tecnologia comunicacionsdigitals

Tecnologia i comunicacionsdigitalsEduardo Latorre Jarque

Tractament informàtic de la informació

Tractament informàtic de la informació Tecnologia i comunicacions digitals

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 Sistemes informàtics de l’empresa 91.1 Organització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1.1.1 Part física . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91.1.2 Part lògica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101.1.3 Part humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101.1.4 Com s’organitza una empresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

1.2 Xarxes. Tipus de xarxes. Intranets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121.2.1 Xarxes cablejades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131.2.2 Xarxes sense fil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.2.3 Encaminadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.2.4 Protocol TCP/IP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.2.5 Adreces IP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151.2.6 Xarxes per extensió geogràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

1.3 Ordinadors clients i ordinadors servidors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181.4 Maquinari, perifèrics i accessoris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

1.4.1 Placa base, CPU i memòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201.4.2 Font d’alimentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221.4.3 Disc dur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221.4.4 Altres unitats d’emmagatzematge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241.4.5 Dispositius externs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24

1.5 Connectivitat, sincronització i interacció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 261.5.1 Controladors de maquinari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

1.6 Programari lliure i programari privatiu. Sistemes operatius, lliures i privatius . . . . . . . . . 271.6.1 Programari lliure i programari privatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271.6.2 Sistemes operatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

1.7 Seguretat informàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 291.8 Empreses de prestació de serveis informàtics. Nivells de descentralització i garanties exigides 31

2 Instal·lació i actualització d’aplicacions 332.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

2.1.1 MS Office i OpenOffice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 332.1.2 StarOffice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

2.2 Tipus de llicències de programari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 342.2.1 Llicència de programari de codi obert permissiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 352.2.2 Llicència de programari de codi obert robusta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 352.2.3 Llicència de programari de codi tancat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 362.2.4 Programari de domini públic (sense llicència) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

2.3 Necessitats dels entorns d’explotació i requeriments de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . 372.4 Components i complements de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

Tractament informàtic de la informació Tecnologia i comunicacions digitals

2.5 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovació d’integritat . . . . . . . . . . . . . . 402.5.1 Resolució de problemes en la instal·lació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 412.5.2 Configuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

2.6 Diagnòstic i resolució de problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 472.6.1 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic . . . . . . . . . . . . . . . . 48

2.7 Manuals tècnics sobre incidències informàtiques. Protocols d’actuació i report als serveistècnics informàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 492.7.1 Ajuda en línia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 492.7.2 Suport tècnic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

2.8 Programari de seguretat. Tipus. Instal·lació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 502.8.1 Tipus de programari malintencionat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 502.8.2 Indicis d’anomalies a l’ordinador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 512.8.3 Programari de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

2.9 Signatura digital. Certificat digital de l’empresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 542.9.1 Seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

3 Gestió de correu i agenda electrònica 553.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic. Dominis. Protocols . . . . . . 55

3.1.1 Protocols del servei de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573.2 Tipus de comptes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

3.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 613.3 Entorns de treball: configuració i personalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

3.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 643.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3 . . . . . . . . . . . . . . . 663.3.3 Gestió del correu brossa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 673.3.4 Creació de regles i filtratges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 683.3.5 Signatura automàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 693.3.6 Complements . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 703.3.7 Certificats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

3.4 Plantilles i signatures corporatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 733.5 Subscripció o sindicació de notícies ("news"): configuració, ús i sincronització de missatges . 74

3.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 743.6 La llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75

3.6.1 Les llistes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 763.6.2 Crear un contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 783.6.3 Importar la llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80

3.7 Gestió de correus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 813.7.1 Classificació del correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 833.7.2 Eines de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 843.7.3 Navegació pels missatges i fils de conversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 853.7.4 Paràmetres de connexió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85

3.8 Formats d’emmagatzematge de la informació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 863.9 Gestió de l’agenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 873.10 Sincronització i interacció amb dispositius mòbils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87

Tractament informàtic de la informació 5 Tecnologia i comunicacions digitals

Introducció

L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació digital a les empresesajuda al desenvolupament de les activitats de les persones que hi treballen, i lesfa més productives. Les tecnologies de la informació componen el conjunt derecursos necessaris per manipular la informació i, particularment, els ordina-dors, els programes informàtics i les xarxes que es necessiten per convertir-la,emmagatzemar-la, administrar-la, transmetre-la i trobar-la.

En l’apartat “Sistemes informàtics de l’empresa” estudiareu les formes d’orga-nització dels sistemes informàtics a les empreses, veureu els tipus de xarxes, elmaquinari, els perifèrics i els accessoris; sabreu com és el programari lliure i elprivatiu, quins sistemes operatius són lliures i quins privatius i, finalment, que hiha empreses que presten els serveis informàtics.

En l’apartat “Instal·lació i actualització d’aplicacions” sabreu com s’instal·len iactualitzen aplicacions informàtiques, identificareu els requisits mínims i òptimsper al funcionament de les aplicacions, veureu els tipus de llicències de programarii els drets d’autoria i, finalment, aprendreu els requisits de la signatura digital i laseva utilització.

En l’apartat “Gestió de correu i agenda electrònica” aprendreu com es gestionen elcorreu i l’agenda electrònica; identificareu i diferenciareu els diferents proveïdorsde correu electrònic i programes de gestió de correus; sabreu com es creen comptesde correu electrònic, personals i corporatius; estudiareu com funciona la llibretad’adreces, i, per acabar, veureu les diferents opcions de treball d’una agendaelectrònica.


Resultats d’aprenentatge

En acabar la unitat, l’alumne/a:

1. Reconeix diverses formes d’organització de les xarxes informàtiques enempreses i organitzacions.

• Distingeix entre ordinador client i ordinador servidor.

• Identifica els tipus d’usuari i les funcions de cadascun.

• Identifica els elements del maquinari, els perifèrics i els accessoris utilitzatshabitualment en les organitzacions empresarials, i en reconeix les classes deconnectivitat i les possibilitats de sincronització i d’interacció.

• Diferencia els tipus de sistemes operatius de base, privatius i lliures.

• Reconeix els tipus de sistemes operatius d’aplicació: ofimàtiques, de controlde sistemes, d’automatització de processos, maquinari empresarial, detractament i edició de textos i nombres, de tractament de dades, entred’altres.

• Reconeix les funcions principals dels sistemes operatius en funció delsistema d’organització informàtica de l’empresa.

• Distingeix les possibles configuracions, prestacions, opcions i nivell decompatibilitat dels sistemes operatius en l’organització digital de la infor-mació.

• Aplica les normes de seguretat informàtica i confidencialitat, i els protocolsde destrucció d’establers.

• Analitza, pel que fa a les tasques de gestió administrativa, les implicacionsde l’externalització, total o parcial, dels serveis informàtics de l’empresa oorganització.

2. Instal·la i actualitza aplicacions informàtiques relacionades amb la tascaadministrativa raonant els passos que cal seguir en el procés.

• Identifica els requisits mínims i òptims per al funcionament de l’aplicació.

• Identifica i estableix les fases del procés d’instal·lació i actualització.

• Interpreta les especificacions tècniques del procés d’instal·lació.

• Configura les aplicacions segons els criteris establerts.

• Instal·la i desinstal·la programari lliure.


• Soluciona problemes, en el seu àmbit de competència, en la instal·lació ointegració amb el sistema informàtic.

• Documenta les incidències informàtiques segons les especificacions esta-blertes i les reporta als serveis tècnics corresponents.

• Elimina o afegeix components de la instal·lació en l’equip.

• Reconeix les llicències de programari i els drets d’autoria.

• Utilitza els programaris de protecció i seguretat.

• Realitza el manteniment de l’ordinador eliminant els fitxers inservibles i elsresidus, seguint els protocols establerts.

• Identifica els requisits de la signatura digital i la utilitza.

3. Gestiona el correu i l’agenda electrònica o PDA (personal digital assistant,‘organitzador personal’) utilitzant aplicacions específiques.

• Identifica i diferencia proveïdors de correu electrònic, gratuïts i de paga-ment, programes servidors de correu i protocols, dominis i programes degestió de correus.

• Crea diversos comptes de correu electrònic, personals i corporatius, descriuels elements que el componen i n’analitza les prestacions.

• Configura diversos tipus de comptes de correu i agenda electrònics.

• Analitza les necessitats bàsiques de gestió de correu i agenda electrònica.

• Realitza la gestió administrativa dels comptes de correu, personals i corpo-ratius, i de les agendes electròniques corresponents, segons els protocolsestablerts.

• Connecta i sincronitza agendes de l’equip informàtic amb dispositius mò-bils.

• Opera amb llibreta d’adreces.

• Utilitza les opcions de gestió de correu electrònic: etiquetes, filtres, carpetesi d’altres.

• Optimitza la utilització del correu electrònic emprant els formats d’emma-gatzematge adients.

• Fa servir opcions diferents d’agenda electrònica.


1. Sistemes informàtics de l’empresa

La informació està formada per les dades i és el resultat de manipular-les. Ales empreses, les dades s’utilitzen per produir informació que ajuda a prendredecisions. Poden ser de diversos tipus: numèriques, alfabètiques i alfanumèriques.

En tot procés de tractament de la informació hi ha d’haver tres elements impres-cindibles perquè sigui eficient: l’emissor, el canal i el receptor.

Al llarg de la història, el tractament de la informació ha estat manual, mecànic iautomàtic. En el moment en què es comença a utilitzar el concepte de tractamentautomàtic de la informació, també es comença a emprar el terme informàtica.

La informàtica neix amb la idea d’ajudar les persones en els treballs rutinaris irepetitius, generalment de càlcul i de gestió, en què és freqüent la repetició detasques. La idea és que una màquina pot fer la feina millor, per l’exactitud i larapidesa; ara bé, sempre sota el control de la persona.

1.1 Organització

Un sistema informàtic és el conjunt d’elements que ens cal tenir per utilitzaraplicacions informàtiques.

S’hi inclouen els elements de programari, maquinari i els recursos humans.

Elements constitutius d’un sistema informàtic:

• Part física

• Part lògica

• Part humana

1.1.1 Part física

L’element físic també es coneix amb el nom demaquinari (hardware). Està formatper tot el que es pot veure i tocar.

La memòria consta dels suports físics següents:


• Memòria principal: lloc de l’ordinador en què es desen momentàniamentles dades i els programes que ha d’executar un ordinador.

• Memòria auxiliar: dispositiu que permet guardar grans volums d’informa-ció durant períodes llargs de temps.

1.1.2 Part lògica

L’element lògic es coneix també amb el nom de programari (software). Estàcompost per tot el que fem servir en el camp de la informàtica que no podemveure ni tocar. L’element lògic ha d’estar emmagatzemat en un suport físic. N’hiha de dos tipus: bàsic i d’aplicació.

• Programari bàsic: és el conjunt de programes que l’equip físic necessitaper treballar. Els programes configuren el que, en un sistema informàtic,s’anomena sistema operatiu. El programari bàsic està format per tots elsprogrames que capaciten el maquinari per funcionar correctament.

• Programari d’aplicació: són els programes que fan que l’ordinador desen-volupi una tasca determinada.

1.1.3 Part humana

L’element humà està compost per usuaris, que són persones que utilitzen lainformàtica com a eina per dur a terme la feina o com a ajuda en una activitat.Cal tenir uns coneixements informàtics bàsics i un bon domini de l’aplicacióinformàtica que s’utilitza. Els usuaris finals es poden diferenciar en usuarisdirectes i usuaris indirectes.

Els usuaris directes són els que interaccionen amb el sistema. Ells l’alimentenamb dades (entrades) o reben sortides, potser per mitjà d’un terminal.

Els usuaris indirectes són els que es beneficien dels resultats o informes generatsper aquests sistemes, però que no interaccionen amb el maquinari o amb elprogramari.

El personal informàtic és el conjunt de persones que desenvolupen diferents fun-cions relacionades amb la utilització dels ordinadors en una empresa. Controlen imanipulen les màquines perquè donin el servei adequat als usuaris.

N’hi ha de diversos tipus:

• Direcció: coordina i dirigeix la part informàtica o algunes de les seves àrees.

• Anàlisi: troba millores informàtiques o solucions als problemes que esplantegen.


• Programació: el personal de programació tradueix al llenguatge de progra-mació les solucions proposades pels analistes.

• Explotació: executen els programes o les aplicacions i comproven elfuncionament dels equips i dels sistemes.

• Operadors: s’encarreguen del funcionament, l’execució i els processosdirectes del sistema, la preparació dels suports, els perifèrics i el material.

1.1.4 Com s’organitza una empresa

La complexitat de l’empresa fa indispensable disposar d’una organització eficaçque permeti una gestió correcta de tasques tan variades com la compra i l’em-magatzematge de productes, la comercialització i la distribució de les vendes, lagestió econòmica de les finances i la gestió del personal.

Tota aquesta organització és més visible com més gran és l’empresa. A lesempreses petites és molt freqüent que una mateixa persona assumeixi moltestasques alhora, i això en desdibuixa una mica l’organització. No vol dir que noes facin totes les funcions, però, com que les executa una mateixa persona, desde fora no es veuen amb tanta facilitat. En canvi, en una multinacional és moltevident que cada activitat diferent està assignada a un departament específic i quehi ha mecanismes per gestionar-les i controlar-les.

Les empreses, grans o petites, necessiten disposar d’una estructura organitzativaque permeti que totes les tasques es puguin coordinar i així se’n garanteixi elfuncionament.

Les empreses es poden organitzar per àrees o per departaments.

Organització per àrees

L’organització per àrees gira entorn de les funcions d’una empresa. L’esquemafuncional per àrees no és el mateix en totes les empreses, ja que no totes duen aterme les mateixes activitats.

Una empresa es pot dividir en les àrees següents:

• Compres. Àrea que s’ocupa de comprar les matèries als proveïdors, derebre-les, d’emmagatzemar-les i de distribuir-les internament.

• Producció. Àrea responsable de la fabricació i del manteniment de laqualitat dels productes. El control de la producció ha de mantenir els costos,la qualitat i les especificacions originals de producte al llarg de tot el procés,i ha de procurar millorar-lo sense incrementar-ne el preu.

• Vendes. Àrea encarregada de l’estudi de mercat, de la distribució i la vendadel producte, de l’anàlisi del preu final dintre de la competència, de les


campanyes de promoció i distribució i de la recerca de noves estratègiesde venda.

• Finances. Àrea dedicada a analitzar les necessitats financeres de l’empresa,a obtenir recursos econòmics segons la situació i les necessitats que té i aestudiar nous projectes d’inversió.

• Recursos humans. Àrea que s’encarrega d’estudiar els llocs de treballque l’empresa necessita cobrir i el perfil i el grau d’especialització delstreballadors, i s’ocupa de cercar i entrevistar els candidats, triar els mésadients i formar-los mentre treballin a l’empresa.

• Comptabilitat. Àrea que té com a funcions el seguiment, la comprovació iel registre de tots els fets econòmics que passen a l’empresa amb la finalitatde tenir-ne informació fiable de l’estat econòmic i financer constantment.

• Administració. Àrea funcional molt transversal, ja que la podem trobargairebé en totes les altres àrees de l’empresa. S’encarrega de tasques comara la gestió de les nòmines, la comunicació entre les diverses àrees del’empresa, el correu intern i extern, la comunicació amb clients i proveïdors,l’arxiu documental, etc.

• Direcció. Àrea principal de l’empresa. Marca els trets generals delfuncionament, els objectius a curt i a mitjà termini, les previsions decompres i vendes per als exercicis anuals, les noves estratègies de venda,i la gestió i el control generals.

Les xarxes es creen per administrar les necessitats informàtiques de les personesi de les organitzacions.

1.2 Xarxes. Tipus de xarxes. Intranets

La manera de posar en comunicació diversos ordinadors perquècomparteixin informació es coneix amb el nom de xarxa.

La comunicació es porta a terme mitjançant el que s’anomena protocol decomunicació, un conjunt de regles que descriuen, a grans trets, el següent:

• Identificació dels ordinadors a la xarxa.

• Accés dels ordinadors a la xarxa.

Una xarxa és un sistema al qual es poden connectar els ordinadors mitjançant unprotocol de comunicacions adequat. La via de connexió es pot fer per qualsevoldels mitjans físics següents:

• Senyal elèctric a un cable (xarxa cablejada).


• Ones electromagnètiques a l’aire (xarxa sense fil).

El requisit indispensable és que tots els ordinadors connectats a una mateixa xarxafacin servir el mateix protocol de comunicacions. D’algunamanera, això es podriaentendre com fer que tots els ordinadors parlin el mateix idioma entre ells. Lafamília de protocols més estesa al món és la família TCP/IP, en la qual es basa elfuncionament de la xarxa global coneguda com a Internet.

El protocol TCP/IP es necessita per connectar un ordinador a Internet i és el méshabitual en qualsevol xarxa informàtica.

1.2.1 Xarxes cablejades

Les xarxes cablejades defineixen una topologia que forma part de la manerade governar l’accés dels ordinadors a la connexió. La majoria es configuravenhistòricament de les maneres següents:

• Bus (línia longitudinal) al llarg del qual es connecten els ordinadors. És elcas de les xarxes Ethernet, que són les més habituals.

• Anell (línia tancada sobre si mateixa) al llarg del qual es connecten elsordinadors. És el cas de les xarxes Token Ring.

El problema que presentaven aquestes topologies de xarxa és que, si es trencava elcable (bus o anell), la xarxa deixava de funcionar per a tothom. Per això s’ha acabatimposant la topologia física d’estrella, en la qual tots els ordinadors es connectena un dispositiu central: si es trenca un cable, la xarxa només falla per a la màquinaque penja d’aquest cable.

Aquest dispositiu central, des del punt de vista elèctric es comporta com un bus ocom un anell, segons el cas, i rep el nom següent:

• Concentrador (hub), en el cas de la xarxa Ethernet més senzilla possible, ésun dispositiu molt poc optimitzat.

• Commutador (switch), en el cas de la xarxa Ethernet més optimitzada.

• Concentrador o unitat d’accés múltiple (de la sigla anglesa MAU, multipleaccess unit), en el cas de la xarxa Token Ring.

Els concentradors o commutadors, si n’hi ha més d’un, estan connectats entreells formant la xarxa, i en algun punt d’aquesta xarxa hi pot haver una via queproporcioni connexió amb Internet (encaminador).

Topologia de xarxa

La topologia d’una xarxa és laforma de connexió delsdispositius de la xarxa:

• Bus: tots al llarg d’unalínia.

• Anell: tots al llarg d’unanell tancat.

• Estrella: totsdirectament a un nodecentral.

• Arbre: estrellesconnectades a altresestrelles.


1.2.2 Xarxes sense fil

El funcionament d’una xarxa sense fil es basa en el fet que els ordinadors, que hande contenir un dispositiu emissor/receptor, es comuniquen per ones de ràdio ambunes antenes base anomenades punts d’accés. El funcionament és similar al de latelefonia mòbil.

Els punts d’accés estan interconnectats i formen la xarxa, i en algun dels punts hipot haver una via que proporcioni connexió amb Internet (encaminador).

1.2.3 Encaminadors

Si la xarxa té connexió amb Internet (el que es coneix com a connexió ambl’exterior), hi haurà un dispositiumés, anomenat encaminador (router). A l’efectede funcionament intern, un encaminador és un ordinador amb dues connexions decomunicacions:

1. Connexió interna: la fa servir per reenviar dades cap a dins de la xarxa(trànsit interior) quan s’escau. Habitualment és una connexió de xarxad’àrea local (Ethernet o Token Ring).

2. Connexió externa: la fa servir per retransmetre dades cap a Internet o perrebre dades des d’Internet (trànsit exterior). Habitualment és una connexióde xarxa d’àrea extensa (ADSL, Frame Relay, etc.).

El programa que governa l’encaminador discrimina quan la informació rebuda éstrànsit interior o exterior, i en cada moment la retransmet pel canal que toca.

1.2.4 Protocol TCP/IP

En general, un protocol de comunicacions, entès com a conjunt, defineix elsegüent:

1. Protocol d’adreça IP: marca l’adreça de l’ordinador; aquesta adreça ha deser única a dins de la xarxa, igual que una persona té una adreça postal onrep les cartes, i una altra persona té una altra adreça perquè viu en una altracasa.

2. Protocol d’accés a la xarxa de comunicacions: quan un ordinador té algunacosa per enviar ha d’esperar que el sistema li doni accés per tal que no hi hagidues màquines accedint a la xarxa al mateix temps. A més, s’ha de definircom s’allibera el canal de comunicacions un cop acabada la transmissió.


3. Protocol de transmissió de dades: un cop l’ordinador ha accedit al canal decomunicacions, les dades han de ser transmeses amb un format concret, entermes del següent:

• Codificació digital.

• Modulació.

• Longitud màxima del tros d’informació transmès (paquet).

• Identificació de cadascun dels paquets de què consta un missatge(imprescindible per poder reconstruir les dades).

1.2.5 Adreces IP

El format de les adreces que defineix el protocol IP perquè un ordinador es puguiconnectar en xarxa i amb l’exterior és un conjunt de nombres de 32 bits ambdiferent utilitat:

1. Adreça IP: identificador unívoc de l’ordinador a la xarxa. Cap altra màquinade la xarxa no pot tenir la mateixa adreça.

2. Màscara de subxarxa: plantilla que serveix per esbrinar, a partir de l’adreçaIP d’un ordinador, quina és l’adreça de la xarxa sencera. Està formada peruna sèrie d’uns seguida d’una sèrie de zeros.

3. Adreça de la porta d’enllaç (gateway): adreça a la qual s’han d’enviar elspaquets que estan destinats a ordinadors de fora de la xarxa (a Internet, perexemple). Si l’ordinador no coneix aquesta adreça no tindrà connexió ambl’exterior, i a més ha de ser un ordinador de dins de la xarxa.

4. Adreces DNS (domain name server, ‘servidor de noms de domini’): ordina-dors generalment externs a la xarxa que contenen llistes de correspondènciaentre URL i adreces IP (així, quan posem un URL al navegador, com arahttp://ioc.xtec.cat/, l’ordinador podrà esbrinar quina és l’adreça IPnumèrica on ha d’enviar les dades, fent una consulta al DNS).

Evidentment, aquest tipus de servidors són imprescindibles per a l’usuari humà.L’adreça IP, la porta d’enllaç i la màscara de subxarxa han de ser úniques (noméspot haver-n’hi una de cada), mentre que les adreces de DNS poden ser diverses.Per tal que les persones puguin treballar i reconèixer les adreces IP, en lloc depresentar els 32 bits en fila, els agrupen de vuit en vuit (en bytes), formant quatrebytes, que poden prendre valors entre 0 i 255. Així, les adreces del protocol IPtenen aspectes com ara 192.168.0.24.

http://ioc.xtec.cat/


1.2.6 Xarxes per extensió geogràfica

Un dels criteris per diferenciar les xarxes informàtiques es basa en la classificaciósegons l’extensió geogràfica.

La localització geogràfica té en compte la distància que hi ha entre els ordinadorscentrals (hosts) que intercanviaran informació. Depenent de l’extensió geogràficade l’empresa podem trobar-nos tipus de xarxes diferents: xarxes d’àrea local,xarxes d’àrea metropolitana, xarxes d’àrea local, xarxes d’àrea estesa.

Xarxes d’àrea local (LAN)

Permeten connectar totes les estacions de treball, perifèrics, terminals i altresdispositius ubicats dins d’un mateix edifici, facilitant que les empreses utilitzinla tecnologia informàtica per compartir d’una manera eficient diferents recursos.

Les LAN estan dissenyades per al següent:

• Operar en una àrea geogràfica limitada (un edifici).

• Permetre als usuaris accedir a serveis de banda ampla.

• Proporcionar connectivitat amb els serveis locals.

• Connectar dispositius adjacents.

Dins d’una LAN, hi pot haver xarxes més petites i especialitzades. Aquestesxarxes s’utilitzen per accedir a sistemes d’emmagatzematge, dispositius i sistemesamb tecnologia de centres de dades, intranets o extranets i VPN.

1. Xarxes d’emmagatzematge o SAN

Una xarxa d’àrea d’emmagatzematge (SAN) és una xarxa d’alt rendiment dedi-cada a tasques molt concretes, com moure dades entre servidors i oferir recursosd’emmagatzematge. Aquests tipus de xarxes SAN s’instal·len fora de la LAN perevitar el trànsit que ocasionen les connexions entre clients i servidors.

2. Xarxes privades virtuals

Les xarxes privades virtuals (VPN, virtual private networking) es creen dins dela infraestructura d’una xarxa pública, però no són xarxes físiques, sinó unaorganització d’una xarxa física, amb la finalitat de donar accés a determinatsusuaris, grups de treball, etc. per la seguretat de les dades.

Amb una VPN, una persona pot accedir a la xarxa de l’empresa per mitjàd’Internet, fent una tunelització segura entre el seu ordinador personal i unencaminador VPN situat a la seu de l’empresa; l’ordinador personal pot estarubicat en qualsevol lloc amb connexió a Internet, com per exemple l’oficina detreball, la residència habitual, la segona residència, un hotel, etc.


Tipus de VPN:

• VPN d’accés: donen accés remot a un treballador a la seu de la xarxa internao externa, per mitjà de xarxes públiques (RTC, XDSI, ADSL, etc.).

• Xarxes internes VPN intranet: els servidors web de xarxa interna sóndiferents dels servidors web públics. El servidor web s’instal·la dins dela xarxa. La tecnologia del navegador s’utilitza com a interfície perquèels usuaris accedeixin a la informació. Connecten les diferents oficines itreballadors mòbils amb la xarxa interna de l’empresa, per mitjà de xarxespúbliques, tot i que només hi poden accedir els treballadors autoritzats ambprivilegis d’accés.

• Xarxes externes VPN extranet: són iguals que les internes, però permetenl’accés a usuaris que no pertanyen a l’empresa, utilitzen aplicacions i serveisde la xarxa interna. S’hi accedeix mitjançant contrasenyes i identificadorsd’usuari.

Xarxes d’àrea metropolitana (MAN)

Va arribar un moment en què empreses amb diverses seus en una mateixa ciutattenien la necessitat de compartir informació d’una manera segura i ràpida. LesMAN estan dissenyades per proporcionar als usuaris la distribució de dadesinterconnectant les diferents XAL.

Xarxes d’àrea local (XAL)

Les xarxes d’àrea local (XAL) estan formades per ordinadors, targetes de xarxa,cables, dispositius de control del trànsit de xarxa i dispositius perifèrics. Les XALfan possible que les empreses que utilitzen tecnologia informàtica comparteixind’una manera eficient arxius i impressores, i permeten la comunicació, per exem-ple, per mitjà del correu electrònic. Uneixen dintre seu: dades, comunicacions iservidors.

Xarxes d’àrea estesa (WAN)

Les xarxes d’àrea estesa (WAN) normalment utilitzen línies de transmissió pú-bliques, propietat en molts casos de companyies telefòniques. Aquestes líniessón compartides per molts usuaris; per això hi ha unes especificacions legals,polítiques, econòmiques, etc.

Les WAN estan dissenyades per donar connexió a equips en una àrea geogràficamolt extensa.


CPU

La CPU (central process unit,unitat central de procés) és el xip

central en el qual es basa elfuncionament de l’ordinador.

Aquest xip governa la màquinaen el sentit més ampli de la

paraula.

1.3 Ordinadors clients i ordinadors servidors

El model client-servidor és un model d’arquitectura de programari que constade dues parts, ordinadors client i ordinadors servidor, i tots dos es comuniquenper mitjà d’una xarxa informàtica. Una aplicació client-servidor és un sistemadistribuït que consisteix en un programari a l’ordinador client i un programari al’ordinador servidor (vegeu la figura 1.1).

El programari de l’ordinador client sempre inicia una connexió amb el programaride l’ordinador servidor, mentre que el programari de l’ordinador servidor sempreespera les sol·licituds de qualsevol ordinador client.

L’arquitectura client-servidor s’ha convertit en un dels models bàsics de com-putació en xarxa. Hi ha molts tipus d’aplicacions que s’han escrit utilitzant elmodel client-servidor. Les funcions estàndard de xarxa, com ara l’intercanvi decorreu electrònic, l’accés a Internet i l’accés a bases de dades, es fonamenten enel model client-servidor. Per exemple, un navegador web és un programa client enl’ordinador de l’usuari que pot accedir a la informació en qualsevol servidor weben el món.

Figura 1.1. Model client-servidor

1.4 Maquinari, perifèrics i accessoris

L’estructura interna d’un equip informàtic consta bàsicament de quatre elementsque permeten establir la relació directa entre l’usuari del sistema i la CPU, com espot veure en la figura 1.2.

1. Unitat central: habitualment té forma de caixa tancada i concentra la CPU omicroprocessador, la memòria del sistema, les unitats d’emmagatzematge iles connexions d’entrada i sortida.

2. Monitor: pantalla de visualització, que és la via de comunicació principal


entre l’ordinador i l’usuari.

3. Teclat: juntament amb el ratolí, és la manera que té l’usuari de comunicar-seamb l’ordinador, en aquest cas en mode text.

4. Ratolí: juntament amb el teclat, és la manera que té l’usuari de comunicar-seamb l’ordinador, en aquest cas en mode gràfic.

Tot aquest material constitueix el maquinari de l’ordinador (hardware, ‘ferramen-ta, material dur’); és a dir, la part física:

• Circuits.

• Cables.

• Dispositius.

Figura 1.2. Estructura externa d’un equip informàtic

El maquinari és el sistema físic que compon l’ordinador, amb totes les partsde què consta.

Així mateix, l’usuari necessita alguna cosa que faci d’intèrpret entre ell i l’ordi-nador. Aquesta feina d’intèrpret és el que fa tota una categoria que s’anomenaprogramari (software, ‘material tou’) i que inclou, a grans trets, tres grans grupsde programes:

1. Sistema operatiu.

2. Programes d’usuari.


3. Controladors de maquinari.

El programari és el sistema lògic que governa l’ordinador, amb totes les parts dequè consta.

En la figura 1.3 podeu veure un diagramamolt resumit de com funciona un sistemainformàtic.

Figura 1.3. Esquema de funcionament d’un sistema informàtic

De l’esquema de la figura 1.3 es pot deduir que l’usuari posa a funcionar els seusprogrames sobre el sistema operatiu, i que això és l’únic que veu.

Efectivament, és així: si la CPU és d’un tipus o d’un altre, per exemple, l’usuarino s’ha de preocupar perquè pot estar fent servir el mateix sistema operatiuamb els mateixos programes (situació que s’anomena ser transparent a l’usuari).En resum, si l’equip funciona correctament, a l’usuari no li importa quina n’ésl’estructura interna.

D’una banda, sota la categoria de maquinari hi ha una sèrie de dispositius quepoden ser de presència obligada o no en un equip informàtic. D’altra banda,aquests dispositius poden tenir característiques molt diverses.

1.4.1 Placa base, CPU i memòria

El nucli central d’un ordinador està format per l’associació entre la CPU i lamemòria, i aquests dos elements són els que marquen, en general, la potència


del sistema, concretament en termes de:

• Velocitat de rellotge de la CPU.

• Capacitat de memòria RAM.

Aquests elements (CPU i memòria RAM) se situen sobre el que s’anomena placabase de l’ordinador que, a més, habitualment disposa del següent:

• Connectors per a l’alimentació del sistema.

• Controladors de discos.

• Connectors per a l’expansió del sistema (ports d’expansió), que acostumena ser de tipus AGP i PCI.

• Controladora de so.

• Controladora de xarxa de tipus Ethernet.

• Controladores d’entrades i sortides en sèrie, en paral·lel i USB.

• Controladors de teclat i ratolí.

A cadascun d’aquests ports i controladors s’aniran connectant els vostres disposi-tius, com ara discos, impressores, teclat, targeta gràfica, etc. Podeu veure l’aspected’una placa base qualsevol en la figura 1.4.

Figura 1.4. Placa base

La memòria RAM i lamemòria ROM

La memòria de treball d’unordinador és de tipus RAM(random access memory) quans’esborra en treure-lil’alimentació elèctrica. Lamemòria que no s’esborras’anomena ROM (read onlymemory), però no s’hi potescriure en condicions normals i,per tant, es dedica a altrestasques dins del sistema, com aradesar configuracions demaquinari.


1.4.2 Font d’alimentació

La font d’alimentació es fa servir per donar energia a tots els dispositius que hiha a l’interior de la caixa de la unitat central. Se sol trobar integrada a la carcassametàl·lica de la caixa, com es pot apreciar en la figura 1.5.

Figura 1.5. Font d’alimentació integrada a la caixa de l’ordinador

1.4.3 Disc dur

El disc dur és el sistema d’emmagatzematge massiu que té un ordinador. És on hihaurà dipositat tot el que fa referència al programari que hi hagi en el sistema:

• Sistema operatiu instal·lat i fitxers de configuració.

• Controladors de maquinari instal·lats.

• Programes d’usuari instal·lats.

• Dades dels usuaris (fitxers emmagatzemats).

En la figura 1.6 podeu veure l’aspecte interior d’un disc dur. Bàsicament estàformat per un conjunt de discos rígids superposats, que es llegeixen i s’escriuenmitjançant uns capçals electromagnètics que viatgen per la superfície del disc.


Figura 1.6. Aspecte interior d’un disc dur

En la figura 1.7 podeu veure l’aspecte final d’un disc dur instal·lat en una caixa.

Figura 1.7. Disc dur ja instal·lat (el dispositiu inferior)


Píxel

És l’expressió d’imatge mínimaque es presenta en un momentdonat; cadascun dels punts que

conformen la imatge és un píxel.

1.4.4 Altres unitats d’emmagatzematge

Altres unitats d’emmagatzematge molt habituals en un sistema informàtic estàn-dard són les següents:

• Unitat de disc flexible (floppy disk) o disquetera: de capacitat molt baixa,existeix només de cara a la portabilitat de les dades, però amb la irrupciódels sistemes d’emmagatzematge USB ha caigut en desús.

• Unitat de CD / DVD / BlueRay Disc: d’ús molt generalitzat, permetenemmagatzemar una gran quantitat de dades en discos òptics.

1.4.5 Dispositius externs

Els dispositius externs, o perifèrics externs, són tots els aparells que connectem ala unitat central mitjançant algun dels ports d’expansió que es troben a disposicióde l’usuari. Actualment, el port USB és el més utilitzat. Per això, els ordinadorscada cop tenen més ports d’aquest tipus.

Els perifèrics externs més habituals són els següents:

• Monitor (pantalla).

• Teclat.

• Ratolí.

• Escàner.

• Impressora.

Monitor

Elmonitor és el dispositiu que s’encarrega de la presentació de les dades a l’usuari.Va associat a la targeta gràfica (vegeu la figura 1.8), que s’instal·la inserida sobrela placa base de l’ordinador, habitualment al connector AGP que té la placa.

Entre la targeta gràfica i el monitor configuren la potència gràfica de l’ordinador,en termes del següent:

• Resolució màxima que es pot assolir; s’expressa donant les dimensions dela pantalla en píxels quadrats, per exemple, 1.024 × 768.

• Profunditat de color; s’expressa en el nombre de bits amb què es codifiquenels colors en pantalla, per exemple, 32 bits.


Figura 1.8. Targeta gràfica de bus AGP

Teclat i ratolí

Imprescindibles en un ordinador estàndard, són els dispositius necessaris perquèl’usuari pugui treballar amb l’ordinador.

Es connecten a l’ordinador mitjançant els ports USB o els PS/2; aquests darrers,de forma rodona.

Escàner

L’escàner és un dispositiu que digitalitza imatges per poder fer-ne el tractamentposterior a l’ordinador. Habitualment es connecta al port USB. La qualitat del’escàner es mesura en termes de la quantitat de punts per polzada que és capaçde generar en digitalitzar una imatge, procés que rep el nom de digitalització.

Lògicament, com més resolució té una imatge més gran és l’arxiu que la conté.

Impressora

La impressora és un dispositiu que genera còpies en paper de documents enviatsdes de l’ordinador. Es connecta a la màquina mitjançant el port paral·lel o el portUSB.

N’hi ha de molts tipus, però els més habituals són els següents:

• Injecció de tinta.

• Làser.


Les seves característiques es defineixen en termes del següent:

• Resolució (punts per polzada) que manipula.

• Tractament del color (B/N o color).

1.5 Connectivitat, sincronització i interacció

Dos o més ordinadors es poden interconnectar de diverses maneres: en xarxa osense fils.

La diferència fonamental entre totes dues connexions és que per a la connexió enxarxa cal la utilització de cable i, en canvi, per a la connexió sense fils, no.

Alhora, també hi ha perifèrics que es poden connectar sense cables a l’ordinador,com pot ser el cas de certs teclats i ratolins que s’alimenten mitjançant piles.

Logotip de WiFi

Un altre bon exemple de connexió sense cables és l’anomenada tecnologia Wi-Fi,que també se sol emprar per connectar-se a Internet.

Com a avantatge principal de les connexions Wi-Fi, podem destacar que ofereixenmés comoditat perquè qualsevol persona amb accés a la xarxa pot connectar-s’hides de diferents punts.

Quant als inconvenients, com qualsevol altra tecnologia sense cables, les conne-xions Wi-Fi perden velocitat en comparació de les connexions amb cables, perculpa de les interferències i les pèrdues de senyal que l’ambient pot comportar;d’altra banda, els dispositius de seguretat no són del tot eficaços si no es configurencorrectament.

1.5.1 Controladors de maquinari

Els controladors de maquinari (drivers) són imprescindibles perquè el sistemaoperatiu reconegui la presència dels dispositius físics que teniu a l’ordinador ien faci l’ús correcte. Quan es parla d’una configuració de l’ordinador correcta esfa referència, entre altres coses, als controladors de maquinari.

Tot dispositiu que es connecta a l’ordinador necessita un mòdul lògic que informiel sistema operatiu sobre com l’ha de gestionar. Aquest mòdul lògic en forma deprograma s’anomena controlador. Molts dispositius són controlats pel sistemaoperatiu per defecte perquè el sistema ja incorpora els controladors adequats.Altres controladors són proporcionats pel fabricant i s’han d’instal·lar perquè eldispositiu funcioni correctament.


1.6 Programari lliure i programari privatiu. Sistemes operatius,lliures i privatius

Els programes d’usuari són imprescindibles per poder fer coses amb l’ordinador;sense aquests programes tindríeu a les mans una màquina inútil. Sota aquestacategoria s’inclouen totes les utilitats, programes d’entreteniment i eines que esfan servir en un ordinador per fer quelcom, com poden ser, entre d’altres:

• Programes d’ofimàtica (processadors de text, fulls de càlcul, etc.).

• Jocs.

• Editors de text.

• Editors de vídeo i d’àudio.

• Navegadors d’Internet.

• Simuladors.

1.6.1 Programari lliure i programari privatiu

Logotip de la Free SoftwareFoundation

Parlar de programari lliure és parlar de llibertat i no de diners, tot i que en anglèsfree té els dos sentits (‘gratuït’ i ‘lliure’). De fet, això és el que remarca d’unamanera insistent Richard Stallman, creador del projecte GNU (acrònim de GNU’snot UNIX), que es va iniciar el 1984, i de la Free Software Foundation (FSF),organització que el difon. Per a ell, “refusar de compartir informació és unapromesa de traïció a la resta del món” perquè “la missió de la ciència i la tecnologiaés treballar en benefici de la humanitat”.

Per això va definir que, en el moviment del programari lliure, l’usuari forma partdel sistema i té la llibertat d’utilitzar el programa com vulgui i de modificar-locom més li convingui, a més de copiar-lo i distribuir-lo a altres usuaris.

Aquestes propietats estan relacionades amb quatre graus de llibertat que Stallmandefineix de la manera següent:

• El grau 0 permet executar un programa.

• El grau 1 permet estudiar el codi per satisfer les nostres necessitats.

• El grau 2 permet ajudar els veïns, distribuint-ne còpies.

• El grau 3 permet ajudar la comunitat tot arreglant els problemes detectats.

Els graus 1, 2 i 3 distingeixen el programari lliure, el qual, segons Stallman, té unsuport tècnic més bo que el programari propietari i és més segur.


El programari lliure s’associa al codi obert (open source), és a dir, a la possibilitatd’accedir al que podria ser l’esquelet del programa per modificar-lo i millorar-lo, però no és el mateix. Stallman insisteix que “el moviment open sourcenomés proporciona raons tecnològiques i deixa de banda la dimensió ètica” delprogramari lliure. Molts programes que tenen el codi font disponible no atorguenals usuaris la llibertat de redistribuir-lo i en restringeixen l’ús comercial.

En contraposició amb el programari lliure, el programari propietari és el queestà subjecte a una llicència d’ús que limita el que l’usuari pot fer-hi. Molts, però,prefereixen pagar aquesta llicència per assegurar-se que al darrere hi ha una grancorporació que pot respondre si hi ha problemes. Sovint, això no és cap garantiai molts errors i forats de seguretat s’arreglen abans apel·lant a la comunitat, en elcas del programari lliure, que no pas recorrent a l’empresa. Només cal comparar,per exemple, el ritme d’actualització del navegador Firefox amb el de l’InternetExplorer de Microsoft.

Avantatges i inconvenients del programari lliure

Logotip de Linux

A més de les llibertats assenyalades per l’FSF (Free Software Foundation), elprogramari lliure té altres avantatges, com ara que hi ha aplicacions per a totesles plataformes (Linux, Windows, Mac OS) que són gratuïtes, o que tenen unpreu generalment més baix que les propietàries, i que són molt estables, ja queels errors es poden arreglar ràpidament. Però també té inconvenients. Algunesaplicacions que corren sota Linux són una mica complicades d’instal·lar i, devegades, presenten problemes d’incompatibilitat amb el maquinari.

Aplicacions diferents en cada cas

El programari lliure proporciona alternatives gratuïtes i de qualitat a programesd’ús corrent que requereixen llicència d’ús.

Entre els exemples més coneguts figuren els sistemes operatius GNU/Linux, BSDi Open Solaris, que constitueixen una alternativa a Windows i Macintosh.

Els entorns de finestres KDE i Gnome fan que l’usuari gairebé no noti la diferènciaamb la manera de funcionar de Windows. Ubuntu també és una solució forçaaccessible per a usuaris novells. Fa un temps es deia que els sistemes operatiusalternatius tenien limitacions gràfiques i audiovisuals, però avui dia es disposa desolucions multimèdia molt avançades per a aquests entorns.

Logotip de Gimp

Pel que fa a les eines Internet, cal destacar el projecte Mozilla, que inclou elnavegador Mozilla Firefox i el client de correu Mozilla Thunderbird.

En l’entorn gràfic, el programa més utilitzat és el Gimp, que té prestacionssemblants al Photoshop d’Adobe.

I, finalment, cal esmentar l’aplicació ofimàtica OpenOffice, que ofereix les matei-xes opcions que l’Office de Microsoft i, a més, està disponible en català.


1.6.2 Sistemes operatius

Un sistema operatiu és imprescindible per poder utilitzar l’ordinador; és laplataforma sobre la qual funcionen els programes d’usuari i els controladors demaquinari, tot i que el sistema operatiu, per se, no fa res més que permetre lautilització de programes.

A grans trets, les tasques que fa el sistema operatiu són les següents:

• Presentació de cara a l’usuari.

• Gestió de les unitats de disc del sistema.

• Gestió dels perifèrics (mitjançant els controladors).

• Gestió de les comunicacions (xarxes).

Si el sistema operatiu no és capaç de gestionar un dispositiu perquè no té elcontrolador corresponent instal·lat o configurat correctament, cap programa quetingueu no el podrà fer servir, i serà com si aquest dispositiu no existís enl’ordinador.

Les dues grans famílies de sistemes operatius que acaparen la immensa majoriad’ordinadors PC al món són les següents:

• Windows: sistema operatiu privatiu (de pagament) de l’empresa Microsoft.Segurament és el sistema més estès de tots els que hi ha, tant en ordinadorsdomèstics com corporatius.

• Linux: “clon” gratuït del sempitern sistema operatiu de xarxa Unix. Estàmantingut per la comunitat, cosa que fa que l’actualització i millora delsistema sigui ràpida i contínua. N’hi ha múltiples distribucions, com araUbuntu, Debian i Fedora, entre d’altres.

1.7 Seguretat informàtica

Per gaudir d’una bona seguretat informàtica, s’han de tenir en compte unes reglesbàsiques que tot usuari d’Internet ha de conèixer:

• No s’han d’obrir els missatges electrònics d’origen desconegut.

• No s’han de facilitar dades personals ni codis PIN d’accés.

• No s’han d’obrir arxius de remitents desconeguts.

• No s’ha de confiar mai en els regals i les promocions fàcils d’obtenir, nirespondre missatges que demanin informació d’una manera urgent.


• Cal tenir un sistema antivirus, fer-lo servir i actualitzar-lo periòdicament.També és convenient instal·lar un sistema antiespia per evitar els programesespia i de publicitat no volguda.

• Cal tenir actualitzat el navegador, i també instal·lar els pedaços del sistemaoperatiu.

• És necessari mantenir-se informat sobre la seguretat general en l’ús d’Inter-net.

Una altra qüestió important que cal tenir en compte en relació amb la seguretatinformàtica és la protecció de dades de caràcter personal.

La Llei orgànica de protecció de dades de caràcter personal (LOPD)defineix el reglament de mesures de seguretat dels fitxers automatitzats quecontinguin dades de caràcter personal.

La Llei regula, entre d’altres matèries, les obligacions que corresponen als titularsde fitxers de dades de caràcter personal i els agents responsables de dur a terme eltractament d’aquests, les mesures de seguretat que s’han d’adoptar i els drets deles persones interessades.

L’objecte de la LOPD és garantir i protegir, en tot el que fa referència al tractamentde les dades personals, les llibertats públiques i els drets fonamentals de lespersones físiques i, especialment, del seu honor i intimitat personal i familiar.

Pel que fa a l’àmbit d’aplicació, s’aplica a les dades de caràcter personal registra-des en suports físics que les faci susceptibles de tractament, i a qualsevol modalitatd’ús posterior d’aquestes dades per part dels sectors públics i privats.

Tot seguit definim els conceptes clau que circumscriuen la protecció de dadespersonals:

• Dades de caràcter personal: qualsevol informació numèrica, alfabètica,gràfica, fotogràfica, acústica o de qualsevol altre tipus concernent a personesfísiques identificades o identificables.

• Fitxer: tot conjunt organitzat de dades de caràcter personal que permetl’accés a les dades segons uns criteris determinats, independentment de laforma o la modalitat de la creació, l’emmagatzematge i l’organització delfitxer i de l’accés a aquest.

• Afectat o interessat: persona física titular de les dades que són objecte deltractament.


1.8 Empreses de prestació de serveis informàtics. Nivells dedescentralització i garanties exigides

En les empreses, la informàtica es pot convertir en un servei més com el telèfon ol’electricitat, serveis que són prestats per organitzacions externes a les empreses.

Les característiques d’aquest servei, d’aquesta contractació, són molt peculiarsi exigeixen una coordinació perfecta entre el contractant i el contractat, i tambél’existència de garanties per part d’aquest últim que el servei es farà d’una maneraacceptable, garantint la confidencialitat, la qualitat i l’accés a la informació.

Els motius principals que indueixen a externalitzar els serveis informàtics en lesempreses són els següents:

• Estalviar recursos.

• Aprofitar els avenços tecnològics.

• Centrar-se en la pròpia activitat.

Tanmateix, també cal saber que hi ha arguments en contra de l’externalització delsserveis informàtics:

• Es pot perdre independència.

• El personal subcontractat no és tan eficient.

• Els contractes d’aquest tipus són cars.

L’externalització pot ser total (hi ha inclosos tots els serveis informàtics) o parcial(només se n’inclouen alguns).


2. Instal·lació i actualització d’aplicacions

La instal·lació d’un programari a l’ordinador no comença quan fem clic enl’instal·lador ni acaba quan hem pitjat sis o set cops Acceptar i esperem que labarra de progrés arribi al final. Quan es fa una instal·lació, cal seguir uns passosprevis i fer un seguiment posterior, que garantirà que el programari resol lesnecessitats, que ho fa el més ajustadament possible i que els processos per fer-ho es van millorant per estalviar problemes posteriors.

2.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques

Anomenen paquet ofimàtic un paquet d’aplicacions que tenen com aobjectiu facilitar les tasques pròpies d’una oficina: escriure textos, fercàlculs, presentar informes, introduir i mantenir dades, fer o retocar imatges,etc.

De fet, la paraula ofimàtica ve d’oficina automàtica.

Els inicis de les aplicacions ofimàtiques se situen als anys setanta i vuitanta, ambla popularitat creixent dels ordinadors de sobretaula. Els primers paquets mésutilitzats van ser el Lotus SmartSuite (amb el Lotus 1-2-3, que va ser referènciadurant anys), el Corel WordPerfect Office (el WordPerfect va ser un referent coma processador de textos fins al final dels anys vuitanta) i el Works de Microsoft(que fins l’any 2008 encara es distribuïa i que va ser eclipsat pel famós MS Office,també de Microsoft).

Podem remarcar dos moments importants en les aplicacions ofimàtiques:

• 1989 i 1990, amb la sortida de l’Office de Microsoft en Mac i Windows.

• 2001, amb el llançament de la primera versió beta d’OpenOffice.org (la sevaabreviatura més estesa és Ooo).

2.1.1 MS Office i OpenOffice

Per què són tan importants aquests dos paquets? Doncs perquè són els més estesosara mateix. L’MS Office va ser durant més de quinze anys líder indiscutible delspaquets ofimàtics. Agrupava aplicacions que cobrien la majoria de les necessitatstant en les empreses com en les llars. A més, l’OpenOffice, la seva competidora


més seriosa, té als seus inicis el referent de l’MS Office. Ara bé, l’OpenOfficeté un avantatge substancial sobre l’MS Office: és gratuït, té un codi obert ies pot treballar per adaptar-lo a les necessitats pròpies, o desenvolupar novesfuncionalitats, interfícies gràfiques, etc.

En la taula 2.1 podeu veure les aplicacions que contenen tots dos paquets.

Taula 2.1. Aplicacions Office i OpenOffice

MS Office OpenOffice.org

Processador de textos Word Writer

Full de càlcul Excel Calc

Presentacions PowerPoint Impress

Base de dades Access Base

Gràfics vectorials i diagrames Visio Draw

Equacions matemàtiques Editor d’equacions Math

Cada paquet té un entorn gràfic amigable, que permet enregistrar els documentsque elaborem, recuperar-los, desfer els canvis efectuats, veure una vista preli-minar abans d’imprimir, treballar amb molts documents alhora i que hi hagicompatibilitat entre les aplicacions del mateix paquet. Les aplicacions tenen unescaracterístiques cada cop més desenvolupades i que integren les noves tecnologiesque van sortint en les pàgines web, les xarxes, les interfícies gràfiques, etc.

Tots dos paquets es poden instal·lar d’una manera individual o corporativa. Ladiferència rau en l’ús que se’n farà i en la llicència que té el paquet. Només lesgrans empreses faran servir una instal·lació corporativa, amb un servidor des d’ones pugui instal·lar l’aplicació i un altre de dades per desar els treballs fets.

2.1.2 StarOffice

StarOffice és un paquet desenvolupat per Sun Microsystems, que ajuda al desen-volupament de l’OpenOffice.org. Aquesta col·laboració s’utilitza com a basede l’StarOffice. Fins a la versió 6.0, l’StarOffice està basat íntegrament enl’OpenOffice.org, tot i que incorpora alguns components addicionals com fontsi plantilles, Clip Art, més filtres d’arxius, i eines de migració i gestió de laconfiguració (per a empreses).

2.2 Tipus de llicències de programari

Una llicència de programari és un contracte entre l’autor (també pot ser el titulardels drets d’explotació o un distribuïdor) i l’usuari del programa informàtic (con-sumidor, professional o empresa) per utilitzar-lo complint una sèrie de termes i


condicions establertes dins de les seves clàusules. Aquestes clàusules determinen,entre d’altres, els aspectes següents:

• La cessió de determinats drets del propietari a l’usuari sobre una o diversescòpies del programari.

• Els límits de responsabilitat per errades.

• El terme de la cessió, que pot ser específic, indefinit o sense especificar.

• L’àmbit geogràfic de validesa del contracte.

• La inclusió de compromisos de l’usuari envers el propietari, com la no-cessió a terceres persones o la no-reinstal·lació en una altra màquina que nosigui l’original.

La contrapartida més comuna és el pagament d’un preu per la cessió d’aquestsdrets, tot i que la Xarxa ha donat lloc a un tipus de llicència gratuïta o semigratuïta.Podem classificar les llicències de programari en quatre tipus bàsics:

• Llicència de programari de codi obert permissiva.

• Llicència de programari de codi obert robusta.

• Llicència de programari de codi tancat.

• Programari de domini públic (sense llicència)

2.2.1 Llicència de programari de codi obert permissiva

Es pot crear una obra derivada sense que aquesta tingui obligació de cap tipus.N’hi ha moltes. Les següents en són un exemple:

• Academic Free License v.1.2.

• Apache Software License v.1.1.

• Artistic License v.2.0.

• Attribution Assurance License.

• PHP License v.3.0.

2.2.2 Llicència de programari de codi obert robusta

Aplica algunes restriccions a les obres derivades i fa que, segons el grau d’aplica-ció, es pugui dividir en dues subcategories:


• Llicències de programari de codi obert robustes fortes. Contenen unaclàusula que obliga que les obres que se’n deriven o les modificacions quees fan en el programari original s’hagin de llicenciar en els mateixos termesi condicions de la llicència original. Com a exemples d’aquestes llicènciestenim les següents:

– Common Public License v.1.0.

– GNU General Public License v.3.0.

– OpenSSL License.

• Llicències de programari de codi obert robustes febles. Contenen unaclàusula que obliga que les modificacions que es fan en el programarioriginal es llicenciïn en els mateixos termes i condicions de la llicènciaoriginal, però les obres que se’n deriven es poden llicenciar en altres termesi condicions. Com a exemples d’aquestes llicències tenim les següents:

– GNU Lesser General Public License v.2.1.

– Mozilla Public License.

– Open Source License.

– Apple Source License v.2.0.

2.2.3 Llicència de programari de codi tancat

També es coneix com a programari de propietat o programari privatiu. Els pro-pietaris estableixen els drets d’ús, distribució, redistribució, còpia, modificació,cessió i, en general, qualsevol altra consideració que es consideri necessària.

Normalment, el programari sota aquesta llicència no pot ser modificat, desas-semblat, copiat o distribuït de maneres no especificades en la mateixa llicència(pirateria de programari), regula el nombre de còpies que es poden instal·lar i, finsi tot, la finalitat concreta per a la qual es pot utilitzar.

És habitual que els fabricants de programes sotmesos a aquest tipus de llicènciesofereixin serveis de suport tècnic i actualitzacions durant el temps de vida delproducte. Alguns exemples d’aquest tipus de llicències són les anomenadesCLUF(contracte de llicència per a l’usuari final) o EULA (end user license agreement,en anglès).

2.2.4 Programari de domini públic (sense llicència)

Es permet l’ús, la còpia, la modificació o la redistribució amb ànim de lucre osense.


En la Xarxa, trobem tres conceptes molt estesos per referir-se a la llicènciad’explotació d’un programari:

• Programari lliure (freeware): programari que garanteix les llibertats se-güents:

– La llibertat d’utilitzar el programari, amb qualsevol propòsit.

– La llibertat d’estudiar com funciona el programari i modificar-lo,adaptant-lo a les pròpies necessitats.

– La llibertat de distribuir còpies del programari.

– La llibertat de millorar el programari i fer públiques aquestes milloresa la resta d’usuaris, de manera que tota la comunitat se’n beneficiï.

• Programari de prova (shareware): programari gratuït, però amb algunesopcions i funcionalitats bloquejades que només són de pagament; o bé,només és gratuït un període de temps.

• Programari de publicitat (adware): programari gratuït, però conté publici-tat. Aquesta publicitat es pot retirar si es passa a la versió de pagament.

2.3 Necessitats dels entorns d’explotació i requeriments de lesaplicacions

Gràcies a Internet, les actualitzacions són un fet en el món del programari.Quan s’instal·la un programari, hi ha la possibilitat d’actualitzar-lo parcialmento totalment. Això passa en els sistemes operatius, en els antivirus, en els paquetsofimàtics i, en definitiva, en la majoria del programari.

Les actualitzacions poden ser totals, parcials, de complements o de bases de dades.Vegem uns quants exemples que ens ajudaran a entendre més bé el concepte.

• Windows. El SO de Microsoft té unes actualitzacions que surten peri-òdicament per esmenar errades en la programació, per tapar forats queutilitzen els virus o per afegir alguna funcionalitat, entre d’altres. Lesactualitzacions més corrents són les automàtiques. Se cerca en el servidor sihi ha actualitzacions, es baixen i s’instal·len. Entre aquestes actualitzacions,que són parcials, de vegades hi ha els anomenats paquets d’esmenes (servicepacks), que també són parcials però molt més grans i afecten més d’una àreadel SO. En canvi, en certs portàtils, el sistema operatiu que es venia era elWindowsVista, però ja avisaven que amb la sortida delWindows 7 es podriaactualitzar; doncs bé, aquesta actualització és total, ja que canvia el SO.

• Antivirus. Els antivirus (i els programes antiespia, antispyware) tenendos tipus d’actualitzacions periòdiques: les parcials, en què es modifiquenalguns components de l’antivirus per millorar les tasques de cerca i elimina-ció, i les de base de dades, que carreguen més dades sobre virus. La primera


millora el rendiment de l’aplicació i la segona amplia el nombre i el tipusde virus que és capaç de detectar l’aplicació.

• Videojocs. També el món dels videojocs té actualitzacions que els milloren.Imaginem-nos un videojoc de futbol. Tindrà actualitzacions parcials perintroduir noves regles (si és que n’hi ha) o per arreglar algun error ques’hagi detectat després d’haver-lo llançat al mercat. Però també necessitaactualitzar la base de dades, ja que al gener, amb el mercat d’hivern, es fitxennous jugadors, i també hi pot haver canvis d’estadi (com el de l’Espanyol),canvi de directius, d’entrenadors, etc.

• Navegadors. Els navegadors tenen complements que permeten veure con-tinguts de tot tipus, com ara el Java o el Flash. Aquests complements(plug-in) s’han d’instal·lar després del navegador. Alguns navegadors jaincorporen l’opció d’instal·lar els complements i, fins i tot, d’actualitzar-losquan calgui.

Les actualitzacions són necessàries per tenir una aplicació completament fun-cional i tan lliure d’errors com sigui possible. Bàsicament solucionen aquestsproblemes:

• Actualització de dades.

• Correcció d’errades.

• Millora del rendiment.

• Incorporació de noves funcionalitats.

• Millora de la seguretat.

La majoria de les actualitzacions es fan mitjançant un assistent que mira si n’hialguna de disponible i, aleshores, la instal·la. Si aquest assistent no hi és o s’hadeshabilitat, caldrà que l’usuari vagi a la pàgina web del fabricant i baixi els fitxersnecessaris per a l’actualització. Després, els haurà d’instal·lar.

2.4 Components i complements de les aplicacions

Moltes aplicacions actuals admeten extensions (plug-in). Són uns complementsque donen noves funcionalitats a l’aplicació. L’OpenOffice també té la possibilitatd’afegir complements. En la pàgina oficial, teniu un apartat en què podeu veuretotes les extensions que hi ha disponibles per a cada aplicació del paquet. Com queel codi és obert, els impulsors del projecte i els voluntaris fan tot tipus de milloresen l’OpenOffice. Moltes tenen a veure amb diccionaris, correctors ortogràfics i


gramaticals, però també hi ha millores en la compatibilitat amb el format PDF,macros, plantilles, un rebost d’imatges predissenyades, etc.

El procés d’instal·lació de les extensions depèn de l’autor. Així, el més habitualés baixar un arxiu amb extensió oxt, que, amb un doble clic, crida l’OpenOfficei instal·la l’extensió després d’acceptar els termes de la llicència i, de vegades,configurar algunes opcions. Un altre sistema és utilitzar el menú, tal com podeuveure en la figura 2.1.

Com tot, les actualitzacions instal·lades també es poden actualitzar. De fet, compodeu veure en figura 2.2, l’OpenOffice us ho indica automàticament en qualsevolde les aplicacions.

Figura 2.1. Menú Eines de l’OpenOffice


Figura 2.2. OpenOffice informa d’una actualització

Un cop instal·lades les extensions, en podeu veure la descripció, desactivar-les (iactivar-les més tard si ho voleu) i eliminar-les, des de l’administrador d’extensionsfent clic a sobre de l’extensió que ens interessa (figura 2.3).

Figura 2.3. Gestor d’extensions

2.5 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovaciód’integritat

Per instal·lar un programari s’ha de seguir la documentació d’instal·lació ambles instruccions pas a pas creades pel personal informàtic de l’empresa. Aquestadocumentació com a mínim conté els processos bàsics següents:

• Instal·lació amb totes les opcions que pugui demanar l’instal·lador.


• Adequació de l’entorn per ajustar-se a les necessitats dels usuaris (configu-rar).

• Manteniment de les actualitzacions.

• Desinstal·lació si es decideix canviar de programari.

L’estructura bàsica d’una guia d’instal·lació té, habitualment, aquests apartats:

• Portada amb el títol.

• Índex.

• Presentació, en què trobem una introducció a l’aplicació.

• Guia d’utilització del manual.

• Conceptes generals de l’aplicació.

• Requisits tècnics.

• Procés d’instal·lació, configuració i posada en marxa.

• Procés que cal seguir en cas d’error.

• Annexos.

Aquests documents s’actualitzen al dia, ja que les actualitzacions podrien canviarde lloc algunes opcions, ampliar-les o retallar-les, i a més els instal·ladors podrientenir quadres de diàleg diferents que porten a error si es fa servir una documentacióobsoleta.

2.5.1 Resolució de problemes en la instal·lació

Quan s’instal·la un paquet ofimàtic (o qualsevol altre programari) poden sorgirproblemes, que haureu de resoldre. Aquests problemes poden ser de naturalesamolt diversa. Per resoldre’ls podeu adreçar-vos a la documentació on potsertrobareu la solució als problemes o demanar suport tècnic.

Els problemes que us podeu trobar són els següents:

• Problemes amb el maquinari. Pot ser que el programari que instal·leu tinguiuns requisits de programari que no compleix algun ordinador, o bé que,encara que els compleixi, són tan justos que fan que el treball amb aquestaaplicació sigui poc efectiu.

• Problemes amb el programari existent o amb el sistema operatiu. Si durantla instal·lació falta algun component clau del sistema operatiu, o algunprogramari que ja hi ha entra en conflicte amb el que intenteu instal·lar,caldrà o bé instal·lar les funcions que falten o bé substituir les que provoquen


el conflicte per unes altres. En cas d’incompatibilitat total, caldrà triar entreel programari antic i el nou. Com sempre, s’ha de mirar la documentació iseguir les recomanacions per resoldre la incidència.

• Problemes amb l’estructura de dades de l’empresa. Pot ser que l’empresautilitzi un servidor de dades, o llocs específics on els usuaris hagin dedesar la informació. Caldrà, a més de configurar el paquet en aquestsentit, comprovar que es pot fer sense cap problema. Si sorgissin errorsde permisos, tallafocs o altres incidències, us hauríeu de comunicar amb eldepartament d’informàtica perquè resolguessin la incidència.

• Problemes relacionats amb l’adequació del lloc de treball. Hi ha usuaris quenecessiten una adaptació al lloc de treball per problemes físics o de salut;poden afectar des de la mida estàndard de les lletres (deficiència visual), elscolors de la interfície (daltònics) o, fins i tot, el tipus de perifèrics (teclat,impressora, etc.).

2.5.2 Configuració

Un cop instal·lat el programari, l’heu de configurar i adaptar segons les vostresnecessitats (o les de l’empresa). Vegeu algunes de les opcions:

Figura 2.4. Opcions de personalització al menú Eines


Per personalitzar, per exemple, els programes d’OpenOffice, s’ha d’anar al menúEines i després a Personalitza o Opcions, segons el que vulguem fer (figura 2.4).

Dintre de Personalitza, trobem les pestanyes següents:

• Menús. Des d’aquí podem editar què sortirà en cada menú i adaptar-ho aixítant com sigui possible a les necessitats de l’usuari. Fins i tot, podríem ferdesaparèixer algunes opcions perquè no es puguin fer servir. Podeu fer lesproves que vulgueu, ja que el botó Reinicialitza torna a posar tot el que hihavia al començament (figura 2.5).

Figura 2.5. Pestanya Menús

• Teclat. Des d’aquesta pestanya, podem assignar a cada tecla una funcióespecífica, tant per al Writer com per a tot el paquet ofimàtic. Aquesta opcióserveix per cridar algunes funcions que s’utilitzen molt d’una manera mésfàcil, sense haver de recórrer els menús. Aquí també podeu fer les provesque vulgueu, ja que es poden reinicialitzar les tecles separadament o tornaralhora tot el teclat a l’estat inicial (figura 2.6).

• Barra d’eines. Les barres d’eines del Writer (i la resta del paquet) es podenadequar a les necessitats de cadascú. Es poden treure o posar elementsnous en totes les barres d’eines (tant les que es veuen com les contextuals).Primerament trieu la barra d’eines i després la modifiqueu. També es pot


crear una barra d’eines totalment nova. Com en els casos anteriors, podeufer les proves que vulgueu, ja que és possible tornar a l’estat inicial amb elbotó Reinicialitza (figura 2.7).

Figura 2.6. Pestanya Teclat


Figura 2.7. Pestanya Barra d’eines

• Esdeveniments. Els esdeveniments associen macros que heu fet ambaccions. Es poden fer per a un sol document (o plantilla) o bé per a totl’OpenOffice, depenent de l’opció que poseu a Desa a (figura 2.8).


Figura 2.8. Pestanya Esdeveniments

El menú d’Opcions té moltes entrades, i només en veurem unes quantes a talld’exemple (figura 2.9):

• OpenOffice.org\Dades d’usuari. Com podeu veure en la imatge, és possibleposar-hi tota una sèrie de dades, les quals després es podran posar automà-ticament amb certes funcions.

• OpenOffice.org\Camins. Aquí es poden modificar les carpetes en quèl’OpenOffice va a buscar per defecte els gràfics o les plantilles, per posaralguns exemples.

• OpenOffice.org\Seguretat. Permet definir, entre d’altres, el nivell de segu-retat de les macros.

• OpenOffice.org\Aparença. Aquí podem modificar el color de la interfíciede l’OpenOffice.

• OpenOffice.org\Actualització per Internet. Les noves versions (a partir de la3.2) porten l’opció d’actualitzar-se. Aquí podem configurar la periodicitatamb què es busquen actualitzacions.

• Carrega/desa\General. Les opcions que hi ha aquí són molt importants perprevenir pèrdues d’informació. Observeu-les bé i feu proves. Us pot anarbé activar-ne alguna.

• Carrega/desa\Microsoft Office. Aquí tenim opcions que permeten migrarobjectes de l’Office a l’OpenOffice i a la inversa.


• Configuració de la llengua\Llengües. Opcions diverses per a la llengua dela interfície i la llengua en què escrivim habitualment.

• Configuració de la llengua\Ajudes a l’escriptura. Idiomes, diccionaris iopcions d’autocorrecció.

• OpenOffice.org Writer\General. Opcions sobre enllaços, unitats de mesurai tabulacions.

• OpenOffice.org Writer\Visualització. Visualització d’eines com les barresde desplaçament, regle i l’opció de visualitzar objectes, taules, codis decamp, etc.

• OpenOffice.orgWriter\Tipus de lletra bàsic. Aquí definim els tipus de lletraper a cada lloc del document.

• OpenOffice.org Writer\Impressió. Des d’aquí podem triar què imprimim,si hi incloem les notes, etc.

• OpenOffice.org Writer\Taula. Opcions per a les taules.

Figura 2.9. Finestra Opcions

• OpenOffice.org Writer\Llegenda automàtica. Aquí podem triar la llegendaque es posarà automàticament quan inserim algun objecte de la llista.

• Gràfiques\Colors predeterminats. Trieu aquí els colors de les sèries de dadesquan inseriu una gràfica.

2.6 Diagnòstic i resolució de problemes

Abans d’instal·lar un paquet s’han de tenir en compte alguns requisits perassegurar-ne el bon funcionament. Tot i que els equips que tenim a casa com-pleixen sobradament algunes d’aquestes especificacions, en el món de l’empresa


hi ha ordinadors més vells o estacions de treball amb poques prestacions, ja quetenen un propòsit molt concret.

Heu d’assabentar-vos de les especificacions tècniques de la versió del paquetque heu instal·lat, i incorporar aquesta informació al principi de la vostra do-cumentació. Heu de cercar la informació en la mateixa pàgina d’on heu baixatl’aplicació. Comproveu que els requisits es refereixen tant al maquinari com alsistema operatiu, i que són diferents depenent del vostre sistema operatiu i de laversió instal·lada.

2.6.1 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic

Els problemes més comuns amb el programari ofimàtic estan relacionats ambformats i versions del programari, si bé no són els únics. Podeu trobar-vos tambéamb problemes relacionats amb la llengua de la interfície (traduccions nefastes,canvi del nom de funcions, etc.), canvi de lloc d’opcions en els menús i canvis decomportament d’utilitats quan es passa d’una versió a una altra o quan es canviade paquet ofimàtic.

• Versions del programari. Quan un fabricant decideix fer una nova versiód’un producte, habitualment, intenta que el nou producte sigui compatibleamb l’anterior. El que no sol fer és actualitzar l’antic perquè sigui compa-tible amb el nou. Vegem-ne un exemple pràctic: quan Microsoft va decidirtreure al mercat l’MS Office 2007, ho va fer canviant totalment el formatdels seus arxius; això va fer que els arxius que s’havien fet amb versionsanteriors (.doc, entre d’altres) es poguessin veure sense cap problema ambel nou Office, però que els arxius que es feien en el nou format (.docx,entre d’altres) no es poguessin obrir i modificar amb les versions antigues;pressionat pels usuaris, Microsoft va treure un pedaç que, instal·lat en lesestacions amb l’Office antic, permetia llegir els nous formats; tot i això, unapart de les funcionalitats es perdien i els formats tampoc no es corresponiencompletament.

• Formats d’arxius. Quan es decideix canviar de paquet ofimàtic, o quanrebem arxius de clients o proveïdors amb un format diferent del nostre,podem tenir problemes per obrir-los. Les aplicacions cada cop més podenobrir formats dels paquets “rivals”, però tot i això continuen havent-hiincompatibilitats. En tot cas, s’han creat extensions i pedaços tant per al’OpenOffice com per a l’MS Office, de manera que es poden llegir elsarxius encara que no a la perfecció. Alguns formats, efectes, etc. podenno sortir com esperàvem.

En qüestions de format, també podem tenir problemes amb el format de les basesde dades, en cas de voler fer lligams i utilitzar la informació que contenen.

Les imatges (que tenen molts formats) també poden portar problemes; pot ser queno les veiem quan les passem a l’aplicació ofimàtica.


2.7 Manuals tècnics sobre incidències informàtiques. Protocolsd’actuació i report als serveis tècnics informàtics

La guia o manual d’ús té com a objectiu donar a conèixer les possibilitats d’unaaplicació a l’usuari; dins de la seva estructura ha de tenir un apartat que expliquiel procés que cal seguir en cas d’error, de manera que l’usuari pugui reproduir lesaccions necessàries i tingui el suport de la guia per fer-ho.

Els protocols d’actuació en cas d’error informàtic ajuden l’usuari a resoldre laincidència. De primer, es recomana consultar la documentació existent, el manuald’ús i l’ajuda en línia i, si no s’aconsegueix resoldre el problema, cal adreçar-se al servei tècnic informàtic perquè el solucionin. El protocol pot especificar unnúmero de telèfon, una adreça de correu electrònic o un formulari web per reportarl’error.

2.7.1 Ajuda en línia

L’ajuda en línia està formada pels mecanismes inclosos en la mateixa aplicació,de manera local o remota mitjançant Internet.

• Visites guiades: diapositives o animacions que mostren les operacions mésimportants que es poden dur a terme amb l’aplicació.

• Ajudes de context: quan l’ajuda es contextualitza segons el lloc on apuntael ratolí.

• PMF (preguntes més freqüents): són les FAQ en anglès, preguntes que s’hanrepetit molt i que es posen perquè puguin resoldre els dubtes més habitualsdels usuaris.

2.7.2 Suport tècnic

El suport tècnic és l’assistència que dóna una empresa encarregada del manteni-ment o del departament d’informàtica.

• Suport telefònic: també anomenat help-desk, en què es truca a un númerode telèfon i s’explica la incidència; des d’aquest servei s’intenta esbrinar lanaturalesa del problema, donar-hi una solució definitiva o d’urgència i donaravís per resoldre’l.

• Suport per web: semblant al telefònic, utilitzant xats o videoconferència.

• Suport mitjançant accés remot: l’usuari dóna accés al tècnic, que s’introdu-eix a l’ordinador per fer proves i intentar arreglar el problema remotament.


• Suport presencial: quan hi ha un departament d’informàtica a l’empresa oun tècnic resident.

2.8 Programari de seguretat. Tipus. Instal·lació

El programari malintencionat o, com s’acostuma a anomenar, virus, és un progra-mari que té com a objectiu alterar el comportament normal del nostre sistema ambuna finalitat destructiva o invasiva. Hi ha virus que es poden incloure en diversescategories de programari malintencionat.

2.8.1 Tipus de programari malintencionat

• Programa espia (spyware). Té com a objectiu aconseguir informaciódel sistema que infecta (contrasenyes, adreces de correu, identificacionsbancàries, etc.) i transmetre-la als creadors.

• Programari de publicitat (adware). L’objectiu és que el sistema mostripublicitat constantment, sobretot per mitjà de navegadors i d’aplicacionsofimàtiques.

• Cavall de Troia. És el tipus més nombrós. Té com a objectiu infiltrar-se enun sistema i garantir l’accés remot per dur a terme diferents accions sensenecessitar permís del propietari. Aquestes accions poden ser:

– Instal·lar programari (també programari maliciós).

– Robar informació personal.

– Esborrar, modificar o transferir arxius.

– Executar o finalitzar processos (per exemple, desactivar l’antivirus).

– Apagar o reiniciar l’equip.

– Monitorar pulsacions al teclat.

– Fer captures de pantalla.

– Omplir el disc dur d’arxius inservibles.

– Utilitzar el nostre equip com a base per fer atacs a altres servidors (i,d’aquesta manera, emmascarar la seva identitat).

• Cuc. A diferència d’altres programaris maliciosos, no depèn d’arxiusportadors per contaminar altres sistemes. Pot modificar el sistema operatiua fi d’autoexecutar-se com a part del procés d’inicialització del sistema. Percontaminar altres sistemes, un cuc explota vulnerabilitats de l’objectiu outilitza algun tipus d’enginyeria social per enganyar els usuaris i poder-se executar. En els últims anys, es va donar a conèixer un cuc anomenatBlaster, que provocava el reinici del Windows al cap d’un minut d’haver-seengegat.


• Altres. Hi ha moltes més categories de programari malintencionat. Vandes dels dialers, que utilitzaven el mòdem per fer trucades a números detelèfon amb tarifes especials o fer trucades a llarga distància, fins als anuncisemergents (pop-up) que apareixen en una finestra sobreposada a la que tenimactiva en els navegadors.

2.8.2 Indicis d’anomalies a l’ordinador

Hi ha indicis per sospitar que el nostre ordinador ha estat infectat, si trobemalgunes de les anomalies següents:

• El sistema va més lent per a qualsevol operació.

• Surten errors del sistema amb molta freqüència.

• El sistema es bloqueja sense cap raó aparent.

• El sistema es reinicia tot sol.

• L’administrador de tasques o l’editor del registre estan deshabilitats.

• Apareixen directoris o arxius estranys.

• Les carpetes contenen arxius amb els mateixos noms que les carpetes.

• Quan s’imprimeix, els documents surten estranys i no tenen sentit.

• Executar aplicacions s’ha tornat complicat: surten molts errors.

• Hi ha modificacions en la longitud dels arxius i en la data de creació.

• El sistema no reconeix dispositius USB o components físics.

• Algunes unitats lògiques de disc són inaccessibles.

• El sistema no acaba d’arrencar correctament o triga molt.

• Apareixen aplicacions amb noms estranys en el gestor de processos.

• Disminueix l’espai lliure en el disc dur.

• La memòria en ús és cada cop més gran, fins i tot quan no utilitzem elsistema.

A part d’aquests símptomes, tenim les conseqüències de cada virus (esborramentde discos, anuncis emergents en els navegadors, etc.).

2.8.3 Programari de seguretat

Dins del programari de seguretat que ens protegeix del programari malicióstrobem els antivirus, els antiespies i els tallafocs.


Antivirus

Un antivirus és un programa que té diverses funcions:

• Analitza el disc dur, o qualsevol suport d’emmagatzematge de l’ordinador,per tal de trobar arxius infectats per virus. El programa compara partsd’un arxiu amb els continguts d’arxius de virus coneguts; per això és tanimportant mantenir actualitzat l’antivirus.

• Elimina els virus trobats. Segons com estigui configurat l’antivirus, elprograma elimina el virus o el posa en quarantena.

• Evita que el virus estigui actiu.

• Analitza el correu electrònic.

• Analitza les pàgines web que es visiten quan naveguem per Internet.

Els antivirus i les seves actualitzacions es poden obtenir en línia, tot i que algunssón de pagament (programes com Norton o McAfee). Altres programes sóngratuïts, especialment per a usuaris domèstics, com per exemple Avast!, AVGAntivirus o CLAM AV.

Per instal·lar un antivirus en línia, normalment s’ha de baixar i executar l’arxiusetup.exe. Una vegada executat, apareixen diverses finestres (llicència, ubicaciódel programa, configuració, etc.) fins que el programa queda instal·lat.

És molt important mantenir actualitzat el programa. L’actualització es pot fer demanera manual o automàtica, quan l’ordinador està connectat a Internet.

Normalment, els sistemes operatius de programari lliure tenen menys problemesde seguretat que el sistema operatiu Windows.

Antiespies

Els programes espia s’instal·len al nostre ordinador mentre naveguem per Internet,l’omplen de publicitat i obtenen dades nostres sense permís. Podem eliminar-losutilitzant un programa antiespia.

Hi ha antivirus que porten aquesta funció incorporada. Entre els programesantiespia que es poden baixar gratuïtament d’Internet trobem Ad-aware o Spybot.

El procediment per baixar-los és el mateix que seguim amb els antivirus en línia.

Tallafocs

Un tallafoc és un programa que filtra i bloqueja les comunicacions en xarxa (perInternet o per xarxa local) no volgudes; és a dir, que protegeix la informaciód’intrusions externes i optimitza l’accés per nivells als diferents programes iaplicacions que diversos usuaris d’un ordinador poden utilitzar.


El sistema operatiu Windows XP inclou per defecte un tallafoc. La configuraciópermet activar-lo, amb excepcions o sense, o desactivar-lo.

La pestanya d’opcions avançades permet activar o desactivar el tallafoc per a unaconnexió en concret.

A la pestanya d’excepcions, podem seleccionar-hi els programes o serveis que noquedaran bloquejats pel tallafoc.

Quan s’utilitza un encaminador (router) per connectar-nos a Internet, també hemd’utilitzar un tallafoc.

Desinfecció

Un cop el sistema ha quedat infectat, no tenim altre remei que aplicar-hi unantivirus per desinfectar-lo. En alguns casos això no és possible, bé perquè elsistema ja no respon, bé perquè la naturalesa del virus no ho permet. Per tant, lamillor solució és una bona prevenció: un bon antivirus (figura 2.10) i programaantiespia actualitzats i un tallafoc (firewall) ben configurat.

A tot això haurem de sumar la responsabilitat dels usuaris, ja que alguns viruses propaguen mitjançant xarxes socials o pàgines web, i si l’usuari accepta certesoperacions, com la instal·lació d’arxius baixats d’Internet o obrir missatges decorreu electrònic de desconeguts, el sistema quedarà infectat.

Figura 2.10. Antivirus Nod32


2.9 Signatura digital. Certificat digital de l’empresa

El certificat digital de l’empresa, també anomenat signatura electrònica o signa-tura digital, és la versió en línia i electrònica del CIF (certificat de personalitatjurídica) d’una empresa. La signatura electrònica permet donar fiabilitat alstràmits que l’empresa fa a Internet. Aquest mecanisme ajuda a la confiançamútua entre les parts que participen en el procés de tramitació, és a dir, entreles administracions i les empreses.

La signatura digital és un mecanisme de validesa legal que, per mitjà de tècniquescriptogràfiques, permet als usuaris donar el consentiment i demostrar la sevaidentitat per mitjà d’una clau pública que comparteix amb la resta d’usuaris delsistema i una altra de privada, que només posseeix el seu titular. Això permet quequalsevol administració identifiqui les empreses a Internet amb validesa jurídicaper fer tràmits. Més específicament, la signatura digital és un conjunt de caràctersque acompanyen un document que acredita qui n’és l’autor.

2.9.1 Seguretat

La signatura electrònica proporciona a l’internauta quatre elements bàsics pergarantir la seguretat:

• Informació només disponible per a l’usuari.

• Informació amb un origen conegut.

• Accés a la informació on i quan vulgui l’usuari.

• Confidencialitat.

La signatura electrònica està protegida per certificats electrònics, uns documentsque relacionen les claus de la signatura electrònica amb la seva identitat. Aquestscertificats electrònics són expedits per autoritats de certificació o serveis decertificació. Per obtenir aquestes claus cal adreçar-se, personalment o per mitjàd’Internet, a una empresa o entitat “prestadora de serveis de certificació”.

Les autoritats de certificació actuen com a “notari electrònic”. Aquests organismesemeten els certificats digitals que relacionen una clau amb una persona física.


3. Gestió de correu i agenda electrònica

El correu electrònic és un sistema cada dia més estès que permet enviar informacióa un o diversos destinataris de qualsevol indret del món per mitjà d’Internet.Aquest sistema és l’equivalent del correu postal tradicional, però en l’àmbitde les comunicacions electròniques, amb avantatges evidents quant a temps,espai, volum, facilitat i gratuïtat del servei. No solament permet la comunicacióde missatges de text entre usuaris, sinó que també possibilita adjuntar arxius,fotografies, enllaços, etc.

Els missatges de correu volenfiguradament per Internet entre elsordinadors.

El creador del correu electrònic fou Ray Tomlinson, el 1971. Ray va triar l’arrova(@) per dividir les parts del correu, ja que no existia en cap nom ni cognom.

No solament ha evolucionat el correu. També les agendes ho han fet d’una maneraespectacular. Ja no cal recórrer a papers ni a un únic emplaçament. Cada diamés dispositius mòbils són compatibles amb les agendes electròniques. Tot plegatfa més senzilla la tasca d’organitzar, comunicar i relacionar-nos amb els nostrescontactes.

3.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic.Dominis. Protocols

El correu electrònic és un servei que ofereix Internet i que permet la comunicacióentre diversos usuaris d’una manera asíncrona (no cal que el que envia i el que repestiguin connectats alhora).

Per poder enviar un missatge de correu electrònic necessitem una adreça. Cadaadreça electrònica és única i pertany a una persona o entitat.

Una adreça de correu electrònic, “[email protected]”, està formada per quatreelements:

• Nom d’usuari (jsanchez)

• Símbol arrova (@)

• Servidor (ioc)

• Domini (cat)

El símbol @ s’obté en fer clic simultàniament a les tecles ALT + 2, tant enWindows com en Linux i Mac.

L’ús del símbol arrova en laprogramació va començar l’any 1971,quan l’informàtic Ray Tomlinson vanecessitar alguna cosa per separarl’usuari del servidor.


El nom d’usuari es pot personalitzar i pot contenir lletres, xifres i alguns signes.És important escollir amb cura el nom d’usuari, ja que formarà part de la vostraidentitat digital i per mitjà d’aquest nom rebreu i enviareu tots els correus.

L’arrova no canvia mai, sempre és el separador entre el nom d’usuari i el domini.Aquest darrer és el nom del proveïdor que dóna el servei de correu; per tant,l’usuari no el pot canviar.

Per aconseguir una adreça de correu, necessitem un proveïdor, que pot ser depagament o gratuït. Un cop tenim l’adreça, hi accedirem mitjançant un usuarii una contrasenya. Els proveïdors gratuïts són els més utilitzats i tenen unescaracterístiques específiques: inclouen publicitat, tant a la interfície com al cos delmissatge, i no podem modificar el nom del proveïdor a l’adreça. És a dir, sempreseran del tipus [email protected]. Alguns exemples de proveïdors gratuïtssón Gmail de Google, Hotmail deMicrosoft, Yahoo! o Terra de Telefónica. Quantals proveïdors de pagament, permeten escollir la capacitat de la bústia i el nom deldomini. El pagament es fa pel domini i, en alguns casos, també per la capacitat dela bústia.

A més del proveïdor, el correu electrònic es diferencia segons el servei utilitzat:

• per mitjà d’un navegador web, o

• per mitjà d’un client (programari).

Els correus web (webmail) permeten enviar i rebre missatges mitjançant unapàgina web, de manera que l’únic que necessitem és un navegador web qualsevol.L’avantatge principal d’aquest sistema és que permet consultar el correu enqualsevol ordinador, però l’inconvenient és que les funcions es limiten a les queofereix la pàgina web del nostre proveïdor. No obstant això, cal assenyalar quecada cop disposen de més serveis.

Els clients de correu, en canvi, són programes que s’instal·len al nostre ordinadori que ens permeten gestionar el correu i els contactes, a més de l’agenda. És el casde l’Outlook de Microsoft, del Thunderbird de Mozilla o del Lotus Notes.

Resumint, per poder enviar missatges necessitareu:

• Una adreça en un servidor de correu (d’un proveïdor gratuït o de pagament).

• Un mitjà per compondre els missatges: correu web o una aplicació decorreu.

Un missatge de correu electrònic consta dels elements bàsics següents (vegeufigura 3.1):

• Destinatari. És l’adreça o adreces dels qui rebran el missatge.

• Remitent. És l’adreça de qui envia el missatge.

• CC. Els destinataris que es posin aquí rebran còpia del correu.


• Cco. Aquests destinataris rebran còpia del correu, però no ho sabrà ningú.És el que s’anomena còpia oculta.

• Assumpte. És el títol del missatge. Quan l’usuari el rebrà, és el que veuràdel missatge per decidir si l’obre o no.

• Cos. És el missatge en si mateix. Molts servidors de correu permetenincloure-hi imatges, incrustar-hi vídeos, animacions, etc.

Figura 3.1. Elements del correu

El correu electrònic és un mitjà fiable de comunicació. Si el compte de correu ons’envia el missatge no existeix, té algun problema o està ple arribarà un missatgeque informa que el destinatari no ha rebut el missatge.

• Les adreces de correu no diferencien entre majúscules i minúscules, demanera que és el mateix enviar un correu a [email protected] que [email protected]

• Freqüentment, els programes tenen la funció de desament automàtic quans’està escrivint un missatge de correu electrònic, de manera que la informa-ció no es perd si hi ha una apagada, per exemple.

• Tot i que el missatge s’envia al moment, pot trigar a ser rebut o vist peldestinatari, de manera que no s’obtindrà resposta a l’instant.

• Un cop enviats, els missatges s’emmagatzemen a la carpeta Enviats, demanera que si volem enviar el mateix missatge, no cal que el tornem aescriure.

3.1.1 Protocols del servei de correu electrònic

El servei de correu electrònic permet intercanviar missatges entre usuaris per mitjàd’ordinadors interconnectats, però per fer aquesta comunicació cal disposar d’unselements i protocols que ho facilitin.


El compte de correu electrònic, com també la manera d’establir la comunicacióentre l’emissor i el receptor de correu, ha de seguir unes normes específiques queestan marcades pel que s’anomena protocols d’Internet.

Els protocols d’Internet són un conjunt de regles de comunicació de xarxa en quèes basa Internet i que faciliten l’intercanvi de dades entre ordinadors connectats enxarxa, i també permeten la comunicació i transmissió de correu electrònic entreusuaris independentment del sistema operatiu i del client de correu que utilitzin.

Per poder enviar o rebre un correu electrònic necessitem disposar d’un compte decorreu en una màquina anomenada servidor de correu. És habitual que per feraquesta acció els usuaris estiguin connectats a Internet, tot i que de vegades no ésimprescindible.

Servidor de correu

El servidor de correu és una aplicació informàtica que permet l’enviament demissatges de correu electrònic entre usuaris independentment de la xarxa queutilitzin. És el responsable de l’encaminament del correu entre els diferentssistemes.

El correu electrònic té una estructura que descriuríem com de client servidor, demanera que en l’equip servidor s’allotjaran els comptes de correu dels usuaris i enels clients de correu es gestionarà la baixada de missatges.

Client de correu

El client de correu són aplicacions que permeten relacionar els usuaris amb lesseves bústies de correu i els possibiliten baixar i gestionar missatges de correuutilitzant uns protocols determinats (POP3 i IMAP).

Per poder llançar el client de correu electrònic, també s’ha de tenir informaciósobre el proveïdor de serveis d’Internet (ISP) de manera que es pugui configurarel client adequadament.

ISP

ISP (Internet service provider, ‘proveïdor d’Internet’) són empreses dedicades aconnectar a Internet els usuaris o les diferents xarxes que tinguin, i proveir elmanteniment necessari perquè l’accés funcioni correctament. També ofereixenserveis relacionats, com allotjament web o registre de dominis.

Així, per gestionar correu electrònic necessitem saber quins protocols de correuelectrònic hi ha. Podríem dir que el servidor de correu està format per dosprotocols, l’SMTP i el POP/IMAP. Vegem-ho amb més detall:

• El protocol SMTP (simple mail transfer protocol, ‘protocol simple detransferència de correu’), que és l’estàndard d’Internet per a l’intercanvi


de correu electrònic. Té com a funció la transmissió del correu que surtde la màquina de l’usuari remitent fins al servidor que emmagatzema elsmissatges dels usuaris destinataris.

És important dotar aquest protocol d’autenticació per estalviar l’enviament i larecepció de correu no volgut.

• El protocol POP (post office protocol, ‘protocol d’oficina de correus’) fareferència al tipus de servidor que s’utilitzarà per rebre correu. Permetla gestió, l’accés i la transferència de missatges de correu electrònic entreel servidor de correu i l’usuari. A diferència del protocol SMTP, el POPs’utilitza per a la baixada de correu. L’origen del protocol POP estàdeterminat per la necessitat de molts usuaris de llegir el correu connectant-se puntualment a Internet; així, l’usuari es connecta al seu servidor de correui, utilitzant un programa client, l’usuari baixa els missatges i després esdesconnecta del servidor. Els avenços realitzats amb aquest protocol fanque actualment es parli de la versió POP3.

• El protocol IMAP (Internet message access protocol, ‘protocol d’accésa missatges d’Internet’) permet als clients de correu electrònic accedirals missatges emmagatzemats en els servidors de correu des de qualsevolmàquina amb accés a Internet. Normalment, utilitzen aquest protocol elsservidors i clients de correu web que permeten a l’usuari gestionar el correudes de qualsevol màquina amb connexió a Internet, encara que també éspossible dur a terme aquesta acció fent ús d’un client POP3 i baixant elcorreu a una màquina local. L’IMAP es diferencia del POP en el fet queels correus electrònics dels servidors IMAP estan emmagatzemats en elservidor i s’hi queden fins i tot si es baixa el correu electrònic, mentreque el correu POP baixa els missatges per al seu client de correu electrònicdirectament i no romanen en el servidor.

El procés de transmissió de correu electrònic es pot veure en la figura 3.2.

Figura 3.2. Esquema del procés de transmissió de correu electrònic

En resum, quan l’usuari remitent envia un missatge, aquest es dirigeix al seu


servidor de correu mitjançant el protocol SMTP; des d’aquest s’envia al servidorde correu de l’usuari destinatari i, finalment, aquest baixa el correu a la bústia enla màquina local fent servir el protocol POP/IMAP.

Així, el protocol SMTP s’utilitza normalment per enviar i rebre missatges i elprotocol POP/IMAP permet als usuaris baixar els missatges. Per aquest motiu,s’ha d’especificar tant el servidor SMTP com el servidor POP o IMAP quan esconfigura l’aplicació o gestor de correu electrònic.

A més, i és important de tenir-ho en compte, aquests protocols no ofereixen prouseguretat en el procés de transmissió de missatges i poden quedar al descobertcontrasenyes i altres informacions. Per aquest motiu, se sol afegir una capa SSLque permet un mètode de xifratge que poden implementar tant el servidor decorreu com el client.

SSL

SSL (secure sockets layer, ‘protocol de capa de connexió segura’) és un protocolcriptogràfic que permet una connexió segura per a una xarxa, comunamentInternet.

3.2 Tipus de comptes de correu electrònic

Depenent del tipus de connexió, podem diferenciar entre tipus de comptes POP oIMAP.

Una aplicació de correu (com el Thunderbird) utilitza aquests protocols per baixaral nostre equip el correu que tenim pendent en el servidor (cas del POP) ovisualitzar els correus que hi ha en el servidor (cas de l’IMAP). Aquests protocolsno serveixen per enviar missatges.

El POP (protocol d’oficina de correus) és el protocol que permet rebre correuselectrònics des del servidor. La versió actual és la POP3, i està molt estesa a totsels servidors de correu.

IMAP (protocol d’accés a missatges d’Internet) també és un protocol que permetveure correus electrònics des del servidor, però funciona de manera diferent, jaque no baixa cap informació a la nostra màquina.

En la taula 3.1 podeu veure les diferències, els avantatges i els desavantatges entreel correu web i el POP.

Taula 3.1. Diferències entre el correu web i el POP

POP Web (protocol IMAP)

Es pot veure el correu sense estar connectat aInternet si prèviament s’ha baixat a l’ordinador.

Només es poden veure els correus quan s’estàconnectat a Internet, ja que sempre són en el

servidor.


Taula 3.1 (continuació)

POP Web (protocol IMAP)

Els arxius adjunts s’obren més de pressa, ja que esdesen al nostre equip amb els correus.

Els arxius adjunts no es baixen (si no ho volem) a lanostra màquina, cosa que evita possibles infeccions.

El límit d’arxius és el del vostre disc dur, ja que elscorreus s’esborren del servidor un cop baixats (tretque s’especifiqui el contrari).

La limitació depèn del servidor de correu.

En cas d’haver-hi un problema amb el nostreordinador, perdríem tots els correus.

Es fan còpies de seguretat periòdiques, i lapossibilitat de perdre correus és molt petita.

3.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu

A l’hora de crear un nou compte de correu, heu de considerar un seguit derecomanacions, quant al nom de l’usuari i la contrasenya (password).

1. El nom d’usuari

El nom d’usuari ha de ser original. Si escollim un nom comú segurament que unaaltra persona ja l’ha enregistrat i no es podrà utilitzar. En serveis compartits ambmolts usuaris, com Hotmail, Gmail o Yahoo, el nom d’usuari és el que diferenciaels habitants del lloc.

Per a la ID es poden fer servir lletres i nombres. Si, per exemple, hi ha altresusuaris “jsanchez” es pot afegir una data “jsanchez1197”. Per això és importanttenir pensades diferents opcions per al nom del nostre compte abans de començar.

2. La contrasenya

La contrasenya o paraula clau pot estar formada per lletres o una combinacióde lletres i nombres; en qualsevol cas, no hi pot haver menys de sis caràcters.La contrasenya és una creació pròpia, secreta i confidencial. És com el númerod’accés al compte bancari o el PIN del telèfon mòbil: cap persona no la potconèixer; si algú la coneix, podrà accedir als nostres missatges privats o enviarcorreus a altres persones fent servir la nostra identitat.

3.3 Entorns de treball: configuració i personalització

Lamajoria de gestors de correu POP3 es poden baixar del portal web corresponenti després executar en el nostre ordinador personal seguint els passos de l’assistentd’instal·lació.

Per exemple, si provem d’instal·lar el gestor de correu Mozilla Thunderbird(http://www.mozilla-europe.org/es/products/thunderbird/), que, se-gons la versió, té una mida aproximada de 6,3 MB per al Windows, veurem quenomés s’han de seguir les instruccions que van sortint a la pantalla. En la figura3.3 podeu veure la pantalla d’inici que ens guiarà en la instal·lació.

http://www.mozilla-europe.org/es/products/thunderbird/


Figura 3.3. Instal·lació del Mozilla Thunderbird

També haurem de donar les dades dels protocols SMTP i POP3 del compte decorreu que volem baixar, ja que, per utilitzar el gestor de correu, cal que estiguivinculat a un compte de correu electrònic que és el que utilitzarem per rebre ienviar missatges.

A més, en un mateix ordinador podem tenir diversos gestors de correu POP3instal·lats. Per aquest motiu, al llarg del procés d’instal·lació també se’nspreguntarà si volem que el Thunderbird sigui el nostre client de correu per defecte.En cas afirmatiu, només haurem de seleccionar la casella adequada.

El Thunderbird permet tenir diversos comptes de correu electrònic. Així, cadacop que accedim al gestor de correu, escollirem quin correu volem baixar.

Com podeu veure en la figura 3.4, la interfície del Thunderbird és força semblanta l’estructura d’altres gestors de correu.

Figura 3.4. Interfície de la safata d’entrada del Mozilla Thunderbird


Anàlogament, si utilitzem un altre client de correu com l’Outlook 2007 continguten la versió Office 2007, el procés d’instal·lació és automàtic si s’afegeix quans’instal·la el paquet ofimàtic MS Office; si no fos el cas, només hauríem de tornara inserir el CD de la versió de l’Office adequada i escollir l’opció Agregar o treurefuncions i incloure l’opció de l’Outlook.

Figura 3.5. Procés de configuració d’un nou compte en l’Outlook 2007

Per accedir a l’Outlook hem d’anar a Inici\Programes Microsoft Office\MicrosoftOffice Outlook 2007 i, el primer cop que hi accedim, l’assistent ens guiarà perconfigurar un compte de correu electrònic on, bàsicament, ens demanarà lesdades del compte que volem integrar, i també els tipus de servidors d’entrada(POP/IMAP) i sortida (SMTP), tal com podeu veure en la figura 3.5.

Al llarg del procés també s’ofereix la possibilitat d’habilitar la característica decerca instantània en l’Outlook, com també la integració d’una llista de subminis-trament RSS (really simple syndication). RSS és un format de dades que s’utilitzaper difondre continguts a subscriptors d’un lloc web determinat.

La interfície del gestor de correu és la que apareix en la figura 3.6.


Figura 3.6. Interfície del gestor de correu Outlook 2007

3.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu

Tots els clients de correu que hi ha en el mercat tenen la possibilitat de gestionardiversos comptes de correu; per aquest motiu, per a un mateix gestor de correu espoden crear diferents comptes de correu de diversos usuaris.

Per exemple, en el cas del gestor de correu Thunderbird, per Crear un comptenou, anirem a Eines\Paràmetres dels comptes\Afegeix un compte. Una altra opcióés des de Carpetes locals, dintre de l’apartat Comptes, fer clic a sobre de Creaun compte nou. L’assistent ens dóna l’opció de triar entre crear un nou compte decorreu, un bloc o canal RSS, un compte de correu Gmail o un grup de discussió.Si escollim l’opció Compte de correu, se’ns aniran mostrant diferents pantalleson haurem d’inserir les dades del correu que volem donar d’alta. D’una banda,se’ns demanarà el nom i l’adreça de correu; de l’altra, important, se’ns demanaràinformació del servidor d’entrada (POP o IMAP) i del servidor de sortida (SMTP).

Així, per exemple, si el nostre correu és [email protected], especificarempop.xtec.cat com a servidor d’entrada i smtp.xtec.cat com a servidor de sortida.Triarem el servidor d’entrada POP o IMAP depenent de quina vulguem que siguila gestió del nostre correu. En la figura 3.7 es pot visualitzar quines serien les dadesrequerides per configurar un nou compte de correu, en aquest cas, de Gmail.


Figura 3.7. Configuració d’un compte de correu en el Thunderbird

Per acabar, validarem el nom d’usuari per accedir al compte i el nom de compteque volem que ens aparegui i, finalment, obtindrem un resum del nou compte.

Cal destacar que en la finestra inicial per crear un nou compte també se’nsofereix l’opció de vincular el gestor de correu directament amb un compte deGmail. En aquest cas, només caldrà especificar l’usuari del correu de Gmail i,automàticament, ja quedaran configurats els servidors d’entrada (pop.gmail.com)i sortida (smtp.gmail.com).

Caldrà que, entre tots els comptes creats, n’establim un de predeterminat. A més,si en crear el nou compte hem seleccionat l’opció Baixa els missatges ara, ensdemanarà la contrasenya del correu i baixarà els nous missatges.

Una vegada hem predeterminat un compte de correu en el gestor, en podemvisualitzar les característiques i modificar-les.

Si fem Eines\Paràmetres del compte, entre d’altres, podrem modificar la configu-ració d’algunes dades del compte com els paràmetres del servidor i correu brossa,o bé afegir un compte nou o suprimir el compte actiu.

Si utilitzem el gestor de correu Outlook també podem tenir integrats diversoscomptes de correu electrònic. Per afegir o eliminar un compte de correu,hem d’anar a Eines\Configuració del compte; en la pestanya Correu electrònicseleccionem l’opció Crea i afegirem un compte nou. Anàlogament, podremmodificar paràmetres del compte actiu fent clic a Reparar, o eliminar-lo fent clica Eliminar. En la figura 3.8 podeu veure aquestes opcions.


Figura 3.8. Configuració d’un compte de correu en l’Outlook 2007

3.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3

Atesa la diversitat de gestors de correu POP3 que hi ha, la majoria contenen einesque permeten migrar les dades d’un gestor a un altre.

Així, per exemple, en el cas del gestor de correu Thunderbird la migració dedades d’un client a un altre és força simple; de fet, si realitzem la instal·laciósobre el Windows, una vegada finalitzat el procés, se’ns demanarà si volemimportar la informació ubicada en l’Outlook Express o l’Outlook i, si és el cas,automàticament copiarà totes les dades al nou gestor de correu, tal com podeuveure en la figura 3.9.


Figura 3.9. Migració de dades entre gestors de correu

3.3.3 Gestió del correu brossa

El correu brossa és el correu que no voleu rebre (spam). Normalment, aquestscorreus contenen publicitat o són correus massius d’adreces desconegudes nogaire fiables. Podeu configurar filtres adaptatius (que van aprenent segons lesvostres decisions) per reconèixer aquest tipus de correus i posar-los en una carpetadiferent, esborrar-los o fer l’acció que predetermineu.

De tant en tant, és convenient revisar la carpeta del correu brossa per si hi haalgun missatge d’un contacte conegut. Si no hi ha cap missatge que us interessi,podeu eliminar el contingut de la carpeta o deixar-lo perquè el servidor esborri elsmissatges automàticament passats uns dies.

Una de les característiques d’un bon gestor de correu és que sigui capaç de filtrarmissatges no volguts a la carpeta específica destinada al correu brossa.

En l’Outlook, trobem les opcions per gestionar aquest tipus de correu a Acci-ons\Correu electrònic no desitjat. Dintre d’aquest menú es poden definir lesadreces de correu electrònic que es poden considerar correu brossa. Si, dintred’aquest menú, seleccionem Opcions per al correu no volgut es poden definirdiferents nivells d’exigència per filtrar el correu.

En el Thunderbird s’inclou, per defecte, una carpeta de correu brossa dintre decada compte creat, i així permet classificar el correu no volgut per mitjà delfiltre antiinundació, que és un dels punts forts de les últimes versions d’aquestgestor de correu. Així, s’inspecciona el codi HTML dels missatges que rep i


automàticament inhabilita la possibilitat de veure fotografies d’adreces noves osospitoses; òbviament, l’usuari podrà habilitar aquestes imatges per a aquestasessió o d’una manera permanent. L’usuari té moltes opcions per controlar elcorreu brossa: el pot eliminar immediatament, el pot moure a una altra carpetao el pot deixar en la safata d’entrada com a correu brossa. Cada vegada que esmarca un missatge com a brossa, el client de correu “aprèn” i millora el filtratge.

Des d’Eines\Opcions\Privadesa podem gestionar el correu brossa d’una maneraeficient, i també activar l’antivirus i analitzar els missatges susceptibles de serfraudulents.

Per executar les accions referents als missatges brossa, cal seleccionar Ei-nes\Executa els controls de brossa a la carpeta. Anàlogament, si volem suprimirla brossa, farem Eines\Suprimeix la brossa de la carpeta.

3.3.4 Creació de regles i filtratges

Els filtres ens permeten classificar els correus així que els rebem, de manera quesegons qui els envia passen directament a una carpeta o una altra.

La majoria de clients de correu ofereixen l’opció d’agregar regles o filtratges pergestionar el correu electrònic.

En el cas de l’Outlook, per realitzar aquestes accions hem d’anar a Eines\Regles ialertes. Ens apareixerà una finestra on seleccionarem la pestanya Regles de correuelectrònic\Nova regla. A partir d’aquí, un assistent ens guiarà per escollir el tipusde regla que volem aplicar.

En el cas del Thunderbird, una funcionalitat molt interessant és que podem definirels nostres propis filtres; des d’Eines\Filtres de missatges podem escollir a quincompte de correu volem aplicar el filtre i també personalitzar-lo fent Nou. Peraplicar els filtres que estan definits, cal anar a Eines\Executa els filtres en lacarpeta.

De fet, podem executar filtratges tant per a un compte de correu determinat com pera una carpeta local. Cal destacar la utilitat d’aquesta funcionalitat per organitzarla informació del correu en carpetes.

Per exemple, suposem que volem crear un filtre pel que considerem amics. Hemd’anar a Eines\Filtres de missatges, especificar sobre quin compte de correu volemaplicar el filtre i fer clic a Nou. Posteriorment, hem de definir el nom del filtre,configurar les característiques delmissatge d’entrada (per exemple, algunmissatgeel remitent del qual sigui correu Gmail) i especificar què en volem fer (esborrar-lo,moure’l a alguna carpeta, etc.).

Perquè aquest filtre es faci efectiu hem d’anar a Eines\Executa els filtres en lacarpeta; d’aquesta manera veurem que, en la nostra safata d’entrada, els missatgesque provenen d’un remitent amb compte Gmail apareixen en color verd.


3.3.5 Signatura automàtica

Quan redactem un missatge de correu electrònic, normalment al final hi posem elnostre nom i algunes dades més de contacte. Si volem que el Thunderbird ho faciautomàticament, hem de seguir els passos següents:

1. Anem aEines\Paràmetres del compte i aquí triem l’adreça que volem configurar(figura 3.10).

2. En la zona verda de la imatge, podeu veure els tres mètodes per incloure lasignatura.

• Podeu escriure la signatura en el quadre, fent servir codis HTML si marqueul’opció corresponent.

• Podeu fer la signatura en format TXT, HTML i format d’imatge i carregar-la.

• Si teniu feta una vCard, la podeu carregar amb la tercera opció.

3. Després d’haver escrit un missatge, la signatura us apareixerà automàticamental final (figura 3.11).

Figura 3.10. Paràmetres del compte


Figura 3.11. Missatge signat

3.3.6 Complements

Els complements (figura 3.12) inclouen els temes (colors, icones, etc.), lesextensions (noves funcionalitats) i els connectors (ponts entre Thunderbird i altresaplicacions).

Figura 3.12. Complements


La primera pestanya ens permet veure els complements recomanats i navegarper veure tots els altres. Des d’aquí instal·lareu les extensions, els temes i elsconnectors. Les altres pestanyes us permeten veure el que s’ha instal·lat en elThunderbird fins ara i habilitar, deshabilitar i desinstal·lar.

Figura 3.13. Pàgina de complements per al Thunderbird

A continuació instal·larem un tema nou (les extensions i els connectors s’instal·lend’una manera similar).

1. Feu clic a Navega per tots els complements.

2. S’obre amb el navegador per defecte la pàgina dels complements del Thunder-bird (figura 3.13).

3. Canvieu l’opció de Tots els complements a Temes i feu clic en la icona verda dela dreta per cercar temes nous.

4. Trieu-ne un (podeu fer clic en el nom per veure com quedarà).

5. Cliqueu a Baixa ara.

6. Us donen unes instruccions per instal·lar-lo (figura 3.14); seguiu-les.


Figura 3.14. Instruccions per instal·lar un complement

7. Si heu triat un complement d’un autor no verificat, tindreu aquesta finestrad’avís (figura 3.15).

Figura 3.15. Instal·lació de programari

Si esteu segurs del complement, el podeu instal·lar igualment. És possible que usdemani reiniciar el Thunderbird.

8. Ara ja tenim el tema instal·lat i el podem aplicar, si ho volem, fent clic aUtilitzael tema.

9. Hem de tornar a reiniciar el Thunderbird, però, quan ho fem, ja tindrem el temainstal·lat.


3.3.7 Certificats

Els certificats digitals són arxius que ens permeten autenticar la font d’un correu.Els podem administrar des d’Eines\Opcions i triar la pestanya Avançat i la sub-pestanya Certificats. Si fem clic a Visualitza els certificats els podrem importar.

3.4 Plantilles i signatures corporatives

Figura 3.16. Plantilla feta amb Stationery

Potser en l’entorn domèstic no és gaire corrent, però en l’àmbit corporatiu és molthabitual enviar missatges de correu electrònic formatats amb colors, fotografies ilogotips. El gestor de correu ha de permetre enviar aquests missatges que utilitzenuna plantilla en HTML on s’ha dissenyat una estructura amb logotips, imatges,signatures i altres elements de disseny.

Per al programari Thunderbird trobem el complement Stationery que maximitzael potencial d’HTML en el correu electrònic. Si voleu integrar butlletins benbonics perfectament al vostre correu electrònic, aquest programari és una bonaopció per fer-ho (vegeu figura 3.16).


3.5 Subscripció o sindicació de notícies ("news"): configuració, ús isincronització de missatges

L’RSS, XML o Atom és una tecnologia desenvolupada per als llocs que s’actua-litzen amb freqüència, com blocs o mitjans de comunicació digitals. Amb aquestaeina es pot compartir la informació i utilitzar-la en altres llocs web o programessense haver d’accedir a la pàgina web d’origen de la informació.

Els RSS-Atom són part de la família dels formats XML (llenguatge de marqueso etiquetes) i estan dissenyats per a la distribució (syndication) de notícies oinformació tipus notícies contingudes en llocs web.

Aquesta tecnologia genera un arxiu que conté els titulars, un resum breu delsarticles i notícies i un enllaç cap a aquestes. També pot incloure informacióaddicional com el nom de l’autor o la data i l’hora de publicació del contingut.

Per rebre les últimes actualitzacions d’un diari o blog, l’usuari s’ha de subscriureal canal de notícies que li interessi en particular (escollint el mitjà de comunicacióo blog i, un cop dins, la secció d’interès).

La tecnologia RSS-Atom permet estar al dia i navegar entre tota la informació queens ofereix la Xarxa, seleccionant només la que ens interessa. No és l’usuari quiva a la informació, sinó que la informació arriba a l’usuari directament.

Per llegir els canals de continguts (feed) RSS cal utilitzar un programa anomenatafegidor. Aquest tipus de programa també es coneix com a lector de feeds o canalde notícies, entre altres variacions.

3.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom

Hi ha dos sistemes per agregar canals RSS-Atom:

1. Accedint directament a la pàgina web d’informació; per exemple, accedim ala web d’El Periódico de Catalunya (www.elperiodico.cat). Fem clic a l’opció demenú RSS (figura 3.17).

Figura 3.17. Web d’“El Periódico de Catalunya”

• Dins dels marcadors, podem escollir la secció que ens interessa.

http://www.elperiodico.cat


• Marquem, per exemple, Barcelona.

• Finalment, podem escollir el lloc on volem enviar la subscripció pervisualitzar-la posteriorment:

– Marcadors actius/dinàmics (del navegador)

– Blog: per afegir-ho a un blog

– MyYahoo!, Google: per agregar-lo a un escriptori virtual

– Correu electrònic

2. Per mitjà del navegador web

Alguns navegadors permeten agregar directament un RSS des de la barra d’adre-ces. En accedir a un lloc web amb aquesta tecnologia, apareixerà en la barra denavegació la icona taronja. Des d’aquí, l’usuari es pot subscriure al canal del blogo diari.

3.6 La llibreta d’adreces

La llibreta d’adreces és un llistat d’adreces de correu electrònic, similar a unaagenda electrònica, que permet posar informació del nom, adreça de correuelectrònic, telèfons i altres dades. La seva utilitat es basa a poder introduir lesdades de les persones amb qui es manté més contacte i no haver d’escriure lesseves adreces cada cop que les necessitem. La llibreta es pot exportar a altresaplicacions i, en la majoria d’aplicacions, també la podreu importar (figura 3.18).

Figura 3.18. Llibreta d’adreces


3.6.1 Les llistes de correu electrònic

Les llistes de correu electrònic són un ús especial del correu electrònic que per-met la distribució massiva d’informació entre un gran nombre d’usuaris d’Internetal mateix temps. Per fer servir la llista de correu podeu escriure un correu on eldestinatari és l’adreça de la llista (per exemple, [email protected]) i el correuarribarà a totes les persones inscrites a la llista.

De vegades s’empren llistes de milers o, fins i tot, milions d’adreces de correuelectrònic per a l’enviament de correu no volgut o spam.

Moltes organitzacions utilitzen cada vegada més aquesta eina per mantenir infor-mades les persones principalment amb notícies, publicitat i informació interessant.Per no caure en pràctiques de spam, els correus s’envien després de la inscripcióprèvia del destinatari, donant-li l’oportunitat de cancel·lar-la quan així ho vulgui.

Així, si utilitzem el Thunderbird, inclou una llibreta d’adreces (Eines\Llibretad’adreces) per emmagatzemar les dades dels nostres contactes i incorpora, a bandade les accions bàsiques, moltes utilitats com ara Importar la llibreta d’adrecesd’altres correus i Exportar les dades a un document *.LDIF.

Anàlogament, podem disposar de les adreces ubicades en les carpetes lo-cals o les podem cercar en un servidor de directori LDAP determinat (Ei-nes\Opcions\Redacció\Adreçament, Seleccionar servidor de directori i Edita elsdirectoris).

En el Thunderbird, per crear una llista de distribució hem d’anar a Eines\Llibretad’adreces\Nova llista i afegir els usuaris que volem que formin part de la llista, talcom podeu veure en la figura 3.19.


Figura 3.19. Llista de correu

Podem accedir a la llibreta mitjançant la icona de la barra d’eines corresponent odes del menú Eines. Té l’aspecte que mostra la figura 3.20.

Figura 3.20. Creació d’una llista de distribució amb el Thunderbird


3.6.2 Crear un contacte

Podem introduir un contacte nou a la llibreta d’adreces, afegint si es vol mésinformacions com ara telèfons, buscapersones, fotografies, etc. Això ens dónamésinformació i, a més, ens permet tenir una agenda detallada dels nostres contactes.Fixeu-vos bé en totes les opcions i pestanyes que té la finestra i ompliu les dadessegons les vostres necessitats (figura 3.21). Per fer-ho, fem clic aCrea un contacte.

Figura 3.21. Contacte nou a la llibreta d’adreces

Omplim les dades, però sobretot la que més ens interessa és la de l’adreçaelectrònica. Un cop hem escrit la informació en les diferents pestanyes, verifiquemen quina categoria volem afegir l’adreça (en el cas de la imatge és la Llibretad’adreces personals).

Veiem que les adreces que afegim es posen a la part de dalt i, a sota, es mostra lainformació de l’adreça que estigui seleccionada en aquest moment (figura 3.22).

Figura 3.22. Llibreta d’adreces


Fixeu-vos que, fins i tot, hi podem posar una fotografia. Si volem editar les dades,només cal seleccionar l’adreça en qüestió i fer clic en el botó Propietats de la barrad’eines. També tenim l’opció de suprimir el compte: Suprimeix o enviar un correuelectrònic: Redacta.

Vegem l’última opció de la barra d’eines: Crea una llista. Aquesta opció enspermet crear llistes d’adreces (per exemple, Amics, Companys de l’IOC, Veïns,etc.).

Primerament posem el nom a la llista, el sobrenom (si ho volem) i la descripció(també és opcional) (figura 3.23). Després, només cal començar a escriure lesadreces i el programa les acaba de completar si són en la llibreta d’adreces.

Figura 3.23. Llista de correu

A la llibreta d’adreces, la icona és diferent de la d’un contacte individual.

A partir d’ara, sempre que escriguem una adreça en redactar un correu electrònic,el Thunderbird mirarà la llibreta de correu i la intentarà completar, de manera queens estalviarem haver d’escriure tota l’adreça.


3.6.3 Importar la llibreta d’adreces

En cas que ja tinguem un gestor de correu instal·lat, podem importar la llibretad’adreces del gestor. Per fer-ho, hem d’anar a Eines\Importa (figura 3.24).

Figura 3.24. Importar la llibreta d’adreces

Triem l’opció de Llibretes d’adreces i fem clic a Endavant. Ara se’ns demana dequina aplicació volem importar la llibreta d’adreces. L’última opció, Text, és unaimportació des d’un arxiu en format LDIF, o delimitat per comes o tabulacions(figura 3.25).


Figura 3.25. Última opció de la importació

3.7 Gestió de correus

La gestió dels correus es pot fer de dues maneres diferents: amb gestors de tipusPOP3 o amb gestors de correu web.

1. Gestors de tipus POP3

Els gestors de correu de tipus POP3 tenen una interfície força visual i fàcilde manejar per realitzar les opcions bàsiques de redactar missatges, respondre,reenviar, etc.

Així, en el cas del Thunderbird, la interfície per redactar un missatge, que podeuveure en la figura 3.26, a banda de permetre les opcions de donar format al text(negreta, tipus de lletra, etc.) també incorpora opcions per adjuntar fitxers iadreces web, fer correccions ortogràfiques, etc.


Figura 3.26. Interfície per redactar missatges en Thunderbird

En la barra d’eines general del Thunderbird, apareixen també els accessos directesa les accions més comunes en la gestió diària del correu electrònic com araredactar, respondre, reenviar, recuperar (per actualitzar la bústia), etc.

2. Gestors de correu web

Els gestors de correu web han evolucionat buscant interfícies fàcils d’utilitzar perals usuaris i també que donin velocitat i potència a l’entorn tractant d’estalviarinformació addicional que representi una càrrega excessiva de contingut i derecursos.

En principi, la majoria de gestors de correu presenten la safata d’entrada amb unaclassificació amb carpetes; no obstant això, aquesta tendència està canviant i sesubstitueixen les carpetes per etiquetes, com és el cas del Gmail, que no solamentofereixen una interfície més clara i senzilla sinó també una velocitat òptima decàrrega, edició i cerca de missatges.

A més, per exemple, la senzillesa de la pantalla de presentació del Gmail sensenotícies i informació addicional ja ens informa de quines en són algunes de lescaracterístiques principals, com un filtratge potent de correu brossa, un sistemade cerca ràpid i eficaç i una capacitat d’emmagatzematge destacable, a més de lafàcil creació de filtres, entre d’altres.

En la figura 3.27 podeu veure la interfície d’edició demissatges del Gmail i, també,a la banda esquerra, la classificació de la informació en etiquetes.


Figura 3.27. Edició de missatges amb Gmail

En aquesta figura també veiem que, a l’hora d’editar un missatge, podem utilitzardiverses opcions de format (negreta, cursiva, tipus de lletra, enllaç web, etc.), amés de comprovar l’ortografia en diversos idiomes i adjuntar un fitxer, o descartaro desar un missatge si encara no el volem enviar.

La interfície de correu que apareix de manera predeterminada en el Gmail contéun menú a l’esquerra on apareixen les etiquetes amb algunes de les funcionalitats,com l’opció de Redacta un missatge, Safata d’entrada per accedir als missatges,Missatges enviats, Esborranys (cada pocs segons es desa un esborrany delmissatgeque estem redactant), Xats, etc. Més avall trobem l’opció d’afegir contactes itambé l’opció per editar etiquetes que no estiguin creades. També trobem l’opciód’invitar altres amics a tenir un correu Gmail.

En la part superior de la pantalla trobem els enllaços al calendari (GoogleCalendar), documents (Google Docs), fotografies, webs, etc.

En la pantalla central trobem el seguit de missatges que hem rebut i, just a dalti a baix, tenim opcions per arxivar un missatge, marcar-lo com a correu brossa,suprimir-lo i altres opcions complementàries com aplicar un filtre concret a unmissatge determinat, marcar-lo, etc.

Cal destacar l’enllaç directe al web i l’opció de cercar missatges, a més d’unainformació mínima de notícies.

També es pot baixar el compte de correu Gmail al mòbil, i baixar el correu Gmailen un altre correu POP.

3.7.1 Classificació del correu

Atès el volum demissatges que acumula cada usuari i, moltes vegades, la diversitatd’aquests, es fa necessari buscar eines per classificar-los.

Així, en el cas de l’Outlook, a més de l’organització basada en carpetes, hi ha la


possibilitat d’assignar de manera automàtica categories amb colors als missatgesde la bústia en funció de qui envia el missatge o a qui va dirigit. Per accedir aaquestes opcions cal anar a Eines\Organitza; hi apareixerà una finestra amb unmenú des d’on es podrà escollir el criteri per aplicar el color que es vol. També éspossible assignar categories i colors, senzillament fent clic en un dels missatgesamb el botó dret del ratolí i escollint l’opció adequada en el menú contextual.

El Mozilla Thunderbird ofereix la possibilitat tant d’assignar etiquetes predefini-des com de crear-ne de noves. Per exemple, si seleccionem un missatge i fem clical botó dret del ratolí, hi podem posar una etiqueta predeterminada.

O, si seleccionem Nova etiqueta, en podem crear una de nova. Per accedir a lesopcions d’etiqueta, també hi podem anar amb el botó d’accés directe Etiquetao des del menú Missatge\Etiqueta. En la figura 3.28 veiem una mostra de coms’afegeixen etiquetes.

Figura 3.28. Creació d’etiquetes amb el Mozilla Thunderbird

3.7.2 Eines de seguretat

Un dels temes que més preocupa quan s’escull un client de correu POP3 ésque sigui un servei fiable i segur; per aquest motiu, cada cop més, els gestorsincorporen eines de seguretat que salvaguarden la informació dels usuaris i elsprotegeixen, en la mesura que sigui possible, d’atacs.

En temes de seguretat, gestors de correu com el Thunderbird ofereixen l’encripta-ció de missatges, signatures digitals i suport per a certificats de validesa. Aquestainformació es troba a Eines\Paràmetres del compte\Seguretat.


3.7.3 Navegació pels missatges i fils de conversa

De vegades, pot ser útil moure’s ràpidament entre els missatges que tenim enla bústia, com també navegar pels missatges seguint el fil de conversa; és a dir,agrupar els missatges que són respostes d’un d’anterior.

Així, gestors de correu com el Thunderbird permeten la navegació històrica en elsmissatges fent clic en les tecles Avançar i Retrocedir de manera molt semblant a unnavegador web i canviant ràpidament de missatges i carpetes. I no solament això,sinó que podem navegar pels missatges utilitzant determinades tecles numèriques.Així, si anem a Vés\Següent, trobarem diverses instruccions per anar al missatgesegüent (fent clic a F), missatge per llegir (N), i així successivament, i el mateixsi anem a Vés\Anterior.

A més, s’ofereix l’opció de llegir els missatges seguint el fil de convers; és el queel Thunderbird anomena cadenes. Així, si anem a Visualitza\Cadenes, podremvisualitzar tots els missatges organitzats d’aquesta manera.

3.7.4 Paràmetres de connexió

De vegades, es necessita utilitzar un client de correu amb connexió directa aInternet o bé passant per un servidor intermediari.

Clients de correu com el Thunderbird ofereixen la possibilitat de configu-rar aquests paràmetres, especificant si volem una connexió a Internet o sivolem utilitzar un servidor intermediari. Per fer això hem d’anar a Ei-nes\Opcions\Avançat\Xarxa i espai de disc i seleccionar Connexió, tal com podeuveure en la figura 3.29.

Figura 3.29. Configuració de paràmetres de connexió en el Thunderbird


El fet que gestors de correu com, per exemple, el Thunderbird tinguin bonesopcions de classificació, funcions d’ús còmodes i eines de seguretat eficients fanque siguin bones alternatives de clients de correu gratuït per a la gestió de correuPOP3/IMAP i SMTP.

Són coneguts el volum i la grandària de missatges diaris que rebem en la nostrabústia de correu. En aquest sentit, és possible que només vulguem baixar elscorreus que ens interessen i deixar els altres en el servidor per si hi volem accedirmés endavant. Si aquest és el nostre objectiu, cal que seleccionem l’opció IMAP.

Per contra, normalment escollirem l’opció POP si volem baixar el correu al nostreordinador.

3.8 Formats d’emmagatzematge de la informació

En rebre un correu electrònic, podeu dur a terme algunes accions, com respondreel missatge, reenviar-lo a una altra adreça de correu, esborrar-lo, marcar-lo com acorreu brossa o arxivar-lo en una carpeta. Tots els programes de gestió de correuelectrònic, així com els gestors web, permeten aquestes opcions.

Les carpetes són les eines que es fan servir per gestionar els correus, automàtica-ment a l’inici tenim les carpetes següents:

• Safata d’entrada: hi ha tots els missatges que han arribat.

• Paperera: conté una barreja de missatges.

• Safata de sortida: conté els missatges que s’han enviat.

• Safata de correu brossa

Podeu crear les vostres carpetes per classificar els correus rebuts

Arxivar correus

De vegades necessitem conservar missatges en el nostre compte de correu, encaraque no hi vulguem accedir durant un quant temps.

En aquest aspecte, l’Outlook 2007 ofereix la possibilitat d’arxivar-los. Perrealitzar aquesta tasca accedirem al menú Fitxer\Arxivar. En la finestra que sortiràhaurem de seleccionar la data a partir de la qual volem arxivar els missatges;d’aquesta manera desapareixeran de la safata d’entrada i s’emmagatzemaran enun fitxer *.PST, que és el format de les carpetes de missatges de l’Outlook.


3.9 Gestió de l’agenda

Un programari d’agenda permet organitzar cites en un calendari i gestionartasques.

Les cites es poden visualitzar en un calendari amb vistes diferents:

• Vista diària.

• Vista setmanal.

• Vista multisetmanal (són quatre setmanes comptant l’actual).

• Vista mensual.

A cada cita se li pot posar un avis o recordatori (uns quants minuts, unes quanteshores o uns quants dies abans) en forma de soroll o missatge.

Les tasques són semblants a les cites, però no han d’estar lligades per força a unadata i una hora, i no apareixeran en el calendari, sinó en el quadre de tasques.Tenen un tant per cent de completat; si el percentatge no arriba al cent per cent,estan pendents i quan arriben al cent per cent passen a estar completades.

3.10 Sincronització i interacció amb dispositius mòbils

Actualment, tots els dispositius mòbils, entre moltes altres opcions, ofereixenservei de calendari i agenda, que funcionen en el mateix dispositiu. Però, sovint, lautilitat d’aquest servei rau a poder-lo sincronitzar amb l’ordinador, ja que d’aquestamanera tindrem la informació emmagatzemada en el nostre PC.

En el moment en què volem sincronitzar aquest calendari del PDA (personaldigital assistant, ‘assistent digital personal’) amb algun programa de calendaridel nostre ordinador, pot ser que necessitem baixar algun programa de la Xarxaper fer possible aquesta compatibilitat.

Així, la manera de sincronitzar el PDA amb l’ordinador és pràcticament directasi aquest PC és de butxaca i, per tant, utilitza el Windows Mobile i l’ordinador téinstal·lat el sistema operatiu Windows. Normalment, el telèfon o PDA porta unprogramari que permet passar arxius d’un dispositiu a un altre.

Per exemple, en el cas del Mac, s’inclou el programari iSync, que permetsincronitzar pràcticament qualsevol dispositiu electrònic per mitjà del Bluetoothamb l’ordinador.

Així, per sincronitzar el PDA amb un ordinador, si s’utilitza el Windows XP, s’had’instal·lar el programa Microsoft Active Sync. En el cas del Windows Vista,s’instal·larà el Windows Mobile Device Center.


L’objectiu de l’intercanvi d’informació entre el PDA i el PC és que es puguidisposar de la informació del PC en qualsevol lloc. La majoria de PDA permetensincronitzar els tipus d’informació següents:

• Correu electrònic, contactes, calendari i tasques.

• Imatges, música i vídeo.

• Vincles amb webs preferits.

• Arxius.

Per sincronitzar tots dos dispositius, usualment es pot fer amb un cable USB,utilitzant Bluetooth o amb Wi-Fi si l’aparell té l’opció.

Procediment per sincronitzar un dispositiu mòbil amb l’ordinador

Si tenim un dispositiu mòbil de tipus Windows Mobile, aquest portarà el pro-gramari Active Sync que haurem instal·lat en el nostre PC. Per instal·lar aquestprogramari només cal inserir el CD en el PC i seguir les instruccions. En la figura3.30 podeu veure alguna de les pantalles d’instal·lació del centre de dispositius deWindows Mobile.

Una vegada instal·lat aquest programari, si volem sincronitzar el PDA amb elPC, en connectar l’un amb l’altre arrencarà l’assistent de configuració de l’ActiveSync; seguint les instruccions de l’assistent se’ns demanarà què volem sincronitzar(correu, calendari, agenda, etc.) i completarem els passos de la instal·lació fins aacabar.

Una vegada instal·lat el programari en el PC, des del PDA buscarem l’opciód’activar ActiveSync i l’opció Sincronitzar.

Simultàniament, amb l’ordinador també s’activa ActiveSync i s’inicia la sincro-nització automàticament.

Aquestes maneres de sincronitzar el PDA amb l’ordinador són semblants indepen-dentment de quina sigui la versió del PDA.


Figura 3.30. Instal·lació del programari de sincronització del PDA amb l’ordinador

És interessant tenir en compte que moltes aplicacions web de calendari conteneneines per sincronitzar amb aparells de tipus PDA.

És el cas, per exemple, de l’eina Google Calendar, que en el moment d’editar elsmaterials permet la sincronització amb Windows Mobile, iPhone i Blackberry.

De fet, el mòdul Google Mobile App que s’ha creat per a iPhone i iPod és unaaplicació gratuïta que facilita aquesta sincronització.

Estan sorgint moltes eines que permeten la comunicació entre el PDA i el calendaride Google, entre les quals podem destarcar-ne dues:

• GooSync, un petit programa que permetrà sincronitzar totes les cites des dedispositius de tipus Windows Mobile a Google Calendar, que fins i tot per-met notificar al mòbil les cites o alertes programades. De moment, n’hi hauna versió gratuïta i una altra de subscripció, que permet sintonitzar diversesagendes. Gràcies a eines com aquesta ja podem tenir tranquil·lament lanostra agenda a Internet i sincronitzar-la amb qualsevol tipus de dispositiu:Symbian, Windows Mobile, o fins i tot Blackberry, és a dir, amb mòbils,PDA, PC de butxaca o Palm.

• GmobileSync, un programa senzill que també permet la comunicació delPDA amb el calendari de Google. És un programa gratuït i permet que totesles cites, tasques i esdeveniments registrats en el Google Calendar siguintransferits i inclosos en el PDA (de tipus PC de butxaca). En la figura 3.31podeu veure una mostra del procés de sincronització.


Figura 3.31. Procés de sincronització amb GMobileSync

Així, una vegada instal·lat aquest programa en el PDA, s’executarà des d’aquíi, introduint les dades d’usuari i contrasenya del Gmail, sincronitzarem tots doscalendaris. D’aquesta manera, cada cop que introduïm algun esdeveniment en elPDA o en el Google Calendar i executem el programa per sincronitzar-los tots dos,disposarem de les dades introduïdes en tots dos llocs d’una manera actualitzada.

Per acabar, cal tenir en compte que si utilitzem l’últim dispositiu del Google,Android, hi accedirem directament des de l’escriptori, ja que és una de lesaplicacions que apareixen en la pantalla per defecte. D’aquesta manera, ensestalviarem tenir diferents calendaris i haver-los d’actualitzar, com també instal·laraltres programes de sincronització, ja que el Google Calendar és accessible tantdes del lloc web com des del mateix telèfon Android. En la figura 3.32 es veu unexemple d’aquest model.


Figura 3.32. Interfície del dispositiu mòbil Android

Tota aquesta tecnologia és tan summament recent i avança a tal velocitat que, enel moment de publicar els materials, en el mercat hi ha l’última versió WindowsMobile 6.5, amb una interfície redissenyada i un sistema de reconeixement tàctil.L’objectiu ha estat millorar la intuïtivitat dels menús i la presència d’una “tenda”d’aplicacions. Tot això és necessari si vol fer la competència a l’iPhone d’Apple.

De la mateixa manera, moltes marques estan canviant de sistema operatiu, com,per exemple, Samsung, que deixa d’utilitzar WindowsMobile i fa servir Symbian.D’altra banda, per exemple, Motorola abandona Symbian i ara utilitza Android iWindows Mobile.


En resum, a l’hora d’escollir un dispositiu determinat haurem d’estudiar ambdeteniment quines necessitats tenim.

tecnologia comunicacionsdigitals

Education