OBJECTIUS SINDICALS PER A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA DEL 2003 A CATALUNYA

0. Introducció

El present document confederal d’orientacions i objectius sindicals per a la negociació col·lectiva del 2003 va precedit —com en anys anteriors— per una important trobada de negociadors sindicals, que aquest any ha comportat un important salt qualitatiu, amb la presentació, per part de les nostres federacions, dels balanços de negociació col·lectiva 2002 i els primers apunts d'estratègia sindical per al 2003. Aquesta socialització i posada en comú dels balanços federals permetrà en el futur construir un balanç polític i qualitatiu de conjunt. Aquest document és necessàriament breu, condensat, com un conjunt d’idees força i missatges telegràfics que volem que siguin especialment clars i comprensibles. Com sempre, les orientacions, encara que concretes, han de ser les lògiques reivindicatives, perquè són les nostres federacions les que han de concretar les polítiques sindicals reivindicatives de cada àmbit de negociació col·lectiva. Com hem indicat molts cops, les nostres federacions, i nosaltres com a confederació, tenim una forta continuïtat en les estratègies reivindicatives. Avui fem una posada al dia, ens col·loquem en el previsible quadre econòmic i social, i dediquem més atenció als elements més nous, emergents o urgents dels nostres objectius sindicals. La mateixa trobada de negociadors va ubicar, amb centralitat i de manera monogràfica, les estratègies de negociació col·lectiva al voltant de les problemàtiques de salut laboral, en un sentit ampli.

1. Les principals dades del context econòmic i les perspectives sindicals Aquest document fa l’esbós de la situació econòmica i la seva previsible evolució en l’immediat. En qualsevol cas, el que és important és obtenir unes idees centrals de la situació, molt clares, perquè el sindicat i l’acció del sindicat no és un testimoni mut de la situació. Som un subjecte actiu que influeix i construeix la situació econòmica i la seva evolució. No podem contribuir a la confusió interessada d‘algunes visions respecte al que està passant. No podem contribuir a una visió catastrofista que ens desarma, i que afecta negativament la pròpia situació econòmica.

Com no podem, tampoc, ignorar els problemes certs i les incerteses del curt i mitjà termini de la nostra economia. Es manté, com hem analitzat al llarg de l’any, en els nostres diagnòstics, una situació econòmica caracteritzada per:

• Desacceleració del creixement econòmic a Catalunya i Espanya. Un creixement mitjà interanual de l’1,9 % —dades de l’INE—, amb unes previsions oficials per a aquest any del 2,2 % i en una situació de descens gradual. Les dades previstes per al 2003 fan una forca que va del 2/2,5 % al 3 % del Govern. Igualment és un creixement superior a la mitjana europea.

A Catalunya tenim un creixement —per confirmar— del 3r trimestre del 2,2 %, una mica superior a l’1,8 % de l'Estat.

La construcció, amb un 3,4 %, i els serveis, amb un 3 %, sofreixen menys la desacceleració, i la indústria, amb un 0,2 %, presenta un primer símptoma de recuperació després d’evolucions negatives.

• Desacceleració del creixement de l’ocupació. Fins a l’1,4 % —dades recents de

l’INE—, que, en les especials característiques de la nostra economia i el nostre mercat de treball, permet encara que convisquin un rècord en les afiliacions a la Seguretat Social, i un augment de l’atur.

D’aquesta relació entre creixement i ocupació, cal retenir, per l’experiència de passats moments del cicle econòmic, que creixements que descendeixin significativament del 3 % afecten negativament l’ocupació. Aquest fenomen ens remet a un fet que és central per a algunes coses que veurem més endavant: una part, no tot, lògicament, del nostre creixement es basa encara, principalment, en l’ús intensiu de mà d’obra, no en projectes empresarials innovats tecnològicament i centrats en el valor afegit... El resultat és una posició dèbil i precària d’una part de les noves ocupacions.

És significativa la dada que anuncià dies passats la Comissió Europea: Espanya és junt amb Itàlia —i aquesta parteix d’una millor situació— el país en què menys creix l’esforç en R+D, només el 2,9 %. Fins i tot Grècia i Portugal assenyalen creixements del 8,7 % i el 5,9 %. Sabem que en la seva composició, i després d’Estats Units, som el país del món en què és major la part de R+D militar.

Per tant hem de destacar una idea central: desacceleració del creixement sí. Crisi generalitzada no. I per tant, una conseqüència sindical: no contribuir als missatges catastrofistes interessats, sense ignorar les dificultats.

• La situació econòmica i les perspectives per als sectors d’activitat econòmica són distintes:

Les grans magnituds indiquen:

- Sector industrial: any 2002, 0,9 %, previsió 2003, 0,3 %; tendència immediata negativa, i possible inici de recuperació posterior.

- Construcció: any 2002, 5,4 %, continuïtat de creixements importants de la mà de l’obra pública; previsió 2003: continuïtat.

- Sector serveis: afectat més moderadament que l’industrial per la desacceleració, any 2002, 2 %, previsions 2003, 2,9 %.

Ara bé, els grans epígrafs sectorials, enquadren subsectors d’activitat econòmica amb perspectives molt diverses i distintes.

Dins els distints àmbits d’activitat econòmica, la situació de les empreses concretes és també enormement heterogènia.

Una idea central: diversitat de situacions econòmiques i de perspectives en els distints sectors i empreses; necessitat d'una anàlisi connectada amb allò més concret, i necessitat d'estratègies sindicals molt lligades a les diverses situacions, lògicament, en el marc d’una tendència general macroeconòmica . Conseqüències sindicals: objectius reivindicatius que, formant part d’un tronc i una lògica estratègica central, s’adapten molt a les situacions diverses. No són possibles fórmules mimètiques per a tots.

• Tendències generals que indiquen un panorama marcat per importants incerteses:

- La forta dependència de la nostra economia, en el marc lògic de la interdependència global, del conjunt econòmic de la UE i les seves economies punta. Incerteses i escassos senyals de recuperació a Alemanya i França. Igualment respecte d’Estats Units, amb senyals de recuperació dèbils i lents. En moltes ocasions centrats en el recurs al proteccionisme econòmic, que no és aliè a una nova agressivitat politicoimperial.

- L’afectació d’una part de les nostres inversions a l’estranger, en el sector financer, energètic o de telecomunicacions, per la situació econòmica precària de l’àrea de Llatinoamèrica, suma més incerteses.

- La incertesa que ha caracteritzat l’evolució dels mercats borsaris en l’últim període, la rebentada de certes bombolles financeres, quan el capital financer gravita de manera tan important sobre l’economia real, tot això augmenta les incerteses.

- Incerteses que són màximes si pensem en les repercussions d’un hipotètic conflicte bèl·lic a Iraq i el seu impacte sobre els preus energètics i de transport.

Conseqüències sindicals: contribuir a crear certesa i seguretat, especialment, per als sectors sindicalment dèbils, consolidar conquestes sense donar passos endarrere i abordar millores certes, reals i consolidables.

• Els reptes certs, estratègics, per al nostre desenvolupament econòmic i social

Els hem assenyalat des de fa temps, molts cops gairebé en solitari, i ara sembla que

altres ens acompanyen en el seu reconeixement i en el diagnòstic.

a) La cruïlla, per a l’economia de Catalunya i Espanya, que significa l’ampliació de la Unió Europea cap a l’est. Un procés d’ampliació que té, com a dates de referència «oficial», el 2004-2006, però que, com també anunciem, constitueix un procés econòmic d’integració gradual, que ha començat ja fa algun temps. Lear i Seat són episodis, coneguts de tots, d’això que diem, i al mateix temps, exemples d’una correcta actitud del sindicat, que és necessari no perdre.

Aquests dies l’eurodiputat Obiols ha plantejat al Parlament Europeu una exigència de transparència en les negociacions de la UE amb els països en procés d’ingrés, i una crida a evitar, mitjançant el control polític i democràtic, els moviments de dúmping de les empreses. Això té relació directa amb la nostra actitud sindical encertada en el cas de Seat Martorell, quan altres comportaments sindicals abonaven la confusió i el xantatge de Volskwagen, que torna a repetir-se fa uns quants dies.

Xantatge, i no de petites empreses, sinó d’alts directius de l’automòbil, que grollerament feien una crida a la desregulació, no pas a la flexibilitat, com a estratègia competitiva.

Val la pena retenir, en relació a la negociació de la flexibilitat, que és més necessària que mai una forta direcció sindical federativa de les negociacions, per garantir la coordinació i fer front a les temptacions d’interioritzar els plantejaments empresarials de desregulació, en clau de competència, entre empreses i fins i tot entre distints centres de treball d’una mateixa empresa.

b) També és necessari assenyalar els processos de desarmament aranzelari a la zona euromediterrània, com a processos que incideixen en la necessitat d’un nou paradigma de competitivitat.

En tots dos casos, per a Catalunya, els dos processos són especialment significatius per la mateixa estructura de la nostra economia i l’important pes específic de la nostra indústria. La disjuntiva, en aquesta situació de cruïlla, és clara:

- Continuar i aprofundir en un desenvolupament econòmic basat en polítiques de competitivitat d’empreses i sectors, també socials, centrades en els costos laborals, amb la implícita seqüela de precarietat, en les condicions i l’ocupació, en els productes i serveis.

- Polítiques de competitivitat condemnades al fracàs a mig, i fins i tot a curt termini, i que col·locarien les nostres empreses en una posició dèbil i precària als mercats, i generaria una important involució social en tots els sentits.

Com ens recordava un recent i important informe sobre política sectorial, els nous països membres són països que, sobre la base d’una mà d’obra qualificada, estan al mateix temps realitzant un intens esforç en modernització del seu teixit industrial, en innovació, fins i tot des de polítiques públiques, molt superiors a la nostra, és a dir, estan prenent posicions de força estratègiques, al tauler, mentre molts dels nostres empresaris somien aprofundir les posicions tàctiques de la precarietat. L’equació és clara: les empreses més dèbils en termes

competitius són al mateix temps les empreses més precàries en termes laborals. L’alternativa és clara: un gir cap al desenvolupament d’un model productiu basat en polítiques de competitivitat en clau de qualitat, d’innovació tecnològica, de valor afegit. Estratègies empresarials que donarien solidesa i viabilitat a la nostra posició econòmica i que necessiten qualitat en l’ocupació i les condicions de treball en sentit ampli, i d’una major intensitat en la participació sindical i de les persones, en l’organització del treball i la vida de les empreses. S’equivoca qui pensi que aquest és un problema del sector industrial estrictament, o del sector de serveis a les empreses. És el conjunt econòmic i social el que ha d’orientar-se a aquest model de desenvolupament per fer-ho possible. També els nostres serveis públics, el nostre sistema educatiu i sanitari, els nostres serveis socials, la nostra protecció social. Les nostres infraestructures públiques i privades, és a dir, tots els nostres àmbits federals. De l’evolució de la inflació, la productivitat i els salaris parlarem en relació a les polítiques reivindicatives salarials. Aquest és el context econòmic en què es desenvoluparà la pròxima negociació col·lectiva, allò que és interessant retenir és que la negociació col·lectiva, a més d’un instrument sindical central per a la millora de les condicions de treball, és un instrument de primera magnitud en l’orientació del nostre model productiu de desenvolupament.

2. La possible renovació de l’ANC per al 2003 En primer lloc és necessari fer un cert balanç del que ha significat l’ANC 2002 per a la negociació col·lectiva. La nostra percepció general confirma la caracterització que vam fer en el seu moment de l’acord: a) Era un acord que no cabia «magnificar». b) Era un acord que s’orientava en la direcció de les nostres pròpies propostes sindicals per a la negociació col·lectiva, podíem ubicar com a desenvolupament de l’acord,’ les nostres pròpies polítiques, però com prevèiem, els empresaris han intentat obstaculitzar la seva concreció en els convenis, especialment quant a la qualitat de l’ocupació. Els nivells de concreció i desenvolupament han depès de la nostra pròpia força contractual. c) Ha aportat una certa tranquil·litat al desenvolupament de les negociacions i ha estat especialment útil per als sectors sindicalment més dèbils, també perquè suposava a més a més de la delimitació d’un terreny de matèries negociables amb els empresaris, una expressió d’unitat sindical, que complementat amb l’acord unitari a Catalunya, amb UGT, d’orientacions a la negociació col·lectiva, ha resultat positiu. d) L’element de més concreció ha estat la possibilitat de generalitzar les clàusules de revisió salarial, la qual cosa ha permès augmentar la cobertura de les clàusules de revisió a gairebé el 87 % dels treballadors de Catalunya, i per tant ha contribuït a consolidar millores netes i reals de poder adquisitiu.

Recollim així els fruits de la correcció que vam iniciar l’any 2000, sobre la recuperació de les clàusules de garantia salarial. Aquest resultat ha estat més important, encara, en el conjunt de l’Estat que parteix d’uns nivells de cobertura inferiors, ara ja del 75 %. Així, les coses, la renovació de l’ANC en el 2003 xoca amb l’oposició d’una part significativa de l’empresariat. Hem generat la suficient força social per instar la CEOE a l’inici formal de les negociacions —la vaga general no és aliena a aquest fet. L’inici de negociacions no garanteix per si sol la consecució d’un acord útil i en aquest sentit és important transmetre a les organitzacions patronals sectorials un missatge clar: o renovació en condicions amb clàusules de garantia salarial o situació de conflictivitat en la negociació col·lectiva. La CEOE mostra la seva especial oposició a la qüestió de les clàusules de revisió —no podem considerar innocents els inoportuns pronunciaments del Fons Monetari Internacional i el desvalorat Banc d’Espanya— i a adquirir major nivell de compromís en les orientacions. Nosaltres exigim una renovació amb condicions, partint de la idea d’utilitat de l’acord que hem comentat. Dues condicions: 1) La CEOE ha d’admetre una major concreció en tot el que es refereix a l’ocupació, obrir amb claredat un capítol d’igualtat de condicions i oportunitats, igualment amb els temes de salut laboral, noves tecnologies o immigració. 2) Ha de reeditar-se el compromís de generalitzar les clàusules de revisió. La negociació sobre inflació prevista només té sentit amb clàusules de revisió salarial. La renovació no és fàcil, però nosaltres hem de mantenir l’emplaçament i l’exigència a la CEOE, que siguin ells els que no acceptin, perquè això permet orientar les negociacions amb més claredat i dóna força i autoritat a les posicions sindicals en les negociacions concretes de cada àmbit.

3. La negociació col·lectiva i la vaga general del 20-J

Ho vam dir en fer balanç de la vaga general, l’expressió de força sindical que va suposar, també ho és enfront de l’empresariat i de les seves patronals sectorials, ara és el moment de concretar-la, de desenvolupar la negociació dels pròxims convenis col·lectius, partint d’aquesta millor posició sindical. Fer-ho realitat exigeix unes determinades condicions, la principal: processos de negociació col·lectiva molt participatius. D’entrada, val la pena assenyalar que el recent acord en la funció publica, més enllà de la riquesa d’opinions matisades de tota mena —com ha expressat críticament la nostra FSAP—, és també fill de la Vaga general. I també és útil, no sols als empleats públics, per als quals assenyala un important treball d’aplicació i desenvolupament de l’acord, sinó a tots en la pròxima negociació, especialment per:

- el que significa la ruptura de les retribucions fixades exclusivament d’acord amb la previsió «política» de l’IPC.

- el que significa la ruptura del procés de precarització de plantilles i ascens de la temporalitat en les Administracions Públiques, amb l’eliminació dels límits de reposició d’efectius,

- l’obertura de la previsió social complementària —per a tot un sector—, que serà un element de forta discussió en la pròxima negociació,

- i el desbloqueig de les reduccions de jornada, que ha de permetre la consolidació de les conquestes sindicals cap a les 35 hores. I un nou procés d’extensió.

Els recents acords en l’àmbit de la sanitat, el conveni de la XHUP i de l’ICS, també expressen, a més a més de les mobilitzacions sostingudes aquest any pels treballadors i treballadores sanitaris, la força de la vaga, que també estreny el Govern de la Generalitat. Convenis col·lectius dels quals es pot assenyalar dues coses importants per a tots: el possible comportament erràtic d’altres organitzacions sindicals en les negociacions, que és necessari combatre des de la racionalitat de les nostres posicions i un enorme esforç de participació; i el fet que ambdós convenis exemplifiquen el que dèiem de la relació entre negociació col·lectiva i model de desenvolupament productiu del país. Els dos convenis s’orienten cap a la qualitat del sistema sanitari.

4. Eixos bàsics de les estratègies sindicals per a la negociació col·lectiva del 2003 a Catalunya. Alguns missatges telegràfics

I. Estructura de la negociació col·lectiva i procediments d’intervenció sindical

• Nous desenvolupaments del marc català de relacions sociolaborals:

La pròxima negociació col·lectiva ha de comportar una posada al dia i un nou impuls dels projectes federals de reforma de l’estructura de la negociació col·lectiva a Catalunya i de desenvolupament del nostre marc català de relacions sociolaborals.

L’avanç cap a l’Acord marc de Catalunya del metall —amb la important assemblea d’octubre—, l’avanç cap a l’Acord marc en la construcció, el nou Conveni de Catalunya d’ambulàncies, la concreció de compromisos per al Conveni de Catalunya del transport de viatgers i la generalització de la constitució de meses sectorials de Catalunya, es converteixen en l’avançada d’un nou impuls, també un exemple d’estratègia a desenvolupar:

• L’existència de convenis col·lectius vigents aquests anys no ha de ser obstacle per

construir compromisos amb les patronals per avançar en la construcció d’àmbits de Catalunya.

• Compromisos clars amb les patronals des dels convenis provincials preexistents, al

voltant d’un projecte clar, que pot permetre la continuïtat d’àmbits subordinats

inferiors, i que ha de garantir la presència de tots.

• Utilització de les meses sectorials i l’adopció d’acords generals sobre matèria concreta com a embrió dels acords marc.

• També és important, com estem avaluant en alimentació, instrumentar fórmules

flexibles que garanteixin la presència en els àmbits de Catalunya d’opcions sindicals minoritàries però importants en àmbits provincials determinats.

• Segueix poc explorada la descentralització a Catalunya de comissions paritàries de

convenis col·lectius estatals, seguint l’experiència del Conveni general de la Química.

• Aquest any estem en condicions d’aconseguir un acord intern per generalitzar en els convenis estatals la fórmula de remissió als mecanismes extrajudicials de les comunitats autònomes. Per als conflictes propis, és la fórmula del conveni estatal tèxtil. Totes les organitzacions federals haurien d’articular la qüestió amb les federacions estatals.

• Continuem tenint una insuficient vinculació dels convenis d’empresa a les seus

sectorials. Un recent estudi en l’àmbit de metall, assenyala que només el 8 % dels convenis d’empresa es vincula al sector com a dret supletori. Aquest període de negociació col·lectiva hauria de realitzar una revisió dels convenis d’empresa i crear els nous vincles: començar pel senzill: dret supletori, matèries concretes explícitament no negociades en el conveni d’empresa. I ja ho hem dit en altres ocasions, encara que sembli simple, jornada màxima i salari mínim garantit.

• És urgent: aconseguir un pacte intern: la utilització de la modificació dels àmbits

funcionals dels convenis col·lectius, com a mecanisme de modificació de l’estructura dels convenis i d’ampliació de l’estructura, és un mecanisme necessari, per actualitzar la realitat dels sectors econòmics i professionals d’activitat; i per estendre la protecció de la negociació col·lectiva. El mateix podem dir de la creació ex novo de nous convenis col·lectius.

Però és necessari que tots acceptem un compromís intern, abans de poder exigir-lo a altres organitzacions sindicals: que abans de prendre una iniciativa en aquest sentit, s’establiran mecanismes de consulta amb les organitzacions federals afectades per confluència amb aquests sectors d’activitat. Aquestes conductes sindicals garants de la confiança mútua entre organitzacions haurien de ser codificades… ja ho comentarem al final.

• Aquest any 2002 finalitza un acord general, que crec que ha estat poc valorat, l’acord

de cobertura de buits. Aquest acord no es renovarà. No era aquest el seu objectiu, per tant, una tasca sindical d’urgència és analitzar, cada federació, els buits que continuen i prendre iniciatives sindicals, amb plantejaments tan moderats com es vulguin, però que garanteixin la protecció.

• Instruments i mecanismes d’intervenció sindical permanent: tenim un important

dèficit. Des del Congrés hem incorporat i relacionat totes les dimensions de la problemàtica laboral, de la vida de les empreses a l’organització del treball en canvi i la intervenció del sindicat en els canvis que es produeixen, desplegant una acció

sindical amb una visió de conjunt, fins i tot quan actuem sobre alguna problemàtica en concret.

Ho hem fet amb distintes intensitats, amb molta claredat en l’ocupació, la salut, la flexibilitat interna i el temps de treball, el salari o l’organització i classificació professional, en menor mesura en els temes d’igualtat; menys en formació professional, estem començant en flexibilitat externa i ajustaments.

Però tenim un dèficit enorme a consolidar des dels convenis mecanismes d’intervenció sindical, fins i tot quan les pròpies previsions legals així els estableixen, és el cas del seguiment dels acomiadaments objectius. Sembla com si estiguéssim a l’expectativa dels canvis legals.

És necessari realitzar un gir i un canvi d’actitud sindical, especialment amb els nostres convenis de llarga vigència i amb una dinàmica econòmica cada vegada més canviant i global. Això ha de ser objecte central de reflexió en el futur, però aquí i ara:

• Construir procediments d’intervenció sindical, des dels convenis sectorials a

l’empresa i en el propi conveni o acord d’empresa.

• Procediments previs a la decisió empresarial de realitzar canvis en l’activitat de l’empresa. Procediments senzills que concretin: fase d’informació prèvia, període de negociació, materialització d’acords o sistemes de solució de desacords, intervenció o verificació de l’execució, i balanç.

• Les matèries i problemàtiques laborals sobre les quals actuen aquests procediments,

han de ser totes les dimensions laborals, l’evolució de les plantilles i la seva composició, l’externalització d’activitats, l’evolució del temps de treball, la innovació tecnològica i els seus efectes, la formació i promoció professional, el transport col·lectiu o medi ambient, la salut, els sistemes retributius… un llarg etc., i en general tots els moments de la vida de l’empresa.

• Trencar una certa actitud d’aclaparament, quan parlem d’aquestes coses… cada àmbit

ha de construir els seus propis sistemes i procediment, d’acord amb la seva realitat.

Així, no es tracta de multiplicar fins a la sacietat comissions paritàries. És possible agrupar els mecanismes de participació i intervenció sindical per matèries connexes. El conveni general de la química és un bon exemple.

No es tracta, tampoc, que les paritàries sectorials actuïn sempre en plenari, excepte per a la interpretació del conveni, haurien d’establir sistemes d’autoorganització àgils per delegació.

Tampoc es tracta que els sectorials dèbils suportin complexos organismes, potser és un bon moment per explorar l’agrupació d’àmbits mitjançant acords sobre matèria concreta que superin dispersions sectorials o àmbits territorials provincials.

No és el mateix un conveni d’empresa d’una gran empresa que la intervenció sindical des de les paritàries sectorials en les pimes, amb delegats territorials.

No és tampoc necessari esperar a la renovació del conveni col·lectiu sectorial que estigui vigent… és possible construir aquests procediments des d’acords d’empresa… i un bon camí per fer-ho és aprofitar els conflictes i negociacions concretes dels canvis per establir de manera permanent el procediment d’intervenció sindical quan es produeixin situacions semblants.

II-Política salarial L’objectiu general ha de consistir, com estem fent aquests últims anys, a obtenir millores concretes del poder adquisitiu dels salaris, l’evolució salarial d’aquest any 2,91 %, i un nivell de cobertura de la clàusula de revisió salarial de gairebé el 87 % dels treballadors, garanteixen aquesta millora real. La preocupant evolució de la inflació, 4,2 % a Catalunya, 4 % a Espanya, interanual octubre; la previsió de finalitzar en el ganxo entre el 3,2 % i el 3,6 %; les previsions per al 2003, que se situen en el 3-3,4 %, fan necessari reafirmar, amb claredat, la lògica de la nostra estratègia salarial: a) Una sola lògica amb concrecions diverses en funció de les diverses situacions d’empreses i sectors. Decidir en cada cas la millora real i neta del poder adquisitiu a concretar en cada conveni. Incorporar necessàriament la clàusula de revisió salarial pura i retroactiva en l’excés de la inflació prevista, com a única fórmula de garantir la consolidació constant de la millora obtinguda. Clàusula que no ha de ser un element transaccional sinó de seguretat. Aquesta lògica salarial dóna autoritat política al sindicat per situar, com sembla clar i compartit socialment, la responsabilitat en l’evolució negativa de la inflació, en els excessius marges empresarials de certs sectors, en les situacions d’oligopoli i opacitat en la competència, l’augment d’impostos indirectes i taxes que l’empresa transmet directament als preus dels seus productes i serveis… i a Catalunya, de manera important —com demostra un recent estudi de l‘Institut d’Estadística de Catalunya— les polítiques privatitzadores en els àmbits educatius, sanitaris i serveis socials. Com a lògica general, la millora real salarial no ha de comprometre totalment els increments totals de productivitat, que es preveuen per a aquest any que ve entorn de l’1,2 %. Es tracta de compatibilitzar la millora real del poder adquisitiu, el creixement de l’ocupació, l’augment de les inversions productives i la contenció de preus. Aquesta és també la lògica que conforma el compromís intersindical de la comissió de coordinació de la negociació col·lectiva de la CES, que és un instrument bàsic per garantir processos de convergència social i evitar pràctiques de dúmping. b) Aquesta lògica general única tindrà concrecions diverses, decidides federativament, en els distints convenis, atenent a la diversitat de les situacions econòmiques i les expectatives, però a més a més als següents factors:

• Existència de baixos salaris estructurals en determinats sectors, com a element central de les estratègies empresarials de precarietat laboral.

• Necessitat que la negociació salarial sigui la negociació dels salaris reals i no

nominals dels convenis col·lectius: és necessari que els convenis de sector dissenyin la necessària negociació salarial d’empresa, incentius, complements, sistemes retributius de salari variable. També és necessari actuar corregint les clàusules d’absorció i compensació.

• La diversitat de situacions econòmiques de les empreses d’un mateix sector fa

necessari que aquest any es realitzi una revisió de la idoneïtat de les clàusules de desvinculació o inaplicació salarial del conveni en les empreses amb dificultats. Revisió que té per objecte evitar qualsevol situació d’automatisme i reforçar els instruments de negociació i intervenció sindical (comissions paritàries i TLC).

c) Una ofensiva clara contra la desigualtat salarial de gènere i les discriminacions. Ho situem en el capítol salarial, però no hauria de fer falta que assegurés que la correcció cal fer-la en la discriminació del lloc que ocupa la dona en l’organització del treball i la seva valoració a l’accés a la formació i els processos de promoció. La desigualtat salarial se situa al voltant del 20 %. Com a novetat per reactivar una estratègia d’igualtat integral tenim la nova directiva europea de 23 de setembre. Les secretaries de la dóna han de concretar amb els responsables d’acció sindical federatius un pla d’actuació, però crec que és necessari superar els plantejaments exclusivament declaratius i construir des dels convenis instruments concrets d’intervenció sindical i generalitzar criteris d’acció positiva. c) És segur que en el pròxim període de negociació col·lectiva ens enfrontarem amb noves iniciatives empresarials sobre doble escala salarial o de condicions, i amb nous intents de desregular els mecanismes de flexibilitat, i associar la doble escala a noves exigències de flexibilitat i competitivitat. És necessari reforçar la importància de la cultura sindical de la igualtat, no caure en confusions. L’existència d’acords concrets, en empreses concretes i davant de situacions concretes, que han establert condicions diferenciades, en equilibri, amb millores significatives en l’ocupació, no són la política general del sindicat. Normalment l’argument empresarial se centra en els costos laborals relatius de l’empresa respecte al sector i altres empreses de la mateixa activitat; en aquest sentit, més que mai, és necessari un compromís de tots per garantir una forta direcció federativa, també, en la negociació col·lectiva d’empresa. Teniu un important document, d’Acció Jove, sobre propostes a la negociació col·lectiva. d) En matèria d’immigració i negociació col·lectiva . Sens dubte la jornada de treball del dia 18 de desembre, marcarà les pautes sindicals. e) En previsió social complementària. Després del balanç efectuat el dia 3 de desembre sobre l’estat de coses i les propostes d’acció sindical en aquesta matèria, només es pot plantejar que la nova pròrroga, 31 desembre de 2004, només afecta els compromisos que tinguin assumides les empreses derivats dels convenis sectorials amb premis de jubilació, només això, per tant, és urgent, prendre la iniciativa en els convenis sectorials —a negociar i vigents— per establir els plans de

promoció conjunta d’àmbit sectorial… i aquí teniu un model de clàusula… i clar cal fer el seguiment de l’externalització, exigint responsabilitats a l’empresari, on s’hagi realitzat mitjançant una pòlissa d’assegurança… exigir a l’empresari la verificació de les seves condicions… quan sigui necessari buscar suport en la inspecció de treball. III. L’objectiu de la qualitat en l’ocupació Tenim un important patrimoni de propostes que és necessari mantenir, només vaig a referir-me que és necessari un compromís col·lectiu en un nou impuls de la contractació estable en general, un impuls organitzat i planificat que combini dos grans moviments: Un de general, reprendre l’impuls del 97, a favor de la contractació indefinida. Fer-ho des de la millor situació actual, des dels convenis sectorials amb concrecions als centres de treball, i amb instruments. Un de particular, renovar els diagnòstics federals de la precarietat laboral, la identificació de les bosses resistents de temporalitat injustificada, les seves causes, per actuar en general, però també per produir dues operacions: A) Causalitzar la contractació temporal en la negociació col·lectiva, amb prudència; fa

només uns dies el Tribunal Suprem tornava a pronunciar-se contra un conveni que regulava el llançament d’activitat com a objecte del contracte d’obra i servei. Farem al febrer una experiència de construir propostes concretes en diverses empreses del Baix Llobregat.

El més convenient és que la causalització es produeixi en els convenis sectorials, però si no és possible o els convenis estan tancats, res impedeix el pacte d’empresa perquè després es generalitzi. B) Analitzar la nostra convivència amb certes situacions de temporalitat, per posar només

dos exemples, el contracte temporal d’obra en la construcció; o les bosses de suplents temporals en sanitat. No són possibles fórmules d’estabilització? Estem treballant amb el nostre CERES i la Federació de Construcció en una proposta de regulació de les causes objectives d’extinció del contracte indefinit en la construcció com a alternativa a la temporalitat.

L’acció sindical amb relació als processos d’externalització i subcontractació, la seva regulació en els convenis col·lectius, han de ser un element central en la pròxima negociació col·lectiva, en clau d’instruments d’intervenció sindical. És, també, un element en la lluita sindical per la qualitat en l’ocupació. Així ho estem concretant amb la federació metal·lúrgica, hi ha bones experiències a Fiteqa. No cal oblidar les millors condicions en què ens col·loca, en aquesta matèria, els drets d’informació del Decret 5/2001, però per desenvolupar-les en els convenis. És una bona oportunitat perquè els convenis col· lectius generalitzin, de manera específica, la informació respecte de la subcontractació de treballadors autònoms dependents. Aquesta pròxima negociació col·lectiva és la primera en què podem fer que els trade estiguin presents en les regulacions dels convenis sectorials i d’empresa:

Els convenis poden regular procediments de determinació col·lectiva de condicions bàsiques en el desenvolupament del seu treball, ara bé, només el procediment, la negociació no és possible sense la participació dels mateixos trade. Sí és possible i necessari incorporar els autònoms dependents a la prevenció general de riscos laborals de l’empresa, o la seva inclusió en els plans de formació contínua, el seu dret a la utilització d’infraestructures col·lectives a l’empresa, inclòs el transport col·lectiu, també és important que existeixi preavís a la representació sindical abans de l’extinció de la relació mercantil del trade. També és necessari desenvolupar regulacions de garantia de subrogació de plantilles en contractes. Us anunciem que el pròxim 5 de febrer realitzarem una important jornada de treball sindical, d’àmplia participació, dedicat monogràficament a les problemàtiques d’acció sindical al voltant de la subcontractació i salut laboral, i presentarem la guia sindical de subcontractació, la primera que s’elabora en el conjunt de l’Estat. IV-La formació professional en la negociació col·lectiva Estem en un context de canvi, de raons múltiples, dels sistemes de formació professional. Algunes d’aquestes raons tenen a veure amb el desenvolupament del mateix Pacte per l’Ocupació a Catalunya —integralitat dels subsistemes i participació sindical en la planificació—; altres, amb l’establiment i desenvolupament dels sistemes de qualificació professional, que segurament a Catalunya comencin per l’experiència pilot d’arts gràfiques i metall. Aquest procés de canvi ha de portar, necessàriament com a resultat, una incorporació de la formació professional al terreny de la negociació dels convenis col·lectius de sector i empresa. Es tracta d’un gir molt important per al sindicat, una possibilitat d’ampliació de la capacitat contractual del sindicat a la qual és necessari respondre, i que afecta directament els nostres sistemes de classificació professional, el marc de drets i deures professionals, els sistemes de mobilitat i polivalència, els sistemes de promoció, i la capacitació en els processos d’innovació tecnològica. Cap al 2n trimestre de l’any, estarem en condicions de concretar col·lectivament propostes sindicals. El que correspon ara és actualitzar les nostres propostes a la negociació col·lectiva, que han estat definides per un grup de treball interfederatiu. V. Temps de treball i flexibilitat Ja ens hem referit a la previsió de noves iniciatives empresarials que amb l’argument fals de noves necessitats de flexibilitat i competitivitat pugnessin per desregular els mecanismes de flexibilitat pactats. És cert que les regulacions de flexibilitat són per pròpia natura dinàmiques i canviants, però han de ser sempre regulacions, determinacions contraactuals del sindicat. Seria bo posar a punt les nostres pròpies iniciatives sindicals, de millora de les regulacions —sempre possible— i molt especialment de millora dels mecanismes de seguretat per a les

persones: seguretat i antelació en la programació de les jornades flexibles, seguretat i més capacitat de determinació personal dels descansos compensatoris, etc. Quant a la reducció del temps de treball, se segueix una marxa de descens cert però lent, segueix sent necessària una major capacitat de verificació de les prolongacions de jornada i hores extraordinàries, de les seves causes, etc. L’experiència d’activitats diverses en el sector de recollida d’escombraries i malgrat la dispersió de convenis col·lectius —un per contracte— demostra que és possible una generalització de les 35 hores quan es realitza de manera planificada i sistemàtica. Important, també en la funció pública, les noves expectatives per a les 35 hores que possibilita l’últim acord. VI. Conciliació, polítiques socials, medi ambient Elaborarem documents monogràfics sobre aquests temes. VII. Salut laboral i negociació col·lectiva Volem que aquest sigui un element central dels pròxims convenis col·lectius. Hem pretès un document monogràfic de propostes molt concretes per als convenis col·lectius, concretes, clares, possibles i viables. Només assenyalar que en l’últim període hem fet un importantíssim esforç sindical col·lectiu, de mobilització general i concertació que comença a donar els seus fruits. Ara bé, aquest esforç necessita ara comprometre els empresaris concrets i les seves patronals perquè es desenvolupi la prevenció als centres de treball i això només és possible mitjançant un impuls decidit, que ha de començar ja, a la salut laboral en termes de negociació col·lectiva. VIII. Transport col·lectiu als centres de treball Aquesta és una altra de les novetats de l’últim període, novetat en què el nostre sindicat és absolutament pioner, amb diversos projectes en marxa. La negociació col·lectiva té un paper molt important en el desenvolupament dels nostres objectius sindicals en la matèria, la negociació col·lectiva sectorial i molt especialment els convenis i acords d’empresa en la concreció. Vam dedicar l’escola d’estiu del 2000 a posar en peu una bateria de propostes sindicals concretes per a la negociació col·lectiva, i vam editar-ne un llibre. IX. Ciberdrets sindicals També tenim les nostres propostes cap a la negociació col·lectiva, les tornarem a estendre en uns dies, només vull advertir que en aquesta matèria no podem esperar un desenvolupament legal en positiu a curt termini, res millor que la protecció constitucional de drets fonamentals, tampoc podem esperar res d’una jurisprudència erràtica, intentarem la concertació en l’àmbit de Catalunya.

Qualsevol itinerari exigeix un esforç de negociació col·lectiva, un esforç que sense obviar els problemes de l’ús personal de les noves tecnologies —aquest és el terreny preferit pels empresaris per a les seves iniciatives de «qüestionables codis de conducta»— posi l’accent, en aquesta primera fase, en el dret d’ús col·lectiu, els drets sindicals informàtics.

5. A tall de conclusió Necessitem apuntalar, com en tot període de negociació col·lectiva, la unitat sindical, lògicament, de manera més que especial amb UGT, i fer-ho malgrat el context de major competència que propicien les eleccions sindicals, o si es vol amb més raó per aquest motiu. Intentarem reeditar les orientacions unitàries de negociació col·lectiva, amb continguts que han de ser necessàriament bastant semblants, per la continuïtat estratègica, als de l’any passat. Necessitem posar en peu el nostre codi d’autoregulació de la negociació col·lectiva, és un compromís congressual i és una necessitat objectiva. Codi que ha de tenir una construcció absolutament col·lectiva. Un codi deontològic amb el màxim de compromisos concrets per a les persones afiliades, un codi, també, ofert al sindicalisme de Catalunya; acompanyat, també, d’un conjunt de criteris per a l’autoregulació de la vaga. És important no allunyar de la vaga general del 20-J la possible negociació d’un conjunt de criteris amb la Generalitat de Catalunya. El sindicat està bolcat, com és lògic, en els processos d’eleccions sindicals. És el moment de veure en la negociació dels pròxims convenis no una tasca sindical que obstaculitza o interromp o compromet el treball electoral, sinó una oportunitat natural per als processos electorals, de renovació, i d’extensió. Barcelona, desembre de 2002