el temps atmosfèric

L’Home del TempsProjecte d’Aula

1r TrimestreCurs 2012-13

El temps atmosfèric és el conjunt de condicions que es donen en un moment i en un lloc determinats. Aquestes condicions atmosfèriques poden canviar ràpidament. Per conèixer i preveure el temps atmosfèric s’estudien en especials, quatre fenòmens: les precipitacions, el vent, la temperatura i la humitat atmosfèrica.

Les precipitacions des d’un punt de vista meteorològic, és l’aigua de l’atmosfera que

es diposita sobre la superfície de la terra. Pot ser en forma sòlida o líquida.

Les precipitacions són un dels components principals del cicle de l’aigua i són

responsables de dipositar la major part de l’aigua dolça del planeta.

El cicle de l’aigua a la naturaEl sol escalfa l'aigua del mar, rius i llacs. Amb l'escalfor del sol l'aigua s'evapora i forma

vapor d'aigua. Quan el vapor d'aigua arriba a una altura determinada de l'atmosfera es

refreda i es transforma en petites gotes d'aigua que suren en l'aire i formen els núvols.

Les gotes d’aigua dels núvols, quan arriben a zones més fredes, s'agrupen i pesen

més. Llavors l'aigua cau en forma de precipitació. Segons el fred que faci pot caure en

forma líquida (pluja) o sòlida (neu, calamarsa...)

De la quantitat d’aigua que cau, una tercera part s'evapora, una altra s'escola i una altra

penetra al sòl i constitueix els mantells d'aigua. Els torrents i els rius recullen l'aigua de

la neu i l'aboquen finalment al mar.

I després tot torna a començar. El cicle de l’aigua com es sap no s’acaba mai.



Existeixen diferents tipus de precipitacions. Aquestes depenen de la temperatura. Les

més conegudes són:

● Pluja: precipitació en forma líquida.

● Plugim: precipitació uniforme en gotes d’aigua molt primes i properes les unes

de les altres.

● Neu: precipitació sòlida en forma de vidres de gel.

● Grànuls de gel: precipitació de partícules transparent de gent, amb diàmetre de

5 mm o menys.

● Grànuls de neu: precipitació de partícules blanques i opaques.

● Pluja gèlida: precipitació en gotes que en impactar contra una superfície formen

una prima capa de gel.

● Calamarsa: precipitació de partícules de gel tant transparents com opaques

● Aiguaneu: pluja barrejada amb neu.

● Aiguat o plujat: pluja forta que produeix torrentades i inundacions.

● Totellada: pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.

● Ruixat: pluja de curta durada, a intervals.

● Xàfec: similar al ruixat però de més intensitat.

Classe(quantitat)

Pluja en 24 h.(mm)

Classe(Intensitat)

Pluja en 30 min.(mm)

Pluna en 1 hora(mm)

Inapreciable < 0’1 Molt feble - -

Minsa 0’1 - 5 Feble < 3 < 2

Poc abundant 5 - 20 Moderada 3 - 20 2 - 15

Abundant 20 - 50 Forta 20 - 40 15 - 30

Molt abundant 50 - 100 Molt forta No s’aplica 30 - 60

Extremadament abundant > 100 Torrencial > 40 > 60



Les precipitacions es mesuren amb el pluviòmetre, aquest serveix per a mesurar la

quantitat de pluja caiguda en un interval determinat de temps. Aquest recull tot tipus de

precipitació: neu, calamarsa, aigua... Per a determinar la quantitat de pluja es fa servir

una proveta graduada on es fan les lectures directament en mm o litres per metre

quadrat. Consta d’un vas cilíndric,que recull l’aigua que li aporta un embut prou fons,

perquè les gotes no surtin rebotades.

D’aquesta manera, tota l’aigua recollida es conserva en el vas interior, protegida de

l’evaporació per l’estretó de la boca de l’embut.

La pluja en totes les estacions es mesura en litres per metre quadrat, o el que és el

mateix, en mil·límetres. La relació entre les dues mesures és que un litre per metre

quadrat, és una columna d'aigua de 1 mm d'altura en una superfície d'un metre

quadrat. Es fa servir una proveta graduada on es fan les lectures directament en mm o

litres per metre quadrat.

Que és una tempesta? Una tempesta, tempestat, borrasca o cicló, és una pertorbació

meteorològica violenta, que es caracteritza per afectar a la superfície terrestre amb

forts vents, turbulències i precipitacions intenses. Poden anar acompanyades de

temporal amb llamps, trons, calamarsa i huracans.

En sentit meteorològic, una tempesta es defineix per vents d'una força 10 o més a

l’escala de Beaufort. Això implica uns vents de com a mínim, 90Km/h.



Hi ha diferents tipus de tempestes: tamborinada, tempesta perfecta, pluja engelant,

blizzard, borrufada, tempesta marina, remolí de vent, tempestes de vent, torbonada,

temporal de vent, tempesta de sorra, tronada, cicló tropical, pedregada, huracà...

Perquè es formi una tempesta han de coincidir tres elements: humitat, inestabilitat

atmosfèrica i elevació.

Com es produeixen els trons i els llamps?

Un tro és un so fort que segueix un llamp (descàrrega elèctrica atmosfèrica) quan

aquest escalfa l’aire del seu voltant. Aquest aire super calent s’expandeix molt

ràpidament i en refredar-se es torna a contraure. Aquesta ràpida expansió i contracció

genera ones de xoc que són les que fan el soroll del tro.

Un llamp és un intercanvi d'energia elèctrica, compost de descàrregues parcials i amb

una durada total al voltant del mig segon, que es produeix entre els núvols i la terra.

Aquesta descarrega elèctrica va acompanyada d'una forta emissió de llum, en forma de

raig, que s’anomena llampec.

Altres curiositats.● Hi ha hagut algun cas de pagesos propietaris de grans plantacions de

fruiters,que sempre estaven pendents del temps. Si sabien que havia de fer pedra, una solució, perquè no els fes malbé la seva collita, era llançar coets amb capsules de iodur de plata als núvols. La pedra es trencava i queia en forma d’aigua. El problema era que després augmentava la precipitació líquida caiguda.

● Per què algunes tempestes deixen fang al carrer? Són conegudes com a pluges de fang o de sang. Es tracta ni més ni menys que de precipitacions que porten arena de les zones àrides del nord de l'Àfrica. Allà arrosseguen arena del nord del Sàhara o argiles del nord del Marroc i Algèria i les transporten en suspensió fins a la Península i les Balears. Si les condicions són apropiades, es formen xàfecs o tempestes que acaben deixant dipòsits d'aquests materials allà on cauen.

● L'arc de Sant Martí és un fenomen òptic relacionat amb el camp de la meteorologia que es produeix quan incideix la llum del Sol damunt la superfície de les gotes d'aigua de la pluja. En incidir un raig de llum blanca sobre una gota es produeix una dispersió i a continuació els raigs de diferents colors són reflectits (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat).

● En cas de tempesta s’han de prendre certes precaucions per garantir la nostra seguretat. Si ets en un descampat sense aixopluc, no has de córrer, ja que pots fer de parallamps així que surtis fora del terreny. Caldrà que et desfacis de tots els objectes metàl·lics que portis com claus, monedes... dipositar-los a terra, si pot ser lleugerament enterrats, i que aguantis la tempesta estirat al terra. Si ets trobes al camp i hi ha un arbre solitari, no t’hi has de posar a sota. Si ets



en un bosc, llavors sí que et pots posar a sota d'un arbre. Ja seria tenir mala sort que el llamp caigués just sota l'arbre on t'has situat. Tot, i així, no en triïs un de punxegut, atreuen més els llamps que els arbres aplanats. Si vas en cotxe, abaixa l'antena de la radio, si en té; i tanca totes les finestres. Si ets a casa, tanca portes i finestres per no crear corrents d'aire, desendolla el televisor i desconnecta'n l'antena.

● COM CALCULAR LA DISTÀNCIA DE LA TEMPESTA? Si sentim un tro amb un so fort, vol dir que la tempesta és a prop, si el sentim greu i sord és que està lluny. La llum viatge a uns 300.000 Km/h. Veiem un llamp al mateix temps que passa. El so viatge mes a poc a poc, fa un km en uns 3 segons. Així trigarem més en sentir el tro que en veure el llamp. Per a calcular la distància de la tempesta hem de contar els segons que passen des de que veiem el llamp fins que escoltem el tro. Dividim aquesta xifra entre 3 i tenim la distancia en km d’on està la tempesta.

● Per què es veu el llampec abans de sentir el tro? El llampec i el tro són dos fenòmens que acompanyen els llamps. Un llamp és una descàrrega elèctrica que es produeix entre dos núvols, entre diferents parts d'un mateix núvol o bé entre un núvol i el sòl durant les tempestes. La descàrrega elèctrica va acompanyada d'una transferència d'energia lluminosa (el llampec) i sonora (el tro). Es veu el llampec abans de sentir el tro perquè la llum viatja a través de l'aire molt més ràpida que el so. La llum recorre 300.000 km cada segon mentre que el so, en el mateix temps recorre únicament 340 m. Així, si el llamp ha caigut a 1 km de distància, el llamp es veu a l'acte però el tro no se sent fins uns 3 segons més tard.

● A algunes tempestes se’ls posa un nom particular, sol passar sovint amb els ciclons tropicals. Com per exemple: huracà Katrina, Isaac...

El vent és el moviment natural, generalment horitzontal, de masses d'aire a causa de la

diferència de pressió atmosfèrica o de temperatures en indrets diferents. Els

desequilibris entre uns llocs i uns altres provoquen diferències de pressió atmosfèrica,

el que produeix el vent.

Segons la força que tinguin les variacions de pressió atmosfèrica el vent serà més fort o

més fluix.

El vent és causat per diferències en la pressió de l'aire. Quan es dóna una diferència de

pressió, l'aire és accelerat des d'una pressió més gran a una de més petita.

El Sol escalfa la Terra i la seva atmosfera. L'escalfament de l'aire varia segons les

latituds: les regions equatorials són més calentes que les regions polars on els raigs del

Sol incideixen més obliquament.



Quan l'aire s'escalfa, es dilata i té tendència a enlairar-se creant una zona de baixa

pressió. Quan es refreda, augmenta la seva densitat i crea una sobrepressió o anticicló.

Aquestes dues masses d'aire a diferents pressions no estan en equilibri i l'aire té

tendència a circular de les zones d'alta pressió cap a les zones de baixa pressió,

aquesta circulació s'anomena vent.

Per mesurar el vent es tenen en compte dos termes: la velocitat del vent es mesura amb

un anemòmetre i la direcció del vent amb un panell.

Anemòmetre: ens indica la velocitat o la

intensitat del vent. Un compte revolucions

mesura el nombre de voltes, que fa

l’anemòmetre, per saber la velocitat del

vent .

Panell: els anemòmetres acostumen a

anar acompanyats d’un panell. Aquest

senzill

aparell assenyala la direcció d'on prové el

vent.

La unitat de mesura que s’utilitza, per saber la intensitat del vent amb un anemòmetre,

són els quilòmetres per hora.

Per això s’utilitza l’escala Beaufort: es divideix en 13 graus, segons la velocitat amb

els seus noms i velocitats.

Grau Nom Velocitat

0 Calma De 0 a 1 km/h.

1 Ventolina D’1 a 5 km/h.

2 Fluixet De 6 a 11 km/h.

3 Fluix De 12 a 19 km/h.

4 Moderat De 20 a 28 km/h.

5 Fresquet De 29 a 38 km/h.



6 Fresc De 39 a 49 km/h.

7 Vent fort De 50 a 61 km/h.

8 Temporal De 62 a 74 km/h.

9 Temporal fort De 75 a 88 km/h.

10 Temporal dur De 89 a 102 km/h.

11 Temporal molt dur De 103 a 117 km/h.

12 Temporal huracanat Més de 118 km/h.

El vent pot bufar en diferents direccions que es solen representar en una rosa dels

vents com aquesta:

Els cicló tropical (anomenat també huracà, cicló, tifó, tempesta tropical o depressió

tropical depenent de la seva força i localització) és una tempesta forta que es forma al

mar i acostuma a provocar vents amb velocitats superiors a 120 km/h.

L’huracà és un moviment d’aire giratori que agafa la forma d’una espiral que s’ho

enduu tot al seu pas. Generalment es solen crear a llocs que tinguin aquestes

condicions: oceans tropicals, humitat i vents lleugers.



Les onades també depenen del vent, ja que les ones es formen pel moviment del vent.

Segons la intensitat del vent les ones poden ser més petites o mes grosses.

Les ones poden ser en sentit ascendent i descendent, però de les dues maneres seran

en sentit oscil·latori.

Grau

Alçada (m)

Descripció Estat del mar

0 Sense onades

Mar llisa o mar plana

La superfície del mar està llisa com un mirall.

1 0 a 0’10 Mar arrissada

La mar comença a arrissar-se per parts.

2 0’10 a 0’5

Marejol Es formen onades curtes però ben marcades; comencen a trencar les crestes formant una escuma que no és blanca sinó d’aspecte vidriós.

3 0’5 a 1’25

Maror Es formen onades llargues amb crestes d’escuma blanca ben caracteritzades. La mar de vent està ben definida i es distingeix fàcilment de la mar de fons que pot haver-hi. Les onades, en trencar, fan una remor que s’esvaneix ràpidament.

4 1’25 a 2’5

Forta maror Es formen onades més llargues, amb crestes d’escuma per tot arreu. Les onades trenquen amb una remor constant.

5 2’5 a 4 Maregassa Comencen a formar-se onades altes; les zones d’escuma blanca cobreixen una gran superfície. La mar, en trencar, fa un soroll sord com de llançar coses.

6 4 a 6 Mar brava La mar s’esvalota. L’escuma blanca que es forma en trencar les crestes comença a dibuixar bandes en la direcció del vent.

7 6 a 9 Mar desfeta L’alçada i la llargada de les onades i de les crestes augmenten notablement. L’escuma forma bandes estretes en la direcció del vent.

8 9 a 14 Mar molt alta

Es veuen onades altes amb llargues crestes que cauen com cascades; les grans superfícies cobertes d’escuma es es disposen ràpidament en bandes blanques en la direcció del vent; la mar al voltant seu adquireix un aspecte blanquinós.

9 Més de 14

Mar enorme Les onades es fan tan altes que a vegades els vaixells desapareixen de la vista en els sins. El mar és cobert d’escuma blanca disposada en bandes en la direcció del vent i el soroll que es produeix és fort i eixordador. L’aire està tant ple d’esquitxos que la visibilitat dels objectes distants es fa impossible.



Altres curiositats...● Energia eòlica és l'energia obtinguda del vent, és a dir, l'energia cinètica

generada per l'efecte dels corrents d'aire, i que és transformada en d'altres

formes útils per a les activitats humanes. L'energia eòlica és un recurs abundant,

renovable, net i que ajuda a disminuir les emissions de gasos d'efecte hivernacle

la qual cosa la converteix en un tipus d'energia verda. Tot i així, el seu principal

inconvenient és la seva intermitència.

● Avui en dia, els huracans són detectats per satèl·lits des del moment que

comencen a formar-se i per això generalment hi ha un període de 3 o 4 dies

entre la seva detecció i l’inici de la tempesta.

● L’ona més alta registrada mai va ser una ona de 34 metres al Pacífic el 6 de

febrer de 1933.

La temperatura és el grau de calor que té l'aire de l'atmosfera, o també el grau de calor

d'un cos o del clima. Els objectes de baixa temperatura són freds, mentre que els

nivells de temperatures més altes es coneixen amb els noms de tebi o calent.

La temperatura és una propietat de la matèria que està relacionada amb la sensació de

calor o fred. Quan toquem un cos que està a menys temperatura que la nostra, sentim

una sensació de fred, i al revés de calor. Encara que tingui una estreta relació, no hem

de confondre la temperatura amb la calor.

El termòmetre és l’instrument que ens

serveix per obtenir la temperatura. La majoria

de termòmetres són de mercuri; aquests es

basen en la dilatació que pateix el

mercuri dins un estre tub de vidre.

Amb la calor el mercuri augment el

seu volum i puja pel tub i, amb el

fred, disminueix de volum i baixa.

També hi ha el termòmetre de màxima i mínima, que són uns

termòmetres que tenen dos petits

ferros dins el tub de forma

que ens indiquen la

temperatura màxima i la

mínima que hi ha hagut fins al

moment en que mirem.

Actualment, s’utilitzen tres escales per mesurar la temperatura, l’escala Celsius que és

la que usualment fem servir, la Fahrenheit que s’usa en els països anglosaxons i

l’escala Kelvin que és d’ús científic.



La unitat de mesura de la temperatura al Sistema Internacional de Unitats (SI) és el Kelvin que

el seu símbol és la K.

Nom Símbol Temperatures de referència

Escala Celsius ºC Punts de congelació (0ºC) i d’ebullició de l’aigua (100ºC).

Escala Fahrenheit ºF

Escala Kelvin ºK zero absolut

Durant el dia hi pot haver una temperatura màxima i una de mínima. La temperatura màxima és el valor més alt que aconsegueix un termòmetre durant un dia, en un lloc

determinat. I la temperatura mínima és el valor més baix que aconsegueix un

termòmetre durant un dia, en un lloc determinat.

És a dir, la temperatura que s’ha aconseguit durant el moment de més calor del dia

(temperatura màxima) i la temperatura del moment més fred del dia (temperatura

mínima).

Altres curiositats...● La temperatura més alta registrada en el nostre planeta fou mesurada a Furnace

Creek al Death Valley de Califòrnia, Estats Units. Allà, el 10 de juliol de 1913, el

termòmetre va marcar una temperatura de 56,7 °C.

● La temperatura més alta registrada en el Pol Sud va ser de -13,6 °C el 1978.

● La temperatura d'un gas ideal monoatòmic és una mesura relacionada amb

l'energia cinètica mitjana de les seves molècules al moure’s. La relació de la

mida dels àtoms d'heli respecte a la seva separació s'aconsegueix sota una

pressió de 1950 atmosferes.

● La temperatura més baixa que s’ha registrat oficialment va ser a l’Antàrtida;

aquesta va ser de -89,2 °C, a prop de l’estació de Vostok, el 21 de juliol de 1983,

a 3420 m d’altitud.

● La temperatura més baixa registrada en una zona habitada fou a Oymyakon, a

Siberia, on el 26 de gener del 1926 es va registrar una temperatura de -71,2 °C.

● El termòmetre va ser inventat el 1607 per Galileo Galilei.

● La temperatura mitjana més baixa registrada va ser a la estació de Vostok, i va

ser de -55,1 °C, entre els anys 1961 i 1990.

● La temperatura mitjana més alta va ser registrada a Etiòpia, i va ser de 34,6 °C,

entre els anys 1960 i 1966.



La humitat és la quantitat de vapor d'aigua present a l'aire. Hi ha diverses maneres

d’humitat en l'aire i són:

● La humitat absoluta, que és el pes en grams del vapor d'aigua.

● La humitat específica,que mesura el nombre de grams del vapor d'aigua.

La humitat es produeix perquè l’aire pot absorbir vapor d’aigua. L'aire calent pot

absorbir més vapor d'aigua que l'aire fred. L'aire calent conté vapor d'aigua que puja

fins l'atmosfera. Quan arriba a les zones altes, que són les zones més fredes, el vapor

d'aigua es refreda i és quan es forma la humitat.

La humitat de l’aire és pot mesurar amb un higròmetre o el psicròmetre.

L’higròmetre mesura la humitat relativa. Aquest aparell mesura quin tant per cent

d’aigua hi ha dins l’aire. L’higròmetre més habitual és el de cabell.

El psicròmetre consisteix en la diferència de dos termòmetres, un de sec i un d’humit.

La humitat, també es pot mesurar a través de satèl·lits geostacionaris.

També hi ha uns altres aparells, els deshumidificadors, que assequen l’aire capturant-

ne la humitat.

La humitat relativa és mesura amb % i la màxima possible és del 100%. Quan és del

100% significa que a l’ambient ja no hi cap més aigua i el cos humà no pot transpirar, la

sensació de calor és asfixiant. En canvi si és molt baixa se’ns assequen la boca i el

nas. El grau d’humitat més favorable per nosaltres és entre el 40 i el 70%.

L’aire pesa i, per tant, exerceix una pressió sobre la superfície del planeta, això és el

que coneixem com pressió atmosfèrica.

Les zones situades a l’altura del nivell del mar tenen més pressió atmosfèrica que les

que estan més elevades. Com més amunt del nivell del mar ens situem més petita és la

pressió atmosfèrica, ja que hi ha menys gruix d’aire a sobre. Això fa que l’aire sigui més

atapeït al nivell del mar que al cim d’una muntanya.

El baròmetre ens ajuda a mesurar la pressió atmosfèrica. Aquest aparell és molt útil

perquè observant pujades i baixades de pressió podem tenir una idea del temps que

s’acosta.



Gràcies a la pressió atmosfèrica podem esbrinar si durant el dia tindrem un anticicló o

una borrasca.

Anticicló o pressions altes: nucli d’altes pressions encerclat per un sistema

d’isòbares tancades d’un radi d’entre 350 i 200 km. En els anticiclons, la pressió oscil·la

entre els 1.013 i els 1.040 mil·libars (mb). És més alta en el centre i disminueix cap

enfora.

Els anticiclons propicien bon temps, la qual cosa permet la formació dels bancs de

boira, encara que de vegades porten vents forts i freds.

Borrasca o pressions baixes: és una zona amb la pressió atmosfèrica més baixa que

les zones del voltant. registre uns valors que van des de 1013 a 940 mil·libars (mb). En

aquestes, la pressió es baixa en el centre i va augmentant cap enfora.

Les borrasques porten associades les pertorbacions atmosfèriques:tempestes, pluges,

vents forts, cels coberts, etc.

Les línies isòbares són les línies que representen la pressió gràficament als mapes

meteorològics. Aquestes línies uneixen puts de la superfície terrestre que tenen la

mateixa pressió atmosfèrica. Així, les isòbares d'un mapa meteorològic informen sobre

la força del vent i la direcció d'aquest en una zona determinada. El vent segueix

aproximadament la direcció de les isòbares, i com més juntes estiguin més fort serà el

vent.

Les isòbares, se solen traçar amb un interval de 4 mil·libars i es classifiquen en

pressions altes i pressions baixes. Per la seva forma poden ser rectilínies o curvilínies,

obertes o tancades. Segons la direcció que tenen, també ens indicaran si es tracta d’un

anticicló o d’una borrasca.

Altres curiositats...

● L’Everest és la muntanya més alta del món, situada a la serralada de l’Himàlaia.

Aquí la pressió atmosfèrica és més baixa que a qualsevol punt de les platges.

el temps atmosfèric

Documents