EL TRANSPORTADOR DEL TEMPS

Inici : Mercè Anguera Nus : 4t A Escola Puig d'Agulles Desenllaç : 4t Escola SANT JORDI

Si plou, el diumenge és menys diumenge. Si plou no es pot sortir a jugar fora. Si plou una mica no passa res, però si plou tot el cap de setmana sense parar ni un moment la mare es posa de mal humor i se’n recorda del meu armari desendreçat. “Mireia, t’has d’endreçar l’armari!” “Mireia, t’has d’endreçar l’armari!!” “Mireia, t’has d’endreçar l’armari!!!” “Mireia, t’has d’endreçar…” L’armari, ja ho sé! La mare només pensa en el meu armari, quan està de mal humor! Trobo que és injust: com que el meu armari és meu, suposo que el puc tenir tan desendreçat com vulgui. I , a més a més, endreçar-lo fa mandra. Només ho faig quan estic molt però molt i molt avorrida i no tinc res millor per fer , i quan la mare està molt però molt i molt enfadada… com aquell diumenge a la tarda. O sigui que m’hi vaig posar. No em quedava cap més remei! El portasol em va caure als peus tan bon punt vaig obrir la porta, com si m’hagués estat esperant. Una pilota vermella, llisa, dura i brillant, de la mida d’una taronja petita o una mandarina grossa. La veritat: em va fer mal. Vaig pensar una paraulota, però no la vaig dir (mai no s’han de dir paraulotes!), i em vaig ajupir a recollir-la. De seguida vaig notar que no era una pilota qualsevol. De fet, no ho era, una pilota, de cap manera, però jo això encara no ho sabia… Pesava molt i desprenia una caloreta suau. Li vaig donar una volta, i a la banda de darrera vaig veure que hi havia un botó petit i un foradet amb lletres al voltant. Les lletres deien: “The sun is IN”. A l’escola fem anglès, i per això sé que vol dir “IN”. També sé què vol dir “sun”, però sobretot sé què vol dir “IN”, que és el contrari de “OFF”, diu la nostra “teacher”. O sigui que vaig pensar que la piloteta aquella estava engegada, i que per això la notava tèbia. I feia un sorollet estrany, que semblava música però no ho era. Més aviat recordava el soroll de la platja a l’estiu. Però com que no vaig trobar la manera de pujar el volum, no ho puc assegurar.

En aquell moment la mare de la Mireia va fer un crit perquè era l’hora de parar la taula per dinar. Decididament aquell dia la mare estava de molt mal humor. Fora bo fer-li cas i anar a parar taula ben ràpid. La Mireia va deixar el portasol al terra posant molt de compte en no tornar a pitjar cap botó més. Va tancar la porta de l’habitació perquè no entrés ningú. Intentant que no se li notés que estava una mica nerviosa va anar posant els plats i els coberts a taula.

Era diumenge i la mare havia fet, com de costum, un dinar de festa per així animar una mica a la família.

Per fer-la contenta i que la deixes fer de seguida la seva va alabar molt el dinar que havia preparat. El dinar s'allargava més del que desitjava la Mireia però no podia fer res si volia que ningú sospités el que havia descobert a la seva habitació. Després de dinar la Mireia li va dir al seu germà:

- Vine amb mi a la meva habitació t’ensenyaré una cosa molt estranya que he trobat dins del meu armari.

La porta de la habitació estava tancada tal i com l'havia deixada la Mireia. En Gerard va girar el pany estava molt dur. No es podia obrir la porta. La Mireia estranyada va mirar al seu germà dient-li amb els ulls: “fes alguna cosa”.

En Gerard va empènyer amb tota la seva força fins que va aconseguir que la porta cedís i s’obrís. El portasol estava darrera la porta de l’habitació. Segurament ell era qui impedia que es pogués obrir la porta. Amb la força de la porta va anar rodolant fins xocar contra la paret. Segurament el xoc va fer pitjar el botó del portasol i al·lucinats la Mireia i en Gerard van veure que sorgia d’ell una porta lluminosa, tan lluminosa que enlluernava els ulls. Tenia un pany i un marc daurat. En Gerard i la Mireia una mica espantats van apropar-se. Es van veure reflectits en el pany de la

porta que havia sorgit del portasol. Tot d'una l’habitació de la Mireia va desaparèixer i van comprovar que estaven envoltats de sorra.

Era sorra de platja, es sentia el remor de les onades xocant contra les roques. Van adaptar els ulls a la forta llum del sol i van observar el que tenien al seu voltant. Les palmeres arribaven fins la vora del mar. La sorra semblava que brillava però en realitat era el reflex del sol sobre les petxines. Les petxines, la sorra, l’aigua i les palmeres era l’únic que es veia en aquesta platja perquè semblava que estava totalment deshabitada. Sorpresos, espantats i agafats de la ma caminaven cap a les roques. Quan ja estaven més a prop van

distingir un forat entre les roques, semblava l’entrada d’una cova. No sabien que es podien trobar però agafant-se de la ma ben fort van mirar-se i van decidir continuar caminant per entrar dins la cova. La cova estava molt fosca i del sostre penjaven moltes estalactites. Caminaven a poc a poc perquè del terra sortien també les estalagmites i era fàcil xocar amb elles. Les pedres del terra estaven molt humides i relliscaven bastant. No hi havia molta llum però es distingien nous forats que portaven a noves coves.

Després d’un temps de caminar entre les pedres van descobrir un forat que brillava més que els altres. Es van apropar i veieren un ou d’una mida semblant a una pilota de tennis. El van tocar amb les puntes dels dits i es va obrir...

En Gerard i la Mireia es van quedar bocabadats! No es podien creure allò que estaven veient. Va aparèixer un dinosaure petitó en forma d’ocell.

- Un dinosaure?, va dir en Gerard. Com pot ser si es van extingir fa milions i milions d’anys, exactament, abans de la Prehistòria.

- Potser hem viatjat en el temps, i ara estem al passat! Va exclamar la Mireia.

Els dos germans van decidir posar-li un nom, els noms que més els hi agradaven eren: Pitus, Rocky, Link, Saure i Toby. Però finalment van decidir posar-li Toby. Toby era de color verd fluix amb taques de color verd fosc. Tenia el nas com el d’un pallasso i era una mica gras. Tenia els ulls grans i una cua petita. Tenia una llengua molt allargada. La seva forma de ser era graciós, simpàtic, una mica tímid, molt juganer i una mica distret.

- Ara que fem amb el Toby? És molt bufó!, va dir la Mireia

- Però si ens ho emportem a casa, ja saps que la mare no ens deixarà que entri, va dir en Gerard

- Bé, ja convencerem als pares. A més com és tant bufó i tant simpàtic, segur que ens deixaran!

Llavors, tots tres van decidir enfonsar-se cap a dintre de la cova. Mentrestant l’habitació de la Mireia estava molt silenciosa, la mare els va cridar per berenar, però com no van respondre, va pensar que no tindrien gana i els va deixar estar, a més com estaven tant tranquils, la mare no volia molestar-los.

La cova es trobava molt fosca, però de sobte els dos germans es van espantar perquè d’en Toby va sortir una llum lluminosa.

- Què és aquesta llum?, va preguntar la Mireia. - Sóc jo, és la meva llum pròpia, va afirmar en

Toby. - Doncs, apa anem a veure que hi ha en aquesta

cova, sembla que per allà hi ha un camí.

Tenien una mica de por, però aquesta llum d’en Toby els hi donava molta confiança, així que van continuar caminant. Van veure una llum i quan es van apropar van poder veure que era una altra porta màgica...

Els tres molt agosarats, van obrir aquesta porta. Es van trobar amb un geni, que els hi va concedir, no un ni tres desitjos sinó dos desitjos...

Per tant, els dos germans es van posar d’acord de seguida i van demanar una cosa cadascú: La Mireia va demanar que la mare els hi deixi quedar-se amb en Toby i en Gerard va demanar que poguessin tornar a casa. Llavors, van passar per la porta màgica i van aparèixer fins a la porta de la seva casa. En Gerard tenia en Toby amagat a l’esquena.

- Què portes a l’esquena, Gerard? Li va preguntar la mare.

En Gerard li va explicar tota la veritat, i la mare sorprenentment va dir que si, però amb unes condicions: hauria d’estar a l’habitació i els dos

germans s’haurien d’encarregar de donar-li de menjar i netejar-lo.

La Mireia a partir d’aquell moment va tenir ajuda per endreçar el seu armari... El dia havia estat molt esgotador, així que van marxar al llit ja que demà tenien que anar al col·legi.