En venda a:

Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 3

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

8 Baix Cinca10 Entrevista: Aleix Ortuño

12 Ribagorça

13 Llitera

15 Cultura

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 Països Catalans

19 Opinió: Contrafur! Espoden aturar els canvisprevistos a la Llei deLlengües

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

Revisió i confecció titulars de portada:Màrio Sasot.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Lloança a dos eminentslingüistes d’Aragó

(A l’avió de tornada de Buenos Aires emtrobo, cosa rara, amb un diari de Saragos-sa on puc llegir –alguna cosa havia vist perinternet– que Rudi i Biel estan plenamentd’acord de reformar la Llei de Llengües enbreu per eliminar la paraula «català», en-tre altres modificacions. Sense pensar-hodues vegades hem poso a escriure unes «jo-tetes», les quals no passaran mai als llibresde literatura, però ben bé podrien cantar-se algun dia a la Plaça del Pilar).

Ja no ens calen més lingüistesa la Franja d’Aragó,amb Rudi, la presidentai amb el Biel allà a les Corts.

Ells si que en saben de llengües,tots dos són més que doctors,si oficialment no estudiaren,cum laude els hi dono jo.

Després de passar molts anysper la Franja i el voltant,han descobert que la llenguani és, ni és sembla al català.

Poble a poble, vila a vilaa la gent han escoltat.Lloc a lloc també al Mesquídiferències han trobat.

«De què ens serveix un lingüista,un filòleg o escriptor,quan la incultura del pobleés la saviesa millor?»

«Com pot ser una llengua pròpiael català a l’Aragó,si el parlen a Catalunyai no volen ser espanyols?»

Els lingüistes del pepémés els lingüistes del parhan descobert les mil llengüesorientals i occidentals.

Vinc de nit i vinc de llunyd’un país que parlen rar:«Escribinos, che, boludo,si el pibe probá y ganá».

Amb les llums mig apagades:«Si en el futuro sos dosy tenés sube del subteegresala y paga vos»

Si el Biel i la Rudi sabenla conversa que he escoltat,diran que espanyol no semblaper tant serà català.

No cal que parlem mal d’ells,amics i lectors del bloc,anomenem-los «lingüistes»,«filòlegs», «cultes doctors».

I amb aquesta m’acomiadosense cap ressentimentque se’l guardin els del par,i la facao i el pepé.

José Miguel GràciaLa Codonyera

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots elssubscriptors de Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf delsnúmeros digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: Desideri Lombarte revisantuns lligalls (Arxiu familiar)

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

EDIT

OR

IAL

La crisi, que està afectant serio-sament a tots els sectors socials, nodeixa incòlume als àmbits culturals,i el de les llengües patrimonials ara-goneses no són una excepció. Si aAragó les llengües minoritàries(l’aragonès i el català) mai hangaudit d’un entusiasta favor per partdels diferents governs autònoms, ahores d’ara, l’actual executiu auto-nòmic del PP-PAR ha trobat en lacrisi econòmica l’excusa perfectaper a tallar de soca-rel el tímid re-coneixement que aquestes llen-gües van obtenir en la legislaturaanterior,amb la Llei d’Ús, Protecciói Promoció de les Llengües pròpiesd’Aragó, paralitzant en sec la seuaaplicació, esterilitzant el funciona-ment d’òrgans com el Consell Su-perior de les Llengües i suspenentalguns dels programes i activitatsque ja estaven en marxa des de feiatemps. Entre altres temes ha quedaten suspens la declaració de les zo-nes d’utilització de les llengüespròpies. El termini de presentacióper part del Consell Superior deLlengües d’una proposta en aquestsentit expira a finals d’aquest any,segons la Llei vigent. El «mapa»d’ús d’aquestes llengües facilitarial’ús públic i escrit en català o ara-gonès en les relacions amb les di-ferents administracions aragoneses.Alguns Ajuntaments, com el deFraga, al·leguen la falta d’aquestarelació de zones d’ús històric d’a-questes llengües per a no contestarles cartes i sol·licituds que els fan ar-ribar l’IEBC i altres entitats.

Junt amb la paralització d’a-questes i moltes altres actuacions ju-rídiques i legals que s’haurien d’ha-ver desenvolupat des de la cele-bració de les eleccions autonòmi-ques i l’accés del nou govern re-gional, aquest ha aplicat substan-cials retallades en els pressupostosde 2012 en apartats referits a lesllengües.

La consellera d’Educació, Culturai Esports, Dolors Serrat, ja va anun-ciar als membres del CSL que «nohi havia diners per a la política lin-güística aragonesa». Com a pasprevi, a més de l’eliminació del

Projecte d’Animació «Jesús Mon-cada» s’han dut a terme substancialsreduccions pressupostàries en l’a-partat de Formació del Professoratque afecten les llengües no ofi-cials. Els seminaris de professors decatalà i aragonès es continuen re-alitzant, però fora dels dies i hora-ris lectius, bàsicament els dissabtes,la qual cosa obliga els professors,molts dels quals ja es desplacen llu-ny del seu domicili durant els dieslaborables, a sacrificis suplementa-ris. D’altra banda, l’Escola d’Estiude Fraga, podria deixar de celebrar-se el proper curs.

Però el que preocupa més que lesdràstiques retallades econòmiquesés la desvalorització moral i cultu-ral que pretén donar el govern aaquestes malaurades llengües enuna possible reforma de l’actualLlei, considerant-les com a meresmodalitats lingüístiques inconnexessense especificar a quins sistemeslingüístics pertanyen.

Una mostra i un avanç d’aquesttracte groller, infamant i paterna-

lista que el govern regional preténaplicar al patrimoni lingüístic quehauria de protegir és l’enfocamentque el programa de la televisió au-tonòmica «Bien dicho» dóna al fetlingüístic dels parlars locals senseaclarir a quina llengua pertanyen.S’imaginen a un conductor d’unprograma esportiu que no tinguésla més mínima noció de les reglesde l’esport que narra? Doncs en elcas de les llengües, tot s’hi val, i lapresentadora d’aquest programa,María de Miguel, escolta «carxofes»a Aiguaviva i diu que li sona a ale-many i sent la paraula fusta i pre-gunta als parlants si això és unfuet, i per unes estranyes coinci-dències troba una encara més es-tranya connexió veneciana amb lallengua d’Aiguaviva, tot menys a lallengua que parlen: el català,.Aquesta periodista, junt amb els«experts» lingüistes que surten enel programa i la resta de l’equip, iels directius d’Aragó TV ens estanassenyalant el dur camí que ens es-pera.

EDITORIAL

La crisi com a excusa

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

MA

TAR

RA

NY

A

4

Assemblead’ASCUMA// LLUÍS ROIG

Parada de llibresa la Freixneda// LLUÍS ROIG

El matí del dia u d’abril del 2012 va tenir lloc l’AssembleaGeneral Ordinària de l’exercici 2011 de l’Associació Culturaldel Matarranya. Després de l’exhaustiu informe del president,Josep Maria Baró, sobre les activitats i fets més destacables del2011, es van presentar les activitats per al 2012. Tant les pu-blicacions realitzades com les previstes per a l’any en curs vanser presentades per María Dolores Gimeno, vicepresidenta pri-mera. Posteriorment el Tresorer va comentar el Compte de Re-sultats i Balanç, els quals van ser aprovats unànimement pelsassistents. Tot i que els efectes de la crisi econòmica s’han fetsentir en la reducció de subvencions, la qual cosa limita l’ac-tuació de l’Associació, no van mancar noves idees i projectesper part dels assistents i la Junta per a mantenir ben viva l’AS-CUMA.

Amb un dinar de germanor es va tancar la jornada.

TOT ENSENYANT LES DENTS

Milers de persones prenen els carrers de San Francisco, Ams-terdam o Sidney el Dia de l’Orgull Gai, mentre a l’Eixample deBarcelona les parelles d’homes o de dones es besen sense com-plexos. Les feministes, en un segle, han aconseguit de canviar lleis,hàbits i ideologies ancestrals. Els cecs exigeixen semàfors sonorsi cartells en braille, els sords senyals visuals i llengua de signes.Els discapacitats volen voreres rebaixades, lavabos adaptats, as-censors públics. Tothom ha hagut d’espavilar perquè no regalenres. Primer cal assumir la pròpia condició i conscienciar-se delsdrets que se’n deriven, després cal fer-se entendre de la resta dela població. I quan les reticències són grans, aparentment insu-perables, cal constància i decisió, perquè els drets no solamentes demanen per a millorar les condicions de vida, sinó perquè ésun deure moral de fer-ho.

Ho escric el dia que l’amic Manel Riu, de Benavarri, és jutjata Osca per una denúncia ridícula, que fa pujar els colors a la carade vergonya aliena. I encara hi ha qui pren com a extravagànciaque el Manel s’haja volgut expressar en català, potser fins i tot per-judicant la seua defensa. Això mentre la majoria de catalano-

parlants, i no solament a Aragó, s’autoflagel·len amagant la seuacondició i llengua, que a vegades ni tan sols gosen anomenar pelseu nom. Lamentable, però comprensible. Acabo de sentir quequan Les veus del Pamano de Jaume Cabré va fer els 50.000 exem-plars venuts en català, ja anava pels 500.000 en la traducció ale-manya... i 1.500 en l’espanyola. Exacte, heu llegit bé. També hesentit dir, de boca de la productora Isona Passola, dels èxits dela pel·lícula Pa negre a Europa i Amèrica, però també dels en-trebancs i pals a les rodes que alguns hi han posat. Els darrers anyshe fet traducció literària de l’aragonès al català, i puc donar fe queen eixa llengua de 10.000 parlants s’escriuen pàgines bellíssimesperfectament exportables. Només un cretí pot pensar que la be-llesa és qüestió de grandària, o que els grossos tenen més dretsque els escanyolits. Som pocs però podem anar molt amunt; no-més ens n’hem de convèncer. I els aragonesos, i els espanyols, hohauran de comprendre. Altrament, que s’hi fiquen fulles.

Manel, et prometo que et portaré un entrepà del millor per-nil, encara que probablement no serà de Benavarri. No mosse-gues fort, carallot, que hi ha la llima a dins.

Amb el cap ben alt // Ramon Sistac

Estand a laFira de laFreixneda

LLUÍS ROIG

Com de costum, l’Associació Cultural del Matarranya va mun-tar la parada de llibres a la Fira d’Antiguitats de la Freixnedael dissabte de la Setmana Santa. Aquest any va estar força con-correguda tot el matí, llàstima que el mal temps de la tarda vafer aixecar les parades més d’hora del que estava previst.

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

MA

TAR

RA

NY

A

5

Des de Setmana Santa caldrà pa-gar per a poder accedir al Parrissal.Hi haurà un control a l’alçada del’encreuament de Formenta i tots elsque vulguen visitar el paratge mésconegut de Beseit hauran de pagar3 € per cotxe i 1,5 € per moto. Sis’han allotjat al poble tindran un des-compte del 50%. L’accés per als ve-ïns i propietaris serà gratuït. Els tu-ristes que no s’allotgen al pobleperò que hagen consumit un mínimde 20 € en algun dels establimentsde Beseit, podran obtenir també undescompte del 50%.

Els controls es faran de de dijousSant al dilluns de Pasqua i la restadels caps de setmana del mes d’abril.

Una vegada passat el mes d’abriles valorarà l’experiència i es decidiràsi s’ha de continuar aplicant o calmodificar-la en algun aspecte, per tald’estendre la seua aplicació a l’altre

L’Ajuntament de Beseit cobra peatge per accedir al Parrissal// RAMON ROYO BLANC

dueix durant determinades èpo-ques de l’any en estos dos llocs tanfràgils des del punt de vista me-diambiental i de risc d’incendi. El 25de juny de 2011 es van comptabilit-zar 300 vehicles en el Parrissal i 167mal aparcats en la pista de l’Ullde-mó.

El passat 13 d’abril va morir a Madrid Enrique Cabré Her-reros. Era fill de l’arqueòleg Joan Cabré i Aguiló de Calaceiti d’Antonia Herreros. Juntament amb la seva germana, l’ar-queòloga Encarnación que va morir a Madrid el 18 de marçde 2005, són uns dels principals responsables que la vila de Ca-laceit tingui un important museu dedicat a la memòria del seupare, es va poder dur a terme gràcies a les col·leccions de pe-ces d’arqueologia que aquests dos germans van donar.

Malgrat aquestes generoses aportacions el museu va nàixermig mort. En primer lloc va ser una aposta personal del con-seller de cultura de l’Aragó, José Bada, que des d’un principino va comptar amb cap suport important de la població i tam-poc de la comarca. L’ajuntament de Calaceit, governat en aquellsmoments per Aliança Popular, es va posar en contra i es va ne-gar a qualsevol col·laboració. No tenien cap raó per fer-ho, peròel pinyol conservador de Calaceit encara està ancorat dos-centsanys enrera i quan estan al front de les institucions donen la nota,com ho estan fent també en aquests moments.

El museu de Calaceit sempre ha estat mancat d’una associacióo entitat cultural paral·lela que, entre d’altres funcions, promoguiles activitats i els estudis arqueològics i culturals de la zona i,al mateix temps, es preocupi per la salvaguarda del patrimo-ni arqueològic. Puc donar fe que durant aquests anys de fun-cionament del museu a la comarca han existit i existeixen mol-tes persones interessades en l’arqueologia i també un grapatd’estudiants i d’arqueòlegs que es miren el museu com una cosa

aliena a ells, quan hauria de ser tot el contrari. Personalment,crec que costaria molt poc crear aquesta entitat.

El museu també existeix gràcies que un grup d’estudiosos ientusiastes, a principis del segle passat, es van lliurar en cos iànima a promoure aquestes funcions que anteriorment hemapuntat. Avui les coses són molt més fàcils, però falta coordi-nació i lideratge i això ho pot fer perfectament el museu. Ésuna qüestió de voluntat política.

Avui per avui, la voluntat política és nul·la. Una demostra-ció ben palpable es va fer quan es va canviar el nom de Joanper Juan. Malgrat la castellanització de quasi tots els noms depila, l’arqueòleg era conegut pels amics i pels familiars com enJoan. Encara hi ha persones a Calaceit que recorden l’oncle Joani el professor i arqueòleg, Enrique Vallespí Pérez, ens ho re-corda en aquest magnífic llibre que sobre el grup del Boletínacaba de publicar. Mantenir el nom de Joan Cabré era una de-mostració pel govern de la Diputació General d’Aragó de tor-nar al poble el que un dia li va ser arrabassat i després de fer-ho va canviar de parer.

Amb aquesta situació és normal que la gent de Calaceit i dela comarca es mirin el museu com una cosa aliena. S’hauria d’a-conseguir que la gent és fes seu aquest museu, perquè si la cri-si econòmica persisteix pot arribar un dia que la DGA vulguiprescindir d’ell i, aleshores, ningú no el defensi. Construir cos-ta molt, destruir molt poc i si l’edifici no està ben arrelat, unsimple cop de vent el pot tirar a terra.

Sobre el museu Cabré de Calaceit // Joaquim Montclús

DESPERTA FERRO

paratge més massificat del poble: la«Peixquera».

L’Ajuntament ha pres esta deci-sió després de rebre la sol·licitud deldirector provincial de Medi Ambientdel Govern d’Aragó per a que adop-tés les mesures oportunes que evi-tessen la massificació que es pro-

Accès alParrissal

RAMON ROYO

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

MA

TAR

RA

NY

A

6

Nou director de l’Instituto de EstudiosTurolenses// CARLES SANCHO

Les notícies oficioses que han sortit pel que fa l’existència d’unesborrany de modificació de la Llei 10/2009 de 22 de Desembresobre «Ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Ara-gó», l’esborrany de la qual pareix que és clarament regressiu pelque fa a l’aragonès i el català, en la meva qualitat de Presidentd’ASCUMA assenyalo el següent:

1. L’Associació Cultural del Matarranya no es quedarà indi-ferent ni en una posició equívoca, contra tot intent d’atacar ladignitat de la llengua parlada pel 90% dels habitants de la Co-marca històrica del Matarranya. L’omissió del fet cultural de serla llengua parlada a la nostra comarca, com a català, en la sevaforma nord-occidental, com han assenyalat filòlegs i lingüistes,és un atemptat a la dignitat de la cultura dels nostres pobles, dig-nitat que ASCUMA té com a principi bàsic de la seva actuacióde conformitat amb els Estatuts que la regeixen

2. L’Associació Cultural del Matarranya, es dirigirà al Con-sell de Llengües d’Aragó instant-lo a que, en el suposat cas deque sortís un esborrany o avantprojecte de Llei clarament re-gressiu, que ignorés la naturalesa del català com a llengua prò-pia de la nostra comarca i en general de la Franja, i alhora su-primís l’Acadèmia Aragonesa del Català, i altres mesuresatemptatòries, faci un Informe enèrgic contra l’esborrany o avant-projecte.

3. L’Associació Cultural del Matarranya, en coordinacióamb les diferents entitats que integren Iniciativa Cultural de laFranja, promourà tota mena d’actuacions, dins del marc legal,per a la defensa de la cultura i del català com a llengua pròpia

de totes les comarques de la Franja, fent campanyes informati-ves i fins la participació en manifestacions públiques, al carrer,en particular a Saragossa.

4. Confio que la Modificació de la Llei de Llengües d’Aragó,no adopti les mesures que els rumors li atorguen, ja que seriencontràries al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de lesNacions Unides; al Conveni del Consell d’Europa per a la Pro-tecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals; a laCarta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, rati-ficada per l’Estat Espanyol l’any 2001; la Constitució Espanyola,article 3; l’Estatut d’Autonomia, article 7; la Llei 3/1999 del Pa-trimoni Cultural Aragonès (article 4 i disposició final segona).

5. ASCUMA està oberta al diàleg amb totes les Administra-cions Públiques, Corporacions i Entitats per la promoció i difusióde la cultura de la nostra comarca, de totes les terres de la Fran-ja, que s’expressa naturalment en català, sense identificar-se ambcap força política, però, en qualsevol circumstància, es mantin-drà ferma i enèrgica, en defensa de la dignitat de la nostra cul-tura contra els intents de confondre a la població sobre la na-turalesa de l’idioma parlat a la nostra terra, el català que, comtots els idiomes, te fonètiques diferents i expressions típiques decomarques i de cadascun dels pobles, que la nostra Associacióestima i defensa i es mantindrà ferma contra els intents de Go-verns i Forces Polítiques que atemptin contra aquesta dignitat.

Calaceit Abril 2012 Josep M. Baró i PugesPresident d’ ASCUMA

Comunicat del President de l’Associació Cultural del Matarranya,sobre el propòsit de Modificació de la Llei de Llengües d’Aragó

La Presidenta de la DiputacióProvincial de Terol, Carme Pobo, quetambé ho és del Consell Rector del’Instituto de Estudios Turolenses, hanomenat com a Director Gaudio Je-sús Sánchez Brun. Per tant, serà elnou responsable de l’entitat durantels pròxims quatre anys i prorroga-bles quatre més. Pren el relleu aMontserrat Martínez que portavavuit anys en el càrrec i que havia di-mitit fa un any. També havia deixatel càrrec el sotsdirector l’entitat Ra-fael Lorenzo.

El nou director de l’Instituto deEstudios Turolenses, des del 16 demarç, és catedràtic de Geografia iHistòria per la Universitat de Sara-gossa, especialista en el franquismei ha estat treballant en els instituts deTerol com a professor i ocupantcàrrecs directius en diferents centres

des de 1987.Recordem que ASCUMA

és una entitat adherida a l’Ins-tituto de Estudios Turolensesi que en forma part. Esperemque, amb el nou director, se-gueixi la bona sintonia i col·la-boració que sempre ens hamantingut units amb l’equipque formava l’anterior direc-tora Montserrat Martínez aqui volem agrair la bona tas-ca realitzada durant estos vuitanys de lideratge. L’Institut deEstudios Turolenses promou unacol·lecció de llibres en català, iniciadael 2009, Lo Trinquet, que ha publicatfins ara tres títols: Roda la mola. Poe-sia del Baix Aragó de llengua cata-lana dels orígens als nostres dies(2009), d’Artur Quintana, Fora detemps, fora de lloc (2009), una obra

de teatre de Marta Momblant i Pas-qual Andreu, lo Florit (2010), un poe-mari de José Miguel Gràcia sobrel’històric personatge, i en preparaciónous títols: Les aventures del sastreRoc d’Arça, novel·la històrica deDesideri Lombarte i Menú: la cuinadel cor, poemari de Francesc Gil.

Reunió a laseu de l’IETCARLES SANCHO

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

MA

TAR

RA

ÑA

El Departament de Cultura de laComarca del Matarranya ha orga-nitzat enguany una lectura col·lec-tiva coincidint amb la Diada de SantJordi amb la col·laboració de l’As-sociació Cultural del Matarranya,l’Associació de Dones i Consumi-dors Kalat-Zeyd, de l’AMPA i l’A-juntament de Calaceit. «Queda-ran les paraules...» és el títol triatper a la Primera Lectura Conti-nuada d’obres literàries del Ma-tarranya que s’inicia amb el poe-mari Ataüllar el món des del Moli-nar (2000), una excel·lent antologiapoètica de textos de l’escriptorpena-rogí Desideri Lombarte acura d’Hèctor Moret i Artur Quin-tana i enregistrats amb CD recitatsper Antoni Bengochea, editat perASCUMA. Un llibre que, per cert,està exhaurit i del qual en caldriauna nova reedició. La lectura pú-blica, oberta a tothom, es va fer a laPlaça Major de Calaceit, amb ungran èxit de participació popular;tant de lectors com de públic as-sistent a l’acte. Es van tornar a es-coltar els versos més celebrats del’escriptor franjolí: L’emigrant pena-rogí, La meua pàtria menuda, Men’aniré, Quan no quedarà res, Lesbruixes, Som gent del Matarranya,Natres, Mils amorets, Joc de parau-les... Per a participar-hi com a lec-tor només calia triar un poema i fer-ho saber al coordinador de la jor-nada per no repetir els textos. Lainiciativa ha estat tot un encert enl’any que es commemora el 75è ani-versari del seu naixement. El pas-sat 12 de febrer, durant l’activitat deRenovació de la Flama organitza-da per la Penya el Setrill de Beni-carló que tenia com a destinacióuna trobada en el Tossal dels TresReis, punt de confluència del Prin-cipat, Aragó i País Valencià, NatxoSorolla va coordinar un recorregutliterari visitant els llocs relacionatsamb la vida i obra de l’escriptorpena-rogí, passant per masos, par-tides i pinars emblemàtics que ensrecorden els seus textos. I, esperem,

que abans d’acabar l’any es publi-que Les aventures del sastre Rocd’Arça, una novel·la històrica escritael 1985 pel mateix autor amb mo-tiu de participar en el primer Pre-mi Guillem Nicolau promogut pelGovern d’Aragó durant el SegonCongrés Internacional de LlenguaCatalana i que té previst publicar-se en la col·lecció «Lo Trinquet»promoguda per l’Instituto de Es-tudios Turolenses destinada a lallengua catalana. Seria un excel·lentcolofó per a tancar aquest home-natge a l’intel·lectual més relle-vant de la literatura matarranyen-ca.

Desideri Lombarte, des de laseua prematura mort el 1989, enplena creativitat literària, ha estatben present en el nostre territori.Primerament amb la publicació detotes les seues obres que va deixarinèdites: poemaris, investigacions,articles, teatre, prosa... Després vanseguir l’exposició sobre la seuavida i producció literària i investi-gadora: Ataüllar el món des del Mo-linar (2002) a càrrec de Pepa No-gués, la recreació musical dels seuspoemes en el CD Quedarà la pa-raula (2000) del grup Túrnez &Sesé, Una rosella al cor (2002) unaaltra notable interpretació de di-

versos artistes dels seus textos mésrepresentatius, treball coordinatper Carles Terès, Epistolari de De-sideri Lombarte (1981-1989) (2002)a càrrec d’Artur Quintana, l’es-pectacle sobre l’evolució creativadel poeta a càrrec del duo Recap-te, la interpretació de l’obra teatralRepresentació commemorativa d’u-na de les visites dels comanadors deCalatrava a la vila de Pena-roja (s.XVI) a càrrec del grup de jóvens dePena-roja, espectacle que té com aescenari els carrers de la vila... Laseua singular personalitat sempreanirà vinculada al territori ambqui s’identificava plenament i queestimava amb gran passió.

La meua pàtria menuda

No vull una pàtria granni una pàtria mitjaneta,que la vull ben menudeta.Conèixer-la pam per pami estimar-la sencereta. [...]Eixa pàtria que jo vull,eixa pàtria és la que tinc;la pàtria dels meus amics,la pàtria del meu orgull.I aquí vull viure i morir.

D. Lombarte

75è aniversari del naixement de Desideri Lombarte Arrufat// CARLES SANCHO

Rosalia Gil,vídua d’enDesideriLombarte, enun momentde la lecturaSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

BAIX

CIN

CA Poesia intercultural 2012

// JULIO MORENO

Lo dia 17 d’abril l’ IES Baix Cin-ca de Fraga, l’AMYPA «La Estaca-da» i l’associació El Puente/Lo Pontvan organitzar un nou festival de«Poesia Intercultural». L’entrada del’edifici de l’ institut es va convertiren un teatre on molta gent va parti-cipar llegint poemes en diverses lle-gües (català, aragonès, castellà, rus,

Lectura depoesiesROSA ARQUÉ

francès, àrab, italià, etc). Petits igrans es van divertir escoltant textos,entre altres, d’Àngel Guinda, Desi-deri Lombarte, Ànchel Conte, Hu-sayn Ibn Mansur al-Hal·lag, Pushkin,Hawa Touray, Benedetti i Neruda. Amés, el Departament de Música del’IES Baix Cinca va preparar un se-guit de peces, tradicionals i modernes,

que els alumnes van anar interpre-tant entre poema i poema (Alunelul,Kalinka, Carnavalito quebradero)Per completar la sessió el hall es vadecorar com si fos un restaurant decategoria i els alumnes van distribu-ir plats típics de diversos països i aixíla gent va poder alimentar l’ànima il’estómac al mateix temps.

Un altre camí, aquesta idea de bar-rejar poesia, música i gastronomia varesultar un gran èxit. L’ambient vaser molt bo i la vetllada es va con-vertir en un moment agradable en-dolcit pel sucre de les pastes i lespostres que apareixien sobre les tau-les del restaurant improvisat i per lesparaules que des de l’escenari arri-baven en diverses llengües a les ore-lles d’un públic animat i participatiu.Famílies, alumnes, professors i amantsde la poesia en general van compar-tir una estona relaxada i van apren-dre a conèixer millor les diferents cul-tures que conviuen a la nostra Co-marca.

Per raons professionals, sóc del sector de l’ensenyament, tinccasos d’alumnes de primària que no volen anar a l’escola. Devegades descobreixes que hi ha companys que els fan la guitzaa tothora. I, aleshores, l’alumne convertit en l’ase dels cops re-fusa l’indret en el qual viu les situacions desagradables, que enaquest cas coincideixen amb l’escola. De fet, no és un rebuigacadèmic sinó ambiental: el vailet se sent mancat de recursosdavant d’un entorn hostil. I acaba associant l’escola amb unmalson.

Els catalanoparlants de la Franja i d’altres indrets de l’àm-bit lingüístic no tenen res en contra de la llengua que han po-pat. Ans al contrari. Però viure en català, en molts contextoslocals, genera sovint dificultats de relació social. Quan aques-tes molèsties persisteixen, es tornen tan insostenibles que lapersona s’estima més fer servir el català només en entorns se-gurs (família, veïns, amics...). Tant és així, que arran d’unes con-sultes (en català) a una caixera d’un supermercat de Fraga, quefeia poc que hi treballava, aquesta em va respondre durant unabona estona en castellà. Quan a la fi es va passar al català, novaig tenir cap dubte que era del poble: el deix fragatí és pre-ciós. Alguna cosa ha passat en la vida d’aquesta noia que ex-pliqui perquè fa servir inicialment el castellà davant d’unclient que se li dirigeix en català.

Quan la llengua pròpia és ignorada per les institucions i, acausa d’això, el seu ús queda cada cop més restringit entre la

ciutadania, som testimonis d’un lingüicidi. Josep M. Prim i Se-rentill, en el seu darrer llibre Contra la Franja. Crònica de l’a-gressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida, diu que en-tre les diferents variants d’un genocidi hi ha el lingüístic. Primexplica que el creador del terme genocidi, Raphael Lemkin, eldefineix com a qualsevol acte deliberat comès amb la inten-ció de destruir una llengua.

L’assagista lleidatà denuncia l’odi existent contra la Franjaa conseqüència de: «qualsevol manifestació cultural, artística,política, econòmica, folklòrica que tingui denotacions o con-notacions catalanes». Ser anticatalà és, en molts casos, un se-nyal d’identitat tant aragonès com espanyol. Però d’anticatalàno se’n neix, sinó que te’n fas. El menyspreu a allò català ésfruit d’una educació. La construcció de l’Aragó contemporaniha passat per la idea de fer del castellà la llengua del territori,la qual cosa ha implicat la creença d’una suposada superiori-tat de la llengua castellana i la inhibició d’empatia envers la di-versitat lingüística autòctona.

Tal com especifica el títol del magnífic llibre, Prim tambéaborda la ruptura del Bisbat de Lleida, els orígens del Museude Lleida, el litigi per l’art sacre de la Franja, el posicionamentde la nunciatura del Vaticà, les relacions institucionals entreCatalunya i Aragó...

Malgrat les envestides, plorar de dret és més digne queriure agenollat.

Els sots i sotets de la Franja // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

BAIX

CIN

CALes llengües dels nostres

avantpassats aragonesos// ROSA ARQUÉ

Adéu al C.P.R. de Fraga// R. A.

La DGA ha decidit queper estalviar diners de for-ma ràpida cal carregar-se laformació del professorat. Jotambé ho penso, que s’had’estalviar, però no acabode veure clars els mèto-des.

Al CPR de Fraga, s’hitreballa bé, amb moltes ga-nes. El professorat de tota laComarca hi va per a rebreformació i informació, peròtambé per a trobar-hi ma-terials pedagògics que per-meten millorar la pràctica docent. Ales seues sales s’han fet cursets rela-

cionats amb l’ensenyament,i moltes vegades amb el dela nostra llengua. Noméscal recordar les Escolesd’Estiu a la Franja que s’hihan organitzat i tot el quedurant aquells dies de se-tembre apreníem sobre lallengua i la manera d’ense-nyar-la als nostres alumnes.

Dels 17 Centres de Pro-fessors i Recursos actualsen quedaran 4 i això supo-sarà una brutal reducció

de personal que viu, treballa i con-sumeix al nostre territori i que arahaurà de marxar. A més, els profes-

sors perdrem un pilar bàsic de lanostra formació i la nostra feina s’hiveurà afectada.

Però tots aquests arguments a laDGA tant li fan perquè ha deixat clarque el més important és retallar. Ésuna qüestió de prioritats. Podríem es-criure mil fulls sobre eix tema, sobreles retallades, sobre la falta de diàlegentre el govern i els professionals del’ensenyament, sobre les conse-qüències que les mesures tindran alscentres. Però crec que el més greu detot és que els grans perjudicats d’a-quest canvi de model educatiu són elsalumnes i ells, senyors i senyores, síque són prioritaris.

Lo passat 21 de març, al PalauMontcada de Fraga, va tindre llocuna excel·lent conferència de MariaTeresa Moret Oliver, professora delDepartament de Lingüística Gene-ral i Hispànica de la Universitat deSaragossa. La conferència estavaprogramada per l’Aula de la UNEDde Fraga i portava per títol «Qui-na/quines llengua/llengües parla-ven els nostres avantpassats arago-nesos?»

Ja sabem prou bé que eix títol po-dria ser força interessant per moltsdels habitants de la Franja, encaraque ho hauria de ser per tots, peròa la sala no es va veure cap dels cè-lebres dictadors de normes pseudo-lingüístiques que tant pretenen llui-tar per la nostra cultura i per la nos-tra llengua. Pot ser és que l’opiniód’una Doctora en Filologia Hispà-nica, especialista en la llengua ca-talana d’Aragó, no és prou impor-tant per ells perquè ja ho saben tot.

Què hi farem!Però jo, com que de texts medie-

vals aragonesos no en sé gaire, vaigdecidir assistir a l’acte i aprendre unamiqueteta més. I la veritat és que elsexemples exposats per la Maria Te-

resa i la justificaciódel seu mètode d’in-vestigació em vansemblar molt cohe-rents, molt lògics iprou interessants.Vull dir que troboque eixa xica deMequinensa, Doc-tora com ja he dit,es mou força bépels arxius de l’an-tiga Corona d’Ara-gó i es veu que en sap, d’això queparla. Clar que per fer una tesi so-bre la documentació notarial ara-gonesa del segle XIV escrita en ca-talà, ja n’ha de saber de coses delstexts d’aquelles èpoques.

Doncs bé, resulta que gràcies atota la documentació dels arxius del’antic regne d’Aragó s’han con-servat trets de les llengües que s’hiparlaven i de les seues variacions,uns tresors des del punt de vista fi-lològic ja que, pel caràcter adminis-tratiu d’eixos texts, hi trobem ano-tacions clares de les dates i els llocson van ser redactats. És a dir, el pa-trimoni documental dels arxius enspermet estudiar i conèixer la llengua

dels nostres avantpassats i la reali-tat lingüística en què vivien. I, segonsels documents generats a la Coronad’Aragó, una cosa pareix clara, enaquella època l’homogeneïtat tam-poc existia i el llatí, l’aragonès, el ca-talà i el castellà convivien d’una ma-nera natural i tots formaven partd’un panorama multilingüístic, diversi complex, però sense conflictes nitensions.

Com diu la Doctora Moret, perexplicar el present, cal conèixer elpassat. I el nostre passat ens parlagràcies al patrimoni dels arxius i ensdiu que el català a la nostra zonaexistia i s’utilitzava a l’oral i a l’es-crit fa més de 700 anys.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

ENT

REV

ISTA

Pregunta. En els teus relats hi apa-reixen tot de personatges degradats –mafiosos incompetents, pianistesmediocres, enverinadors...– portats asituacions límit... Què tenen aquestessituacions que t’agraden tant?Resposta. Sí, m’atreuen molt les si-tuacions límit. En aquestes situacionssom qui som realment, sense flori-tures. I sobretot m’atreu imaginar-me com actuaria jo davant de di-verses circumstàncies.P. Crida molt l’atenció que resolguistots i cadascun dels relats.R. A mi m’agraden les conclusions.Quan jo llegeixo no m’agrada queem deixin a mitges i en aquest sen-tit sóc bastant tòpic, m’agrada la ideaque per a contar una història es ne-cessita un plantejament, un nus –uncop de puny o una carícia, tant seval– i després un desenllaç. P. I també ets ben escabrós...R. És qüestió de gustos, he llegit co-ses més dures que les que escric i laveritat és que mai he entès gaire elplaer d’allò que és macabre per allòque és macabre. Crec que necessitol’escabrositat perquè en el relat no

em dóna temps de desenvolupar –niés l’objectiu– un gran conflicte ple desubtileses. Un relat curt et fa com-moure, et fa pensar, però necessitafer-ho en poques passes. Necessitesel cop de puny, i que les circums-tàncies tinguin unes regles molt bà-siques.P. Aquesta mordacitat recorda a al-tres escriptors catalans, Pàmies, Mo-liner, Monzó... Són els teus refe-rents?R. No, no els he llegit gaire. A l’ins-titut vaig llegir un relat del Pere Cal-ders, Invasió Subtil, i em va marcarmolt. Aleshores vaig pensar: això hohauria pogut haver escrit jo! Novull dir que se m’hagués ocorregut,senzillament volia tenir la possibili-tat que se m’hagués ocorregut a mi.Tinc la mania de de no voler llegirres que pugui influenciar-me massa.P. Algun referent tindràs...R. És clar: Stephen King. Té ben cla-ra aquesta estructura que et deiaabans. I comparteixo amb ell l’efec-tisme que intento donar als meus re-lats i que penso que és tan necessari. P. I com és que un apassionat de l’es-

Ortuño,durant ellliurament del III PremiParaules aIcàriaHUGO SOROLLA

criptura està estudiant lingüística i nofilologia?R. Qualsevol que hagi fet filologia noli sorprendrà pas, perquè a filologiano t’ensenyen a escriure sinó a lle-gir, tot i que jo penso que no es potensenyar a llegir. No crec que en laliteratura com a disciplina acadè-mica, crec que qualsevol personaestà bastida per a llegir. No cal quehi hagi ningú d’intermediari entre elllibre i el lector.P. Com! Qualsevol persona està bas-tida per a llegir qualsevol llibre?R. Estic disposat a acceptar que hiha materials en les obres que no po-den ser interpretats a simple vista ique tenen el seu interès, però comqualsevol interès depèn de cadascúi a mi aquests temes mai no m’haacabat de fer el pes. Defujo anar mésenllà. L’única relació que m’agradatenir amb la literatura és gaudir-la.I és increïble com la filologia la potarribar a separar del gaudi. I moltsfilòlegs, sinó tots, et diran que al llargdels anys es corre el risc de perdrel’amor per la literatura.P. En canvi, la lingüística...

ALEIX ORTUÑO, ESCRIPTOR I ESTUDIANT DE LINGÜÍSTICA

«No m’agrada escriure sinó que m’agrada haver escrit»// HUGO SOROLLA

L’Aleix Ortuño (Barcelona, 1986) somia po-der dedicar-se a escriure, «esqueles o instruc-cions de rentadores, tant se val», diu. La qües-tió és escriure. De moment, aquest barcelonídel barri del Congrés amb arrels saidinenquesha guanyat diversos certàmens literaris, entreels quals destaca el III Premi Paraules a Icà-ria d’Edicions Saragossa amb el seu llibre derelats curts Cent cinquanta videojocs per a Play-Station 3. Setze relats quasi surrealistes, publi-cat el mateix 2011. Àcid i burleta, Ortuño fadesfilar pels seus relats una mà de personatgesportats al límit i es carrega sense miraments totallò considerat políticament correcte. També el2011 va quedar finalista del Premi Internacionalde Novel·la Gràfica de la Fundación Tres Cul-turas del Mediterráneo, amb un còmic que espublicarà a finals d’any.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

ENT

REV

ISTA

temps he anat abandonant aquestaidea tan comercial i he anat fent-me-la més meva [la novel·la] i el cert ésque a hores d’ara n’estic molt satis-fet i me l’estimo molt [la novel·la].P. Així doncs, et trobes a gust escri-vint una novel·la?R. La veritat és que escriure-la tam-bé m’ha permès reflectir les mevespròpies inquietuds i en aquest sen-

tit escriure una novel·la haesdevingut una cosa ga-irebé tant o més gratifi-cant que escriure relatscurts. Ara, també es certque m’està resultat méscomplicat que escriure re-lats perquè treballo moltel text, avanço molt len-

tament, difícilment trio les paraulesa l’atzar... Sóc molt minuciós, revisoi torno a revisar el que he escrit.Quan escric dues pàgines d’una ti-rada aleshores em preocupo, pensoque no pot ser! P. I aleshores ho rellegeixes...R. Sí, però la qüestió és que m’hopasso mil vegades millor rellegint-me i refent-me que escrivint! Quanllegeixes el llibre d’algú altre nopots fer canvis, en canvi quan et lle-geixes a tu pots fer els canvis perti-nents. M’agrada tant que m’he d’o-bligar i de fet m’obligo a no revisarmassa i avançar, perquè si d’altrabanda m’agrada enfrontar-me amballò que ja he escrit, m’és molt dur

enfrontar-me amb l’espaien blanc, amb allò quehe d’escriure a continua-ció. Tenir unes idees, saberque han de passar unescoses i saber que has decontinuar però no ben bécom és tot un repte que espot fer angoixant. Jo avegades dic que no m’a-grada escriure, sinó que

m’agrada haver escrit. I si m’agradahaver escrit m’ho passaré millorcorregint el manuscrit millor que nopas el tràngol que suposa escriure.P. I ara en quin moment de la novel·laet trobes?R. Només em queda el desenllaç, es-tic molt content perquè estic a puntd’acabar i aleshores ja em tocaràmoure’l per editorials, concursos....P. Sí, deu ser la part més desagrada-ble. No és un món molt tancat, l’edi-

torial?R. Sí, no vull caure en la queixa pa-tètica però sí que és cert que és unabombolla, és un món tancat. Enpart ho entenc perquè és un treballque si t’agrada és molt agraït, el po-dria fer tothom que li agradés i pot-ser li agrada a massa gent per al mer-cat que hi ha. És molt possible queno pugui acabar mai tenint un llocdes del qual adreçar-me als lectors.Arribar fins aquí passa per convèn-cer l’editorial per a que faci de ponti després que ho continuï fent, moltsovint no és publicar un llibre i jaestà, és quedar-se a mitges d’una ma-nera molt evident perquè el llibre noarriba a la gent i interromp tot el sen-tit que té l’escriptura, perquè el sen-tit primer i últim que té l’escripturaés arribar a les persones, a que allòque escriguis sigui llegit. 150 video-jocs... dóna bon compte d’això quedic: vaig passejar el llibre per unmunt d’editorials, me’l van refusar,després el vaig presentar a un con-curs, vaig guanyar, es va publicar i haquedat desvinculat del públic perquèla distribució no ha dut el llibre a lagent. I no és una queixa llastimosa iamarga sinó una constatació frus-trada del que ha ocorregut. Les pos-sibilitats del llibre eren nul·les en elsentit que tenia nul·les possibilitatsd’arribar al públic. P. Sí, realment es llegeix molt poc.R. Que hi hagi molta gent que escriui molt poca que llegeixi és un dese-quilibri que no és culpa de ningú, nocrec que s’hagi d’obligar la gent a lle-gir, si un dia la gent deixa de fer-hohaurem de deixar d’escriure i dedi-car-nos a fer allò que sí que es con-sumeixi perquè no pots repudiarels gustos de la gent. M’agradariaque la gent gaudís tant com jo hegaudit amb la lectura, però si tenenl’oportunitat i no la gaudeixen no elsdiré pas que els meus gustos són mésnobles que els seus. La literatura nodeixa de ser una manera d’explicaruna història, com ho és una pel·lícula,un còmic, un videojoc... P. No puc acabar aquesta entrevistasense demanar-te per les teues arrelsfranjolines!R. L’avia del meu pare era de Saidíi, de fet, el meu pare hi estiuejavaquan era jove. Però jo encara no hetrepitjat mai la Franja, ho tinc pen-dent!

R. La lingüística és útil per la hu-manitat d’una manera molt més ob-via que no pas la literatura. La lin-güística, a banda d’estudiar la capa-citat humana del llenguatge, que ésallò que ens permet sobreviure, a tufer-me l’entrevista i tots plegats es-timar-nos i ser com som, té un puntd’utilitat aplicada que realment resolproblemes: com comunicar-nos, comaprendre millor segones llengües,curar a gent que tingui problemesamb la capacitat per comunicar-se.P. Tornem als teus llibres. En els teusescrits utilitzes girs i estructures que,si bé són pròpies del català de Bar-celona, no són normatives.R. [Riu] Idiolecte! La paraula claués idiolecte! L’idiolecte és la formade parlar, és cadascú, allò que ensconnecta amb el món. Com quecrec que la llengua és una eina al ser-vei de les persones, faig prevaldre l’i-diolecte de qualsevol. La normativaés una convenció per a certs àmbitsmés institucionals, i la literatura i elsllibres en el fons no són coses insti-tucionals. La literatura no és ben bébidireccional com un diàleg però síque hi ha una comunicació entre unapersona i una altra i aquí no ha deprevaldre la normativa. A vegades esperd la noció de què ha de seguir aquè, si la normativa a la gent que par-la o la gent que parla a la normati-va i això pot desdibuixar la història.Em nego a regular la manera com joparlo per qüestions institucionals,que és la raó de la normativa.P. I ara quins projectes portes entremans?R. Ara estic fent El Paradís Mort, unanovel·la que anys que porto escrivint,perquè al mateix temps que l’escri-via anava fent la carrera i altres co-ses i a hores d’ara ja la tinc molt avan-çada. És una novel·la de fantasia èpi-ca, protagonitzada per un noi joveque es troba en una situació deses-perada. El noi, i el públic amb ell, vaendinsant-se en la situació... P. El típic noi jove i guapo...R. [Riu] Exacte, un noi així! De fet,vaig començar a escriure la novel·laamb l’absurd esperit de fer-la co-mercial, amb el seu target i totesaquestes bajanades, perquè pensavaque així potser me la publicarien mésfàcilment un cop enllestida. Al prin-cipi era com un treball per encàrreci ja m’anava bé, però al llarg del

«El sentitprimer i últimque tél’escriptura és arribar a les persones»

«Un relat curtnecessitacommoure enpoques passes»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

RIB

AG

OR

ÇA

Desdèmona // Marta Momblant RibasDesdèmona és el vèrtex on conflueix el triangle del conflicte d’O-

tel·lo i Iago. I malgrat sembli un triangle amorós, em sap greu de-cebre-us: no ho es pas. Hi ha amor, sí, i molt i massa, però no d’a-quell del de dos homes per la mateixa dona, no. La bella Desdè-mona és l’excusa per la que Iago, l’alferes d’Otel·lo al servei delDux de la Venècia Renaixentista, provoqui, sobreeixit d’enveja iodi, un dels mals més temibles que pot patir l’ànima humana: lagelosia. Iago encerta a trobar la llaga del seu amo Otel·lo, es sal-morra el dit a consciència i la hi frega ben fregada: el fa veure totd’irrealitats tan ben pintades que esdevenen veritats incommen-surables: la seva muller està tenint una aventura amb en Cassio,el ben plantat lloctinent...! Otel·lo s’ho creu, Iago gaudeix en veu-re tan afeblit al gran general i Desdèmona, que no ha fet res de

res de res, paga penyora. I esdevindrà màrtir. Una altra de tantes.I en aquest cas, no pas per bocamolla, sinó per excés d’amor. Ella,que havia triat lliurement casar-se amb Otel·lo, un home menys-preat per la seva negror i pel seu tan poc refinat atractiu físic; ella,qui havia decidit plantar cara al seu pare casant-se d’amagat ambl’home escollit sense demanar permís ni benediccions; ella, que hadesafiat a tota la contrada de veus que l’envolten important-li benpoc el que poguessin pensar de tal gesta... S’ha de veure finalmentsacrificada per un excés d’amor, perquè, el gran Otel·lo, abans d’ha-ver de veure-la en braços d’un altre, prefereix no tenir-la, i matar-la. Vet aquí un altre tràgic maltractament de gènere que ens ha pas-sat a la història... emmascarat d’història d’amor.(The tragedy of Othello, The Moore of Venice de W. Shakespeare, 1622)

MÀSCARES DE TEATRE

A Sopeira, com a altres poblesxics de muntanya, els hiverns sónforça solitaris, i no obstant, la vidacomunitària manté algunes tradi-cions i incorpora novetats com ésben normal.

Oblidats han quedat costumscom fer la pllega el dia 21 de de-sembre, antic Sant Tomàs, quanels minyons passaven a demanarproductes alimentaris per fer-neuna lifara, o bé el ninou, per Capd’An, quan els més xics passavenamb una cistelleta per casa dels fa-miliars o coneguts a demanar al-guna gormanderia, nous…

Ja fa bastants anys que a Sopeiraels Reis Mags arriben tot just pas-sat el Nadal, degut a que era quanhi havia més canalla al poble, ja quevenien molts dels fills que vivienfora del poble i acudien a visitar elsseus pares. Actualment cada cop hiha menys gent en aquestes dates acausa de les circumstàncies perso-nals de les famílies, tot i això, el diadels Reis sempre s’arreplega unconjunt de gent menuda, que es-peren els regals en candeletes.

Enguany van passar el dia 26 dedesembre a la tarda. Van arribar peltúnel i van ser rebuts amb alegria ixerinola fins arribar a l’esglésianova, dedicada a la Mare de Déu dela Mercè. Abans però, minyons imossetes van haver de guanyar-seels regals i van representar lesofrenes al Nen Jesús, en un pesse-bre que van organitzar, dient ca-

tivitats més assenyalades, missa, segonsla disponibilitat de capellans.

Una feina pròpia d’aquesta època ésla recollida d’olives. Aquest any nomésn’hi ha hagut a les oliveres al voltantdel poble, sobretot al Camp, ara ano-menat com les oliveres del Camp del’Abat, que s’han recuperat gràcies aun projecte de la Comunitat Europeai d’institucions com la Ribagorça Ro-mànica, l’Ajuntament de Sopeira i elgrup Shalom de Lleida.

Una altra activitat d’aquestes fre-dorades d’hivern és fer la matança delporc, que ací s’anomena, el mandon-go. Cada cop són menys les cases quees dediquen a fer-lo, ja que la gent haenvellit, s’ha deixat de cuidar el porca casa, l’alimentació i mitjans de vidahan canviat del tot en aquest món glo-balitzat i organitzat en un consum moltdiferent al de fa cinquanta anys enrere.

El cap de setmana més proper al dia17 de gener es va a l’ermita de SantAntoni –enguany la celebració va seroficiada pel Bisbe de Barbastre-Mont-só, Alfonso Millán– on es canten elsgoigs al sant, es beneeix el terme i esreparteix coca i vi als assistents.

El febrer ens porta la Candelera,Sant Blai, amb la benedicció dels ali-ments, Santa Àgueda, amb el sopar deles dones i el Carnestoltes, que sem-pre resulta una bona excusa de di-versió per a tothom.

Ve’t astí algunes de les tradicionsque encara duem a terme en poblesamb pocs habitants, però que tambéexistim!

Tradicions i festes d’hivern a Sopeira// GLÒRIA FRANCINO PINASA

dascú unes frases, que les mares i al-tres els havien fet aprendre en els as-sajos. També van interpretar una can-çó nadalenca acompanyada de flautes.Després del parlament dels Reis, en elque es fa al·lusió al comportament decada nen present, ses majestats, ajudatspels seus patges, van repartint els re-gals a la canalla. També hi ha un ob-sequi, segons el que ha demanat l’A-juntament en la seva carta, per a cadacasa del poble.

Els llums matisen de Nadal algunsindrets del poble. Per la nit és agra-dable passejar entre l’atmosfera fre-da, tot i que aquest any no ha plogutni nevat encara. En el monestir d’A-laó també hi ha el pessebre i, les fes-

Ermita deSant Antoni(Sopeira),2012GLÒRIA FRANCINO

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

LLIT

ERA

13

Ara fa una mica més d’un mil·len-ni les fronteres a la Franja no erenverticals (en sentit Nord-Sud, com laque ara tenim entre Aragó i Catalu-nya) sinó que eren horitzontals (di-recció Est-Oest). Així, mentre elBaix Cinca o la Llitera formaven partdel districte musulmà de Lleida, la Ri-bagorça era la marca meridional del’imperi Carolingi. La principal «fron-tera» política d’aquella època passa-va, per tant, per algun lloc entre la Lli-tera alta i la Ribagorça, en una àreaon avui dia encara hi trobem nom-broses restes arqueològiques bèl·li-ques, com la línia defensiva musul-mana formada pels castells de Cas-tellonroi, Albelda, Tamarit, Calas-sanç i Montmegastre. Aquest darrerés un antic despoblat situat a tocar dePeralta de la Sal, on hi ha el que po-pularment es coneix com el ‘Castellde la Mora’, i que va ser objecte de laconferència inaugural de les XVIIJornades Culturals de Peralta de laSal, a càrrec de la historiadora LaiaCastillo.

La historiadora ens explicà de ma-nera magistral com aquella sèrie defortificacions van ser construïdes alvoltant del segle X per a defensar elterritori (musulmà) de les incursionsdels bel·ligerants guerrers cristiansque controlaven el territori més alnord, els quals entre els anys 1048 i1056 començaren a conquerir la zona,tot donant pas a una època força con-vulsa que durà fins ben entrat el se-gle XII, quan acabaren l’ocupació icontinuaren la seua imparable ex-pansió cap al Sud. Per això, partir dela baixa Edat Mitjana el castell es vaconvertir en lloc de residència d’unsenyor feudal i, al seu voltant, hi vacréixer el nucli habitat conegut coma Montmegastre (encara avui ob-servable en molts mapes antics). Amés, la historiadora va fer una extensaexplicació de les característiques delrecinte del castell i de diverses tro-balles arqueològiques que indiquenque es tracta d’un conjunt monu-mental d’una magnitud considerable.Laia Castillo va publicar una síntesi

dels seus estudis a la revista del Cen-tre d’Estudis Lliterans (Littera, núm.2, 2011) i va agrair expressament totel suport rebut per part de l’Asso-ciació Castell de la Mora, a la qual vaanimar a seguir promovent l’estudi in-tegral de l’emplaçament.

Les Jornades Culturals de Peraltade la Sal es celebren des de fa dissetanys, sempre per Setmana Santa peraplegar també els habitants del pobleque viuen a fora, i son organitzadesper l’Associació Castell de la Mora.L’edició d’enguany va començar el di-jous 5 d’abril amb la conferència so-bre el castell, va seguir amb la inau-guració d’una exposició de fotogra-fies de la gent del lloc (realitzades perJosep Porcel) i d’una interessantmostra de peces «ceràmica històrica»(fetes per Paco Garreta). El divendres6 hi va haver activitats i jocs infantils,la conferència «Benvinguts a un som-ni» sobre les activitats i els ideals dela Fundació Crisàlida de Camporrells(a càrrec del seu president JacintoMarqués), i una caminada popularnocturna («Camina per la nit») queva acabar amb un cremat de rom. Eldissabte 7 van celebrar el Dia de l’Ar-bre als voltants de l’ermita de SantRoc, hi va haver una conferència deJ.A. Adell i C. García sobre «Histo-rias de amor en Aragón», i una ses-sió de ball amb el «Trío Golden» (al

El castell de la Mora i les JornadesCulturals de Peralta de la Sal// J. ESPLUGA TRENC

descans es van repartir panadons). Fi-nalment, el diumenge 8 es va celebraruna darrera conferència sobre els«Possibles aprofitaments d’un pai-satge saliner d’interior», a càrrec dela biòloga Katia Hueso Kortekaas.

En conjunt, les Jornades Culturalsvan constituir una bona excusa per vi-sitar Peralta de la Sal, els carrers vanestar en ebullició constant, amb gentamunt i avall i amb una oferta d’ac-tivitats que va cobrir les expectativesdels més exigents. Cosa més que me-ritòria en una població que, malgratles seues glòries històriques, avui diatot just passa dels dos-cents habitantscensats. L’èxit d’aquest tipus de Jor-nades demostra que l’associacionis-me popular és un element cabdal pera dinamitzar els nostres pobles, his-tòricament tan perifèrics dels po-

Jornadesculturals aPeralta de

la SalJ. ESPLUGA

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

LLIT

ERA

14

Asseguts en cercle al bar dels ia-ios, als seus vuitanta anys Tonyo ex-plica a un grup de curiosos per quèva prendre la decisió d’anar-se’nde Rocafort. «És que ja eren els anys60 i encara no teníem ni aigua nillum; l’aigua corrent sí que l’hagu-éssem pogut posar naltros, però elque ja no sabíem com demanar eraque mos portessen la llum. No monfeien cap cas. Home, que a tot arreuja feien anar llavadores i comença-ven a n’hi haure televisions, i naltrosallà a les fosques.» Per això Tonyo vaprendre la decisió d’anar a viure unsquilòmetres més enllà, a un llocque comptés amb els serveis públicsque l’exigent segona meitat del se-gle XX requerien. I no va ser l’únic.A poc a poc, Rocafort es va buidar.En un primer moment, els habitantscontinuaven treballant les terres iconservaven la casa com a segona re-sidència, però en uns anys van dei-xar de mantenir-les i van anar caient.Ara és un pedregal, tot i que enca-ra fotogènic, tal com es va poder ob-servar en l’exposició que el fotògrafCristian Laglera va inaugurar a Al-campell la primera setmana d’abril.

Les fotos formen part del projec-te «Despoblats a Osca», impulsat perl’esmentat Cristian Laglera, encol·laboració amb la fotògrafa Ma-rina González, els quals han desen-volupat un interessantíssim bloc so-bre aquest tema a Internet[www.despobladosenhuesca.com]amb imatges d’alta qualitat acom-panyades de breus explicacions his-tòriques de nombrosos pobles aban-donats de l’Alt Aragó. La seva pre-tensió és arribar a fotografiar els mésde quatre-cents pobles d’Osca des-habitats.

L’exposició va comptar amb fo-tografies dels despoblats de Roca-fort, Pelegrinyó, Casserres, Fet, Fi-nestres i Soriana. La inauguració vaser precedida d’una tertúlia amb an-tics habitants d’aquells pobles, comel Tonyo que encapçala aquest escrit,que van rememorar nombrosos re-cords i anècdotes.

El dia de la inauguració, Josep Es-pluga va fer una conferència sobrel’evolució de la població en la Llitera

on va mostrar com, tot i la sensaciógeneralitzada de que cada vegadahi ha menys població, la comarca enconjunt té avui dia el mateix nom-bre d’habitants que fa cent anys (alvoltant dels 18.000). No obstantaixò, l’estructura d’aquesta pobla-ció és molt diferent. D’una banda,en les últimes dues dècades s’ha do-nat un procés migratori particular,en el qual se n’ha anat tanta gentcom n’ha arribat, amb la caracte-rística que els qui es van són ma-joritàriament dones amb estudis, iels que arriben són homes sense for-mació. D’altra banda, quan s’ob-serva cada municipi per separat, esveu que la gran majoria han perdutpoblació de manera dràstica, ambl’excepció de Altorricó i Binèfarque han augmentat els seus habi-tants gairebé en la mateixa mesu-ra que han disminuït els altres, laqual cosa, fins a cert punt, permetpensar que s’ha produït un trans-vasament de població de la Lliteraalta a la Llitera baixa (cosa que elscomentaris al voltant de l’exposiciófotogràfica confirmen).

Aquesta dinàmica és resultat,entre altres coses, de l’evoluciódels sectors productius a la comar-

ca de la Llitera (i de bona part de laFranja): Per un costat, l’expansiód’un model agrari cada vegada méstecnificat i que requereix més re-cursos econòmics i menys quantitatde mà d’obra (un model que ha bui-dat els pobles més agraris); per un al-tre costat, l’expansió d’un modelindustrial que fins ara ha requerit màd’obra poc qualificada (i que en elcas de la Llitera ha atret població so-bretot als pobles de la zona baixa).Mentrestant, el sector serveis esmanté en una proporció molt infe-rior al que és habitual a la resta d’A-ragó (i ja no diem de Catalunya). Peraixò, el gran repte al qual s’enfron-ten les nostres comarques és com fi-xar població amb feines qualificadesen qualsevol dels sectors productius,si és que tal cosa és possible.

L’exposició va ser també unabona excusa per organitzar una ca-minada popular des Alcampell finsels despoblats de Rocafort i de Pe-legrinyó, que va comptar amb un no-drit grup de participants de totes lesedats. Als pobles abandonats s’hi had’anar en grup, única manera d’e-vitar la punyalada de la soledat ques’hi respira en veure la civilització enretirada.

Passejar per pobles abandonats// J. ESPLUGA TRENC

Casserres C. LAGUERA

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

CU

LTU

RA

El 2011 es va publicar en castellàHomenatge a Catalunya (Barcelona,Random House Mondadori). D’a-questa cuidada edició hem de des-tacar el pròleg de Miquel Berga i laselecció d’imatges i textos de Fer-nando Casal, que es aporten dadesi fotografies per a una nova miradaa Orwell y la seva obra. Berga ja vafer el pròleg de Orwell en España,publicat al 2003 (Barcelona, Tus-quets), centenari del naixementd’Orwell.

Berga diu que per al PSUC a Ca-talunya i per al PCE a la resta d’Es-panya, un llibre escrit per un anti-feixista però que –per atzar crono-lògic– tenia com a nucli central elsFets de Maig de 1937, era de diges-tió complicada. Orwell era el testi-moni incòmode del procés de de-clarar il·legal al POUM i de l’assas-sinat d’Andreu Nin, a mans d’a-gents estalinistes.

Berga destaca que aquest text in-corpora les revisions que Orwell vo-lia introduir en l’obra si havia unanova edició. Orwell va deixar notesi va assenyalar les modificacions alseu exemplar d’Homenatge a Cata-lunya. El canvi més significatiu éscomplir amb la voluntat expressadaper l’autor de eliminar els capítols Vi XI del cos principal del text i afegir-los com apèndixs al final. Es tractadels capítols dedicats a aclarir els fetsque es van produir a Barcelona elsprimer dies de maig de 1937 i d’o-rientar al lector en l’entramat d’ac-cions i responsabilitats dels prota-gonistes d’aquells dies tràgics.

Berga finalitza el pròleg dientque la biografia definitiva d’un es-criptor està en els seus llibres. El lec-tor de la seva obra, quan ja han trans-corregut mes de setanta anys des dela seva mort, comença a disposar d’e-dicions fiables. La recepció d’Orwella Espanya es presenta, finalment,oberta al que diuen els seus textos.

A les «Notes sobre la edició il·lus-trada d’Homenatge a Catalunya»,Fernando Casal exposa que la idead’il·lustrar amb fotografies el text, va

sorgir d’una experiència docent alInstitut Joan Boscà de Barcelonal’any 2007. La intenció era retre unhomenatge a qui ens el va fer a totsnosaltres, setanta anys abans.

El text està ple d’imatges que ellector reconstrueix mentalment,però també fa referències a foto-grafies que Orwell va fer i col·lec-cionar. Les primeres imatges són deBarcelona entre desembre de 1936y gener de 1937: els seus passeigs perla ciutat, la impressió que li causa elseu aspecte revolucionari, les se-nyeres roges, etc.

Després el front d’Aragó. Casaldiu que els records de la Guerra Ci-vil estan vius a la catedral de Bar-bastre, al santuari del Pueyo, a la lli-breria on es ven La Guerra Civil enAragón. I a Siétamo, les restes de ca-ses derruïdes, els mateixos escenarisde fotografies realitzades per Cen-telles, les converses amb les dones,avui ja àvies, que recorden la lluitade 1936 y les trinxeres de 1937.

El 26 d’abril de 1937 Orwell tor-na a Barcelona i comencen els pro-blemes. Torna al front al maig. És pri-

mavera i el paisatge ha canviat. Or-well resulta ferit al coll i es traslladata Barbastre, Montsó, Lleida, Tarra-gona i Barcelona. La situació a Bar-celona s’està tornant perillosa per alsmembres del POUM. Orwell deci-deix finalitzar la seva participació ala guerra i demana un certificat de lli-cència basant-se en la seva baixa mè-dica.

Torna als llocs on va estar a la mi-lícia: Alcubierre, Siétamo. Amb la lli-cència a la butxaca, fa un recorregutpràcticament turístic per Barbastrei Lleida. Casal destaca que és lapart humana del llibre. Per primeravegada, Orwell «veu» Espanya, unlloc mitificat per la literatura deviatges. Les tensions de la guerra des-apareixen per uns moments, i es tro-ba amb la realitat social.

Orwell torna a Barcelona. La sevadona li diu que marxi, ja que el vo-len detenir i l’hotel està ple d’a-gents soviètics. Durant els dies pas-seja per la ciutat, però les nits són demolta angoixa, ja que no pot dormira cap hotel per la por a ser denunciata la policia, i dorm als descampats, en-tre esglésies cremades i refugis anti-aeris. Orwell i la seva esposa Eileenvan aconseguir sortir de Barcelona el23 de juny.

Una nova mirada a George Orwell i el seu «Homenatge a Catalunya»// VIRGILI IBARZ

Homenatge aCatalunya deGeorgeOrwell

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

AR

AG

Ó

16

Exposició documental sobre Pere el Gran// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

L’Arxiu de la Corona d’Aragó,carrer Comtes, de Barcelona, presentauna exposició documental sobre Pereel Gran (1240-1285), conegut tambécom Pere III d’Aragó, Pere II de Ca-talunya o comte de Barcelona, sensedata de clausura.

Aquest arxiu és un organisme de-penent del Ministerio de Cultura, i pertant, les seues despeses són a càrrecdels pressuposts de l’Estat. D’ençà faquatre anys existeix un patronat for-mat per Aragó, Catalunya, Illes Ba-lears i València, el qual, per increïbleque sembli, no s’ha reunit mai, supo-so per desavinences o mala fe entrealguns dels seus membres. L’Arxiucompta també amb un altre modernedifici al c/ Almogàvers 77, de Bar-celona.

Malgrat que la durada del regnat dePere el Gran, fill de Jaume I el Con-queridor i Violant d’Hongria, foubreu, només nou anys, gran va ser latranscendència del seu regnat: incor-porà Sicília a la monarquia i va esta-blir les bases per al futur desplega-ment de la Corona d’Aragó a la Me-diterrània. Malgrat que va morir ex-comunicat va gaudir d’una imatge pú-blica força positiva.

Els documents per a l’estudi delregnat de Pere el Gran que es trobena la secció de Cancelleria de l’Arxiude la Corona d’Aragó són 36 registres,565 pergamins, 48 cartes reials i unsquants processos. Quant a les fontsnarratives coetànies, destaca el Llibredel rei en Pere d’Aragó e dels seus an-tecessors passats, de Bernat Desclot.

L’exposició presenta 49 documents oreferències originals (pergamins) ambles corresponents explicacions de ca-dascun dels documents. Podríem des-tacar el núm. 1, la «Donació de Ca-talunya a l’Infant Pere» (1243); elnúm. 6, el Tractat d’Àgreda entre elsreis Pere d’Aragó i Alfons de Caste-lla (1281); el núm. 7, el Rei Pere or-dena a la priora de Sixena que lliurial seu escrivà Ramon Escorna els do-cuments dels tractats del seu pare ambel rei de Castella dipositats al seu mo-nestir (1278); el núm. 13, l’Acta pú-blica de l’infant Jaume fent costar elseu rebuig al matrimoni amb Cons-tança, filla de Roger Bernat III, com-te de Foix i vescomte de Castellbò(1280); el núm. 17, l’Acta notarial derequeriment fet pels ambaixadorsdel rei Pere a la Cort General de Na-varra, reunida a Estella, de desistird’entaular guerra contra Castella iAragó (1283) (document en dialectenavarro-aragonès); el 41, la Creació

Palau deLloctinentJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Aung San Suu Kyi (Rangun, 1945) // M. Llop

DONES

Filla d’Aung San, un heroi nacional que va signar l’any 1947el tractat d’independència amb el Govern britànic abans de serassassinat. Estudià a la Universitat d’Oxford, treballà en la Se-cretaria de les Nacions Unides i de professora a l’Índia. Al 1988retornà a Birmània i inspirada en l’exemple pacífic de Gandhiparticipà en el segon combat en pro de la independència na-cional amb un sentit moral de reconciliació de les ètnies del seupaís. El 1989 va ser sotmesa a arrest domiciliari a Rangun, laLliga Nacional de la Democràcia (DLN), que ella dirigia, gua-nyà les eleccions de 1990 per majoria absoluta, però el governno va reconèixer el resultat. Ha passat 15 anys empresonada obé amb arrest domiciliari fins que va ser alliberada el 13 de no-

vembre de 2010. Suu Kyi és reconeguda com a persona de cons-ciència per Amnistia Internacional. Va rebre el Premi ThorolfRafto de defensa dels drets humans, el Premi Sajarof per la Lli-bertat de consciència de pensament, el Premi Internacional Si-món Bolívar, el Premi Nobel de la Pau, al 1991, Premi Inter-nacional Catalunya l’any 2008 per la seua lluita no-violenta endefensa de la democràcia i els drets humans. Suu Kyi no ha su-cumbit a la tàctica d’assetjament psicològic del govern: inco-municació absoluta, negació del permís per assistir a l’enter-rament del seu marit que morí de càncer en 1999... Les eleccionsde l’1 d’abril de 2012 han donat la presidència del seu estimatpaís a «La Dama». ENHORABONA amb majúscula!

del Consolat de catalans a Sicilia(1286)...

El Ministeri de Cultura ha publicat,com a catàleg explicatiu de l’Exposi-ció (bilingüe amb un resum en anglès),Pere el Gran 1240-1285, Pedro elGrande, Peter the Great (127 pàgines).Mitjançant aquesta publicació, qual-sevol persona es pot fer una idea d’a-llò que va ser el regnat del rei Pere, se-guint els documents de l’exposició.

Per acabar em va bé la descripcióque fa Ramon Muntaner del rei Pereel Gran: «Com siat certs que anc nonasqué fill de rei qui fos de tant alt cor.Ne pus ardit ne pus valent ne pus bellde sa persona, ne pus savi, ne pus dretde sos membres; que d’ell se pot dir çoque es diu d’aquell qui és complit detotes gràcies: que es diu que ell no ésàngel ne és diable, ans és complida-ment home. Perquè, per cert, del dit se-nyor infant se pot dir aquest proverbi,que verdaderament és home ab com-pliment de totes gràcies».

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Cinc anys després de la Fira deFrankfurt, la Literatura catalana ha es-tat la convidada d’honor al Saló in-ternacional del llibre de Québec, queha tingut lloc al Centre de congressosde Québec, al Canadà, entre l’11 i el15 d’abril.

La intervenció catalana s’ha con-cretat en l’assistència, dins l’anome-nada «Matinal catalana» de dissabtedia 14, de vuit autors, Lluís-AntonBaulenas, Maite Carranza, Gabriel Ja-ner-Manila, Joan-Lluís Lluís, ArnauPons, Jaume Pont, Susanna Rafart iFrancesc Serés, amb el criteri de tenirobra traduïda recentment al francès,i en una taula redona de caire aca-dèmic, coordinada pel professor dellengua i cultura catalanes de la Uni-versitat de Montréal, Èric Viladrich,en què s’han presentat quatre obresd’assaig, editades conjuntament perl’editorial Autrement i l’Institut Ra-mon Llull, sobre diversos aspectes dela cultura catalana, entre els quals Bar-celone. Itinéraires et bifurcations, deMercè Ibarz. Els autors desplaçats alCanadà han participat també en l’ac-

tivitat Québec la Muse, que progra-ma la intervenció dels literats en ac-tes de caràcter més intimista en in-drets escollits de la ciutat.

La selecció dels autors partici-pants ha corregut a càrrec de l’Insti-tut Ramon Llull a petició del Saló delllibre de Québec, en què ha estat de-terminant la constatació de la crea-tivitat i el nivell de la literatura cata-lana i, per tant, de la viabilitat de laliteratura catalana al mercat francò-fon. De fet, el francès s’ha consolidatcom a segona llengua de destí, desprésdel castellà, per a les traduccionsd’obres en català, amb una mitjana devint títols per any des del 2007.

Francesc Serés (Saidí, ribera delCinca, 1972), amb una desena ben va-riada de títols i diversos reconeixe-ments de la crítica o institucionals, havist traduïts al francès La força de lagravetat (La force de la gravité, Édi-tions Fédérop, 2011) i Contes russos(Contes russes, Actes Sud, 2012), aixícom altres relats seus al castellà,l’anglès o l’alemany. L’organitzaciódel Saló n’ha destacat «el seu estil per-

Francesc Serés, al Saló del Llibre de Québec// CARME MESSEGUER

Aquests dies he llegit el llibre de Lluís-Anton Baulenas Elcatalà no morirà. Gairebé sempre traus alguna cosa de profit enllegir un text que tracta d’un tema tan estimat per l’ésser col·lec-tiu dels catalans com és la vigència, o no, de llur llengua. Enaquesta ocasió hi he trobat un parell d’observacions dignes, perun motiu o per un altre, de destacar. La primera, a la pàgina 9,és que els nadons espanyols en nàixer tenen l’obligació –cosaque ja intuïa– de conèixer l’espanyol; però «en el supòsit que elnadó vagi a parar en una família catalanoparlant, es trobarà, desdel primer dia, amb una curiosa situació legal. Amb la Consti-tució a la mà, només néixer, sense sortir de la maternitat, ja tin-drà una obligació que el seu company del bressolet del costat,caigut per l’atzar en una llar castellanoparlant, no haurà de pa-tir: la de conèixer una llengua que no és la de casa seva».

Tanmateix l’observació que més m’ha cridat l’atenció és laque trobem a la pàgina 47. En Baulenas no s’està –ni jo ara tam-poc– de reproduir un fragment d’un article de Javier Cercas pu-blicat al suplement d’El País (15/VI/2003) en què «explicava elcas de la seva àvia [...]. La dona, que no havia sortit mai del seupoble extremeny, ja de gran se’n va anar a viure a Girona, ambla família: “Cuando oyó hablar catalán se quedó perpleja, perodespués de darle vueltas al asunto llegó a la conclusión genial deque, en realidad, los catalanes solo hablaban catalán en la calle,para hacerse los interesantes o darse pisto, mientras que en casa

todos hablaban castellano, que es un idioma facilísimo en el quetodo el mundo se entiende... Me pregunto cuántos castellano-hablantes siguen pensado exactamente igual que mi abuela.”»

Aquesta anècdota –que per una part no reflecteix res més queper a tot parlant ‘ingenu’ no hi ha llengua més fàcil que la prò-pia– m’ha fet pensar en la sorpresa que vaig tenir a Barcelonael dia que vaig visitar per primera vegada el domicili familiard’un company de classe. En aquell temps, amb els meus deuanys justos, intuïa que el castellà era la llengua que servia per al’escola, potser per parlar amb la gent desconeguda o per xer-rar amb alguns companys d’aula, però tenia clar que tothom acasa, amb els pares i germans, parlava en català. Així ho fèiema casa, i tothom al Poble. Doncs bé, el dia que vaig acompanyarel company de classe a ca seua vaig quedar-me desconcertat iatònit en sentir enraonar el meu amic amb els pares i la ger-mana: tothom en aquella casa parlaven en castellà! I semblava–vet ací el meu estupor sociolingüístic (o potser és psicolingü-ístic?)– que no ho feien perquè jo –una persona estranya– hi fospresent.

Cal dir, en desgreuge dels meus pocs anys que al contrari del’àvia d’en Cercas, un servidor es va adonar en un parell de se-gons (o potser en foren quatre o cinc) que el meu company i elsseus pares no feien comèdia: el castellà també era una llenguafamiliar; si més no en aquella casa.

La llengua de casa // Esteve Betrià

U12

sonal, que, prescindint de modes i ten-dències, dóna lloc a una prosa de be-llesa absoluta, fundada no solamenten la riquesa de la llengua sinó tam-bé en la mesura, el pudor i la precisió».La seua darrera publicació, Mossegarla poma (Quaderns Crema, 2012), ésun aplec de relats breus en què ex-plora el món de la parella.

FrancescSerés

ESCRIPTORS.CAT

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

«Han reconegut que sem l’accent catalan de la République fran-çaise i han acceptat que a partir d’ara utilitzem la grafia catalanaCanigó enlloc de la francesa Canigou».

Quan és a punt d’eixir, com recordava Lluís Rajadell a l’últimpaper de TdeF, les modificacions de la Llei de llengües que hand’aigualir encara més un corpus que va nàixer amb molt poca gra-duació, no deixen d’aparèixer mostres de poc respecte –per dir-ho suaument– envers el català a la Franja. Ho hem denunciat tantscamins, però encara sona a broma: tothom s’atreveix amb la nos-tra llengua, tothom s’hi veu en cor.

Sense entrar en el detall, perquè ben segur que són conegudesde tothom, només enuncio les dues últimes manifestacions més cri-daneres contra el català, em refereixo a les declaracions del pre-sident de la comarca Baix Aragó-Casp que, des d’una indiscutibleautoritat (moral?, lingüística?) és capaç de predicar: «En mi opi-nión no es catalán sino aragonés. Es la lengua materna y no se es-cribe, es distinta al catalán puro». En dos paraules: és pectacular!Un text antològic per als estudiants de sociolingüística. L’altre ma-terial descobert que ens ha colpit aquestes setmanes ha estat el queha mostrat Aragón televisión; ja sabeu, el capítol del programa d’u-na reportera que entra en una aula de l’escola d’Aiguaviva de Ber-

gantes (tenia el permís de la Inspecció? O potser en tenia l’ordre?)i interactua amb els xiquets d’una manera ben malèvola al voltantde la llengua tan estranya que parlen en aquell poble.

Com qui no vol la cosa, per terra, mar i aire, deixen anar total’artilleria perquè s’anul·li qualsevol possibilitat de reeiximent dig-ne de la nostra llengua. Ens volen que siguem un patués, volen con-solidar el xapurriat, ens volen difuminar. Fins i tot l’Estat francès,tan francès com és, ha deixat anar una volada d’esperança en re-lació als noms de lloc catalans, amb la utilització del topònim Ca-nigó, tal com diu la nota que he reproduït a l’inici de l’article. Noés gran cosa, en canvi nosaltres a la Franja, després de tants anysde brega, hem de continuar amb la vergonya de veure escrits elsnoms de les nostres viles i pobles en un idioma altre que el cata-là, amb tot el que representa de subjecció, de desnaturalització,de negació.

Veurem si amb les modificacions de la ‘Ley’, els amos de la fin-ca són capaços de posar el nom que toca a les parcel·les que ad-ministren i es recupera l’orgull de ser de Saidí, de Mequinensa, deVall-de-roures, del Campell, de Benavarri i d’arreu. Ah!, i als xi-quets aiguavivants d’aquella aula que no els distraguen dient-loscoses estranyes.

El nom de la cosa // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Naix el setmanari La Quera.Lo corc de Ponent// REDACCIÓ

L’editorial lleidatana Pagès Edi-tors ha impulsat recentment l’ediciód’un setmanari que analitza desd’una visió crítica i satírica l’actua-litat les comarques lleidatanes: LaQuera. Lo corc de Ponent. La pri-mera Quera va arribar als quioscosel passat dissabte 14 d’abril i cadadissabte n’eixirà un nou número.

Segons ha declarat a l’agència denotícies Efe el coordinador de la pu-blicació, l’humorista gràfic PacoErmengol, «volem que sigui unarevista molt dinàmica. A cada nú-mero canviaran les seccions i elscol·laboradors. Intentarem donarveu a molta gent que ara no té unaplataforma on poder opinar. Peraixò les seccions seran variables», ex-plica Ermengol.

El setmanari està compost so-bretot per articles il·lustrats, en quècol·laboraran diferents periodistescom Pau Echauz i coneguts dibui-xants com Balasch, Matías Tolsà, Ca-zeres, Alfons López, Jaume Capde-vila KAP i el mateix Ermengol.

«El setmanari tindrà un pes gràfic

molt important. Tin-drem molta il·lustra-ció i poca foto», ex-plica l’humorista. Totplegat, amb l’objec-tiu de «ser la cons-ciència crítica deLleida, donar canyaals polítics i a les ins-titucions, per així po-sar a prova la salutdemocràtica de lesnostres autoritats,però partint sempred’una informacióreal, no inventada, icontrastada», apuntal’humorista.

La Quera seguirà la línia de tre-ball iniciada pels participants de laplataforma digital lleidatana Ciga-ló Party, que analitza des d’una líniasatírica i crítica l’actualitat de Po-nent. «Va ser idea de l’editor LluísPagès que plasméssim en paper elque ja estàvem fent en el CarajilloParty», assenyala Ermengol.

De moment, al primer número del

setmanari l’Ajunta-ment de Lleida i lesseues finances tenenun paper protago-nista. «Com setma-nari local, la Paeriacentrarà gran partde les nostres infor-macions, però tambéles altres institucions.El que no farem maiés de gabinet depremsa d’aquestesadministracions. Jahi ha altres mitjansde comunicació quereprodueixen lite-ralment les seves in-

formacions. Nosaltres no ens casa-rem amb ningú i com no depenemde subvencions, podrem fer-ho»,assegura Ermengol.

La revista, que inicialment té untiratge de 3.000 exemplars, publica16 pàgines de continguts i es de mo-ment es ven als quioscos de Lleida,Balaguer, les Borges Blanques, Mo-llerussa, Tàrrega i Cervera.

19

jecte d’algunes crítiques «puristes»però que ara pot girar com un guanten favor del català, ja que segons unaltre precepte de l’Estatut (11.2) «to-das las personas y los poderes públi-cos aragoneses tienen el deber de res-petar el patrimonio cultural y colabo-rar en su conservación y disfrute».D’on es dedueix que qualsevol obs-tacle al seu respecte, conservació i fru-ïment ha de ser remogut pel Justíciad’Aragó o pels Tribunals. És més: si lesllengües pròpies d’Aragó estan, pertant, alineades amb el Pilar de Sara-gossa, la Xarxa de Museus d’Aragó, lajota o amb una escultura de Gargallopel que fa a la provisió de recursoseconòmics i mitjans suficients, lesllengües d’Aragó són, en canvi, l’únicpatrimoni cultural aragonés que elConstituent estatutari cita explícita-ment –d’on es pot deduir la major im-portància, o fins primacia, que li vaatorgar. (Com també és significatiuque en parle en un article tan prime-renc com el 7, sobre 115.)

La Llei de Llengües modificada queproposa el Govern d’Aragó, en la me-sura que va contra variats conceptesde l’Estatut, constitueix el que en Dretclàssic aragonés s’hauria anomenat uncontrafur –una anticonstitucionali-tat, i per tant un abús. D’altra banda,el Govern, sens dubte per falta deconsciència, es permetria desairartambé la Carta de les Llengües delConsell d’Europa, per la qual cosahauria d’estar preparat per a ser re-provat pel seu Consell de Ministres(que havia demanat reiteradamentuna llei com la que ara es vol buidar)i també per al vergonya que faria pa-tir al Govern d’Espanya, que és el ga-rant del seu compliment. I tot aixòsense comptar que si alguns cerclesdel govern aragonés desitjaven re-baixar tensions amb la Generalitat deCatalunya, no semblaria pas aquestainiciativa legislativa la millor via peraconseguir-ho. En fi: sembla haver-hi arguments jurídics i polítics perquèel Govern mesure bé quins han de serels seus passos respecte a la Llei deLlengües. O això, o «hi ha cas».

Segons sembla, el Govern d’Aragóha decidit revisar finalment la vi-gent Llei de Llengües. Mal que ens sà-piga, té tota la legitimitat democràti-ca per fer-ho. Però no de qualsevolmanera. Li pot agradar més o menysel text legal, però té un límit clar: la le-galitat vigent. Concretament, qualse-vol canvi de la Llei de Llengües estàlimitat per l’article 7.2 de l’Estatutd’Aragó, per la Constitució espa-nyola i per un tractat internacional (laCarta europea de les llengües regio-nals o minoritàries), que actuen coma santuaris contra qualsevol modifi-cació capritxosa del Legislador. Acos-tar-s’hi amb ànim de «terra cremada»(l’Heraldo de Aragón dixit, 24-2-2012) és arriscar-se a una crisi esta-tutària i constitucional, per no dir a unconflicte diplomàtic. El precepte es-tatutari citat diu el següent: «Una leyde las Cortes de Aragón [és a dir, la vi-gent de Llengües] establecerá las zo-nas de uso predominante de las len-guas y modalidades propias de Ara-gón, regulará el régimen jurídico, losderechos de utilización de los ha-blantes de esos territorios, promocio-nará la protección, recuperación, en-señanza, promoción y difusión del pa-trimonio lingüístico de Aragón, y fa-vorecerá, en las zonas de utilizaciónpredominante, el uso de las lenguaspropias en las relaciones de los ciu-dadanos con las Administracionespúblicas aragonesas.»

Per començar, l’Acadèmia Arago-nesa del Català, com d’altres d’es-campades pel món, té un valuós pa-per: «Un dels signes més prometedorsdels últims anys ha estat, de fet, l’esta-bliment de nous centres acadèmics enun cert nombre de països que, amb laseua existència han vingut a demostrarun sentit innovador dels valors lingü-ístics [...] Aquests centres acompleixendiverses funcions alhora: a més de de-terminar fets i descriure llengües, pro-porcionen un canal de comunicacióentre la comunitat local i el govern, isón un mecanisme per orientar ener-gies, fons i activitats de revitalització.Confereixen a les llengües autòctones

Contrafur! Es poden aturar els canvis previstos a la Llei de Llengües?// VICENT DE MELCHOR

TEM

PS D

E FR

AN

JA d

igit

al /

n. 3

/ m

aig

2012

OPI

NIÓ

una presencia institucional, i per tantprestigi» (David Crystal: Languagedeath, 2001, cap. 4 [traducció meua]).Dissoldre l’Acadèmia aniria directa-ment en contra de l’esperit i la lletrade l’art. 7.2 (recordem: protecció, re-cuperació, promoció, difusió). D’altrabanda, denegar-se un nom legítim ales dos llengües minoritàries d’Aragórepresentaria anar contra els drets ci-vils i lingüístics de molts ciutadans deveure reconegut el seu nom d’acordamb els criteris sancionats per les uni-versitats, les acadèmies i l’ús de lespersones cultes. Això, a més, aniriacontra els reiterats informes del Con-sell de Ministres del Consell d’Euro-pa, emanacions oficials de la CartaEuropea de les Llengües, ratificada el2001 pel Regne d’Espanya –i en elsquals no es parla d’altra cosa que d’a-ragonés i de català d’Ara