núm. 57 iv trimestre del 2006, any xvillenguanacional.cat/pdf/57.pdf · tament, no és cap novetat...

Immigrac ió Immigrac ió i dretsi drets

Sobre el va lorSobre el va lorde la paraulade la paraula

Què podemQuè podemsalvar salvar

dels dialectes?dels dialectes?

Els noms Els noms de les ciènciesde les ciències

Pere CasaldàligaPere Casaldàligaencara avuiencara avui

respira en catalàrespira en català

Núm. 57 IV tr imestre del 2006, any XVI 4 €

Parlamentdels Jocs Floralsde 1933

E ra jo ben nina quan m’arribà–per les orelles, no pels ulls,perquè aleshores encara no

llegia coses d’aquestes– la frase ambquè un dels nostres Mestres, crec que EnTomàs Forteza, encapçalava un delsseus treballs sobre la llengua materna.La frase era la següent: «És rica, ésdolça, és flexible i és nostra».No calgué més: aquells mots, en-

castats per a sempre en el meu cor, tin-gueren la virtut taumatúrgica del’«Alça’t i camina», i amb passa més va-cil·lant o més ferma, m’he moguda sem-pre dins el cercle regaladíssim de la llen-gua pàtria. Cada triomf obtingut per ellaés estat per a mi una festa ínti ma comla de qui veu restaurar-se per graus elllustre ja decaigut d’una avior preclara.Si se n’ha fet de camí en poc temps!Tots hem pogut veure com han estatobertes volenterosament a la nostra llen-gua, abans viltinguda, les portes delscentres intel·lectuals estrangers. Tots re-cordam –o almenys haurem sentit par-lar– d’aquell Congrés Internacional dela mateixa, veritable festa apoteòsicacelebrada a Barcelona l’any 1906. Hi hallavors la magna edició de les obres deRamon Llull, i, posteriorment, les dife-rents edicions catalanes de la Bíblia, lafundació Bernat Metge, l’Obra del Ro-mancer popular català, etc., etc. Totaixò sense parlar de la replega de motsper a l’Obra del Diccionari, començadapel nostre Marian Aguiló, represa ambtant d’entusiasme per Mos sèn Alcover,i prosseguida per la Secció Filològicade l’Institut d’Estudis Cata lans, a les lli-bretes mensuals del qual em cap la sa-tisfacció d’haver portat jo també a còpiad’esforç i de voluntat, un regular con-tingent de paraules, de modismes lo-cals, de tradicions i de cor randes ma-llorquines, cooperant potser, a lamesura de les pròpies forces, al triomfdefinitiu –reservat als nostres dies i al’il·lustre Fabra– de la unificació de lallengua escrita... u

MARI ANTÒNIA SALVÀ

Ciutat de Mallorca)

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 57 - IV TRIMESTRE DEL 2006 3

E D I TO R I A LE D I TO R I A LLA FLAMA DE LA LLENGUA

Centenari de «La nacionalitat catalana»

No voldríem acabar l’any sense fer-nos ressò del centenari dela publicació d’una obra clàssica del catalanisme: La nacio-nalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol,

1870-1917). Aquesta síntesi històrica i política va fonamentar des delpunt de vista teòric la federació de les quatre províncies del Prin-cipat en la Mancomunitat de Catalunya (1914) i posteriorment la ins-titució de la Generalitat de Catalunya (1931). Així, el possibilismed’aquest home acostumat a trepitjar la terra —pertanyia a una fa-mília de propietaris de comarques— aconseguí de transformar unsinstruments destinats a fragmentar i dominar el Principat —les pro-víncies— en instruments de vertebració i nacionalització.

Prat de la Riba esbossa un nacionalisme modernitzador, euro-peïtzador, pluralista. Ressalta l’element lingüístic diferenciador, propidels pobles que prenen consciència de si mateixos i que pugnen con-tra l’assimilació externa. Segons ell, altres elements nacionals són eldret i l’art, en què s’encarna l’esperit nacional, el qual té uns dretsirrenunciables, igual com són irrenunciables els drets personals.

Una de les idees pratianes més vigents és la distinció entre na-ció i estat, que avui esdevé més clara, a Europa, amb la cessió demoltes competències estatals a les instàncies superiors de la UnióEuropea. En canvi, hem de considerar desfasada la vindicació del’imperialisme com a fase suprema de tot nacionalisme, idea con-tagiada de l’ambient contemporani; semblantment, la proposta ibe-rista, que aleshores semblava més factible que no pas la dimensiócontinental europea que, sortosament, s’ha anat imposant desprésde la II Guerra Mundial. Sigui com sigui, aquell jurista castellterço-lenc provà de conciliar i superar l’ideari dretà exposat per Torras iBages en La tradició catalana i l’ideari esquerrà exposat per ValentíAlmirall en Lo catalanisme.

El valor de l’obra que comentem creix encara si es consideral’obra política i administrativa de l’autor, anomenat amb raó «senyordenador de Catalunya». Tocant de peus a terra, anava dotant elPrincipat d’allò que necessitava per a funcionar veritablement coma nació, i ho feia amb esperit dialogant, cercant les persones mésindicades per a cada funció i fent cas omís de les opcions parti-distes d’aquestes persones. N’és un cas emblemàtic la crida dePrat de la Riba (home conservador) a Pompeu Fabra (home d’es-querres) perquè liderés, dins la Secció Filològica de l’Institut d’Es-tudis Catalans (organisme creat en 1907 per Prat en quant presi-dent de la Diputació provincial de Barcelona), la normativitzacióde la llengua catalana.

Òbviament, commemorar una efemèride històrica no és sols unexercici d’erudició més o menys nostàlgica, sinó més aviat la recercade punts de referència per al present. En aquest sentit, Prat de laRiba, els seus escrits i la seva obra de govern ens poden ensenyartot el que ja hem anat veient: que cal tocar de peus a terra, és adir, partir de la realitat, amb vista a dissenyar un futur ideal; peròfer-ho amb tarannà dialogant, integrador i com més unitari millor,i alhora, treballant amb paciència i constància, pas a pas, aprofitanttots els mitjans de què disposem. u

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 57 - IV TRIMESTRE DEL 20064

SUMARI

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

ADREÇA POSTAL:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.cat

DIRECTOR: Ramon Sangles i MolesA/e: [email protected].: 93 456 88 79

CONSELL ASSESSOR: Miquel Adrover,Gabriel Bibiloni, Carles Domingo, DavidCasellas, Mercè Espuny, Francesc Esteve,Joan Ferrer, Marcel Fité, Pilar Gispert,Rosa V. Gras, Albert Jané, Bernat Joan,Lluís Marquet, Joan-Carles Martí, VíctorPa llàs, Carles Riera, Josep Ruaix, MàriamSerrà, Jordi Solé

MAQUETACIÓ: Jordi Ardèvol

PORTADA: Diploma amb què la ComissióExecutiva del I Congrés Internacional deLlengua Catalana obsequià Antoni M.Alcover, que la presidí.FOTO: Margalida Morey

«A tot arreu del món, quan en un

domini lingüístic s’ha produït una

literatura, veiem formar-s’hi, i reg-

nar per damunt de la llengua par-

lada multiforme, una llengua li-

terària filla d’un llarg i acurat

treball de selecció i fixació; i això

s’esdevingué en les terres de llen-

gua catalana i els catalans tin-

guérem la nostra llengua nacio-

nal, on a penes traspuaven les

diferències dialectals de la llen-

gua parlada.»

(Pompeu Fabra)

EDITORIAL

• Centenari de «La nacionalitat catalana» 3

SOCIOLINGÜÍST ICA

• Manipulació política de Frankfurt 2007. Víctor Alexandre 5• Immigració i drets. Bernat Joan i Marí 6• Sobre el valor de la paraula. Marcel Fité 8• Sobre potineries de diversa mena. Pere Grau 11

SINTAXI

• Ús de les conjuncions «i» i «o». Carles Riera 12• «Anar» i «estar» + gerundi. Jaume Vallcorba i Rocosa 15• Zeugmes. Josep Ruaix 17

LÈXIC

• Sobre el mot «pissarra». Lluís Marquet 18• Què podem salvar dels dialectes? Xavier Rull 19• Per a llegir dret o assegut. David Casellas 28• El parlar de Collsacabra. Jordi Dorca 29• Els quantitatius «massa», «molt» i «gaire». Marta Prunés-Bosch 31

SEMÀNTICA

• Els noms de les ciències. Albert Jané 32

AMICS I MESTRES

• Mossèn Alcover i el Primer Congrés. Gabriel Barceló Bover 35• Entrevista a Pere Casaldàliga. Climent Forner 37

38BIBL IOGRAFIA

• Encara avui respiro en català. Climent forner 40• Dites, locucions i frases fetes. Marcel Fité 41• Identitats. Jordi Solé i Camardons 41• Cent anys de colònies. David Pagès i Cassú 42• Diccionari de la formació de mots. Xavier Rull 42• Obra poètica. Núria Ventura 43• Catalunya, un país d’Europa. Josep M. Font 43• Raimon. Anna Porquet i Botey 44• Els voltors. Víctor Pallàs 44

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions expres sades en els articles publicats.

— Llengua Nacional és membre de l’APPEC

La presència de la literatura catalanacom a convidada d’honor a la Firade Frankfurt-2007 serà una gran

oportunitat per als Països Catalans. És lafira literària més important del món, moltmés que la mexicana de Guadalajara, i,per tant, la projecció internacional quesuposa és extraordinària. Si a això hi afe-gim que la literatura catalana forma partd’una cultura minoritzada i que aquestaminorització és fruit de l’hostilitat de lesseves dues poderoses veïnes, l’espan-yola i la francesa, la invitació no pot sermés oportuna.Aquesta invitació, això no obstant,

com no podia ser de cap altra maneratractant-se d’una nació sense Estat, s’haconvertit en una font de conflictes i hatret a la llum les misèries que comportatota subordinació excessivament per-llongada a la voluntat d’un tercer. Ig-noro com es resoldrà aquesta situaciól’any en què les convidades d’honor si-guin les lletres basques, però els seusautors i el seu govern haurien d’anar-hi pensant per a no caure en debats ab-surds i oferir espectacles tan patèticscom el que ara té lloc a Catalunya. Cer-tament, no és cap novetat que un delsparanys en què cauen totes aquellespersones i pobles mancats de reconei-xement jurídic és la justificació.Aquesta mena de persones i pobles fanuna immensa despesa d’energia cer-cant dades, proves, raonaments, etc.,per tal de convèncer el món que la sevaexistència és real. Dic això perquè el debat sobre si

a Frankfurt hi han d’anar solament elsautors que escriuen en català o tambéels qui ho fan en espanyol és fruitd’una trampa semàntica, parada pelPartit Socialista, amb dos objectius:col·locar els seus autors –que, en ge-neral, són la immensa majoria dels quiescriuen en espanyol– i frustrar totaprojecció internacional de Catalunyadiferenciada d’Espanya. La trampa,per tant, consisteix a canviar «lletres»per «cultura». D’aquesta manera, elque és irrefutable en el primer cas–que les lletres catalanes són única-ment les que són escrites en català–

passa a ser objecte de debat en el se-gon. ¿Percep el matís, el lector? Per tal de fer-ho més comprensible,

citem tres personatges el lloc de nai-xement dels quals no concorda amb lallengua de la seva obra: el basc Miguelde Unamuno, l’occità Georges Bras-sens i el grec Georges Moustaki. Quinaha estat la contribució d’aquests au-tors a les llengües dels seus països d’o-rigen? Cap, certament, perquè la llen-gua en què han escrit la seva obra haestat una altra. Unamuno ho ha fet enespanyol i Brassens i Moustaki enfrancès. Estem parlant, doncs, d’autorsamb una obra que ha enriquit el patri-moni de les lletres espanyoles i france-ses, però que no ha significat absolu-tament res per a les lletres basques,occitanes i gregues.Un altre exemple, en aquest cas ca-

talà, el tenim en autors com ara Tísnero Pere Calders, que van viure vint anysexiliats a Mèxic. A fi de guanyar-se lavida van escriure coses diverses en lallengua d’aquell país, però mai no vandeixar de fer literatura en català. Així,doncs, els seus treballs en espanyol nosón patrimoni de les lletres catalanes,de la mateixa manera que les sevesobres en català no ho són de les es-panyoles. No admetre aquesta evidèn-cia ens portaria a l’absurd de dir que lli-bres com ara Paraules d’Opoton el velli Prohibida l’evasió, de Tísner, o Crò-niques de la veritat oculta i Gent del’alta vall, de Calders, són literatura icultura mexicana.Té gràcia, a més, que aquells autors

catalans que han optat lliurement perla llengua poderosa, l’espanyola, a fid’«obrir-se», diuen –com si hi haguésllengües obertes i llengües tancades–,però ocultant el mòbil econòmic, pre-tenguin ser convidats d’honor el mateixany en què ho és la llengua que vanmenysprear. I si no és així –llevat de leslloables excepcions de Javier Cercas iJuan Marsé–, com s’explica aquest si-lenci còmplice davant el pla del PSC,consistent a mostrar les lletres catala-nes com un subsistema pintoresc deles lletres espanyoles?

Diu José Montilla que «no s’han demarginar els creadors catalans que s’ex-pressen en castellà». Renoi, ara resultaque els marginats són els poderosos. Elpretext, és clar, és que a Catalunya hiha moltes persones la llengua maternade les quals és l’espanyol. Molt bé, iquè? Què té a veure, això, amb la invi-tació a una literatura? A Catalunya esparlen 300 llengües. ¿Significa, això,que són 300, les llengües que haurande ser convidades d’honor? ¿No seràque el ministre Montilla –cosa preocu-pant per a algú que es proclama d’es-querres– considera que la seva és unallengua superior i que les altres són llen-gües inferiors? Ell, probablement, res-pondrà que les altres no són llengüesoficials i que, per tant, no poden serconceptuades de la mateixa manera.Però, i per què no? No havíem quedatque el PSC no és un partit nacionalista?A què treu cap, de sobte, aquesta de-fensa tan visceral de la nació espa nyola?És més, si la llengua espanyola formapart de Catalunya, atès que hi viuenmolts hispanoparlants, i Catalunya, se-gons el PSC, és Espanya, com és que nosón també espanyoles i oficials les al-tres 298 llengües maternes dels milersde ciutadans que també viuen enaquesta part d’Espanya?Aital incongruència ens demostra a

quins extrems arriba la manipulació po-lítica en aquesta qüestió, per mitjà d’ar-guments ridículs i insostenibles que maino podrien imposar-se si no fos perquècompten amb la força d’un potent apa-rell estatal. I és que l’ocultació nacionalde Catalunya, com la d’Euskal Herria,és per a Espanya una raó d’Estat. D’a-quí que estigui disposada a fer qualse-vol cosa per impedir que el món sàpigaque, dintre el que ella considera el seuterritori, hi ha persones que viuen fe-liçment les vint-i-quatre hores del diasense pensar, sense parlar i sense es-criure en espanyol. Per a algú que en te-rres d’ultramar va anihilar totes les llen-gües que va trobar a fi d’imposar-hi laseva, la pervivència desafiant del catalài de l’èuscar en territori peninsular ésuna humiliació insuportable. u


S O C I O L I N GÜ Í S T I C ASO C I O L I N GÜ Í S T I C A

La manipulació política de Frankfurt 2007VÍCTOR ALEXANDRE

Com una petita gotellada d’estiudins les aigües no sempre tantranquil·les com es volia pen-

sar de la societat catalana, ha sorgit (oressorgit) la polèmica sobre els dretsde la població immigrant. La propostapresentada per alguns partits d’esque-rra que tots els immigrants puguin vo-tar en les eleccions municipals ha ge-nerat automàticament unestira-i- arronsa en el qual, des del meupunt de vista, s’han dit molts des-propòsits, quan no directament rucadesintegrals.Quina lectura en podem fer, de la

famosa frase de Joan Saura afirmantque «no es pot demanar a ningú quesàpiga català per a poder votar a Cata -lunya»? En llegir aquesta sentència,evidentment, vaig intentar trobar-ne lalògica. I allò més aproximat que sem’acudia era una frase de Lluís V.Aracil, pronunciada devers principisdels anys vuitanta o finals dels setantadel segle passat, que venia a dir:«Hem d’imposar el ca-talà tan aviat com siguipossible, perquè, si nol’imposam ràpidament iefectivament, ens diranque estam imposant elcatalà.». Dit d’una altra ma-

nera: les llengües benimposades, mai no s’im-posen; mentre que lesllengües que no s’im po -sen, sempre semblen ob -jecte d’imposició.Transformem la fra -

se, a veure si apareixuna mica més absurda:«No es pot demanar aningú que sàpiga espa -nyol, per a poder votar aEspanya.» És clar, en una so-

cietat oberta, semblaque la cosa ha d’anaraixí: per quina raó un se-negalès que visqui a La-vapiés hauria de saberespanyol, per a poder

votar el batlle de Madrid? Davantaquesta pregunta, molts madrilenys ensdirien que, efectivament, ningú no de-manarà al senegalès de torn que en sà-piga, d’espanyol, que és molt lliure deno parlar-ne ni un mot i que, tot i això,hauria de poder votar. Ara confrontem la parauleria ad

usum amb la realitat observable i tan-gible: quants immigrats que visquin aLavapiés unirien ambdues reivindica-cions (poder prescindir de l’espanyol ipoder votar; o poder votar encara quees desconegui la llengua espanyola)?¿Trobaríem cap parlant de soninké o debàmbara a qui s’acudís que no apren-dre espanyol resulta un dret (dret aprescindir de la llengua de la societatd’acolliment) equivalent al dret de vo-tar (poder participar en les decisionsque afecten el conjunt de la societatd’acolliment)?Fet i fet, els parlants de boruba o de

swahili que viuen a qualsevol barriadade Madrid parlen castellà fluidament

molt abans de poder exercir el seu dreta votar. Necessiten prou més integra-ció que el simple ús de la llengua es-panyola, ús que, com a propi d’unallengua plenament normalitzada dinsel seu territori lingüístic, senzillamentes dóna per fet. Ara que es parla tant de la recu-

peració de la memòria històrica, i quemolts en fan bandera, com Joan Sauramateix, convendria recordar que vaexistir un senyor que es deia Alejan-dro Lerroux, que va generar una sub-ideologia anomenada «lerrouxisme»,que anava adreçada bàsicament con-tra l’autonomia de Catalunya, i quees basava en el fet d’atiar els immi-grants (espanyols, en aquest cas) con-tra els drets nacionals dels catalans.Lerroux comptava que, mitjançant laseua demagògia barata, acabaria uti-litzant aquest flanc més dèbil de lasocietat –els immigrants– com a carnde canó contra els qui no havien depoder aixecar el cap (políticament



Immigració i drets (incloent-hi els lingüístics)BERNAT JOAN I MARÍ

Dibuix fet per Guillem Marín (onze anys)

parlant): els catalans. Per a mi, ahores d’ara, faria part d’una dis-cussió molt llarga intentar esbri-nar en quina mesura el lerrou-xisme va fracassar i en quinamesura va triomfar. Les dues cosesa un mateix temps no poden ser:que el lerrouxisme fracassàs i queen Joan Saura pugui dir el que diu.Fetes les consideracions més ge-

nerals sobre el tema, passem a d’al-tres que, des del nostre punt devista, no són del tot banals. La pri-mera és que, en general, podemconsiderar que existeixen gransobstacles a la integració sociolin-güística de la població immigradaquan aquesta no es produeix d’unamanera espontània. Si prenem coma punt de referència llengües que estroben o s’han trobat en situacionsde minorització, però que se n’hansortit de forma diferent, podrem ob-servar que, aparentment d’una ma-nera espontània, la integració de lapoblació immigrada hi funcionatambé d’una manera diferent. El ne-erlandès, a Flandes, ha estat fins fapoques dècades en una situacióprou semblant a la del català alsPaïsos Catalans. Actualment, em-però, el neerlandès és l’única llen-gua oficial a Flandes, i, ves quinmisteri!, els àrabs, hispanoameri-cans o asiàtics que viuen a Anvers,a Bruges o a Gant, espontàniament,quan hi arriben, es posen a apren-dre neerlandès. Ningú no es plan-teja si per a poder votar, a Anvers,ha de saber neerlandès o no. Comningú no s’ho planteja a Madrid.S’aprèn la llengua de la societatd’acolliment de seguida i es votaquan es pot. En qualsevol cas, em-però, la frase de Saura sonaria tanabsurda a Bruges com a Càceres. La segona: mentre en Saura hi

va, ja n’hi ha d’altres que en tornen.Vull dir que potser convendria ferun colp d’ull a societats que se’nshan avançat en moltes coses i com-provar què hi ha passat, i què es-tan fent ara. Prenguem Holandacom a exemple. A Holanda es vaadoptar aquest perfil de societatmolt oberta, on, qui hi arribava, deseguida podia votar i decidir, i ontots els punts de vista i totes lesperspectives culturals diferents hieren acceptades d’una manera au-tomàtica i immediata. Com que ells

hi van anar abans (a aquesta supo-sada modernitat i permissivitat), araja en tornen. Ara Holanda s’ha vist sacsejada

per les conseqüències d’una polí-tica que, majoritàriament, conside-ren com a irresponsable. Resultaque al país de la llibertat sexual,de la consciència i de la religiosi-tat, un ciutadà holandès podia as-sassinar-ne un altre perquè haviafet una pel·lícula criticant algunsaspectes de les societats islàmiques.(Així va acabar, mentre passejavatranquil·lament amb bicicleta, el ci-neasta Theo van Gogh. I així hau-ria acabat Ayaan Hirsi Ali, dipu-tada etíop-holandesa, si nos’hagués cercat guardaespatlles,primer, i si no s’hagués vist obli-gada a posar l’Atlàntic per enmig,després.) I, evidentment, la conse-qüència de tot plegat passa per lacorrecció d’algunes coses. Comque no calia saber neerlandès pera poder votar a Holanda, la cosa haderivat cap on ha derivat. De ma-nera que, en les pròximes vota-cions, no n’hi haurà prou, de saberneerlandès. Caldrà conèixer algu-nes coses més sobre el país, comara l’himne, els símbols i les qua-tre coses fonamentals sobre valorsde la pròpia societat. Segur que el nostre parlant de

soninké que viu a Lavapiés en sapalguna cosa més, que castellà, dela societat d’acolliment, abans depoder votar. Potser es quadra i tot,quan sent l’himne d’Espanya (a di-ferència del de Catalunya, l’es-panyol no té lletra, i, per tant, noli cal recordar text); potser sap can-tar l’himne del Real Madrid; i se-gur que ha observat que hi ha unscerts símbols, uns certs emblemesi uns certs personatges que han deser respectats. En Saura, en canvi, no veu que

el nostre parlant de soninké del Ra-val de Barcelona s’hagi de preocu-par per cantar els Segadors, res-pectar les quatre barres o abstenirles seues filles, si en té, de l’abla-ció del clítoris. Per a desgràciaseua, no tendrà temps de rectificar,perquè el cicle polític no és proullarg perquè els dirigents puguin as-sumir els propis despropòsits. Seràla pròxima generació, ai las!, la quehaurà d’esmenar-los. u



P A S T I S S E R I AP A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I AB O M B O N E R I A

C O N F I T E R I AC O N F I T E R I A

G E L A T E R I AG E L A T E R I A

Major de Sarrià, 5708017 BARCELONA

Tels. 93 203 07 14 / 93 203 00 04

Pl. de Sarrià, 12-1308017 BARCELONA

Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56

Fundada el 1886

Qüestió de nomsD’un temps ençà, tinc la impressió

que les paraules estan cada vegada mésdevaluades. Els polítics prometen cosesque no compliran i, encara pitjor, queningú tampoc no es pensa que arribina complir. Pels carrers es venen cançonsde sotamà a preus rebaixats i els més es-pavilats les fan baixar de franc d’inter-net. Els llibres duren quatre set ma nescom a novetat i, a la que te n’ado nes,ja se salden en alguna d’aquestes lli-breries que floreixen com les rosellesamb aquesta missió. I els repartidors dediaris gratuïts malden per posar-te’n al-gun a les mans, indiferents al fet quemolt sovint vagin a parar a la papereramés propera, en cas de no estar-ne jaacaramullada. La inflació de mots quees va produint és realment colossal.Hem passat de l’abstinència a l’abun -dància i a l’excés en un tres i no res; dela foscor d’antigues pobreses i censures,als focs d’artifici de l’exuberància i dela llibertat dirigida. Cap on va la pa-raula? Quin futur li espera? Mantindràel seu antic prestigi?Tradicionalment, la paraula –a ve-

gades lloada, a vegades criticada–sempre ha gaudit d’un espai importanten el nostre imaginari social. El reper-tori de frases fetes que la saviesa po-pular ha anat seleccionant durant se-gles n’és una mínima mostra: Val mésparaula que diners, Més val entendre’samb males paraules que amb bonesarmes, Fets i no pas paraules, El bouper la banya i l’home per la paraula…La paraula, a més, ha estat empradahistòricament com a criteri en la dis-tinció entre les persones i els animalsi, fins i tot, entre les mateixes persones.Com és prou sabut, els qui parlaven di-ferent eren titllats de quecs: bàrbars(bar-bar), tàrtars (tar-tar), berebers (ber-ber) o fins i tot de muts («nemits» és

el nom amb què els eslaus designavenels germànics i que significava inca-paços de parlar). Aquestes subtileseslingüístiques, naturalment, «autorit-zaven» els parlants de la llengua he-gemònica a sotmetre, esclavitzar oaniquilar els pobles veïns que tenienla gosadia de no ser entesos pels seusdominadors.Per a moltes civilitzacions, el nom

era una extensió de la personalitat, unapart de l’existència. Els habitants deGreenland, diu Rasmussen, «dividei-xen una persona en l’ànima, el cos i elnom». I Frazer afirma que «els celtesconsideren el nom com a sinònim del’ànima i de l’alè». Per això, Jespersenescriu: «una persona que rep el nomd’un mort hereta les seves qualitats i elmort no descansa en pau, la sevaànima vivent no pot passar a la terradels morts fins que un infant no hagi re-but el seu nom». La superstició d’altresèpoques havia fet creure que si un in-fant rebia el nom d’un avantpassat seu,mort recentment, n’heretava també l’à-nima, el poder i el destí. D’aquí que latransmissió dels noms acostumés a anarmés d’avis a néts, que no pas de pares(encara vius) a fills. Segons la tradiciópopular, a més, pronunciar un nom po-dia significar –i, segons on, encara sig-nifica– dominar la persona anome-nada. Per aquest motiu, algunespersones de pobles primitius –i de ve-gades no tan primitius– solen tenir porde dir el seu nom davant de forasters:no volen que aquests tinguin cap po-der sobre seu a partir de conèixer-ne elnom. Això explicaria que, en la Bíblia,per exemple, trobem constants vacil·la-cions a l’hora d’emprar el nom con-cret de Déu –Jahvè–, que no apareixfins al Gènesi 2.4, mentre que en elstrenta-quatre primers versicles és ano-

menat Eloïm, forma plural i genèricaque s’ha traduït per Déu. Un dels po-ders que Adam rep de Jahvè Déu, amés, és el de donar «noms a tots elsocells i a tots els animals domèstics isalvatges» com a mostra de potestatdelegada; i, més endavant, en aquellmagnífic llibre de resistència nacionalque és el de Daniel, els noms jahvis-tes dels protagonistes com Daniel(«Déu és el jutge»), Azaries («Jahvèajuda»), Ananies («Jahvè és misericor-diós») els són canviats, com a mani-festació inequívoca de domini, pels deles divinitats del nou poder babilònicque els té presoners: Baltasar («Bel pro-tegeix la seva vida»), Abde-Nagó («Serfde Nagó) i Sidrac («Aku mana»), res-pectivament. (Im)posar el nom, doncs,és un signe de poder, de possessió, desubmissió… Però les paraules són re-beques i de vegades es giren, en llurtrajectòria històrica, com un bumerangcontra qui les llança: els invasors an-glosaxons, per exemple, van anome-nar Welsh els galesos, nom que s’hamantingut i que significa estrangers, ésa dir, no anglosaxons. I els espanyols,segons Bloch i Von Wartburg –Coro-mines i Moll no ho recullen–, van ano-menar els indígenes del Carib caníbals(alteració de caribals), que en la sevallengua significava valents i en la delsconqueridors passà a significar an-tropòfags, molt cruels, inhumans… Sitenim en compte que l’extinció dels in-dígenes amb les seves llengües i cultu-res va ser absoluta, qui diríeu que vanser realment els caníbals, és a dir, elscruels, els inhumans, els antropòfags?

El zenitMentre en el món hebreu els noms

tenien aquell caràcter màgic que elsempenyia a evitar pronunciar el nom



Sobre el valor de la paraula MARCEL FITÉ

«Quan jo faig servir una paraula –va dir Humpty Dumpty, en un to més aviatdesdenyós– significa només el que jo vull que signifiqui: ni més ni menys. –Elque no veig –va dir Alícia– és com pots fer que les paraules signifiquin cosesdiferents. –Doncs molt senzill –va dir Humty Dumpty–: perquè qui mana, mana.»

Lewis Carroll, A través del mirall

de Déu i tendien a substituir-lo pelgenèric d’Eloïm o pel de Senyor (Ado-nai), en el món grec el concepte de pa-raula (logos) arribava al punt culmi-nant de la seva riquesa semàntica i dela seva capacitat racionalitzadora. Ta-les de Milet i, sobretot, Heràclit d’Efes,seguidor seu, cap al segle VI aC –és adir, coincidint amb l’exili babilònicd’Israel– posaven en circulació aquestconcepte que havia d’acabar enlluer-nant la faç occidental de la Terra (enel supòsit que a la Terra hi hagi talfaç): el logos (el verb, la paraula) apa-reixia per primera vegada com el prin-cipi racional creador de la vida, delmón i del pensament. Aquest logos,convertit en la saviesa divina pel mónhebreu, tingué la seva frase esclatanta l’inici del quart Evangeli: «Al principiera el Verb, i el Verb era en Déu, i elVerb era Déu» («Al començament Déuva crear totes les coses i els va donarvida per la seva Paraula», en la versióde la Bíblia de Montserrat). Segons latradició, sant Joan, probable autor d’a-quest Evangeli, l’hauria escrit a la ciu-tat d’Efes, bressol d’Heràclit i del termelogos, fet que tindria molt a veure ambl’himne al verb amb què aquell autor,tan amarat de la tradició filosòficagrega, inicià el seu famós Evangeli.

Letargia i ocàsEl pensament escolàstic, enderiat a

presentar un món ideal per mitjà de laparaula, va desfer l’antiga unitat del lo-gos i la va dividir en dues direccions.Per una banda, el món pur de les ideesque somiava (la raó) i, per una altra,allò que es considerava que n’era unsimple embolcall, una closca (la pa-raula). Aquesta escissió, que deixavala paraula en un paper clarament se-cundari i subordinat a la raó, es vamantenir fins que la intuïció de Herderi el geni de W. von Humboldt van ini-ciar el gir que seria decisiu per a la co-neixença de l’essència del llenguatge.Tanta fou la dependència de la raó,que no faltaren pensadors que procla-messin que el llenguatge era com unamena de cotilla del pensament. Algunsarribaren a titllar la llengua fins i totde presó, fet que en l’actualitat encararepeteix algun escriptor despistat, senseque mai aclareixi si es tracta pròpia-ment de la llengua o del coneixementque ell en té. Vaja, que als pensadorsd’aleshores els passava més o menyscom al colom de Kant, que també creia

que sense la nosa del’aire a les ales volariamillor.Aquesta bifurcació

del logos en raó i paraularessona precisa i alhorallunyana en algunes deles moltes pistes històri-ques que les llengües detant en tant ens oferei-xen com un regal, en-cara que mig amagadesi perdudes en la selva delpur formalisme i de ladeessa comunicació. Elcatalà, que ha mantin-gut vives les formes dia-logar (< LOGOS), enrao -nar (< RATIO) i parlar(< PARABOLARE), enseria un exemple privi-legiat. No més cal com-parar-lo, sense anar méslluny, amb el curiós iampul·lós origen de ha-blar (< FABULARE), tangràfic i característic delsveïns de Castella.

El gir humboldtiàAvui sabem, encara que alguns ho

dissimulin o ho amaguin, que la llenguano és un simple embolcall, una closca,una etiqueta o un conjunt d’etiquetesdestinades a donar referència unívocade les idees i dels conceptes purs i senspecat concebuts. D’ençà que W. vonHumboldt va proclamar als quatre ventsque no hi havia pensament sense llen-guatge, la teoria del formalisme es-colàstic va esclatar en mil bocins. «Elllenguatge –assegura Humboldt– és l’òr-gan formador del pensament […]. L’ac-tivitat intel·lectual i el llenguatge sónuna sola cosa.» Afirmació que ens tornaa portar a l’origen, al Logos. Però Hum-boldt va anar més enllà, perquè, segonsell: «El fet de pensar no depèn única-ment del llenguatge en general, sinó,fins a un cert punt, també de cada llen-gua determinada.» Cada llengua, pertant, tindria una capacitat particular depercepció i de creació intel·lectuals. Siaixò fos cert, el risc actual fóra enorme:l’extinció lingüística que ens amenaça,no solament eradicaria nacions i cul-tures, sinó també possibilitats de per-cepció dels problemes i de creació desolucions. La pèrdua, doncs, no seriaúnicament local, sinó també, i sobretot,global, universal.

Però l’aportació més singular de laintuïció humboldtiana és fer-nos ado-nar del poder creador de la paraula:«A través de la mútua dependència delpensament i la paraula es fa evidentque les llengües no són pròpiament mit-jans per a presentar la veritat ja cone-guda, sinó més aviat per a descobrir ladesconeguda.» La llengua, doncs, nosolament és pensament, sinó que, amés, configura, afaiçona i crea pensa-ment. Heus ací el seu immens poder.H. von Kleist, de fet, ja ho havia an-

ticipat d’una manera artística i potserfins i tot exagerada, en el drama Elpríncep de Homburg, on el seu codilingüístic el porta a acceptar inexora-blement la pròpia condemna. Ara bé,on va fer més palès el seu punt de vistava ser en el breu text titulat Sobre lagradual elaboració del pensament en eltranscurs de la parla, en què afirma queel pensament només existeix inserit enel llenguatge i, a més, que és aquestdarrer el qui fa avançar el primer,temptejant de mot en mot, assajant res-postes i sortides, i suggerint noves ideesi solucions. És a dir, que el pensamentno solament s’encarna en el llenguatgeper a poder caminar, sinó que, a més,aquest és la crossa que li permetd’avan çar. En posa alguns exemples.Un, el de quina manera l’astúcia lin-



Joan Maragall DIBUIX: J. CEBRIÀ

güística de la guineu determina el de-senllaç de la coneguda faula de La Fon-taine, Els animals atacats per la pesta,magníficament traduïda al català perX. Benguerel. I un altre, realment sor-prenent, el que explicaria com unessimples paraules canviaren el món. Usen faig una síntesi. Mirabeau –segonsKleist– el dia 23 de juny de 1789 hau-ria encès la Revolució Francesa amb la«guspira» d’una sola frase; frase queva començar dubitativa («Sí, hem sen-tit l’ordre del rei») i anà construint ambvacil·lacions i reiteracions –les cros-ses– («Sí, senyor meu, l’hem sen-tida…»), sense sospitar que acabariareptant el rei («… digueu al vostre reique no abandonarem els nostres llocssi no és per la força de les baionetes»)i desencadenant una Revolució quecanviaria el curs de la història.

La crisi de la paraulaNo és estrany, doncs, l’afany histò-

ric que sempre ha existit per a contro-lar la paraula. En el passat, les múltiplescensures, les repressions i les pràcti-ques inquisitorials van intentar ambmés o menys èxit tenir-la estacada, mo-nopolitzada i, sobretot, menada en elrumb que més convenia als poderosos.Qui té la paraula té el poder, va dir

algú i amb raó. Avui dia, però, vivimen una abundor tan forassenyada delsmots que estem a punt d’arribar a la sa-turació de la nostra capacitat d’escol-tar i d’entendre: les ràdios, les teles,els mòbils, els diaris gratuïts que mal-den per posar-nos a les mans a la sor-tida del metro… Tot en va ple. La nos-tra atmosfera s’ha convertit en unaselva acústica, gràfica i embrollada,plena de lianes, esgarips i fils invisi-bles. El que no aconseguí el silenci im-posat, sembla que estigui a punt d’as-solir-ho el baladreig que ens persegueixen totes direccions i amenaça de de-gradar la paraula (i naturalment el pen-sament) fins a uns límits inimaginables. Diu que vivim en la societat de la

informació i que tot té el seu preu. D’a-cord. Però això implica, al meu enten-dre, ser molt selectius, crítics i estarconstantment amatents. Perquè les co-ses ens arriben pensades, forjades, po-lides i perfectament embolicades ambesquers de mal resistir. I perquè la pa-raula és una llavor que necessita silenciper a germinar, silenci per a viure i si-lenci per a morir. Sense silenci no hi pothaver paraula, perquè s’esborra i esperd en el món del soroll i del guirigall.La paraula, per a donar fruit, ha de sor-gir del silenci, que és el seu planter, i

tornar al silenci, que tam -bé li fa de nínxol. Exacta-ment com qualsevol altrallavor de la terra. I pelcamí, mentrestant, hauràpenetrat les ments del tra-jecte i tota la nostra exis -tència es veurà impreg-nada i, no cal dir-ho,trasbalsada per l’esclatllu minós dels seus semes.En la quietud del silenci,la paraula és el llamp queil·lumina la negror del celi dóna pas a la pluja vita-litzadora. En el batibull dela fressa, és un simplegrinyol, un bramul, unbrogit que transita perduten la foscor i la fa encaramés llòbrega i laberíntica.Quanta raó tenia el Poetade la paraula viva quandeia: «Amb quin sant te-mor, doncs, no hauríemde parlar! Havent-hi en laparaula tot el misteri i totala llum del món, hauríemde parlar com encantats,

com enlluernats. Perquè no hi ha mot,per ínfima cosa que representi, que nohagi nascut en una llum d’inspiració,que no reflecteixi quelcom de la lluminfinita que infantà el món.»

La paraula ens permet de fer cosesmeravelloses i, alhora, d’una gran com-plexitat, amb una facilitat esbalaïdora.Potser per això mateix ens costa tantd’adonar-nos del seu valor, de la sevaforça, del seu poder. El mateix Mara-gall ens assabenta que Ramon Llull jaens havia advertit sobre la qüestió ambla seva deliciosa prosa: «Tot quant hompot sentir amb els seus cinc senys cor-porals, tot és meravella; mes car homles coses sovint sent corporalment, peraixò no se’n meravella.» Doncs, és méso menys això el que ens passa amb laparaula, amb la llengua: que de tanapta, manejable, senzilla i alhora com-plexa, ens costa de percebre la mag-nitud de la proesa.Les paraules tenen poder, però avui

aquest poder està reservat als qui sóncapaços de crear el silenci que a aque-lles els cal. Els mestres de les escoles iels poetes ja fa temps que ho saben,i ja és hora que també en sigui cons-cient la gent del carrer. No es resol resen el fet que visquem en una polèmicaabrandada i constant sobre quin oquins haurien de ser els noms de lanostra llengua o si som o no som elque som. Mentre no dominem el po-der del silenci, les nostres paraules con-tinuaran essent grinyols, bramuls i bro-gits, aptes solament per a expressar elnostre malestar, la nostra queixa i finsi tot el nostre radicalisme, però no pasper a posar nom a les nostres pròpiescoses, ja que dominar el poder del si-lenci és l’autèntica manifestació de lallibertat i del poder que ens manca.Tant el pensament religiós, com el

filosòfic o el popular van plens d’e-xemples d’aquest immens poder de laparaula. Des de l’anònim escriptor deLes mil i una nits (–Obre’t, Sèsam! I laroca es mogué...) fins al contemporaniPaul Auster: «Humpty Dumpty esbossael futur de les esperances humanes iens dóna la clau de la salvació: fer-nosamos de les paraules que utilitzem, ferque el llenguatge respongui a les nos-tres necessitats» (Paul Auster, Trilogiade Nova York). Potser ha arribat l’horaque comencem a treballar en aquestadirecció. Per si de cas, poso punt finala l’article i em concedeixo un tempsde silenci… u



Ramon Llull DIBUIX: J. CEBRIÀ

En el número 54 de LLENGUA NA-CIONAL Miquel Adrover es queixava dela davallada de qualitat de moltes tra-duccions al català i, a jutjar pels exem-ples que en posava, ho feia amb totala raó del món. Jo, però, voldria con-cretar aquí un parell de punts en descà-rrec dels traductors. Com deia M. Adro-ver, aquestes traduccions potineres lesha observades especialment pel que faa best sellers internacionals, i puc ima-ginar-me perfectament que aquestestraduccions es fan en unes condicionsque no són gaire favorables al treballdel traductor.Hi ha traduccions per a les quals el

traductor es pot prendre tot el tempsque li calgui, sense que ningú l’em-penyi amb el rellotge a la mà, i aques-tes són les que més prestigi han donata les traduccions catalanes. Les de Car-les Riba, de Josep Carner o de MariàManent en són una mostra. Les modè-liques traduccions de l’Antologia depoesia alemanya contempo rània deFeliu Formosa, de Joan Vinyoli i delsaltres traductors que hi varen partici-par, segurament que no haurien estatpossibles si s’haguessin hagut d’acabara toc de campana.En canvi, pel que fa als best sellers,

hom pot imaginar-se que les editorialsvolen fer-los sortir al carrer com mésaviat millor per tal que el tall de pastísque els pertoqui sigui tan gros com pu-gui. Hi tenen tot el dret. Ara bé (i aquíel problema no és sols de les editorialscatalanes sinó que existeix arreu), si l’e-ditorial vol reduir costos, estalviant-losen la tasca dels correctors, moltes de lespossibles fallades dels traductors (i sem-pre n’hi ha) no són esmenades, i commés presses hi ha més galdós és el re-sultat. I en aquest cas trobo que és in-just de donar tota la culpa al traductor.He dit que el problema no es limita

pas a Catalunya. Relativitzant allò quel’amic alemany d’Adrover diu, que aAlemanya aquestes coses no passen,puc dir per pròpia observació que enpassen prou per a poder arrufar-hitambé el nas, sobretot amb declina-cions falses dels nominatius, i no sola-

ment en traduccions sinó fins i tot enobres originals. Ara bé, que el mal si-gui generalitzat no és pas cap consol.Hi ha encara, a casa nostra, un pro-

blema addicional que Adrover tambéesmenta: el dels desafortunats partida-ris del català light, l’altra potineria acomentar. Ignoro quants correctors hipugui haver que hagin estat infectatsper aquest virus, per al qual caldria tro-bar un remei ben eficaç. Si, com diuAdrover, els partidaris del light creuenque, calcant formes del castellà, el ca-talà «guanya en claredat», tenen pa al’ull, dit sigui amb tots els respectes.Una pretesa simplificació de la llengua,no sols porta a un empobriment de laseva riquesa d’expressió, sinó també auna desnaturalització que en darrerterme condueix a una pidginització, aunes formes que tant en podem dir ca-tellanes com castalanes i que no co-rresponen ni a una llengua ni a l’altra.Ningú no pretén que el nostre llen-guatge de cada dia, a casa o a la feina,sigui el del meravellós pròleg de lesElegies de Bierville, però hi ha uns lí-mits, i aquests han de ser indiscutiblessi no volem que al final els catalans dedemà parlin un català xava que faci en-vermellir el pobre Pompeu Fabra, en elseu nuvolet des d’on ens miri.A Alemanya es viu actualment una

trista mostra del que passa quan els par-tidaris d’un llenguatge light troben viaoberta. Ja fa anys que alguns «cientí-fics» de Ia llengua van entabanar elsministres d’Educació dels Estats fede-rals alemanys per a endegar una re-forma gramatical que fes més fàcil, perals nens alemanys, d’aprendre a es-criure sense faltes la seva difícil llengua.Després d’uns anys de gestació, a cò-pia d’excloure de les deliberacions elsfilòlegs i escriptors que hi eren contra-ris, i que per desgràcia no es van pren-dre prou seriosament la desencertadainiciativa dels «simplificadors», la re-forma es va promulgar. Immediatament,però, es va poder constatar que la ma-jor part d’aquestes reformes falsejavenel sentit de moltes frases i feien perdrea la llengua moltes de les seves eines

literàries més fines. L’escàndol haestat sonat. Algun diari dels mésimportants i molts escriptors esvan negar a usar aquelles novesnormes. La reforma ha estat re-formada una altra vegada (enlloc d’anul lar-la completament,com la majoria trobavamés encertat), i a la «re-forma decisiva», que en-trarà en vigor aquest any, no hiha ningú (a part dels seus au-tors) que li doni vida per a gai-res anys. Mentrestant, les criatu-res ja han hagut d’aprendre dueso tres ortografies diferents i ja nosaben (ni ells ni els mestres) siescriuen bé o malament la sevallengua.És això el que voldrien els

senyors del light? Encara no te-nim prou pressions foranes queens vulguin desnaturalitzar?Hem de contribuir-hi nosaltres ma-teixos per a més inri?Tornant, per acabar, al problema de

les males traduccions, els lectors de ca-talà hem de tenir, però, una cosa benclara. Les editorials catalanes ja no són(per sort!) les iniciatives individuals i pa-triòtiques que maldaven per publicarllibres en la nostra llengua encara queno hi guanyessin ni un ral. Ara són em-preses normals i corrents que han d’as - solir uns guanys per a sobreviure i quehan de reduir costos allà on poden, i, sino els poden reduir, els han de reflectiren els preus de venda dels seus pro-ductes. Correccions més acurades signi-fiquen temps i diners, que han de reper-cutir d’una manera més forta en els preus,si tenim en compte els modestos tiratgesdels llibres en català, comparats amb elsd’altres llengües parlades per molta mésgent. Per tant, si volem llegir més bonestraduccions haurem d’acceptar de pagarun parell d’euros més per la dar rera obrade Henning Mankell o d’Andrea Cami-lleri. El món és així. I que consti que notinc res a veure amb cap editorial. Quèmés voldria jo, com a lletraferit gairebéinèdit com sóc! u


T R I B UN AT R I B UN A

Sobre potineries de diversa mena

PERE GRAU

INTRODUCCIÓEn aquest article tractem l’ús de les conjuncions i i o

després de verbs d’elecció, com ara triar, escollir, elegir,decidir, optar, distingir, separar, seleccionar, etc. Ho femdesprés d’haver observat, en textos recents, una vacil·la-ció en l’ús de les esmentades conjuncions.

NOCIONS PRÈVIESAmb vista a centrar el tema veurem un parell de no-

cions prèvies, concretament la diferència entre les con-juncions i i o, i el règim de la preposició entre.

Diferència entre «i» i «o»Comencem per recordar que la conjunció i és copu-

lativa (cf. exemple 1), mentre que la conjunció o (amb laseva variant o bé) pot ser disjuntiva (exs. 2 i 3) o bé si-nonímica (exs. 4 i 5):

[1] Carn i peix. [2] Carn o peix.[3] Hi vas tu o hi vaig jo? [4] Arena o sorra.[5] La medicina o l’art de guarir.

Una coordinació disjuntiva és aquella en què els mem-bres que relaciona són alternatius l’un respecte de l’altre.Vegem a continuació què passa quan al davant d’una

estructura coordinada, copulativa o disjuntiva, figura unverb d’elecció, concretament el verb triar. Aquest verb pottenir valor inclusiu, assenyalant que escollim dues o méscoses, cas en què fem servir la conjunció i (exs. 6 i 7), o bévalor exclusiu o alternatiu, assenyalant que de dues o méscoses en triem una de sola, cas en què fem servir la con-junció o (exemples 8 i 9):

[6] Triar carn i peix (o sigui tots dos aliments).[7] Triar carn, peix i pasta (o sigui tots tres aliments).[8] Triar carn o peix (o sigui un dels dos aliments).[9] Triar carn, peix o pasta (o sigui un dels tres).

Règim de «entre»Referint-nos al règim de entre quan va seguit de dos

o més termes, i semblantment al que passa amb el verbtriar, aquesta preposició pot tenir també un valor inclu-siu o col·lectiu, o bé un valor distintiu.El significat inclusiu o col·lectiu, amb idea de totalitat

i amb el concurs de la conjunció i, el veiem expressat enels següents exemples (10 i 11):

[10] Entre tu i jo ho aconseguirem.

[11] Entre la mare i el fill sostenien la casa.

El significat distintiu pot fer referència tant a l’espaicom al temps (a part d’altres aspectes); així, els diccio-naris donen aquestes dues definicions de la preposicióentre: a) «En l’espai que separa dues persones o coses»(exs. 12 i 13); i b) «En el temps que separa dos moments,dos esdeveniments» (ex. 14):

[12] Moià és entre Calders i Collsuspina.[13] Vam passar entre dues rengleres de soldats.[14] Ella partirà entre les quatre i les cinc.

Prescindint de moment del fet que davant la preposicióentre hi vagi o no un verb dels que hem anomenat d’elec-ció, almenys fins avui en dia la forma tradicional i pròpiaque trobem pertot és amb la conjunció i, no pas amb la con-junció o. Vegem-ho en els exemples següents [15-17]:

[15] Trobar-se entre l’espasa i la paret.[16] El llatí medieval era una forma intermèdia entre llengua viva

i llengua morta (cf. angl.: Medieval Latin was an intermediateform between a living language and a dead language)1.

[17] Igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

ESTRUCTURES ANALITZADESVistes les nocions prèvies, entrem ara en el tema anun-

ciat. Ho farem fixant-nos en dues estructures sintàctiquesdiferents que duen un verb d’elecció.

1. PRIMERA ESTRUCTURA: VERB + CD La primera estructura sintàctica en què ens fixem con-

sisteix en un verb d’elecció seguit de dos o més comple-ments directes (CD) coordinats per la conjunció o. No ofe-reix cap mena de vacil·lació. Aquesta primera estructuraté dues modalitats, depenent del tipus de complement di - recte. Vegem-les:

1.1. Modalitat amb substantius o pronoms: «Triar això o allò» Aquesta primera modalitat consisteix en un verb d’elec -

ció seguit de dos o més CD constituïts per substantius opronoms coordinats. Exemples:

[18] Triar això o allò.[19] S’ha d’escollir el model Lula o el model Bush.[20] Els alumnes poden triar religió o ètica.[21] Els alumnes poden triar català, francès o anglès.

Com hem vist abans, si en comptes de fer servir laconjunció o, fèiem servir la conjunció i, no hi hauriasentit exclusiu o alternatiu, sinó inclusiu. És clar que espoden combinar ambdues conjuncions:

[22] Triar això i això altre o allò i allò altre.


S I N TA X IS I N TA X I

Ús de les conjuncions «i» i «o»en oracions amb verbs d’eleccióCARLES RIERA

1 Recordem que «la preposició entre es tradueix en anglès per between quan descriu la relació entre dos elements o bé la relació entre molts, consi-derats un per un. En canvi, es tradueix per among quan complementa més de dos elements, sense destacar-los individualment» (GA/5, pp. 271-272;cf. també GA/5, pp. 350-351). És a dir, among equival així mateix al nostre enmig de. Vegem aquest exemple: Among the married couples we know,misunderstandings often occur between the husband and wife.

1.2. Modalitat amb oració subordinada: «Triar si venim o no venim»Una altra modalitat d’aquesta primera estructura és

aquella en què el CD és una oració subordinada: desprésd’un verb d’elecció ve la conjunció si, la qual exclou lapreposició entre, cas en què s’usa o, no pas i; la conjun-ció si es pot repetir. Exemples:

[23] Hem de triar si venim o no venim (de cap manera no po-dem dir: * Hem de triar si venim i no venim; però sí quees podria dir, combinant les conjuncions i, o: Hem de triarsi venim i sopem amb vosaltres o si no venim i ens que-dem a casa).

[24] També pot escollir si vol instal·lar molts programes en el seuordinador o baixar-se’ls quan els necessiti.

[25] Ara decidirem si anem al cine o si ens quedem a casa. [26) Que el venedor triï si vol que el client compleixi amb

el tracte o si vol quedar-se la paga i senyal com a in-demnització.

[27] Els republicans decidiran si voten l’Estatut o s’abstenen. [28] L’ADN demostrarà si és el pare o no.[29] Ara decidirem si anem al teatre, si anem al futbol o si

ens quedem a casa.

2. SEGONA ESTRUCTURA: VERB + C. PREP. La segona estructura es distingeix de l’anterior perquè

el verb no va seguit d’un CD sinó d’un complement pre-posicional (C. PREP.) introduït per la preposició entre.Veurem tres modalitats d’aquesta segona estructura:

2.1. Modalitat bàsica: «Triar entre això i allò»En la modalitat diguem-ne bàsica –constituïda pel verb

d’elecció, la preposició entre i el C. PREP. format per doso més substantius, pronoms o adverbis– la conjunció ques’hi usa tradicionalment és i (veurem, però, que hi ha duesaltres modalitats). Exemples:

[30] Triar entre això i allò.[31] S’ha d’escollir entre el model Lula i el model Bush.[32] I el problema de l’esquerra que, quan ha d’optar entre lli-

bertat i igualtat, dóna prioritat a la igualtat, una igualtat quedegenera en igualitarismes (Josep Pla).

[33] Rjkaard haurà de decidir entre Puyol i Márquez.[34] Mèxic ha d’optar entre l’Amèrica Llatina i els Estats Units2. [35] Els alumnes han de triar entre religió i ètica.[36] Els alumnes poden triar entre català, francès i anglès.[37] No és molt savi qui sap triar entre mal e bé, mas qui de dos

béns sap triar lo major, e de dos mals lo menor (Compil.Prov. Aràb., citat per Coromines, DECat, s.v. triar).

[38a] Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció(Dt 11, 26, segons la versió litúrgica oficial).

[38b] Mireu, avui us proposo d’escollir entre la benedicció i la ma-ledicció (Dt 11, 26, segons la Bíblia catalana interconfessional).

Tanmateix, no és estrany avui d’ensopegar amb exem-ples com els anteriors però escrits amb la conjunció o encomptes de la preceptiva i. Creiem que això s’ex plica pelfet que hom elideix mentalment la preposició entre, con-fonent la segona estructura amb la primera3.

2.2. Modalitat amb infinitius: «Triar entre dormir i passejar»Quan després del verb d’elecció i de la preposició en-

tre vénen dos o més infinitius coordinats, si la conjuncióes pot prestar a ambigüitat (cosa que passa més com méscomplexa és l’estructura), es recupera la conjunció del’estructura bàsica sense entre, o sigui o. Notem que, adi fe rèn cia del cas bàsic d’aquesta segona estructura –enquè podem elidir la preposició entre i, llavors, tornem ala primera estructura–, en aquesta modalitat amb infini-tius de cap manera no podem prescindir de la preposicióentre. Vegem-ho4:[39] Triar entre dormir i passejar.

[40] Podem triar entre anar al cine i quedar-nos a casa.

[41] No podem optar entre vèncer i morir.

En els anteriors exemples no s’hi produeix ambigüitati, per tant, la conjunció i és l’adient; en canvi, en els quevénen a continuació, susceptibles d’ambigüitat, es fa ne-cessària la recuperació de la conjunció o:[42] Decidir entre comprar un habitatge o llogar-lo depèn de

molts factors. (Notem que hom podria comprar un habitatgei alhora llogar-lo.)

[43] El venedor pot optar entre obligar el client a complir amb eltracte o quedar-se la paga i senyal com a indemnització.

[44] Sempre he cregut que calia optar entre comprar un pastís mésgros o bé dividir-lo d’una manera igualitària.

[45] Hem de decidir entre inserir-nos al món o aïllar-nos-en.

[46] Els governs han de decidir entre construir més col·legis o com-prar més helicòpters per a la policia.

[47] Han de decidir entre fabricar el producte A, el producte Bo el producte C.



2 Si en comptes de dir optar entre dèiem optar per, llavors la preposició seria o: Mèxic ha d’optar per Amèrica Llatina o els Estats Units (cf. angl.: Me-xic have to opt for Latin America or USA).

3 Així l’anglès actual vacil·la: We can choose between copper, silver, and/or gold = Podem triar entre coure, plata i or. Quan la selecció no és ex-clusiva i l’anglès usa among, llavors and és més adient que or: We can choose from among lions, tigers, leopards, cheetahs and many other felines.

4 En anglès poden dir tant to choose between leaving and staying com to choose between leaving or staying.

Això o allò...?

Això i allò...?

[48) Sóc una dona apàtica i contradictòria, vegetariana i fumadoracompulsiva, que no es decideix entre obeir o rebel·lar-se, fer-se monja o convertir-se en revolucionària cheguevarista.

2.3. Modalitat amb elisió d’un substantiu: «Triar entre un centre públic o privat»Quan després del verb d’elecció i de la preposició en-

tre ve un substantiu determinat per un adjectiu coordinatamb un altre adjectiu el substantiu del qual ha estat eli-dit, aleshores la conjunció que s’hi usa és o, essent el cas,naturalment, que els dos adjectius els prediquem no pasinclusivament sinó alternativament. Vegem els següentsexemples contrastats (en la sèrie a sense elisió de substantiui, per tant, amb la conjunció i; en la sèrie b amb elisió i,per tant, amb la conjunció o): [49a] La primera decisió és optar entre un centre públic i un cen-

tre privat.

[49b] La primera decisió és optar entre un centre públic o privat.

[50a] Has d’escollir entre coordenades cartesianes i coordenadespolars.

[50b] Has d’escollir entre coordenades cartesianes o polars.

[51a] Com distingir entre bolets verinosos i bolets comestibles?

[51b] Com distingir entre bolets verinosos o comestibles?

Altrament, si, en els casos d’alternativa, fèiem servir laconjunció i, semblaria que el segon adjectiu va coordinat ambel primer; per això cal evitar d’escriure [49c], [50c] i [51c],cor responents als exemples anteriors:

[49c] *La primera decisió és optar entre un centre públic i privat.

[50c] *Has d’escollir entre coordenades cartesianes i polars.

[51c] *Com distingir entre bolets verinosos i comestibles? u


BIBLIOGRAFIAHEVLY, Martin Louis, Gramàtica anglesa, V,

Ruaix, Moià 2003 (en sigla: GA/5).

NòtulaCodorniu

Hi ha uns quants cognoms o llinatges catalansque vénen de noms d’ocell, com Colom, Pardal,Falcó, Esparver, Milà, Gaig, Passerell, Rossinyol... ICodorniu, sens dubte, encara que actualment aquestnom no s’aplica a cap ocell: en lloc de codorniu esdiu arreu guatlla (gotlla, guatla...) Però en l’èpocamedieval s’havia dit també codorniu, nom d’origenllatí (el nom científic és Coturnix coturnix), el qualva passar a l’onomàstica abans de desaparèixer delllenguatge comú substituït per guatlla, que és un nomd’origen celta (com el francès caille).

Francesc de B. Moll deia que la forma codorniu ha-via desaparegut sense haver tingut temps de deixar captestimoni (conegut) en la llengua escrita com a nomcomú. Però el professor Germà Colon, infatigable es-corcollador de la llengua antiga, ha donat compte, enels seus treballs, de la presència de tres exemples decodorniu com a nom d’ocell en textos medievals.

A.J.

L’oposició anar / estarQuan la persona que gramatical-

ment fa de subjecte de l’oració es tras-llada, camina, es desplaça d’un lloc aun altre, en català no es diu pas que«està», sinó que «va».Enric de Fuentes, escriptor moder-

nista, publicava, poc abans de l’any1900, uns contes amb el títol generalEstudis. La primera de les narracions,«Als divuit anys», comença així:Ahir vespre, al plegar de la feina,

anava esmaperdut, caminant ambmandra. No hi pot posar «estava es-maperdut» perquè el context ens diuque anava caminant. Tothom, enaquell temps, hi hauria fet servir anavai no pas «estava».També quan hi ha figuradament un

«fer camí», això és, quan descriuen unaevolució, hi ha el verb anar. Del ma-teix conte d’abans:Quan per més que varen atalaiar-

s’hi totes les tafaneres del barri, no va-ren esbrinar ni mig argent de dolente-ria, tothom va anar-s’hi fent, i varencomençar a estimar-la.Explica el diari:La policia va arrestar ahir, als afo-

res de Las Vegas, dos homes que ana-ven amb un cotxe susceptible d’estarcar regat d’elements per a la fabricaciód’armes químiques.Si el cotxe anava, val a dir, si es tras-

lladava, el català feia concordar-hi elcontext, el cotxe anava (no pas «es-tava») carregat d’elements... Al redac-tor, doncs, li fallava la genuïnitat delcatalà.El nostre egocentrisme occidental

ha fet que miréssim l’Índia com un paísendarrerit. Afortunadament aquest con-cepte va canviant. El filòsof J.M. Duch,empra, en el text transcrit, el verb anaracompanyant «canviant»; no cau en elcastellanisme «està canviant».El meteoròleg ens diu per televisió:Ja no està entrant més aire fred. Si

el vent «entra», és que es trasllada. Elscatalans havien conservat, fins no fa

res, el sentit que estar és quietud, i elsignificat oposat és anar, que vol dirmoviment. Calia, doncs, que l’homedel temps hagués dit: Ja no va entrantmés aire fred.Hem aportat exemples compostos

del verb «anar + gerundi d’un altreverb»: anava caminant, anar-s’hi fent,va canviant. Per aquest fet hi ha quipodria pensar-se que «estar + gerundi»no és propi del català; i més ho podriapensar, perquè hi ha qui l’ha assenya-lat com a erroni. De fet, «estar + ge-rundi» és perfectament català, però nopas sempre. No ho és quan hi corres-pondria el verb anar en lloc de estar,que són els casos que hem exemplifi-cat ara mateix. Tampoc no és catalanala combinació «estar + gerundi» quanés una mala traducció d’un anglicismede què ja parlarem.

Els elements lingüístics contextualsconcordants amb ésserRecordem que el verb ésser és un

verb avinent quan expressem en catalàla visió instantània d’un fet (sense pres-tar atenció a si dura o no dura), i tambéés avinent quan ens referim a un fetconsumat, un perfet. En una oració enquè expliquem la visió momentània,com en el resultat d’una fotografia ins-tantània, sovinteja que hi hagi, en elscomponents de la frase, un circums-

tancial de temps que hi concorda; ensón exemple les partícules que signi-fiquen «aquell moment», tals com ara,encara, quan, des de, des que, llavors,aleshores, etc., i també en proposi-cions amb ja, on. Així mateix, ésserconvé amb els circumstancials de data-ció, que són els circumstancials detemps que no contenen cap quantifica-dor1; són de datació: avui, dijous, aquelldia, etc. Conèixer aquests elements delcontext d’una oració ens és un ajut im-portant per al bon ús del verb ésser.Cal tenir en compte, però, que

aquests mateixos mots van en oracionsamb estar, quan aquest verb significaresidir en un lloc o conviure amb algú.

«Estar + gerundi», apropiat o ina-propiatVal a dir i a destacar que si ara hem

parlat del verb ésser i d’elements lin-güístics que solen acompanyar-lo ésperquè, força vegades, els trobemacompanyant impròpiament el verb es-tar. I, doncs, cosa important als efectesd’aquest article, si aquells mots acom-panyants de ésser apareixen en una ora-ció en què hi ha «estar + gerundi»,aquest conjunt hi és mal emprat, no ésuna oració correcta o genuïna. En elcas de proposicions amb els mots quehem esmentat, hi corresponia, encomptes de «estar + gerundi», la forma



Usos propis i espuris de «anar» i «estar» + gerundiJAUME VALLCORBA I ROCOSA

1 Jaume Vallcorba i Rocosa, Els verbs ésser i estar en català, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Curial Edicions, Barcelona 1978,pp. 20 i 21. També: «Com és constituït el complement circumstancial de durada limitada», Llengua Nacional, núm. 28, primavera de 1999, p. 24.

Aquest carro va carregat de llenya

FOTO: Josep Asenci

simple del verb, vull dir sense que elverb anés precedit de estar.Diferentment, «estar + gerundi»

serà l’apropiat en aquelles oracions enel context de les quals hi hagi un cir-cumstancial de temps que continguiun quantificador, o quan es refereixi auna durada l’acabament de la qual l’as-senyalem amb el mot fins.És clar que tant ésser com estar po-

den figurar en oracions en què no hihagi cap dels elements lingüístics es-mentats. Comprovarem que els és ade-quat l’un o l’altre si hi poguéssim in-troduir algun d’aquells elements i lafrase continua tenint el sentit que li vo-lem fer expressar.Dit això, exemplifiquem-ho i fem-

hi comentaris.Exemple: Quan ell va arribar està-

vem dinant. ¿És pròpia o impròpia,aquesta frase? Vegem que començaamb l’adverbi quan, que és un dels quefiguren en l’inventari de mots propisde les oracions amb el verb ésser. Pertant, no escau en aquella frase el verbestar i, per això, tampoc no és apropiaten el conjunt «estar + gerundi»: està-vem dinant. La manera adequada dedir-ho és: Quan ell va arribar dinàvem.Un altre: Va ser ahir que vam estar

cantant ella i jo. El temporal ahir, queés de datació, rebutja estar. Hi calia: Vaser ahir que vam cantar ella i jo.A fi que «estar + gerundi» sigui

propi del català hi caldria una expres-sió durativa, com ara: Va ser ahir queella i jo vam estar cantant més de dueshores. On hi ha un circumstancial detemps, més de dues hores, amb el

quantificador dues. O bé: Va ser ahirque ella i jo vam estar cantant fins a lamatinada, on hi ha el mot fins, limita-dor de la durada.Encara seria possible: Sí, ella i jo

vam estar cantant, si el que pretenemés recalcar que «vam passar temps can-tant». Encara que en l’oració no hi hagicap element lingüístic dels concordantsamb ésser o amb estar que ens ajudina discernir-ho, el fet que cal tenir pre -sent és que no és apropiat «estar + ge-rundi» si en el context hi ha algun ele-ment lingüístic dels que hem esmentatcom a acompanyants del verb ésser.El cas és que la llengua escrita i par-

lada actual fa servir «estar + gerundi»expressant l’actualitat d’un fet: En aquestmoment estem transmetent des del Li-ceu. Si és en aquest moment, calia dirno pas estem transmetent, sinó senzi-llament transmetem. I encara que el lo-cutor no hagués dit el circumstancial enaquest moment, probablement corres-ponia sobreentendre-l’hi, i, per això, hipertocaria simplement transmetem.Algú podria adduir que aquell es-

tem era impropi perquè la cosa que ellocutor volia dir era: Som al Liceutransmetent, en què som volia indicarel lloc on ell es troba. La construccióoracional de l’anterior exemple ambsom i el gerundi transmetent seria in-congruent pels motius adduïts enaquest article, precisament perquè és-ser va amb el gerundi transmetent. Pera dir-ho amb propietat calia dir: Somal Liceu per transmetre..., o bé: Som alLiceu, des d’on transmetem..., etc.Així, doncs, ocorre que la llengua

escrita i parlada actual fa servir molt«estar + gerundi», parlant del fet mo-mentani actual. Ens fa tot l’efecte que,en aquesta qüestió, se’ns ha introduïtun anglicisme, i que, ai las, ens hi hemacostumat, amb la qual cosa se’ns n’hadesballestat el bon ús.

L’anglicisme «estar + gerundi»Hem comentat que, en català, «es-

tar + gerundi» té caràcter duratiu, cosano gens estranya, perquè estar éssemànticament duratiu i els gerundistambé expressen durada; no cal dir,doncs, que no sorprèn que concor-din, en català, amb els circumstan-cials temporals de durada, tal comhem dit.Ara bé, el periodisme tradueix molt

de l’anglès i això fa que hagi de pas-sar al català «presents continus» an-glesos, com ara la resposta que unanglès ens faria havent-li demanat: Onvas ara? L’anglès respondria: I am goinghome, això és, jo estic anant a casa.Adonem-nos que, en la pregunta queli hem fet, hi ha un ara, un circums-tancial de datació, que és precisament(detall important!), «no duratiu».Conclusió: el joc anglès del verb

ésser/estar amb un gerundi ha d’ésseren català un temps verbal simple: Aravaig a casa, i no pas hi estic anant.La interferència anglesa que aca-

bem d’exposar, i que s’esmuny dins elllenguatge periodístic català, ens es-patlla el nostre genuí «estar + gerundi»,l’ús del qual ja hem descrit en aquestarticle. u



r Soci protector: Quota anual de 45 €

r Soci numerari: Quota anual de 25 €

r Subscriptor regular: Quota anual de 18 €Llengua Nacional

Adreça postal:Llengua NacionalC. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONA

També:Llengua NacionalBústia postal 2405708080 BARCELONA

Tel. 93 456 88 79 / A/e: [email protected]

dades personals

Nom................................Cognoms.......................................................................

Adreça..................................................................................................................

Codi postal.................Població.............................................................................

Comarca...............................................................................................................

Telèfon..................................................................................................................

Adreça electrònica................................................................................................

Formes de pagament

r Ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya)

r Domiciliació bancària

|__|__|__|__| |__|__|__|__| |__|__| |__|__|__|__|__|__|__|__|__|__|

Un dels defectes que apareixensovint en els escrits és l’ano-menat zeugma, el nom del

qual deriva del terme grec zeugma,que significa ‘lligam’ i que consisteixa lligar o enllaçar dos o més verbs derègim diferent amb un mateix com-plement que només escaigui al darrer.Per a evitar un zeugma es pot repetirel complement quan un d’aquests otots dos són representables per un pro-nom feble, o bé canviar un dels verbsfent que tingui el mateix règim quel’altre. Però també existeixen zeug-mes en casos anàlegs als de verbs derègim distint, com ara amb construc-cions que demanen diferent preposi-ció i amb termes que fan alhora duesfuncions. Exemples:

• «Per què creus que cal respectar i tenircura de la natura?» (esborrany d’un lli-bre escolar; on respectar és un verbtransitiu i tenir cura una locució verbalque regeix la preposició de; es pot des-fer el zeugma dient: Per què creus quecal respectar la natura i tenir-ne cura?).

• «Els homes, negligint totalment i des -entenent-se de la contemplació de Déu,reberen la sentència de mort amb quèprèviament havien estat amenaçats»(original abans de ser corregit, que homva arreglar així: Els homes, negligint to-talment i abandonant la contemplacióde Déu, reberen...).

• «Endegar el procés de normalització lin-güística en la nostra societat suposa serconscients i resoldre les deficiències dela dita societat» (exemple fornit per J.

Solà, Sint. norm., p. 10; la loc. verbalser conscients regeix la prep. de, men-tre que el verb resoldre és transitiu; pos-sible solució: ... suposa conèixer i re-soldre les deficiències de...).

• «Després dels candidats, les enquestesd’opinió són les grans protagonistes dela campanya electoral americana. Grà-cies o per culpa dels sondeigs, unacursa que fa unes quantes setmanes esdonava pràcticament per guanyada...»(d’un diari, 1-11-92; s’ajunten les lo-cucions gràcies a i per culpa de; possi-ble solució: Gràcies als sondeigs o perculpa d’aquests, una cursa...).

• «Els numerals són els noms amb què de-signem i són coneguts els nombres»(d’una gramàtica publicada en 1994; elterme els nombres fa alhora de com-plement directe del v. transitiu desig-nem i de subjecte de l’oració copula-tiva són coneguts; es pot arreglar dient:Els numerals són els noms amb què de-signem els nombres i amb què aquestssón coneguts, o bé: Els numerals sónels noms amb què són designats i co-neguts els nombres).

• «Només podré evocar aquells professorsque han perdurat amb més relleu en lameva memòria: els que més em sor-prengueren o vaig apreciar més» (on elrelatiu els que fa alhora de subjecte delverb sorprengueren i de compl. directedel v. vaig apreciar; la solució és dir elsque més em sorprengueren o que vaigapreciar més).

• «S’assemblen a les dunes que avui s’al-cen volubles i capritxoses i demà unaventada ha desfet» (on el relatiu que fade subjecte de la primera oració coor-

dinada i de compl. directe de la se-gona; la solució és posar-hi un altreque: les dunes que avui s’alcen volu-bles i capritxoses i que demà una ven-tada ha desfet).

• «Això sona i és certament per a moltsdecebedor» (d’una revista, març 1994;es tracta d’un cas una mica subtil: l’ad-jectiu decebedor fa alhora de compl.predicatiu del v. sona i de predicat no-minal del v. és; solució: Això sona de-cebedor per a molts, i certament ho és).

Ara bé, també cal evitar ultracor -reccions: hi ha zeugmes acceptables;són aquells que es produeixen amb doso més verbs considerats globalment,com un conjunt. Exemples.: • Víctor, passada la terrible angoixa i el

formidable ensurt dels primers mo-ments, restà com atònit. Entrava, sortiai es passejava per l’alcova de la parteraencara amb un relleix d’alarma i des-fici (P. Bertrana, OC, p. 85).

• No oblidem que la primera obligacióde l’home sobre la terra és consumirgasolina i entrar i sortir de les estacionsde servei (aquest exemple és tret de Pla,OC 31, p. 451, però de fet allí vaaparèixer així: «i entrar a les estacionsde servei i sortir-ne», segurament per-què el corrector va esmenar, sense quecalgués, el text original de l’escriptor).u


ZeugmesJOSEP RUAIX

Text extret del llibre Observa-cions crítiques i pràctiques sobre el

català d’avui / 2, p. 109

RESTAURANT I ALBERG DE JOVENTUT

BellavistaAl bell mig del Parc Natural

de la zona volcànica de la Garrotxa

hi teniu aquesta casa rural: per a grups d’amics, famílies,

colònies escolars, crèdits de síntesi...

• Tel.: 972 68 05 12• C/e: [email protected]


L È X I CL È X I C

Pissarra és un mot prou conegutque figura en el Diccionari gene-ral de Fabra i d’aquí ha passat a

tots els diccionaris catalans posteriors:DCVB, GEC i diccionaris derivats,DIEC, etc. Figura també en el Diccio-nari etimològic i complementari de Co-romines, on n’hi ha una àmplia infor-mació.Vegem ara les accepcions d’aquest

mot. El diccionari de Fabra, en la pri-mera accepció, el defineix com a ‘rocade gra molt fi...’ i també ‘una placa d’a-quest material’. I després passa tenir elsignificat de ‘roca preparada per a es-criure-hi, dibuixar-hi...’ i, per extensió‘superfície pintada de negre o d’un co-lor fosc per a escriure-hi, dibuixar-hi,amb una barra de guix’. També hi ha,en el diccionari, l’adjectiu pissarrenc -a ‘Pertanyent a la pissarra, semblant ala pissarra’. Una cosa més o menyssemblant fa el DCVB.Diguem tot seguit que es tracta d’un

mot foraster. Els mots usuals i genuïnssón llicorella (amb la gran quantitat devariants populars: llecorella, nicorella,etc.) i en molts casos llosa, mots,aquests darrers, que en el Fabra quedenpoc destacats i desfigurats.Al costat d’aquests mots hi ha el

terme esquist, que té un significat moltsemblant al dels mots anteriors i que elsgeòlegs defineixen acuradament.Aquest és un mot culte universal queno ofereix cap dubte, ni per la formani pel significat.Les equivalències d’aquests mots en

les diferents llengües són: cat. llicore-lla, cast. pizarra, fr. ardoise (ant. ar-deise), it. ardesia, port. ardósia, piçarra,angl. shale, slate; cat. pissarra (placa osuperfície), cast. pizarra o encerado, fr.tableau noir, it. lavagna, port. quadronegro, angl. blackboard. D’altra banda,tenim: cat. esquist, cast. esquisto, fr.schiste, it. scisto o schisto, port. xisto,angl. schist.Cal consultar detingudament el dic-

cionari de Coromines per a veure’n laprocedència i l’ús real en el llenguatgecorrent. Reproduïm-ne alguns frag-ments que corroboren tot allò que aca-

bem de dir. Defineix pissarra ‘del cas-tellà pizarra, mot d’origen basc, si béla seva etimologia dins els elementseuskèrics no és ben segura’. Més en-davant fa unes precisions sobre l’ús realdel mot en català altament interessants.El documenta en el Labèrnia i diu que«el registra ja en l’acc. mineralògica ien l’escolar, ben precisades pel DFa. Enla segona és mot que s’imposa, entre al-tres raons perquè no té concur rents i noes presta a objeccions. En l’acc. mine-ral és un mot estrany a la gent campe-rola i muntanyenca, i evitat àdhuc perpart de la ciutadania, fins al nostre se-gle, com a importació moderna del cas-tellà. Per més que ja no es pugui con-siderar castellanisme condemnable.Innecessari, però: pot reemplaçar-sesempre, sigui per llicorella, que en lapràctica i amb prou feines se’n distin-geix, llevat de dir-se sobretot de lamenys dura i que conté un poc mésd’element argilós o silícic; sigui per es-quist, a penes distint; sigui, sobretot,per llosa. En la tota la nostra zona pi-rinenca i pre-pirenaica no s’usa altracosa que llosa...». Després dóna unsquants exemples d’ús d’aquest mot iacaba dient: «No vacil·lo a recomanarque en la conversa fem tots el mateix;reservant la possibilitat d’usar pissarraen llenguatge més tècnic segons cre-guin aconsellable els professionals, na-turalistes i geògrafs».Fou pels motius esmentats que la

GEC, aconsellada pels assessors cien-tífics d’especialitat, es qüestionà la va-lidesa del terme pissarra en català i ladefinició que fa el Fabra del mot llico-rella. Així es va decidir de canviar lapreferència entre pissarra i llicorella.Calia, però, definir aquest darrer motd’una manera científica, des del punt

de vista geològic, i, per tant, eliminarde la definició la referència a pissarraque representa l’adjectiu pissarrenc. Al-hora es va deixar pissarra com a sinò-nim secundari de llicorella, amb la in-dicació de castellanisme. Aquell mot,però, es va conservar per a les accep-cions restants abans descrites, per a lesquals no hi ha cap terme genuí.Una cosa semblant ha fet recent-

ment el Diccionari de geologia dirigitpel Dr. Oriol Riba.Però el DIEC fa una cosa ben ori-

ginal; es fa un garbuix i ho embolicatot. Segueix la GEC pel que fa a laconsideració de castellanisme (senseindicar-ho, naturalment), en el motpissar ra, que remet a llicorella, peròconserva la definició del Fabra per aaquest darrer. Així, queda de la ma-nera següent: llicorella ‘Roca pissa-rrenca, situada a l’inici del metamor-fisme....’ i pissarra ‘Llicorella, esp. enforma de llosa’. És a dir, que si, segonsaquest diccionari, pissarra és un sinò-nim de llicorella, resulta que pissarraés una ‘roca pissarenca’, definició tau-tològica que caldrà veure si l’esme-nen en una segona edició.El Gran diccionari de la llengua ca-

talana, que, com sabem, és posterior alDIEC, el segueix; però, en general,adapta les definicions a les que haviaestablert en edicions anteriors i, peraixò, gairebé sempre, esmena els errorsdel DIEC. Aquí també torna les cosesal seu lloc en el sentit que ja hem co-mentat.La conclusió és que caldria emprar,

com a terme mineralògic, llicorella ollosa en lloc de pissarra i reservaraquest darrer només per a les altres ac-cepcions. u

Sobre el mot «pissarra»LLUÍS MARQUET

1. L’encaix dels dialectes ambl’estàndard, una qüestió viva1

A una persona de Mataró, Igualada,Granollers, Sabadell, Vic, Manresa,Barcelona, Blanes o Vilanova i la Gel-trú, la pregunta amb què es titulaaquest article (Què podem salvar delsdialectes?) potser no li fa fred ni calor,perquè és una qüestió que cau lluny deles seves preocupacions lingüístiques.Tanmateix, per a una persona de Tor-tosa, Maó, Palma, Alcoi, Elx, Fraga,Tàr rega, Perpinyà o Benavarri, i fins itot de Berga, Reus, Puigcerdà o Fi-gueres, la pregunta és pertinent. I ésque la gent d’aquestes terres veu ambrecel o perplexitat que bastants pa-raules, expressions o formes verbals ipronominals pròpies del seu parlar s’-hagin exclòs de la llengua normativa;o, encara que la normativa les pre-vegi, s’hagin exclòs de la llenguaestàndard (vehiculada per l’escola,l’administració pública i els mitjansde comunicació). Per a calibrar elgrau de preocupació sobre aquesttema basta comprovar la produccióbibliogràfica que ha generat2.Aclarim d’entrada una cosa: la pro-

blemàtica dialectes-normativa ha can-viat de paràmetres. Abans la queixaera: Per què tal o tal altra paraula quejo dic no figura en el diccionari nor-matiu? Aquesta qüestió, per sort, ha es-tat ben resolta en els darrers anys. Enefecte, la queixa es feia sobretot peldiccionari de Fabra (1932); a tall d’e-xemple, Moll (1989) afirmava que Fa-bra no coneixia suficientment el voca-bulari tradicional de les Illes, i, per



Què podem salvar dels dialectes?Sis vies d’actuació respectadores, autorespectadores, autoestimadores, aportadores i integradores

XAVIER RULL (Universitat Rovira i Virgili)

1 Bona part del contingut d’aquest article forma part de la intervenció quel’autor va fer en la taula redona «Deu anys del diccionari de l’Institutd’Estudis Catalans» (Tortosa, 26-11-2005), organitzada pel Centre d’Es-tudis Lingüístics de les Comarques Centrals dels Països Catalans i l’Ins-titut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili. L’autoragraeix els comentaris de Francesc Ametller (Menorca), Gabriel Bibiloni(Mallorca), Àngela Buj, Joan Mascarell, Bartomeu Navarro (de lesTerresde l’Ebre tots tres) i Ramon Sistac (comarques de Lleida i Franja).

2 Vegeu Bibiloni & Corbera (1984), Institut d’Estudis Catalans (1990;1991), Veny (1991), Sistac (1992), Colomina (1993), Bibiloni (1995;1997a; 1998), AADD (1996), Pradilla (1997; 2001), Navarro & Rull(1998; 2000), Saragossà (1999), Buj (1999), Rull (2003), Izquierdo & Pra-dilla (2003), Martí i Casanova (2003) i Castellà (2004).

això, aquest cabal lèxic no apareixprou ben representat en el diccionarigeneral. En canvi, amb motiu de l’ela-boració del diccionari de l’Institut d’Es-tudis Catalans (1995) es va fer un es-forç notable per incorporar solucionslèxiques de diversos parlars3. És certque sempre pot quedar algun cas malresolt4; però el perfil general de la nor-mativa és de generositat envers el vo-cabulari dialectal. Només així s’enténque un diccionari que té vocació de ge-neral reculli una paraula com eixavuiro‘esternut’, usual a la regió de Vic (se-gurament figura en el diccionari per laseva expressivitat, ja que les formesamb una alta expressivitat, encara quesiguin d’ús local, tenen la porta obertaal diccionari)5.Actualment, doncs, el problema es

troba en un altre àmbit: el model dellengua i els canals de difusió d’aquestmodel de llengua. En efecte, un motcom coa pot figurar en un diccionari,però alhora pot ser obviat o marginaten els mitjans de comunicació o en elsllibres escolars. Això pot comportarque algú acabi creient que no es potutilitzar coa, sinó que s’ha de dir cua.El problema no és la normativitat d’a-quest mot, perquè ja figura en el dic-cionari de l’Institut. El nus de la qües-tió és que la societat no es basa en elsdiccionaris per a triar les paraules queposa en un escrit, sinó que tria les pa-raules en funció del que vehiculen de-terminats mitjans o centres productorsde documentació institucional (televi-sió, ràdio, premsa escrita, documentsadministratius, manuals escolars, etc.),de manera que, en la pràctica, aquestsreferents acaben fent el paper de l’au-toritat lingüística, suplint-la. Per tant,per més que un mot figuri en el dic-cionari, si no se sent a la televisió o ala ràdio és com si no hi figurés (al-menys a efectes pràctics). Com diu Solà(1987: 163), «un mitjà tan fascinadorcom la TV arriba a fer creure que laparla utilitzada és la més noble de lallengua, i automàticament les altresparles s’avergonyeixen d’elles matei-

xes». D’aquesta manera es dóna el queNavarro & Rull (2000) anomenen en-dodiglòssia.L’arrel del problema actual, doncs,

és que no s’ha trobat, en el marc de lallengua estàndard, un bon encaix ambels dialectalismes. Els efectes derivatsd’aquest fet són bàsicament tres (que

lògicament estan interrelacionats):Posem una mostra de fets reals que

ajuden a veure l’abast del problema:

Els paràmetres del problema,doncs, han canviat: un pic s’ha resolt–més o menys– en l’àmbit lexicogrà-fic (els diccionaris), s’ha traslladat enl’àmbit dels models de llengua (escola,administració, mitjans de comunica-



3 En la introducció d’aquest diccionari Antoni M. Badia i Margarit ex-plica el procés que es va seguir per a incorporar-hi dialectalismes.Vegeu també Institut d’Estudis Catalans (1992; 1996) i Nogué & Riera(1996-1997).

4 Per exemple, el diccionari de l’Institut no recull donja ‘embotit fet ambla carn del coll del porc’, un mot típic de l’Alt Pirineu.

5 Sobre la incorporació de dialectalismes lèxics en el diccionari nor-matiu, vegeu Rico (1989), Gimeno (1993), Melis & Mascaró (1994),Alomar & Moll (1995), Buj (1996), Miralles (1997), Picó (1997), Creus

[et al.] (1998), Ferrando (2000), Casanova (2002a; 2002b) i Rull (2007).La majoria d’aportacions són tècniques, però tenen part de criticisme,en el sentit que lamenten alguna decisió. L’excepció són Rull (centratnomés en qüestions tècniques) i Alomar & Moll (més aviat satisfets:cal tenir present on es publica i a qui s’adreça la seva aportació, però).Les aportacions d’Esteve [et al.] (1998; 2003) –respostes per Moll(1999)– també contenen elements d’anàlisi en aquest camp. La pro-blemàtica també afecta la terminologia científica i tècnica; vegeu Ra-mon (2002), Termcat (2004) i Rull (2004).

a) Hi ha desconeixement o fins i totmenyspreu envers determinadessolucions dialectals (tant per partdels qui usen aquestes solucionsdialectals com per part dels quino les usen).

b) Els parlants de dialectes allunyatsdel model de llengua de la tele-visió i l’escola se senten (o els fansentir) menystinguts.

c) Aquests mateixos parlants podenrefusar el model de llengua que noconté prou solucions del seu par-lar, i no adherir-se a la llengua(qüestió preocupant en llocs com laFranja, el País Valencià o les Illes).

• L’any 1994 un mestre de la po-blació de Rasquera (Ribera d’E-bre), mentre impartia classe, cor -regia els alumnes quan els sentiadir rabosa: afirmava que haviende dir-ne guineu.

• L’any 1994 la professora de ca-talà de l’institut de secundària dela Terra Alta ensenyava que es potdir nosaltres cantam –que és laforma pròpia d’aquesta comarca,i que és el que s’ensenya a les es-coles de les Illes Balears–, peròels alumnes la corregien perquèaltres professors escrivien nos-altres cantem.

• L’any 1995 un estudiant de COUde Barcelona va demanar a l’au-tor d’aquest treball: Quin catalàensenyeu, a Tarragona? (com si espoguessin ensenyar diversos mo-dels de llengua).

• L’any 1996 una adolescent de Bar-

celona –per tant, estudiant de se-cundària– va preguntar a l’autord’aquest treball: Oi que «mamare» és incorrecte? (la preguntaera sobre el possessiu ma).

• L’any 1996 un prioratí instruït quetreballa a l’Administració pública,en llegir el Nou Diari, plantejavael dubte sobre si les formes nadaro llançar eren correctes, perquè lifeia estrany veure-les escrites enun mitjà de comunicació.

• L’any 1998, amb l’aparició de l’e-dició catalana del Segre, aquestdiari lleidatà va decidir utilitzarles formes d’infinitiu vindre i tin-dre (recollides en el diccionari del’Institut). Aquest fet va ocasionarque més d’un lector mostrés laseva sorpresa o fins i tot el seudescontentament.

• L’any 1999 una parlant de Linyola(Urgell) va dir a un barceloní:Aplana’t! (perquè acotés el cap).La resposta que li va donar el bar-celoní va ser: No es diu «apla-na’t», es diu «ajupe’t».

• L’any 2000 un enginyer de gai-rebé trenta anys va afirmar quecaragol era incorrecte i que no-més es podia escriure cargol.

• L’any 2003 una tècnica lingüísticagironina experimentada va de-manar a l’autor d’aquest treballsi realment es deia l’article mas-culí lo allà d’on és oriünd (parlarnord-occidental), estranyada desentir-lo.

• L’any 2006 un funcionari oriündde Flix (Ribera d’Ebre) es lamen-tava que un professor del nivell Cde català pràcticament li havia fetsentir que la seva parla flixancaera una realitat a arraconar.

ció, etc.). En conseqüència, si volemresoldre aquesta qüestió, calen novesfórmules i solucions imaginatives.Aquest és el nostre propòsit: dibuixaruna línia d’actuació que permeti deconjuminar la creació d’un model dellengua estandarditzat –no podem re-nunciar-hi si volem una llengua forta–i un cert acomodament dels dialectes aaquest model de llengua, que encara nos’ha assolit (acomodament que ha d’im-plicar un mínim de respecte per partdels centres creadors d’estàndard, peròtambé, com veurem, capacitat d’ini-ciativa del territori complementant ellideratge de la capital). Convé remarcarla importància de resoldre aquest pro-blema: a les Terres de l’Ebre, a la regióde Ponent, a l’Alt Pirineu, a la Franja,a la Catalunya Nord, al País Valencià ia les Illes (en un grau o altre) l’adhesióa la llengua pot quedar condicionadapel sentiment que hem descrit6.

2. La base social del problemaPer tal de trobar-hi solució s’han fet

algunes aportacions de lingüística pres-criptiva des dels territoris afectats7. Arabé, potser no s’han tingut prou encompte els elements de caràcter socialque han incidit en aquesta qüestió. Ditd’una altra manera: creiem que no es

pot abordar aquest tema tenint sols encompte factors gramaticals, sinó quetambé cal tenir en compte factors so-cials, geogràfics i històrics8.En efecte, cal tenir present que –com

en tota llengua i tota societat– hi ha uncentre, Barcelona (o uns centres: Bar-celona i València) que irradien el seumodel (lingüístic, però també social icultural). Això és inevitable; per tant,el preu a pagar per l’estandardització ésque la capital imposa el seu model, jaque té una gran capacitat per a divul-gar les seves solucions lingüístiques, si-gui perquè té el poder i, per tant, elscentres difusors (televisió, editorials,etc.), sigui perquè les àrees capitalines(com passa a la regió metropolitana deBarcelona) solen ser més poblades.Això es dóna a tot arreu, però afe-

gim-hi un altre fet específic del català:la llengua normativa actual –base del’estàndard– és obra de Pompeu Fabra,feta al primer terç del segle XX. L’obrade Fabra és hereva o fruit del movimentpolític i cultural conegut com a Renai-xença, que es va manifestar durant lasegona meitat del segle XIX i principisdel XX. La Renaixença i els movimentsposteriors (modernisme, noucentisme,etc.) van tenir uns protagonistes que lavan liderar: ideòlegs com el bisbe To-

rras i Bages, intel·lectuals com AntoniRovira i Virgili, escriptors com JacintVerdaguer, polítics com Prat de la Riba,centres culturals com el monestir deMontserrat o l’Institut d’Estudis Cata-lans... no s’ha de perdre de vista on esva originar el moviment de recuperacióde la llengua i la cultura. Si no és te-nint present això, no s’entén per quèels diccionaris publicats des de Barce-lona indiquen com a dialectals les so-lucions que no es troben a la CatalunyaCentral i a la regió de Barcelona –eldiccionari de l’Enciclopèdia Catalana(1982) ho fa de manera pràcticamentsistemàtica9. Així, doncs, l’explicació–no pas la justificació– de la tria d’uncert model de llengua és la prepon-derància d’una regió concreta del do-mini lingüístic en els inicis del procésde recuperació nacional10.Encara hi ha un altre factor impor-

tantíssim, de base social i humana, pera entendre aquesta qüestió. I és queCatalunya s’organitza en una xarxa ur-bana jerarquitzada. Al capdamunt d’a-questa xarxa hi ha Barcelona, a la qualestan vinculades les ciutats mitjanes delterritori. Al seu torn, els caps de comarcai centres urbans de funció semblant es-tan vinculats amb els seus caps regio-nals, i així fins a l’últim racó del país11.



6 Vegeu les reflexions de Pradilla (1995), Navarro (1995) i Ingla (2005)referides al parlar tortosí i al seu encaix amb l’estàndard, i les reper-cussions que això té en l’acceptació de la catalanitat de les Terres del’Ebre i del Maestrat.

7 Pel que fa a l’encaix dels parlars altres que el central amb l’estàndard,s’han fet diverses propostes pensades per a la fonètica i la morfologia,com les de Beltran (1986), Aragonés (1995), Alomar & Melià (1999), Alo-mar [et al.] (1999), Julià-Muné [et al.] (2004) i Buj [en premsa].

8 S’ha de dir que hi ha aportacions que sí que tenen presents els elementsde caràcter social, com els llibres de Bibiloni (1997b) o Saragossà (2000).També el llibre de Castellanos (2000) va en aquesta línia, si bé analitzadiverses llengües i no tan sols el cas català.

9 En efecte, no té sentit que el diccionari de l’Institut consideri dialectalcalcetí (‘mitjó’; es diu pràcticament a mig domini lingüístic) i, en canvi,no consideri dialectal micaco (‘nespre’; es diu al Barcelonès nord i alMaresme). La localització d’aquests mots (l’àrea d’ús de micaco es trobaa la regió metropolitana de Barcelona) és determinant a l’hora de con-siderar-los dialectals o no, més que no pas l’extensió geogràfica. Enaquest cas concret, però, s’hi ha d’afegir la percepció de castellanismeque poden tenir els barcelonins respecte al mot calcetí, ja que, com queno l’usen (diuen mitjó) però coneixen l’espanyol calcetín, els pot sem-blar fruit d’una interferència. Per a més dades, vegeu Rull (1999).

10 Hem apuntat dos elements de caràcter històric que cal tenir encompte. Per a una visió completa del procés de normativització, ve-geu Solà (1977; 1987), Lamuela & Murgades (1984), Segarra (1985a;1985b) i Saragossà (1997).

11 Les ciutats mitjanes dependents de Barcelona són fonamentalment Man-resa, Girona, Lleida, Tortosa i la conurbació Tarragona-Reus, encara quetambé podem comptar-hi –amb una mica menys de pes– Vic, Igualada,la Seu d’Urgell, Mataró, Granollers, Vilafranca del Penedès, Vilanova ila Geltrú, la conurbació Sabadell-Terrassa, la conurbació Alcanar-Vi-naròs-Benicarló, Palma, Andorra la Vella i potser Figueres i Perpinyà.Entre les poblacions que enllacen els caps regionals amb l’últim racódel territori hi ha Móra d’Ebre, Flix, Gandesa, Falset, Valls, Cambrils,

Montblanc, Amposta, Ulldecona, el Vendrell, Balaguer, Artesa de Se-gre, Ponts, Agramunt, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Fraga, Tremp, Sort,Solsona, Navàs, Puig-reig, Berga, Guardiola de Berguedà, Ripoll, Cam-prodon, Olot, Besalú, Banyoles, Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Palafru-gell, Puigcerdà, Manlleu, Moià, Prats de Lluçanès, Calaf, Sant Celoni,Martorell, Maó, Ciutadella, Eivissa, Manacor, Inca, Portvendres, Ceret,Prada de Conflent, etc. Com es pot comprovar, en aquesta xarxa urbanas’hi inclouen zones que no estan adscrites a la comunitat autònoma deCatalunya, com la Franja (s’hi podria comptar alguna població arago-nesa no catalanoparlant, com Binèfar o Alcanyís, amb relacions ambLleida i Reus, respectivament), l’extrem nord del País Valencià, l’ex-trem sud de la Catalunya Nord i l’Alta Cerdanya, Mallorca, Menorcao el Principat d’Andorra. La raó és que les relacions humanes i els flu-xos econòmics –que no s’han de cenyir per res a les divisions admi-nistratives– són l’autèntic instrument de mesura de les xarxes urbanes.Així, el Principat d’Andorra té unes relacions humanes, econòmiquesi històriques intensíssimes amb l’Alt Urgell –i en una altra esfera ambBarcelona–, i això és tingut en compte per geògrafs, economistes i so-ciòlegs (en el cas d’Andorra la Vella i la Seu d’Urgell, els economistesparlen de ciutats bessones, un concepte propi de la geografia econò-mica que s’aplica a ciutats que han prosperat gràcies a les interaccionsentre elles, sobretot si hi ha algun element que potencia aquestes re-lacions, com una frontera estatal o una complementarietat econòmica–condicions que es donen entre Andorra la Vella i la Seu d’Urgell–).Per a més informació sobre l’estructuració territorial de Catalunya enxarxa urbana jerarquitzada, vegeu Riera (1989; 1991), Franquet (1991),Ribas i Piera (2004) i Roca Cladera & Moix (2004). Al País Valencià hiha un sistema de ciutats mitjanes i caps comarcals semblant, si bé l’ar-ticulació és més feble en comparació amb Catalunya (per la mateixaestructura territorial del país), de manera que és més difícil parlar d’unaxarxa urbana (només efectiva entre les ciutats de Castelló de la Planai la línia Xàtiva-Gandia). Com a ciutats mitjanes per sota de Valènciahi ha la conurbació Alcanar-Vinaròs-Benicarló, la conurbació Caste-lló-Borriana-Vila-real, Sagunt, Llíria, Alzira, Gandia, Xàtiva, Alcoi, Dé-nia, Alacant, Elx i Crevillent.

Això implica una transfusió d’elementsculturals des del cap i casal fins al dar-rer poble. La pertinença a una xarxaurbana comporta rebre l’influx de lacapital, mentre que la no pertinença aaquesta xarxa urbana comporta sen-tir-se deslligat dels processos impulsatsdes de la capital (incloent-hi, doncs, elmodel lingüístic). Si comparem el PaísValencià i les Illes, veurem que el dife-rent grau d’adhesió a la xarxa urbana li-derada per Barcelona té un reflex en elgrau de salut de la llengua. En efecte, hiha més implantació del secessionismea València que no pas a Mallorca; ol’adhesió a la llengua per part dels ba-leàrics és un xic més alta en compara-ció amb la dels valencians12. Aquestadiferència de comportament es pot re-lacionar amb els lligams històrics, cul-turals i socials entre Mallorca i Barce-lona (des del segle XIX com a mínim) ila manca d’aquesta mena de lligamsentre València i Barcelona. A escalainterna de Catalunya això també esdóna. El Camp de Tarragona (amb lescomarques satèl·lit del Priorat i la Concade Barberà), la Catalunya Central, l’AltTer i les comarques del Pirineu oriental,l’Alt Pirineu occidental, Girona i l’Em-pordà, el Vallès, el Penedès, la Cerdanyai la regió de Ponent es troben integratsplenament en aquesta xarxa urbana, iper això pràcticament no hi ha proble-mes a acceptar el model lingüístic deTV3 o que s’ensenya a l’escola. Encanvi, a les Terres de l’Ebre durant totel segle XX no s’havien sentit integrats enaquesta xarxa urbana (un lema típic delsegle XX d’aquesta regió era: Ni cata-lans, ni valencians: tortosins!). En aquestsentit, es pot constatar que a les co-marques de Ponent es va acceptar de se-guida el model lingüístic que sorgia deBarcelona i els trets dialectals propis s’-

han anat perdent amb més rapidesa; percontra, a les Ter res de l’Ebre hi va ha-ver reticències a acceptar aquest modelde llengua (bé que actualment hi ha mésacceptació) i ha costat més que els tretsdialectals s’anes sin perdent. Sistac(1998: 43-45) dóna una explicació so-ciològica per a aquest fenomen: a lescomarques de Ponent la gent se sentplenament catalana i això fa que esplantegin per què parlen de manera di-ferent de la de l’estàndard vehiculatper Barcelona (cosa que els mena aamagar trets dialectals en certs con-textos formals), mentre que a les Terresde l’Ebre això no passa tant: la tradi-cional feblesa de la catalanitat d’a-questa regió fa que els dialectalismessorgeixin amb tota naturalitat, sensematisar-los. Solà (1987) dóna la mateixaraó per a explicar el motiu de la pocaadhesió de molts valencians a les solu-cions barcelonines en comparació ambel comportament dels lleidatans. Segonsaquest autor, els lleidatans se senten ca-talans, i per això han acceptat el modelvehiculat des de Barcelona; en canvi, elsvalencians no se senten catalans, i peraixò no accepten el model vehiculat desde Barcelona. Per tant, podem dir quehi ha una relació de causa-efecte entreel sentiment de pertinença a unacol·lectivitat (que està marcat en partper la història però en part per la xarxaurbana jerarquitzada) i l’encaix entreestàndard i dialecte. En aquest marc, espot considerar que les Terres de l’Ebreeren una peça desencaixada de l’es-tructura territorial catalana, i això hatingut un reflex en el manteniment delparlar propi, força marcat durant el se-gle XX en comparació del que feien enaltres regions. (S’ha de dir, també, queaixò ha canviat últimament: la pressiópopular contra el Plan Hidrológico Na-

cional, impulsat pel govern espanyolde J.M. Aznar, i les expectatives decreació de la vegueria de les Terres del’Ebre, entre altres coses, han fet quela societat ebrenca visqués un revulsiui acceptés amb molta més força la sevacatalanitat, almenys en comparacióamb els sentiments nacionals que hi hahagut al llarg del segle XX13.)Des del punt de vista social, doncs,

és inevitable dependre de la iniciativade Barcelona. Agradi o no, això és així(i, de fet, també podem dir que sort decomptar amb una capital de les di-mensions de Barcelona14). Per tant, ferpropostes per a l’estàndard sense teniren compte el factor de la xarxa urbanajerarquitzada és anar contra corrent.Les fórmules proposades per a l’encaixentre dialectes i estàndard/normativatenen poques possibilitats de prosperarsi es fan mirant només els aspectes gra-maticals: cal mirar també els aspectessocials i urbans. De fet, creiem que for-mular propostes mirant només aspectesgramaticals porta a un atzucac, perquèno s’avança. Al contrari: quan es diuque un mot hauria de ser estàndard –perraons merament gramaticals– i desprésaquell mot no assoleix l’estadi d’estàn-dard perquè no s’ha tingut en comptecom funciona la xarxa urbana catalana,encara es crea més frustració entre elsusuaris d’aquella paraula.

3. Les sis vies d’actuacióEn aquest context, quines són les

sortides perquè els dialectes altres queel central puguin sentir-se bé en aquestmodel difós inevitablement des de Bar-celona? Proposem unes quantes actua-cions molt concretes i relativament fà-cils d’implementar si hi ha la complicitatdels professionals de la llengua (tècnicslingüístics, periodistes, traductors, edi-



1. Refermar la fonètica. Sistac (1996) considera que la fonè-tica és pràcticament l’única cosa que es podrà salvardels dialectes, ja que el lèxic és cada cop més uniforme15.En efecte, les diferències dialectals es troben en el vo-cabulari tradicional –per exemple, les tasques agríco-les–, però pel que fa a la informàtica –per posar un exem-ple– tots els catalanoparlants utilitzem el mateix

vocabulari16. Quant a la morfologia, en el cas del llei-datà –però no del tortosí– s’ha donat la pràctica des -aparició dels trets propis (llevat d’algun, com cantessaper cantés o, al Pirineu, cantariï per cantaria). I la sin-taxi, com se sap, pràcticament no permet distingir dia-lectes. En conseqüència, en un futur la pertinença a unacontrada pràcticament només es podrà mostrar amb la

12 Aquesta darrera afirmació s’ha d’entendre d’una manera general, i pot-ser més vàlida per als segles XIX i XX que per al segle XXI, ja que l’escolapública ha permès que la societat valenciana valori la llengua més queno pas abans, i els moviments de recuperació de la llengua al País Va-lencià han assolit prou implantació.

13 Per a més dades sobre l’evolució sociològica de les Terres de l’Ebre desdels anys noranta ençà, vegeu Valldepérez (2004).

14 Ribas i Piera (2004) considera que sense la fortalesa de Barcelona, avuiCatalunya com a nació potser no existiria.

15 Sistac (2005) explica que aparentment les diferències són lèxiques (homs’estranya de sentir una paraula que no coneix en el seu dialecte), peròen la pràctica les autèntiques diferències són fonètiques.

16 S’ha de matisar que al Principat d’Andorra i a la Catalunya Nord, perinflux del francès, també hi pot haver diferències en aquest camp delvocabulari, com ara convivial per amigable, acull per pàgina d’inici,etc. Per a més informació sobre aquestes diferències lèxiques moder-nes, vegeu Rull (2004).



manera de pronunciar les vocals. En aquest sentit, si unlleidatà, un gironí o un menorquí se sent orgullós del seuorigen, hauria de refermar –i no pas amagar– la sevafonètica quan parla al mig de Barcelona o en un platóde televisió. De fet, això ho solen fer els habitants de lescomarques gironines amb la pronúncia de e i o (ser ambe oberta, flor i bo amb o tancada).

2. Elaborar una llista de paraules i expressions (no gairellarga: entre 10 i 20 per a cada dialecte o parlar) irre-nunciables, que no poden desaparèixer de cap maneraper l’impuls homogeneïtzador d’un estàndard. S’ha deser conscient que es perdran moltes paraules (per allòque apuntàvem abans sobre el vocabulari: en el segleXIX es llaurava amb arada, en el segle XX s’ha llauratamb tractor i en el segle XXI llauraran els robots). Peròpodem desplegar actuacions per a salvar unes quantesparaules emblemàtiques, considerant-les consubstan-cials al territori i un element d’orgull del patrimoni lo-cal. Per posar uns quants exemples que els tortosins va-loren especialment: xiquet (‘infant’), xic (‘jove’), espai (‘apoc a poc’), xeic (expressió), jas (‘té’)17, reiaio (‘besavi’),caldor (‘calentor, escalfor’), maldar (‘renyar’), tat? (‘oi?’–per truncació de veritat?–, en expressions com Tat quevindràs? o Era ell, tat?), debades (‘gratis o sense profit re-sultant’), poal (‘ferrada, cubell, galleda’), arreu (‘de qual-sevol manera o de manera general’, en frases com re-collir arreu), etc. Si mirem altres indrets, com araMenorca, també podem trobar-hi candidats a formarpart d’aquesta llista, com xerec (‘dolent, de mala quali-tat’), rallar (‘parlar’), la locució fer net (‘netejar’, aquestusual a totes les Illes) o idò (‘i doncs’); també anglicis-mes com pinxa ‘arengada’ (de pilchard) o xoc ‘guix depissarra’ (de chalk). Sobretot, això s’hauria de fer quandos dialectes coincideixen; per exemple, a les Illes i a lesTerres de l’Ebre del mató en diuen brossat (a Tortosadiuen que la llet es brossa). Igualment, xiquet i xic esdiuen a Lleida, al País Valencià i al Camp de Tarragona,jas a València i arreu (amb el sentit reportat) a la Planade Castelló. Segur que en tots els parlars en trobemexemples: tempir (‘saó’, Elx i Girona), nin (‘infant’, Illes),nano (‘infant’, Barcelona), trempar (‘amanir’, Illes), fressa(‘soroll’, Girona, Andorra i altres indrets), beç (‘bedoll’,Andorra i Rosselló), fesol (‘llegum fruit de Phaseolus vul-garis’, a tot l’occident català i a la Garrotxa)18, paer (‘re-gidor’, Lleida; també paer en cap ‘alcalde’), etc.19. Algunsmots ja tenen aquesta marca d’orgull local, com cardar(‘fotre’, Garrotxa, Empordà, etc.) o rai i raier (‘conjunt detroncs baixats pel riu’ i ‘persona que mena un rai’, Pa-

llars; en aquest darrer cas, el reaprofitament com a reclamturístic local ha permès que rai s’instal·lés en la llenguaestàndard amb tota naturalitat). Per tant, no inventem res,sinó que agafem un fet sociolingüístic que ja es dóna i l’a-pliquem de manera planificada i proactiva. Per a fer-ho,cal que els parlants d’un indret coneguin la llista de pa-raules, què se’n vol fer i dir-les sempre, fins i tot –o mésencara– quan l’interlocutor no les conegui (si cal, però,des envolupant després mecanismes perquè l’interlocutorentengui el mot20). Cal ser conscient, en tot cas, que lesparaules o expressions que no figurin en la llista és moltprobable que acabin desapareixent amb el pas dels anys.(No neguem que hi pot haver algun cas problemà-

tic. Per exemple, a les Illes utilitzen xerrar com a equi-valent de parlar, i en fan bandera. En canvi, al Principatxerrar (o xarrar) és equivalent de parlar però té un xicmés restringit l’abast semàntic: s’usa quan hom parlasense que hi hagi una importància en el contingut; oquan es parla massa21. El mateix es pot dir de espiar,que al Rosselló equival a mirar però que a la resta deldomini lingüístic significa una manera molt concreta demirar: fent-ho d’amagat per tal de saber coses que enprincipi no s’haurien de saber (i, per extensió, investi-gar algú o una empresa, una institució, etc., d’amagat).Els mots tortosins escurar (‘fregar plats’), banyat -ada(‘mullat’) i gelat -ada (‘fred’ –no pas ‘molt fred’–) tenenel mateix problema. Si menorquins, rossellonesos i tor-tosins proposessin d’incloure xerrar, espiar, escurar, ban-yat -ada i gelat -ada en aquesta llista de mots seleccio-nats amb el significat propi de la seva zona hi hauria unproblema, perquè xocarien amb els usos més corrents(els especialitzats) en la llengua estàndard. En un cas comaquest, segurament és millor reservar xerrar i espiar peral significat especialitzat, ja que si es fan sinònims ab-soluts de parlar i mirar poden caure en desús –perquèla sinonímia absoluta porta a la desaparició d’un dels dosmots–, i seria pitjor el remei que la malaltia.)

3. Ja que l’estàndard es configura a Barcelona, exigir –acanvi del que els dialectes hauran de perdre– que l’estàn-dard incorpori unes quantes solucions de parlars altresque el central quan són de molta utilitat per a tot el con-junt de parlants en les seves comunicacions formals (àm-bit acadèmic, discursos, obres de referència, obres cien-tífiques, etc.)22. Es tracta de visualitzar aquestes solucionsen textos propis del registre estàndard. Vet aquí diversosexemples: enguany ‘l’any en què ens trobem’ (que es diuen gairebé tots els parlars), adés ‘ara mateix’ (en frasescom Adés l’he vist, usual a les Terres de l’Ebre, al País

17 Escrivim jas perquè és com ho porta el diccionari de l’Institut, encaraque també es podria escriure ias. A les Terres de l’Ebre es pot sentir detotes dues maneres, i l’origen és, segons el DECat, l’expressió hi has (im-peratiu d’haver-hi en el sentit de ‘tenir’).

18 En el cas de noms de menjars, com fesol o brossat, hi ha el problemade les cartes de restaurants. En efecte, en la pràctica s’ha fet més cone-guda l’expressió botifarra amb mongetes que no pas l’expressió llonga-nissa amb fesols (que és el que diuen tarragonins, tortosins i lleidatans).

19 S’hi haurien d’afegir les paraules d’ús local que s’han incorporat a lanormativa o l’estàndard perquè permeten substituir castellanismes, re-curs que ja va utilitzar Fabra per al seu diccionari i que l’Institut d’Es-tudis Catalans (1992; 1996) també aplica; entre aquestes paraules hiha catxel (propi del Delta) o llumí (originari de l’Alguer). En el cas delverb cercar, usual a les Illes i desconegut al continent (on s’usa el cas-

tellanisme admès buscar), ja s’ha reintroduït en els dialectes que noel feien servir gràcies a la informàtica. En efecte, hom diu fer unacerca a internet.

20 En una visita a Pollença (Mallorca), l’autor d’aquest treball va sentir queuna pastissera del poble li deia que un pastís era «de brossat, de mató».Primer va dir la paraula local, cosa que demostra que no volia renun-ciar-hi; i després, pel fet que ja sabia que l’interlocutor era del Princi-pat, oferia l’equivalència.

21 Al Camp de Tarragona es diu que algú té xarra quan vol dir que parlamolt, o que sap parlar molt bé i convèncer la gent.

22 Ha de quedar clar que on s’han d’incorporar aquestes solucions és enel model de llengua de la televisió, la ràdio, els diaris, l’administraciópública, l’escola...; el diccionari normatiu ja reconeix aquestes solucionsi, per tant, no ha d’incorporar res.



Valencià, etc.), llur (usual en la parla de la CatalunyaNord), enjondre (que es pot sentir a les Illes), tantost (co-rrent al Penedès, pronunciat sense t final), suara (que espot trobar en la parla d’Osona i el Ripollès, però amb elsignificat de ‘fa una estona’ i no pas ‘ara mateix’), quel-com (també corrent a la Catalunya Nord: allò que potaportar és que amb alguna cosa no es pot eradicar el cas-tellanisme algo), i fins i tot el ple ús dels articles perso-nals (na Maria, n’Enric)23. Són solucions lèxiques que esfan servir amb tota naturalitat (en el cas de enguany, gai-rebé tots els dialectes l’empren), i que són altament fun-cionals, ja que permeten una gran economia expressiva(les solucions barcelonines –aquest any, ara mateix, el seud’ells, alguna cosa– són menys econòmiques). Els mitjansque vehiculen l’estàndard haurien de fer l’esforç d’in-corporar i fer servir habitualment i amb naturalitat aques-tes solucions vives en diversos parlars24. Com es potveure, aquesta proposta conté elements de reciprocitat:tothom ha de renunciar a alguna cosa –encara que al-guns renunciïn a més coses– i tothom aporta alguna cosa.

4. Reservar alguns trets morfològics dialectals com a marcade registre en alguns àmbits. Això també es fa espontà-niament (com el verb cardar, comentat adés): la gent jovede Lleida fa el subjuntiu en -i, però quan hi ha una micade complicitat entre ells o entre ells i algú de fora diuenNo ho faços! (o No ho faigos!) en comptes de No ho fa-cis!; és una marca de simpatia i complicitat, una picadad’ullet. Un altre exemple és l’article masculí lo: tothom–llevat d’algun autor hipercombatiu amb l’estàndard–evita d’escriure’l; però el veiem en determinats contex-tos, com ara noms de publicacions locals (Lo Senienc,revista local de la Sénia)25, eslògans lligats al territori(«Lo riu és vida, no al transvasament»), noms de festespopulars (lo Festeto, festa jove de Ponts; lo Sarau, festade Lleida), noms de restaurants (Lo Restaurant, a Ponts),renoms (lo Pelat, amb referència al jugador de l’Espa -nyol Iván de la Peña), bestiari (Lo Marraco, Lleida), nomsd’entitats lligades a fets culturals (Los Marracos, colla cas-tellera de la Universitat de Lleida), títols de discos de mú-sica tradicional (Vinguen quan vulguen. Lo directe, discde Quico el Célio, grup musical tortosí), noms de per-sonatges (Lo Cartanyà, sèrie de TV3), acudits («‘lo Ebre’serà ‘s’Ebre’», comentari d’un acudit de Faro publicat al

Nou Diari referit al transvasament d’aigua de l’Ebre aMallorca, any 1996), etc. Semblantment, a l’extremnord-occidental de l’illa de Mallorca no s’usa l’articlesalat, sinó l’article literari (bé que vocalitzat en masculí:eu), emprat pels habitants d’aquesta zona en eslògansi textos similars –seguint la tendència que hem apun-tat aquí–: eu Port (entre cometes en els vehicles del’Ajun tament de Pollença). Això pot ajudar a impedirque des aparegui del tot aquest tret morfològic. De lamateixa manera que la sinonímia absoluta afavoreix ladesaparició d’un dels dos sinònims i que l’especialit-zació semàntica permet el manteniment de les dues pe-ces lèxiques, l’especialització funcional o expressivapot ajudar a mantenir, poc o molt, un tret morfològicconcret. I sense comprometre l’estàndard.

5. Donar permissivitat a les formes plenes dels pronomsfebles (me, te, se, ne, mos, vos)26 davant verbs en tex-tos informals (com notes manuscrites), especialment elsde la comunicació telemàtica (missatges de mòbil, mis-satges de correu electrònic, intervencions en fòrumsd’internet, intervencions en xat, etc.). Són solucionscor rents en la parla de la pràctica totalitat del dominilingüístic27, i, en els contextos esmentats, avui dia noés estrany trobar-hi escrites aquestes formes. Es tracta,doncs, de reservar les formes fabrianes per a la forma-litat i les formes populars per a la informalitat28.

6. Com a compensació per allò a què han hagut de renun-ciar els dialectes altres que el central, que la regió metro-politana de Barcelona no incorpori a l’estàndard solucionsdialectals seves, sobretot si són vistes com a vulgarismespels altres parlars. Hi ha molts professionals de la llenguad’aquesta zona que escriuen aviam en comptes de vejam.A aquests tècnics lingüístics o traductors se’ls hauria dedemanar si deixarien passar en un text veam (com es diual Priorat) o meam (com es diu a les Illes). Si la respostaés que no, per coherència haurien de renunciar a escriureaviam (com els prioratins han renunciat a escriure veam).Es tracta de fer copartícips i cor responsables d’aquest pro-cés els professionals de la llengua que treballen a la re-gió metropolitana de Barcelona, en aquest cas aportantallò que els correspon en la construcció d’aquest pro-jecte (un cert fre en l’ús de mots o trets fonètics propisen àmbits mitjanament formals)29.

23 Hi ha qui, des de Barcelona, ha afirmat que aquests mots (enguany, adés,llur, quelcom, tantost, etc.) no els diu ningú o són massa literaris. Aques-tes afirmacions són errònies: en tot cas es pot afirmar que aquests motsnomés es diuen en uns parlars concrets i no són generals (i encara enel cas de la paraula enguany això també és fals, ja que és d’ús general).

24 Aquest apartat inclou la preposició per a: si els tortosins fan l’esforç d’es-criure Pensa a venir (quan diuen Pensa en vindre), els barcelonins tambépodrien escriure màquina per a netejar vidres.

25 Aquest àmbit és propici per a posar-hi dialectalismes poc corrents enl’estàndard: El Tempir (revista d’Elx), Raïls (revista d’Ulldecona).

26 La forma vos ja s’utilitza en l’alta formalitat a les Illes i al País Valencià(Vos comunique que...; Vos notificam que...).

27 Precisament només a la Catalunya Central, al Penedès, a la regió me-tropolitana de Barcelona, etc., són habituals les formes reforçades (em,et, us, etc.). Per tant, des del punt de vista dialectològic, allò minoritariés el que va consagrar la normativa fabriana.

28 S’ha de reconèixer que les mesures que proposem són més fàcils d’im-plantar en el camp del vocabulari que no pas en el camp de la morfolo-gia. En tot cas, ens sembla que donar aquest tractament a les formes ple-

nes dels pronoms febles i l’article definit masculí és factible i seria posi-tiu. Caldria veure, però, què s’ha de fer en altres casos. Pensem en l’arti-cle salat, actualment reservat a eslògans, com sa nostra (referit a una caixad’estalvis illenca) o es Crèdit (referit al banc illenc Crèdit Balear), però quepotser també hauria d’entrar en l’estàndard oral i qui sap si en alguns àm-bits de l’escriptura (fixem-nos que ja s’empra en toponímia). Un altreexemple és el demostratiu est (est home, estos hòmens, este xic), que téun comportament diferent en el territori i, per tant, caldria veure com s’en-cara (i també determinar si cal escriure est xic o este xic i est home o estehome). Al País Valencià és habitual escriure’l (tot i que aquest també éshabitual en determinats àmbits); a les Terres de l’Ebre, les elits intel·lec-tuals solen evitar-lo i el canvien per aquest (llevat precisament dels au-tors que no tenen en compte els factors socials i urbans en la conforma-ció de l’estàndard). També podem tenir en consideració algun elementsintàctic, com la construcció [encertar + a + infinitiu] ‘arribar a, aconse-guir’, usual a les Terres de l’Ebre (Si ho encerto a saber, no vinc).

29 És evident que els barcelonins ho tenen més fàcil per a introduir els seusdialectalismes en l’estàndard, ja que precisament l’estàndard es vehi-cula des de Barcelona i, per tant, els dialectalismes de l’àrea hi entrenamb més facilitat.

tors, mestres i professors). Són aquestes:Encara queda pendent la toponímia:

¿com encaixem les solucions fonètiquesi lèxiques dialectals amb la tendènciauniformadora de l’ortografia i el lèxic quevehicula l’estàndard, que s’ensenya a l’es-cola, etc.? Això afecta formes com pui oroi per puig i roig, la neutralització vocà-lica, les erres finals (Búger o Buja (Ma-llorca), Sóller o Solla (Mallorca), Bi-nixèquer o Binixeca (Menorca), Mússero Mussa (Cerdanya), Arànser o Aransa(Cerdanya), Gréixer o Greixa (Ber-guedà), etc.; les formes amb -a tenencerta tradició), l’africació en els parlarsillencs (Cala Ratjada o Cala Rajada) i laforma de l’article lo30. En aquest darrercas, hi ha gent que considera que laforma oficial hauria de ser lo Perelló(municipi del Baix Ebre), i no pas –comés ara– el Perelló. Però la forma el Pe-relló té raó de ser perquè en molts con-textos l’article és l: Visc al Perelló, Vedel Perelló, Passem pel Perelló, Va vi-sitar ·l Perelló, etc.31 Amb tot, segonsMoll & Tort (1985) en toponímia menorsí que és possible fixar la forma oficiald’un topònim amb la seva forma mésaproximada al parlar de l’indret. Així, aMallorca podem tenir sa Resclò, provi-nent de sa Resclosa (avui no hi ha capresclosa, a més a més), amb caiguda des intervocàlica (a les Illes diuen camiaper camisa). (El mateix criteri es pot apli-car a la caiguda de d intervocàlica enels parlars valencians.) Amb la forma del’article lo en tenim força exemples. Se-ria el cas de noms de roques (lo Gegant[roca isolada del paratge de Sant Gre-gori, Falset, Priorat]), construccions aï-llades (lo Maset [terme municipal deCastellfollit de Riubregós, Segarra] i loMolinot [terme municipal de Rosselló,Segrià] –segons el NOTMC–), zones pai-satgístiques identificables (lo Turonet ilos Planells [terme municipal de Tremp,Pallars Jussà] –segons el NOTMC–, loVedro [indret de Prullans, Baixa Cer-danya] –DECat, s.v. vedre–, lo Morral[muntanya de Falset, Priorat], lo Portell[paratge del Baix Ebre], lo Picot [picd’Os de Balaguer, Noguera], los De-

dalts [zona munta nyosa vora Vandellòsi l’Hospitalet de l’Infant], lo Tormo [zonamuntanyosa entre la Torre de l’Espanyol,Garcia i el Molar], los Bressos [paratgede la Vall, vora Montblanc]) o altres ele-ments (lo Coscollet [nom de túnel de lacarretera d’Oliana a la Seu d’Urgell, al’inici del pantà d’Oliana, Alt Urgell])32.S’ha de reconèixer, però, que aquestaproposta no és fàcil d’aplicar: a bandaque sempre es diu pujar al Gegant (i nopas pujar a lo Gegant) i passar pel tú-nel del Coscollet (i no pas passar pel tú-nel de lo Coscollet), encara hi ha la di-

ficultat puntual de determinar si unaccident geogràfic concret és toponí-mia menor o major. Per això, Morey[et al.] (1995: 264-265) concreten unxic: lo es pot usar (també es pot usar el)«en els nuclis de població unifamiliars(possessions, xalets, etc.), en els d’ac -cidents geogràfics o en topònims fossi-litzats; no, però, en els noms de po-blacions, grans o petites». I posa coma exemples: lo Tufello, lo Molí Nou, loFenollar, los Cantalassos, los d’Amunt.A banda, Morey [et al.] (1995: 265)consideren que en aquests casos lo ésun pseudo-article; quan és realment unarticle (el puig X) ha de ser sempre el.Per tant, quan es permet l’ús de lo hi hauna certa idea de fossilització del topò-nim33.

4. Condicionants per a aplicaraquesta propostaTot això que s’ha plantejat té per

objectiu salvar algunes coses dels dia-lectes en el marc de la construcció d’unestàndard dirigit des de la capital. Peròimplica tenir en compte els condicio-nants i les limitacions per a poder-hodur a la pràctica. Primer de tot, cal as-sumir que hi ha coses condemnades adesaparèixer, i cal determinar per en-davant quines seran, perquè cal selec-cionar quines es volen preservar o pera quins àmbits es volen reservar.

Segon, les solucions que han d’en-trar en l’estàndard són comptades, hande tenir un gran aval social i han de te-nir també l’acceptació de la comunitatintel·lectual de la regió. Són condicionstècniques necessàries. Per exem ple, hiha autors tortosins que creuen que s’-hauria de poder usar –i ho posen en elsseus escrits– pos (‘doncs’), amb l’argu-ment que no és un castellanisme, sinóun aragonesisme. Però l’admissió demots no es fa pel seu origen: hi ha moltscastellanismes admesos i molts angli-cismes no admesos, per exemple. Però,pel que fa a l’opinió del territori, no hiha consens sobre la seva admissibilitatentre els mateixos autors tortosins, i calque una proposta gaudeixi de l’accep-tació generalitzada. Diguem, finalment,



30 Per a una aproximació a aquest tema, vegeu Badia i Margarit (1999).31 En el cas de Canet lo Roig (poble del Baix Maestrat) és així perquè enaquest topònim no hi ha cap context de reducció de lo a l.

32 Hi ha un cas curiós d’ús de la forma plena lo en toponímia de les Illes.Bibiloni [et al.] (2001) reporten els nuclis anomenats Los Damunt i LosDavall (Alaró, Mallorca). A les Illes la forma plena lo no s’utilitza coma article masculí; per tant, encara que s’optés per no posar mai aquestaforma plena en topònims dels parlars occidentals, en aquests dos casosseria igualment obligat que hi sortís, atès que no és un article funcio-

nal en la parla i, per tant, estan fossilitzats (no es poden canviar, doncs,per cap altra forma). Fixem-nos que Bibiloni [et al.] (2001) escriuen losamb majúscula: és una manera de fer notar que no són articles funcio-nals, sinó fòssils (pensem que Bibiloni és partidari d’escriure sempre elsarticles amb minúscula).

33 Per a més informació sobre el tractament dels dialectalismes en to-ponímia, a banda de les obres reportades de Moll & Tort (1985) i Mo-rey [et al.] (1995), vegeu Rull [en premsa]. En aquesta obra es famenció d’altres aportacions referides a aquesta qüestió.

Músser de Cerdanya

que pos no aporta res a la llengua estàn-dard, a diferència de adés (com hemvist). En tot cas, qui defensa pos no ésperquè vulgui construir estàndard, sinóque només pensa en el seu rodal local,que és el posicionament més allunyat dela construcció de l’estàndard (de laconstrucció d’un país, en definitiva). Jus-tament hem constatat que alguns que es-criuen pos també escriuen fai i vai (perfaig i vaig), cosa que demostra la curtesade mires d’aquest posicionament: en re-alitat és faic i vaic sense pronunciar lac final per resil·labificació –per això esdiu faigui o faigue i vaigui o vaigue enel subjuntiu–; per tant, un tortosí quevulgui escriure el que diu, hauria d’es-criure faic i vaic per la mateixa raó queescriu sant i salt i no san i sal, mots afec-tats exactament pel mateix fenomenfonètic. En definitiva, cal defugir el lo-calisme quan es treballa en la configu-ració de l’estàndard, perquè altramententraríem en un desgavell. Fixem-nos,sinó, què passaria si des de la CostaBrava es volgués escriure goita (comels barcelonins escriuen aviam): és evi-dent que cal escriure guaita, perquè, siescrivíssim goita, ens hauríem de plan-tejar fer el mateix en altres casos quetenen el mateix tret fonètic34.Tercer, les solucions molt poc di-

vergents s’han de sacrificar, ja que po-sen plom innecessàriament a les alesde l’estàndard. Un bon exemple és l’ex-tensió de la tercera conjugació (pateixi patix): amb una única grafia n’hi ha desobres. En canvi, en el subjuntiu (cantii cante, pugui i puga) les diferènciessón prou importants per a mantenir-les.En aquest context, precisament els tor-tosins han de renunciar al seu subjun-tiu pugue (o púguigue), i optar per la so-lució valenciana (puga) –com proposenla majoria d’autors tortosins– o per lasolució barcelonina (pugui) –com pro-posa Aragonés (1995) al costat de la

forma valenciana–35. (En el cas de seuai seva, es van acceptar les formes ambu fa molt de temps i potser és massa tardper a fer marxa enrere: caldrà mante-nir-les en la normativa.)Quart, el professor de català que vol

introduir elements locals en l’estàndarddels seus alumnes ha de ser conscientque, fent-ho, potser introdueix elementsdistorsionadors. Per tant, si es volen in-troduir localismes en un model estàn-dard, s’ha de fer per a casos comptats isempre que estiguin plenament justifi-cats i tinguin l’aval unànime o majori-tari dels intel·lectuals de la zona. A més,cal assegurar-se que és una solució ambpossibilitats d’èxit. Sovint passa que homvol reintroduir una determinada solu-ció genuïna en l’estàndard, però senseveure que la majoria de la societat del’indret ja ha abandonat aquella solucióo l’ha arraconada irremeiablement.I cinquè, s’ha de donar la màxima lli-

bertat. Podem fer propostes per a l’estàn-dard, però no podem coartar aquestestàndard. Hi ha autors que es lamentenque alguns restaurants de les Terres del’Ebre s’anomenin can X, al·legant quel’article personal en no es diu en aquestaregió. Està bé informar el propietari delrestaurant que l’absència de l’article per-sonal –tret propi del tortosí actual– és bencatalà36. Ara bé, si després d’informar-loel propietari del restaurant vol posar-hican, això no ha de ser motiu de retret: enuna societat com la nostra, la llibertat ésun dels béns més preuats. En aquest sen-tit, si lliurement algú vol incorporar en laseva parla un tret que no és del seu par-lar, bé ho ha de poder fer. Lògicament,no s’ha d’obligar a això (no es pot obli-gar a dir guineu si rabosa és en el dic-cionari), però tampoc no s’ha d’impedir(no es pot obligar a dir rabosa perquè hohan dit els avis; el jovent bé ha de podertriar).Els partidaris de defensar fèrriament

les solucions pròpies d’un dialecte diranque aquesta proposta que fem implicarenunciar a massa coses. Certament, adreta llei –diccionari i gramàtica en mà–es podria exigir a un corrector que nocorregís un lo masculí d’un text; i mo-ralment es podria exigir que TV3 vehi-culés un determinat mot de les Illes nique fos de tant en tant. A dreta llei espodria exigir molt més del que propo-sem. Però s’ha de ser possibilista, i elmarc social actual pràcticament impe-deix aquesta sortida (i, com s’ha dit, creamés frustració). La via que proposemassumeix que quelcom es perdrà; peròpotser podrem salvar alguna altra cosasense comprometre el projecte comúde país i de llengua estàndard. Així, se-guim les paraules de Sistac (2005) en elsentit que cal pensar quin model oferimals xiquets ribagorçans a l’escola: ¿lallengua de l’avi, que no pot emprar aLleida quan hi va a treballar?; ¿o un mo-del de llengua que sigui de facto estàn-dard encara que contingui alguns ele-ments específics (dels quals, d’altrabanda, hom es pugui sentir orgullós)?

5. ConclusionsArribats en aquest punt, es pot ex-

plicar per què el subtítol de l’article diu:Sis vies d’actuació respectadores, auto-respectadores, autoestimadores, aporta-dores i integradores. Respectadores, per-què l’estàndard respectarà els dialectes(en allò que hàgim acordat que cal sal-vaguardar). Autorespectadores, perquèels parlants dels diversos dialectes, ambles seves aportacions, són els primers aassumir un paper responsable i prota-gonista en la construcció i l’assumpcióde l’estàndard. Autoestimadores, perquècontribueixen a augmentar l’autoestimadels catalanoparlants de dialectes altresque el central. Aportadores, perquè desdels dialectes altres que el central es fanaportacions per a l’estàndard (cas de



34 Mentre que a Catalunya es pot sentir coranta, al País Valencià diuen qua-ranta; mentre que al Rosselló es diu cinconta i cotre, arreu es diu cinquantai quatre; mentre que a les Illes se sent llengo i a Barcelona se sent llenga,arreu es diu llengua; mentre que a les Illes se sent Pasco, a Catalunya sesent Pasqua; mentre que a les Illes se sent aigo i a Barcelona se sent aiga,en molts altres llocs es diu aigua (i al País Valencià auia, pronunciat au-ia); mentre que al Priorat se sent cortera i a Andorra corteró ‘mesura degra’, en molts altres llocs es diu quartera i quarteró; mentre que a Ando-rra i a les Illes es pot sentir gonyar, en altres indrets es diu guanyar; men-tre al Rosselló es diu gotlla, arreu es diu guatlla (o guatla); mentre al Ros-selló i a Andorra s’ha dit tradicionalment igol, arreu es diu igual; mentreque a Mallorca es diu qualque, a Menorca es diu colque; mentre que aMallorca es diu ego, en molts altres llocs se sent euga o egua; mentre queal Rosselló i a Andorra s’ha dit tradicionalment gopo, arreu se sent guapo;mentre que a Andorra s’ha dit tradicionalment gordar, en molts altresllocs se sent guardar; mentre que al Rosselló se sent engony, arreu se sentenguany. Hem vist que la toponímia menor pot recollir algun fenomen

dialectal; per això sí que és factible que s’escrigui collet de Goitallops(Osona) (NOTMC), encara que la forma normativa sigui guaitar.

35 En parlar de solució valenciana per al subjuntiu del tipus puga en rea-litat fem una simplificació didàctica, ja que als ulls d’un tortosí puga ésvalencià. També en podríem dir solució clàssica. S’ha de dir, també, quea les Terres de l’Ebre hi ha gent que diu puga en comptes de pugue opúguigue, encara que aquestes altres solucions, més populars, tenentendència a estendre’s.

36 Posats a informar, també seria pertinent dir que l’article personal en síque era usual a les Terres de l’Ebre i al País Valencià en el passat, comho demostra la toponímia, on trobem fòssils: Masdenverge [de mas d’enVerge] (Montsià), Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa), Canet d’en Be-renguer (Camp de Morvedre), la Torre d’en Besora (Alt Maestrat), laFont d’en Carròs (Safor), Llocnou d’en Fenollet (Costera), vall d’en Co-rretja, barranc de n’Onofre, tossal d’en Querol (Matarranya tots tres).

adés, enguany, etc., però també de xi-quet, espai, etc.). I integradores, perquèajuden a integrar al país aquells territo-ris amb dialectes allunyats del central.Allò que ens ha mogut a posar negre

sobre blanc aquesta proposta és la dis-juntiva que tenim davant. Hem de triar:un estàndard monolític barceloní; la noconsolidació de l’estàndard perquè cadadialecte va a la seva; o una proposta que

mantingui diverses coses essencials delsdialectes i sigui una eina de construcciói reforçament de l’estàndard i de la iden-titat col·lectiva dels catalanoparlants. u



REFERÈNCIESAA. DD. (1996), El nord-occidental, entre dues llengües? Ac-tes de les Jornades d’estudi del català nord-occidental,Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.

ALOMAR, Antoni Ignasi; MELIÀ, Joan (1999), Proposta de modelde llengua per a l’escola de les Balears, Palma: Moll.

— ; MELIÀ, Joan; BIBILONI, Gabriel; CORBERA, Jaume (1999),La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús pú-blic, Palma: Consell Insular de Mallorca.

— ; MOLL, Aina (1995), «Amb més paraules illenques, mésbon diccionari» i «Els «dialectalismes balears» del nouDiccionari de la Llengua Catalana», Línia directa amb laCampanya de Normalització Lingüística, vol. VIII, pp. 18-20 i 22-25. [Reproduït del Diario de Mallorca (19-12-1994i 9-1-1995).]

ARAGONÉS, Albert (1995), La llengua del Baix Ebre i del Mont-sià. Proposta d’estàndard oral, Tortosa: Direcció Generalde Política Lingüística.

BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1999), «Dialectologia i toponí-mia», Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 77, pp. 5-15.

BELTRAN, Joan S. (1986), L’estàndard occidental. Una pro-posta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tramde l’Ebre, Tortosa: Generalitat de Catalunya.

BIBILONI, Gabriel (1995), «L’estandardització del català: undebat obert», Revista de Catalunya, 97.

— (1997a), «Sobre l’estàndard composicional», Jornades dela Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Ma-llorca, Barcelona / Palma: Institut d’Estudis Catalans / Uni-versitat de les Illes Balears, pp. 33-38.

— (1997b), Llengua estàndard i variació lingüística, València:3i4.

— (1998), «Variació i estàndard», Caplletra, 25.— [et al.] (2001), Nomenclàtor de nuclis de població de lesIlles Balears, Palma: Universitat de les Illes Balears.

— ; CORBERA, Jaume (1984), «La llengua normativa a les IllesBalears», Problemàtica de la normativa del català. Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 147-156.

BUJ, Àngela(1996), «La dignitat de la mançana i el catxel»,Tresmall [l’Ampolla], 10.

— (1999), «Llenguatge discriminatori i canvi lingüístic», Ús dellenguatges no discriminatoris, València: L’Ullal / Federaciód’Ensenyament CCOO País Valencià, pp. 47-36.

— [en premsa], Raïl. Model de llengua per a les escoles de lescomarques centrals del domini lingüístic, Barcelona: De-partament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

CASANOVA, Emili (2002a), «El lèxic valencià en el DIEC (1995)»,Estudis del valencià d’ara, València: Denes, pp. 55-83.

— (2002b), «El lèxic valencià en el diccionari de Fabra de1932», Catalan Review, XVI/1-2.

CASTELLÀ, Carles (2004), «Més sobre models de llengua:l’aportació de les Terres de l’Ebre», Llengua Nacional,49, pp. 11-13.

CASTELLANOS, Carles (2000), Llengua, dialectes i estandardit-zació, Barcelona: Octaedro.

COLOMINA, Jordi (1993), «La contribució dels dialectes a lafixació d’un model estàndard», I Jornades de Sociolin-güística «La llengua estàndard», Alcoi: Ajuntament d’Al-coi, pp. 11-38.

COROMINES, Joan (1980-1991), Diccionari etimològic i com-plementari de la llengua catalana, Barcelona: Curial /»la Caixa» (10 volums).

CREUS, Imma; GONZÁLEZ, Rodolf; JULIÀ, Joan (1998), «Dia-lectalismes i diccionaris: entre la tradició i la variació», Sin-tagma, 10, pp. 61-80.

Diccionari de la llengua catalana (1982), Barcelona: Enci-clopèdia Catalana.

DECat = COROMINES (1980-2001)ESTEVE, Francesc; FERRER, Josep; MARQUET, Lluís; MOLL, Juli(1998), «El diccionari de l’Institut. Una aproximació sis-temàtica», Els Marges, 60, pp. 5-96.

— ; FERRER, Josep; MARQUET, Lluís; MOLL, Juli (2003), Dic-cionaris, normativa i llengua estàndard. Del Fabra al dic-cionari de l’Institut, Palma: Documenta Balear.

FABRA, Pompeu (1932), Diccionari general de la llengua ca-talana, Barcelona: Edhasa.

FERRANDO, Antoni (2000), «La presència dels dialectes ter -ritorials en l’obra de Pompeu Fabra», La lingüística dePompeu Fabra, València / Tarragona: Institut Interuniver-sitari de Filologia Valenciana / Universitat Rovira i Virgili,vol. I, pp. 279-340.

FRANQUET, Josep M. (1991), L’organització territorial en ve-gueries: un model racional per a Catalunya, Tortosa: Ins-titut d’Estudis Dertosenses.

GIMENO, Lluís (1993), «El lèxic popular regional i les seves man-

cances al Diccionari de la llengua catalana: alguns exem-ples», Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’EstudisCatalans a Castelló, Barcelona / Castelló: Institut d’Estudis Ca-talans / Universitat Jaume I, pp. 57-63.

INGLA, Monsterrat (2005), «Llengua catalana i identitat: ús imodel a les Terres de l’Ebre», Revista de Llengua i Dret,43, pp. 271-277

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1990), «La llengua en els mit-jans de comunicació de massa i especialment en la tele-visió», Documents de la Secció Filològica, vol. I. Barce-lona: Institut d’Estudis Catalans, pp. 137-140.

— (1991), La llengua i els mitjans de comunicació de massa,Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. [Reproduït íntegra-ment en els Documents de la Secció Filològica, vol. II(1992), pp. 31-36.]

— (1992), «Criteris sobre la incorporació de variants lexicals enel Diccionari general», Documents de la Secció Filològica,vol. II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, pp. 81-83.

— (1995), Diccionari de la llengua catalana, Barcelona / Palma/ València: Enciclopèdia Catalana / Edicions 62 / Publica-cions de l’Abadia de Montserrat / Moll / 3i4.

— (1996), «L’elaboració del Diccionari de la llengua cata-lana. Criteris aprovats per la Secció Filològica», Docu-ments de la Secció Filològica, vol. III. Barcelona: Institutd’Estudis Catalans, pp. 11-53.

IZQUIERDO, Tere; PRADILLA, Miquel Àngel (2003), «La plani-ficació del corpus en l’àmbit geogràfic del tortosí», Estu-dios Catalanes, pp. 65-73.

JULIÀ-MUNÉ, Joan; CREUS, Imma; ROMERO, Sílvia (2004), El ca-talà nord-occidental. Descripció i orientacions ortoèpi-ques, Lleida: Pagès.

LAMUELA, Xavier; MURGADES, Josep (1984), Teoria de la llengualiterària segons Fabra, Barcelona: Quaderns Crema.

MARTÍ I CASANOVA, Joan-Carles (2003), «Model de llengua es-crita i de llengua parlada al País Valencià», Llengua Na-cional, 45, pp. 9-14.

MELIS, Pere; MASCARÓ, Ignasi (1994), «El menorquí i el dic-cionari normatiu: problemes i propostes», Jornades de laSecció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Me-norca, Barcelona / Maó: Institut d’Estudis Catalans / Insti-tut Menorquí d’Estudis, pp. 21-26.

MIRALLES, Joan (1997), «Entorn de la problemàtica de la in-troducció de mots usuals a les Illes Balears al Diccionaride la llengua catalana», Jornades de la Secció Filològicadel IEC a Mallorca, Barcelona / Palma: Institut d’Estudis Ca-talans / Universitat de les Illes Balears, pp. 63-74.

MOLL, Aina (1999), «El «diccionari» de l’Institut. Aproxima-ció a una altra aproximació», Revista de Catalunya, 143,144 i 145, pp. 116-154, 157-172 i 96-131.

MOLL, Francesc de Borja (1989), «Introducció», Diccionaricastellà-català, Palma: Moll.

MOLL, Juli; TORT, Joan (1985), Toponímia i cartografia. Assaigde sistematització, Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalu-nya / Departament de Política Territorial i Obres Públiquesde la Generalitat de Catalunya.

MOREY, Jaume; MELIÀ, Jaume; CORBERA, Jaume (1995), Alfa.Mètode d’autocorrecció gramatical assistida, Palma: Uni-versitat de les Illes Balears.

NAVARRO, Bartomeu; RULL, Xavier (1998), «Plantejament decriteris i actuacions en els mitjans de comunicació orals»,Llengua i Ús, 12.

— ; RULL, Xavier (2000), «Estàndard, dialecte, endodiglòssia:la llengua que tots volem», Llengua i mitjans de comuni-cació, Lleida: Pagès, pp. 269-279.

NAVARRO, Pere (1995), «Interrelació entre varietat geogràfica ivarietat estàndard a la comarca de la Terra Alta», Jornadessobre la Llengua i Ensenyament, Bellaterra: Universitat Autò-noma de Barcelona, vol. I, pp. 153-163.

NOGUÉ, Neus; RIERA, Elvira (1996-1997), «Fent servir elDIEC», Llengua i Ús, 7 i 8, pp. 33-37 i 22-27.

Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (2003),Barcelona: Generalitat de Catalunya.

NOTMC = Nomenclàtor... (2003)PICÓ, Neus (1997), «L’aplicació de la Proposta per a un estàn-dard oral als mitjans de comunicació: el cas de TVE a lesBalears», Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Es-tudis Catalans a Mallorca, Barcelona / Palma: Institut d’Es-tudis Catalans / Universitat de les Illes Balears, pp. 39-47.

PRADILLA, Miquel Àngel (1995), «Varietat estàndard i varie-tat geogràfica: actituds lingüístiques i ensenyament en eltortosí de les dues bandes de la frontera político-adminis-trativa entre el País Valencià i el Principat de Catalunya»,

Jornades sobre la Llengua i Ensenyament, Bellaterra: Uni-

versitat Autònoma de Barcelona, vol. I, pp. 175-184.— (1997), «El paper de les comarques del nord del País Va-lencià en el procés d’estandardització», Revista de Catalu-nya, 115, pp. 49-63.

— (2001), «La norma ortològica de la llengua catalana: es-tabliment i discussió», Societat, llengua i norma. A l’en-torn de la normativització de la llengua catalana, Benicarló:Alambor, pp. 81-99.

RAMON, Magdalena (2002), «Normativa i variants dialectals»,Terminologia i serveis lingüístics, Barcelona: Institut Uni-versitari de Lingüística Aplicada, pp. 77-82.

RIBAS I PIERA, Manuel (2004), Barcelona i la Catalunya-ciu-tat, Barcelona: Angle

RICO, Albert (1989), «Els diccionaris usuals i la llengua norma-tiva. El cas dels mots dialectals», Actes de les Terceres Jor-nades d’estudi de la llengua normativa, Barcelona: Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, pp. 75-112.

RIERA, Pilar (1989), «Les àrees funcionals de Catalunya», Re-vista Econòmica, 88, pp. 19-42

— (1991), «Les ciutats i el territori: balanç dels estudis sobreel sistema urbà de Catalunya 1931-1991», Primer CongrésCatalà de Geografia, Barcelona: Societat Catalana de Ge-ografia, vol. II, pp. 283-299.

ROCA CLADERA, Josep; MOIX, Montserrat (2004), Cap a unanova organització territorial de Catalunya, Barcelona: Cen-tre de Política de Sòl i Valoracions, Universitat Politècnicade Catalunya.

RULL, Xavier (1999), «Els diccionaris: l’altra discriminació», Úsde llenguatges no discriminatoris, València: L’Ullal / Fe-deració d’Ensenyament CCOO País Valencià, pp. 47-55.

— (2003), «Són compatibles la variació morfològica i les ei-nes lingüístiques informatitzades?», Llengua, societat i en-senyament, Alacant: Institut Interuniversitari de FilologiaValenciana, vol. III, pp. 255-271.

— (2004), «Les aportacions perifèriques en terminologia ca-talana: una qüestió oberta», Jornada sobre variació geo-lectal i terminologia, Barcelona: Institut Universitari deLingüística Aplicada [comunicació]

— (2007), «Presència del llenguatge jurídic i administratiu an-dorrà en la segona edició del Diccionari de la llengua ca-talana de l’Institut d’Estudis Catalans», Revista de Llenguai Dret, 46 [primer semestre del 2007].

— [en premsa], Els límits de la fixació gràfica dels topònimsen català.

SARAGOSSÀ, Abelard (1997), Criteris de la normativa. L’orto-grafia contemporània. Uns quants problemes actuals, Valèn-cia / Tarragona: Saó / Diputació de Tarragona.

— (1999), «Valencian within contemporary standard Catalan:an approximation», Catalan Review, XIII/1-2, pp. 213-223.

— (2000), El valencià del futur. Una contribució ideològica,Benicarló: Alambor.

SEGARRA, Mila (1985a), Història de la normativa catalana,Barcelona: Enciclopèdia Catalana

— (1985b), Història de l’ortografia catalana, Barcelona: Em-púries.

SISTAC, Ramon (1992), «El dialecte nord-occidental en els àm-bits d’actuació formals», Jornades de la Secció Filològica del’Institut d’Estudis Catalans a Lleida, Barcelona / Lleida: IEC/ Institut d’Estudis Ilerdencs / Uni. de Lleida, pp. 39-43.

— (1996), «Els dialectes», Postgrau de correcció de textos oralsen català, Lleida: Universitat de Lleida [ponència].

— (1998), El català d’Àneu. Reflexions a l’entorn dels dialectescontemporanis, Barcelona: Consell Cultural de les Vallsd’Àneu.

— (2005), «El ribagorçà i els estàndards, un encaix pendent?»,Jornades sobre el ribagorçà. El ribagorçà: nus gordià delPirineu?, Lleida: Universitat de Lleida [ponència].

SOLÀ, Joan (1977), Del català incorrecte al català correcte.Barcelona: Edicions 62.

SOLÀ, Joan (1987), L’obra de Pompeu Fabra, Barcelona: Teide.TERMCAT (2004), «Els dialectalismes en terminologia cata-lana», Jornada sobre variació geolectal i terminologia, Bar-celona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada [co-municació]<http://www.realiter.net/barcelona/colomer_bover.htm>.

VALLDEPÉREZ, Santi (2004), Natros! Gent i identitat de les Ter -res de l’Ebre, Barcelona: Pòrtic.

VENY, Joan (1991), «Les varietats geogràfiques i la normativade la llengua catalana» Processos de normalització lin-güística. Barcelona: Columna, pp. 197-205. u

Hi ha paraules que, no se sapben bé per què, tenen tots elsnúmeros de la rifa per a quedar

arraconades en l’oblit i passar a ser ar-caismes. Bé... de fet, en català, en moltscasos sí que sabem per què: per la in-fluència de la llengua castellana.En llegir el títol del text, a part de

la sorpresa causada per un títol ben es-trany, sens dubte que els lectors deLLENGUA NACIONAL no s’hauran es-tranyat de l’ús dels mots dret o assegut.Però avui aquests mots estan en retro-cés, davant els mots castellans assen-tat i de peu. La situació d’ambdós mots,però, no és la mateixa. Mirem d’expli-car-ho.El castellanisme assentat és un dels

més coneguts i tractats en tots els ma-nuals i llibres d’estil de llengua cata-lana. Així, és un mot que molta gent faservir en llengua oral col·loquial, peròconscients que en llengua estàndard ésinadequat o incorrecte i no s’ha d’em-prar. Els mestres i professors de llenguas’han encarregat prou bé d’explicar queés un castellanisme i, per tant, no és fà-cil que a un locutor se li escapi l’úsdel mot assentat en lloc del normatiuassegut.

En canvi, de peus (en plural) és unaexpressió que, tot i trobar-la en el Ti-rant lo Blanc («Tirant volia restar depeus per star prop de Phelip»), segonsCoromines sols s’havia continuat usantpels escriptors valencians. Actualmenttorna a reintroduir-se per calc del cas-tellà, fins i tot entre els locutors i pe-riodistes més coneguts. Ara bé, l’ex-pressió en peus sembla que, segonsCoromines, sí que té un ús molt mésgeneral i és usada des de Ramon Llullfins a l’actualitat: «Les hem saludat, iparlat un poc en peus, tornant’s-en aretiro» (Baró de Maldà). Comparem les definicions de dret -

a en català i castellà:

És evident que les definicions encatalà i en castellà no són iguals, jaque en castellà derecho no s’oposa maia sentado, cosa que sí que passa encatalà. Per tant, no hem de perdreaquesta expressió tan nostrada: estardret o posar-se dret.

Cal tenir en compte que la locucióde peus sí que és correcta en uns al-tres casos, formant part de frases fetescom poder pujar-hi de peus (per asse-gurar la certesa d’una cosa) o no tocarde peus a terra (no ser conscient de larealitat). També és correcte, com acultisme, el mot dempeus, que potsertendeix a ampliar l’ús, en detrimentde dret, per la seva similitud amb elcastellà de pie. Una altra expressiócor recta en català és a peu dret: Vaveure el partit a peu dret.

De tota manera, malgrat que enpeus pugui ésser considerat correcte,cal no perdre l’ús del mot dret, que, acausa de la interferència del castellà,on té un altre significat, va deixant defer-se servir. Així, diguem: A l’autobúsvam anar drets tot el camí (i no pasanar de peus). u



Per a llegir dret o assegutDAVID CASELLAS

Dret -a: En posició vertical (peroposició a inclinat, decantat); dem-peus (per oposició a ajagut, assegut).Hem de posar els pals ben drets: queno es decantin a un costat ni a l’al-tre. Estaven asseguts i els va fer po-sar drets. Al tramvia, vam anar dretstot el camí (diccionari del IEC).Derecho –a: Recto, igual, se-

guido, sin torcerse a un lado ni aotro (diccionari de la RAE).

Fa vint-i-cinc anys que quatre ami-gues de l’associació Cultura, In-formació i Cristianisme (CIC),

amb el títol de la Junta Assessora perals Estudis de Català (JAEC), van iniciaruna feina de traducció, correcció i as-sessorament de la llengua catalana,sota la tutela del professor Albert Jané,que les ajudà a aclarir dubtes i avançarper aquest camí.En un principi, l’oficina s’establí al

carrer de Muntaner, núm. 45, amb elnom de VÈRTEX. Més tard es van plan-tejar d’organitzar cursos de català, i ésaixí que varen contractar uns professors.

Els cursos eren trimestrals i de nivellsuperior. Els alumnes que els seguieneren correctors d’editorials, mestres illicenciats de Filologia Catalana.Aviat el lloc es féu petit i es traslla-

daren al c/ de la Riera de Sant Miquel(edifici Pompeia), on es continuarenles classes fins al curs passat.No cal dir que resta el goig d’haver

ajudat tot un alumnat, que supera ambescreix el miler, a ser bons usuaris dela llengua catalana.També, des d’aquestes pàgines de

LLENGUA NACIONAL, aquestes quatresenyores donen les gràcies a tots els

professors que han passat per tal cen-tre i que tan bones lliçons han im-partit. Un agraïment molt gran, doncs,pel mestratge d’Albert Jané, de CarlesRiera i de Josep Ruaix, però tambéper a tots aquests altres: Joan Abril,Joan Artés, Bartomeu Bardagí, TeresaBarenys, Montserrat Benet, OriolCamps, Joan Costa, Josep Daurella,Jaume Fina, Marcel Fité, Ricard Fité,Joan Fortuny, Esther Franquesa, Jordilbañez, Josep Mestres, Jordi Mir, NeusNogué, Ariadna Puiggené, Cèlia Riba,Ramon Torrents, Francesc Vallverdúi Marta Xirinachs. u

Comiat de VÈRTEX

La informació que us oferim a con-tinuació és treta de les nostres da-des obtingudes en els primers

anys d’aquest segle, sobretot en el tre-ball de camp als termes municipals deRupit-Pruit, Santa Maria de Corcó i Ta-vertet, i contingudes, gairebé totes, enla nostra monografia inèdita intitulada«El parlar de Collsacabra, aproximaciói assaig de descripció». En la caracterització d’aquesta co-

marca natural, situada a migdia de laGarrotxa però molt vinculada amb lesterres de la Plana de Vic, és obligatd’indicar que, des del punt de vistade la geolingüística, les majors afini-tats que observem es donen, segons elnostre parer, amb les terres del norddel català central (molt sovint amb l’a-nomentat català sepetentrional detransició, però a vegades també ambel dialecte rossellonès). Alguns elements del lèxic que ens

poden ajudar a percebre aquesta rela-ció són, entre altres: anderris ‘mals en-dreços’, barrumera ‘escuma’, beç ‘be-doll’, canic ‘gos’, col·lotge ‘conversaanimada, enraonia’, condeir ‘nodrir elsanimals’, eixorit ‘eixerit’, escapiar ‘es-calabornar’, escopinyar ‘escopir’, es-timberri ‘cingle’, farda ‘brossa a l’ull’,feixica ‘petit i allargassat terrer de con-reu’, magrinyol ‘terrer primall’, nyau-far ‘abonyegar’, piulots ‘fred intens alsdits’, quec ‘tartamut’, recebre ‘anar al’encontre d’algú’, rispa ‘vent fred’, tabé

‘també’, tronca ‘tros de tronc de blat demoro després d’haver-ne collit les es-pigues’, xurmar ‘xarrupar, xuclar’.Afegim-hi, a tots aquests, el cas

molt interessant del verb amarigolar‘rebregar la roba’ (registrat a Rupit), queens recorda, sens dubte, el substantiurossellonès marigola ‘múrgula’ (que fi-gura en els diccionaris de Botet i Ver-daguer) i també en el DECLC de JoanCoromines.En aquest apartat de comparació

interdialectal no hi falten tampoc elselements del lèxic que Collsacabracomparteix amb el dialecte baleàric:malandando (o malandandis), el verbsalsir ‘recremar, dessecar’, cumquibus‘diners’, l’adjectiu magrelis i l’expres-sió coll del braç ‘canell’ (coll des braça Eivissa).Si fèiem, a més, un ràpid, fulgu-

rant repàs de la nostra història de lallengua, també podríem fer sobresor-tir alguns elements del nostre pòsit.Breument, del substrat cèltic, són co-neguts a Collsacabra els mots bagassa‘prostituta’, rega ‘solc’. I del substratàrab en podríem destacar sobretot al-guns mots que, a part dels més gene-rals (com ara albarà o sucre), tenenuna difusió geogràfica més limitada obé han esdevingut veritables arcais-mes: alarb ‘esquerp’, forro ‘infèrtil’,galvana ‘peresa’, marfegassa ‘dona demala conducta’, salema ‘cantarella,xerrameca ensopidora’.

Tenen interès, així mateix, certesexpressions relacionades amb l’esferade la sexualitat i de les relacions sen-timentals, com ara bufar les sopes ‘ex-perimentar l’orgasme’ o fer servir elsreculants, usada –ens diuen a Rupit–per a referir-se a l’acció d’interromprel’acte sexual. Afegim a això l’aplicaciótranslatícia dels verbs enxerinar ‘posaren erecció el membre viril’ o rostollar,que a Rupit (com a la Garrotxa) es faservir, en el llenguatge vulgar, per a in-dicar treball sexual. Al mateix indret elverb rasclar pot tenir, a més del signi-ficat agrari, el sentit de ‘festejar’, i l’a-pel·latiu pixaportes hi és usat per aidentificar l’individu festejador, desexe masculí, avesat a passar una bonaestona esperant la xicota. Són suggerents, i tenen un aire ben

local, expressions i locucions relacio-nades amb el cicle de la vida i la mort:anar al ribast ‘morir’, fer cluc o fernyec, totes dues significant ‘fer el dar-rer alè’. Per a il·lustrar aquest tarannà dels

nadius de Collsacabra tenim, a més, lafrase ser un home de bon faire, d’in-qüestionable gust provençal, l’adjectiuesqueixat ‘renegaire’ (aplicable al geniirat, intempestiu, que era propi dels tra-giners), i alguns eufemismes: caram-bes, collops, hòstima, mal-llucat, mal-teixit.Destaquem, encara, algunes for-

mes no expressament registrades en



El parlar de Collsacabra: apunts de lèxic i fraseologiaJORDI DORCA

Una part de la comarca d’Osona a primer pla i el Collsacabra al fons FOTO: R. PUIG COROMINES

el DCVB: acaletrat ‘enderiat’ (cf. cast.caletre, occ. caletre), cambreria ‘es-tança, generalment adossada al cosprincipal del mas, generalment ocu-pada per un masoveret’, calener ‘tron-quet de boix sec que hom encenia perfer claror’ (d’on surt, a més, l’expressióestar sec com un calener), cavòrcula‘cova petita’ (mot registrat pel Grup deRecerca Folklòrica d’Osona en aquestmateix sector geogràfic), compixum‘pluja fina, regalim de la boira’, moseró‘grandassàs’, nyuma ‘mastegoll’, tre-melló ‘turmell’ (només registrat a Ta-vertet).Vist en perspectiva, doncs, Coll-

sacabra constitueix una terra de tran-sicions amb matisos variats que,com hem dit de bon principi, pre-senta grans afinitats lingüístiquesamb terres del nord del català cen-tral (particularment amb la Garrotxai el Gironès) i amb el rossellonès. Avalen aquesta consideració al-

tres fenòmens del parlar local, so-bretot, en morfologia verbal, el trac-tament analògic que produeix formesd’imperfet del tipus rivia ‘reia’, sevia‘seia’, o bé formes de present del ti-pus javem ‘jaiem’, en verbs que fanl’infinitiu en –ure (essent la u semi-vocal). I també, molt vistosament, elreforç, generalment velar, que rebenles formes corresponents a la primerapersona del present d’indicatiu delsverbs de la primera conjugació (jocàntuc), així com les formes iré, iria

del futur i condicional del verb anar.Semblantment, en morfologia no-

minal, tenen la mateixa continuïtat,cap al nord, les solucions que incor-poren els possessius femenins meu,teu, seu, en frases com ara la meumare, la teu germana, que retrobemtant en el català septentrional de tran-sició com en el dialecte rossellonès.

Finalment, caldria advertir que elscolors del vocalisme tònic de Collsa-cabra s’avenen més amb el paisatge

propi de la Plana de Vic que no pasamb els de la comarca de la Garrotxa,per bé que ja hi ha, com en tots elsaspectes de la variació local que hemvist en la nostra recerca, característi-ques que assenyalen una certa transi-ció: entre altres, el manteniment dela o etimològica del mot flor (recor-dem-ho: oberta a Vic) i el tractamentdel mot mes (< MENSIS) que aquí, aCollsacabra, presenta vocal oberta,com a la Garrotxa. u



Sant Julià de Cabrera, vist des del santuari de Cabrera FOTO: R. PUIG COROMINES

El pont basculant de Rupit FOTO: R. PUIG COROMINES

En aquest article repassarem as-pectes d’ús dels quantitatiusmassa, molt i gaire que s’inter -

ferei xen. Per a això recorrerem a indi -cacions fabrianes i del IEC, però es-pecialment a comentaris lingüísticsd’Albert Jané i de Josep Ruaix, ja queaquests dos lingüistes s’han ocupatd’aquest aspecte de llengua1. Massa és un quantitatiu que indica

una quantitat en una mesura excessiva,significa ‘en excés, més que no cal’. Ésinvariable, i, per tant, l’hem d’escriuresempre en singular, tant si acompanyaun nom singular com si el nom és plu-ral, de manera que escriurem, perexemple: Hi ha massa cotxes al carrer. Pompeu Fabra (Gramàtica cata-

lana, 1956) va assenyalar que hi hauna tendència a dir masses, fenomenanàleg a l’ús d’altres quantitatius comprous (per prou) o forces (per força),«sobretot quan s’usen no adjuntats alnom al qual es refereixen» (1956: §38), és a dir, quan aquests termes s’uti -litzen pronominalment, com ara enaquesta frase: De diners, en tens mas-ses. Ara bé, en la Proposta per a unestàndard oral de la llengua catalanadel IEC se’ns subratlla que els pluralsno preceptius dels quantitatius no sónrecomanables, cosa que en la pràc-tica vol dir que s’hauria d’evitar en lallengua parlada d’àmbit públic i nocol·loquial l’ús de masses. Tornem, però, al significat del

quantitatiu, al sentit propi i genuí quemassa té en català, i que és la deter-minació d’una mesura excessiva, tantsi fa d’adverbi (Ell dorm massa), comd’adjectiu (Ell tenia massa complexos).Així, n’observarem un ús natural enuna frase com aquesta: El paisatge ésmolt verd; plou sovint i les tempera-tures són sempre moderades, mai nofa massa calor ni massa fred. Enaquesta frase s’està dient que mai notenim calor ni fred en excés. En canvi,fixem-nos tot seguit en aquesta altra

frase: Aquest fet no sembla afectar-nosmassa, però pensem-hi a petita es-cala... En aquest context podríem dirque és una mica exagerat d’utilitzaraquest quantitatiu, i, en canvi, podempensar que la frase vol dir que algunacosa no sembla afectar-nos molt o béque sembla afectar-nos poc, adverbi,poc, que solem expressar en frases ne-gatives amb no gaire. Així, doncs, enaquest darrer exemple sembla que l’úspeculiar de massa interfereix en uncontext de llengua que correspon prò-piament al quantitatiu gaire. Direm que gaire, que té el plural

gaires, és la forma que s’utilitza en latotalitat del domini catalanoparlant(exceptuant-ne els parlars valencians)amb valor de molt en frases interroga-tives (Que trigarà gaire a venir?), hipo -tètiques (Si triga gaire, me n’aniré.) itambé negatives (No em falta gaire.)i darrere la preposició sense (Hi vaigsense gaires diners). És, doncs, elquantitatiu gaire que s’utilitza enaquests casos, més que no pas molt, imenys encara massa. El fet és que,com assenyala Josep Ruaix (Obser-vacions crítiques i pràctiques sobreel català d’avui / 2, 1995, p. 43), s’hageneralitzat, més aviat per influènciadel castellà, l’ús de massa i també demolt, en lloc de gaire, en zones enquè no és habitual aquesta confusió.Podríem escriure, aleshores, la frased’aquell exem ple d’aquesta manera:Aquest fet no sembla afectar-nos gaire[...] i ens adonaríem que aquest sentitsí que cor respon a una lògica cone-guda de la llengua. Llegim el que diuRuaix en aquest sentit dins el passatgeesmentat: «Aquest canvi de gaire permassa constitueix, en alguns llocs, untret dialectal; ara bé, avui s’ha gene-ralitzat, creiem, més aviat per influèn-cia del castellà, que té equivalents demassa (demasiado) i de molt (mucho),però no el de gaire, i s’ha propagat permimetisme; potser també hi ha influït

una actitud lingüística eufemística imés o menys irònica (com ara quanhom diu Les seves declaracions no ensvan afavorir massa per Les seves de-claracions no ens van afavorir gaire).Sigui com sigui, com que aquest ús re-presenta un empobriment, la norma-tiva gramatical no el pot acceptar, ansha de reco manar que reservem massaper a significar ‘en excés, més que nocal’, i fem servir gaire en els altres ca-sos.»Pel que fa a l’equivalència entre

gaire i molt, Albert Jané ha estudiat larelació de l’ús de gaire respecte de moltper a diferenciar com és propi d’utilit-zar-los, atès que l’ús espontani de lallengua els pot confondre, ús determi-nat també per la influència del con-tacte amb el castellà. Segons Jané(Gramàtica essencial de la llengua ca-talana, 1986), no es pot dir que siguiincorrecte utilitzar molt en frases inter -rogatives, condicionals i negatives,però matisa que el català té precisa-ment gaire per a aquests contextos.Així, Jané explica (dins El llenguatge,1977) que el quantitatiu molt, que tro-bem genuïnament en frases afirmati-ves (La pel·lícula m’ha agradat molt),es permuta en gaire en frases interro-gatives (Que t’ha agradat gaire la pel·lí-cula?), hipotètiques (Si t’agrada gairela pel·lícula, jo també hi aniré) o ne-gatives (No m’ha agradat gaire). Sobre la tendència dels parlars va-

lencians, d’utilitzar molt en els con-textos de llengua en què generalmentes fa servir amb propietat gaire, el IECva recomanar, en la Proposta per a unestàndard oral de la llengua catalanade 1994, que fos una solució admis-sible en l’àmbit restringit de la llenguaparlada al País Valencià. u



Remarques sobre els quantitatius«massa», «molt» i «gaire»MARTA PRUNÉS-BOSCH

1 També s’ha de tenir en compte l’aportació de Jaume Vallcorba sobre aquest tema dins Punts essencials de català en lliçons breus (Ed. Miquel Ari-many, Barcelona 1978), pp. 52-53.

Indiquem, en primer lloc, uns quantsexemples textuals:

[1] ... l’estudi deliberat i a fons de la biolo-gia, gairebé diria de la mecànica de lesllengües romàniques en llur evolucióhistòrica (Carles Riba, Prefaci a la se-gona edició del Diccionari general de lallengua catalana, Pompeu Fabra, p.XIV).

[2] El curs del riu obeeix a una orografiamolt complexa (DIEC, obeir).

[3] Hi ha algú que conegui avui exacta-ment la botànica d’un estofat? (JosepPla, Viatge a la Catalunya Vella, p. 96).

[4] El pla de Llagostera –el nom evoca unageografia lacustre– és encara més deli-cat (Josep Pla, id., p. 97).

[5] Els vincles de la sang, que encara querudimentaris, existeixen en l’ornito-logia, no existeixen per a ell (JosepPla, id., p. 135).

[6] Aquest muntanyam paorós no sem-bla tan inhòspit quan està cobert deneu com quan la seva geologia se uspresenta en la seva més directa nuesa(Josep Pla, El nord, p. 327).

[7] ... sinó per contemplar la impressio-nant orografia des dels grans finestralsque aquests locals solen tenir (JosepPla, id., p. 328).

[8] En les altes muntanyes, com en el lito-ral marítim, la meteorologia tendeix allocalisme (Josep Pla, id., p. 327).

[9] A l’ONU, l’aritmètica dels blocs –paï-sos islàmics més països comunistes mésno alineats més africans...– configurades de la guerra d’Octubre una majo-ria automàtica... (Joan B. Culla, Israel,el somni i la tragèdia, p. 379).

En aquests exemples textuals queacabem de reproduir, els substantiusbiologia, orografia, botànica, geogra-fia, ornitologia, geologia, meteorologiai aritmètica hi són usats amb un signi-ficat que no els reconeixen els dic-cionaris; en tot cas, ni el DGLC, d’onprovenen els dos primers, ni el DIEC,que ha recollit el segon. I dels llibresde viatges de Josep Pla en podríempoar molts més exemples. En tots ells,es tracta de noms que, preceptivament,designen solament disciplines científi-ques però usats també per a designar

les respectives matèries objecte d’es-tudi d’aquestes ciències o disciplines.I ens podríem preguntar fins a quinpunt aquest ús és lícit. A Josep Pla seli ha retret més d’un cop que usés unmot com botànica amb el valor de «ve-getació» o meteorologia significant«fenòmens atmosfèrics». I, més gene-ralment, l’ús habitual de geografia ambel significat de «territori», «país» haoriginat també objeccions més omenys severes.L’existència de figures de llenguatge

com la metonímia o la sinècdoque (ésdifícil de precisar els límits entre l’unai l’altra), que consisteixen a designaruna cosa o una noció amb el nomd’una altra, podria justificar perfecta-ment l’ús d’aquests noms que designendisciplines científiques per a designartambé les matèries que són el seu ob-jecte d’estudi. Però ha d’ésser interes-sant de veure, en primer lloc, en quinscasos aquest doble ús ha estat admèspel diccionari normatiu, i, en segonlloc, en quins altres casos és més omenys habitual, sense que hi hagi resque ens sembli que s’hi pugui oposar.Efectivament, a més dels termes ja

indicats en els exemples textuals quehem reproduït (biologia, orografia,botànica, geografia, ornitologia, geo-logia, meteorologia i aritmètica) elDIEC només reconeix a noms com as-tronomia, cal·ligrafia, cartografia, de-mografia, ecologia, fisiologia, hidrolo-gia, ictiologia, mineralogia,numismàtica, oceanografia, patologia,sociologia, teologia o zoologia (entremolts més no tan usuals) el significatestricte de disciplina científica o anà-leg: «Ciència dels astres», «Art d’es-criure amb un bell caràcter de lletra»,«Art de traçar mapes o cartes geogrà-fiques», «Estudi estadístic de la pobla-ció», «Part de la biologia que estudiales interaccions dels organismes entreells i amb el medi on viuen», «Brancade la biologia que estudia les funcionsdels éssers vius i els mecanismes...»,«Ciència que tracta de les aigües», etc.Vegem, ara, els significats secunda-

ris, o subsidiaris, que el DIEC reconeix

per a d’altres termes de la mateixa ín-dole: anatomia, «Estructura d’un ésserviu»; bibliografia, «Llista d’obres quetracten d’una matèria determinada» i«Re lació d’obres que precedeix o se-gueix una monografia, un article, etc.»;cronologia «Sèrie ordenada temporal-ment dels esdeveniments relatius a unsuccés o fenomen»; genealogia, «Sèriede progenitors o ascendents d’un indi-vidu, d’una família, etc.»; mitologia,«Conjunt de mites d’un poble; històriafabulosa dels déus d’un poble»; psico-logia, «Conjunt de trets psíquics, ca-racterològics i de comportament quedefineixen la manera d’ésser d’una per-sona o d’un grup social» i «Síntesi delstrets característics d’un poble, d’unanació»; topografia, «Conjunt de parti-cularitats que presenta la superfícied’un terreny», etc.Seria, per tant, com hem dit, lícit

de preguntar-se per què, per exemple,fi siologia, segons el diccionari, sola-ment vol dir «Branca de la biologia queestudia les funcions dels éssers vius...»i, en canvi, anatomia, a més de signi-ficar «Ciència que tracta de l’ estruc-tura dels éssers vius», també vol dir«Estructura d’un ésser viu». Però seriafàcil de respondre-hi dient que unacerta part de qualsevol diccionari ésnecessàriament el resultat de les deci-sions dels lexicògrafs que el van ela-borar. Decisions potser no sempre prouencertades, perquè tots som fal·libles,i, en alguns casos, inevitablement ar-bitràries. El fet és que mai no gosaríemcondemnar l’ús, molt habitual, denoms com cal·ligrafia, cartografia, de-mografia o sociologia per a designartambé la matèria d’estudi de les cièn-cies que, principalment, designenaquests termes. En casos com ara de-mografia, el seu ús per a designar la po-blació i tot allò que afecta és, certa-ment, molt més freqüent que no pasper a designar el seu estudi. I qui ensha de privar, per exemple, de parlarde la pulcra cal·ligrafia de Pompeu Fa-bra, o de dir que d’aquella contradano hi ha gaire cartografia? Escau de ferobservar, tanmateix, que aquest ús se-


S EMÀN T I C AS EMÀN T I C A

Els noms de les ciènciesALBERT JANÉ

cundari dels noms que designen cièn-cies o arts és més aviat propi de textosliteraris que no pas de textos científics.Referir-se a la vegetació anomenant-labotànica, com solia fer Josep Pla, éspotser un cas extrem, que ens semblauna mica detonant, però cal convenirque ha d’ésser el sentit lin-güístic de cada autor que ha defixar els límits d’aquest ús. Peròun botànic que parla de la sevaespecialitat no s’hauria de per-metre aquestes llicències i hau-ria de respectar-ne escrupolo-sament la terminologia.La capacitat dels noms que

designen ciències, arts o tècni -ques per a la designació, com-plementàriament, de les sevesmatèries d’estudi respectivesno té pas uns límits ben preci-sos i determinats. És a dir, queno tots aquests noms presen-ten la mateixa aptitud per al’ampliació de l’extensió delseu significat. Veiem difícil, enprincipi, que noms com físicao astronomia puguin ésserusats per a la designació d’unconjunt de fenòmens físics ode la volta estelada del cel, en-cara que cal reconèixer que lescircumstàncies de la vida sóntan diverses i impensades quese’n pot arribar a donar algunaque convidi especialment aaquest ús metafòric (o metonímic). Ésun fet, en canvi, que química és unterme usat, diríem tradicionalment, pera la designació de certs productes quí-mics. «En aquest vi hi posen molta quí-mica» és una frase que hem sentit mésd’una vegada en boca de pagesos.Frase que, deixant de banda el que pu-guin dir els diccionaris, ningú no hau-ria de tenir la temptació impertinentde rebutjar.D’altra banda, cal recordar que al-

guns dels termes que podríem prendreen consideració en aquestes reflexionsja són polisèmics des del seu origen,o des d’antic, com és ara pintura, es-cultura, arquitectura, música, literatura,teatre o història, amb una varietat tra-dicional de significats que es resisteixena ser reduïts a un esquema sistemàtic,però que poden ésser motiu d’algunesobservacions interessants. Per exemple,música i història han originat senglesderivats, musicologia i historiografia,per a designar les disciplines científi-

ques que les prenen com a matèriad’estudi, cosa que, de moment, nosembla que hagin fet els altres termesque hem dit, encara que no es pot pasafirmar que no ens arribarà a parlarmai ningú de la «pinturística» o de la«teatrologia». Això ja s’ha esdevingut,

que ara recordem, amb el periodismei la simbologia: hi ha qui diu que esdedica no al periodisme sinó a la pe-riodística, i els conreadors de la sim -bòlica defensen, a peu i a cavall, queno és pas el mateix que la simbologia.També és curiós de constatar que te-atre ha ampliat el seu camp de signi-ficació amb la designació del local onsolen tenir lloc les representacionstea trals, cosa que no s’ha esdevingutamb música, activitat artística que télloc en locals que reben designacionscom sala de concerts, auditori, etc. O,quan convé, en teatres.

Les ciències del llenguatgeEls noms que designen el que en

podríem dir, d’una manera general,les ciències del llenguatge mereixensegurament un apartat especial.Podem considerar que els dos ter-

mes essencials són gramàtica, potserel més general de tots, i lingüística. Estracta de dos noms perfectament po-

lisèmics, als quals, d’altra banda, comque tenen bàsicament per objecte d’es-tudi el llenguatge, no els ha calgut, enaquest sentit, ampliar el seu significat,tal com han fet alguns dels noms quehem pres en consideració.Dels altres noms d’aquest grup,

comprovem que el DIEC ja ad-met per a alguns d’ells, comfonètica, morfologia, prosòdia,toponímia i etimologia, aquestdoble valor de què fem qües-tió. Així, per exemple, fonèticasignifica, segons el DIEC, nosolament «Part de la lingüísticaque estudia el so articulat»,sinó també «Conjunt de sonsd’un llenguatge». Pel que fa aetimologia, el DIEC indica,com a primera definició, «Ori-gen, filiació d’un mot», cosaque permet una segona defini-ció que conté el mot definit.Definició, doncs, aparentment(només apa rentment) circular:«Branca de la lingüística queestudia les etimologies delsmots i llur evolució formal isemàntica».En canvi, l’únic significat

que el DIEC reconeix als termesfilologia, fonologia, lexicogra-fia, lexicologia, dialectologia,sintaxi i molts més (que solendesignar branques especialit-zades de la lingüística) és el

que fa refe rència a una disciplina cien -tí fica. Cal fer observar, però, que pera ortografia, recollint la tradició de latípica lexicografia fabriana, amb unsimple exemple, Una ortografia vi-ciosa, indica per al nom un segon sig-nificat. Creiem que el mateix proce-diment s’hauria pogut aplicar asintaxi. De fet, el DGLC ja reconeixiaa aquest terme els dos significats dequè fem qüestió, cosa que no ha tin-gut continuïtat en el DIEC.També escau de comparar onomàs-

tica i toponímia, perquè mentre que alprimer d’aquests dos termes el DIECnomés li reconeix el significat «Brancade la lingüística que estudia els nomspropis», per a toponímia admet no so-lament «Branca de l’onomàstica queestudia els topònims» sinó també«Con junt de topònims», cosa que nova cil ·laríem a afirmar que corresponper fectament a un ús real de la llengua.Com que, en definitiva, parlem de

semàntica, deixem aquest terme per al



final. El DIEC admet per a semànticasolament el significat «Branca de lalingüística que estudia el significatdels morfemes, dels mots o de les uni-tats significatives superiors». Però ésun fet que el terme semàntica s’ha usati s’usa contínuament com a sinònimde significat, fins i tot per part delslingüistes, que han parlat, per exem-ple, de «l’evolució de la semàntica»o bé de «la semàntica del mot semàn-tica». És una realitat, un fet de llen-guatge, que els diccionaris, tard od’ho ra, hauran de reflectir. D’altrabanda, amb la concurrència de ter-mes de significació anàloga o paral -lela, no sempre sabem ben bé ambquin significat s’usa aquest terme. Enla Gran enciclopèdia catalana (semàn-tica), llegim que «cal no confondre elterme semàntica amb els termes se-masiologia, semiologia, semiòtica, le-xicologia, malgrat que algunes vega-

des han estat usats amb una certa in-discriminació». No hi ha dubte que lapassió que molts publicistes i assagis-tes senten per la varietat i, sobretot, larenovació incessant de la terminologiahi ha ajudat considerablement. Peròno deixa de ser paradoxal i sorprenentque les inevitables vacil·lacions quepresenta el significat d’un mot siguinespecialment variades i remarcablesen el cas, precisament, d’un termecom semàntica.D’altra banda, els tractadistes

d’altres matèries (art, literatura, mú-sica, cinema, etc.) s’apropien cadavegada més de certs termes específicsde la ciència del llenguatge i els apli-quen amb una desimboltura que acops no deixa de causar una certaestupefacció: gramàtica, ortografia,sintaxi i, sens dubte, semàntica. Nohi formularem cap objecció. Escaude recordar que, en matèria de llen-

guatge, és precisament en el campde la terminologia on el comú de lagent demostra uns principis més rí-gids i concrets, manifesta unes con-viccions més absolutes i granítiques.Així, qui no vacil·la a acollir, en laseva expressió, formes com enfer-metat o nada menys, i es passa el diadient vale, vale! (especialment, ara,amb el telèfon mòbil), rebutja deci-didament, amb una severitat ultra-muntana, que es parli del xampanyde Sant Sadurní. Però no ens posarempas al seu nivell si hi ha qui ens parlade la gramàtica d’una pel·lícula de-terminada o de la semàntica d’unquadre d’Antoni Tàpies. Els lexicò-grafs de demà ja veuran què n’hapersistit i, doncs, què val la pena derecollir-ne en els futurs diccionarisde la llengua. u


En el mes d’octubre de 1906, Bar-celona acollí un dels esdeveni-ments més importants dels darrers

cent anys per al recobrament de la llen-gua: el Primer Congrés Internacionalde la Llengua Catalana, el de la nor-mativització.La crida amb la Lletra de convit a

tots els amadors de la llengua catalanaque Mn. Antoni M. Alcover i Sureda(Manacor,1862 - Palma,1932) haviaescampat arreu de l’àmbit lingüístic apartir de 1901, per a l’empresa gegan-tina del gran Diccionari de la llenguacatalana, fou el llevat precedent queaconseguí agrupar a la capital deCatalunya, amb motiu del Congrés, mésde tres mil persones interessades i enar-dides. La trobada de científics i estu-diosos del català, arribats d’arreu delsPaïsos Catalans i de l’estranger, s’esde-vingué entre els dies 13 i 18 del mesd’octubre d’enguany ha fet cent anys. Però els treballs de preparació ja

havien començat bastant de tempsabans. Mn. Antoni Maria, en comen-tar la inauguració, escrigué:«Després de dos anys y nou mesos

de tràfech ferest, d’anades y vengu-des de Mallorca a Barcelona y de Bar-celona a Mallorca, després de tantescorregudes y de passes donades y decentenars de cartes escrites a tot Déu,després de tants d’afanys i cloqueja-ments de cap, anàvem a inaugurar elCongrés. Ja hi érem»1.En aquella trobada memorable es

varen debatre reposadament –i de ve-gades acaloradament– les qüestionsmés polèmiques d’aleshores per a po-sar ordre al desgavell gramatical im-perant entre els usuaris i professionalsde la llengua que, a dir d’alguns, ja eraconsiderada un autèntic cadàver. Ca-lia un miracle per al redreçament de lallengua i, per tant, de la nació. Així, al-manco, fou representada la situació perun pintor modernista dels optimistes

en una Resurrecció de Llàt-zer que serví, entre d’al-tres, de reclam publicitariper a enardir tebis i des-coratjats.Són també paraules

d’Alcover, signades con-juntament per la ComissióTècnica a la convocatòriadel Congrés, lliurada eldesembre de 1905: «Cal,donchs, ara que la llenguacatalana ha recobrat laseva dignitat literària,que’ns afanyèm a estu-diar-la tecnicament en laseva íntima estructura. Esaquesta una necessitat es-piritual nostra y un deuteque tenim ab la culturauniversal»2.D’aleshores ençà, el vi-

cari general de la Seu deMallorca havia fet mans imànegues perquè el Con -grés resultàs un èxit senseprecedents. L’aconseguíple nament, potser fins i totmés del que en un principi podia es-perar. N’havia fonamentat la infraes-tructura amb tres comissions organit-zadores –Tècnica, Econòmica iAdministrativa–, que treballaren de gra-nat. Totes tres, presidides per Mn. Al-cover, tingueren com a vice-presidentsresponsables directes Antoni Rubió iLluch, Joan Alandí i Canela i Joan Ru-bió i Bellver, respectivament. A més,disposà d‘un Comitè Executiu formatper Joan Rubió, Joan Alandí, Josep Pi-joan, Jaume Algarra –que exercí les fun-cions de secretari general de les trescomissions davantdites– i el comerciantJoaquim Manuel Gay i Planella com avice-secretari general. Foren membres de la Comissió Tèc-

nica, a més del ja citat Antoni Rubió,Jaume Massó i Torrents, Joaquim Ca-

sas-Carbó i el professor i arquitecte Jo-sep Pijoan i Soteres, que hi exercí defedatari. Els altres components de laComissió Econòmica foren Benet dePomés i Pomar –comte de Santa Ma-ria de Pomés– i l’hisendat i escriptorCarles de Fortuny (secretari). L’Admi-nistrativa, encapçalada per l’arquitectei aleshores regidor de l’Ajuntament deBarcelona Joan Rubió i Bellver, comptàamb les vocalies del professor i gramà-tic Emili Vallès i Vidal i de l’advocatJaume Algarra i Postius, aquest en qua-litat de secretari.Mn. Alcover, a més a més, consti-

tuí dues comissions especials, la d’unaexposició bibliogràfica i la de GardenParty –per a les festes i recepcions–,que li funcionaren de meravella.Mossèn Antoni Maria havia tingut


AM I C SAM I C S II M E S T R E SM E S T R E S

Mossèn Alcover i el Primer Congrés Internacionalde la Llengua CatalanaGABRIEL BARCELÓ BOVER

Sessió d'obertura del I Congrés Internacional de la LlenguaCatalana, celebrada en el Teatre Principal de Barcelona, sotala presidència de Mn. Alcover (dia 13 d'octubre de 1906)

1 Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [BDLC] (nova edició ampliada, en CD-ROM, a cura de M. Pilar Perea), núm. 7 (1906-1907), p.177.

2 Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona octubre de 1906, Estampa d’en Joaquim Horta 1908, p. 13.

molta cura del protocol de les «pre-sidències honoràries» del Congrés, enles quals no mancà l’estament eclesiàs-tic, amb el cardenal-bisbe de Barcelonaal capdavant i els bisbes de Perpinyà,Vic, la Seu d’Urgell i Solsona; els es-criptors Frederic Mistral, Marcel·lí Me -néndez y Pelayo, Àngel Guimerà, Teo-dor Llorente, Francesc Romaní, ArturFarinelli (de la Universitat d’Innsbruk),Bernat Schädel (de la de Halle), Morel-Fatio (de la de París) i Anicet dels ReisGonçalvez Vianna (de la de Lisboa).Constituí tres taules de debat: la Fi-

lològica-Històrica, presidida personal-ment pel canonge mallorquí; la Literà-ria, per Antoni Rubió, i la Social iJurídica, per Raimon d’Abadal.Finalment, l’estructura organitzativa

es tancava amb una Comissió Execu-tiva formada pels components de lestres comissions organitzadores junta-ment amb els presidents i secretaris deles taules.El Congrés s’inaugurà amb tots els

honors i insuficiència de local el dis-sabte dia 13 d’octubre, a les deu del ves-pre, en el Teatre Principal de Barcelona.L’endemà, diumenge, a les deu del matís’inaugurà l’exposició del llibre català alPalau de Belles Arts; a les onze es cons-tituïren les seccions i ordre d’exposiciódels treballs; al capvespre, Garden Partyobsequiava els nombrosos congressistesi llurs familiars al Parc Güell. Les sessions de treball ordinàries es

desplegaren en dues sessions diàries (ales deu del matí i a les quatre del cap-vespre) dels dies 15 i 16. El dia 17 no-més tingué la del matí, car aquest dia esféu, a la una, un dinar en obsequi delscongressistes estrangers al restaurant delTibidabo, on s’inaugurà una làpida aMn. Jacint Verdaguer, i a les sis de l’ho-rabaixa tingué lloc la sessió de clausuradel Congrés, altra volta al Teatre Princi-pal. A més d’aquestes activitats, el pro-

grama es completà, a la nit, amb unafesta del teatre català, al veterà Ro-mea, amb representacions d’escenesde diverses èpoques del nostre teatre(dia 15); una altra amb un festival demúsica popular catalana amb l’OrfeóCatalà (16), i amb una recepció al Salóde Cent de part de l’Ajuntament deBarcelona (17). El dijous 18, darrer delCongrés, els congressistes poguerenvisitar Vic, Ripoll, Poblet, Vilanova iSitges. A la nit es féu una recepciómassiva a l’Ateneu Barcelonès.

Quant als temes tractats en la Sec-ció Filològica-Històrica, cal remar-car: la importància de l’ortografia, ex-posat per Joan Codina; els pronoms iadjectius pronominals (per Josep Ri-gol); partícules pronominals (per Fè-lix Jover); relatiu, possessiu catalàequivalent al llatí cujus, quorum (perBonaventura Riera); la preposició a enl’acusatiu (per Miquel Costa i Llobera);concordança del participi amb elterme d’acció (pel president); l’ús del’auxiliar ésser en les oracions d’activa(per Bernat Obrador); oracions con-dicionals (pel P. Ignasi Casa noves), iprocedència i ortografia de la x cata-lana (per Víctor Oliva). Temes que en-cara ara, cent anys després de plan-tejats i discutits, donen feina decorrecció a professors i alumnes.En la Secció Literària hi intervin-

gueren Joaquim Ruyra, que analitzàla nostra llengua en les obres literàries;Gregori Atzà, que refermà la impor -tància i necessitat dels estudis grama-ticals per a tota literatura i especial-ment per a la nostra i –gran novetatfeliçment assolida poc després– de-manà la creació d‘una acadèmia o ins-titut de la llengua catalana; Joan Ma-ragall posà el dit a la nafra amb latemàtica de la llengua estàndard, quealçava –i encara alça– butllofes: «Laliteratura catalana, ha de concedir aun dialecte determinat el predominiabsolut damunt de tots els altres? Hade mantenir i utilitzar les diferents va-rietats dialectals?», i Mn. Lluís Vila-dot tractà de les particularitats de laversificació catalana.En la Secció Social i Jurídica, autèn -

tic precedent del que ara entenem coma normalització lingüística, els ponentsforen Josep Bertran i Musitu, que re-clamà la protecció «que els poders pú-blics deuen a la llengua catalana»; Joa -quim Casas-Carbó insistí en la maneracom es poden reforçar i consolidar elsvincles de solidaritat natu ral entre elspobles de llengua cata lana «assegu-rantse el pervindre de la nostra litera-tura»; Joan Bardina, mestre de Barce-lona, afirmava que la llengua catalanaés l’única apta per als catalans «peral’instrucció dels noys y dels grans», iFrancesc de P. Maspons i Anglasell ad-vocà per la «necessitat de que l’Estatconcedeixi una amplia llibertat d’en-senyansa, que permeti donarla segonsexigeix la manera d’esser, sentir y par-lar dels habitants de Catalunya». Oi

que aquests temes encara us sonen perno haver perdut la vigència reivindi-cativa en alguns dels territoris?Quant a les comunicacions que es

presentaren al Congrés, fóra llargd’enu merar-les en l’espai de què dis-poso. Tot i això, com a tast, us citaréalguns dels seixanta-un noms més re-llevants que hi varen intervenir: P.E.Guarnerio (Pavia), J. Saroïhandy (Ver-salles), A.M. Navarro (Montclar), JaumeNonell (Manresa), Joan Palomba (l’Al-guer), Pompeu Fabra (Bilbao), Mn. Ca-saponce (Arles, Vallespir), Pere Vidal(Perpinyà); Ruiz i Pablo (Ciutadella);Gabriel Alomar (Palma); Menéndez Pi-dal (Madrid); Bernat Schädel (Halle);Joan Alcover, M. de Montoliu, Ll. Riber,M. Obrador, J. Delpont, Joan Aguiló...Aquests, i moltíssims més, avui ocupenun lloc en la història del recobramentcultural d’arreu de tots els indrets on esparla la nostra llengua nacional.Les conseqüències del Congrés de

1906 són prou conegudes, crec, de lamajoria dels lectors d’aquesta revista.Gràcies a l’empenta d’aquella assem-blea ara som on som. Per això n’estal -viaré l’enumeració exhaustiva. Si mésno, recordem que en són fruit: la cre-ació de l’Institut d’Estudis Catalans perPrat de la Riba l’any següent; l’esta-bliment de la normativa a cura delseny ordenador Pompeu Fabra, laqual, ja abans de la guerra d’Espanyadel 36 contra la legalitat establerta, espodia donar per assolida en moltsd’indrets; l’activitat de la Secció Fi-lològica de l’Institut, de la qual va serel primer president l’Apòstol de lallengua catalana, Mn. Antoni M. Al-cover, home certament polèmic i im-pacient a qui, anys després, molts delsqui en aquell Congrés el victorejarenli girarien l’esquena...Des d’aquesta avinentesa, el rei-

vindico. Ja passa d’hora de proclamarpúblicament el seu nom i de deixar defer-ne circumspeccions, sobretot desdel Principat de Catalunya. Encara queno hagués fet altra acció cívica que ha-ver organitzat, impulsat i mantingutaquest Congrés memorable, ja mereixl’homenatge i l’agraïment de tots elsqui ens sentim ciutadans de la naciócatalana, esquarterada sense contem-plació per la febre revisadora d’esta-tuts de «democràcia consensuada» quetanmateix, de cada cop més, espargei-xen i dilueixen la família que del segleXIII ençà ens agermana. u



—Déu vos guard, bisbe Pere! En pri-mer lloc, voldríem felicitar-vos pelPremi Internacional Catalunya quepel març d’aquest any us va ser con-cedit, cosa que ens va alegrar mol-tíssim. Suposem que la vostra satis-facció va ser gran també, oi?Vós heu fet molt, molt, pel MatoGrosso brasiler, no sols en el campreligiós que us és propi, sinó tambéen el de la justícia social, lluitant-hicom un veritable heroi, tal com uni-versalment us és reconegut. Però, afavor de Catalunya, el vostre país na-tal, què heu fet per a merèixer aquest

reconeixement de la Generalitat que,per primer cop, és concedit a un ca-talà? ¿Us considereu un català uni-versal, com el músic Pau Casals, perexemple, i tants altres compatriotesque al llarg de la història, sobretotdesprés de la guerra civil de 1936-1939, s’hagueren d’exiliar a Europa iAmèrica i que, a la seva manera, tantcontribuïren a salvar la pàtria des defora? És clar que ells l’hagueren dedeixar per causes polítiques, i vós ladeixàreu per causa de l’Evangeli, queés molt diferent, però...

—A aquesta primera pregunta, esti-mat arxiprest Climent, he de res-pondre que em considero un catalàuniversal de cor. Alguns reconeixe-ments honorífics que he rebut, elshe rebut com a suport públic i soli-dari a les nostres causes. Sempre desd’una missió evangèlica i realitzadacomunitàriament; amb els companysi companyes de caminhada, amb elsagents de pastoral en primer lloc, iespecíficament en l’àmbit cultural,social i eclesial dels pobles de lanostra estimada Amèrica.



Entrevista a Pere Casaldàliga—Encara avui respiro en català—

CLIMENT FORNER (arxiprest del bisbat de Solsona i rector de Viver i Serrateix, Berguedà)

P e re C a s a l d à l i g a n e i x e l f e b re r d e 1 9 2 8 a B a l s a re n y (B a -g e s ), a c a l L l e t e r. E s t u d i a a l a G l e v a i a V i c , i i n g re s s a al a C o n g re g a c i ó d e l s C l a re t i a n s . O rd e n a t s a c e rd o t a M o n t -j u ï c (B a rc e l o n a ) l ’a n y 1 9 5 2 , e x e rc e i x d i v e rs o s m i n i s t e ri sa S a b a d e l l , B a rc e l o n a , B a rb a s t re i M a d ri d , f i n s q u e l ’a n y1 9 6 8 a c c e p t a l ’e n c à rre c d e f u n d a r u n a m i s s i ó c l a re t i a n aa l B ra s i l , a S ã o F é l i x d o A ra g u a i a , a l ’E s t a t d e M a t o G ro sso . C o n s a g ra t b i s b e l ’ a n y 1 9 7 1 , é s e n c a rre g a t d e l a P re -l a t u ra d e S ã o F é l i x d o A ra g u a i a , o n d e s c o b re i x u n p o -b l e t o t a l m e n t o p r i m i t p e l s l a t i f u n d i s t e s , a m b u n n i v e l lm o l t e l e v a t d ’ a n a l f a b e t i s m e , u n p o b l e d e s p ro v e ï t d ’ a s -s i s t è n c i a s a n i t à r i a , d e m i t j a n s d e c o m u n i c a c i ó , e t c . C o -m e n ç a a i x í u n a i n t e n s a t a s c a p e r l a d e f e n s a d e l s m é sf e b l e s e n e l s i d ’ u n s i s t e m a p l e d e d e s i g u a l t a t s e x o r -b i t a n t s . E s c r i p t o r i p o e t a , é s a u t o r d e d e s e n e s d e l l i b re s , d i s -c o s i v í d e o s s e m p re a m b e l p e r f i l d e l a t e o l o g i a d el ’ a l l i b e ra m e n t . T é a i x í u n a e x t e n s a p ro d u c c i ó l i t e rà -r i a , a s s a g í s t i c a i p o è t i c a , e n c a t a l à , c a s t e l l à i p o r t u -g u è s .C a s a l d à l i g a h a re b u t n o m b ro s e s d i s t i n c i o n s , e n t re l e se l l e s l a C re u d e S a n t Jo rd i d e l a G e n e ra l i t a t d e C a t a l u -n y a (1 9 9 0 ); e l P re m i I n t e rn a c i o n a l A l f o n s C o m í n (1 9 9 2 );e l P re m i d ’ H o n o r Ja u m e I (1 9 9 3 ) o e l P re m i p e r l a P a u ,d e l ’ A s s o c i a c i ó p e r a l e s N a c i o n s U n i d e s a E s p a n y a(1 9 9 7 ); l ’ a n y 2 0 0 0 é s i n v e s t i t D o c t o r H o n o r i s C a u s a d el a U N I C A M P (U n i v e rs i d a d E s t a t a l d e C a m p i n a s ), a S a oP a u l o , a l B ra s i l . P e l m a rç d e l 2 0 0 6 re p e l X V I I I P re m i I n -t e r n a c i o n a l C a t a l u n y a , c r e a t p e r l a G e n e r a l i t a t d eC a t a l u n y a , c o m a re c o n e i x e m e n t a l s g ra n s c re a d o rs ,l ’ o b ra c u l t u ra l , c i e n t í f i c a o h u m a n a d e l s q u a l s c o n s t i -t u e i x u n e x e m p l e p e r a l a h u m a n i t a t .P e l s e t e m b re d e l 2 0 0 3 , d e s p ré s d e 3 5 a n y s d e d e d i -c a c i ó a l a s e v a P re l a t u ra , C a s a l d à l i g a p o s a a l a d i s -p o s i c i ó d e l P a p a e l s e u c à r re c i l a s e v a re n ú n c i a é s a c -c e p t a d a . P e l f e b re r d e l 2 0 0 3 é s d e s i g n a t u n n o u b i s b ea l a P re l a t u ra , p e rò P e re C a s a l d à l i g a c o n t i n u a a l l à ,a m b l a v o l u n t a t d e m o r i r u n d i a e n t re l a s e v a g e n t .

Pere Casaldàliga amb la «mitra»FOTO cedida per la FUNDACIÓ ARAGUAIA

—Després de tants anys, sou i us sen-tiu català encara? Justament, un delsmolts llibres que heu publicat duu pertítol Encara avui respiro en català. Usheu enyorat mai de debò? De fet,d’ençà que partíreu, no heu tomat aposar mai més els peus a casa vostra,ni per la mort de la vostra mare ni perla del vostre germà. Això, anant o ve-nint de Roma, no ho hauríeu pogutfer? L’Evangeli, no pot arribar a des-humanitzar de vegades?—No faltaria sinó! Sóc català i me’nsento. Categòricament ho he afirmaten aquell llibre, petit, però testamen-tari de la meva identitat natural, En-cara avui respiro en català.I sóc català de poble, depagès, de cal Lleter.L’enyorança es porta

com es porta el cor. És im-possible no sentir-la. Detant en tant, com una fi-blada, et ve una imatge, unlloc, una persona, unviatge, un fet, una cançó,un menjar... També elstemps litúrgics i certescommemoracions religio-ses em porten saudade decatalanitat a l’oïda, als ulls,al paladar.Evidentment, l’Evan-

geli ben viscut no deshu-manitza; al contrari, hu-manitza sempre. No havertornat a Catalunya va ser, és, una op-ció conscient. En un primer moment,a partir de la meva vocació missioneraradical. Anar a Missions definitiva-ment, per a no tornar més, i ser lliure,total, lluny de condicionaments. Ésclar que es pot qualificar aquesta de-cisió com a idiosincràsia desorbitada,tossuda. Jo no me n’he penedit. Ja aMissions, al Mato Grosso concreta-ment, no podia sortir del Brasil per-què la dictadura militar, que pretenguéexpulsar-me’n més d’una vegada, nom’hauria deixat tornar. Després, s’hiafegeixen altres motius. Anar a Catalu-nya ara seria ocasió d’unes compara-cions i d’un «vedetisme» inoportuns.A més a més, m’hi comunico prou d’a-quí estant; no me’n sento lluny; el mónse’m va fent casolà, sobretot per lameva fe cristiana en el Déu pare/marede la gran família humana. Per a totesles vides humanes ell és el casal desortida i el casal d’arribada, i en ellfem via, vivint. A tot arreu som a casa.

—Què som i com som els catalans, iel vostre-nostre mateix país, Catalu-nya, què és?, com ens veieu? Definiu-nos d’alguna manera, amb les nostresvirtuts i els nostres defectes.—Els catalans som, fonamentalment,gent que toca de peus a terra; fins i totels artistes catalans. Sempre el seny (oel càlcul) ens defensa de la massarauxa. Som desconfiats i, d’entrada, enscomuniquem discretament; potser finsi tot amb una certa fredor avisada. Des-prés ja anirem a fons. García Márquez,en el seu conte Tramontana, parla de«la generosidad involuntaria y la ter-nura áspera de los catalanes».

Els catalans som irònics. Descon-fiem de la retòrica i de les grandeses.Som força racionalistes i alhora bastantsentimentals; sota el terròs palpita unaemoció humida. Catalunya treballa, molt. Prospera.

És força endreçada. S’obre a tots elsmoviments de cultura, art, solidaritat,intercanvi. Viu al món universal. Leshistòriques i comercials sortides almar l’han marcada. Fins i tot, quan ésseparatista, vol ser ben europea i mun-dial. Però hem de reconèixer que hiha també una Catalunya xenòfoba.Recordo prou, de les meves jovena-lles, com es parlava dels «murcianos»;i ara mateix a Catalunya es viu, entregenerositats i crispacions, el fenomencreixent dels immigrants.Catalunya és prou diversa i plural,

sobretot avui. Catalunya són els cata-lans de mena i «els altres catalans»(que acaben essent, moltes vegades,més de mena que alguns catalans can-sats de ser-ho).

—La revista LLENGUA NACIONAL, quepubliquem ja fa quinze anys, té coma finalitat principal promoure i de-fensar el nostre idioma, el català, so-vint tan perseguit, tan discriminat, tanpoc valorat encara pels mateixos ca-talanoparlants... A nosaltres ens sem-bla que aquesta és una causa noble ijusta, convençuts com estem que lallengua és la primera senya d’identi-tat dels pobles, sobretot dels petitsno reconeguts com a nació, així comestem convençuts que la pluralitat lin-güística és un tresor cultural de la hu-manitat, que no es pot deixar perdre.Què en penseu, vós, de tot això?

—La llengua és la respi-ració normal d’una cul-tura, i la cultura és l’ànimad’un poble. Moltes vega-des he constatat, sobretoten les vivències de lacausa indígena, que unpoble és ell mentre con-serva viva la pròpia llen-gua. I aquí, al Brasil, enel ressorgiment d’algunsd’aquests pobles, minori-taris i prohibits, la primerafeina d’aquest ressorgi-ment ha estat reanimar lallengua (i, és clar, recon-querir la terra, perquè laterra parla la llengua na-cional). Perdre una llen-gua és perdre un poble, i

perdre un poble és perdre una porciódiferent d’Humanitat, és perdre unaimatge col·lectiva d’aquell Déu queens ha fet a imatge seva: individualcom a persones, col·lectiva com a po-bles.

—Vós, de les llengües, en teniu unagran experiència, tant oral com es-crita, des del català matern fins al cas-tellà de formació i apostolat juvenil ial portuguès d’adopció missionera:com l’heu viscuda i com la viviu,aqueixa realitat? Us ha enriquit? Us haempobrit? En quina llengua us heutrobat i us trobeu més còmode? Enquina de les tres pregueu i parleu ambDéu en la intimitat (i perdoneu unapregunta tan agosarada)?—Quan parlo instintivament, en la in-timitat, amb Déu o amb el meu per-sonal silenci, parlo en català.Erasme de Rotterdam, que sempre

parlava llatí, ja malalt de mort parlavael dialecte del seu llogaret, que ningú



Pere Casaldàliga dialogant amb dos indis XukurúFOTO cedida per la FUNDACIÓ ARAGUAIA

no entenia. I sant Francesc Xavier, ales portes de la Xina, i sant Antoni Ma-ria Claret, en el seu exili a França, enllur agonia parlaven en la llengua ma-terna, l’euskera i el català respectiva-ment.Penso que parlar i escriure diverses

llengües enriqueix la persona, però de-paupera la gràcia nadiua, la precisió,el toc de la pròpia llengua.Dos poemes meus responen, en

bona part, a aquesta pregunta: Sacrifi-cium laudis, escrit en els meus primerstemps del Brasil, i Jo, yo, eu, molt des-prés.

—Ens consta que vàreu tenir relacióepistolar amb literats catalans, comSalvador Espriu. Us heu escrit amb al-guns altres? Els llegiu habitualment?Quins són els que més us han in-fluenciat o que més valoreu? Allàtemps, a petició del pare Cassià M.Just, abat, vàreu escriure una nova Vi-sita a Santa Maria de Montserrat, tal-ment una glossa posada al dia de ladel doctor Torras i Bages. Enguany,que s’escau el 125è aniversari (1881-2006) de la proclamació de la Marede Déu de Montserrat com a patronade Catalunya, què li demanaríeu enconcret a favor del nostre país, des -

encisat com es troba amb el part delnou Estatut d’Autonomia, que nosembla que hagi de portar el nostrepaís a la plenitud de la seva persona-litat històrica? ¿No caldria que l’Es-glésia de casa nostra no és limités acelebrar el 20è aniversari del gran do-cument episcopal Arrels cristianes deCatalunya (1985), sinó que l’assumís iel posés al dia amb totes les conse-qüències?—Verdaguer i Maragall són els dos pri-mers poetes de la meva vida, en la in-fantesa encara. Per ells vaig descobrirla poesia i la meva vocació de poeta;a la parròquia, cantant, en aquellesclasses mig clandestines del temps dela guerra, quan jo no podia anar a l’es-cola mixta i «atea». Després em vaigtrobar amb Sagarra, Carner, Riba, Foix,Espriu i una colla de capellans poetes.Amb l’Espriu hi vaig tenir un intercanviemocionant, a la vesprada de la sevavida. Continuo llegint poesia catalana,antiga i actual, i he escrit poemes en

català; però ho faig com aquell qui esdeleix per una fruita «prohibida» perles circumstàncies de la distància i dela missió: és el «sacrificium laudis»de què parlava.

—Estimat bisbe Pere, no voldria ha-ver abusat de la vostra paciència ni dela vostra amabilitat. Gràcies per l’en-trevista. Ara sou ja emèrit per l’edat;però que Déu us concedeixi moltsanys de vida encara per a continuarlluitant a favor de la justícia, de la paui de la llibertat de les persones i delspobles, és a dir, per la causa delRegne de Déu. No us imagineu la ne-

cessitat que tenim tots plegats de tes-timonis com el vostre, tan convençutsi convincents. Amb Salvador Espriu:«Senyor sant Jordi, / Patró, / cavallersense por... / Ajuda’ns a merèixer / lapau / i salva la parla / de la gent / ca-talana / Amén.»—A la Mare de Déu de Montserrat lidemano que Catalunya sigui un pobleen pau i en llibertat, amb identitat na-cional i amb solidaritat mundial, ca-solà i cosmopolita, ample d’horitzonsi d’acolliment. Que sàpiga jugar ambuna mica més de rauxa idealista i demurrieria pagesa quan l’Estatut o elspartits o l’economia (o el centralismeo el Vaticà) ens facin la guitza. Quefaci reflorir i fructificar les arrels cris-tianes, però amb esperit ecumènic imacroecumènic també; de maneraque, fent camí (de racionalitat i de pro-grés), sempre trobi Déu com el Parematernal de totes les vides humanesagermanades i de tots els pobles co-habitants de la Terra única. u



Pere Casaldàliga al despatx de casa sevaFOTO cedida per la FUNDACIÓ ARAGUAIA

SACRIFICIUM LAUDISPrimero fue «la dolça llengua mare»,empapada de leche y Llobregat.(Yo era un niño tristemente sabio,de «después de la guerra».)Luego, la lengua esposa, de los li-

bros;del Ebro y los suburbios emigrados;del Pirineu y de Madrid...Diez horas sobre el mar, y el otro

mundo.Y empezar otra vez, nombre por

nombre.(¿Dónde estaban los años y el presti-

gio?)«Habla usted bien», te dicen. Y uno

entiende.«Queda el «sotaque», claro.»Te miran asombrados. Se sonríen. Se

encojen.No hay modo de cerrar una verónica:el chiste aquel, el toque de ternura,la incisiva respuesta del momento.Se traban en los dientes las palabras,no nacidas aún, extrauterinas.Se mueren en las grutas del silencio,una de cada tres, la más hermosa,como peces de pronto sorprendidosfuera del agua madre.

JO, YO, EUPor tres fuentes me derramoy no me derramo entero,el agua más honda y míase me está quedando dentro.Jo, yo, eu.Los tres.Ninguno.El bressol d’un temps més altme nace y me niega al mundo.

(Cachoeira soucamino de acequiai aigua de pou.)

Por tres lenguas digo más,tres lenguas me dicen menos.Si las tres son fuentes míassólo yo soy el venero.

LLENGUA NACIONAL - núm. 57 - IV trimestre del 200640

Encara avui respiro en ca-talà és el títol d’un llibreque el bisbe Pere Ca-

saldàliga va publicar l’any1987. No és que ara, desprésde dinou anys, vulgui fer-ne laressenya, no; simplement, ferressaltar que el nostre prohomencara avui continua respiranten català, la seva llengua ma-terna, fill com és de Balsareny(Bages). Ho acaba de demos-trar, com a poeta que tambéés, i molt bo, amb els comen-taris en vers lliure que ha posaten el meravellós volum de fo-tografies de Joan Guerrero, Elsulls dels pobres, prologat perFrancesc Escribano (Edicions62, Barcelona 2005). Els versosque dic són traduïts (del cas-tellà?) al català per IsabelObiols, però, tant se val, éscom si la traducció fos seva;en tot cas, són tan ben passatsal nostre idioma comú quesemblen originals. És que elnostre germà Pere, ara ja bisbeemèrit, sempre, i ja fa més detrenta anys que és al Brasil,sempre ha respirat en català;això sí, amb un batec de cortan universal que esborrona.

D’aquell llibre, el mateixautor va voler expressamentque jo n’escrivís el pròleg, iamb molt de gust que ho vaigfer, germà com sóc i em sentod’ell, germà de fe, de poesia,de pàtria. Hi deia coses comles següents:

«No estem gaire acostumatsal fet que un bisbe escrigui ver-sos. D’una banda, és evidentque la gràcia d’estat no com-porta, ni molt menys, l’estat degràcia poètica: el poeta neix, elbisbe es fa, i totes les indulgèn-cies del món no són capacesde tornar bons uns versos do-lents. D’altra banda, el caràcterjeràrquic sol revestir de tantadignitat i prosopopeia les per-sones, que aquestes desaparei-xen en Ia seva intimitat i huma-nitat, de manera que veure queun mitrat vagi pel món amb elcor a la mà i amb la veu es-quinçada és una novetat quecrida l’atenció per més conci-liars o postconciliars que siguinels temps que vivim; hauríemde recular fins als antics Paresde l’Església, com Ignasi d’An-tioquia, per a trobar una cosasemblant. La jerarquia eclesiàs-tica sempre sol parlar ex cathe-dra; el pare Pere ho fa des deIa vida, l’únic lloc teològic, ipoètic, convincent.

»A propòsit d’una obra li-terària qualsevol s’ha parlatmolt del text i del context. Allòque importa, per damunt detot, és certament el text; peròel context no és indiferent, nide bon tros: l’un i l’altre solenimplicar-se irremeiablement.La poesia de Pere Casaldàliga(els textos que ara es donen allum) no s’explica sense teniren compte, almenys, tres co-ses: que és català (fill de calLleter de Balsareny); que éscristià-missioner- bisbe, i queviu al Mato Grosso (Brasil).Despulleu-lo d’aquestes trescircumstàncies i us quedareua l’escapça.

»S’ha dit que el català –totcatalà– és un animal ques’enyo ra. No sé què ho fa quela gent d’aquest país, tan bellcom dissortat, siguem de menatan enyoradissa (estic pensantara, avui, en la recent mostra aBarcelona de les Literaturesd’exili i particularment en Ra-mon Vinyes, el meu molt esti-mat i admirat compatriota ber-guedà). El Pere amb aquestllibre paga tribut a la tradició, iaixí ho ha volgut fer palès desdel mateix títol Encara avui res-piro en català. I és clar, home!Altrament ja fores mort. Ni percausa de l’Evangeli, Ia pròpia

identitat no es pot perdre mai.Només podem esdevenir uni-versals a partir de les pròpiesarrels, a còpia de ser particu-lars. Per a comprendre calcomprendre’s. D’això SalvadorEspriu ens en dóna una lliçósobirana des de Sinera, la sevapetita pàtria. Si l’amic Pere haesdevingut universal és perquèno ha renegat mai dels seusorígens. La fe cristiana, enaquest cas, no ha fet sinó il·lu-minar i eixamplar els horitzonsde la seva humanitat; la missióobliga el cristià a encarnar-se iobrir-se alhora. No és estrany,doncs, que després de moltsanys d’exili senti la necessitatd’afirmar-se com a català i encatalà, parlant-nos en la seva-nostra llengua materna. En rea-litat no ha deixat mai de parlar-la, sigui per correspondènciaepistolar sigui amb ell mateix iamb Déu, el Verb origen de totverb. La llengua és la pàtria. Elrepte lingüístic que el nostremissioner ha hagut d’afrontardeu haver estat apassionant: elseu català matern en joc i enxoc amb el castellà (la llenguade la seva formació humanís-tica i del seu apostolat juvenilmadrileny) i el portuguès (lad’adopció brasilera). D’aquestdrama íntim n’és plenamentconscient quan parla del catalàprohibit (es refereix a l’èpocafranquista), del català renunciat(per vocació missionera) i delcatalà finalment retrobat (el fillpròdig que torna a casa?).

»Val a dir que anterior-ment, l’any 1978, ja havia pu-blicat altres títols en catalàdins la mateixa col·lecció ElsDaus, com: Pere llibertat (núm.21) i Aïrada esperança (núm.22). És clar que aquells oaquests eren llibres molt dife-rents del que estem comentant:el primer, en prosa, amb al-guns versos esparsos, de cairediguem-ne profètic i testimo-nial (bé prou que ho expressael títol); el segon, també moltevangèlic, una barreja moltben barrejada de proses i ver-sos, amb versions al català delcastellà en general i també delportuguès. Tanmateix, amb En-cara avui respiro en català noera la primera vegada que PereCasaldàliga s’atrevia a publicarversos en català. En Clamor

universal (1971), per exemple,al costat de poemes castellansexcel·lents (dels millors quemai hagi escrit) i d’alguns enportuguès, ja en reportava cincen català: Nou cant delsocells, Castell de Balsareny,Mare, Record punyent i Nadalde 1969. El poema Nadal de1973, repetit en Encara avui,és del recull airada esperança,així com Benaurances i malau-rances del 3 de març de 1972.

»Allò que compta, però, ésel seu tremp de poeta, i el parePere ho és, amb majúscula.Sap descobrir la veritat de lescoses, de l’existència humana,i expressar-la amb paraula be-lla, càlida, ardida. La seva poe-sia és directa, no gens esteti-cista; diu el que vol dir, sovintde manera desbordada, amplacom els batecs del seu cor i elsrius de I’Amazònia que coneixtan bé. No és estrany que repli-qui a Marià Manent a propòsitde Bertolt Brecht. Ell és unhome de temperament apassio-nat i, a més, se sent santamentaïrat per causa de l’Evangelique predica i de les injustíciesde què són víctimes els seusestimats posseiros; és natural,llavors, que es torni revolucio-nari i que no es pugui limitar acantar la bellesa del paisatgedeslluïda com és pel pecat delshomes, sinó que es proposi detransformar el món transfor-mant els homes amb la forçade l’amor, tal com somniavaLuther King. La seva paraulacrema com la d’un profeta bí-blic, i la seva poesia esdevépolítica com ho és la seva pas-toral, tota acció pastoral benentesa. És la pura teologia del’alliberament feta paraula, laParaula encarnada.»

»Aquest llibre es componde prosa i vers, dues parts quees completen formant un tot.Hi ha tanta poesia en l’unacom en l’altra. La Visita aSanta Maria de Montserrat,posem per cas, és un bell po-ema en prosa compost de setcants, tan poètic (i teològic, ilitúrgic, i pastoral, a sem-blança de la del doctor Torrasi Bages, més completa i po-sada al dia) com el millor delspoemes en vers. u

CLIMENT FORNER

bibl iograf ia

Encara avuirespiro encatalà

Pere Casaldàliga,Encara avui respiro en català,Editorial Claret,Col. «Els daus, 86»,Barcelona 1987.

LLENGUA NACIONAL - núm. 57 - IV trimestre del 2006 41

bibl iograf ia

Josep Espunyes és corrector,poeta i escriptor. La sevaobra es remunta a la darreria

dels anys seixanta, en què es-crigué Cendra a l’abast(1968), Temps de manobre (fi-nalista al premi Carles Ribal’any 1970) i De l’Evangeli se-gons sant Lluc (primer accèssiten les Festes Fabra 1972), lli-bres publicats bastants anysmés tard a causa de la censura.

D’aleshores ençà l’obrad’Espunyes no ha parat de créi-xer en extensió i qualitat: Ter -rosset de sucre candi (1983),Un matí a Albastesa (1983), Encalçons (1984), Notes mínimesd’un paisatge (1987), Pa d’àn-gel (1991), premi Les Talúries1990, Hora foscant a la Ribera(1991), Baronia de Peramola(1995), Alt Urgell, plany i pas-sió (1996), Del passat en elpresent (1999), Racó de calaix(1999), Segrada (2001), premiValeri Serra i Boldú 2000, Tra-bucs i pedrenyals (2002) i Di-tes, locucions i frases fetes deTresponts Avall (2006), la sevadarrera publicació.

Tresponts Avall és la partbaixa de l’Alt Urgell, un espaiforça reduït que, a grans trets,estaria emmarcat per les pobla-cions de Bassella, Nargó,Oliana, Organyà i Peramola.Aquest fet ens podria fer pensarque Dites, locucions i frases fe-tes de Tresponts Avall és un lli-bre de caire i interès estricta-ment local –i el títol en

justificaria el supòsit–, peròsimplement fullejant-lo, ja ensadonem que sota la modèstiadel títol hi batega una realitatmolt més rica i complexa. Ésfàcil d’observar que la majoriadels casos de suplantació lin-güística que l’autor ha detectaten aquesta zona són caracterís-tics d’una gran part del territori.Vegem-ne uns quants exem-ples: Matarlas callando, Notodo el monte es orégano, Ha-blar por los codos, Meterse encamisas de once varas.

El llibre, que compta ambmés de 6.000 entrades en ca-talà, és una obra pràctica i ma-nejable, ja que, a partir de lescorrespondències en castellàque hi ha al final, és ben sen-zill de trobar-hi un seguit derespostes als dubtes que se’nspuguin haver plantejat. Així, sivolem saber la manera com s’han dit en català les expres-sions que suara apuntàvem, nocal més que cercar l’entradacorresponent i triar la que ensfaci més el pes. Us en proposoalgunes a títol d’exemple:«Matarlas callando» (664): Ur-pes de gat i cara de beat; «Notodo el monte es orégano»(408): No tot és flors i violes,No tots els ulls ploren el ma-teix dia; «Hablar por los co-dos» (371): Haver menjat llen-gües, Parlar pels descosits, Seruna cotorra, una merla, unarrencaqueixals…; «Meterse encamisas de once varas» (270):Ficar-se (allà) on no et dema-nen.

A part de la seva utilitat, caldestacar que es tracta d’unaobra enginyosa i divertida, quereflecteix l’astúcia i la gràciadel poble del qual prové i quepermet que el lector interessaten la llengua hi pugui passarmolt bones estones simplementfullejant-la: «La letra con san-gre entra»: El bastó adreça elminyó; «Vísteme despacio quetengo prisa»: A pas de bou, s´hiarriba prou; «Engañar como aun chino»: Fer beure a galet,Dar garsa per perdiu; «¡Échaleun galgo!»: Fes-li un nus a lacua!, Vés-li al darrere amb unflabiol sonant!; «Los mismosperros con distintos collares»:El llop muda les dents, peròno els pensaments. u

MARCEL FITÉ

El llibre neix de l’interès dela Societat Valenciana dePsicologia per abordar el

tema identitari des de posicio-naments crítics que integressingent procedent de la Psicolo-gia, la Sociologia, la Filosofia il’Etologia humana. Els textosrecullen les aportacions queels autors van fer a la Univer-sitat Internacional de Gandia.

Quim Gibert ens aproximaal conflicte identitari queviuen els catalans, considerantque el conflicte no ens permetd’avançar com a poble; peròel que cal no és pas mirar d’e-vitar-lo o ajornar-lo, sinó ges-tionar-lo de manera intel·li-gent, atès que conflicte iviolència no són pas la ma-teixa cosa. Citant Carles M. Es-pinalt, proposa allunyar-nos dela neutralitat, ja que els neu-trals no són més que personesque han quedat neutralitzadesper algun poder. Així, el con-flicte hauria de ser contemplatcom una ocasió per a posar aprova la capacitat personal ienfortir-nos anímicament.

Salvador Cardús hi criticala noció de ciutadania com asubstitutiva de la identitat, jaque aquesta no designa res so-cialment existent; els qui la uti-litzen ho fan gràcies a la invisi-bilització de la coacció de lesidentitats estatals com l’espa -nyola. També posa en qüestióla noció de multiculturalitat, jaque és un model que està fra-cassant allà on s’ha imposat

–Regne Unit i Holanda–, pot-ser perquè s’ha utilitzat per asalvar la pròpia cultura, prote-gint-se de la barreja com d’unamagatall d’actituds identità-ries tancades. Defensa el mo-del català d’integració, derivatde la inexistència d’un Estatcatalà que ens ha forçat a des -envolupar una estructura men-tal i social molt més adaptableals canvis. Així, els catalanshem creat mecanismes adapta-tius alternatius i autònoms delspoders polítics i hem estat ca-paços de gestionar els conflic-tes que es podrien derivar dela nova situació.

Lluís Garcia i Sevilla, enun estudi publicat parcialmentdins LLENGUA NACIONAL, estu-dia les relacions entre biolo-gia, nació i estat, proposant unnou paradigma biologista queprevegi les societats humanescom a societats lingüístiques,on la nació tindria, com a in-gredients indissolublement lli-gats i interdependents, unallengua en tant que marcadorsocial dels membres del grup,un territori i una caixa ali-mentària (economia). Unaconcepció que prediu laviolència en la topada entrellengües, ja que comporta en-frontaments territorials ieconòmics, i la defensa aferris-sada i altruista del territori,que és la defensa de la llenguai una manera de viure. Aquestparadigma permet d’unir dosmons intel·lectuals: el dels lle-traferits i enamorats de la llen-gua i el dels economistes, em-presaris, sociòlegs i polítics.

Ferran Sáez parla dels orí-gens i l’evolució del termecosmopolitisme, mentre queRafael Castelló presenta el per-fil psicològic i nacional delsvalencians.

En el darrer article,Gemma Sanginés i FerranSuay fan una proposta d’inter-venció en la conducta de sub-missió lingüística que patimels catalanoparlants, a travésd’un taller d’espai lingüísticpersonal (TELP) que ajudi elsparticipants a desenvolupar re-cursos individuals d’afronta-ment de les situacions de con-flicte lingüístic que puguinviure, motivades per la baixaautoestima dels pobles colonit-zats lingüísticament. u

JORDI SOLÉ I CAMARDONS

Dites, locucions i frases fetes

Identitats

Josep Espunyes, Dites, locucions i frases fetes de Tresponts Avall,Garsineu Edicions, Tremp 2006.

Gemma Sanginés i Àngel Velasco (editors), Identitats,Editorial Afers, Catarroja 2006.

LLENGUA NACIONAL - núm. 57 - IV trimestre del 200642

bibl iograf ia

Fa pocs mesos va aparèixerel llibre Cent anys decolònies de vacances a

Catalunya (1893-1993) (Edito-rial Mediterrània), una obracol·lectiva de tres volums, diri-gida per Enric Puig i Jofra i Jo-sep Maria Vila i Vicens, queofereix una panoràmica gene-ral sobre com han nascut i s’-han desenvolupat les colòniesa casa nostra.

L’any 1893 un grup de sei-xanta-dos nens de famílies deBarcelona va fer una estada albalneari de la Garriga (VallèsOriental) i un altre de vint ne-nes es va allotjar al col·legi LaGranja, al barri de les Corts.Foren els dos primers torns decolònies que s’organitzaren aCatalunya; en aquell cas, sotaels auspicis de la SocietatEconòmica Barcelonina d’A-mics del País. Suïssa haviaacollit, feia poc, la primera ex-periència europea de colònies.

El pas dels anys, gràcies al’empenta, l’esforç i la il·lusióde mestres, monitors, semina-ristes…, va anar descabdellantuna àmplia gamma de propos-tes i de realitats que, sota de-nominacions diverses (colònia,semicolònia, banys de mar,casal d’estiu, campament…),van donar un gavadal de bonsresultats al servei del forja-ment de persones comprome-ses, lliures, sensibles, servi-cials, solidàries, amants de la

natura i del país.Els diversos marcs educa-

tius en què es va anar concre-tant l’educació en el lleure alllarg dels anys són tractats demanera acurada en aquest lli-bre; però l’amplitud del temaabordat també permet de dis-córrer sobre molts altres aspec-tes, com ara l’administraciópública, els centres d’esplai,les cases de colònies, les per-sones amb necessitats educati-ves especials…

La divisió del llibre en tresparts («Dels inicis a la GuerraCivil», «La recuperació i la ini-ciativa social» i «La consolida-ció de la diversitat») obeeix alfet que, en paraules dels au-tors, «com en tot, la guerra es-tableix un abans i un després,també en l’educació en ellleure».

L’extensió d’un tema comel que ens ocupa demana d’a-cudir a un extens seguit defonts: als arxius, a la bibliogra-fia… i a les persones, lesquals, amb el seu testimoni viui directe, han constituït una va-luosa font d’informació, sobre-tot per a la redacció dels capí-tols que corresponen aèpoques que ja ens quedenuna mica llunyanes.

El llibre aconsegueix ple-nament el seu objectiu de serhistòria de les colònies. La in-tenció dels autors era reflectir-hi al màxim el que ha succeït.Per això el text és molt des-criptiu: es recullen els fets ise’n deixa la interpretació alslectors.

La història de Catalunya espot escriure des de diferentsòptiques. També des de l’edu-cació fora de l’escola. El peda-gog Salomó Marquès, en unmagnífic i entranyable pròleg,constata que l’obra omple unbuit en la historiografia generalde casa nostra i, de manera es-pecial, en la historiografia edu-cativa, cosa bàsica per a pro-jectar un futur millor.

Cent anys de colònies devacances a Catalunya és un lli-bre documentat, llegívol, sug-gestiu i estiuenc, darrere elqual hi ha moltes hores defeina pacient, laboriosa, entu-siàstica. A totes les personesque l’han fet possible, les felici-tem i els donem les gràcies. u

DAVID PAGÈS I CASSÚ

El Diccionari de la forma-ció de mots és una novaaportació lexicogràfica

d’Enciclopèdia Catalana. Comés sabut, aquesta editorial téuna prestigiosa línia de diccio-naris en llengua catalana, co-mençant pel Gran diccionaride la llengua catalana i aca-bant pels reculls bilingües, pas-sant pels diccionaris que po-dem anomenar«complementaris». Aquest és elnom d’una col·lecció de dic-cionaris diversos que comple-menten l’oferta lexicogràfica.Des de 1990, en aquestacol·lecció s’hi han publicatobres d’interès, com el Diccio-nari d’abreviacions (de JosepM. Mestres i Josefina Guillén,1992 i 2001), el Diccionari or-togràfic i de pronúncia (delmateix Jordi Bruguera, 1990 i1992) –de tots dos se n’ha fetuna segona edició–, el Diccio-nari visual Duden (1994), elDiccionari etimològic (tambéde Jordi Bruguera, 1996), l’edi-ció actualitzada del Diccionaride sinònims Franquesa (1998),etc.

El diccionari recull –orde-nats alfabèticament en una solallista– prefixos, sufixos, infixos(potser seria més adequat dir-ne sufixos interns, ja que en al-tres tradicions gramaticals elterme infix significa una altracosa), formes prefixades i for-mes sufixades. Aquestes duesdarreres etiquetes –usades en

l’àmbit acadèmic o per institu-cions com el Termcat– corres-ponen als formants cultes, anti-gues paraules del grec clàssic odel llatí avui emprades en lacomposició culta (o com a pre-fixos forts). En cada article hiha: l’entrada, amb la forma del’afix; l’etimologia; una expli-cació de l’ús (indica quin tipusde mots crea un determinat su-fix i quin significat aporta), iuna llarga llista d’exemples. Enel cas dels formants cultes,l’explicació de l’ús s’omet siamb l’etimologia ja es veu cla-rament quina funció té aquellformant.

L’obra es complementaamb una introducció (proullarga: 40 planes) on s’expli-quen els diversos processos deformació de paraules en català(sufixació, prefixació, compo-sició, composició culta i altresrecursos). En aquest sentit, se-gueix l’estela del Diccionarid’abreviacions (de la mateixacol·lecció), amb una introduc-ció força completa sobre el fe-nomen de la representació es-curçada de mots i expressions.També hi ha una bibliografiagairebé exhaustiva sobre lamatèria.

D’altra banda, la compara-ció d’aquest treball amb elDiccionari de formació de pa-raules, de Lluís López del Cas-tillo (Edicions 62, 2002), ésinevitable. La diferència subs-tancial és l’exhaustivitat (l’obrade Bruguera és molt més com-pleta pel que fa a la microes-tructura; és a dir, té més exem-ples i alguna explicació més) ialgun detall tècnic, com arauna millor representació –méssintètica– de la variabilitat delsformants cultes.

Si l’editorial és garantia dequalitat, l’autor, Jordi Bruguera,també mereix credibilitat. Hapublicat diverses obres, com elsja comentats Diccionari or-togràfic i de pronúncia i Dic-cionari etimològic, o el llibreHistòria del lèxic català (1986)i el Diccionari de dubtes i difi-cultats del català (2000), amb-dós també publicats per Enci-clopèdia Catalana. A més, hafet aportacions acadèmiques di-verses (articles, comunicacions,etc.) relacionades amb el lèxic,com ara un article del 2001 so-bre sufixos fòssils. u

XAVIER RULL

Cent anys de colònies

Diccionari de la formacióde mots

Enric Puig i Jofra, Josep M. Vila i Vicens,Cent anys de colònies de vacances a Catalunya,Editorial Mediterrània,Barcelona 2005.

Jordi Bruguera,Diccionari de la formació de mots,Enciclopèdia Catalana, Barcelona2006.

Amb un format de butxaca i editat perla Fundació Torre del Palau, de Ter -rassa, aquest volum té per finalitat

donar a conèixer el país des de tots elspunts de vista: des de la geografia física a lagastronomia, des de la història al folklore,des de l’art a l’economia.

I, mirant-ho més àmpliament, fa unaintroducció a la vida passada i present deCatalunya «per a col·lectius socials diver-sos, joves o no, d’Europa, d’Espanya i detots els convencionalment anomenats Paï-sos Catalans», tal com s’explica en el prò-leg de Josep M. Font.

El llibre es compon de dos grans apar-tats, diferenciats pel color diferent de pa-per:

— Catalunya, un país d’Europa, on esrecullen la geografia física, econòmica i hu-mana, el patrimoni natural, la divisió terri-torial, l’economia, la llengua, la història iels elements més característics del folklore,les festes i tradicions i la gastronomia.

— 12 rutes per Catalunya. En cada unade les rutes s’hi pot trobar el mapa general,el plànol de la ciutat visitada (la més im-portant), els llocs d’interès, tant en la pròpiaruta com en llocs pròxims que, pel seu in-terès, valdrien un breu desplaçament.

El llibre és il·lustrat a tot color, ambmoltes fotografies, però també amb mapes ireproduccions d’obres d’art. Va acompan-yat d’un CD-Rom que complementa de ma-nera més gràfica el contingut general del’obra.

L’edició és en paper couché, cosa quedóna al llibre un toc de qualitat no gens ha-bitual en aquest tipus de guies.

També és editat en anglès i hi ha el pro-jecte d’editar-lo en llengua francesa, ale-manya, italiana, holandesa i castellana. u

JOSEP M. FONT

LLENGUA NACIONAL - núm. 57 - IV trimestre del 2006 43

Les lectures ben guia-des solen retribuir sa-tisfactòriament el lec-

tor quant a comprensió,context situacional i valo-ració de l’autor llegit. Elguiatge que David Jou faen el pròleg de l’Obrapoètica de Manuel Ber-tran i Oriola, que ha tretl’editorial Claret aquest2006 (una edició a curade les seves fillesMontser rat i Maria, DavidJou, Josep Ruaix i JosepFerret), és, doncs, enaquest sentit, excel·lent.Convida a analitzar l’obrade Bertran Oriola desta-cant-ne la musicalitat, lapulcritud, l’encert de lesimatges literàries i l’ela-boració dels continguts.L’obra d’aquest poeta escaracteritza formalmentper l’ús d’una gran varie-tat estròfica.

Bertran i Oriola conreàeminentment la temàticareligiosa i se li atribueixencom a models més pro-pers, en aquest sentit, Ra-mon Llull, sant Joan de laCreu, Joan Maragall i Ja-cint Verdaguer. OctaviSaltor, Osvald Cardona,Carles Cardó i ClimentForner l’han considerathereu de Verdaguer. Lle-gint l’obra de Bertran iOriola hom s’adona fàcil-ment que és amarada dereligiositat. I citacionscom les que ara transcri-

vim en donen testimoni: «... una de les valors mésclares de la mística cata-lana del nostre temps ... »(Osvald Cardona); « ...entre els laics el primerpoeta religiós que ha fetde la seva obra un úniccant a Déu ... » (AlbertManent); « ... Bertran iOriola ha donat categorialírica a l’estampa pietosainvestint-la de perfeccióformal, d’ori ginalitat, demodernitat ... » (ClimentForner).

Malgrat tot, val a dirque l’obra de Bertran iOriola és poc coneguda.Per dues causes princi-pals, segons el prolo-guista esmentat: d’unabanda, «els enormes can-vis socials, eclesials, artís-tics, literaris i polítics es-devinguts des que ellelaborà la seva obra i quehan afectat especialmentla vivència religiosa i laseva presència social»; id’una altra, «vivim untemps ara per ara nogaire propici a la conside-ració atenta de la pers-pectiva espiritual en quèel poeta trobà la seva ins-piració i la seva força».L’objectiu, doncs, d’a-questa edició que comen-tem és deixar constànciade la bella elaboració ide la profunda convicciódels seus poemes. L’edi-ció s’ha fet coincidir ambel centenari del naixe-ment de Manuel Bertran iOriola i amb els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Aquest autor co-mençà a escriure poesiaquan ja tenia vint-i-cincanys. Fou autodidacte.Però tingué com a refe-rents altres escriptors del’època: Octavi Saltor iSebastià Sánchez-Juan,entre altres. També va re-bre influències noucentis-tes de Josep Carner i deJosep Mª López Picó.

L’obra de Bertran iOriola aplegada en aquestvolum no era tota inèdita.Tret del darrer llibre, Hu-mor, tendresa. País, pai-satge. Tres escriptors, elsaltres ja havien estat edi-

tats. Comunió (1945) iCantata de Nadal (1947)per l’editorial Estel; Qua-resma (1949) i Ciutat deDéu (1957) per l’editorialBarcino dins Publicacionsde «La Revista»; Ressonsde Déu (1997, una ediciópòstuma) per Columna-Albí; i Recull de temescardonins (2001, també,doncs, en una edició pòs-tuma) a Cardona.

De Comunió (1945)cal destacar que és el lli-bre en què l’herència deVerdaguer es manifestamés clarament. Cantatade Nadal (194) presental’estructura d’una missa.L’estrenà l’Orfeó Graciencal Palau de la Música Ca-talana l’any 1961. Qua-resma (1949) expressa lavivència religiosa del poe -ta durant la guerra civil.La persecució, la por, lanostàlgia, la necessitatd’amagar-se són els as-pectes que impressionenmés. Aquesta mateixa im-pressió es continua notantdins Ciutat de Déu(1957). En Ressons deDéu, Bertran i Oriola es-tableix a través dels seuspoemes un diàleg ambDéu, un diàleg profund isentit en plenitud. Recullde temes cardonins contépoemes dedicats a la ciu-tat on va néixer, Cardona.S’aparta del tema religiós,com en Humor, tendresa.País, paisatge. Tres escrip-tors. Cal dir, doncs, que apart de la temàtica reli-giosa també tractà temesmés convencionals, so-bretot en les composi-cions escrites després dela guer ra. La llengua i lanació catalanes també hitenen un lloc destacat, enla seva obra.

Convé reconèixer quela pauta de lectura propo-sada per David Jou és útili, per tant, recomanable:«... llegir els poemes nocom un fet passat i parti-cular sinó com a mostrad’una categoria generalque s’obre a la compren-sió profunda de molts és-sers en circumstàncies méso menys paral·leles...» u

NÚRIA VENTURA

bibl iograf ia

Obra poètica Catalunya, unpaís d’Europa

Manuel Bertran i Oriola,Obra poètica,Editoral Claret,Barcelona 2006.

M. Mercè ANDREU i altres,Catalunya, un país d’Europa:Guia didàctica i turística,Ed. Fundació Torre del Palau,Barcelona 2003.

El periodista i músic Antoni Ba-tista, conegut pels seus llibressobre el conflicte del País

Basc, ha escrit un estudi seriós, ri-gorós i exhaustiu sobre la vida il’obra d’un dels nostres artistes mésadmirats i compromesos: Raimon.

El llibre es compon de tresparts. La primera («Itinerari perso-nal») exposa la vida de Raimon,òbviament lligada a la construccióde les seves cançons. Per tant, s’hianalitza el contingut de les lletresen relació als diversos contextosvitals del cantant.

La segona part del llibre(«Opera magna») analitza ambprofunditat científica les músiquescreades per Raimon en relació al’estructura poètica, i descriu lesconstants musicals del «cant cri-dat» de Raimon, que no és sim-plement potència de veu desfer-mada sinó que és un actemeditatiu i reflexiu que ha anatevolucionant al llarg del temps, al-hora que analitza les influènciesdiverses que planen sobre la sevaobra (Espriu, March, Timoneda...).

La tercera part («Epíleg») in-

clou quatre annexos: una cronolo-gia de la vida de Raimon; una re-lació de llibres i textos publicats alvoltant de la seva figura i les sevescançons; la discografia completa;i, per últim, un apartat de docu-ments, d’utilitat per a il·lustrar grà-ficament les vicissituds de la ca-rrera de Raimon durant l’èpocafranquista, que ja se’ns han expli-cat a bastament en els apartats an-teriors, i també per a trobar-hi re-ferències d’alguns recitalssignificatius.

Al llarg del llibre, Batista des-criu la importància de l’art de Rai-mon, que el diferencia i el distin-geix d’altres autors. Explica la sevavalentia de compondre cançonsen temps difícils, unint llengua ca-talana amb continguts socials; l’o-riginalitat d’haver obert caminsdins la Nova Cançó, d’haver createxpressions que s’han integrat enel dir popular (com ara «maltrac-tada llengua»), o d’haver estat elcreador del mot «recital» per a de-finir un espectacle musical; i so-bretot, la coherència de no haverclaudicat en l’ús de la llengua pera expressar-se com a artista i ha-ver defugit la instrumentalitzaciópolítica a què el volgueren sotme-tre en algun moment de la sevavida.

Raimon, doncs, apareix expli-cat per Batista des dels seus múlti-ples vessants: el compromís cívic isocial, la coherència al llarg delsanys, la intel·lectualitat com acantant d’idees i la innovació con-tínua com a músic.

Amb aquest llibre, Antoni Ba-tista descriu amb rigor científic imetodologia els tres eixos de quèes nodreix l’art de Raimon: poesia,música i cant, eines d’artista queserveixen perquè s’expressi l’homereflexiu, sensible, intel·ligent i irò-nic. En conclusió, aquest és untreball honest i complet que ajudaa copsar la gran dimensió artísticai humana del cantant de Xàtiva. u

ANNA PORQUET I BOTEY

Toca parlar d’una no-vel·la sobre el «totMallorca» a partir

d’uns escenaris irreals peròperfectament identificablesi amb una lloable voluntatde realisme.

La tècnica de l’escriptorens porta a plantejar-nos lapregunta clàssica de si lasemblança amb la realitatés pura coincidència o no.Adrover, picant l’ullet allector, s’ocupa hàbilmentde barrejar realitat i ficcióen disfressar els seus perso-natges i els propis dramesinteriors, els quals tradueixen pseudònims que els seusveïns immediats, els autòc-tons insulars com ell ma-teix, de ben segur podendesxifrar.

A part de la peripèciaargumental, probablementforça autobiogràfica, queen alguns moments pateixd’un cert excés de retòricaverbal, voldríem remarcar

l’enorme cabal lexical queaboca l’escriptor al text. Ésel punt principal que desd’aquestes pàgines inte-ressa més de remarcar. Ex-pressions com desengala-venar-se, fer justipiris,xorbelles o la mitja... m’-han enviat al diccionariamb fortuna diversa i m’-han menat a fer-me la pre-gunta metodològica, inevi-table, que ben segur sovintpreocupa el creador: fins aquin punt l’autor d’unaobra literària ha d’aportarmodismes, girs, maneresde dir excessivament «lo-cals» al seu escrit? No hau-ria estat millor recórrer auna llengua estàndard pertal d’evitar l’acusació d’ex-cessiu «localisme»? Dramaencara avui irresolt i motiude disquisicions entre bes-tiar de ploma. Amb ElsVoltors l’Adro ver ens elplanta als nassos. Amb tot,diria que la recuperaciódels mots que encara per-viuen en un indret determi-nat és un luxe que no enspodem permetre de malba-ratar. Mal que ens arribind’unes illes retirades marenllà. I permeteu-me unanota més, al marge: que sen’abstinguin, de la lectura,aquells a qui afectin les si-tuacions explícitament pu-jades de to, perquè n’hi haunes quantes i no sé si, al-gunes, són prou justifica-des (una mica per allò dela retòrica suara invocada).Sigui com sigui, voluntatde realisme?, uns mots mésnecessaris que altres? Unaltre debat. Sempre és boque un escriptor sigui ca-paç de provocar-lo des deles ratlles que adreça allector. u

VÍCTOR PALLÀS

bibl iograf ia

Raimon Els voltors

Antoni Batista,Raimon. La construcciód’un cant,La Magrana,Barcelona 2005.

Miquel Adrover,Els voltors,Ed. Roig i Montserrat,Campos 2004

L’occitan escrichJacme Taupiac (vegeu entrevista dins LLENGUA NACIONAL, núm. 54, pp. 37-40)

Preu de venda al públic: 14 euros (+ 3,90 euros d’enviament)

Podeu adquirir-lo a qualsevol d’aquestes dues adreces:• Jacme Taupiac — La Piboleta — 1263 Camin de la Vinha Escòla — F 8200Montalban — Occitània (s’accepten xecs dels bancs espanyols)• IDECO — Plana Sant Martin — Bòstia postala 6 — F 81700 Puèglaaurenç— Adreça electrònica: <[email protected]>

Víctor Alexandre — La paraula contra el mur — La Busca edi-cions — Barcelona 2006.

Convé que la gent que estima el nostre país i la nostra llen-gua llegeixi aquest llibre. Alexandre hi fa una reflexió lúcida icarregada d’arguments de pes sobre la nostra llengua i nació.Hi ha un intercanvi de cartes entre el seu autor i un personatgecastellanoparlant. Hi veureu com, fins i tot, aquestes personesde tarannà obert i dialogant no ens acaben de comprendre icom podem tenir tota una sèrie d’arguments per a rebatre-les,per a defensar-nos i per a posar a bon lloc la nostra autoestima.

Carles Castellanos, Jordi Gassó, Ana Serrano — La història de Sinuhè i altres contes — Pagès edicions — Lleida 2006.

Amb rigor filològic i acadèmic són presentades en aquestllibre tres de les narracions més emblemàtiques de l’Egiptefaraònic, l’anomenada època del Regne Mitjà (2050 – 1800aC). No tenen caràcter funerari ni religiós. Són unes històriesplenes d’imaginació, de fantasia i de vitalitat. La seva lectura,de ben segur que no us decebrà.

Anna S. Ayguavives — Viatge a Korètzero — Empúries — Bar-celona 2006.

Viatge a Korètzero. Un món de nous infants és la segonapart d’un llibre de la pensadora Anna S. Ayguavives, escrit desdel metallenguatge, la literatura mística o simbòlica, però delssímbols que ja ens aporten experiència en si mateixos. És en elsímbol on la transcendència esdevé universal. Una perspectivaespiritual que no es limita, com sol passar en la literaturafantàstica, al maniqueisme del bé i del mal, sinó que cerca elretorn a la infantesa, l’ascensió a l’interior de l’existènciahumana. Narra un viatge planetari que és en realitat un camícom una revelació oberta cap a l’interior més profund decadascú, reflexionant sobre les paraules que només són silen-cis sense fons, xerrameca absurda, parlotejar sense dir res.

UNUN DVD DVD II L L I B R E SL L I B R E S

En aquest DVD hi ha un arxiu en vídeo dels parlars tradicio-nals de les Illes Balears, forjats al llarg de set segles d’històriacatalana.

Prenent fragments de seixanta-set entrevistes, hi són pre-sentades les principals característiques del parlar illenc (itambé del poble valencià de Tàrbena, on hi ha gent d’as-cendència mallorquina).

Si us interessa aquest DVD o voleu preguntar-ne quel-com, serviu-vos d’aquesta adreça electrònica del senyorJaume Corbera: [email protected]