pdt 38 novembre 2010

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

2 Xíndries, escarxofes, esbergínies i ofals. Josep Lligadas

3 El futur de l’Hospital de Viladecans. Mª Lluïsa Capdevila

4 L’ús diari de la bicicleta al Baix Llobregat. Marta Pombo

5 L’Àtrium, epicentre de la cultura catalana. Josep Ginjaume

6 Sobre el Barça Park. David Massana 7 El que no ens varen contar del govern tripartit. Dani Gutiérrez

8 Construint Europa. Xavier Ramírez

9 Movimiento solidario. Rosa Mercader

10 L’olor de les tardes d’estiu. José Luis Atienza

11 Garantia de Progrés. Joan Pidelaserra12 Artur Mas i Viladecans. Carles Lozano13 Per què votaré el que votaré. José Luis Atienza 14 Gràcies per la vostra valentia! Bàrbara Lligadas15 La mirada aguda: Libèl·lula. Eio Ramon

16 Les nostres entitats: La Penya Blaugrana. Julià Bonich

17 Històries viladecanenques: Passejada pel nomenclàtor. An-dreu Comellas

20 Conèixer Viladecans: El vell altar de l’ermita de Sales (2ª part). Jaume Lligadas

38Any 4

15 de novembre de 2010

Sumari

La Nit de Santa Llúcia a ViladecansTal com s’explica més àmpliament a les pàgines interiors d’aquesta revista, aquest any la Nit de Santa Llúcia se celebrarà el divendres 17 de desembre, i es farà a Viladecans, a l’Àtrium. La Nit de Santa Llúcia és la Festa anual de les Lletres Catalanes, i aquesta serà ja la seva sei-xantena edició. En ella es fan públics un conjunt de premis literaris, que van de la novel·la i la poesia a altres de menys ressò com la literatura infantil, la comunicació o la pedagogia.És tot un honor i tot un repte, que aquesta Festa arribi a Viladecans. Són ja moltes les ciu-tats catalanes que l’han acollit al llarg d’aquests anys, des que va començar a celebrar-se de manera quasi clandestina en temps de la dictadura, fins al moment present, en què, malgrat l’ofensiva en contra que estan promovent determinats sectors polítics i socials, la llengua i la cultura del nostre país estan en disposició de continuar creixent i assolint bones fites de presència pública, de fortalesa social, de capacitat per ser un sòlid instrument de comunica-ció entre tots. Per això, el fet que sigui Viladecans qui l’aculli ens ha d’omplir de satisfacció, perquè ens dóna un nou protagonisme en la vida cultural del nostre país, i ens ha de ser un estímul per avançar tant com sigui possible en el repte de fer que la llengua catalana pugui arribar plenament a tots els nostres conciutadans i conciutadanes.A Viladecans, sens dubte, hi ha ja un ampli ventall d’iniciatives que volen reforçar la pre-sència, l’ús i la valoració social de la llengua, tant entre els veïns i veïnes més recents, com entre els que ho són des de fa ja anys, com entre els que són viladecanencs de tota la vida. A tots, sense excepcions, ens cal una empenta per conèixer i per utilitzar més i millor aquesta llengua que és de tots, i per fruir de la cultura que tan àmpliament ha produït i continua produint. Aquesta Festa és una bona ocasió per refermar la voluntat de posar-hi, tots, totes les ganes.

Especial

eleccions

Viladecans, punt de trobada - Núm. 38 - Novembre 2010 2

D’aquestes quatre paraules del títol, tan presents en la nostra tradició pagesa, el diccionari normatiu només accepta les dues primeres, i encara com a “segona

forma”, ja que la primera forma, la més genuïna, és “síndria” i “carxofa”. En canvi, les altres dues paraules són considerades formes dialectals o vul-garismes, i no s’haurien d’utilitzar en el llenguatge escrit: les formes correctes són “albergínia” i “al-fals”.Aquestes coses dels diccionaris sempre són una mica arbitràries. Les formes originàries i més ge-nuïnes són, com he dit, “síndria”, “carxofa”, “al-bergínia” i “alfals”. Però si això és així, ¿per què es considera correcta la forma derivada “xíndria” i “escarxofa”, mentre que no es consideren correc-tes les formes, igualment derivades, “esbergínia” i “ofals”? Els autors dels diccionaris ho han decidit així, i així es veu que s’ha de fer. Però vaja, a Vila-decans jo crec que farem bé, quan parlem, de con-tinuar dient “xíndria”, “escarxofa”, “esbergínia” i “ofals”. Però a l’hora d’escriure ens hi haurem de mirar més, i fer cas del diccionari.Però parlant de formes originàries, bé estarà re-cordar que l’origen d’aquestes paraules ens ve de l’àrab. Els àrabs, durant tot el temps que van ser aquí, ens van ensenyar moltes coses, i en alguns as-pectes de l’activitat humana hi van deixar una forta empremta: un d’aquests aspectes és l’agricultura. Perquè síndria o xíndria ve de l’àrab “sandiya”, carxofa o escarxofa ve de l’àrab “hurxufa”, albergí-nia o esbergínia ve de l’àrab “albadinjana”, i alfals o ofals ve de l’àrab “alfasfasa”.

Xíndries, escarxofes, esbergínies i ofals

Però, posats a dir, també tenen altres orígens, les nostres paraules pageses. Per exemple, d’Amèrica ens van venir els tomàquets i les patates, i el nom respectiu ve de les paraules “tomatl” i “patata”, que és com allà els anomenaven. I també tenim pro-ductes de més antiga denominació, els noms dels quals ens vénen del llatí: enciam ve del llatí “incisa-men”; ceba ve del llatí “cepa”; “poma” ve del llatí “pomum”; pera ve del llatí “petra”; pruna ve del llatí “prunum”; i finalment préssec ve del llatí “per-sicum”, que vol dir persa, perquè els préssecs van arribar a Roma portats de Pèrsia, i els romans pri-mer en van dir “prunum persicum”, o sigui “pruna persa”, i després “persicum” a seques...El més curiós, sens dubte, és el cas de l’albercoc (que a Viladecans anomenem “bercoc”, una forma dialectal que podem dir a l’hora de parlar, però que farem bé de no escriure). El cas de l’albercoc demostra que això de les llengües va molt barrejat, i ens servirà per tancar aquesta passejada entretin-guda pels nostres camps. Resulta que albercoc ve de l’àrab “albarquq”, però al seu torn “albarquq” ve de l’article àrab “al” i la paraula llatina “prae-coquum”, que vol dir “precoç”, “primerenc”, i que és com anomenaven en llatí aquesta fruita, perquè és de les primeres que arriben. Els àrabs es veu que van conèixer la fruita a Grècia, on era anomenada amb el nom llatí, i d’allà van agafar també la parau-la, a la qual van afegir el seu article...

Josep Lligadas Vendrell

El passat 20 d’octubre vaig assistir al debat “El futur de l’Hospital de Viladecans”, organitzat

per les Federacions d’Associa-cions de Veïns de Castelldefels, Gavà i Viladecans i algunes as-sociacions de veïns de Begues i Sant Climent. Aquestes entitats, amb el recol-zament de la FAVBaix, han signat un manifest en el qual expliciten la seva preocupació perquè hi hagi una aposta clara per la cons-trucció d’aquest equipament. A aquest manifest s’hi han sumat les Associacions d’Afectats de Fibromiàlgia i SFC de Castellde-fels, Gavà i Viladecans, així com associacions d’altres àmbits.Tots els partits polítics van ser convidats a participar en l’acte perquè expliquessin a la ciutada-nia la seva proposta i perquè es comprometessin, malgrat l’actual situació econòmica i governi qui governi els pròxims anys, a tirar endavant el projecte d’ampliació de l’Hospital. Però no tots van creure necessària la seva assistència i ni tan sols van excusar la seva presència, potser perquè no consideraven la qües-tió prou important o bé perquè el tema no era del seu interès. No hi va assistir cap representant de Convergència i Unió. Esquerra Republicana de Catalunya de Gavà es va excusar per tenir el ple de l’Ajuntament coincident amb el dia i l’hora, i van fer ar-ribar una carta en la qual feien constar el seu suport a les Asso-ciacions en aquest tema. Alguns assistents a l’acte van protestar la

El futur de l’Hospital de Viladecans

lectura de la carta, al·legant que l’assumpte era prou important com perquè algun representant d’Esquerra de qualsevol de les poblacions afectades assistís al debat.Iniciativa per Catalunya Verds de Viladecans va manifestar que tot el que té relació amb la salut de la ciutadania era per a ells un tema molt important, que sempre es-tava com a preferent dintre dels seus objectius i que per tant con-tinuarien treballant en la mateixa línia, per tal de millorar la quali-tat de vida dels ciutadans. El Partit Popular va comentar llar-gament que tot el que afecta a la ciutadania és important i va des-tacar que la construcció i finança-ment de l’Hospital era una de les seves prioritats. Hi varen haver queixes de bastants veïns pel to electoralista del seu discurs.

Per la seva part el Partit dels So-cialistes de Catalunya a Viladecans va fer una exposició de tota la fei-na que ha fet fins ara per tal de millorar el servei sanitari del mu-nicipi, així com la que té prevista per el futur. També va deixar clar el seu compromís per la construc-ció de nous CAP i la remodelació i ampliació del futur Hospital.Després d’escoltar totes les pos-tures segueixo tenint dubtes so-bre el futur sanitari a Viladecans, per això crec important assistir el 19 de novembre a les 19:00h, sala petita de l’Atrium, a la celebració d’un acte en què intervindran la consellera Marina Geli i l’alcalde de Viladecans, i en el qual sense cap dubte crec que es tornarà a parlar del tema.

Mª Lluïsa Capdevila

L’associació Bici Baix Llobregat actua a Sant Boi de Llobregat i a tot el Baix Llobregat. Formem part de la CCUB, Coordinadora Catalana d’Usuaris i Usuàries de la Bicicleta: www.ccub.org, que representa a tota

Catalunya. La CCUB és membre de l’ECF, European Cyclists Federation, Federació de Ciclistes Europea: www.ecf.com.Per aconseguir l’ús diari de la bicicleta cal eliminar els principals obstacles que impedeixen utilitzar més sovint aquest vehicle per anar a treballar, a comprar, a estudiar, etc.

Demanda de millores per a fer la circulació en bicicleta més segura:Demanem que tots els ajuntaments del Baix Llobregat i d’arreu de Catalunya facin complir la limitació de velocitat dels cotxes establerta a 30, 20, 10 km, etc. Si no es compleix perilla la seguretat de tots els usuaris de la via pública, però especialment la dels més dèbils: vianants i ciclistes. Cal millorar les connexions interurbanes per a ciclistes i vianants. Per exemple, fer un pont a l’altura del centre de Sant Boi de Llobregat per passar a peu i en bici a l’altra banda del riu. Els cotxes tenen aquesta facilitat però ca-minant o pedalant només es poden agafar camins, sovint enfangats o inundats per la pluja. Això no serveix per fer-ne ús diari.

Propostes per a promoure l’ús diari de la bicicleta al Baix Llobregat i a tot Catalunya

Consells de seguretat circulant per ciutat:Els més importants són a la Guia pràctica per anar amb bicicleta de la Generalitat de Catalunya i de la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta: http://www.ccub.org/guia/pag2.htmAquí n’hem fet un resum breu:

1 Circuleu amb prudència i respecteu les normes de circulació, pel carril-bici o carril de la dreta més proper a la vore-ra. Si aquest estigués reservat per a taxi i bus, circuleu pel següent.

2 Mantingueu una distància prudencial amb la vorera i els cotxes aparcats. Una porta que s’obre o un vianant baixant us poden obligar a fer un moviment brusc. Per a la seguretat de tots, circu-leu sempre pel centre del vostre carril.

3 En voreres amples, illes de vianants i passeigs, respecteu la preferència de pas dels vianants i adeqüeu la vostra velocitat, segons l’afluència de perso-nes, sense sobrepassar els 10 km/h.

4 Feu-vos veure. Els senyals d’indicació de gir i de parada són imprescindibles. El més important és que els vegin els altres usuaris de la via.

5 Quan us atureu en un semàfor, ocupeu l’espai central del carril. Si us arram-beu a la dreta, pot ser que els vehicles que arrenquin al darrere vostre no us vegin. Si no voleu empassar-vos el fum dels automòbils aturats, avanceu a poc a poc fins al primer lloc de la fila.

6 Darrere d’un cotxe, mantingueu la dis-tància de seguretat, ja que pot frenar de forma sobtada.

7 Procureu no circular darrere d’auto-busos, camions o furgonetes, ja que la vostra visibilitat queda reduïda.

8 Conserveu el vostre espai a la calça-da i cediu el pas als vehicles més rà-pids quan això sigui segur i possible. Aquest és el millor camí per aconse-guir una convivència respectuosa.

Senyalització de maniobres per a circular en bicicleta amb més seguretat:Aquí teniu la manera de senyalitzar les maniobres més ha-bituals circulant en bicicleta. Si més ciclistes les posessin en pràctica, es podrien evitar ensurts i accidents. Són molt sen-zilles de fer:

Gir a l’esquerra Gir a la dreta Gir a la dreta alternatiu

Marta Pombo Sallés

www.bicibaix.org http://bicibaix.blogspot.com

Bones notícies per als amants de la llengua, la cultura i el país. Un con-veni recent entre l’Ajun-

tament i Òmnium Cultural ha permès que el Teatre Auditori Àtrium esdevingui el proper 17 de desembre l’epicentre de la literatura i la cultura catalanes amb la celebració de la 60a Nit de Santa Llúcia, la vetllada li-terària en llengua catalana més important de l’any. Viladecans recull així el testimoni de Terras-sa, Barcelona, Reus, Girona o la Seu d’Urgell, les darreres locali-tats on s’ha celebrat aquesta cita i que té el seu màxim puntal en el Premi Sant Jordi de novel·la. Durant la gala es donaran un to-tal d’onze premis: el Mercè Ro-doreda de contes i narracions, el Carles Riba de poesia, el Josep M. Folch i Torres de novel·la per a nois i noies i així uns quants més. Una de les novetats d’enguany és el nou premi Òmnium de Comu-nicació que substitueix els antics premis de Ràdio i Televisió, am-pliant-lo a nous formats i oberts a la participació de la gent. Ve de gust recordar, també, que entre els promotors del Viladecans Punt

Àtrium Viladecans serà l’epicentre de la cultura catalana el 17 desembre

amb la 60a Nit de Santa Llúciade Trobada tenim un Premi Joan Maragall, el que va guanyar en Josep Lligadas el 2007 a la Nit de Santa Llúcia per l’obra “La políti-ca dels cristians”. La Festa de les Lletres Catalanes serà, doncs, una ocasió immillo-rable per posar la nostra ciutat al mapa de la cultura catalana i per viure de prop una iniciativa d’abast nacional que serà retrans-mesa parcialment en directe per TV3. Aquestes coses no passen cada dia i n’hem d’estar orgullo-sos, aprofitar-ho al màxim i cele-brar que el nom de Viladecans es faci un lloc, ni que sigui per un dia o –ben mirat– una nit, dins del sobreocupat i competitiu es-pai cultural i mediàtic de Cata-lunya. Serà també una bona car-ta de presentació per a la secció comarcal d’Òmnium Cultural, activa al conjunt del Baix Llobre-gat des d’abril de 2008 però força desconeguda encara a la nostra ciutat.

Els actes previsÒmnium està organitzant alhora una sèrie d’activitats prèvies a diversos municipis de la comar-

ca, en el marc de la mateixa Nit de Santa Llúcia. A Viladecans un conjunt d’entitats del poble, en-tre les quals Viladecans Punt de Trobada i la Coordinadora d’En-titats El Mamut de Viladecans, s’han agrupat i estan treballant en un programa d’actes pel cap de setmana anterior a la gran cita. En concret, el dissabte 11 de desembre a la tarda es durà a terme una cursa d’orientació po-ètica, hi haurà contacontes, una tertúlia sobre la importància de la cultura i un concert a càrrec de Manu Guix, el televisiu professor de música a l’acadèmia d’“Ope-ración Triunfo” i autor del cele-brat disc “Onze Llachs”, on re-versiona clàssics del cantautor de Verges. L’endemà, el diumenge 12 pel matí, s’oferirà una xocola-tada, hi haurà cercavila, cants de corals, vermut i una actuació de la incipient colla dels Castellers de Viladecans. Tot plegat serà al parc de Can Xic amb entrada gra-tuïta i obert al conjunt de la ciuta-dania. Aprofitem-ho! Més informació a: http://nitdesantallucia.omnium.cat

Josep Ginjaume

“Finalment, només una precaució. El Barça ha manifes-tat una intenció i

hem visualitzat un esborrany de projecte. Cal que el projecte defi-nitiu sigui un exemple mediam-biental en si mateix (materials re-ciclats, ús energètic eficient, etc..) i no representi cap afectació en-vers l’entorn. Però la garantia que tenim és que aquest projecte ha de ser aprovat per l’Ajuntament amb informes previs de la Gene-ralitat, tant d’urbanisme com els responsables del Departament de Medi Natural de la Conselle-ria de Medi Ambient. Molts ulls per garantir que el Barça, que per altra banda ha mostrat una acti-tud molt positiva, faci finalment un bon projecte per sumar qua-litat a Viladecans i al Delta del Llobregat”. Així vaig acabar l’article publicat a la revista comarcal La Premsa del Baix ara fa més d’un any. I la precaució va ser encertada, per-què s’ha vist que ambientalment el projecte presentat pel Barça era deficient, malgrat les bones inten-cions manifestades. Projecte, per altra banda, que no estava encara aprovat, perquè el Ple Municipal de 24.09.2009, amb el vot a favor de tots els grups polítics, es va li-mitar a obrir la informació públi-ca i a demanar l’informe precep-tiu als serveis territorials de Medi Ambient i Habitatge. Explico tot això perquè no puc acceptar les veus que, fent servir aquest in-forme, busquen disconformitats entre ICV-EUiA al govern muni-cipal i ICV-EUiA a la Generalitat. Ni n’hi hagut ni n’hi haurà. Per-què sempre hem defensat el ma-teix: la conservació dels espais naturals del delta. La nostra línia d’actuació ha es-tat sempre molt clara. Garantir la protecció i gestionar els àm-bits per potenciar-ne els valors naturals. Així s’entén la creació del Consorci que gestiona els

Sobre el Barça Park, l’informe de Medi Ambient i el futur

dels espais naturals

espais naturals del delta (www.deltallobregat.cat), i la voluntat de gestionar els Reguerons i ga-rantir el corredor biològic de Can Sabadell, única via que permet la connexió amb el Remolar. El con-veni firmat amb el Barça ajudava a aconseguir aquests objectius, ja que entregava els Reguerons i els espais adjacents al Remolar que ens permetien convertir la Riera de Sant Climent en l’eix connec-tor. En tot cas, ara tenim una situació completament diferent. I per a mi, pitjor que abans. Perquè hi ha una cosa que no es ressalta prou de l’informe: que l’espai urbanit-zable on es volia fer el Barça Park continua essent urbanitzable. Ni zona Zepa ni Xarxa Natura 2000. Continua com a urbanitzable. Res no impedeix al Barça pre-sentar un nou projecte, ara que li han dit quines condicions ha de complir. Però ha estat el Barça qui ha renunciat al seu propi pro-jecte. Ara, ni tenim els Reguerons

ni els espais vora el Remolar on el Consorci ja hi planificava deri-var part de la pressió de visitants que està perjudicant la maresma. Però, en canvi, encara ens podri-en fer uns equipaments esportius a la zona urbanitzable existent. Vist tot això, no em sembla cap bona notícia que el Barça, propie-tari de 60 hectàrees d’espais natu-rals a Viladecans, no vulgui fer el que deia al Conveni: un complex esportiu i de lleure que fos un re-ferent mediambiental i que recol-zés el reconeixement públic dels Espais Naturals del Delta i Vila-decans. Allí o per sobre l’autovia, perquè mai no ens negarem a continuar guanyant espais lliures al delta, però en tot cas allà on a dia d’avui ja sigui legal urbanísti-cament i ambientalment. Però he de reconèixer que la vida és dura i segurament el conveni era mas-sa bo com per ser veritat. O pot-ser, i aquí se m’escapa, eren uns altres els interessos de tot plegat.

David Massana Gràcia

Des que el 2004 es va formalitzar l’acord de govern entre PSC, ERC i ICV-EUiA de-

nominat Tripartit, aleshores amb Maragall com a President de la Generalitat, la dreta tan catala-na com espanyola o el que es el mateix, PP i CIU, han tractat per tots els mitjans de fer tot el soroll possible amb qualsevol tema, Carmel, Bracons, el famós 3%, etc. L’ objectiu no era un altre que tenir el Govern entretingut en donar explicacions sobre el que passava en aquells moments perquè els ciutadans no pogues-sin estar informats de la gestió del Govern.Més tard, ja el 2006, quan després de l’avançament de les eleccions a Catalunya per les raons que com que són per tothom cone-gudes no entraré a detallar, es reconstitueix por segona vegada el Govern Tripartit, també cone-gut com el Govern d´Entesa, ara amb Montilla com a President de la Generalitat, l’estratègia de la dreta continua sent la mateixa, fer tot el soroll possible per tapar la gestió de govern, ara amb el túnel de l’AVE, la reforma de la Diagonal, el quart cinturó, etc.Però, per molt soroll que hagin fet, l’obra del Govern de Progrés de la Generalitat està aquí i es pot veure i tocar: s’ha aconseguit un nou Estatut en el qual malgrat les retallades fetes pel Tribunal Constitucional aconsegueix in-nombrables millores en matèri-es de traspassos com Rodalies, inspecció de treball, gestió del litoral, etc., un millor sistema de finançament, i un major reconei-xement de la identitat catalana, tot això després de 23 anys de

El que no ens varen contar del govern tripartit

govern de CiU en què ni pac-tant amb els socialistes de Felipe González ni amb el PP d’Aznar, varen aconseguir millorar l’antic Estatut de Sau.Per un altre costat, ningú no pot negar les inversions en infraes-tructures tant les de la Generali-tat com les de l’Estat: nova termi-nal a l’aeroport, noves carreteres, més transport públic, més hos-pitals, més ambulatoris, més col-legis, més escoles bressol, millora dels barris, millora de la mobili-tat, etc., tot això en la més gran situació de crisi que s’ha conegut des de la famosa crisi del 29.Per concretar una mica aquestes inversions assenyalaré les de la nostra comarca. En el Baix Llo-bregat s’han fet 304 actuacions per un import de més de 9.000 milions d’euros, d’elles 18 s’han fet a Viladecans per un import de més de 45 milions de euros: promoció de sòl residencial, re-

habilitació de barris, millora de l’hospital amb la incorporació de nous quiròfans i el compromís ja pressupostat de començar al 2011 la construcció del nou hospital, la construcció de la comissaria dels Mossos d´Esquadra, per anome-nar-ne només algunes.En resum, crec que és de justícia que almenys des de la gent que ens considerem progressistes i d’esquerres, en fem una defensa a ultrança. Encara que, per posar alguna pega, jo diria que el Go-vern en ocasions no ha sabut so-breposar-se al soroll de la dreta, i no han sabut explicar tot el que s’ha fet a Catalunya durant el seu mandat, que ha estat molt tenint en compte la situació econòmica que ha tingut.

Dani Gutiérrez

El meu avi va viure tres guerres, una com a emigrant a països europeus,

i dues com a emigrant a Espanya. Aquell fill de La Vall, que amb 13 anys va marxar tot sol a França, parlant només català, i que va aprendre castellà a Eu-ropa, junt amb l’anglès, francès i alemany, va morir poc desprès d’acabada la segona guerra europea, sense haver trobat el seu lloc.Jo ja no he viscut cap guerra, però se que aquells horrors van ser cuinats per les classes privilegiades locals, es-glésia, empresaris, terratinents, intel·lectuals, militars... Potser ells no desitjaven les guerres, però va ser el re-sultat que ens van portar les seves habilitats.Alguns visionaris van tenir prou força per iniciar el camí de construcció de la Unió Europea com a antídot de les misèries nacionalistes. Ho van fer amb prou èxit. Guerres a Europa només hi ha hagut la dels Balcans, i fora de la Unió.L’èxit de la Unió Europea es basa en la generositat in-teressada, en entendre els problemes dels altres com a propis, i avançar junts. D’això en sabem els espanyols. D’Europa no hem rebut només diners, també coneixe-ments, estructures socials i formes de viure que ens han tret de la misèria moral i social de la dictadura. Ara bé, no ens enganyem, deixar de compartir els problemes ens retorna a la llarga història de la Europa dels horrors.Quan a França, país inspirador de la Unió, un fill d’emi-grants hongaresos, arribat a president, frivolitza de-portant grups humans sencers per motius de raça, està dient que els problemes romanesos no son europeus. No només agredeix una ètnia, també dóna la esquena a Europa i ens retorna al passat. Quan el socialisme espanyol, representat pel president de govern, li dóna cobertura, i els conservadors espa-nyols fan un vergonyós pas més a Badalona com a pre-ludi del que serà la seva campanya electoral, ens hem de preguntar què en queda de l’europeisme espanyol i de la gratitud deguda. Alguns també ens preguntem on és la esquerra valenta progressista i europeista, i cap a on anem.Ara vénen eleccions, res no és fàcil. i encara menys la convivència, però per a nosaltres, Europa comença a Viladecans.

Xavier Ramírez

Construint EuropaViladecans i l’aigua: vols col·laborar en un estudi?

Busquem persones dels diferents municipis de la comarca que ens puguin parlar sobre els diferents usos de l’aigua. Per exemple; antigues bugaderes, moliners, treballadors del pou de glaç, constructors de pous, tre-balladors de depuradores, colònies tèxtils, empreses municipals d’aigües, Agència Ca-talana de l’Aigua, celador del canal, testimo-nis directes dels aiguats, treballadors central hidroelèctrica, encarregat de la ruta de les fonts.... persones que lluitin per preservar aquest patrimoni hidràulic o donin a conèi-xer aquest patrimoni, persones que hagin publicat articles o llibres sobre els municipis on s’hi expliquin algunes de les coses dema-nades. També ens interessen els topònims dels pobles que tenen relació amb l’aigua i els refranys o frases fetes de la comarca que tenen relació amb l’aigua i les festivitats que també hi tenen certa relació.Truca la Raquel Castella, historiadora, al tel. 628.79.29.81

La Delegación del Frente Polisario en Cataluña con el soporte y la organización del ACAPS y la Resistencia Saharaui, ha convocado todo el movimiento solidario para los más de 10.000

saharauis desplazados en el Campamento de Protesta a las afueras del Aaiun con concentraciones todos los jue-ves a las 19,30 h. delante del Consulado General de Ma-rruecos, calle Diputación, 68-70 de Barcelona, para exi-gir unas condiciones de vida dignas y el respecto a los derechos humanos en el Sáhara Occidental Ocupado.En el Campamento de Protesta, fallece un niño saharaui de 14 años tras disparos de la policía marroquí, y cinco resultaron heridos.Hemos de unir esfuerzos, hacemos sentir la voz de las y los saharauis.

Rosa Mercader

CULPABLE (poema dedicado a Nayem El Garhi)

La voz inocente de un niño, es culpable de la muerte,culpable del odio de los verdugosde la ausencia de su ciudad.

Culpable que entierrensu voz para siempreante el silencio cómplicede la indiferencia.

Dirán que la balaatravesó su cuerpo,atravesó su almay desgarró su corazón.

Una vez másculparan a su madre,a su hermanoa sus amigos.

Y al final, los vasallosencerrados en la ignominiadel delitoculparan al niño saharaui,de su muerte.

Ali Salem Iselmu, poeta y escritor saharaui

Movimiento solidario

Nota de la redacció: Després d’ha-ver rebut aquest article i just en el moment de tancar el número s’han produït a l’Aaiun altres fets molt violents. Des d’aquí volem expressar la nostra soli-daritat amb el poble saharaui.

Vols xerrar amb els teus veïns i veïnes nouvinguts?

La xarxa Parlar per Conviure, formada per enti-tats de la ciutat, està buscant persones voluntàries.

Només et cal trucar a l’Ajuntament, al 936351800 (extensió 1802), al Departament de Convivència i Cohesió Social i te’n faran cinc cèntims.

Los Módulos can-taven a princi-pis dels setanta Todo da igual, ya

nada importa / todo tie-ne su fin, però sí que va importar als joves de Vi-ladecans que els alegres estius de les Panotxes comencessin la seva fi coincidint amb els finals dels seixanta. Mentre els americans estenien en-cara més el seu imperi i plantaven les barres i es-trelles fins a la Lluna, de l’altra banda de l’autovia arribaven dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. La bona era que obrien una discote-ca, la dolenta era que no hi dei-xaven entrar espanyols que no estiguessin al càmping. Aquesta distinció podria semblar neutral, la terra per qui la treballa i la dis-coteca pels clients, però no ho era gens. El resultat era una mena d’apartheid –precursor d’aquell altre estrany apartheid que van començar a practicar els porters de discoteca deu anys més tard–, que afectava únicament els espa-nyols, en concret els espanyols de Viladecans i rodalies. Abans d’entrar, el disc-jockey alt, mo-reno de platja i quadrat com un Tom Jones de la Barceloneta, re-passava la fila a la recerca del ros-tre hispà, de l’espalda mojada de la riera de Sant Climent, tu sí, tu sí, tu no, y no disimules con el francés que tienes una cara de español que tira de espaldas.El disc-jockey era un personat-ge representatiu de la Catalunya del Toro Osborne, ja que l’osbor-nisme sovint també parla català. Portava la camisa oberta, i del

Estampes del segle XX/ 8

L’olor de les tardes d’estiu

coll li penjava una cadena d’or amb un medalló sobre el pit mo-reno i pelut. El medalló s’obria i al seu interior guardava uns trofeus com els pellroges guardaven les cabelleres dels caps de les seves víctimes. Les seves víctimes eren conquestes, no guardava la cabe-llera sinó pèls, i no precisament del cap. Llavors el masclisme era encara un masclisme militant que no feia presoners, on totes les dones estaven disponibles ex-cepte tres: la mare, la germana i la nòvia. La discoteca de la Ballena es deia Jonàs, com el profeta que va viure dins de la balena, i la seva obertura va suposar un reservado el derecho de admisión que va ser com un tancament de fronteres. Alguns, pocs, van plantar les seves tendes de campanya en el territori vedat, però eren la clas-se mitja, i no el proletariat, que va ser foragitat a les reserves de sempre.Més enllà del litoral, a la terra ferma del nucli urbà, hi havia un

pati de palmeres, amb un petit escenari i pista de ball, que quan s’om-plia havia arribat l’estiu: Can Batllori. És curiós que durant la dictadura els dos espais més acolli-dors eren el Jardí Muni-cipal i Can Batllori, i que trenta anys de democrà-cia no els hi han acon-seguit ni una engruna del seu passat daurat. El Jardí va viure algun mi-ratge en el primer ajun-tament com a espai mític i emocional amb les can-tades d’havaneres i els cors russos que es van viure com un emocionat

esdeveniment ciutadà, com la re-cuperació d’una memòria histò-rica i sentimental perduda, però sense resoldre el futur del jardí municipal com a espai singular de recollida i benvinguda al cor de la ciutat, a l’edifici municipal, a l’ajuntament.Aquell Can Batllori tenia la flai-re de les tardes de diumenge que fan olor a estiu. S’obria amb el bon temps, quan feia bo d’estar els diumenges al sol, quan als matins es passejava a peu fins a Can Sellarès, un altre espai amb problemes d’identitat entre dos pares, ajuntaments de Viladecans i Gavà, que en el fons s’ignoren. Can Batllori era taules i música en viu a l’aire lliure, noies amb vestits sense mànigues i minifal-dilles de genolls morens ballant sota les palmeres amb nois amb aroma d’Agua Brava. Can Batllo-ri era també la música dels Black Boots, un grup de Viladecans.

José Luis Atienza

Eleccions al Parlament de Catalunya

El diumenge proper, 28 de no-vembre, els catalans triarem els diputats que formaran el Parlament de Catalunya en

el període 2010 a 2014. D’aquest Par-lament en sortirà el proper President de la Generalitat.S’han presentat més candidatures que mai, tot un ventall d’opcions, que alguns analistes alerten del perill d’italianització de la política catalana. Sembla, doncs, que el nou govern s’haurà de constituir mit-jançant un pacte entre forces políti-ques diferents, capaces de posar-se d’acord en un programa comú. Això es pot fer de dues maneres, o bé de forma transparent: govern multi-partit; o bé de forma opaca: govern unitari amb pactes entre partits no explícits.Els catalans i catalanes som diversos i plurals i amb prou maduresa de-mocràtica per arribar a entendre’ns partint des de posicions diferents.El Partit dels Socialistes encara aquestes eleccions amb la voluntat ferma de voler continuar governant, des de la feina feta en els últims set anys de Governs de Progrés i amb l’oferta d’un programa per els pro-pers quatre anys, que consolida els avanços socials i que impulsa la transformació de la societat catalana vers el benestar.El nou govern de la Generalitat hau-rà d’encarar una conjuntura molt desfavorable i una gran crisi econò-mica, pèrdua dels valors cívics i des-crèdit de l’acció política.Per això, els Socialistes defensem:

L’economia productiva i l’im-a. puls als sectors econòmics emer-gents.La cohesió i la inclusió socialb. El paper de la política com a eina c. per encarar els problemes reals dels ciutadans i aplicar soluci-

ons de la forma més consensua-da possible.

Algunes opcions polítiques plante-gen la independència de Catalunya com a solució dels problemes dels catalans. Els socialistes no ho cre-iem. En un món cada vegada més interdepenent, en una societat prou complexa, en què els recursos són limitats i que camina cada vegada més cap al treball en xarxa, creure que les accions unilaterals poden fer-nos esquivar una crisi global, és com a mínim ingenu.Catalunya, un sol poble amb diver-sitat lingüística, amb referents cul-

turals múltiples, però amb voluntat nacional ferma. Això vol dir des-plegar en la seva totalitat l’Estatut d’Autonomia aprovat per la ciuta-dania i impulsant si cal la reforma de la Constitució per aconseguir un estat federal que reconegui la plura-litat nacional, lingüística i cultural dels Pobles d’Espanya.Els socialistes creien en el Catala-nisme Federalista que permeti la convivència en la diferència, la co-operació i la solidaritat entre les na-cions i regions d’Espanya.Moltes opcions polítiques defensen, directament o indirectament, reduir el paper del sector públic, demanant directament la supressió de serveis o bé indirectament demanant una forta reducció de la despesa públi-ca, o el que ve a ser el mateix: defen-sen més llibertat del mercat, negant el paper de les polítiques públiques com a garants de la redistribució de rendes i per tant de la universalitza-ció dels serveis.

Garantia de Progrés

Els Socialistes defensem el paper del sector públic per superar l’impacte de la crisis i evitar la fractura social. Cal impulsar les inversions en:

Capital físic: infraestructures, a. equipaments.Capital humà: formació, recerca, b. investigació i desenvolupament.Previsió: planificació del territo-c. ri, seguretat.

Cal impulsar als sectors productius d’ocupació d’alta qualitat:

Reconvertint la indústria tradi-a. cional.Recolzant, sector bio, cultura i b. audiovisual, energia i tecnologi-es de la informació i del conei-xement.Prioritzant la formació dels tre-c. balladors i treballadores per possibilitar el canvi de sector de treball.Oferint formació específica per a d. persones amb formació bàsica.

La dreta històricament ha defensat els interessos de les grans corpo-racions, es desentén dels principis de subsidiarietat i de proximitat. Aposta per les grans decisions a nivell d’Estat i abandona els inte-ressos i necessitats del assalariats, petits i mitjans emprenedors, bo-tiguers, menestrals i pagesos, que utilitza i manipula embolcallant-los en la bandera i la pàtria i atemorint-los amb el fantasma de la por i del greuge extern.El Partit dels Socialistes de Catalu-nya vol renovar amb els catalans i catalanes el seu compromís d’avan-çar cap a una societat més justa, més pròspera, més lliure.Som la garantia del Progrés.

Joan Pidelaserra

No vull dedicar aquest article a fer un ba-lanç negatiu del Tri-partit ni a anunciar

compromisos electorals (potser al final, una mica). Ans al contra-ri, vull centrar-me més en la rela-ció d’Artur Mas amb Viladecans i la meva experiència personal al respecte.A part d’alguna visita com a Conseller d’Economia, el primer acte públic de l’Artur Mas a la nostra ciutat va ser el gener de 1999, quan la Joventut Naciona-lista de Viladecans va inaugurar la seva pròpia seu, al carrer Sant Josep. La veritat és que havíem demanat que vingués el Jordi Pu-jol, però no va ser possible, i això ens va donar ocasió de mostrar a l’Artur un bocí de la realitat de la nostra ciutat. A mi, que era el Cap de Col·lectiu de la JNC en aquella època (1999), em va tocar fer el discurs de ben-vinguda, i com que era el primer que havia de fer en públic, me’l vaig preparar força. A més de re-cordar-li les necessitats de Vila-decans a l’Artur, que era membre del Govern de la Generalitat, li vam fer una promesa: si assolíem un bon resultat a Viladecans, se-gur que guanyàvem arreu de Ca-talunya. L’Artur ens va prometre transmetre-ho al president Pujol. Unes setmanes després, Pujol era reelegit per a la presidència (per última vegada).En els set anys com a cap de l’oposició, l’Artur Mas ha visitat repetidament aquesta ciutat. La

Artur Mas i Viladecansvisita més emotiva fou el novembre de 2008, quan un multitudinari dinar amb més de dos-cents viladecanencs servia de marc per re-tre homenatge a la Flo-ra Casé, que deixava d’exercir de portaveu local de CiU. Recor-do que l’acte va durar més del previst, perquè l’Artur va conversar i es va fotografiar amb tots els que ho van demanar.Han passat onze anys des de la primera visita, i la gent de Con-vergència i Unió de Viladecans estem ara il·lusionats, perquè pensem que el mateix Artur que us he descrit (i que no és el per-sonatge estirat i vanitós que hi ha en l’imaginari popular) pot ser el nou president de la Generalitat de Catalunya. I creiem que aquest corrent de simpatia està creixent, almenys això és el que hem vist al carrer en la campanya “El can-vi donarà bons fruïts” que potser heu trobat en diferents barris de Viladecans. Els catalans tenim ganes de can-vi. En primer lloc, cal recuperar la confiança, en el propi país i en la Generalitat, per tal que ens permeti ser capaços de donar un nou impuls per afrontar la greu crisi econòmica, adoptant mesu-res valentes i positives: impulsar la formació (dels aturats i dels treballadors), les empreses han de trobar crèdit, les Administra-

cions han de ser un aliat, i no un obstacle.Per fer-ho, fan falta diners. El compromís de CiU és no apujar els impostos, sinó superar l’actu-al finançament (pactat pel conse-ller Castells), exigint el Concert Econòmic. I amb la contundència i la força que va mostrar el poble català amb l’Estatut i la manifes-tació del passat juliol, reclamant la dignitat de Catalunya, tan mal-mesa en aquests anys.En resum, després dels anys de Tripartit, i en un context nacional i econòmic tan complicat, cada cop som més els que creiem en un projecte que ens il·lusiona: un nou govern que actuï de forma diferent, format per les persones més vàlides (inclosos indepen-dents), que dialogui per buscar consensos al Parlament i amb les entitats i les associacions, que recuperi els valors de la politica i que impulsi i ajudi a la societat catalana a superar aquest difícil moment. En resum, pensem que amb l’Artur Mas, “El canvi dona-rà bons fruits”

Carles Lozano

Una de les coses que s’aprenen amb l’edat és que no serveix de res donar consells a qui no els demana. Per tant, respecte a les eleccions autonòmiques, estimat

lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui demani el seu vot, perquè com diu el meu pare “ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar”. No obstant, si em permet, li explicaré sin-cerament per què jo votaré el que votaré. A mi em preocupa el camí que estan prenent les coses, com si els mals del món fossin la pensió del meu pare, no arriba als 800 eu-ros, o les feines fixes del seus fills. Sembla ser que la crisi es resoldria si el meu pare cobrés menys pensió i els seus fills fossin més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pen-sions l’anomenen reforma de les pensions, i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els partits que no votaré diuen, no ho diuen clar, però ho diuen, que si ens deixem fer les reformes, els aturats trobaran feina, els pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens tornaran a donar crèdits perquè comprem més pisos. A la meva família tot el que tenim són els salaris i les pensions, anem als hospitals públics quan estem malalts, i els nostres fills han pogut anat a les escoles públiques o subvencionades. La meva mare està malalta, i això no té remei, però pot estar atesa a una residència, perquè una part la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat, que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat, però crec que els propers quatre anys necessitarem de veritat, com potser no ho hem necessitat mai, algú que ens defensi. Sovint em pregunto que com s’han atrevit a dema-nar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els que tenen molts diners creuen que no passa res, que la meva família, i la resta de famílies, faran amb el seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por, votaran als que governen els bancs, als que gover-

Per què votaré el que votarénen les immobiliàries, als que en el fons ens gover-nen sempre. Creuen que no passa res, que la polí-tica va per un costat i la vida per l’altra. Que vius d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit és que els vots de la gent que no voten, sempre su-men a favor seu.

A mi m’agradaria trobar un partit que em digués que la societat ha de tenir clar què vol ser quan si-gui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar el futur, sinó que ens cal arreglar el present per ar-reglar el futur, on tothom serà pensionista. A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida una mica més lenta. La pressa ens roba la perspec-tiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Re-colzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts. Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contra-corrent, perquè la corrent va en contra de la gent senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i que m’agradaria haver-ne trobat més.

José Luis Atienza

L’equip de redacció del Punt de Trobada ens va fer arribar –als repre-sentants dels partits po-

lítics que vàrem participar en la taula rodona que van organitzar el 5 d’octubre– un correu elec-trònic animant-nos a enviar un article vinculat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aques-ta entitat treballa perquè la eva publicació digital sigui un espai on tothom pugui explicar allò que li vingui de gust i que prefe-riblement estigui relacionat amb la ciutat de Viladecans, la nostra ciutat. Com el seu nom indica amb gran encert és un punt de trobada.

Així doncs, jo vull aprofitar aquest punt de trobada per feli-citar a totes les persones valentes que des del govern han fet tron-tollar els fonaments d’un auto-nomisme pactista i conservador, creant estructures d’estat i mirant més enllà dels dictats de Madrid. La seva valentia ha permès fer un Pacte Nacional per a la Immi-gració, un Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un Pacte Nacional per a l’Educació... això vol dir que s’ha pensat en clau de país, no en clau d’electors.

Gràcies per la vostra valentia!

La mateixa valentia que ha per-mès solidificar el nostre estat del benestar i la nostra economia, malgrat el gran handicap que comporta formar part d’un estat que ens va en contra. Mostres de l’enfortiment del nostre estat del benestar són la Llei de serveis socials, el Pla estratègic sobre els usos del temps, la Llei de depen-dència, la creació de sis noves places de residència cada dia... com que citar-ho tot seria massa extens i cansaria al lector, ho res-sumeixo dient que el pressupost d’Acció Social i Ciutadania ha estat incrementat un 283 per cent en sis anys. Pel que fa a l’enfortiment de la nostra economia és molt simpto-màtic el fet que en el Pressupost del 2010 els recursos en recerca van incrementar-se en un 21.7 per cent, és a dir, s’aposta per la veri-table economia, aquella que crea llocs de treball i va acompanyada de l’adjectiu “productiva”. Altres demostracions d’aquesta apos-ta –a banda del Pacte Nacional i el Pla Nacional per a la Recerca i la Innovació que se n’ha des-près– són la creació de l’agència ACC1Ó, l’aposta per un model turístic de qualitat que remarqui els trets identitaris –i deixi de limitar-se al sol i la platja “low-cost”–, o la Llei del comerç –on s’ha defensat un model català de comerç proper, urbà i generador d’ocupació i cohesió. La nostra gent valenta també ha pensat en les minories, aquelles que són la majoria, ja que tots i cadascun de nosaltres formem part d’algun tipus de minoria. Alguns exemples són el Títol de famílies monoparentals, la Llei de polítiques de joventut, la Llei

dels drets i oportunitats de la in-fància i l’adolescència, la incorpo-ració de la perspectiva de gènere a totes les polítiques del Govern, les polítiques específiques per a les persones homosexuals i tran-tran-sexuals o la Llei d’acollida. I tot això s’ha fet sense oblidar quin és el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. No-més la valentia permet redactar la Llei del cinema de Catalunya, planificar per primer cop la po-lítica exterior de la Generalitat, treballar per al reconeixement internacional de les federacions esportives catalanes, establir el català com a llengua d’integració de la immigració o impulsar la Llei de consultes. Només la valentia permet fer moltes, moltes altres coses com liderar la creació de l’Oficina An-tifrau, la Llei de Vegueries o la Llei de successions i donacions. Així doncs, només espero que aquesta gent valenta, la nostra gent valenta, a la qual repeteixo el meu més sincer agraïment, tor-ni a decidir. Perquè només amb la gent valenta com tu i com jo el país es mou. Perquè només amb la gent valenta el país avança i la justícia social i la llibertat nacio-nal s’acosten més a una realitat factible.

Bàrbara Lligadas

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Libèl·lula (Sympetrum fonscolombii) 31/07/2010 a la zona agrària de Viladecans.

Les diferents espècies de libèl·lules del gènere

Sympetrum no són fàcils d’identificar a simple vista.

Aquesta espècie desenvolupa el seu cicle vital en aigües

estancades, però els adults solen fer migracions bastant

allunyades d’aquest medi.

És una libèl·lula força comuna i localment pot ser

bastant abundosa.

Font: Institució Catalana d’Història Natural

les nostres entitats

Va ser al setembre del 1992 quan vaig ser escollit president de la nostra penya, pocs mesos després d’haver guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley. La

Penya Blaugrana de Viladecans d’oficialitzà amb un acte d’inauguració que fou presidit per l’aleshores vicepresident del club Ni-colau Casaus que malauradament ens va deixar fa uns anys.Aquest any commemorem el 18è aniversari de la creació de la penya viladecanenca i, mi-rant enrere, sembla que fos tot just ahir que cap a l’any 1990 es reuniren un grup d’amics amb la idea de fundar una penya barcelonista a la nostra vila. En Jordi Amat, en Sebastián Biedma, en Josep Vidal, en Josep Illán, l’Enri-que Martínez, Julio Reus pare i fill, i en Joaquim Pallarés en foren els responsables.Durant aquest anys la nostra penya ha anat creixent i evolucionant fins a tenir 190 socis. Cada tempora-da aquest nombre ha anat oscil·lant segons els èxits o fracassos del club. L’activitat duta a terme des de l’inici ha estat intensa: a banda d’organitzar un au-tocar cap al Camp Nou cada partit a casa, hem vis-cut fites històriques com la consecució de les lligues

La Penya Blaugrana de Viladecansde l’era Cruyff, les copes del Rei de Madrid i Valèn-cia, les dues lligues de Rijkaard, les finals de Paris i Roma, les dues lligues d’en Guardiola, el Mundia-let, la Super Copa...

La nostra entitat ha assistit a totes les Trobades Mundials de penyes celebrades a Espa-

nya i França, comptem amb una placa commemorativa a l’estadi del Camp

Nou, tenim presència anualment a la Fira de Sant Isidre de Vila-decans, vam ser protagonistes en el pregó de la Festa Major de 2009, col·laborem en el torneig de futbol amateur de la nostra ciutat i en moltes altres activi-

tats i iniciatives locals.El proper 21 de novembre cele-

brarem com cada any el dinar de celebració del nostre 18è aniversari al

restaurant La Pineda de Gavà. Ens hi acom-panyaran ex jugadors del Barça i hi haurà moltes

més sorpreses. Us hi esperem a tots!

Julià Bonich

La nostra adreça: Pi i Margall, 3El nostre correu electrònic:

pbviladecans@fcbarcelona.com

“Filmets per la convivència” és una secció del Festival Internacional de Filmets de Ba-dalona que la Secretaria per a la Immigració patrocina des de 2008. Recopila i premia els curmetratges presentats a concurs que tinguin a veure d’alguna manera amb les migracions i la convivència intercultural .

Divendres, 10 de desembre, a les 7 del vespre, a Can Xic: Filmets per la convivència

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Quan a Viladecans enca-ra érem poquets i ben poca cosa, els noms dels carrers al voltant

de dues torres encastellades i una més als afores eren els normals entre gent que identifica els llocs pel que sovint hi té per costum fer o habitualment hi troba. Així, era bona part del viure quotidià del requetebesavi Benet Marga-rit comprar al forn del carrer de les Canals, trobar-se a la Plaça de la Vila, passejar pel Camí de Gavà, viure al carrer de la Poca Farina, batre a l’era de Cal Ma-nyoses, fer la molinada al carrer de les Sitges, visitar la germana del carrer Major, anar a la taver-na del carrer del Sol, barallar-se de tant en tant amb els nouvin-guts del carrer de la Muntanya o amb el gamarús del carrer de l’Estrella i fadrinejar, fer mane-tes o el que sigui, amb la Tuietes a la cantonada de la Raval. Als voltants d’aquesta poca cosa ur-bana hi teníem una colla de ma-sies, normalment amb les seves eres, pallers i camins, un parell d’ermites per fer aplecs de festa a redós dels seus porxos, i feixes per fer garrofes, blat, vi i oli. Ja més lluny, aiguamolls a migdia per pescar i muntanya a tramun-tana per caçar, que no només de pa i vi viu l’home. A part dels deures envers el senyor baró o el senyor marquès, la resta ens ho traginàvem normalment a Sant Climent.Però, farts de batejar-nos, casar-nos i enterrar-nos normativa-ment al poble veí i de fer-nos mú-tuament la guitza de qualsevol manera, l’any 1746 aconseguim

Passejada pel nomenclàtor fins el 79

la segregació parroquial dels climentons. Amb el vertigen de l’independència, perquè ens pre-ocupen massa les males anyades i les pestes o per demostrar que som més trentins, carlins, catòlics i creients que ningú, santifiquem el creixement urbà amb més pe-anyes que plaques fins ben en-trat l’any 1900, quan d’ànimes ja n’érem més de mil. De mica en mica ens endisem en la paranor-malitat. Apa, som-hi doncs: Sant Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep, Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià, Sant Ramon i Sant Climent. De dones ben poquetes, només San-ta Teresa,que arriba ben tard, i dues Mares de Déu.A la fi del segle XIX comencem a ser vilatans de ple dret, amb les primeres eleccions. Entre els mil i escaig, a més a més de tenir gent treballant normalment a pagès, sovintegen els obrers i menes-trals. Aterren discretament a la plaça plantejaments lliberals de bracet amb plantejaments fede-

rals, s’hi suma un triangle maçò-nic i els menjacapellans s’hi fan com bolets. Desempallegats ja de cap marquès de la Manresana, ni comte de Cervelló a qui rendir acatament, ens queda encara una senyorassa, na Magdalena Mo-dolell. Però va i se’ns mor l’any 1915… fet altrament normal però sense descendència. Al testa-ment, la bona dona hi deixa ben dit que tot el que té a Viladecans és per al poble de Viladecans i no-mena una colla de clergues mar-messors per fer la seva. Però ens barallem interpretant les últimes voluntats, cosa prou normal tam-bé. Maçoneria contra integrisme. Clericals contra anticlericals. Cal Sastre contra Ca l’Esparter, Viva la Pepa i rebombori general. Fi-nalment, és pel juny de 1929 que reben l’honor de donar nom a un carrer tots els que s’avenen a un mig acord de permutes i cessions entre l’Ajuntament okupa, que ja no menjacapellans, i els marmes-sors resignats per pírriques vic-tòries: el capellà Salvador Baroné i el canonge doctor Auguet, el

Carrer Major

pare Artigas dels filipons (gros-sos i rodons), els rectors mossèn Pere Sala i mossèn Carles Altés, el bisbe doctor Miralles i l’arque-bisbe doctor Reig i finalment el mediador de l’acord, l’industrial barceloní senyor Angel Arañó. Nomenclatòricament parlant, gràcies a la confrontació auspi-ciada pel triangle, hem deixat la comunió amb els sants del cel per abraçar-nos a la clerecia de la terra. Som a l’anormal període de dictadura del Marquès d’Es-tella i l’alcalde és en Pere Massa-llach. Es queda sense carrer i és normal, Mn. Andreu Samaranch, “fotut i arrimat al marge” que diuen a València, el rector inicia-dor dels litigis per mantenir l’ad-ministració de l’edifici Modolell per a l’Església. (Ep!, litigis amb càrrec a l’herència, que la palla va cara). El que no sembla just i gens normal és que la part dels “oku-pAnts” també es quedés sense cap carreró. (Idò!... amb el que ens van estalviar!). Segurament per ser francmaçons.Arriba la República. Es fan peti-tes aportacions laiques al conjunt però quan esclata la guerra, de rebot, esclata el nomenclator i tot se’n va en orris. Els carrers dei-xen de tenir sants i es supranor-malitzen els números. A la Mare de Déu de Montserrat li toca el 42, com a 31 hi resa el carrer de la Muntanya i a Sant Marià li en-dossen el 30. Així tots, apa!, casti-gats un parell d’anys.El 25 de gener del 39, quan gaire-bé érem tres mil els esgarriats, les tropes mores del general Yagüe “alliberen” Viladecans. La nova normalitat es fa dir Generalíssim i es queda donant nom a l’anti-ga carretera de Santa Creu de Calafell. A poc a poquet, durant quaranta anys, l’anormalitat va introduir una patuleia de gene-rals violentadors de la legalitat republicana que a mesura que es morien es quedaven a viure entre nosaltres. Toqui qui toqui, ells i les seves obres ompliren,

per norma, les noves cantonades. Plaques d’en Moscardó, Mola, Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco, de l’Alcázar de Toledo, Victoria, 25 de Enero i División Azul, jun-tament amb plaques dels morts l’any 36 del principal braç polític del colpisme: Jose Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Ra-miro Ledesma, Onésimo Redon-do i, l’afegitó dels seus conceptes Raza i Hispanidad, com llufes de sants inocents eren penjades de les espinades de les cases vilade-canenques. Paralel·lament, peti qui peti, ens normalitzen lingüís-lingüís-ticament de manera imperiosa i ja ho sabeu: Silos, Harina, Mon-taña, Mayor, Mediodía etc. A la nova urbanització Albarrosa hi planten: un Lirio, un Nardo, un Hinojo, una Retama, una Flor del Naranjo, una Azucena, una Vi-oleta, etc., encomiable i olorosa idea floral, però… desarrelada i amb pitxell d’Almansa.Aquesta anormalitat històrica, que considera normal que quasi bé tothom necessita ser tutelat, acaba amb la mort del normalit-zador dels anys de càstig i peni-tència. Pel que fa als carrers acaba l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament del 12 de juny presidit per en Joan Masgrau, per unanimitat, restau-

ra en bona mesura els noms tra-dicionals de la Vila; retira tots els que recorden als instigadors de la guerra civil; posa nom a unes po-ques places i carrers diversos que no en tenen; modifica els noms de dos col·legis; en fa desaparèi-xer dos de noms amb compromís de tornar-los a possar passats uns anys; i dóna per acceptables tots els altres noms resultants de passar de tres mil a trenta mil ha-bitants.Els nous personatges triats per ser dignes de pujar als rètols vi-aris son metges d’aquí i de fora, poetes de parla castellana, pintors universals, personatges de la me-mòria democràtica i republicana i dos dels darrers presidents de la Generalitat: Fleming, Trueta, Ferran i Clua, Ros, Creixell, Gar-cía Lorca, Machado, Hernández, Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesi-as, Noi del Sucre, Monturiol, Ma-cià i Companys. Ja hi havien es-tat, temps enrere, en Guimerà, en Prat de la Riba i en Pi i Margall.En definitiva, desfet el darrer nus del nostre cabdell històric, el fil queda lliure per poder anar teixint un esdevenidor més llampant, tot mirant d’integrar realitats i cultu-res diverses, com és normal, da-munt d’aquell nucli inicial al vol-tant de dues torres i una tercera a l’altre cantó de la riera.Temps després hom es pregunta-va per què en l’esclofollament de juny del 79, havien estat salvats el Marquès d’Estella, en Bertran i Musitu, el Doctor Ferro, la His-panidad i en Jaume Abril?Partint de fer net d’instigadors, i només instigadors, de la guerra civil, el carrer del Marquès fou ignorat, llavors només hi havia el taller arregla-cotxes d’en Ca-talina i una casa més. En Bertran i Musitu ja tenia el nom plantat als anys 20 i havia estat diputat electe per la circumscripció de la vila. Per això no se’l tocà del no-menclàtor, no entrant a valorar el seu servei d’espionatge a favor

Carrer d’Àngel Guimerà

del bàndol franquista durant la guerra. Al tercer, el Doctor Ferro, se li valorà més els seus vint anys de metge titular curant gent que les seves denúncies com a Jefe de la Falange ressentit en aca-bar la guerra. Se’l rodejà, mirant d’aigualir-lo, de tot un seguit de metges. Tant al Doctor Ferro com en Bertran i Musitu, darrerament l’Ajuntament els ha retirat l’ho-nor. De la Hispanitat s’acceptà la tesi que el concepte anava més enllà de la paraula segrestada pels falangistes.Pel que fa en Jaume Abril es considerà l’opinió absolutament majoritària dels seus coetanis d’estar davant d’una excel·lent persona, compromesa cristiana-

ment i socialment, de totes totes, amb el jovent del poble d’abans de la guerra. Havia estat detingut l’any 1938 i després de passar per la “txeca”, fou tancat al vaixell “Villa de Madrid” per aparèixer en llistes de Falange. En sortí per ser afusellat a les costes del Gar-raf juntament amb altres divuit, en represàlia de no sé què. La seva dissort va ser que el seu pre-at cognom, començant per Ab, el feia primer de qualsevol llista. El president Companys envià una carta de protesta al president Ne-grín per aquests assassinats del Garraf. Afegiu-hi les següents reflexions: Sense haver instigat cap violència, sense judici i sense defensa, per sospitós que es sigui, tothom és innocent. Un innocent assassinat pot ser un màrtir a qual-sevol bàndol, i ja teniu, per si en dubtàveu, una bona raó per con-tinuar tenint sempre present entre nosaltres en Jaume Abril. Sempre ens recordarà el que mai no es pot fer ni de cap manera permetre.Com el d’en Jaume hi ha un al-tre nom de carrer que té el mateix sentit i del qual mai no se n’ha exclamat ningú: és el carrer dels Germans Gabrielistes que sem-pre havia estat conegut com el Rierot.Cap innocent pot ser penyora de res ni dany col·lateral de la lluita

fratricida. També això volia dei-xar explicitat l’Acord, per unani-mitat, del Ple de l’Ajuntament de juny del 79. Els canvis de noms de carrers no eren solament un retrobament amb la història de la Vila i l’arraconament dels segres-tadors dels valors democràtics i republicans, eren a més a més el reconeixent de fets inversem-blants del bàndol republicà, fets molts d’ells fora del control de les institucions legítimes. Hauria es-tat més que bé la restitució de la dignitat de totes les víctimes de la repressió posterior i l’entrega de tots els cadàvers a llurs famí-lies. Va quedar ben palès que el normalitzador es va morir al llit i, sobre el seu cadàver, encara hi té plantada la creu més esgarrifosa-ment anormal que s´hagi plantat mai, pel que significa i per com es va fer. Encara tenim coses massa anormals i massa gent intentant fer l’orni.Del 79 ençà, totxo sobre totxana, Viladecans ha passat a ser una ciutat. Totxana sobre totxo, quan m’hi he de trobar, m’hi perdo. Dotzenes de noms nous de car-rers van fent xarxa entre el par-ticular i l’universal de la cultura i les persones. Com ha de ser. Però continuo essent de poble. Ho sento….

Andreu Comellas

5è. homenatge poètic i de compromís social amb la ciutat

Pura Navarro iCreu Roja Viladecans

Dijous, 18 de novembre del 2010, a les 19 hores,

a la Torre del BaróÀngel Guimerà, 2 - Viladecans

Retrat de Jaume Abril

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

En el número anterior dè-iem que Paco Taxonera, de qui ja havíem parlat en els números 25 i 26

d’aquesta mateixa revista, havia recomanat l’antiquari Francesc Llorens i Riu com a comprador del retaule. Taxonera vivía a Bar-celona, al número 1 del carrer Bou de la Plaça Nova, carrer avui desaparegut i que es trobava a l’actual avinguda de la Catedral. En aquest mateix carrer hi tenia el taller Francesc Llorens i Riu. Francesc Llorens es dedicava a la compravenda d’antiguitats, és de suposar que prèviament restaurades en el seu taller de fusteria del carrer Bou. Francesc Llorens, segons ens explica Josep Eixarch en el seu llibre, era tam-bé fuster del Capítol i Bisbat de Barcelona.El divendres 27 de gener de 1905, va ser la data triada per desmun-tar el retaule de l’ermita. Andreu Samaranch, però, situa els fets a l’any 1904, potser va ser a finals d’aquell any quan es van inici-ar els tràmits i es va acordar la venda. Però el cas és que Fran-cesc Llorens, com hem dit, va desmuntar i embalar el retaule el dia 27 de gener. Aquella mateixa tarda es van iniciar un seguit de protestes en contra de la seva ven-da. El diari La Veu de Catalunya va recollir els fets l’endemà dia 28: “Anit se rebé al Govern Civil un telégrama del alcalde de Viladecans comunicant que’l poble s’havía amo-tinat devant de la rectoria, a causa de suposar que’l senyor rector havía fet desmontar un altar antich que’s

El vell altar de l’ermita de Sales (2ª part)

considera de gran importancia artís-tica, y haverlo embalat en caixas, per lo que la gent ha cregut que’s tracta de véndrel o que ja está la venda re-alisada.Aquet matí, cridats pel governador, que volía més detalls del assumpto, han vingut el secretari del Ajuntament y el tinent de alcalde, que han explicat detalls de lo ocorre-gut duranr el motí; peró no han pogut explicar si’l rector ha desmontat l’al-tar pera restaurarlo o pera véndrel, com suposa’l poble”.La Vanguardia també es va fer res-sò de la notícia, però en aquest cas, el diari del comte de Godó, assegurava que el retaule l’havi-en desmuntat per restaurar-lo i que el tinent d’alcalde i secreta-ri van manifestar al gobernador civil González Rothwos que: “el alboroto careció de importancia”.Hem de recordar que l’alcalde Firmo Cònsul estava al cas de la venda i fins i tot, ell mateix ha-via signat la sol·licitud al bisbe conjuntament amb el rector de Viladecans, per tant la venda del retaule no va ser només respon-sabilitat de Samaranch, tot i que ell sí que en va ser el promotor.Per altra banda, el que qualifi-quen el tinent d’alcalde Josep Monmany i el secretari Mariano Pedro d’alboroto sense importàn-cia, en realitat va ser una mani-

festació en què es va acabar ape-dregant la rectoria i insultant a Samaranch. Veiem a continuació com expliquen els fets les dife-

rents parts:A la sol·licitud de remoció d’An-dreu Samaranch com a rector de Viladecans, de 1916, document de què ja vàrem parlar en el número anterior, es diu el següent: “El referido acto llevado a efecto por el Párroco [es refereix a la venda del retaule] soliviantó de tal modo los ánimos de la población, que sedien-tos de indignación levantó unani-memente protesta en imponente ma-nifestación su enojo frente a la casa rectoral, apedreándola, profiriendo en medio de ensordecedor griterío, toda suerte de improperios denues-tos contra el Párroco”. Samaranch va matisar aquestes afirmacions amb el següent comentari: “Cons-ta que fueron mujeres y niños los protestantes. ¿Porque pues en la ins-tancia de remocion se puso que era el pueblo unanime vibrante de indig-nacion contra el Parroco?”.Per la seva banda, l’any 1913, el secretari de l’Ajuntament Jaume

La llinda de l’ermita de Sales

y niños hicieron una manifestación de protesta al pueblo y apedrearon la casa rectoral”. Samaranch con-testa aquestes afirmacions del se-cretari, denunciant la passivitat de les autoritats municipals: “el Alcalde presente y Cabo de somaten pariente del Puges alli presente no lo impidio”. Curiosament, en un altre document, Samaranch acu-sa directament a l’alcalde Firmo Cònsul de la dretana Lliga Regio-nalista i al secretari Marià Pedrol d’haver organitzat els aldarulls: “Si después el Alcalde y Secretario sublevaron el pueblo contra el Párro-co, ello demuestra una vez más la in-formalidad de dichos funcionarios”. Tot i que en un tercer document, Samaranch responsabilitza els emergents sectors anticlericals de la població d’haver organitzat la protesta i manifestació. De fet, en l’article sense signar atribuïble a Samaranch, que també us haví-em mencionat en el darrer núme-ro, els acusats són tots dos, és a dir anticlericals i Ajuntament o com diu ell impíos i farisaicos: “En 1904, á fin de poder celebrar allí [vol dir l’ermita] el Jubileo de la Inma-

culada, se cambió el tejado, se vendió el viejo altar y se habilitó la Capilla.Esta no pudo ser entonces abierta al culto á causa de los escándalos y dis-turbios promovidos por los impíos en contubernio con los farisaicos ¡bajo el falso celo por la Virgen de Salas!”.El cas és que l’enrenou va durar temps. Una setmana després de la manifestació, el dia 4 de febrer, tant La Vanguardia com La Veu de Catalunya encara parlaven d’agi-tació a Viladecans: “Pera conferen-ciar sobre l’estat d’agitació que reg-na entre’ls vehins de Viladecans ab motiu de la progectada venda d’un altar, va visitar ahir el governador al cardenal-bisbe doctor Casañas.El cardenal, sembla que hi ha enviat alguns périts pera examinar l’altar y emetre judici sobre’l valor artistich que pugui atresorar, y de l’informat per aquets sembla deduirse que no’s tracta de cap joya que merexi’l gran interés que justificaria una obra de veritable valor artístich, histórich o arqueológich”.(Encara n’hi ha més, continuarem en el proper número)

Jaume Lligadas Vendrell

La III Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà

És ja la tercera vegada que se celebra, i aquest cop és a Viladecans, a Can Xic, organitzada pel Grup Tres Torres. Els grups que treballen per al coneixement, la preservació i la difusió del nostre patrimoni històric i cultural als pobles de l’antiga baronia de l’Eramprunyà (és a dir, Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans) han instaurat una trobada anual per compartir experi-ències i per donar a conèixer treballs i estudis diversos.

La trobada serà el dissabte 27 de novembre, i el tema principal que es trac-tarà serà la cultura popular. Al matí hi haurà la presentació d’una sèrie de treballs realitzats, la majoria entorn d’aquest tema, i a la tarda hi haurà una taula rodona i una mostra de danses populars. Els de Viladecans presentarem una treball que parla dels Consells de Cultura Popular, la recuperació de la Tornaboda, i l’actual iniciativa del Mamut.

La trobada és oberta a tothom. I si voleu més informació, podeu adreçar-vos a trestorresviladecans@telefonica.net.

Imatge antiga de la Mare de Déu de Sales, que va ser cremada durant la guerra.

Pugès, enemic declarat d’An-dreu Samaranch, confirma que la manifestació va ser de dones i nens: “De la noche a la mañana el altar desapareció sin mas ni menos que motivó una verdadera alteraci-ón del orden público ya que mujeres

pdt 38 novembre 2010

Travel

plano pdt 4.30

slideshare-diapositivas del pdt

pdt para perfil

~desatd pdt

análisis pdt 2010/g2

aquí - n.38 - novembre del 2014

tbc en pdt

codigos pdt

oriol novembre 38:oriol novembre...

tutorial pdt 621

guia pdt 3500 daot

cartilla pdt planilla_electrnica_plame_30_11_11

manual pdt

análisis pdt 2010/g8

uso de pdt

análisis pdt 2010/g5

pdt 49 novembre 2011

pdt oaxaca

pdt sietelagos

trabajo virtual pdt 621