CobertaTdF114 tr.fh11 29/6/12 09:30 P�gina 1

Composici�n

C M Y CM MY CY CMY K

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 114

Sumari2 Cartes dels lectors3 Editorial4 Matarranya7 Baix Cinca

10 Aragó: S’imposa la líniadura en la Llei de Llengües

12 Llitera13 Ribagorça14 Tema del mes16 Aragó17 Galeria de personatges18 Països Catalans19 Opinió: Patience Darton

(1911-1996): una infermeraanglesa al front d’Aragó

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Revisió i confecció titulars de portada:Màrio Sasot.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Parlar i viure en català a la Franja no sol és plorar

Com a palestins sense terra, com a mi-nusvàlids físics davant d’una barrera ar-quitectònica de l’alçada d’un tros de murallaxinesa, com a clowns d’un circ que mai hemaidat a muntar, així ens sentim els habitantsde la Franja quan volem traure la nostrallengua al carrer, perquè li done l’aire i elsol.

Estem farts que als diputats regionals delPAR i el PP, i als sectors més reaccionarisd’aquesta regió, que mai s’han preocupat deles llengües minoritàries, els entre un furorde repent en favor de les “modalitats lin-güístiques” d’Aragó quan exigim que estracte les nostres llengües maternes amb lamateixa dignitat i els mateixos drets que lesaltres. I quan aconsegueixen que el tema lin-güístic quede postergat a l’oblit o institu-cionalment inexistent, llavors s’obliden deltema i esperen que l’aragonès i el català del’Aragó desapareguen del mapa i quedar-se així tranquils amb la còmoda, àmplia, úni-ca i total presència de la “llengua de l’im-peri” campant pels seus territoris.

Però miraculosament, el català de laFranja continua viu i se sent als carrers delsnostres pobles, des d’Aneto i Bonansa finsa Aiguaviva, passant per Benavarri, Tama-rit, Fraga, Vall-de-roures i tants altres po-bles, tot i que es va perdent molt lèxic an-tic i la substitució pel castellà, en alguns llocs,va a la vertiginosa velocitat de creuer de laValència costera.

Felip Berenguer

Sobre Licantropia

He tingut el privilegi de llegir Licantro-pia abans que guanyare el Premi GuillemNicolau i puc dir que és una obra de la quese’n parlarà molt; ja sigui pel seu gènere, alque ací no hi estàvem massa acostumats,però sobretot pel nivell i la categoria de lanarració, perquè Carles Terès –ja ho sabíemels que el coneixem des que va ficar els peusal Baix Aragó– és un escriptor vocacionalen una gran preparació que ja tardave enensenyar-mos les seves creacions.

L’obra enganxa al lector des del primermoment i no el solta ni al final quan ja hastancat del tot el llibre. Perquè segueix el mis-teri i et queda la sensació que has fet unviatge estrany i atraient alhora, per uns es-pais i un món, entre el mite i la realitat, quealguns desconeixíem.

Com Licantropia és una novel·la que suc-ceeix per territoris no tan imaginaris delBaix Aragó, l’hauríem de poder llegir tam-bé la gent que no coneix la nostra llengua.Vull dir que s’haurien de poder traduir, ano tardar, a altres llengües, aragonès i cas-tellà.

L’aparició de Licantropia en un any tandolent per a la salut i el bon nom de la nos-tra llengua, és una notícia magnífica i un re-gal que ens ha posat a les mans l’escriptorde Torredarques –i de Queretes, que tot s’hade dir.

Tomàs BosqueLa Codonyera/Saragossa

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots elssubscriptors de Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf delsnúmeros digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: Muntatge amb foto de laroda de premsa (©Carlos Moncín) i lessignatures dels acadèmis de la RAE aldocument “La lengua de los valencianos”.

intTdF114.qx8:TempsdeFranja 29/06/12 09:42 Página 2

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

EDIT

OR

IAL

La consellera d’Educació i Cul-tura del Govern aragonès, DolorsSerrat, va presentar el passat 18 dejuny (es podia haver esperat al 18 dejuliol, per deixar les coses més cla-res) l’esborrany de l’avantprojectede la nova llei de llengües en el qualdesapareixen els termes d’aragonèsi de català. En l’articulat de la novallei, que substituirà la que va seraprovada a finals de l’anterior le-gislatura, les diferents modalitats del’aragonès i el català passaran aanomenar-se “llengües aragonesesde les àrees septentrional i oriental”(sic). La delimitació de les zones d’úspredominant d’aquestes llengüesno vindrà feta pels experts del Con-sell Superior de les Llengües, que aradesapareix, sinó que seran els mu-nicipis qui decideixin adscriure’s, ono, a aquestes zones. Les actuals aca-dèmies de les llengües catalana i ara-gonesa que contemplava l’anteriorllei, i que ni tan sols s’havien cons-tituït, seran substituïdes per unasola Acadèmia Aragonesa de laLlengua que, tot i tenir un alt con-tingut polític (cinc membres serannomenats pel Govern i els altres cincper les Corts) tindrà les competèn-

cies tècniques de nor-mativitzar les llengüesi modalitats lingüísti-ques “septentrionals”i “orientals”. De l’an-terior composició delConsell Superior deles Llengües, òrgan alquè substituirà la novaAcadèmia, desapareixel terç de membresproposats per la Uni-versitat de Saragossa (massa cien-tífics per al gust de Serrat i el cap dePatrimoni, el catedràtic universita-ri Javier Callizo). Pel que fa a l’en-senyament d’aquestes “llengües”,desapareix la possibilitat que siguinutilitzades com a vehicle d’apre-nentatge de la resta de les matèries.Tot i això, la consellera Serrat va as-segurar que no anaven a desapa-rèixer els projectes d’educació bi-lingüe en català que hi ha ara enmarxa. “Seria com fer desaparèixerels d’anglès, francès o alemany”.

Això és el que ens queda per a so-breviure, doncs: disfressar-nos dellengua estrangera. Això… o mobi-litzar-nos fins a aturar aquesta bar-baritat. També podrem adreçar un

EDITORIAL

Eufemismes assassins

Serrat iCallizo a la roda de premsaCARLOS MONCÍN

Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans davant l’anunci del Govern d’Aragó de derogar la Llei de llengües

L’Institut d’Estudis Catalans, assabentat de la intenció del Govern d’Aragó de derogar la Llei de llengües d’aquesta co-munitat i del fet sorprenent que es denomini el català que es parla a la Franja amb el circumloqui «llengua aragonesa prò-pia de l’àrea oriental de la comunitat autònoma», exposa les declaracions següents:

1. La comunitat acadèmica internacional sap que el català és la llengua parlada a la Catalunya del Nord, a l’estat d’Andorra,al Principat de Catalunya, a la Franja, al País Valencià, a la comarca del Carxe, a les Illes Balears i a l’Alguer.

2. La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries compromet les autoritats (articles 7.1.b i 7.1.e) a respectarl’àrea geogràfica de cada llengua i les relacions entre els territoris en què es parla. El Comitè de Ministres del Conselld’Europa ha recomanat (el 2005 i el 2008) a l’Estat espanyol que apliqui un marc jurídic específic que protegeixi el ca-talà i l’aragonès de l’Aragó, usant exactament aquestes denominacions.

3. En conseqüència, l’Institut d’Estudis Catalans dóna suport a la declaració que les entitats agrupades sota el nom d’Ini-ciativa Cultural de la Franja han fet sobre l’afer.

4. Així mateix, declara que, en cap cas, no es pot considerar autoritat lingüística externa a l’Aragó una entitat com l’IEC,que té atribucions sobre el conjunt dels territoris de llengua catalana i que compta entre els seus membres amb repre-sentants de la Franja.

Barcelona, 20 de juny de 2012

escrit en català a l’administracióperò aquesta ens contestarà en ca-talà, si vol, no se li pot imposar res.

Senyora Serrat, si un mestre de lazona vol ensenyar els primers co-neixements a un nen de la Franja encatalà i per Llei no ho pot fer: aixòés imposició o promoció de les llen-gües, el seu dilema preferit?

Ah, i l’esperit d’aquest nou enginy,ve, com diuen Serrat i Callizo, de l’úl-tima reforma de l’Estatut, on no esdiu quines són les llengües d’Aragó,i que grups com el PSOE i IU vantindre a be recolzar.

Aquesta ambigüitat semàntica,aquests llarguíssims eufemismesacabaran amb les nostres llengües ipotser amb tots nosaltres.

intTdF114.qx8:TempsdeFranja 29/06/12 09:42 Página 3

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

4

Àngel Villalba trau a la llum un nou CD// MÀRIO SASOT

El cantautor de Favara del Matar-ranya Àngel Villalba acaba de trau-re al mercat un nou treball discogrà-fic on ens mostra tretze de les sevescançons més conegudes i inèditesfetes entre els anys 1969 i 2011. Enaquest disc han col·laborat músicscom Eugenio Arnao amb la percus-sió, Lorenzo Latorre amb guitarres ibaix, Jean Pierre Guitard amb els te-clats, Alberto Navas amb el violí, Flo-rencio Roca amb el llaüt, la bandúr-ria i la guitarra i el mateix Àngel Vi-llalba hi posa la veu, la guitarra i eltimple canari.

Entre les cançons d’aquest noudisc s’hi troben temes més íntims ipersonals com “Un receret d’amor”o “Olivera d’Aragó”, i d’altres decontingut més social i vindicatiu de ra-biosa actualitat com “Este món és unmercat”, o “Amic Desideri”, on Vi-llalba li fa cinc cèntims al seu amic, elpoeta matarranyenc Desideri Lom-barte, de la desastrosa i lamentable si-tuació en que es trobe el català a laFranja davant el desinterès i la desí-dia dels principals grups polítics i ins-titucions aragoneses.

Àngel Villalba es va donar a co-

nèixer l’any 1968 com a teloner deQuico Pi de la Serra, però aviat va co-mençar a actuar amb Ovidi Montllor,Quintín Cabrera, Carlitos Molina.Tocà durant les Jornades llibertàriesde Barcelona durant set dies. Tambétocà amb Lluís Llach, Teresa Rebull,Luis Pastor, Marina Rossell, Arace-li Banyuls, entre d’altres. A partir del’any 1976 pràcticament va desapa-rèixer de l’escena, fins que l’any1984 en motiu de la preparació del “IICongrés Internacional de la LlenguaCatalana” inicià gires per gairebé totsels pobles de la Franja d’Aragó.

L’any 2002 va gravar el CD ÀngelVillalba, 30 anys de cançons, editat per“El señor Guindilla” i produït perGrup 51 amb el suport de l’Associa-ció Cultural del Matarranya (AS-CUMA). L’any 2007 participà en elCD llibre col·lectiu Sons de Matar-ranya produït per ASCUMA.

Les cançons de Villalba s’han ins-pirat sempre en el compromís amb leslluites en contra de les desigualtats so-cials, com artista crític, solidari i d’i-deologia llibertària. Així mateix, d’u-na altra part de les seves lletres es des-prèn un fort arrelament a la seva ter-

ra, la terra aragonesa del Matarranya,com es demostra amb el ventall decançons que mostra en aquest disc.També es poden notar eixes arrels enel fet de que el seu enregistrament haestat fet a l’estudi Aleatòria de Que-retes (Matarranya, Terol), propietatdel músic i tècnic de so, Jean PierreGuitard. La resta dels músics que hanparticipat també viuen, treballen o te-nen relació d’una manera o altraamb el Matarranya.

MANIFEST DE L’ÀREA DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE SARAGOSSA

El català perviu a AragóEls professors de l’àrea de Filologia Catalana de la Uni-versitat de Saragossa, Maria Rosa Fort, Javier Giralt. Ma-ria Teresa Moret, davant la presentació pública de l’A-vantprojecte de Ley de uso, proteción y promoción de laslenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón i lapreocupació per la seva futura aplicació, manifesten que:

1. La comunitat científica reconeix el català com a llenguaparlada a la Franja d’Aragó (que comprèn zones de lescomarques de la Ribagorça, la Llitera, Baix Cinca, BaixAragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó), la mateixa ques’usa al Principat d’Andorra, a Catalunya, a la Comuni-tat Valenciana, a les Illes Balears, al Carxe, a l’Alguer (Ità-lia) i al Rosselló (França).

2. El català forma part del patrimoni lingüístic i cultural dela Comunitat Autònoma d’Aragó.

3. Les investigacions que s’han realitzat fins ara a la Uni-versitat de Saragossa sobre el català a Aragó, ratifiquenque a la Franja d’Aragó s’ha parlat i es parla català.

4. És il·lògic pretendre legislar sobre una llengua sense nom,que es presenta a l’Avantprojecte de Llei amb el cir-cumloqui “lengua aragonesa hablada en el área orien-tal de la Comunidad Autónoma”.

5. Lamenten profundament que el Govern d’Aragó no donicap crèdit al treball seriós i rigorós desenvolupat pels pro-fessors de l’àrea de Filologia Catalana de la Universitatde Saragossa, els quals, a més, sempre han col·laborat iassessorat en matèria lingüística les institucions auto-nòmiques, comarcals i locals sempre que els ho han re-querit.

6. Amb aquesta nova llei, el català està mancat del reco-neixement mínimament exigible per a la sevaprotecció, promoció i difusió, i que el seu ensenyamentés l’única mesura immediata per a assegurar-ne la nor-malització.

Àngel Villalbaa l’estudi de

gravacióJ. P. GUITARD

Saragossa, 26 de juny de 2012

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

5

La Freixneda va tornar a ser es-cenari cinematogràfic, i ja van tres, elpassat 25 de maig amb la filmació dela pel·lícula El Bosc, basada en unconte de l’escriptor Albert SánchezPiñol ambientat en la comarca delMatarranya durant la Guerra Civil.Una de les escenes es va filmar a lacapella del Pilar de la Freixneda, unpoble que, per uns dies, es va con-vertir en notícia pel cinema, com java passar amb La vida aquí, prota-gonitzada per Juanjo Puigcorbé l’any2003, i, sobre tot, amb Libertarias, es-trenada per Vicente Aranda el 1996.

El Bosc s’ha rodat entre SantesCreus i Arnes, dues localitats de laprovíncia de Tarragona, però, el di-rector, Óscar Aibar, va escollir la pe-tita església del Pilar de la Freixne-da per a una de les escenes. Segonsva explicar el productor del film, Ra-món Vidal, de Fausto Producciones,el temple matarranyenc és el millormarc per a la pel·lícula al estar“menys modernitzat” amb reformesque altres esglésies de la comarca iencaixa millor “en la imatge de èpo-ca” que es buscava. El treball de fil-mació es va resoldre en una jornada.L’alcalde, Javier Adell, explica que larapidesa del treball i el seu desen-volupament en un recinte tancat vaprovocar que “molts veïns ni tan solsse n’assabentaren” de que s’havia fil-mat al poble un fragment de la pel·lí-cula d’Aibar. Si el muntatge no pa-teix entrebancs, la producció s’es-trenarà per al pròxim festival deSitges, especialitzat en cinema fan-tàstic i que es celebrarà el proper mesd’octubre. L’argument de El Bosc en-caixa com un guant en este gènere.En el marc de la Guerra Civil del Ma-tarranya, amb la seua manifestaciórevolucionària de les col·lectivitatscom a context històric, un llauradorperseguit pels anarquistes busca re-fugi en un pinar on es veuen unes es-tranyes llums que resulten ser laporta a una altra dimensió de larealitat. Acabat el conflicte, el pro-tagonista retorna a la seua vida quo-tidiana encara que amb alguna se-qüela sorprenent.

La Freixneda, un poble de pel·lícula El director Óscar Aibar roda el film ‘El Bosc’, basat en un relat d’Albert Sánchez Pinyol

// LLUÍS RAJADELL

algunes escenes. Entre els figurantsn’hi va haver també una dotzena deveïns de la Freixneda i Vall-de-roures. En tot i en això, Javier Adellassenyala que la repercussió popularno es pot comparar “ni de lluny” a laque va tindre Libertarias, “una pel·lí-cula on, pràcticament, hi va partici-par tot el poble d’una manera o al-tra”. El propi Adell va col·laborarcom a extra del film de VicenteAranda, també, com El Bosc, am-bientat en la Guerra Civil.

Adell atribueix l’èxit de la Freix-neda com a escenari cinematogràfical bon estat de conservació arqui-tectònic del poble, “que done molt jocper a rodar pel·lícules d’època”. Laplaça de l’Ajuntament, les arcades, lacasa de la Comanda i, una acuradarestauració de les cases, han conver-tit el poble en un referent de la granpantalla.

L’autor del conte on s’inspira l’ar-gument, Albert Sánchez Pinyol, co-neix bé el Matarranya. La seua iaiamaterna és de la Torre del Comte, unpoble on l’escriptor hi té una casa onhi passa algunes temporades. Lapel·lícula, rodada en català, tindrà,previsiblement, una versió castella-na. Compta amb la coproducció deTV3 i amb la col·laboració de Tele-visión Española. Els diàlegs delsprotagonistes intenten reproduir eldialecte propi del Matarranya per do-nar-li a la història més versemblan-ça. Encara que, segons, reconeixSánchez Pinyol, els propis habitantsde la comarca a vegades pareix quese n’avergonyisquen de la seua llen-gua materna.

L’allotjament de l’equip de ro-datge ha estat a Arnes, d’on es va des-plaçar a la Freixneda i també a lavora del riu Matarranya per a rodar

Óscar Aibar, a la dreta,

donantinstruccions

en plerodatge a la

capella delPilarFAUSTO

PRODUCCIONES

Estrena al festival de SitgesLa pel·lícula El Bosc es basa en un conte de l’escriptor Albert Sánchez Pinyol, co-

autor del guió amb el director, Óscar Aibar. El relat pertany al llibre Les edats d’or,de 2000. Entre els treballs més coneguts d’Aibar destaca El gran Vázquez, basada enla vida del popular dibuixant de còmics molt populars com ‘Anacleto’ o ‘Las hermanasGilda’. Va estar protagonitzada per Santiago Segura. En el repartiment de El Boscdestaquen Alex Brendemülh, protagonista del film, Maria Molins i Pere Ponce. Coma secundari de luxe figura Tom Sizemore, que ha participat a pel·lícules tan popularscomo Salvad al soldado Ryan o Pearl Habour. El film està produït per Fausto Pro-ducciones, amb participació de TV3 i Televisión Española. Si no hi ha entrebancs, s’es-trenarà a Sitges en el pròxim festival de cinema fantàstic, a l’octubre.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

6

Els Ports de Beseit seran Parc Natural// NATXO SOROLLA

Lo passat 5 de juny es va anunciarque es proposarà convertir la vessantmatarranyenca dels Ports de Beseiten Parc Natural. Esta proposta clouun procés que es va iniciar a la ban-da catalana l’any 2001 en lo Parc Na-tural dels Ports, va continuar a labanda valenciana en l’aprovaciódel Parc Natural de la Tinença deBenifassà l’any 2006, i clourà ambl’aprovació en menys de dos anys delParc Natural dels Ports de Beseit ala banda del Matarranya, segons allòanunciat.

Lo format de Parc Natural és di-vers, i mentre a la Terra Alta, BaixEbre i Montsià abraça un espaicontinu d’unes 35.000 hectàrees, a laTinença de Benifassà el Parc esforma de moltes zones discontínu-es que sumen unes 5.000 hectàrees.En tots els casos la major part delsnuclis de població i terres d’aprofi-tament econòmic queden fora delParc Natural, per a compatibilitzar-ho amb l’activitat humana.

Posets-Maladeta, que és ja unParc Natural, inicia la seua àrea deprotecció en territori catalanopar-lant de la Franja a Montanui, i con-tinua per les àrees de transició deBenasc fins lo riu Cinqueta. Laseua posició entre dos Parcs Na-cionals, lo d’Aigües Tortes i el d’Or-desa, és possible que hagen ajudata proposar-lo com a futur Parc Na-cional.

Aragó compta actualment ambquatre Parcs Naturals: Posets-Ma-ladeta a la Ribagorça catalanopar-lant, Guara al nord d’Osca, lo Mon-cayo, i les Valls Occidentals a Hechoi Ansó. En un nivell superior de pro-tecció hi ha els Parcs Nacionals,que a Aragó es representa nomésper Ordesa-Monte Perdido, i ons’ha proposat sumar també Posets-Maladeta.

Les diferències entre el Parc Na-tural i Parc Nacional són essen-cials. Los Parcs Naturals pretenencompatibilitzar les activitats huma-nes amb la protecció del territori, ial seu interior s’hi poden trobar totaclasse d’activitats d’explotació delsrecursos. Per contra, en lo nivell su-perior de protecció dels Parcs Na-

cionals no es permet l’explotaciódels recursos naturals. És esta dife-rència que converteix un Parc Na-tural als Ports en un gran potencialde futur per al Matarranya. Permeta preservar l’explotació dels recur-sos que han fet possible mantindrepoblació fins avui dia, i a la vegadaobrir-lo a un futur de potenciació delturisme i la conservació de l’espainatural.

De fet, los Ports de Beseit ja tenendiferents nivell de protecció especial.Amb una àrea de 4.630 hectàrees, si-milar a la del Parc de Natural de laTinença de Benifassà, i molt inferioral Parc Natural dels Ports a la ban-da catalana, és LIC i ZEPA. LosPorts de Beseit són un dels 156Llocs d’Importància Comunitària(LIC) d’Aragó, i una entre les 45Zones de Protecció Especial de lesAus (ZEPA). Estes regulacions denivell de protecció menor s’integrenen la Xarxa Natura 2000 europea.Això fixa la supervisió europea pelque fa a la protecció de les espèciesnaturals en risc i fa possible que esdestaquen los Ports de Beseit coma candidats a Parc Natural.

Entre les espècies d’especial pro-tecció, destaquen la recuperació dela cabra salvatge hispànica i el vol-

tor, que en els darrers anys han vistaugmentar els seus exemplars, lo ca-birol, l’àliga, lo falcó, lo cranc de riuo la papallona graèllsia.

Lo Matarranya dedica la meitat dela seua força productiva en l’agri-cultura i la ramaderia. Ha estat labase sobre la que hem pogut cons-truir la resistència a la despoblació.Cal conservar este teixit productiuperquè és la base essencial sobre laque se sustenta el territori. Però amés, cal diversificar i modernitzarl’economia per a la posada en valori aprofitament de la rereguarda na-tural. Serà positiu que compatibi-litzem la preservació de la nostra ac-tivitat humana i la millora de lesoportunitats per a les generacionsmés jóvens. Sobretot quan es fa enun format de conservació dels re-cursos i difusió del nostre territori.

L’anunci es va fer per part de Mo-desto Lobón, recentment nomenatConseller d’Agricultura, Ramaderiai Medi Ambient. Un militant histò-ric del PAR que des de l’any 1999 ésmembre destacat del PP. Des delMatarranya s’apunta que l’anunci nova comptar amb contactes previs enlos agents locals, i es resta a l’espe-ra de més informació per a fer-neuna valoració.

Exemplar de cabrasalvatgeacabat denéixer alsPortsNATXO SOROLLA

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

BAIX

CIN

CAL’IEBC reeditarà Les cançons de

la nostra gent de Josep Galán// PEP LABAT

Ana Mayora, de l’IES R.J. Sender, finalista del concurs de relats breus de Coca-Cola// PEP LABAT

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca IEA ha iniciat aquest any un pro-jecte editorial força ambiciós al vol-tant del cançoner de Josep Galán.Aquest consisteix en l’edició de l’o-bra emblemàtica de Galán, peròaquesta vegada anirà acompanyadaamb l’enregistrament de part deles cançons que ell va recollir.

Per una part, es reeditarà el can-çoner tal com es va fer l’any 1993 perpart del Departament de Cultura iEducació del Govern d’Aragó (núm.7 de la col·lecció “Pa de casa”), peròes farà una exhaustiva revisió, so-bretot de les notes addicionals. Amés, s’ha afegit uns apunts que esvan trobar a l’ordinador de Josepdesprés de la seua mort, on explicavala metodologia que va fer servir pera recollir i classificar les cançons,quatre articles sobre el cançoner quevan aparèixer a la revista Batecs del’IEBC i les partitures, corregides irevisades per la professora de mú-sica, Pili Calvet.

Per una altra, també s’està ela-borant un cançoner infantil en for-ma d’àlbum il·lustrat per MarionaCabassa (premi nacional d’il·lus-tració) amb una selecció d’aquestes

cançons, amb la col·laboració del’editorial Edicions La Fragatina.

Aquestes dues publicacions aniranacompanyades d’un CD on s’han en-registrat una selecció de cançons quehan estat interpretades i/o recitadesper xiquets i xiquetes, alumnes del’Institut Musical Comarcal; mem-bres de la Coral Fraga i la cantado-ra de la Rondalla de la Penya Fra-gatina, Lorena Margalló, que van ac-cedir de manera voluntària a re-alitzar aquesta tasca, i que ha estatdirigida per Ramon Elias (cançonsadults) i Pili Calvet, amb l’ajut deImma Beltran i Hortènsia Sorolla(cançons infants), tots ells, actual-

ment, docents de l’InstitutMusical Comarcal, amb seua Fraga.

L’enregistrament es va re-alitzar el passat mes de maigal mateix IMC, instal·lacionsque van estar cedides perl’Ajuntament de Fraga. En-tre les cançons gravades, des-taquen les més populars aFraga, com “Galing-galong”,“Toca manetes”, “Tronc deNadal”, pel que fa a les in-fantils i “Les figues verdes”,

“A la vora del riu” i “Una maitina-da fresca”, pel que fa a les d’adults.

La versió completa de Les can-çons de la nostra gent inclourà la to-talitat dels temes (quaranta-qua-tre) i la versió conte-il·lustrat, sola-ment les cançons de “falda” i les in-fantils (trenta-quatre).

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca IEA i edicions “La Fragatina” es-timen que el treball estarà totalmentenllestit abans de Nadal, època querepresentarà el tret de sortida de lapromoció d’aquesta proposta, unade les obres més valorades de l’ex-president de l’IEBC IEA, folkloristai escriptor, Josep Galán.

Gravació delcançoner deJosep GalánPEP LABAT

Ana Mayoral, alumna de català 2nd’ESO de l’IES “R.J. Sender” deFraga, va quedar finalista del po-pular concurs de redacció “Premi derelat breu”, que organitza la com-panyia Cobega (Coca-Cola) a Ca-talunya. El concurs, que ja va per la35a edició, consisteix bàsicamenten la realització d’una redacció encatalà sobre un tema proposat pelDepartament d’Ensenyament de laGeneralitat de Catalunya, instituciócol·laboradora amb el projecte. Elsalumnes, que han estat seleccionatsprèviament pel professorat delscentres educatius, concursen agru-

pats en diferents sectors en els ques’ha dividit Catalunya i les terres dela Franja. De cada un dels quinzesectors, se trien sis alumnes; noran-ta en total. En aquesta fase final, l’a-lumnat rep una quantitat d’obsequisen relació amb la posició que haquedat. Ana Mayora, que va haverde desplaçar-se amb el seu profes-sor el passat 9 de juny a Port Aven-tura per assistir a la cerimònia depremis, va quedar en la cinquena po-sició del seu sector. Després d’unaemotiu acte, els alumnes premiats iles seues famílies van poder gaudird’un espectacle musical i de les

atraccions del parc. Cada vegada ésmés freqüent veure els nostres alum-nes i centres entre les primeres po-sicions als concursos on es valora latasca de l’ensenyament de la nostrallengua.

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

BAIX

CIN

CA Garbinada triomfa a Saragosa

EL GRUP MEQUINENSÀ PORTÀ ELS CONTES DE MONCADA A LA CAPITAL ARAGONESA

// MÀRIO SASOT

El grup mequinensà de teatreafeccionat “Garbinada” va actuarel passat dissabte, 26 de maig, a lasala del Centre Cívic “Pedro LaínEntralgo” de Saragossa, presen-tant l’obra D’un temps, d’un poble,basada en tres relats de Històries dela mà esquerra i altres fragments li-teraris de l’escriptor d’aquest poble,Jesús Moncada, premi d’honor deles Lletres Aragoneses l’any 2004.Les més de cent persones que vanassistir a la representació van gau-dir de la llengua rica, penetrant i en-cisadora de l’autor de Camí de Sir-ga i d’una representació brillant,efectista, plena de sinceritat, au-tenticitat i humor per part del grupGarbinada.

Amb el fil conductor d’una nar-radora que suggeria la figura d’u-na estranya sirena perduda de l’E-bre, etèria com el vent de la Gar-binada que portava a l’escenariels records d’un temps i d’un poble

Dues imatgesde larepresentacióde Garbinadaa SaragossaMÀRIO SASOT

cle Dalmau, intrèpid i fi navegantfins i tot després de mort, que peratzars del destí va baixar riu avallconduint el seu propi fèretre, leitmotiv del conte moncadià “Ani-versari”.

En el segon acte, de la mà de l’es-molet Arístides ens introduïm albell mig de la tertúlia del cafè en elprecís moment en que l’astronau-ta Neil Armstrong posava els seuspeus a la lluna, davant els descre-guts i atònits ulls dels tertulians queobservaven els moviments de l’as-tronauta per la televisió, històriainspirada en el conte “La lluna i lapruna”.

La darrera història, la del terceracte, va ser l’apoteosi, amb una de-sena de sants de la localitat baixantdels seus hieràtics pedestals i de-batent apassionadament sobre elfutur que els espera amb l’arriba-da de la República i quina posicióprendre en eixos delicats momentsper a la vila i el país, nucli argu-mental del relat “Debat d’urgèn-cia”.

El públic assistent, entre el quales trobaven molts mequinensans ifranjolins, i el president de la CasaCatalana de Saragossa i la seuadona, va sortir satisfet i feliç iaplaudí de tot cor aquesta iniciati-va que portà la llengua i la culturade la Franja a la capital del Regne.

perdut, però mai oblidat, es vananar desgranant històries i perso-natges estrafolaris i entranyables.

Estructurada en tres actes, laprimera part de la representació varecrear la mort i el sepeli de l’on-

9

Josep Nicolau inaugura l’exposició“Homenatge a Buñuel”a Calanda// MÀRIO SASOT

El passat 9 de juny es va inaugu-rar al Centre “Luis Buñuel” de Ca-landa una mostra d’obra pictòricadel mequinensà Josep Nicolau enhomenatge al geni de Calanda, quecomprèn algunes de les peces méssurrealistes i colpidores d’aquestpintor. Nicolau va dir durant l’acteinaugural de presentació de la mos-tra que “és un orgull poder dedicarla meva exposició en homenatge algenial Luis Buñuel. Sóc un profundadmirador de tota la seva obra,però em disposo a destacar dues: El

discret encant de la burgesia i ElFantasma de la llibertat. En aques-tes dues obres –digué l’artista me-quinensà– queda reflectida tota laseva naturalesa de profund amor ala vida i la major expressió de la lli-bertat creadora en l’art, una lliçócontínua davant la hipòcrita socie-tat que vivim”.

Segons Nicolau, Buñuel “manegà

Albert Sánchez Piñol, antropòleg i escriptor, descriu un fe-nomen a propòsit d’un esplendor inexplicable que es pro-duïa, en el bosquet d’un mas de Torre Lliure, les nits de llunaplena: «començava al capvespre, quan els grans núvols ver-mells del Matarranya mutaven al violeta. Al centre del bosces formava un altre núvol, translúcid, sense colors. El seu vo-lum estava marcat per iridescència, molt semblant als petitsestels fugaços que creuaven el cel nocturn». Es tracta d’unfragment d’El bosc, un dels contes de Les edats d’or, el pri-mer llibre de ficció de Sánchez Piñol.

Vuit pàgines és el gruix de l’esmentat conte que entre ab-ril i maig s’ha transformat en film sota la direcció de ÓscarAibar. La capella del Pilar de La Freixneda i altres punts delMatarranya han estat alguns dels espais del rodatge. De fet,l’antropòleg barceloní va participar personalment en la re-cerca d’escenaris. I és que Piñol, guionista junt amb Aibar dela versió cinematogràfica d’El bosc, té arrels a la Torre delComte. Han col·laborat d’extres molts veïns de la comarca,que han conviscut uns dies amb l’equip de gravació.

Àlex Brendemühl, l’actor que representa l’amo del mas,diu que haver seguit unes classes particulars de cara im-

pregnar-se de l’accent local, ha estat important a l’hora deconstruir el seu personatge, que és el protagonista del film:«Fins i tot vaig fer una estada d’uns dies amb la idea de pas-sejar i escoltar com parlen els veïns en els bars (...) m’agradamolt el deix d’aquí» (Heraldo, 26-5-12).

El rerefons d’El bosc no és altre que la vella disputa en-tre la natura i la civilització, entre el caos i el món racional,entre la fantasia i el costumisme. El protagonista del contesent «un pessigolleig atractiu però malèfic» quan observala fosforescència. L’ordre ancestral, però, no dubta a ad-vertir: «no toquis el bosc, no entris al bosc, sobretot no en-tris al bosc». Una masia tan a la vora d’un bosquet, on hi hade vegades una brillantor, és inquietant. I és que el contacteamb el desconegut, amb allò diferent, remou tant la curio-sitat com les emocions. En concret, aquelles sensacions queens atemoreixen, que ens conviden a imaginar monstres ialtres éssers misteriosos. En literatura el bosc ha estat sim-bòlicament interpretat com l’exterior, el risc, l’amenaça, elperill, l’enigma. Però també l’aventura, l’excitació, el des-afiament, la profunditat de l’existència, la recerca de la fe-licitat.

Unes llums misterioses // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

Centre LuisBuñuel deCalandaUN PLANETA DE CINE

Un dels quadresexposats

AJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

BAIX

CIN

CA

el seu bisturí esmoladíssim tallant lesmàscares amagades entre les bur-geses institucions de l’època, ons’amaguen els més temibles con-gregants. Jo admiro Buñuel i esticconvençut que la font del surrealis-me ha inspirat part de la nostra obra.Estic orgullós de celebrar aquestatrobada a casa seva. Crec que lameva obra t’hagués motivat”.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

AR

AG

Ó

La Consellera Serrat ha anunciatla derogació de la Llei de llengües.En la la nota de premsa del Governd’Aragó es desgranen els puntsclaus que dirigiran aquesta deroga-ció. Hi ha quatre eixos vertebradorsper a entendre la proposta:

• Reconeixement de l’aragonèsoriental (sic) i supressió del català.

• Creació d’una única institucióestandarditzadora per a les duesllengües aliena a l’IEC i supressiódel Consell Superior de les Llengües.

• No es garantix l’alfabetitzaciógeneral de la població dels territo-ris en català.

• La Llei de llengües se suprimixi se substituïx per una de nova. Noes modifica l’anterior Llei.

S’imposa la línia secessionista de

l’aragonès oriental per a suprimir elconsens acadèmic respecte la llenguacatalana, parlada a la Franja:

Concretamente distingue unazona de utilización histórica pre-dominante de la lengua aragone-sa propia del área oriental de lacomunidad con sus modalidadeslingüísticas. “La ley busca evitar–ha dicho– que las lenguas y susmodalidades lingüísticas puedanestar a merced de organismos re-guladores ajenos a nuestra co-munidad autónoma”.

El Partit Popular manté la seuaoposició al reconeixement de la di-versitat lingüística a Aragó, però in-vertix la tàctica per a erosionar-les,donat que a finals dels anys 90 el PParagonès defensava l’existència del

català i s’oposava al reconeixementde la llengua aragonesa.

Se distingue una zona de utiliza-ción histórica predominante de lalengua aragonesa propia de lasáreas pirenaica y prepirenaicacon sus modalidades lingüísticas.

En la nota de premsa només es men-ciona la denominació de català per aressaltar-ne una suposada imposició.

Derogar aquellos aspectos que im-ponen la denominada normali-zación del catalán y el aragonés.

El Govern d’Aragó farà una úni-ca Acadèmia que estandarditze elcatalà (en diran aragonès oriental) il’aragonès, de manera autònoma ala resta del domini lingüístic. A més,suprimix lo Consell Superior de lesLlengües d’Aragó, òrgan assessorformat majoritàriament per acadè-mics i polítics representants de la di-versitat de visions:

El Gobierno de Aragón contarácon el asesoramiento de la Aca-demia Aragonesa de la Lengua;una institución científica oficialque fijará las normas de uso de laslenguas y modalidades lingüísti-cas propias. Se unifican de estaforma la Academia de la LenguaAragonesa y la Academia Ara-gonesa del Catalán. Desapareceademás el Consejo Superior de lasLenguas de Aragón.

A més, la línia per a imposaraquesta nova política lingüística és

S’imposa la línia dura en la derogaci// NATXO SOROLLA

Natxo Sorollaals Matinsde TV3TELEVISIÓ DE

CATALUNYA

Reflexions sobre el Català a la Franja // Àngel Villalba

Davant los darrers despropòsits del PP d’Aragó, volent tan-car lo petit finestró que va obrir tímidament l’anterior governdel PSOE, amb l’agreujant d’inventar-se una nova denominacióper a la nostra maltractada parla, voldria fer alguna reflexió:

Quants estaments polítics i/o mitjans de comunicació hanqüestionat, menyspreat i fins i tot reprimit tant com a la mevaparla, qualsevol de les variants del castellà (canari, andalús, ex-tremeny o murcià, per posar un exemple)? Cap; són l’idioma dela ‘Patria’ i això no es toca ni es qüestiona, més encara, n’és ob-ligatori l’us normalitzat de l’idioma castellà (avui espanyol).

A nosaltres los de la Franja, de sempre –i per a mi de semprevol dir des que jo recordo, (no entro en l’ anàlisis històrics) losmeus iaios fins ara– ningú ens va ensenyar a llegir ni escriure enla seva parla normalitzada. Una parla que feien servir el 90% dela seva vida enfront d’un 10% com a màxim de llengua caste-

llana, per obligació o desconeixement del seus interlocutors nocatalanoparlants. Sí, català com los de Batea, Gandesa, Tortosao Reus en qui no era necessari canviar l’idioma, s’entenien proubé en tots ells, com amb los de Morella, Vinaròs o Ciutadella.

Los Patrio-parlants sabedors del nostre analfabetisme impo-sat per ells, ens deien que xampurrejàvem vés a saber què (clar,com no ho entenien), que si érem ‘polacos’, uns desvergonyitsque no parlàvem en Cristià. Gràcies al seu patriotisme vàrempoder estudiar una llengua culta (ja es sabut “Patria solo hayuna”) i gràcies a la força ens van tancar en un gueto on tiraventot el verí que tenien, i era i és molt, per a matar la nostra cul-tura tan molesta. No ho van aconseguir amb Franco, ni amb elfeble PSOE, ni ho aconseguiran los que manen al PP. Resisti-rem! Quan los polítics es posin al costat de la cultura els mig-creurem.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

AR

AG

Óó de la Llei de Llengüesla de derogació de l’antiga Llei, i nola seua modificació.

Una vez aprobada (el borradordel anteproyecto de ley) por lasCortes de Aragón supondrá la de-rogación de la Ley 10/2009 de 22de diciembre.

Els mitjans de comunicació n’hanfet una lectura acrítica, fent mencióque se suprimix la imposició lin-güística, tot i que la Llei no la pre-veia en cap apartat:

• El Periódico de Aragón: El bor-rador de la nueva ley de lenguas su-prime el carácter impositivo

• Heraldo de Aragón: La nueva leyplantea la promoción de la lenguaaragonesa sin imposición

L’argumentació de fons de la pre-sentació per part del Govern d’A-ragó ha estat totalment cínica. A pe-sar d’haver presentat la línia mésdura per a la modificació de la Lleide llengües, Serrat ha anunciat que“debemos poner más énfasis en loque nos une que en lo que nos se-para en materia de lenguas”. I tam-bé s’ha posat accent en una aparentpotenciació d’estes llengües, a pesarde suprimir qualsevol punt de l’an-terior Llei que en garantisca el seuaprenentatge per tota la població ol’ús amb l’administració:

El objetivo de la futura norma es“potenciar las modalidades lin-güísticas locales como el mejor tes-timonio de nuestro patrimonioponiendo el acento en su protec-ción, promoción y difusión”.El texto reconoce el derecho de loshablantes a usar las lenguas ymodalidades lingüísticas propias

y garantiza que se promoverá surecuperación y enseñanza en laszonas de utilización, teniendo encuenta siempre que su aprendizajees voluntario.

Así garantiza que, en las zonas deutilización, los ciudadanos podrándirigirse a las administracionespúblicas en las lenguas y modali-dades lingüísticas propias de Ara-gón, dando a las administracionesla posibilidad de contestar en ellas.Així, la línia més dura del PP i del

PAR s’ha imposat en la políticalingüística aragonesa, incorporant unterme acientífic com el de l’arago-nès oriental creat pels grups més ra-dicals i violents enlloc de jugar ambles modalitats lingüístiques, o creantuna nova acadèmia normativa queno distingeix entre català i aragonès.És possible que tota esta tàctica in-tente centrar el debat en les deno-minacions, per a desviar l’atenció del

problema de fons: la substitució lin-güística i la fragilitat sociolingüísti-ca del català i l’aragonès.

És una pena que a la roda depremsa hi ha hagut també el Di-rector de Cultura Javier Callizo(PAR), qui l’any 2000 va defensar unAragó trilingüe de manera brillant:

Creo que tenemos los aragonesesun modelo propio, un modelo tri-lingüe, porque es así; los arago-neses hablamos tres lenguas; eso,para quienes desearían sólo hablarla lengua del imperio, a lo mejor,es incómodo, parece una cosa depalurdos. A mí, que en Aragón ten-gamos tres maneras de vibrar, desentir, de morir, me parece una delas mayores riquezas, y creo que,no sólo desde el punto de vista delpatrimonio cultural, sino desde elpunto de vista de la garantía de losderechos que se invocan en el Es-tatuto de Autonomía.

LEX sine LUX // Juli Micolau

L’ARGADELL

Des del meu modest espai vull afegir-me a donar una respos-ta contundent a les declaracions absurdes i equivocades dels ac-tuals governants d’Aragó (PP-PAR) que venen a enrarir i into-xicar l’ambient lingüístic d’una manera vergonyosa, inaccepta-ble i inadmissible. No sé quin motiu tan il·lògic els ha dut ha ter-giversar la denominació de la llengua, suposo que interessos tèr-bols. Des d’aquí sempre l’anomenarem pel seu nom: català. Pa-reix que la gent amb molt poca llum, però poderosa, pot fer detot per a lligar de peus i mans a una llengua minoritària que so-

breviu per pur miracle. La democràcia coixeja per culpa d’unesactituds irreverents que només busquen l’enfrontament cultu-ral dins d’un Estat plural i divers que és l’espanyol. Negant lesevidències acadèmiques només fan que tirar pedres a la raó. I noho sé i ni ho vull saber les intencions malèvoles i hostils davantla nostra llengua fràgil. Això sí, tard o prompte hauran de donarexplicacions convincents a la població respecte del que fan. Tam-bé la història els retratarà com uns irresponsables, i no dubteuque els posarà al seu lloc.

L’expresident del Consell de Llengües mostràel seu” fàstic i desencís” amb l’avantprojecte// M.S.

L’expresident del CSLA, Josep Bada, en una entrevista a El Periódico de Aragónconfessà que “aquest Govern no ha reconegut de fet mai al CSLA ni a la llei vigent,en tenia prou amb no complir-la”.

Per a Bada, amb la nova Llei, “l’aragonès es converteix en un cadàver donat pera la ciència, per als filòlegs (...), i l'altra llengua- sobreviurà mal que els pesi”.

El fet que desaparegue a l’esborrany el nom de català per als parlants de l'Aragóoriental, Bada el qualificà com “una estupidesa: per què no cridar al castellà arago-nès occidental?”.

Per a l’ex-conseller de Cultura de la DGA, aquesta nova llei “és un retorn a pri-mers del segle passat, quan Moneva –que parlava català– deia que «tot el que es par-la a Aragó és aragonès»”.

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

LLIT

ERA

A començament del 2008 va-rem rebre una comunicació infor-mant de que hi havia el projecteCELLIT, Centre d’Estudis Llite-rans, notícia força interessant a lanostra comarca. Després de fer-nossocis, vàrem anar rebent publica-cions de qualitat, com Llitera I, re-vista d’estudis lliterans, i Personat-ges de Tamarit de Llitera de Vale-riano C. Lavara Ballester, les qualss’havien presentat el 2010 a Tama-rit i Binèfar.

El 2011, vam rebre Llitera II, japresentada a les mateixes pobla-cions en actes culturals. El 2012 hemrebut el llibre de Víctor Bayona so-bre la memòria de Joaquim RaluySanmartín, llibertari d’Esplús. Lapresentació s’havia fet a Monsó iBinèfar. Del mateix autor, Venci-llón, su historia, sus imágenes. I Ca-lasanz. Recuerdos del ayer de Mar-ta Galindo.

Al mateix temps anem rebentinformació i convit a actes socio-culturals de tots els pobles de la co-marca. Les comunicacions les rebema nom de Joan Rovira, però, tant perla constitució com a per al treballd’aquesta Institució, hi ha diversespersones interessades en participaren aquesta iniciativa. De bon co-mençament van ser Joan Rovira, J.A.Adell, Víctor Bayona. Després s’hivan unir d’altres i es va formar la 1aJunta Constituent, amb AntonioTobeña, Mercè Miranda, JosefinaTomàs, Ana Dominguez, Teresa Ibá-ñez, Andrés Aguilar i alguns altrescol·laboradors.

ricó i Vencilló sobre Records d’ahir,fotografies de la Llitera en blanc i ne-gre.

Continuant el cicle de conferències: –El Torricó: les plantes de la Llitera–Alins: Bruixes, dimonis i essers mà-gics a Aragó.–El Campell: El català al Aragó, rea-litat i repte. –Natxà: Histories i anècdotes delsnostres pobles.

El 2011 es va continuar amb l’ex-posició fotogràfica en blanc i negre aTamarit, Peralta, Sanui, Baells, ElCampell i Calassanç. A més en aquestpoble es va fer la de Bruixes i Dimo-nis, i la presentació del llibre Calasanz.–Sant Esteve: Conferència sobre elsMaquis a la Llitera, també a Binèfar,a més, sobre els Arbres monumentalsde la comarca. –Tamarit: conferència sobre políticahidràulica de Joaquim Costa i la fau-na com a amenaça d’extinció.–El Torricó: Projecció amb debat de 13Rosas, iniciativa del CELLIT.

Al 2012 continua l’activitat: a Esplúses presenta el llibre de Joaquim Ra-luy, a més de la projecció al Torricód’Indomables, història de dones lliu-res, amb el seu corresponent debat. AAlbelda es col·labora amb el semina-ri sobre paisatges Culturals. Rebem in-formació puntual insinuant presènciai col·laboració sobre les reunions re-lacionades amb la renovació de la jun-ta, i la formació de grups de treball.

La intensa activitat del CELLIT// JOSEFINA MOTIS

El Centre d’Estudis Lliterans es vaconstituir formalment el juliol de2008, iniciant les activitats a final d’a-ny, al disposar de local i dotació eco-nòmica. A més dels actes culturals perla presentació de les publicacions es-crites esmentades, en aquest temps,s’han fet activitats i conferències alspobles de la comarca, sempre perpersones especialitzades en cadascndel temes.

Conferències de 2008:–Tamarit: Geologia del seu entorn. Lesroques i la serra de les Gesses.–Binèfar: conferència sobre TeodoroBardají, important cuiner a Espanya. –Albelda: Los Lliterans, terra de fron-teres, i el que això suposa.–Esplús: Valor i pluralitat de la Llite-ra.

El 2009 continuen els temes localsi les conferències als pobles: –Peralta de la Sal: les Bruixes.–El Campell: Astronomia.–Castillonroi: noves vies i infraes-tructures a la part Oriental de la Lli-tera.–Sanui: la Reconquesta de la Llitera.–Camporrells, Valldellou, Vencilló, ElTorricó i Baells: la Seu vella de Llei-da, Pintures rupestres a la provínciad’Osca, visió de la Llitera com a co-marca plural i la transhumància enaquesta comarca, respectivament.–Tamarit: exposició fotogràfica de lahistòria de les alfombres del Corpus.

Continuant amb interessants acti-vitats, el 2010 a més de les catifes d’en-guany i les publicacions escrites pre-sentades a Tamarit, Binèfar, altresexposicions van ser a Espells, El Tor-

Sara Mora Romeo (Escatró, 1953) // M. Llop

DONES

Sara Mora és filla d’una família d’Escatró que emigrà a Sa-ragossa on va formar part de grups de teatre d’aficionats ja que,de molt petita, manifestava una vocació escènica. Al cap d’unsanys de representar obres com aficionada es va traslladar a Ma-drid i el 1973 començà a interpretar obres en teatres com a pro-fessional. La primera estrena fou La muerte de Danton, d’AlbertoGonzález Vergel. Va presentar programes de TVE com DestinoArgentina i Sumarísimo. Va començar a fer cine amb comèdieseròtiques com són: Las alegres vampiras de Vogel (1978), Los en-ergéticos (1979) La masajista vocacional (1980), La frígida y laviciosa (1981) La pitoconejo (1982), Otelo, comando negro

(1982), Atrapados por el miedo (1984). Sara Mora va ser famo-sa en el gènere de destape. En 1990 comença a participar en pro-jectes cinematogràfics més importants: La forja de un rebelde, deMario Camus, Tramontana (Carlos Pérez Ferré, 1991), Huidos(F. Sancho Gracia, 1992), Tirano Banderas (J. L. Garci, 1993), Cac-hito (E. Uribe, 1995) etc. Sara Mora també ha mostrat el seu es-plèndid físic que la natura li va regalar, a la famosa revista In-terviu núm. 97, del 23-3-1978, núm. 126 del 12-10-1978, a l’extrade Nadal 1978, i altres revistes. Parlar d’una artista d’aquestes ca-racterístiques, d’un poble tant proper a nosaltres, en l’època queva triomfar, resulta curiós i interessant.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

RIB

AG

OR

ÇA

13

El passat dissabte, 12 de maig,Pont de Montanyana recuperà laseva activitat firal des de la nova ves-sant de potenciació i promoció delsdiferents productes artesanals pro-duïts al territori ribagorçà, amb laparticipació d’una cinquantena de pa-rades d’artesans i una oferta ben va-riada. Aquesta recuperació de la firamunicipal, endegada per l’equip degovern convergent, ha suposat deixarenrere el model de fira ramadera ques’havia perdut d’ençà feia cinquantaanys, per donar-li un nou enfocamentmés actual i que permet la promocióturística i econòmica dels productorsartesanals de la zona.

Els veïns i visitants van poder gau-dir d’aquesta mostra de productesdes de les deu del matí fins a les vuitdel vespre ininterrompudament, ambla inauguració institucional de l’al-calde, Xavier Bergua (CDF) a lesdotze del migdia, i la posterior pre-sentació de la mascota dels SkyGa-mes 2012, els campionats del Món deSkyrunning que se celebren ambuna periodicitat de 4 anys i que en-guany tindran lloc del 29 de juny al8 de juliol a la Ribagorça i a l’Alta Ri-bagorça. Aquesta iniciativa esporti-va participà a la Fira amb un estand

informatiu.Des de l’Ajuntament, la tinent

d’alcalde, Judith Montero, en va feruna bona valoració d’aquesta pri-mera edició i en destacà la bona aco-llida i participació de veïns. “Recu-perar la cita firal anual era un repte,

EL MUNICIPI RIBAGORÇÀ ADAPTA AQUESTA FESTA A UN NOU FORMAT DE PROMOCIÓ DE L’ARTESANIA DE LA ZONA

El Pont de Montanyana celebrà la seva Fira // MARTA CANALES

havent d’adaptar-la als nous temps.Estem realment contents amb laconvocatòria i de la participació delsartesans del territori. De cara a l’anyvinent, incrementarem la publicitatper aconseguir una major promociói participació” declarà Montero.

La mascotadelsSkyGamesMARTA CANALES

Acabo de veure, en un canal de reportatges pretesament cien-tífics de la televisió, un documental americà sobre els orígens del’home. Amb pèls i senyals, m’han demostrat sense cap ombra dedubte que l’home (homo sapiens sapiens) no és res més que unprimat modificat genèticament pels extraterrestres. Ho he tro-bat extraordinari. A més, per tal de conciliar ciència amb fe, hihan insinuat que Deunostrossinyó n’és el cap (dels extraterres-tres, vull dir). Ho demostra clarament la Bíblia, les tauletes cu-neïformes sumèries, les piràmides maies, els jeroglífics egipcis iles esteles dels indis hopi; tots hi estan d’acord. I Darwin (de quifa no gaire vam celebrar el bicentenari) no era més que un xit-xarel·lo pretensiós, setciències i una mica rojillo.

Als Estats Units d’Amèrica (els d’Europa, ai las!, encara es-tan per fer) hi ha fins i tot universitats –privades, naturalment–que defensen a ultrança el creacionisme: és a dir, que l’home vaser pastat per Déu amb fang (i la dona, ves per on, va eixir-li d’u-na costella). Una creença, val a dir, que entesa metafòricamentés absolutament respectable, però que interpretada en sentit rec-te no ultrapassa la qualificació acadèmica de collonada. Però jo

sóc lingüista i, de coses d’estes, n’he vist de tots els colors i ja hitinc el cul pelat: “immersions lingüístiques” que provoquen el càn-cer, constatació empírica de la cruel persecució que pateix la ca-nalla castellana a les escoles catalanes, aparició sobtada de llen-gües romàniques noves com l’orientaragonès (bé; espero que coma mínim serà romànica!), idiomes que no es poden escriure… I,perquè quede clar que qui ho diu és gent seriosa i no pas una co-lla de galifardeus, tot això ho afirma fins i tot alguns membres degoverns democràticament escollits.

Davant d’això no em sorprèn gens de sentir economistes quehan predicat tota la vida la fe de la desregularització dels mercatsi que ara diuen, impertèrrits, que la que ens ha caigut al damuntja se la veien vindre de fa temps; gestors que demanen l’aco-miadament lliure per a fer remetre l’atur; polítics que abaixen elsou dels administrats per a estimular el consum; presidents quediuen que no hem estat intervinguts ni rescatats i que graciosa-ment ens han regalat 100.000 milions d’euros a fons perdut… En-cara, al final, em voldran fer creure que la truita de trumfes es fasense ceba… Extraterrestres, cony, que són uns extraterrestres!

Extraterrestres // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

TEM

A D

EL M

ES

14

El 13 de juny es complien set anysde la mort de Jesús Moncada (Me-quinensa, 1941- Barcelona, 2005) isembla que diferents grups teatrals,editors i amics de l’autor de Camí deSirga, s’haguessen posat d’acordper a traure endavant o continuaramb diversos projectes que divul-guen l’obra gràfica i literària del’autor d’Històries de la mà esquer-ra demostrant que aquesta està mésviva que mai, atraient a lectors i es-pectadors de totes les edats.

Per una banda, l’editorial sara-gossana PRAMES ha publicat, dinsla prestigiosa i acurada col·lecció“Les tres Sorors”, un llibre que reculluna part representativa de l’obra grà-fica d’aquest autor. El llibre es diu:Jesús Moncada. L’univers visual.Llapis. tinta i oli. S’hi reprodueixendibuixos gravats, olis i aquarel·les queel pintor i escriptor (Mequinensa,1941- Barcelona, 2005) va fer des de

1960 fins 1980. El llibre, publicat enformat bilingüe castellà i català,amb els comentaris de les obres acàrrec de del crític i especialista enart Pedro Pablo Azpeitia, està es-tructurat en tres parts: “Quadernsnegres”, “Quaderns grisos” i “Qua-derns eclèctics”. Consta de 152 pà-gines i costa 35 euros.

A l’apartat dels “Quaderns Ne-gres” es pot veure al Moncada pin-tor més academicista am temes tò-pics de pintura espanyola contem-porània: tauromàquies, pallassos,on encara roman el pes del figura-tivisme amb un punt dramàtic. Els“Quaderns grisos”, que Azpeitiaqualifica de “Ultrarealitats” recullendibuixos a llapis de joventut, algunsd’ells, tenebrosos i esgarrifosos; per-tanyents al món dels bestiaris i elsmonstres. També apareixen enaquesta etapa els primers fruits del’observació de Moncada envers

l’entorn del seu poble: miners, cam-perols, tertulians de taberna..

La tercera i última part del llibre(“Pintures”) reprodueix les peces depetit format sobre oli o llenç. on pre-dominen els paisatges i les “desfi-guracions”de personatges corals o in-dividuals amb clares influències da-linianes, picassianes o de Fancis Ba-con,i que van marcar l’estil més per-sonal i reconeixible del Moncada pin-tor.

Però no es queda aquí, el projec-te de PRAMES i del seu responsa-ble d’edicions literàries, Chusé Ara-güés, de rescatar de la memòria as-pectes de la vida i l’obra de Monca-da. El proper mes de novembre,sortirà un llibre, dins la col·lecció“Enfocant el passat” amb col·labo-ració del C.E.C., de fotografies queva fer el pare de Jesús sobre gent delpoble de Mequinensa, completatamb fotos que va fer l’escriptor de di-verses escenes de la vila abans de queel poble vell desaparegués. La se-lecció i els comentaris de les fotosd’aquest llibre, titulat “Mequinensa,poble i gents” corre a càrrec del’Hèctor Moret.

Finalment, PRAMES prepara tam-bé una edició il·lustrada d’Estremi-da Memòria amb dibuixos dels per-sonatges fets pel mateix Moncadamentre escrivia la novel·la.

Setè aniversari de la mDiferents projectes editorials i escènics mantenen lavigència literària i artística de l’escriptor mequinensà// MÀRIO SASOT

Sense títol,sense data.Oli sobrellenc. 81x100 cm

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

TEM

A D

EL M

ESort de Jesús Moncada

Per tercera vegada en els darrersquatre anys, ha pujat a l’escenari unespectacle teatral basat en textos deJesús Moncada. El 18 d’octubre de2007 s’estrenà a Terrassa L’aigua, dra-matització de diferents contes i nar-racions breus d’aquest escriptor me-quinensà feta a càrrec de Xicu Masói d’Albert Roig. D’un temps, d’un po-ble és el títol del segon muntatge tea-tral bastit a partir de diversos relatscurts de Moncada, en aquest cas a càr-rec del grup teatral mequinensà Gar-binada, una adaptació estrenada el 4de juny de 2011 a la sala Goya de Me-quinensa i que ha estat presentada ennombroses ocasions també fora de lavila (sense anar més lluny, el passat 26de maig, a Saragossa).

Ara, amb el muntatge Mequinen-sa, l’univers literari de Jesús Monca-da accedeix per tercera vegada al’escenari gràcies a la dramatúrgia deMarc Rosich –autor de les versionsteatrals de Mort de dama de LlorençVillalonga i de Pedra de tartera deMaria Barbal–, de la direcció deXicu Masó i d’un seguit d’actors i ac-trius excel·lents que, en bona part, jahavien encarnat personatges mon-cadians –mequinensans al capda-vall– en L’aigua: Joan Anguera, An-nabel Castan, Miquel Gòrriz, MariaIbars, Eduard Muntada,…

Les tres primeresocasions en què s’harepresentat en pú-blic aquest noumuntatge basat entextos de Jesús Mon-cada han estat elsdies 21 i 22 d’abril alteatre Fortuny deReus i el 27 al teatreMunicipal de Giro-na; tanmateix, l’es-trena oficial –o mésformal– de Mequi-nensa ha estat a laSala Petita del Tea-tre Nacional de Catalunya el prop-passat 10 de maig, representacionsque es mantindran en cartell, si mésno, fins el 17 de juny.

A través de la mirada introductò-ria i al·lucinada d’un jove secretari dejutjat, Mallol Fontcalda, ingenu xin-xeu barceloní arribat a Mequinensaen una escura nit de riada de 1957,se’ns descriu, tot partint de textos deMoncada, les entranyes del llarg pro-cés de destrucció de la vella vila deMequinensa i de la resistència so-morta que hi presentaren els seus irò-nics habitants, tant presents com pas-sats, com a víctimes indefenses delmés insensible dels desarrollismesdel tardofranquisme. Així Mequi-

Evocació d’un poble en la nit del franquisme// BERENGUER DE MUSSOTS

Il·lusioneu-vos! // Teresa Serrano

LA VIDA EN CALMA

‘Amb la que està caient’, sembla que el temps de les celebra-cions públiques hagi passat a millor vida i que aquell que es faveure pels llocs d’esbarjo ho hagi de fer amb el cap cot, mostrantun cert penediment, o excusant-se a cada pas. Com en un funeralon s’amaga un somriure i s’oculta qualsevol indici de felicitat.

Ens envaeix la culpa carregada sobre els nostres muscles i ensfa amagar uns sentiments avui il·legítims a causa d’una situacióglobal que ha acabat minant el nostre dia a dia.

Avui no és pitjor que abans aquell que s’il·lusiona en pensarque després d’un any de dedicació gairebé exclusiva a la feina,bé mereix uns dies de festa.

M’oposo a titllar de insolidari al que s’il·lusiona per una me-rescuda (i breu) sortida de la rutina tot i que la situació del mo-

ment hagi deixat a molts en la misèria o en un estat anímic i eco-nòmic lamentable. Això no suposa girar el cap a la realitat, ni sen-tir-la aliena, ja que contribuïm a fer possible que algunes cosessegueixin funcionant, i, al contrari del que ens volen fer creure,no som els ciutadans els responsables directes d’aquesta heca-tombe que amenaça amb acabar amb la societat radicalment; som,ben al contrari, el dany col·lateral d’una ambició desmesurada.

Hem de fer fora la por imperant, una por induïda que ens pa-ralitza, que ens fa més vulnerables i vol aconseguir una societatadotzenada i fàcil de manipular.

Que no ens faci vergonya canviar la por per la il·lusió i l’es-perança, perquè si ens buiden aquests sentiments, llavors sí queestarem perduts.

Representacióde Mequinensaa BarcelonaTEATRE NACIONAL

DE CATALUNYA

nensa és la descripció –en ocasionsamarga, de vegades tendra, peròsempre impregnada d’una pàtina demelangia– de la llarga i dura agoniaque van haver de patir durant més detretze anys els habitants d’una anti-ga vila abocada ancestralment a laconfluència de l’Ebre i el Segre, unapoblació, ara derruïda a causa de dosembasaments –Riba-roja i Mequi-nensa– construïts per sotmetre laforça vital d’aquests majestuosos riusibèrics, però que, tanmateix, ha vol-gut servar, en la nova vila –i més en-llà encara– unes pregones arrels, unasuggeridora memòria i un esperit derevolta que l’han caracteritzat en elsdarrers cent quaranta anys.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

AR

AG

Ó

16

Al pati de l’antiga Capitania de Sa-ragossa, a tocar del monument al Jus-tícia, es van atorgar aquests premis eldivendres dia vuit de juny. S’haviaanunciat que els presidiria la conse-llera D. Serrat, que, per motius que nose’ns van dir, va ser substituïda pel di-rector general H. Vadillo. El pati deCapitania estió a rebutir de chentcom van comentar des d’Arredol, i joen puc donar fe. El premi Miguel La-bordeta de poesia [en castellà] fou pera Angélica Morales, novel·lista ambincursions matarranyenques, i queamb el recull premiat Desmemorias’ha estrenat en poesia. L’Arnal Ca-vero se l’endugué Óscar Latas per lanarració Chuegos Florals. Repuisd’asperanza y malinconía; Latas al-terna la investigació de l’aragonès idel català amb la creació poètica i nar-rativa. Carles Terès, ben conegut pelslectors de Temps de Franja, va rebreel Guillem Nicolau per la novel·la Li-cantropia. Reprodueixo la versió ca-talana del seu parlament, que va fertant en aquesta llengua com en cas-tellà: Gràcies primer al Govern d’A-

ragó per haver convocat aquest pre-mi en català, una de les dues llengüespatrimonials que tenim a l’Aragó.Vull agrair també al jurat per consi-derar la novel·la Licantropia merei-xedora del Guillem Nicolau. Novel·laque ha estat possible gràcies a ArturQuintana, que em va animar a es-criure-la, i sobretot a la Cèlia, quem’ha regalat tot el temps que he ne-cessitat i el paisatge de Torredarques,potser el principal personatge de Li-cantropia. Finalment, un agraïment detot cor als meus pares: Ramon, d’Es-topanyà (a la Ribagorça) i Roser, deQueretes (al Matarranya), perquè ells

Lectura deldiscursetd’agraïmentper laconcessió del premiSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

em van transmetre aquest idioma,em van ensenyar a estimar-lo i a res-pectar-lo. Això és el que intentem ferla Cèlia i jo amb les nostres fillesAdriana i Tuabech. Per això confiemque el nostre Govern farà tot el pos-sible per a què elles no pateixin tam-bé aquest vergonyós analfabetisme enla llengua materna, com ha passat ambles generacions que vam néixer en al-tres temps, més hostils per a la cultu-ra i la diversitat. Perquè si deixem per-dre aquest patrimoni tan viu, tan ric,tan nostre que són el català i l’arago-nès, no podrem anar a reclamar-lo acap museu ni autoritat competent.Moltes gràcies a tots i espero que usho passeu bé amb la lectura (d’aquestllibre o de qualsevol). S’atorgà a con-tinuació el premi al llibre més beneditat al nostre país a Un día me es-peraba a mi mismo (Editorial Jekyll& Jill) i finalment a la trajectòria pro-fessional en el sector del llibre al’Aragó a l’Editorial Acribia. Va clou-re l’acte el director general de CulturaH. Vadillo convidant els assistents alspremis de l’any vinent.

Soro denuncià al Parlament Europeu la nefasta política lingüística de la DGA// MÀRIO SASOT

El passat 24 de maig, el president deCHA, José Luis Soro, va fer una in-tervenció al Parlament Europeu, ambseu a Estrasburg, davant de l’Intergrupde Minories Tradicionals, ComunitatsNacionals i Llengües, per a explicar lasituació que pateixen les llengües mi-noritzades (català i aragonès) a l’A-ragó.

En una llarga i densa intervenció, yacompanyat en tot moment pel res-ponsable d’afers europeus de CHA,Miguel Martínez Tomei, Soro va anarexplicant de manera didàctica l’evo-lució històrica de les llengües pròpiesa l’Aragó i les diferents disposicions le-gals que al llarg del 30 anys d’autono-mia s’han anat aprovant per al reco-

neixement, conservació i normalitza-ció d’aquestes dues llengües i els min-sos resultats obtinguts fins ara. Així ma-teix, va denunciar els entrebancs, i pa-ralitzacions i oblits que ha sofert eldesenvolupament de la Llei de Llen-gües en els més de dos anys que fa quees va aprovar al si de les Corts arago-neses.

Soro demanà a l’Intergrup i al Par-lament Europeu en general perquèmostressen la seua preocupació i fes-sen una crida d’atenció al Govern es-panyol i aragonès per l’abandó d’a-questes llengües per part del govern re-gional i pels seus intents de reformarla Llei convertint-la en paper mullat.

Martínez Tomei, per la seua banda,

va fer palès a TdF la necessitat que lesassociacions defensores de l’arago-nès i el català a l’Aragó es mobilitzen“per a evitar el genocidi lingüísticque el govern PAR-PP vol dur a ter-me”.

MartínezTomei i Soro,

amb dosmembres de

l’Intergrupdel P.E.

CHA

Carles Terès rebé de mans d’Humberto Vadilloel premi Guillem Nicolau 2011// ARTUR QUINTANA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Ricardo (Saragossa, 1982) estudia-va Filologia clàssica (grec i llatí) a laUniversitat de Saragossa. Confessaque a l’hora de triar una tercera llen-gua el català no va ser la seua prime-ra opció. Ell volia estudiar aragonès icom que no s’oferia com a assignatu-ra va optar per aprendre l’altra llenguapròpiament aragonesa. El curs següentva anar com a Erasmus a la universi-tat de La Sapienza, a Roma, i es va vin-cular a estudiants d’origen català, aixíque va ser al cor d’Itàlia on Ricardo vafer la seua immersió en la llengua deJesús Moncada.

De tornada a Saragossa es va ma-tricular en els cursos de doctorat, queva portar a terme gràcies a una becaatorgada al projecte d’estudi de la par-la de la baixa Ribagorça aragonesa,que es va concretar en un treball de re-cerca (l’antiga “tesina”), dirigit pel doc-tor Javier Giralt, sobre la morfologiaverbal del català de Benavarri. El tre-ball de camp per a la tesi doctoral el vaportar a terme amb una estada de 8mesos a Tolba. També va fer una estadad’investigació a la Universitat de Bar-

celona, fent transcripcions –sota la su-pervisió de Joan Veny– d’etnotextos envalencià per a l’Atles Lingüístic fi-nançat per l’institut d’Estudis Catalans.

Entre altres aportacions científi-ques, destaquem la participació de Ri-cardo en la miscel·lània de treballsoferts a Artur Quintana (Llengües i fets,actituds i franges, ICF, 2009) amb un es-tudi sobre la parla de Letux (llegiu “Le-tús”), poblet del Campo de Belchited’on és originari el seu pare, i les co-municacions sobre la parla de Bena-varri (XXIV Trobada internacionalde joves lingüistes, Barcelona, 2008) isobre el lèxic del català de Tolba, queva presentar en el XV Col·loqui inter-nacional de llengua i literatura catala-nes celebrat a Lleida l’any següent.

Tot i que ocasionalment l’han presper alguerès (quan li falta alguna pa-raula en català tira mà inconscient-ment de la llengua italiana), Ricardoté arrels navarreses per part de mare(porta al cor els colors de l’Osasuna)i admet que les fortes conviccions iden-titàries d’una cosina seua el van ferprendre consciència del fet nacional

Ricardo Viruete Erdozáin, filòleg aragonès// CARME MESSEGUER

Vaig redactar el desembre de 2006 aquesta observació en eldesert –tot intentant que no fos res més que una mena de medi-tació eremítica– a Almenasp, ben protegit pel recer que em pro-porcionaven les parets i les ombres del mas dels Sisalls. L’estiuno havia estat gaire calorós, però havia resultat massa dur, pesati allargassat. Ja ho tenen, això, els estius mediterranis: humits ala costa, atalbadors a l’interior. Només al mas vaig saber alentirel meu ritme vital per compassant-lo al pausat ritme de la na-tura, amb una existència quasi eremítica en contacte íntim ambla natura. Al mas, em feien companyia, com a la plaça del Cinedel Poble i al carrer d’Aribau de Barcelona, una extensa collade minja-robes (menja-robes –i estripa-robes, esquinça-robes, ta-lla-robes,…–, dragons –i adragons, andragons,…–, dragolins,…,són d’altres denominacions locals per aquests petits, tímids i ino-fensius rèptils saures de la família dels gecònids, del gènereGecko), l’única espècie animal amb qui comparteixo habitacle,tant ací, als Molinars, com al Poble o al bell mig de l’Àrea Me-tropolitana. També durant l’estiu em van fer companyia algunsllibres de poesia, el lent moviment del sol i la lluna i els copets ila piuladissa maitinera dels moixons a la uralita del perxi de dalt.

Però ara m’arriba un poema, Blue girls, del vell professornord-americà John Crowe Ransom que, en traducció catalanade Teresa Sàrries, diu així: “Feu giravoltar les blaves faldilles, tra-vesseu la gespa / sota les torres del vostre seminari, / aneu a es-

coltar els mestres, vells i contraris, / i no us en creieu ni un mot.// Us lligueu als cabells cintes blanques / i penseu tant en l’esde-venidor / com els gaigs blaus que caminem per l’herba / i piule-gen en l’aire. // Exerciteu la vostra bellesa, cossets blaus, abans nos’acabi; / i jo cridaré i escamparé amb els meus llavis / la bellesaque ni amb totes les forces podríem crear, és tan fràgil. // Us po-dria explicar una història real; / conec una dona de llengua es-molada, / d’ulls emboirats, en altres temps blaus, / la seva bellesaés desenllustrada –no fa gaire, però, / era més bonica que totesvosaltres.”

Un text transparent on ressona, de manera diàfana, el vell so-net de Pierre de Ronsard que em va impactar en temps adoles-cents: Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle, / as-sise aupres du feu, devidant et filant, / direz, chantant mes vers, envous esmerveillant: / Ronsard me celebroit du temps que j’estoisbelle. // Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle, / Desjasous le labeur à demy sommeillant, / qui au bruit de mon nom nes’aille resveillant, / Benissant votre nom de louange immortelle. //Je seray sous la terre et fantaume sans os: / par les ombres myrteuxje prendray mon repos: / vous serez au fouyer une vielle accrou-pie, / regrettant mon amour et votre fier desdain. // Vivez, si m’encroyez, n’attendez a demain: / cueillez dés aujourd’huy les rosesde la vie. Ja em perdonareu, però encara sóc un animal prou ro-mànic, que no romàntic.

Cossets blaus // Esteve Betrià

U12

aragonès fins al punt que es va fer mi-litant de la CHA. Actualment profes-sor d’ensenyament secundari a Cata-lunya, la seua àmplia formació com alingüista li permet impartir tant clas-ses de grec o llatí com de castellà o ca-talà. Pencaire i rialler, Ricardo és ungran conversador sempre disposat a ferpetar la xerrada.

RicardoViruete

Erdozáin

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Gairebé el pitjor dels escenaris possibles: l’anunciada dero-gació de la Llei de llengües, que recordem que ja va nàixerben primeta, segons el Borrador del anteproyecto de ley deuso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lin-güísticas propias de Aragón, deixa els catalans a l’Aragó senseuna llei que hi reconega el català.

El pitjor escenari –que serà el darrer escenari– és el que hadissenyat de manera barroera el govern aragonès del PP-PARi que no tardarà a planar per les comarques de la Franja dePonent: un paisatge sense el català perquè hi hauran desapa-regut els parlants, l’hi hauran aniquilat. Un paisatge anunciat,com la metàfora de l’obra de Jesús Moncada i la desaparicióde Mequinensa, sota les aigües brutes del franquisme, avuimés present amb la representació recent de l’obra de teatre alTNC: un paisatge de tenebra.

Ara, a la Franja no queda més remei que tornar a reaccio-nar. Més de trenta anys fa que les associacions culturals handut a terme una feina ingent per defensar i prestigiar el ca-talà a la Franja, contra tots els vents possibles i una adminis-tració massa poc sensible i a voltes directament adversa; una

feina que pareix que no ha estat suficient per aturar la bar-bàrie. Caldrà tornar-hi, intensificar l’actuació i treballar demanera decidida des de l’òptica social i política que han deser indestriables de la reivindicació cultural.

I de la resta dels territoris de l’àmbit lingüístic què hemd’esperar? La Franja mai no hi ha estat una part prou consi-derada. D’una manera positiva, i il·lusa hi afegim, hi ha quiha dit que, a l’hora d’actuar en defensa del català aquests anys,no ha calgut pensar en la Franja perquè ja forma part del Prin-cipat; la realitat, però, és que les nostres comarques són lesgrans oblidades i sobretot oblidada de la Catalunya de lesquatre províncies que sovint s’ha inhibit d’actuar a favor de laFranja per no immiscir-se, deien, en els “problemes dels al-tres”, amb el resultat ara més dolorós de veure desemparadauna part dels PPCC i amb les conseqüències nefastes que hade comportar per a la llengua a tot el territori.

Per cert, un territori maltractat de manera dràstica allà ongoverna el PP. Només cal seguir els brillants episodis prota-gonitzats pels presidents Bauzá i Fabra a les Illes i al País Va-lencià. Tenebrós.

A la Franja, la tenebra // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Mort en accident de Julieta Agustí,codirectora del Centre de Titelles de Lleida// MÀRIO SASOT

El divendres 8 de juny vamorir, en accident de trànsitprop de Llardecans, venint d’u-na representació a l’Ampollade Mar, Julieta Agustí, codi-rectora del Centre de Titellesde Lleida, una persona sensiblei entusiasta que va dedicartota una vida a la gestió delmón dels titelles. Com a coor-dinador del Projecte d’Ani-mació a la Franja “Jesús Mon-cada” vaig poder organitzaramb ella la representació deversions, per a mi memora-bles, de “Hansel i Gretel” i de“Els músics de Bremen”, de lesque van poder gaudir alumnesdels centres escolars de Fraga,Saidí, el Torricó, Maella, etc.

Julieta va anar a estudiar, desde la seua Lleida natal, a Bar-celona on va fer Psicologia.Però es va encreuar en el seucamí el que aviat seria el seumarit i company d’aventures ti-tellaires, Joan Andreu Vallvé.Junts van tornar a Lleida iallà, en un espai cedit per la Di-

putació Provincial al barri deLa Caparrella, van crear laprimera seu estable del Centrede Titelles de Lleida, lloc d’a-prenentatge i de projecció pro-fessional d’un munt de titella-ires de Lleida i els seus encon-torns. Posteriorment, a partirde 1990, des del Centre de Ti-telles, Julieta i Andreu co-mençaren a organitzar la Firade Teatre de Titelles de Lleida,al voltant de la Fira lleidatanade maig, que s’ha convertit enun referent internacional demuntatges, grups i autors de totel món d’aquesta especialitatteatral.

Julieta, t’estimem i valoremla teua tasca i la teua alegria ientusiasme. Una abraçada moltforta des del món de l’activis-me cultural de l’Aragó i laFranja que coneixíeu tan bé, alteu company, Andreu Vallvé,als vostres fills, que continuenla vostra trajectòria artística ia tots els companys compo-nents del Centre de Titelles.

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

14 /

ju

liol

-ago

st 2

012

OPI

NIÓ

La historiadora Angela Jackson,que viu a Catalunya des del 2001 i ésautora d’una tesi doctoral sobre les do-nes britàniques a la Guerra Civil es-panyola, ha publicat en castellà Paranosotros era el cielo (Ediciones de SanJuan de Dios), basada en la experièn-cia de Patience Darton a la guerra.L’Orde Hospitalària de Sant Joan deDéu estrena aquest segell editorial.

Patience Darton era una infermeraanglesa de bona família que va deci-dir deixar la seva feina i treballaramb les brigades internacionals a laguerra d’Espanya. Fou una dona mo-derna en les seves conviccions que vatransgredir tot allò que a la seva llar,de rigorosa moral anglicana, esperavende la noia. Els seus pares mai no vanentendre que lluités per un ideal. Vanmorir pensant que el pitjor que li potpassar a qualsevol és ser socialista. Pa-tience va arribar a Espanya al març de1937 i es va quedar fins a l’octubre de1938. Als hospitals de campanya va te-nir cura de soldats ferits i va treballaramb els equips de cirurgians catalanscom Moisès Broggi o Josep Trueta. Pa-tience va descobrir les amputacionssense anestèsia, les plagues de polls ila gana.

Patience recorda que el 1937 “a Es-panya el 90% de la població era an-alfabeta, però la gent era meravello-sa. A l’hospital escoltaven una i altravegada la Cinquena Simfonia de Beet-hoven, un moviment de la Inconclusade Schubert y un altre de Haydin. Peranar a dormir es ficaven jerseis extraja que havien donat les mantes als pa-cients”.

Durant les primeres setmanes de laguerra, les dones havien agafat les ar-mes, però quan es van intensificar elscombats les dones foren apartades delfront i enviades a intendència. Com lamajoria de les voluntàries, Patience foudestinada a les unitats mèdiques de laRepública. Primer va treballar a unhospital de malalties infeccioses, méstard a l’hospital de Poleñino al frontd’Aragó, vinculat al PSUC, a la “Casade Reposo” de Valls i finalment a laCova Hospital de Santa Llúcia a prop

de la Bisbal de Falset(Priorat). A Valls, Pa-tience va descobrirl’amor: Robert Aa-quist, un jove pacientalemany brigadista.Es van casar però laseva història va aca-bar amb la mort deRobert, el 27 de juliolde 1938, al pisar unamina. Després de lamort de Robert, Pa-

tience es dirigeix a Barcelona i s’or-ganitza la partida de metges i infer-meres a la Xina de Mao. Patience mar-xa amb ells. A la Xina viurà uns quantsanys, es casarà amb Eric Edney i tin-drà el seu únic fill als 44 anys: Boby.

Angela Jackson diu que quan va co-nèixer a Patience era una dona de 80anys que cridava l’atenció per la sevamajestuosa elegància i la tendència adonar ordres imperioses sobre qües-tions pràctiques, un tret freqüent en lesinfermeres. Patience no era una donatranquil·la en contra del que indica elseu nom. Al final de la seva vida tor-nà a Espanya, el 1996, convidada a for-

Patience Darton (1911-1996): Una infermeraanglesa al front d’Aragó (1937-1938)// VIRGILI IBARZ

mar part de l’homenatge als brigadis-tes. Les cròniques periodístiques diuenque “la van fer pujar als escenaris, lavan aplaudir, fou meravellós”. Peròaquella mateixa nit Patience va anar adormir per a no recobrar mai més laconsciència. El dia següent va morir al’hospital i van enviar el seu cos a An-glaterra, però finalment va retornar aEspanya després de que els seus fa-miliars respectessin la seva última vo-luntat: que a la seva mort el seu cos fosembolicat amb l’abric ensagnat deljove Robert, el seu amor brigadista.Van incinerar el seu cos i van estendreles cendres a prop de la Cova del’Hospital. Patience tenia 85 anys.

Angela Jackson recorda que la nitde la mort de Patience fou una nit molllarga, sense son, esperant que ella re-cuperés la consciència per a poderparlar, però no va passar. A l’habita-ció de l’hospital hi eren l’Angela iBoby. Patience es va anant allunyantcap a la mort. Per a Angela, Patiencepreferia morir així, a Espanya, elpaís on havia mort Robert, i desprésde rebre la benvinguda tan càlida delpoble espanyol.

José Luis Aliaga Jiménez// M LLOP

El dia 29 de maig, a la llibreria La Pantera Rossa de Saragossa es va presentar el llibreLas lenguas de Aragón en el primer tercio del siglo veinte. Vol. 1 Ed. Gara d’Edizions, Ins-titución Fernando el Católico i Prensas Universitarias Col. Ainas. L’autor, José Luis Alia-ga Jiménez, és professor titular al Departament de Lingüística General i Hispànica de laUniversitat de Saragossa. Nascut a Pamplona el 1966. També ha estat professor visitanten la Universitat Nacional de San Luis (Argentina); ha impartit cursos i conferències endiferents universitats. La seua trajectòria d’investigació és la llengua i el gènere i la teo-ria i història de la lexicografia. Destaquen les investigacions sobre el naixement i desen-volupament de la lexicografia de les varietats lingüístiques d’Aragó.

Aquest llibre és un primer volum que inclou el període de 1901 a 1917. En aquest pe-ríode es van gestar els texts que es publiquen al volum, inèdits fins aleshores. Les apor-tacions del professor Aliaga es consideren bàsiques en la historiografia lingüística aragonesa.Les llengües d’Aragó i els discursos que les configuren, que l’autor denomina clàssics, aixícom els diferents paradigmes per a l’estudi de començaments del segle XX, són perfec-tament actuals i serveixen per analitzar la situació de les llengües del nostre territori enel segle XXI.

Al col·loqui, J. Bada i jo mateixa vàrem aprofitar per a comentar la situació del catalàen el context històric i en l’actualitat.

Un bon autor, un bon llibre, una bona editorial: es pot demanar més?.

s ben sabut, però sovint s’oblida, que totallengua té literatura. Quan tot li està ve-tat, o autovetat, sempre li queda l’oralitat.

Tanmateix a finals del segle passat hi havia en-cara qui dubtava que a Aragó hi hagués litera-tura oral en català, i com a molt pensava que, encas d’haver-n’hi, només podia ser una traduc-ció matussera del castellà. S’observa per altra partque tota llengua que conviu ambuna o més llengües, i aquest és elcas de la nostra, sempre crearà ora-litat bi- o plurilingüe. Això no éscap especificitat franjatina, coms’ha dit, ans un fet inherent a to-tes les llengües en situacions bi- oplurilingües. L’interès per la lite-ratura oral pren volada amb el ro-manticisme, tot i que no hi faltenprecedents anteriors. A Aragó enrelació amb la nostra llengua aquest interès noes desvetlla, amb comptades excepcions, fins ala dècada dels vuitanta del segle passat, amb qua-si dos segles de retard respecte als altres terri-toris on es parla català. Ara, en escassos trenta anyss’ha passat de desenes de mostres de literaturaoral replegades a milers: des del Refranyer del Ma-tarranya de Blanc del 1983 fins al recent (2010)Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp deSales en comptabilitzo 24 llibres publicats, alsquals s’han d’afegir els molts textos recollits endiaris i revistes. I l’activitat recol·lectora no tépas l’aire de voler-se aturar. Els recol·lectors hantingut en general la pruïja de recollir els textostal com els eren donats pels informants amb lamàxima fidelitat possible, i això si per un can-tó els dóna gran autenticitat, per l’altre no sem-pre n’ofereix una lectura fàcil, tret de quan esdisposa d’un bon narrador i de bones circums-tàncies d’obtenció del text. En són conscientsels recol·lectors i en certs casos —Carrégalo,Chauvell, Coll, Riva i Vidal— reelaboren els tex-tos narratius que els arriben, mantenint quasi no-més els trets argumentals, una actitud que hantingut també els tres grans recol·lectors de l’o-

ralitat catalana: Amades, Alcover i Valor. Crec queara, quan ja disposem d’un gran nombre de tex-tos de narrativa -contes, llegendes, facècies-, con-vindria reelaborar com ells la nostra narrativa oral,cosa que en facilitaria molt la lectura i difusió.En relació amb això vegeu ací el text de Ca-rrégalo i compareu-lo amb la versió que ell ma-teix va recollir al llibre Mont-roig. El patrimoni im-

material (la literatura oral), p. 60-61. La literatura oral i l’escrita sempres’han enriquit mútuament. Fins itot s’ha arribat a dir que la primeraés una versió degradada de la se-gona. Aquesta afirmació no és sinóun prejudici, però sí que eviden-cia que l’oralitat beu molt de l’es-criptura, transformant-la i rein-terpretant-la —i d’ací el seu es-pecial encant. I al revés és fàcil

d’observar la influència de l’oralitat en la lite-ratura d’autor. Es manifesta gairebé en tots elsautors, especialment en l’abundosa fraseologiade la narrativa de Moncada i en la poesia deLombarte. L’estudi d’aquesta literatura oral vaen augment: veiem, per exemple, com en els ín-dexs tipològics dels contes, nacionals o inter-nacionals, se n’hi citen amb freqüència dels nos-tres. És més, la seua difusió no va dirigida no-més a un públic tendencialment de llengua ca-talana, sinó que se’n fan edicions pensades pera tots els aragonesos, independentment de la llen-gua que parlen. Són llibres on apareixen textosen les nostres tres llengües, barrejats i sense tra-duir. C. González Sanz ha obert aquest camí el2010 amb mostres de la narrativa oral amb lamonumental antologia de contes De la chami-nera al tejao, i l’han seguit el 2011 S. Cabello iI. López Susín amb Lo que nos contaban los ya-yos I. No fa gaires anys M. Celma va presentarun projecte semblant de cançoner aragonès tri-lingüe al Govern, aturat de fa temps. Recullssemblants de refranys o endevinalles, posem percas, són fàcils d’imaginar.

Artur Quintana

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2012

7

La literatura oral catalana a l’Aragó

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

É

Styli7.qx8 30/05/12 13:19 Página 1

styli locus 2 styli locus3

idea, de tal manera que, sense dir res a nin-gú, ho va planificar tot per a donar-li unbon escarment, furtant-li la matançacom a única forma que, ni que fora peruna sola vegada, ell i la seua prole tam-bé pogueren menjar magre.

Tant la rectoria com la casa del sagris-tà eren contigües a la iglésia però estavensituades en fronteres oposades. Ara bé,anant amb compte, i amb l’aju-da d’una escala, a través deltellat de la iglésia es po-dia passar de l’una al’altra. Lo Ro-get conei-xia bé leszones mésaltes i inacces-sibles dels edificisja que des de me-nut hi havia pujat amoixonar. I al capd’uns dies, quan va estimarque la matança estaria prou eixuta, unanit, negra i estriada nit, amb molta cau-tela per a no fer cap soroll que el pogueradelatar, va entrar al quarto del gorrí i ambtres o quatre viatges pels tellats li va pren-dre al vicari els cuixots i el que li va vin-dre bé.

Ignorant del tràfec nocturn de l’esco-là, l’endemà, a primera hora del matí i ca-rregat d’optimisme, el mossen va entrara la sagristia per a comprovar si tot esta-va a punt per a l’ofici. No havia traspas-sat encara la porta quan, de sobte, lo Ro-get, posant cara de compungit peròamb una espurneta de picardia als ulls, liva demanar que es volia confessar, que ha-via fet una malifeta, que estava en pecatmortal i que volia alliberar-se de segui-da d’aquell càrrec de consciència. I sen-se esperar resposta se’n va anar caminantcap al confessionari. Sorprès per tan ma-tinera petició, i una mica confús, el ca-pellà el va seguir sense dir ni piu. I allí,assentat al confessionari, es va disposar aescoltar expectant les explicacions del sa-gristà, que, al seu criteri, van pecar de la-

còniques: “Que havia tingut un mal pen-sament i havia robat d’una casa unspernils i alguna altra cosa de la matança”.Ell s’esperava una exposició més sucosa,però no va gosar preguntar-li res per a quèno es pensara que tenia un interès mor-bós. De primer el va reprendre de for-ma enèrgica, però, a poc a poc, adoptant

l’acostumat posat paternalista, va anarrebaixant el nivell d’exigència

per a acabar dient-li que nopatira ja que allò es per-

donava amb unabona penitència.I immediata-ment el va ab-soldre impo-

sant-li la que vacreure convenient en

consonància amb lagravetat de la falta co-

mesa. Acabada la confes-sió, l’escolà es va afanar a

complir-la agenollat al primer banc iassegurant-se que l’altre l’estava veient desdel confessionari.

Aquell dia la missa es va desenvoluparsense novetat. Però al mossen, que esta-va en dejú, se li feia la boca aigua pensanten el suculent esmorzar que li tindria pre-parat la casera. Per tal motiu va enllestirla celebració tan ràpidament com va po-der i després de traure’s els ornaments li-túrgics va marxar com una exhalació capa casa, mentre el Roget, des de la portade la sagristia, el contemplava amb unsomriure maliciós. Al girar el cantó de laiglésia al capellà el va sorprendre veure quela majordona estava a la porta de la rec-toria parlant amb una veïna i gesticulantenèrgicament. Quan la criada se’n va ado-nar de la seua presència, va deixar l’altraamb la paraula a la boca i se li va atansarcorrent. I, tota sufocada, entre grans es-paraments, li va dir: “Ai, don Ramon...,que esta nit mos han entrat i mos han ro-bat los pernils i alguna cosa de la matan-ça, i a dalt només queden les espatles iquatre fils de borrifaldes”.

La monòtona existència del sagris-tà anava regida pels tocs de lescampanes: a les sis missa primera,

primer toc, a les onze el dinar al foc, a lesdotze desjunyir... Una vida presididaper estoles i roquets, i ambientada de for-ma permanent per la rància flaire de l’en-cens i la cera cremats que li penetrava laroba, i fins i tot la pell, conferint-li unaolor característica. D’escassa talla i primcom un ganxo, dotat d’uns ulls molt vius,d’un blau intens, que destacaven en unacara d’aparença infantil per causa de l’e-xigua barba i l’enrosida i pigada pell, eljove de casa el Roig, que estava ja propde la quarantena, feia honor a la mota-da amb la que eren coneguts els de la seuanissaga, ja que una espessa mata de cabelld’un roig daurat li coronava la testa. Denatural enèrgic i voluntariós, al Roget, toti la monotonia, li agradava el seu treballi no li importava estar a tota hora, tant dedia com de nit, a disposició de la iglésia.I és que, a ell, allò de ser escolà gairebéli havia vingut d’herència, perquè son parei son iaio també ho havien segut i, per talcausa, es podia dir que havia mamat l’o-fici. Però la paga era molt justa i, des desempre, a casa es van veure en la neces-sitat de complementar-la treballant de tanten tant a jornal. I així anaven passant,comptant amb l’ajuda de les quatre pa-taques i la mica de verdura que collien,i d’alguna dotzena d’ous que, si no po-dien vendre, descanviaven a la barata peruns talls de cansalada o d’abadejo desti-nats a il·lustrar l’eternament migrada olla.

Pel contrari, a casa del vicari les cosespintaven ben diferents. Mossen Ramongaudia d’una folgada posició gràcies alproducte de la capellania de la que era ti-tular i que havia instituït, uns segles abans,una ànima caritativa. Aquell benefici es-tava dotat amb les fèrtils terres d’una ex-tensa finca situada a la millor zona del ter-me. Unes terres que tenia cedides a tre-ballar a mitges però que eren tan pro-ductives que li permetien sostindre la casasense gaires privacions. Per això, a la seua

taula no faltava mai la vianda, particu-larment la del porc de casa que acostu-maven a matar cada any pels volts de TotsSants. Alt com un xop, de cabell castanyperò ja una mica enfarinat, i de caràcterburleta i irònic, el vicari era un seixan-tó a qui, tot i ser prim, la bona vida i lesescasses preocupacions l’havien dotatd’una voluminosa panxeta. Una mica pos-seït de si mateix, ni la paciència, ni la tem-prança, ni tampoc la humilitat no eren lesseues millors virtuts. I sempre donava perfet que per la simple raó de ser capellà tot-hom estava obligat a prestar-li auxili.

Es podia dir que les relacions entre ellseren correctes, però realment es devienmés a l’actitud una mica servil i de fin-gida submissió del sagristà que no a unabona harmonia. I és que, en el seu fur in-tern lo Roget considerava que el mos-sen era un misèries, ja que cada any li de-manava ajuda per a la matança, però encanvi no havia tingut mai la delicadesad’obsequiar la seua bona disposició ambalguna tallada, ni que fora de cansalada,per a confortar una mica els seus afligitsbudells i, el que era encara més impor-tant, els de la seua família. Perquè el ca-pellà, a canvi de la col·laboració, s’havialimitat sempre a convidâ’l a compartir,amb els altres “invitats”, els quatre bocinsde la tradicional immediata rostida de lesorelles i el morro de l’animal sacrificat.I per a acabar-ho d’adobar, de tant en tant,el vicari, que era bastant enfotetes, escomplaïa en provocâ’l traient la matan-ça a col·lació. Per tals circumstàncies, loRoget n’estava fart de tanta burxamen-ta i considerava immorals la continua os-tentació d’opulència del mossen i la seuainnata cicateria. Així es que, en vista dela penúria, cansat del fet que l’altre li bus-cara sempre les cossiguanyes, i sobre totd’esperar una recompensa que mai noarribava, el dia de la matança l’escolà vadecidir que d’aquell any no passava i quehavia d’ensenyar-li una lliçó de les queno s’obliden fàcilment. I des d’aquell mo-ment al seu cervell va anar fructificant la

Secret de confessióA l’instant, posant-se la mà a la barbe-

ta en actitud pensativa, el capellà, ques’havia quedat sense sang a les borxaquesper causa de la sorpresa, recordant la con-fessió del sagristà, va respondre en veu alta:“Pos ja sé qui és!”.

“Pos això s’ha de denunciar!, perqué...,a vore qui ha segut! —va exclamar la ca-sera indignada”.

“No puc! —la va tallar el mossen—;jo ja sé qui és; el que passe és que no hopuc dir..., perquè és secret de confessiói no puc; però bé, ja miraré de solucio-nar-ho”.

Al vicari li costava creure que l’esco-là poguera ser l’autor d’aquella vilesa, detan tremenda ofensa a un humil servidorde Déu com era ell. No s’ho hagueraimaginat mai. Ara, la coincidència eramassa evident, i allò —pensava— era moltmés del que un ministre del Senyor po-dia suportar. I, bruscament, girant sobreles seues passes, va tornar cap a la iglésiaamb la intenció de parlar amb el Roget.Però ja estava tancada. Acte seguit va anara buscâ’l a casa. I no el va trobar tampoc.Absolutament neguitós, va passar el diaintentant-ho, però pareixia com si el sa-gristà se l’haguera empassat la terra, ja queno el va poder localitzar. Durant aque-lla nit no va aclucar els ulls. La cavil·la-ció el martiritzava i no parava de donar-li voltes a la malifeta. Es preguntava comhauria pogut entrar al quarto del porcsense que ningú se n’adonara, ja que perdins de la rectoria tot estava en ordre. Enqualsevol cas —reflexionava—, no en po-dia fer ús en públic, de la informació re-buda a través de la confessió. Tenia lesmans irremeiablement lligades, ja que nopodia prendre cap represàlia que pogue-ra transcendir. Això haguera segut vul-nerar el secret, i ell, que era un sacerdotde profundes conviccions, no estava dis-posat a trencâ’l per res del món. Però enel seu fur més íntim confiava poder-hosolucionar per les bones i en privat. Pertal motiu, l’endemà es va llevar benprompte, disposat a muntar guàrdia a l’en-

trada de la iglésia per a poder enxampar,d’una vegada, al sagristà. Però el Rogethavia matinat més i se’l va trobar que,d’esquena al carrer, ja estava obrint lesportes. Sense dir res, però mirant-se’l fito-fito, el mossen va tossir una mica i va es-perar que l’altre es girara. L’escolà no esva immutar. Podia sentir com la miradadel vicari se li clavava al clatell, però vacontinuar. Finalment, quan va acabar, esva anar girant. I en aquell instant, el ca-pellà, amb un posat sever com el d’unpare contrariat, i vigilant als costats queno hi haguera ningú que el poguera es-coltar, li va dir: “Ai, Roget, Roget; tu sique l’has fet bona!; vine ací pocavergonya,lladre; vine que ara t’hai de confessar benconfessat; a vore: qué vas fer tu l’atra nit?”.

Al sagristà la sobtada presència del mos-sen no l’havia sorprès. L’esperava amb de-ler i tenia preparada la resposta. Però in-esperadament el capellà va continuar: “Ah,malraçat! Que baratet t’has minjat lo per-nil, tu, eh?”.

L’altre el va deixar parlar. I al cap d’u-na estona, que al vicari se li va fer eter-na, lenta, pausadament, recreant-se encada paraula, mentre el mirava fixamentals ulls, li va respondre en un to burlesc:“Pos ahir, durant la confessió, amb la pe-nitència que em va imposar, vostè mateixes va ficar el preu; així és que, au!, ja hosap, a fer punyetes!”.

I girant-se d’esquena sense esperarcontestació, se’n va anar caminant entreels bancs cap a la sagristia, tot parsimo-niós i satisfet per l’escarment que li aca-bava de donar al panxacontent del capellà,que es va quedar plantat a l’atri de la iglé-sia amb un pam de nassos i sense donarcrèdit al que li estava passant.

Josep A. Carrégalo Sancho

* Recreació de la facècia o acudit que, amb el tí-

tol de «Los pernils del vicari», figura transcrita al

meu recull Mont-roig: el patrimoni immaterial (la li-

teratura oral), ASCUMA, Calaceit, 2007, p. 60-61

Styli7.qx8 30/05/12 13:19 Página 2

styli locus 4

Aurèlia LombarteAurèlia Lombarte Segura va nàixer a Mont-roig de Tastavins el 1933 i resideix a Vall-de-roures. Escriu en castellà i en ca-

talà, en aquesta darrera llengua des del 1986 per estímul del seu amic Desideri Lombarte. La seua poesia es troba dispersaen revistes matarranyenques i diverses antologies.

Trini, dóna’m una cajetillai fica’m una copa d’aiguardent.

Tinc que anar al monte a fer llenyaque fa una temporadeta

vam esporgar els ametlers.Lo va heredar del seu pare.

Va ser estanquer coranta anys.Guardadetes dins d’un sobrejo tinc les dos credencials.

Lo seu home tenie una fusteria,ella les faenes de la casai el negoci de l’estanc.

Lo seu germà, lo més menut,llaurant la terra i la vinya

plantadeta de garnatxa i macabeu.Una xiqueta menuda, vivaratxa i juguetona.

I la casa prosperant.Pobra família, com tantes altres,

quina se n’està tramant:una Espanya, la d’entonces, de caciques i ignorants

només faltaven les bombesper acabâ’ho d’arreglar.Aquella estanquera jove,

amable i servicial,después de l’any trenta-nouno va tindre més l’estanc.

El seu germà, que estimave,mort a les batalles del Segre.

Lo seu home, camps de refugiats francesos,al Barcarès, quan bufe la tramuntana

tragant l’arena del mar.A Burgos, al camp de Miranda de Ebro,

lo tracte és inhumà, quatre llentiges en pedres,mortets de fred i de fam.Ai, Trinidad de l’estanc,

aquella guerra cruelque penes te va portar!Tota vestida de negre

vas pels carrers de la vila.La xiqueta no la soltes de la mà,

la casa està precintadai quan te dixen entrar

només les quatre parets.Que fredor vas sentir al cor,que camí de dures pedres, lo que tindràs que triscar.

Un dia fred de febrerlo pare mos va tornar.

Que no falto l’esperança.Que difícil tos serie començar

a treballar i, per ser bones persones, olvidar.A fira mos va comprar una burreta

i va omplir lo graner de blat.La vinya com un jardí carregada de raïms.

De dia a replegar ametles,de nit a la voreta del foc

los tres teníem que desclofar,lo pare entonave una jota,que estilo i que bé cantave.La mare agraïda se’l mirave

i dos llàgrimes com dos perlesli caïen cara avall.

Al final de l’any cinquantala noia se va casar.

Te vaig regalar tres néts.Tu, la iaia mes carinyosa,

los vas cuidar i els vas mimar.Mare, escolta’m, que te contaré un secret:jo ne tinc sis, què alegria, los ham doblat.Si puguérem estar tots una nit de vetlada

a la voreta del foci a la entrada de l’estanc,

sentir aquella olor tan bonaa tabaco i aiguardent...

Pero això, mare estimada,ja no passarà mai més.

TABACO i AIGUARDENT

Un record a tantes donesque com la meva mare van ser

víctimes d’aquella guerra

Styli7.qx8 30/05/12 13:19 Página 4