vallesos 2. tardor/hivern 2011

VallesosE

MatadeperaCAPITAL DE LA SEGONAREPÚBLICA (1938)

HISTÒRIA

EI llop al Vallès?L’ANIMAL MÍTIC FAESTADES AL MOIANÈS

FAUNA

Martí Boada , LA BIOLOGIA PLANETÀRIADES DEL MONTSENY

ENTREVEURE

CARPETAn

Mirna LacambraJosep i Joan Vila i JoverJosep Pla-NarbonaPilar MolinsJoan Garriga

n

vallesos.cat

gentterrai

NÚMERO 2 | TARDOR-HIVERN 2011

NOMS, TRACES

Antoni Dalmasesn CONTE CONTAT

Els Martínez de Terrassa:una nissaga gastronòmica

n RETRAT DE FAMÍLIA

Edita

:

Gent, terra i patrimoni

d’arrelsports

Xavi, Vilà i Seguer:

8 €

PATRIMONI n història, arqueologia, arquitectura, etnologia, pagesia, indústria, fauna, etc.

L’HANDBOL I LA MITJA MARATÓ A GRANOLLERS,

L’HOQUEI HERBA A TERRASSA, LA NATACIÓ I EL FUTBOL

A SABADELL, EL BÀSQUET A RIPOLLET, L’HOQUEI

PATINS A CERDANYOLA, EL GOLF A SANT CUGAT, ETC.

L’ESPORT COM A SIGNE D’IDENTITAT

TRES GENERACIONS DEVALLESANS AL BARÇA!

VallesosNÚMERO 2 | TARDOR-HIVERN 2011


EditaGent i terra, SLCarrer Doctor Puigvert, 108187 Santa Eulàlia de Ronçana

DireccióVicenç Relats

EdicióRamon Vilageliu

Redacciótelèfon 609 04 69 [email protected]://www.vallesos.cat

Subscripcions, publicitat i distribucióNatàlia Sanchí[email protected]èfon 661 86 86 16

Consell assessorToni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins,Salvador Cardús, Santiago Cucurella,Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès,Stefano Puddu, Arnau Queralt,Carles Rué, Joan Saborido

Han col·laborat en aquest númeroCésar Alcalá, Joan Alcaraz, Jaume Arnella,Anna Ballbona, Ramon Barea, Bernat Bella,Ernest Boquet, Manel Camps i Bosser,Joan Capdevila, Miquel Crusafont i Sabater,Jaume Dantí i Riu, Antoni Dalmases,Joan Dalmases, Delfí Dalmau, Núria Ferrer,Joan Francès i Farré, Juan Antonio Hidalgo,Eva Jove, Xavier Marí, Josep Mas, Domènec Miquel,Laura Nicolás, Gabriel Lampreave, Bernat Lladó,Pruden Panadès, Joan Pérez i Ventayol,Jordi Puig, Gerard Piñero, Rodolf Puigdollers,Josep Puy, David Ramon, Carles Rué i Miras, Jordi Ruíz-Olmo, Modest Serra, Maties Serracant,Àlex Viaña i Jaume Vivé

FotografiesMireia Baiges, Ramon Ferrandis, Alfredo Ferrer,Josep M. Freixes, Miquel Galmés, Màrius Gómez,Lourdes Jansana, Eva Jove, Albert Parera,Juanma Peláez, Josep Prims, David Ramon, Jordi Ribó, Berta Tiana Alsina, JR Urbano,Marta Vilageliu, Sònia Villanueva,Arxiu Tobella (Montse Saludes),Arxiu Família Barbany, Arxiu Família Carrasco,Arxiu Família Escudé, Arxiu Família Vacca,Arxiu Família Serra,Arxiu del Centre d’Esports Sabadell,Arxiu del Club Natació Sabadell,Arxiu Històric de Sabadell,Arxiu del BM Granollers, Col·lecció Rafel Comes,Editorial Alpina, EMA Publicacions.

Disseny i maquetacióRamon Vilageliuscripta manent, edicio@scripta. cat

Correcció lingüísticaAnna Arnella, Carme Badia i Judit Molins

ImpressióImpremta Pagès SL

dipòsit legal

ISSN2014-1882

Fotografia de la portada:Xavi, Vilà i Seguer: Tres generacions de

vallesans al Barça, d’Ivan Giménez Costa(Agraïm a Benitosport la cessió de la pilota

i les sabates de futbol històriques per a la foto)

2DAVANTAL | UN VALLÈS QUE ES RETROBA I REIVINDICA

4-6CONTE CONTAT | MONTSERRATLA ELPUIGDELACREU

Antoni Dalmases

8-12HORES D’ARA

14-21ENTREVEURE | MARTÍ BOADA

Carme Badia, text / Màrius Gómez, fotografia

22-26RETRAT DE FAMÍLIA | ELS MARTÍNEZ DE TERRASSA

Laura Nicolás, text / Albert Parera, fotografia

28-39NOMS, TRACES

MIRNA LACAMBRA / David Ramon

JOSEP PLA-NARBONA / Joan Alcaraz

JOSEP I JOAN VILA JOVER / Vicenç Relats

PILAR MOLINS / Anna Ballbona

JOAN GARRIGA / Xavier Marí

40-109CARPETA | ESPORTS D’ARREL

Vicenç Relats, coordinació

111-141PATRIMONI

HISTÒRIA/ ARQUEOLOGIA/ NUMISMÀTICA/ CLOQUERS/FAUNA/PAGESIA/INDUSTRIAL/PAISATGES/LLEGENDES

142-150CALAIXERA

TURISME CULTURAL/MIRADES/A PEU I AMB BTT/CARREGAT DE ROMANÇOS/EL SOMRIURE DEL DESVALGUT

PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY

D’aquesta revista, se n’han publicat 4.000 exemplars.

L’aparició la primavera passada d’aquesta singular revista-llibreque teniu a les mans ha despertat una complicitat vallesana, debanda a banda del Vallès, ben significativa i transversal, entregent que s’estima aquest territori i el seu patrimoni en un sentiampli. Certament, els vallesans no estem gaire acostumats amirar-nos de cap a cap aquest espai geogràfic comú que habi-tem 1,2 milions de persones, cenyits estrictament a la divisòriacomarcal administrativa, i sovint fins i tot ens costa veure mésenllà del propi municipi. Per això estem segurs que la sortidade Vallesos, ben modestament, contribueix de forma sugge-rent i evocadora a fer aquesta mirada més àmplia, que provocacom un desglaç i ajuda a la redescoberta.

Vallesos ha nascut amb afany de ser l’aparador d’uns valorsque, arrelats en les consciències de molts vallesans i vallesanes,veuen en la idea de recobrar i promoure el patrimoni que ens éscomú, el pas franc cap a una mirada generadora d’il·lusió. Il·lusiópel que ha estat aquesta terra i, esclar, pel que vol ser.

Aquí i allà, persones i entitats, amb qualitats i interessos di-ferents, coincideixen cada cop més en la necessitat de retrobarfactors que ens defineixen i de pensar aquest territori d’unaforma més integral: des de la coordinació tradicional de l’asso-ciacionisme naturalista i de l’excursionisme, fins a les aliancescreixents entre entitats cíviques, organitzacions empresarials imunicipis. Fins i tot el nou tren R8, que per primer cop enllaçatransversalment el Vallès, sense haver de passar per Barcelona,

és tota una fita en la millora d’una imprescindible comunicaciósostenible, cridada a créixer. Tot plegat, projectes i iniciativesque resulten engrescadors.

Entre totes aquestes iniciatives, dos cops a l’any Vallesos hiposa la mirada més evocadora i emotiva, feta des de la glossa delpatrimoni, la història, la cultura popular, l’etnologia, els paisat-ges... i de personatges carregats d’històries. Una glossa que, talcom hem anat dient a les nombroses presentacions que hem fet,tot enfortint vincles amb gent de pobles i ciutats, vol ajudar aredescobrir l’ànima amagada d’un territori que té molt més quepolígons industrials i urbanístics, sovint desmanegats.

La vitalitat industrial i econòmica del Vallès, que genera el20 per cent del PIB català, és un gran actiu que el converteix enel principal motor econòmic del país i això cal vetllar-ho mésque mai ara, en la difícil conjuntura de crisi que travessem. I alcostat d’aquesta riquesa, el Vallès en té moltes d’altres d’amaga-des que val la pena de divulgar i conèixer, que és el que ens pro-posem des d’aquestes planes. En aquest número, l’ànimavallesana que remarquem especialment és a través de la tradicióesportiva, amb singularitats locals ben interessants i sorprenents,i a través de passatges apassionants de la nostra història ben des-coneguts.

Esperem que gaudiu de tot plegat, tot agraint-vos l’acollidaque heu donat a Vallesos, que us demanem que ens ajudeu aescampar i fer créixer.

Un Vallès que es retroba i reivindica

Vallesos 3

DAVANTALn

Foto: Josep Prims

Vista de Sant Cugat i Terrassa.

L’Eugeni Padró esbufegava, només entrar i donar el cop de portaalliberador que marcava el final de la batalla quotidiana, de laqual no en retornava pas indemne, sinó un xic més erosionatcada dia. Per això s’afanyava a obrir la cortina i, de la finestra es-tant, resseguir, amb la mirada pausada i el dit lent damunt delvidre, com si el copiés, el perfil de les muntanyes que allà lluny,anava enfosquint-se. D’aquesta manera tenia la impressió de re-trobar un bocí de calma vital. Acomplert aquest ritual silenciós, ja se sentia a casa, salvat, i es-borrava del pensament la temptació de claudicar, de tornar alpoble donant-se per vençut. Deia en veu alta les paraules màgi-ques, repetint-les a poc a poc unes quantes vegades com una ja-culatòria alliberadora, montserratlamolaelpuigdelacreu, i notavaque l’aire li entrava als pulmons. Respirava, somreia, alliberat.

I tot gràcies a l’atzar, que havia girat a bé aquell matí dediumenge als encants quan, per evitar saludar un veí cridaner,es va ajupir a fer veure que mirava entre la paperassava i es va tro-bar als dits aquella antologia de poetes sabadellencs dels anys70, on va llegir el vers estrambòtic que li havia cridat l’atenció,amb tantes lletres seguides, montserratlamolaelpuigdelacreu. Espensava que l’havia mig oblidat fins que el Solà, un company defísica de l’institut, que era de Sabadell, en saber on s’estava vaaclarir-li, com qui no vol la cosa, “vius a la quinta punyeta, peròdeus tenir bona vista: pots veure Montserrat, La Mola i el Puigde la Creu, tot seguit, com un escailain boscà”. Havia dit allòd’escailain rient, el carallot, potser fotent-se del fet que l’únic llo-

guer que havia pogut trobar en saber que l’havien destinat a Sa-badell fos un onzè pis en aquell extraradi depriment.

El comentari del Solà, doncs, va recordar-li les lletres engan-xades del llibre de poemes dels encants, va saber què volien diri entengué que el vers i el paisatge eren reals. I des de llavors, con-valescent, va fer seu aquell perfil muntanyós i el vers va conver-tir-se en el sortilegi, en la clau que li obria la intimitat diària:montserratlamolaelpuigdelacreu. Li agradava i respirava alleujat,dient-lo. Potser s’havia enamorat d’un paisatge, sí, com passavaa molts artistes; d’un paisatge i d’un vers plàstic, divertit, i elshavia fet íntimament seus.

Així, per no oblidar que ell era pintor, malgrat veure’s obligata guanyar-se la vida aguantant adolescents descerebrats, es po-sava davant dels papers mirant a l’horitzó, amb el pinzell als dits,i trencava amb la vulgaritat anodina. Llavors tenia la impressiófísica que dintre seu les coses es recomposaven amb normalitat,que se li harmonitzava l’ànima i ell podia tornar a ser ell, asseure’sa la taula, remenar entre els esboços esbarriats, provar colors ipinzells, per intentar acabar alguna d’aquelles aquarel·les quesempre tenia pendents i que creia que l’acostaven a qui volia ser,a qui s’havia proposat ser, a l’Eugeni Padró que maldava per ser,lluitant contra l’absurd quotidià que li havia tocat viure. I comsi resés una pregària infalible, destruia la càrrega que havia tra-ginat durant la jornada i tot esdevenia vers, línia de color, ca-dència del paisatge que assenyalava el llindar d’un món nou, bell,poètic, ben diferent del que es veia forçat a suportar.

CONTE CONTATn

Vallesos4

Text:Antoni Dalmases | Il·lustració: Joan Dalmases

MONTSERRATLAMOLAELPUIGDELACREU

Antoni Dalmases (Sabadell, 1953). És professor de llen-gua i literatura, i escriptor de contes i novel·les per anens, joves i adults. També col·labora a la premsa i a laràdio. Ha guanyat, entre altres, els premis Andròmina-Octubre, Marià Vayreda, Sant Joan i Gran Angular.La seva novel·la Jo, el desconegut ha estat passada alcinema.

Recordant Jordi Domènech, poeta i traductor

Foto: Màrius Gómez

S’alliberava pintant i repetint allò de montserratlamolael-puigdelacreu, i ja no se sentia ni menystingut, ni infravaloratni menyspreat. Durant setmanes va assajar de reproduir el perfilde les muntanyes, per apropar-se a aquell món desitjat que s’o-bria a l’horitzó. Però no sabia si era el traç, que no acabava dedominar amb prou caràcter i tot d’una tirada, o bé el color exactede la línia, que no el convencia després de mil provatures. Hointentava amb llapis, carbonet i pinzells de tots els gruixos sobrediversos tipus de paper, però no se’n sortia. Aleshores, malgratsentir-se content perquè el cervell semblava haver abandonat lescontingències de la vida bruta i banal, va ser quan apareguerenles primeres mostres d’insomni.

Al principi del curs, també hi havia hagut moltes nits que li

havia costat adormir-se, torturat pels problemes de l’institut. Liresultava insuportable la inclinació a la barbàrie dels adolescentsa qui se suposava que havia d’ensenyar dibuix, que es dedicavensistemàticament a trencar pinzells, abocar pots i buidar tubs depintura damunt les taules amb la cançoneta constant de yonosíoprofe, que acabava sempre amb rialles generals i ell mirant de ne-tejar el disbarat. Perdia hores de son, sobretot a partir del diaque va agafar pel braç un brètol que s’havia posat a estripar pa-pers i tirar-los com si fos confetti per la finestra a la gent del car-rer, i a l’endemà s’havia presentat a protestar un pare amb posatd’energumen professional que volia denunciar-lo perquè haviamaltractat el seu nen –un ésser de metre vuitanta, ple d’arraca-des i amb una mirada de fura psicòpata heretada del progenitor

CONTE CONTAT n

Vallesos 5

HORES D’ARAn

Adéu a Josep Grau-Garriga,artista català universalSovint es diu que Catalunya és un país tan petit que no sap reconèixerni valorar la tasca de la seva gent més brillant, amb una tasca que haservit per posar el país al mapa internacional, per fer córrer la nostraidentitat per tots els racons del món; en definitiva, fer-ne d’ambaixa-dor. L'artista santcugatenc Josep Grau-Garriga és una d'aquestes per-sones que, amb la bandera de Catalunya en una mà i amb la banderade l'art i la innovació en l'altra, ha passejat el nom del país per tots elscontinents. De Grau-Garriga, el santcugatenc més internacional, se'npoden dir moltes coses, les seves proeses són incomptables. Des de la

seva mort el 29 d'agost passat s'ha repetit que va ser el renovador deltapís contemporani en l’àmbit europeu, però la seva obra vital va moltmés enllà. Artista compromès amb el país i crític amb el poder, va tocari treballar disciplines com el gravat, el dibuix, la pintura, els vitralls, elsenvironaments i moltes d'altres: va ser un artista multifacètic, total.

Mestre de mestres, Grau-Garriga va convertir la Casa Aymat deSant Cugat en l'epicentre continental del tapís, disciplina que ell va ferevolucionar d'artesania a art. Va portar la seva tècnica des de Caracasa Nova York, de Mèxic a París. “Va néixer dotat pel món de les formesi la plàstica, i va venir a aquest món amb un projecte. Mai el vaig veuredubtós o amb escassetat d'idees, sempre tenia alguna cosa entre mans”.Així descriu el crític d'art i amic de Grau-Garriga Arnau Puig, l'artista,que va morir encara amb projectes en ment i a les mans com un retaulede 18 metres per a l'església de Saint Mathurin, la localitat francesa onvivia. Inquiet, optimista i vitalista, Grau-Garriga era un artista ambtotes les lletres. Un artista que creava per la satisfacció de crear, que vainnovar perquè el cos li demanava i que va experimentar perquè aixího creia necessari.

El que va ser l'artista santcugatenc més internacional i un referentartístic català, vivia a la localitat de Saint Marthurin sur Loire des del1989. Va ser allà on li van posar la catifa vermella per instal·lar-hi laseva vida i li van donar totes les facilitats possibles perquè desenvolupésla seva tasca creativa. Grau-Garriga va convertir Sant Cugat en un re-ferent internacional del tapís contemporani, però ell va haver de mar-xar a l'estranger per continuar amb la seva tasca. Una vegada més, Ca-talunya ha acomiadat un dels seus emblemes sense haver estat a l'alçadadel personatge. En vida, el país que Grau-Garriga ha portat al cor i pelmón no ha estat prou generós amb la seva figura. Ara, és feina de totscomençar a posar en valor tota la seva aportació artística a la culturacatalana i universal. Bernat Bella

En aquest apartat s’hi recullen informacions que, formant part d’una actualitat laxa, mostren l’activitatd’associacions, institucions i iniciatives vallesanes de l’àmbit patrimonial que es poden veure ampliadesal nostre portal d’Internet: http://www.vallesos.cat

Foto: Tot Sant Cugat

Sabadell estrenarà aquest hivern un nou museu quevol ser un referent en l’àmbit de l’energia i el mediambient. Es tracta del Museu del Gas, que obrirà lesportes a mitjan de desembre, i que la Fundació GasNatural Fenosa ha construït en un edifici catalogatdel segle XIX, on es fabricava electricitat a partir degas. Situat a la cèntrica Plaça del Gas, l’edifici va serprojectat el 1899 per l'arquitecte modernista saba-dellenc Juli Batllevell per encàrrec de Joan Bruges,propietari de l’empresa local La Energia SA, que el1913 va passar a formar part de Catalana de Gas iElectricitat SA, antiga denominació de Gas NaturalFenosa. Actualment l'edifici està protegit pel Pla Es-pecial de Protecció del Patrimoni de Sabadell i la re-modelació i part de la nova construcció, així com lamuseografia interior, han anat a càrrec de l'estudiVaris Arquitectes, que encapçala el prestigiós arqui-tecte i museògraf Dani Freixes.

Recollint les experiències prèvies de Gas NaturalFenosa, el nou museu “explicarà futur a més de pas-sat”, amb un ampli ventall d’activitats didàctiquesper a tots els públics, tal com indica el director ge-

neral de la seva fundació, Pere A. Fàbregas. A mésde repassar els 170 anys d’història de l’empresa, elrecorregut permetrà conèixer de forma molt gràficai suggerent com ha evolucionat la tecnologia del gasi l’electricitat i l’impacte que han tingut en la socie-tat, per acabar plantejant també les principals solu-cions energètiques del futur, que “no són úniques”.Es repassa des de la producció de gas ciutat a partirde carbó, per al seu ús per a l'enllumenat, fins a l'ac-tualitat del modern gas natural, l'energia fòssilmenys contaminant, de múltiples usos, i de fàcil hi-bridació amb les energies renovables i les noves ener-gies. El Museu, remodelat amb materials i requeri-ments tècnics que el fan un edifici sostenible,inclourà una sala d'exposicions temporals que s'inau-gurarà precisament amb una mostra dedicada a lavida i obra de Batllevell, l’arquitecte gaudinià que elva projectar. L'edifici acull també la seu institucionalde la Fundació Gas Natural Fenosa.

Sabadell estrena el Museu del Gas,amb vocació de ser un referent ambiental

HISTÒRIA I ENERGIA

Podeu enviar-nos les vostres informacions per a la revista i el portal a:[email protected] o bé [email protected], http://www.vallesos.cati també: Vallesos, Carrer Doctor Puigvert, 1. 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

8 http://www.fundaciongasnaturalfenosa.orgMuseu del Gas

El nou Museu del Gas, de la Fundació Gas Natural Fenosa.

ENTREVEUREn

Vallesos14

Martí Boada:“ELS VALLESOS SÓN D’UNA QUALITAT

PAISATGÍSTICA EXTREMA”

Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) s’ha dedicat tota la vida a co-nèixer i a fer conèixer el patrimoni natural. Es defineix com a inves-tigador ambiental, però li escau més la paraula humanista. Geògrafdoctor en Ciències Ambientals, ha rebut el màxim reconeixement enla seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995).També és Premio Nacional de Medio Ambiente (2004) i Premi de MediAmbient de l’Institut d’Estudis Catalans (2005).El seu camp de treball són el canvi global i la biodiversitat urbana iforestal, a més de la comunicació ambiental. És professor i investiga-dor del Departament de Geografia i de l'Institut de Ciència i TecnologiaAmbientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’Antàrtida,Mèxic i el Montseny són alguns dels llocs on treballa. Professor con-vidat en diverses universitats llatinoamericanes i nord-americanes,ha participat en una cinquantena de llibres i ha escrit nombrosíssimsarticles científics, de divulgació i d'opinió. Coincidint amb l’Any internacional dels boscos, del qual és comissaria Catalunya, està abocat en el futur Museu dels Boscos, al seu poble, ité una sèrie a punt d’emetre’s a TV3 titulada, també, Boscos. Al capdamunt de la seva trajectòria, Martí Boada té la virtut de conti-nuar sent el “noi de can Mau”, que a onze anys ja anava a desemboscaramb el seu pare.

Text: Carme Badia | Fotografies:Màrius Gómez

Hi havia una vegada el cantant enamoratde la vida, l’acordionista vital que s’ins-pira en la conversa i en el paisatge de tan-tes places del món, l’estrella de la rumbacatalana agermanada amb el pare blues il’oncle vallenato, la veu d’ànima viva quefa sortir la gent a ballar al carrer, per re-frescar la cultura de la proximitat, a l’en-velat i al poble del costat, foragitant porsi tristeses. Si el trobador virtuós fa can-çons, en Joan Garriga procura manteniraquest art amb constància humil i gene-rosa, creant escola, rebent el reconeixe-ment merescut pel seu ofici de músic queli permet créixer i conèixer món.

Literatura, cinema, acordióLa llegenda diu que Joan Garriga Mar-

tínez (La Garriga, 1972) va il·luminar elseu cor quan va veure el show de l’acordio-nista texà Flaco Jiménez amb el guitarristaRy Cooder per televisió. El cert és que elrei flaco del Tex-Mex va actuar un estiu ala vila modernista, on el va poder contem-plar amb admiració. Revetlles amb or-questres de ritmes tropicals, cerveses icigars, vinils de blues i rock l’infonguerenel coratge per emprendre el llarg viatge del’amor i la passió de capitans. D’infant,aquest noi amatent, fill de la Matilde i enJoan, recorda remenar moltes joguines i“les cançons que el pare ens cantava ambla guitarra, que degueren influir-me en al-guna cosa”. Ara i aquí, com a pare de tresfills, l’Ona, en Manel i en Joan, el poetarumberu opina que “els nens han de ballar

i gaudir, fer-se la música ben propera pera viure amb la felicitat”. Aquesta és la festadels sentits.

El primer acordió que va tenir a lesseves mans va ser a l’Institut de La Gar-riga: “L’Alfons Garrigós ens donava uncrèdit a Tercer o COU que consistia apreparar-nos per a una ruta a Santiago deCompostela. Caminàvem pel massís delMontseny els caps de setmana. Dormíema masies, a vegades en un paller, era moltdivertit”. L’Alfons exclama quan ens

veiem: “Garriga, qui ho havia de dir, tuamb l’acordió!”. El record dels bons do-cents perdura sempre i gratament. ToniMartí, en Cucurella, i especialment elsmestres que li transmeteren la literaturacastellana: “Llegíem Góngora i Quevedo.Baudelaire i Rimbaud, amb el cant a la na-tura del seu poema Sensation, também’han atret sempre”. Garriga va preferir laforça a la debilitat, la llibertat a la conven-ció. Es va interessar per la filosofia i des-prés va cursar estudis de cinema perquè“sempre he volgut entendre el guió de lespel·lícules”. Amb els primers conjunts to-cava l’harmònica, un trombó d’en Boixa-der i la mandolina. Al celler del seu pare,al carrer de Samalús, assajaven l’aventuraDusminguet (1995-2004), amb qui vaeditar tres discos i compartir centenars deconcerts eclèctics al costat de Daniel Por-tabella i Martí Vilardebó: “Vam aprendrejunts, vam enfortir un vincle treballantmolt, i cadascú va trobar el seu camí. Ésllei de vida”.

Músics d’ofici i ventiladorLa transició va durar poc. A l’hivern de

l’any 2005 Joan Garriga reapareixia ambel seu acordió de botons impregnats de so-noritat llatina i americana amb la guitarra,el ventilador i les palmes pròpies de larumba catalana. La confiança amb gentd’ofici és fonamental. “El nostre denomi-nador comú és treballar polit. En el mónde la música comences tocant per l’ego,que reconforta l’esperit i et fa estar bé,

n

Joan GarrigaTROBADOR D’ALEGRIES, RUMBA I PASSIÓ,ACORDIONISTA, CANTANT I COMPOSITOR

Text: Xavier Marí | Fotografies: Mireia Baiges

Flor de primavera és una preciosacançó inclosa A la panxa del bou. Haestat guardonada com a lletra a lamillor cançó pop-rock 2010 per vo-tació popular promoguda per la re-vista Enderrock. Per escriure-la, elcantant es va inspirar en la bellesade les runes romanes de la Garriga.També li plau seguir ametllers i vin-yes de la Serreta, prop de l’antigaEsglésia de la Doma. Allí dalt, Ga-rriga i Roch amistançaren el pro-jecte comú, Kung-Fú.

NOMS, TRACES

Vallesos38

però arriba un moment en què t’acabesconfonent en la recerca constant del reco-neixement, que pot arribar a ser perillós.Els músics de La Troba treballen per lacançó”, afirma Garriga. “Quan tinc unaidea la presento primer a en Marià Roch(Les Corts/ Vallès Oriental), una personamolt perfeccionista, per la seva manera detocar i per la línia de baix i tipus de so adetallar. El gran do del músic és voler tre-ballar pel bé de la cançó. Aquesta sort homillora tot”. El jove bateria Pep Terrica-bres (Argentona) és un fidel valor en alça,igual que el guitarrista Miquel Serviole(barri d’Hostafrancs de Barcelona), ambqui Garriga diu haver après moltes can-çons a ritme de ventilador. “Tot és fàcilper en Muchacho. Ha viscut la rumba desde petit”. La percussionista argentina FlorInza, el guitarrista Luis Arcos, i l’enginyerde so Toti Arimany completen el sextethabitual assistit per Marc Sampere als ae-roports i bastidors. La casa on brollen les

tonades i arriben camarades és la factoriaFournier de La Garriga, que manté l’estudide gravació i des d’on el duet Moscati-Roca garanteix presència continental(França, Alemanya, Bèlgica, Holanda,Gran Bretanya, Itàlia, Hongria, Txèquia,Portugal, Estat Espanyol i les comarquescatalanes) i escala mundial (Nova York,Washington, Mèxic i el Marroc).

El lladre i El PatufetLes coses quotidianes vinculades a la

terra motiven bona part de les seves can-çons, de lluny i de ben a prop: els til·lers,l’estació de tren, una font o altra, el gat iel borinot al pati de casa, el Tagamanent.Com a bon creador, a Garriga li encantaadaptar contes i llegendes de tradiciópopular i, sobretot, escriure quan viatja:“Per experiència surten bones ideesquan construeixes partint d’altres llocs.I no cal elaborar-les molt, les coses sen-zilles són del moment.” El primer disc de

deu cançons Clavell morenet (2006) in-clou la popular ‘Cançó del lladre’, inelu-dible del repertori. A la panxa del bou(2010) s’inspira en el personatge del Pa-tufet: “és el més petit de tots i el més va-lent, s’atreveix a cantar al carrer i desprésacaba engolit per la bèstia. Corre la ma-teixa sort del músic amb la pluja de lacrisi”. Proper i sincer, l’artista diu sentir-se afortunat “en poder viure d’això desde fa quinze anys”. Per tant és aquest elseu estímul que reverteix amb noves can-çons per a La Troba Kung-Fú –PremiCiutat de Barcelona i premi Puig-Por-ret– que esclaten amb rumbia i grescamediterrània, llatina, germana. I el tro-barem pel Vallès o pel Raval amb Car-les Belda i l’imbatible Manu Chao, icantant llàgrimes de riure amb en ‘Tor-tell Poltrona’ perquè el propòsit és re-sistir amb fraternitat divertint lahumanitat sense fronteres d’una solaidentitat.

Vallesos 39

NOMS, TRACES n

Vallesos40

Una definició clàssica de l’esport l’explicacom l’exercici corporal d’agilitat, destresa oforça, que es practica individualment o engrup, amb intencionalitat lúdica o compe-titiva, seguint unes regles. L’esport, però,sempre ha anat força més enllà del lleure, larecreació o la competició estrictes, perquègenera també grans motius d’identificació iimplicació en la vida d’un poble, barri, ciu-tat o país, que els donen un caràcter i unaforça ciutadanes innegables i contribueixena la seva projecció.

És des d’aquest prisma gairebé extraes-portiu que aquesta carpeta que ara enceteuus proposa una mirada a les arrels, la trajec-tòria i la idiosincràcia local d’alguns esports,clubs i activitats esportives que són especial-ment singulars i referents en determinadesciutats vallesanes, perquè hi han estat elspioners, els que hi han tingut més continu-ïtat històrica o més títols aconseguits, entred’altres motius. Així, no és estrany que par-lem del futbol i la natació a Sabadell –que téels clubs més antics i potents des de sempred’aquest àmbit: el centenari Centre d’Es-ports de futbol (amb possibilitats de tornar

a pujar a Primera Divisió aquesta tempo-rada) i el Club Natació (amb els més granstriomfs internacionals tant individuals comper equips)–; de l’hoquei herba a Terrassa –que és la capital mundial d’aquest esport,amb quatre clubs de llarga tradició–; del’handbol a Granollers –ciutat que en va serpionera i un referent en l’àmbit estatal i in-ternacional durant molts anys–; de l’hoqueipatins a Cerdanyola –que té el club degà dede l’Estat, amb grans títols guanyats en laseva història–; o el Club Bàsquet Ripollet,que és l’únic club vallesà amb 80 anys d’his-tòria ininterrompuda i d’on van sortir figu-res com el gran base Chichi Creus, actual di-rector tècnic del Barça de bàsquet.

Aquesta carpeta se centra en els esportsd’equip més clàssics, amb un parell d’excep-cions: el golf a Sant Cugat –que des de 1914té el primer gran camp de Catalunya i de totl’Estat– i la Mitja Marató Granollers-lesFranqueses-la Garriga, que, des que es va ini-ciar el 1986, ha convertit aquesta cita popu-lar d’una pràctica tant a l’alça com el córreren tot un referent en el qual s’han emmira-llat nombroses curses similars arreu del Va-

Esport arrelat, senyad’identitat i projecció

EL FUTBOL, LA NATACIÓ, L’HOQUEI HERBA I SOBRE PATINS, L’HANDBOL,EL BÀSQUET O EL GOLF... TENEN NOMS MOLT PROPIS AL VALLÈS

Text: Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos

nCARPETA

ESPORTS D’ARREL

Xavi Hernández: “Per a mi, la Medalla d’Honor de Terrassa és més important que la Pilota d’Or”per Vicenç Relats i Ramon Vilageliu

Joan Vilà: “Xavi serà el futur entrenadordel Barça, si ell vol, encaraque ara no toca ni pensar-hi” per Vicenç Relats i Ramon Vilageliu

Josep Seguer: “El Vallès sempre ha estat terra de bons futbolistes” per Vicenç Relats

Entre els xuts i la piscina;la tradició esportivade Sabadell per Joan Pérez i Ventayol, historiador

El velòdrom malaguanyatde la Creu Altaper Manel Camps i Bosser, periodista

L’hoquei herba,l’esport que porta el nomde Terrassa arreu del mónper Laura Pinyol, periodista

Del cor ciutadà a l’Asobal,el BM Granollersper Jaume Vivé, escriptor

L’handbol punter de la Rocadel Vallès i el Baix Montseny

per César Alcalá, historiador

L’11 d’abril de 1958:El dia que va desaparèixer

el Real Madridper Jaume Vivé, escriptor

La Mitja Marató de referènciaper Josep Mas, periodista

De l’escenari al camp de la vinya, el Club deBàsquet Ripollet

per Ernest Boquet (amb la col·laboració de Modest Serra)

Ernest Boquet, in memoriam per Vicenç Relats, periodista

Cerdanyola,bressol de l’hoquei patins

per Núria Ferrer, periodista

El golf, un esportque ha fet forat a Sant Cugat

per Domènec Miquel, historiador

UE Rubí, cent anys de futboli altres esports (1912-2012)

per Josep Maria Freixes, historiador

Altres clubs defutbol centenaris

per Ramon Vilageliu, filòleg

88

90

92

94

99

100

104

106

109

44

52

58

74

82

64

70

nCoordinació Vicenç Relats

CARPETAESPORTS D’ARREL

CARPETA ESPORTS D’ARRELn

Vallesos44

Xavi Hernández:“PER A MI, LA MEDALLA D’HONOR

DE TERRASSA ÉS MÉS IMPORTANTQUE LA PILOTA D’OR”

Les parets de la Plaça del Progrés de Terrassa encara re-corden els xuts, escairats, d’un marrec del carrer Galileu.Ara, anys després i havent fet de la seva passió pel futboluna mena d’art per a iniciats, en Xavi Hernández (Ter-rassa, 1980) rep Vallesos amb una naturalitat i senzillesaque desdiu el mite del futbolista encastellat en les dèriesde prima dona, usuals en altres contrades. I és que par-lem, i aviat és dit, amb el futbolista que és considerat eltercer millor jugador del món, i que bat totes les marquesal Barça –de partits jugats i títols guanyats– i que tan-mateix és “el de Terrassa”, un jove del Vallès a qui qual-sevol dia pots trobar esmorzant al cim de la Mola.

Text:Vicenç Relats/Ramon Vilageliu | Fotografies: Ivan Giménez-Costa


Vallesos74

L’esport que porta el nomde Terrassa arreu del món

LA CIUTAT PIONERA DEL ‘HOCKEY’ HERBA I DE SALA, DE TRADICIÓ CENTENÀRIAI AMB QUATRE CLUBS, BAT TOTS ELS RÈCORDS DE JUGADORS OLÍMPICS

Si avui Terrassa es vincula a un esportistatotal, aquest és Xavi Hernández. “El deTerrassa” s’ha convertit amb una deno-minació que passeja la ciutat allà on jugael Barça. El “Xavi del Barça” és una ins-titució, un caràcter, un exemple viu delideratge i compromís. Terrassa és ambell la ciutat d’un dels millors jugadors delmón del futbol; però és la ciutat demolts dels millors jugadors del mónd’hoquei –fins i tot, del millor del 2008,el Pol Amat.

Com és això de l’hoquei herba a Ter-rassa? Per què passa? N’hi ha per tantper dir que Terrassa és la ciutat del hoc-key (tal com es diu allà, pronunciat aixíencara com en anglès)? Doncs, sí, i tant.Només cal veure les xifres dels darrersJocs Olímpics de Beijing per entendre-ho: 21 jugadors i jugadores terrassencsvan desplaçar-s’hi. Una mica a ull, s’acos-tuma a dir amb orgull que, proporcio-nalment als seus habitants, Terrassa ésuna de les ciutats del món que més juga-dors aporta en cada celebració dels Jocs.O bé prendre’s seriosament els númerosi veure que de les 5.170 fitxes de la Fede-ració Catalana de Hockey, 2.586 corres-ponen als quatre clubs terrassencs: elClub Deportiu Terrassa, el Club Egara,l’Atlètic de Terrassa Hockey Club i elLínia 22. I no és gens complicat veuregent pel carrer de totes les edats amb la

immensa bossa a l’esquena traginant-t’hil’stick.

La dèria d’uns jovesi el primer partit oficial

Del primer partit de hockey disputat aTerrassa aviat en farà cent anys. Va ser el2 de juny de 1912. Es van enfrontar elLawn Hockey Club Calassanci contra elRCD Espanyol, amb un resultat magre

pels terrassencs: 7 a 2. Era la culminaciód’una història iniciada el 1911, una micaa l’atzar, per exalumnes de l’Escola Piavinculats a l’Ateneu Calassanci –una en-titat de caràcter religiós i literari– quevan voler incorporar-hi una secció espor-tiva. Buscaven un esport que cridés l’a-tenció per la novetat i es van decidir pelhockey. Proveir-se del material i el regla-ment va ser una altra cosa i es va haver de

Text: Laura Pinyol, periodista | Fotografia: Josep Prims, Alfredo Ferrer, Arxiu família Escudé i Arxiu Tobella

Primer partit de 2 juny de 1912 del Lawn Hockey Club Calassanci.

Vallesos 75

sol·licitar a la casa Williams de París; unadecisió que importava el hockey a la ciu-tat, a on hi acabaria arrelant. El Lawn esva consolidar a partir de 1913 en inte-grar-se al Terrassa Futbol Club com asecció d’hoquei.

El 1918 es va crear un nou club, elsLluïsos, nom que rebien els membres dela Congregació Mariana a Terrassa, for-mat per antics jugadors del Lawn quehavien vist com la manca de contrin-cants rebaixava l’eufòria inicial pel hoc-key. Encapçalats per Antoni Escudé, undels artífex de l’arribada dels estics unsanys abans, joves aspirants van comen-çar a aprendre a jugar-hi al pati del Cen-tre Social i disputaven els seus partits alcamp de l’Escola Pia. És el mateix anyque es constitueix l’Associació de Hoc-key de Catalunya, sota l’empara de la re-vista Atlética, mitjà que havia esperonatamb gran entusiasme, a través de lesseves cròniques, la implantació del hoc-key a la societat benestant barcelonina.El guanyador del primer Campionat deCatalunya és el Real Polo Jockey Club,de Barcelona.

Però el gran salt es produeix amb elcop de cap dels jugadors del Calassanci,dels Lluïsos i del Hockey Club Terrassaque decideixen fusionar-se també amb elTerrassa FC, embrió del futur CD Ter-rassa. Corre llavors l’any 19 i l’acció con-solida definitivament la llavor del hockeya la Terrassa industrial i burgesa. El 1926l’equip local guanya el Campionat català,

surt ressenyat a la portada del número 41de la revista L’Esport català i comencena sorgir figures carismàtiques com Fran-cesc Roig o Francesc Argemí, els dos pri-

mers terrassencs olímpics que prenenpart a les Olimpíades del 1928 a Amster-dam.

Les dones prenen partitEl 1929, el club terrassenc estrena la

secció femenina, que debuta en partitoficial contra el Polo amb una derrota (3-

0). Que les dones s’incorpores-sin a la pràctica esportiva vagenerar una controvèrsia ima-ginable. Es reconeixien els be-neficis saludables quecomportava, però no es tole-rava l’exhibicionisme que se’npodia derivar. Els cercles catò-lics més recalcitrants soste-nien que calia limitar lapràctica de l’esport femení alspropis de la seva fisiologia icondició espiritual. Malgrataixò, i tenint en compte que

els cercles socials del hockey tampoc erenels més progressistes, l’interès va ser sos-tingut i el 1958 l’equip tant de sala comd’herba del CD Terrassa guanyava el seuprimer campionat regional.

A l’esquerra, semifinals amb derbi entre l'Atlètic i l'Egara de la Copa del Generalísimo (actual Copa del Rei) de l'any 1972 amb PacoAmat, tota una llegenda del hoquei, en un derbi amb el CD Terrassa. A la dreta, l'Egara guanya el derbi contra l'Atlètic per 3 a 1 en latemporada 91-92 que posava fi a la "dècada prodigiosa" de nou temporades seguides de l'Atlètic proclamant-se campió. A sota, carnetde soci número 1 del Terrassa Hockey Club de 1919, corresponent a Antoni Escudé.


Vallesos82

Del cor ciutadà a l’AsobalEL BM GRANOLLERS, QUE HA FET DE L’HANDBOL L’ESPORT PER EXCEL·LÈNCIA DELA CIUTAT, SEGUEIX SENT UN CLUB D’ELIT TOT I LES DIFICULTATS ECONÒMIQUES

Granollers ha estat i segueix sent la capitalde l’handbol al Vallès i molt més enllà, talcom se li va reconèixer el 1992 en ser de-clarada subseu olímpica d’aquest esporten els Jocs de Barcelona. Fundat el 1944per Ramon Sobrevia, el BM Granollers(BMG) és un dels clubs d’handbol mésimportants de l’Estat i amb una de les afi-cions més sòlides. Tot i trobar-se ara sub-mergit en una greu crisi econòmica, esveuen símptomes de millora en el club, iuna petita tropa d’amants del balonmano,amb ferma voluntat i decidits, segueix llui-tant per tirar-lo endavant.

En menys de vint anys de la seva crea-ció, el BMG es va col·locar al cim dell’handbol estatal. El 1959, malgrat les di-ficultats per finançar-se (superades engran part per l’ajuda d’un mecenes a l’om-bra, dedicat al negoci del sabó, que sig-nava xecs salvadors sempre que sorgia unaurgència), el BMG es va proclamar cam-pió de la primera lliga espanyola amb bri-llantor, amb 17 victòries i una soladerrota. Va aconseguir així el quart cam-pionat d’Espanya absolut, un títol que elsanys anteriors havien guanyat l’Atlètic deMadrid en dues ocasions (1952 i 1954),una altra el Real Madrid (1953) i unaaltra el C.D. Sabadell (1955). La ratxad’èxit del BMG es va perllongar encarauns quants anys, assolint el campionat delliga els anys 1960 i 1961, i acabant-nesotscampió els anys 1962 i 1963.

El club s’havia creat el 1944 quanRamon Sobrevia, hereu d’una famíliamolt ben aposentada en la societat gra-

nollerina de l’època, li va demanar 500pessetes a son pare i, amb l’aixopluc delFrente de Juventudes local, les va invertiren crear un equip d’handbol, un nou es-port concebut pels alemanys que ja feiafuror a tota Europa en la seva modalitata onze jugadors. En un text publicat dinsla revista commemorativa del xè aniver-sari del club, Sobrevia explicava l’origendel seu interès per l’handbol: “Fué en la

Fiesta Mayor de San Pedro de Rubí, cu-ando coincidimos con Carlos Reichardt,el gran jugador del Ilerda y ProvensalsPoblet de aquella época, quien nos sugi-rió con el mayor entusiasmo la creaciónde un equipo en Granollers, recomen-dando a Alberto Durán, redactor de ba-lonmano de El Mundo Deportivo, comola persona indicada para ayudarnos coneficacia.”

Text: Jaume Vivé, escriptor | Fotografia: Arxiu BM Granollers

Partit d’handbol a la pista del carrer Tetuan de Granollers, coneguda com Pavelló de l’es-port, als anys 60 amb Fontdevila al fons i Font intentant parar la pilota.


Vallesos 83

Independència políticaL’any 1948, el club d’handbol va dei-

xar de ser una secció del Frente de Juven-tudes per passar a ser una organitzacióindependent. En aquell moment, LluísSitjes es va fer càrrec del club i va ser-nepresident fins l’any 1955, en què va sersubstituït per Emili Botey. Tal com ex-plica Joan Sala Vila al llibre BalonmanoGranollers, esport i civisme (Ed. Grano-llers, 1996), Sitjes va ser “l’home que vasaber fer del BM Granollers un patrimoniesportiu de la ciutat. El seu granollerismees convertí en l’objectiu principal quan esfeu càrrec de la presidència. Fruit d’aquesten foren: la independència del BM Gra-nollers convertint-se en una entitat ciuta-dana; la construcció de la pista esportivadel carrer Tetuan, coneguda com Pavellóde l’Esport, inaugurada l’any 1955, i elprimer Campionat de Catalunya l’any1954.”

També es podria considerar com unade les grans fites de la presidència de Sitjesla gira per Alemanya durant el juny de1954, la primera sortida a l’estranger d’unclub d’handbol espanyol. Aquella giraserviria per establir forts vincles amb elsclubs alemanys més importants que, pocsanys després, permetrien que BernhardKempa, llegendari jugador i entrenadordel Göppingen, organitzés diversos semi-naris i cursets d’handbol a Granollers.L’entrenador més llorejat de la història delclub vallesà, Pep Vilà, conegut com a mís-ter La, reconeixia en una entrevista el1958 a El Noticiero Universal que les lli-çons de Kempa, molt ben assimilades pelseus jugadors, feien del BMG un clubcampió.

Implicació ciutadanaLa consolidació del BMG com a club

punter de l’handbol es va produir durant

el mandat d’Emili Botey –de 1955 a1969, amb l’excepció de la temporada62-63 que va estar de baixa per malal-tia–, i va ser possible, fonamentalment,gràcies a la implicació que va aconseguirde part de la ciutadania granollerina.Mentre altres esports com el bàsquet ol’atletisme perdien practicants i segui-dors a la ciutat per falta d’una direccióadequada, l’entusiasme dels directius del’handbol, així com l’excel·lència i en-trega absoluta dels seus jugadors, es vanguanyar ràpidament els cors dels afeccio-nats granollerins, la majoria dels quals esvan convertir en fervents seguidors delque aleshores tothom anomenava balon-mano. Un altre factor important per al’arrelament del nou esport a la ciutat vaser l’organització dels campionats localsde penyes, el primer dels quals es va cele-brar el 1949 (sent el primer torneigd’handbol a set a l’Estat), i en el qual van

A la dreta, l’escut dissenyat per Amador Garrell i, a l’esquerra, la foto que li va servir d’ins-piració, ambel jugador i fundador del BM Granollers Vicenç Vacca fent un llançament a porteriaa l’any 1946 al camp de les Corts de Barcelona. Foto: Arxiu família Vacca


Vallesos94

De l’escenari al campde la vinya

FUNDAT EL 1931, EL CB RIPOLLET ÉS L’ÚNIC EQUIP VALLESÀ DE BÀSQUETAMB UNA TRAJECTÒRIA ININTERROMPUDA DE 80 ANYS

Ara fa vuitanta anys, el Club de BàsquetRipollet va començar la seva existènciade manera fortuïta i es va anar conver-tint poc a poc en un fenomen social queva arrossegar gran part del poble i vaquedar plenament lligat als costums i eldesenvolupament de la vila. Durant di-verses dècades, els diumenges giravenmolt al voltant del bàsquet, ja que anara veure jugar l’equip local era un hàbitben arrelat, just abans de fer el vermut –pels qui s’ho podien permetre– i d’anara dinar.

La idea de formar un equip de bàs-quet a Ripollet va ser iniciativa d’ungrup de joves del Quadre Escènic de laJoventut Catòlica del poble que, el 5d’octubre de 1930, en un desplaçamenta l’Hospitalet de Llobregat per interpre-tar una obra teatral, van tenir l’oportu-nitat de veure jugar un partit de bàsquetentre el Centre Catòlic de l’Hospitalet iel Martinenc. Els va agradar la dinàmicadel joc i la possibilitat de practicar-lo enun terreny de dimensions reduïdes, si lescomparaven amb les d’un camp de fut-bol. I així és que amb el suport del Cen-tre Excursionista Fent Via van començara habilitar un camp de joc en una antigavinya que hi havia darrere del local socialde la Joventut. Era un camp força irre-gular i amb cert pendent però servia...

Els primers problemes van venir al

necessitar recursos no humans, és a dir,diners. La fabricació i col·locació delspals amb anelles i taulers costava 60 pes-setes i la pilota, només una, 23. Comque el Centre Excursionista no podiaarribar a cobrir les 83 pessetes del total,es va recórrer al mossèn, que va deixarla resta.

El 2 d’agost del 1931 es va inauguraroficialment el camp de bàsquet, que,malgrat les successives capes de terra ques’hi havien abocat i els intents d’anivella-ció, mantenia, en la seva part llarga, undesnivell de més de mig metre.

Els entrenaments es feien dos copsper setmana, dimarts i dijous, i comen-

Text: Ernest Boquet (amb la col·laboració de Modest Serra)

Primer equip del Ripollet, a l’any 1932. Foto: Segura

nHISTÒRIAper Josep Puy

HISTÒRIAper Jaume Dantí i Riu

CLOQUERSper Delfí Dalmau i Argemir

NUMISMÀTICAper Miquel Crusafont i Sabater

FAUNAper Jordi Ruiz-Olmo i Gabriel Lampreave

PAGESIAper Jordi Puig i Gerard Piñero

ARQUEOLOGIAper Joan Francès i Farre

INDUSTRIALper Ramon Vilageliu

PAISATGEper Carles Rué i Miras

113

118

122

126

128

132

134

138

140

La Torre del Castell de Terrassa. pàgina 126

En Dirk Madriles, de la Ginegrera de Castellterçol. pàgina 128

Les mongetes del Vallès. pàgina 131

Estebanell Energia, fa més de cent anys. pàgina 138

Un detall del Palau Perpinyà de Granollers. pàgina 118

CONJUNT DE BÉNS, VALORS QUE POSSEEIXENUNA PERSONA, UNA COMUNITAT

Patrimoni

Vallesos112

nPatrimoni HISTÒRIA

L’estada de Manuel Azaña Díaz (1880-1940), president dela Segona República espanyola, a la Torre Salvans de Mata-depera no és una simple anècdota ni tampoc un tema menoren el marc de la Guerra Civil. Sortosament, disposem denombrosa i notable informació procedent d’alguns historia-dors i estudiosos (com Miquel Peralta, Gemma Estany, JosepContreras, Josep Pey i Cazorla, etc.), però no hi ha dubteque resten encara alguns interrogants sobre aquella atípicaquotidianitat d’un cap d’Estat en una casa senyorial valle-sana, que havia estat incautada per les autoritats el 26 de ju-liol de 1936, sota l’argument de preservar el seu valuóspatrimoni artístic i arquitectònic. A la Casa Alegre de Sa-grera, a Terrassa, es conserva restaurada la magnífica taulaon es va celebrar, entre d’altres reunions, el consell de minis-tres de l’agost de 1938.

El tema ha navegat massa sovint entre el terreny de l’anec-dotari i també d’algunes generalitzacions. De forma habitualpodem llegir que Azaña va viure a la masia de la Barata o aTerrassa, i, tot i ser simples errors d’ubicació, són un exemplede la superficialitat amb què s’ha tractat aquesta temàtica.L’estada d’Azaña a la Torre Salvans representa un capítol im-portant en el desenvolupament del govern de la Repúblicadurant la guerra i dels greus conflictes que va experimentar.Ens cal no oblidar que, a Matadepera, es varen viure impor-tants moments de tensió entre el president Azaña i el Dr.Juan Negrín, president del Govern espanyol, sobre l’estratè-gia, enfocament i gestió del conflicte. L’any 1938 va ser trà-gicament decisiu pel decurs de la guerra. Els principalsenfrontaments i les dures discrepàncies sobre el seu plante-

jament i desenllaç varen tenir lloc a la casa de la família Sal-vans, el propietari de la qual, en Francesc Salvans Armengol,i el seu fill Joan havien estat assassinats, amb d’altres terras-sencs, el 24 de juliol de 1936 en el marc de la violència cega,venjativa i descontrolada dels primers dies i setmanes de laguerra.

La casa Salvans va representar un pas més en el feixuc iti-nerari, decebedor pelegrinatge i continus trasllats del pre-sident Azaña i la seva família, així com del seguici que elsacompanyava. Catalunya no era pas un espai desconegut imolt menys hostil per a la vida i activitat polítiques d’A-zaña. El monestir de Montserrat havia acollit Azaña i la sevagent entre l’octubre de 1936 i el maig de 1937. Després s’ha-

Matadepera, capital de laSegona República (1938)

La senyorial Torre Salvans va ser la residència del president Manuel Azañaquan, durant la Guerra Civil, el Govern espanyol es va traslladar a Barcelona

Text: Josep Puy | Fotografies: Josep Prims

Azaña jugant a escacs a la Torre Salvans.Foto: Vida y tiempo de Manuel Azaña (1880-1940), Santos Julià.

nHISTÒRIA Patrimoni

via traslladat a la Pobleta, al País Valencià, que havia estat ca-pital de la República entre el novembre de 1936 i l’octubre de1937, per tornar a Catalunya, a Matadepera, considerant quedes del 30 d’octubre de 1937 el govern de la República s’haviatraslladat a Barcelona. La ciutat comtal va ser la tercera i dar-rera capital del territori lleial a la República. En plena guerrai no massa temps enrere ningú no es podia imaginar que la ca-pital de Catalunya el 1938 ho seria de tres governs alhora: eld’Espanya, el d’Euskadi i el de la Generalitat.

No tenim clara la data exacta de l’arribada presidencial a laTorre Salvans, però amb els comentaris de la gent més properai amb el repàs d’alguns llibres de memòries, se’n deriva que ameitats de desembre de 1937 ja van iniciar l’estada en aquellaàmplia i majestuosa residència. Dos bons amics d’Azaña, elministre José Giral Pereira i Amós Salvador Carreras (avi del’exministre socialista dels anys 80 Miguel Boyer), havien fet

Vallesos 113

Esposa: Dolores de Rivas CherifCunyat, esposa i fills: Cipriano de Rivas, Carmen Ibañez.Fills: José Ramón, Enrique, Carlos i Susana.Secretari General de la Casa Oficial del President: Cándido Bolí-var PieltainEncarregat de tresoreria de la Casa Presidencial: Sindulfo de laFuenteSecretari particular: Santos Martínez SauraMajordom del president: Antonio Lot TorcalAjudant: Fortunato VelaCuiner: Epifanio HuergaXofer: José Ibañez

Família i membres del seguici delpresident Azaña a la Torre Salvans:

Imatge actual de la Torre Salvans. Està situada al Pla de Surís sobre la carretera de Terrassaa Talamanca i s’hi arrriba pel camí de la Barata.

Vallesos128

nPatrimoni FAUNA

Crònica d’una extincióHistòricament, a Catalunya el llop ocupava tota mena

d’ambients: litoral, hàbitats de secà o zones del Pre-Pirineui Pirineu. La toponímia ens demostra aquesta àmplia distri-bució. Per exemple, al Vallès, trobem Abeurallops (Sentme-nat), Baixant del llop (Aiguafreda), Bosc del Llop(Cànoves), Cantallops (Lliçà de Vall), Coma Llobera (SantCeloni), La Llobeta (Aiguafreda), etc. Les estadístiques his-tòriques de captures de llops a les comarques de Girona i delmunicipi de Lleida ens indiquen que, fins al segle xViii, acasa nostra hi havia una bona població de llops, amb densi-tats remarcables. A partir del segle xix, aquestes dades da-vallen en picat fins a extingir-se. El verí, les armes de foc i lapràctica extinció dels ungulats salvatges van provocaraquesta situació.

És difícil afirmar quin va ser l’últim llop al país. Sabemque van aguantar fins a primers del segle xx als Ports de Tor-tosa i algunes zones dels Pirineus. Al Vallès, disposem d’unadada a Riells del Fai, entre la segona meitat i finals del seglexix, del qual encara es conserva una pota penjada a la portade la masia de la Madella.

El llop torna a Catalunya: no són llops italiansA Catalunya les primeres queixes per llops de ramaders

provenen de la zona del Cadí i són del 1997. Ningú nopodia pensar en el llop. A finals del 2003 es va comprovar laseva presència mitjançant l’anàlisi de ADN en un excrementrecol·lectat el 2000. Des d’aleshores, ha estat present a Ca-talunya d’una forma estable, tot i que hi ha períodes d’algunsmesos sense detecció. Aquest cànid viu principalment enl’eix Port del Comte, Cadí-Moixeró, Collada de Tosses, AltRipollès. També és present a la Catalunya Nord.

En contra de l’expansió de la població ibèrica que esperà-

vem, la genètica ens ha demostrat que la nova generació dellops de Catalunya prové de l’expansió natural de les pobla-cions de la soca italiana de llops, que van resistir a les mun-tanyes d’itàlia. Però ara sabem que, en realitat, els nostresllops vénen dels Alps Marítims francesos, passant pel MassísCentral francès. Els rebesavis eren italians, però els avis i elspares són francesos. Així, si bé el seu llinatge és italià, els seusancestres directes cal cercar-los en les poblacions alpines deFrança. i això ha estat reconfirmat en haver-se’n trobat tresexemplars, tant als Alps com als Pirineus. El primer va serlocalitzat el 1997 a la zona del Vésubie-Tinée (Alps del Sud)i després al 2000 va ser detectat a Catalunya, concretamental Cadí. Un altre llop va ser identificat el 2002 a Queras(Alps) i al 2003 al Carlit (Catalunya nord). Finalment untercer llop va ser detectat el 2006 a l’Haute Tinée (Alps delSud) i al 2007 novament al Carlit.

Torna el llop al Vallès?

Text: Jordi Ruiz-Olmo i Gabriel Lampreave | Fotografies: Joan Capdevila

A la imatge, l’urpa de llop penjada a la porta de la Madella, a Riells del Fai.

L’animal mític ha fet incursions curtes al Moianès el 2002, 2003, 2004,2010 i 2011, les dues últimes confirmades amb anàlisis d’ADN de femta

La individualització mitjançant l’ADN ens ha mostrat lapresència com a mínim de tretze llops diferents durantaquests onze anys. La presència màxima detectada en unany a Catalunya va ser el 2008 amb cinc exemplars. El méshabitual ha estat d’un a tres per any. Alguns només s’han de-tectat un any mentre que n’hi ha d’altres que apareixen i des-apareixen. Hi ha molta dinàmica i sovint retornen a França.Només tenim constància que hi hagin passat períodes llargs(anys) tres exemplars. Tots aquests llops són mascles, a ex-cepció d’una mostra del 2008 que va ser d’una femella. Adata d’avui no hi ha evidències de reproducció en territoricatalà i el nucli poblacional no sembla progressar amb faci-litat.

El llop al VallèsDe tant en tant, especialment entre la tardor i la pri-

mavera, hem detectat moviments del llop fora dels Piri-neus. Els llops semblen resseguir les carenes vers el sud.Aquests moviments, d’un únic individu, s’han comprovata Osona el 2007 (zona entre les Guilleries i el Montseny),al Berguedà (zona de Catllaràs) i al Vallès Oriental. Enaquesta comarca el llop només ha estat trobat al Moianès,on tenim coneixement d’incursions (sovint de duradamolt curta) els anys 2002, 2003, 2004 i, finalment, una afinals del 2010 i una altra a principis del 2011. Aquestesdarreres han estat importants perquè és quan s’ha pogutconfirmar científicament mitjançant l’anàlisi de l’ADNd’una femta.

Durant aquestes dues darreres incursions el llop va atacaruna única explotació de Castellterçol (dos atacs), amb untotal d’onze ovelles mortes. Cal preguntar-se per què malgratla gran quantitat d’activitat ramadera d’aquest territori elsatacs es van produir al mateix lloc. L’explicació rau en el sis-tema d’explotació ecològica d’aquest ramat que pasturava totsol dins del bosc. Els llops sempre que poden intenten cap-turar allò més fàcil. Per tant, totes les explotacions estabula-des o els ramats vigilats resten pràcticament fora de perill.

Hem de tenir por del llop? Quan es va conèixer la presència del llop, a banda de la

incredulitat, ens van començar a arribar moltes preguntesde la gent: es tracta realment de llops?, el Moianès és prousalvatge?, són perillosos pels humans o els ramats?, quèhaig de fer?, puc sortir tranquil?, protegiran els boscos delMoianès pel llop?

El llop porta al darrere tota una càrrega mitològica. iaixò afecta i condiciona molt la nostra percepció. El llopno és un animal gaire gran o amb capacitats sobrenaturals.Ans al contrari, podem dir que el llop és “només” un gossalvatge. i, per tant, podem pensar que els perills potencialspels humans són els mateixos que els ocasionats per un gos.De fet cada any hi ha força accidents de mossegades o atacsde gossos, especialment envers criatures i cap de llop, i, encanvi, normalment els gossos no ens desperten tanta por,recel o neguit. Recordem en primer lloc que el llop del sudd’Europa és molt més petit que el del nord. A la península

Vallesos 129En Dirk Madrlles és el propietari del ramat de la Ginebreda, a Castellterçol, que va rebredos atacs del llop a les nostres contrades.

Vallesos142

Un passeig per la Garriga:el Raspall del detallTOT I QUE L’ARQUITECTE MODERNISTA I NOUCENTISTA MANUEL JOAQUIMRASPALL, DEIXEBLE DE DOMÈNECH I MONTANER, ÉS CONEGUT PEL SEUCOGNOM, POCA GENT EL SAP ASSOCIAR CLARAMENT A OBRES CONCRE-TES. ELS EDIFICIS QUE CONFORMEN L’ILLA RASPALL DE LA GARRIGA SÓNUN BON EXEMPLE PER IDENTIFICAR-NE EL SEU PARTICULAR ESTIL.

Text i fotografies: Eva Jove Casabella

Si no vivim en una casa que estigui catalo-gada o al costat d’algun edifici que siguiBCIN, a vegades ens resulta complicat de-tectar i gaudir d’obres arquitectòniquesque tenim ben a prop. El frenètic ritme dela vida diària i les obligacions, sovint, ensdificulten el fet d’aixecar el cap per uns ins-tants i respirar patrimoni.

La Garriga és una d’aquestes magnífi-ques viles que permet aturar-se per uns ins-tants, giravoltar, tancar els ulls, obrir-los denou i descobrir un lloc imponent tan solsa dues passes de casa nostra. Amb un pas-sat romà quasi desconegut i una forta em-premta com a ciutat termal, encara vigenten els nostres dies, la població conserva undestacat llegat Modernista.

Algunes efemèrides destacades ens per-meten recordar, gaudir i prendre conscièn-cia del talent d’alguns personatges o de lesseves obres. El proper any, serà el centenaride la construcció de diferents cases de l’ar-quitecte Raspall a La Garriga, com la casaBarraquer o la casa Reig, que encara es pre-serven. Manuel J. Raspall (Barcelona,1877- la Garriga, 1937), sens dubte, és und’aquests talents a descobrir i és una bonaocasió per visitar La Garriga, per assaborirdel seu respirar, de la seva arquitectura i delseu Modernisme.

n CALAIXERA TURISME CULTURALEL TERRITORI, A LA MENUDA

143

Arribar a la població de La Garriga ésmolt senzill i s'hi pot accedir utilitzant di-versos mitjans de transport. Si aneu encotxe, el millor és aparcar prop del Centrede Visitants (antics safareigs municipals,projectats per Raspall) i anar a peu fins alcentre de la vila, per poder gaudir tambéde petites construccions modernistes me-nors, al llarg dels carrers que ens conduirancap als carrers on s’aixequen els edificis del’arquitecte Raspall.

Un cop al centre, es pot arribar fins a laplaça de Santa Isabel, per començar el pas-seig amb la primera obra de Raspall: la casamaterna de l’arquitecte, coneguda com acan Raspall. Un arquitecte que guardamoltes i curioses similituds amb altres ar-quitectes municipals contemporanis a ell,d’altres poblacions d'estiueig. Tot i ser unarquitecte d'època modernista, Raspall vadesenvolupar un estil propi peculiar: es-tructures arquitectòniques cúbiques i ele-ments geomètrics –aparentment senzills–,a diferència de les construccions de corbessinuoses o ondulades a les quals estem mésavesats. Els seus edificis solen ser robustos,pesats, austers des de la llunyania però alapropar-nos veiem tot un acolorit treballornamental, dedicat, sobretot, als motius

florals i a les sanefes. Raspall, que podríemdefinir com l'arquitecte del detall, dedicaforça espai a la minuciosa decoració, usanttotes les tècniques i materials que té a l'a-bast: trencadís, ferro forjat, guix, ceràmica,esgrafiat... tant per decorar les façanes ex-teriors com per dissenyar mobles, arram-

badors, escales i vidrieres en rics interiors.Dins de can Raspall (l’exterior conserva laseva fesomia gòtica) hi podem veure unprofús treball en vidre en les roses de lesportes, els trèvols de les finestres o l’acolo-rida làmpada penjant de les bigues defusta.

Vallesos

CALAIXERA TURISME CULTURALEL TERRITORI, A LA MENUDA

nRaspall, que podríem definir com l'arquitecte del detall,dedica força espai a la minuciosa decoració

A la imatge, de l’esquerra, la Bombonera. A sobre, un detall de la decoració de can Raspalli les columnes de la casa Barbey

Vallesos

LA NIT DEL 25 DE SETEMBRE DE 1962, AQUEST 2012 FARÀ CINQUANTA ANYS, EN POC MENYS D’UNA

HORA UNA PLUJA MOLT INTENSA VA ACABAR AMB LA VIDA I LES IL·LUSIONS DE CENTENARS DE

PERSONES AL VALLÈS. LES XIFRES D’AQUELL TEMPORAL DE RIUS I RIERES DESBORDATS ENCARA

ARA FAN ESFEREIR: 441 MORTS, 374 DESAPAREGUTS, 213 FERITS, 5.000 PERSONES SENSE CASA

O FEINA; PONTS I FÀBRIQUES SENCERES ENDUTES PER LES AIGÜES; VINYES ARRASADES JUST

ABANS DE LA COLLITA; PÈRDUES ECONÒMIQUES

MULTIMILIONÀRIES... I LA DESGRÀCIA ES VA ACAR-

NISSAR EN LES PERSONES MÉS POBRES, MOLTES

DE LES QUALS VIVIEN PROP DELS RIUS.

A SABADELL VAN CAURE 94 LITRES PER M2 EN

44 MINUTS, SEGONS ELS REGISTRES EXISTENTS

A L’ARXIU HISTÒRIC. DESPRÉS D'UNA LLARGA

TEMPORADA DE SEQUERA, AQUELLES PRECIPI-

TACIONS VAN FER CRÉIXER EL CABAL DE LA

PART FINAL DEL LLOBREGAT, EL BESÒS I ELS

SEUS AFLUENTS. LES PLUGES VAN CAURE SO-

BRETOT AL VALLÈS OCCIDENTAL, PERÒ TAMBÉ

VAN SER CONSIDERABLES AL VALLÈS ORIEN-

TAL, EL MARESME I EL BAIX LLOBREGAT.

RIUS GAIREBÉ INSIGNIFICANTS, COM LA RIERA

DE RUBÍ I EL RIPOLL, VAN CRÉIXER DE MANERA

EXCEPCIONAL, PER ENDUR-SE TOT EL QUE VAN TROBAR DAVANT

SEU. EL BARRI DE LES ARENES DE TERRASSA, L’ESCARDÍVOL DE RUBÍ I I ALTRES VEÏNATS VAN DES-

APARÈIXER SOTA LA RIUADA. ES VA ARRIBAR A UNS GRANS CABALS MÀXIMS ESTIMATS DE 1.750

M3/S A LA RIERA DE LES ARENES A RUBÍ; 2.000 M3/S DEL RIU RIPOLL, A SABADELL I 3.200 M3/S A

CERDANYOLA DEL VALLÈS.

EN L’ANY QUE ES COMMEMORARÀ EL MIG SEGLE D’AQUELLA TRÀGICA EFEMÈRIDE QUE HA MARCAT

GENERACIONS DE VALLESANS SENCERES, VALLESOS EN FARÀ MEMÒRIA A TRAVÉS DE TESTIMONIS

DELS FETS; REPASSANT LA REACCIÓ SOLIDÀRIA AMB QUÈ ES VA AFRONTAR LA SITUACIÓ; EL CON-

TEXT CLIMÀTIC EN QUÈ ES VAN PRODUIR, AIXÍ COM LA SITUACIÓ SOCIAL I URBANÍSTICA DEL VALLÈS

DURANT AQUELLA ÈPOCA.

MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES I CONVOCATÒRIESA HORES D’ARA, EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.

nCARPETA

MEMÒRIA DE LES RIUADES DEL 62

NÚMERO 3 | PRIMAVERA-ESTIU 2012


i també hi trobareu...

a partir del 24 de maig del 2012,

a la venda el número 3

La fotografia mostra els efectes de la riuada, enduent-se una fàbrica a Ripollet, el 26 de setembre dely 1962. Foto: EMA Publicacions

vallesos 2. tardor/hivern 2011

Documents