de w1ttmli)1 - uab barcelona · 2007. 6. 5. · esperat, i per cert que ningú de nosaltres no...

BUTLLETÍDELS

MUSEUS D'ARTDE

W1ttMLi)1

JUNTA DE, MUSEUS

MAIG .- 1932

JUNTA DE MUUSES DELGJVERNDELAGENERALITATDECA-I'ALUNYA

PRESIDENTS D'HONOR

president del Governc^e la Generalitat de Catalunya

Alcalde President de l'Ajuntament

PRESIDENT EFECTIU.

Joaep Llimona i BrugueraRepresentant de les entitats artistiques de Barcelona

VICE- PRESIDENTS

Bonaventura Gassol i RoviraConseller d'Instrucció Pública del Govom de la Generalitat

de Catalunya

Pere Comas CalvetTinent d'Alcalde

President de la Comissió de Cultura de 1 :Ajuntament

TRESORER

Ernest Ventós ¡ CasadevallTinent d'Alcalde

COMPTADOR

Josep Maria Serra clara i CostaDiputat de la Generalitat

VOCALS REPRESENTANTS DE L'AJUNTAMENT

Casimir Giralt i BullickTinent d'Alcalde

Joaquim Xirau iPalauRegidor-Sindie

Joaquim Pellicena i CamachoRegidor

Joan Baptista AtcherVocal tècnic

Ricard Opisso i SalaVocal tècnic

Pere Corominas 1 .MontanyaDiputat

Pere Comas i CalvetDiputat

Jaume Bof111 i MatasDiputat

Teresa Amatller i CrosVocal tècnic

Joan Rebull i TorrojaVocal tècnic

VOCALS REPRESENTANTS DE LES ENTITATSARTISTIQUES

Comte de GüellPresident de l'Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant lordi

Pere Mayoral i ParraciaDirector de l'Escola d'Arts i Oficia t Belles Arts

1)r. Antoni Ruóió i LluchRepresentant de l'Institut d'Estudis Catalans

Alexandre Soler i MarchRepresentant de les entitats artistiques de Barcelona

Llttís Masriera i RosésRepresentant de les entitats artistiques de Barcelona

Pere Casas i AbarcaRepresentant de les entitats artistiques de Barcelona

VOCAL HONORARI

Carles Pirozzini i Martí,Ea- Secretari de la J unta

DIRECCIÓ - SECRETARIA - ADMINISTRACIÓ

Joaquim Folch i TorresDirector General dels Museus d'Art

Joaquim Borralleras í GrasSecretari de la junta

Pere Bohigas i TarragóAdministrador General deis Museus d'Art

HORARI DELS MUSEUS

MUSEU DE LA CIUTADELLA. — Arqueologia i

Art Medieval i Modern. Parc de la Ciutadella.

MUSEU DE BELLES ARTS. — Art Contempo-

rani. Palau de Belles Arts. Passeig de Pujades.

Durant el mes de maig, tots els dies, inclús

els diumenges, de deu a una del matí i de tres

a posta de sol, excepte els dilluns, destinats a

festa del personal, i el dia 14, festa oficial.

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ARTDE BARCELONA

Es publica cada mes.REDACCIÓ: Museu de la Ciutadella, Plaça

d'Armes del Parc de la Ciutadella. Telè-fon 13868.

DIRECTOR: Joaquim Folch i Torres.SECRETARI DE REDACCIÓ: P. Bohigas i Ta-

rragó.PREUS: Subscripció: 24 pies. l'any. Núme-

ro solt: 2 pies. Número endarrerit: 3 pies.ADMINISTRACIÓ: I. G. Seis i Barral Ger-

mans, S. A. - Provença, 219 - Telèfon 71671.

1:1 i.iillou• at..1haixador•.....

és 1111 ililiol cs de 1»1110licit:,tsempre i quan en la seva confecció hagin presidit

I' enginy, el bon gusti la perfecció tècnica

^^^ J vçS' f i : ,• J óiíi

Per a disposar d'aquest col'Iabora^0,, 0 rdinari,que li obrirà totes les portes, només h a0 % avisar a

1. 1:. 1cix i IC:i.•i•:.1 I:c.1imais, S. A.Provença, 219 : BARCELONA : Telèfon 71671

.)oiali 1111s4111ets

MESTRE EBENISTA1 TAPISSER DECORADOR

MOBLES 1 OBJECTES D'ARTJTASIA

1

EXPOSICIÓ

ràcia, n.° 3616825

1:1 vida 11'//101':1ole SoIeI• 1lelo v1leoisa

per

FELIU ELIES

Amb 43 grans làmines en fototípia,4 d'elles en colors, i 27 il•lustracions,també en fototípia, intercalades en

el text, que conté ademés el

Catàleg de l'obra del granescenògraf

EDICIÓ LIMITADA- ' EMPLARS NUMERATS

Demani's c d t de Catalunya

1. G. SEIX \é:w c£ , RMANS, S. A.Prove. ; , 19 - BARCELONA

Treballs fotogràfics— CLIXÉS=REPRODUCCIONSAMPLIACIONS

Esto19c11

x,54^1A^r19V4^

Teodor Bo\;, ^FNT% 5, 1. ern0

TeI_ ^.,lí 35861

Llibres d1'A%r•tGRAN ASSORTIMENT

"-a^rl^lr^í%^^»a

LLIBRERIAVERDAGUERA. DOMÈNECH

Rambla d, ONA

Núm. 12 MAIG 1932 VOLUM II

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART

DE BARCELONA

P UBLICACI U DE LA JUNTA DE IYIUSE US

UNA NOTA DEL PROFESSORKINGSLEY PORTER SOBRE«LA VERGE» DE TAHULL IEL GRUP DE TALLES DELSEGLE XII DELS PIRENEUS

CATALANS (")

L'antic Museu Fogg ha estat l'escenari deno poques aventures artístiques i escolars; totamb tot, cap de més notable per a mi quel'aparició de «La Verge» de Tahull (fig. 1).Fou una tarda de maig de 1925 ; el senyorForbes havia anat de viatge a Pittsburg pertal de reunir cabals per a la construcció delnou edifici projectat. Poc temps després de laseva tornada, arribà «La Verge» ; fou tretadel seu embolcall i pujada a la galeria delnord. No hauria pogut succeir res de més in-esperat, i per cert que ningú de nosaltres nohavia previst que un resultat del viatge a Pitts-burg fos mai l'adquisició d'una obra mestra del'escultura medieval. El senyor Forbes compràla imatge per intuició, responent emotivament ala seva bellesa, i els esdeveniments havien dedemostrar més tard com la seva percepció fouencertada.

Encara recordo clarament la sorpresa queem produí veure la nova escultura. Tal vegadaací hom porta l'estilització més enllà que enqualsevulla altra obra plàstica de les que emvénen a la memòria. L'exageració és gairebéincreïble. I d'altra banda, malgrat de tot allòque hi ha d'estrany, l'efecte no resulta gensgrotesc: la bellesa de la línia, el ritme de lacomposició, donen, ben al contrari, una im-pressió de solemnitat.

Després es produí 1'espectació per a esbri-nar qui podia ésser la nostra misteriosa visita.Les pintures al fresc de Tahull, recordo que

, Publicat en el Vol. 11, n.° 6 de «Notes,,, Fogg Art Mascan,,Harvard University (Cambridge, 1931).

cm vingueren vivament a la memò , espintures ja havien estat traslladades a useude Barcelona, lloc on ningú que les haguésvistes no podia oblidar-les; també havien estatpublicades, si bé em sembla que només dinsles colleccions de Pijoan (1). car els detingutsestudis que més tard les han fetes tan fami-liars, encara no havien estat escrits (2)

La relació estilística entre l'escultura i lespintures és molt notable i indiscutible (figu-res 1 i 2) . Semblava com si haguéssim donatun pas endavant en la solució del problema.

Però sorgí una sospita tenebrosa. Les acti-vitats dels falsificadors d'antiguitats medievals,en aquell temps i tot, no deixaven d'ésser co-negudes pels estudiosos. Feia alguns anys ques'havia posat en evidència que es podien pro-duir obres noves sense que fos possible de dis-tingir-les de les antigues, almenys amb certesa,per cap pedra de toc coneguda. Llavors, comara, era evident que les falsificacions podienésser de gran bellesa i emotivitat com a obresd'art. Encara llavors sabíem que era un pro-cediment preferit dels falsificadors el de copiaren un material una obra antiga que havia estatexecutada en qualsevol altre, per exemple: re-produir en vori una imatge tallada en pedra.¿Hi havia la possibilitat que qualsevol artífexmodern i enginyós hagués traduït en fusta les)intures al fresc de Tahull?

Un estudi més detingut demostrà l'escassa)robabilitat d'aquesta suposició. Els falsifica-lors, en general, copien exactament. «LaVerge», si bé molt semblant als frescos deTahull, presenta tanmateix algunes diferènciesde detall, és a dir, la semblança radica més

1. «Les pintures murals catalanes». Publicació de 1'. Institutd'Estudis Catalansn.

2. CILANUI.ER RATnroN POST, «A History of Spanisb Painti,,g»»,1larvard Univcrsity Press (Cambridge, 1930), pdg. 83.— CluuresL. KuiN, uRornanesque Moral Painting of Catalonian, HarvardUniversity Press (Cambridge , págs. 19.22. Pera d'altres refer8n.cies bibliogrifiques sobre la pintura catalana, veure A. KINGSLEYPORTER, «Spanish Rom:mesque Sculpture», Pegasus (Paris, ¡928).Vol. II, págs. 'i-' i notes marginals.

129

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

aviat en una semblança indefinible d'estil id'inspiració que no pas en la repetició exacta

Fig. 1.—. Verge d'un grup representant un «Davallamentde la Creu», de Sant Climent de Tahull (?)

(le minuciositats, error que només els falsifica-dors més experts aconsegueixen d'evitar.

Bandejada la sospita d'una falsificació i as-

senyalant Catalunya l'agulla de la brúixola,era cosa natural adreçar el pensament al Mu-seu de Barcelona, llavors, com ara, el centrede l'art català, i aviat em vingué a la memòria«La Verge» molt bella de Durro, tallada enfusta (figs. 1 i 3) (1) . Una comparació dela fotografia no deixava dubte de la sevaestreta semblança amb la imatge de Fogg. Larelació entre ambdues era tan unida com podiadesitjar. El problema s'havia resolt i l'apar-tàrem de nosaltres: ¡ La nova «Verge» delMuseu Fogg, era catalana!

Fou bastant de temps després que vaig rebrela invitació de donar una conferència a l'«Ins-titut d'Estudis Catalans», de Barcelona. Nohi havia camerino pròpiament dit, i esperaval'hora de començar en una mena de gabinetimprovisat a la part alta d'una escala. Desobte, em vaig adonar d'una fotografia quehi havia a la paret. Representava un grupd'escultures romàniques en fusta, molt notable(figura 4) (2) . ¡ La meva sorpresa fou granen reconèixer entre elles «La Verge» de Fogg!

Consultant els erudits catalans, aviat em vaigassabentar que la dita fotografia era de Mas ique les escultures foren descobertes l'any 1907per una Comissió de 1'«Institut d'Estudis Ca-talans», formada pels senyors Puig i Cada-falch, Gudiol i Goday. Totes les escultures fo-ren trobades darrera el retaule de l'església deSanta Maria de Tahull (3) . ¡ No hi haviares d'estrany, doncs, que des d'un principi ensperseguís la idea de la semblança de «LaVerge» de Fogg amb els frescos de Tahuil!De les sis imatges representades en la fotogra-fia, les quatre en escala menor que la de «LaVerge» de Fogg representen la Verge, elBon Lladre, Josep d'Arimatea i Crist. Totesaquestes, naturalment, pertanyien a un mateixassumpte; és ben clar que devien representarun «Davallament de la Creu», dramàtic. Efec-tivament, un grup d'imatges tallades en fustadel «Davallament» es conserva encara en elseu lloc primitiu, en una església de Catalu-nya: Sant Joan de les Abadesses (fig. 5) (4) .

r- Reprodu'ida també en Poienat , ..Sp:,nish Rumanesgne Scnlp-turen, Pegases (Paris, 1928). Vol. II, lamina , 1.

2. Reproduïda tambi en Poercn, «Spattish Romanesque Sculp-ture', I'egasus (P:uis, 1 28). Vol. II, lámina G7.

3. Respecte a l'arquitectura d'aquesta església, veure J. Puto 1CAUAFat.cn, A. oc I'ALGUH»A 1 Sivw A, J. G000v, «L'arquitectura ro-mánica a Catalunya,, Institut d'Estadis Catalans (Barcelona, 1918).Vol. 111, pagina 77.

.{. Reproduïdes també en Poflrnu, «S panisir Romanesque Sculp-loro,,, 1'egasus (Paris, 1928). Vol. II, làmina 72, i, del mateix autor,rdiomanesque Sculpture of the Pilgrimage Roads». Vol. V. Iámi-nal_+,).

130


Fig. 2.— Verge. Detall d'un fresc de Sant Climentde Tahull

L'analogia amb les de Sant Joan de lesAbadesses basta per a demostrar que les qua-tre imatges trobades a Santa Maria de Tahullformaven part d'un «Davallament» sem-blant.

Com que les imatges de Sant Joan de lesAbadesses tenen tant a veure amb l'assumpteque ens ocupa, vaig a repetir ací allò que res-pecte d'aquelles tinc escrit en una altra ban

-da (1).«Una història molt singular (2) ens ofe-

reix algun esment respecte a la data d'aquestnotable monument (3) . L'any 1426, en baixar-

t. e,Spanialt Romanesque Sculptu rc», Pegasus (Paris 1928).Vol. II, 131,0110 1 z.

a. Puic t Cnu i ,.Cn, o)'. — . Vol. IL pàgina gil.— PIaM.a,

- La restan ració de Sant Joan de les Abadesses (ee Caseta de les Arts+.any 11, nfn. 17, tç de gener 1925-G).— VICeATE LAMN aez e Ro-sten, ,Historia de la Arquitectura cristiana española en la Edad Me-dio " (Madrid, 1908). Vol. 1, pág. 628.—JusEe Gcmoi. i Cesto., Lesescultures del Santissim Misteri de San[ loan de Ics Abadesses., c.l.aVen de Catalnmv a (B:ocelnna, 6 de juliol de t9 i 1 ).

3 . ne: al senyor Puig i Cadafaleh les dades següents respectea aquest monument decisiu. Ha tingut la bondat de facilitar-me nosolament totes les dades que posseïa, sinó que m'ha tramis unacarta de l'arxiver de Sant Joan de les Abadesses, moss3n Josep Mas-deu, plena d'informacions valuoses y transo ipcions de documents.

les imatges per a pintar-les de nou, hom veiéque en el front del Crist hi havia una obertura.Examinada la dita obertura, hom hi trobà unahòstia eucarística dividida en tres trossos.L'hòstia es mantenia incorrupta, fet que fou

Fig. 3. —Verge d'un grup representant un «Da-vallament de la Creu», de Durro

131

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Fig. 4.— Escultures descobertes l'any 1907 a l'església de Santa Maria de Tahull

Fig. 5.— Grup representant un «Davallament de la Creu», de Sant Joan de les Abadesses

132

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Fig. 6. — «Davallament de la Creu», de l'església de Santa Maria de Tahull

( Als costats, la Verge i sant Joan del grup d'EriIl-la-Vall )

1 33


considerat miraculós. El culte al SantíssimMisteri de Sant Joan de les Abadesses datade llavors. Hom redactà un document queressenya la descoberta de l'hòstia; aquest do-cument ha arribat fins als nostres temps i foupublicat en un Butlletí Quinzenal (1) del'any 1926, quan el cinquè centenari del mi-racle. En el dit document de l'any 1426 hilia incorporat un extracte d'un missal que es-

ritat inatacable, però materialment és bastantprobable.

»Les escultures porten, per cert, proves inter-nes abundants de llur- data, relativament mo-derna, i de la restauració que sofriren al se-gle xv, com també d'altres de més recents en-cara; amb tot hi és ben manifesta la supervi-vència d'una tradició antiga. La figura de Ni-codemus té una semblança innegable amb la

Fig. 7.-- «Davallament» d'Erill-la -Vall en ésser descobert l'any 1908

menta que les imatges foren fetes l'any 1 25 1per un tal Dulcelus laycus. És de lamentarque el text original del document hagi estatperdut (2) . Amb tot, la nova que el grupfou executat per Dulcelus (malauradamentsense la data corresponent) és repetida en dosalmanacs dels anys 1358 i 1420. La data1251, és clar, no descansa damunt cap auto-

i. «Centenari de la troballa del Santíssim Misteri», <,13utlletiQuinzenal.. Nuni. 12. (1 de juliol de 1926, S).

2. El senyor Puig em comunica que Parassols, en la seva«Ressenya Històrica del Santi t siu, Mister, , F 190, s'erra en parlardel dit document cnm si existís encara, aixi com tant 51, s'erren elsyue bo repeteixen diespr^s. \loss1,n Musdeu crida l'atenció sobreel fet que en la segona anotació de Parassols respecte a Tarascó,canonge de Ripoll, qui rebé la fusta per a Ics escultures de »lluí.Cetas», is amb tota probabilitat completament e[rbnia, ja que resde tot aixô o es troba en I 'obra de Ca cala rs, d'on Parassols diuhaver-ho tret.

figura corresponent de Foussais (1) i el capdel Bon Lladre recorda la de Valcabrère (2).Les escultures de Sant Joan de les Abadessestenen una qualitat heroica, gairebé clàssica, queens sorprèn.»

Les quatre figures en escala menor perta-nyents a un grup de «Davallament de la Creu»trobat a Tahull, després d'haver estat untemps en una collecció particular de Madrid,són actualment a la Col-lecció Plandiura (figu-ra 6) de Barcelona. Llur data és una de lesqüestions Inés revesses de l'arqueologia espa-nyola, respecte a la qual he de confessar que

1. I'OITEI, Romanesque Sndptnrc of tSe PilgrimageRoads». Vol. VII, Lamina io61.

2. PORTEI, "Rom:mesquc Scnlpture of the PilgrimageRoads,,. Vol. IV, lamina 499.

134

Fig. 8. —Verge del grup d'Erill-la -Vall Fig. 9. —Sant Joan del grup d'Erill-la -Vall

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'AR'r DE BARCELONA

he canviat diverses vegades de parer. Els peusen creu del Crist demostren que aquesta figurano es pot remuntar més enllà de l'última partdel segle xtt, car la iconografia tingué origen,aproximadament, en aquell temps. El cap delCrist, realista i massa dramàtic, també Concor-da ben bé amb una data tardana. Les taquesde sang pintades a la cara i al pit no són,ben segur, d'una data primerenca. Tot i això,m'inclino a creure que aquest Crist és el resul-tat d'una restauració tardana del grup, i que

les altres figures són de data més reculada.Cal comparar el modelatge detallat, una micavulgar, gairebé meticulós, de la cara del Cristamb el modelatge ample i pla de la cara deJosep d'Arimatea.

Els dos estils no tenen, doncs, res de comú.O si no, que hom compari l'anatomia del cosdel Crist amb la del Bon Lladre; sembla evi-dent que un escultor posterior ha copiat senseintelligència les línies esquemàtiques convincentsd'una obra mestra anterior. És encara més no-

135


table la diferència entre els plecs artificiosos iimprecisos de la roba que duu el Crist i les ves-tidures plenes de significació de Josep d'Ari

-matea i de la Verge.Admetent que el Crist de Plandiura és una

restauració del segle xii, o encara més recent,llavors les nostres dificultats d'ordre cronològicrelatives a la data d'aquest grup tot seguit des-apareixen. Quant a la resta de figures, res nohi ha que ens privi, ans al contrari, tot ensindueix a assignar-les a l'any 1123, aproxi-madament. Aquesta és la data dels frescos,amb els quals les imatges tenen una semblançatan notable, i la de l'església on foren col-locades.

La més bella de totes les imatges desco-bertes a Tahull és la Verge gran, que ac-tualment forma part del Museu Fogg (figu-res 1 i 2) . Sembla probable que també hauràpertangut a un grup de «Davallament de laCreu ». El senyor Puig em digué que ell haviavist una imatge parella a l'església de SantaMaria de Tahull veïna de Sant Climent deTahull. Aquesta església, ja ho saben, fouedificada al mateix temps que la de SantaMaria, i els mateixos pintors, i és fàcil queels constructors també, treballaven en amb-dues. Sembla, doncs, probable que «La Ver-ge» de Fogg pot haver format part primitiva-ment d'un grup de «Davallament de la Creu»a Sant Climent de Tahull.

Altres imatges del mateix estil foren troba-des a la part baixa del campanar d'Erill-la-Vall, l'any 1908 (fig. 7) per la mateixa Co-missió que descobrí els fragments de Tahull.Indubtablement, es tracta d'un «Davallament»més. La figura de sant Joan i la de la Vergehan anat a parar a la Collecció Plandiura (fi-gures 6, 7, 8 i 9) , les altres són al Museude Vic, i totes s'assemblen molt pel seu estilamb «La Verge» de Fogg (1) .

Ja sabem que el Museu de Barcelona pos-seeix una «Verge» de Durro (fig. 3) moltsemblant a la de Fogg. El senyor Puig emconta que en visitar l'església veié un Cristacompanyant per la mà Josep d'Arimatea,collocat al seu costat tal com es representa enel grup de Tahull. No hi ha dubte que estracta d'un altre «Davallament».

Sembla, doncs, que hi havia grups tallats enfusta del «Davallament de la Creu» a Durro,

t. Reproduccions Lamba en I'ukrnai < Spanish RomanesqueSculpture.. Vol. 11, lamines 66, 68, 69 y 7o.

Erill-la -Vall, Sant Climent i Santa Maria deTahull. Tots aquests grups (exceptuant-ne elCrist restaurat de Santa Maria de Tahull) sónobres del mateix taller, fins, per a mi, sónobres del mateix ben dotat escultor, qui, adesgrat d'una certa cruesa, ha d'ésser classifi-cat entre els artistes inspirats de l'Edat Mit-jana. Els dos grups de Tahull (exceptuant-nesempre el Crist restaurat) poden ésser datatsamb tota exactitud dels voltants de l'any 1123.Aquests «Davallaments» primers sembla quehan merescut una gran admiració ben justifi-cada i han estat imitats en un gran nombred'obres posteriors a Catalunya, la principal deles quals és el grup de Sant Joan de les Aba-desses (1251) . «El Crist» del Museu Gard-ner pot ésser un fragment d'un altre grup si-milar posterior.

A. KINGSLEY PORTER

NOTA AL TREBALL DELPROFESSOR KINGSLEY POR-TER, SOBRE «LA VERGE» DE

TAHULL

En rebre del nostre estimat amic, el pro-fessor de la Universitat d'Harvard doctorKingsley Porter, la nota que publiquem tra-duida en el present número del nostre BuT-LLETÍ i en la qual l'eminent historiador del'escultura romànica europea estudia una sè-rie d'imatges catalanes del segle xii, en talla,que és del més gran interès per a la nostra his-tòria artística, recordàrem haver obtingut aParís, l'any 1928, de la gentilesa dels mar-xants d'antiguitats senyors Bacri germans, lafotografia d'una imatge procedent de Cata-lunya i per ells adquirida a París mateix, queera una peça corresponent a la sèrie dels nos-tres «Davallaments» i «Sepulcres» de les vallsde Bohí i Tahull i de San Joan de les Aba-desses, que ara el professor Kingsley Porterha estudiat.

Les informacions que sobre la procedènciade l'exemplar vàrem demanar, ens donaren re-sultat negatiu. La imatge havia arribat a Pa-rís misteriosament i res poguérem esbrinar delseu origen.

Ara, en publicar la nota del doctor Por-

136


Imatge románica inèdita, que forma part de la sèrie es-tudiada en el treball del professor Kingsley Porter.Obra de procedència catalana desconeguda, que apa -regué en el mercat d'antiguitats de París en 1928, d'on

passà a l'Amèrica del Nord

ter, hem cregut útil publicar la fotografiad'aquell exemplar, per a unir-lo a la sèrie ideixar-la així catalogada amb ella, i a tal efectehem demanat als senyors Bacri, de París, siencara la tenien. Els senyors Bacri ens banrespost que l'havien venuda a un amateur ame-ricà i que no estaven autoritzats a dir el seunom ni la residència del comprador.

Doncs, afegida i presentada ací (al costatde les de la sèrie que el doctor Kingsley Porterestudià) aquesta nova germana de la «Vergede Tahull», misteriosament desapareguda deCatalunya i emigrada d'Europa a l'Amèrica,no ens resta Inés que felicitar el professorKingsley Porter pel seu bellíssim estudi iagrair-li el seu interès per les coses de l'art deCatalunya.

J. F. T

VERS UN GABINET NUMIS-MATIC DE CATALUNYA

El Monetari del Museu de la Ciutadella,per a què pogués servir per als fins propisd'una collecció nu nismàtica de la importànciad'aquesta, necessitava d'una profunda transfor-mació. Tal era l'opinió del Director dels Mu-seus de Barcelona, la qual va ésser acollidaamb gran estimació per la Junta de Museus,tots a la una per a veure d'arribar a un estatmodernament científic i eficaç del dit Monetari.En conseqüència, van ésser aprofitats els mo-ments actuals de transformació general delsMuseus de Barcelona per a emprendre la tascade reforma del Monetari i, des de primer degener de l'any en curs, seguint un pla que javàrem tenir l'honor de presentar al Directordels Museus de Barcelona en altra ocasió opor-tuna, ens va ésser encomanada tasca tan bono-rable i complexa. Aquell pla, però, era el re-sultat del nostre coneixement del Monetari envisites d'estudi, i, cona a tals, esporàdiques icircumstancials. Ara, ja coneguda a fons lacollecció numismàtica del Museu de la Ciu-tadella, malgrat que les línies generals i basesfonamentals d'aquell pla no varien, ens tro

-betn, sortosament, amb la necessitat de quèhem d'aixamplar molt aquell projecte pri-mitiu per a què d'aquesta manera pugui fer-sedel Monetari un instrument de veritable im-portància per a l'estudi de la Numismàtica iper a la cultura en general.

Diem això animats per la quantitat i qualitatde les monedes que integren aquesta collecció.Tenim un total, que fins ara hem inventariat,de 20.286 monedes, de les quals prop de400 són d'or; 1.047 medalles i 160 altrespeces que de vegades es té costum de guardaren els monetaris. Les sèries més nodrides demonedes són les següents: grega, cartaginesa,romana republicana, hispànica (a més de lesanomenades iberes i autònomes, la importan-tíssima d'Empúries, única al món) , romana im-perial, romana colonial, bizantina, sassànida,visigòtica, medieval espanyola (i, per tant, lacatalana i derivades) , musulmana, modernaespanyola (i les corresponents catalanes) , con-temporània espanyola i estrangeres modernes icontemporànies. Peces úniques, rares i valuo-

137


.es per a determinades qüestions, en tenim enno petit nombre.

Tot això ha estat possible recollir-ho percompres, donatius i dipòsits, que els que sen'han encarregat circumstancialment d'aquestMonetari han anat guardant successivament.Cal dir que el prestigi del nostre Museu i l'in-terès dels seus dirigents han estat sempre elsmotius de què algunes colleccions particulars(importantíssimes, com la de Bordas, Bosch iAlsina, antiga Diputació, Esteve i Sanz, etc.)hagin arribat a formar part dels cabals delMonetari, fent d'aquest un museu numis-màtic que pot ésser veritablement important.A tal finalitat ens encaminem seguint un plade conjunt — tot 1'humanament perfecte quesiga possible — que ens liem traçat tenint encompte possibilitats de tota mena. Llurs líniesessencials les sintetitzem tot seguit:

En primer lloc, un museu i, per tant, unmonetari, ha d'ésser un instrument de difusióde cultura. En conseqüència, no pot ésser unmostrador de monedes, i menys un magatzem,per més que sigui tot l'ordenat que es vulgui;ha d'ésser una ensenyança, clara i sistematit-zada. Doncs, la primera tasca a realitzar ésorganitzar una síntesi de l'evolució històrica de

la moneda, des dels precedents de l'intercanvifins al moment actual numismàtic.

Importantíssim és, però, deslligar, de certafaisó, la sèrie catalana d'aquella síntesi. Éscosa natural i científica que la sèrie catalanaformi en un museu de Catalunya una collec-ció, per a la qual se n'ha d'esgotar, en elpossible, totes les monedes de què ens parlenels documents.

Aleshores tindríem dues colleccions siste-màtiques: la històrica general i la catalana.Totes dues ordenades seguint una finalitat dedifusió de cultura. Clar és que, per a com

-pletar les sèries i els grups, necessitarem de re-produccions obtingudes pels mitjans més mo-derns en aquests estudis, cosa que el mateixservei del Monetari podrà produir tal com te-nim projectat.

I apart, i per a un fi d'estudi, un repertoride monedes format pels cabals sobrants, im-promptes, fotografies i reproduccions en mate-rials plàstics. En aquest servei, veritable labo-ratori per a estudiosos, una biblioteca especia-litzada i un fitxer-catàleg de totes les monedesi reproduccions contingudes en el Monetari.

Una qüestió que ens ha preocupat molt

llargament, és el comerç que, especialment enaquesta ciutat, es fa amb les monedes antigues.Monedes obtingudes en troballes casuals, mo-nedes pertanyents a colleccions particulars quees desfan, etc., volten i volten de mans enmans, essent venudes, en la major part delscasos, sense cap coneixement científic d'uns ialtres. No cal esmentar cap comentari. Sola-ment hem de dir aquí que és gran llàstima elmal que es fa als estudis numismàtics, doncsaquelles monedes desapareixen poc a poc dela nostra terra en perjudici de la nostra histò-ria i inclús de la nostra dignitat nacional. Pera minvar en part aquest perill, i fer quelcornque podríem considerar com a benefici públic,en el Monetari s'establirà una Oficina de ta-xació i restauració de monedes, de servei pú-blic. Amb la creació d'aquesta oficina prete-nem, almenys, aconseguir reproduir totesquantes monedes passin per les nostres mans.

Tals són les línies generals del nostre pla.De moment, tot s'està preparant per a realitzaren tots els seus detalls tasca tan important. Larealització completa s'assolirà quan es verifiquiel trasllat del Monetari a les sales a ell desti-nades en el Palau Nacional. Aleshores, elMonetari, que gairebé havia passat desaperce-but fins ara, podrà convertir-se en el GabinetNumismàtic de Catalunya, com és desig de laJunta i del Director dels Museus de Barce-lona, senyor Folch i Torres, de qui hem tingutl'Honor de rebre les més encoratjadores pa-raules, plenes d'afecte i confiança, les qualsens obliguen, més si és possible del que vo-luntària i sincerament ens obliguem, a realitzartasca tan honorable amb la intensitat i entu-siasme que mereix.

II

Però, això no pot ésser obra d'un home sol.És necessària, absolutament necessària, la col-laboració — certes collaboracions — de totsels que es preocupen quelcom per les monedesantigues. D'aquesta manera:

Apart del Monetari del Museu de la Ciu-tadella, tenim en terres catalanes altres col.lec-cions, públiques i privades, d'importància.Sabut és que en cada museu — provincial,local o diocesà — es guarden monedes. Bar-celona (Museu de Santa Àgata) , Girona, Tar-ragona, Vic, Solsona, etc., tenen nombrosesmonedes, algunes, i no en petit nombre, de gran

138


interès. Els conservadors d'aquests museuspodrien fer-nos la mercè de comunicar-nos elscabals pertanyents per a establir intercanvi ireproduir aquelles peces que interessi incloureen el nostre Monetari per a completar les sè-ries. Aquesta és una collaboració, possible ieficacíssima, que proposem als nostres collegues.

Colleccions particulars existeixen nombroses,i algunes granment importants a Catalunya.La de Cazurro, la dels PP. Jesuïtes (lesdues a Barcelona) , la de Toda, a Escornal-bou, la de Torroella de Montgrí, etc., podenésser considerades com a imprescindibles per acertes qüestions i sèries. Doncs bé, els possessorsd'aquestes colleccions — i els de les no citadesi d'altres que no sabem existents — podrienfer-nos la mercè de donar-nos totes les facili-tats per a reproduir-hi les seves monedes iaquelles que sigui convenient incloure en elnostre Monetari.

Finalment, el públic en general, passant perla nostra Oficina de taxació i restauració demonedes, a més de beneficiar-se amb els serveisestablerts, ens podria facilitar el coneixementi reproducció de les monedes trobades a Cata-lunya, qüestió de gran interès per als nostresestudis com és que tothom es preocupi de co-municar-nos les troballes de monedes per a po-der-les estudiar.

Amb aquestes collaboracions, que no gairetreball donen, estem ben segurs de què aviatpodria ésser el futur Gabinet Numismàtic deCatalunya un museu dels més importantsd'Europa i, sens dubte, el més importantd'Espanya.

J. AMORÓS

PETITS DIBUIXOS DERAMON CASAS A LA COL-LECCIÓ DEL MUSEU DE

BARCELONA

El pintor barceloní que acaba de deixar-noses troba representat abundosament en el fonsCasellas, del gabinet anex a la biblioteca delMuseu, per una sèrie de dibuixos de diferentsdimensions i procediments variats, que fa bonacompanyia als dos centenars de retrats al carbói a pie full de paper-Ingrés que generosament

R. Casas.—ll'lustració d'un article de Rusiñol, «Viatgeper Catalunya en carro», a La Vanguardia. Esbós

(Gabinet de dibuixos del Museu de Barcelona)

l'autor donà. Totes les fases del traç de Ra-mon Casas venen incloses en el recull que ensreferim. Comença aquest amb un dibuix defactura jovenívola: un apunt (al llapis-conté)d'un gitano, signat el 1884 a Granada. Ates

-hores dibuixava Casas subjectant-se al sistemadel clarobscur escolar; tant pel traç com pelmateix tema, podríem assenyalar un aproxima-ment a l'obra de Fortuny; s'hi veuen ja — enaquest dibuix — cops de llapis que s'en-creuen afanyant-se a ben marcar els límits del'encaix, desentenent-se de l'amoixament queés propi de les corbes: característica aquestade les obres de Casas al llarg de la seva vidaafanyosa.

En el moure's de la ploma va trobar RamonCasas — com altres dibuixants — la seva sim-ple grafia. Referim -nos a les illustracions d'ar-ticles de Santiago Rusiñol publicats a LaVanguàrdia de Sánchez-Ortiz: «Viatge per

R. Casas.— ll'lustració d'un article de Rusiñol, «Viatge

per Catalunya en carro», a La Vanguardia


139

te. r

c

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ARr DE BARCELONA

R. Casas. — Estudi per al retrat de la nena Maria Rusiñol


140


R. Casas. Retrat de la nena Maria Rusiñol

(Col*lecció Rusiñol-Planás. Barcelona)

Catalunya en carro», a les de les narracionsdel mateix escriptor inserides a L'Avenç i ales de la sèrie de cartes trameses també perRusiñol del Molí de la Galette estant; lacollecció del Museu serva alguns bons exem-plars d'aquestes sèries de dibuixos. Dos n'hientren del «Viatge per Catalunya en carro»i, a més a més, d'un d'aquests n'hi ha unarèplica. Rusiñol, Casellas i el dibuixant autores presenten en un dibuix tenint conversa tira-da. El crític que més endavant enardí lesnoves promocions artístiques des de La lleude Catalunya i el pintor que amb el temps es-devindria tan estimat del públic pel seu treballde comediògraf, són auditors del dibuixant,que narra amb extrema vivesa; en la primeraesquemàtica composició, posant-se-li de puntala seva barba pèl a pèl; en la rèplica, un xicmés treballada i que va esdevenir la composi-ció definitiva, posant-se-li també de punta, peròfent manyoc, la barba sencera. Dels dibuixosque ajuden el to còmic de les correspondènciestrameses «Desde el molino» a La Vanguárdía,

una bona part es conserven al gabinet delMuseu. El traç és ben segur en aquests dibui-xos, i a vegades també ben simplificat, encaraque esdevenint aquesta simplicitat, en certscasos, perjudicial al traç intens. Quan Ramon

Casas es lliura en aquests dibuixos a la sevadestresa remarcable, subjecte per altra part ales condicions que imposa la fàcil reproduccióen el paper de diari, li cal fer els seus croquisillustratius de pura línia i aquesta imposiciól'obliga, en conseqüència, a tenir de valer-sede la ploma. De tota la riquesa dels ombreigs,de les fines matisacions, de] traç dèbil, calguéfer cas omís en les cartes «Desde el molino»;obtenen en canvi les il•lustracions d'aquestescartes, en els millors moments, 1'acuïtat degrafia de les petites obres del Forain jove,agrupades en el seu llibre monogràfic de lavida de París, en les seccions que responen ales presidències de la República . Francesaque no són posteriors a la de Fèlix Faure;de Forain més que de ningú; més que d'Ibels,més que de Toulouse-Lautrec, Inés que deSteinlen. Serà bo que quan establim el sabo-rós provincianisme artístic català de fi del passatsegle, saborós per tal que del mot provincia-nisme en caldria assenyalar la seva impropietatrelativa, mirem d'assenyalar quina àrea d'in-fl uència cada gran artista nostre pogué atènyerde cada gran mestre francès de categoria relle-vant, ja sigui en la pintura ja sigui en el di-buix. Tenim el Llimona de les pàgines centrals

R. Casas. — Retrat de Pompeu Fabra. Dibuix real-

çat amb llapis de colors

(Gabinet de'dibuixos del Museu de Barcelona)

'ID

^ e


R. Casas. —Esbós per a la composició «L'embarcament de tropes»

(Gabine! de dibuixos del Museu de Barcelona)

i de les dobles pàgines centrals dels primersanys del ¡Cu-cul! caient de ple dintre l'òrbitade Steinlen; tenim 1'Opisso steinlenià en unprincipi, però estructurant ben prest aquesta si-

/z y7 ert ,43rz.

R. Casas. — Estudi fragmentari per a la composició«L'embarcament de tropes»


tuació, imposant el seu sentit implacable del'encaix que més endavant ja mai més no liaabandonat; tenim Casas esdevinguent forainià,potser per les imposicions de la tipografia,malgrat la seva adoració pel matís.

Si Ramon Casas arriba, a estones, a obtenirun caire més o menys caricaturesc, serà en elmateix sentit que en el pla de l'humorismepugui obtenir Forain. > s la llegenda de Fo-rain el que esdevé humorístic. Ell en tot mo-ment sap mantenir la precisió tallant de laratlla realista. Precisament per ésser aquestaratlla dels dibuixos de Forain tan incisiva— ens referim a la primera època del costu-mista francès — poden ésser separats dels di-buixos de Casas, freqüentinent abandonats enalguns detalls, ni que sigui amb tot i asse-nyalar, àdhuc en ple abandó, el perímetrecorpori.

El Casas d'esperit caricaturesc reapareix— debilitat respecte al que fa referència a laseva precisió en el Pèl & Ploma, ampa-rant-se en els procediments de l'aigua-tinta, del'aquarella, i fins en el pigallat de superfíciesvalent-se del polvoritzador. D'aquest altremoment dels seus dibuixos n'hi ha algunsexemplars de no gaire importància a la col-lecció del Museu; a vegades el que palesenés un to de la caricatura sense el sentit del

142

e

44 '5.,,

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' l\RT DE BARCELONA

5.

yes+^•,

N'

R. Casas.— «L'embarcament de tropes»


R. Casas. — Esbós d'interior

(Gabinet de dibuixos del Museu de Barcelona )

143


Li

,V /00.

R. Casas. -- Retrat de lescultor Torcuat Tasso. Dibuix amb llapis de colors


144


+.ti r. ^

.L

11.9,1 wL

R. Casas. -- Esbós per a la pintura « Ball de tarda»


R. Casas. - «Ball de tarda»

(Círcol del Liceu, Barcelona)

145

BUrLLETI DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

grotesc, quan abandonant el traç segur forai-nià — que abans fou per Casas tan benadoptat — l'autor recerca la vis còmica entreel seu peculiar ombreig al llapis -conté o alcarbó, ombreig que així i tot aconsegueix lasorneguera evocació de la bonhomia casolanaen el dibuix que representa un burgès en undinar de gran festa, dibuix que va ésser pu-blicat a la vella inoblidable Van guàrdia. DeCasas però, gairebé sempre (en aquesta època

tantes pintures d'ell: el retrat de la filla de Rusi-ñol quan era nena, en actitud exactament igualque en la tela de la Collecció Rusiñol-Planàsi una nota preliminar del «Ball de tarda» queposseeix el Círcol del Liceu.

Assenyalem encara els dibuixos al llapis decolors — no al pastel — que no abunden pasgaire; i, d'entre aquests, el retrat de l'escultorTorcuat Tasso que pot ésser situat, pel seuvalor artístic, a la vora dels millors de la sèrie

,V /038.

R. Casas. --- Esbós caricaturesc


a la qual ens referim) , és més important la sevatrascripció del món sensible quan no se surtd'un pla seriós.

Cal també remarcar ací que Casas no erapas a tothora un dibuixant repentista. Ni queestigués dotat d'una retina extraordinària, no erasempre un dibuixant acontentant-se de la pri-mera fixació de les imatges. Per al dibuix queposseeix el gabinet del nostre Museu i que re-presenta un embarcament de tropes (dibuix quefou reproduït en un suplement de cap d'anya La Vanguàrdia), 1i calgué fer estudis endues notes parcials, malgrat el qual el conjuntde la composició que d'elles es deriva no se'nressent gens ni mica, ni en la vivacitat ni en lajustesa.

Entre els cinquanta set dibuixos de RamonCasas conservats en el gabinet dels Museus, n'hiha dos que tenen interès per ésser estudis d'altres

iconogràfica al carbó i a gran format, quel'autor generosament lliurà al nostre Museu.

JOSEP-F. RÀFOLS

LES PINTURES MURALS DEST. MIQUEL DE CRUILLES IELS GRAFITS DE LES PINTU-RES MURALS CATALANES (')

Al senyor Rafel Masó, arquitecte.Caríssim amic:La lletra que m'adreçàreu i vàreu publicar

en el número de gener del present any al nos-tre BUTLLETÍ, mereixia potser una resposta

I. Vegi's B unr.ET1 DEIS lvloseus D'Alt'r DF. BARCELONA, núnis. 3,

agost 1931, i 8, gener 1932.

146


menys tardana. Coses de la feina i el fet detenir en curs de publicació en el mateix BUT-LLETÍ la sèrie d'articles sobre la taula de SantCugat del Vallès, m'han privat del goig decorrespondre immediatament l'honor que cmfèieu a l'emprendre la qüestió dels grafits queapareixen entre els lleons de la zona centralde la socolada de l'absis de Cruilles. Certa-ment la qüestió que presenteu és important imolt útil el debatre-la, car no són pas sols els

agraeixi pregonament l'atenció que poseu ales coses que escric i les clarícies i observa-cions personals sobre les mateixes que tangentilment m'oferiu, les quals són de gran uti-litat per a tots els que treballem en aquestescoses, i a mi, no cal dir-ho, d'una maneraespecialíssima.

Anem ara al grafit que es veu entre els doslleons encarats de la socolada de Cruïlles, ia un nivell aproximadament igual al que ocupa

Grafit en el mur del absis de Santa Maria de Tahull, on es llegeix: «Una misapa. Jaume Artes... Octubre »

grafits de Cruilles: algunes de les nostres de-coracions murals romàniques en tenen ambabundor i alguns d'ells (ara em donareu peuper a publicar-los) són interessantíssims.

Vós sabeu prou com, per raó del meucàrrec, he tingut ocasió de veure de prop mol-tes d'aquestes decoracions murals i que m'hau-rà vagat 1'examinar aquelles que, per a salvar-les d'una expatriació i destrucció segura, lestraslladàrem al Museu de Barcelona. En elnostre dossier d'apunts fets per a la redacciódel catàleg d'aquestes pintures, hi ha algunsd'aquests grafits recollits que ara amb motiude la vostra lletra coneixereu.

Heus ací, doncs, caríssim amic, un nou es-tímul que deurem a la vostra docta activitati al vostre fervor per a totes les coses de lanostra història artística. Permeteu per tal que us

la inscripció grega que hi ha entre els lleons,encarats també, dels teixits de Seigburg i deDeutz. Dec dir-vos que no vaig atrevir-me, nim'atreviria ara, a considerar-lo com a una ins-cripció. Al rebre de l'amic Sutrà de Figueres,les fotografies de les pintures murals, vaig obser-var tot seguit les ratlles o signes grafiats que elcomposen, i vaig sentir la mateixa illusió quevós expliqueu en la lletra publicada en aquestBUTLLETÍ, al considerar la possibilitat de quèL'artista pintor de Cruilles, en copiar el teixitque li servia de model o d'inspiració, volguéscopiar-ne àdhuc la inscripció, que és en aquelltan típica. I és natural que la vegés, car enel detall de la figura 7 del meu article publi-cant les pintures (1) , es veia amb claredat prou

1 . Vegi's BuTLL>Ti ocia Musr:us n'ART De BARcsi.o\A, mío. 3,agost 1931.

147


Rengleres de ratlles entravessades per una altra i que porten un nom al damunt, suposat se-nyals de comptes de misses, a l'absis d'Estahon, que era utilitzat com a sagristia de l'església

temptadora per a no passar desapercebuda. En-front d'aquesta temptació, l'experiència d'altresgrafits similars, reconeguts en moltes de les nos-tres decoracions romàniques, em va retenir demoment i em decidí a escriure, amb data de16 de juliol de 1931, una lletra al senyorSutrà on, entre altres coses que no són delcas, li deja:

«Ara bé; ens cal fer-li una pregunta sobreun detall. Cal que ens la respongui amb totaseguretat. En la prova del clixé 255 (detalldels lleons) (1) , sota el bust del troç de lleóextrem, del cantó de la renglera de lleons su-perior, es veu una línia de signes o lletres queens cal saber si són gratades damunt la pintu-ra o pintades. — Sovint en les nostres deco-racions murals hi ha ratlles així, bé que més irre-gulars, que crec són senyals de les misses ditespel capellà. Es dóna el cas que he identificatel model d'on el pintor de Cruïlles pot havertret la seva composició, i en aquest model hiha una inscripció amb lletres gregues, situadaexactament en el mateix lloc de la renglera designes que li parlo. — La prova de què el pin-tor ha tingut la intenció de donar la grafia de

1. Pu bIicat en I;uT,.LE'r! DEIS MUSEUS D'A IIT DE BARCELONA 011111. 3,

agost 1931.

la inscripció grega sense entendre -la, la tin-drem en la constatació de què sigui pintada. -Per això cal saber, d'una manera absolutamentsegura, si són signes gratats, posteriorment a lapintura, o pintats. — Li prego una respostaràpida. Si li cal anar a Cruïlles,... etc.»

Amb data de 21 de juliol de 1931, l'amicSutrà contestava l'extrem referit de la nostralletra, client: «Respecte a la pregunta interes-santíssima que em fa referent al detall delclixé núm. 255, dec dir-li que la línia designes són ratlles gratades, possiblement ambposterioritat a l'execució de la pintura.»

Heus ací, doncs, amic Masó, explicat elper què en el meu article sobre les pintures deCr uilles no vareig ocupar-me de la suposadainscripció, i el per què vareig resistir la temp-tació, fortíssima, per cert, de considerar aquellacom una prova més a afegir a les que vaigpoder reunir per a identificar el model tèxtilpossiblement inspirador de la composició pic-tórica empordanesa. Jo donava al fet d'éssergrafiades o pintades les ratlles, signes o lletres,d'entre els lleons encarats de Cruïlles, la im-portància decisiva que crec que tenen, per laraó de què, tal com deia al senyor Sutrà enla meva lletra, són repetits en les pintures ro-

148


Ratllats sobre la pintura d'Estahon, precedits generalment de noms

màniques que lit ha en el nostre Museu. Aques-tes rengleres de ratlles verticals, entravessades avoltes per una d'horitzontal o viceversa i queporten un nom al damunt, per certs detalls iindicacions que he pogut observar, m'inclinen acreure que es tracta d'un compte de missesd'alguna fundació relacionada amb els nomsque les acompanyen. Des del primer moment,aquesta experiència que tinc per raó del meucàrrec fou la que em va fer entrar en dubte,i el dubte és el que cm féu resistir a deixar-meportar per un camí esquitlladís que podia por-tar-me Inés lluny del que jo volia anar.

Fins ací van exposades les raons per lesquals no vaig parlar de la per a vós suposadainscripció. Ara, però, caldrà que parlem delsextrems següents:

I. De si el fet d'ésser els signes gratatso pintats té la importància decisiva que jo lidono.

II. De si, gratats com són els signes, sónsimples senyals o lletres.

III. De si són col•locats allí reproduint lagrafia ornamental del teixit modèlic, això és,

posats intencionadament i coetanis a la pintura,o bé casualment esdevinguts en aquell indretcoetàniament o amb posterioritat a la pintura.

Anant al primer punt, crec modestament quesi es tractés d'una inscripció posada per l'ar-tista seria pintada i no grafiada. La idea de quèper a fer més durable la inscripció el pintorl'hauria grafiada, té un fonament lògic de duescares. L'una cara és la que vós exposeu.L'altra cara és que difícilment un pin-tor, i menys un pintor del segle XI, aspira aposar al peu de l'obra una signatura feta perun procediment que considera més durable delque ho pugui ésser l'obra mateixa. Quantel que, pel procediment grafiat, pogués ferla inscripció més visible, direm que la reali-tat demostra que es veu menys. Encara opi-nem que si es tractés d'una inscripció del ca-ràcter que vós li suposeu, s'hauria fet essentfrescos l'arrebossat i la pintura, la qual cosahauria permès donar a les lletres més regula-ritat i més visualitat i hauria evitat els petitsesclats que, per ésser la matèria seca, al passarel punxó s'han produit en la crosta de la pin-tura, els quals esclats formen, al final i sotacada ratlla, pel moviment de la mà en repren-dre el traç, com una mena de traços horitzon-

149


tals que donen a les ratlles una aparença delletres enganyadora. Aquesta és la nostra opi-nió sobre aquest extrem i, per tal, donem valordecisiu, almenys per a nosaltres, al fet de quèles suposades lletres siguin incises o pintades.

Anem ara al segon extrem. ¿Es tracta designes o de lletres? Hem dit com el traç delpunxó sobre la superfície pintada i seca delmur produïa uns esclats de la crosta pintadaque donen una aparença de lletres a les rat-lles. Cal observar en les ratlles que l'aparençad'una A que té la primera pervé d'un paloposat a la inclinació dels restants i que és degruix, ¡largada, qualitat i traç curvilini abso-lutament distint de tots els altres, i que crecque no correspon a la mateixa mà ni al mateixmoment en què foren fetes les altres línies.Observi's encara que els primers traços sónsecs i ben definits en els límits superior i in-ferior i lleument inclinats cap a l'esquerra delgrafiador, i que es van posant verticalmentamb més rigidesa a mesura que augmenten elsesclats de la crosta pintada en el límit infe-rior de cada ratlla. Grafològicament, aquest fetindica un moviment de la mà que es va acce-lerant a cada ratlla i que com més s'acceleraen deixar la part baixa de la ratlla per a anara començar la següent, produeix major nombred'esclats. Observi's que els esclats, per aquestmotiu, es produeixen solament a baix; a dalt,cada ratlla és començada després d'un inter-val. Hem practicat un grafit parió en un frag-ment de pintura sense interès, dels que s'arrenca-ren com a prova pels treballs d'arrencament deles nostres pintures murals, i es pot demostrarpràcticament la producció de ratlles amb es-clats que els hi dóna l'aparença de lletres. Demanera que crec que no són lletres i trobo na-tural que no hagueu pogut desxifrar la inscrip-ció, ni crec que ningú la desxifri.

Quant al tercer extrem, opino que els gra-fits de Cruïlles que ens ocupen, no hi són po-sats per l'artista ni amb 1'intenció de firmar niamb la de copiar la grafia de la inscripciógrega. Si així fos, el més visible, o siguiaquell que ocupa entre dos lleons el ma-teix nivell que la inscripció del teixit mo-dèlic, no crec que el trobéssim posat a uncostat de l'espai que es produeix entre els dosanimals fantàstics, sinó en el centre, tal comés en els teixits de Seigburg i de Deutz. Deméses dóna el cas que les inscripcions, com dieu,són dues, però en altre lloc dieu, fonamentant la

vostra tesi, de què es tracta de la signatura del'artista, que la inscripció és «en un lloc i prou».I això que considereu inscripció es troba tam-bé, amb un traç i mesures exactament iguals,a la part baixa i entre les dues potes deldarrera d'un altre lleó, i sense cap relació,quant a lloc, amb la que té la inscripció gregaen el teixit que considerem modèlic. Doncs ?...

Modestament opino que aquests grafits sóniguals als dels que jo considero com a comp-tes de misses que hi ha en altres pintures, ique l'un d'ells, casualment, per una d'aques-tes casualitats que resulten divertides, ha cai-gut en el lloc just on es troba (quant a altura)la inscripció grega en el teixit, produint unaillusió que traeix.

Insisteixo en aquests aspectes de la qüestióper vós plantejada perquè ella comporta laconseqüència greu de transportar la data dela pintura del final del segle xi, que jo li dono,al segle xiii.

Això dit, poso punt avui en aquesta ¡letra,i em plaurà molt publicar en altres númerosalguns dels interessants grafits que hi ha enles decoracions murals romàniques del Museu,a Inés deis que avui publiquem, illustrant aques-tes respostes.

Vostre agraït,

JOAQUIM FOLCH I TORRES

CONFERENCIES SOBRE LAHISTORIA DE LA PINTURACATALANA AL SEGLE XIX,A L'UNIVERSITAT DE PARIS

A continuació recensionem la resta de con-ferències que s'han donat aquest any a l'Ins-titut d'Art i Arqueologia de l'Universitat deParís, organitzades per la Fundació Cambó,«Art i Civilització de Catalunya», la primeratanda de les quals publicàrem en el númeroanterior.

«LA PINTURA ROMÀNTICA». — CONFERÈN-

CIA DONADA PEL SENYOR JOAQUIM FOLCH

1 TORRES, EL D1A 23 DE FEBRER DE 1932.

En aquesta segona dissertació el conferen-ciant estudiava la pintura catalana durant el

150


període romàntic. Es referí a l'estat de deca-dència en què es trobava l'Escola de BellesArts en el primer quart del segle XIX, noresolt fins que, posada sota la direcció del'Acadèmia de Belles Arts de la ciutat, homaconseguí reorganitzar-la per complet.

Contà que iniciada tot just a Alemanya laformació dels corrents romàntics a conseqüèn-cia de la filosofia d'Herder, un cenacle d'in-teHectuals catalans presidit per Manuel Milài Fontanals ja recollí aquest nou moviment queHavia de tenir una derivació ben important enel camp del nacionalisme català.

El conferenciant estudià l'aspecte artísticd'aquest moviment i esmentà el fet d'Havertrobat a Roma en la figura del mestre ale-many Owerbeck la veu i el centre d'actuacióentorn del qual es reuniren en grup els artistesanomenats «natzarens».

Coneguda la doctrina, contà com Pere Milài Fontanals, germà de Manuel, pintor i críticd'art, entusiasmat per les noves idees se n'anàcap a Roma on fou deixeble d'Owerbeck ial costat del qual començà a exercir l'apos-tolat de les noves doctrines sobre els artistesque venien de l'Escola de Llotja de Barce-lona pensionats per a estudiar, i especialment elpintor Lorenzale, el qual arribà a ésser el capvisible del moviment.

El conferenciant anà esmentant els pintorsi escultors que llavors eren a Roma. Projectàobres de Clavé, Arrau, Espalter, Nicolau,Sans Vilar i d'altres, a 1'ensems que donavadetalls ele l'obra total i la biografia de ca-dascun.

Per últim, ja entrat en l'estudi del períodeconstituït per la segona generació dels pintorsromàntics, assenyalà Benet Mercader corn afigura central i de més prestigi de l'època. Res-senyà la seva vida lligant-ho amb l'exposicióde la seva obra, i situà la personalitat del pintordintre del moviment artístic català en aquellahora en què el naturalisme i el fortunyismevenien a iniciar una època nova.

«EL NATURALISME: LLUÍS RIGALT, MARTÍALSINA, JOAQUIM VAYREDA». — CONFE-R ÈNCIA DONADA PEL SENYOR FELIUELIAS, EL DIA 27 DE FEBRER DE 1932.

El conferenciant començà dient que calsubstituir el mot Naturalisme pel de Realisme,

car és el que respon amb més justesa a l'evo-lució de la pintura catalana moderna.

Estudià la integració del nostre romanticis-me, afirmant que hi havia una barreja depragmatisme anglès i de realisme a 1'holan-desa.

Entrà a parlar de l'obra de Lluís Rigalt ideclarà que fou el paisatgista romàntic quevicià la pintura en el paisatgisme. En el fons,però, era un realista.

El conferenciant es referí a les diverses ac-tivitats de Rigalt: pedagogia, escenografia,arquitectura, etc. Projectà en diapositius els mésremarcables dibuixos arqueologistes i pintores-cos del mestre, i acabà dient que Rigalt erael professor per excel.lència i que contrastavaamb l'anquilosament de l'Escola de BellesArts.

Encetà l'estudi sobre Martí Alsina afir-mant que amb ell la pintura catalana es des-lliurava del paisatgisme. Conreador de tots elsgèneres, era la figura central de la nostra pin-tura del segle xtx, i qualificà de genial laseva actuació artística. Féu remarcar sobretotla seva descoberta de l'impressionisme alhoraque els francesos, sense estar-hi en relacions,i en uns moments en què el nou corrent eragairebé desconegut àdhuc a França mateix.

Es referí a la qualitat característica del'impressionisme de Martí Alsina, que era lanetedat de dicció unida amb la possessió d'unatècnica extraordinària, a part que també elcaracterizava una concepció altament realistade la pintura. Comparà el seu adveniment alde Courbet a França, amb l'estil del qual trobàmés d'una coincidència.

Per a demostració de la potència de dibuixque acusa l'obra de Martí Alsina, projectàdiverses pintures i dibuixos a la pantalla.

Estudià després l'aspecte pedagògic i este-ticista del pintor i la importància de les ob-servacions que contenen els seus «Carnets deNotes». Dedicà unes paraules a l'activitat pro-digiosa desplegada per l'artista i es fixà en elcantó negatiu de la seva pintura.

Amb Joaquim Vayreda, digué, es refina elnostre paisatge. Atribueix a l'esperit femení de]pintor una influència literària. Després d'esta

-blir un relatiu paraHelisme amb Corot, entrà aparlar del drama interior de l'artista. Esperitpanteista educat en un catolicisme rigorós,lluità temps i temps abans no es decantà per

Crist. Llavors tot ell es lliurà a una venjança

151


voluptuosa dels sentiments anteriors, i morí ala flor de la vida.

El conferenciant acabà fent remarcar lacoincidència que els tres pintors que formavenun cicle ben determinat dins el paisatgismecatalà, malgrat d'haver nascut en èpoques dis-tintes, moriren tots tres el 1894. Després elpaisatge esdevé menys català; corn fatalmentsucceïa a tot el món, s'internacionalitzava.

«EL REALISME I L'ACADEMISME: ANTONICABA, SIMÓ GÓMEZ». — CONFERÈNCIADONADA PEL SENYOR FELIU ELLAS, ELDIA 2 DE MARC DE 1932.

Començà el conferenciant descrivint la pugnaentre romàntics i realistes, després de la qualmorí sense glòria el romanticisme català. Elsucceí un academisme que no trigà a dividir-seen dos grups: un d'academista empedre'it,pompier, i un altre, de més independent, ca-racteritzat per un realisme brutal. En aquestmoment Caba és el cap dels primers i Gómezho és dels realistes.

Estudià la pintura de Simó Gómez, par-ticularment la seva obra de retratista. Féuressaltar la vida impressionant que tenen elsulls en els seus retrats de vells i les qualitatsque el feien excellir en la pintura de donesjoves. També remarcà l'art de Simó Gómezen els dibuixos i les litografies originals, algunsdels quals valien tant com les seves pintures.

En aquell moment, dins el realisme anti-acadèmic despuntaven altres artistes de tantao més vàlua que Simó Gómez. Eren SimóEscobedo, d'una vida curta però fecunda detreball; l'escenògraf Soler i Rovirosa, el qualaconseguí l'hegemonia d'Espanya i Amèrica iarribà a treballar fins per a Itàlia i França;Tomàs Moragas, un realista refinat i un co-lorista esplèndid. Després hi havia els il .lus-tradors com Apel•les Mestres i J. Li. Pellicer,no igualats dins Espanya ni a l'estranger.D'aquest últim esmentà l'obra pictòrica gairebédesconeguda, a desgrat de tenir una vàlua benremarcable. Parlà també d'Estanislau Tor-rents, pintor que reïx poques vegades, peròque els seus bons moments són sorprenents. Es-menta que és tingut per francès a França ique el Museu Modern de Marsella li té dedi-cades les sales més importants.

Passà a estudia r l'obra dels pintors quemillor assimilaren l'impressionisme: Mas iFontdevila i sobretot Roig i Soler, pintor ex-cepcional, poc conegut i gairebé oblidat pelscatalans.

La conferència finí amb la projecció denombrosos diapositius molt interessants.

«FORTUNY 1 LA SEVA ESCOLA». — CONFGRkNCIA DONADA PEL SENYOR ALFONSMASERAS, EL DIA 5 DE MARC DE 1932.

Començà el conferenciant fent observar queFortuny mereixia un capítol a part dins lapintura catalana del segle XIX.

Fortuny arribà a la vida artística en elsmoments en què el neoclassicisme de Loren-zale i de Pau Milà declinava. Per bé quefou el seu nodriment, les seves preferènciesel duien cap a Gavarni i Goya, més preocu-pats del realisme que de la composició. Peraixò, quan Fortuny anà pensionat a Roma, onesclatava el triomf d'Owverbeck i la seva es-cola, no trigà gaire a oblidar tot allò que lihavien ensenyat a Llotja.

Si de primer antuvi els seus professors vol-gueren fer d'ell un pintor neoclàssic, el seu nouprotector, la Diputació de Barcelona, en voliafer un pintor d'història, i l'envià a Marrocs.Però Fortuny, abans de decidir-se a pintar LaBatalla de Tetuan, es lliurà a la producció dediverses obres on copsava les escenes pinto-resques de la vida marroquí. Havia descobertla llum i l'aire lliure que no sabien veure elspintors de la seva època.

De la seva estada a Àfrica data el seu gustper l'orientalisme. Més tard, de tornada aRoma, treurà dels seus apunts africans les pin-tures i aiguaforts que justifiquen el seu delicatsentit d'observació.

El conferenciant féu una ràpida exposicióde la carrera gloriosa de l'artista: les dificul-tats dels seus primers anys a Roma, la pro-tecció del duc de Rianzares, les seves estadesa París, la seva revelació l'any 1866 a Ma-drid, on es casà amb la filla del pintor Ma-drazo, i el seu triomf definitiu a París ambl'exhibició de La Vicaria.

La guerra de l'any 1870 treu Fortuny deParís i el duu a Granada. Més tard, l'any1874, tornarà a París a exposar El jardí dels

152


poetes i L'elecció de model, i obtindrà el ma-teix èxit de quatre anys abans. Però els cor-rents artístics havien canviat. Al costat del'impressionisme que feia via, Fortuny per aalguns ja era pompier.

Finalment, després d'una curta estada aLondres, Fortuny tornà a Itàlia i al novembredel mateix any, 1874, morí.

El conferenciant es referí a les quatreèpoques en què es sol dividir l'obra de For-tuny. Ell n'hi afegeix una cinquena: la del'estada, en el darrer estiu de la seva vida,a Pòrtici. Fou llavors que, bandejades lespreocupacions d'assegurar -se un esdevenidor, iles altres, empeltades pels seus contactes ambParís, l'artista es lliura a una recerca exa-cerbada del realisme, desafiant la crítica quetan favorablement l'havia seguit fins aleshores.Ja en aquest nou camí, ¿on hauria arribat,Fortuny? El conferenciant fa remarcar queprecisament aquesta nova evolució del granpintor català vers el verisme agut i l'emociódel color és la que informa, més tard, totala pintura moderna.

Respecte al fortunyisme, el conferenciantretragué unes paraules de Mauclair blasmantla plèiade d'artistes mediocres que després dela mort de Fortuny gosaren anomenar-se dei-xebles i seguidors del gran mestre.

Una quarentena d'obres del pintor forenprojectades a la pantalla.

Entre les distingides personalitats que as-sistien a la conferència hi havia el fill deFortuny.

«LA PINTURA HUMANISTA A CATALUNYA».

— CONFERÈNCIA DONADA PEL SENYOR

JOSEP -F. RÀFOLS, EL DIA 9 DE MARÇ

DE 1932.

El conferenciant inicià la seva dissertacióevocant l'ambient barceloní de l'època imme-diata anterior a l'Exposició Universal del'any 1888. Parlà del desvetllament de lesarts i les lletres que es produí entorn «La Re-naixença» i els Jocs Florals, i féu una des-cripció del moment pictòric coetani d'allò queen l'arquitectura, l'escultura i l'urbanisme re-presenten els edificis i ornaments de l'anticSaló de Sant Joan i el Parc de la Ciutadella.

Estudià detingudament l'obra de Mas i

Fontdevila, nada sota un mestratge italià, peròben aviat reanimada per l'humanisme que in-formava tota la nostra pintura, i encara mésenllà influida pels nous corrents pictòrics in-troduïts per Rusiñol i Casas.

Féu remarcar el sentit humà que traspuadels temes burgesos pintats per Romà Ribera,suggestionat pels seus estudis a París, per béque mai desvinculats del tot de la pinturasovint de tema camperol de Llimona o de temamariner de Baixeras. D'aquest darrer pro-jectà diverses teles d'una emoció palpitant ialguns dibuixos on s'observa una gran fer-mesa de línies, aureolades de dèbil traç in-sinuant.

A continuació es deturà en l'obra de JoanLlimona, figura central de l'humanisme pictò-ric català de les darreries del segle xix i co••mençaments del segle xx. Esmentà els diver-sos aspectes que es resumeixen en l'obra del'artista: de pintor religiós, pintor socialitzant,paisatgista fresc i saborós i dibuixant dins l'òr-bita de Steinlen, l'artista franco-suís que sabécaptivar la Catalunya artística d'aleshores.

Encara una nova característica fou presen-tada pel conferenciant en tornar a referir-se ala pintura de Llimona i era la permanent evo-lució que s'hi observava — sense minvar gensen el seu sentit humanístic — la qual va delrealisme detallat de les seves primeres obresd'Itàlia a la franquesa d'alguns dels seus da-rrers paisatges, emparentada amb el post-im-pressionisme de Bonnard.

Com a derivació de l'obra de Joan Lli-mona, foren presentats els paisatges de DariusVilàs.

El conferenciant situà igualment els com-panys de Llimona, quan no de promoció almenys de tendència: Barrau, Graner, FèlixMestres i Brull. No lluny de Llimona, tam-poc, però més enllaçada amb el simbolismeliterari, féu remarcar la variada producció deSebastià Junyent, alhora que les teles jovení-voles del pintor Manuel Feliu de Lemus.

El conferenciant estudià els paisatges deGalwey, encara cercant el parallel amb les fi-gures de Llimona i de Baixeras. Féu remarcarel seguit renovellament en la concepció i enels recursos tècnics que els caracteritza i sotaaquest mateix aspecte tractà de Pobra de To-

rrescassana, que desplega, al llarg de la seva

vida entre un realisme endormiscat, propi del

deixeble de Martí Alsina, i una maturitat

153


empesa per un daler de dissociació impres-ionista. Al mestratge de Torrescassana molt

degué el pintor Francesc Gimeno, que el con-ferenciant presentà com un singular copsadorde la vida quotidiana així com dels contrallumsmés massissos dels jardins ufanosos i de lesrosades grisors de les nostres carenes ondulants.

«L' IMPRESSIONISME CATALÀ». — CONFERÈN-

CIA DONADA PEL SENYOR JOSEP -F. RÀ-

FOLS, EL DIA 12 DE MARC DE 1932.

Partint de la primera exposició conjuntadels pin'ors Rusiñol i Casas en tornar deParís, el conferenciant explicà la importànciaque ambdós guanyaren en la pintura catalanamoderna. Estudià separadament l'obra de ca-dascú, presentant el cas de Rusiñol com apintor figurista primer, amarat d'un lirisme de-coratiu en certa època i més tard recercador,amb un sentit poètic, de la bellesa dels jar-dins; i parlant després de l'habilitat demos-trada en tota l'obra de Ramon Casas: la sevadestresa segura en el dibuix, les harmoniesgrises de la seva pintura creades en un am-bient, més que no pas impressionista, degasià.Remarcà de manera especial la valor de Casascom a retratista i féu projectar l'obra capdaldel pintor dins aquesta modalitat: el retrat acontrallum de la seva germana.

Respecte a la nombrosa col•lecció de di-buixos de Casas, que són els carbons-retratsdels personatges que es destacaren durant unquart de segle en el nostre món artístic i lite-rari, el conferenciant observà la seva semblan-ça amb la sèrie d'olis-retrats que ha produïtJacques-Emile Blanche. Glossà també el viucontacte de Catalunya amb París que palesenles pintures més antigues de Ramon Casas.Tant ell com Rusiñol foren en els anys dedaurada bohèmia de llur joventut uns treba-lladors incansables que saberen copsar 1'inti-misme emocionant de la vida amb una finesaabasssegadora.

De passada assenyalà la importància deRamon Casas com a cartellista, actuant a Ca-talunya paral•lelament als grans cartellistes queforen Steinlen i Toulouse-Lautrec.

Dins l'òrbita dels nostres dos artistes, elconferenciant, situà l'obra de joventut de Pi-chot, Bonnin, Isern-Alié, Torent, Gosé, Torné-

Esquius i la del paisatgista Mir. Aquest úl-tim, deixeble de Graner, demostrà ben d'horaun to àgil de pinzell que més endavant haviade fer-1i aconseguir ben acordades entonacionsen els paisatges de Mallorca. Remarcà tambéla llum encegadora que traspua dels seus estu-dis a ple sol, el devessall colorístic de les pintu-res de Reus i d'altres indrets del Camp deTarragona, les quals responen a una fuga cor

-dial i ordenadora molt característica d'aquestpintor.

A continuació, féu un comentari de l'obrad'Alexandre de Cabanyes i de Puig Pero-cho, l'emoció de la pintura del primer estantcopsada en el tràfec de les platges, i l'encísde la pintura del segon estant inspirat en elscapvespres melangiosos i en el guspirejar delsestels.

Evocà la figura d'Isidre Nonell, amant da-lerós de la matèria pictòrica, qui pastà ambuna singular destresa els colors de la seva pa-leta i sabé mostrar l'encant pictòric que amagala llardor externa de les gitanes i valorar, enels seus bodegons, les coses més humils i vul-gars. Al costat de Nonell el conferenciant si-tuà Ricard Canals, al qual aviat no interes-saren els models plaents al seu company, ique va aconseguir, en la seva maduresa, unaentonació elegant i una pinzellada àgil en elsretrats.

El conferenciant al•ludí a la importància del'obra de Picasso durant la seva permanènciaa Barcelona quan era adolescent, i la seva pri-mera estada a París al costat del marxantMañach; i finí la seva disertació projectantalguns dibuixos de joventut d'Opisso, contem

-poranis de la bona època dels «4 Gats»,i una composició recent que pel seu sentitpunyentment protestatiu té la força d'un pam-flet.

«ELS VINT-I-CINC ANYS DARRERS DE PINTU-

RA CATALANA». — CONFERÈNCIES DONA-

DES PEL SENYOR RAFAEL BENET, ELS

DIES 15 I 16 DE MARC DE 1932.

El programa a desenrotllar en la primera deles seves conferències era: «Els 4 Gats»,«Les Arts i els Artistes» i el Noucentisme.

Exposada que fou la situació de la pinturacatalana després dels simbolistes i mig un-

154

BUTLLET[ DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

pressionistes, el conferenciant estudià la figurade Nonell i féu remarcar la lliçó que de laseva obra tragueren les actuals generacions.Darrera seu vingueren els homes de «Les Arts

i els Artistes ", entitat que s'estructurà quan

el Noucentisme d'Eugeni cl'Ors ja estava enla seva plenitud. El conferenciant estudià amb

el moviment pictòric les influències que de-terminaren un canvi profund en el món espi-ritual de les nostres arts: el Glossari de Xe-nius i la creació de la Mancomunitat de Ca-talunya.

Eugeni d'Ors, cap del nou moviment, duguéels nostres artistes per camins classicitzants,d'arbitri, naturalistes. La creació de l'Escolad'Art Galí imprimí una tendència abarrocadaal nostre moviment. Dos noms, Marià Andreui Ismael Smith, són d'aquella hora en què sem-blava iniciar-se una renaixença barroca, unavaloració del Palau de la Virreina per con-traposició a l'art monstruós i genial de Gaudí.Aquesta eclosió barroca, genuinament barcelo-nina, que significava la reacció contra el mo-dernisme de final i principi de segle, es produítambé en l'arquitectura, el mobiliari i la deco-ració.

Josep M. Sert preparà tal vegada aquestnou estat estètic amb l'exposició dels seus pro-jectes, amarats de fantasia, a la Sala Parés,i amb la collocació de les seves pintures alPalau de Justícia.

Francesc Galí contribuía a donar aquest tobarroc amb la seva pintura d'abans de laguerra, l'estil de la qual ha superat avui. JosepAragay resta com un supervivent d'aquestatendència.

Però no fou pas entre els barrocs ni entreels anomenats «negres» on trobem les valorsmés pures del nostre moviment posterior als«4 Gats», sinó entre els components de «LesArts i els Artistes».

El conferenciant parlà dels continuadors del'impressionisme. Es referí a Joan Colom, ex-ceFlent adaptador al català de l'estil de Monet.Com a neoimpressionistes, esmentà Ignasi Ma-llo! i Antoni Badrines i féu remarcar la im-portància de l'art de Feliu Elias. Parlà del'obra de Marià Pidelaserra, impressionistaque evolucionà fins a una mena d'estil pesse-brístic, i al seu costat collocà els pintors Se-bastià Junyer i Soler Diffent.

Féu ressortir amb un especial relleu la figu-ra de Joaquim Sunyer, del qual digué Mara-

gall que havia trobat l'eurítmia i la claredatplàstica de rel ben catalana. Remarcà la valorde Xavier Nogués, decorador mural, gravadori caricaturista, d'un estil apollini, però tot ellinfluit d'un romanticisme delicat.

Glossà també l'art exquisit i àgil del dibui-xant Pere Ynglada i l'encís dels paisatges d'IuPascual, franciscans per la visió, savis per latècnica. Estudià la complexa personalitat deJoaquim Torres-Garcia des dels seus primersmoments steinlenians, passant per l'època ro-màntica, fins a les darreres etapes d'art abs-tracte de l'escola cubista de Piet Modrian.

Com a figures principals que tanquen aquestprimer cicle estètic, esmentà la del malagua-nyat Francesc Vayreda, l'art del qual classifi-cà de rudement clàssic ; Domènec Carles, pri-merament dins les lliçons de Renoir i recentmentformulant -se en un sintetisme alat; ManuelHumbert, idealista picassià un temps, que haesdevingut un sòlid realista sense desmentir capmoment la seva delicada sensibilitat.

La segona lliçó del senyor Rafael Benetera dedicada a parlar de l'art de les darrerespromocions i del seu enllaçament amb la tra-dició.

L'esperit del nostre romànic — digué debell començament — no ha mort encara ennosaltres. Assenyalà la transcendència que hantingut en l'art català niés recent les idees estè-tiques de Feliu Elias. Parlà del realisme mís-tic que informava aquestes idees i esmentàmoltes coincidències ideològiques entre AndréBreton i Feliu Elias. D'altres pensamentscl'Elias i de Manolo Hugué foren subratllatspel conferenciant.

Parlà dels elements més destacats que cons-tituïen l'agrupació «Courbet». Considerà JosepObiols un decorador mural de primer ordre,avui havent assolit un grau de realisme en elspaisatges i les figures. De Josep de Togoresdigué que havia passat d'un deformisme gaire-bé caricaturesc a un estil harmònic i divinamentgraciós. El conferenciant estudià l'art inquietde Francesc Domingo en les seves diverses eta-pes fins al realisme actual. Presentà units coma principi actiu de l'agrupació «Courbet»Joan Miró i Enric C. Ricart. Féu una va-

loració cordial dels variats aspectes estilísticsdels dos artistes i situà dins l'etapa neopopularde Miró els pintors Jaume Mercadé i Albert

Junyent.

155


El conferenciant féu remarcar la fina sen-sibilitat de Marià A. Espinal i la seva evo-lució des dels rapports xinesos de Matisse aun integralisme molt nostre. De Lluís Mercadéen valorà el sentit colorístic que l'ha dut atranscripcions difícils.

Rafael Benet estudià aleshores el seu artbasant-se en paraules de Carles Riba i Jo-sep M. Junoy. Es definí com a pintor pictòricsortit de Cézanne i Sisley.

Darrera el grup «Courbet», el conferen-ciant parlà del primer saló dels «Evolucionis-tes». Féu remarcar la importància pedagògicade Francesc Labarta. Entre els fundadors asse-nyalà Alfred Sisquella i Joan Serra. Diguéque ambdós partint d'un avantguardisme cri-daner, tornaven el primer a Chardin i el segona Fortuny.

Parlà de l'art realíssim de Joan Llavanera.D'un realisme semblant qualificà l'obra deJoaquim Mombrú. Assenyalà la sentor vuit-centista de Rafael Llimona i el seu sintetismeagut. Situà Ramon de Capmany dins l'òrbitade Serra i Sisquella, si bé decantant-se vers unlinealisme estricte.

Estudià la personalitat de Camps-Riberacons a cap del grup «Nou Ambient» i la sevaevolució fins a la realitat visual d'ara.

En parlar del fauvisrne català, esmentàDaniel Guardiola. Classificà l'art de Mompoud'un sintetisme que recolza tant en Marquetcom en Matisse, i el de Bosch-Roger, reeixinten els temes urbans i natures mortes.

Dins l'art català contemporani, féu remarcarl'obra de Pere Créixams, amb punts de con-tacte tant en Picasso com en Matisse i Rouault.Estudià també l'obra de Miquel Villa comla d'un dels fauves més remarcables.

Explicà l'evolució de Josep Gausachs finsal seu darrer fauvismo; l'instint de PereDaura; el sintetisme, amarat de Renoir, deVidal-Gomà; el sentit qualitatiu de la pinturade Duran Camps; la fuga de Commeleran.

Féu remarcar la valor de la pintura de PerePruna, sortit de Picasso, i parlà dels seus dei-xebles Josep M. Prim i Carme Cortès. Coma un altre picassià, el conferenciant no oblidàpas Alfred Opisso. Tant l'escultor Rebull, enel seu aspecte de pintor, com Josep -F. Ràfols,són situats pel conferenciant també dintre elpicassisme.

Entre els decoradors, assenyalà Vila -Arru-fat i Jaume Busquets.

Finalment, féu la història del grup «L'Amicde les Arts». Considerà Salvador Dalí comun mantegnià i féu un anàlisi del sentitplàstic i l'estil del pintor. Com a un derivat delDalí iUusionista, esmentà Àngel Planells. Es-tudià l'art d'Artur Carbonell, Montserrat Ca-sanova, Costa i Sandalinas, també classificant

-los com a derivats del grup «L'Amic de lesArts».

Parlà del neofauvisme de Joan Junyer iGrau-Sala, i, per a acabar, el conferenciantassenyalà el nacionalisme com a causa de l'ex-tensió i la intensitat del nostre moviment pic-tòric, ben vistent — com féu remarcar — perles nombroses projeccions que il•lustraren cadaconferència.

UN QUADRE DE FORTUNYAL MUSEU DE L1Ó

Publiquem avui una obra de Fortuny, pocconeguda entre nosaltres, que l'any 1923, ainiciativa del que aleshores era Director delMuseu de Lió, M. Henry Foullon, i avui pro-fessor de la Sorbona de París, la vila de Lióadquirí amb destí a les seves colleccions pú-b l iques de pintura moderna.

Es tracta d'una obra bellíssima de les de latongada de Fortuny a Andalusia. Es el patid'un clos de braus a Còrdova, parió com acomposició (i sens dubte fet en el mateix pati)al que posseeix el col•leccionista barceloní se-nyor Ròmul Bosch i Caterineu.

La força de la pintura de Fortuny en laplenitud del seu geni pot apreciar-se en aquestanota d'una rara intensitat colorística i d'unaqualitat de matèria preciosa.

La reproduïm en el nostre BUTLLETÍ per aquè quedi així catalogada entre nosaltres, quemés que ningú som interessats en fer-nos unaidea del volum de la producció fortunyiana a]'ensems que de tenir un catàleg, el més completi ben datat possible, de l'obra de l'autor deLa Vicaria.

El reconeixement universal de Fortuny coma una de les valors pictòriques europees del se-gle xix, es demostra en l'esforçada voluntatde la vila de Lió en adquirir per al seu Museuuna obra del mestre català, que brilla entre lesobres dels mestres francesos contemporanis tanben representats en les colleccions d'art d'aque-lla noble ciutat industrial.

1 56


Quadrelde Fortuny existent aIZMuseu`de Lió

UN DIPOSIT DE DUES CA~RROSSES, ESTIL IMPERI, ALMUSEU DE LES ARTS

DECORATIVES

Feia ja temps que tots els barcelonins atentsals tresors artístics i arquitectònics de la ciutats'havien fixat en el notable edifici assenyalatamb el núm. 2 a la plaça del Beat Oriol,

havien propugnat pel seu salvament.En diferents avinenteses s'havien iniciat

gestions oficioses per tal de destinar-la a un úsnoble de caràcter oficial que assegurés la sevaexistència.

Es tracta d'una notable edificació del se-gle xviii i que havia pertangut a la famíliaFivaller, la qual, com tothom sap, té singularsignificació dintre la nostra història.

Fins ara havien resultat inútils tots els es-forços fets en aquest sentit, però recentmentl'Institut Agrícola Català de Saní Isidre, bene

-mèrita entitat de sòlid prestigi i fondes arrelsa la vida barcelonesa, ha aconseguit adquiriraqueix immoble per a estatge social.

El sentit patriòtic que anima els dirigentsde l'entitat i l'encertat criteri que conduirà lainstallació de 1'Instituí a la seva nova casa,donen des d'ara la seguretat de què aqueix es-timable monument quedi definitivament salvati, a més, respectat en la seva puresa artística,sense perill a ésser malmès per restauracionsexcessives o modificacions profanadores.

Ens plau registrar en les nostres pàginesaquest fet lloable, perquè estem segurs de quètambé se'n sentiran satisfets molts barceloninsi, sobretot, els que llegeixen aquesta publicació,

i també perquè una de les seves consequèncieslia estat enriquir les colleccions dels nostresMuseus amb dues peces realment estimables id'innegable vàlua artística.

El vell casal, malgrat haver desaparegut,a començaments del segle XIX, el cementiri del'església del Pi, que ocupava gairebé tot elque és avui plaça del Beat Oriol, estava desde feia molt de temps deshabitat i era pocmenys que oblidat dels seus propietaris, resi-dents a Madrid. Es pot dir que no tenia mésutilització que la de servir el pati de llocd'assaig per als comparses dels armats dela processó de Setmana Santa de ('esmentadaesglésia.

Això féu que es desconegués el que hihavia a l'interior, com era un abundant mo-biliari que ha passat a mans dels propietarisde l'immoble, i, a més, dues interessants carros-ses estil imperi.

Els abans esmentats elements de l'institutAgrícola Català de Sant Isidre, en entrar enpossessió de la casa, varen procurar tot seguitque aqueixes carrosses passessin als nostresMuseus, i un d'ells, el nostre ben volgut amicsenyor Ricard de Campmany, va intercediramb tant d'afany, que al cap de poc l'actualpropietari d'aqueixes carrosses, el senyor ducd'Almenara Alta, les cedia en dipòsit ala Junta de Museus per a què figuressin enles nostres colleccions.

Les carrosses, que varen entrar a l'edifici dela Ciutadella el dia 15 del passat mes de març,són de darreries del segle xviii o comença-ments del XIX; per llur construcció i pels mo-tius decoratius amb què estan ornamentadesconstitueixen dos bellíssims models d'estil im-peri ; en l'interior estan esplèndidament entapis-

157


Les dues carrosses del senyor duc d'Alrnenara Alta, entrades al Museu

158


sades i a l'exterior ostenten profusa policromia,elements que en conjunt els hi donen un aspectede peces d'elevada categoria.

Una discreta reparació en l'entapissat i unalleu restauració de la pintura retornaran aaquestes peces gairebé tot el magnífic aspecteque varen tenir en els seus bons temps.

Sumades aquestes carrosses a les que ja hi haal Museu, contarem des d'ara amb una sèried'onze carruatges que seran installats al Museud'Arts Decoratives de Pedralbes, pròxim a

de minerals catalans, que un dia envaïren lesvalls dels nostres Pireneus i bona part de terresbaixes, sols en restava el record. Ja des de1915 els dirigents de l'Exposició es preocupa-ren d'obtenir una reconstrucció de la fargacatalana, però a l'hora de fer la installació al'Exposició Internacional, mancà el lloc. Peraixò fou precís esperar l'acabament del certa-men internacional per a — en retirar-se partde les installacions — trobar lloc on posar lanostra farga.

La farga de l'Exposició Nacional de Barcelona 1930. Dipòsit del carbó, pedrís i1 roda d'aigua

inaugurar-se, i a on en breu seran traslla-dades, construint-se en l'edifici de les cavalle-risses del dit palau la installació apropiada.

LA FARGA CATALANA DEL' EXPOSICIÓ AL MUSEUD'ART POPULAR DEL POBLE

ESPANYOL

Durant l'Exposició Nacional de Barcelonade 1930, fou installada en el Palau de laMetallúrgia una reconstrucció, tan fidel comfou possible, de la farga catalana. D'aques-tes petites indústries productores del ferro tret

La installació de la farga cridà molt l'aten-ció de tothom en el curt termini en què poguéésser visitada. Fóra llàstima gran que desapa-regués el conjunt d'installacions i gràfics queel desig de fer reviure el record de la nostravella indústria siderúrgica agrupà en el Palaude la Metallúrgia del Parc de Montjuïc,I comprenent-ho així la Comissió de Parcs iPalaus de Montjuïc, ha accedit a transferira la Junta de Museus els objectes aplegats alPalau de la Metallúrgia que fan referènciaa la farga catalana.. La Junta de Museus, a l'entrar en possessió

de totes aquelles installacions i gràfics, ha de-cidit portar-ho tot al Poble Espanyol per a ini-

ciar així l'obra d'acoblar en un museu vivent

159


tot quant faci referència a indústries popularsdesaparegudes o en perill de desaparició. Totssabem les causes que destrueixen aquestes ve-lles indústries, causes nascudes de la impossi-bilitat de sostenir -les econòmicament davant dela competència de la indústria moderna. Peròtampoc és possible sostenir econòmicament unmonument qualsevol la utilitat del qual ja hafinit i, no obstant, el sostenim sense guanyar-hires, i àdhuc perdent-hi, per amor a les coses

talunya. Per això, fins i tot dins el Poble Es-panyol de Montjuïc, resum fictici de tots elspobles d'Espanya, hem volgut que la fargacatalana no fos installada sinó al barricatalà.

El lloc escollit, que serà definitiu si cir-cumstàncies imprevistes no ho malmeten, estroba als afores del Poble, entre els portalsde Prades i de Mallorca i justament en el llocanomenat «Cotxeria antiga». Sota els porxos

La farga de l'Exposició Nacional de Barcelona 1930. Recó on hi ha el fossat o carrall. Da-rrera es veu la trompa i, apoiats al fossat o carral¡ i parets, un mall i les tenalles deagafar Yacer autèntics. El fons no té xemeneia. Per l'espai obert del sostre entra un raig

de sol, tal com a voltes entrava a les fargues autèntiques

velles, que no vol dir odi al progrés, sinó desigde conservar un punt de comparació que enspugui donar una idea de la perspectiva de lahistòria.

En tractar d'installar al Poble Espanyolla nostra farga catalana, ha calgut examinarquin lloc fóra més apropiat per a la installació.Corn és natural, s'ha hagut de procurar que ellloc estigués dins el barri català. Encara quela farga catalana tingué la virtut de saltarper damunt les fronteres envaint la Gascunya,el Bearn, l'Aragó, la Navarra i Bascònia, iencara altres terres més llunyanes, l'origen foua casa nostra. Just és que el monument queperpetuï el seu record sigui també dins Ca-

cl'aquesta edificació, prompte el visitant delPoble Espanyol veurà el mall pesant mogutper la primitiva roda d'aigua i el forn on elsfargaires convertiren en ferro verge els òxidsde ferro que arrebassaren de les mines. I lacompanyia que a la vella farga faran el mag

-nífic monestir romànic i aquella reconada debosc, cada vegada més frondosa, recordaràuna mica al visitant coneixedor dels nostres Pi-reneus els llocs on encara avui quatre paretsenrunades ens cliuen que, un temps, aquellesvalls Havien sentit nit i dia el picar fort ipausat del mall de la farga.

SANTIAGO RUBIÓ TUDURI

160

IlE XÄRTWWI1

MARCSPintura i 11'Escultura

DECORADOR

ìREPRC:.tS_D'ARTó

^► utació, 271,o ce.x'°mero 16217BARCELONA

ANTIGUITATSDECORACIÓ

GroHOMaR-tSPE IA^M^VI^

o^ 4ó

'̂ 1 cExTImos

CANUDA, 4Telèfon 15349BARCELONA

La PIllilcoteca

MARCS I GRAVATS

Gasp.i\iatjesActualment i, ¡I, kposició deis

millor ^',v " Iiions

Passeig del 4' ,lèf. 13704

B .' s' e

REPRODUCCIONS D'ARTESCULTÒRIC

AMB DIVERSOS TOTA MENAMATERIALS DE PATINES

J,1

r 4

ASPE ^0

Op ^ OsI/ I^ N A, ^3O cr,NT% —Na•

Passeig de Gràcia, 68 - Telèf. 77832BARCELONA

MARCS - G,^%f.TS - MOTLLURES

Rambla de Catalunya, n.° 29Telèfon 15677

EXPOSICIÓANENT,s d'Artrn delsartistes

1:A1.1It1ENVALENCIANO

ANTIGUITATS

r.p̀ fu tM i9la

yD

",o c>, Ti-no5 Je Macià, 10( Abans Plaça Reial )

BARCELONA

NAIAÄBÄRC 1110Y. GARCIA SIMON

PINTURA... PAPER...

DECORACIÓ ...A".COl^oAINA:

oN. 732521Rl

L f.FNT^M^

TRAVESSIA .^ SANT ANTONI, 33

1 CARRER DE ASTÚRIES, 14

BARCELONA- VIIIÈ

Casa ®nrrctS-A

BOQUERIA, n.° 2(cantonada Rambla)

Telèfon 16647

SASTRERIASecció especial per a confecció

d'uniformes de tota mena

lo E It EI'ASI:11A1.PINTURA DECORATIVA

1 ESÉ LT0-,'•

pelTIMOS

Mallorca, 255Telèfon 70702

Enric TarragóXoijuc

FUSTEREspecialitzaten treballs per aMuseus i Exposicions

EMBALATGE 1 TRANSPORT DE TOTAMENA D'OBJECTES D'en'

141I`^ a,;

'1.) r^.

Consell de Cent, núm. 283.Telèfon 14345: BARCELONA.

Filia de R. Ifi11991li

MUNTATGE D'EXPOSI-CIONS, TRANSPORT 1

SEGUR D'OBRES

EMBALATGED'OBJECTES D'ART 1

MOBLES DE LUXE

CASA FUNDADAL'ANY 1880

^p4

I,

Tallers, n.° 66 : BARCELONA : Telèfon 15276

&'ristaI!eria Catalaiia

VIDRIERES ARTÍSTIQUES GRAN PREMI

1 DE TOTES CLASSES Ba^rc°elo a, I 1929 ciona

l

Central: Ronda de Sant Antun , 56Telèfon n.° 22035

I. 0. SEIX I 1341ij 8L GZRMs., S. A. - PROVENÇA, 219- BARCELONA

de w1ttmli)1 - uab barcelona · 2007. 6. 5. · esperat, i per cert que ningú de nosaltres no...

Documents