7racionalisme

20/12/2010 À. Baldó. Seminari de Filosofia 1

Modernitat: Característiques generals El XVII, segle del

Barroc

Gian Lorenzo Bernini: Extasi de Santa Teresa

~ 1647-1652. Altura: 350 cm. Marbre i bronze daurat.

Santa Maria della Vittoria, capella Cornaro. Roma

Diego Velázquez: La família de Felip IV

(Las Meninas)

Oli sobre tela. 1656. 318 x 276 cm.

(Museu del Prado - Madrid)

C:/Documents and Settings/ÀNGELS/Local Settings/Temporary Internet Files/Content.IE5/FIO7V1OH/5 Filosofía Modernidad.avi

http://cv.uoc.es/~991_04_005_01_web/fitxer/extasiteresa.gif


Modernitat: Característiques

generals s. XVII

Precedent directe: el Renaixement

Formació dels estats moderns centralitzats, absolutistes (Lluís XIV), i dels imperis col.lonials: França, Anglaterra, Espanya…

Context social i econòmic: societat burgesa: nous valors (individualisme, prosperitat, competència …)



generals s. XVII desenvolupament del liberalisme.

capitalisme, mercat lliure, laissez faire, laissez passer, no intervencionisme de l’estat en l’acció individual (llibertat negativa), estat mínim.

desenvolupament de la banca i la borsa.

1618 – 1648: Guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants. (Descartes hi participa allistat a la fila protestant, tot i ser catòlic)

http://www.bolsaone.com/www/manual/bolsa.asp?lang=ca&doc=2

http://fr.wikipedia.org/wiki/Guerre_de_Trente_Ans


El Racionalisme

René Descartes (1596-1650)

pare del Racionalisme

i de la filosofia moderna


Altres filòsofs racionalistes

Baruch Spinoza

Gottfried Leibniz 1646 Leipzig -

1716 Hannover

1632 Amsterdam – 1677 La Haya


Coneixement: introducció

Subjecte

Coneixement

Objecte

Per al realisme:

la realitat independent

del subjecte.

Per a l’idealisme:

Les idees

del subjecte


Descartes i la modernitat

Descartes trenca amb el realisme

objectivista que suposava que el

coneixement era l’adequació de

l’intel·lecte a la realitat

Gir epistemològic immanentista

Idealism

e

Realisme


Realisme vs. idealisme

REALISME:

REALITAT condiciona Percepció

sensorial

Idees

(subjecte) condiciona

DESCOBRIMENT DE LA VERITAT

IDEALISME:

Idees

(subjecte) condicionen Percepció

sensorial condiciona REALITAT

CREACIÓ DE LA VERITAT

Descartes, Berkeley, Kant


Idealisme modern

El tret comú a les posicions idealistes és

l’acceptació que el coneixement no és una

lectura de la realitat objectiva ni la ciència

un descobriment de la realitat (aletheia –

paper passiu del subjecte) sinó que el

coneixement és un acte de creació dels

objectes i la ciència una construcció del

pensament (paper actiu del subjecte).


el material del coneixement no és la realitat sinó les idees i l’enteniment exerceix la seva acció sobre elles (=empirisme); per tant el criteri de veritat no pot ser extrínsec a elles, perquè les coses no ens són donades en si mateixes, sinó com idees o representacions (#adequació o conformitat a la cosa) i

les idees no tenen a veure amb les imatges de la imaginació perquè, en tant que imatges serien formes d’extensió sinó que tenen realitat objectiva, és a dir que el que és pensable és condició de possibilitat de la seva existència (#empirisme). Kant (Il·lustració) serà l’autor que sintetitzarà aquests dos corrents en franca oposició.


Realime vs. Idealisme

Realisme Idealisme

Prioritat de les coses Prioritat de la consciència

L’existència del món s’hi

presuposa

L’objecte immediat del

coneixement són les idees

Actitud receptiva del subjecte Actitud constructiva del

subjecte

El que és real és intel·ligible en

si mateix

La intel·ligibilitat del que és

real prové del subjecte

Es pot conèixer la realitat en si

mateixa

Es coneix la realitat a través

del subjecte

Actitud de confiança envers les

facultats de coneixement

Actitud crítica davant les

facultats del coneixement


Tesis Racionalistes

Innatisme: L’ésser humà arriba al món dotat de coneixement innat: Idees innates

Paper fonamental de la Raó: Es pot conèixer l’estructura de la realitat a partir de les capacitats racionals de la ment humana

Racionalitat: El que podem conèixer del món depèn del subjecte. (idealisme)


Tesis Racionalistes

La Realitat es redueix a dues substàncies (Descartes), una (Spinoza) o infinites (Leibniz), però està ordenada per Déu.

Deducció i Intuïció intel·lectual, mètodes més adequats per assolir la veritat

Coneixement Sensible: poc fiable, no ens permet obtenir la ciència i la veritat.

La ciència és possible si segueix el model de les matemàtiques


René Descartes. El dubte

metòdic

Iniciador de la geometria analítica


Obres de Descartes

Les obres principals de Descartes són:

el Discours de la méthode (1637), prefaci de La dioptrique, Les météores i La géométrie;

les Meditationes de prima philosophia (1641), obra filosòfica cabdal;

els Principia philosophiae (1644);

i Les passions de l’âme (1649).

Són de publicació pòstuma: les Regulae ad directionem ingenii, probablement de 1628; Le monde ou Traité de la lumière (1633); L’homme; i La recherche de la vérité par la lumière naturelle (1701).


Descartes - 1

Caràcter modern del personatge:

Escepticisme davant la tradició: crítica de l’aristotelisme i l’escolàstica

Valoració de la Raó i la deducció racional per a la creació d’una nova filosofia basada en el model matemàtic.

èmfasi en la idea de subjecte: el jo (no Déu) és la primera veritat, clara, distinta i

segura.


QUÈ ÉS EL MÈTODE?

“Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals” Regles per a la direcció de l’esperit

Mètode = camí per a ordenar el pensament i l’acció

Exercici quotidià que permet pensar ordenadament.

Un conjunt de regles de coneixement pràctic.

Suma d’intuïció + deducció

QUINES SÓN LES REGLES

DEL MÈTODE? 1. EVIDÈNCIA

2. ANÀLISI

3. SÍNTESI

4. ENUMERACIÓ


Descartes - 2

Etimològicament, mètode vol dir camí

Tothom pot raonar, però no tothom ho sap fer: cal un

mètode adequat. que ens permeti trobar de forma segura

la veritat i eliminar l’error

El mètode cartesià es divideix en 4 regles:

– Evidència

– Anàlisi

– Síntesi

– Enumeració


EL MÈTODE Problema: com avançar amb seguretat pel camí del

coneixement? Com evitar els errors? La causa no pot ser la raó perquè aquesta és sempre la mateixa i és una eina valuosa i eficaç. La causa ha de trobar-se en l’ús de la raó.

Solució: cal utilitzar un MÈTODE segur i rigorós com el de les matemàtiques, perquè a través d’elles s’obté un coneixement segur. Aquest mètode és el DEDUCTIU, sense necessitat de recórrer a l’experiència (font d’enganys).

Aplicació: a la Filosofia = Ciència

"El coneixement és com un arbre del

qual l'arrel és la metafísica, la física el

tronc i les altres ciències són les

branques que creixen del tronc".

Principis de Filosofia 1644


Descartes - 3

1) EVIDÈNCIA: Evitar tots els prejudicis i admetre com a vertader només allò que pugui ser conegut de forma clara i distinta

• Idea clara: la que es mostra de manera present i manifesta a un esperit atent.

• Idea distinta: la que no es pot confondre amb cap altre.

• La ment capta les idees clares i distintes per INTUÏCIÓ, i així pot conèixer els elements més simples de què estan composats tots els éssers.

• En la pràctica del mètode: assimilació del que probablement és fals amb el que és fals.

2) ANÀLISI: dividir cada dificultat en el màxim nombre possible de parts i les que siguin necessàries per arribar a la millor solució.


Descartes - 4

3) SÍNTESI: conduir el pensament ordenadament, avançant des de l’objecte més simple, gradualment, fins al més complex, per arribar als principis generals que ordenen racionalment la realitat

4) ENUMERACIÓ: Un cop obtinguts els principis generals (lleis), observar els fets concrets per tal de veure si aquests principis es compleixen, i si no ens hem oblidat de cap dada.


LES REGLES DEL MÈTODE

1. EVIDÈNCIA 2. ANÀLISI 3. SÍNTESI 4. ENUMERACIÓ

Cal no admetre

res que pugui

ser dubtós i

només acceptar

com a vertader

allò clar i distint.

Dividir les idees

complexes en

parts simples.

Acceptant les

més evidents

com a

vertaderes.

Conduir per ordre

els pensaments,

dels més simples

als més

complexos.

Revisar tot el

procés per estar

segurs de no

haver omès res.


REGLES DEL MÈTODE CARTESIÀ P

art

an

alí

tica

P

art

sin

tèti

ca

1. EVIDÈNCIA

2. ANÀLISI

3. SÍNTESI

4. ENUMERACIÓ (REVISIÓ)

INTUÏCIÓ

DEDUCCIÓ

http://images.google.es/imgres?imgurl=http://mpgres.googlepages.com/sun.JPG/sun-full.jpg&imgrefurl=http://mpgres.googlepages.com/&h=34&w=33&sz=1&hl=ca&start=97&sig2=i4HDpUVjXoabtpBM4L5-Iw&tbnid=R82WW8uypuK9xM:&tbnh=34&tbnw=33&ei=j0-GR8SJDom8hAKKh9WBCQ&prev=/images%3Fq%3Dsun%26start%3D80%26imgsz%3Dicon%26gbv%3D2%26ndsp%3D20%26svnum%3D10%26hl%3Dca%26sa%3DN

http://images.google.es/imgres?imgurl=http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/62/Symbol_OK.png&imgrefurl=http://de.wikipedia.org/wiki/Bild:Symbol_OK.svg&h=292&w=300&sz=5&hl=ca&start=1&sig2=cNPagxIMyhkvcO1UqXeoxw&tbnid=a_ypo0dazhZKEM:&tbnh=113&tbnw=116&ei=2FKGR8mGKpXWgQLPl8HgCA&prev=/images%3Fq%3Dok%26imgsz%3Dsmall%257Cmedium%257Clarge%257Cxlarge%26gbv%3D2%26svnum%3D10%26hl%3Dca%26sa%3DG


L’aplicació de la REGLA DE L’EVIDÈNCIA implica dubtar de tots els coneixements

rebuts per així assolir una veritat indubtable que serveixi de fonament a tot el saber.

CARACTERÍSTIQUES DEL DUBTE

METÒDIC No escèptic. Deliberat i voluntari

PROVISIONAL És el pas previ al coneixement vertader

UNIVERSAL • Experiència anterior: criteri d’autoritat i tradició • Present, món exterior TEORÈTIC

• Física • Matemàtiques • Filosofia

NO PRÀCTICA • Moral • Religió • Costums • Política


Màximes morals:

Mantenir els costums i les tradicions establertes

(escepticisme)

Assimilació del que probablement és vertader amb

el que és vertader (inversió del mètode prescrit en la

2a. Part)

“Vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna”

(estoïcisme)

Intel·lectualisme moral

Descartes – Moral provisional


Descartes - 5

Quarta part del Discurs:

• Per aplicar la 1a. Regla del mètode (evidència), cal una primera veritat, que per la seva claredat i distinció, sigui un MODEL D’EVIDÈNCIA.

• Alhora, suposarà una victòria contra els escèptics (Montaigne, Francisco Sánchez…)

• El punt de partida per trobar-la és el DUBTE METÒDIC, el DUBTE SISTEMÀTIC I HIPERBÒLIC:


Descartes - 6

1. Dubte sobre el coneixement que prové dels

sentits (engany).

2. Dubte sobre les veritats de la lògica i la

matemàtica, possibilitat de l’error.

3. Assimilació somni/vigilia (Dubte universal)


Dubtar del propi dubtar (Dubte hiperbòlic) hipòtesi del Geni Maligne, que fa veure com a evident i vertader allò que en realitat, potser sigui fals

El dubte, metòdic o

hiperbòlic, serveix per a

comprovar la certesa del

nostre pensament


Texts complementaris

Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo. (MM1)


Text complementari

Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res. (MM2)


Descartes - 7

• És impossible dubtar sense pensar i, si penso necessàriament existeixo: Cogito, ergo sum

Primera veritat clara i evident: la consciència d’un mateix (Influència de Sant Agustí)

La “consciència de si mateix”, primer fonament sobre el qual es basa la ciència i la filosofia en la modernitat.

però:

Si consciència = identitat, llavors la identitat pot ser falsa (Geni Maligne o, si voleu en termes d’avui, Màtrix)


Texts complementaris

Tancaré ara els ulls, em taparé les orelles, em separaré de tots els meus sentits, esborraré, fins i tot, de la meva ment totes les imatges de coses corporals, o, si més no, perquè això a penes es pot fer, les reputaré com a vanes i falses, i entretenint-me així solament amb mi mateix, i considerant el meu interior, tractaré de fer-me a poc a poc més conegut i més familiar a mi mateix. Jo sóc una cosa que pensa, és a dir, que dubta, que afirma, que nega, que coneix poques coses, que n'ignora moltes, que ama, que odia, que vol, que no vol, que també imagina, i sent. Car, així com m'he adonat abans, encara que les coses que sento i imagino no siguin potser res de res fora de mi i en elles mateixes, estic tanmateix segur que aquests modes de pensar que anomeno sentiments i imaginacions, solament en tant que són formes de pensar, resideixen i es troben certament en mi. (MM,3)

“Però què és doncs el que sóc? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És a dir, una cosa que dubta, que concep que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent. Certament no és poc si totes aquestes coses pertanyen a la meva natura.” (MM,2)


Descartes - 8

El Cogito ergo Sum, primera veritat, esdevé model

d’evidència per a totes les altres veritats.

però,

La certesa del Cogito ergo Sum, (si bé és veritat que

dubtant es pensa que es dubta i dubtar és una forma de

pensar) tanmateix no és garantia que les idees que es

tenen sobre el món siguin del tot vertaderes (DM: la

descoberta de la primera veritat no soluciona el problema

de l’assimilació del somni i la vigília; a les MM, hipòtesi

del Geni Maligne, que fa que em sembli evident el que en

realitat és fals)


Text complementari

Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit. (MM,2)


Descartes - 10

Examen de les pròpies idees:

1. Idees factícies, és a dir, creades pel subjecte (per la consciència)

2. Idees adventícies, és a dir, provinents del món exterior

3. Idees innates, és a dir, provinents de Déu. Són clares i distintes.

http://images.google.es/imgres?imgurl=http://img112.imageshack.us/img112/2926/arbre3fw.jpg&imgrefurl=http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller%3Frp_action%3Dview_tema%26rp_tema_id%3D283577&usg=__ZUnE7EsoQC6BF-sbA9REjceTIbE=&h=800&w=600&sz=91&hl=ca&start=3&sig2=ptuMQswSvhbXo8j-wv9vlQ&tbnid=qQZmrDQgLXnX8M:&tbnh=143&tbnw=107&ei=TdpwSYTCLcasjAfDooTPBQ&prev=/images%3Fq%3Darbre%26gbv%3D2%26hl%3Dca%26rls%3Dig%26sa%3DG

http://images.google.es/imgres?imgurl=http://cienciaytecnica.blogia.com/upload/20060308002742-teorema-pitagoras.jpg&imgrefurl=http://cienciaytecnica.blogia.com/2006/marzo.php&usg=__Gh5PmgWNs8o0RA6jCLzeV4yGV-o=&h=589&w=427&sz=23&hl=ca&start=2&sig2=YrFDuQYC0ATQCrKcaxzYMg&tbnid=OjBlx2qkpCCQcM:&tbnh=135&tbnw=98&ei=lNpwSf7DJ6O1jAe8rLDFBQ&prev=/images%3Fq%3Dteorema%26gbv%3D2%26hl%3Dca%26rls%3Dig


RES COGITANS

SUBSTÀNCIA PENSANT

PENSO IDEES

ADVENTÍCIES FACTÍCIES INNATES

Provenen dels sentits:

arbre, casa,...

Provenen de la

imaginació: unicorn,

centaure, ETC...

Provenen de la nostra

ment i emergeixen de

la pròpia facultat de

pensar. Són clares i

distintes.

OBJECTIVES / SUBJECTIVES?

DÉU

PERFECCIÓ

EXTENSIÓ

SUBSTÀNCIA

CAUSA

NOMBRE

JO

Aplicació de la segona

regla de l’ANÀLISI


Descartes - 9

Demostració de l’existència de Déu per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.

1. Argument de la infinitud: idea d’infinita perfecció Déu com a Ésser perfecte (causa de la idea perfecció)

2. Argument de la causalitat aplicat al “jo”: jo contingent Déu com a Ésser necessari i causa de l’existència del jo.

3. Argument Ontològic: L’existència de Déu és inclosa en la seva essència. (“no sóc lliure de pensar que Déu no existeix” MM,6)


RES INFINITA Demostrar l’existència de Déu és important per invalidar la hipòtesi del Geni

Maligne i garantir l’existència de la veritat.

ARGUMENT DE LA INFINITUD

ntre les idees innates, hi ha la idea de Deu com a ésser perfecte i infinit (Prova

gnoseològica). És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte;

l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un

ésser infinit i perfecte que és Deu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.





Entre les idees innates, hi ha la

idea de Déu com a ésser perfecte

i infinit. És clar que la idea d'un

ésser perfecte i infinit no pot

provenir d'algú imperfecte; l’autor

d’aquesta idea no puc ser jo,

criatura finita i imperfecta, només

pot tenir com a causa un ésser

infinit i perfecte que és Déu i és

ell qui ha posat en mi la idea

d’una substància infinita.

Descartes dona un altra prova que és una nova versió de l’argument ontològic, el més

famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu. Va ser formulat

per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar

l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..


RES INFINITA

ARGUMENT DE LA CAUSALITAT APLICAT AL JO









Origen del meu ésser imperfecte (contingència, duració i conservació) no pot ser un altre que un ésser perfecte. Déu com a causa del JO.






RES INFINITA









ARGUMENT ONTOLÒGIC





Descartes dóna un altra prova que és una nova versió de l’argument

ontològic, el més famós i controvertit de tots els intents de demostració de

l’existència de Déu. Va ser formulat per primera vegada per Anselm de

Canterbury al segle XI. Aquest argument pretén provar l’existència de Déu

partint de la idea mateixa de Déu..

Sant Anselm el formulà així:

Tots els homes tenen una idea de Déu, i entenen que és un ésser tal que és

impossible pensar-ne un de més gran que ell. Un ésser així ha d’existir no

només en el nostre pensament sinó també en la realitat, ja que si només

existís en el pensament en podríem pensar un de més gran que ell, que

tendria la perfecció de l’existència. En conseqüència Déu ha d’existir en la

realitat

Sant Anselm el formulà així:

Tots els homes tenen una idea de Déu, i

entenen que és un ésser tal que és

impossible pensar-ne un de més gran

que ell. Un ésser així ha d’existir no

només en el nostre pensament sinó

també en la realitat, ja que si només

existís en el pensament en podríem

pensar un de més gran que ell, que

tIndria la perfecció de l’existència. En

conseqüència Déu ha d’existir en la

Realitat.

En el Discurs el filòsof francès ens l’exposa de la

manera següent: “... tornant a examinar la idea

que posseïa d’un ésser perfecte, trobava que

l’existència hi era compresa, de la mateixa

manera que en la idea de triangle s’hi comprèn

que els seus tres angles són iguals a dos rectes,

o a la d’una esfera en què totes les parts són

equidistants a un centre, i fins i tot de

manera encara més evident; i, en conseqüència,

és tan cert, almenys, que Déu, que és l’Ésser

perfecte, és o existeix, com ho pugui ser

qualsevol demostració de geometria”.


El cercle cartesià

Per la regla d’evidència

només podem acceptar com a

vertader allò que es presenta

de forma evident

COGITO ERGO SUM

Existència de DÉU

Déu és garantia de les

veritats descobertes pel jo

Atès que la idea de Déu és

innata es produeix un cercle

viciós:

És l’existència de Déu la

que ens assegura que el

“cogito” és vertader o és el

cogito i la seva evidència el

que ens asseguren que Déu

existeix?


Antoine Arnauld: problema de la circularitat Déu-evidència implícita

en la circularitat Déu-cogito:

Descartes diu que només estem segurs que són vertaderes les

coses que concebem clarament i diferentment, perquè Déu existeix i

ho garanteix. Però no podem estar segurs que existeix Déu, si no el

concebem amb tota claredat i distinció; per tant, abans d'estar

segurs de l'existència de Déu, hem estar-ho de que és vertader tot el

que concebem amb claredat i distinció».













CRÍTICA A DESCARTES

IDEES EVIDENTS

DÉU EXISTEIX

Són VERITAT perquè

COGITO

DÉU garantia

Evidència: IDEES

clares i distintes

És l’existència de DÉU la que ens assegura que el COGITO és VERITAT o

és el COGITO i l’EVIDÈNCIA que ens asseguren que DÉU existeix?


RES EXTENSA Descartes es proposa examinar si existeixen les coses materials o món

exterior. Fins ara ha demostrat que és una cosa que pensa i que hi ha una

substància infinita o Déu que garanteix la veritat del pensament. Però també

té la idea clara i distinta de ser un cos extens i no pensant. Com en pot estar

segur?

RES EXTENSA









Ara bé, no sent Déu capaç d'enganyar, és

patent que no m'envia aquestes idees

immediatament per si mateix, ni tampoc per

mitjà d'una criatura que posseeixi la realitat

d'aquestes idees....Doncs no havent-me donat

Déu cap facultat per a conèixer que això és

així, sinó molt al contrari, una poderosa

inclinació a creure que les idees parteixen de

les coses materials, no hi veig com podria

disculpar-se l'engany si, en efecte, aquestes

idees partissin d'un altre punt o fossin

productes d'altres causes i no de les coses

materials.“ Meditacions metafísiques,IV





Déu garanteix l’existència de la res extensa.

Realitat material

MECANICISME


Descartes - 12

MATÈRIA

a) qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida, quantitat, lloc i temps. Són racionals (matematitzables), i la base del nostre coneixement vertader sobre el món.

b) qualitats secundàries: provenen dels sentits i de la imaginació: color, olor, sabor, etc. Són subjectives (no es pot fer ciència sobre elles)

A partir d’aquesta anàlisi, Descartes elabora una imatge mecànica del món: el model mecanicista, que ja hem vist com a característic de la nova ciència del s. XVII


Text complementari

Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més

distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car les

nocions generals són normalment més confuses, sinó d'algun en particular. Prenem, per exemple

aquest tros de cera que acaba d'ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que

contenia, té encara alguna cosa de l'olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva

figura, la seva grandària, són aparents; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà algun so.

En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament, es troben en aquest.

Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l'apropa al foc: allò que li restava de gust s'exhala, l'olor

s'esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid,

s'escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el copegi, no farà cap so. Roman la mateixa

cera després d'aquest canvi? Cal reconèixer que roman i ningú no ho pot negar. Què coneixia hom

doncs amb tanta distinció d'aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot això que hi he

observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l'olfacte, o la vista,

o el tacte, o l'oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser era això que penso ara, a

saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de la mel, ni aquesta agradable olor de les flors, ni

aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se

m'apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant

amb precisió, quan la concebo d'aquesta manera? Considerem-ho atentament, i allunyant totes les

coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom

extens, flexible i mudable. (MM,2)


Descartes - 13

Mecanicisme: L’univers-màquina

Gall d’Estrasburg (s.XVII)

L’ànec de Vaucanson (s.XVII)

Exemple d’autòmats


Descartes - 14

Paradigma (model) mecanicista

Model d’interpretació de la realitat que pren la

màquina com a imatge del món, degut a la

reducció del món material a “extensió” : l’univers,

la natura, els animals, i fins i tot l’ésser humà

poden ser estudiats com a màquines.

Naturalesa com a objecte d’estudi i de dominació:

Per a Descartes el coneixement permetrà als éssers humans “fer-nos

com a amos i posseïdors de la naturalesa” DM,VI esperit burgès


Descartes - 16

Dualisme Antropològic

L’ésser humà és un compost de dues substàncies:

però:

Descartes no explica de forma clara i evident com es relacionen dues substàncies que metafísicament són diferents.

(Glàndula pineal)

J.O. De Lamettrie (1709/1751) escriu “L’home màquina”, on exposa el reduccionisme mecanicista antropològic: l’ésser humà només és una màquina, només és res extensa.

res extensa cos, matèria

res cogitans Jo, pensament o

ànima


RES EXTENSA PROBLEMA DEL DUALISME CARTESIÀ: L’home està composat per dues

substàncies: el cos és una màquina acoblada a un esperit.

COS

RES EXTENSA

MATÈRIA













ESPERIT

RES COGITANS

PENSAMENT

MECANICISME

DETERMINISME

RES COGITANS

LLIBERTAT

Descartes va considerar la glàndula pineal, «una petita glàndula situada cap a la meitat de

la substància del cervell», com el nexe d'unió entre l'ànima i el cos, que a través de la

sang i els nervis relacionen la res cogitans amb el cos o res extensa, orienta el moviment i

influeix sobre l'ànima. (En l'actualitat se sap que la glàndula pineal o epífisi conté cèl·lules

pigmentàries que reaccionen als canvis lumínics, i és la responsable de la segregació de

l'hormona melatonina, que regula els ritmes vitals i els estats de son).


Descartes - 11

Teoria de les Substàncies – (Cal distingir entre l’ordre de descobriment de les veritats i

ordre de realitats)

Déu és substància perfecta i garanteix les veritats descobertes pel “jo” (matemàtiques) i és causa de l’existència del “jo” i del món (no hi ha pròpiament demostració de la seva existència)

El “jo” és la substància pensant (res cogitans), i equival a l’esperit, l’ànima o la ment.

El món material és la substància extensa (res extensa). Encara cal demostrar la seva existència.

Su

bst

àn

cia

Infi

nit

a

Su

bst

àn

cies

fin

ites


Descartes: Substàncies


Descartes - 17

Objeccions al Cartesianisme

Podem estar segurs de la primera veritat Cogito

ergo sum? Podem desempallegar-nos de la

hipòtesi del Geni Maligne, o en el seu lloc Màtrix,

no segueix enganyant-nos, malgrat tot?

La relació cos/pensament no es resol de forma

satisfactòria. Descartes pretén deixar al subjecte

un àmbit de llibertat no determinat per les

condicions materials.














RESPOSTA A LES

OBJECCIONS Resposta de Descartes: l’error en el coneixement prové de la VOLUNTAT

L’esperit humà té dues facultats

ENTENIMENT VOLUNTAT

A vegades dominada per

les PASSIONS (COS)

RAÓ S’ha de sotmetre

S’han d’eliminar

(ESTOÏCISME)














IMPORTÀNCIA DEL PENSAMENT DE

DESCARTES

Dóna importància al SUBJECTE

(pensament, llibertat i autonomia) per

sobre de l’OBJECTE (extensió, determinat i

mecànic). IDEALISME.

Canvia el punt de vista de l’Edat Mitjana

(de la certesa de Déu a la certesa de la

Raó). En canvi Descartes parteix de la

certesa de la raó per arribar a la certesa de

Déu. RACIONALISME.

El seu atreviment per qüestionar-ho tot i

l’èmfasi en la importància de la RAÓ el van

convertir en el pare de la FILOSOFIA

MODERNA. DUBTE METÒDIC.


DESCARTES

Ontològics Epistemològics

Coneixement segur Substància

Res Cogitans Res Extensa DÉU MÈTODE matemàtic

Cogito ergo sum

Principi indudable

DUBTE

Subjecte pensant

IDEES

Factícies

Adventícies

Innates Coneixement

Existència del subjecte

Ètica i Religió

Absoluta perfecció

No enganyador

planteja problemes

suposa la recerca d’un

mitjançant un

el que implica un

utilizant el

afecta no afecta

garanteix un

escapa al

suposa la definició de

s’aplica a

permet distingir entre

concebut com a

el que implica

garanteix el p

roce

dei

xen

de

concebut com

posseïdor de

po

en s

er



generals El XVIII, segle del

Neoclassicisme

DAVID (1791):

La Mort de

Marat, oli

sobre tela,

Museu de

Belles Arts,

Brusel·les



generals: sXVII-XVIII Nova imatge de l’univers: fenomen

“impersonal”, regulat per lleis naturals de caràcter físic i matemàtic.

Nova imatge de Déu: no intervé en un món que és autònom (té les seves pròpies lleis).

Nova religió: el Deisme Autonomia de la RAÓ enfront la fe.

L’ésser humà és autosuficient, ha arribat a la seva “majoria d’edat” (Kant)

La filosofia vol saber què és la raó i com funciona:

Racionalisme Criticisme Empirisme



LAÏCISME: anàlisi crític del pensament religiós, al qual s’hi posen límits (Kant) o bé es ridiculitza (Voltaire).

OPTIMISME: es creu en la idea de PROGRÉS i la millora contínua de la condició humana.

CIÈNCIA: símbol de les possibilitats de la raó humana (“coneixement és poder”)

Isaac

Newton



generals

Fonamentació dels drets dels individus davant l’estat i davant dels altres individus: acta “Habeas corpus” (Anglaterra, 1679)

Teoria del Contracte: l’ordre polític és un contracte entre la societat i el govern. Sobirania del poble. Sufragi Universal. Divisió de Poders. (Locke, Montesquieu)

Lluita contra la tortura (Inquisició), l’esclavitud, i per la igualtat home-dona

Defensa de la tolerància, el benestar i la saviesa moral (bondat)


s.XVII XVIII

Drets

humans

Democràcia

Esperit

laic

7racionalisme

Education