Prou que hi penso. P rou, que hi penso. [La mín ima del Carles]

que tétacteel

3

7

15

124

10

13

PortadaFotografia sense títol d’HugoArellano.

Quatre mots

EntrevistaVerònica Trena entrevista Erikel Roig.

Altres literaturesUna de les veus més divertides de lapoesia italiana actual, StefanoBenni, es presenta ara en traduccióde Lídia Gilabert i CescMartínez.

Pòster centralFotos sense títol d’Hugo Arellano.

Dins la secció de creació i drenatgeliterari, Jordi Falguera aporta enaquest número una petita mostra delseu ofici i el seu temperament.

GanyotesQuan el Museu d’Art Contemporanis’assembla al Museu de Cera. Laqueixa de Víctor Verdú.

Recomanacions... i a més, amb un nou apartat,Sàmpler, en què El tacte que tées fa seves crítiques i opinions de quisigui.

Fe de rates: hi ha línies rectes ilínies rectes, hi ha punts i punts, hiha amagatalls i amaga talls. Per BegoRicart.

Han fet aquestarevista:Bego Ricart, Carles Gilabert,Cesc Martínez, Hugo Arellano,Jordi Falguera, Jordi Sabaté,Judit Mulet, Lídia Gilabert,Mariona Masgrau, MireiaGubianas, Pau Ricart, VerònicaTrena i Víctor Verdú.Disseny gràfic: Cesc Martínez.

14

s u m a r is u m a r i

De sobte ens tornem a trobar aquella vella, acostumada normalitatde les senyoretes que fan classe als nens, insuportables monotoniesd'oficina i transports públics plens de carn que s'aguanta dretacom pot agafada a les barres. És el moment perquè els imperiseditorials llancin esquers als cervells que, encara de vacances,tenen ganes d'evadir-se fent cursos d'anglès, aprenent lliçons dela història d'aquí i d'allà, col·leccionant ninetes de porcellana ominisoperes. Tot plegat, una manera entre altres de fer que elsimpulsos més íntims s'entretinguin amb mirallets i quincalla(impulsos com el de dir-n’hi quatre de fresques a aquellpresumptuós que milita en el seu càrrec d'estar per sobre delsaltres, o bé el d'engegar a rodar vós, galleda i tamboret de fusta,que deia aquell). I mentrestant, al Liceu, la dreta més rànciad'aquest país (el Pujol, el Piqué), i de molts altres països, s'omplela boca donant lliçons de pau als pobres d'esperit dins la trobadade la Comunitat de Sant Egidi.

Potser sí que el món s'ha tornat boig, però més aviat sembla quehi ha una teranyina gegantina on tothom queda atrapat (a la sevamanera). En tot cas, en aquest número d'El tacte que té proposemels esforços de diversa gent per remoure aquest impuls íntim, persaber que la terra és allò que trepitgem i que la resta és fum.

3

Quatre mots

entrevistaErik el Roigrespon preguntes de Verònica Trena

4

El desig.El desig, ara en aquest moment i la música que sona, nom’agradaria canviar el títol de la cançó.Quin títol és?“Desig”, no?, “Desire” [Bob Dylan]. És una pregunta moltbona per agafar les coordenades. Una entrevista és comun atac: costa de quedar bé dient el que es pensa.Quines són les coordenades?Depenen de les preguntes i l’entrevistador.El sentit de la vida.Purament és existir i res més.El bé i el mal.Si el bé és Déu i el mal és la vida, crec en l’infern.Per què el mal és la vida?Perquè és l’única excusa per existir.Què en penses dels americans?Que és un mestissatge incorrecte. És el país més nou ons’ha privat més la llibertat.I com és que fan aquesta música?Perquè és l’única forma d’expressar la ràbia. Quan se creealgo vol dir que la necessitat del que tenim no és suficient.Identifiques desig i ràbia?Desig és existir solament. És un adjectiu de l’existir.Però què ens fa existir?La mala llet del pare i les ganes de cardar de la mare.Disfrutes de la vida?Ho hauria de contestar en un idioma diferent que encarano m’han ensenyat o encara no he après.

Tota la literatura contemporània técom a tema primordial allò queCarles Riba en diu la conquesta dela carn per part de l'esperit. Peròtrobem Erik el Roig de matinada,en un bar de poble on sona BobDylan. Entès en la matèria de lavida (això és: el fang, el límit, elmal, l'absurd, la indigència del'home en aquest món), Erik el Roigva desplegant el seu discursdesmitificador. Només assuminthumilment la salvatgia que nia dinsnostre podrem reconvertir-la enpoder lúcid de llibertat isimplificació. Ens guia la necessitat,l'impuls irracional. La vida ésmoviment, acció, i el bé i el mal,idees. És l'experiència subjectiva ino pas els codis imposats qui fundaels criteris morals. Lesconseqüències dels nostres actesconstitueixen el risc, la sal,l'aventura: cal assajar.

5

entrevista

La vida no és per disfrutar-la?A la vida lo més difícil és entendre-la com te la vol fer entendre la gent que de veritatt’estima. Però sempre la caguem perquè som molt egoistes. M’agrada ser hortero.Per què? Què vol dir “hortero”?És el zenit de la intel·ligència imposada per TV3. És com un remei. Serà una moda delfutur.Però ja n’hi ha hagut, de modes horteres...Mai. Quan parlo de moda parlo de pautes de comportament de ser i estar, no d’ideologies.Fins ara havia anat tot lligat. Ara s’ha acabat tot. S’han acabat les ideologies i el pensar.L’ésser humà haurà de conviure sense ideologia i això serà el gran hortero.Impossible. La ideologia sempre hi serà.Hi haurà una forma de pensar que no serà ideologia. Idees ja no n’hi ha, hi ha necessitats,i les necessitats sense idees ens aboquen a la gran horterada.Pessimista.Si tinc una raó d’existir, la paraula pessimista no ha entrat mai a la meua forma desobreviure.No creus en la bondat de l’home.No, perquè l’home pot matar per ser bo. La gran contradicció del bé i del mal. Fins quela humanitat pugui destruir tote s les seues icones no serà mai ll iure.Quines icones?És impossible, en 2000 anys d’història, fer un resum de totes les que hem creat per nores. Alfred Einstein, quan va crear la gran fòrmula, ens va recordar que la Tercera GuerraMundial haurà de ser amb destrals de sílex. Perquè el gran creador del bé i del mal s’haadonat que la seua intel·ligència no ha servit per a res. L’energia i la radioactivitat és elcanvi de bé a mal. L’ambició d’existir és fer, però mai saps la conseqüència. Per això ésnecessari ser miserable sempre, ser un gran egoista.Identifiques miserable i egoista.Perquè l’única conseqüència és la por de no existir.La por.La millor companya que hi ha. Sense por no hi ha risc.La droga.Droga sí. No entendria cap societat que tingués una latitud sense un valor afegit, unrecurs simple que pugui exagerar els nostres sentiments.El Madrid.M’han acostumat a odiar-lo, i ja estic bé.

6

Catalunya.No en té cap, de problema; l’únic és que hi ha massa farts. És l’exageració de la luxúria.És un país on sol se crie gent capaç de tindre fills perquè estimin una terra que no elsestimarà mai a ells. Ja és hora que amb tanta horterada d’existir, que hi hagi gent quepensi en la terra i en Catalunya.Per tu què és, Catalunya?Una necessitat de crear funcionaris perquè treballin per la millor finca de Catalunya,que és la Generalitat.Quina és la teua pàtria?La meua pàtria és els anys que em queden de vida.Nacionalista?Ho vaig ser, i molt, però sempre la cago.Què voldries que fos, Catalunya?Un after de matinada, que t’ho passessos molt bé i durés poc temps i al despertar-te, igualque si no hagués passat res.PP.Me recorde quan era petit, el civil de la porra grossa.Sentit de l’anarquisme avui en dia.Sempre he pensat que l’anarquisme ha set un pensament que ha set el bàlsam de totesles ideologies, perquè li és possible de regenerar-se amb ell mateix, perquè té com areferència l’individu.Però “política” ve de “polis”, que és la col·lectivitat.Abans de la polis hi ha d’haver l’individu. Com va dir Proudhon, quan l’individu seràlliure la societat serà lliure.Et consideres lliure? Consideres lliure la gent? Si no, què caldria?La llibertat és companya de la necessitat. Quan la llibertat té adjectius té unes necessitatsincorrectes. Això vol dir que les necessitats són correctes quan se les cree el propi individu,no quan les cree algú que vol la llibertat amb adjectiu.Sexe.Quan parlem de sexe només puc pensar en Freud, que die que els estímuls del pensamenthumà es basen en el desig sexual. Ara recordo la Sala Oval quan la Levinski li feia lafel·lació al Clinton.Amor.Va en funció de la possibilitat de la teua salut per adquirir el màxim d’orgasmes.Dones.Necessàries per tenir un orgasme col·lectiu.Lo poble.Lo poble, com deia La Trinca, al poble que el donin pel cul.

Stefano Benni (Bologna, Itàlia1947).Poesies extretes del llibre recullBallate (Balleu) (Feltrinelli 1991).

Periodista i escriptor de novel·la,poesia i teatre, Benni no ha estat

publicat en català. En italià els seus darrers títolssón: Blues in sedici (1998), Teatro (1999), Spiriti

(2000), Dottor Niù (2001), Saltatempo (2001).Més informació a la pàgina web: www.fabula.it/benni

A la presentació de Ballate, l'autor suggereix que elsseus textos són per “ser llegits sota la llum de les espelmes,en públic, musicats, acompanyats pel violí o amb laguitarra elèctrica, per divertir-se, per enfadar-se, per ferenfadar els trombons”.

Per això, perquè creiem que el lector ha de descobrirBenni amb tota la seva musicalitat, reproduïm aquí elstextos en llengua original. La traducció ha de servir nomésper aclarir els mots italians que se’ns escapen.

7altres literatures

T r a d u c c i ó d eL í d i a G i l a b e r ti C e s c M a r t í n e z

S t e f a n o B e n n i

B a l l a t e ( 1 9 9 1 )

La giraffa

La giraffa ha il cuoreLontano dai pensieriSi è innamorata ieriE ancora non lo sa

L’amante distratto

-Gina, forse nel nostro amorcambiò qualcosa?“Forse... non sono Gina,mi chiamo Rosa”

La girafa

La girafa té el corBen lluny dels pensamentsAhir es va enamorarI encara no ho sap

L’amant distret

-Gina, potser en el nostre amorha canviat alguna cosa?“Potser... no sóc la Gina,em dic Rosa”

8

Le piccole cose

Le piccole cose che amo di tequel tuo sorrisoun po’ lontanoil gesto lento della manocon cui mi carezzi i capellie dici: vorreiaverli anch’io così bellie io dico: carosei un po’mattoe a lettosvegliarsicol tuo respiro vicinoe sul comodinoil giornale della serala tua caffettierache canta, in cucinal’odore di pipache fumi la mattinail tuo profumoun po’ blaséil tuo buffo giletle piccole coseche amo di te

Quel tuo sorrisostranoil gesto continuo della manocon cui mi tocchi i capellie ripeti: vorreiaverli anch’io così bellie io dico: carome l’hai già dettoe a lettostare svegliasentendo il tuo respiroun po’ affannatoe sul comodinoil bicarbonatola tua caffettierache sibila in cucinal’odore di pipaanche la mattinail tuo profumoun po’ demodéle piccole coseche amo di te

Quel tuo sorrisobeotala mania idiotadi tirarmi i capellie dici: vorreiaverli anchío così bellie ti dico: cretino,comprati un parrucchino!e a lettostare svegliaa sentirti russaree sul comodinoun tuo calzinoe la tua caffettierache è esplosafinalmente, in cucina!la pipa che impestafin dalla mattinail tuo profumo di scimpanzéquell’orrendo giletle piccole coseche amo di te

Les petites coses

Les petites coses que estimo de tuaquell teu somriureun poc llunyàel gest lent de la màamb què m’acarones els cabellsi dius: jo tambéels voldria tenir tan bellsi jo dic: estimatets una mica boigi al llitdespertar-seamb el teu respir a la vorai sobre la còmodael diari de la tardala teva cafeteraque canta, a la cuinal’olor de pipaque fumes de matíel teu perfumun poc somortla teva armilla originalles petites cosesque estimo de tu

Aquell teu somriureestranyel gest continu de la màamb què em toques els cabellsi repeteixes: jo tambéels voldria tenir tan bellsi jo dic: estimatja m’ho has diti al llitrestar despertasentint el teu respirun poc fatigósi sobre la còmodael bicarbonatla teva cafeteraque xiula a la cuinal’olor de pipatambé de matíel teu perfumun poc passatles petites cosesque estimo de tu

Aquell teu somriureestúpidla mania idiotad’estirar-me els cabellsi dius: jo tambéels voldria tenir tan bellsi et dic: cretí,compra’t un perruquí!i al llitrestar despertasentint com ronquesi sobre la còmodaun mitjó teui la teva cafeteraque ha explotat,per fi, a la cuina!la pipa que empestades del matíel teu perfum de ximpanzèaquella armilla horrorosales petites cosesque estimo de tu

altres literatures

Jo t’estimo

Jo t’estimoi si no en tens prourobaré els estels al celper fer-ne garlandai el cel buitno es lamentarà d’això que ha perdutperquè la teva bellesa solaomplirà l’univers

Jo t’estimoi si no en tens proubuidaré el mari totes les perles vindré a dural teu davanti el mar no ploraràper aquest afrontperquè milers d’onades i sirenesno tenen l’encantd’un teu esguard

Jo t’estimoi si no en tens proudesvetllaré els volcansi el seu foc posaréa les teves mans, i serà glaçdavant l’ardor de les meves passions

Jo t’estimoi si no en tens proufins i tot els núvols capturaréi te’ls duré ensinistratsi sobre teu hauran de plourequan a l’estiuper la calor no dormsI si no en tens prouperquè el temps s’aturiaturaré els planetes en ple voli si no en tens proua prendre pel cul

Io ti amo

Io ti amoe se non ti bastaruberò le stelle al cieloper farne ghirlandae il cielo vuotonon si lamenterà di ciò che ha persoche la tua bellezza solariempirà l’universo

Io ti amoe se non ti bastavuoterò il maree tutte le perle verrò a portaredavanti a tee il mare non piangeràdi questo sgarboche onde a mille, e sirenenon hanno l’incantodi un tuo sguardo

Io ti amoe se non ti bastasolleverò i vulcanie il loro fuoco metterònelle tue mani, e sarà ghiaccioper il bruciare delle mie passioni

Io ti amoe se non ti bastaanche le nuvole cattureròe te le porterò domatee su te piover dovrannoquando d’estateper il caldo non dormiE se non ti bastaperché il tempo si fermifermerò i pianeti in voloe se non ti bastavaffanculo

9altres literatures

Els poemes de Jordi Falguera estan escrits per cridar l’atenció dellector sobre aquelles realitats que sovint no volem veure. Coml’alcohol, s’infiltren a la sang per embriagar-nos. El seu món poètices construeix tant amb el joc eròtic de les paraules i la musicalitatdels versos com amb el desvergonyiment del seu estil agut. Arateniu una oportunitat única de degustar aquest licor de poesia.

Jordi Falgueraescriu

10

Brindis

ebri de vi i enyoramentase passejo trencant les paretssi les nits lluïssin més...però és voraç l'insomniles cendres el meu amojo! que venia del celconduint un carro resplendentbatent un bon parell d'alesjec mar de foc endinsfa estona que trepitjocabassos de fang negrehoraris d'oficinaacabaré brindant per l'accident

Ulls més que ulls

Si et queixalo pensaque els ullals són els ullsi sols t'estic mirantcom si fossis un celple de núvols. Seriescaps de drac fets amb natao pastissets de maduixa.

Si et clavo les dentsrecorda que els ullalssón els ulls i no et faigmal perquè ets un paisatge.No oblidis que ets un celde melosa boiradai que si sagnes és pluja.

11

Jordi Falgueraescriu

L’herència

Tu que ets jove, dona'm el cos.Paul Reid

Llavis i most, fruitadaenvers la podridura,així bevem dels vespres,l'ull fitant l'arrugadagalàxia d'estelsque enfonya dits de mela la gola del llop,l'acre esperma dels vellsa la boca dels joves,el sadoll balbuceigdel cos incipientque no gosa empassar-seun cel de llet en pols,terra del vi promès.

Passió

Cosia, a punta d'alba,els botons arrencatsde la nit.

Al cel

Intentar alçar el volés de covards.

Tan sols arrosseguenels peus per terraels ardits, que gosen.

Torri, Itàlia. Fotografia sense títol.

Mèxic. Fotografia sense títol.

13

Et poses aigua a la boca i penses que te la poses a la gola perquè hi arribamolt ràpid i s’hi queda estona perquè ja no hi és però encara la notes. It’imagines aquesta fragmentació de les coses com el ventall de sortidesprofessionals que ofereix aquest món nostre. Nostre, i penses que som unsquants units per aquest nostre i et ve tendresa per tant ésser junt al mateixsac. T’atures i et toques el front i et negues el gest i agafes ràpid el bolígrafi tornes a escriure amb ganes de no parar mai, i sents que darrere de la paretque tens encara no a mig metre hi ha gent que grinyola i tornes a pensar enla comunitat humana i les seves coses. Mires una bombeta que tens a unsquinze centímetres al nord-est del cap i et sorprens de la seva constitucióinsectívola i allunyada de les teves intuïcions més generals. Ausiàs March ila seva ràbia comencen a ser per l’habitació i per les trompetes i no pensesres perquè ja ho fa ell i s’acaba.

Ara ve Anglaterra, ve verda i humida i secreta i inabastable i ve la zonad’Angel i penses en l’est de les ciutats i del món i de les persones i del cap it’agafa plaer de veure tants ests i et semblen millors que els oests i que elsnords i que els suds i no saps per què. El sol s’hi desperta i els treballadors hidormen i els fills d’immigrants hi escolten música i es repleguen pels llitsindividuals i hi pensen coses que no tenen gaire en compte. I veus els indis iportuguesos i polacs i russos i bascos i espanyols i italians massa presumits itothom treballa massa o treballa massa per no treballar tant. Ve fàstic del’habitació i el ritme d’una cançó que mai havia resultat desagradable i ploua la cançó i aquella gent que la feia devien portar gotes a dins, seguramentportaven coses diferents però que al final es van convertir en gotes i electricitati penses que vols anar a un altre lloc. Ve nàusea i penses que ja ho fem elshumans això d’aguantar certes estones de nàusea. Devem saber fermamentque n’hi ha una quantitat inevitable i penses que les religions són l’hòstia ique tenen un nom lleig que ja els va bé, perquè no s’hi van fixar gaire ambels límits del llenguatge, o sí?

Fe de ratesper Bego Ricart

14

Una festa particular

Menja ananàs, endrapa faisà.Per a tu, burgès, no hi haurà demà.Vladímir Maiakowski

Fa molta gràcia veure’ls la mirada. Van totes amb roba de gala, tots encorbatats. Els nois es queixenque els prohibeixin patinar. Se’ls nota la incomoditat, als iupis. Bosses de mà brodades daurades.Altres ja no dissimulen: somriuen. Les nenes índies porten vestits amplosos: blau amb punts blancs,quadres ocres i negres, verd fort. De la porta del Macba en ve com una vigilància. La dona, amb lamà dreta, s’aguanta per davant el vestit moradenc mentre camina.

—Hay una fiesta aquí, y nos han invitado —lien porros, buiden litrones.Vestits de ratlles, totes dretes. L’índia de la piruleta somriu. Una espècie de segurata però sense

uniforme militar també somriu, pren aires d’amfitrió. Els nois i les noies es transmeten missatges.Un individu, greu, busca un camí escaient. Tots parlen castellà. Barons provectes: pantalons blaumarí els aprimen les cametes. On, l’art contemporani? ¿Qui és que el fa: el portamonedes de xarolgroc o el turbant rosa que travessa la plaça com una nau? Hi ha qui carrega garrafes d’oli. Ara arribael Vilajoana, tu, de color merda d’oca, i la cara vermella. Un cotxe dels nacionals va pel mig de laplaça.

—Yo también voy a entrar.És una pena, la música sonava bé. Braçalets quadrilàters sobre pell cancerosa. Passa un subjecte

rodanxó, curiós: gec esquifit, pantalons massa curts, els cabells llargs i blancs curosament llepats.Una mica alleujats, pensem: “aquest deu ser l’artista”. S’encara a un dels porters, creuen quatreparaules i de seguida se’n torna per on ha vingut.

—No l’han deixat entrar?—No, es veu que és una festa particular —respon, arronsant les espatlles.Corbata rosa. A plaça hi roda tot: pilotes, bicis i patins, música de bongós. Un cop davant la

porta, els segurates o lacais diuen adéu als seus senyors i s’uneixen a la rotllana: copets a l’espatllaferrissa i tal... Ara es passegen de tres en tres amunt i avall. Alguns aixequen molt el cap; altres elgiren, com neguitosos...

ganyotesl a q u e i x ad e V í c t o r V e r d ú

15

r e c o m a n a c i o n s

Bonanova, rivista literaria

Sense tenir prou dades per fer-ne una crítica rigorosa,volem si més no, donar notícia d’una rivista literaria queper casualitat (ho confessem) ens ha caigut a les mans.Les seves pàgines s’organitzen en cinc seccions. En laprimera, la de Creazione, es prioritzen, sembla, les obresen cors —una de les moltes llengües dites minoritàriesque malda per aquesta Europa unificadora—; una deCritica; una secció de ressenyes de llibres i discs —Sònati, es diu—; Sussuri, l’apartat de notícies illenquesculturals; i l’Scunfini, una secció que aplega tot d’autorsen altres llengües (alguns traduïts a la llengua que sigui,d’altres en sec) en la qual, en aquest últim número, vesper on, s’inclouen poemes en català de Francesc Vallverdú(una tria, com a mínim, curiosa); la portada i diversespàgines interiors acullen un artista plàstic, en aquestnúmero 7 es tractava d’unes aquarel·les de terra i quitràde Jean-Paul Pancrazi.

La revista, de disseny acurat, està bàsicament escritaen cors i sembla tenir un enfocament molt mediterrani.Esperem que un altre dia ens caigui a les mans undiccionari cors-català; llavors ens arriscarem a fer unacrítica més compromesa del contingut.La gent amb curiositat extrema i facilitat epistolar podeupidolar un número a la següent adreça:

BonanovaRivista literaria di l’Associu di Sustegnu di u CCU, Universitàdi CorsicaS.P. 52 – 20 250 CortiCorsica

En la nostra quota mínima d’audiència per a llengüesminoritàries —voluntària, en aquest cas— us afegim acontinuació un poema en cors de Pasquale Ottavi,publicat a Bonanova:

Timpurali

PioveÀ celu dismessuE so lacrimeDurghjulalleIn stu dilloriuPo in fatta fineAndassineÀ limbuChì era ora

Mariona Masgrau

La ciutat dels cineastes

Cal anar a veure la nova exposició delCentre de Cultura Contemporània. Sibé la instal·lació és excessivamentsofisticada i gairebé aconsegueix engolirl’obra que s’hi exposa, el materialescollit és sens dubte de primer ordre.

La ciutat dels cineastes, tantl’exposició com el catàleg, es proposauna reflexió sobre el tractament del’espai en el cinema modern sense haverde recórrer a escenaris ja prou conegutscom la ciutat plujosa de Blade Runnero la Metròpolis-formiguer de FritzLang. Des dels paisatges naturals mésverges fins a la verticalitat novaiorquinao l’horitzontalitat de Los Angeles,passant per les ciutats saturades delcinema cantonès, els guetos, lesautopistes i altres territoris de l’abjecteo els espais de desordre mental. Aquestssón alguns dels diversos conceptes ques’analitzen en el muntatge, sense caureen cap moment en un amuntegamentfetitxista de peces de culte per a cinèfils.La reflexió es completa en el catàleg,que aplega articles d’arquitectes icineastes i aporta maneres molt diversesde veure el nou cinema sota un dissenytambé innovador i arriscat.

És potser un muntatge per ainiciats, ja que molts dels directors quees tracten no són gens mediàtics imoltes de les seves pel·lícules ni tansols s’han estrenat al nostre país. O éspotser una manera amena de conèixertots aquells cineastes que proposennoves mirades, que fan cinema nou ique per això mateix no tenen accés alsLauren i a tots els multicines que, a laseva manera, també són molt selectius.

La ciutat dels cineastesDel 24 de juliol al 25 de novembre del2001Centre de Cultura Contemporània deBarcelonac. Montalegre, núm. 5, Ravaltel. 93 306 41 00

Tomàs Riera

Yo La Tengo + Tortoise + The Sea and CakeApolo, Barcelona, 1 d’abril

[...] Abans del concert els qui tenien entradaja sabien (o, si més no, desitjaven) que no

anaven a veure un concert triple, sinó els Yo LaTengo i dos teloners presumptuosos.

[...] Van sortir els Yo La Tengo i a la tercera cançó ja no ensrecordàvem ni de qui havia tocat abans, ni que era diumenge ni res.

Durant dos hores intenses i emocionants, el trio de Hoboken va demostrarperquè el seu reguitzell d’obres majors dels noranta no és fruit de l’atzar. Ira Kaplan,

Georgia Hubley i James McNew són la modèstia personificada, és veritat, però tambésón un grup de rock total: treballadors tocats per la inspiració, artistes amb la granota de

pencar posada. I gràcies a aquesta fusió entre talent i entrega, entre geni i perseverància, neix undirecte francament engrescador.

[...] Passen d’una cançó de bressol mussitada a una tempesta elèctrica, d’una instrumental a l’estilHenry Mancini a una peça d’ambient-rock de quinze minuts, d’una filigrana pop a un llampec noise,d’una cançó amb accent country a una marcianada amb sàmpler i teclat. I sempre sembla quesàpiguen què fan i per què ho fan. Els casa tot. Ordenant les cançons amb mestria i intercanviant-se els instruments amb traça, Yo La Tengo reïxen en extasiar un públic que clama, clama i clamabisos (espai reservat per a les versions: Lou Reed, Devo, Big Star i The Dead C) i somia que la nitmai no s’acabi.

Sense escarafalls, sense ganyotes de cara a la galeria, sense efectismes de grupet de rock “autèntic”(perquè no considerarem pas la coreografia d’antiestrelles de “You can have it all” o el gest d’atendreles peticions de l’auditori com a trucs barats, no?), Yo La Tengo sempre aconsegueixen que el públicsurti dels seus concerts amb els ulls brillosos, un somriure d’orella a orella i flotant un parell decentímetres per damunt de terra. I de grups així en queden molt pocs (Fugazi? Superchunk?). [...]Són molt, molt grans. Gegants.

Joan Pons, Rockdelux, núm. 185 (maig del 2001). 16

S à m p l e r

r e c o m a n a c i o n s

The Strokes. Is this itPer recuperar l'alegria de l'estiu ara que s'escapa.Mala baba. Energia per fer bots i cridar, cridari fer bots, i rebotar d'una paret a l'altra del'habitació que se'ns fa petita.Aquest disc pot recordar d'altres èpoques. Evocala música de grups com la Velvet i també recordamaneres de fer que poc tenen a veure ambl'actualitat, amb la fabricació en sèrie de grups

com a pebrots de hivernacle; plantats ahir i collitsavui, amb colors llampants i formes per a la foto,però sense gust, sense substància. The Strokessemblen (ja veurem què passa) diferents.Aquests cinc de Nova York han fet un discenergètic; te'n dóna quan en necessites i n'alliberesquan portes sobrepès.Pau Ricart

La truita al sostre

Recital de poesia

i narrativa breu

Dimecres, 10 d’octubre

a les 19:30 h.

Cafè dels Amics de les

Arts

C/ del Teatre, 2

T E R R A S S A

podeu contactar amb nosaltres a:

latruitalsostre@correu.vilaweb.com

f e u - l a c ó r r e r

( m o l t c o n t e n t s d ’ h a v e re s t a t a m b v o s a l t r e s )

m a r i s o l c o s t a b r a v a @h o t m a i l . c o m