Josep Daniel ClimentAra fa setanta-cinc anys aparei-xia a la ciutat de València un lli-bre que dins de la nostra histò-ria lingüística ha resultat deci-siu i imprescindible per la difu-sió d’alguns conceptes relacio-nats amb la llengua que parlemels valencians. La llengua delsvalencians va ser publicat perManuel Sanchis Guarner el1933, dins de la sèrie Quadernsd’Orientació Valencianista de laCol·lecció L’Estel, dirigida perAdolf Pizcueta. En aquestacol·lecció van aparéixer diver-ses obres relacionades amb lallengua i cultura dels valen-cians, com Concepte doctrinaldel valencianisme, de JoaquimReig, el Vocabulari or togràficvalencià, de Carles Salvador oEl País Valencià, de Felip Ma-teu i Llopis. En una línia sem-blant, Pizcueta encomanà aSanchis Guarner la redacciód’un llibre que tractara sobreaspectes bàsics però essencialssobre la llengua dels valenciansdes del punt de vista més ob-jectiu possible.

Manuel Sanchis Guarner vacomplir l’encàrrec tan bé comva poder, i en el llibre va inten-

tar mantenir una posició eclèc-tica, sense prendre una posturaclara i definida sobre diversosaspectes de la llengua com eren

el seu nom, l’origen o les rela-cions amb les altres varietats dela llengua catalana. En aquestsentit, el títol de l’obra és bas-

tant simptomàtic dels esforçosde Sanchis Guarner per tal demantenir-se en aquesta posiciói, al llarg de tot el llibre, sempre

utilitzarà l’expressió valencià ollengua valenciana per a referir-se a la variant parlada a les nos-tres terres. Segurament, darre-re d’aquest plantejament tro-bem l’esperit de consens quehavia permés arribar a l’acordortogràfic de Castelló uns me-sos abans, i la necessitat exis-tent de difondre aquesta doctri-na ortogràfica. Així ho creu An-toni Ferrando quan diu que«hom acabava d’aconseguir l’a-cord or togràfic de Castelló(1932), en què s’eludia el temade la identitat idiomàtica del va-lencià, i potser Sanchis Guarner,un dels signants, creié més opor-tú de no suscitar polèmiques quepoguessen ferir les susceptibili-tats localistes d’alguns dels con-signataris, com ara L. Fullana iF. Martínez».

Ara bé, encara que SanchisGuarner intentava manteniruna posició suposadament neu-tral o objectiva, en el momentde parlar de l’extensió i límitsde la «nostra llengua», hi realit-zava una descripció detalladadels principals dialectes de lallengua catalana, i seguia els au-tors romanistes a nivell euro-peu que acceptaven sense capproblema aquesta unitat lingü-ística.

El llibre va ser molt ben re-but pels sectors valencianistes,ja que, fins aquell moment, noes disposava de cap obra de con-sulta que recollira un mínimd’informació sobre el valencià ique plantegés alguns dels pro-blemes més candents sobre eltema. Així, El Camí (98, 20 degener de 1934) va publicar unarticle signat per P. C. —inicialsde Peres Cardona, pseudònim

>>

L’obra de Sanchis Guarner, publicada fa 75 anys, mantenia l’esperit de consensvalencianista que havia permés arribar a l’acord ortogràfic de Castelló

Tres generacions amb «Lallengua dels valencians»

Es reedita Els fills de lamitjanit, de SalmanRushdie, un clàssic de laliteratura anglosaxonacontemporània (pàg. 5).

Narrativa

p o s d a t apdSuplemento Cultural

1Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 21 de noviembre de 2008

MOLTES REEDICIONS. L’any 1933 aparegué «La llengua dels valencians» a L’Estel (esquerra). La tercera edició (centre), realitzada per Garbí el 1967, i la que ha publicat Tres i Quatre (dreta).

L’AUTOR. Manuel Sanchis Guarner escrigué l’obra per encàrrec d’Adolf Pizcueta, director de L’Estel.LEVANTE-EMV

Jesús JaraDesde mi payasoCuadernos de navegaciónEdita Proexdra i Escuela de PayasosLos hijos de Augusto, València, 2008

Eduard RamírezDimarts passat Jesús Jara(Madrid, 1957) presentà a Xi-rivella el llibre Desde mi paya-so. Cuadernos de navegación.L’autor té una llarga experièn-cia entorn del teatre i el clown,a més d’un vessant públic coma Traslúcido, el seu pallasso.«El llibre està escrit com si jo es-tiguera de viatge, però és ima-ginari», aclareix l’autor, que enalguns casos sí n’aprofita lesseues vivències reals. Encontrast amb El Clown, unnavegante de las emociones(2000), tot un ideari teòricde com entén Jara el pa-llasso, en aquesta obra s’haposat «més creatiu i més li-terari per tal de reflectir l’es-perit del pallasso, a travésde contes, car tes, poesies,manifestos, històries, pen-saments». Per tastar l’acti-tud que amara l’obraaquest lema: «A la victoria,por el abrazo. A la vida, porel amor. Y al entusiasmopor narices».

Un entusiasme trans-més també en la Escuelade Payasos Los hijos deAugusto, que l’autor codi-rigeix amb Lluna Albert, lail·lustradora que introdu-eix colors de fantasia ale-gre en aquest Desde mipayaso. «Nosaltres volemque la gent aprenga a “es-tar” pallasso. El pallasso ésun estat, com el líquid, el sò-lid o el gas. O estàs pallassoo estàs en una altra dimensió.I quan la gent aprén a estar-ho,el que passa és que li suceeixencoses molt divertides, i això pro-voca el riure de qui l’observa».I ho volen des d’una pedagogiadel plaer, a imatge dels xiquetsmenuts, que «tot ho aprenendes de la diversió i el joc. In-tentem que la gent es faça adul-ta també d’eixa manera, amb labase de la confiança en un ma-teix i una bona autoestima, di-frutant amb els companys». Amés, aquesta formació inte-ressa a un públic molt variat,segons explica Jesús Jara, «esdóna el fenomen que gran partde la gent que s’acosta als cur-sos i a l’escola no té cap relacióni amb el teatre ni amb l’ex-pressió, és gent normal i cor-rent, als que els han contat queun curs de clown és una expe-riència molt divertida, que etmillora com a persona, cosaque jo crec. El contacte amb elclown que tenim dins, que éscom el xiquet que teníem i queja no som, ajuda a relacionar-te millor, i acudeixen persones

de pràcticament totes les pro-fessions».

Les cinc edicions publica-des del llibre anterior argu-menten a favor d’aquest atrac-tiu per al públic, i de l’optimis-me de Jara. A més de la curio-sitat dels lectors, ell espera«cobrir una necessitat de la gentque estem en el món del clown,de tindre escrits i reflexions ac-tuals, perquè lamentablementno hi ha publicacions sobreaquest ofici». Així arriba a la re-flexió sobre l’aportació socialdels pallassos. Jesús opina quela indiscutible n’és «fer riure,però al voltant d’això hi ha mol-tes més coses. Pense que la ria-

lla va molt més enllà de l’anèc-dota de passar-ho bé, està moltassociada a la vida. Compleixuna funció social molt impor-tant, de recuperar moltes ener-gies i un cert optimisme de quètot es pot millorar». Al rematuna altra idea del llibre: «Lobueno del vacío es que se puedellenar con cosas diferentes», i sicomencem amb unes riallescompartides?

d’Adolf Pizcueta— on constata-va la necessitat existent en la so-cietat valenciana d’un llibre comel que acabava d’aparéixer, delqual destacava l’objectivitat em-prada en la seua redacció: «Unnou quadern de L’Estel que de-uen llegir tots els valencians i persupost tots els valencianistes ésun llibre que sempre tindrà ac-tualitat i que els valencians de to-tes les contrades i de totes les ideesdeuen conéixer (…) Un llibreaixí feia falta».

Teodor Llorente i Falcó, di-rector de Las Provincias, sota elpseudònim de Jordi de Fenollartambé s’ocupà del llibre des delseu diari en uns termes bastantencomiàstics, i afirmava que es-tem davant d’«un trabajo muyconcienzudamente hecho, en elque sin divagaciones inútiles nialardes pedantescos se abordantodos los problemas que afectana nuestra lengua vernácula». Unaltre autor que també va resse-nyar el llibre va ser E. MartínezFerrando que col·laborava a LaVeu de Catalunya enviant unacrònica setmanal des de Valèn-cia, i es referia al l’opuscle deSanchis Guarner afirmant que«constitueix una excel·lent tascad’informació sobre el tema, queresum totes les teories i argu-ments històrics i filològics, en elsquals recolza l’ús de l’idioma pro-pi». Qui també ressenyarà el lli-bre serà Carles Salvador en unarticle a El Camí (102, 17 de fe-brer de 1934), i dirà que es trac-tava d’«un llibre d’imprescindi-ble lectura i meditació».

Tanmateix, Carles Salvador,no es limitarà a escriure unesparaules elogioses sobre aquestllibre, també li retraurà a l’autorque no manifeste una opinió cla-ra sobre els problemes plante-jats, com el nom de la llengua oels seus orígens i, a més, tambéli discutirà que no considerepròpiament valencianes algu-nes formes verbals, quan enca-ra s’usaven en algunes comar-ques castellonenques, o queconsidere un fenomen valenciàla pèrdua de la «d» intervocàli-ca quan al Maestrat era total-ment desconeguda aquesta ca-racterística.

El mestre i pedagog EnricSoler i Godes, també des d’ElCamí (116, 2 de juny de 1934),es referirà a l’aparició de Lallengua dels valencians i al seuautor, Sanchis Guarner, i re-marcarà la seua preparaciócientífica com un element im-prescindible per tal d’abordar laproblemàtica de l’idioma a Va-lència: «Sanchis Guarner és undels universitaris valencians demés sòlid prestigi —afirma—. Lallengua dels valencians és,doncs, fruit d’un treball, un mes-tratge i un coneixement a fons dela matèria».

Finalment, un altre autor ques’ocupà del llibre de Sanchis Gu-arner fou Francesc de B. Moll,qui publicà una ressenya al Bo-lletí del Diccionari de la LleguaCatalana (vol. XVI, setembre-octubre de 1934) que s’editavaa Mallorca. En aquells momentsMoll i Sanchis Guarner ja s’ha-vien conegut a Madrid i, a mésd’iniciar les tasques preparatò-

ries de l’Atlas lingüístico de laPenínsula Ibérica, començarenuna relació d’amistat i de treballque s’allargaria tota la seua vida.Moll va realitzar un resum percapítols del llibre, al qual es re-feria de forma elogiosa. Única-ment li retraurà l’excessiva mo-deració amb què expressa lesseues opinions i, sobretot, queno condemne alguns judicismés que discutibles sobre l’ori-gen de la llengua: «Vetací un ex-cel·lent llibret de divulgació»,dirà Moll.

Fuster i «La llengua dels valencians»Quasi trenta anys després, el

1960, el llibre va ser reeditat per

Joan Fuster i per l’impressorFrancesc Soriano. El 13 de se-tembre de 1958, Fuster s’adre-çà a Sanchis Guarner i li dema-nà de reeditar aquest opuscle: «Iun fascicle inevitable en lacol·lecció hauria de tractar sobrellengua —li deia. M’agradaria,a més, que fosses tu qui l’escrivís.I —encara més— que el títol fosLa llengua dels valencians o unacosa tan tàcticament encertadacom aquesta. El contingut hau-ria d’ésser una cosa clara i defi-nida, quant al punt de vista cien-tífic i patriòtic, i metòdica i efi-caç, quant a les informacions fi-lològiques». Sanchis Guarner,atesos els canvis socials produ-ïts en aquests anys, l’evoluciódel pensament dels valencianssobre la llengua pròpia i, sobre-tot, l’avanç en l’estudi de la llen-gua des d’un punt de vista cien-tífic que s’havia produït des d’a-leshores, va considerar oportúfer una nova redacció de l’opus-cle. Segurament el canvi méssignificatiu fou el d’abandonarel to d’objectivitat que manteniaen la primera edició.

En definitiva, calia donar unanova orientació al llibre d’acordamb l’època que s’estava vivint,calia que aquest opuscle torna-ra a ser «escrit per als valenciansde 1960». Els objectius, però,continuaven sent bàsicamentels mateixos; dissortadament,el temps transcorregut des d’a-leshores havia influït de mane-ra ben negativa per a l’estudi delvalencià i la seua consideraciósocial. Per això, «hui com ahir,el propòsit no és altre que des-per tar-los l’amor (als valen-cians) per la llengua autòctonaaclarint-los-en les idees», s’afir-mava al pròleg. Aquesta inten-ció sembla que va ser ben ente-sa per la societat valenciana delmoment ja que el llibre va asso-lir un gran èxit, i l’edició es vaesgotar en sis mesos.

La tercera edició de La llen-gua dels valencians va aparéixerel 1967 de la mà de l’editorialGarbí, impulsada per Valerià Mi-ralles, Alfons Cucó i Tomàs Llo-rens, que també va elegir aquestllibre per encetar la seua aven-tura editorial. En l’edició de1967, Sanchis Guarner va am-pliar el resum d’història de lallengua des de la Reconquestafins el segle XX amb nous apar-tats que van convertir aquestaedició en la, pràcticament, defi-nitiva, encara que el 1972 se’n varealitzar una quarta amb una al-tre editor, Eliseu Climent, queha continuat publicant el llibrefins l’actualitat.

En l’actualitat, 75 anys des-prés de la primera edició de Lallengua dels valencians, amb mi-lers de llibres venuts, havent-seconvertit en el llibre que més hafet per donar una informació cla-ra sobre la llengua i la persona-litat del valencians al llarg de laseua història, i havent estat unade les obres que ha contribuïtde manera més decisiva a la re-cuperació d’una consciència na-cional entre els valencians,Sanchis Guarner es sentiria benorgullós del llarg camí recorre-gut per aquest candorós opus-cle que únicament pretenia en-senyar als valencians unes no-cions del que era i del que haviaestat la seua llengua.

>> Jesús Jara conta en un llibre aspectesde la seua experiència com a pallasso

Quadern de viatged’un «clown»

2 pd ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 21 de noviembre de 2008

PERSONATGES

Jesús Jara.

ARXIU J. J.

❙❙❙

Carles Salvadorretragué a SanchisGuarner que nomanifestara unaopinió clara sobre elnom de la llengua i elsseus orígens

❙❙❙

L’obra va ser reeditadaper Fuster: SanchisGuarner va donar unanova orientació alllibre perquè caliareescriure’l «per alsvalencians de 1960»

❙❙❙

«El contacte ambel “clown” que tenimdins, que és com elxiquet que teníem ique ja no som, ajudaa relacionar-nosmillor»

Antoni Gómez-És una mica cridaner que un po-eta de referència i prestigi comvosté haja de presentar-se a unpremi per a poder publicar un po-emari. Això vol dir que, siga quisiga l’autor o l’autora, publicarpoesia és igualment difícil?-Tothom sap que avui dia els edi-tors de poesia «comercial» (i nopas institucional) es tanquen enbanda i tot i que els presentes unllarg curriculum carregat de pre-mis i reconeixements, et «reco-manen» que et poses a la cua dequalsevol premi literari i, cas depremiar-te’l, podràs acudir a unaeditorial i te’l publicarà, car la ins-titució que atorga el premi de se-gur pagarà totalment l’edició. Sem-pre me’n recordaré quan Joan Fus-ter una vegada em va confessarque el reconegut poeta Josep Car-ner li consultava al crític suecà oni com podria publicar un poemarique les editorials als anys seixan-ta li donaven llargues. Em sembla,doncs, que la situació no ha canviatgens. Potser, per fortuna, avui diahi ha molts més premis...-El títol del seu poemari, «El nourapte d’Europa», sembla ser unametàfora del rapte d’Europa perZeus transformat en un bou. Quinsignificat ha volgut donar-li aaquest títol? Quines coses apor-ta a la seua trajectòria poètica?-La primera part de la pregunta —el possible «jeroglífic»— el deixa-ré per als crítics, tot i que Jordi Lla-vina avança alguna cosa en el seumagnífic pròleg. Quant a les cosesque pot aportar el nou poemari,em sembla que sobretot és una re-flexió més sobre la nostra volun-tat de poble obstinat en tenir unaidentitat inconfusible, malgrat elstèrbols encanteris de l’enemic imalgrat els múltiples paranys quela història ens ha sotmés.-El crític literari Jordi Llavina diuen el pròleg que el llibre conciliala circumstància personal amb lacol·lectiva. Considera, seguintl’opinió del prologuista, queaquest poemari és una síntesi dela seua obra?-Afegiré al que diu vosté i J. Lla-vina que tenia un repte ben antic:elevar l’expressió lírica del quehavia iniciat fa anys amb Dades dela història civil d’un valencià, con-juminant alhora la circumstànciapersonal amb la col·lectiva. Men’alegre molt del que ha expres-sat Llavina. La veritat és que undels meus grans objectius poèticsera aconseguir una bona —sinóla «millor»— síntesi en la dicció

poètica, cosa que anava al darre-ra feia temps.-Senyor Alpera, vosté que en elsanys seixanta era considerat unagitador del realisme social, creuque ara per ara encara són vàli-des aquelles classificacions delsanys seixanta i setanta?-La meua intenció, en aquell mo-ment del realisme històric o so-cial era sobretot de transformar-ho en versos «d’anar per casa»,com diria el poeta, però alhorasense perdre mai allò que ano-menava «alé líric». En definitiva,el que feien els grans poetes uni-versals del moment: Etútxenko,Nazim Hikmet, Leo Ferrer, S.Quasimmodo, S. Espriu, P. Quart,J. M. Llompart, V. A. Estellés...-Aquesta és una pregunta una

mica tòpica però oportuna per aun poeta com vosté, amb una llar-ga trajectòria i una perspectivasubstanciosa des dels anys sei-xanta del segle passat. Com va-lora el moment actual de les lle-tres valencianes?-Les «lletres valencianes» conti-nuen sent «ben perifèriques» dinsl’espectre de la literatura catalanaactual, sobretot a causa del socio-centrisme barceloní d’alguns man-darins. Els hi costa —i els hi cos-tarà— molt considerar-nos totscom un mateix equip de futbol, val-ga el símil. Òbviament, el nul pesque la política valenciana té da-munt dels cercles de cultura cata-lana acaba per marginar-nos. Tan-mateix, l’activitat a escala indivi-dual i editorial per part dels va-

lencians és considerable. El diaque les institucions del nostre paísens recolzen decididament co-mençarem de nou a emergir dinsla literatura catalana del segle XXI.-Una de les vessants més inte-ressants de la seua trajectòriacom a poeta i crític literari ha si-gut la reivindicació dels autors iles autores dels anys cinquanta.És el cas de Jaume Bru i Vidal, perexemple, que dóna nom al premique ha guanyat. Creu que els va-lencians són desagraïts amb elsseus escriptors i poetes?-Els valencians en general no somdesagraïts envers els nostres es-criptors, llevat d’alguns «sabu-dets» que pel fet d’haver conreatdiversos gèneres o que són d’unadeterminada comarca creuen quesempre seran superiors a tu. Si endefinitiva som una literatura de«quatre gats»! El que queda clarés que mentre en èpoques passa-des la poesia mantenia un fort pre-dicament damunt qualsevol gène-re, des dels anys setanta del seglepassat, davant el considerable im-pacte de la novel·la, la lírica ja nola llegim gairebé ni els propis po-etes! No oblidaré mai que fou l’a-mic Fuster un dels primers en re-petir a alguns membres de lameua generació —Aracil, Cucó,Isabel-C. Simó, R. Bernabeu—allò de «Vosaltres, ballarines poèti-co-universitàries...», amb la qualcosa bastants d’aquells poetes vanfugir aviat cap a altres camps es-peculatius o creadors. -Des de la seua maduresa literà-ria i personal, quins consells do-naria als poetes joves?-Ara en diré una de més positiva delFuster, quan anàvem en algunaocasió a demanar-li consell: «Vo-saltres, que ja teniu la faveta ben pe-lada, no necessiteu consells de mi...»Mutatis, mutandi, podria dir el ma-teix als joves. A més, les dificultatsi els avantatges amb què es trobenavui dia no són els mateixos que elsque teníem als anys seixanta.-Quin balanç fa de la seua obra,arribat als setanta anys?-No vull fer encara cap balanç carper fortuna no és hora encara debalanços, car estic viu i actiu. Tansols me’n recorde del «pobret»Ibn Jafahya que en arribar als sei-xanta ja començava a queixar-seperquè li mancaven part dels seusamics i en arribar als huitanta esqueixava perquè havien mort totsi ell es trobava ben sol. Amics i so-bretot mestres n’he perdut diver-sos però sóc viu i actiu escrivintcreació, poesia i memòries.

«La lírica ja no la llegimgairebé ni els propis poetes»■ «El nou rapte d’Europa» (Brosquil ed.), premi de poesia Jaume Bru i Vidal2008, és l’últim llibre de Lluís Alpera, poeta i agitador cultural de referènciade les lletres valencianes. Alpera compta amb més d’una vintena de poema-ris i és autor de nombrosos articles i estudis sobre els poetes valencians.

Lluís AlperaENTREVISTA POETA I CRÍTIC LITERARI

ESCRIPTOR. Lluís Alpera (València, 1938) concilia la circumstància personal amb la col·lectiva al seu nou poemari.J. NAVARRO

pd 3Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 21 de noviembre de 2008

ANAQUELJordi EstevaEls àrabs del marBrau ed., Figueres, 2008

Seguint l’este-la de Simbad:dels ports d’A-ràbia a l’illade Zanzíbar ésel subtítol quedescriu la in-tenció de l’au-tor, Jordi Este-va, en aquestllibre de viat-ges: combinar l’aventura del viat-ge (a Sudan, Oman, Iemen i a lescostes del sultanat de Zanzíbar)amb la nostàlgia per un món queja no existeix, i que es conserva através de mites i d’història oral.

StendhalDiccionario del amorAlba, Barcelona, 2008

Empenzandoen Absurdo yterminandoen Werther,Pierre-LouisRey ha reali-zado este Dic-cionario delamor con fra-ses o párrafosbreves toma-dos de la obra de Stendhal —no-velas, relatos, diario, corres-pondencia y, por supuesto, de suDel amor—; un abecedario afo-rístico que recorre un itinerariode situaciones del corazón.

Václav HavelSea breve, por favorGalaxia Gutenberg / Círculo de LectoresMadrid, 2008

En esta largaentrevista conKarel Hvizd’a-la, Václav Ha-vel (Praga,1936) repasalos días de lu-cha contra elrégimen co-munista, lareincorpora-ción a la democracia y la escisiónde Checoslovaquia bajo su presi-dencia, así como la difícil relaciónentre política y literatura y su vin-culación al teatro Na zábradlí.

Djuna BarnesEl bosc de la nitEdicions 62, Barcelona, 2008

Aquesta edi-ció ofereix perprimera vega-da en català laversió íntegrade la novel·laque DjunaBarnes publi-cà el 1936 ambles supres-sions aconse-llades per Emily Coleman y T. S.Eliot —el seu editor—: la maneraen què l’autora tracta en aquestaobra temes com el lesbianisme ola religió van impossibilitar que espublicara el text inicial.

John BraineUn lugar en la cumbreImpedimenta, Madrid, 2008

Novela emble-mática del mo-vimiento delos «JóvenesAirados» bri-tánicos y au-téntico fenó-meno de ven-tas a finales delos años cin-cuenta, la obrade John Braine (1922-1986) cuen-ta la historia del imparable ascen-so de Joe Lampton, obrero encan-tador y caradura que se abre ca-mino en la Inglaterra de los pri-meros años de la posguerra.

❙❙❙

«Les lletresvalencianes continuensent ben perifèriques;tanmateix, l’activitat aescala individual ieditorial per part delsvalencians ésconsiderable»

con su ejemplar de Levante-EMV

¡TÚ SALES!¿ERES MÚSICO?

64páginas a todo color

SUPLEMENTO ESPECIAL

Con las fotografías de todas las Sociedades

Musicales de la Federación

con

4 ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 21 de noviembre de 2008

Salman RushdieEls fills de la mitjanitTraducció de Joan Sellent ArúsBromera, Alzira, 2008

Pere CalongeUn nas com la trompa de Gane-sa, el déu amb cap d’elefant, ons’amaguen dinasties a l’espera;un jove metge enamorat que hade reconéixer l’estimada a tra-vés d’un minúscul forat en latela d’un púdic llençol; una es-copidora de plata que viatja através d’anys i de quilòmetresper a acabar en el cap d’un per-sonatge i fer-li perdre la memò-ria; un amagatall en un cove dela roba; una fugida en un cabàsque atorga la invisibilitat. I la li-teratura, com l’art de confitar;com el chutney, capaç d’engegaramb la seua aroma els mecanis-mes del record. Són alguns delssorprenents ingredients del re-lat amb què Saleem Sinai ens volcontar la fascinant història de laseua vida, abans que el seu cos—que ja ha començat a esquer-dar-se— no esdevinga definiti-vament pols. Una vida lligada aun país des del mateix momentdel naixement de tots dos: oco-rregut la mitjanit del 15 d’agostde 1947, just en el moment quel’Índia assolia la independènciarespecte de la Gran Bretanya,aquest fet atorga a Saleem —com en diversa mesura tambéals altres mil nadons vinguts almón en els minuts posteriorsd’aquella mitjanit— poders es-pecials que els uneixen a la his-tòria d’un país que, com ells,acaba de nàixer: «De fet, arreude la nova Índia, el somni quetots compartíem, naixien nensque només eren parcialment fillsdels seus pares... els fills de la mit-janit eren també els fills del seutemps: engendrats, m’enteneu?,per la Història. Això pot passar.Sobretot en un país que per si ma-teix ja és una mena de somni».

El resultat d’aquest relat enprimera persona és Els fills de lamitjanit, una novel·la de què esdifícil eixir-ne indemne. Que ésdifícil llegir sense establir lli-gams constants amb algunsclàssics indiscutibles de la lite-ratura universal; llegir-la, de fet,sense copsar-hi els componentsd’un clàssic contemporani. Unaimmensa construcció de ficcióliterària, d’aquelles que sem-blen destinades a fundar tot unmón, per més que —com és elcas— es tracte d’un món que jaexisteix prèviament sobre elsmapes: l’Índia contemporània,reinventada per la veu del na-rrador. La història del país con-

tada per mitjà d’una història in-dividual; però també a l’inrevés,la història d’un individu anome-nat Saleem, impossible d’enten-dre deslligada del territori queel va veure nàixer. Així, la no-vel·la es planteja com una menade gran confessió; el flux d’unaconsciència, alterat constant-ment pels sotracs de la distorsiói dels buits propis de qui reco-rre a la memòria per reconstruirun univers, especialment un d’a-questa envergadura. Que tren-ca una vegada i una altra l’ordrelineal de la narració per tal d’a-vançar esdeveniments o per talde recuperar el passat. Peròtambé per introduir-hi refle-xions sobre el propi fet de na-rrar o sobre les possibilitats queté la literatura de reproduir —ide construir— la realitat: «Jo ushe dit la veritat (...) La veritatde la memòria, perquè la memò-ria té la seva pròpia idiosincrà-sia. Selecciona, elimina,modifica, exagera, mini-mitza, glorifica, i també de-nigra; però al final crea laseva pròpia realitat, la sevaheterogènia però en generalcoherent versió dels fets».

De la sàtira al miteL’obra combina amb

destresa elements, in-fluències i registres diver-sos: des de la sàtira políti-ca, l’humor negre o la iro-nia; fins a allò més grotesc,al·legòric o poètic. La his-tòria i el mite. Un món fan-tàstic que sembla tenir unacoherència independentde la realitat més prosaica,i les referències indefugi-bles a aspectes històrics,polítics i socials dels anysen què transcorren els fetsnarrats. La conjunció de lamitologia i de la tradicióoral indopaquistanesa,amb els referents de la no-vel·la anglosaxona de lesdarreres dècades. Els per-sonatges i la cultura hin-dús; però, també determi-nats emblemes occiden-tals, com el cinema. No de-bades, Els fills de la mitja-nit ha estat adscrita ben so-vint al Realisme Màgic;una etiqueta que no és —potser— del tot desencer-tada, especialment si esconsidera resultat d’unaconvicció: la de la impossi-bilitat d’explicar segonsquins fets des del realismemés estricte i restrictiu. Elcas, però, és que en la no-vel·la de Rushdie hi haecos indiscutibles de Cienaños de soledad, per exem-ple; però també hi ha na-rracions que remeten demanera directa a les de lesMil i una nits. Que la maneracom el narrador sembla voler

esquivar el relat del seu naixe-ment, com inicia la seua històriaen els anys de joventut del seuavi, mentre prova d’alentir eltemps de la narració per no ha-ver d’arribar mai a aquella mit-janit crucial, ens remet inevita-blement als subterfugis similarsdel narrador de TristramShandy. Com el flux de cons-ciència remet a Joyce; com l’úsque es fa del chutney com a des-llorigador de la memòria apun-ta directament a la magdalenaproustiana.

Vicissituds d’una nissagaEn Els fills de la mitjanit hi ha

—també— la història d’una nis-saga, predestinada des dels orí-gens a les relacions conflictivesi, finalment, a la destrucció.Amb un paper central en la no-vel·la, que demostra la impor-tància de la institució familiar ín-dia; una institució que, com el

cas de la família de Saleem, sem-bla haver començat a evaporar-se al mateix temps que ho fa totauna concepció del món. I un par-ticular microcosmos que expli-ca la identitat del protagonista,com si d’alguna manera hi esti-gués determinat pels seusavantpassats. Aquest és, de fet,un altre dels fils temàtics prin-cipals, que torna a connectar elpersonatge i el país: la recercad’identitat. Saleem és tan diverscom la pròpia Índia; tan difíciltrobar-ne una identitat, doncs,com ho és per al país on es par-len tantes llengües, on es prac-tiquen tantes religions, on con-viuen tants grups ètnics. És peraquest motiu que els problemesderivats d’aquesta recercacol·lectiva expliquen bona partdel rerefons de la novel·la. Lestensions —polítiques, socials,religioses, lingüístiques— queseguiren la independència de

l’Índia respecte del RegneUnit i que desembocaren enla Partició: la traumàtica di-visió del territori en dos paï-sos, l’Índia i el Pakistan, ori-gen de conflictes bèl·lics id’intrigues polítiques de tottipus.

Al remat, però, allò ques’hi narra potser és —en es-sència— el desencís; la his-tòria de la conversió d’unagran esperança inicial en unfracàs final igual o més gran.L’esperança que diposita Sa-leem en els poders que com-parteix amb els altres fillsde la mitjanit, cridats a fergrans coses pel seu país, ésl’esperança d’una societat—l’optimisme com a malal-tia, com s’hi refereix el na-rrador— que creu que unadata en el calendari obraràel miracle de deixar enrerela màgia i la superstició peresdevenir un país ric i mo-dern. El fracàs de Saleem,que no és capaç d’aprofitarels seus dons en benefici decap interés col·lectiu, pa-ral·lel també al d’una Índiaque serà la mateixa Índia,però potser un poc més tris-ta i grisa que abans: «Als fillsde la mitjanit se’ls pot fer re-presentar moltes coses, se-gons el vostre punt de vista:es poden veure com l’últimcop de cua de totes les cosesantiquades i retrògrades dela nostra nació, obsedidapels mites, la derrota delsquals era absolutament des-itjable en el context d’unaeconomia modernitzadora idel segle XX; o com l’autèn-tica esperança de llibertat,que ara s’ha extingit per sem-pre; però el que no convé ésque esdevinguin l’estrafolà-ria creació d’una ment des-

variejant i malalta. No: la ma-laltia no és ni aquí ni allà».

pd 5Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 21 de noviembre de 2008

La selecció de la setmana

BRITÀNIC. Salman Rushdie (Bombay, 1947) creà una immensa construccióde ficció literària, d’aquelles que semblen destinades a fundar tot un món.

EFE/PAULO NOVAIS

La reedició d’un clàssic indiscutible de la literatura anglosaxona contemporània. PremiBooker l’any 1981, el llibre de Rushdie acaba d’obtenir també el Best of Booker, que la dis-tingeix com la millor de les 40 obres que fins al moment han obtingut el prestigiós guardó.

Engendrats per la història

LLIBRES

❙❙❙

La conjunció de lamitologia i de latradició oralindopaquistanesa,amb els referents dela novel·laanglosaxona de lesdarreres dècades

Joan VerdúUERIDO Toni:Hace mucho que no nos ve-mos. Más o menos desde

que me dijiste que seguramenteibas a dar con tus huesos en Pi-cassent y no precisamente a laclínica de mi podólogo, que re-sulta que la tiene en ese bonitopueblo.

Fue cuando te hiciste humocon mis 4.500 pavos. No me hu-biera imaginado que iba a pasareso. Me pagaste puntualmentelas otras cosas que te quedaste,pero esos malditos cartones azu-les nunca mostraron su equiva-lencia en vil metal.

Lo que no he dejado de pen-sar es que, hombre, si yo tuvie-ra una frutería o una carniceríay te hubiera fiado mercancía yno me la pudieras pagar, oye,pues qué le vamos a hacer, ya pa-garás cuando tengas dinero, y sino, pues mira, pero lo que yodigo es que los cuadros no se co-men, macho, y si no me los po-días pagar me los podías haberdevuelto. Ya te vale.

En casa de vez en cuando nosacordamos de vosotros y no sólopor el tema de los cartones azu-les, pero mira, lo del otro día nonos lo esperábamos.

Estábamos en casa a punto decomer mirando el telediario deTele 5, Carmen estaba en esemomento de espaldas a la tele,de pronto doy un bote en la sillay un grito. Carmen, del grito quedoy no llega a ver nada de lo quehabía salido en la pantalla. Esta-ban emitiendo un pequeño re-portaje sobre cómo iba la ventade loterías, salen unos planos deuna administración y allí estabastú, en primera fila, comprándoteun décimo. «¿Qué pasa, quépasa? ¡El Toni, coño, el Toni!».Pero el Toni ya se había esfu-mado, como hace siempre.

Carmen no se lo acabó de cre-er, pero me dijo que segura-mente por la noche lo repetirían,que suelen hacerlo. Y allí estabayo en las noticias de la noche es-perando el reportaje de la lote-ría. Y va y lo dan tú. Y otra vezestabas allí comprándote el dé-cimo. Inconfundible.Esta vez lovimos los tres.Y no hubo ningu-na duda.

Yo digo que estabas com-prándote los décimos, pero a lomejor estabas echando la Primi-tiva o la Quiniela, a saber. Aun-que yo creo que estabas con losdécimos porque con lo señorque tú eres tienen que ser déci-mos, seguro.

Otra cosa que me pregunto essi ya habrás salido de Picassento si en realidad no llegaste a en-trar. A lo mejor resultaste ino-cente, quién sabe.

Sea como sea, a ver qué día tepasas por aquí, tío. Si lees esto,que yo creo que lo leerás, por-que me acuerdo yo que siemprete comprabas los viernes Le-vante-EMV para leerme, yosigo en el mismo sitio. Así quesalvo que estés en Mondoñedo—que también podría ser— yme lees, a ver si vienes.

No te preocupes por la pasta.Pero si la traes mejor, macho.

José Pla Galería Mr. Pink«Ensuciando» el lienzo

Isabel PérezLa imagen velada y borradade un perro da paso a la ex-posición. Anubis, el dios queera representado con la cabe-za de un can, estaba relacio-nado no sólo con la muertesino también con la resurrec-ción después de la muerte y elcolor con el que se le repre-sentaba era el negro.

Sin embargo, no es muerteprecisamente lo que podemosencontrar en la muestra queestos días se expone en la ga-lería Mr. Pink. El artista va-lenciano José Pla ha profun-dizado en el recurso de su-perponer capas de pintura so-bre las serigrafías, unas vecescomo estudiado recurso paraprovocar en el espectador elesfuerzo de ver más allá de loevidente, como aquellos li-bros del ojo mágico donde laimagen está presente pero seencuentra escondida entreotros muchos elementos; esentonces cuando el ar tistaconsigue que nos detenga-mos frente a la obra y la ob-servemos detenidamente, es-cudriñemos y veamos. Y aun-que, efectivamente, el perrosea uno de los motivos más re-petidos entre la quincena deserigrafías de gran tamaño yel políptico, es el color el ele-mento que predomina y quese va sucediendo a lo largo dela galería contagiándose unasobras a otras con las diferen-tes tonalidades. Colores fríos,predominando las tonalidadesazules y verdosas, y dejandolos tonos más intensos y lu-minosos en contadas ocasio-nes, muy puntualmente, deforma que estos no interfieranen la encubierta imagen. Elresultado es un conjunto deobras que, individual, perotambién colectivamente, pro-ducen en el espectador unacierta serenidad.

La presentación que deeste pintor nos hace la galeríacomo un artista influido porRauschemberg no deja sinode sorprendernos por cuantono parece Pla un artista pope-ro que recurra a imágenes pu-

blicitarias o recono-cibles por el público,ni a reproduccionesde obras de arte. Noobstante, sí es ciertoque Pla domina latécnica de la seri-grafía con lo que, aligual que el ameri-cano, esto le lleva aincorporar en susobras imágenes fo-tográficas y mez-clarlas no tanto amodo de collagecomo, simplemente,con los brochazosde pintura.

Por otra parte, seproduce un ciertodesconcierto en elespectador al leer eltítulo de la muestra,Laboratorio Sísifo,que genera la pre-gunta de si para el ar-tista es éste un tra-bajo inútil y sin espe-ranza, un enorme peso, unapiedra que hay volver a empu-jar una y otra vez. Y esta cues-tión surge específicamente alobservar algunos, afortuna-damente pocos, trabajos enlos que el recurso de velar lasobras a base de manchas depintura no sea más que un me-dio de borrar las imágenes sinun objetivo claro.

«I EncuentroInternacional deArte-Culla 2007»Museo Nacional de CerámicaGonzález MartíÓpticas de la creación cerámicacontemporánea

Christian Parra-DuhaldeLa idea de construcción, in-herente al material utilizadoy ciertos procedimientos dela producción cerámica, semanifiesta nítida en esta ex-

posición que es resultado deaunar autores de diversos orí-genes geográficos en el I En-cuentro Internacional deArte de Culla, sometidas susmiradas al escenario delMaestrazgo.

Absurdamente discrimina-da en su asociación funcionaly/o decorativa, el arte de lacerámica busca lo que todoslos géneros plásticos y en lacreación contemporánea haaportado soluciones inacce-sibles para otros medios, ma-teriales y técnicas; si a ello lesumamos lo que implica unmodo de operar ligado a lasfuerzas elementales —tierra,fuego, agua, aire— y a las pri-meras tradiciones armónicascon la naturaleza, debieraquedar claro su valor. Ideaoriginal del ar tista Mariano

Poyatos, desarrollada desde1985, este primer encuentrose verificó el pasado año du-rante un mes con la partici-pación de ocho artistas in-mersos en el género más unvideocreador invitado, de sie-te países.

Idea de construcción, decí-amos, explícita, en la organi-zación cuadricular y volumé-trica de María José Mulet (Te-ruel, Zaragoza), ensamblajepolicromo que es juego de re-lieves y texturas; formalizadaestructuralmente, en las to-rres del valenciano Juan Ortí,referenciales en su dibujo ar-quitectónico a tiempos de mi-tos y secretos no descubier-tos; geológica, en el paisajemineral de la portuguesa So-

fía Beça, ejercicio de or-den tectónico que res-pira en las aristas mon-tañosas del entorno quele inspira; emocional ymilitante, en manos dela italiana Gabriella Sac-chi cuyas piezas mura-listas son acentuadascaligráficamente en suvindicación social; lúdi-ca, en las chimeneas-al-tares de Mariano Poya-tos (Santisteban delPuerto, Jaén) caracteri-zadas orgánicamentecual metáfora del víncu-lo interior-exterior.

La función de conte-nedor —físico o espiri-tual—, origen del actoconstructivo, es abor-dada por el alemánGerd Knäpper sumandodistintas tradicionescentradas en la armoníay el ensimismamiento,en el relax sensorial desimetría y ondulación

dibujística; de distinto cariz,las vasijas del japonés MatsuoTakashi, abombadas e irre-gulares, plantean la dualidadinterior-exterior horadando lacorteza del vacío y conminan-do al espectador a indagar ensu enigma; por su parte, elbelga Marc Verbruggen ex-trema esta relación en piezasde pared que refieren a orga-nizaciones circulares y diná-micas de lo contenido por lasfronteras del cosmos. Por úl-timo, el videasta argentino in-vitado Pepe Beas en lúdica in-flexión realiza una suerte dehomenaje a la materia prima,la tierra, a través de la recrea-ción, proyectada sobre imá-genes fijas de estructuras te-rrosas, del acto del nutrirsede natura como metáfora jus-ta de este primer encuentroque nace con las sólidas basesde esta muestra.

VERSUS OMNIA

Querido Toni

JOSÉ PLA.

SOFÍA BEÇA.

MATSUO TAKASHI.

6 pd ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 21 de noviembre de 2008

ARTE

Q

Galería Valler Ortí

Ricardo ForriolsQuizás hay que callar desde elprincipio. Como decía Witt-genstein: «es mejor el silencioque el infierno». O escrito aquíde otro modo, igual que termi-nábamos hace tres años: mejormirar, sólo mirar, a estos/enestos cuadros de Sergio Ba-rrera (Valencia, 1967) que qui-zás escapen realmente de lacomprensión. O quizás noexactamente. Después de se-ries anteriores como El tiempose desvanece ligero y denso enimágenes, Cosiendo la pintura,Danza de recuerdos, Latente oContraluz; después de las ex-posiciones del año pasado enMay Moré (Madrid), cierre deContraluz, y en Casaborne (An-tequera), donde ya presentabaPintura de agua, Barrera vuel-ve por fin a tener galería y a ex-poner en Valencia desplegandoesta nueva colección de cua-dros en la que viene trabajandoúltimamente —después de larevisión de sus trabajos sobrepapel que supuso Aguas de car-ne entre nubes y cartón, ClubDiario Levante, 2006— y quesurge del descubrimiento oapropiación de una nueva he-rramienta con la que manejarla pintura, sustituyendo la bro-cha tradicional por una modu-lación del gesto con esponjasque ponen tanto como quitande esta pintura al agua.

Eso. Y más que antes —nose si nunca— los cuadros deBarrera son trazo y gesto; me-jor: son sólo pincelada, aunquelas pinceladas estén aparente-mente fuera de la compren-sión. Y sus cuadros, cada uno

de ellos —como los escritos deWittgenstein— se me antojaque son, con las acumulacionesy superposiciones que se ge-neran sobre el lienzo, como laconjetura abierta de una espe-culación con la pintura, desdela pintura y para la pintura. Sinembargo, por mucho que esca-pen a la comprensión, no sonnada idealistas.

Lo que los hace tan extrañoses ese trazo a la prima que escóncavo y convexo en los ex-tremos y como a la vez, rever-sible; un gesto que empieza yacaba como la escritura y se su-perpone una y otra vez gene-

rando estructuras que se or-denan sobre la superficie conesa particular libertad de sercompositiva que siempre tie-nen los cuadros de Barrera,quien señala: «la pincelada nodelimita “sitio” alguno sobre ellienzo porque no es una “cosa”y porque lo suyo es cohabitar,disfrute en el encuentro, que es,en todo caso, el reflejo de su for-ma de permanencia». Y por-que, como hemos ido compro-bado en anteriores series, ensus lienzos no hay perspectivani principio ni final sino espa-cio dentro del espacio de la pin-tura, profundidad del cuadro y

espectáculo, quiero decir: ofre-cimiento directo a la contem-plación de una superficie quese complica.

En la nómina de la exposi-ción hay dos estupendos cua-dros de fondo plateado en losque todavía permanece eseparticular tono malva oscuro(recuerdo, ¿malvado?) de Con-traluz, donde las superposicio-nes de pinceladas vibran y pa-recen flotar como en una ra-diografía de metales; hay tam-bién uno sobre azul, otro sobreverde, sobre amarillo y quizás,más interesante y contrapuntoliviano de la colección, uno ne-gro en el que la pintura parecey/o es más una sustracción, unquitar o un gesto que borra lopuesto, lo poco puesto, que tie-ne continuidad en otro negrodonde el blanco es pintado y secombina con una estructura detrazos de otros colores. Peroquizás la tela más impactante yextraña, difícil a la mirada,quiero decir, espectacular, seala Pintura de agua no. 19, en laque el espacio enmarcado secomplica, se desborda y se pro-yecta hacia el fondo vacío si lohubiera.

Comprender Pintura deagua es dejarse desbordarcomo se desbordan estos cua-dros cuando se dejan mirar.Comprenderla es mirarla —yponer cerca, porqué no, las ca-ligrafías de informalistas fran-ceses como Hans Hartung, Pie-rre Soulages o Georges Ma-thieu, junto a cierto grafismodel diseño actual— y recorrer-la, al final también, tan en si-lencio como nos sea posible.Quizás en silencio y sumergi-dos en el agua.

Espacio dentro del espacio de la pintura

Sergio Barrera

Galería Luis Adelantado

Rosa UlpianoRecientemente una polémicanoticia en la que Al-Qaeda tra-taba a el presidente electo Oba-ma como «esclavo doméstico» alservicio de los blancos, saltabaa las pantallas de Internet. Enella el brazo derecho de Bin La-den reprocha el anuncio de re-tirar los solados (estadouni-denses) de Irak para (enviarlos)a Afganistán: «Ustedes represen-tan lo contrario de los negrosnor teamericanos honorablescomo Malcom X», añadía Zawa-hiri, mientras se escuchaba defondo un discurso del activistaestadounidense sobre los dere-chos humanos y la igualdad.Evidentemente no voy a proce-der en análisis políticos, sin em-bargo, como incumbe al arte, sía reflexiones lingüísticas, bar-thianas y, por supuesto, éticas,que son las que confieren a laobra del artista argentino quenos atañe hoy.

Carlos Huffmann (BuenosAires, 1981), presenta en la ga-lería Luis Adelantado LejanoExtremo Ultracentro_2, obraque analiza el inmenso y avan-zado engranaje comunicativo

en el que nos vemos sumergi-dos y cómo influye en la so-ciedad. Indudablemente la in-quietante noticia recrea unadoble imagen y varias lectu-ras, como indicaría Barthes ensu obra La muerte del autor, enla que se analiza ese espaciomultidimensional en el queconcurren y contrastan diver-sas escrituras, y ninguna es laoriginal: como indicaba el es-critor «el texto es un tejido decitas provenientes de los mil fo-cos de la cultura…»; la imagende Malcom X se descontex-tualiza para sus propios inte-reses, de igual modo que lospolíticos y dirigentes recurrena la demagogia, o las religio-nes a sus iconos.

Huffman retrata a través desus cuadros un Obama antesdel 4 de noviembre luchandocontra dinosaurios, como me-táfora del capitalismo liberal,emigrantes en el que la palabrasudamericano ha sido sustitui-da por SuBamericano, iconosnazis, coches de lujo, águilasimperiales, cruces católicas,calaveras, cuerpos desmem-brados e intestinos desparra-mados. Un universo de abismo,horror, belleza y éxtasis que

surge de nuestros consumos yprácticas cotidianas. A travésde una iconografía de estéticaadolescente, cyberpunk y cool,Huffamn recrea los videojue-gos de última generación, lasrevistas de motor, el cine fan-tástico y de terror y sus maca-bros efectos especiales subra-yando mensajes que desesta-bilizan lugares comunes y co-rrecciones políticas. Todo y alfin una poética evocadora delas novelas de Philip Dick o laspelículas de David Cronen-berg, donde la tecnología en lavida cotidiana produce trastor-nos psíquicos. Huf fmann in-terviene imágenes de cochesque rememoran Crash (1996),donde la temática del film ra-dica en cómo la tecnología, re-presentada por los automóvi-les, incide en la conducta se-xual de los hombres; o en Vi-deodrome (1982), consideradaLa Naranja Mecánica de losaños 80, en el que mediante elvídeo, Cronenberg revisa laidea inspirada en algunos co-mentarios de los censores queafirmaban que las imágenescon sexo y violencia alterabanla mente humana. En ella narrala historia del dueño de un ca-

nal de cable que fortuitamentecapta una señal clandestinaque transmite imágenes sado-masoquistas, provocando alu-cinaciones en los televidentesy generándoles metamorfosis

en el cuerpo. Una metáfora enlas que al igual que Huffmanalerta de cómo las noticias eimágenes infundidas por las co-municaciones influyen en elcomportamiento humano.

Deconstruyendo el engranaje comunicativo

Carlos Huffmann

ARTE

7pdLevante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 21 de noviembre de 2008

❙❙❙

El artista hasustituido la brochatradicional por unamodulación delgesto con esponjasque ponen tantocomo quitan de estapintura al agua

N.º 652, AÑO XVI / 21-XI-2008Coordinadora: Arantxa Bea

Josep Ballester

SOM al sud de França, en con-cret al Dépôt de Triage, unantic seminari de La Ferté

Macé, petita població prop de Mar-sella. Corren temps difícils, somen plena fragor de la Gran Guerra.El vent, sols du sospites, fredor ipors. En aquestes dependències hiha una seixantena de personesacusades d’alta traïció. El nostrepersonatge s’havia enrolat volun-tàriament en les files del Cos Nord-americà d’Ambulàncies Norton-Hajes que pertanyien a la CreuRoja. Ara, sense saber ni com, s’hitroba en una situació delicada. Tében clar que en un intercanvi decartes en el qual havia estat invo-lucrat l’amic i company, WilliamStaler Brown, han estat inter-ceptades i llegides pel servei d’in-tel·ligència de l’Estat francés. Ellno ha amagat mai les seues ideespacifistes ni tampoc no s’ha privatd’opinions crítiques. A més, s’hanegat a jurar que odiava els ale-manys. Les coses són així. L’espaiés repugnant: la cambra, els patis,la cuina, els cabinots... però hi haentre els presos una molt bona re-lació de companyonia. La majorpart dels detinguts, igual que ell,estan acusats per raons falses. Allíconeix Jean le Négre, Sobrepe-lliz, Zulúo el Rodamón (gitanos,anarquistes, africans... gent fàcilde convertir-se en més que dub-tosa). D’aquesta experiència queva durar tres mesos naix el seu pri-mer llibre The Enormous Room(1922). Aquesta novel·la junta-

ment amb Adéu a les armes de He-mingway i Tres soldats de JohnDos Passos, són els tres gransclàssics de la literatura nord-ame-ricana sobre la Primera GuerraMundial.

El nostre escriptor, EdwardEstlin Cummings, havia nascuta Cambridge, Massachusetts, en-cara que aviat s’individualitza elnom, irònicament, a partir d’unacrítica que intenta menystenir-lo,des d’aquest moment, e.e. cum-mings, havia cursat estudis de li-teratura anglesa, llatina i grega aHarvard on es va llicenciar. Aviatmarxà al Greenwich Village deNova Yok i sovintejà els cercles ar-tístics. De seguida s’allista com avoluntari i ja coneixem l’experièn-cia. Tant ell, com Hemingway iDos Passos van anar a conduir am-bulàncies i van conèixer de prop labrutícia i la sang del front. Quanhom va signar la pau, aquesta ge-neració ja era tota una altra, en cer-ta manera havien perdut la inno-cència i els discursos altisonantsdels estadistes els feien fàstic: «unpolític és un cul sobre / el qual tot-hom s’ha assegut excepte un home».

El nostre artista es va dedicar apintar i a escriure. Sols a això. Coml’autèntica dimensió de la vida delséssers humans. Se n’oblida de lahistòria per a construir una menad’individualisme transcendent apartir dels soterranis del llenguat-ge. El traç del dibuix i de la parau-la caldrà reinventar-lo. Cisellar-losde nou, buscar nous sentits per-sonals. Feia falta oposar-se amb lacreació als «polítics i generals quehan tornat el nostre idioma del re-vés, s’han apropiat de les paraulesque parlaven els nostres pares i leshan convertides en alguna cosa an-èmica i estúpida» dirà una altrecompany de generació com fouThomas Wolfe.Per aquest motiutornen, sovint, a Europa. Beuen enl’herència de Flaubert i la poesiasimbolista a través de Joyce, Pro-ust, Eliot o Pound. Van més en-llà i es capbussen en els nous mo-viments, i xuplen, així mateix, enles teories de la psicoanàlisi. Na-turalment, els resultats en cadas-cun van ser molt diferents. Fins itot, oposats.

Des de Tulius and Chimenys, elprimer recull de l’any 1923 fins 73Poems, llibre pòstum, e.e. cum-mings construeix una llengua benparticular, podríem dir única, pera la pròpia república personal. «Noser ningú més sinó tu mateix, en unmón que fa tot el possible, dia i nit,per a fer que tu sigues algú distint,significa lluitar la més dura bata-lla que qualsevol ésser humà pot en-frontar i mai no deixar de lluitar».D’aquesta manera reordena la re-

alitat des del seu punt de vista ijuga amb els mots com joguets ar-tesans que fabrica ell mateix «“res”es va lamentar l’injust / “no és just”(“ni in-” va replicar el just».

Els trets característics que méscriden l’atenció de la seua escrip-tura són el seu inconformisme ti-pogràfic, el joc de les distorsionssintàctiques, una puntuació ben in-usual, una transformació de lesparts de l’oració com verbs o ad-jectius en substantius, retall de pa-

raules segons li convé, tendència ala creació de neologismes i un em-prament lliure dels ritmes propersals del jazz. Sense oblidar, en capmoment, d’entendre la literaturacom una arma i com un artifici al-hora. Una actitud de profunda dis-sidència i a favor de l’ésser humà.Ho observem en aquests versosben cèlebres sobre l’objecció deconsciència: «cante l’alegre i granOlaf / el cor ardent del qual reculàen la guerra: / un objector de cons-ciència / el seu benvolgut coronel(polit/ cadet de west point molt suc-cintament educat) / mamprenguéprompte l’esgarriat Olaf; / però-malque una multitud d’eufòrics / ser-gents (primer colpejant-li el cap) /entre gelades aigües fa rodar / aque-lla impotència que altres acaronen/ amb rapells acabats d’usar / enuna enllotada latrina, (...) Olaf (pera tots els efectes / un cadàver i no de-sitjant més embolics / que els que lidonà Déu) / contesta, sense enutjar-se / “No besaré la vostra f.uda ban-dera”». O sobre les relacions amo-roses: «porte el teu cor amb mi(elporte en / el meu cor) mai no me’nsepare(a tot arreu / on vaig hi vastu,estimada;i tot el que existeix / grà-cies a mi només és obra teua, amormeu) / no tem / cap fat(perquè tuets el meu fat, vida meua)no anhe-le / cap món(perquè preciosa tu etsmón meu, veritat meua) / i tu ets totallò que ha significat sempre una llu-na / i tot allò que sempre el sol can-tarà ets tu».

Hom ha comentat sovint la di-ficultat, inclús la impossibilitat detraduir la seua poesia. SantiagoPerednik, un estudiós argentí del’obra cummingsiana apunta al-guns dels motius d’aquesta tascaarriscada: «La cuestión más arduade resolver al traducir los poemasde e.e. cummings es el hecho de queen muchos de ellos la oración o lafrase no existen más, al menos ensus formas usuales, y la palabra noés una unidad simple sino un con-junto compuesto —y muchas vecesdescompuesto— de unidades me-nores. Más que un signo, és un com-plejo de signos más que una pala-bra, una palabra de palabras, unapalabra-conjunto cuya unidad estáarmada con múltiples fragmentos,las palabras-partes cada una deellas reconocible como palabra au-tónoma, y a la vez como parte de unsigno mayor».És ben cert, això. Enla nostra llengua hi ha hagut al-guns intents de versionar textossolts, ara en recorde algun d’A-gustí Bartra i també de Marià Vi-llangómez. Després s’han realitzatdues exemplificacions excel·lents,l’una, ara fa més de vint anys, 44poemes, traducció d’Isabel Roblesi Jaume Pérez Montaner, i l’altra,molt recent, (a)poemes d’AlfredSargantal. Dues apostes d’una fei-na ben complexa i d’un extraordi-nari enginy lingüístic i poètic. Benreeixides. És curiós com l’obra decummings que en un principi vadespertar i provocar no poques re-sistències, s’haja convertit, en l’ac-tualitat, en una de les veus poèti-ques contemporànies més popu-lars del seu país.

pd Suplemento Cultural posdata

ESCRITS CORSARIS

8 ■Levante EL MERCANTIL VALENCIANOViernes, 21 de noviembre de 2008

pd

POETA I PINTOR AMERICÀ. Edward Estlin Cummings (1894-1962).

WIKIMEDIA/WORLD-TELEGRAM PHOTO/WALTER ALBERTIN

poesia enmajúscules