BIOGRAFIES URGELLENQUES EN FEMENÍJoan Cornudella Olivart

URTX

146 URTX

Abstract

En el proceso de recuperación de nuestra memoria histórica, hemos confeccionado varias biografías urgelenses apartir del diccionario biográfico de mujeres y de la nomenclatura de calles dedicadas a personajes femeninos quehayan destacado a lo largo de la historia, gracias a su trayectoria personal, laboral o política.

Después de descubrir que la presencia de voces urgelenses, más allá de las abadesas de Vallbona de les Mongesy de las condesas de Urgell, es escasa en este diccionario antroponímico, hemos realizado una búsqueda exhaustivaen la nomenclatura urbanística de los pueblos de la comarca de L'Urgell con la intención de denunciar desigual-dades en el ámbito público y de ampliar la nómina de mujeres con proyección nacional.

As part of the process of recovering our historical memory, we have written various biographies of women from theUrgell district from the biographic dictionary of women and the street names dedicated to outstanding women, of notefor their personal, working or political trajectories throughout history.

After discovering that there is little presence of the voices of women from the Urgell in the anthroponomical dictionary,excepting the abbesses of Vallbona de les Monges and the countesses of Urgell, we have carried out an exhaustivesearch of the street names in the towns and villages of the Urgell district with the aim of highlighting inequalities inthe public sphere and extending the list of women with a national projection.

Paraules clau

Biografies, dones, segles XII-XX, nomenclatura, carrers, l’Urgell.

BIOGRAFIES URGELLENQUES EN FEMENÍ

147URTX

1. A propòsit del Diccionari Biogràfic deDones

En el procés de recuperació de la nostramemòria històrica, és del tot necessari fervisibles els noms propis de les dones quehan viscut als territoris de parla catalana enl’ahir, que han deixat una empremta, i queavui podem interpretar des del nostre pre-sent. En un espai de llibertat, de lluita femi-nista, de compromís diari, s’han volgutrecuperar les vivències i les tasques realit-zades en solitari, o en relació amb altres do-nes o al costat dels homes; s’han estudiatles seves aportacions a la societat i a la cul-tura del temps que els va tocar viure. I aixís’està confeccionant, des de fa dècades, elDiccionari Biogràfic de Dones (DBD).

El DBD recull històries de vida, biografies.Sentim el plaer, el gust, per conèixer la sin-gularitat de cada ésser i, potser reconèixeren la vida de l’altra moments i aspectes queens ajuden a comprendre les vicissituds deles dones en el món d’avui. Les trajectòriesvitals de les dones que ens han precedit ensfan sentir que formem part d’una genealo-gia, dins d’una cadena de transmissió feme-nina que enllaça el passat amb el futur. Finsi tot, es parla de les dones del nostre entorn,dones vitals, pioneres, lluitadores, solidàries.En alguns casos, el seu protagonisme o par-ticipació en moviments socials, d’estratègiesde reivindicació i d’intervenció, palesa queun ambient decididament alliberador —din-tre dels límits de cada època— és capaç de

produir ments lliures en ambients adversoso desfavorables. En el fons, el coneixementd’aquestes històries particulars ens ha de ferpersones sabedores de com pot anar el nos-tre futur com a societat a partir de la formaen què fem camí. De moment, el seu fonsactual ja inclou prop de 700 biografies dedones de diferents camps del coneixement,i àmbits d’actuació, de Catalunya, el País Va-lencià, les Illes Balears, Catalunya nord, An-dorra i Sardenya, en un arc cronològic queabraça del segle I al segle XXI.

Entre aquestes veus femenines, vinculadesa la geografia urgellenca,1 només n’hi haquatre que no siguin o bé abadesses deVallbona de les Monges o bé comtessesd’Urgell: Manuela Desvalls Vergós (El Poal, s.XVII - Vallbona de les Monges, 1743), reli-

1 Aquest estudi, per motius d’extensió, no abarca les poblacions del Pla d’Urgell. En una altra entregaseria interessant dedicar un espai a les dones urgellenques de Barbens, de Bell-lloc d’Urgell, de Bellvís,de Castellnou de Seana, de Fondarella, de Golmés, d’Ivars d’Urgell, de Linyola, de Miralcamp, de Molle-russa, del Palau d’Anglesola, del Poal, de Sidamon, de Torregrossa, de Vallverd, de Vilanova de Bellpuig,de Vila-sana i d’altres nuclis agregats.

Portada digital delDiccionari Biogràfic

de Dones.

148 URTX

giosa austriacista; Dolors Codina Arnau(Lleida, 1878 - El Talladell, 1944), alcaldessa;Aurèlia Pijoan Querol (Castellserà, 1910 -Ciutat de Mèxic, 1998), activista política imetgessa i Dolors Piera Llobera (Puigverdd’Agramunt, 1910 - Santiago de Xile, 2001),mestra, sindicalista i exiliada. Cal dir que, aexcepció de Manuela Desvalls, totes tenenuna semblança biogràfica en el llibre Lleidaés femení (2009) de la mà de Natàlia Lloreta,d’Antonieta Jarne, de Mercè Rivadulla i deFrancesc Pané. L’única comtessa d’Urgellque mereix formar part d’aquest recull de do-nes lleidatanes per a la història és Aurem-biaix (1196-1231), de qui l’historiador PrimBertran en fa un perfil delicadament benconstruït. Les altres comtesses d’Urgell, El-vira de Subirats, Margalida de Montferrat,Cecília de Comenge i Teresa d’Entença, no-més són recordades, gràcies als seus retratshistòrics, en el Diccionari Biogràfic de Dones.

Si parlem de les abadesses del monestir cis-tercenc de Vallbona de les Monges, les veusfemenines urgellenques prenen una granvolada històrica. Hem de recordar que elmonestir va iniciar la seva activitat monacalen la segona meitat del segle XII. Entre elssegles XIII i XIV van ocupar l’abadiat diversesdones pertanyents a la important nissagalleidatana dels Anglesola. Aquest llinatgefou fundat el 1079 per Berenguer Gombaud’Anglesola, primer baró i senyor del castelld’Anglesola, i va tenir un destacat paper enla conquesta i el repoblament de la Cata-

lunya Nova (en una àmplia zona compresaentre els actuals Pla d’Urgell, Segarra i Ur-gell, així com la ciutat de Lleida).

Eliarda d’Anglesola va ser, entre els anys1246 i 1258, la primera abadessa del mo-nestir procedent d’aquesta família. Anysdesprés la seguirien Blanca d’Anglesola(1294-1328), Berenguera d’Anglesola i de Pi-nós (1348-1377), Sibil·la d’Anglesola (1377-1379) i Saurena d’Anglesola (1372-1392). Apartir de l’any 1247 Eliarda va rebre del reiJaume I un seguit de drets feudals i de ren-des que convertiren l’abadessa de Vallbonaen una important senyora feudal. També vacomptar amb aportacions econòmiques delrei Alfons X de Castella. Aquest poder eco-nòmic va permetre que durant el seu abadiates completés la construcció de l’església delmonestir. La relació establerta amb el rei,més el fet d’haver completat l’edificació del’església, va permetre que la reina Violantd’Hongria, esposa de Jaume I, deixés escriten el seu testament (1251) la voluntat deser enterrada en el monestir de Vallbona.L’enterrament, que es compliria en èpocad’Eliarda (1254), confirmava el caràcterreial del convent, ja iniciat arran de la sevafundació per part de la reina Sança el 1178.

Blanca d’Anglesola seria una de les més re-conegudes d’entre les abadesses del seullinatge. En un moment de fortalesa econò-mica del monestir de Vallbona, Blanca des-tacà per les seves inquietuds intel·lectuals.El seu abadiat representa l’entrada del con-vent en la nova mentalitat que acabaria por-tant al món del gòtic. Mentre durà el seumandat es va completar la redacció del co-negut Còdex de Blanca d’Anglesola. Tot ique el document original es va perdre enla Guerra Civil espanyola n’existeix una cò-pia transcrita a començaments del segleXIX. A més d’altres textos, el còdex recullles normes de funcionament i la històriadel convent, així com una llista de totes lesabadesses (relació que es continuaria fins el1631). Aquesta tasca, juntament amb altrestreballs de Blanca d’Anglesola, va permetreun important floriment de l’arxiu del convent.Sembla que ella mateixa hi va realitzar acti-vitats de recerca. Així mateix, va fer escriureel capbreu dels censos que el monestir rebiade les propietats que disposava a la ciutatde Lleida (1308-1314), sent el capbreu mésantic que es coneix del monestir. Blancatambé va disposar la realització d’algunesobres arquitectòniques en el convent, peradaptar-lo a la nova estètica gòtica.

A més d’Eliarda i Blanca d’Anglesola, tresabadesses més tenen presència destacada

Coberta del llibreLleida és femení(2009).

149URTX

al Diccionari Biogràfic de Dones. Són elsnoms d’Òria Ramírez,2 Francina de Guimerài Lluïsa Dalmau.3 Per la seva vinculació ge-ogràfica, deixem testimoni de l’empremta del’abadessa Francina de Guimerà pel que fa al’elaboració d’un inventari de les rendes delMonestir. Durant el seu mandat, el 1483 re-beren una important prerrogativa per partde Sixte IV, que concedí a les monges deVallbona el privilegi de notari apostòlic.Aquest no només intervenia en l’autoritzacióde tots els documents i les escriptures delmonestir, sinó també en les dels vassalls dela seva baronia. Per altra banda, legitimadespel dret de patronat sobre les rectories d’O-mells de Na Gaia i Vallbona, tant a nivell laiccom eclesiàstic, per la doble condició d’aba-desses i baronesses, el monestir tenia la po-testat d’escollir-ne els rectors, fet queprovocà no pocs conflictes amb l’arquebis-bat de Tarragona, que s’oposava a l’esmen-tat privilegi.

2 Va ser la primera abadessa de Vallbona de les Monges, procedent del monestir de Tulebras (Navarra).3 Nascuda a Montbrió del Camp el 1774, va entrar a Vallbona de les Monges de molt jove i ja vestia l’hàbitreligiós als quinze anys. Quan en tenia quaranta, en va ser nomenada abadessa. Procedia d’una famílianoble, i la seva humilitat i senzillesa la van caracteritzar tota la vida. Al 1825 va implantar la vida comuni-tària al monestir. Amb el seu tarannà noble i conciliador, però al mateix temps ferm, va poder defensar elmonestir de les colles de revolucionaris que pretenien cremar-lo o saquejar-lo. El seu saber fer i el seuesperit conciliador la van convertir en una de les abadesses més respectades de Vallbona. El càrrec l’e-xerciria fins la seva mort, ocorreguda el 1853.

Laudes abacialsd’Eliarda d’Anglesola(esquerra) i Elisendade Copons (dreta).Cor de l’església delmonestir de Vallbona

de les Monges.

Làpida de Blancad’Anglesola.

Monestir de Vallbona deles Monges (segle XIII).

Tot i que la presència de veus urgellenques,més enllà de les abadesses de Vallbona deles Monges i de les comtesses d’Urgell, ésescassa al Diccionari Biogràfic de Dones, elque importa és que aquest projecte no estàtancat. Aquest Diccionari és un projecte viu.La selecció de biografies és incompleta i in-suficient. Per això es deixa la porta obertaperquè des dels grups de recerca, així comdes de la societat en general, s’incorporinaltres noms per acabar de documentaraquesta part de la història. Més endavanthaurem d’ampliar aquest fons amb novesveus urgellenques ja que així contribuirem ala qualitat d’aquesta obra.

2. La nomenclatura dels carrers i places:el cas de les dones

Pocs pobles de la comarca de l’Urgell handedicat, al llarg de la història, el nom d’undels seus carrers a personatges femenins

150 URTX

que hagin destacat gràcies a la seva trajec-tòria personal, laboral o política. I menys en-cara quan la nomenclatura testimonia ladedicació altruista d’algun dels seus alcal-des, mestres, metges o religiosos. A excepciódel món religiós i educatiu,4 no hi ha capcarrer o plaça dedicat a una dona que hagiexercit d’alcaldessa o de metgessa a la co-marca urgellenca. Sorprèn que el nom deDolors Codina, qui va ser alcaldessa del Ta-lladell durant els anys de la dictadura dePrimo de Rivera, no sigui reconegut en la no-menclatura d’aquest poble urgellenc. Com acontrapunt als afers polítics, educatius o mè-dics protagonitzats per dones, observem quehi ha diverses poblacions de la comarca del’Urgell que només deixen testimoni d’a-questa feina a l’ajuntament, a l’escola o alconsultori en la seva relació amb els homes.És el cas, per exemple, dels carrers o placesdedicats a l’alcalde Sala a Bellpuig, al batlleLlorenç Cabrol a Belianes, al mestre Pàmiesa Anglesola, al mestre Francesc Navall dePuigverd d’Agramunt, als mestres Amigó,Güell, Llobet, Martí, Pere Pau i Vidal i Sastrea Tàrrega o als doctors Martín, J. Borrell Pe-drós i Ramon Riu a Belianes, a Castellserà ia Tàrrega, respectivament.

Un cas a part correspon al món religiós. Peruna banda, hi ha un cert desequilibri a l’horade batejar el nom dels carrers en atenció ales feines pastorals promogudes per cape-llans o religioses vinculats a la comarca. ATàrrega hi ha carrers dedicats als mossensBatlle, Lluís, Melé, Nicolau i Sarret, als paresPalau, carmelità i Vallet, jesuïta i la plaçaPare Carles Perelló, escolapi; a Agramunt, alPare Jeroni Viladas i al pare Gras; a Maldà,la plaça de mossèn Pau Vives, i a Montclar,el carrer Pare Fidel, mentre que a Agramuntté placa oficial la Germana Montserrat Ponsi a Tàrrega, la Germana Mercè Santacana.Per l’altra, hi ha vestigis en la nomenclaturadels carrers del pas de diverses congrega-cions religioses femenines pels pobles ur-gellencs. Sense entrar a fons en la sevapròpia història, ja que està inclosa en lanomenclatura dels carrers de Tàrrega, deBellpuig i de Verdú, només recordarem lapresència de la religiosa Joaquima de Ve-

druna5 a la comarca.6 Precisament l’any1827 arribaren a la capital urgellenca les pri-meres monges acompanyades per la santa,qui passà, entre els targarins, algunes tem-porades de contrarietat i dolor. Fundarenl’hospital, el primer de la seva obra, del qualsorgí el col·legi Sant Josep, l’any 1884. Anysabans, el 1854 havien creat el col·legi de lesgermanes carmelites a Bellpuig.

I finalment, cal dir que no tots els pobles ur-gellencs han testimoniat la seva devoció ma-riana en els noms dels carrers o places. Elshagiotopònims són encara majoritàriamentmasculins pel fet que històricament els quebategen les vies urbanes són homes (que go-vernen el municipi) i perquè els patrons localsacostumen a ser majoritàriament sants i nosantes. Si pensem que a la comarca de l’Ur-gell hi ha més de quaranta pobles o nuclisagregats, la presència de la devoció marianaés més aviat reduïda. Només hi ha hagiotopò-nims femenins a Tàrrega (verges del Carme,de Fàtima, de la Mercè, de l’Esperança, deMontserrat, del Pedregal, del Remei i de l’Albao santes Anna, Clara, Maria, Tecla i les santesEspines), a Agramunt (Nostra Senyora delsSocors i de la Mercè o santa Magdalena i Es-perança), a Anglesola (Lourdes, santes Ma-drona, Anna i Creu), El Tarròs (Santa Cecília),la Fuliola (Santa Llúcia), Castellserà (SantaMaria), Preixana (Santa Maria i les verges deMontalbà i de l’Horta), Rocallaura (Mare deDéu del Tallat), Sant Martí de Maldà (SantaVictòria), Vallbona de les Monges (Santa Ma-ria), Verdú (santes Joaquima Vedruna i Mag-dalena), La Guàrdia d’Urgell (santa Elena) i aBellpuig (santa Joaquima de Vedruna, vergesdeMontserrat i dels Dolors). Sens dubte, pre-domina, a banda de les patrones locals, el ge-nèric de santa Maria a l’hora de batejar uncarrer en l’àmbit urgellenc.

Si descartem aquelles dones que, a horesd’ara, tenen una placa oficial als seus res-pectius pobles i que a la vegada formen partdel Diccionari Biogràfic de Dones, com sónúnicament els casos de la comtessa d’Au-rembiaix a Agramunt, Violant d’Hongria aBellpuig i Joaquima de Vedruna a Tàrrega, aBellpuig i a Verdú, només Agramunt, Bell-

4 En tota la comarca, només hi ha un carrer dedicat a qui va ser mestra del poble. Ens referim a la MestraIbáñez de Santa Maria de Montmagastrell.5 Barcelona, 1783-1854. Filla de notari, es casà amb el procurador Teodor de Mas. S’establí a Vic, però acausa del triomf liberal deixà la població osonenca al llarg del període 1821-1824. Al seu retorn, fundà unacongregació femenina destinada a la beneficiència i a l’educació, tot adoptant la regla carmelitana per in-fluència del bisbe de Vic, Pablo de Jesús Corcuera.6 El tractament de la fundadora de les carmelites varia en la nomenclatura dels carrers urgellencs. ATàrrega, és el carrer de la Mare Vedruna, a Verdú, carrer de Santa Joaquima Vedruna i a Bellpuig, passatgede Santa Joaquima de Vedruna. Curiosament el darrer plànol de carrers de Bellpuig considera aquest es-pai de vianants com a carreró i no com a passatge, nomenclatura que figura a la placa de ceràmica quehi ha actualment a la via pública bellpugenca.

151URTX

puig i Tàrrega7 han deixat constància del’empremta que diverses dones van sabertransmetre al seu dia als seus convilatans.Tot i que encara hi ha molta documentacióper revisar, aportarem una mínima infor-mació dels antropotopònims vinculats adones que tenen actualment dret a nomd’un carrer per raons de naixement, de ser-veis comunitaris, de reconeixement històrico de dedicació laboral.

2.1. Agramunt

Petronel·la d’Agramunt8

Filla de Pau d’Acrimons, senyor de la vila d’A-gramunt, i Anna de Quer Foradat. Segons ex-plica la llegenda, va néixer l’any 714 quan lavila d’Acrimons era assetjada pels musul-mans. Pocs dies després d’haver nascut, vamorir la seva mare. Davant del setge cons-tant dels enemics, Pau d’Acrimons prenguéla determinació d’evacuar dones, vells i in-fants. La sortida es féu, de nit, pel portal desant Joan en direcció a Artesa de Segre pelcamí vell de Mafet. En terres del reguer Salat,poc abans d’arribar al torrent, foren desco-berts pels moros i pocs agramuntins salvaren

la vida. El carruatge que transportava la pe-tita Petronel·la en braços de la seva dida, vabolcar al peu d’una roca que hi havia vora elcamí —l’actual roca de la Delfina— i l’endemàforen descoberts pels sarraïns que rastreja-ven el camp a la recerca del botí. La dida ha-via mort. El rei de Tremissèn decidí afillar-sela nena, però aquesta decisió no plaguégens als altres cabdills de Balaguer ja querebia tota classe d’atencions i d’ensenya-ments. Per evitar discussions innecessàries,plantejaren el cas a l’oracle de Tarragona,qui va decretar que calia abandonar la nenaen alta mar i deixar-ho tot a les mans d’Al·là.Van fer córrer la versió que la barca haviaarribat tranquil·lament, remolcades per dosdofins, a un port d’Àfrica. Per perpetuar eldo que d’Al·là va rebre la criatura, se li vaposar el nom de Delfina.

Amb el pas dels anys, la Delfina, hereva delregne, es va fer famosa com a expertaguerrera entre les tropes mores que com-batien els cristians a Catalunya. En un com-bat en terres de l’Urgell contra un jovecavaller cristià es van enamorar intensa-ment. Per amor al cavaller, la Delfina decidífer-se cristiana i fou conduïda al castell de la

Fotografia originalde Santa JoaquimaVedruna feta perMoliné Albareda.Barcelona, 1853.

Retrat a l’oli pintatper Francesc Morell

(1903).

7 Un cas a part seria la nomenclatura de carrers que Tàrrega, a partir de 1998, ha dedicat a dones cata-lanes o estrangeres que han destacat en àmbits artístics, polítics, educatius o literaris durant el segle XX.Parlem de Maria Aurèlia Capmany, Frida Kahlo, Maria-Mercè Marçal, Frederica Montseny, Mercè Rodo-reda, Montserrat Roig, Maria Rúbies, Rosa Sensat o Amèlia Soler.8 Era coneguda com a Petronel·la d’Acrimons o la Delfina. Antoni Viladot Sanuy, a mitjan del segle XIX, vadonar forma literària a la llegenda agramuntina. Posteriorment, el Dr. Joan Puig Ball la va publicar ínte-grament al seu estudi sobre Agramunt, reeditat l’any 2003.

152 URTX

Brufaganya per rebre deguda preparació. Enaquell castell conegué, entre d’altres dames,Anna de Granyena, noble senyora vinculadaamb la casa d’Acrimons qui, després de sa-ber la seva història, li reconegué el seu lli-natge agramuntí. La sort l’acompanyà ja queel jove cavaller, amb qui es va casar l’any748, era Sunifred, comte de Barcelona. Lafelicitat, però, no durà gaire ja que Sunifredtrobà la mort aviat. Aleshores, la comtessaPetronel·la es retirà a la seva vila natal. A l’e-dat de 48 anys, l’any 762, morí la il·lustreagramuntina amb els honors que correspo-nen a qui va ser comtessa de Barcelona.

Germana Montserrat Pons

Maria Pons Pedrós va néixer a Agramunt eldia 6 de juliol de 1837. Des de molt jove se lidespertà una incipient vocació cap a la vidareligiosa. En cap moment els seus pares nos’hi van oposar, tot i ser filla única. Va estu-diar a l’Institut de les Religioses Missioneresde la Immaculada Concepció. Va ser cone-guda com a mare Montserrat, nom queprengué en entrar en religió. El pare, en-cara jove, havia mort l’any 1861. Aviat se liencarregà, gràcies a la seva tendresa en eltracte i a la intel·ligència desperta, la direc-ció del col·legi de Terrassa. Mentre alternavala tasca educativa amb les gestions admi-nistratives, començà a forjar un projecte am-biciós per a la seva població natal. Religiosaconcepcionista, havent observat que a l’en-torn rural segarrenc hi havia una culturamolt precària i una taxa alta d’analfabetisme,fundà el col·legi de la Mare de Déu dels So-cós d’Agramunt l’any 1880 i el dirigí fins a laseva mort, el 1920. Tot just havia començat latasca docent, la seva mare, Cecília Pedrósmoria a l’edat de 68 anys.

Anys més tard, les religioses missioneres esdesplaçaren per impartir la docència al llocon després s’establiren els Germans de lesEscoles Cristianes, encara que no seria finsal 1906, amb la construcció del nou Col·legi,quan el veritable somni de la Montserrat esfaria realitat. Aquell any, privada dels paresi dels germans que havien mort sense des-cendència, va vendre la casa i les terres i vadedicar la totalitat del seu patrimoni familiaren la construcció del nou edifici, situat al’hort del Segal, al carrer Àngel Guimerà.Sorprengué l’oferta educativa d’una escolaon les nenes i adolescents tenien sempre lesportes obertes, fins i tot en els dies festius, ion, a més d’ensenyar les matèries pròpiesde l’època i l’aprenentatge de tota classe delabors, es prioritzava la formació religiosa imoral. Amb el pas del anys la GermanaMontserrat va ser molt estimada entre el

seus convilatans per la seva generositat,fins al punt que, gràcies al seu exemple icapacitat d’acollida, va fer despertar voca-cions entre les alumnes més grans. Morí eldia 29 de desembre de 1920, a l’edat de 83anys, després de quatre dècades de dedi-cació altruista al servei de la comunitatagramuntina. Amb motiu del centenari del’ensenyament a Agramunt, l’ajuntament lidedicà una plaça.

2.2. Bellpuig

Isabel de Casanovas

Isabel de Casanovas, criada del Duc de Fe-ria, està vinculada a l’esdeveniment més im-portant del segle XVII a Bellpuig. Va serl’entrada del sant Crist de Bormio amb totl’ambient religiós que va promoure. Alesho-res s’acabava d’instituir la confraria de laPreciosíssima Sang, que adoptà com aimatge pròpia la del Sant Crist. A l’acta no-tarial de l’any 1626 consta clarament queIsabel Maria de Casanovas, donzella, fa ladonació de la imatge a la confraria, instituïdaa l’església parroquial de Sant Nicolau de lavila de Bellpuig i que el duc de Feria hi actuacom a un testimoni més. Ella envià a la ca-pella, des de Milà, la figura del sant Crist del’església parroquial de Bormio, que se salvàde la crema dels heretges, així com la robaper al servei dels altars que havia d’estar bendipositada en un armari. Demanà que esdisposés de dues claus, l’una custodiadapels capitans de la confraria i l’altra, pel re-verend Francesc Cornellana i de Casanoves,el seu nebot. En absència del seu nebot,l’havia de guardar el seu parent més pròximafincat a Bellpuig. Diuen les cròniques ecle-siàstiques que sense la seva intervenció,Bellpuig i rodalies mai no s’haurien benefi-ciat dels miracles que obrà la figura del santCrist de Bormio.

Violant d’Hongria

Les motivacions que impulsaran el rei JaumeI a contraure matrimoni amb Violant d’Hon-gria no van ser gaire romàntiques, segons ellmateix explica a la seva crònica, atès que vacreure que per la seva fama i importànciahavia de prendre per muller la filla d’un rei. Elmatrimoni se celebrà l’any 1235 a la catedralde Barcelona quan ella tenia 16 anys i esportava amb el rei més de deu anys.

Malgrat les minses motivacions del rei i lesseves conegudes infidelitats i també la jo-ventut de la reina, les mencions que el reiJaume fa de la seva muller Violant despre-nen un gran respecte per ella i, sobretot, pel

153URTX

seu bon criteri. Cercava sovint el consell i l’o-pinió de la seva muller per als assumptesd’Estat. Va exercir el seu paper de reina coma mitjancera en afers diplomàtics, en la paui en les disputes feudals. Jaume I conside-rava molt important la presència de la sevadona en el moment de les negociacions. Lidemanà consell en la capitulació de València(1238), en els afers de la conquesta de Xà-tiva (1240) i en el tractat d’Almizra amb Cas-tella (1244).

D’altra banda, Violant va acomplir a la per-fecció el principal paper que s’esperava d’e-lla, com en general de les dones de lescases reials i nobiliàries: la perpetuació delllinatge. En setze anys de matrimoni Violantva parir deu fills i filles: l’infant Pere que vaser Pere el Gran, rei d’Aragó; Jaume, rei deMallorca; Sanç, arquebisbe de Toledo; Vio-lant, casada amb Alfons X de Castella;Constança, que es casà amb el germà d’a-quest; l’infant Manuel; Isabel, reina deFrança, casada amb Felip l’Ardit; Maria, quemorí soltera; Sança, que morí a Terra Santa;Ferran i Elionor.

Com tantes altres dones del casal d’Aragó,actuà també com a protectora d’ordres reli-gioses. Violant va morir de febres al santuaride Salas, prop d’Osca, el 1251 quan tenia alvoltant dels 32 anys i va ser soterrada al Mo-nestir de Vallbona de les Monges, com ellava disposar en el seu testament.

2.3. Tàrrega

Comtessa Dolça

Dolça de Provença va néixer a Gavaldà(Llenguadoc) cap a l’any 1095. Hereva di-recta del comtat de Provença de la seva

mare Geberga, així com el comtat de Ga-valdà, Millau i part del vescomtat de Carlatdel seu pare Gerbert. Just abans del casa-ment, la mare féu donació a la seva filla tantde tots els dominis que tenia sobre la Pro-vença comtal com dels que regia com a usu-fructuària des de la mort del seu marit. El 3de febrer de 1112 es casà a Arle amb Ra-mon Berenguer III, comte de Barcelona, alqual cedí tots els seus territoris. D’aquestmatrimoni en nasqueren cinc fills: RamonBerenguer, Berenguer Ramon, Bernat, quese suposa que morí nen, i dues filles, Beren-guera i Mafalda.

Dolça visqué com a comtessa de Barcelonai de la Provença nombroses i importantsgestes guerreres. Entre les més notablesdestaquen una expedició a Mallorca, l’en-frontament amb els almoràvits que arribarena assetjar Barcelona on vivia la comtessa ies diu que aquesta fugí a Provença creientla ciutat perduda; l’aproximació a la ciutat deLleida, les discussions amb la casa de Tolosaper la reclamació de drets sobre la baixaProvença per part de Ramon de Baus, o lapèrdua de Carcassona. Però Dolça també vapresenciar accions diplomàtiques com la in-corporació dels comtats de Besalú i de laCerdanya amb les terres del Berguedà, elCapcir, el Conflent i el Donasà; el tractat depau amb Bernat Ató, vescomte de Besiers, iamb Alfons Jordà de Tolosa; un conveniamb Gènova que facilità el comerç pel Me-diterrani; la infeudació del comte de Barce-lona, la seva família i dominis al Papa; ladonació als Templers del castell de Granyena;la donació al bisbe Oleguer de l’arquebisbatde Tarragona; l’augment de patrimoni mitjan-çant la compra de castells o poblacions; lapràctica d’una política de subjecció a travésde juraments de fidelitats dels nobles més

Sepulcre de la reinaViolant d’Hongria.Monestir de Vallbona

de les Monges.

Estàtua de la reinaViolant d’Hongria.Catedral de Santiago

de Compostel·la.

154 URTX

importants. Tot plegat contribuí a augmentarl’autoritat i el poder de Ramon Berenguer III.

El 1113 Dolça renuncià als seus béns i elscedí al seu marit. Ella es convertí en coso-birana i a partir d’aquell moment, quedàcompletament desdibuixada en la docu-mentació. Només actuà durant un any men-tre el comte era a la conquesta de Mallorca.Potser va ser ella qui va ablanir el cor deRamon Berenguer III quan aquest, l’any1116, va atorgar els privilegis a la ciutat deTàrrega. Es dubta de la data de la seva mort,possiblement cap al 1127, i s’ignora on va te-nir lloc el traspàs. Poca cosa es pot dir d’ella,malgrat la gran importància que tingué perla casa de Barcelona aquest casament quecomportà el gaudi de terres riques i cobeja-des per diferents governs.

Germana Mercè Santacana

Mercè Santacana Aimerich (Llorac, 1931 -Ciutadilla, 1981). Va pertànyer a l’orde de lescarmelites missioneres. Residí a Tàrrega onva exercir com a priora de l’hospital al llargde nou anys, màxim període que permet laregla carmelitana. Formà part de la novaJunta del Patronat de l’Hospital, l’octubre de1979, sota la presidència de l’alcalde EugeniNadal. Aquest consistori es manifestà clara-ment disposat a modernitzar la ciutat impul-

sant, entre altres coses, la creació d’una im-portant insfrastructura d’esquipaments i deserveis. La germana Mercè, com a superiorade la comunitat, malgrat que participà acti-vament en les gestions del futur hospital, nopogué veure l’edifici acabat. Morí en un trà-gic accident de cotxe al terme de Ciutadillal’any 1981. L’enterrament fou una gran ma-nifestació de dol. Ben aviat, la CorporacióMunicipal va voler honorar el seu treball al-truista i la dedicació de la religiosa difunta almón educatiu i social dedicant-li un carrer albarri del Sol Ixent, en la sessió del ple del dia18 de març de 1981.

3. Petites biografies de donesurgellenques9

Aurembiaix d’Urgell

La comtessa Aurembiaix,10 nascuda a ca-vall de l’any 1203, ha estat sens dubte la fi-gura femenina més rellevant i emblemàticade la història del comtat d’Urgell al llarg del’Edat Mitjana. A la mort del seu pare, Er-mengol IV el 1209, n’heretà el comtat, men-tre que la regència quedava a mans del reiPere I el Catòlic, a qui li cedí la seva mare,Elvira de Subirats. Indefensa davant les tur-bulències que se sobrevenien en el comtat,la seva línia hereditària fou qüestionada ise’n plantejà la substitució en benefici dela casa de Cabrera. Aquest buit de poderfou aprofitat per Guerau de Cabrera perapoderar-se’n. Alhora, la monarquia, afe-blida, maldava per recuperar els seus dretsdavant la noblesa feudal.

S’instal·là a terres castellanes fins molt mésenllà de la mort de la seva mare, presumi-blement cap al 1220, que li cedí tots elsdrets sobre el comtat. Es casà en primeresnúpcies el 1212 amb Álvaro Pérez de Cas-tro, cunyat de Guerau IV de Cabrera iinstal·là segurament la seva residència a To-ledo. Álvaro Pérez de Castro, que actuà endiverses campanyes al costat de la monar-quia castellana, i de Ferran III, especialment,s’hagué de refugiar entre els musulmansdel sud de la península a causa de les llui-tes intestines entre els nobles de les famí-lies Lara i Castro, en què aquests segonsperderen poder en favor dels primers;aquest fet allunyà els cònjuges.

Mentre, amb un Jaume I encara infant —ambqui Aurembiaix havia estat compromesa—, els

9 Aquestes petites biografies de dones urgellenques estan ordenades cronològicament.10 Agramunt és l’única població de l’Urgell que ha dedicat un carrer a la comtessa Aurembiaix. Per aixòno ens ha d’estranyar que l’historiador Prim Bertran apunti la possibilitat que “el naixement hagués tingutlloc a Agramunt, vila comtal, o a Lleida, on ben segur hauria passat una part de la seva infantesa”.

Dibuix de la comtessaDolça I de Provença.

155URTX

seus consellers van reconèixer l’apropiaciódel comtat per part de Guerau de Cabrera,com s’indica en el Conveni de Montsó de1217. El 1222, tot i que l’herència materna, enl’àmbit jurídic, no deixava lloc a dubte sobreels drets d’Aurembiaix envers el comtat d’Ur-gell, el comte rei mateix li reconeixia a Gueraude Cabrera l’ocupació de fet del comtat, envirtut del conveni de Terrer, sempre que nofos reivindicat per Aurembiaix, cas en quèhauria d’acceptar la decisió reial.

El 1228 el matrimoni, sense fills, era anul·lata causa del parentiu entre els cònjuges, co-sins segons per part de les respectives ma-res. Llavors, aconsellada pel seu padrastreGuillem de Cervera,11 es traslladà a Lleida ivindicà els seus drets a la corona comtal da-vant el rei, a la ciutat de Lleida. Després dela negociació i el pacte entre les parts, queimplicava que Aurembiaix en el futur tinguésel comtat en feu, fou necessari que elrei emprengués una campanya militar queretornà a la família Cabrera al vescomtatd’Àger. De fet, a finals d’aquell mateix any,se signava un controvertit contracte deconcubinatge entre el monarca i la com-tessa a Agramunt, per bé que tot just el1229, Aurembiaix es casava a Valls ambPere de Portugal, fill del rei Sanç I de Portu-gal, emparentat amb els Castro i els Cabrera.

Dos anys després, el 1231, Aurembiaix moriasense descendència, i deixava el comtat amans del seu marit, qui més tard l’intercan-viaria amb el mateix Jaume I pel feu delregne de Mallorca. S’acabava d’aquesta ma-nera la primera nissaga comtal d’Urgell, he-reva directa de Guifré el Pilós i de Borrell II.La memòria popular la recordarà com labona i dissortada comtessa, predecessorade Jaume II, el dissortat. A la mort de lacomtessa, novament els Cabrera tornarien afer-se amb el comtat, amb el suport de la no-blesa del territori. L’acord amb el rei (Tàrrega,1236) permeté instaurar la nova dinastia: laCasa de Cabrera, de la qual seria darrera re-presentant Teresa d’Entença, la mare dePere III el Cerimoniós.

Manuela Desvalls Vergós

Nascuda a finals del segle XVII, va vestirl’hàbit de religiosa, en el monestir de SantaMaria de Vallbona, des de l’any 1696. Eragermana d’Antoni Desvalls, marquès de Poali de Manel Desvalls, governador de Cardona,ambdós significats austriacistes durant la

Guerra de Successió. Antoni i Manuel, l’any1705, van proclamar rei l’arxiduc Carlesd’Àustria, a les comarques de l’Urgell, la Se-garra, el Segrià i la Ribagorça, per la qualcosa aquest atorgà a la família Desvalls totala seva confiança i els premià amb mercès icàrrecs (Antoni, vescomte i després, mar-quès), Manel (ajudant del príncep Enric deDarmstadt i, al cap de poc, governador).Malgrat que sovint s’hagi donat molta relle-vància a la Plana de Vic en la sublevació ca-talana contra el d’Anjou, no cal oblidar queles revoltes gairebé foren simultànies, desde la primavera de 1705, a diferents indretscatalans, amb el protagonisme indiscutibledels Desvalls a les comarques de l’interiori de ponent. Manuela confirmà l’exploracióde la voluntat i la professió de religiositat elsdies 26 i 27 de febrer de 1707, tot i que, alllarg de 1714, es vinculà al cos d’espionatgedels germans Lleonard. Aquests anaven enconsonància amb les estratègies militarsdels Desvalls per tal de socórrer Barcelona,assetjada pel mariscal francès Berwick. L’ob-jectiu del grup era interceptar la correspon-dència a l’enemic, introduir homes a laciutat, i enviar-hi armes i queviures per re-sistir. La missió de Manuela, en tant quemonja i de família culta, era escriure i copiarmissatges i tota mena de papers instigadorsper tal de mantenir els ànims a favor de lacausa austriacista. Els Desvalls i els Lleonardintentaren alliberar, desesperadament, la ca-

Fragment del muraldels comtes d’Urgell

pintat per JaumeMinguell Miret (1971).Vestíbul de l’Ajuntament

de Balaguer.

11 Guerau de Cervera, senyor de Juneda, era un personatge proper a Ermengol VIII, aliat del comte contraels Cabrera, que prengué part en la batalla de las Navas de Tolosa (1212), i més tard conseller de JaumeI, a qui el rei el qualificà d’un dels homes més savis d’Espanya en la seva Crònica.

156 URTX

pital i les comarques properes, bloquejadespels borbònics, durant tot l’estiu del 1714.Una i altra vegada toparen amb l’exèrcit deles dues corones que desencadenà contraells un desgast brutal, de forma sistemàtica,la qual cosa retardava el reclutament demi-quelets, com el marquès de Poal mateix horeflectí mitjançant la seva correspondènciaamb el Consell de Cent. La gana i la misèriaagreujaren la situació. El general Moraguesescrivia a Poal advertint-lo d’aquestes difi-cultats i de no poder enviar-li més soldats.Malgrat la victòria austriacista de Talamanca(13 i 14 d’agost) i la posterior i esporàdicaentrada dels Desvalls a Barcelona, la con-traofensiva borbònica fou implacable, da-vant d’un resistencialisme català en solitud,abandonat pels britànics i ambíguament ali-mentat per l’emperador Carles VI. Finalment,els Desvalls retornaren a Cardona i resistirenen el castell fins el 18 de setembre. Amb laimposició de la Nova Planta, els seus bénsforen segrestats per l’administració de FelipV i s’exiliaren a Viena.

Un cop acabada la guerra, Manuela, des delmonestir de Vallbona, continuà escrivint pa-pers estimuladors de la resistència i de noacceptació del Tractat d’Utrecht (1713), des-afiant la repressió borbònica. D’entre elsseus lectors hi havia alguns nobles austria-cistes amagats al castell de Rocafort. Und’ells era el cronista Francesc de Castellví, elqual apostà per una línia de persistènciacombativa, molt diferent a la del seu germà,Joan Basili de Castellví, ben aposentat a lacort vienesa, al costat de l’emperador. Finsl’any 1718 trobem dades d’aquesta monja es-crivint a favor de l’austriacisme, moment quela batussa borbònica empresonà gran partdels seus seguidors. L’anonimat dels textos,per temor a les represàlies, dificulta la iden-tificació dels seus escrits i còpies. Sabemque continuà com a bossera del monestirdurant la dècada de 1730 i morí l’any 1743.

Dolors Piera Llobera

Va néixer el 21 de juliol de 1910 a Puigverdd’Agramunt. El seu pare, un mestre progres-sista, li va transmetre la passió per la peda-gogia. Va estudiar magisteri a l’EscolaNormal de Lleida, entre els anys 1924 al1928, on en plena Dictadura del generalPrimo de Rivera hi havia un grup de mestresrenovadors i introductors del mètode Mon-tessori. Molts d’ells van ser desterrats o se’lsva obrir un expedient, com al mateix pare dela Dolors. Malgrat el clima polític advers, Do-lors i el seu pare van assistir a les activitatsorganitzades a l’Ateneu Lleidatà i van formarpart dels fundadors del grup Batec, defensor

de l’escola laica i única i introductor del mè-tode pedagògic de Célestin Freinet.

Dolors va exercir de mestra en diverses po-blacions catalanes i després de traslladar-se a Barcelona va guanyar una plaça al’escola pública el 1931. S’afilià a la FETE -UGT (Federació Espanyola de Treballadorsde l’Ensenyança) i a partir de 1934 va pren-dre possessió de la plaça definitiva de mes-tra a Vilafranca del Penedès. El mateix anyes casà civilment amb el mestre RamonCosta-Jou, també difusor del projecte frei-netià i ambdós van ser els principals anima-dors de la revista Colaboración, que tenia laredacció al seu domicili. Durant el bienni ne-gre Dolors va ser denunciada per exercir latècnica Freinet a Vilafranca del Penedès,però la sanció quedà limitada a una amo-nestació administrativa.

El 1935 passà a ocupar la Secretaria Generalde la FETE a Barcelona, representà Cata-lunya al Congrés Estatal dels sindicats demestres celebrat a Madrid el 1936 i fou laredactora, juntament amb el seu marit, del’òrgan del sindicat L’Escola Proletària. Fou,a més, delegada per Catalunya en el Con-grés Mundial de Professors de París. Al 1936ocupà la secretaria del Front d’Esquerres aVilafranca i al juliol del mateix any ingressàal PSUC, on passà a formar part del ComitéCentral i on milità fins els anys quaranta,quan en fou expulsada. Es traslladà a Bar-celona on conegué Pere Aznar qui seria elseu company la resta de la seva vida i s’a-propà al moviment feminista. El 1937 parti-cipà en l’organització del Congrés de laDona i en la creació de la Unió de Dones deCatalunya, de la qual va ser elegida secretà-ria general. Havia deixat la seva tasca demestra innovadora i sindicalista per passar aocupar altes responsabilitats en la direcciópolítica. El 1938 va ser nomenada conse-llera-regidora pel PSUC, càrrec que ocupàfins a la caiguda de la ciutat per les tropesfranquistes el gener del 1939.

Amb la derrota de la República, es va exiliara París, on treballà a l’Oficina Internacionalper la Infància i passà quatre mesos a lapresó, detinguda pels nazis. Quan sortí, viatjàprimer a la República Dominicana i finalmenta Xile, on arribà el març de 1940. Allà, retrobàPere Aznar i naixeren els seus fills. Treballànovament de mestra, i fou sotsdirectora del’Escola Bialik i directora del Col·legi Ander-sen fins l’any 1970. Continuà la seva militàn-cia feminista activa organitzant el Congresode Mujeres de Santiago i també fou una deles dinamitzadores del Centre Català.Visità Barcelona el 1977, on participà a la ma-

157URTX

nifestació de l’Onze de setembre. Morí el dia14 de juliol de 2001 a Santiago de Xile, on re-posen les seves restes.

Aurèlia Pijoan Querol

Va néixer a Castellserà l’any 1910, un anyabans que arribés a Lleida on els pares vanobrir una merceria al carrer Major. L’ambientfamiliar que va viure des d’un bon principis’expressava per canals progressistes i lliu-repensadors. El pare, Francesc Pijoan Canesera militant de Joventut Republicana, alhoraque, com a integrant del Gremi Comercial,formava part d’un col·lectiu d’emprenedorsque a les primeres dècades del segle XX vancontribuir a donar empenta a l’economialleidatana. Amb només setze anys, l’Aurèliamarxà a Barcelona a estudiar medicina i esllicencià el 1933. Treballà al Laboratori Mu-nicipal de Lleida on s’especialitzà en la pro-ducció de la vacuna contra la tuberculosi.Realitzà la tesi doctoral a la Universitat deMadrid sobre la immunitat del paludisme,tot i que l’esclat de la Guerra Civil li impedípresentar-la el setembre de 1936. Durant elconflicte bèl·lic exercí de metgessa a l’Hos-pital Intercomarcal i dirigí la casa de repòshabilitada per a combatents amb dolènciespulmonars i respiratòries al municipi palla-rès d’Espot. Una dimensió professional queva simultaniejar amb una incipient projec-ció pública.

A partir de llavors, i donades les circumstàn-cies bèl·liques, l’Aurèlia encetà un intens iti-nerari d’activisme propagandístic. Militantdel PSUC des de juliol de 1936, assumí, jun-tament amb les seves germanes Avelina iPalmira, el Secretariat Femení del PSUC aLleida i comarques. Juntament amb les se-ves germanes, es desplaçava per diferentspobles tot oferint mítings sobre la necessitatd’enviar ajuda al front. Feien conferències ala ràdio, impartien classes de cultura generali política, publicaven articles i proclames aldiari UHP,12 recollien i cosien roba per alsnens refugiats i organitzaven l’enquadra-ment de les noves militants. Entre setembrei octubre de 1937 fou regidora a l’Ajunta-ment de Lleida en representació del PSUC i,probablement, dugué a terme les funcionsde la Regidoria de Sanitat. D’aquesta ma-nera es convertí en la primera dona que ac-cedí a un càrrec de representació municipal

a la Paeria de Lleida. Alhora, fou nomenadasecretària general de la Unió de Dones deCatalunya (UDC)13 a Lleida.

Les ànsies revolucionàries van ser testimonidel seu casament el febrer de 1938 amb elsantanderí Luis Pérez García-Lago.14 Poquessetmanes després, però, l’exèrcit franquistaocupava Lleida. Mentre fugien cap a Barce-lona tot buscant pau i llibertat, la merceriafamiliar era saquejada i detrossada. Haguéd’exiliar-se a França des d’on, el desembrede 1939, marxà a la República Dominicana.El que els esperava, però, no era gaire millorque el que havien deixat enrere. Molts delsespanyols que hi vivien els van negar ajut jaque s’identificaven amb la causa franquista.I a més el país patia la tirania de Rafael Le-ónidas. La colònia agrícola el Seybo foul’escenari de la seua estada a la selva do-minicana en situació molt precària. Simul-tàniament, el Tribunal de ResponsabilitatsPolítiques li obrí un expedient, com a regi-dora del període revolucionari, en què foumultada amb 5.000 pessetes, 8 anys d’ex-patriació i 8 anys d’inhabilitació.

Tan aviat com els va ser possible, van inten-tar marxar d’aquelles condicions tan adver-ses. A principis de 1941, després d’un breuperíode a Cuba, s’establiren definitivamenta Mèxic on nasqueren els seus tres fills. Deseguida es van integrar a la normalitat de lavida mexicana. Ella oblidà el passat viscut iles seves energies se centraren a tenir curadel seus fills i de l’economia domèstica. Allí,si bé deixà de banda la professió de met-

Retrat deDolors Piera.

Retratd’Aurèlia Pijoan.

12 Era l’òrgan d’expressió del PSUC i la UGT.13 Aquesta organització antifeixista va néixer a Barcelona l’any 1937. Una de les màximes dirigents de laUnió de Dones de Catalunya va ser la seva amiga Dolors Piera, mestra i sindicalista.14 Exmilitant de les Joventuts Socialistes del PSOE, on havia tingut destacades actuacions que li haviencomportat el pas per la presó a Madrid arran dels fets de l’octubre de 1934, havia participat en la fundaciódel PSUC a Barcelona i tot seguit es convertí en el màxim dirigent del partit a Lleida i comarques.

158 URTX

gessa, continuà la seva militància al PSUCi a la Unió de Dones de Catalunya (de laqual assumí la secretaria general). Tot pre-servant la identitat catalana en l’educaciódels seus fills, no sols no abandonà la sevafermesa i el seu compromís en l’exili me-xicà, sinó que fins i tot ho intensificà a tra-vés de les nombroses activitats solidàriesen diversos organismes canalitzats des del’univers comunista.

Militant de primera hora de la Unión de Mu-jeres Españolas en México (UME), que aglu-tinava les dones comunistes en particular iles republicanes en general, en fou vicese-cretària i secretària general. També tinguéuna activa participació en el Patronat d’Ajut

als Patriotes Catalans. Pertanyent a un am-bient familiar profundament comunista, elseu marit fou el secretari general del PSUCa Mèxic, la seua germana Avelina estava ca-sada amb el destacat dirigent Pere ArdiacaMartí i la seua germana petita, Elena, i el seumarit, Ángel Larrauri de Pablo, foren el nucliresistencialista més important dels comunis-tes en la Lleida franquista. Sempre vinculadaal PSUC, al llarg de la seva vida a Mèxic,continuà actuant en diverses lluites orienta-des a l’ajut i la solidaritat dels més desafavo-rits. Morí a Ciutat de Mèxic l’any 1998.

Dolors Codina Arnau

Va néixer l’any 1878 al Talladell. Filla de Joa-quim Codina Canut (del Talladell) i de la sevaprimera esposa, Maria Teresa Arnau Mon-cusí (de Bell-lloc), va ser la pubilla de calCodina del Talladell, família de rics terrati-nents en la qual, des del segle XIX, hi haviahagut diversos professionals liberals i polí-tics. El seu oncle Felip Codina Canut va serel membre més destacat del partit Progres-sista de Tàrrega i cap provincial del partit enels darrers anys de la monarquia d’Isabel IIi en els primers del Sexenni Democràtic.Posteriorment seria diputat provincial i se-nador (1871-1872).

Dolors Codina va viure els primers anys de laseva vida en una casa acomodada i en unentorn erudit i terratinent. Era estudiosa, cal-mada i silenciosa, i més aviat poc avesada ala vida social. Passava les tardes refugiadaen les lliçons de piano i les peces melòdi-ques omplien els carrers de pedra del Talla-dell. Anys després, aquesta propietària delTalladell es dedicà a l’activitat política localen la dècada dels anys vint del segle XX, mo-ment gens habitual per a la participació po-lítica femenina. El 1924, iniciada la dictaduramilitar del general Primo de Rivera, DolorsCodina fou designada alcaldessa del Talla-dell. En aquell ajuntament, integrat per sisregidors, encara hi hauria dues dones més(Antònia Solé Segura i la senyora Francesca,mestra del poble). Aquest fet la converteixen la primera alcaldessa catalana i en unade les primeres d’Espanya, juntament ambMatilde Pérez Mollà de Quatretondeta, a laprovíncia d’Alacant (també el 1924). L’alcal-dia de Codina s’acabà amb el final de la dic-tadura. Els veïns del Talladell recordaven elseu tarannà calmat i auster com a alcal-dessa, i el seu esperit estalviador fins i toten les despeses personals.

Durant la República va continuar vivint a lacasa pairal administrant tot el patrimoni fa-miliar. Però amb l’esclat de la Guerra Civil va

Patronat d’ajut alspatriotes catalans.Mèxic, 1946.

Retrat deDolors Codina(1904).

159URTX

abandonar casa seva, es va perdre per Bar-celona i va estar tres anys amagada, vivinten la clandestinitat. Va retornar al poble el1940 per recuperar la seva posició social.Quatre anys més tard, el 26 de juny de 1944,va morir de forma sobtada a l’edat de 66anys. El registre civil manifesta que la causade la defunció15 va ser un atac de cor. Per alseu comiat es va celebrar un sumptuós en-

terrament a l’església de Sant Pere. Sensedescendència directa, sense cap carrer oplaça en nom seu, sense gaires documentsque acrediten la seva tasca pública ni capmausoleu al cementiri del Talladell, DolorsCodina es reserva el dret d’haver estat la pri-mera alcaldessa de Catalunya i la segona atot l’Estat espanyol, mèrit suficient per pre-servar la seva memòria.

15 Els rumors de la seva mort, que es van escampar pel Talladell, van ser més fantasiosos. Alguns apun-taren a l’enverinament, d’altres a una pujada excessiva de la glucosa i, fins i tot, algunes veus aventurarenun empatx de cireres en mal estat.

Bibliografia

ALBERTÍ, Elisenda (2007). Dames, Reines, abades-ses, 18 personalitats femenines a la Catalunya me-dieval. Barcelona, Albertí Editor.BACH, Antoni (1998). Bellpuig. Ajuntament deBellpuig.BERTRAN, Prim (2009). «Aurembiaix, comtessad’Urgell». Lleida és femení. Dones per a la histò-ria. Lleida, Alfazeta Edicions, p. 19-27.BESORA, Josefina (2005). 125 anys del Col·legiMare de Déu del Socors d’Agramunt. Agramunt,p. 29-34.BINEFA, Josep (1992). «El senyoriu d’Anglesola enla Catalunya medieval, selecció de textos inèdits».Urtx, núm. 4, p. 31-47.CAÑELLAS, Cèlia; TORAN, Rosa (2003). Dolors Piera,mestra, política i exiliada. Barcelona: Publicacionsde l’Abadia de Montserrat i Institut d’Educació del’Ajuntament de Barcelona.CAPDEVILA, Joaquim (2008). Tàrrega (1898-1923):societat, política i imaginari. Barcelona: Publica-cions de l’Abadia de Montserrat.CORNUDELLA, Joan (2012). «Retrats de dones garri-guenques». Vincles i arrels. Actes de la VIII Tro-bada d’Estudiosos de les Garrigues. Lleida:Diputació de Lleida, p. 291-306.DD.AA. (2010). Dones de Lleida. De la Restauracióa la Guerra Civil. Edicions la Porta del Lleó. Lleida:Alfazeta edicions.DD.AA (1995). Biografies. Lleidatans il·lustres. Edi-cions de la Clamor. Lleida: Diari Segre i Institutd’Estudis Ilerdencs.JARNE MÒDOL, Antonieta (2008). Aurèlia Pijoan, dela Lleida republicana a l’exili de Mèxic. Lleida: Pa-gès editors.JARNE MÒDOL, Antonieta (2009). «Aurèlia PijoanQuerol. La lluita per la llibertat». Lleida és femení.Dones per a la història. Lleida: Alfazeta Edicions,p. 115-122.LLADONOSA, Josep (1973). El Monasterio de SantaMaría de Vallbona (Lérida). Lleida: Institut d’Estu-dis Ilerdencs.LLORETA, Natàlia (2009). «Dolors Codina Arnau(Lleida, 1878 - el Talladell, 1944). Una excepció

entre la masculinitat política». Lleida és femení.Dones per a la història. Lleida: Alfazeta edicions,p. 71-75.MIRÓ, Ramon (1994). «El Sant Crist de Bormio. Se-gon complement a l’acta de lliurament i la no-vena». El Pregoner d’Urgell, núm. 358-359,Bellpuig, p. 36-38.NOVELL, Joan (2003). La parròquia i la vida religiosade Tàrrega. Segle XX (1964-2001). Vol. III. Parrò-quia de Santa Maria de l’Alba, Tàrrega, p. 246-253.OLIVER BRACHFELD, F. (1991). Violant d’Hongria.Barcelona: Associació Cultural Catalano-Honga-resa i de Relacions Culturals Hongria-Catalunya.PETIT, Núria (2005). «Les etapes constructives delreial monestir de Santa Maria de Vallbona, fins al1392». Urtx, núm. 18, p. 63-92.PETIT, Núria (2005). «Aportacions a l’estudi del mo-nestir cistercenc femení de Santa Maria de Vall-bona». Revista de l’Arxiu Bibliogràfic de SantesCreus, volum XXII.PIÑOL, Isidre (2001). «El capbreu de na Blancad’Anglesola a la ciutat de Lleida a principis del se-gle XIV». Urtx, núm. 14, p. 135-145.PIQUER, Josep Joan (1978). Les exploracions de lavoluntat a Vallbona durant els segles XVII i XVIII. Bar-celona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.PIQUER, Josep Joan (1978). Abaciologi de Vallbona.Santes Creus: Fundació Roger de Bellfort.PIQUER, Josep Joan (1981). La Baronia de Vallbona.Notes d’estudi: Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.PLADEVALL, Antoni (1968). Els monestirs catalans.Barcelona: Destino.PUIG, Joan. (2003). Agramunt. Assaig folklòric, his-tòric i artístic. Agramunt: Ajuntament d’Agramunt.RIVADULLA, Mercè; PANÉ, Francesc (2009). «DolorsPiera Llobera. Carta a una lluitadora». Lleida és fe-mení. Dones per a la història. Lleida: Alfazeta Edi-cions, p. 123-132.VINYOLES, Teresa (2005). Història de les dones a laCatalunya medieval. Lleida-Vic: Pagès-Eumo.ZARAGOZA, Ernest (1997). Catàleg de monestirs ca-talans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat.