, i després el procés de producció va consistir en plasmar aquestes idees intentant donar un sen-tit global al disc.

I creus que tot aquest treball que no havies fet en el primer disc es nota també en els directes?

Sí, aquesta forma de treballar m’ha fet aprendre molt a nivell tècnic; a saber què queda millor, què cal treballar més, etc. Haver estat assajant durant tres mesos fa que toquis millor la gui-tarra i treballar amb en Pau, que és un gran guitarrista i em donava consells sobre la veu, també influeix. M’ha obert les portes a explorar noves for-

macions que no havia fet mai, com el duet, el trio o la banda.

De què parlen les cançons del nou disc?

Si hagués de trobar un punt de con-nexió entre elles, jo crec que reflec-teixen el nostre context social, econò-mic i polític, les maneres que tenim de relacionar-nos, el nostre dia a dia. Cada cançó toca una temàtica diferent però sempre sota aquesta premissa; la superestructura que condiciona les nostres relacions de parella, la nostra feina, la nostra joventut, etc.

Creus que és important que la músi-ca reflecteixi la societat, el context i la situació que vivim?

Un cantautor compromès amb la societat i amb els temps que corren. Les seves cançons reflecteixen la realitat social del nostre entorn sense oblidar la vida de les persones, el dia a dia de cadascú. Cançons d’ara és el títol del nou disc, un treball on fa un salt professional amb unes cançons més elaborades i cuidades.

“Està bé que la música serveixi per distreure o per divertir, però també és una eina per a la reflexió, per plasmar inquietuds i anhels”

Jordi Montañez

totENTREVISTES Març

33

Sí, i per això ho faig! (riu) Està bé que la música serveixi per distreure o per divertir, però també és una eina per a la reflexió, per plasmar inquietuds i anhels. En el fons, la figura del cantau-tor prové dels trobadors, perquè ens dediquem a explicar la quotidianitat en forma de vers.

Et sents més satisfet amb aquest segon disc que amb el primer?

Sí, em sento més satisfet a nivell tècnic i professional perquè he après moltes coses. Però això no vol dir que no es-tigui orgullós del primer, va ser una altra etapa important, simplement es tracta d’anar millorant poc a poc.

De cara als pròxims discs, seguiràs la línia d’aquest últim o tornaràs a treba-llar més individualment?

M’agradaria seguir treballant amb en Pau, perquè ens uneix una gran amis-tat i perquè trobo molt interessant la figura del productor musical. Ell és qui t’assessora i et fa veure coses que potser tu no veus, per això trobo molt profitosa i productiva aquesta manera de treballar. Això no vol dir que hagi

de fer un altre disc elèctric; pot ser acústic, més similar al primer, però amb un productor.

Per què has apostat per un so més elèc-tric en aquest segon disc?

És una cosa que no havia pogut fer en el primer per falta de recursos, i vaig voler aprofitar que ara disposava del material i de l’equip necessaris. També té relació amb el títol; es pren com a referència la Nova Cançó, però volia demostrar que el concepte de cantau-tor és atemporal, adaptable als nous temps i a diversos gèneres musicals, com el pop-rock.

Com dius, el títol del disc fa referència a la Nova Cançó...

Sí, fa referència a un article de Lluís Serrahíma que es va publicar el 1959 sota el títol “Ens calen cançons d’ara”, i parlava de la necessitat de que les cançons parlessin del context en el que es vivia i en la nostra llengua. Ell creia que per contrastar la cultura im-posada del règim franquista, era ne-cessari utilitzar la música per parlar de coses properes, compromeses amb

la realitat del moment, que reflectissin la nostra pròpia manera d’entendre. Aquest text es considera la base fun-dacional de la Nova Cançó catalana, i jo he volgut reivindicar la vigència del concepte “cançons d’ara” perquè avui en dia també ens en calen. Són temps diferents però sempre és necessari que la música parli del que vivim.

Aquesta és també una mica la idea que engloba la “Cançó necessària”, amb la qual tu també estàs col·laborant. Com et vas acabar involucrant en aquest projecte?

El Casal Popular d’Esquerra de Gra-nollers es va posar en contacte amb nosaltres perquè organitzen un cicle de cançons d’autor, i en aquella edició volia reunir a 6 o 7 cantautors que fes-sin coses similars. Volien ajuntar-nos en un escenari per actuar, una mica a l’estil dels “Setze Jutges”. Encara que no ho sembli, va ser tot per iniciativa seva i nosaltres simplement ens hi hem su-mat.

Dius que és important mantenir la vi-gència de la Nova Cançó, però creus que aquestes han de parlar del que està

“He volgut reivindicar la vigència del concepte “cançons d’ara” perquè avui en dia també ens en calen”

“Les cançons també poden servir de memòria històrica, ja que s’està esborrant i hi ha gent que no vol que surti a la llum”

totENTREVISTES Març

34

passant avui en dia, o cal que segueixin explicant el que passava en l’època de la seva creació?

Jo crec que s’ha de parlar de tot el que passa, però cal centrar-nos en avui en dia, perquè d’aquell temps ja hi ha escrites moltes bones cançons. No obstant, fer cançons que recorden el passat també forma part de la nostra actualitat. Les cançons també poden servir de memòria històrica, ja que s’està esborrant i hi ha gent que no vol que surti a la llum.

Com t’ho fas per combinar tants pro-jectes alhora?

Si ho entens com una feina, sempre trobes espais i projectes interessants. Sí que he deixat de fer algunes coses per poder-me centrar en la música, però si t’agrada trobes temps de so-bres.

És fàcil viure de la música?

És fàcil malviure de la música, tot depèn de les teves prioritats. És arriscat, a vegades cal tenir alguna altra feineta per tenir certa segure-tat. Però la música és la meva feina i la meva prioritat, i si un mes tinc menys ingressos, m’adapto a la si-tuació. Jo crec que en un principi és més fàcil guanyar-te la vida com a cantautor, perquè tens menys com-plicacions per poder anar fent con-certs. Viure de la música avui en dia és complicat, com viure de qualsevol altra cosa.

Els assajos són més fàcils com a cantau-tor o com a grup?

Quan he de preparar un concert jo sol és molt més fàcil, perquè ho puc fer a casa mateix. Quan és en grup, la fei-na és extra; has d’anar al local d’assaig, portar la llista de cançons preparades, etc.

Parlant de concerts, quin són els pròxims que se’t presenten?

El divendres 28 de març tocaré al Bar-nasants, i varies coses més però que encara no estan tancades.

DAVID BUENO // ROGER ARAN // LAURA PORTA

“Cançons d’ara, a diferència del primer disc, Dolça victòria, comença a partir del treball amb el productor musical Pau Romero”

“Volia demostrar que el concepte de cantautor és atemporal, adaptable als nous temps i a diversos gèneres musicals, com el pop-rock”

Fa poc que has estat mare, aquest disc és un regal per la teva filla?

Sí, de fet el vaig composar tot amb la Mila dins la panxa i va ser força emo-cionant. Part del que jo li vull explicar a la meva filla està en el disc.

Vas pensar molt en ella mentre el preparaves?

Sempre penso en els nens, però en aquest cas, com que el disc va molt de coses emocionals i de valors vaig pensar molt en què li volia explicar jo en ella. Evidentment hi ha moltes més coses a explicar, però una bona part del que li volia transmetre està aquí.

A més, és un disc en què també pen-ses amb els grans, no?

Sí, la música és un punt de trobada i volia que per les temàtiques i les es-tructures de les cançons pogués agra-dar als petits, però que als grans no se’ls cremessin les neurones, com pas-sa amb molta música infantil.

En aquest sentit, cal reinventar la cançó infantil?

Jo el projecte el vaig començar per això. Quan va néixer la meva neboda, que ara té 4 anys, vaig començar a bus-car contes i cançons que m’agradessin i no en trobava. Era tot molt antiquat. Jo sempre dic que nosaltres fem con-tes i cançons per nens del s.XXI, és a dir, amb uns valors moderns i el que trobava, amb els valors, amb el to… tot era com molt carrincló. De vega-des sembla que com que els nens són petits se’ls hi pot colar tot, i no, preci-sament perquès són petits se’ls ha de donar bona música.

Quins són aquests valors que hi ha darrera les cançons?

No m’interessa ensenyar els números, o les lletres, o a menjar bé, això ja ho faran a l’escola. El disc incorpora va-lors i emocions. Les cançons parlen de l’ecologia i l’amor pel planeta, que és una mica el concepte del disc; parlen del primer amor; d’acceptar la gent que és diferent; de la mort d’un ésser

estimat, que de vegades és un tema tabú o de trobar una professió que realment sigui la teva vida.

Com expliques a un nen la mort d’un ésser estimat?

És un diàleg entre la mare i el nen on la mare li intenta explicar. Els nens fan preguntes i les has de contestar. La mort és un tema tabú que potser no ho hauria de ser tant, però en aques-ta cançó la mare intenta explicar amb certa poètica on és la tieta.

També comentaves que parles de la diferència…

Tots som diferents i als nens, de vegades, per imitació dels adults els costa acceptar la diferència. La diferència és bàsica en el món però sembla que si no seguim tots un estereotip no som prou pels altres.

Buscar les paraules per explicar aquests contes és fàcil?

No, hi ha una gran labor de simplifica-ció, que de vegades és el difícil. És allò

Fugir dels tòpics i la cançó infantil més carrinclona és l’objectiu de Lali Rondalla, un projecte musical pensat pels més petits però que busca també la complicitat dels grans. Un projecte que combina un munt de propostes que inclouen, fins i tot, una aplicació mòbil amb un videoclip interactiu amb realitat augmentada. Tot cuidat amb gran detall i pensat per nens del s.XXI. Un planeta blau és el nom del darrer treball d’aquesta cantautora infantil.

“Si volem fer un món millor hem de fer que els nens també hi participin”

Lali Rondalla

totENTREVISTES Març

35

de dir menys per dir més. Quan co-mences a escriure, tant és si és un con-te, una novel·la o una cançó, comences expressant el que vols a grans trets i després vas acotant la idea i la història.

Les teves vivències de petita estan re-flectides a aquest disc?

Sí, aquest disc és molt personal, hi ha moltes experiències. A “Twist de ger-manet” parlo del meu germà petit, que era un tro; quan parlo del primer amor a “El secret més gran” també és una història que em va passar a mi de pe-tita, que em vaig enamorar –o em vaig pensar que m’enamorava perquè ana-va a primer de bàsica- d’un nen molt més gran. Tots els adults tenim un nen a dins i pots recuperar totes aquestes sensacions i sentiments.

És un disc, a més, que combina molts estils, cada cançó és un món…

Sí, i és molt important. És important que els nens, de petits, escoltin molts pals musicals. En el disc hi ha des de rockabilly fins a vals, reggae, pop, sam-ba, swing… Jo tinc molts referents mu-sicals i tots són una influència a l’hora de fer un disc com aquest.

Portar això als concerts deu ser molt especial, no?

Sí, jo el que busco molt és la participa-ció dels nens. Ja amb l’anterior disc feia com un concert-performance en què els nens pujaven a l’escenari i es diver-

tien molt i, en aquest, també procuro que participin. De fet és un públic molt agraït però també molt dur. A un nen, si no li agrada alguna cosa, s’aixeca i se’n va. Has d’estar tota l’estona capçant la seva atenció, però és molt divertit.

Un dels objectius dius que és fer riure i ballar a tothom…

La majoria de les cançons del disc són molt ballables. Als nens els agrada moure’s.

Què creus que és el que més agrada o sorprèn als nens en sentir la teva pro-posta o veure’t en un concert?

Quan em veuen els sorprèn com vaig, ja que vaig amb orelles de llop. En els concerts també els agrada quan agafo instruments com el cazú, com l’ukelele, com una pandereta… instruments que es veuen més propers i que volen agafar i tocar.

El disc es pot trobar tant en català com en castellà, com és?

Jo sóc bilingüe, de mare catalana però de pare que ve de família basca. Per mi era important que els nens de fora de Catalunya també poguessin gaudir dels meus contes i cançons.

En quin idioma el vas composar ori-ginalment?

La majoria en català, menys un parell. El que passa és que depèn una mica de les èpoques.

Aquest disc l’has fet possible gràcies al Verkami…

Sí, tenim bastants fans i seguidors i la veritat és que ha sigut una passada per-què la gent s’hi ha bolcat. Nosaltres vo-líem fer aquest disc i una app-videoclip i ho volíem fer amb la participació de tothom.

“De vegades sembla que com que els nens són petits se’ls hi pot colar tot, i no, precisament perquès són petits se’ls ha de donar bona música”

totENTREVISTES Març

36

I és que també heu fet una aplicació de mòbil per veure el videoclip amb reali-tat augmentada…

Sí, és una cosa totalment nova. Aquest format de app-videoclip amb realitat augmentada és la primera vegada que es veu. Volíem fer un videoclip diferent i com que sempre diem que el projecte és per nens del s.XXI vam decidir fer aquest videoclip que, a més, és interactiu i es pot descarregar al comprar el disc.

Al llibret que acompanya el disc també vas més enllà perquè cada cançó va amb un dibuix que els nens poden pintar…

Sí, és un llibret colorejable que també es poden descarregar des del web. Pretenem que el nen també hi posi de la seva part. Si volem fer un món millor hem de fer que els nens també hi participin i que facin d’aquest món un lloc millor. El primer pas per això és dibuixar, és fer-se’l seu.

Una de les coses a millor per fer aquest món millor és recordar més quan érem petits?

Sí, perdem la innocència i adulterem la realitat d’adults. Perdem la frescura i el fer les coses amb amor i sense un interès concret amb tot. El món està com està però jo sóc una persona optimista i crec que a través de l’educació i de la cultura el podem redreçar.

A més, a banda de les cançons, també fas contes personalitzats per la gent que t’ho demani…

Exacte. Són contes sonors, en CD en què el nom del nen surt en tot el conte i es converteix en el protagonista de la his-tòria. Només cal que em facin un correu i en un termini de màxim 15 dies els arriba el conte a casa.

Quina feinada…

Sí, realment ho és. Tot és un procés molt artesanal, però la gent ho valora i els nens flipen bastant, la veritat.

Com has pensat en tantes coses?

Sóc jo, el meu xicot, el meu compositor i quatre o cinc persones més que volem fer les coses amb amor i quan hi penses les idees et surten.

PAU PLANAS

“El món està com està però jo sóc una persona optimista i crec que a través de l’educació i de la cultura el podem redreçar”

totENTREVISTES Març

37

totENTREVISTES Març

38

Presenteu el vostre primer disc que porta per títol S’ha de reiniciar. Què és el que s’ha de reiniciar?

Juli: Moltes coses, tant a nivell col·lec-tiu com individual. Clar que la col·lec-tivitat comença per la individualitat... Molts valors, moltes actituds, mol-tes visions sobre el món i el que està succeint des de fa uns dos o tres anys, que és quan es va començar a gestar el grup. Jules va començar amb una eta-pa de reiniciació personal meva que va coincidir amb tot el que va esclatar a nivell social. Els temes es belluguen entre aquests dos plans: l’individual/personal i el col·lectiu.

Les cançons les heu fet entre tots? Com us dividiu les tasques?

Juli: L’Ignasi i jo venim d’un altre grup, Doctor Fargo. Jules no deixar de ser una cessió, spin-off, de Doc-tor Fargo, tot i que aquella era una proposta diferent on les lletres eren en castellà i tenien una altra temàti-ca. Aquí, com que aquestes cançons noves no encaixaven amb el repertori que fèiem a l’altra banda, vam deci-dir fer un projecte nou. El vam ini-ciar l’Ignasi i jo. D’alguna manera, les lletres les faig jo, la música la faig jo una mica nua i, entre tot, després la vestim.

El disc el vau gravar a Tiana. Va ser difí-cil posar en marxa el disc?

Ignasi: Al principi no hi havia bateria, només un calaix, i les cançons les vam fer pensant en tocar-les amb el calaix però la persona qui ho feia, finalment, va deixar el grup. Llavors vam pensar que si el canviem per un bateria, ho havíem de gravar tot amb una bate-ria. No passa res... Va ser interessant aquest canvi de vista de les cançons. I com que treballàvem a casa era molt còmode perquè no t’has de barallar amb ningú. Saps que el vols i ho vas buscar... Ens ho hem fet tot a mida i això està molt bé.

Va ser complicat aquest procés de tor-nar a gravar les cançons?

Ignasi: No, avui en dia és molt fàcil. Agafes les cançons i, simplement, era que l’Ivan toqués la bateria perquè la base ja estava feta, els ritmes estaven creats i només era qüestió d’adap-tar-los una mica a la bateria. Anar provant...

Per tant, l’Iván es va afegir al grup més tard com a bateria. Ho vas tenir clar des del primer moment?

Iván: Jo ja coneixia a l’Ignasi de grups anteriors. Vaig veure que em podia in-

teressar i la veritat és que és un pro-jecte que està molt bé. Jo me’l vaig es-coltar i vaig veure un tipus de ritmes diferents que vaig pensar que a la gent els podien agradar

Ignasi: Diguem la veritat. El vaig en-ganyar... (riures)

En el disc hi van col·laborar el Jordi i el Fer d’Inspira. Va ser especial per vo-saltres?

Juli: Sí, van venir a fer unes segones veus i també el Jordi va fer alguna guitarra. Va ser una bona experièn-cia.

Abans dèieu que la societat s’ha de rei-niciar. Amb aquestes cançons també parleu dels problemes socials que hi ha en el nostre entorn?

Juli: Hi ha de tot, algunes de més per-sonals i altres que sí que parlen de te-mes més socials. Després hi ha unes altres que es barregen les dues ves-sants, com “Lleu” que els dos plans, el col·lectiu i el social, es fonen. És inevi-table que el que està succeint a nivell global afecti a l’individu.

Creieu, per tant, que és important que la música es faci partícip de les coses que passen al món?

La proposta de Jules és difícil de catalogar dins d’un estil però el seu gran ventall de registres forma part del seu encant. Unes cançons que parlen de tot allò que afecta a les persones assumint les crisis com una oportunitat de canvi que cal aprofitar. Ells defensen que a la vida, a vegades, S’ha de reiniciar.

“El disc fa una lectura optimista de la crisi, s’ha d’aprofitar aquest moment de canvi per qüestionar-se moltes coses i replantejar-se que és allò que hem fet bé i malament”

Jules

totENTREVISTES Març

39

Juli: No sabem si realment serveix per alguna cosa però nosaltres no ho fem perquè tingui alguna utilitat. Simple-ment parlem del que ens afecta. Si el que m’envolta m’afecta a nivell emo-cional o personal, ho reflecteixo a les cançons. No ho puc evitar. A vegades intento abstraurem o evadir-me del que està passant i no puc. Sempre hi ha alguna cosa, alguna referència o una petita pedra a la sabata que t’in-comoda perquè, de fet, el que està suc-ceint és així.

Hi ha cançons molt punyents però les canteu amb un to pausat...

Juli: Sí, però no és que vulguem apro-piar-nos de la veu dels indignats, ni molt menys. Hem participat en certes manifestacions, reivindicant els nos-tres drets i la nostra dignitat, i com a partícips, com un granet més de sorra que es va congregar a les places, hi participem. Formem una petita part d’aquest gran col·lectiu. Per tant, sí que parlem de temes globals però, al mateix temps, és una experiència per-sonal. La música és tranquil·la per ser conseqüents amb l’estil. El nostre és un estil més de pop-folk, amb alguns ma-tisos de rock. No creiem que per cri-dar més, tens més raó o t’escoltin més.

I, musicalment, heu evitat les sobre-produccions, no?

Ignasi: Veníem d’una etapa amb Doc-tor Fargo molt rica productivament, per no dir barroca... I vam decidir que aquest projecte el volíem fer més mí-nim, més acústic, amb poquetes coses.

El que està sonant a l’escenari és que portem al disc. Ser una mica fidel al que sona.

En les cançons barregeu una mica tots els estils: pop, folk, rock...

Ignasi: L’objectiu és que es reflecteixin les vivències personals i els gustos de cadascú. Un dia et despertes més folk, un altre dia més rock... I quan estàs es-crivint o tocant, això ho transmets més.

Juli: Va arribar una situació que molts grups utilitzaven ukelele i, no tenim res en contra d’aquest instrument ja que nosaltres mateixos en tenim, però va haver un punt que per fer folk sembla-va que calia saber tocar l’ukelele. I això no és així... En el seu lloc, nosaltres vam voler posar una bandolina i banjo.

Per tant, us voleu distanciar una mica del pop-folk que utilitzen molts grups que estan sorgint últimament?

Juli: No sé, no és qüestió de voler dis-tanciar-se ni res. És inevitable que els grups que estem sonant en aquest moment tinguem algunes coses en comú. D’altra banda, també has d’anar a buscar, no pel fet de distanciar-se o perquè no et col·loquin etiquetes, sinó pel fet de buscar la teva pròpia veu. És buscar el teu camí, la teva manera d’expressar-te i, en alguns casos, coin-cideix amb la dels altres grups i en d’altres no, només és teva.

Una sensació que ens ha donat és que cada cançó és un món i utilitza un re-gistre diferent.

Juli: És el primer cop que ens ho han dit. A mi personalment és una cosa que m’agrada, no particularment en nosaltres sinó en general. Ja no es tracta de tocar diferents pals o estils, m’agraden els grups que tracten cada cançó com una entitat individual. Tot i que, després amb la producció, se li pot donar una certa continuïtat o ver-nís que les ajunti totes. Jo quan faig una cançó mai penso com era l’an-terior o la següent. El que passa que, degut a les nostres limitacions, al final totes tenen alguna cosa en comú. Un fa el que sap fer, per molt que vulguis distanciar una cançó de l’altre no tens les habilitats per fer-ho...

Vosaltres plantegeu aquestes crisis com una oportunitat de canvi. Busqueu una mirada optimista?

Juli: La paraula crisi s’està utilitzant molt bé. Personalment, crec que molts anomenen crisi a allò que, real-ment, és una estafa a nivell global. El que passa que sí que és veritat que aquesta estafa ha comportat una cri-si. I llavors nosaltres parlem de crisi com a moment de canvi. La lectu-ra optimista d’una crisi és aprofitar aquest moment de canvi per qüestio-nar-se moltes coses i replantejar-se que és allò que hem fet bé i mala-ment. El disc no parla tant d’una crisi com la que ells ens diuen, econòmica o financera, sinó per dir d’aprofitar aquets moment de canvi per recons-truir i reiniciar les coses per fer-les millor que com les hem fet fins ara.

DAVID BUENO

“Hi ha de tot, algunes cançons més personals i altres que que parlen de temes més socials”

“No creiem que per cridar més, tens més raó o t’escoltin més”

Com definiries Superherois?

És un disc molt eclèctic, molt hetero-geni. No hi ha una línia argumental molt definida sinó que hi pots trobar diversos estils. La millor cosa que m’han dit és que no avorreix perquè totes les cançons es distancien de les altres. La gent també em diu que sona bastant diferent al que acostumen a sentir al nostre país.

Això ho has aconseguit treballant cada cançó com si fos un món?

No, ha sortit així. Quan fas una cançó la fas d’una determinada manera sen-se preocupar-te que tingui una conti-nuïtat amb la resta.

Hi ha molts estils, es podria englo-bar amb l’etiqueta pop?

Sí, pop guitarrer en algun moment. Acostumem a dir pop contundent amb les subtileses de l’electrònica.

Perquè l’electrònica també hi té un pes força destacat…

L’electrònica és part del vestit. Jo sóc teclista de formació –encara que ara toqui el baix i canti- però l’electrònica sempre m’ha agradat. Jo vaig créixer escoltant electrònica. Sí que és veritat que després vas modulant el gust mu-sical, però l’electrònica sempre ha estat aquí.

Dius que el disc sona diferent al que estem acostumats, això ho has fet volgudament?

No, però un cop a l’estudi sí que ens vam adonar que sonava diferent. Les cançons no parlen d’aquesta quo-tidianitat dels grups d’avui en dia, però ha sortit naturalment. A l’hora de fer les cançons jo aquests grups els escolto poc. Jo tinc una edat i això em crea un bagatge i molt pos-siblement els meus referents no són els mateixos que tenen tots aquests

grups amb qui ens separen 10 o 15 anys de distància. Jo tinc una cultu-ra musical que no és més gran que la dels altres, però possiblement és diferent i això fa que les cançons si-guin diferents. No sonen igual que Maria Coma, que Manel o que Els Amics de les Arts. Si s’ha d’assem-blar a alguna cosa de les que es fan avui en dia potser serà amb Inspira o Anímic. Tampoc no s’hi assembla, però sí que generacionalment tenim alguna cosa més en comú.

Com ha anat el procés de formació d’aquest treball?

Ho hem fet amb molta calma. Jo por-tava molts anys amb un grup que ens dèiem Els Convidats, amb qui vam fer 6 discos. El 2011 vam dissoldre el grup i jo tenia ganes de fer alguna cosa amb el meu estil, poder fer les meves cançons. Així doncs, vaig de-cidir anar fent una cançó cada mes durant un any. Ho vaig anomenar

Palance es presenten al públic amb un primer treball que porta per títol Superherois i amb el que trenquen amb les sonoritats més habituals. Pop vestit amb electrònica que durant 10 cançons i un bonus track endinsen a l’oient en l’univers del grup. Al Totmusicat parlem amb el líder de la formació, Xavier Serrano.

Palance“La millor cosa que ens han dit és que el disc no avorreix”

totENTREVISTES Març

40

anuari i cada cançó es deia com el mes. Això va tenir un bon feeling i vaig pensar en muntar una banda. A mesura que ho anàvem muntant ens vam anar trobant gent que ens dona-va facilitats i vam decidir posar-nos a fer el disc amb cançons noves –i tres que hem recuperat de l’anuari-.

De què parlen les cançons d’aquest primer disc?

De tot una mica, però sempre intento que la lírica sigui una mica depurada. Totes les cançons són meves excepte una que està feta a partir d’un poema de Narcís Comadira. Havia d’intentar, per tant, que les meves cançons esti-guessin a l’alçada, tot i que ja sé que no m’hi acostaré gaire a Comadira. “Abril” és l’única que parla de la quoti-dianitat, el single, “Solitudine ”, és una frivolitat absoluta, hi ha una cançó de Nadal molt naif, “Tsunami” és una

cançó que crida a la revolta i a què la gent surti al carrer a llançar pedres contra els aparadors i els banquers…

De “Tsunami”, a més, n’heu fet una remescla com a bonus track…

Exacte, en plan dubstep. L’Edgar, un dels dos guitarristes, toca bastant el tema electrònic i ens va demanar per agafar una cançó i fer-ne un remix. Quan el va tenir fet ens va agradar molt i el vam voler incloure al disc per donar-li una mica de valor.

Perquè vau triar Superherois com a títol?

És una de les cançons, no té més. Mirant els noms de les cançons, hi ha les tres dels mesos que quedaven descartades, per tant podia ser “Soli-tudine ”, “Tsunami” o “Superherois”. Vam triar Superherois

De moment, esteu satisfets amb la re-buda que va tenint el disc?

Ens agradaria que hi hagués molt més ressò i que les ràdios s’animessin a po-sar les nostres cançons. Hi ha emissores que ens han dit que els agrada el nostre disc però que no el poden punxar per-què el consideren poc convencional. En canvi, hi ha tot un seguit de mitjans també poc convencionals que l’estan rebent molt bé. De moment la rebuda és bona.

Us està costant trobar directes?

Costa. Ens estem dedicant a buscar sales i ens van dient que s’ho escoltaran i ens diran alguna cosa o directament no res-ponen. Però vaja, estan sortint algunes coses, molt per la comarca del Bages, que és per on ens movem nosaltres.

PAU PLANAS

“És un disc molt eclèctic, molt heterogeni. No hi ha una línia argumental molt definida sinó que hi pots trobar diversos estils”

“Hi ha emissores que ens han dit que els agrada el nostre disc però que no el poden punxar perquè el consideren poc convencional”

totENTREVISTES Març

41

Què hi podrà trobar el públic a Mal-grat la pluja?

La filosofia continua sent un poc la mateixa que en els discos anteriors. Són cançons tretes amb un desig de reflexió social i de defensa cultural, lingüística i del territori. No m’agra-da dir que sóc un cantautor protesta ja que m’agrada ser molt respectuós, si faig cançons d’una manera cruel m’acabaré convertint en allò que estic criticant. Com a demòcrata m’agrada fer les coses amb tolerància, respecte i diàleg perquè les persones puguem arribar a entendre’ns. Son cançons que intenten millorar el nostre dia a dia, que busquen una humanitat molt present i una cosa tant simple com el somriure de la majoria de les persones. Evidentment, toco temes sentimentals i de passió, però la majoria estan apro-pats a una realitat social menyspreada ja que veig que abusen de la confiança i ens fan passar una etapa complica-da. Parlo de la llei de dependència, els

desnonaments… El disc també és una crítica a aquelles persones que no es-pavilen i que no fan un poc de força per canviar la seva realitat. Nomes hi ha una cançó que trenca una mica les meves pautes, que és “No sé odiar però vull” ja que m’he adonat que arri-ba un punt en què la paciència s’esgota i hi ha persones amb noms i cognoms causants d’aquestes circumstàncies. El títol no m’agrada gaire perquè real-ment no em defineix, però arriba un moment en què dius ‘Ja està bé!’.

De vegades que es fa difícil mantenir el to pausat?

A aquest disc he intentat vincular-me amb associacions o causes que estan patint. Porto una temporada molt en-fadat amb aquesta manera de governar en què no acabe d’assumir ni d’enten-dre tot el que està passant i perquè està passant i sí, perds un poc la conscièn-cia. Aquestes cançons et fan veure que la paciència d’un acaba esgotant-se.

La gent hi trobarà un canvi respecte els discos anteriors?

Musicalment i metafòricament espe-re que sí. A mi m’agrada donar un pas endavant en cada cosa que faig. Hi ha un termini de temps entre un disc i un altre i els viatges, els con-certs, el contacte amb certa gent… són coses que t’ajuden a madurar i millorar la proposta. Després de 5 o 6 anys fent classes de cant, per exem-ple, espere que la gent noti una veu molt més formada, molt més ma-dura. També hem intentat barrejar un poc noves iniciatives musicals i harmòniques. Tornem a introduir guitarres elèctriques que li donen la ràbia del missatge; incorporem una part orquestral que fins ara encara no teníem per acaronar un poc la tendresa… Jo pense que les temà-tiques o finalitat segueixen sent as-pectes socials o reivindicatius però hi ha un plus de maduresa musical i d’expressió.

Malgrat la pluja és el tercer treball del cantautor Andreu Valor. Només un any després de publicar el seu segon treball el cantautor ha tornat a la càrrega a un disc que l’ha permès acomiadar de la millor manera possible el guitarrista que l’ha acompanyat en els seus inicis, Eduardo “Tata” Bates, que marxa a la seva Argentina natal.

Andreu Valor“No m’agrada dir que sóc un cantautor protesta ja que m’agrada ser molt respectuós”

totENTREVISTES Març

42

Aquest disc, a més, és una manera de tancar una etapa i retre homenatge al que fins ara ha estat el teu guita-rrista, no?

Sí, a més vaig parlar amb ell fa poc i dubte que torne perquè està molt a gust a l’Argentina, per tant, si que serà un canvi d’etapa. A mi m’agradaria fer cançons diverses, però les meves mo-tivacions sempre acaben anant desti-nades cap a una mateixa finalitat. Ara bé, sí que volíem fer un disc on ell for-més part de la producció i els arranja-ments. Ell ha format part de l’elecció i decisió, a la producció hi hem tingut un 50% de pes cada un. Era una ma-nera de fer constància que aquests 7 o 8 anys que portàvem junts han estat un plaer per haver trobat una perso-na que musicalment m’ha enriquit i amb qui en tot aquest temps mai hem discutit. Volia acomiadar-me d’ell fent un projecte comú per deixar patent un poc el que havíem compartit al llarg del temps.

Perquè el procés de composició com ha anat, has compost tu els temes i després els hi has mostrat a ell?

La part lírica és cosa meva i a la part melòdica és on ell m’ha ajudat a veu-re alternatives. Possiblement alguna roda d’acords varia en un moment do-nat perquè ell va pensar que es podia

millorar, però són coses particulars. Quan la cançó estava feta i ell m’ajuda-va a vestir-la.

Tot el procés de creació d’aquest disc ha estat molt ràpid, no?

Sí, des del segon disc al tercer ha pas-sat només un any i poc. Normalment deixem més espai entremig ja que les cançons no acostumen a sortir-me tant ràpid i, a més, volem intentar consolidar cada un dels treballs. En aquest cas, el segon disc no va rodar tot el que hauríem volgut però per-què no hi hagués possibilitat sinó perquè en marxar l’Eduardo vam voler enllestir un projecte comú per dir adéu. Encara no havíem eixit de l’estudi amb un disc ja ens vam posar amb l’altre.

Així doncs, ha anat tot a contrare-llotge…

Sí, nosaltres teníem una data en què ell marxava i la última setmana vam anar un poc atabalats perquè si no presentàvem el màster no ens dona-va temps de fer la presentació del disc amb ell i amb alguns discos per la gent que vingués al concert.

Vist aquests nervis de l’últim mo-ment creus que hauria estat millor fer-ho d’alguna altra manera?

A mi m’agrada fer les coses més pau-sades perquè dona temps a donar-hi distàncies i modificar algunes coses que no t’acaben d’agradar. Estic satis-fet del resultat però no hem tingut eixe marge. De cares a un quart disc, però, farem les coses amb més calma.

Per tant, ara sí que apostaràs per fer una gira més llarga, no?

Sí, perquè hi ha molts lloc on estic anant a presentar el tercer disc i encara no hi havia presentat el segon. Evidentment en els concerts recupere cançons anteriors, però no hi vaig a presentar el projecte que hi hauria pogut presentar. Encara que tinc projectes en ment, entre un tercer i un quart disc passarà un temps.

T’estàs trobant amb dificultats per trobar concerts?

Puc estar satisfet perquè crec que tinc més concerts que mai. Sempre he tin-gut rodatge i sempre he tingut con-certs a un parell de mesos vista, però ara ja tinc concerts programats per d’aquí a mig any. La situació cultural està fotuda, però els formats d’autor són més manejables ja que pots anar tant en format banda com en solitari. Ara bé, sempre intente anar com a mí-nim en format duet o trio

PAU PLANAS

“El segon disc no va rodar tot el que hauríem volgut però perquè no hi hagués possibilitat sinó perquè en marxar l’Eduardo vam voler enllestir un projecte comú per dir adéu”

Foto: Marta Diago // Totmusicat

totENTREVISTES Març

43

La Bisbal d’Empordà és un munici-pi amb poc més de 10.000 habitants, però en canvi és un dels llocs on hi ha una ràtio més alta de músics per habitant. I no parlo de músics qual-sevols: des de la importantíssima orquestra La Principal de la Bisbal fins a músics de renom com Miquel Abras, Sanjosex o Mazoni.

A Jaume Pla -nom real de Mazoni-, li agrada arriscar, evolucionar i tren-car amb el passat. És per això que a cada nou disc que ha fet ha anat ex-perimentant amb noves sonoritats, però segurament és en aquest darrer, que du per títol Sacrifiqueu la prin-cesa, on es fa un trencament més contundent amb l’estil musical dels 6 discos anteriors. Per bé que els sinte-titzadors varen començar a prendre importància en el treball Fins que la mort ens separi, és ara on agafen el paper protagonista, desbancant les guitarres. Aquest canvi no espanta als seguidors, més aviat el contrari, com ha quedat palès en la presentació del

disc a Barcelona i Girona on es van exhaurir les entrades.

Sacrifiqueu la princesa és un disc es-perançador i lluminós, amb ritmes potents i melodies hipnòtiques. Les lletres, amb aquell punt de gamberris-me tan propi de Mazoni, són un cant a l’optimisme, i ens repeteixen al llarg de 12 temes que s’ha de passar de les coses negatives i mirar sempre enda-vant. És un disc que et manté enganxat i no et regala ni un segon de treva. “La promesa”, el primer senzill del disc, només d’escoltar-la ja indica per on van els trets: grans dosis d’electrònica que conviden a ballar sense parar. Però més enllà del single, podem descobrir grans joies com “El crit”, la cançó més punk del disc, que trenca amb tota la línia musical del treball amb bateria i veu i sense harmonia. O seguidament “A.I.L.O.D.I.U.”, la cançó més irreve-rent i divertida. O també “Elvis (últim dia)”, que durant 2 minuts ens retorna en Mazoni de fa uns anys: guitarres i rock.

I no podem obviar “El crit II (meta-física)”, on es fa un extens i divertit repàs de molts conceptes matemàtics que teníem oblidats. Per acabar, la re-laxant “Som la carretera”, una filoso-fada en majúscules, una palla mental que ens convida a reflexionar sobre la ínfima importància de les persones en el continu espai-temps, amb una melodia que es va repetint com un mantra i et deixa una estranya sensa-ció de pau, de relaxació i amb les piles carregades per menjar-te el món, en-cara que, com diu la cançó “No som el cotxe, som la carretera”, és a dir tot el que ens passa és merament fruit de l’atzar i el nostre control de la vida i de les coses que ens passen és pràcti-cament nul.

És curiós, però, tot i el trencament que ha suposat aquest disc, a mi m’ha re-cordat un dels primers temes que vaig escoltar de Mazoni. Recordeu “Llam-pec Ull de Vellut”?

GLÒRIA NOGUER

“Sacrifiqueu la princesa és un disc esperançador i lluminós, amb ritmes potents i melodies hipnòtiques”

“És un disc que et manté enganxat i no et regala ni un segon de treva”

L’electrònica va matar la princesaDisc de la SETMANA Març

46

Estem en una època d’efervescència creativa musical, amb propostes molt diverses i molt riques fetes a casa nostra. Una d’aquestes propostes musicals és la que ens presenta Búhos en el seu darrer treball, Natura Salvatge. Un disc que es pot convertir en el boom d’aquest any i catapultar al grup de Calafell en un dels referents del panorama català.

La trajectòria de Búhos és ja molt dilata-da i per molts no sorprendrà aquest disc tan complet i potent, però per aquells que coneixen al grup per les cançons del Barça descobriran en ells un poten-cial enorme que deixen palès en totes les peces del nouvingut. Normalment s’acostuma a denominar el darrer disc de qualsevol grup com el més madur i el disc de la consolidació, jo m’atreviria a definir aquest treball com el disc més potent, cada tema podria ser perfecta-ment un hit. Búhos han superat totes les expectatives que es tenia, que ja eren moltes.

Ja en el passat disc Cau la nit el canvi era més que notable respecte el que els precedia; doncs aquest cop el canvi es fa més evident, conservant això sí la essèn-

cia intacte que tant els caracteritza, amb peces animades, ballables, de festa, però amb una sonoritat més rockera, que els permet no només assaltar qualsevol festa major, sinó que també assaltar qualsevol sala de concerts, per oferir un espectacle divers i enèrgic.

Hi trobem també sonoritats diferents, amb temes més suaus com “Som una melodia”, més vitals com “No serà etern” o de més canyeros a “180º”, convertint aquest llarga durada en una muntanya russa de sensacions, que fa de l’escolta una distracció ben gustosa i gratificant, que no cansa i fa tenir-lo al prestatge dels imprescindibles i de les escoltes fre-qüents.

El disc produït per David Rosell, pro-ductor també de Txarango entre molts altres, respira l’olor de feina ben feta, tre-ballat i no deixa’t res a l’atzar, un treball pensat i polit amb molt temps a l’esque-na. A més conté unes col·laboracions en-vejables d’autèntic luxe (Ska-P, Albert Pla, Txarango, Els Catarres, Strom-bers, David Rosell i Germà Negre), que aporten a Natura Salvatge molts mati-sos diferents, tots ells amb una qualitat

extraordinària, fent un disc amb temes molt diversos però que s’aglutinen per construir un univers molt homogeni. Les col·laboracions són una peça clau i que encaixen a la perfecció.

Entre els temes del disc és molt complicat destacar-ne un, com he dit abans qualse-vol podria ser un hit, i segur que en un conjunt de persones hi trobaríem moltes opinions al respecte de quin destacarien, cosa que deixa en evidència el nivell su-blim del treball. Com a modesta opinió personal no puc sinó destacar una cançó que té el do d’encisar-te directament des de la primera escolta. Parlo de “Brama”, peça que t’estimula i t’enganxa, amb un bon rot-llo que no et fa cansar-te d’escoltar-la.

Natura Salvatge té tots els ingredients que es necessiten per convertir-se en el disc de l’any, respira vitalitat per totes bandes, ganes, energia i potencia. Aca-ba de començar a girar i ja denota que serà tot un èxit! Anem de festa, anem a gaudir, anem a escoltar bona música, ara és el moment, no pararem! Felicitats Bú-hos! Heu creat música en majúscules!

URI MORA

“Natura Salvatge té tots els ingredients que es necessiten per convertir-se en el disc de l’any, respira vitalitat per totes bandes, ganes, energia i potencia”

Natura Salvatge, una recepta explosiva i enèrgica

Disc de la SETMANA Març

47