En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 121

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Cultura

14 Llitera

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 PP.CC.

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Desideri Lombarte

El vaig conèixer una tarde de primaveraal castell de Vall-de-roures. Hi havie un actecultural, un recital de poesies. Naturalment,ere d’ell. No recordo l’any. Vaig sentir unagran curiositat per a conèixê’l. Ell era devantmeu. Jo estava sentada a l’última fila. Quanes va acabar l’acte, em vaig quedar esperantque ixquere la gent, i em vaig dir: “Quan ei-xirà, lo mires, però no digues res”. No va seraixí. Al passar pel meu costat vaig veure totun senyor, tenia classe, la seua mirada ered’una persona molt intel·ligent i bona. Meli vaig posar devant i jo em vaig fer la pre-sentació:

–Sóc Aurèlia Lombarte.–Ah!, Allavors és cosina meua.–No, no, sóc de Mont-roig i ningú no m’ha

dit que tinga parent a Pena-roja. Sol li vulldir que admiro la seua poesia, que he llegitRomanços de racó de foc i que m’ha im-pactat.

–Miro, encara que sol l’haixque llegitvosté, ja em sento més que pagat. Aurèlia,quin any va nàixer?

–Jo el 33.–Ah!, pos jo el 37. Si vols mos tractem de

tu.–Vale, bé jo vull dir-te, Dessidèrio, que jo

també me les dono d’escriure poesia, ho faigen castellà.

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Bernardo del Blau(esquerra) amb un altre milicià de Queretes,de permís a Barcelona. Arxiu familiar

–”Caram... estos Lombarte”. Mira, te do-naré un consell: prova d’escriure en la nos-tra llengua materna. Veuràs que bé que rime.Quan tindràs alguna cosa feta, ja me la fa-ràs arribar.

No va poder llegir res meu. La seua mortmassa prompte li ho va impedir.

El consell que em va donar el vaig reple-gar, i ha donat resultat. En castellà mai nom’hagueren editat res, i gràcies a la nostrallengua, “català de l’Aragó”, la poesia La iaiaMaria s’ha publicat en tres llibres diferents.I per a tu, Desideri, hai escrit quatre poemes.Jo sé que allà on eres los has llegit, verdat?

Agraïda, a tu, Poeta, la meua admiració,fins sempre, Mestre.

Aurèlia Lombarte

La gent gran

Al número 120 de Temps de Franja surt unarticle relacionat amb la memòria històricai una altra columna fent referència a la ve-llesa. Són qüestions sobre les que es podriacomentar sense acabar mai. Seria desitjableque la gent gran arribés a un punt en què hotingués tot resolt, que pogués viure del queha fet, amb la tranquil·litat personal i el re-coneixement social. Avui en dia els avis es-tan pendents de l’hora que han de recolliri ocupar-se dels néts, de com es pot ajudara la jove que no té recursos o al nét perquèpugui pagar un curs o engegar un negoci...I és que avui, amb la crisi, moltes economiesfamiliars subsisteixen gràcies a la gent gran.

Josefina Motis

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

EDIT

OR

IAL

Darrerament són molts dels queviuen en territoris de llengua cata-lana situats fora de Catalunya –Aragó, Balears i el País Valencià–que es pregunten què ens passaràquan Catalunya tornarà a ser sobi-rana. Argumenten que ara els es-panyols no-nacionalistes, que són en-tre el 70 al 80% de la població, sesenten una mica frenats en els seusafanys genocides contra nosaltres,perquè Catalunya té un pes impor-tant dins d’Espanya, però, segueixenargumentant, a partir del momentquan Catalunya serà sobirana, lla-vors ja no hi haurà res que els fre-ne, i s’abraonaran com llops afa-megats contra nosaltres. Es més,diuen que aleshores Catalunya, quesempre, poc o molt, ens ha ajudat, esdesentendrà de tots nosaltres per aevitar-se més maldecaps amb elsseus veïns.

Val a dir que els que això temenno l’erren gaire en el primer punt,només s’equivoquen en un detallforça important: en la data delsatacs contra nosaltres. Els espanyolsno-nacionalistes no han esperat pasfins que Catalunya serà sobirana pera caure’ns al damunt com una tor-bonada. Aboquen l’odi i la ira des-fermades contra tot el que siga, ocreuen que és, català. Al País Va-lencià s’ha aconseguit destruir en unno res, i amb èxit evident, la televi-sió i la ràdio en català, i el GovernValencià del Partit Popular ha apro-fitat la resistència a aqueixa des-trucció per a quasi anorrear ambmultes milionàries Acció Culturaldel País Valencià, l’entitat capda-vantera de la societat civil valen-ciana. Les demandes de més líniesde valencià a l’escola no solament nohi són ateses, sinó que se’n supri-meixen tot un seguit, i milers d’a-lumnes es queden sense poder es-tudiar en català per més que ho de-manen. Es redueixen les hores de

valencià i en valencià. I la cirereta haestat darrerament la desautoritzacióde l’Acadèmia Valenciana de laLlengua per part del Govern Va-lencià perquè aquesta institució de-clara en el seu Diccionari que cata-là i valencià són la mateixa llengua.I això que l’Acadèmia Valenciana dela Llengua no mira gaire prim a l’ho-ra de fomentar el secessionismelingüístic valencià, però aquests mè-rits, evidents als ulls dels no-nacio-nalistes espanyols del Govern Va-lencià, li hauran servit de ben pocper a poder seguir mantenint-se –elsseus dies podrien ser comptats. A lesBalears el Govern del PP actuaamb tanta o més efectivitat que eldel País Valencià contra la llenguacatalana i la cultura que conforma,malgrat l’exemplar i llarga resis-tència dels mestres a escoles i insti-tuts. I nosaltres? Ai, nosaltres!, Quèus hem de dir que no sapigueu? Jafins i tot abans d’eliminar la Llei deLlengües el nostre Govern del PP-PAR va suprimir el Projecte Mon-cada de la llengua a les aules –no,però, el Luzía Dueso per a l’arago-nès– i menyspreant la Constitució iels tractats internacionals signats per

EDITORIAL

Després de la Catalunya Sobirana

Espanya sobre les llengües ditesregionals o minoritàries, el Governs’ha inventat la infàmia aquesta delLapao i Lapapyp.

Quant al segon punt, o sia que Ca-talunya deixarà d’ajudar-nos a par-tir de la seua independència, és bencert que no podem saber què pas-sarà en el futur. Però sí que sabemque Catalunya ens ha ajudat en elpassat en circumstàncies ben difícilsi continua fent-ho en el moment ac-tual, a pesar que les circumstànciessiguen ara tant o més difícils per anosaltres com per a ells. Catalunyasempre ha denunciat els atacs ge-nocides de l’espanyolisme no-na-cionalista que patim, i si ho continuafent, com és de preveure, en el futurcom a nació sobirana, aqueixes de-núncies tindran molta més eficàciaque no tenen ara. El que realmentens ha de preocupar és que fracas-se en un futur immediat el procés so-biranista de Catalunya. Aleshores niells ni nosaltres difícilment podrematurar els llops afamegats de l’es-panyolisme no-nacionalista que enscauran al damunt, i encara quepuga parèixer impossible, amb mol-ta més protèrvia que no pas ara.

“Que tots som uns, punyeta!!! Que ningú és més que

l’atre, que tots som iguals quan parlem, i pensem igual”

Epistolari (1981-1989) p. 82

Correcció a l’entrevista del TdF-d14El proper certamen del II festival Ma-

tarranya Íntim de les arts escèniques, escelebrarà a la Freixneda els propers 1,2i 3 d’agost del 2014.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

MA

TAR

RA

NY

A

4

El Parlament Europeu i les llengües amenaçades (II) // Vicent de Melchor

En l’entrega anterior vaig donar a conéixer la Resolució[2013/2007(INI) || P7_TA(2013)0350] del Parlament Europeu,de l’11 de setembre del 2013, sobre les llengües europees ame-naçades de desaparició i la diversitat lingüística a la Unió Eu-ropea, com la disposició més recent en matèria de llengües eu-ropes en perill. Conté 37, dels quals en dono ara alguns: #1 “[ElParlament Europeu] demana a la Unió Europea i als EstatsMembres que presten una atenció més gran a la gravíssima ame-naça que pesa sobre nombroses llengües d’Europa classifica-des com a llengües amenaçades de desaparició.”... #2 “Demanaals Governs dels Estats membres que condemnen les pràcti-ques que, per mitjà de la discriminació lingüística o l’assimilacióforçada o velada, hagen estat o estiguen dirigides contra la iden-

titat i l’ús de la llengua de les comunitats lingüístiques ame-naçades de desaparició o contra les seues institucions cultu-rals.”... #10 “Considera que la Unió Europea ha de donar su-port als Estats membres i animar-los a aplicar una política lin-güística que permitixca l’adquisició des de la més tendra infància,com a llengua materna, de la llengua amenaçada de desapa-rició; indica que, com s’ha demostrat científicament, una po-lítica de promoció de dos o més llengües beneficiaria els xiquetsi els ajudaria a apendre altres llengües més avant, a més de fo-mentar la transmissió intergeneracionals de les llengües, i pres-taria als parlants de les llengües amenaçades de desaparició unpunt de suport concret per revitalitzar la transmissió interge-neracional a les zones on ha disminuït. (Continuarà.)

VANITAS VANITATIS

Resposta a Cartes Impertinents. Di-vertiment autocrític de realitats fe-menines és el títol que dóna MartaMomblant a la reinterpretació, cin-quanta anys més tard, de l’obraepistolar de Maria Aurèlia Cap-many Cartes Impertinents de dona adona (1971) i Cartes Impertinents(1980). Un text teatral amerat d’i-ronia que reflexiona al voltant delpaper de la dona en la societat i delfeminisme a través del temps. Perl’escena passen i argumenten laseua condició femenina: la minyona,la dona obrera, l’àvia actual, la noie-ta dels 60, la dona de negocis, la desa casa, la intel·lectual, la bomber...Un magnífic regal per commemorarenguany el dia de la dona treballa-dora. La presentació a Barcelona es

va fer el 4 de març al nou La SecaEspai Brossa amb uns col·laboradorsexcepcionals que van omplir la sala.L’actor i director de teatre HermannBonnin inicià l’acte que continuarenl’expert en l’obra de M. A. CapmanyJoan Anton Codina, l’escriptor Jor-di Coca, Alfred Arola editor del tre-ball, Carme Sansa que llegí dues car-tes en una interpretació sublim i, fi-nalment, l’autora que donà les grà-cies a tots els que havien recolzat elseu treball que va començar ara fadeu anys. El 8 de març, coincidintamb el dia de la dona treballadora,la Marta va signar llibres a la lli-breria Serret a Vall-de-roures peraquells lectors que es van apropar ala capital del Matarranya. El passatestiu Momblant ja ens va sorpren-

dre molt gratament amb lainterpretació de l’espec-tacle literari: Apunts perresposta a Cartes imperti-nents que va posar en es-cena a Calaceit, Horta deSant Joan, la Torre delComte i Fraga.

La Marta que resideix iestà molt integrada a Be-seit, col·labora molt so-vint en la nostra revistaTemps de Franja, és co-lumnista de «Lo Cresol» alDiario de Teruel on so-bretot escriu articles al

voltant del teatre, la seua passió. Vaguanyar el Premi Guillem Nicolau2009 atorgat pel Govern d’Aragóamb La Venta de l’Hereva i va pu-blicar a la col·lecció «Lo Trinquet»de l’Instituto de Estudios Turolen-ses l’obra teatral Fora de temps,fora de lloc (2007) entre altres tre-balls relacionats aquí al Matarranya.A més, abans de venir a viure a Be-seit, la Marta va aconseguir un no-table èxit en la direcció escènica i enel teatre, tant a Barcelona com aLondres on va residir durant cincanys per complementar la seua for-mació. Esperem que Resposta aCartes Impertinents de Marta Mom-blant obtingui el reconeixement delmón del teatre i aconsegueixi ser in-terpretada.

Una reflexió sobre la condició femenina de Marta Momblant// CARLES SANCHO

Presentació a Barcelonade l’obra de MartaMomblantCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

MA

TAR

RA

NY

A

5

Túrnez & Sesé porten en Desideri a Barcelona// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Dins del programa Barnasants2014, el Centre Cultural Albaredade Barcelona, el passat 6 de març apartir de les 7 de la tarda, s’omplíde música, poemes i seguidors deTúrnez & Sesé i de la poesia deDesideri Lombarte. Les paraulesde Xavi Túrnez declarant el con-cert com un acte més de l’Any De-sideri Lombarte i el seu agraïmental poeta pena-rogí i al Matarranyaen general, donaren pas a la mú-sica.

Tota la primera part va estar de-dicada a les cançons del disc Que-darà la paraula –el primer treballdel grup i amb el que es van donara conèixer– dedicat íntegrament aDesideri, amb música de Sesé iTúrnez. No van mancar, entre al-tres, “Mils d’amorets”, “Vull untrosset de terra”, “Els timonets”,“Les bruixes”... Totes les interpre-tacions van estar presidides, com aintroducció, amb versos de poemesd’en Desideri, ben trobats i coordi-nats. La veu càlida de Xavi Túrnez,les guitarres de Daniel Sesé, el ce-llo de Jordi Ruiz i el violí i la veusubtil de la Laia Rius van enamo-

rar els assistents –una sala plena degom a gom.

La segona part consistí en un re-corregut per la seua discografia:una cançó d’Ovidi Montllor; deldisc L’arbre de l’esperança dos poe-mes de Salvador Espriu, “Cavatina”i “Poema XVI”; del disc Vestigis, lacançó “De la sort del meu llinatge”de Sergi Jover; del disc Sol Blanc,“El gerani i la Margarida” i “Can-çó a Mahalta” de Màrius Torres,

El Premi Joan Crexells, que con-voca anualment l’Ateneu Barcelo-nès, ha donat a conèixer el nom deles tres obres finalistes al guardód’enguany: Licantropia de CarlesTerès, Dos taüts negres i dos deblanc de Pep Coll i Les cròniquesdel déu coix de Joan-Lluís Lluís. Elresultat de l’elecció ha donat unclar predomini a l’excel·lent mo-ment que viu la literatura catalanaperifèrica. Així que mentre PepColl situa l’acció de la seua novel·laals Pirineus, Joan-Lluis Lluís escriudes de Perpinyà i Carles Terès am-bienta la narració al Matarranya.La 43a convocatòria del PremiCrexells serà lliurat el dia 26 de

Licantropia de Carles Terès, finalista al Premi Crexells// CARLES SANCHO

juny. La passada edició es va pre-miar Josefa Contijoch amb la no-vel·la Sense alè, publicada per Edi-cions de 1984 que també ha editatla segona edició de la novel·la deCarles Terès. Este mateix premi hatingut il·lustres guanyadors. El me-quinensà Jesús Moncada l’ha acon-seguit dos vegades amb Camí desirga (1988) i Estremida memòria(1997). També han distingit aJaume Cabré, Joan F. Mira, EmiliTeixidor, Ferran Torrent, CarmeRiera, Baltasar Porcel, Pere Gim-ferrer, Maria Mercè Marçal, JoanPerucho... Després d’esta primeratria dels finalistes, ara tenen la pa-raula els socis de l’Ateneu Barce-

lonès i els clubs de lectura de laXarxa de Biblioteques de Catalu-nya que votaran per veure quindels tres llibres serà el guardonatamb el Premi Joan Crexells 2014.

Recordem que Licantropia ja haguanyat un altre premi, l’últim Gui-llem Nicolau 2011, i té el mèrit deser la primera novel·la de Carles Te-rès. Estos dies l’autor ha rebut unaaltra grata notícia, la traducció del’obra al castellà a càrrec de ChuséAragüés que la publicarà l’editorialaragonesa Gara d’Edizions. Un al-tre reconeixement que estimulal’autor a escriure una segona no-vel·la, vist l’èxit que ha aconseguitel seu debut amb Licantropia.

“Cançó de pluja” de Maria MercéMarçal, i “Fidelitat” de Jordi Pàmies.

Amb la bella cançó “Tardor be-nigna” de Josep Carner, quan laveu de la Laia sobreeixí, es voliatancar el concert. Esclar, no es vatancar perquè van venir encara elscorresponents visos, demanats en-tusiàsticament pels assistents dem-peus. Molts aplaudiments, rostreslluint el seu gaudiment: tot un èxitde concert.

Un momentdel concertJ.M.GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

MA

TAR

RA

NY

A

6

Entre la sansa i la gransa // Juli Micolau

L’ARGADELL

Ahir vaig trobar un manoll d’espàrrecs i avui he fet, opor-tunament, una truita, delicia per als de casa. També avui vol-dria estar lúcid i lúdic, a l’alçada, per explicar una cosa que tocade prop. Per la nostra orografia abunden les oliveres (Olea eu-ropaea) que han sigut, històricament, la principal font de re-cursos. La seua denominació ve del llatí oleum, oli, però sónoriginàries de la part més asiàtica de Turquia. Encara que ésun arbre oriünd de la Mediterrània, la seua cultura s’ha es-campat per extenses zones del món, des de Califòrnia al Japó.El seu hàbitat són les regions càlides i seques de clima templat.L’oli és el seu fruit i té, evidentment, usos alimentaris; tant l’o-li com les seues fulles tenen propietats medicinals. Des de fa

mil·lenis, l’olivera està present en moltes cultures. A l’AntigaGrècia, l’oli era considerat sagrat. Les corones fetes amb fu-lles d’olivera eren símbol d’abundància, glòria i pau. Es creuquè, mitològicament, l’olivera va ser un obsequi de la deessaAtenea, anomenada Minerva pels romans, deessa de la savie-sa, la inteligència, les tècniques guerreres, l’arquitectura i l’ar-tesania, entre d’altres. Com a deessa de l’activitat intel·lectu-al el seu culte es va relacionar amb el món de l’ensenyament.

Si adés hem eixit de la collita d’olives ara entrem per laporta gran dels sembrats d’avena, civada i blat i notem com lafrescor dels seus verds van de la mà de la màgia de la prima-vera, un cicle virtuós d’inici i d’esperança.

Em diu el meu pare que recordaquan l’oncle Portomeu i la tia Rai-munda van tenir el Miquel, la Lluï-sa i l’Angelina. Aquesta, pocs mesosdesprés del seu naixement, mani-festà una malaltia d’ossos i els paresvan decidir enviar-la a Barcelonaamb una tia perquè si no es moriria.Allí va créixer però de tant en tantanava al seu poble Nonasp. Es va ca-sar amb Jesús i van tenir un noi: enRamon (Terenci) Moix i Meseguer,i una xiqueta: l’Anna Maria Moix iMeseguer. També un altre noi, el Mi-quel, que va morir d’una malaltiapoc abans de l’adolescència.

Així, doncs, els pares dels dos es-criptors i intel·lectuals eren de No-

nasp. El seu iaio era Ramon Mese-guer i Ibáñez que venia de Mont-roigde Tastavins, de la casa dels molinersi la iaia es deia Fidela Ráfales iLlop. En Ramon i la Fidela van tenircinc fills: Francisquet, Domingo, Ra-mon, Nemesio i Portomeu. Espe-cialment Portomeu era famós per lesmalifetes que efectuava. Pertanyia ala coneguda Colla del Bot que sola-ment pensaven en quina en farien. ANonasp vivien i treballaven al molídel Cap de l’horta, a l’altre costat delriu Matarranya, prop de l’estaciódel tren. Diuen que les dues filles dePortomeu, la Lluïsa (encara viu) il’Angelina, eren molt boniques; quetenien aspecte d’artistes de cine i que

portaven uns vestits preciosos i atre-vits per aquell temps.

L’any 1986 l’Anna Maria Moix iMeseguer va fer el pregó de festesa Nonasp i va agradar molt. Quanaquests dies la gent del poble donàel condol a la família, molts recordenl’Anna Maria com una personaamable, que sabia escoltar les opi-nions de qui li parlava. Una intel·lec-tual normal amb molt respecte pelser humà. Pel tanatori, a més demolts intel·lectuals barcelonins, vanpassar veïns, amics i coneguts. Moltvelleta es podia veure asseguda auna cadira l’Ana Maria Matute,que tan l’ha estimat.

Descansi en Pau.

Luis Meseguercosí del altresgrans que hisurten MiquelMeseguer,Anna MariaMoix, LluisaMeseguer iAngelinaMeseguer(mare del’Anna)MANOLO MESEGUER,

NONASP, L’ANY 1986

Anna Maria Moix i Meseguer// MARINA D’ALGARS

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

BAIX

CIN

CAEl pintor Josep Subirats (1914-1997)

al front d’Aragó// VIRGILI IBARZ

a una casa a fer una torrada, desprésvaig a l’escola (cap allà les 9), allà emtanco i llegeixo o dibuixo o faig quel-com del periòdic mural o el butlle-tí; a dos quarts d’una a dinar, desprésfins a quarts de tres o les tres a di-buixar o a prendre el sol, sol oacompanyat d’algun xicot. Tornar atancar-me i fer el que convé fins quees fa fosc i llavors escriure o llegir.A les 8 sopar i després una altra vol-ta a l’escola o a la Biblioteca queestà plena a aquesta hora fins a les10 i a dormir, això cada dia. Entre totaixò he de fer algun cartell, dedicarde vegades dos o tres dies a canviarel periòdic mural o fer un retrat d’al-gun presumit professor, però molt detant en tant i no em diuen res per-què jo sóc en Subi. Beneït siguiaquest nom mentre em permetiviure allunyat de les coses estranyesa mi”.

Pel febrer del 39 Subirats passa lafrontera i és internat a Barcarès.Aquells temps seran d’un recordinesborrable del qual ens ha deixatunes imatges sorprenents. No tépaper, només alguns fulls ja utilitzats,on encara dibuixa. I aquí estan els fa-mosos senegalesos, les tendes decampanya, els exiliats vençuts. DeBarcarès passa a Perpinyà, al Campde Mars, on és internat. El març de1940 torna a Espanya, on serà pre-soner en un batalló disciplinari du-rant un any.

Josep Subirats va nàixer al barride Gràcia, el 26 de febrer de 1914.Molt aviat comença a dibuixar i gra-var en fusta. Als 12 anys deixa l’es-cola i comença a anar a la Llotja, aestudiar Belles Arts. Des de 1927 te-nim dibuixos, pintures i apunts enquè es perfila l’etapa d’aprenen-tatge. L’arribada de la Repúblicaafavoreix l’eclosió de modes novesi de la controvèrsia artística, en laque Subirats participa plenament.L’any 1931 treballa en una casad’arts gràfiques i el 1932 col·laboraamb el cartellista Josep Alumà iamb Antoni Clavé. Subirats entra alCercle Artístic de Sant Lluc, a l’As-sociació de Cartellistes, participa anombrosos concursos de cartells iaconsegueix diversos premis i ac-cèssits. El 1934 exposa dues pinturesal Saló Primavera de Barcelona i el1936 entra al Sindicat de Dibuixantsi comença a treballar amb el grup decartellistes del PSUC.

A l’esclatar la Guerra Civil, Su-birats és mobilitzat i destinat a la 27aDivisió que aplega els militants sor-gits de les files del PSUC i de les or-ganitzacions sindicals que depenende la UGT i la formen majoritària-ment reclutes catalans i valenciansque s’apostaran no lluny del frontd’Aragó. Després d’haver passatper Casp, Reus, Lleida i Tamarit deLlitera, el 28 de setembre de 1937,Subirats, soldat d’un destacament dereserva, rep l’ordre d’estacionar-seamb els seus camarades al “llogaretde Saidí (Baix Cinca), davant laprimera línia del front que se s’es-tén d’Osca a Terol”, segons consta ala publicació sobre el pintor Subiratsdel Museu d’Història de Catalunya.

Una ofensiva de l’Exèrcit fran-quista obliga els 400 homes apostatsa Saidí a dirigir-se a la caserna deBarbastre per poder beneficiar-se demillors condicions de formació. Uncop arribats a la caserna, a Subirats,que ja porta alguns mesos patint unabronquitis, se li proposa que s’ins-tal·li en un “dormitori individual”.Un favor que obté al llarg d’una vi-

sita mèdica quan el metge, afeccio-nat a la pintura, s’assabenta de l’o-fici del seu pacient. Arran d’aques-ta afinitat artística, el destí de Subi-rats canvia radicalment.

El novembre de 1937 l’aviaciófranquista bombardeja la caserna deBarbastre. Subirats i els seus com-panys han de refugiar-se a les covesdels afores de la ciutat. La situaciós’agreuja i Subirats i alguns dels ho-mes es retiren a Saidí, on finalments’instal·la una Escola de Guerraper a suboficials de l’Exèrcit repu-blicà. Subirats hi treballa per facili-tar-ne el funcionament fent rètols ipancartes alhora que treballa en l’e-laboració dels periòdics murals delButlletí d’enllaç de la Divisió. Elspocs permisos que obté el porten aFraga on es troben els companys delSindicat de Dibuixants Professionals,però l’evolució de la seva bronqui-tis l’obliga a ingressar alguns dies al’Hospital d’Evacuació de Lleida.

Restablert i de nou al Centred’Instrucció de Saidí, dóna classes dedibuix als sergents tot continuant laseva missió de dibuixant al servei dela 27a Divisió. D’ara endavant es veusubjecte al rigor militar, però segueixconservant els privilegis que li dónala seva condició de dibuixant oficiali pot dedicar-se lliurement al dibu-ix i la pintura:

“Al matí un cop llevat i vestit vaigal cafè que ens donen, després vaig

Dibuix deSaidí (1937)

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

BAIX

CIN

CA

nifesten indiferència davant el futurde la llengua. Quin pot ser el curt-metratge que enrampi aquestes men-talitats esmaperdudes? A quins altresexemples cal recórrer per girar la trui-ta? Tot plegat ens obliga a envoltar-nos d’intel·lectuals d’allò més lúcids:tant els de cel·luloide com els de debòresolen, amb mestratge, les dificultatsi són capaços de projectar novesidees. Diu Xavier Rubert de Ventós,filòsof, que en lloc de menjar-nos elcoco, és convenient sortir de nosaltresmateixos i quedar-nos fora: «saber po-sar el pairo, és una imatge marinera,prou perquè t’arrossegui, prou perquèno et tombi». Llampecs de geni.

En un llogaret de la serra de Gua-darrama, en els anys de la incivilguerra del 36, tres presos esgoten elsdarrers minuts de vida. L’un té un po-sat de camperol. L’altre, d’intel·lec-tual. I el tercer, que va embenat, ésun noi que plora desconsolat. Eljove confessa a l’intel·lectual, quanaquest se li acosta preocupat, que mais’ha pogut declarar a una noia. Tottractant de posar-hi remei a corre cui-ta, l’intel·lectual s’atansa al pagès i lisuggereix que faci veure que és unadona: «només et demano que facisd’actor, res més, que et costa de ferfeliç a aquest jove durant uns minuts,no és això pel que estem lluitant... perla fraternitat». Remuga però acabaacceptant: l’intel·lectual li ofereix acanvi un magnífic encenedor, pelqual el camperol s’hi havia interes-sat. Aleshores, el noi s’arrima al pa-gès per declarar-se-li però no se’nsurt, no troba les paraules, queda enblanc. L’intel·lectual, que el torna aveure desesperat, li suggereix, quevagi repetint un poema d’amor, queell li anirà dictant, a l’estil Cyrano,mig d’amagat al costat i en veu bai-xa. El jove així ho fa. Mentre el noicomença a sentir-se alleugerit, en elcamperol se li han negat els ulls i caude genolls: «jo sempre vaig voler diralguna cosa així a la meva dona, peròno sabia com fer-ho... i no ho he fetmai!» Es tracta de Paseo, un curt-metratge d’Arturo Ruiz Serrano.Per parlar d’empatia i literatura aFraga, l’escriptora Laura Borràs el vafer servir, entre d’altres exemples. Toti que el primer cop que es va referira aquesta filmació fou quan unaalumna de magisteri, amb motiud’una conferència a l’Escola de Mes-tres, li va avançar, erigint-se com aportaveu del grup-classe, que la poe-sia no els feia ni fred ni calor: «per-què no parla de nosaltres, les perso-nes». En les respostes de Borràs hi haaquests esclats de genialitat. I quanva compartir aquest episodi en el patide butaques del palau Montcada, elrespectable, agraït, es va treure el bar-ret. És un plaer intens escoltar els ta-lentosos de la paraula. Per això,també es va fer un gran silenci quan,en anteriors jornades de dignificació

lingüística, va entrar a escena Fran-cesc Torralba; Josep M. Terricabras;Màrius Serra... El matí d’enguany vavariar el format: va incorporar un de-bat i un taller lingüístic, que a moltsels van semblar ben trobats. El granrepte però és fer penetrar, entre elsfragatins, el desig de llengua sana i es-tàlvia. Encara hi ha botiguers i res-ponsables d’establiments de la ciutatque rebutgen col·locar a les vidrieres,allà on sempre hi tenen algun cartell,el d’aquestes jornades. O periodisteslocals, que ignoren aquesta convo-catòria (a tot estirar la citen d’es-quitllentes però difícilment la co-breixen). I, sobretot, joves que ma-

JornadaLlengua iEmpatia 8/03/14DAVID CASELLES

Un matí sublim... a Fraga// QUIM GIBERT

A Fraga també// ROSA ARQUÉ

Un grup de dones de Fraga i Comarca s’han organitzat per preparar un seguit d’ac-tivitats relacionades amb la dona i el feminisme. Una pel·lícula, un documental, unatertúlia literària i una taula rodona sobre la llei de l’avortament són els actes quehan previst per mirar de tintar de lila el març fragatí. Són les primeres jornades fe-ministes que s’han fet al Baix Cinca i la veritat és que des de l’organització no s’hanconformat amb poca cosa. Sense pressupost i amb molta il·lusió han aconseguit crearuns espais per debatre tranquil·lament sobre temes d’actualitat relacionats amb ladona. Les responsables ens han confirmat que la qüestió principal que marca totesles jornades és el del dret a decidir de la dona sobre el seu propi cos perquè “actual-ment la reforma de la llei de l’avortament presentada pel PP imposa una reacció con-tundent i una campanya d’informació per explicar què podria suposar tornar a ne-cessitar els avortaments clandestins”, perquè una cosa diuen que està clara, “la donaque vol avortar ho fa i si el camí legal està tancat, prendrà l’il·legal i posarà en pe-rill la seva vida si convé”. Per eix motiu a les jornades s’ha debatut sobre la pel·lí-cula Vera Drake, el documental L’histoire d’un secret, el llibre Cómo ser mujer i s’hanescoltat diferents opinions sobre els drets de la dona. Si voleu més informació:

http://marzovioleta.wordpress.com/

9

A rel de les desafortunades –i interessades– manifestacionsd’un grupet d’empresaris alemanys propers al PP i residentsa Catalunya m’han vingut a la memòria l’orguener GerhardGrenzing i la seua família. En un article que vaig publicarl’any 1997 a la revista “Llengua Nacional” es podia llegir el se-güent, i significatiu, fragment referit als Grenzing: «Vaig tenirocasió de tractar amb un matrimoni d’origen alemany esta-blert no fa gaire en un poblet prop de Barcelona. Parlar ambells era tot un gaudi, i la conversa fou d’allò més cordial i res-pectuosa. Tot i que encara els costava parlar en català, el man-tingueren tota l’estona, i és així, en català, com parlaven al seufill, que anava a l’escola pública de l’esmentada localitat, en laqual estaven perfectament integrats. El seu tarannà era senzill,modest i tranquil; en ells tot era reflex de cultura i saviesa».Com veiem, res a veure amb altres tarannàs, prepotents i pro-pis d’individus proclius a acumular guanys i més guanys aqualsevol preu, situats a anys llum de distància d’unes perso-

nes que es guanyen la vida honradament i dignament i s’inte-gren sense problemes en el seu nou país.

Per cert, Grenzing etimològicament vol dir home de fron-tera, de marca. Potser no siga casualitat aquest apel·latiu jaque fa referència a una realitat molt acostada a nosaltres, queencara ens fa més proper el personatge: un home de fronteraera aquell que tot sol s’enfrontava a les dificultats pròpiesd’un territori situat en un extrem i sotmès a una realitat hos-til per a tirar endavant llar i família. La mateixa mena d’hò-mens que tiraren endavant la nostra terra en els segles obscursde l’Edat Mitjana, la qual també fou globalment una marcaen els seus orígens. I, gosaria dir, la mateixa mena d’hòmens idones –a tots ens venen al cap una sèrie de persones– que ahores d’ara, a les comarques de l’anomenada Franja de Po-nent, no volen renunciar a la seua llengua ni a la seua especi-ficitat cultural i fan tot el possible per mantenir-la, contra totamena de “vents i marees” provinents de ponent...

Que la “boira” no ens dedibuixe la realitat // Joaquim Torrent

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

BAIX

CIN

CA

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca-IEA ha editat una nova versió delcançoner de Josep Galan. La pro-posta, que porta el títol Toca ma-netes, es presentarà al públic en elmarc de la celebració del 23 d’abrild’enguany, dia del llibre.

Aquest projecte editorial es va en-gegar l’any 2012 paral·lelament a lareedició de Les cançons de la nostragent del mateix autor, que va veurela llum l’abril de 2013. En aquestaocasió, es va fer una revisió delcançoner de Galan, publicat en lacol·lecció “Pa de casa” del Governd’Aragó el 1993. Aquesta renovacióva consistir en afegir material addi-cional, que aportava informació so-bre les conclusions i la metodologiad’aquest treball de camp –articles,apunts de l’autor, etc.–; en la cor-recció i revisió per part de Pili Cal-vet de les partitures que apareixienen el treball original; en la inclusiód’il·lustracions de Ramon Mesa-lles; i per últim, com a novetat mésimportant, en la selecció d’una sèriede temes infantils i d’adults, que vanser musicats i gravats per incorpo-rar-los a l’obra en suport CD, peralumnes de l’Institut Musical Co-marcal i la Coral Fraga sota la di-recció de Pili Calvet i Ramon Elies,

respectivament –amb la col·labora-ció d’Inma Beltran i Hortènsia So-rolla, tots professors de l’IMC deFraga– Toca manetes de Josep Ga-lan es presenta en format d’àlbumil·lustrat, adreçat bàsicament al pú-blic infantil i a pares i mares, jaios ijaies, i a tothom que vulgui contri-buir a transmetre les nostres cançonstradicionals i així, garantir la trans-missió generacional del nostre folk-lore. Per aquest motiu, s’han agafatles cançons infantils, ja selecciona-des per a la nova versió del canço-ner, i s’han afegit il·lustracions deBetania Zacarías. A l’igual que l’an-terior treball, el llibre portarà un CD.En aquesta ocasió, s’apleguen tren-ta-quatre pistes de temes infantils

L’IEBC-IEA edita una nova versió del cançoner de Galan Toca Manetes// PEP LABAT

Coberta delcançoner,Toca manetes

del cançoner de Galan, alguns reci-tats i altres cantats; i a més, conté unacarpeta amb les partitures d’aques-tes cançons.

Es pot considerar aquesta publi-cació una de les empreses més am-bicioses de l’Institut d’Estudis delBaix Cinca IEA, no solament perla gran quantitat de professionalsque han participat, sinó també perl’elevat cost econòmic. Ara bé,s’han aconseguit, a més de l’apor-tació ordinària de l’Institut d’Estu-dis Altaragonesos del qual l’IEBC-IEA és centre col·laborador, sub-vencions de l’Ajuntament de Fragai de la Fundació Lluís Carulla. Amés, també s’ha disposat del suportde l’editorial Ediciones la fragatinaper a qüestions tècniques i dels mit-jans de comunicació més impor-tants de la comarca del Baix Cinca,Ràdio Fraga i La Voz del BajoCinca, pel que fa al tema de difusióde l’obra.

Per últim, és important esmentarque la major part de les llibreries ide les botigues d’articles infantils deFraga el posaran a la venda desprésde les festes del dia del llibre, 23 d’a-bril, i del Dia de la Faldeta de la ca-pital del Baix Cinca, que enguany secelebra el 27 del mateix mes.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

ENT

REV

ISTA

Pregunta: Com ha estat la vostracol·laboració amb l’ASCUMA i comheu encaixat el vostre llibre dins lacol·lecció l’Aladre?Resposta: D’una banda s’ha de po-sar en evidència la gran llibertat queens ha concedit l’editor, també pelfet que es tracta del primer volumd’una nova col·lecció d’història.Això ens ha fet sentir la necessitatde traçar un solc, en el que esperems’hi col·loquin altres publicacions.D’altra banda hem apreciat molt laserietat i professionalitat dels res-ponsables de la traducció de l’obra,Carles Terès i Artur Quintana, queno només ens han ofert llur grancompetència lingüística sinó queens han estimulat —amb llur curio-sitat intel·lectual, llurs preguntes isuggeriments— a clarificar aspectesnous per als possibles lectors; natu-ralment de caràcter lingüístic, peròtambé històric i antropològic. Cre-iem que fins i tot per a ells el desa-fiament de la traducció ha repre-sentat una gran tasca, una gran dis-ponibilitat i una participació que nosempre s’aconsegueix trobar en uneditor.P. En aquest llibre ens adonem queanalitzar la història local és un delsmillors instruments per a estudiarglobalment alguns fenòmens, enaquest cas històrics. Que pots dir-nos-en?

R. Des de sempre hem concebut lahistòria local i la general en una es-treta relació dialèctica. La història lo-cal mai no s’ha de transformar en lo-calisme ni història anecdòtica, desar-relada del context general: en aquestcas l’Aragó republicà. D’altra ban-da és cert que verificacions precisesde qüestions o hipòtesis generals po-den mesurar-se i reformular-se mi-llor mitjançant la microhistòria, comen el nostre cas la realitat de la vilade Queretes i la seua comarca. Pen-sem en el detallat estudi de la pro-pietat, en les relacions de poder en-tre persones i grups socials, en llursarticulades i subtils manifestacions.P. El pròleg és d’en Julián Casanova.Tot un plaer i un fet que dóna un va-lor afegit al llibre. Et convidem a queens acostis Casanova, com historia-dor i com reivindicador per a treu-re molts fets de l’oblit...R. Tot i que hem sentit l’absència desuport d’una institució acadèmica es-panyola, mai no ens han mancat in-terlocutors valuosos a la nostra in-vestigació. A més dels consells delnostre director de tesi de Ginebra,el professor J. C. Favez —home degran obertura intel·lectual— i d’unespecialista del tema com C. Venza,de la Universitat de Trieste, hem po-gut comptar des del començamentamb l’ajut directe d’alguns profes-sors de la Universitat de Saragossa:

Encarnita i RenatoSimoni,autors delllibre, en unmoment de lapresentació aQueretesCARLES TERÈS

en primer lloc C. Forcadell i L. Ger-mán. Després també amb les inno-vadores i coratjoses investigacionsrealitzades i dirigides per JuliánCasanova amb qui, paral·lelament,treballàvem sobre els mateixos te-mes ja des de finals dels anys setantai que ara ha honorat la nostra pu-blicació amb el seu pròleg. No hemd’oblidar el suport constant d’estu-diosos que treballen a Alcanyís,com J. I. Micolau i J. M. Maldonado.P. El llibre és un viatge històric des del1931. Com era Queretes durant elsprimers anys de la República? Com-para’ns-ho amb els temps prece-dents. Com es van desenvolupar elscanvis?R. Hem privilegiat tres períodesper mesurar continuïtats i mutacions.El període 1900-1940 per a l’estudide fenòmens estructurals de llargtermini, com les mutacions demo-gràfiques, la salut pública, la men-talitat, les relacions de propietat i engeneral, de les estructures agràries.

El quinquenni republicà (1931-1936) per a mesurar tot l’impacted’algunes reformes. La laïcització dela societat, la instrucció pública i l’al-fabetització, la modernització de lavida política i social, són probable-ment, les característiques innova-dores més incisives. Molt menys vi-sibles són els canvis en el treball i l’e-conomia en general.

RENATO SIMONI, COAUTOR DEL LLIBRE QUERETES. LA COL·LECTIVITZACIÓ D’UN POBLE ARA

“La història local mai no s’ha de tran// SUSSANNA ANGLÉS I JAVIER DÍAZ (LIBRERÍA CAZARABET)

Renato Simoni ens parla de la col·lectivitatde Queretes, el tema de l’estudi que van co-mençar a elaborar, amb la seua dona Encar-nita, els anys setanta. El treball, que enceta lacol·leccio l’Aladre editada per l’ASCUMA, haesdevingut referent en el tema de les col·lec-tivitzacions.

Nascut a Degersheim (cantó de Sankt Ga-llen), ha estat professor d’història al Liceo Can-tonale de Mendrisio. Va dirigir la Societat Suïs-sa de Professors d’Història i va ser presidentde la Fondazione Pellegrini-Canevascini, ques’ocupa d’història social. A més d’història re-gional i local de Suïssa, ha investigat temes dela Guerra Civil espanyola, publicats en italià,francès i castellà.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

ENT

REV

ISTAAGONÈS DURANT LA GUERRA CIVIL (1936-1938)

nsformar en localisme”Per últim el període

de la Guerra (1936-1939)on es situa un fenomenúnic de la història euro-pea —i potser mundial—: el de les col·lectivitza-cions llibertàries, que vanmanifestar-se amb parti-cular intensitat als campsd’Aragó.P. Quina força va tenirl’anarquisme i la CNTcom a braç social a Que-retes i al Matarranya?Queretes era un pobleque vivia del camp. Comva ser el seu camí cap a lacol·lectivització?

R. La comarca de Vall-de-rouresamb la del Cinca apareixen com leszones de major irradiació de l’a-narquisme als camps aragonesosdurant la II República. Des de Sa-ragossa prenen impuls moltes ini-ciatives de propaganda a través dela paraula i, sobretot, a través de l’ac-ció directa. L’esdeveniment mésvistós es verifica el desembre de1933, però si observem més detin-gudament el bategar de la vida ru-ral, podem notar que els nostres po-bles, en aquest període, són tot elcontrari d’una bassa d’oli, una imat-ge edulcorada que alguns divulga-dors proven de fer-nos creure encaraavui.

Pel que fa al Baix Aragó terolenc,creiem que, des dels anys vint, leslluites als centres miners i a lesobres ferroviàries (Alcanyís-Terol,Val de Zafán) representen una ex-periència important en la madura-ció de la consciència política i social.L’altre gran canal per a la penetra-ció de l’anarquisme a la regió és, sensdubte, l’experiència de l’emigracióa Barcelona, que comparteixen ge-neralment els militants llibertaris dela nostra zona.P. Queretes és a la frontera entre Ca-talunya i Aragó, terres molt “fortes”per l’anarquisme i l’anarcosindica-lisme. Com va mantenir Queretes l’e-quilibri entre aquesta relació de for-

ces?R. El nostre cas és emblemàtic de lasituació als camps aragonesos. Hemfet alguna incursió en d’altres terri-toris limítrofs (per exemple, analit-zant la biografia del milicià NilsLätt a la col·lectivitat de Favara) queens confirmen la intensitat del fe-nomen i la dinàmica molt semblant.

A l’estudi he provat d’analitzar elsfenòmens de llarga duració que ensajuden a comprendre els forts lligamsde solidaritat col·lectiva i que, alho-ra, poden haver facilitat la consoli-dació, als anys trenta, del fenomencol·lectivista.

D’altra banda està demostrat quesense el fracàs del cop d’estat mili-tar, que va causar l’ensorrament deles institucions públiques el juliol de1936, no s’hauria creat un buit de po-der que els anarquistes van saberomplir, després d’haver contribuïtdecisivament al triomf de la insur-recció a una part d’Espanya.P. Com va transcórrer la Guerra Ci-vil a Queretes?R. A les forces preexistents a laguerra, s’hi sumaren naturalment,per tota la regió, la de les columnesllibertàries, que tot marxant cap a Sa-ragossa s’instal·laren, amb tot llurpes, a Aragó. Respecte a d’altrescol·lectivitats, com les situades al llargdel riu Ebre, per a Queretes i la co-marca de Vall-de-roures, el front i lapresència directa dels milicians cons-tituïa una realitat relativament dis-tant. Això no significa pas que laguerra fos quelcom estrany per alsqueretencs: van participar de lesaccions de solidaritat per al front, vanaixoplugar els refugiats de Belchiteprimer i del Pinell de Brai després,durant la batalla de l’Ebre, i a mésvan sofrir l’hemorràgia dels jovesmobilitzats, com molts d’altres po-bles.

El Consell d’Aragó, al que —se-gons ha demostrat A. Díez Torre—se li reconeix actualment tota laimportància i novetat política, re-presentava per als habitants de la vilauna autoritat també força llunyana.

Molt més determinant sobre llurs vi-vències va ser, com a quadre admi-nistratiu de referència, la Comarca,amb el seu Comitè, que va substituirel vell districte de Vall-de-roures.P. Com i de quina manera s’esde-vingué la col·lectivització de Quere-tes?R. La col·lectivització va ser un fe-nomen precoç (a partir d’agost de1936) i relativament ampli. Dispo-sava d’aproximadament els dos ter-ços de la població de Queretes en-

tre 1936 i 1937 i ambuna minoria de partici-pants després de la“normalització” impo-sada per les forces mo-derades de la Repúbli-ca l’estiu de 1937, finsl’arribada de les tropesfranquistes a comença-ments d’abril de 1938.L’estudi local permetmesurar tant l’entu-

siasme d’uns com les subtils pres-sions que es van efectuar sobre elsaltres per a aconseguir llur adhesió;però també les delicades relacionsentre els col·lectivistes i els que novolgueren participar en l’experièn-cia revolucionària i que van podercontinuar vivint fora de la col·lecti-vitat, gaudint dels serveis que oferia,com la sanitat i l’escola. El cas deQueretes, també des d’aquest puntde vista, ens sembla força repre-sentatiu del que va passar a les zo-nes aragoneses allunyades de laprimera línia del front.P. Com va patir Queretes la dicta-dura?R. L’extens capítol sobre el “Nou rè-gim” encara s’ha d’estudiar i es-criure. Els pocs mesos que hem po-gut prendre en consideració a la partfinal del nostre estudi, no ens per-meten, de moment, fer conjecturessobre bases prou profundes, més en-llà d’algunes exemplificacions sobrela dura repressió post bèl·lica, queconfirmen el quadre general, peròque no afegeixen aspectes particu-larment originals sobre el tema.

«Lescol·lectivitzacionsals campsd’Aragó van serun fenomen únicen la històriaeuropea»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

LLIT

ERA

La Llitera amb capital adminis-trativa a Binèfar i cultural a Ta-marit, és comarca de la Franja ambuns 20.000 habitants, la qual cosafa que sigui de densitat conside-rable, amb molta vida. Viu bàsi-cament de l’agricultura i la rama-deria. També hi ha algunes em-preses d’alimentació, serveis, co-merç per als habitants i els visi-tants, i cada vegada més, per afa-vorir el turisme.

En aquet sentit hi ha tota l’àread’alimentació, i el bon us que es fadels productes naturals amb unagastronomia de luxe. Com a co-merços relacionats amb la carn, unreportatge d’Aragón TV mostra laCarnisseria Araceli de Tamarit,empresa familiar i innovadoraamb el productes de la carn. Ela-boren hamburgueses de diferentssabors, fins a 14, si l’un bo, l’altreencara més. A Tamarit, és cone-guda —i amb molta clientela detots els pobles— la Carnisseria Ju-lio, on hi ha vedella, pollastre, be,i tossino, i tots el productes que espoden elaborar en un mondongo..En ser tot escollit per bons pro-fessionals, és de qualitat. Quan s’hifa una visita, te’n portes la bossaplena. A la comarca, no hi faltenles grans superfícies; a més, a cadapoble hi ha algun establiment,empreses familiars on s’hi pottrobar de tot.

La sorpresa és la gelateria d’Al-campell. Tot i que treballa des defa 25 anys, fins fa poc no en sabiares: Chelats Sarrate, que amb pro-ductes naturals, llet, nata,sucre, icondiments variats ben combi-nats, fa innovació constant, i acon-segueix fins a 400 gustos diferentsde gelats –l’últim diu que és ambgust de xocolata i all–. Van guanyarun concurs amb gelat de paella. Alreportatge es van veure mostres degelats amb gust de romer, de man-darina, de mostassa, galeta, etc.L’únic conservant és el fred, amolt baixa temperatura. Es veuuna fàbrica gran amb treballado-res i moltes eines. També hi fabri-quen diferents tipus de neules.

Amb els productes propis (carn,

hortalisses, oli, farines llet ous i avi-ram) a la comarca sempre s’ha men-jat molt bé. Des de les farinetes a lessopes, passant pel recapte, el paamb oli i sal o amb tomàquet, tot saa més no poder. Hi ha restaurantsque, amb aquest productes, fan cui-na de luxe. Segur que a cada poblen’hi ha un.

De Tamarit va sortir al reportat-ge el restaurant Carmen. El porta unnoi amb experiència prèvia que vadecidir instal·lar-se a Tamarit. Fa unasenzilla (pels productes) i compli-cadíssima (per la elaboració) cuinaartesanal. Plats boníssims.

En aquest mateix poble, hi ha lacasa rural La Franja, on l’associacióde dones Virgen del Patrocinio, sónexcel·lents cuineres. L’especialitat ésl’estofat de vedella, els acompa-nyaments i els bombons; tot fetamb productes de la comarca.

A Castellonroi hi ha el famósParador de la carretera, en plena na-tura, conegut pels bons menjars,especialment cargols i canalons. Eltinc pendent de visitar.

A Albelda, tot i que el restauratl’Aljub va plegar, queda el del bar ones pot menjar si convé. En aquestpoble es fa, com es sabut, la festa deltossino, comentat a totes les publi-cacions. La millor aquest any 2014a Temps de Franja per J. Espluga, on

explica misteris desvetllats i perdesvetllar. (Els millors momentsgastronòmics recordats són les sar-pades que donava als gibrells, d’a-magat, provant tots els preparats perdiferents embotis.).

Una iniciativa interessant i deservei a la comarca es fa a Sanui.Menjars a Casa. Una dietista, i el seuentorn, fan menjars per portar a do-micili a persones que ho demanen,per dietes especials. També per alsmenjadors d’entitats. Reparteixen alCRA Sant Esteve, a la Llitera i alSomontano. Això representa unservei molt necessari; i com que esfa dieta personalitzada a personesgrans, o amb problemes metabòlicscom sobrepès, o malalties, és tambéun servei sanitari. Nutricionista alservei del usuari, amb control iatenció domiciliaria.

Notes:1.- El que es refereix a carnisseria

Araceli, gelateria Sarrate, restaurantCarmen, Ass. del Patrocinio, elsmenjars a casa de Sanui, el molíd’Algaió, i la festa del Tossino d’Al-belda, surt a un reportatge d’Aragóna la Carta.

2.- Les sopes i farinetes crec queja no “es porten”, només es recordenquan hi anem i de vegades estan ací.Sempre m’han agradat.

L’escolaVirgen delRomeralvisitantChelatsSarrateIES VIRGEN DEL

ROMERAL

Gastronomia a la Llitera// JOSEFINA MOTIS

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

CU

LTU

RA

13

Alguns dijous faig nit a Barcelona, si l’endemà hi tinc feina a pri-mera hora del matí. Quan hi ha temps i ganes, aprofito el vespre pera traure a passejar la meua soledat, així com fan els bons turistes ifeien els viatgers antics, tot prenent-li el pols a la ciutat i observant elcapteniment d’autòctons i forans. Per bé que em faig el propòsit deconèixer coses noves, la temptació de l’evocació és molt gran i creixamb l’edat, i sovint les meues passes em guien, gairebé inconscient-ment, cap a una “Ciutat Vella” on em perdo pels racons de lamemòria, a la recerca dels records de l’època d’estudiant quan hi feiavida (l’Esteve Betrià sap de què parlo).

Avui, pel laberint de carrers que hi ha a la part menys turística itransitada del barri Gòtic (Regomir, plaça de Sant Just, Reial Aca-dèmia de Bones Lletres...), he anat a parar davant d’un petitrestaurant, modest però acollidor, que he reconegut immediatamentcom la vella bodega on, d’estudiant de les darreries del batxillerat,anava a fer tertúlia els divendres a la tarda. Devia córrer els primersanys setanta, i érem encara adolescents. El local no tenia nom, peròen dèiem “ca la senyora Maria”, per la mestressa. Hi preníem pitxe-lles de vi aspre i formatge tendre a daus (més vi aspre que formatge,que anàvem curts d’armilla). La Sra. Maria era una padrina gran,

d’aspecte amable, cabells d’un blanc immaculat i mirada profunda,de blau aquós. Era asturiana i parlava un català elemental però efec-tiu. Es coneixia de lluny que la vida no li havia estat fàcil, i també queno era pas precisament “adepta al régimen”. Nosaltres érem totsxicotots de cabells llargs i cara granelluda, i devíem tindre sobre elssetze anys. Encara ens faltava la darrera enfornada, doncs. Un dia, elvi aspre havia fet més via avall del que era recomanable, i parlàvemde xicotes. Fèiem anar tots els tòpics sexistes i masclistes a l’ús, ambveu massa alta, riallades impossibles i expressions al límit de la gro-lleria. La Sra. Maria ens va sentir. Sense perdre ni un moment ni lesmaneres ni la correcció, però amb la veu ben ferma i amb tota la con-vicció, ens va clavar un sermó dels d’ací t’espero. Ens va explicar quèera la dignitat de la dona i de retruc la de tots els ésser humans, i laindignitat i manca de respecte dels nostres comentaris. Vam eixir dela bodega capcots, avergonyits. Dubto que cap de nosaltres, en savida, haja tornat a fer comentaris d’eixa mena, encara que, de fet, heperdut la pista de tots els contertulians.

Tinc la sensació que vaig aprendre més de la Sra. Maria aquellatarda que durant els cinc anys que vaig estudiar després a la univer-sitat.

La senyora Maria // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Lo Govern Aragonès rebutja celebrar l’Any Desideri Lombarte// REDACCIÓ

Sánchez va presentar al registred’aquesta institució, era el següent:“¿Té intenció el Govern aragonès decommemorar el 25è aniversari de lamort del poeta matarranyenc Desi-deri Lombarte i, en cas afirmatiu,quines accions té previst dur a ter-me i com?”.

En els antecedents justificatius dela Pregunta, el diputat de CHA re-cordava que aquest 2014 “es com-pleixen 25 anys de la mort de Desi-

deri Lombarte, un dels escriptorscontemporanis més importants de laliteratura en català, el poeta matar-ranyenc per antonomàsia que, amés, va escriure també novel·la i tea-tre i treballà per la dignitat de la seuallengua, el català, a l’Aragó, com amembre i un dels fundadors del’Associació Cultural del Matarra-nya i un dels organitzadors del IICongrés de Llengua Catalana al’Aragó”.

El passat 17 de març, la conselle-ra d’Educació, Cultura i Esportsde la DGA, Dolors Serrat va con-testar negativament a la preguntaformulada el passat 10 de febrer perGregorio Briz de la Chunta Arago-nesista sobre si el Govern d’Aragótenia intenció de commemorar el25è aniversari de la mort del poetamatarranyenc Desideri Lombarte.Serrat va respondre que “En elmoment actual el Govern d’Aragóno té previst la realització de capprograma per a la commemoraciódel 25è aniversari de la mort del poe-ta Desideri Lombarte, perquè ha es-tat un fet, promoure aniversaris depersonalitats de les quals la seua re-llevància hagi superat l’àmbit no no-més local o comarcal, sinó el prò-piament aragonès i que hagin arri-bat a suposar una aportació nacio-nal o internacional, com els pri-mers centenaris de Joaquin Costa,Miguel Servet o Ramón i Cajal”.

El text de la pregunta a DolorsSerrat que el diputat del Grup Par-lamentari de Chunta Aragonesistaa les Corts d’Aragó Gregorio Briz

Gregorio BrizCORTES DE ARAGÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

21 /

ab

ril

2014

LLIT

ERA

14

Quinze anys de trobades de mags a Tamarit// J. ESPLUGA TRENC

Quan anàvem a l’Institut de se-cundària de Tamarit de Llitera, du-rant la primera meitat dels anys 80del passat segle, sempre mos sor-prenia una curiosa estàtua que hihavia al passeig de l’Hortàs, perallà pel davant de l’ajuntament.Era una espècie de làpida de pedraon hi havien esculpit un home ambuna casaca de botons i en una pos-tura estranya, el coll torçat, el capen angle recte respecte el cos, ambels braços estirats cap al terra, lesmans obertes i unes monedes entreels dits. Per naltres allò era unacosa incomprensible i passàvem dellarg sense parar-hi major atenció.Coses rares dels de Tamarit, mosdèiem. La llegenda escrita quel’envoltava encara hi afegia mésdesconcert: “Prestidigitador de re-yes y rey de los prestidigitadores”.Mai vam trobar ningú capaç d’ex-plicar-nos-ho.

Malgrat les nostres dificultatsper entendre-ho, en aquells mo-ments ja sospitàvem que allò deviaser la punta d’un iceberg amagat.L’entrada a algun món desconeguti segurament fascinant. I així era.Era el món d’en Florences Gili, untamarità nascut el 1872 i mort el1944 després d’un periple biogràficque el va portar per mig món totpracticant el noble art de la màgia(una professió per cert absent en-tre les opcions que mos donavenels orientadors de l’Institut).

El cas és que uns anys després deles nostres passejades estudiantils,cap a l’any 2000, alguns membresdel col·lectiu Pro-Tamarit, una as-sociació local de dinamització cul-tural, van decidir estirar el fil d’a-quella enigmàtica estàtua i van or-ganitzar una trobada de mags. I,efectivament, van descobrir el graniceberg que s’hi amagava. La cosava eixir tan bé que es van animar acontinuar-ho, amb un creixent im-pacte públic i mediàtic, fins el puntque enguany ja han celebrat laquinzena edició.

Quinze anys de trobades demags del país i de tot el món, queacudeixen a Tamarit a fer actua-cions pels bars, a escoltar confe-

rències, a compartir confidències,trucs i formes d’organitzar els es-pectacles, a testar la temperaturadel sector i a passar-s’ho d’allò mésbé en un ambient tan casolà comcosmopolita. Es tracta d’un autèn-tic congrés professional de màgia,hàbilment organitzat per a què sigatambé un esdeveniment públic ipopular alhora.

La Trobada Nacional de Mags‘Florences Gili’ ha aconseguit unreconeixement rotund. A part delsactes merament professionals,compta amb una programacióoberta, en bona part gratuïta i enespais públics (places, bars, etc.)amb dues gales en recinte tancatper a les tardes del dissabte i diu-menge. Enguany la trobada va serdel 7 al 9 de març i va comptar ambl’actuació estel·lar d’AnthonyBlake (el diumenge a la tarda), aixícom amb la gala internacional pre-sentada pel Mag Murphy (el dis-sabte a la tarda), amb Txema, Nuel,Daniel Ka, Miguel Muñoz i Jam-mes Garibo, i l’actuació de laFunny Magic Creepy Show (el dis-sabte a la 1 de la nit). La màgia pelsmés petits (‘menuda màgia’) vacomptar amb Javi el Mago, Linaje iPatxi; mentre la màgia al carreramb Magnolo i Miguel Muñoz. A

més, una nodrida representació demags professionals i amateurs deles més diverses procedències vananimar la ‘màgia golfa’ a altes ho-res de la matinada pels bars del po-ble.

L’àrea del passeig de l’Hortàs onhi havia l’enigmàtica estàtua delGran Florences (que era el seunom artístic) ha estat rebatejadaamb el nom de ‘passeig de laFama’. Ací cada any s’hi instal·lendiverses plaques en homenatge amags de renom, els quals estampenles seues mans en el motllo de larespectiva placa. La primera es vaposar el 2011 i va estar dedicada aJuan Tamariz. Enguany se n’handescobert tres, una dedicada a Nor-bert Ferré, una altra al mag AurelioPaviato, i la tercera al Mag Lari.

L’estàtua de Florences Gili con-tinua allà plantada (bé, arrel la re-modelació del passeig la vanmoure una mica cap a l’esquerra),en aquella postura incòmoda, ambles monedes entre els dits eterna-ment estirats, tan hieràtica i enig-màtica com sempre. Però ara ja sa-bem que era la porta a un altremón amb el que, gràcies al col·lec-tiu Pro-Tamarit, finalment hemconnectat. Enhorabona als orga-nitzadors.

Javier Plana al bar PhilosJOSEP ESPLUGA

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

TEM

A D

EL M

ESEl Matarranya critica els més de 20 anysd’abandonament de la N-232 a Mont-roig// EMMA ZAFÓN

greu es va viure a finals de 1997,quan els propietaris expropiats pera les obres en la part terolenca es vanqueixar públicament en descobrirque les seues compensacions eco-nòmiques eren inferiors a les delspropietaris de Castelló. El projectecomptava llavors amb 1.500 milionsde les antigues pessetes (9 milionsd’euros) però el Ministeri de Fomentva paralitzar les obres del tram quediscorre entre Morella i el límitamb Terol a causa de la polèmica. En1998, Foment no va pressupostar l’o-bra. La N-232 va seguir paralitzadauna dècada tot i que la promesa dereprendre-la va figurar en totes lescampanyes electorals entre 1997 i2007. I encara hi continua figurant.

En este context, l’acte més relle-vant que va posar de manifest la in-dignació per les dècades d’endar-reriment infraestructural fou la mo-bilització celebrada a Saragossa en2004 en la que van participar 60.000persones demanant el desdobla-ment de la N-232 i la millora de lescarreteres a la província. Tres anysdesprés, el juliol de 2007, Foment tor-nà a adjudicar les obres arran elsproblemes sorgits amb l’anteriorempresa. La inversió global es va xi-frar en 47,6 milions d’euros, quan-titat de la que ni tan sols s’ha ex-ecutat el 20%. El retard del projec-te no ha impedit que polítics d’un ialtre colors s’hagen fotografiat en al-

gun dels punts mont-rogins de la car-retera, com van fer els càrrecs so-cialistes provincials per reivindicarels avanços aconseguits amb l’ex-president José Luis Rodríguez Za-patero.

És cert que en la segona legisla-tura de l’anterior president es van re-prendre els treballs però l’alegria aca els mont-rogins va durar benpoc. Les obres van començar el2009 i es van tornar a aturar al juliolde l’any següent. A més a més, du-rant este període es va enfonsar untram de la carretera entre Mont-roigi Torredarques que va obligar a es-tablir un desviament provisional ique es va solucionar traçant un pe-rillós revolt que encara es mantéavui dia. El més curiós és que, en ter-mes econòmics, el Ministeri de Fo-ment no ha abandonat l’obra total-ment. En els darrers anys s’ha pres-supostat el projecte amb 150.000 eu-ros el 2011, 419.780 el 2012 i 677.120el 2013. Les partides no s’han ex-ecutat, agreujant el malestar que esviu a la comarca del Matarranya en-tre els empresaris i els veïns afectats.A falta d’un any per als comicis au-tonòmics i generals, caldrà veure siels càrrecs polítics de les Corts ara-goneses i el Congrés dels Diputatsno han perdut el cinisme de fer-se fo-tografies en una carretera nacionalque tots al Matarranya donen perabandonada.

La història de la carretera nacio-nal 232 entre el desviament cap aRàfels i el límit provincial amb Cas-telló és, possiblement, l’exemplemés greu de deixadesa i greugecomparatiu que ha sofert la comar-ca del Matarranya en els darrers 20anys. Impulsada a principis delsanys noranta, la carretera que té perobjectiu connectar el mar Mediter-rani amb el Cantàbric (naix a Vina-ròs i conclou a Santander), continuaconservant un traçat construït abansde la Guerra Civil amb nombrososi perillosos revolts que la conver-teixen en una de les més perillosesd’Aragó. Tant és així que en els dar-rers quatre anys hi ha hagut dos pe-rilloses ensulsides que han obligat alpersonal de manteniment de carre-teres a fer dos modificats ‘in extre-mis’ per evitar incidents.

Davant d’esta situació i de les in-nombrables queixes de veïns, em-presaris i transportistes, els diversosgoverns centrals no han fet mésque retardar el projecte i entorpir larepresa definitiva de les obres. Tot ique el Ministeri de Foment, com-petent en la carretera, ha disposat dedotació pressupostària per a esco-metre les obres en els darrers anys,el projecte està actualment paralit-zat des de juliol de 2010. Llavors, undesacord entre Foment i l’empresaadjudicatària, Rover Alcisa, va for-çar l’abandonament dels treballsque s’estaven realitzant al terme deMont-roig. Tot sembla que la situa-ció no s’ha superat i no es preveuennovetats a curt termini. “Tenim as-sumit que no som importants per aningú”, criticava l’alcalde mont-rogí, Óscar Arrufat, fa unes setma-nes. El tram abandonat suma 17 ki-lòmetres de descontent i promesespolítiques incomplertes.

La N-232 al seu pas pel Matarra-nya va començar amb mal peu. Laprimera paralització de les obres esremunta a 1993 per problemes eco-nòmics de la que aleshores era em-presa adjudicatària, diferent a l’ac-tual. Tot i això, la polèmica més

Els més jovesreivindiquen eldesenvolupa-ment de lainfraestructuraEMMA ZAFON

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

AR

AG

Ó

16

Lo duo Recapte, format per An-toni Bengochea (Calaceit) i MàrioSasot (Saidí), duran el seu especta-cle “Ataüllant el món des del Mo-linar”, dedicat íntegrament a lapoesia d’en Desideri Lombarte, a di-ferents poblacions del Baix Cinca ia la capital aragonesa. Aquests con-certs s’integren dins dels actes com-memoratius del 25è aniversari de lamort del poeta de Pena-roja (1937-1989) que impulsa i coordina l’As-sociació Cultural del Matarranya(ASCUMA).

De moment, el duo Recapte, queenguany compleix vint-i-un anysd’existència damunt els escenaris, téprevistos tres concerts per a aques-ta primavera, a l’espera de concre-tar altres actuacions a l’estiu i la tar-dor en altres pobles i comarquesd’Aragó i Catalunya.

El primer concert de la gira tindràlloc a l’antic Cinema Parcerisa deSaidí el dissabte 5 d’abril a les 18,30hores, dins de les Jornades culturalsque durant aquest mes organitzen laregidoria de Cultura de l’Ajunta-ment amb la col·laboració de les di-ferents associacions culturals i cívi-ques de la vila.

A la setmana següent, el divendres11 d’abril a les 22,30 hores, el DuoRecapte actuarà a la biblioteca deTorrent de Cinca, en un concert or-ganitzat per l’Ajuntament de la lo-calitat amb el suport de la Comar-ca del Baix Cinca.

Finalment, el dimecres 7 de maig,

portaran la poesia de DesideriLombarte al Teatre del Mer-cat de Saragossa (Plaça deSanto Domingo) a les 20, 30hores, gràcies a la bona dis-posició i afany de col·labora-ció de la Gerència de la So-cietat Saragossa Cultural del’Ajuntament de Saragossaque ha cedit aquest bell esce-nari. L’entrada tindrà un preu“simbòlic” de 3 euros. En laresta dels concerts de Recap-te, l’entrada serà lliure.

“El nostre objectiu, enguany –co-menta Màrio Sasot– és col·laboraramb ASCUMA i, junt amb altresgrups que porten los textos de l’es-criptor pena-rogí en el seu reperto-ri com a Temps al Temps, Tur-nez&Sesé, etc., contribuir a que la fi-gura i l’obra d’en Desideri ixque de-finitivament dels límits del Matar-ranya i sigue finalment conegut a laresta de la Franja, a l’Aragó i a Ca-talunya”.

Totes les facetes i etapes del poeta

L’espectacle “Ataüllant...” delDuo Recapte, que ja ha estat re-presentat a altres llocs anys enrerecom la Freixneda, Sabadell, etc.,consta d’una breu introducció poè-tica i musical amb dos poemes: “Lesbelles paraules” i “La terra besaria”,que sintetitzen l’amor a la terra i a

Lo Duo Recapte porta l’Any Desideri Lombarte al Baix Cinca i Saragossa// FELIP BERENGUER

la seua llengua del poeta. Després,ve un primer bloc dedicat a La ter-ra i la natura amb la lectura dra-matitzada de “La xica tornada serp”,“Tots los colors” i “Joc de paraules”.El segon bloc, titulat Existència i iro-nies de la vida conté poemes nar-ratius com “L’home que no sabiatrobar el castell”,” Xerraduries”, i al-tres més reflexius com “Sol·lici-tud”, “Llaurem rostolls daurats” i“Lluny de tu”.

Un tercer bloc, Retorn a la terra,on el poeta ja sent molt prop la seuamort, inclou els poemes “Timó deflor menuda”, “Me n’aniré” i “Dei-xa’m posar-me davall”.

Finalment, un breu epíleg obreuna escletxa a l’esperança amb elpoema “Quan no quedarà res”.

La música (bandúrria i mandoli-na elèctrica) que acompanya elspoemes segueix la línia eclèctica i va-riada habitual en els concerts d’a-quest grup.

Actuació del DuoRecapte a la Freixnedael 2011ARXIU

Anna Maria Moix i Meseguer (Barcelona, 1947-2014) // M. Llop

DONES

L’Anna Maria Moix fou una escriptora catalana que escriviaen castellà. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Bar-celona. Publicà poesia, narrativa, crítica literària, traduccions, ar-ticles periodístics... Coneguda com l’única dona representada al’antologia Nueve novísimos poetas españoles, que va incloure Jo-sep Maria Castellet publicat el 1970. Identificada amb el movi-ment anomenat la Gauche Divine de la Barcelona dels anys 60-70, grup lligat al moviment cinematogràfic denominat Escuela deBarcelona (Félix de Azúa, Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma...).Directora de les col·leccions de poesia i relat de l’editorial Pla-za & Janés i Bruguera. Del 2006 al 2010 fou directora de l’edi-

torial Bruguera. L’any 1979 guanyà el premi Vizcaya de Poesiaamb l’obra No time for flowers i l’any 1985 va rebre el premi Ciu-tat de Barcelona amb Las virtudes peligrosas i el 1995 amb Valsnegro. L’any 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi. L’Anna Ma-ria diu que l’escriptora que més l’ha influït és Rosa Chacel ambqui va mantenir correspondència que ha estat publicada. Con-siderada una persona vital, polifacètica i compromesa amb el fe-minisme amb sensibilitat d’esquerres. Amiga d’Ana Maria Ma-tute, Esther Tusquets. L’última obra publicada l’any 2011, Ma-nifiesto personal, presenta una actitud de perplexitat i indigna-ció sobre el panorama econòmic, polític, social i cultural.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

El 13 d’abril del 2000 moria a Roma Giorgio Bassani que, en-cara que nascut a Bolonya el 1916, serà per sempre més l’escriptorde Ferrara, i més en concret de la comunitat hebraica d’aquestaciutat del nord d’Itàlia. De la plèiade d’escriptors italians nascutsen les primeres dècades del segle XX (Elio Vittorini, Carlo Levi,Vasco Pratolini, Carlo Cassola...) Bassani va estar, junt amb Ce-sare Pavese, el narrador que possiblement més va connectar ambtota una generació de catalans que van (vam) despertar com a lec-tors al món de la literatura a finals dels anys seixanta i comen-çaments dels setanta.

La lectura que vaig fer, quan tenia setze o desset anys, de la seuanovel·la Dietro la porta (Darrere la porta) em va impressionar tantque durant anys em vaig abocar a llegir tot allò que estés rela-cionant amb el mite bassanià de Ferrara. Així que vaig poder vaigveure la pel·lícula de 1971 Il giardino dei Finzi-Contini (‘El Jar-dí dels Finzi-Contini’) de Vittorio de Sica, film inspirat en la no-vel·la homònima de Giorgio Bassani publicada el 1962 i que l’ha-via consagrat com un dels grans escriptors italians de la postgu-erra europea. La visió d’aquesta pel·lícula em va decebre força–com al propi Giorgio Bassani– i, tot s’ha de dir, d’aleshores ençàvaig anar perdent bona part de l’interès per l’obra del novel·lis-ta de la Romanya. Cal dir que les passions muden amb els temps.

Amb tot, l’admiració que sentia, i en bona mesura encara sen-

to, per la seua obra era tan poderosa que quan en el mes de maigde 1981 el poeta de Ferrara va visitar Barcelona per oferir unalectura dels seus poemes a l’Istituto Italiano di Cultura del pas-satge de Méndez Vigo de la capital de Catalunya, no vaig podersinó que assistir-hi, necessitat reforçada perquè la seua obra i laseua figura eren presentades pel doctor José María Valverde, perqui sempre he sentit una admiració encara més gran que la quesentia per Bassani, tot i que, cal afegir, d’un caràcter ben diferent.Ara que hi penso, em fa l’efecte que aquest ha estat l’únic actepúblic al qual he assistit amb l’únic propòsit de conèixer, de veu-re si més no, una persona desconeguda i admirada.

Transcorreguts més de trenta anys de la visita de Giorgio Bas-sani a Barcelona, no recordo gairebé res en concret d’aquest acte.Tan sols, quan ara passo pel davant del passatge de Méndez Vigo,em ve al cap que aquest és l’indret on vaig veure Giorgio Bas-sani, i llavors recordo la seua figura menuda i pulcra.

L’estiu del 2000 vaig rellegir (ai las!, ja em ve el temps de lesrelectures) tot allò que encara conservava de l’obra de GiorgioBassani, des de Dietro la porta fins a Gli occhiali d’oro (‘Les ulle-res d’or’), tot passant per diverses narracions de Le storie ferra-resi (‘Les històries de Ferrara’) o Il romanzo di Ferrara, i pels fullsciclostilats amb alguns dels seus poemes que ens van lliurar a l’Is-tituto Italiano de Cultura un llunyà mes de maig.

Giorgio Bassani, de Ferrara // Esteve Betrià

Benita Gil, una ginebrosina de 101anys, mestra republicana, sindicalis-ta i exiliada des del final de la Guer-ra Civil, va rebre el passat 25 de fe-brer al seu domicili de Praga l’Ordred’Isabel la Catòlica al Mèrit Civil.

L’ambaixador espanyol a Praga,Pascual Navarro, va destacar durantel lliurament de la distinció “la lleial-tat al compromís amb Espanya, ambles seves arrels, amb l’idioma espa-nyol, i amb la família i els seus com-patriotes” com una constant en lavida de Benita.

Aquesta dona, que el passat mes degener va complir 101 anys, atresora,sens dubte, una llarga trajectòriacom a mestra, traductora i intèrpret,secretària i sindicalista, mare i àvia i,des de 1980, jubilada i observadoracrítica de la realitat espanyola.

Benita Gil va néixer el 1913 a LaGinebrosa (Terol). Va ser mestra deprofessió i va pertànyer a l’Agrupa-ció Provincial de Mestres d’Ense-nyament Primari a Saragossa. Durantla Guerra Civil va ensenyar a Alcanyís

BENITA GIL, MESTRA REPUBLICANA DE LA GINEBROSA

“L’exili també ha tingut coses gratificants”// JAVIER ORTEGA

U12

(Terol) i Llançà (Girona), i també varesidir a Mas de les Mates i Terol.

“Era mestra, i sempre vaig consi-derar que si em quedava m’hagues-sin trobat a l’ensenyament”, va as-segurar Gil, que va militar al PartitComunista d’Espanya i es va exiliara França el gener del 1939, en elscompassos finals de la Guerra Civil.

Al país veí es va casar amb FelipeSerrano i va tenir dos fills. Després,en 1951, la família es va traslladar ala llavors Txecoslovàquia comunista,on Benita va treballar vuit anys d’o-perària a l’empresa tèxtil Vinola.

Un cop instal·lats a Praga a prin-cipis dels anys 60, va treballar a la Fe-deració Mundial de Sindicats (FMS),on va exercir com a secretària de laSecció Llatinoamericana durant 17anys. La seva etapa a la FMS li va re-sultar especialment gratificant, segonsexplicava la seva filla Dely, ja que liva permetre col·laborar amb moltssindicats llatinoamericans i amb lesllavors il·legals Comissions Obreresespanyoles.

En 1980, Benita i Felipe van tornara Espanya, però al 1992 van decidirtornar a Praga, per estar més a propdels seus fills i néts. “L’exili, malgrattotes les dificultats que ens ha impo-sat, és també gratificant”, va confes-sar la mestra centenària en rebre lacondecoració.

Embaixadorespanyol a

Praga donantla distinció a

Benita GilAGÈNCIA EFE

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

21 /

ab

ril

2014

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Sento tornar a emprar aquesta expressió. Sóc conscient queescriuré sobre el mullat. Fa no gaire em referia a l’assignaturapendent que tenim l’associacionisme per captar l’atenció i l’in-terès del personal a l’hora de convocar-lo a actes o jornades pertractar de llengua, cultura... Aleshores, em servia d’excusa unesparaules de Joan F. Mira en relació a una Jornada a Calaceit.Ara em referiré a la resposta gairebé nul·la de persones del ter-ritori a la Jornada per la Dignificació lingüística: Llengua i em-patia. No cal dir (o sí que cal) que els qui convoquem hem d’a-finar a l’hora de muntar una proposta per fer-la atractiva, queresponga a interessos reals i, és clar, posar-hi mitjans perquè lainformació arribe a tanta gent com puguem. Això últim potserno ho hem sabut fer prou, però en temps de tanta xarxa tele-màtica em sembla que poca gent de la potencialment concer-nida pot dir avui que no té la informació pertinent d’un acte. Pelque fa a l’interès intrínsec del programa entenem que el tenia,per això sí que va acudir molta gent –d’enllà de la Franja– queva emplenar la sala i en va gaudir d’allò més.

Una part molt important del programa corresponia a unataula redona –Com n’eixim?– amb un participant de cada co-marca. Va ser dinàmica i contundent alhora en repassar dife-rents aspectes i denunciar les mancances (per dir-ho finament)del nostre territori. Deixeu que lligue un parell de coses (al meugust, és clar). Chauvell, el nostre home públic més incombusti-

ble, al programa de Catalunya Ràdio de la Terribas, no fa gaire,amb altres alcaldes de la Franja hi van explicar la peripècia queviuen els nostres pobles a partir de l’episodi sagnant del bateigdel català a la Llei de llengües actual del PP-PAR. Al principidel programa, a peu de carrer, una periodista preguntava a tran-seünts què en sabien, de la Franja? La majoria reconeixia queno en sabia res.

A la Jornada, Laura Borràs, la directora de la Institució deles Lletres Catalanes ens va emocionar a tots amb una confe-rència en què va evidenciar la necessitat de conèixer per esti-mar (la seva gran lliçó de l’empatia, de l’acostament). Ho va ferper desmuntar uns universitaris que no llegien poesia perquè,deien, no els interessava. Un desinterès alimentat de desconei-xement. Laura Borràs ens va alliçonar, de manera emotiva, so-bre la importància de conèixer, que és el pas necessari per es-timar.

Ací ve allò de lligar un parell de coses, els dos problemes dedesconeixement: la Franja no és prou coneguda arreu dels paï-sos de l’àmbit català... I nosaltres, amb massa passivitat i desí-dia, també negligim de conèixer i estimar aquest nostre àmbitcosa que, vull pensar, explica l’absència d’indígenes de Fraga ala Jornada del Palau Montcada, segurament perquè algú ens téposat al caparró que “tot això” no val la pena, com el cas de lapoesia i els alumnes de la magnífica Borràs

Més Déjà vu // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

El passat dilluns 17 de febrer vaaparèixer als quioscos el primer nú-mero d’El Matí Independent de Llei-da, el nou diari impulsat i dirigit perl’exdirector de La Mañana, RamonPedrós, escrit íntegrament en cata-là. El preu del diari és d’1,30 euros,mentre que els diumenges costa2,30 i inclou la coneguda revistaInterviú.

Es tracta de la tercera capçalera depagament amb seu a Lleida, ontambé s’hi edita Segre i La Mañana,i la quarta si es té en compte el gra-tuït Bon Dia. La distribució d’ElMatí Independent de Lleida és la ma-teixa que la dels altres diaris po-nentins: la demarcació de Lleida,bona part de la Franja i la ciutat deBarcelona.

El Matí Independent de Lleidaassegura en el seu primer editorialque naix amb l’objectiu de “garan-tir” el pluralisme informatiu i una“major qualitat participativa i de-mocràtica”, com el seu nom indica,sense dependre d’institucions, partitspolítics ni grups de pressió.

Nou diari en català a Ponent// REDACCIÓ

En el primer editorial, a més, eldiari assegurava que la ciutat “no potacceptar caure sota el domini d’unpensament únic o d’una opinió mo-nopolitzada o mediatitzada per càl-culs empresarials o estratègies departit”, en referència al fet que en lanova etapa de La Mañana hi hagicom a accionista el propietari de Se-gre.

Amb tot, el nou mitjà assenyalaque no ha estat impulsat “contra nin-gú”, sinó “a favor de la llibertat”, per“estimular” el debat d’idees i per“defensar els interessos” de la so-cietat lleidatana, els quals conside-ra estan “sovint desvirtuats sota elpes dels vincles creats des del poderpolític i econòmic”.

D’altra banda, Pedrós, en la sevaprimera columna, es qüestiona si aLleida hi caben tres capçaleres depagament, “sobretot si les tres es de-diquen a repetir les mateixes notí-cies”, i assenyala que el nou diari novol caure en el joc repetitiu ni elsseus periodistes convertir-se en “fun-cionaris obedients o traductors”.

A ”la Caixa” volem estar al teu costat per ajudar-te a protegir la casa i els qui més estimes. Per això, t’oferim una àmplia gamma d’assegurances perquè puguis estar tranquil. A més, amb el Pack multiAssegurances podràs agrupar les assegurances i pagar-les mes a mes sense cap cost addicional.1

I ara, si contractes les assegurances abans del 28 de febrer, et podràs emportar 2 en una Targeta Regala prop o a www.laCaixa.es

Cuidem casa teva

Ja podem estar tranquils

El pagament mensual de les assegurances sense cap cost addicional per fraccionament és un avantatge inclòs en el Pack multiAssegurances. La possibilitat de contractar el Pack multiAssegurances està subjecta als criteris de risc de l’entitat asseguradora corresponent i a les condicions de contractació del Pack multiAssegurances. Consulta les condicions de contractació i les assegurances que es poden incloure en el Pack multiAssegurances. s’exhaureixin les existències de les Targetes Regal (40.000 unitats). Les assegurances han de complir els requisits i l’import mínim de prima que s’indiquen a la carta de compromís que, si és el cas, es lliuri. L’import de la promoció s’abona en una Targeta Regal i es calcula en funció del nombre d’assegurances contractades o del nombre d’assegurats inclosos (segons el producte contractat) que compleixin les condicions de la campanya, de si es té contractat un Pack multiAssegurances (abans o durant el període de campanya) i de la pertinença als programes inclosos en la campanya. L’import màxim que es pot

operador de bancassegurances exclusiu de VidaCaixa, SA d’Assegurances i Reassegurances, i autoritzat de SegurCaixa . NRI: 821-2014/9681

ets l’EstrellaTu

Ja poddodoododp ppopopoaa aJJJaJaJae ttarratattatasssststste

rraranquiuqququnrattt

demmededderrlllii

ranquiiuqqquququnra

ilsslllslsii

AA

pta

Cuidem casa

A la Caixa volem estar al teu coA ”la Caixa” volem estar al teu co

perquè puguis estar tranquil A mt’oferim una àmplia gamma d’asa protegir la casa i els qui més es

teva

te-te

Pack més amb el ssegurancesstimes. Per això,ostat per ajudarostat per ajudarp j

Tu ets l’Est

condicions de la campanya deomoció s’abon’import de la prLL’

eixin les existències de s’exhaure en el Pack multiAsseguinclour

subjecta als criteris de risc de l’lesmensual deEl pagament

aTfI

i mp

ellatrre

si es té contractat un Pack multiAssegurances (abans o durane d’asargeta Regal i es calcula en funció del nombrna en una TTa

argetes Regal (40.000 unitats). Les assegurances han de les TTaurances.

esponent i a les condicions de cont’entitat asseguradora corrfraccionament ésaddicional per cap cost assegurances sense

.laCaixa.esa prop o a wwwargeta RegalTTa

, et podràs emportar febrerr, ara, si contractes les assegurance

mes a mes sense cap -les pagar podràs agrupmultiAssegurances

perquè puguis estar tranquil. A m

ogrames inctinença als prnt el període de campanya) i de la pere d’assegurats inclosos ssegurances contractades o del nombr

equisits i l’import mínim de prima que s’indiquencomplir els r

tractació del Pack multiAssegurances. Consulta les condicionsPack multiAssegurances. La possibun avantatge inclòs en el s

en una22es abans del 28 de

1. cost addicionalpar les assegurances

Pack més, amb el

’import màxim que es potclosos en la campanya LL’oducte contractat) que compleixin les(segons el pr

omís que, si és el cas, es lliuri.n a la carta de compr

ces que es podens de contractació i les asseguranPack multiAssegurances estàcontractar eldebilitat

condicions de la campanya, de

bande operador

si es té contractat un Pack multiAssegurances (abans o duran

. NRI: 821-2014/d’AsseguranceSA idaCaixa,Vde exclusiu cassegurances

ogrames inctinença als prnt el període de campanya) i de la per

/9681

SegurCaixade autoritzat iReassegurances,ies

import màxim que es potclosos en la campanya. LL