El Ripollès del trobadors La comarca del Ripollès va jugar un paper destacat dins de la poesia trobadoresca dels segles XII i XIII, un dels moviments culturals i literaris més importants i interessants que han existit en la història de la humanitat A la vall de Mataplana, situada al municipi de Gombrèn (Ripollès), va existir un castell que fou una de les més importants corts trobadoresques de Catalunya. Fou senyor d'aquest castell el trobador Hug de Mataplana i els trobadors Guillem de Berguedà i Ramon Vidal de Besalú tractaren en renombrades poesies tant la personalitat dels senyors de Mataplana com la seva vidaLes excavacions fetes al castell de Mataplana, efectuades entre 1986 i 1998, que han permès retrobar els seus vestigis, donen possibilitats de relatar i explicitar la relació d'aquest castell amb els trobadors, els poetes medievals en llengua d'oc, que és molt llarga i profitosa. Tot i la seva importància, aquesta no és més que una mostra dels Ripollès dels trobadorsEls trobadors Guillem de Berguedà i Ponç de la Guardia, en una primera època, i Hug de Mataplana i Ramon Vidal de Besalú, a continuació, son quatre dels més importants trobadors catalans, a l'etapa de més floriment de la poesia provençalEl primer d’ells, Guillem de Berguedà (que va viure entre 1138 i 1196), que ha estat considerat el més notable dels trobadors nascuts a Catalunya, va viure durant el regnat d'Alfons II d'Aragó (1162-1119), anomenat el Cast i, més pròpiament, el Trobador. Aquest trobador Berguedà, que va dedicar celebrades poesies a un membre de la família de Mataplana, ens col·loca també en relació amb noms importants de la poesia trobadoresca, Bertran de Born i Aimeric de Peguilhan. Fou, a més a més, contemporani d'un altre trobador ripollès, Ponç de la Guàrdia, poc enaltit com cal, fill d'una noble nissaga que ha estat fins ara poc coneguda i valoradaHug de Mataplana pertany a la següent generació de trobadors catalans, ja que va viure a cavall dels regnats d'Alfons II, del seu fill Pere I de Catalunya i Aragó (1196-1213). Hug de Mataplana va morir precisament amb el seu rei durant la batalla de Muret (any 1213), quan es posava fi a l'expansió del regne d'Catalunya-Aragó a Provença. La seva relació amb els trobadors Blacatz i Ramon de Miraval demostra el nivell de la seva personalitat i relacions culturals. Ramon Vidal de Besalú, que va viure cap l'any 1200 i va escriure el primer tractat de gramàtica i de preceptiva conegut d’una llengua llatina, titulat Razós de trobar, va escriure sentides lloances de la cort trobadoresca del castell de Mataplana, regida per la personalitat de Hug de MataplanaA Mataplana, doncs, estem en el cor batent del món trobadoresc ripollès, on es possible fer tot un recorregut poètic que col·loca el Ripollès com una de les més importants zones de conreu de la poesia provençal de Catalunya, amb un remarcable paper en aquest fenomen literari i socialPerò la geografia on s'alça castell de Mataplana ens col·loca en relació amb un dels mites tradicionals més interessants i importants de Catalunya, el comte Arnau, com ho demostra que les primeres referències dels estudiosos als trobadors relacionats amb Mataplana, Milà i Fontanals o Víctor Balaguer, comporti una ineludible menció a la cançó del comte l'Arnau, tant típicament ripollesaSi afegim aquesta relació de noms propis el també paper remarcable dins de la literatura trobadoresca tingueren els monestir de la comarca, el de Santa Maria de Ripoll, centre monàstic literari de gran importància, i el de Sant Joan de les Abadesses, on un trobador anònim va deixar rastre, tanquem un cercle ampli

En el monestir benedictí de Ripoll es guardaren tresors de poesia hagiogràfica (per exemple, els poemes de l'abat i bisbe Oliba dedicats als seus antecessors i parents), de poesia èpica (el poema llatí del cicle del Cid Campeador Carmen Campi Doctoris) i dels inicis de la historiografia catalana, però molt especialment obres poètiques relacionades amb els trobadorsEntre aquestes obres relacionades amb el món trobadoresc cal mencionar el Carmina Rivipullensia, un cançoner amorós anònim, d'arrel goliàrdica com el Carmina Burana, o les poesies trobadoresques, de la darrera etapa de l'esplendor de la literatura occitana, recollides en el Cançoneret de Ripoll (que estan, a més a més, en un volum on hi ha una versió de Regles de Trobar de Jofre de Foixà). Estem davant un conjunt d'obres existents en els fons bibliogràfics del monestir ripollès on la poesia trobadoresca adquireix un relleu especialAquest recorregut pel Ripollès del trobadors és possible gràcies al treball erudit i estudiós de personalitats de la literatura catalana com Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Martí de Riquer, István Frank i Lola Badia. Gràcies a l'impuls del doctor Maideu i de Manuel Riu avui podem veure les restes del castell de Mataplana que tant considerable paper varen fer en el món trobadoresc catalàNo estem sols dins d'un període important de la cultura occidental com fou la cultura trobadoresca. Estem davant d'un tros d'història política i literària d'aquest país, no reclòs en el seu perímetre territorial comarcal, en una etapa plena de referències comunes entre personatges que marcaren època. La veritat és que un repàs a la historia del trobadors ripollesos esdevé moltes vegades un carrussel, on hi ha referències que retornen d’un personatge a altre

Si la figura dels trobadors Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Hug de Mataplana i Ramon Vidal de Besalú ens relacionen als senyors feudals ripollesos amb la poesia trobadoresca, també el monestir de Santa Maria de Ripoll té connexions amb aquesta important corrent cultural i literàriaEl monestir de Santa Maria de Ripoll fou durant tota la Edat Mitjana un important centre cultural i de producció literària. Va tenir un dels scriptorium més importants de l’època i de la zona, com queda de manifest passant revista als manuscrits conservats (prop de 250 llibres) avui a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona i com va explicar després d'un estudi exhaustiu Rudolf Beer

A l’scriptorium ripollès hi havia el segle X textos de procedència aràbiga, que varen suposar que Ripoll fos un dels introductors d’alguns instruments com l’astrolabi o de la numeració aràbiga i del zero a Occident. En aquest treball de pont entre el món islàmic i cristià occidental va jugar-hi un important paper el monjo Gerbert d'Aurillac, futur papa Silvestre II, el papa de l'any Mil, una de les eminències cinetífiques del segle X, que va estudiar segurament a Ripoll, cap l'any 967, sota el mestratge d'Ató, bisbe de VicRipoll també va produir els primers textos historiogràfics catalans, amb tres produccions pioneres i senyeres com els Chronicons Rivipul·lenses, el Brevis historia monasteri i el Gesta comitium Barcimonensium et regum Aragonum. També aquest centre de producció va generar obres magnífiques exemples de les quals son la Bíblia de Farfa, avui dipositada a la Biblioteca Vaticana; i la Bíblia de Sant Pere de Rodes, actualment a la Biblioteca Nacional de Paris, amb il.lustracions que tenen correspondència en la portada romànica del monestir de Ripoll, una de les joies del romànic europeu

Un altre apartat on la biblioteca conventual ripollesa és especialment interessat és en literatura jurídica. La riquesa dels seus fons de manuscrits així ho testimonia Però el monestir de Santa Maria de Ripoll, a més d'un centre monàstic literari, fou alhora, un important centre d'estudi i de producció musical. Una activitat especialment relacionada amb la poesia trobadorescaPerò centrant-nos en la producció sobretot literària, el monestir de Santa Maria de Ripoll, a la mateixa època, va ser el dipositari d’una remarcable producció literària i poètica llatina. Lluís Nicolau d'Olwer ja va mostrar la gran producció literària del monestir ripollès a l’article "L'escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. Volum VI (1920)). L’escola poètica de Ripoll, segons la recopilació d’Nicolau d’Olwer abasta un total de 81 textos amb un total d’uns dos mil versos llatins mètrics i rítmics, escalonats entre els segles X i XIIIPerò més enllà de literatura hagiogràfica, en l’scriptorium del monestir ripollès hi eren dipositades d’obres llatines de gran interès en el marc del desenvolupament de les llengües romàniques com el Carmen Campi Doctoris, el primer poema conegut referit al Cid Camperador, i la nomenat Carmina Rivipullensia, poemes amorosos semblants als Carmina Burana, dins de la línia que s’ha nomenat goliàrdicaLa poesia goliàrdica (el gegant Goliat com a símbol del diable) o dels clerici vagantes son produccions literàries d’estudiants o clergues, allunyades de la tradició greu i constrenyia de l’església. Aquest tipus de poesia va tenir un desenvolupament paral·lel al de la lírica en llengua vulgar. Son obres que tenen molt sovint una actitud decididament contraria a les altes autoritats eclesiàstiques, de to còmic o malintencionat, d’enaltiment del vi i un to amorós allunyat de la pudicícia. Hi ha exemples molt variats a tot Europa, especialment Alemanya i França, com el Carmina Cantabrigensia, del segle XI, el Carmina Burana i autors com el canonge Gautier de Lille, el gramàtic Matthieu de Vendôme o l’arcediano Pierre de Blois

Carmina RivipullensiaEl catàleg de la biblioteca conventual del monestir de Santa Maria de Ripoll de l'1047 registra l'existència de sis glossae o glossaris. En un d'aquest hi ha una obra molt remarcable que lliga a Ripoll amb la tradició goliàrdica europea És cal parar esment a aquesta obra ja que com ens diu Martí de Riquer "el problema de los orígenes de la poesía lírica en lenguas vulgares (románicas o germánicas) va estrechamente ligado al de la poesía popular o tradicional y la poesía cultamente elaborada". Per això cal atendre la producció ripollesa en llengua llatina, d'arrel goliàrdica i la seva relació amb la poesia trobadoresca. Estem parlant de la producció literaria existent en un manuscrit ripollès anomenada Carmina Rivipullensia o també de l'anònim enamorat Aquest recull de poemes, trobat en el manuscrit 74 del monestir de Santa Maria de Ripoll estava dipositat en un llibre titulat Liber glossarum et etymologiarum, un peça utilitzada per l'ensenyament en el cercle monàstic ripollès Com diu José-Luis Moralejo, autor del text, traducció, introducció i notes de l'estudi Cancionero de Ripoll (anónimo) (1986), "parece seguro que entre ellos se contaba ya el manuscrito actualmente conservado en el Archivo de la Corona de Aragón con el nº 74, un Liber glossarum et etymologiarum. Es un códice de

pergamino, de 250 x 3888 mm., de 158 folios a dos columnas de unas 30 líneas, en letra minúscula carolina datable en el siglo X. Su contenido fundamental lo constituyen textos escolares glosemáticos, métricos y gramaticales, pero también se encuentran en él piezas en verso de distinta procedencia y cronología". El manuscrit ripollès on es varen trobar aquests poemes es tracta, doncs, un llibre de 158 pàgines, amb textos escolars glosemátics, mètrics i gramaticals, amb lletra carolina del segle X Explica Moralejo que: "En el fol. 14r se copió el alambicado ejercicio métrico que Nicolau tituló De Metricalibus uersibus; lo forman 33 hexámetros con toda clase de artificios gramáticos. En los folios 97v, 98r y 102r pueden leerse los amatoria carmina objeto de nuestro interés, seguidos por los panegíricos De episcopo Papiense y Ad episcopum Metensen, de la misma mano que las composiciones amorosas. En el fol. 103v, y también copiados por la misma mano, están las bien conocidas Sententiae septem sapientum. En los fols. 153v-154r aparece el poema O crux clara Deo, que Dronke, frente a Nicolau, tienen por obra del autor de los carmina amatoria, en razón de la identidad de letra y del hecho de que sólo por esta fuente se conoce. En fin, en el fol. 158r -en realidad la guarda final del códice, mutilada en su parte inferior- están los nueve hexámetros del Cum sine doctrina, que es, al igual que el Quisquis eris incluido entre los poemas amorosos, una paráfrasis de versos atribuidos a Marboro de Rennes conocida, con variantes, por otras fuentes bien ajenas a Ripoll. En la columna b del mismo folio aparecen, por último, los Monosticha de decem plagis Aegypti, de San Eugenio de Toledo, copiados, como la pieza que los precede, por el escriba (y tal vez autor) de las composiciones amorosas; el mismo que, según Nicolau, copió el epitafio de Lucano conservado en el códice 46"Segons Nicolau d'Olwer, sense rebre fins ara indicacions contràries, la lletra d’aquestes poesies amoroses era del segle XII La datació de l’obra, pel tipus de lletra emprat, proposada ja pel descobridor i editor prínceps d’aquesta obra, per Nicolau, no ja estat substancialment criticada, i cal datar-la cap el darrer terç del segle XII. Amb tot es discuteix si estem davant una obra autògrafa o una còpia. Nicolau i Dronke creuen en aquesta unitat, però Latzke, Moralejo, Díaz, Rico i Elliott, no deixen de veure dificultats a la tesi que l’obra sigui autògrafa. Moralejo conclou que "en nuestra opinión, esta pequeña polémica engloba y solapa otra más capital: la de si en nuestro cancionero tenemos -ya sea en autógrafo, ya en apógrafo- una producción autóctona o, por el contrario, mera transcripción de piezas foráneas. Enfrentado el problema en estos términos, sólo adelantaremos, por ahora, que, aunque no vemos claro, por las razones indicadas [una serie de faltas del texto que, según pensábamos -y en buen parte seguimos pensando-, sólo se explican admitiendo que había una original poco o nada comprendido en ciertos puntos], que nos hallemos ante un original , tampoco apreciamos indicios positivos de que el original copiado por el escriba del manuscrito 74 no fuera obra de un letrado ripollès, como no vemos -volviendo a la cuestión cronológica- razones para concluir que el lapso temporal entre original y copia conservada haya sido tan largo como para invalidar del todo una datación paleográfica"En ell hi ha una vintena de peces poètiques, quasi totes originals, no conegudes a Europa. Sols un poema té uns versos misògins atribuïts a Marbodo de Rennes (1035-1123) En el comentari a les poesies, Moralejo explica que algunes de las poesies de l’Anònim enamorat de Ripoll lliguen, per concomitàncies literals, amb poemes del

Carmina Burana, d’Hilari d’Angers o l’Anglès, un poeta deixeble de Pere Abelardo (que va crear obres cap el 1130), al mateix Pere Abelardo, de l’escola poètica de Sant Martial de Llemotges, de Gautier de Châtillon, un goliard il·lustrat que va crear a l’entorn de l’any 1170, amb obres de Guido o Wido d’Ivrea (nord d’Itàlia), de Godefrido de ReimsNicolau d'Olwer va proposar atribuir l'autoria d'aquests poemes al monjo Arnau de Mont, copista del Codex Calixtinus (manuscrit ripollès 99), cap l’any 1172, encara que s'ha desestimat aquesta atribució A Ripoll tenim, doncs, una de les mostres d’aquest tipus de poesia goliàrdica. Com diu Ramon Sargatal, "l’any 1923 l’insigne historiador i filòleg Lluís Nicolau d’Olwer preparava el seu treball sobre l’Escola poètica de Ripoll i, tot repassant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó el material procedent del cenobi ripollès, va adonar-se d’uns poemes eròtics fins aleshores inadvertits. En aquell precís moment, va sortir a la llum l’activitat secreta que algun monjo havia amagat hàbilment entre els folis d’un còdex de l’antic escriptori abacial. Un monjo, lliurat devotament a l’oració i a la labor de llegir i copiar textos antics, passava pàgina, de tant en tant, a les seves obligacions i es dedicava a escriure els jocs de Venus, com ell mateix diu, i les ferides de l’Amor"Segons Martí de Riquer "la poesía amorosa de actitud no deshonesta lleva consigo en algunas composiciones goliárdicas la descripción de la naturaleza, o sea el teatro en que se desarrolla la escena o la evocación. Algunas poesías de los goliardos son magníficas desde este punto de visa y revelan no tan sólo un bien asimilado conocimiento de la poesía latina clásica, sino también un claro paralelismo con la poesía en lengua vulgar, principalmente la trovadoresca. El anónimo enamorado de Ripoll inicia así una de sus canciones, Quomodo primum amavit (Com vaig estimar la primera vegada)", que oferim amb les traduccions de Sargatal i, en castellà, dels primers versos, de Martí de Riquer: Aprilis tempore, quo nemus frondibus et parum roseis ornatur floribus, iuventus tenera fervet amoribus. Fervet amoribus iuventus tenera, pie cum coincinit omnis avicula et cantat dulciter silvestris merula.Per l'aprilada, quans els prats s'ornen amb les roselles, i el bosc amb fronda, d'amor s'inflamen els tendres joves. Els tendres joves d'amor s'inflamen quan l'ocellada refila amable i, al bosc, la merla melosa canta. En el tiempo de abril, cuando el bosque se adorna de hojas y los prados de flores rosadas, la tierna juventud hierve de amores. Hierve de amores la juventud tierna, todas las avecillas hacen un pío concierto y dulcemente canta el mirlo salvaje.

Amor tunc militat eum matre Venere, Arcus heburneos non cessat flectere, Ut matris ualeat regnum extendere. Venatu rediens eodem tempore, Sol cum descenderat uergente cardine, Errantes catulos cepi requirere.

Quos circumspicens nusquam reperio, Unde non modicum sed satis doleo; Non cessans igitur perditos querito. Illos dum querito, filius Veneris, In arce residens ad instar numinis, Inquit: "quo properas, dilecto iuuenis? Dian(e) pharetr(e) fract(e) sunt denuo, Areus Cupidinis sumetur amodo; Laborem itaque dimittas moneo. Dimittas moneo laborem itaque; Non est conveniens hoc tali tempore Venari; potius debemus ludere. Ignoras forsitan ludos Cupidinis, Sed ualde dedecet, si talis iuuenis Non ludit sepius in aula Veneris. Si semel luseris in eius curia, Non eam deseres ulla penuria, Illi sed servies mente continua". Ad cuius monitus totus contremui, Velut exterritus ad terram cecidi; Sic nouis ignibus statim incalui.Amb mare Venus, Amor fa guerra. L'arc seu, d'ivori, tenaç doblega, per tal d'estendre la llei materna. Quan aquell dia, feta la caça, el sol tombava per l'eix que baixa, vaig cridar els gossos que es dispersaven. Volto i els busco per totes bandes i enlloc no els trobo. No cm ve poca ànsia. Busco els escàpols sense aturar-me. Ve el fill de Venus mentre els cercava. Com déu estant-se damunt talaia, "on vas, -demana- minyó entranyable? Ja uns altres carcaixos Diana bada. L'arc de Cupido tingues des d'ara i oblida els tràfecs. Jo sóc qui ho mana. Jo sóc qui ho mana. Oblida els tràfecs, que en el temps d'ara gens no s'escauen. Més val que amb Venus juguem a caça. Jugar o estimar-se qui sap si ignores, però a un tal jove, que poc l'honora no fer; on és Venus, cap joc, ni a estones! Si un cop jugaves en la Cort seva no n'eixiries per cap defecte. Serf te'n faries amb ment ben presta". Tot m'estremeixo pel seu oracle i un terror vague a terra em llança. Ja em crema, així, la nova flama.

Si Martí de Riquer ens cita l'anterior poema de l'anònim enamorat de Ripoll com

exemple d'una manera de veure la natura, també podria citar el primers versos de la següent obra del Carmina Rivipullensia, l'obra titulada Ubi primum vidi amicam (On vaig veure l'amiga per primera vegada) Ofereixo aquest poema ripollès en llatí i en la versió catalana de Ramon Sargatal (Carmina Rivipullensia. El cançoner eròtic de Ripoll (1995)): Maio mense dum per pratum pulchris floribs ornatum irem forte spatiatum, vidi quiddam mihi gratum. Vidi quippe Cithaream Venerem, amoris deam, atque virginum choream qu(e) tunc sequebatur eam. Inter quas eat Cupido, arcus cuius reformido, sepe qui dicebat "io! ", vocem quam amntum scio. Ipsa flores colligebat, quibus calatbos replebat; chorus uirginum canebat mille modis, quod decebat. Postquam vidi tales actus, penitus perterrefactus, ipsa dulcedine cantus ab amore fui captus. Ibi uirginem honestam, generosam et modestam, adamavi, quam suspectam nulli puto nec molestam. Oculi sunt relucentes, niuei sunt eius dentes, nec papill(e) sunt tumentes. sed sunt quasi nix candentes. Frons ipsius candens, gula, manus, pedes atque crura, candescentes sicut luna, carent uetustatis ruga. Hanc ainaui, hanc amabo, dulciter hanc conseruabo; huic soli me donabo, pro qua sepius dictabo. Eius nomen si quis querit, dicam, quia pulchrum erit: I in ordine precedit, V post sibi iunctum uenit; D post tertium ponetur, quartus locus I donetur, T in fine reseruetur; totum nomen sic habetur. Huius longa si sit uita,

mea erit, credas, ita; finietur sed si cita, moriar bac pro amica.Quan al maig per una prada que unes belles flors ornaven vagarós em passejava, una imatge se'm féu grata. Veia, si, la Citerea -de l'amor, Venus n'és dea-, i, fent cor, unes donzelles la seguien al darrera. Fent Cupido sovint "ah", -un sospir, ho sé, d'amants-, era el maig, amb aquell arc, que em provoca tants espants. Flors collia ella mateixa i n'omplia les cistelles. Corejaven les donzelles mil cançons, i quin goig que era! Quan vaig veure alló que feien, per dins meu vaig perdre l'esma, i amb uns cants de tal dolcesa ja l'amor em va corprendre. D'una donzelleta amable, noble, a més, i delicada, per ningú malmirada, vaig, tot d'una, enamorar-me. Els seus ulls són resplendents i de neu, les seves dents. Els seus pits, no pas valents. Aixó sí: com neu lluents. Al seu coll i a les mans clares; al seu front, als peus i cames -com la lluna, de tan blanques- tota arruga d'anys li falta. Vaig amar-la i l'amaré. Dolçament la serviré. Sols a ella em lliuraré i sovint la cantaré. El seu nom, per si interessa, ara el dic. Ben grat pot fer-se: una I és la primera, una V li va al darrera. Posa en lloc tercer una D. Una I quarta has de fer. El final guarda a la T i sencer el seu nom ja tens. Si li fos llarga la vida, creu que a mi se m'hi faria. Si morís, però, l'amiga, jo por ella moriria.

En els poemes de l'anònim enamorat de Ripoll hi ha clarament explicitat per tots els estudiosos una clara influència de la literatura sacra i la clàssica. Però com ha fet Martí de Riquer anteriorment, hi a remembrances amb la poesia trobadoresca Ramon Sargatal diu trobar semblances, constatables per poc que contrastem molts dels poemes trobadorescos amb els Carmina". Ell aporta l'exemple del poema A cossirier plaing, de trobador Gaucelm Faidit (1172-1203) amb el poema del monjo ripollès Quare Cupidini militaverim (Per que vaig guerrejar per Cupido): Mout fis bel gazaing quan pres omenatge, per qieu non remaing en autrui seignoratge, ni a mi no.is taing q'ieu seg'aurte viatge, ni que ja desrei e autrui dompnei, anz sos sers m'autrei umils, ab fin coratge, c'autra non envei.Un regal molt gran em va fer quan va rebre el meu homenatge, per la qual cosa jo no romanç en cap altre senyoratge, ni em convé seguir un altre camí, ni desviar-me en cap altre festeig, ans al contrari, m'atorgo humil a ella com el seu servent amb cor fidel pui cap altra cosa cobejo.

El poema ripollès on cal cercar aquesta semblança detectada per Ramon Sargatal, Quare Cupidini militaverim (Per que vaig guerrejar per Cupido) és el següent: Graue uulnus amoris nimis habens doloris, magni causa furoris, multum infert terroris. Cuius timens furorem sum secutus amorem; sic spernendo terroremç eius uito dolorem. Quem dum sequor, apricam sum adeptus amicam, prius satis cupitam, mentem gerens pudicam. Frons ipsius et gula, et papilla sat dura, quia sunt sine ruga, candent plus nie pura. Dentes sunt candescentes, oculi relucentes, manus, pedes et crura candent veluti luna. Hac me Venus donauit,

qua me nimis ditauit; non me sic ditauisset, aurum si donauisset. Preciosior auro alioque thesauro, magis placet quam aurum omnem uincens thesaurum. Hanc puellam amabo, solam hanc conservabo. Deprecor Cithaream mihi quod seruet eam.Greu nafra, la d'amor, que porta molt dolor! Es font de gran furor i infon molt de terror. Tement el seu furor, jo vaig buscar l'amor. I així, sense terror, evito el seu dolor. Cercant-lo, una amiga vaig fer-me, molt bonica. Fa temps que me'n delia i amb casta ment venia. El front i el coll, i una mamella bastant dura no tenen cap arruga i brillen com neu pura. Ben blanques té les dents. Els ulls tot relluents. Les mans, els peus i cames com lluna són de blanques. Amb ella Venus fa que ric m'hagi tornat. M'hi hauria menys tornat si or m'hagués donat. Val més que no pas l'or i més que cap tresor. Em plau molt més que l'or, que venç tots els tresors. Aquesta estimaré! Sols a ella serviré! I prego a Citerea que a mi la lliuri sempre.

Ripoll, centre monàstic literari RIPOLL, CENTRE MONÀSTIC LITERARI Pàgina inicial: El Ripollès del trobadors - Carmina Rivipullensia - Les Regles de Trobar de Jofre de Foixà - El Cançoneret de Ripoll - Els autors del Cançoneret de Ripoll - La primera còpia del De Vita Solitaria de Petrarca -

L'obra poètica del Cançoneret de Ripoll -

Segueix de la I partLes Regles de Trobar de Jofre de FoixàPerò al monestir de Ripoll, a més la producció literària llatina, sigui heroica o goliàrdica, també hi havia mostres de la producció en la principal i més prestigiosa de les llengües vulgars, l’occità. Com explica un dels grans estudiosos de la literatura catalana, Jordi Rubió: "En una antología poética catalana, que posiblemente haya que situar en la parte continental del reino de Mallorca y la Cerdaña), compilada después de 1346, y que se ha conservado en un manuscrito procedente de Ripoll (hoy en el Archivo de la Corona de Aragón), y por ello impropiamente llamada Cancionero de Ripoll [Cançoneret de Ripoll], se insertan, al principio, dos brevísimos trataditos en prosa sobre los géneros y sobre las combinaciones estróficas, que contienen noticias de alto interés" ("Del manuscrit 129 de Ripoll del segle XIV" a Revista de bibliografia catalana VIII (1905))En el manuscrit 129 de Ripoll (ara guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó), sota el títol en el llom de Documentos de varias materias escolásticas y la Palma de S. Agustin, amb lletra de principis del segle XIV, s'hi amaga un fragment, bastant considerable, de les Regles de Trobar de Jofre de Foixà. Segons l'opinió de Rubió, és un "tractat de gaia ciencia, fet sobre la basa de les Razos de trobar den R[amon] Vidal de Besalú", que corrobora Riquer: "pretende ampliar y completar las Razós de trobar de Ramon Vidal de Besalú, y es un texto de gran interés", a més una curiosa antologia de poesia provençalEl trobador català Jofre de Foixà va escriure a Sicília, entre 1289 i 1291, una Regles de trobar, que fonamentalment son una gramàtica, amb abundants cites de trobadors i observacions sobre poètica i versificació. El llibret fou escrit per ordre de Jaume II d'AragóJofre de Foixà, de la família del vassalls del comte d’Empúries, de qui tenim notícies de la seva vida entre 1267 i 1295, va ingressar de jove a l'ordre franciscana, però el 1275 va deixar l'ordre per entrar com a monjo benedictí al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Va ser procurador del monestir de Sant Pere de Galligans, durant la invasió francesa que va tenir lloc durant el regnat de Pere el Gran (1285). Va ser ambaixador a Roma i, posteriorment va ser abat del monestir de San Giovanni degli Eremiti de Palermo, afavorit pel rei Frederic de Sicília i el seu germà Jaume II d'AragóEl Cançoneret de RipollEn un manuscrit ripollès, el 129 segons la numeració de l’arxiu ripollès a l‘Arxiu de la Corona d’Aragó, hi ha, a continuació de les Regles de Trobar de Jofre de Foixà, unes curtes explicacions del gèneres poètics (cançó, tençó, sirventès, cobla, vers, dança, desdança i viadera) escrites en català i sense cap indicació d'autor, que segueixen les definicions de la Doctrina de compondre dictaz i el codi de l'escola tolosana, les Leys d'amors (vers 1323). A continuació, dels tractadets, i com servint d'exemples, hi ha un recull de poemes. Aquesta és la part més important del manuscrit ripollès, "la més interessant, i una de les més curioses per a l'historia de la nostra poesia", segons el parer de Jordi Rubió, un recull de poesies que ha estat anomenat el Cançoneret de RipollSegons Martí de Riquer: "Es un recull, incomplet i que segurament era molt més

abundant, de 19 composicions, la darrera de les quals es truncada", on sols s'indiquen els autors de 5 o 6 d'elles, obres de poetes catalans. Segons els estudiosos, "aquest cançoneret ve a donar-nos una mostra de la producció intermitja entre els trobadors provençals i l'escola poètica catalana, a últims del s. XIII y primers anys del XIV. La frescor i lleugeresa d'alguns assumptes, els metres encara trobadorescs amb que són tractats, són més germans de l'època d'or de la poesia provençal que de l'aspecte sever i religiós que li donà el Consistori de Tolosa"Com diu la seva estudiosa Lola Badia, "l’interès històric d’aquest breu recull depèn del fet que constitueix, segons tots els indicis, la primera mostra una mica variada de textos trobadorescos escrits per poetes catalans després de 1300, és a dir, després del moment en què la convenció erudita situa l’acabament de l’època clàssica de la literatura occitana". És el pont entre la poesia occitana i els primers poetes catalans: Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, dels darrers anys del segle XIII i primers anys del XIV, encara que el recull es, segons Martí de Riquer, posterior a 1346, quan el Cerimoniós va fer encunyar florins d’or, citats en un dels poemes. Per contra, cal dir que els florins son esmentats abans de 1346. El manuscrit, segons Lola Badia, és situa entre els anys vint i cinquanta del segle XIVEl Cançoneret de Ripoll rep aquest nom, doncs, pel fet d’haver-se trobar en un llibre de l’arxiu i biblioteca del monestir de Santa Maria de Ripoll, encara que les mencions existents en el poemes ens fan pensar que el se origen cal ubicar-lo a l’antic regne de Mallorca (Roselló) i l’Empordà Els autors citats en aquest Cançoneret de Ripoll són un "poeta anònim", "un frare", "dos frares", "una monja", "frayr'Uguó, prior", "Francesc", "un arxiprest" i, sobretot, tres noms documentables, Dalmau de Castellnou, Pere Alamany, i, sobretot, el Capellà de Bolquera. En els tractadets anteriors al recull s'esmenta un tercer nom contingut en un vers De l'ordre suy de noble infant En Pedro, de Pere de Vilademany Alguns han vist en els textos aplegats en el manuscrit 129 de Ripoll un ambient clerical (frares, monjos i monges i un arxiprest) així com el fet que els poemes siguin a vegades situats sota un títol llatí, cm era costum eclesiàstica; però també que bastants dels poemes es relacionen amb autors i personatges relacionats amb l’infant d’Aragó, Pere de Ribagorça, amb algunes gotes pròpies de la tradició goliàrdica A pesar de la opinió de Martí de Riquer, contraria a assenyalar un origen ripollès al Cançoneret, Jordi Rubió deia que "respecte a la seva procedència, sols sabem que ve de la Biblioteca de Ripoll. Hi ha un detall que sembla una prova del seu origen monacal: les poesies acostumen a dur, posat pel compilador, un títol que sempre es en llatí; i en aquesta llengua es escrita també alguna observació que de vegades se posa a peu de plana. Les cinc primeres, a pesar del llur caràcter amorós, són una tençó en la que intervé un frare enamorat; i en tres poesies més (números 12, 14 i 15) se mencionen dignitats també eclesiàstiques ¿Vindrà a revelar-nos, el manuscrit, un aspecte no sospitat de l'activitat literària del monestir de Ripoll?", diu l'estudiós català Per contra, l'estudiosa Rosa Badia, diu que, a pesar de que trobem aquest recull poètic entre els manuscrits ripollesos, "no crec que es pugui relacionar amb una producció sorgida del monestir" i, a més a més, "aquesta poesia no hi té cabuda perquè la poesia trobadoresca la fa la cort, l'aristocràcia. Després, perquè del contingut dels poemes es dedueixi un marc geogràfic que no és el del Ripollès,

sinó el Rosselló, l'Empordà i la Cerdanya i l'antic Regne de Mallorca"L'opinió de Martí de Riquer és que "son en cierto modo poetas de transición, pues pesa sobre ellos y muy fuerte la influencia de buenos trovadores, sobretodo Cerverí de Girona, y se caracteriza por una rica variedad de esquemas estróficos, polimetría que, desgraciadamente, no prosperará en la lírica catalana posterior, que hasta el siglo XVI, se aferrará al decasílabo de un modo obsesionante"Els autors del Cançoneret de RipollSembla que el més important del poetes recollits en el Cançoneret de Ripoll és el Capellà de Bolquera, població de la Cerdanya francesa, que va disfrutar d'un cert prestigi i que es mencionat en la magna obra, de tipus enciclopèdic, Terç del Chrestià, de Francesc Eiximenis (capítols 950 i 957): Nuyl temps no nasch corona en tota Carcassona que no fos baratera e gran monçonegera, sens tota cortesia e vil en parleria: aytal fo ça enrere lo xantre de Bolquere, qui de donas desayres dix molts, car de lurs aires jamay no poch tastar; ne romas per caçar. Mas segui.l sens mesura tostemps mala ventura. Ne es digne de creure, car crey que ell en beure mils per tostemps se entis: tench l'us de son pais. E sta mal a clergua, si donchs no es de Berga, mentir ne falsament parlar de nobla gent. ... Lo noble archipestre de Bolqueres e mestre nengun no deu blasmar, car Deus lo feu parlar paraules ab dretura sens falta e lejura, com persona entesa e hom de gran noblesa.Mai no nasqué clergue en tota Carcassona que no fos barater i gran mentider, sense gens de cortesia i vil en el parlar: així va ser ara fa poc el xantre de Bolquera, que va dir moltes injúries sobre les dones, car mai no va poder tastar llurs aires; i no va ser perquè no n'anés a la caça. Però el va seguir sempre sense mesura la mala sort. I no és digne de creure, perquè crec que ell sempre es preocupà més de beure: seguí el costum del seu país. I no s'escau a clergue, si no és de Berga, mentir o parlar

falsament de gent noble. ... Ningú no ha de blasmar el noble arxiprest i mestre de Bolquera, perquè Dèu el va fer parlar amb paraules rectes sense falta ni lletjor, com a persona entesa i home de gran noblesa.

Jaume Massó i Torrents (1932) va dir del capellà de Bolquera que "no és molt aventurat fixar la seva producció entre les anys 1270 i 1310". Eiximenis ens ha deixat un tercer poema del capellà de Bolquera, titulat Pert se qui femna xastia. Segons Martí de Riquer, a més dels dos poemes clarament identificats en el Cançoneret de Ripoll com fruït de la seva ploma (els poemes Alia dança retronxada (Una altra dansa retronxada) i Capellani de Bolquera cancio aiectivada (Cançó ajectivada del Capellà de Bolquera)), li atribueix el poemes VI i XV del mateix, Dançia retronxada (Dança retronxada) i Responsio ad predictam (Resposta a l'anterior), sense haver aconseguit una unanimitat entre les estudiosos. Riquer considera al capellà de Bolquera un autor posterior a certs poemes de Cerverí de Girona escrits a l'entorn de 1278 Segons Martí de Riquer, el Capellà de Bolquera "es afiligranado y elegante en su danzas amorosas, de complicado estrofismo , y es torturado y personal en su Vers, en el que enumera sus miserias, sus angustias y sus remordimientos y deseos de muerte, en actitud que a veces recuerda a los goliardos"Si les dades documentals existents sobre el capellà de Bolquera són escadusseres i poc fiables, el mateix passa en el cas de Pere Alamany. Estem davant un cognom d'una extensió considerable. Hi ha tres Pere Alamany que varen viure el segle XIV: Un batlle de Montuïri, a Mallorca, l'any 1346; un que es va casar amb la filla d'Arnau Guillem de Foix després de la mort de Jaume II; i un tercer, la filla del qual es va casar amb Roger de Montcada, després de la mort de Pere el Cerimoniós. Aquest dos darrers son citats per TomichEls noms de Pere Vilademany i Dalmau de Castellnou han fet vessar molta tinta. S'ha dit, Martí de Riquer entre ells, que l'Infant Pere [comte de Ribagorça, fill quart de Jaume II i oncle i conseller de Pere III el Cerimoniós (1305-1380), rei especialment relacionat amb Ripoll] fou el centre d'atenció d'un nucli de poetes La primera còpia del De Vita Solitaria de PetrarcaPerò abans d'entrar amb detall sobre l'obra poètica del Cançoneret de Ripoll, cal dir que l'activitat del monestir de Ripoll en el món literari no va desaparèixer. Així, en la biblioteca del monestir de Ripoll hi havia una de les primeres còpies conegudes d’una de les principals obres de Petrarca, el De Vita SolitariaAquesta còpia de l'obra de Petrarca, una de les primeres mostres de la relació catalana amb el Renaixement, fou realitzada entre 1394 i 1397 (segons les darreres investigacions personals), per un monjo ripollès, Guillem de Colldecanes, prior de Santa Maria de Panissars, que havia estudiat dret a la universitat d’Avinyó cap el 1377, quan era monjo de Bages

Ripoll, centre monàstic literari RIPOLL, CENTRE MONÀSTIC LITERARI Pàgina inicial: El Ripollès del trobadors - Carmina Rivipullensia - Les Regles de Trobar de Jofre de Foixà - El Cançoneret de Ripoll - Els autors del

Cançoneret de Ripoll - La primera còpia del De Vita Solitaria de Petrarca - L'obra poètica del Cançoneret de Ripoll -

Segueix de la II partL'obra poètica del Cançoneret de RipollDe la vintena de poemes continguts en el recull del Cançoneret de Ripoll, segons Jordi Rubió "les cinc primeres, a pesar de llur caràcter amorós, són com una tençó en la que intervé una frare enamorat". Segons Riquer és "un curiós debat exposat en tres danses" entre un frare i un lec El primer poema, titulat Dançia, ja provem una referència al mon del regne de Mallorca. Donem la traducció feta en l'estudi de Lola Badia Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll (1983): Amorosa mayhorquina, mon cor tenits e mon sen; cint d'amor per vos mi ha. Vostr'amor plasen e francha m'a liat tan gen e pres, que tot altr'aymar me [mancha], sau de vos, d'un suy ençes: e, donchs, pus m 'amor s'enclin'a vos servir, midons val[en], [merce] quir e cortesia.

Le pens qu'ay el cor me trencha, car desig que’us fos depres, qu'altra non atro .. lencha, xi.l m'avets de ferm conques, car a vos port amor fina, ni en als desirs ent [en] mas vos servir ses bausia. Bel esguar, sobre natura, noyrit, plasen, gen apres, playa.us amor neta, pura, on es tot quant be.1 mon es, que.m dets joy, flor celestina, d'algun dolç exausiment, ans que mal d'amor m'aicia.

Per vos, parasen reyna, veylan sospir e durmen. merce cridan xascun dia. Amorosa mallorquina, teniu el meu cor i el meu seny; un cinyell d'amor em lliga per causa vostra. El vostre amor plaent i franc m'ha lligat i pres tan gentilment, que qualsevol altre amor m'abandona, excepte el que us tinc a vós, de què estic encès; i, doncs, puix que el meu amor s'inclina a servir-vos, senyora benmereixent, demano pietat i cortesia. El pensament que tinc em trenca el cor, car desitjo ser-vos a la vora, que no en trobo d'altra ... (?), tan fermament me l'heu conquerit, car us porto amor fidel, i el meu desig no cerca altra

cosa sinó de servir-vos sense engany. Bell esguard, nodrit sobre natura, plaent, gentilment aciençat, que us plagui un amor net, pur, on és tot el bé que existeix al món, talment que em doneu goig, flor celeste, d'algun dolç atorgament, abans que el mal d'amor em matí. Per vós, reina de bella parença, vetllant i dormint sospiro, cridant pietat cada dia.

En el segon del poemes, Reprobatur dupticiter, prius sic (Hom reprova doblement, primerament així), del Cançoneret de Ripoll apareix la resposta del llec al frare, dins del diàleg poètic format pels cinc poemes primers del recull ripollès És tracta d'"una protesta raonada i tenaç", segons percep Lola Badia, als arguments de l'eclesiàstic, on es critica la posició moral del frare i la seva aptitud literària: Reprobatur dupticiter, prius sic En frayre, en la divina deytat enteyramen degrets puyar sens falia.

Car l'amor mundanal mancha e defayl can mays obs es, donchs, no.us fiets en tal brancha que no sofer vostre pes; ffayts co que.us tayn, car asina havets de far tots jorn ben seguons l'orde que.us n'es via. Car, axi con la triencha que fay fuyls, e fruyts no jes, xi l'amor mundanal enqua, veg la mort qui deprop l'es, perqu'es bels fums la mesquina vida que.ns es er presen, plena desirs ab faunia.

En frayre, donchs, hajats cura del aymar Deu, car Il es, sobres tots, joy ses mesura; lexats a nos tals afes, qu'em en mundanal doctrina, e pensats en l'onimen qu'en crots pres Deus ses falçia.

Secunda reprobatio Rayso tot xant jen afina, mas lo vostre n'es falen en mans lochs ses masestria.Hom reprova doblement, primerament així: Frare, hauríeu d'elevar-vos a la divina deïat, íntegrament, sense falta.

Car l'amor mundanal manca i defalleix quan més necessari és, així, donchs, no us fieu d’una branca tal que no sofreix el vostre pes; feu allò que us escau, car teniu ocasió de fer el bé cada dia segons l'orde que us n'és via. Perquè, talment com la «triencha» que fa fulles i no gens de fruits, tan bon punt l'amor mundanal comença, heus aquí la mort que li és a prop, perquè és bell fum la mesquina vida que ara ens és present, plena de desigs amb tristesa. Frare, així doncs, tingueu cura d'estimar Déu, perquè Ell és per damunt de tot joia sense mesura; deixeu tals afers per a nosaltres, que som en la doctrina mundanal, i penseu en l'ofensa que sense falsedat va sofrir Déu en la creu. Segona reprovació: La temàtica embelleix gentilment tot cant, però el vostre n'és mancat en molts llocs, sense mestria.

El tercer dels poemes del Cançoneret de Ripoll es Responsio sive defensio ad utrumque (Resposta o defensa de totes dues [reprovacions]), on el frare autor del primer poema es defensa de les acusacions del llec del segon poema En aquest poema l'autor demostra el seu coneixement filosòfic amb una referència a les Ètiques d'Aristòtil, "l emillor camí per a fer el bé és el que li ofereix una critaura humana": Responsio sive defensio ad utrumque Beis aymis, qui be.ndivina, pensar deu d'altruy l'enten ans que.l reprou de folia.

Le prims reprous vos arrancha le Savis en l'Etiques, disen qu'amor es meyns sancha, que sola.ls ops ayda m'es; be.m val par mays qu'al, cosina, cor sol per leys em viven: donchs, be.m sofre, si be.m sia! Qu'atressi con le pex tencha que ses als val bel no res, xi l'amor e meyns que pencha cant se met en hom reves; ben ha çel sen de fadrina no ayman co qu'es vesen: Deus, que no veu, desafia. [Aym]ar Deus ses creatura no.s pot far, ans es repres, car Crist ha fayta junctura de si, [q]u'en la Verge.s mes; per que s'es fayta vesina l'amor d'El ab de la gen; l'us ses [a]ls con l'aymaria?

Mals entens raysos desfina de mon xan, e gros engen, sal vostr'amor e d'aymia.Resposta o defensa de totes dues [reprovacions] Bon amic, qui interpreta correctament, ha de considerar la intenció d'altri abans de retreure-li follia. El primer retret, us el rebat el Savi a les Ètiques, dient que l'amor és menys inhàbil que no dieu, ja que és l'únic que m'ajuda en cas de necessitat; una dona, una cosina, em val més que altra cosa (?), ja que només vivim per ella; així, doncs, sí que em sosté, tant de bo s'esdevingui així! Que talment com el peix tenca, que sense altra cosa val ben bé no res, així l'amor és menys que penca quan entra en un home desavinent; té ben bé seny de fadrina aquell qui no estima allò que veu: Déu, que ell no veu, renega. Estimar Déu sense criatura no es pot fer, ans és blasmat, car Crist ha fet la unió en ell mateix, car es va encarnar en la Verge; per això l'amor d'Ell i el de la gent han esdevingut veïns; ¿com podria jo estimar l'un sense res d'altre? Mala comprensió i enginy grosser deformen el tema del meu cant, salvant el vostre amor i el d'amiga.

El quart poema també té un títol explicatiu en llatí, …hec due cuble responsio et invasio (Resposta i atac de dues cobles entorn d’això) que indica que voldria ser una resposta als anteriors tres poemes Aquesta mena de diàleg poètic es present molt sovint, com veurem més endavant, en altres poemes del Cançoneret de Ripoll: …hec due cuble responsio et invasio Ayman suy Bel Joy e l'alba qu'es midons, qu'eu tench aprop e l'am trop, car es tals qu'escur enalba, d'un desig que'l fos deprop; car tal trop valgra mays que ço que.s romp en Franca ne ço que.s retg, ses que ayman non fadetg; donchs, fa mal qul m'en encolpa.

Car trist pens fay testa calba e als plasen no atrop, ni es trop no.m fara l'esma jes balba, ne.m cal qu'amor d'altruy rop; car arrop es midons e no.s corromp per als fayts d'un la cortetg, ni altra dompna envetg, car en tots bos fayts s'envolpa.

En xantan vos dica e.us tromp, bels aymis, qu'eu am con detg, cint d'amor bel, no pas letg; eras dyats si n'e colpa. Resposta i atac de dues cobles entorn d’això Estimo Bel Joy i l’alba que és la meva senyora, la qual tinc a prop i l'estimo molt, car és tal que torna clara l’obscuritat, per això desitjo ser-li a prop; ja que tal cosa crec que valdria més que el que es romp i el que es manté dret a França, si no cometo nicieses en l'estimar; doncs, fa mal qui me n'acusa. Que el pensament trist fa la testa calba i no trobo altra cosa plaent, i si es troba no em farà la voluntat gens vacil·lant, i no em cal robar l’amor d'altri; perquè la meva senyora és arrop i no es corromp pel que fa als fets pels quals la cortejo, i no desitjo cap altra dama perquè s'embolcalla amb tots els bons fets. Cantant us dic i us trompetejo, bon amic, que jo estimo com cal, cenyit d'amor belí i no pas lleig; ara digueu si en tinc culpa.

El cinquè poema del Cançoneret de Ripoll, també amb un títol o explicació en llatí també forma part del diàleg poètic que inicia el recull trobadoresc ripollès i hi trobem la resposta del llec al frare, on lluny de deixar-se convèncer es mostra "disposat a renunciar a una pila d'objectes valuosos abans de reconèixer que l'amor del frare sigui bo i admissible" El conjunt dels cinc poemes, fent un resum del seu contingut, es centren en intentar conciliar l'amor profà amb la religió, debat que té una llarga tradició en les lletres medievals, des de Guilhem de Peitieu, el comte trobador: Responsio ad istos versus Axi con cel qui be .sxalba, on lay.s trau poyrit de xop un adop, es perdut, perque be.s gualba de sidons e n'es ben lop; car ysop n'es cubert mes, quaus e somp de flos qu'ets vos de naletg perque trop lausar aletg vos a contrafar la volpa. Car, si el patro En Gualba me des leyn ab l'orsapop, ne.N Jacop me comprava tot Vilalba, en.m dava florins en cop -qu'exarop no.s pus dolç que l'aur que.s plomp pus qu'altra matayl l'aletg-, a mi etg e vos oltreg que vostr'aymar no.us descolpa. En frayre, vas Deus ets somp e no.us sove del retretg

que.us faran lay un prop letg no.y val ni fors'os ni polpa. Resposta a aquests versos

Així com aquell qui emblanquina, quan allí es treu un adobament podrit d'humitat, és perdut, perquè es vana de la seva senyora i n'és molt cobejós (?); car l'hisop no es més cobert, circumdat i submergit (?) de flors que vós de culpa perquè la lloança excessiva us inciti a imitar la guineu.

Perquè si el patró En Gualba em donés una embarcació amb orsapop, o si En Jacob em comprava tot Vilalba, o si em donava florins en una copa -que no hi ha xarop més dolc que l'or que s'encunyi després que un altre metall se li lligui-, a mi mateix i a vós asseguro que el vostre estimar no us disculpa.

Frare, sou mancat envers Déu i no us recordeu del retret que us faran allí on prop de la llei no hi val ni hi forca l'os ni la polpa.

Els dos següents poemes, el primer dels quals segons Martí de Riquer podria ser atribuït al Capellà de Bolquera, tenen un evident influència de Cerveri de Girona (que va viure aproximadament entre 1259 i 1285), considerat el mestre del conjunt d'autors del Cançoneret de Ripoll.Segons Lola Badia, de qui oferim la seva traducció, els versets "estan perfectament d'acord amb les Leys d'amors": Dançia retronxada No.m pux d'aymar vos estrayre, doi.a dompna, tant vos vey avinent e de bon ayre. Ay bel cors clar, netz, ab gay pretz, pus vesets que.us am, con merce non havets? Gentil, bel abril, mays humil e plasen que re, per vos, ni cosis ni frayre non am tant can vos, qu'envey, avinent e de bon ayre. Si.m volets alcir ni maldir, dolç consir, a vos farets dan. Oc ... es a m[i] … … car tan fi no.us sera l'ayman; qu.eu desig que.us pogues playre e mon cor vas … … avinent e de bon ayre. Si.m volets d'uymay, flor de may, ço que.us play podets far de me, que suy tan ... ... tan apert

e tan cert; servit vos e.n fe, que sol no.us ho pusch retrayre, ma ... asor e car prey, avinent e de bon ayre. En vos es tot mon repayre, cint d'amor e de beutey, avinent e de bon ayre. Dansa retronxada No puc deixar d'estimar-vos, dolça senyora, tant us veig avinent i de bona nissaga. Ai, bella persona, clara, neta, amb mérit joiós, puix que veieu que us estimo, ¿com és que no em teniu pietat? Gentil, bell abril, més humil i agradable que res, per vós no estimo tant el meu cosí ni el meu germà com a vós, que jo desitjo, avinent de bona nissaga. Si em voleu matar o maleir, dolç pensament, a vós us fareu dany. Sí, ... i a mi... car l'amant no us serà tan fidel; que jo desitjo poder-vos agradar, i el meu cor envers ..., avinent i de bona nissaga. Si d'ara endavant em voleu, flor de maig, podeu fer de mi el que us plagui, que sóc tan ... tan obert i tan cert; us he servit vertaderament, talment que ni us ho puc contar, però adoro i sol·lícitament prego, avinent i de bona nissaga. En vós es tot el meu refugi, cinyell d'amor i de bellesa, avinent i de bona nissaga.

Si l'anterior poema ha estat atribuït al Capellà de Bolquera per Martí de Riquer, el següent esta clarament identificat en el recull ripollès com obra d'aquest autor, ja que així ho diu el tractadet que acompanya el Cançoneret de Ripoll en el volum de la biblioteca ripollesa. És tracta del poema Alia dança retronxada (Una altra dansa retronxada), on donem, com sempre, la traducció feta en l'estudi de Lola Badia: Ffis vos suy ayman ses engan ab ferm talan, cors benestan; donchs, prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'a1çiats desiran. Als prims can vos vi vos plevi ab cor fi, dompna, mi e tots quants bes pusch far ni dir, ab cor que no.m gir de servir vos, qu.eu mir e desir dins mon cors ser e mayti; per que sopleyan vos deman, merce claman, cors benestan; donchs, prenda~us [merces, pus tol bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran]. Vos ets mon deport e conort e confort; per que.us port leyal amor e'u[s] suy aclis, tan gin mi conquis le dolç ris e.l clar vis, flor de lis, d'un crey qu'enpendray la mort; e s'ieu muyr ayman blasmar n'an vostres prets gran, cors benestan;

donchs, [prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran]. Ffort suy envejos e yoyos, amoros; car est cors vos pogues dir le mal que tray, li pen'e l'esglay nc l'esmay! Car be say que jamay non forets de tan brau respost, e fora.n dos tan le meu xan pus agradan, cors benestan; donchs, [prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran]. Mon Bel Liaman, nuyl afan no m'es tan gran con vau luyan; doncbs, [prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran].Us sóc fidel amant sense engany amb ferma intenció, persona galana; doncs, tingueu pietat, puix que tot bé, senyora, és en vós, no em mateu de desig! Així que us vaig veure us vaig prometre amb cor fidel, senyora, la meva persona i tots els béns que puc fer o dir, amb intenció de no apartar-me de servir-vos a vós, que jo contemplo i desitjo dins del meu cor al vespre i al matí; per la qual cosa suplicant us imploro, demanant pietat, persona galana… Vós sou la meva delectació, el meu consol i la meva fortalesa; per això us porto amor lleial i us estic sotmès, tan gentilment em va conquerir el dolc somriure i el rostre clar, flor de lis, de què crec que rebré la mort; i, si jo moro estimant, en blasmaran el vostre gran mèrit, persona galana… Estic molt desitjós, i joiós, amorós; tant de bo us pogués dir el mal que sofreixo, les penes i el temor i la inquietud! Perquè prou sé que mai no seríeu de tan aspra resposta i el meu cant en fóra doblement agradable, persona galana… Mon Belí Liaman, cap pena no m'és tan gran com quan em vaig allunyant; doncs...

El vuitè poema del Cançoneret de Ripoll forma part conjuntament amb el primer, el segon i setzé poemes dels considerats "menys originals", i com diu Lola Badia són obres "típiques i representatives del gènere majoritari del cançoneret: la dansa bastida a partir d'un refrany de tres versos" Al final d'aquest poema hi ha el nom de Dalmau de Castellnou, però aquesta possible signatura es ambigua segons els estudiosos del Cançoneret de Ripoll. Oferim la versió catalana de Lola Badia: Dançia Dompna, de mi merce.us prenya, trop hay sofert mal d’amor, play.aus qu'alcun be m'en veya. Si.us sove, dona cortesa, lonch temps ha d'uymays que.us am, anch nuyl temps no.m fo promesa

vostr'amor, ans tots jorn clam merce a Deus que.us soveya que.m prendats per servidor; si ho fets, Deus vos manteya. Car per vos mant'a raxida, per desiran qu'ab vos fos, la nuyt, prous dona xarnida, e.l jorn estich cossiros; prech Deus qu'amor vos destrenya tant qu'eu perda ma dolor e d'aymar vos no.m absteya. Si.us destreyes, bel'aymia, amor, ni.us fes tan greu mal xi con f'a mi cascun dia, ben fora.l fayt cominal: a despit d'aycel qui reya hagre.n lo rich joy d'amor; si.us dich mon cor, dam no.n teya. Cosin', amor vos reprenya, es eu per vos playn e plor, creurets ho qui.us ho enseya? Dansa Senyora, tingueu pietat de mi, he sofert mal d'amor massa temps, plagui-us que me'n vingui algun bé. Recordeu-vos, senyora cortesa, que ja fa molt de temps que us estimo, mai no m'ha estat promès el vostre amor, al contrari, cada dia demano pietat a Déu perquè us recordeu de prendre'm per servidor; si ho feu, que Déu us guardi! Ja que per vos tinc molts desvetllaments, perquè desitjo ser amb vós, a la nit, benmereixent senyora distingida, i de dia estic consirós; prego a Déu que l'amor us forci tant que jo perdi el meu dolor i no m'abstingui d'estimar-vos. Bella amiga, si l'amor us forcés o us fes un mal tan greu com em fa a mi cada dia, el fet fóra compartit: a despit d'aquell qui regna, n'obtindria el ric gaudi d'amor; si us revelo la meva voluntat, que no me'n vingui mal. Cosina, que l'amor us amonesti, i jo per vós em lamento i ploro, ¿voldreu creure-ho si algú us ho ensenya?

El nové poema del recull dipositat en l'arxiu del monestir de Ripoll és també una Dancia. Forma part del conjunt poc apreciat per Lola Badia: les menys originals i típiques danses del Cançoneret de Ripoll. La traducció que aportem és la de Lola Badia: Dancia [Gen]til dompna sens erguyl, si vostr'amor no.m acuyl,

ay las, que'm faray? Morray! [Ca]r no.us podi mon cor dir, trop greu e cruel martir, las, sofir; vos m'en pogrets leu [gu]arir solament ab consentir e cobrir. E donchs, pus res als no vuyl, girats vas me le vostr'uyl disen. «Merce t'ay, ça vay». Ay las, ben fora joios si.l vostre cos precios, amoros, ab un dolç ris gracios, conogues volenteros vas me fos! E donchs, dompna, per qui.m tuyl d'aymar tot quant amar suyl, gitats me d'esmay si.us play. Vos tenits, dompna plasen, mon cor e l'entendimen e le sen, xi que, vetlan e durmen e stan parlan ab la gen, no enten res mas vos, en qui.s recuyl prets, valor, per que no.m duyl sitot sofert n'ay gran glay. Dolç Mirayl, le vostr'escuyl e le vostre plasent huyl, me fan estar jay d'uymay.Dansa Gentil senyora sense orgull, si el vostre amor no m'acull, ai las, ¿què faré? Moriré! Ja que no us puc dir la meva voluntat, sofreixo, dissortat de mi, un martiri molt greu i cruel; vós me'n podríeu guarir fàcilment només consentint i encobrint. Així, doncs, ja que no vull res més, gireu envers mi el vostre ull dient: «Et tinc pietat, ve aquí». Ai las, certament fóra feliç si conegués [que] la vostra persona preciosa i amorosa, amb un dolç somriure graciós, em tingués bona voluntat! Així, doncs, senyora, per qui em privo d'estimar tot allò que estimo, deslliureu-me de pena, si us plau. Vós em teniu, senyora plaent, el cor i l'enteniment i el seny, i així, vetllant i dormint i mentre parlo amb la gent, no paro esment en res sinó en vós, en qui mèrit i valor es refugien, per això no em dolc encara que n'he sofert gran espant. Dolç Mirall, el vostre natural i els vostres ulls plaents em fan

estar joiós des d'ara.

El següent poema del Cançoneret de Ripoll, el desè, és una dansa a la Verga Maria, en la que es troba una sinceritat lloable davant el misteri de la concepció Aquest poema i el dotzè, segons Lola Badia, són els únics que "en tot el cançoneret desenrotllen una temàtica genuïnament religiosa", i tenen interès ja que "aquestes dues peces eren els únics espècimens de dansa dedicada a la mare de Dèu conservats en terres catalanes abans del segle XV", segons el estudiosos.Serien també, doncs, un possible punt de relació entre els poemes del Cançoneret de Ripoll i el monestir ripollès. Dançia Virginis gloriose Xi con la flor ben olen odos gita ses afan, pari la Verges l'enfan. A miga nuyt lo pari, vejats maraveyles grans! Parech jorn, xi s'esclari, enapres son ausits xans d'angels al cel, veramen gloria a Deu donan e pats a.yçels qu'amor han. Si.m deyts ço quo.s poch far, que verge puscha parir, no.u saubria raysonar si no.m deyts con poch florir la vergela, majormen con humor ne tan ne quan non agues, ans seca stan. Verge, l'angel demandas en qual manera ne quom nina que mays no.s pensas haver privadesa d'om pogues, ses corrompimen, parir fyl, ne pauch ne gran: er o saubets ses enjan. Pel guayg qu'uy bac complimen, siam tots guardats de dan, Verge, siats ne membran. Dansa de la Verge gloriosa Així com la flor olorosa exhala olors sense esforç, la Verge va parir l'infant. El va parir a mitjanit, vegeu quina meravella tan gran! Va semblar de dia de tant que es va fer clar, després es van sentir cants d'àngels al cel que verament donaven glòria a Déu i pau a aquells qui tenen amor.

Si em pregunteu com va poder ser que una verge pogués parir, no ho sabria raonar si no em dieu com pogué florir la vara, sobretot quan no tenia gens de saba, sinó que era seca. Verge, vàreu preguntar a l'àngel de quina manera o com una noieta que mai no havia pensat tenir intimitat amb home pogués sense corrupció parir un fill, petit o gran: ara ho sabeu sense engany. Pel goig que avui tingué compliment, siguem tots preservats de mal, Verge, recordeu-ho.

El poema de Pere de Alemany és segurament un del més reixit del Cançoneret de Ripoll . Segons remarca Martí de Riquer, el poeta Pere de Alemany en aquest poema, "sale airoso en el difícil artificio de dialogar él mismo con su propia poesía". És tracta de la Dancia Pein Alamayn (Dansa de Pere Alamany). La traducció del poema que oferim és la de Lola Badia en el seu estudi Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll (1983): -Ay, senyer, saludar m'ets? -Ma dança, Deus vos don jay. D'un venits? -Eu.s o diray: de leys que n'es blanxa, saura. -Dança, quo.l va? -Senyer, be, per ma fe. -Ay las, porets pendre haura qu'eu la veja çela re? -Far cove, qu'autreyat m'o ha tres vets. -Er me diats, donchs, quo.l play. -Mon senyer, eu.s o diray: que.n veniats una nuyt fosclia ab paubr'arnes descosuts e romputs, per ço quom nuis no'us conoscha. Direts: «Fay be al hom nuts», e Na Luts fara.ntrar vostre cos quets. Adonchs veyrets son cors guay e mays qu'eras no'us diray.-Ai, senyor, ¿que em saludareu? -Dansa meva, que Déu us doni joia. ¿D'on veniu? -Us ho diré: d'aquella que és blanca i rossa. -Dansa, ¿com li va? -Senyor, bé, a fe meva. -Ai de mi, ¿podreu establir una hora perquè jo la vegi, aquella persona? -Escau de fer-ho, que m'ho ha atorgat tres vegades. -Ara digueu-me, doncs, com li plau. -Senyor, jo us ho diré: veniu una nit fosca, amb pobre arnés descosit i esquinçat, per tal que ningú no us conegui. Direu: «Fes bé a l'home nu», i Na Llum us farà entrar silenciosament. Aleshores veureu la seva persona joiosa i més que ara no us diré. Aleshores guarireu d'aquesta angúnia. -Sí, si vós no m'aneu traint i enganyant. -Prego a Déu que em neixi un bubó si ho faig, En Pere Alamany, ni una mica; però vós ho veureu. -Que tot el que tinc sigui vostre. -Mercès, senyor, us diré.

-Fes-ho tot bé. -Vos, que ho fareu. Me'n tornaré a Na Llum i li'n parlaré una miqueta.

El poema dotzè del Cançoneret de Ripoll no té títol ni explicació. Respon, segons Lola Badia, juntament al poema número X [Dançia Virginis gloriose (Dansa de la Verge gloriosa)] a una temàtica genuïnament religiosa, i suposa un possible lligam en el fet que el Cançoneret de Ripoll estés a la biblioteca monàstica, encara que com hem explicat tots els estudiosos consideren aquesta relació casual Hi trobem, de nou, una referència a un eclesiàstic, a un fray Uguo prior (fra Hugó prior), que no es creu correspongui a l'autor d'aquest poema.Oferim, com fins ara, la versió catalana de Lola Badia: Guays e jausents xanti per fin'amor car e xausit jent e plasent aymia, bela ses [par], midons Santa Maria, a cuy de cor mi ren per servidor. Honrat, servit, lausar, grasit la dey, e ab gran cura, e ses fenir, catr per ver dir, no'n [vey] ni.n say tan pura que.m puxa far digne de sa valor ni que m'espley de sa gran cor[tesia]; e, car per luy mi reclam un que sia, mon xant endres a sola sa honor. Can mays m'albir, no pux xausir mils d'altra creatura, car, un que.m gir, tot li complir vey en luy ses mesura, e, car ila.s mayre del Salvador, qui vol salvar son franch feu un que sia, es eu suy seus e de sa seyoria, salvar me deu per sa reyal vigor. Soven sospir ab gran desir de veser sa figura, que.m fay languir un mays remir son laus e la Scriptura; mas revenir me fay per sa valor un soptil xant ab gaya melodia, me cofisan, car ila.s dolç'e pia, qu'en paradis me fassa son xantor. Mon guayg, mon cris, mon confort, ma dolçor fora qu'ab luy pogues parlar un dia, e promet vos qu'omilment li querria merces as obs de frayr Uguo prior. Alegre i content canto per fina amor, car he triat amiga gentil i agradable, bella sense parió, la

meva senyora Santa Maria, a qui sincerament em lliuro per servidor. L'haig d'honrar, servir, lloar, celebrar amb gran cura, i incessantment, car, a dir veritat, no en veig ni en sé altra de tan pura que em pugui fer digne del seu valor o que em prengui al seu servei per la seva gran cortesia; i, puix que em declaro seu onsevulla que sigui, dirigeixo el meu cant només a la seva honor. Com més ho considero no puc triar cap altra criatura millor, ja que, onsevulla que em tombi, veig en ella totes les perfeccions sense mesura, i, com que ella és mare del Salvador, que vol salvar el seu franc feu onsevulla que sigui, i jo sóc seu i de la seva senyoria, m'ha de salvar pel seu reial poder. Sovint sospiro amb gran desig de veure la seva figura, que em fa llanguir com més considero les seves lloances i l'Escriptura; però pel seu valor em fa recordar un cant subtil amb melodia alegre, confiant que, com que ella és dolça i pietosa, em farà el seu cantor al paradís. El meu goig, el meu clam, el meu confort, la meva dolçor fóra que un dia pogués parlar amb ella, i us prometo que li demanaria pietat humilment a favor de fra Hugó prior.

El tretzè del poemes del recull poètic conservat en l'arxiu i biblioteca del monestir de Santa Maria de Ripoll té per títol o explicació del seu contingut Cancio aiectivada (cançó adjecivada). Es tracta de "la primera i única cançó que ens ofereix el cançoneret", segons Lola Badia. Com en l'anterior cas, la menció a un Francesc al final del poema tant pot correspondre a l'autor d'aquest poema com a una altra persona: Cancio ajectivata Le guay dolç cors a quuy s'es junct le meu pens, e l'amor juncta, si er, enans que.m sobremont mays l'amor que.m sobremunta, no.m ha merce -que.l cor m'a punct amor presans ab greu puncta-, seray, ço crey, en breu defunct. Ay las! No trop qui me'n ajut pus amors no.m fan ajuda, e per co n'ay le cors perdut, atreçi amor perduda; es eu per ço d'aymar no.m mut, si be sa leys amor muda; eras fos eu d'aymar remut! Car suy vengut aymar de luyn es un pus aym mays se luya de mi s'amor que greu me puyn, prey leys q'un pauch merce.l puya, e, pus m'amor tan jen se juyn;

se[la] de leys a mi.s junya; sol pel duptar le cor me gruyn. D'un eu pausar no pusch, ans basch per s'amor, que.l cor me bascha; Dieus preyan les pits me casch, que.m des s'amot, qu'axi.m cascha, per cuy es eu sospirs grans trasch, mas no vuy que d'açi.m trascha fis que per mort mi sonen clasch. A tots aymans eu tots jorns cisch per l'amor qu'al cor me cischa, e per un pauch no m'en desisch: mas crey qu'abans se desischa -ans que l'amor a cuy isch- l'arma del cors e s'en ischa qui m'a pres ses tot al visch. Ab vos volgra mays estar dins que no estar senyor d'Inca, e.l cor m'en romp e m'en esquins car amor say trop m'esquinça, que.m te jent claus en suy escrins, si be.m suy en altra scrinça: doncs be.m pot dir En d'Amor Cintz. Aquest xant hay fayt, qu'es cusch, per vos, amor, car m'etz cuscha, per ço quo.us aym [aytant] con pusch, ne altr'ayman crey mays puscha, a cuy s'amor, ses que no.l fusch, … de leys axi fuscha, ses qu 'altr'amor no serch ni busch. [P]er tot le mon eu soven tresch, no jes seguons que.s fa trescha, e cas per leys e amor pesch, e tol l'am çels qui jes no pescha; tort ne fa gran a me Francesch. Cançó adjectivada L'alegre i dolça persona amb qui s'ha ajuntat el meu pensament, i l'amor s'hi ha ajuntat, si ara, abans que em sobrepugi més l'amor que em sobrepuja, no té pietat de mi -puix que un amor valuós m'ha punxat el cor amb dura punxa-, seré, crec jo, en breu difunt. Ai las! No trobo qui m'hi ajudi, perquè l'amor no em dòna ajut, i per això he perdut el cor i també he perdut l'amor; i jo per això, no mudo el meu estimar per bé que amor muda la seva llei; tant de bo ara fos alliberat d'estimar! Ja que he pervingut a estimar de lluny i que, com mes estimo, més s'allunya de mi el seu amor, que em puny greument, li prego que la pietat l'agulloni una mica, i, com que el meu amor s'ajunta amb ella

tan gentilment, que el d'ella se m'ajunti; només pel temor el cor em gruny. Per això no puc reposar, sinó que em neguitejo pel seu amor, que em neguiteja el cor; pregant Déu em colpejo el pit perquè em doni l'amor d'ella, que tant em colpeja i pel qual jo exhalo grans sospirs, però no vull allunyar-me d'aquí fins que les campanes no toquin a mort per mi. Jo sempre crido a tots els amants per l'amor que em crida al cor, i per poc no me'n desprenc: però crec que abans se'm desprendrà -més aviat que l'amor a l'encontre del qual surto- l'ànima del cos i reeixirà qui m'ha pres plenament al seu vesc. M'estimaria més estar sota cobert amb vós que no ser senyor d'Inca, i em trenco i m'esquinço el cor per causa d'això, car aquí l'amor m'esquinça massa, que em té gentilment tancat en els seus escrinys, per bé que jo sóc en un altre escriny (?): doncs bé em por dir En Cenyit d'Amor. He fet aquest cant, que és tardaner, per vós, amor, car em sou tardaner, per tal com us estimo tant com puc, i no crec que un altre amador pugui més, a qui el seu amor, sense que li fugi (?) ... d'ella així fugi (?), sense que cerqui ni busqui un altre amor. Jo sovint tresco per tot el món, no pas com es fa la dansa de la tresca, i per ella caço i pesco amor, i treu l'ham el qui no pesca gens; amb això em fa gran tort a mi Francesc.

Els dos poemes següents recollits en el Cançoneret de Ripoll son una parellla de coblas i hi apareix, de nou, un càrrec eclesiàstic. En aquest cas un arxiprest, que alguns (Jaume Massó i Torrents l'any 1932) identifiquen com el Capellà de Bolquera Aquests dos poemes, segons Lola Badia, "tant poc abellidors des d'un punt de vista estètic (sobretot modern), són el és significaius de tot el cançoneret de cara a establir l'horitzó cultural en què s'inscriu el nostre recull": la redacció del cançoneret "és si fa no fa contemporània de l'obra del peoner de la renovació humanística de la cultura europea, Francesc Petrarca": la preeminència de saber de l'home sobre el saber de frívoles curiositats naturals: N'archipestre, si Deus bona Ventura vos do, si.us plats, donats m'un desclaratge d'una rayso qui.m sembla fort escura: car tots em fylls d'Adaz e d'un linatge, en ayçel temps qu.eron frayres cosis, co s'avengron departir los pays, que uns fossen princeps, altres sotmis, ne quo's triet lo vila del paratge? Enquer vos prech que.m dyats, e.us dets cura, d'una stela con dona guionatge a cent mil naus de nuyt en la foscura, que xascuna vol far divers viatge, ne la terra co.s fondet en abis, ne quon tremet, e diats me si vis

d'un ix tans flums qui jamays non a fis, ne con la mar no monta pel ribatge. Dyats del sol si saubets sa plombura, ne l'arch del cel per qual significatge se mostra grog, rog, dejus sa verdura, ne lo lampech con es del tro missatge, ne Jesucrist, en ço qu'El fo Masis, quom fo no par, aytantes obres fis, ne quan ha be d'infern a paradis, ne Anticrist si deu far lonch estatge. Eu am dona ab bel cors, dar e lis e, quan me veu, fa.m un dolç, plasent ris, mas oltrejar no.m vol que'm obesis: a[r] dyats me si fas fol demoratge. Arxiprest, que Déu us doni bona ventura, si us plau, feu-me un aclariment sobre una matèria que em sembla molt obscura: com que tots som fills d'Adam i d'un mateix llinatge, en aquell temps que els parents eren germans, ¿com van arribar a repartir-se els països, com van arribar al fet que els uns fossin prínceps, els altres sotmesos, i com es va destriar el vilà del noble? Encara us prego que em digueu, i prengueu cura, com una estrella, de nit en la fosca, fa de guia a cent mil vaixells, cada un dels quals fa un camí diferent, i com la terra va fer fonaments a l'abisme, i com tremolà, i digueu-me si veiéreu d'on surt un riu tan gran que no s'acaba mai, i com és que la mar no sobrepuja la ribera. Digueu-me si sabeu la caiguda del sol i què significa que l'arc del cel es mostri groc i vermell sota la seva verdor, i com és que el llampec és missatger del tro, i Jesucrist, en quant va ser Messies, com va ser sense parió de tantes obres que va fer, i quant hi ha de l'infern al paradís, i si l'Anticrist ha de fer una estada llarga. Jo estimo una dama de cos bell, clar i llis, i quan em veu em fa un somriure dolç i plaent, però no em vol atorgar el seu consentiment: ara digueu-me si espero follament.

El poema anterior té una resposta, dins del diàleg poètic tant freqüent en el recull que suposa el Cançoneret de Ripoll, que es titula Responsio ad predictam (Resposta a l'anterior) Es tracta també d'una cobla amb el mateix esquema mètric. Segons Lola Badia, aquest dos poemes "són els més significatius de tot el cançoneret de cara a establir l'horitzó cultural en què s'inscriu el nostre recull", la redacció del qual es contemporània a l'obra del peoner de renovació humanística, Francesc Petrarca. En aquest poema podrem expressada "la preeminència del saber de l'home sobre el sabre de frívoles curiositats naturals: Responsio ad predictam Los fylls Nohe les terres per mesura partin, aprop Namroth n'ach seyoratge

ans que altr'om prengues comensadura e, seyoran forsan, creguon l'usatge: l'un fou sotmis e l'altre majorius. Cham fo vilas, qui fou lenguabossis, Sem fou dit clerchs, qui Nohe nuu cubris, Japhet, gentil, qui.l blasmet del folatge. Al fayt de mar Deus da governadura, no la stela, mas a un encabatge: no.s mou d'un loch, mas en sa miradura los marines cossiron lur retratge. L'aygua pren ven e la terra tremis, le mars fa.n fons de quuy manon los rius, los rius fan flums qui van al loch maris: tant da con pren lo fayt del marinatge. Son torn del sol es del mon. L'arch figura aygua, foch, sanch de divers pariatge. Lo lampech nax del tro per sa natura: primer s'espan qu'om no.n hou lo tronatge. Deus fo no par perque par no agues. De cel infern, ve serchar los pays. No say lo temps d'Antecrist quant er vis, Babilonia vos retra l'enfantatge. A la bela a cuy estas aclis siats humils, avinen, entremis, franchs e cortes ab plasentier servis, car tart o prim vos en retra lo guatge. Resposta a l'anterior Després que els filis de Noé van repartir les terres proporcionalment, Nemrod en va tenir el domini abans que cap altre home comencés a fer-ho i, senyorejant per la forca, els costums van créixer (?): l'un va ser sotmès i l'altre poderós. Cam, que va ser escarnidor, va ser vilà, Sem, que va cobrir Noé nu, va ser anomenat clergue, Jafet, que el va blasmar per la seva follia, gentil. A les coses del mar és Déu qui dóna el govern, no l'estrella, però té una finalitat (?): no es mou de lloc, però en la seva contemplació els mariners busquen llur retorn. L'aigua pren vent i la terra tremola, el mar en fa fonts de les quals brollen els rierols, els rierols fan rius que van al mar: les coses del mar donen tant com prenen. La volta que fa el sol és entorn del món. L'arc figura aigua, foc, sang en diverses combinacions (?). El llampec neix del tro per natura pròpia: s'estén abans que hom en senti el retrunyiment. Déu va ser sense parió perquè no tingués parió. Del cel a l'infern, vés a córrer els països. No sé quan es veurà el temps de l'Anticrist, però Babilònia us en donarà l'infantament. Envers la bella a qui esteu sotmès, sigueu humil, avinent, esforçat, franc i cortès de servei afable, perquè tard o d'hora us en donarà la paga.

El setzè poema del Cançoneret de Ripoll forma part del conjunt de tres poemes, les menys originals i típiques danses del recull, segons Lola Badia: Midons qu'eu aym ses bausia, de cor vos prey humilment que.m aydets per cortesia. Sapyats, midons gint noyrida, que.l vostre cors gays e netz mi te pres amor grasida, e.m te tan forment estretz que dich vos senes falçia que, si.m dura lonjament, breu sera la vida mia. Mas vos sots tan amorosa que be.m pens senes falir que vostr'amor graciosa no'm fara ayman morir, ans me dara qualque die le joy d'amor tan plasen, qu'eu desir trop, si be.m sia! Midons, de mi merce.us prenya, que.m tenits en fort catiu, si Deus prech qu'El vos manteya; haya vostron cors juliu, qu'eu vuyl mays que res que sia e desir ab ferm talen que.l tengues a la meu guisa! Vas vos sospir, bel'aymia, sofren, las, tan greu turmen, merce cridan nuyt e dia. Senyora que jo estimo sense engany, sincerament us prego amb humilitat que per cortesia m'ajudeu. Sapigueu, senyora aciençada gentilment, que l'amor agradós em té pres dins el vostre cos alegre i net, i m'estreny amb tanta força que us dic sense falsedat que, si dura llargament, la meva vida serà breu. Però vós sou tan amorosa que penso sense errar-m'hi que el vostre amor graciós no em farà morir estimant, sinó que algun dia em donarà aquell goig d'amor tan plaent, el qual desitjo molt, tant de bo s'esdevingui així! Senyora, apiadeu-vos de mi, que em teniu captiu en una fortalesa, prego Déu perquè Ell us guardi; pugui jo haver la vostra bella persona, que vull més que no cap altra cosa existent i que desitjo amb voluntat ferma tenir al meu grat. Per vós sospiro, bella amiga, sofrint, dissortat, tan greu turment, cridant pietat nit i dia.

La segona de les poesies del Capellà de Bolquera del Cançoneret de Ripoll es el vers titulat Capellani de Bolquera cancio ajectivada. "Temàticament la composició és notable perquè, al costat de la X, és l´única que no conté cap al.lusió a l'amor, ni humà ni místic, tot i ser escrita en primera persona i presentat un to intimista des del primer vers al darrer", segons Lola Badia. Martí de Riquer qualifica de goliardesca (relacionada amb el Carmina Burana) l'actiutd vital del Capellà de Bolquera en aquesta poema: Li fayt Dieu son escur pus que la nuyt escura; en Deu es qu'om pauch dur e ço que Deus Vol dura; nuyl fayt no son segur si Deu no l'asegura; bo es qu'om be percur, mas ses Deu pauch val cura; car un pus m'aventur, mays trop desaventura, e no pusch los mals dur: tant m'es fortuna dura. Vengut suy tro al os, a la pel e a l'ossa; solia esser gros, richs de moneda grossa, mas Deus m’a trayt tal mos que febra.l cor m'amossa, e no hay, que.m ados, co qu'om per fret s'adossa, ne hay argent que.m tros, ans port de mal tresd [ossa]; sol l'arm'agues bon pos e.l cors fos en la fossa! Ira e dol me ten tant que non haus atendre; tal pahor hay no.m men a l'estamen pus mendre que d'ira.l cor me fen e no m'en pux defendre. Gastan lo cors, despen e non ay que despendre; per mos pecats mal pren, e non aus Deus rependre; si fas, car no m'enten, qu'El deu justs precs entendre. En est mon trop infern, c'ayço m'es pits d'inferna, car vey qu'ab mal govern manta gent se guoverna;

e no trop en quasern Dieu perque.m descaserna: que.ls mals venon a quern con de be non ay terna; li guayg mi son estern e la mort m'es eterna, e d'estiu e d'ivern mals ab mi exiverna. E sitot soy falens, no guart Deus ma falenca, car val a mantes gens e.1s au lurs prechs e.ls genca; car mantes vetz fal sens e saubers e sienca ne als pus conexens, per qu'er li ay conexenca e suy vers penidens, sufren greu penidença, tant que verguonya.m vens e crey que mort me vença. Mayre Dieu conexens, valets per conexenca als morts e als vivens e no.ls guardets falença.Els fets de Déu són obscurs més que la nit obscura; depèn de Déu que l'home duri poc i allò que Déu vol dura; cap fet no és segur si Déu no l'assegura; és bo que l'home percaci el bé, però sense Déu poc val la cura; com més m’aventuro, més desventura trobo, i no puc suportar els mals: tan dura m'és la fortuna. He arribat fins a l'os, a la pell i a l'ossada; era opulent, ric de moneda grossa, però Déu m'ha arrencat un mos tal que la febre se m'ha establert al cor, i no tinc per a abrigar-me allò amb què hom s'abriga quan té fred, ni tinc plata per a traginar, sinó que porto un farcell de mals; si tan sols l'ànima tingués bon repòs i el cos fos a la fossa! La tristesa i el dolor s'han emparat tant de mi que no goso esperançar; tal és la por que tinc que no vagi cap a la condició més baixa, que el cor se'm trenca de tristesa i no ho puc evitar. Extenuant el meu cos, despenc i no tinc res per a despendre; pels meus pecats sofreixo mal i no goso reprendre Déu; sí que ho faig, perquè no m'escolta, que ell ha de parar esment en els precs justos. En aquest món trobo l'infern, que això m'és pitjor que la damnació (?), ja que veig que molta gent es governa amb mal govern; i no trobo en cap quadern per què Déu em desposseeix: que els mals vénen quadruplicats quan no tinc cap possibilitat de bé; els goigs em són externs i la mort m'és eterna, i a l'estiu i a l'hivern el mal hiverna amb mi. I, per bé que sóc pecador, que Déu no consideri el meu pecat, perquè socorre molta gent i escolta llurs precs i els afavoreix. Moltes vegades falla el seny, el saber i la ciència, i fins i tot als més

instruïts, per això ara li tinc agraïment i sóc un vertader penitent sofrint penitència greu; talment que la vergonya em venç i crec que la mort em vencerà. Mare de Déu pietosa, socorreu per pietat els morts i els vius i no els tingueu en compte els pecats.

Però segons Martí de Riquer, la poesia més interessant del Cançoneret de Ripoll és "la malmonjada anónima, o sea una danza en que una monja se lamenta de serlo, al estilo de las tan corriente canciones de malmariadas". És tracta d'una poesia segurament incompleta o fragmentària, però que malgrat la mutilació és una de les peces més notales del recull poètic guardat a l'arxiu ripollès Tenim la versió occitana i la traducció catalana de Lola Badia i la castellana de Martí de Riquer: Lassa, mays m'agra valgut que fos maridada o cortés amich agut, que can suy monjada. Monjada fuy a mon dan; pecat gran han fayt seguons mon albir; mas cels qui mesa m'i han, en mal an los meta Deus, e.ls ayr. Car si yo.u agués sabut, mas fuy un poch fada, qui.m donas tot Montagut, no ych fora entrada. Dissortada de mi, més m'hauria valgut ser casada o haver tingut un amic cortès que no pas que m'hagin fet monja. Em van fer monja per al meu mal; han fet un gran pecat segons el meu albir; però, als qui m'hi han posat, que Déu els doni mal any i els avorreixi. Perquè, si jo ho hagués sabut, però vaig ser una mica beneita, ni que m'haguessin donat tot Montagut, no hi hauria entrat. Desdichada, más me hubiera valido ser casada, o tener un cortés amigo, que haber sido metida monja. Para mi daño me metieron monja; gran pecado cometieron, a mi parecer; pero a aquellos que me han metido aquí, Dios les dé mal daño y los aborrezca. Porque si yo lo hubiese sabido, pero fui un poco tonta, aunque me hubiesen dado todo Montagut, no hubiera entrado aquí.

El dinové poema de Cançoneret de Ripoll resulta encara avui d'una lectura entretinguda És el poema que Eiximenis atribueix al Capellà de Bolquera. És una obra repetidament citada en la literatura sobre, en por i en contra del gènere femení, "amb alguns dels motius més difosos en les diatribes misògines tant poplars al segle XIV i en tota 'Edat Mitjana", segons Lola Badia, que en forneix d'una traducció catalana del poema: Pert se qui femna xastia,

foll es qui.ls es amichs e pus foyl qui s’i fia. Femna tostemps pren la reversa, ço fa que hom no vol, tart val e tost fall, leu es perversa; sopte plora si.s vol, seny per volentat cambia; de res no la castichs, que a mal fer s'en pendria. Ffemna es avara per natura e li platz que hom li do; desconexent sens mesura, tart ret bon gasardo. Ne secrets no.t celaria, ans diu tots mals antichs, si morir ne sabia. Ffemna que lonch temps es aymada tost es fayta vil, e pus dos l'an enganada, si.s farien mil; un ne te, altre.n volria, e ab sos fais cembeyls ço qui veus negaria. Es perd qui amonesta les dones, és foll qui els és amic i més foll qui s'hi confia. La dona sempre porta la contrària, fa allò que l'home no vol, rarament té vàlua i falla aviat, fàcilment és perversa; si ho vol plora sobtadament, canvia de judici a voluntat; no l'amonestis per res, que es posaria a fer mal. La dona és avara per natura i li agrada que li facin presents; desagraïda sens mesura, rarament dóna bon guardó. No t'amagaria els secrets, sinó que diu tots els mals vells, encara que n'hagués de morir. La dona que és estimada molt de temps, aviat s'envileix, i quan dos l'han enganyada, també poden fer-ho mil; en té un, en voldria un altre, i amb els seus falsos paranys negaria el que estàs veient.

El darrer poema contingut en el Cançoneret de Ripoll es tant fragmentari que, segons Lola Badia, "no és prudent de fer conjectures sobre la seva forma completa original": Qui femna amar vol la mort desija, ne pot viure sens dol, car guasta si tot sol e a tuyt enfastiga. Qui vol estimar una dona desitja la mort, i no pot viute sense dol, ja que es consumeix a cli mateix i enutja tothom.

Un Cançoneret de Ripoll que té el seu valor dins de la trajectòria de la poesia trobadoresca. 18/03/05

Aquelarre : Mensaje: RE: Manuscritos medievalesEntrar ¿Usuario nuevo? Regístrate Yahoo! - Grupos - Ayuda

Aquelarre · Lista sobre el juego de rol Aquelarre. Inicio Mensajes Archivos adjuntos Sólo miembros Publicar Archivos Fotos Marcadores Base de datos Sondeos Agenda Promocionar Labs de Grupos (Beta) ¿Ya estás suscrito? Entrar en Yahoo! Consejos de Yahoo! Grupos ¿Sabías que...? Puedes determinar el orden de los mensajes. Pulsa el enlace en la columna correspondiente a la fecha. Tus preferencias serán guardadas y no tendrás que introducirlas de nuevo. Mensajes Mensajes Ayuda

Mensaje nº Buscar: Avanzado Re: [Aquelarre] Maxima ambientación ;) Lista de temas < Tema anterior | Tema siguiente > Responder | Reenviar < Mensaje anterior | Siguiente mensaje >

RE: Manuscritos medievales

PUBLICIDAD --- En Aquelarre@yahoogroups.com, "lindelion_sireo" <lindelion_sireo@y...> escribió: > Mira en la sección de fotos de la lista, hay un grimorio tal y como > tú lo has descrito. En la sección de archivos hay unas instrucciones sobre él.

Y yo que pensaba que nadie usaba ese grimorio...

--- En Aquelarre@yahoogroups.com, zenny <zennyes@y...> escribió: (Tengo a mis pjs metidos en un > monastario y están desesperados por entrar en el scriptorium para > curiosear un poco), así que espero que podais echarme una mano.

Yo también estoy metido en temas de monasterios y libros últimamente. Después de muchas vueltas, he conseguido hacerme una idea de lo que uno puede encontrarse en la biblioteca de un convento, y he hecho un resumen. Se supone que dentro de no mucho, debería aparecer junto a un módulo (aún no se si en el DP o aquí, en la lista). Pero supongo que lo necesitas ahora, y como tampoco me pagan por la exclusiva, aquí lo tienes. Corresponde a la biblioteca de Santa María de Ripoll, pero creo que te servirá de ayuda:

El contenido está organizado cuidadosamente, siguiendo una distribución temática. Por un lado están los libros de carácter religioso y teológico, que acaparan la mayor parte de la biblioteca:

-Monástica: los Capítulos de la Orden y la Regla (conjunto de normas que rigen la existencia de los monjes); vida y obra de los fundadores de las diversas órdenes, como Benito de Nursia (benedictinos), Francisco de Asís (franciscanos), Domingo de Guzmán (dominicos)…

-Patrística: el legado de los Santos Padres de la Iglesia, que desarrollaron la doctrina cristiana durante los primeros siglos (s. I- VII), basándose principalmente en las Sagradas Escrituras y en las decisiones de los concilios eclesiásticos. Su obra es el cimiento que ayudó a consolidar y unificar la cristiandad desde sus inicios. Es la teología más clásica y fundamental, y también el testimonio de la vieja Iglesia en su lucha contra todo aquello que consideraba desviado, a medida que se asentaba sobre paganismos y herejías primitivas. Aquí se encuentran La ciudad de Dios (un amplio alegato contra el panteísmo y el paganismo) y De doctrina cristiana de San Agustín, el Moralia de San Gregorio, el Discurso contra los arrianos de San Atanasio…

-Liturgia: uno de los apartados más amplios de la biblioteca contiene las obras que tratan de la forma en que han de llevarse a cabo las ceremonias del culto. El lector encontrará, pues, numerosos

breviarios, que contienen el rezo eclesiástico de todo el año; salterios o libros de salmos; sacramentarios o libros de sacramentos…

-Textos sagrados: la obra más reproducida es sin duda la Biblia. Las de Ripoll son famosas por la profusión y belleza de sus ilustraciones. Muchos ejemplares incluyen además comentarios a las Sagradas Escrituras, de diferentes autores. Esta sección contiene también los evangeliarios o libros de los Sagrados Evangelios.

-Teología: además de los Santos Padres, muchos Doctores de la Iglesia han iluminado a la cristiandad, merced a su preclaro entendimiento o inspiración. Durante los últimos siglos, un movimiento filosófico- teológico domina el panorama intelectual cristiano: el escolasticismo. La filosofía escolástica pretende una armoniosa comunión entre la fe y la razón, representada esta última por los grandes pensadores del mundo clásico, especialmente Aristóteles (llamado también "el Filósofo"). Aquí se encuentran, entre otras obras, el Sententiarum libri quatuor del italiano Pedro Lombardo, Sic et Non, del francés Pedro Abelardo, el Compendium studii theologiae del inglés Roger Bacon, el Summa Theologiae del insigne italiano Tomás de Aquino, las obras completas de Alberto Magno… Otros pensadores y teólogos, más allá del entorno cristiano, bebieron de la fuente aristotélica y han influenciado decisivamente a los escolásticos occidentales. Su testimonio también se encuentra en la biblioteca de Ripoll: el Tahafut al-Tahafut (La destrucción de la destrucción), del musulmán Averroes, Kitab ash-Shifa (El libro de la curación), de Avicena o la Guía de perplejos del judío Maimónides son algunos de los ejemplares.

-Misceláneo: un conjunto de obras diversas, que incluye las hagiografías resumidas (historia de la vida de los Santos), martirologios (mártires) o los beatos (comentarios al Apocalipsis, copias maestras del célebre códice cántabro Beato de Liébana, bellamente ilustrados). Entre estos últimos, destaca una hermosa copia ripollense del Beato de Girona.

Pero no todo el contenido de la biblioteca es de tipo religioso. Otros estantes albergan las obras que podrían calificarse como científicas: tratados que abarcan las más diversas disciplinas en el ámbito del conocimiento…

-Historia: en el monasterio se conservan diversas redacciones de las Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum (Gestas de los condes de Barcelona y Reyes de Aragón), iniciadas bajo el reinado de Ramon

Berenguer IV; los Cronicons Rivipullenses (Crónicas de Ripoll); el Carmen Campidoctoris (Canto del Campeador), que narra las gestas del Cid y su enfrentamiento con el conde de Barcelona; la Brevis historia monasterii Rivipullensis (Breve historia del monasterio de Ripoll)…

-Ciencias: anticipándose en más de un siglo al resto de traducciones de la península, del scriptorium de Ripoll surgieron ya en el siglo X un conjunto de traducciones al latín de obras matemático-astronómicas árabes, que más tarde se han difundido por Europa. En la biblioteca de Santa María se encuentran latinadas obras arábigas que introdujeron en nuevos saberes, como el Geometrias Sphaera (Geometría de la esfera) o el Mensura Astrolabii (Medición con el astrolabio), por poner algunos ejemplos. La medicina es una de las materias más representadas en esta sección. Se conserva, entre otras, una copia del primer tratado medieval de cirugía, el Practica chirurgiae, de Ruggero Frugardi, que trata sobre heridas, luxaciones y alguna intervención quirúrgica. También aquí se deja sentir la influencia árabe gracias a diversas obras traducidas, como el imprescindible Canon de la medicina de Avicena.

-Autores clásicos: el legado de los grandes pensadores latinos y griegos. Aristóteles ocupa un lugar destacado. En la biblioteca se han reunido muchos de sus tratados, como el Organon (lógica), el Física (astronomía, meteorología, botánica y zoología), el Metafísica (sobre la naturaleza, el alcance y las propiedades del ser)… Por otra parte, se guarda una amplia colección de los ensayos, diálogos y cartas de Platón, como La República, El Banquete o El Sofista -entre muchos otros-, no menos consultados por los estudiosos del monasterio. Las obras de Pitágoras, Epicteto, Séneca y otros clásicos también tienen su espacio en esta parte de la biblioteca.

-Libros escolares: versan sobre las diferentes materias de instrucción para los estudiantes. Aquí residen la geometría, aritmética, notación musical, retórica, gramática, dialéctica…

-Poesía y lírica: además de los clásicos Sedulio, Draconcio o Eugenio de Toledo, existe una respetable producción propia. Entre otras, se conservan las cartas y los poemas del antiguo abad Oliba, quien emprendió las reformas que dieron lugar, hace más de tres siglos, al

soberbio templo del monasterio. Y no menos notable es el Carmina Rivipullensia (Cancionero de Ripoll), que contiene, entre muchas otras poesías, veinte composiciones de tema amoroso y estilo goliárdico.

Un tercer conjunto de libros, minoritario en comparación, lo constituyen aquellas obras que por su contenido pudieran resultar inapropiadas o perniciosas al espíritu influenciable, o sensiblemente divergentes de la doctrina. Escritos de este género llegan a veces al monasterio como parte de una donación, o encargo de algún poderoso. Se conservan en la biblioteca, al cabo, bajo autorización del padre abad, ya sea por su valor intrínseco (el códice es siempre un artículo valioso), ya sea por que el contenido pueda resultar útil en algún aspecto (para el lector suficientemente juicioso). Estos libros se guardan piadosamente en alacenas empotradas en la pared y convenientemente cerradas, que se hallan en lo alto, por encima de las estanterías y bajo las majestuosas bóvedas del techo. Aquí se guardan algunos impíos ensayos filosóficos cuyo contenido induce al hedonismo y la exaltación del placer, obras desautorizadas por la Iglesia, bestiarios maravillosamente iluminados que podrían alimentar en exceso la imaginación, tratados de demonología… El lector que pueda consultar esta sección hallará, entre otros, el De rerum natura de Lucrecio, sobre las enseñanzas del hedonista griego Epicuro, el apócrifo Libro de Tobías del Antiguo Testamento, y algunos otros de temática más arcana como El Zohar, en hebreo, del judío Moses de León, el De Lapide Philosophico de Trimethius, o el extraño Sargozasht Is-Sayyidna, en árabe, de Hassan as-Sabbah, con veladas referencias de tipo ocultista.

La parte más "morbosa" suele ser esta última pero, si se trata de la biblioteca de un monasterio, las demás deberían aparecer también, aunque sean más aburridas...

Un saludo

Lun, 30 de Ago, 2004 10:04 am

Mostrar información del mensaje

#12130 de 15759 Lista de mensajes <Anterior | Siguiente> Ver código Utilizar anchura fija de fuente Separar líneas

"avya_e" <avya_e@...> avya_e Sin conexión Enviar mensaje

Reenviar < Mensaje anterior | Siguiente mensaje >

Desplegar mensajes AutorOrdenar por fecha Re: [Aquelarre] Maxima ambientación ;) No estara en ingles, pq la verdad es que entiendo la mitad de los sonidos :P Esto no se si se podra hacer pero aki va: ... Milor milor_aquelarre 23 de Ago, 2004 11:43 am Re: [Aquelarre] Maxima ambientación ;) QUERRIA DECIR EN ESPAÑOL nye nye ... From: Milor To: Aquelarre@yahoogroups.com Sent: Monday, August 23, 2004 1:44 PM Subject: Re: [Aquelarre] Maxima... Milor milor_aquelarre 23 de Ago, 2004 12:29 pm Manuscritos medievales Hola gente¡¡ Salgo de mi habitual condición de lurker para hacer una pequeña consulta. Estoy interesado en alguna relación de textos, manuscritos,... zenny zennyes 27 de Ago, 2004 9:39 pm Re: Manuscritos medievales pues cuando encuentres algo podrias ponerlo aqui, asi nos enriquecemos todos. Saludos ... From: zenny To: Aquelarre@yahoogroups.com Sent: Friday, August 27,... homellop jomellop 28 de Ago, 2004 5:32 am Re: Manuscritos medievales Yo lo unico que recuerdo es en el CD de aquelarre q habia fotos de libros i comentaba que libro era cada uno .... ... From: homellop To:... Milor milor_aquelarre 28 de Ago, 2004

9:03 am Re: Manuscritos medievales ... instrucciones sobre él. Y yo que pensaba que nadie usaba ese grimorio... ... (Tengo a mis pjs metidos en un ... Yo también estoy metido en temas de... avya_e 30 de Ago, 2004 10:04 am Re: Manuscritos medievales ... Vaya si me sirve!!!! No es exactamente lo que pedía, pero es muy útil. Con esto ya tengo una idea general de lo que podrán encontrar, y lo más ... zenny zennyes 30 de Ago, 2004 1:32 pm Re: Manuscritos medievales ... Si quieres ahorrarte trabajo, selecciona "Spanish" en la casilla Language y no rellenes nada más, así obtendrás todos los manuscritos que hay en... lindelion_sireo 30 de Ago, 2004 2:27 pm Re: Manuscritos medievales Si consigues alguno de estos libros probablemente tu problema quede solucionado. Me temo sin embargo que a excepción del último los demás están agotados y... Ignacio S isoc07 31 de Ago, 2004 8:19 am Re: Manuscritos medievales Me respondo a mi mismo. Estaba enviando estas letras cuando se me ha ocurrido que tal vez los catálogos a los que hacía referencia estuviesen en Internet, y... Ignacio S isoc07 31 de Ago, 2004 10:22 am Re: Manuscritos medievales ... Muy interesante el sitio. Has conseguido que dedique mi último día de vacaciones, y el escaso tiempo libre que he tenido en mi primera semana de curro a... zenny zennyes 5 de Sep, 2004 9:58 pm EL día ha llegado... “Después vi otra bestia que subía de la tierra, y tenía dos cuernos semejantes a los de un cordero, pero hablaba como dragón. Y ejerce toda la autoridad... Tanys neithan2902 21 de Oct, 2004 9:01 pm RE: EL día ha llegado... ... cuernos semejantes a los de un cordero, pero hablaba como

dragón. Y ejerce toda la autoridad de la primera bestia en presencia de ella, y hace que la... abadbonilla 22 de Oct, 2004 8:38 am Re: [Aquelarre] RE: EL día ha llegado... Ha llegado la hora... La DoMiNaCiÓn DeL mUnDo EsTá CeRcA... BUJUJUA BUJUJUA BUJUJUA!!!!!!!! Aram. Arrepentíos, incrédulos, arrepentíos! ... ===== No... ARAM BONMATI ARAMBONMATI 22 de Oct, 2004 8:59 am

< Tema anterior | Tema siguiente >

Mensaje nº Buscar: Avanzado

Copyright © 2009 Yahoo! Todos los derechos reservados. Política de Privacidad Actualizada - Condiciones del servicio - Directrices - Ayuda

El castell de la Guàrdia de RipollEl castell de la Guàrdia de RipollEls senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll, els Guàrdia o Saguàrdia, formen part del grup de senyors feudals del Ripollès (al que podríem afegir els Descatllar) oblidats dins la història degut al gran renom dels monestirs de la comarca (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Camprodon). Oblit imperdonable ja que estan presents en la història de Catalunya com a personatges rellevants, com a bisbes, trobadors i polítics guerrers.L'oblit que ha patit la baronia de la Guàrdia es més imperdonable quan aquest senyoriu fou comprat l'any 1363 pel monestir de Ripoll al rei Pere III, el Cerimoniós, esdevingueu la més important possessió feudal de l'abadia ripollesa, qui hi tenia jurisdicció senyorial a més d'eclesiàstica.El senyoriu territorial de l'antic castell de la Guàrdia de Ripoll comprenia, per tenir una apreciació del seu abast i extensió, els actuals termes d'Alpens (Osona) i de Les Llosses (Ripollès), ocupant una considerable extensió de terrenys a les dues vessants de la serra de Puig Cornedor.La ubicació del castell de la Guàrdia de RipollL'oblit que han patit els senyors de la Guàrdia de Ripoll és acompanyat pel desconeixement popular de la ubicació exacte i precisa de la casa senyorial o castell d'aquest importants senyors feudals del Ripollès.Un desconeixement al que han contribuït, amb desgraciades descripcions i precisions, els tractadistes que fins ara s'han ocupat de la qüestió. A l'obra Els castells catalans (1976) es diu que "ben a la vora de l'ermita [de Santa Margarida de Vinyoles]; a l'indret que dóna a la vall de Sora, hi ha el Castellot; casa edificada sota l'ermita i sobre les restes del castell de Guàrdia de Ripoll. A l'entorn de la casa encara resten en peu esmicolades

parets". Més endavant, en la mateixa obra es diu que "l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles -un xic més amunt del castell- té inscrita, a la llinda, la sorprenent declaració:LA POR DE LAPESTA ME HA EDIFICAT. 1854 (referència a una desoladora epidèmia de còlera), el patronatge de Santa Margarida damunt la Guàrdia és molt anterior al segle passat; ens n'encerteix un testament, ja citat, del 1324. Podem especular, això sí, sobre l'emplaçament d'aquesta capella de Santa Margarida de la Guàrdia: ran del castell?, al lloc de l'ermita actual?...".Com podem veure els tractadistes ubiquen el castell de la Guàrdia de Ripoll al peu de l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles, on ara hi ha el mas Castell o Castellot.Aquesta ubicació del castell de la Guàrdia de Ripoll, a pesar dels dubtes finals que demostra, ha estat, fins ara, seguida per tots els que n'han parlat. Antoni Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana (19??), segueix ubicant el castell de la Guàrdia de Ripoll "sota l'ermita de Santa Margarita de Vinyoles" i afegeix a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (198?) que les restes "es troben al mas El Castell, en un petit puig de la serrar de Santa Margarita, al sud de la vall, sota el santuari de Santa Margarita de Vinyoles".Altres han esmentat com a possible lloc d'ubicació del castell de la Guàrdia de Ripoll la penya del Roquer, mític lloc on segons Pladevall [Gran Geografia Comarcal de Catalunya], existia una fortalesa, depenen del castell de la Guàrdia, "dita la Roca de Baborers, que assegurava la defensa de la vall de Les Llosses" i de la que en resten només les pedres de la base d'un torre i murs", i en el collet per on s'accedeix, les restes de la capella de Sant Salvador de Babobers".Que les restes de la penya del Roquer han estat algunes vegades, equivocadament, assenyalades com la ubicació del castell de la Guàrdia de Ripoll n'és una mostra que en la guia Ripollès. Les comarques de Catalunya (1984) es diu, per exemple, "Restes d'un const. de defensa dalt del Roquer (cast de la Guàrdia?)", encara que abans, en la introducció al municipi de Les Llosses, diuen que era un lloc de defensa depenen del castell de la Guàrdia "les restes del qual es troben al mas del Castell, en un petit puig de la serra de Sta. Margarida, al S de la vall, sota el stri. de Sta Margarida de Vinyoles", i més endavant diuen, "el Castellot. restes que podrien ésser del cast. de la Guàrdia del Ripollès. Situat prop de Sta. Margarida de Vinyoles".El llibre corresponent al Ripollès del Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (1985), on també col·labora, entre altres Antoni Pladevall, ubica també el castell de la Guàrdia de Ripoll en "un petit puig, a 1.150 metres alt, al sur del terme", tot afegint que "només en resten base de murs, en pedra ben tallada, entorn del mas en ruïnes del Castellot, dit abans mas Castell, que fou construït el segle XVIII aprofitant pedres provinents de l'antic castell".Salvador Ginesta, en el seu llibre La Comarca del Ripollès (1978) diu que "prop de Santa Margarida de Vinyoles es troba una cada abandonada anomenada el Castellot, que sembla que fou edificada a l'indret on existia l'antic castell de Guàrdia de Ripoll, que havia pertangut al comtat de Besalú. Alguns vestigis de murs devien provenir del castell que en el decurs del temps passà a possessió de les famílies de Saguàrdia...".

Daniel Pi, en Santuaris muntanyencs del Ripollès (19??) diu, per altra costat, que "diuen que Santa Margarida potser era, originàriament, la capella del castell de la Guàrdia de Ripoll, del qual hom té notícia que ja existia l'any 1017, dintre del comtat de Besalú. Concretament, a sota i a curta distància, s'hi troba la masia del Castell o el Castellot, lloc localitzat com el del seu emplaçament".Lluís Aymerich, finalment, en Els castells de Catalunya (1984) dona pocs detalls nous a tenir en compte. Altres estudiosos dels castells catalans (Buron, 1989) no fan esment del castell de la Guàrdia de Ripoll.Tots aquest autors no fan sinó, pel que sembla, fent un anàlisi comparatiu, transcriure la indicació feta per Cèsar August Torras en el seu volum del Ripollès de les guies Pirineu Català. Guia Itinerari (1921): "Un xic al dessota del Santuari en l'indret que dona a la vall de Sora, hi ha'l Castellot aon s'hi noten encara les esmicolades ruines del castell de Guardia de Ripoll, que ve citat en molts antics documents".A pesar de totes aquestes indicacions sobre la ubicació del castell de la Guàrdia de Ripoll, a pesar de la unanimitat, sembla poc verosímil aquesta localització. Un castell sempre era situat en un lloc alt, pel que sembla més lògic situat el castell de la Guàrdia de Ripoll en el lloc precís on ara hi ha el santuari de Santa Margarita de Vinyoles.El santuari de Santa Margarida de Vinyoles és un lloc de fàcil defensa i una talaia d'immillorable vista, des d'on s'albira, al sud, des del Lluçanès fins el castell de Besora i la torre de guaita de Torelló i part de la plana de Vic i la vall del Ges, així com, pel cantó nord, la vall de Les Llosses i una ampla zona muntanyosa del Berguedà i el Ripollès.La ubicació del castell de la Guàrdia a les restes del mas Castell o Castellot, que té sols vista al sud i una posició subordinada al puig principal de la serralada, el fa un lloc poc recomanable en cas de tenir que defensar-lo. Els castells eren lloc de talaia o guaita i de defensa. El nom del mas és potser fruit de la seva proximitat al castell, una construcció posterior o un edifici subordinat a ell. El castells solien tenir al seus peus, les cases dels servents, per exemple, en el barri de Mataplana, al peu del castell, ara recentment excavat.La nau romànica, quasi redescoberta amb la restauració que s'ha fet del santuari de Santa Margarita de Vinyoles, com molt bé es diu a l'obra Catalunya romànica, que citarem a continuació, és "gràcies a la iniciativa del rector de Matamala [Pere Fradera] i s'ha evitat la degradació que sofria a causa del seu estat d'abandonament", i que forma part del cos actual de l'edifici, n'era segurament un element, com també cal esmentar com a possibles restes del castell de la Guàrdia de Ripoll les pedres que donen vist pel costat sud d'aquest cim de 1.216 metres. Hem refereixo a la construcció de paret on hi ha ara la cisterna i que forma l'angle sud.L'edificació romànica avui inclosa dins l'edifici del santuari "d'època romànica tardana, en resta el cos que s'allarga per darrera el santuari actual, amb un portal de dovelles mitjanes i una finestra d'arc de mig punt" o com diu Josep M. Gavin (Inventari d'iglésies. Garrotxa-Ripollès (1978)), "construcció romànica" dóna peu a pensar en l'existència d'una edificació important, no sols un capella del castell, al cim de Santa Margarida de Vinyoles.La primera d'aquestes restes es mencionada al volum corresponent al Ripollès de Catalunya Romànica, encara que es continua considerant com a part de "la capella

de l'antic castell de la Guàrdia de Ripoll, el seti del qual es troba al peu del conjunt del santuari". Òbviament es cita a Pladevall i la Gran Geografia comarcal de Catalunya, abans citada. Segons els autors, aquesta antiga capella "sembla que ja existia el segle XIII, però si la identificació anterior es correcta, deu ésser força més antic. De tota manera, sabem de cert que existia amb anterioritat l'any 1324". Segons la descripció que fan l'autor (MAB [Manuel Anglada i Bayés]) aquest resta de la capella del castell de la Guàrdia de Ripoll "queda annexionada a unes altres construccions de diferents èpoques, la de l'albergueria i la de la nova església del segle passat [1854], i ocupa l'extrem sud-oriental del conjunt".La descripció concreta de la part del conjunt que ens interessa, feta a Catalunya romànica (Volum X), es: "La part romànica del santuari és una sala de planta lleugerament trapezoïdal, sense absis diferenciat, amb una finestra d'esqueixada simple en el frontal del presbiteri i una altra de doble esqueixada a la façana de migjorn, on també hi ha la porta, d'arcada dovellada, amb grossos carreus. Aquesta sala ha estat coberta amb una volta, on es veuen parcialment els carrerons, ben col·locats en filades; a sobre hi ha un sostre d'un pis, que devia ésser l'estança de l'albergueria". L'anàlisi del estudiós es pormenoritzat: "No s'observa cap canvi en l'aparell extern corresponent a les dues plantes, tot i que hi ha una finestra de mides impròpies de l'època; cal suposar que almenys les parets han estat fetes al mateix temps, amb carrerons petits, ben travats i de mides més petites que els de la resta de la façana de migjorn, a partir d'una junta que s'observa al costat de la porta". La conclusió es clara i precisa: "Per les seves característiques aquesta església resulta difícil de datar, però el traç del seu aparell pot apuntar vers el final del segle XI, o, potser, millor el començament del XII".Tenim, doncs, una construcció de certa volada, dues plantes, inserida dins del conjunt del santuari de Santa Margarida de Vinyoles, i d'època romànica, dels segles XI o XII. No sembla, doncs, una construcció que es pugui, fàcilment, fer passar com una simple capella i sols podria tenir sentit formant part d'un conjunt més important.Els estudiosos no semblen, però, haver-se adonat de la construcció que tanca i emmarca la cisterna, que segurament devia també formar part del conjunt del castell.Vet aquí l'estat de la qüestió: tenim un castell, de gran nomenada, situat en un lloc poc plausible. Els arguments arqueològics, per contra, indiquen una construcció d'una certa entitat, en el lloc altaner on la lògica estratègica ubicaria un castell, del que el santuari de Santa Margarida de Vinyoles o el mas Castell no son més que hereus. Crec que cal, doncs, donats els restes arqueològics i per la seva ubicació estratègica, desfent anteriors errònies possibles ubicacions, donar com per definitiva la ubicació del castell de la Guàrdia de Ripoll al lloc que actualment ocupa el santuari de Santa Margarida de Vinyoles.Del comtat de Besalú als Pinós.El castell de la Guàrdia de Ripoll i els seus castlans ocupen un bon lloc en la història de la Catalunya feudal.La primera menció, segons s'ha dit, cal cercar-la en èpoques molt tardanes, segons Taleia: "El 925, el bisbe Jordi cedí el domini de l'església i parròquia [de Sant Martí de Vinyoles] al monestir de Ripoll, civilment, però, depenia del castell de la Guàrdia i tenia com a sufragània l'església de Tremolosa".

"Es esmentat [el castell de la Guàrdia] ja el 1017, dins del comtat de Besalú; el senyorejà la família Guàrdia o Saguàrdia, coneguda des del 1061" diu Pladevall (Gran enciclopèdia catalana. Volum 8). Estem en temps dels germans Bernat Tallaferro, comte de Besalú, i Oliba, abat-bisbe de Ripoll i Cuixà i Vic. Segons la revista Taleia, "l'any 1017 apareix un tal Bernat, pròcer del Comtat de Besalú, com senyor del castell. Aquest prócer Bernat, senyor del castell de la Guàrdia de Ripoll, apareix en la signatura de l'acta de fundació i dotació del bisbat de Besalú, creat per Bernat Tallaferro. Quatre anys més tard, són llegats al successor en el comtat besalunenc, Guillem, els castells de Milany i la Guàrdia, i també el de la Portella. Durant setanta-vuit anys, la sobirania del castell roman a mans del Comtat de Besalú". El castell de la Guàrdia de Ripoll segueix en mans dels comtes de Besalú: "Pel testament sacramental del comte Tallaferro, d'octubre del 1021, els castellos quos dicunt Melanno et Guardia, et ipsam turre et castellar, et ipsum castellum quem dicunt Portella, simul cum ipsa terra de comitatu Ausona et de comitatu Birgitano, etcètera són llegats al fill -i successor en el comtat besalunenc- Guillem" (Els castells catalans).D'aquesta pertinença al comtat de Besalú en resta el fet de Guillem II, el Tro, net de Tallaferro i comte de Besalú, la "primera actuació pública (any [setembre] 1054), la trobem en el conveni amb el comte de Barcelona. Es compromet a tornar-li els castells de Finestres i de Colltort -que l'altre reivindicava per donacions dels avantpassats- i li diu que l'ajudaria en tot i pertot. Fins l'extrem d'afirmar que es casaria amb la seva cunyada. En el tracte, malgrat d'empenyorar-hi el castell de la Guàrdia (situat a la serra de Matamala) -indret de Les Llosses- i que el de Barcelona oferís un dot llaminer, va haver-hi incompliment de pacte i violació de dominis territorials" (nota 1). En aquesta actuació pública s'esmenta que el castlà del castell de la Guàrdia de Ripoll era Ramon Bernat(Els castells catalans).En un article, ja citat [revista Taleia], sobre Les Llosses es diu que "l'any 1056 es empenyorat [el castell] al Comte de Barcelona i hi figura ja un Raimundi Bernardi de ipsa Guardia, com un dels testimonis de les esposalles del comte barceloní Ramon Berenguer I i Almodis"(Taleia). Cal indicar que el primer document esmentat, segons altres autors, es indatat, i que la data de la signatura, com a testimoni del comtal matrimoni, del mateix castlà es el novembre de 1056 (Els castells catalans).Però continuen les mencions als castlans de la Guàrdia de Ripoll: "El juny del 1061, Raimundum Bernadi de Guardia figura com un dels jutges escollits pel comte de Cerdanya per a atendre en les qüestions que li promovia el seu vescomte", una mostra fehacent de l'ascendent d'aquest noble (Els castells catalans).Les mencions a Bernat Raimon, castlà de la Guàrdia de Ripoll, sovintejen en mencions molt honorables. Aquest Bernat Raimon Guàrdia o Saguàrdia es, doncs, un nom a retenir com a il.lustre dins dels senyors del castell ripollès.El 1092, Pierre Bonnassie, en el seu ja clàssic llibre Catalunya mil anys enrera (1981), esmenta un magnat, Bernat Trasver de Benavent, que lega un seguit de castells entre els quals es menciona la Guàrdia. És el nostre castell de la Guàrdia de Ripoll? Cal tenir en compte que el nom de la Guàrdia es frequent en castells d'altres contrades.En aquest moment, entrem en una nova generació. Uns anys abans, segons Els castells catalans: "En la sacramentalia que, després del 1070 feren els nobles al comte Bernat II de Besalú sobre els castells que li tenien, apareix la

declaració per aquests castrum Guardia cum sua castellania et cum omnibus pertinenciis suis sive heremum quam condirectum, neque rocha de Castellar (Liber Feodorum Maior). No veiem clar qui és el noble que presta el jurament per aquest castell; potser és l'Arnaldus Raimundi, filius qui sum Ermenssendis que apareix al paràgraf inicial, car Monsalvatje comunica que un Arnau -de fet Arnau Ramon, si era fill del Ramon Bernat mencionat-, vinculat amb el castell de la Guàrdia, subscriu l'escriptura de donació, feta el 1095, pel comte Bernat de Besalú al monestir de Santa Maria de Ripoll (Monsalvatge). Alguns autors, relacionen l'escriptura 1095, amb una delimitació, a començaments del segle XII, dels dominis del castell de la Guàrdia que es localitzaven a la Cerdanya, la Plana de Vic, la Vall del Llobregat, el castell de Montfalcó (Manresa), amb possessions esparses al voltant de Barcelona" (Taleia).En tot cas, el mateix Monsalvatje dóna el nom d'altre Ramon Bernat qui subscriu, el 15 de les calendes de juny del 1118, una escriptura de cessió feta pel comte de Barcelona al monestir de Ripoll. Raimundi Bernardi de ipsa Guardia signa, el gener del 1129, en el conveni que s'estableix entre Ramon Berenguer III (Raimundum, comitem Barchinonensem et marchionem Bisullunensem atque Cerritanensem) i Ponç Hug, a propòsit de determinats castells (Liber Feodorum Maior). Es tracta de Ponç Hug de Cervera, segons comprovem per l'instrument de la donació de duas partes universes dominicature nostre...in castro et in villa Cervarie expressada el gener del 1130 i en el que reapareix la signatura de Raimundi Bernardi de Guardia (Liber Feodorum Maior). Arran d'aquests pactes, Ponç Hug va rebre, en compensació, el vescomtat de Bas; no ens estranyaria que el senyor de la Guàrdia hagués actuat fora per resoldre l'afer del referit vescomtat (Monsalvatge). En tot cas, és positiu que el comte de Barcelona li tenia posada confiança, puix que Raimundus Bernardi de Guardia figura entre la dotzena de marmessors seus, el 1131 (Liber Feodorum Maior). El nom de Ramon Bernat de la Guàrdia es repeteix en altres escriptures prou interessants (nota 2). Per un document del 1154, sabem que casà amb Ponça; István Frank consigna que foren fills llurs: Ramon, Ponç, Bernat i Estefania" , com havia indicat István Frank. Aquest Ponç, segon fill de Ramon Bernat de la Guàrdia, es el trobador consignat a totes les històries de la literatura provençal. Però abans de parar-nos en la seva personalitat, cal acabar de desgranar els fets històrics.Fins aquí la història dels de la Guàrdia o Saguàrdia, antecessors del trobador Ponç de la Guàrdia. La història, però, guardava un protagonisme pels castlans del castell de la Guàrdia de Ripoll. El monestir de Ripoll compra la baronia de La GuàrdiaLes llargues pugnes entre Pere III contra les Unions d'Aragó i València, contra Jaume de Mallorca, contra els genovesos per l'illa de Sardenya (1346-1388) o amb Castellà pels teritoris de Múrcia (1356-1369) feia que el rei català tingués geu necessitat de diners per mantenir unes llargues conteses.Raimon de Savarrès (abat de Ripoll entre 1362 i 1380) "comprando en 31 de octube de 1363 la baronia de La Guàrdia, cuya adquisión hizo a pesar suyo, para suministrar fondos y dinero a D. Pedro y acalla sus exgencias" va afegir a les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll aquest nou territori que seria la seva més preuada penyora a partir d'aleshores.La baronia de a Guàrdia, que era sota l'autoritat del Cellarer del monestir, tenia jurisdicció sobre vuit parròquies (Alpens, Seraloonga, Les Llosses, Matamala, Sovelles, Vinyoles, Vallespirans i Maçanos).

18/03/05

El Ripollès dels trobadors - Guillem de Berguedà - Hug de Mataplana - Ramon Vidal de Besalú - El castell de Mataplana - El comte Arnau - Ripoll, centre monàstic literari - Ponç de la Guardia - El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses

El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses EL TROBADOR ANÒNIM DE SANT JOAN DE LES ABADESSES El Ripollès dels trobadors - Guillem de Berguedà - Hug de Mataplana - Ramon Vidal de Besalú - El castell de Mataplana - El comte Arnau - Ripoll, centre monàstic literari - Ponç de la Guardia - El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses La relació dels món trobador amb el Ripollès no s’esgota amb els personatges fins ara esmentats i amb el monestir de Santa Maria de Ripoll La poesia medieval era molt freqüentment musicada. Però de la poesia trobadoresca se'n conserven només sis composicions on ha restat la partitura. D’aquestes contades composicions musicades, tres tenen relació amb la comarca d’el Ripollès Es tracta de les tres composicions que han estat anomenades del manuscrit anònim de Sant Joan de les Abadesses.Aquestes composicions foren localitzades en dos fulls solts que servien de tapes a un registre notarial. Son tres composicions del segle XIII i la notació musical es messina. Es troben el manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC), en el manuscrit 3.871, del mateix segle XIII Les tres composicions musicades que formen part del grup anònim del Cançoner de Sant Joan de les Abadesses son S’anc vos amei, era·us vau desaman (Si alguna vegada us he estimat), Ara lausetz, lausetz, lausetz (Ara accepteu, accepteu, accepteu) i Amors, merce on sia (Amor, que no hi hagi compassió) Son tres poemes no negligibles en qualsevol repàs a la trajectòria trobadoresca en llengua d’oc a la comarca d’el Ripollès S’anc vos amei, era·us vau desaman E ai razo qe no·i trob mas enjan I. Enjan i trob per mitad veramen, per q’eu nou·us deg tener negum coven;] vos avetz fait lo major fallimen q’anc amiga fezes vos aman. S’anc ... II. Mas no·m tenjatz per vostre servidor, De vos mi part e vir mon cor aillor; s’anc me lausei, ara·n porti clamor del vostre cors fals, lausengiern, truan. S’anc ... III. Ja n·m tenrez mais en vostre poder c’aisi vos veg baxar e decaer; en altr’a i ems mon sen e mon saber: joveneta qe non a pel ferran. S’anc ...Si alguna vegada us he estimat,

a hores d’ara ja no us estimo i en tinc una raó] Perquè (amb vós) no hi trobo més que engany. I. Veritablement, que trobo engany per part vostra] Per la qual cosa ja no tinc cap mena de compromís] amb Vós; he comès la falta més gran que mai una dama ha comès contra el seu amant.] Si alguna vegada... II. I no em considereu ja servidor vostres,] De vós me’n separo i dirigeixo el meu cor cap una altra banca; Si mai us vaig lloar, ara em queixo de vós] Del vostre fals cor, mentider, i truà.] III. Mai més en tindreu en el vostre poder] perquè us veig davallar i caure en la vostra vàlua;] he posat en una altra dama el meu sentiment i la meva intel·ligència:] una noia joveneta que no té el cabell gris.]

Aquest poema de l’anònim de Sant Joan de les Abadesses ha estat interpretat per Antoni Rossell, amb el Catalan Courtly Music Consort, en el disc Trobadors Catalans, de Columna Música, enregistrat a l’església de Santa Maria de Llerona el 5, 6 i 7 de març de 2003 S’anc vos amei, era·us vau desaman (Si alguna vegada us he estimat), amb Antoni Rosell, veu; Nova Euterpe, veus; Josep Ferrer, veu; Maria Incoronata Colantuono, veu; Elisa Bucellatto, veu; Anna Mauri, veu; Iban Beltran, rebec; i Jaume Ayats, veu i direcció cor.

Ara lausetz, lausetz, lausetz (Ara accepteu, accepteu, accepteu) és una cançó escandalosa. Sols cal llegir-la per adonar-se del seu missatge, que lliga amb la tradició de la poesia goliàrdica Versus Carstina di delebitur iniquitas terre. Et regnavit super nos salavtor mundi. Antifona Optimam partem elegit sibi María, quae non auferetur ab ea in eternum. Magnificat et Gloria Magnificat anima mea Dominum Et exultavit spirtiuts meus in Deo Salutati meo Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto Sicut erat principio et nunc et semper et saecula saeculorum amen. Ara lausetz, lausetz, lausetz li condamen l’abbet I. Bela si vos eravatz de nostra maiso] a profit de tots moines vos pendriatz liuraso;] Mas vos non estaretz, bela, Si totz jorns enversa no, Sos dit l’abbet. Ara lausetz... II. Bela, si vos voliatz en nostre’orden remanir,]

gras capos ne grosses oches no vos poirian falir;] mas a vos convenra, bela, ab totz los monges jazir] e ab l’abbet. Ara lausetz... III. Er nos en qatre moines tuit d’una religio,] e qan l’uns fa tort a l’altre ab gran verges nos batom:] mas vos non seretz batuda si de colps de cui los nor.] Sos dis l’abbet. Ara lausetz... IV. Si vos ex qatre vint moines, lo vulria mais de cen,] E serai ne fort irea si no·us ren totz [per cent] tanz;] Levarai vos la quintena, foretz tuitz ardi(a)men Ab vostr’abbet. Ara lausetz... V. Bela, anuit intraretz dinz nostre dormitor;] de cincanta qatre moines vos en farem cobertor;] non ausirez sein de clotxa si de vits serjornatz no,] sos dis l’abbet. Ara lausetz... Ara n’intra nostr’amia ab los fraires el dormitor,] [ab cincanta aetre moines qe·n volon far de cobertor;] ja on exita la bela tro qe dessus e desor] li don l’abbet. Ara lausetz...Ara accepteu, accepteu, accepteu l’ordre de l’abat. I. Bella, si vós fóssiu monja de la nostra casa] en profit de tots els monjos rebríeu el vostre sou;] però, bella, de tot això en rebreu res si no hi] poseu el cul, va dir l’abat. Ara accepteu... II. Bella, si volguéssiu romandre en la nostra ordre] nos us han de faltar ni grans capons ni grans oques;] però, bella, caldrà que jageu amb tots els monjos i amb l’abat. Ara accepteu... III. Ara som vuitanta monjos, tots de la mateixa religió,] i quan un fa tort a l’altre, en colpegem amb grans vergues;] però vós no sereu batuda sinó és a cops de collons,] ha dit l’abat. Ara accepteu... IV. Si vós sou vuitanta monjos, jo ho voldria (fer) més de cent vegades,] i m’enfadaré molt si tots plegats no us faig cent vegades;] arribarem a un acord si vosaltres us comporteu valentament] i el vostre abat. Ara accepteu... IV. Bella, aquesta nit entrareu en el nostre dormitori,] i us fareu un cobrellit de cinquanta monjos;] so sentireu sons de campanes sinó de caralls eixorivits,] això diu l’abat.

Ara accepteu... Ara entra la nostra amiga amb els germans al dormitori,] amb el cinquanta monjos que li volen fer de cobrellit;] no en sortirà la bella fins que per davant i per darrera] no li hagi donat l’abat. Ara accepteu... Aquest poema de l’anònim de Sant Joan de les Abadesses ha estat interpretat per Antoni Rossell, amb el Catalan Courtly Music Consort, en el disc Trobadors Catalans, de Columna Música, enregistrat a l’església de Santa Maria de Llerona el 5, 6 i 7 de març de 2003 Ara lausetz, lausetz, lausetz (Ara accepteu, accepteu, accepteu), amb Antoni Rosell, veu; Anna Mauri, veu; Nova Euterpe, veus masculines; Josep Ferrer, veu; Jaume Ayats, veu i direcció cor masculí; Maria Incoronata Colantuono, veu i direcció cor femení; i Elisa Bucellatto, veu.

La tercera de la cançons de l’anònim de Sant Joan de els Abadesses és Amors, merce on sia (Amor, que no hi hagi compassió): ...io vidi certo, ed ancor par ch’io·l veggia, un busto sanza capo andar si come andavan li altri de la trista greggia. Amors, merce on sia no t’i abandonasses, qe lo meu cor desia membrando me portases. I E no ne crederia qe t’amor me falsasses ne a la vita mia per altre (me)camjasses. II Encara no me desespere d la tu’amistate; po no te poriria far glsa desleialtate al’amor q’eu te port, bela, pena d’umilitate. Amors, merce no sia... III E se·l tempo no m’engana qe viva longamente, ben serai [complit] de pen’e de turmente. Amors, merce no sia... IV A busca per un bello riso Deus laxa lo·m credere qu·eu vauc en paradiso e eis fors de perilo Amors, merce no sia...Amor, que no hi hagi compassió

si no t’hi abandonessis. és el que el meu cor desitja, recordant el que m’hauries portat. I I per això jo no creuria que el teu amor fos fals, ni que al llarg de la meva vida em canviessis per un altre. II Encara no em desespero de la teva amistat la falsa deslleialtat a l’amor que jo et porto no et portaria cap benefici, bonica,] plena d’humilitat. Amor, que no hi hagi compassió... III I si el temps no m’enganya que visqui per molt anys que jo bé estaré [ple] de penes i de turments. Amor, que no hi hagi compassió... IV Per un bell somriure en els seus llavis] Déu em deixà creure que vaig al paradís i que en surto fora de perill. Amor, que no hi hagi compassió...

Sant Joan de les Abadesses esdevé, per aquestes tres cançons una referència dins del món trobadoresc ripollès. Aquest poema de l’anònim de Sant Joan de les Abadesses ha estat interpretat per Antoni Rossell, amb el Catalan Courtly Music Consort, en el disc Trobadors Catalans, de Columna Música, enregistrat a l’església de Santa Maria de Llerona el 5, 6 i 7 de març de 2003 Amors, merce on sia (Amor, que no hi hagi compassió), amb Antoni Rosell, veu; Clara Hernández, viola; i Giovanni Albertocchi, veu (recitat).

18/09/05 MENSAJE SIMBÓLICO DEL ARTE MEDIEVAL Editorial: Encuentro Autor: Santiago SebastiánISBN: 978-84-7490-902-9Publicación: Madrid, 1996 Páginas: 438. Medidas: 23 x 15 cm. Fotografías/Ilustraciones: No/SíÍndice: Agradecimientos. El simbolismo, los centros microcósmicos y el espacio: El proceso de simbolización · El concepto de símbolo · El lenguaje de los sueños · El arquetipo en el simbolismo onírico · Los símbolos primordiales · El templo y el cosmos · Simbolismo de lo ascensional · Simbolismo del árbol y del hombre · El espacio

existencial · El espacio arquitectónico. La iconografía: La necesidad de la comunicación · El lenguaje de la imagen · Concepto de la iconografía · Interés de la iconografía · El lenguaje iconográfico · La vida de las imágenes · La iconografía como ciencia de las imágenes · Nueva visión de la iconología. La liturgía: Un estudio necesario · Relación entre la liturgia y el culto · Actos litúrgicos y paralitúrgicos · Características de la liturgia · Rito, ceremonia y rúbrica · La ciencia de la liturgia · La literatura litúrgica · Estructura y leyes de la celebración litúrgica · Leyes del simbolismo litúrgico · Actitudes, gestos y acciones · Los elementos materiales y lugares · El contexto litúrgico en las primeras manifestaciones del teatro medieval · La historia del Arte y la Liturgia. Un precedente: las sacralidades judaicas: La nueva cronología · La Historia como teofanía · Las sacralidades judaicas · Un templo emblemático: el de Jerusalén · Las antiguas sinagogas. La época paleocristiana: Sacralidad y cultos cristianos · La arqueología cristiana · Las catacumbas · Los santuarios de los mártires · Las iglesias domésticas · Las "Domus Ecclesiae" · Las Domus Dei · Las primitivas basílicas sirias · La basílica constantiniana · La concepción espacial · Interpretación de la basílica como imagen de la Jerusalén celestial · La liturgia paleocristiana · Origen de las peregrinaciones cristianas · El fenómeno histórico e iconográfico de la religión cristiana · Temas bíblicos de origen sepulcral · Normas del artista paleocristiano · Posición del arte paleocristiano ante la imagen. El arte bizantino: El marco político · La liturgia · El Templo · La iglesia palaciega: Arquitectura y liturgia · El icono · Características del icono · El icono como teología de la presencia · El icono en la liturgia · Los iconos de la Virgen · Las "Dodekaorton" o Doce Fiestas litúrgicas · Los programas iconográficos · Otros aspectos litúrgicos. Época altomedieval: siglos VII al X: La época visigoda · La liturgia hispana · La liturgia estacional en Roma · La liturgia en torno al altar · La arquitectura visigoda · El programa iconográfico de San Pedro de la Nave · El siglo VIII: Renacimiento carolingio · Las transformaciones litúrgicas · El siglo IX: el peso de la tradición · La misa alegórica · Los tropos: el origen del teatro religioso · La aportación española: el arte mozárabe · El coro áulico-monacal de Santullano · El siglo X: persistencia de la tradición · El altar con retablo · La misa francorromana · El auge de los Beatos · La transcendencia documental y artística de los Beatos · Arqueología de una devoción: la del Santo Sepulcro · Significación de las limitaciones del Santo Sepulcro. La iconografía medieval: Características generales · Orígenes de la iconografía medieval · La iconografía tipológica medieval · Las fuentes doctrinales y clásicas de la iconografía · El espejo de la ciencia · El espejo moral · El espejo histórico · El pensamiento trascendente · El pensamiento científico · La naturaleza como base de la espiritualidad monástica · La tradición clásica en el simbolismo medieval · Las fuentes cristianas · El Fisiólogo · Los bestiarios · Los animales en la fabulística medieval · Los animales del "Roman de Renart" · El bestiario de Cristo · Animales alusivos a la virtud y al vicio · El bestiario de Satanás · El valor de la imagen medieval · La inscripción como clave y aclaración iconográfica. La época del románico: Vida política y cultura · Las transformaciones del monacato: el auge de Cluny · La concepción espacial del templo · La geometría en el templo románico · El espíritu litúrgico cluniacense · El concurso de otras órdenes religiosas · El monasterio: simbolismo del claustro · Función cívico-litúrgica del atrio y del pórtico · Las peregrinaciones jacobeas · Los itinerarios de la ruta jacobea · Un libro guía: el Códice Calixtino · Significación de la basílica de Santiago · La iconografía de Santiago · Liturgia y música jacobeas · Otros centros de peregrinación · La predicación · El manual litúrgico de Honorio de Autun · Un liturgista menor: Sicardo de Cremona. El siglo XIII: el auge del gótico: Panorama histórico cultural · La concepción espacial del gótico · La luz gótica · Transformaciones de la iglesia visible · La catedral como

representación · La misa en la época del gótico · El manual litúrgico más importante de la Edad Media: El Prochiron de Guillermo Durando · La Biblia Pauperum · La Biblia Moralizada · La Leyenda Dorada. La Baja Edad Media: siglos XIV y XV: El contexto económico y socio-cultural · Economía y vida religiosa · El sentimiento patético del nuevo cristianismo · La Eucaristía perenne · Los milagros eucarísticos · El Corpus Christi · Speculum Humanae Salvationis · Speculum animae · Los Libros de Horas · La leyenda del Árbol de la Cruz · Lignum vitae · El Árbol de Jessé · La iconografía de los Sacramentos · Los temas marianos · El teatro religioso en la Baja Edad Media.Resumen: En el mundo medieval había tal simbiosis entre arte y liturgia a la hora de la creación tanto plástica como poética, que ésta última era considerada como fuente no sólo de inpiración, sino también de interpretación de la realidad. Por ello el arte litúgico es, más allá de una fuente de placer estético para los fieles, una celebración de la gloria de Dios. Pero también por ello la liturgia se manifiesta plásticamente en edificios, esculturas y artes menores. En este libro el autor muestra a través del estudio de la iconografía que la ciencia litúrgica es la clave para entender el arte cristiano y que por tanto no es un arte de formas ni de ideas, sino de presencias: el arte cristiano es una realidad trascendental. Santiago Sebastián nos ofrece en esta obra un compendio de sus largos años de investigaciones en los que quiso unir los enfoques de diversas disciplinas humanísticas para una mejor comprensión del arte. Mensaje simbólico del arte medieval. Arquitectura, liturgia e iconografía es un libro pionero e imprescindible para quienes deseen profundizar en el significado del arte y el simbolismo del mismo.