la comunicació i el signe ling
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
LA COMUNICACIÓ I EL SIGNE LINGÜÍSTIC
1. La comunicació.
2. Funcions del llenguatge.
3. Els signes.
4. Codis verbals i no verbals
1. La comunicació
DEFINICIÓ
Saussure: “la comunicació consisteix en un acte mitjançant el qual un individu estableix amb un altre -o altres- un contacte que li permet de transmetre una informació”.
Pérez Saldanya: “ procés pel qual, amb una circulació de senyals o marques físiques, entren en interacció dos pols, emissor i receptor, cadascun amb una configuració diferent. Conclòs el contacte, la relació inicial entre els dos pols s'ha modificat”
La comunicació
El concepte d'ésser humà va lligat al de societat i difícilment es pot viure en societat sense comunicar.
Sempre estem comunicant; fins i tot, quan estem en silenci absolut: la roba, els gestos, la manera de moure'ns... parlen de nosaltres.
Així, en la comunicació entre les persones intervenen diversos codis (oral, escrit...).
La comunicació
Tot acte comunicactiu és un acte estratègic que naix d'una intenció i que respon a una necessitat.
Estratègies més habituals:
Estratègia informativa. Estratègia de col·locació. Estratègia de relació. Estratègia de mobilització.
La comunicació
Quina estratègia comunicativa predomina en cada un d'aquests enunciats?
Aquest oratge inestable em provoca malestar. Declare l'acusat innocent de tots els càrrecs. Posa't el cinturó de seguretat. Hi aniré demà a les nou. Passa'm la sal, per favor.
La comunicació. Elements
La comunicació. Elementsa) Emissor: actua com a font generadora de la informació.b) Receptor: actua com a destinatari de la informació. Pot ser un receptor
col·lectiu (els ciutadans) o un receptor abstracte (a qui pugui interessar), o bé una màquina –un ordinador, per exemple,- si parlem de comunicació no humana
c) Missatge:conté la informació que l’emissor transmet al receptor.d) Codi: permet la producció (codificació) i la interpretació (descodificació) dels
missatges. Per tal que hi hagi comunicació, l’emissor i el receptor han de fer servir el mateix codi, o els missatges produïts no seran interpretats. Tanmateix, encara que no es comparteixi un codi comú en la comunicació, és evident que el coneixement del codi per part dels comunicants també permet la comunicació. Pensem, per exemple, que sí que s’estableix comunicació entre dues persones que parlin llengües diferents, si les dues coneixen la llengua de l’altra.
e) Canal: serveix de suport físic per transmetre el missatge. En la comunicació oral el canal és l’aire per on es propaguen les ones sonores; en la comunicació escrita, el canal és el paper on s’imprimeixen les lletres, etc.
f) Referent: és la realitat sobre la qual l’emissor vol transmetre informació al receptor. Res no es pot comunicar sobre el no-res.
g) Context: Conjunt de circumstàncies que comparteixen el moment de l'acte comunicatiu i són imprescindibles per entendre el missatge. Cal distingir:
– Context discursiu: Allò que s'ha dit abans o després d'una paraula pot condicionar-ne la interpretació.
– Context situacional: Les circumstàncies espacials i temporals en què es fa l'acte poden orientar cap a la interpretació adequada.
La comunicació
Soroll: Tot allò que pertorba en major o menor grau la transmissió o recepció d'un missatge.
Feedback: Informació procedent del receptor com a resposta al missatge rebut, que té una influència sobre el comportament de l'emissor original.
Redundància:Increment de les dimensions del missatge per contrarestar el soroll del canal.
Funcions del llenguatge
El llenguatge verbal té la funció de comunicar. Tanmateix, parlem de funcions del llenguatge per a referir-nos a les diverses finalitats amb què l'usa l'emissor.
Cada funció remet a un element distint del procés comunicatiu i manifesta unes característiques lingüístiques particulars.
Funcions del llenguatge
Funció referencial: Transmissió d'informació de manera objectiva.
Centrada en el referent. Frases enunciatives, verbs en tercera persona i mode
indicatiu. Funció emotiva/expressiva: Expressió de sentiments, estats
d'ànim, desitjos i opinions.
Centrada en l'emissor. Oracions exclamatives, desideratives, verbs en mode
subjuntiu...
Funcions del llenguatge
Funció conativa/apel·lativa: Pretén influir sobre el receptor perquè actue d'una determinada manera.
Centrada sobre el receptor. Segona persona i verbs en imperatiu.
Funció poètica: Atorgament de qualitat artística al missatge que es transmet.
Centrada en el missatge. Normalment en textos publicitaris i literaris.
Funcions del llenguatge
Funció fàtica: Emissió de missatges que s'empren per a establir, restablir, pronlongar o interrompre la comunicació.
Centrada sobre el canal. Expressions com: Hola! Ei! Saps?sí... sí...
Funció metalingüística: Quan el llenguatge mateix és el tema del missatge.
Centrada en el codi. En diccionaris i textos sobre lingüística.
Funcions del llenguatge
Assenyala la funció que predomina en cada una de les frases següents:
Quina alegria que m'has donat! El pretèrit imperfet s'usa per a referir accions passades. El llenguatge és el vestit del pensament. M'he trobat el teu germà a la plaça. Alça't! (En un taxi) Sembla que ja ve l'estiu... Però, què fas ara? M'agradaria telefonar-te tots els dies. M'has entés?
Els signes
Segons Lázaro Carreter: “un signe és un objecte material que representa un altre objecte”.
El codi verbal està constituït per signes lingüístics. El signe lingüístic és l’associació d’una grafia i una imatge acústica (significant) amb un concepte o imatge mental (significant) per a designar un element de la realitat (referent).Tot signe pot catalogar-se atenent a quatre eixos:
Origen. Intencionalitat Sentit. Vincle amb el referent.
Els signes
Segons l'origen de l'emissió del signe distingim entre:
Artificials: emesos conscientment: Diagrames, paraules...
Naturals: emesos sense intenció: Procedents de la natura.
Segons l'existència o no d'intencionalitat en l'emissió, distingim entre:
Comunicatius: emesos intencionadament Expressius: emesos espontàniament i que evidencien un
estat anímic.
Els signes
Segons el sentit que percep el signe, distingim entre:
Olfactius Tàctils Gustatius Visuals Auditius
Els signes
Segons el vincle que tenen amb el referent distingim entre:
Icones: El signe s'assembla a l'objecte que remet. Fotografia, dibuix...
Símbols: Són signes arbitraris. El signe i l'objecte mantenen un vincle convingut.
Banderes, semàfors... Indicis: El signe i l'objecte tenen contigüitat física o
connexió causal. Petjades en la platja.
Els signes
Comenteu la següent anècdota:
Una vegada es va acostar a Pablo Picasso un desconegut i li va preguntar per què no pintava les coses com eren en la realitat. Picasso quedà un poc parat i contestà:
No acabe d'entendre què vol dir.
L'home va traure una fotografia de la seua esposa. Mire, -digué- com açò. Aquesta és la meua dona de
veritat.
Picasso semblava incrèdul. És molt menudeta, no? I un poc plana, no?
Els signes
El signe lingüístic és l'associació d'una grafia i una imatge acústica (significant) amb un concepte o imatge mental (significat) per a designar un element de la realitat (referent).
El signe lingüístic té les següents característiques:
Arbitrarietat. Linealitat del significat. Immutabilitat i mutabilitat.
Els signes
Arbitrarietat: El nexe d'unió entre significant i significat és arbitrari.
Els signes
Linealitat del significant: El significat acústic i gràfic existeix dins de la dimensió temporal. Els elements, els sons i les grafies es manifesten un rere l’altre dins d’una successió fixa, de manera que no poden pronunciar-se, ni escriure’s dos al mateix temps.
La seqüència en el temps és visible en la representació escrita del significant, ja que disposem els signes gràfics corresponents seguint una progressió espacial lineal que, en la nostra cultura, va d’esquerra a dreta i de dalt a baix.
Els signes
Immutabilitat i mutabilitat:El signe lingüístic és immutable des del punt de vista sincrònic i mutable des d’una perspectiva diacrònica. Això vol dir que, amb el pas del temps, és possible que alguns signes lingüístics modifiquen la relació que hi ha entre els dos elements
Sincrònicament: immutable.
Diacrònicament: mutable.
Codis verbals i no verbals
Com és possible que una llengua, a partir d'unes unitats mínimes limitades (vint-i-sis en el nostre cas) permeta la construcció infinita de missatges distints?
Resposta: Això és possible perquè el llenguate verbal és un sistema que s'articula en diversos nivells.
Codis verbals i no verbals
En un intercanvi comunicatiu cara a cara, els interlocutors comuniquen amb altres elements a més de les paraules. Aquestos elements garanteixen que el nostre missatge siga interpretat correctament. Són els codis no verbals.
Codis verbals i no verbals La paralingüística: La paralingüística s’ocupa dels elements
que acompanyen les emissions lingüístiques en l’àmbit oral i que afegeixen informació; aclarint o suggerint la interpretació que cal donar a la informació lingüística i informen sobre l’estat emocional de l’emissor. Els elements paralingüístics més importants són:
Volum de veu.
Velocitat d’emissió dels enunciats.
To.
Variants d’entonació.
Duració de les síl·labes.
Sensacions expressades: riure, plorar, cridar, esbufegar, tossir...
L’ús i la durada de pauses i silencis.
Codis verbals i no verbals La cinèsica:
La cinèsica estudia la comunicació no verbal transmesa mitjançant gestos i moviments del cos.
La majoria de la gent en fa un ús inconscient i potser per això són una bona font informativa sobre la personalitat i l’estat emocional.
La proxèmica:
La proxèmica estudia els comportaments i la interacció física en els actes comunicatius atenent a l’ús de l’espai.