José Miquel Martínez

La solitud en la ciutat Des del principi dels temps, la hu-manitat ha optat per la vida en societat. Es així com han arribat a ser les ciutats el que són, una llauna on nosaltres, els humans, ens hem anat acumulant. A poc a poc hem abandonat el camp i la terra per acomodar-nos entre murs de formigó.Les ciutats són com una gran ceba, plena de capes. En el nucli està l´individu, i a poc a poc va formant capes cada vegada més grans, la fa maília, els veïns, la comunitat de veïns, el col.legi, l´institut, la universi-tat, el treball, cuan encara quedaba, la pa-rella, la família de la parella... Capes i capes de gent que en acumular-se formen la gran ceba que es la ciutat.I es que són moltes les avantatges de viure en una societat agrupada en ciutats, les conexions amb altres poblacions son mi-llors, una accesibilat als serveis púbilcs més propera, les posibilats d´oci son majors, i clar, a més gent vivint plegada, més posibi-litats de coneixer gent. Tot son avantatges, es fantàstic el fet de poder sortir al carrer

hi poder parlar i saludar-se amb la gent... Però realment ens aturem? En la realitat actual, la societat no te té temps ni ganes d´aturar-se i conèixer i saber qui hi viu al seu costat.Caminem pels carrers plens de gent amb el cap cot, la mirada perduda, deixant en-darrera centenars de persones, històries i vides amb la tranquilitat de saber que en qüestió de minuts ni tan sols recordarem el que habem vist.

Però deixant de banda la vessant negativa que connota la paraula solitud, també es pot analitzar d´una manera molt més positiva.El fet d´haber-nos reagrupat en societat tan masificades ens ha fet també perdre un espai personal necessàri per al nostre pensament més íntim e instrospectiu.Així doncs, la solitud passa de ser una cosa dolenta, a ser un desitg.I es curiós aquest punt de la evolució hu-mana, hem passat de tèmer a la solitud per acabar desitjant-la .Les capes de la gran ceba s´acumulen i ens ofeguen, i de tant en tant necessitem obrir per a poder respirar.En aquest treball reflexiono sobre aquests moments. Moments en els que l´individu està sol enmig de la ciutat, moments per a poder reflexionar, concentrar-se o simple-

ment aturar-se i gaudir del sol en un banc. Poder aixecar el cap i respirar, i veure que el que tenim alrededor no son punts sinó persones, i qué segurament estaràn buscant la seva ració de solitud.

Pel que fa la meva part, el fet de realitzar aquest treball també m´ha permés trobar el meu ratet per a poder agafar la càmera i sortir al carrer, per a estar sol.Crec que es un treball que reflexa una mica tot el que he anat aprenent aquests ultims mesos. Tant alhora de editarles, o publicar-les, com pel que fa els referents que hem estat estudiant a clase, com podria ser Lee Friedlander i els fotògrafs de la street foto Nord-Americana, com les llargues conver-ses mantingudes amb els professors, encara que a vegades sembli que no s´escolti a clase, alguna cosa sempre queda.

José Miguel Martínez