pdt 41 febrer 2011

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

2 Calígula i el poder absolut. David Álvarez

3 Propuesta, ser escuchadas. Mujeres gitanas de Can Palmer

4 Cal Barratet. Joan Barat

5 Tecnología Wiladecans. Eduardo Cordero

6 El mapa comunicatiu a Viladecans. Josep Ginjaume

7 Els Amics de les Arts i Viladecans. Jaume Lligadas

8 El Nido de los Retales. José Luis Atienza

9 Exàmens orals oficials. Marta Pombo

9 Sáhara: contexto general. Rosa Mercader

10 Un altre cop el barri de l’Alba-rosa. Maria Comas

10 L’abecedari de Viladecans. Josep Lligadas

11 Día de Andalucía. Entidades andaluzas de Viladecans

12 El Centre Cultural Sant Joan i els pessebres. Jaume Lligadas

13 El dia que Viladecans no va votar socialista. Carles Lozano

14 Tard, però finalment ens han fet cas. Bàrbara Lligadas

15 De festes i guarniments. M. Victòria Herrero

15 Llibertats. Mercè Solé

16 Cercavila amb moooolt de fred, vi i torxes. El Mamut

18 Històries viladecanenques: Home-nassos al bat (i 2). Andreu Comellas

19 Conèixer Viladecans: Els Consells Populars de Cultura Cata-lana (i 2). Josep Mumany

41Any 5

15 de febrer de 2011

Sumari

Voluntaris i voluntàriesÉs evident que si a Viladecans no hi hagués un ampli nombre de voluntaris i voluntàries, és a dir, de gent que dedica gratuïtament part del seu temps a tasques diverses al servei de la col·lectivitat, moltes coses no funcionarien, i tots plegats viuríem pitjor. I això convé recordar-ho de tant en tant. Per exemple en aquest any en què se celebra l’Any Europeu del Voluntariat.De voluntaris i voluntàries n’hi ha de moltes menes, i bo serà que entre tots plegats els re-coneguem la importància. Des de la gent que treballa al servei dels qui tenen més necessi-tats, sigui a la Creu Roja, o a Càritas, o a qualsevol altre lloc, fins als que estan posats en les associacions de barri. Des dels que organitzen activitats culturals o d’esplai, fins als que en els partits, sindicats o grups socials de tot tipus, treballen per promoure els interessos col·lectius. Des dels que fan possibles les nostres festes populars, fins als que –diguem-ho també– escriuen en aquesta senzilla revista.Perquè el voluntariat funcioni, és fonamental que qui duu a terme una tasca de voluntari tingui clar que l’important no és ell sinó la feina que fa, i la faci seriosament, formant-se en tot allò que calgui per poder fer-la cada cop millor. I més fonamental encara és, natu-ralment, que hi hagi molta i molta gent disposada a dedicar temps, gratuïtament, al servei de la col·lectivitat, en el camp que a cadascú li resulti més interessant i assequible. T’hi apuntes?

Viladecans, punt de trobada - Núm. 41 - Febrer 2011 2

L’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer ha portat a escena el clàssic d’Albert Camus

La història de Calígula, l’emperador, és la història sobre el po-der i la follia que hi va associada. Caius, l’home més poderós del món i qui ha de ser el déu dels romans sobre la terra, vol posar el món de cap per avall, eliminar la frontera que sepa-

ra el bé del mal i la justícia de la injustícia. I encara guarda un somni més, un somni a l’alçada només d’un déu: tenir la Lluna. Per transformar el món i aconseguir subvertir-ne els valors, per aconseguir la Lluna, Calígula comença una croada sense sentit que el porta a acabar amb la vida dels que té més a prop. Fins que el mirall de palau, aquell mirall que dissortadament sempre li retornava la mateixa imatge, el mostra sol i vulnerable a la conspiració que vol acabar amb la seva tirania. En una adaptació moderna de l’obra, l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, ha portat a escena amb un muntatge minimalista aquest clàssic d’Albert Camus. Amb cuir en comptes de túniques i ‘heavy metal’ en comptes de música de lira, l’obra resulta tan actual com en el moment de ser escrita perquè la relació de l’ésser humà amb el poder és la història mateixa de la Humanitat.Conspiracions, assassinats, traïció, amor, balls exòtics. Tot això i més és el que l’Agrupació ha posat en escena al Centre Cultural Sant Joan. La filosofia de l’absurd, l’existencialisme i el poder absolut en mans de l’home que només valora una cosa: el menyspreu a les misèries de la vida humana.

David Álvarez

Calígula i el poder absolut


Hace unas semanas se publicó en la revista Punt de Trobada número 40 de enero

2011 el artículo “Escoltar per fer propostes” de la Sra. Bárbara Lligadas.“Propuesta, ser escuchadas”, lo que pretende es que se escuche al grupo de Mujeres de Can Palmer, gitanas que nos reunimos semanalmente en la sede de la entidad gitana y que nos encontramos con el objetivo de potenciar la integración, promoción y participación de la mujer gitana en Viladecans. Como dijo el filósofo “Así como existe un arte de bien hablar, existe también el arte de bien escuchar” y en este caso la escucha no ha sido un arte, más bien un desafortunado artículo del cual ni se nos informó que se iba ha hacer, ni una vez publicado. Nosotras, mujeres de un barrio que no consideramos gueto, donde nos sentimos orgullosas de vivir y convivir, que cada día intentamos que el barrio sea mejor. Este sentimiento lo compartimos muchos y muchas vecinas de Can Palmer y los esfuerzos han de ir en esa dirección: como hacer propuestas constructivas desde la escucha.En junio 2010 el Pla Ponent nos invita la reunión de valoración del proyecto de empoderamiento y formación en peluquería con las jóvenes gitanas, ahí se nos hace la propuesta de reunirnos para contar con las voces de las mujeres gitanas. Queremos hacer algunas aclaraciones del artículo de la Sra. Lligadas además de compartir todas las ideas, pensamientos e ilusiones que nacen del grupo.Nosotras NO nos sentimos:

Agotadas de luchar contra 1) prejuicios cuando se habla de

violencia de género. Nosotras no somos un grupo de mujeres maltratadas y es por esa misma razón que puntualizamos a la Sra. Lligadas cuando repartió unos libretos en los que aparecía el tema. ¿Sentirnos abandonadas por 2) la administración? ¿Cómo se clasificaría el trabajo de estos dos años con el grupo de chicas jóvenes y este grupo de mujeres? Más bien diríamos que nos hemos sentido arropadas por el Pla Ponent del Ayuntamiento de ViladecansHay un problema de crisis a 3) nivel mundial, el problema del paro es un mal de muchas personas y se agrava en aquellos grupos más vulnerables y los gitanos y gitanas somos uno de estos grupos Cuando salió este tema con la Sra. Lligadas, se le aclaró que no somos racistas ya que sabemos en primera persona lo que es padecer el racismo y el rechazo por ser de otra cultura.

¿Qué hemos propuesto y que hemos conseguido?

Crear el grupo de mujeres gita-1) nas, esta es la plataforma des-de la que hacemos llegar nu-estras ideas, propuestas para construir y mejorar la realidad de nuestro barrio, de nuestros hijos, de nosotras como muje-res...Tener información desde los 2) profesionales que intervienen en el municipio. Con esto he-mos conseguido tener cono-cimiento de los recursos que hay, como acceder y cómo funcionan. Propiciando el co-nocimiento mutuo, recursos y población.Que la información sobre 3) planes de ocupación y aula

taller llegue a tiempo y se hayan podido presentar, hayan podido acceder algunos gitanos de los que se han presentado. Desde el inicio del grupo 4) hemos visto la necesidad de trabajar con los niños y jóvenes: talleres con niños pequeños del barrio y orientación laboral para chicos de 16 a 25 años. Estas acciones son para el barrio de Can Palmer.Hemos participado en el 5) congreso de mujeres gitanas que se hizo en Barcerlona.Salida al Teatre Lliure 6) de Barcelona donde se representaba la obra de teatro “La casa de Bernarda Alba”, tuvimos la oportunidad de conocer a las actrices gitanas del barrio de El Vacíe de Sevilla.

Hemos hecho y propuesto muchas cosas con la finalidad de construir desde nuestra aportación y para hacer propuestas se ha de escuchar pero desde nuestras voces, en primera persona y sin intermediarios que confundan lo en nuestras reuniones decimos y hacemos…Esperamos y queremos seguir haciéndonos escuchar para seguir haciendo propuestas.

Grupo de mujeres gitanas de Can Palmer

Propuesta, ser escuchadas


Fa gairebé tres anys, amb motiu de l’acord de posar-li el nom de la masia de la meva família a un parc de la ciutat, vaig enviar a l’Ajuntament un recurs en què deia:

ExposoQue fa uns dies m’he assabentat que, en un gest que honra a la meva família i a mi personalment, l’Ajuntament ha decidit atorgar a un parc de la vila el nom de la masia on han nascut i viscut els meus avantpassats i jo mateix fins fa una trentena d’anys, quan fou enderrocada.Que en el plànol de la vila on s’anuncia la ubicació dels carrers, places i parcs que canvien de nom, o n’adquireixen un si és que no en tenien, el nom de la masia no està escrit correctament. El número 12 de la llista de espais existents que abans no tenien nom diu Parc de can Baratet.Que el nom pel qual es coneixia la masia a què fa referència aquest nom, tant per part de la nostra família, que hi vivia, com per tothom del poble que la coneixia, es el de can Barratet.DemanoQue, per respecte a les persones de la meva família que la varen construir o hi han viscut al llarg de generacions, es facin les accions necessàries per corregir aquesta errada en el nom, que s’hauria de escriure com a Parc de can Barratet.

De fet, he de dir que el nom de casa meva, tal com el coneixia tothom i el continua coneixent ara, no era “can Barratet” sinó “cal Barratet”, però en aquest recurs amb això no m’hi vaig ficar, perquè el que m’importava era defensar “Barratet” enfront de “Baratet”. En qualsevol cas, el fet és que l’Ajuntament va desestimar el meu recurs amb

l’argument que el nom de la masia ve de “Barat”, i que si es pronuncia amb doble erra és perquè així és com es parlava aquí en èpoques antigues, igual com es pronunciava “forren”, “carren” o “hiverren” en comptes de “forn”, “carn” o “hivern”. Això deu ser veritat, però el fet és que ara ja no parlem així, i en canvi “Barratet” sí que ho continuem pronunciant així. O sigui que el que ha passat és que el nom original ha anat evolucionant, i ara és diferent de com era abans. Si escrivim “Baratet”, ningú no sabrà que es pronuncia “Barratet”, perquè ningú no

parla doblant les erres com feien els nostres avantpassats. La nostra manera de parlar no és la de fa cent anys. I l’hem d’escriure com la pronunciem ara, perquè tothom sàpiga com s’ha de dir.A mi em sap molt de greu que l’Ajuntament no respecti el nom de casa meva i la masia de la meva família. I quan veig la placa que han posat al “Parc de Can Baratet”, em fa mal. I demano a l’Ajuntament que rectifiqui i faci les coses com s’han de fer.

Joan Barat Domènech

Cal Barratet

El “Parc de Can Baratet”

La masia de Cal Barratet


En breve seremos algunos los ciudadanos de Viladecans que podremos disfrutar de conexiones a 100 megas, teóricamen-te a unos precios razonables, gracias al

proyecto denominado W!home que lideran desde el ayuntamiento.Pero, os habeis parado a pensar ¿qué se puede hacer con 100 megas? o ¿qué ventajas me aportan estas velocidades respecto a las actuales lineas ADSL?La respuesta no es simple y dependerá del uso que le dé cada ciudadano a la conexión, ya que si el usuario lo que pretende es consultar el perío-dico online, enviar correos electrónicos o gestionar sus cuentas bancarias por Internet no verán ningún cambio respecto a una conexión de 1 o 2 megas. Algo similar sucede si el usuario es un habitual de las redes sociales (Facebook, Twiter, etc.) o juegos en red (PC, PS3, Xbox, etc.) ya que con una conexión de 3 megas es suficiente.Las videoconferencias así como las descargas de vi-deos y televisión por Internet con un mínimo de ca-lidad precisan de 10 megas, 25 megas si queremos que estas sean en HD (Alta Definición). Con 100 megas podremos hacer todo lo anterior en un tiempo mucho menor, a modo de ejemplo el intecambio de archivos mediante P2P (Emule, bit-Torrent, Megaupload, etc.) que significa entre el 60

Tecnología WiladecansConexiónes de alta velocidad.

Ya tengo 100 megas ¿y ahora qué?

y 70% del tráfico actual de Internet una película de 1,2 Gigas se puede descargar teóricamente en poco más de 2 minutos. En la práctica dependerá de di-versos factores, como el número de fuentes, la dis-ponibilidad del servidor, la priorización del tráfico por el operador, etc.Teniendo en cuenta estos condicionantes cada usu-ario debería evaluar los pros y contras de este servi-cio, donde el precio de los proveedores será funda-mental y sin perder de vista que nuestra sociedad tiende a ir más y más rápido y lo que hoy vemos como lejano con terminos como: HD, 3D, almace-namiento en la nube, etc., están a la vuelta de la es-quina y necesitan de redes de alta velocidad para poder ser disfrutadas correctamente. (Continuará)

Eduardo Cordero

Margaret Thatcher va insistir que només les pín-doles amargues curen; el que no va dir és que les píndoles amargues que ella subministrava (des-fermar el capital alhora que limitava una a una les forces que podien controlar-ne els excessos) se les haurien d’empassar uns per curar el ma-lestar dels altres. Tampoc no va dir, en aquest cas a causa de la seva ignorància instigada i fomentada per falsos profetes i mestres miops, que aquesta mena de teràpia tard o d’hora seria dolorosa, que aquest dolor afectaria en diversos graus tothom, i que aleshores tothom, o gairebé tothom, s’hauria d’empassar píndoles encara més amargues. I aquell “tard o d’hora” s’ha convertit en un “ara”.Zygmunt Bauman, El temps no espera. Arcàdia: Barcelona 2010, pl. 63


És, si més no, sorprenent que una ciutat mitjana com la nostra, de més de 63.000 habitants,

compti amb un mapa local de mitjans de comunicació tan re-duït. A l’altre extrem podríem posar Vic, la capital d’Osona, que amb només 40.000 habitants té un nombre molt més alt i po-tent de capçaleres i mitjans (El 9 Nou, Més Osona, Ràdio Vic, Osona.com...). És una tònica similar a la de la resta de municipis del Baix Llobregat, on predominen gai-rebé de forma exclusiva les pu-blicacions vinculades als ajunta-ments. En el cas que ens ocupa, parlem de la Revista de Viladecans editada des del mateix consisto-ri i que recull l’obra de govern, així com de Viladecans Televisió (www.viladecanstv.tv), activa des de setembre de 2009 i accessible només a través d’Internet o de pantalles instal·lades en alguns equipaments municipals. Aquest canal també és propietat de l’Ajuntament i va substituir l’an-tiga Localia Viladecans del grup Prisa (El País, Sogecable, Cadena SER...) que va deixar d’operar el maig de 2009, després d’11 anys en antena, a causa dels efectes de la crisi i de l’entrada en fun-cionament de la Televisió Digital Terrestre (TDT). Precisament, el setembre de 2007 es constituïa el Consorci per a la gestió de la televisió digital local pública de la demarcació del Del-ta del Llobregat, que inclou els municipis de Sant Boi, El Prat, Vi-ladecans, Castelldefels, Gavà, Be-gues i Sant Climent. Més recent-ment, la seva Junta de Govern, donades les dificultats econò-miques per iniciar nous projec-tes audiovisuals, ha acordat que sigui Gavà TV (www.gavatv.cat)

qui lideri el canal de TDT públic que correspon al Baix Llobregat Sud i qui doni cobertura pro-gressiva a la resta de localitats consor-ciades. Pel camí també ha caigut Ràdio Sella-rès fins el 2009 emis-sora municipal de Gavà i Viladecans, però que des de fa un parell d’anys ha deixat de cobrir els actes i l’actuali-tat informativa del nostre municipi per-què, segons sembla, l’equip de govern no va renovar el conve-ni de col·laboració que mantenia amb l’emissora del 91.2 de la FM.A dia d’avui, segons el Laborato-ri de Comunicació Pública de la UAB (www.labcompublica.info) a Viladecans només hi ha cinc mit-jans: la revista municipal, la web de l’Ajuntament, el portal Vilade-cans.net de la Fundació Ciutat de Viladecans (de nou, estretament vinculada al consistori) i les pu-blicacions mensuals de titularitat privada Viu Viladecans i El Del-ta Viladecans. Tots ells conviuen amb altres revistes o butlletins d’associacions sense ànim de lu-cre com el mateix Viladecans Punt de Trobada o el butlletí del Grup Tres Torres Canis Vallis.Finalment, els ciutadans tenim a l’abast altres mitjans d’abast comarcal que recullen en part l’actualitat del nostre municipi, gairebé sempre per reproduir els comunicats i les informacions que envien des del consistori.

És el cas de El Far (que s’encarta cada divendres en els exemplars del Periódico de Catalunya), del quinzenal Llobregat Exprés, dels mensuals La Premsa del Baix i El Llobregat o del setmanari 30 Graus que edita Esplugues TV.Per acabar, només una idea per millorar i enriquir la Revista de Viladecans que paguem entre tots: per què no obrir-la també a les aportacions del ric teixit asso-ciatiu que hi ha a la ciutat? Per què no obrir un espai on poder explicar què fan i difondre les seves activitats? Ja hi ha altres publicacions municipals que ho estan fent i va en benefici de la col·lectivitat.

Josep Ginjaume

El mapa comunicatiu a Viladecans


Els Amics de les Arts han finalitzat la seva gira Bed & Breakfast els passats 6 i 7 de febrer, amb dos fantàstics concerts al Palau de la Música les entrades dels quals ja

s’havien exahurit poques hores després de la seva posada a la venda. Ha estat una exitosa gira que al llarg del 2010 ha projectat a aquest quartet de música pop-folk fins el cim del panorama musical del nostre país.El cas és que un dels components del grup, Joan Enric Barceló, té una part de la seva família a la nostra ciutat. La seva germana Gemma és de Viladecans, i és aquí on ella viu amb el seu pare Ramon Barceló i

Els Amics de les Artsi la seva relació amb Viladecans

La família Barceló, aquest novembre passat, després del concert dels Amics de les Arts a l’Auditori de Girona. D’esquerra a dreta Gemma Barceló, Txell Perich (parella de Joan Enric Barceló), Ramon Barceló, Joan Enric Bar-celó i Eulàlia Deu.

Els Amics de les Arts.

la seva mare Eulàlia Deu de cal Camiseta. De fet el Joan Enric, fins fa un temps, havia viscut sempre a Girona amb la seva mare, però moltes han estat les estades passades a Viladecans en companyia dels seus familiars.Els darrers mesos del 2009, el Ramon em parlava sovint dels modestos èxits que anava aconseguint el grup del seu fill, aleshores encara desconeguts pel gran públic. M’explicava del nou mànager que havien contractat, el mateix que portava Els Pets i també dels concerts que feien o de la columna que el Màrius Serra els va dedicar a La Vanguardia i tot ho deia amb aquella emoció pròpia del pare que se sent orgullós dels èxits que mica en mica va aconse-guint el seu fill.A partir d’aquí, el viatge que han emprès Els Amics de les Arts cap a el punt més alt de la música cata-lana ha estat fulgurant. La seva música plena d’una frescor que enganxa, és acompanyada de lletres que expliquen històries quotidianes, sovint protagonit-zades per entranyables personatges perdedors i tot plegat amanit amb fina ironia, poesia i bon humor, sense oblidar la teatral posada en escena amb què ens obsequien en els seus concerts. Tot això és el que de ben segur ha portat aquest quartet nascut en un pis d’estudiants del carrer Muntaner de Barcelo-na a aquest espectacular èxit.Els Amics de les Arts han estat guardonats amb diversos premis entre els quals destaquen el de millor grup revelació, millor disc i millor cançó dels Enderrock 2010. També s’han endut el premi cerverí a la millor lletra de cançó per “Reykjavik”, que narra la història d’una parella que se separa a la glaçada capital d’Islàndia.Per si això no fos prou, aquests darrers dies hem pogut comprovar les seves aptituds interpretati-ves, protagonitzant l’anunci de l’Estrella Damm, acompanyats per l’actor Quim Gutiérrez. Realment aquests joves tenen tot un futur prometedor per en-davant.Desprès d’un merescut període de vacances, co-mençaran a treballar en un nou disc que comporta-rà una nova gira. Els veurem actuar a Viladecans?

Jaume Lligadas Vendrell


Estampes del segle XX/ 11

El Nido de los retales

L’aparició de la construcció del Nido de los Retales a l’era va ser gairebé sobtada. Fins al final dels cinquanta l’era, que estava sota la carretera de Santa Creu de Calafell,

al costat sud de la riera, s’utilitzava per a la batu-da de les espigues segades i els llegums secs. Els nens en sortir dels Hermanos corrien, jugaven i es rebolcaven sobre la collita estesa sobre el terra. Era una activitat consentida, perquè al trepitjar i saltar sobre les muntanyes d’herba seca ajudaven gratis a separar el gra de la palla. Després anaven a casa plens de picors perquè la pols diminuta es ficava a tots els racons del cos, sobretot entre la samarreta i la pell. L’era també tenia un passat d’equipament musical. L’envelat s’erigia a l’era amb el seu alt pal central acabat en una bandereta, amb les cordes que tensa-ven les teles, les veles, clavades al terra. Però un se-tembre, entre finals dels cinquanta i començaments del seixanta, el vent va bufar amb fúria i va empor-tar-se bandereta, pal, veles i cordes per davant. No hi va haver víctimes perquè no era l’hora del ball. A partir de llavors, l’envelat es va fer a l’altra banda de la carretera, a la pista poliesportiva.La irrupció d’aquell equipament inesperat, d’autor anònim, enmig de l’era, d’un dia per un altre, va suscitar àcids comentaris i un bateig gens admira-tiu: el Nido de los Retales. El Nido de los Retales era una botiga que s’anunciava per la ràdio amb una cançó popular que en algun moment deia “re-tales de todo precio, seguro que encontrarà”, tan popular que el “això sembla el nido de los retales” es va convertir en una frase tipus condemnatòria del cutrerio, el desordre i el mal gust. La construcció era un llarg paral·lelepípede que contenia una pista de ball gran com una pista de bàsquet. Era com un Cúbic de planta rectangular, però en baixet i pobre, desastrat i apedaçat. Les parets estaven construï-des amb plaques de fulloles de segona mà de diver-sos colors i procedència, algunes que conservaven les restes de la seva antiga procedència escrits amb lletres vermelles, blaves o negres. Per dins estava relativament bé amb un escenari, una pista i unes grades al voltant per seure. S’obria els diumenges cap a les set de la tarda i acabava cap a les deu. A partir de dos quarts de deu es podia en-trar sense pagar, i llavors s’omplia. La recaptació la recollia la policia municipal, les forces de seguretat. El temps va demostrar que no eren tan segures, ja

que el recaptador una nit va perdre els diners. La versió de l’agent de l’ordre admetia dubtes. Sem-bla ser que pressionat per una necessitat urgent i intransferible, va anar a la muntanya on aquestes coses no fan pudor, encara que les remenis amb un bastó. Sembla ser que a l’abaixar-se els pantalons i mantenir-se en la posició indigna i ajupida que exi-gien les circumstàncies, els diners van caure de la butxaca. La investigació i rastreig posterior no van trobar el rastre dels diners ni van poder confirmar la coartada.El Nido de los Retales va ser un dels escenaris d’hi-vern preferits de les actuacions dels Black Boots. Va formar part dels itineraris de la joventut dels setan-ta, juntament amb el bar Bon Gust, que va passar del carrer del Sol, enfront del parc de l’ajuntament, a la Rambla, davant del parc infantil que ja havia perdut el seu barco fet de rajoles blanques i blaves, i sobretot el Bar Ramblas. El Bar Ramblas era el lloc de trobada preferit. Estava dirigit per tota la famí-lia Tugas i va ser important no només per les se-ves gambes i el seus calamars a la romana, sinó per la simpatia d’un de la família. Aquell adolescent, amb el temps va canviar sense perdre l’optimisme la barra alegre del bar per l’ambient adolorit d’un tanatori. El Vicenç Tugas. (continuarà)

José Luis Atienza

No en teniu pas cap foto de l’exterior, del “Nido de los Retales”? Per què no rebusqueu en els vostres arxius i ens n’envieu una? Gràcies.


Exàmens orals oficials en anglès i altres llengües estrangeres

Segons l’informe PISA 2009, Catalunya obté uns resultats força satisfactoris en comprensió lectora. No obstant, poc contents podem estar en el terreny de l’anglès i d’altres llengües estran-geres. Actualment hi ha molt poques persones que parlin bé

aquesta llengua tot i que les noves generacions l’aprenen de ben petits. Per tant, el nou Govern, a través de la Conselleria d’Educació, hauria de posar mitjans, especialment a primària i a secundària, per tal que el professorat faci exàmens orals al seu alumnat de manera periòdica. En tots els exàmens oficials, proves de final de primària, de l’ESO i de la Selectivitat, hi hauria d’haver una prova oral obligatòria d’anglès i de les altres llengües estrangeres que hagin estudiat els alumnes. No és cap excusa dir que la Generalitat i Educació no tenen suficients re-cursos econòmics per a dur a terme proves orals. Precisament a causa de la crisi galopant que estem passant és més important que mai im-plantar aquestes mesures que ja haurien de fer-se efectives a l’inici del 2011. Convé crear llocs de treball dins una Europa i un món que demana persones que sàpiguen bé una o més llengües estrangeres.

Marta Pombo SallésSignen també aquest escrit un ampli nombre de col·lectius i persones

Sáhara: contexto general

El conflicto del Sáhara Occidental data de 1975 y es fruto de una descolonización no concluida por la actitud de obs-trucción del Gobierno de Marruecos, con la permisividad de la Comunidad Internacional (ONU y UE), el apoyo ex-

plícito del Gobierno de Francia y la no asunción de los diferentes Gobiernos de España de su responsabilidad política como antigua potencia colonial.El pueblo saharaui tiene reconocido el derecho de autodetermina-ción a través de múltiples resoluciones internacionales, sin embar-go el gobierno de Marruecos impide su aplicación, vulnerando la legalidad internacional y propiciando una situación en la región de inestabilidad e inseguridad.Como fruto de esta situación, 200.000 saharauis viven desde hace 35 años refugiados en el desierto argelino de Tindouf, otra parte de la población continua viviendo en el Sáhara Occidental donde diariamente Marruecos vulnera sus derechos fundamentales y son sometidos a torturas y maltratos.

Rosa Mercader


Com a inici de les celebracions del Mil·lenari de Viladecans, el passat 20 de gener es va presentar, en format cartell

i en format llibre, “l’abecedari” de Viladecans, adreçat als nens i nenes de la ciutat, i publicat per l’Ajuntament.Cada lletra de l’abecedari correspon a una paraula relacionada amb Viladecans, amb un dibuix adient, obra de Ricard Soler, i un rodolí explicatiu, obra de Josep Lluís Gallardo i Manuel Luengo, que són també els responsables del conjunt de l’obra. En el format llibre, el dibuix permet que els nens i nenes l’acoloreixin, i la paraula té uns puntets a sota per ser copiada. Tot plegat, una forma senzilla però eficaç de fer conèixer més la ciutat, la seva història i la seva realitat actual. Una molt bona iniciativa.

Josep Lligadas Vendrell

L’abecedari de Viladecans

Un altre cop el barri de l’Alba-rosa

Ja feia algun temps que no escrivia res del meu barri. I un altre cop el mateix: cables de la llum que cauen perquè estan obsolets, perill al carrer, provoquen un incendi a la línia, electrodomèstics espatllats, dues tardes sense llum, la calefacció no funciona, fa molt de fred, no et pots escalfar ni un got de llet. En fi, que tot són contratemps i els veïns perjudicats a

aguantar. Com ja se sap, fa molt de temps que estem lluitant per una solució. L’Ajuntament ens diu que estan fent un estudi però d’això fa més de quatre anys i les conclusions no acaben d’arribar.

Espero que un altre dia no hagi d’escriure sobre algun fet greu per la caiguda d’algun pal de la llum, perquè n’hi ha molts de podrits a la seva base. Llavors potser els veïns de l’Alba-rosa sortirem al carrer perquè ho solucionin una vegada per totes.

Maria Comas


El día 28 de febrero es la fecha en la que la Comunidad Autónoma de

Andalucía conmemora la celebración del referéndum del 28 de febrero de 1980, por el que se aprueba que la iniciativa del proceso autonómico se canalice según lo establecido en Art. 151 de la Constitución Española de 1978. Para los andaluces, sobre todo para los que están fuera de Andalucía, tiene un significado especial y es además la ocasión propicia para desplegar y exteriorizar lo mejor de sus costumbres culturales.En torno a esa fecha, los Centros, Casas y Asociaciones culturales andaluzas de todo el mundo y que son muchas, (así por ejemplo, Bélgica cuenta con 8, Brasil con una, Cuba 2, EE.UU 1, Francia 11, México 2, República Argentina 22, Suiza 4, Venezuela 1, Australia 1, Alemania 2, Holanda 1, Colombia 1, Perú 1, Andorra 1, Puerto Rico 1, Uruguay 1, y en España destaca el País Vasco con 14, Madrid con 33, Valencia 49 y Catalunya con 158) se esfuerzan para preparar toda clase de eventos a fin de mostrar lo mejor de la alegría andaluza y su particular idiosincrasia.Con ese mismo propósito, las Entidades Culturales Andaluzas en Viladecans, Peña Bética, Raices de Andalucía y Sierra Norte, unen esfuerzos y recursos para lograr la realización de un gran evento el Festival Día de Andalucía, que en este año será el segundo que se organiza de forma conjunta a fin de darle el mayor realce posible y que los ciudadanos de Viladecans disfruten de unas jornadas de fiesta, en donde arte y cultura se dan la mano. Para esta celebración del Día de Andalucía se ha querido proporcionar todos los ingredientes necesarios y convenientes para que prevalezca el

Día de AndalucíaEntidades andaluzas de Viladecans

sentimiento andaluz, así pues, contaremos con las actuaciones de cuadros de baile de las respectivas escuelas de las entidades organizadoras y la actuación, el sábado por la noche, de David Guerra y Sergio Cosano, finalizando con la actuación de María Espinosa, jovencísima y genial estrella de la copla, que se desplazará desde Sevilla para actuar para todos ustedes, en este II Festival Día de Andalucía.Después del espectáculo del sábado por la tarde, el domingo por la mañana continuará con la actuación de los cuadros de baile de las entidades y el oficio de la Misa Rociera, cantada por los coros de la Peña Bética y Sierra Norte. Finalizando la celebración del día de Andalucía con una comida multitudinaria, para la que se prevén unas 1.000 personas.Desde las entidades organizadoras, sentimos la satisfacción de ofrecer a todos los amantes de la cultura andaluza y a aquellos que la prueban por primera vez, los ingredientes necesarios para pasar unos momentos alegres y felices, además de culturales.

Peña BéticaSierra Norte

Raíces Andalucía


Fa prop de 10 anys, con-cretament el mes de maig de 2001, la Junta del Centre Cultural Sant

Joan ens vàrem plantejar de qui-na manera podíem contribuir a fer més lluïda la festa de Nadal a la nostra parròquia de Sant Joan. Arran d’una sèrie de contactes amb l’Associació de Pessebristes de Sant Feliu de Llobregat, ens va semblar una bona iniciativa dedicar part del pressupost de Centre a fer una exposició dels seus diorames. La ubicació inici-al fou a la sala de l’antic Cercle d’Estudis de la parròquia, al cos-tat del pati del Centre, però en no estar en una zona de pas, va fer que l’assistència i el ressò de la iniciativa fos inferior a la desit-jada.L’any següent es va pensar la possibilitat d’ubicar els diorames dintre l’església, al baptisteri, assegurant així que, en ser una

zona de pas per a la gent que va a missa, afavorís que més gent en pogués gaudir. Dit i fet, aquell any els diorames van ser un èxit, que ens va animar a continuar i millorar la iniciativa.Des de fa dos anys, coincidint amb la reforma que es va fer del baptisteri i que impossibilitava col·locar-los allà, els diorames foren ubicats en un lateral de l’església, la qual cosa encara ha incrementat més la seva visita. Aquest any també hem comptat amb els diorames de l’Associació de Pessebristes de Barcelona.Arran de l’èxit dels diorames, l’any 2003 la Junta va tenir la iniciativa d’anar una mica més enllà, i vam proposar la construcció d’un pessebre tradicional de notables proporcions a l’interior de l’església. Es va contactar amb alguns pessebristes que de forma desinteressada volguessin fer-lo, i fou Antonio Vergara

El Centre Cultural Sant Joan i els pessebres

el responsable d’aquell primer pessebre.Anys després, altres pessebristes que van ser-ne els responsables foren Maria Dolors Castells i Joan Calbet, Salvador Obiols, Rafel Calvet i Antonio Rosselló. Tots ells han comptat amb l’ajuda de Josep Alcaraz i el seu fill Pepe Alcaraz, i d’altres persones que han col·laborat amb els diferents grups. Després de més de set anys, la iniciativa ja està consolidada.I ara, des de 2005, hem emprès una altra iniciativa, que és la d’un Concurs de Pessebres Tradicionals, obert a tothom qui vulgui participar-hi, i en el qual hi participen cada any moltes persones i famílies de Viladecans. Per fomentar la tradició en els més petits, aquest any el Concurs ha comptat per primera vegada amb un premi atorgat per un Jurat Infantil.

Jaume Lligadas i Bassolas


118 vots. Només 118 vots van separar el Partit Socialista de Convergència i Unió en les eleccions del passat mes

de novembre. Aquest resultat d’empat tècnic (és una diferència del 0,4 per cent) suposa un canvi espectacular en la història electoral de Viladecans.Durant 28 anys, des de 1982, Viladecans havia donat repetidament la seva confiança al Partit Socialista, fins a acumular 29 victòries consecutives, amb percentatges que van arribar al 67 per cent (1982); la diferència amb el segon mai no va baixar de 2.400 vots (1995). El PSC sempre superava els 10.000 vots (Zapatero en va assolir 18.922 el 2008, però ha caigut fins a quedar en només 7.245 dos anys després). Com tots sabem, Viladecans ha estat considerat un dels grans bastions del Partit Socialista, en el marc de l’anomenat “cinturó vermell”, gran reserva de vots dels partits d’esquerra.Però el 28 de novembre de 2010, el mite del “cin-turó vermell” ha caigut: el partit més votat al Baix Llobregat ha estat Convergència i Unió (només per segona vegada en la història), diverses ciutats del Delta han donat la seva confiança a Artur Mas: Gavà, El Prat, Sant Boi, Castelldefels...

Viladecans també ha viscut aquest canvi històric. Ja era la ciutat en què el PSC guanyava amb més dis-tància, però els 4.205 vots que separaven PSC i CiU fa quatre anys s’han reduït ara a 118 sufragis. En percentatge, s’aprecia amb més claredat: es passa d’una diferència de 18,90 punts a 0,46.A Convergència i Unió de Viladecans (formació de la qual tinc l’honor de ser-ne el portaveu) tenim ara el repte de renovar aquests resultats en unes eleccions municipals. Són comicis diferents, sí, però és evident que el missatge que donen les urnes el passat novembre és clar: el model socialista està esgotat. El desencís amb les polítiques, les persones i el creixement urbanístic salvatge, tant al tripartit com a nivell local, posa el PSC en una situació en què pot perdre alcaldies que fins ara ha donat sempre per segures.Caldrà, però, presentar un programa innovador, que doni solució a les necessitats dels viladecanencs. Si els homes i dones de Convergència i Unió som capaços de fer-lo i els viladecanencs ens donen la seva confiança, el canvi és possible també a Viladecans.

Carles Lozano

El dia que Viladecans no va votar socialista

PSC CiU PP ICV C’s ERC PxC

Vots 7.245 7.127 3.907 2.034 1.494 988 803

% 28,43 27,97 15,33 7,98 5,86 3,88 3,15

Eleccions de 28 de novembre de 2010. Viladecans


El passat 11 de gener l'alcalde de Vi-ladecans, Carles Ruiz, va inaugu-rar el centre de negocis per a mi-croempreses i emprenedors, ubicat

a l'edifici Dinamarca del Parc de Negocis i anomenat Delta Business Center. Fins aquí només puc dir que em sembla una molt bona notícia per Viladecans, ja que fa mas-

sa temps que sentim parlar del Parc de Ne-gocis, però dels 12 edificis projectats només se n’han fet 4, els quals actualment només estan ocupats en un 62% de la seva capaci-tat. És a dir, tenim una infraestructura que té molt potencial, que ens han venut per activa i per passiva, però que està força per sota de les seves possibilitats i, sobretot, de tot el que ens han publicitat insistentment. Per això me n’alegro que vagin donant for-ma al nostre Parc de Negocis, tot i que ma-lauradament, de forma massa lenta.Nosaltres el mes d’octubre de 2009 ja vàrem presentar una moció que anava en aquesta línia (la podeu trobar a http://locals.esquerra.cat/viladecans/document/1319), la de donar facilitats als emprenedors i emprenedores, sobretot en un temps de

crisi com el que ja fa massa temps que ens condiciona les vides. Malauradament, les nostres propostes varen ser rebutjades per l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA). Així doncs, com us vàrem avançar en l’Es-querra Activa de la tardor del 2009 (http://locals.esquerra.cat/documents/butlletins/viladecans-21.pdf), l’equip de govern (PSC

i ICV-EUiA) va menystenir les nostres propostes votant-hi en contra, però ja sabíem que s’aprofitarien de les nostres idees per implementar-les a la seva manera quan els pogués ser favorable: “De totes mane-res, no tingueu cap dubte que en els propers mesos sentireu parlar a l’equip de govern de mesures similars a les que no-saltres hem proposat.”Vist tot això, no puc estar-me de sentir-me temptada per un dilema: Com hem d'actuar? Ens hem de felicitar perquè final-ment s’ho han repensat, s’han adonat que la filosofia de la nostra proposta era important i

n’han dut a terme una part? O bé, hem de denunciar, un cop més, la prepotència de l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) amb la qual acostuma a actuar menystenint la feina dels altres i després traient-ne rendiments a l’esquena?La temptació és gran, però des d’Esquerra vàrem presentar la moció pensant en l’emprenedoria viladecanenca, i ara que finalment tindran algun recolzament, no podem fer altra cosa que felicitar-nos i desitjar que en els propers mesos apostin per portar endavant altres propostes de les que vam incloure en la moció que vàrem presentar a l’octubre del 2009.

Bàrbara Lligadas

Tard, però finalment ens han fet cas en alguna cosa


Aquesta nit aniré a sopar amb una amiga, hem de celebrar que ha aprovat un examen, me n’alegro molt del seu èxit. No és un sopar qualsevol i m’he

d’arreglar, s’ha de notar que estem de festa, l’ocasió s’ho val. Així, dins el meu estil, segurament força clàssic, que ja tenim una edat!, em posaré guapa –com deia aquell eslògan tan reeixit de la Barcelona preolímpica–. Ui! Veig que la veïna ve de festa, va força extremada, però no em desagrada encara que jo no m’atreviria mai a combinar formes, teixits, llargades i colors com ella, és clar, es nota que té una altra edat!, vaja, que s’ha arreglat i s’ha posat guapa a la seva manera. Fa cara de son però se la veu contenta, ve de festa! Vaja, aquests deuen anar de casament, van ben repentinats, planxats i lluents. Sí, sí, també es nota que tenen un bon motiu per lluir-se d’aquesta manera. Sembla que per més informals i còmodes –que m’està molt bé– que ens hàgim tornat, tots continuem fent servir els guarniments per expressar la nostra alegria i significar les ocasions especials. Per això, em sorprèn que el 20 de gener, dia de la Festa Major d’hivern de Viladecans, no llueixi, cap domàs, ni drap, ni... res, al balcó de l’Ajuntament, ni tampoc durant el cap de setmana al qual s’han traslladat les activitats festives. Una llàstima, que a la seva manera, la formal i institucional, d’insígnies i banderoles, no s’hagi vestit l’Ajuntament com correspon per una festa, que per ser de tots mai no és menor i com més visible es fa, millor. Jo no tinc cap dubte que a la meva amiga li ha agradat que m’arreglés per sortir plegades, que la veïna no ha passat desapercebuda amb el seu vestit i que als nuvis els ha agradat que els convidats es mudessin pel seu casament, i que una Festa Major bé val un domàs al balcó.

M. Victòria Herrero Garcia

De festes i guarniments

LlibertatsEn aquest sofisticat món occidental en què vivim, sembla que la llibertat és un dels béns més preuats. Llibertat per beure quan vull, per fumar quan vull, per anar a treballar (o de fes-ta) amb un cotxe més gros que el del veí i a la velocitat que vull. Grans lamenta-cions quan es limita tot això. Tant, que el sentiment de greuge fa caure governs. I és que certes llibertats no es poden tocar. En canvi, n’hi ha d’altres de secundàries que no tenen bona premsa ni en els mit-jans de comunicació ni en alguns partits polítics: la llibertat de poder migrar i es-tablir-me en una altra població per trobar feina i mitjans per subsistir, la llibertat d’obtenir papers per obtenir un contracte de treball, la llibertat de reagrupar-me amb la família. O la llibertat de votar quan es tria el govern que amb les seves lleis pot afectar profundament la meva vida. I és que el primer és el primer.Lleis, valors, principis, drets humans. Llibertats.

Mercè Solé

M’ho ha fet pensar el manuscrit del poema Llibertat de Paul Élu-ard, penjat a l’estació de Saint Denis, al me-tro de París.


Cercavila amb moooolt

de fred, vi i torxes

Vaig sortir, “con chandal y tacones, arreglao pero in-formal” per anar a Festa Major. Estrenava bufanda i uns volants als peus, que em fan més elegant. Vaig fer bé: feia un fred que pelava.Sort del vi calent (boníssim!) i dels músics, algun dels quals feia cara d’anar-se congelant progressivament a mesura que servidor avançava pels carrers de la ciutat.Sort que la gent portava marxeta, especialment els meus amics d’Asdivi: un luxe.El fet d’anar amb torxes em feia sentir com una mena d’Indiana Jones a la viladecanenca, tot i que em sem-bla que una senyora em va confondre amb un tal Se-bastià, que es veu que abans també el treien en una plataforma i una cercavila (bé, en deien processó) semblant a la meva, però menys divertida, on estava mal vist ballar. Però tot era celebrar una Festa: abans sant Sebastià n’era el motiu, avui, més aviat es parla de la Festa Major d’Hivern. Però igualment les ganes de festa viladecanenca són al cor de tothom. I jo m’hi apunto. Només faltaria.Vam acabar amb una magnífica traca final (encara que jo sigui un mamut “d’aigua”, els focs m’encan-ten). L’any vinent hi tornaré. Si m’hi porteu, és clar.

El Mamut de Viladecans


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Xoriguer comú (Falco tinnunculus), Viladecans 29/01/11 a prop de l’exBarça Parc.

És força freqüent i és fàcil d’observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s’hi en picat. Fonamentalment menja petits ma-mífers, insectes grans i alguns rèptils i petits ocells. La majoria de les parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls. S’adapta força bé al medi urbà.

Font: Viquipèdia.


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Juntament amb en Fèlix, del Vi-ladecans també tingueren pla-ça a la Vila Olímpica el catxer Juanma Salmeron, entrebases

Quique Cortés i el pitxer esquerrà Xavi Camps de Barcelona, malau-radament mort d’accident un any i mig després, anant a casa després de sortir de la caserna de Gavà on feia la mili. Tot plegat a canvi de què?, us pre-guntareu. Doncs, a canvi de quasi bé res pel que fa a jugar amb el club i alguna compensació federativa o de l’ADO per als qui jugaven a la selecció. Amateurisme de totes to-tes, això era i és el nostre beisbol. Ja els hauria agradat, ja, de guanyar algun caleró, però aquest esport a Espanya no genera recursos que ho facin possible, per sort o per desgràcia, segons s’ho miri cadas-cú. A qui s’entesti a buscar contra-partides, per part d’en Josep Porcar i en Fèlix Cano li puc ben assegu-rar que només hi trobarà afany de superació personal en habilitats on la perfecció queda llunyíssim, companyerisme on l’acció indivi-dual i puntual és determinant, i divertiment en la vessant de dis-treure’s de treballs i preocupacions quotidianes, és a dir, l’essència de qualsevol joc d’equip. Però podeu afegir-hi, com a complement, la sa-tisfacció de l’amistat en si mateixa entre companys i la satisfacció ín-tima de contribuir, gràcies als tri-omfs, a millorar l’autoestima dels viladecanencs poc coneixedors del córrer entre les bases després d’es-tomacar sapastrement una bola amb un bat, o els ni tan sols sabe-dors del plaer de fer guant amb un fill o un amic, passant-se la bola.Però no tot són flors i violes en l’amateurisme del Club Beisbol Vi-

ladecans, també hi havia neguits i pesantors que calia suportar estoi-cament si es volia tenir per amiga la victòria. Explicant-vos una jornada us en podreu fer càrrec. Per jugar a Madrid, per exemple, l’expedició sortia amb autocar a quarts d’una de la matinada en la nit de dissabte a diumenge. Es parava a les set del matí a Guadalajara per esmorzar. Arribats passades les vuit al camp de La Elipa, a les nou inici de l’es-calfament per al primer partit que començava a les deu i durava dues hores i mitja com a mínim. A la una del migdia, entrepà amb fruita i segon partit passades les dues. Al voltant de les sis de la tarda, des-prés de la dutxa, pujada altre cop a l’autocar per retornar. Plat calent al voltant de les nou als afores de Saragossa i arribada a Viladecans una mica abans de les dues de la matinada ja del dilluns. En el cas del Fèlix, lleva’t abans de les cinc per anar a repartir el pa per les botigues (la seva feina). En el cas d’en Josep, lleva’t poquet més tard de les sis per entrar a treballar a les set al taller de la Ford. Per tempo-

rada, es podia anar dues vegades a Madrid, dues o tres voltes a Bil-bao, tres o quatre cops a Pamplona i un parell a Saragossa, i només els acompanyants podien passar de puntetes fent una estoneta de tu-risme per les diferents ciutats.Arribats al punt de guanyar disset anys seguits, tanta alegria impul-sada jo diria que ens obliga, a tots plegats, a algun reconeixement en-vers aquests dos homenassos ano-menats Fèlix Cano i Josep Porcar. Se m’acut que faríem bé d’agrair-los una mica el fet de tenir estació de tren, per exemple. No us preo-cupeu pel que fa a fums, cap d’ells és un poca-pena. Si algú creu que amb aquesta proposta torno a exa-gerar, no us preocupeu massa, els fums els podríem esbatussar res-ponsabilitzant-los, una altra mica, dels blocs de pisos del Parc de la Marina construïts a les Parellades per integrar el tren al nucli urbà de Viladecans. Gràcies a aquests es-paterrants blocs ja tothom sap on és Viladecans. “Play ball”!

Andreu Comellas

Home-nassos al bat : Fèlix Cano i Josep Porcar (i 2)

Colla d’ex-jugadors dels descampats del Poblat Roca


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

El Carnaval era una de les festes que havia es-tat prohibida per la dic-tadura, i per tant, calia

tenir-la com a punt de partida de la normalitat social que es volia assolir. No podem dir que aques-ta recuperació es fes de manera escrupolosa, ni va anar precedi-da d’una recerca històrica de la tradició, sinó que es basava en el que anomenem la tradició oral. Cal pensar que, des de l’any 1939 que es van prohibir, fins a la des-penalització de la festa, almenys dues generacions van desconèi-xer les formes locals d’aquesta celebració. La referència que es tenia dels Carnavals eren els que es veien per la televisió de Rio de Janeiro i altres ciutats americanes que venien la festa com a reclam turístic. Tot i això, sí que es van repartir díptics, en català i caste-llà, on apareixien els logos dels Consells, junts amb el de l’Ajun-tament de Viladecans, on s’expli-cava la tradició del Carnestoltes,

Els Consells Populars de Cultura Catalana (i 2)

i, fins i tot es feia una referència, almenys amb el que he pogut re-cuperar de l’any 1982, a la Torna-boda, però és clar que la dansa no va ser ballada a Viladecans aquell any. El que deuria passar es que el text del díptic segura-ment que s’havia extret del cos-tumari català de Joan Amades on es feia referència a aquesta dan-sa.El plantejament de la festa del Carnestoltes era ben senzill i anava dirigit sobretot als més menuts, amb actuacions de titelles, cercavila de disfresses, xocolatada i el sermó, a càrrec d’un poc caracteritzat Rei del Carnestoltes representat pel Josep Pérez. Però no és fins el 1984 quan el Carnaval es consolida com una festa important al calendari local de Viladecans: el primer Carnaval, de 1981, va ser una mica improvisat i amb poc suport institucional; el Carnestoltes de 1982 va tenir un contingut exclusivament festiu; i, en el del 1983, resulta que, com explica la Teresa Bubí, “va nevar i es va haver de suspendre l’enterrament de la sardina, però eren tantes les ganes que teníem de fer coses, que es va decidir fer-ho el cap de setmana següent”, cosa que va comportar que mossèn Jaume Bogonyà, que aleshores era rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena, els recriminés per fer-ho quan ja havia començat la Quaresma.Per tant, el del 1984 és on, per primera vegada, es tanca el cicle del Carnaval, amb l’arribada del Rei Carnestoltes, el ball i concurs

de disfresses al poliesportiu, la ballada d’exhibició de la Tornaboda i l’enterrament de la sardina i crema del Rei Carnestoltes el Dimecres de Cendra i on, a més dels Consells, participen en l’organització els

Agrupaments Escolta i Guia Sant Joan i Garbí i la Comissió d’Història. Una altra recuperació de les fes-tes populars que varen liderar els Consells de Cultura Catalana, va ser la festa nacional dels Països Catalans l’any 1981. Aquesta fes-ta es feia coincidir amb el solstici d’estiu i acabava amb les revet-lles de Sant Joan. La primera fes-ta l’organitzen l’Ajuntament, els Consells, el grup de muntanya de Viladecans i les associacions de veïns que organitzen fogueres i revetlles amb ball, coca i cava. Els actes s’iniciaven amb l’arri-bada de la flama del Canigó, la


lectura del pregó de Sant Joan i la crema dels maleficis. Acabat el ritual, la flama es feia arribar als barris on s’encenien fogueres i es marcava l’inici de les revetlles. Segons expliquen els membres dels Consells, “en aquella època hi havia molts descampats i gai-rebé tots els barris en trobaven un on poder fer una foguera”. En Jordi Vicente comenta que “la primera flama del Canigó es va encendre amb un encenedor a la Torre del Baró, on al pati de la Torre s’encenia la primera fogue-ra de Sant Joan”, després se sim-bolitzava l’arribada de la Flama amb el Josep Pérez baixant amb una torxa a la mà per la Rambla de Viladecans. El Josep Pérez re-corda que “semblava que porta-va la torxa olímpica baixant per la Rambla amb un cotxe de la guàrdia urbana davant”. El Pere Riol diu que “es va triar al Josep Pérez per portar la Flama perquè era el més jove del grup i l’únic que feia footing”.Però segurament, la festa més popular que tothom recorda, de les que organitzaven els Consells, era el racó musical que s’instal·lava darrera de la Torre del Baró per la Festa Major. El racó, en principi, s’havia pensat com un recurs per recaptar diners i així sufragar les activitats del grup. Els únics ingressos econòmics que tenien els Consells eren, a part les subvencions que donava l’Ajuntament per Carnaval o Sant Joan, les quotes dels socis, la loteria de Nadal, on un any es va fer la rifa d’una panera que anava dins d’un inodor de ceràmica autèntic, i el bar del racó musical. Del racó podem destacar les actuacions de grups

locals, les projeccions de cinema a la fresca i les actuacions de mim del grup Vol-Ras.També cal esmentar la tasca que des dels consells es va fer per festes com Sant Jordi on, encara avui, la llibreria “Els nous rals” congrega al seu voltant entitats que surten a vendre roses i llibres. També cal recordar els tallers de danses a la Rambla i els àpats culturals que es feien al local dels consells al carrer Sant Joan, 8, i on es tractaven temes d’actualitat. En fi, podem dir que els consells van ser els pioners, que van saber dinamitzar la ciutat des de l’associacionisme i el voluntarisme.La desaparició dels Consells no va ser una dissolució raonada, ni es va decidir en una assemblea. Com recorda el Jordi Dolz, “érem conscients de que estàvem fent alguna cosa important, i per això anotava en una llibreta tot el que fèiem, d’aquesta manera, com que a les reunions no es feien actes, sempre ens quedava mirar la llibreta per saber si ens havíem deixat de fer alguna cosa”. Malauradament, la llibreta s’ha perdut i amb ella molta informació. Per tant, podem dir que el grup no es va desfer mai, sinó que es va anar diluint a mesura que els seus membres es van començar a interessar per altres coses. Uns es van posar en política, altres es van casar i van tenir fills, i d’al-

tres, van continuar treballant per altres entitats. Una d’aquestes en-titats que va sorgir de la iniciativa del Consells Populars van ser els Diables de Viladecans, que es van instal·lar al mateix local que van utilitzar els Consells els darrers anys, l’edifici conegut amb els noms de Ca l’Oriol o Cal Falcó al carrer de Sant Joan. Aquesta en-titat, junt amb els Agrupaments Escoltes i Guies Sant Joan i Gar-bí, són els qui van agafar el relleu dels Consells en l’organització de les festes populars. Potser aquest va ser el gran mèrit dels Consells, saber engrescar, directament o indirectament, a noves generaci-ons per continuar una tasca vital per a la ciutat, la promoció de la cultura popular. I la història con-tinua...

Josep Mumany

pdt 41 febrer 2011

Documents