un país de dolçaines
TRANSCRIPT
Un país de dolçaines
Marisa Herráez Císcar
Història de la comunicació social al País
Valencià
Comunicació Audiovisual
València, 2002
Introducció
La dolçaina és un instrument propi de la música tradicional
valenciana que pertany a la família dels oboès. El so d’aquest
instrument és penetrant i de gran potència. Fins fa pocs anys la seua
activitat es va desenvolupar exclusivament en els carrers i places
dels pobles i les ciutats, sent el protagonista en grans concentracions
de públic en les festes i costums de les nostres comarques.
La dolçaina utilitza canya de doble llengüeta i té unes
dimensions reduïdes i una construcció cònica que junt a una gran
campana li dóna una gran potència sonora. El domini de l'afinació es
basa en un sistema de huit orificis sense claus annexes combinat
amb una controlada pressió de l'aire i de l'embocadura.
Té tres parts anomenades:
Cos:
És la part des d’on es controla l'afinació, en la part central estan els
orificis per a produir les distintes notes i en la part inferior o
campana que actua com a amplificador del so.
Canya:
És la part que produeix el so. És la més delicada, ja que esta
fabricada per dues pales de canya molt fràgils, qualsevol cop o canvi
de temperatura pot alterar el seu so.
Tudell:
Es un tub metàl·lic i cònic de llautó, o qualsevol metall noble, que
uneix la canya i el cos de la dolçaina.
Hui en dia la dolçaina està present també en altres registre
musicals, trencant les “fronteres” de la música tradicional. No
obstant això, ha sigut quasi impossible aconseguir informació als
llibres, per poder fer aquest treball. Com s’explica això? S’explica
perquè no hi ha bibliografia dedicada a la dolçaina. Hem trobat molts
pocs llibres, i els que hem trobat només dedicaven un parell de
pàgines a aquest instrument popular. No s’ha fet cap
investigació científica i rigorosa
sobre els orígens de la dolçaina o la seua història.
La dolçaina és cultura i comunicació popular, no només pel seu
important paper dins de les festes populars valencianes, sinó també
perquè la seua història es continua transmetent hui en dia de boca a
orella. El que en qualsevol cas està clar, és que els que més
informació tenen sobre aquest instrument són els propis dolçainers i
dolçaineres, per això, el que hem fet en aquest treball és un recull de
les nostres converses amb coneguts dolçainers i dolçaineres
valencians. Moltes gràcies per fer-ho possible a Antonio de la
Asunción i Andrés, Susana Díaz i Tejedor y Alejandro Blay.
Antonio de la Asunción i Andrés va començar al món de la
cultura popular tocant el tabal. Amb moltes ganes d’aprendre
va fer tots els estudis possibles de dolçaina, sense caràcter
oficial, amb Xavier Richart. També té el grau superior de
percussió al conservatori. És co-autor del llibre “Estudiant la
dolçaina. Obres per a colla” amb Xavier Richart.
És mestre de música al col.legi Salesians de València i
dona classes de dolçaina i tabal als xiquets d’aquest col.legi i
també en el grup del Cabasset a la falla “Manuel Candela”. A
banda de tot això, a Antonio encara li queda temps per a ser el
director musical de la Colla “El Cudol”, i és un dels més
reconeguts compositors de dolçaina, guardonat amb
importants premis.
Entrevistadora
M’agradaria començar preguntant-te pels orígens de la
dolçaina. D’on va sorgir?
Antonio
Aquest és un tema prou difícil perquè no hi ha realment uns
estudis realitzats. La teoria que hi ha al carrer i que normalment
creu la gent és la de que ve dels àrabs, de la època musulmana de la
península, però aquesta teòricament és la més errònia, per molts
motius. S’han trobat instruments molt semblants a la dolçaina, com
els oboès antics, en bona part de la península i en altres punts
d’Europa com el nord de França, Anglaterra i Europa central, que
són zones on no van arribar els musulmans. És complicat parlar de
tot això perquè un instrument pot arribar a un lloc de moltes
maneres, però per a que estiga prou arrelat en una zona
determinada ha de pasar un temps i haver un assentament, i els
musulmans no arribaren ni de lluny a estes zones, per tant és difícil
creure aquesta teoria. Hi ha una altra raó que tira per terra aquesta
teoria, i és que les zones on més assentats estigueren els musulmans,
com Andalusia, no tenen cap instrument que siga paregut a la
dolçaina.
Ens podem preguntar... Per què pensem que la dolçaina ve des
musulmans? Lògicament perquè en tota la regió del nord d’Àfrica hi
ha instruments, xirimies que diuen ells, que són molt semblants a la
dolçaina, varien en mida i en afinació, però són molt pareguts. El
més fàcil és associar aquestos instruments a l’origen de la dolçaina
valenciana.
Hi ha més teories que es barallen hui en dia però tampoc hi ha
cap estudi seriós que demostre que són certes. Es diu que pot ser un
instrument celta, dels pobles germànics que vingueren del nord. Esta
teoria lligaria la dolçaina amb els pobles del nord i del centre de
Europa. Jo he vist per exemple grups anglesos que toquen
instruments molt pareguts a la dolçaina. Sabem que els pobles celtes
i germànics estigueren a la península, per tant podria ser un hipòtesi
vàlida.
Una altra possible teoria seria la de les croades cristianes.
Durant l’Edat Mitjana quan se n’anaven els cristians a zones
orientals a lluitar contra els infidels. Gràcies a esta relació amb els
turcs o altres zones orientals podrien haver arribat instruments
semblants a la dolçaina a la península. També s’ha pensat en l’Imperi
romà que va estar molt de temps al nord d’Àfrica, però com veus, hui
en dia és impossible saber quines d’estes teories és bona.
Entrevistadora
D’on ve el mot dolçaina?
Antonio
L’arrel està prou clara, ve de dolç i de eina. El mot vol dir que
és una ferramenta dolça, un instrument melòdic. Dins del mateix País
Valencià trobem també altres noms de la dolçaina, com per exemple
el de xirimita que s’utilitza al sud d’Alacant. No se sap molt bé per
què es diu així. Es creu que és perquè és una zona que va ser
repoblada per gent de les Illes Balears. A les Illes hi ha un
instrument de pastors que es diu xirimia, és una flauta molt xicoteta,
que en realitat són dos flautes unides. És molt probable que quan
esta gent va arribar al sud alacantí i va vore un instrument semblant
a esta xirimia comencés a anomenar-lo igual. En alguns pobles
també s’ha quedat com xeremita o xaramita.
Entrevistadora
Quins instruments semblants a la dolçaina trobem hui en
dia en altres regions espanyoles?
Antonio
Podríem nomenar l’instrument genèric que seria la “dulzaina
castellana”, pròpiament dit és un oboè antic, que no ha evolucionat i
que no té claus. L’oboè actual que tenim en les bandes és una
“dulzaina” evolucionada, amb claus que li permeten arribar a altres
registres i a altres notes. La dolçaina per tant seria aquest oboè
antic.
La “dulzaina” més curta de totes és la valenciana, per tant, de
totes és la que té el so més agut. A Catalunya tindríem la gralla que
és un poquet més llarga que la dolçaina i afinada en altra tonalitat.
En la zona de Múrcia i algunes regions de Castella la Manxa,
sobretot en les comarques que estan més prop d’Alacant i València, i
segurament per influència de la nostra comunitat, existeix el que
s’anomena la “pita”. La “pita” és igual que una dolçaina però varia el
nom. És curiós per exemple que dins de les festes de Caravaca de la
Cruz hi ha un dia que és el del “tío de la pita”. Normalment, i és
curiòs, baixa un dolçainer del País Valencià a fer la festa amb
dolçaina valenciana.
Cap a la zona d’Aragó tindríem el que ells anomenen la “gaita”,
que en realitat és una “dulzaina”, no s’ha de confondre amb el sac de
gemec. Després, en tota la zona de Castella la Manxa i part de
Castella i Lleó trobem el que seria la pròpia “dulzaina”. N’hi ha molts
models, perquè esta “dulzaina” si que ha evolucionat un poquet més.
Alguns models tenen claus, com si fora l’oboè actual, i altres no en
tenen, depèn de la tessitura a la qual vulguen arribar.
Si pugem encara més amunt trobem la “dulzaina” navarra, que
ells també anomenen “gaita”. La “gaita navarra” és prou curiosa
perquè té una espècie de planxa entre el tudell i la canya i una
cadeneta per a adornar-la. Per últim, en algunes zones del País Basc
també trobem algun instrument paregut, pot ser per influència de
Navarra.
Entrevistadora
A València, quan es pensa que va aparèixer la dolçaina?
Antonio
És molt difícil de saber perquè caldria bibliografia i sobretot una
investigació a fons que mai s’ha fet. Jo m’atreviria a dir-te que la
dolçaina forma part de la festa, amb un paper important, des del
segle XVIII o inclús XIX. Però evidentment és un instrument que està
a les nostres terres des de fa molts més anys. Jo tinc algunes
informacions, el que passa és que no estan contrastades. Tinc una
transcripció d’un llibre de l’Ajuntament de València on
s’arreplegaven els contractes que es feien. Es tracta d’una carta
transcrita del segle XV en la qual es parla de que a la ciutat de
València hi havia un dolçainer amb un sou pagat per l’ajuntament, i
també hi ha un altre document del segle XVI on es diu que la ciutat
de València tenia un dolçainer contractat per a les festes de tot l’any.
També trobem un escrit del segle XVI on es parla de que per a la
visita del rei a la ciutat de València es va preparar una comitiva de
“pífanos” i “atabales”. Si ho pensem probablement estos “pífanos”
foren dolçaines, perquè el “pífano” és una flauta. I quin instrument
de vent ix normalment al carrer amb percussió?
A partir d’ací no es pot tornar a parlar d’informació real fins el
segle XIX. Dins de molts quadres de Goya hi ha tot un seguit
d’aparicions de “dulzainas”, això vol dir que eren prou habituals a la
seua època.
Entrevistadora
Com ha evolucionat la dolçaina des de la seua aparició a
València?
Antonio
No te res a vore la dolçaina d’ara amb la dolçaina d’abans. Des
de fa uns anys s’ha creat una consciència de la dolçaina i un interés
per l’instrument. La dolçaina ha evolucionat, com evolucionen tots
els instruments, no només en quant a la forma i l’estructura de
l’instrument, sinó també en quant al repertori que es toca i la
manera de tocar.
Fa uns trenta anys en tot el País Valencià quedaven només tres
o quatre persones que tocaven aquest instrument. No s’ensenyava a
tocar la dolçaina perquè era un ofici, i evidentment si els dolçainers
ensenyaven a tocar a altres els llevaven el treball. El dolçainer
només ensenyava el que ell sabia quan s’anava a retirar, i esta era
l’única forma d’aprenentatge possible. Per això no hi havia molta
gent que toqués. En un moment determinat canvià la mentalitat
social i es perderen alguns valors culturals, el treball per al dolçainer
començà a escassejar i quasi van arribar a desaparèixer.
Als anys setanta per tant, només quedaven quatre o cinc
persones que tocaven la dolçaina. Ací a València estava Joan Blasco i
per les zones de Castelló estava per exemple Pasqualet de Vila-real.
Veient la situació, Joan Blasco va començar a donar classes, va fer
una escola municipal a Algemesí junt amb l’ajuntament d’esta
localitat. Després va crear també una escola a València. Molta de la
gent que estudià amb Joan Blasco desprès van anar a altres llocs i
alguns també van començar a fer classes. Es van produir una sèrie
de esdeveniments que van fer que esta xicoteta arrel s’estengués
cada vegada més. Hui en dia és impossible saber quanta gent estudia
o toca la dolçaina perquè el número és enorme. També hi ha
publicacions dedicades a la dolçaina i el nombre de discos gravats
creix cada any.
Ens podem preguntar... quina seria la clau de tot això? No se
sap, pot ser l’interès de la gent que es va començar a prendre la
dolçaina com un hobby i no com un treball o el canvi de la societat
que va intentar recuperar unes arrels pròpies. Va arribar un moment
determinat on la dolçaina anava molt lligada amb el ser progressista,
ser d’esquerres. Aquest fet també va espentar molt el món de la
dolçaina. Això tingué la seua part positiva, però també tingué una
part negativa. No vull dir que això siga negatiu, però no hem
d’oblidar mai que estem parlant d’un instrument, estem parlant de
música i de tradició i no estem parlant de política. De qualsevol
manera, va ser molt important per a l’avanç de la dolçaina perquè
molta gent començava a estudiar-la perquè era un símbol
d’esquerres. Hui en dia això ja s’ha perdut prou, encara que de
vegades encara s’associa.
Entrevistadora
Aleshores tu penses que d’alguna manera en els últims
anys s’ha intentat recuperar la cultura popular?
Antonio
Jo crec que si, el que passa és que cada camp evoluciona a un
ritme. Jo crec que la gent ara s’interessa i estudia. Hi ha molta més
gent que estudia música i musicologia. És molt més fàcil fer
gravacions, qualsevol pot anar a un estudi i amb alguns diners fer
una gravació, no només de dolçaina, de qualsevol grup de danses, de
folk, etc. Vull dir que els mitjans que tenim hui en dia, tant per a
arreplegar material com per a enregistrar-lo, etc., afavoreixen molt
la investigació i l’avanç.
Però com ja he dit cada camp avança a un ritme diferent, han de
succeir una sèrie de coses per a que s’engega l’espurna. Per
exemple, el cant d’estil valencià va a un ritme determinat. Ha
avançat un poquet més lent del que s’esperava, però hi ha gent que
està investigant i treballant en el tema. L’avantatge que va tindre és
que no es va arribar a perdre mai, així com la dolçaina quasi va
desaparèixer, en tots els pobles ha quedat sempre algú que cantés,
perquè no estava considerat com un ofici real i es podia ensenyar. El
cas és que jo crec que el tema del folklore si que va avant i que
interessa.
Entrevistadora
Tu creus que la gent que va començar a tocar la dolçaina
fa uns deu o dotze anys, o la gent que la comença a tocar hui
en dia, ho fa per retrobar les arrels culturals o simplement per
tocar un instrument?
Antonio
Ara hi ha molta gent tocant la dolçaina, i evidentment quanta
més gent n’hi haja més motius diferents n’hi hauran per a tocar.
Quan qualsevol cosa es fa extensiva a molta gent automàticament es
perd un poquet l’origen, però és el preu que cal pagar per a que la
dolçaina estiga normalitzada, per a que siga normal trobar una
dolçaina i que la gent vaja a vore concerts de dolçaina igual que va a
vore concerts de banda.
Per això pot ser que el motiu pel qual ú comence a tocar la
dolçaina siga simplement que al costat de la seua casa es fan classes
i a ell li agrada la música, i que no tinga ni idea de cultura popular.
Vull dir que els motius de la gent ara mateix són tants com gent que
toca la dolçaina. Però abans si que es veia d’una altra manera, jo
conec a molta gent que va començar a tocar als anys vuitanta només
perquè eren d’esquerres i era una manera de demostrar-lo.
Entrevistadora
Estem parlant de la evolució de la dolçaina a nivell social,
però com va evolucionar l’instrument físicament?
Antonio
La dolçaina és un instrument completament artesà, fins i tot
abans la feia ú mateix, o li la demanava a algun torner de confiança.
Quan va començar a tocar més gent es va fer necessari que
l’instrument es perfeccionés, havien d’estar tots afinats iguals,
perquè si no no podien tocar dos dolçainers junts. També és cert que
la gent cada vegada ha anat adquirint més cultura musical, encara
que no estudie, perquè hui tots sentim música: a la radio, a la tele,
tenim discos, etc. Tots sabem el que sona bé i el que no. Calia buscar
un instrument equilibrat, que ens permetés tocar junts i
experimentar noves coses. A l’any vuitanta sis a València hi havia
tres constructors de dolçaines. El primer a Morella, encara està. Feia
unes dolçaines molt boniques, amb dibuixos, de museu, però que no
servien per a tocar. Després, a València ciutat n’hi havia dos. El que
li feia les dolçaines a Joan Blasco i Aliaga. Un grup de dolçainers van
decidir ajuntar-se amb un torner i fer un estudi científic de la
dolçaina. Van estudiar les mides, la posició dels forats, el só, etc. Van
crear una dolçaina estàndard. A partir d’ací canvia tot: es pot
començar a parlar de tocar en grups, composar coses més difícils,
tocar dolçaina amb una banda, fer concerts, etc.
Entrevistadora
Per què la dolçaina i el tabalet han adquirit un paper tant
important dins de les festes populars valencianes?
Antonio
Pense que perquè és una manera prou senzilla de fer festa
cridanera. No vaig a discutir la importància de les bandes dins de es
festes populars, però el que està clar és que una banda són moltes
persones, en canvi una dolçaina i un tabal fan la festa ells a soles,
son molt econòmics. En alguns pobles, les danses les toca el clarinet
o la secció de vent de la banda, això s’explica perquè en un moment
donat es va perdre la dolçaina, com per exemple a les danses de la
Font de la Figuera. Però no tots els pobles tenien banda, les bandes
com les coneixem ara són del segle XIX, aleshores, el més fàcil i el
més barat era cridar al dolçainer del poble o de algun poble del
costat.
Moltes vegades tenim la imatge de la dolçaina com instrument
de carrer, no hem de perdre esta imatge perquè és una funció
primordial de l’instrument. La dolçaina també està evolucionant com
ja he comentat abans, es fan concerts, noves composicions, es
graven discos, etc., però tot això són coses afegides, mai hem de
perdre l’arrel originària que és la de fer la festa al carrer. Sense
perdre esta imatge prèvia i fonamental de la dolçaina, hem de
començar també a pensar que hi ha altres possibilitats per a la
dolçaina, com són els concerts, discos, etc.
Entrevistadora
Esta imatge d’instrument de carrer fa que la dolçaina
estiga considerada com un instrument menor?
Antonio
Evidentment, és que la dolçaina hui per hui està considerada un
instrument menor. Només cal anar a un conservatori o parlar amb
qualsevol músic per a adonar-se, i tenen raó en el sentit de la
evolució de l’instrument i el tipus de música que fa. Lògicament no
podem comparar una dolçaina amb un violí, per història, evolució,
repertori, composició, possibilitats expressives, etc. El que està
passant hui en dia és que s’està començant a perdre un poquet esta
imatge de instrument menor. Cal ensenyar a la gent quines són les
possibilitats de la dolçaina, igual que passa amb altres instruments
considerats menors com l’acordió o la “gaita”.
Entrevistadora
Trobes diferencies en les reaccions de la gent cap a la
dolçaina d’uns pobles a uns altres? Té la mateixa consideració
en tot el País Valencià?
Antonio
Hi ha pobles on s’ha mantingut molt l’esperit de la dolçaina i la
gent d’aquestos pobles té sensacions diferents a altra gent quan sent
una dolçaina. Per exemple, tocar a Algemesí és molt diferent a tocar
en qualsevol altre lloc. La base de la processó és la dolçaina i la gent
té una relació prou especial amb l’instrument.
Normalment la dolçaina és coneguda en tots els llocs, però tocar
ací a València per exemple sempre és més difícil. Hi ha molta gent i
molta gent de fora del País Valencià, la vida és més ràpida, etc. Les
falles també han ajudat molt, no sempre positivament, però el cas és
que han ajudat.
En els pobles sempre és molt més fàcil, és possible aconseguir
locals d’assaig i la gent normalment et recolza.
Entrevistadora
Creus que és positiva la implantació dels estudis oficials
de dolçaina dins del conservatori?
Antonio
Jo crec que el que busca la Federació Valenciana de Dolçainers
amb això és normalitzar la dolçaina. Entra dins del conservatori
exactament en les mateixes condicions que altres instruments. Serà
una opció més com la de qualsevol altre instrument, i caldrà fer totes
les assignatures complementàries com per a la resta d’instruments.
No est tracta de que la dolçaina entre dins del conservatori per
a interpretar a Bach, que si cal si que ho interpretarà, però el que
vull dir és que del que es tracta és de que siga un instrument normal,
i que la resta de músics consideren la dolçaina com un instrument
més, això serà positiu. Si un dia es fa una audició en el conservatori,
podran tocar els alumnes de violí un concert de Paganini, i els de
dolçaina una dansà per exemple. De esta manera l’àmbit propi de la
dolçaina es podrà introduir dins del conservatori.
Entrevistadora
Què estem veient de nou al món de la dolçaina? Vull dir
que s’està introduint en nous registres musicals...
Antonio
S’estan fent moltes coses noves... El primer que destacaria
serien les noves composicions per a dolçaina i percussió. Concerts de
dolçaina s’han fet tota la vida. A les festes del poble el dolçainer
normalment es pujava al taulat i es feia un concert. Se tocaven les
peces més “lluidores”, es dir les que tenien més dificultat o inclús les
que més coneixia la gent. La gent hui en dia quan va a sentir un
concert no vol sentir el mateix que quan toquem pel carrer. La
mateixa gent que toca, en un concert vol tocar coses diferents, amb
veus i amb més dificultat. Això fa que algunes persones es
decidisquen a composar peces especials. A partir d’ací ha començat
un món nou i diferent. Es fan adaptacions, marxes mores o
cristianes, peces completament noves, etc., totes amb una major
dificultat. Ha aparegut també la figura del director, per la
complicació de les peces i la dificultat rítmica, cal una persona que
vaja coordinant tot això i que marque les entrades i el compàs.
Entrevistadora
Hi ha molta gent que estiga composant ara mateix per a
dolçaina?
Antonio
No n’hi ha molta però cada vegada n’hi ha més. Han ajudat molt
els concursos de composició que s’han creat durant els últims anys.
Compositors podem haver-ne molts, no se sap, però que trauen les
seues obres a la llum no hi ha tants com ens agradaria. Composar
per a dolçaina és prou difícil en el sentit que costa traure tot el partit
de l’instrument, cal conèixer bé les possibilitats i les característiques
de l’instrument, dins de quins registres es pot moure i quins recursos
tens quan composes. Jo m’atreviria a dir-te de forma molt valenta
que en aquest moment els compositors que realment tenen obres
importants, estan en el punt més alt de la composició i la gent els
segueix i els està gravant poden ser sis o set.
Entrevistadora
Ens estaves parlant dels nous registres on s’està
introduint la dolçaina...
Antonio
Si, i hem parlat ja de les noves composicions. Altre registre que
destacaria és el de les bandes. Hi ha moltes obres en les quals la
dolçaina té un paper solista, o també un paper d’acompanyament.
L’origen de la dolçaina a la banda són les marxes mores d’Alcoi. La
primera marxa mora a la qual es va fer un arranjament per a que
tocara la dolçaina es va estrenar cap a l’any vuitanta dos o vuitanta
tres, i es va a estrenar a les festes d’Alcoi com una cosa nova i prou
exòtica.
Entrevistadora
Com van les classes de dolçaina amb xiquets?
Antonio
Funcionen molt bé. A estes classes assisteixen des de xiquets de
sis anys fins a antics alumnes del col·legi que van començar amb mi
les classes de dolçaina, i encara que ja estan a la universitat
continuen venint, crec que estan prou motivats. A més, tots els anys
fem un concert de fi de curs. Amb els anys, perquè ja s’han fet déu
edicions, s’ha convertit en un concert anual on venen a tocar grups
molt coneguts. És l’únic concert fix de dolçaina que es fa a la ciutat
de València, vull dir que és l’únic que es repeteix tots els anys,
perquè a València es fan molts pocs concerts i el que es fan són
esporàdics. També he de dir que ajudes privades o institucionals no
en tenim cap. Ací a la ciutat de València només tenen ajudes
determinades persones dins del món de la dolçaina, continuem amb
l’herència de Joan Blasco i amb l’escola que ha continuat el seu fill.
Tampoc hi ha cap recolzament per part dels mitjans de comunicació.
Entrevistadora
El món de la dolçaina i del folklor no interessa als mitjans
de comunicació?
Antonio
Canal 9 per exemple te un conveni al qual es diu que per cada X
minuts de programació ha d’aparèixer un percentatge determinat on
es parle de música tradicional. Això explica que de vegades
apareguen noticies de cinc segons. No crec que ells s’interessen
realment, perquè nosaltres portem déu anys enviant informació als
mitjans del concert de fi de curs, que és un esdeveniment prou
important dins del món de la dolçaina i que sempre és un èxit de
públic, i mai ha aparegut en cap mitjà. Jo pense que els mitjans tenen
un nou camp ací per a explotar.
Entrevistadora
Antonio, moltes gràcies per tot. Voldries afegir alguna
cosa més?
Antonio
Res, gràcies a tu per interessar-te pel món de la dolçaina.
Susana Díaz Tejedor és mestra d’anglés. Va començar a
tocar la dolçaina fa dotze anys. Actualment assisteix a les
classes de dolçaina de la Universitat Popular a València i és
dolçainera de la colla “El Cudol”.
Entrevistadora
M’agradaria fer-te algunes preguntes sobre el món de la
dolçaina, perquè supose que tu el coneixes prou bé. D’on
sorgeix la dolçaina?
Susana
En relació a l’origen de la dolçaina existeixen moltes hipòtesis
però la realitat és que no se sap res. Existeix molta llegenda com
passa amb algunes llengües del món, però ningú sap realment d’on
sorgeix. La hipòtesi més popular que la gent mai dubta en dir és que
ve dels moros. Tot el món diu “Això és un instrument moro” i és
mentida, és la hipòtesi més falsa de totes. Això es pot demostrar
perquè per exemple, si tu et fixes en les regions aràbigues, no hi ha
cap instrument que siga paregut a la dolçaina.
Existeixen altres hipòtesis com pot ser que ve del nord o del
nord-est de Europa, per exemple d’Escòcia. A Escòcia es toca el que
ací diem el sac de gemec, que és la “gaita” que es diu en castellà.
Esta podria ser una hipòtesi vàlida, perquè diguem-ne que la
dolçaina pertany al grup d’instruments de la xeremia i la xirimia, que
són un poquet diferents, però tots parteixen del mateix instrument.
Una altra hipòtesi podria ser pel colonialisme dels romans, en
les croades. En un moment donat, pot ser que agafaren l’instrument
d’un lloc i el van portar a un altre, perquè en aquest moment el
territori romà estava molt estès.
Però ningú pot dir hui en dia realment quin és l’origen de la
dolçaina. Cadascú agafa la hipòtesi que més li agrada o que creu que
és més certa.
Entrevistadora
La dolçaina és un instrument popular en altres regions
espanyoles?
Susana
A l’estat espanyol existeixen instruments molt pareguts, per
exemple la “dulzaina castellana” o la gralla catalana. També tenim la
“gaita navarra”, que en realitat no és una “gaita”, és com una
dolçaina. Després està el sac de gemec de Galicia i a les Illes Balears
també hi ha instruments pareguts. Es poden trobar alguns d’una
forma més antiga, sense claus, i també amb claus. Per exemple, dins
d’una banda podríem dir que l’instrument més paregut a la dolçaina
seria l’oboè.
Entrevistadora
Però quines diferencies hi ha entre uns i altres?
Susana
Hi ha moltes diferencies. Per a començar jo diria que la dolçaina
encara és un instrument amb el qual s’està experimentant. Des de fa
molt de temps es toca la dolçaina en les nostres terres però encara
s’està estudiant. Ara mateix, fa no res, s’ha aprovat pel govern
espanyol el grau mitjà de “dulzaina” als conservatoris. I dins d’això
entra la dolçaina, la gralla catalana, etc. Esta noticia vol dir que
l’instrument va endavant perquè s’estan fent uns estudis de
l’instrument per a millorar-lo tant físicament, com en la seua
sonoritat i en moltes més variants. D’esta manera podrà estar dins
d’altres connexions musicals.
Les diferencies que existeixen respecte a l’instrument, per un
costat es tractaria de l’afinació, la dolçaina valenciana com la
coneguem no té molt de temps. Entre cometes podríem dir que és
“artificial” perquè quasi totes les de les regions espanyoles estan
afinades en FA, algunes també en DO. En canvi, la valenciana està
afinada en SOL.
Hui podem vore en fotografies antigues dolçainers amb
dolçaines de mides molt diferents. No estarien afinades ni en FA, ni
en RE, ni en SOL. Cadascuna seria “de son pare i de sa mare”. En un
moment donat, fa menys de 30 anys, ací a València, en les Falles es
va establir una moda de tocar cornetes i tambors. Aleshores, el
famós Joan Blasco que és un dolçainer molt reconegut sobretot des
de fora del món de la dolçaina, va estar al lloc adequat i en el
moment adequat, i va tindre la genial idea d’engrandir aquest
instrument dins de les Falles. El que va fer és escurçar la seua
dolçaina més o menys a una mida de SOL i així va aconseguir un
timbre molt més agut, d’aquesta manera la dolçaina podia “lluitar”
amb la corneta. En moltes Falles van desaparèixer els tambors i les
cornetes i es van començar a fer colles de dolçaines i tabals. Es va
obrir el camp de la dolçaina perquè ja no tocaven només una o dos
persones, i va ser el començament de les colles.
Entrevistadora
Segons ens estàs dient, esta consolidació de la dolçaina ha
sigut possible els últims trenta anys. Però com apareix la
dolçaina en terres valencianes?
Susana
Jo no sé dir-te ara mateix les dates en concret, però si que
apareixen als arxius de l’ajuntament de València documents que
demostren que abans hi havia un dolçainer que tenia un sou pagat
per aquest ajuntament per a tocar en les festes de València ciutat o
en altres pobles.
També ha canviat molt la definició de dolçainer del d’abans al de
hui en dia, el dolçainer d’abans tenia la dolçaina com el seu treball,
encara que després anara a l´horta. El seu treball era tocar,
amenitzar les festes del seu poble i dels pobles del voltant,
normalment no arribava més lluny. Hui en dia és diferent, la gent té
el seu treball i després el que passa es que com a aficció toca la
dolçaina.
La dolçaina si que es toca des de fa molt de temps, el que passa
és que ha anat variant molt els registres. Per exemple, ací totes les
festes dels pobles, en cada poble és diferent aleshores els balls són
diferents i encara que els ritmes també solen canviar, podem dir que
hi ha una cosa general en tots aquestos registres folclòrics com ara,
les jotes, les danses, els fandangos, etc.
Entrevistadora
Jo he sentit dir moltes vegades que el dolçainer d’abans
tocava sempre a soles...
Susana
No sempre, això és mentida. Se sòl dir molt... “és que abans
tocava només un dolçainer”, però el que passa és que era molt difícil
que n’hi hagueren dos al mateix poble. Si mirem fotos antigues
normalment ix l’home major tocant la dolçaina i un xiquet tocant el
tabalet. Normalment el xiquet era el fill del dolçainer i el seu pare li
donava el tabalet. Quan l’home major s’adonava que s’estava fent
vell ensenyava a tocar la dolçaina al seu fill. Per això era molt
complicat trobar dos dolçainers dins del mateix poble, però si que
existeix algun recull de fotografies en el qual podem vore dos o tres
homes tocant junts la dolçaina.
Personalment, jo pense que era molt millor que toqués només un
dolçainer, perquè com les dolçaines estaven fetes a mà, cadascuna
era diferent i no existia una harmonia ni “a la de tres”.
Entrevistadora
Hi ha més diferencies entre les dolçaines d’ara i les
d’abans?
Susana
Si clar, perquè abans normalment la dolçaina la feia u mateix, el
dolçainer ho feia tot: el tudell, les canyes i la mateixa dolçaina. Si no,
li ho encomanava a algú de confiança. Més endavant, fa ara uns vint
o trenta anys, van apareixer dos constructors que van aconseguir
prou d’importància: el que li construïa a Joan Blasco i Aliaga. El
constructor de Joan Blasco va desaparèixer de seguida i Aliaga es va
consolidar com el torner que més dolçaines ha fet en tot el País
Valencià i fins i tot en altres regions espanyoles. Des de fa uns tres o
quatre anys han sorgit quatre o cinc constructors més, això vol dir
que la dolçaina està proliferant.
En quant a la construcció, també ha canviat. Tots els
constructors no fan el mateix model. Tampoc Aliaga fa les mateixes
dolçaines que feia fa vint anys, ha anat millorant-se. En quant a la
línia física també ha canviat, aconseguint que siga més bonica,
canviant el timbre, la sonoritat, la afinació, el tudell, etc.
Entrevistadora
Hui en dia encara fa algú dolçaines a mà?
Susana
No, ja no. Normalment es fan en un torno. Es talla una dolçaina
massissa i eixa és la forma que copia la màquina. Desprès es buida
per dins, etc...
Entrevistadora
Es continuen tocant les mateixes cançons que fa trenta
anys a les festes populars?
Susana
Si que es continuen tocant les mateixes cançons, encara que ara
mateix es toquen moltes més, i d’algunes antigues s’han fet nous
arranjaments. Els nous compositors han transformat cançons que
tenien només una melodia en cançons que tenen una harmonia, es
dir clavar dos veus o tres.
Antigament als pobles, els dolçainers a banda de tocar les
danses, les jotes, les cercaviles, etc., també feien la festa. Tocaven el
que estava de moda, una polca, un pas-doble, una rumba...
Desprès tot això ha anat canviant, s’ha continuat fent polques i
rumbes per exemple, però d’una altra manera. Ja no toca només un
dolçainer, aleshores la forma de composar és molt diferent. Es
composa pensant en una colla o en un grup de gent prou gran.
Les festes dels pobles també han propiciat noves composicions,
per exemple, els moros i cristians. La festa dels moros i cristians
d’Alcoi és molt antiga, però la música dins de la festa no té tant de
temps. La música de banda als moros i cristians va començar perquè
es va ajuntar un grup i la gent de la comparsa els va demanar que
anaren darrere d’ells, i anaven tocant pas-dobles, etc... en un
moment donat, algú va tindre la genial idea de composar marxes
mores o cristianes. Hui en dia és molt estrany que dins d’una banda
d’Alcoi no hi hajen dolçaines, quasi totes les bandes ixen amb
dolçaines a desfilar, inclús en el “boato” ixen les dolçaines a soles.
Entrevistadora
Per què creus que la dolçaina s’ha arribat a convertir en
un instrument que sentim com a nostre? Per què la dolçaina i
el tabalet, i no altres instruments?
Susana
Es que jo crec que no és de veres que siga un instrument més
nostre que altres, per exemple els instruments d’una rondalla. En
molts pobles la rondalla és prou important, moltes melodies que es
toquen amb la dolçaina han sigut també arranjades de peces de la
rondalla. Però clar, s’ha de contar que en una rondalla hi ha molta
gent, i es gasten molts diners.
Tot i això, jo no crec que la dolçaina siga més nostra que el
guitarró, la bandúrria o la llaüt. De tal forma pense que és un
sentiment que partís de la ignorància cap al folclor popular.
Entrevistadora
Però pot ser, tots els que no coneixem massa bé el folklore
musical valencià si que pensem des de fora que la dolçaina
està més consolidada que altres instruments.
Susana
Podria ser per varies raons. Una podria ser per ignorància, per
no conèixer altres instruments típics nostres o no haver escoltat
molta musica tradicional valenciana, i tampoc s’ensenya a les
escoles, malauradament la globalització ens té massa ocupats
estudiant altres coses.
Una altra raó podria ser que la dolçaina no és un instrument que
estiga molt avançat. De vegades pareix que siga un instrument
arcaic, de fusta i sense claus. Per això pot ser que se pense que és
més antic i més nostre que altres.
Entrevistadora
Tu creus que esta gent que no coneix el folklore popular
valencià pren la dolçaina com un instrument menor?
Susana
Jo pense que si. També crec que depèn molt d’on estigues
tocant. Jo he tocat en molts llocs del País Valencià, i depèn d’on
toques la cultura popular de la gent pot ser molt diferent.
Generalment en les ciutats grans, es perd més fàcilment la
consciència de cultura popular. També és normal perquè hi ha molta
gent de fora que no coneix la dolçaina. Però també hi ha altres
ciutats grans, com per exemple Gandia, on la dolçaina és de gran
importància. En tota la Safor hi ha molt recolzament cap a qualsevol
manifestació de cultura popular: les rondalles, el teatre de carrer,
etc.
Però ací a València ciutat, jo he tingut que escoltar coses com:
“Ay qué pesados, ya vienen los piteros”. Sense anar més lluny, puc
dir-te que en la cercavila que es fa per a la Cavalcada del Regne,
l’ajuntament de València va ajuntar més de mil dolçainers i
dolçaienres i tabaleters i tabaleteres en una tocata que obria la
cavalcada. Quan nosaltres passarem per davant de l’edifici de
l’ajuntament, no estava l’alcaldessa ni cap persona que representés
l’ajuntament de València. Canal 9 no va començar a gravar fins
després que nosaltres passarem, i com estes coses, moltes més que
passen al món de la dolçaina.
Entrevistadora
Tu creus que la cultura popular no interessa als nostres
mitjans de comunicació?
Susana
Al canal trenta tres de la televisió catalana existeix un programa
de folklore català, valencià i de les illes balears. A Catalunya es
respecta molt més el folklore i la música popular. Abans d’aquest
programa del qual et parle fan un altre íntegrament dedicat a la
gralla, i després el programa de cultura popular, on la televisió
catalana està apostant també pel folclor valencià. Ací a València no
tenim cap programa com aquestos.
Entrevistadora
Des de fa uns anys estem sentint grups que no fan música
popular i que estan incorporant la dolçaina a les seues
cançons... Podem dir que la dolçaina està eixint de les
fronteres de la música popular?
Susana
Això de les fronteres és literal. El grup Obrint Pas, que és un
grup de música rock, ara mateix està triomfant a Alemanya d’una
forma increïble. “Obrint Pas” ja porta vuit anys, utilitza la dolçaina
en el seu registre que es el de música rock-ska i han gravat ja tres o
quatre discos. També hi ha altres formacions de música rock o rock-
ska com per exemple “Arròs caldós” que és un grup que ja ha gravat
dos discos, i altres com “Sva-ters”, “La gossa sorda”, més o menys
del mateix registre.
També podem trobar la dolçaina dins d’altres registres. Per
exemple Pasqualet de Vila-real que toca jazz amb la dolçaina. Ell era
clarinetista però li agradava la dolçaina i va començar a fer versions
de famoses peces de jazz amb dolçaina. Xavier Richart també ha
gravat amb el grup “Vent de Llevant” una fusió de jazz, també
existeix una altra formació que es diu “Dolç-tab-jazz project” que
està prou bé.
Dins de la música folk de les terres mediterrànies, a Grècia,
Itàlia, el nord del Marroc, etc., la dolçaina també s’està fent un lloc.
Tenim per exemple “Cendraires”, i “L’ham de foc” que va ser format
per components de “Cendraires” i per altra gent. També hi ha un
altre grup que es diu “Trencaclosques” on podem sentir també la
tarota, qué és un instrument cosí-germà de la dolçaina. “Urbalia
rurana” i “Tres fan ball” fan música més de ball on a banda de la
dolçaina està també l’acordió. Després està “Xarxa Teatre” que mou
el món de la cultura popular ací a València moltíssim, i la dolçaina ha
adquirit un paper important dins del teatre de carrer gràcies a
aquest grup.
Entrevistadora
Quin és el futur de la dolçaina? Com penses que va a
evolucionar?
Susana
Jo soc optimista, cada vegada hi ha més gent tocant, alguns
començaran per moda i a lo millor després s’ho deixen, però la
qüestió és que això prolifera.
Entrevistadora
Ens has comentat que vas començar a tocar la dolçaina fa
dotze anys... Què es el que et va cridar l’atenció d’aquest
instrument?
Susana
Jo soc fallera, de la falla “Málaga-Doctor Montoro”, i a la meua
falla sempre s’ha anat amb molta cura amb les arrels culturals. Es
feia teatre, es feien classes de dolçaina, etc. El professor de dolçaina
era Enric Gironés, compositor de dolçaina i de peces teatrals. Ell
tenia molta relació amb el grup que hui en dia es la “Xafigà” de
Muro, un dels més importants. A mi ja em va cridar l’atenció en
aquest moment i vaig parlar amb ell. Em va dir que començara
tocant el tabalet, i jo li vaig fer cas, però al mig any jo ja estava farta
i el que volia era tocar la dolçaina. Jo no he estudiat mai música, es
dir, jo no sé solfeig però tenia molt oït. Ell m’ensenyava a entendre la
música i a poder interpretar, poquet a poquet vaig anar aprenent
cançons, més tard vaig continuar amb Ximo i també vaig passar per
un parell de grups. Fa un parell d’anys vaig començar les classes a
la “Universitat Popular” amb el professor Alejandro Blay, i encara
estic amb ell. Fa cosa d’un any vaig tindre l’oportunitat d’unir-me a
la colla “El Cudol”.
Entrevistadora
Tens moltes companyes dolçaineres?
Susana
A la meua colla som dotze i jo sóc l’única dolçainera. Hi ha una
altra xica, però és percussionista. Quan vaig començar a tocar la
dolçaina, a la meua falla venien moltes xiques que volien aprendre,
però també és cert que jo veia molts més homes que dones pels
carrers tocant la dolçaina. Hui en dia, crec que el tema estaria molt
més equilibrat, també per al tabal i la percussió. També puc dir-te
que excepte els més masclistes, que normalment son els més majors,
la resta de gent ens tracta molt bé, no miren si eres home o dona,
sinó la teua qualitat quan toques.
Entrevistadora
Moltes gràcies per tot Susana, voldries afegir alguna cosa
més?
Susana
Com a dolçainera m’agradaria que aquest treball arribara a
molta gent, encara que supose que és difícil. Gràcies a tu.
Alejandro Blay és professor de dolçaina i de percussió a la
Universitat Popular de València. Dirigeix l’escola de dolçaina
del grup La Brama de Bonrepós i Mirambell. Toca al grup La
Inestable, on desenvolupa la vessant més artística de la
dolçaina. És responsable d’un estudi d’acústica de la dolçaina.
Entrevistadora
D’on va sorgir la dolçaina?
Alejandro
La teoria més arrelada és que la dolçaina entrà pel sud de la
península, que procedeix d’Àfrica. Jo sincerament no ho sé, és
possible. Però esta teoria no explicaria per exemple per què hi ha
instruments molt pareguts a Escandinavia. També hauríem de
pensar: quin és l’antecessor de la dolçaina?, l’instrument de forma
cònica? Això ja ens transportaria quasi a la prehistòria. El que vull
dir és, on fiquem el límit de la història? La dolçaina ningú sap
exactament d’on ve, i si intentem buscar antecessors, podríem
pensar quasi en qualsevol instrument de vent.
De totes maneres, fins que no es va arribar a la democràcia,
cada dolçaina tenia una mida i una forma diferent a les altres. Fins
als anys setanta no es va fer una dolçaina estàndard, com la
coneixem hui. Per això, jo pense que l’origen de la dolçaina, de
l’instrument que nosaltres coneixem està en aquest punt d’arribada
de la democràcia. Abans mai veies dos dolçaines iguals.
Entrevistadora
Però a Espanya trobem altres instruments prou similars a
la dolçaina...
Alejandro
És que la definició de la dolçaina realment és la d’un oboè
tradicional. També es trobem instruments molt semblants a França,
Itàlia, el Marroc, Escandinàvia, etc., i ara que la música celta està un
poc de moda trobem instruments pareguts a la dolçaina per tot arreu
del món.
Podem dir que els altaveus antics estan inspirats en un oboè
tradicional. La forma del altaveu realment és la forma de la dolçaina,
perquè es va descobrir que esta forma cònica amplificava el só.
Segons pareix l’altaveu s’inventà després que l’oboè, de forma que
podria estar inspirat en aquest instrument.
En realitat, la història que a mi més m’interessa és la d’ara
mateix, la que jo conec més de prop.
Entrevistadora
Si parlem de la història més propera de la dolçaina, es
toquen les mateixes cançons ara que quan tu vas començar a
tocar?
Alejandro
No, el repertori ha evolucionat moltíssim. Va haver un canvi
molt important per a la dolçaina com hui la coneixem, més que un
canvi va ser una figura, la figura de Joan Blasco. En realitat, Joan
Blasco va ser la figura de l’ajuntament de València. València té
algunes festes prou arrelades com per exemple el Corpus i per això
tenia necessitat de dolçainers per a fer estes festes. Coincideix que
era un època de transició, la fi del franquisme i l’Ajuntament es va
llançar a crear una escola municipal. La persona més coneguda per
aquella època era Blasco, i va ser ell que dugué l’escola. Esta escola
de València era la segona que es feia, perquè la primera l’havia fet
Joan Blasco a Algemesí.
Després del franquisme molta gent va interessar-se per la seua
cultura popular i per les seues arrels. La societat volia eixir del
tancament al qual s’havia vist sotmesa per la dictadura. Tot això va
ser clau per que es produira una unificació de l’instrument. Era
impossible que tocaren dos persones juntes perquè cada instrument
sonava d’una manera. Jo el que destacaria de tot això és que tant la
unificació de l’instrument com la creació de l’escola van ser possibles
perquè hi havia una exigència de la societat, una demanda.
Entrevistadora
Per què creus tu que la dolçaina i el tabalet han arribat a
ser d’alguna manera els instruments més importants de la
festa popular? Al menys per a gent com jo que no som massa
coneixedors de la cultura popular...
Alejandro
La dolçaina té dos vessants, una que és l’única que coneixíem
fins fa deu anys, la vessant més funcional de la dolçaina al carrer.
Esta és la part més coneguda. Al carrer no són massa pràctiques una
guitarra o una bandúrria, perquè quan comencen a tocar no
s’escolten, el seu só queda sepultat pel soroll de la gent. El més
pràctic és la dolçaina que se sent molt.
La segona vessant de la dolçaina va aparèixer arrel de que al
conservatori de València Xavier Richart va crear un pla d’estudis
nou. La metodologia de l’instrument dins el conservatori entra ja a
formar part de la cultura escrita. A partir d’aquest moment, la
dolçaina ha anat desenvolupant la seua vessant artística. Ara es fan
concerts, la dolçaina toca en companyia de bandes, toca dins de
grups de folk, jazz, rock, etc. Ara la dolçaina pot comunicar-se amb la
resta de gent perquè ja té una cultura escrita.
Entrevistadora
És molt diferent quan toques al carrer la reacció de la
gent d’uns pobles a uns altres?
Alejandro
Hi ha molts llocs on la societat de consum contracta dolçainers i
tabaleters igual simplement per a estalviar-se diners. Està clar que
unes quantes dolçaines són molt més barates que una banda
sencera. En alguns llocs on la festa està molt arrelada, es contracten
sempre els mateixos dolçainers, però cada vegada queden menys
d’estos pobles com Algemesí o Bocairent o Callosa.
Entrevistadora
Què penses de la introducció de la dolçaina dins del
conservatori com estudis oficials?
Alejandro
Jo crec que és una cosa que s’ha hagut de fer per la pressió
social, igual que l’escola i la unificació de l’instrument. Però una cosa
és que estiga reconeguda i una altra és que s’aplique, que es creen
unes places i que s’ensenye. T’ho dic per exemple perquè l’arpa està
reconeguda dins de tot l’Estat espanyol i no hi ha cap conservatori
en tot el país on es puga estudiar. A més, jo crec que estem ara en un
punt prou perillós, perquè el que s’ha aprovat és el grau mitjà de
dolçaina, no el grau superior. Quan una persona estudia al
conservatori, si no aconsegueix un grau superior oficialment no té
res. No pots treballar en cap lloc de professor per exemple, es dir
eixa titulació no val per a res. Crec que estem un poquet millor que
estàvem, però encara queda molt per fer.
Pot ser, també serà prou complicada la convivència dels
dolçainers amb els altres músics dins del conservatori. La dolçaina
continua estant considerada per altres músics com un instrument
menor, encara que cada vegada menys. En aquest cas jo pense que
els conservatoris haurien d’aprofitar-se de la dolçaina, en el sentit de
aprofitar-se de la cultura popular que els dolçainers tenim. Els
músics en els conservatoris interpreten a Bach, Vivaldi, etc., i d’ací
què interpreten? La dolçaina no ha d’entrar al conservatori per a fer
el mateix que fan la resta d’instruments. Té l’oportunitat de ensenyar
a la resta d’instruments del conservatori la nostra cultura.
Entrevistadora
Si parlem de la vessant artística de la dolçaina, en quins
nous registres s’està introduint?
Alejandro
En tots, la dolçaina està en continua evolució, dia a dia es
descobreixen coses i ixen grups nous. S’està tocant jazz, pop, folk,
rock, música tradicional adaptada a música de concert, música
antiga i barroca, etc. Ara mateix el més conegut és el pop-folk
perquè és el registre on més grups s’han creat.
Entrevistadora
Com veus el futur de la dolçaina? Com evolucionarà?
Alejandro
La dolçaina està evolucionant molt tècnicament ara mateix. Fa
només dos o tres anys van eixir models nous. La forma visual s’està
intentant mantenir i encara no s’ha apostat per posar-li claus. Tenir
un instrument al qual els forats es tapen amb els dits limita prou als
músics. Ací també s’hauria de produir un canvi de mentalitat social,
perquè en l’actualitat la gran majoria de gent rebutjaria ficar-li claus
a la dolçaina. Pot ser si les noves generacions entren de xicotets al
conservatori, a lo millor socialment canvia la mentalitat. Els canvis
de tonalitat, de tímbrica, de forma de construcció, etc., que s’han
donat fins ara en la dolçaina han sigut ben acceptats per la societat
perquè no canviava l’aspecte físic del que tot el món coneixia com
dolçaina. Actualment pense que la societat valenciana no està
preparada per a introduir les claus en la dolçaina, però crec que ja
arribarà el moment.
Entrevistadora
Tu treballes com a professor, per què creus que la gent es
decideix a estudiar dolçaina?
Alejandro
Pel que implica la dolçaina per als valors culturals i tradicionals.
El noranta-nou per cent de la gent pot començar per pura aficció,
però de seguida se’n adonen del que suposa la dolçaina. És gent a la
qual li agrada la cultura tradicional. Evidentment no és el mateix
treballar de professor en un poble, que treballar a València ciutat.
Als pobles si que hi ha gent que comença a estudiar perquè sent la
dolçaina de manera especial.
Jo treballe com a professor des de fa set o vuit anys, i he de dir
que en els últims anys el nombre de gent que estudia dolçaina ha
crescut molt. Quan vaig començar a la Universitat Popular tenia cinc
alumnes i ara tinc quasi cinquanta, i sempre queda una llarga llista
d’espera. A més, amb mi estudia un italià, un alemany, un japonès, i
també gent de Madrid i d’Andalusia que ja fa anys que viu a València
i que està prou integrada en la nostra cultura.
Entrevistadora
Moltes gràcies Alejandro, t’agradaria contar-nos alguna
cosa més?
Alejandro
Moltes gràcies a tu, i dir simplement que encara ens queda molt
per fe, però que estem ací intentant-lo.
Conclusions
El món de la dolçaina es mou. Durant els últims anys no s’ha
deixat d’experimentar amb la dolçaina i de fer noves composicions i
arranjaments. Aquest instrument està obrint noves portes que
permeten l’entrada a móns per explorar. Sentir a Pasqualet de Vila-
real tocant famoses composicions de jazz amb una dolçaina és una
experiència que mai hauríem pogut imaginar fa quince o vint anys.
El só de la dolçaina en un poble és senyal de festa. La dolçaina
innova, però al mateix temps té les seues melodies característiques
que tots reconeixem com a inseparables dels moments festius de
l’any. Alguns autors com Vicent Torrent en La música Popular parlen
de la pèrdua del paper fonamental de la dolçaina dins de la
comunicació social al País Valencià durant els últims anys. Diu
Vicent Torrent que la dolçaina ha deixat de ser el que antigament
era. Però el que podríem dir és que la dolçaina ha anat diversificant-
se i assolint mitjans més sofisticats. La dolçaina està hui més viva
que mai a les nostres terres i continua jugant un paper molt destacat
en les músiques populars. La manca del dolçainer o dolçainera resta
a la festa un ingredient fonamental. Diem dolçainera perquè encara
que abans el món de la dolçaina era masclista com tota la societat en
general, hui en dia el nombre de dolçainers i dolçaineres està prou
equilibrat. Ja no es mira si la persona que toca és un home o una
dona, es mira la seua qualitat.
Tots els dolçainers amb els que hem parlat han coincidit en
apuntar que a la dolçaina encara li queda un llarg camí per recórrer.
La dolçaina continuarà evolucionant i pot ser descobrirà nous
registres artístics, però mai haurà d’oblidar les seues arrels populars
i tradicionals, mai haurà de deixar de costat la seua funció principal
dins de les festes.
Algunes pàgines web interessants:
- www.dol-i-tab.com
- www.elclubdeladolçaina.com
- www.xirimita.com
Bibliografia consultada:
- Vicent Torrent. La música popular. Edicions Alfons el
Magnànim. València, 1990.
- Josep Crivillé i Bargalló. El folklore musical. Dentro de la
colección Historia de la música española. Ediciones Alianza
Música, 1997.
El CD:
El CD que hem preparat és un recorregut per la història de la
dolçaina al País Valencià. Les vuit primeres cançons estan tocades
per dolçainers de manera individual. La primera cançó data de 1929
i no es coneix el seu autor. Trobem també peces interpretades per
les principals figures de la història de la dolçaina com Camilo
Ronzano o Joan Blasco, i per grans figures de la dolçaina de hui com
Xavier Richart o Pasqualet de Vila-real.
Fins la cançó setze trobem colles de dolçaines, i a partir de la
numero desset, les cançons que introdueixen la dolçaina dins de
formacions musicals i els nous registres on s’està introduint aquest
instrument.
1. Albaes 1929.
2. Família Boronat. Callosa d’en Sarrià.
3. Camilo Ronzano. Explicació.
4. Camilo Ronzano. Explicació i rumba.
5. Joan Blasco. La morena de mi copla.
6. Pasqualet de Vila-real. Vals de ma mare.
7. Xavier Richart. La corredora.
8. Frederic. La malagueña de Corbera.
9. Soroll. Pepita Creus.
10. Xirimites de la Ribera. Les penes.
11. El regall. La dansa de Sant Joan.
12. La Xafigà. Moros de l’alqueria.
13. El terròs. Pensando en ti.
14. La Colla. Abenserraig.
15. La inestable. Vals en sol.
16. Sonadors de la guaita. El Cabanyal.
17. Al tall. La dansà
18. Solcavents i joglogoliards. Joglogoliards.
19. Tres fan ball. La tarantella bella.
20. L’ham de foc. La lluna no vol.
21. Emilio Someño. Polca
22. Música Barroca. El minueto de Corelli.
23. Xavier Richart. Sonata mi menor Vivaldi Allegro 2.
24. Enderivell. Dolçaina i banda
25. Talaüd. Infussió.
26. Dolç-tab-jazz project. Bésame mucho
27. Pasqualet de Vila-real. Blues d’un americà a París.
28. Obrint pas. No hem oblidat.