totmusicat novembre 2013

Tot just fa un any al Totmusicat.cat vam obrir la secció de l’Enrenou. Aquest pro-jecte va néixer per donar veu als grups que començaven i que en un futur for-maran part del panorama musical del país. Des del primer moment s’ha anat convertint en una part important del web i del programa de ràdio. Però al Totmusicat.cat mai parem de somiar, i des de fa temps hem mirat d’organitzar alguna cosa amb aquells grups que van passar per la secció. Ara, ens ha arribat l’oportunitat de fer-ho realitat.

El dia 15 de novembre comença el pri-mer concert del Cicle Enrenou a la sala Alfa Bar de Barcelona, on una nit al mes dos grups dels que han passat per

l’Enrenou presentaran els seus projec-tes. Per tan sols cinc euros tothom po-drà gaudir de dos concerts de les forma-cions més explosives i de qualitat que estan començant el seu viatge. Aquest primer concert, que serà a les 21:30h, ja té el cartell tancat, amb una primera part amb el cantautor Oriol Barri i una última, amb la banda més esbojarrada, Monsieur Cactus.

Oriol Barri, després de formar part de diferents bandes, agafa els temes que té guardats en un calaix i fa la seva primera maqueta autoeditada el 2010. Després d’aquesta primera maqueta i l’EP que va treure l’any següent, i de guanyar dife-rents concursos, ara està gravant el seu primer disc. Oriol Barri pararà durant una estona de preparar el seu primer

disc per venir a tocar aquesta primera nit del Cicle Enrenou.

Just després arribarà Monsieur Cac-tus, que van començar fent cabaret i que, sense deixar el seu espectacle, van aventurar-se a fer temes propis. Van gravar una primera maqueta que van presentar al Sona 9 i van passar la pri-mera fase del concurs. Ara combinen la música amb la interpretació. Monsieur Cactus és un tot: és teatre, és música, és espectacle… Però per sobre de tot és diversió i frescor.

Dos estils molt diferents que es trobaran en una nit per demostrar que en aquest Cicle Enrenou es podran senti tot ti-pus de projectes amb l’única semblança d’estimar la música.

Roger Aran

En PORTADA Novembre

4

A l’Enrenou avui tenim com a con-vidat a un cantautor que s’estima la música i la viu de forma molt intensa. Normalment, per aquest espai hi pas-sen grups amb diversos membres per-què així és com està el panorama mu-sical però no ens hem d’oblidar que el nombre de cantautors també és elevat. Això no s’ha perdut gràcies a músics com Oriol Barri, que continuen apos-tant per la música d’autor.

Arribem puntuals, a les deu del matí, a un polígon industrial de Barcelona. Esperem que l’Oriol ens vingui a bus-car en cotxe i ens acompanyi fins al seu local d’assaig. Pel camí ens explica que en aquest espai on anem també és on assaja amb el grup Reclam, un dels seus altres projectes que té entre mans. Aparquem el cotxe i entrem a l’edifici. Va ser sorprenent el nombre de pas-sadissos que vam tindre que travessar. En ells, hi ha molts locals on assagen grups molt diversos, alguns de prime-ra línia. Però al que nosaltres ens di-rigíem estava al final de tot. Entrem. Ens situem. I deixem que parli el nos-tre protagonista d’avui.

Amb empenta des del primer dia

I comencem pel principi. Quan va sorgir la teva necessitat de començar aquest projecte en solitari? “Al 2010 començo a fer cançons i a tenir una mica de morro. Un autor ha de tenir una mica de morro. Com també deia un membre de Lax’n’Busto, si no vens de família musical, almenys, li has de posar una mica de morro”. La seva de-terminació i vitalitat el va portar, fa un parell d’anys, a penjar a Internet alguna cançó que ja tenia gravada i a fer algun concert. Van ser els primers passos de tot el que va venir després.

“Des de petit ja hem qüestionava co-ses i les expressava amb la guitarra”. Ja apuntava maneres. El fet és que ell va néixer a l’any 1984 quan emergia tot el fenomen del rock català. “Intento agafar coses de tot arreu. Tenim cer-tes carències dins la musica en català i, en canvi, amb la música en anglès al•lucines ja que compten amb una producció de molts diners i idees molt grans”. És per això que intenta anar sempre més enllà i no tancar portes. “El 90 % del meu iPod és en català però intento obrir horitzons perquè

sinó no innovaríem i ens quedaríem sempre igual. En canvi, observant al-tres coses anem mes enllà”.

El català és natural

Això ens dóna peu a preguntar-li per què composa en català. “És una cosa que no penses. És de forma involun-tària, a diferència dels cantautors pro-testa, que n’hi ha de molt bons. Jo ho faig inconscientment i després és quan li trobes un sentit fer-ho”. Tot i això, ens deixa clar que el més important no és la llengua, sinó el missatge i allò que un vol dir. I aprofitant que parlàvem de protesta i reivindicació, un grup que en fa molta és Obrint Pas. Oriol Barri té el somni de tocar amb aquesta formació. S’haurà d’afanyar abans que faci la pausa que té anunciada.

És fàcil donar-se a conèixer? “Depèn de si has estat tocat per la vareta dels mitjans. Ara tenim una eina que és Internet. Els Amics de les Arts o Ma-nel es van presentar al Sona 9 i no van funcionar. Mira ara... Hi ha grups que no coneixien ningú i que els mitjans van potenciar. També cal dir que si un és bo aguanta, sinó no”. A més, creu

Foto: Carles Raurich

“Si no véns de família musical, almenys, li has de posar una mica de morro”

Oriol Barri

David Bueno

En PORTADA Novembre

6

cosa el defineix, com podeu comprovar, és que té un elevat grau de perfeccionis-me i humilitat.

El seu projecte ha anat agafant forma i ens explica que les lletres han passat de ser una mica rebuscades a ser més clares, sense deixar de jugar amb els dobles sentits. “Al principi, hi havia lletres que ni la meva mare entenia i, llavors, això em va fer pensar”. El nou disc que prepara “sonarà millor i, a ni-vell musical, estarà millor gravat”- Se-ran 13 o 14 temes que ara començarà a produir aviat però, d’entrada, “hauran millorat tant a nivell tècnic com de composició”.

Cançons gratuïtes a Internet?

Quan li preguntem per la rebuda del disc la resposta és clara. “No sé ni com serà la meva. No sé si penjaré les cançons gratuïtes a internet, o no... He de decidir de quina manera faré arri-bar el disc al públic. Com més facili-tats posis, més arribarà però els musics també ens hem de finançar. D’alguna cosa hem de viure. És el dilema de si la música s’ha de regalar. Sigui com si-gui, la maqueta va anar bé i esperem que continuï igual”.

Els concerts en solitari li donen més peu a xerrar. “L’altre dia vaig fer un concert d’una hora i és diferent. Amb

tota la banda és mes canya. Amb jo sol, hi ha més temps per xerrar i con-versar. En petit format, pots fer més monòleg i presentar les cançons”. Un fet curiós és que cada concert és pro-pi. “Acostumo a canviar les cançons en cada concerts. Alguna paraula di-ferent que els fa únics i irrepetibles. És molt Lluis Llach. Ho trobo genial, encara que algú ho critiqui. Cada concert es únic”. Oriol Barri encara no ha decidit si farà gira de concerts per presentar el nou disc que veurà la llum aviat però no creu “que sigui de fer grans coses”.

“Com més facilitats posis, més arribarà però els músics també ens hem de finançar”

“Acostumo a canviar les cançons en cada concerts, alguna paraula diferent que els fa únics i irrepetibles”

La música que està de moda

Anem acabant, i ho fem amb un anàlisi que ens transmet abans d’acabar. “Ara sembla que els grups de folk tenen molta rellevància. Jo no entenc que es denominin així perquè, en definitiva, és el que es feia a les places del poble. No acabo d’entendre l’etiqueta. Jo crec que és una cosa for-tuïta, d’uns grups que fan un estil de musica que, de cop, agrada. Els mi-tjans ho potencien. I es creen noves modes. Ara cal sortir-ne una mica i obrir horitzons perquè no passi com el rock català dels 90. No ens podem estancar”. Queda dit. Des d’aquí li desitgem molta sort i que faci cas al títol d’una cançó seva que anima a se-guir sempre endavant. “Que mai no s’acabi”.

que han nascut moltes propostes, moltes d’elles pensades per un públic adolescent que ara ja pot cantar en ca-talà. Un fet força nou i que els mitjans tenen dificultats per poder assolir i fer-ne difusió perquè, per sort, n’hi ha un nombre força considerable. A tot això, té clar que “és un moment com-plicat (les sales tanquen i et paguen menys) però ja no hi perdem res”.

La infància el persegueixOriol Barri no vol deixar de ser petit. I així és com cultiva el seu imaginari. El nou disc que està preparant, utilitza les històries per a nens petits per parlar de coses dures que té la vida d’un adult. En aquest sentit, es defineix amb aquests quatre adjectius: imaginatiu, innocent (sóc bastant natural, que surti el que hi ha sense ser rebuscat), fresc i lleuger. Això el portar a dur a terme un procés compositiu forà curiós. “Al bus és on mi-llor composo, als mitjans de transport. A casa composo menys, perquè tinc moltes distraccions. A vegades, tam-bé vas pel carrer i em surten coses que aprofito per fer les cançons”. A l’hora de composar, intenta no estar supeditat a la guitarra per tal de fer les melodies que vol i després fer els canvis que calguin per trobar tots els acords perfectes. En canvi, “normalment les cançons en gui-tarra són les que em surten pitjors a ni-vell melòdic. Jo sé musica i guitarra però tinc algunes limitacions”. I és que si una

En PORTADA Novembre

7

De tant en tant, ens agrada escoltar grups que ens sorprenguin i ens fa-cin activar tots els sentits. L’equip de l’Enrenou buscàvem formacions no-velles per poder entrevistar i donar a conèixer quan, de repent, va caure a les nostres mans una proposta di-ferent, innovadora i força curiosa. El nom del grup és Monsieur Cactus, una denominació que no va ser gens fàcil de trobar, segons ens expliquen, però que n’estan del tot satisfets per-què defineix molt bé l’essència del grup. “És una imatge. La imatge del cactus ens interessa ja que ens sembla graciosa, metafòrica o potent. Funcio-na a nivell teatral, musical, de caba-ret... Barreja moltes coses”.

El cabaret, present des del principi

Amb el nom triat, doncs, el grup va començar la seva trajectòria amb el cabaret com a protagonista. “Vam co-mençar a actuar junts ara fa 2 anys a nivell de cafès-espectacle, en el món del cabaret, festes d’aniversari, fes-tes majors,... Sempre amb la música com a base però tirant cap al còmic i l’espectacle”. Durant uns mesos, el

grup es va dedicar a moure’s en aquest àmbit fins avui, que el grup ha decidit fer un pas endavant i evolucionar. “Ara fa uns dies, hem presentat cançons pròpies, a veure que ens depara el fu-tur... Ja en teníem de fetes però, ara, ens hi hem centrat més, sense deixar l’espectacle”.

Submergits en aquesta nova etapa, el grup ens explica quines són les se-ves influències. I, com no podria ser d’altra manera, el cabaret és l’àmbit que més ha aportat a Monsieur Cactus perquè ha configurat tot el seu món musical. Moltes de les influències pro-venen d’allà però, en general, venen de tot arreu i són molt àmplies. “Escol-tem de tot, ens agraden molts grups de música que són d’estils diferents”.

La música en català està encasellada

Un dels grups amb qui els agradaria tocar és The Mamzelles. “Tenim una guerra freda”, bromegen. Això ens dóna peu a fer un anàlisi del sector. Creieu que falten més grups que facin una proposta com la vostra? “En falten més. No tenim cap pretensió de fer res diferent ni original. Es tal i com ens ha rajat. Som conscients que la músi-ca catalana està molt encasellada amb alguns estils de música i grups. No ens hem preocupat gaire d’això. Tot el que tenim, amb les nostres influencies i trajectòria, ho hem tret cap a fora”. I afegeixen que “és d’agrair que hi hagi grups que s’allunyin del que és tòpic o moda”.

Sense dubte, ells ho fan. I així ho vam comprovar quan, per exemple, vam escoltar la primera cançó que vam seleccionar per descobrir-los, “The White Dog. “És un tema molt fresc i positiu. A la gent li transmet un bon rotllo, molta frescor i ganes de viure. Es la base de la cançó”. Amb la res-ta de temes, avisen, que no tot va en aquesta línia. “Després si agafes altres cançons, tenen una carrega més nega-tiva i intensa”.

“No tenim cap pretensió de fer res diferent ni original”

“És d’agrair que hi hagi grups que s’allunyin del que és tòpic o moda”

Monsieur Cactus

David Bueno

En PORTADA Novembre

8

Un repertori amb moltes llengües

Al principi, la formació va començar cantant en anglès la major part dels temes. Ara, el repertori està repartit i s’ha reduït fins a la meitat les cançons cantades en aquesta llengua. “Escol-tem molta musica en anglès però, ara, cantem més en català que abans per-què volíem fer la maqueta per presen-tar al concurs Sona9”. A més, canten en català per dir tot el que volen dir. “Si tot fos el mateix, tindríem proble-mes”.

Monsieur Cactus han estat formats en teatre i continuen fent cabaret un cop al mes que combinen, paral•lelament, amb altres projectes teatrals. “De fet, el nostre objectiu és acabar en aquest món”. Ho tenen molt clar. Anem avançant i arriba el moment de pre-guntar-los els tres adjectius que els de-fineixen. Quins són? “És un projecte fresc per nosaltres mateixos, catàrtic (amb cançons que impliquen una cer-ta catarsi i ens fan obrir coses que no-saltres tenim dintre), i teatrero perquè és molt canalla”.

Un procés creatiu molt elaborat

Mentre al carrer plovia, nosaltres ens manteníem al bar del CAT de Gràcia mantenint una conversa apassionada. Ara arriba el moment de parlar del procés creatiu. “És complexa. Els dos treballem com actors i musics al mateix temps. El que passa que es pot donar que un faci la lletra i l’altre l’instrumenta o la processa amb bases electròniques. Normalment, neix una cosa que volem dir, que comença amb una lletra i fins i tot una melodia. Després es musica. I, finalment, li donem voltes a aquesta cosa senzilla”.

Anem arribant al final, i ens ve al cap la curiositat per saber com cultiven tot el seu imaginari. “Amb les lletres sempre ens passa que un fa lletres rococó, rebus-cades, i l’altre és més directe i simple. És la fusió dels dos. Com les cultivem? És un gust per la literatura, hem llegit molt, veiem cinema... Tenim l’imaginari molt cultivat després de treballar tant la inter-pretació”. Tot plegat els condueix a rea-litzar uns concerts, per sobre de tot, di-vertits. “No ho podem fer d’altra manera.

Estem molt acostumats a tenir el públic a prop, a parlar amb ells i, segons sembla, aconseguim un ambient que fa que la gent estigui còmode i pugui gaudir de les cançons des d’una intimitat”.

“Tenim l’imaginari molt cultivat després de treballar tant la interpretació”

L’objectiu és arribar a tothom

Així són Monsieur Cactuts, amb cançons molt variades, que van d’un ex-trem a l’altra. “El tema que ens descrigui millor no ha arribat. Estem començant a moure’ns i veient el que la gent li ve de gust escoltar”. El seu objectiu passa per no parar de sonar. “Volem que la gent ens escolti. Que tothom comenci a escoltar el nom del grup, el single... Sonar a tot arreu. I acabar d’agafar ro-datge. Abans del fer un disc hi ha molta feina, com aconseguir una base de gent de seguidors. Es un objectiu a llarg i mig termini treure un àlbum”. Esperem que no trigui a arribar. Acabem l’entrevista i anem a l’exterior de l’edifici per gravar una cançó en acústic, “The White Dog”, envoltats encara per una forta pluja. Però musicalment són tan impactants que ens oblidem de les gotes que cauen. És un grup d’aquells que es fan escoltar.

“Som conscients que la música catalana està molt encasellada amb alguns estils de música i grups”

En PORTADA Novembre

9

Fa justament un any, Al Tall van anunciar la seva retirada. Amb prop de 40 anys a les esquenes, el grup s’ha convertit en un dels grans referents pel país, servint d’exemple i facilitant el camí de molts grups que han decidit seguir la seva estela. Les seves lletres compromeses i la seva aposta per la música folk van trencar tòpics des del primer moment i van ajudar a recupe-rar una música tradicional despresti-giada fins aleshores.

Després d’un any carregat de concerts plens d’emoció com el darrer concert a Barcelona el mes de febrer o el de Manresa de fa escassament un mes, quan s’acomiadaven del Principat, el grup va posar aquest octubre punt i final de forma definitiva a la seva tra-jectòria amb un concert molt emotiu al Palau de Congressos de València. Va ser l’últim concert, l’última vega-da que el grup va fer vibrar un audi-tori amb cançons com “Tio Canya”, l’última passa després molts anys de lluita, resistència i bona música. Va

ser un concert antològic, una nit on el grup va repassar els grans himnes fins acabar amb un cant de La Mui-xeranga final que va fer esclatar el públic. No hi van faltar, tampoc, an-tics membres de la banda i convidats molt especials com Miquel Gil, Xavi Sarrià o Pau Alabajos, que no es van voler perdre l’ocasió per retre’ls ho-menatge.

Des del Totmusicat, hem volgut reco-llir algunes reaccions de persones re-lacionades amb el grup.

“El 1975 amb Al Tall, la musica popular d'arrel tradicional va sortir d'una certa marginalitat "de coros i danzas" per convertir-se en un instrument musical de primera magnitud per reivindicar la cançó popular, per explicar histories i ballar-les al mateix temps que les escoltaves, per reforçar l'autoestima de la cultura popular valenciana i per recordar-nos que formem part d'una mateixa cultura des de Salses a Guardamar, des de Maó a Fraga"

Pere Camps, director del festival Barnasants

Pau Alabajos, cantautor

"Divendres 18 d’octubre es va escriure una pàgina cabdal en la Història de la Cançó Valenciana amb l'últim concert d'Al Tall i va ser un honor i un autèntic privilegi per a mi poder acompanyar-los a l'escenari en un moment tan important. Ens quedaran les seues cançons eternes i les seues lletres plenes de compromís cívic i polític, ens han explicat la nostra història, la recent i l'antiga, durant quaranta anys d'escenaris i cadafals, i ens han fet cantar a pulmó amb els ulls posats en un País Valencià ple de futur i d'esperança. Gràcies, mestres. Gràcies, Al Tall."

Joan Vilamala,membre d'Esquirols

“La tasca d'Al Tall ha estat d'una fidelitat al País Valencia de premi d'Honor. Una tasca sempre autèntica, impagable, estimulant i admirable...I més, si tenim en compte que a casa seva s'han mogut sovint en un ambient advers. Una cançó com “Tio Canya” és d'antologia de la cançó, obligada. I què dir del disc Quan el mal ve d'Almansa?. "Vergonya, cavallers, vergonya!" per qui no els valori com mereixen ser valorats"

Adéu Al TallAdéu Al Tall

Pau Planas

Tot NOTÍCIES Novembre

10

P. Planas. Ja és a les botigues el pri-mer treball de Cybee. Després de diver-ses maquetes i d’una gira estival que els va portar a tocar cada dia en acústic a la plaça d’un poble, el grup ja ha acon-seguit publicar un àlbum complet, que porta per títol el mateix nom del grup. Al llarg de 13 cançons, la banda es man-té fidel a les petites històries, algunes du-res, però sempre amb un toc optimista.

Sota la producció de Manu Guix i Ro-ger Rodés, Cybee deixen anar tota una varietat d’estils que, amb el pop-rock com a base, es mou des del rock més al-ternatiu fins a sonoritats més properes al folk. La presència de dues veus prin-cipals es converteix en un dels puntals de la formació que no deixa mai de costat l’energia i el bon humor, dos dels seus principals trets distintius.

Foto: Carles Miró

Cybee debuten carregats d’optimisme

P. Planas. Tres dels membres d’Abril, Uri López, Néstor Quesada i Victor González van anunciar aquest oc-tubre, per sorpresa, la creació d’una nova banda, Mahina, un grup que no va tardar en presentar-se. I és que poques hores després de l’anunci de la seva creació, Mahina ja van publicar a la xarxa el seu primer EP.

Es tracta de tres cançons que for-men Ni límits ni parets, la seva carta de presentació davant del públic. Les cançons, “Ni límits ni parets”, “Sols” i la balada “De seda”, presenten una so-noritat molt diferenciada de la d’Abril i mostren les ganes de renéixer dels seus components, amb una sonoritat molt més rockera. Des del 30 d’octubre, a més aquestes cançons ja es poden des-carregar gratuïtament per Internet.

Neix Mahima

Han estat un dels fenòmens de l’estiu i ara, després de voltar totes les festes ma-jors del país, es volen casar amb el pú-blic per celebrar-ho. Són Oques Grasses i des de fa uns mesos s’han fet un lloc en el panorama musical del país. Arribats des d’Osona, el grup aposta per uns sons propers al reggae però amb una varietat d’estils que en fa difícil la definició. Amb

unes lletres fresques i esbojarrades –que amaguen missatges d’allò més crítics-, Oques Grasses s’han posat a la butxaca el públic omplint espais com la Plaça Major de Vic pel Mercat de Música Viva o la l’espai de la Copa per Barraques de Girona.

El proper 4 de novembre a les 8 del vespre, la banda posarà punt i final a un any de forta activitat i, sobretot, a

un estiu que els ha portat a ser un dels grups amb més concerts del país. Ho farà amb un concert a la Sala Apolo de Barcelona que serà “un enllaç amb total llibertat, tothom amb tothom i ningú amb ningú” tal com expliquen ells mateixos. La cita es convertirà el darrer concert de la gira de presenta-ció d’Un dia no sé com, el seu disc de debut i un cop acabada el grup ja es centrarà en el seu segon treball.

Oques Grasses es casen amb el públic

Pau Planas


11

Després de demostrar que el públic tenia ganes del rock de Ja T’ho Diré amb la gira de retorn “Mos tornam a trobar”, en Sebastià Saurina, en Jesús Moll i en Carlos Pons, ex-membres de la banda encapçalada per Cris Juanico, es posen en un nou projecte musical.

Després de l’èxit de la gira de retorn mo-mentani de Ja t’ho diré “Mos tornam a trovar”, i del seu últim disc en solitari Dues pedres i la seva gira pertinent, Cris Juanico s’embarca en una nova aventu-ra, aquest cop amb regust de Nadal.

És dirà Un món de nadales, un disc on pretén viatjar a través de versions de les nadales més tradicionals d’arreu

Smoumolnö, el nom del grup dels tres Ja t’ho diré, va presentar-se el diven-dres 18 d’octubre a l’espai de cultura La Pineda de Sant Gregori amb un re-pertori nou. Sebastià Saurina ha estat l’encarregat d’aquests primers temes de Smoumolnö i, al seu Soundcloud,ja ha penjat alguna cançó com “Petites paraules”. Saurina, a més, també serà la veu d’aquest nou projecte.

Smoumolnö ja va néixer al mateix temps que es començava a parlar de la possibilitat de que Ja t’ho diré fessin una gira de retrobament. Tot i que encara no tenen res definit, no descarten que en un futur proper és tanquin a l’estudi per gravar els te-mes de la nova banda. Als menor-quins també se’ls hi suma Jepi Cas-tilla.

del món. La gira d’aquest disc anirà del dia 1 de novembre al dia 6 de gener i presentarà aquestes versions perso-nals de les cançons típiques del Nadal acompanyat de César Martínez (bate-ria), Joan Solà-Morales (contrabaix) i Lluís González (piano).

Just després d’acabar la gira de retorn amb els Ja t’ho diré, Juanico ja és va posar a l’estudi a començar ha gravar aquest nou projecte nadalenc.

Un regal de NadalP. Planas. L’any passat, la Sala Stroika de Manresa va veure neixer Puput, un grup manresà format per Juanjo Mu-ñoz (Gossos), Jordi Portabella i Jordi Sánchez (abans membres de Plouen), Lluís Coll i Marc Torregrossa. La banda no va deixar ningú indiferent i que es va convertir en una onada d’aire fresc en l’escena de la ciutat.

Aquest any, en el mateix escenari, Pu-put han presenat el seu primer treball en un concert organitzat per la plata-forma Raons de Pes. Ha estat també la primera oportunitat dels seus segui-dors per fer-se amb el disc.

Puput s’estrena a l’Stroika

Tornam a començar

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Roger Aran

Roger Aran


12

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Jordi Gasion, que es va aventurar amb un projecte en solitari l’any passat amb Les cançons urgents, ha anunciat el seu retorn als escenaris sota el nom d’El Fill del Mestre, un projecte que fa gai-rebé quatre anys del seu comiat.

Aquest retorn tindrà lloc el 26 de desembre al Cafè del Teatre l’Escorxador de Lleida, on farà un repàs dels seus més de cinc anys de carrera com a Fill del Mestre. Tam-bé tocarà algunes cançons noves que formaran part del nou disc Cançons

per després d’un diluvi que sortirà a la primavera i que ja està donant molt de què parlar.

78 (2006); Aquella estranya mania de creure en la vida (2007) i Ha calat foc a la casa (2010) són els tres discos que, juntament amb el que sortirà l’any vi-nent, formen la discografia d’aquest cantautor de les terres de ponent, que, per aquest concert de retorn, s’ha ajuntat amb la seva banda de con-fiança amb Txabi Ábrego (guitarres, mandolina i veus), Dick Them (baix), Mikel Ábrego (bateria) i Joserra Sen-perena (piano i hammond).

Torna El Fill del Mestre

Aida Sstrings (nom artístic d’Aida Giménez) és una autodidacta ega-renca que va donar els seus primers passos amb la guitarra veient vídeos

a Youtube. Gràcies al que va poder aprendre, va començar a pujar ví-deos interpretant les seves pròpies cançons. I una d’elles, i per a sor-presa de l’artista, poc a poc va tenint cada vegada més visites.

“Aquesta nit”, és una cançó que l’artista va compondre per dedicar al seu país Catalunya. El vídeo per aquest llavors tenia unes 89.000 vi-sites (actualment més de 120.000) i gràcies a això, Oriol González i Jor-di Almirall li van proposar que rea-litzés amb ells el seu primer projecte musical registrant a Temps Record. Com a nota important destacaríem que “Aquesta nit” va ser una de les cançons més escoltades a la Via Ca-talana de l’11 de setembre.

Ara ja s’ha fet realitat el seu somni i presenta el primer disc Tocant de peus al cel. Un treball compost per 13 temes on les seves pròpies vivències i les anècdotes més divertides són les protagonistes. Aida Sstrings ha volgut reflectir el seu toc més íntim i acústic, amb pinzellades de rock i folk. Influenciada pel seu ídol John Mayer, les veus dolces i personals del rock com les d’Alanis Morrissette i Shania Twain, i els primers anys més bojos d’Els Pets i Lax’n'Busto.

En aquesta aventura l’ acompanyen Roc Calvet a la guitarra, Pep Bo-nachera a la guitarra acústica, Gabi Martínez al baix i Oriol González a la bateria. A més, han pogut comp-tar amb la col·laboració d’altres mú-sics com Xavi Castillo, Tarik Smith, Joan Grifoll i Federico Mazzanti. El treball ha estat realitzat pel tècnic Pa-quito Escudero.

Tocant de peus al cel amb l’Aida Sstrings

Roger Aran

Cristina Jiménez


13

Elias Marzal presenta el seu primer treball en el qual recull alguns dels te-mes que ha escrit fins al moment. La ràbia dels àngels (Quimera Records, 2013) és el títol escollit per englobar

dotze temes amb molt de ganxo dels quals es desprèn un estil molt personal del cantautor català. Una proposta que cavalca entre el pop i el rock i que és plena de contingut gràcies a unes lle-tres que podrien ser perfectament el relat de la vida de cadascú de nosaltres.

Elias Marzal presenta el seu primer treballEl ventall de temes pels quals apos-ta Marzal és realment divers, des de situacions quotidianes a “Imbè-cil”, fins a reivindicacions socials amb “Calasnikov”, passant per te-mes més profunds i sensibles a “Va ploure tant”, “Huracà” o “Entre pors”. Tot un món per descobrir escrit amb lletres senzilles però al-hora complexes, gens superficials i amb molt bon gust.

Marzal va formar l’any 2000, junta-ment amb Salva Gil, el grup de rock Nituniyo. El grup es va dissoldre sis anys més tard, i fou en aquest mo-ment quan va decidir emprendre la carrera en solitari. L’any 2007 va ser un dels 14 dels finalistes del con-curs de maquetes Sona9. A més a més, dos temes seus (“On estàs” i “La nit de Sant Joan”) van començar a sonar a la televisió pública de casa nostra durant l’emissió del concurs Cantamania (2006).

Els Surfing Sirles han posat ja punt i final a la seva trajectòria publicant un últim treball que no presentaran en directe. La sobtada mort del guitarrista de la banda, Uri Caballero, el mes de juliol va precipi-tar la dissolució del grup, però els Sirles tenien ja enregistrat un disc que han de-cidit publicar de totes formes. El treball

l’obre, precisament, l’única cançó de tota la trajectòria del grup escrita per Caballe-ro, “Festa amb morts”, un tema que man-té tota l’essència rockera de la banda.

Amb aquest treball, editat, com sem-pre, sota el segell Bankrobber, la ban-da busca parlar de la confrontació entre l’underground i el mainstream però també es centra molt en la mort.

“Cançó-funeral”, “Epitafi” o “Àngel”, la història d’un assassinat comès per un antic “company escolar” en són alguns exemples. La banda també deixa lloc per la música instrumental amb “Merda Alemanya”. Aquest disc, a més, ha es-tat produït amb la complicitat de bons amics de la banda com Joan Colomo, Mau Boada (Esperit) o Joan Pons (El Petit de Cal Eril).

L’últim adéu dels Surfing SirlesPau Planas

Marta Diago


14

L’últim adéu dels Surfing SirlesAquest mes de novembre va arribar a Castelló de la Plana un nou festival, el Trovam, que pretén convertir-se en el punt de trobada de la música en valen-cià. Durant 3 dies, diferents espais de la ciutat es van omplir de música amb propostes com Obrint Pas, Txaran-go, Els Catarres o Orxata. Promogut per l’associació VAM (Valencian Mu-sic Association), el festival també va programar unes jornades professio-nals que van reunir prop de 50 profes-sionals. Al llarg dels tres dies, a més, l’organització xifra en 4.000 els assis-tents als diferents concerts, fet que els porta a qualificar la iniciativa d’“èxit rotund” i que fa que ja estiguin pen-sant en l’edició del 2014.

El festival el va obrir el dijous 17 d’octubre Obrint Pas amb un con-cert en acústic que va aplegar prop de 600 persones a l’Auditori. Divendres a la tarda va ser el torn de Toti So-ler & Gemma Humet i Pau Miquel Soler, que van actuar al Teatre del Raval i, a la nit Aspencat, Vertigen, Els Catarres i Rapsodes van passar per l’escenari gran, La Pèrgola. Per últim, dissabte, després d’un concert per tota la família on van actuar La Petita Orquestra Peiocaire i Mar-cel el Marcià, Feliu Ventura i Óscar Briz van ser al teatre Raval i Txaran-go, Orxata, Els Nens Eufròtics i Mal-nom van tancar el festival a l’escenari de la Pèrgola, en el que va ser el con-cert més multitudinari dels tres dies de festival.

Foto: Pepe Girona, Kol·lektiu Maginot

“Èxit rotund” de la primera edició del Trovam

P. Planas. “Gir, simbolitza el canvi, la volta que falta, l’empenta final, i així ho transmeten amb les seves lletres i cançons”. Així es defineixen els giro-nins Gir, que ja han fet públic el seu primer treball, Mans enlaire! Nascuts l’any 2012, la banda aposta decidida-ment pel rock, amb unes cançons po-tents i enèrgiques.

“Per a tots vosaltres tornarem a ba-llar el rock” canten a “Glòries del rock”, tota una declaració d’intensions del que es pot trobar al llarg de les 9 cançons que formen el seu àlbum de debut. Combinant la veu masculina i femenina, la banda també mostra la seva vessant més optimista amb temes com “La sort del guanyador”, on no dubten en proclamar que “Sabíem que ens en sortiríem si sempre seguíem endavant i per fi omplim el destí amb la nostra ambició i la sort del guanya-dor”. Catalunya també hi és molt pre-sent en temes com “Arrels” en un disc que ja es pot escoltar per Internet.

Gir debuten amb el rock per bandera

C. Jímenez. Feia dies que estàvem es-perant el nou treball de Projecte Mut i per fi, ara podem gaudir-ho. Els eivis-sencs acaben de publicar “Col·lecció de Satèl·lits”, el seu tercer treball dis-cogràfic, del que ja coneixíem el seu primer single “No t’estim”, el videoclip del qual ja compta amb més de 2.400 reproduccions a Youtube.

Col·lecció de satèl·lits ha estat gra-vat a Magrana Studios d’Eivissa i ha estat autoproduit per David Serra i Joan Barbé, i a més registrat amb LBAM Records. El disc el formen un total de 14 cançons que fan referèn-cia a l’amor i al desamor, poemes que de sobte es transformen en cançons i melodies.

Un disc en el qual Projecte Mut remar-ca encara més el seu estil folk rock, combinat amb instruments típics de les pitiuses, cançons on el violí i la flauta pagesa permeten als seguidors viatjar fins als satèl·lits més llunyans. Guitarres acústiques, elèctriques, tam-bors i castanyoles, tots els ingredients necessaris perquè la recepta d’un nou “plat” folk sigui del grat del públic.

A més, per a sorpresa de molts dels seguidors del grup, en aquest disc compten amb la col·laboració de Ge-rard Quintana en la cançó “Com voleu germans que canti”. El proper novem-bre el grup visitarà Catalunya per fer la presentació del disc amb actuacions a Reus (el dia 7), Girona (el dia 8) i Barcelona (el dia 9).

Viatjant a la galàxia amb Projecte Mut

Pau Planas


15

Fa només un any que Andreu Valor va publicar A l’ombra de l’obscuritat, però el cantautor de Cocentaina ja torna enguany a la càrrega amb Mal-grat la pluja, el seu tercer disc d’estudi. Aquest treball manté la línia marcada pel cantant i buscar incidir a la cons-ciència de valorar la nostre tasca a la societat, però sempre amb una mirada d’esperança.

A més, el treball serveix per aco-miadar al guitarrista que l’ha acom-panyat en els seus inicis, Eduardo

“Tata” Bates, que marxa a la seva Argentina natal. En aquest treball, a més, Bates ha treballat mà a mà amb Andreu Valor en els arranjaments i la producció per donar llum a un treball que combina guitarres acús-tiques i elèctriques.

La presentació d’aquest disc va ser diumenge 13 d’octubre a casa, a Co-centaina. En un concert molt especial, Valor va pujar a l’escenari acompan-yat d’una banda de fins a 10 músics per mostrar al públic les seves noves cançons, produïdes amb l’ajuda del micromecenatge.

Malgrat la pluja, el nou treball d’Andreu Valor

Ja ha vist la llum Youth, el setè treball en la discografia d’Oscar Briz sota el seu nou propi. El cantautor ha apostat per simplificar la sonoritat, apostant principalment per una guitarra acús-tica i una de clàssica, però també amb una base de bateria i baix que dona consistència a les cançons.

Briz busca amb aquest treball re-cuperar la mentalitat de la joven-tut, però no necessàriament la seva

R. Aran. Noticies de Gurb és el disc de debut de Iagoalaiaga i els Detectius Salvatges, un catautor i la seva ban-da que juguen entre el pop i el folk. El cantant i guitarrista, membre dels mítics Cheb Balowski, Santi Eizagui-rre ara torna amb aquest projecte que intenta diferenciar-se de la seva antiga banda, tot i que ha confessat que molts dels temes d’aquest disc els va fer per un hipotètic nou disc dels Balowski.

El cantant s’autoetiqueta amb el terme pop neorural qui diu que se sent a mig camí de Gurb, on hi viu des de fa un temps en una masia, i la ciutat. Noti-cies de Gurb és un clara referència al llibre del barceloní Eduardo Mendo-za Sin noticias de Gurb.

Santi Eizaguirre no s’enbarca en aques-ta aventura sol, sinó ho fa de la mà dels Detectius Salvatges: el bateria Dani Clavera, Dani Pitarch als teclats, al violí Jordi Marfà i en Marc Llobera com a enginyer de so, i qui se li ha unit recentment Marià Roch, baixista de la Troba Kung Fu. Divendres 4 d’octubre van presentar el disc a la Casa Orlandai de Barcelona després d’haver passat ja per l’Acústica de Fingueres.

joventut i ho fa amb una llibertat musical que el porta a experimentar amb diferents estils dotant el treball d’una gran diversitat. Temes més in-timistes es complementen amb un pop més resplendents o tonalitats més properes al folk.

Al llarg d’onze cançons, no hi falta tampoc la referència a Estellés amb el tema que obre el disc “Les odes” i “Cant de Vicent” ni algun detall més punyent amb amb “València tensa”, que posa el punt i final a l’àlbum.

La joventut d’Óscar Briz

Des de Gurb amb notícies

El grup empordanès Zulo tornarà aquest novembre als escenaris amb un concert únic. 15 anys després de la seva dissolució, la banda liderada per Juanjo Bosk oferirà el pròxim diven-dres dia 22 un concert al pavelló de Lladó on repassaran els temes que van compondre durant els cinc anys que van estar en actiu.

Zulo tornen als escenaris

Pau Planas

Pau Planas


16

Trenta anys de carrera musical de-dicada exclusivament al rock i ara, Cuco Lisicic, baixista de Sopa de Ca-bra, ha decidit posar en marxa el seu projecte més personal, un grup que ha batejat amb un antic àlies seu, Nou-dits. En aquests últims anys en Cuco ha escrit unes quaranta cançons, de les quals una setzena formaran part del repertori del primer àlbum de la banda, que han anat gravant inter-mitentment als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós.

Noudits, es un grup d’antics amics que després del retorn de Sopa de Cabra, és

van unir per fer aquest nou projecte. Juntament amb en Cuco Lisicic, el lí-der del grup, hi ha el guitarrista Jaume Peck Soler, membre de Sopa de Cabra i de Kabul Babà; Àngel Valentí, bateria de Glaucs; el guitarrista Àlex Rexach, també procedent de Glaucs, i el cantant Roger Alemany, que va gravar l’últim disc de Kabul Babà i actualment és també la veu de Rocksord.

De moment no hi ha dates ni de sor-tida del primer disc, ni cap presen-tació oficial del projecte en públic. Segons ells volen prendre-s’ho amb calma, però es possible que l’àlbum ja el puguem gaudir entre gener i febrer del proper any.

El rock torna amb Noudits

Adolescència: no superada és el primer disc d’Eloi el Bon Noi, la nova aventu-ra d’Eloi Isern, guitarrista de la Banda del Coche Rojo i a qui també s’ha po-gut veure acompanyant Joan Dausà. El treball, que ja es pot escoltar per internet, el presentarà el pròxim dia 7 de novembre a l’Heliogàbal de Gràcia, a Barcelona. Amb aquest disc, Eloi el Bon Noi s’endinsa en un univers pro-pi que es mou a cavall d’estils diversos però que a ell li agrada definir com a “pop sòrdid”.

Els títols de les 10 cançons que formen el treball ja són tota una declaració d’intencions. “Parricidi”, “La mare de les fel•lacions” o “Vagina dins vagina” són només algunes de les cançons que el cantant inclou en aquest disc. Un disc on parla de pixarades, de castradors cas-trats o de pugnes fratricides diverses, un disc ple d’històries narrades de forma peculiar, que observa la condició huma-na des d’una vessant crua però no per això menys real. En definitiva un disc desacomplexat que respon a dos anys en què el músic ha estat madurant la idea de fer un disc conceptual seguint aquest univers creat per ell mateix.

Eloi el Bon noi no supera l’adolescència

P. Planas. El festival Mil·leni ja ha presentat el cartell per l’edició d’enguany. Entre les diferents pro-postes internacionals, el festival ha apostat també per propostes en ca-talà. Macedònia seran els primers en participar-hi, el dia 14 de des-embre.

Ja el 2014, arribaran els grans plats forts del festival pel que fa a la mú-sica en català. Manel hi seran el dia 2 de febrer, en un dels concerts de la recta final de la seva gira. El dia 28, Beth també hi presentarà el seu nou treball, Família, amb un concert a la sala 2 de l’Auditori. Un dels grans atractius del festival serà el con-cert de Joan Miquel Oliver, Jaume Sisa i Quimi Portet que, després de passar pel Mercat de Música Viva de Vic han decidit seguir amb el format conjunt i el dia 13 de març el duran a l’Auditori. També serà especial el concert de Roger Mas a l’Esglèsia del Pi, que farà que les seves cançons tel·lúriques tornin a ressonar a Barcelona.

El senzill del darrer disc de Manel, “Te-resa Rampell”, ha pres un nou sentit. Aquest mes, el grup ha publicat un EP a Internet amb tres remescles de la cançó que li aporten una sonoritat molt més electrònica que l’habitual. A part de la versió original, el grup ha fet públiques les remecles que fetes per El Guincho, Headbirds i Sweet Adela Dj.

Manel publiquen un EP de remescles de “Teresa Rampell”

El Festival Mil·lenni ja té cartellRoger Aran

Pau Planas


17

Com creus que ha estat la rebuda d’aquest nou treball per part del pú-blic?

Fa de mal dir perquè sembla que m’estigui penjant una medalla que no em toca, però la resposta ha sigut ab-solutament entusiasta. El disc tot just té un mes de vida però no ha parat d’estar a la llista dels més venuts de l’estat es-panyol, cosa que, tenint en compte que a Espanya no en venem ni un, té molt de mèrit. Estem el top-20 des de fa un mes i a l’Itunes hem estat en el número 1 durant 15 dies. A part d’això, també ho notem en els concerts, on la gent ja se sap les cançons. No les teníem totes perquè no és que sigui un disc senzill d’escoltar, però sembla a ser que la gent tenia ganes d’un disc nou.

En alguna entrevista heu comentat que amb aquest disc volíeu espantar al públic. L’heu espantat?

S’ha demostrat que el públic d’Els Pets és inespantable. El que realment vo-líem dir, però, és que volíem sorpren-dre el públic, volíem que el públic no

tingués la sensació d’estar escoltant el mateix que ja havíem fet. No volíem que la gent pogués dir que era molt semblant a l’anterior, no perquè no ens agradi Fràgil, sinó perquè creiem que si vols ser respectuós amb el teu públic li has d’oferir una cosa diferent. Ara bé, per molt diferent que ho facis, en el fons els tics són els teus.

Aquest canvi l’ha fet possible el can-vi de productor?

Sí, la seva participació ha estat cab-dal per entendre i per poder copsar el resultat final. En Raül és juganer, gamberro i no té por de provar coses poc ortodoxes. La seva presència en el disc a mi m’ha ensenyat a enfocar un enregistrament d’una manera que no havia fet mai abans, molt més intuïti-va. Hem treballat les cançons indivi-dualment, una per una i crec que en el resultat es nota.

Aquesta idea de buscar el canvi de sonoritat, de fet, és una constant en Els Pets...

Sí, sempre hem intentat anar fent co-ses noves, però de vegades ho aconse-

guim més i de vegades ho aconseguim menys. Quan planeges un disc nou el primer que has de pensar és ‘què vaig fer en l’anterior? Doncs tot això que ja vaig fer no vull tornar-ho a repetir’. Això no vol dir que no ens agradi el que hem fet abans, però la base per fer un nou treball és qüestionar tot allò que has fet fins aquell moment, pren-dre riscos i experimentar. Si escoltes un disc dels inicis d’Els Pets hi ha mol-ta diferència amb el que fem ara, però és que tampoc som les mateixes perso-nes que quan teníem 20 anys. Si pen-ses diferent, parles diferent, fas l’amor diferent i et baralles diferent, també has de fer música diferent. Seria bas-tant patètic que quan fem cançons fés-sim veure que tenim 20 anys.

Als concerts us centreu força en els últims temps d’Els Pets...

Hi ha dues concessions que són “S’ha acabat” i “Bon dia”, a banda d’això, la resta són cançons de Fràgil, de Com anar al cel i tornar... És un concert que conscientment ha amagat tots els hits. No fem “Pau”, ni “Agost”, ni “Tarragona m’eborrona”, ni “Jo vull ser rei”, ni “Ves-pre”... És una gira molt poc nostàlgica i

“Seria bastant patètic que quan fem cançons féssim veure que tenim 20 anys”

Els Pets

Els Pets han publicat ja L’àrea petita, un disc amb el qual trenquen el silenci discogràfic de més de tres anys i amb el que aposten per un canvi de sonoritat mantenint unes lletres marca de la casa. Lluís Gavaldà ens en parla al Totmusicat.

Pau Planas

Els Pets: L’ÀREA PETITA Novembre

19

segur que hi ha algú que en surt una mica decebut, però s’ha de ser honest i ara el que hem de fer és defensar la música que hem fet últimament perquè és amb la que ens sentim més còmodes. Si algú s’enfada perquè no som Els Pets de fa 20 anys em sap greu, però potser ell tampoc és el de fa 20 anys i ens hauria d’entendre. Si algú vol Els Pets de fa anys, de festa i xerinola i combatisme una mica messiànic, que agafi un disc antic i l’escolti, Els Pets d’ara som uns altres.

Si fa 10 anys us haguessin dit que Els Pets faríeu un disc com l’Àrea Petita, què hauríeu pensat?

Jo, la sensació personal que tinc és que l’Àrea Petita és un disc que fa anys que volia fer. Pel que fa a referents musi-cals potser estic més a prop de forna-des més noves que no pas de les me-ves coetànies. Jo sempre he tingut una vocació més indie del que sóc. Així doncs, m’hagués encantat poder fer L’àrea petita fa 10 anys, però és que fa 10 anys vaig fer Agost i, a dia d’avui, crec que Agost és el millor disc que he fet, per tant, tampoc em puc queixar. Potser fa 10 anys tocava fer Agost i ara tocava fer L’àrea petita.

El títol dieu que és L’àrea petita per-què és la zona on cal definir-se...

Això del títol és collonut, perquè costa molt trobar un títol per un disc i sem-pre hi ha moments en que en Joan em diu ‘fot-hi qualsevol cosa, només és el títol’, però no, perquè després a cada entrevista em pregutaran, perquè es

diu així. Fa tres anys em vaig passar sis mesos explicant què era la fragilitat i si em sentia fràgil i quan vam fer Brut natural ens van regalar cava durant dos anys. I no ens agrada el cava! Així doncs, has d’anar molt en compte amb el nom del disc. Dit això, L’àrea petita m’agradava perquè era una metàfora de com hem fet el disc, que ha estat d’una manera molt casolana, en un estudi molt petit i acollidor, aïllats de la resta del món... Per altra banda, a més, tenia ganes de fer un símil entre un partit de futbol i una història sentimental, que és el que passa a la cançó de L’àrea petita.

En aquest disc si que manteniu el segell lletrístic dels últims temps, explicant històries amb un rerefons social...

La idea és aquesta. Aquest rerefons social a Fràgil, per exemple, no hi era però a Agost i, fins i tot en algu-na cançó de Respira, sí. Volem parlar d’històries molt particulars però que estiguin ambientades en una reali-tat molt evident, que és la que tenim ara. El protagonista de les cançons no alliçona ni dona solucions –perquè no les té-, però al seu voltant hi ha petits decorats que mostren la realitat social del país. Hi ha economistes que parlen de què tot està fotut, hi ha gent que se’t pixa i diu que plou, que et vol trencar la llengua... en cada cançó, pràctica-ment, hi ha un element de la realitat social, però sempre en segon pla.

A més, moltes cançons narren his-tòries un punt tristes però sempre

amb un punt obtimista. Els protago-nistes sempre acostumen a ser per-sonatges que intenten tirar endavant tot i passar mals moments. Ho veieu així?

Aquesta és la idea. Jo quan vaig aca-bar el disc vaig pensar que havia fet un disc molt alegre, però el va sentir la meva dona i em va dir, ‘és molt trist aquest disc, no?’. Potser sí que tinc cer-ta tendència a què les cançons que faig tinguin un punt sinó trist, melancòlic. Ara bé, la idea és no plorar per plo-rar, no queixar-se per queixar-se. Jo dic que és un optimisme adult, no sóc tant ruc com per no veure que les co-ses estan fotudes però això no traurà que tingui ganes de gaudir de la vida i viure-la. Aquesta seria la filosofia.

“L’àrea Petita és un disc que fa anys que volia fer”

“Si algú vol Els Pets de fa anys, de festa i xerinola i combatisme una mica messiànic, que agafi un disc antic i l’escolti, Els Pets d’ara som uns altres”

“La base per fer un nou treball és qüestionar tot allò que has fet fins aquell moment”

“Si penses diferent, parles diferent, fas l’amor diferent i et baralles diferent, també has de fer música diferent”


20

Vosaltres us declaràveu obertament independentistes quan això no esta-va tant de moda com ara, però ara que el més fàcil hagués sigut fer lle-tres independentistes heu volgut fu-gir de la solució fàcil. Com és?

Ara ens farem federalistes, com en Pere Navarro, per anar contracorrent. Bé, potser si que és curiós, però no volem ser d’aquells que diuen ‘jo ho era primer’. Ara hi ha certes conver-sions curioses, si l’Albert Pla ja surt dient que Espanya li fa fastig ja no sé que esperar-me. A veure si vindrà Loquillo ara i també ho dirà. Però això és una casa gran i com més se-rem més sumarem. Abans érem els quatre de sempre i ara som molts, per tant, als que toca retratar-se són els que no s’han retratat. Nosaltres podríem estar 30 anys sense fer cap lletra que toqués el tema de la realitat social d’aquest país i encara tindríem molta davantera a d’altres grups que ara s’hi posen.

De les 12 cançons, quina descriu més el moment que estàs vivint?

Les dues primeres el defineixen bas-tant, tot i que potser “Ja no ploro” no tant, ja que aquests últims mesos sí que he plorat una mica. Si fa o no fa, però, totes les cançons descriuen força el meu estat vital. En totes hi ha coses que em passen i d’altres inventades.

Si algú vol saber com sóc, però –que també són ganes, perquè no crec que sigui gaire interessant-, en un disc dels pets hi ha moltes pistes. Perdo ulleres al tren, és veritat, sóc daltònic i, per tant, el jersei i l’abric no em lliguen, m’enyoro de llocs on no he estat...

Al treball hi ha la col•laboració de la Sílvia Pérez Cruz però toca el saxo...

Som gent xula de mena. De fet, vo-líem portar en Serrat perquè toques percussions però a l’últim moment no va poder venir i Lluís Llach havia de tocar la flauta. El fet és que ella és molt amiga d’en Raül i venia sovint per l’estudi i un dia la vam engrescar i va tocar el saxo. Com que tot ho toca i ho toca bé i fa tanta ràbia van decidir anar a putejar-la i li vam fet tocar el saxo, però també ho va fer bé. La ve-ritat és que estem molt orgullosos que hagi participat al disc. Ella va voler fer això i nosaltres encantats.

En el concert de Barcelona vas fer una crida a què les àvies de Catalun-ya et deixessin de parar pel carrer per preguntar-te com estaves...

És que és una cosa una mica dura. La gent s’ho pren de broma però jo por-to gairebé 45 anys havent d’explicar a les padrines què sopo i què dino perquè em diuen que estic molt prim i ara que ja ho havia aconseguit hi

“Nosaltres podríem estar 30 anys sense fer cap lletra que toqués el tema de la realitat social d’aquest país i encara tindríem molta davantera a d’altres grups que ara s’hi posen”

“Vull que la gent faci córrer la veu que ja em trobo bé”

tornem una altra vegada: ‘què et va passar fill meu?’ ‘Què tens?’... Així doncs, vull que la gent faci córrer la veu que ja em trobo bé. Ja prou pa-teix ma mare com perquè també pa-teixin les padrines de Catalunya, que m’estimen molt, és el meu target. Jo sempre he despertat uns instints molt maternals. Hi ha cantants que tenen gruppies i lliguen molt, jo en canvi he tingut moltes tietes i padrines que em cuiden, que em porten macarrons, em conviden a menjar llenties... Ca-dascú té el que té.

Quina és la clau per ser un públic tant intergeneracional?

La clau està en tenir un cantant amb un físic molt portentós, musculós, amb molt de cabell... Amb això tens molt de guanyat ja. És broma eh... La clau és que ningú sap quina és la clau. El que fa que la música sigui tant es-pecial és que no té regles i que de ve-gades va en contra de la raó. Podríem dir que és que ens ho hem currat molt, però tots els grups s’ho curren molt. Podríem dir que ‘oh, es que fem lle-tres que estan molt bé’, sí, però també hem fet xurros de lletres mentre que hi ha grups que fan lletres boníssimes i no per això aconsegueixen l’èxit. És una cosa intangible i millor, perquè el dia que algú descobreixi la clau li ven-drà a apple i apple t’ho vendrà a 300€ l’aparell.


21

Parlar d’Els Pets és treure la pols a un munt de records col·lectius i indivi-duals. Qui més qui menys, tothom al-gun cop a la seva vida ha cantat alguna cançó d’Els Pets. De fet la mítica “Bon dia” va esdevenir-se gairebé un himne nacional fa prop de 15 anys i encara ara sorprèn veure marrecs que no ai-xequen ni un pam de terra i que ja la canten. I és que Els Pets formen una part indestriable de la vida de moltes i moltes persones, doncs són 28 anys d’omplir-los de música el dia a dia.

És per això que els seguidors se’ls es-peraven amb tantes ganes després de pràcticament 2 anys sense saber-se’n gaire cosa. La sortida del nou disc L’àrea petita, ha revolucionat les xar-xes socials i ha tornat a situar el trio

de Constantí en el centre de l’actualitat musical.

I és que no és només el retorn de la mí-tica banda, sinó que a més ho han fet d’una manera sorprenent. Amb gaire-bé 30 anys de carrera, el més fàcil seria caure en inèrcies i repetir l’esquema que tant bé els va funcionar i els va fer

triomfar en el seu moment. Però com ja van demostrar fa una dècada, quan amb el disc Sol van deixar enrere el rock agrícola, ara tornen a fer un gir a causa de l’experiència i en bona part també al canvi de productor, doncs ara Raúl Fernández (Refree) ha sabut portar-los al límit i donar-los la volta, dotant les cançons d’aquest disc de so-noritats totalment noves.

Això sí, si hi ha algú que encara no hagi escoltat el nou disc (cosa que dubto), que no s’espanti: malgrat els canvis, fàcilment hi reconeixerem Els Pets de sempre, en les tornades i so-bretot en les lletres. Aquelles històries quotidianes d’herois anònims del se-gle XXI que semblaven inventades per Manel, doncs ja fa anys que les escriu Lluís Gavaldà. Històries imaginàries, però amb un teló de fons molt real que hi afegeix un punt de realitat i cruesa en cadascuna de les cançons. I és que ni tant sols en la ficció, els personatges se salven de la crisi, de la situació po-lítica o de la persecució de la llengua catalana. Gavaldà defineix aquestes històries “com una pràctica de la in-submissió emocional, una crida a la no resignació des d’un punt de vista adult”. A destacar: per una banda la cançó “Romanço” cantada per Joan Reig i Maria Rodés que s’acosta a les sonoritats més folkies i rudes, però amb un punt de tendresa molt en-cisador. I per altra banda, la curiosa col·laboració de Sílvia Pérez Cruz com a saxofonista.

Jo que no sóc gens futbolera no en te-nia ni idea, però es veu que l’àrea peti-ta és, en el terreny de joc, el lloc on es produeixen les jugades de risc i on el jugador s’ha de definir. Extrapolant el concepte, en aquest disc Els Pets s’han posat en situació de risc, han abando-nat la zona de confort i s’han arriscat a provar noves sonoritats, s’han defi-nit en un nou estil i l’han encertat. En termes futbolístics, han fet un bon gol.

Els Pets marquen un gol des de l’Àrea Petita

“Malgrat els canvis, fàcilment hi reconeixerem Els Pets de sempre, en les tornades i sobretot en les lletres”

Glòria Noguer


22

Els Pets arribaven a Manresa després d’un ajornament, que per motius de salut, els havia obligat a cancel·lar els primers concerts de la gira de presen-tació del seu nou disc L’àrea petita. El passat 13 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic la banda va anun-ciar la suspensió de la seva activitat que va tornar a engegar-se la passada nit a la Sala Stroika de la capital del Bages.

Tal i com va confessar Lluís Gavaldà, el concert es presentava com un repte. Els de Constantí es trobaven presen-tant les noves cançons al seu públic per primera vegada i, l’actuació també suposava el punt de partida de recupe-ració del cantant a la seva rutina habi-tual, els escenaris.

Una hora i tres quarts de concert que van deixar enrere tota mena de dubtes. Els Pets van presentar un espectacle complet i proper al públic. Entraven a l’escenari amb la primera cançó del seu nou repertori, “Ja no ploro” i acos-taven als assistents les lletres i les me-lodies de L’àrea petita. “Fa un minut”, “A preu fet”, “Calaixos que no obriré” o “Blue tack” es combinaven amb temes de sempre com “S’ha acabat”, “Soroll” o “XL”. De la mateixa manera, es recu-peraven cançons que no havien estat presents en gires anteriors, temes com “La vida és bonica (però complica-da)” que va fer aflorar els sentiments dels presents o “La Colla”. Melodies d’abans amb les d’ara, representades per una successió ben trenada i ade-quada que va oferir al públic instants de tranquil·litat, reflexió i estones de ball i salts.

La banda va mantenir el seu saber fer, un concert a mida dins de la seva ex-traordinària i incansable trajectòria, adequant la seva personalitat a les novetats i aplicant la seva experiència en les notes més tradicionals. Un mo-ment especial va arribar amb “Bom-bolles” quan el sostre de la Stroika va deixar caure bombolles de sabó que van inundar part de l’espai de la sala.

El grup va tancar la nit amb la cançó que mai desapareix del repertori, el seu particular “Bon dia”, que va arren-car emocions a la sala i va clausurar amb èxit el repte dels de Constantí a Manresa. Lluís Gavaldà va agrair al públic assistent la seva empenta i re-colzament i va recordar que Els Pets els formaven tres coses: “Vosaltres, nosaltres i les cançons”. Ahir, van tor-nar a demostrar-ho.

→ El grup va obrir a Manresa la nova gira davant d’un públic expectant que esperava amb ganes poder sentir les noves cançons.

La gira arrenca a Manresa

Foto: Daniel Enguix // Totmusicat

Daniel Enguix


23

L’espera ha valgut la pena. Amb un sentiment a cavall entre l’emoció i l’èxtasi, el públic s’anava congregant al voltant de la sala Barts de Barce-lona. Amb una cua que s’allargava per tot el carrer de la façana i que va arribar, fins i tot, a rodejar part de l’edifici, la impaciència aflorava en-tre els assistents. A poc a poc, ana-ven entrant conscients de que viu-rien una nit única. Especial. Màgica. Sorprenent. Una nit amb Els Pets.

Era el segon concert de la gira de presentació del seu nou treball, L’àrea petita. Després de la suspensió d’uns quants concerts, finalment, va arribar l’hora de la veritat la setma-na passada amb el primer concert a Manresa i, aquest divendres, l’estrena a la capital catalana. En el concert, Lluís Gavaldà va voler deixar clar que la crisi d’estrès és aigua passa-da tot agraint les mostres de suport rebudes i també fent una reclamació amb el to humorístic que habitual-ment expressa el cantant. “Ara feu córrer la veu que estic bé, que les pa-drines no em deixen en pau”.

L’energia va ser present a l’escenari en tot moment. Es notava que te-nien ganes de tornar a fer concerts. “Han passat dos anys però n’han semblat quaranta”, deia Gavaldà. Els de Constantí van presentar gairebé totes les cançons del nou treball. Amb un ritme festiu i des-enfrenat, el públic ballava i saltava de valent. El més sorprenent és que se sabien totes les cançons noves, de principi al final, i això que fa pocs dies que es va publicar el tre-ball. Els fans més incondicionals segueixen recolzant i gaudint amb Els Pets.

El concert va donar el tret de sor-tida amb Lluís Gavaldà cantant “Jo no ploro” acompanyat només de teclat, guitarra i baix. La bateria de Joan Reig, va entrar més tard amb la cançó que conté el mateix títol que el nou disc. No van faltar tampoc molts temes de Fràgil, l’anterior tre-ball de la formació i alguns clàssics encara més antics i que van mono-politzar els dos bisos del concert. “Bon dia” va propiciar un èxtasi col·lectiu que va posar la pell de gallina a més d’un quan tota la sala

va embogir i es va posar a cantar la cançó. Vibrant.

Un altre moment a destacar és la cançó “Bombolles”, el nou single que va estar amenitzat amb unes bombolles de sabó que van caure damunt de l’escenari. Potser hagues-sin faltat més cançons tradicionals del grup, però en un cas com Els Pets és difícil perquè al tenir-ne tan-tes és una tasca impossible encabir-les totes elles en la hora i mitja que va durar el concert. Una noia va cri-dar repetidament “Jo vull ser rei” i el Gavaldà va bromejar amb el contin-gut de la cançó però, finalment, no la van tocar.

La Sala Barts de Barcelona va estar dividida en dues parts. La platea, amb el públic dempeus, i els dos pisos superiors amb gent asseguda. Molts d’ells van acabar també dem-peus. Sigui com sigui va ser l’espai ideal per un concert de Els Pets. Un grup amb molts anys de trajectòria però que continuen imparables. Les seves melodies perfectes formen part de la riquesa musical de casa nostra.

Bombolles per a tothom→ Barcelona també va vibrar amb les noves cançons dels de Constantí, que van actuar a una sala Barts que els esperava amb ganes

David Bueno


24

Set de la tarda del dia 5 d’octubre a les portes del Circ Cric. La gent va arri-bant entremig d’una intensa pluja i s’aixopluga com pot sota les diferents carpes. Tot i el mal temps, però, les cares són d’alegria, de nervis, d’espera tensa abans d’una gran cita. Falta mi-tja hora per les vuit del vespre i s’obren les portes de la carpa gran. Com una estampida la gent s’acumula a la por-ta desbordant els organitzadors que veuen com, ni tan sols, poden dema-nar les entrades a aquells qui entren. Ja a dins, les graderies tarden encara no cinc minuts a omplir-se per com-plet i la gent comença a seure al terra. Arriben les vuit del vespre, comença l’espectacle.

Tortell Poltrona és l’encarregat de trencar el gel per presentar “l’experiment”, tal i com l’anomena. Un experiment que “hauria pogut fer en Michael Jackson, però ja no hi és, o els Rolling Stones, però haurien estat sis mesos assajant-lo. Nosaltres ho hem preparat amb un dia”. Just en acabar, el so de la locomotora indica l’inici del viatge i, entremig del públic, comencen a aparèixer els integrants de

Txarango acompanyats dels artistes del Cric Cric, tots equipats amb male-tes. Ja a l’escenari, els del Ripollès co-mencen a entonar les primeres notes de “Benvinguts”.

A partir d’aquí, més de dues hores d’emocions i sorpreses dividides en dos blocs. Per una nit, l’imaginari de Txarango va poder materialitzar-se i els clowns, equilibristes i saltimban-quis es van poder barrejar amb les cançons formant un conjunt perfec-te. Els temes anaven sonant mentre els integrants del circ duien a terme els diferents espectacles. “Arriba la nit” es combinava amb un especta-cle de perxa que feia vibrar els assis-tents mentre que els malabars ani-maven “Un pam de nas”. La primera cirereta la posaven les acrobàcies en el trapezi mentre sonava “Quan tot s’enlaira” i, ja a la recta final, Tor-tell Poltrona es posava el públic a la butxaca amb els seus equilibris amb cadires al so de “Nits amb Txaran-go”. Per tancar la primera part, “Som persones” servia de banda sonora per les acrobàcies dalt d’una corda, provocant el darrer esclat d’eufòria del públic abans d’acomiadar els ar-tistes del circ.

A la represa, ja amb el format de concert habitual i amb el públic a to-car de l’escenari, arribarien els grans èxits. “Amagada primavera” donava el tret de sortida a la segona part del concert i “Vola” mantenia les emo-cions a flor de pell. El públic, després de molt de temps sense poder sentir la banda i conscients que, probable-ment, hauran d’esperar encara uns quans mesos abans de poder tornar a gaudir d’un directe seu, no va deixar passar l’oportunitat de saltar amb totes i cada una de les cançons. I Txaran-go no es van deixar res al tinter. Totes les cançons que han compost fins ara, tant les que són al disc com les que no, van sonar al llarg d’un concert màgic. Fins i tot hi va haver temps per cantar la nova cançó que ja havien presentat al Palau de la Música, “El meu poble”. Per acabar, “Tan de bo” i “En carava-na” donaven pas, com marca la tradi-ció, a una corejada “Dansa del vestit”.

Així doncs, la pluja no va poder aturar un concert que, de ben segur, quedarà guardat a la retina dels assistents i que servirà per ajudar a Pallassos Sense Fronteres -que enguany celebren el 20è aniversari- a poder realitzar una expedició al Líban.

→ Txarango s’ajunta amb el Circ Cric per oferir un concert únic on circ i música es fusionen

Txarango enlairen el Circ Cric

Foto: Àlex Carmona

Pau Planas

Tot CONCERTS Novembre

25

El primer cap de setmana d’octubre va arribar un gran exemple de que la música en català pot agradar a grans i petits. I és que Sant Cugat va acollir la segona edició del festival dels Pe-tits Camaleons, destinat a un públic familiar. Pares i mares, acompanyats dels seus fills, van aprofitar per pas-sar dos dies diferents rodejats de la millor música. Quatre escenaris pre-parats per acollir un ampli ventall de propostes de tots els estils que tenien com a objectiu agradar a totes les ge-neracions.

El primer dia va ser el torn d’Els Ca-tarres que van fer ballar a tothom al ritme d’unes cançons alegres i fes-tives que els defineixen molt bé. La formació va ocupar la franja dins la programació on havien d’actuar Els Pets, en un concert que va ser anul·lat. Entre les cançons que van interpretar no hi va faltar “Jenifer”, així com tampoc altres grans temes del grup. Tots ells van saber connec-tar molt bé amb els més petits, que es van animar de valent.

Més tard, The Mamzelles va portar la seva màgia i espontaneïtat damunt l’escenari del circ Raluy. El trio va in-teractuar en tot moment amb els assis-tents fent-los participar i que se sen-tissin part de l’espectacle. Mentrestant, a l’Auditori, Jaume Sisa va interpretar algunes de les seves mítiques cançons per acabar amb “Qualsevol nit pot sortir el Sol”. Un concert poc dinàmic i una mica poc adient pel públic infan-til ja que no va aconseguir connectar amb els nens i nenes.

Al final del dia, va ser el torn de Gos-sos que van presentar el senzill del nou disc, “Fills del sol”, i no hi va fal-tar, com no podria ser d’altra manera, “Corren”. Abans del concert, la forma-ció va oferir una roda de premsa de la mà de Natxo Tarrés i Oriol Farré. Els més petits van poder preguntar-lis tot el que la imaginació dels més menuts els hi va permetre. Unes qüestions, algunes, molt interessants i que molts periodistes no s’atrevirien mai a pre-guntar.

Al dia següent, Blaumut van ser els encarregats de fer ballar a petits i grans en una segona jornada de festi-val molt intensa. Tothom se sabia les seves cançons en un concert que nin-gú es va voler perdre i que va tenir una afluència de gent més que considera-ble. Amb les seves cançons, a cavall entre ritmes tradicionals i moderns, van captivar als assistents.

D’altra banda, Joan Dausà va oferir un concert molt dinàmic, on una parella de pares s’han animat a ballar a dalt de l’escenari i tot un conjunt de nens van acompanyar al cantant per fer els cors de “El senyor somer i l’ós polar”. El re-cital va ser culminat amb la cançó més famosa de Dausà, “Jo mai mai”, i una gran ovació per una de les veus més càlides del panorama musical actual.

En el festival també hi van passar An-dreu Rifé, Andrea Motis & Joan Cha-morro, The Pinker Tones & Albert Pla, The Pepper Pots, Pol Cruells, l’Orquestra Fireluche, Ramón Mira-bet, Macaco i Sara Pi. La major part dels grups van arribar a tocar dues ve-gades amb concerts de 30 minuts de duració. Tot plegat amenitzat, aquesta segona edició, per rodes de premsa on els més petits preguntaven, i també espais habilitats per les signatures de discos.

De petits va la cosaDavid Bueno


26

Els més curiosos, amants de les nits tranquil·les de música i de la cervesa ja hauran descobert que entre les parets de la sala de l’Heliogàbal de Barcelo-na s’amaguen sorpreses. A principis

de mes, en aquest local barceloní, du-rant unes hores la vida dels clients no només va estar envoltada de paraules, gestos i objectes sinó també d’un viat-ge musical. En aquesta sala el festival Curtcircuit es va rependre després de l’estiu, amb un gran èxit ja que les en-

trades estaven exhaurides. Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo i Mau Boada (Esperit!) es van retro-bar per compartir els seus projectes conjuntament. L’ambient tan familiar i bohemi que es percebia va generar rialles entre els músics i els assistents.

A les 22:15 els ulls ja eren fixats al petit racó que entre cables, pedals i els canvis de posició dels músics, el trio intercalava peces com “Cendres”, “Hort mort” o “Màgic” homenatjada a Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) i a la Vaga indefinida de docents de les Illes Balears. Tot i tenir tan poc espai, l’energia que els artistes van generar a través de la música experimental i la improvisació va ser immensa. D’aquesta manera van transportar al públic a un món carregat de sensa-cions.

El divendres dia 4, Mallorca va viure una nit especial i reivindicativa, el concert solidari a favor dels docents en vaga que es va dur a terme al Parc de n’Hereveta situat a Porreres. Una nit emocionant on el tema de conversació era la sus-pensió de la vaga de manera tempo-ral, que s’havia decidit hores abans en l’assemblea de docents. i el color era el verd de CRIDA, el color de l’esperança.

L’Ajuntament de Porreres va decidir que l’aforament fos de 5.000 persones i se-gons confirmà l’organització es van ven-dre quasi totes les entrades. El preu era de 5 euros i tots els beneficis de l’entrada i de les barres dels bars es van destinar a la caixa de resistència de docents.

Tots els grups van actuar gratuïtament i de manera desinteressada. El primer en pujar a l’escenari fou Tiu, seguit d’Oliva Trencada, i a les 23h va sortir a l’escenari

Antònia Font vestits de verd. Desprès, fou el torn d’Oprimits, dels serverins Anegats i finalment de La Gran Or-questra Republicana.

Durant la nit va ploure una mica, però no el suficient per suspendre el concert i apagar els ànims de festa, reivindicació i defensa de l’educació de qualitat i en ca-talà, es per aquest motiu que durant tota la nit es van sentir molts crits com, “Grà-cies Docents” o “Bauzà dimissió”.

Concert solidari a favor dels docents de les Balears

Joan Pons, Joan Colomo i Mau Boada mostren el seu talent a l’Heliogàbal

Foto: dBalears // M.À.C.

Lluc Munar

Foto: Xavi Guixa

Alba Pairet


27

Ens podem imaginar a Isaac Ulam o José Domingo llegint sobre la cultura popular i com aquesta es converteix en una eina de resistència al procés uni-formitzador que ens prepara la cultura de masses. Llavors potser van pensar en com el folk havia desaparegut com a alternativa i s’havia convertit en la úni-ca opció per triomfar. La gent vol folk? Doncs donem-n’hi dues tasses, si vo-len folk els donarem folklore. Feia falta un company ben sonat per emprendre aquell viatge; aleshores l’un va pensar en l’altre i va començar un dels projectes més arriscats de la música pop en català.

Isaac Ulam i José Domingo presenta-ven el seu treball Temple d’aigua i llum (Bankrobber, 2013), un disc ple de cançons d’altres temps: jotes, havaneres i cançons que semblen escrites per autèn-tics joglars. Els dos cantautors van tocar totes les cançons del disc en el mateix ordre, però el concert del Temple d’aigua i llum més que pel seu ordre s’ha de des-criure pels seus paisatges

En primer lloc tenim una plaça de mer-cat medieval, on els músics amenitzen les compres i intenten caçar alguna pro-pina a base d’una percussió ben potent i dues veus que casen millor que un prín-cep i una princesa. “L’amor secret” ens

recorda les cançons d’amor dels joglars, “Invisibles” és un cant als herois del po-ble: els bandolers i la tarantella amb la que van acabar la part del concert dedi-cada al disc d’Ulam i Domingo és aque-lla cançó que els paradistes canten de nit a les fondes celebrant els guanys del dia.

El segon escenari clau d’aquest temple del folkore és el mar. L’enyorança i la melancolia que traspuen les havane-res “Lluna ballarina”, “Més enllà de tu” i “El carrer de l’enyorança” (una versió involuntària de Pere Tàpies) t’obliga a pensar en aquell orgull del mariner, en aquell orgull cap a la terra que li fa d’amarratge, els records d’aquells mari-ners que en ports llunyans canten a allò que tan desitgen i la distància els pren.

Més enllà d’aquests llocs, tres cançons més mereixen menció especial. La pri-mera d’elles “Navegarem”, carregada d’una tensió que al disc no es veu. “Na-vegarem” parla sobretot de la valentia, de com sense conèixer el seu destí la gent valenta avança i camina amb de-terminació. Si la cultura popular funcio-na realment com a eina de resistència, aquesta cançó hauria de ser un dels es-tàndards d’aquest exèrcit revolucionari amb la cultura com a arma.

La següent d’aquestes cançons és “Im-maculats”, la cançó més animada del

disc i que ens transporta directament als boscos del Montseny, en una cerimò-nia ritual, segurament el casament pagà d’una parella jove.

La última d’aquestes tres cançons és la més destacada de tot el concert, “Temps de sega”. Una cançó de sega, d’aquelles que neixen a les pauses dels temporers, que es va creant a mesura que la gent arriba, al llarg dels dies de sega i les seves pauses. Una cançó que comença sem-blant una broma de mal gust que ningú va saber parar a temps i que acaba con-vertint-se en una peça d’orfebreria que ordena el caos millor que cap altra i amb una lletra tan senzilla com preciosa.

Per rematar el concert Ulam i Domin-go van tocar algunes cançons dels seus discs en solitari. “Perfums i aigua” i “Objecte pur” per part del cantautor de Blanes i “En blanco y negro” per part del gironí. Finalment, amb uns bisos de la vella escola, van repetir “Amor secret”.

Si com deia Hitchcock és millor partir dels tòpics per acabar fer alguna cosa diferent abans que partir d’alguna cosa diferent per caure en els tòpics, Isaac Ulam i José Domingo l’han ben encertat amb Temple d’aigua i llum, partint del folk per anar a parar el folklore i aconse-guir allò que cada vegada costa més de trobar: música capaç de transmetre.

Del folk al folklore→ Isaac Ulam i José Domingo van obrir la segona edició del festival Connexions, organitzat pel Taller de Músics, Bankrobber i la Sala Apolo

Foto: Víctor Parreño

Guillem Rierola


28

Girona s’ha omplert durant una set-mana de música, molta de la qual en català. La ciutat s’ha vestit de festa per gaudir de les fires amb més propostes musicals dels últims temps. Obrint Pas, Lax’n’Busto, Els Catarres, Blaumut, La Iaia o Oques Grasses són només una petita part dels noms que han passat per la ciutat des del dia 25 d’octubre.

Ja el primer dia, mentre La Principal de la Bisbal oferia un dels pregons més originals dels últims temps, Lax’n’Busto arribaven a l’auditori per oferir-hi un concert molt especial. El grup recupera-va el repertori del Simfònic –espectacle que dos anys abans ja havien presentat en el mateix lloc- però ho feien amb una orquestra molt diferent. Més de 100 mú-sics de l’orquestra del Conservatori Isa-ac Albéniz de Girona acompanyaven el grup dalt l’escenari per donar un tomb a cançons que no acostumen a tenir lloc en els concerts habituals de la banda.

La sala estava plena a vessar d’un públic entregat –format, en gran part, per fa-miliars i amics dels músics- i ni un Salva Racero una mica descol•locat i a vega-des buscant un protagonisme excessiu va aconseguir deslluir un concert on el grup no va evitar donar cabuda a al-guns dels hts. Així doncs, cançons com “Tornarem” o “La meva terra és el mar” van animar de valent un públic que aco-miadaria el concert dempeus i a ritme de “Llença’t”. La mateixa nit, l’escenari de la Copa va acollir una nit amb accent osonenc. Nyandú eren els primers de

pujar a l’escenari mentre el públic ana-va omplint l’espai de barraques. Els se-guiria La Iaia, en el primer concert de presentació del seu nou treball, On és la màgia? després de la preestrena al Mer-cat de Música Viva de Vic. El grup, amb un so més elèctric que el que els seus seguidors estaven acostumat van co-mençar a posar en dansa la Copa abans de donar pas a Oques Grasses, que hi portarien la festa i la disbauxa i farien explotar el públic.

L’endemà era el dia d’un dels concerts més esperats. Itaca Band van obrir la nit a la Copa com a teloners d’Obrint Pas en l’últim concert que els valencians oferien amb format banda al Principat. La Devesa es va omplir com poques vegades s’havia vist amb desenes de mi-lers de persones que van vibrar amb un concert enèrgic i emotiu. Un concert amb gust a comiat però amb l’alegria del primer dia i on van sonar tots els grans himnes de la banda, des dels més antics com “No tingues por” fins als més ac-tuals com “Viure” o “Coratge”. El cap de setmana seguia diumenge amb Miquel del Roig a la festa de cloenda de la diada castellera que, tot i els problemes tècnics va fer ballar castellers i públic que s’hi va acostar. A la nit, seria el torn de Mali Va-lini, que arribaven a la Copa amb el seu gran èxit, “Espanya, carinyu, lo nostre no funciona”.

Dilluns la música no s’aturava i, en la vi-gília de Sant Narcís el patró de la ciutat, arribaven a la Copa tres propostes tam-bé molt esperades. Els empordanesos Acció ja van portar un bon grapat de se-

guidors entregats que no van dubtar en corejar el gran èxit de la banda, “Ser di-ferent”, que va tancar el concert. Era lla-vors el moment d’Els Catarres que van portar la festa començant amb els gran èxits com “Rock’n’Roll”, “Vull estar amb tu” o “Tintin” i deixant pel final alguns dels seus temes antics com “Me’n vaig al camp”, “La Festa Major d’Aiguafreda”, “Caramelles” o “Jenifer” abans de posar el punt i final amb “La porta del cel”. Per tancar la nit, els ebrencs Xeic! Van presentar el seu darrer treball Batecs davant d’un públic ja menys nombrós. Hores abans, a les fires alternatives, va ser el torn de Josep Maria Cantimplo-ra. Amagat sota un passamuntanyes, el cantant, amb una sospitosa semblança amb el cantant de Brams Francesc Ribera ‘Titot’, va oferir unes versions molt renovades de temes coneguts per tothom però amb unes lletres molt dife-rents a les originals que van provocar els riures dels assistents.

Ja el darrer cap de setmana era el torn de Blaumut, que la vigília de Tot Sants arribava a la Copa, un recinte poc pro-pici per desenvolupar la seva música però que tot i això van saber engrescar al públic que s’hi va congregar. Al llarg de només una hora, el grup va fer un re-pàs a tots els temes del seu primer disc El turista i va provocar el deliri amb cançons com “Bicicletes” o “Pa amb oli i sal”. El dia 1 els més petits també van po-der gaudir de l’escenari de la Copa amb el concert de Macedònia, que hi va ofe-rir el darrer concert de la gira Desperta abans de publicar aquest mes de novem-bre el nou treball, Flors.

Girona es vesteix de festa→ Obrint Pas, Els Catarres, Blaumut, Lax’n’Busto, Oques Grasses, Acció, La Iaia i molts més passen per les Fires de Girona amb més música en català dels últims temps

Foto: Xepo WS

Pau Planas


29

Damià Olivella Va oferir el dia 31 d’octubre el seu concert final de gira a la sala manresana del Voilà, que estava ple-na de gom a gom. El concert va començar amb mitja hora de retard per problemes tècnics, però això no va impedir el bon humor i bromes d’en Damià Olivella que van fer que els assistents al concert passes-sin una vetllada agradable, divertida i ple-na de bona música. A mig concert també van haver-hi petits problemes tècnics i d’àudio però Damià no perdia el seu sentit de l’humor dient: “Sempre em baixen la guitarra als concerts perquè em flipo”.

Amb un total d’una vintena de cançons, Damià Olivella començava el concert amb la cançó “Santa nit”, la qual forma part de l’últim cd. També va repassar al-guns temes més populars d’altres àlbums com “Gratitud”, “Sense por”, “Si vols”… sense deixar-se un parell de cançons a ritme de blues que van animar molt a tots els assistents a la sala. També va in-terpretar la cançó inèdita “Lluna plena”, que ja havia interpretat també al Kur-saal de Manresa aquest mateix any, així com algunes cançons en anglès, com ara “Change is gona come”, que va servir per introduir la cançó de “Sense por”, que parla sobre el canvi i quan desisteixes

d’una cosa, llavors és quan passa. Tam-bé va tocar “Get up, stand up” de Bob Marley.

Seguint l’essència del seu últim àlbum, Un nou sentit, que està ple de diàlegs interns, va interpretar cançons que mostren la transformació del món d’una forma es-perançadora. Així, Damià Olivella ani-mava a la gent amb la seva actitud davant la crisi: “tots hem de ser una mica bojos per sobreviure”.

També va improvisar la cançó “Avui”, que forma part de l’últim àlbum. Va bromejar molt sobre aquest fet amb els altres mem-bres del grup, ja que no la tenien assajada. Amb aquesta cançó va aprofitar per fer una crítica al jazz, ja que originàriament és una música improvisada i ell volia fer el mateix amb aquesta cançó. Tot i així, va dir que era broma perquè la gent del públic ja s’estava “escandalitzant”.

Finalment, després de veure l’eufòria del públic va fer un bis de tres cançons i es va acomiadar amb la coneguda cançó “Més enllà”, del seu penúltim àlbum Ara, aca-bant amb un fort i llarg aplaudiment del públic.

Damià Olivella acomiada la gira Un nou sentit al Voilà de Manresa

Entrar en el seu món fosc és una te-meritat però, a la vegada, és un desig. Cançons amb un desenllaç fatal, amb lletres que algunes conviden al suïcidi col·lectiu mentre que d’altres ens fan ser còmplice d’un moment tràgic o una si-tuació que no acaba gens bé. Sigui com sigui, nosaltres volem ser-hi i esdevin-dré testimonis de tot allò que ens explica Nico Roig. No ens quedem indiferents davant de les seves lletres. És impossible. I, per això, volem arribar fins al final per saber què passa i com acaben totes les històries. Potser per curiositat o potser perquè ens sentim més identificats del que ens sembla al principi.

El cantautor va oferir un concert únic, en un espai únic com és la Pe-drera de Barcelona. Això d’entrada indueix al públic a submergir-se en una atmosfera especial. Escoltar les cançons de Nico Roig va ser un regal per les orelles de més d’un. La banda que l’acompanyava li aportaven una riquesa extra al concert, amb un ba-teria sensacional. Tenia una agilitat i qualitat per tocar-la que cada vegada és fa més difícil de trobar. A tot ple-gat, cal sumar les escultures sonores de Baschet que Nico Roig utilitza en el disc i també als seus directes. Es tracta d’un instrument força innovador que li dóna un so especial a les cançons. A primera instància sembla que no es

noti però, a mesura que avança el con-cert, més fàcil es fa identificar-lo.

Alguns diuen que els seus temes són surrealistes però, al mateix temps, tam-bé són com la vida mateixa exagerada fins al punt més cruel possible. Les dones macabres és el títol del nou disc que presenta i li ve com anell al dit per definir el seu univers musical. Tampoc podem oblidar un toc humorístic a les cançons que contribueix que ens hi en-ganxem apassionadament.

El concert s’emmarca dins del cicle “De prop” i va comptar amb unes projec-cions immillorables que contribuïen a ambientar visualment els relats del can-tautor, mentre interpretava les cançons. Es tractava de posar imatges a les lletres. Les il·lustracions estaven realitzades ar-tesanalment, a mà, per Queralt Antú. Un treball esplèndid, fet a consciencia, i que el públic va elogiar. Amb tots els sentits activats, doncs, el concert no va deixar indiferent a ningú. L’estil inconfusible de Nico Roig, natural i sense complexes damunt de l’escenari, es valorat positiva-ment pel públic. Un estil que t’atrapa i fa que entris dins d’una atmosfera que és fàcil entrar però molt difícil sortir-ne.

Jèssica Codina


30

Nico Roig amb tots els sentitsDavid Bueno

L’Auditori de Girona es va vestir de gala per rebre un dels grans de la mú-sica del nostre país. Adrià Puntí tor-nava a actuar a la ciutat després de molts anys i no ho va fer en solitari, com té acostumat el públic en els úl-tims temps, sinó acompanyat d’una banda i, fins i tot, d’una orquestra.

L’expectació era enorme i l’Auditori va quedar petit. Els fans més incondicio-nals de l’artista van omplir tots i cada un dels seients per acompanyar-lo en la presentació d’un nou espectacle on va donar veu a les cançons mudes que havia inclòs al llibre Incompletament Puntí. El públic, absolutament entre-gat de principi a fi no va deixar de pi-car de mans al ritme de la música en cap cançó i va ovacionar l’artista des-prés de cada tema.

Només començar, amb “Miau” i “Sen-yor Doctor”, Puntí ja s’havia posat a la butxaca l’Auditori i així va seguir fins al final de la nit. Els temes nous es van anar alternant amb els de la seva tra-jectòria en solitari i alguns d’Umpah-pah com “El jardí dels préstecs”, que va fer esclatar els seguidors. El concert

avançava i un Puntí eufòric deixava anar tota la seva energia tot saltant, ballant i animant al públic contínua-ment. És cert que la seva veu ja no és la de fa uns anys i que en alguna cançó li va fallar, però ahir va tornar a demos-trar que encara té força i coses a dir.

Mentre els problemes burocràtics amb la discogràfica segueixen impedint la possibilitat de publicar un nou disc des-prés de 10 anys de silenci, el concert a Girona es va convertir, com ell mateix explicava dies abans, en una obra efíme-

ra, de la que només van poder gaudir els espectadors del concert i que, en breu, s’espera que comenci a girar pel país.

Ja a la recta final, el públic, dempeus, va deixar anar una immensa ovació just en el moment que Puntí va deixar l’escenari per primera vegada, abans de tornar a sortir per interpretar sol al piano “Ull per ull”. Fins a tres vegades va arribar a marxar i tornar abans de marxar definitivament amb “Sota una col”, sempre amb una resposta entu-siasta d’un públic que en volia més.

Foto: Josep Tomàs

Foto: Josep Tomàs

Puntí fa esclatar l’Auditori de Girona

Pau Planas


31

Ja des del moment en què vas escriu-re les cançons mudes pel llibre, te-nies clar que les volies musicar?

Sí, de fet quan les estava escrivint n’hi havia algunes que ja tenien la música feta i tot, però un llibre, de sonor, no ho és. Ara bé, l’Incompletament Puntí sí que pot deixar entreveure una sonoritat.

Perquè, després d’aquest primer concert, en vindran més?

Sí, després del treball i l’esforç que s’ha fet aquests últims mesos amb l’Incompletament, es mereix que d’altes llocs arreu de l’estat ho puguin gaudir, sigui Tarragona, Lleida, Barce-lona… Hi ha molts auditoris a tenir en compte.

Van sortint opcions ja per poder-ho presentar?

Sí, hi ha ofertes, però ja se sap que es-tem en un temps una mica feixuc i fins que no està al sac i ben lligat no es pot dir. Ara bé, sí que s’espera una presen-tació ofenosa a Barcelona, a Tarrago-na, a Lleida… I això per les capitals, però no només hi ha les capitals. És un repte, quan tothom treu equipament i infraestructura als espectacles jo n’hi poso, potser vaig sempre al revés del món, però crec que amb aquestes pro-postes la cultura va endavant.

En aquesta gira també fas un repàs de temes de tota la teva trajectòria…

Sí, però revisitats. Hi ha una orques-tració, violins, violes, violoncels… Hi ha uns músics, percussió, baix, contrabaix… Són versions molt més madures del que eren. Les cançons, hi eren, estaven bé, però intentem mi-llorar-ho i posar-ho d’acord amb tot l’espectacle en si. “El boulevard dels xiprers”, per exemple, no sona com quan ho tocàvem amb Umpah-pah, sí que hi ha l’esperit, però no està igual. És potser la recuperació de l’embrió inicial.

Tot aquest nou espectacle, s’acabarà convertint en un disc?

La intensió és aquesta, però el fil con-ductor de la història és una pel·lícula que es diu “Viatge d’un savi vilatris-ta cap a enlloc”, que una mica reflexa aquesta lluita constant de, per qüestions externes, s’arriba a un atzucac. Tothom pregunta per si hi haurà disc i, òbvia-ment que és interessant que surti el disc, però hi ha una sèrie de temes bu-rocràtics que s’han de tenir en compte, i jo els hi tinc. Aquest és un dels frens que hi ha perquè no surti. Les ganes de fer-lo hi són, però de moment ha sor-tit un llibre que és prou important per mi. Per altra banda, la pel·lícula sí que anirà endavant i aquestes cançons for-maran part de la banda sonora.

Aquestes traves burocràtiques són moltes?

Sí. La situació del país està fotuda i la situació entre la discogràfica i la meva persona en concret… Jo estic obert, ells estan oberts, però hi ha una sèrie de clàusules que ho tanquen i que s’han de solucionar, però això ho arrosse-guem… Em sembla que és el disc més llarg de la història d’aquest país.

Pel que comentes, però, les ganes si que hi són…

I tant, i no només de fer un disc, porto cançons gravades per fer-ne

Adrià Puntí va presentar aquest mes a Grona un nou espectacle on, després de molt de temps, tornava a acompanyar-se de banda i, fins i tot, d’una orquestra. El músic saltenc va presentari les cançons mudes que havien format part del llibre Incompletament Puntí.

“Després del treball i l’esforç que s’ha fet aquests últims mesos amb l’Incompletament, es mereix que d’altres llocs arreu de l’Estat en puguin gaudir, sigui Tarragona, Lleida, Barcelona…”

“Jo estic més al cel ara que quinze anys enrere”

Adrià Puntí

Pau Planas

totENTREVISTES Novembre

32

cinc o sis ben bons. Jo no he parat de fer cançons, és la meva manera de viure. Hi ha gent que em pregun-ta, ‘assages molt?’ Jo assajo cada dia. Tinc el piano, tinc la guitarra, tinc el violí, els papers per dibuixar o per escriure… Hi ha dies que el primer que faig quan m’aixeco és anar al piano i m’hi estic dues hores assajant i creant. Principalment, el que penso que sóc és una persona creativa, que sense la creació estaria mort. Ara, no vol dir que no hi hagi dies en que no faig res.

Tot aquest espectacle, el llibre… és un intent de renéixer després d’uns anys que no havies pogut oferir tants concerts?

Sempre hem de tenir una injecció per créixer i per tirar endavant. La reorien-tació és fonamental en un procés crea-tiu. No sempre has d’estar picant de la mateixa manera la pedra, has d’intentar buscar altres fórmules perquè la teva expressió et satisfaci. I si et satisfà a tu, agradarà a la gent que et segueix.

Notes les ganes de la gent de poder-te sentir novament?

Sí, jo em sento molt viu. He fet alguna entrevista on m’han dit ‘ostres, és que havies estat al cel’ i jo penso que al cel hi estic igual ara, o més. Realment em sento recolzat.

Creus que tens més el suport del pú-blic que no pas de les discogràfiques?

Sí, però això és més fruit del fet pun-tual i industrial que estem vivint. Jo entenc que les discogràfiques s’han trobat amb un problema gros, a di-ferència dels artistes. La democratitza-ció a través de les xarxes, per l’artista ha sigut per sumar, però la gent que tenia el monopoli s’han trobat fotuts. Això ha fet que acabéssim fotuts els que ja estàvem posats en aquest món indus-trial. A mi m’ha fotut en les relacions amb ells però no d’una manera de di-vulgació de l’obra. En la relació amb la discogràfica, els contractes que hi havia xoquen. Jo tinc un contracte del que no vull desfer-me’n, però la disco-

“Tothom pregunta per si hi haurà disc i, òbviament, és interessant que n’hi hagi, però hi ha una sèrie de temes burocràtics que s’han de tenir en compte”

“Porto cançons gravades per fer-ne cinc o sis ben bons [de discos]. Jo no he parat de fer cançons, és la meva manera de viure”

gràfica me n’ofereix un altre que jo no vull. A mi ja m’estava bé l’anterior.

Perquè quines serien les principals diferències?

Que per mi és molt més favorable l’anterior que el que se m’ofereix. Ara bé, també hi ha un tema legislatiu que crec que haurien de complir ells, per-què ho estan incomplint.

Per tant, d’aquí surten les traves per publicar el disc…

Exacte, però, de fet, l’important és ti-rar endavant. La vida és molt cur-ta encara que hi hagi estones en què ens avorrim. Jo ara estic molt posat amb l’Incompletament, que va ser una llum per poder gaudir una manera d’expressar-me nova i recuperar coses que feia de petit gràcies al meu pare com el dibuix i la part iconoclàstica. Jo real-ment vull fer gran aquesta obra. Un disc estaria bé, òbviament, però en relació amb l’obra que estic fent, el disc és una cosa molt petita, si més no de moment.


33

Aquest disc presenta un canvi molt destacat respecte a Magnòlia?

Sempre que trec un nou disc tothom em diu ‘que diferent que l’anterior!’ i jo crec que, tot i tenir el meu estil, que és com una presó, canvio molt. Dins el meu estil crec que sí, aquest disc és molt diferent a l’anterior.

Dius que has volgut reduir les orna-mentacions innecessàries i has uti-litzat només els instruments justos.

A Magnòlia hi vaig posar tot el que em venia de gust, però ara vaig deci-dir posar-hi només alguns elements. Quan et limites una mica també aca-bes trobant moltes més coses.

Totes les cançons van dedicades a una persona en concret que ha estat important a la teva vida, no?

Important per la meva vida o que en aquell moment precís he necessitat escriure-li una cançó. No és res tant transcendental. Vaig anar a Berlín a passar l’hivern per escriure aquestes cançons i quan hi vaig arribar no te-

nia cap planificació de què escriure. Un cop allà, però, em vaig adonar que anava escrivint cançons per persones del meu entorn que suposo que al-guna importància tenen per mi, però amb la distància te n’adones que de cop li estàs escrivint una cançó a algú que no t’esperaves.

L’última, però, te la dediques a tu mateixa...

Sí, a més, aquesta ja va ser feta a Ca-talunya. La tornada a casa va ser molt de cop i amb totes les reflexions i tot el que em va comportar em va sortir una cançó per mi que vaig decidir posar com a tancament del treball.

Cantes en diferents idiomes, això depèn de l’idioma amb què parles amb cada persona?

Normalment sí. La majoria són en català perquè amb la majoria de gent que conec hi parlo en català, però n’hi ha alguna en castellà, en anglès i fins i tot una en alemany, que tot i no par-lar amb ningú en alemany perquè no en se tant, volia fer una picada d’ullet després de tres mesos allà.

Com va sortir aquesta idea de mar-xar a Berlín a escriure les cançons?

Va ser per un seguit de casualitats. Jo ja tenia la idea d’anar a Berlín a passar-hi un any però com que arran del Pre-mi Puig-Porret em va sortir el projecte de fer un disc amb un instrument nou vaig decidir ajuntar les dues coses i enlloc de passar un any allà tornar el cap de tres mesos per gravar el disc i acabar de construir l’instrument.

El disc el vas gravar a una masia del Berguedà i de nit. Com és?

Al haver-ho composat en un ambient tant d’hivern de Berlín, fer-ho així era una manera de tenir la intimitat de la nit.

“Vam decidir fer un canvi d’horari absolut perquè començàvem a gravar a les 12 de la nit i acabàvem a les 6 del matí quan sortia el sol”

“Dins el meu estil crec que aquest disc és molt diferent a l’anterior”

Maria Coma

Maria Coma acaba de publicar Celesta, un treball on investiga amb la sonoritat d’un nou instrument, el clavi-nimbus. Després de presentar-lo al Mercat de Música Viva de Vic, la cantautora n’ha començat ja la gira de presentació

Pau Planas


34

Maria Coma

A més, de dia hi havia molts sorolls per-què no era un estudi sinó una masia i, en canvi, de nit era més tranquil i els músics ja acostumem a ser molt nocturns. Així doncs, vam decidir fer un canvi d’horari absolut perquè començàvem a gravar a les 12 de la nit i acabàvem a les 6 del matí quan sortia el sol.

És molt dur?

No repetiré l’experiència amb el següent disc, segur, però no m’arrepenteixo d’haver-ho fet. Ha estat una experièn-cia molt interessant i en el resultat noto que ha quedat com volíem.

Per aquest disc heu construït un ins-trument, el clavi-nimbus. Què és?

La idea va ser ajuntar-nos amb el ta-ller d’estructura sonora Baschet, ja que vaig conèixer en Martí, un dels que ho porta, per crear un instrument nou. Jo vaig llançar la proposta que s’assemblés al so de la celesta i ell ho va agafar i va acabar sortint el clavi-nimbus, que ja no és ni una celesta ni una estructura sonora Baschet.

Als propers disc et planteges seguir utilitzant aquest instrument?

Pot ser. De fet, és una idea que m’agrada perquè aquest clavi-nimbus es va acabar de fer el dia abans de la gravació, el que vol dir que jo vaig fer els arranjaments només imaginant-me el so i amb el que havia pogut pro-var mentre s’estava fabricant però tot just ara l’estic coneixent més.

I et planteges la opció de poder crear un altre instrument en un futur?

Això no ho descartaria mai a la vida, però aquestes coses requereixen temps, energia, diners... Amb aquest projecte de moment ens hem quedat satisfets amb el clavi-nimbus i per una propera vegada potser sí que en crea-rem una altre.

Del so d’aquest instrument i de l’aïllament a què et vas submergir per fer el disc és d’un surt el títol, no?

Sí. L’esfera celesta és la representació dels estels i era una mica per jugar amb la metàfora d’això i la metàfora del so del clavi-nimbus.

La teva és una música força instru-mental...

“El clavi-nimbus es va acabar de fer el dia abans de la gravació, això vol dir que jo vaig fer els arranjaments només imaginant-me el so i amb el que havia pogut provar mentre s’estava fabricant”

“No ho he fet mai, però a mi m’encantaria treure un disc sencer només instrumental”

Sí, a mi m’encanta fer música instru-mental. En aquest disc només hi ha dos pinzellades, però a Berlín, al pri-mer lloc on vaig estar tenia un piano molt petit i vaig aprofitar per gravar un disc sencer de piano perquè vaig pensar que aquell so no el troba-ria més. No ho he fet mai, però a mi m’encantaria treure un disc sencer no-més instrumental.

Tornes a comptar amb la producció de Pau Vallvè, que aporta al disc?

És el tercer disc en solitari que faig i el tercer que gravo amb ell, però és que amb en Pau, com que tots dos tenim un caràcter amb què ens avorrim si fem sempre el mateix, puc jugar a fer coses diferents.

Als primers directes que has anat fent, sobretot al Mercat de Música Viva de Vic, la sensació és que el pú-blic n’ha sortit molt satisfet. Ho veus així?

Sí, això es nota i jo vaig notar que vam aconseguir crear l’ambient i la atmosfera entre públic i grup que permeti que la gent estigui allà fent un viatge.


35

Acabeu de treure Resistirem el vos-tre segon disc, el primer amb disco-gràfica. Com ha estat l’experiència de gravar aquest disc?

Albert: Nosaltres com a banda hem notat un canvi tant musical com in-dividual de cadascú. La maduresa dels membres també s’ha notat en l’elaboració de cançons, en els mati-sos que els hi hem volgut donar per diferenciar-les amb les del primer disc. En aquest sentit ha estat una experiència molt positiva. Després, el fet de trobar un suport discogràfic que confiés en el nostre projecte ha estat un plus per nosaltres. Ja ha estat un pas més, no com en l’àlbum ante-rior, que tot hi ser un disc no deixava d’haver limitacions en aquest sentit. Veure que tens el suport d’una disco-gràfica et fa sentir més segur i veus que això agrada.

Així que a partir d’ara seguireu te-nint un segell discogràfic al darrera o no descarteu tornar a produir-ho vosaltres mateixos?

Marc: El segell discogràfic ens ha faci-litat molt el tema de promoció i aques-tes coses, i al ser una discogràfica in-dependent, en principi, ens interessa seguir com fins ara.

Les vostres cançons tenen molta rei-vindicació, també acompanyades de festa. Aquesta és la vostra combina-ció per l’èxit?

Albert: Nosaltres fem la música per això, perquè creiem que sempre hem de donar algun missatge amb la músi-ca. A més, som catalans i tenim una si-tuació social i política particular dins del nostre país i això també ho volem transmetre amb la nostra música. A part d’això, l’estil que hem triat, que és el que ens agrada, és un estil molt

festiu i ballable. I això també és la nos-tra música, volem que la gent vingui als nostres concerts a passar-s’ho bé, a divertir-se i a suar molt ballant.

Marc: Ara mateix, el panorama musi-cal català és bastant extens. Pots tro-bar música en català de tots els estils. A més, actualment, s’està investigant molt en l’estil del mestissatge, que s’està explotant molt últimament. Han sortit molts grups ara d’aquest estil que aporten coses diferents i hi ha molts grups reivindicatius que van per aquesta línia.

Ja fa uns mesos que va sortir Resisti-rem. Com heu vist la rebuda d’aquest segon disc?

Albert: Creiem que dintre de les pos-sibilitats que tenim com a grup jove, i tenint el suport d’una discogràfica alternativa, estem contents de com ha estat rebut el disc. Tenint en comp-

Amb cinc anys de rodatge i tot just acabat de publicar el seu segon disc Resistirem, Repú-blika Ska, presenta a tota Catalunya la seva reivindicació festiva a la lleidatana. Repúblika Ska es va donar a conèixer amb el seu Ja som aquí!, el seu primer treball que van fer rodar per moltes Festes Majors. Ara, sota el segell discogràfic Mesdemil, volen arribar més lluny.

“Ara mateix, el panorama musical català és bastant extens, pots trobar música en català de tots els estils”

Repúblika Ska

Roger Aran


36

te aquest primers mesos i després d’haver passat l’estiu, estem molt con-tents perquè el disc ha sonat, i hem re-but bones critiques de la gent que l’ha escoltat.

Quina ha estat l’evolució interna del grup?

Marc: El grup va començar fa cinc anys, i amb pocs membres vam ini-ciar l’aventura. Després, segons el que ens demanava l’estil, vam anar afegint membres. Durant aquests cinc anys el grup ha anat patint canvis. Al ser un grup jove, els components no es dediquen exclusivament a Repúblika Ska i, per alguns, ha estat impossible compaginar el grup amb altres projec-tes, i hem hagut de canviar diferents músics. L’any passat, per exemple, van marxar la secció de vents, ja la vam canviar; fa un parell de setmanes tam-bé va haver de marxar un altre mem-bre, també l’hem hagut de substituir. El grup s’adapta molt a les necessitats de cadascú de forma personal.

Albert: La intenció que tenim com a grup és tirar endavant i no tancar-nos portes. El panorama està molt difícil, i més per qui encara no és ningú, però no volem decaure, tot i així som molts membres al grup i no sempre ens posem d’acord sobre quant ens hem d’arriscar amb el grup. De vegades per

condicions de la vida ja no pots donar-ho tot en un projecte com voldries, nosaltres ho entenem, però fins que puguem volem seguir endavant. La nostra il·lusió és seguir amb la música i fer gran el projecte on estem, i per fer això hem de suplir les baixes que per diferents circumstancies podem tenir.

Quin és el vostre procés compositiu? Al ser tanta colla costa?

Albert: El primer disc, excepte dos versions que hi ha, les vaig escriure jo. En aquest segon disc hem canviat una mica el procés, pel fet de renovar els membres també han entrat noves in-quietuds a la banda i ja no sóc l’únic que fa les lletres, ara ens ho repartim més, i això ha provocat que puguem expressar-nos de formes diferents com a grup. Quan tenim una lletra, a partir d’ella es forma la cançó als as-sajos, de vegades, el mateix que porta la lletra porta una idea de cap on pot anar la cançó i entre tots l’anem recon-duint. Sempre intentem que la lletra i la melodia tinguin coherència perquè el missatge tingui més força.

Vosaltres que sou de Lleida, creieu que falten més grups en català per les terres de ponent?

Marc: Jo crec que no, hi ha molts grups a Lleida que cantin en català,

“Nosaltres fem la música perquè creiem que sempre hem de donar algun missatge”

el que passa que és molt diferent estar aquí o allà. Em refereixo que sempre és més complicat que un grup surti de Lleida i es faci reconegut en àmbit català, que un grup que surt de Barce-lona que ho té molt més fàcil pel tema promoció, entrevistes, concerts, etc… Això a Lleida és més difícil. Sortir de casa costa.

Albert: Doncs no ho sé. Realment no podem dir perquè passa. Que és així ho sabem, perquè no és la nos-tra experiència la única que tenim, però no sabem si és per una situació geogràfica, ja que Lleida està més apartada que Barcelona i Girona, per exemple. El que ens hem trobat aquí Barcelona quan hem buscat on tocar, és que hem de pagar per tocar a una sala; a Lleida això no passa, ni a Ta-rragona, i això dificulta més arribar a la capital.

Si parlem de futur, quins objectius teniu? Anar resistint?

Marc: La intenció que tenim ara és donar a conèixer, durant l’any, aquest disc ja que el vam treure a principi d’estiu. Ens agradaria voltar per les Festes Majors de l’estiu vinent perquè aquest no vam poder tocar a masses. Ara a l’hivern farem tota la gira per sales presentant el disc i a l’estiu volta-rem per tots els pobles.

“Sempre és més complicat que un grup que surti de Lleida es faci reconegut en àmbit català, que un grup que surti de Barcelona”


37

Com ha estat l’experiència de gravar aquest primer disc?

Edu: Ha estat una aventura amb forma de thriller. Ha anat bé. Ha estat una gran experiència i estem molt contents.

Us ha costat molt? Li heu dedicat molt esforç?

Edu: Sí. Avui en dia treure un disc és una cosa titànica. No és com fa uns anys, que donava la sensació que els músics només s’encarregaven de la part artísti-ca. Semblava que només tenien la res-ponsabilitat d’anar a gravar. Però tot el que envolta un disc és molta feina i, avui en dia, malauradament, està a l’abast de pocs això de dedicar.se només a la mú-sica. Treure un disc implica tantes coses extramusicals que ara per ara ho estem fent tot nosaltres i això es un esforç molt gran.

També heu comptat amb Paco Loco...

Gerard: Sí, de fet nosaltres ja hi havíem gravat amb un projecte anterior. Hem repetit perquè ja ho teníem molt clar. Quan vam iniciar el projecte teníem molt clar, que en el moment que vol-guéssim fer un disc, aniríem cap allà.

Amb ell tenim molta afinitat, té una ma-nera de gravar el disc que és perfecte per nosaltres.

És un disc molt crític amb la societat. Al composar les cançons sempre mi-reu el que passa a l’entorn?

Edu: Sí, nosaltres ens interessa la mú-sica com un mitjà d’expressió i d’acció envers amb els que ens rodeja i succeeix al nostre voltant. És quelcom que vam aprendre dels músics que hem escol-tat. És una cosa que s’ha anat perdent amb els anys. Bàsicament, als anys 90 i als 2000 s’ha anat perdent. Nosaltres creiem en el discurs dins de la música d’autor, folklòrica... Al cap i a la fi tot el que toquem son músiques folklòriques d’aquí o d’allà. Però han de parlar del nostre temps.

Heu pujat el tot i, ara, feu més crítica que al principi de tot?

Edu: No, no hi ha cançons que no en tinguin. Portem dos anys com a banda i el grapat de cançons que hem gravat pel disc són totes prèvies. Les hem compo-sat durant aquests dos anys, totes juntes. No hi ha més cançons prèvies. Sí que n’hi ha de descartades que hem gravat però que no han sortit en aquest disc. Les hem guardat per a properes grava-

cions i potser són mes crítiques encara que les que surten al primer disc.

Ja ens ho vau explicar a l’entrevista que en vam fer a l’Enrenou, però Patch com va néixer?

Gerard: El projecte el vam iniciar l’Edu i jo. Ve de la gravació prèvia que en vam fer amb el Paco Loco. Ell i jo, ja fa temps que ens coneixem però amb la banda anterior vam tenir molt contac-te entre nosaltres. Vam tenir molta afi-nitat d’influències musicals i d’idees de com havia de funcionar una banda i el que volíem fer. I es va anar gestant. Si t’ajuntes amb algú amb tanta afinitat, has de muntar alguna cosa. Mica en mica vam anar muntant temes i trucant a gent amb qui ens portem bé. Rodejant-nos amb gent que sigui fàcil treballar. Ara portem un parell d’anys. El primer va ser d’anar gestant i muntant les co-ses i, aquest segon, hi hagut una mica d’embranzida, una mica més de salt.

I a partir d’ara?

Gerard: Potser sí que hem fet un pas endavant. Hem aconseguit una cosa, amb petita mesura però que és difícil, i és situar-se al mapa de la musica en català. I ara toca seguir igual. Aquesta primera època hem estat tocant molt

Patch acaben de publicar Veuràs la fam, el seu disc de debut. El grup, els més matiners de la seva fornada del Sona 9, presentarà el treball el dia 14 de novembre al Music Hall de Barcelona

“Ens interessa la música com un mitjà d’expressió i d’acció envers el que ens rodeja i succeeix al nostre voltant”

Patch

David Bueno


Foto. Roger Aran // Totmusicat

38

a Barcelona. També algun concert fora de la ciutat. Hem arribat a fer un o dos per setmana. De fet, hem tocat gairebé cada setmana. Ara el que toca és sortir molt més, girar per tot el territori català. Donar-nos a conèixer en altres pobles i ciutats sense deixar de banda Barcelona. El camí és el mateix, anar presentant les cançons d’aquest disc. Amb un disc sota el braç tot és més fàcil i mes agraït. Se-guir igual. Tenim molt clar que per fer una cosa interessant t’has de trencar les banyes i no relaxar-te en cap moment.

De moment, quina ha estat la rebuda del disc?

Edu: Ara per ara, són positives les reac-cions. Òbviament, arriben amb comp-tagotes però crec que ha sortit un disc bastant Patch i, per tant, espero que la gent es trobi allò que esperava trobar-se. Sí que hem afinat una mica el so. Hem aconseguit gravar en condicions, cosa que no havíem aconseguit fins ara, i crec que capta bastant l’entitat de Patch. Això la gent ho està agraint. Crec...

Vosaltres us imaginàveu que grava-ríeu un disc o això també era un somni llunyà?

Gerard: Era un primer pas. Realment, si tu montes una banda amb la intenció de fer coses i tirar endavant de debò, haurà de passar tard o d’hora. Però ha de pas-sar. Ha d’haver un moment per tocar, enregistrar i plasmar les cançons que has anat fent en un disc. Això es inevi-table. No sabíem si abans o després però sabíem que faríem un disc. Si t’esforces i tens ganes de fer-ho, ho fas.

En el temps que porteu heu tingut més il•lusions o desil•lusions?

Edu: Infinitament més il•lusions, però amb molta diferència. Jo crec que desil•lusions no hi hagut cap així de

fortes. Ha estat un començament bas-tant bo perquè hem trobat una sintonia bona amb la banda i entre nosaltres. Per això és fàcil i agradable treballar. I després ens hem trobat amb coses que no esperàvem i han anat millor del que esperàvem. Els concursos han anat molt bé. També hem tocat molt i tampoc ho esperàvem. I la rebuda del públic ha estat molt positiva. Realment no teníem una idea del que podia arri-bar a pensar la gent sobre la música de Patch. Perquè era una cosa escrita que teníem, a nivell personal, el Gerard i jo i que feia temps que estàvem pensant i treballant. No saps mai la recepció que tindrà això.

A nivell de grup, com us distribuïu les tasques?

Gerard: Les cançons sempre són de l’Edu i meves. Hi ha vegades que ell em passa les lletres i jo hi poso la música. Treballem una mica així, no hi ha una metodologia igual. Hi ha de tot. Hi ha vegades que jo tinc una idea, la gravo i ja faig una maqueta prèvia i li passo. I, lla-vors, ell posa la lletra. A vegades, ell por-ta un tema acabat i a vegades al revés. Amb tant per cents diferents però les composicions són en comú. A vegades, portem temes més oberts que no sabem com acabar i llavors ho portem al local i entre tots li trobem idees per acabar-los.

De quina cançó esteu més satisfets de tot el repertori?

Edu: Hi ha cançons molt diferents. Sí que hem seleccionat un single, “La gue-rra planejada”. I després hi ha una altra cançó que hi ha gent que diu que és el nostre emblema i la cançó que més ens persegueix, “No hi haurà mai fi per aquesta historia”. No és una cosa busca-da, com que té un missatge més positiu i potent.... Com que l’hem anat tocant des de la primera època, a la gent li ha entrat

bé. La idea li agrada molt. Estem molt contents de totes, en general. Un disc ha de ser format per totes les cançons, no una o dos i la resta que estiguin per omplir.

La presentació serà el dia 14 de no-vembre al Music Hall de Barcelona. Com l’encareu aquest concert?

Edu: Amb molta il•lusió perquè és un lloc que a nosaltres ens encanta. És una sala de categoria. Estem preparant un espectacle especial perquè és la presen-tació a casa. Estarem preparant els temes d’una manera molt més complerta que fins ara. Perquè ara, després de la grava-ció del disc, hem pogut tocar en acústic en diversos llocs fora de Barcelona. És un format diferent que tenim. Fins ara és el que hem pogut moure però la gent no ha tingut l’oportunitat de veure les cançons tal i com estan al disc sobre de l’escenari. Ara estem preparant això amb una mica més de potencia i riquessa a nivell de matisos i arranjaments.

Patch és una aposta arriscada?

Gerard: Jo veig que fem la música que ens agrada. No l’hem fet per arriscar. Hem fet el disc que ens han vingut de gust, amb les cançons que volíem, el productor que hem volgut. Estem molt satisfets. Evidentment, no és un disc fà-cil però això ho dirà el temps.

Edu: En general, el context el posa la gent. Quan vam muntar el grup no es-tàvem pensant en la música en català i el seu panorama. Estàvem pensant amb la música que hem escoltat sem-pre: catalana, anglosaxona, europea... A nosaltres no ens resulta arriscat fer el que hem escoltat tota la vida. Sí que intentem explorar i trobar sonoritats noves i anar evolucionant. Encabim la nostra música en la música i punt. No posem etiqueta.

Ara el que toca és sortir molt més, girar per tot el territori català

“Hem fet el disc que ens han vingut de gust, amb les cançons que volíem i el productor que hem volgut”


39

Quina és la sortida 1?

Guillem Riera: Vol dir un comença-ment. En aquest disc torno a co-mençar en el món de la música. A més, és l’inici d’un projecte en solitari. Tot plegat és com un repte.

Com va sorgir aquest comença-ment?

GR: Es remunta dos anys enrere, quan després de molt de temps parat en el món de la música vaig tenir una conver-sa amb un professor de música que tenia i vaig tornar a motivar-me a fer cançons. D’això en va acabar sortint un disc.

Com va anar aquesta conversa amb el professor que et fes tornar a la música?

GR: Feia dos o tres anys que havia deixat el grup que tenia i aquest professor em va dir ‘ostres, hau-ries de tornar a fer cançons, que les cançons que feies estaven molt bé’. A partir d’aquí vaig animar-me de nou i tot es va anar succeint.

I ara, amb el disc ja publicat, n’estàs satisfet?

GR: Sí, és un objectiu complert. A la vida t’has de marcar objectius i si els compleixes i pots fer allò que t’agrada és una satisfacció molt gran, que

és el que m’està passant. Tot l’esforç d’aquests mesos veure’l recompensat, veure que a la gent li agrada, que se’n parli… per mi això ja és un objectiu complert ara. No espero grans coses, tot i que si vénen millor.

Com arribes a firmar amb la dis-cogràfica Música Global?

GR: És un procés de picar portes. Has de gravar-te el disc i després anar provant. La de Música Global es va obrir i van apostar pel projec-te. Ara bé, és un procés molt lent.

En tot aquest procés de pica por-tes, en algun moment vas pensar en deixar-ho estar?

Guillem Riera acaba de presentar el seu primer treball, Sortida 1, un disc fresc però carregat d’energia que ja l’està portant a fer-se un nom en el sector. Al Totmusicat, el cantant, acompanyat del seu guitarrista, Marc Cros, ens dóna tots els detalls d’aquest àlbum de debut

Guillem Riera“Veure que a la gent li agrada el disc i que se’n parli ja és un objectiu complert”

Pau Planas


40

GR: No, sinó no estaria aquí. He persistit fins al final, i el que hau-ré de persistir encara! No ho dic en sentit pessimista, però si t’agrada una cosa a la vida t’ho has de treba-llar i és el que jo he fet i faré.

Des del primer moment que vas llençar el primer videoclip a la xarxa ja va tenir una molt bona rebuda. T’esperaves aquesta res-posta?

GR: No, una resposta mai te l’esperes. Sempre somies en què tin-gui visites, però arribar-ho a ima-ginar… És molt bèstia per mi co-mençar amb tantes visites.

Al disc de la setmana del Totmu-sicat, l’Uri Mora explica que “les lletres, les melodies, les sonorit-zacions, tot està treballat amb molta cura, donant com a resultat un disc que mai haguéssim pensat que fos el de debut”. Com ho reps?

GR: És un privilegi que una crítica estigui tant bé. Jo penso que sí que està treballat, és una feina conjunta amb el productor, però hi ha feina.

Les cançons tenen un punt opti-mista…

GR: Sí, no estem en un moment com per crear el suïcidi social. Hi ha cançons més tristes però tal com estan les coses hem d’intentar ser

optimistes. Ara bé, al disc s’hi pot trobar força de tot, cançons alegres, d’altres més reflexives, algunes de tristes… Això és el que penso que el fa un disc més complet.

Marc, la banda també compartiu les ganes de començar a presentar en directe les cançons?

Marc Cros: I tant, hi ha moltes ga-nes de començar aquest projecte, que és el seu projecte. Nosaltres l’acompanyem perquè creiem en ell i és el nostre masies. Ara estem apostant pel seu projecte. Tots els músics som professionals però no estem amb ell des d’un punt de vista econòmic. Això fa que encara que sigui Guillem Riera, nosaltres tam-bé ens sentim integrats en el projec-te. Ja arribarà el moment en què es podran repartir beneficis.

“Després de molt de temps parat en el món de la música vaig tenir una conversa amb un professor de música que tenia i vaig tornar a motivar-me a fer cançons”

“Hi ha cançons més tristes però tal com estan les coses hem d’intentar ser optimistes”

GR: Cal dir que és molt d’agrair tenir una banda que confia amb el projecte i t’acompanya.

Sempre és tan fàcil aquesta relació o, de vegades, també surten algu-nes disputes?

MC: De moment tenim una molt bona relació

GR: Hi ha molt bon rollo, és una de les coses que realment m’ha sor-près, no m’ho imaginava. Som com una família.

Com vau unir-vos banda i can-tant?

MC: Va ser el mateix professor que el va fer tornar a la música -en Jordi Roquer, ja podem dir el nom- que el va posar en contacte amb mi. Em va dir que m’escoltés el disc i, des-prés de fer-ho, vaig dir ‘va, potser sí que ens posarem en aquest camí’. A partir d’aquí ens vam trobar amb en Guillem i amb alguns contactes vam acabar fent el grup aquest.

Com prepareu els directes?

GR: Creiem que han d’intentar, pel que fa a sonoritat, assemblar-se al màxim al disc. Si no és així et diuen que ets un patata. Evidentment que hi ha algunes variacions però sem-pre intentant mantenir aquest so de qualitat que creiem que té el disc


41

El passat dia 17 de Setembre va sortir en format físic Sortida 1, l’àlbum de debut de Guillem Rie-ra, deu temes l’integren i trepitja molt fort per convertir-se en un dels artistes del moment. Jo m’hi he enganxat, us explico per què!

Recordo el primer cop que vaig escoltar el single “Deixaré”, i pen-sar: “guau, d’on ha sortit aquest noi i com és que no n’havia sen-tit a parlar mai”. I un cop haver repassat les altres nou cançons que l’acompanyen en aquest pri-mer disc pensar que estava davant d’una proposta sòlida, molt ferma, un disc i un artista del qual segur que donaran a parlar i molta gue-rra en el panorama musical català actual.

Sortida 1 és una proposta fresca, que transmet tendresa i a la ve-gada energia, que avança amb pas ferm i sense pors i amb les idees

molt clares. Tot just ara s’obra pas en el mercat com una bocanada d’aire entre el garbuix de propos-tes que es fan a casa d’una qualitat excel·lent i comença a sonar amb força, donant les seves credencials per convertir-se en un dels artistes del moment.

Aquest disc no es pas fruit de la ca-sualitat, tant sols una escolta és sufi-cient per entendre que no és un disc qualsevol, que no és un disc que es-coltes només un cop sense cridar-te gens l’atenció; les lletres, les melo-dies, la sonorització, tot està treba-llat amb molta cura donant com a resultat un disc que mai haguéssim pensat que fos el de debut.

Entrant més en els temes que in-tegren aquest Sortida 1 destacar algunes que trobo molt interes-sants. Ja esmenat “Deixaré” també recomano enormement l’escolta de “Una mirada”, el tema que obra el disc, “Et demano” i “En la distàn-cia”, tot i que per entendre en la

seva plenitud aquest projecte cal escoltar tots i cadascun dels deu temes, tots aporten al conjunt per acabar formant un disc d’una cate-goria superior.

També esmentar com no, la gran feina del productor Ramón Her-nández per la qualitat sonora del treball, amb una qualitat perfecte, aspecte que suma per acabar de fer un molt bon producte.

Jo us ho recomano, escolteu Sortida 1, asaboriu cada melodia, cada fra-se, gaudiu amb l’escolta i deixeu-vos portar. No us en penedireu.

Aquí comença el camí de Gui-llem Riera, però qui sap fins a on pot arribar, només el temps ho dirà, però cal tenir-lo molt en compte, per què pocs treballs des-prenen les ganes i la il·lusió que transmet aquest disc. Hem d’estar d’enhorabona, una altra proposta fantàstica al cistell de la música feta a casa nostre, gaudi-m’ho!

Primera sortida de Guillem Riera

“Sortida 1 és una proposta fresca, que transmet tendresa i a la vegada energia, que avança amb pas ferm i sense pors i amb les idees molt clares”

“Pocs treballs desprenen les ganes i la il·lusió que transmet aquest disc”

Uri Mora

Disc de la SETMANA Novembre

42

Ara fa un temps va aparèixer en el pa-norama musical català un grup amb nom de noia, gràcies a un tema que els va fer sonar per tot arreu; el tema era “Somnis de petit” i el nom del grup Margarett!

Tot i que ja fa més d’un any d’això no ha sigut fins el passat setembre que va veure la llum el seu primer disc: Cel, un àlbum amb dotze temes en català, cinc dels quals ja coneixíem gràcies al seu EP Somnis de petit, i set temes completament inèdits.

Cel és un concepte molt ampli, de si-lenci, de plenitud, de tranquil·litat, però també és concepte de imponent, de desconegut, de grandesa, depenen de com fins i tot salvatge, de infinit. Tots aquests conceptes que semblen impossibles de barrejar es concentren en una cosa que ens atrau i ens fa sen-tir molt vulnerables, el cel! Aquest disc també és un cúmul de conceptes que semblen impossibles de barrejar, Cel

és una barreja de energia i tendresa, de força i delicadesa, de vulnerabilitat i potènica…

Margarett ha aconseguit crear en aquest disc una atmosfera caracterís-tica, una aroma especial, un cúmul de sensacions, que ens porten des de la nostàlgia fins l’amor passant per di-versos estats. Tot envoltat com acabo d’esmentar d’una atmosfera especial, que et deixa glaçat, aquella sensació de platja i mar un vespre qualsevol de novembre, on només s’escolten les onades, més ferotges de lo normal i el silenci et dona un plaer desmesurat, fen-te sentir lliure i ple de vida.

Això és el que han plasmat en aquest Cel, ja que a molts dels temes s’hi ba-rreja una força i potencia amb un sen-timent tendre i delicat; amb ganes de tirar endavant malgrat els obstacles que et puguis trobar en el camí.

També trobem un ampli ventall de temàtiques, principalment amorosos, però enfocat de diferents punts de

vista, també temes que podrien sem-blar molt senzills, com observar la pluja, però donant-li la volta i fer-los descaradament profunds; o la mira-da al cel i recordar-te d’algú especial, impregnant-li d’una tendresa i trans-meten unes sensacions indescriptibles d’escriure amb paraules.

Per fer un resum, podríem dir que Cel és un disc amb molt sentiment, que et transmet moltíssimes coses i que cos-ta molt descriure amb paraules com jo he intentat fer en aquesta crítica. La meva única recomanació és que mi-reu el cel, no penseu en res i escolteu aquest treball, deixant-vos portar per tots els estats d’ànims a on et portaran, i gaudint de l’escolta sense posar cap paret a cap sentiment. Cançons que t’arriben al cor i allà el sacsegen.

Adoro la música que no et deixa in-diferent, que et fa pensar i que et fa gaudir, Margarett ho ha aconseguit amb aquest treball, un disc complex i treballat que et fa pujar al Cel i et fa sentir lliure…i ple de energia!!

“Cel és una barreja d’energia i tendresa, de força i delicadesa, de vulnerabilitat i potènica…”

“És un disc amb molt sentiment, que et transmet moltíssimes coses i que costa molt descriure amb paraules”

Els somnis de Margarett

Uri Mora


43

El nostre país comença a ser un país musicalment normal, el dia que es comença a parlar de música en cata-là enlloc de rock català. Queda molt lluny ja aquell concert del Palau Sant Jordi amb quatre caps de cartell que portaven com a bandera el rock, però l’etiqueta l’hem arrossegat durant uns quants anys. Actualment hi ha cente-nars i centenars de grups que oferei-xen música per a tots els gustos i per a tots els públics. I tot aquest paràgraf només serveix de preàmbul per anun-ciar-vos que avui parlaré d’un disc adreçat als més petits de la família: parlaré del nou disc del Club Super 3.

L’home que s’amaga darrere d’aquestes cançons és en Marc Parrot, músic po-lifacètic de llarga trajectòria, que tant aviat el podem trobar dirigint una co-ral de gent gran perquè cantin rock (de ben segur recordareu el programa de televisió Casal Rock) com composant cançons pels més menuts de la casa. Marc Parrot és l’encarregat d’escriure les músiques i les lletres dels últims

discos del Club Super 3 (Benvinguts al Club -2006-, Anem a veure món -2009-, Uh! Oh! No tinc por! -2011-, i aquest últim Connectem), amb els quals ha arreplegat ja un gran nombre de premis a part del reconeixement d’un gran i generós públic.

El nou disc del programa infantil Club Super 3, segueix en la línia dels treballs anteriors. Una amalgama d’estils musicals que serveix de porta d’entrada al món de la música, de ma-nera que en un sol disc els petits oients podran trobar cançons més ballables i més lentes, sons més propers al jazz o al hip-hop, i fins i tot una secció de corda d’una orquestra simfònica.

Al tractar-se d’un disc adreçat a la mainada cal ser extremadament cu-rós amb la temàtica de les lletres. Al llarg de les 13 cançons es van trac-tant un seguit de temes, relacionats amb valors i bons hàbits. A través dels diferents personatges del Club Super 3 que canten les diferents cançons es van tractant els diferents temes. Així la Lila ens demostra que

el millor és ser un mateix per agra-dar als altres (“Sóc així”), descobrim el món de l’amor i el desamor de la mà d’en Roc (“Ara o mai”), en Pau ens transmet la seva passió per la natura (“Kuku Mamba”), a través de la Pati Pla coneixem els hàbits més saludables (“Tinc els ingredients”), o en Fluski ens anima a perseguir els nostres somnis (“Somio”). Men-ció a part es mereix la cançó “Super English Day”, cantada en anglès que permet als súpers conèixer les pri-meres paraules en anglès d’una ma-nera lúdica i musical.

En definitiva és un disc per a nens, però que fuig de les sonoritats tradi-cionals del món de la música infantil i de les rimes absurdes. Parlen del món que ens envolta d’una manera senzi-lla i entenedora, però sense tractar als més menuts com si fossin estúpids. La varietat estilística, que sempre hi és present, també és un valor afegit per als pares que de ben segur se n’hauran de fer un bon fart d’escoltar-lo. Al fi-nal haurem de preguntar si el disc ha agradat més als fills o als pares.

“És un disc per a nens, però que fuig de les sonoritats tradicionals del món de la música infantil i de les rimes absurdes”

“Parlen del món que ens envolta d’una manera senzilla i entenedora, però sense tractar als més menuts com si fossin estúpids”

Un disc per a petits i grans

Glòria Noguer


44

totmusicat novembre 2013

Documents