EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLSANTA (GUIMERÀ)I LA SEVA NECRÒPOLIS MEDIEVAL:

ARQUEOLOGIA, HISTÒRIA I ANTROPOLOGIAJosep Maria Vila Carabasa, Núria Montes Salas i Maria Eulàlia Subirà de Galdàcano

URTX

10 URTX

Abstract

Santa María de Vallsanta, localizado en el municipio de Guimerà, se funda a principios del siglo XIII como unanueva ubicación para la que hasta entonces fue la comunidad religiosa de Santa María de la Bovera. De 2009 a2012 se realizan intervenciones arqueológicas para delimitar el complejo monumental y sus áreas cementeriales.Destacan las lápidas sepulcrales de abadesas y prioras de la sala capitular. La importancia de estos sepulcros semanifiesta con la presencia singular de dos sellos de bulas papales. En conjunto, se ha excavado un total de quincetumbas, recuperándose un mínimo de treinta y seis individuos. El estudio antropológico sugiere que las religiosasestaban sometidas a tareas de carácter repetitivo que suponían un estrés mecánico para las articulaciones, comopuede ser la práctica agrícola o litúrgica, a pesar de su rango religioso.

Santa María de Vallsanta, in the municipality of Guimerà, was founded in the early 13th century as a new location forwhat had until then been the religious community of Santa María de la Bovera. Between 2009 and 2012, archaeologicalwork was done to mark the limits of the complex and the burial areas of. The tombstones of the abbesses and prioressesin the chapter house stand out. The importance of these tombs is highlighted by the presence of two seals of papalbulls. Altogether, fifteen tombs were excavated, and these held at least thirty-six individuals. The anthropological studysuggests that the nuns were subjected to repetitive tasks that meant stress mechanical on their joints. These tasks couldhave been agricultural work or liturgical practices, despite their religious rank.

Paraules clau

Cister, enterraments en calç, segell butlla, antropologia, paleopatologia, activitat ocupacional.

EL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLSANTA (GUIMERÀ) I LA SEVA NECRÒPOLIS MEDIEVAL:ARQUEOLOGIA, HISTÒRIA I ANTROPOLOGIA

11URTX

d’una església preexistent a partir del 1190pel cavaller Pere de Tàrrega, que el va posarsota la protecció de les monges de Vall-bona. La primera abadessa, documentadaa partir del 1195, va ser la filla del fundador,Elisenda de Tàrrega.

El monestir de la Bovera va estar en funcio-nament fins a mitjan segle XIII, moment en elqual la pobresa i la manca d’aigua de l’em-plaçament van obligar la comunitat a des-plaçar-se. Així, una part de les monges se’nva anar cap al Berguedà, on van fundar lacomunitat de Valldaura d’Olvan. D’altres esvan traslladar el 1231 cap al nou monestirde Vallsanta, situat al mateix terme de Gui-merà, als peus de la Bovera i al costat delriu Corb, on va acabar per anar la resta dela comunitat a partir del 1246, de maneraque quedà transformat des d’aquell mo-ment el monestir primitiu en santuari. Així,doncs, la fundació de Santa Maria de Vall-santa s’ha de situar en el marc de la recercad’una nova ubicació per a les monges delmonestir de la Bovera, atès que l’emplaça-ment antic de la comunitat no donava ga-ranties suficients per al seu manteniment.

Després de la marxa de la comunitat, elsedificis de l’antic convent i les seves pro-pietats s’integren en el patrimoni del noumonestir de Vallsanta, que els adminis-trarà fins a la seva dissolució. La docu-mentació conservada ens presenta laBovera durant aquest període (segles XIV-XVI) com un santuari cedit a un capellàcustodi i administrador que en té cura ipaga rendes a Vallsanta. És coneguttambé que el 1403, a causa de l’epidèmiade pesta que devia afectar la vall, les mon-ges es van traslladar a la Bovera, on aquellany es reuniren en capítol.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA

L’origen del monestir de Santa Maria deVallsanta arrenca a mitjan segle XII amb laconquesta cristiana de les darreres granspoblacions musulmanes del Principat: Tor-tosa i Lleida. Aquest fet va permetre el des-plaçament de la frontera més avall de l’Ebrei iniciar així de manera més organitzada larepoblació de la vall inferior del Segre i deles comarques veïnes, molt especialment laSegarra i l’Urgell. En aquest procés van tenirun paper molt important els ordes monàs-tics, en el nostre cas, el Cister i, de maneramolt especial, la seva branca femenina. Peraquest motiu es documenta en el nostre en-torn un agrupament important de funda-cions cistercenques femenines com notrobem a cap altra comarca del país.

La primera fundació, i la que d’alguna ma-nera serà el centre ordenador de tot el pro-cés, serà Santa Maria de Vallbona, creadacap al 1153 i que el 1175 s’integrarà plena-ment en la disciplina cistercenca. Aquestmonestir va tenir una forta expansió patrimo-nial en els segles següents fins a esdevenir elcentre d’un molt important domini senyorial.Un dels sistemes utilitzats per Vallbona pertal de crear una xarxa de control sobre elterritori era la fundació de petits monestirsfilials. Entre aquests destaquen, per la relacióque tindran amb el de Vallsanta, Santa Mariadel Pedregal, fundat el 1176 al terme del Ta-lladell, i Santa Maria de la Bovera, fundat el1195 al terme de Guimerà.

El precedent: Santa Maria de la Bovera

El monestir de la Bovera està situat uns dosquilòmetres a l’oest de Guimerà, dalt d’unaelevació del terreny. Va ser fundat al costat

12 URTX

La fundació de Vallsanta

Amb anterioritat a la fundació del monestir,Vallsanta era una quadra del senyor deGuimerà situada a la vall del riu Corb, sotamateix del santuari de la Bovera, entre lespoblacions de Guimerà i Ciutadilla. No sa-bem si la cessió d’aquest petit districte aVallsanta (o a la Bovera) es va produir ambindependència de la construcció del mo-nestir en el nou emplaçament o bé si lacessió pretenia precisament afavorir eltrasllat de la comunitat a la vall, més a propde Guimerà i, per tant, més a prop delsseus senyors.

Segons Sanç Capdevila, l’edificació del mo-nestir es va iniciar el 1235 i dos anys méstard, el 7 de març de 1237, el papa Gregori IXva ordenar la marxa a Vallsanta d’algunesmonges de la Bovera. El trasllat de la part dela comunitat que quedava (unes altres mon-ges havien anat a fundar un monestir a Ol-van) es va completar el 1246, moment en elqual el convent ja estava en condicions defuncionar, tot i que, evidentment, no dispo-sava de totes les edificacions que posterior-ment el configuraren arquitectònicament.Pel que fa a l’església, la fundació d’una ca-pellania el 1279 referma també la seva cons-trucció (Capdevila, 1988, p. 9). Finalment, esconeix un llegat de Jaume I, datat el 1272,en el qual concedia al monestir 200 mora-batins d’or per a la construcció del claustre(Udina, 2001, p. 147).

El 1246, la comunitat comptava amb un totalde vint-i-dues religioses encapçalades perl’abadessa i tenia com a principals càrrecsuna priora, una infermera, una preceptora,una sagristana, una cambrera i una sotscan-tora (ACA, Cancelleria, pergamí de Jaume Inúm. 1074). A mitjan segle XIII, Vallsanta jatenia una vida completament consolidada,probablement amb els edificis principals ai-xecats i amb una esplendor que duraria totala resta del segle XIII i bona part del segleXIV, amb el lapse de la pesta negra del 1348,que delmà la comunitat.

Les estructures primitives

Poca cosa sabem de l’estructura i la compo-sició del primitiu monestir. La construcciómés ben conservada (i de lluny) és l’església,iniciada cap a mitjan segle XIV, seguramentsota l’abadiat d’Agnès de Guimerà (1345-1350). Així, doncs, amb anterioritat a aquesttemple, n’hi devia haver hagut un altre, enprincipi de factura romànica, al qual aquestva substituir.

Sembla probable que les monges de Vall-santa, tal com es feia a Santa Maria de Vall-bona, visquessin en cases particulars, inomés es reunien comunitàriament a l’es-glésia, al capítol i al refetor. Aquest costumestà documentat amb diverses notícies queparlen de cessions i compravenda de casesentre les monges, així com contractes per ala reparació d’aquestes construccions. De

Figura 1.Vista general del’aspecte de la fincaabans de començarl’excavació.Al fons, l’església.Sota el camp del voltantes van localitzar lesrestes dels edificismonàstics.

13URTX

tota manera, aquestes referències són mésaviat tardanes (la primera és de comença-ment del segle XVI), per la qual cosa no seriaestrany que hi hagués hagut un canvi enl’organització de la comunitat que tendís ala limitació de la vida en comú. En tot cas,això només es podrà saber mitjançant l’es-tudi dels edificis conservats del monestir.

Ja hem dit que hi ha constància documentalque l’església ja existia a final del segle XIII,car Geraldona de Timor, en el seu testament,del 15 de juny de 1279, hi estableix una ca-pellania. Pel que fa al claustre, només dis-posem d’una notícia: una deixa al testamentdel rei Jaume I consistent en 200 morabatinsd’or per a la construcció del claustre de Vall-santa. No hi ha referències posteriors aaquest element a la documentació escrita,fet que ha comportat una certa polèmicahistoriogràfica al voltant de l’efectivitat de laseva construcció. Arqueològicament, semblaque comencen a aparèixer algunes evidèn-cies que podrien portar a pensar en l’exis-tència d’almenys dues galeries d’aquestclaustre, tot i que caldria aprofundir en la re-cerca per tal de confirmar o desmentiraquesta hipòtesi.

Pel que fa a la resta dels edificis que com-pondrien el conjunt monàstic a la primeraèpoca, també tenim molt poques referèn-cies. Sabem que al segle XIV la comunitat vanomenar procurador de Vallsanta Ponç Can-yot, canonge de la canònica de Solsona, per

tal de fer les gestions pertinents per fercomplir la voluntat de na Mateua, vídua deRomeu de Moncortès, carlà de Guimerà, perla qual deixava 1.200 sous per a la construc-ció d’un dormitori comú a Vallsanta. Tanma-teix, aquest dormitori, a l’igual del claustre,no es troba consignat en cap altra docu-mentació o inventari del monestir i, per tant,sense més recerca arqueològica, queda enl’aire la possibilitat de la seva construccióreal (Capdevila, 1988).

Entrats en el segle XV, es conserva un inven-tari del monestir de Vallsanta del 1436. Laseva confecció fou ordenada a Pere Giner,batlle de Guimerà, per part de la senyoria deGuimerà, en concret, per Magdalena i Elionorde Castre. Aquest inventari ens documentaque al segle XV, a Vallsanta, hi havia l’esglé-sia, la cuina, el porxo, una sala i, pujant unaescala major, la cambra major i una recam-bra. També s’hi citen el rebost, el pati del forn,el pastador, el celler i el galliner. Per tant, nos’hi esmenten ni el dormitori comú, ni les ca-ses particulars de les religioses, ni tampoc elclaustre amb les seves dependències, comel capítol. Per testimonis posteriors sabemque sí hi havia a Vallsanta la sala capitular,però sense especificar-ne la ubicació.

La construcció del nou temple

Les actuals restes de l’església de Vallsantacorresponen al segon temple del monestir,construït en estil gòtic durant el període

Figura 2.Detall de l’estat

d’enderroc de l’edificide l’església abans

de la intervenció.

14 URTX

dels cenobis, s’observen, ja al segle XIV, mo-tius de preocupació per un cert relaxamentdels costums i de la disciplina monàstica.Així, durant el capítol general de l’orde delCister celebrat a Citeaux l’any 1392, fou no-menat reformador dels monestirs de la Co-rona d’Aragó l’abat Ot de Càller, el qual vavisitar el monestir de Vallsanta el 20 d’abrilde 1393 per tal d’aprovar l’elecció de l’aba-dessa Aldonça de Castre. El visitador trobàel monestir encara amb una bona obser-vança de les regles monàstiques.

Per les notícies que coneixem del segle XV,és evident que el declivi de Vallsanta ja co-mençava a concretar-se. Amb motiu d’unaepidèmia de l’any 1403, les religioses fugirena l’abandonat cenobi de la Bovera, però enmoriren algunes i quedà reduïda la comuni-tat a l’abadessa Aldonça de Castre, unapriora, una sagristana i dues religioses més,entre les quals hi havia una cantora. A mit-jan segle XV, el monestir de Vallsanta deviapatir una misèria considerable. Els deutess’acumulaven ja el 1461, durant l’abadiatd’Eulàlia Ollera, i la comunitat seguia essentde nombre molt reduït.

La decadència de Vallsanta al segle XVI eraja un fet. Un testimoni excepcional ens eldóna Claude de Bronseval, visitador generaldel Cister, durant el seu viatge a la penínsulaIbèrica per inspeccionar els monestirs cis-tercencs. El 9 d’abril de 1532 arribà a Vall-santa. Li sortiren a l’encontre l’abadessa iset monges més. El visitador passà per l’ora-tori i el capítol, on va llegir les regles de lavisita. Va visitar també el cor i altres llocs delmonestir (malauradament, la crònica de lavisita no els especifica). La misèria de Vall-santa es fa palesa quan el visitador i elsseus acompanyants no es poden quedar al’hostatgeria de Vallsanta i han de cercarallotjament a la vila de Guimerà. El cronistaespecifica textualment la gran pobresa d’a-questes terres. L’endemà, 10 d’abril, molt dematí, el visitador torna a Vallsanta. Va cele-brar la missa, novament es reuní amb la co-munitat a la sala capitular i les monges liprometeren obediència. Tot seguit, Bronse-val marxà de Vallsanta en direcció a Verdú iel seu castell pobletà, amb la intenció de vi-sitar el proper monestir cistercenc femení:Santa Maria del Pedregal.

L’any 1589, la comunitat de Vallsanta es re-duïa a tres religioses, sense abadessa.Aquell any visità el cenobi fra Francesc Oli-ver de Boteller, abat de Santa Maria de Po-blet, però en qualitat de visitador general del’orde del Cister. Oliver de Boteller, veient lasituació de gran penúria de Vallsanta, va or-

aproximat de 1345-1350. El bastiment del’església fou fet efectiu gràcies a les dona-cions d’importants famílies nobiliàries de lacomarca, com els Llorac, els Guimerà, elsAlemany, els Boixadors i els Josa. Efectiva-ment, la priora Sibil·la de Boixadors féu l’en-càrrec d’una capella a construir pel mestred’obres Arnau Çaveila, segons les disposi-cions testamentàries del seu germà Bernatde Boixadors. El contracte de l’obra és delprimer d’abril de 1345. Es conserven algunsdocuments que parlen de la continuïtat delstreballs durant el darrer terç del segle XIV. Defet, en vista de les dimensions i l’estructurade l’església, sembla molt probable que eltemple no s’arribés a acabar mai.

Les capellanies estan també documentades aVallsanta. Estaven ubicades a les capelles ra-dials de l’absis de l’església major i foren de-dicades a santa Maria de la Mercè, santaAgnès, sant Martí, sant Bernat i sant Honorat.Com totes les capellanies, eren dotades d’unaassignació per al sacerdot que hi celebrés lescorresponents misses. Aquestes assignacionsestan documentades en disposicions testa-mentàries de les religioses des del 1279 fins altestament de l’abadessa Anna de Trillo, del’any 1583, és a dir, durant tots els temps del’existència del cenobi de Vallsanta.

Com tots els monestirs de l’orde, els bene-factors de Vallsanta elegien el cenobi com alloc per rebre sepultura. A canvi de les dei-xes, s’asseguraven les oracions, misses i ani-versaris resats pels capellans i les religiosesde Vallsanta per al repòs i la salvació eternade les seves ànimes. Entre els llinatges do-cumentats, trobem, des del segle XIII, els Ti-mor, els Alemany, els Guimerà, els Castelleti els Castre, entre molts d’altres.

L’evolució de la comunitat

Coneixem molt poca cosa de les activitatssocioeconòmiques de Vallsanta i d’on prove-nien les seves rendes. Sabem, tanmateix, queal segle XV (any 1408) el cenobi percebia di-ners en concepte d’alguns censals i tambéde l’arrendament de terres propietat de Vall-santa a la vall del Corb. També és plausiblededuir que cada religiosa participava de ma-nera particular en les rendes del monestirper tal de subsistir en les seves despesespersonals. Això ho podem saber per un con-tracte d’arrendament que data del segle XVI,concretament de l’any 1547, on s’indiquen lesquantitats que percebia cadascuna de lesreligioses, començant per l’abadessa.

Quant al seguiment estricte de la regla desant Benet i dels costums del Cister per part

15URTX

denar l’extinció i tancament del monestir,així com el trasllat de les tres religioses al veímonestir del Pedregal. El cenobi de la valldel Corb, ja sense vida monàstica, fou enco-manat a un altre frare de Poblet per tal derecollir els censals i les rendes, a més de te-nir cura de l’església i altres estances de lacasa. Sens dubte, també degueren influir enla decisió de l’abat de Poblet les recents dis-posicions del concili de Trento que prohibienl’existència de monestirs femenins aïllats.Recordem que al segle XVI és quan neix lavila de Vallbona de les Monges envoltant elmonestir, aspecte que també és fruit de lesdisposicions d’aquest transcendental concili.

Les monges d’aquest monestir passaren, comhem dit, al del Pedregal, prop de Tàrrega, onla situació era semblant a la dels darrerstemps de Vallsanta. Així, les poques mongesque restaven al Pedregal vivien penosament,fins que l’any 1604 s’acordà en capítol el seutrasllat a Sant Hilari, a Lleida.

LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

El procés de recuperació del monestir deVallsanta per part de la gent de Guimerà ésun fet que ve de molt lluny. En realitat,arrenca l’any 1967, moment en què van con-fluir dues actuacions de signe ben contrari.D’una banda, es van iniciar els treballs d’ungrup d’alumnes de l’escola de Guimerà dinsel programa conegut com a Misión rescate,que volia fer una certa reivindicació del pa-

trimoni arqueològic mitjançant un programade TVE. L’any anterior, per setmana santa, jas’havia fet una campanya amb voluntaris delpoble per netejar les ruïnes.

En paral·lel, el mateix any 1967, es va vendrela finca on es troba el monestir a un noupropietari que, aparentment, només la voliaper poder desmuntar l’església i vendre lespedres. A conseqüència de la posada enmarxa del desmuntatge, es va produir unimportant moviment veïnal que va aconse-guir impedir in extremis la demolició deltemple i la protecció administrativa de lesrestes. Les intervencions de Misión rescatees van mantenir més o menys actives durantbona part de la dècada de 1970 amb petitescampanyes de neteja i excavació.

A partir del començament dels anys vui-tanta, amb la constitució de l’Administracióde la Generalitat, es va produir un canvi enl’orientació de la intervenció. En aquest sen-tit, el 1983 es va portar a terme un camp detreball d’estiu dirigit per Josep Barjuan iJaume Fresquet.

Una de les conseqüències de la intervenciódel camp de treball de l’estiu del 1983 va serla inclusió de Vallsanta dins el conveni entrela Generalitat i la Diputació del 1984, que pre-veia treballs de consolidació arquitectònica id’excavació arqueològica. Aquests darrers esvan dur a terme l’any 1986 sota la direcciód’Anna Oliver. Durant aquesta intervenció, es

Figura 3.Detall de l’interior de

l’església després de laintervenció del 2008.

16 URTX

va treballar fonamentalment a la banda me-ridional de l’església i es van excavar tres deles capelles de la capçalera, la capella lateralsud i el petit tram de nau que les unia. Tambées van fer dos sondeigs a la banda nord del’església per tal de comprovar l’existènciad’estructures de l’antic convent.

La intervenció del 1986 no va tenir conti-nuïtat en els anys posteriors i no serà finsal 2008 que es reprendran els treballs ambl’inici d’una nova campanya d’excavació,promoguda pel Servei d’Arqueologia i Pale-ontologia de la Generalitat de Catalunya iexecutada per l’empresa Arqueociència,SCSL. Aquesta excavació va permetre elimi-nar tota la runa que omplia l’interior de l’es-glésia i recuperar aquest espai en les sevesdimensions i organització originals. D’altrabanda, també es va excavar tot l’entorn sep-tentrional del temple, on es van localitzar lesrestes de l’antic cementiri conventual. Final-ment, els sondeigs realitzats al costat meri-dional del temple van permetre comprovarla conservació de traces, sota els camps deconreu, de les parets de les antigues estruc-tures del convent, desmuntades en èpocamoderna. Aquesta constatació va permetreplanificar un programa d’actuacions pluria-

nual per tal de delimitar l’estructura com-pleta del conjunt monumental de Santa Ma-ria de Vallsanta, és a dir, l’església i latotalitat del monestir.

L’any 2009 es va iniciar aquest programa i esva portar a terme l’extracció mecànica de lacapa vegetal de les dues terceres parts de lagran parcel·la situada per sota de l’esglésiadel monestir, alhora que es va procedir a ladelimitació superficial de les estructures ques’hi van localitzar. En aquest sentit, es vantrobar traces d’una sèrie de construccionsque caldria relacionar directament amb lesdependències conventuals de Vallsanta: salacapitular, celler, etc. L’actuació es va centraren la delimitació de tots aquests espais i enla realització de tota una sèrie de sondeigsper tal de determinar la potència estratigrà-fica en cadascun dels sectors.

L’any 2010 es va engegar una nova cam-panya d’excavació arqueològica, promogudapel Servei d’Arqueologia i Paleontologia dela Generalitat de Catalunya, en la qual esvan continuar els treballs de delimitació deles estructures de l’antic convent. En aquestsentit, es va completar la compartimentaciódel sector més oriental del recinte i es va

Figura 4.Vista general de lesestructures delmonestir delimitadesal sud de l’església.

17URTX

ampliar amb noves habitacions l’àrea meri-dional. Finalment, es va poder completarl’excavació de dos espais dins el conjuntmonacal. En primer lloc, la sala capitular, enla qual es va poder documentar un total deset làpides sepulcrals corresponents a sen-gles abadesses i priores del monestir. Tambées va poder completar l’excavació d’una ha-bitació, situada immediatament al sud de lasala capitular, on es va localitzar un pavi-ment de morter de calç. Pel que fa a la restadels espais, la intervenció del 2010 va per-metre continuar l’excavació d’algunes estan-ces del monestir, com ara el celler, peròsense poder considerar conclosa la inter-venció en cap d’elles.

L’octubre de 2011 es va dur a terme una pe-tita intervenció en el marc del rodatge delprograma de divulgació arqueològica Sotaterra en què, a banda de l’excavació d’unade les tombes del cementiri, es van fer unasèrie de sondeigs als peus de l’església, a lazona del claustre i en una de les cases quese suposava que havien habitat de maneraparticular les monges de Vallsanta.

LA NECRÒPOLIS DE VALLSANTA

Durant les campanyes d’excavació delsanys 2008-2011, s’havien anat posant aldescobert una sèrie de làpides sepulcralsesculturades corresponents a monges quehavien format part de la comunitat de Vall-santa especialment entre els segles XIV i XVI.Aquestes làpides, que es trobaven tant a lanau de l’església com a la zona de cemen-tiri i a la sala capitular, havien estat objectede saqueigs i robatoris en almenys duesocasions. Aquestes actuacions havien con-sistit en l’espoliació total o parcial d’al-menys cinc de les làpides, tot i els esforçosrealitzats pel que fa a la protecció de lespeces. Davant aquesta circumstància, esfeia imprescindible procedir a l’extracció deles làpides que encara es conservaven i alseu dipòsit en un espai amb les garantiesde seguretat suficients.

D’altra banda, com que l’extracció d’aques-tes peces deixaria desprotegides les tombesque cobrien, es va considerar també neces-sari excavar i estudiar aquestes estructuresi les inhumacions que hi estarien vinculades,tota vegada que es tractava de les tombesde les abadesses i priores del monestir.Aquest darrer treball pressuposava no no-més l’excavació arqueològica, sinó tambél’estudi antropològic de les restes òssies ex-humades (Montes i Subirà, 2013; Montes iSubirà, 2014). Aquests treballs es van des-envolupar en dues fases que es van portar a

terme, la primera, el desembre de 2011 i, lasegona, l’agost de 2012.

La intervenció va ser promoguda i finançadapel Servei d’Arqueologia i Paleontologia dela Generalitat de Catalunya i dirigida per l’e-quip d’arqueòlegs i antropòlegs que signenel present article.

Tot i que l’actuació no ha afectat la totalitat deles tombes que segurament encara es con-serven en el subsòl del cementiri conventualde Vallsanta, s’ha pogut estudiar, arqueològi-cament i antropològica, un bon nombre d’e-xemples. Això ens ha permès obtenir algunesdades interessants pel que fa als processosd’inhumació de les monges, a l’estructuraconstructiva de les tombes i als sistemes d’en-terrament utilitzat pels membres d’aquestacomunitat, especialment en el període centraldel seu funcionament, entre els segles XIV i XV.

En aquestes conclusions, intentarem sinte-titzar aquests processos utilitzant tant lesdades estrictament arqueològiques com al-gunes de les que han derivat dels estudisantropològics i de teixits, tot i que és enaquests on es desenvolupen els aspectesmés concrets de cadascuna de les anàlisis.

Sistemes i rituals d’enterrament

En el món medieval i, especialment, enl’àmbit monàstic, que és un dels més benestudiats, hi ha una sèrie de rituals queacompanyen l’enterrament dels difunts quetractarem de resseguir tant a partir de lesreferències historiogràfiques com de lescomprovacions arqueològiques.

Després de la mort d’un membre de la co-munitat, en el nostre cas, sobretot, abades-ses i priores del monestir, el ritual s’iniciaamb el rentat del cos en un banc mortuorisobre el qual es dipositava el cadàver, queera rentat començant pel cap i seguint finsals peus per tal de purificar el cos. Hi hanombroses representacions iconogràfiquesd’aquest procediment al llarg de l’edat mit-jana. Una de les més conegudes i antiguesés la del tapís de Bayeux, de final del segle XI,en la qual es representa la mort i el rentatdel cos del rei Eduard d’Anglaterra. Aquestsbancs, que inicialment eren de fusta, poste-riorment van passar, en molts casos, a ser depedra, fet que ha permès la conservació d’al-guns exemplars, com el de l’església de SaintRobert de Chasa Dieu, a l’Alta Loira. Es tractad’una peça allargada, amb una mena de coixía la capçalera i que presenta una sèrie de re-baixos que permeten conduir l’aigua cap aun forat de desguàs situat als peus del banc

18 URTX

(Padilla, 2011, p. 87). Un altre exemple prouconegut és el del banc de l’abadia de Cluny,un dibuix del qual és reproduït per Viollet-le-Duc. En el cas de Vallsanta, no s’ha localitzatcap mena d’estructura que pogués corres-pondre a aquest banc mortuori.

Un cop net, el cos era embolicat amb unamortalla, les característiques de la qual varia-ven de manera notable en funció de l’esta-ment al qual pertanyia el personatge. En elcas de Vallsanta, tant l’estudi antropològiccom el dels teixits han permès determinarque els cossos s’enterraven embolicats ambuna tela que els servia de mortalla. En el casde la tomba on s’han recuperat traces de tei-xit, tot i les dificultats per determinar el tipusde tela només a partir de les fotografies, sem-bla possible que aquesta mortalla correspon-gués a un teixit fi de llana, semblant al ques’utilitzava per als hàbits dels monjos cister-cencs de l’època. Sabem també que, enaquest cas, la difunta presentava, a més, elrostre cobert amb una peça de seda anome-nada sendal. No es pot descartar tampoc, apartir de les dades disponibles, que aquestsendal cobrís la totalitat del cos de la difunta.

Des del punt de vista antropològic, l’existèn-cia d’aquesta mortalla queda ratificada pelfet que la major part de les inhumacions pre-senten una connexió anatòmica estreta. Aixòés característic d’enterraments en els qualsel cos del difunt està subjecte per algun ele-ment que impedeix la separació dels mem-bres en el moment de la descomposició.Posteriorment, aquesta posició dels ossosqueda fixada de manera definitiva amb laterra que envolta el cos un cop desapare-guda la tela. Finalment, la presència, docu-mentada arqueològicament, d’agulles de capa l’alçada de diferents parts del cos tambéapunta cap a aquesta mateixa dinàmica. Lestrobem directament relacionades amb tresinhumacions, mentre que en dos casos méses localitzen en el rebliment de la tomba.

Tipus de tomba

Un cop preparat el cos i efectuades les ce-rimònies religioses habituals, aquest, embol-callat amb la mortalla, era dipositat al’interior de la tomba. En el cas que ensocupa, s’han identificat dos tipus de tomba,tot i que la recerca de conjunt efectuada almonestir ha permès identificar-ne altres.

1. Fossa simple coberta i assenyaladaamb una làpida sepulcral de pedra

Es tracta del tipus de tomba més representatentre les estudiades en la campanya 2011-

2012, ja que hi corresponen totes les docu-mentades a la sala capitular, a la nau i a lescapelles de l’església. Es caracteritza per lapresència d’una làpida de pedra de notablesdimensions que cobreix la totalitat de latomba. En tots els casos documentats, lapeça apareix decorada amb motius heràldicsi, majoritàriament, amb els símbols que re-presenten el càrrec de la persona difunta, tí-picament el bàcul amb vel de les abadessesi el bàcul simple de les priores. També ma-joritàriament, trobem representats a les tom-bes dos símbols heràldics diferents: l’uncorresponent al pare i l’altre, a la mare de lapersona difunta. A banda dels elements es-mentats, algunes làpides també presentenaltres elements decoratius, com ara roseteso creus lobulades, entre d’altres.

En aquests casos, la làpida només semblaservir d’element per assenyalar la posició dellloc d’enterrament en el paviment de l’esglé-sia o de la sala capitular, sense que hi hagicap mena d’estructura construïda que s’hivinculi, sinó una fossa simple dins la qual sesitua la inhumació. En tots els casos, les in-humacions apareixen a una fondària consi-derable (entre 70 i 90 cm) en relació amb lacota de la llosa superior, fet que en un cas(tomba 12) ha possibilitat l’enterrament suc-cessiu de quatre individus en posició primà-ria (vegeu l’addenda).

Pel que fa al sistema d’enterrament, la con-nexió anatòmica estreta dels ossos docu-mentada amb l’estudi antropològic, a bandade confirmar la presència d’una mortalla,també permet descartar la utilització detaüts de fusta en els enterraments, ja que elseu ús hauria permès la separació dels os-sos un cop desapareguda la tela i hauria fa-cilitat l’actuació de petits animals sobre elcos, fet que pràcticament no es documenta.Per tant, cal pensar que el cos embolicatamb la mortalla era dipositat directamentsobre el terra del fons de la fossa. Això esposa de manifest en l’enterrament succes-siu, atès que, si s’haguessin dipositat dinsun taüt, els cossos estarien més separatsentre si i amb una disposició més plana perla mateixa base del taüt. En canvi, es troba-ven els uns sobre els altres: el de sota, to-talment pla per la preparació del terra de latomba, però els altres, ajustant la seva dis-posició a l’individu que tenien immediata-ment per sota.

Un cop col·locat el cos, la fossa era reblertaamb terra i coberta amb la làpida sepulcral.Hi ha dos casos en els quals es documentaun tram de caixa de lloses que només es lo-calitza en el terç superior del cos, aproxima-

19URTX

dament, protegint les espatlles i sobretot elcap. En tots dos casos, s’han conservat leslloses verticals que delimitaven lateralmentla caixa i també la llosa de coberta que ta-pava el cap i la part superior del cos de ladifunta. No s’han pogut detectar restes d’a-questes lloses en altres punts de les tombesni barrejades en el rebliment de la fossa.

S’ha documentat la inhumació del cos sobreun llit de calç fresca (primera inhumació dela tomba 12). Sabem que el cos no va que-dar cobert per la calç, sinó que hi va quedarencaixat, sense que aquesta cobrís el sebo-llit, tret de la zona del cap, on sí s’apreciavala presència de calç sobre el crani. La pre-sència d’aquest element ha permès conser-var les empremtes del teixit que cobria elcos i també part de la mateixa tela engan-xada a la calç. D’altra banda, a la tomba 6s’observen també restes de calç, encara quede manera molt més limitada.

La presència de calç a les tombes d’èpocamedieval no és ni molt menys un fet infre-qüent, sinó que hi ha diversos casos docu-mentats. De tota manera, majoritàriament,es tracta d’abocaments de capes de morterque cobreixen els enterraments, siguin co-munitaris, com alguns casos documentats aljaciment de l’Esquerda, o bé individuals. Enalguns casos, fins i tot poden correspondrea persones d’una certa rellevància social,com ara la tomba de la nau central de la ca-nònica de Mur o la que es va localitzar a

Figura 5.Vista del paviment de

la nau de l’esglésiaon hi ha dues de lestombes estudiades,cobertes amb làpida

esculpida.

Figura 6.Detall de la darrera

inhumació de latomba 12,

col·locada en una basede morter de calç.

20 URTX

Figura 7.Vista general de leslàpides de les tombesdocumentadesa la sala capitulardel monestir.

l’església parroquial de Rubió. Per la crono-logia que s’atribueix a aquestes tombes,hom ha tendit històricament a atribuir l’úsde la calç a finalitats higièniques en el marcde malalties infeccioses, com ara la pesta,mercès al seu conegut efecte desinfectant.

Menys freqüents són els casos d’enterra-ments efectuats sobre una base de calç ten-dra, que, a més, normalment no cobreix elcos completament, com seria lògic en el casd’una finalitat higiènica, sinó que només hiqueda fixat i potser parcialment cobert. ACatalunya, l’únic paral·lel conegut (i estracta d’un enterrament en sarcòfag, no entomba) és el que es va documentar en unsarcòfag que hi havia en un arcosoli a l’ex-terior de la façana de l’església parroquialde Santa Maria d’Agramunt (Cerdà, 2012).Fora de Catalunya, tenim el cas també d’unsarcòfag a l’església de la Mare de Déu delRoser de Novales, Osca, citat per Cerdà(2012, p. 188), on durant unes obres de res-tauració es va localitzar, a l’interior d’un sar-còfag antropomorf, l’esquelet d’una donajove encastat en una capa de morter de calçque possiblement el cobria parcialment.

Un altre fet aparentment sorprenent ques’ha pogut documentar és la utilització d’una

mateixa tomba per a l’enterrament de mésd’una persona: en tres casos, a la sala capi-tular, i en un altre, a la nau (fins a cinc indi-vidus enterrats en el cas de la tomba 12; dos,a les tombes 6 i 11, i tres, a la tomba 4).Aquesta constatació indica que, tot i que laiconografia de la làpida sembli vincular latomba a una persona concreta (bàcul d’a-badessa i símbols heràldics patern i matern),en realitat, podia ser utilitzada per més d’unapersona probablement pertanyent a la ma-teixa família que la de l’enterrament original.L’estudi antropològic ha permès constatarque tres dels cinc individus inhumats a latomba 12 havien estat enterrats durant unperíode de temps no gaire llarg, ja que elsossos en disposició primària mantenien moltbé la connexió anatòmica.

A la tomba 6, en canvi, es va recuperar unindividu en posició anatòmica i un altre endisposició secundària: per tal d’inhumar elsegon individu, es van enretirar les restesdel primer i es van recollir i embolcallar enun farcell, que es va dipositar sobre el cranii el tòrax del nou enterrament. De manerasemblant, a la tomba 11 va localitzar-setambé un enterrament en posició primària iun dipòsit secundari que probablement pro-cedeix del buidatge de la tomba per tal d’en-

21URTX

terrar el darrer individu. En aquest cas, elsossos no formaven part d’un farcell, sinó queen part es van arrambar i d’altres es van di-positar directament sobre el darrer inhumat,escampats al llarg de la paret sud. Pel que faa les tombes de la nau, a la tomba 4 es varecuperar un mínim de dos individus com arebliment de la tomba i un tercer individu endisposició primària (vegeu l’addenda).

Cal esmentar també el cas de la tomba 7, enla qual no es va localitzar cap enterrament i,en canvi, sí disposava de làpida i, aparent-ment, se’n va poder resseguir arqueològica-ment la fossa. Cal pensar, per tant, que elcos va ser extret per col·locar-lo en algun al-tre indret, probablement un sarcòfag ambfuncions d’ossera.

2. Tomba construïda

Hi corresponen les tres tombes excavades al’exterior de l’església, a la banda nord, queestaven adossades a la façana septentrionaldel temple. En aquest cas, les tombes esta-ven construïdes amb parets de pedra i laseva estructura estava lleugerament elevadarespecte del nivell de circulació a l’entorn.Sembla també que per sobre de la tomba sesituava algun tipus d’estructura sostingudaper pilars de pedra, a manera d’arcosoli, toti que no s’han conservat traces reals quecorresponguin exactament a aquest ele-ment. En aquest sentit, disposem de les ba-ses de dos possibles pilars sobre els qualsse subjectaria aquesta estructura, en el casde les tombes 1 i 3. Pel que fa a la tomba 2,es documenta l’arrencament d’un arquet, ontrobem un escut esculpit, que seria el quemarcaria l’inici d’aquest cobriment. Enaquesta mateixa tomba, per sota de l’arquet,s’han documentat les traces d’una decoraciópintada amb fals carreuat sobre la paret del’església, que no apareix per sobre de l’arci que indicaria que aquest espai disposariad’un tractament decoratiu especial.

En les altres tombes no s’ha documentataquest tipus de decoració a les parets, peròs’han identificat símbols heràldics esculpitsals carreus de la paret de l’església, que enel cas de la tomba 3 coincideixen amb els dela làpida que cobria la tomba. Pel que fa a latomba 1, on no hi ha làpida, els escuts gra-vats a la paret coincideixen amb els que hihavia en una tapa de sarcòfag que es va lo-calitzar sobre l’estructura de la tomba en elmoment de la delimitació d’aquesta.

Per tant, ens trobem davant una tomba méscomplexa i monumentalitzada que les quetrobàvem al terra de l’església i de la sala

capitular. L’estructura tindria dues parts:una mica per sobre del nivell del paviment,se situa la tomba soterrada, emmarcadaamb parets de pedra; en un dels casos, es-tava coberta amb una làpida de pedra ambmotius heràldics i, en aquest mateix i en unaltre cas, estava marcada també amb unaestela discoïdal que presentava l’escut ambles armes de la persona enterrada. Per so-bre, hi hauria una estructura elevada ados-sada a la paret de l’església que podriacorrespondre tant a un sarcòfag sostingutsobre dos pilars de pedra com a una menad’arcosoli per protegir la tomba, a l’interiordel qual hi podria haver també un sarcòfag.El primer cas sembla que podria correspon-dre a les tombes 1 i 3 i el segon, a la tomba2, on s’ha documentat l’arrencament de l’arci també una decoració pintada a la paret. Pelque fa a la presència dels sarcòfags, cal re-cordar que sobre la tomba 1 es va recuperarla tapa d’una d’aquestes peces, en la qualapareixien els mateixos símbols heràldicsque hi havia a la paret de l’església, a l’al-çada de la tomba, fet que permet vincular elsarcòfag a aquest punt.

Figura 8.Detall d’una de lestombes situades al

nord de l’esglésiadurant el procés

d’excavació.

22 URTX

En aquest tipus de tombes, la part inferiorserveix de podridor i el sarcòfag fa les fun-cions d’ossera, de manera que poden servircom a tombes de caràcter familiar per en-terrar-hi al llarg del temps diverses mongesde la mateixa família. La presència de donesd’un mateix llinatge i de diferents genera-cions a la comunitat de Vallsanta és un fetperfectament documentat, per la qual cosano seria estranya l’existència d’aquestestombes de caràcter familiar. Cal tenir tambépresent que, en aquesta zona d’enterra-ments, no apareixen en cap moment elssímbols representatius dels càrrecs dels per-sonatges, cosa que sí teníem a l’església i ala sala capitular, sinó que les tombes estanmarcades amb símbols heràldics.

L’estudi antropològic ha permès determinar,per exemple, que a la tomba 1, a banda del’enterrament recuperat, hi havia algun ospertanyent a una inhumació anterior que se-gurament va ser extret i col·locat al sarcòfagen el moment de l’enterrament del segon in-dividu. A la tomba 2 es repeteix el mateix fet,amb la presència d’un petit paquet d’ossosdins la tomba corresponents a la inhumacióanterior a la que es va identificar en posicióprimària. A la tomba 3, en canvi, només esva recuperar un paquet d’ossos que, per laseva disposició, semblava que hi havien es-tat dipositats embolcallats d’alguna manera,fet que podria fer pensar en un trasllat desd’un altre indret. En aquesta tomba, que

correspon a l’única que conservava la làpidasepulcral, no es va localitzar cap individu enposició primària (vegeu l’addenda).

3. Fossa simple sense làpida ni caixa delloses

Aquest tipus d’enterrament es va identificaren el moment de l’excavació de la zona ce-mentirial al nord de l’església, al costat de lestombes 1, 2 i 3. En aquell punt es va localitzar,tot i que sense delimitar-lo, almenys un ente-rrament en fossa simple que no es va excavar.

4. Tomba amb caixa de lloses

Durant els treballs de neteja i prospecció del’espai situat a l’exterior de la capçalera deltemple, també es va localitzar una tombaamb caixa de lloses situada a una certa fon-dària en relació amb el nivell de circulacióactual. L’estructura no va ser delimitada niexcavada, però se’n constata l’existència.

5. Sarcòfag amb funció de tomba

Al llarg de les diferents campanyes d’inter-venció arqueològica realitzades al monestirde Vallsanta, s’han recuperat fragments desarcòfags que, per les seves dimensions,havien d’acollir directament les despullesdel difunt. El més conegut, per la seva qua-litat artística, és el que s’atribueix a Bernatde Boixadors.

Figura 9.Vista general deles tres tombesconstruïdes al costatde la capçalera del’església, a la zona delcementiri monàstic.

23URTX

Figura 10. Planta general de l’església i del seu entorn, amb indicació de la posició de les diferents tombes i de les làpides corresponents.

24 URTX

6. Sarcòfag amb funció d’ossera

També s’han recuperat restes de sarcòfagsde dimensions més petites que devien fer lafunció d’ossera. Un d’aquests es va localitzarin situ a la part alta de la paret de la capella5, en el marc dels primers treballs de des-enrunament de l’església que es van portara terme el febrer de 2008. En realitat, no estractava d’un sarcòfag exempt, sinó que pre-sentava un perfil en L aprofitant el mur de lacapella com a tancament posterior del sar-còfag o ossera. D’altra banda, la paret dedarrere de la peça estava parcialment bui-dada per tal d’obtenir més espai per a lacol·locació dels ossos. Es tracta d’una peçade 112 cm de llargada, 44 cm d’alçada i uns47 cm d’amplada, decorada amb motius detipus heràldic. No conservava tapa, per laqual cosa a l’interior es va documentar runaprocedent del mateix enderroc de la capella.Un cop extreta la runa, es van localitzar alfons del sarcòfag uns quants ossos humans.També a l’espai guanyat a la paret de darrerede la peça es van recuperar restes antropo-lògiques. L’estudi antropològic de totesaquestes restes, realitzat per l’antropòlogaAnna Pla, va permetre constatar l’existènciad’un mínim de sis individus diferents a l’in-terior del sarcòfag. D’aquests, tres erenadults i, pel que fa al sexe, n’hi havia dos defemenins i un de masculí. Els altres tres erensubadults i tenien edats variables. Quedaclar, per tant, que aquest sarcòfag era utilit-zat com a lloc de dipòsit dels ossos no demembres de la comunitat (o no solament),sinó que també s’hi enterraven altres perso-nes, fins i tot de sexe masculí.

D’altra banda, es van estudiar les restesprocedents d’un sarcòfag excavat l’estiu del1986 com a part de la campanya dirigidaper Anna Oliver (1989). Es tracta d’unatomba reutilitzada, usada com a ossera i enla qual van aparèixer també restes d’ani-mals (àmbit 8 UE 26, UE 14, UE 15). S’ha de-terminat un mínim de dotze individus per aaquesta tomba, cinc dels quals corresponena individus subadults. Entre els individusadults, s’han pogut identificar tres dones idos homes.

Així, doncs, cal pensar que els sarcòfags quefuncionen com a ossera i que presentensímbols heràldics estan vinculats a la funcióde necròpolis senyorial que tenien sovintaquests monestirs. Cal pensar que al terra,potser al peu del sarcòfag, hi hauria latomba soterrada on es devien dipositar elsdifunts en primera instància. Posteriorment,arran d’un nou enterrament o després d’uncert període de temps, un cop esqueletitzat

el cos, els ossos passaven al sarcòfag i latomba era novament utilitzada per a la inhu-mació d’un altre membre de la família.

Aixovar funerari

Alguns dels esquelets en posició primàriapresentaven petits objectes personals o decaràcter pietós. Entre els primers, cal desta-car un anell d’or amb una pedra vermellosaencastada a la part central que es va trobaren una de les falanges de l’esquelet ue 265,de la tomba 10. També s’han recuperat unanell de bronze i algunes denes rodonesque probablement correspondrien a rosaris.

Probablement les peces més singulars d’ai-xovar funerari que s’han recuperat han estatdos segells de plom corresponents a sen-gles butlles papals, l’una de Climent VI(1342-1352) i l’altra d’Innocenci VI (1352-1362). En tots dos casos, les peces van apa-rèixer a la zona de les mans de les monges.

La col·locació de petits objectes, siguin detipus personal (com els anells) o ritual (elsrosaris, les butlles, etc.), és relativamenthabitual en els enterraments medievals idesmenteix d’alguna manera la idea precon-cebuda que el cristianisme havia fet desapa-rèixer la pràctica funerària de l’aixovar(Gilchrist, 2005, p. 55). Desconeixem, en elcas dels ploms de butlla, si l’objecte estavavinculat d’alguna manera a la difunta, és adir, si procedia d’algun document papal quehi fes referència, o bé es tractava simple-ment d’un objecte que pel seu origen haviaadquirit una funció de tipus ritual.

En qualsevol cas, tots aquests objectess’incorporaven durant el procés de rentat ipreparació del cos, del qual sembla ques’encarregaven altres membres de la comu-nitat. D’alguna manera, forma part d’un pro-cés previ que encara situaríem en l’àmbitprivat, íntim, estrictament femení, que dona-ria pas al ritual eclesiàstic, de caràcter ca-nònic i dirigit pel clergat masculí.

Cronologia de les tombes

Resulta difícil establir d’entrada una aproxi-mació precisa a la cronologia dels enterra-ments de Vallsanta objecte de la presentmemòria. Cal tenir present que l’ús del tramde necròpolis que hem estudiat seguramentes perllonga al llarg del temps i que, fins itot, cadascun dels àmbits analitzats (exterior,església i sala capitular) podia estar en úsen moments diferents. En qualsevol cas, te-nim indicis que ens permeten fer algunaaproximació a la cronologia.

25URTX

En primer lloc, disposem de dues peces bendatades que trobem formant part de l’aixo-var funerari de dues tombes i que, a més, sesituen en àmbits diferents. Es tracta delsploms de butlla recuperats a la tomba 1 (ex-terior de l’església), corresponent al papatde Climent VI (1342-1352), i a la tomba 11,situada a la sala capitula, que va ser emèsdurant el papat d’Innocenci VI (1352-1362).Aquests dos objectes ens aporten una data-ció post quem de mitjan segle XIV per aaquestes dues tombes. Aquest període escorrespon també amb el de les reformesque es porten a terme a l’església, amb laconstrucció de la capella lateral sud per a lacol·locació de la tomba de Bernat de Boixa-dors, que va afectar de manera importantl’ordenació interna de la sala capitular.

L’estudi de l’heràldica de les tombes tambéfacilita una certa aproximació cronològica.L’aparició més generalitzada dels símbolsde les famílies que documentalment situemen els moments inicials del monestir (Gui-merà, Alamany, Josa, Boixadors) sembla in-dicar que la major part de les tombesestudiades es van construir al llarg del se-gle XIV. De tota manera, la dificultat peridentificar molts dels símbols heràldics ambpersonatges documentats de la comunitatimpedeix fer més precisions des del punt devista cronològic.

En definitiva, sobre la base de la informaciódisponible en el moment actual, entenemque la major part de les inhumacions docu-mentades en aquestes campanyes d’inter-venció arqueològica s’haurien de situar demanera majoritària en el segle XIV, tot i queés probable que en algun cas es puguinperllongar més enllà d’aquesta centúria, es-pecialment si tenim en compte la reutilitza-ció freqüent de les tombes que hem pogutdocumentar arqueològicament.

EL MATERIAL ARQUEOLÒGIC

La intervenció arqueològica realitzada a lestombes del monestir de Vallsanta ha permèsrecuperar algunes peces d’una certa relle-vància des del punt de vista arqueològic ique estan vinculades amb l’aixovar funeraridels diferents enterraments.

1. Segells de butlla

Ja hem esmentat en diverses ocasions lalocalització de dos segells de plom corres-ponents a sengles butlles papals en les in-humacions de les tombes 1 i 10. Originalment,el terme butlla es referia específicament al se-gell dels documents, però, posteriorment, a

partir del segle XIII, es va utilitzar per definir eldocument en si.

1.1. Segell de butlla del papa Climent VI(GVS-261-1)

Es tracta d’una peça de plom de 2,9 cm dediàmetre i un gruix de 4 mm. En el reversapareixen dos rostres separats per una creuque presenten, a la part superior, les lletresSPE SPA, fent referència a sant Pere i santPau, que són les imatges representades. Al’anvers apareix el nom del papa: CLE-MENSP[A]P[A] VI. A la part superior i inferior dela peça encara s’observen els forats pelsquals passava el cordill que unia el segellamb el document de la butlla.

El papa Climent VI, quart papa del pontificatd’Avinyó, va regnar entre els anys 1342 i1352, període dins el qual s’ha de situar laredacció de la butlla que va donar lloc al se-gell que finalment va ser dipositat entre lesmans d’una de les monges inhumades a latomba 1.

1.2. Segell de butlla del papa Innocenci VI(GVS-253-1)

Es tracta d’una peça de plom de 2,9 cm dediàmetre i un gruix d’entre 2,5 i 3 mm. En elrevers apareixen dos rostres separats peruna creu que presenten, a la part superior,les lletres SPE SPA, fent referència a santPere i sant Pau, que són les imatges repre-sentades. A l’anvers apareix el nom delpapa: INNO-CE[N]TIUS P[A]P[A] VI. A lapart superior i inferior de la peça encara

Figura 11.Anvers d’un segellde butlla del papa

Climent VI (1342-1352)que va aparèixer a

l’interior d’una de lestombes, entre les mans

del sebollit.

26 URTX

s’observen els forats pels quals passava elcordill que unia el segell amb el documentde la butlla.

El papa Innocenci VI va regnar entre els anys1352 i 1362 i, per tant, va ser el successor del’anterior. Durant aquest període s’ha de si-tuar la redacció de la butlla que va donar llocal segell que finalment va ser dipositat entreles mans d’una de les monges inhumades ala tomba 11, en principi, una abadessa.

2. Anells

Durant la intervenció arqueològica, s’hanrecuperat dos anells: l’un de bronze, vincu-lat a la inhumació ue 276 (GVS-276-1), queno s’ha pogut estudiar, ja que es trobavamolt barrejat amb la calç de la tomba 12, ala qual pertanyia, de manera que caldria feruna restauració de la peça abans de poder-la estudiar.

S’ha recuperat un segon anell, en aquestcas, a la inhumació ue 255, de la tomba 10.Es tracta d’una peça d’or de 14 mm de dià-metre que va aparèixer en una falange de lamà de l’esquelet ue 255. Presenta una pedravermellosa encastada que no hem pogutidentificar, així com unes petites decora-cions a la part alta de l’anell.

EL MATERIAL ANTROPOLÒGIC

Per tal de conèixer la manera de viure de lacomunitat monàstica, es fa necessari com-plementar la informació que el registre his-tòric i arqueològic ens aporta amb l’estudiantropològic de les restes òssies. L’antro-pologia analitza les interaccions entre labiologia i el context sociocultural de les co-munitats i aporta una altra perspectiva so-bre els impactes que ambdues tenen en elspatrons de mortalitat, moviments migratoris,

dieta, etc. En definitiva, la variabilitat mor-fològica, la demografia i l’estat de salut deles poblacions.

Santa Maria de Vallsanta es presenta comun cas d’estudi molt interessant, ja que estracta d’una comunitat relacionada amb l’ex-pansió monàstica femenina que es dóna aCatalunya associada a la reforma del Cister.La reforma del Cister implica el retorn a l’a-gricultura i al treball manual (opus manuum)com a base de subsistència en les comuni-tats monàstiques. El teixit ossi és sensible acondicions d’estrès prolongades, de maneraque activitats repetitives, en posicions for-çades o que impliquen molta força física demanera continuada queden reflectides enles restes arqueològiques. D’aquesta ma-nera, l’estat de salut ens permet fer unaaproximació a la reconstrucció de l’activitatd’aquest tipus de comunitats.

Per tal de descriure aquests aspectes, es fanecessari aplicar un conjunt de metodolo-gies estandarditzades. Així, s’ha seguit lametodologia d’identificació del nombre mí-nim d’individus en tombes col·lectives esta-blerta per Duday i Masset (1982) i Villena(1997) pel que fa a la repetició de peces, in-compatibilitats per diferències en el grau dedesenvolupament, en la talla o en la robus-tesa i patologies. S’han pres les mesurescraniomètriques i osteomètriques clàssiquesde Martin i Saller (1957), així com les indica-des per diversos autors i recopilades a Oli-vier (1960) i a Krogman i Iscan (1986).

Pel que fa a la diagnosi de l’edat, s’han se-guit els criteris de desenvolupament dentalestablerts per Crétot (1978) i Ubelaker(1989), així com el grau d’ossificació i ma-duresa òssia descrits per Krogman i Iscan(1986), Brothwell (1987) i Ferembach et al.(1980), en els individus subadults. Pel que faals individus adults, s’han seguit els criterisde desenvolupament de la superfície auri-cular del coxal de Lovejoy et al. (1985) i de lasímfisi púbica de Krogman i Iscan (1986),així com el grau de tancament de les suturescranials de Masset (1982) i Meindl et al.(1985) i de desgast dental (Brothwell, 1987).

El sexe s’ha atribuït tenint en compte la ro-bustesa i grandària i el relleu de les inser-cions musculars generals de cada peçaòssia, així com les característiques mètri-ques dels ossos llargs (Olivier, 1960; Broth-well, 1987), els criteris establerts per Martini Saller (1957), Olivier (1960), Ferembach etal. (1986) i Krogman i Iscan (1986) i les fun-cions discriminants calculades per Alemán iBotella (1997) i Safont et al. (2000).

Figura 12.Anell d’or que formavapart de l’aixovarfunerari d’una deles inhumacions.

27URTX

Finalment, s’han valorat totes les altera-cions òssies que poguessin ser degudes aaspectes patològics i de desenvolupamentmuscular realitzant tractament d’imatgesper contribuir a establir les etiologies de lamalaltia en qüestió, quan ha estat el cas iles pautes permetien realitzar una aproxi-mació a l’activitat física dels membres de lacomunitat.

Descripció del grup

És evident que l’estudi de les restes de Vall-santa no pot aportar-nos informació sobre

els patrons demogràfics i de mortalitat del’època, ja que es tracta d’una mostra esbiai-xada de la població, però permet fer unaaproximació a la composició i l’estructura degrups monàstics femenins.

Les tombes excavades a la nau corresponena les famílies nobles benefactores del mo-nestir (Capdevila, 1988; Oliver, 1989; Vila,2011), de manera que hi trobem tant donescom homes i nens, mentre que a la sala ca-pitular hi trobem només dones, ja que estracta d’una àrea reservada a l’enterramentde priores i abadesses.

Taula 1. Distribució per edat i sexe dels individus

Individu Àrea Sexe Edat Categoria

Tb 1 UE-1013 Exterior N ♀ 45-49 MadurTb 2 UE-242 Exterior N ♀ 35-39 AdultTb 2 UE-241 Exterior N ♀ 30-34 AdultTb 3 UE-245 Exterior N ♀ > 20 JuvenilTb 4 UE-204 Ind. 1 Església ♂ 18-25 Adult joveTb 4 UE-204 Ind. 2 Església Indet. < 3 mesos Perinatal

Tb 4 229, 219, 235 Església Indet. Indet. Adult indet.

Tb 4 UE-247 Església ♀ 40-44 MadurTb 5 UE-246 Església ♀ 45-49 MadurUE-283 Església ♀ 30-34 AdultUE-26 indiv. 1 Església ♂ > 20 JuvenilUE-26 indiv. 2 Església ♀ Indet. Adult indet.UE-26 indiv. 3 Església ♀ Indet. Adult indet.UE-26 indiv. 4 Església ♀ Indet. Adult indet.UE-26 indiv. 5 Església Indet. Indet. Adult indet.

UE-26 indiv. 6 Església ♂ Indet. Adult indet.UE-26 subad. 1 Església ♀ 1 any Infantil IUE-26 subad. 2 Església ♂ 2 anys Infantil IUE-26 subad. 3 Església ♀ Perinatal PerinatalUE-26 subad. 4 Església Indet. 1 mes Perinatal

UE-26 subad. 5 Església Indet. Indet. Infantil II

UE-28 Església ♀ 50-60 MadurTb 6 UE-250 Sala capitular ♀ 39-44 MadurTb 6 UE-251 Sala capitular ♀ 50-60 MadurTb 8 UE-270 Sala capitular ♀ 35-39 AdultTb 9 UE-273 Sala capitular ♀ 30-34 AdultTb 10 UE-265 Sala capitular ♀ 40-44 MadurTb 11 UE-253 Sala capitular ♀ 40-44 MadurTb 11 UE-252 Sala capitular ♀ 30-34 AdultTb 12 UE-1103 Sala capitular ♀ 35-39 AdultTb 12 UE-254 Sala capitular ♀ 45-49 MadurTb 12 UE-255 Sala capitular ♀ 35-39 AdultTb 12 UE-256 Sala capitular ♀ 30-34 AdultTb 12 UE-276 Sala capitular ♀ 35-39 Adult

28 URTX

La major freqüència de mortalitat en lesabadesses i priores de Vallsanta es trobaentre els trenta i els quaranta anys (52,94 %dels individus), encara que és habitual dinsla comunitat l’assoliment d’edats avança-des (el 41,18 % dels individus presentaedats compreses entre els quaranta i elsseixanta anys). Cap individu arriba a asso-

lir, en canvi, l’etapa senil (taula 2). Pel quefa als enterraments corresponents a famí-lies nobles, la majoria dels individus sónd’edat indeterminada (taula 3), ja que enels individus en disposició secundària lapreservació de les restes sol ser pitjor i nose n’han recuperat elements diagnòsticssuficients.

Estat de salut i reconstrucció de l’activitat

La reimplantació del treball manual a travésde l’agricultura com a base de la subsistèn-cia en les comunitats religioses caracteritzala reforma del Cister. Però fins a quin puntles abadesses i priores també realitzavenaquesta tasca o bé es dedicaven a una vidamés contemplativa?

L’estudi antropològic permet complemen-tar les referències que es tenen sobre elgrau i tipus d’activitat física en aquestescomunitats mitjançant l’estudi de les pato-logies òssies i les evidències del grau dedesenvolupament muscular. Mereixen unaespecial atenció l’artrosi i els traumatis-

mes, ja que aporten informació sobre elgrau d’activitat al qual estava sotmesa unapoblació i poden quantificar-se (Edynak,1976; Jurmain, 1977; Souich et al., 1992;Waldron, 1991).

Artrosi

L’artrosi és una malaltia degenerativa rela-cionada amb el debilitament i la destrucciódel cartílag de l’articulació. Es caracteritzaper les lesions derivades de l’exposició de lasuperfície òssia: la formació d’os de novo alsmarges de l’articulació (osteòfits), la calcifi-cació del cartílag i el poliment de la super-fície articular (eburnació) (Campillo, 2001;Auferheide i Rodríguez-Martín, 2008).

Taula 2. Distribució dels individus del grup d’abadesses i priores segons edat i sexe

Indet. N ♀♀ N ♂♂ TotalAdult jove 20-30 a. — 1 — 1

Adult 31-40 a. — 9 — 9

Madur 41-60 a. — 7 — 7

Senil > 60 a. — — — 0

Indet. Indet. — — — 0

Total individus 0 17 0 17

Taula 3. Distribució dels individus corresponents als enterraments de l’interior de l’esglésiasegons edat i sexe

Indet. N ♀♀ N ♂♂ TotalPerinatal < 3 mesos 2 1 — 3

Infantil I 0-6 a. — 1 1 2

Infantil II 7-12 a. 1 — — 1

Juvenil 13-20 a. — — 1 1

Total subadults 3 2 2 7

Adult jove 20-30 a. — — 1 1

Adult 31-40 a. — 1 — 1

Madur 41-60 a. — 2 — 2

Senil > 60 a. — — — 0

Indet. Indet. 2 3 1 6

Total adults 2 6 2 10

Total individus 5 8 4 17

29URTX

L’ús continuat de les articulacions al llarg dela vida de l’individu fa que el desgast de l’ar-ticulació es correlacioni amb l’edat. No obs-tant això, la seva etiologia és complexa i estàrelacionada alhora amb molts altres factors,com són la nutrició, el sexe, la genètica, lesdeficiències circulatòries, els trastorns en-docrins i la sobrecàrrega mecànica. De lamateixa manera, pot venir causada per untraumatisme o bé aparèixer com una lesióderivada d’una dislocació. Apareix freqüent-ment a partir dels quaranta o quaranta-cincanys; una aparició anterior pot indicar unamajor influència d’aquests altres factors en

el desenvolupament de la malaltia (Edynak,1976; Jurmain, 1977; Souich et al., 1992;Campillo, 2001; Auferheide i Rodríguez-Martín, 2008).

Aquestes lesions articulars són molt fre-qüents en la població de Santa Maria deVallsanta. La prevalença en el grup d’aba-desses i priores és molt alta, del 81,25 %(tretze afectades d’un total de setze indivi-dus). De les tretze religioses que presentenafectació, sis són menors de quaranta anys,edat de risc per desenvolupar la malaltia(taula 4).

Taula 4. Prevalença de l’artrosi en el grup d’abadesses i priores de Santa Maria deVallsanta

N

Adults joves afectats 20-30 a. —

Adults afectats 31-40 a. 6

Madurs afectats 41-60 a. 7

Senils afectats > 60 a. —

Total afectats 13

Adults joves no afectats 20-30 a. —

Adults no afectats 31-40 a. 3

Madurs no afectats 41-60 a. —

Senils no afectats > 60 a. —

Total no afectats 3

Total individus obs. 16

Les articulacions més afectades són, engeneral, les de l’espatlla, el genoll i el ma-luc, moltes vegades de forma asimètrica(figures 13-15).

Tanmateix, també es manifesta a la columnavertebral i ja és present en individus de vora

trenta anys. No obstant això, alguns autorsafirmen que la columna vertebral no és unelement útil en la reconstrucció de l’activitat,ja que està sotmesa a l’estrès que suposa elmanteniment de la mateixa posició bípeda,de manera que queden encoberts en partels efectes d’un possible estrès ocupacional

Figura 13.Escàpules dreta i

esquerra de l’individuTb 6 UE 251

(50-60 anys).S’observa el

desenvolupament d’unavora artròsica al voltant

d’ambdues cavitatsglenoides, encara quede forma asimètrica.

30 URTX

(Knüsel et al., 1997). Aquesta idea concordaamb l’alta correlació que presenta l’artrosiamb l’edat (Weiss i Jurmain, 2007). D’altrabanda, s’han observat diferències en lesprevalences i la distribució de l’artrosi entrepoblacions, la qual cosa podria ser informa-tiva de l’activitat de les comunitats (JiménezAyala et al., 2002). D’aquesta manera, l’anà-lisi de l’artrosi a la columna com a marcadorde l’ocupació es revela com a altament com-plexa, per la qual cosa s’ha optat per no in-cloure-la en el present article i deixar-ho pera un estudi més concret.

Afectacions de la columna

Un element relacionat amb una afectació dela columna vertebral que s’ha vist clarament

associat a un esforç físic continuat són elsnòduls de Schmörl en individus joves. Un nò-dul de Schmörl és una herniació del nuclipolpós del disc intervertebral que no ha arri-bat a creuar l’anulus fibrous. Capasso et al.(1991) els presenta relacionats amb l’activitatramadera. No obstant això, els nòduls deSchmörl també són d’etiologia complexa i espresenten, en ocasions, associats a altresmalalties o a conseqüència de traumatismes.S’ha vist també una correlació positiva entrel’aparició de nòduls de Schmörl i l’edat.

A Santa Maria de Vallsanta és freqüent trobarindividus que presentin un o diversos nòdulsde Schmörl en edats no avançades; un exem-ple d’això és l’individu Tb 9 273 (30-34 anys),que en presentava a l’última dorsal i a la pri-

Figures 14 i 15.Exemple d’articulaciódel genoll moltafectada per l’artrosi.L’artrosi afecta l’individuTb 6 UE 251, d’edatavançada, de formageneralitzada.

31URTX

Figures 16 i 17.L’individu Tb 11 UE 253presenta cifosi i lordosi

de la columna vertebral,així com diverses hèrnies inòduls de Schmörl en els

cossos vertebrals.

mera i la segona lumbars. L’individu Tb 11 UE253 (40-44 anys) presenta també diverseshèrnies que ja han creuat l’anulus fibrous i di-versos nòduls de Schmörl, així com cifosi ilordosi de la columna (figures 16-17).

S’han observat altres alteracions a la columnavertebral, com és la desviació de la columna,en el cas de l’individu Tb 10 265 (35-39 anys);la fusió (anquilosi) dels arcs vertebrals de C3i C4, amb la consegüent pèrdua de mobilitat,a l’individu Tb 1 1013, i, per part de l’individuTb 6 250, a les vèrtebres dorsals centrals.Finalment, s’ha detectat la presència de sin-desmòsits (calcificacions del lligament carac-teritzades per la seva orientació vertical) enl’individu Tb 12 254 a tres de les primeresdorsals, que porten a l’anquilosi (figura 18).

Figura 18.Anquilosi a les primeres

dorsals de l’individuTb 12 UE 254.

32 URTX

Pel que fa a fractures a l’extremitat superior,s’ha observat una fractura del cap de l’hú-mer en l’individu Tb 5 UE 246, que ha com-portat una infecció que afecta tambél’apòfisi coracoides de l’escàpula i, per tant,la mobilitat de l’espatlla dreta. Un dels indi-vidus corresponents a la UE 26 també pre-senta una fractura a l’extremitat superior, enaquest cas, en el radi dret, que ha causatperiostitis també en el cúbit.

Finalment, l’individu Tb 11 UE 253 presen-tava una fractura en l’extrem esternal de laclavícula dreta, que es va curar amb un dis-cret engruiximent de la cortical (figura 21) iva comportar una entesopatia en forma delesió lítica en la inserció del trapezoide.

Patologia oral

De tots són coneguts conceptes com la cà-ries, el càlcul dental i la seva relació amb l’a-limentació i la higiene bucal. Aquests trets,la càries i el càlcul dental, però també d’al-tres, com el retrocés alveolar, les fístules i lahipoplàsia de l’esmalt dental, són els que va-lorarem a continuació per al total de la po-blació (taula 5).

Figura 21.Clavícules de l’individuTb 11 UE 253.La clavícula dretapresenta una fracturaa l’extrem esternal.

Aquest individu presenta també el sacre par-cialment fusionat amb el coxal dret.

Fractures

Les fractures no són especialment fre-qüents en la població de Santa Maria deVallsanta, ni presenten un patró de distribu-ció específic.

L’individu Tb 12 UE 255 presentava unafractura del coll del fèmur, consolidada ique va comportar el desenvolupamentd’una vora osteofítica a l’entorn del cap,cosa que li dificultava la mobilitat de l’ex-tremitat (figures 19-20). L’individu UE 28presentava una fractura en el terç distal dela diàfisi de la tíbia amb encavalcament delsfragments, que la radiografia va revelar comuna fractura en espiral. Aquesta es va con-solidar produint exostosi a la zona i engrui-ximent del periosti. La cama li va quedarmés curta, la qual cosa complicà el procésde consolidació de l’os (exostosi i engruixi-ment) i el caminar de la religiosa. Presentatambé periostitis a l’extrem distal de les dià-fisis dels dos fèmurs, probablement relacio-nada amb l’anterior.

Figures 19 i 20.La fractura quepresenta l’individuTb 12 UE 255al fèmur esquerreha afectat la cavitatacetabular del coxal.

33URTX

La càries consisteix en una progressiva des-mineralització de la peça dental a causa del’acció dels àcids de la flora bacteriana bu-cal. S’ha vist un augment significatiu delnombre de càries en el pas de l’edat mitjanaa l’edat moderna que podria estar relacionatamb un empitjorament de les condicions devida. En molts casos, la càries es presentaassociada a altres patologies orals, com arafístules, provocades per infeccions radicu-lars i que apareixen en forma de perforacióaproximadament circular i propera a l’alvèol.Una altra patologia associada a les càriessón les pèrdues ante mortem, tot i que po-den ser causades també per traumatismeso dipòsits de càlcul, entre altres factors. Un30 % dels individus adults presenta càriesen com a mínim una de les peces dentals.El percentatge general de càries en el totalde les peces (14,25 %) indica una clara de-pendència d’aliments com els cereals, ricsen carbohidrats de cadena curta, sobretotper part d’alguns membres de la comunitat.

Els dipòsits de càlcul no constitueixen unapatologia per se, però són indicatius tant deltipus de dieta com de la higiene bucal i po-den arribar a ser la causa d’algunes patolo-gies dentals, com el retrocés alveolar o eldesenvolupament d’infeccions periodontals.L’acumulació de càlcul a Vallsanta és un fac-tor important a tenir en compte, ja que espresenta de forma generalitzada en tots elsindividus: tots presenten càlcul dental, i un65 % en presenta a totes les peces.

El retrocés alveolar s’associa a diversos fac-tors, com són les malalties periodontals, unahigiene bucal deficient, el desgast, la irritacióproduïda pels dipòsits de càlcul o bé la re-ducció de la resistència tissular a conseqüèn-cia d’una dieta insuficient (Brothwell, 1987).S’ha observat retrocés alveolar en un 59,34 %de les peces dentals de la població, cosa que

suggereix una associació de la patologia ambels nivells de càlcul i la mala higiene bucal.

Les hipoplàsies a l’esmalt s’han vist relacio-nades amb un estrès ambiental continuatdurant el desenvolupament. L’etiologia éscomplexa, però pot relacionar-se amb defi-ciències nutricionals o metabòliques (Good-man i Rose, 1993). En la població, s’han visthipoplàsies a l’esmalt en un 43,81 % de lespeces estudiades. Un 95 % dels individus enpresenta en com a mínim una peça. Si esvalora el nombre de peces per individuafectades, s’evidencia que es tracta d’unaanomalia freqüent, atès que un 55 % dels in-dividus del global de la població en presentaen la meitat o més de les peces i tres indivi-dus, a totes les peces.

Un 66,67 % dels individus adults estudiatspresenta pèrdues dentals ante mortem, evi-denciades com a processos de reabsorcióalveolar, i tots els individus presenten retro-cés alveolar en almenys una de les peces.

Cal destacar que alguns individus presenta-ven un fort desgast dental que no es corre-lacionava amb l’edat que se’ls atribuïa apartir del grau de sinostosi de les suturescranials o el grau de desenvolupament de lasuperfície auricular o de la símfisi púbica.Moltes vegades, s’ha vist associat a molt càl-cul dental i retrocés alveolar.

D’aquesta manera, la prevalença alta de lespatologies bucals en la població porta aconsiderar una patologia periodontal gene-ralitzada en tots els individus, fins i tot senseque s’assoleixin edats avançades. Els cúmulsde càlcul haurien causat un retrocés alveolarque facilitaria les infeccions cariogèniques.L’origen d’aquests cúmuls de càlcul s’hauriade buscar en una dieta deficient i en una hi-giene bucal reduïda.

Taula 5. Freqüència de patologia oral en el conjunt de la població. Els percentatges correspo-nen al nombre de peces afectades

Total

N total %

Nombre de peces 376

Nombre d’alvèols 382

Càries 53/372 14,25

Càlcul 332/369 89,97

Retrocés alveolar 162/273 59,34

Fístules 9/436 2,06

Hipoplàsies de l’esmalt 145/331 43,81

34 URTX

Consideracions sobre l’estil de vida

Santa Maria de Vallsanta es presenta comuna comunitat rural aïllada i vinculada al tre-ball manual, un estil de vida conseqüentamb la reforma del Cister. La major freqüèn-cia de mortalitat en el grup d’abadesses ipriores es troba entre els trenta i els qua-ranta anys, encara que dins la comunitat erahabitual l’assoliment d’edats avançades igairebé la meitat dels individus presentaedats d’entre quaranta i seixanta anys.

L’aparició d’artrosi ja en individus jovessuggereix algun tipus d’estrès ocupacional.Aquest fet podria estar relacionat amb eltreball al camp, que es reimplanta amb lareforma del Cister (opus manuum) i que im-plicaria tasques de caràcter repetitiu i en

posicions forçades. La pràctica agrícolas’ha vist associada al desenvolupamentd’artrosi, sobretot a l’espatlla i al genoll, tanten estudis clínics com en estudis amb ma-terial arqueològic (Rossignol et al., 2005;Goodman et al., 1984; Cuhna et al., 2007).De la mateixa manera, l’alta afectació alsgenolls en tota la població també podriaestar condicionada per l’activitat litúrgicade les religioses (Vingard, 1996; Cooper etal., 1994).

D’altra banda, tant la freqüència de càriescom la de càlcul dental evidencien una dietabasada en productes d’origen vegetal, bàsi-cament cereals, i una mala higiene dental,cosa que estaria en concordança amb l’ac-tivitat agrícola que es posa de manifest enl’estudi dels ossos.

35URTX

ADDENDA: Descripció dels enterraments

A l’excavació de les tombes, es van seguirels criteris proposats per Brothwell (1987),Duday i Masset (1982) i Campillo i Subirà(2004) pel que fa a la recollida d’informaciódel dipòsit del cadàver: el tipus d’inhumació,l’orientació, la disposició primària o secun-dària, possibles desplaçaments dels ossos,etc., així com aspectes mètrics i de diagnosi,sigui d’edat i sexe o de patologies.

Tombes construïdes a la cara nord de l’església

La tomba 1 ocupa la posició central de lestres construïdes a la cara nord de l’església.Correspon a l’enterrament d’un únic individuen posició primària (UE 1013), dipositat ambuna orientació oest–est, en decúbit supí,amb les extremitats inferiors estirades i lessuperiors flexionades amb les mans juntessobre la pelvis; el crani, amb la cara orien-tada amunt. Al camp es va observar una lleu-gera desviació de la columna, possiblementdeguda a la inclinació del sòl. Al laboratories van identificar peces òssies que podrienformar part de la terra de rebliment de latomba o que podrien procedir d’un enterra-ment anterior a UE 1013, de manera que latomba hauria estat buidada i arranjada perfacilitar l’enterrament d’aquest individu.

La tomba 2, localitzada a l’oest de la tomba1 i amb una orientació oest–est, conteniados individus, tal com es va poder determi-nar al camp: l’un en posició primària (UE241), en decúbit supí, amb les extremitatssuperiors flexionades sobre l’abdomen i lesinferiors estirades, i amb un paquet d’ossossense cap tipus de connexió anatòmica di-positat sobre les cames de l’individu UE 241(UE 242), que probablement hauria estat elprimer ocupant de la tomba, retirat una ve-gada per enterrar-hi l’individu UE 241.

La tomba 3, situada a l’est de les tres cons-truïdes contra el mur nord de l’església, con-servava les restes, en forma de paquet, d’unenterrament en disposició secundària (UE245), que conservava falanges de mans ipeus i altres ossos de mida petita.

Tombes construïdes a l’interior de l’església

La tomba 4, oberta a l’interior de l’església, laprimera des de l’oest, va ser objecte d’espoli,tot i que no es va arribar a excavar al nivelldel darrer inhumat. Al camp es va identificarun mínim de tres individus: dos en el rebli-ment de la tomba (UE 204), un individu in-fantil de curta edat i un possible adult, i eltercer en disposició primària (UE-247), que

correspon al darrer inhumat de l’estructura ique apareix també en decúbit supí i orientatd’oest a est. La posició de les extremitats re-sulta peculiar: el braç esquerre apareix ple-gat a l’altura del tòrax, mentre que el dret,també flexionat, es troba lleugerament apar-tat del cos i en contacte amb la paret sud dela tomba; les extremitats inferiors, en canvi,apareixen completament estirades, com éshabitual en el jaciment.

La tomba 5 és la tomba localitzada més al’est de les ubicades a l’interior de l’església.A l’interior es van localitzar les restes d’unúnic individu en posició primària, disposaten decúbit supí i orientat d’oest a est.

UE-283 és una tomba també localitzada al’interior de l’església, en una de les capelleslaterals. Es tracta d’un enterrament primarid’un sol individu, dipositat en decúbit supí,amb les mans sobre l’abdomen i les extre-mitats inferiors estirades.

Tombes construïdes a la sala capitular

La tomba 6 és la que es troba més al sud dela filera est de tombes de la sala capitular.S’hi han recuperat dos individus (UE-251 iUE-250): en voler inhumar el segon individu(UE-251), es retiraren els ossos del primer(UE-250) i es dipositaren immediatamentper sobre del crani i el tòrax d’UE-251,sense disposar sediment entre ambdós. Elsossos es dipositaren agrupant els coxals en-tre si, les extremitats inferiors, etc.; tanma-teix, alguns ossos llargs es trobaven enposició quasi vertical, la qual cosa indicaque possiblement es dipositaren dins unfarcell o embolcall.

La tomba 7, situada en paral·lel a la tomba 6, enexcavar-la, es va descobrir que estava buida.

La tomba 8 presenta el dipòsit primari d’unindividu en decúbit supí (UE 270), amb lesextremitats superiors encreuades i les manssobre l’abdomen, les extremitats inferiorsestirades i la cara de nou mirant amunt, for-çada per l’efecte coixinet.

La tomba 9 correspon a un enterrament pri-mari d’un sol individu, dipositat en decúbitsupí (UE 273), amb les mans sobre l’abdo-men i les extremitats inferiors estirades.

La tomba 10 presenta un enterrament primariindividual (UE 265), però, en aquest cas, ambuna remoció parcial de la zona superior del’individu, probablement a causa de la pre-sència d’un cau o un lloc de pas d’algun ani-mal, que hauria remogut els ossos.

36 URTX

La tomba 11 es localitza a l’extrem sud dela filera oest de tombes de la sala capitular,en paral·lel a la tomba 12, amb la qualmanté una estreta relació. S’hi va localitzarun individu al fons (UE 253). Per sobre d’a-quest i al seu costat dret (paret sud de latomba), es localitzà un dipòsit secundarique podria correspondre a un sol individu(UE 252). Al nivell de la UE 253, semblaque hi ha alguns ossos més arrambats alcostat nord de la tomba. És probable queaquest dipòsit secundari procedeixi delbuidatge de la tomba per tal d’enterrar UE253. A diferència del que s’ha observat ales tombes 2 i 3, en aquest cas, els ossosno s’embolicaren ni formaren part d’un far-cell, sinó que els uns s’arrambaren i els al-tres es dipositaren directament per sobred’UE 253, més escampats al llarg de la pa-ret sud.

La tomba 12 és la que presenta una com-plexitat més gran pel que fa al nombre derestes trobades. A la superfície, en aixecarla làpida, van aparèixer ossos sense cap ti-pus de connexió anatòmica i amb una rela-tiva continuïtat fins a arribar als dipòsits deposició primària. La distribució de les restesd’aquest paquet era completament aleatò-ria i no s’hi observà cap tipus d’agrupa-ment, de manera que es pot considerar queformaven part del rebliment de la tomba(UE 214). Al costat est de la tomba es valocalitzar, per sobre del dipòsit primari, undipòsit secundari d’ossos (UE 216) en elqual es van trobar dos cranis: UE 216 potrepresentar més d’un individu, però tambépot estar relacionat amb el dipòsit primari.Sota els nivells de rebliment, es van des-cobrir quatre enterraments primaris suc-cessius: els tres primers, amb una clararelació entre si, UE 254, UE 255 i UE 256, iel quart, sota una capa de calç, com a pri-mer enterrat, UE 276.

L’individu UE 254 és el darrer enterrat i, pertant, es troba sobre els altres dos, en posicióanatòmica. Les articulacions presenten certsdesplaçaments, en disposar-se sobre un al-tre individu i no directament sobre el terra.La posició de la columna vertebral era for-çada, en un angle de 90º. Les extremitatssuperiors es trobaven plegades amb lesmans sobre l’abdomen. Les extremitats infe-riors són les que conserven una millor rela-ció anatòmica: és en aquesta part de latomba on es va dur a terme l’arranjamentper dipositar aquest darrer individu.

En l’individu UE 255 s’han pogut determinarconnexions anatòmiques al costat dret delcos, inclosos el crani i la columna vertebral.De la mateixa manera que UE 254, es tractad’un individu en decúbit supí, amb certs des-plaçaments de les articulacions per tractar-se d’un dipòsit fet sobre el d’un altre individu.

De l’individu UE 256, se’n conserva tot elcostat dret, des de la cintura escapular finsa l’extremitat inferior (aquesta darrera, a lamateixa cota que UE 254). Al costat dret,trobem desplaçat l’húmer esquerre; la restadels ossos resten articulats de manera es-treta. Així, doncs, els tres dipòsits successiuses produirien quan el que es trobava persota no estava del tot descompost.

UE 276 es tracta d’un enterrament primarid’un sol individu, dipositat en decúbit supí,amb les mans sobre l’abdomen i les extre-mitats inferiors estirades. Les peces esque-lètiques presenten compressió, la qual cosaevidencia que probablement el cadàver esdiposità amortallat. Aquest individu és el pri-mer enterrat, cobert a la part superior delcos amb una capa de calç. Entre aquest di-pòsit i el següent, hi havia una capa de terra,cosa que evidencia que no es tracta d’unenterrament simultani amb els posteriors.

37URTX

Taula 6. Tipus d’enterrament segons l’àrea d’inhumació

Individu Àrea d’enterrament Tipus de tomba Tipus enterrament

Tb 1 UE-1013 Exterior nord església Individual Primari

Tb 2 UE-242 Exterior nord església Col·lectiva Secundari

Tb 2 UE-241 Exterior nord església Col·lectiva Primari

Tb 3 UE-245 Exterior nord església Individual Secundari

Tb 4 UE-204 Ind. 1 Interior església Col·lectiva Rebliment

Tb 4 UE-204 Ind. 2 Interior església Col·lectiva Rebliment

Tb 4 229, 219, 235 Interior església Col·lectiva Rebliment

Tb 4 UE-247 Interior església Col·lectiva Primari

Tb 5 UE-246 Interior església Individual Primari

UE-283 Interior església Individual Primari

UE-26 indiv. 1 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 indiv. 2 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 indiv. 3 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 indiv. 4 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 indiv. 5 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 indiv. 6 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 subad. 1 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 subad. 2 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 subad. 3 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 subad. 4 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-26 subad. 5 Interior església Col·lectiva Secundari

Àmbit 8 E1, 3, 17 Interior església Col·lectiva Secundari

Àmbit 8 E1, 3, 17 Interior església Col·lectiva Secundari

UE-28 Interior església Individual Primari

Tb 6 UE-250 Sala capitular Col·lectiva Secundari

Tb 6 UE-251 Sala capitular Col·lectiva Primari

Tb 8 UE-270 Sala capitular Individual Primari

Tb 9 UE-273 Sala capitular Individual Primari

Tb 10 UE-265 Sala capitular Individual Primari

Tb 11 UE-253 Sala capitular Col·lectiva Primari

Tb 11 UE-252 Sala capitular Col·lectiva Secundari

Tb 12 UE-214, 216 Sala capitular Col·lectiva Rebliment

Tb 12 UE-254 Sala capitular Col·lectiva Primari

Tb 12 UE-255 Sala capitular Col·lectiva Primari

Tb 12 UE-256 Sala capitular Col·lectiva Primari

Tb 12 UE-276 Sala capitular Col·lectiva Primari

Tb 12 UE-277 Sala capitular Col·lectiva Rebliment

38 URTX

Bibliografia

ALEMÁN, I.; BOTELLA, M. C. (1997). «Determinacióndel sexo en el esqueleto postcraneal. Estudio deuna población mediterránea actual». Archivo Es-pañol de Morfología, núm. 2, p. 7-17.ALTISENT, A. (1972). «Fitxes i notes sobre monestirsde monges cistercenques a Catalunya». EstudisCistercencs, vol. VIII, s. p.ARCO, R. (1912). «Algunos documentos interesan-tes». Boletín de la Real Academia de la Historia, t.LXI (juliol-agost) p. 5-19.AUFDERHEIDE, A. C.; RODRÍGUEZ-MARTÍN, C. (2008).The Cambridge Encyclopaedia of Human Paleopa-thology. Cambridge: Cambridge University Press.BOUVILLE, C.; CONSTANDSE-WESTERMANN, T. S.; NE-WELL, R. R. (1983). «Les restes humaines mésolithi-ques de l’abri Cornille, Istres (Bouches-du-Rhône)».Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologiede Paris, núm. 10, p. 89-110.BRONSEVAL, C. (1991). Viaje por España: 1532-1533.Peregrinatio hispánica. Madrid: Centro de EstudiosRamón Areces.BROTHWELL, D. R. (1987). Desenterrando huesos.Mèxic: Fondo de Cultura Económica.CAMPILLO, D. (2001). Introducción a la paleopatolo-gía. Bellaterra: Bellaterra.CAMPILLO, D.; SUBIRÀ, M. E. ( 2004). Antropologíafísica para arqueólogos. Barcelona: Ariel.CAPASSO, L.; KENNEDY, K. A. R.; WILCZAK, C. (1991).Atlas of occupational markers on human remains.Teramo: Edigrafial.CAPDEVILA FELIP, S. (1988). «El monestir cistercencde Vallsanta: notes per a una monografia». Qua-derns d’Història Tarraconense, núm. 7, p. 5-54.CERDÀ, E. [et al.] (2012). «Recuperació, estudi i res-tauració de les restes d’indumentària trobades alsepulcre del peu del campanar de Santa Maria(Agramunt, Urgell)». Tribuna d’Arqueologia, vol.2010-2011, p. 175-212.COOPER, C.; MCALINDON, T.; COGGON, D.; EGGER, P.;DIEPPE, P. (1994). «Occupational activity and oste-oarthritis of the knee». Annals of the RheumaticDiseases, núm. 53, p. 90-93.CRÉTOT, M. (1978). L’arcade dentaire humaine: Mor-phologie. París: Julián Prélat.CUHNA, E.; UMBELINO, C.; SILVA, A. M.; CARDOSO, F.(2007). «What can pathology say about the Me-solithic and Late Neolithic/Chalcolithic commu-nities? The Portuguese case». A: COHEN, M.;CRANE-KRAMER, G. M. M. (2007). Ancient health:Skeletal indicators of agricultural and economic in-tensification. Tallahassee: Florida University Press,p. 164-175.DUCH, J. (1989). «El monestir de Vallsanta a partirde 1589 (actualitat del IV centenari de la seva ex-tinció». A: Els monestirs cistercencs de la vall delCorb. Tàrrega: Grup de Recerques de les Terresde Ponent, p. 155-181.DUDAY, H.; MASSET, C. (1982). «Méthodes d’étudedes sépultures». A: Actes du Colloque du Toulouse.París: CNRS.EDYNAK, G. J. (1976). «Life-styles fr