dossier radicals cat - teatrelliure.com · del 21 d’abril al 24 de ... l’últim cap de setmana...

informació i reserves tf. (0034) 932 892 770 [email protected] www.teatrelliure.com/radicals

RADICALS LLIURE cicle de nova creació escènica del 21 d’abril al 24 de maig 2009

RADICALS WEEKEND

mostra per a professionals 22, 23 i 24 de maig

amb el suport de l’

Teatre Lliure 2008-2009 – Radicals Lliure www.teatrelliure.cat

2

Un any més –i ja en són tres– engeguem el cicle Radicals Lliure amb la voluntat d’obrir els nostres escenaris als formats i a les disciplines escèniques menys freqüents, i de servir de plataforma perquè creadors extraordinaris puguin fer arribar la seva veu a un públic ampli de la ciutat.

Aquesta vegada el cicle s’estén per cinc setmanes, del 21 d’abril al 24 de maig, durant les quals passaran pel Lliure noms tan destacats de l’escena nacional com Carles Santos i l’orquestra Barcelona 216; alguns d’assidus al cicle, com Sergi Fäustino, Xavier Bobés amb la companyia Playground o el Colectivo 96º (ex Amaranto); dos dels creadors més joves de l’escena catalana, Nao Albet i Marcel Borràs; David Fernández, l’artista més extrem dels escenaris madrilenys, i els internacionals Chris Kondek, Gisèle Vienne i Philippe Quesne.

Seguim també fomentant l’intercanvi i la difusió apostant pel Radicals Weekend, la Mostra per a Professionals nacionals i internacionals que celebrarem els dies 22, 23 i 24 de maig, l’últim cap de setmana del cicle. Amb l’objectiu de crear espais de discussió informals per dialogar sobre projectes i reflexions, enguany el Lliure serà la seu principal del projecte Destination Barcelone de l’Office National de Diffusion Artistique (ONDA), una associació dependent del Ministeri de la Cultura i de la Comunicació de França especialitzada en la creació de xarxes de difusió a l’entorn de la creació contemporània, tant franceses com internacionals. L’ONDA centrarà el seu espai de trobada internacional en el Radicals Weekend, i concentrarà al Lliure una trentena de programadors especialitzats.

El cicle Radicals Lliure compta amb el suport de l’Institut Ramon Llull.


3

PRODUCCIONS

Dead Cat Bounce (un espectacle sobre la borsa) Chris Kondek Espai Lliure del 21 d’abril al 8 de maig i del 19 al 22 de maig, de dimarts a divendres 20:30h.

producció Teatre Lliure a partir de la producció original de Productiehuis Rotterdam (Rotterdamse Schouwburg), Hebbel am Ufer (HAU) Berlin i Künstlerhaus Mousonturm, Frankfurt am Main, estrenada el 2004 sota la direcció de Chris Kondek

intèrprets Chantal Aimée / Joan Carreras / Chris Kondek / Christiane Kühl / Víctor Morales creació i direcció Chris Kondek / dramatúrgia Christiane Kühl i Jan Linders / escenografia Herbert Klitzsch / música Hannes Strobl / vídeo Chris Kondek / cap tècnic Marc Stephan

“Avui no actuarem pels vostres diners. Avui jugarem amb els vostres diners.”

Dos actors catalans s’afegeixen a l’equip que va estrenar Dead Cat Bounce al Rotterdamse Schouwburg el 2004 per remuntar l’espectacle a Barcelona. Una peça sobre els diners, la circulació monetària internacional, el poder, les companyies, l’especulació, la cobdícia i la por. A cada representació s’inverteixen els diners de taquilla a la Borsa de Nova York per via electrònica (a l’hora europea de l’espectacle és l’hora dels tractes a Wall Street). L’objectiu és obtenir un 1% de benefici durant l’espectacle. Si s’aconsegueix, es comparteixen els guanys amb el públic (després de tot, són els seus diners). Si no, fent com tothom s’atribueix el resultat a la mala sort o al destí.

Compra, ven, aguanta. Com fas diners? Com fas més diners? Com t’adones de quan cal vendre per tal que d’altres entomin la fallida? © Klaus Weddig

espectacle en anglès, català i castellà

informació i distribució: [email protected]


4

Chris Kondek (Boston, Massachusetts, 1962) és director i dissenyador de vídeo, i llicenciat en estudis cinematogràfics per la Universitat de Boston. Va treballar com a ajudant de càmera, tècnic i dissenyador de llums abans de començar a dissenyar vídeos. Ha treballat extensament amb The Wooster Group, Laurie Anderson, Michael Nyman i Robert Wilson, entre d’altres.

CREACIONS. 2004: Dead Cat Bounce. / 2006: Hier is der Apparat. / 2008: Loan Shark i Stuff.

més sobre Dead Cat Bounce

Premis Goethe-Institute, ZDFtheaterkanal-Prize (2005).

Gira Munic (Münchner Kammerspiele), Gent (Kunstencentrum Vooruit), Leuven (STUK), Varsòvia (EC47), Tampere (Teatterikesä), Zuric (Theaterhaus Gessnerallee) i Tel-Aviv (Tmuma Theater), entre d’altres.

Crítica

"Sorprenent de totes maneres." Premis del Goethe Institut.

"Els alts i baixos poden produir excitació, por i fins i tot llàstima." Gerald Siegmund (Frankfurter Allgemeine Zeitung)


5

Piturrino fa de músic Carles Santos + BCN 216 Sala Fabià Puigserver dies 16, 21, 22 i 23 de maig, 20:30h. dies 17 i 24 de maig 18:00h.

coproducció Teatre Lliure i Grup Instrumental BCN 216

intèrprets Carles Santos / Grup Instrumental Barcelona 216

creació, direcció i música original Carles Santos

Carles Santos, un dels grans artistes que ha donat aquest país a la música i a l’escena, Premio Nacional de Música 2008, presenta una sèrie de concerts-espectácle en col·laboració amb el Grup Instrumental BCN 216, una de les formacions de música contemporània més importants del panorama musical català. Carles Santos és músic resident del Teatre Lliure.

© Carles Santos informació i distribució: [email protected]


6

Carles Santos (Vinaròs, 1940) és pianista, compositor i artista polifacètic. Graduat pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Va continuar els seus estudis a París, amb els mestres Février, Casadesús, Maga Tagliaferro i Margaret Long; i posteriorment a Suïssa, com alumne de Harry Datymer. El 1961 va començar a actuar com a pianista, interpretant obres de Bartók, Schönberg i Webern. El 1968 es va traslladar als Estat Units, on va conèixer músics d’avantguarda com John Cage. Als anys setanta va fundar, juntament amb Josep Maria Mestres-Quadreny, el Grup Instrumental Català (GIC). Ha treballat en cinema amb Pere Protabella, com a compositor, intèrpret i guionista, a Nocturn 29 (1968), Miró l’altre (1969), Informe general sobre algunas cuestiones para una proyección pública (1976), El pont de Varsòvia (1989), Las variaciones Goldberg (2007). Com a realitzador, també té filmografia: L’àpat (1967), La cadira (1968) o LA-RE-MI-LA (1979). Ha rebut diversos premis i condecoracions, com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990); el Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993); el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996); la Creu de Sant Jordi (1999). També té diversos premis Max pels seus espectacles escènics. Crea la Companyia Carles Santos amb Mariaelena Roqué presentant la seva obra com a autor, compositor i director en teatres i festivals internacionals, com ara el Festival de Teatre d’Edimburg, el Festival d’Automne de París i l’Odéon, Les nuits de Fourvière i TNP de Lió, entre altres. Alguns dels seus espectacles més destacats són Arganchulla Arganchulla Gallac a l’Akademie der Kunste de Berlín (1987), Tramuntana Tremens al Mercat de les Flors Barcelona (1989), Asdrúbila (1992), Jocs Olímpics de Barcelona (1992), Ricardo i Elena al Teatre Nacional de Catalunya (2000), L’adéu de Lucrècia Borja per a la inauguració del Teatre Lliure de Montjuïc (2001), Sama Samaruck Suck Suck a la La Villete de París (2002), El Compositor, La Cantant, el Cuiner i la Pecadora (2003) i La meua filla sóc jo (Teatre Lliure, 2005, espectacle guardonat amb tres Premis Max)). A més de la seva producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos es també creador d’una important obra plàstica, principalment fotogràfica. El 2006 va ser objecte de dues exposicions, actualment en itinerància: Visca el Piano, sobre el conjunt de la seva obra, a la Fundació Miró de Barcelona, i Mariaelena desvesteix Carles Santos, creada per Mariaelena Roque amb els vestuaris pertanyents a les seves obres al Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona. El 2007 va presentar al Palau Sant Jordi de Barcelona una cantata per a 3000 nens i nenes per encàrrec del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, la gira del seu darrer espectacle El fervor de la perseverança i el concert de piano He de ser castigat per no haver estimat mai ningú, presentats al Teatre Lliure durant la temporada 2006-2007. La temporada 2007-2008 estrena l’espectacle Ebrofalia copulativa al Sònar de Frankfurt. Ha compost la música de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, dirigida per Calixto Bieito, i l’acció per a piano i la ballarina Sol Picó amb versió de l’Himne dels Segadors, presentats en el marc de la representació de la Cultura Catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. El maig de l’any passat va estrenar al Teatre Lliure brossalobrossotdebrossat (premi de la Crítica 2008) un homenatge íntim al poeta Joan Brossa, amic i col·laborador de Santos.


7

“Z” Sergi Fäustino Espai Lliure dies 25 d’abril i 24 de maig 20:00h. dies 26 d’abril, 10 i 23 de maig 18:00h. dia 15 de maig 22:00h.

coproducció Teatre Lliure, M.O.M./El Vivero i Sergi Fäustino, amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

intèrprets Cristina Núñez Cristina / David Espinosa David / Miguel Ángel Altet Miguel

creació i direcció Sergi Fäustino Quarta creació de Sergi Fäustino que es presenta al cicle Radicals Lliure, sempre dins la línia de treball de portar la vida real a l’escena. Aquesta vegada, el tema de fons és la inutilitat, els tòpics i els zombis, dins la filosofia de les sèries “B”, però en teatre.

informació i distribució: Marta Oliveres Management - M.O.M http://www.martaoliveres.com / [email protected]


8

Sergi Fäustino (Barcelona, 1972), és intèrpret i creador escènic.Ha estudiat a la School for New Dance Development d’Amsterdam (Holanda) i ha treballat amb La Fura dels Baus, Sol Picó, Carles Santos, Carmelo Salazar i Rosa Muñoz, entre d’altres.

CREACIONS. 2003: Nutritivo. / 2004: La historia de Mª Engracia Morales. / 2005: El Cremaster de los Cojones. / 2006: f.r.a.n.z.p.e.t.e.r. Teatre Lliure. / 2007: De los condenados. Teatre Lliure. / 2008: Duques de Bergara unplugged. Teatre Lliure. / 2009: “Z”. Teatre Lliure.


9

A taula!!! Xavier Bobés - Playground Espai Lliure dies 2, 3 i 16 de maig 20:00h. dies17 i 24 de maig 18:00h. dia 23 de maig 12:30h.

coproducció Teatre Lliure, Playground, Schaubude Berlin i Projecte SONE amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació - Generalitat de Catalunya, Cèl·lula – Centre de creació, L’animal a l’esquena, l'Institut Ramon Llull i el Programa Cultura 2007-2013 de la Unió Europea

intèrprets Xavier Bobés / Julià Carboneras / Sandrine Veyry

dramatúrgia i direcció Xavier Bobés / escenografia i atretzo Sandrine Veyry / música i direcció tècnica Julià Carboneras / assessor de direcció Enric de Sarria / assessor de cuina David Orriols / fotografia Sandrine Veyry / construcció de petits artefactes Daniel Benito Po / producció executiva Mery de Lorenzi / distribució i assessorament en la producció Marta Oliveras MOMO - El Vivero / tot allò que veureu a escena va pertànyer a Esperança Guillamon, família Ferrés Bobés, família Bobés Solà, Sherley i molts d'altres. Gràcies especials a Laurence Barbasetti

Espectacle de teatre visual que centra la mirada en la recerca de la memòria dels objectes quotidians que ens envolten en l’espai casolà. Objectes amarats de records, de moviments essencials de qui els ha manipulat i per tant, testimonis únics de l’evolució existencial de l’home. Objectes que transmeten tot allò que callem, intentem obviar, dissimulem, amaguem. La passivitat i l’actitud permitent de tots els objectes quotidians transformats en protagonistes absoluts. I l’home, de manera excepcional, al seu servei. Tots els objectes que es manipulen a escena tenen un punt en comú: la seva fragilitat. A taula!!! és el primer espectacle de la trilogia A casa.

informació i distribució: Marta Oliveres Management - M.O.M http://www.martaoliveres.com / [email protected] © Cia.Playground Xavier Bobés http://www.playgroundvisual.com


10

Playground és una companyia de teatre visual creada per l’actor Xavier Bobés el 2003. Actualment està formada per Xavier Bobés, Julià Carboneras, Sandrine Veyry, Daniel Benito Po i Eric de Sarria.

ESPECTACLES: 2004: El cap als núvols. Àreatangent, Barcelona. / 2006: Duet. Festival Escena Abierta, Burgos. / 2006-2007: El rei de la soledat. Festival NEO, Barcelona. / 2009: A taula! Teatre Lliure, Barcelona.

Xavier Bobés Solà (Barcelona, 1977) és actor i titellaire. Del 1999 al 2002 forma part de la companyia La Vuelta, amb la qual aprofundeix en la manipulació d’objectes i participa en els espectacles Lu blanc de lu groc (1999), Desvínculos (2000), K.O.S. (fer-se el mort) (2001) i Estamos un poco perplejos (2002). El 2003 crea la companyia Playground, de la qual actualment és director i intèrpret. També col·labora ocasionalment amb altres artistes escènics. Julià Carboneras Girgas (Olot, 1980) és músic i enginyer tècnic de telecomunicacions, especialitat en so i imatge. Assumeix la direcció tècnica dels diferents espectacles de la companyia Playground així com de la composició i interpretació musical i sonora. Forma part de la companyia des del 2004. Compagina la creació teatral amb la creació d’instal·lacions interactives, direcció d’espectacles propis i composició musical contemporània. Sandrine Veyry (França, 1971) és escenògrafa, intèrpret, florista i fotògrafa. Veyry s’ajuda dels vincles entre totes aquestes disciplines, que conflueixen en la voluntat d’embellir la realitat que ens envolta, per mostrar la seva particular visió escenogràfica. Forma part de la companyia Playground des del 2006. Anteriorment va col·laborar en diversos projectes de la companyia Antigua i Barbuda i va treballar a l’òpera La Bastille de París i a la companyia La Machine de Toulouse, entre d’altres. Daniel Benito Po (Saragossa, 1971) és arquitecte tècnic, ballarí i escenògraf. Incapaç de renunciar a cap d’aquestes disciplines, es debat eternament entre l’art i la tècnica. Col·labora amb la companyia Playground des del 2006. Ha col·laborat en projectes de creació amb: Saïd Aït El Moumen, Hisako Horikawa, Beatriz Magadán i Antigua i Barbuda (Jordà Ferré) entre altres. Actualment desenvolupa un projecte per a la creació d’un centre d’art i naturalesa al Pirineu i treballa en la creació d’un solo de dansa. Eric de Sarria (París, 1958) col·labora amb la companyia Playground en l’assessorament de direcció i direcció actoral des de la seva creació. Actor membre de la companyia Philippe Genty, ha participat en els espectacles Derives (1990), Dédale (1998) i Zigmund Follies (2000). També ha treballat amb la companyia Théâtre de l’Unité i L’Illustre Famille Burattini. L’any 2008 estrena Un Goût de millefeuille al Fòrum d’Arts Escèniques d’Alexandria, Egipte.


11

Dar patadas para no desaparecer Lidia González Zoilo + David Franch / Colectivo 96º Espai Lliure dies 9, 10, 14, 17 i 23 de maig 20:00h. dia 22 de maig 18:00h.

coproducció Teatre Lliure, Colectivo 96º, Centro Párraga y CAET (Fábrica TNT) amb la col·laboració de Lézarap’art

intèrprets i creadors David Franch, Lidia González Zoilo, Mónica Perez Blanquer amb la col·laboració especial de Vera Waltser i Vicente Arlandis

creació, direcció Lidia González Zoilo i David Franch / vestuari Marta Pelegrina / atrezzo Mercé Moreno i Alberto Pastore / música Roger Puig i ((( J ))) / il·luminació Ana Rovira / vídeo i edició Gorka Bilbao / coreografia Laura la bicha / entrenaments personalitzats Mónica Muntaner / cap Pere Thomás

“La construcció d’una identitat és el joc de miralls d’una societat en la qual els individus es construeixen els uns als altres a través d’aquests reflexos infinits”.

Vera Waltser, setembre de 2008 L’autoretrat no deixa de ser una representació de nosaltres mateixos. Un retrat és una cosa produïda, un “fer-se” a través dels actes de representació. Les imatges dels retratats es posen en evidència en un espai on el subjecte es construeix en un recorregut a través de les seves pròpies “representacions”.

© Mari Luz Vidal

informació i distribució: [email protected]


12

Colectivo 96º és una formació creada el 1998 per Lidia González Zoilo i David Franch.

ESPECTACLES. 2008: Encontré un trozo de mí en un vertedero. Es Baluard – Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Palma de Mallorca. Después de mí, epitafios. Centro Párraga, Múrcia. / 2009: Dar patadas para no desaparecer. Teatre Lliure, Barcelona.

Lidia González (Madrid, 1974) és llicenciada en Interpretació (especialitat de Gest) per l’Institut del Teatre de Barcelona. L’any 1999 va fundar, juntament amb Marta Pelegrina, la Cia Amaranto, amb la qual va crear els espectacles Sis Ens (dirigit per Toni Mira, 1999), Hamlet Music Hall (2000), Marea Baixa (2002), Tazón de sopa china y un tenedor (o hacer el gilipollas) (2004), Indignos (2005) i Four Movements For Survival (2007). A més a més, ha participat en les produccions Superpop (2007), al costat de Txalo Toloza, i Las Perras (2007), juntament amb Amalia Fernández i Vicente Arlandis.

David Franch (Barcelona, 1972) ha estudiat equilibris i acrobàcia a l’Ateneu de Nou Barris i dansa a La Caldera, a més de rebre formació de clown, comèdia de l’art i mim. Com a integrant de la Cia Amaranto, va participar als espectacles Marea baixa (2002), Tazón de sopa china y un tenedor (o hacer el gilipollas) (2004), Indignos (2005) i Four Movements For Survival (2007). A més, ha participat a Rekolore, Matraka i 12-K de la Companyia Hortsmuga, i 4 L Ments i La verdadera historia de Johnny & Dolly de la Companyia Mô- House.


13

Guns, Childs and Videogames Nao Albet + Marcel Borràs Espai Lliure dia 3 de maig 18:00h. dia 13 de maig 20:00h. dia 16 de maig 12:00h. dia 24 de maig 12:30h.

coproducció Teatre Lliure i Associació Uns Nois Que Fan Teatre

intèrprets Nao Albet / Javier Beltran / Marcel Borràs / Samuel Rubín

creació i direcció Nao Albet i Marcel Borràs / vestuari Lali Batlle / so Nao Albet i Marcel Borràs / audiovisuals David Noguera producció executiva Anabel Labrador

Un seguit d’accions, monòlegs, escenes i improvisacions, amb tres elements sempre presents, les pistoles (perquè ens molen) els nens (perquè encara en som) i els vídeojocs (perquè hi juguem). Ser, jugar i molar. És el que fem en aquest nou espectacle.

Nao Albet i Marcel Borràs

© Roger Cisa

informació i distribució: Anabel Labrador [email protected]


14

Nao Albet (Barcelona, 1990) és actor.

TEATRE: 2001: Full Monty, de Terrence McNally i David Yazbek. Direcció de Mario Gas. Teatre Novedades. / 2002: Juli Cèsar, de William Shakespeare. Direcció i dramatúrgia d’Àlex Rigola. Teatre Lliure. / 2003: Compré una pala en Ikea para cabar mi tumba, de Rodrigo García. Funcions de gira a París i Estrasburg. / 2004: Santa Joana dels Escorxadors, de Bertolt Brecht. Direcció i dramatúrgia d’Àlex Rigola. Festival Grec - Teatre Lliure. / 2005: Tot és perfecte, d’Ignasi Duarte i Roger Bernat. Direcció de Roger Bernat. Teatre Lliure. / 2007: Temps real, d’Albert Mestres. Direcció de Magda Puyo. Teatre Nacional de Catalunya. Teenager Experience: Straithen con Freigthen, de Nao Albet i Marcel Borràs. Direcció de Nao Albet. Teatre Lliure. / 2008: Els nois d’història, d’Alan Bennett. Direcció de Josep M. Pou. Teatre Goya. TELEVISIÓ. Majoria Absoluta, de Joaquim Oristrell. TV3. / Ventdelplà, de Josep M. Benet i Jornet. TV3. CINEMA. 2007: Dibujo de David, d’Iván Morales (curtmetratge). El Kaserón. de Pau Martínez. Just Films. / 2008: Forasters, de Ventura Pons. Els Films de la Rambla. M, de Carles Seuva (curtmetratge). DIRECTOR. 2003/2009: PUNCH. Season 1 and 2. Vídeo-art. / 2007: Teenager Experience: Straithen con Freigthen. Teatre. / 2009: Guns, Childs and Videogames. Teatre.

Marcel Borràs (Olot, 1989) és actor.

TEATRE. 2003: Nits a Besora, de Carles Batlle. Direcció de Pere Planella. / 2005: Tot és perfecte, d’Ignasi Duarte i Roger Bernat. Direcció de Roger Bernat. Teatre Lliure. / 2006: Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre. Direcció de Pere Planella. Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès. / 2007: Teenager Experience: Straithen con Freigthen, de Nao Albet i Marcel Borràs. Direcció de Nao Albet. Teatre Lliure. / 2008: Germanes, de Carol López. Direcció de Carol López. La Villarroel. TELEVISIÓ. Serrallonga, d’Esteve Rovira. TV3. Mama Carlota, de Pep Anton Gómez, Diagonal TV i el Jueves. CINEMA. 2007: Dibujo de David, d’Iván Morales (curtmetratge). / 2008: El Mal Ajeno, d’Oskar Santos, MOD producciones i TV5. DIRECTOR. 2006: 4 amigos. Curtmetratge. / 2009: Guns, Childs and Videogames. Teatre.


15

ESPECTACLES CONVIDATS

Paso Doble Miquel Barceló + Josef Nadj Sala Fabià Puigserver dies 8, 9 i 11 de maig 20:30h. dia 10 de maig 18:00h.

coproducció Festival d'Avinyó i Centre Coreogràfic Nacional d'Orleans amb el suport del Ministeri de la Cultura i la Comunicació (DRAC Provença-Alps-Costa Blava, Delegació d'Arts Plàstiques) i del Centre d'Art i Creació de Kanizsa el Festival d'Avinyó va rebre un ajut de l'ADAMI per a aquesta producció

intèrprets Miquel Barceló / Josef Nadj

vestuari Fabienne Varoutsikos / espai sonor Alain Mahé / il·luminació Rémi Nicolas / ceràmica Pere Coll / agraïments IMCA Provence

A força de freqüentar el pintor i les seves obres al propi taller, fins i tot de dormir-hi a la nit i de jugar amb les ombres, els contorns dels objectes i de les teles a la llum d’una espelma, a Josef Nadj li va néixer un desig espontani: entrar en el quadre. Aquest propòsit tot just formulat al pintor de les metamorfosis orgàniques, Miquel Barceló, de seguida va prendre la forma d’una performance. Els dos artistes van imaginar un mur fet d’argila roja, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf, i la de les obres de ceràmica de Barceló –especialment del seu gran projecte: recobrir completament de terracota el terra de la Capella de Sant Pere de la Seu de Mallorca, d’on és originari–, terreny comú de la seva trobada, en la qual cadascú gosa entrar a l’univers de l’altre. Una aventura feta d’intercanvis entre el pintor-coreògraf i el coreògraf-pintor aixopluga aquesta experimentació única.

Irène Filiberti

© Raynaud de Lage

espectacle sense paraules amb el suport de l’Institut Français

informació i distribució: Elsa Lewin [email protected]


16

Miquel Barceló (Felanitx, 1957) s’inicia en la pintura de ben petit. Els paisatgistes tradicionals de Mallorca, després Klee, el artistes de l’Art Brut, Rothko, Pollock, De Kooning o Miró ben aviat són els noms que conformen el seu panteó. Marcat per l’esclerosi del paisatge artístic oficial espanyol, associa des de les seves primeres obres la pintura i la militància anticonvencional, en el si del grup Taller Llunàtic. Interessat per totes les tècniques innovadores, pinta els seus primers paisatges marins barrejant sorra i algues amb la pintura, i exposa a Barcelona, Madrid (Palacio de Velázquez), Nàpols i Burdeus (CAPC), i després, el 1983, a París. Elabora llavors una sèrie de teles consagrades al Louvre, després a les cuines, a les bèsties i finalment a les natures mortes. El MOMA el convida l’any 1984 a exposar amb altres artistes innovadors del moment, i després exposa a l’Insitut of Contemporary Art de Boston. A mitjans dels anys 80, Barceló descobreix l’Àfrica i aquest fet marca un canvi en la seva inspiració: el desert adquireix un lloc central en la seva obra. El 1991 construeix un “taller piragua” amb el qual recorre el riu Níger i pinta amb pigments locals i sediments fluvials. S’instal·la al territori Dogon i s’inicia en la terracota fent servir les tècniques locals. La ceràmica ocuparà seguidament un lloc important en la seva obra. En aquell moment fa també les seves primeres escultures de bronze. Amb un peu a Mallorca, París i Mali, Miquel Barceló experimenta l’ús dels més diversos materials (llim, cendra, sorra, cranis d’animals) i s’imposa com un dels noms clau de l’art espanyol dels anys vuitanta, quan irromp el neoimpressionisme. La seva participació a la Documenta de Kassel el 1982 marca la seva entrada al circuit internacional. A partir d’aquí, les seves pintures, escultures i ceràmiques són objecte d’exposicions al principals museus del món (el Centre Pompidou, el Jeu de Paume, el Louvre, la Fundació Maeght, la Galleria Leo Castelli de Nova York). La seva obra es considera un cas isolat i particularment original en el qual la pintura és tant una anàlisi de la seva pròpia fenomenologia o del seu comportament físic com una metàfora del temps que passa. De 2001 a 2007 treballa en la Capella de St. Pere de la Seu de Palma de Mallorca, una gran obra de creació sobre el conjunt (que comprèn tant el terra com els murs, els vitralls i el mobiliari). El maig del 2007 comença els treballs de decoració de la cúpula de la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, que s’inaugura el novembre del 2008. Ha estat escollit per representar Espanya a la 53 Biennal de Venècia de 2009.

Josef Nadj (Kanizsa,1957) és nascut a Voïvodine (a l’ex-Iugoslàvia), freqüenta la Belles Arts i la Universitat de Budapest, on comença a anar a classes de teatre una mica per casualitat mentre continua la pràctica de les arts marcials. Seguint els consells del seu mestre, deixa Budapest per anar a París, on arriba el 1980. Pensant que hi va a fer teatre, descobreix la dansa i


17

ben aviat comparteix els universos coreogràfics de Mark Tompkins, Catherine Diverres o François Verret. El 1986 funda la seva companyia, el Théâtre Jel. El 1987 estrena Canard pékinois, inspirat en records de la seva vila natal. Aquest primer espectacle destaca la dualitat d’un treball que barreja teatre i dansa. Es convertirà en la seva carta de presentació posant les fites d’una obra internacionalment reconeguda. Després estrena 7 Peaux de Rhinocéros (1988), La Mort de l’Empereur (1989), Comedia tempio (1990), Les Echelles d’Orphée, a partir dels Chants de Wilhelm, d’O. Tolnaï (1992), Woyzeck, ou l’Ébauche du vertige, a partir de la peça de G. Büchner (1994), L’Anatomie du fauve (1995), i Le Cri du caméléon (1996) per al Centre National des Arts du Cirque. Aquell mateix any fa una segona versió de Woyzeck i estrena Les Commentaires d’Habacuc, i l’any següent Le Vent dans le sac. En el marc del Vif du sujet al Festival d’Avinyó 1999, Nadj coreografia Petit psaume du matin per a Dominique Mercy. El 1999 estrena al Théâtre de la Ville de París Les Veilleurs, inspirada en l’obra de Franz Kafka, i presenta Le temps du repli, un trio per a ballarins i un percussionista, a la Scène National d’Orléans. El 2001 munta Petit psaume du matin amb Dominique Mercy, que presenta en una nova versió al Festival de Venècia. Després estrena Les Philosophes, una peça per a cinc intèrprets en homenatge a Bruno Schulz, al Festival de Dansa de Cannes. Estrena el 2002 la seva creació Journal d’un inconnu a la Biennal de Venècia i, l’any següent, Il n’y a plus de firmament, en homenatge al pintor Balthus (un encàrrec del Théâtre Vidy-Lausanne E.T.E.). El 2004 coreografia Poussière de soleils i el 2005, Last Landscape, amb el percussionista Vladimir Tarasov. El 2006 presenta amb Miquel Barceló Paso Doble al Festival d’Avinyó. El mateix any munta Asobu i fa una segona versió de Last landscape: Paysage après l'orage. El seu últim espectacle, el 2008, és Entracte. Des del 1995 és director del Centre Choréographique National d’Orléans.


18

El corazón, la boca, los hechos y la vida David Fernández Espai Lliure dies 15 de maig 20:00h. dia 16 de maig 18:00h. dia 22 de maig 23:00h.

producció David Fernández amb el suport de l’Aula de Teatre de la U.A.H

intèrpret David Fernández

textos, música, disseny de software i dramatúrgia David Fernández / tècnic i assistent a escena Michael Fernández / música J. S. Bach (Cantata BWV 51. Höchster Mache Deine Güte).

Benhard Bach –sisè. fill de J. S. Bach– es mor de fàstic amb només 24 anys. Fugint de l’ombra insuportable del pare i de la seva vida programada d’organista virtuós, deixa darrera seu nombrosos deutes i un pare avergonyit (una dura carta de J. S. Bach sobre ell n’és testimoni). Matar el pare deu ser molt fotut quan el teu pare és Bach.

A través d’una estructura narrativa formada per diversos elements tecnològics presents a la vida quotidiana (pantalles, comandaments, vídeojocs, etc.) Benhard Bach ens parla de la música, del seu desassossec, de la ràbia i del seu pare. Com David Fernández, però David és fill del Bruno de Verano Azul, no de Bach.

“Faig servir el teatre com un espai de comunicació, construeixo el meu discurs amb els elements que m’envolten. Els utilitzo. Me n’aprofito, però no dec res a la cultura. Res. A Bach, sí. A ell li ho dec tot. però Bach no és cultura. Bach és un ós.”

agraïments: a Gretel, al meu germà, a la meva mare, a Pablo Caruana i també al meu pare per participar

informació i distribució: Gonzalo Benavide [email protected]


19

David Fernández (Madrid, 1976) es comença a formar com a ballarí a Madrid amb 18 anys, estudiant ballet amb Carmen Roche i dansa contemporània amb Blanca Calvo, Francesc Bravo, a Buitrago amb Vandekeybus, Carmen Werner, Mónica Valenciano, etc. Simultàniament aprèn a tocar el violoncel com a autodidacta i finalment pot estudiar amb Rafael Ramos, Asier Polo i Michael K. Jones. Estudia interpretació durant quatre anys a l’estudi de J.C. Corazza, i posteriorment treballa amb Olga Mesa, Ramón Oller, Carmen Werner, Juan Domínguez, Dani Panullo, Teresa Nieto, Robert Lepage, La Ribot, Angélica Liddell, La Fura dels Baus, Cuqui Jerez, i Calixto Bieito, entre d’altres. A finals del 2004 comença a dirigir, produir i distribuir els seus propis treballs, 8 espectacles que giren per l’Estat espanyol, França, Itàlia, Colòmbia i Venezuela, sense comptar amb cap ajut econòmic públic ni privat.


20

La mélancolie des dragons Philippe Quesne / Vivarium Studio Escenari Sala Fabià Puigserver dies 22 i 23 de maig 22:30h.

coproducció Wiener Festwochen, Hebbel am Ufer-Berlín, La rose des vents-Scène nationale de Lille Métropole a Villeneuve d’Ascq, Nouveau Théâtre-CDN de Besançon, Ménagerie de verre-Paris, Le Forum Scène conventionnée de Blanc-Mesnil, Le Carré des Jalles-Saint-Médard i Festival Perspectives de Sarrebruck amb el suport de la Regio Île-de-France i del Parc de la Villette amb l’ajut a la creació del Centre Nacional de Teatre

intèrprets Isabelle Angotti / Zinn Atmane / Rodolphe Auté i Hermès, Sébastien Jacobs, Émilien Tessier, Tristan Varlot i Gaëtan Vourc'h

escenografia Philippe Quesne / fragments musicals d'AC/DC, André Prévin, Colleen, John Cage, C. Jerôme, Iron Maiden, Howe Gelb, Joseph Haydn, Richard Wagner, Guillaume de Machaut, Scorpions, Armando Trovaioli i Elmer Bernstein

Un cotxe atrapat a la neu amb un grup de heavys, una noia i un gos a dins és el punt de partida d'un viatge oníric pels pensaments de l'home melancòlic.

© Pierre Grosbois amb el suport de l’Institut Français informació i distribució: Anais Rebelle – Vivarium Studio [email protected] www.vivariumstudio.net


21

Philippe Quesne (1970) viu i treballa a París. Després d’haver seguit una formació en arts plàstiques a l’École Estienne i després a Arts Décoratifs de París, realitza durant prop de deu anys escenografies per a teatre i òpera i exposicions d’art contemporani. El 2003 funda la companyia Vivarium Studio, reunint un grup de treball integrat per actors, artistes plàstics, músics, ballarins i un gos. Escriu, dissenya l’escenografia i dirigeix: La démangeaison des ailes (2003), Des expériences (projecte evolutiu posat a prova en diversos llocs entre 2004 i 2006: galeria d’art, bosc, estany, descampat, etc.), D’après Nature (2006), L’Effet de Serge (2007), La mélancolie des dragons (2008). Paral·lelament crea performances i intervencions en espais públics: Pour en finir avec les simulateurs (2004), Actions en milieu naturel (2005), Échantillons (2006), Petites réflexions sur la présence de la nature en milieu urbain (2006), Point de vue (2007), Groupuscule (2007). Els seus projectes es presenten a França i a l’estranger.


22

Jerk Gisèle Vienne / DACM Espai Lliure dies 23 i 24 de maig 22:30h.

coproducció DACM, Le Quartz - Scène Nationale de Brest, Centre Chorégraphique National de Franche-Comté à Belfort en el marc de l'Accueil-studio amb el suport de la Ménagerie de Verre en el marc dels Studiolab companyia subvencionada per Drac Rhône-Alpes, Ministeri de Cultura i de la Comunicació, Regió Rhône-Alpes, Consell General d'Isère, Ajuntament de Grenoble i Centro Párraga-Murcia amb l’ajut de Culturesfrance a la gira estrangera

intèrpret i creador Jonathan Capdevielle

concepció i direcció Gisèle Vienne / versió i dramatúrgia Dennis Coopper / il·luminació Patrick Riou / música Peter Rehberg i El Mundo Frío de Corrupted / estilisme Stephen O'Malley i Jean-Luc Verna / marionetes Gisèle Vienne i Dorothéa Vienne Pollak

maquillatge Jean-Luc Verna i Rebecca Flores / confecció de vestuari Dorothéa Vienne Pollak, Mario Marchand i Babeth Martin / professor de ventrilòquia Michel Dejeneffe

Jerk s’inscriu com una síntesi de les tres peces realitzades en col·laboració amb l’escriptor nord-americà Dennis Cooper: I Apologize (2004), Une belle enfant blonde (2005) i Kindertotenlieder (2007). Els lligams entre fantasmes i realitat es tornen a posar en qüestió en aquestes tres peces, i la nostra percepció de la realitat s’hi desplaça constantment. Jerk, més realista, testimonia a través d’una narració coherent i linial la credibilitat que aquesta mena de forma indueix de manera incontestable. I és aquest aspecte incontestable el que es tracta de tornar a posar en qüestió a través de les nostres diferents experiències formals.

© Alain Monot

informació i distribució: Léonor Baudoin - Bureau Cassiopée [email protected] Giselle Vienne http://www.g-v.fr


23

Gisèle Vienne (Grenoble, 1976) viu i treballa a París i a Grenoble. Després d’estudiar Filosofia, es forma a l’Escola Superior Nacional de les Arts de la Marioneta entre 1996 i 1999. Després de participar com a intèrpret en diverses creacions, també ha actuat als films Ganz Angst (1996), Midi sous terre i The Club (1998) de Vidya Gastaldon i Jean-Michel Wickler.

Més endavant coreografia i porta a escena amb Etienne Bideau-Rey els espectacles Splendid’s de Jean Genet (2000), ShowRoomDummies (2001, remuntat aquest 2009), Stéréotypie (2003) i Tranen Veinzen (2004).

Ha creat també els espectacles I Apologize (2004), Une belle enfant blonde (2005), Kindertotenlieder (2007) i Eternelle idole (2009).


24

bibliografia

general del cicle Radicals Lliure

SÁNCHEZ, José Antonio: Artes de la escena y de la acción en España 1978-2002. Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.

SÁNCHEZ, José Antonio: Dramaturgias de la imagen. Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.

SÁNCHEZ, José Antonio: Prácticas de lo real en la escena. Visor Libros.

SAUMELL, Mercè: Teatre contemporani. Universitat Oberta de Catalunya.

L’escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005). Edicions El Cep i La Nansa.

Revista Artributos n. 0. M.O.M./El Vivero.

dossier radicals cat - teatrelliure.com · del 21 d’abril al 24 de ... l’últim cap de setmana...

Documents