DELOS

SØREN KIERKEGAARDTres discursos en ocasions suposades

SØREN KIERKEGAARD

TRES DISCURSOS ENOCASIONS SUPOSADES

Edició i traducció a càrrec de JOAN CARLES CÀNOVAS MIRANDA

Pròleg deFRANCESC TORRALBA

Direcció editorial: Miquel Osset HernándezDirecció de la col·lecció: Alicia García RuizDisseny gràfic de la col·lecció: Imma Canal

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del«copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractamentinformàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: desembre 2011

© Pròleg: Francesc Torralba© Traducciò i estudi preliminar: Joan Carles Cànovas Miranda© per aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal: ISBN: 978-84-15047-66-7

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S. A. - Capellades

Søren KierkegaardTres discursos en ocasions suposades

ÍNDEX

PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

ESTUDI PRELIMINAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19El contingut filosòfic dels discursos edificants de Kierkegaard i llur ubicació en el conjunt de l’obra de l’autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21Dades bibliogràfiques i història de la redacció . . . . . . . . . . . . . . 26La temàtica de Tres discursos en ocasions suposades . . . . . . . . . . . 29La present traducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31L’actualitat d’un pensador extemporani . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

BIBLIOGRAFIA DE KIERKEGAARD I ESTUDIS SOBREEL SEU PENSAMENT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37Obres completes daneses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37Alguns estudis sobre el pensament de Kierkegaard . . . . . . . . . . 38Relació de les obres de Kierkegaard per ordre cronològic . . . . 40

TRES DISCURSOS EN OCASIONS SUPOSADES

PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

EN OCASIÓ D’UNA CONFESSIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

EN OCASIÓ D’UNES NOCES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119

AL COSTAT D’UNA TOMBA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161

PRÒLEGFrancesc Torralba

En el polièdric conjunt de l’obra kierkegaardiana, elsdiscursos (Taler) juguen un paper fonamental. La crí-tica especialitzada no sempre li ha prestat la degudaatenció. En molts casos, s’ha considerat que la sevainfluència és molt menor a la de les obres pseudònimesi a la del Diari (Papirer). No obstant això, aquest conjuntde discursos que Søren Kierkegaard va anar escrivint i, enalguns casos, proclamar oralment, en diverses esglésies dela petita ciutat de Copenhaguen, traspuen una part subs-tancial del seu pensament. La publicació d’aquest llibre que conté tres discursosencara inèdits en la nostra llengua és una excel·lent notí-cia. El seu autor, Joan Carles Cànovas, Doctorat en Filo-sofia per la Universitat de les Illes Balears, és un bonconeixedor del pensament de Kierkegaard tal com es vareflectir en la defensa de la seva Tesi Doctoral que vamerèixer la màxima qualificació per part del tribunal. Gràcies a l’editorial Proteus, l’autor ens regala genero-sament una traducció directa de la llengua danesa d’a-quests tres discursos en els quals es pot entreveure nosolament el pensament de Kierkegaard, sinó la formaliterària que dóna a la seva filosofia. A més a més de la tra-ducció, és pertinent llegir curosament la introducció queen fa per comprendre les claus d’interpretació i el context.

13

14

FRANCESC TORRALBA

És una contribució decisiva per estendre el coneixementd’aquest agut pensador en el nostre país, la influènciadel qual ha estat comparada a la de Friedrich Nietzsche.Quan som a punt de commemorar els dos-cents anysdel seu naixement (1813), es pot ben dir que les intuï-cions de Kierkegaard segueixen fecundant la cultura con-temporània en les seves diverses i plurals manifestacions.També, però, ha estat present en la producció filosòficad’aquest primer decenni del segle XXI i tot indica que laseva llavor donarà fruits en aquesta segona dècada.No és el nostre objectiu, en aquest modest pròleg, res-seguir la petjada de Kierkegaard en els pensadors con-temporanis emergents, perquè una tasca d’aquesta natu-ralesa exigiria una extensió que no correspon a les finali-tats d’un pròleg. La pretensió és una altra: suscitar la lec-tura d’aquest bell text que, com tots els discursos religio-sos de Kierkegaard, són escrits per ser llegits en veu alta. En el conjunt del corpus kierkegaardià, els discursosconstitueixen una peça cabdal. Des del 16 de maig de1843 fins el 7 d’agost de 1851, el pensador danès vaescriure, gairebé de manera ininterrompuda, norantadiscursos. La publicació d’aquests textos era, a més amés, simultània a la publicació de les obres pseudòni-mes i a la redacció del seu immens diari que només pòs-tumament va veure la llum.Kierkegaard va preservar fins al final de la vida aquestadoble producció: l’obra publicada sota la xarxa de pseu-dònims i l’obra publicada amb el seu nom. Els discursossón textos signats amb el seu nom. Sense entrar ara en el

dilemàtica i polèmica qüestió sobre l’estatut de les obrespolinòmiques en el corpus kierkegaardià, es pot afir-mar que els discursos, signats amb el seu nom, consti-tueixen, juntament amb els Papirer, la part més genuï-nament kierkegaardiana del complex narratiu de la sevaproducció intel·lectual.Els discursos pertanyen al gènere líric. En ells preval lamanifestació personal, el to exhortatiu i confidencial,la bellesa plàstica i la sensibilitat poètica. L’escriptordanès —ell mateix refusa el nom de filòsof i de teòleg—comenta fragments del Nou Testament, però ho fa ambplena llibertat, expressant allò que la lectura del textneotestamentari li suggereix, sense cap voluntat de crí-tica hermenèutica o exegètica.En els discursos, Kierkegaard dialoga amb si mateix,plasma les seves certeses, els seus dubtes, les seves filies ipassions. No tracta de verificar-les, ni tampoc es pro-posa fonamentar metafísicament les seves afirmacions.No són textos dialèctics, tampoc no pertanyen, en sen-tit estricte, al gènere filosòfic. Amb tot, el discurs té laseva pròpia lògica. L’autor comença el seu comentaridescrivint les paraules del fragment, aclarint el seu sig-nificat i la seva finalitat. Posteriorment, comença a diva-gar lliurement i repeteix de diverses maneres la ideanuclear, de tal manera que aquesta repetició permeticomprendre el moll de l’ós del text. Generalment, el dis-curs ve precedit d’una pregària, a l’estil medieval, en laqual l’autor s’encomana a Déu per comprendre el ver-tader significat del text bíblic.

15

Pròleg

16

FRANCESC TORRALBA

Al llarg dels discursos, Kierkegaard no fa referènciesfilosòfiques, ni teològiques. A diferències de les obresdialèctiques del pseudònim Climacus, en les quals dis-cuteix intensa i extensament amb autors moderns comLeibniz, Spinoza, Kant o Hegel, en els discursos no hi hacap referència. Gairebé tots els que va publicar en vidaestan dedicats a la memòria del seu pare, Michael Peder-sen. Tal com ell adverteix, el discurs religiós no es potconsiderar com una homilia o un sermó. Al seu enten-dre, l’autor d’un sermó és un pastor, un home que harebut el ministeri de l’ordre, ministeri que li confereixautoritat, mentre que un discurs és fet per un homecomú que es disposa a narrar la seva experiència espiri-tual a partir dels textos bíblics. El text de Kierkegaard nocerca l’autoritat, tampoc no explora difícils qüestionsdel dogma cristià. És un gènere que pertany al terreny delpathos espiritual.En un cert sentit, els discursos mantenen una polè-mica indirecta contra l’especulació i l’abstracció meta-física. Es pretén arribar al cor de l’oient —o del lector—i suscitar en ell el dubte. Els discursos, tal com s’ha dit,són escrits per ser proclamats. L’autor centra l’atencióen un punt del text bíblic. Pretén anar a fons, esclarirtots els possibles significats que s’amaguen en una metà-fora, en un símbol. Tot el conjunt de reiteracions, d’i-matges sorprenents i poètiques que empra tenen unafinalitat: produir un estat d’ànim en el receptor. Elsexemples també serveixen per crear una atmosfera emo-cional i espiritual que commogui.

El discurs religiós i espiritual de Kierkegaard és, enqualsevol cas, un gènere literari obert. L’escriptor danèsté el do de fer pensar, de potenciar maieuticament l’e-xercici del raciocini, però simultàniament, invitar a apro-fundir en el cos de les creences i a transcendir les imat-ges banals de Déu. En qualsevol cas, la seva lectura éssempre suggerent. Per als qui comparteixen les creen-ces de l’autor, el discurs invita a un exercici de profun-ditat espiritual. Per als qui se situen lluny de les sevescoordenades espirituals i filosòfiques, és un estímul peral pensament.Per tot plegat, invitem a llegir meditativament aqueststres discursos kierkegaardians. La circularitat reflexiva del’autor exigeix, per part del lector, la mateixa voluntatlectora. En qualsevol cas, però, el discurs kierkegaardiàés per a ser llegir amb calma, per això, el millor pròlegper endinsar-s’hi no està fet de paraules, sinó de silenci.

17

Pròleg

ESTUDI PRELIMINARJoan Carles Cànovas Miranda

1 M. Heidegger, Sein und Zeit, Tübingen 2006, p. 235 (nota 1): «Daher istvon sein erbaulichen Schriften philosophische mehr zu lernen als von dentheoretischen die Abhandlung über den Begriff er Angst ausgenommen».

21

EL CONTINGUT FILOSÒFIC DELS DISCURSOS EDIFI-CANTS DE KIERKEGAARD I LLUR UBICACIÓ EN EL CON-JUNT DE L’OBRA DE L’AUTOR

És prou coneguda aquella advertència que fa Hegel enel pròleg de la Fenomenologia de l’Esperit contra la pre-tensió edificant de la filosofia. Molt distinta és, en canvi,l’opinió de Heidegger sobre els discursos de Kierkegaard:«Filosòficament hi ha més a aprendre dels seus escrits“edificants” que dels teorètics, amb l’excepció del tractatsobre el concepte de l’angoixa.»1 El present acostamenta l’obra del pensador danès se separa de les dues posicionsesmentades. Ni tot allò que s’anomena «edificant» had’implicar eo ipso una manca de rigor intel·lectual, nitampoc cal atribuir més valor especulatiu als Discursos,descuidant obres de tant de gruix filosòfic com Engrunesfilosòfiques, La malaltia mortal o El Post Scriptum. En elpensament de Kierkegaard és impossible establir un hia-tus entre l’obra pseudònima i l’homònima (discursos),sinó que ambdues conformen un intricat i complex pro-

2 Sobre la pseudonímia kierkegaardina Cf. A. Clair, Pseudonymie et paradoxe.La pensée dialectique di Kierkegaard, Librairie Philosophique J. Vrin, Paris1976; M. Haitshorne, Kierkegaard, el divino burlador. Sobre la natura-leza y el significado de las obras pseudónimas, Madrid 1992; F. Torralba,Kierkegaard en el laberinto de las máscaras, Madrid 2003.

3 Es poden distingir bàsicament dos grups de pseudònims. Els irònics, comVictor Eremita (Enten-Eller), Hilarius Bogbinder (Stadier paa livets Vej),Constin Constantius (Gjentagelsen), Frater Taciturnus (Skykdig-ikkeSkyldig), Johannes de Silentio (Frygt og Böven), Johannes Climacus (Phi-losophiske Smuler, Bog om Adler, Efterskrift, De omnibus dubitandum est),Vigilius Hufniensis (Begrebet Angest) i Nicolas Notabene (Forord); i elsautors ficticis que representen una determinada opció existencial: el Seduc-tor (Enten-Eller), l’ètic Wilhem (Enten-Eller) o el cristià Anticlimacus(Sygdommen til Döden, Indovelse i Christendom, Tvende ethisk-religieuseSmaa afhandinger).

JOAN CARLES CÀNOVAS MIRANDA

22

jecte filosòfic,2 del qual hem de donar compte per a unaadient comprensió de l’obra que ens ocupa.Cal que comencem fent un aclariment important. Ésimpossible entendre adequadament el plantejamentcomplet de Kierkegaard centrant-nos exclusivament enla seva producció polínoma. Més encara, correm el riscde caure en greus deformacions del seu pensament sireduïm les tesis de l’autor a les dels seus autors pseudò-nims. La pseudonímia kierkegaardiana no és meramentestilística, és el resultat d’un elaborat joc filosoficoliterariamb finalitats maièutiques, on cada un dels autors ficti-cis 3 encarna una determinada visió de la vida que entraen diàleg amb les altres i, en darrera instància, amb ellector, invitant-lo a definir i revisar la pròpia posicióexistencial. Imaginem què succeiria si hom s’acosta alpensament del danès des d’una sola o diverses de les

4 Els Diaris es coneixen com els Papirer A i són els escrits homònims mésextensos que tenim. Kierkegaard començà a escriure el Diari el 15 d’abrilde 1834 i hi féu la darrera anotació el 25 de setembre de 1855, uns dosmesos abans de la seva mort.

5 Un any abans ja havia fet unes importants revelacions sobre el sentit delspseudònims en el primer apèndix d‘Efterskrift titulat Forstaaelsen medLaeseren (Entesa amb el lector).

23

Estudi preliminar

obres firmades amb pseudònim. Seria com si l’espectadord’una obra teatral contemplés la imbricada peça que esrepresenta i se centrés en un o dos dels personatges del’escena, ignorant per complet els altres. Certament elfracàs interpretatiu seria estrepitós. El mateix esdevéamb l’obra del filòsof de Copenhaguen. Per tant, el pri-mer que hem de fer és esbrinar el projecte i la intencio-nalitat global de l’autor. Afortunadament per fer-hotenim les valuoses indicacions del mateix escriptor. Lafont més important, a part dels seus diaris,4 per a enten-dre l’esmentat projecte és un opuscle escrit l’any 18475 ique es publicà pòstumament amb el títol Punt de vistasobre la meva activitat d’escriptor. En aquest escrit Kier-kegaard analitza en clau retrospectiva la totalitat de laseva obra i ens revela la intencionalitat global que l’a-nima. Aquí ens defineix la seva producció estètica —laque està escrita amb pseudònims— com un «engany»,però aclarint immediatament que la paraula «engany»s’ha d’entendre en un sentit especial. Significa que «nos’ha de començar directament amb la matèria que homvol comunicar, sinó acceptant la il·lusió de l’altre com abona». És a dir, Kierkegaard concep la seva obra pseu-

6 En un escrit publicat pòstumament amb el títol Den ethiske og ethisk-reli-geuse Meddelelses Dialektik, Kierkegaard teoritza sobre les formes de comu-nicació, distingint entre la comunicació de saber i la comunicació de poder. Laprimera es caracteritza per ser objectiva i impersonal, mentre que la segonaés una comunicació personalitzant. Cf. Pap. B VII 2 B79-89.

7 S’ha de fer una observació sobre els diversos tipus de «Discursos». No totssón engloblables en la categoria d’«edificant»; hi ha també els «discursoscristians». Els primers són discursos explícitament religiosos però amb unestil fortament dialèctic. Els segons volen explicitar l’edificant cristià.

JOAN CARLES CÀNOVAS MIRANDA

24

dònima com una invitació a la discussió existencial sobreel sentit del ser cristià i l’autenticitat de l’opció vital dellector. I per fer-ho se serveix del mètode de la «comu-nicació indirecta» (udmidelbare Meddelelse), que estàinspirat en la discussió socràtica. Kierkegaard està con-vençut que el plantejament existencial cristià no pot serpresentat com una comunicació de saber (videns Medde-lelse), sinó més aviat com una comunicació de poder (kun-nes Meddelelse).6 El viure cristià està sempre més enllàde qualsevol proposta concreta, és un camí interminableque reclama una contínua superació. Llavors, la forma decomunicar-lo ha de respondre a aquest esperit, espero-nant el lector envers una comprensió i autenticitat sem-pre creixents. Però Kierkegaard no es limita a l’exposiciódialecticomaièutica de l’ideal existencial cristià. Junta-ment amb els escrits pseudònims, i normalment ambpocs dies de diferència, surten a la llum els Taler (Dis-cursos). Són les obres firmades pel mateix autor i direc-tament o indirectament tenen com a font d’inspiració elstextos bíblics.7 Els aproximadament noranta discursospublicats no contenen referències bibliogràfiques explí-

8 El pare de Kierkegaard havia mort la nit del 8 de d’agost de 1838.9 Pap. VII 1 A6.10 Com assenyala S. Brunn, l’edificant «no és un contingut que salvi el sin-gular des de fora», és una comunicació «negativa», que convida el lectora relacionar-se negativament amb la seva finitud i, en tant que fa aquestprocés, s’obre a la representació de l’infinit. Cf. S. Brunn, «S. Kierkegaardi l’edificant», a Enrahonar 29 (1998), p. 88-89. La finalitat de Kierke-gaard, com sempre, és convidar el lector a autoexaminar-se com a indi-vidu, a despertar la preocupació per si mateix. Cf. R. Garaventa, «Preo-cupazione e angoscia nei Discorsi edificanti», a Notabene 4 (2005), p. 72.

25

Estudi preliminar

cites i la majoria estan dedicats a la memòria de son pare,Michael Pedersen.8 Aquests escrits foren publicats entreel 16 de maig de 1843 i el 7 d’agost de 1851, gairebé deforma ininterrompuda, i són discursos explícitamentreligiosos. Tanmateix l’autor els diferencia dels discur-sos homilètics, perquè «es relacionen fins a cert puntamb el dubte»9 i no remeten a cap autoritat doctrinal.En qualsevol cas, cal interpretar adequadament lasemàntica de l’edificant en Kierkegaard. Seria una incon-gruència incomprensible que l’apel·lació a la subjectivi-tat de les obres polínomes es transformés en un discursobjectiu en la temàtica edificant. No és, de cap manera,aquesta la intenció. Els escrits edificants no pretenenplasmar en forma objectiva els continguts maièutics delsescrits pseudònims. L’edificació kierkegaardiana conti-nua lligada a la seva concepció de la veritat com a sub-jectivitat.10 I en aquest punt és important fer una obser-vació. El contingut dels discursos arriba al lector ambla forma habitual usada per l’autor en la produccióhomònima: provocar el xoc racional, aplicar la força de