55

Virgínia Costafreda Puigpinós

URTX LIONOR D'URGELL, FILLA

DEL COMTE JAUME EL DISSORTAT,

I LA SEVA TRAJECTÒRIA PEL REGNE

DE NÀPOLS

E

56

ELIONOR D'URGELL, FILLA DEL COMTE

JAUME EL DISSORTAT, I LA SEVA TRAJECTÒRIA

PEL REGNE DE NÀPOLS

VirgíniaCostafredaPuigpinósProfessorad'EnsenyamentSecundari

Introducció

Elionor d’Urgell, la segona filla del malauratcomte Jaume, esdevé per ella mateixa una fi-gura d’interès, primer pels cabdals esdeveni-ments per a la història del nostre país que livan tocar viure durant aquella primera meitatdel segle XV, i segon, perquè més de cinc se-gles després de la seva mort es manté comuna personalitat rellevant i documentada, unfet poc habitual en la historiografia femenina ales comarques de Ponent.

Pocs historiadors havien destacat la seva tra-jectòria fins que als anys vint Carreras Candi lidedicà una monografia.1 Aquest investigadoraprofitava l’exhaustiu treball de Montfar en laseva Historia de los condes de Urgel2 i, sobre-tot, els nombrosos documents transcrits perGiménez Soler en el seu estudi sobre el com-te Jaume.3 Pocs anys més tard, Ferran Solde-vila també destacava el paper de les dones dela casa d’Urgell en la conferència Les donesen la nostra història, on considerava que podi-en encarnar dignament el destí de Catalunyaen aquells anys crucials.4

La font principal de documentació sobre Elionores troba en els registres de la Cancelleria Reial,sobretot en les nombroses cartes que els reisvan fer redactar sobre els assumptes relatiusa la família comtal d’Urgell. Aquests registresforen transcrits en la seva majoria en els tre-balls mencionats de Giménez Soler i CarrerasCandi. Des d’aleshores, aquestes dades co-negudes d’Elionor fins a la seva marxa a Nà-pols, com les de les altres dones de la sevafamília, són les que s’han utilitzat habitualmenten les nombroses publicacions que s’han dedi-cat a analitzar el paper del darrer comte d’Urgelli la transcendència del Compromís de Casp.

La sentència de Casp, que l’any 1412 haviade canviar el destí de Catalunya, també vacanviar el destí de la petita Elionor, la qual va

haver de pagar, com també la seva mare, àvia,ties i germanes, el preu de la rebel·lió del seupare. Les dones de la família comtal quedarenreduïdes a la misèria, ja que el nou rei confis-cà el comtat d’Urgell i les desposseí de totsels seus béns, i van haver de viure de la grà-cia reial. L’any 1438, el rei Alfons va obligarElionor a casar-se amb Raimondo Orsini, com-te de Nola, un dels seus partidaris a Nàpols, ili donà com a dot el ducat d’Amalfi. Amb l’allu-nyament de Catalunya que li suposà aquestmatrimoni, la seva trajectòria posterior era des-coneguda en la historiografia catalana. Ambla finalitat de contribuir modestament a referel seu camí per terres napolitanes, donem aconèixer algunes dades obtingudes en la nos-tra recerca en publicacions sobre la històriade Nola i d’Amalfi.

En la documentació napolitana, Elionor torna-va a sorgir després de la mort del comte deNola l’any 1459. Així, figurava en diversos do-cuments exercint el govern del ducat d’Amalfii també en la rebel·lió contra el fill naturald’Alfons, Ferran, que el va succeir en el regnede Nàpols. Podem assegurar que aquesta fi-lla del comte d’Urgell no va oblidar mai el malque infligí el rei Ferran d’Antequera a la sevafamília i que, fins al final, aquest fet marcà laseva vida.

La interessant i tràgica trajectòria d’aquestaurgellesa bé mereix que ens hi estenguem, iamb aquesta finalitat faig també un resum delsesdeveniments més rellevants de la seva vida.Una trajectòria vital on no deixen de succeir-se les desgràcies, com si la mateixa dissortamb què es recorda el seu pare també haguésperseguit aquesta família fins al final. Les da-des que s’han conservat d’Elionor reflecteixenuna constant pugna amb els monarques Tras-tàmares, encara que els documents conser-vats presenten tan sols una visió parcial delque realment va succeir: només ens descriuenla versió oficial dels fets.

57

Infantesa i setge de Balaguer

Elionor fou la segona filla de Jaume d’Urgell id’Isabel d’Aragó. El seu pare era el fill primogè-nit dels comtes Pere d’Urgell i Margarida deMontferrat i la seva mare era la filla petita delrei Pere el Cerimoniós i de la seva quarta i últi-ma esposa, Sibil·la de Fortià. Els pares d’Elionors’havien casat a València el 29 de juny de 1407i Isabel, la germana gran d’Elionor, ja era nadapel mes d’agost de l’any següent, poc desprésde la mort de l’avi, el comte Pere.

La petita Elionor segurament va néixer a Bala-guer a finals de l’any 1409 o principis de l’anysegüent. La data del naixement es pot aproxi-mar a partir de la carta que el rei Martí haviaescrit a la seva germana Isabel a finals del mesde setembre interessant-se per la seva salut iper la marxa del seu embaràs. Així mateix, eldia 19 de novembre, el rei, en una altra carta ala infanta, li pregava que no es posés en camíper acomiadar-se d’ell fins que no hagués do-nat a llum, tot comunicant-li que havia retardatel seu viatge fins a Carnestoltes.5 El nomd’aquesta segona filla molt probablement l’es-colliren a honor de la germana gran del comte,que també s’anomenava Elionor. Jaume teniaaltres dues germanes, Cecília, que també viviaamb la família a Balaguer, i Isabel, que eramonja al monestir de Sixena. També tenien ungermà, Joan, que morí pocs anys més tard.

L’estable situació de la dinastia reial catalanas’havia estroncat aquell mateix any 1409 ambla mort a Sardenya de l’hereu de la corona,Martí el Jove. El comte d’Urgell, que exerciade lloctinent general del regne per nomena-ment del rei Martí, es va trobar més endavantamb l’oposició d’algunes famílies aragonesesi del justícia d’Aragó, que li negà el juramentpocs dies abans de la mort del rei, el mes dejuny de 1410. Com que Martí l’Humà traspas-sà sense nomenar successor, s’inicià un pletsuccessori que es va resoldre contra els inte-ressos del comte d’Urgell, tot i que en un prin-cipi semblava que era ell qui tenia més drets ala successió i més adhesions entre el poble.Els nou compromissaris nomenats per iniciati-va de les autoritats aragoneses es reuniren aCasp el mes de juny de 1412 i, amb la protec-ció del papa Luna i l’ajuda de fra Vicenç Fer-rer, van elegir Ferran d’Antequera com a rei.Aquest era llavors el regent de Castella, filld’Elionor, una altra filla del rei Pere el Cerimo-niós, i, per tant, era nebot de la infanta Isabel.No entrarem en la legitimitat del procés quedesembocà en el Compromís de Casp i en lesseves conseqüències per a Catalunya, perquèés un tema analitzat amb prou detall per moltshistoriadors. Ens interessen particularment elsaspectes que van afectar la família comtal d’Ur-gell i especialment les filles dels comtes des-

prés que Jaume d’Urgell no acceptés la deci-sió de Casp i es rebel·lés contra el nou rei.

A partir d’aquell moment, la família comtal esva veure abocada a un fatal destí. El dia 5d’agost de 1413, el mateix Ferran d’Antequeraja dirigia el setge de Balaguer, amb gran quan-titat de tropes i material bèl·lic. Segons Xuri-guera, el rei aplegà tanta artilleria que la ciu-tat era batuda a totes hores, de dia i de nit.6

Tota la família comtal es va quedar a la capitalurgellesa durant els gairebé tres mesos queva durar el setge, fins i tot la infanta Isabel,que estava esperant un altre fill. La situacióde falta d’aliments arribà a tal punt que elsdefensors de Balaguer arribaren a comprarprovisions als assetjadors, amb gran disgustde la comtessa Margarida, que deia que men-jaria rates o gats abans de tastar res que pro-cedís dels enemics del seu fill. Els darrers diesd’octubre, la infanta Isabel inicià els contactesamb el seu nebot el rei per tal d’assegurar-seque el monarca respectaria la vida del seuespòs. Finalment, el comte es lliurà el dia 31d’octubre, sortint sol de Balaguer pel portal delTorrent després d’acomiadar-se de la família idels seus fidels.

Procés del comte d’Urgell i de la seva marei germana

El dia 2 de novembre, el comte fou portat aLleida i empresonat al castell de la Suda. Laseva esposa, la infanta Isabel, també el vaseguir fins a la ciutat del Segre. Tres dies des-prés, el rei entrava a la ciutat de Balaguer i,

Segell del comteJaume II d’Urgell,

representat a cavall iportant l’escut amb els

senyals de les barresi escacs. Penja d’un

pergamí de la paeria deBalaguer de l’any 1409,

quan el comte eragovernador general

dels regnes. Aquell anytambé havia de venir

al món la sevasegona filla, Elionor.(Ferran de Sagarra,

Sigil·lografia catalana)

58

després de visitar el castell Formós, ordenavael saqueig de tots els béns de la família com-tal. L’endemà, el monarca reclamava des deLleida la mare, les germanes i les filles del com-te, que encara eren a Balaguer, i va trametrediners per a les despeses del trasllat, ja ques’havien quedat sense recursos. La famíliacomtal es va allotjar a Lleida, a casa de l’ardi-aca de la Seu, Berenguer de Barutell, que erade la família de la reina Sibil·la.

Una vegada finalitzat el procés contra el comteJaume i comdemnat aquest a presó perpètua iconfiscació dels seus títols i béns, començà elprocés contra la seva mare. A primers de de-sembre, s’iniciaren els interrogatoris a la com-tessa Margarida i continuaren després que elseu fill Jaume hagués sortit de Lleida camí delseu empresonament a Castella. Diversos testi-monis del procés declararen que es deia que elcomte no feia res sense el consentiment de laseva mare i que aquesta havia fet quedar elcomte a Balaguer, a plantar cara al rei, contral’opinió d’altres consellers. La comtessa es negàsempre a deposar declaració, malgrat que s’in-sistí moltes vegades per ordre reial, demostrantaixí el seu caràcter enèrgic i coratjós. Estavaconvençuda que la decisió que es prendria es-tava decidida per endavant i que la finalitat delprocés era només sancionar la desaparició to-tal de la casa d’Urgell.7 La sentència contraMargarida de Montferrat la va condemnar tam-bé a la confiscació dels béns per rebel·lió i crimde lesa majestat.

Mentrestant, la infanta Isabel que deuria tro-bar-se propera a la conclusió del seu emba-ràs, havia fet testament a Lleida el dia 13 dedesembre. Nomenava marmessors el seu es-pòs el comte, el seu oncle Bernat de Fortià il’ardiaca Berenguer de Barutell. Deixava coma hereves, de cinc filles que havia tingut, lestres que encara eren vives, Isabel, Elionor iCaterina, i també la que hauria de néixer pro-perament. De tota manera, el testament pocaimportància efectiva tenia en aquell moment,ja que tot li havia estat confiscat, fins i tot eldot de 50.000 lliures que li deixà el seu pare,el rei Pere.

La confiscació de què fou víctima la famíliacomtal fou tan absoluta i es procedí amb tantrigor, que aquella família, dos anys abans lasegona del reialme en categoria i la primeraen riquesa, es quedà materialment amb el queportava al damunt. La confiscació afectà nosolament els territoris i les rendes que posseï-en, sinó també els béns mobles, les joies, elsllibres, les robes, és a dir, tot. Especialment lesjoies foren objecte d’una recerca acurada imeticulosa per part dels oficials reials, ja quemoltes d’elles havien estat empenyorades perajudar la causa del comte. Abans de la coro-

nació, el rei Ferran es preocupà que li fossinenviades totes les perles i pedres preciosesrecuperades entre les que foren de la casad’Urgell, perquè volia afegir-les a la seva coro-na.8 Les dones d’aquesta família haguerend’assistir així al tràgic esfondrament de tot elseu patrimoni, ja que el rei començà ben aviata repartir els senyorius del comtat entre elsque l’havien ajudat a pujar al tron i en el setgede Balaguer. Més endavant, va anar cedint ovenent les viles i pobles per tal de pagar deu-tes o aconseguir diners.

A primers de 1414, el rei manà a la infanta i laseva família que es traslladessin a Saragossai els atorgà 600 florins per les despeses detrasllat i el seu manteniment. Així mateix, tam-bé concedí que els hi tornessin algunes robesi béns mobles que es trobaven en els que ha-vien estat els seus castells d’Àger i Castellóde Farfanya, exceptuant les robes de valor iels llibres. Durant el temps que les dones de lafamília comtal residiren a Saragossa, des deldarrer dia de gener i fins tot el mes de maig de1414, s’hostatjaren en dues cases llogades aGuiomar Alfonso de Peralta, vídua de Pero Xi-ménez de Ayerbe. El lloguer, que costà 200florins, fou pagat per la casa reial.

L’11 de febrer de 1414, Ferran I es coronà rei aSaragossa, i la muller, les germanes i les fillesdel comte d’Urgell van ésser obligades a assis-tir a la fastuosa cerimònia de la coronació. Unsmesos després, i en aquesta mateixa ciutat,s’inicià el procés contra Elionor, la germana grandel comte, acusada també de col·laboració ambel seu germà, no solament amb consells, sinótambé amb diners. Com la seva mare, ella tam-bé fou espoliada de les donacions que haviarebut pel testament del seu pare. Al cap de qua-tre mesos, les dones s’hagueren de traslladaramb el seguici reial des de Saragossa fins aMorella; després la infanta Isabel i les nenesforen trameses al monestir de Sixena i la com-tessa Margarida, a Lleida.

Estada al monestir de Sixena i nou procéscontra la comtessa Margarida

El monestir de Sixena era un priorat de mon-ges de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalemque pertanyia al bisbat de Lleida. Isabel, ger-mana del comte Jaume, hi hauria professat afinals del segle XIV, vivint encara el comte Pered’Urgell. Aquest hauria fet importants donaci-ons al cenobi, com ho demostrava el magníficportapau que s’hi conservava i que havia estatun regal del comte.9 Les monges de famíliesriques havien fet construir al claustre del mo-nestir les seves cases particulars, on portavenuna vida independent i gaudien de servei.Aquest convent es convertí així en el lloc deconfinament de la família del comte, però no

59

podem pensar que la seva estança fos agrada-ble, ja que el priorat l’ostentava Isabel de Ala-gón, d’una família antiurgellista.10

Un segon procés s’inicià més endavant contrala comtessa Margarida i el 29 d’octubre de1414 es decretà la seva detenció a Lleida juntamb les seves filles i servents. Se l’acusavade voler alliberar el comte Jaume per a susci-tar una guerra civil i d’intentar donar mort alrei Ferran, però en realitat no es tractava d’al-tra cosa que d’una maquinació d’espies i es-tafadors. En la primera acusació hi havia exa-geració evident i en la segona es faltava a laveritat, ja que la comtessa havia expressat quenomés aspirava a què el seu fill recobrés lallibertat. Pel novembre, les tres dones forentraslladades a Cullera per continuar el procés,i haurien arribat a aquesta ciutat en un estattan lamentable que l’alcaid va avançar els di-ners per comprar vestits per a la mare i lesfilles. Més endavant, pel mes de març, forenmenades a una casa de l’horta de València,on va continuar el procés. Durant aquells dies,la ciutat del Túria estava en plena preparacióde les noces d’Alfons, el primogènit, amb laseva cosina Maria de Castella, que se cele-braren el dia 12 de juny de 1415. El procés dela comtessa continuà i aquells dies els seusadvocats reclamaren contra la decisió reial desotmetre-la a tortura. La sentència, donada el29 de juliol de 1415, la declarava reincident decrim de lesa majestat. La comtessa mare vaquedar reclosa al castell d’Olocau i les duesfilles anaren a Sixena.

Trasllat forçós d’Isabel i Elionor a Castella

Mentrestant, a primers de 1415, la infanta Isa-bel havia sol·licitat del rei que el seu capellàJaume Sansuri pogués visitar el comte en elseu empresonament a Castella. Quan a primersd’abril li fou notificada la denegació d’aquestasol·licitud, no es podia ni imaginar el disgustencara més gran que li esperava, ja que el reihavia decidit separar les dues filles grans delseu costat. El monarca s’havia assabentat quela infanta feia gestions davant la seva parentala duquessa de Berry perquè li mantingués unade les filles, i a més, també va arribar a conei-xement del rei un projecte dels partidaris delcomte de casar una de les nenes amb el ducde Borbó. Ferran, davant el perill d’alguna ali-ança contra ell, va determinar separar Isabel iElionor de la seva mare i envià a Sixena aRamon d’Empúries, administrador reial, amb lamissió d’emportar-se les nenes.

El 23 d’abril de 1415 la infanta Isabel enviavauna dramàtica carta de súplica al rei per de-manar-li infructuosament que li retornés lesnenes, que llavors tindrien sis i cinc anys i quel’endemà ja es trobaven a Balaguer. En el do-cument, transcrit per Giménez, les paraulesque la infanta va adreçar al rei ens il·lustrende la tràgica situació en què es trobava: “E re-cord vos, senyor, que mare soc, vidua de maritviu, e ultra que no he altra consolacio sinoaquestes filletes, en lurs accidents e necessi-tats serien per mi sovengudes com aquellaquem son exides del cos e a les quals natural-

Figura de la caixafunerària d’Isabel

d’Urgell, monja deSixena i germanadel comte Jaume,

representada llegintamb monocle. Elionor,

la seva neboda, varesidir un temps en

aquest monestir, finsque fou separada

definitivament de laseva mare i enviada a

Castella. El sepulcre esconserva al MuseuDiocesà de Lleida.

60

ment no puch fallir”. De res no serviren els seusprecs, ja que no va tornar a veure mai més aIsabel i Elionor. Les altres dues filles es po-gueren quedar amb la infanta, amb la condi-ció, assegurada en acta notarial, que no lestrauria del regne, sota amenaça de perdre elseu dot i espoli i altres drets que li pertanyien.

Davant del fet que l’enviat del rei s’emportàles nenes de forma immediata, la infanta lihavia pregat que els fes fer roba, ja que ne-cessitaven entre altres coses camises i calces,i que les acompanyessin una dona de bé, duesdonzelles i una altra per fer les feines comu-nes. Ramon d’Empúries les va hostatjar a casaseva a Balaguer, on encara hi eren el 23 demaig. Amb consentiment reial, va encarregarroba per a les nenes i, degut a la seva delica-desa, també unes andes per transportar-lesen una mula. Després les va traslladar a Va-lència, on es trobava la cort preparant les no-ces del primogènit. Van viatjar en andes fins aFlix, d’allà en barca fins a Tortosa, i desprésaltre cop en andes fins a València, on ja havi-en arribat el 30 de maig. Van quedar sota lacura de Jaume Sansuri, capellà de la sevamare Isabel, el qual s’encarregà de comprarsabates, escarpins i vestits per a les nenes ide preparar la segona part del viatge. Desprésd’una estança de dos mesos a València, a fi-nals de juliol les van portar a Castella, perRequena, acompanyades de dues donzellesde confiança, Francesca i Sibil·la de Fortià.Aquestes serien de la família empordanesa dela reina Sibil·la, àvia de les nenes.

A la mort del rei Ferran l’any 1416, i en pujar altron el seu fill Alfons, la situació de les donesde la casa d’Urgell semblava que milloraria. Lla-vors les germanes del comte residien amb lainfanta Isabel a Sixena, notícia que coneixemper la sol·licitud que feren al nou rei de traslla-dar-se a Corbins per fugir de la pesta que afec-tava el monestir. El mateix rei va haver de donarordres expresses que la infanta i acompanyantsfossin admeses en els monestirs i llocs reials,ja que aquests no volien admetre les damesper por d’enutjar el rei. Més endavant, l’any1417, el rei Alfons concedí a la mare i germa-nes del comte una pensió de 300 florins l’any acada una. Però el batlle general de Catalunyano la feia efectiva, a pesar de diversos requeri-ments del rei, en què ell mateix es queixava dequè la comtessa i les seves filles es morien defam i havien de captar i demanar per viure. Dosanys més tard, les mateixes germanes Elionori Cecília sol·licitaven al monarca des de Bala-guer que les ajudés en la situació miserable enquè es trobaven. D’altra banda, la comtessaMargarida va morir el mes de novembre de 1420a Morella; va viure en una casa reclosa i incomu-nicada, i fins i tot els jurats de Morella haguerend’avançar els diners del seu enterrament.

Aquell 1420, també el jove rei Alfons va deci-dir compensar la infanta pel valor del seu dot i,amb aquesta finalitat, va recuperar Alcolea deCinca. Aquesta vila havia format part del com-tat d’Urgell i el rei Ferran l’havia donada al ducde Gandia per la seva ajuda en el setge deBalaguer. Com que el valor d’aquesta vila noarribava al valor del dot, li va cedir també di-verses rendes que els comtes cobraven a Ba-laguer. La infanta Isabel finalment es va retirara Alcolea, però la seva situació econòmica nova millorar gaire, ja que no podia cobrar lesrendes d’aquesta vila, que estaven empenyo-rades, i la resta de les que percebia eren benescasses. Morta la seva filla Caterina, i sepa-rada de l’única filla que li restava, Joana, quela reina Maria havia fet portar a la cort, la filladel rei Pere visqué en una petita i modesta casade la vila d’Alcolea fins a la seva mort, esde-vinguda l’any 1424.

Els anys d’Elionor a Lleida amb el tutor,l’ardiaca Barutell

El 14 de març de 1424, el rei Alfons va nome-nar Berenguer de Barutell tutor de les filles delcomte Jaume, que tenien ja quinze, catorze ideu anys. Isabel i Elionor residien encara aCastella amb la vídua de Ferran d’Antequera iJoana vivia a la cort amb la reina Maria. No esté constància de l’indret de Castella on residi-ren les noies durant aquells darrers anys. Laprincipal ciutat castellana dels senyorius de lareina Elionor era Medina del Campo, on aques-ta residí llargues temporades en quedar-sevídua. El nomenament de tutor de les noies esdeuria a la mort recent de sa mare, la infantaIsabel, que com hem dit finà a la vila d’Alcolea.Posteriorment, el seu cos fou traslladat a Bar-celona. El dia 7 de novembre de 1424, va re-bre sepultura a l’església de Sant Francesc,on també havia estat anteriorment inhumadala seva mare, la reina Sibil·la de Fortià. Se li vafer un enterrament solemne, presidit pel seuoncle Bernat de Fortià, per Berenguer de Ba-rutell i pels consellers de la ciutat.

Llavors residia a Barcelona Cecília d’Urgell, tiade les nenes, que s’havia casat l’any anterioramb el vell i vidu vescomte de Cabrera, queva morir poc després. Cecília ens consta queera molt bonica i anys enrera s’havia arribat aparlar del seu matrimoni amb el fill i hereu delcomte de Cardona. Fins i tot el rei Martí l’Hu-mà també havia pensat de casar-se amb ellaper tal d’aconseguir successió. El mateix Ber-nat de Cabrera ja sol·licità Cecília en matrimo-ni pocs mesos després de l’empresonamentdel seu germà, però llavors la comtessa mareno hi consentí, ja que preferia casar-la ambqui pogués alliberar el seu fill de la captivitat.Després de morta la seva mare, i davant lamiserable situació en què es trobava, Cecília

61

degué veure en aquest casament la millor sor-tida possible.

Les noies Isabel i Elionor pogueren tornar deCastella, on llavors hi havia greus conflictesamb els germans del rei d’Aragó, i passaren aviure amb el seu tutor a Lleida. La residènciade l’ardiaca es trobava a la baixada de les es-cales majors, davant la porta de la Seu. Beren-guer de Barutell era cosí germà de la infantaIsabel, fill d’una germana de la reina Sibil·la.Havia estat molt afavorit per la seva tia i sem-pre li restà agraït i fidel, fet que el convertí enprotector de tres generacions de donesd’aquesta família. Així, havia ajudat la reinaSibil·la quan caigué en desgràcia a la mort delrei Pere i acollí a casa seva a aquesta i a laseva filla Isabel durant bastant temps. Va re-collir també la família de la infanta Isabel quanel comte Jaume fou empresonat. Finalment,Barutell passà a ser també el principal protec-tor i defensor de les filles del comte d’Urgell iva vetllar pels seus interessos i pel seu futur.Immediatament, ja va entaular un plet per re-cuperar els pocs béns que havien quedat dela infanta. Poc després, el mateix rei Alfonsordenà retornar a Isabel i Elionor alguns bénsmobles que havien estat de la família comtal.A causa dels conflictes a Castella, i per evitarel seu possible alliberament, el comte Jaumed’Urgell també havia estat traslladat, i seriaXàtiva el seu lloc de confinament fins al finalde la seva vida.

També sabem que l’any 1425 la tia Elionorhavia pres la determinació de retirar-se a fervida d’ermitana amb dues beguines, tot i quela reina Maria li recomanava que es retirés almonestir de Sixena. De tota manera, ens cons-ta que la germana del comte va portar enda-vant la seva idea i, per una carta també de lasobirana, sabem que dos anys més tard feiavida eremítica en un lloc solitari del terme deMontblanc i que tenia relació espiritual amb elmonjo de Poblet fra Pere Marginet.

Casament d’Isabel amb l’infantPere de Portugal

Pere, duc de Coïmbra, era el fill segon del reide Portugal i un home ric, culte i amb moltaexperiència. Havia viatjat per Europa durantalguns anys adquirint una gran fama, i l’estiude 1428, tornant d’Alemanya de visitar l’em-perador, va passar per Catalunya. Arribà aBarcelona a primers de juliol i va obtenir unsalconduit que li permetia, juntament amb elsseus cavallers, poder circular lliurement pelregne. A finals de mes, es traslladà a Valèn-cia, on es trobava llavors la cort. Les relacionsentre els dos estats eren aleshores especial-ment cordials, ja que pocs mesos abans elgermà de Pere i hereu del tron lusità, havia

esposat la germana del rei d’Aragó. El reiAlfons va rebre el duc Pere amb molta corte-sia i li va oferir una gran festa, concertant-seel seu matrimoni amb Isabel, filla gran del com-te d’Urgell.11

A primers d’agost, Pere ja atorgava poders ados membres del seu consell per gestionar elseu casament i acte seguit emprenia el viatgede tornada cap a Portugal. El duc, de trenta-cinc anys, havia concertat aquest casamentde forma precipitada, ja que encara no teniael consentiment del seu pare. Isabel era de lacasa reial catalana però sense fortuna, noméstenia, pel testament de la seva mare, 40.000florins en la vila d’Alcolea, perquè la resta ques’obtingués de la seva venda quedava per ales altres germanes.

El mes de setembre, Barutell signava, en nomdel comte Jaume, els capítols matrimonialsamb els ambaixadors portuguesos, primer aValència i després, en presència d’Isabel, aAlcolea. La reina també havia enviat algunesrobes, joies i perfums com a regals a la noiaper tal de preparar el seu casament. Isabel esva desplaçar més endavant fins a Saragossa id’allà partí el 17 de març de 1429 acompanya-da d’una comitiva de nobles portuguesos.12

Altres projectes de casamenta Etiòpia i a Xipre

L’any 1428, el rei Alfons també va accedir acasar la germana petita d’Elionor, Joana, ambel Negus d’Etiòpia i amb aquesta finalitat vaenviar-li de forma secreta uns ambaixadorsacceptant el seu oferiment. Afortunadamentper a Joana, aquests ambaixadors no arriba-ren al seu llunyà destí i aquest funest matri-moni no es va poder realitzar.13

L’any següent, hi hagué una bona nova per ala família d’Elionor, amb el naixement del pri-mer fill de la seva germana Isabel. Aquest nen,anomenat Pere com el seu pare, arribaria aser proclamat, anys a venir, rei dels catalansen els temps de la seva lluita contra el rei JoanII. De tota manera, les tragèdies familiars con-tinuaven, i el 28 de maig de 1430 moria depestilència la tia Elionor, que havia viscut re-closa a l’ermita propera a Montblanc fent vidad’oració i penitència. Durant aquells darrersanys de la seva vida, va tenir gran fama desantedat i fins la reina li havia escrit dema-nant-li que pregués per ella. La tradició con-servada explica que, en el moment de la mortd’Elionor, el sant baró pare Marginet contem-plà el prodigi de com una gran multitud d’àn-gels s’emportaren l’ànima de la difunta al cel.Fou enterrada al monestir de Poblet i al costatdel seu taüt foren penjats els instruments demortificació que utilitzà.

62

Mentre els projectes de casament de les fillesdel comte Jaume continuaven, el juny de 1431el rei intentà que el comte renunciés als seusdrets sobre el comtat de Comenge, al·legantles despeses a fer pels tractes de casar Elio-nor i Joana amb el rei de Xipre i el seu fill he-reu. Aquests havien ofert unes rendes de cinci tres mil ducats anuals respectivament, i el rei,que veia molt bé aquestes condicions, fins itot pensava que podrien aconseguir més di-ners. Elionor i l’ardiaca Barutell demanarenaltres coses, per tal de desviar i fer fracassarels tractes, tot i que les rendes de les duesgermanes eren ben escasses i es limitaven ales de Balaguer, ja que Alcolea corresponia ala germana Isabel. El mes d’agost, el rei, a tra-vés del carceller del comte Jaume, ordenà queaquest escrigués a la seva filla Elionor peraconseguir que la noia obeís les seves ordresen l’assumpte del seu casament. Les pressi-ons no deurien sortir efecte, i aquest matrimo-ni amb el rei de Xipre no es va realitzar.

El mes de maig de 1432, el rei Alfons marxàcap a Sicília en el que seria el seu viatge defi-nitiu lluny del seu regne. Tot i que no tornà maimés a Catalunya, va continuar dirigint els seusafers i així mateix els assumptes relatius a lafamília comtal d’Urgell.

Assassinat de l’ardiaca Barutell

En aquells temps turbulents d’enfrontaments del’església lleidatana amb la noblesa, el mes dedesembre de l’any 1432 era assassinat Beren-guer de Barutell, precisament quan estava des-tinat a ser bisbe d’Urgell.14 La matinada del 2de desembre, uns homes a sou dels Santcli-ment, senyors d’Alcarràs, apunyalaren l’ardia-ca Barutell a causa d’un plet per la propietatd’unes terres situades entre Raimat i Montagut,que un Santcliment havia cedit als canonges.15

L’acte succeí al camí de Lleida a Sarroca, da-vall Sunyer. L’ardiaca anava acompanyat del sa-gristà Pere Castelló i del veguer, i anaven aSarroca per renovar la salvaguarda del rei. Elsatacaren un tal Francesc de Sancliment i altreshomes de la seva companyia.16 Andreu de Ba-rutell, germà de Berenguer i veguer de Lleida idel Pallars, va escriure ràpidament a la reinade cara a dur a terme accions per castigar elsculpables de la mort de l’ardiaca. Els respon-sables del crim es refugiaren a l’Aragó i la reinava haver de demanar al justícia d’aquell regneque facilités la captura d’aquests malfactors.17

Dos significats cavallers lleidatans, Tomàs deSancliment, senyor d’Alcarràs, i Lluís Icart,ciutadà de Lleida, foren acusats de la mort del’ardiaca i els foren confiscats els béns.18 Fran-cesc de Santcliment, anterior senyor d’Al-carràs, havia estat un declarat antiurgellista iencapçalava la representació de la paeria deLleida que felicità al rei Ferran per la victòriasobre Jaume d’Urgell. Lluís Icart s’ha identifi-cat amb el poeta que havia estat armat cava-ller pel rei dos anys abans del crim.19

Pel fet que l’ardiaca morís en acte de servei al’Església, defensant uns drets eclesiàstics, foudeclarat beat. Cinc anys després, s’inicià laconstrucció del seu sepulcre gòtic i, pocs anysmés tard, ja es podia admirar en el seu mateixemplaçament actual, a l’absis central de la Seude Lleida.

Arran de la mort de l’ardiaca, la reina Maria vaenviar alguns servidors seus a Lleida per con-vèncer Elionor que es posés sota tutela de lasobirana, com hi estava la seva germana Joa-na, i que anés al monestir de Sixena amb laseva tia Isabel. No veia convenient que residísamb els germans de l’ardiaca i per tal raó vaescriure a la sotspriora de Sixena perquè, ambla seva tia, intentessin convèncer la noia. Elionorva demanar de poder consultar el seu pare, iamb aquesta finalitat, aconseguí permís de lareina perquè Ramon Martí visités l’il·lustre presa Xàtiva. La reina va escriure prèviament alcarceller per tal que el comte Jaume aconse-llés la seva filla de residir amb la tia i no a Al-colea o Balaguer com la noia volia. La reina,en la seva carta, qualificava d’orat a Ramon

Sepulcre de l’ardiacaBerenguer de Barutell,tutor de les fillesdel comte d’Urgell.Fou assassinat l’any1432 quan Elionor viviaamb ell a Lleida. Elmonument es conservaal presbiteri de la SeuVella de Lleida, peròactualment la figura haperdut el cap.(Foto: Llegat Combelles,Institut d’EstudisIlerdencs).

63

Martí i considerava que havia fet més mal quebé a les noies, amb la intenció de regir en elsseus assumptes. Jaume d’Urgell va estard’acord en què la filla s’estigués a la cort. Peròa la reina no li deuria convenir en aquell mo-ment i, el mes de gener de 1433, va disposarque ingressés al convent de mínimes de Llei-da. La reina Maria, que exercia de lloctinentdel regne en l’absència ja definitiva d’Alfons,també va demanar al bisbe de Lleida que con-cedís a Elionor les rendes eclesiàstiques quehavia de rebre aquell any l’ardiaca Barutell.

Una mica més endavant, aquell mateix mesde gener de 1433 la sobirana demanà a Elio-nor, amb especial interès, un breviari romà delseu difunt oncle Barutell, que tenia fama d’és-ser molt bell.20 Elionor va trametre-li algun al-tre breviari que deuria trobar, però la reina liretornà, ja que no era el que volia. També s’ofería subministrar-li cavalcadures en el cas quevolgués anar a visitar-la a la cort a Barcelona,on continuava residint la seva germana Joa-na. Tot i això, la sobirana seguia amb la ideade casar-la amb el rei de Xipre. Finalment, Elio-nor, el mes de maig de 1433, acordà amb lareina de viatjar a la cort, pocs dies abans desucceir la mort del seu pare.

Mort del comte d’Urgell a la presó de Xàtiva

El comte d’Urgell va viure gairebé vint anysempresonat i no hi ha constància que tornés aveure mai més cap membre de la seva família.L’1 de juny de l’any 1433, Jaume moria de for-ma sobtada a la presó de Xàtiva. Tot i que elcarceller del comte certificà que havia mort demalaltia, la presència durant aquells dies aValència de dos germans del rei, que havienarribat de Portugal, va fer sorgir entre el poblela sospita d’assassinat. Es desconeix tambéel motiu de la visita, que la reina Maria autorit-zà tres dies abans del fatal desenllaç, d’unenviat de Cecília per parlar amb el seu germàJaume a la presó.

La reina Maria, pocs dies després de la mortdel comte, envià una carta a sor Isabel d’Ur-gell comunicant la mort del seu germà, on as-segurava que a les filles del difunt ni el rei niella no els fallarien en suplir el lloc de pare imare. La reina dubtà d’escriure directament aIsabel pel seu caràcter apassionat, i tement laseva reacció consultà amb la sotspriora deSixena sobre la conveniència de lliurar-li im-mediatament la carta o esperar una ocasió méspropícia, tenint en compte que la notícia de lamort del comte es divulgaria aviat.21

Per més que la reina Maria assegurés en lacarta a sor Isabel que el seu germà el comtehavia mort cristianament i de causa natural,podem tenir per cert que la família veuria en la

seva mort la responsabilitat dels Trastàmara,perquè sempre havien temut que acabarienamb la vida del comte. Les anotacions de l’es-crivà de la Casa de la Ciutat i d’altres notarisen els seus escrits personals també deixarenconstància del rumor d’assassinat, i això ensdóna idea de les veus que deurien arribar aoïdes de les filles i germanes del comte.22 Elrelat anònim que es conserva d’aquells fetsen l’obra Scriptura privada o La fi del comted’Urgell23 ens informa de l’estat d’opinió realentre la gent catalana d’aquell moment, enca-ra que les circumstàncies de la mort del com-te que hi són relatades no coincideixen ambels documents oficials.

A mitjan mes de juny de 1433, Elionor, que deu-ria trobar-se ja a Barcelona, havia enviat a Ba-laguer a Ramon Martí per tal d’arrendar les ren-des que ella hi tenia. La reina també manà alveguer que col·laborés a aconseguir la majorquantitat de diners possible. També va conti-nuar amb els projectes de casar les noies, peròElionor, segurament oposant-se als desigs dela sobirana, deuria demanar la intercessió delrei. Alfons, des de Palerm, el desembre d’aquellany, manà a la seva muller que deixés marxarElionor amb els seus servidors on volgués i lidonés llibertat per residir a Alcolea, si era elseu desig. En una carta de la mateixa data,encarregava a Caterina d’Ardèvol que acom-panyés la filla del comte Jaume. Així mateix,com que es veu que la reina tenia en el seupoder un unicorn d’Elionor, el rei ordenava quel’hi tornés, ja que la noia el tenia en gran esti-ma. La banya d’unicorn era un amulet molt bus-cat, al qual atribuïen propietats màgiques comantídot contra verins, i, pel que sabem, la famí-lia reial creia molt en les seves virtuts. L’avi dela noia, Pere d’Urgell, també en posseïa un, talcom consta en unes cartes enviades pel reiJoan I al comte, on el monarca li demanavainfructuosament el buscat amulet. L’àvia, la rei-na Sibil·la, també en tenia un altre, col·locat onguardava el servei de taula de la infanta Isabel.

Mort de la tia Isabel a Sixena

Un any just després de la mort del comte Jau-me, morí també la seva germana sor Isabel aSixena. Isabel d’Urgell degué ser una donaamb bona formació, perquè tenia altres mon-ges a les que hauria instruït, com fa constaren el seu testament, i a les que cedí les seveshabitacions.24 Les seves restes foren diposi-tades en una arca de fusta pintada amb la sevaefígie, vestida amb l’hàbit de religiosa santjoa-nista i amb les mans creuades sobre el pit. Enaquesta caixa també es conserva un altre re-trat més petit, on està representada assegudallegint un llibre i amb un monocle, una actitudpoc habitual en un retrat femení d’aquell temps.La caixa funerària fou col·locada al creuer es-

64

querre de l’església, en un lloc elevat, i actual-ment es conserva al Museu Diocesà de Llei-da. Segons Arribas, és sorprenent que la figu-ra històrica d’Isabel d’Urgell hagi estat tan obli-dada en la historiografia de Sixena, tenint encompte que després de la seva mort el con-vent entrà en franca decadència, i a partir dellavors cap altra noble tan important com ellano hi va professar.

Nous projectes de casamentper a Elionor i Joana

La primavera de 1435, Elionor i Joana residi-en encara a Barcelona. La vida a la cort noseria gaire agradable, si tenim en compte quela reina Maria sofria des de jove greus proble-mes de salut i la falta de diners era constant.El mes d’agost, Joana, de 21 anys, es casavaamb el vell comte de Foix, que era dues vega-des vidu i que morí al cap de nou mesos. L’he-reu del comtat de Foix, en canvi, s’havia casatamb Elionor, una neboda del rei Alfons. Enquedar-se Joana vídua, el rei Alfons va orde-nar que tornés immediatament, sota amenaçade perdre els seus béns, i que no es concer-tés cap altre matrimoni sense la seva llicèn-cia, per no caure en el mateix error que amb laseva germana gran. El rei es penedia d’havercasat Isabel amb l’infant Pere de Portugal, encanvi, li estava bé que Joana es casés amb elrei de Xipre.25 Aquest penediment del rei pelmatrimoni d’Isabel amb Pere de Portugal po-dria tenir a veure amb els intents d’aconseguir,infructuosament, l’alliberament del comte Jau-me. L’oposició de la cort portuguesa a la famí-lia Trastàmara s’intensificaria tres anys més tard,arran de la mort del sobirà lusità i l’inici de laregència de l’infant Pere.

Joana d’Urgell era una dama de gran fama perla seva bellesa. Així, diversos poetes d’aquelltemps van elogiar-la en les seves obres, comel català Andreu Febrer o com el coper i con-seller del rei Alfons, Iñigo López de Mendoza,el futur marquès de Santillana.

El mes d’octubre de l’any 1436, el rei, des delregne de Nàpols, concertà el matrimoni d’ Elio-nor amb el comte de Nola, Raimondo Orsini.Aquest noble s’havia passat al bàndol del reiAlfons, conservant el càrrec que tenia en l’ad-ministració angevina i amb la promesa d’obte-nir importants donacions lligades al seu matri-moni amb Elionor d’Urgell. Orsini en un principidemanà a Joana, ja vídua del comte de Foix,però el rei s’estimà més casar-lo amb la sevagermana. El mes de desembre d’aquell mateixany, el rei va enviar Antonio Mastrillo, membred’una família d’importants cavallers de Nola,com a procurador del comte Raimondo per tald’esposar Elionor.26

Resistència d’Elionor a casar-se a Nàpols

Elionor va refusar rotundament aquest matrimo-ni amb el comte de Nola, perquè no desitjavaallunyar-se tant de la seva pàtria. Més endavant,durant el mes de maig de 1437, el rei envià no-ves ordres per emportar-se la noia, ni que fosper la força, a casar-se a Nàpols. En aquestaocasió, Elionor va haver de comparèixer davantla reina, l’arquebisbe de Saragossa i els am-baixadors del rei. Anava acompanyada de laseva tia Cecília i, sense intimidar-se, va conti-nuar rebutjant l’oferta. Es negava a allunyar-setant de Catalunya i no li feia cap il·lusió rebreper dot el ducat d’Amalfi. La seva germana Joa-na tampoc no feia cas de les ordres reials de

Detall de l’arc detriomf que Alfons elMagnànim va fer erigira l’entrada del castellNou de Nàpols percommemorar la sevaentrada triomfalde l’any 1443.El rei Alfons obligàElionor a casar-se ambel comte de Nola i lidonà en dot el ducatd’Amalfi. (Foto: VirgíniaCostafreda).

65

tornar de Foix i se li van ocupar els pocs bénsque li podien restar.

Per tal d’evitar que l’obliguessin a casar-se perla força, Elionor va apel·lar a tots els que podi-en ajudar-la, i especialment a la seva germa-na Isabel. Immediatament, el seu cunyat Perede Portugal va escriure als reis d’Aragó en prode la desventurada jove. Fins i tot el rei Duartede Portugal, germà de Pere, i el rei Joan II deCastella també van intercedir per la noia. Lareina Maria, el juliol de 1437, contestà evasi-vament a Pere de Portugal i s’excusà dient queella no tenia cap intervenció en aquest casa-ment, que era voluntat exclusiva del rei Alfons.Aquest, des de Càpua, va despatxar les con-testacions als reis de Castella i Portugal i alduc de Coïmbra, on enaltia el comte de Nola iconsiderava sense fonament els motius de lanegativa d’Elionor.

Aquell estiu, la reina Maria, amb gran afany ienuig, va treure la noia de la companyia de laseva tia i la va fer estar contínuament amb ellaa casa seva, per tal d’aconseguir que consen-tís en aquest matrimoni. Segons les mateixesparaules de la sobirana, com més insistia ella,més forta es mostrava la noia, i amenaçavade llançar-se al mar en cas que l’embarques-sin per força.

L’anada a Itàlia es va anar retardant, per lanegativa d’Elionor i per problemes de segure-tat en el viatge. Finalment, el 28 de maig de1438, Elionor fou embarcada cap a Nàpolsaprofitant una ambaixada de prohoms valen-cians que anaven a visitar el rei. Viatjaven enuna galera manada per Requesens i també elsacompanyava Joan de Prades, que més enda-vant es casaria amb la seva germana Joana.La reina es va encarregar de reclamar dinersper preparar el viatge d’Elionor i va lliurar tam-bé una carta dirigida al comte de Nola recoma-nant-li afectuosament Elionor. Van agafar elrumb de les illes, passant per Mallorca i Sicília,que es considerava el recorregut més segur, ivan desembarcar al port de Gaeta. Si no hi ha-gué cap entrebanc en el viatge, abans d’un mesja deurien arribar al seu destí.

Arribada d’Elionor a Nàpols

Gaeta s’havia erigit com a capital alternativadel govern d’Alfons, ja que els angevins encaraconservaven el control de la ciutat de Nàpols.Durant aquell estiu, el rei no es va preocupardel matrimoni d’Elionor, enfeinat com estavaamb la guerra contra el duc d’Anjou. Al finaldel mes setembre, Elionor i dos ambaixadorsde Barcelona arribats un mes abans van em-barcar des de Gaeta cap al golf de Nàpols. Elsambaixadors catalans enviaren una carta alsconsellers de la Ciutat Comtal on varen des-

criure minuciosament els fets d’aquells dies.Així, varen quedar-se una setmana a Castell-mare di Stabia i després amb embarcacionsmenors van traslladar-se al castell de l’Ou, moltproper a Nàpols, que el rei Alfons havia sot-mès a setge. Aquesta ciutat, situada als peusdel Vesubi, un volcà que havia donat molt aparlar amb la destrucció de les ciutats roma-nes de Pompeia i Herculà, era la capital d’unazona molt fèrtil i fàcil de conrear, amb un cli-ma força benigne.

Elionor i els ambaixadors es van allotjar, aque-lla nit del 4 d’octubre de 1438, al castell del’Ou, situat sobre un penyal de tova volcànicade la badia, i que havia estat residència de lareina Joana d’Anjou abans d’acabar-se laconstrucció del castell Nou. El dia següent, queera diumenge, els ambaixadors de Barcelonavan anar a saludar el monarca al campamentreial. Aquest, havent dinat, es va desplaçar finsal castell de l’Ou per parlar amb Elionor i des-prés, sortint de la cambra, féu cridar els am-baixadors per parlamentar.27 En un principi,

Un altre detall del’arc de triomf

del Magnànim.En el seguici de noblesnapolitans, destacaven

el nen Ferran, fillnatural del rei Alfons, elcomte de Nola i el seu

cosí el príncep deTàrent, situats a la

seva dreta i esquerra,respectivament. (Foto:

Virgínia Costafreda).

66

s’havien de celebrar properament les esposa-lles d’Elionor i el comte de Nola, però arran dela mort de l’infant Pere el dia 17 d’octubre de1438, fulminat mentre atacava amb bombar-des la ciutat, el casament es va retardar fins aprimers del mes següent. El dia 15 de novem-bre, des de Càpua, el rei va concedir en dot aElionor el ducat d’Amalfi. L’any 1439, el reiAlfons també nomenà Raimondo Orsini prín-cep de Salern, i així aquest noble es convertíen un dels principals barons del regne.

El fill poc conegut d’Elionor

El mes de juny de 1442, el rei Alfons conqueriafinalment la ciutat de Nàpols. Llavors Elionor,casada amb el comte de Nola, ja hauria tingutun fill, com es desprèn de la carta que li enviàla reina Maria interessant-se pel nen. La sobi-rana també demanava a un funcionari reial quevisités la duquessa de la seva part i li’n portésnotícies. L’any següent, pel mes de maig, la rei-na tornà a enviar una carta a Elionor i li pregàque li escrivís i li digués com estaven ella i elseu fill. De tota manera, aquest nen hauria mortsense tenir descendència, perquè no consta encap altre document. El matrimoni no hauria tin-gut fills que els sobrevisquessin.

Aquest fill d’Elionor també figura en els manus-crits anònims conservats que tracten sobre laque es podria anomenar llegenda negra delsTrastàmara. La suposada crònica quatrecentis-ta, copiada al manuscrit 510 de la Biblioteca deCatalunya, parla d’aquest fill, encara que elsfets narrats cal interpretar-los com la visió d’unsesdeveniments des de la tradició i l’opinió pas-

sional de l’autor anònim, no com a fets provats.Així, en aquest text, al parlar de les filles deJaume d’Urgell, s’afirma:

“De la filla segona, qui casà en Nàpolls ab loconte de Nola, que li donaren en dot Salermen títol de principat, ne isqué un fill qui visquépoc temps aprés de la mort del rey don Alonso,lo qual se diu fou enmatsinat per mossènCorella, s’ayo del rey don Ferrando, fil de donAlonso, lo qual per ser bastart los napolitansno·l volien y estimaven més lo de Salerm, perser descendent de la casa de Aragó.”28

La narració La fi del comte d’Urgell també par-la d’aquest fill d’Elionor i narra els fets de ma-nera molt semblant:

“Aquesta princessa de Salern parí un fill, loqual morí en la ciutat de Nàpols l’anyMCCCCXXXXVIII. Foren qui digueren quemossèn Corella, del qual tant avem demuntparlat, qui era ayo e nudrís del infant donFerrando (fill bastart del rey Alfonço e eredatprimogènit e duch de Calàbria, del rey Alfonço,e se sperave ésser rey del reyalme de Nàpols,aprés mort de aquell, com és estat), per gelo-sia féu tochar e metzinar lo fill de la dita prin-cessa, reduptant-se que, mort lo rey Alfonço,los senyors de aquell regne no cridassen reyaquell infant, affermants que aquell era de lavera línea dels reys de Aragó.”29

Els temps de la comtessa de Nola

Nola era una antiga ciutat d’origen etrusc queflorí en temps dels romans i durant els primers

Detalls de la pilastradel ciri pasqual queRaimondo Orsiniva oferir a l’esglésiade Sant Francesc.Hi serien representadesdiverses escenes dela seva vida familiar,com el seu casamenti l’esposa amb el fill.Actualment es trobaal presbiteri del Duomode la ciutat de Nola.(Foto: VirgíniaCostafreda).

67

segles del cristianisme. La ciutat fou destruïdapels vàndals, però es tornà a reconstruir du-rant l’època medieval, tot conservant llavorsencara alguns vestigis de l’esplendor de l’anti-ga ciutat romana, com les restes de l’amfitea-tre i del temple d’August. Segons AmbrogioLeone, escriptor nolà nascut a mitjan segleXV, la ciutat tenia uns 4.000 habitants i quasila meitat de la superfície interior era espailliure amb moltes zones verdes. Una doble mu-ralla rodejava el seu perímetre, amb una portad’entrada en cada punt cardinal i un edifici for-talesa en la porta principal per on sortia el camía Nàpols.30

Des de finals del segle XIII, els Orsini erencomtes de Nola i s’havien anat succeint ambmés o menys entrebancs durant les diferentsdominacions del regne de Nàpols. El comteRaimondo va recuperar el comtat de la mà delgran senescal i favorit de la reina, en casar-seen primeres noces amb la seva germanaIsabella Caracciolo. La reina Joana II el nome-nà mestre justicier, títol que va conservar tam-bé en l’època de la dominació aragonesa.

La bona relació del comte de Nola amb el reiAlfons sembla que va continuar i, així, aquellfigurava en lloc preeminent en el seguici delrei quan aquest va fer la seva entrada triomfala la ciutat de Nàpols, el mes de febrer de l’any1443. El comte de Nola encapçalava el segui-ci de nobles napolitans després del seu cosí,el príncep de Tàrent, i al costat del fill naturaldel rei, Ferran. Aquest fet quedà immortalitzata l’arc de triomf que el rei féu construir al cas-tell Nou d’aquella ciutat. Un any després, Rai-mondo també anava amb la comitiva que vaacompanyar a Ferrara la filla natural del reiAlfons per casar-se. El comte també disposa-va d’un palau a Nàpols, des d’on exercia el seucàrrec de mestre justicier, que amb el tempsacabà essent més honorífic que real.31

En aquells anys, Raimondo i Elionor fundarenel convent de Sant’Angelo in Palco i continua-ren la construcció del convent de Sant Fran-cesc, la catedral i el palau Orsini, que avui diacontinuen essent els edificis més notables dela ciutat de Nola. Els carrers havien estat pavi-mentats i les muralles, reforçades. El mateixcomte Raimondo també oferí un ciri pasqualbellament esculpit a l’església de Sant Fran-cesc i que actualment es pot admirar al pres-biteri de la catedral. En aquesta obra escultò-rica hi és representat el comte en diversesescenes de la seva vida familiar, amb la sevaesposa i fill.32

Lamentablement, d’aquestes obres artístiquesno en consta documentació, i l’adjudicació auna època o altra dels Orsini s’ha fet segonsl’heràldica que hi és representada. Les inter-

pretacions que s’havien fet fins ara sobre l’es-cut de Raimondo Orsini al convent de SantFrancesc o al palau, atribuint-lo a l’època delseu matrimoni amb Isabella Caracciolo, avuiestan en dubte després de la hipòtesi d’Avella.Aquest considera que podrien referir-se alseus besavis, el comte Niccolo i la seva mu-ller, que també utilitzarien el lleó rampant enel seu escut, al costat de la rosa i les tres fai-xes típiques dels Orsini.33 Pel que fa al ciripasqual, l’escut que hi figura, que també ésdel tipus anteriorment citat, l’han vingut rela-cionant fins ara amb el comte i la seva prime-ra esposa Isabella.

La ciutat de Nola també havia estat residèn-cia ocasional de la família reial. La magnifi-cència de la cort napolitana en els darrers anysdel Magnànim es posà de manifest en la visitaque l’emperador Frederic II va realitzar la pri-mavera de l’any 1452. La comitiva reial es vadesplaçar també a Nola i es van allotjar algunsdies en aquesta ciutat, per tal de gaudir de lacacera amb falcons i visitar els magnífics cor-rals d’eugues que tenia el rei en una zona pro-pera. La visita va continuar cap als jacimentsde l’antiguitat que tant abundaven en totaaquella zona de la Campània.34

Aquella dècada dels anys cinquanta s’havia in-augurat amb el flagel de la pesta i encara veu-ria un altre desastre, com fou el terratrèmol de1456, que va ocasionar moltes morts i desas-tres en tot el regne napolità. Aquella zona pro-pera al Vesubi sempre havia estat sotmesa aun gran perill d’activitat sísmica i volcànica.

El rei Alfons morí a Nàpols el mes de juny del’any 1458. Mentre el rei agonitzava, el seu fillFerran i l’esposa i els fills d’aquest eren allot-jats a Nola per escapar de la pestilència queflagel·lava la ciutat napolitana. El papa CalixtIII havia negat la investidura de Ferran, perésser fill natural del rei. Tanmateix, el papaBorja moria poc temps després i el seu suc-cessor, Pius II, sí que va acceptar aquestasuccessió; i, així, Ferran fou coronat sobirà deNàpols el febrer de 1459 pel legat papal.

Aquell mateix any morí també el comte deNola, sense fills legítims. Les possessionsd’aquest noble foren repartides entre els seusfills naturals. Felice, que era el més gran, varebre el comtat de Nola i el principat de Salern;Daniello fou comte de Sarno; i Giordano, comted’Atripalda.35

Noves tragèdies de la famíliade la casa d’Urgell

L’any 1444, Joana, filla petita del comte d’Ur-gell, s’unia en matrimoni a Joan, comte de Pra-des i primogènit del comte de Cardona. L’any

68

següent els naixia Joan, el futur hereu del com-tat. Van tenir més endavant un altre fill, Jaume,i una filla, Caterina, però la comtessa Joana vamorir pocs anys més tard, quan els seus fillsencara eren infants.

A Catalunya residia encara la darrera germanadel comte d’Urgell, Cecília, que l’11 de febrerde l’any 1446 havia comprat la torre de Belles-guard al comanador de Miravet. Aquesta torrede Bellesguard havia estat el darrer palau onresidí el rei Martí l’Humà i així aquest indret esconvertí en residència d’aquesta noble dama.36

Dos anys més tard, Cecília, per mediació delseu nebot el comte de Prades, va arribar a unaconcòrdia amb el rei sobre els drets que teniaen l’herència dels seus pares i del seu germàJoan, que morí sense fer testament. Cecíliacedia al rei la tercera part del que cobrés enaquests béns. Així mateix, va renunciar als dretssobre Balaguer, que ja posseïa Joan deNavarra, per donació del seu germà el rei Alfons,i sobre alguns altres llocs de l’antic comtat ce-dits o venuts pel rei Ferran.37

Aquells anys també foren transcendentals enla vida de l’altra germana, Isabel, ja que el seuespòs va passar a exercir la regència de Por-tugal en la minoria d’edat del fill del seu difuntgermà. Dissortadament, la vida d’Isabel es vatòrcer en pujar al tron el nebot, tot i ser casatamb la seva filla, també anomenada Isabel.L’enfrontament del jove rei Alfons i del seu on-cle, el duc de Coïmbra, culminà amb la mortd’aquest en el camp de batalla, a Alfarrobeira,l’any 1449, i en la confiscació dels béns de lafamília i el seu exili. Isabel i els seus fills forenacollits en la cort de Borgonya, on hi era casa-

da la germana del duc. Les relacions de la fa-mília del duc de Coïmbra amb el rei de Portu-gal no es reconduirien fins uns anys més tard,gràcies als bons oficis de la reina Isabel, filladels ducs. Malauradament, aquesta morí depart l’any 1455, després de donar a llum el fu-tur hereu del tron lusità. En aquells anys, laduquessa Isabel tornà a Portugal, i també elseu fill gran, el conestable Pere, que havia vis-cut desterrat a Castella durant set anys. Aquellmateix any 1456, el papa Calixt III, de la famíliavalenciana dels Borja, va nomenar Jaume, unaltre fill dels ducs de Coïmbra, cardenal de SantEustaqui a Florència. Aquest nomenament nova plaure el rei Alfons, que es trobava enemis-tat amb la família portuguesa des dels tempsde la regència de l’infant Pere, quan la sevagermana, reina de Portugal, va ser expulsadadel país i va morir poc després a Castella enestranyes circumstàncies. Les relacions delpapa valencià amb el rei Alfons no feren mésque empitjorar, ja que el pontífex es negà a re-conèixer la successió del seu fill natural Ferrani també l’anul·lació del matrimoni amb la reinaMaria. El rei volia contraure noves noces ambla seva amant Lucrècia d’Alagno. Hi ha qui veuen aquesta actitud del pontífex un reconeixe-ment a la memòria del malaurat comte d’Ur-gell. Foren molt significatives les paraules d’ale-gria del papa Calixt quan li van comunicar lamort del Magnànim: “ja s’ha trencat el dogal, jasom lliures!”.

Malauradament, el jove cardenal Jaume moriatres anys després del seu nomenament, a l’edatde 25 anys. Les seves despulles descansen enun sepulcre a Florència, fet construir per la ger-mana del seu pare, la duquessa de Borgonya.

Pòrtic d’entradaa l’església deSant’Angelo inPalco a Nola.Aquest convent foufundat pels comtesRaimondo i Elionora mitjan segle XV iencara conserva lalàpida sepulcral delsseus fundadors,que van voler ser-hisoterrats.(Foto: VirgíniaCostafreda).

69

El seu germà Joan, casat amb Carlota, reinade Xipre, havia mort dos anys abans, es creuque enverinat, en un no acabar de tragèdies enaquesta família. L’altra germana, Brites, espo-sa d’Adolf de Ravenstein, comte de Clèves,també havia mort l’any anterior sota sospitad’assassinat. Per tant, aquells anys cinquantahaurien estat una font de tristesa contínua pera Elionor, que va veure el tràgic final de l’es-pòs i dels fills de la seva germana Isabel, lamort també de la seva germana Joana, i final-ment la del mateix comte de Nola.

El testament de Cecília d’Aragó i de Cabrera

El dissabte 31 de desembre de 1458, Cecíliad’Urgell, tia de la duquessa Elionor, estant a latorre de Bellesguard, de la parròquia de Sarrià,va fer testament davant el notari de Barcelona

Francesc Matella.38 Elegia com a marmessorsJoan, comte de Prades; Sança Ximenis de Foixi de Cabrera; Aldonça de Cardona, vídua deGalceran Ademar de Santapau; i el reverendguardià del convent de frares de Sant Francescde Barcelona. Joan de Prades era l’hereu delcomtat de Cardona i s’havia casat en primeresnoces amb la neboda de Cecília, Joana d’Ur-gell, i posteriorment amb una filla dels Cabre-ra. La també marmessora Sança Ximenis deCabrera era filla del difunt vescomte i de laseva primera esposa i, per tant, fillastra deCecília. S’havia casat amb Arquimbald deFoix, germà del també difunt Joan comte deFoix, primer espòs de Joana. Així veiem queles famílies comtals dels Foix, Cardona i Urgelltenien establerts en aquella època diversosvincles matrimonials entre elles i amb la ves-comtal dels Cabrera.

Llosa de marbre delsepulcre de

Raimondo Orsini iElionor d’Aragó,

situada en lamateixa porta

d’ingrés a l’església deSant’Angelo in Palco.

Una cornisaepigrafiada, en gran

part malmesa, referiala data de la mort del

comte l’any 1459.Elionor hauria mort

amb posterioritat.(Foto: Leonardo Avella).

70

En el seu testament, Cecília elegia sepulturaa l’església del convent de frares franciscansde la Ciutat Comtal, en les grades que puja-ven des del cor a l’altar major. En aquesta ma-teixa església també hi eren enterrades la sevacunyada, la infanta Isabel, i la mare d’aques-ta, la reina Sibil·la. Així mateix, deixava la tor-re de Bellesguard i una casa que també teniaal carrer de Cucurella al llavors vescomte deCabrera i comte de Mòdica. A la seva nebodaElionor, a la que anomenava amb el títol deprincesa de Salern, li deixava la meitat del quepogués correspondre-li en l’herència dels seuspares i, si faltava ella, als seus fills. De l’altrameitat en feia hereva l’altra neboda, Isabel,duquessa de Coïmbra, o els seus fills. I, ensubstitució d’aquests, una i altra meitat lesdeixava a Joan, fill del comte de Prades i de ladifunta Joana, o als seus fills.39

El dia 24 d’octubre de l’any 1460, essent difuntaCecília, el notari va fer públic el seu testament.L’acte es realitzà a la torre de Bellesguard enpresència dels comtes de Prades i de Mòdica ide diversos testimonis i servents.

Sepulcre dels comtes de Nola

Raimondo Orsini i Elionor havien fundat cap al’any 1445 el convent de Sant’Angelo in Palcoa Nola dedicat a l’arcàngel sant Miquel. S’ano-mena “in Palco” per estar situat en un turó alsafores de Nola, des d’on s’albira una magnífi-ca vista d’aquesta ciutat i de la comarca ambel con volcànic del Vesubi al fons. En aquestindret rebria sepultura el comte després demorir al seu castell de Nola el mes d’octubrede 1459. La sepultura se situà a la porta d’en-trada de l’església, sota una làpida de marbre.L’efígie del comte fou esculpida en baixrelleu,vestit amb lliurea baronial i portant espasa. Alvoltant de la làpida marmòria hi havia una cor-nisa epigrafiada, en part desapareguda, peròque fou transcrita íntegra per Remondini alsegle XVIII. Segons aquest autor, hi havia lasegüent inscripció: HIC IACET ILLUSTRISDOMINUS RAIMUNDUS DE URSINISNOLANUS ET PALATINUS AC SARNI COMESPRINCEPS SALERNI DUX AMALPHIAE ETREG. QUONDAM SICILIAE MAGISTERIUSTITIARUS ET UXOR LEONORAE REGA-LI PROSAPIA DE DOMO ARAGONIA QUIOBIIT AN. DOM. MCCCCLIX.40 A partird’aquesta inscripció, els escriptors nolans vandeduir que Elionor també estava soterrada enaquesta tomba i que havia mort amb anteriori-tat al seu espòs. Aquesta interpretació apareixen totes les publicacions històriques de la ciu-tat de Nola. Com ampliarem més endavant,Elionor no era morta el 1459, sinó que va so-breviure al comte Raimondo i, una vegada ví-dua, resta documentat el seu govern en el du-cat d’Amalfi.

Elionor, duquessa d’Amalfi

Amalfi havia estat una de les antigues repúbli-ques marítimes d’Itàlia, una potència autòno-ma i activa que va controlar durant més de tressegles els mercats del Mediterrani i que vamantenir intensos intercanvis amb Orient. Lespoblacions estaven situades a la costa de lapenínsula de Sorrento, edificades en un fortpendent encarat al golf de Salern. La zonagaudia d’una situació protegida dels vents fredsdel nord que li donaven un clima suau moltapreciat. La costa amalfitana era un indret d’unpaisatge magnífic i les seves belles ciutats,com Amalfi, Ravello o Positano, continuen gau-dint avui dia de la mateixa fama.

El document de la donació en dot del ducatd’Amalfi al matrimoni format per Elionor i Rai-mondo, que el rei Alfons va fer el 15 de novem-bre de 1438 des de Càpua, fou publicat íntegreper Matteo Camera. Aquest acte es trobavaentre els protocols notar ials del notar iFrancesco Campulo d’Amalfi, on es conserva-ven també altres documents referits a Elionor.41

Una vegada els comtes de Nola van rebre elducat d’Amalfi, manaren immediatament unrepresentant seu a prendre possessió del du-cat i van instal·lar-hi un comandament civil imilitar de nomenament anual. Aquest, en pren-dre possessió, jurava actuar amb estreta ob-servança de tots els privilegis de la ciutadanialocal. L’historiador Camera considera humanai benigna l’actuació dels ducs sobre la pobla-ció i, en canvi, com a bàrbara i rígida l’acciódels representants del govern napolità durantaquest període.

Els ducs d’Amalfi havien ordenat, l’agost de1453, la fundació del castell de Santa Maria laNova i de la torre de Chiunzo a Tramonti. Fre-qüentment, els Orsini havien supervisat elsafers amalfitans des de Nola o des de la sevacort a Salern. Però l’any següent, 1454, durantel mes de juliol, els amalfitans realitzaven granspreparatius per rebre la duquessa Elionord’Aragó, que per primera vegada visitava Amalfi.

El mes de juliol de 1459, pocs mesos abansde la seva mort, el comte de Nola escrivia alseu representant al ducat ordenant vigilànciaestricta per evitar l’arribada de genovesos oprovençals.

Poc després de la mort del seu espòs, Elionores retirà al seu ducat, de manera que el messegüent ja la hi tenim documentada exercintamb els títols de duquessa d’Amalfi i princesade Salern. Així, a finals de novembre de 1459,des de Tramonti, Elionor feia gestions per re-activar l’obra del castell i la torre tal com li ha-vien demanat els seus habitants. A partir de

71

mitjan desembre ja residia a Amalfi, d’on s’hanconservat diversos documents dels seus ac-tes de govern. En un dels documents ordena-va la prompta reparació dels carrers tramon-tins, en vista del deplorable estat en què estrobaven a causa de les pluges.42

Rebel·lió dels nobles napolitans

Tal com manifesta Matteo Camera, Elionors’havia convertit en una enemiga oculta del reiFerran, al qual manifestava devoció i fidelitat,però secretament afavoria el partit del ducd’Anjou, enemic de l’aragonès. El rei, sospi-tant el mal ànim de la duquessa contra ell, vaamenaçar de privar-la de la senyoria de Salerni d’Amalfi. La princesa va intentar defensar-sei va manifestar al rei la seva fidelitat en unacarta humil i afalagadora que li va enviar el 17de gener de 1460. En aquesta missiva, li as-segurava que si els enemics o rebels anessinpel seu ducat, faria avisar el rei, com havia fetquan va ordenar segrestar com a enemiga unagalera francesa carregada de sucre i espèci-es que s’havia apropat a la platja d’Amalfi. Aixímateix, Elionor no voldria tenir males relaci-ons amb els fills del seu difunt espòs i, peraquest motiu, l’endemà manava als seus vas-salls que no posessin cap obstacle ni molèstiaals béns del comte de Sarno, sota pena d’ha-ver de pagar una forta multa.43 El 20 de febrer,la duquessa també donava el seu consenti-ment a les obres de fortificació que es volienfer a Maiori, per tal de defensar millor la ciutat.

En el moment que el rei va començar la con-fiscació en el ducat dels béns dels partidarisdels Anjou, les universitats del ducat amalfità,amb la representació dels respectius síndicso procuradors, es van reunir durant el mes demarç i, amb aprovació de la duquessa, vanestablir un capítol per a la seguretat comuna.

A pesar de la carta enviada al rei, es veu quela duquessa, en el moment que el duc d’Anjouva posar el peu a la zona, va prendre el seupartit. Amalfi i altres ciutats del ducat es rebel·-laren contra l’aragonès. Aquella primavera,Joan d’Anjou i el príncep de Tàrent ocuparenel territori de Nola. El dia 7 de juliol de 1460, labatalla de Sarno fou fatal per als aragonesos ija semblava segura la rendició de Nàpols. Peròel rei Ferran no va trigar gaire a recuperar-se,rebent ajuda del duc de Milà i del mateix nebotdel pontífex. A Felice Orsini, fill de Raimondo,li fou confiscat el comtat de Nola, ja que ambels seus germans, i seguint el seu parent elpríncep de Tàrent, també s’havien rebel·latcontra el rei.44

Els mesos de setembre i desembre de 1460,importants prohoms amalfitans que havien afa-vorit la causa del duc d’Anjou foren empreso-

nats i van ser confiscats els seus béns. El reiFerran també confiscà el ducat d’Amalfi a Elio-nor, acusant-la de rebel·lió i crim de lesa ma-jestat, per haver ajudat Joan, duc de Lorena.

El maig de 1461, el rei casà la seva filla natu-ral Maria amb Antonio Todeschini Piccolomini,nebot del papa Pius II, i els cedí el ducatd’Amalfi com a dot. El rei féu constar en eldocument de donació que havia reconqueritel ducat amalfità després de la defecció perrebel·lió d’Elionor d’Aragó, dita d’Urgell, tempsenrere duquessa d’Amalfi.45

Mentrestant, des de la batalla de Sarno, la ciu-tat de Nola estava en mans d’Orso Orsini, quehavia estat conseller del Magnànim, però queen aquell moment també es trobava en elbàndol rebel. El desembre de 1461, desprésd’un llarg setge i d’un període de treva, OrsoOrsini es va rendir al rei i aquest poc desprésli cedí el comtat de Nola i d’Atripalda.46 Desd’aquell moment, aquest Orsini fou un fidelpartidari del monarca.

Porta d’entradai, al fons, pati

interior del palaudels Orsini a Nola.Aquesta residència

fou acabada perOrso Orsini, que haviarebut el comtat del rei

Ferran després deconfiscar-lo al successor

del comte Raimondo,durant la revolta dels

barons napolitans.(Foto: Virgínia

Costafreda).

72

El principat de Salern també fou confiscat aFelice Orsini, el fill natural de Raimondo, i l’any1462 el rei Ferran donà aquest senyoriu aRoberto de Sant Severino, comte de Marsico.47

Les darreres dades d’Elionori de la seva família

Segons l’historiador d’Amalfi Matteo Camera,la rebel duquessa Elionor, perseguida i fugiti-va, es retirà a Espanya. No sabem en què esbasa aquest historiador per afirmar tal cosa,ja que no fa constar cap altra dada d’Elionor.48

Si realment arribà a tornar a Catalunya, no entenim constància. En principi, i a falta de mésdades, només podem assegurar que Elionormorí després del mes de març de 1460, onens consta encara viva. En les circumstànciesdramàtiques en què es trobava Elionor, no esveu fàcil que la duquessa pogués tornar a Nolao que morís i fos enterrada amb el seu espòs.De tota manera, si hem de fer cas de la ins-cripció de la làpida del convent de Sant’Angeloin Palco, Elionor estaria sebollida en aquestatomba al costat del comte de Nola.

La seva tia Cecília també havia mort recent-ment. De familiar d’Elionor que restés al Prin-cipat, només quedava el seu jove nebot Joan,fill del comte de Prades, i els seus germans.També era viva encara la seva germana Isa-bel i els fills d’aquesta, Pere i Felipa, que tor-naven a residir a Portugal.

Aquell any 1461, Catalunya es trobava enfron-tada amb el rei Joan II, que havia succeït elseu germà Alfons en la Corona d’Aragó. L’anysegüent s’iniciaria una cruel guerra civil entreaquest monarca autoritari i les institucions delPrincipat. Aquestes arribarien a oferir la coro-na catalana al nét de Jaume d’Urgell, el co-nestable Pere de Portugal. La duquessa deCoïmbra encara va escriure durant aquellsanys unes cartes al seu fill i a les autoritatscatalanes. Però el tràgic fat d’aquesta famíliano s’acabava i Pere de Portugal moria el 1466,tres anys després d’arribar a Catalunya, i, uti-litzant el mateix símil del papa Calixt, sensehaver aconseguit el seu propòsit de deslliurarel país del dogal dels Trastàmara.

Notes

1 CARRERAS CANDI, Francesc: ”Dos mujerescélebres de la Casa de Urgell (Siglo XV)”, Boletín dela Real Academia de Buenas Letras de Barcelona,1929, núm. 102, p. 194. En aquest treball figuren 20documents transcrits referits a Elionor, relatius a lesgestions per als seus projectes matrimonials i fins elnaixement del seu fill, quan ja era casada a Nàpols.2 MONTFAR-SORTS, Dídac: Historia de los condesde Urgel, Barcelona, 1853, Colección de DocumentosInéditos del Archivo de la Corona de Aragón(CODOINACA), v. II.3 GIMENEZ SOLER, Andrés: “Don Jaime de Aragónúltimo conde de Urgel”, Memorias de la Real Acade-mia de Buenas Letras de Barcelona, 1901, v. VII, ps.380-429. Aquest estudi, presentat l’any 1899, inclouun total de 23 documents transcrits que es refereixena Elionor, la majoria del període comprès entre la tor-nada de Castella i la marxa a Nàpols.4 SOLDEVILA, Ferran: Les dones en la nostra història,Barcelona, Rafael Dalmau, 1961, p.18. Conferènciapronunciada el 1936 i que fou reeditada posteriormentforça ampliada.5 BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel de: Procesocontra el último conde de Urgel y su familia, Barcelona,Arxiu de la Corona d’Aragó, 1868, CODOINACA, 46,v. II, p.435.6 XURIGUERA, Joan Baptista: Els comtes d’Urgell ila ciutat de Balaguer, Barcelona, Editorial Pòrtic, 1973,p. 101.7 XURIGUERA, J.B.: Margarida de Montferrat, com-tessa d’Urgell, Barcelona, Rafael Dalmau, 1977, Epi-sodis de la Història, núm. 218.8 VENDRELL, Francesca, i MASIÀ, Àngels: Jaume elDissortat, darrer comte d’Urgell, Barcelona, Ed.Aedos, 1956, p. 175.9 Aquest portapau era una joia de gran valor que esconservava al MNAC, d’on va desaparèixer misterio-sament no fa gaires anys.10 ARRIBAS, Julio: Historia de Sijena, Lleida, Institutd’Estudis Ilerdencs, 1975.

11 ZURITA, Jerónimo: Anales de la Corona de Aragón,Saragossa, Institución Fernando el Católico (CSIC),1976-1990, v. 5, p. 681.12 SERRAO, Joaquim Veríssimo: Formaçao do estadomoderno (1415-1495), Lisboa, Ed. Verbo, 1978,Col·lecció História de Portugal, 2, ps. 34-35.13 MARINESCU, Constantin: La politique orientale d’Al-fonse V d’Aragon, roi de Naples (1416-1458), Barcelo-na, IEC, 1994, p. 21. SOLDEVILA, Ferran: Història deCatalunya, Barcelona, Ed. Alpha, 1962, v. II, p. 676.14 ROVIRA VIRGILI, Antoni: Història de Catalunya,Barcelona, Edicions Pàtria, 1931, v. VI, p. 290.15 LLADONOSA, Josep: Història de la ciutat de Lleida,Barcelona, Curial, 1980, p. 146.16 BUSQUETA, Joan J.: “L’inventari de béns dels cas-tells i torres de la família Sant Climent de Lleida (1432):presentació del text”, Seu Vella. Anuari d’Història iCultura Associació Amics de la Seu Vella de Lleida,núm. 3, 2001, p. 292.17 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Cancelleria, reg.3.172, f. 111 i 128.18 SOLDEVILA, F.: “La reina Maria, muller del Magnà-nim”, dins “Sobiranes de Catalunya”, Memòries de laReial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Bar-celona, Imp. Casa Caritat, 1927, v. X, II, p. 128.19 RIQUER, M. de, i COMAS, A.: Història de laliteratura catalana, Barcelona, Ariel, 1982, v. I, p. 641.20 ACA, Cancelleria, reg. 3.172, f. 127 v.21 ACA, Cancelleria, reg. 3.171, f. 169. Aquesta cartaa la sotspriora és un document desconcertant, ja queconsta que la reina enviava una altra carta a Elionor,germana del comte, quan aquesta en realitat era jadifunta. Ens decantem per suposar que el nom quehi figura és un error de l’escrivà que féu l’anotació ique en realitat es referia a Isabel, monja a Sixena. Elfet que aquest document estigui a continuació de lacarta enviada a Isabel, comunicant-li la mort del seugermà, ens reafirma en aquest supòsit. Veiem menysprobable que es refereixi a la filla Elionor i que l’errorestigui en el parentiu amb el comte.

73

22 SAFONT, Jaume: Dietari o Llibre de Jornades(1411-1484), Barcelona, Fundació Noguera, 1992, p.31.23 La fi del comte d’Urgell, Barcelona, Ed. Barcino,1931. Aquesta obra anònima ha estat sotmesa a moltadiscussió pel que fa al seu autor i a l’època en quèfou escrita, i sovint ha estat tractada de falsificació. Elseu interès es troba en què retrata un estat d’opinióreal entre la gent catalana d’aquella època, encaraque alguns dels fets narrats no tenen base documentalo no coincideixen amb els documents oficials.Darrerament, Batlle considera que una part del textpodria provenir de la còpia d’una crònica anònimaescrita després de la guerra civil del segle XV, i altresparts a afegits de finals del segle XVI. BATLLE, Mar:Patriotisme i modernitat a La fi del comte d’Urgell.Una aproximació a les fonts de l’obra, l’anònim autori l’historiador Jaume Ramon Vila, Barcelona, Curial,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.24 SAINZ DE LA MAZA, Regina: El monasterio deSigena, Catálogo de documentos del Archivo de laCorona de Aragón, Barcelona, CSIC, 1998, v. II, doc.465.25 ZURITA, J., op. cit., v. 6, p. 132.26 AMETLLER i VIÑAS, Josep: Alfonso V de Aragónen Italia y la crisis religiosa del siglo XV, Girona, Imp.O. Viader, 1903-1928, v. II, p. 111.27 MADURELL I MARIMÓN, Josep M.: Mensajerosbarceloneses en la corte de Nápoles de Alfonso V deAragón 1435-1458, Barcelona, CSIC, 1963, ps. 201-205.28 BATLLE, M., op. cit., ps. 109-110. El manuscrit 510de la Biblioteca de Catalunya seria una còpia on esreaprofitaren textos més antics de finals del segle XV.29 La fi del comte d’Urgell, ps. 95-96.30 Ambrogio Leone va publicar el seu llibre De Nola,sobre la història d’aquesta ciutat, a Venècia el 1514.Ha estat reeditat posteriorment diverses vegades.31 RYDER, Alan: El reino de Nápoles en la época deAlfonso el Magnánimo, Edicions Alfons el Magnànim,Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1987,ps. 176-177.32 RUBINO, Ciro: Storia di Nola (Dalle origini al giorninostri), Napoli, Istituto Grafico Editoriale Italiano, 1991,p. 212.33 AVELLA, Leonardo: Nola ipotesi 2, Napoli, IstitutoGrafico Editoriale Italiano, 1990, ps. 90-92.

34 RYDER, Alan: Alfonso el Magnánimo, rey de Ara-gón, Nápoles y Sicilia (1396-1458), València, Gene-ralitat Valenciana, 1992, p. 433.35 GALASSO, Giuseppe: Il regno di Napoli. Il mezzo-giorno angioino e aragonese (1266-1494), Torino,UTET, 1992, Col·lecció Storia d’Italia, v. 15, tom I, p.633. ZURITA, J., op. cit., v. 7, p. 384.36 DURAN i SANPERE, Agustí: Barcelona i la sevahistòria, Barcelona, Curial, 1973, v. I, p. 714.37 ZURITA, J., op. cit., v. 6, p. 59.38 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB),Francisco Matella, 179/26, Primus liber testamento-rum 1441-1468, f. 96.39 Al segle XVII, l’historiador Dídac Montfar havia lo-calitzat aquest testament a l’arxiu del duc de Cardonaa Arbeca i fins al moment actual només se’n coneixiaun extracte que ell havia redactat, publicat el segleXIX. Durant la nostra recerca, vam localitzar tambéaquest document entre els protocols del notari bar-celoní Francesc Matella i aquesta circumstància ensha permès completar algunes dades sobre el contin-gut d’aquest testament. Així mateix, Montfar haviaconsiderat l’hereva Elionor com la germana deCecília, quan en realitat es tractava de la neboda, laprincesa de Salern. MONTFAR-SORTS, D., op. cit.,v. II, ps. 262-263.40 FUSCO, Luigi: Nola città d’arte. Complesso monu-mentale convento di S. Angelo in Palco, Nola, CentroStudi Alcide de Gasperi, 2002, p.7541 CAMERA, Matteo: Memorie storico-diplomatichedell’antica città e ducato di Amalfi, Salerno, Stabili-mento Tipografico Nazionale, 1876, v. II, ps. 9-21.42 CAMERA, M., op. cit, v. I, ps. 621-623 i 653.43 CAMERA, M., op. cit., v. II, ps. 21-27 i 493.44 MANZI, Pietro: La reggia degli Orsini di Nola (1470-1970), Roma, Istituto Storico e di Cultura Dell’Armadel Genio, 1971, ps. 16-17.45 MAZZOLENI, Jol: Regesto della Cancelleria Ara-gonese di Napoli, Napoli, L’Arte Tipografica, 1951, p.30. Aquest document és una transcripció de l’any1484, quan es va fer la confirmació de la donació del’any 1461. CAMERA, M., op. cit., v. II, ps. 28-31.46 CIRILLO, Antonio, i CASALE, Andrea: PalazzoOrsini di Nola, dalla Reggia al Tribunale, Napoli,Edizione del Delfino, 2001, p. 32.47 ZURITA, J., op. cit., v. 7, p. 435.48 CAMERA, M., op. cit., v. II, p. 494.