En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 124

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Reportatge

17 Galeria de Personatges

18 Països Catalans

19 Anàlisi

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Els cartells d’informacióturística al Matarranya

Fa ja uns quants anys que la Comarca delMatarranya va posar, molt encertadament,uns cartells informatius a cada espai d’in-terès monumental o paisatgístic de lesnostres viles, amb text, fotografies, plànols,esquemes... descrivint al visitant tot el queanava veient i que feia la funció d’una ex-cel·lent guia turística. Iniciativa molt posi-tiva en apostar la nostra comarca clarament,des del moment de la seua formació el 2002,pel desenvolupament del sector terciari. Eltext sempre era bilingüe: en català i en cas-tellà, una agradable novetat en aquells pri-mers anys d’establiment de la comarca. Ara,passat el temps, molts d’estos plafons estanforça malmesos per l’acció de la humitat, lapluja, el vent o el sol i del vandalisme, quetot s’ha de dir. I, conseqüentment, caldriaun restabliment de la informació perquè elque s’ha fet malbé és, sobretot, el paper i aixírecuperar el seu inicial estat i funció. En al-gun cas, per exemple recordo ara el Salt dela Portellada, molt visitat i fotografiat estosdies per observar la gran quantitat d’aiguaque baixa després de les abundants plogu-des de finals de novembre, algun irres-ponsable s’ha dedicat a fer il·legible el texten català del panell informatiu. I no és l’ú-nic cartell que això passa i que sempre eltext en castellà apareix impol·lut. Quina ca-sualitat!

Miquel Meix

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’ HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Albert Sánchez Piñol. Foto ©Isidre Tiana

El Museu Joan Cabré de Calaceit

Aquest estiu passat vaig anar al museuJoan Cabré de Calaceit per visitar l’expo-sició ‘Cuadros’ del pintor alemany RupertSchroeder que des dels anys noranta viu acavall entre Alemanya i Calaceit i que m’ha-vien recomanat molt uns amics. Realmentuna extraordinària exposició, una obrapictòrica plena de detalls, miniatures i sim-bologies de colors intensos i contrastats, d’u-na gran força expressiva. Durant el trans-curs de la visita vaig poder observar que enalguns quadres resultava difícil apreciar laminuciositat dels detalls de l’artista perquèhi havia bombetes foses i no les havien can-viat i això impedia contemplar l’obra en totala seua intensitat i expressivitat. Acabadala visita i preguntant sobre l’incident se’mva explicar que això era una de les conse-qüències de les retallades del govern als mu-seus, que les bombetes eren molt cares i queel pressupost no donava per a més. Si jas’han vingut reduint les exposicions, els diesd’obertura i el manteniment. Ara nomésqueda la possibilitat de tancar-lo? Bona ma-nera del govern aragonès de fomentar lacultura al Matarranya.

Arnau Timoneda

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

EDIT

OR

IAL

Tot l’equip que treba-llem per a que surti cadames la revista, coordina-dors, administració, re-dacció, opinió, produc-ció, maquetació i disseny,us desitgem el millor peraquest 2015. Encetemaquet any, setzè de vida,amb 147 números a lesespatlles comptant elseditats en paper i els di-gitals –aquests d’ençà el2012– amb la mateixail·lusió que el primer dia,amb ganes sobrades decontinuar pel camí quevam escometre i prepa-rats pels canvis i milloresque calgui fer en el futur.Si algun dia la crisi eco-nòmica dóna pas a unarecuperació de debò itornem a poder disposarde pressupostos un xicmés folgats, sense capmena de dubte tornarem a editartots els números de la revista en pa-per, i totalment en color si s’escai-gués.

Tant de bo que amb el desitjatcanvi econòmic arribés el canvi so-cial i polític de tota la societat. Elscasos de corrupció desincentivenels comportaments ètics del gruixsocial i conseqüentment la mancad’ètica fa trontollar les institucions.Els objectius i comportaments per-sonals no van més enllà dels inte-ressos propis. No cal ser massaperspicaç per adonar-se que hemcaigut a les arpes del llop, la qualcosa s’entén molt bé veient que lacrisi econòmica i les mesures tandescarnades que s’han pres per su-perar-la han aguditzat les desigual-tats socials, trencant una gran partdels principis del contracte social.El comportament ciutadà ha esde-vingut en general més egoista. Elscorruptes i els dirigents que hanpres les mesures tan antisocials hanestat l’esca del pecat. Si desitgemun canvi de debò, l’honradesa i latransparència han d’esdevenir labase del comportament social. Talvegada la indignació, quan les re-

EDITORIAL

Desig de canvi

gles del joc no funcionen d’igualmanera per a tots els ciutadans,s’ha transformat o hauria de trans-formar-se en el motor del canvieconòmic i social per accelerar-lo.Que s’està perdent la por és benevident, i que el desig de canvi aug-menta dia rere dia són coses prougeneralitzades, per tant, els fona-ments del nou edifici poden fer-sevisibles a no trigar massa. En totcas, de ganes o desitjos que així si-gui en tenim a gavadals i el peu eltenim sempre a l’estrep.

En aquest número hi trobareu,entre altres, les cròniques de les XJornades Culturals del Matarranyai de la Guerra Civil a Queretes, aixícom de la Gala anual de l’Institutdel Baix Cinca i un reportatge de laFundació Crisàlide de Camporrells.Destaquem també la magnífica en-trevista que en Berenguer de Mus-

“Comarcans, no hem de renunciar per cappreu, ni per res del món a la llengua delsnostres majors“Epistolari (1981-1989) p. 414

Els budells del Temps deFranjaARXIU

sots ha fet a Albert Sánchez Piñol,antropòleg i escriptor, autor de l’e-xitós llibre, Victus. De l’entrevistadestaquem les paraules de SánchezPiñol quan parla de la nostra llen-gua: “quan et fan dir xapurriao a lallengua que parles, et fan assumir eldiscurs del colonitzador”. I com atancament dels nombrosos home-natges de commemoració dels 25anys de la mort d’en Desideri, s’en-carta el segon Styli locus dedicat alpoeta pena-rogí.

Per últim, animem a tots els lec-tors a participar en la secció de“cartes dels lectors”, fent propostesnoves, comentant articles o desta-cant temes d’actualitat. Seria unaforma directa de copsar la seua opi-nió sobre la revista en general o so-bre alguna opinió o tema concret.Segur que ens sentiríem esperonatsi més il·lusionats de cara al futur.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

4

Com cada tardor al Matarranyahan tingut lloc les XI Jornades Cul-turals i Aficiona’t-V Mostra de Tea-tre del 15 de novembre al 8 de de-sembre, organitzades per la comar-ca del Matarranya. Una programa-ció molt diversa per arribar a tot ti-pus de públic, dels més menuts alsmés grans i que es porten a termedurant els caps de setmana peratraure més participants a la con-vocatòria. Enguany les diferentsactuacions han tingut lloc a les vilesdel sud del territori: Torredarques,Pena-roja, Mont-roig, Fondespatla,Beseit, Vall-de-roures i Calaceit.Des de fa uns anys les activitats in-fantils han tingut una molt bona ac-ceptació i enguany els més menutsvan tindre les actuacions del grupAlgarabote, de Mónica Pasamón,Tracalet Teatre amb un espectacle decontes i titelles: ‘A la voreta del foc’,‘Viatge pel temps’ i animació alcarrer dels alumnes que van ferprèviament el curset organitzat perPolíglota Teatre. En la V Mostra deteatre Aficiona’t esta nova convo-catòria presentà la formació d’unnou grup comarcal: Lo Mentidero deQueretes que interpretaren a laGermandat de Calaceit ‘Humorcon amor’. També hi van participar

XI Jornades Culturals i Aficiona’t - V Mostra de Teatre// CARLES SANCHO

els ja veterans pena-rogins de la Quique-reta, el grup de Mas-salió Mercè Cente-lles i l’actuació del’humorista Boto iels alumnes que vanrealitzar el seu cursetde monòlegs. En-guany la participa-ció de grups de tea-tre locals no ha estattan important comen altres edicions dediferents raons. Lesconferències sóntambé uns actes que estan ben pre-sents en les jornades: José Luis Cor-ral, professor de la Universitat deSaragossa, parlà de la Corona d’A-ragó; Jordi Rovira i Àngels Casa-novas de l’inici de les excavacions ar-queològiques al Matarranya dutes aterme a principi de segle XX perl’Institut d’Estudis Catalans (ambesta xerrada es commemorava elscent anys d’arqueologia matarra-nyenca iniciada a Calaceit al poblatde Sant Antoni); Cristian Casamit-jana dissertà de les herències emo-cionals i Sara Curiel de l’arquitec-tura de les monumentals cases con-sistorials del Matarranya. Es com-

pletà la programació de les jornadesamb una actuació musical de BlueTango al Museu Joan Cabré de Ca-laceit i amb un espectacle de màgiaa càrrec de Mark Samaniego.

La cloenda de les jornades, el 8 dedesembre al Cúbic de Fondespatla,amb la presentació del CD dedicatal Cicle d’Orgue de la Comarcadel Matarranya. Una recopilacióde concerts a Mont-roig i Fondes-patla, duta a terme des del 2009, percommemorar els deu anys d’esta exi-tosa iniciativa musical que té lloccada any durant l’estiu i que dirigeixla musicòloga de Vall-de-rouresMargarita Celma.

Una crònica // Carles Terès

Diuen allò que a cal ferrer es fa anar cullerade boix. Em passa doncs, que tot i que els meusulls examinen minuciosament cada Temps deFranja, rarament he fet una crònica. Tinc tan as-sumit quina és la meua comesa, que no se m’o-corre ficar-me en altres negociats. En descàrrecmeu diré que cal acabar la revista a temps, i quanm’arriba ja no hi ha marge per fer res més queajustar-la, corregir, retocar, dissenyar la cobertai una multitud de petites coses que fan que la cosa quedi comcal. Explico tot això per justificar-me d’esmerçar aquesta co-lumna per fer una minúscula crònica personal sobre la cele-bració del Ball del Poll el passat 1 de novembre a Torredarques.

El ball l’hem mantingut des de l’any 97, quan vam “recu-perar-lo” gràcies a una sèrie de coincidències i a la col·labo-ració del grup La Birolla. Amb el pas del temps la festa s’ha-via anat pansint —no és fàcil eixir a ballar tot sol, davant de

tothom, per a lluir-te i endur-te el magnífic po-llastre de mas. De fet, jo no l’he ballat mai (unacàmera fotogràfica és molt útil per amagar-s’hial darrere). Per això enguany, amb la inestima-ble ajuda de la Rondalla dels Ports, vam donarun nou i poderós impuls a la tradició. A bandadel ball (amb tota la solemnitat i molts dan-saires valents, alguns vinguts de lluny), es va ferclasse de ball, xerrades, dinar i bureo, que és

com s’anomena a la festa que es feia als masos. Va anar moltbé, amb la participació de gent de totes les edats. Creieu-mesi us dic que s’ho van passar millor que amb les actuacions ha-bituals a les festes, és a dir, les orquestres carregades de llums,de decibels i de músiques adotzenades.

Ara cal esperar que la revifada es mantingue els anys a ve-nir. Si no, d’ací una centúria, un grupet de torredarquins hau-ran de tornar a començar.

L’ ESMOLET

Tríptic de lesXI JornadesCulturals delMatarranyaCOMARCA DEL

MATARRANYA

El vencedor, Miguel Barba C. TERÈS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

5

Desemmascarar el passat, posar-li veu al silenci // Vicent Pallarés

L’altre dia parlava amb el meu avi i m’explicava els anysdifícils de la Guerra i de la Postguerra en les nostres con-trades amb les grans desgràcies que es van patir. Uns tempsque van ser viscuts amb molta duresa, plens de morts i dedestrucció.

Durant molts anys aquest tema ha estat silenciat i semblaque des de fa un temps hi ha una voluntat de tornar a par-lar i d’investigar sobre el curs i els efectes del conflicte a lesnostres terres.

Recordo que quan estudiàvem a escola el tema de laGuerra civil i de la Dictadura franquista sempre es passa-ven de llarg aquells aspectes referits a la qüestió. Sempre hepensat que ha existit un gran tabú social a l’hora de parlar-ne, tot defugint el possible conflicte que podia originar qual-sevol comentari.

Durant molt de temps diverses generacions han romàs ensilenci i aquesta situació s’ha perpetuat durant un llarg pe-ríode. Sempre s’ha pensat que s’hauria d’haver estudiat més

el tema i hauria d’haver-se’n discutit més per a poder en-tendre una mica més la nostra història més recent.

Veig que cada vegada hi ha més iniciatives i més debat ala Franja per a què generacions com la meua puguen saberi arribar a entendre que va succeir en aquells anys. Cada ve-gada apareixen més estudis publicats i llibres –com ara eld’Encarnita i Renato Simoni sobre Queretes i la sevacol·lectivització. També més espais d’exposició –com ara perexemple el de la Guerrilla a la Sorollera– que faciliten lacomprensió dels fets succeïts durant aquella època.

A poc a poc, les generacions anteriors es van morint i ambells s’emporten els records. Si no els guardem, mai no po-drem aprendre de tot el que va passar a la història. Desem-mascarar el passat, posar-li veu al silenci imposat duranttants anys. Tot per a què les generacions futures sàpiguencom va succeir tota aquella desgràcia de la Guerra civil i laPostguerra a les nostres terres. Tot per a intentar evitar quela història i els seus errors tornen a repetir-se.

Els cantautors ja tenen un mag-nífic espai a Favara. El faristol, laguitarra i la cadira, elements essen-cials per a un recital dels virtuososde la paraula i la música, formenuna monumental escultura de ferroque s’aixeca sobre un sòlid pilar depedra com a homenatge a aquellsinconformistes que criticaven i, en-cara critiquen, tot allò que noanava bé, sense pèls a la llengua.Moltes voltes des del mateix poderhan volgut silenciar o minimitzarles seues veus perquè resultavamassa incòmoda la seua presència.

I és que el dia de la Constitució aFavara quedava inaugurada laplaça dels Cantautors amb la pre-sència d’un centenar de veïns. Enl’acte van fer parlaments el ja ve-terà alcalde de la vila del Matarra-nya Francisco Domènech que des-tacà la lluita dels cantautors peraconseguir una renovació social,van ser molt importants i necessà-ries les seues veus durant el fran-quisme i la transició. Seguidamentcedí la paraula a Jesús Guallar,l’autor de l’escultura, terolenc deBlancas i fill de ferrer que ara viu aSaragossa, que va explicar el pro-cés d’inspiració i creació de l’obrafeta de ferro reciclat recordantaquells lluitadors per la democrà-

cia. Després Àngel Villalba, el can-tautor de Favara, va donar les grà-cies pel reconeixement de la seuatasca en nom de tots els cantautors:els aragonesos, els de tot l’estat i elsd’arreu del món. Villalba va retirar-se recentment dels escenaris i ho vavoler fer en la seua vila en un emo-tiu recital-homenatge en quètambé presentava un CD recopila-

tori titulat Olivera d’Aragó el no-vembre del 2012. També va assistira l’acte José Bada, favarol i excon-seller del Govern d’Aragó en la dè-cada dels vuitanta que va ser acla-mat pel públic assistent a l’home-natge. La plaça dels Cantautors ésun agradable espai enjardinat itranquil que està situat en l’entradadel carrer Major de la població.

La plaça dels Cantautors a Favara// CARLES SANCHO

José Bada al’esquerra i elquart de ladretal’escultorJesús Guallar.JOAQUIN BALAGUER

PINÓS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

MA

TAR

RA

NY

A

6

Cor(romp) // Juli Micolau

L’ ARGADELL

Enguany acabarem l’any i deixarem per a la Història un muntde coses que la memòria sabrà preservar. Quan escric açò, entemps d’Advent, penso amb tota la comèdia mediàtica sobreles persones que representen el poder. Suposadament són per-sones que triomfen, tenen èxit, toquen el cel amb les mans i se’nvan a pagar els impostos a l’estranger o amaguen fortunes dedubtosa procedència. Embolica que fa fort! Sí, els privilegiatssense escrúpols tenen a l’abast el color del diner i se n’apro-fiten tot el que poden, se’ls corromp el cor i obliden el motiupel qual han estat cridats per ser la punta de llança del país, do-nant la imatge més pèssima i deplorable que es pot donar a la

societat, a la nostra i a la del món. Cal agranar els indesitjables,els miserables d’esperit, els lladres de guants blancs, els usu-rers... Però això només són lletres ingènues que no capgiren res.Hauria d’escriure una carta –summa innocència!– als Reis d’O-rient per demanar carbó a tota una colla d’impresentables. Ino és des d’ara mateix sinó que ja fa temps tinc la sensació queels estúpids de la poltrona guanyen punts i tuf per a ser enca-ra més imbècils. I em quedo curt. És clar que no puc posar atots al mateix sac. Sempre hi haurà persones honestes que nos’ompliran les butxaques d’una manera improcedent. O aixòes diu.

Del 5 al 8 de desembre es van ce-lebrar a Queretes les “IV Jornadessobre la Guerra Civil”, organitzadesper l’Associació Cultural Medievo, dela mateixa localitat. Aquest any lesjornades es van centrar en diferentsaspectes de la Batalla de l’Ebre, i decom es va viure al Matarranya en ge-neral i a Queretes en particular.

Les jornades van comptar amb uncicle de xerrades, però també ambuna visita a les trinxeres de Corberad’Ebre, la projecció d’algunes pel·lí-cules i documentals, com ara “ElBosc” (2012), filmada al municipi veíd’Arnes, i una exposició divulgativade documents i objectes relacionatsamb el pas de la Guerra Civil per lazona del Matarranya. L’exposiciós’ha pogut visitar durant tot el mes dedesembre.

El divendres es va donar lo tretd’eixida a les jornades amb la ben-vinguda de l’alcalde de Queretes,Fernando Javier Camps, i de JuanLuis Camps, membre de l’associaciócultural, que van presentar-ne la glo-balitat. Tot seguit es va donar pas a laprimera conferència, a càrrec de Jo-sep Sánchez Cervelló, catedràtic dela Universitat Rovira i Virgili, que vafer una revisió general de la batallacontextualitzant-la dintre de la prò-pia Guerra Civil, de la situació polí-tica internacional i a les zones d’in-fluència de la mateixa.

Dissabte al vespre va ser el torn deFrancisco Cabrera Castillo, reputat in-vestigador de Batalla de l’Ebre, queva introduir un dels aspectes més des-coneguts de la història militar del con-

Jornades sobre la Guerra Civil a Queretes// JOSEBA VILALTA

flicte: les unitats de “guerrillers” dinsde l’Exèrcit Popular de la República,com per exemple els mítics grups de“Dinamiteros de Batista” (Juan Ba-tista Albesa Segura, de Vall-de-roures), i de com després de la Guer-ra Civil, molts d’ells, van acabar llui-tant amb la Resistència Francesa i ala URSS contra els nazis, i posterior-ment la seva incorporació a la lluitaantifranquista com a destacats maquis.

Diumenge al matí es va realitzaruna visita a les trinxeres de Corberad’Ebre, on les persones assistentsvan poder anar fins a l’anomenada“Cota 402” a conèixer de primera màla recuperació de l’escenari que s’hiestà portant a terme i reviure en qui-nes condicions vivien el soldats enaquell indret.

A la tarda es va donar la paraula aEncarnita i Renato Simoni, autors deQueretes. La col·lectivització d’unpoble aragonès durant la Guerra Ci-vil (1936-1938), que van centrar laseva intervenció en els moviments derefugiats a la zona de Queretes i el

Matarranya, tant dels que arribavental i com s’apropava el front a la zona,com la gent de la localitat que va ha-ver de marxar cap a Catalunya iFrança fugint del feixisme.

Per concloure les jornades, el di-lluns a la tarda en José Antonio Al-besa va explicar les vivències de sonpare, Domingo Albesa Insa, matar-ranyenc i combatent a la Batalla del’Ebre. Juan Luís Camps va tancar lesjornades amb una xerrada sobre comes va viure la batalla des del poble deQueretes.

Any rere any, la qualitat de les po-nències i dels actes programats enaquestes jornades es consolida. Aixòes tradueix en una bona assistència atots els actes, tot i el fred i les dis-tàncies en cotxe, assisteix públic desde tots lo pobles veïns. L’organitza-ció valora molt positivament la difu-sió d’estes jornades i la participacióde públic. Potser, per altres anys, potaugmentar la difusió de les xerradesamb la gravació de les mateixes i pos-terior difusió per internet.

Visita a lestrinxeres deCorberad’EbreJUAN LUIS CAMPS

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

BAIX

CIN

CAGala anual de l’IEBC-IEA

// CARME MESSEGUER

L’Institut d’Estudis del BaixCinca va celebrar, dissabte passat,29 de novembre, la seua gala anual,que enguany va tenir lloc a Vilellade Cinca, en el local social de la lo-calitat.

L’acte, amb força concurrència apesar de la pluja, va començar a les19:00 amb unes paraules del presi-dent de l’entitat, Pep Labat. Labatva fer un resum de les activitatsportades a terme durant l’any enfavor de la normalització lingüís-tica i cultural a la comarca –en es-pecial l’edició del cançoner infantilToca manetes– i va anunciar laplantada –en col·laboració a l’As-sociació d’Amics i veïns del cascantic de Fraga– d’un tronc de Na-dal durant el mercat d’artesaniaque tindrà lloc properament enaquesta població i l’edició d’un ca-lendari dedicat a la gastronomia lo-cal i comarcal. L’alcaldessa de lapoblació, Belén Ibarz, va fer unparlament de benvinguda en quèva subratllar la importància demantenir un patrimoni d’arrel co-muna que ens aglutina en la seuadiversitat.

El lliurament dels XVIII PremisJosep Galan a la normalització lin-güística va comptar, com és habi-tual, amb la presència de familiarsde Galan en l’entrega dels guar-dons, que enguany van recaure enel Club de Atletismo Fraga-BajoCinca i en la secció de teatre del’Associació cultural “Branquil” deSaidí. En representació del Clubd’atletisme, premiat per fer bilin-gües tots els comunicats del seu Fa-cebook i donar l’opció de consultaen diferents llengües en el seu blog,va acudir el seu president, Toni Gu-iral, que va manifestar que aprofi-ten totes les facilitats de les novestecnologies per a fer difusió de l’es-port que els apassiona, i Guillem-Arnau Sanmartín, mantenidor delFacebook, que va agrair que els fospremiada una iniciativa que hauriade ser natural. Per la seua banda,els membres del grup de teatre,premiats per l’exitosa representa-ció del sainet Per les ganes d’here-dar, en una divertida performance

van agrair la confiança i elsuport de totes les perso-nes que han fet possiblel’obra –entre les quals ladirectora, Pili Agustín– ivan explicar les circums-tàncies d’adaptació de l’o-bra Per la fam d’heretar, del’autor valencià Josep PerisCelda, a la parla i el con-text saidinencs.

Tot seguit, Julio Moreno,secretari de l’IEBC-IEA,va llegir l’acta del jurat dela XXV convocatòria deles Beques Amanda Lle-bot, que en aquesta edicióhan recaigut en dos projec-tes: La substitució lingüís-tica emergent del BaixCinca. Estudi sociolingüístic des dela perspectiva de l’anàlisi de xarxessocials, del sociolingüista Natxo So-rolla, en la convocatòria general,becat amb 1.000 €; i Vil·la Fortuna-tus i l’estructuració territorial delBaix Cinca en època romana i alt-medieval. Estudi de convergènciade centuriacions, de l’historiadorJacinto Bonales, becat amb 600 €en haver quedat deserta la convo-catòria escolar.

Sorolla, originari de Pena-roja, alMatarranya, va explicar que va co-mençar a estudiar els usos lingüís-tics del jovent del Baix Cinca i laLlitera en sospitar que la transmis-sió generacional de la llengua, in-

qüestionable fins ara, començava aexperimentar esquerdes, a diferèn-cia del que observa, si més no finsara, en la seua comarca d’origen, ique pretén donar dades objectives,quantificables, per alertar de la si-tuació i entendre-la. Per la seuabanda, Bonales va explicar quepretén fer un mapa de la comarcadel Baix Cinca a l’època romana apartir de les possibilitats que ofe-reix la fotografia aèria contrastadaamb les dades arqueològiques i do-cumentals.

Va cloure l’acte una actuació delduet musical integrat per MartaLarroya –flauta travessera– i AndrésSánchez –guitarra elèctrica–.

Premiats:Grup deteatre iJacintoBonalesPEP LABAT

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

BAIX

CIN

CA «Perseguint un somni», cooperació

i esport als peus de l’Himàlaia// REDACCIÓ

els alpinistes van pujar 200 metresde desnivell i una imponent paretde gel. Quan Carles va arribar alcim, va treure una bandera de Me-quinensa que prèviament havia es-tat signada per alguns veïns de lavila. Com és normal, la foto va seruna de les més aplaudides pel pú-blic de la Sala Goya, però no l’ú-nica ja que a la xerrada es van pro-jectar unes imatges espectacularsde l’Himàlaia.

Després d’aconseguir el repte,l’expedició es va traslladar al Kai-lash Hotel de Katmandú per fer undonatiu de 3.000 € al projecte edu-catiu promogut per la HimalayanChildren’s Foundation que ajuda a104 xics i xiques nepalesos.

El dia 6 de desembre, l’alpinistaCarles Castelló, pregoner de lesfestes de La Santa de Mequinensa,va explicar a la Sala Goya la seuaexperiència viscuda a l’Himàlaiaentre el 21 de setembre i el 10d’octubre. Va viatjar amb una ex-pedició que va pujar al cim de l’Is-land Peak, de 6.189 metres d’alti-tud.

Carles Castelló va contar que laprincipal dificultat va ser la faltad’oxigen i que, encara que anavenpreparats i van fer l’aclimatació, notots els participants van poder ar-ribar al cim. L’atac final es va ini-ciar el primer d’octubre des delcamp base, situat a 5.100 metres, iva durar 9 hores durant les quals

Lo tronc de Nadal, a les portes de l'Ajuntament// ROSA ARQUÉ

Vora 300 xiquets i xiquetes de Fra-ga van passar a cagar lo tronc lo diu-menge 14 de desembre a la plaça del’Ajuntament de Fraga.

L’ Institut d’Estudis del Baix Cin-ca i l’Associació d’Amics del CascHistòric de Fraga van preparar untronc enorme i molt simpàtic que vacagar regals durant més d’una horai dos quarts per a tots els xiquets quevan voldre participar. Ni la pluja nil’enorme quantitat d’actes previstosaquell dia a Fraga van treure la il·lu-sió a les famílies que van acudir alsperxes de l’Ajuntament.

La cançó típica “tronc de Nadal,caga tarrons i pixa vi blanc...” es vaescoltar en totes les seues versionsi en més o menys vergonya los pe-tits, i no tan petits, pegaven garro-tades al tronc per descobrir desprésquin regal havia cagat. Per si algú noconeixia la cançó, l’ Institut d’Estu-dis la va imprimir en un calendari demà que es va repartir als participants.

Des de les dos associacions estanmolt contents per l’èxit de partici-pació i voldrien continuar en eixainiciativa l’any que ve. És una ma-

III fira d’Artesania només eren dosde les diverses activitats previstesperò també es podien visitar Pesse-bres, escoltar lo concert de la Ban-da Municipal i la Coral, veure elmuntatge de Nadal de la Rondalla,etc.

nera de reivindicar les tradicions, dedonar-les a conèixer, defensar-les imantenir-les.

Lo cap de setmana va ser molt in-tens pels carrers de Fraga, i un camímés es van preparar activitats pergent de totes les edats. Lo tronc i la

Tronc deNadal deFragaROSA ARQUÉ

9

Michel interpreta un avi curós amb la família, les amistats,els companys de feina... a Les neiges du Kilimandjaro (2011),títol calcat al d’un altre film dels anys 50 rodat en anglès. Lafelicitat de Michel se’n va en orris arran d’un robatori en eldomicili conjugal. Tant cert és, que el tros de pa de Michel des-carregarà tota la fúria contra el lladre, una vegada detingut iemmanillat a comissaria.

Una tendència molt humana, segons el filòsof Francesc Tor-ralba (Barcelona, 1967), és deixar que les emocions governinla barca. En El coratge de ser un mateix. L’autorealització enset moviments (Lleida, Pagès ed., 2013), un dels darrers assaigsde Torralba, diu que de gestionar intel·ligentment les emo-cions requereix un procés de treball interior, no exempt debarreres visibles i invisibles que «cada ésser humà ha de sercapaç de poder identificar-les i saltar-les». L’assagista barce-loní fa servir l’exemple de l’atleta d’alt nivell, del qual en des-taca que ha de governar-se en tots els aspectes de la vida, in-clòs el «de ser capaç de governar la ment i de neutralitzar elspensaments negatius que hi flueixen». En aquesta mateixa lí-nia, Annie Marquier, investigadora de la consciència, apuntaque ésser reactivitats emocionalment no és més que absènciade domini: «el que determina la nostra vida no és allò que ensarriba, sinó la forma que hem escollit de reaccionar interior-ment».

En el decurs de Les neiges du Kilimandjaro, Michel i la sevamuller descobreixen que el lladregot és un noi a l’atur, ambdos germans petits al seu càrrec, que viuen al llindar de la po-bresa. Els protagonistes del llargmetratge, el matrimoni es-mentat, perdonarà al jove la malifeta i, a partir d’aleshores,dedicaran part del temps lliure a ajudar a aquests germans ne-cessitats. Malgrat haver tingut una flaca, Michel reacciona en

positiu: supera el rancor i mostra la seva humanitat just ambqui setmanes abans havia assaltat la seva llar. En essència,Torralba considera que la finalitat del nostre ésser és donar-nos, buidar-nos, expressar allò que som: «treballar els talentsrebuts per fer amb ells quelcom que encara no existeix». L’in-combustible filòsof ens recorda que la història humana és elresultat d’una llarga successió d’homes i de dones que han tin-gut l’audàcia d’expressar la seva vocació individual: «adonar-se del que manca i del que jo puc aportar en el món».

Un dels gestos humans que més agraeixo és l’amabilitat, so-bretot quan sóc lluny de casa i en ruta per indrets que mai hetrepitjat. Les bones maneres de la gent del Quebec és un delsrecords més agradables que no se m’ha esborrat d’un juliol ala Belle Province. Per una veïna de Jonquière, a prop del fiordSaguenay, els quebequesos es necessiten els uns als altres, so-bretot quan la neu ho deixa tot colgat: «sovint quedem inco-municats, llavors no tenim cap més remei que ajudar-nos mú-tuament, l’hivern boreal és llarg i sever». Un context clima-tològic advers, que els nòrdics coneixen de primera mà, suscitaempatia i gentilesa humana. Per la senyora, es tracta que tanttu com jo hi puguem sortir guanyant. Per viure dignament,Francesc Torralba apunta que necessitem els altres: «reconèi-xer la necessitat d’ajuda no empetiteix l’ésser humà, tot alcontrari, el fa noble i savi». Afegeix Torralba, que una carac-terística central de la vida humana és la vulnerabilitat: «viureamb la consciència desperta és adonar-se d’aquesta vulnera-bilitat».

En El coratge de ser un mateix, un llibre formidable, Tor-ralba no té dubte que som un do i hem vingut a donar-nos: «adonar el que som (...) donar no és perdre, és guanyar». I que,en conseqüència, la felicitat rau en donar.

Les neus que vindran // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

BAIX

CIN

CA

L’Associació Comarcal “SabinaBlanca” lluita des de fa ja moltsanys per promoure al Baix Cincaaccions per protegir a la ciutadaniadel consum de drogues. Enguany, amés de la seva labor constant i dis-creta, ha organitzat dos conferèn-cies de Pedro García Aguado, per-sonatge mediàtic molt conegut pelseu paper al programa de TV“Hermano Mayor”.

Les dos xerrades van tindre llocal Pavelló del Sotet de Fraga, lo dia1 de desembre. La primera, “Unviatge d’aprenentatge”, anava des-tinada al públic jove, d’entre 12 i 17anys. La segona, “Aprendre a edu-car”, estava pensada per al públicen general i hi va participar tambéel professor Francisco CastañMena.

El Germà Gran visita Fraga// ROSA ARQUÉ

Des de l’Associació i la Taula delPacte Social Contra la Droga estanmolt contents per l’èxit de públic iper l’interès demostrat per la ciuta-dania. Consideren que val la penafer un esforç tan gran, sobretot eco-nòmic i organitzatiu, per portar aun personatge mediàtic que con-necta molt bé amb el públic jove ique, a més, pot oferir pautes a lesfamílies. Des de l’Associacióagraeixen també la col·laboració deles empreses i institucions que hanfet possible aquest esdeveniment.

Ara que tot ha tornat a la calma,l’Associació “Sabina Blanca” con-tinuarà oferint lo seu programad’activitats: xerrades, tallers, asses-soria, etc. Tot pensat per prevenir,educar, orientar i dona suport perlluitar contra les drogodependències.Conferència al pavelló del Sotet. ROSA ARQUÉ

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Fins ara éreu prou conegutcom l’autor de La pell freda i ara hosou encara més per ser l’autor de Vic-tus. Com interpreteu l’excel·lent acollidaque ha tingut aquesta darrera novel·la?Resposta. Era molt difícil superar l’è-xit de La pell freda, que continua sentla novel·la actual més traduïda de lallengua catalana, amb 37 traduccions.Quan vaig pel carrer ja noto que no sócl’autor de La pell freda, sinó que sócl’autor de Victus; però això no ho he fetjo, ho ha fet la gent. Suposo que és unanovel·la històrica que empelta molt béamb els temps que vivim. Fins i totquan l’escrivia, tenia la impressió queaquesta novel·la era necessària. La sen-sació és que la gent s’apodera del lli-bre i ja no és teu; és d’ells. I això és elmillor que li pot passar a un autor. Jocreia que el millor que et podia passarcom a escriptor és que et felicitessinper un llibre, però és que la gent no etfelicita, sinó que t’ho agraeix. No es potdemanar més, com autor.P. Com explica la gran repercussió in-ternacional que ha tingut Victus?R. Vaig intentar escriure els elementsuniversals d’aquella història, que sónfàcils d’entendre fora de les nostres cir-cumstàncies. Ha estat gràcies a això:

plantejar el nucli del que va passar comuna lluita dels sectors populars contradues tiranies, les de Felip V i Lluís XIV,a qui van arribar a declarar la guerraper escrit. En última instància, va serla història d’una ciutat assetjada perdos imperis. Aquesta essència la potsvendre a tot arreu, com demostren lestraduccions que s’estan fent: l’11 de se-tembre passat va sortir als EstatsUnits, ara sortirà a Rússia i hi ha op-cions per vendre-la a Alemanya, Fran-ça, Itàlia... Han comprat els drets aCroàcia i Hongria i a d’altres països. Iaixò és perquè és una història univer-sal. La història era allà, en la docu-mentació històrica, i només calia es-criure-la, i capta l’interès i és fàcil devendre.P. És una història de la lluita del poblecontra els poderosos.R. El panorama social a 1713 a Cata-lunya estava molt a prop de la guerracivil, per dir-ho d’alguna manera. El1714 la guerra externa deixa entre pa-rèntesis la guerra interior; però els his-toriadors expliquen que són les classespopulars qui posen la iniciativa en ladefensa de Barcelona i del país quanes queda sense aliats. Ho sabem delcert: tenim els debats parlamentaris, el

AlbertSánchez PiñolISIDRE TIANA

nombre de vots... En contradel que diu un cert revisio-nisme, les classes dirigentscatalanes es volien rendir,però el braç popular s’hi vanegar, va decidir que calia ti-rar endavant, i les classes di-rigents es van veure forçadesa fer aquest seguidisme, peròno va ser la seva iniciativa:tot al contrari. En el mapa del’antiga Corona d’Aragó, hiha unes institucions de cairepopular que estan vigents a1713, quan hi ha més resis-tència. A Aragó havien estatmolt laminades, aquestes lli-bertats. A València hi haviamés resistència; fixeu-vosque els sectors austriacistessón els sectors populars. ACatalunya estaven tan vi-

gents que van necessitar un any de set-ge. Però la defensa de l’austriacismeera la cobertura legal dels catalans, per-què en aquella època qui lluitava sotal’empara d’un rei il·legítim era un pi-rata. Però veig que s’exagerava: llui-taven per un rei que estava a Viena! Éscom si estigues a Alfa Centauri! El seudiscurs era el de les llibertats i les cons-titucions, que si les llegeixes són un edi-fici institucional admirable. Hi ha unssectors historicistes que deien queallò eren fueros locales, però no és cert:tenien habeas corpus, una sèrie dedrets i privilegis per als pagesos i pera la menestralia extraordinaris perl’època. I tot això, en el moment an-terior a la Revolució Francesa. Ésaixò el que explica aquesta resistènciatan desesperada i a ultrança.P. Com a antropòleg, com interpreteula guerra?R. L’antropologia té una mirada dis-tanciada que és molt astoradora per ala gent que no la practica. La primeracosa que has d’obviar és el dolor, per-què en la distància ho veus tot més ní-tid. El meu tema com a africanista erenels pigmeus, una excepció, una socie-tat amb un nivell de conflicte socialmolt baix. Però per regla general, en els

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua queparles, et fan assumir el discurs del colonitzador”// BERENGUER DE MUSSOTS

Albert Sánchez Piñol, nascut a Bar-celona el 1965 és escriptor, africanis-ta i antropòleg. Autor de l’assaig Pa-llassos i monstres: la història tragicò-mica de vuit dictadors africans (2000),dels reculls de relats Les edats d’or(2001) i Tretze tristos tràngols (2008)i de les novel·les La pell freda (2002),Pandora al Congo (2005) i –en caste-llà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc(2012), amb guió del propi Albert Sán-chez Piñol a partir d’un relat aplegat aLes edats d’or, s’ambienta al Matarra-nya durant la Guerra Civil del passat se-gle i va estat rodada, a grans trets, encatalà del Matarranya. Hi conversem unagradable maití d’octubre en un localde l’emblemàtica plaça de la Virreinade Barcelona, a l’exvila de Gràcia.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

ENT

REV

ISTA

pobles primitius, l’excepcional no ésl’estat de guerra, sinó l’estat de pau. Se-gons una interpretació, en l’estat depau hi ha l’intercanvi de béns: un trà-fic de béns que la guerra talla. Unanova teoria diu que la guerra inverteixels béns i els converteix en mals: bénsmaterials per destrucció, saqueig i as-sassinat; béns simbòlics per mals sim-bòlics, com a malediccions i conjurs. Enambdós casos hi ha una relació. No dei-xa d’haver-hi una relació. Aquí ésmolt clar: entre la catalanitat i la cas-tellanitat sempre hi ha hagut rela-cions que han fluctuat. Ara mateix ésevident que hi ha un estat de guerra anivell simbòlic, per tot el que es diu. Iactualment hi ha una dinàmica per-versa: molta gent em vol obligar a re-nunciar a les meves idees, però ningúno està disposat a convèncer-me de lesseves, argumentant les seves posi-cions, com seria el normal.P. En què va consistir la vostra tascad’antropòleg a l’Àfrica?R. Vaig treballar a l’Àfrica supervisantles ONG subvencionades per institu-cions catalanes i espanyoles. Tambévaig fer treball de camp amb els pig-meus del Congo fins que va esclatar ladevastadora guerra civil i vaig haver defugir per potes, em va anar d’un pèl.A diferència del cooperant que ésmetge, de l’enginyer o del religiós,l’antropòleg practica el canvi de pa-radigma. Actualment és deplorableque una paraula típica de la dreta, ‘ca-ritat’, ha suplantat la paraula de l’es-querra, ‘solidaritat’. ONG com Green-peace o Amnistia Internacional s’a-drecen als governs, assenyalen el pro-blema i li diuen què han de canviar.Però ara hi ha un seguit d’ONG dedretes que decideixen resoldre elsseus problemes: això és caritat i neo-colonialisme. La millor manera d’aju-dar l’altre és invertir en les seves es-coles, en el seu sistema sanitari.P. Fa un temps vaig anar a veure unapel·lícula basada en una narració vos-tra, El Bosc, ambientada al MatarranyaI em pregunto, en quina llengua parlenen aquesta pel·lícula? En lapao? En xa-purriat?...R. Això em va molt bé per empalmaramb el que acabo de dir sobre l’Àfri-ca. Ho sento molt per fer servir aques-tes paraules que ara estan una micadesfasades, però és colonialisme lin-güístic, en el sentit més estricte del ter-me. El primer que fa el colonialista és

que t’automenyspreïs. Que et facindir “xapurreao” a la llengua que par-les n’és una mostra: et fan assumir eldiscurs del colonitzador. Hi ha un po-der que t’ha convençut del seu propiimaginari; tu no parles un idioma, tu xa-purreges. I el xapurreao ha quedat. Tuvés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros ha-blamos en dialecto. Això és colonialis-me lingüístic, és el mateix. El colonia-lisme no sempre és exterior; el princi-pal colonialisme que van exercir els po-ders europeus fins a mitjan del segleXIX era l’interior. Hi ha grups socials,grups ètnics, que s’han d’assimilar d’al-guna manera. S’ha de destruir la sevaànima, i això passa per la cultura; i unade les facetes més important de la cul-tura és l’idioma. Com pots negar queallò és català? Què vols que sigui? Xa-purreau? I ara s’han inventat, moder-nitzat, el mateix concepte i li diuen “la-pao”. Jo sempre dic que la gran tragè-dia d’Espanya és que en lloc de mo-dernitzar-se ha estat espanyolitzar lamodernitat. La idea tirànica –castella-nòfila i invasora– és de clara voluntatnacionalista. Apropiar-se ideològica-ment i culturalment i convèncer a lagent d’allà que no parlen el seu idioma,que xapurregen. I no et diuen el què.El procés colonial és això, que tu as-sumeixes el discurs del colonitzador. Joem quedava flipat. Anar al Matarranyano és anar al passat, és viatjar al futurperquè aquest és el projecte que hi ha.A més no se l’amaguen, quan el mateixministre de cultura diu que vol espa-nyolitzar els nens catalans, s’està refe-rint a això, és que així. Però és que noens entenem parlant? I quan li hodius, allà et consiren el seu enemic. Es-clar que hi ha variants, però què noveus que en última instància més enllàde qüestions d’ortografia hi ha una pug-na de poders? Que hi ha un poder mésomnipotent que l’altre, que t’està es-clafant? P. El Bosc està ambientada al Matar-ranya, però rodada majoritàriament ala Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona(Tarragonès).R. Però també a la Freixneda. Quanvam fer la pel·lícula vaig dir que s’hahavia de procurar respectar la parla dellloc, el matarranyenc. Hi vam tenir as-sessorament lingüístic –allà tots elsautòctons parlen català, català del Ma-tarranya, esclar. Aquest havia de ser undels encants de la pel·lícula.P. Teniu vincles directes amb el Matar-

ranya, oi?R. Sí, la meva iaia era de la Torre delComte –es deia Piquer– i de nen hianava tots els estius. Encara hi tinc co-sins –perquè allà tots érem parents– iconservo els amics de quan érem nens.També hi tenim una casa, un xaletetpetitó entre l’església i la plaça Major.Hi vaig de tant en tant; per treballarestà molt bé.P. Tot el Matarranya comença ha estarmolt valorat turísticament; hi ha qui enparla com de la Toscana aragonesa... R. Home, tampoc és això.P. Evidentment.R. Però si ho volen vendre així jam’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunestorres i restaurants de primera. La Tor-re del Visco a Fondespatla, on jo no hiestat mai perquè és molt car, molt im-portant. I Beseit, molt atractiva i ambuna història al·lucinant, amb un pai-satge molt verd; és la font del Matar-ranya. Et diria que el Matarranyam’ha influït tant com l’antropologia, ide la mateixa manera. És a dir, l’an-tropologia m’ha influït, però no pel fetque jo parli de pobles primitius com aantropòleg, sinó per la mentalitat queet dóna. I a mi el Matarranya também’ha donat una mentalitat, té unaforça tel·lúrica sorprenent. Jo comen-ço a sospitar que no és casualitat quehi hagi tanta gent creativa que és d’a-llà o ha anat allà. Calaceit està ple depintors i escultors. Hi ha una cosa enel paisatge del Matarranya que ésmolt dura i al mateix temps molt lliu-re, i això jo crec que són dos dels re-quisits que relaciono amb la creativi-tat. Ho has de passar malament peròhas de tenir llibertat per fer-ho.P. Dins de la vostra obra, a part d’ElBosc, s’hi reflecteix d’alguna manera elMatarranya?R. No, no. Però a Victus hi ha un frag-ment que passa a Beseit. Històricamenthi va haver una escaramussa i unguerriller d’allà, Ricard Ballester, hi vatenir un paper important.P. Coneixeu l’obra de Desideri Lom-barte?R. Sí, sé que és poeta. Ha estat musi-cat per part de grups de músics d’allà.Però per parlar del Matarranya sem-pre hi he tingut una certa aprensió, per-què no els vull ofendre en el sentit queno vull que em vegin com un impe-rialista –per dir-ho d’alguna manera–català. A València passa igual. És tandelirant tot plegat! En fi...

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

LLIT

ERA La llengua de les sirenes de J. A. Chauvell

// J. ESPLUGA TRENC

L’escriptor Josep A. Chauvellacaba de publicar un nou llibred’assaig titulat La llengua de les si-renes (Pagès Editors, 2014), queaplega un bon manoll de reflexionssobre el català a l’Aragó i altresanècdotes frontereres, tal com ad-verteix el subtítol. Es tracta d’una vi-sió desacomplexada de la realitat lin-güística de l’autor, representadamitjançant un impagable conjuntd’anècdotes sovint surrealistes, devegades increïbles, però sempre tra-vessades per l’anhel d’una major dig-nitat per a la llengua catalana a l’A-ragó, tan anorreada per bona partdel sistema mediàtic i polític regio-nal. Chauvell comenta també di-verses tradicions locals encara ben

vives als pobles de laLlitera, tot situant laFranja com una autèn-tica cruïlla cultural entreels territoris d’Aragò ide Catalunya.

Els diferents capítolsdel llibre són un reculldels escrits d’opinió quel’autor va publicar a ‘LaManyana de la Franja’,suplement del rotatiulleidatà La Mañana, onva col·laborar entre el2001 i el 2007. En unprincipi, aquest recullhavia de constituir unvolum de la col·leccióQuaderns del Cingle,

Art i natura// JOSEFINA MOTIS

l’impressionant paisatge mo-negrí, on la natura ha perdutla memòria del seu bosc. Desde la distància integra un en-torn monumental, com si sim-bolitzés l’arqueologia d’unavida que ha existit.

El 2004 la seva poètica delsarbres com a arqueologia el va por-tar a l’exposició Arqueologia del nolugar al Círculo de Bellas Artes. Elretrobament amb la natura és pre-sent a la vida i l’obra d’aquest artista.Els paisatges naturals de Brasil i Ga-lícia han influït a les seves obres, uti-litzant el que li ofereix la natura desdels troncs de l’Amazones fins alsmaterials del litoral gallec. Els puntsbàsics dels seus treballs són relatiusa la descomposició i transformaciócausats pels elements naturals comel vent, els insectes i els processosmaterials i industrials. Les sevesescultures són monumentals, inten-ten eliminar les fronteres entre lanatura i el món de la cultura i la sevapercepció, buscant que les personesrespecten el paisatge. Emocional-ment d’una manera visual, la poèticad’aquest artista es basa en que desde l’univers, l’home, el món, el cos-

mos, i la natura són compatibles. Hi ha informació actualitzada so-

bre aquest artista, al web del CDAN–Centro de Arte y Naturaleza– ons’explica l’itinerari per a visitar laobra.

La notícia és que Albelda, entreels dies 5 i 12 de desembre a l’espaicultural la Abadia, ha estat exposat,amb molt d’encert, «Arte i Natura-leza», amb la col·laboració de la Di-putació provincial d’Osca

Així ho anunciava Ester Sabaté eldia 6 de desembre: «Avui hem inau-gurat l’exposició “Arte y Naturale-za”, deixada per la Diputació. Grà-cies a aquest programa que compleix20 anys s’ha aconseguit que el mónrural es converteixi en una exposicióitinerant per acollir diverses obresque formen part del paisatge, sentuna manera d’aprofitar els recursosnaturals i fomentar la cultura.»

Anava compartint imatges de laciutat, i retratant arbres en els parcs,dient de conya, Retratant arbres / ala ciutat de molt art / una de poble.

I amb sorpresa, he tingut accés auna informació que barreja les duescoses. Magnífica iniciativa que no vedel tot de nou. La Diputació d’Os-ca, des de 1994 amb el Programa«Arte y Naturaleza» ha dut a termeun programa per enriquir el teixit pa-trimonial de la natura i cultura delterritori de la província, amb la ins-tal·lació d’obres d’art i la consecuciód’una col·lecció itinerant de treballsd’artistes de renom internacionalentre els que destaquem a FernadoCasás, notícia d’actualitat a la Llite-ra i anteriorment als Monegres.

Artista natural de Galícia, ananti tornant de Brasil, és protagonistadel paisatge amb la interpretació ar-tística de Los árboles como a Ar-queologia. El 2003 dins d’«Arte i Na-turaleza», va fer una exposició de laseva obra als Monegres, Una escul-tura amb 8 monòlits de granit i dosoliveres plantades, que s’aixequen allímit d’un penya-segat amb costatserosionats de pedra vermellosa communtanya tallada al vent a sobre

que editava la IniciativaCultural de la Franja,però les dificultats fi-nanceres d’aquesta ins-titució arrel les dràsti-ques retallades de lesinstitucions públiquesaragoneses han propi-ciat la seva publicacióper Pagès Editors, l’edi-torial habitual de l’autor.

Per cert, les ‘sirenes’ ales que fa referència eltítol del llibre no sónles mitològiques, sinó lesque des de la guerra ci-vil mai han deixat desonar als campanars delspobles lliterans.

Una mostrade l’obra deFernandoCasásARXIU

13

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

RIB

AG

OR

ÇA

Tronca de Nadal / caga tarrons / i pixa vi bllanc / no caguesarengades / que són massa salades / caga tarrons / que són mésbons. La tronca, tronc, xoca, soca o tió. A l’Alt Aragó toza otizón. A Occitània, especialment a la Gascunya i al Llenguadoc,tidon o cachafuòc. Una mostra més d’aquell component esca-tològic que s’atribueix a la cultura catalana (per bé que, comveiem, no en té l’exclusiva, ja que és compartit amb les culturesveïnes) i que s’expressa particularment per Nadal a través delfet de “fer cagar” la tronca i del mític “caganer” del pessebre,betlem o naixement. Tradicions ancestrals, tradicions viscudesen l’entorn familiar que, amb la crisi de valors que es produeixen la nostra època —més que evident en la caiguda del papernuclear de la família—, entren en contradicció amb els modelscontemporanis de relacions humanes i de consum. D’ací lasuposada “socialització” de la festa que, sobretot en entornsurbans, ix del clos familiar per a passar al de l’escola. Així, latronca esdevé un insuls “cagatió” plastificat, i això en el millordels casos, perquè sovent és substituït per tradicions igualmentplastificades castellanes o, encara més, anglosaxones. Vaja, comestà passant també amb la Castanyada i el Halloween.

No és que avui em vinga gaire de gust d’anar d’etnicista, no...

Però mireu, si per casualitat veiésseu passar eix matalot gras iescolrit que camina com un onso, el Pare Nadal, Papa Noël,Santa Claus o com dimonis li diguen... no us ho penseu doscamins: foteu-li una escopetada i engegueu-lo als collons. Aban-doneu d’una punyetera vegada il panettone, els polvorons o elsgreixosos pastissos pseudonadalencs i guanyeu dos o tres quilos(o quatre) ben a gust i lleialment amb els nostres torrons de totala vida. Feu cagar el tronc i feu Reis (o Reixos), i siguem feliçostots plegats en companyia dels nostres —ja sabeu: per Nadal, resde política—, tot fonent-nos amb les nostres arrels, les nostresvenes, com diem a Camporrells. Unes venes que arrelen, venen oarraïlen en el nostre passat i origen, i que si no resultés remata-dament cursi diria que es perden en la nit dels temps. Compreu,gasteu i mengeu com fa tothom, però no deixeu mai de trans-metre als vostres fills est llegat sagrat: el record de quan vivíemal bosc, l’essència de la nostra espècie i l’origen dels nostres sen-timents, que és allà on naix la solidaritat col·lectiva.

Jo, per la meua part, avui (mitjans de desembre) ja tinc lesametlles torrades per a fer els torrons. I, amb la boca endolcidade pensament, us desitjo un bon Nadal i, si rebeu la revista méstard, un esperançador 2015.

Postal de Nadal // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

però que podien demanar fons eu-ropeus.

L’augment de controls va generarun nou malestar entre els alcaldes pelseu afany recaptatori, tal com van ex-pressar els d’Areny i Sopeira a la lareunió del 14 d’agost celebrada a So-peira, on van acordar demanar re-unions amb el Ministeri de Foment id’Interior i amb els sots-delegats del’Estat a Aragó, Catalunya, a Osca ia Lleida enviant les cartes a finals d’a-gost. Al mateix temps, la reunió en-tre la presidenta Rudi i la ministraPastor no va tenir cap compromís. El4 de setembre els representants llei-datans es reunien amb la sots-dele-gada Imma Manso on van defensar lapetició de fons europeus. El 15 de se-tembre, els senadors Ramon Alturo,Maite Rivero i Manel Plana (CiU)van demanar una reunió urgent ambla ministra de Foment i a l’octubretancaven una visita de la Ministra.

La proposta de pressupostos per al2015 ha deixat una partida reduïda almanteniment d’aquesta carretera i dela N-260, que va criticar el presidentde la Diputació de Lleida, Joan Re-

La N-230 és una carretera que desde Lleida puja cap a Vielha i Françapassant per la comarca de la Riba-gorça amb un alt índex de circulaciói també d’accidents. A mesura quepassen els mesos, i els accidents, la in-dignació dels veïns ha anat augmen-tant, com es va veure el 6 de juny aVilaller, a la reunió d’alcaldes de laRibagorça, l’Alta Ribagorça i la Valld’Aran que es van manifestar amb ellema ‘Una N-230 segura. + controlesa los camiones’’ i van signar la De-claració Ribagorça-Aran on recla-maven més actuacions i projectes a lacarretera. Un manifest que el 20 dejuny va rebre el suport de la Dipu-tació de Lleida.

Tot i això, la resposta de l’admi-nistració fou l’augment de controls develocitat i el PP tombava el 7 de ju-liol una moció del senador PacoBoya (PSC) que reclamava millores.A finals de mes, CHA i UPyD exigienmés inversions i l’eurodiputat deCIU-CDF Ramon Tremosa pregun-tava al Parlament Europeu sobreaquesta via, responent que és obli-gació dels estats aquestes inversions

Reclamacions d’inversionsper la millora de la N-230// CARLES BARRULL

nyé (CiU). Per contra, el ple de la Co-marca de la Ribagorça i de la Dipu-tació Provincial d’Osca s’oblidavade la N-230 i reclamava més inver-sions per a la N-260. Aquest oblit ésdegut a les manifestacions dels veïnsi empresaris de Benasc, encapçalatspel diputat Manuel Mora (PP) permillorar la N-260, un acte, criticat pelPSOE d’oportunista, que ha rebut elsuport del PAR i de CHA per a de-manar més millores per l’Eix Pirinencfins Benasc.

A hores d’ara, totes les esmenes dePSOE, PSC i CiU per a milloraraquesta carretera, i totes les del PARhan quedat tombades pel PP al Senati tot sembla indicar que les inversionsper aquesta infraestructura per al pro-per any serà un miratge. Sense euros...sols cal desitjar que hi hagi menys ac-cidents i que no hi hagi víctimes.

Manifestacióa Vilaller

NÚRIA CASTELLS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

REP

OR

TAT

GE

14

FUNDACIÓ CRISÁLIDA DE CAMPORRELLS

Cerca d’un món millor enmig del mont// MÀRIO SASOT

gun dels dos adults, Jacinto o Lucía,per fer la primera massa de pa i en-cendre el forn. A més del pa fabri-quen unes boníssimes coques, cas-soletes de poma o de pera i pane-tons.

Aquests productes són venuts alsveïns del poble i visitants en el ma-teix local. Però també fan lliura-ments a domicili a veïns del pobleque no poden desplaçar-se i repar-timents en furgoneta a empreses so-lidàries amb el projecte de poblescom Binèfar, Montsó, Mollerussa,Tamarit, etc.

Els repartiments del pa a Cam-porrells són a càrrec dels mateixosjoves rebosters, que també fan cafèsi atenen els clients a la barra ins-tal·lada al mateix despatx de pa. Elsrepartiments “exteriors” els realit-za cada dia Jacinto amb la seva fur-goneta. Lucía, la germana de Jacin-to s’encarrega més de controlar l’e-laboració del producte: el punt de lamassa, la cocció al forn, etc.

Cada un d’aquests joves cobra elsalari mínim interprofessional. Envirtut de la legislació existent aAragó per als Centres Especialsd’Ocupació, la DGA es fa càrrec dela meitat del sou dels empleats dis-capacitats. Lucía i Jacinto que fan al-hora de gerents, caps de personal ide monitors dels xiquets cobren elseu sou “íntegra i directament de la

caixa registradora” –com sol dir Ja-cinto– de les vendes dels productes.

“El nostre projecte no és replica-ble perquè neix en un lloc concret;un poble petit, en un medi familiarespecial i un entorn social molt de-terminat. És un model de vida in-tegral i integrador: amb el treball dela fleca tenen una cosa bàsica: au-tonomia i autoestima, perquè gua-nyen un sou i poden disposar-ne, ad-ministrar-se. Vivint a la casa ambtots, al mateix poble i comarca ontreballen, se senten integrats, cone-guts i reconeguts. El nostre properprojecte és construir quatre cases,més amunt d’on hi ha l’actual resi-dència, on ells podran fer una vidaindependent” –explica Jacinto.

Empreses solidàries

El projecte Crisálida, i més re-centment l’Obrador Atenea, gràciesa l’entusiasme, la transparència i laconfiança que inspira Jacinto, elseu fundador, ha concitat una infi-nitat de gestos de solidaritat per partde moltes empreses de l’entorngeogràfic catalanoaragonès en quèestà inserit Camporrells . El mateixJacinto ens dóna uns exemples: “Unbon dia, Francesc Sales, propietari del’empresa d’ascensors Sales ens vaoferir donar-nos una finca de set

Parlar durant més de cinc horesllargues amb el Jacinto Marqués,president de la Fundació “Crisàlide”de Camporrells, al si de l’obrador“Atenea” on treballen cinc jovesamb discapacitats, és entrar en unmón diferent, una mena de galàxiaestranya incrustada a escassos qui-lòmetres del món real, on regna lacalma, la solidaritat, el tracte properi amable, sense cap hipocresia ni me-lindrosa dolçor impostada ni afanyd’adoctrinament.

Des de l’atalaia de l’edifici de laFundació que alberga el forn de paals seus baixos, s’albira la immensaserra que agermana l’Alta Llitera ila Ribagorça. A l’hora, el tràfecdels “familiars-empleats” de la pas-tisseria, netegen l’obrador, prepareni escalfen el forn, remenen la mas-sa, atenen els clients de la cafeteria...demostrant que hi ha vida i futurpossible per a unes persones a lesquals la vida no els ha estat fàcil.

La Fundació Crisálida, creadaper Marquès l’any 2009 per buscarsortides laborals i vitals dignes a ungrup de joves disminuïts psíquics delseu entorn, té des de fa una micamés d’un any, als baixos de la sevaresidència habitual, un forn quedóna treball i alegria de viure a cincpersones de la zona amb diversosgraus de discapacitat psíquica i a dosadults: el mateix Jacinto i la seva ger-mana Lucía, mare de la Cristina, unade les joves que treballen al forn depa.

A més d’ells tres, estan en nòmi-na d’aquest Centre Especial d’O-cupació Aleix i Martí, dels quals Ja-cinto té la tutela legal després d’ha-ver estat el seu pare d’acollimentquan eren menors d’edat; Iris, la nú-via d’Aleix, i David, que viu amb laseva família al poblat veí de Natxài que cada dia es desplaça a Cam-porrells amb bicicleta. Excepte Cris-tina, de 21 anys, els altres joves en te-nen 22.

Molt abans del trenc d’alba, cap ales dues del matí, per rigorosostorns, dos d’ells s’aixequen amb al-

D'esquerra adreta: ManelVila, JacintMarqués iJovan DivjacCRISÁLIDA

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

REP

OR

TAT

GEhectàrees d’oliveres a Alcoletge,

amb els que pensem iniciar un pro-jecte de fabricació d’oli amb unagran proximitat i tracte directe ambl’usuari (empreses o particulars)que compri el nostre producte.L’empresa Fribín, de Binèfar, ens hadonat 12.000 euros i ven a la seva bo-tiga de l’escorxador els nostres pa-netons, i va incloure’ls en les ciste-lles de Nadal que dóna a tots els seustreballadors”. Un altre particular,Santiago Fumat Saragossa, ens volregalar una altra finca. També man-tenim relacions de col·laboració i su-port mutus amb la cooperativa deVallbona de les Monges, que pro-dueix vi i oli, comercialitza el “Vi deles oliveres”, i compta amb nom-brosos disminuïts psíquics en laseua plantilla. Recentment, IsabelMartínez, propietària d’una òpticaa Vielha, ens va revisar i va graduarla vista als set components de l’em-presa i ens ha construït ulleres, totaixò gratis, a tots els que les neces-sitàvem”.

Isabel, que va arribar a l’obradorde la Fundació a lliurar les ulleres alsjoves (i a Jacinto, unes per llegir deprop) el mateix matí que aquest pe-riodista estava realitzant aquest re-portatge, va comentar que “feiatemps que tenia en ment col·laboraramb Crisálida i al final vaig pensarque, millor que donar una quantitatde diners, era fer el que jo sabia fer,que són ulleres, com ells fan pa”.

Oci i cultura, la tercera potadel projecte

Però el projecte de Jacinto, va mésenllà, molt més enllà dels merave-llosos límits de Camporrells i d’a-conseguir un mitjà de vida just i dig-ne per la seva “troupe”. Com es potcomprovar en la seua biografia, dela qual parlarem més tard, la mira-da d’aquest enginyer industrial so-lidari no té límits i es dirigeix i es fixaen tot el que passa al món. I d’altrabanda un dels seus objectius i el dela fundació és que els nois que s’in-tegrin en Crisálida tinguin contacteamb el món de l’art i de la cultura igaudeixin d’activitats creatives.

Per això una de les seves prime-res iniciatives, el 2010, a l’any d’ha-ver-se creat la Fundació i els premisliteraris Crisálida, va ser portar aCamporrels a Víctor Manuel el diade l’acte del lliurament dels premis,a cantar la cançó “Solo pienso en tí”,inspirada en un cas real d’amor en-tre dues persones disminuïdes psí-quiques, en un acte al qual van as-sistir 1.200 persones. “Amb la sor-presa que, quan l’estava cantant, vanpujar a l’escenari, agafats de la màMari Luz i Antonio, els joves amantsd’un centre de discapacitats de Ca-bra (Còrdova) als que en el seu mo-ment es va negar a casar l’arque-bisbe de Granada, la història vainspirar la cançó. Mai vaig veure plo-rar d’emoció a tanta gent alhora com

en aquest moment” –recorda Ja-cinto.

“Les mil papallones de les queparla la cançó van ser dibuixades inumerades en una tela de 40 metresde llargària i després es van repar-tir entre diferents centres de perso-nes amb discapacitat”

Als Premis Literaris de la Fun-dació Crisálida hi participen perso-nes amb discapacitat i escriptors pro-fessionals o especialistes en Ser-veis Socials amb històries que trac-

L’equip del’obrador enplena feina

CRISÀLIDA

Una vida oberta, de cor, al mónLa biografia de Jacint Marquès Mancho (Camporrells, 1966) sorprèn i sedueix per la rectitud ètica de la seva trajectò-

ria, combinada amb una alambinada i sinuosa mobilitat geogràfica arreu del món.Va estudiar fins a 5è d’EGB al seu poble i va realitzar el batxillerat a Tamarit i Lleida. Es va traslladar a Barcelona, on

va iniciar els estudis d’Enginyeria Industrial a l’Escola Industrial del carrer Urgell, però els va interrompre per posar-sea treballar.

El 1992 se’n va anar a Bolívia des d’on va realitzar viatges per altres països de Sud-Amèrica, treballant amb ONGs comIntermon OXFAM.

Un any més tard, el 1993, se’n va a viure a Moçambic on roman quatre anys. Els dos primers treballa a la capital, en uncentre que acollia 180 “meninos da rua” (nens abandonats) i els altres dos a Chicualacuala, a la frontera amb Zimbab-we, col·laborant amb Metges sense Fronteres en tasques logístiques.

El 1997, surt d’Àfrica i salta a Àsia, concretament a Antapur (Índia) per treballar amb la Fundació Vicente Ferrer. “Allàm’hagués quedat a viure per sempre si no hagués contret una greu malaltia que em va obligar a tornar a casa”–confes-sa.

El 1998 torna definitivament a Espanya, on acaba a Barcelona els seus estudis d’enginyeria. Troba feina com a profes-sor al col·legi La Salle de Mollerussa, mentre resideix a Camporrells. L’any 2000 realitza una visita a Nicaragua on co-neix personalment Ernesto Cardenal, que “reforça les meves conviccions cristianes en l’espiritual i socialistes en el so-cial en la línia del desaparegut ex dirigent del PSUC Alfons Carles Comín”.

En 2013, quan el projecte de l’obrador Atenea reclama la seva dedicació exclusiva, demana l’excedència del seu llocde treball.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

REP

OR

TAT

GE

16

ten sobre aquests temes. Per pre-sentar el projecte, el 2009, va venirEnrique Martínez, líder del grup mu-sical Fundación Toni Manero. El lli-bre que recollia les obres premiadesva ser publicat per l’editorial Mile-nio amb pròleg de Víctor Manuel.

Un altre projecte cultural inte-ressant va ser l’elaboració d’un granmural al peu de l’edifici de la Fun-dació, realitzat pels xics de Crisáli-da amb participació de nombrososartistes de la zona. A la festa de laseva inauguració van venir els Co-mediants, que van crear una per-formance per a l’ocasió.

Des 2012, els membres de la Fun-dació realitzen caminant, a l’estiu, elCamí de Santiago, “en què hemtrobat a gent i grups meravellosos,

amb els quals mantenim una relaciód’amistat i compartim projectes”.

L’any 2014 ha estat especialmentfructífer en activitats i projectes ex-terns per a Crisálida i els seus inte-grants.

El 6 de Juny van anar a Sarajevo,on van ser rebuts per autoritats i en-titats cíviques del lloc, en els actescommemoratius dels 20 anys de laFundació de l’ex-general bosniàd’origen serbi Jovan Divjac, desprésd’haver vist per televisió, la im-pressionant imatge, el 6 d’abril de2012, de les 11.541 cadires vermellesque recordaven a cadascuna de lesvíctimes del setge de Sarajevo per lestropes sèrbies 20 anys enrere.

Prèviament a la visita a Sarajevo,el juliol de 2013, van celebrar a laseua casa un acte d’homenatge aaquesta ciutat màrtir amb la parti-cipació d’una jove violinista bos-niana resident a Barcelona, “en re-cord del cellista que va estar tocantdia a dia durant els mesos que va du-rar el setge al lloc”, i l’arquer olím-pic del 92, Antonio Rebollo .

El 2 de novembre de 2014, fa tansols un mes, van venir a la FundacióCrisálida de Camporrells, l’exge-neral Otelo Saraiva de Carvalho iuna ballarina de Moçambic, queactualment treballa a l’ambaixadad’aquest país a Madrid, en els actesde celebració del quarantè aniversaride la Revolució dels Clavells por-tuguesa. Els clavells que es van re-partir aquest dia van arribar, poste-riorment a la catedral de Santiago,en l’últim “camí” fet pels joves cri-sàlids i els seus monitors recentment.

Amma // M. Llop

DONES

Mata Amritanandamagi Devi, coneguda mundialment coma Amma (la Mare) va nàixer l’any 1953 en un poble molt pe-tit, al costat de Kerala, Índia, en un entorn de pobresa i pati-ment. Des de molt petita ja era una nena peculiar; va sentirla necessitat de fer meditació i ajudar els altres. Podia passarhores en un estat místic de meditació i sentia una gran preo-cupació per les persones desgraciades. Amb 22 anys va deci-dir donar a conèixer el seu missatge espiritual per tot el món.La seua ONG, Embracing the World, ha construït més de40.000 cases per tota l’Índia; va destinar un milió de dòlarsper als afectats pel Katrina... La mística de l’abraçada que re-gala l’Amma s’ha difós tant que milers de persones fan unallarga espera per tal de rebre el petit contacte de la guru ín-dia. Amma pot estar vint hores fent abraçades i una bene-dicció amb malayalam, la llengua de l’estat indi de Kerala;

viatja per tot el món i ha donat més de trenta milions d’abra-çades. Ella estima tots els éssers humans; és alabada com unmessies, equivalent a Gandi. Ashram Amritapuri, la barracaon va nàixer Amma és considerada la capital de les abraçadeson hi ha multitudinàries peregrinacions. És una gurú que re-gala oracions per Internet; de les seues activitats podem sabera través de Twitter i Facebook. Ha realitzat nombroses con-ferències internacionals, com l’any 2004, al Fòrum de Barce-lona, en el Parlament Mundial de les Religions. Entre altresreconeixements l’ONU li va concedir, l’any 2002, el premiGandhi King a la no-violència. L’any 2005, en el festival deCannes es va estrenar la pel·lícula Darsha, del director JanKounen, sobre la seua vida. Em quedo amb l’afirmaciód’Amma: “el ser humà no pot progressar espiritualment si nodesenvolupa un esperit altruista”.

Una ballarinade Moçambic,a l’acte derecord de laRevolució delsClavells a laseu deCrisàlidaCRISÀLIDA

Martí i Aleix a l’obrador. CRISÀLIDA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Els efectes de tot tipus que ha tingut per a la societat i la iden-titat de Catalunya la immigració procedent d’altres zones de l’Es-tat espanyol en temps moderns –vull dir al llarg del segle que vade l’últim quart del segle XIX al darrer del XX–, que ha afectatsobretot la conurbació de Barcelona, comença a ser estudiada endetall des de perspectives i disciplines molt diverses. Amb tot hiha un aspecte en l’estudi i l’anàlisi sociolingüístics dels fenòmensmigratoris a Catalunya que encara és, a parer meu, força deficiento, si més no, no s’ha fet amb prou cura.

Així, pel que fa a la repercussió que aquesta migració ha tingutsobre la llengua catalana, tothom que se n’ha ocupat ha destacatque, almenys fins a les grans migracions dels anys cinquanta i, so-bretot, dels seixanta i primera meitat dels setanta del segle pas-sat, la integració lingüística (i social) dels foravinguts ha estat, enespecial entre els immigrants procedents de l’Aragó, força ràpidai escassament conflictiva; es podria dir que ha estat exemplar. Es-clar que en les estadístiques de la sociolingüística quantitativa,altrament dita demolingüística, no es detalla la localitat –o la co-marca– de procedència dels emigrants aragonesos a Catalunya.Potser si s’entrés en el detall es veuria que el percentatge més im-portant d’aquests emigrants aragonesos correspon a naturals delocalitats aragoneses de llengua catalana, encara que en moltesocasions aquests foravinguts ho ignoressen o, si més no, en un pri-mer moment, ho fessen veure.

I encara que passen anys i anys, en les estadístiques sociolin-güístiques, aquests aragonesos catalanoparlants els continuemtrobant, en el vessant lingüístic, com a aragonesos tipus, és a dircastellanoparlants (no cal dir que els aragonesos aragonòfons, niels coneixen ni se’ls espera). Doncs bé, com que la demolingüís-tica no matisa prou ens trobem com a immigrants aragonesos que

han sabut integrar-se en la societat (i la llengua) de Catalunyapersonatges tan significatius pel país com ara (i ara em perme-treu que barreja passat i present, això sí, sense moure’ns del se-gle XX) els polítics Josep-Anton Duran i Lleida o Joaquim Mau-rín, els escriptors Desideri Lombarte, Jesús Moncada, MercèIbarz o Francesc Serés, els periodistes Mari Pau Huguet, ManuelCampo Vidal, i els artistes Pau Gargallo o Miquel Ibarz, per es-mentar només noms propis prou coneguts de la societat catalana.La demolingüística reflecteix aquests immigrants aragonesos derenom, al costat de desenes de milers d’altres immigrants tambéprocedents de les comarques orientals d’Aragó, com a no catala-noparlants d’origen; en fi, que es tractaria, des del punt de vistade la sociolingüística quantitativa, d’una migració exògena, for-mada per gent vinguda de fora del país.

Esclar que tampoc les estadístiques sociolingüístiques discri-minen entre els valencians immigrants a Catalunya –que amb elsaragonesos constituïen la gran majoria en el primer quart del se-gle XX i encara ara és força nombrosa– procedents de les co-marques catalanòfones del País Valencià i els procedents de lescomarques castellanòfones. En aquests cas, la demolingüísticaacostuma a col·locar a tots els valencians en el sac dels catalano-parlants, com si sempre es tractés d’una migració endògena. Pot-ser, des d’un punt de vista numèric una cosa compensa l’altra,però entenc que cal matisar: el matís, en sociolingüística, sempreés important.

En fi, un servidor –i mon pare, i ma mare, i mon germà, i algunsoncles i tietes, i molts cosins, i força amics, i...– serà per sempre pera la demolingüística catalana un aragonès que entén, parla, es-criu i llegeix el català, és a dir un exemple de foravingut plena-ment integrat a la cultura i la societat del país.

Aragonesos a Catalunya // Esteve Betrià

U12

L’Elena (Fraga, 1976) sempre ha-via tingut una vena artística, tot i queva decidir estudiar Teràpia ocupa-cional perquè també sempre haviasentit la inquietud d’ajudar les per-sones més desvalgudes. Es va formara Saragossa (1994-1997) i encara hiconserva bones amistats, però va tro-bar feina a Barcelona i s’hi va de-dicar durant uns anys, tot i queaquesta professió –confessa– xuclamolt i va decidir paral·lelament for-mar-se artísticament a La Llotja(2001-2003), d’on va sortir tituladaen Arts aplicades al mur.

Establerta a Sabadell, finalment vadecidir fer un cop de cap i intentardedicar-se professionalment a lapintura. Explica que se n’aprènmolt quan passes de dedicar-hi el teutemps lliure a fer un horari de tre-ball. Pareix que l’aposta va ser en-certada i l’Elena ha exposat, enmostres individuals i col·lectives,en diversos indrets i ambients, com

Barcelona, Sabadell,Girona, Figueres, Sa-ragossa, Florència,Edimburg, Bordeus i,per descomptat, a laSala d’art del Cego-nyer i al Palau Mont-cada de Fraga, on vadonar a conèixer, lespassades festes del Pi-lar, la col·lecció Con-temporànies.

L’artista insisteix aafirmar que no fa pin-tura hiperrealista sinófigurativa, inspiradaen Caravaggio, Ve-lázquez... i Hopper.Pinta, fonamentalment, dones con-temporànies, joves i urbanes, perqüestions pràctiques inspirades envianants anònimes i sovint també encosines i amigues, encara que a ca-mins s’hi endevina també la figurad’ella mateixa. Els retrats són evo-

cadors, sovint donesd’esquena o de cantó,i amb un acurat trac-tament de la llum.L’artista ha dedicattambé una sèrie a do-nes fragatines en la lí-nia que la caracterit-za, seleccionant esce-nes intimistes, de do-nes en el procés devestir la indumentàriatradicional. A més, téobra gràfica, amb unasèrie de nines vintagei esbossos de figurahumana.

L’Elena diu que ésoptimista i que si en temps de crisis’ha anat fent lloc com a pintorapensa que podrà continuar dedicant-s’hi en el futur, encara que ara ma-teix obre un breu parèntesi perquèestà a punt de ser mare: Benvingu-da, Valentina!

Elena Montull Gómez, pintora contemporània// CARME MESSEGUER

Pintora enestudio, unaobra d’ElenaMontull

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Any rodó, dels que es recorre a celebrar efemèrides i records.Nosaltres tenim dues persones claus que farà 10 anys que fal-ten: Jesús Moncada i Josep Galan van morir el 2005. Caldràaprofitar-ho. El món ha continuat després de les sotragades, nopot ser d’altra manera; però a la Franja ens ha quedat un mónmés imperfecte i afeblit.

Dos homenots com Moncada i Galan es troben a faltar mas-sa i, ben segur, que encara hem de reclamar-nos com els hemd’aprofitar. Parlem-ne. Ara som a punt de cloure l’any Desi-deri Lombarte, amb les lliçons i accions apreses, traslladem-ho a recordar tant com puguem les dues figures del Baix Cin-ca i l’obra de cada u. Mequinensa i Fraga han de capitalitzaraccions commemoratives adreçades a tota la Franja i al móncatalà: actes acadèmics, lectures, recreacions, actuacions artís-tiques, publicacions, estudis, converses, compareixences, records,homenatges...

Quantes coses han passat aquesta dècada! Des d’aquest tò-pic permeteu que enumeri fets que ens han passat en absèn-cia de l’autor de Camí de sirga i el recopilador de Les cançonsde la nostra gent: el tragí de les lleis de llengües i les vergonyessofertes, amb episodis com el de la sistemàtica despersonalit-zació atiada per l’administració aragonesa amb denominacionsindignes de la llengua.., les hipocresies al voltant del litigi per

les obres del Museu diocesà i comarcal de Lleida, la crisi ge-neral –econòmica, política i de tot ordre– d’aquesta part del móncontra la qual ben segur, Jesús Moncada i Josep Galan, ens hau-rien ajudat amb la seua determinació.

I, malauradament, tampoc no han pogut fruir d’esdevenimentsi fets remarcables com el desenvolupament extraordinari delmón telemàtic, o els 30 anys del català a les escoles, ni que sigade manera tan precària; o el Museu de la Mina de Mequinen-sa, o la reedició del cançoner Toca manetes. O el moment tanesperançador per al món català que suposa el procés de la in-dependència del Principat de Catalunya.

Un munt de coses i part d’un tram de vida nostra sense la pre-sència d’aquests referents de la Franja sense els quals res noes podria entendre: la resistència lingüística, la dignitat cívicai l’obra literària del nivell més alt; tres atributs aportats peraquestes dues personalitats que al meu entendre van posar laFranja de ple en l’univers català. Ara nosaltres hem de respondreal “llegat” de Moncada i Galan. No ens enganyem, els tempssón molt difícils, però tenim la sort enorme de poder continuarcomptant amb el testimoni i el suport ferm de les seves obres,dels seus exemples vitals, dels seus mestratges que ens han deservir per continuar sirgant riu amunt i alimentant xiquets i jo-ves amb les cançons de casa.

2015: 10 sense Moncada i Galan // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

La corrupció i la necessitat de re-generar la política valenciana cer-cant la responsabilitat d’aquells quehan situat el país a la vora de la fa-llida tècnica són els dos eixos quehan centrat la presentació de la no-vel·la La meua germana Yvonne, ce-lebrada en la sala d’exposicions delteatre Micalet de València. La pu-blicació és obra de la periodistaEmma Zafón, col·laboradora deTemps de Franja en el darrer any.Desenes d’interessats en apropar-se a la temàtica de corrupció quesacseja des de fa dècades la Gene-ralitat Valenciana van assistir a l’ac-te que va comptar amb la presènciadel politòleg valencià Joan Ronxe-ra i de l’autora de la novel·la.

La presentació va abordar algunsdels temes més polèmics que centrenl’actualitat arran de l’inici de l’actualcrisi econòmica, com poden ser lacorrupció, les irregularitats comesesper la classe política, la precarietatde la classe mitjana al País Valenciài la progressiva devaluació de la llen-

La corrupció al País Valencià, al descobert en la novel·la La meva germana Ivonne// REDACCIÓ

gua en tots els àmbits d’ús. Precisa-ment, la situació del català en els di-ferents territoris de l’àmbit lingüís-tic és un dels puntals de l’argumentde la novel·la, en la que també apa-reix breument un municipi de laFranja de Ponent. En aquest punt, latrama critica les diverses polèmiquessorgides tant en Aragó com el PaísValencià amb els successius governsdel Partit Popular.

Durant l’acte, els assistents van po-der intervenir i debatre amb elsparticipants per exposar el seu puntde vista sobre els aspectes més con-trovertits dels processos judicials quese succeeixen actualment en el ter-ritori. Per la seua banda, Emma Za-fón va defensar la necessitat de de-purar les responsabilitats de totsaquells que han provocat la “ruïna”,en paraules de l’autora, del País i vamanifestar la urgència de restaurarla dignitat del català, llengua enuna situació de risc de desaparicióen nombroses zones del País Va-lencià.

Breu sinopsi de l’obra

La meua germana Yvonne. Unahistòria de corrupció política a la va-lenciana trasllada el lector a l’any2011, quan el govern de la Genera-litat Valenciana es veu cercat, perprimera vegada en 16 anys, per lajustícia. Amb to irònic i un tracta-ment purament humorístic, la no-vel·la repassa la breu trajectòriad’Yvonne Gimeno, suposada pro-mesa de les institucions més putre-factes del país.

Emma Zafóndurant la

presentacióde La meua

germanaYvonne

CARLOS PEÑA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

24 /

gen

er 2

015

AN

ÀLI

SI

19

Lo bisbe Omella, natural de Queretes,promocionat pel papa Bergoglio// MÀRIO SASOT

bilitats de ser anomenat per a un càr-rec de transcendència dins de l’es-glésia catalana, en uns moments enque és proper el nomenament debisbats tan importants com el deBarcelona. El Papa va trucar per te-lèfon a Omella per felicitar-lo per ladesignació. Hi ha, a més a més, unallarga i estreta relació personal en-tre ells, perquè tots dos es van co-nèixer fa uns anys quan el llavors ar-quebisbe de Buenos Aires va dirigiruns exercicis espirituals a la locali-tat madrilenya de Pozuelo de Alar-cón.

Actualment, pertanyen a la Con-gregació per als Bisbes –que dirigeixel canadenc Marc Ouellet– tres es-panyols. A més d’Omella, hi ha elcardenal Santos Abril –també ori-ginari de Terol i molt proper a Fran-cisco– y el recentment nomenat ar-quebisbe de València, el cardenalAntonio Cañizares, que abans va te-nir un alt càrrec a la cúria. El car-denal Antonio María Rouco Vare-la va perdre el seu lloc en la con-gregació al desembre del 2013, unsmesos abans de ser rellevat com a ar-quebisbe de Madrid.

Omella va estudiar al seminari deSaragossa i en els centres de for-mació dels Pares Blancs de Lovai-na i Jerusalem. Es va ordenar sa-cerdot en 1970. Ha treballat com acoadjutor, rector i vicari episcopal.Durant un any va ser missioner alZaire (avui Congo). Va ser nomenatbisbe auxiliar de Saragossa en 1996.Està al capdavant de la diòcesi deCalahorra i La Calçada-Logronyodes del 2004.

Com dèiem abans, el perfil d’O-mella encaixa amb l’estil de Fran-cesc. El bisbe matarranyenc té unaforta sensibilitat social, i és l’actualpresident de la comissió de la pas-toral social dins de la ConferènciaEpiscopal Espanyola. Ocupa tambéel lloc de consiliari nacional deMans Unides, l’organització catòli-ca espanyola per a l’ajuda al TercerMón.

Omella, com es va poder veure en

un programa biogràfic emès fa unsmesos a la cadena autonòmica Ara-gón TV, no ha deixat mai de man-tenir contacte amb la seua vila na-tal on conserva alguns parents . Alseu poble el coneixen bé i el consi-deren un home senzill i amable,que, quan se li ha demanat, ha donatun cop de mà per restaurar l’esglé-sia. Fa pocs anys va ser pregoner enla festa major.

La promoció d’Omella a Roma –on a partir d’ara viatjarà amb fre-qüència– i la seva sintonia ambFrancesc el converteixen automàti-cament en un candidat potencial perdeixar Logronyo i assumir algunadiòcesi de major relleu. En el cas dela Ciutat Comtal, el cardenal LluísMartínez Sistach complirà 78 anys elproper mes d’abril. La possibilitatd’enviar a Omella a la capital cata-lana és una de les alternatives ques’obren al Papa, si bé hi ha altrescandidats per cobrir aquesta plaçaclau en una conjuntura política tandelicada com la que es viu avui a Ca-talunya. Però com concloïa EusebiVal en la seua crònica vaticana: “ Jase sap, però, que al Papa li agradenles perifèries, i en el cas de Omellaes tractaria d’una perifèria que par-la català”.

El Papa dels catòlics, Jorge MarioBergoglio, va nomenar el mes pas-sat a l’actual bisbe de Calahorra i laCalzada-Logronyo, Juan José Ome-lla Omella, nascut a Queretes, coma membre de la Congregació per alsBisbes. Segons contava en una mag-nífica crònica des del Vaticà el cor-responsal de la Vaguardia EusebiVal, la decisió del Papa va causar cer-ta sorpresa i perplexitat en am-bients de la Cúria. Es tracta, en opi-nió d’Eusebi Val, d’una promocióuna mica inusual i a l’hora molt sig-nificativa, per tractar-se del res-ponsable d’una diòcesi relativamentpetita. La Congregació per als Bis-bes és una de les més influents al Va-ticà, perquè intervé en el procés deselecció de nous bisbes i ofereix elseu consell al Papa quan es produ-eixen nomenaments per cobrir pla-ces vacants.

Mitjans periodístics i eclesiàsticspropers al Vaticà interpreten aques-ta mesura com un pas més en l’es-tratègia de Francesc, iniciada signi-ficativament a Espanya amb el re-lleu del bisbe de Madrid RoucoVarela, de remodelació de la Cúria,en un intent de canviar la imatge del’Església Catòlica cap a una majorsenzillesa i apropament a les basesi així marcar distàncies amb elstemps de Benet XVI. En els llocsmés rellevants s’ha situat ja a homesde la seva confiança. El relleu na-tural al capdavant de les diòcesis,quan els seus titulars han superat l’e-dat de jubilació –75 anys–, permettambé al Papa assignar missionspastorals a nous prelats i renovar lacomposició dels òrgans de governcol·legials al Vaticà. Omella, de 68anys, natural de Queretes, una peti-ta població catalanoparlant de laprovíncia Terol fronterera amb Tar-ragona i propera a Horta de SantJoan, i una persona vinculada amb“l’església dels pobres” i l’apostolatsocial té el perfil “proper” queFrancesc busca per a aquest càrrecs.Per altra banda, la seua condició decatalanoparlant el situa amb possi-

Juan JoséOmellaOmella

CONFERÈNCIA

EPISCOPAL

ESPANYOLA

l teatre és un gènere nascut per a ser ex-pressat. Aquesta idea d’expressió inclouunes veus que l’ha de difondre, i per da-

munt de tot, uns cossos hu-mans que l’articulin i n’insu-flin l’alè. Desideri Lombarte hosabia prou bé, tot això, ja queles experiències dramàtiquesque ens ha deixat en llegat, so-breïxen, ja des del paper, deforça i energia que pugna perser dita. La llàstima, però, ésque d’entre les línies escrites,no se n’hagi –amb prou fei-nes– pogut materialitzar vidaescènica, encara.

Es tractaria, doncs, que noens semblés suficient veure’nels mots que el composen, impresos... donantel tribut a aquest autor tan complet de la nos-tra terra, per ben celebrat...

I amb tot, contents –i agraïts!– estem, en ferun tast de lectura d’entre les publicacions quese li han dedicat, destacant-ne aquí, la de ‘Qua-derns de la Glera’, 5-6 intitulat: Teatre Inèdit. Alseu pròleg, imprescindible per entrar en com-plicitat amb el món dramàtic Lombartià, l’Ar-tur Quintana i Font i la Sigrid Schmidt von derTwer, exposen els referents històrics i causals quevan empènyer a l’autor Pena-rogí a expressar lestres històries que s’hi inclouen –d’entre les sisque va composar– en un format dramàtic, gè-nere en el que, pel que sembla, li hagués fet moltde goig endinsar-s’hi de ple. Val a dir que la sevaincursió denota refinada intuïció escènica.Desideri Lombarte, a qui hem de comptar en-tre els autors de posicionament –i reiterant elsmots dels seus prologuistes–, en plena cons-ciència de fer contracultura, desentenent-se de-liberadament de l’universalisme benpensant, ensregala –i aquí, breument, només en citarem, tal-ment per a destacar-la, una–, la peça valenta,

contemporània i lliure, tant pel que fa a forma,estructura i relació amb el públic, com pel quefa al pensament que transmet, La Bruixa i el Fra-

re, dos monòlegs i un diàleg, escrital’any 1985. D’ella, entre d’al-tres lúcids trets, se’n desprèn unaacurada defensa del fet femení,i en la seva totalitat, el poètic rit-me intern, ens arriba ben tem-perat. És irreverentment sensual,i per això, encara més bella. Nohauríem de privar al poblematarranyenc, ni a la comuni-tat catalanoparlant de conèixeraquesta delicada peça.

I encara, una darrera cosa, ensocuparà dir aquí, en referir-nosquè més és el teatre –i en això,

en surt triomfador d’entre totes les arts pel quefa a la fita d’aconseguir comunicació–, i és queel teatre, és retrat d’un territori i de la seva his-tòria. Si amb Shakespeare hem entès l’impac-te en el món occidental de la monarquia d’An-glaterra, si amb Molière hem assistit a l’aleshoresdesenfrenada naixent burgesia francesa, si ambLope de Vega hem conegut la lluminositat delsegle d’Or espanyol, si amb Salvador Espriu hemsabut de la Catalunya pre i post bèl·lica implí-cita a Sinera, si amb Jesús Moncada ens hemsubmergit en el món negat de Mequinensa...amb Desideri Lombarte, tindríem la merave-llosa oportunitat de conèixer com bategava laPena-roja –i amb ella la Matarranya tota– delsnostres avis i fins dels avis dels nostres rebesa-vis amb, per exemple, la Representació Comme-morativa d’una de les Visites dels Comanadors de Ca-latrava a la vila de Pena-Roja (S. XVI), o Pena-Roja i Vallibona, Pobles Germans, davant per da-vant amb el públic d’avui, el qual respiraria, almateix minut, que ho farien els seus mots.

Marta Momblant Ribas

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

hivern 2015

12

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

E

Tot commemorant els 25 anys de la seva mort

El teatre de Desideri Lombarte

Styli12.qx8 19/12/14 19:31 Página 1

styli locus 2

LlamineriesMar Puchol Foz

Xuclant un xit de fonoll evocat l’anís al beure de la font anant cap al toll del riu. Fresques aigües de temps passat, records del refrecs de paperet. A l’arribar esperen passius els juncs, lluitant en poca força per arrancar-los, xuclar i mastegar el seu tall carnós i blanc. Descuidant-nos si de veres n’hi havien cucs desitjosos d’habitar les nostres menudes panxes, aquells mateixos cucs que vivien a les dolces branquetes de la regalíssia, que afanàvem a xuclar fins desfer-les.

Pètal de rosa damunt la llengua d’exquisit aroma palatal. Caiguda la flor de malva, dixave un fruit redonet, estrany. Cruga és amarga la billota, que dolça es torna al rostir. Àcid gust als tendres circells de vinya abans que es tórnon secs i encaragolats. Àcid gust a les ameles de verd vellut i de cor blanc aquós, prohibides avui pel tòxic sofat.

Pinyolet redó i ensucrat és el fruit del lledoner. Collir figues, cireres i gínjols. Arreplegar els silvestres alborsos i móres, lliurant-se d’esgarrapar-se, i per a punxes les figues xumbes.

Érem només canalla, xiquets, estàvem més prop d’en terra. Ara només calciguem, no observem. Xalera de descobrir joguets naturals. Jugar a fer escolanets en ruelles, o rellotges de sol i espigues sense barret. Picaesquenes i l’herba apegalosa...

Col·lectiu sentit del gust gairebé perdut Sensacions i experiències entrelligades, prisma de sabors, textures, vivències... marques de memòria en la gris substància. Catàleg botànic dels infants, rebost del riu, les sèquies i dels camins. No matàvem la fam, només ere llamineria.

Havíem demanat als poetesaragonesos en català, i a dospoetes en aragonès i en castellà,una poesia inèdita enhomenatge a en DesideriLombarte. Una part d’aquestespoesies van ser publicades al’Styli locus anterior. Acípubliquem les que faltaven, iamb elles cloem aquesthomenatge a en DesideriLombarte amb motiu dels vint-i-cinc anys de la seua mort. Desd’ací el nostre més cordialagraïment a tots els que hi hanvolgut col·laborar.

Fem precedir aquest recull per una lletra inèdita d'en Desideri Lombarte a enManuel Oller, que aquest corresponsal molt amablement ens ha fet a mans.Ens mostra un Lombarte en plena maduresa creativa, i ben conscient delsseus temes i autors.

Maig de 1987Estimat amic Manuel:Tot arribe.I han arribat dos dels meus llibres.Hi trobaràs “L’emigrant pena-rogí” i altres històries.Grapats de terra —de la nostra terra—, aspres trossos de camins perduts, pedrescatelludes i algun pomet de flors. I la mort -la desconeguda, que die en Foix, lacompanya d’Espriu, l’amiga d’en Martí i Pol -que està a l’aguait nit i dia. I perdamunt de tot, hi trobaràs amor, a la terra i a la gent —terra nostra i gent nostra—.I res més de moment.Una forta abraçada,

Desideri [rubricat]

Styli12.qx8 19/12/14 19:31 Página 2

styli locus3

Danze macabroChusé Inazio Nabarro

Ixo rai. Á la fin de tot a muertebaila con tu, con yo, o suyo danze.Perén plega puntual. ¡O mundo

espierte!

¡Garra chen fuyirá d’o suyo lanze!Cuan s’amorta o sol: o lusco esclata.Mas antis de beyer-nos en o tranze

en que a fuesa s’ubre, se dilata,aprobeitemos l’inte que se’n fuye.O camín que abanza sin tornata…

O tiempo tot lo nasta, lo destruye.Antis que en zagueras tot lo cubraa guambra en a que tota luz concluye,

antis que, batalera, a tierra s’ubrata acullir l’atabul que nos contiengapren a rosa, fe bersos, elucubra…

Antis que güe se’n baiga, maitín bienga,fe güe o que no puedas fer dimpuesas.No asperes que o reloch l’inte detienga.

Ye tiempo de cuculos e ziresas.Bibir ye o treballo más prezisoe ye a más urchén d’as interpresas.

Infierno, purgatorio, paradisoson falordias d’un tiempo que se’n fuecontatas per un fol de pelo griso.

O que agora ye dimpués no ye.Istos bersos, labor que á presetsoi fendo, antismás los desfazié.

Imáchens que proyeuto en a paretd’a memoria, talmén en a pantallad’un zinema d’aforo prou chiquet.

O escleto arriba con a dallaen una man. En l’atra, o reloch.Dalla que desepara grano e palla.

Reloch feito con fusta d’abetoch(esautamén igual como a caxaque ent’o fosal conduze o birloch).

O dobiello d’as oras, a madaxad’o tiempo que dobana l’artefautoque á toz nos malmete e desencaxa.

A muerte fa cumplir o suyo pauto.No se retarda. Nunca no demora.Denguno de nusatros queda intauto.

Antis d’ora, alabez como agora,fa que as cosas alcuerzen a duradae cuan toca –ya puez contar- a ora

siñala de chen gran e chobenalla.L’inte fuye e perén cada chornadanos ne traye una nueba estricallada.En blanca nieu s’aposa negra gralla.

La deuDaniel Sesé

Ai, si a l’hivern, corriol enllà,oloràvem fumerols de tros,i gebrades minerals als dits,i cels de metalls d’etern esclat,

i sentíem a la llengua com,asprors de sabes, remota estirp,ens esvania la gran paraula,salivera, campaneta endins.

Vam cercar el so en l’arbre mut,i el record en la pedra inert,la idea en l’espetec del foc, i el somni en el verdet del riu.

Però el silenci a les sabates,esbalaït... tanta passa a fer!Mitjons calents per a homes bonsvan ser l’amor de l’espadat camí.

Una deu, sempre, sempre a la fi,deia el crit secret del gran reclòs,no el sentíem tot, pastor perdut...sense sarró ni gos ni bastó!

Oh! Lombarte, tu que el vas seguir,quina era la coma i la clau,i el punt i seguit i el vocable,el bell mirall de totes les parles?

En les teues paraulesCesc Gil Lombarte

Tio, tio, on trobaves les belles paraules?Que se n’ha fet de la garba i del romer?

Pel poble escolto els teus versets.parlen de tu mentre ens ets fugisser.Ens queden però mils d’amoretsaquells que sembrares amb deler.

Ben just queden quatre xops,alguna font i cap rella que faça suar;només queden les teues paraulesallà quanta sembrades pel Molinarara versades mentre alguns ens la volen

negar.

Tio, tio, les bruixes d’ara han canviatentre herbes fetgeres, jonça i panicalja no renten als llavadors en grapat ara diuen que ho fan en xarxa social.

De lluny venen a retratar-se davant de ta casa.

Si veigueres quin goig de roba estesa sense sargir,

ple de geranis i vida que s’hi gronxa,segur que deixaries per un moment lo

teu retir.

Quede però la paraula pintadaa les rajoles dels carrers,cantada o versada,transitada per palpar les teues alegries,llevat que els xiquets encarano l’aprenen a l’escola.

Des de la teua pàtria t’escric,mentre la garbinada amolle,amb els peus a la nostra terraescurço distancies, no fore

que passares i no et veies.

Styli12.qx8 19/12/14 19:31 Página 3

styli locus 4

Al desirant LombarteCarles Andreu

jo me sentia entre joia i alegriaquan en públic, a Pena-rojade Lombarte —aquell quemos va salvar llengua,terreny i paisatge— que geografia i història vull dir!De Lombarte, vos dia,

poesia vaig llegir als expectantsen los públics versos del seu món

amb ganes emotivesi quan «luego, luego»

una senyoramés la filla del poeta

i per fi la seua donaaixi de sopetó

me van transmetrellur sentiment:

«Vostè ha llegit igualet que ho fee lo Desideri!» afirmarenamb gran satisfacció...quedar vaig més que contentcom si acabara de viure un encanterique poèticament m’haguere—en la llengüeta nostra—per a mi solet,retallat

tot un imperi.(...tsss! lo de la llenguaamb lo seu so a cavall del seu sentiti viceversa!)

La força de l’instantBlanca Deusdad Ayala

No tot és com voldríemresta sempre aquell desig incomplert,l’alegria, la il·lusió d’una companyiaque a voltes rebutges sense més explicacions,fredor dels mots i absència de l’amistat,tristor sense joia i sense dolor,per un passat que ressona i repica fins al fons,fins a l’inconscient, traspua un ahir fràgil però present.

Els ametllers i els cirerers han florit aquest març,tard, augurant la imminent arribada de la primavera,del sol tebi i d’algun passeig vora la mar,mentre deixo endarrere aquests camps de paisatges suaus,de muntanyes fetes a la mida dels homes i les dones,que ens abracen i acaronen en la immensitat del silenci.Veig com el dolor es desfà,enmig de la bellesa d’uns paisatges eterns.

Davant la negació d’un presentEnterbolit per la lleu ombra d’una oliveraQue ressegueixes una i altra volta cada hivern.M’adono dels moments decisius,De la força de l’instant,Quan vivim amb determinaciósense saber que ens depara el demà,sense saber que sompresent i futur teixit alhora,l’ordit sobre aquesta telaque varem crear sense adonar-nos.

Avui, retorno a la terra rogencade pedres abruptes, rodones i fortes,Que resten igualmalgrat el temps,malgrat la pluja, malgrat l’oratge.M’emmirallo en la seva siluetaI l’harmonia d’un paisatge m’ompleD’aquella tènue felicitatQue em negares sense la teva presència.

Styli12.qx8 19/12/14 19:31 Página 4