Descripció de la mostra per Fiona Capdevila.

LA CASA-TALLER

Quan vaig entrar a la casa-taller de Pilar Ayarza, em va commoure el fet què en aquell petit àtic de Gràcia, les habitacions interiors , sense finestra a l’exterior , estretes però polides i acollidores en la seva senzillesa, eren el taller i el vestidor, els espais de treball. A l’entrada, amb sortida a una terrasseta, hi havia el dormitori. Al final, amb galeria sobre el jardí interior de la finca, hi havia una saleta-menjador i la cuina.

La casa era un cúmul d’informació, respirava memòria. Ella no hi era ni la vaig conèixer mai, però m’ha quedat una intensa sensació d’haver-la coneguda.

EL TALLER DE LA MODISTA

El taller era una habitació estreta, petita. L’única finestra, molt alta, donava al menjador. Una bombeta despullada il·luminava l’espai. La vella màquina Wertheim, el maniquí Elías Ballester, la taula de planxar de fusta i una taula per tallar estreta i gens llarga. Una paret era un armari de punta a punta de la peça. A l’armari hi havia trossos de robes perfectament plegats, peces de roba exquisides, algunes inacabades, com el vestit fúcsia i blanc, i la maleta

incloses. També hi havia uns dibuixets esquemàtics que explicaven la peça en les seves característiques estructurals (costures, obertures, línea).

El que més em va sorprendre va ser trobar patrons fets amb papers d’embolicar antics de diverses cases de teixits d’aquell temps, algunes de les qual encara existeixen, i em va divertir veure que també n’hi havia d’altres tipus de comerços com ara “ultramarinos” o “delicatessen”.

He volgut fer un petit homenatge a aquesta cultura de l’aprofitament exhaustiu amb la col·lecció “memòria embolicada”.

plena de patrons. Em pregunto quantes hores devia habitar aquell espai de creació? Buscava la llum si havia de cosir a mà? Podia tallar totes les peces en aquella petita taula?

D’aquestes impressions neix

la necessitat de representar/reproduir/recrear el taller, imaginant-ne la banda sonora, ja que en un altre lloc de la casa vàrem trobar una col·lecció de discos dels anys 50 i 60: Machín, cançó espanyola, cubana.. També he suposat que devia escoltar la radio per fer més agradables les hores de treball en soledat.

La majoria dels objectes (màquina de cosir, taula de planxar, penjador, maleta, retalls de robes, tisores de fils, planxamànigues) son els autèntics de la casa.

EL VESTIDOR

Curiosament, el vestidor era lleugerament més gran que el taller i ostensiblement amb més glamour. L’habitació girava

ELS PATRONS

Quan vaig obrir la maleta de vímet, vaig trobar-me amb una gran quantitat de patrons curosament embolicats i etiquetats amb noms de clientes (senyora Pi i Figueres, Sra. Vallès de Mantull, Lina, etc), dates (temporada primavera 1967, invierno 1964...) mostres del teixit utilitzat i acotacions relatives al patró (hilo, tras, añadir 4 cm, ) tot a mà i amb les seves faltes d’ortografia

entorn d’un gran mirall emmarcat elegantment amb fusta, amb dos calaixets a la part inferior. Al fons de l’habitació hi havia un armari de fusta. A una banda un discret plegatín que feia les funcions de buffet. A sobre una suggerent llumeta amb els noms de les grans marques parisines de l’època daurada de l’alta costura de París: Chanel, Lanvin, Balenciaga (com no), Pierre Cardin.

En aquesta peça hi havia un entendridor àlbum fet per Ayarza a base de retalls de premsa amb noticies relatives a Cristobal Balenciga en persona, Givenchy, la boda de Carmen Martínez Bordiu, alguns especials d’alta costura de diversos magazines i la fotocòpia enigmàtica , de la qual no hem pogut esbrinar la procedència, de “diario de una costurera”. També dues fotos que eren un record d’un viatge seu a París.

La impressió global de la peça va ser de fantasia, necessitat de volar, de glamour, de voler donar una imatge professional i a l’alçada de les seves

clientes, de fer gala de bon gust. Alhora vaig imaginar els moments compartits allà, la intimitat destapada, la confiança de les clientes en ella, ja que el fet de vestir-les comportava viure i veure els seus cossos, siluetes, interioritats. Aquesta és una situació que em ressona per la meva professió de dissenyadora de manera directa, com a viscuda, i la sentia reflectida en aquell espai.

També he imaginat posteriorment, com ella devia canviar la mirada al llarg de la seva vida, que va passar-la en la mateixa casa. Com devia ser viure aquesta mateixa situació, la d’emprovar a les clientes, en la seva joventut, en la maduresa i en la vellesa?

D’aquí neix la idea de fer una instal·lació sobre el vestidor amb els tres miralls (“mirall de joventut”, “mirall de maduresa” i “mirall de vellesa”) i la roba penjada, a punt de prova.