desarrollo emocional alumnos

Estudis de Mestre d’Educació Infantil

5103 Psicologia del Desenvolupament en Edat EscolarTema 2. El desenvolupament dels aspectes socials, emocionals i de la

personalitat

Aquests apunts estàn fets pels alumnes de la especialitat de mestre en educació infantil amb col·laboració amb el professor i es distribuexin sota aquesta llicència.

Josep A. Pérez Castelló

Aquesta obra està sota unalicencia de Creative Commons.

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es/

5103 Psicologia del Desenvolupament en Edat Escolar Estudis de Mestre d’Educació Infantil

Campus Extens 2


ÍNDEX

1. Presentació ..........................................................................................................

2. Índex de continguts ..............................................................................................

3. Continguts ............................................................................................................

4. Annexos................................................................................................................

5. Referències bibliogràfiques..................................................................................

3

4

5

36

38

Campus Extens 3


1. PRESENTACIÓ

No es pot entendre el temari d’aquesta assignatura sense fer referència al desenvolupament socioafectiu de l'infant i la relació que aquest té amb la seva personalitat. En el desenvolupament d’aquests aspectes és especialment important el paper de la família i dels amics; tampoc no es pot oblidar la importància que hi té l’escola.

En moltes ocasions, i aquest text no n'és una excepció, en la psicologia del desenvolupament, s’ha posat més èmfasi en els aspectes cognitius i lingüístics que en els emocionals i afectius. Però, aquests aspectes són realment importants, ja que l'infant és un ésser que viu totalment en un entorn socioafectiu que l'afecta.

És important dir que els aspectes socioafectius i de la personalitat de l'infant, tal com ocorre en les altres àrees del desenvolupament que ja s’han comentat, també varien amb el pas del temps, i també es troben influenciades pel pes de l’herència i de l’ambient. La vida socioafectiva d’una persona comença molt més aviat del que es pensava fins fa uns anys. Ja durant el primer mes de vida l'infant pot expressar emocions, i ja pot tenir en compte els altres. Les relacions amb els pares són, en aquest sentit, especialment importants. L’establiment de l’afecció, un tipus de relació molt especial que els nadons mantenen amb les persones més properes a ells, és un dels punts fonamentals dels primers dos anys.

Durant aquests anys no tan sols és important la relació que manté l'infant amb els altres, sinó també amb ell mateix. L'infant ha de descobrir-se i això ho fa a través dels altres, però també té un pes important ell mateix en una espècie d'autodescobriment. Aquest coneixement d'un mateix té especialment rellevància a partir dels dos anys i fins als sis. L'infant d'aquesta edat també té altres tipus de relacions amb els altres. Les seves relacions augmenten, especialment en entrar a l'escola, i el tracte amb els familiars també difereix molt del que s'havia donat fins al moment. El paper dels pares és en aquests instants també molt important; el tipus de pares pot determinar de manera significativa el desenvolupament de la personalitat de l'infant, i ho pot fer de molt fortament; encara que no sempre és així, ja que el temperament de l'infant també pot determinar en part la forma com l'ambient familiar pot influir-hi.

OBJECTIUS

Els objectius d’aquest tema són:

• Conèixer el desenvolupament de la interacció socioafectiva de l'infant els sis primers anys de vida

• Saber el paper que juga el temperament en l'evolució dels aspectes socioafectius

• Conèixer la importància dels pares en el desenvolupament dels aspectes socioafectius

Campus Extens 4


2. ÍNDEX DE CONTINGUTS

1. EL DESENVOLUPAMENT DELS ASPECTES SOCIOAFECTIUS I DE LA PERSONALITAT ELS DOS PRIMERS ANYS

1.1. El desenvolupament emocional i l'establiment de relacions íntimes: l'afecció (vincle)

1.1.1. Què són les emocions?

1.1.2. El desenvolupament de les emocions

1.1.3. L'establiment de relacions íntimes: el vincle afectiu

1.2. La personalitat i el temperament

1.2.1. El temperament del nadó

1.2.2. Perfils de temperament precoç i desenvolupament posterior

1.2.3. Temperament i problemes de conducta

1.2.4. Estabilitat en el temperament

2. EL DESENVOLUPAMENT DELS ASPECTES SOCIOAFECTIUS I DE LA PERSONALITAT DELS DOS ALS SIS ANYS

2.1. El desenvolupament del jo i de l'autoconsciència

2.1.1. El desenvolupament del jo

2.1.2. Definició d'autoconsciència

2.2. El desenvolupament de la consciència de gènere

2.2.1. La progressió evolutiva del coneixement del gènere

2.2.2. El desenvolupament de la consciència de gènere des de diverses teories

2.3. El desenvolupament de les relacions amb els altres

2.3.1. Relació de l’infant amb els altres infants.

2.3.2. Relació dels infants amb els adults (professorat, etc.)

2.3.3. Relació de l´infant amb la família

2.4. La relació dels estils parentals amb el desenvolupament emocional

2.4.1. Estils parentals segons Baumrind

Campus Extens 5


3. CONTINGUTS DEL MÒDUL

1. EL DESENVOLUPAMENT DELS ASPECTES SOCIOAFECTIUS I DE LA PERSONALITAT ELS DOS PRIMERS ANYS

El desenvolupament dels aspectes socioafectius i de la personalitat és molt important per als infants, ja que és així com es forma, a poc a poc, la seva manera de ser i molts altres aspectes, en els quals l’entorn té una gran influència; per exemple, l’escola, els amics, la família. Cal a dir que els aspectes socioafectius i de la personalitat varien al llarg del temps i reben una certa influència de l’herència, així com també de l’ambient. Per estudiar aquest apartat cal aprofundir en les emocions, la personalitat, l’afecció (el vincle) i l’entorn, des d'on es rep influència.

1.1. El desenvolupament emocional i l'establiment de relacions íntimes: l'afecció (vincle)

L'infant neix indefens davant els perills, i depèn d'una manera molt forta dels ajuts que li puguin donar els adults del grup social on ha nascut; per això es diu que l'infant requereix d'un contacte íntim per poder tirar cap endavant; algú s'ha de preocupar de netejar-lo, d'alimentar-lo, de vestir-lo, etc. Perquè siguin possibles aquests ajuts cal que hi hagi una motivació mútua per a l'intercanvi social; aquesta motivació està relacionada amb l'aspecte emocional.

L'infant quan neix té un sistema perceptiu i sensorial bastant organitzat, i es troba especialment programat per parar esment als estímuls socials, entre els quals es troba l'atenció a les persones que en tenen cura. El nadó, ja molt aviat, intercanvia somriures i mirades amb aquestes persones; l'adult al mateix temps està també motivat per fer cas del nadó, de les seves mirades, del seu somriure, de les seves carícies. Així el desenvolupament de l'intercanvi social és possible perquè hi ha un component emocional que ho permet, ja que els dos que hi intervenen se senten atrets un per l'altre; per això el desenvolupament emocional fa possible la supervivència de l'espècie.

Els intercanvis infant-adult són els que permeten el desenvolupament socioafectiu i de la personalitat de l'infant, ja que aquest, en bona part, té lloc gràcies al contacte que l'infant manté amb els altres; una altra part d'aquest desenvolupament ve donat per informacions del codi genètic i una altra pel mateix ambient.

1.1.1. Què són les emocions?

Les emocions són, en primer lloc, respostes fisiològiques que preparen l’organisme per adaptar-se a l’ambient. En situacions de risc, o de vigilància el nostre cos està més activat del normal, el cor batega amb més força, la respiració és més ràpida i els músculs estan en tensió; en segon lloc, són també estats afectius i subjectius que fan que ens sentim d’una manera determinada; i en tercer lloc, les emocions serveixen per expressar els nostres estats. Per mitjà dels nostres gests corporals i facials podem comunicar als altres els nostres sentiments. Finalment, les emocions són funcionals, ens serveixen per apropar-nos a alguna cosa o per preparar-nos per fugir d’algun perill.

1.1.2. El desenvolupament de les emocions

Un dels aspectes que cal analitzar quan es parla del desenvolupament socioafectiu té a veure, tal com s'ha comentat ara mateix, amb el desenvolupament de les emocions, ja que aquestes són les que permeten l'existència del contacte entre el nadó i la resta de membres de la seva espècie.

El desenvolupament de l'aspecte emocional s'explica molt bé per la perspectiva etològica. Els nadons busquen constantment la protecció dels pares, i ho fan per motius de supervivència que estan relacionats amb aspectes de la historia evolutiva de la nostra espècie, quan els homes

Campus Extens 6


vivien exposats als múltiples perills que la natura entranya; per tant, moltes de les conductes emocionals primerenques de relació es disparen automàticament.

Aquest desenvolupament emocional canvia segons l’edat. És diferent, per exemple, entre un infant de dos anys i un infant de sis. El primer té un sentit de si mateix i dels seus objectius i comença a desenvolupar un espectre d’emocions, mentre que l'infant de sis anys se sent més segur, és relativament independent, pot fer coses per si mateix, pot mostrar afecte pels seus pares i amics sense una dependència evident, coneix els seus límits, etc. Aquest desenvolupament emocional pot influir en molts d’àmbits de la vida, com per exemple, en l’àmbit familiar i en l’educació.

Les emocions són estats afectius que afecten la persona en la seva totalitat. Són una reacció subjectiva a l’ambient, que va acompanyada de canvis orgànics, (fisiològics i endocrins) són d’origen innat, estan influïdes per l’experiència i tenen funció adaptativa. Fan referència a estats interns com el desig o la necessitat que dirigeix l’organisme. Les seves categories bàsiques o primàries són: por, sorpresa, aversió, ira, tristesa i alegria, i apareixen durant els tres i set primers mesos. Les que són més complexes es diuen secundàries i apareixen al voltant del segon any: la vergonya, la culpa, la enveja, l'orgull i la torbació.

L’expressió de les emocions es produeix sempre com a conseqüència de la interacció amb altres persones: primer apareix de manera involuntària (primàries) i després passa a ser voluntària (secundàries).

—Els primers mesos

El desenvolupament emocional és un procés que dura tota la vida, però la base de les emocions es produeix durant la infància, per això rep tanta importància. Un correcte desenvolupament emocional suposa ser conscient dels propis sentiments, estar-hi en contacte i ser capaç de mostrar-los; això produeix una capacitat d’empatitzar, de simpatitzar i de tenir intercanvi de sentiments satisfactoris amb els altres. A més, l'acceptació dels propis sentiments significa una acceptació pròpia; per aquest motiu les emocions no poden restar al marge. Hom sap que els nadons que acaben de néixer ja poden percebre senyals vocals, és per això que sempre els parlam amb un to elevat i agut, expressant, al mateix temps, emocions positives. Com a conseqüència, els infants atendran més quan algú parli directament amb ells que no quan dos adults mantenguin una conversació amb un to de veu normal. En canvi, no se sap a quina edat els infants poden distingir les emocions dels altres (trist, enfadat, etc.) però es coneix que a partir dels tres mesos s’estimen més veure un rostre alegre que no un de trist; a més l’estat d’ànim de la mare també els afecta i són capaços de reconèixer situacions de tristesa segons el to de veu i l'expressió de la cara.

Totes les emocions que apareixen durant els sis primers mesos de vida no són gaires diferents, i a vegades no es distingeixen unes de les altres. Una de les primeres emocions que apareixen en el nadó és la d'angoixa que mostra l'infant quan plora perquè té alguna necessitat vital; la tristor és un altra emoció que apareix molt aviat; el somriure també apareix ben ràpid. El primer somriure que apareix, durant les primeres setmanes, és degut a la sensació de satisfacció que li produeixen algunes reaccions fisiològiques (per exemple, tenir la panxa plena): aquests primers somriures són, per tant, reflexos. El somriure social que apareix quan l'infant interacciona amb altres sorgeix devers les sis setmanes de vida. Aquest somriure encara és molt tímid, l'infant no somriu totalment; el vertader somriure social apareix una mica més tard, devers els tres o quatre mesos, i ocorre quan l'infant troba especialment agradable alguna cosa que passa, quan té lloc el contacte amb l'adult. L'enuig apareix també entorn dels tres o quatre mesos, quan algú fa canviar o desaparèixer alguna situació agradable per a l'infant: per exemple, l'infant s'empipa quan algú li lleva el sonall.

—Millores en el desenvolupament de les emocions

Campus Extens 7


A la segona meitat del primer any de vida apareixen una sèrie de canvis importants a les emocions del nadó. Entre els sis i els nou mesos d'edat totes les emocions dels infants passen per un clar procés de diferenciació entre si; cada cop n'hi ha una varietat més àmplia i les emocions es manifesten molt més ràpidament i amb més intensitat; per exemple, als vuit mesos, l'infant ja pot interpretar les expressions emocionals dels pares, així pot controlar o rectificar la seva conducta; pocs mesos després, aquesta interpretació l'aplicarà a persones desconegudes, i s'aproparà només a les que somriuen.

Dues respostes emocionals, molt típiques d'aquest moment, estan relacionades amb les pors que apareixen; per una banda es troba la por als estranys (que apareix devers els sis mesos però que no es manifesta clarament fins als deu o catorze mesos). Una bona part d'infants, però no tots, senten por quan s'apropa una persona estranya; cada infant té una manera pròpia d'expressar aquesta por, la qual depèn d'una sèrie de factors, entre les quals cal destacar: el temperament del nadó, les característiques de l'estrany, i la pròpia situació en la qual aquest apareix; especialment important és el fet de si la mare és present o no quan es dóna l'aparició; l'infant reacciona amb molta més por quan ella no hi és.

L'altra resposta emocional molt típica d'aquest moment és l'ansietat per la separació de la mare (que sorgeix a partir dels vuit o nou mesos, la màxima expressió és als catorze i després va minvant lentament). Tal com passa davant la por de l'estrany no tots els infants reaccionen igual quan la mare els deixa; les diferents reaccions depenen també del temperament, de la situació i de la manera com la mare s'ha marxat.

Altres emocions d'aquests mesos són que els enuigs dels infants augmenten i, a més a més, esdevenen més forts. El somriure també ocorre més freqüentment, i també apareix la rialla. Tant una cosa com l'altra són molt més selectives i ràpides. L'infant no riu ni s'enfada per qualsevol cosa, sinó que té els seus motius, i reacciona molt més ràpidament als estímuls.

Així, es pot dir que el nadó, al final del primer any de vida, té una vida emocional molt més gran i rica que durant la primera meitat d'aquest. Les millores que s'han produït al final del primer any de vida es deuen, en part, a l'evolució de les capacitats cognitives de l'infant, així com les millores que es donen a la seva memòria. Aquests canvis permeten a l'infant entendre amb més facilitat les emocions dels altres, així com anticipar què és el que passarà a continuació (anticipació de conductes).

—Les emocions després del primer aniversari

Una vegada que l'infant ha començat el seu segon any de vida ja és un infant que es desplaça amb facilitat, que comença a entendre el llenguatge que rep dels altres, i que, sobretot, té unes creixents capacitats cognitives; totes aquestes coses permeten que es donin una sèrie de canvis importants a les emocions; a més a més de perfeccionar-se les que havien aparegut fins ara, n'apareixen altres de noves.

L'aparició de l'autoconsciència cap al final del segon any de vida, i propiciada per la millora de la intel·ligència de l'infant, és en part la causant d'aquestes noves emocions. Entre els quinze i els vint-i-quatre mesos de vida la majoria d'infants ja tenen consciència del jo (Lewis i Brooks) 1978; per tant, saben que els altres no són ells. Segons Stassen Berger i Thompson (1997) l'aparició de la consciència d'un mateix canvia la intensitat i les condicions de les reaccions dels infants davant els altres; a partir d'ara es prenen les coses d'una manera molt més personal. Aquest moment coincideix amb l'aparició dels primers sentiments de possessió (això és meu); de tal manera que els infants poden sentir les ofenses com una cosa personal, i reaccionen fortament davant de conductes que pensen que poden anar contra els seus interessos, és el moment en el qual comencen a produir-se fortes enrabiades (especialment si en aquest moment tenen un germanet nou, ja que ara són capaços de sentir gelosia).

Campus Extens 8


El desenvolupament de l'autoconsciència també possibilita l'emergència de sentiments d'autocrítica quan l'infant realitza alguna conducta inadequada; apareix així el sentiment de culpa; de la mateixa manera apareix el sentiment d'orgull quan l'infant sap que la seva conducta ha estat apropiada o molt bona. Així, a partir dels 18 mesos, l'infant ja pot parlar de les seves emocions i, a més, apareix un altre tipus d’emocions, com la vergonya, i comença a tenir consciencia de si mateix.

Altres aspectes que produeixen canvis a les emocions de l'infant són, de cada vegada més, les bones capacitats per entendre la ment dels altres (encara que aquestes capacitats encara són molt primitives). L'infant s'emociona quan veu els altres contents, o es posa molt trist si veu que els altres ho passen malament; fins i tot, devers els dos anys, és capaç de mostrar-se simpàtic quan veu algú trist, i ho fa per intentar ajudar-lo.

En definitiva, al final del segon any de vida i gràcies a l'aparició de l'autoconsciència, les emocions de l'infant es consoliden, al temps que n'apareixen altres de noves, que permeten a l'infant afirmar-se davant dels altres. També és important destacar que el creixement emocional es troba també influenciat per les característiques de cada cultura, i a cadascuna d'aquestes alguns sentiments es donen de manera diferent. La comprensió emocional apareix, normalment, quan l'infant pot integrar més d’una informació; així quan apareix algun conflicte, per exemple amb un germà, i l'infant hagi comprès les emocions prest i les hagi pogudes parlar amb els seus pares, aquest podrà analitzar els sentiments que hagin pogut sorgir durant la disputa.

A mesura que va creixent, a partir dels quatre o cinc anys, entén encara més les emocions dels altres. També pot arribar a explicar els factors d’aquells sentiments, però no hi aprofundeix ni pot distingir les necessitats que mouen aquelles emocions. Ja entrant en els sis o set anys, els infants ja poden reconèixer tant els factors externs com els factors interns de les emocions. També ja poden saber que en una mateixa situació es poden sentir més d’una emoció i qualque pic, fins hi tot, diferents. Aquest cop, per poder saber les emocions dels altres es guiarà pels indicis facials, per la conducta i les situacions.

1.1.3. L'establiment de relacions íntimes: el vincle afectiu

—Què és l'afecció?

Com ja s’ha comentat l'infant manté interacció amb els altres des de molt prest. Els seus contactes amb la mare tenen lloc des dels primers dies, i es tracta de contactes recíprocs, és a dir d’interacció mútua; aquests contactes no tan sols serveixen per a l’adquisició del llenguatge, sinó que serveixen perquè aparegui l’afecció, que és un dels temes més essencials d’aquest curs. El desenvolupament emocional de l'infant durant aquests mesos es troba totalment relacionat amb l’afecció que apareix entre l'infant i la mare durant la primera infància i que continua durant la resta de la infantesa.

John Bowlby (1969), un dels autors que més ha treballat sobre aquest tema, defineix aquest fort vincle o afecció així: «...són els forts vincles afectius que sentim per les persones especials de la nostra vida».

D'aquesta manera, les relacions íntimes a través de les quals es forma l'afecció són un conjunt de contactes que tenen els éssers humans amb la resta de les persones com a éssers socials. Així podem relacionar-nos amb les persones que tenim en el nostre voltant i al mateix temps podem compartir-hi inquietuds, amor, patiment, etc. A més a més, s’utilitza com un mètode de comunicació per poder expressar els sentiments cap als altres i poder ser comprès i entès. En general, se sol identificar l’afecte amb l’emoció, però en realitat, són fenòmens molt distints, encara que, sens dubte, estan relacionats entre si; mentre que l’emoció és una resposta individual interna que informa de les probabilitats de supervivència que ofereix cada situació, l’afecte és un procés d’interacció social entre dos o més organismes. L’afecció emocional és el

Campus Extens 9


llaç afectiu que sentim per les persones que tenen una significació especial en les nostres vides, ja sigui per proximitat o per desig mutu.

Poc després del naixement de l’infant se solen produir uns forts vincles emocionals amb la mare, durant un període anomenat sensible, ja que ella sent un afecte molt gran cap al seu infant. Cal a dir que els infants d’un any que han tingut més contacte amb la mare són capaços de realitzar millor proves de desenvolupament mental i físic, que d'altres que no han tingut aquesta possibilitat d’afecció1.

Sembla que, si els pares viuen amb emoció i alegria l’arribada de l’infant, després senten una afecció molt gran cap al seu fill/a; però, es pot dir que el contacte inicial amb l’infant no és decisiu per al desenvolupament de l’afecció entre pares i fills. Per exemple, hi ha pares adoptius que senten una gran afecció per l’infant que tenen i no han tingut cap mena de contacte amb l'infant després de néixer.

Segons Ainsworth (1973), l'afecció es pot definir com «un llaç afectiu que una persona o animal forma entre si mateix i un altre concret, un llaç que els vincula a l'espai i que perdura al llarg del temps».

En aquest cas les persones que tenen afecció intenten estar sempre l'una al costat de l'altra sempre que poden, i els agrada molt interaccionar entre si. Els infants amb afecció cerquen sempre el contacte amb les persones per qui senten afecció, que solen ser els pares i els familiars més propers; en canvi, no els agrada gens ni mica que apareguin desconeguts, i intenten no mantenir-hi contacte. Els pares amb afecció sempre cerquen el contacte amb el fill, i sempre el vigilen perquè no es faci mal.

L’afecció s'adquireix a traves d’una sèrie d’estadis o fases ben diferenciats.

Fase I. Des del naixement fins als dos mesos

En aquesta fase l'infant no diferencia gaire entre la mare i els desconeguts. L'infant fa cas a tothom, i normalment respon positivament a tots.

Els nadons, però, ja reconeixen perfectament la mare, encara que no li facin un cas especial; per part de la mare sí que hi ha un interès especial i evident cap al seu nadó; la majoria de les mares des dels primers dies tenen uns sentiments especialment positius cap a l'infant que acaba de néixer, i aquest és un sentiment que sembla universal de totes les cultures.

Es podria dir, per tant, que aquest període és una preparació del posterior; en aquesta fase encara no hi ha afecció per part de l'infant i, tal com diuen Vasta i altres autors (1997), es pot denominar aquest període com d’una sensibilitat social indiscriminada per part de l'infant, que fa cas a qualsevol.

Fase II. Des dels dos fins als set mesos

En aquesta segona etapa de l’adquisició de l’afecció l'infant comença a sentir una sensibilitat social més diferenciada, ja que a partir d’ara estarà més interessat per les persones que tenen cura d’ell que per les altres.

En aquests moments l'infant dirigeix totes les seves respostes positives cap aquestes persones que tenen cura d'ell. Encara no manifesten por cap a les persones desconegudes, però ja no hi estan gaires interessats. En aquests instants l'infant ja ha format una representació cognoscitiva bastant aproximada de les persones que tenen cura d’ell i, a més a més, ja sap si és una persona en qui es pot confiar i se'n pot estar segur.

Fase III. Des dels vuit mesos fins als vint i quatre

1 Vegeu, per exemple, <http://www.attach-china.org/espanol/images/diagramsp.jpg>.

Campus Extens 10


El vincle de l’afecció ja es dóna definitivament en aquesta etapa. Devers els vuit mesos els infants comencen a voler relacionar-se només amb les persones conegudes, especialment amb aquelles que en tenen cura (pares i familiars), i senten una por intensa (no tots els infants) davant dels desconeguts.

En aquests moments es diu que l’afecció està centrada.

Segons Vasta, l’afecció centrada que es dóna en aquests instants es troba relacionada amb el temps amb dos aspectes: per una banda, el desenvolupament emocional de l'infant permet que apareguin les primeres pors, per això l'infant té precaució davant dels desconeguts; quan troba un desconegut plora i es refugia al costat de la mare; tampoc li agrada que la mare s’allunyi, ja que se sent abandonat i també es posa a plorar furiosament i a cercar (ja es pot desplaçar) la mare per tot; quan la troba cessen els plors i es tranquil·litza totalment. El segon aspecte que es troba relacionat amb l’aparició de l’afecció centrada és el desenvolupament físic. L'infant, com que es pot desplaçar, pot cercar la mare quan se sent insegur i aquesta no és present; d’aquesta manera la mare esdevé una «base de seguretat» des de la qual l'infant explora el món; sempre que en aquesta exploració l'infant senti por, tornarà amb la mare per sentir-se de nou segur.

L'afecció apareix molt fortament en l'infant fins als dos anys, després es va tornant més feble, però no desapareix mai.

Hi ha alguns factors que determinen el tipus d’afecció que tindrà l'infant, ja que no tots els infants tenen el mateix tipus d’afecció.

—Tipus d’afecció

Ainsworth (1993) va fer una sèrie d’investigacions per comprovar el tipus d’afecció que tenien els nadons. Aquesta autora va arribar a establir tres tipus de reaccions que manifestaven els infants quan la mare marxava i l'infant es quedava amb un adult desconegut. Aquestes reaccions originaven, segons aquesta autora, dos tipus d’afecció.

1. Els infants amb una afecció segura. Aquests infants tenen el que es denomina una «afecció segura amb la mare». Són infants que es troben segurs d’ells mateixos, per això poden explorar el món lliurement quan la mare es troba a prop, encara que hi hagi un desconegut. La mare els ha donat aquesta confiança perquè és una mare segura que li ha donat al infant seguretat i confiança. L'infant utilitza la mare com una «base de llançament» a través de la qual explora el món, i torna a la base quan es troba insegur; aquests infants mostren angoixa només quan la mare marxa i queden sols amb un desconegut. Els infants es posen molt contents quan torna la mare; aproximadament un 65% dels infants mostren aquestes pautes.

2. Els infants amb una afecció insegura. Són infants que tenen por, s'empipen molt fàcilment o senten indiferència per la mare. L'infant no té confiança amb la persona que en té cura; no intenta mantenir-hi contacte. En l'afecció insegura encara es poden diferenciar altres subtipus d'infants: els angoixats i rebels són uns d'aquests, no permeten de cap manera que la mare se'n vagi, s'hi aferren fortament, no volen explorar l'ambient si no és enganxats de la mare. Si la mare marxa es posen molt nerviosos, i quan aquesta torna estan molt enfadats i no volen fer-li cas, són aproximadament un 10% dels casos estudiats. Els infants evasius són el segon tipus; aquests no fan gaire cas de la mare i, fins i tot, de vegades l'eviten. Gairebé mai ploren quan se'n va i, en tornar aquesta, continuen sense fer li gens de cas; aquests representen un 25% del total.

—Factors que determinen l’afecció

Hi ha alguns factors que sembla que estan relacionats amb el tipus d'afecció que tenen els infants amb les persones que en tenen cura.

Campus Extens 11


Segons Vasta i altres (1997), la capacitat de la reacció materna davant l'infant està molt relacionada amb el tipus d'afecció que formin els seus fills.

De les mares segures, que els donen confiança, que se'n preocupen, que hi raonen, que són més sensibles davant les necessitats dels nadons, solen sorgir infants amb una afecció molt segura. El contrari passa quan la mare és una persona insegura, que no està per a l'infant, que no en té cura tal com pertocaria, etc., en aquest cas l'infant desenvoluparà segurament una afecció insegura.

Un assumpte important que cal destacar és que els infants poden presentar diferents tipus d'afecció per les diferents persones que en tenen cura. Així un infant podria presentar una afecció segura amb el pare, però insegura amb la mare.

L'afecció que desenvolupi l'infant també podria estar relacionada amb l'afecció que varen tenir els seus pares quan eren infants; sembla que pares que varen tenir una afecció segura a la seva infància presenten una tendència molt forta que els seus fills també la tinguin, i el mateix passa al contrari.

Un altre aspecte relacionat amb l'afecció és el temperament de l'infant. Els nadons amb temperaments difícils solen presentar problemes amb la seva afecció; també tenen problemes els infants més angoixats, o els que són més porucs.

Altres autors que han tractat el tema del vincle són R. Shaffer i P. Emerson. Segons aquests autors els infants passen per diferents etapes per desenvolupar vincles amb els seus cuidadors:

1. Fase asocial (0-6 setmanes): els infants responen de la mateixa manera als estímuls socials i no socials.

2. Fase de l’afecció indiscriminada (sis setmanes-sis o set mesos): els infants se senten atrets pels estímuls socials i no els agrada que els deixin sols o que no els facin cas.

3. Fase de l’afecció específica (set-nou mesos): els infants senten una afecció gran per la persona que els atén, generalment la mare. Segons Ainsworth, aquesta afecció és una base segura per a l’exploració i posterior desenvolupament de l’infant.

4. Fase de l’afecció múltiple: els infants comencen a sentir afectes per altres persones del seu entorn.

—Teories de l'afecció

Un dels temes centrals de molts investigadors ha estat la preocupació per la relació entre l'infant i la mare. Les primeres investigacions en aquest camp van ser de René Spitz, psicoanalista, que, observant infants abandonats per les mares, va poder concloure que la mare seria com la representació del medi extern i l'infant, a través d'ella, podia començar a tenir objectivitat del medi. A continuació es poden veure les teories més conegudes.

Teoria psicoanalítica

«T'estim perquè em dones menjar». Segons Freud, els infants són orals ja que troben satisfacció en xuclar i a dur-se coses a la boca. Erik Ericson també creia que la pràctica d´alimentar de la mare influïa en la seguretat de les afeccions infantils; encara que creia que la receptivitat general de la mare a les necessitats de l'infant és més important que donar-li menjar. Un cuidador que respon a tot el que necessita l'infant fomenta un sentiment de confiança cap als altres. Els infants que aprenen a no confiar poden arribar a evitar les relacions íntimes i de confiança mútua durant tota la vida.

Campus Extens 12


Teoria de l'aprenentatge

Alguns teòrics suposen que els infants senten afecció per aquells que els alimenten i cobreixen les seves necessitats, per tant, els que reforcen les seves conductes. Donar de menjar és important per dues raons (Sears, 1963): primera, provocaria respostes positives en un infant content que tendeix a incrementar l'afecció del cuidador; i la segona, el moment de donar menjar sol ser una ocasió en què la mare proporciona al bebè moltes comoditats; quan la mare arriba a la categoria de reforçador secundari, l'infant ha establert la relació d'afecció, i farà el necessari per atreure l'atenció del cuidador.

En canvi, Schaffer i Emerson (1964), en una investigació que mostra un resultat contrari, demanaren a les mares els horaris dels menjars que empraven i l'edat en què havien deixat de donar de mamar al bebè; en el resultats van veure que la generositat de les pràctiques d'alimentació materna no precedia la qualitat de l'afecció del bebè.

De totes maneres, actualment alguns moderns teòrics continuen pensant que el reforç és el mecanisme responsable de l'afecció. Schaffer i Emerson (1964) van trobar que els dos aspectes de la conducta de la mare que precedien i per tant reforçaven el caràcter del bebè eren la receptivitat a la conducta de l'infant i la quantitat total d'estimulació que els proporcionava.

Teoria cognitivoevolutiva

«Per estimar-te (pensa l'infant) he de saber que seràs aquí». Abans que es pugui produir l'afecció, l'infant ha de ser capaç de discriminar les persones familiars de les desconegudes (ha de poder fer-se una representació mental d'aquestes). També ha de ser capaç de reconèixer que les persones familiars tenen «permanència» (existeixen encara que l'infant no les vegi en aquell moment). Tal vegada no sigui accidental que l'afecció sorgeixi dels set als nou mesos quan els infants entren en el quart subestadi sensoriomotor de Piaget, moment en què comencen a cercar i a trobar objectes que han vist amagar.

Lester i els seus col·laboradors, (1974), avaluaren una hipòtesi que consistia a fer una prova de permanència de l'objecte, a bebès de nou mesos, abans de sotmetre'ls a una breu separació de la mare, del pare i d'un desconegut; van obtenir una puntuació elevada en permanència de l'objecte només protestaven quan se'ls separava de la mare. Els seus companys d'edat obtenien una puntuació inferior i no protestaven tant davant qualsevol separació.

En síntesi, el que vol dir aquesta teoria és que l'infant només pot estimar una persona de la qual és capaç de fer-se una representació mental, és a dir, un esquema mental (en termes piagetians).

Teoria etològica

«Potser vaig néixer per estimar (pensa l'infant)». És una teoria iniciada als anys 50. Bolwby i Aisworth plantegen que la separació produïda entre un infant petit i una figura dáfecció és per si mateix pertorbadora i subministra les condicions necessàries perquè séxperimenti amb facilitat una por molt intensa. Bolwby pensava que la relació entre el que provoca temor i el que realment pot fer-nos mal és indirecta.

La tesi fonamental de la teoria de láfecció és que l'estat de seguretat, ansietat o inquietud dún infant o un adult és determinat, en gran mesura, per l'accessibilitat i capacitat de resposta de la seva principal figura d'afecte. La figura d'afecció no sols ha de ser accessible, sinó que ha de respondre de manera apropiada donant protecció i consol.

Des d'aquesta teoria es defensa que:

a) Si un individu confia que pot comptar amb la presència de la figura d'afecció sempre

Campus Extens 13


que la necessiti, serà molt menys propens a experimentar pors intenses o cròniques que una altra persona que no tingui aquest grau de confiança.

b) La confiança es va adquirint gradualment al llarg dels anys d'immaduresa i tendeix a subsistir durant la resta de la vida.

c) Les diverses expectatives referents a l'accessibilitat i capacitat de resposta de la figura d´afecció per diferents individus durant els anys immadurs constitueixen un reflex relativament lleial de les seves experiències reals.

La teoria etològica deriva de la investigació dels animals; en 1937, Lorenz va informar del fet que les oques seguien quasi qualsevol objecte que es mogués, conducta que va denominar impressió. Va observar també que la impressió és automàtica, que es produeix només en un període crític i que és irreversible.

En els bebès humans no es produeix la impressió, però hereden uns atributs que els ajuden a mantenir el contacte amb els altres i a provocar que en tenguin cura. Les faccions de la cara del bebè poden contribuir a provocar la classe d'atenció positiva per part d'altres persones que fomenta les afeccions socials; moltes de les seves respostes innates posseeixen qualitats atractives; el somriure és una resposta reflexa a quasi qualsevol estímul agradable, és un senyal especialment potent per als cuidadors; la resposta típica de l'adult al somriure és somriure.

Bolwby afirma que les afeccions segures es desenvolupen de manera gradual a mesura que augmenta la competència dels pares per interpretar i respondre, adequadament, als senyals del bebè, i el bebè va aprenent com són els seus pares i a regular la seva conducta.

Anem a veure amb més detall les investigacions d'aquests dos autors:

a) Teoria de Bolwby: entorn de 1958, Bolwby va elaborar una teoria que va ser molt important: l'anomenada teoria de l'afecte; observà les pertorbacions emocionals dels infants separats dels seus pares i conclogué que la necessitat dels infants de tenir vincles afectius és una necessitat primària en l'espècie humana, ja que apareix en totes les espècies mamíferes. La teoria de Bowlby diu que la separació entre l'infant i la seva figura d'afecte és molt pertorbadora i experimenta una por molt intensa, per això quan l'infant té aquesta separació té molta ansietat. Aquesta separació té tres fases:

1. Fase de protesta: l'infant s'espanta, crida i plora (conductes innates)

2. Fase de separació: aquest infant té una pèrdua d'interès pel medi

3. Fase de desafecció: l'infant abandona les conductes de recerca

Per això la tesi de la teoria és que l'estat de seguretat d'un infant es determina per l'accessibilitat de la seva figura d'afecte, aquesta no tan sols ha de ser accessible, sinó que ha de donar protecció i consol. Aquesta teoria és molt important en l'àrea del desenvolupament socioemocional, ja que, per exemple, un infant que té accessibilitat en la seva figura d'afecte serà molt menys propens a experimentar pors. Bowlby també va observar, en els seus experiments, que els infants exploraven i jugaven en presència de la mare, però que quan aquesta no hi era la conducta disminuïa, és a dir, l'infant utilitza la mare com a base de l'exploració. També s'ha de dir que Bowlby emfatitza la relació mare-fill i deixa de banda la del pare; però estudis posteriors han demostrat que els infants poden establir vincles d'afecte en diverses figures.

b) Teoria de M. Ainsworth: l'autora més representativa que defineix l'afecció com un llaç afectiu que una persona o animal forma entre ell mateix o un altre, un llaç que perdura al llarg del temps. Va distingir diferents tipus d'afecte en els infants i les seves conseqüències:

Campus Extens 14


• Infants sense afecte: aquests infants no protesten per l'absència de la mare, no la sol·liciten, la ignoren, són precoçment independents. La conseqüència és que podran ser infants negativistes, solitaris, irritables, agressius, hostils...

• Infants amb afecte segur: aquests infants protesten només amb la separació, poden allunyar-se de la seva mare per explorar, però mostren inseguretat en l'absència de la mare, tenen bona relació amb els estranys...

• Infants amb afecte insegur: aquests infants no toleren la distància de la mare, mostren ansietat en la separació, no experimenten ni exploren... Això crea que, en l'edat escolar, continuïn amb el mateix tipus d'afecte i que siguin infants assertius, inhibits, que no interaccionin amb els altres...

Comparació de les quatre teories

Cada teoria té alguna cosa per oferir. Les pràctiques d´alimentació no són tant importants per a les afeccions humanes com la psicoanàlisi creia en un principi. Freud va destacar que hem de saber més sobre la interacció entre l'infant i la mare. Erikson i els teòrics de l'aprenentatge continuen la línia inicial de Freud i arribaren a la conclusió que els cuidadors fan una funció important en el desenvolupament emocional de l'infant. Els cognitius mostren que el moment en què es produeixen les afeccions emocionals es relaciona amb el nivell de desenvolupament cognitiu de l'infant. Per últim, els etòlegs afegeixen que els infants són participants actius que emeten respostes preprogramades.

1.2. La personalitat i el temperament

Hem parlat abans de les emocions, les quals són la base del desenvolupament social i de la personalitat; per tant, es troben molt lligats, però la personalitat s’adquireix més a poc a poc. El desenvolupament socioafectiu de la personalitat són els canvis produïts en l’estil únic d’una persona en respondre, sentir o reaccionar. Per entendre millor aquest concepte de personalitat, cal distingir-lo d’altres que hi estan relacionats, com el temperament (consisteix en l’herència biològica rebuda i, per tant; és difícil de canviar o modificar) i el caràcter (es forma pels hàbits de comportament adquirits durant la vida).

La formació de la personalitat infantil també constitueix uns dels grans factors influents en el futur comportament social de l’infant. Les teories de la personalitat, per la seva banda, ens intenten descriure com es comporten les persones per satisfer les seves necessitats físiques i fisiològiques; la incapacitat per satisfer aquestes necessitats genera conflictes personals. En la formació de la personalitat, els infants aprenen a evitar aquests conflictes i a manejar-los quan inevitablement ocorren. Els pares excessivament estrictes o permissius poden limitar les possibilitats infantils pel fet d’evitar, o bé controlar, aquests conflictes.

En els primers anys de vida es pot veure ja com és la personalitat del nadó; encara que els dos primers anys els investigadors estudien especialment el temperament del nadó, ja que la personalitat encara no esta prou definida2.

L'enciclopèdia Britànica defineix la personalitat com:

«…la manera pròpia i particular amb la qual un individu determinat pensa, sent, i es comporta. La personalitat abraça l'estat d'ànim, les actituds, i les opinions i és més clarament expressada a la seva relació amb els altres. Personalitat són aquelles característiques, innates i adquirides, que diferencien cada persona i que són observables a les seves relacions amb l'ambient i el grup social».

2 Recordeu que el temperant és un dels elements de la personalitat

Campus Extens 15


Vasta i altres autors (1997) diuen que el temperament és la part de la personalitat que té a veure amb l'expressivitat emotiva i les reaccions davant l'estimulació de l'entorn. Per tant, el temperament és una part de la personalitat.

L'enciclopèdia esmentada abans defineix el temperament de la manera següent:

«…és, en psicologia, un aspecte de la personalitat que fa referència a les disposicions i reaccions i a la seva velocitat i intensitat3, el terme sovint és utilitzat per referir-se al patró o a l'estat d'ànim predominant d'una persona».

Sembla evident que no hi ha una definició unívoca del que és el temperament. Hi ha encara altres dubtes respecte del funcionament del temperament, i els autors tampoc s'hi posen d'acord. Una bona part dels elements que constitueixen el temperament sembla que són heretats, encara que no queda gaire clar quins són aquests. Campos (1989) opina que alguns trets fonamentals del temperament resten estables durant tota la vida, per exemple la por o el nerviosisme, la capacitat d'atenció, i el nivell d'activitat; però, Stassen Berger i Thompson (1977) comenten que el temperament pot ser influït per l'ambient i no és tan estable com es podria pensar. Un altra qüestió de polèmica és si el temperament de l'infant és evident des dels primers mesos; molts estudiosos del tema proposen que el temperament de l'infant es veu molt clar des dels primers moments, però n'hi ha d'altres que manifesten les seves dubtes al respecte.

En definitiva, com ja s'ha dit anteriorment en aquest tema, sembla que alguns trets del temperament són innats, es manifesten molt aviat a la vida de l'infant, i resten bastant estables durant tota la vida, encara que les condicions ambientals poden variar-los una mica.

El que si és evident és que hi ha persones amb diferents tipus de temperament, i que el temperament té una sèrie de dimensions que poden ser descrites i posteriorment atribuïdes a aquestes. Vasta i altres autors (1997) diuen que els nadons encara no tenen a la seva personalitat totes les característiques que defineixen la personalitat d'un adult, i que la dels nadons queda reduïda a l'aparició del temperament; per aquest motiu en aquest punt només es comentarà com és el temperament dels infants.

1.2.1. El temperament del nadó

El temperament és la reacció singular de cada persona davant la gent, els esdeveniments i les interpretacions que fem del nostre món. Hi ha diverses interpretacions sobre l’origen del temperament; hi ha autors que opinen que és genètic, mentre que d'altres pensen que és resultat de l’ambient on es viu. És evident que gran part dels elements que formen el temperament són de caire biològic, és a dir, tenen influència genètica i són estables al llarg del temps, però sabem que l’entorn també intervé a l’hora de formar el temperament. La línia més acceptada és que el temperament es troba determinat amb major mesura pels gens, però que l’entorn el va modelant.

La classificació més antiga i tal vegada la més àmpliament emprada es va desenvolupar en els anys cinquanta per Alenxander Thomas i Stella Chess i va ser anomenada New York Longitudinal Study (NYLS), segons aquesta el temperament ve determinat:

1. Pel nivell d’activitat física i motora del nadó

2. Pel ritme: regularitat del funcionament biològic (dormir, menjar, evacuar)

3. Per l'aproximació-rebuig: disposició per acceptar persones i situacions noves

4. Per l'adaptabilitat: grau d’ajustament amb relació als canvis

5. Per la intensitat: nivell d'energia en la resposta del nadó

3 Es refereix davant del medi.

Campus Extens 16


6. Pel llindar: quantitat d’estimulació necessària per provocar reaccions en el nadó

7. Per l'humor: nombre de reaccions positives amb relació a les negatives

8. Per la distracció: grau d’atenció

9. Per la persistència: grau de paciència del nadó davant situacions difícils

Una altra qüestió que genera dubtes entorn del temperament és si aquest és evident des del naixement del nadó. Tot i que s’han fet moltes investigacions i estudis sobre això no n'hi ha hagut cap que hagi aconseguit corroborar aquest interrogant; encara que la falta d’una definició formal i consensuada no ha impedit que els investigadors continuïn amb la seva feina sobre el temperament infantil.

1.2.2. Perfils de temperament precoç i desenvolupament posterior

Thomas i Chess varen apuntar que alguns aspectes del temperament infantil tendeixen a agrupar-se de manera predictible i formen perfils de temperament més amplis. De fet, els infants del seu estudi tendien a situar-se en un dels perfils de temperament següents:

a) Temperament fàcil: els infants d’aquesta classe són serens, rítmics, generalment tendeixen a tenir un estat d’ànim positiu, són molt oberts i s’adapten fàcilment a la novetat, tenen habitualment pautes regulars i predictibles d’alimentació, somni i higiene.

b) Temperament difícil: són infants molt actius, irritables, sovint ploren o presenten un humor negatiu. Tenen uns hàbits irregulars, ja que són menys predictibles en els seus horaris. S’adapten lentament a les noves experiències, a les quals solen respondre de manera negativa i intensa.

c) Temperament de reacció lenta: aquests infants no són gaire actius, són malhumorats i solen ser lents per adaptar-se a situacions i persones noves, a les quals solen respondre de manera lleugerament negativa, encara que a poc a poc van agafant confiança i s’hi integren.

Hi ha una sèrie de principis que ajuden al fet que la vida de l'infant sigui el més serena possible. Comprendre com és el seu temperament resulta molt útil per cuidar-lo i ajudar-lo a desenvolupar-se en la seva vida. Partir de la idea que el temperament de l'infant és únic també ajuda a respectar-lo com a individu reconeixent-ne la individualitat, en comptes de tractar de canviar-ne la naturalesa bàsica. Això significa ajustar les tècniques de criança per bregar, el millor possible, amb els aspectes més difícils de la seva personalitat. Pot ser una mica difícil al començament, sobretot si el temperament de l'infant és diferent al dels pares. Deixar que l'infant faci les coses a la seva manera, al seu ritme, és positiu; això farà que les coses siguin menys frustrants per a tots; creixerà segur de si mateix; a més, tindrà més oportunitats de ser feliç i de tenir més èxit si aprèn a jugar, treballar i viure la vida a la seva manera.

1.2.3. Temperament i problemes de conducta

Hi ha estudis que afirmen que els perfils de temperament tenen una repercussió en les conductes posteriors dels infants. Els més estudiats han estat els anomenats «infants difícils», els quals s’han relacionat amb problemes de conducta durant la seva infància. Una anàlisi més actualitzada de la situació ens indica que aquells aspectes del temperament de l’infant, que donen lloc a la classificació de «difícil», augmenten la probabilitat que els pares reaccionin davant l’infant de manera poc adequada, ansiosa, es creen alteracions en la relació infant-cuidador i, finalment, problemes en la conducta de l’infant. Qualsevol quina sigui l'explicació, el cert és que els pares han de tenir coneixement de les individualitats dels seus infants amb el fi d’aprendre a manejar-se millor davant els seus comportaments i canalitzar les seves energies per aconseguir millorar les relacions pare-fill.

Campus Extens 17


Hi ha autors que prediuen l’estabilitat d’aquests perfils del comportament, mentre que n'hi ha uns altres que consideren el canvi tal com ocorre en altres característiques del desenvolupament humà. Per estudiar-lo sembla més adequat observar-lo des dels primers moments de vida, abans que la influència de la socialització i de les primeres experiències puguin modificar-ne les característiques d'aquest comportament.

1.2.4. Estabilitat en el temperament

El temperament infantil es defineix com una disposició biològica, la qual és estable a través del temps, i que és influïda per les interaccions del seu entorn. La investigació longitudinal indica que els diversos comportaments del temperament, és a dir, el nivell d’activitat, la irritabilitat, la cooperació i la timidesa són estables durant la primera infantesa i, a vegades, durant els primers anys d’edat adulta. Això fa que molt estudiosos considerin que el temperament és la pedra angular de la personalitat adulta.

Molts estudis longitudinals utilitzen instruments d’avaluació neonatal com a predictors del futur temperament; un dels instruments d’avaluació neonatal és el test de NBAS, que avalua el potencial de l’infant per autoorganitzar-se i per respondre al seu entorn i ha estat utilitzat per observar la relació que s’estableix entre conducta neonatal i atributs tardans de conducta i de temperament. Hagekull compara el comportament neonatal avaluat per NBAS al primer i tercer dia de vida, amb la conducta observada als quatre mesos i a l’any.

Un altre cas curiós és el de Pedlow, que estudia el temperament des de la infància fins a l’edat de vuit anys. Els resultats indiquen que les sis dimensions de temperament avaluades (aproximació, irritabilitat, cooperació, inflexibilitat, ritmicitat i persistència) mostren una considerable estabilitat al llarg del temps, però, dels 4 als 8 mesos i dels 18 als 22 mesos, aquesta estabilitat és menor, i conclou que o bé el temperament a edats primerenques no és estable, o bé no és mesurat adequadament.

Jerome Kagan i els seus companys van fer estudis que denominaren: «inhibició de la conducta»: als quatre mesos d’edat, els infants solen ser inhibits, esvalotats, i mostren una activitat motriu davant objectes nous, sobretot els més colorits. Però quan, als 21 mesos d’edat, es van posar a prova els que eren inhibits es mostraren amb timidesa i els infants desinhibits van respondre de manera molt adaptable. Llavors, la conducta és un element moderat i estable que pot tenir diverses arrels biològiques; a més els investigadors han descobert que els infants petits que s’alteren fàcilment per noves coses mostren major activitat elèctrica en l’hemisferi cerebral dret, en canvi els infants menys reactius presenten el patró contrari.

Per últim, Guerin i Gottfried fan un seguiment longitudinal dels 2 als 12 anys mitjançant les escales de Carey. L’adaptabilitat mostra una baixa estabilitat fins als tres anys, quan comença a mostrar una estabilitat moderada, talment com la ritmicitat que, fins als 8 anys, mostra una baixa estabilitat i a partir d’aquesta edat comença a augmentar. D’altra banda, l’estabilitat de la dimensió d’intensitat disminueix de l’edat preescolar fins als 12 anys. I finalment la persistència mostra un increment d’estabilitat dels 2 fins als 12 anys. Basant-nos en aquest estudi junt amb els altres investigadors, podem concloure que les dimensions temperamentals amb major estabilitat són: l’activitat general, l'aproximació i l'humor, seguits per la intensitat, distractibilitat, adaptabilitat, ritmicitat i persistència, amb una menor estabilitat.

2. EL DESENVOLUPAMENT DELS ASPECTES SOCIOAFECTIUS I DE LA PERSONALITAT DELS DOS ALS SIS ANYS

Si es compara un infant de sis anys, a qui els seus pares acompanyen fins a la porta de l'escola, i el comparam amb un infant de dos anys, en la mateixa situació, trobarem moltes diferències de tipus socioafectiu entre l'un i l'altre. L'infant més gran es dirigirà content cap a l'interior d l'escola, no es preocuparà perquè els seus pares es quedin fora. Anirà a cercar els amics i hi parlarà tranquil·lament, també jugarà i treballarà amb el seu grup d'amics, i sabrà

Campus Extens 18


perfectament anar sol a dinar i al bany, se sentirà segur de si mateix, i sabrà ja quin és el seu paper com infant. En canvi, l'infant més petit encara estarà molt insegur de deixar els seus pares fora de l'escola, plorarà perquè se sent insegur, estarà amb altres infants, però entre ells encara no hi ha amistat, ja que els infants encara no són capaços d'entendre els altres com a vertaders companys socials. Encara tindrà problemes per anar al bany i a dinar sol; a més a més, encara no sap molt bé quin és el seu gènere i per tant no en domina els rols (nin/nina).

Les diferències entre els dos tipus d'infants són, per tant, molt grans; aquests canvis s'han produït només en quatre anys. En els apartats que es troben a continuació s'analitzaran com es donen aquests canvis; es veurà com l’autoconsciència (concepte fonamental per començar a parlar de personalitat) es va formant a partir dels dos anys, aquí la societat —els altres— hi jugarà un paper fonamental. Quan un infant assumeix la seva pròpia consciència, li serveix per comprendre millor la del altres individus, la de la resta de societat. L'autoconsciència donarà lloc a l’autoestima, a partir d’aquest moment es començaran a donar les primeres emocions que s'exterioritzaran i interactuaran poc després amb la societat. Més tard, amb la identificació del gènere, començarà una etapa que es desenvoluparà fins a l’adolescència. Tots aquests aspectes de la personalitat de l'infant permeten que, als sis anys, ja tingui una vida social molt àmplia; per tant, es podrà veure com en aquesta etapa els infants comencen a desenvolupar facultats, fins abans desconegudes per a ells mateixos, que serviran per anar-se formant com a éssers socials.

2.1. El desenvolupament del jo i de l'autoconsciència

2.1.1. El desenvolupament del jo

El «jo» s'usa per als intercanvis amb l’ambient, amb el món exterior i utilitza els seus sistemes múltiples per a les funcions de domini i defensa. El concepte del jo és molt ambigu i un poc abstracte, per això es presenta com un ampli tema d’estudi en el camp de la psicologia. Precisament, saber qui som és una de les preguntes més formulades individualment, segurament tots nosaltres alguna vegada ens hem anat a dormir pensant en què i qui som.

Molts autors, des de ja fa molts anys, entre els quals cal destacar Mead, recalquen la importància de la influència social en el desenvolupament del jo. Avui sembla evident que el desenvolupament del jo va estrictament lligat amb la societat, i és precisament aquesta la que ens dóna una imatge més exacta del nostre jo, amb les seves reaccions a les nostres maneres de ser (el famós jo reflectit). L'infant, però, no neix amb un «jo» clarament existent; la personalitat de l'infant es va modificant des del seu naixement fins que està ben estructurada i es forma el «jo», amb una finalitat de dirigir o governar la forma com han de ser tractats els estímuls procedents de l’interior o de l’exterior. El «jo», però, no es crea d’un dia per l’altre, sinó que el desenvolupament del jo dura mesos i anys, i es realitza de manera lenta i progressiva.

És aproximadament als dos anys quan l'infant entra en l’edat de l’obstinació, una mescla de rebel·lió i de negació. Aquesta oposició que demostra l'infant en el seu ambient té com a causa el desenvolupament de la consciència del jo. Així l'infant comença a ser conscient del que vol, i apareixen modes de conducta dirigits voluntàriament; a més, a partir d’aquí, l'infant parla en primera persona i no en tercera, per tant utilitza la paraula «jo». El jo es desenvolupa mitjançant l’experiència, és un desenvolupament pràctic i no teòric.

És també en aquesta edat quan es desenvolupa la consciència moral; perquè això succeeixi és imprescindible que hi hagi unes limitacions per part de l’adult, prohibicions, imposicions... Mitjançant això, l'infant arribarà a ser un ésser moral i social. Un exemple en seria l'egocentrisme de l'infant, que ha de ser contrarestat, no s'han de complir a l’acte els seus desitjos; per contra, l'egocentrisme es convertirà en un tret permanent del caràcter.

En aquest procés, els sentiments també hi tenen un gran paper. Per exemple el sentiment del propi poder i del propi valor, el sentiment d’inferioritat..., aquests són exemples dels sentiments

Campus Extens 19


que pot provocar aquest desenvolupament del jo.

Hi ha dos conceptes sobre el «jo», el públic i el privat. Quan es forma el concepte del jo privat l'infant en pren consciència de com és, i també de quines impressions causarà sobre la societat el seu «jo» públic. La distinció entre aquests dos conceptes serà l'originària del desenvolupament d’una teoria mental que fa comprendre estats mentals (desitjos, creences i intencions) que afecten la conducta. Per exemple, l'infant que romp una gerra i diu que ha estat sense voler (intenta canviar el desig de castigar de la mare per la creença que no ha estat a posta). Després d'aquest decisiu pas en la formació del jo ve l’etapa en la qual desenvolupam teories mentals i, a mesura que ens fem grans, ens veiem més com éssers psicològics, canviants i singulars.

Els factors que determinen el desenvolupament del jo són diversos, però els més importants són l’autoestima, com a component de l’avaluació del jo, i les influències culturals. Com s'ha recalcat anteriorment, l’autoestima és com una eina que utilitzem per autoavaluar-nos, és a dir, un reconeixement de les nostres qualitats, de les nostres característiques, però amb un cert esperit crític amb la finalitat de millorar-se a un mateix. És per tant un aspecte que al llarg de la vida influeix en el nostre jo i que, desenvolupada de manera inadequada, pot dur a extrems com el suïcidi.

Les influències culturals determinen un aspecte providencial en la formació del jo, normalment es fa una divisió entre cultures individualistes (occident) i col·lectives (majoritàriament asiàtiques). Com hom pot suposar aquesta divisió marca profundament la nostra identitat amb les característiques que involucren a cada una d'aquestes cultures.

2.1.2. Definició d'autoconsciència

L'aparició del concepte que els infants tenen d'ells mateixos és una fita molt important per al desenvolupament humà, i és especialment necessària tant per a l'infant com per a la repercussió que tindrà a les seves relacions amb els altres. La interacció de l'infant amb altres persones varia totalment quan és capaç d'entendre millor com és ell mateix, ja que això permet, alhora, que entengui millor els altres. El desenvolupament de l'autoconsciència es troba molt lligat al del jo.

Molt s'ha escrit sobre quan comença l'infant a tenir alguna idea sobre com és el mateix; avui dia la majoria d'investigadors sembla que estan d'acord que aquesta primera concepció es dóna cap als dos anys. En aquesta edat, tal com proposen Vasta i altres (1997), els infants comencen a utilitzar pronoms personals i també comencen a reconèixer-se davant un mirall. Uns quants mesos més tard els infants també s'identifiquen quan miren una fotografia o un vídeo seu; però, l'aparició d'aquest concepte encara és molt pobra, i haurà d'anar millorant durant una bona part de la infància; aquesta evolució és gradual al mateix temps que activa i apareix gràcies a l'augment que té l'infant de les capacitats cognoscitives i socials.

Què significa «tenir concepte d'un mateix?» Palacios i Hidalgo proposen aquesta definició:

«…és el concepte general que fa referència als coneixements, les idees, les creences i les actituds que tenim amb relació a nosaltres mateixos».

Per tal de saber més o manco a quina edat comença l'autoconsciència es va fer un experiment, ja clàssic pel que fa a l’aparició del sentit del si mateix (Lewis i Brooks, 1978). L’experiment es va realitzar amb 96 bebès d'edats compreses entre 9 i 24 mesos. Els bebès es miraven en un mirall després d’haver-los pintat un punt vermell amb un llapis de llavis al nas; els experimentadors varen trobar un canvi evolutiu relacionat amb l’edat. Cap dels bebès menors de 12 mesos va reaccionar davant la marca (alguns varen somriure i tocaren el punt en el bebè

Campus Extens 20


del mirall). En canvi, la majoria dels bebès entre 15 i 24 mesos es reconeixien, potser en tocar les seves cares amb una expressió de curiositat i perplexitat.

Margaret Mahler també va elaborar una teoria que diu que els bebès de 4 mesos es veuen a si mateixos com part de les seves mares; al voltant dels 5 mesos surten de la closca i passen els mesos següents desenvolupant un sentit del si mateix separats de les seves mares. Podríem dir que la consciència de si mateix és la comprensió d'una persona del fet que ell o ella és un individu diferent, el cos, la ment i les accions del qual estan separades de les d’altres persones. . Aquest sentit emergent del «jo» i «el que és meu» permet el creixement de moltes emocions d’autoconsciència, des de l’orgull i la confiança fins a la culpabilitat, la pena i la vergonya.

Segons Vygotski, l'infant adquireix la consciència de si mateix a partir del nucli social del qual forma part i se'n diferencia mitjançant el seu desenvolupament. Abans d'assumir la consciència del «si mateix propi» assumeix la consciència de «nosaltres mateixos», i d’aquí sorgeix posteriorment una bipartició interioritzada del «jo» i del «tu», tal com també senyala Wallon.

Lacan diu que, a partir dels sis o set mesos i fins als divuit, apareix el fenomen que l’infant experimenta com un intens goig: per primera vegada descobreix el seu cos com una totalitat a través del mirall; veu reflectit en el mirall com somriu el seu pare o la mare i, si es veu a ell mateix, també riu.

Segons comenten Stassen Berger i Thompson (1997), els infants en aquesta edat progressen des d'una consciència que acaba de despertar-se respecte a la seva realitat com individus independents (al final del segon any de vida), fins a arribar a una comprensió molt més complerta de qui són i de la seva relació amb els altres. Els infants, a partir dels dos anys de vida, parlen contínuament de qui són, del que fan, i del que és seu; aquestes descripcions encara són bastant imprecises i no del tot reals; per exemple, seguint Rosenberg (1986), si s'observen les descripcions fetes pels infants a aquesta edat respecte a ells mateixos, i a la seva relació amb els altres, es pot veure com aquestes presenten una tendència a l'explicació dels atributs físics externs de l'infant. Aquestes descripcions estan fetes en termes globals;per tant, es pot dir que els infants comencen a percebre's a través dels seus atributs físics, i encara no tenen gaire idea de com és la seva ment. En aquest sentit les descripcions que fan els infants, entre els dos i els sis anys, dels seu atributs no són fidels a la realitat; les descripcions podríem dir que són preoperatòries, en el sentit Piagetià del terme; és a dir, es troben influïdes pel tipus de pensament intuïtiu i preconceptual típic del moment.

Segons comenten Palacios i Hidalgo (1991)4 els infants es formen aquesta imatge d'ells mateixos tenint en compte evidències externes que els donen els altres, les quals són molt arbitraries, i la majoria de les ocasions no es relacionen més que de manera molt feble amb la realitat.

Amb relació al concepte de com són les relacions que es donen entre persones, tal com comenten també Palacios i Hidalgo (1991), els infants tenen també tendència a descriure les relacions socials com una connexió entre dues persones sense més ni més; és a dir, sense fer referència als tipus de sentiments implicats; per exemple, un infant pot pensar que un veí és molt amic del seu pare perquè un dia li va deixar un tornavís.

De totes maneres, a mesura que van creixent i es van apropant als sis anys les seves concepcions respecte a ells mateixos i de les seves relacions socials esdevenen més fiables.

En les seves relacions socials amb l'adult, els infants esdevenen molt més flexibles com més a prop es troben dels sis anys; en aquest moment, ja no són l'infant exigent que només plora quan no pot aconseguir el que vol, com passava uns anys enrere, sinó que ara ja pot negociar

4 Seguint Rosenberg (1986).

Campus Extens 21


amb els altres i és capaç de fer concessions. Alguna cosa semblant passa amb la seva relació amb els altres infants.

Els infants d'aquesta edat no tan sols tenen cada vegada més autoconsciència, a més a més l'infant és capaç d'avaluar el concepte que té d'ell mateix; és a dir, l'infant pot donar valor a les seves autodescripcions. A partir d'ara es pot dir que l'infant també té autoestima. L'infant pot avaluar si les seves característiques o també els seus actes són positius o negatius. Els infants d'aquesta edat solen tenir una autoestima molt positiva, ja que creuen que els seus actes i ells mateixos són molt adequats i bons; l'infant que fa un castell de sorra a la platja dirà que el seu és molt gran i bonic, encara que no sigui així; també dirà que pinta molt bé, o que el seu cotxe és el millor.

Aquesta percepció és moltes vegades falsa, i l'infant es pensa que està molt més capacitat del que en realitat hi està. Aquesta imatge tan positiva d'ell mateix esdevé més real i, per tant, va disminuint, a mesura que l'infant creix i es fa gran.

També cal destacar-hi el paper del llenguatge. El desenvolupament individual de l'autoconsciència és un procés gradual que, després de l'aparició de l'autoreconeixement, es va desplegant en correspondència amb la millora del llenguatge. Gràcies a aquest últim l'individu és capaç de construir models o categories sobre si mateix (i el món) d'alt nivell.

Encara que la possibilitat d'autoreconèixer-se o d'autoobservació que posseeix un infant és limitada, les conseqüències que impliquen són molt notòries pel que fa a la configuració del domini emocional, específicament a partir de les emocions bàsiques i la seva interacció amb l'autoconsciència sorgeixen les anomenades emocions autoconscientes que inclouen la vergonya, enveja i empatia. Aquesta emocions permeten o possibiliten un increment en la flexibilitat i complexitat de la coordinació de l'infant en el context social.

Al voltant dels dos anys hi ha una sèrie d’evidències que demostren que la consciència de si mateix s'ha aconseguit o assumit. Hi ha situacions en què pot tenir un sentiment de competència o incompetència per haver aconseguit fer alguna cosa o no, o per conductes relacionades amb la interiorització de normes imposades. També en el llenguatge i en l’ús dels pronoms personals del «jo» i «tu» l'infant mostra aquesta autoconsciència i diferenciació entre ell i els altres.

Cal dir que la consciència de si mateix sorgeix des de la consciència dels altres i, al mateix temps, la consciència de si mateix du una nova consciència dels altres i fomenta noves emociones dirigides als demés, com la gelosia i el desafiament, també l’empatia i l’afecte. En definitiva, amb l’emergència de la consciència en el segon any de vida, veiem grans canvis en la vida emocional dels infants i en la naturalesa de les seves relacions socials. Amb la consciència l'infant pot sentir el que he denominat emocions autoconscients, com l’orgull per una feina ben feta o la pena per un fracàs.

Resumint, l'autoconsciència és el procés de desenvolupament dels infants en adonar-se que són una persona a part, amb un cos, una ment, unes necessitats diferents dels altres. Durant el primer any es va desenvolupant a poc a poc aquesta autoconsciència i durant el segon any sorgeix l'autoconcepte, és a dir, veure's a si mateix com l'objecte d'estudi el qual s'ha de conèixer. Per a aquest desenvolupament és necessària la interacció social (observació de les persones del nostre entorn, descobrir a qui es volem assemblar), i l'experimentació de canvis. Aquesta identificació d'un mateix durant la primera infància és molt important per al desenvolupament de la personalitat.

2.2. El desenvolupament de la consciència de gènere

Una part més de l'adquisició de l'autoconsciència és la comprensió de la identitat sexual. Tots els infants ja ben aviat comencen a formar-se una idea que els nins i les nines no són iguals. El

Campus Extens 22


coneixement sobre a quin grup pertany l'infant (nins o nines) comença a aparèixer, segons Palacios i Hidalgo (1991), entre l'any i mig i els tres anys; els infants comencen a fer una descripció d'ells mateixos tenint en compte els seus atributs físics externs. Per exemple, els nins duen pantalons i les nines faldilles, els nins duen el cabell curt i les nines llarg, etc.

L'exemple més típic que mostra les primeres idees que tenen els infants respecte a la seva identitat sexual està relacionat amb les característiques externes del seu sexe en comparació amb les del sexe contrari; així és molt típic que el nin digui «jo tinc penis i la meva germana no» o, en el cas de la nina «el meu germà té penis i jo no».

Segons els autors abans esmentats els infants d'aquesta edat s'estimen més jugar amb infants del seu propi sexe, i agafen com a models al progenitor del seu mateix sexe.

És també en aquests instants quan els infants comencen a comportar-se amb relació al que la societat espera respecte a la seva identificació sexual; és a dir, els nins han d'aprendre a comportar-se com nins, i les nines com nines; devers els tres anys encara hi ha alguna confusió en aquest respecte, i els infants encara cometen errors; per exemple, el nin es pot posar les sabates de la mare, o la nina la corbata del pare; però, a mesura que l'infant creix desapareixen aquests errors.

Les diferencies de gènere es diferencien en sexuals (òrgans propis de cada sexe i són biològiques) i de gènere (les que vénen ensenyades i implícites a la cultura i l´entorn). Els infants, des de molt petits, aprenen mitjançant el seu aparell cognoscitiu a assimilar el seu morfisme sexual. En aquest apartat explicarà com els infants prenen consciència del seu gènere.

2.2.1. La progressió evolutiva del coneixement del gènere

La capacitat per diferenciar les categories d'home i dona es desenvolupa molt prest; devers els dos mesos d'edat, els infants poden diferenciar les veus masculines i femenines, cap als cinc mesos alguns infants poden aprendre a respondre de manera diferent davant les imatges d'homes i dones; als nou mesos els infants ja són capaços de fer correspondre les veus femenines amb les cares femenines.

Podem dir que els infants a partir dels dos anys ja comencen a tenir preferències amb el gènere i també amb els models de jocs, és a dir, durant aquest període sorgeix la divisió de gènere; els infants i les nines juguen només amb grups del seu mateix sexe i de vegades eviten el contacte amb membres de l'altre sexe. Els infants en aquesta edat ja saben si són nins o nines i ja poden aplicar etiquetes de gènere, és a dir, saben diferenciar entre l'home i la dona de manera coherent.

A partir dels tres anys, els infants comprenen que les diferències entre l'home i la dona són per a tota la vida.

Als quatre anys els infants ja comencen a fer grans distincions del gènere ja que determinen que algunes joguines o determinats rols són adequats per a un gènere i no per a l'altre, per exemple associen certs colors amb els homes (blau, marró) i amb les dones (rosa, lila).

Als cinc anys sorgeix el coneixement respecte de la conducta social estereotipada. Finalment ens adonam que els infants tendeixen a aprendre i recordar les característiques dels seus propis estereotips de gènere abans que els del sexe oposat.

2.2.2. El desenvolupament de la consciència de gènere des de diverses teories

—Teoria dels sistemes epigenètics

La teoria dels sistemes epigenètics considera que tots els aspectes de la conducta humana són resultat de la interacció entre els gens i la experiència precoç, no sols per a l'individu sinó

Campus Extens 23


també per a l'espècie. La idea que moltes diferències de gènere tenen una base genètica està sostinguda per les investigacions recents en neurobiologia que troba diferències entre els cervells masculins i femenins. Els experts no coincideixen respecte a quina proporció de les diferències de gènere és biològica i quina proporció és de l'entorn. La raó d'aquesta discrepància és que el tema és molt ampli i les investigacions són molt diverses i complexes, per això és difícil arribar a conclusions fermes.

—El conductisme

Els conductistes destaquen que els infants aprenen sobre la conducta adequada no tan sols a través del reforç directe sinó també mitjançant l’observació. Modelen la seva conducta particularment prenent com a referència les persones que perceben que són educades, poderoses i semblants també a ells mateixos; per als infants petits, aquestes persones en general són els pares.

Amb relació als diferents sexes posarem uns exemples: el pares elogien els seus fills perquè no plorin, en canvi, adverteixen les seves filles sobre els perills del joc rude; els pares crien els seus fills perquè els nins siguin mascles i forts però en canvi les nines han de ser femenines. Això no obstant, és a la maduresa quan les diferències entre home i dona es fan més notables; l’home que es vesteix de dona o es posa tacons serà atacat per la societat o segregat d'aquesta, mentre que una dona que no va maquillada no pot semblar sexy.

Cal destacar que les nines i dones poden aspirar a ocupacions masculines però els homes no poden assolir rols femenins perquè rebran el rebuig massiu de la societat, però queda clar que les diferències de gènere quedaran més marcades durant els anys de joc; per exemple si un infant de quatre anys diu a l’escola que vol ser mestre rebrà les burles dels seus companys, en canvi, si ho diu quan tengui quinze anys els seus companys n'acceptaran la decisió

—Teoria psicoanalítica

Referent a la preferència per un rol de gènere, Freud ho explica a través de l'etapa fàl·lica dels infants; és a dir, la tercera etapa del desenvolupament sexual, que va dels tres fins als sis anys, en la qual els infants desenvolupen un desig eròtic (afectiu també) cap al pare o mare.

En el cas dels nins ho explica amb el complex d'Edipo. El nin sent un desig per la mare, és aquí quan interioritza un comportament masculí per poder identificar-se amb el pare com a mitjà de renunciar al desig que sent per la mare, ja que té por que el seu pare ho descobreixi, per això ho interioritza i amaga els seus sentiments.

En el cas de la nina ho explica amb el complex d'Electra, és la versió femenina de l'anterior; s'explica el fet que la nina enveja el pare perquè té penis i l'escull com objecte sexual, amb l'esperança que «ell el compartirà amb ella»5. És aquí on sorgeix la pregunta de per què la nina alguna vegada pot desenvolupar preferències pel rol femení? Freud oferia la resposta que l'atracció que sent la nina pel seu pare animava el seu comportament femení, de manera que per complaure el seu pare la nina incorpora atributs femenins de la mare, i amb el temps es tipifica el gènere.

Tot i que els infants aprenen ràpidament els estereotips de gènere i realitzen activitats tipificades, la teoria de Freud falla, ja que molts infants de quatre a sis anys ignoren les diferències entre el que és masculí i el que és femení; a més, cal dir que Freud afirmava que la identificació d'un nin amb el seu pare es basa en el temor, però altres investigadors han comprovat que els nins s'identifiquen més amb els pares que són afectuosos que amb els que no ho són.

Cal afegir que altres estudis afirmen que els infants no són tan semblants psicològicament amb

5 Aquesta afirmació s'ha d'entendre simbòlicament, no literalment.

Campus Extens 24


cap dels seus pares, aquí torna a fallar la teoria freudiana quan deia que els infants adquirien aspectes de la personalitat identificant-se amb els seus progenitors.

—La teoria sociocultural

El desenvolupament del paper de gènere té lloc en un context social que hi influeix de diverses formes. El context més influent és la família, els pares. El que proposa la perspectiva sociocultural és que com la major part de les societats fomenten els trets instrumentals dels nins i els trets expressius de les nines (emfatitzen les diferències de gènere i aquestes es converteixen en el model dels esquemes de gènere adoptat pels infants), alguns teòrics han arribat a la conclusió que els nostres papers de gènere tradicionals formen part de l'ordre natural de les coses, que són producte de la nostra història bioevolutiva. Per tant, les diferències de gènere són clares i inflexibles en la ment i la conducta dels infants i els adults.

Els teòrics socioculturals assenyalen que les característiques de l'educació del gènere, així com les activitats per determinat sexe, varien segons la regió, l'estatus socioeconòmic i el període històric; no obstant això, totes les societats posseeixen valors i aptituds respecte de la conducta preferida pels homes i les dones i totes les cultures ensenyen això als joves.

Per descriure les peculiaritats i conductes que les societats consideren més pròpies dels membres d'un sexe, s'utilitza l´expressió «adequat al gènere». Molts estudiosos del desenvolupament creuen que aquests criteris per definir els papers de gènere són perjudicials, perquè restringeixen la conducta d'homes i dones.

Durant molts anys, els psicòlegs assoliren que la masculinitat i la femineïtat eren els extrems oposats d'una mateixa dimensió, però Bem (1974) va desafiar aquest supòsit en sostenir que les persones de qualsevol sexe es caracteritzen per l'androgínia psicològica; és a dir, per un equilibri o barreja tant de trets masculins estereotipats desitjables (assertiu, analític, enèrgic...) com trets femenins estereotipats desitjables (afectuós, compassiu, dolç...). Per assolir l'androgínia, els nins hauran de ser estimulats per ser afectuosos i les nines per ser més fortes, de manera que ells desenvolupin esquemes de conducta menys restrictius i menys lligats amb el gènere.

L'única manera que permet que els infants puguin ser vertaderament andrògins és si la cultura completa promou aquestes idees i pràctiques.

—La teoria cognitiva

Per explicar el desenvolupament de la identitat del gènere i dels papers representatius segons el gènere, els teòrics cognitius se centren en la comprensió que tenen els infants sobre les diferències de gènere masculí - femení, i en la forma com aquestes percepcions canviants que tenen els infants respecte del gènere motiven els seus esforços per comportar-se de manera coherent amb el paper corresponent al seu propi gènere.

Els infants petits tenen moltes experiències relacionades amb el gènere; veuen els homes i les dones com éssers oposats per complet. Un principi bàsic de la teoria cognitiva és que el pensament d´una persona determina com percep el món i com hi influeix aquesta percepció. El pensament dels infants sobre el gènere segueix els seus esquemes cognitius, que són estàtics i egocèntrics.

—Model cognoscitivoevolutiu

La comprensió que tenen els infants petits en edat preescolar sobre el gènere és limitada perquè creuen que les diferències sexuals depenen de les diferències aparents o de la conducta i no tant de les diferències biològiques. L'aproximació cognoscitiva al desenvolupament del paper del gènere se centra en la capacitat de l'infant per conèixer els conceptes home i dona i identificar-se amb un d'aquests.

Campus Extens 25


La primera explicació cognoscitiva i evolutiva dáquest procés es basa en un model de desenvolupament en tres estadis o períodes.

a) Primer els infants desenvolupen la identitat de gènere, capacitat per categoritzar-se com a home o com a dona.

b) Aquesta autoclassificació va seguida del començament de l'estabilitat de gènere, de la consciència que els infants es faran homes i les nines dones.

c) Finalment, els infants desenvolupen la constant de gènere, el reconeixement que el sexe d'un individu és permanent i no canvia.

També motiva alhora que els infants sésforcin per aprendre els rols corresponents a cada gènere i a adoptar una conducta apropiada al rol de cada gènere. En conjunt, aquests tres períodes representen la comprensió de l'infant de la constància de gènere, el coneixement que el nostre gènere és una part fixa i integral de nosaltres mateixos.

També hi ha investigadors que ressalten la teoria de lésquema de gènere (Sandra Bem o Martin i Halverson), afirmen que la motivació dels infants petits per comportar-se de maneres apropiades al gènere deriven dels seus esquemes de gènere, és a dir, de com organitzen el seu coneixement respecte de les persones en termes de categories i avaluacions basades en el gènere. Tan aviat com els infants sádonen dels esquemes de gènere es poden etiquetar a si mateixos amb exactitud com homes o dones, volen ajustar-se a aquests esquemes i utilitzar-los per avaluar la conducta dels altres; a més cada vegada que els infants van madurant es fan més capaços de socialitzar el seu propi jo.

2.3. El desenvolupament de les relacions amb els altres

A diferència del que havia passat fins llavors, el món social de l'infant més gran de dos anys és molt ric; especialment important és la relació que manté amb els companys de l'escoleta o la guarderia on va, així com la vida familiar.

Tant en un cas com en altre, les relacions permeten el creixement emocional i afectiu de l'infant, de tal manera que són les que determinaran en part la seguretat en ell mateix i en les seves relacions amb els altres quan sigui un adult.

Al punt 1.2. s'ha vist com l’afecció entre l'infant i els pares és molt important per al desenvolupament socioafectiu de l'infant. A partir dels dos anys l'infant deixa de sentir tanta por davant els desconeguts, i també es fa més independent de la relació amb els pares. Encara que l'afecció continua desenvolupant un paper molt important, cada vegada l'infant és més autònom, i va necessitant els pares de manera diferent; però, el pes que tenen els pares sobre el desenvolupament emocional de l'infant encara és molt fort.

2.3.1. Relació de l’infant amb els altres infants

En aquesta edat també són molt significatives les relacions amb els altres infants, ja sigui a l'escoleta o en altres llocs. Avui dia sabem la importància que té la relació amb els altres infants.

S'ha comprovat que els infants que tenen una afecció segura amb els pares són molt més oberts i amistosos pel que fa a les seves relacions amb els iguals. A partir dels dos anys els infants comencen a tornar-se més iguals amb els companys, els seus jocs deixen de ser solitaris i tenen una tendència cada cop més gran a realitzar jocs de tipus social i cooperatiu. Al principi jugaran en parella, però a poc a poc el nombre de membres del grup anirà incrementant-se.

L'estructura d'aquests grups està relacionada amb el concepte de l'amistat que tenen aquests infants; un amic és simplement un company de joc, amb qui es comparteixen una sèrie

Campus Extens 26


d'atributs físics (edat, sexe) i també el gust per realitzar el mateix tipus d'activitat (especialment jocs). Les relacions entre infants a aquesta edat també es troben influenciades pel creixent coneixement social; en ocasions les relacions que es donen a aquesta edat solen estar marcades per disputes, que no solen tenir gaire importància.

—Les relacions socials

Les relacions socials infantils suposen interacció i coordinació dels interessos mutus, amb les quals l'infant adquireix pautes de comportament social a través de jocs, especialment, dins el que es coneix com el seu «grup de pars» (infants de la mateixa edat i aproximadament del mateix estatus social, amb els quals comparteix el seu temps, espai físic i activitats comuns). D’aquesta manera passen, des dels anys previs a la seva escolarització fins a la seva adolescència, per sistemes socials progressivament més sofisticats, que influiran en els seus valors i el seu futur comportament. La transició cap al món social adult té com a suport els fenòmens de lideratge dins el seu grup d’iguals, on s’atribueixen rols diversos als diferents membres en funció de la seva força o debilitat. A més, l'infant aprèn a sentir la necessitat de comportar-se de manera cooperativa, d’aconseguir objectius col·lectius i de resoldre conflictes entre els individus. La conformitat (acatament de les normes del grup social) amb aquest grup de pars arribarà a la seva cota màxima quan l’infant arriba a la pubertat, als 12 anys aproximadament, i mai desapareixerà del comportament social de l’individu, encara que les seves manifestacions entre els adults siguin menys òbvies.

Els membres dels grups de pars canvien amb l’edat i tenen tendència a ser homogenis (del mateix sexe, de la mateixa zona) abans de l'adolescència. Després, passen a dependre més de les relacions d'interessos i valors compartits, es formen grups més heterogenis. Dins aquest mateix punt del grups dels pars trobam adient esmentar les investigacions realitzades per la psicòloga Judy Dunn respecte als conflictes que sorgeixen entre els infants i els que desvetllen el seu coneixement de la ment dels altres, freqüentment dels familiars propers o dels germans. Així doncs, analitzant la conducta dels infants en conflicte, les seves converses sobre els sentiments i la seva participació en els jocs de fantasia, J. Dunn arriba a la conclusió que als 3 anys, i fins i tot, als 2 anys d’edat, els infants comprenen amb claredat suficient els sentiments i desitjos dels germans i familiars i actuen en conseqüència.

Un altre psicòleg Chandler i els seus col·laboradors realitzaren un altre estudi psicològic de la ment infantil a final del segle XX, anomenat el maneig de l’engany en els infants. Aquesta investigació consistia a identificar les primeres formes d’engany als infants, és a dir, donar pistes falses als jocs per despistar; aquests autors suggereixen que els infants en situació de joc competitiu són capaços de donar informació falsa a un company perquè s’equivoqui o per despistar-lo.

En suma, tots aquests estudis apunten que, als 2 i 3 anys, els infants realitzen una distinció important que implica un evident procés en el desenvolupament de la seva teoria de la ment: els estats de coneixement i creences de les persones (les seves representacions mentals) poden no correspondre’s amb la realitat. Malgrat tot, cal fer una petita puntualització: entenem per maneig de l'engany aquelles conductes pràctiques que consisteixen a dissimular, crear pistes falses..., per aconseguir que els altres no guanyin en el joc i, en canvi, entendre que a les ments hi ha el que els psicòlegs anomenen representacions mentals o estats de coneixement. No obstant això, en els infants petits, les mentides i la dissimulació són operacions pràctiques, a nivell procedimental, que els permetran, més endavant, accedir a un nivell superior de consciència (el fet de comprendre que les ments actuen mitjançant representacions).

—Evolució de les relacions

Podem classificar els infants per diferents edats; els infants de 0-3 anys i els de 3-6 anys, perquè cada tipus d’infant actua de manera diferent a l'hora de relacionar-se amb els altres.

Campus Extens 27


1. Els infants més petits, dels 0 fins a 3 anys

Aquests infants tenen tendència a ser egoistes i a pensar només en ells (egocentrisme). La comunicació verbal de l'infant comença als 2 anys aproximadament. En aquesta edat, els infants solen imitar allò que fan els seus companys, com les maneres de jugar... (reciprocitat social). A vegades no diferencien el que és real dels seus somnis; també, dels 0 fins als 2 anys aproximadament té molta importància l’estimació, però sobretot amb la mare o persona que en té cura.

La relació amb els altres infants és poca durant aquesta etapa de vida, en el cas que els infants no estiguin escolaritzats, ja que normalment els infants solen estar amb la mare; i els costa molt separar-se'n. Sobre els 8 mesos, apareix el dolor davant la separació de l’adult i els infants ploren perquè es poden pensar que la mare els ha abandonat; tenen por del que del que no coneixen.. Si l’infant és passiu no se sol relacionar amb els altres infants, simplement observa què fan; en canvi si l’infant és més actiu, juga amb els altres infants, hi parla o els diu coses. La majoria de les relacions responen a estímuls interns, però d'altres són reacció a estímuls del medi. Destaca el contacte de mirades, d’ulls a ulls. L'infant és molt observador i atent. En aquesta etapa l'infant no manifesta preferències per estar amb altres infants del seu mateix sexe.

Un dels problemes en aquesta etapa és l’agressivitat, sobretot rebequeries, però això sol desaparèixer als 4 anys aproximadament quan comencen a autocontrolar-se.

Des de molt prest, els infants petits es mostren sensibles davant els estats emocionals negatius d’altres infants, ploren quan senten que un altre infant plora. Amb 2/3 anys són capaços de compartir les joguines amb altres infants que abans han jugat amb ells.

2. Els infants de 3-6 anys

Normalment organitzen jocs de cooperació, de regles, etc., solen fer a l'hora de jugar una separació temporal de sexes (les nines juguen a les casetes i els infants a futbol...), juguen en grups més nombrosos; un infant és capaç de prendre certa distància amb l’adult, l'infant és més independent. També, cal distingir que sempre hi ha infants més actius que d'altres. Normalment els infants volen ser el líder, jugar amb tots els altres infants, proposar jocs, acceptar jocs de l’altre. En aquesta etapa l'infant comença a saber el significat de l’amistat i comença a experimentar sentiments i valors com afecte, confiança, desconfiança, etc. També sap distingir qui té l’autoritat sobre ell i que hi ha coses que no pot fer. Pel que fa a l’agressivitat, passa de ser física a més verbal.

2.3.2. Relació dels infants amb els adults (professorat, etc.)

A part dels familiars, per als infants, la resta d'adults que els envolten són una gran influència per al seu desenvolupament. Des dels primers mesos de vida, sobretot a partir dels 8 mesos, els infants observen amb deteniment tot el que passa al seu entorn; aquestes observacions les fan amb l’objectiu d’aprendre tot sobre el que els envolta i el que els interessa. També a través de l’observació agafen exemples d’actuacions per reproduir-les a les seves experiències. Per tant, l’actuació que es fa davant els infants i la manera en què ens dirigim cap a ells és bàsica en el seu desenvolupament. Qualsevol actitud davant els infants pot ser determinant de la seva personalitat en els anys posteriors, ja que els infants poden agafar totes les actuacions com exemples que cal prendre en la seva vida. D’aquesta manera, si durant els primers anys de vida els infants són tractats amb violència, és molt probable que els anys posteriors ells també desenvolupin aquestes actituds.

Els mestres són per als infants una figura adulta clau i de gran ajuda durant els primers anys; han d’ajudar els infants en el desenvolupament de les seves relacions socials, ja que l’escola per a la majoria dels infants és el primer lloc on entren en contacte amb l’ambient social. Els

Campus Extens 28


adults a l’hora de relacionar-se amb els altres davant els infants ho fan amb actituds positives per tal que l'infant no agafi por a la socialització, i vegi que al seu voltant hi ha companys que en un moment donat el podran ajudar, podrà compartir situacions amb ells, etc.

També els mestres poden ensenyar els infants, alhora, a dominar i modificar les emocions, com per exemple la por com a resposta a la reacció dels seus companys de joc. També a les aules tenen com a principal objectiu formar persones felices mitjançant la inculcació de valors, ganes d’aprendre i la il·lusió per anar a l’escola.

En definitiva, la principal funció dels adults amb relació als infants en els primers anys de vida és fer que coneguin el món que els envolta i s’hi introdueixin.

2.3.3. Relació de línfant amb la família

La família també té un paper molt rellevant en el desenvolupament dels aspectes socioafectius de l'infant. Com proposen Moreno i Cubero (1991) la família va conformant les característiques psicològiques de l'infant durant tot el temps que aquest viu en l’ambient familiar. El paper més important en la família és el que juguen els pares, cadascun d’ells d’una diferent manera; la relació mare–fill és especialment determinant, però també ho és la del pare; és important remarcar que, en aquesta relació infant–pares, no només hi juguen un paper els pares, l'infant té una gran responsabilitat en el tipus d'interacció que mantindrà amb els pares i, per tant, també de la que els pares mantindran amb ell.

La mare i el pare, com s’ha insinuat anteriorment, tenen un paper diferenciat sobre l’educació que donen als seus fills. Segons comenten Moreno i Cubero (1991) la mare és l’encarregada de tenir cura de l'infant, i les activitats que realitza sovint amb ell tenen a veure amb l’aportació d'atenció de tipus física; mentre que les relacions del pare amb l'infant es donen en activitats de joc. Aquests jocs suposen quasi sempre alguna activitat física (baralles, carreres); això no vol dir que la mare no jugui amb l'infant, ja que també ho fa sovint, però els seus jocs solen ser de tipus verbal i amb joguines.

Una altra cosa que diferencia la forma com els pares i les mares influencien sobre el desenvolupament es troba relacionada amb la diferenciació que fan els pares respecte al comportament que mantenen amb el fill, segons sigui nin o nina. El pare sol donar un tracte diferent a l'infant si és del seu sexe o si és del contrari: solen tractar les nines com si fossin més febles, i no juguen amb elles jocs de tipus violent o brusc. Aquestes diferències no les fa la mare, que té un comportament molt similar amb el seu fill independentment del sexe d’aquest.

La relació que segueix línfant amb la seva família està molt relacionat amb el seu creixement afectiu i emocional amb els altres. Entre els pares i l'infant aquesta relació provoca uns vincles emotius, els quals, si no són creats i mantinguts de manera correcta, poden provocar diverses alteracions emocionals a mesura que línfant creix. Els pares són fonamentals en el seu rol com agents socialitzadors en el procés dels anys de joc. La maduració i la motivació pròpia dún infant són molt importants; però, si línfant no té un grau de motivació pròpia suficient per dur a terme diverses activitats autònomament, els pares han dájudar línfant a obtenir una major motivació per aconseguir una evolució en les seves relacions socials.

Els pares també influeixen molt en les seves regulacions emocionals. Una regulació emocional inadequada per part dels pares cap a línfant pot donar lloc a láparició de lágressivitat durant la infància precoç i ser un problema greu a mesura que línfant va creixent. La forma correcta, perquè els pares provoquin una bona regulació emocional per part de l'infant, seria que, quan línfant realitza una acció inadequada, els pares no se n'han de riure ni han de venjar-se pel que ha fet incorrectament el fill, sinó que lájuden a millorar-la i a comprendre com s´hauria de fer adequadament.

Un altre punt en el qual els pares tenen una gran importància és en el seguiment del seu fill

Campus Extens 29


quan comença a veure programes de televisió. La principal funció dels pares és controlar els programes que línfant veu i, per tant, procurar que siguin programes adequats a la seva edat i que tenguin una qualitat educativa i didàctica significativa per a línfant. Dáquesta manera els pares aconsegueixen que línfant estigui condicionat per uns programes televisius, que li aportaran una bona i correcta estimulació que donarà lloc al fet que línfant obtingui un bon creixement cognitiu i emocional.

En conclusió, la funció dels pares amb relació als infants és que han de ser els responsables de donar-li una bona estimulació i atendre de manera correcta les seves necessitats afectives i emocionals.

2.4. La relació dels estils parentals amb el desenvolupament emocional

Les actituds, els valors i les conductes dels pares influeixen, sens dubte, en el desenvolupament dels seus fills; també les característiques específiques d’aquests influeixen en el comportament i l'actitud dels pares. Nombroses investigacions han arribat a la conclusió que el comportament i les actituds dels pares cap als seus fills és molt variada, i comprèn des de l’educació més estricta fins a l’extrema permissivitat, de la candor fins a l’hostilitat, o de la implicació ansiosa a la més serena despreocupació. Aquestes variacions en les actituds originen molts diversos tipus de relacions familiars; l’hostilitat paterna o la total permissivitat, per exemple, solen relacionar-se amb infants molt agressius i rebels, mentre que una actitud candorosa i restrictiva per part dels pares sol motivar en els fills un comportament educat i obedient. Els sistemes de càstig també influeixen en el comportament; per exemple, els pares que abusen del càstig físic tendeixen a generar fills que excedeixen l’ús de l’agressió física, ja que precisament un dels mètodes més freqüents d’adquisició de pautes de comportament és per la imitació de les pautes paternes (aprenentatge per modelatge).

Per tant, el desenvolupament de l'infant és una successió d’estats d’un sistema i, a més, una història de les seves interaccions socials. La qualitat d’aquestes depèn molt, al començament, de l’estat de la persona interlocutora de l’infant; l’estat de l’interlocutor també és producte de les «pertorbacions» que procedeixen en aquell moment de l’infant, ja que s'estableix una relació recíproca; és, per tant, un vincle que es consolida amb el dinamisme de la interacció progressiva o, per defecte, regressiva.

En el desenvolupament emocional de l'infant, les relacions amb els altres són fonamentals. Aquestes relacions donen lloc a situacions que permeten a l'infant anar configurant la seva personalitat i és, per tant, molt necessari que aquestes experiències siguin positives. La relació amb els pares és una de les més significatives en el desenvolupament afectiu dels infants, encara que aquesta relació no és la que determinarà completament la personalitat de l'infant, ja que el temperament de l'infant i molts altres factors es combinen i complementen.

Històricament i socialment, va estar molt arrelada la creença que el tipus d'educació dels pares era la responsable del comportament de l'infant. Diversos estudis van descriure les relacions entre pares i fills, centrant-se en aquesta idea; però, a l'actualitat i gràcies a les noves investigacions i teories sobre el desenvolupament afectiu, hom sap que hi ha molts altres factors que influeixen en l'infant.

2.4.1. Estils parentals segons Baumrind

Per determinar els estils parentals es tenen en compte dues dimensions importants sobre la manera de criar els fills:

• L’acceptació i sensibilitat: es refereix al nivell de suport i efecte dels pares cap als fills.

• L’exigència i el control: es refereix al nivell de regulació o supervisió que els pares exerceixen sobre els seus fills.

Campus Extens 30


—Les investigacions de Baumrind

Diana Baumrind va realitzar un seguit d’experiments amb preescolars, va estudiar les interrelacions entre pare-fill i d’aquesta manera va identificar tres estils parentals (aquesta classificació ve donada per la combinació de les dues dimensions esmentades anteriorment):

a) Pares autoritaris: són pares amb alts nivells de control i d'exigències de maduresa, i nivells molt baixos de comunicació i afecte. Es passen tot lo dia controlant els fills tenint en compte uns patrons que ells mateixos estableixen i que solen ser molt rígids. Són pares que mai no donen explicacions als infants de per què l'han d'obeir, simplement diuen que «ha que ser així». Solen utilitzar molt sovint el càstig (de vegades fins i tot físic).

Els fills d'aquests pares solen ser bastants obedients, ordenats i poc agressius, també són tímids, amb poca iniciativa i molt poc tenaços, tenen dificultat per mostrar conductes afectuoses, són poc espontanis i poc alegres, s'enfaden amb facilitat, i són de mentalitat fràgil.

b) Pares permissius: són pares amb un control baix sobre la maduresa, però alts en comunicació i afecte. Tenen una actitud general positiva cap al comportament del fill, accepten la seva manera de ser i també les seves conductes d'una manera natural. Són pares que utilitzen molt poc el càstig; normalment consulten amb l'infant coses que afecten el funcionament familiar, no solen donar-li cap responsabilitat, ni tampoc li exigeixen cap ordre. Permeten que el seu fill faci una vida bastant independent, no li donen masses normes, permeten que sigui l'infant el que les creï. Utilitzen el raonament amb el fill, però mai el poder o el control sobre aquest. En resum, el nivell i el control sobre els fills són molt baixos.

La conseqüència d'aquest estil de pares és que solen tenir problemes per controlar els impulsos, presenten també problemes al moment d'assumir responsabilitats. Segons comenten Moreno i Cubero (1991) també són infants immadurs i amb nivells molt baixos d'autoestima; també són infants amb problemes per ser persistents al moment d'aconseguir una meta, es cansen aviat, i molt sovint deixen les coses a mig fer; en canvi, són infants alegres i vitals.

c) Pares democràtics: són pares que tenen nivells de comunicació molt alts i també d'afecte, així mateix presenten un nivell bo de control i exigències de maduresa. Poques vegades utilitzen el càstig, i quan ho fan en raonen el motiu als fills. Animen amb freqüència els fills, són sensibles a les demandes dels infants, però no els permeten qualsevol cosa. Més aviat tenen tendència a controlar i dirigir els seus fills, però sempre en tenen en compte els sentiments i les opinions. No són pares que permetin els capritxos als infants, especialment si aquests els demanen a través d'una enrabiada. A vegades poden canviar les mesures disciplinares que han donat als infants, si aquests exposen arguments convincents i satisfactoris. En resum, són pares afectuosos i comunicatius als quals, per una banda, agrada controlar els seus fills, i d'altra, n'exigeixen independència i maduresa.

Aquest pares solen formar fills amb nivells alts d'autocontrol i d'autoestima, solen sentir-se molt segurs amb situacions noves davant les quals presenten confiança i iniciativa. Solen ser infants molt persistents quan comencen una tasca, i pràcticament mai la deixen a mig fer. Solen ser també infants que interaccionen amb molta facilitat amb altres persones, les seves relacions socials són de molt bona qualitat; són molt independents i afectuosos, també són persones amb molts valors morals interiors. Com diuen Moreno i Cubero (1991) aquests tipus d'infants solen ser els que mostren les característiques més desitjables a la nostra societat.

Estudis posteriors apunten que aquesta relació entre els estils dels pares i el desenvolupament posterior de la personalitat dels fills no és ni tan estreta ni tan determinant com establia

Campus Extens 31


Baumrind en les seves investigacions; hi ha altres aspectes que influeixen notablement en el desenvolupament de l'infant i que, alhora, fan que els estils parentals s'hi hagin d'adaptar per ser més efectius:

a) El temperament: un infant temorós necessita més comprensió i un infant atrevit necessita més limitis; és a dir, el temperament de l'infant condiciona tant el seu propi desenvolupament emocional com la relació que els pares han de tenir amb ell.

b) L'entorn sociocultural: un infant que viu en un barri conflictiu i/o estressant necessita més pautes i límits, que un infant que viu en un entorn més adequat. Per tant, l'entorn sociocultural també determina, en certa manera, com ha de ser el model parental i com s'anirà desenvolupant emocionalment l'infant. El mateix passa amb la cultura.

Els estils parentals es defineixen al voltant de dues dimensions fonamentals: l'afecte i el control. Però aquestes dues dimensions s'han d'analitzar de manera interrelacionada per comprendre els seus efectes; així podem observar que l'afecte és imprescindible per al correcte desenvolupament de l'infant, però si aquest apareix, com és el cas de l'estil permissiu, sense cap contrapartida de control, és a dir, sense que l'infant tengui la informació del que s'espera d'ell, es pot produir en l'infant immaduresa, agressivitat i dificultats de control dels propis impulsos.

Però, quan el control i l'exigència d'obediència no van acompanyats de les suficients manifestacions d'afecte, aquest control pot provocar tensions i ansietat i els infants tendeixen a la introversió. És en un context d'afecte i control marcat per la comunicació entre pares i fills, a on es localitza un major desenvolupament de l'autocontrol per part de l'infant, una major maduresa personal i una adequada competència social.

—Explicació de l'eficàcia dels pares democràtics

Els pares democràtics transmeten un sentit de preocupació protectora que pot motivar els seus fills que obeeixin les directrius que reben, d'una manera que els fills de pares més distants i exigents (autoritaris) ho farien.

«Exerceixen» el control d'una manera racional, explicant amb «cura» el seu punt de vista, mentre també consideren el punt de vista de l'infant; a més a més van alerta d'adaptar les seves demandes a la capacitat de l'infant per regular la seva pròpia conducta, és a dir, estableixen normes realistes que els infants puguin complir, alhora que els permeten alguna llibertat, o autonomia, per decidir la millor manera de complir amb aquestes expectatives. El seu missatge seria com dir «tu ets un ésser humà capaç, en qui jo confii, que tindrà seguretat amb si mateix i aconseguirà el que es proposi». En canvi el missatge dels pares negligents o no compromesos seria «no m'importes, ni tu ni el que facis».

Els infants necessiten amor i límits, un conjunt de normes que els ajudi a estructurar i avaluar la seva conducta; sense aquesta guia pot ser que no aprenguin l'autocontrol i puguin convertir-se en éssers egoistes, indisciplinats i que no tenguin cap meta a complir; en especial, si els seus pares també són distants o despreocupats. En canvi, si reben massa guia i restriccions inflexibles, poden tenir poques oportunitats d'adquirir seguretat en si mateixos i poden «mancar» de confiança en les seves pròpies capacitats de prendre decisions.

—El càstig en les relacions pares–fills

Ningú no pot negar que la disciplina forma part de l’educació, és obvi que l’infant no pot fer sempre el que li vengui de gust, per això podríem dir que el càstig forma part de l'aprenentatge; a l’hora d’impartir càstigs hem de ser coherents amb l’edat de l’infant i les seves capacitats. A grans trets podríem dir que el càstig és una conseqüència que fa menys probable que la conducta torni a repetir-se; podem diferenciar entre el càstig físic i el no físic.

Campus Extens 32


La majoria de pares encara creu que el càstig físic és acceptable i, a vegades necessari, ja que tots els tipus de pares (ja esmentats anteriorment) hi recorre. Podríem dir que els pares autoritaris utilitzen de manera més freqüent el càstig físic com a conseqüència d’haver trencat una norma, els pares permissius quan perden el control i els democràtics com a darrer recurs després d’haver fet diverses advertències.

Molts dels teòrics evolutius estan preocupats perquè diversos estudis han demostrat que infants que són castigats amb violència tendeixen a demostrar agressió intimidatòria, és a dir, atacar un company sense agressió prèvia (de 408 pares enquestats, el 9% mai no havia usat el càstig físic, el 72% havia pegat i el 19% havia pegat i colpejat). Hem d’aclarir que no és el mateix el càstig físic (pegar: castigar amb la mà oberta) que el càstig físic violent (colpejar: ús impulsiu del puny o objecte per fer-ho amb més força que pegant).

Inicialment el càstig físic sembla efectiu (compliment de les normes), però aquest, a llarg termini, no dóna el compliment i la cooperació que els pares esperen dels seus fills. Tot i això hem de tenir en compte que el càstig no és un bon instrument d’ensenyament si no s’indica el que s’ha fet malament i no mostram el que haurien de fer en el seu lloc. El càstig ha de ser usat en combinació amb el reforç d’unes conductes apropiades; les quals poden ajudar a mantenir la disciplina i les relacions positives entre pares i fills.

Hi ha investigadors que creuen que la disciplina preventiva i proactiva són millor camí que el càstig després d’haver comès una infracció.

Per finalitzar podríem dir que la manera més efectiva de disciplina és l’estil educatiu de paternitat democràtic de Baumrind, no per l'absència de càstig, sinó per utilitzar estratègies positives perquè l'infant cooperi i compleixi les normes.

Conclusions i resum

El temperament del nadó és la tendència individual a respondre de diverses maneres davant diferents concepcions del nostre món, les quals es consideren que són eixos bàsics per a la construcció de la persona adulta.

El temperament ve determinat per una base biològica (influència genètica i estable) encara que també és pot veure modificat per influències ambientals (les que més influeixen són les no compartides amb els membres familiars). El temperament sol ser estable durant tota la vida de l'individu, encara que no tothom és tan estable des del punt de vista del temperament. Els subjectes situats a l'extrem del continu són els que es mostren més estables en el seu temperament, mentre que els altres, a causa de les influències ambientals i els patrons de criança dels pares, poden modificar-lo. Hi ha també una variació cultural en el que es coneix com un temperament desitjable i pels resultats evolutius que s'associen a atributs concrets del temperament.

L’afecció dels nadons són els llaços afectius forts que senten per aquelles persones que tenen un significat important i especial en les seves vides. Aquest sentiment és recíproc en els primers mesos de vida i es construeix per mitjà de les rutines sincronitzades: interaccions harmonioses entre dues persones on cadascú adequa el seu comportament en resposta de les accions de la seva parella.

L'afecció s'adquireix a través d'una sèrie d'estadis o fases ben diferenciades:

—Fase I. Des del naixement fins als dos mesos: en aquesta fase l'infant no diferencia gaire la mare de les persones desconegudes.

—Fase II. Des dels dos fins als set mesos: en aquesta segona etapa de l'adquisició de l'afecció l'infant comença a sentir una sensibilitat social més diferenciada.

—Fase III. Des dels vuit mesos fins als vint-i-quatre: el vincle de l’afecció ja es dóna

Campus Extens 33


definitivament en aquesta etapa. Cap als vuit mesos els infants comencen a voler relacionar-se només amb les persones conegudes, especialment amb aquelles que tenen cura d'ells (pares i familiars), i senten una por intensa (no tots els infants) davant dels desconeguts.

Hi ha alguns factors que determinen el tipus d'afecció que tindrà l'infant, ja que no tots els infants tenen el mateix.

En primer lloc, hi ha els infants amb una «afecció segura». Són infants segurs d'ells mateixos, i per això poden explorar el món lliurement quan la mare és a prop, encara que hi hagi un desconegut molt a la vora. És així perquè la mare els ha donat aquesta seguretat i confiança; aquests infants mostren angoixa només quan la mare marxa i queden sols amb un desconegut, i es posen molt contents quan ella torna.

En segon lloc, hi ha els infants amb una «afecció insegura». Són infants que tenen por, s'empipen molt fàcilment senten indiferència per la mare. L'infant no té confiança en la persona que té cura d'ell; no intenta mantenir-hi contacte. Dins l'afecció insegura encara es poden diferenciar altres subtipus d'infants: els infants angoixats i rebels i els infants evasius.

En tercer lloc, hi ha els infants amb una «afecció mixta» que és una barreja de les ja esmentades.

Nombrosos estudis han elaborat teories per poder explicar com es genera aquest sentiment: la teoria psicoanalítica arriba a la conclusió que el sentiment d’afecció es produeix per satisfer les necessitats orals, és a dir, per mitjà de l’alimentació. Altres, com la teoria de l'aprenentatge, expliquen que l’afecció es produeix per l’alimentació i la satisfacció d'altres necessitats durant aquest procés, en què el cuidador es converteix en una font de benestar, un reforçador secundari i el nadó atreu la seva atenció per estar amb ell. La teoria etològica ens descriu que l’afecció és una capacitat innata i que serveix per a la supervivència d'ell i de manera global de tota l’espècie. Aquest sentiment d’afecció es genera de manera més complexa no només per mitjà de l’alimentació, sinó per la satisfacció de totes aquelles necessitats del nadó.

Hi ha diversos tipus d’afecció, que depenen de múltiples factors: la manera d’actuar dels cuidadors, l'ambient, els problemes socioeconòmics (treball, nivell social, pobresa...) així com la resposta que donin els nadons davant dels pares. Normalment, si la mare-pare ha sabut respondre correctament a les necessitats del nadó, aquest desenvoluparà una afecció segura, serà sociable, s'intranquil·litzarà quan la mare se'n vagi i intentarà tranquil·litzar-se per mitjà del contacte físic. Si ha passat tot el contrari, el cuidador no ha respost de manera positiva, el nadó desenvoluparà una afecció resistent, mostrarà irritació perquè la mare el deixa sol i no serà sociable davant els desconeguts o una afecció evasiva, no senten por perquè la mare els deixi, no els fan cas i són bastant sociables amb els desconeguts. En els casos més extrems el nadó pot desenvolupar una afecció desorganitzada/insegura, s'apropa i després evita el seu cuidador, això es produeix perquè no en tingueren cura o abusaren físicament d’ell; el nadó no sap com actuar, es troba confós. Per tant l’afecció dependrà de la qualitat de l'atenció que hom tengui amb el nadó: una actitud positiva, sensible a les seves necessitats, i una interacció sincronitzada en la qual el nadó se sent bé, tenen més probabilitats de desenvolupar una afecció segura que aquells cuidadors que actuïn de manera negativa i insensible a les exigències, i per tant repercutirà en el seu desenvolupament no només infantil, sinó en totes les seves etapes de la seva vida.

És al final del segon any de vida de l'infant, gràcies a l’aparició de l’autoconsciència, quan les emocions de l'infant es consoliden, al mateix temps que n'apareixen altres de noves que permeten a l'infant afirmar-se davant dels altres. Aquest canvi maduratiu cerebral que presenta l'infant durant aquesta franja d’edat es dóna en concret a l'escorça prefrontal.

No tots els infants es desenvolupen de la mateixa manera, ja que s’han de tenir en compte les experiències socials, culturals, familiars i amb l’entorn que reforcen la maduresa de l'infant a

Campus Extens 34


més de les variacions genètiques, les experiències estressants, les atencions dels primers anys de vida o les influències socials del moment.

Els infants de dos a sis anys solen formar conceptes i impressions bastant favorables i positives d’ells mateixos; sobreestimen les seves habilitats i possibilitats; tenen una gran confiança en si mateixos. Aquesta imatge tan positiva d’ells mateixos esdevindrà més real i per tant disminuirà així com l'infant s’anirà fent gran. L’entusiasme, l’esforç i l’autoavaluació caracteritza el període de tres fins als sis anys (segons la teoria d’Erikson). El sentiment de culpa apareix també durant aquesta franja d’edat; es tracta d’una emoció més madura que la vergonya, ja que l'infant assumeix, per primera vegada, els seus errors, se sent infeliç perquè ha fet alguna cosa malament. No és fins als tres o quatre anys quan aconsegueix controlar els impulsos, regular, acceptar les seves emocions i ser empàtic. Segons el control emocional es poden diferenciar dos tipus de infants segons el seu gran d’exteriorització o interiorització dels seus propis problemes.

El coneixement del gènere en els nadons apareix molt prest. Cal distingir entre diferències de sexe (innat, biològic) i diferències de gènere (el que és aprés). Les grans teories adopten una actitud diferenciada a l’hora d’explicar les diferències de gènere; encara que es pot arribar a dues conclusions: les diferències de gènere són biològiques i no únicament culturals: tant natura com cultura (nurtura) influeixen en les conductes de gènere. D'altra banda, la biologia no és el destí, també hi intervenen les experiències de l'infant.

Les experiències socials dels infants reforcen la maduració cerebral. Les famílies i l'entorn van fonamentant en l'infant el control de les seves emocions. Les perspectives psicològiques, que es poden enfocar amb els altres (família, amics, mestres...), són variades i influenciades per diferents factors com ara l'ambient, l'herència, la formació de la personalitat, les relacions familiars, la intel·ligència, l'aprenentatge, la socialització, etc.

La personalitat de l'infant es veu reflectida en el comportament de l'infant a l'hora de satisfer les seves necessitats físiques i fisiològiques; la incapacitat per satisfer-les genera conflictes personals; els infants intenten evitar aquests conflictes i manejar-los quan ocorren.

Les actituds, els valors i les conductes dels pares influeixen en el desenvolupament dels seus fills i les característiques d'aquests en el comportament i l'actitud dels pares (reciprocitat). Així l'estat de l'interlocutor es crea pel vincle que es consolida amb el dinamisme de l'acció progressiva o, per defecte, regressiva.

A part dels familiars, la resta d'adults que els envolten també hi influeixen perquè són referents d'actuació per a les seves experiències futures. Els adults a l'hora de relacionar-se amb els altres davant els infants ho fan amb actituds positives per tal que l'infant no agafi por a la socialització. Al mateix temps poden ensenyar a dominar i modificar les seves emocions, inculcar valors i propugnar l'androgínia per poder crear així una societat igualitària. Es tracta de fer que coneguin el món que els envolta i que s'hi introdueixin.

Les relacions socials infantils suposen interacció i coordinació dels interessos mutus amb les quals l'infant adquireix pautes de comportament social través dels jocs, especialment amb el «grup de pars» amb els quals passarà per sistemes socials progressivament més sofisticats, i que influiran en els seus valors i en el seu futur comportament.

El joc, factor d'aprenentatge, hi té un paper fonamental, ja que els és gratificant, plaent, lliure, espontani, té un valor terapèutic i engloba aspectes cognitius, afectius i socials. L'infant aprèn a sentir la necessitat de comportar-se de manera cooperativa, d'aconseguir objectius col·lectius i de resoldre conflictes entre els individus; de cada vegada s'allunya més de l'egocentrisme que el domina fins als tres anys i el va abandonant.

Campus Extens 35


Els models educatius parentals tenen un paper destacat en el desenvolupament de la conducta dels infants, si bé avui dia també es manté la creença que tampoc no cal ni exagerar-los ni subestimar-los.

Baurimd i Baldwin establiren, a partir de quatre dimensions (l’expressió d’afectivitat, les estratègies de disciplina, la quantitat de comunicació i les expectatives de maduresa), tres models d’educació parental que gairebé es donaven en totes les societats: 1) l’autoritari, 2) el permissiu, i 3) el democràtic. Altres estudis posteriors també n’establiren dos de paral·lels: 1) el negligent i 2) l’indulgent. Cal esmentar que, a part dels estils parentals, el més important és que els pares que ofereixen afecte i que estableixen línies o pautes de comportament crien fills adaptables i més controlats.

El càstig ha d’anar associat amb l’edat de l’infant, amb el seu temperament i amb relació a la cultura on es desenvolupa, on creix l’infant; per això els investigadors proposen una disciplina preventiva i proactiva abans que el càstig després de qualsevol infracció. Molts psicòlegs i estudiosos es preocupen per establir si l’infant castigat físicament també desenvolupa accions d’agressions reactives i d’agressions intimidatòries, com així sembla en estudis posteriors efectuats. La conversa entre pares i fills respecte als problemes conductuals dels segons sembla que tendeix a millorar la seva conducta prosocial.

Els nadons manifesten com a mínim cinc expressions emocionals: interès, sorpresa, alegria, empipament i por; també, manifesten emocions vocals i expressió facial. En els dos primers anys manifesten les emocions primàries (o bàsiques): ira, alegria, por, tristesa i sorpresa; les quals pareixen estar biològicament programades, ja que solen aparèixer en tots els infants del món, aproximadament, al mateix temps, i sínterpreten de la mateixa manera a totes les cultures, encara que cada societat i cada cultura disposin dún conjunt déxpressions emocionals pròpies, que indiquen quan i quina emoció pot manifestar-se en un moment determinat, i moltes de les emocions considerades socialment acceptables són molt distintes en les diferents cultures. Cap als dos anys apareixen les emocions secundàries (o complexes): torbació, vergonya, culpa, enveja i orgull; aquests sentiments de vegada es denominen emocions autoconscients perquè l'infant comença a reconèixer el que implica el bé i el mal per ell mateix.

La regulació emocional (concebre estratègies per regular i controlar emocions) per un infant petit és una tasca difícil i el seu aprenentatge sállarga fins ben entrada létapa escolar. Les nines tenen menys dificultats per regular els efectes negatius, mentre que els nins mostren efectes negatius per rebre látenció de la mare. Més tard, quan els infants comencen a parlar i fer referència als seus sentiments els pares i els seus cuidadors són una base molt important per ajudar-los ha fer front a les seves emocions, tant negatives (suprimint-les o alleujant-les) com positives (accentuant-les). Els infants, llavors, han de saber quines són les expressions emocionals que a la seva cultura es permeten i ha de saber suprimir o accentuar aquelles que no són acceptables en situacions concretes de la seva cultura. Però, a mesura que passa el temps a línfant li costa més dissimular les seves expressions facials.

Quan línfant comença a parlar sobre emocions, les converses amb els familiars l'ajuden a comprendre molt millor els seus sentiments i els aliens, dáquesta manera l'infant desenvolupa l'empatia, la qual augmenta amb lédat. Alhora, la capacitat de l'infant per reconèixer i interpretar les emocions alienes, li permet saber com cal sentir-se o comportar-se en diverses ocasions, és a dir, l'infant adquireix coneixements.

Campus Extens 36


4. ANNEXOS

ALGUNES PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE L'AFECCIÓ

Què són les afeccions emocionals?

Les afeccions emocionals són forts vincles afectius que sentim per persones especials caracteritzades per l’afecte mutu i el desig de proximitat; aquesta afecció apareix molt freqüentment dels pares cap al nounat conegut com vincle emocional primerenc. Han aparegut moltes teories amb relació a aquest contacte primerenc.

Per què apareix el vincle emocional primerenc?

Segons Kennell, Voos i Klaus, les hormones presents durant el part són les que fan que la mare senti una afecció especial cap al seu fill nounat. El problema d’aquesta teoria és que no pot explicar mitjançant les hormones el vincle emocional que sent el pare. En un sentit semblant una sèrie d'etòlegs diuen que hi ha una predisposició biològica per part dels pares a respondre amb afecte cap al nounat. D'altra banda, des de la sociopsicologia es diu que les emocions com la por o la incertesa que senten els pares durant el part es reinterpreten positivament a l’hora de veure i agafar el seu infant.

És important el contacte primerenc per al desenvolupament de l’infant?

Segons opinen Klaus i Kennell, els pares mostren una disposició bàsica a implicar-se emocionalment cap al bebè durant les primeres hores posteriors al naixement (període sensible), i diuen que aquells pares que no tenen cap contacte primerenc, o que en tenen poc, mai no sentiran tanta afecció cap al fill com els pares que sí han sentit el vincle emocional. En canvi, per a Susan Goldberg, les hores posteriors al naixement no són tan importants, ja que els efectes d’aquest vincle primerenc van disminuint constantment amb el temps. Michael Rutter nega la necessitat del contacte primerenc, i posa com a exemple els pares adoptius que desenvolupen vincles emocionals amb els seus fills sense ser presents en el seu naixement.

Així doncs, la investigació sobre els vincles emocionals primerencs ens indica que els pares solen establir una relació molt estreta d'afecció cap al nounat, però que aquesta no és imprescindible per a l'aparició de futurs forts vincles entre pares i fills, ja que apareixen lentament mitjançant les interaccions entre ells.

Com estableixen els infants les relaciones afectives?

Molt prest, just després del naixement, els pares ja tenen sentiments d’afecció cap al seu fill. En canvi, els infants tarden una mica més a establir aquesta relació. A continuació farem un breu resum sobre les fases per les quals passa un infant a l’hora de desenvolupar els seus vincles d’afecció amb pares, germans, avis, etc.

1) Fase asocial: aproximadament engloba les primeres 6 setmanes i es caracteritza perquè a l’infant resulten agradables tant els estímuls personals, socials (persones); com els no socials (objectes).

2) Fase de les afeccions indiscriminades: aquesta segona fase va des de les 6 primeres setmanes fins als 6/7 mesos. En aquest període l’infant gaudeix més de la companyia humana que no d’objectes, com per exemple els titelles. A partir dels 3 mesos fa més cas a les persones que li són més properes, més familiars.

3) Fase de les afeccions específiques: 7-9 mesos. Els infants comencen a tenir molt clar amb qui volen estar i amb qui no; protesten només quan els separen d’una persona

Campus Extens 37


determinada, (normalment la mare a la qual segueixen, volen estar sempre amb ella...). Tenir una figura afectiva serveix de base segura per a l’exploració, per això l’establiment d’un vincle afectiu molt fort té una conseqüència important com és promoure el desenvolupament de la conducta explorativa.

4) Fase de les afeccions múltiples: poc després d’establir una figura afectiva l’infant comença a sentir afecció cap a altres persones com pot ser el pare, els germans, els avis.

Quin és el paper de la mare en el desenvolupament emocional?

L'impuls de sobreviure és comú a totes les espècies. Els infants neixen indefensos i depenen d'un adult per a la seva supervivència, generalment la mare. És en aquest moment de dependència i de resposta per part de la mare en el qual es desenvolupa una relació. Una mare emocionalment i físicament saludable se sentirà atreta pel seu bebè i aquest respondrà arrupint-se, somrient, aferrant-se a ella. És en aquest cercle de retroalimentació recíproca positiva on es desenvolupa l'afecció; sense aquests estímuls predictibles, sensibles, nutrients i sensorialment enriquidors, l'infant no podrà vincular-se, no podrà crear afeccions normals i els sistemes del cervell responsables de les relacions emocionals saludables no es desenvoluparan de manera òptima.Quines són les experiències que formen vincles?

Agafar el nadó, cantar-li, alimentar-lo, mirar-lo detingudament i altres conductes nutrients són experiències de vinculació; també són importants el temps que passen junts la mare i l'infant, les interaccions cara a cara, el contacte visual, la proximitat física, el tacte i altres experiències sensorials com olors, sons i gusts. Tot això origina activitats neuroquímiques que duen a l'organització normal dels sistemes cerebrals responsables de l'afecció. La relació més important de l'infant és amb la mare, ja que aquesta primera relació determina el «motlle» biològic i emocional per a totes les seves relacions futures.Altres factors que afecten l'aparició del vincle afectiu.

Quan la relació recíproca entre l'infant i el seu cuidador s'interromp, és difícil mantenir les experiències de vinculació; això pot ocórrer per quatre motius:

a) Infant: si un infant és difícil de calmar, irritable o poc responsiu, comparat amb un de tranquil, que pot calmar-se sol, li serà més complicat desenvolupar un afecció segura. L'habilitat de l'infant de participar en la interacció materna-infant es pot trobar afectada a causa d'alguna condició mèdica, com ser prematur, patir defectes de naixement o malaltia.

b) Cuidador: pares que critiquen, menyspreen o interfereixen, tendeixen a tenir fills que eviten la intimitat emocional. Pares abusius tendeixen a tenir fills que, en sentir-se incòmodes amb la intimitat, es retrauen. És possible que la mare de l'infant ni tan sols en sigui sensible per mor d'una depressió, abús de substàncies, que estigui confosa per problemes personals, o altres factors que poden interferir en la seva habilitat de ser consistent i nutrient amb el seu fill.

c) L'ambient: un impediment a la formació d'un afecció saludable és la por. Si un infant se sent angoixat per un dolor, amenaça, o un ambient caòtic, li serà més difícil participar. Infants que viuen en ambients de violència domèstica, refugis, violència comunal o en zones de guerra, són vulnerables a desenvolupar problemes d'afecció.

d) Acoblament: l'acoblament entre els temperaments i les capacitats de l'infant i la mare és primordial. Hi ha cuidadors que poden sentir-se molt bé amb un infant tranquil, però sentir-se aclaparats amb un d'irritable. El procés de parar esment, llegir els senyals no verbals, i respondre-hi de manera apropiada, és essencial per mantenir experiències de vinculació que es transformin en afeccions segures; de vegades l'estil de comunicació i respostes amb les quals la mare està familiaritzada amb els seus altres fills pot ser que no s'ajustin al

Campus Extens 38


seu nou nadó. La frustració mútua d'estar fora de sincronització pot afectar negativament la vinculació.

Campus Extens 39


5. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAINSWORTH, M. D. (1973). «The development of infant - mother attachment». A: CALDWELL, M. B.; RICCIUTI, H. N. (eds.). Rewiew of child development research. Chicago: University of Chicago Press. — (1993). Attachment as related to mother - infant interaction. A: ROVEE-COLLER, C.; LIPSITT, L. P. (eds.). Advances in infancy research. Norwood, N. J.: Ablex.

BEM, S. «The measurement of psychological androgyny». Journal of Consulting and Clinical Psychology, núm. 42 (1974), pàg. 155-162.

BOWLBY, J. (1969). Attachment and loss. London: Hogart Press.

CAMPOS, J. J.; BERTHENTHAL, B. I. (1989). «Emergent themes in the study of emotional development and emotion regulation». Developmental Psychology, núm. 25, pàg. 394-402.

LESTER, B. M. [et al.]. «Separation protest in guatemalan infants: Cross - cultural and cognitive findings». Developmental Psychology, núm. 10 (1974), pàg. 79-85.

LEWIS, M.; BROOKS, J. (1978). «Self knowledge and emotional development». A: LEWIS, M.; ROSEMBLUM, L. A. (eds.). The development of affect. Nova York: Plenum Press.

ROSENBERG, M. (1986). «Self-concept form middle chlidhood through adolescence». A: SULS, J. (ed.). Psychological perspectives of the self. Hillsdale: N. J.: Erlbaum.

SCHAFFER, H. R.; EMERSON, P. E. (1964) «The development of social attachments in infancy». Monographs of Social Research in Child Development, núm. 29 (pàg. 94).

SEARS, R. R. (1963). Dependency motivation. A: JONES, M. D. (ed.). Nebraska symposium on motivation (Lincoln ed.). University of Nebraska Press.

STASSEN BERGER, K.; THOMPSON, R. A. (1997). Psicología del desarrollo. 4a ed. Madrid: Editorial Médica Panamericana.

VASTA, R.; HAITH, M. M.; MILLER, S. A. (1996). Psicología infantil. 1a ed. Barcelona: Editorial Ariel.

Campus Extens 40

desarrollo emocional alumnos

Documents