informe d’actualitat jurídica sumariformacio.fmc.cat/09/arxius/iaj/2012_13/iaj_sdl_oct12.pdf ·...

Informe d’Actualitat Jurídica

SUMARI

I.- Legislació .................................................................................................................................... 2 I.1.- Legislació estatal ....................................................................................................................................................... 2

REIAL DECRET-LLEI 20/2012, de 13 de juliol, de mesures urgents per garantir l’estabilitat pressupostària i el foment de la competitivitat. BOE núm. 168, 14-07-2012 ....................................................................................... 2

LLEI 3/2012, de 6 de juliol, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral. BOE, núm. 162 de 07-07-2012 ...................................................................................................................................................................... 5

LLEI 2/2012, de 29 de juny, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2012. BOE núm. 156, de 30-06-2012 .................................................................................................................................................................... 11

REIAL DECRET 1362/2012, de 27 de setembre, pel qual es regula la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius. BOE núm. 234, de 28-09-2012 ......................................................................................... 14

REIAL DECRET 1142/2012, de 27 de juliol, pel qual es modifica el Reial decret 427/2005, de 15 d'abril, pel qual es regula la composició, les funcions i el funcionament de la Comissió Nacional d'Administració Local. BOE núm. 212, de 03-09-2012 .................................................................................................................................... 14

ORDRE HAP/1465/2012, de 28 de juny, per la qual es desenvolupa el procediment i condicions de retenció de la participació en els tributs de l'Estat de les Entitats Locals que no concertin les operacions d'endeutament, i s'estableix la remissió d'informació a les Comunitats Autònomes a aquests efectes, d'acord amb el previst en el Reial decret-llei 4/2012, de 24 de febrer, pel qual es determinen obligacions d'informació i procediments necessaris per establir un mecanisme de finançament per al pagament als proveïdors de les entitats locals i el Reial decret-llei 7/2012, de 9 de març, pel qual es crea el Fons per al finançament dels pagaments a proveïdors. BOE núm. 160, de 05-7-2012. ......................................................................................................... 15

I.2.- Legislació catalana .................................................................................................................................................. 15 LLEI 7/2012, del 15 de juny, de modificació del llibre tercer del Codi relatiu a les persones jurídiques. DOGC

núm. 6152, de 19-06-2012. ................................................................................................................................. 15 ACORD GOV/86/2012, de 4 de setembre, pel qual s'aprova el Pla anual de cooperació al desenvolupament per

a 2012. DOGC núm. 6208, de 06-09-2012 ......................................................................................................... 15 DECRET 83/2012, de 17 de juliol, sobre regulació de certàmens i altres concentracions d'animals vius a

Catalunya. DOGC núm. 6175, de 20-07-2012 .................................................................................................... 15 ORDRE PRE/253/2012, de 27 d'agost, per la qual es fixa l'horari d'atenció a la ciutadania de les oficines

d'atenció ciutadana i dels registres públics de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, i se'n publica la relació. DOGC núm. 6208, de 06-09-2012 .......................................................................................................... 16

ORDRE INT/242/2012, de 3 d'agost, per la qual s'estableix el procediment d'autorització dels acords de col·laboració entre municipis per a la prestació dels serveis de policia local. DOGC núm. 6190, de 10-08-2012 ............................................................................................................................................................................ 16

ORDRE CLT/220/2012, de 17 de juliol, del Consell de la Cultura Popular i Tradicional. DOGC núm. 6177, de 24-07-2012 .......................................................................................................................................................... 17

ORDRE EMO/185/2012, de 22 de juny, per la qual s'estableix el calendari oficial de festes laborals per a l'any 2013. DOGC núm. 6159, de 28-06-2012 ............................................................................................................ 17

RESOLUCIÓ GRI/1612/2012, de 30 de juliol, per la qual es fa públic un Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat en relació amb el Reial decret llei 14/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l'àmbit educatiu. DOGC núm. 6190, de 10-08-2012 ....................................................................................................... 18

RESOLUCIÓ GRI/1613/2012, de 30 de juliol, per la qual es fa públic un Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat en relació amb el Reial decret llei 16/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions. DOGC núm. 6190, de 10-08-2012 ......................... 18

II.- Jurisprudència ......................................................................................................................... 18 II.1. Tribunal Superior de Justícia de la UE. .................................................................................................................. 18

STJUE (Sala quarta), de 12 de juny de 2012, assumptes acumulats C-55/11, c-57/11 y c-58/11, per la qual es resol la qüestió prejudicial plantejada, conforme a l'article 267 TFUE, pel Tribunal Suprem del Regne d’Espanya, mitjançant resolucions de 28 i 29 d’octubre i de 3 de novembre, respectivament sobre la Directiva 2002/20/CE, relativa a xarxes i serveis de comunicacions electròniques- i en concret sobre l’article 13 relatiu als cànons pels drets d’us i drets d’instal·lació de recursos”. Taxes locals sobre operadors de telefonia mòbil no titulars de xarxa. .................................................................................................................................................. 18

II.2.- Tribunal Constitucional .......................................................................................................................................... 21

FMC | oct-12 2

STC 149/2012, de 5 de juliol de 2012. Recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia en relació amb diferents preceptes de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social. Competències sobre aigües, medi ambient i espais naturals: validesa dels preceptes legals que atribueixen a l’Administració competent per a l'autorització del pla o projecte la realització de l’avaluació ambiental de les zones especials de conservació (STC 13/1998) i que, en traslladar la Directiva marc de l'aigua, incorporen a la Llei d'aigües les normes bàsiques de protecció de les aigües continentals, costaneres i de transició que introdueixen la noció de demarcació hidrogràfica. ................................................ 21

CONFLICTE POSITIU DE COMPETÈNCIA núm. 5344-2010, plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, en relació amb el Reial decret 199/2010, de 26 de febrer, pel qual es regula l'exercici de la venda ambulant o no sedentària (sentència). DOGC núm. 6208, de 06-09-2012 ......................................................... 23

II.3.- Tribunal Suprem...................................................................................................................................................... 24 STS de 8 de juny de 2012 (Sala contenciosa administrativa, Secció 5ª, Ponent: Mª del Pilar Teso Gamella).

Recurs contenciós-administratiu interposat per la Junta de Galícia contra determinades preceptes del Reial decret 1367/2007, de 19 d'octubre, pel qual es desenvolupa la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll, referent a la zonificació acústica, objectius de qualitat i emissions acústiques (arts. 5.1, 9, 11.1 i 13.1); i contra la denegació, primer presumpta i després expressa, del requeriment formulat per l'Administració recurrent. Són part demandada l'Administració General de l'Estat, el Govern de Canàries, i la Junta d'Extremadura. .............. 24

II.4 Tribunals Superiors de Justícia ............................................................................................................................... 26 STSJ de Castilla i Lleó, seu de Valladolid, de 7 maig de 2012, sala contenciosa administrativa, secció 2ª.

Ponent. Sra. Ana María Victoria Martínez Olalla. ................................................................................................ 26 III.- Altres ........................................................................................................................................ 28 1. ARTICLE. “Los problemas estructurales del urbanismo español y la necesidad de un cambio de modelo”,

Luis Cesteros, Revista de Derecho urbanístico y medio ambiente, núm. 275, p. 13-24. .................................... 28 2. ARTICLE “Subvenciones y ayudas económicas en tiempos de crisis”, Germán Fernández Farreras, Revista

Española de Derecho Administrativo, núm. 154, 212, p. 19-48. ............................................................................ 30 3. ARTICLE. “La externalización de funciones públicas. La ley Británica de Derechos Humanos y el alcance de

control judicial”, Paul Craig, núm. 275, p. 50-70. .................................................................................................... 30 4. LLIBRE. Régimen de Bienes de las Entidades Locales, Tirant lo Blanch, 2012, Venancio Guitérrez Colomina

(Coordinador). ............................................................................................................................................................ 33 5. LLIBRE. La encomienda de Gestión. Ente la eficiencia administrativa y la contratación pública, Marc Vilata

Reixach, Thomson Reuters-Aranzadi, 2012. ........................................................................................................... 33 6. LLIBRE. Potestad de desahucio administrativo, Miguel Ángel Ruiz López, INAP, 2012. ..................................... 34 7. DICTAMEN. Dictamen del Comitè de les Regions sobre el paquet «Empreses responsables» (2012/C 277/17) 35 8. DICTAMEN. Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre la «Proposta de Directiva del Parlament

Europeu i del Consell relativa a la contractació per entitats que operen en els sectors de l'aigua, l'energia, els transports i els serveis postals», la «Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa a la contractació pública» i la «Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa a l'adjudicació de contractes de concessió» .................................................................................................................................... 36

9. DICTAMEN. Dictamen 9/2012, de 2 d'agost, sobre la disposició addicional setanta-unena de la Llei 2/2012, de 29 de juny, de pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2012. DOGC núm. 6198, de 23-08-2012. ............... 36

10. DICTAMEN. Dictamen 11/2012, de 22 d’agost, sobre el Reial decret llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat ............................................................. 36

11. DOCUMENT. “Nota informativa relativa a la aplicación por las Entidades Locales de lo dispuesto en los artículos 2 del Real Decreto-Ley 20/2012, de Medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y de fomento de la competitividad, y 22 de la Ley 2/2012, de Presupuestos Generales del Estado para el presente ejercicio”. ................................................................................................................................................................... 38

I.- Legislació

I.1.- Legislació estatal

REIAL DECRET-LLEI 20/2012, de 13 de juliol, de mesures urgents per garantir l’estabilitat pressupostària i el foment de la competitivitat. BOE núm. 168, 14-07-2012

El Reial decret, conté diverses mesures que afecten aspectes tan diversos com la funció pública, les finances públiques, l’educació, el comerç interior, els serveis socials. Cal tenir present que, part d'aquestes mesures tenen caràcter temporal o es preveu que la seva aplicació es produeix només quan concorrin circumstàncies excepcionals, quedant supeditada la seva vigència a la subsistència de la difícil conjuntura econòmica actual que afecta a la sostenibilitat dels comptes públics o al fet que raons d'interès públic fessin necessària la seva aplicació en el futur.

Títol I: Mesures de reordenació i racionalització de les Administracions Públiques”

FMC | oct-12 3

Aquet títol regula amb caràcter bàsic la incompatibilitat de pensions indemnitzadores, prestacions compensatòries i percepcions similars que perceben determinats ex alts càrrecs, amb l'objecte que es percebi aquesta prestació només en el cas que l'ex alt càrrec no realitzi cap altra activitat remunerada pública o privada. La mesura s'aplicarà als alts càrrecs de totes les Administracions públiques, incloent els que presten els seus serveis en el sector públic, entenent també per tal l'activitat desenvolupada pels membres electius de les Corts Generals, Assemblees legislatives autonòmiques i de les Corporacions locals, òrgans constitucionals, inclosos el Poder Judicial i el Ministeri Fiscal.

Se suprimeix durant l'any 2012 la paga extraordinària del mes de desembre i la paga addicional de complement específic o pagues addicionals equivalents del mes de desembre. Les quantitats derivades d'aquesta supressió podran destinar-se en exercicis futurs a realitzar aportacions a plans de pensions o contractes de segur col·lectiu que incloguin la contingència de jubilació, sempre que es prevegi el compliment dels objectius d'estabilitat pressupostària establerts en la Llei Orgànica 2/2012, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera i en els termes i amb l'abast que es determini en les corresponents lleis de pressupostos.

També es possibilita, en aquest cas amb caràcter excepcional, la suspensió o modificació dels convenis col·lectius i acords que afectin al personal laboral, només quan concorri causa greu d'interès públic derivada d'una alteració substancial de les circumstàncies econòmiques. Aquest mecanisme ja estava previst en l’EBEP i la modificació que ara s'introdueix no fa sinó aclarir el seu àmbit d'aplicació i homogeneïtzar el seu tractament, amb independència que els acords hagin estat adoptats en l'àmbit de les Meses generals de negociació o a través de la negociació col·lectiva de personal laboral. En tot cas, s'entendrà, entre altres causes o circumstàncies, que concorre causa greu d'interès públic derivada de l'alteració substancial de les circumstàncies econòmiques quan les Administracions Públiques hagin d'adoptar mesures o plans d'ajust, de reequilibri dels comptes públics o de caràcter econòmic financer per assegurar l'estabilitat pressupostària o la correcció del dèficit públic.

Es redueixen els dies de lliure disposició. A més, se suprimeixen els dies addicionals per antiguitat tant en el cas de les vacances com en el dels dies per assumptes particulars i se suspenen els pactes i acords que contradiguin aquestes disposicions.

S’homogeneïtza, així mateix, el règim de permisos per a totes les Administracions Públiques.

Amb la mateixa finalitat de racionalitzar la despesa de personal, es limita el nombre de dies d'assumptes particulars i de dies addicionals als de lliure disposició que puguin haver establert les Administracions Públiques i s'adopten mesures amb la mateixa finalitat en relació amb el personal laboral, així com respecte de les vacances.

Igualment, en matèria de temps retribuït per realitzar funcions sindicals i de representació, nomenament de delegats sindicals, dispenses d'assistència al treball i altres drets sindicals, es limiten els actualment existents als estrictament prevists per la normativa laboral, afavorint l'increment dels temps de treball destinats directament al servei públic.

Es modifica temporalment el règim retributiu del personal inclòs en el règim general de la Seguretat Social durant la situació d'incapacitat temporal, sense perjudici que s'estableix un mandat dirigit a les Administracions Públiques a adoptar mesures per reduir l'absentisme del seu personal. Així, cada Administració Pública determinarà, respecte del personal al seu servei, els complements retributius que en concepte de millora voluntària de l'acció protectora de la Seguretat Social correspongui en les situacions d'incapacitat temporal. En tot cas, quan es tracti d'una incapacitat temporal per contingències comunes, durant els tres primers dies, tant per al personal funcionari inclòs en el règim general de la Seguretat Social com per al personal laboral, el complement retributiu que amb caràcter de millora voluntària es pugui establir no podrà superar el cinquanta per cent de les retribucions. Així mateix, des del quart dia de la situació d'incapacitat temporal per contingències comunes i fins al vintè, tots dos inclosos, el complement retributiu, que amb caràcter de millora voluntària es pugui establir, no podrà superar el setanta-cinc per cent de les retribucions.

L'edat de jubilació forçosa dels funcionaris inclosos en el règim General de la Seguretat Social, serà la que prevegin a cada moment les normes reguladores d'aquest règim per a l'accés a la

FMC | oct-12 4

pensió de jubilació ordinària, en la seva modalitat contributiva, és a dir, sense coeficient reductor per raó de l'edat.

TÍTOL III: Mesures de racionalització del sistema de dependència

La sostenibilitat econòmica del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència, la situació econòmica per la qual travessa l'economia espanyola i l'exigència de compliment dels objectius de dèficit públic, requereixen l'adopció pel Govern de mesures urgents de naturalesa econòmica que es tradueixin en estalvis immediats en la despesa de les administracions públiques. En aquest sentit, el reial decret-llei incorpora diferents mesures que generen un estalvi, d'una banda, en la despesa de les comunitats autònomes, a través de la reducció de les quanties màximes de les prestacions econòmiques per a cures en l'entorn familiar, i, per una altra, en la despesa de l'Administració General de l'Estat, per la via de la reducció de les quanties del nivell mínim de finançament del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència.

Aquestes mesures de caràcter econòmic persegueixen un reequilibri sostenible del Sistema, garantint el dret a la promoció de l'autonomia personal i atenció a la situació de dependència.

Finalment, i amb l'objecte de simplificar les relacions de coordinació entre l'Administració General de l'Estat i les Comunitats Autònomes es refonen els anteriors Consell Territorial del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència i la Conferència Sectorial d'Assumptes Socials en un sol òrgan que passarà a denominar-se Consell Territorial de Serveis Socials i del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència

Títol V: Mesures de liberalització del comerç interior

En relació amb l’àmbit de la distribució comercial, es modifica el règim vigent introduint una major liberalització d’horaris i d’obertura comercial en diumenges i festius. Concretament, s’amplia de 8 a 10, com a mínim, els festius en què els establiments podran obrir al públic, deixant en mans de les comunitats autònomes la decisió d’augmentar el nombre de dies per atendre les seves necessitats comercials-; es preveu que tots els comerços podran obrir un màxim de 90 hores a la setmana durant els dies laborals, en comptes del límit actual de 72 hores; i s’estableix la plena llibertat horària per als comerços de menys de 300m2, eliminant la possibilitat que tenien les autonomies de reduir aquest límit a 150 m2.

Els establiments comercials de les zones de gran afluència turística, determinades per les comunitats autònomes, a proposta dels ajuntaments corresponents, també gaudiran de plena llibertat per establir els dies i hores en què obriran al públic, així com les botigues de conveniència amb una superfície útil per a l’exposició i venda al públic no superior a 500 m2, i altres establiments dedicats principalment a la venda de pastisseria, pa, plats preparats, premsa, combustibles i carburants, i floristeries i plantes.

En el cas de municipis de més de 200.000 habitants, amb més d’un milió de pernoctacions l’any o amb ports en els que operin creuers turístics i que hagin rebut més de 400.000 passatgers anuals, s’hauran de declarar, com a mínim, una zona de gran afluència turística. A Catalunya, i d’acord amb les dades que figuren a l’Annex del RDL 20/2012, només Barcelona ciutat quedaria afectada per aquesta previsió.

Les mesures liberalitzadores del comerç també permetran als comerciants oferir rebaixes durant tot l’any. Fins ara, la Llei d'ordenació del comerç de 1996 distingia entre diverses maneres de vendes amb descomptes: promoció, saldos, liquidació i rebaixes. Segons la normativa estatal, les rebaixes només podien tenir lloc dues vegades l'any, una coincidint amb el principi de l'any i una altra al voltant de les vacances d'estiu, i havien de durar com a mínim una setmana i com a màxim dos mesos.

La disposició transitòria catorzena del Reial Decret-llei estableix la vigència dels calendaris de 2012, tant pel que fa a diumenges i festius d’obertura, com per al període de rebaixes d’estiu.

FMC | oct-12 5

La disposició final tercera determina que les comunitats autònomes hauran d’adaptar els calendaris de diumenges i festius que els comerços podran obrir al públic, a partir del 2013.

En el Titulo VI del reial decret-Llei es contenen determinades mesures en matèria d'infraestructures, transport i habitatge que responen a iniciatives adoptades pel Govern i que és necessari posar en practica amb celeritat.

Les disposicions addicionals contenen règims jurídics especials, relacionats amb les matèries objecto de regulació, així com situacions excepcionals que s'aparten de la normativa comuna.

El contingut del reial decret-llei es completa amb quinze disposicions transitòries, que faciliten l'aplicació temporal del règim jurídic previst per la nova regulació continguda en el present reial decret-llei; una disposició derogatòria única on s'inclouen les disposicions legals i reglamentàries derogades; i quinze disposicions finals, que a més de complementar el contingut de l'articulat previ, modifiquen el règim retributiu dels convenis educatius per a nivells d'ensenyament no obligatoris i el període màxim a partir del que s'aplica la garantia pública dels salaris de tramitació.

http://www.boe.es/boe/dias/2012/07/14/pdfs/BOE-A-2012-9364.pdf

LLEI 3/2012, de 6 de juliol, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral. BOE, núm. 162 de 07-07-2012

Aquesta llei substitueix al Reial decret-llei 3/2012, de data 10 de febrer, i va entrar en vigor el 8 de juliol de 2012. El contingut de l'esmentat Reial decret-llei 3/2012 es manté de forma general, si bé existeixen determinades modificacions i novetats que de forma breu procedim a exposar a continuació:

L’acomiadament col·lectiu

Causes i procediment: s'introdueixen una sèrie de modificacions en l'article 51 de ET, entre les quals destaquem les següents:

Es concreta, dins de la causa econòmica, que la disminució persistent es produirà si “el nivell d'ingressos ordinaris o vendes de cada trimestre és inferior al registrat en el mateix trimestre de l'any anterior”.

Es preveu que la comunicació d'obertura del període de consultes efectuada a la representació legal i a l'autoritat laboral haurà d'acompanyar-se amb tota la informació necessària per acreditar les causes, remetent al desenvolupament reglamentari.

La Llei introdueix la possibilitat que l’empresari i la representació dels treballadors acordin, durant el període de consultes, la substitució del mateix pel procediment de mediació o arbitratge, que s'haurà de desenvolupar en el termini màxim assenyalat per a aquest període.

Es faculta a l'Autoritat Laboral, quan existeixi petició conjunta de les parts, a efectuar actuacions de mediació durant el període de consultes, així com realitzar funcions d'assistència a petició de qualsevol de les parts o per la seva pròpia iniciativa.

La norma elimina l'obligació de notificar els acomiadaments individualment als treballadors, essent aquesta actuació potestativa (la norma substitueix “notificarà” per “podrà notificar”).

S'estableix que l'Autoritat Laboral podrà impugnar l'acomiadament col·lectiu quan estimi que els acords s'han aconseguit mitjançant frau, dol, coacció o abús de dret “a l'efecte de la possible declaració de nul·litat”.

D'altra banda, en els supòsits de força major, es preveu que l'Autoritat Laboral es limitarà a constatar l'existència d'aquella, corresponent a l'empresa la decisió d'extingir els contractes, la qual cosa haurà d'efectuar-se donant trasllat d’aquesta circumstància als representants dels treballadors i a l'Autoritat Laboral.

S'estableix que l'Autoritat Laboral verificarà el compliment de l'obligació de l'oferiment d'un pla de recol·locació externa, requerint la seva observança en cas de no haver-se efectuat.

Impugnació de l'acomiadament col·lectiu: es modifica la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social (LRJS) pel que fa al procediment d'impugnació d'acomiadament col·lectiu.

FMC | oct-12 6

L’acomiadament objectiu individual

S’han produït diverses modificacions:

S'elimina la referència al fet que el contracte quedi en suspens durant el temps destinat a formació, exigit amb caràcter previ a l'extinció per falta d'adaptació a les modificacions tècniques operades en el seu lloc de treball. Aquest període serà considerat com de treball efectiu.

En l'extinció per absentisme per faltes justificades intermitents del 20% en jornades hàbils de dos mesos consecutius, s'introdueix un nou requisit consistent que el “total de faltes d'assistència en els dotze mesos anteriors abasti el 5% de les jornades hàbils”. No computaran, en cap cas, a l'efecte d'extinció per absentisme les absències que obeeixin a un tractament mèdic de càncer o malaltia greu.

En relació amb la causa de l'article 52. e) en el cas de contractes per temps indefinit concertats directament per a l'execució de plans i programes públics, es modifica la redacció, esmentant únicament contractacions per entitats sense ànim de lucre (quan prèviament s'esmentava també Administracions), si bé es manté que han de ser finançats per les Administracions Públiques.

L’acomiadament improcedent

La norma determina que l'extinció del contracte de treball s'entendrà produïda en la data del cessament efectiu en el treball, amb l'opció per la indemnització (abans era amb l'abonament de la indemnització).

Indemnitzacions de contractes anteriors al 12 de febrer de 2012

S'aclareix el càlcul d'indemnització per acomiadament improcedent dels contractes formalitzats amb anterioritat al 12 de febrer de 2012. Per al càlcul de l'antiguitat aplicable a cadascun dels trams (és a dir, 45 dies/any amb anterioritat al 12 de febrer de 2012 i 33 dies/any l'antiguitat posterior a aquesta data) es prorratejaran, en tots dos casos, per mesos els períodes de temps inferiors a un any.

Previsions en relació amb el Sector Públic

Es mantenen les previsions de la disposició addicional vintena de ET, respecte a l'aplicabilitat dels acomiadaments objectius i acomiadaments col·lectius al personal laboral al servei dels ens, organismes i entitats que formen part del Sector Públic definit en l'article 3.1 de la Llei de Contractes del Sector Públic, aprovada pel Reial decret Legislatiu 3/2011, en el marc dels mecanismes preventius i correctius regulats en la normativa d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera de les Administracions Públiques.

A l'efecte de les causes d'aquests acomiadaments en les Administracions Públiques s'entendrà que concorren:

(i) causes econòmiques, quan es produeixi en les mateixes una situació d'insuficiència pressupostària sobrevinguda i persistent per al finançament dels serveis públics corresponents (en tot cas, si es produeix durant tres trimestres consecutius);

(ii) causes tècniques, quan es produeixin canvis, entre uns altres, en l'àmbit dels mitjans o instruments de la prestació del servei públic que es tracti; i,

(iii) causes organitzatives, quan es produeixin canvis, entre uns altres, en l'àmbit dels sistemes i mètodes de treball del personal adscrit al servei públic.

A l'efecte de l'aplicabilitat d’aquestes previsions la redacció precedent al·ludia a les Administracions Públiques de l'article 3.1 de la Llei de Contractes del Sector Públic, mentre que la Llei es refereix a les entitats previstes en l'article 3.2 de la mateixa norma.

Finalment, s’afegeix que tindrà prioritat de permanència el personal laboral fix que hagués adquirit aquesta condició, d'acord amb els principis d'igualtat, mèrit i capacitat, a través d'un procediment selectiu d'ingrés convocat a aquest efecte.

FMC | oct-12 7

Aplicació de l'article 15.5 ET, en matèria d'encadenament de contractes temporals

L'aplicació de l'article 15.5 de l’ET, que preveia que adquirien la condició de treballadors fixos aquells que en un període de trenta mesos haguessin estat contractats durant un termini superior a vint-i-quatre mesos, amb o sense solució de continuïtat, per al mateix o diferent lloc de treball amb la mateixa empresa o grup d'empreses, mitjançant dos o més contractes temporals, directament o a través d'empreses de treball temporal queda únicament suspesa fins al 31 de desembre de 2012, conforme ja es recollia en el Reial decret-llei 3/2012.

S'aclareix que quedarà exclòs del còmput de termini de vint-i-quatre mesos i del període de trenta el transcorregut entre el 31 d'agost de 2011 i el 31 de desembre de 2012, hi hagi o no existit prestació de serveis pel treballador, computant-se els períodes de serveis prestats amb anterioritat o posterioritat a aquestes dates.

Temps de treball

S'amplia el percentatge de jornada que es podrà distribuir irregularment d'un 5% a un 10% i s'estableix l'obligació que el treballador conegui el dia i l'hora amb un preavís de cinc dies.

Dret a l'adaptació de la durada i distribució de la jornada (article 34.8 ET). S'introdueix, el següent: “es promourà la utilització de la jornada continuada, l'horari flexible o altres maneres d'organització del temps de treball i dels descansos que permetin la major compatibilitat entre el dret a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral dels treballadors i la millora de la productivitat en les empreses”.

Mobilitat geogràfica (nou article 40.3 ter ET)

S'introdueix com a novetat que els treballadors amb discapacitat que acreditin la necessitat de rebre tractament (rehabilitació, físic o psicològic) fora de la seva localitat, i per fer efectiu el seu dret a la protecció a la salut, tindran dret preferent a ocupar un altre lloc de treball, del mateix grup, que l'empresa tingués vacant en un altre dels seus centres de treball, en una localitat en què sigui més accessible, en els termes i condicions prevists per a les treballadores víctimes de violència de gènere i del terrorisme.

Suspensió del contracte o reducció de la jornada per causes econòmiques

S'incorpora la definició de les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i productives a l'article 47 de l'Estatut dels Treballadors:

Econòmiques: quan dels resultats de l'empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos tals com l'existència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d'ingressos ordinaris o vendes. En tot cas, s'entendrà que la disminució és persistent si durant dos trimestres consecutius el nivell d'ingressos ordinaris o vendes de cada trimestre és inferior al registrat en el mateix trimestre de l'any anterior.

Tècniques: quan es produeixin canvis, entre uns altres, en l'àmbit dels mitjans o instruments de producció.

Organitzatives: quan es produeixin canvis, entre uns altres, en l'àmbit dels sistemes i mètodes de treball del personal o en la manera d'organitzar la producció.

Productives: quan es produeixin canvis, entre uns altres, en la demanda dels productes o serveis que l'empresa pretén col·locar al mercat.

Es permet que empresari i representació dels treballadors substitueixin el període de consultes pel procediment de mediació o arbitratge.

Finalment, en matèria d'impugnació de les decisions empresarials, s'estableix que, quan la mesura sigui declarada injustificada, “la sentència declararà la immediata represa del contracte de treball i condemnarà a l'empresari al pagament dels salaris deixats de percebre pel treballador fins a la data de la represa del contracte o, si escau, a l'abonament de les diferències que procedeixin respecte de l'import rebut en concepte de prestacions per desocupació durant el període de suspensió, sense perjudici del reintegrament que procedeixi

FMC | oct-12 8

realitzar per l'empresari de l'import d'aquestes prestacions a l'entitat gestora del pagament de les mateixes”.

Negociació col·lectiva

Inaplicació de condicions previstes en conveni col·lectiu: es modifica l'article 82.3 de l’ET quant a la possible inaplicació de les condicions previstes en conveni col·lectiu en les següents matèries:

Es detalla la definició de la causa econòmica, precisant-se que la disminució persistent ha de ser en el nivell d'ingressos “ordinaris” i que la disminució és persistent si durant dos trimestres consecutius “el nivell d'ingressos ordinaris o vendes de cada trimestre és inferior al registrat en el mateix trimestre de l'any anterior”.

S'estableix que l'acord d’inaplicació no podrà donar lloc a l'incompliment d'obligacions establertes en conveni relatives a l'eliminació de les discriminacions per raons de gènere o de les previstes en el Pla d'Igualtat.

Es preveu que la comunicació del resultat dels procediments de l'article 82.3 de l’ET que es vaig efectuar a l'Autoritat Laboral el sigui als simples efectes de dipòsit.

S'estableix l'obligació (abans era possibilitat) d'acudir als procediments establerts en els acords interprofessionals, quan no s'hagués sol·licitat la intervenció de la comissió del conveni o no s'hagués aconseguit acord, en els casos de desacord durant el període de consultes.

Es preveu que s'estableixin les mesures per garantir la imparcialitat de l'àrbitre.

Concurrència de convenis: es modifica el contingut de l'article 84.1 de l’ET preveient-se que es podran negociar les condicions d'un conveni d'empresa, durant la vigència de convenis col·lectius d'àmbit superior.

La vigència dels convenis col·lectius: L'article 86.3 de l’ET redueix de dos a un any el termini des de la denúncia del conveni sense que s'hagi acordat un de nou o dictat laude, per a la pèrdua de vigència del mateix.

Per als convenis col·lectius que ja estiguessin denunciats a l'entrada en vigor de la Llei, el termini d'un any començarà a computar-se a partir d'aquesta data d'entrada en vigor.

La intermediació laboral: s'estableix que les ETTS podran actuar com a agències de col·locació quan comptin amb la corresponent autorització (abans s'exigia la presentació d'una declaració responsable de compliment dels requisits legals).

Sense perjudici de l'anterior, la disposició transitòria primera preveu que les ETT que abans de l'entrada en vigor de la Llei haguessin presentat una declaració responsable que reunien els requisits establerts en la Llei 56/2003 podran seguir actuant com a agències de col·locació mentre segueixin reunint aquests requisits. Podran utilitzar transitòriament el nombre d'autorització com a empresa de treball temporal mentre no se'ls hagués facilitat un nombre d'autorització com a agència de col·locació.

De la mateixa manera, es modifica la regulació sobre la manera en què s'obtindrà l'autorització administrativa per operar com a empreses de treball temporal, sent que la sol·licitud haurà de resoldre's en tres mesos, operant el silenci positiu, i la inclusió dins del Registre d'empreses de Treball Temporal autoritzades si aquestes compten amb autorització per actuar com a agències de col·locació.

Aquestes ETT, tant en la seva relació amb les empreses clients com amb els treballadors hauran d'informar, expressament, de si la seva actuació ho és en condició d'ETT o d'agència de col·locació.

Formació professional

Contracte per a la formació i l'aprenentatge: les novetats més destacables són les següents:

Es podrà subscriure amb treballadors que cursin formació professional del sistema educatiu.

FMC | oct-12 9

No aplicarà el límit d'edat, a més de les persones amb discapacitat, als col·lectius en situació d'exclusió social, en aquells casos en què siguin contractats per part d'empreses d'inserció qualificades i actives en el registre existent a aquest efectes.

Es preveu que, en els casos de subscripció del contracte per durada inferior a la màxima (ja sigui legal o convencional), es pugui prorrogar, mitjançant acord de les parts, fins a per dues vegades. Les pròrrogues no podran ser inferiors a sis mesos, ni la durada del contracte excedir la durada màxima.

El treballador que hagi estat contractat sota aquesta modalitat no podrà ser contractat per la mateixa o una altra empresa, mitjançant un contracte de formació i aprenentatge, tret que la formació inherent al nou contracte tingui per objecte l'obtenció de diferent qualificació professional (abans es preveia que la contractació fora “per a la mateixa activitat laboral o ocupació”).

La formació impartida durant el contracte haurà de justificar-se a la finalització del mateix.

Es preveu que per a l'aplicació de les reduccions de quotes per transformació en indefinit dels contractes, que la mateixa ha de tenir lloc a la finalització de la seva durada inicial o prorrogada.

Les reduccions per transformació en indefinits de contractes per a la formació i l'aprenentatge previstes en la norma s'aplicaran també als contractes per a la formació celebrats amb anterioritat a l'entrada en vigor del Reial decret-llei 10/2011 (31 d'agost de 2011) que es transformin en indefinits a partir de l'1 de gener de 2012.

No obstant això, les reduccions de quotes no seran aplicable quan els contractes se subscriguin “en el marc d'accions i mesures establertes en la lletra d) de l'article 25.1 de la Llei 56/2003? (oportunitats d'ocupació i formació: accions i mesures que impliquin la realització d'un treball efectiu en un entorn real i permetin adquirir formació o experiència professional dirigides a la qualificació o inserció laboral), incloent els projectes d'Escoles Taller, Cases d'Oficis i Tallers d'Ocupació.

La nova disposició addicional dinovena de l'ET preveu, després d'insistir que el límit d'edat i de durada per als contractes per a la formació que no serà aplicable quan se subscriguin en el marc de les accions i mesures establerts en l'esmentada lletra d) de l'article 25.1 de la Llei 56/2003, que en aquests contractes les situacions d'incapacitat temporal, risc durant l'embaràs, maternitat, adopció o acolliment, risc durant la lactància i paternitat no interrompran el còmput de la durada del contracte.

Promoció i formació professional en el treball

Es denomina al permís de 20 hores anuals de formació, com “de formació professional per a l'ocupació”, preveient-se que es trobi vinculada a l'activitat de l'empresa (abans es vinculava al lloc de treball) i es possibilita la seva acumulació fins a en cinc anys (amb caràcter previ, tres).

Així mateix, s'entén com complert el dret quan “el treballador pugui realitzar les accions formatives dirigides a l'obtenció de la formació professional per a l'ocupació en el marc d'un pla de formació desenvolupat per iniciativa empresarial o compromès per la negociació col·lectiva”.

No es comprendrà dins d'aquest dret la formació que hagi d'obligatòriament impartir l'empresa al seu càrrec conforme al previst en altres lleis.

Així mateix, es preveu que, a falta de pacte en conveni col·lectiu, la concreció del gaudi es fixarà de mutu acord entre empresa i treballador.

Finalment, s'estableix que la participació en el disseny i planificació del subsistema de formació professional per a l'ocupació s'efectuarà “a través de les organitzacions representatives del sector” d'organitzacions empresarials i sindicals, tenint-se en compte les necessitats d'autònoms i empreses de l'economia social a través de les seves organitzacions representatives.

FMC | oct-12 10

Prohibició de clàusules de jubilació obligatòria: es modifica la disposició addicional desena de l’ET de manera que s'entendran nul·les i sense efecte les clàusules dels convenis col·lectius que possibilitin l'extinció del contracte de treball pel compliment per part del treballador de l'edat ordinària de jubilació.

Sense perjudici de l'anterior i com a règim transitori, s'estableix que la nova regulació s'aplicarà als convenis col·lectius que se subscriguin a partir de l'entrada en vigor de la Llei.

Respecte als convenis col·lectius subscrits amb anterioritat:

Quan la finalització de la vigència inicial pactada dels convenis es produeixi després de la data d'entrada en vigor, l'aplicació es produirà a partir de la data de finalització.

Quan la finalització de la vigència inicial pactada dels convenis s'hagués produït abans de la data d'entrada en vigor de la Llei, l'aplicació es produirà a partir d'aquesta última data.

Especialitats dels contractes mercantils i d'alta direcció del sector públic

La regulació en matèria d'indemnitzacions per lliure desistiment de l’empresari dels contractes mercantils i d'alta direcció del sector públic, inicialment restringida al sector públic estatal, s'estén també al sector públic autonòmic i local.

Mesures de suport a la prolongació del període d'activitat dels treballadors amb contractes fixos discontinus en els sectors de turisme, comerç vinculat al mateix i hostaleria

La disposició addicional dotzena preveu que les empreses no públiques, dedicades a turisme, comerç vinculat al turisme i hostaleria que generin activitat entre març i novembre de cada any i que iniciïn i/o mantinguin en alta durant aquests mesos l'ocupació dels treballadors amb contractes de caràcter fix discontinu, podran aplicar una bonificació en aquests mesos del 50% de les quotes empresarials a la Seguretat Social per contingències comunes, i conceptes de recaptació conjunta. Aquestes mesures seran aplicable fins al dia 31 de desembre de 2013.

Modificacions de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l'Ordre Social

La norma recull modificacions de les infraccions i sancions previstes en el del Text Refós de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l'Ordre Social, aprovat pel Reial decret Legislatiu 5/2000. Destaquem les següents:

L'article 6.5 afegeix als treballadors a distància als col·lectius als quals ha d'informar-se de les vacants existents en l'empresa, obligació sancionable en cas d'incompliment.

L'article 7.6 sanciona la modificació de les condicions substancials de treball imposada unilateralment per l'empresari, sense acudir als procediments establerts en l'article 41 (modificació substancial de condicions de treball) o en l'article 82.3 de l’ET (inaplicació de condicions de conveni col·lectiu).

El nou article 8.3 qualifica de molt greu la infracció consistent a procedir a l'acomiadament col·lectiu de treballadors o a l'aplicació de mesures de suspensió de contractes o reducció de jornada amb inobservança dels procediments establerts en els articles 51 i 47 de l'Estatut dels Treballadors. Amb anterioritat, aquest article sancionava el tancament d'empresa o el cessament d'activitats, temporal o definitiu, sense la deguda autorització.

Cotització d'hores extraordinàries en contractes a temps parcial

Les remuneracions percebudes per hores extraordinàries en els contractes de treball a temps parcial, siguin o no per força major, es prendran en compte per a la determinació de la base de cotització tant per contingències comunes com a professionals.

Aquesta cotització es computarà exclusivament a l'efecte de determinar la base reguladora de la pensió de jubilació; de les prestacions d'incapacitat temporal, incapacitat permanent i mort i supervivència derivades de contingències comunes, així com de les prestacions per maternitat i per paternitat. Pel que fa a les prestacions derivades de contingències professionals s'estarà a l'establert amb caràcter general.

Modificacions a la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social

FMC | oct-12 11

Entre les mateixes destaca, a més de les previsions específiques en el marc dels acomiadaments col·lectius ja esmentades, la inclusió, com a competència de l'ordre social, de la impugnació de resolucions administratives en els procediments dels articles 47.3 i 51.7 de l’ET (suspensions del contracte o reducció de jornada i acomiadament col·lectiu per força major).

Reposició de prestacions per desocupació

Respecte a la reposició de prestacions per desocupació, la disposició transitòria tercera afegeix que els treballadors afectats per resolucions, administratives o judicials dictades fins al 31 de desembre de 2011 inclusivament, que hagin autoritzat suspensions de contractes o reduccions de jornada que s'iniciïn a partir de l'1 de gener de 2012, tindran dret, a la reposició de les prestacions per desocupació en els termes i condicions prevists en la norma.

Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius

S'expliciten les funcions de la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius, entre les quals s'inclou la intervenció en els procediments de solució de discrepàncies en els casos de desacord en el període de consultes per la inaplicació de les condicions de treball establertes en els convenis col·lectius.

Integració de períodes no cotitzats per a prestacions per Incapacitat Permanent i Jubilació

Es modifiquen els articles tres i quatre de la Llei 27/2011 sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social establint noves regles per a la integració de bases de cotització de períodes no cotitzats a l'efecte de prestacions per Incapacitat Permanent i Jubilació.


LLEI 2/2012, de 29 de juny, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2012. BOE núm. 156, de 30-06-2012

Aquests Pressupostos són els primers que es fan des de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola, el 27 de setembre de 2011. Aquest precepte consagra el principi d'estabilitat pressupostària per a totes les Administracions Públiques; establint el seu apartat segon que «l'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, si escau, per la Unió Europea per als seus Estats membres». La Llei Orgànica d'Estabilitat Pressupostària i Estabilitat Financera, és l'encarregada de desenvolupar aquest article 135 de la Constitució.

En aquest sentit, s'ha fixat l'objectiu d'estabilitat pressupostària per a l'any 2012, fixat per Acord de Consell de Ministres de 2 de març de 2012, es va aprovar pel Ple del Congrés el 13 de març i pel Ple del Senat el 14 de març del present any. Aquest acord estableix l'objectiu de dèficit per al conjunt de les Administracions Públiques en el 5,8 per 100 del PIB, desglossant-se de la següent manera: l'Estat tindrà un dèficit del 4 per 100; les Comunitats Autònomes de l'1,5 per 100; les Corporacions Locals del 0,3 per 100 i la Seguretat Social estarà en equilibri.

A continuació assenyalem només alguns aspectes de la LPGE que afecten de ple a les administracions locals. Així:

El títol III de la LPGE aborda les despeses de personal, i s'estructura en tres capítols. Als efectes que ara interessa, ens centrarem només en el primer d’ells. La repercussió que el mandat constitucional d'estabilitat pressupostària i l'actual situació de la nostra economia tenen sobre el personal al servei del sector públic es reflecteix en el capítol I, relatiu a les «Despeses del personal al servei del sector públic», que després de definir el que constitueix «sector públic», estableix, amb caràcter general, que no hi haurà increment de les retribucions d'aquest personal en 2012 respecte a les retribucions vigents a 31 de desembre de 2011. Tampoc podran realitzar-se aportacions a plans d'ocupació ni contractes d’assegurances col·lectives que incloguin la cobertura de la contingència de jubilació.

També s'inclou en aquest capítol la regulació de l'Oferta d'Ocupació Pública. La LPGE, a l’igual que succeïa en anys anteriors, manté la seva regulació en un únic article, i estableix que

FMC | oct-12 12

al llarg de 2012 no es procedirà en el sector públic a la incorporació de nou personal. Aquesta obligació s'excepciona, aplicant una taxa de reposició del 10% a certs sectors i administracions.

Igualment, es mantenen les restriccions a la contractació de personal laboral temporal i al nomenament de funcionaris interins, atribuint a aquesta un caràcter rigorosament excepcional i vinculant-ho a necessitats urgents i inajornables.

Per la seva banda, el títol VII s'estructura en dos capítols, dedicats, respectivament, a Entitats Locals i Comunitats Autònomes. Dins del capítol I es contenen normes relatives al finançament de les entitats locals. El gruix fonamental d’aquest capítol està constituït per l'articulació de la participació de les entitats locals en els tributs de l'Estat, tant en la determinació de la seva quantia, com en la forma de fer-la efectiva. cal destacar com a instrument la participació (mitjançant cessió) en la recaptació de determinats impostos com l'IRPF, l’IVA i els impostos especials sobre fabricació d'alcohols, sobre hidrocarburs i sobre les tasques del tabac; la participació a través del Fons Complementari de Finançament amb atenció específica a les compensacions a les entitats locals per pèrdues de recaptació en l'Impost sobre Activitats Econòmiques, que inclou tant la inicialment establerta per la Llei 51/2002, de 27 de desembre, com la compensació addicional instrumentada a través de la Llei 22/2005, de 18 de novembre, així com a la participació en el Fons d'Aportació a l'Assistència Sanitària per al manteniment dels centres sanitaris de caràcter no psiquiàtric de les Diputacions, Comunitats Autònomes insulars no provincials, i Consells i Cabildos insulars.

Per altra banda, cal tenir present que en el 2012 s'ha de procedir a la revisió (de periodicitat quadriennal), de l'àmbit subjectiu d'aplicació dels models de participació en tributs de l'Estat aplicables als municipis. A regular aquesta revisió es dediquen els primers preceptes del citat capítol I.

Per la seva banda, en relació amb la liquidació de 2010, a practicar en 2012, es tornaran a aplicar els mateixos criteris de reintegraments que es van aplicar fins a la liquidació de l'any 2007.

Finalment, tota aquesta regulació es completa amb altres transferències, constituïdes per subvencions per serveis de transport col·lectiu urbà, compensació als ajuntaments dels beneficis fiscals concedits a les persones físiques o jurídiques en els tributs locals, donant compliment al previst en l'article 9 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals.

Igualment, es regulen les obligacions d'informació a subministrar per les Entitats Locals, les normes de gestió pressupostària, l'atorgament de bestretes als ajuntaments per cobrir els desfasaments que puguin ocasionar-se en la gestió recaptatòria dels tributs locals i l'articulació del procediment per donar compliment a les compensacions de deutes ferms contrets amb l'Estat per les Entitats Locals.

El títol VIII, sota la rúbrica «Cotitzacions Socials», la normativa relativa a les bases i tipus de cotització dels diferents règims de la Seguretat Social, procedint a l'actualització d'aquestes últimes. El títol consta de dos articles relatius, respectivament, a «Bases i tipus de cotització a la Seguretat Social, Desocupació, Protecció per cessament d'activitat, Fons de Garantia Salarial i Formació Professional durant l'any 2012» i «Cotització a drets passius i a les Mutualitats Generals de Funcionaris per a l'any 2012».

El contingut de la LPGE es completa amb diverses disposicions addicionals, transitòries, derogatòries i finals, en les quals es recullen preceptes d'índole molt variada.

Pel que fa a les disposicions addicionals:

La DA 10a conté normes sobre el pagament dels deutes amb la Seguretat Social d'institucions sanitàries la titularitat de les quals correspongui a les Administracions Públiques.

La DA 13a estableix l’interès legal del diner en un 4%, i l’interès per mora en un 5%.

La DA 14a fixa l’ Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM) diari (17, 15 euros), mensual (532,51 euros), anual (6.390,13 euros). Quan es faci la correspondència entre

FMC | oct-12 13

l’anterior SMI i l’IPREM caldrà entendre que la quantitat és equivalent a 7.455, 14 euros, excepte si s’exclouen les pagues extres, que llavors caldrà entendre feta la referència a 6.390, 13 euros.

La DA 19a fa referència al “Fondo de apoyo par ala promoción u desarrollo de infraestructuras y Servicios del Sistema de Autonomía y Atención a la Dependencia”.

La DA 20a fixa els mòduls per la compensació econòmica de l’actuació dels jutges de pau i els secretaris de jutjats de pau.

La DA 23a i 25 a aborden respectivament la contractació de personal de les societats mercantils públiques en 2012, i la contractació de personal de les fundacions del sector públic i dels consorcis en 2012. En aquest sentit, l'any 2012, les societats mercantils públiques, les fundacions del sector públic i els consorcis participats majoritàriament per les administracions i organismes que integren el sector públic definit en l'article 22, apartat Un de la LPGE no podran procedir a la contractació de nou personal, excepte en casos excepcionals i per cobrir necessitats urgents i inajornables, en els quals podran dur a terme contractacions temporals.

La DA 40a preveu la suspensió de l’aplicació de determinats preceptes de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.

La DA 44a preveu la suspensió durant el 2012, de l’art. 2 ter 4 de la Llei orgànica 4/200, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estranger a Espanya i la seva integració social.

La DA 48a preveu les bestretes de la liquidació definitiva de la participació de les entitats locals en els tributs de l’estat de l’any 2010 i posteriors.

La DA 49a aborda la regularització dels lliuraments a compte de l’any 2012 transferits amb anterioritat a la data de publicació de la LPGE.

La DA 71a aborda la jornada general de treball en el sector públic. En aquest sentit la LGPE fixa que per aquest any 2012 la jornada mínima de treball general a les administracions públiques territorials, i a les instrumentals, així com a determinats consorcis, fundacions i societats mercantils públiques serà de 37,5 hores setmanals en còmput anual. Aquesta prescripció és bàsica i per tant, deixa sense efecte qualsevol disposició legal o convencional que la contradigui. Per tant, com la pròpia LPGE estableix caldrà practica les modificacions de jornada que siguin necessàries sense que les mateixes puguin comportar un increment retributiu.

Pel que fa a les disposicions transitòries, en destaquem:

- La DT 2a regula els complements personals i transitoris, de forma similar a les anteriors lleis de pressupostos.

Pel que fa les disposicions finals, destacaríem les següents:

- La DF 4a que modifica diversos articles de la Llei 33/2003, de 3 de novembre, de patrimoni de les administracions públiques.

- La DF 5a que modifica diversos articles de la Llei 47/2003, de 26 de novembre, general pressupostària.

- La DF 6a estableix els percentatges de cessió dels rendiments recaptatoris dels impostos estatals en favor dels ens locals.

- La DF 7a recull la modificació del Text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals, aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març.

- La DF 8a modifica la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de la autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.

- La DF 10a regula els reintegraments dels saldos deutors resultants a càrrec de les entitats locals en les liquidacions definitives de la participació en els tributs de l’estat els anys 2008 i 2009.

- La DF 11a modifica la Llei 9/2009, de 6 d’octubre, d’ampliació de la duració del permís de paternitat en els casos de naixement, adopció o acollida.

FMC | oct-12 14

- La DF 18a modifica el Reial decret-llei 20/2011, de 30 de desembre, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per la correcció del dèficit públic.

- La DF 25a modifica el Reial decret-llei 13/2003, de 26 d’octubre, pel que es crea el Fons Estatal per l’ocupació i la sostenibilitat local.

- La DF 31a, que modifica la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible. - La DF 32a, que fixa l’entra en vigor de la LPGE per l’endemà de la seva publicació, és a dir, 1

de juliol.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2012-8745

REIAL DECRET 1362/2012, de 27 de setembre, pel qual es regula la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius. BOE núm. 234, de 28-09-2012

El reial decret regula la composició i funcions de la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius, d'acord amb l'establert en la disposició final segona, apartat 2, de l'Estatut dels Treballadors, en redacció donada per la Llei 3/2012, de 6 de juliol, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral.

La Comissió coneixerà dels assumptes que recull l’art. 12 del reial decret, quan les consultes afectin a convenis col·lectius sectorials l'àmbit dels quals d'aplicació territorial sigui superior al d'una comunitat autònoma o a convenis col·lectius d'empreses amb centres de treball situats al territori de més d'una comunitat autònoma o a les ciutats de Ceuta i Melilla.

D’especial interès resulta la disposició addicional tercera sobre el “Règim d'aplicació al personal laboral al servei de les Administracions Públiques”. Segons la qual l'exercici de les funcions decisòries atribuïdes en el Capítol V a la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius no s'estendrà a aquells convenis o acords col·lectius que regulin condicions de treball del personal laboral de les Administracions Públiques, als quals resulta d'aplicació la regulació específica sobre solució extrajudicial de conflictes col·lectius establerta en la Llei 7/2007, de 12 d'abril, de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic.

Convé tenir present també que la disposició final tercera ha modificat el paràgraf a) de l'apartat 1 de l'article 2, l’últim paràgraf de l'article 6.3 i del Reial decret 713/2010, de 28 de maig sobre registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball. I que n’ha afegit, també una nova disposició addicional quarta.


REIAL DECRET 1142/2012, de 27 de juliol, pel qual es modifica el Reial decret 427/2005, de 15 d'abril, pel qual es regula la composició, les funcions i el funcionament de la Comissió Nacional d'Administració Local. BOE núm. 212, de 03-09-2012

Les modificacions dutes a terme afecten als articles 1.2, 3, 4, 5.2, 6, 7.4 i 9 del Reial decret 427/2005, de 15 d'abril, pel qual es regula la composició, les funcions i el funcionament de la Comissió Nacional de l'Administració Local.


FMC | oct-12 15

ORDRE HAP/1465/2012, de 28 de juny, per la qual es desenvolupa el procediment i condicions de retenció de la participació en els tributs de l'Estat de les Entitats Locals que no concertin les operacions d'endeutament, i s'estableix la remissió d'informació a les Comunitats Autònomes a aquests efectes, d'acord amb el previst en el Reial decret-llei 4/2012, de 24 de febrer, pel qual es determinen obligacions d'informació i procediments necessaris per establir un mecanisme de finançament per al pagament als proveïdors de les entitats locals i el Reial decret-llei 7/2012, de 9 de març, pel qual es crea el Fons per al finançament dels pagaments a proveïdors. BOE núm. 160, de 05-7-2012.

Amb l’objectiu de possibilitar el millor exercici de la tutela financera de les entitats locals per part de les Comunitats Autònomes que tenen atribuïda aquella competència en els seus Estatuts d'Autonomia, el Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, conforme al principi de lleialtat institucional, els subministrarà informació dels plans d'ajust que hagi valorat, així com de les operacions d'endeutament que concertin en aplicació del referit Reial decret-llei. Aquesta Ordre en regula el procediment.


I.2.- Legislació catalana

LLEI 7/2012, del 15 de juny, de modificació del llibre tercer del Codi relatiu a les persones jurídiques. DOGC núm. 6152, de 19-06-2012.

La llei incorpora les mesures de simplificació administrativa que estableix la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, que ha estès l’aplicació d’aquestes mesures de simplificació a què obliga la directiva de serveis a tota l’actuació administrativa. Les modificacions s’orienten a incentivar la constitució de fundacions reduint la dotació inicial, a incrementar l’autonomia de gestió de les fundacions permetent compatibilitzar la condició de patró i la prestació de serveis a la fundació sota determinades condicions, a flexibilitzar el règim d’autoritzacions per a determinades operacions del patronat substituint l’autorització per la declaració responsable i a possibilitar que una persona que no tingui la condició de patró pugui exercir el càrrec de secretari, entre altres mesures.

http://www20.gencat.cat/portal/site/portaldogc/menuitem.c973d2fc58aa0083e4492d92b0c0e1a0/?vgnextoid=485946a6e5dfe210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&appInstanceName=default&action=fitxa&documentId=610729&language=ca_ES

ACORD GOV/86/2012, de 4 de setembre, pel qual s'aprova el Pla anual de cooperació al desenvolupament per a 2012. DOGC núm. 6208, de 06-09-2012

L’Acord aprovar el Pla anual de cooperació al desenvolupament per a 2012, que s’adjunta com annex al mateix, i que es pot consultar a través de la pàgina web següent: http://www20.gencat.cat/portal/site/cooperaciocatalana.


DECRET 83/2012, de 17 de juliol, sobre regulació de certàmens i altres concentracions d'animals vius a Catalunya. DOGC núm. 6175, de 20-07-2012

L’objecte d’aquest Decret és la regulació dels certàmens i altres concentracions oberts al públic, amb presència d’animals vius. Resta exclòs de l’àmbit d’aplicació del Decret l’exercici d’activitats piscícoles; l’exercici d’activitats cinegètiques amb falcons, gossos i similars i les que utilitzen, d’acord amb la normativa vigent sectorial, animals com a reclam per a la caça, i les concentracions d’ocells pertanyents als membres de les societats d’ocellaires en els seus locals, sempre que no estiguin obertes al públic

FMC | oct-12 16

La persona o l’entitat responsable de l’organització del certamen ha de sol·licitar al departament competent en matèria de ramaderia l’autorització corresponent per a la seva celebració. La documentació s’ha d’adreçar a les oficines comarcals del departament competent en matèria de ramaderia, i es pot presentar en aquestes oficines comarcals o en qualsevol dels llocs que preveu l’article 25.1 de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, com a mínim trenta dies abans de celebrar el certamen. Les sol·licituds a han de ser notificades, per les oficines comarcals receptores d’aquestes sol·licituds, a l’ajuntament corresponent, perquè en tinguin coneixement.

No requereixen l’autorització ni la comunicació regulades en aquest Decret els mercats municipals que els ajuntaments organitzen, amb una periodicitat inferior a un mes, en què s’efectua la venda directa de diversos productes i de petits animals, en els que hi ha la retirada immediata de la mercaderia, que es regeixen per les ordenances i la normativa municipal que els sigui aplicable.

Tenen la consideració de certàmens als efectes d’aquest Decret, i per tant requereixen autorització, els mercats que s’organitzen de forma periòdica inferior a un mes, i en què es venen únicament animals.

Es deroguen les disposicions següents: el Decret 235/1998, de 8 de setembre, sobre regulació de certàmens i altres concentracions d’animals vius a Catalunya: i l’Ordre de 23 de juny de 1999, per la qual s’estableix el procediment per obtenir les autoritzacions per realitzar certàmens i altres concentracions d’animals vius a Catalunya.


ORDRE PRE/253/2012, de 27 d'agost, per la qual es fixa l'horari d'atenció a la ciutadania de les oficines d'atenció ciutadana i dels registres públics de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, i se'n publica la relació. DOGC núm. 6208, de 06-09-2012

L’Ordre fa pública la llista de les oficines de registre pròpies i concertades, el sistema d’accés i els horaris de funcionament d’aquestes. Igualment, també recull la informació relativa a les oficines presencials de registre amb les adreces d’accés als registres electrònics que la Generalitat posa a l’abast de la ciutadania. Finalment, també es fa públic el canal electrònic que difondrà de manera actualitzada la relació de les oficines d’atenció presencial i de registre, facilitant-ne la consulta amb un motor de cerca.


ORDRE INT/242/2012, de 3 d'agost, per la qual s'estableix el procediment d'autorització dels acords de col·laboració entre municipis per a la prestació dels serveis de policia local. DOGC núm. 6190, de 10-08-2012

L’Ordre té per objecte determinar el procediment d’autorització dels acords de col·laboració entre municipis limítrofes dins l’àmbit territorial de Catalunya, que no disposin separadament de recursos suficients per a la prestació del servei de policia local, per a l’execució de les funcions assignades a les policies locals.

Perquè els municipis als quals els és aplicable aquesta Ordre puguin subscriure un acord de col·laboració per prestar els serveis de policia local s’han de complir els requisits següents:

a) Ser municipis limítrofs. A aquests efectes s’entén per limítrofs el conjunt de municipis en què es pugui transitar d’un a un altre, garantint la continuïtat territorial.

b) No disposar separadament de recursos suficients per a la prestació dels serveis de policia local.

c) No superar en conjunt els 40.000 habitants.

FMC | oct-12 17

d) Formar part de la mateixa comarca. Excepcionalment, es podrà sol·licitar la subscripció d’un acord entre municipis de dues comarques.

e) Amb caràcter general, tots els municipis signants de l’acord de col·laboració han de comptar prèviament amb cos de policia local propi. Excepcionalment i justificadament en poden formar part municipis que no disposin de cos policial local propi; en aquest cas, l’acord de col·laboració haurà de concretar necessàriament la forma i el mecanisme de prestació dels serveis policials a favor d’aquests municipis i la seva aportació a l’associació, així com la justificació i concreció, si s’escau, de la incorporació de nous efectius.


ORDRE CLT/220/2012, de 17 de juliol, del Consell de la Cultura Popular i Tradicional. DOGC núm. 6177, de 24-07-2012

El Consell de la Cultura Popular i Tradicional és el màxim òrgan consultiu del Departament competent en matèria de cultura en relació amb la cultura popular i tradicional, la dinamització sociocultural i l’associacionisme cultural. El Consell s’adscriu a la direcció general competent en matèria de cultura popular i tradicional i associacionisme cultural.

El Consell de la Cultura Popular i Tradicional té per finalitat ser un òrgan de participació, impuls i cooperació que faciliti el diàleg i la col·laboració estable entre l’Administració i el sector cultural, així com contribuir al millor desplegament de la cultura popular i tradicional.

Són funcions del Consell de la Cultura Popular i Tradicional les següents: a) Elaborar, a petició del Departament competent en matèria de cultura o per iniciativa pròpia, estudis, informes i dictàmens no vinculants; b) Prestar assessorament tècnic en les matèries i qüestions que li siguin sotmeses pel Departament competent en matèria de cultura en l’àmbit del foment i la protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural; c) Donar suport i col·laborar amb el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts en l’elaboració dels informes, estudis i dictàmens que hagi d’emetre aquesta entitat i que afectin l’àmbit de la cultura popular i tradicional i l’associacionisme cultural i, especialment, en l’informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts de Catalunya; d) Facilitar al Departament competent en matèria de cultura recomanacions i orientacions en la implementació, el seguiment i l’avaluació de les polítiques establertes referents al foment, la protecció i la difusió de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural; e) Aprovar la memòria anual d’activitats del Consell de la Cultura Popular i Tradicional i trametre-la a la direcció general competent en matèria de cultura popular i tradicional i associacionisme cultural perquè sigui publicada; f) Proposar la modificació del seu reglament; i, g) Qualsevol altra funció de naturalesa anàloga que li encomani la persona titular del Departament competent en matèria de cultura.

El Consell de la Cultura Popular i Tradicional és integrat per la presidència, per les vocalies i per la secretaria. 4.2 La presidència correspon a la persona titular de la direcció general competent en matèria de cultura popular i tradicional i associacionisme cultural. I, les vocalies són exercides per un màxim de vint persones. Són nomenades per la persona titular del Departament competent en matèria de cultura entre persones de reconegut prestigi en l’àmbit de la cultura popular i tradicional i l’associacionisme cultural.


ORDRE EMO/185/2012, de 22 de juny, per la qual s'estableix el calendari oficial de festes laborals per a l'any 2013. DOGC núm. 6159, de 28-06-2012

Seran festes laborals a Catalunya durant l’any 2013 les següents: 1 de gener (Any Nou); 29 de març (divendres Sant); 1 d’abril (dilluns de Pasqua); 1 de maig (Festa del Treball); 24 de juny (Sant Joan); 15 d’agost (l’Assumpció); 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya); 12

FMC | oct-12 18

d’octubre (Festa Nacional d’Espanya); 1 de novembre (Tots Sants); 6 de desembre (Dia de la Constitució); 25 de desembre (Nadal); i, 26 de desembre (Sant Esteve).

A més de les festes esmentades es fixaran, mitjançant una ordre del Departament, dues festes locals, retribuïdes i no recuperables, a proposta dels Ajuntaments.


RESOLUCIÓ GRI/1612/2012, de 30 de juliol, per la qual es fa públic un Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat en relació amb el Reial decret llei 14/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l'àmbit educatiu. DOGC núm. 6190, de 10-08-2012

La Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, en la reunió celebrada el 20 juny de 2012, ha acordat iniciar les negociacions per resoldre les discrepàncies competencials suscitades en relació amb els articles 3, 4, 6, apartats un, tres i quatre, i 7 del Reial decret llei 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu.


RESOLUCIÓ GRI/1613/2012, de 30 de juliol, per la qual es fa públic un Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat en relació amb el Reial decret llei 16/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions. DOGC núm. 6190, de 10-08-2012

La Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, en la reunió celebrada el 20 juny de 2012, ha acordat iniciar les negociacions per resoldre les discrepàncies competencials suscitades en relació amb els articles 1. U i dos; 2. Quatre; 4. U, quatre, cinc i catorze; 6; 8. U i dos; 10. Quatre, cinc, sis i set; i les disposicions transitòries primera, derogatòria única i finals segona, apartat 3, tercera i sisena. U del Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions.


II.- Jurisprudència

II.1. Tribunal Superior de Justícia de la UE.

STJUE (Sala quarta), de 12 de juny de 2012, assumptes acumulats C-55/11, c-57/11 y c-58/11, per la qual es resol la qüestió prejudicial plantejada, conforme a l'article 267 TFUE, pel Tribunal Suprem del Regne d’Espanya, mitjançant resolucions de 28 i 29 d’octubre i de 3 de novembre, respectivament sobre la Directiva 2002/20/CE, relativa a xarxes i serveis de comunicacions electròniques- i en concret sobre l’article 13 relatiu als cànons pels drets d’us i drets d’instal·lació de recursos”. Taxes locals sobre operadors de telefonia mòbil no titulars de xarxa.

Aquesta sentència té el seu origen en tres litigis diferents que van tenir com a parts a:

FMC | oct-12 19

- Vodafone, SA i l'Ajuntament de Santa Amalia (assumpte C-55/11) i l'Ajuntament de Tudela (assumpte C-57/11).

- i a France Telecom Espanya, SA i l'Ajuntament de Torremayor (assumpte C-58/11).

Els Ajuntaments referits van aprovar ordenances fiscals que gravaven a les referides empreses de telefonia mòbil per l'ús privatiu o l'aprofitament especial del domini públic municipal fet amb la finalitat de prestar serveis de subministrament d'interès general, tant si aquestes empreses són propietàries de les instal·lacions necessàries per prestar tals serveis i ocupen materialment aquest domini, com si no ho són, a l'empara de l'article 20, apartat 1 i 3 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual es prova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals. Les referides operadores de telefonia van impugnar aquelles ordenances. No obstant això, aquests recursos van ser desestimats respectivament per:

- el Tribunal Superior de Justícia de Navarra, mitjançant Sentència de 30 de desembre de 2008.

- el Tribunal Superior de Justícia d'Extremadura, mitjançant Sentència de 12 i 29 de juny de 2009.

Contra aquestes sentències, les operadores van impugnar en cassació davant el TS, mantenint com a motiu d'impugnació la disconformitat de les referides ordenances amb el Dret de la Unió, de forma principal, amb la denominada Directiva d'autorització. Respecte a aquesta disconformitat, entre altres disposicions, va resultar fonamental l'article 13 de la referida Directiva, que sota el títol “Cànons per drets d'ús i drets d'instal·lar recursos”, disposa:

“Els Estats Membres podran permetre a l'autoritat pertinent la imposició de canons pels drets d'ús de radiofreqüència, nombres o drets d'instal·lació de recursos en una propietat pública o privada, o per damunt o per sota de la mateixa, que reflecteixin la necessitat de garantir l'ús òptim d'aquests recursos. Els Estats Membres garantiran que aquests cànons no siguin discriminatoris, siguin transparents, estiguin justificats objectivament, siguin proporcionals per fi previst i tinguin en compte els objectius de l'article 8 de la Directiva”.

A la llum d'aquesta Directiva i altres disposicions de la UE, al TS se li van plantejar dubtes sobre la competència dels Estats membres para imposen un cànon pels drets d'instal·lació de recursos no només a l'operador que és titular de la xarxa de telecomunicacions electròniques, sinó també als operadors que únicament reben serveis d'interconnexió i que, en conseqüència, es limitar a accedir aquesta xarxa i a utilitzar-la. Aquests dubtes van portar al TS a plantejar qüestions prejudicials en termes idèntics en el marc de tres litigis diferents, circumstància que va portar al TSJUE a acumular els tres assumptes en un. Les tres qüestions plantejades van ser les següents:

«1ª) L'article 13 de la Directiva 2002/20/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 7 de març de 2002, relativa a l'autorització de xarxes i serveis de comunicacions electròniques (d'ara endavant, Directiva autorització), ha d'interpretar-se en el sentit que s'oposa a una normativa nacional que permet exigir un cànon per drets d'instal·lació de recursos sobre el domini públic municipal a les empreses operadores que, sense ser titulars de la xarxa, la usen per prestar serveis de telefonia mòbil?.

2ª) Per al cas que s'estimi compatible l'exacció amb l'esmentat article 13 de la Directiva 2002/20/CE, les condicions en les quals el cànon és exigit per l'ordenança local controvertida satisfan els requeriments d'objectivitat, proporcionalitat i no discriminació que aquest precepte exigeix, així com la necessitat de garantir l'ús òptim dels recursos concernits?.

3ª) cal reconèixer al repetit article 13 de la Directiva 2002/20/CE efecte directe?».

De forma més sintètica, en definitiva, a la llum del dret comunitari, les dos primers dubtes que va plantar el TS giraven entorn de dos els elements essencials per a l'operativitat mateixa de tota taxa local.

- El fet imposable, en la primera qüestió prejudicial.

- Els criteris i paràmetres per determinar la quota tributària, en la segona qüestió prejudicial.

L'advocat General, Sra Eleanor Sharpston, va presentar Conclusions el 22 de març de 2012, on, va considerar que:

FMC | oct-12 20

- “els Estats Membres no poden imposar als operadors de telefonia mòbil un cànon per l'ús de recursos instal·lats en el domini públic que siguin propietat d'una altra empresa”.

- “un cànon no respon als requisits de justificació objectiva, proporcionalitat, i no discriminació, ni a la necessitat de garantir l'ús òptim dels recursos que es tracti, si es basa en els ingressos o en la quota de mercat d'una empresa, o en altres paràmetres que no guarden relació alguna amb la disponibilitat de l'accés a un recurs escàs, resultant de l'ús efectiu que faci aquesta empresa d'aquest recurs”.

- I, finalment, que l'article 13 de la Directiva autorització té efecte directe.

En la seva sentència, el TSJUE fa seves de forma íntegra les Conclusions de l'Advocat General. Vegem els termes de la seva argumentació.

Respecte a la primera qüestió plantejada, el TSJUE:

- En primer lloc, i amb caràcter preliminar, part del caràcter taxat i restrictiu dels supòsits o fets que poden ser gravats pels Estats Membres en ocasió del subministrament de xarxes i serveis de comunicacions electrònica1. En aquest sentit, a la llum de les consideracions 30 a 32 i els articles 12 i 13 de la Directiva d'autorització, concreta aquesta regla en el sentit que els Estats Membres únicament estan facultats per imposar:

1.- o bé, taxes administratives, destinades a costejar en total les despeses administratives ocasionades per la gestió, el control i l'execució del règim d'autorització general.

2.- o bé, cànons pels drets:

a) a l'ús de radiofreqüències o nombres.

b) d'instal·lació de recursos d'una propietat pública o privada, o per damunt o per sota de la mateixa.

- En segon lloc, considera que la possibilitat d'imposar cànons com els previstos en les Ordenances locals impugnades - que graven als operadors que, sense ser propietaris dels recursos, els utilitzen per a prestació de serveis de telefonia mòbil explotant així aquest domini- només serà possible si aquests poden resultar subsumibles en el supòsit de l'apartat 2b). És a dir, si es considera que el deutor del cànon per drets d'instal·lació de recursos, contemplat en l'article 13 de la Directiva autorització, comprèn no només al propietari dels recursos d'instal·lació, sinó també a altres operadors no propietaris, com els gravats en les Ordenances locals dels municipis espanyols impugnades.

El TSJUE acaba negant aquesta possibilitat, i, per tant, exclou que pugui aplicar-se aquest tipus de cànon als operadors que, sense ser propietaris dels referits recursos, els utilitzen per a la prestació de serveis de telefonia mòbil. Reconeix que no pot emparar-se en la literalitat de la Directiva autorització ja que aquesta no defineix:

- ni el concepte de “instal·lació de recursos” en propietat pública o privada o per damunt o per sota de la mateixa.

- ni el concepte d'obligat al pagament del cànon reportats pels drets corresponents a aquesta instal·lació.

No obstant això, empara tal exclusió en:

- l'apartat 1 de l'article 11 de la Directiva marc en aquesta matèria, on s'estableix que els drets d'instal·lació de recursos en una propietat pública o privada, o per damunt o per sota de la mateixa, es concedeixen a l'empresa autoritzada a subministrar xarxes públiques de comunicacions, és a dir, aquella que està habilitada per instal·lar els recursos necessaris en el sòl, el subsòl o l'espai situat per sobre del sòl.

1 Fonamenta aquesta regla en jurisprudència pròpia, assentada en les sentències següents: - la Sentència de 18 de juny de 2006, Nouova Società telecomuniazioni, C-339/04, Rec. p. I-6917, apartat 35. - la Sentència de Telefónica Mòbils Espanya, C-85/10, *Rec. p. I-0000, apartat 21.

FMC | oct-12 21

- els punts 52 i 54 de les Conclusions del Advocat General, on es va indicar que els termes “recursos” i “instal·lacions” remeten, respectivament, a les infraestructures físiques que permeten el subministrament de xarxes i serveis de comunicacions electròniques i a la seva col·locació física en la propietat pública o privada que es tracti.

Atenent a totes aquestes consideracions, el TSJUE acaba responent a la primera qüestió, tot entenent que l'article 13 de la Directiva autorització cal interpretar-lo en el sentit que aquest s'oposa a la aplicació d'un cànon per drets d'instal·lació de recursos en una propietat pública o privada, o per damunt o per sota de la mateixa, als operadors que, sense ser propietaris d'aquests recursos, els utilitza per prestar serveis de telefonia mòbil.

Respecte a la qüestió segona, el TSJUE considera que a la vista de la resposta negativa a la primera qüestió no procedeix entrar a respondre en tant aquesta anava referida a la quantificació d'una cànon l'exigència del qual resulta del tot improcedent, segons el seu semblar.

Finalment, el TSJUE sí es pronuncia i en un sentit favorable, respecte a la tercera qüestió, relativa a si l'article 13 de la Directiva d'autorització té o no efecte directe, de manera que, en circumstàncies com les dels procediments principals, un particular pugui invocar-ho davant els òrgans jurisdiccionals nacionals contra l'Estat nacional quan aquest no hagi adoptat el Dret nacional a aquest precepte dins dels terminis indicats, o bé ho hagi fet de forma incorrecta.

A aquests efectes, l'Alt Tribunal recorda els requisits exigits, segons la seva jurisprudència reiterada, perquè pot ser aplicable directament una disposició comunitària, això és: que no estigui subjecta a condició alguna i sigui suficientment precisa.

I, una vegada més en aquesta mateixa sentència, el TSJUE acaba fent seves les conclusions de l'Advocat general respecte a aquesta qüestió (punts 48, 97, i 98) considerant que l'article 13 de la Directiva s'ajusta els criteris o requisits exigits per la seva pròpia jurisprudència i, per tant, té efecte directe

II.2.- Tribunal Constitucional

STC 149/2012, de 5 de juliol de 2012. Recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia en relació amb diferents preceptes de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social. Competències sobre aigües, medi ambient i espais naturals: validesa dels preceptes legals que atribueixen a l’Administració competent per a l'autorització del pla o projecte la realització de l’avaluació ambiental de les zones especials de conservació (STC 13/1998) i que, en traslladar la Directiva marc de l'aigua, incorporen a la Llei d'aigües les normes bàsiques de protecció de les aigües continentals, costaneres i de transició que introdueixen la noció de demarcació hidrogràfica.

En relació amb el primer dels motius, que es basava principalment en la inconstitucionalitat del model de cogestió dels parcs nacionals, la Sala entén que ha desaparegut tant la controvèrsia competencial com l'objecte d'aquesta part del recurs. Fonamenta aquesta afirmació en la derogació de la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservació dels espais naturals i de la flora i fauna silvestres per la Llei 42/2007, de 13 de desembre del patrimoni natural i de la biodiversitat, deixant clar que la gestió dels parcs nacionals correspon a les Comunitats Autònomes, principi que també es va establir en la Llei 5/2007, de 3 d'abril, de la xarxa de parcs nacionals, que paral·lelament a l'eliminació del sistema de gestió mixta dels parcs nacionals, ja no contempla ni la comissió mixta de gestió ni la figura del director-conservador.

En segon lloc, a través de la DA 4ª afegida al Reial decret Legislatiu 1302/1986, de 28 de juny, d'Avaluació d'Impacte Ambiental, que es referia a l'avaluació de plans o projectes que poguessin afectar de forma apreciable a les zones especials de conservació; el Consell de Govern Andalús va entendre vulnerada la competència autonòmica en matèria de gestió de la protecció ambiental. Malgrat la derogació d'aquell pel Reial decret Legislatiu 1/2008, d'11 de gener, la Sala entén que la nova DA 4ª no introdueix modificacions substancials respecte a l'anterior, per la qual cosa preval l'objecte del recurs. El debat se centra a determinar si l’EIA és una tècnica de gestió

FMC | oct-12 22

mediambiental i, per tant, competència de les CCAA amb independència de quina Administració correspongui l'autorització o aprovació del projecte en qüestió; o per contra, aquesta competència sobre la realització de l’EIA va lligada a la competència substantiva a la qual es refereix el projecte subjecte a avaluació.

Per a la resolució del conflicte, la Sala entén que l'avaluació ambiental de les ZEC2 és una tècnica preventiva que ha de diferenciar-se de l’EIA, la qual té la seva pròpia metodologia, un objecte i una finalitat més específics, encara que també amb punts coincidents ja que en tots dos casos es tracta d'un informe sectorial que valora l'afecció al medi ambient d'un pla o projecte que pugui afectar a espais de la Xarxa Natura 2000. I arriba a la conclusió que en aquest cas, la competència ha d'assumir-la l'Administració de l'Estat i, per tant, confirma la constitucionalitat del precepte, entenent integrada l'avaluació ambiental de la zona d'especial conservació, en la més general de l’EIA.

En tercer lloc, s'impugna l'article 129 de la Llei 62/2003 quant a la introducció dels arts. 16 bis.5, 36 bis i 99 bis i a la nova redacció donada als arts. 36.1, 36.2 i 40.3 del Text Refós de la Llei d'Aigües aprovat pel Reial decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol. Amb caràcter previ, la Sala analitza l'abast de les competències de la Comunitat Autònoma d'Andalusia en matèria d'aigües conformement al seu Estatut d'Autonomia i ens recorda la doctrina constitucional sobre la distribució competencial en aquesta matèria, destacant algunes de les consideracions efectuades en la seva sentència 227/1988, de 29 de novembre, la lectura del qual és totalment recomanable per tenir una visió de conjunt sobre aquest tema. Quant al fons, part que la finalitat de l'article 129 va ser incorporar al dret espanyol la Directiva marc de l'aigua 2000/60/CE introduint algunes modificacions importants en el Text Refós, tals com l'ampliació de l'objecte de la pròpia Llei d'Aigües i la nova noció de demarcació hidrogràfica, encara que mantenint també la de conca hidrogràfica.

A continuació analitza cadascun dels articles impugnats. En relació amb l'art. 16 bis 5),

“El Gobierno, por Real Decreto, oídas las Comunidades Autónomas, fijará el ámbito territorial de cada demarcación hidrográfica que será coincidente con el de su plan hidrológico”.

Malgrat que tal com apunta la part que impugna al principi pogués entendre's que el Govern està habilitat per delimitar tot tipus de demarcacions hidrogràfiques, tant intercomunitàries com a intracomunitàries, la veritat és que el Ple del Tribunal en enquadrar-ho en el context de la Llei, arriba a la conclusió que “només està habilitant al Govern de la Nació per delimitar les demarcacions hidrogràfiques “intercomunitàries”, en regulació de les competències que corresponen a l'Estat en aquesta matèria i conforme al criteri de seguir considerant noció central la conca hidrogràfica. Per aquest motiu desestimi el motiu d'inconstitucionalitat al·legat. Paral·lelament també rebutja la resta dels motius d'impugnació partint del principi essencial que el Text Refós de la Llei d'Aigües no habilita al Govern per delimitar demarcacions mixtes.

A aquest efecte, l'art. 36.1 no habilita al Consell de Ministres perquè estableixi la composició del Consell de l'Aigua en les demarcacions de conques intercomunitàries. L'apartat 2 de l'art. 36 es limita a establir un principi de participació en la planificació hidrològica tant d'usuaris i organitzacions interessades com d'administracions públiques amb competències relacionades amb la protecció de les aigües, sense que això suposi la imposició a les comunitats autònomes d'un model organitzatiu concret. Tampoc és inconstitucional l'art. 99 bis 3 perquè “la seva regulació s'estableix únicament en relació amb els registres de les zones protegides de les demarcacions hidrogràfiques intercomunitàries, com ho indica el fet que es prevegi una funció de supervisió per part del Comitè d'Autoritats Competents que és un òrgan que el text refós de la Llei d'aigües només s'estableix per a les demarcacions hidrogràfiques amb conques “intercomunitàries”.

De la sentència es poden destacar el extractes següents:

-En relació amb la competència en matèria de gestió ambiental:

2 Les Zones d'Especial Conservació (ZEC) són àrees de gran interès mediambiental per a la conservació de la diversitat, les quals han estat designades pels estats membres de la Unió Europea per integrar-se dins de la Xarxa Natura 2000. Els territoris ZEC han hagut de ser prèviament Llocs d'Importància Comunitària.

FMC | oct-12 23

“(…) Es, por tanto, acorde con la distribución constitucional de competencias que la legislación atribuya a la Administración del Estado la realización de la evaluación ambiental de las zonas especiales de conservación en aquellos casos en los que el plan o proyecto debe ser autorizado o aprobado por ella tras la realización de la correspondiente evaluación de impacto ambiental integrándose, en estos casos, dada su naturaleza sectorial, la evaluación ambiental de la zona especial de conservación —como técnica específica de evaluación— en la más general de la evaluación de impacto ambiental, garantizándose, en todo caso, la consulta —por la vía del informe preceptivo— a las Comunidades Autónomas en cuyo territorio se ubique el proyecto en cuestión. Por todo lo anterior, el art. 127 de la Ley 62/2003 en cuanto añade una disposición adicional cuarta al Real Decreto Legislativo 1302/1986, de 28 de junio, de evaluación de impacto ambiental, no se reputa inconstitucional (…)

-En relació amb l’art. 16 bis 5 del Text Refós de la Llei estatal d’Aigües:

“(…) El legislador estatal no ha considerado pertinente, al introducir la nueva unidad de la demarcación hidrográfica, alterar la distribución de las competencias en materia de planificación hidrológica que existía cuando la unidad de gestión hidrológica era la cuenca hidrográfica.

Pues bien, es en este contexto normativo en el que ha de ser interpretado el significado y alcance del art. 16 bis. 5 del texto refundido de la Ley de aguas —especialmente si tenemos en cuenta que la delimitación de la demarcación hidrográfica opera al mismo tiempo como delimitación del ámbito territorial de los planes hidrológicos—, siendo entonces la interpretación más lógica del precepto la que lleva a entender que éste se limita a habilitar al Gobierno para configurar demarcaciones hidrográficas que —conforme al criterio adoptado por el legislador de seguir considerando noción central la cuenca hidrográfica— son de competencia estatal, esto es, las demarcaciones hidrográficas de carácter intercomunitario (…)”

“(…) Es decir, si el legislador pretendía habilitar al Gobierno de la Nación para incluir en una misma demarcación cuencas de competencia estatal y de competencia autonómica debería haber establecido alguna previsión respecto a la organización, la gestión y planificación en estas demarcaciones mixtas. Sin embargo, no ha hecho tal cosa, sino que, por el contrario, se ha limitado a regular, por un lado, la organización y funcionamiento de las confederaciones hidrográficas —que han de crearse en las cuencas hidrográficas que excedan del ámbito territorial de una Comunidad Autónoma (art. 21 del texto refundido de la Ley de aguas)— con competencias respecto a las demarcaciones intercomunitarias, y a establecer ciertas previsiones en torno a la organización y gestión de las demarcaciones intracomunitarias, sin que, por otra parte, en precepto alguno de la ley se mencione o se prevea la existencia de demarcaciones mixtas, ni exista base jurídica alguna —hoy por hoy con la actual regulación— para su creación, al margen, claro está, de eventuales convenios, al efecto, entre el Estado y las Comunidades Autónomas (…)”

-En relació amb l’ art. 36.2 del Text Refós de la Llei d’Aigües:

“(…) A esos principios de participación social y colaboración y cooperación entre Administraciones públicas responde, sin duda, el precepto ahora impugnado que, por otra parte, se limita a establecer una representación mínima de usuarios y organizaciones interesadas, así como a consagrar el principio de representación de todas las Administraciones públicas con competencias relacionadas con la protección de las aguas y, en particular, de la Administración General del Estado en relación con sus competencias sobre el dominio público marítimo-terrestre, puertos de interés general y marina mercante (lo que es acorde con los espacios que comprende ahora la demarcación hidrográfica, que constituye el nuevo objeto de la planificación hidrológica) (…)”.

CONFLICTE POSITIU DE COMPETÈNCIA núm. 5344-2010, plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, en relació amb el Reial decret 199/2010, de 26 de febrer, pel qual es regula l'exercici de la venda ambulant o no sedentària (sentència). DOGC núm. 6208, de 06-09-2012

En la Sentència esmentada, el Tribunal Constitucional ha decidit: "Estimar el conflicte positiu de competència núm. 5344-2010, interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, i, en

FMC | oct-12 24

conseqüència, declarar que el Reial decret 199/2010, de 26 de febrer, pel qual es regula l’exercici de la venda ambulant o no sedentària, vulnera les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya".


II.3.- Tribunal Suprem

STS de 8 de juny de 2012 (Sala contenciosa administrativa, Secció 5ª, Ponent: Mª del Pilar Teso Gamella). Recurs contenciós-administratiu interposat per la Junta de Galícia contra determinades preceptes del Reial decret 1367/2007, de 19 d'octubre, pel qual es desenvolupa la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll, referent a la zonificació acústica, objectius de qualitat i emissions acústiques (arts. 5.1, 9, 11.1 i 13.1); i contra la denegació, primer presumpta i després expressa, del requeriment formulat per l'Administració recurrent. Són part demandada l'Administració General de l'Estat, el Govern de Canàries, i la Junta d'Extremadura.

La qüestió principal a resoldre en aquest recurs és si l'Estat és competent per regular la zonificació acústica, els objectius de qualitat i les emissions acústiques. En opinió de l'Administració recurrent, l'Estat ha envaït les competències exclusives que sobre urbanisme tenen atribuïdes constitucionalment les Comunitats Autònomes, doncs ni la competència en matèria de medi ambient ni en sanitat ho habiliten per regular el planejament urbanístic. Considera que l'Estat no ostenta competència alguna per establir el contingut dels plans d'urbanisme, ni per imposar determinacions específiques sobre el soroll al planificador. Per contra, l'Administració General de l'Estat s'oposa a l'estimació de recurs perquè considera que l'Estat té competència en matèria de medi ambient i en sanitat per regular la zonificació acústica, els objectius de qualitat i les emissions acústiques.

El Tribunal Suprem desestima el recurs i declara les normes reglamentàries impugnades conformes amb l'ordenament jurídic.

Destaquem els següents raonaments del Tribunal:

“En las mentadas normas reglamentarias se regulan, por tanto, las relaciones entre el ruido, perturbación que está íntimamente relacionada con la salud, la calidad de vida, el entorno y el medio ambiente, de un lado, y el urbanismo, que regula la relación del hombre con uno de los recursos esenciales: el territorio, de otro.

Ciertamente las Comunidades Autónomas tienen constitucionalmente atribuida competencia exclusiva en materia de "ordenación del territorio, urbanismo y vivienda", ex artículo 148.1.3ª de la CE. Ahora bien, el Estado ostenta algunos títulos, de los previstos en el artículo 149.1 de la CE , que le facultan para incidir o condicionar el urbanismo, debido a la interferencia que sobre el mismo pueden proyectar esos otros títulos competenciales sobre los que el Estado tiene competencia exclusiva, en unos casos, o compartida, en otros.

Entre estos títulos, se encuentra, por lo ahora interesa, el medio ambiente y la sanidad, que permiten al Estado dictar normas sobre las "bases" en materia de sanidad o la "legislación básica" en matèria de medio ambiente, cuyo contenido puede cruzarse con la competencia exclusiva autonómica sobre el urbanismo, cuando comparten el mismo escenario. En concreto, la norma reglamentaria recurrida se dicta en desarrollo de la Ley 37/2003, de 17 de noviembre, del Ruido, y al amparo, según señala expresamente la disposición final segunda del citado RD, de lo dispuesto por el artículo 149.1.16 ª y 23ª de la CE , que atribuye al Estado la competencia exclusiva en materia de "bases y coordinación general de la sanidad " y de la " legislación básica sobre protección del medio ambiente". Sin que haga al caso los demás títulos previstos para regulaciones específicas del ruido que cita la indicada disposición final.

Cuanto decimos, sobre la interferencia de otros títulos sobre el urbanismo, ha sido ya declarado por el Tribunal Constitucional, en STC 204/2002, de 31 de octubre, que cita otras precedentes SSTC 102/1995 y 61/1997, y señala que la competencia autonómica en materia de urbanismo ha

FMC | oct-12 25

de coexistir con aquellas que el Estado ostenta en virtud del art. 149.1 CE , cuyo ejercicio puede condicionar, lícitamente, la competencia de las Comunidades Autónomas sobre el mencionado sector material . Si bien, en este caso se produce el engarce entre el urbanismo y el medio ambiente” (FJ 2º).

“El urbanismo se encuentra en evidente y creciente relación con el medio ambiente. El denominado urbanismo sostenible resume esa conexión entre ambos títulos.

En este sentido, la contundente irrupción y el progresivo desarrollo de la preocupación medioambiental, en general, y su proyección sobre el urbanismo, en particular, ha experimentado una significativa evolución en los últimos años.

Esta relación ha pasado de ser en su origen casi imperceptible, a tener un vínculo cada vez más intenso. Tradicionalmente el urbanismo se había venido desentendiendo del medio ambiente. La inquietud por los valores medioambientales ha surgido recientemente, se ha intensificado progresiva y rápidamente y, en fin, se introduce hasta mezclarse de modo indisoluble con el urbanismo. No se entiende, pues, la actual preocupación normativa por el medio ambiente, en el plano internacional, comunitario, y en nuestro derecho interno, si no es como una respuesta a la creciente preocupación social por el desarrollo sostenible, que surge tras constatarse los excesos que la anterior despreocupación ambiental había causado en nuestro entorno.

En definitiva, se pasa de la mera referencia medioambiental del artículo 73 del TR de la Ley del Suelo de 1976, a la Ley 9/2006, de 28 de abril, sobre evaluación de los efectos de determinados planes y programas en el medio ambiente, a la Ley 42/2007, de 13 de diciembre, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad, y, en fin, al TR de la Ley del Suelo de 2008, sobre cuya regulación no hace al caso abundar.

En esta relación urbanismo versus medio ambiente se detecta, a tenor de las citadas leyes y otras medioambientales de nueva generación, cierta prevalencia del segundo título, pues ya las normas urbanísticas no pueden despreciar, ni mantenerse al margen de la variable ambiental, entre cuyas manifestaciones cualificadas se encuentra el ruido, que tiene un grado de especificidad significativo” (FJ 3º).

“Conviene hacer un paréntesis para recordar que la indicada competencia sobre el medio ambiente tiene un carácter transversal y polifacético por la incidencia que la misma tiene sobre otros sectores materiales de la actividad administrativa, como el urbanismo, aguas, patrimonio histórico, u otras, pues este carácter ya fue señalado por la STC 102/1995, de 26 de junio.

(…) Esta naturaleza transversal no puede justificar, desde luego, una " vis expansiva ", como advierte el Tribunal Constitucional en la expresada sentencia, pues llevado al extremo supondría vaciar de competencia a las demás que inciden sobre el territorio, el entorno y los recursos naturales. Pero tampoco puede sostenerse con éxito, como pretende la recurrente, un aislamiento del urbanismo ajeno a la vertiente medioambiental que ahora se resulta indisolublemente unida al mismo” (FJ 4º).

“La preocupación acústica incide y se proyecta sobre el urbanismo, se quiera reconocer o no, con un grado superior de intensidad que en otros ámbitos, pues es normalmente en las zonas urbanas donde la situación y la relación entre el ruido ambiental y el urbanismo reviste mayor intensidad y gravedad. Baste con citar, como ejemplos, los casos del tráfico rodado o los locales de ocio. Por ello, el planificador urbanístico ni puede ser ajeno a dicho condicionante, ni puede desentenderse de la protección acústica de los ciudadanos” (FJ 5º).

“No parece, por consiguiente, que puedan resultar efectivas, ni útiles, las medidas para proteger la contaminación acústica en las zonas urbanas -donde el problema reviste especial relevancia- si, obviando lo dispuesto en la Ley del Ruido, se prescindiera del planeamiento urbanístico y se permitiera su desvinculación de la protección contra la contaminación sonora.

La prevalencia de la variable medioambiental, la especificidad de la contaminación acústica, y la citada interferencia que sobre el urbanismo, competencia exclusiva de las Comunidades Autónomas, pueden tener otros títulos competenciales del Estado, determina que no podamos considerar, por tanto, que las normas reglamentarias impugnadas vulneran la citada competencia sobre el urbanismo.

FMC | oct-12 26

Además, como hemos señalado y ahora insistimos, la vinculación al planeamiento está en la Ley del Ruido, y al respecto la recurrente no formula objeción alguna para hacer dudar a esta Sala sobre su constitucionalidad” (FJ 6º).

“Resulta obligado reconocer, en definitiva, que también el título relativo a las bases y coordinación general de la sanidad del artículo 149.1.16ª de la CE permite al Estado adoptar medidas para la protección contra el ruido, atendido el cruce que se constata entre la salud, el medio ambiente, y el urbanismo en los términos que antes hemos señalado” (FJ 7º).

“De modo que la llamada al reglamento que realiza la citada Ley del Ruido no ha resultado rebasada por el real decreto recurrido que, en atención a los motivos alegados por la recurrente, no pueden considerarse como transgredidos los límites en el ejercicio de la potestad reglamentaria. Salvo que se pretenda que la norma reglamentaria repita o copie lo dispuesto en la Ley, pues en eso no consiste el desarrollo reglamentario. En fin, según hemos indicado, la norma legal ya establece la sujeción del planeamiento urbanístico -que constituye el epicentro de los motivos de impugnación que aduce la Administración recurrente- a la protección contra el ruido.

En definitiva, el planificador al establecer el diseño de ciudad ha de tener en cuenta, necesariamente, la variable de protección contra el ruido -delimitación de las áreas acústicas, de las zonas de servidumbre acústica de los mapas del ruido y la inclusión de la delimitación correspondiente a la zonificación acústica- cómo sucede con otras exigencias vinculadas también a la planificación urbanística, v.gr., la suficiencia de recursos hídricos, aunque en ese caso se contemplen otros mecanismos para su consecución” (FJ 8º).”

II.4 Tribunals Superiors de Justícia

STSJ de Castilla i Lleó, seu de Valladolid, de 7 maig de 2012, sala contenciosa administrativa, secció 2ª. Ponent. Sra. Ana María Victoria Martínez Olalla.

En aquest supòsit concret, la Sala examina el recurs que es planteja enfront de l'Ordre de 13 de març de 2008 de la Conselleria de Medi ambient de la Junta de Castella i Lleó per la qual es va concedir autorització ambiental a la mercantil Valorització de Residus, SA per a un projecte d'activitat industrial de tractament, reciclat i valorització de pneumàtics i altres residus de la indústria de l'automòbil en el terme municipal de Carrión dels Comtes (Palència).

Tres són els punts essencials sobre els quals es pronuncia la Sala:

1) Participació ciutadana. Sobre el primer dels extrems, la Sala aprecia una clara vulneració dels articles 16 de la Llei 16/2002, d'1 de juliol, de prevenció i control integrats de la contaminació, 14 de la Llei 11/2003, de 8 d'abril, de Prevenció Ambiental de Castella i Lleó i 19 del Reial decret 653/2003, de 30 de maig, sobre incineració de residus; així com dels arts. 9.2 i 105 de la Constitució. A aquest efecte, es considera que l'Administració va incomplir el seu deure general en matèria mediambiental de promoure la participació real i efectiva el públic al no posar en el seu coneixement la documentació completa de l'expedient administratiu.

2) Omissió de l'Informe de la Confederació Hidrogràfica del Duero. En relació a aquest aspecte, la Sala analitza si la instal·lació industrial té entitat suficient per entendre que el seu abocament indirecte al domini públic hidràulic pot incidir especialment en el mig receptor. Partint de la base que en l'Estudi d'Impacte Ambiental, dels 106 impactes potencialment identificables, 90 eren negatius i que el mitjà més negativament afectat per l'activitat era el corresponent als factors de qualitat aquàtica i qualitat de sòls; s'arriba a la conclusió que era necessari l'informe preceptiu i vinculant de l'Organisme de Conca.

3) Justificació de la ubicació de la planta, i incoherent i insuficient documentació aportada per la condemnada en l'expedient administratiu. Respecte al tercer dels extrems, la Sala analitza si el promotor ha justificat suficientment la ubicació de la planta i per a això examina si l'opció de proximitat de les instal·lacions als centres generadors de residus resulta ser la més idònia i si la planta compleix amb els requisits de distància legalment establerts.

També es pronuncia sobre la concreció de les quantitats de residus en el projecte. A tenor del que es disposa en l'article 7.1.b Reial decret Legislatiu 1/2008, d'11 de gener, que aprova el Text Refós de la Llei d'Avaluació d'Impacte Ambiental de Projectes, la Sala entén que l'estudi d'impacte

FMC | oct-12 27

ambiental exigit per aquest precepte no contenia als efectes ambientals, una exposició de les alternatives estudiades ni una justificació de les principals raons de la solució adoptada; entre altres raons perquè no descrivia alternatives quan, en aquest cas era molt rellevant, a la vista de la naturalesa de l'activitat, especialment quan la instal·lació està compresa dins de l'àmbit del Reial decret 1254/1999, de 16 de juliol, sobre mesures de control de riscos inherents als accidents greus en els quals intervinguin substàncies perilloses i del Reial decret 653/2003, de 30 de maig, d'incineració de residus.

Especial rellevància concedeix la Sala a l'Informe del Tècnic del Servei de Prevenció i Control Ambiental de la Direcció general de Prevenció Ambiental i Ordenació del Territori de la Conselleria de Medi ambient de data 15 de febrer de 2008, últim informe que s'emet abans de l'atorgament de l'autorització i en el qual es posen en relleu múltiples irregularitats, incoherències i incompliments observats en la documentació aportada, que per descomptat no van ser esmenats amb anterioritat a l'atorgament de l'autorització.

En definitiva, la Sala entén que no s'ha donat compliment a l'establert en l'article 19 de la llei 11/2003. Examinats els extrems anteriors, es declara nul·la de ple dret l'Ordre impugnada amb expressa imposició de costes a l'administració demandada (Junta de Castella i Lleó) per la seva temeritat.

En relació als aspectes comentats, els raonaments més rellevants son els següents:

“-Sobre la participación ciudadana: “(…) Del relato fáctico expuesto resulta evidente que la Administración demandada incumplió el deber general -y concreto en materia medioambiental- de promover la participación real y efectiva del público (arts. 9.2 y 105 de la Constitución) no poniendo en su conocimiento la documentación completa, que iba a ser objeto de autorización (más de 1200 folios de 2005, que la Administración consideró necesarios tras tres requerimientos para que se completara la documentación), lo que comporta la infracción de los artículos antes citados y, en consecuencia, la omisión (por cumplimiento defectuoso) de un trámite esencial del procedimiento (…)”.

-Sobre el Informe de la Confederación: “(…) La actividad precisa autorización de vertido; el vertido al colector municipal constituye un vertido indirecto al dominio público hidráulico; y el dominio público hidráulico al que se vierte es el de una cuenca intracomunitaria (la cuenca del Duero), por lo que con arreglo a los arts. 17 de la Ley 11/2003 y 19 de la Ley 16/2002 , era necesario que hubiera emitido informe el Organismo de Cuenca, que en el presente caso no existe. Informe que es preceptivo y vinculante, por lo que procede estimar este motivo de impugnación (…)”.

-Sobre la ubicación de la planta y la documentación aportada: “(…)La justificación de la elección del emplazamiento, descartando otras alternativas posibles, es en este caso muy relevante teniendo en cuenta que la actividad a realizar consiste, según se indica en el Estudio de Impacto Ambiental, en un reciclaje y valorización de residuos (neumáticos y otros residuos de la empresa del automóvil) a partir de un proceso de gasificación mediante plasma para obtener un material apto para ser utilizado como materia prima en diversas aplicaciones industriales, lo que se produce mediante antorchas de plasma, calentando con un arco eléctrico en la antorcha un gas hasta el estado de plasma con temperaturas extremas de 3000 a 20.000 grados centígrados; que la instalación de que se trata está comprendida dentro del ámbito del Real Decreto 1254/1999, de 16 de julio, sobre medidas de control de riesgos inherentes a los accidentes graves en los que intervengan sustancias peligrosas y del Real Decreto 653/2003, de 30 de mayo, de incineración de residuos; y que, aunque no se ha acreditado suficientemente que la instalación se encuentre a menos de 2 Km. de las localidades de Carrión de los Condes y San Mamés de Campos, ya que los planos de situación no indican su escala – y por esa razón no se va a examinar la aplicación al caso del art. 4 del RAMINP-, es evidente que está muy próxima a ellos y que se ubica en un polígono industrial, lo que en función de las actividades que en él se desarrollen, puede potenciar los riesgos inherentes a dicha actividad; en definitiva, porque concurren intereses públicos de carácter medioambiental, especialmente los relativos al medio atmosférico (polvo, olores, ruido) y al agua (vertidos con sustancias peligrosas por encima de lo permitido por la normativa aplicable), que eran de relevante significación y trascendencia por su eventual incidencia sobre la protección de la salud de las mencionadas poblaciones(…)”.

FMC | oct-12 28

“(…) Lo expuesto evidencia que no se ha dado cumplimiento en legal forma lo establecido en el art. 19 de la Ley 11/2003, pues es claro que la propuesta de resolución debe efectuarse cuando toda la documentación que integra el proyecto que va a ser autorizado se encuentra en el expediente y se han emitido todos los informes pertinentes sobre ella, máxime cuando hay uno que evidencia las incoherencias y omisiones de la documentación presentada (…)”.

La temeritat per justificar la imposició de costes a l'Administració resulta del tot justificada. En primer lloc, omet un tràmit essencial del procediment, com és el de garantir la participació real del públic, al impossibilitar l’accés a l'expedient complet. A continuació, l'activitat sotmesa a autorització ambiental, precisava autorització d'abocament al domini públic hidràulic, per la qual cosa era necessari l'informe preceptiu i vinculant de l'Organisme de Conca sobre l'admissibilitat de l'abocament i, això, al marge de comptar amb el permís municipal corresponent, perquè l'abocament al col·lector municipal constituïa al mateix temps un abocament indirecte al domini públic hidràulic, que en aquest cas, és el de la conca intracomunitària del Duero. Finalment, s'autoritza una activitat en la qual s'utilitzen substàncies perilloses compreses dins de l'àmbit del Reial decret 1254/1999, de 16 de juliol, sobre mesures de control de riscos inherents als accidents greus en els quals intervinguin substàncies perilloses i del Reial decret 653/2003, de 30 de maig, d'incineració de residus, deixant al marge totes les deficiències benvolgudes pel Tècnic de la pròpia Administració que atorga l'autorització, entre les quals es troben les següents: S'observen incoherències manifestes sobre la capacitat d'emmagatzematge de pneumàtics; existeixen focus d'emissió difusa de contaminants atmosfèrics; no es justifica la destinació de tots els residus produïts; no es compleixen les condicions tècniques a les zones d'emmagatzematge; no s'ha justificat el compliment relatiu al mesurament de paràmetres contaminants. En definitiva, la Mercantil va incomplir el requeriment efectuat pel Servei de prevenció i control ambiental per esmenar les múltiples deficiències observades en el projecte i, malgrat això, se li va concedir autorització ambiental.

III.- Altres

1. ARTICLE. “Los problemas estructurales del urbanismo español y la necesidad de un cambio de modelo”, Luis Cesteros, Revista de Derecho urbanístico y medio ambiente, núm. 275, p. 13-24.

Aquest article té com a objecte analitzar els principals problemes estructurals de l'urbanisme espanyol que segueix, malgrat les modificacions substancials realitzades en les legislacions urbanístiques autonòmiques, responent a un model tradicional concebut en la segona meitat del segle XIX i que es desenvolupa normativament en el transcurs del segle XX, que presenta grans dificultats per acomodar-se a les necessitats actuals. Aquesta obsolescència s'evidencia que l'operador urbanístic troba Juntes de compensació insolvents, obres d'urbanització paralitzades, procediments de constrenyiment, propietaris que no volen incorporar-se a les juntes i prefereixen l'expropiació dels seus sòls abans de veure's involucrats en llargs, costosos i complexos processos urbanístics d'incert futur, etc.

En opinió de l’autor, aquests problemes estan vinculats a la concepció mateixa de les principals institucions urbanístiques. I davant els mateixos, l’article realitza algunes propostes per a superar les principals mancances d'aquest model, partint de l'experiència urbanístiques d'altres països del nostre entorn.

De forma sumaria, l'autor considera que els problemes més rellevants que giren entorn a les institucions urbanístiques són els següents:

1.- La classificació del sòl, com a tècnica per excel·lència de la qual fan ús tant l'ordenació com l’execució urbanística, on la classe d'urbanitzable ha estat la veritable protagonista i la del sòl rústic o no urbanitzable ha rebut, en la majoria dels casos, poca atenció si s'ha de jutjar pel paper exclusivament negatiu o residual que ha tingut en moltes legislacions urbanístiques autonòmiques.

FMC | oct-12 29

L'autor atribueix a la tècnica de la classificació urbanística un notable contribució a la inflació dels valors del sòl en incorporar expectatives urbanístiques de revaloració molt abans que es realitzen les operacions necessàries per materialitzar les determinacions urbanístiques dels poders públics. Com a antídot a aquest mal és, seguint el camí encetat per la legislació estatal, substituir la classificació pel mecanisme de diferenciar la seva situació, definint dos estats bàsics en el qual poden trobar-se el sòl – rural i urbana – que defineixen el contingut del dret de propietat. És a partir d’aquesta referència que l'autor proposa que les legislacions autonòmiques regulin el règim de les actuacions de transformació del sòl que són les que generen les plusvàlues urbanístiques.

2.- La instrumentació de l'ordenació mitjançant un sistema rígid de desagregació successiva dels plans. En parlar de l'ordenació, l'autor denuncia la “hipertròfia normativa de plans” que es desenvolupa mitjançant un sistema rígid de desagregació successiva de plans. Respecte a aquest fenòmens, destaca els següents elements:

- l'existència i superposició de nombrosos planejaments i normatives sectorials que es soperposen i fan molt complexa la labor operador jurídic i econòmic, generant, conseqüentment, inseguretat jurídica i econòmica.

- excés tant en el grau de detall del planejament en el nostre model urbanístic, on s'ha arribat a classificar i categoritzar cada metre quadrat del sòl; com en la rigidesa respecte als processos de canvi o modificació del plantejament. Ambdues circumstàncies generen, en opinió de l'autor, que l'oferta quedi fins a tal punt comprimida que s'impedeix al mercat del sòl respondre en determinats moments alcistes o a la baixa a les noves necessitats plantejades, generant, conseqüentment, tensions inflacionistes i ineficàcies en tot el sistema.

Com a alternatives, l’autor proposa:

- flexibilitzar el plantejament denominat general o que té el paper d’estructurar el territori, fent que es limiti estrictament a dissenyar les línies generals de creixement de la ciutat, prescindint de la tècnica de fixar ab initio les condicions urbanístiques (usos, tipologies i intensitats) per al desenvolupament de nous àmbits.

- el desenvolupament de nous creixements hauria d'articular-se a través de:

a) d'una banda, les propostes dels operadors urbanístics, empreses professionals de la matèria que arrisquin el seu capital i mitjans per urbanitzar a canvi d'una plusvàlua futura, obrint-se a continuació un procés negociant amb les administracions competents.

b) per un altre, un procediment transparent i participatiu on totes les parts implicades o afectes discuteixin aquestes propostes, però d’una forma que vagi més enllà de les tradicionals informacions públiques del model actual, fent possible realment la participació activa dels diferents grups d'interès implicats.

3.- L'execució dels plans pràcticament identificada amb la urbanització sistemàtica que poden ser escomesa mitjançant formes de gestió pública o privada, en concret, a través d'un conjunt de sistemes d'actuació.

Fruit de la penúria econòmic-organitzativa tradicional de les Administracions Públiques locals espanyoles que els hi ha impedit assumir un paper central en el procés urbanístic pels elevats costos que comportava l'expropiació de terrenys amb destinació al seu finançament, en opinió de l'autor, la legislació espanyola ha convertit de fet a la propietat del sòl en una espècie de “concessionari” al que s'ha atribuït la funció d'urbanitzar i proposar el planejament, convertint-li, així, en un gestor o promotor de sòl i eix central de tot el procés urbanístic. L'autor adverteix que si bé aquest sistema pot funcionar en moments expansionistes de l'economia, com els viscuts recentment, però, quan l'activitat urbanitzadora (i immobiliària) deixa de ser rendible econòmicament i desapareixen els incentius per invertir en aquesta activitat, tot el sistema queda en dubte, tal com ha succeeix actualment.

Com a alternativa a aquesta situació i prenent com referència experiències d'altres països, com ara les societats de economia mixta a França o les Urban Development Corporation a Anglaterra, l'autor proposa emprar formes de personificació privades, com les societats d'economia mixta o altres figures, com el consorci urbanístic o entitats públiques empresarials. L'autor considera que aquestes entitats poden contribuir a fer més fàcil i eficaç el procés urbanístic i l'obtenció de

FMC | oct-12 30

recursos necessaris per al seu finançament. Al temps, aquestes formes permeten col·locar al propietari en el lloc jurídic que li correspon com a titular de drets, entre els quals no es troba comprès el d'urbanitzar. Adverteix, no obstant això, que tals formes no són un elixir màgic que resolt automàticament tots els problemes inherents a la urbanització del sol.

En aquest mateix ordre de coses, i en relació als problemes la distorsió del cost real de l'activitat urbanitzadora, l'autor posa en evidencia el dilema que té plantejat el nostre sistema actual entre l'expropiació versus obtenció gratuïta de les dotacions i xarxes públiques mitjançant la seva cessió gratuïta pel propietari a través del mecanisme de la reparcel·lació.

En aquest sentit, l'autor fa seva la cita d'un altre autor, García Bellido, qui destacava els efectes perversos d'aquest mecanisme (realment còmode per a les Administracions) que: “porque nada se da gratis, ni se regala a cambio de nada, porque nada se puede exigir como cesión gratis o donación obligatoria si nada se posee antes o si nada se ha donado antes para devolverlo (sería confiscatorio) (...) Una sobredensificación especulativa del espacio urbano en España, impelida por la facilidad jurídica de crear falso papel moneda, típicamente inflacionario, con nuevas calificaciones o sobredensifiaciones de aprovechamiento del suelo”

En definitiva, es tracta d'advertir que el sòl amb destinació a dotacions no és gratis puix que qui finalment paga el sobrecost és el l’adquirent d'habitatge o l'operador final dels usos previstos pel plantejament.

Enfront d'aquesta situació, l'autor proposa retornar les tècniques tradicionals previstes en el Dret administratiu, com el concessionari de l'expropiació.

2. ARTICLE “Subvenciones y ayudas económicas en tiempos de crisis”, Germán Fernández Farreras, Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 154, 212, p. 19-48.

L'article analitza la incidència de la crisi econòmica en l'anomenada activitat administrativa de foment en tres aspectes:

1. En la fase inicial, la crisi es tradueix, entre altres efectes, en un increment significatiu de les subvencions i ajudes econòmiques dins de les mesures de lluita contra la crisi per part de l'Estat espanyol.

2. En aquesta mateixa de línia de potenciar l'activitat subvencional dels Estats Membres en la lluita contra la crisi, s'observa clarament una flexibilització dels criteris de les autoritats comunitàries per permetre o autoritzar ajudes estatals.

3. I, finalment, davant la creixent escassetat de recursos públics, s'ha aguditza la necessitat de lluitar contra els abusos en l'exercici de l'activitat subvencional, a l'empara de l'ampli marge de discrecionalitat propi d'aquest àmbit, i, conseqüentment, promoure un modificació de l'actual marc normatiu. Amb aquest propòsit, l'autor centra les seves proposades reformistes en tres aspectes del règim jurídic de la LGS:

a) la regla de la concurrència competitiva per a la selecció del beneficiari de la subvenció. b) la pràctica dels convenis de col·laboració. c) la defectuosa concreció legal de les entitats que atorguen subvencions subjectes a l'àmbit de aplicació de la LGS.

3. ARTICLE. “La externalización de funciones públicas. La ley Británica de Derechos Humanos y el alcance de control judicial”, Paul Craig, núm. 275, p. 50-70.

L'autor presenta un aspecte interessant de la Llei Britànica de Drets Humans (d'ara endavant HRA “Human Rights Act”), la finalitat bàsica de la qual és l'aplicació directa dels drets reconeguts en el Conveni Europeu de Drets Humans pels tribunals i autoritats públiques per evitar que els seus ciutadans hagi d’anar al Tribunal Europeu de Drets Humans per veure garantits els seus drets, segons exigiria el dret anglès.

En concret, aborda i tracta de trobar solucions a la problemàtica que es pot ocasionar quan l'Administració decideix prestar serveis públics de manera indirecta, a través del sector privat (externalització o gestió indirecte), i les possibles ingerències en el respecte dels drets

FMC | oct-12 31

fonamentals dels destinataris dels serveis (salut, habitatge), quan els actors privats decideixen acabar el contracte de prestació de serveis als quals està obligada l'Administració. Òbviament, aquests problemes són traslladables a la realitat espanyola en el marc del fenomen generalitzat en molts països on s'ha produït una destacada externalització en l'exercici de funcions públiques, en concret, com a mètode de prestació de serveis públics des de la dècada dels anys vuitanta. En definitiva, es tracta d'analitzar les implicacions de l’externalització des de la perspectiva de la seva revisió judicial, és a dir, entre altres extrems, si els tribunals poden requerir judicialment al prestador privat de servei i exigir-li el compliment de les obligacions de dret públic que corresponen a drets que han de rebre els beneficiaris de servei, en la seva qualitat d'agent d'una autoritat pública (com per exemple, la continuïtat en el servei d'assistència residencial de persones majors encara quan l'empresa privada procedeixi al tancament dels equipaments).

Efectivament, la referida HRA permet en principi que els actes i omissions de les “autoritats públiques” contraris als drets del Conveni podran ser recorregudes. No obstant això, aquesta previsió es matisa amb el que es disposa en la secció 6 (5) de la Llei, en virtut de la qual en relació amb un acte concret, una persona no és una autoritat pública en virtut de la secció 6(3) de la Llei si l'acte és de caràcter privat. La interpretació d'ambdues previsions ha plantejat dificultats als jutges en els casos en els quals l'Administració externalitza l'exercici de funcions que té encomanades per la Llei a tercers privats. La qüestió resideix determinar fins a quin punt els tercers privats queden vinculats per la Llei Britànica de Drets Humans en decidir celebrar un contracte de prestació de serveis amb l'Administració; en definitiva, es tracta determinar si persisteix l'obligació de l'Administració en la prestació del servei com a resposta a un dret reconegut als ciutadans per la Llei, sense tenir en consideració la forma com es decideix satisfer l'exigència legal.

En primer lloc, l'article ofereix una anàlisi de la jurisprudència relativa a la externalització i la HRA, seguit, en segon lloc, d'un estudi del raonament desenvolupat pels tribunals per, finalment, poder rebatre i atacar les conclusions d'aquesta jurisprudència.

La conclusió principal d'aquesta jurisprudència, en els casos de Donague3 i Leonard Cheshire4, és que la protecció dels drets reconeguts per en la HRA s'activa depenent de si la prestació del

3 Popular Housing and Regeneration CommunityAssociation LTD c. De forma breu, el cas pot resumir-se de la següent forma: - al febrer de 1998, l'autoritat local d'habitatge va concedir a la demanda un permís d'ocupació temporal d'un habitatge, menteixis estudiava si havia esdevingut una persona “sense llar” intencionadament (és a dir, si una persona fa o deixa de fer alguna cosa que tingui com a conseqüència el cessament de l'ocupació de l'allotjament. Per exemple, si no satisfà el pagament de l'arrendament o ha tingut una conducta antisocial). - al desembre de 1998, la propietat va ser transferida a l'associació d'habitatge, un propietari social registrat a l'efecte de la Llei d'Habitatge de 1996. L'associació va ser creada per l'autoritat local. Aquesta li va transferir una proporció substancial del parc d'habitatge públic. - al setembre de 1999, l'autoritat local va decidir que la demanda havia esdevingut una persona sense llar intencionadament. En conseqüència, es va notificar a li va notificar que era arrendatària de l'associació d'habitatge i que el contracte en virtut del com ocupava l'habitatge era temporal. A continuació, l'associació li va notificar la recuperació de la possessió sobre la base de l’article 21.4 de la Llei d'Habitatge de 1988, i, per tant, el cessament del contracte temporal de la demandant. - La demandant va al·legar en la vista oral que l’associació d'habitatge era una autoritat pública a l'efecte de la secció 6 de HRA i que estava actuant contràriament a l'establert en l'article 8 el Conveni Europeu de Drets Humans, violant el seu dret al respecte de la vida familiar. 4 En aquest cas R. c. Leonard Cheshire Foundation. Els demandants eren pacients de llarga durada en una casa d'acolliment gestionat per la Fundació Leonard Cheshire que van impugnar judicialment la decisió de la Fundació de tancar l'establiment. Van argumentar que els van prometre una llar per a tota la vida en aquesta casa d'acolliment i que la decisió de tancar l’establiment violava l'article 8 CEDH, tot això sense perjudici que se'ls proporcionés un allotjament alternatiu a la mateixa zona. La demanda inicial va ser desestimada en considerar que la fundació no era una autoritat pública en el sentit de la secció 6 de la HRA. S'impugnaria la correcció d'aquesta decisió en apel·lació. Cal destacar que aquesta fundació és la capdavantera britànica en el sector del voluntariat en l'àmbit dels serveis d'atenció i suport als discapacitats. La majoria dels residents van ser ressituats pel departament de serveis socials de la seva comunitat o pel departament de salut. Les reubicacions van ser sufragades per l'administració i es van fer en exercici i les seves potestats públiques. La secció 21.1 de la Llei Nacional d'Assistència de 1948 exigia a l'autoritat local proporcionar allotjament als demandants ja que es trava de persones que per raó d'edat, malaltia o discapacitat necessitaven ajuda i atenció, les quals no podien disposar d'una altra manera. La llei de 1948 indicava expressament en les seves seccions

FMC | oct-12 32

servei es realitza directament per l'Administració o a través de la via de la externalització. Així les coses, com a regla general, sí caldrà interposar una demanda contra l'autoritat local per al reconeixement dels drets reconeguts en el Conveni en relació amb la prestació directa d'un servei, però no cabrà si s'ha externalitzat.

Addicionalment, i per poder excepcionar aquesta regla general, els tribunals van establir un llista de factors de rellevància per poder decidir quan un privat exercia funcions públiques i per tant podia ser considerat autoritat pública a l'efecte de poder aplicar la LRA. Aquests factors eren:

a) Haver estat investit per llei d'autoritat.

b) L'abast del control sobre la funció exercida per l'autoritat pública.

c) El grau amb el que els actes privats es confonien amb la activitat de l'òrgan públic.

En opinió de l'autor, resulta contrari al principi constitucional considerar que la protecció contingut en la HRA ha de variar en funció de la forma de prestació del servei. Al llarg del seu article, l'autor va rebatent els tres dels arguments sostinguts per la jurisprudència per fonamentar la negació de la protecció directa de drets en cas de prestació indirecta que són fonamentalment els següents:

- la pròpia lògica de l’externalització porta a negar la protecció directa dels drets fonamentals. - resulta inacceptable des de la lògica de la pròpia HRA una interpretació extensiva de la

mateixa llei. - existeixen vies de solució a través del Dret de contractes.

En opinió l'autor, respecte a aquesta primera línia argumental de la jurisprudència, la qüestió clau radica a indagar si hi ha alguna cosa en la naturalesa de la externalització que estableixi que la protecció que contempla la HRA no hagi de ser exigida a una organització privada. Al seu criteri, la resposta és negativa puix que no considera lògic assumir que la externalització signifiqui inexorablement que les obligacions del prestador del servei són només de Dret privat i no de Dret Públic. Al seu semblar, ni la imposició d'obligacions de Dret públic ni la HRA soscaven de cap manera l'opció de la externalització contemplada en la legislació. Segons criteri de l'autor, significa simplement que un privat, en celebrar un contracte amb l'Administració per a la prestació de servei, haurà de tenir en compte aquestes obligacions de desenvolupar el treball, igual que la resta d'obligacions a les quals s'està obligat. De forma intel·ligent, l'autor conclou que els costos d'aquest tipus d'obligacions han de ser considerades com a meres externalitats que haurien de ser tingudes en consideració en decidir si és més eficient prestar serveis directament que a través de l’externalització. En aquest sentit, adverteix que els prestadors de serveis, sent conscients de les obligacions que els imposa la HRA té poder d'elecció. És a dir, poden simplement decidir no concursar en la prestació dels serveis que les autoritats públiques decideixin externalitzar en el futur. I, també poden modificar el preu del contracte per al desenvolupament de funcions externalitzades a la llum d'aquestes obligacions. Certament, la variació del preu dependrà de l'estimació que realitzin del risc extra al que s'exposen. Així les coses, podrien decidir que el risc afegit és tan petit que no hagi de reflectir-se en cap oferta futura. Enfront d'aquest plantejament, l'autor adverteix que es podria argumentar que aquestes conseqüències són indesitjables ja que una autoritat pública podria tenir dificultats en poder portar a terme la externalització de serveis o que podrien costar més. No obstant això, ell mateix contrargumenta recordant que no hi ha res similar a una obligació gratuïta.

Respecte a la segona línea argumental dels tribunals anglesos, l'autor també la nega puix que suposa partir d'una premissa bàsica que ha de ser refutada ja que, segons la seva opinió, la naturalesa pública o privada d'una funció no pot dependre ni de si aquesta activitat és realitzada per subjecte públic o privat, ni tampoc de la concurrència de circumstàncies o factors addicionals de rellevància per decidir si un privat exerceix funcions pública, segons a establert la pròpia jurisprudència dels tribunals anglesos.

En opinió de l'autor, la naturalesa pública d'una funció ha de ser igual tant si es presta directa com si es presta de forma externalitzada. En definitiva, ha d'atendre's a la finalitat de la llei per

21.4 i 5 que el servei d'allotjament podia prestar-se directament pel propi Ajuntament o bé mitjançant el seva externalització a un tercer.

FMC | oct-12 33

determinar si la funció és pública. En el cas Leonard Cheshire, la funció d'allotjament era clarament pública ja que el parlament hi havia decidit que certs membres de la societat havien de ser atesos per l'Administració i va imposar el deure a l'autoritat local per a aquelles persones que no tinguessin recursos. En aquest sentit, l'autor sosté que si bé poden haver-hi subjectes que no tenen responsabilitats públiques en absència d’externalització, aquesta pot investir-los de responsabilitats públiques precisament perquè duen a terme la mateixa funció que l'autoritat pública, una funció que es considera pública quan es presta directament. Així, les coses, l'autor acaba rebutjant frontalment la premissa o punt de partida de la jurisprudència que consisteix a negar que l’externalització converteix en pública una funció que hagués estat pública si s'hagués exercit directament.

L'autor conclou l'article considerant que les decisions judicials en relació a l'aplicabilitat de la HRA i la revisió judicial en casos d’externalització haurien de canviar la seva orientació i argumentació puix que no són ni lleialment inevitables ni desitjables. En la seva opinió, si l’externalització no és un fenomen transitori, si un canvi en les forma de governar o adminsitrar, els tribunals haurien de desenvolupar les eines necessàries perquè el control judicial abasti també a les noves formes d’actuació. D’altre forma, hi ha el risc cert que l’externalització esdevingui una via per impedir al beneficari d'una determina política accedir a la garantia jurisdiccionals de defensa dels seus drets, especialment d’aquest que es materialitzin en una determinada prestació Aquesta impediria actuar contra els subjectes privats i contra els públics ja, que en aquest últim cas, com bé denuncia l'autor, l’externalització pot servir, en última instància, per emmascarar l'acció pública i evitar qualsevol acció significativa contra l'òrgan públic.

Finalment, cal destacar que el traductor Omar Bouazza Ariño adverteix que la línia argumental sostinguda en aquest treball pel professor Craig va ser presa en consideració en l'àmbit judicial, manifestant-se en una sèrie de vots particulars de diverses sentències i, finalment, en una modificació de la normativa relativa a determinades prestacions socials.

4. LLIBRE. Régimen de Bienes de las Entidades Locales, Tirant lo Blanch, 2012, Venancio Guitérrez Colomina (Coordinador).

Aquest Manual ofereix una temàtica exhaustiva sobre el règim dels béns de les Entitats locals. L'oportunitat d'abordar aquest estudi en l'actual context de crisi econòmica que està afectant de forma especialment dura a l'Administració local resulta evident. Les Corporacions locals necessiten més que mai d'una gestió pública més austera i eficient, amb una planificació més racional de la gestió dels béns públics que disminueixi el cost dels serveis municipals. El llibre explora entre altres mesures l'execució d’aparcaments en el subsòl, l'eliminació de lloguers o la construcció d'habitatges socials en dotacions públiques.

Entre els temes concrets que s'aborden cal destacar els següents:

- El sistema de fonts que en aquesta matèria resulta especialment complex ja que son moltes les normes sectorials que hi conflueixen.

- El règim d'aprofitament dels bens demanials, patrimonials i comunals. - El patrimoni municipal del Sòl. - Les formes d'adquisició i alienació, les figures del dret de superfície, la cessió gratuïta i la

permuta. - Les anomenades propietats especials: domini hidràulic, marítimo-terrestre, miner, viari i de

muntanyes. - Exercici d'accions, responsabilitat i sancions respecte als béns locals. - Inventari de Béns i Inscripció en el Registre de la Propietat. - Conservació i Defensa dels Béns. També l'embargament dels béns i Drets

5. LLIBRE. La encomienda de Gestión. Ente la eficiencia administrativa y la contratación pública, Marc Vilata Reixach, Thomson Reuters-Aranzadi, 2012.

La idea força d'aquest llibre radica a considerar l’encàrrec de gestió com una tècnica organitzativa al servei del principi constitucional de l’eficàcia articulat a través de la col·laboració inter i intra adminsitrava, sense alterar per això la distribució de competència (i per això la responsabilitat del

FMC | oct-12 34

seu titular). Com destaca el pròleg del professor Joaquin Torns, en els últims temps, l'assignació de competències entre els diversos nivells territorials ha estat dominat essencialment per l'interès de cada nivell territorial per assumir la major cota de poder possible (el major nombre de competències materials i funcionals), apel·lant per a això al principi d'autonomia. La racionalitat ha resultat era un tema secundari. No obstant això, com bé adverteix aquest mateix autor, aquest fet s'ha traduït en l'aparició de problemes en el moment d'haver d'exercir les respectives competències, doncs no sempre l'ens o òrgan competent disposa dels mitjans materials i tècnics per dur a terme la tasca assignada. Els principis d'eficàcia i col·laboració determinen l'actuació de totes les administracions en l'exercici de la pròpia competència i en l'auxili de les competències d’altres òrgans o administracions. Sense cap mena de dubte, aquí és on l’encàrrec de gestió està cridat a tenir un paper fonamental per contribuir a corregir els defectes d'un sistema organitzatiu que ha d'estar sempre al servei de la millor satisfacció dels drets i interessos dels ciutadans.

Una vegada exposada la raó que justifica l'existència d'aquest mecanisme, el llibre aborda l'exposició del seu règim jurídic en atenció fonamentalment a l'article 15 de la Llei 30/1992, desenvolupat de forma desigual per algunes lleis autonòmiques de règim jurídic i procediment administratiu de les quals es dóna compte, especialment, a l'aparent major amplitud amb la que es preveu la figura de l’encàrrec de gestió a la Llei catalana de 26/2010, de 3 d'agost de Règim jurídic i Procediment de les Administracions Públiques de Catalunya. En aquest apartat, l'autor procedeix a l'estudi detallat de l'àmbit subjectiu de l'encomana de gestió, analitzant la figura de qui fa l’encàrrec i de qui el rep. També ho fa de l'àmbit objectiu, els aspectes formals de l'encomana (els acords intra-administratius i inter-administratius) i dels seus efectes. En relació a aquest últim aspecte, i en concret, pel que fa a la posició jurídica de qui rep l’encàrrec, el llibre analitza el compliment mateix de l'encàrrec, la transferència de resultats i liquidació econòmica de l'encàrrec. I, respecte de la posició jurídica de qui rep l’encàrrec, el dret a l'execució de la prestació material, el poder d'adreça de l'activitat encomanada, i la liquidació econòmica de l'encàrrec de gestió.

En la part final de llibre, s'analitza aquesta figura des del punt de vista contractual, abordant tot un seguit de qüestions de gran transcendència pràctica. Si l’encàrrec de gestió és un negoci jurídic bilateral pel qual s'acorda l'exercici d'una activitat material a canvi d'una remuneració i si qui fa l’encàrrec és, en tot cas, una administració pública, procedeix preguntar-se si està subjecte aquest negoci contractual a la Llei de contractes del sector públic. Per a l'autor no hi haurà contracte si l'encomana és interadministrativa ja que no hi ha alteració en la relació jurídica. Però, sí hi haurà contracte, quan l'encomana es dugui a terme entre ens diversos. No obstant, cal advertir que, en les seves conclusions, l'autor matisa aquesta darrera afirmació, emparant-se en l'exclusió de l'article 4.1c) del TRLCSP. I acaba per defensar la no aplicació de la Llei de contractes en aquells convenis o acords interadministratius que incloguin encàrrecs que responguin a una finalitat de millora de l'eficàcia de les administracions públiques i no suposin objectivament una relació contractual.

6. LLIBRE. Potestad de desahucio administrativo, Miguel Ángel Ruiz López, INAP, 2012.

L'interès d'aquest llibre resulta evident per les següents raons:

- Les fonts bibliogràfiques són escasses, ja sigui sobre l'origen de la institució ja sigui sobre la seva ordenació positiva.

- La legislació es caracteritza per la seva dispersió, fragmentació, heterogeneïtat, i fins i tot, per les seves divergències i contradicció, per la convergència de diferents ordenaments territorials i sectorials. Malgrat aquesta situació resulta curiós observar que no s'ha realitzat cap reforma legislativa en els últims anys. En mateix sentit, resulta significatiu el silenci en aquesta matèria del Reglament General de la Llei 33/2003, de 3 de novembre, del Patrimoni de les Administracions Públiques, aprovat mitjançant Reial decret 1373/2009, de 28 d'agost.

- La jurisprudència contenciós-administrativa no té la desitjable claredat i coherència.

- I a actuació de les Administracions públiques en la pràctica resulta lenta i clarament ineficient. L'Administració triga mesos i de vegades anys a posar a disposició de l'empresa concessionària els terrenys necessaris per a la construcció de l'obra pública malgrat haver abonat aquesta els corresponents al justipreu, tot renunciat a fer ús de les seves prerrogatives,

FMC | oct-12 35

malgrat estar legítimament habilitada per a això (i ser l'única a poder fer-ho) i obligada aquella a suportar els sobrecostos, derivats, per exemple, de la immobilització de la maquinària i el personal..etc. Així tampoc és estrany que la Administració municipal demori el desnonament d'aquells antics propietaris inclosos en àmbits de gestió que en el seu moment van renunciar de forma voluntària a integrar-se en la Junta de Compensació, als quals aquella administració expropia i aquesta paga, com beneficaria sense poder prendre possessió dels terrenys.

El contingut d'aquest llibre examina de forma sistemàtica i integral el règim jurídic i la casuística del desnonament administratiu, abordant en concret els següents aspectes:

- en una primera part, la seva evolució històrica. - en una segona part, concepte, naturalesa i règim jurídic. Respecte a aquest darrer

aspecte, destaquen l'anàlisi de: els requisits objectius, tant els que fan referència als eventuals òrgans

administratius competents, com els subjectes desnonats. els requisits formals. els requisits objectius, és a dir, els supòsits en els quals és aplicable la

potestat de desnonament administratiu en l'ordenament jurídic espanyol, com per exemple, l'aplicat als béns patrimonials, a diversos sectors del domini públic (Costes, Ports, Mines, i Vies Pecuàries), el desnonament per raons urbanístiques (El registre Municipal de Solars i altres immobles de edificació forçosa, les expropiacions urbanístiques, la declaració de ruïna).

control jurisdiccional, tot abordant qüestions com l'autorització judicial d'entrada a domicili, la via de fet i la tutela sumària de la possessió.

7. DICTAMEN. Dictamen del Comitè de les Regions sobre el paquet «Empreses responsables» (2012/C 277/17)

En data 13 de setembre de 2012 el DOUE ha publicat aquest Dictamen en el qual el Comitè de les Regions considera que és necessari recolzar i recompensar al mercat l'activitat responsable de les empreses, per exemple, per mitjà de la contractació pública i que hauria de fomentar-se l'examen dels aspectes socials de la contractació pública; recalca la importància que els Estats membres i les autoritats públiques de tots els nivells aprofitin plenament les oportunitats que ofereix la legislació vigent sobre contractació pública per incloure criteris de responsabilitat social en aquesta contractació i que a les petites empreses i microempreses se'ls han de garantir les mateixes oportunitats per participar de manera sostenible en les licitacions; acull amb satisfacció els esforços de la Comissió per adaptar la legislació en matèria de contractació del sector públic perquè tingui millor en compte les necessitats locals, i sol·licita al Parlament Europeu i al Consell que segueixin tenint presents tant aquestes necessitats com les quals presenten les PIME; recomana buscar propostes de mesures per reformar la legislació sobre contractació pública a fi que aquesta generi més oportunitats per a actors més petits, àgils i socialment responsables; considera que hauria de ser possible fer èmfasi en la qualitat i les condicions de treball en adjudicar els contractes públics, en particular en el sector social i d'atenció sanitària; i insisteix que hauria de recolzar-se en les licitacions la creació d'associacions i xarxes i que les ofertes competitives no han de resultar massa costoses i complexes, ni requerir tràmits administratius desproporcionat.

Així mateix, el Comitè de les Regions assenyala, respecte de la revisió de la legislació sobre contractació pública, que en la licitació de serveis i subministraments públics s'ha posat una èmfasi especial en el cost; que la contractació pública adopta la forma de grans licitacions úniques per a l'adquisició de serveis o subministraments que poden excloure als actors petits a causa del seu elevat preu unitari; i que hauria de resultar més fàcil tenir en compte el desenvolupament sostenible en la contractació pública i hauria d'impartir-se formació i orientació sobre la forma de presentar una oferta. Finalment, expressa el seu desig que les característiques especials de les empreses es tinguin en compte, en particular en la contractació pública, però que això no ha de distorsionar la competència.

FMC | oct-12 36

8. DICTAMEN. Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre la «Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa a la contractació per entitats que operen en els sectors de l'aigua, l'energia, els transports i els serveis postals», la «Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa a la contractació pública» i la «Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa a l'adjudicació de contractes de concessió»

En data 29 de juny de 2012 el DOUE ha publicat aquest Dictamen en el qual el CESE, entre altres conclusions i recomanacions, subratlla la importància de fomentar la qualitat i la innovació en la contractació pública, reduir la burocràcia innecessària, incloure aspectes mediambientals i socials, fomentar l'ús de l'oferta econòmicament més avantatjosa enfront del preu més baix, el qual no ha de ser la regla sinó l'excepció; tot això per afavorir una contractació pública més intel·ligent i eficient, la necessitat d'una major professionalització, augmentar la participació de les PIME, incloses les empreses socials, combatre el favoritisme, el frau i la corrupció, o fomentar els contractes públics europeus de caràcter transfronterer, entre altres varis objectius.

9. DICTAMEN. Dictamen 9/2012, de 2 d'agost, sobre la disposició addicional setanta-unena de la Llei 2/2012, de 29 de juny, de pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2012. DOGC núm. 6198, de 23-08-2012.

El Govern de la Generalitat demana el dictamen del Consell, prèviament a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, sobre la disposició addicional setanta-unena de la Llei 2/2012, de 29 de juny, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2012 (en endavant, LPGE 2012).

Aquesta disposició, amb la rúbrica “Jornada general de treball en el Sector Públic”, conté tres apartats. L’apartat u estableix per al personal del sector públic una jornada general de treball que no podrà ser inferior a trenta-set hores i mitja setmanals de treball efectiu de mitjana en còmput anual (paràgraf primer); i determina l’àmbit subjectiu d’aplicació tot detallant l’abast de la noció de sector públic a aquests efectes (paràgraf segon). Així mateix, fixa que les jornades especials existents o que es puguin establir hauran d’experimentar els canvis que siguin necessaris, si escau, per adequar-se a la modificació general de la jornada ordinària (paràgraf tercer) i preveu que les modificacions de jornada que es produeixin com a conseqüència d’aquesta mesura no suposaran cap increment retributiu (paràgraf quart).

L’apartat dos de la disposició esmentada disposa la suspensió de l’eficàcia de les previsions en matèria de jornada i d’horaris contingudes en els acords, pactes i convenis vigents en els ens, els organismes i les entitats que integren l’àmbit subjectiu d’aplicació, que contradiguin allò previst per l’esmentat precepte.

Finalment, l’apartat tres de la disposició declara el caràcter bàsic del precepte tot invocant els subapartats 7, 13 i 18 de l’article 149.1 CE.

Atès el contingut de la petició, el Dictamen es limita a analitzar si el precepte objecte de sol·licitud s’ajusta a l’ordre constitucional i estatutari de competències. I arriba a la conclusió que la disposició addicional setanta-unena de la Llei 2/2012, de 29 de juny, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2012, és inconstitucional perquè no troba empara en les competències dels subapartats 7, 13 i 18 de l’article 149.1 de la Constitució i vulnera les competències de la Generalitat de l’article 136.a de l’Estatut d’autonomia.


10. DICTAMEN. Dictamen 11/2012, de 22 d’agost, sobre el Reial decret llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat

Aquest dictamen va ser sol·licitat pel Govern de la Generalitat i per més d’una desena part dels diputats del Parlament, del Grup Parlamentari Socialista, en relació al Reial decret llei 20/2012, de

FMC | oct-12 37

13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat (BOE núm. 168, de 14 de juliol de 2012; correcció d’errades: BOE núm. 172, de 19 de juliol de 2012). Concretament, es va sol·licitar l’emissió de dictamen sobre l’adequació a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia dels articles 2, 5, 8, 9, 22, 27 i 28 i de les disposicions addicionals setena, novena i onzena, les disposicions transitòries primera, vuitena, novena, desena, onzena, dotzena i catorzena, i les disposicions finals primera, segona, tercera i quarta del Reial decret llei.

Les principals conclusions del dictamen són les següents:

- L’article 1 del Reial Decret llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, no troba empara en els subapartats 13 i 18 de l’article 149.1 CE i vulnera la potestat d’autoorganització de la Generalitat inherent a la seva autonomia política.

- Els apartats 2 i 4 de l’article 2, i l’apartat 3 de l’article 3, del Reial Decret llei 20/2012, no troben empara en l’article 149.1.13 CE i vulneren les competències de la Generalitat de l’article 202.2 EAC

- L’article 5 del Reial decret llei 20/2012, és contrari a l’article 14 CE.

- Els apartats u i dos de l’article 8 i l’article 9 del Reial decret llei 20/2012 no troben empara en els subapartats 13 i 18 de l’article 149.1 CE i vulneren les competències de la Generalitat de l’article 136.b EAC.

- L’apartat u de l’article 21, en l’addició que efectua d’un paràgraf a la lletra b de l’article 2.1 del Reial decret 1369/2006, de 24 de novembre, en l’incís «La sortida a l’estranger, per qualsevol motiu o durada, interromp la inscripció com a demandant d’ocupació a aquests efectes», del Reial decret llei 20/2012, és contrari al segon paràgraf de l’article 19 CE.

- L’apartat nou de l’article 22, pel que fa als apartats 1 i 2 del nou article 25 bis de la Llei 39/2006, de 14 de desembre –LAPAD-; l’apartat onze de l’article 22, en la nova redacció que dóna a l’apartat 1 de l’article 27 LAPAD; i l’apartat disset de l’article 22, en la modificació que efectua dels apartats 1 i 3 de la disposició final primera LAPAD, del Reial decret llei 20/2012, no troben empara en l’article 149.1.1 CE i vulneren les competències de la Generalitat de l’article 166.1.a EAC.

- Els apartats u i dos de l’article 27, en la modificació que efectuen, respectivament, dels articles 3.1 i 4.5 de la Llei 1/2004, de 21 de desembre, d’horaris comercials; i l’apartat tres de l’article 27, en la nova redacció que dóna a l’apartat 4, en l’incís «es consideren zones de gran afluència turística» fins al final, i a l’apartat 5 de l’article 5 de la Llei 1/2004, esmentada, del Reial decret llei 20/2012, no troben empara en l’article 149.1.13 CE i vulneren les competències de la Generalitat de l’article 121 EAC.

Per connexió amb l’article anterior, la disposició addicional onzena, així com l’annex que conté la llista de municipis que compleixen els requisits per ser declarats zones de gran afluència turística; i les disposicions finals segona i tercera del Reial decret llei 20/2012, tampoc no troben empara en l’article 149.1.13 CE i vulneren les competències de la Generalitat de l’article 121 EAC.

- Els apartats cinc i sis de l’article 28, en la nova redacció que donen, respectivament, als articles 27 i 28 de la Llei 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç detallista, del Reial decret llei 20/2012, no troben empara en l’article 149.1.13 CE i vulneren les competències de la Generalitat de l’article 121 EAC.

- La disposició transitòria desena; l’apartat 1 de la disposició transitòria dotzena; i la disposició transitòria onzena del Reial decret llei 20/2012, no troben empara en l’article 149.1.1 CE i vulneren les competències de la Generalitat dels articles 166.1.a i 202.2 EAC. Aquestes tres disposicions són, a més, contràries a l'article 3.1 EAC.

- A més, els articles 1, 7, 8, 10.2, els apartats dos, onze i disset de l’article 22 i els articles 27 i 28; les disposicions addicionals primera, novena, onzena i divuitena; les disposicions transitòries primera, novena, catorzena i quinzena, i les disposicions finals primera i tercera, del Reial decret llei 20/2012, són contraris a l’article 86.1 CE.

FMC | oct-12 38

- La resta de preceptes del Reial decret llei 20/2012, examinats d’acord amb la sol·licitud de dictamen, no són contraris a la Constitució ni a l’Estatut d’autonomia.

http://www.cge.cat/export/sites/Consell/ca/arxius/dictamens/DCGE_11_2012_RDL_20_2012_Web.pdf

11. DOCUMENT. “Nota informativa relativa a la aplicación por las Entidades Locales de lo dispuesto en los artículos 2 del Real Decreto-Ley 20/2012, de Medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y de fomento de la competitividad, y 22 de la Ley 2/2012, de Presupuestos Generales del Estado para el presente ejercicio”.

L'apartat 1 de l’article 2 del Reial decret-llei 20/2012, sobre la “Paga extraordinària del mes de desembre de 2012 del personal del sector públic”, estableix l'obligació de reduir les retribucions anuals de 2012 del personal al servei del sector públic, en l'import corresponent a la paga extraordinària a percebre en el mes de desembre. Addicionalment, l'article 22 de la Llei 2/2012, de Pressupostos Generals de l'Estat per 2012, estableix al seu apartat Dos, que: “L'any 2012, les retribucions del personal al servei del sector públic no podran experimentar cap increment respecte a les vigents a 31 de desembre de 2011, en termes d'homogeneïtat per als dos períodes de la comparació, tant pel que fa a efectius de personal com a l'antiguitat del mateix”. Aquestes normes tenen caràcter bàsic, de conformitat amb el que disposen els articles 149.1.13ª i 156 de la Constitució.

La Secretaria d’Estat d’AAPP ha elaborat una nota informativa en relació a l’aplicació d’ambdós preceptes.

http://www.minhap.gob.es/Documentacion/Publico/DGCFEL/Normativa/NotaInformativaPagaExtra.pdf

informe d’actualitat jurídica sumariformacio.fmc.cat/09/arxius/iaj/2012_13/iaj_sdl_oct12.pdf ·...

Documents