documento sin títuloannaribas.cat/07_literatura/web_modernisme/exercicis... · web viewllegeix...

Exercicis sobre el Modernisme- per Anna Maria Ribas Margarit 1

Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.

1. Situa en el mapa d'Europa els personatges i noms següents, sobre el seu país d'origen:

Maeterlinck, Ibsen, Nietzsche, Ruskin, Wagner, Rimbaud, Morris, Franck, Strindberg, Rossetti

Art Nouveau, Modern Style, Liberty, Jogendstil, Pre-rafaelitisme, Sezessionstil, Modernismo.

2. Situeu els noms dels modernistes principals a Catalunya en algun d’aquests conjunts:

Símbols: exercici molt senzill (3 per a fer 1 punt blau) exercici mitjà (1

punt blau) exercici llarg però fàcil de fer (2 punts blaus) llarg i difícil (3 p. blaus)

ESCRIPTORS

PINTORS

DIBUIXANTS

ESCRIPTORS I PINTORS

Dib i pintors



3. Ompliu la taula següent amb les dades que es demanen i digueu si els modernistes són un bloc compacte des del punt de vista d’extracció social o geogràfica:

Lloc de naixement

Ocupació del pare

Lloc de formació

NOMS Gènere literari

Causa de la mort

7 Santiago Rusiñol

Joan Puig i FerreterPlàcidVidal

Miquel de Palol

Prudenci Bertrana

Joan MaragallRaimon CasellasJoaquim RuyraRamon CasasAntoniIsernJaume BrossaVíctor Català

4. Mira dibuixos dels modernistes per adonar-te del seu prototipus físic. Reflexioneu sobre què devia suposar això en el seu temps, i compareu-ho amb les modes minoritàries actuals (punks, rappers...)





S. Rusiñol Caricatura d’Adrià Gual

5. Completa el quadre sobre les revistes modernistes amb la informació que coneguis:

Anys o mesos de vigència

Principals escriptorscatalans

Autors estrangers presentats

Ideologia, campanyes i vicissituds

NOM

L’AVENÇ

CATALÒNIA

QUATRE GATS

JOVENTUT

6. Aquí teniu un poema d’un autor de la Renaixença, Francesc Matheu, amb ortografia prefabriana, editat a La Il.lustració Catalana, el 20 de juny de 1881. Els textos d’abans de





1913 s’escrivien així. Quin valor doneu a la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra, iniciada a la revista L’Avenç?:

El sol fa'l el plè; lluhint totes ses gales,á sos petons, com nuvia, lo cor se sent bullir;no s'ou més armonia que'l cant de les cigales,

y 'ls aucellets de l'ombra no gosan á sortir.

Oh, hermosa, quín mitx dia! quin reposar la vida!la siesta sota 'ls arbres s'hi fa tan dolsament!

si 'ns cansa pera ajèurens lo llit de l'herba humida,nos en donará un altre la sorra del torrent.

Corrèmhi, que'm foguejan, com dos estius alhora,lo sol sobre ma testa, tos ulls sobre mon cor.

No'm mires pas, qu'en flames esclata, y ja'm devorala plenitut de vida, qu'es plenitud d'amor. F. Matheu

7. Relacioneu aquestes imatges amb el seu arquitecte: Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí, Rafael Masó, Lluís Domènech i Montaner, Alexandre Soler, Cèsar Martinell:

Casa Vicenç (Barcelona) Casa de les Punxes (BCN) Església de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló)

Autor: Autor: Autor :





Parvulari Casa Caritat (Manresa Hospital de sant Pau (BCN la Pedrera o Casa Milà (BCN)Autor: Autor: Autor:

Casa Amatller (BCN) Farinera Teixidó (Girona) Sindicat Agrícola de cerveraAutor: Autor: Autor:

Institut Pere Mata (Reus) Cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona (BCN) (dit

també castell dels tres dragons)

Celler Cooperatiu ( Barberà del Vallès)

Autor: Autor: Autor:





Palau de la Música Catalana (Barcelona)Autor:

8. Què és el “Quadrat d’Or “ de Barcelona? Elabora’n un itinerari

9. Què és un ex-libris? Fixa’t en aquests exemples, d’Alexandre de Riquer i fes-ne un per a tu, seguint l’estètica modernista:





10. Richard Wagner va ser una altra de les influències dels músics modernistes. Explica la seva obra, amb especial atenció als arguments de dues obres principals:

11. Per als modernistes, música i literatura anaven del bracet, fins i tot Rusiñol, en la coberta del seu llibre L’alegria que passa, citava la música d’Enric Morera. Hi ha altres casos que escriptors actuals o recents hagin anat del bracet dels cantautors o músics? Sabeu posar-ne exemples?

12. A la festa Modernista de Sitges de 1897, el gran protagonista fou Enric Morera. Per què? Per a saber-ho, has de respondre aquestes preguntes: Qui pronuncià el discurs? Sobre quin tema? Quines obres es representaren? Qui eren els autors del text i de la música?





13. Alguns poemes de Joan Maragall –així com també del Verdaguer de la Renaixença- han sigut musicats i han esdevinguts peces favorites en els repertoris de les Corals i Orfeons . Per exemple, el Cant de la Senyera, o la Sardana. En tots dos, com diu Josep Ll. Marfany “els temes de la germanor i l’exaltació de la vida convergeixen per donar als Cants la seva inequívoca significació nacionalista”. Llegeix-les totes dues i digues on es veu el nacionalisme.

La sardana ILa sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan;és la mòbil magnífica anellaque amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.Ja es decanta a l'esquerra i vacil.laja volta altra volta a la dreta dubtant,i se'n torna i retorna intranquil.la,com, mal orientada, l'agulla d'imant.Fixa's un punt i es detura com ella.Del contrapunt arrencant-se novella,de nou va voltant.La sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan.

IIEls fadrins, com guerrers que fan via,ardits la puntegen; les verges no tant;mes, devots d'una santa harmonia,tots van els compassos i els passos comptant.Sacerdots els diríeu d'un culteque en mística dansa se'n vénen i vanemportats per el símbol ocultede l'ampla rodona que els va agermanant.Si el contrapunt el bell ritme li estrella,para's suspesa de tal meravella.El ritme tornant,la sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan.

IIIEl botó d'eixa roda, ¿quin eraque amb tal simetria l'anava centrant?¿Quina mà venjativa i severabuidava la nina d'aquell ull gegant?Potser un temps al bell mig s'apilavenles garbes polsoses del blat rossejant,i els suats segadors festejavenla pròdiga Ceres saltant i ballant...Del contrapunt la vagant cantarellaés estrafeta passada d'ocellaque canta volant:-La sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan.

IVNo és la dansa lasciva, la innoble,els uns parells d'altres desaparellantés la dansa sencera d'un pobleque estima i avança donant-se les mans.La garlanda suaument es deslliga;desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,cada mà, tot deixant a l'amiga,li sembla prometre que ja hi tornaran.Ja hi tornaran de parella en parella.Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,i els pobles diran:-La sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan.

El cant de la senyera

Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que volei! Contemplem-la en sa dolça majestat!




Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.Oh bandera catalana!, nostre cor t'és ben fidel: volaràs com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ens duràs: voleiant al grat de l'aire, el camí assanyalaràs. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç.

14. Llegeix aquest text de Jaume Brossa, publicat a L’Avenç, any IV, Barcelona 1892, pp. 258-259. De qui parla? “A èpoques noves, formes d’art noves. El fonament de la cultura d’una generació ha de reposar sobre lo bo de l’anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas, i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l’obra d’art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que les volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo”

15. Fixa’t en aquests dos quadres: són Beata Beatrix de D. G. Rossetti i Ofèlia de Millais. De quin estil són: prerafaelites, modernistes, impressionistes o cubistes? Com ho saps? Qui fou la Beatriu de Dante? Qui fou l’Ofèlia de Shakespeare? Creus que totes dues representen a la “femme fatale”?





16. Llegeix aquest fragment del discurs de Rusiñol en la 3a Festa Modernista i explica quina és la visió de la societat que té i quin tipus de modernisme representa: “ Els ideals d’avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només qüestions materials, exigències pel pobre cos; sofriments d’enveja dels uns i estretes d’avarícia del altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt ... Tot per la miserable carn i res pel noble esperit! Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! Tot pels horts productius d’una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins d el’ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!... Ells no són, no, ni poden ser, modernistes. ...Treballem a cops de petons i de martells; i en tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d’orelles forasteres a l’art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant el que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem els qui no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble: que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que, de prudència, a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per Don Quixot allí on hi ha tants Sanchos-Panzas que pasturen, ni llegir llibres d’encantats allí on no se’n llegeixen de cap mena.”

17. Rusiñol feia quadres com aquests.... Com s’adiuen a les seves idees que hem vist a l’exercici 16?

Jardins d’Aranjuez Rusiñol i Casas pintant (1890)





La morfina (1894) Café de Montmartre (1890)

18. Fixa’t en el que diu Maragall, en una carta a J. Roura, el 1893 i explica què és , per a ell, ser modern: “Ja hauràs vist per la premsa que de poc no ens rebenten an en Martínez Campos. Això ens dóna molta importància: els periòdics estrangers parlen de Barcelona com d’un gran centre anarquista, és a dir, que anem en primera fila del modernisme. Entre això i que el fill d’en Pitarra ha traduït la “Princesse Maleina”, de Maeterlinck (Déu meu! Què sortirà?); i que en Tutau (en Tutau!) se’ns torna decadent (decadent!) ; i que sembla que la pròxima temporada teatral tot serà Ibsen i Hauptmann (els “Teixidors”, drama socialista); i que el Governador ha prohibit El enemigo del pueblo del sobredit Ibsen (no sé per què) ; i que al Liceu volen fer La Walquiria; i van urbanitzar la plaça de Catalunya monumental, t’asseguro que Barcelona ha entrat de ple “dans le mouvement”.

19. Llegeix aquest poerma de Les flors del mal de Baudelaire i comenta la visió que té del Poeta i com s’adiu amb la concepció de l’artista modernista: L'albatros

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge capturen uns albatros, magnes ocells marins, que, indolents companyons, segueixen el viatge de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena, aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs, per la coberta es mouen arrossegant amb pena les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta! Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix! L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta, l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures, veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas; exiliat en terra i blanc de les censures, ses ales de gegant van destorbant-li el pas.





20. Aquest altre poema de Baudelaire, de L’spleen de París, recull molts dels temes foscos del modernisme. Explica’ls:

EPÍLEGEl cor content, he pujat a la muntanyaDes d’on es pot contemplar l’amplitud de la ciutat,Hospital, bordells, purgatori, infern, presidi,

On tota immensitat floreix com una flor.Tu saps bé, oh Satan, patró de la meva angoixa,Que jo no hi anava per expandir un plor en va;

Sinó que, com un vell cràpula d’una vella amant,

Volia embriagar-me de la meuca enorme,L’encís infernal de la qual em rejoveneix sens treva.

Bé dorms encara entre els llençols del matí,Feixuga, fosca, encadarnada, bé t’ufanesDins els vels del vespre guarnits d’or fi,

T’estimo, oh capital infame! Cortesanesi bandits, sovint oferiu plaers talsQue no comprenen els vulgars profans.

21. Llegeix aquest fragment de Josafat, de Prudenci Bertrana, i fes un llistat de verbs, noms, adjectius, etc. que tinguin a veure directament o indirectament amb l’activitat sexual dels personatges. Quina “impressió” produeixen? Quins són els símbols que operen en aquest text? “Res no indicava l’existència de Josafat i Fineta dins la torre sinistra, que abans sorollaren amb els udols epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà. Encara transcorregué una bella estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí.” (capítol V)

22. En moltes novel.les modernistes predomina la visió pessimista de la natura. Torna a escriure aquest fragment de manera que l’arribada de la tardor sigui vista amb optimisme: “Ha vingut la tardor, aquell temps en què les fulles cauen i en què els malalts s’entristeixen, sentit l’esfullament de certa cosa viva que se’ls va desmaiant al cor ... La naturalesa gemega i decau. I jo estic en què no és el fred lo que l’atueix ... No, no és pas el fred: és una mena de mort que passa per la terra obeint a un ritme anyal , per l’estil que passa periòdicament la son sobre els nostres ulls.El dia és lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els núvols projecten ombres erràtiques sobre els plans i les muntanyes. El sol ha perdut l’alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar les cigales: guaita




Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.de tant en tant amb un mirar esllanguit, i clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de seguida amb un deix de melangia inexplicable”.

Joaquim Ruyra, Jacobé.

23. Fixa’t en aquest inici de conte, de Víctor Català. Es titula “La vella” i pertany al seu llibre Drames rurals. Fes aquestes operacions:

-ordena cronològicament els fets-subratlla els fragments descriptius-encercla els mots que consideris dialectals-comenta quina sensació reps de la seva lectura

“ L'havien treta al porxo, com de costum, i l'hereu se n'havia anat a la batuda, la jove a l'hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i l'altra nena, l'un a jugar a boles a l'era d'en Rostoll, al capdavall del poble, i l'altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l'escala, les gallines escarbotant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, en el porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles granades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d'espart, podrit del orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encar el sol no donava en aquella banda del porxo, encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de cara a l'horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en la que la tenien esclavitzada sos membres morts i inútils, es rostia de viu en viu.Feia cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta, que anà a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com ni així fes aires d'eixirivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir, an aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.Al ser-hi a tocar, s'adonà que era una dona i la sacsejà amb el peu, després l'aixecà i li desembossà la caputxa: llavors vegé els ulls espantats i la ganyota sinistra d'aquella boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta. La carregà com un fardo al carro, i tiraren cap al poble.”





24. Llegeix aquests tres fragments i indica quin és prosa poètica, quin és un conte decadentista i quin és un drama rural:

25. Llegeix aquest fragment de Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, i digues qui és el protagonista, qui són els secundaris i l’escenari, com estan caracteritzats i quin tema es desprèn del text: “ ¡Quina damnació més tremenda per a mi, que sempre he cercat la llum del sol, que sempre he cercat la vida! Bressat per la dèria de fer reviure un savi dels segles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d’un heretge fer-ne un sant i, cada dia més ensuperbit, no vaig parar fins estimbar-me dins el pecat, que és la mort de l’ànima...Després em van exiliar per càstig en aquests sots amarats d’ombra i de tristesa...i fins aquí, fins en aquest país de la son i de la mort, vaig provar de fer brollar el moviment i la vida. Volia ressuscitar els bosquerols difunts que van caminant per les boscúries negres amb postures d’éssers animats; però, en comptes d’encomanar-los la vida a ells, ells m’han encomanat la mort a mi...”

26. Contesta aquestes preguntes sobre el fragment de Solitud, de Víctor Català:-Qui és aquest home? La seva descripció justifica un caràcter primari, com es veu? Quins trets l’associen amb un animal? Quina importància té en l’argument de la novel.la?-Identifica les paraules típiques de la llengua mascle, subratllant-les.-Coneixeu alguna persona que provoqui aquest efecte en qui la veu?



En un casalot mig enrunat, que només tenia baixos i que tufejava d’un tros lluny, hi vivien les Conques, mare i filla, amb anomenada de bruixes, l’una vídua, vella i malcarada, i l’altra fadrina, de trenta anys passats, xarxona i aspra, amb un plomall de bigoti a cada banda del llavi i una espatlla fora de lloc que la feia anar tota torta i entregirada.

Víctor Català. En Met de les Conques

Mytilena tenia vint anys i cada any havia posat un gra de bellesa en el seu cos, com un gra d’encens i d’àmbar en un incensari: d’una vella Sibil.la havia après el llenguatge dels lliris blancs , i de les cigonyes salvatges de pentinar les seves trenes d’or.

Miquel de Palol.Llegendes d’amor i de tortura

El que no veu la bellesa és cego de l’esperit, porta l’ànima malalta, presonera de tenebres; viu tristament condemnat a un adormiment somort; passa només pel planeta amb les portelles tancades, atravessant la planura sense oir remor de fulles, cant d’aucells

Santiago Rusiñol. Oracions


Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.I vet aquí que una tarda que s'estava enfilada en un relleix de l'altar, per damunt de l'ara, rautant la cera que tenia entre dit i dit un angeló que feia de candeler, reparant de cop que minava la claror, entrevirà el cap i veié un home aturat en la llinda de la capella. (...)

Era un pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrera, entre clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament, com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.

-Bones tardes -li digué la Mila.

Però l'home, suspès, mirant-la fixament de les fondàries de sota les celles, no li tornà contesta. (..)

-Hu, hu,hu! ...Bones tardes...

Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho , ensenyava les dents i geniva superior, i la Mila reparà de seguida que les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'una color semblant al de xocolata.(...)

Li costava esplicar-se i, tot enraonant, sa mirada fugia de les persones com quelcom esquerp i espantadís, i la veu ronca se li ofegava completament, mateix que se li posés un tel al canyó.

27. Comenta aquest fragment de l’entrevista que Tomàs Garcés li fa a Víctor Català, inclosa en les seves Obres Completes, arran dels records sobre l’escàndol de “La infanticida”:“No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, ¿és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, també, l’obra immoral”.

28. Llegeix el final de Solitud, de Víctor Català, i digues què simbolitzen els dos personatges: La davalladaI a seguit, sense crits, sense gestos, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. (...)




Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.Quan ella hagué acabat, en el rostre d'en Matias s'hi revelava la consternació més grossa quie hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.(...)-Què! -murmurà d'una veu aterrada- .Te'n vols anar? A on?Ella respongué amb esforç:-No ho sé...On Déu voldrà...Tan lluny d'aquí com puga!Aleshores ell, com l'Ànima hores enrera, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l'embat d'una tempesta inesperada. Per un moment semblà vacil.lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:-Anem, doncs...Mes, en aquell punt, la tranquil.litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.Allargà novament el braç d'un gest fatídic.-Tampoc, amb tu! Mai més!...No provis pas de seguir-me... Te...mataria!I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça. Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot , sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.Les filtracions de la solitud havien cristal.litzat amargament en son destí.

29. Llegeix la descripció que fa Raimon Casellas dels pagesos de Els sots feréstecs i parla dels colors emprats, dels adjectius triats, amb quin personatge clàssic de terror ens els relaciona, com n’individualitza alguns amb pocs trets, i l’antítesi amb la descripció del nou rector...“Però, els quins sortían de dintre'ls sots, fos dels pendiços pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre... aquells sí, que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenían uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa tan esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una corrúa de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders, fets d'una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech de la broça y dels terrossos, aixís... com d'un to dubtós, que primer hagués sigut negre y després s'hagués tornat d'ala de mosca y hagués acabat per ser de color de gos quan fuig... Tot plegat feya una taca tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarch temps, s'hagués descolgat de terra pera comparèixer a la cita




Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan, com si'ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s'asseyan als pedriços del voltant del cementiri, els altres s'arrupían a la paret de l'esglesia o s'arrambavan d'esquena a las enrunadas tapias de la rectoría.Dels vehins més propers de la parroquia, no n'hi mancava pas cap. Eran gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças pera anar al canyet. Ací's veya a l'avi Pugna traginant un goll tan gros que li abraçava tot el coll, desde'l clatell al sotabarba. Allí hi havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que'l feya ranquejar tot fent ganyotas. Després venía'l jayo de Romaní, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota'l nas. Més enllá, una mica enretirat, igual que si's dongués pena de barrejarse ab aquells padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d'un color de cara tot trencat, y alt y prim com un pollancre. El cego de l'Uyá seya a la porta de la rectoría, al costat del Bepus, el masover, que no deixava al vell ni a sol ni a sombra, quan no se'l vigilava la mestressa...Ab tot y haverhi per'llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley de quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena. L'un s'estava ab el cap caygut sobre'l palmell de la má, com si dormís; l'altre, tot encantat, tenía'ls ulls fixos sobre'ls munts d'herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de freixa que tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu; aquell restava ab la boca badada, y els ulls cluchs, com un babau.Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar a enfonzarse a l'ensopiment de sempre. Ni l'aspecte atractívol del capellá, ni l'expressió compassiva del seu rostre, ni l'ayre de dolor que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d'uns ulls encara plens de joventut, que semblavan contradir la blancor d'un cap cobert de neu, no van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat feyan cara de sentirse vergonyosos y encongits devant d'aquella bondat adolorida.

30. Consulta els temes de la poesia modernista que estan llistats a la web i identifica’ls en aquests fragments de poesia:



1. La balanguera misteriosa,com una aranya d'art subtil,buida que buida sa filosa,de nostra vida treu lo fil.Com una parca bé cavil·lateixint la tela per demàLa Balanguera fila, fila,la Balanguera filarà.Joan Alcover. La balanguera (900)

4. Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim... Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita. Somreies a la força dels teus muscles i glaties per guerres i corones, i tot de cop t'has esllanguit per

2. Furient va esclatant l’odi per la terraregalen sang les colltorçades testes,i cal anar a les festesamb pit ben esforçat, com a la guerra.



31. Llegeix aquest poema de Miquel de Palol, titulat Hivernal , i compara’l amb l’obra de Rubén Darío, el poeta en llengua castellana més famós pel seu parnassianisme i simbolisme.

HIVERNALLentament nevava sobre de les coses;els verns colpejaven les finestres closesdel saló on morien les darreres roses;del saló aromat per tèbies besades,per notes perdudes d’estranyes balades,que en el vell claver reien oblidades.

SONATINALa princesa está triste... ¿qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa,que ha perdido la risa, que ha perdido el color.La princesa está pálida en su silla de oro,



6. Seràs roure, seràs penya,seràs mar esvalotat,seràs aire que s’inflama,seràs astre rutilant,serà home sobre-home,perquè en tens la voluntat....Totes les veus de la terracridaran al teu voltant,Te diran ànima en penacom si fossis condemnatJoan Maragall El comte Arnau, dins Visions i cants (1900)

3. Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:és com un mal donat, de tu s’exhala:que ets vana i coquina i traïdora i grollera,que ens fa abaixa el rostreBarcelona! i amb tos pecats, nostra’ nostra’Barcelona nostra! la gran encisera!

Joan Maragall Oda Nova a Barcelona (estrofa final)

7. Que bé dissipen les penesi records tristos d’ahiraquelles tardes serenesi aquests crepuscles sens fi!Que n’oblida el cor d’agravisi en cabdella d’il.lusions!Que n’hi duu l’estiu als llavis

-vida meva-que n’hi duu l’estiu als llavisde besades i cançons!Apel.les Mestres Cançó d’agost (1907)

5. L’Arcàngel vers el cor de roses menà els passosi el van encisar els rims alats de llurs cançons,va plorar primer, després estengué els braços...Les roses van morir cobertes de petons.

Jeroni Zanné. Elogi de les roses (1905)


Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.Rera els finestrals, damunt d’un cel llis,alçaven els cignes son vol malaltísllançant una nota pel silenci gris;i en la ratlla blanca de la carreteral’orga del bohemi, ronca i ploranera,tot passant, cantava la cançó darrera:la cançó enyorosa dels cels estivals,el cant dels qui ploren, el cants dels malalts, sota espais brumosos i amors hviernals....I era d’un sol ritme la cançó que oíi el xisclar dels cignes defora el jardí,i el lied del pieano ressonant sense fi...Mes, Elsa em mirava amb sos ulls rosats,i em parlà en silenci de mons solellats,de fruiters dolcíssims sobre camps de blats...I al mirar-li l’ànima, tota ella blavor,com xarbota el riure en el veire d’or,sentí l’esperança vibrar dintre el cor...A fora nevava sobre de les coses;els verns colpejaven les finestres closes;mes, a l’entorn nostre, florien les roses.

está mudo el teclado de su clave de oro;y en un vaso olvidado se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos-reales.Parlanchina, la dueña dice cosas banales,y, vestido de rojo, piruetea el bufón.La princesa no ríe, la princesa no siente;la princesa persigue por el cielo de Orientela libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa acaso en el príncipe del Golconsa o de China,o en el que ha detenido su carroza argentinapara ver de sus ojos la dulzura de luz?¿O en el rey de las Islas de las Rosas fragantes,o en el que es soberano de los claros diamantes,]o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay! La pobre princesa de la boca de rosaquiere ser golondrina, quiere ser mariposa,tener alas ligeras, bajo el cielo volar,ir al sol por la escala luminosa de un rayo,saludar a los lirios con los versos de mayo,o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,ni los cisnes unánimes en el lago de azur.Y están tristes las flores por la flor de la corte;los jazmines de Oriente, los nulumbos del Norte,de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!Está presa en sus oros, está presa en sus tules,en la jaula de mármol del palacio real,el palacio soberbio que vigilan los guardas,que custodian cien negros con sus cien alabardas,un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!(La princesa está triste. La princesa está pálida)¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe(La princesa está pálida. La princesa está triste)más brillante que el alba, más hermoso que abril!

¡Calla, calla, princesa dice el hada madrina,en caballo con alas, hacia acá se encamina,en el cinto la espada y en la mano el azor,el feliz caballero que te adora sin verte,y que llega de lejos, vencedor de la Muerte ,a encenderte los labios con su beso de amor!

32. Per entendre la Teoria de la Paraula Viva de Maragall, llegiu aquest text i expliqueu-la:




Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejanta havíem marrat tot camí, i debades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentírem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor peixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l’olla fumejanta que’l vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l’home, que era com de pedra, girà’ls ulls en son rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga drecera, i mogué’ls llavis. En l’atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que’l pastor repetia tossudament: “Aquella canal...”, i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. “Aquella canal...” : ¡que eren belles les dues paraules entre’l vent gravement dites! ¡Que plenes de sentit, de poesia! La canal era’l camí, la canal per on s’escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó “aquella” canal; aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era “aquella canal...” Veieu? Pera mi això és parlar.

Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, en “aquelles mountines que tan hautes sount”, que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que me digués quelcom en la seva llengua pròpia i ella, tota admirada, signà’l cel estrellat, i féu només així: “Lis esteles...” i me sembla que també això era parlar.

Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre’s el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i’s plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l’un al costat de l’altre callaren. Després l’un, sense moure’s ni girar-se al company, li digué: “Mira”. I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella pròpria. També allò era parlar: i lo que no és així, paraules buides.

“Aquella canal”... “Lis esteles”... “Mira”... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l’Univers. Sols el poble innocent pot dir-les, i’ls poetes redir-les amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè’l poeta és l’home més innocent i més savi de la terra.

33. Analitza la mètrica, rima, ritme, estrofa, cesura, tria lèxica i figures retòriques d’aquest poema, sense fer-ne un comentari de text, és clar:

“CLÀSSICDe tanta rosa, que en ton front s’inclina,cauen lliscant les fulles per ta carai neden mortes en la copa clara,on riu del vi la flama pururina.

Un altre bes, un altre bes, Corina,que el temps d’aimar-nos no ha finit encara.Oblidem, doncs, que vers la Parca avarala nostra vida com un riu camina.

Cuitem a aima’ns amb la darrera estrella.L’amor fa eterna aquesta vida bella,qual fi els destins, pares dels déus, ja saben.

Tu més que els déus amb ton amor faries.la Parca trista ens té comptats els dies,Mes no els petons que dins d’un dia caben.

Guillem Tell. Enfilall de sonets (parnassianisme)





34. Fixa’t en el segon dels 3 cants de guerra (1898)de Visions i Cants de Joan Maragall i explica on es veu la seva actitud regeneracionista. Defineix amb tres adjectius el to en què el poeta s’adreça a Espanya. Dedueix a quins esdeveniments fa referència l’autor

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, -la veu d´un fillque et parla en llengua - no castellana;parlo en la llengua - que m'ha donatla terra aspra:en´questa llengua - pocs t'han parlat;en l'altra massa.

T'han parlat massa - dels saguntinsi dels que per la patria moren:les teves glòries - i els teus records,records i glòries - només de morts:has viscut trista.Jo vui parlar-te - molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes - vida és la sang.vida pels d'ara - i pels que vindran:vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honori massa poc en el teu viure:tragica duies - a morts els fills,te satisfeies - d'honres mortals,i eren tes festes - els funerals,oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replensdels fills que duies - a que morissin:somrients marxaven - cap a l'atzar;i tu cantaves - vora del marcom una folla.On són els barcos? - On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:tot ho perderes. -no tens ningú.Espanya, Espanya. - retorna en tu,arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;que el plô et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?




Extrets del dossier “El Modernisme o l’excepció com a norma” d’Areny , Maria, et al. Seminari “El Gust per la Lectura” SEDEC curs 1990-91; i d’altres llibres de text , a més de la collita pròpia.No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?Has desaprès d´entendre an els teus fills?Adéu. Espanya!

35. Defineix l’Escola Mallorquina a partir de les estrofes seleccionades del poema de Miquel Costa i Llobera:



A HORACI Príncep afable de la docta lira, mestre i custodi de la forma bella: tu qui cenyires de llorer i murta doble corona, ara tolera que una mà atrevida passi a mon poble la que amb tal fortuna tu transportares al solar de Roma cítara grega. Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes fines la llengua de ma pàtria dura; mes també noble hi sonarà: ma pàtria filla és de Roma. Filla de Roma per la sang, pel geni, clara i robusta com sa mare antiga, guarda en ses terres per llavor de glòria cendra romana. Sí: dins sa terra el cavador atònit ossos i marbres i joiells hi troba, armes, monedes i penons que ostenten l’àguila augusta. Bella ma pàtria és ademés. Viuria sens enyorança ta divina Musa dins eixa terra que cenyeix la blava mar de Sirenes. Illa és galana, on el sol de Grècia brilla puríssim, i d’ardenta saba pròdig, li dóna amb lo raïm alegre l’àtica oliva. Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui clàssiques formes, i l’antiga Musa, just amb sos propis ornaments, ma pàtria veja somriure. Ara que folla la invocada Fúria, febre als poetes inspirant, ungleja l’arpa plorosa, i entre fang destil·la fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,

dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!...

Mestre, amb ta bella, cisellada copa, deixa-m’hi beure. Deixa que tasti la sabor antiga que omple tes odes i dins elles dura com un vi ranci de Falern que guarden

àmfores belles. Nèctar poètic amb què el cor s’anima,

febre i deliris d’embriac no dóna; dóna la calma de l’Olimp, la sana força tranquil·la. Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca l’or, ni les armes, ni el domini frèvol: l’art és sa vida, que entre goig o penes guarda segura. Ah! Pugin altres a palaus que habiten grogues les ànsies amb l’afany hidròpic, negres ensomnis que en un llit de plomes posen espines. Vagen al fòrum, on febrosa turba crida i s’empaita disputant la presa que la Fortuna dins la pols humana llança per riure. Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,

seny i bellesa agermanar, oh artista!, seny i bellesa que amb la lira formen digna aliança. Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci, guia la dansa de gentils estrofes, tal com Silenus, el vell gris, guiava dansa de nimfes. Elles ben àgils i formant corona donen al ritme la lleugera planta: riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi d’alta ambrosia.

36. Llegeix la llista dels temes que solia escriure Joan Alcover a la web i aquesta frase que va dir: "jo no tinc preferència pel dolor com a font d'inspiració, és el dolor que ha tingut preferència en mi". Un dels seus millors poemes és “Desolació”. Mira com reflecteix tots o alguns dels temes de la llista i fes-ne la mètrica.

DESOLACIÓ Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sense entranyes, que de la soca resta; cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Els poemes els podeu trobar a http://perso.wanadoo.es/lipmic/index.htm

37. Els poetes de l’Escola Mallorquina tenien especial predilecció pels arbres: Josep Lluís Pons i Gallarza en té un a l’Olivera mallorquina, i un als Tarongers de Sóller; Miquel Costa i Llobera en f aun a El pi de Formentor; i Joan Alcover té La cançó dels pins... Fes tu també un poema a algun dels arbres del nostre Arborètum particular, fent que simbolitzi alguna cosa (llibertat, vida, mort, tristesa, enyor, ambició...)

38. Llegeix aquest fragment de l’Auca del senyor Esteve i digues com reflecteix l’enfrontament artista-societat:

http://perso.wanadoo.es/lipmic/index.htm

“-Digues d’un cop: on vas quan surts? -A estudiar.-Això, ja ho has dit. Digue’m si dius la veritat, i, si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.-Doncs...-va dir en Ramonet, pàl.lid com un lliri mort-.Doncs això que estudio, que em diu per què ha de servir-me, té de servir-me epr a una cosa: per a la carrera que vui seguir.-Per a la carrera que vols seguir? –digué el senyor Esteve tornant-se groc.- ... que no en tens una, de carrera? ¿Que potser voldries deixar la botiga?-Sí senyor!-... Que em vols matar? ¿Que no ho saps, que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres ...? Quina és, quina és aquesta carrera?-és ser escultor...- Ja sé lo que és, ser escultor! és ser un perdut. És viure entre gent perduda! és deshonrar el nom del teu pare.”

39. Ara compara el fragment anterior amb aquests altres, pel que fa a l’estil i al tema, ja que pertanyen a dues etapes diferents de Rusiñol:“ L’ERMITÀ: No ho tenen tot, germans meus. No ho tenen tot, ni gaudeixen de lo que gaudiu vosaltres. Ells tenen or, això sí, però pateixen l’avarícia de guardar-lo; ells dormen en lliit de ploma, però no somnien sobre núvols; ells podran tenir la terra, però el cel no ens el poden prendre, com no ens podran prendre el sol, ni la blavor de la nit, ni el brillar de les estrelles, ni el fruit de la bellesa. I sabeu lo que és la bellesa? La bellesa és l’harmonia que l’ànima busca afanyosa; és el goig que somnia l’esperit; és l’éssència perfumada aixecant-se com encens del fons de la matèria i prenent forma de núvols que embolcalla el cor de l’home ..., és la daurada polsina que deixaren amb les ales els àngels al passar arran de la terra. “

Cigales i formigues, Escena VI (1901) “JOAN: Imbècils! Això, hèroe? Mentida! Els hèroes són els que no veies morir, perquè morien a les fosques, sense farols de vanitat, sense llum d’incendi, sense crits, sense trompetes. Els hèroes són els que moren pels seus, pels altres, per la llibertat dels altres, ho entens? , i no els borratxos de sang! Els hèroes són els que es defensen. Però tu? Tu eres una bèstia, que de tant que n’eres, de bèstia, has causat l’admiració de totes les bèsties covardes!

L’hèroe. Escena X, Acte II...

SENYOR TOMÀS: Mort! has mort el nostre Hèroe!JOAN: I què he d’haver mort l’Hèroe! He mort el gandul del poble! Mireu-los allí! Els del teler són els hèroes.

L’hèroe. Escena última, Acte III (1903)

TRANSLITERACIONS DEL MODERNISME

40. Compara aquests anuncis publicitaris amb els actuals i digues on rau la seva atracció per al lector:

41. En el “Proemi” a Les multituds, Raimon Casellas cita una sentència que diu. “Qui es fica en la multitud hi perd l’ànima”. Hi ha altres refranys que en són contraris, com “La unió fa la força”. Busca diverses frases fetes, refranys, cites etc. a favor i en contra i després argumenta amb quina de les dues posicions estàs més d’acord.

42. Expresseu diversos punts de vista davant la situació donada al protagonista de La vida i la mort de Jordi Fraginals : una malaltia en fase terminal i les opcions que s’obren llavors a les persones, incloent els pal.liatius mèdics, el suport psicològic, o religiós o sentimental, l’eutanàsia i el suïcidi. Argumenteu si cadascuna de les opcions és “vitalista” o “decadentista”.

43. Hi ha una frase d’Enrico Ferri que diu “la reunió dels individus no dóna mai un resultat igual a la suma de cadascun d’ells”. Com es trasllada això al funcionament d’una classe d’institut a l’hora de prendre una decisió, d’un grup de treballadors en vaga, dels assistents a un espectacle esportiu de masses, als soldats d’un batalló en situació de guerra...?Argumenteu-ho.

44. Citeu situacions on una multitud pot adquirir comportaments violents, que hagueu vist al telenotícies o al cinema.

45. Els “adormits” dels quals parlen sovint els artistes modernistes, la massa anònima, la societat burgesa, existeixen encara avui? Analitzeu diversos aspectes de la societat actual: els joves, les mestresses de casa, els polítics, els immigrants...

46. Els modernistes veneren la poesia. Fixa’t en aquestes afirmacions, tria les que vulguis i raona si són certes o falses, avui dia, i per què:-La poesia és concebuda com un remei espiritual -La poesia no pot tenir mai una aplicació social.-La idea de Poesia va més enllà de la Literatura -Els poetes no han estat mai ben considerats-La Poesia no és res més que una evasió narcotitzant-La prosa és símbol d’ordre i tradició.-La bellesa és un ideal reaccionari-El caràcter religiós de la Poesia només és aparent.

47. Aparella les dones de la columna de l’equerra amb les obres on surten i els seus autors:Cecília Els sots feréstecs Victor CatalàMaria Aigües encantades Raimon CasellasPepona L’alegria que passa Joan MaragallAlberta La vida i la mort de Jordi Fraginals Prudenci BertranaMila Camí de llum Josep Pous i PagèsRoda-soques Solitud Joan Puig i FerreterAdalaïsa Josafat Miquel de PalolZaira El comte Arnau Santiago Rusiñol

48. En totes les dones de l’exercici anterior tenim exemples de “dones fortes”, “dones submises”, “bagasses” i “donna angelicata”. Digues quin paper escau més a cadascuna.

49. Agafeu la paraula “bagassa” i elaboreu una petita gradació de sinònims : vulgars, tècnics, estàndards, col.loquial-familiars, argots...

50. Feu un llistat de dones que conegueu, properes o famoses, que entrarien en cadascuna de les categories anteriors de dona, segons el vostre parer.

51. Busca revistes literàries actuals i fes-ne una crítica del disseny (grafisme, compaginació, il.lustracions, etc.) i del contingut. Després elabora una proposta de nova revista literària que pugui semblar atractiva per a la gent de la teva edat. Una pàgina

52. Treballa amb el diccionari de símbols i cerca què simbolitzen l’ARBRE, l’AIGUA, L’AIRE, LA ROSA, EL CAVALL

53. Compara el poema LA VACA CEGA de Joan Maragall, amb el de LA VACA SUÏSSA, de Pere Quart.

54. Il.lustra aquest poema d’Apel.les Mestres a la manera modernista, seguint l’estètica prerafaelita, d’Alexandre de Riquer, del mateix mestres, d’A.Mucha...

NIT DE SANT JOAN

A la nit de Sant Joanvora el gorg les Dones d’aiguapentinen amb pintes d’orses cabelleres de plata.En la fosca de la niti en la pau de les muntanyesha arribat al peu del gorgla parella enamorada.Ja la mà cruix en la màja en un bes un bes esclata,ja es juren amor eternen aquesta vida i l’altra.Les Dones d’aigua entretanthan deixat de pentinar-se; immòbils entorn del gorgsemblen roques encisades.Les Dones d’aigua amb afanytot mirant i escoltant callen,i sospiren tendramenti murmuren en veu baixa.Ella diu. “Qui ha sorpirat?”,ell respon: “ERl vent que passa”.Ella diu. “Murmura algú”,i ell, rient, respon: “És l’aigua”.Mes ai! no sospira el vent,mes ai! no murmura l’aiguasinó l’enveja i despitles Aloges solitàries.

55. Busca el dibuix o quadre modernista que et sedueixi més i fers-ne un poema al tema, a la forma, a l’estil, al que et suggereix...Adjunta’l al poema.

56. Compara les “Odes a Barcelona” de Verdaguer, Maragall i Pere Quart, pel que fa al punt de vista sobre el tema que hi mostra cada poeta-

57. Defensa aferrissadament el concepte literari d’”l’art per l’art” enfront del de la literatura compromesa amb la realitat. Fes-ho en forma de conferència, que duri 10 minuts aproximadament.

58. Compara el Pi de Formentor de Costa i Llobera, amb l’Olivera mallorquina, de Pons i Gallarza, pel que fa a semblances i diferències.

59. Fes una auca sobre un membre de la teva família a l’estil dels apariats de l’auca del Sr Esteve, de Santiago Rusiñol.

60. Transforma l’argument de Josafat en una redacció narrativa sobre un amor sublimat i sensual, que no arribi mai a l’erotisme. Canvia el nom dels personatges, si vols, però no el lloc.

61. Santiago Rusiñol fa una crítica irònica a la burgesia barcelonina amb L’auca del Sr Esteve. fes tu el mateix sobre els joves de la teva generació, que coneixes tan bé, en forma de text assagístic: costums, frases, vestit, vida quotidiana, lleure, treball, estudi... Tria allò que consideris més definitori i més motiu d’ironia, és clar.

62. Ja saps com és la relació individu-massa per als modernistes, però aquesta perspectiva es manté actualment? En què ha canviat? Quins valors veus tu en la invividualitat actual? I en la col.lectivitat? Quina és la teva relació personal amb la massa? Text argumentatiu d’una pàgina.

63. Els cantautors de la Nova Cançó (Serrat, Llach, Raimon, Bonet, Rossell) han dedicat moltes obres a la Mediterrània, al paisatge català. Busca’n una, escolta-la, trasllada-la a un foli i dibuixa-ho un contorn abstracte relacionat amb el contingut.

64. Fes un mural sobre el Comte Arnau i la llegenda del mal caçador o la cacera infernal , amb totes les fonts im imatges que puguis trobar a Internet: la matèria de Bretanya, la cançó popular catalana , Verdaguer, Maragall.

65. Un cop vistos els resultats de la ideologia vitalista, o anarquista (2a guerra mundial, nazisme, racisme, slin-heads...) fes un article de crítica d’una pàgina.

66. El tema de l’home-bèstia surt a Josafat, a Solitud i als Drames rurals de Victor Català (el Met de les Conques). El personatge de Josafat, a més, es compara amb un gran simi. En l’imaginari col.lectiu nostre hi ha uns quants mites i llegendes sobre aquest tipus de personatges. Digues-ne uns quants.

67. Josafat també té reminisciències amb El geperut de Nôtre-Dame. Interesseu-vos sobre l’origen d’aquesta història , les versions cinematogràfiques i les semblances i diferències amb Josafat.

68. També tenim figures de dona-bèstia, com la mare d’en Met de les Conques , de Drames rurals, de Víctor Català. Pot ser homologable a la de les bruixes, o un íncube. Vallgorguina ha estat tradicionalment seu de bruixeries diverses. Cerqueu-ne informació.

69. El contrari de l’home-bèstia o dona-bèstia és l’animal humanitzat, com a les faules clàssiques o al cinema d¡animació i el còmic. Quin nom rep la figura retòrica que consisteix a donar trets humans a les coses o animals? Per a què es fa?. Feu un llistat de pel.lícules amb protagonistes animals humanitzats.

70. En les obres modernistes, especialment en narrativa, hi ha tres recurrències temàtiques: la sequera, el sacrilegi i l’ascens/descens. Indiqueu quins títols les presenten , posant creus:

SEQUERA

SACRILEGI

ASCENS/DESCENS

Cigales i formigues (Rusiñol)Aigües encantades (Puig i Ferreter)Josafat (Prudenci Bertrana)Les multituds (Raimons Casellas)Solitud (Víctor Català)Camí de llum (Miquel de Palol)Els sots feréstecs (Raimon Casellas)

71. Els sots feréstecs presenten el tema de la missa negra i la missa blanca, els gats negres, els bocs banyuts, els

exorcismes... Argumenteu quina pervivència tenen avui aquestes pràctiques en la societat, i cerqueu exemples arreu del món.

documento sin títuloannaribas.cat/07_literatura/web_modernisme/exercicis... · web viewllegeix...

Documents