mestall - ddgi.cat · sortida a santa pau ... r ec rqu s dlp ’u gell, que recullen d v es ersones...

Sumari

PortadaSortida a Santa pau(garrotxa)

L’Associaciórecercat 2017 a reus

Documentsnotes de viatge d’uncomerciant de tapsde palafrugell a la vigiliade la primera guerramundial. eduard genís aCopenhagen i instanbul.1904-1909

TrobadesSeminari«Rabassa mortai rabassaires(segles XVIII-XX)»Jornada«Els inventaris postmortem com a font per a la història sociali econòmica»

LlibresJesús burgueñoi m. mercè grasAtles de la Catalunyasenyorial. Els ens localsen el canvi de règim(1800-1860) albert Compte FreixanetEl Alto AmpurdánJosep Colomé, Jordiplanas, Francesc Valls-Junyent (eds.)Vinyes, vins icooperativismevitivinícola a Catalunya.

RecerquesEl mercat de la terraen l’Amer del segle XIVL’emfiteusia l’Alt Empordà (1775-1792). Establiments,subestablimentsi contractesa rabassamorta

Agenda

El passat 13 de maig i acompanyatspel medievalista Albert Reixach vam desco-brir el patrimoni arquitectònic i la història dela vila de Santa Pau, així com diversos ele-ments d’interès paisatgístic, etnològic iarqueològic situats en el mateix termemunicipal. El punt de trobada va ser l’apar-cament d’autobusos que es troba a tocar dela carretera GI-524, des d’on es va iniciar elrecorregut en cotxe en direcció a Mieres.Després d’uns deu minuts vam arribar alMolí Nou del Pla d’en Reixach, que estàsituat a tocar la riera de Sant Martí, un delsbraços principals del riu Ser. Es tracta d’uncasal bastit o àmpliament reformat al segleXvIII, tal com indica la inscripció «1748» quees troba a la llinda del portal d’accés, ontambé es pot veure un escut dels aleshoresbarons de Santa Pau, promotors de l’obra.

L’actual propietari, Pere Serrat, ens vaacompanyar a l’interior, on encara es con-serven dos molins hidràulics que s’utilitzenper a moldre fajol i elaborar farinetes. Ambmotiu de la visita, el propietari va posar enfuncionament una de les dues moles depedra, amb la qual va moldre unes quantespanotxes de blat de moro. Seguidamentens va mostrar els entorns, la resclosa, elrec i la bassa, al costat de la qual hi ha unhort ecològic que es rega per capil·laritatamb l’aigua de la bassa.

A continuació, vam pujar al cotxe totseguint la carretera GI-524; i, després defer un tram curt, vam deixar els vehicles enel voral per continuar a peu fins a arribar auna esplanada on s’alça un menhir basàlticdel període del neolític mitjà, conegut popu-

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural

any XIXnúm. 41

juny 2017

Sortida a Santa pau (garrotxa). diSSabte, 13 de maig de 2017

Molí nou del Pla d’en Reixach. Fotografia: Marisa Roig

any XIX - núm. 41 - juny 2017

2

larment com «la pedra del diable». Elparatge ja apareix documentat en el segleXv amb el nom de «camp de la pedradreta» (a la zona, fins i tot, s’hi van trobarrestes de sílex). Seguint per la mateixaruta, vam baixar per l’antic camí ral d’Olota Girona amb traces de les marrades,construït al segle XvIII. A través d’una zonaboscosa i humida vam arribar al pontsobre la riera de Sant Martí, on vam poderveure el salt d’aigua de can Batlle. Es trac-ta d’un indret de gran bellesa paisatgísti-ca. Uns quants metres aigua avall, la rieradesemboca al riu Ser, un afluent delFluvià.

Tornant pel mateix camí, vam arribara Santa Pau. Des de la plaça del Mirador,l’Albert Reixach ens va explicar el procésde formació del nucli, l’atorgament de lacarta de franquesa i la seva ampliacióurbana entre 1310 i 1312. A través del por-tal de Mar vam accedir a l’interior delrecinte emmurallat de carrerons empe-drats fins arribar a la plaça porticada ons’alça el castell medieval. La fortificaciófou construïda durant la segona meitat delsegle XIII per la nissaga Santapau, senyorsdel lloc fins a mitjans del segle Xv, quan lajurisdicció va passar als Oms. A inicis delsegle XvIII va esclatar un plet entre elsCopons i els Sentmenat, ambdues famí-lies emparentades amb els Oms, plet queva suposar la separació dels títols i dretsjurisdiccionals respecte de la propietat delcastell. Actualment pertany a la famíliaSarriera. Tot i això, l’edifici es troba enmolt mal estat de conservació.

La visita va continuar a l’interior del’església de Santa Maria, construïda alsegle Xv, i a la plaça porticada. Desprésde sortir del recinte pel portal del Collet ode Sant Antoni vam continuar la ruta endirecció al pont del segle XvI. Després detravessar-lo, vam pujar pel carrer del Pont,on vam veure les magnífiques llindes deles cases. La majoria van ser construïdesa la segona meitat del segle XvIII. Erenhabitatges que pertanyien a artesans imenestrals, tal com ho indiquen les ins-cripcions i escuts gravats a la pedra fental·lusió al nom del constructor o del pro-pietari i als seus oficis. Tot pujant vam arri-bar al carrer Major. Aquest va ser l’eix peron es va ampliar la vila fins a l’actualitat.

A la tarda, els qui van voler van pujardes de l’església de Sant Miquel del Cot alcastell de Colltort, els vestigis del qual estroben damunt de la carena i des d’on espoden veure unes esplèndides vistes de lafageda d’en Jordà, la vall del Brugent i elCollsacabra.

Marisa Roig Simon

portada

Fotografia: Marisa Roig


3

Els centres d’estudis d’arreu dels territorisde parla catalana ens hem aplegat del 28al 30 d’abril a Reus, enguany Capital de laCultura Catalana. La Jornada de Cultura iRecerca Local dels Territoris de ParlaCatalana arriba a la seva 13a edició ple-nament consolidada, com a fòrum exposi-tiu de les nostres activitats, com a plata-forma d’intercanvi d’experiències diver-ses, com a cruïlla ineludible que reconfor-ta, sobretot quan veiem que les nostresentitats no estem tan soles com a vegadesens pot arribar a semblar, i com a oportu-nitat per conèixer ciutats del país a lesquals no havíem tingut ocasió d’apropar-nos.

El menú variat que ens va oferir l’orga-nització, amb l’Institut Ramon Muntaner alcapdavant, ha comptat amb la tradicionalfira a la plaça d’Evarist Fàbregas, una ubi-cació cèntrica molt encertada que l’haconvertit en una de les més concorregu-des dels darrers anys. Enguany la princi-pal novetat ha estat la incorporació delones expositives d’algun dels projectesentre mans d’una cinquantena d’entitats,una iniciativa que va tenir molt bona aco-llida. Al Centre de Lectura de Reus hi vahaver diverses exposicions i presenta-cions, així com el lliurament dels PremisRecercat, durant els quals vam gaudir del’actuació de saxo soprano de Xavier Pié.A més, per segon any consecutiu vamcomptar amb la presència de Santi vila,conseller de Cultura de la Generalitat deCatalunya, que, com a historiador de for-mació, es mostra receptiu a la nostra reali-tat. El premi a la trajectòria personal vaser concedit ex aequo al professor, escrip-tor i assagista reusenc Joaquim MallafrèGavaldà i al musicòleg i estudiós de lamúsica i la cultura valenciana Josepvicent Frechina Andreu, actual presidentde la Federació d’Instituts d’EstudisComarcals del País valencià. D’altrabanda, el premi de reconeixement a l’enti-tat va ser per al Centre d’Estudis de lesGarrigues, que, tot i tenir només quinzeanys de vida, ha estat molt actiu en ladefensa del patrimoni, el coneixement dela història i la recuperació de la memòriacol·lectiva en una de les comarques mésrurals del país, i en la qual encara no s’hiha construït l’Arxiu Comarcal, com varecordar Josep Rubió, president de l’enti-tat premiada. Així mateix, va destacar laimportància d’aquest equipament «per noperdre la nostra història», reivindicacióque el conseller vila va assumir agafant elcompromís públic d’iniciar l’obra en breu.

En les paraules d’agraïment adreça-des pel premiat, Joaquim Mallafrè va elo-giar el Centre de Lectura de Reus com laseva segona casa. Certament, l’actualedició del Recercat ha permès conèixerde ben a prop la trajectòria d’aquesta enti-tat cultural fundada per joves menestralsl’any 1859, quan Reus encara era la sego-na ciutat més important de Catalunya. Desde fa un segle i mig, el Centre de Lecturaés un autèntic motor de la cultura reusen-ca. I, dins el seu ampli ventall d’activitatsde foment i difusió cultural, també és uncentre d’estudis locals que investiga idifon la història reusenca i del Baix Camp.Situat al número 15 del carrer Major, l’edi-fici on s’ubica és un magnífic palaueteclèctic de 1921 obra de l’arquitecte localJosep Simó Bofarull. Té una excel·lentbiblioteca, escoles d’idiomes, dansa, tea-tre, música, art i lletres, sales d’exposi-cions i actes, un teatre i un bar. De fet,aquest Recercat serà recordat per haver-nos permès conèixer una entitat de pesentre els centres d’estudis locals, unexemple i un referent de trajectòria, onens vam sentir molt ben acollits.

La tarda del divendres 28, en elMosaic Recercat i sota el títol de «Lamemòria com a recurs històric i social», esvan presentar dos interessants documen-tals del Centre d’Estudis Selvatans de laSelva del Camp, i del Centre deRecerques del Pla d’Urgell, que recullenel testimoni de diverses persones delperíode de la Guerra Civil als seus res-pectius territoris.

El dissabte 29 al matí, sota el lema de«Patrimoni a debat: reflexions des de lasocietat civil», les Comissions Cíviques

recercat 2017 a reus28, 29 i 30 d’abril de 2017

l’Associació

Fotografia: Eva Mitjà



4

del Patrimoni del Baix Llobregat i lesTerres de l’Ebre juntament amb Carrutxa,Centre de Documentació del Patrimoni i laMemòria amb seu a Reus, moderats perEduard Trepat, de la Fundació del MónRural, van debatre sobre com abordarl’estudi i la protecció del patrimoni delsespais agraris. Posteriorment, dins elMosaic d’experiències, representants deles universitats Jaume I de Castelló iRovira i virgili de Tarragona van exposardos projectes que vinculen les seves uni-versitats amb diversos centres d’estudisen la realització de projectes patrimonialsi culturals al territori.

Després del lliurament de premis, vatenir lloc el tradicional dinar de germanor acal Rofes, una antiga fàbrica del caracte-rístic vermut reusenc. Aquest és sempreun moment propici per travar nous vinclesde coneixement mutu entre els partici-pants d’arreu del país. A la tarda n’hi vahaver que van gaudir d’una visita guiada al’exposició «Un segle i mig de cultura aReus i a Catalunya. La cultura que hagenerat el Centre de Lectura»; i els més

menuts que acompanyaven els pares enaquesta jornada no es van perdre elRecerxic, amb un entretingut espectacleliterari infantil de titelles amb acompanya-ment musical en directe, a càrrec de laCompanyia Micro Troupe. Finalment, vatenir lloc la presentació de cinc projectesben diversos dins el Mosaic Recercat: «Lapremsa històrica a la ciutat de Reus», delCentre de Lectura de Reus; «Els focs fes-tius a la Mediterrània. II SimposiInternacional», a càrrec de Carrutxa; «Lajornada científica. L’obra pública i els seusprofessionals (s. XvIII-XX). Biografies, pro-jectes, impacte modernitzador», delCentre d’Estudis Tossencs; «PacoXammar: 50 anys a la perifèria deTarragona», per part del Centre d’EstudisHistòrics i Socials Guillem Oliver deTarragona; i «L’inventari de Danses vivesde Catalunya», a càrrec de l’Esbart Catalàde Dansaires.

Per als qui ens agrada aprofitar elsdesplaçaments que implica l’assistència alRecercat, per conèixer millor el territori, eldiumenge se’ns presentava la tria d’unade les dues visites ofertes: un recorregutpel centre de Reus per aproximar-nos alsbombardeigs de la ciutat durant la GuerraCivil, o bé una visita a l’Institut Pere Mata,un centre psiquiàtric obra de l’arquitecteLluís Domènech i Montaner, la construcciódel qual marca l’inici de la brillant etapamodernista que va viure Reus. Es tractad’un conjunt d’edificis bona part dels qualsencara està en funcionament. D’entreaquests, destaca l’anomenat Pavelló delsDistingits. La visita d’aquest edifici, pensati construït per allotjar membres de lesfamílies més adinerades del país i dotatde tota mena de comoditats per a l’època,va anar a càrrec de Joan Navais, membrede la junta del mateix Centre de Lecturade Reus, que el dia anterior ens havia pre-sentat el projecte de la premsa reusenca.

l’Associació




5

documents

La indústria surera tingué des delsseus orígens una marcada orientacióexportadora, fet que implicà la necessitatper part dels comerciants i industrials delsuro de construir xarxes comercials arreud’Europa i del món. Justament pel fet queel conjunt de clients, agents i represen-tants era un dels actius més importantsdels exportadors de taps, la correspon-dència comercial és un dels tipus dedocumentació que amb més freqüènciacontenen els fons d’aquestes empreses.El de la casa Genís i Companyia, conser-vat al Museu del Suro de Palafrugell, noés cap excepció. A més, però, de la cor-respondència comercial pròpiament dita(en bona part encara inexplorada),1 contétambé un altre tipus de documentació queés més rara de trobar: els copiadors deles cartes que el director comercial del’empresa enviava a Palafrugell durant elsseus viatges per Europa durant els anysque van de 1902 a 1912.

La relació de la família Genís amb elcomerç de taps es remunta com a mínimfins l’any 1785, quan Antoni Genís i Ballóobrí una casa d’exportació de taps aAgullana. Quan la família es traslladà aPalafrugell cap a 1800, seguí participanten el negoci de comercialització de taps,si bé cap a mitjan segle XIX BonaventuraGenís i Miró, nét del fundador, abandonàl’activitat per compte propi i esdevinguérepresentant a Palafrugell d’alguns delsprincipals comerciants francesos de taps.El 1879 el seu fill Josep Genís i Sagrera

trencà amb els seus principals francesos ifundà l’empresa J. Genís i Companyia,amb sucursal a Dresden i especialitzadaen la venda de taps a Alemanya. El 1898,després de la mort de Josep Genís, esrenovà la societat —ara amb el nomGenís i Companyia—, que seria dirigidadurant els primers anys del segle XX pelstres fills del fundador, Edmund, Eduard iEusebi Genís.2 Eduard Genís, el mitjàdels germans i, en paraules de Josep Pla,«un dels senyors més distingits i mésconeixedors d’Europa de Palafrugell»,3

era qui actuava de director comercial del’empresa i és l’autor dels documents quecomentem.

Durant el primer decenni del segleXX, Eduard Genís viatjava uns mesoscada any per l’Europa del nord i, sobretot,per l’Europa central i oriental, on l’empre-sa tenia els principals mercats. Durant elviatge, apuntava puntualment totes lesvisites que feia i les entrevistes que cele-brava, tot anotant qüestions tan diversescom comandes, queixes o elogis delsclients, negociacions amb aquests, previ-sions sobre les tendències del mercat detaps, informes rebuts sobre la solvènciade clients o sobre la fiabilitat de candidatsa representants de l’empresa, impres-sions sobre els seus agents i relacionsamb aquests, descripcions de les empre-ses consumidores de taps en cada plaça,activitat i estratègies dels competidors,col·laboracions puntuals amb altrescomerciants de taps (sovint empordane-

notes de viatge d’un comerciant de tapsde palafrugell a la vigília de la primeraguerra mundial. eduard genís aCopenhagen i istanbul. 1904-1909

l’Associació Navais ens va oferir una excel·lent visita,que ens va permetre conèixer no nomésl’edifici des d’un punt de vista arquitectò-nic i artístic, sinó també el captivador con-text històric i social que el va generar. Estracta d’un edifici molt ben conservat queconstitueix el precedent de l’Hospital deSant Pau de Barcelona, obra del mateixarquitecte, i avui és considerat com una

de les joies del modernisme català. Unavisita que realment val la pena de fer si esfa una sortida pel Baix Camp.

I, l’any vinent, diu que ens toca anarcap a Manresa.

David Moré Aguirre


6

documentssos instal·lats en alguna de les ciutatseuropees que Genís visitava), grau decomoditat i rapidesa dels transports, oimpressions sobre les ciutats a les qualsviatjava per primera vegada. Aquestesinformacions eren enviades per carta alsseus germans Edmund i Eusebi, alsquals, a més, Eduard donava sovint ins-truccions detallades sobre l’execució deles comandes.

Les notes redactades per EduardGenís, de les quals presentaré tot seguitun parell d’exemples referits a dues ciu-tats situades als dos extrems d’Europa,Copenhagen i Istanbul, són una font moltrica per a l’estudi de les xarxes comercialsde la indústria surera, però també conte-nen informacions sobre altres temes,especialment sobre el comerç i la indús-tria (sempre en sectors relacionats ambl’embotellament de líquids) de les regionseuropees que visitava.

Viatges a Copenhagen, 16 i 17 de generde 1904 i maig de 1905

El gener de 1904 Eduard Genís féuel seu primer viatge a la capital danesa,que repetí la primavera de l’any següent.El 1904 Genís s’entrevistà amb el seucomissionista i visità la principal fàbrica detaps d’Escandinàvia, mentre que el 1905anà a algunes de les principals empresesembotelladores de begudes.

Per raons d’espai, transcriuré nomésalguns fragments del text que Genís escri-gué a propòsit d’aquestes visites, tot ome-tent la major part de les referències con-cretes a les comandes que s’encarrega-ren. El primer fragment és el que fa refe-rència al seu representant, H. Ochlens-chläger, i a la visita que fa, el gener de1904, a la Dampkorkvarefabrikken Dan-mark A.G., la principal fàbrica danesa desuro. En aquest text apareixen moltstemes interessants: l’organització dels tre-balladors que, almenys segons l’agentdels Genís, es concretava en el boicot alstaps estrangers, en solidaritat amb elsobrers de les fàbriques sureres daneses;les dimensions de la principal empresaescandinava de suro, que impressionenGenís; la importància que tenia, a l’horade servir-se d’un agent, la seva experièn-cia prèvia, el seu coneixement del mercati els seus contactes personals; la presèn-cia en el mercat escandinau de taps d’al-tres regions espanyoles i de Portugal; oels marges de benefici de les vendes.

H. Ochlenschläger. Este señor había yatrabajado los tapones por su cuenta, quecompraba en Bordeaux. Conoce puesbien el mercado y está convencido quedeberíamos con preferencia trabajar con

las fábricas de tapones, pues que con lascervecerías, fábricas de licor y de perfu-mería, productos químicos no hay nadaque hacer, pues todas estas sabiendoque en España compran más barato nose atreven á comprar allí, pues que losobreros de todas las ramas están asocia-dos y se declaran en huelga y boycotan(sic) los productos de las indicadas fábri-cas.

No hay más que un medio y es trabajarpor intermediación de las mismas fábri-cas, que compran en España las clasespara vino u agua que ellos mismos noquieren fabricarse y de las que se fabri-can, la cantidad que no pueden produciratendido sus demandas (…).

La mayor fábrica, la mejor en todos lossentidos, pecuniariamente hablandosobre todo es la DampkorkvarefabrikkenDanmark A.G. El Director és íntimo deOchlenschläger y lo visita aquél a éstetodos los días cuando regresa de la fábri-ca. Tiene mucho interés en protejerlo ypor poco que nuestros tapones vayan,tendremos la preferencia. En cambio,desean ellos que no trabajemos con otrakorkfabrik en Copenhagen si como espe-ra nuestro negocio se anima.

Dampkorkvarefabrikken Danmark A.G. ElDirector nos recibió muy bien y nos ense-ñó toda la instalación, que es lo mejorque yo he visto en mi vida y sobre la cualya les daré detalles verbalmente. Es lafábrica mayor de Scandinavia y tienenotras fábricas en Noruega, Suecia,Finlandia y Rusia.

En las clases que les tienen pedidaspara vinos y aguas con ser poco lo quenecesitan, en comparación de las demásresulta ser muchísimo. Espera recibir ytiene prisa en recibirlos los tapones pedi-dos para hacer inmediatamente de resul-tar aceptables nuevos e importantespedidos. Vi algunas clases de Modelosde Sevilla y de Portugal, son muy bue-nos; por esto les recomiendo que no seatengan a la calidad de las muestras porellos señaladas en nuestra colección,sino que la hagan mejor si posible aun-que para ello hayan que sacrificar un 10ó un 15 p % del beneficio del cambio. Nopodemos pretender ganarnos un 30 p %con los revendedores y menos aun de laimportancia de este.

En el segon viatge a Dinamarca, elmaig de 1905, Genís sembla haver deciditvendre directament als embotelladors,«donde hay siempre más margen para elnegocio». Sobre el més important,Carlsberg, diu el següent:

Carlsberg. Con este nombre basta, pueses más conocido que el rey mismo. Es


7

documents un negocio inmenso. Fábrica de cerveza,aguas minerales, bebidas de todas cla-ses. Necesita 60 millones de tapones alaño.

La gran mayoría son las clases que yaconocen que se fabrican en Dinamarca.Usa también muchos millones de tapo-nes para la exportación que compra enCataluña. (…) Prefieren y compran casiúnicamente el trabajo á máquina.

Eduard Genís acorda amb la direccióde Carlsberg de fer una prova amb taps amàquina i a mà i explica als seus ger-mans:

Pagan siempre al contado con 2 p % dedescuento. Para hacer este negociosería necesario hacer un esfuerzo y ser-vir lo mejor que se pueda.

En casa Carlsberg y Tuborg y algunosotros tengo entendido hacen una granparte de su negocio Miquel Vinke yMeyer y también Palau hace 3 ó cuatroaños hizo envíos muy importantes de 18‴y Modelos.

Eduard Genís visità també altresempreses embotelladores, entre d’altresTuborg, de la qual diu que «es este el otrorey de la bebida que dominan los estadosescandinavos junto con Carlsberg». Aixímateix, tornà a visitar, amb el seu agent H.Ochlenschläger, la Dampkorkvarefabri-kken Danmark A.G., que continuava sentun client de la casa catalana.

Al final d’aquest viatge, EduardGenís escrigué als seus germans unadescripció del negoci a Dinamarca en laqual destaquen especialment les seves

impressions sobre l’elevat grau d’estan-dardització de la fabricació de taps i l’em-botellat de líquids a Escandinàvia.

Hay aquí por lo visto las dos grandescervecerías y las fábricas de aguas mine-rales que tienen un consumo muy grandeen las clases especiales en calidadessuperiores.

Luego una infinidad de embotelladores,entre ellos algunos de grandísimo consu-mo usan las calidades 2ª y 3ª y los dro-guistas y petrolistas y fábricas de espíritulas 4as.

La base del negocio es las cervecerías.Las clases que quedan son luego vendi-bles con relativa facilidad á los demás.Pero sin tener compradores de las clasesbuenas, no puede uno desde España,comprometerse a librar las segundas(…).

Dudo que en ningún país hayan logradolos fabricantes de tapones amoldar alconsumidor más al uso de las clases queá ellos más les convenía vender y lasbotellas también son elaboradas teniendoen cuenta el tapón.

Con 3 ó 4 clases, y otras tantas calida-des, sirven á todo el consumo.

Como les dije ya, Miquel Vinke y Meyer ytambién Montaner y Bender hacen aquíbastante negocio.

Del mismo modo está organizado el mer-cado en Suecia y Finlandia, todo debidoa Bicander de Estocolmo, que es el prin-cipal accionista de todas las fábricas.

Bust de terracota d’Eusebi Genís,amb un llibre de comptabilitat iuna màquina d’escriure de l’empresa.Eusebi s’encarregava de la producciómentre el seu germà Eduard anavaper Europa fent de comercial.Fotografia: Museu del Suro de Palafrugell.


8

documentsViatge a istanbul, 29 d’octubre-1 denovembre de 1909

El segon fragment triat es refereix aun viatge ben diferent: el que EduardGenís féu la tardor de 1909 a Istanbul. Estractava de la seva primera visita a la ciu-tat i, en el text que escrigué, el lector hi pottrobar referències a multitud de temes: lapluralitat religiosa i ètnica de l’Istanbulotomà; les relacions de Genís, que teniallarga experiència en el comerç centreeu-ropeu, amb membres de la comunitat ale-manya (o austríaca?) a la capital turca, elsquals utilitza com a agents; les dificultatsque planteja el comerç d’un producte tanespecífic com els taps de suro en mercatsque es situaven a la perifèria dels princi-pals circuïts comercials d’aquest negoci;la col·laboració amb altres comerciantsempordanesos de taps (vegeu la referèn-cia a Sagrera) i el paper de Portugal en elcomerç surer.

Al llegar fui para ver á la firma Fried.Ferker’s Erben (…). A pesar de que toméun intérprete y fui con coche (…), noscostó tres horas dar con la nueva direc-ción de los Sres Ferker’s Erben. Al llegarallí encontré con que cerraban ya el des-pacho eran las 5 de la tarde.

Generalmente cierran á las 6, pero elviernes es día festivo musulmán y nopudiendo visitar en Estambul los comer-cios cierran más pronto (…). Hablé conel Sr. Auguste Schultz que es el que seocupa de nuestro artículo.

El día siguiente vino a buscarme en elHotel y fuimos al despacho y a visitaralgunas casas.

Estuve aquí los peores días, pues elsábado fiesta judía, los comercios de losjudíos españoles estuvieron cerrados, eldomingo los de los griegos, armenios ycristianos y el lunes el de los armenios ycatólicos por ser el día de todos losSantos. De modo que rodamos la seca yla meca sin poder hablar con casi nadie.Sin embargo lo esencial que es interesara estos Señores a que trabajen nuestroartículo con ahínco y sobre todo a que loentiendan, ya lo he alcanzado y era deltodo necesario pues no entendían ni unajota de nada.

En primer lugar, figúrense udes quecomo muestra habían tomado un tapónde cada una de las muestras especialesque mandamos para cervecerías y mar-cando en el cabo el número de la mues-tra formaron una gargantilla y así visita-ron a la clientela. Nada de extraño queencontraran los tapones caros pues eraimposible que pudieran hacerse cargo dela calidad. Además, con estos mismostapones, fue á ver á los comerciantes en

detail, que necesitan cada uno 7 ó 8 milfrancos de tapones al año, pero queusan en general clases más bastas, queni en nuestra colección general figuran.No podían menos que encontrarlos carí-simos, por lo que yo vi en casa de dichosnegociantes.

Del modo que aquí se compra y se tratanlos negocios, para visitar los clientes, lospocos que nos interesan, se necesitan 15días y de consiguiente, este costosísimoviaje solo deberá hacerse de tarde entarde y el agente es quien debe trabajar-lo con ahínco. Nosotros de nuestra partetenemos que partir de la base que lo queaquí se quiere es en general barato ynuestras ofertas han de partir de estabase.

Ahora vean las casas que en primer tér-mino pueden interesarnos:

Brasserie Bomonti Société Anonyme. Esuna cervecería importante y antigua.Para exportar á provincias y á Asia usantapones; para el consumo local Patente4

(…).

Brasserie Nectar. Entre los principalesaccionistas ingleses y griegos hay disi-dencia y dijeron pensaban ir á la liquida-ción y que uno de los grupos se hicieracargo del negocio. Todos son grandescapitalistas. Sea el grupo que sea, lasituación financiera será buena. La cer-veza ha encontrado gran aceptación enel público. Cuando la situación sea clararenovaremos la oferta.

Ferme Onuvardja. Gran negocio de vinoy destilería (…). Aquí es seguro de haceralgo. Están en buenas relaciones conFerker. Darán al Sr Schultz algunos tapo-nes para que sirvan de tipo para contra-muestras.

Carl Herter. Negociant de vins, Erenkeny(Asie Mineur). Familia alemana, granamigos de la Sra Vda. Ferker. Se visitany ella misma intervendrá en el negocio.Así me lo dijo ella, a quien visité conSchultz. Embotellan sus vinos.

W. Eckerlin Marchand de vins. Erenkeny(Asie Mineur). Lo mismo que la anterior.

M. Teberoglaon & Co, Pappadopoulos &Mélétiadis, Stavropoulo Freres, JeanDessilas, Rue des Maltais, Galata,Constantinople. Estas cuatro casas sonrevendedores, pero en grande escala,venden todos los artículos de consumos(…). Ferker trabajan en otros artículospor centenares de mil francos con ellos.Son casas buenas. Los tapones los reci-ben de Holanda, Italia y algo de Francia(…) clases baratas es lo que necesitan.

Como ya á su tiempo escribió Ferker,aquí necesitan mucho corcho flaco para


9

Els dies 26 i 27 de gener es va cele-brar a la Facultat d’Economia i Empresade la Universitat de Barcelona el seminariRabassa morta i rabassaires (segles xVIII-xx), coordinat per Josep Colomé iFrancesc valls-Junyent, amb el suport delCentre d’Estudis Antoni de Capmany i elDepartament d’Història Econòmica,Institucions, Política i Economia Mundial.El seminari tenia com a objectiu discutiralgunes de les aportacions més recentssobre la rabassa morta i els rabassaires,amb la participació dels principals espe-cialistes sobre la qüestió; especialistesque van seguir amb interès les comunica-cions, tal com es va anar fent palès en elsdebats que les seguiren.

L’encarregada d’obrir el seminari vaser Belén Moreno, de la UniversitatAutònoma de Madrid. La historiadora vaexplicar les funcions de la rabassa mortaen les economies domèstiques de la zonadel Penedès durant el segle XvIII, a partirdel creuament de notícies obtingudes apartir del buidatge de contractes de rabas-sa morta i d’inventaris post mortem durantel segle XvIII. La segona comunicació, «Lacontractació vitícola a la regió de Girona,1700-1850», va anar a càrrec de RosaCongost, Enric Saguer i Brenda Nogué,del Centre de Recerca d’Història Rural dela Universitat de Girona. Els ponents vanmostrar que, en contra de la visió historio-gràficament dominant, la rabassa mortava ser el principal instrument de contracta-ció vitícola durant la primera meitat delsegle XvIII a la regió de Girona. La tesi

principal, però, és que durant la segonameitat del segle XvIII es va produir unaampliació dels drets dels rabassaires através de la substitució i la transformacióde rabasses en establiments perpetus.L’historiador Antonio López Estudillo,també professor de la Universitat deGirona i membre del CRHR, va analitzarles condicions de contractació de la rabas-sa morta al vallès Occidental (1770-1880).L’estudi de documentació notarial semblamostrar un procés de degradació de larabassa morta tradicional, que va coexistiramb un cert impuls de les emfiteusis per-pètues com a contractes de nova planta-ció. L’historiador Llorenç Ferrer, de laUniversitat de Barcelona, va explicar algu-nes característiques relacionades ambl’expansió de la vinya i la rabassa mortaabans de la fil·loxera a la Catalunya cen-tral durant la segona meitat del segle XIX.Ferrer va incidir en la gran diversitat quepresenten els contractes pel que fa a lesformes de plantació de la vinya, la duradai les clàusules que contenen.

La resta de comunicacions es vancentrar en la Catalunya de després de lafil·loxera. La comunicació titulada«Comunitat, societat i gènere en el mónrabassaire» va anar a càrrec de JosepColomé, de la Universitat de Barcelona.L’historiador va exposar la importànciaque va tenir la rabassa morta en l’articula-ció del territori i la comunitat rabassaire,als nuclis vitícoles de l’Anoia i el Penedèsa finals del segle XIX i inicis del segle XX,on un 75% de la superfície cultivada cor-

Seminari

«Rabassa mortai rabassaires(segles XVIII-XX)»barcelona, 26 i 27 de gener de 2017

la pesca. Son clases muy baratas que secompran a Algeria y Portugal. Hay com-prador que necesita 1000 balas de 50kilos (…).

Para las clases muy bastas, quizáspodría combinarse con Sagrera desdePortugal. En Lisboa tocan semanalmentevapores alemanes é ingleses que por fle-tes baratísimos transportan el corchohasta Constantinople.

Rosa Ros

1 La correspondència anterior a 1914 ha estat estu-diada per Rosa Ros i Pere Sala, «Redes comercia-les y desarrollo industrial en la manufactura corc-hera catalana antes de 1914. El ejemplo de Genísy Cía», Revista de Historia Industrial, 56, 2014,pàgs. 49-80. També es presenten algunes dadesobtingudes d’aquesta correspondència a SantiagoHernández i Bagué, Palafrugell i el suro,Palafrugell, Ajuntament de Palafrugell, 2002, pàgs.82-87. La correspondència posterior a la PrimeraGuerra Mundial ha rebut menys atenció. Hi influeixel fet que una part important d’ella està escrita enalemany.

2 Podeu trobar referències més detallades sobrel’empresa a Rosa Ros i Pere Sala, «Redes comer-ciales...», cit.

3 Josep Pla, El meu país, Barcelona, Destino, 2001,pàg. 596.

4 Es refereix als sistemes de tapament amb cautxú oaltres materials muntats sobre una peça de ceràmi-ca que en aquells moment estaven competint ambels taps de suro, especialment pel tapament de cer-veses i aigües.

trobades

documents


10 10

trobades

Fotografia: Centre d’EstudisAntoni de Capmany

responia a la vinya. A través de la infor-mació dels judicis dels jutjats de pau estàestudiant quin era el rol que jugaven lesdones en l’articulació d’aquestes comuni-tats rabassaires. «Els rabassaires i elcooperativisme vitivinícola» va ser el títolde l’exposició de Jordi Planas, també dela Universitat de Barcelona. Planas vaanalitzar la relació complexa entre elcooperativisme vitivinícola i el movimentrabassaire durant el primer terç del segle

XX. Tot seguit, Juan Carmona i JamesSimpson, de la Universitat Carlos III deMadrid, van analitzar les diferents formesde conflictivitat al camp durant la SegonaRepública, tot centrant-se en la qüestiórabassaire des d’una perspectiva compa-rada. Finalment, l’historiador RaimonSoler, de la Universitat de Barcelona, vaparlar sobre «Desigualtat i conflicte socialagrari. Els cultivadors familiars a laCatalunya vitícola (1931-1936)». La histo-riografia del segle XX sobre el conflicterabassaire se centra principalment en elsaspectes polítics i econòmics conjuntu-rals. Soler va reivindicar la importànciaque tenen altres factors de fons com l’es-

tructura de la propietat, i la va posar enrelació amb el conflicte agrari a través deles demandes de revisió de contractespresentades l’any 1934.

La cloenda del seminari va anar acàrrec d’Alfonso Herranz, director delCentre d’Estudis Antoni de Capmany. Elseminari va concloure amb un debat entreels ponents i els assistents entorn de l’es-tat actual i les perspectives de futur per a

l’anàlisi històrica de la rabassa morta. Lajornada es va completar amb una visitaguiada a les Caves Gramona (SantSadurní d’Anoia) i un dinar col·loqui ambel directiu de les caves, Jaume Matas, queva comentar les noves propostes de con-tractació agrària que algunes empresesdel sector plantegen.

Brenda Nogué

Fotografia: Centre d’EstudisAntoni de Capmany


11

Els grans debats existents en el si dela disciplina de la Història econòmica isocial impliquen fonts molt diverses per alseu estudi. Una d’elles han estat els inven-taris post mortem, sobre els quals la histo-riografia ha discutit des dels anys 70 i 80fins avui. En aquest sentit, el passat 2 dedesembre es va celebrar a la Sala deGraus de la Facultat de Lletres de la UdGuna jornada d’estudi que tenia com a temacentral les capacitats explicatives, elslímits metodològics i la variabilitat d’aques-ta font al llarg de diversos períodes histò-rics.

La primera sessió, a tall introductori,va córrer a compte de l’investigador delCNRS Gérard Béaur. En la seva interven-ció, va plantejar l’ús dels inventaris per al’estudi dels canvis en les pautes de con-sum que hom ha anomenat «revolucióindustriosa». La focalització en aquestdebat historiogràfic va servir a Béaur perparlar dels límits metodològics de la font,però també de les seves possibilitats, perexemple en estudis d’història comparada.

En la següent comunicació, LluísAlmenar, investigador predoctoral de laUniversitat de valència, es va centrar enels inventaris d’època baixmedieval delRegne de valència. En concret, el fil con-ductor va girar entorn de la importància deconèixer el marc jurídic en què se situavenels inventaris post mortem, marc quepodia variar d’un territori a un altre (tal ésel cas del Principat i el Regne devalència). El ponent també va posar l’ac-cent en les possibles intencionalitats queexistien durant la confecció de l’inventari,sovint sorgides d’una situació de conflicteentre diverses parts beneficiàries de l’he-rència o béns del difunt. Així doncs, sientenem l’inventari com un recurs legal,l’investigador ha d’estar atent per no inter-pretar com una fotografia fixa les informa-cions que s’hi mostren.

Per tancar les sessions del matí, isense abandonar l’època baixmedieval,Aina Palarea, doctoranda de l’InstitutUniversitari Europeu, va plantejar lescaracterístiques principals dels inventariscatalans. En va delimitar l’estructura i moti-us de realització, així com els principalsbiaixos socials que presenta la font perinterpretar la societat baixmedieval catala-na. Finalment, va detallar les metodologiesemprades per a l’estudi dels inventaris endiferents geografies amb un impressionantrepàs bibliogràfic i va insistir en la impor-tància de complementar-los amb altresfonts.

La jornada es va reprendre amb laintervenció de Belén Moreno, investigado-ra vinculada a la UAM, qui va explicar lescaracterístiques dels inventaris catalansdels segles XvII i XvIII. va posar especialèmfasi en el context de la font com un ele-ment inserit dins d’un conflicte al voltantdels béns del difunt, entre el dret residualde la vídua i el dret potent de l’hereu. En elcas català, atès que es tracta d’un conflic-te que travessa tots els grups socials, tro-bem una representació més fidedigna delsgrups socials més humils en els inventarisde l’època, quelcom que contrasta ambd’altres períodes i geografies europees.

Tot seguit, Lídia Torra, investigadorade la Universitat de Barcelona, va presen-tar un cas concret d’estudi centrat en lafigura dels comerciants, artesans i boti-guers de la Barcelona del segle XvIII a par-tir dels seus inventaris post mortem. L’úsd’aquesta font, complementada a partirdels llibres de comptes, permet una apro-ximació molt interessant en la inversió encapital fix i en el desenvolupament delcomerç tèxtil a la Barcelona setcentista,així com en la capacitat de poder delimitarmillor el paper social d’aquests individusvinculats al comerç com a prestadors isocis de companyies mercantils. Aquestaintervenció va posar èmfasi en el fet quel’ús dels inventaris, en un cas concret comaquest, permet entroncar amb els debatsamb què es va obrir la jornada entorn la«revolució industriosa» i els canvis en lespautes de consum.

L’acte va cloure amb la intervenció deRosa Congost i Rosa Ros. van presentarun estudi concret sobre els inventaris delstreballadors empordanesos. Ambduesinvestigadores han detectat un nombreinusualment elevat de treballadors agríco-les que decideixen inventariar els seusbéns, en comparació amb altres zoneseuropees. Entre els motius pels quals espodria donar aquest fet, hi ha el reduït costdels inventaris en les notaries gironines,així com la possibilitat (i aquesta és unatroballa excepcional) de realitzar els paga-ments a través de jornals de feina.

En conclusió, la jornada va ser moltprofitosa tant per les novetats plantejadescom pels diversos debats que s’hi vangenerar. En general, es va confirmar queels inventaris post mortem són encara unafont que cal seguir estudiant i que ofereixmúltiples possibilitats de treball per a lahistòria social i econòmica.

Arnau Barquer CerdàEduard Diaz Capallera

Jornada

«Els inventarispost mortem com afont per a la històriasocial i econòmica»girona, 2 de desembrede 2016

trobades

Fotografia: Eduard Diaz


12

llibresPoques vegades cau a les mans una

publicació cartogràfica manejable d’in-qüestionable rigor científic i d’obligatrecurs per a una gran diversitat de consul-tes temàtiques. Els autors d’aquest llibreque aquí ressenyem han sabut tractar lainformació objecte d’anàlisi i estudi, i l’hanpresentada francament bé. Burgueño iGras fa molts anys que treballen posant al’abast dels investigadors una gran varie-tat d’eines i instruments cartogràfics, peròen aquesta ocasió la radiografia que apor-ten del país resulta del tot indispensableper entendre la Catalunya del segle XIX ipart del segle XX.

El llibre esdevé un recurs de primeramà per a tothom que vulgui conèixer unaidiosincràsia municipal que li és descone-guda abans de visitar-la. Més enllà d’això,l’anàlisi de la realitat administrativa, jurídi-ca i institucional del territori a partir d’a-questa variada cartografia resulta impres-cindible per conèixer la pertinença decada parròquia, municipi o veïnat, a undeterminat bisbat o corregiment; pas previper a poder iniciar una recerca, que porti aconèixer la possible trajectòria de la docu-mentació generada que li és pròpia, fins al’arxiu on es pot arribar a trobar dipositadaen l’actualitat. Aquest és un camí al quals’han d’enfrontar tots els historiadors a l’i-nici d’una recerca, i sens dubte eines comaquest llibre contribueixen a facilitar-nemolt la tasca.

A l’Atles de la Catalunya senyorial.Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860), s’hi retrata molt bé la complexitatde la zona central del país, especialmentla plana lleidatana; per contraposició auna major harmonització de les diversesinstàncies de poder territorial en altreszones, com les terres de Girona o del’Ebre, per exemple. A les actuals comar-ques centrals sorprèn comparar les diver-ses superposicions administratives històri-cament existents entre els corregiments(vic, Manresa, Cervera, Puigcerdà iTalarn) i els bisbats (vic, Solsona i Urgell).

El llibre inclou la reproducció d’inte-ressants materials cartogràfics de l’època,però el més útil resulten ser els mapesd’elaboració pròpia, des dels generals deCatalunya, fins als dels diversos àmbitsterritorials diferenciats segons la temàtica.

Després de la protocol·lària presen-tació, a càrrec del Director Generald’Administració Local i del DirectorGeneral de l’Institut Cartogràfic i Geològicde Catalunya, segueix una introducció enla qual es justifica l’edició per tal de suplirla ignorància general sobre l’origen delsmunicipis catalans, així com la creençaequivocada que tots ells procedeixen de

l’edat mitjana i la seva suposada estabili-tat al llarg dels segles; alhora que s’hidonen les pautes generals de la sevaorganització i del seu contingut.

El llibre s’estructura en cinc capítols,el primer dels quals està dedicat al mapajurisdiccional de Catalunya a la fi de l’AnticRègim, un estudi del qual paradoxalments’han publicat treballs en molts altres terri-toris espanyols, però del qual Catalunyaestava totalment mancada. Inclou lareproducció d’interessant cartografia anti-ga, i es presenten nous mapes que esde-vindran d’obligada referència, com el queradiografia les jurisdiccions, corregimentsi subdelegacions l’any 1800, o el de latipologia jurisdiccional en aquesta mateixadata. És gràcies a aquest mapa queadvertim un predomini de reialencs a laCatalunya vella, de manera especial a lesrodalies de Girona, fins al Baix Empordà, ide Barcelona, fins al vallès i el Maresme,a més del Ripollès, l’Aran i el Baix Ebre.Això contrasta amb la concentració dedominis nobiliaris en d’altres territoris,com l’Alt Empordà, la Selva, Osona, elBerguedà, el Solsonès i el Pallars, i tambéels eclesiàstics, especialment presents alcamp de Tarragona, les terres de Ponent,l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça i el Pla del’Estany; així com la singularitat de bonapart de la Terra Alta i el Montsià, sota l’or-de de Sant Joan de Jerusalem, també pre-sent a Ponent, i gairebé inexistent arreude la Catalunya vella. Finalment, tambédescobrim l’existència d’altres jurisdic-cions seculars (cavallers, ciutadans hon-rats, etc.), amb presència més important ala Cerdanya, el Pallars, la Segarra i lesGarrigues.

S’hi acompanyen mapes comple-mentaris d’anàlisi de la tipologia jurisdic-cional per corregiments i comarques, aixícom un il·lustratiu quadre amb els princi-pals senyors jurisdiccionals nobles perpoblació. S’hi adverteix la remarcable pre-eminència del Duc de Medinaceli, ambgairebé la meitat del total, a més de 40punts de distància respecte a la resta: escalcula per a l’any 1857 que 200.000 cata-lans estaven sota el seu domini. Pel que faa senyors eclesiàstics, destaquen l’arque-bisbat de Tarragona, amb poder sobremés de 91.000 habitants, i el bisbatd’Urgell, així com els monestirs de Poblet,Santes Creus i Montserrat, amb més juris-diccions que la resta de bisbats, essentl’últim del llistat el de Girona, amb lesseves 12 jurisdiccions conegudes pel nomde cadascun dels mesos de l’any.

En el llibre es treu l’entrellat del mapamunicipal, es contextualitza el règimsenyorial i s’incideix en la pervivència delsenyoriu a la Nova Planta. Es dedica unsubcapítol als batlles i regidors, i s’incideix

burgueÑo,Jesús; graS,m. mercè Atles de laCatalunyasenyorial. Els enslocals en el canvide règim (1800-1860) Barcelona: Institut Cartogràfic iGeològic de Catalunya[Col·lecció Cartoteca, 2], 2014,238 pàgs.


13

en les jurisdiccions compartides, unaqüestió a la qual sempre es fa difícil d’en-trar. Es radiografia els senyors deCatalunya al 1800, i s’aborden els territo-ris de reialenc, els senyorius nobiliaris i lesjurisdiccions eclesiàstiques, la singularitatdels territoris sota l’orde hospitaler deSant Joan de Jerusalem, l’existència d’al-tres senyors seculars i fins i tot la d’ajun-taments i institucions benèfiques com atitulars jurisdiccionals. Per finalitzar elcapítol, s’estudia els ens locals interme-dis, el mapa municipal i el cadastre.

Els mapes de cadascun dels corregi-ments, amb les divisions administrativesal seu interior, resulten del tot il·lustratiusper entendre una realitat territorial diferenta l’actual, la qual cosa permet resseguirpistes de caràcter històric i d’altres d’arxi-vístiques. Hom hi descobreix singularitatspoc conegudes, com per exemple el fetque la Garrotxa estava fragmentada entres corregiments diferents: vic, Figueres iGirona.

El segon capítol analitza el primermapa municipal constitucional i la comple-xitat de la seva transició, amb els succes-sius vaivens polítics, així com la interven-ció de les primeres diputacions en el mapamunicipal, amb un interessant mapa depoblament per municipis del 1831.

val a dir que, per a cada període,també resulten molt interessants els qua-dres amb les segregacions municipalsque es van produir (moltes de vida efíme-ra) a la tercera dècada del segle XIX. Així,en l’àmbit gironí, per exemple, trobem elnaixement del Port de la Selva, vall-llo-brega, Ordis, Pont de Molins, la Cellera deTer, Mont-ras, o Santa Cristina d’Aro.

El tercer capítol se centra en la defi-nitiva configuració del mapa municipalconstitucional a partir de la promulgacióde la Llei d’ajuntaments de 1845.

El quart capítol tracta en exclusiva elmapa eclesiàstic català dels segles XvIII iXIX, amb un detallat estudi de cadascunade les diòcesis amb seu a Catalunya. S’hivalora la importància dels districtes ecle-siàstics intermedis, com ardiaconats oarxiprestats, de cares a entendre determi-nades realitats socials d’arreu del territori.Sobresurten, així mateix, algunes particu-laritats en la divisió diocesana de 1800,com ara l’adscripció de l’Aran al bisbatfrancès de Comenges (agregat a Tolosaen temps de la Revolució), vall que vapassar a dependre d’Urgell el 1805, o lapertinença de la Cerdanya francesa al bis-bat d’Urgell fins a un Concordat ambNapoleó el 1802, en virtut del qual van

passar a dependre de la diòcesi dePerpinyà, així com l’actualment més cone-guda adscripció lleidatana de moltes par-ròquies de l’Aragó (124 de les 205 parrò-quies diocesanes existents a la fi del’Antic Règim eren aragoneses), i unaaltra molt poc coneguda de parròquies del’actual província d’Osca pertanyents a ladiòcesi d’Urgell, sense tenir-hi continuïtatterritorial. En alguns bisbats s’adverteix lasingularitat de les jurisdiccions exemptesque no van desaparèixer fins a 1874, demanera molt especial a Urgell, per laimportància que hi va arribar a tenir l’arxi-prestat d’Àger, format per 37 parròquies,algunes de les quals inserides dins del ter-ritori de la diòcesi de Solsona; i també hidestaquen l’abadiat de Gerri, el pabordatde Mur, i el priorat de Meià. A Solsonatambé hi havia parròquies sota l’abadiatde Ripoll, i en el de vic, a més del jaesmentat abadiat de Ripoll, també hi havial’abadiat de Montserrat. Finalment, s’ad-verteix que més de la meitat de les parrò-quies de Tortosa pertanyien al Regne devalència, tot arribant pel sud fins a les por-tes de Sagunt, i que també n’hi havia qua-tre que eren dins el Regne d’Aragó.

S’hi analitza el Concordat del 1851 iles modificacions derivades de la sevaaplicació, com ara la supressió de la diò-cesi de Solsona, que havia estat erigida alsegle XvI manllevant parròquies de lesd’Urgell i vic, i la seva adscripció total a lade vic, per bé que aquesta mai es va ferefectiva del tot, i la seu va poder restablir-se el 1933.

El cinquè i darrer capítol és una ines-gotable font d’informació, atès que ensofereix la notícia d’uns continguts delsquals no disposàvem fins al moment decap tipus de referència bibliogràfica decaràcter general: l’organització territorialdels serveis públics de l’Antic Règim alliberalisme, amb una especial incidènciasobre el correu i el notariat, l’existènciadels quals va marcar (i de quina manera!)les relacions personals i econòmiquesentre els municipis, fet que va crear un forttramat de relacions socioeconòmiquesbona part de les quals han perviscut finsl’actualitat. S’inclou un interessant mapade les estafetes de correus de 1831, elsitineraris postals el 1790, els districtesnotarials i les localitats amb notaria en elperíode 1864-1903. En aquest darrer cas,i pel que fa a l’àmbit gironí, notem l’ads-cripció del Ripollès al districte notarial dePuigcerdà, i l’allargament del de Girona através del curs del riu Ter fins a verges idesprés fins a l’Escala, una falca amb laqual el districte notarial gironí s’inseriaentre els de Figueres i la Bisbald’Empordà.

llibres


14

llibresComplementa l’estudi un llistat d’útils

referències bibliogràfiques i de fonts docu-mentals bàsiques, així com uns acuratsíndexs desglossats per reproduccions car-togràfiques, mapes propis i quadres.Aquesta edició, a diferència d’altres tre-balls dels autors, incorpora adherida a latapa posterior una funda que conté un CDon es recullen cinc annexos: fonts carto-gràfiques, fonts documentals referides al

mapa municipal, quadres estadístics, elsens locals intermedis abans de la NovaPlanta, i quadres comarcals de síntesi.

En definitiva, una obra de consultaobligada, al servei dels historiadors delpaís.

David Moré Aguirre

L’Institut d’Estudis Empordanesos hareeditat El Alto Ampurdán, la tesi doctorald’Albert Compte, més de cinquanta anysdesprés de la seva primera edició a larevista Pirineos. El Alto Ampurdán s’ha dellegir com una acta notarial del paisatgeempordanès just abans de la «gran trans-formació». Sabem que els paisatges can-vien. En cap etapa anterior, però, el pai-satge de l’Empordà no ho ha fet de mane-ra tan ràpida com en els darrers cinquan-ta anys. És cert que hi ha hagut accionsper a la protecció: parc natural delsAiguamolls de l’Empordà, parc natural delCap de Creus, paratge natural d’interèsnacional de l’Albera, espai PEIN de l’AltaGarrotxa, etc. Tot i aquestes accions, elcanvi ha estat enorme i anàrquic en moltscasos. A partir de 1979, hi ha hagut intentsper ordenar el canvi, s’han usat instru-ments de gestió i planificació; només fa,però, deu anys del Pla director del’Empordà.

Entre 1960, quan Albert Compteacaba la feina de camp, i 2016, la pobla-ció s’ha més que duplicat: de 63.750 habi-tants a 140.118. El més significatiu és queel creixement s’ha concentrat en les qua-tre poblacions grans (Figueres, Roses,Castelló i l’Escala), que han passat de serel 40,6% de la població del territori al61,5%; i això ha tingut conseqüències,sobretot, a la plana i al litoral. El resultatha estat qualificat per Sergi Cuadrado de«metropolitanització de la plana del’Empordà».1 L’activitat productiva tambéha sofert canvis espectaculars: d’unasocietat agrària s’ha passat a una societatde serveis, que representa, segons elsanys, del 70 al 80% del PIB comarcal.2Amb tot, l’activitat agrària, que generaentorn del 5% de la riquesa comarcal,experimenta un creixement anual de l’1-2%. I, és clar, l’Empordà és una de les vuitcomarques catalanes que creixen enaquest sector, tot i que s’ha produït unaforta reducció dels seus actius: de 9.456explotacions censades el 1962, s’ha pas-sat a 1.973 el 2009.3 La superfície agràriaconreada ha disminuït, en benefici bàsica-ment dels boscos, però també de la super-

fície construïda.4 El gran canvi ha vingutprovocat pel turisme de sol i platja i laconstrucció.5 Aquest és el panorama actu-al. Tanmateix, com el dibuixava AlbertCompte cinquanta anys enrere?

Amb la càtedra d’Institut guanyada, apartir de 1951 Albert Compte comença apensar a fer la tesi. Historiador de forma-ció, en posar-se a estudiar els temaris d’o-posicions a Institut, s’interessa per laGeografia. El que havia après a laUniversitat era nul. I és en aquest puntquan entrarà en contacte amb Lluís SoléSabarís, a la càtedra de Geologia, ambqui mantindrà una llarga amistat.Necessitava, però, un tutor de Lletres, nopas de Ciències, i el prehistoriador LluísPericot, empordanès de família, li sugge-reix Manuel Casas Torres, catedràtic aSaragossa.

Albert Compte comença la tesi quanés destinat a Cartagena. La feina de campnomés la pot fer els estius. Els seus infor-mants són els secretaris i capellans,també propietaris, dels pobles, però té ladificultat de trobar dades estadístiques,mapes i fonts similars.

En aquest llibre, hi ha un componentimportant d’història agrària de l’Empordà,segons el mètode regressiu de Bloch.Després d’exposar el medi físic (relleu,clima, sòls), dedica el capítol Iv a «Latransformación del país a través de lostiempos». El primer apartat porta el títol:«La ocupación del suelo por el hombre».Prèviament, ha fet una entrada en el queés tota una declaració d’intencions del quepretén fer: «El hombre y el medio rural»:«El clima, el suelo, las aguas, nos dan loslímites de las posibilidades de la vida deun país, especialmente de las actividadesrurales. Nos señalan los topes físicos delos cuales no se puede pasar sin gravequebranto de su economía. [...] Son cir-cunstancias de orden humano las que,aprovechando los citados factores natura-les crearán tal o cual sistema de cultivo,con su correspondiente genero de vida,que caracterizará el paisaje rural de una

CompteFreixanet,albertEl AltoAmpurdán Figueres, Institut d’EstudisEmpordanesos, 2015. 293pàgs. [Extret facsímil dePirineos. Revista del Institutode Estudios Pirenaicos,núms. 67-74 (1963-64)].


15

determinada comarca». Han estat elshomes els qui han transformat el paisat-ge. «Es más, han seguido transformándo-lo y a un ritmo cada vez más acelerado.La geografía de nuestra comarca se nosaparece así como el estudio de una fasede esta transformación. Por esta razónpara comprenderla adecuadamente esnecesario trazar una visión, al menos deconjunto, de las etapas previas [etapesd’ocupació del sòl, dirà M. Bloch], que hanservido de punto de partida. La historiaagraria —entendida en el sentido de geo-grafia agraria de los tiempos pasados—debe ser un preliminar para el estudio dela geografía propiamente dicha o actual»,(pàgs. 76-77).

L’índex del volum segueix amb elpaisatge rural de la plana altempordane-sa, avui (v), les variants marginals (faixalitoral, aspres interiors), vI, altres activitats(la pesca i el turisme = «la nueva fuentede riqueza»), vII, l’evolució demogràfica(vIII), els pobles i els habitatges (IX) i elnucli urbà de Figueres (X). La històriaagrària acaba empeltada de la monografiaregional de Casas Torres, són les servi-tuds que cal pagar per la direcció de latesi.

Acaba la tesi el 1960, però no la lle-geix fins l’any 1963, a Madrid i amb un tri-bunal format pels màxims exponents de lageografia espanyola del moment: espe-cialment Manuel de Terán i Casas Torres.Hi havia també: Manuel García Miranda,

president, Amando Melón y Ruiz deGordejuela, Carmelo viñas Mey.Immediatament, la tesi es publicava a larevista Pirineos del CSIC. Era el punt deconfluència del grup de Saragossa, deCasas Torres, i el de Barcelona, de SoléSabarís.

La tesi ha estat punt de referènciaobligada per a tots els treballs de geogra-fia que han tractat l’Empordà des d’aquellmoment. Caldria resseguir quina n’haestat la influència. Ara, gràcies a aquestareedició, es podrà analitzar la magnitudde la gran transformació que va començaren els anys seixanta.

Pere Gifre Ribas

1 CUADRADO CIURANETA, Sergi, La metropolitanitzacióde la plana de l’Alt Empordà, tesi doctoral,Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.

2 OLIvER ALONSO, Josep (dir.), Anuari EconòmicComarcal 2016, Barcelona, Banco Bilbao vizcayaArgentaria, 2016.

3 ALDOMÀ i BUIXADÉ, Ignasi (coord.), L’Atles de la novaruralitat de 2015. L’actualitat del món rural. Els anysde la gran crisi a la Catalunya rural, 2008-2015,Fundació Món Rural, 2015.

4 ROMERO, Marilyn, Análisis de los cambios en laestructura del paisaje de l’Alt Empordà en el perío-do 1957-2001, tesi doctoral, Departament deGeografia, Història i Història de l’Art, Universitat deGirona, 2004, pàg. 316.

5 FRAGUELL SANSBELLó, Rosa M., «El turisme: fenomentransformador del litoral empordanès», Annals del’Institut d’Estudis Empordanesos, 46 (2015), pàgs.219-237.

CoLomÉ, Josep;pLanaS, Jordi;VaLLS-JunYent,Francesc (eds.)Vinyes, vins icooperativismevitivinícola aCatalunya. Barcelona, Publicacionsde l’Abadia de Montserrat,2015, 664 pàgs.

Extens llibre de notable interès queté el seu origen en les jornades d’estudiDe la vinya a la fassina. Vinyes, vins icooperativisme vitivinícola a Catalunya,celebrades a l’Espluga de Francolí elsetembre de 2013. El volum reuneix quin-ze dels trenta-nou estudis presentats enles jornades, reelaborats sota supervisiódels editors, juntament amb una extensaintroducció a càrrec d’ells, que serveixd’estat de la qüestió. En ella utilitzen coma fil conductor els tres grans cicles histò-rics de l’especialització vitivinícola catala-na (aiguardents, vi comú, caves i vins dequalitat), tot situant cada estudi i aportantmajor coherència al conjunt del llibre.L’obra manté un nivell elevat, combinanova investigació amb síntesi d’informaciója coneguda i, com cal esperar de l’acre-ditada obra dels autors participants, pro-porciona al lector múltiples suggerimentsde gran interès.

El tractament dels tres cicles histò-rics és desigual. El cicle de l’aiguardent(finals del segle XvII-inicis del segle XIX)constitueix el centre de dos capítols, i

altres s’hi refereixen de manera parcial. J.M. Grau i F. valls-Junyent parteixen del’empresa Sunyer i cia. i la seva àmpliaxarxa d’agents per tal de reconèixer lesxarxes que portaven el producte desd’una destil·lació fortament atomitzadafins la capital de la Catalunya aiguarden-tera (Reus). A més, identifiquen aquestsintermediaris (comerciants locals, menes-trals, arrendataris de delmes) que gene-ralment no destil·laven pel seu compte, ifan referència a la complementarietatentre les seves activitats. En segon lloc, F.J. Iglesia Berzosa estudia la destil·leriaPrats i cia. instal·lada per un comerciantcatalà a Aranda de Duero a fi d’aprofitar elcomerç directe de Santander ambl’Amèrica colonial. El cicle del vi comú,des d’inicis del segle XIX fins avançada lasegona meitat del segle XX, concentra elgruix de les aportacions, a les quals méstard em referiré, ordenades per temes.Finalment, el cicle del vi de qualitat, ques’anava anunciant en iniciatives aïlladesdes de finals del segle XIX però que es vacomençar a imposar fa només mig segle,només és estudiat per dues altres mono-

llibres


16

llibresgrafies. Per una part, la de M. A. Bovésobre la «revolució vitivinícola» de la DOQPriorat, un procés d’innovació amb untemps de maduració prolongat, iniciat perpioners forans que van aportar «capitalhumà». La transformació d’aquesta DOQde reduïda producció total ha assolit cotesextraordinàries de qualitat i preu, i s’hanfet visibles els seus efectes d’arrossega-ment fins en la incipient reversió del des-poblament secular que la comarca hapatit. Per una altra banda, l’estudi de F. J.Medina-Albadalejo se centra en el coope-rativisme vitivinícola català durant la sego-na meitat del segle XX (75 cooperatives el1946, 196 el 2003). Hi domina en volum,en major grau que altres àrees vitícolesespanyoles, el model de cooperativisme«dependent», subministrador de matèriaprimera per a les grans empreses quecontrolen el mercat i comercialitzen el pro-ducte final (Penedès), davant del coope-rativisme «no dependent», que transformael producte directament, ven a destinsmés diversificats i embotella i comercialit-za directament una proporció notable dela seva producció.

Els altres treballs, cobreixin un o mésd’aquests cicles, els presentaré agrupatsen els tres grans temes que abasta elvolum i als quals van adreçar la seva cridaels editors per aprofundir en qüestionspoc estudiades. Una selecció que va por-tar a prescindir i atorgar un paper subordi-nat a altres aspectes (les estructures de lapropietat i explotació, les pràctiques decultiu, les condicions de vida, l’extraccióde l’excedent, el conflicte social agrari).Un primer bloc se centra en l’expansió vití-cola fins la fil·loxera, amb les seves moti-vacions, fórmules contractuals i repercus-sions paisatgístiques, demogràfiques id’altres. Ll. Ferrer-Alòs aporta un assaigde vocació generalitzadora en què propo-sa l’existència de quatre models vitiviníco-les a Catalunya amb lògiques productives,comercials i institucionals diferents. Entreells, precisa els trets dels models majori-taris a Barcelona i Tarragona, essent en lasegona més nombrosa la petita propietat ila diversitat de contractes d’accés a laterra (davant el predomini de la rabassamorta a Barcelona), més important l’aigu-ardent, i menys habitual tant la dedicacióexclusiva a la vinya com la vinificació de lacollita per cada família vitícola (abans dela creació de cooperatives). E. Tello i M.Badia-Miró sostenen que l’expansió vitíco-la catalana va respondre a causalitatsdiferents (smithiana, boserupiana i malt-husiana) a mesura que va avançar la fron-tera vitícola interior, tot basant-se en parten la seva proposta sobre l’evolució de ladesigualtat (amb l’indicador renda de laterra/salari agrari) de trajectòria ben dife-rent a estudis preexistents que han partit

de les parts de fruit exigides en els nouscontractes de rabassa. R. Congost i E.Saguer mostren en l’únic estudi centrat aGirona —cap no ho fa a Lleida— que larabassa morta fou el contracte emfitèuticpredominant en les terres vitícoles esta-blertes entre 1700 i 1800 (87% de les6.300 ha), i que la seva importància vadavallar durant la primera meitat del segleXIX, encara que en certa part per conversióde les rabasses en emfiteusis perpètues;això els porta a interrogar-se si això reflec-tia una major capacitat de negociació delstreballadors a Girona. En un àmbit méscomarcal, P. Roca estudia l’expansió vití-cola del vallès Occidental, una de lescomarques amb major especialització capals anys 1850-1880. La vinya va comen-çar la seva forta progressió dins la super-fície cultivada en el darrer quart del segleXvIII i cap a 1850 havia contribuït a multi-plicar la densitat demogràfica i a enfonsarl’antic predomini de la masia, amb un poli-conreu centrat en l’autoabastiment i laproducció d’excedents ramaders i fores-tals. L’especialització —conclou— fou tanintensa que va transformar profundamentel paisatge i va simplificar els agrosiste-mes, tot anticipant-se molt a la revolucióverda i al creixement urbà. Finalment, J.Colomé estudia el Penedès amb unaatenció inusual —en el llibre— en el con-flicte social. Com en estudis precedents,l’autor construeix sèries a partir de judicisi mostra la importància d’aquells lligats alprocés de degradació de la rabassa tradi-cional. La seva interpretació subratlla elcaràcter comunitari de la lluita rabassaire iacaba analitzant les circumstàncies quepermetrien explicar el declivi de la conflic-tivitat social agrària durant la crisi que vaseguir la fil·loxera.

Els estudis d’un segon bloc temàticaborden l’elaboració i comercialitzaciódels productes vitivinícoles —ja presen-tats en tractar del cicle de l’aiguardent o laDOQ Priorat—, el transport dels productesvitivinícoles i el crèdit rural. P. Pascualestudia la circulació de vins i els seus deri-vats per ferrocarril, navegació de cabotat-ge i internacional, i realitza exercicis enquè estima el pes decreixent del transportper carro en els fluxos que convergien enel pla de Barcelona. El seu treball fixa lacronologia del lent avenç del ferrocarril enla captura dels fluxos d’aquests produc-tes, destaca la importància cabdal del fer-rocarril en la tardana expansió vitícola deLleida i detalla la política de primes alsgrans extractors que van establir les com-panyies i que els va permetre captar,durant pocs anys (1879-1891), una porcióminoritària —però rellevant— de lesexportacions en competència amb eltransport marítim fins a Le Havre. R.Garcia Orallo, per la seva part, analitza la


17

relació entre cicle econòmic i mercat decrèdit rural a l’Alt Empordà i la Conca deBarberà en el període 1880-1905, a partirdel crèdit no institucional formalitzatdavant notari. La similitud en la trajectòriad’ambdues comarques on la fil·loxera vaarribar amb més d’una dècada de diferèn-cia, amb fort creixement en el nombre decrèdits en els anys 1880 i enfonsamentdes dels volts de 1891, el porta a conclou-re que el determinant bàsic del ritme del’activitat creditícia no fou la necessitat. Laresponsabilitat d’aquesta trajectòria s’hau-ria de buscar, en la seva fase alcista, enunes expectatives generals favorables.Després, quan va canviar la conjunturageneral i es van enfonsar els preus del vii les expectatives, es va fer insosteniblecontinuar incrementant l’endeutament jaadquirit i va decréixer la liquiditat delsprestadors, fins i tot amb ruptura traumàti-ca de les xarxes creditícies tradicionals idescapitalització del món rural. Això potexplicar la lentitud de la recuperació pos-terior.

Finalment, l’enfocament més mono-gràfic correspon als «cellers i fassinescooperatius», amb quatre estudis sobreels constituïts a Tarragona en les primeresdècades del segle XX, a part del ja resse-nyat de Medina-Albadalejo. L’èmfasi enels cellers no és casual, ja que les jorna-des es van celebrar en ocasió del cente-nari del celler cooperatiu de l’Espluga deFrancolí, el primer celler monumentald’estil modernista. J. Planas signa un tre-ball de caràcter general sobre els inicisd’aquest cooperativisme i un altre, amb J.M. vallès, sobre les entitats de l’Esplugade Francolí. En ambdós s’aborden lesdinàmiques organitzatives i econòmiquesd’aquestes entitats, els motius que atreiencap a elles als associats, la importànciaque hi participessin viticultors acomodats,diferentment de les vies individuals per lesquals van optar a les comarques rabassa-ires de Barcelona, el suport decisiu que vaprestar a aquestes cooperatives el catala-nisme conservador des de la Mancomu-nitat, o la (presumpta) reduïda desigualtatsocial que —segons els seus líders aco-modats— caracteritzava els pobles on esva iniciar aquest moviment que va assolirla seva major implantació a la Conca deBarberà, l’Alt Camp i el Priorat. El treballde R. Soler se centra en la fabricació d’al-cohol vínic a la província de Tarragona i elpaper que hi van exercir els cellers coope-ratius, molt limitat en quantitat i durada.Entre els fabricants d’alcohol vínic, detec-ta fins a set fassines cooperatives l’any1925, majoritàriament d’abast comarcal(Priorat, Reus, l’Arboç, Conca deBarberà), però només dues es mantenien

actives el 1935. Entre els motius per expli-car-ho, l’autor destaca la reduïda rendibili-tat d’aquesta activitat per manca dedimensió, el sobreendeutament de les fas-sines instal·lades a partir de crèdits, lescomplicacions en la gestió de les coope-ratives i els conflictes que les fassines vanintroduir entre els seus socis. En darrerlloc, M. Cucurella-Jorba estudia des d’unaperspectiva arquitectònica la diferènciaentre els cellers anònims i els cellers d’au-tor (catedrals del vi), i analitza amb detallels tres construïts per Pere Domènech iRoura a l’Espluga de Francolí (1913),Sarral (1914) i vila-Seca (1919), on vahaver d’aportar solucions pròpies a múlti-ples problemes, ja que els dos primers esvan anticipar a les detallades directriustècniques que va elaborar la Mancomu-nitat per a aquest tipus d’instal·lacions.

En conclusió, és un volum amb apor-tacions de qualitat a les quals seria difícilaccedir sense aquesta iniciativa, d’interèsdestacat per les aportacions investigado-res que incorpora i també com a estat dela qüestió. És una obra, a més, amb unaedició curosa: amb profusió de quadres,figures, mapes i fotografies dels cellers,apèndixs generosos en unes quantes deles investigacions, una extensa i útil biblio-grafia conjunta al final, resums sintètics enanglès i català dels setze escrits, i refe-rències a les obres de cadascun dels di-vuit autors.

Antonio López Estudillo

llibres


18

recerques

pÉreZ ÁLVareZ,alba El mercat de laterra en l’Amer delsegle XIV

treball Final (tFm) del màsteren recerca en Humanitats dela universitat de girona.

director: pere ortí

data de lectura: Setembre de2016

L’objectiu plantejat per aquest Treballde Final de Màster era estudiar totes lescompravendes conservades a la notariad’Amer en els darrers dinou anys del segleXIv. Aquests documents registren la trans-acció de béns tant entre membres de laparròquia i vall d’Amer (feixes, peces, tros-sos i altres parcel·les de terra) com de lavila (normalment habitatges, com cases ialbergs, però també taules de mercat). Lesvendes van demostrar ser una font impor-tant per tal de conèixer l’economia, lasocietat i, fins i tot, els espais urbans irurals de l’Amer baix medieval.

Un altre propòsit del treball era fer unrepàs a la historiografia del mercat de laterra, per tal de descobrir quines han estatles qüestions que han preocupat més elshistoriadors de diferents països. Desprésde fer un repàs de la bibliografia anglesa,francesa, alemanya, italiana i espanyoladisponible, es va arribar a concloure que elmercat de la terra ha estat un objecte d’es-tudi que tot just ara atrau més l’atenciódels historiadors, però que presenta dife-rències molt marcades segons el país ons’estudia, i a vegades dins del mateix ter-ritori, sobre la zona que esdevé objectiu derecerca. Això vol dir que la historiografiaestà marcada per una quantitat notable dedebats i diferents visions sobre els matei-xos temes, molts encara sense resposta.

Tornant a l’altra finalitat del treball, elbuidatge de documentació de la notariad’Amer va revelar que entre els anys 1381i 1400 es van vendre un total de 301 béns.A partir d’aquestes transaccions, es vainvestigar l’ager de la vall d’Amer: lesafrontacions de cada parcel·la venuda vanpermetre conèixer com estava configuradapart de l’espai, la situació de les hortes iels conreus practicats en elles o els topò-nims locals. Les vendes també van resul-tar una bona font per estudiar la vila, jaque, talment com els béns venuts a l’ager,les afrontacions de les cases i albergs vanser utilitzades per intentar entendre la con-figuració de la població: conèixer els seuscarrers, el llocs on hi havia més proporciód’habitatges o, fins i tot, on es situava elmercat, quins productes s’hi venien i elsoficis dels habitants.

Les compravendes d’Amer van servirtambé per concloure que els habitants dela vila i de la parròquia tenien estratègiesdiferents a l’hora de comprar béns. Elspobladors de la vila comptaven amb múlti-ples possessions a les hortes d’Amer, ambcultius que els permetien exercir una agri-cultura complementària, ja fos per la trans-acció al mercat o pel propi consum. Enl’àmbit urbà, les vendes mostren comalguns habitants van procurar augmentar

l’espai dels seus habitatges mitjançant lacompra d’albergs i cases adjacents. Elmateix procés van seguir amb la comprade possessions agràries: és freqüent tro-bar que el comprador adquireix una novaparcel·la de terra que afronta directamentamb una que ja forma part del seu patri-moni. En aquests anys, no sembla haver-hi voluntat de tenir terres disperses lesunes amb les altres, encara que indubta-blement els habitants d’Amer en posseïen,i de fet molts van haver de (o bé van voler)desprendre’s d’elles, venent-les sovint aaquells que tenien interès o necessitat decomprar.

Les transaccions entre els habitantsde la parròquia són molt menys habituals,però no inexistents. Aquells que van com-prar ho van fer habitualment per augmen-tar els seus patrimonis, també procurantagrupar terres, com els habitants de la vila.En la majoria d’ocasions van efectuar lesseves transaccions amb membres de lamateixa parròquia d’Amer. De fet, les rela-cions entre les dues esferes (parròquia ivila) són pobres, ja que els compradors ivenedors es van concentrar majoritària-ment en els seus entorns més immediats:preferien fer tractes amb persones del seuàmbit, urbà o rural.

Per últim, l’estudi de les compraven-des va servir per confirmar que el Monestirde Santa Maria d’Amer era el senyor feu-dal indiscutible de la zona, ja que gairebétotes les vendes demostren que els bénsdevien les seves rendes a l’abat, així compersones amb altres càrrecs dins delMonestir, especialment el sagristà, queobtenia una quantitat notable de primíciesper any. El Monestir d’Amer no es limitavanomés a la vall, sinó que va posseir ren-des a altres parròquies més llunyanes.

L’estudi de les compravendes serveixper extreure conclusions interessants,però, tot i això, té les seves mancances. Elcas més rellevant és el problema perentendre la fixació de preus pels béns quees venien. Les compravendes no resolenper quins motius dues parcel·les situadesen el mateix espai poden arribar a tenirpreus molt diferents. La mida, la qualitat dela terra, o fins i tot la relació personal entrecomprador i venedor podrien donar-hi unaresposta, però són dades que les compra-vendes no contenen. Així doncs, el treballacaba amb la següent conclusió: si bé lescompravendes són un element imprescin-dible per a l’estudi de la població catalanamedieval, i només amb el seu estudi espoden treure conclusions valuoses, tambées requereix la seva complementació ambaltres tipus de documents associats almercat de la terra.


19

recerques En aquest treball es pretenia obser-

var el paper que jugà l’emfiteusi com avia d’accés a la terra, a partir del recomp-te dels contractes emfitèutics localitzatsen la documentació notarial de l’AltEmpordà, que es troba a l’Arxiu Històricde Girona, i el buidatge d’una mostraquinquennal dels contractes localitzatsdurant el període de 1775-1792.

Per una banda, cal dir d’entrada ques’obtingueren dades relatives a una zonaencara poc estudiada. La informacióreferida a l’emfiteusi a l’Alt Empordàdurant els segles XvIII i XIX parteix de lesdades obtingudes del buidatge exhaustiudel Registre d’Hipoteques de Figueres iGirona durant el període de 1768-1862,així com d’una gran quantitat de proto-cols notarials pel període anterior i poste-rior. Poc temps després de ser creat,però, el Registre d’Hipoteques fou reor-ganitzat i de l’oficina de Girona se segre-gà el districte de Figueres. És per aquestmotiu que hi ha un considerable buitdocumental entre els anys 1774-1806, laqual cosa ha condicionat l’anàlisi i l’estu-di dels establiments de terres a l’AltEmpordà i ha impedit de conèixer ambexactitud el nombre d’establiments con-cedits durant aquest període. Tot i la limi-tació de la mostra, s’ha pogut observarque l’emfiteusi jugà un paper importantcom a via d’accés a la terra: s’han loca-litzat 3.614 contractes emfitèutics, quesuposen aproximadament un 54,17% deltotal dels contractes atorgats en el con-junt de la regió de Girona. Hi destaca elnombre de contractes atorgats els anys1775, 1783 i 1789. Del 1778 i 1789 no entenim notícies encara, però sí del 1783:més de la meitat dels contractes forenatorgats pel comte de Peralada per tal deposar en conreu els aigualleixos de laMuga i el Llobregat. Els resultats refor-cen la idea que defensa que el mercatd’establiments i subestabliments emfitèu-tics devia tenir un major dinamisme a lazona de l’Alt Empordà.

D’altra banda, l’estudi de la zonaempordanesa està aportant dades inte-ressants pel que fa als canvis socials,l’estudi de les classes mitjanes i la pre-sència del contracte de rabassa morta,així com les variacions respecte d’altreszones ja estudiades amb profunditat. Al’Alt Empordà l’expansió de la superfícieconreada també fou un fenomen generalque s’observa en el creixement de viles,com el que experimentà Figueres; la des-secació d’estanys i aiguamolls o l’espe-cialització de la mà del conreu de la vinyaen detriment de terres ermes i boscosesabans marginals. El joc de l’establiment i

el subestabliment emfitèutic expliquenaquest procés. Els principals establi-ments empordanesos, la majoria d’ellshisendats, com ara els Ferran, els Gifre,els Masdevall i els Cremadells, establirenparcel·les de terra ermes i boscoses,d’entre una i cinc vessanes, per tal quefossin plantades de vinya. En això, s’ob-serva una gran presència de treballadorsentre els emfiteutes que adquirien unapeça de terra. D’aquesta manera s’expli-caria, per exemple, el creixement d’unavila de nova creació com Colera o laimportància dels establiments vitícoles ala zona de l’Albera. Potser un dels aspec-tes més interessants que hem pogutconstatar és que bona part dels contra-ctes realitzats en aquesta zona foren unasubstitució de contractes de rabassamorta per emfiteusis perpètues. Això evi-dencia una certa capacitat de negociacióper part dels treballadors de la zona i unamajor estabilitat de l’emfiteuta, que acon-seguia a perpetuïtat els drets sobre lafinca establerta.

Tot i la limitació de la mostra, podemafirmar la importància de l’emfiteusi coma via d’accés a la terra: no només haquedat demostrada per la quantitat decontractes localitzats, sinó també per lesdades que proporcionen, que indiquenque l’Alt Empordà fou una zona de pro-fundes transformacions econòmiques isocials durant el segle XvIII. De la matei-xa manera, a la resta de la regió deGirona s’observen canvis en els drets depropietat i en les formes d’organitzaciódel paisatge agrari, els quals s’explica-rien pel dinamisme dels treballadors. Undinamisme que permet qüestionar algunssupòsits dominants en els estudis d’his-tòria social i econòmica, com els queneguen la possibilitat de canvis estructu-rals importants en aquests sectors méshumils de la població, si aquests no fanreferència a processos d’empobriment; oplanteja la possibilitat d’una mena derevolució industriosa a l’Alt Empordà delsegle XvIII.

noguÉ moreno,brenda L’emfiteusia l’Alt Empordà(1775-1792).Establiments,subestablimentsi contractesa rabassa morta

treball Final (tFm) del màsteren recerca en Humanitats dela universitat de girona.

directora: rosa Congost

data de lectura: Setembre de2016


20

agenda

mestallRedacció:Rosa Congost, Lídia Donat, Rosa Lluch,David Moré i Marisa RoigAssessor lingüístic: Daniel FerrerMaquetació: Anna CabañasPer a informació i inscripcions:associació d’Història rural Pl. de Sant Josep, 1Arxiu Històric de Girona17004 GIRONATel. 972 22 55 00www.ddgi.cat/historiarural/Podeu enviar-nos textos o suggeriments a:[email protected]: semestral.Impressió: Palahí Arts GràfiquesISSN: 2462-5353Dipòsit legal: GI-731-1999

programa

DIvENDRES 6 D’OCTUBRE. De 16.00 a 18.00 h. BibliotecaBarri vell (UdG) 1. Nocions bàsiques de paleografia catalana medieval.

1.1. Introducció a l’escriptura gòtica i al llatí medieval /1.2. El sistema d’abreviatures / 1.3. Principals tipolo-gies documentals

DISSABTE 7 D’OCTUBRE. De 10.30 a 12.30 h. BibliotecaBarri vell (UdG)2. Els reconeixements i les promeses:

2.1. Debitoris i àpoques / 2.2. Reconeixements de ser-vitud i capbrevacions

DIvENDRES 20 D’OCTUBRE. De 16.00 a 18.00 h. ArxiuMunicipal de Castelló d’Empúries3. Els contractes de compra-venda i cessió - I:

3.1. vendes d’immobles / 3.2. Establiments emfitèutics

DISSABTE 21 D’OCTUBRE. De 10.30 a 12.30 h. BibliotecaBarri vell (UdG)4. Els contractes de compra-venda i cessió - II:

4.1. vendes temporals de béns i productes diversos/4.2. Compra-venda de rendes com a instruments decrèdit

DIvENDRES 27 D’OCTUBRE. De 16.00 a 18.00 h. ArxiuHistòric de Girona5. Donacions i últimes voluntats:

5.1. Donacions entre parents / 5.2. Testaments icodicils / 6. Exercici pràctic d’identificació i lectura envolums notarials

professors:albert martí arau (Institució Milà i Fontanals) és llicen-ciat en Humanitats i Documentació, cursa el doctorat enHistòria a la Universitat Pompeu Fabra. En els darrersanys ha impartit nombrosos cursos d’introducció a lapaleografia en diversos arxius albert reixach Sala (Universitat de Girona) és doctoren Història Medieval per la Universitat de Girona havent-se format com a becari d’investigació a la Institució Milài Fontanals del CSIC.

preu de la inscripció: Inclou dossier teòric i dossier pràctic.- 5 € (socis de l’Associació d’Història Rural)- 10 € (estudiants)- 40 € (no socis)

places limitades: 15 alumnes

inscripció:Per fer la inscripció cal omplir la butlleta que es troba a:http://www.ddgi.cat/historiarural/ i trametre-la per correuelectrònic a: [email protected]

organització: Associació d’Història Rural

Hi col·laboren: Diputació de Girona, Institut RamonMuntaner. IRMU, Arxiu Històric de Girona, ArxiuMunicipal de Castelló d’Empúries, Universitat de Girona.Institut de Recerca històrica. Centre de Recercad’Història Rural

introducció a la lectura de documents notarialsde la Catalunya medieval. 6, 7, 20, 21 i 27 d’octubre de 2017A càrrec d’albert martí arau i albert reixach Sala

dijous, 29 de junyMatí11 h-12 h: Rosa Lluch (UB) i Maria Soler (UB): Laimposició del pa en el camp català a l’edat mitjana.12 h-13 h: Lluís To (CRHR, UdG): El consum de pro-ductes tèxtils a la ciutat de vic (segles XIII-XIv).

Tarda16 h-17 h: Gerard Béaur (EHESS/CNRS): New pat-terns of food consumption and social changes. Luxuryproducts in the post-mortem inventories of Meaux andof its countryside (1600-1790).17 h-18 h: Antònia Morey (UIB): Sobre les pautes deconsum dels pagesos de la ciutat de Palma a l’etapafinal de l’Antic Règim.Pausa18 h-19 h: Rosa Congost, Rosa Ros, Enric Saguer(CRHR, UdG): Consum i canvi social a la Catalunyadel segle XvIII. Reflexions a partir dels inventaris delstreballadors de la regió de Girona.

divendres, 30 de junyMatí9 h-10 h: Gabriel Jover (CRHR, UdG): Durant la sego-na meitat del segle XvIII ¿les despeses en ali-mentació van compensar el salari real agrícola? Unaanàlisi a partir dels llibres de despeses i salaris delspredis mallorquins.

10 h-11 h: Rosa Congost (CRHR, UdG): El procés dedifusió de les patates a Catalunya. Revisió de les tesiselitistes o institucionalistes.

11 h: Atorgament del Xv premi Mestall a treballs derecerca Batxillerat, concedit per l’Associació d’HistòriaRural.Pausa12 h: Presentació del projecte UNSILENCE: l’anàlisisistemàtica del registre d’Hipoteques (1768-1862) pera l’estudi del canvi social.12.15 h: Enrique vidal (UPPv): Las nuevas tec-nologías de reconocimiento de texto manuscrito apli-cadas al Registro de Hipotecas de Girona (Enriquevidal)

organitzadors:Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat deGirona International Research Network (GDRI) AAA«Agriculture, Approvisionnement, Alimentation»HAR2014-54891-P, «Neither elite nor poor. Middleclasses and social change in countryside in historicalperspective», funded by the Spanish Ministry ofScience and Innovation.HAR 2014-54205-C2-2-P, «Credit and land market onnortheastern Catalonia’s countryside and small townsin the 14th and 15th centuries», funded by the SpanishMinistry of Science and Innovation.

Lloc de realització: Facultat de Lletres de la UdG (Pl.Ferrater Mora,1, Girona)

més informació: Secretaria del Centre de Recercad’Història Rural (Institut de Recerca Històrica).Facultat de Lletres. Pl. Ferrater Mora, 1 - 17071Girona. Tel (+34) 972 418 945. a/e: [email protected]

Consum, alimentació i canvi social.una perspectiva històricaXXVIII Seminari d’Història Econòmica i Social Girona, 29 i 30 de juny de 2017

HOMENATGE A JOSEP M. SALRACH

Hi intervindran: Joaquim Albareda (UniversitatPompeu Fabra), Pere Benito i Monclús(Universitat de Lleida), víctor Farías Zurita(Universitat de Pompeu Fabra), Joan Ferrer iGodoy (Arxiu Històric de Girona), Antoni Furió(Universitat de valència), Juan José Larrea(Euskal Herriko Unibertsitatea/ Universidad delPaís vasco), Xavier Marcó Masferrer (Universitatde Girona), Tomàs Montagut (UniversitatPompeu Fabra), Pere Orti Gost (Universitat deGirona), Lluís Sales i Favà (Universitat deGirona), Josep M. Salrach (Universitat PompeuFabra), Lluís To Figueras (Universitat de Girona),Pere verdes Pijuan (Institució Milà i Fontanals,CSIC), Roland viader (Université Jean Jaurés deToulouse), Pau viciano (Universitat de valència)

Lloc de realització: Universitat Pompeu Fabra,Edifici Roger de Llúria (Campus de Ciutadella),Sala de graus Albert Calsamiglia

Ho organitzen: víctor Farías, Lluís To, Pere Orti.Grup de Recerca consolidat i Unitat Associada alCSIC: «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunyabaixmedieval» (2014SGR1154). Projectes derecerca coordinats «Crédito y mercado de la tier-ra en el mundo rural y en las pequeñas ciudadesde la Cataluña nororiental de los siglos XIv yXv» (HAR2014-54205-C2-2-P) i «La coyunturaeconómica y demográfica en Cataluña a fines dela época medieval: análisis crítico de los indica-dores fiscales y financieros» (HAR2014-54205-C2-1-P). Unitat de Coordinació Acadèmicad’Humanitats (Universitat Pompeu Fabra),Institució Milà i Fontanals (CSIC) i Institut deRecerca Històrica (Universitat de Girona).