los efectos de la crisis del mercado de trabajo y los ... · la comunicación estudia los efectos...
TRANSCRIPT
1
Los efectos de la crisis del mercado de trabajo y los recortes sociales en las
visiones, actitudes y comportamientos políticos juveniles
Oriol Barranco (a) y Mireia Bolíbar (a) (b)
(a) Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT),
Institut d’Estudis del Treball (IET), Universitat Autònoma de Barcelona
(b) Departament de Sociologia, Universitat de Barcelona
(Versión pre-liminar de un “trabajo en proceso” y en catalán por falta de tiempo de
traducirlo al castellano. La versión no incluye las tablas de anexo. No citar, ni publicar
de ningún modo sin consentimiento de los autores)
Abstract
La comunicación estudia los efectos de cambio que la crisis del mercado de trabajo y el
malestar social por los "recortes sociales" han tenido en algunas orientaciones políticas
juveniles durante los cinco primeros años de la actual crisis económica (2007-2012).
Dichos efectos se analizan para el caso de los adultos jóvenes (18-34 años) residentes en
el Área Metropolitana de Barcelona.
Esta problemática se estudia usando los datos de la Encuesta de Joventut de Catalunya
2012 sobre las trayectorias laborales y domiciliares y sobre las orientaciones políticas.
Ésta es una encuesta oficial de la Generalitat de Cataluña que recoge datos sobre las
transiciones juveniles, desde una perspectiva longitudinal, a través de introducir
preguntas retrospectivas en su cuestionario. Su universo es la población de 15 a 34 años
residente en Cataluña, pero la comunicación analiza únicamente los datos relativos a
relativos a los adultos jóvenes de 18-34 residentes en el Área Metropolitana de
Barcelona y activos en el mercado de trabajo antes del 2008.
El análisis ha consistido, en primer lugar, en estudiar la afectación laboral y domiciliar
de los jóvenes durante los cinco primeros años de crisis, mediante la comparación de
sus situaciones previas y durante la crisis. Con este análisis se ha construido una
tipología de modos de afectación de la crisis según si durante ésta se había mejorado,
empeorado o mantenido en la misma situación laboral (ocupado o no, de contrato y de
2
categoría profesional) y domiciliar. Seguidamente, mediante análisis de contingencia, de
regresión logística y de correspondencias se ha analizado la posible relación de las
citadas afectaciones de la crisis con el interés por la política, la identificación partidista,
los problemas del país, la participación en protestas, el voto o la afiliación a partidos y/u
organizaciones reivindicativas.
Se concluye una relación entre los cambios sufridos durante la crisis en la situación
laboral y algunas orientaciones políticas. Por ejemplo, el haber empeorado en términos
de paro contribuye a generar un malestar laboral personal que favorece a que se
consideren los problemas laborales como los principales del país. Este empeoramiento
respecto al paro también contribuye al abstencionismo electoral, a una disminución de
la identificación con los partidos políticos y ligeramente a la bajada del interés por la
política. Se concluye también que el haber desarrollado un descontento personal con los
recortes sociales contribuye a que se vote y a estar interesado por la política.
Palabras clave: actitudes políticas, participación política, crisis económica, juventud,
crisis mercado de trabajo
Agradecimientos
Los resultados presentados en la comunicación se enmarcan en la investigación “Crisi
econòmica, trajectòries laborals i actituds sociopolítiques juvenils. El cas de la joventut
de l’Àrea Metropolitana de Barcelona” (CRIJOVIS), que se ha financiado con el premio
“D. Gubau i Rosell Mañé i Pelfort i Xinxó” que otorga la Fundació Barcelonesa
d’Amics del País (SEBAP). Se trata de una investigación con el mismo objeto de
estudio pero con métodos mixtos, añadiendo al anàlisis cuantitivo, datos cualitativos
provinientes de entrevistas biográficas a jóvenes.
3
1.Introducción
La crisi econòmica iniciada a començaments de 2008 ha provocat un important
deteriorament del mercats de treball espanyol i català. S’ha incrementat l’atur i han
empitjorat les condicions laborals de moltes de les ocupacions existents (sous més
baixos, més contractes temporals i a temps parcial –involuntaris-, més treball en
l’economia submergida, etc.). La població juvenil, tradicionalment més vulnerable i
amb pitjors situacions al mercat de treball, ha vist com la crisi li afectava especialment
amb un altíssim atur, un increment dels inactius i l’empitjorament de les condicions
laborals dels ocupats. Aquest deteriorament del mercat de treball, com mostren Castelló
et al. (2013) i Barranco et al. (2014), ha fet que s’incrementi el pes de l’atur i la
inestabilitat laboral en les trajectòries laborals juvenils (tant en temps com en nombre
d’afectats) i que s’acceleri la tendència iniciada en la primera meitat de la dècada del
2000 de descens progressiu del pes de les trajectòries més lineals i contínues i
d’augment del pes de les més inestables i més afectades per l’atur. Així, s’incrementen
les dificultats dels joves al mercat de treball i es redueixen les seves perspectives
d’estabilitat laboral, de carrera professional i d’aconseguir unes condicions laborals
bones.
La reducció de la despesa social que va associada a la crisi econòmica també
està afectant a als joves. Aquests, com la resta de la població, noten les modificacions
que han patit diverses prestacions i serveis (la prestació d’atur, la sanitat, etc., així com
les modificacions de les partides destinades específica o especialment a ells: eliminació
de la ajuda al lloguer establerta al 2007 i menor construcció d’habitatges de protecció
oficial, augment de les matrícules universitàries, disminució de beques i de les
polítiques actives d’ocupació, etc.
Aquest escenari d’increment de les dificultats laborals, acompanyat de la
reducció d’algunes partides socials, ha provocat un descens de la qualitat de vida de
molts joves i un increment de la vulnerabilitat social de molts d’ells i de les dificultats
per desenvolupar els projectes vitals, que en alguns casos poden haver implicat
readaptació, postergació i/o frustració de projectes vitals. Sabem, però, molt poc sobre
com els joves estan vivint subjectivament aquestes situacions i què fan per a suportar i
intentar millorar la seva situació laboral i vital.
4
Paral·lelament al deteriorament de la situació econòmica, s’està produint un
descens de la valoració i la confiança ciutadana amb els sistema polític, entès aquest
darrer com el sistema institucional i d’actors de representació d’interessos generals i
col·lectius. Com mostra Medina (2013), durant els anys de crisi econòmica la
satisfacció dels catalans amb el sistema polític decreix dràsticament (passant d’un 27%
d’insatisfets al 2007 a un 76% al 2012) i la valoració i confiança amb principals actors
polítics i socials (església, monarquia, administracions públiques, sindicats, etc.) cau a
mínims històrics, essent especialment baixes les valoracions dels governs, partits
polítics i polítics. D’acord amb Medina, a la tradicional desafecció política d’una part de
la població, s’hi afegeix el descontentament per gestió política de la crisi. Alhora,
continua la autora, s’incrementa també el nombre de persones que afirmen estar bastant
o molt interessats per la política (el 47% al 2012) -sent els més interessats els més
crítics amb les institucions, i la mobilització ciutadana en manifestacions i actes de
protestes, que assoleix els nivells més alts des de la Transició.
Sabem, doncs, que des del començament de la crisi econòmica s’han incrementat
les dificultats laborals per a moltes persones, que moltes han baixat el seu nivell de vida
i que, paral·lelament, es redueix el nombre de ciutadans que confien en el sistema
polític i incrementa el nombre dels que es mobilitzen. A partir de les dades de diverses
enquestes (baròmetres del CIS, enquestes del CEO, etc.) i del coneixement teòric del
funcionament dels processos socials podem establir una relació entre la crisi econòmica
i increment del descontentament i la mobilització ciutadana, però sense que la relació
entre ambdues estigui ben analitzada ni explicada. No s’ha explicat com i per què es
produeix aquesta relació en els ciutadans en què efectivament es produeix.
Partint dels dos dèficits de coneixement i comprensió assenyalats, la comunicació
estudia els efectes que la crisi del mercat de treball i els descontentaments generats per
aquesta i per les retallades han tingut en algunes orientacions polítiques juvenils durant
els cinc primers anys de crisi econòmica (2008-2012). Dichos efectos se analizan para el
caso de los adultos jóvenes (18-34 años) residentes en el Área Metropolitana de
Barcelona (AMB).
La comunicación consta de cuatro apartados, además de la presente
introducción. En el segundo se explican las características de la base de datos usados y
el tipo de análisis estadísticos llevados a cabo. En tercero se muestran los efectos de
5
empeoramiento, mantenimiento o mejora de las situaciones de la juventud en relación al
paro, al contrato y a la situación domiciliar. En el cuarto se explican los efectos que
crisis ha tenido en el desarrollo entre los jóvenes de descontentos laboral y con los
recortes. En el quinto se explican los efectos que las experiencias de empeoramiento
respecto al paro y a la situación domiciliar y los descontentos laboral y con los recortes
han tenido en las visiones, actitudes y comportamiento políticos juveniles. Finalmente,
en el sexto, se llega a la conclusión.
2. Datos, hipòtesis general y metodología de análisis
La problemática de la comunicación se estudia usando los datos de la Encuesta de
Joventut de Catalunya 2012 sobre trayectorias laborales y domiciliares y sobre
orientaciones políticas. Ésta es una encuesta oficial de la Generalitat de Cataluña que
recoge datos sobre las transiciones juveniles, desde una perspectiva longitudinal, a
través de introducir preguntas retrospectivas en su cuestionario. Su universo es la
población de 15 a 34 años residente en Cataluña, pero la comunicación analiza
únicamente los datos relativos a relativos a los adultos jóvenes de 18-34 residentes en el
Área Metropolitana de Barcelona y activos en el mercado de trabajo antes del 2008.
La comunicación parte de la hipòtesi inicial i general que entiende que el deterioro del
mercado laboral y los recortes sociales han generado en muchos jóvenes un descontento
social y político que ha tenido efectos en sus orientaciones sociopolíticas. Siguiendo
esta hipòtesis, se ha llevado a cabo un análisis que ha consistido, en primer lugar, en
estudiar la afectación laboral y domiciliar de los jóvenes durante los cinco primeros
años de crisis, mediante la comparación de sus situaciones previas y durante la crisis.
Con este análisis se ha construido una tipología de cuatro modos de afectación de la
crisis según si durante ésta se había (a) mejorado, (b) empeorado o mantenido un (c)
buena o (d) mala situación laboral (ocupado o no, de contrato y de categoría
profesional) y domiciliar. Seguidamente, mediante análisis de contingencia, de
regresión logística y de correspondencias se ha analizado la posible relación de las
citadas afectaciones de la crisis con el interés por la política, la identificación partidista,
los problemas del país, la participación en protestas, el voto o la afiliación a partidos y/u
organizaciones reivindicativas.
6
Les quatre tipologies de canvis, s’han contruit de la manera que s’explica a continuació.
La referida als canvis en relació a l’atur, ha tingut en compte si els joves han
experimentat alguna vegada situacions d’atur i d’atur de llarga durada. Així, “Millora”
implica que en el període previ a la crisi s’ha experimentat atur de llarga durada i
durant la crisi no se n’ha experimentat o bé que s’ha estat a l’atur menys de 12 mesos.
Es considera “empitjorar” haver patit alguna de les situacions inverses. “Mantenir-se
bé” són els casos en que no s’ha estat mai a l’atur. Finalment, “mantenir-se malament”
fa referència als casos en que s’ha estat a l’atur en períodes equivalents de temps tant
abans com durant la crisi.
La tipologia de canvis contractuals s’ha construït tenint en compte dos criteris. D’una
banda, si els joves enquestats han experimentat períodes d’ocupacions breus (és a dir,
períodes de temps en què es té una gran inestabilitat i una alta rotació entre feines de
curta durada). I de l’altra, els canvis en el tipus de contracte que han tingut en estar
ocupats. Pel que fa al fet d’haver experimentat períodes de breus ocupacions, duem a
terme el mateix procediment que pel que fa a l’atur, comparar si s’han viscut episodis
d’aquest tipus abans i durant la crisi, i en quina durada, per tal d’establir si durant la
crisi han estat més accentuats o no que en el període anterior (concretament, hem
analitzat si s’ha deixat de o passat a experimentar períodes de temps amb aquest tipus
d’ocupacions, i si aquests períodes han estat inferiors o superiors a any).
Amb el segon criteri s’han comparat els tipus de contracte. A l’hora d’identificar
aquests canvis no s’han comparat que succeeix en el període d’expansió i el de crisi,
sinó que ens centrem únicament en els canvis que es produeixen durant la crisi en els
contractes laborals dels joves. Per tant, s’identifiquen com a joves que han experimentat
canvis només aquells que han tingut un mínim de dues feines i en situacions
contractuals diferents. Es computa com a millora el canvi de qualsevol tipus de
contracte cap a un contracte indefinit, el canvi d’”altres” situacions contractuals (sense
contracte, beca o similar, ajuda sense cobrar al negoci familiar i altres) a qualsevol tipus
de contracte, i el canvi de un període de breus ocupacions a un contracte temporal més
estable. Es computa com a empitjorament la situació inversa. Així mateix, es computa
com a “mantenir-se bé” el fet de mantenir-se amb un contracte indefinit (o no assalariat,
sinó com a empresari); mentre que mantenir un contracte temporal, esdeveniments de
7
breus ocupacions precàries, o altres situacions contractuals sense canvis durant tot el
període de crisi s’ha considerat l’indicador de “mantenir-se malament”.
Finalment, en les transicions domiciliàries hem considerat com “mantenir-se malament”
el fet de declarar en el moment de l’entrevista que no es planteja fer una canvi en la
situació domiciliar degut a un motiu econòmic. Així mateix, hem identificat com a
empitjorament aquelles situacions en les quals durant la crisi els individus hagin hagut
de fer un canvi de residència o de forma de convivència degut a una necessitat
econòmica, o bé que hagin realitzat una transició cap a una agrupació familiar (és a dir,
canviar de viure sol, amb parella o amb fills, a viure en pis compartit o a viure amb els
progenitors, o bé passar de viure en pis compartit a viure amb progenitors).
3. Empitjorament, manteniment i millora laboral i domicilar durant la crisi
econòmica
L’anàlisi de les taules A5.1.I, A5.1.II, A5.1.III, A5.1.IV i A5.1.V i A5.1.VI de l’annex
permet posar de manifest el percentatge de joves adults (18-34 anys) inserits al mercat
de treball abans del 2008 que durant els cinc primers anys de crisi han empitjorat, han
millorat o han mantingut la situació laboral i domiciliar que tenien abans que comencés
la crisi.
Començant per la panoràmica general, s’evidencia un balanç negatiu entre el jovent que
ha empitjorat i el que ha millorat la seva situació laboral en relació a l’atur o al
contracte. Així, mentre una quarta part (25’9%) ha empitjorat respecte a l’atur o al
contracte, i gairebé un de cada deu (7’7%) ho ha fet en ambdós, només un de cada deu
(11’1%) ha millorat, bé perquè ha aconseguit sortir de l’atur o perquè ha assolit un
contracte indefinit. La resta de joves ha mantingut la seva situació pre-crisi. Gairebé la
meitat (47’4%) mantenint-se empleat amb contracte estable i el 15’6% restant en atur o
inestabilitat contractual equivalents a la que tenien abans de la crisi. Si mirem
separadament el succeït respecte a l’atur i al tipus de contracte, es palesa que gairebé
una quarta part del jovent (un 21%) ha empitjorat en relació a l’atur i un 3% s’ha
mantingut en la mateixa situació d’atur que tenia abans de la crisi, mentre gairebé tres
quartes parts (un 72%) s’han mantingut ocupats i una petita part del 4% ha millorat
aconseguint una ocupació. Pel que fa a la situació contractual, un 12% ha empitjorat i
8
un 21% ha mantingut la seva mala situació d’inestabilitat pre-crisi, una mica més de la
meitat (un 55%) han mantingut s’han mantingut amb contracte estable i un de cada deu
(10%) han millorat perquè han aconseguit estabilitzar-se. Finalment, en relació a la
situació domiciliar, destaca que un 13% ha empitjorat, un 24% s’ha mantingut en la
situació no desitjada que ja tenia abans de la crisi per impossibilitat econòmica de
millorar-la i el restant 63% s’ha mantingut en la situació pre-crisi viscuda com a
suficientment adequada.
L’anàlisi per col·lectius sociodemogràfics posa de manifest algunes desigualtats
importants en el grau i tipus d’afectació. Primerament, el gènere ha marcat una
diferència important en el empitjorament en atur i contracte, fent que el percentatge
d’homes que ha empitjorat sigui superior al de les dones. Així, el percentatge dels
primers que han empitjorat en atur és del 26’3%, en contracte del 14’3 i en un d’aquest
dos aspectes un 28’7%, mentre que les dones ho han fet en un 15%, un 11% i un 23%
en cadascun d’aquest aspectes respectivament. El percentatge de dones que s’han
mantingut ocupades també és superior al dels homes, amb un 80’3% de les primeres per
un 64’5% dels segons.
Seguidament, es perceben nivells d’afectació segons el tram d’edat en relació a l’atur i
la situació contractual. Així, el col·lectiu d’entre 30 i 34 és el que en termes percentuals
comparativament menys ha patit, gracies a que més de la meitat (54’8%) han aconseguit
mantenir-se ocupats amb el mateix tipus de contracte que abans de la crisi el 54’8% i
han empitjorat en un d’aquests aspectes el 22’4% de joves, sent el col·lectiu que menys
ha empitjorat en atur (un 18’1% pel 24’5% dels de 25-29 i el 22’6% dels de 18 a 24
anys) i els que més han mantingut el contracte (el 61’3%). Entre els 25 i 29 anys hi
trobem els percentatge més d’alt dels qui han empitjorat en atur i/o contracte (un 32’6%
en un o altre, deu punts per sobre dels altres dos grups d’edat, un 24’5% en atur i el 16’2
en contracte) i entre els de 18-24 el percentatge més alt dels qui es mantenen en atur o
amb contractes inestables com abans del començament de la crisi (un 40’9%, gairebé 30
punts per sobre dels altres dos grups d’edat), sobretot perquè és el col·lectiu que més ha
mantingut contracte inestables (un 40’4%, 20 punts per sobre dels altres dos grups).
El nivell d’estudis marca igualment diferències importants penalitzant als d’estudis
baixos (com a màxim estudis obligatoris) amb un percentatge més elevat de persones
9
que empitjoren en relació a l’atur i/o contractualment. Així, els 35’6% dels que tenen
aquest nivell educatiu han empitjorat en un d’aquest dos aspectes, per un 23’9% dels
que tenen estudis secundaris post-obligatoris i un 19’9% dels que tenen estudis
superiors. La pauta es repeteix si mirem el succeït amb l’atur i el contracte per separat.
En aquets aspectes respectivament empitjoren un 33’0% i un 18’3% de persones en el
primer col·lectiu, un 16’5% i 9’1% en el segon i un 13’9% i 10’3% en el tercer. Entre
els joves amb estudis baixos també hi ha un percentatge més alt dels que mantenen les
situacions de desocupació i/o d’inestabilitat contractual que tenien abans de començar
crisi, amb un 19’1% dels casos per un 13% dels altres dos grups.
A l’origen sòcio-econòmic dels joves, mesurat per la darrera categoria ocupacional més
alta d’un dels progenitors, s’associen també diferencies rellevants. Així, els fills dels
pares amb professions més qualificades són els qui més han aconseguit mantenir-se
ocupats (82’4% dels fills de directius i 90% dels de professionals científics,
intel·lectius i liberals, entre 40 i 50punts per sobre la mitjana) i els qui més han
aconseguit fer-ho amb condicions contractuals similars les d’abans de la crisi (en 59’5%
dels fills de directius i 69’2% dels de professionals científics, intel·lectius i liberals,
entre 20 i 30 punts per sobre la mitjana i 40 i 50 punts per sobre dels fills de treballadors
poc o no qualificats). En canvi, els fills de pares amb ocupacions poc qualificades són
els qui menys aconsegueixen mantenir-se ocupats (un 53’9%) i els qui menys
aconsegueixen fer-ho amb un contracte estable (20%). A més, en aquest darrer
col·lectiu és on hi ha un percentatge més alt de persones que mantenen una mala
situació contractual abans i durant la crisi (un 46%, més del doble de la mitjana
general).
Per últim, existeixen diferències segons els lloc de naixement dels joves, encara que no
en el percentatge dels qui han empitjorat en atur i/o contracte. Les diferències es troben
en un percentatge una mica més elevat de joves d’origen estranger que han aconseguit
millorar, bé perquè s’han ocupat (un 9% dels primers per un 3% dels nascuts a l’Estat
espanyol) o perquè han aconseguit o ocupar-se o estabilitzar-se (un 18’2% dels primers
per un 9’8% dels segons). Contràriament, però, entre el jovent del primer col·lectiu
trobem un percentatge més alt dels que s’han mantingut en l’atur o inestables (un
29’1%, 16’4 punts per sobre dels nascuts a l’Estat espanyol) i dels que han empitjorat
en termes domiciliars (en un 24%, 12 punts per sobre dels nascuts a l’Estat espanyol).
10
4. Experiències i desenvolupament de descontentaments personals
4.2. L’increment del descontentament laboral i l’emergència del descontentament
amb les “retallades”
Els cinc primers anys de crisi econòmica (2008-2012) han comportat dos fets
importants en relació als principals descontentaments o problemes socials que viuen
personalment els joves, tal i com es posa de relleu en la comparació entre el 2007 i el
2012 i es recull en el gràfic 2. Un primer fet és el substancial increment del percentatge
de jovent que considera com un dels seus tres problemes principals els de tipus laboral
(atur, situació contractual o de jornada, salari, etc.), passant de ser assenyalats per
31’2% dels joves al 2007 a un 46’4% al 2012. Paral·lelament, baixa fortament el
percentatge dels que afirmen estar afectats pels problemes vinculats a la situació
econòmica i que no són de tipus laboral (quasi en 30 punts, d’un 44’4 al 2007 a un
16’6% al 2012), així com dels que es senten afectats pels problemes que s’han agrupat
sota l’etiqueta de “socials” (decreixen en 36 punts, d’un 53’8% al 2007 a un 17’3% al
2012) i que inclouen els d’accés o manteniment de l’habitatge, de pobresa i desigualtat
social, de gestió bancària i de manca d’oportunitats vitals en general.
El segon fet rellevant és l’emergència de la nova problemàtica de les “retallades” en la
despesa social, que és assenyala per un 31% dels entrevistats. Es tracta d’una
problemàtica que s’ha construït com a tal en la interacció entre l’acció de les
administracions públiques de reducció de la despesa pública social i la crítica d’aquesta
i dels seus efectes efectuada per moviments socials (15M, marees, etc.) i alguns partits a
l’oposició durant aquests anys. En realitat, però, la novetat de la problemàtica és només
parcial. Ho és en la seva denominació, però menys en el seu contingut, ja que de fet es
fa referència a l’abast i intensitat de cobertura que tenen o han de tenir els serveis i
prestacions públiques socials, essent una temàtica present al 2007 amb el nom de
“qualitat dels serveis públics” i que era assenyalada com a problema personal per 32’6%
del jovent. Darrera les dues formes diferents de denominació s’afirma sentir-se afectat
personalment per les mancances o deficiències dels serveis i prestacions socials i
destaca que en ambdós moments els percentatges són pràcticament els mateixos.
L’existència de la problemàtica prèvia de la qualitat dels serveis i les prestacions
públiques i d’uns percentatges similars de joves descontents amb aquestes al 2007 i amb
11
les retallades al 2012, posa de relleu l’existència d’un repertori ideològic-cultural
existent abans de la crisi i que continua durant aquesta que feia i fa valorar i preocupar-
se pels serveis i prestacions públiques. Aquest repertori ha facilitat que prenguessin
força les “retallades” com a problema social entre molts joves i que el 31% esmentat
pugui usar aquest “marc” (frame) o concepte per interpretar la seva situació com a
problemàtica. Sense l’existència d’aquest esmentat repertori, la crítica i denúncia de les
retallades efectuades per moviments socials i partits polítics en l’oposició no haguessin
pogut tenir una ressonància social tan gran i ràpida com han tingut o una audiència que
acceptés que la reducció de la despesa social era quelcom que calia ser considerat com a
“problema”. Una evidència clara de l’èxit que ha tingut la categoria o marc de les
“retallades” és que aquestes són esmentades pel entrevistats en una pregunta oberta i no
amb llistat de problemes suggerits, provant que les persones que les assenyalen tenen i
usen l’esmentat marc per interpretar la seva situació.
Gràfic 1. Comparació dels tres principals problemes que afecten personalment als
joves, 2007-2012. Àmbit Metropolità.
Per últim, cal esmentar que la connotació de major politització, en el sentit restringit del
terme en tant que interès per la política institucional y formal, que sembla tenir la
identificació del problema de les retallades com a problema personal en comparació a
esmentar la problemàtica laboral. Així ho indica el superior interès per la política que
manifesten de mitjana els joves descontents personalment amb les retallades en
12
comparació als descontents laboralment: mentre els primers tenen un interès mitjà de
4’95 en l’escala que va de l’interès nul o 0 al màxim de 10, els segons tenen un interès
de 4’04 (veure taula X de l’annex). L’existència d’aquesta relació també la indica la
ubicació propera que en gràfic 1 de l’annex tenen, per una banda, els descontentaments
amb les retallades i els interessos més elevats (persones amb interessos manifestos del 7
al 10) i, per l’altra, els descontents laboralment i interessos nuls (0) i baixos (1 a 3).
4.2. Experiències, factors i causes generadores de descontentament laboral
Sembla evident i lògic pensar que darrera del increment del nombre de joves
descontents amb la seva situació laboral o que veuen aquesta com a problemàtica està el
deteriorament del mercat de treball produït durant els cincs primers anys de crisi. El
creixement del nombre d’aturats i dels aturats de llarga durada, dels contractats
temporalment i/o amb contractes a temps parcial no desitjats o la baixada de salaris han
incrementat les dificultats per trobar feina, per trobar-ne una de qualitat i ha rebaixat les
condicions laborals de molts ocupats. L’anàlisi de les dades de l’ECJ12 i permet afinar
una mica més en aquesta evidència respecte al paper jugat per factors laborals com
l’atur, les situacions contractuals o la manca de possibilitats de promoció de la feina i
per factors extra-laborals com les característiques sociodemogràfiques dels joves, les
identitats ideològiques, el grau d’interès per la política institucional o el tenir fills/es a
càrrec.
Dos tipus de fets o experiències laborals apareixen com a generadors de
descontentament laboral. El primer tipus són les experiències d’empitjorar respecte a
l’atur i/o contractualment durant els anys de crisi en comparació a la situació que es
tenia abans que aquesta comencés. S’evidencia l’existència d’una clara vinculació entre
aquestes experiències i estar descontent laboralment al 2012, essent amb l’atur un
relació més intensa i de tipus causal i amb el contracte menys intensa i sense que es
pugui caracteritzar de causal. Ho posen de manifest les anàlisis dels efectes d’aquests
empitjoraments conjuntament i separada. Així, empitjorar en un dels dos aspectes o en
ambdós alhora apareix com a fet generador de descontentament (ho indiquen els
coeficients de regressió dels models 1-5 de la taula A5.1.2.III (bis)) que es reflecteix en
que el percentatge de joves descontents laboralment sigui més o menys el doble entre
que han patit els esmentats empitjoraments (68’5%) que entre els que s’han mantingut
13
ocupats i amb contractes indefinits (39’6%) i els que ho han fet en la mateixa situació
d’atur o amb contractes temporals (32’3%).
L’anàlisi separada dels dos tipus d’empitjoraments mostra, a més, que el haver
empitjorat en relació a l’atur és molt més important per explicar el desenvolupament de
descontentament laboral que el haver-ho en relació al contracte. Mentre la primera
experiència apareix com a explicativa no la segona (ho indiquen els coeficients de
regressió dels models 1-5 de la Taula A5.1.2.III (bis))1, alhora que la primera provoca
una diferència superior en els percentatges de joves descontents que la segona, com es
comprova en la taula 1. Així, mentre el percentatge de jovent descontent laboralment és
gairebé el doble entre els qui han empitjorat en termes d’atur (74’3%) que entre els que
s’han mantingut sense patir-lo (38’5%) o patint el mateix tipus d’atur abans i durant la
crisi (42’9%), la diferència del percentatge de descontents entre els qui han empitjorat
contractualment (66’7%) i els que s’han mantingut amb un contracte estable (42,2%) o
amb contractes de tipus temporal (46’4%) és del voltant de 20 punts, essent important i
significativa però inferior que la provocada per l’empitjorar en atur.
És important precisar i destacar que, d’acord amb aquestes dades, ha estat l’experiència
d’empitjorar en atur durant els anys de crisi, passant de no estar aturat a estar-ho o
d’estar-ho a patir-lo de llarga durada, més que no pas la de mantenir-se en la mateixa
situació d’atur, de curta o llarga durada, la que ha estat productora de descontentament
laboral (ho indiquen respectivament els coeficients de regressió positius de
l’empitjorament i els negatius o no significatius del mantenir-se bé i malament dels
models 1, 2 i 3 de les taules A5.1.2III i X de l’annex). Aquest efecte es visualitza i
contribueix a explicar el major percentatge que s’ha vist que hi ha de joves descontents
entre els que han empitjorat en atur o contracte o en atur que els que es mantenen en
males situacions al respecte però sense que els hagi suposat un empitjorament.
L’empitjorament en atur, a més, apareix també com una experiència afavoridora de
malestars més severs que el simple descontentament, com són la depressió, l’angoixa o
l’ansietat (ho indiquen el coeficient de regressió positius entre ambdós fenòmens de la
taula A5.1.2III de l’annex) i que el percentatge dels qui han patit els esmentats malestars
1 És probable que la raó de la no aparició de l’empitjorament contractual com a variable explicativa es
trobi en el fet que un 56% dels joves que han empitjorat en aquest aspecte també ho han fet en relació a l’atur, pesant més el malestar per aquesta darrera que la primera i, per tant, anul·lant l’efecte estadístic d’aquest de la primera.
14
sigui significativament superior entre els qui han empitjorat en atur que entre els qui han
millorat o els qui s’han mantingut sense haver patit atur: un 61’4% els primers, per un
27’8% dels segons i un 41% els tercers (veure taula A5.1.2.I de l’annex).
Complementàriament, cal afegir que el fets d’haver empitjorat personalment en relació a
l’atur o contractualment són factors que desafavoreixen a que s’assenyalin com
problemes principals propis els que s’han agrupat sota l’etiqueta de social (ho indiquen
els coeficients de regressió negatius de taula A5.1.2III de l’annex). Diuen patir aquest
tipus de problemàtiques només el 9’4% dels joves que han sofert la primera situació i el
6’7% dels que han patit la segona quan la mitjana del conjunt de joves és del 17’3%
(veure taula 1 de l’annex). Així, si es consideren conjuntament el tipus de
descontentaments o problemàtiques relacionades positivament i negativa amb
l’empitjorar en atur o contractualment, es conclou que aquestes experiències provoquen
que el descontentament o les problemàtiques laborals personals passin a ser prioritàries i
es deixin en un segon pla d’altres, com per exemple les etiquetades aquí com a
“socials”.
A més de l’atur i les males o empitjorades situacions contractuals, és evident que hi ha
altres fonts o experiències generadores de descontentament laboral. Dins d’aquests
altres fonts o experiències generadores de descontentament hi trobem el fet d’estar en
una ocupació que es percep que ofereix poques o nul·les possibilitats de promocionar en
la feina (ho indica el coeficient de regressió del model complert de la taula X).
Contràriament, el sentir-se mal pagat no apareix com un factor que per si sol generi
descontentament (ho indiquen els coeficients de regressió dels models 1-5 de la Taula
A5.1.2.III (bis)), fet que no es contradiu amb que la meitat del jovent es consideri mal
pagat (veure taules X, X, X de l’annex).
Com s’ha anunciat, però, els factors o experiències laborals assenyalats actuen al costat
i/o interactuant amb d’altres de tipus no laboral. El primer d’aquest factors és la
identificació ideològica del jovent en l’eix esquerra-dreta, que condiciona la generació
de descontentament laboral de dues maneres, depenent de si la identitat és d’esquerres
(“extrema esquerra”, “esquerra” o “centre-esquerra”), de “centre”, de “dretes” (“centre-
dreta, dreta o extrema dreta”), no se’n té (opció de resposta “no sap”) o voluntàriament
no es manifesta per no voler fer-la pública a l’entrevistador (opció de resposta “no
contesta”). La primera manera de condicionament apareix vinculada amb la identitat de
15
“centre” i entre els joves que “no contesten” a aquesta pregunta i consisteix en que tenir
aquesta identitat o no contestar semblen predisposar o afavorir lleugerament a que es
desenvolupi malestar laboral (ho semblen indicar els coeficients de regressió dels
models 4 i 5 de la taula A5.1.2.III (bis)). La segona manera de condicionament està
vinculada a les identitats d’esquerres i dretes i consisteix en modular la forma com les
experiències viscudes en relació a l’atur i al contracte afecten a la generació de
descontentament laboral. Aquest condicionament o modulació consisteix en que el
descontentament laboral del jovent amb identitats d’esquerres depengui en menor
mesura de les pròpies experiències d’empitjorament en relació a l’atur i al contracte que
el que ho està en el jovent de dretes. Es tracta així d’un efecte interactiu entre les
esmentades identitats i experiències laborals (ho indica la comparació entre els
coeficients de regressió de la taula X de l’annex del sentir-se d’esquerres o dretes i el
dels efectes interactius d’aquests i l’empitjorament laboral).
L’efecte interactiu acabat d’explicar es reflexa en que el percentatge de descontents
laboralment, tot i ser més alt entre els que han empitjorat en atur que la resta tant si es
senten de dretes com d’esquerres, sigui significativament més elevat entre els primers:
en un 84’2% entre els de dretes per un 54’5% entre els de centre-esquerra i un 59’5%
dels d’esquerra i extrema esquerra. En canvi, en els joves que han mantingut la seva
situació d’ocupats o els que han millorat perquè han aconseguit una ocupació venint de
l’atur hi ha un percentatge més alt de descontents entre els joves d’esquerres que entre
els de dretes: un 55’8% dels de centre-dreta, un 37’8% dels d’esquerra i extrema
esquerra –si es sumen els que es mantenen i els que milloren- per només un 25’0% dels
de dretes. Per la seva banda, la suma dels dos efectes (el de tenir identitat ideològica de
centre i el d’haver empitjorat en atur) ajuda a explicar que el 100% del col·lectiu que
concentra ambdues característiques hagi desenvolupat un descontent laboral (veure
taula X de l’annex).
El segon factor influent és el grau d’interès per la política institucional. Aquest actua
interactuant amb l’experiència d’empitjorar en atur, però no autònomament (ho
indiquen els coeficients de regressió de la taula X de l’annex2). La seva acció consisteix
en incrementar o suavitzar l’efecte generador de descontentament que ha tingut
l’experiència d’empitjorar respecte a l’atur. El tenir un interès baix (de 0 a 5 en l’escala
2 Els baixos nivells de significativitat dels coeficients de regressió dels models 3,4, i 5 de la taula A5.1.2.III
(bis) són coherents amb la existència d’aquest efecte interactiu.
16
d’interès) incrementa el descontentament que produeix el haver empitjorat en atur,
mentre que tenir un interès alt (de 6 a 10 en l’esmentada escala) té l’efecte invers. Així
es comprèn que entre els joves que han empitjorat en atur, el percentatge de descontents
dels qui tenen baix interès per la política sigui del 84’5% i només sigui del 20’6% entre
els qui tenen interès elevat (veure taula X de l’annex).
El tercer factor és el d’haver hagut de rebre ajuda econòmica de familiar o amistat en el
darrer any per impossibilitat de fer front a les despeses. Aquesta experiència, que
sembla un bon indicador de necessitat econòmica, afavoreix el desenvolupament de
descontentament laboral (ho indica els coeficient de regressió del model 8 de la taula X
de l’annex). El seu efecte queda palès en el significatiu major percentatge de
descontents que hi ha entre el jovent que ha rebut l’esmentat tipus d’ajuda que els no
l’han rebut (un 56’7% els primers per un 42’1% dels segons, gairebé 15 punts de
diferència -veure taula X de l’annex)
El darrer factor influent és el fet de tenir fills al càrrec. Aquest no té efectes per si sol,
sinó en interacció amb les experiències d’empitjorar contractualment, per una banda, i,
per l’altra, amb la d’estar en un lloc de treball amb poques o nul·les possibilitats de
promoció (ho indiquen els coeficients de regressió de la taula X de l’annex). En ambdós
casos, el fet de tenir fills actua incrementant la potència de l’efecte generador de
descontentament laboral que les esmentades experiències tenen per si mateixes, com
s’ha vist precedentment. Dit d’una altra manera, el tenir fills fa que les esmentades
experiències incrementa les possibilitats de generar descontentament laboral.
4.3. Experiències, factors i causes generadores de descontentament amb les
retallades
A diferència del que succeeix respecte a les experiències laborals, l’ECJ12 no té dades
que permetin analitzar una possible vinculació entre el descontentament amb les
retallades i l’afectació d’aquestes en les vides i experiències quotidianes del jovent. Les
dades únicament recullen el descontentament amb les retallades o la percepció de veure-
les com un problema que afecta a nivell personal, sense que es pugui analitzar si el
malestar o sensació de problema prové d’experiències personals amb l’empitjorament
i/o reducció de la cobertura soferta per alguns serveis i/o prestacions públiques, o bé
sorgeix d’una interpretació genèrica de què en tant que ciutadà aquests empitjorament o
reduccions afecten en tant que redueixen la protecció i el benestar al cobrir menys o al
17
fer-ho amb una qualitat menor, o bé prové de la vivència personal en tant que
treballador públic que ha vist la reducció del seu sou i/o el haver de treballar amb menys
recursos, o bé si el descontentament es relaciona amb vàries d’aquestes experiències
alhora.
Les dades de l’ECJ12 sí que permeten, però, analitzar la possible vinculació entre el
descontentament amb les retallades i experiències i factors laborals com l’atur, les
situacions contractuals o la insatisfacció salarial i d’altres factors extra-laborals com
així com les característiques sociodemogràfiques del jovent, les identitats ideològiques,
el grau d’interès per la política institucional o el tenir fills/es a càrrec.
Pel que fa als factors de tipus laborals, apareixen tres tipus de fets o experiències. Una
primera és la d’haver empitjorat en la situació contractual durant els anys de crisi (ho
indica el seus coeficients de regressió dels models 1-7 de la taula A5.2.III -nou model-).
El seu efecte es reflecteix en un percentatge de descontents amb les retallades superior
entre els que han empitjorat contractualment que els s’han mantingut en la mateixa
situació que tenien abans de la crisi: un 39’4% dels primers per un 27’8% dels que han
mantingut una situació de contracte estable i d’un 28’7% dels que es mantenen amb
contractes de tipus temporal o sense contracte (veure taula X de l’annex).
La segona experiència és el sentir-se insuficientment remunerat en l’ocupació (ho indica
el seus coeficients de regressió dels models 2-7 de la taula A5.2.III -nou model-). Així,
hi ha gairebé un 10% més de joves descontents amb les retallades entre els que tenen
l’esmentada percepció que els que no la tenen (un 37’6% dels primers per un 28’2%
dels segons –veure taula X de l’annex).
El darrer fet o experiència és la d’estar ocupat en el sector públic. La raó de la influència
d’aquest factor és probable que es trobi en la proximitat i manera en els empleats
públics han viscut les retallades. Per una banda, les han viscut en tant que
treballadors/es. Des d’aquesta posició han pogut connectar causalment les
conseqüències que les reduccions pressupostàries tenia per a les seves condiciones
laborals, des de la reducció salarial al increment de la càrrega i el ritme de treball per la
presència de menys personal realitzant la mateixa feina. Trobem, doncs, en el cas del
jovent la mateixa relació que van trobar Muñoz et al. (2014) pel conjunt de la població.
Addicionalment, també els empleats públics també poden haver percebut que les
reduccions pressupostàries reduïen la qualitat i la cobertura de les prestacions i/o serveis
18
que ells contribueixen a produir i/o gestionar amb la seva feina. Aquest fet generador
insatisfacció perquè suposa una pèrdua de qualitat del producte de la pròpia feina, que
és un element central en la legitimació i dotació de sentit de la activitat laboral i l’esforç
que s’hi desenvolupa (Déjours, 1996), i perquè afecta als serveis i prestacions públiques
que formen part dels drets de ciutadania. Justament aquesta darrera dimensió dels
efectes de les retallades afecta als empleats públics en la seva condició de ciutadans
potencialment usuaris de serveis i prestacions públiques. Per una altra banda, per tant,
les retallades són pensades i potencialment experimentades i viscudes des del punt de
vista de ciutadans que veuen minvar els nivells de qualitat i cobertura de molts serveis.
Essent, però, uns ciutadans que poden transferir el descontentament amb les retallades
desenvolupat en l’àmbit laboral a la resta d’àmbits de la seva vida.
A tot això cal afegir, a més, que els empleats públics han sigut un dels col·lectius que
han tingut més l’abast el discursos crítics i de protesta contra les retallades i els seus
efectes a través de les múltiples protestes o mobilitzacions socials (manifestacions,
taules informatives, vagues, etc.) que s’han dut a terme en el sector públic en general i
en la sanitat i l’educació en particular. Les plataformes conjuntes de treballadors públics
i dels seus sindicats i ciutadans-usuaris, les anomenades “Marees” ciutadanes, han
generat i difós un discurs de les retallades pels seus efectes d’empitjorament de les
condicions laborals dels treballadors i de baiada de la qualitat i cobertura dels serveis i
prestacions públiques (Molina y Barranco, 2016). Aquest discurs de ben segur que ha
donat conceptes i eines cognitives (“marcs cognitius”) per a què els treballadors públics
interpretessin la realitat en el sentit esmentat. És la tasca d’emmarcament de la que
parlem diversos teòrics dels moviments socials (Gamson, 1992; Snow y Benford, 1988)
Pel que fa als factors extra-laborals, se n’han detectat X que afavoreixen el
desenvolupament de descontentament personal amb les retallades. Un primer és el tenir
un interès mitjà-alt i alt per la política -puntuació de 6-10 en l’escala d’interès mínim 0 i
màxim de 10- (ho indica els coeficient de regressió del models X-7 de la taula, així com
la proximitat dels interessos alts -7 a 10- amb els descontentament amb les retallades).
Així, el percentatge dels joves amb interessos mitjans-alts que es consideren
personalment afectats per les retallades és 15 punts superior als dels que tenen
interessos baixos (un 39’7% dels primers per un 25’3% dels segons; veure taula X de
l’annex). En el sentit argumentat en l’apartat precedent, que l’interès per la política
afavoreixi el sentir-se personalment descontent amb les retallades sembla lògic pel fet
19
que la connexió conceptual entre la gestió política de reduir la despesa social amb els
seus efectes en la pròpia vida o problemes no és visible automàticament, sinó que
requereix unes competències político-analítiques i/o un cert contacte amb els discursos
o marcs interpretatius crítics amb la reducció de la despesa social i els seus efectes.
Un segon factor que contribueix a que es desenvolupi un descontentament amb les
retallades és el tenir fills al càrrec (ho indica els coeficient de regressió del models X-7
de la taula). Aquest efecte es visualitza en un percentatge 15 punts superior de
descontents amb les retallades dels que tenen fils respecte als que no en tenen (un 41%
dels primers per un 26’7% dels segons; veure taula X de l’annex).
Un tercer factor afavoridor de descontentament amb les retallades és el fet de ser dona
(ho indica els coeficient de regressió del models 7 de la taula X). Elles mostren un grau
de sensibilitat major que ells per sentir que les retallades els suposen un problema
personalment. Així, el percentatge d’elles amb aquest tipus de descontentament és 25
punts major que els dels homes (un 44’0% dels primers per un 18’8% dels segons;
veure taula X de l’annex).
Per últim, sensibilitats diferents respecte a les retallades semblen associar-se les
identitats ideològiques de l’eix esquerra-dreta. Identificar-se amb l’esquerra sembla
predisposar a sentir-se afectat personalment per les retallades en major mesura que si
s’està identificat amb la dreta (ho apunten els coeficients de regressió dels models 3-6
de la taula X). Així, el percentatge de joves que consideren que les retallades els
suposen personalment un problema és significativament més entre els d’esquerres que
els de dretes (un 37’8% dels primers per un 22’8% dels segons, 14’3 punts de
diferència; veure taula X de l’annex). Es tracta d’una realitat que pot respondre a
l’existència d’un major nombre de joves que tinguin entre les seves creences
ideològiques la de la defensa dels serveis públics i, per tant, hagin estat més favorables
als discursos contra les retallades pressupostàries. El poder o capacitat d’influència que
tenen aquestes sensibilitats associades a la identitat ideològica semblen ser menors que
les de la resta de factors esmentats (ho demostraria el fet que els seu efecte deixi de ser
significatiu en el model 7).
5. Experiències, descontentament i cultura cívico-política
5.1. Experiències, descontentaments i visió dels principals problemes col·lectius
20
Com era d’esperar, el deteriorament del mercat de treball produït durant els anys de crisi
ha tingut efectes en els problemes col·lectius que el jovent considera més importants.
Els problemes laborals han adquirit una importància central, essent esmentats com un
dels tres problemes col·lectius més importants per una mica més de la meitat del jovent
(53’1%). Seguidament, el problema de les “retallades” és apuntat per un 34’4% dels
joves, els problemes de tipus econòmics per un 25% i els agrupats sota la etiqueta de
“socials” per un 14’7%. La consideració conjunta dels quatre tipus de problemes
col·lectius esmentats, posa de manifest dues realitats importants. Una és que els
descontentaments personals són els factors explicatius més importants del tipus de
problemes col·lectius que es consideren com a principals. Així, el haver desenvolupat
descontentament laboral, amb les retallades, social o de tipus econòmic són els factors
que més afavoreixen a que respectivament es considerin que els problemes col·lectius
més importants són els de tipus laboral, les retallades, els socials o els de tipus
econòmic (ho indiquen els coeficients de regressió de les taula A6 de l’annex). Així, en
el 76,7% dels casos es produeix una coincidència entre el tipus de descontentament
personal esmentat i el tipus de problema col·lectiu apuntat.
Una segona realitat que cal esmentar, però, és que gairebé la quarta part dels joves
(24%) identifiquen problemes col·lectius no coincidents amb els seus descontentaments
i que, per tant, s’esmenten perquè s’és conscient de les dificultats que generen en altres.
Aquesta realitat explica que el nombre de joves que consideren els problemes laborals,
les retallades i els de tipus econòmic com un dels tres més importants a nivell col·lectiu
sigui una mica major que el dels que es senten afectats per aquests havent un
desenvolupat un descontentament personals al respecte. Així, el percentatge dels que
apunten els problemes de tipus laboral és 7 punts superior al dels que es senten
personalment afectats per aquests (un 53’1% dels primers per un 46’4% dels segons), en
el cas de les retallades la diferència és de tres punts a favor dels que les consideren com
a problema col·lectiu (un 34’4% per un 31%) i en el de tipus econòmic aquesta
diferència és de 8’4 punts (un 25% per un 16,6%).
La consideració separada dels factors que expliquen que es considerin els laborals i les
retallades entre els tres principals problemes col·lectius, posen de relleu altres realitats
importants per a cada cas (ho indiquen els coeficients de regressió de les taula A6 de
l’annex). Pel que fa als problemes col·lectius laborals, tres factors laborals i quatre
d’extra-laborals afavoreixen la seva consideració entre els tres principals. Les
21
experiències o fets laborals són les d’haver desenvolupat un descontentament amb la
situació laboral personal, el ser pessimista sobre les possibilitats futures de què aquesta
situació millori i el fet d’haver empitjorat en l’atur. El fet que l’efecte d’aquest darrer es
mantingui al costat de l’efecte del descontentament laboral, al que com s’ha vist en
l’apartat precedent contribueix fortament a explicar, mostra que aquest té efectes fins i
tot quan no s’ha desenvolupat un descontentament laboral. Per tant, existeixen casos en
què l’experiència d’haver empitjorat en atur afavoreix a què es considerin els problemes
laborals, però sense que s’hagi desenvolupat un descontentament laboral.
Pel que fa als quatre factors extra extra-laborals, el primer és el d’haver desenvolupat un
descontentament personal dels que s’han agrupat sota l’etiqueta de “socials”, com són
els d’accés o manteniment de l’habitatge, de pobresa i desigualtat social, de gestió
bancària i la manca d’oportunitats en general. Tenint en compte que alguns d’aquest
problemes poden haver derivat de problemes laborals, com per exemple el d’accés a
l’habitatge o la pobresa de la pèrdua de la feina o del empitjorar contractualment i/o
salarial, es pot entendre el seu efecte. Un segon factor és el tenir una identitat ideològica
de centre o de dretes. Sentir-se d’aquesta manera afavoreix a que s’assenyali com a
problemes col·lectius els laborals, més que si un es considera d’esquerres. El dos darrers
factors que afavoreixen que s’apuntin els esmentat problemes és haver nascut a
l’estranger i que els pares siguin treballadors semi-qualificats i poc qualificats.
Per la seva banda, el considerar les retallades entre un dels tres principals problemes
col·lectius ve afavorit per tres factors (ho indiquen els coeficients de regressió de les
taula A6 de l’annex). El principal és el d’haver desenvolupat un descontentament
personal amb les retallades per sentir que aquestes suposaven un problema personal.
Seguidament, el tenir fills al càrrec i el ser dona també ho afavoreixen.
5.2. Experiències, descontentaments i actituds polítiques
Efectes en l’interès per la política
L’interès per la política, entès en sentit restringit com un interès per l’acció de les
institucions governamentals i parlamentàries (estatals, autonòmiques i municipals) i dels
partits polítics, es veu afectat per tres factors vinculats a la crisi. El primer és el fet
22
d’haver desenvolupat un descontentament personal amb les retallades, que sembla
contribuir a tenir interessos alts o mitjans alts. Aquest efecte es reflecteix en una mitja
d’interès per la política una mica més elevada entre els descontents amb les retallades
que entre els que no ho estan: un 4’95 dels primers per un del 4’23 dels segons (veure
taula X de l’annex).
El segon factor és l’experiència d’haver desenvolupat angoixa o depressió per raons
laborals, que té l’efecte d’afavorir un grau d’interès baix o mitjà-baix per la política (ho
indiquen els coeficients de regressió de les taula A6 de l’annex i la ubicació propera
d’aquestes dues variables en el gràfic de correspondències). Aquest efecte es visualitza,
per una banda, en una mitja d’interès per la política una mica inferior dels descontents
laboralment respecte als que no ho estan: un 4’04 dels primers per un 4’84 dels segons
(veure taula X de l’annex). Per l’altra banda, l’efecte de l’esmentat descontentament es
mostra també en la diferència del percentatges del gens i bastant interessats en política.
Així, el percentatge de “gens interessats” (0-1 en l’escala de 0 a 10) és de quasi el doble
entre els descontents que entre els que no ho estan (un 30’6% per un 15’9%), mentre
que el dels “bastant interessats” és 7’6 punts superior entre els segons (un 19’4% per un
27’0%) (veure taula X de l’annex).
El tercer factor és l’experiència d’empitjorar en la situació d’atur durant els cinc primers
anys de crisi. Aquesta té l’efecte de reduir l’interès per la política entre els joves amb
estudis superiors finalitzats, sense tenir-se cap entre els joves amb estudis mitjans o
inferiors, trobant-nos front un efecte interactiu (ho indica els coeficients de regressió del
model d’interacció). Així, com es veu en la veure taula X de l’annex, entre els primers,
els que han experimentat l’atur existeix un percentatge significativament inferior de
persones amb alt interès en comparació als que no han patit aquesta vivència (els primer
són el 45’1% i els segons un 59’7%) i un percentatge significativament superior dels
que tenen un interès baix entre els que han empitjorat en atur que els que no ho han fet
(54’9% els primers i un 40’3% els segons). En canvi, entre els joves amb estudis baixos
i mitjos, no es manifesta cap diferència entre percentatges dels que tenen un alt i baix
interès segons que hagin empitjorat o no en atur.
Efectes sobre la identificació partidista
La identificació partidista indica el sentiment de sentir-se proper a un partit polític
perquè amb ell es té un elevat grau de confiança i/o d’acord amb els seus plantejament
23
i/o actuacions. Al respecte, destaca la dràstica reducció que ha patit aquesta identificació
durant els cinc primers anys de crisi, amb un 25’7% menys3. Així, al 2012 només el
33,9% del jovent metropolità se sent identificat amb algun partit, mentre el restant
66’1% no se sent proper a cap partit. En aquest cas, l’únic factor vinculat a la crisi que
contribueix a explicar aquests nivell d’identificació de partit és el fet d’haver empitjorat
en atur durant els anys de crisi. Haver patit aquesta experiència afavoreix a la no
identificació (ho mostra el coeficient de regressió de taula X de l’annex). Així s’entén
que el percentatge de no identificats sigui significativament major entre els que han
empitjorat en atur que entre la resta: un 81’3% dels primers per una 62’0% de la resta de
situacions. Val la pena destacar, a més, que no cap tipus descontentament apareix com a
factor explicatiu de no identificació amb cap partit.
Gràfic X: Identificació partidista segons l’experiència de l’atur durant la crisi
Efectes en l’eficàcia interna
L’eficiència interna, entesa com la percepció personal de creure’s capaç de comprendre
la realitat política, es mostra insensible tant a les experiències viscudes en el mercat de
treball durant els anys de crisi com als descontentaments laboral, econòmic i amb les
retallades que es puguin haver desenvolupat. Així, al 2012, només una mica menys de la
meitat del joves de l’AMB (el 46’3) es considerava capacitat per entendre la política,
mentre una mica més de la meitat (54’7%) entén que la política sovint és massa
complicada perquè ell o ella la pugui entendre. Destaca, però, que el fet d’haver
empitjorat en termes de domicili durant els anys de crisi afavoreix el sentir-se capacitat
3 La comparació de les dades de l’ECJ07 i de l’ECJ12, per problemes de la mostra del 2007 han hagut
d’excloure els joves d’origen immigrant.
62,0% 81,3%
38,0% 18,7%
0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%
100%
Es manté bé i altressituacions (millora, es
manté malament,bloqueig)
Empitjora
24
per entendre la política (ho indica el coeficient de regressió de la taula 5). Així, entre els
joves que han patit aquesta circumstància trobem només un 35’6% de persones que
creuen que la política sol ser complicada d’entendre, percentatge que està 19 punts per
sota de la mitjana del conjunt de joves (veure Taula A3.2.III. de l’annex).
5.3. Experiències, descontentament i participació política
El vot
Majoritàriament el joves metropolitans van votar a les eleccions al parlament de
Catalunya del 2010 (el 67%), una minoria rellevant va abstenir-se voluntàriament (16%)
i una altra minoria no va votar per no tenir el dret (17%), bé per no ser major d’edat o
per no tenir la nacionalitat. Vinculats als efectes de la crisi, per una banda, apareix un
factor afavoridor del vot, com és el descontentament amb les retallades. En canvi, les
experiències d’haver empitjorat en relació a l’atur o en termes de situació domiciliar i la
d’haver hagut de rebre ajuda econòmica de familiars o amistats afavoreixen a
l’abstenció (ho poden de manifest els coeficients de regressió de la taula X de l’annex).
La col·laboració estable o afiliació a partits polítics o moviments socials
La col·laboració estable o afiliació amb algun partit polític o una organització de
moviment social és una forma de participació minoritària que només duen a terme un
12% dels joves. Cap de les experiències vinculades a la crisi apareixen com a factors
afavoridors d’aquest comportament, però tres apareixen com a desafavoridares: el
haver empitjorat en d’atur i els haver desenvolupat un descontentament personal laboral
o social (ho indiquen els coeficients de regressió de la taula X de l’annex).
Participació en protestes
El 36% dels joves de la mostra van participar en algun tipus de protestes durant l’any
precedent a ser enquestats. En relació al 2007, el percentatge de joves que ha participat
en aquestes accions ha augmentat en un 16’8%. Els fets d’haver desenvolupat un
descontentament laboral o social personals afavoreixen aquest tipus de participació (ho
indiquen els coeficients de regressió de la taula X de l’annex).
25
6. Conclusiones
Los resultados presentados permiten concluir una relación entre algunos cambios
sufridos por los jóvenes durante los cinco primeros años de crisis y algunas
orientaciones políticas. Así, el haber empeorado en términos de paro ha sido un factor
generador de descontento laboral personal, cuyos efectos se incrementan (por
interacción) cuando los jóvenes se identifican ideológicamente la derecha, si tienen un
interés bajo por la política, si tienen hijos a su cargo o si han tenido que recibir ayuda
económica e familiares o amigos. El haber empeorado en relación al paro ha contribuido
también a la aparición de situaciones de malestar más severo como depresión, angustia
o ansiedad, y además ha propiciado que los problemas laborales personales tomen
centralidad en la vida de las jóvenes en detrimento de otros.
Por otro lado, la experiencia de haber empeorado contractualmente durante los cinco
primeros años de crisis, el sentir-se insuficientemente remunerado en la ocupación, el
trabajar en el sector público, el tener un interés alto por la política, el tener hijos al
cargo, el ser mujer y el sentirse de izquierdas son todos ellos factores que han
favorecido a desarrollar un descontentos con los recortes sociales.
El tipo de descontentos personales que se han desarrollado son factores explicativos del
tipo de problemas colectivos que se consideran principales. El haber desarrollado un
descontento personal laboral favorece a la consideración de esta problemática temática
dentro de las principales del país. Y lo mismo sucede con los problemas de tipo
económico, social o los recortes sociales. El descontento laboral y el social han
contribuido también a la participación en protestas y han desfavorecido a hacerse
miembro de un partido político o una organización de un movimiento social
reivindicativo.
Por último, el empeoramiento respecto al paro también ha contribuido al
abstencionismo electoral y a una disminución de la identificación con los partidos
políticos. Se concluye también que el haber desarrollado un descontento personal con
los recortes sociales fomenta el voto y se asocia a intereses elevados por la política.
26
Bibliografía
Barranco, O.; Bolíbar, M.; Verd, J.M. i Castelló, L (2014) “La situació del jovent en el
mercat laboral segons l’EJC12. L’impacte de la crisi econòmica en la població jove
a Catalunya”, Àmbits de Política i Societat.
Castelló L.; Bolíbar M.; Barranco O.; Verd JM (2013) "Treball. Condicions en el mercat
de treball i trajectòries laborals de la joventut catalana", en P. Serracant (coord.).
Enquesta a la joventut de Catalunya 2012. Volum 1. Transicions juvenils i
condicions materials d'existència. Barcelona, Departament de Benestar Social i
Família. Col·lecció Estudis, n. 34. Pp 117-224
Gamson W (1992) The Social Psychology of Collective Action. In: Morris A and
Mueller C (eds) Frontiers in Social Movement Theory. New Haven: Yale
University Press, pp. 53-76
Medina, L. (2013). “Les institucions en el punt de mira. Les valoracions de les
institucions i dels actors polítics i socials entre la població catalana (1991-2012)”,
Quaderns de l’ICPS. Barcelona: Institut de Ciència Polítiques i Socials.
Molina O y Barranco O (2016, en prensa) Trade union strategies to enhance strike
effectiveness in Italy and Spain. Transfer 22 (3)
Muñoz J; Anduiza, E & Rico G (2014) “Empowering cuts? Austerity policies and
political involvement in Spain”, In Staffan Kumlin & Isabelle Stadelmann-Steffen
(eds), Feedback? How Welfare States Shape the Democratic Public. Cheteltham:
Edward Elgar
Snow D and Benford R (1988) Ideology, frame resonance, and participant mobilization.
International Social Movement Research 1(1): 197–217.