pdt 36 setembre 2010

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

36Any 4

15 de setembre de 2010

Sumari2 Anar a votar, per què?

3 La nostra muntanya. Conxita Zaragoza

4 El porqué de una huelga general. Pepi Venegas

5 Sobre la Huelga General. Dani Gutiérrez 6 L’informe Barça Parc va anar a les Filipines i no va tornar.

Ricard Caba

7 Una exposició i un plànol. Josep Lligadas

8 Viladecans a les eleccions al Parlament de Catalunya. Carles Lozano

9 Estampes del segle XX/ 6: Quan el dol era cosa de dones. José Luis Atienza

10 Mamuts i mamullades

12 La mirada aguda: Martinet menut o gomet. Eio Ramon

13 Les nostres entitats: Les puntaires de Viladecans. Carme Reguant

14 Històries viladecanenques: Manuel Vizcaíno, clandestinitat i coartada. Andreu Comellas

17 Conèixer Viladecans: Marges i feixes a la muntanya de Sant Ramon.Jaume Lligadas

EleccionsPer a molts ciutadans i ciutadanes la paraula amb què titulem aquesta primera pàgina sona més o menys a “quina llauna!”, o a “una altra vegada ens vindran a menjar el coco!”. No, certament, aquests no són bons temps per a la política. I no cal recordar els molts mo-tius de desencís, de desinterès, de desengany… que hi ha al darrere d’aquesta situació.Però el fet és que ara, el proper 28 de novembre, tenim les eleccions al Parlament de Cata-lunya, unes eleccions en què triarem aquells que s’han de responsabilitzar, en els propers anys, del govern del país. I això no és cap cosa sense importància: és veure de quina ma-nera es gestionen les coses col·lectives, a què es destinen els diners, com ens enfrontem a la crisi, com promovem l’educació, la cultura, la sanitat o els serveis socials, de quina estructura política volem dotar-nos…No, no ens en podem desentendre. Hem d’informar-nos, hem de reflexionar-hi, hem de parlar-ne. Tant del que els diversos candidats ens proposen, com de la credibilitat que ens mereixen. I hem de prendre l’opció que creguem més oportuna, però sempre sabent el perquè.Nosaltres, des d’aquesta revista, hem pensat que podríem contribuir a aquesta reflexió, a aquest parlar-ne, convocant una trobada de tots aquells que vulguin per escoltar el que ens diuen les formacions polítiques que tenen grup a l’ajuntament de Viladecans, i per qüestionar-los tot allò que creguem oportú. Serà el dimarts 5 d’octubre, a les 7 de la tarda, al Centre Cultural Sant Joan. A les pàgines interiors trobareu més informació.L’important, en qualsevol cas, és que cadascú és plantegi seriosament el que farà el 28 de novembre. Pel bé de tots.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 36 - Setembre 2010 2

Dimarts 5 d’octubre, a les 7 del vespreal Centre Cultural Sant Joan (Pare Artigas, 2)

Taula rodonaamb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya

Anar a votar,per què?

Els representants de les formacions polítiques que tenen grup municipal a l’Ajuntament de Viladecans

(PSC, CIU, PP, ICV-EUiA i ERC)respondran a aquestes preguntes:

Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Catalunya?1.

Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Viladecans?2.

En la teva formació política, què creus que hauríeu de millorar perquè tothom veiés 3. més clarament la importància de l’acció política de cara al bé comú?

I després, ho debatrem entre tots

Organitza: Viladecans Punt de TrobadaCol·labora: Centre Cultural Sant Joan


Aquesta nit ha plogut amb força. Quan, de bon matí, sortia de casa per anar a tre-

ballar una explosió de sensaci-ons m’han recordat la pluja: la terra humida, l’aire fresc, les gotes d’aigua encara visibles en les fulles d’algun arbre, els co-lors encesos de les coses...Ja fa uns dies de l’incendi de la nostra muntanya, si hagués plo-gut com ha plogut aquesta nit probablement el foc no hauria fet el mal que ha fet. Recordo

amargament com el foc anava devorant el turó des de punts diferents: les flames creixien gegantines, una olor de cendra i fum contaminava tota la vila de confusió, només escoltava botzines, helicòpters i gent cor-rent amunt i avall. Tots els veïns érem al balcó, expectants, de-sitjant que allò acabés d’alguna manera.L’endemà plovia, tot era silenci i la pluja s’estava enduent les res-tes d’allò que en algun moment va ser la flora de Sant Ramon.

La muntanya que acomiadem quan marxem lluny i ens rep després d’un llarg viatge ja no és la mateixa.Avui la natura ens delecta amb tot de regals per als nostres sen-tits; i suposo que s’encarregarà de posar remei a allò que nosal-tres vam espatllar; esperant an-siosa que algun dia siguem més curosos amb allò amb què ens estima. Viladecans, tres d’agost de 2010.

Conxita Zaragoza

La nostra muntanya


El 29 de septiembre esta convocada una huelga general. ¿Hay alguien que piense que no es ne-

cesaria, que quizás es equivoca-do dar este paso? ¿Hay alguien que piense que los trabajadores y trabajadoras de este país no estamos sufriendo una violación de nuestros derechos fundamen-tales?

La mayoría de nosotros for-mamos parte de una gene-ración de lo más preparada de la historia de España, una generación en la que se nos educó para con-seguir una formación que nos llevara a ser excelentes profesionales en lo que hi-ciéramos. Nuestros padres nos alentaban a hacerlo y ellos mismos fueron el mejor ejemplo para mostrarnos que había que luchar por una vida mejor, una vida en la que consiguiéramos ser útiles a una sociedad que nos recompensaría por nuestra labor. Nuestros padres nos aconsejaban bien. En muchos casos, se sacrifi-caron ellos mismos para que con-siguiéramos alcanzar el objetivo: tener una buena formación para tener un buen trabajo.Algo ha fallado. La mayoría no tiene un trabajo estable, ni un sueldo digno, ni una buena jor-nada laboral, como se nos había dicho. Unos pocos que ocupan puestos claves en la pirámide so-cial de nuestro país han hecho que la temporalidad en los contratos, los sueldos miserables y las lar-gas jornadas laborables, incom-patibles con la vida familiar, sea con lo se encuentra la mayoría de los ciudadanos.

El Gobierno ha consentido que la red empresarial en nuestro país pueda campar a su gusto ofrecien-do condiciones laborales deplora-bles hasta desembocar en la actual situación de crisis que estamos

viviendo. El s i s t ema

a c t u a l e s t á d i s e -ñ a d o p a r a

que unos pocos,

ya establecidos, continúen acumulando riqueza. No está he-cho para fomentar la igualdad, para que los trabajadores y tra-bajadoras de las familias más hu-mildes puedan vivir en un Estado de Bienestar real. Sigue siendo cierto que en época de crecimien-to económico los beneficios son privados para el bolsillo de unos pocos, pero que en época de cri-sis las pérdidas se socializan y las pagamos todos. Es así que ahora la banca y las grandes empresas tienen cheque en blanco, mientras los ciudadanos nos vemos afecta-dos por el paro y las deudas. Todo nos lleva a sufrir una disminu-ción importante de ese Estado de Bienestar: no podemos comprar una vivienda o vivir de alquiler, la mayoría no llega a cobrar los 1.000 euros al mes, o están en el paro, peligra el acceso a un siste-ma educativo que nos asegure la educación universitaria de nues-tros hijos. Se me ocurre una lista

bien larga que me lleva a creer que ya es hora que reclamemos que se cumplan nuestros derechos como trabajadores y trabajadoras.Con la Huelga General decimos NO al recorte en gasto social, pedimos que se cumplan los ho-rarios en las empresas, que se controle la especulación, que se acabe con la precariedad y tem-poralidad en los contratos, que haya una Universidad pública de calidad y gratuita, que se reduzca el IRPF a autónomos y socieda-des, que se aumente la inversión en Investigación y Desarrollo, que se negocie la jornada para conciliar la vida laboral y fami-liar. Ahora nos toca ser útiles a la sociedad diciendo todos juntos NO a las reducciones en el Estado de Bienestar de las personas, por-que NO queremos continuar en el falso camino que nos ha impues-to el mercado y SÍ queremos una sociedad más justa y equitativa donde vivir.En nuestra ciudad hace unos días hemos estado de Festa Major y no querría que esta retahíla de palabras pudiera dejar un sabor agridulce en quien las lee, puesto que mi deseo es que hayáis pa-sado unas buenas vacaciones y buena Fiesta Mayor. Después de estos días de júbilo y de pasárselo bien, es el momento de retomar el camino de la sensatez y repensar si vale la pena ir a la huelga. Yo creo que sí.Un saludo a todos y todas.

Pepi Venegas

El porqué de una huelga general


Si hubo alguna posibilidad de acuerdo en el llamado Dialogo Social, este quedó herido de muerte cuando el gobierno presentó su plan de ajuste cargando sobre los emplea-

dos públicos, pensionistas, y sobre el conjunto de la clase trabajadora en general la drástica reducci-ón del déficit publico. A partir de ahí, las organiza-ciones empresariales descartaron toda posibilidad de pacto y siguiendo las consignas del PP, elevaron el tono de sus demandas, conscientes de que en caso de desacuerdo el decreto prometido por el go-bierno de Zapatero le sería más útil que cualquier reforma pactada. No se equivocaron.Tal como han dicho repetidamente los sindicatos, el decreto aprobado por el gobierno sobre la reforma del mercado de trabajo asume el núcleo duro de las reivindicaciones de la patronal, en definitiva más de lo mismo, el gobierno cedió a las presiones del liberalismo europeo, del Fondo Monetario y de los mercados internacionales, para que, como siempre, las crisis que generan estos mismos organismos fi-nancieros por sus operaciones especulativas, las paguemos también los de siempre: parados, pensi-onistas, empleados públicos y el conjunto de traba-jadores en general, la gente más débil de la cadena, es decir se es valiente con los débiles i cobarde con los poderosos.De tal manera que a modo de conclusiones, nos quieren imponer una reforma laboral que:

Debilita los derechos de los trabajadores y sus •garantías de tutela judicial.Abarata el despido y refuerza el poder del em-•presario para modificar las condiciones de tra-bajo.Permitirá que se haga negocio a la iniciativa pri-•vada como son las ETT en la búsqueda del em-pleo, en detrimento de los organismos públicos como el INEM. En definitiva que no se creará empleo y precarizarán el existente.Congela las pensiones actuales y quieren empe-•orar las futuras a partir de alargar la edad para disfrutarlas (67 años) y rebajar las prestaciones

Sobre la Huelga General

actuales alargando el tiempo para la forma de cálculo.No quedaba otra alternativa, ante tantas agre-•siones sobre la clase trabajadora y sobre todo sobre los colectivos más débiles, a las Organi-

zaciones Sindicales no les ha quedado más re-medio que convocar huelga general para el 29 de septiembre.

El 29 de septiembre los trabajadores y trabajadoras de este país tienen que dejar claro al gobierno que así no se sale de la crisis. Congelar pensiones, re-cortar salarios y hacer más fácil el despido no es el camino para salir de esta situación, tampoco lo es condenar a los jóvenes a la temporalidad perma-nente ni dar más poder al empresario. Así no.

Dani Gutiérrez


En un comunicat conjunt, Depana, Ecologistes en Acció-les Agulles, SOS Delta, WWF Barcelona

i Salvem Oliveretes han donat a conèixer l’informe del Departa-ment de Medi Ambient i Habi-tatge de la Generalitat, del passat 29 de març de 2010, que analitza el pla urbanístic dissenyat a la zona de les Filipines noves al li-toral de Viladecans, una propos-ta presentada per l’Ajuntament de Viladecans (PSC+ICV-EUiA) en conveni amb el FC Barcelona per a construir el “Barça Parc”, un macrocomplex lúdic, hoteler i comercial en un enclavament del Delta del Llobregat rodejat d’es-pais naturals protegits.L’informe, que ningú havia fet públic encara, assenyala que la “proposta no és compatible amb la preservació dels valors d’aquest entorn…”. I això s’argu-menta esmentant les caracterís-tiques principals de la zona i els inconvenients a la seva urbanit-zació. Destacant que “els terrenys tenen un indiscutible valor per a la connectivitat ecològica, motiu pel qual caldrà estudiar alternati-ves d’emplaçament i avaluar els probables efectes”.L’ajuntament de Viladecans nega haver conegut l’informe fins ara, tot i que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Gene-ralitat confirma que va fer entrega d’aquest l’informe a l’ajuntament el passat 7 d’abril, fa 5 mesos, justament dos mesos abans de les eleccions a la presidència del FC.Barcelona que, d’haver estat públic, hauria condicionat, enca-ra més, la polèmica que arrosse-guen els terrenys de les Filipines.

L’informe Barça Parc va anar a les Filipines i no va tornar

Cal recordar que aquest projecte el va engegar la junta directiva del FC Barcelona de Joan Lapor-ta l’any 2008, amb l’adquisició d’una finca no urbanitzable dins

de la zona protegida al delta del Llobregat, amb una forta polè-mica per l’import pagat pel Bar-ça, 18,4 milions d’euros, per una finca que figurava en l’estat de comptes de la Promotora Golf de Viladecans S.A., per 1,5 mili-ons d’euros, i que va generar 3 milons d’euros de comissió a uns intermediaris, encara sense iden-tificar. L’any 1997 l’antic projecte del camp de golf, anul·lat el 2003 pel Tribunal Superior de Justícia, va suposar un embolic de propi-etats i compensacions econòmi-ques que l’ajuntament volia aju-dar a pal·liar amb aquest Barça Parc.Les entitats ecologistes, que ja havien presentat 30 al·legacions al projecte, consideren que l’in-forme tècnic de la Generalitat és totalment realista i centrat en els fets objectius que es donen en un espai tan singular com el delta del Llobregat. Per això, conside-ren que l’informe condicionarà

els propers projectes urbanístics que de ben segur es tornaran a disseny al litoral de Viladecans. Per aquest motiu des de Salvem Oliveretes s’encoratja a l’ajunta-

ment de Viladecans “a trobar un projecte realment sostenible per a la zona que mantingui els valors integres del litoral de Viladecans, i aposti per projectes del segle XXI i no basats en l’especulació i la irracionalitat”. En aquest sen-tit, comenten que “la funció que compleix aquest espai natural i el seu entorn té un valor incalcula-ble a nivell social, educatiu i de sensibilització ambiental per a tots els ciutadans de Viladecans, Catalunya, i el món, i que amb una mínima inversió es podria ampliar i condicionar l’espai per a la necessària ampliació dels es-pais naturals protegits del Delta del Llobregat, i pugui ser condici-onat perquè els estudiants de les escoles tinguin en aquest espai natural un bon referent per a rea-litzar els seus treballs de camp, i ben gestionat segur que fins i tot crearíem un bon nombre de llocs de treball”.

Ricard Caba


Molt aviat votarem el Parlament de Cata-lunya per novena vegada. En les vuit

anteriors, Convergència i Unió ha estat la formació guanyadora en nombre d’escons, tot i que els so-cialistes Maragall i Montilla van aconseguir la presidència el 2003 i 2006 amb “governs tripartits”. Però Viladecans (com les ciutats de l’entorn), presenta uns resul-tats força diferents: el PSC gua-nya sempre (excepte el 1980), però rep menys vots que en les elecci-ons generals, amb CiU consoli-dada en la segona posició a gran distància de la resta de partits. Jordi Pujol arriba a la Presidèn-cia de la Generalitat en guanyar les eleccions catalanes de 1980 de forma inesperada (CiU quedava quarta en les generals de 1979), tot i quedar només tercera a Vila-decans (16,6%). Pujol aconsegueix després tres majories absolutes consecutives (1984, 1988 i 1992), assolint xifres històriques tant a nivell nacional (72 diputats i 47,0% el 1984) com a Viladecans (28,4% el 1992). I encara guanya Jordi Pujol les eleccions al Parlament en dues ocasions més (1995 i 1999), arribant als 5.895 vots a Viladecans, on es consolida com a clara segona força també en les eleccions municipals.

Viladecans a les eleccions al Parlament de Catalunya

Amb Artur Mas (2003 i 2006), CiU guanya en diputats però passa a l’oposició, i torna a superar el 20% en la nostra ciutat.El Partit dels Socialistes, etern gua-nyador al Baix Llobregat, no iguala les xifres de les legislatives. A Vi-ladecans, comença amb la sorpre-nent derrota de 1980 (Joan Raven-tós queda a 4 punts del PSUC); en el millor moment del “felipisme” el PSC toca el 50% en les tres elec-cions següents (amb Raimon Obi-ols). El 1995 Joaquim Nadal baixa en picat (37,3%). Un candidat més carismàtic, Pasqual Maragall, puja-rà fins el 54,4%. José Montilla cau fins al 40,0% el 2006, i només mobi-litza 8.913 viladecanencs (la meitat dels 18.922 que voten socialista en eleccions generals)El més votat a Viladecans el 1980 és el PSUC (que tenia també l’al-cadia amb Joan Masgrau). Però els 6.369 vots que rep no tenen continuitat, especialment a Vilade-

cans, per l’escissió del prosoviètic PCC. Només superarà la divisió amb el naixement d’Iniciativa (amb Rafael Ribó des de 1988), fins a la desfeta de 1999 (en què els an-guitistes d’EUiA gairebé igualen els escassos 790 vots d’Iniciativa-Verds). Des de 2003, amb Joan Sau-ra, s’estabilitza en dos mil vots i el 8 per cent.Pel Partit Popular, les eleccions al Parlament són sempre decebedo-res: ja ho eren per l’UCD (d’Anton Cañellas) i Alianza Popular, que no arriben al 6 per cent. Només a partir de 1995, amb un PP molt fort a nivell espanyol i Vidal-Quadras de candidat assoleix al 12%, que Josep Piqué supera lleugerament (2003 i 2006). En les autonòmiques, no passa mai dels 3.329 vots (2003), molt lluny dels sis mil que rep a les eleccions espanyoles.El paper d’Esquerra Republicana era testimonial als anys 80 i 90: del 1,3% d’Heribert Barrrera (1984) al 4,4% d’Àngel Colom (1995). Carod-Rovira doblarà els resultats: 8,7% i 2.214 vots el 2003, però cinc-cents vots menys el 2006.Per últim, els 852 vots (3,8%) que Ciutadans obté a Viladecans l’aju-den a entrar el Parlament el 2006; tenen el precedent del Partido So-cialista de Andalucía, votat per 649 viladecanencs el 1980.Més informació: http://www.historia-electoral.com/mviladecans.html

Carles Lozano

PERCENTATGE DE VOTS A VILADECANS

DIPUTATS AL PARLAMENT DE CATALUNYA1980 1984 1988 1992 1995 1999 2003 2006

CiU 43 72 69 70 60 56 46 48PSC 33 41 42 40 34 50 42 37PSUC / ICV 25 6 9 7 11 5 9 12ERC 14 5 6 11 13 12 23 21AP / PP 11 6 7 17 12 15 14UCD / CDS 18 3altres PSA,2 C’s 3


Potser semblarà que no tinguin res a veure, però aquest dimarts dia 7, el dia del Pre-gó i del Mamut, em vaig trobar amb un parell de bones eines que ajuden a conèi-

xe’ns més, i per això les vull comentar aquí totes dues alhora.La primera és l’exposició que amb el títol de “El tresor de Viladecans: el treball”, recull tot d’objec-tes –exposats en vitrines i acompanyats de plafons explicatius amb textos i fotografies– que han for-mat part de la nostra història, més antiga o més re-cent, començant per un queixal i un tros de fèmur del nostre mamut i continuant per estris agrícoles, o de l’escola, del comerç, de la sanitat… a partir d’aquesta idea central: que el tresor principal de Viladecans és el treball de la seva gent al llarg del temps. L’exposició estarà oberta a la Torre del Baró fins al 3 d’octubre. No us la perdeu.I la segona és el nou plànol de Viladecans que s’ha publicat no fa gaire i que es pot demanar als locals municipals. I és que aquest cop, a més de ser un plà-nol actualitzat de la ciutat, s’hi ha incorporat també una secció on s’indiquen els llocs més interessants que val la pena visitar. Fa temps que es trobava a faltar, aquesta informació, de manera que podem dir que hem fet un pas més en la valoració de les nostres coses. Tot i que, posats a trobar-hi alguna pega, a mi m’hauria agradat una millor explicació dels valors arquitectònics i artístics de la Torre Mo-dolell i del seu arquitecte Josep Azemar, autor tam-bé de l’edifici del Col·legi de la Sagrada Família. Però en tot cas, felicitats per aquest nou pas en la difusió del nostre patrimoni.

Josep Lligadas Vendrell

Una exposició i un plànol

Un ciutadà troba un Mamut en un pastís

Un ciutadà conscienciat ens ha fet arribar aquesta foto-grafia d’un pastís comprat al Forn del Mig aquests dies. Sa-bem que les pastisseries vetllen amb rigor perquè cap bès-tia no quedi atrapada per la dolçor. Però colar mamuts deu ser més difícil. I n’hi ha un que s’hi ha ben enganxat...


L’aparició de les estrange-res feia bavejar els mas-cles i poblava els som-nis humits masculins

de rosses amb cuixes llargues de minifaldilla curta. Curiosament a mig termini la gran beneficiada va ser la dona, que no es va resig-nar a ser el cast descans hivernal del guerrer ligón de playa. Les dones de principis dels sei-xanta eren més o menys com les de principis dels cinquanta quan encara arrossegaven el dol rigo-rós de la primera postguerra dels quaranta. Per entrar a missa no només no podien portar la faldi-lla curta, sinó que tampoc estava autoritzada la brusa sense màni-gues, per evitar la pecaminosa vi-sió de l’aixella. Ben és cert que la depilació no s’havia socialitzat i que no era estrany albirar aixelles femenines amb negra i exuberant pelussera, però associar allò a pecat de pensament o d’obra era una perversió que només estava a l’abast de l’església i de Buñuel i el seu Le chien andalou. Era cu-riosa la dèria religiosa amb els cabells femenins: les dones ha-vien de cobrir-se els temptadors cabells amb mantellines mentre que els homes havien de desco-brir-se.El color que uniformitzava les dones de certa edat era el negre del dol. El dol en les dones vídu-es durava entre dos anys –sem-pre hi havia qui els portava una comptabilitat estricta– i tota la vida. Els homes es limitaven a posar-se un temps indeterminat una banda negra a la màniga de la jaqueta dels diumenges, o sim-plement es col·locaven un botó folrat de negre en el trau cec de la solapa, com si fos un pin. El co-

Estampes del segle XX/ 6

Quan el dol era cosa de dones

lor de les àvies era el negre que amagava els seus cossos i els seus cabells. Al cap portaven un mo-cador negre nuat sota la barbeta, per tapar el cabell sempre enros-cat en una trossa que només des-feien en la intimitat del dormito-ri, soles, amb la pinta davant del mirall.Estava malt vist qualsevol gest d’independència de les dones, posar-se pantalons o fumar. Fins i tot estava malt vist agafar soles l’autobús a Barcelona. “Vés a saber el que anirà a fer aquesta tota sola a Barcelona”, comentaven des de la plaça de l’ajuntament quan veien alguna dona sola i arreglada a la parada de l’autobús.Tot i així al Viladecans dels seixan-ta havia arribat la laca en esprai, substituint la greixosa brillantina i una barreja viscosa i enganxifosa anomenada fixador, i en castellà fijapelo. La laca va posar de moda el crepat femení perquè impedia que baixés el soufflé dels cabells enlairats a raspall i assecador elèctric que s’havia incorporat a les perruqueries femenines. Els envelats de setembre van veure florir pentinats que competien en volum i ambició aèria amb els rosats núvols de sucre de les pa-rades de la festa major.Pels homes era diferent. Els ho-mes són els homes, era més que una frase feta. Les noies ajudaven a casa, i si estudiaven, com a molt estudiaven secretariat. Els nois treballaven i ràpidament assolien la clau i el duro. Algunes dones tenien ja llavors passat i present obrer: la fàbrica Dubler de Sant Boi i una fàbrica de cadenats de Cornellà, Ramón García Moya, contractaven majoritàriament dones. Tenien sou, però sense

dret a clau ni a duro. Hi havia el toc femení de queda. A les nou de la nit, totes a casa.Llavors la televisió ens oferia el somni gratuït de ser milionaris “Un millón para el mejor” i una sè-rie on es podia viatjar en el temps per un forat: “El túnel del tiempo”. Alguns joves de Viladecans van trobar dos forats per viatjar en el temps a un present europeu que semblava futur: el bar les Panot-xes i el càmping La Ballena Ale-gre. (Continuarà)

José Luis Atienza


El M

amut

ja h

a ar

ribat


Mamullant, grocs contra negres

I, atenció, van guanyar els GROCS. Moltes felicitats!


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Martinet menut o gomet (Ixobrychus minutus)Reserva Natural Remolar-Filipines 06/06/2010

Fan 27 - 58 cm de llargària, amb un pes de 100-200 g, essent per tant els més petits ardeids. El plomatge pot ser des de crema fins a bru i negre, sovint amb un disseny a ratlles verticals que els

confonen entre les canyes. Viuen en canyars i praderies empantanegades, amb una distribució gai-rebé mundial. Són aus solitàries, que s’alimenten sobretot de peixos, principalment de dia.

Font Wapedia.


les nostres entitats

Definir què és una pun-taire avui en dia potser és innecessari, ja que en quasi totes les poblacions

de Catalunya gairebé un dia a l’any se celebra una trobada d’aquestes artesanes del boixet. Fins i tot, en poblacions com Sant Climent, Vila-decans, Gavà, Arenys... no sols en fan en diades importants del poble sinó que també organitzen trobades de grups per poder compartir i in-tercanviar tècniques i coneixements, i, sobretot, per passar una bona es-tona junts. Viladecans sortosament és un po-ble amb una extraordinària afició a aquesta important artesania del boi-xet. Coexisteixen tres associacions, i fins i tot hi han uns cinc grups més que estan dintre d’altres associaci-ons, cosa que representa un col·lectiu de més de 300 puntaires aproxima-dament.Una d’aquestes associacions s’ano-mena Puntaires de la Vall de Cans, i encara que no és molt nombrosa, sí que compta amb uns membres molt inquiets i voluntariosos. Va néixer el 2001 i es va constituir com a associ-ació dos anys més tard, i no cal dir que es senten ben orgulloses del seu lema: “Treballar i tirar del fil”. La seu de l’entitat és el casal d’associacions Pablo Picasso.Si primer varen aprendre a fer pun-tes, ben aviat es varen plantejar nous objectius: “Hem d’investigar sobre aquesta artesania –deien sovint entre elles– i també cal saber el paper que el boixet ha tingut en la nostra societat de Viladecans”. En la trobada nacional de puntaires Viladecans 2008, varen descobrir que Viladecans formava part d’un grup de pobles del Baix Llobregat que tre-ballaven una tècnica de “blonda” que nomes la feien ells, i era conegu-da com “la blonda o punta negra”. Aquesta tècnica tan especial, con-sistia en fer servir fil de seda negra, molt prim i brillant; de manera que

Les puntaires de Viladecans

el resultat era espectacular. Aquelles puntaires del Baix Llobregat ela-boraven així unes peces úniques i molt admirades per tothom. Sovint, la propietària que feia un encàrrec, comprava el patró i el fil de seda per-què la puntaire li treballés la punta. Avui, però, és molt difícil trobar pa-trons i blondes de punta negra.Però de segur que aquest grup, les Puntaires de la Vall de Cans, acon-seguiran trobar-ne, perquè s’han proposat que Viladecans recuperi, treballi, i investigui aquesta tècnica de “blonda o punta negra”, confiant que també l’Ajuntament hi con-tribuirà. I així, amb l’esforç de tots es recuperarà una artesania de l’art del boixet, que fou pròpia i genuïna d’aquesta població.També per aquest any 2010, aquestes puntaires tan emprenedores s’han proposat estudiar com i de quina manera, la “sostenibilitat” podia in-corporar-se a l’art de la punta al coi-xí. I val a dir que d’alguna manera varen demostrar que aquest era un repte assolible, en presentar a la IX

Mostra d’Entitats celebrada aquest any amb motiu de la Fira de Sant Isi-dre, un gran mural de 3m per 3m, que reproduïa natura viva i vida de mar, tot ell elaborat amb materi-al reciclat i dedicat a la vila de Vila-decans. Va ser amb l’esforç constant de totes aquestes treballadores de la punta al coixí, que desprès de més de vuit mesos de feina, presentaven finalment un treball, aquest preciós mural, que obria nous horitzons a aquesta artesania. Es poden sentir, doncs, ben orgulloses les Puntaires de la Vall de Cans, les quals ja prepa-ren la celebració del Mil·lenari que tindrà lloc a la seva ciutat de Vila-decans i que a no dubtar serà tot un èxit.Cal fer arribar la nostra felicitació a aquestes puntaires per la seva im-portant activitat, a la vegada que el nostre compromís de cercar i lliurar-los els patrons i puntes de “blonda negra” que puguem trobar i que tan ufanosament elles desitgen.

Carme Reguant

Mural fet a puntes de coixí, amb material reciclat.PUNTES DE COIXI SOSTENIBLES.

Viladecans, 15 de maig 2010, Puntaires de la Vall de Cans. Caregut.


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Fer vida secretament o de manera oculta perquè la llei prohibeix determi-nades activitats és el que

s’anomena clandestinitat. Viure així no és cap bicoca sinó més aviat un suplici. Comporta una certa paranoia perquè exigeix un estar alerta de manera permanent cercant perills dins la quotidia-nitat. Aquests perills es perso-nifiquen en policies-uniformats, agents-secrets, guàrdia-civils, mossos d’esquadra, vigilants-jurats, agutzils, serenos, guarda-camps, guardaboscs, confidents, sometents, etc. Fer-se evident, auditiu, o fora de l’estàndard, dins un entorn determinat i pres-cindir de fer el camaleó, o ser incapaç de mimetitzar una bona dosi de vulgaritat, és fer-se carn de presó. En la contrapart perse-guidora, no estar atent a qualse-vol indici o signe d’anormalitat equival a restar sempre a la cua de l’escalafó. La confrontació, doncs, va ben servida quan ens les hem de tenir d’amagatotis.La desfeta del bàndol republicà a la guerra i la repressió poste-rior va comportar que, durant quaranta anys, tota acció políti-ca dissident tingués aquest ca-ràcter clandestí. La virtut de la Constitució del 1978 és que fon el malforjat esperit de la dictadura, i fa més o menys possibles l’ex-pressió, la reunió, l’associació, la manifestació, etc., de manera que molt del que era obligatori, o pro-hibit, passa a ser per a tota perso-na un dret. Amb aquests mínims garantits, la lluita per millorar

Manuel Vizcaíno, clandestinitat i coartada

les relacions entre els humans i entre aquests i la natura, rela-cions amb tendència a oscil·lar entre la selva i el formiguer, que-da allunyada de qualsevol pato-logia paranoica. El concepte de ciutadania, inventat per la Grècia clàssica, i la militància política es normalitzen. La paranoia esdevé llavors patrimoni, quasi bé en ex-clusiva, dels qui tenen deliris de grandesa o dels qui tenen por els prenguin la cadira.Una de les mesures de seguretat imprescindibles per fer qualsevol acció clandestina era o és la coar-tada. Sovint, aquesta no és altra cosa que la mentida necessària per fer front als interrogatoris i aconseguir l’exculpació. Vegem-ne un cas de Viladecans.L’any 1961, unes octavetes llen-çades al portal d’entrada de la

fàbrica Roca, al carrer Sant Josep, a les escales de l’església parro-quial de Sant Joan i per extensió al jardí de la rectoria, feren palès que el PSUC havia brotat a Vila-decans. De resultes d’això, onze homes foren condemnats a presó en Consell de Guerra i purgaren la malifeta a la Model i a no sé quins penals. L’ autor material de l’acció de la parròquia i rectoria fou Manuel Vizcaíno Morales. A ell no el detingueren perquè cap dels detinguts el va “cantar”. Ni per aquesta ni per cap altra acció mai va ser engabiat.En Vizcaino explica el fet aíxí:“Un dia d’hivern l’Antonio Gar-rido es presentà a casa, al carrer Girona, amb un paquet i em di-gué: Esto es para ser lanzado de-lante de la iglesia. S’havien de fer diverses escampades de fulls

Al bar Andreu de la plaça, els anys 60. Manuel Vizcaíno és el que està dret al mig. En primer terme, amb ulleres fosques i bigoti, Vicenç Galindo, alcalde de Viladecans de 1965 a 1975.


reclamant l’Amnistia a diferents llocs de poble. En Garrido era el contacte que ens duia el materi-al i ens asignava el lloc menys compromès per cadascú. Jo tre-ballava a la Roca, per tant em fou assignada l’església parroquial. Suposo que ell, treballador de la La Seda del Prat, va ser qui féu la tirada al pont de la riera de Sant Llorenç i a la porta de Can Roca.Continuo. La meva dona em va acompanyar, jo no ho volia. Amo-rosament però inconscientment em volgué acompanyar per saber del cert que no “l’enganyava”, recriminant-me de passada, com sempre va fer, les meves accions i la meva militància comunista pels perills i malviure que comporta-ven o ens podien comportar.Agafàrem la bossa amb els fulls i de matinada, ben a les fosques, sortírem al carrer. Ho havíem de fer abans de missa primera a les set. Després de baixar per Doctor Reig fins la plaça de Les Palme-res, just abans de la cantonada de Sant Isidre vàrem topar de front amb el sereno Joan Navarro, el dels bigotis.Buenos días, ¿a dónde van ustedes tan de mañana y con este frio?, ens digué amb tota naturalitat.

Pues mire usted, voy a casa de mi compañero de trabajo en Roca que vive en la calle San José a decirle que hoy no podré acudir a la faena y ne-cesitará de alguien que me sustitu-ya…. Hoy teníamos una tarea espe-cial y le llevo el material para que la pueda hacer con otro... Me encuentro fatal… Es por esto que me acom-paña mi mujer..., no sea que vaya a peor…, li responguérem, aturant-nos davant el mig barrament del pas.Pues sí que hace mala cara, sí. Y us-ted tambien, señora. Lo que deben hacer de buena mañana es ir a ver a doctor Creixell, ens contestà dei-xant-nos passar.Tiene razón. Es lo que yo le digo. Está claro, así lo haremos, respon-gué ella, i continuàrem caminant per giravoltar Jaume Abril per-dent de vista el vigilant nocturn.Arribats a la cantonada del carrer Sant Josep amb Escoda que era on vivia el company que m’ha-via d’ajudar, de qui ja no recor-do el nom, la Francisca, ja més tranquil·la, se’n tornà cap a casa i nosaltres preparàrem el com fer l’acció fins que fou l’hora.La sotragada de l’encarament amb el sereno ens duu a alleuge-rir, amb neguit, el pas fins a les escales de la parròquia. Fem vole-iar a una i altra punta dels graons

els fulls ciclostilats. L’aire ens ha-via d’ajudar a fer l’escampadissa pel Raval. De retirada, però, com que a la bossa encara n’hi queden de papers, l’arravatament me’ls fa llençar de qualsevol manera, i van a parar al jardí tancat de la Rectoria. A continuació fugida… A la cruïlla del carrer del Sol úl-tima llambregada, abans de se-parar-nos, buscant qui ens hagu-és pogut veure. Constatem que ningú. El company tira cap avall i jo cap amunt a buscar Serrajòr-dia. Acalorat malgrat el fred giro per Doctor Reig i ben aviat torno a ser al carrer Girona. Després de mirar novament enrere per si algú més m’havia vist, entro es-bufegant a casa. S’ha acabat per avui. La meva dona, la Francis-ca Pinar, m’ho retreu… però no massa”.Fins aquí doncs, tot quasi bé per-fecte. Coartada, acompanyament rondinaire però amorós, mime-tització sobrevinguda, retirada en ziga-zaga cantonejant, i últim cop d’ull abans d’entrar a casa. Però… unes setmanes després es detenia i engarjolava una dotze-na de persones. Algunes d’elles per dos anys.Alguna cosa havia fallat.Mai no es va saber del cert. Però veient quins varen ser els detin-guts, quins els interrogatoris, quines les imputacions i quines les sentències, la gent acabà con-siderant que si no havia estat cap dels pocs agents de l’autoritat presents a Viladecans, és que es devia haver topat amb una Au-toritat de lletra grossa. D’autori-tat amb majúscula, majúscula, a Viladecans només hi havia la de mossèn Ramon. El PSUC arribà doncs a la conclusió que el Sr. Rector es degué prendre com a provocació el llançament d’octa-vetes al seu jardí demanant l’am-nistia. “A mi amb ximpleries”. A mi, capellà castrense a la guerra i capellà a les vacances del minis-tre de l’Interior el tinent-general

Desfilada d’autoritats. A l’esquerra, amb bigoti, el sereno Joan Navarro.


Camilo Alonso Vega –es pensa que deguè pensar–. Fins el Go-vernador Civil, es deia, hauria adoptat la “posición de firmes” escoltant la delació.En Vizcaíno, explica ben poc i a ben poques persones aquests i al-tres fets… per això us els explico jo. Evidentment, va prendre nota de quines podien ser les reaccions a determinades accions. Va conti-nuar, però, la seva militància fent seva aquella dita de Baltasar Gra-cián: “El que juega a juego des-cubierto tiene riesgo de perder”. Somatitzà prudència i clandesti-nitat fins a l’extrem que després de la legalització dels partits, al cap de disset anys, va continuar amb el mateix tarannà, el mateix que continua tenint ara a cinquan-ta d’aquells fets. Així doncs, amb aquesta discreció, s’ocupà durant tretze anys de la feina més ingra-ta i fosca que, feta honradament,

hi ha a qualsevol organització: les finances; al PSUC de primer i al PCC després. Tingueu del cert que si encara estigués actiu, difi-cilment li podrieu aplicar a ell la dretana frase de “tots els polítics són iguals” pel que fa a fotre mà al calaix; encara que també és cert que el calaix acostumava a estar bastant buit.Per altra banda, aquest home nas-cut a Félix (Almeria) el 1929, que a la fi dels anys quaranta feia tot-xanes a la bòbila d’en Ramells de bracet amb el que acabà essent alcalde de la vila i empresari-amo de la fàbrica Norma, en Galindo, com a obrer fou capdavanter de les mogudes a aquesta mateixa fà-brica. Hi havia entrat després de deixar la Roca per por d’agafar la silicosi, i li tocà protagonitzar la trista liquidació de l’empresa en el marc de la crisi industrial de la fi dels anys setanta.

Amb aquest relat d’en Vizcaino ens podem fer càrrec del poc que hi havia entre anar a possar-se a mans del Doctor Creixell o caure a les mans dels Germans Creix. El senyor de la Regadora t’allargava la vida a base d’arròs-amb-oli i aigua de Vichy, els amos del Trull de Via Laietana te l’escurçaven a patacades-fent-pupa.Si el sereno va ser prou bona per-sona, o prou sòmines a l’hora de veure o no veure res anormal, a les cinc de la matinada, en una parella amorosa però una mica a la grenya per gelosia i por, no se sap. Però, veient el que succeí unes setmanes després, a Vilade-cans, aquell any 1961, més d’un va aprendre que n’eren d’impor-tants les coartades quan es viu en clandestinitat i com era d’im-portant ensumar, intuir i detectar perills per poder salvar la pell.

Andreu Comellas

Candidatura del PSUC a les eleccions municipals de 1979. Manuel Vizcaíno està dret, al centre, amb camisa blanca.


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Des de l’equip de re-dacció d’aquesta re-vista ens han suggerit de parlar en aquest

número dels marges de pedra seca que han quedat al descobert arran de l’incendi que, aquest passat mes de juliol, va destruir bona part de la vegetació de la muntanya de Sant Ramon. Val a dir que això és precisament el que ja haviem decidit, és a dir que amb plena sintonia amb la re-dacció del Punt de Trobada, dedi-carem aquest espai a parlar dels marges que els nostres avantpas-sats van construïr per guanyar espais de conreu a la serra del Montbaig i Miramar.Qui encara no els hagi vist es pot acostar, per exemple, al pont que travessa la riera a l’alçada de l’avinguda de la Roureda i en una hora que no hi toqui el sol, o bé en un dia núvol, podrà obser-var el traç dels marges de llicore-lla, tot i que, com és lògic, força erosionats pel pas del temps. A on es veuen perfectament és en el puig de la Roqueta de la serra del Montbaig, que és el turó que que-da més a prop de la riera. Però si girem la vista cap a l’esquerra, també els veurem al puig Aguilar de la serra de Miramar.Una altra opció seria enfilar cap amunt el camí de Cal Menut i observar les construccions de prop. Això ens pot servir, a més a més, per agafar una mica més de consciència de com n’és de fràgil la natura i de passada farem una mica d’exercici físic que sempre va bé.Primer de tot explicarem que les construccions de pedra seca són aquelles que es fan exclusivament

amb pedra, sense fer servir cap ti-pus de material d’unió i utilitzant la mateixa pedra del lloc. Cada constructor tenia el seu estil, però sempre procurava que les pedres

encaixessin correctament, ajudat de petites falques i procurant el màxim contacte entre elles.I això és precisament el que van anar fent els nostres avantpas-sats. Amb paciència i molt de treball desempedregaven el ter-reny, amb les pedres construïen els marges que al mateix temps omplien amb la mateixa terra de la muntanya conformant fei-xes aptes per el cultiu. D’aquesta manera va quedar tota la serra del Montbaig i Miramar plena de marges i feixes (a d’altres llocs en diuen bancals) dedicades ex-clusivament al cultiu de la vinya, fins que la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX va acabar

matant tots els ceps, provocant l’abandonament de la major part d’aquestes terres que van ser colonitzades pels boscos de pi blanc.

Val a dir que el vi que es produïa a Viladecans no era gaire bo. Bé, siguem clars, la realitat és que era molt dolent, o com a mínim això és el que, per tradició oral, ens ha arribat fins als nostres dies. De fet, en els capvespres de Ca n’Amat d’aquest mes de juny passat, els conferenciants ja ens van adver-tir de la nul·la qualitat del vi que, en època romana, es produia a la nostra contrada.És de pensar que d’aquest passat vitivinícola de Viladecans, ja no en queda més que algunes prem-ses i cups localitzats en algunes masies del nostre terme com per exemple a Cal Menut. Doncs, sor-prenentment, a la muntanya de

Marges i feixes a la muntanya de Sant Ramon


Sant Ramon han rebrotat alguns ceps d’aquelles vinyes de fa més de cent anys. En Xavier Sánchez de Sant Boi, que es defineix com un apassionat de la seva ciutat i del patrimoni històric, la natura i la fotografia, ha localitzat i fo-tografiat aquests brots de vinya de la serra del Montbaig. En Xa-vier, que segurament recordareu per un esplèndid article que ens va oferir en aquesta mateixa re-vista el passat mes de juny sobre la troballa d’un tram de l’antic Camí Ral a Sant Boi de Llobregat, té publicades aquestes fotografi-es en el seu blog: http//elmarge.blogspot.com. Una d’elles és la que reproduïm en aquest article.Us heu parat a pensar com era el paisatge de muntanya en el Vila-decans d’aquella època?Els colors ocres propis de la vinya a la tardor, donaven una imatge radicalment diferent de la que els nostres ulls estan acostumats a contemplar. I els marges de pedra seca, aquí continuen com a testi-monis d’aquells paisatges que, avui substituïts per boscos, sem-bla que estiguem condemnats a veure cremar massa sovint.El passeig que hem fet per la zona cremada ens ha permès veure marges d’estètica variada, alguns molt ben conservats i seguint la partió entre els termes de Vilade-

cans i Sant Climent; hi hem tro-bat també el que sembla un mur de desempedregament, és a dir, que amb l’objectiu de deixar la terra neta de pedres, construïen murs amb la llicorella que encara quedava a la feixa.Però el que ens ha causat més sorpresa, ha estat trobar algunes fites de terme amb la inscripció “Viladecans” tal com podeu veu-re a la fotografia. De fet, a la zona de Can Tries també s’han trobat fites amb la mateixa estètica que aquestes de Sant Ramon, per tant és problable que seguint la línia de separació dels dos termes en-cara se’n trobin més. Mirarem d’esbrinar-ho.

Jaume Lligadas Vendrell

pdt 36 setembre 2010

Education