el temps pinta

tòfol sastreel temps pinta

Consell de Mallorca, Departament de Cultura. Vicepresidenta i consellera de Cultura, M. Dolça Mulet Dezcallar. Director insular de Cultura, Guillem Ginard Sala.«El temps pinta» Obres de Tòfol Sastre. Exposició. Producció: Consell de Mallorca, Departament de Cultura. Capella de la Misericòrdia, plaça de l’Hospital, 4. Març-abril de 2006.Catàleg. Texts: Alexandre Ballester, Antoni Gost, Lluís Maicas. Poemes: Antoni Gost, Lluís Maicas, Biel Mesquida, Julián Ruiz-Bravo Peña.Correcció lingüística: Servei de Normalització Lingüística del Consell de Mallorca. Traducció del català al francès: Annick Truche. Disseny i maquetació: Aníbal Guirado / Ramon Giner.Fotografies: Gabriel Ramon. Retrat de Tòfol Sastre: Juan Antonio Briñas. Impremta: Loracar, s.l. ISBN 84-96069-56-7. DL PM 485-2006.© dels texts: els autors. © de les fotografies: els fotògrafs. © de l’edició: Departament de Cultura del Consell de Mallorca.

Obres de Tòfol Sastre amb poemes d’Antoni Gost, Lluís Maicas, Biel Mesquida i Julián Ruiz-Bravo Peña

tòfol sastre el temps pinta

9

L’univers pictòric de Tòfol Sastre

Alexandre Ballester

A Tòfol Sastre

Interiors invertebrats

Dansa d’esquelets dins un glop de lluna plena

Antoni Gost

Quan el caos allibera tot el seu furor

Lluís Maicas

Poemari

Antoni Gost

Lluís Maicas

Biel Mesquida

Julián Ruiz–Bravo Peña

Tòfol Sastre, exposicions

Texte en française

14

20

26

34

43

54

68

83

86

11

ACTIVITATS RELACIONADES AMB L’EXPOSICIÓ

30 de marçRECITAL POÈTIC

A càrrec de Lluís Maicas, Biel Mesquida, Antoni Gost i Julián Ruiz-Bravo PeñaPresentat per Miquel Roca

Música de Joan Valent

20 d’abrilCONCERT DE PIANO

ACA Àrea de creació acústica

Toni Rian

Beethoven: Sonata op. 111 (1. MaesToso: allegRo con bRio ed appassionaTo, 2. aRieTTa: MolTo seMplice e canTabile)

Vanesa sanTanach

Debussy: l’isle joyeuse

Messianen: canTeyodjâya

XaVieR pRohens

2 poeMes d’elioT

negaTius

Les activitats començaran a les 20.30 h,a la Capella del Centre Cultural la Misericòrdia.

Aris (fragment), 1999. Tècnica mixta sobre tela, 301 x 222 cm

14

L’univers pictòric de Tòfol Sastre

Alexandre BallesterHivern de 2006

Hi ha qui porta cançons a flor dels llavis; hi ha qui porta ritmes poètics als batecs del cor. Tòfol Sastre porta

un món de mons, un univers d’imatges, dins la profunditat sensorial i meditativa de la seva ànima.

I respira, i viu, Tòfol Sastre per la pintura. Les imatges fetes pintura neixen i creixen a la seva mirada,

als seus dits, amb treballs abassegadors i solitaris, com uns rituals secrets d’afermament vital, com un

perllongament substancial de la pròpia existència. I és que no s’entendria la vida

de Tòfol Sastre sense la seva pintura, sense la seva gran obra pictòrica.

En la conclusió de totes les consideracions possibles, materials i espirituals, un home, un home cre-

ador, és ell i la seva obra. Tòfol Sastre és la seva bondat personal, amistosa i encomanadissa i, sobretot, és

la seva pintura, la seva obra, intensa, extensa, enlluernadora. Significativa i coherent. Plena, madura.

Sincerament, m’admira l’obra monumental, de grandiosos formats, de Tòfol Sastre, curolla d’accents

profunds amb ressonàncies de gènesis cosmològiques, amb vibracions absorbents d’imatges generati-

ves dins la immensitat dels espais que tracta amb tan amorós coneixement.

En la realització del seu art, les grans dimensions, orgullosament poderoses, no perdonen a qui gosa

enfrontar-s’hi. Ja que minimitzen la tasca humana del pintor. Els mestres del Renaixement italià la co-

negueren prou bé, aquesta tràgica lluita de l’home i l’espai. I n’aprengueren lliçons.

Tòfol Sastre, que per cultura o per intuïció sembla que coneix totes les lliçons de la història de la pin-

tura, amb una valentia ben plantada, d’autèntic cavaller davant el drac, es posa davant les grans teles

i, inspirat per unes forces insospitades, se’n surt, del repte, clarament, dominador i comunicatiu. I, en

una esclator i conjugació d’estructures compositives, Tòfol Sastre esdevé amo i senyor d’una escollida

gamma de colors i de tots els indrets secrets del quadre, allà on el temps, obedient i destre, trunyella

regalims de llum.

Als quadres de Tòfol Sastre, de calmosa epidermis o d’agitada superfície, hi apareixen figures d’una

sòlida textura i, adesiara, imatges fugisseres d’una bellesa tendra, resplendent. A vegades, més que fi-

guracions són zones lluminoses, netes, sagrades, com arestes de l’infinit a l’entorn d’un àmbit que agafa

ordre, equilibri, disposició harmònica, amb colors separats de la llum primordial. Els crits de vida, de

dignitat existencial, foraden la immobilitat espessa que contempla, emocionada, les gradacions tonals

de les distàncies.

L’atmosfera, en aparença freda, als quadres de Tòfol Sastre en veritat és calenta, fins i tot ardent, en

alguns quadres, amb voluntat de crear lluminositats que en el fons, com en el fons de tots els pous,

Pàgina anterior: Biasé, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 226 x 479 cm / Evorar II, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 175 x 183 cm

15

•

J , .. ••

\

-

17

són miralls de preguntes que l’ésser humà sempre s’ha fet sobre el seu origen, sobre el seu destí. Amb

sagacitat estètica, Sastre deixa fiblons d’una efímera eternitat sobre la consistència de l’avui. L’avui de

la seva pintura.

Oli de roses, carn d’argila. Aram i calç, brot d’olivera i pedra del camí. Camins pàl·lids, groguencs i ro-

sats, blavissos, camins dins la mirada. Efervescència i vigilància del pintor, recolliment reverencial al

moment d’encendre un foc nou, el seu, sota la pell del cel.

Colors clars, tonalitats enceses que sembla que es dilueixen com el final d’una síl·laba cantaire. Tot és

color i llum que, en una sintaxi personal, Tòfol Sastre assoleix que, talment una polifonia de les dis-

tàncies pictòriques, cantin i recitin i esclatin per damunt del silenci pla de la llunyana realitat. O no tan

llunyana, que com més ens apropam a la realitat manco la reconeixem.

Aferrada a la realitat que ens envolta hi ha una irrealitat latent, allargassada, cromàticament, fins a l’in-

finit, amb segments que tenen aroma de blateres i altres que tenen gust de saladina marina. Besllums

de llençols estesos al sol, lluïssors nacrades dels vidres de les finestres. Als quadres de Tòfol Sastre,

entre la seva particular iconografia hi predominen les formes simples, les composicions aparentment

senzilles que, com qui no vol, transparenten atraccions profundes, fórmules màgiques, pregàries enig-

màtiques, volences enderiades. I tot, tot, sobre un punt d’inexistent gravitació cerimonial, farcit d’irre-

als realitats físiques i de vertaderes falsedats antropològiques.

Tòfol Sastre pinta i teixeix, amb una claredat colpidora, grans misteris del cor, inquietants preguntes

de la raó. El sentit de la vida. Les ferides dels colors i les llagues de la llum, Tòfol Sastre les porta dissi-

mulades a les venes de l’esperit. Però la pintura, per ser pintura, s’ha d’expressar ella mateixa, sense

explicacions, sense estalonaments literaris ni filosòfics.

I aquesta premissa, Tòfol Sastre la sap des que per primera vegada va agafar un pinzell. Ja fa anys. Per

aquesta raó en Tòfol Sastre és un pintor honest, coherent, sincer i valent. I especialment, un pintor ins-

piradament treballador. És l’autor d’una gran i dilatada obra. D’un particular i interessantíssim univers

pictòric. Per a Tòfol Sastre, senzillament, pintar és un acte creatiu.

Eures, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 220 x 233 cm

18

•

~ " . . ., ,,~'V .......

. ,~ - ' . . ¡<;

20

En la calma del resplendor, l’horabaixa espurneja perfums de naufragis de vaixells cremats, amb ge-

ranis i hortènsies, i s’enfonsen dins alfàbies de mitges llunes. És l’hora d’envair la infància brodada

amb tinta xinesa de Tòfol Sastre. Calidoscopi d’aminoàcids, fluids ocults de la natura, que traspuen un

mapamundi de rous de somnis de porcellana, a la clastra dels colors.

A Tòfol Sastre

Interiors invertebrats

Dansa d’esquelets dins un glop de lluna plena

Antoni Gost, poeta local (sa Pobla)

Portes que et condueixen a la garriga de la memòria, andana entre la terra i el mar, entrecavant els

tons del teixit cel·lular que oxida el seu temps. Jardiner de reflexions de contraposats en el

buit de l’inconscient, que transforma els secrets de la seva pintura

amb un esclafit de cromatismes feridors, que sacseja el moll de l’os de la vida,

petita olor de fonoll que t’encisa, que t’endinsa en el laberint de l’infinit, pla d’en Joi.

Dins el buit del gel que es fon dins un JB de quinze anys, ens convocam, en Tòfol i jo, per sentir la màgia del joc

de mans de l’amistat; diluïts dins l’artifici del pensament, ens descomponem en trossos de peresa, engalaver-

nant la serena de l’escenari del bar. Res no és simètric dins l’embriaguesa del cansament dels nostres ulls, que

capolen dubtes que ens duu cada nit la llum del trenc de l’alba. Com l’esterilitat del gest de pelar una poma.

Després d’aquestes pinzellades d’ambdós, anem a gratar el referit de la melangia que suggereix la

libido dels colors de Tòfol Sastre. Arrabassau-vos els ulls. Dilatau els porus de les ruïnes dels gens, i

sentireu a prop les crosteres del catàleg de plasma cromàtic que flueix per l’embull de l’inrevés del coà-

gul d’una trombosi de les mans d’en Tòfol, quan desplega el verb irregular de les goteres dels pigments

a l’horitzó, on els déus xuclen la clorofil·la de la saba de l’iris d’un escapoló d’àngel.

No penseu que en Tòfol és un il·lusionista del tarot de l’engany: més aviat és un virus que s’encomana,

que se t’infecta com el mateix alè sec i salinós del xantatge de la vida.

Martiri que t’il·lumina cremant l’esperó que oculta la besada que no arriba mai als teus llavis i que segrega

l’amargor incerta del pubis de les seves teles. Procés darwinià de neurones inconnexes que descarreguen

càrregues polièdriques d’un espai foll que et desperten d’aquest somni de mirall de cireres. Que us incrus-

ten viatges de colors tatuats dins sediments del vertigen que amaguen els secrets d’una ànima de marès.

Gerres escardades;

set monedes es desconeixen;

ombra de xarol

al cap de cantó de la infància.

Pàgina anterior: Cibaka, 2000. Tècnica mixta sobre tela, 221 x 485 cm / Larriva V, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 232 x 230 cm

22 Salinos, 1996. Tècnica mixta sobre tela, 270 x 185 cm

•

. "'

,

,

I ) .... .'

I

• , - •

. . .

,

23Orbac V, 1991. Tècnica mixta sobre tela, 190 x 160 cm

26

De primer, abans de la creació, el caos era un magma químic d’acrílics en estat sòlid. Algú, potser un

ésser suprem –que els creients de certes religions paganes identifiquen amb el gerent d’una fàbrica

de pintures ubicada en un polígon de la molt noble ciutat d’al-Iskandariya–, establí una referència per

a cada color i dissenyà un pot metàl·lic per contenir cada referència. D’aquesta manera senzilla i sis-

Quan el caos allibera tot el seu furor

Lluís MaicasDesembre de 2005

temàtica s’ordenà la foscúria del buit primordial i s’esdevingué un Pantone

informàtic per diferenciar, amb una lletra i un número, els distints tons de cada gamma.

El món, les coses vives o mortes que el conformen –pertanyin al regne vegetal, mineral o ani-

mal, o a qualsevol altre reialme d’ens de textura no identificada–, tenen una coloració, una carnació, una

identitat visual, no pas a causa d’un propòsit previ o d’un pla preestablert per dotar d’equilibri cromàtic

els elements, còsmics o terrestres, sinó en funció de l’atzar, de la improvisació, de les existències de

pigments en un moment precís al magatzem i, sobretot, de l’antull del demiürg en la fase d’embriaguesa,

o en la de ressaca posterior. L’herba, per exemple, no és pas verda perquè l’herba hagi de ser verda per

naturalesa o per obligació, ni tampoc a causa de la clorofil·la o d’altres principis colorants, ans perquè

a l’origen del món algú decidí, aleatòriament, usar el color verd per pintar plantes, fulles i tiges, abans

que algunes d’aquestes abastassin la maduresa de l’estiu, estació durant la qual, sota la influència del

sol, alguns verds poden mudar en grocs i altres intervals o gradacions. D’aleshores ençà, el verd és part

essencial de l’herba, i viceversa: hom associa herba amb el verd, inexactitud bíblica –puix estava escrit

en el Gènesi que les plantes havien de ser porpra, i ocre, les carns– que ha perjudicat en gran manera

l’art modern, car durant segles l’artista s’hagué de sotmetre a la tirania de la predeterminació.

De casos d’insubordinació cromàtica, se’n poden esmentar centenars, potser milers, al llarg d’una his-

tòria de sedicions. M’abelleix, però, revelar-vos el secret d’una rebel·lió que passa desapercebuda als

observadors plàstics més atents, distrets a entendre la seva pròpia divagació literària. En un taller si-

tuat a l’altra cara de la lluna de Muro, que és alhora satèl·lit i carrer, treballa un creador que, tot i pro-

venir de l’àmbit exterior, té forma humana, i tothom el coneix amb el nom fictici de Tòfol Sastre. Això no

obstant, la seva mirada delata una procedència obscura, remota en el temps, i el seu llenguatge oral és

una combinació absurda de conceptes, adés insensats o incoherents, adés fulgents o lúcids. A més, mai

no es nodreix d’aliments coagulats. Allí, en aquell espai procedent d’una dimensió ignorada, treballa

–usant alquímies i teúrgies– les seves obres. Bé, en realitat el seu sistema per transgredir i infectar el

buit blanc i primordial de les teles –teles de gran format, que necessiten bastidors especials de quadre-

Pàgina anterior: Obatre, 2003. Tècnica mixta sobre tela, 220 x 390 cm / Bou menjant llimones dins els blaus, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 215 x 230 cm

28

plègic– és infreqüent. Prefereix, en Sastre –com no pot ser d’altra manera en un ésser que prové de les

tenebres perifèriques–, la complicitat de la nit, puix que de nit compareixen totes les criatures que habi-

ten la fosca, que és substància al·lucinògena i crea addicció entre els mortals. Sobre el trespol de ciment

que va de l’entrada al corral, estén el llenç de vitre, ordit per teixidors de vuit extremitats; obre tots els

pots de pintura, arrenglerats a la prestatgeria, i aleshores, a causa d’un fenomen enigmàtic, esclata el

caos dins l’estudi i s’allibera tot el furor sobre la tela. La violència amuntega els colors, que cerquen la

pròpia supervivència. Sovint, les energies invisibles usen el braç, la mà, el gest –rarament el cap, mai el

seny– del pintor; per això, ell no recorda l’èxtasi, només la fatiga. Vagament percep que una força aliena

domina els seus impulsos, l’enfolleix sota el domini d’una fúria infernal, desassenyada, i quan recobra

la possessió dels sentits la superfície del quadre sembla un esclafit de teixits orgànics sedimentats en

taques, gargots, regalims, crosteres, contusions; tot, d’una intensitat colpidora, vertiginosa.

Avís per als espectadors de la seva obra: que no us distregui l’enginy de la composició, la proporció i har-

monia de l’estructura expressiva; que no us enganyi la seva aparença carnal, la seva disfressa de Tòfol

Sastre, puix que sota l’aspecte discret s’amaga, camuflat, el creador d’un univers poderós que atreu la

mirada, que torba les emocions, que impressiona i que sedueix l’esperit irracional abans que aquest

torni al no-res. Jo, si pogués, m’allunyaria del seu domini estètic; clouria, enfosquint els ulls, la mirada

sota les parpelles, per tal de no llegir un missatge que trastorna i que sotmet. Però ja és tard, massa

tard, per fer veure que ignor tot allò que ja sé: que Tòfol Sastre pertany a una galàxia que té l’atmosfera

líquida, tal vegada de mercuri, i que a la terra es comunica mitjançant codis de formes i de colors que

porten al desvari.

29Nebbia, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 180 x 321 cm / Pàgina següent: Omel V, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 220 x 470 cm

32

PoemariAntoni GostLluís MaicasBiel MesquidaJulián Ruiz-Bravo Peña

33

Poemari

Antoni Gost

34

Paraules amb verdeta l’ombra del fetge d’aquest poema.El corc ha fet serradís la memòria.Mans de ruda vermen el raïm de l’infinit.Si destapes una capsa de llapis Alpino il’ensumes profundament,sentiràs l’aroma de la infància.

35

37

Capgirant la nitcauen tots els somnisde l’estany dels àngelsdintre tots els verdsesmaltats del teu cor.Immobilitat, bumerang en el gest del teu límit.

Eturo I, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 182 x 187 cm

Al costat esquerre,a la tercera costella,on tu m’acariciaves,ara verdet,i dues tatxes rovelladeson penja la teva absència.

He trobat uns ullsdins una tassa de cafè.Les paraules obliden la pella la bugada de les confidències.Ovalada esquena de caobaque cruix quan sent el teu nom.Mirada de te i tarongíembastada amb agulles de cap negre,larvades de no sé quins pensaments.Gargamella de pita,veu de femeninsamb taques de móres d’Alger.El·lipsi de monoica nuesatenyida amb betum de Judea.

Pladejoy, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 224 x 224 cm38

42 Pàgina anterior: Horabaixa de novembre, 2004. Tècnica mixta sobre tela, 229 x 470 cm / Omel III, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 67 x 66 cm

Lluís Maicas

43

A les palpentes endevinem la direcció del silenci:acariciem l’absència per ubicar el desconcert.

48

La llum és a les manssi podem encendre els ditsi il·luminar l’arrel de la incertesa.

El coneixement fa pudor de socarrim,puix que el saber crema la innocència.Tot allò que ignorem és incombustible.

Ignorar ens fa refractaris,immunes a les flames dels sants oficis.

Prosperen els servilsen el negoci d’emmetzinar. La fortunaés tòxica, causa lesions d’avidesai avicia els atrevits.

Pàgina anterior: Arsell, 2001. Tècnica mixta sobre tela, 200 x 425 cm / Eventa II, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 186 x 194 cm

Per un bon preu,posem per cas trenta monedes de courei una bóta de vi ranci de Falern,vendria l’ànima a Déu,ni que fos esfullada en neulesper ornar llànties i salomons.

50

51Abelleix, 2005. Tècnica mixta sobre tela, 182 x 225 cm

52

Aquell dia assolellat, sota l’arc de triomfque edificaren els vençutsper commemorar la derrota,els grisos portaven uniforme grisi ella vestia un vestit blau marí escotat.

Sempre ens quedarà Troia en el record.Un llarg viatge per bastir una nova pàtria.

Avent, 1993. Tècnica mixta sobre tela, 200 x 250 cm

53

• • •

•

A •

••

-\..

• •

~ . • , '7f' • • • " •

• ,

Biel Mesquida

5454

METEORS DE TINTA PINTANT-SESensual és aquella cosa que sent o és sentida per los senys corporals,

ço és a saber: veent, hoynt, odorant, etc., així com són cel, home, leó, plantes, pedres e metalls, etc.

De Sensuale, apòcrif de la tradició lul·liana

5555

56

I. El poeta és un degustador de la percepció. Per això cerc coneixement de mecanismes de qualsevol sentit: són totes les ciències que em vénen a l’encontre amb complexa i fràgil invasió. Sé que el poeta és de ciències.

II. Hi ha amor sense cos i bellesa sense matèria? És l’escriptura el pensament de les coses? La mecànica de precisió d’un quadre és el color? Els objectes, contenen l’infinit? Pinta interrogants, pinta misteris.

III. L’art és cosa mentale, em digueres, i hi vaig pensar molta d’estona davall les ombres bellugadisses d’un estol d’estornells. Permetre manifestar-se a les coses que no poden ser dites, vaig suposar que devia ser la teva feina.

Odua (fragment), 2005. Tècnica mixta sobre tela, 231 x 329 cm

58

IV. Deixar perdre una tonalitat a penes pintada. Una forma, just trobada. En la tela, en l’alè, entre els pèls del pinzell. Amb les ombres en espera.

V. Simulacres d’escenes, imatges que no prenen cap sentit dominador, esclats de la matèria acolorida, clarianes de fosques, rebots d’energies plàstiques:

exploracions cap a l’exactesa sense model possible.

VI. El batec de les pestanyes pinta la visió.

VII. No hi ha llum: només colors descomposts, recomposts, composts en el desordre del cos explorador. No hi ha aire dins els pigments. Les coses esdevenen imatges. Les imatges no ho són de coses sinó d’aparences: reflexos que cacen en la xarxa dels colors algunes espires de veritat. Però la xarxa no ho és: ombra d’una lectura sense alfabet.

59

VIII. Minaré el propi terrer, cremaré els meus vaixells, tallaré tots els ponts amb mon passat, afrontaré la nuesa del silenci novell. I, potser, després de tantes d’accions, després dels verbs, podré acostar-me, enfocar i veure.

IX. «Pint segons el que som, segons el que sé, pint el que veig, emperò no veig segons el que sé, segons el que som, sinó segons el que record d’imatges i d’objectes, vists en d’altres llocs i en d’altres temps i, sobretot, pintats per artistes que estim, veient pels seus ulls, o pels ulls d’aquells altres ulls amb els quals ells veien.» Quan em digueres això vaig aprendre a desxifrar els angles on calia col·locar-me per albirar les teves perspectives pintades.

62

• • •

• • •

,

t o

• '0 -

,

• J > -.. ' -.

,- ,

-'" ,

• o

63

X. Els quadres són reliquiaris d’unes caceres fetes amb les armes més insondables, més fugisseres, més fràgils, més inventades. Ho sabien bé els humans d’Altamira i de Lascaux, per esmentar dues mostres ben il·lustratives del futur de la pintura.

XI. El quadre: una mirada que ens mira… una sageta feta de colors que es clava en els ulls de l’espectador… que el travessa… que va més enllà… El quadre: una illa de cromatismes que descriuen l’enigma. El quadre: revelació d’abismes.

Llanes, 1998. Tècnica mixta sobre tela, 80 x 80 cm / Pàgina anterior: Ormac, 2003. Tècnica mixta sobre tela, 215 x 412 cm

64

XII. Pintura. Ditades que no són empremtes digitals. Gestos que no esdevenen treballs. Rastres de matèria que no duen enlloc. Records que et llancen dins l’oblit. Recull de jeroglífics sense traducció possible. Plans xifrats d’un tresor que no es troba mai.

XIII. Tots els humans són estrangers. Cal estimar l’obscur si hi vols veure. Cal l’ascètica relació amb la solitud. I el silenci. Cal escoltar les coses i els éssers. Cal bondat (per això hi ha tants de cecs d’esperit). I el do de l’alegria: Laetatus sum!

XIV. No vagis cercant totalitats. Habitam en els fragments. El quadre és sempre un mosaic: mescladisses, escenes perdudes, incomprensions, pors, alquímies, dessincronies, sordideses, fantasmes, fems. La fosforescència de la imaginació.

65

XV. La dilatació de la carn. Un dels desitjos obsessius dels humans. La dilatació de les imatges, podria ser un dels noms de la pintura?

XVI. Cosa de temps. Encara que el temps no sigui una cosa, puc assegurar que el temps pinta. Sí, estim la pintura com a cosa de temps.

XVII. Tot això està escrit sobre el vent, trunyellat amb ombres. No ho veus? Digues: No ho veus?

Telloc, febrer de 2006Biel Mesquida

Pàgina següent: Blauné, 2002. Tècnica mixta sobre tela, 222 x 401 cm

Julián Ruiz-Bravo Peña

6868

POEMAS DE ALGUIEN EN MOVIMIENTOCONTRA EL MEDIODÍA DE VERANO

69

(Poemas inéditos, que algún día serán parte del libro Contra el día.)

69

70

Yo tuve un sorprendente sueño provocado por el libro que en esos momentos leía: montañas enteras subían por una colina.Yo antes tuve, en iguales circunstancias, otro sorprendente sueño: el caminante hacía un camino.Cerré mi libro de poesía y decidí hacer de una vez el viaje en coche que tenía planeado y que por miedo a los controles de carretera había aplazado varias veces. Y de paso aprovecharía para comprobar lo incierto de esos dos prodigiosos sueños o misterios, y combatirlos si fuese preciso.Y ya estoy en camino hacia el puerto de mar, convenientemente armado, como don Quijote a cuatro ruedas... detrás de un camión...

71

...bajo un cielo que arroja los costadosa ceñir lo terrestre,sorteando restaurantes,la carretera arriba y abajoy esa carga tan singular.En busca de ciudad, unas palomasy ese camión PASCUAL vuelan,en busca de alimento y metro cúbico de aire, de viaje.Me adelantan, como bandada espesa,piojo, pulga, conejo, dice, jódete,el tenaz camionero;me han adelantado.El alma del volumen.Esta carga tan singular.

73

..... .. " ., .:. .'

f

Conductor, hay que mirar por el retrovisor

Yo guardo, como algunos, un captorde tiempo en el maletero, volumenpreciso, calibrado gramo a gramo,acopiado con leyes matemáticas,cuyos frutos bien valen el caminoy caminar derecho, no vencidopor aire ni por luz de la mañana,ni a través del aliento de lo único.Bien valen, es posible, el cautiverio.Es su destino un puerto de la mar.Fuego hay en el maletero, que es espaldacorvada por la carga, afán, codicia,meneo. Por amor de estibadoresavanzan los camellos y sus ojos,ajenos al desierto y sus emblemas.

74 Pàgina anterior: Dafulls II, 2002. Tècnica mixta sobre tela, 175 x 400 cm / El cuiro de la infància (fragment), 1996. Tècnica mixta sobre tela,

75

t

,

, r

•

77

Es mejor cerrar la ventanilla

Me importuna que el viento insista en su rutina. Alojar, como si fuera yo cualquier poeta,en mi cabello el clima y su sentido:A veces, fatigado, me contagioy permito que el clima se me instalecomo una vocal dentro de los huesos,que son aire sonoro, no tasados.Entonces, por amor de gravedadagito suavementela mano que no sujeta el volante,hasta que la destilo en el asfaltogota a gota en la forma de un cangrejo, en voz de una urracá-ac. Y pregunto:¿Quién que no sea Homero, o el poetadel Cid, se atreverá hoy a celebrarcon la sólida voz de un camionero la gloria de la carga, la riquezacon su volumen de honra y de poder?

Deverm, 1996. Tècnica mixta sobre tela, 150 x 150 cm / Pàgina següent: Kaunas, 1999. Tècnica mixta sobre tela, 190 x 376 cm

80

ESPEJISMO AL CABO DE LA CARRETERA

Este aire no tasado, el inminentemediodía sonoro y su sol.También otros caminan,con firestone y chapa,hacia el mar, repletos los maleterosde totalidad, playa, aves, azul.Los veo a todos desleírse entre humo,gozosamente, al cabo vaporosode la carretera, hartos, reintegradosal aire, y luego al mar, de los que, afirmanellos sin volumen, el camionerode graves afanes y yo surgimos.Los coches me adelantan,hacen así con la mano, razonan:Si la muerte es descarga concluyente,si el aire no sujeta polvo y tara,bobo, ¿por qué no querer ser ya oxígeno?Y hacia allá van.

81

CONTRA EL ESPEJISMO Y LOS SUEÑOS

Y hacia allá voy también, pero consciente del esqueleto, arnés para frenarel golpe del volátil mediodía.He practicado el salto de alturay la percusión en los dos talones.Deporte hermético, átrida.Donde el secreto carga,el maletero, vientre y digestión,reside la adherencia de las ruedastraseras. Ellas prestan ligerezaa los airosos órganos, el pechoy el corazón completo de vocales,que, apoyados en ruedas delanteras,ignorando leyes aerodinámicas,idean leves alas en la espalda.Pero es en los talones donde estánlas alas, el impulsodel salto aquíleo a la gloria y riqueza,la percusión de Hermes cuando vuelvede un acto comercial.

82

, .'

•

83

Tòfol Sastre Muro (Mallorca), 31 de gener de 1963

Exposicions individuals

«Pintures i escultures»

Sala de la Caixa de Pensions, Muro, 1982

Centre d’Expositors, Inca, 1983

Galeria Altair, Palma, 1984, 1987, 1989 i 1995

«Aire de signes»

Galeria Marieta Gual, Cala d’Or, 1988

Galeria Arteunido, Barcelona, 1989

«Mur»

Sala Central, Muro, 1989

«Monòleg»

Espais del Centre d’Art Contemporani, Girona, 1990

Galeria TH, Lió (França), 1990

Galeria Soloarte, la Corunya, 1990

Vieille église de Theizé (espace d’arts plastiques), Villfranche (França), 1991

Centre culturel L’Embarcadère, Lió, 1991

Galeria K’ART, París, 1992

Galeria Lucy Berman, Santa Mònica (Estats Units), 1992

Galeria Norai, Pollença, 1993

Galeria K’ART, París, 1997

Capella del Centre Cultural la Misericòrdia, Palma, 2006

84

Exposicions col·lectives

Mostra d’Art al Molí d’en Xina, Algaida, 1981

Beca dels premis Ciutat de Palma (estada a París), Palau Solleric, 1982

«Homenatge a Miró», Muro i Palma, 1983

Certamen Internacional d’Arts Plàstiques, Comunitat Balear (primer premi d’escultura), 1983

Certamen Nacional Juvenil d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, Salamanca, 1983

«Pintures i escultures» (amb Lluís Fuster), Museu de Sóller, 1984

«13 pintors neofiguratius a Mallorca», itinerant per Menorca i Eivissa, 1984

«Pintures», Galeria Altair i Galeria 4 Gats, Palma, 1985

«Per a Amnistia Internacional», Palau Solleric, Palma, 1985

Beca dels premis Ciutat de Palma, Museu de Sóller, 1985

«Màscares», Galeria Altair, Palma, 1985

VI Biennal de Pintura Jove Contemporània, Barcelona, 1986

«Per a Eivissa», església de l’Hospitalet, Eivissa, 1986, i Salamanca, 1983

Gravats editats a la Galeria Línea, Madrid, 1987

«Altair cinc anys», Palma, 1987

«Exponord», Galeria Blauart, Port de Pollença, 1988

«On és el temps», Estació de França, Barcelona, 1989

«50 propostes pictòriques a Mallorca», Ajuntament de Calvià, 1990

ARCO, Madrid, 1988, 1989, 1990, 1991, 1993, 1995, amb la Galeria Altair

Expo 92 (Sevilla), pavelló de les Balears, 1992

«Rutes Balears», International Monetary Fundation, Washington (Estats Units), 1992

Galeria TH, Lió, 1993

85

«Art Diari», Centre de Cultura «Sa Nostra», Palma, 1993

«La mirada de l’Albufera», Galeria Pedrona Torrens, Alcúdia, 1993

«Latitud de la mirada», Centro Atlántico de Arte Moderno, Las Palmas (Canàries), 1994

«Abstraccions. Pintura no figurativa a les Illes Balears», la Llotja, Palma, 1996

«Projecte de Col·lecció I», CCC Pelaires, 1996

«Essències 3», col·lecció «Ernest Ventós Omedes», Casal Sollerich, Palma, 1998

«Ocupació» (amb Glòria Mas), Sa Fàbrica Nova, Sóller, 1999

Galeria Linda Hewitt, Esporles, 2000

Can Puig, Sóller, 2004

«Poesia-pintura-música», Sa Congregació, sa Pobla, i Fundació Dionís Bennàssar, Pollença, 2005

«Homenatge a Miguel de Cervantes», Galeria Quixot, Palma, 2005

Ha realitzat obra gràfica als tallers de la Galeria Línea, a Madrid; al Taller 6a, a Palma, i als tallers de

Villefranche, a Lió (França).

Ha participat regularment en fires d’art contemporani a València, Madrid, Chicago (Estats Units) i París.

Es troba obra seva a la col·lecció «Testimoni» de la Fundació «la Caixa», a Barcelona; a la col·lecció del

Banc d’Espanya, a Madrid; al Museu d’Art Contemporani de Mallorca, a sa Pobla; al Fons d’Art Contem-

porani del Govern de les Illes Balears; a la col·lecció “Sa Nostra”, i a la col·lecció «Robert Motherwell»,

als Estats Units, entre d’altres.

Texte en français

86

87

L’univers pictural de Tòfol Sastre

Il y a ceux qui ont des chansons au bord des lèvres; il y a ceux qui ont des rythmes poétiques dans les batte-

ments de coeur. Tòfol Sastre, lui, porte en lui un monde peuplé de mondes divers, un univers d’images dans

la profondeur sensorielle et méditative de son âme.

Et Tòfol Sastre respire et vit pour la peinture. Les images faites peinture naissent et se multiplient devant

son regard, entre ses doigts, au terme d’un travail accaparant et solitaire, tel un rituel secret d’affermisse-

ment vital ou un prolongement substantiel de sa propre existence. On ne peut comprendre la vie de Tòfol

Sastre sans sa peinture, sans sa grande oeuvre picturale.

Au delà de toutes les considérations possibles, matérielles et spirituelles, il y a l’homme, le créateur, lui

et son oeuvre. Tòfol Sastre, c’est sa bonté personnelle, amicale et contagieuse et, surtout, sa peinture, son

oeuvre intense, vaste, éblouissante. Éloquente et cohérente. Pleine, mûre.

Sincèrement, je suis émerveillé par l’oeuvre monumentale, aux formats grandioses, de Tòfol Sastre, un thè-

me aux accents profonds et aux résonances de genèses cosmologiques, aux vibrations absorbantes d’ima-

ges génératives dans l’immensité des espaces qu’il traite avec une connaissance si exquise.

Dans la réalisation de leur art, la puissance ostentatoire des grandes dimensions ne pardonne pas à ceux qui

osent les affronter car elle minimise la tâche du peintre. Les maîtres de la Renaissance italienne la connais-

saient très bien cette lutte tragique entre l’homme et l’espace et ils surent en tirer des leçons.

Tòfol Sastre qui, par sa culture ou par simple intuition semble avoir beaucoup appris de l’histoire de la peinture, avec

un courage ferme digne d’un vrai cavalier face au dragon, se plante devant les grandes toiles et, inspiré par des for-

ces insoupçonnées, sort clairement en vainqueur du défi et en communicateur. Et, dans une explosion de structures

compositives savamment conjuguées, Tòfol Sastre devient le maître absolu d’une gamme choisie de couleurs et de

tous les endroits secrets du tableau, là où le temps, obéissant et habile, tresse des filets de lumière.

88

Dans les tableaux de Tòfol Sastre, à l’épiderme calme et à la surface agitée, apparaissent des figures d’une

texture solide et quelquefois des images fugaces d’une beauté tendre et resplendissante. Plus que des

figurations, ce sont parfois des zones lumineuses, nettes, sacrées, comme les arêtes à l’infini délimitant

un espace d’ordre, d’équilibre et de disposition harmonique avec des couleurs qui s’écartent de la lumière

originale. Les cris de vie, de dignité existentielle, transpercent l’immobilité épaisse qui contemple, émue,

les gradations tonales des distances.

L’atmosphère froide, en apparence, des tableaux de Tòfol Sastre, est en vérité chaude, même ardente dans

certains tableaux, avec la volonté de créer des luminosités qui, dans le fond, comme dans le fond de tous

les puits, reflètent les questions que l’être humain s’est toujours posées sur son origine et sur son des-

tin. Avec une sagacité esthétique, Sastre laisse des dards d’une éternité éphémère sur la consistence de

l’aujourd’hui. L’aujourd’hui de sa peinture.

Huile de roses, chair d’argile. Cuivre et chaux, rameau d’olivier et caillou du chemin. Chemins pâles, jaunâ-

tres et rosés, bleutés, chemins dans le regard. Effervescence et vigilance du peintre, recueillement révéren-

tiel au moment d’allumer un nouveau feu, le sien, sous la peau du ciel.

Couleurs claires, tonalités enflammées qui paraissent se diluer comme la fin d’une syllabe chantante. Tout

est couleur et lumière que Tòfol Sastre, dans une synthèse personnelle et comme dans une polyphonie des

distances picturales, arrive à faire chanter, réciter, exploser par-dessus le silence plat de la réalité lointaine,

ou pas si lointaine, car plus nous nous en approchons et moins nous la reconnaissons.

89

Il y a, ancrée dans cette réalité qui nous entoure, une réalité latente, qui s’étire chromatiquement jusqu’à

l’infini, en segments à l’arôme de champs de blé et d’embruns marins. Reflets des draps étendus au soleil,

éclats nacrés des vitres des fenêtres. Dans les tableaux de Tòfol Sastre, dans son iconographie particulière,

prédominent les formes simples, les compositions apparemment élémentaires qui, sans le vouloir, laissent

transparaître des attractions profondes, des formules magiques, des prières énigmatiques, des tendances

obsessionnelles. Et tout cela, avec une pointe de gravitation cérémonielle inexistante, truffé de réalités phy-

siques irréelles et de véritables faussetés anthropologiques.

Tòfol Sastre peint et tisse, avec une clarté frappante, les grands mystères du coeur, les questions inquiétan-

tes de la raison. Le sens de la vie. Tòfol Sastre porte les blessures des couleurs et les plaies de la lumière

cachées dans les veines de l’esprit. Mais la peinture, par le simple fait d’être peinture doit s’exprimer par

elle-même, sans explications, sans étayage littéraire ni philosophique.

Et c’est là une prémisse dont Tòfol Sastre est conscient depuis la toute première fois où il a pris un pinceau entre

ses doigts. Il y a des années déjà. C’est pour cela que Tòfol Sastre est un peintre honnête, cohérent, sincère et

courageux. Et en particulier un travailleur inspiré. Il est l’auteur d’une oeuvre vaste et importante, d’un univers

pictural singulier et d’un grand intérêt. Pour Tòfol Sastre, tout simplement, peindre est un acte de création.

Alexandre Ballester

Hiver 2006

90

À TÒFOL SASTRE

INTÉRIEURS INVERTÉBRÉS

Danse de squelettes au clair de lune

Dans sa splendeur paisible, l’après-midi exhale des parfums évoquant des naufrages de vaisseaux brûlés

qui se mêlent à celui des géraniums et des hortensias et s’enfonce dans des jarres en demi-lune. C’est

l’heure d’investir l’enfance brodée à l’encre de chine de Tòfol Sastre. Kaléidoscope d’aminoacides, fluides

occultes de la nature qui distillent des gouttes de rosée de porcelaine dans l’atrium des couleurs.

Des portes qui vous conduisent dans les buissons de la mémoire, entre terre et mer, défrichant les nuances

du tissu cellulaire oxydé par le temps. Un jardinier des réflexions qui se confrontent dans le vide de l’in-

conscient, qui transforme les secrets de sa peinture en un éclat de chromatismes blessants, qui secoue la

moelle de la vie. Une petite odeur de fenouil qui vous envoûte, qui vous fait pénétrer dans le labyrinthe de

l’infini: plaine d’en Joi.

C’est dans la profondeur du glaçon qui fond dans un verre de JB 15 ans que nous nous donnons rendez-vous

Tòfol et moi pour sentir la magie du jeu de mains de l’amitié; dilués dans l’artifice de la pensée, nous nous

décomposons en lambeaux de paresse, pétrifiés dans la fraîcheur de la nuit à la terrasse du bar. Rien n’est

plus symétrique à nos yeux las et ivres qui épuisent les doutes que nous apportent chaque nuit la lumière

de l’aube. Comme la stérilité du geste de peler une pomme.

91

Après ces quelques touches nous concernant, penchons-nous sur le référent de la mélancolie que nous

suggère la libido des couleurs de Tòfol Sastre. Arrachez-vous les yeux. Dilatez les pores des ruines des

gènes et vous sentirez tout près les croûtes de ce plasma chromatique qui s’écoule du coagulum d’une

thrombose par les mains de Tòfol, lorsqu’il conjugue le verbe irrégulier des coulées de pigments suintant à

l’horizon, où les dieux sucent la chlorophylle de la sève de l’iris d’un ange.

Ne croyez pas que Tòfol est un illusionniste du tarot, de la duperie, c’est plutôt un virus qui se transmet, qui

vous infecte comme le souffle sec et saumâtre du chantage à la vie.

Un martyre qui vous illumine en brûlant l’aiguillon qui se cache derrière le baiser qui n’arrivera jamais à vos

lèvres et qui sécrète l’amertume incertaine du pubis de ses toiles. Processus darwinien de neurones sans

connexion qui déchargent d’un espace de folie des chargements polyédriques qui vous sortent de ce rêve de

miroir de cerisiers, qui vous incrustent des voyages de couleur, tatoués dans les sédiments du vertige qui

cachent les secrets d’une âme de pierre.

Jarres brisées;

sept pièces de monnaie s’ignorent;

ombre de vernis

au détour de l’enfance.

Antoni Gost, poète local (sa Pobla)

92

Quand le chaos libère toute sa fureur

Avant la création, le chaos était un magma chimique d’acryliques à l’état solide. Quelqu’un, il se peut qu’un

être suprême –que les croyants de certaines religions païennes identifient avec le gérant d’une fabrique de

peinture située dans une zone industrielle de la très noble ville d’al-Iskandariya– établit une référence pour

chaque couleur et conçut un récipient métallique destiné à contenir la référence de chacune d’elles. C’est

ainsi que, de façon simple et systématique, l’obscurité du vide originel a été ordonnée et a évolué jusqu’au

Pantone informatique servant à différencier à l’aide d’une lettre et d’un numéro les différents tons de chaque

gamme.

Le monde, les créatures vivantes ou mortes qui le constituent –qu’elles appartiennent au règne végétal,

minéral ou animal, ou autre règne de créatures à la texture non identifiée–, ont une coloration, une carna-

tion, une identité visuelle, qui se doit non pas à un objectif préalable ou un plan préétabli destiné à doter les

éléments cosmiques ou terrestres d’un équilibre chromatique, mais plutôt au hasard, à l’improvisation, à la

disponibilité de pigments à un moment précis et, surtout, au caprice du démiurge dans sa phase d’ivresse

ou au terme de celle-ci. L’herbe, par exemple, n’est pas verte parce que l’herbe doit être verte par nature

ou par obligation, ni à cause de la chlorophylle ou d’autres principes colorants, mais parce que, lors de la

création du monde, quelqu’un a décidé, de façon aléatoire, d’utiliser la couleur verte pour peindre les plan-

tes, les feuilles et les tiges, avant que certaines d’entre elles n’atteignent la maturité de l’été, saison durant

laquelle, sous l’influence du soleil, certains verts passent au jaune et autres nuances ou gradations. Depuis

lors, le vert est intimement lié à l’herbe et vice-versa: l’homme associe l’herbe avec le vert, et c’est une

inexactitude biblique –car il est écrit dans la Genèse que les plantes devaient être de couleur pourpre et la

chair de couleur ocre– qui a beaucoup nuit à l’art moderne car, durant des siècles, l’artiste a dû se soumettre

à la tyrannie de la prédétermination.

Des cas d’insubordination chromatique, nous pouvons en citer des centaines, des milliers peut-être, au

cours d’une longue histoire de séditions. J’ai envie toutefois de vous livrer le secret d’une rébellion qui passe

inaperçue aux yeux des observateurs des arts plastiques les plus attentifs, mais distraits par leur propre

divagation littéraire. Dans un atelier situé sur l’autre face de la lune, à Muro, à la fois satellite et rue, il y a

un créateur qui, bien que provenant d’un autre monde, a une forme humaine et que tout le monde connaît

sous le nom artistique de Tòfol Sastre. Cependant, on devine dans son regard une provenance obscure, qui

93

remonte loin dans le temps, et son langage oral est une combinaison absurde de concepts tantôt insensés

ou incohérents, tantôt brillants ou lucides. En plus, il ne se nourrit jamais d’aliments coagulés. Là-bas,

dans cet espace provenant d’une dimension inconnue, il travaille ses oeuvres usant de l’alchimie et de la

théurgie. Ceci dit, en réalité, le système de Tòfol Sastre pour transgresser et contaminer le vide originel de

la toile blanche –toiles de grand format qui nécessitent des châssis spéciaux de tétraplégiques– n’est pas

usuel. Sastre préfère –il ne pourrait en être autrement vu qu’il s’agit d’un être qui provient des ténèbres de

la périphérie–, la complicité de la nuit puisque c’est alors qu’apparaissent toutes les créatures qui habitent

l’obscurité, substance hallucinogène qui crée une dépendance chez les mortels. Sur le sol en ciment reliant

l’entrée à la cour, il déploie la toile fine à huit extrémités, ourdie par des tisserands; il ouvre tous les pots de

peinture alignés sur l’étagère et alors, par l’action d’un phénomène énigmatique, le chaos éclate à l’intérieur

de l’atelier et toute la fureur se libère sur la toile. La violence fait s’accumuler les couleurs qui luttent pour

leur survie. Les énergies invisibles utilisent souvent le bras, la main, le geste du peintre, mais jamais la tête

ou la raison. C’est pour cela qu’il ne se souvient pas de l’extase, mais seulement de la fatigue. Il perçoit

vaguement qu’une force étrangère domine ses impulsions, aliène son esprit, soudain possédé par une sorte

de furie infernale, irrationnelle, et lorsqu’il recouvre ses esprits, la surface du tableau semble un explosion

de tissus organiques sédimentés sous forme de macules, gribouillis, bavures, croûtes, contusions; le tout

empreint d’une intensité impressionnante, vertigineuse.

Avis aux spectateurs de son oeuvre: ne vous laissez pas distraire par l’ingéniosité de la composition, la pro-

portion et l’harmonie de la structure expressive; ne vous laissez pas tromper par cette apparence charnelle,

ce masque de Tòfol Sastre, car sous cet aspect discret se cache, camouflé, le créateur d’un univers puissant

qui attrape le regard, qui perturbe nos émotions, qui impressionne et qui séduit l’esprit irrationnel avant que

celui-ci ne retourne au néant. Si je pouvais, moi, je m’éloignerais de sa maîtrise de l’esthétique, je plisserais

les yeux de manière à obscurcir mon regard afin de ne pouvoir lire ce message qui dérange et qui soumet.

Mais il est tard déjà, trop tard pour montrer que j’ignore tout ce que je sais déjà: que Tòfol Sastre appartient

à une galaxie à l’atmosphère liquide, faite de mercure peut-être, et qu’il communique avec la terre au moyen

de codes de formes et de couleurs qui vous mènent au délire.

Lluís Maicas

Décembre 2005

Aquest llibre dedicat a l’obra de Tòfol Sastres’acabà d’imprimir dia 28 de febrer de 2006.

Per fer-ne la composició s’usaren els tipusDin i Warnock.

L’interior s’imprimí sobre paper Gardapat de 150 g.La portada es féu sobre paper estucat mat de 125 g

i les guardes són de paper Fedrigoni.

Laus Deo.

Tòfol Sastre. El temps pintaExposició del 16 març – 30 abril 2006

30 marçRecital poètic

Presentat per Miquel Roca, a càrrec de Lluís Maicas, Biel Mesquida, Antoni Gost i Julián Ruiz-BravoMúsica de Joan Valent

20 abrilConcert

Sonata op 111, Beethoven (1. Maestoso. Allegro con brio ed appasionato. 2. Arietta. Molto semplice e cantabile). - Toni Rian, piano.L’Isle Joyeuse, Debussy. Canteyodjâya, Messiaen “.- Vanesa Santanach, piano.

Xavier Prohens. Sons (2 poemes d’Eliot i Negatius)

Lloc i hora de les activitatsHora: a les 20.30h

Lloc: Capella de la Misericòrdia, carrer de la Misericòrdia, núm.2, Palma Horari de l’exposició: De dilluns a divendres, de 10.30 a 13.30 h i de 18 a 20 h; dissabtes, de 10 a 13.30 h

Departament de Cultura


ExposicióDel 16 de mar al 30 d’abril de 2006

Horari: de dilluns a divendres, de 10.30 a 13.30 h i de 18 a 20 h;dissabtes, de 10 a 13.30 h

Lloc: Capella de la Misericòrdia (carrer de la Misericòrdia, 2, Palma)

Activitats relacionades30 de març

Recital poèticA càrrec de Lluís Maicas, Biel Mesquida, Antoni Gost i Julián Ruiz-Bravo

Presentat per Miquel RocaMúsica de Joan Valent

20 d’abrilConcert de piano

TONI RIAN

Beethoven: Sonata op. 111(1. Maestoso: Allegro con brio ed appasionato, 2. Arietta: Molto semplice e cantabile)

VANESA SANTANACH

Debussy: L’isle joyeuseMessianen: Canteyodjâya

XAVIER PROHENS

2 poemes d’EliotNegatius

Les activitats començaran a les 20.30 h, a la Capella de la Misericòrdia.

DL

PM 5

92-2

006

el temps pinta

Documents