349

Roger Costa Solé

URTXL 'ESBART ALBADA DE TÀRREGA

(1952-2002). CINQUANTA ANYS

D'ASSOCIACIONISME I FOLKLORE.

brought to you by COREView metadata, citation and similar papers at core.ac.uk

provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert

350

El context cultural del naixement dels es-barts dansaires

L'aparició dels esbarts dansaires és una con-seqüència del programa de recuperació políti-ca i cultural que es desenvolupà a Catalunyadurant els dos darrers terços del segle XIX queconeixem amb el nom de Renaixença. Aquestfenomen, versió catalana del romanticismeeuropeu provinent del segle XVIII, es caracte-ritzava entre altres aspectes pel seu interèsper la cultura popular o folklore, vist com l'es-sència immutable dels valors d'un poble.Aquest interès es traduí en l'estudi de diver-sos aspectes de la cultura popular, essent elde la cançonística el que va aconseguir undesenvolupament més visible ja des del prin-cipi de la Renaixença –amb el recull de can-

L'ESBART ALBADA DE TÀRREGA (1952-2002).

CINQUANTA ANYS D'ASSOCIACIONISME

I FOLKLORE.

Roger Costa SoléAntropòleg

çons i la creació d'orfeons que les divulgaven–i fins la creació de l'Obra del Cançoner Popu-lar l'any 1922, una empresa gegantina queaconseguí la compilació de milers de cançonsque la gent coneixia per tradició oral i que ales-hores encara es cantaven.

Cal situar, doncs, el naixement del movimentesbartístic en el si d'aquestes coordenadesculturals. El 1902 l'Esbart de Dansaires de Vicva representar en públic el resultat dels seustreballs de recull i arranjament de danses tra-dicionals vives de la zona d'Osona. L'eclosiódels esbarts arribaria uns anys més tard, ambl'aparició de figures com Aureli Capmany, fol-klorista que prestà especial atenció a l'estudide la dansa catalana i que esdevingué direc-tor de l'esbart de l'Associació de Lectura Ca-

Els primers membres del’Esbart Albada,en una fotografia del 15de gener de 1954.D’esquerra a dreta, i dedalt a baix: Gabernet,Florensa, Badia, SoléPujol, Purgimon, Nadal,Balcells, Regordosa,Serra, Auberni,Escolà,Sassó, Gabernet Grau,Carulla, Sauret, Pàmies,Fàbregues, Vidal M.C.,Angluí, Ortiz Maria,Amorós, Maza, Badia,Ortiz Carme, CarmeVidal, Figueres, Castellà,Travesset. Foto: ArxiuEsbart Albada

351

talana (1907-1908) i de l'Esbart Català deDansaires, i sobretot la de Joan Rigall, direc-tor de l'Esbart Folklore de Catalunya. Rigalldugué a terme una ingent tasca de recull dedanses tradicionals d'arreu de Catalunya, i pro-tagonitzà el primer cisma dins el movimentesbartístic: amb el guiatge del folkloristaRossend Serra i Pagès va canviar l'estructurade l'anomenat punt pla, marcant l'accent delprimer temps del compàs amb el peu endarre-ra enlloc de fer-ho endavant tal com ho ense-nyava Aureli Capmany. Aquesta manera de ferafectava tota la posició del cos i, per tant, l'ac-titud del dansaire1 . De bon començament,doncs, ja es marquen dues tendències dins delmón dels esbarts: l'una representada per AureliCapmany i l'Esbart Català de Dansaires, cen-trada en els aspectes de recol·lecció, estudi idivulgació fidel de les danses tradicionals, dinsla línia dels estudis folklòrics; l'altra, la de Rigall,tendent a desenvolupar i fixar artísticament ladansa tradicional catalana.

L'Esbart Verdaguer i la dictadura franquista

El següent referent, i sens dubte el més im-portant en el context de la dictadura franquis-ta, és el que marcà la tasca desenvolupadaper l'Esbart Verdaguer. Aquest esbart barcelonífou fundat oficialment l'any 1948 a l'empara dela comissió Abat Oliba, encarregada d'orga-nitzar el que hom considera la primera mani-festació catalanista pública de la dictadura: elsactes d'entronització de la Verge de Montserrat,l'abril de 1947. En ell hi concorregueren figu-res com Salvador Millet, nebot del fundador

de l'Orfeó Català que fou, de fet, el mecenesde l'esbart; Manuel Cubeles, mestre de dansaautodidacta que introduí canvis determinantsen la manera d'interpretar la dansa tradicionalcatalana; els músics Joaquim Serra2 , Lluís Mo-reno Pallí i Antoni Català, autors de dotzenesd'harmonitzacions de músiques de danses tra-dicionals; Alexandre Cirici, intel·lectual vincu-lat a posicions nacionalistes d'esquerra queacabà essent catedràtic d'Història de l'Art a laUniversitat de Barcelona, i que a l'esbart exer-cí com a cap del Departament de Plàstica totaportant-li un aire de modernitat i fins i totd'avantguarda; Jaume Picas, advocat i amicpersonal de Cirici, posteriorment vinculat amanifestacions molt populars de la cultura ca-talana dels seixanta (fou co-autor junt ambJosep M. Espinàs de l'himne del FC Barcelonai lletrista de La Trinca), féu aportacions decisi-ves en la definició de la línia que havia de se-guir l'esbart des de la seva fundació; i JosepMainar, secretari de l'Esbart, vetat per les au-toritats franquistes per haver estat alt funcio-nari en les administracions de Macià i Com-panys. De fet, la concurrència d'aquests per-sonatges de perfil tan diferent només s'expli-ca per les circumstàncies especials de la post-guerra a Catalunya, en què la defensa de laidentitat catalana passava per davant d'altresconsideracions ideològiques.

A mitjan anys cinquanta personatges comManuel Cubeles, Salvador Millet i AlexandreCirici es van desvincular de l'esbart i van do-nar pas a una nova fornada, liderada pel co-reògraf Salvador Mel·lo, i músics com Agustí

Jordi Carulla,posteriorment director

del cos de dansa entre1959 i 1973, en un

moment de l’execuciódel Ball Enrobat a

l’actuació del 15 degener de 1954.

Observeu l’angle delbraç, molt tancat, propide l’estil de la InstitucióFolklòrica Montserrat imolt diferent de l’estil

de l’Esbart Verdaguer,en què els braços

s’arquegen evitant queel colze sobresurti.

Foto: ArxiuEsbart Albada

352

Cohí i Antoni Ros Marbà, caracteritzada peruna menor aportació ideològica i intel·lectual iun gran desenvolupament dels aspectes ar-tístics que feien de l'Esbart Verdaguer l'em-brió del Ballet de Catalunya.

La importància de l'Esbart Verdaguer fou ex-traordinària, en tant que es va replantejar laproblemàtica de la dansa tradicional catalanades de l'arrel i va definir tot un programa d'ac-tuació que es féu públic en un document co-negut com el Manifest. En aquest manifest esfeia un anàlisi del temps present (any 1947)de la situació dels esbarts a Catalunya tot cri-ticant les línies existents fins al moment: unaque podríem anomenar “arqueològica”, i quefeia referència sense esmentar-lo a l'EsbartCatalà de Dansaires, i una altra d'interpreta-ció més lliure –massa segons l'opinió que s'hiexpressava–, dirigida als seguidors de la líniaRigall i que tenia en la Institució FolklòricaMontserrat de J. Comas el seu màxim expo-nent. L'Esbart Verdaguer proposava una ter-cera línia que es fonamentés en un estudi acu-rat de cadascuna de les danses per tal demantenir-ne l'esperit viu i diferencial de cadas-cuna dins d'una sola tipologia general que,segons afirmaven, conformava la dansa cata-lana tradicional.

Les aportacions de l'Esbart Verdaguer, però,foren encara més importants a la pràctica. Enprimer lloc, es fixà un mètode per a l'assaigque no era altra cosa que una adaptació -queno una còpia exacta– del de la dansa clàssicaa la dansa tradicional catalana: les cinc posi-

cions, la barra... més els punts bàsics de ladansa tradicional catalana –ball pla, punt deperdiu o de vals, salt de morisca–, el passeig ila “sardana”. Això proporcionava als dansai-res una tècnica de la que estaven absoluta-ment desproveïts els membres d'altres esbarts.Per altra part, el Verdaguer va incorporar perprimera vegada balls de totes les terres deparla catalana: es va començar per dansesbalears i valencianes, i després se'n van afe-gir del Rosselló i fins i tot danses de creacióinspirades en la Provença i l'Alguer. En l'as-pecte artístic, les creacions de Cubeles i so-bretot de Mel·lo van anar evolucionant des delllegat heretat d'abans de la Guerra Civil -fidelal principi dels folkloristes de recull i divulga-ció més o menys fidel de les danses tradicio-nals- cap a una concepció de la dansa mésentesa com a espectacle, que aviat desembo-cà en l'aspiració de crear un ballet folklòricnacional de Catalunya.

Paral·lela a la tasca estricta del Verdaguer entant que esbart dansaire, els seus membresvan impulsar la creació d'una entitat d'àmbitnacional que havia d'exercir les tasques d'as-sessorament que no estaven a l'abast delspetits esbarts d'arreu del territori. Estem par-lant de l'Obra del Ballet Popular de Catalunya(OBP), el nom i part de les activitats de la qualestaven clarament inspirades en l'obra de re-ferència del folklore català: l'Obra del Canço-ner Popular de Catalunya. A imitació d'aquest,l'OBP tenia la pretensió de dur a terme unatasca científica de recull de les danses tradici-onals dels Països Catalans i sistematitzar-ne

Tomàs Sauret(esquerra) i JoanRegordosa,saludant al final de lapresentació de l’esbartal Teatre Ateneu deTàrrega, el 15 de generde 1954.Foto: ArxiuEsbart Alabad

353

les dades mitjançant fitxes etnogràfiques, d'in-dumentària la creació d'un arxiu musical. Permitjà de les seves publicacions -l'Agenda enfou l'única expressió– s'havia de donar llum alsestudis dels especialistes en cada àmbit; enaquest sentit, només es van arribar a publicardos articles, un de Manuel Cubeles sobre lagestualitat i un assaig del mestre Moreno Pallísobre els orígens i la difusió de la bolangera.Més incidència van tenir, en canvi, les tasquesd'assessorament i coordinació dels esbarts.Membres vinculats a l'OBP ensenyaven dan-ses, facilitaven la còpia de par titures iparticel·les i estimulaven, en definitiva, la cre-ació de nous esbarts dansaires. En el seu sies va crear, així mateix, la Institució MusicalJuli Garreta, dedicada a la formació de mú-sics per a cobla.

La història de l'Obra del Ballet Popular és lad'una entitat concebuda amb uns propòsitsmolt ambiciosos que ben aviat van serinstrumentalitzats en un altre sentit. El seu ca-ràcter inicial fou reorientat al cap de pocs me-sos de la seva creació, passant de ser una einaper al debat, la investigació i la divulgació fol-klòriques d'alt nivell a esdevenir un mer instru-ment de coordinació de les colles sardanistesd'arreu del país –un sector molt més ben es-tructurat que el dels esbarts–, i la seva Agen-da una simple agenda d'activitats.

Finalment, s'ha de destacar la importància po-lítica de l'Esbart Verdaguer i de l'Obra del Ba-llet Popular, una dimensió més reconeguda iestudiada que l'estrictament artística i cultu-ral. Des dels seus inicis, l'Esbart Verdaguer fou

concebut com un element de resistència cul-tural catalanista al marge i en oposició ambles activitats promogudes pel règim. La trajec-tòria intel·lectual i política dels seus membres,particularment del nucli fundador, no deixa llocal dubte: progressistes i conservadors, tots vandesenvolupar un projecte comú genuïnamentcatalà. El seu programa, inspirat tal com s'haexplicat en l'Obra del Cançoner Popular deCatalunya, suposava un element de continuï-tat amb la cultura catalana d'abans de la guer-ra sense interferències externes. D'altra ban-da, sempre que era possible els programeseren escrits en català i la comunicació exter-na i interna –de la qual n'han quedat nombro-sos testimonis escrits– era sempre en català.Aquest caràcter polític, junt amb les caracte-rístiques artístiques, fan del Verdaguer i l'Obradel Ballet Popular els punts de referència in-excusable de la dansa tradicional catalana du-rant el franquisme.

L'Esbart Albada de Tàrrega

Els inicis (1952-1959)

L'any 1952 un grup de persones vinculades ales diferents colles sardanistes que existien enaquell moment a Tàrrega van decidir de tirarendavant la idea llargament meditada de cre-ar un esbart a la ciutat. En foren els principalsimpulsors Ramon Anglí i Tomàs Sauret, aju-dats ben aviat per Ramon Gabernet, JosepBalcells i Josep Escolà Segarra. Per fer-ho rea-litat, es va convocar a tots els interessats almenjador de l'Auxilio Social local, aconseguintuna nodrida assistència.

Francesc Pera(esquerra) i el mestre

Lluís Moreno Pallí(centre), l’11 de

setembre de 1955.Foto: Arxiu

Esbart Alabada

354

Es va decidir que el nom de l'Esbart seria Albada–segurament en honor a la patrona de Tàrrega,la Mare de Déu de l'Alba– i de seguida es vanendegar els assajos, dirigits per dues membresde la Sección Femenina de la Falange local. Fruitd'aquests assajos es va dur a terme la primerarepresentació en públic, a la festa major de maigde 1953. Sembla que va ser en el transcursd'aquella mateixa representació que hom vaproposar al director de la Institució FolklòricaIgualadina i antic jugador de l'equip de futbolde la UE Tàrrega, Joan Regordosa, la incorpo-ració a l'Esbart Albada com a nou mestre dedansa. Joan Regordosa, de la línia de la Insti-tució Folklòrica Montserrat, va ensenyar novesdanses i va posar les bases sobre les que ha-via de créixer l'esbart targarí. A rel d'això, el 15de gener de 1954 es va fer la presentació ofici-al al teatre Ateneu de Tàrrega.

A inicis d'aquell 1954 es va entrar en contacteamb Francesc Pera, provinent de l'Esbart Maragalld'Arenys i llavors director de la sucursal del BancCentral a Tàrrega. En aquesta època es donà unasituació anòmala, en la qual se solaparen –sen-se arribar a coincidir mai en un mateix assaig–

dos mestres de dansa, Regordosa i Pera, ense-nyant balls i tècniques sensiblement diferents, jaque l'Esbart Maragall estava íntimament relacio-nat amb l'Esbart Verdaguer. Aquesta anomaliava esclatar amb motiu d'una actuació conjuntade l'Esbart Maragall i l'Esbart Albada als jardinsdel Restaurant La Granja de Tàrrega, fet que vaacabar amb la participació de Regordosa en l'Es-bart Albada.

L'època de Francesc Pera és la de la consoli-dació del model Verdaguer per a l'Esbart Al-bada, i de l'entitat com a tal. Per ensenyar elsnous ballets als dansaires targarins, Pera, queno havia estat dansaire sinó secretari de l'Es-bart Maragall, es va servir d'una excel·lentdansaire –segons testimonis que l'havien vistballar– d'aquella població: Maria Barsants. Elnovembre del mateix any l'esbart donava unpas decisiu en la seva consolidació com a en-titat en ingressar a la Secció Artística, Literà-ria i d'Instrucció de l'Ateneu de Tàrrega. L'oc-tubre de 1955 es formava la primera junta di-rectiva, amb Josep Balcells com a primer pre-sident, i paral·lelament es creava els Amics del'Esbart Albada, amb la finalitat de consolidarun grup de socis protectors. El febrer de 1956,d'altra banda, es presentava el cos de dansainfantil, anomenat Grup Mestre Güell, posantaixí les bases d'aquesta pedrera del cosd'adults que amb diferents alts i baixos ha ar-ribat fins a l'actualitat.

Aquests primers anys són, com s'ha vist, d'unanotable activitat. Era el principi i tot estava perfer. La indumentària “tradicional”, per exemple,un element central en la configuració dels es-barts tal i com els hem entès fins ara, s'haviade confeccionar en la seva totalitat. El cas del'Esbart Albada és molt interessant tant pel quefa a les tasques de recuperació amateur d'as-pectes de folklore com pels mecanismes enquè es dugué a terme aquesta recuperació.Tal i com han explicat diversos informants, alprincipi cada dansaire es va haver d'encarre-gar de la confecció del seu propi vestuari. Jo-sefina Pàmies, per exemple, va refer una faldi-lla i un mantó originals d'un vestit antic recu-perat de les golfes d'una casa pairald'Anglesola. Una altra dansaire portava partd'un vestit –les faldilles– original del segle XIX.Així mateix, el vestit d'un avantpassat deRamon Anglí també del segle anterior va ser-vir com a model per a la confecció dels vestitsde vellut dels dansaries masculins. Aqueststres exemples demostren fins a quin punt lesreproduccions de vestuari antic eren fidels ala realitat, i no una simple recreació arbitràriadels mateixos. En alguns casos els vestits erende lloguer, fet gens infreqüent entre la restad'esbarts. Posteriorment, la incorporació deballets del repertori del Verdaguer va compor-tar la còpia dels models creats per aquest es-

Linòleum anunciadord’una actuació del’Esbart Albada.Els esbarts dansairesvan ser un referentde catalanitat durantel franquisme; algunscartells, com aquestde 1957, es van feren català, aprofitantles poques escletxesde tolerància quepermetia el règim.

355

bart. Alguns eren inspirats en indumentàriestradicionals que havien arribat fins als nostresdies, com el de la Moixiganga de Sitges, men-tre que d'altres eren pures creacions, com elde la Farandola Provençal i el dels Diverti-ments3 . Per altra part, el sistema de confecciódel vestuari, sobretot en els primer anys, ésmolt eloqüent en relació a un context social enquè a la majoria de dones -mares i filles- se'lsreservaven tasques domèstiques com cosir, ihom observa com a aquestes activitats hi de-dicaven llargues hores, en aquest cas al ser-vei d'una entitat recreativa.

Un esbart autoregenerable (1959-2002)

La transmissió dels coneixements de dansa enel món dels esbarts és un punt clau per enten-dre l'evolució d'aquest moviment associatiu.Mancat d'una sintaxi universal com l'escripturamusical, els coneixements de dansa s'han anattransmetent de viu en viu, o mitjançant el re-curs a mitjans audiovisuals a mesura queaquests s'han anat generalitzant. Els primersmestres de dansa de l'Esbart Albada, Regordo-sa i Pera, n'havien après als seus respectiusesbarts i després ho van transmetre als dan-saires de l'Albada. El següent director, en can-vi, ja fou una persona formada a l'esbart ma-teix: Jordi Carulla Vila. Carulla, que havia ballaten l'esbart des de la seva fundació, va ser di-rector del cos de dansa des de 1959 fins 1973,i fou un seguidor fidel del mestratge de Pera i,per tant, de l'estil Verdaguer. Tres anys desprésque Carulla esdevingués director, el 1962, unfundador de l'entitat, Ramon Anglí, fou escollitpresident. A les darreries d'aquesta etapa, tan-mateix, l'esbart va estar a punt de desaparèixer:entre 1966 i 1968, per exemple, només es vandur a terme nou actuacions de poca entitat.

L'any 1971 una altra persona sorgida del cosde dansa, Antoni Pàmies, es féu càrrec junt ambJosep Morera d'un grup de petits al mateixtemps que ajudava Carulla en els assajos delsadults, fins que pels volts de 1973 es féu càrrecen solitari de la direcció artística, tasca que noabandonaria fins 1997. Aquesta nova etapa esva reiniciar a l'antic col·legi de les Vedrunes, al'actual plaça del Mn. Perelló, en un moment degran incertesa per l'esbart. Van ser, probable-ment, els anys més difícils per a l'entitat. Man-cada durant gairebé tota la dècada dels setan-ta d'una junta estable, Pàmies va crear un nougrup pràcticament de zero i durant gairebé deuanys va portar tot el pes de l'esbart sense gairesuports més que els propis dansaires. Va tornara regularitzar els assajos -dos sessions setma-nals– i va aconseguir introduir un altre cop l'es-bart en els circuits habituals d'actuacions.

En aquesta dècada Pàmies entra de nou encontacte amb l'Agrupació Folklòrica Igualadi-

na, dirigida per Ignasi Vilanova i MisericòrdiaPàmies. En aquell moment l'entitat de l'Anoiaestava molt influenciada per un altre esbartque ja brillava amb llum pròpia i que sota elguiatge d'Albert Sans havia creat escola prò-pia: l'Esbart de Rubí. Després d'aquest con-tacte, Pàmies va aportar una sèrie canvis enla manera d'entendre la dansa que s'han anattransmetent fins avui. Segons ell mateix ha ex-plicat, es tractava d'”esbeltir la figura”: els bra-ços més baixos en el passeig, el peu endar-rera en el punt de perdiu o de vals, ballar “mésde punta” en general... tot plegat contribuïa adonar una imatge renovada que es sobrepo-sava als antics preceptes.

Durant aquesta etapa tingué lloc un esdeve-niment singular. El setembre de 1975 un equipde Televisió Espanyola del programa Raíces,dedicat a manifestacions de cultura popular,

Lluís Moreno Pallídirigint dues coblesa la vegada en unaactuació de l’EsbartAlbada al TeatreAteneu de Tàrrega.El mestre Moreno eraun dels membres méssignificatius de l’EsbartVerdaguer i de l’Obradel Ballet Popular.Algunes de les sevesharmonitzacions forencomposades pera dues cobles.Foto: ArxiuEsbart Albada

356

es va interessar en l'Esbart Albada. Es va de-cidir de gravar un programa, el qual fou enre-gistrat en diferents exteriors de la ciutat i fouemès un any després, el 17 d'octubre de 1976.D'altra banda, aquells anys immediatamentposteriors a la mort del dictador van estar mar-cats per les especials circumstàncies del mo-ment a Catalunya. Així, l'any 1975, amb Francoencara viu, l'esbart féu la compra simbòlicad'una acció de Premsa Catalana SA, futuraeditora del diari Avui, i dos anys més tard es vainscriure al Congrés de Cultura Catalana.

La perspectiva de celebració del 25è aniversa-ri de la primera actuació el 1953 va suposar unrevulsiu per a diferents aspectes de l'entitat. Enprimer lloc, es van incorporar noves danses alrepertori: la Farandola Provençal (1977) i, tresanys més tard, el Ball de Gitanes del Vallès. Estractava en ambdós casos de balls molt visto-sos que van tenir una rebuda entusiasta per

part del públic. En segon lloc, i com a conse-qüència de les sinèrgies creades amb motiudels treballs de preparació d'aquest aniversa-ri, el 1980 es va refer l'estructura de l'entitat,amb la incorporació de Xavier Trepat com anou president. Aquest càrrec l'ocupà fins 1989,moment en què quan Xavier Forns el succeí.

L'any 1997 Ton Farran va esdevenir director delcos de dansa, càrrec que encara ostenta enl'actualitat. Després de quasi trenta anys com adansaire –va ingressar a l'esbart la tardor de1972–, la seva nova faceta com a director vacomençar com una continuïtat de la tascad'Antoni Pàmies. Paral·lelament, el 1998 ÒscarMarch fou elegit president. Aquests darrers anysde la dècada dels noranta destaquen per unaforta inversió en la renovació d'infraestructures.Per una part, la introducció del CD va exigir uncanvi general en l'equip de música; així mateix,es va renovar una part del vestuari mentre que,en col·laboració amb l'Ateneu, es va arranjar lasala de vestuari. Els anys 2001 i 2002 tambés'estan donant canvis destacables: amb un cosde dansa molt renovat, s'ha entrat de nou encontacte amb Albert Sans (en l'actualitat asses-sor de l'Esbart de Mollet), i s'han incorporat demoment tres coreografies noves, després demés d'una dècada sense introduir danses no-ves en el repertori de l'esbart.

La difusió i espectacularització de les dan-ses tradicionals catalanes: el cas de l'Es-bart Albada

Capítol a part mereix el corpus de danses tra-dicionals interpretades per l'esbart. En aquestsentit és convenient remarcar que, si bé l'ori-gen dels arranjaments de danses tradicionalsper part de determinats coreògrafs és més omenys ben conegut, existeix una gran nebulo-sa pel que fa als mecanismes de difusiód'aquestes coreografies a la immensa xarxad'esbarts que ha existit al país. Pel que fa al'Esbart Albada, a banda de les aportacionsde Regordosa i Pera, es recorda la interven-ció d'Anna Garcés, dansaire que havia assa-jat amb Manuel Cubeles a l'Esbart Verdaguer,la qual va ensenyar diversos ballets a l'esbarttargarí, així com la del barceloní Esbart SantMartí, també vinculat des del primer momental Verdaguer. La Institució Folklòrica Igualadi-na, a través de Salvador Rius i MariaCastelltort, va portar a Tàrrega la FarandolaProvençal, una coreografia de Salvador Mel·lode 1955. Ricard Amat, director de dansa del'Esbart de Terrasa, va transmetre un altre ba-llet de creació de Salvador Mel·lo també definals anys cinquanta: els Divertiments, inter-pretat per primera vegada a mitjan anys vui-tanta per part de l'esbart targarí. El repertoride danses de l'esbart inclou danses tradicio-nals de tots els Països Catalans, de la Pro-

En el model del’Esbart Verdaguer eramolt importantl’adopció de tècniquesteatrals com lail·luminació, elsdecorats i elmaquillatge, fet que vacomportar lacol·laboració d’artisteslocals. A la imatge, unmoment de LaMarsoliana, ambdecorats deJaume Minguell(finals anys cinquanta).Foto: ArxiuEsbart Albada

357

vença (dansa de creació) i fins i tot durant untemps n'hi va figurar una d'Alsàcia. En total,l'Esbart ha interpretat 91 danses al llarg delsseus cinquanta anys d'existència.

Aquestes danses han estat ballades arreu endiferents actuacions, algunes de les quals ad-quireixen una significació especial amb la pers-pectiva del tems transcorregut. Durant els anyscinquanta, les actuacions més emblemàtiquestingueren lloc en el si d'entitats de la ciutat deBarcelona amb llarga tradició de conreu defolklore, que eren pràcticament les úniques quepodien fer manifestacions públiques de signecatalanista en aquella època. Ens referim a lesrealitzades a la seu de l'Orfeó Gracienc (10 demarç de 1957) i en l'homenatge a l'Orfeó Ca-talà (1 de març de 1959) a la recent inaugura-da catedral del catalanisme popular: el CampNou del FC Barcelona. Un altre grup d'actua-cions remarcables són les que s'han dut a ter-me a l'estranger. Les dues primeres es van fer,significativament, en territoris dels Països Ca-talans: la primera a Andorra, el 1957, en el marcdel I Festival Internacional Folklòric de les Es-caldes, i la segona el 1964, a quatre poblaci-ons de la Catalunya Nord. No hem d'oblidaren aquest capítol els sis desplaçaments queen anys alternatius des de 1981 s'han dut aterme a Blaye, la població de la Gironde fran-cesa agermanada amb Tàrrega, els dos aZülpich (1985 i 1988), ciutat alemanya ager-manada al seu torn amb Blaye, i la participa-ció al Festival Internacional de Monguyon l'any1984, en el marc del segon desplaçament aBlaye.

Ja hem assenyalat abans la peculiaritat delcontext històric per entendre determinades ini-ciatives que es van dur a terme durant la se-gona meitat dels anys setanta. Les mateixesactuacions també es ressentiren d'aquest fet.La incorporació de balls mallorquins i valenci-ans als programes d'alguns esbarts dansairescatalans –entre ells l'Esbart Albada–, perexemple, no va estar exempt de polèmica perpart de les autoritats del règim. En una actua-ció a Lleida a finals dels anys cinquanta es vacontravenir les indicacions del governador -quinomés volia balls del principat– d'una maneramolt subtil, provocant la reacció favorable delpúblic: els dansaires van sortir abitllats per in-terpretar el Ball Cerdà de Tremp, i al final de lainterpretació i sobre el mateix escenari es vandesprendre del vestuari corresponent, desco-brint el del Galop de Panderetes (del País Va-lencià), ball que fou interpretat tot seguit. Unaaltra dada significativa es descobreix el 1977,quan en l'Esbart és contractat tres vegades enun sol any per actuar en mítings de partits ca-talanistes a Tàrrega, Lleida i Balaguer, en unamostra de més de la utilització política que s'hafet des de sempre de les manifestacions fol-

klòriques. En aquest ordre de coses, tambés'ha de posar de relleu que algunes poblaci-ons de Catalunya han reincorporat les dansestradicionals pròpies com a “danses vives” dela comunitat. És el cas de Tàrrega l'any 1980quan el primer alcalde escollit per sufragi uni-versal després de la dictadura, Eugeni Nadal,va instaurar l'Eixida com a ball popular en elmarc de les festes de la celebració de la Marede Déu de l'Alba, patrona de la ciutat. Nadalhavia estat durant molts anys dansaire de l'Es-bart Albada, i ha estat amb l'ajut constant del'entitat que el projecte s'ha anat consolidant alllarg dels anys fins a l'actualitat.

Altres fites remarcables de la història públicade l'Esbart Albada són les actuacions als festi-vals internacionals de dansa de Les i deCantonigròs, a principis dels anys vuitanta, i laorganització el 1989 de la I Trobada d'EsbartsDansaires de Ponent a Tàrrega, en què partici-paren set esbarts de la província de Lleida. Entotal, l'Esbart Albada ha dut a terme més de400 actuacions, el que representa una mitjanaaproximada de vuit actuacions cada any.

L'Esbart Albada, els artistes i la cultura local

Ens hem de transportar als anys cinquanta delsegle XX, amb les particulars circumstànciespolítiques i culturals que es vivien a Catalunya,per imaginar què va suposar l'aparició de l'Es-bart Albada en el món cultural d'una petita ciu-tat del Ponent català com ho era Tàrrega. Enprimer lloc, la creació d'un esbart implicava lavinculació d'un mestre musical per a guiar elsassajos i per a dirigir la cobla durant les actu-acions, car l'ús dels primers reproductors mag-netofònics no es generalitzaria fins a mitjananys seixanta. El primer músic vinculat a l'es-bart fou Josep Serra Salabernada, membre dela Falange. Ben aviat, Francesc Solé Pujol vaocupar el lloc de Serra, coincidint amb l'entra-da de Regordosa com a mestre de dansa.

L’any 1976 l’EsbartAlbada va

protagonitzar uncapítol del programaRaíces, de Televisió

Espanyola, enregistratun any abans en

diversos exteriors de laciutat de Tàrrega.Foto: Jaume Solé

358

Francesc Solé va ser el músic que més temps esva mantenir vinculat a l'Esbart, ja que en fou el mes-tre musical fins a finals dels anys cinquanta, tocantel piano durant els assajos i dirigint la cobla en di-verses ocasions. En l'aspecte musical és on tambées manifesta l'estreta relació de l'Esbart Albada ambl'Esbart Verdaguer i l'Obra del Ballet Popular. En lessessions “de gala” (actuacions de primera magni-tud, generalment en teatres) solia dirigir la cobla elmestre Lluís Moreno Pallí, la qual en moltes ocasi-ons va ser la de Barcelona, cobla del Verdaguer per

excel·lència. Aquestes vi-sites del mestre erenaprofitades pels mem-bres de l'esbart per fercòpies –a mà– de parti-tures i particel·les, pertal de poder-les interpre-tar en altres ocasions. Abanda d'aquesta fontprivilegiada es rebienpar-ticel·les de la im-premta Arrahona, de Sa-badell, a la qual l'EsbartAlbada –com tants d'al-tres esbarts– s'hi subscri-gué per tal de manteniractualitzat el fons de mú-siques de danses tradici-onals catalanes.

L'any 1959 FrancescSolé es desvinculà del'Esbart per donar pasun altre cop a JosepSerra, qui mantindria la

seva relació amb l'esbart fins 1964. L'últim mú-sic seria Francesc Camps Calmet, qui acabà laseva col·laboració amb l'esbart l'any 1966, dataen què s'introduïa als assajos el radiocaset. Pro-gressivament també s'aniria eliminant la coblaen les actuacions, la qual es reservaria cada copmés per a actuacions excepcionals.

Per entendre més bé aquest procés hem de te-nir en compte les circumstàncies que envoltenaquest sector artístic. Els músics tenien i tenenun reconeixement que mai han tingut els dan-saires, fet que els ha permès sempre de cobraruns honoraris per la seva tasca. Això comporta-va la situació, paradoxal en part, en què l'exis-tència de l'esbart proporcionava una retribucióals músics, però mai als dansaires. S'ha de veu-re des d'aquesta perspectiva, doncs, la indepen-dència d'una entitat amateur respecte els músicscom l'alliberament d'una càrrega difícil de suportar.

També fou molt important en els primers tempsla col·laboració dels pintors locals, especialmentla de Jaume Minguell, qui va mantenir una estre-ta col·laboració amb l'esbart durant els primeranys de la seva existència. Ell fou, per exemple,l'autor de la pintura de les cinc posicions bàsi-ques de la dansa tradicional catalana que en elmoment de ser escrit aquest article encara es con-serven sobre l'armari del vestuari de l'Esbart. Mésdecisiva i visible fou la confecció de nombrososdecorats per a ballets concrets: un portal d'Es-glésia per al Ball del Ciri, un paisatge costanerper a la Tríade Mallorquina, l'escalinata d'unacasa senyorial per a la Contradansa de Barcelona,etc. Hom recorda la modernitat d'aquests deco-

Sortida del Ball deGitanes del Vallès,en una representacióa la Ciutadellade Blaye (França),el juliol de 1984.Foto: Mar Gómez

Antoni Pàmies,director del cosde dansa entre1973 i 1997.Foto: Jaume Solé

359

rats: traços gruixuts, colors primaris... que ensdonen una idea de com es va popularitzar i imitarel model Verdaguer en tants petits esbarts. Per l'Es-bart Verdaguer, l'espectacle era tant o més impor-tant que qualsevol altra consideració de tipus ar-queològic o folklòric. Il·luminació, escenografia i,òbviament, dansa, s'havien de posar al serveid'un espectacle total, segons els paràmetres del'època4 . Això va donar com a resultat una inte-ressant confluència d'arts i artistes diferents, so-vint d'una qualitat i modernitat indiscutibles, al ser-vei de la dansa tradicional catalana.

En els mateixos paràmetres hem d'interpretaraltres accions, com la creació de l'Himne de l'Es-bart Albada per part d'Anton Bonastre Sanou(1957), el disseny de l'emblema de l'esbart, fettambé als anys cinquanta per l'aficionat valenciàafincat a Tàrrega Conrad Marco, i el logotip del25è aniversari, obra de Francesc Rufes.

Així mateix, en col·laboració amb altres entitatsculturals de Tàrrega, l'esbart ha estat protago-nista de dues sarsueles, gènere molt popular en-cara a finals dels anys seixanta i principis delssetanta. Junt amb l'Orfeó Nova Tàrrega es va re-presentar Los gavilanes, mentre que amb la Be-nèfica Agrupació Teatral es va escenificar Can-çó d'amor i de guerra.

Una entitat de la ciutat. La dimensió associa-tiva de l'esbart

Un esbart és, per damunt de tot el que s'ha ditfins ara, una entitat associativa. Els seus dansai-res conformen un grup de persones que setmana

rera setmana es troben per assajar les dansesque després interpretaran en públic. Es tracta, comen el cas de grups similars, d'un entorn de socia-lització molt important que de vegades va apare-llada d'una relació de molts anys amb l'entitat.

L'Esbart Albada és, en aquest sentit, un prota-gonista privilegiat de la història de l'associacio-nisme targarí. Fundat l'any 1952 en un contexthistòric i social molt diferent de l'actual, l'entitatha caminat per damunt de les modes, esdeve-nint amb el pas dels anys una de les entitatsmés consolidades de la ciutat. Pels seus cossosde dansa –infantil i adults– hi han passat mésde 300 persones, 300 targarins que en un mo-ment o altre de la seva vida han estat dansairesd'un esbart.

Així és com cal veure també, doncs, el perfil del'Esbart Albada. Molts dels membres que n'hanformat part –la majoria, m'atreviria a dir– desco-neixen l'origen dels estudis del folklore i el signi-ficat genèric, per tant, dels esbarts dansaires.La seva vivència a l'esbart ha estat sempre unavivència relacionada amb la dansa i, paradoxal-ment, molt poc amb el folklore en si. Per a mol-tes persones ha estat una entitat on a més deballar han establert sòlides amistats, fet que persi sol mostra la importància d'aquestes entitatsen la cohesió social d'una població com Tàrrega.

Amb el bagatge que suposen cinquanta anysd'activitat ininterrompuda, l'Esbart Albada esconsolida com a referent de l'associacionismetargarí i esdevé l'entitat més antiga dedicada a ladansa tradicional catalana a les Terres de Ponent.5

Díptic de la primeraactuació a Zülpich(Alemanya), l’any 1985.Malgrat els esforços, elsesbarts dansaires no hanaconseguit trencar laimatge unitària que homté del folklore espanyolfora de l’Estat.

360

El ball de l’Eixidaté actualment laconsideració de“dansa viva”.Es balla a la sortida del’ofici en honor de lesSantes Espines coincidintamb els actes de la festamajor de maig.Foto: Jaume Solé.

Bibliografia

ARTÍS, Pere. “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya”.Revista Musical de Catalunya, núm. 15, gener de 1986,p. 28-33.CALVO CALVO, Lluís. Historia de la antropología en Cataluña.Madrid: CSIC, Departamento de Antropología de Españay América, 1997.CIRICI PELLICER, Alexandre. “El ballet, espectacle total”. Ariel,1949, núm 12, p. 84.Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici (1914-1983).Barcelona: Ajuntament, Universitat de Barcelona, 1984.

PRATS, Llorenç. El mite de la tradició popular: els orígensde l’interès per la cultura tradicional a la Catalunya delsegle XIX. Barcelona: Edicions 62, 1988.SAMSÓ, Joan. “Josep Benet i la recuperació nacional:L’Esbart Verdaguer, la Comissió Abat Oliva i Miramar”.Miscel·lània d’Homenatge a Josep Benet. Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991 (BibliotecaAbat Oliva, 100).VILÀ I FOLCH, Joaquim. “La dansa: un símbol perdut, o unsímbol retrobat?”. L’avenç, núm. 193, juny 1995, p. 20-25.

Notes

1 VILÀ I FOLCH, Joaquim. “La dansa: un símbol perdut,o un símbol retrobat?” L’Avenç, núm. 193, juny 1995.2 Joaquim Serra escrigué al final d’aquella època -ide la seva vida-, l’any 1957, el Tractat d’instrumentacióper a cobla, obra cabdal per a la música d’aquesttipus de formació instrumental.3 El vestuari de la Moixiganga fou recollit durant una“missió” que membres de l’Esbart Verdaguer vanrealitzar a Sitges per tal de recollir aquest entremès,l’any 1947. El model de l’Esbart Albada és moltsemblant al del Verdaguer –i, per tant, a l’original-,llevat d’un petit detall en la composició de les armilles,blanca amb flors de diversos colors en l’originalmentre que en el de l’Albada totes les flors són decolor vermell.4 El paper de l’Esbart Verdaguer, i en el seu sid’Alexandre Cirici, en la concepció d’aquest“espectacle total,” encara no ha estat ben valorats.Els paral·lelismes amb l’Esbart Albada són, però,evidents: Cirici va fer pintures murals a la seu del

carrer Ferran de Barcelona de l’Esbart Verdaguer,desaparegudes en l’actualitat. Els seus decorats erenl’element de modernitat més visible de tot el projecteVerdaguer, i la seva lluita per a aconseguir aquestefecte fou constant durant el temps que va ser capdel Departament de Plàstica de l’Esbart, tal i com hodemostra la documentació conservada d’aquellaèpoca (primera meitat dels anys cinquanta del segleXX), i com ho expressà en el seu article “El ballet,espectacle total”, publicat a la revista Ariel l’any 1949.5 Aquest article ha estat confegit fonamentalment ambles informacions aportades per Ramon Anglí, AntoniPàmies, Josefina Pàmies, Francesc Solé, TomàsSauret i Ton Farran. El contingut de la primera part ésfruit de les conclusions del treball de recerca realitzatpel mateix autor sota el títol L'Esbart Verdaguer (1947-1982): la reformulació de la dansa tradicional catalanaen el context de la dictadura franquista, becat pelCentre de Promoció de la Cultura Popular i TradicionalCatalana de la Generalitat de Catalunya.