heidegger - desde la experiencia del pensamiento

85
M. ·Heidegger DES DE L'EXPERIÈNCIA DEL PENSAMENT _.-· . DESDE LA EXPERIENCIA DEL PENSAMIENTO Texto trilingüe Versions catalana, castellana i pròleg de Joan B. Llinares .EDICIONES PENfNSULA / EDICIONS 62

Upload: heartfilthylesson

Post on 23-Dec-2015

35 views

Category:

Documents


11 download

DESCRIPTION

Edición en tres idiomas de "Desde la experiencia del pensamiento" de Martin Heidegger: Catalán, Inglés y Castellano. Traducido por Joan B. Llinares

TRANSCRIPT

M. ·Heidegger

DES DE L'EXPERIÈNCIA DEL PENSAMENT_.-· .

DESDE LA EXPERIENCIA DEL PENSAMIENTO

Texto trilingüe

Versions catalana, castellana i pròleg de Joan B. Llinares

. EDICIONES PENfNSULA / EDICIONS 62

Martin Heidegger (1889-1976) és el filòsof de là condició humana caracteritzada per la finitQd i la temporalitat. Si poètica és una forma de fet, i de ·fer-se, és indubtable qµe .el pensament heideggerià implica una alta operació poètica. Entre les seves o.bres ~al destacar Sein .und Zeit (1927),.Ka~t und.ias Problem .der M.etaphysik ( 1929),. Was ist · ' · Metaphysik?· ( f929) i els seus estudis sobre Holderlih (1944) i Nietzsche ( 1961).

' t'any194:7 v'a escriure Aus der Erfahrung des Denkens, textos poemàtics que ara presentem. Ef! traductor al càtalà i al castellà del llibre de Heidegger és J. B. Llinares Chover, el qual, en. la seva època de dòcènda al Depart~ment ·de Metafísica de la Universitat de València, en publicà la

1

versió catalana: Des de'l'experiència del pensament (1979). Actualment Llinares resideix a .Berlín. . .

)v1a1rtin Heidegger (1889-1976)' es el filósofo de la condición humana caracterizada' por la finitud y la tempotalida& Si poética

. es ·una forma de hacer, y de hacerse,es · indudable que el pensamiento · heidegger~ano inipliéa una alta operadón poética. · Entre sus obras deben destacarse· Sein und Zeit'. ( 19~7), Kant und das Problem der Metaphysik (1929), Was ist Metaphysik?

1(1?29), .. así cotno sus estudios sobre Holdedin (1944) y Nietzsche ( 1961). En 1947 escribió. Aus der Erfahrung des }Jenkens, textos poematic~s

1

que ahora se preseritan a nüestro .público.· El traductor

· al catalart y al castellano del libro de Heidegger es J. B. Llinares Chover, quien en su época · docerite. en el' Departamento de Metafísica dè la Universidad de Valencia publicó su versión catalana (1979). En Ja actualidad Llinares r~side en Berlín.

:-.·,

.... , POETICA

Collecció dirigida per: RAFAEL ARGULLOL

· FÉLIX DE · AZÚA

NARCÍS COMADIRA

DOLORS OLLER

FRANCESC PARCERISAS

No es permet la reprnducci6 total o parcial d'aquest llibre, ni el recull ep. un sistema informàtic, ni la transmissió

en qualsevol forma o pet qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, pet registre o per altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright i de la casa editora.

COBERTA I DISSENY DE LA COL·LECCIÓ: · MERCEDES AZÚA

PRIMERA EDÍCIÓ: OCTUBRE DE 1986

@ HEREUS DE MARTIN HEIDEGGER

I JOAN B. LÚNARES CHOVER, 1979, 1986 DRETS EXCLUSIUS ·D'AQUESTA EDICIÓ

(INCLOÈNT-iu EL DISSENY DE LA COBERTA): EDICIONS 62, s¡A.,

PROVENÇA 278, 08008-BARCELONA

IMPRÈS A NOVA-GRÀFJK, PUI~CERÍ>À 127, 08014-~ARCELONA DIPÒSIT LEGAL! B. 3!.949 - 1986

ISBN: 84-297-2494-X

SUMARI

Pròleg 1

9. \

DES DE L'EXPERIÈNCIA DEL PENSAMENT Ú

AUS DER ERFAHRUNG DES DENKENS 37

DESDE LA EXPERIENCIA DEL PENSAMIENTO 65

, •

~ i:

PROLEG

Durant anys ha estat subjugat el pensament de Hei­degger en aquestes llars, obligat d'acomplir funcions de modernitat en paratges inquisitorials, reconvertit en gerga còmplice de frustrats o desautoritzat pels qui mai no· el llegiren ~ Pretenien que els seus textos fossen · un · plexe d'abracadabres. Fins a la mort, i els seus comen­taris, ha estat la seua, sens dubte, una so1·t adversa. Rars són els qui s'atreviren a descursilitzar-lo i a pen­sar-lo.

A poc a poc el desert creix, però, i- semblen ésser molts els qui allotgen deserts . al seu interior. La mono­tonia .d'esquemes erts i la uniformització de tecnicismes asèptics agostegen com el sirocco. Secs, cerquem eixe territori fresc, presagiat, en el qual tornen a poder en­gendrar la filosofia els poemes i les sentències, com . la constituïen quan Parmènides ·i Heràclit pensaven.

No es predica la irracionalitat ni molt menys es re­trocedeix davant la història per tics d'individualisme ro­màntic, no. Simplement, hom segueix. afirmant el . que ja era abans del sil·logisme i de les seues lleis: el poema. Tan · sols hom ~scriu sentències -gemmes encastades pel ·punt i a part rJ,e la seua soledat en quartet- inci­tant-nos a remugar el que segueix fent-nos pensar: allò veritablement problemàtic.

Ens trobem amb un grapat d'aforismes. T al volta abundaran .els sis{~màtics que no voldran

saber el remitent amplíssim d'aquests fragments. Allà

9

ells amb llur parpelleig. L}estil d}avantguarda repetirà el seu menyspreu per les pedres i el ' sender, ara que ja som postromàntics. Quan els residus ens atabalen) ai!) quan la radioactivttat ens emmalaltesca tard · haurem de pensar en equilibris, massa tard caldrà preguntar-nos què és la tècnica. · .

No s}hi amaguen) no) estètiques ptefabricades. Des del to quiet d'una veu inconfusible, un filòsof vol ésser aprenent de poeta i balboteja denses frases. El diàleg sostingut amb Holderlin i Rilke, Trakl i Rebel, n}ofe­reix el sol,atge. La. Selva Negra i la història de la filoso­fia s} abracen. I diuen que era un. provincià retirat de la seua càtedra amb cara de camperol.

Amb rapidesa se'n fuig la pretesa posa de l'existen­cialista angunia.t i avorrit. Són ben oberts, al contrari, els ulls davant el cosmos) enllà on s'ajunten el cel i la terra, on nosaltres habitem. La passió, !}única passió d}una vida es condensa, i romanen molts de silencis en­tre els espais blancs de les pàgines. A la dreta de petits poemes en prosa hi resta la lucidesa.

I com sempre, l'home i la paraula, f ésser i el temps, la poesia i el pensament, retornant com les primaveres, re.començades i sempt'e verges. No és casual que .Hei­degger comprengués els quadr~s de Klee, les escultut'es i gràvats .de Chillida i els versos de Char.

JOAN B. LLINARES

València, maig de 1979

10

DES DE L'EXPERIÈNCIA DEL PENSAMENT

.·.

'··

.;:

'/

[l]

Camí i mesura sender i cantat · es troben en única · via

Camina i porta . . error i pregunta pel teu únic tret.

13

[2]

Si la primerenca llum de matinada creix silenciosa sobre les muntanyes ...

'"

14

L'obscuriment del món mai no assoleix' la llum de l'Ésser.

Venim massa tard per als déús i massa prompte per a l'Ésser. L'home és el seu iniciat poema.

Caminar cap a un únic estel. Sols això.

Pensar és la concentració en un únic pensament, que un dia es mantindrà com un estel al cel del món.

15

[3]

Si davant la finestra de la cabana una petita tàfega de vent canta en la tempesta que s'alça . ..

16

Si f audàcia del pensar surt de l'exigència de l'Ésser, floreix ,aleshores el llengua,tge del destí. ·

Tan aviat com · tenim la cosa davant els ulls i al cor estem atents a la paraula, sorgeix afortunat el pensar.

Pocs han remarcat s.uficientment la diferència entre un objecte après i una cosa pensada.

l

Si hi havia en el pensar homes amb pensaments opo-sats i no mers enemics, més propícia seria aqueixa tasca.

l .

17 2.

[4]

Si sota un esquinçat cel plujós lluu sobtadament el sol sobre l'obscuritat de les praderies ...

18

Nosaltres mai no anem vers els pensaments. Ells vénen vers nosaltres.

És l'hora propícia per al diàleg.

Ell anima la reflexió compartida. Aquesta ni ressalta l'opinió oposada ni admet f assentiment acomodatiu. El pensar es manté fort al vent· de l'assumpte.

D'aquests alguns n' eixfran potser experts en t' ofici de pensar. I d~aquesta manera, insospitadament, un d'ells esdevindrà mestre.

19

[5]

Si als ptimers dies de calor solitaris narcisos floregen . amagats a la praderia i la rosa dels. Alps , lluu sota l ' ~ auto ...

20

L'esplendor de la senzillesa.

"

Sols l'obra acurada conserva la visió; f obra acurada jau en la poesia.

Qui, meiitre vol evitar la. tristesa, podria mai omplir~se d'ànims?

El dolor regala la seua força guaridora justament allà on no la sospitem.

21

[6]

.,

Si el vent, canviant de cop, es queixa al sostre de la cabana, i el temps vol empitjorar ... · ';

22

Tres perills amenacen el pensar.

El perill bo) i per això guaridor, és el veïnatge del poe­ta que canta.

El perill pervers, i per això agudíssim, és el pensar ma­teix. El pensar ha de pensar contra si mateix, i sols ·ho aconsegueix rares voltes.

' El perill dolent, i per això confús, és el filosofar.

23

[7]

Si un dia d'estiu la. papallona es posa sob~e una flor i, les ales closes, amb ella es balanceja al vent de la pra-deria .. . '

24

Tota audàcia de l'esperit- és la resposta a la irrupció de l'Ésser que convoca el nostte pensat· al joc del món.

En pensar) cada cosa esdevé solitària i pausada.

En la paciència creix la .magnanimitat.

Qui té grans pensaments ha de tenir grans errors.

\

25

[8] .

Si el rierol de muntanya, en el silenci de les nits, conta , la seva caiguda sobre els blocs de penyes ...

. 26

. El més antic de l'antic ens segueix en el nostre pensar i) sens di1:bte) ens ve a l'encontte.

Per això el pensar es · manté a l'adveniment del que ha estat, i així és el pensar commemoració.

Ser antic significa que hom s'ha detingut justament allà on l'iínic pensament d'una obra s'insereix en la seua estructura.

Podem ·atrevir-nos a fer el pas endarrere des de la filo­sofia fins al pensament de l'Ésser) tan prompte com ens hem familiaritzat amb l) origen del pensar.

27

[9]

Quan ~ les nits d'hivetn tempestes de neu. sacsegen la cabana i, un matí el paisatge, ja cobert de neu, es ttoba encalmat . . . ·

28

El dir del pensar només s'apaivagaria · en la seua essèn­. cia si arribava. a ésser incapaç de dir allò que ha de ro­mandre inexpressat.

Aquesta ·incapacitat conduiria el. pensar davant la cosa. j

Allò expressat amb paraules mai no és, en cap llengua, allò dit.

'

Que qualque volta i de sobte hi haja un pensament. Quf; d, entre els qui es me1'avellen, desitjaria sondejar-lo?

29.

[10]

Si, des dels vessants de la vall d'alta muntanya, per on lent.s es 1nouen els ramats, ca1npaneja i ca1npaneja ...

30

El caràcter poètic del pen$ar. encara és velat.

Allà on es mostra) s'assembla llarg temps a la utopiq d'un enteniment mig poètic.

Però el poetitzar pensant és, verament, la topologia de l'Ésser.

Ella li diu, a aquest, el lloc de la seua essència.

31

[li J

Quan la llum del capvespre, caient per qualque part a la forest, envolta d'or els troncs . . . ·

32

·.· ..... ·

· .. ·

.. :

Cantar i pensar són els troncs veïns del poetitzar.

Tots tres. sorgeixen de f Ésser i creixen en la seua ve­ritat.

Llur relació dóna a pensar allò que Holderlin cantava dels arbres del bosc: '

«I desconeguts l)un per a l'altre romanen el temps que són dempeus els troncs veïns.»

33 3.

[12]

Les forests s,escampen, els. rierols davallen, les roques duren, · la pluja llísca.

Els camps esperen, les fonts ragen, els vents omplen, la benaurança medita . .,.(

Escrit en 1947.

* Segons A. Preau, el verb «sinnen» pot significar, també, d'acord amb una antiga etimologia, «caminar», «viatjar», «anar~ se'n»; en aqueix cas, aquest darrer vers es traduiria:

«el pensament benaurat troba el seu camí».

34

, -.

, .....

.. ;; .··;

Aquesta versió ha · rebut l'ajuda amistosa de Martha Koller, Juan M. Navarro Cordón, Rafael Ballester i, especialment, de Pere Bessó. La meua primera traducció fou un present de Nadal per als companys del meu departament: Juan M. Navarro, Josep Lluís Blasco, Mercedes Torrevejano, Félix Duque, Salvador Ca~ bedo, Josep V. Carceller, Julio Quesada i Jorge. Novella.

A ells la dedique. ,

(1978)

35

/

.AUS DER ERFAHRUNG DES DENKENS

\ '

Primera edici6 alemanya: ' Pfullingen, Günter Neske, 1954.

[1]

Weg und Waage~ Steg und Sage finden sich in einen Gang.

Geh und trage Fehl und Frage deinen einen Pfad entlang.

39

[2]

Wenn das frühe Morgenlicht still über den Bergen wächst ...

40

Die Verdüsterung der Welt erreicht nie das Licht des Seyns.

Wir kommen für die Götter zu spät und zu früh für das Seyn. Dessen angefangenes Gedicht ist der Mensch.

Auf einen Stern zugehen) nur dieses.

Denk(?n ist die Einschrci.nkung auf einen Gedanken) der einst. wie ein Stern am Himmel der Welt stehen bleibt.

41

[3]

Wenn das Windrädchen vor · dein Hüttenfenster 1m

aufziehenden Gewittersturm singt ...

42

Stammt der Mut des Denkens aus der Zumutung des Seyns) dann gedeiht die Sprache des Geschicks.

Sobald wir die Sache vor den Augen 'und im 'Herzen das Gehör auf das Wort haben> glückt das Denleen.

Wenige sind erfahren genug im Unterschied zwischen einem gelehrten Gegenstand und einer gedachten Sache.

Gäbe es im Denken schon Widersacher und nicht bloße Gegner, dann stünde es um die Sache des Denkens günstiger.

43

[4]

Wenn unter aufgetissenem Regenhimmel plötzlich ein Sonnenschein über das Düstere det Matten gleitet ...

44 . '

/

•j

. t

Wir kommen nie zu Gedanken. Sie. kommen zu uns.

Das ist die schickliche Stunde des Gespräc_hs.

Es erheitert zur geselligen Besinnung. Diese keh1·t we­der das gegenstrebige Meinen hervor) noch 'duldet sie das nachgiebige Zustimmen. Das Denken bleibt hart am Wind der Sache. ·

Aus solcher Geselligkeit erstünden einige vielleicht zu Gesellen im Handwerk des Denkens. Damit unvermutet einer aus ihnen Meister werde.

45

, '

[5]

Wenn im Vorsommer vereinzelte ·Natzisse11 vetborgen in der Wiese blühen und die Bergrose unter . dem Ahorn leuchtet . . . ·

46

Die Pracht des Schlichten.

Erst Gebild wahrt Gesicht. Doch Gebild ruht im Gedicht.

Wen könnte, solang er die Traurigkeit meiden will, je die Ermunterung durchwehen?

Der Schmerz versehen/et seine Hezlkraft dort) wo wzr sie nicht vermuten.

47

[6]

Wenn der Wind, rasch umsetzend, im Gebälk der Hütte murrt , und das Wetter vetdrießlich werden will .„

48

Drei Gefahren drohen dem Denken.

Die gute und darum heilsame Gefahr ist die Nachbars­chaft · des singenden Dichters.

Die böse und dqrum schärfste Gefahr ist das Denken selber. Es muß gegen sich selbst denken, was es nur .selten vermag.

Die schlechte und darum wirre Gefahr ist das Philoso­phieren.

49 4.

[7]

Wenn am Sommertag der Falter sich auf die Blume niederläßt und, die Flügel geschlossen,, mit ihr im · Wie~ · senwind schwingt ...

50

Aller Mut des Gemüts ist der Widerklang auf die An­mutung des Seyns, die unser Denken in das Spiel der Welt versammelt.

Im Denken wird jeglich Ding einsam und langsam.

In der Langmut gedeiht Großmut.

~er groß denkt) muß groß irt·en.

51

[8]

Wenn der Betgbach in der Stille det Nächte von sdnen Stürzen über die Felsblöcke erzählt ...

52

, :,

Das Älteste des Alten kommt in unserem Denken hin­ter uns her und doch auf uns zu.

Darum hält sich das Denken an die, Ankunft des Gewe­senen und ist Andenken.

Alt sein heißt: rechtzeitig dort innehalten) wo der ein­zige Gedanke eines. Denkweges in sein Gefüge eingesch­wungen .ist.

"Den Schritt zurück aus der Philosophie in das Denken des Seyns dürfen wir wagen, sobald wir in der Her­kunft des. Denkens heimisch geworden sind.

53

[9]

Wenn in den Winternächten Schneestürme an der Hütte zerren und eines Motgens die Landschaft in ihr Verschneites gestillt ist ...

54

Die Sage des Denkens wäre erst dadurch in ihr Wesen· beruhigt, daß sie unvermögend würde, jenes zu sagen, was ungesprochen bleiben muß. ·

Solches Unvermögen brächte das Denken vor die Sache.

Nie ist das Gesprochene und zn keiner Sprache das Gesagte.

· Daß je und jäh ein Denken ist, wessen Erstaunen möch­te dies ausloten?

,.

55

[10]

W.enn es· von den Hängen.des Hochtales, darüber lang­sam die I-Ierden ziehen, glockt und glockt ...

56

Der Dichtungscharakter des Denkens ist noch verhüllt.

Wo er sich zeigt) gleicht er für lange Zeit der Utopie eines halbpoetischen Ve.rstan,des.

Aber das denkende Dichten ist in der Wahrheit die T o-pologie des Seyns. -

Sie sagt diesem die Ortschaft seines Wesens.

57

[11]

Wenn das Abendlicht, irgendwo im Wald einfallend, die Stämme umgoldet ...

58

Singen und Denken sind die nachbarlichen Stämme des Dichtens.

Sie entwachsen dem Seyn und reichen in seine ·wahr~ heit.

Ihr Verhältnis gibt zu denken, was Hölderlin von den Bäumen des Waldes singt:

«Und unbekannt einander bleiben sich, Solang sie stehn, die nachbarlichen Stämme:»

59

[12]

Wälder lagern Bäche stürzen Felsen dauern Regen rinnt.

· Fluren warten Brunnen quellen Winde wohnen Segen sinnt.

60

DESDE LA EXPERIENCIA DEL PENSAMIENTO

Versión en castellano

... ¡· ' ~ ~ . 1

~-1

PRÓLOGO

Durante años ha estado aherrojado el pensamiento de · Heidegger en .estos lares) obligado ·a cumplir fun­ciones de modernidad en parajes inquisitoriales) recon­vértido en jerga cómplice de impotentes o desautorizado por quienes lo desconocían por completo. En el fondo, unos y otros pretendían que sus textos fueran un plexo · de abracadabras. La suya ha sido) sin duda) una ·suerte adversa) hasta en los comentarios a su muerte. Pocos son los que simplemente lo ley~ron y lo pensaron . .

El desierto crece) sin embargo) y parecen ser mu­chos los que sólo albe.rgan desiertos en su interior. La monotonía de esquemas müertos y la uniformidad de tecnicismos asépticos agostan pronto como el sirocco. Demasiado secos) buscamos ese territorio fresco, apenas presagiado) en el que tornan a poder engendrar la filo­sofía) los poemas y las sentenCias, como la constituían cuando Parménides y Heráclito pensaban.

No se predica la irracionalidad, ni menos aún se re-· trocede ante la historia por tics de individualismo ro­mántico, no. únicamente se sigue afirmando lo que ya. era antes del silogismo y sus leyes: el poema. Solamente se escriben sentencias -gemas engastadas por el punto y aparte de su soledad en cuarteto- incitándonos a ru­miar lo que sigue dándonos que pensar: lo verdadera­mente problemático.

Estamos ante un puñado de aforismos. Tal vez abundarán los sistemáticos que no querrán

63

reconocer el remitente amplísimo de estos f1'agmentos -allá pues) con su parpadeo. El estilo de vanguardia 1·epetirá su desprecio po1' las piedras y el sendero) ahora que ya somos · postromán.ticos. Cuando los residuos nos atonten) ¡ay! . cuando la radioactividad nos enferme, tarde tend1;emos que pensar en equilibrios) demasia­do tarde nos plantearemos qué es la técnica.

No hay tampoco una estética prefabricada: desde el tono quedo de un estilo inconfundible) un filósofo quie­re ser aprendiz de poeta y balbucea frases. El· diálogo sostenido con Holder/in y Rilke) Tra!el y Hebel, ofrece su poso. La Selva Negra y la historia de la filosofía se encuentran. Y dicen que era un provinciano retirado de su cátedra con ca1·a ·de campesino. · · · Con rapidez se esfuma· la pretendida pose del exiS­tencialista angustiado y abur1'ido. Están bien abiertos, por el contrario) los ojos ante -el cosmos, allí donde se juntan el cielo y la tierra) donde nosotros babitam'os. La pasión) la única pasión: de ·una vida se condensa/ y que­dan muchos silencios entre los espacios blancos de las páginas. ] unto a pequeños poemas en prosa permanece

. el pensamiento lúcido . . y) como siempre) el hombre y la palabra, el tiempo

y el ser) la poesía y el pensamiento) retornando .como las primaveras) recomenzadas y siempre vírgenes. No es ca­sual que Heidegger comprendiese los cuadros de Klee) las esculturas y g1'abados- de Chillida y los versos de Ch ar. ·

J. B. LLINARES .

Valencia) mayo de 1979

64 '

~=· . 5.

,:; . .

{1]

El camino y la medida, el sendero y la éanción. se encuentran en la misma vía.

Camina. soportando. el fracaso y la cuestión por la única senda que es tuya.

·65

• : ~ : : • • • ' • 1 ! . .

• • 1

[2]

,

Cuando la temprana luz de Ia mañana crece en silencio · sobre los montes ...

66

El oscurecimiento del mundo jamás alcanza la luz del Ser. ·

Venimos demasiado tarde para los dioses y demasiado pronto para el Ser. El poema que éste ha iniciado · es el hombre.

Ponerse ·en camino hacia una estrella) nada más. \

Pensar e~ ceñfrse a un único pensamiento) que un · día se mantendrá como una estrella en el cielo del mundo.

67

[3]

Si delante de la ventana de 'la cabaña una racha de vien~ to en remolino empieza su canto en la tormenta que se desata ...

. '

68

Si · ta audacia del pensar brota de la exigencia del Ser, florece entonces el lenguaje del destino.

Tan pronto como tenemos la cosa ante los ojos y en ·el corazón estamos atentos a la palabra, surge afortunado el pensar.

Poco4 han . sentido suficientemente la. diferencia entre un objeto aprendido y ttna cosa pensada.

Si en el pensar nos las hubiésemos no con meros ene­migos sino con quienes nos cont'raargumentaran, más propicia sería esa tarea.

69

[4]

Si en desgarrado cielo de lluvia la" clara. luz del sol . se desliza de pronto sobre la oscutidad de las praderas ...

70

Nosotros nunca somos los que vamos a los pensamien­tos, son ellos los que vienen a nosotros.

Es la hora propicia para el diálogo.

El diálogo nos prepara para la -reflexión compartida, que ni resalta la opinión contraria ni admite el asentimiento acomodadizo. El pensar se mantiene tenaz al viento del asunto.

De tales encue·ntros quizá salgan algunos convertidos en expertos en el oficio de pensar, y de ese modo, inespe­radamente, de entre ellos uno será un maestro.

71

[5]

Si, cuando empieza la calor, solitarios narcisos florecen ocultos en la pradera ·y la rosa de los Alpes resplandece bajo el arce ...

. '

72

El esplendor de la sencillez.

1 •

Solamente la forma conseguida consetva la visión. La forma , conseguida, en efecto, descansa en la poesía.

¿A quién podría sobrecogerle la alegría mientras sólo desease evitar la tristeza?

El dolo1· nos regala la fuerza de la salud precisamente allí. donde no .la sospechamos.

73

[6]

Si el viento, dando un cambio brusco, empieza a gruñir _ por entre las vigas de la cabaña y el tiempo quiere po­nerse cada vez peor ...

74

/

Tres . peligros son una amenaza para el pensar.

El bueno> y por eso salvífica, es la vecindad del poeta que canta.

El perverso, y de ahí su máxima agudeza, es Bl pensar mismo. Ha de pensar contra sí mismo y sólo lo consi­gue raras veces.

El peligro malo, el peligro confuso, es el filosofar.

' .

75

. i

[7]

Si un día de verano la mariposa se posa sobre una :flot / y, teniendo cerradas las alas, con ella se balancea al vi~n­

to de la pr~dera ...

76

Toda audacia del espíritu es la respuesta a la fascinante irrupción' del Ser) que convoca nuest1'o pensar al juego del mundo.

Al pensar) cada cosa se convierte en solitaria y pausada. '

En la paciencia c1'ece la magnanimidad.

, ,.

Quien· tiene grandes pensamientos también ha de tener grandes errores. .

1 .

77

[8]

Cuando el arroyo en la montafia, . en el silencio de las noches, va narrando sus caídas sobre los bloques de

· peñas ...

78

Lo más antiguo de lo antiguo nos sigue en nuestro pen­sar y por eso viene a nuestro encuentro.

Por ello el pensar se mantíene en el advenimiento de . lo . que ha sido, y por eso mismo es el pensar conmemo-

'" raczon.

Ser antiguo significa: . haberse detenido a tiempo, pre­cisamente allí donde. el ·itnico pensamiento de toda una obra se halla inserto en su estructura.

Nos es lícita la osadía de dar el paso atrás que va desde la filosofía al pensamiento del Ser tan pronto como en el origen del pensar nos hayamos sentido en nuestra tierra~ natal.

79

[9]

Cuando en las noches de invierno las tormentas de nie­\ ve sacuden la cabaña y una mañana el paisaje, total­

mente nevado, se encuentra en calma ...

80

{ '

: : ·~

El tener que hacerse palabra el pensamiento tan sólo hallaría la paz. en su esencia si fuese incapaz de decir lo que ha de permanecer inexpresado . .

Tal incapacidad conduciría al pensar ante la cosa.

Lo expresado en palabras no es nunca) en lengua algu­na) lo dicho.

Que un día haya de pronto un pensamiento consumado, ¿quién) de entre los que de ello se asombran, desearía sondearlo? ·

81 6 ..

[10]

Si desde las pendientes del valle de .altura, pot donde ·los r~baños. se desplazan con lentitud, las esquilas y cen~ cerros no dejan de. sonar . . . .

82

Todavía está encubierto el carácter poético del pensar.

Allí donde se muestra) se parece durante mucho tiempo a la . utopía de un entendimiento medio poético.

La poesía que piensa) sin embargo) es). en verdad) la topología del Set.

A éste ella le dice el. luga1· de su esencia.

83

[11]

Cuando los rayos del sol de la tarde, entl'emetiéndose por algún resquicio en el bosque, circundan de oro los . . troncos ...

84

Los troncos vecinos de la poesía son el canto y el pen-_ samiento.

Los tres brotan del Ser y se elevan en su , verdad.

Su relación nos da a. pensar aquello que Holderlin·canta de los árboles del bosque: ·

«Y quédanse. sin conocerse el uno al. otro, los troncos vecinos, el tiempo que están en pie.»

. \

85

[12]

Los bosques se extienden, los arr9yos descienden, las rocas perduran, Ja lluvia cae.

Los campos aguardan, las fuentes manan, los aires todo lo habitan, la bendición medita.

Escrito en 1947.

86

Estas versiones qq1s1eron ser, en 1978, un pequeño regalo para mis compañeros del Departamento de Metafísica de la Uni­versidad de· Valencia. Al escribirlas tuve la suerte de contar con la ayuda amistosa de Martha Koller, Jua'n Manuel Navarro Cor­dón, Rafael, Ballester Añón y Pete Bessó. La versión catalana se publicó en Valencia, en la colección «Fuentearnera», durante la primavera de 1979, gracias a Amós Belinchón y Pere ·Bessó. La versión castellana puede editarse ahota por el interés y la cons­tancia de Rafael Millón y Félix de Azúa. Deseo que . sigan dedi" cadas a todo el grupo humano que las motivó y a esos breves años, ahora ya un trozo de juventud en el recuerdo, en los que en dicho equipo cuajaron , unas relaciones que todavía perduran en mi memoria como una hermosa excepción.

Berlín, febrero de 1986

87