El davallament de la Creu és una pintura sobre taula de l'artista flamenc Rogier van der Weyden realitzada entre 1435 i 1438; es troba al Museu del Prado de Madrid. El treball mostra Crist

crucificat quan és baixat de la creu i sostingut per Josep d'Arimatea i Nicodem.

• Lorne Campbell va identificar les figures a la pintura com (d'esquerra a dreta): Maria de Clopas (germanastra de Maria, la Mare de Déu); Joan Evangelista; Maria Salomé (en verd, una altra germanastra de Maria); Maria, mare de Jesús (desmaiada); el cos de Jesucrist; Nicodem (en vermell); l'home jove de l'escala és o un criat de Nicodem o de Josep d'Arimatea; Josep d'Arimatea (amb roba de fils d'or, el vestit més sumptuós de la pintura); l'home barbut darrere de Josep que sosté un pot probablement és un altre criat (és possible que el pot que aguanta sigui l'emblema de la Magdalena contenint la "lliura de perfum de nard pur, molt car", amb el qual ungí els peus de Jesús); i Maria Magdalena, a la dreta de la pintura, que adopta un posat dramàtic.

• Hi ha desacord entre els historiadors d'art pel que fa a la representació de Josep d'Arimatea i Nicodem. Dirk de Vos, a l'obra Rogier van der Weyden: les Obres Completes, identifica Josep d'Arimatea com l'home de vermell que sosté el cos de Crist, i Nicodem com l'home sumptuosament vestit que dóna suport a les cames de Crist; mentre, Campbell creu que és a l'inrevés.

• Dirk de Vos suggereix que l'artista desitjava evocar un gran retaule amb talles policromades, empentant cap enfora la pintura, com si fos una rival de l'escultura. Les cantonades contenen traceria tallada i daurada que realitza una funció de frontera entre el món de l'espectador i el món sagrat; allà els personatges estan presentats en un autèntic tableau vivant, a imitació d'un grup escultòric.

El què fa únic el treball és el desmai de la Mare de Déu, que cau en una posa que té similituds amb la del seu fill, i les dues figures que l'aguanten mentre cau. Aquesta posa era totalment nova per als primitius flamencs, una innovació de Van der Weyden. El sentiment, tanmateix, és un reflex directe de la dedicació mística expressada pel tractat popular de

Tomàs de Kempis Imitatio Christi, publicat el 1418. El text, igual que aquesta imatge, convida al lector o espectador a identificar-se personalment amb el sofriment de Crist i Maria. Les doctrines de Denis el cartoixà també emfatitzaven la

importància de la Mare de Déu i la creença en el Crist en el moment de la seva mort. Arribà a expressar la seva convicció que la mateixa Mare de Déu era prop de la mort quan Crist lliurà el seu esperit. La pintura de Van der Weyden

transmet de manera intensa aquesta idea

• Hi ha un sentit de moviment condensat en un instant únic. El desmai de Maria és pressentit per sant Joan que s'afanya a ajudar-la. L'home de l'escala ajup el cos per subjectar Jesús, però ja s'avancen Josep d'Arimatea i Nicodem per mantenir-lo dret. El moviment de Nicodem transforma el plor de Maria Magdalena en una estàtua congelada en el temps. De Vos va escriure: "El temps sembla que s'hagi solidificat en una composició. I quina composició. La interacció de línies ondulants, poses de fimbrament i les contraposes de les figures s'han comparat encertadament amb la tècnica del contrapunt de la música polifònica.".

• Els cossos de Crist i la seva Mare paral·lels i formant una diagonal amb les mans

• La forma de ballesta es pot veure en el contorn del cos de Crist, detall que reflecteix el patronatge del Gremi de Ballesters. Powell argumenta que dins la teologia medieval, una metàfora comparava el Crist a la creu amb una ballesta tibant: "l'arc consisteix en una peça de fusta o banya i una corda, que representa el nostre Salvador. La corda pot representar el seu cos més sagrat que miraculosament es tensava i s'estirava en el sofriment de la seva Passió." Un poeta del segle XIV, Heinrich von Neustadt, escrigué: "Va ser col·locat a la creu:/allà eren les seves extremitats/i els seus braços dibuixats/com la corda d'un arc". En aquesta obra de Rogier, la retirada de Crist de la creu apareix com la relaxació d'un arc que ha alliberat la seva fletxa.