Església de tarragonaNúm. 273 Març - Abril 2013 - Quinta època

Papa Francesc,benvingut!

REPORTATGE. Seminari Menor Una llar diocesana per al discerniment vocacional dels nois

CENTENARI. Casa de Sant JosepUn projecte pioner al servei de la protecció de la infància i la joventut

ESCOLA CRISTIANA. Una aposta de futur Un pont per a molts alumnes i famílies al fet religiós

Més informació: aperez@arqtgn.cat

SUMARI 273Març - Abril 2013 Església

de tarragona

Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Dídac Bertran, Anna Robert, Luis-José Baixauli Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: MCS Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) Fax: 977 251 847 a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arquebisbattarragona.cat Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Subscripció anual: (6 números): 11,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,00 €

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.

EL BLOCA. Coll Gilabert

PER QUÈ ENS ESTRANYEM?Rafael Serra, pvre.

CAPÇALERAPreparem la Ceremònia deBeatificació del 2013 a Tarragona

SANT PAREL’inici d’un nou pontificat

LA VEU DE CÀRITAS

COMUNICACIÓPrograma conjunt de la televisió diocesana i la cadena COPE al servei de l’evangelització

TARRAGONA MISSIONERA Testimoni gràfic de la missió diocesana deKampanga al Palau Bofarull de Reus

CENT ANYS DE LA CASA SANT JOSEPAndreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas, Museu Bíblic Tarraconense.

EL REPORTATGEEl Seminari Menor, una llar diocesana per al discerniment vocacional dels nois

PASTORAL DE LA SALUT«Vés , i tu fes igual»

L’ESCOLA CRISTIANA, UNA APOSTA DE FUTUR

Enric Puig Jofra, secretari FECC

OPINIÓDona, què vols fer?

Núria Gómez Granés

UNES INICIATIVES PASTORALS EN LÍNIA DE NOVA EVANGELITZACIÓ

Josep Bofarull, rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls

ANY DE LA FEL’eclesialitat de la fe

IN MEMORIAMMn. Andrés Lafuente Martínez i

P.Gonzalo de Nicolás García

NOTÍCIES

LLIBRES

04

05

06

15

17

19

20

22

29

16

32

34

37

38

39

43

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

Per què ens estranyem? Rafael Serra,, pvre.

Jesuïta i Papa

El soldat Ignasi de Loiola, després de ser ferit a la batalla de Pamplona va haver de romandre una temporada de

descans absolut, durant la qual va caure a les seves mans un llibre amb la vida dels sants.

Allí comença la seva conversió, que el durà com a pelegrí tres dies a Montserrat, on abandona l’espasa davant la Moreneta, i uns quans mesos a Manresa, lloc on es va entregar a la pregària i l’escriptura. L’aventura militar ha deixat pas a l’aventura espiritual, i qui fa poc temps es deixava impressionar per la vida dels sants, inicia un camí de santedat vertaderament impressionant.

Ara un altre fill de sant Ignasi arriba a ser Papa ell mateix. Els cardenals l’han cridat a Roma —com ell va dir— des de quasi la fi del món. Li tocarà lluitar, posant en joc unes forces que el seu predecessor ja no tenia. Tindrà l’ajuda de la pregària del catòlics, i entre ells la d’una persona molt especial, el mateix Benet XVI.

Per primera vegada a la història un Papa veu des de la terra aquell qui l’ha succeït. Podem pensar que la pregària del papa Ratzinger guardarà les espatlles del papa Bergoglio.

Durant l’Audiència General a la Plaça de Sant Pere del dimecres 3 d’abril el Papa Francesc ens sorprengué de nou amb un gest entranyable: va baixar del jeep i es va inclinar a signar la cama enguixada d’una nena. Ens imaginem que el goig de la noia i dels seus pares fou gran i romandrà sempre a la seva memòria. La fotografia ha donat la volta al món.

Pensem que, si bé és veritat que aquests gestos del bon Papa Francesc ens sorprenen, de cap manera ens haurien d’estranyar; recordem que el mateix Crist, Fill de Déu, el dia abans de la seva mort, en aquell sopar de la Pasqua, el primer que feu va ser agenollar-se, inclinar-se i rentar els peus dels seus deixebles. Si ho va fer el Fill de Déu, com no ho hauria de fer el successor de Pere?

De la mateixa manera, tampoc se’ns ha de fer estrany aquest gest ja que és un Bisbe d’aquell que va dir: «Deixeu que els infants vinguin a mi perquè d’ells és el Regne dels Cels».

Aquests gestos del Sant Pare són una gran encíclica en la qual ens ensenya un estil pastoral nou: humilitat, senzillesa, caritat feta detall i una gran confiança en el Pare del Cel. Aquestes són les categories que marcaran l’estil del nou Papa, que esperem que s’encomanin tota l’Església.

Gràcies, Papa Francesc per aquests detalls tan entranyables, són flors de Pasqua, no endebades vas escollir el nom del pobrissó d’Assís.

4

CapçaleraMons. Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

El diumenge 13 d’octubre de 2013, a les 12 del migdia, tindrà

lloc a Tarragona la cerimònia de beatificació de més de 500 màrtirs del segle XX a Espanya. D’entre ells, gairebé 250 van morir a Catalunya. De l’arxidiòcesi de Tarragona hi ha 147 màrtirs: el bisbe auxiliar Manuel Borràs, 66 preveres diocesans, 2 seminaristes, 20 monjos de Montserrat, 39 Germans de les Escoles Cristianes, 7 Carmelites Descalços, 7 Claretians, 1 Caputxí i 4 preveres de la Fraternitat Terciària de les Carmelites de l’Ensenyança (fundats pel beat P. Francesc Palau).

Són moltes les persones de l’arxidiòcesi que han conegut, han sentit parlar o viuen als llocs on aquests màrtirs van viure i oferir la seva vida en el martiri. No podem oblidar que Tarragona té una gran història de fe cristiana i martirial, perquè els protomàrtirs hispans són el bisbe de Tarraco Fructuós i els seus dos diaques Auguri i Eulogi, cremats vius a l’amfiteatre de la ciutat en la persecució de Valerià i Gal·liè un 21 de gener de l’any 259.

La nostra arxidiòcesi té l’honor d’organitzar, junt amb la Conferència Episcopal Espanyola, aquesta magna beatificació, la més nombrosa que s’ha fet en tota la història de l’Església. Necessitarem la implicació de totes les parròquies, institucions i persones per a organitzar-la i atendre els milers de peregrins que ens visitaran en aquells dies del proper octubre.

Aquesta cerimònia de beatificació ha de ser una gran manifestació de fe. L’exemple dels nostres màrtirs ha de donar un fort impuls a la nostra vida cristiana. Que com ells, sapiguem donar testimoniatge de Crist, perdonar els enemics i buscar sempre la pau i la concòrdia.

Preparem la Cerimònia de Beatificació del 13 d’octubre de 2013 a Tarragona

55

Sant Pare

L’inici d’un nou pontificat

La solemne inauguració del pontificat del papa Francesc es va celebrar a la plaça de Sant Pere el passat dimarts 19 de març,

solemnitat de Sant Josep.

La missa d’inici del ministeri del bisbe de Roma va ser, com mana l’ocasió, una celebració carregada de simbolismes que fan present la vinculació del Papa amb sant Pere, de qui és successor. La pregària a la tomba de l’apòstol o el lliurament del pal·li i de l’anell, en van ser referència explícita. Però més enllà dels signes establerts, en aquella eucaristia d’un radiant dia de sant Josep, es va fer avinent aquest sentit de successió apostòlica i d’arrelament en Crist amb les paraules i els gestos del papa Francesc, plens de significat. N’hi va haver tres de ben destacats.

El poder del servei

Amb els 10 minuts mal comptats de l’homilia en va tenir prou per apuntar amb claredat quina és la seva funció com a Papa i on rau el poder que li ha estat conferit: «Certament, Jesús ha donat un poder a Pere, però de quin poder es tracta? A les tres preguntes de Jesús a Pere sobre l’amor segueix la triple invitació: pastura els meus anyells, pastura les meves ovelles. No oblidem mai que el veritable poder és el servei i que també el Papa, per exercir el poder, ha d’entrar cada vegada més en aquest servei que té el vèrtex lluminós en la creu.»

Aquest encàrrec pastoral de Jesús a Pere, el papa Francesc el va recollir amb un sentiment d’agraïment al seu antecessor, el papa emèrit Benet, alhora que amb una voluntat de redescoberta de la genuïtat del servei, signe distintiu dels deixebles del Crist i del seu pare i pastor.

Ignasi Cabré Mas, prevere i estudiant de Patrologia a Roma

L’encàrrec de custodiar

Si hi ha algú que va de corcoll aquests dies al Vaticà són els serveis de seguretat. L’espontaneïtat dels gestos del Papa posa a prova la seva capacitat de reacció per complir el seu deure de custodiar-lo. Ho vam comprovar en el moment que el bisbe de Roma va fer aturar el jeep descobert per baixar a beneir una persona discapacitada i els seus acompanyants. I, precisament, la missió de custòdia va ser l’altre eix de l’homilia: la custòdia a què va fer referència no és la del protocol sinó que té per model sant Josep, patró de l’Església universal, i se’ns ha confiat a tots els homes i dones de bona voluntat.

Així hi va insistir: «La vocació de custodiar correspon a tothom, custodiar tota la creació, la bellesa de la creació […], és custodiar les persones, preocupar-se de tothom, per cadascú amb amor […], és preocupar-se l’un de l’altre en la família… viure amb sinceritat les amistats… En el fons, tot està confiat a la custòdia de l’home i és una responsabilitat que ens afecta a tots. Sigueu custodis dels dons de Déu.»

6

El sentit de la tendresa

Els seients reservats per a la família del Papa els ocupaven tres bons amics seus: un mestre argentí d’escoles populars, una religiosa que treballa al sudest asiàtic i un cartonero de Buenos Aires, que es guanya la vida recollint material de reciclatge.

Enmig dels llocs de les personalitats, però amb una gran discreció, eren la viva imatge que «la tendresa, que no és la virtut dels dèbils sinó més aviat tot el contrari: denota fortalesa d’ànim i capacitat d’atenció, de compassió, de veritable obertura a l’altre, d’amor. No hem de tenir por de la bondat, de la tendresa».

En definitiva, va ser una eucaristia d’inici del ministeri petrí del bisbe de Roma que va ser viscuda per una gentada de totes les procedències amb un clima de pregària i de fe viva i amb la certesa que l’Esperit del Senyor avui, com ahir, acompanya i sosté la seva Església.

7

Lema del pontificat

«El va mirar amb misericòrdia i el va seguir»

El lema del Sant Pare està pres de les Homilies de sant Beda el Venerable sacerdot (Hom. 21; CCL

122, 149-151), el qual, comentant l’episodi evangèlic de la vocació de sant Mateu, escriu «Vidit ergo lesús publicanum et quia miserando atque eligendo vidit, ait Illi Sequere em», que evoca el següent passatge: «Jesús va veure un home, anomenat Mateu, assegut davant la taula de cobrament dels impostos, i li digué: “Segueix-me”», més que amb els seus passos en la seva manera d’obrar. Ho va veure més amb la mirada interna del seu amor que amb els ulls corporals. Jesús veié el publicà, i el va veure amb misericòrdia i el va escollir (miserando atque eligendo).

Francesc, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà

Dimecres, 13 de març. A les 19.06 h la fumata blanca anunciava que hi havia nou successor de sant Pere. Una hora més tard, el cardenal francès Jean Louis Tauran, davant la multitud de persones aplegades a la plaça de Sant Pere del Vaticà, pronunciava la cèlebre fórmula en llatí «Us anuncio una gran alegria. Tenim Papa: l’Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Jorge Mario, cardenal de la Santa Església Romana, Bergoglio, que s’ha imposat el nom de Francesc.» L’arquebisbe de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio esdevenia el nou Sant Pare i bisbe de Roma amb el nom de Francesc. Després de cinc votacions al conclave es convertia en el primer papa jesuïta i hispanoamericà. És el papa número 266 de l’Església catòlica.

En aquest primer discurs el Sant Pare Francesc va tenir paraules afectuoses pel seu antecessor Benet XVI, del qual va lloar la tasca al capdavant de l’Església. La seva intervenció no va estar exempta d’humor, ja que va dir que els seus germans cardenals, «davant la necessitat de donar un bisbe a Roma, l’han anat a buscar gairebé a la fi del món». El Papa va demanar que tots preguem els uns per altres, per tal d’aconseguir una veritable fraternitat universal.

A continuació reproduïm un fragment de les seves primeres paraules com a Papa minuts després de la seva elecció i en el moment de la benedicció Urbi et Orbe:

«Ara, comencem aquest camí: bisbe i poble. Aquest camí de l’Església de Roma, que és la que presideix en la caritat a totes les Esglésies. Un camí de fraternitat, d’amor, de confiança entre nosaltres. Resem sempre per nosaltres: l’un per l’altre. Resem per tot el món, perquè hi hagi una gran fraternitat. Desitjo que aquest camí d’Església que avui comencem i en el qual m’ajudarà el meu cardenal vicari, aquí present, sigui fructífer per a la evangelització d’aquesta ciutat tan bonica. I ara voldria donar la benedicció, però abans us demano un favor: abans que el bisbe beneeixi el poble, us demano que vosaltres pregueu perquè el Senyor em beneeixi: la pregària del poble per demanar la benedicció per al seu bisbe. Fem en silenci aquesta vostra pregària per mi…»

8

Jorge Mario Bergoglio, s.j., va néixer a Buenos Aires (Argentina) el 17 de desembre de 1936. Va estudiar i

es va diplomar com a tècnic químic, per després triar el camí del sacerdoci i entrar al Seminari de Villa Devoto. L’any 1958 va ingressar al noviciat de la Companyia de Jesús, i el 13 de desembre de 1969 era ordenat sacerdot.

Llicenciat en filosofia, també es va dedicar a la docència sent professor de literatura i psicologia a Santa Fe. L’any 1970 es va llicenciar en Teologia.

El 20 de maig de 1992 Joan Pau II el va nomenar bisbe titular d’Auca i auxiliar de l’arxidiòcesi de Buenos Aires. El 27 de juny del mateix any rebia l’ordenació episcopal a la Catedral de Buenos Aires.

El 13 de juny de 1997 va ser nomenat arquebisbe coadjutor de Buenos Aires, i el 28 de febrer de 1998, a la mort del cardenal Antonio Quarracino, va ser nomenat per successió arquebisbe de Buenos Aires. Durant el consistori del 21 de febrer de 2001, el papa Joan Pau II va crear cardenal el primat de l’Església argentina. Bergoglio va ser president de la Conferència Episcopal Argentina durant dos períodes.

A la Santa Seu ha estat membre de la Congregació per al Culte Diví i la disciplina dels Sagraments, de la Congregació per al Clergat, de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i de les Societats de Vida Apostòlica, del Consell Pontifici per a la Família i de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina.

Pinzellades de la vida de Jorge Mario Bergoglio

9

Felicitació des de l’arxidiòcesiEl Sr. Arquebisbe, només conèixer la notícia de l’elecció del cardenal Jorge Mario Bergoglio com a Papa, va procedir a enviar el següent telegrama de felicitació al nou pontífex en nom de l’arxidiòcesi de Tarragona:

A Sa Santedat el Papa Francesc

Ciutat del Vaticà

Santedat, en nom de l’antiga seu apostòlica i martirial de Tarragona i de tots els seus fidels, així com en el meu propi, us envio una devota salutació amb l’expressió d’esperança renovada per tot el que esperem del vostre lluminós ministeri petrí i del vostre exemple de sol·licitud pastoral generosa pel bé de l’Església i de tot el món. Així mateix, preguem el Senyor que us ajudi en aquesta àrdua tasca que us ha estat confiada.

Supliquem a Vostra Santedat que tingui la bondat de beneir aquesta antiquíssima arxidiòcesi de Tarragona i a tots els qui hi vivim i treballem.

† Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes

Tarragona, 13 març 2013

10

crònica des de Roma

Un vespre per a recordar Simó Gras Solé, prevere de l’arxidiòcesi i estudiant de Dret Canònic a Roma

Després de tot un dia de pluja a Roma, la tarda del 13 de març vam baixar uns quants companys a la

plaça de Sant Pere per veure la fumata. Un cor de nens cantava cançons per passar l’estona, posant una mica de color a una plaça plena, xopa i distesa. Passaven els minuts fins al moment que… fumata blanca! En aquell instant tothom es va posar a córrer cap a la façana de la Basílica cridant «Papa!», «tenim Papa!»…

L’hora d’espera va ser un moment de calma fraternal. Tots força estrets, però llavors sí que vam poder saludar els qui teníem al costat: italians, xilens, espanyols, dels Estats Units, ucraïnesos, i més italians. I vam cantar, vam resar, i tothom feia les seves travesses. La majoria considerava que havia de ser un Papa italià perquè una elecció tan ràpida no podia ser d’una altra manera!

A poc a poc l’escenografia vaticana es va anar desplegant amb gran solemnitat i bellesa. I va deixar de ploure —això només podia ser cosa de la Providència. I minuts després de les vuit del vespre l’esperat: «Habemus Papam»! En sentir el nom de Francesc el cor em va fer un salt, perquè és el nom d’un gran sant dels fills de l’Església, i vaig pensar en la pobresa i la humilitat, la perfecta alegria i l’amor a la natura. I el

nom va ser el primer raig de llum, ja que el nom parla de Déu i de Déu als homes.

El bisbe de Roma va sortir al balcó i va saludar el món amb senzillesa, va somriure, vam resar amb ell i tot seguit ens va dir que demanéssim a Déu que el beneís. I es va fer un silenci per un moment nou, i un silenci orant de tot el poble de Déu situat als peus del successor de Pere. Només Déu sap el bé que ens farà aquest nou servidor de l’Església, però inclinat, va agafar la mà a Benet XVI, i ens va recordar que la primacia és de Déu perquè som al servei del seu poble. Entre Déu i el seu poble no són necessaris intermediaris sinó servidors i ministres de la seva gràcia.

Es van tornar a sentir, com dies anteriors, crits de «gràcies!» I vaig pensar: «Gràcies a aquells que posen llum als nostres passos, als que no ens jutgen, als que ens parlen de Déu, als que ens mostren el seu rostre d’alegria i de pau, als que ens beneeixen i ens demanen que beneïm com ens ho demana Jesús. Els donem les gràcies perquè necessitem pastors així.»

I l’alegria de la plaça es va desfermar amb mostres d’afecte: abraçades, cants, i novament campanes, i plors d’alegria. La plaça bullia i bullia d’alegria perquè tornem a tenir Papa, i es dirà Francesc! Tot un esclat de joia. Sens dubte, un vespre per a recordar.

11

primeres paraules del sant pare Francesc

«Estimats germans: Ànim! La meitat de nosaltres tenim una edat avançada: la vellesa

és —m’agrada dir-ho així — la seu de la saviesa de la vida. Els vells tenen la saviesa d’haver caminat en la vida, com l’ancià Simeó, l’anciana Anna al Temple. I justament aquesta saviesa els ha fet reconèixer Jesús. Oferim aquesta saviesa als joves: com els millors vins, que milloren amb els anys, oferim aquesta saviesa de la vida.» Audiència a tots els cardenals. Divendres 15 de març

«Durant les eleccions, tenia al costat l’arquebisbe emèrit de Sant Pau, i també prefecte emèrit de la Congregació per al clergat, el cardenal Claudio Hummes: un gran amic, un gran amic. Quan la cosa es va començar a posar una mica perillosa, ell em confortava. I quan els vots van pujar als dos terços, hi va haver l’acostumat aplaudiment perquè havia estat elegit. I ell em va abraçar, em va besar, i em va dir: «No t’oblidis dels pobres.» I aquesta paraula ha entrat aquí: els pobres, els pobres. Immediatament, en relació amb els pobres, he pensat en Francesc d’Assís. Després he pensat en les guerres, mentre prosseguia l’escrutini fins acabar tots els vots. I Francesc és l’home de la pau. I així, el nom ha entrat en el meu cor: Francesc d’Assís. Per a mi és l’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació… En aquests moments, també nosaltres mantenim amb la creació una relació no gaire bona, no? És l’home que ens dóna aquest esperit de pau, l’home pobre… Ah, com voldria una Església pobra i per als pobres!» Trobada amb els representants dels mitjans de comunicació. Dissabte 16 de març

«El Senyor mai no es cansa de perdonar, mai! Som nosaltres els que ens cansem de

demanar-li perdó. I demanem la gràcia de no cansar-nos de demanar perdó, perquè ell mai no es cansa de perdonar. Demanem aquesta gràcia.» De l’Homilia del Sant Pare en el V Diumenge de Quaresma a la parròquia de Santa Anna del Vaticà. Diumenge 17 març

«Siguem «custodis» de la creació, del designi de Déu inscrit en la naturalesa, guardians de l’altre, del medi ambient, no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a «custodiar», també hem de tenir cura de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir, doncs, vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i dolentes: les que construeixen i les que destrueixen. No hem de tenir por de la bondat, més encara, ni tan sols de la tendresa.» De l’Homilia del Sant Pare en la solemnitat de Sant Josep. Dimarts 19 de març de 2013

12

Francesc, una nova etapa de l’EsglésiaMarisa Jiménez Buedo, delegada diocesana de joventut

Aquests dies hem escoltat moltes dades en clau eclesial, el Papa és el número 266 dels successors de Pere, pastor de més d’1.200.000 catòlics al món, dels quals un 45% són a l’Amèrica llatina i el 16% a l’Àfrica… finalment la figura de Francesc, un Papa per primera vegada no europeu, de ben segur ens ajudarà a revisar com vivim la gran davallada de la pràctica religiosa a Europa, la manca de joves a les nostres Esglésies, i ens empenyerà a viure més oberts a l’escolta de les Esglésies més joves…

Un Papa que anirem descobrint, però que en els seus gestos ja intuïm una gran humilitat i espiritualitat per afrontar els reptes que com a Església tenim al davant.

Com a responsable de pastoral juvenil, què suposa un nou Sant Pare en clau de pastoral juvenil? Unes reflexions des de casa nostra:

1. Un jove cristià català avui viu la seva fe a contracorrent. Per a la nostra societat l’Església no és

significativa, com tampoc ho és la identitat cristiana del jove. Demanaria al Sant Pare que encoratgi els joves a seguir el Crist, que els engresqui a cercar Déu, i a l’Església li demanaria comunitats acollidores on poder viure l’alegria de ser germans, i on el jove pugui fer procés de fe.

2. L’Església avui i sempre ha estat cridada a ser evangelitzadora i missionera. Demanaria al Sant Pare que impulsés accions més evangelitzadores entre els joves, partint dels valors propis de la joventut, amb la seva alegria i solidaritat. I a l’Església que no els parlés només d’humanisme ple de valors, sinó que aculli els joves i els estimi pel somni que Déu té per a cadascun d’ells.

3. Demanaria al Sant Pare que sigui ferm i valent essent veu profètica dels qui no tenen veu, per tal d’ajudar a totes les persones i els estaments eclesials a revisar el nostre estil de vida com a cristians al segle XXI per tal d’esdevenir allò que estem cridats a ser com a

13

poble de Déu, i a l’Església que servint els altres ajudi a descobrir l’espiritualitat de tota persona, per tal que, fruit de la seva relació amb Déu, els seus actes siguin testimoni i no causin refús ni distanciament de Déu.

4. Demanaria al Sant Pare paraules humils i misericordioses per tants joves que se senten lluny de Déu, i demanaria a l’Església que les relacions fraternals fruit de la vivència de l’Evangeli siguin més autèntiques, creïbles, alegres… desitjant el bé dels altres, implicant-nos en allò que fa patir l’home d’avui, per tal d’atansar el jove a l’amor del Crist.

5. Demanaria al Sant Pare que parlés als joves de la recerca de la veritat que fa créixer i allunya d’un relativisme que fa que el bé i el mal no tinguin límits, cal ajudar a unificar el jove. I a l’Església, que els valors de l’Evangeli siguin motiu de reflexió amb els joves que fan procés a les nostres comunitats, i també amb aquells allunyats, per a construir un diàleg sincer.

6. Demanaria al Sant Pare que continués apostant per la comunicació amb el món que tant necessita veus referents dels homes i dels pobles. I a l’Església, que els seus missatges siguin missatges d’esperança, de pau,

de justícia, de pregària per tantes situacions…

7. Demanaria al Sant Pare humilitat per demanar perdó per allò que l’Església no fa bé, i a l’Església més formació afectiva d’aquells acompanyants d’altres per tal que la transparència i la coherència de vida sigui un estímul i un testimoniatge.

8. Demanaria al Sant Pare que es fomentés més l’experiència de comunió eclesial, fomentant el treball eclesial des de projectes en què preveres, religiosos i laics impulsessin en les diòcesis un treball de xarxa que fomenti la comunió i la unitat de tots els qui seguim Crist.

Demanaria al Sant Pare paraules humils i misericordioses per tants joves que se senten lluny de Déu

14

la veu de Càritas L’arbre, símbol d’acolliment, arrelament i creixement Marta Sentís, responsable de Càritas arxiprestal del Baix Camp

L’ampliació del rober Filigrana de Càritas de l’arxiprestat del Baix Camp que es va inaugurar el passat 3 de març al carrer Pere III de Cambrils amb la presència i benedicció del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va comptar amb un moment important: la plantació d’un arbre al seu pati.Un arbre a tocar d’una casa significa lloc d’acolliment, lloc on tothom és ben rebut. Així, de lluny o de prop, qualsevol que hi passa pel davant, fins i tot si la primera intenció no és passar pel llindar de la porta, cal que sàpiga que la porta és oberta perquè les persones que hi ha a dins l’acolliran amb respecte.Plantar un arbre en una inauguració és molt més que posar-hi un element estètic o de protecció del sol quan aquest pica, és símbol d’arrelament i alhora de creixement, i així es va voler expressar.Tot recordant el que ens va dir el nostre Mestre i Senyor —«anava despullat i em vau vestir» (Mt 25, 43)—, les voluntàries compromeses en aquest projecte renovem el nostre primer compromís, que és estimar a totes i cadascuna de les persones que acollim: aquest vol ser el nostre fort arrelament.

Aquest arbre també vol ser un símbol del nostre creixement, perquè un arbre que no creix és mort. El nostre creixement serà real si augmenta el nostre esperit de servei que demana escoltar, comprendre les persones que acollim. Un arbre mort és només aparença, només ocupa un lloc inútilment. L’actitud de servei ha de ser la garantia que el que fem és una acció de l’Església, doncs així ens ho va ensenyar Jesús. En els criteris de les accions de Càritas les persones són sempre el primer.Aquesta obra d’ampliació del rober Filigrana significa un avenç en el servei cap a la dignificació de la persona. Ens comprometem a fer la tasca que se’ns demana amb estimació per les persones i amb esperit de servei.Aquest arbre que hem plantat ens recordarà en tot moment el que ens diu l’evangeli: «pels seus fruits els coneixereu; tot arbre bo dóna fruits bons» (Mt 7,20). Aquest és l’estil de Càritas i nosaltres hi volem ser fidels.

15

XXXV Assemblea Diocesana de CàritasL’Assemblea es va celebrar el dissabte 2 de març a la casa dels Concilis de Tarragona.

Després de la pregària a càrrec de Mn. Santiago Soro, delegat diocesà de la

pastoral social, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va començar l’assemblea destacant el missatge de la Quaresma de Benet XVI sobre «La fe i la caritat». Va destacar una frase del final en la qual diu: «Es té la tendència de reduir el terme caritat a la solidaritat o a la simple ajuda humanitària. En canvi, és important recordar que l’obra de caritat més gran és precisament l’evangelització».

A continuació, el director de Càritas diocesana de Tarragona, Francesc Roig, va agrair als responsables de les Càritas parroquials de la diòcesi la seva assistència i va dir que una de les accions prioritàries de Càritas és donar resposta a les necessitats actuals, això implica canviar de metodologia, la manera d’entendre i donar respostes de relleu generacional.

«Adaptar-nos als canvis no només depèn de l’edat sinó de l’actitud amb què treballem.» A continuació, el secretari general, Josep M. Castrillo, va procedir a la lectura i aprovació de l’acta i dels acords de la XXXIV Assemblea diocesana del 3 de març de 2012, enviada prèviament a les Càritas, i va presentar la memòria diocesana d’activitats de l’any 2012. Castrillo va informar que «els aturats, les famílies joves entre 20 i 40 anys i els autòctons són el perfil de les persones que vénen a Càritas, i que les necessitats més demanades són l’alimentació, l’habitatge i la roba».

Pel que fa al moviment de tresoreria, el sotsdirector, Lluis Aranda, va informar de l’estat de comptes de l’exercici 2012 i del pressupost per a l’exercici 2013.

Després d’una pausa, Francesc Roig va presentar els objectius per a l’any 2013 i Lluís Aranda va informar sobre el fons d’ajuda diocesà que per tercer any

consecutiu ofereix una aportació econòmica de 100.000 € per a les Càritas parroquials. Aquest any, la destinació de l’ajuda vindrà marcada per quatre criteris, que són implantar el SICCE, treballar en els projectes Filigrana i SDA (Serveis de distribució d’aliments) i l’Acompanyament a la persona. A continuació, Aranda va explicar el projecte Sopa de lletres, subvencionat per la Marató de TV3, i el de la Fundació Amancio Ortega (Zara), que és una donació de 20 milions € a Càritas Espanyola, de la qual arribarà a la diòcesi de Tarragona 220.036 € en un període de tres anys. L’acte va cloure amb un torn obert de paraules i precs i preguntes.

16

Construcciói disseny de maquinària

Departament de disseny

Mobiliari urbà

Interiorisme

Des de l ’any 1989 innovant en metal l i construcció

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro)Pol. Ind. Bescós. C/ Sardenya,3 (Ctra. Constantí)

a/e: admin@talleresvalero.net Tel: 977 770 651 - 977 771 643

comunicació Programa conjunt de la televisió diocesana i la cadena COPE al servei de l’evangelització

Per primera vegada es posa en pràctica, a Catalunya, la col·laboració entre una televisió diocesana i una cadena

d’emissores per a l’emissió conjunta d’un programa religiós. La televisió diocesana a través d’Internet i la cadena COPE emeten, conjuntament, tots els dijous, el programa El Matí sobre informació religiosa.

Aquesta iniciativa singular ha sorgit arran de l’emissió del programa radiofònic que es produeix als estudis del Departament de mitjans de comunicació social (MCS) de l’Arquebisbat tarragoní. El tècnic del Departament, Santiago Grimau, va concebre la possibilitat d’emetre, al mateix temps, el programa radiofònic a través de la televisió diocesana, iniciativa que ja s’ha posat en marxa.

Així, tots els dijous, a partir del migdia, la cadena COPE, a través del 93.5 FM i del 1143 OM, emet el programa El Matí conjuntament amb la televisió diocesana, a la qual s’accedeix per Internet: http://www.livestream.com/arqtgn. A més, pel que fa a la televisió diocesana, el programa es pot veure en qualsevol moment. Els serveis tècnics i informàtics de l’Arquebisbat han treballat conjuntament per a fer realitat aquesta experiència que permet la divulgació del missatge evangèlic d’una manera més àmplia.

Es tracta d’una iniciativa pionera a Catalunya

17

El programa consta de tres seccions, segons explica el seu presentador, Helder Moya. «En primer lloc hi ha un espai de debat en el qual els tertulians comenten l’actualitat religiosa des de tots els nivells. Així mateix, en l’espai Pobles de casa nostra, Francesc Fernández presenta una guia sobre les obres de Josep Maria Jujol a l’arxidiòcesi. Finalment, a la secció Crida solidària es dóna veu a les entitats diocesanes responsables de la tasca social de l’Església.»

El director de la cadena COPE de Tarragona i Reus, David Velasco, ha valorat positivament aquesta experiència, que constitueix un pas important en la dilatada col·laboració entre l’emissora i el Departament de MCS. En realitat, tot això coincideix amb les directrius que, amb motiu de l’Any de la fe, l’Església ha formulat davant la celebració de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials corresponent al proper 12 de maig.

Importància de les xarxes socials

Aquesta jornada es presenta sota el lema «Xarxes socials: portals de veritat i de fe;

nous espais per a l’evangelització» i dedica una atenció especial a les noves tecnologies. L’Església és conscient que cal tenir en compte el desenvolupament i la gran popularitat de les xarxes socials que han permès l’accentuació d’un estil interactiu en la comunicació i en les relacions.

En aquest context, el document de la Jornada Mundial de les Comunicacions estableix que «l’Església té els motius propis per estar interessada en els mitjans de comunicació social. La història de la comunicació humana, vista a la llum de la fe, pot considerar-se com un llarg camí des Babel, lloc i símbol del col·lapse de les comunicacions, fins a Pentecosta i el do de llengües. L’Església sap que cal usar els mitjans de comunicació social».

La col·laboració entre la televisió diocesana i la cadena COPE és un exponent dels plantejaments emanats de les directrius d’aquella jornada. Per altra banda, durant les celebracions de la Setmana Santa, la televisió diocesana va retransmetre en directe la conferència pronunciada al Centre Tarraconense El Seminari pel Germà Rodolfo Cosimo Meoli, f.s.c, sobre l’itinerari de la causa del bisbe Borràs i els companys màrtirs; i durant la mateixa setmana, el dia 28 de març, va retransmetre, des de la Catedral, la missa de la Cena del Senyor. Cal destacar també que, el Divendres Sant, Tarragona Ràdio i TAC 12 van retransmetre un any més la processó del Sant Enterrament de Tarragona.

Tots els dijous, a partir del migdia, la cadena COPE, a través de 93.5 FM, emet el programa conjuntament amb la televisió diocesana http://www.livestream.com/arqtgn

18

tarragona missionera

Testimoni gràfic de la missió diocesana de Kampanga al Palau Bofarull de Reus

El Palau Bofarull de Reus ha acollit, del 4 al 27 d’abril, l’exposició gràfica «Kampanga ens

mou!», sobre el projecte social diocesà de la missió de Kampanga, a Rwanda, amb la voluntat de fer una crida a la societat sobre aquesta important tasca que l’arxidiòcesi està realitzant en terres africanes.

L’exposició, organitzada per la Delegació diocesana de missions en col·laboració amb la Diputació de Tarragona, recull una sèrie de fotografies que el fotoperiodista reusenc Xavier Jurio va realitzar el desembre de 2010 amb l’objectiu de donar a conèixer la realitat d’aquest projecte missioner diocesà així com la tasca que realitza el missioner tarragoní Mn. Josep Cabayol.

L’exposició és, així, una mostra gràfica d’aquesta situació, una exposició que entra a l’espectador pels ulls però que li arriba al cor per a comprendre el dramatisme

d’una realitat social que es caracteritza per l’escassetat de recursos, la manca d’accés a l’educació i els problemes de permanència en aquesta disciplina o la desintegració familiar derivada de les emigracions, entre d’altres.

L’exposició sobre Kampanga al Palau Bofarull es va aproximar a la ciutadania, a través de la imatge, una dura realitat que reclama la solidaritat de la societat.

19

CENT ANYS DE LA CASA SANT JOSEP (1912-2012)

La història de la Casa Sant Josep, fundada l’any 1912, és la història d’una institució pionera al nostre país

que ha treballat, al llarg dels seus cent anys, en favor de la protecció i el desenvolupament integral de la infància i la joventut.

Des dels seus inicis, la Casa va adquirir la categoria oficial de Reformatori amb un Tribunal de Menors propi, convertint-se Tarragona en la segona província d’Espanya, després de Bilbao, i la primera de tot Catalunya, que no ingressava a les seves presons els

menors de setze anys.

La institució va ser creada gràcies als esforços conjunts de les administracions públiques de l’Estat i del municipi més l’Església de Tarragona. El projecte va ser dirigit inicialment pel sacerdot de presons Mn. Rafael Ferriol, que, amb una visió pedagògica renovada, va convertir el centre en un model a imitar. Així ho va reconèixer l’Estat mateix en una circular del Tribunal Suprem de l’any 1915. El sistema educatiu s’establia sota uns esquemes de llibertat,

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas, Museu Bíblic Tarraconense

Acte de la inauguració, el 19 de març de 1912. El tercer per la dreta és Mn. Rafael Ferriol, fundador de la institució.

El taller de fusteria en els anys 40.

Acte de la col·locació de la primera pedra del Hogar del Joven, el 25 de juliol de 1945. A la dreta, la comunitat franciscana amb el P. Valentí Pons

1

1 2 3

20

formació integral i valors per dotar els residents d’una autèntica autonomia de cara a la seva completa integració en la societat.

L’any 1924, Mn. Ferriol va ser destinat a Mallorca i es va iniciar un nou període en el qual es va crear un projecte per a ampliar les dependències de la Casa. Les circumstàncies polítiques del moment i l’esclat de la Guerra Civil espanyola l’any 1936 provocaren un parèntesi en la història de la institució. Els residents seran evacuats i les instal·lacions sofriran greus desperfectes. Passada la Guerra, la Casa serà rehabilitada i el projecte el dirigirà una comunitat de pares franciscans sota la titularitat del Tribunal Tutelar de Menors, la Junta Provincial de Menors i la Junta de la Casa Tutelar de Sant Josep. Serà una etapa caracteritzada per un règim disciplinari dur i uns mètodes severs característics de la pedagogia del context social i polític que imposava el règim franquista. En aquest sentit, la Casa perd el caràcter modèlic que tant havia caracteritzat els seus inicis. Per contra, la institució s’anirà enriquint amb nous equipaments i dependències que possibilitaran una major formació professional als residents.

L’any 1957, amb la marxa dels pares franciscans, l’arxidiòcesi de Tarragona assumirà la gestió directa de la institució. Primer, sota la direcció de Mn. Lluís Ferré, i després, sobretot, amb la de Mn. Perfecte Cabré, que retornaran a la Casa el caràcter modèlic del qual la institució havia gaudit. Serà una etapa humanitzadora, creativa, dinàmica i amb una vocació educativa molt marcada, fins al punt de crear una institució escolar pròpia. La institució es dotarà d’una Fundació que resultarà un instrument eficaç per al desenvolupament del projecte. Amb la mort de Mn. Perfecte Cabré, la direcció de la Casa passarà a mans de laics compromesos, formats i experimentats en pedagogia que aconseguiran adaptar el projecte a les noves necessitats legislatives, administratives i educatives. Els seus nous directors Àngel Marcó, Joan Andreu Torres i, especialment, Lluís Jové conduiran el projecte a la realitat que és avui. Així, la Fundació Casa Sant Josep de Tarragona continua actuant sobre l’atenció als nens i als joves en situació de desprotecció o risc social, posant al seu abast recursos d’acolliment, d’educació i d’integració familiar i social. La societat de Tarragona, en el centenari de la institució, ha reconegut el seu servei a la ciutat concedint-li, en data de 29 de novembre de 2012, la Medalla de la Ciutat.

El llibre Cent anys de la Casa Sant Josep de Tarragona (1912-2012). Un projecte pioner al servei de la protecció de la infància i la joventut recull la memòria d’una història centenària que, com tota història humana, és la suma de les seves llums i les seves ombres, dels seus encerts i dels seus fracassos, però que és, en definitiva, una aposta decidida per construir un món millor.

2

3

21

el reportatge

EL SEMINARI MENOR, UNA LLAR DIOCESANA PER AL DISCERNIMENT VOCACIONAL DELS NOIS

«L’amor de Déu roman per sempre, és fidel a ell mateix, a la “promesa feta per a mil generacions” (Sl 105,8). Cal, per tant, tornar a anunciar, especialment a les noves generacions, la bellesa captivadora d’aquest amor diví, que precedeix i acompanya: és l’entrellat secret, és la motivació que mai no falla, ni tan sols en les circumstàncies més difícils.»

Del Missatge per a la XLIX Jornada Mundial de pregària per les vocacions, 2012.

A principis de juliol de 2011 el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, nomenava un nou equip de preveres per a reprendre la vida del Seminari Menor de l’Arquebisbat de Tarragona. No era

pas una realitat nova a l’arxidiòcesi sinó tot el contrari, una institució al servei de la pastoral vocacional amb una llarga història. Pel Seminari Menor han passat molts dels preveres que exerceixen actualment el seu ministeri a l’Arquebisbat i també s’hi han format molts nois que, pel discerniment que hi van fer, van orientar la seva vida cap a altres projectes i vocacions. Des d’aleshores s’ha anat treballant per configurar el que hauria de ser una bona plataforma per a l’educació i l’acompanyament vocacional d’aquests nois que, des de 1r d’ESO i fins a 2n de Batxillerat, se sentin cridats a la vida presbiteral.

El Seminari Menor (SM) ha estat i ha de ser una casa on créixer humanament, cristianament i vocacionalment; una casa al servei de l’acompanyament vocacional dels adolescents de l’Església de Tarragona.

Des de la seva inauguració, la vigília de la Immaculada de 2011, la seu del SM està ubicada al segon i tercer pis del claustre de Sant Pau de l’edifici del Seminari Pontifici de Tarragona (c/ Sant Pau 4 Tarragona).

3 propostes

Des del Seminari Menor s’ofereixen tres propostes diferents per als nois: el Seminari com una llar, com una referència, o bé com un temps de discerniment.

…una llar

És una proposta per a aquells nois adolescents que senten intensament la vocació al ministeri ordenat. Resideixen al Seminari de dilluns a divendres amb vinculació amb el col·legi diocesà de Sant Pau Apòstol però amb la possibilitat d’anar a altres escoles. Són seminaristes menors residents.

22

…una referència

És per aquells seminaristes menors que continuen vivint a casa seva però que tenen en el Seminari Menor la seva comunitat de referència conjuntament amb la seva parròquia. Participa de les activitats ordinàries del SM però des de la llar familiar.

…un temps

Aquesta proposta va orientada als nois majors d’edat que necessiten un temps per a discernir si és ferma la seva vocació al presbiterat. Des del SM, conjuntament amb el Secretariat diocesà de vocacions, els ofereixen un servei d’orientació vocacional durant un curs, amb residència al Seminari. Un temps intens per a ser acompanyat tot continuant amb els estudis o la feina que es tingui.

23

Els formadors

L’equip de formadors del Seminari Menor el formen Mn. Joan Anton Cedó Perelló —rector del

Seminari Menor que a més vetlla pels seminaristes de Batxillerat—, Mn. Xavier Roig Rovira —administrador i encarregat dels seminaristes d’ESO—, i Mn. Albert Fortuny Llaveria, que s’encarrega de la relació amb el Col·legi Sant Pau Apòstol i, per tant, vetlla més directament el que fa referència a l’estudi.

Una vegada al mes —segons explica Mn. Roig—, «de divendres al vespre fins a dissabte havent dinat, es duu a terme una trobada de formació: celebren l’eucaristia, un prevere és convidat a compartir una reflexió, i diversos moments de pregària. És un bon complement per als deu minuts de diàleg que es preveu diàriament al Seminari Menor en finalitzar el dia».

Tots tres formadors tenen expectatives de futur, confien que puguin entrar-hi més nois de cara al

curs vinent. «Hi ha la proposta feta pels seus rectors o catequistes a nois de les nostres parròquies», explica Mn. Cedó. «També podem esperar del treball del Secretariat diocesà de vocacions, com l’Espai vocacional i les dues Trobades d’escolans, bàsicament (Vegeu el suplement Llavor, complement del Full Dominical del 17 de març de 2013). Cal esperar-ne molt, d’aquest treball, molt!», conclou Mn. Albert Fortuny.

Els seminaristes

Actualment, l’Adrià (18 anys), el Yuniel (14 anys), l’Òscar (13 anys) i el Ricard (13 anys) són

seminaristes menors. Són d’edats i punts diferents de l’arxidiòcesi però els uneix una crida, la que Déu ha fet en els seus cors per seguir-lo. De moment es troben en un procés de discerniment. Conversem amb ells.

—Que et va fer entrar al Seminari Menor?

Adrià Fernández (A.F.) Ja des de petit he estat per la Parròquia al Milà, on Mn. Pere Joan Figueras m’animava i m’anima a estimar cada dia més aquell sagrament que és Jesús. Amb ell he anat molts anys a Lourdes, on he pogut veure el compromís que tenim els cristians amb els malalts. Això em va començar a cridar l’atenció, sobretot l’alegria amb què portava a terme aquest servei al més necessitat. Després vaig començar a assistir a les Trobades vocacionals que organitzava el Secretariat diocesà de vocacions, on un grup de joves convivíem descobrint la nostra fe i aprofundint-la. Potser va ser allí on es va «despertar» la vocació, si més no es va consolidar.

Després d’uns mesos d’haver-ho pensat molt, de parlar-ho amb els pares, que sempre m’han animat; de parlar-ne amb les mossens més propers, vaig veure, convençut, que era el millor per a mi i per a la vocació a què Jesús em crida.

Ricard Solé (R.S.) A finals de 2011, el mossèn de la meva parròquia, Mn. Magí Mejías, em va proposar anar a les trobades vocacionals que es feien al Seminari Menor. Vaig dir que sí amb molt d’entusiasme i des d’aleshores em vaig començar a plantejar entrar al Seminari Menor.

Òscar de la Cruz (O.C.) Quan tenia 7 anys vaig conèixer un monjo de Poblet, ens vam fer amics i vaig començar a anar a missa i a fer d’escolà al Monestir. Un dia vaig conèixer un altre monjo, vam parlar i no sé per què però vaig pensar que un dia podria servir a Déu. De fet, jo sempre ho deia. L’any passat el P. Maties i els meus pares em van fer una proposta i em van dir si volia entrar al Seminari Menor. Jo els vaig dir que m’ho pensaria. Cada dia anava reflexionant i vaig arribar a la conclusió que si Déu m’havia fet aquesta proposta havia de ser per al meu bé. I així va ser com els vaig dir que estava convençut d’entrar-hi.

24

Yuniel Àngel Rubio (Y.R.) Als 10 anys tenia el dubte de què podria ser quan fos gran. Vaig rumiar i m’adonava que m’apassionava l’assignatura de religió catòlica. Un dia, a la meva parròquia, jo feia d’escolà, i en l’acabar l’eucaristia li vaig dir al meu rector, Mn. Santiago Soro, el meu desig de ser mossèn. Ell em va engrescar. Sempre he tingut molt de respecte i estimació pel meu rector. Sempre em dóna bons consells i sap moltes coses. Un dia em va comunicar que estaven reformant el Seminari Menor a Tarragona i em va dir si volia anar a una de les trobades. I vaig acceptar. Els meus pares també em van recolzar.

—Com valores l’experiència d’estar al Seminari Menor?

A.F. En aquests set mesos puc assegurar que ha estat la millor decisió que hagi pogut prendre. La vida d’ordre i comunitat al Seminari et construeix: la pregària en comunitat, els àpats, les estones de tertúlia… I també les hores i hores d’estudi que ens passem a la biblioteca, fent-ho amb la mirada sempre posada en el Crist. Anem a classe al Col·legi Sant Pau Apòstol, on puc afirmar que estem molt ben acollits. Uns magnífics professionals de l’educació ens preparen per assolir les metes que se’ns preparen.

R.S. Jo sóc un seminarista extern, és a dir, visc a casa meva però tinc el Seminari Menor juntament amb la meva parròquia com a referència. I quan hi ha trobades, formacions o, per exemple, ens visita el Sr. Arquebisbe, baixo de Solivella a Tarragona. Aquesta experiència m’està ajudant cada cop més a trobar Jesús.

O.C. Jo ho valoro com una experiència molt positiva. Crec que m’ha anat molt bé i m’hi anirà. També penso que m’he adaptat molt bé tant al Seminari com al Col·legi, on he fet noves amistats. Quan vaig començar estava una mica espantat però ara estic molt bé.

Y.R. Trobo que al col·legi estic molt ben acompanyat. Tinc uns amics increïbles, els millors. Quan vaig començar estava molt nerviós però els meus companys em van acollir i ajudar.

—Què hi has descobert i com t’està ajudant a viure la teva fe?

A.F. Sens dubte el que més vius és el fet de conviure amb la comunitat, ja que és una família en què s’ajuden els uns als altres. Però també hi he descobert una experiència d’Església diocesana, saber que aquells

ÒscarRicard Yuniel Adrià

25

formadors també són preveres d’algunes parròquies ens fa pensar en la unitat de la qual ens parla i ens porta Jesús. Tots som un.

R.S. Estic molt content. Valoro molt positivament el fet de conviure amb altres seminaristes i poder celebrar la fe amb ells.

O.C. Jo he descobert una cosa fantàstica: estimar Déu és allò més bonic que hi ha en aquest món. M’està ajudant a tirar endavant en el camí que vol el Senyor. El moment que més valoro del dia és la pregària del matí, en què llegim l’Evangeli del dia. Això m’ajuda molt a comprendre el que ens diu Jesús. També l’eucaristia, que és allò més important.

Y.R. Jo vaig descobrir la meva vocació un dia ajudant a missa al meu mossèn. Mentre ell predicava pensava en tot allò que ell feia: la caritat, l’amor als nens de catequesi, la seva conducta alegre i simpàtica. Per què jo no podria fer tot allò que ell feia quan fos gran? I en aquell moment el Senyor em va cridar i em vaig sentir molt alegre.

—Què li diries a un noi que es pugui plantejar fer el mateix procés que tu?

A.F. Què li diria? Doncs, en primer lloc, que ho provi. En segon lloc, que si el sentiment que sent és d’amor cap a Déu i cap a l’Església, és el millor que pot fer. En tercer lloc, que no solament es fomenta el creixement espiritual sinó també l’intel·lectual. I sobretot que ens ho passem d’allò més bé, amb molta alegria. Hem viscut moments de tot però al cap i a la fi ens caracteritza un sentiment d’una fraternitat profunda. I en darrer lloc li diria: «Si és Déu qui et demana que el segueixis, per què li has de dir que no?»

R.S. M’agradaria molt que hi hagués més seminaristes! Per engrescar algú li diria que és molt bonic, que val la pena, que hi ha moments de tot però riem molt i ens ho passem molt bé.

O.C. Doncs jo li diria que pregués molt i que digués un sí a nostre Senyor perquè tot allò que ens pugui plantejar Déu és bo.

Y.R. Li diria que el pas que està a punt de fer és el millor que pot fer en la seva vida. Li diria que és molt preciós el camí que donaràs a Déu. Servir els altres és molt bonic. Ajudar els més desfavorits és una gràcia del Totpoderós. Dedicar cada minut als altres és molt meravellós.

Un dia al Seminari Menor

7.30 h pregària del matí a la capella

8.00 h Classe a l’escola

14.00 h Dinar

15.00 h - 17.00 Classe a l’escola

18.00 - 20.00 h Tarda d’estudi tutelat

20.30 h Celebració de l’eucaristia a la capella del Seminari Menor

21.00 h Sopar i tertúlia

22.00 h Rés de completes i anar a dormir

26

«Si és Déu qui et demana que el segueixis, per què li has de dir que

no?»

Adrià Fernández.

Parròquia de Sant Úrsula del Milà, integrada a l’agrupació parroquial de l’Assumpció d’Alcover

«Valoro molt positivament el fet de conviure amb altres seminaristes i

poder celebrar la fe amb ells.»

Ricard Solé,

Parròquia de Santa Maria de Solivella

«He descobert una cosa fantàstica: estimar Déu és allò més bonic que hi

ha en aquest món.»

Òscar de la Cruz,

Monestir de Poblet

«Un dia a missa em vaig plantejar: per què jo no podria fer tot allò que

el meu rector feia quan fos gran? En aquell moment el Senyor em va

cridar.» Yuniel Àngel Rubio,

Parròquia de Santa Maria del Mar de Salou

27

«Les primeres setmanes ens van costar però ara veiem que és més feliç que mai.»

Maria del Carme Sánchez i Lluís FernándezPares de l’Adrià Fernández

—Com va sorgir la inquietud pel fet que el vostre fill entrés al Seminari Menor?

La veritat és que l’Adrià ha estat sempre ajudant i col·laborant molt a la Parròquia del Milà i d’Alcover. Gairebé podríem dir que ja es veia venir, que tard o d’hora, entraria al Seminari.

Va ser ell qui va veure que el millor que podia fer per aprofundir la seva vocació era entrar al Seminari Menor. Després d’assistir a les Trobades Vocacionals, on ja va poder palpar aquell ambient que el rodejaria, s’ho va plantejar. Per part nostra va tenir i té tot el suport i embranzida per a fer-ho.

—Com a pares, us ha resultat complicat prendre aquesta decisió?

Complicat no, més aviat ha estat una decisió emotiva. Un fill que marxa de casa, almenys de diumenge a divendres, al principi xoca, sobretot les primeres setmanes. Però després veus que ell està més feliç que mai i si aquest és el camí que ha de seguir no serem nosaltres qui li ho impedim.

—Com valoreu l’existència des de fa relativament poc d’un Seminari Menor i la relació amb l’equip de formadors?

És l’oportunitat per a molts joves de discernir la seva vocació, saber si allò que s’han plantejat alguna vegada o els ha passat pel cap pot madurar o no. Un seminari menor, ara que veiem el bé que fa, permet no deixar de banda tots aquells nois que necessiten un lloc per a reflexionar i créixer, créixer no solament espiritualment sinó també com a joves cristians.

L’equip de formadors, igual que en una família, són els qui vetllen perquè cada jove doni el màxim fruit possible d’ell mateix, intel·lectual, espiritual, pastoral i des de la vessant humana i cristiana.

«L’ambient del Seminari, centrat en la pregària, l’estudi i la convivència, és molt bo.»

Mn. Santiago Soro, rector del Yuniel a la Parròquia de Santa Maria de Salou

—Què va fer entrar el Yuniel al Seminari Menor?

El Yuniel, en converses que vam tenir, va expressar la seva voluntat de ser prevere. Quan es va tornar a posar en funcionament el Seminari Menor, i després de parlar-ho amb ell i amb la seva família, es va plantejar que hi entrés.

—De quina manera col·labora amb la Parròquia?

Des de fa temps fa d’escolà a les misses, i en aquests moments comença a fer alguna activitat a la sagristia. També participa activament amb un grup de joves de postconfirmació.

—Com a prevere, com valora que s’hagi tornat a posar en funcionament el Seminari Menor a l’arxidiòcesi? Com el pot ajudar en el seu discerniment vocacional?

Crec que ha estat una molt bona iniciativa. L’ambient del Seminari és molt bo, centrat en la pregària, l’estudi i la convivència. Penso que, si és la voluntat de Déu, aquesta experiència li pot donar uns fonaments sòlids per a la seva vida presbiteral.

Més informacióseminari.menor@arqtgn.cat

Tel. 977 232 611

28

pastoral de la salut

«Vés, i tu fes igual»Mn. Josep Lluís Arín parla del primer anunci en la nova evangelització i la paràbola del bon samarità en la II Jornada diocesana de pastoral de la salut

Pere Cano Mestres, membre de la pastoral de la salut a Valls

El dissabte 2 de març, a la sala parroquial de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls, es

va celebrar la II Jornada Diocesana de Pastoral de la Salut. La delegada diocesana de pastoral de la salut, Mercè Guasch, va donar la benvinguda als participants, i seguidament el Sr. Joan Bajo, presentador de l’acte, va donar pas al ponent, Mn. Josep Lluís Arín, llicenciat en Sagrada Escriptura i administrador diocesà del Bisbat de Tortosa, el qual va tractar el tema del primer anunci en la nova evangelització i la paràbola del bon samarità: «Vés, i tu fes igual.»

Mn. Josep Lluís Arín va explicar que l’Evangeli no s’entén sense els Fets dels apòstols. «Cal tenir en compte que és Jesús qui cerca els apòstols, com un pare que sempre busca els seus fills, amb alegria. El fill camina i el pare corre. Ell és el pare de misericòrdia que accepta la llibertat.»

Pel que fa al testimoniatge de l’Evangeli, Mn. Arín va remarcar que no és privilegi exclusiu de ningú, és cosa de tots. «Qui pot dir que Jesús ha ressuscitat? Només els que de debò han canviat, els que han tingut una vida nova. Aquest temps de Quaresma ha de ser un entrenament per a gaudir d’una victòria.» Seguidament va emfatitzar en la idea que evangelitzar és un regal que ens ve de Déu i cal saber fer el bé, donar, estimar, veure, mirar, admirar, contemplar sense oblidar que no som espectadors, som actors. «Sant Pau ens parla de fe, d’esperança i de caritat, però cal que la fe sigui dinàmica i operativa; l’esperança, constant, i la caritat, amor esforçat. Déu i creu van junts. La creu és la seva màxima presència.»

La paràbola del bon samarità va tenir un relleu significatiu en la trobada. «En la història del bon samarità trobem l’essència del missatge de Déu.

Descobrir que Déu t’estima, abans de tu estimar Déu. Malgrat que a vegades l’hem estimat de manera intermitent», va dir. Després d’un col·loqui amb els assistents es va concloure la jornada.

Sens dubte, Mn. Arín, a més de ser un bon teòleg, és un bon comunicador.

29

Ensenyament

L’escola cristiana, una aposta de futurEnric Puig Jofra, secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya

— L’escola cristiana esdevé pont per a molts alumnes i famílies que no tenen una altra possibilitat d’apropar-se al fet religiós

30

Sovint ens lamentem de la manca de continuïtat de les iniciatives. Aquests no són temps especialment

donats a la projecció de les accions de servei envers el futur ni a treballar en funció de projectes que ens depassin. Tot i això, el nostre país compta amb una munió d’iniciatives que han nascut i viuen arrelades a una situació concreta, que responen a necessitats de persones amb noms i cognoms. El futur d’una societat, d’un país, es juga en el compromís de participació dels seus homes i dones. És el cas de les escoles d’iniciativa social i, més en concret, de les escoles cristianes de Catalunya. Han estat i són el punt d’inici de molts altres compromisos.

Compromisos que han ajudat a créixer un gran nombre d’infants i joves. Compromisos que han portat acolliment a tantes i tantes persones. Compromisos que no pensaven en el lluïment, sinó en tasques concretes: el dia a dia a l’escola.

El futur es juga aquí, en aquestes accions quotidianes. Accions que configuren el teixit social, encara que visquem moments de gran individualisme i d’un presentisme que pot ofegar projectes il·lusionats i col·lectius de futur. Per això és especialment important i significatiu que els projectes d’acció en comú, de treball solidari i de servei a la societat des de la mateixa societat, esdevinguin un punt de referència i, en el nostre cas, com a iniciativa escolar eclesial, punt de referència de l’amor i el servei que ens ensenya Jesús i que han de ser senyals identificatius del nostre obrar.

En aquests moments, temps de dificultats, l’escola catalana té un seguit de reptes que no pot eludir: evitar l’abandonament escolar, assolir un nivell òptim de competències i convivència, afrontar els efectes de la crisi que incideixen directament en els centres i que afecten les famílies… Són uns reptes als quals l’escola cristiana ha de respondre com ho ha fet, amb escreix, en d’altres ocasions, donant formació a milers i milers de nois i noies mitjançant les seves escoles arrelades al país, algunes des de fa més de 150 i 200 anys, i gràcies a congregacions religioses —moltes d’elles nascudes o desenvolupades, especialment, a Catalunya— i,

també, a iniciatives de les parròquies i bisbats catalans, atents a les necessitats de l’entorn.

Respondre als reptes vetllant per la qualitat educativa ha anat configurant i consolidant la xarxa d’escoles cristianes que presenten i transmeten una manera d’entendre la vida, de trobar-hi un sentit que esdevé proposta evangelitzadora oberta a totes aquelles famílies que les volen acollir. Una proposta que personalitza a través de l’atenció a la persona, l’atenció a la diversitat, l’acompanyament tutorial i la relació amb la família, amatent a la utilització de les noves tecnologies i a la formació continuada del professorat…

Gràcies al seu arrelament social, l’escola cristiana, fidel al mestratge de Jesús, esdevé un testimoni de

l’Evangeli, de la presència del dir i fer de Jesús, que emergeix a la ciutat secular tot esdevenint pont per a molts alumnes i famílies que, en ocasions, no tenen una altra possibilitat d’apropar-se al fet religiós, a la fe cristiana i a l’Església. Escoles obertes a tothom, però fidels a la seva identitat cristiana.

Una presència fidel a l’esperit dels qui la van promoure —amb les adequacions necessàries a les persones i a les situacions del nostre moment històric— i una presència des del compromís amb el poble, la ciutat i el país, així com de compromís amb Déu, fan de l’escola cristiana una aposta de futur.

La Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC)

La Fundació Escola Cristiana de Catalunya s’ha anat configurant a partir de l’any 1977, quan el cardenal Narcís Jubany va crear el Consell de l’Escola Cristiana de Catalunya. L’adhesió formal al Consell de l’Escola Cristiana, la participació activa en les iniciatives que ha impulsat i el recurs als diferents serveis que ha prestat a les comunitats educatives al llarg d’aquests anys han estat els elements que han donat cohesió i imatge al col·lectiu de les escoles cristianes del país, que en l’actualitat està format per 402 escoles en les quals s’eduquen 255.397 alumnes dels diferents nivells i etapes del sistema educatiu.

31

opinió

En el marc respectuós de les lectures d’Església hi ha un tema punyent que avui podem analitzar

junts: el paper de la dona en l’àmbit dels grups de dones i la societat. A Tarragona i comarques el creixement associatiu femení aglutinat en grups de dones ha estat un dels fenòmens més importants dels darrers anys.

Hi ha 122 associacions repartides per tota l’extensió territorial, 45 pertanyen al Tarragonès, 40 al Baix Camp, 14 a l’Alt Camp, 9 al Priorat, 8 al Baix Penedès i 6 a la Conca de Barberà. La major part d’aquestes associacions estan formades per dones de diferents realitats socials a la recerca de cultura, lleure, informació, denúncia i reivindicació.

Les associacions compten amb professors titulats en els tallers, aconseguint en alguna de les formacions que s’imparteixen una titulació reconeguda. Aquest és el cas de les tapisseres, que estan acreditades per la Generalitat com a artesanes, amb possibilitat de crear un taller propi o de dedicar-se a l’ensenyament de la matèria. Les conferències, els concursos de poesia, de literatura i les taules rodones al voltant de la temàtica social actual confereix l’aspecte més cultural dels grups de dones. Tot i que les esmentades associacions estan formades majoritàriament per mestresses de casa, també sovintegen els col·lectius de dones amb la doble jornada laboral: a casa i a l’empresa.

Les institucions ofereixen l’atenció directa a les dones, un servei d’atenció jurídica i psicològica, la coordinació de xerrades, alhora que ajuden a entrelligar les associacions que van descobrint la necessitat de fer pinya. Els temes més debatuts en els grups de dones són els més punyents de la societat: maltractaments, igualtat salarial, paritat, voluntariat, corrupció, el futur de les dones joves…

Actualment l’ideari de totes les associacions es gairebé el mateix excepte en dues concretes: «Do de pit», que potencia per damunt de tot la lactància materna, i «ADHARA», associació contra la violència, amb atenció a dones maltractades 24 hores al dia. Una

DONA, QUÈ VOLS FER?Núria Gómez Granés, escriptora

32

Higini Anglès, 10 - Tel./Fax 977 22 11 64Rambla Nova, 108 - Tel./Fax 977 21 79 62

TARRAGONAwww.fotografiaferran.com - fotografiaferran@hotmail.com

de les associacions més antigues és la de l’Espluga de Francolí, amb més de vint-i-cinc anys d’història i 580 associades, tan sols superada pel Grup de Dones de Torredembarra, que és la més nombrosa, amb 612 associades. Aquesta associació és la que més investigació social ha fet.

Conjuntament amb els tallers i les xerrades, s’han fet a Torredembarra dues intervencions socials i reivindicatives força importants. El maig de 1999, sota el títol «Mirar el municipi amb ulls de dones», es va realitzar una macroenquesta a les dones per descobrir mancances i fer propostes concretes als responsables polítics. Es volia afavorir un context d’igualtat d’oportunitats i de participació de les dones en la vida social, cultural, econòmica i política. La conseqüència immediata va ser la creació de la Regidoria de la dona incorporant un pla municipal d’igualtat d’oportunitats, inexistent fins aleshores.

El mes d’octubre de l’any 2000 el Grup de Dones de Torredembarra conjuntament amb la Federació d’Associació de Veïns de Tarragona, el Grup de Recerca GREC de la Universitat Rovira i Virgili, el col·lectiu d’estudiants i el d’immigrants van organitzar la I Marxa Mundial a Tarragona contra la Pobresa i la Violència. Es va redactar un manifest remarcant la feminització de la pobresa, ja que les dones suposen el 75% de la població pobra del món. Es va fer una manifestació pels carrers principals de Tarragona i es va entregar el manifest amb mil signatures al Delegat territorial del Govern de la Generalitat.

Pel que fa a la participació en grans manifestacions mundials, ens trobem que a la IV Conferència Mundial de Pequín de l’any 1995, de Tarragona i comarques tan sols hi va assistir la directora de la casa d’Acollida, i a l’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York l’any 2000, la presidenta de la Federació del Baix Camp i la presidenta del Grup de Dones de Torredembarra.

Fins ara s’ha reivindicat el paper de la dona, s’ha potenciat que la dona surti de casa, s’ha fomentat l’associacionisme i s’ha aconseguit la no discriminació de la dona en gairebé tots els ambients, però el creixement dels col·lectius ha tocat sostre. Les noves generacions tenen més espais de lleure i de formació. Ara es reivindica la paritat social i l’equiparació salarial amb els homes, i això fa que ens trobem amb un gran escull dolorós. La conciliació familiar i la vida laboral, la maternitat en una edat jove o bé ocupar un lloc important en la presa de decisions a l’empresa o la vida política ha esdevingut un repte de difícil solució. Els sous per a les mestresses de casa que lliurement decideixen ocupar-se dels fills i les llars és un altre gran tema pendent a la societat.

S’ha fet un gran esforç de sensibilització social, s’han assolit fites importants i s’ha creat l’associacionisme femení en positiu. Ara en aquests moments socials tan incerts en què la crisi galopant esgarrapa l’equilibri familiar, hem de reflexionar i preguntar-nos en veu alta: Dona, que vols fer?

33

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

Unes iniciatives pastorals en línia de nova evangelització

Josep Bofarull, rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls

Ja fa anys que la situació de creixent indiferència religiosa urgeix una pastoral amb fort accent

evangelitzador. Ens ho van recordant els plans pastorals diocesans. Els responsables, preveres i laics, a les parròquies, moviments i organismes diocesans, ens hi impliquem fins allí on és possible, demanant que l’Esperit ens encoratgi, ens il·lumini i ens hi mantingui amb entusiasme i fidelitat.

La Parròquia, de resistent història secular, té un lloc preferent en aquesta nova empenta evangelitzadora, precisament per la seva permanent doble qualitat: ser un lloc obert, d’acolliment a tothom, divers d’activitats i plural en plantejaments, i el seu arrelament al territori i a la cultura. En els temps que corren li cal ser especialment present en la societat, i fins i tot reclamar aquest lloc per a fer la seva aportació pròpia. Tant fa que sigui una parròquia en una ciutat, com una parròquia dins un nucli de poca població.

Tradicionalment l’ha tingut, aquesta presència, en formes i finalitats diverses, algunes del passat actualment no són recomanables ni potser possibles. Sovint constatem que la parròquia és marginada, oblidada i no reconeguda enmig de les altres entitats de la població, fet pel qual no ens hem de resignar, si és el cas.

Penso que arreu la parròquia pot oferir la seva col·laboració a altres entitats per a fer, junts, una aportació de qualitat a la vida de les persones, responent a qüestions profundes que interessen a tothom, ajudant a construir la convivència social amb valors evangèlics i responent a les necessitats

espirituals i materials d’una determinada col·lectivitat humana.

Fa anys que ho intentem, a Valls, des de la Parròquia de Sant Joan. Ho hem reflexionat sovint a les reunions del Consell Pastoral. D’aquest plantejament han sortit algunes iniciatives. És molt important que es noti la presència del rector en els actes culturals, festius, lúdics, etc. perquè és la persona representativa. La valoració positiva d’aquesta presència afavoreix el bon acolliment de les iniciatives que pugui prendre la Parròquia. Us faig un breu elenc de les iniciatives empreses.

Fa més de 20 anys és responsable de la restauració de l’església de Sant Joan, i també de la cura de les altres esglésies que en depenen, una comissió que és ciutadana, no només parroquial. Les inauguracions de les diverses etapes de restauració i la presentació de peces restaurades han estat actes ciutadans,

34

subratllant aquest aspecte en els parlaments pronunciats. Això ha afavorit la participació econòmica en quotes i donatius de molts ciutadans, no feligresos, i de moltes empreses i entitats de la ciutat. Estimar i cuidar el patrimoni és estimar la ciutat, enfortir la seva identitat que té un component religiós i augmentar la seva cohesió social.

L’acolliment, positiu i alhora marcant criteris, de la petició de la recuperació de la processó del Divendres Sant (2003), ha suposat posar en funcionament vuit confraries amb els seus estatuts, la restauració dels misteris, activitats diverses, assegurant la seva vinculació a les parròquies. Molts consideren que aquesta recuperació ha estat un fet positiu per afermar la identitat de la ciutat, i un enriquiment del seu patrimoni artístic, sense minvar en el seu sentit religiós.

Durant l’Any Jubilar de preparació a les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 2011, van pelegrinar a visitar Santa Maria un gran nombre de grups d’aquí i d’arreu, alguns dels quals no vinculats a les parròquies. Pràcticament tots els dissabtes i diumenges d’aquell any s’acollia algun grup.

Un acte que va tenir molta acceptació, organitzat amb altres deu entitats ciutadanes, va ser el titulat «Caminem fins la Candela». Un diumenge al matí, des de quatre ermites de la Mare de Déu de l’Alt Camp es van seguir quatre itineraris a peu (d’entre 10 i 15 quilòmetres). Totes les rutes van confluir a la capella de la Mare de Déu, per fer una pregària i la veneració de la imatge. Un nombrós equip d’educadors va redactar una carpeta de quasi 200 pàgines de materials pedagògics titulada «Treballem la Candela amb els xiquets i les xiquetes», que es va oferir a totes les escoles i parròquies. Com a resultat d’aquests treballs tots els alumnes de les escoles de Valls han visitat l’església de Sant Joan i la Mare de Déu de la Candela, durant el darrer trimestre de 2010, just abans de les Decennals.

La participació de la Comissió dels Actes Religiosos va ser de màxima presència i col·laboració amb les diverses comissions ciutadanes de les Festes Decennals. Això va fer dir: «En aquestes Decennals l’església ha sortit al carrer i el carrer ha entrat a l’església.» Un acte molt benvingut va ser la interpretació de la Missa de la Coronació de Mozart en una celebració de l’eucaristia de diumenge: no va ser només un concert, sinó una celebració dominical amb tot el que això comporta. Ho van organitzar, conjuntament amb la Parròquia, els Amics de la Música de Valls (AMV).

La Parròquia pot ajudar a construir la convivència social amb valors evangèlics responent a les necessitats espirituals i materials d’una determinada col·lectivitat humana

35

Amb l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV) hem organitzat dos seminaris. El primer sobre la figura del vallenc Carles Cardó en el 50è aniversari de la seva mort: la seva persona i el seu pensament (2008). Les ponències van ser aquestes: «Pensament teològic», «Aspectes nacionalistes i filosòfics», «Perfil literari», «Aspectes polítics» i «Aspectes eclesials». Aquest seminari va ser acompanyat per una exposició amb fotografies i textos de Cardó en el qual s’oferia les dades biogràfiques i bibliogràfiques d’aquest il·lustre prevere, home d’Església i de Catalunya, mestre de la llengua i del pensament. Aquest homenatge es va iniciar amb un acte institucional a l’Ajuntament amb la presidència de l’Arquebisbe i l’Alcadessa, en el qual el P. Hilari Raguer va pronunciar una conferència amb el títol «Custos, quid de nocte ‘sentinella, com va la nit’. El Dr Cardó, sentinella del seu context històric». Tot ha estat publicat en el número 55 de Quaderns de Vilaniu i en el número 215 de Quaderns de Pastoral.

El segon seminari es va fer dins de l’Any Jubilar (2010), titulat «La devoció a santa Maria de la Candela a Valls». Les ponències van versar sobre la història de l’origen i pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la Candela, la interpretació teològica de la devoció a santa Maria, la visió sociològica i antropològica d’aquesta devoció, L’evolució històricoreligiosa de les Festes Decennals dels 100 anys i l’oportunitat evangelitzadora de la devoció a santa Maria. Una taula rodona d’alguns responsables de santuaris marians de l’arxidiòcesi de Tarragona va cloure el seminari. Tot plegat va ser publicat en el número especial 57 de Quaderns de Vilaniu.

En els temps que corren la Parròquia ha d’estar especialment present en la societatUn dels actes organitzats per la Comissió d’Actes Religiosos de les Festes Decennals van ser tres «Diàlegs», amb tres persones rellevants sobre el tema proposat, entrevistades per tres persones enteses. Feta aquesta entrevista, els presents entraven en el diàleg. Els temes que es van tractar van ser «El repte de la globalització», «El repte de l’Església» i «El repte dels valors».

També amb l’IEV hem organitzat dues edicions de «Les grans qüestions de la vida», amb l’intent d’oferir la visió creient i alhora no creient d’aquells temes importants que ens preocupen i sobre els quals estem en recerca, tot constatant que, en l’entorn social, es donen visions dispars i fins contraposades. Després de l’aportació s’oferia un espai llarg de diàleg. En la primera edició es van presentar aquestes temes: «L’origen de l’univers i de la vida», «La fi de la nostra vida: a favor d’una mort humanament digna», «El sentit de la vida». En la segona edició, els temes van ser: «La comunicació ben educada», «Les difícils relacions entre la cultura contemporània i la tradició cristiana», «Cervell i transcendència religiosa.»

Una darrera iniciativa ha estat organitzar un sopar-col·loqui sobre la pobresa a Valls. La condició per prendre-hi part era portar persones no vinculades a la Parròquia. En aquesta mateixa línia vam organitzar el sopar pasqual jueu com a referència ritual de la celebració de la fe.

Una nova iniciativa ha estat l’audició de «Les set paraules de Crist a la creu» de Cèsar Frank, una audició amb introducció, amb les lletres corresponents a la mà i amb pregària a cada paraula. Ho va organitzar la Parròquia juntament amb els Amics de la Música de Valls el Divendres Sant a la tarda.

Per a un futur no llunyà potser quallarà la idea d’un seminari sobre l’art religiós a Valls.

36

any de la feL’eclesialitat de la fe

Joan Miquel Bravo Alarcón, prevere

Estem celebrant el temps de Pasqua. Aquest temps que ens porta al fonament de la nostra fe: la passió,

mort, sepultura i resurrecció del Senyor.

Quelcom va haver de passar perquè la causa de Jesús no acabés al calvari, més o menys, d’aquell abril de l’any 30. L’experiència pasqual va fer que uns homes canviessin radicalment de tal manera que no semblaven ells mateixos. A partir d’aleshores, senser por i amb molt de convenciment, els deixebles van començar a anunciar: «Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d’Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar» (Ac 2,36). I a poc a poc aquest missatge es va anar escampant per tota la terra fins arribar, àdhuc, a les nostres terres.

Va ser una bona nova que va anar formant un realitat viva, un organisme viu, una comunitat, és a dir, l’Església, de la qual tots nosaltres formem part. Curiosament, en l’actualitat hi ha molts motius per a no pertànyer a l’Església, tant els de fora com els de dins, com ens deia el teòleg J. Ratzinger en el seu llibre Convocats en el camí de la fe. L’Església com a comunió: «En el fons, en comptes de l’Església hem col·locat moltes esglésies. Cadascú la seva, desapareixent l’Església de Crist.» I reprenent una advertència de J. Ratzinger en el seu llibre, L’Església. Una comunitat sempre en camí: «Ens resulta difícil pensar l’Església segons un model diferent del d’una societat que s’autogestiona, o que en mecanismes de majories i minories intenta donar-se una forma acceptable per a tots els membres. Ens resulta difícil una fe com quelcom divers d’una decisió per alguna cosa que m’agrada i per la qual

conseqüentment em comprometo […]. Comportant-nos així confonem l’Església amb un partit polític i la fe amb el programa del partit.»

Cal recordar que l’Església té el seu origen en Déu. Fundada per les paraules i les accions de Jesucrist, realitzada sobretot per la passió, mort i resurrecció del Senyor, manifestada com a misteri de salvació gràcies al do de l’Esperit Sant, a la fi dels temps arribarà a la seva consumació com a comunitat de tots els redimits. És aquesta Església la que té la missió d’anunciar i instaurar el regne de Déu inaugurat per Jesucrist.

I aquesta Església és la que professem: una, santa, catòlica i apostòlica.

És en aquesta Església on hem rebut el do de la fe. Però aquesta fe, és nostra o és de l’Església? Per tal de poder respondre, necessitem prendre com a punt de partença el sagrament del baptisme. En efecte, aquest sagrament, pel qual l’home neix a la vida nova i rep la fe, l’esperança i la caritat, pertany a tota l’Església, a la qual manifesta i implica (cf. SC 26). S’entén en aquesta perspectiva l’afirmació que l’home és batejat en la fe de l’Església.

Sabem que darrere aquesta fórmula fides Ecclesiæ tenim la imatge paulina de l’Església cos de Crist, de la qual Crist és el cap (cf. Ef 1,22; Col 1,18) i els batejats són els seus membres (1Co 12,27; Rm 12,5).

Per altra banda, el baptisme sempre és la incorporació a Crist i a l’Església, no existeix un efecte sense l’altre. Per tant, els batejats són constituïts en un cos, que no es pot reduir a la suma dels batejats, sinó a l’Església de Crist, de la qual cada batejat en forma part (cf. LG 7). Sense excloure, doncs, la dimensió personal de

37

in memoriam

l’existència cristiana, la idea d’Església-cos ens porta a veure un subjecte que és donat primer a tota l’Església, abans que a cada membre agafat particularment, i fa, dels seus membres, l’Església. En efecte, aquell qui és batejat és inserit en una comunitat que ja existeix, és a dir, en una comunitat que ja existeix abans que jo; rep la fe que ja existeix abans que la meva fe, i m’ha estat comunicada com un do. Per tant, la fe pertany a l’Església i podem parlar amb propietat de la fe de l’Església. I això perquè Jesucrist ha infós en l’Església tots els dons de la salvació i de la seva humanitat glorificada. Per tant, s’ha donat primer a l’Església que a cada creient, i a aquest únicament com a condició i possibilitat de la seva inserció en l’Església de Jesucrist.

Per tant, l’Església és subjecte de la fe en tant que és mística persona. Curiosament, el Nou Testament quan parla de la fe com acollir el kerygma (cf. Ac 10,39-43) ho relaciona a aquell element propi de cada batejat, però quan la fe s’entén com a dipòsit que s’ha de custodiar,

aquesta funció esdevé pròpia de l’Església i no de cada batejat. En efecte, és l’Església la que posseeix la fe trinitària que trobem en el Credo que custodia, interpreta, transmet, etc. El jo de la professió de fe és sempre eclesial, i precisament per aquesta condició esdevé de cadascú. Es creu eclesialment!

L’eclesialitat de la fe comporta, doncs, que la vida del creient sigui per naturalesa eclesial i no pot ser mai una aventura solitària. Per això, la gran aventura de ser cristià és sempre sentire cum Ecclesia, és a dir, una forma de vida fortament eclesial, de l’Església una, santa, catòlica i apostòlica. Per això, tal com la litúrgia expressa, l’eclesialitat de la fe, no es altra cosa que: «Anunciar la vostra mort, confessar la vostra resurrecció mentre esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.»

Aquest és el gran repte que tenim entre mans!

El dia 19 de març, solemnitat de Sant Josep, va morir Mn. Andrés Lafuente Martínez a l’edat de 89 anys. Ordenat prevere l’any 1946 a Burgo de Osma (Soria), havia exercit el seu ministeri pastoral com a capellà de les religioses claretianes de Reus i com a prevere adscrit a la Parròquia de Sant Francesc d’Assís de Reus d’ençà de l’any 1976. També va col·laborar a la Parròquia de Sant Sebastià de la Canonja. Actualment, ja jubilat, vivia a la residència Jaume I de Salou.

El funeral va tenir lloc el dia 20 de març a l’església parroquial de Sant Francesc d’Assís de Reus.

Reposi en la pau de Crist!

A mitjans del mes gener va traspassar el P. Gonzalo de Nicolás García, el qual des de finals de novembre de 2007 col·laborava pastoralment a la Parròquia de Sant Cristòfol de Cunit i fonamentalment a la tinença de l’Assumpció de Segur de Calafell.

El funeral, presidit pel Sr. Arquebisbe, va tenir lloc el dia 15 de gener a l’església de l’Assumpció de Segur de Calafell.

Reposi en la pau de Crist!

38

notíciesViacrucis de l’Any de la fe

Amb motiu de l’Any de la fe la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona, el

primer diumenge de Quaresma, el dia 17 de febrer, va fer un viacrucis pels carrers de la parròquia amb la particularitat que quinze persones, representants dels diferents grups parroquials van donar un testimoni de fe públic.

El rector de la Parròquia, Mn. Jordi Figueras, explicava que la fe és una vivència personal però que ha de ser reflexionada, celebrada, viscuda i proclamada. «Amb aquest viacrucis vam voler remarcar que la nostra fe té una dimensió pública amb la paraula i, sobretot, amb les obres.»

Més d’un centenar de persones van participar en aquest viacrucis organitzat per la Germandat Nostre Pare Jesús de la Passió.

Daniel Sobradillo Cardona, nou ecònom diocesà

El Sr. Daniel Sobradillo va prendre possessió del càrrec d’ecònom diocesà el dia 27 de març,

Dimecres Sant, a la capella del palau arquebisbal. Sobradillo és el segon laic que ostenta aquest càrrec a l’arxidiòcesi, després del Sr. Carles Baches, el seu antecessor.

En un acte presidit pel Sr. Arquebisbe de Tarragona, el nou ecònom, acompanyat per la seva esposa, els seus fills, familiars i companys de Departament diocesà d’assumptes econòmics i d’altres seccions de l’Arquebisbat, va agrair la tasca feta anteriorment en aquest càrrec tant al Sr. Baches com a Mn. Joaquim Fortuny, amb els quals ha hagut d’afrontar situacions difícils i dels quals ha après molt, segons va dir.

Per la seva part, el Sr. Arquebisbe va recordar que estem vivint moments difícils especialment pel que fa a l’economia i va pronunciar les recents paraules del sant pare Francesc quan va dir que desitjava «una Església pobra i per als pobres». Mons. Pujol, finalment, va agrair al nou ecònom tota la tasca realitzada fins aleshores i li va manifestar que compta amb tot el seu suport i amb el dels companys que treballen a la cúria diocesana.

39

Celebració de la missa crismal

El Dilluns Sant, dia 25 de març, va tenir lloc la tradicional jornada presbiteral, que va començar

amb la missa crismal a la Catedral de Tarragona, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, amb qui van concelebrar els preveres de l’arxidiòcesi i en la qual es van consagrar els sants olis —dels malalts, dels catecúmens i el crisma— i els preveres van renovar les promeses sacerdotals. En el decurs de la celebració van ser homenatjats els preveres que al llarg d’aquest any 2013 celebren vint-i-cinc anys d’ordenació presbiteral, enguany Mn. Antoní Constantí; i cinquanta anys, que són Mn. Eduard Arrufat, Mons. Miquel Barbarà, Mn. Xavier Fort, Mn. Pasqual Gasol, Mn. Francesc Manresa, Mn. Albert Palacín, Mn. Antoni Roquer, el P. Francesc de P. Xammar, s.j., i el P. Jordi Marimon, c.m.f.

El Sr. Arquebisbe, en la seva homilia, va felicitar aquests mossens i es va recordar especialment dels preveres que han mort des de l’última missa crismal, que són Mn. Eugeni Ferrer, Mn. Manuel Pascual, Mn. Francesc Benet, el P. Gonzalo de Nicolás i Mn. Andrés Lafuente. Seguidament va donar gràcies a Déu pel sant pare Francesc. «És el moment d’estimar el nou Sant Pare i de pregar amb confiança a l’Esperit Sant que sigui un pastor ple de zel que, en nom de Crist, presideixi l’Església universal i augmenti la unitat de la fe i els vincles de la caritat», va dir.

El Sr. Arquebisbe va fer menció de la cerimònia de beatificació dels nostres màrtirs que viurem el proper dia 13 d’octubre. «El bisbe Manuel Borràs Ferré i els germans preveres, durant la seva vida, van formar part del nostre presbiteri i van servir les nostres comunitats parroquials. És just que l’Església que van servir estigui present a l’hora de la seva glorificació, reculli amb amor el seu testimoni i en doni gràcies a Déu trinitat.»

I, finalment, va anunciar un motiu de joia per a l’arxidiòcesi. El proper 26 de maig a les 6 de la tarda, a la Catedral de Tarragona, serà ordenat prevere el diaca Mn. Joan M. Anglès Batet, i diaques permanents els candidats Francisco Javier Álvarez Vega, José Antonio Fernández Moreno i Bernard Farrell-Roberts. «I els dies 15 i 16 de juny, si Déu vol, farem la inauguració del nou orgue d’aquesta Catedral: el dia 15, la benedicció, i el 16, el concert d’inauguració», va afegir.

Tot seguit, a l’Aula Santa Tecla del Centre Tarraconense El Seminari, el Gmà. Rodolfo Cosimo Meoli, f.s.c., postulador de la causa del bisbe Manuel Borràs i companys màrtirs, va pronunciar una conferència sobre l’itinerari d’aquesta causa.

40

Gmà. Rodolfo Meoli: «El que més m’ha impressionat del bisbe Borràs ha estat la seva grandesa espiritual i l’esperit de servei»

El germà de les Escoles Cristianes Rodolfo Meoli, f.s.c., postulador de la causa del bisbe Manuel

Borràs i companys màrtirs, va pronunciar una conferència Dilluns Sant, dia 25 de març, sobre el tema «Itinerari de la causa del bisbe Borràs i companys màrtirs», a l’aula Santa Tecla del Centre Tarraconense El Seminari. Aquest acte va ser retransmès en directe a través del canal de televisió per Internet de l’Arquebisbat. La conferència es pot tornar a veure a través del següent enllaç: www.livestream.com/arqtgn

En la seva conferència, el Gmà. Meoli va oferir un seguit d’informacions tècniques del procés o itinerari que tota causa ha de seguir fins arribar a l’acte de beatificació. Va iniciar la seva intervenció donant xifres significatives: «L’any 1936 a l’arxidiòcesi hi havia 404 sacerdots, el 33% dels quals van ser assassinats per odi a la fe amb el bisbe Manuel Borràs al capdavant.» El procés del martiri de la causa de Tarragona es va iniciar el 28 d’abril de 1952 i va concloure el 2 de juliol de 1959, tres-centes cinquanta-quatre sessions que posen de relleu la dificultat d’un procés llarg amb 147 màrtirs.

L’any 1959 tot el material recollit va ser enviat a Roma, i, un cop picat a màquina, va arribar al postulador, la persona encarregada de llegir i destacar la informació més rellevant per a facilitar-la a la congregació

formada per teòlegs, historiadors, entre d’altres, que l’havien d’examinar i fer les observacions oportunes. Prop de cinquanta anys després, l’any 2003 era lliurada a un grup de teòlegs la Positio, un terme llatí que fa referència al recull de tota la documentació que fa referència al martiri d’una persona. Vuit anys més tard, l’any 2011, s’hi van fer algunes observacions, i finalment, el 28 de juny de 2012, es va signar el decret sobre el martiri dels 147 servents de Déu.

Com a complement de la qüestió més tècnica del procés el Gmà. Rodolfo Meoli va destacar algunes pinzellades de la vida del bisbe Borràs que més l’havien captivat. «A través dels documents que es conserven m’ha impressionat la seva grandesa espiritual, l’esperit de servei sotmès a la voluntat divina i de l’Església», va dir. També va subratllar els darrers moments de vida del bisbe Borràs i d’alguns preveres màrtirs inclosos en la causa de Tarragona. «És impossible entendre tanta barbàrie perpetrada, només s’entén amb l’Evangeli a la mà: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi que a vosaltres» (Jn 15,18).»

«En aquests màrtirs tenim un gran exemple de generositat que tant de bo ens mogui a seguir Jesucrist i a fer que tota la nostra vida sigui reflex del seu testimoniatge», va concloure Meoli.

41

Documentació sobre els màrtirs del s. XXcamí de la beatificació

Per a una bona edició de les publicacions sobre els màrtirs que estan en camí de ser beatificats i que

pertanyen a la causa de la nostra arxidiòcesi, agrairem que si teniu documentació com ara fotografies ens la feu arribar al Departament de mitjans de comunicació social de l’Arquebisbat (pla de Palau 2, Tarragona, tel. 977 23 34 12) o bé que us poseu en contacte amb el rector de la vostra parròquia. Tot el material lliurat pr escanejar se us retornarà. Gràcies per la vostra col·laboració.

Consell de redacció de la revista ‘Església de Tarragona’

42

Església de tarragona

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Nom: Cognoms: Adreça:

Codi Postal: Telèfon:e-mail:

Forma de pagament (Import: 11€ - Estranger:30€)

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compte o llibretaTitular compteBanc o Caixa Adreça Oficina

Codi Postal

Data

Població

Signatura

LA NOVA EVANGELITZACIÓ PER A LA TRANSMISSIÓ DE LA FE CRISTIANA

Sínode dels Bisbes. Ed. Claret, 2012. Col·lecció Documents del Magisteri n. 57. 82 p. PVP: 7,50 €.

Missatge al Poble de Déu - Proposicions finals del Sínode dels Bisbes - XIII Assemblea General Extraordinària.

Benet XVI. Ed. San Pablo. 79 p. PVP: 4 €.

Benet XVI ha convocat un Any de la fe, «un temps d’especial reflexió i redescobriment de la fe» (Porta fidei). Aquest llibre conté breus reflexions del Sant Pare que ajudaran a créixer en aquesta virtut teologal.

PENSAMENTS SOBRE LA FE

Llibreria de l’ArquebisbatC/ de Sant Pau, 4 (Tarragona) - Edifici del Seminari

Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa

llibres

43

INFORMACIÓ A TOTES LES PARRÒQUIES DE L’ARQUEBISBAT

EL PRESIDIRÀ EL NOSTRE SENYOR ARQUEBISBEDR. JAUME PUJOL BALCELLS

Tel. 977 23 77 35 - Fax 977 22 42 15