Gravat al boix per J. Bassa Ribera.

S U M A R 1 c Paisatges espirituals. Gravat al boix, per Oriflama. — Flor de febrer, per Josep Car-dono. pare.—Evocacions de joventut, per Júlia Victòria.— Blbllograria.—El boix, per Segimon Vendrell.

—L'amor novell de la donzella, per Josep Carner 1 Ribalta.— Cròniques d'art. Exposlcld Planas Dbrla,per Joan Matas. — El Teatre Liric Català.

ANY II. SABADELL, 15 FEBRER 1921 Núm. 9.

PAISATGES ESPIRITUALS

GRAVAT AL BOIX

Damunt de paper d'estraça un boix imprès en tinta de color d'ala de mosca, és

quelcom inefable. Una roda perpetua, una distribució llunar, les aPlegoriesmesals segons Plini, Pal'ladi o Abencenif, un Júpitre fragorós dalt del seu carro

volant en el quint Cel, només poden tenir una interpretació senzilla en un gravat alboix, perquè un boix gravat és sempre d'una expressió humil i pura. La necessitatha creat la simplificació i la pràctica ha creat la mecànica, però l'obra manual

sempre és excel'lida per la fina i subtil valoració de la mà humana, que en tenir

l'útil de treball, devé, ademés, sensible com un diafragma. Perxò un gràfic en boix

sempre s'ofereix en un sentit de dolcesa, i a aquesta expressió cordial hi ajunta

l'expressió del propi estil que neix de la manca de recursos de què es pot valdre el

gravador. Un gravat al boix és sempre una obra d'amor i de dolor: amor de con-

cepció i afany i dolor de creació. Aquestes deixuplines entranyen un marcat sentit

de limitació i d'austeritat, i ens adonem com és la mecánica que ens ha fet banals

i copiosos. La bella art del gravat manual deu ésser una art molt noble, per quant

en observar un traç fallit o una desviació de l'eina, hom sent un punyidor i apra-

dat sentiment. Ademés, la nostra humanitat deu reivindicar l'home per damunt de

la màquina.

ORIFLAMA.

a ^

6* ^ ,.les

GARBA

FLOR DE FEBRER

AQUELLA LLUM RESPLENDENT...

Flor de les tradicions de nostre poble,tota plena de significació teològica,

és la que es serva en la ciutat de Manresai que motiva la seva Festa de la Llum del21 de febrer.

Manresa és una de les ciutats més glo-rioses de Catalunya. La seva història estàrublerta de gestes memorables, de vene-randes tradicions i atractívoles llegendes.Pompeu, ja en son temps, feia d'ella unaplaça de defensa, com més tard Recaredohi feia alçar un castell sobre el turó onavui s'aixeca El Carme.

Manresa fou sempre distingida pels an-tics reis d'Aragó i molt volguda dels Com-tes de Barcelona. En ella es preparavaBorrell II amb sos homes de paratge per areconquerir la capital i capbussar la mitjalluna que s'havia ensenyorit de tot el nos-tre Principat. Entre ses tradicions religio-ses és molt coneguda la del canongeMolet, qui es va alçar de la caixa mortuò-ria quan era dut a enterrar, per a confes-sar davant la Verge de la baixada delPópulo el misteri de la Immaculada Con-cepció, del qual ell n'havia dubtat envida. Mes el que ha donat més renom aManresa és l'haver santificat aquells seuscarrers amb ses petjades l'antic general igran penitent Sant Ignasi de Loyola, fun-dador de la Companyia de Jesús; comtambé l'haver sigut ella la primera ciutatde donar el crit d'independència contral'opressor de l'any vuit, cremant en saplaça el paper francès i volant ardida alspenyalars del Bruc.

Mes si gran se'ns presenta Manresa co-berta amb la polseguera del combat ianomenada amb raó la Covadonga cata-lana, perquè al crit de Déu i Pàtria feutremolar a francesos i sarraïns; si gran lamiro avui com regina de nostra munta-nya, treballadora com les àvies catalanesi industriosa com l'esperit de nostra raça,més gran la veig al contemplar-la coro-

nada pels raigs d'aquella llum misteriosaamb què l'Etern, un dia, es dignà engar-landar son front, esvaïnt les ombres d'unmisteri, el de la Trinitat.

Era el segon quart del segle catorze.Manresa no tenia pas com avui aquellesseves hortes com vergers, aquells seuscamps com jardins, regats per una abun-dosa llenca del Llobregat; sinó que erenpoc menys que com un erm en herbes. Elpla de Bages veia assecar-se sos blats aflor de terra i no bastava la suor del pagèsper a fer treure espigues d'or i abundososfruits de sa sembrada. La misèria d'aiguaduia la misèria del pa a aquells encon-torns, i la gent emigrava a bandades, comles orenetes a la tardor, quan el Consellde la ciutat, que sempre vetllava per laprosperitat de la terra, concebia l'obracolossal de construir la famosa acèquiaque és avui la riquesa d'aquella comarca.

Dintre de poc Pere II autoritzava l'obrai Arnau Fuster l'emprenia i tot Manresahi treballava; mes ai 1 que les eines cai-gueren de ses mans al donar el primercop al terme de Sallent, Baronia del se-nyor Bisbe de Vic, aleshores Galcerà Sa-costa, qui creient violats els seus drets iper dissencions hagudes entre ell i Man-resa, fulminà sobre aquesta ciutat un en-tredit, un anatema, una excomunió. Man-resa restà aquells dies com Jerusalemdesolada, plorant sens consol els seus fills,tancats els seus temples, mudes les cam-panes, allunyada deis sacerdots i privadadels socors de la Religió. Quatre anysdiuen uns, set anys diuen altres, que es-tigué lligada aquesta ciutat amb l'entre-dit, fins que va arribar el feliç dia de laLlum. Oh, 21 de febrer de 1345, bé n'hassigut de memorable!

AI frare Romeu Saclosa li havia Déurevelat tres nits seguides que la capellaque construïa al Carme pels Sants Apòs-tols Simon i Judes fos dedicada a la San-

G A R B A

tíssima Trinitat. Ah! és que es preparaval'hora del miracle de la Llum que deviadonar testimoni d'aquest misteri.

Manresa s'havia llevat aquell dia tristai pensativa com els altres amb l'entredital front, enyorant aquelles pràctiques dereligió amb què s'esplaiava abans la sevaànima. Mes, què havia vist que de sobtemudava son posat de vídua pel d'unanúvia endiumenjada?... Una llum, que enforma de globu venint de Montserrat bri-llava més que el mateix sol. Una llummisteriosa que vista per tothom no sabiensi augurar desditxes o ventures. Una llumque atravessant entre dos aires la ciutatfeia deixar els quefers dels habitants permirar-la, per seguir-la. Una llum que en-caminant-se al temple del Carme i entrantper aquell òval a on avui encara hi haescrit: <lux orta ets eis>, ho omplenavatot d'una claror divina; mentre en el elo-quer per sí sola una campana tocava afesta, i la gent, com un remat de cèrvolesassedegades, hi acudia. Quin jorn! quinadiada! Les portes del temple s'obrien denou de bat a bat; els frares tornaven abarbotejar salms sota ses voltes; els fidelsflairaven altre cop l'aroma de l'encens, iel bisbe Galcerà Sacosta, innovat de talmeravella, aixecava sa destra, des de SantPons, prop de Sanpedor, per absoldre a laciutat de l'anatema que damunt d'ellallençat havia.

Aquella llum vingué, doncs, a reconci-liar Manresa amb son Prelat ensems quea donar el símbol més expressiu del mis-teri de la Santíssima Trinitat; puix si ensdiu la història que a l'entrar aquell globude llum, es parà en aquella clau major dela volta del temple senyalada encara avuiamb tres raigs i una inscripció, aquí lallum és un símbol de l'Etern Pare que noté altre principi que Ell mateix.

Si d'aquell primer globu de Llum se'ndesprengué un segon igual al primer col-

locant-se en l'altar dedicat a tal misteri,és un símbol aquí de la Llum del Fill queés engendrat pel Pare i consubstancial almateix.

I si d'aquell focus primer n'eixí un glo-bu de igual magnitud i resplendor, col-locant-se en aquell altre altar de SantSalvador, que confronta amb el del Mis-teri, és aquí un símbol de l'Esperit Santque essent igual al Pare i al Fill procedeixdels dos i és el terme del seu amor.

Tenim, doncs, en el primer globu dellum dividit en tres per tres vegades, l'u-nitat de naturalesa divina en tres persones.En els dos globus de llum despresos delprimer, als dos orígens o processions. I enl' igualtat de magnitut i resplendor d' a-quells tres globus, ja confosos i units enun, ja separats i dividits en tres, a la co-munitat de substància divina i igualtat deperfeccions entre el Pare, el Fill i l'EsperitSant, tres persones i un sol Déu, tres per-sones de les quals cada una és el Senyor,però no tres Senyors; tres persones omni-potents i eternes, però no tres omnipotentsf eterns; tres persones inseparables, peròdistintes; tres subsistències i una substàn-cia; tres persones en Déu, però no tresdéus. Per aquesta gràcia la ciutat de Man-resa pot gloriar-se de tenir en la vingudade la lluira, el compendi teològic més com-plet del misteri de la Santíssima Trinitati el major motiu d'agraïment per tal pro-digi envers son Déu i Senyor.

D'aquí el que cada any al celebrar-sesemblant festa es senti cantar en aquellaciutat aquesta tornada popular que apre-nen ja els infants als pits de les sevesmares:

Aquella llum resplendenttan gentil i clara f pura,la Trinitat ens figura,misteri el més excel'lent.

JOSEP CARDONA, PVRE.

GARBA

EVOCACIONS DE JOVENTUT

Assentats prop de la llar, mentres elsjoves eren a ballades, la Jaia i el Babi

tingueren moltes coses per a contar-se.De com vingueren a parlar de coses ve-

lles ni podrien dir-ho.La quitxalla i, més que tots, aquell di-

moniet de Margarideta, en tenien bon troçde culpa, quan al despedir-se havia ditjoguinosa i riallera :

—Festegeu, festegeu! Espliqueu contes.I quasi quasi que ho havien fet.La joventut dels altres recordà la seva,

1 varen anar parlant... parlant...La veu de la Jaia era suau com una

carícia.—Quan vares anar a l'estranger...I anà desgranant una pila de records.Bé podien parlar-ne; ara eren ja tan fora

de perill, i era tan fortament dolç parlarde joventut prop d'una bona llar...

—De tornada no vareig gosar a besar-te;eres tota una senyoreta... no vareig gosarmai més, i això que me'n dalia més ve-gades 1 — deia el Babi.

—Jo també vaig plorar-lo aquell petóperdut; no em sap greu dir-ho... Despréstu et vares enamorar de la cosina.

—Cert; 1 et vaig anar oblidant.—Ja, ja, grandíssim !—i somrigué dol

-císsima la Jaia.El Babi,.mig confús:—Tu també et vas casar.—I ben enamorada i ben contenta.—Coses de la vida!—És ben veritat 1I varen fer llarga pausa bo i contem-

plant el foc que, espurnejant, tirava estre-lles xemeneia amunt.

—S'està bé prop del foc—digué la Jaia.

—Saps què pensava? Que és cosa es-tranya que mai, mai, hagués sortit un motde nostres llavis de tot això.

—No ho és gens d'estrany; érem feliços.—Cert; i ara estem tan solets...—Ja pots ben dir-ho!I va tornar la pausa; el Babi va posar

al foc més llenya seca. Ella trencà nova-ment el silenci.

—Avi : saps resar ?Ell, estranyat, mig somrient, digué:—Quasi no m'en recordo.—Però, em sabràs seguir?—De cor i ànima.—Doncs, una Salve per nostres estimats.—Si així ho vols...—Déu us salve Maria, reina i mare...I la veu de la Jaia, dolça, dolça, conti-

nuà la Salve, que, més que no un prec,semblava una caricia als éssers volguts;tanta era sa dolcesa.

I el Babi la seguia, embadalit, no sé siper l'encís de la veu d'ella, o pel misteridiví d'aquella Salve. Després, digué:

—Sense volguer ofendre ni a tu ni aells, saps què pensava ?

—Digues.—Que un petó d'aquells tan purs que

jo et donava...—Sí que eren innocents els nostres be-

sos—va sospirar la Jaia.—Que un bes d'aquells és quasi una

pregària.—Salve de joventut lSomrient, però tímid, quasi com altre

temps : —EI vols ?Ella clogué els ulls.—M'escauria de dir-te cony suara tuquasi no me'n recordo ».

GARBA

—I jo, com tu fa poc, podria dir-te: <Emsabrás seguir ? »

Llavors la Jaia, seriosa, sublimada perl'encís de l'instant, va dir com ell, també :

—De cor i ánima!Ell, amb forta emoció :—Déu vos salve, joventut innoscent i

amorosa...Ensems que un bes llarg, sense mácula

de pecat, posà dolç, infinit, en el frontd'ella.

Tremolosa, bo i aixecant el cap, vibranttota d'emoció, digué la Jaia tornant el bes:

—Que Déu vos salve!

L'encís era trencat; s'omplia la casa derialles : fills i néts tornaven de ballades.

Finí l'evocació de joventut en els ulls ien els llavis dels pobres avis i, avergo-nyits, tornaren a arraulir-se prop del foc.

—Érem uns folls 1—van voler dir ambl'esguard.

La veritable joventut tornava. D'aquellencís dolcíssim ja no en quedava res.

Solament el foc joiós d'aquell instantamorós, tot ànima, aixecava estrelles bri-llants més enlaire que mai, xemeneia en-laire, cel amunt, com si per celebrar aque-lla puresa tingués de menester la immen-sitat de l'espai.

JÚLIA VICTÒRIA.

BIBLIOGRAFIAL'ANDREUET, de ALEXANDRE FONT.

L'aparició d'una novella catalana consti-tueix sempre una satisfacció literària, produït

això per l'escassès que hi ha de publicacionsd'aquesta branca de la literatura nostra. I quédirem de « L'Andreuet »? En primer lloc, anostre juí, que el títol no és gaire simpàtic,gairebé banal, sense ni una espurna de psico-logia; que la narració, apart una falta literà-ria que surt tot sovint, és bastant regular; lavella Barcelona amb una botiga de cerer, estábastant ben pintat i els tipus també quasi totsno desdiuen pas de com els vol presentar¡'autor. D'originalitat no en té pas gaire, carel principal argument és inspirat sobre unanovella d'En Bourget. Però s'ha de confes-sar que En Font ha tingut bastanta traça enemmotllar-lo en «L'Andreuet». De tècnica noes pot desitjar gaire més. En conjunt és unanovella que el lector la llegeix sense capapassionament, pero la lectura és agradosa.Va encapçalada d'una lletra d'obertura de laVíctor Català. —E. S.

**x

LA SARDANA EN ESCENARIS, de J OAN

NOGUERA 1 SOLÉ.

A conseqüència de ]'entusiasme que expe-rimenta per la dansa catalana, En Noguera iSolé ha publicat aquest llibre que mereix totsels respectes perquè sabem que hi ha un altrecor abrandat per les belles coses de la nostraterra. Però, amb tot, ens hauria complascutmés, encara, que En Noguera i Solé—tal comdiu en el «Breu porxo» del llibre—hagués fu-git per complet dels riells de les carrinclone-ries, no volguent-les distingir publicant-les,oi més comptant avui amb firmes tan acredi-tades, les quals tenint com En Noguera i Soléun concepte elevat del coblet català, han en-trat a la palestra de l'art gràcil per tal de mi-llorar-lo artísticament. Si el senyor Nogueraté això en compte i ho acompleix en l'obravaluosa que està preparant, no cal dir quemereixerà l'elogi de tots els que es preocupende la depuració de la cançoneta catalana, caramb les qualitats excel' lents que reuneix potfer una obra positiva i altament patriótica.En «La sardana en escenaris» figuren quatremots de presentació de l'Apeles Mestres, iaquesta firma honora moltíssim el ¡libre d'EnNoguera i Solé. — R.

j

EL BOIX

E 1 boix és una espècie arbustiva i social,en el sentit que cobreix ella sola grans

extensions, i que constituïria una veritableriquesa forestal per a algunes regions, sies conegués suficientment tot el partit quese'n pot treure.

El gènere r Buxus > està format per vuito deu espècies escampades per les regionssuaus i muntanyoses de l'hemisferi borealen l'antic continent, sobretot a Rússia,Turquia, Asia Menor, Pèrsia i Himalaia, ialtres tantes del gènere <Tricera> que al-guns autors consideren com a seccionsdel gènere < Buxus » i viuen a Amèrica,principalment a Cuba.

El «Buxus sempervirens>, que és potserl'únic que hi ha a Catalunya, el trobem jaisolat, ja formant rodals de més o menysimportància sobre els terrenys calissos deles regions « montana> i «subalpina> ambpreferència. Abundant i ufanós al Pirineu,l'havem vist a la muntanya de Montserrati cobrint com d'un mantell verdós els co-llets calissos que sustenten i rodegen el

Santuari Col'legi de Nostra Dona del Co-llell, entre Banyoles i Olot.

Les fulles petites de forma ovalada el-líptica el diferencien del < B. Balearica »,que viu a Mallorca i en algun altre puntd'Espanya, i les té llargarudes, de 2 a 3centímetres i mig.

Aquest vegetal varia notablement elcreixement segons el clima i el cultiu.Mentre que en alguns punts de Llevantpresenta troncs de 30 a 40 centímetres dediàmetre; sota el nostre clima difícilmentpassa d'una alçada de 3 metres i de 8 a 10centímetres de diàmetre. No obstant, si escuida i respecta degudament, s'obtenenexemplars preciosos com un que n'hi haen un poble de la falda del Montseny, queté un tronc dret i cilíndric de 2 mts. i migi uns 50 cros. de circumferència; demostrauna gran vigor amb senyals evidents queel creixement en diàmetre pot continuaruns quants anys més.

Creix amb molta lentitud i produeix unafusta groguenca de les més denses i méshomogènies de la nostra regió; devegadespresenta una color groc-verdosa, degudaa un començament d'alteració.

A

GARBA

7

PASSATGE BÍBLIC

GARBA

En temps normal, el boix de llevantportat a París en petits troncs de 0'60 m.a 1'20 m. de llarg i de 0'15 a 0'90 m. decircumferència, es paga de 400 a 600 pes-setes la tona. Encara que aquest boix ésun xic més estimat que el d'Espanya, perésser més dens i compacte, les xifres an-teriors donen idea de com seria productiu

1430 se'l troba aplicat a diferents objectes,entre altres en llibres de devoció i jocs decartes, encara que solament fos d'una ma-nera rudimentària i sense premsa. Méstard, Albert Durer, primer, i Holbein, des-prés, portaren l'art del gravat a un grautal de perfecció que mai ha estat superat.

El descobriment del gravat sobre coure

el sotrnetre aquesta espècie forestal a untractament raonable que podria consistir,en no destroçar-lo, com es ve fent fins ara,amb estassades i extirpacions injustifica-des, i deixar-lo créixer, afavorint des demitja edat el desenrotllament dels troncsmés drets i vigorosos mitjançant aclaridesi podes discretes.

El boix d'Espanya, per la seva duresa igra fi, és més estimat que el francès, detal manera que encara no fa molt tempsFrança importava grans quantitats de boixd'Espanya per a l'indústria del gravat.

Antigament, ja abans del descobrimentde l'impremta, el gravat sobre fusta eraquasi l'únic usat; des dels anys de 1400 a

i cer i, des de poc, els procediments foto-gràfics de reproducció, van ésser causaque el gravat sobre fusta s'abandonés. Noobstant, aquests últims anys, s'hi ha tor-nat a recórrer per a fer treballs delicats,principalment per a l'il'lustració d'obresde luxe.

La fusta de boix corre perill d'esquer-dar-se assecant-se i, per a prevenir aquest

inconvenient, els tornejadors que la usenacostumen col'locar la fusta destinada atreballs delicats en una cambra fosca i,millor, en una cova; passats tres o quatreanys, segons les circumstàncies, amb unadestral li treuen 1'albenc i la deixen al ma-teix lloc, d'on la van treient a mesura que

GARBA

la necessiten. També va bé posar-la enaigua freda durant unes vint-i-quatre ho-res, fer-la bullir després i posada a assecaren un lloc on no hi entri l'aire ni la llum,amb sorra o segó, fins al moment de te-nir-la d'usar.

El boix s'usa a tableteria pera fer taba-queres, mànecs de ganivet, tallapapers,diferents classes de joguines, pintes, me-sures linials, etc. Els tornejadors en fabri-quen jocs de bitlles, cargols i aixetes debóta; també se'n fan bastons, llançadoresde teixidor, corrioles cobertes, instrumentsde matemàtiques, instruments de músicai altres.

La llenya de boix, encara que cremaamb lentitud, dóna una calor intensa idurable; convé principalment per als fornsde calç i rajoleries.

Les fulles i branquetes d'aquesta espè-cie contenen gran quantitat de nitrogen ino cal dir 1'importància que això li dónaen les comarques on abunda aquest ar-

bust per a la preparació d'adobs nutritiusi econòmics.

Segons M. I. Pierre, 100 quilos de ramaverda de boix contenen l'17 quilos de ni-trogen, mentres que un pes igual d'adobsde granja ordinaris en contenen 0'40 qui-los; les rametes seques contenen un 2`89per 100 de nitrogen i els adobs secs sola-ment 0'95 per 100.

Admès que el poder nutritiu d'un adobés proporcional a la quantitat de nitrogenque conté, es comprèn com ha d'ésseraventatjós utilitzar aquesta planta per aadobar les terres.

No aconsellem que s'usi el boix per jaçcom fan en algunes comarques, perquè sibé és veritat que la trituració produïdapel trepig dels animals afavoriria la fer

-mentació, ell sol lora un jaç de males con-dicions. Barrejat amb palla, per exemple,donarà bon resultat, i el jaç serà tou i lapalla absorbirà l'excés d'orins que el boix,poc esponjós, no podria retenir.

SEGIMON VENDRELL.

m GARBA

L'AMOR NOVELL DE LA DONZELLA

L'estimada, l'amigade l'amor novell,de l'amistat antiga...qui avençaria el fat que duu vostre palmell ?—Palmell rosat, rosat de sonrosada pell !

Ai, el que d'amorsofreix les recordancesi el dolorincissiu, de massa benaurances,com us contaria el desenganyque viu al sol de vostre viarany!

—La incauta, la piadonzella, que lluufrèvol ventall—folliad'ales, que mai bleixà ningúcom clou l'esguard, segurade petjar el camí de la gaubança pura 1

—Si sabéssiu el fraude la alimàriad'amor, que duu encantària ;i com cau,de la buidor, en la fondàriael corque enutjat de massa gaubancesha jaquit l'amori pateix recordancesi enyor,com voldríeu que fos estatnomés un somni de dormidael fat aquell que us ha jaquidaen braços d'un minyó que us ha besat !

JOSEP CARNER I RIBALTA.

GARBA

iil

CRÒNIQUES D'ART

EXPOSICIÓ PLANAS DORIA

En Francesc d'A. Planas i Dòria, de quisempre havem admirat un ideal de

bellesa cultivat amb amor i entusiasme,inaugurà el dia primer del mes en curs enel Saló Serra, de Barcelona, la primeraexposició de les seves obres.

Artista de bona mena, En Francesc deA. Planas, mostrà amb aquesta escaientexhibició de paisatges, un esperit consi-derablement delicat en l'aplicació del co-lor, la finesa del qual és força expontánia,obtenint la brillantor de tons i la valordecorativa dels pintors enamorats primerque tot de la llum i la transparència queen llores propicies ofereix el paisatge. Enaquest sentit, la pinzellada d'En Planases manifesta amb cert desembraç i sap ar-rencar de la tela la sumptuositat necessà-ria, que és el terme just on l'artista volarribar corn a plena eclosió del seu intent,intent un xic mancat de valentia, però ex-pressat amb enteresa.

De manera, que si el propòsit de nostreartista no és altre que l'expressar-nos ambeloqüència sentimental la pura emocióartística que en ell pregonament han pro-duït aqueixos joiosos aspectes de la Natu-ralesa, cal fer afirmació sincera de què lesobres exhibides al públic barceloní, acom-pleixen perfectament la noble finalitat delseu autor.

Sotmetre la pintura novella d'aquest il-lustrat sabadellenc a consideracions decrítica diferent, seria per a nosaltres ofen-dre la discreció asciençada amb quéaquest artista de casa labora amb parsi-mònia per la sensata consecució del seu

ideal, que no és pas un ideal contaminatper enganyoses corrents d'aixelebradavanguarda, sinó que es mou i avança din-tre un cànon elevat de bellesa tradicional.

En Planas dibuixa curosament les apun-tacions que després impressiona del natu-ral, mostrant així una certa consistènciaen la forma que, sense donar la mecánicasensació de les coses amb excés estructu-rades, s'inicia en les seves apuntacionsl'empenta i la fogositat de la pintura im-pressionada a l'escalf d'una visió altamentsensible. La plástica d'En Planas no és,per ço mateix, traçada amb aquella minu-ciositat detallística que de la forma n'ex-treu sovint el moviment i l'alenar de vida,no. La d'En Planas és, pel contrari, unaplástica que té l'amorositat de les cosesvives, sense deixar de traslluir l'elegànciai frescor espiritual dels propòsits artísticsportats a terme amb ben entès apassiona-ment, si bé el d'En Planas, com un amorprimer, és, encara, un apassionament unamiqueta tímid.

Amb tot, el credo estètic i la sincera la-bor d'aquest compatrici nostre, suara deci-dit a militar en el camp de les activitatsartístiques catalanes, reclamen per ell, sinóuna patent de solidat mestratge, que ésencara aviat per a assolir-la, quant menysun lloc de consideració i respecte dintreel moviment artístic de Catalunya.

JOAN MATAS.

12 G A R B A

EL TEATRE LÍRIC CATALÀ

El dia 17 del corrent, a la nit, tingué llocen l'estatge de GARBA, la conferència

a càrrec del poeta En Ramon Ribera, ver-sant sobre El Teatre Líric Català. Aquestaconferència despertà molt interès entre elsentusiastes de la lírica catalana, i peraquest motiu el nostre saló es veié en ex-trem concorregut. La premsa local i deBarcelona s'ha ocupat amb elogi d'aquestacte. Diu un apreciat confrare :

< El senyor Ribera comença la seva di-sertació posant de relleu 1'importància deldrama líric català, el qual si existeix noés pas com desitgen els nostres mestrescompositors ni els artistes més interessatsa l'òpera catalana. S'ocupa amb preferèn-cia de l'obra valuosa d'En Pedrell i fa re-marcar que les produccions d'aquest mu-sicògraf i les dels mestres Granados, Gar-cia Robles, Albéniz, Morera, Lamote deGrignon, Manén, Casademont, Vives, Pa-hissa, Bosch Humet, Cassadó i altres, sónprou per a afirmar que tenim un repertorisuficientment interessant. Amb tot, diuque malauradament el nostre Teatre Líricno existeix de fet, encara que en posseïmel repertori. Parla extensament de la tascaque han realitzat els orfeons, demostrantl'amor que el nostre poble professa a lamúsica. L'entusiasme que s'experimentaper les produccions líriques diu que es deua aquestes institucions chorals que tantnom donen a Catalunya. Això que es diuara del Teatre Líric també s'havia dit dela dramatúrgia catalana i avui es fa pre-cís que sigui una realitat el somni delsnostres músics. Parla dels artistes que po-drien cooperar a l'obra i senyala que noens manquen valuosos cantants i proles

-sors d'orquestra, com, aiximateix, tots elselements que contribueixen a l'acuradapresentació de les obres. S'ocupa de l'ini-ciativa d'En Vidal Nunell de fundar elTeatre-Escola, i després d'elogiar el pro-jecte i remarcar les seves ventatges, diuque Catalunya tindria completada la sevaobra cultural i artística, car si tenim el Pa-lau de l'Orfeó per a la música choral i or-

questral, just és que tinguem també elPalau de l'Art Líric Català.

Els nostres poetes—diu—poden fer molta favor del drama líric. La nostra terra

-afegeix—amb les seves costums i amb lesseves tradicions tan característiques, espresta per a posar-la en acció en les obreslíriques, doncs la llegenda catalana no potésser pas més rica, i amb ella eis poetestenen una font abundosa per a inspirar-sei aixecar l'esperit. Aquesta valor, demésde les cançons populars—riquesa de folk-lore— i les sonoritats de la Naturalesa,creació suprema de Déu, són prou per adesvetllar les emocions dels poetes 1 delsmúsics, que al fi uns i altres treballen peruna mateixa aspiració. La poesia i la mú-sica, per tal d'ésser una mateixa cosa enl'esperit, neix per la bellesa dels senti-ments, fent obrir les portes als quatrevents per a tenir a ran l'oïda i a frec delcor les emocions més fondes i més perfe-tes. Davant de tot això—acaba dient—nocal pas dubtar que ens trobem en la ne-cessitat de què sigui un fet el Teatre LíricCatalà, i si treballem tots per a la sevaformació definitiva, ho estimaran els artis-tes i ho agrairà la Pàtria.

No cal dir que en acabar la conferència,el senyor Ribera fou molt aplaudit i fe-licitat.

Seguidament es donà lectura de <LaMare', drama líric en tres actes basat enla obra de Rusiñol, per Ramon Ribera imúsica de Cassià Casademont.

Si disposéssim de més espai ens ocupa-riem amb l'extensió que mereix d'aquestabellíssima obra, que ha sigut transportadaal teatre líric amb tot l'encert, i el més granelogi és que En Santiago Rusiñol ha ditque la versificació del seu drama no podiafer-se millor, confiant-se també que lamúsica deu ésser igualment digne del ta-lent del mestre senyor Casademont.

Esperem amb goig el dia de la estrenade <La Mare> per a refermar una vegadamés la nostra sincera felicitació'.

Impromfa L A NO O G R A FI CA : Rambla, 127 : Teléfon 922 : Sabadell.