Els jugadors de cartes Paul Cézanne

Oli sobre llenç 47,5 x57 cm

Documentació general

Catalogació:Autor: Paul Cézanne

(1839-1906)Títol: Els Jugadors de

cartes Cronologia: 1890-1892

Localització: Museu d’Orsay (París)

Estil: postimpressionisme

Anàlisi materialDimensions: 47,5 x 57 cm

Suport: telaTècnica: oli

Pintor provençal, descendent d'un comerciant piemontès, visqué sempre folgadament del seu patrimoni. Se’l considera un dels fundadors de la pintura moderna.

Estudi de Cézanne en Aix-en-Provence

Vista de Auvers, 1874

Pissarro el va introduir en la tècnica impressionista i en la pintura de “plein air”. Inicialment exposa amb els impressionistes el 1874 i 1877.

A partir de 1877 es va retirar, per tal de poder treballar sense interferències, a la seva ciutat natal d'Aix (sud de França)

Paul Cézanne (1839-1906)

Cézanne és considerat el precursor del cubisme per la seva capacitat de descompondre espai i formes en diferents plans i tornar-les a acoblar com si fos un trencaclosques. Exercí gran influència en Picasso. També se’l considera antecessor de l’abstracció, dels fauvistes i dels expressionistes.

Per a ell la pintura havia de rebutjar la imitació de la natura, s’havia d’independitzar d’aquesta. Per a ell les figures geomètriques eren l’essència bàsica de tot el que fos objecte de pintura: natures mortes, figures humanes, paisatges... El color era un altre element bàsic perquè definia les formes d’aquests objectes.

S’inspirà en els clàssics italians, espanyols i francesos.

El coneixement de la realitat, per Cézanne, no és mera contemplació, sinó que neix de la voluntat de captar-la i apropiar-se-la.

Cézanne al 1861

Natures mortes Degut a la seva meticulosa manera de pintar Cézanne s'especialitza en “natures mortes”. En aquestes assaja el seu nou concepte de pintura tot pretenent recuperar el volum perdut pels impressionistes. “El pintor ha de buscar l’esfera, el con i el cilindre en la naturalesa” “La forma només aconsegueix la plenitud quan el color té la màxima riquesa”

Noi amb armilla vermella 1890-95

Dona amb cafetera 1890-95

Els personatges de Cézanne pateixen una estilització geomètrica

Muntanya de Sainte Victoire Als voltants d’Aix s’aixeca majestuosament la muntanya de Sainte-Victoire. Els seus mil metres d’alçada es varen convertir en el protagonista principal dels últims treballs de Cézanne.

Els banyistes En el última anys realitza la sèrie Els banyistes En aquests quadres mostra una progressiva abstracció mitjançant la simplificació geomètrica i la utilització de plans geomètrics de color.

Elements plàstics

“Dibuix i color no són dues coses diferents. Es pinta al mateix temps que es dibuixa, com més harmoniós és el color, més complexa és la forma”

Pinzellades breus, quasi quadrades i sobreposades, diferents tonalitats.

La forma s'ha construït a base d'un mosaic de pinzellades

Dóna prioritat al color per definir les formes

Predominen colors càlids. Importants els contrastos cromàtics.

Pinzellades breus que ajuden a modelar els cossos amb diferents tonalitats

La llum té la funció de marcar aquests contrastos tonals

La llum també serveix per configurar l’espai. Aquest està mostrat des de diferents perspectives, com a la taula

Jaqueta de tonalitats marrons

Pantalons de tonalitats grogues

Jaqueta de tonalitats grogues

Pantalons de tonalitats marrons

Disposició del color per mostrar confrontació entre els dos jugadors

El color de les cartes és diferent: unes són blanques les altres són grises. Blanc = clarividència, seguretat Grises = lluita difícil, poca seguretat

Qualsevol forma en l’espai és un cos sòlid que té un esquelet, una estructura interna i aquesta sempre és:

Cilindres Cons Esferes

Posteriorment omple el dibuix, esquemàtic, amb pinzellades paral·leles de color progressant dels tons freds (ombres) als càlids

Concep la pintura com una pura investigació científica.Composició molt estudiada.

Composició

Podem dir que la postura i el gest són simètrics, però l'eix del quadre, el reflex blanc de l‘ampolla, no coincideix en la meitat exacta de la tela: la composició és lleugerament asimètrica

l'eix del quadre

Tot el cos del jugador és representat dins del llenç

Part del cos del jugador és fora de la composició

Punt on convergeixen totes les mirades

Metropolitan Museum NY

Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania

Paul Cézanne va pintar cinc versions del tema dels jugadors de cartes.

Una altra versió amb dos jugadors

Interpretació: contingut i significacióPossible fet quotidià d’Aix en Provence. Una partida de cartes era un fet corrent entre la classe obrera. El jugador amb pipa és el jardiner del pare de Cézanne, Pere Alexandre, l’altre es desconeix.

El jugador de l’esquerra és més gran, més veterà, més segur. El de la dreta és més jove, corpulent i insegur. Hi ha elements que els caracteritzen psicològicament: El barret rodó i sense arrugues del de l’esquerra, i en canvi el jove el porta doblegat per l’ala. Les cartes d’un són blanques (clarividència? victòria imminent?). Les de l’altre són més fosques (perd?)

Barret rodo i sense cap arruga

Barret bonyegut i doblegat per la visera

Dos personatges antagònics

Sembla més veterà, més experimentat

Aparentment més jove i menys segur

Home de la pipa, 1890-92 Fumador de pipa, 1891-92

Els camperols d’Aix-en- Provence són els seus models. El jugador de l’esquerra és el jardiner del pare de l’artista, anomenat Père Alexandre.

Una interpretació diu que el quadre pot simbolitzar la lluita que Cézanne va mantenir amb el seu pare, un ric banquer d’Aix que no volia que el seu fill es dediques a la pintura.

Una altra que signifiqués l’enfrontament del mateix pintor a si mateix, per les seves contradiccions interiors.

El pare i autoretrat de Cézanne

Els dos jugadors asseguts, pensarosos, transmeten sensació de repòs contrarestada amb la concentració i la imminent jugada del personatge de la dreta.

L’obra la va vendre Ambroise Vollard al baró Denys Cochim. Després passà a Durand-Ruel, marxant dels impressionistes... Finalment anà al museu del Louvre que la cedí al D’Orsay.

La funció bàsica era seguir investigant en la tècnica i l’aprofundiment en la concepció arquitectònica de la pintura.

Aquesta temàtica fou tractada sovint en la pintura francesa del XVII i XVIII

“Jugadors de cartes” de Caravaggio.

Louis Le Nain: “Jugadors” i “Dinar de camperols”

Models i influències

Cézanne trobà la inspiració en els clàssics, com en els pintors del segle XVII.

També l’influí Nicolás Poussin i els seus quadres de tradició estructural clàssica, la qual combinà amb el realisme de Courbet.

The Four Seasons: Summer, or Ruth and Boaz, 1660–1664, oil on canvas, 118 x 160 cm, Louvre Museum

Se’l considera antecessor del cubisme per la seva capacitat de descompondre la realitat en figures geomètriques. També influí en el fauvisme i l’expressionisme, ja que no copià colors i formes de la realitat, sinó que els transformà segons la seva recerca i interessos.

Georges Braque, Le Viaduc à L’Estaque, 1908

Els grans cavalls blaus (1911), de Marc

Matisse: Le gouter, 1904

Els postimpressionistesSón uns pintors de finals del segle XIX que s’havien iniciat en l’impressionisme i se n’anaren distanciant per obrir nous camins que marcaren les avantguardes del segle XX.. El postimpressionisme era tant una extensió de l'impressionisme com un rebuig a les seves limitacions. Els postimpressionistes van continuar fent servir colors vius, una aplicació compacta de la pintura, pinzellades distingibles i temes de la vida real, però van intentar posar més emoció i expressió a la seva pintura.Les seves formes més exagerades, l'ús del color, estructura i línies van preparar el terreny pels estils que seguirien més endavant durant el segle XX.

Els principals pintors postimpressionistes, a part de Cézanne, foren Van Gogh i Gauguin.

Van Gogh (1853-1890). Fa servir pinzellada grossa i línies sinuoses que delimiten els contorns molt marcats. Compon els quadres amb pinzellades que marquen ritmes i direccions dins la tela.

Gira-sols, 1881

1890, Església d’Auvers sur Oise

Moltes obres tenen el color groc com a predominant. L’acostuma a contraposar al violat per crear un contrast màxim.

És un pintor molt expressionista ja que amb les seves línies i pinzellades personals ens explica espais i paisatges sorgits del seu món interior. Fa servir colors molt purs que no s’assemblen a la realitat.

Terrassa del café de la Place du Forum, 1888

1890, Nit estelada

Paul Gauguin (1848-1903) no fa servir pinzellades com Van Gogh, sinó superfícies planes de color, colors molt nets i brillants, colors també contrastats per explicar-nos llocs exòtics, paisatges de les illes de Tahití. Simplifica i deforma les coses que pinta.

Autoretrat de 1893

Fatata Te Miti (prop del mar) 1892 Washington, National Gallery of Art

Area Area, 1892

Dones de Tahiti, 1891, París, Museu de Orsay

George Seurat (1859-1891) pinta el paisatge urbà o divertiments del carrer. Creu que l’art i la disposició dels colors es poden ordenar de forma racional creant ritmes de repetició com la música. Posa els colors en petites pinzellades ordenades meticulosament per provocar sensacions cromàtiques.

La torre Eiffel, 1889 El circ, 1891