gracia nord 43

Ja tenim loteria

núm. 43

GRÀCIAREVISTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS GRÀCIA NORD-VALLCARCA

l'associació on tothom hi té cabudaAny 2014 - Tercer Trimestre

núm. 43REVISTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS GRÀCIA NORD-VALLCARCA

l'associació on tothom hi té cabudaAny 2014 - Tercer Trimestre

REVISTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS GRÀCIA NORD-VALLCARCAl'associació on tothom hi té cabuda

Any 2014 - Tercer Trimestrenúm. 43

nordnord

PRESIDENTJoan Falqués i Serra

SECRETÀRIAIrene Güell Vives

TRESORERACarmen Hernández

Pallás

INFORMACIÓAv. Vallcarca, 99-101, bxs

http://gracia-nord.blogspot.com

[email protected]

COORDINACIÓAugust Lorente i Tibau

COL·LABORAXavier Gállego i Lucas

Josep Riera AgustíAugust Lorente i Tibau

Manuel ToribioCarles GironellaGuillermo Krauel

DISSENY GRÀFICAugust Lorente i Tibau

IMPRESSIÓZukoy 5

PORTADA

43butlletí trimestral

viu

al B

AR

RI,

com

pra

al B

AR

RI

El butlletí no es fa responsable de l’opinió dels seus col·laboradors.

Les Associacions de Veïns i Veïnes no disposen de mitjans propis

per a desenvolupar les seves activitats, per la qual cosa la teva

afiliació i ajuda és fonamental. Si creus en la solidaritat i el res-

pecte, si t'agraden les zones verdes i l'aire pur, si t'interessa la

cultura i l'esport, si voleu lluitar per un barri millor per a tothom,

uneix-te a nosaltres; et necessitem.

GRÀCIAnord

2

tercer trimestre - Any 2014

La taula de convivènciatemps nous, velles solucions

GRÀCIAnord

3


En l’editorial del número 42 de la nostra revista, just abans de l’estiu, fèiem esment a la Taula de convivèn-cia de Vallcarca.

En parlàvem com a “oportunitat històrica” de refunda-ció social i, de retruc, urbanística del barri.

Amb el pas dels mesos la Taula va fent el seu camí. Una reunió succeeix les anteriors. Els passos són lents però ferms. Molt lentament (massa per a molts i mol-tes) es van posant damunt la taula els temes (i dis-crepàncies) que el barri ha d’anar reconduint i soluci-onant: la reforma urbanística i la pau social (que ha de ser volguda per tots els actors en escena i passa, necessàriament, per respectar escrupolosament els altres; quelcom que ha generat molt malestar i és el primer compromís a assolir si es vol continuar avan-çant).

Cada mes i mig aproximadament, a la seu del Districte i sota la supervisió i dinamització del Comissionat, en Miquel Esteve, les diferents associacions i agents de Vallcarca s’asseuen a debatre els més diversos temes.

Aquest és, en sí mateix, un èxit: l’haver aconseguit que grups de tan diversa tipologia i ideologia puguin compartir un espai de diàleg... i continuïn fent-ho!

La Taula presenta alguns avantatges evidents:

1.D’una banda, com hem dit, és l’espai de trobada per a tothom. I diem tothom amb majúscules. Tothom hi pot dir la seva. Ningú n’ha de quedar exclòs. Aquest és el seu més preuat valor i actiu.

2.De l’altra, és un recurs organitzatiu senzill, operatiu i intel·ligent. Un recurs que facilita l’abocar sentit comú en un teixit social molt malalt. Un sentit comú que, a més a més d’indispensable, pot tenir un acusat caràc-ter pal·liatiu d’aquesta problemàtica social a la que ens referim.

Cal fer pedagogia entre veïns i veïnes per que entenguin i acceptin que aquesta és l’única via per desencallar el conflicte convivencial que el nostre barri ha patit els darrers anys. Des d’aquesta Associació en som cons-cients i en fem apologia, com no podria ser altrament.

Cal, doncs, defugir maximalismes i personalismes. Aquestes són actituds que no sumen, ans el contrari soscaven les encara dèbils estructures de diàleg que entre tots i totes estem creant.

Cal evitar pensar que hom és posseïdor de la veritat ab-soluta i de la raó. Com tantes coses en el nostre temps, en aquesta Taula de convivència, rés és evident i tot es posa en judici.

Els temps d’un ordre únic i universal, vàlid per a tot-hom, han passat a la història. Avui cal dialogar, apor-tar, pactar i, sovint, renunciar a part de les pròpies de-mandes i creences per obtenir un resultat acceptable i vehiculador per a totes les parts. Quelcom que es va fer força bé fa anys i que es coneixia amb el nom de consens. Us en recordeu?

Com dèiem en començar temps nous, solucions velles. Apostem fort per la taula. De ben segur, nosaltres i les futures generacions en sortiran beneficiades.

Fons de solidaritat de la Fundació Agbar En aquest número 43 de la nostra revista us volem fer arribar una informació que, atès el seu interès social i econòmic, no hem volgut deixar de banda.

Parlem del Fons de Solidaritat que Aigües de Barcelona ha creat; una bossa amb diners (d’aquí el nom de “fons”) a fi i efecte d’ajudar aquells sectors més desafavorits de la nostra societat, la més propera, en el pagament del seu consum d’aigua. Posat en funcionament el 2.012, ha atorgat en aquest temps nou mil ajudes directes.

S’adreça a aquelles famílies que actualment es troben amb severes dificultats econòmiques. Aquestes po-den optar a aquest “subsidi” presentant (això sí, visca la burocràcia) una primera instància i, un cop rebut el primer vist-i-plau, adreçar-se a una segona finestreta amb aquest informe favorable, on haurem de facilitar un seguit de documents. L’ajuda té un caràcter tem-poral, “només” de quatre mesos. Consisteix en la re-ducció d’una quarta part (25%) del trams del consum directe i, també, de la quota de servei (els mínims que tenim contractats). Malauradament, al nostre entendre, aquest ajut no s’aplica a la part de la factura referent als impostos, els tributs. Per tot plegat, creiem que si bé és un important pas endavant, com sempre, es queda curt. Quina llàstima!

Càritas i Creu Roja són les dues associacions que de-terminaran, en funció als seus criteris i a la seva àm-plia experiència en l’ajut social al nostre país, quins dels expedients sol·licitats, són susceptibles de rebre aquest subsidi.

Si creieu que us pot interessar, us adjuntem força in-formació que us permetrà tirar endavant amb la vostra sol·licitud.

Us adjuntem el text d’Aigües de Barcelona presentant aquesta campanya:

Al lado de las personas Aigües de Barcelona es una com-pañía comprometida con las personas que viven en los municipios donde está presente. Es en un momento como el actual cuando una empresa con una clara vocación so-cial ha de reafirmar su voluntad de cooperación. El Fondo de Solidaridad es una iniciativa de Aigües de Barcelona que tiene como objetivo llegar a los sectores más desfa-vorecidos de la sociedad y con esta finalidad se dirige al colectivo de personas en riesgo de exclusión social, con la voluntad de contribuir a superar dicha situación. La ayuda de Aigües de Barcelona está dirigida a las familias con graves dificultades económicas, facilitando el acceso al consumo básico de agua en su vivienda. La ayuda con-siste en una bonificación a aplicar en la cuota de servicio y en el consumo de las facturas posteriores al momento de la confirmación de la concesión de la ayuda por parte de Aigües de Barcelona, durante un periodo de cuatro meses (quedan excluidos los impuestos y otras tasas). En cualquier caso, se garantizará la continuidad del su-ministro durante el período de vigencia de la bonificación. El Fondo de Solidaridad se articula a través de líneas de colaboración directas con los Servicios Sociales del Ayun-tamiento, Cáritas y Cruz Roja, siendo estas organizaciones quienes determinan, en base a sus criterios y conside-raciones, quién es beneficiario de la ayuda contemplada en el Fondo de Solidaridad, expidiendo el correspondiente documento acreditativo del derecho a la percepción de la ayuda.

ALTRES AJUTS i BONIFICACIONS: · Tarifa social · Llars amb més de tres persones · Bonificacions en la Taxa metropolitana de Tractament de Residus

· Cànon social.

MÉS INFO A AQUEST WEB: http://www.aiguesdebarce-lona.cat/ca/bonificacions Per l’August Lorente i Tibau, veí de Gràcia Amb la col·laboració d’en Manuel Toribio.

GRÀCIAnord

4


Hemos asistido a… En el Consell de Barri de junio pasado y el último Plenari del Districte, el día 7-10-2014, no hubo nada significativo para “nuestra causa”. En éste, la Regidora, Sr. Fandos, anunció que el acondicionamiento de nuestros micro-espacios “Refugi d’Obreres” y “Casita blanca” estaban concluídos, eso sí a falta de algunos pequeños ‘flecos’ y la pintura de la pared que lindaba con la Casita blanca. Ambas cosas, cuando se escribe esta reseña, ya están concluídas; por cierto, la segunda está gustando bastan-te en el barrio, por lo que felicitamos a los autores. De los microespacios no podemos decir lo mismo y, como lo hecho, hecho está, procuraremos ir mejorándolo poco a poco. Os comunicamos que a finales de este mes de no-viembre tendremos una reunión con el Distrito para dar estas obras por terminadas, momento en que planteare-mos algunos otros ‘flecos’ que consideramos son necesa-rios para “redondear la obra”. Os tendremos informados.

--------------------

Desde la edición de nuestra última Revista ha habido dos reuniones de la “Mesa de diálogo para la pacificación del barrio de Vallcarca”, en julio y a primeros de noviembre. En ellas, como ya es conocido, se tratan básicamente dos temas: LA PLANIFICACIÓN URBANÍSTICA DE NUES-TRO BARRIO y LAS FIESTAS POPULARES EN EL MISMO. En ambas reuniones se ha manifestado la dificultad de entendimiento entre dos posturas, no enfrentadas pero sí poco flexibles a la hora de condescender sobre posici-ones relacionadas con el civismo, la cultura, la actividad de un barrio, etc. en beneficio de la convivencia de to-dos. Sobre todo en uno de los dos principales puntos que suelen tratarse: las fiestas en el barrio (en lo referido a número de ellas, ubicación y duración de las mismas y molestias que generan -música por encima de los deci-belios permitidos y desperfectos o consecuencias poste-

riores-), las cuales deben tener autorización del Distri-to. Pues bien, hasta ahora (la última de estas reuniones tuvo lugar el pasado 6 de noviembre) no sólo no se ha avanzado sino que parece poco probable la posibilidad de algún acuerdo para que unos y otros, flexibilizando sus posturas, hagan que la actividad festiva y la parti-cipación ciudadana no concluya con molestias, insopor-tables para unos, y no deseadas, pero realmente poco combatidas para su erradicación, por los otros.

Esta última reunión concluyó con el acuerdo de hacer una Comisión de Fiestas entre las partes afectadas con el objetivo de concretar cuántas, dónde, cuándo, hasta qué hora, etc. se deben permitir. Las conclusiones se pa-sarían al Ayuntamiento para su aprobación. La realiza-ción de las fiestas propuestas sería factible siempre que hubiesen sido solicitadas y tuviesen la correspondiente autorización del Distrito, quien asumiría el control de las condiciones pactadas. Esperemos poder encontrar ese punto de coincidencia (creemos que deseado por todos), lo cual necesitará de buenas dosis de generosa cesión de las propias convicciones. El otro aspecto es la planifica-ción urbanística del barrio. Este punto sí está llevando una línea de actuación específica con el objetivo de, con la participación de todos, conseguir el mejor barrio po-sible. Se nos ha anunciado que, en breve, se realizarán unas jornadas de participación ciudadana con mesas en las que se tratarán los distintos aspectos que componen el barrio. Y para que resulten lo más eficaces posible se desea una masiva colaboración, pues cualquier persona tiene su opinión o punto de vista sobre aspectos y luga-res que son de utilización pública. En el próximo núme-ro informaremos sobre cómo se han desarrollado y qué conclusiones se han sacado.

--------------------------------

GRÀCIAnord

5


Avui parlem amb la cristina En la línia encetada al darrer nú-mero de presentar als lectors i lec-tores de la nostra revista persones i entitats lligades a Vallcarca, avui us proposem conèixer na Cristina Augé, una noia que regenta la pa-pereria Alaska, un dels comerços més nous del barri.

És divendres al vespre. Al novem-bre ja fa estona que fosqueja. Ar-ribo a l’Alaska i només entrar ja em sento com a casa. No sé que té aquesta botiga que aporta bon rotllo només posar-hi els peus. La tenda, petita i coquetona, és força plena. La Cristina, la propietària, amb qui he quedat per parlar està atenent unes clientes. M’espero cinc minutets comptats tot reme-nant els llibres exposats, no molts, però excepcionalment ben selecci-onats. Penso que tenen productes de qualitat, escollits amb criteri i que em trobo en una botiga on fàcilment, per exemple, pots triar regals originals i amb encant...

Amb una mirada em fa entendre que és a punt d’acabar. Anem al

bar del costat. Ens asseiem a la terrassa; fa fresca però és un cap-vespre agradable. Això sí, el soroll del trànsit hi ha moments que es-devé un suplici. De reüll es mira la porta d’entrada, ha deixat la seva mare fent els “serveis mínims”. Ens prenem uns cafès i unes in-fusions.

La Cristina Augé porta un any i mig al barri. Des del primer dia que la vaig conèixer sempre l’he vist amb un somriure d’orella a orella. Avui vesteix informalment, uns texans i un jersei, blau i gruixut, amb un fulard modern que li torneja el coll.Na Cristina té 37 anys i m’explica que sempre ha treballat en el món del comerç, encara que aquesta és la seva primera papereria. Cada dia ve des del Guinardó, on viu.

Vallcarca va ser per a ella un petit descobriment. Pel que expressa en parlar sembla encantada amb el nostre barri. Hi va arribar un bon dia, amb la seva mare (amb qui està estretament unida), passe-jant tot cercant un indret on obrir

una papereria. Li va agradar ràpi-dament el joc de llums de l’avin-guda, l’ampla vorera, l’espai de la botiga, la seva accessibilitat i, també, la cordialitat dels vilatans.

Tot fent números veié la viabilitat de la seva proposta i, al juny de 2.013, començava la seva peti-ta aventura entre nosaltres. Ara, ja amb certa perspectiva, afirma somrient que se sent molt ben acollida pels vallcarquencs i va-llcarquenques.

GRÀCIAnord

6


Li pregunto que per què una papereria. Em narra el seu amor pels llibres, pel paper, pel seu aroma. Una passió que afirma haver heretat de sa mare. Modesta com és, em diu que cada dia aprèn dels clients que la visiten. I és que a la Cristina, el tracte humà, és el que millor la defineix.

M’explica que ha creat una pàgina de facebook on va, cada dia, ampliant la informació dels seus productes (facebook.com/alaskapaper/), de la seva actualitat, dels seus pensaments... S’hi va posar després de fer un curset de Barcelona Activa a la Jaume Fuster. I és que, avui, si no ets a la xarxa, no ets!

Parlant de les seves aficions em conta mil històries, per exemple que el seu darrer llibre és “Com si fos ahir” de l’escriptora vallcarquenca Teresa Muñoz; tot un èxit d’enguany; o que el viatge més apassionant que ha fet –i que sospira poder repetir- va ser fa dos anys al Japó; que la seva cançó preferida és el “Boig per tu” de Sau tot i que la clàssica li encanta; una miqueta enrojolada em confessa que és tota una fan del “Gran Hermano” i que, a una illa deserta, segur que s’hi enduria la seva tauleta tàctil (riem quan li dic que si és deserta potser no hi haurà electra i no

la podrà recarregar) i se n’hi aniria segur amb la seva mare...

Parlant més seriosament, del futur n’espera salut en primer terme; en segon, que la bona marxa de la bo-tiga es consolidi i, en darrer lloc creu que la possible independència de Catalunya podria ser un significatiu benefici per a la comunitat.

Es mostra molt crítica amb les taxes i impostos que han de suportar els autònoms i que, segons em pre-cisa, és la causa d’un ofegament constant i lent de no pocs comerços. Afirma no entendre determinades pràctiques comercials així com una certa laxitud dels responsables al respecte.

Insinuo coses que mai no faria i en destaca algunes: no aniria a sopar amb cap polític, difícilment votaria al PP, no la veurem jugant a futbol i segur que no treballaria en res relacionat amb la mort. Creu molt complicat viatjar a la Índia i que, en principi, no as-sistirà a cap concert de folklore, flamenc o similars.Acabem la nostra distesa xerrada parlant de les obres de remodelació del barri. No li agraden massa. Ma-lauradament, a certes hores, precisa que alguns es-pais es limiten a la trista funció de pipican. Coincidim en lo maldestres que han estat els responsables en la tria dels bancs i dels pals grocs!

D’un tema a un altre hem dedicat gairebé una hora, agradabilíssima, parlant distesament.

Li desitgem la millor de les sorts i que els seus anhels es puguin anar complint i que l’esdevenidor li sigui d’allò més favorable, de tot cor! S’ho mereix...

August Lorente i Tibau.Veí de Gràcia.

GRÀCIAnord

7


Una altra Barcelona hauria estat possible Al barri de Gràcia, travessada pel carrer Providència, es troba una de les places més belles d’aquesta vila: la Pla-ça Rovira. Al mig de la plaça, un home seu a un banc mirant a l’infinit i, als seus peus, una placa recorda qui és i què va fer per la ciutat. El seu nom: Antoni Rovira i Trias; el seu somni: un projecte d’eixample diferent al d’Ildefons Cerdà presentat sota una cita de l’arquitecte i enginyer Léonce Reynaud, “Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte” (la traça d’una ciutat és obra del temps, més que no pas d’un arquitecte) . L’any 1854 l’Ajuntament de Barcelona, pressionat per la indus-trialització de la ciutat i l’augment constant de població, va decidir enderrocar les muralles per fer de Barcelona una ciutat més higiènica, així com per connectar-la amb les viles que l’envoltaven: Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sarrià... Per aquesta raó, l’Ajuntament va convocar un concurs municipal per crear un ambiciós projecte d’ei-xample que faria de Barcelona una ciutat a l’alçada de les altres grans capitals europees. Aquest concurs va tenir un projecte guanyador, el de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, que plantejava un creixement radial de la ciutat, a

l’estil dels projectes d’eixample de París i Viena, amb un centre o casc antic, en aquest cas Ciutat Vella, del qual partien diverses avingudes cap a l’exterior.

Malauradament, a Madrid, el Ministerio de Fomento va imposar a la ciutat la posada en marxa del pla d’eixample ideat per Ildefons Cerdà, un model completament dife-rent, quadricular i amb illes de cases regulars. Res a veu-re amb el projecte guanyador aprovat per l’Ajuntament, però que sens dubte va acabar donant a la ciutat una morfologia que encara, avui dia, es manté i demostra que és efectiva. El projecte de Rovira i Trias no va veure mai la llum, però l’arquitecte continuà treballant per la ciutat i és l’autor de les estructures de ferro dels mercats del Born, la Concepció, Sant Antoni i Hostafrancs, així com de la torre del rellotge que trobem al centre de la Plaça de la Vila de Gràcia.

Un home prolífic que imaginà una ciutat completament diferent a la que tenim avui dia. El resultat, sens dubte, hauria estat interessant. Per Guillermo Krauel

GRÀCIAnord

8


La diosa selene Desde el comienzo de la remodela-ción de la Avinguda de Vallcarca, la Associació de Veïns ‘Gràcia Nord-Va-llcarca’ siempre ha tenido en cuenta, esperando que algún día pudiera ha-cerse realidad, la idea de un vecino entusiasta del arte (él mismo es un artista) de colocar una estatua en al-gún punto de los actualmente remo-delados ‘espacios vacíos’ de “Casita blanca” y “Refugi d’Obreres” (como se sabe, uno al lado del otro en la citada Avinguda, tocando a la Plaza de Lesseps).

Hoy, día 3 de octubre, se ha hecho realidad. Efectivamente, una estatua de la diosa ‘Selene’ ha sido ubicada en el lugar que se ha considerado más idóneo en el segundo de los es-pacios antes mencionados, el Refugi d’Obreres.

Esta Asociación de vecinos, y su-ponemos que todo el barrio, quiere agradecer al impulsor de esta inicia-tiva, el Sr. Francesc Ruestes (vecino de Vallcarca y pintor-escultor de pro-fesión) el entusiasmo con que abordó su consecución e instalación. Vaya

también nuestro agradecido recono-cimiento al Ajuntament de Gràcia por su ‘facilitación’ y a Patrimonio de la Ciudad por su predisposición a bus-car en el almacén que posee, alguna pieza que estuviera en consonancia con el espacio al que iba destinada.

Nos comentaron la existencia de ‘Selene’ y ya, desde el principio, nos agradó. Esta figura es una par-te desgajada de un conjunto escul-tórico de tres divinidades (Minerva figuraba en el centro, Helios a un lado y Selene al otro) que, junto a cuatro columnas de piedra en cuyas cúspides se erigían águilas en posi-ción distinta, formaban parte de una

fuente que estaba ubicada en los Jardinets de Gràcia. Transcurrían los años 1929 a 1931.

De estas tres diosas, las dos pri-meras hace ya tiempo que ocupan, separadamente, sendos espacios en la ciudad de Barcelona. Selene ha dejado hoy su tranquilo reposo para compartir con este barrio su día a día, dignificándolo. Para este vecin-dario será un placer habitual su con-templación, lo mismo que para los esporádicos turistas que, ávidos de placer, arte y cultura, sabrán apreci-ar este inesperado “caramelo”.

Manuel Toribio R.

GRÀCIAnord

9


Dignificar un espai. seleneSelene fou per als grecs clàssics una deessa angu-lar. El seu nom prové de "selas": llum, en català. Acabaria essent reempla-çada per la més coneguda Àrtemis.

Era una deessa lunar, personificació de la Llu-na i reina de les nits de lluna plena que il·lumina els homes i els déus, i filla dels titans Hiperió i Teia i tenia per germans Hèlios (deu del Sol i del dia) i Eos (deesa de l'alba).

En la mitologia preolímpica, quan el seu germà Hèli-os abandonava el firmament, ella començava el seu viatge pel cel, després d'haver-se banyat en l'oceà primigeni que rodejava la Terra, muntada en el seu carro d'argent...

Se la representa en el cos d'una dona pàl·lida (mal-grat el fosc to de la nostra estàtua), amb vestits de seda i vaporoses teles, tocada al cap amb una mitja lluna, portant una torxa i conduint el seu carro de plata empès per uns bous blancs...Des d'aquesta associació (amb d'altres) hem anat "pactant" amb l'ajuntament els diferents aspectes que l'obra hauria de satisfer a nivell d'espai, mobili-tat, arbrat, mobiliari urbà, etc.

Vàrem reclamar amb certa insistència un monument, en concret alguna estàtua, a fi i efecte de dignificar aquesta plaça major que ha de ser el Solar del Refugi de les Monges.

Se’ns contestà que es col·locaria una estàtua de la deessa Selene de la que us estem parlant i de la que podeu gaudir i sentir-vos-en ben satisfets.Es tracta d'una actuació que ja s'ha fet en altres es-pais de la ciutat.

La nostra Selene no és un monument de nova creació. Ans al contrari, és una estàtua ben entrada en anys però els qui hi entenen, però, diuen que la imatge val molt la pena i que té un alt valor estètic i artístic.

Selene formava part d'un conjunt monumental amb altres estàtues i columnes. Parlem de la Font de l'Au-rora que el 1.928 i durant tres anys presidí els Jardi-nets de Gràcia. Aquest monument clàssic i mitològic servia de porta d'entrada a la Vil·la de Gràcia, d'ací la relació amb el nostre Districte, cosa que també haví-em sol·licitat a l'Ajuntament com a criteri en la tria...

Es considerà el 1.931 que el monument era excessi-vament gran i s'optà per desmuntar-lo i guardar les diferents parts i imatges al magatzem. a poc a poc s'han anat recol·locant en altres espais de Barcelona.

GRÀCIAnord

10


Així:•Les àligues que coronaven les quatre columnes corínties anaren a decorar el picnic de les àligues de la muntanya de Montserrat del zoo de la ciutat

•Hèlios, amb la seva quadriga, es col·locà als jardins del Turó Parc

•Minerva, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a MontjuïcPer tot plegat, Selene haurà estat la que més temps ha estat "guardada". Això, però, no significa que el pas de tants anys l'hagi respectat. De fet, hi ha unes petites parts malmeses o trencades, com els dits de les mans.

Enteníem, però, que calia col·locar-la tal i com estava. Els tècnics van pensar altrament i l’estàtua ha estat parcial-ment “reparada”

Finalment, des del divendres tres d'octubre, la nostra es-tàtua ja és al seu lloc.

Sobre un bonic pedestal, la imatge de Selene, domina el nou parc del “Solar de les monges”.

Hem sortit a Gràcia Tv i us hem preparat un bonic vídeo al nostre blog d’aquest dia, que esperem que us agra-di (http://gracia-nord.blogspot.com.es/2014/10/sele-ne_20.html)Es tracta d'una imatge de bronze, clàssica, airosa i es-velta.Bonica de debò.Dona un aire de sofisticació a l'entorn i, com desitjàvem, dignifica l'espai.Tot un encert.

Altres dadesAutor: Joan Borrell i Nicolau•Material: Bronze - Autor: Joan Borrell i NicolauFoneria: Fundición Hermanos Comas, MadridDimensions: 2,60 x 0,90 m H: base= 0,60 / estàtua: 2(h x a x b) en metres: 2,40x1,35x1,15 (total)2,20x1,35x1,05 (figura)0,70x1,20x1,15 (base) Data de col·locació inicial: 1.928Data de desmuntatge: 1.931

•Webs d'interès:http://ca.wikipedia.org/wiki/Selenehttp://www.borrellnicolau.cat/borrell/inici.asphttp://es.wikipedia.org/wiki/Fuente_de_la_Aurorahttps://www.flickr.com/photos/cinglesdeber-ti/9664528427/http://barcelofilia.blogspot.com.es/2011/01/la-font-de-laurora-jardinets-de-gracia.html

GRÀCIAnord

11


Buscant alumnes

Amb aquestes línies intentaré apropar el lector/a a la dramàtica situació per la que passen algunes escoles concertades del país i fer-nos una idea del que suposaria la seva desaparició.

temps nous, velles solucions

A casa nostra trobem tres grans ti-pologies de centre. Els privats, fi-nançats per les famílies dels seus alumnes; els concertats, que reben el suport econòmic (subvenció) del Departament d’Ensenyament –en el que es coneix com a “concert”- i que, de mitjana, suposa un 70% del pressupost del centre i, en tercer lloc, l’escola pública, finançada amb fons del govern.

Són molts els centres concertats a Catalunya. Uns vuit-cents, agrupats en quatre grans patronals. Algunes, la majoria, són escoles cristianes i agrupades en la FECC (Fundació de l’Escola Cristiana de Catalunya). D’al-tres, són escoles laiques o internaci-onals (associades en altres patronals com, per exemple, l’AEC).

En aquest article ens centrarem en l’escola concertada i en el seu difús avenir. El fet de rebre diners públics l’ha posat en el punt de mira de no poques crítiques, la majoria de sec-tors progressistes de la societat, cla-rament partidaris de l’escola pública i que, en no pocs casos, es decanten ideològicament per una única tipolo-gia d’escola: catalana, pública i laica, oblidant sovint el llarg recorregut so-cial i educatiu que l’escola cristiana ha suposat per al país. Des d’aques-tes línies en volem defensar la va-lidesa i viabilitat pel que suposa de llibertat d’elecció però també atenent al seu evident servei públic, dia a dia, mes a mes, any rere any.

El fet de ser, sovint, institucions més que centenàries, si bé d’un costat els

aporta prestigi i dignitat, de l’altra els suposa disposar d’instal·lacions i edi-ficis antics i obsolets, cars de mante-nir i de baix rendiment econòmic.

Anem, però, a pams. Dels Jocs Olím-pics ençà, la societat catalana es transforma a tota velocitat: tecnolo-gies, immigració, noves tipologies fa-miliars i socials... L’escola és, tradici-onalment, una institució molt reticent als canvis sobtats, pel que d’inercial presenta. Malgrat tot, aquests can-vis l’afecten en gran mesura i en pa-teix fortes pressions amb les que ha d’aprendre a conviure.

Situació i amenaces actuals Si a aquestes pressions socials hi afegim un continu degoteig de lleis (en funció del color del govern de torn), les dificultats derivades de les noves realitats familiars (que dificul-ten sovint el desitjable lligam escola-família), la necessitat d’assumpció de funcions que abans compartia amb aquestes, la burocratització de la tas-ca docent, els experiments pedagò-gics de dubtosa eficàcia (ordinadors a les aules -1x1- o la sisena hora de la pública –que ensorrà econòmica-ment el departament-) i, finalment, les retallades derivades de la crisi del 2.008 ençà (i impagaments d’una ad-ministració al límits), el desànim dels professionals -quan no estrés o de-pressió- o el gran percentatge d’im-pagats.

Tot plegat fa que l’escola concerta-da catalana hagi entrat en una crisi de difícil, imprevisible i poc favorable pronòstic. No són poques les escoles

abocades a la fallida i que han hagut de trobar en el préstec bancari l’úni-ca sortida (almenys a curt termini) i alternativa, malgrat que els suposi endeutar-se encara més.

La situació actual Hores d’ara l’asfíxia econòmica esde-vé insostenible per a molts centres. Molts ja han tancat.

Si bé, percentualment, la pèrdua glo-bal d’alumnat en els centres concer-tats es situa en un 2% respecte de fa 10 anys (coincideix amb el guany de l’escola pública), és en aquelles acti-vitats i serveis oferts (menjador, aco-llida matinal o activitats extraesco-lars) i que, des de sempre permetien equilibrar els pressupostos, on s’ha notat més la minva de participació.

Els usuaris del menjador s’han reduït més del 30%. Un xic menys els de les extraescolars. Un altre punt complex i de mal solucionar és l’imparable as-cens de la morositat que s’ha doblat en els darrers anys.

Ara bé, el més preocupant de tot és la reduïda matrícula en els primers nivells, en especial a P-3. La causa principal cal cercar-la en la baixa natalitat a les societats occidentals, empitjorada, si cap, per la crisi i la manca d’incentius públics a tal efec-te. Aquests darrers exercicis, veiem com, any rere any, la matrícula a P-3 minva i s’observa, amb evident pre-ocupació, com moltes escoles es ve-uen abocades a tancar grups (línies) amb la conseqüent pèrdua del con-cert. Si la situació no s’aconsegueix

GRÀCIAnord

12


revertir, aquest problema s’agreuja a P-4 i així successivament cada curs escolar. En aquest context, quadrar números, esdevé impossible per als administradors escolars i l’escola, so-vint, pot arribar a fer fallida.

Aquests serien els aspectes més evi-dents, ara que n’hi ha d’altres més matisables. Em sembla evident que l’evolució social i sociològica de la Ca-talunya del XXI tampoc ajuda l’escola cristiana. Lentament però inexora-ble, esdevenim una societat més lai-ca. L’etiqueta d’escola cristiana, que antany era sinònim de qualitat per a molts sectors de la societat, esdevé ara un llast afegit a unes escoles ja força “tocades”.

Avui està més de moda (fins i tot “mola” més) portar els fills a l’escola pública, que es veu i es viu com quel-com més actual cosa que, de retruc, situa l’escola concertada en el passat. I això no s’esdevé sempre per raons econòmiques, atès que classes mit-janes benestants que abans nodrien l’escola cristiana, ara la defugen.

A més a més cal contemplar les for-tes inversions que Educació ha fet en l’escola pública d’ençà la democràcia i que ha permès igualar (si no superar) l’escola concertada en instal·lacions, edificis i equipaments i, massa so-vint, amb els professionals.

Si hi afegim que el cost de la públi-ca és més reduït, moltes famílies es plantegen una simple qüestió:

Per què portar el meu fill o filla a l’es-cola concertada?

El futur a mitjà termini L’escola concertada haurà de fer mans i mànigues per intentar rever-tir l’actual estat de coses.

El problema, com sempre, és trobar l’estratègia més adient.

Sovint ens plantegem dilemes com: · cal renunciar al caràcter cristià per “semblar més moderns”?

· Cal que ens unim dues o tres esco-les properes per sumar potencials? [assumint cadascuna una certa es-pecialització]

· Cal anar a “cercar infants” fora de la nostra zona tradicional d’influèn-cia?

· Oferim un “pack de benvinguda” als nous usuaris i els fidelitzem amb un compromís contractual de permanència? [a l’estil de les com-panyies telefòniques]...

Evidentment, el futur podria passar per aquests aspectes però, sobretot, per cercar obstinadament una excel-lència i una eficàcia, ara perdudes. Oferir alts nivells de qualitat pedagò-gica i humana, hauria de ser la porta de sortida d’aquesta profunda crisi, amanit tot amb la recuperació d’una identitat en entredit i de l’autoestima dels mestres i de les mestres, massa castigats per una societat competiti-va i poc gratificant.

L’escola cristiana, probablement, ha d’acceptar que s’ha d’aprimar: menys centres però millors i més efi-caços. Això suposa fortes inversions per intentar igualar, si no superar, les escoles públiques de l’entorn. Els cal recuperar l’avantatge respecte d’aquestes. Un fet que, per si sol, justificaria les quotes que les famí-lies paguen cada mes (sisena hora/activitats complementàries, aporta-cions a les fundacions...). No és difí-cil imaginar-se un mapa escolar ben diferent del d’abans de la crisis, en el que l’escola cristiana haurà perdut part del seu pes tradicional... Ara bé, això s’ha de veure com l’oportunitat de modernitzar-se i de millorar-ne l’oferta i, de retruc, d’assegurar-ne la pervivència.

Cal també que l’escola cristiana vet-lli per trobar complicitats (fins ara

gairebé utòpiques), marcs de treball compartits i espais de complicitat i de sincera i efectiva col·laboració amb l’escola pública i amb l’admi-nistració (no sempre favorable a l’escola privada).

Crec que una via a analitzar seria com mantenir i fer públics i notoris aquells aspectes d’excel·lència del seu dia a dia professional i que, so-vint, passen desapercebuts per al gran públic: l’acollida universal, un marcat sentit de servei desinteres-sat i d’utilitat socials; la prevenció, en ser un dels coixins de la societat en permetre als fills de la immigra-ció sentir-se a casa; un tractament eficaç i constant de les necessitats educatives especials... En poques paraules “vendre” valors i certesa, modernitat i servei, utilitat i eficàcia.

Cal, en resum, recuperar els positius elements que l’escola concertada aportà en la transició democràtica a la nostra societat, en especial l’au-toestima que permeti fer entendre a la ciutadania catalana del 2.014 que l’escola concertada catalana és una opció de qualitat, moderna i com-petitiva; una escola que suma i que aporta al país un plus a la seva so-cietat, que l’ajuda a cohesionar-se i n’evita, en la mesura del possible, la segmentació i la desigualtat. Cal que l’escola surti del seu embolcall i obri portes i finestres per explicar-se, per fer pedagogia a tothom dels seus valors universals: l’equitat, l’autonomia individual, la igualtat, la integració i el reconeixement de la diversitat. Valors que impregnen el seu tarannà i totes les seves acci-ons educatives i formadores. Valors que poden i han ser el pal de paller de la seva recuperació.

Per l’August Lorente i Tibau Veí de Gràcia i mestre a

l’Escola Anna Ravell, del Poble-Sec

GRÀCIAnord

13


isabel, una aconseguida producció televisiva Dins de l'ampli ventall de sèries de ficció que hom pot trobar a la graella televisiva (als canals en què encara no toca pagar per visionar) només unes poques s'enduen el privilegi de romandre en la retina de l'espectador/a poc temps després de la seva emissió, bé perquè han sabut retenir l'interès a base d'un sòlid argument o guió, bé perquè la tasca actoral ha proporcionat alts nivells de lluentor, o bé perquè, per motius que se'ns escapen, han sabut captivar l'audiència, que els ha atorgat un grau de perdurabilitat a considerar, d'entre la multitud de produccions que passen tot sovint sense pena ni glòria. Avui volem destacar una sèrie de la pro-ductora catalana Diagonal TV (artífex també d'”Amar es para siempre” o “Sin Identidad”) que compleix amb les premisses esmentades, i que creiem que mereix, tard o d'hora, un visionat, ja a partir d'ara en els diferents formats o plataformes en què tinguem l'oportunitat de fer-ho. Estic parlant d' “Isabel”.

Aquesta sèrie, en què es recrea la trajectòria personal i política d'Isabel I de Castella, que va regnar entre 1474 i 1504, consta de tres temporades de tretze capítols cadascuna, totes tres ben diferenciades, si bé seguei-xen amb certa fidelitat històrica la lluita per aconseguir la Corona en la primera temporada, l'assentament del projecte de monarquia dels Reis Catòlics a la segona temporada, i els esforços, a la tercera, per resoldre el problema successori i no cedir, davant la complicada escena internacional, el poder i els territoris aconse-guits a partir de la unió de les corones de Castella i Aragó, i les decisives mesures que impulsaren Isabel i Ferran, aquest darrer tant coprotagonista (“tanto mon-ta”) al llarg de la sèrie, que finalitza, però, amb la mort de la reina castellana.

Sens dubte, la potència argumental rau en el contingut històric i connecta amb cadascú de nosaltres, Aquesta sèrie, en què es recrea la trajectòria personal i política d'Isabel I de Castella, que va regnar d'emmotllar a dins nostre bona part del que els/les guionistes (que es van canviar a partir de la segona temporada a l'igual que el director) ens volen oferir, per acabar d'atreure'ns l'interès o rebutjar el producte resultant. Sembla ser, arran l'audi-ència general assolida, que la producció ha gaudit d'una bona acollida, refrendada per l'interès de moltes cadenes internacionals per comprar gaudit d'una bona acollida, refrendada per l'interès de moltes cadenes internacio-nals per comprar els drets d'emissió. Per a l'espectador/a

que no l'hagi vista, i tingui interès en les sèries de rere-fons històric, po-dem comentar que no gaudeix de la imaginació i tensió sorpresiva de “Joc de Trons”, ni es re-crea amb el sexe o la violència com a “Spartacus” o “Roma”. I, tot i que pot agradar a qui va fruir amb “Els pilars de la terra” o “Un món sense fi”, potser pot emmirallar-se (tot i la mo-dest pressupost) més amb produccions com “Els Borgia” (n'hi ha dues sèries recents al mercat amb la idèntica marca ), o “Els Tudor”, amb les quals comparteix certa coincidència temporal i, en conseqüència, personatges comuns.

Concebuda inicialment com una sèrie de temporada única, en què es narrava l'ascensió de la protagonista a la Corona castellana enmig de no poques dificultats, com ara intrigues familiars o el poder en mans de la noblesa, tant al regne de Castella com el d'Aragó, la producció, que es va començar a rodar el 2011,va patir de bon començament també força problemes, i és que el sol fet de la seva emissió obligava Televisió Espanyo-la a desemborsar una quantitat de diners considerable, cosa que, en plena crisi econòmica, va fer que la sèrie hagués de romandre als calaixos de la cadena pública força mesos abans de poder veure la llum. Quan ho va fer, va connectar de mica en mica amb l'audiència, i veient l'èxit de la primera tongada d'episodis, els di-rectius de l'ens van donar llum verda perquè la sèrie tingués continuïtat. En aquesta primera temporada es llueixen actors i actrius com Clara Sanchís (mare de la reina), Pablo Derqui (Enric IV), Bárbara Lennie (Joana d'Avis), Ginés García Millán (Pacheco), Pedro Casablanc (Carrillo) o Sergio Peris-Mencheta (el Gran Capità). Els decorats interiors són força sobris, i tampoc no surten gaire localitzacions geogràfiques (Arévalo i Segòvia, so-bretot), però sí que cal destacar, al llarg de la sèrie, la fenomenal tasca duta a terme a nivell de maquillatge i vestuari.

GRÀCIAnord

14


Ja amb més dotació econòmica, la sèrie va reprendre el 2013 el seu rodatge, i es va notar el poder rodar en el majestuós recinte de l'Alhambra, per copsar in situ tot el periple de la conquesta de Granada. En canvi, l'Ajuntament de Barcelona va prohibir filmar aquí en al-legar que la sèrie no diferenciava ficció i realitat histò-rica (alres polèmiques sobre exactituds històriques no hi van faltar). Com a fites d'interès d'aquesta segona temporada cal destacar l'assentament del projecte de monarquia autoritària (a l'igual que a la resta dels es-tats de l'Europa de l'Edat Moderna) dels Reis Catòlics un cop guanyada la Guerra de Successió amb els par-tidaris de Joana “La Beltraneja”, la instauració de la Inquisició, l'expulsió dels jueus i la gènesi de l'aventura d'ultramar, en disputa amb instauració de la Inquisició, l'expulsió dels jueus i la gènesi de l'aventura d'ultramar, en disputa amb el regne de Portugal, i amb la inqui-etant figura de Cristòfor Colom a l'entremig. Roberto Enríquez (Muley Hassan), Alícia Borrachero (Fàtima) i Álex Fernández (Boabdil) sobresurten, a nivell actoral, en el decurs d'aquests capítols.

La tercera i darrera temporada va des de l'assenyalada data de 1492 fins a la mort d'Isabel el 1504, i en aquest període assistim a un enfosquiment i creixent drama-tisme de l'ambient a la Cort de Castella (amb els reis ja adults i amoïnats amb el problema successori, que obli-ga a teixir una complexa xarxa d'aliances matrimonials dels seus fills per preservar el llegat obtingut i magni-ficar-complexa xarxa d'aliances matrimonials dels seus fills per preservar el llegat obtingut i magnificar-lo), els clarobscurs de l'aventura colonial a través de Colom, les lluites per les possessions a Itàlia i la pugna sobre-tot amb el regne de França, amb l'incòmoda figura del Papa Borja, Alexandre VI pel mig, així com la influència del cardenal Cisneros i les tensions generades arran del matrimoni entre Joana “La Boja” i Felip “El Bell”, duc de Borgonya. El luxe de la cort flamenca és el contrapunt a l'austeritat castellana de què fa gala la reina, i hi ha

més joc per al rodatge en exteriors, també. D'aquesta temporada sobresurt la tasca actoral d'Eusebio Ponce-la (Cisneros) i Fernando Guillén Cuervo (Fuensalida), entre molts altres. A aquests actors consagrats cal afe-gir un reguitzell d'actors novells, alguns d'ells amb un prometedor futur com ara Irene Escolar (la futura reina Joana) o Raúl Mérida (en el paper del futur Felip I).

Vull ressaltar especialment l'esplèndid estol d'actors ca-talans que desfilen per la sèrie, el bo i millor de l'escena catalana, molts dels quals apareixen en més d'una tem-porada: Ramon Madaula (Chacón), Jordi Díaz,(Cabrera) Lluís Soler (Talavera), Julio Manrique (Colom) o Abel Folk (el conseller flamenc), a banda d'intervencions destacades de Pere Ponce, Jordi Banacolocha, Mario Gas o Francesc Garrido, entre altres. I cal, com no, una menció especial a l'esplèndida tasca realitzada per Ro-dolfo Sancho (Ferran el Catòlic), que broda el seu pa-per, molt difícil pel maquiavelisme de les raons d'Estat que continuament impulsen les seves accions i, per da-munt de tots/es, el paper de l'actriu barcelonina (amb certa relació amb el nostre barri) Michelle Jenner que, si bé ja havia reeixit en sèries de televisió i diverses pel·lícules, la seva interpretació televisiva de la reina Isabel sens dubte marcarà un abans i un després en la seva trajectòria. Els seus enfrontaments amb Ferran, autèntics “tours de force”, i les colpidores experiències que pateix el seu personatge en el decurs de la sèrie li permeten un reconegut lluïment com a veritable actriu.

Finalment, cal comentar que el que es narra a la sèrie són principalment les vicissituds de la història política, i que no s'aprofundeix gaire en aspectes socioeconò-mics ni culturals, i l'omnipresent religió també apareix reflectida a través d'aquesta clau. Però, per tal de man-tenir l'interès de l'audiència, s'ofereixen llicències per a vibrants discussions matrimonials i paternofilials, ro-manços forçats, trifulques i batalles político-religioses, si bé no cauen els actors en histrionismes, tot i que és inevitable copsar un maniqueisme calculat en els per-sonatges, que fan difícil de creure fidelment imatges tan oposades, com a nivell positiu (Isabel) o bé negatiu (Felip I, “El Bell”). Tot i això, el resultat global de la sèrie resulta altament positiu (en aquest sentit, Diagonal TV podria tirar endavant un nou projecte, centrat aquest cop en la figura de Carles I, nét dels Reis Catòlics).

Espero, doncs, que aquest article serveixi per animar-vos a descobrir -si és que no ho heu fet ja- aquesta amena i interessant producció.

Francesc Xavier Gàllego i Lucas

GRÀCIAnord

15


Oli de rosa de mosqueta: L’oli de rosa de mosqueta s’extrau de les llavors de la Rosa rubigino-sa, planta molt emparentada amb el roser silvestre de les nostres contrades. És un petit arbust que té una flor d’un bonic color rosat o blanc rosat, que és troba arreu d’Europa, tant en estat silvestre com cultivada. També en trobem en zones de Xile i la Patagònia Ar-gentina, llocs on s’extreu un oli d’una riquesa excepcional.

L’oli s’extreu per pressió en fred del fruit o gra. Aquest oli és ric en àcids grassos essencials poliinsa-turats (AGE), majoritàriament àcid linoleic i linolènic. Aquest àcids grassos essencials són indispensa-

bles per als processos que eviten l’envelliment cel·lular i dels teixits. Ajuden a prevenir malalties de l’envelliment, lligades als excessos moderns com la pol·lució, l’alimen-tació industrial i desequilibrada, l’estrès...

Per això, aquest oli té una acció beneficiosa en la regeneració de

la pell i s’utilitza molt en preparats cosmètics per regenerar i nodrir la pell, disminuir o atenuar arrugues i taques de la pell.

També es fa servir molt l’oli pur directament, per tractar cicatrius, estries, etc.

Farmàcia Ferrer

GRÀCIAnord

16


Hi ha gent que anul·la els seus fills/filles.

Moltes vegades són pares molt rígids, molt autoritaris que es pensen que estan en possessió de la veritat ab-soluta i que creuen que els han de dirigir sempre, que altrament no aniran bé per la vida o, potser, són mares massa complaents i absorbents que íntimament, estan convençudes que estimen molt als seu fills/filles.

En el fons, gairebé sense adonar-se’n, l’únic que pre-tenen és convertir-los en una propietat. Són seus i de ningú més. Rebutjaran (encara que de vegades ho dissimulin) els gendres o nores (aquests són intrusos, de fora de casa) i també voldran que els seus néts siguin una propietat seva excloent a qui calgui Apo-derar-se dels seus i convertir-los en una possessió els fa molt de mal. Aquests fills i filles no acostumen a ser persones massa sociables, tenen pocs amics i només es troben bé amb la seva família. No estan preparats

per la vida i, sovint, tot s’acaba en separacions matri-monials.

Ens trobem davant d’un excés de proteccionisme que, en realitat, no els permet caminar sols. Sempre els consideren els seus nens/nenes (volen creure que en-cara són petits i no podran sobreviure sense la seva tutela) i malament rai quan aquests s’hi repengen.

L’amor que han domat aquests pares/mares ha estat sempre possessiu i egoista, mai generós i desinteres-sat. Han volgut ser sempre els imprescindibles i no han sabut retirar-se a temps. No han volgut veure els seus fills com éssers humans que ja poden caminar sols.

Estimar no es mai posseir ni apoderar-se de la volun-tat dels altres. Les persones possessives son, moltes vegades, poc intel·ligents encara que aquesta defici-ència és sobradament compensada per una marcada capacitat per intrigar i, tanmateix, saben servir-se de la coacció afectiva i el conte de la llàgrima “Tant com jo t’estimo i ara m’ho pagues així”, “En tot el que he fet per tu”, ”Que desgraciada que sóc” ( i si és un home potser dirà “M‘està bé per tonto”) i el resultat es que et fan sentir culpable.

Hi ha vegades, però, que el ser coaccionat se sent massa pressionat i peta. No accepta aquest excés de proteccionisme i es rebel·la. Malgrat tot, sempre li pot quedar una frustració o un sentit d’injusta culpabilitat.

Els fills no són pas una propietat nostra. La nostra obli-gació és preparar-los per poder anar sols per la vida i que puguin arribar a ser lliures i responsables.

Josep Riera

cOAcciÓ AFectiVA

GRÀCIAnord

18


AA.VV. Gràcia Nord-VallcarcaFormació i lleure pels associats i veïns

ACTIVITATOLI, DIBUIX I AQUAREL·LA

TAI-CHI

INFORMÀTICA

PINTURA PER ALS JOVES

BRIDGE

CATALÀ

COUNTRY-LINDANCE (NOVETAT 2.014/15)

ESPAI MENUTS

LOCAL D'ENTITATSAvinguda Vallcarca, 99

Obertde dilluns a dijous

curs 2014- 15

eL cOLectiU teAtrAL GrAcienc PresentA

LA PASSIÓ DE GRÀCIA de Joan Rosquellas

Teatre SALA MONTSENY (C/ Montseny nº 31-39)

Representacions:Dies:

28 de Febrer de 2015 17’30 h.

1 de Març de 2015 17’30 h.

7 de Març de 2015 17’30 h.

8 de Març de 2015

17’30 h.

GRÀCIAnord

19


Barcelona, 4 octubre de 2014

Benvolguts i benvolgudes

Aquest 4 d’octubre complim els 15 anys del Centre Obert Heura i ho volem celebrar amb totes les perso-nes que s’han preocupat i que s’ocupen d’Heura.

Heura va néixer d’una interpel•lació, d’una pregunta, a la que es van sumar moltes altres, i aquesta ha estat la força que ens ha portat a celebrar aquests 15 anys. La llavor va néixer d’un sanglot, no d’un pensament, potser per això en Quico Maños, que ens va acompanyar en el llarg procés de gestació, diu que Heura som capaços “D’ACOMPANYAR EN EL SENTIMENT, però en vida, d’acompanyar en el sentir de les persones, en tot allò que fan, reconeixent-les i valorant-les.”

I és cert. El desig de crear Heura va venir de la mà de les persones sense llar que de mica en mica van anar apareixent per pla-ces i carrers del barri, amb les motxilles i carrets, canviant el paisatge urbà al qual estàvem acostumades. I la preocupació primera no va ser tant què podiem fer per elles, sinó què els hi podíem dir perquè se sentissim acollides. Aquesta manera es-pontània de plantejar-nos la relació, reflexionada du-rant hores, dies i anys, en els caus de la parròquia dels Josepets és la que va marcar, sense saber-ho, una manera de fer i d’atendre les persones, des de la senzillesa, l’espontaneïtat i la dignitat.

I és cert. La persona sempre ha estat en el centre del cor d’Heura, fos qui fos i vingués d’on vingués: saludant-la, anomenant-la, escoltant-la; això ens ha portat a ser molt exigent amb la nostra feina, a estar molt atents per descobrir les mancances, per no ador-mir-nos en la rutina, buscant sempre la millor manera d’atendre les persones.

I en la celebració d’aquests 15 anys volem alegrar-nos per totes les persones que heu recolzat la tasca d’Heu-ra, i us volem agriar el vostre suport econòmic i humà, l’acte de fe en projecte. Sense vosaltres, no seria pos-

sible obrir les portes del Centre Heura, dia rere dia, sense fallar mai.

A partir d’ara volem seguir reflexionant so-bre el que fem i com ho fem, posant sempre al bell mig la persona. Se’ns plantegen nous reptes i reflexionem per afrontar-los; entre ells, les conseqüències que els estralls de la crisi puguin tener les persones més fràgils.

I també ens preocupa assegurar la continuïtat de l’en-titat en temes com el finançament, el voluntariat i la millora dels espais, per poder donar un millor Server.

Per tot plegat, volem que siguiu sent-hi, perquè us necessitem.

Per tot plegat, us volem donar les gràcies perquè sen-se vosaltres no hagués estat possible.

GRÀCIAnord

20


Passatemps: sopa lletres

GRÀCIAnord

21


La _____ Selene ja és entre nosaltres. Els espais de les ______ i el de la ______ Blanca van prenent la forma definitivament provisional.Tot i ser molt millorables valorem com a positiva la reforma efectuada amb el _______ de totes les parts.

La prova de l'____ és l'acceptable ocupació, en especial del _____ més gran.Ara només ens caldria un __________ de motos ampli i com cal i la instal·lació d'un punt de ______que venim reclamant a l'Ajuntament i del que se'n fan l'orni dient que depèn de l'empresaconcessionària. Us ho creieu?

completa aquestes frases amb les paraules que venen a continuació...amb: deesa,Bicing,solar,casita,monges,consens,èxit,aparcament

GRÀCIAnord

22


Passatemps: sopa lletressolució

GRÀCIAnord

23


gracia nord 43

Documents