Codi a Nai

Música Antònia Monroig Actriu Francesca Vadell

A partir de poemes i textos de Miquel Àngel Riera

Codi a Nai, parteix de la necessitat de compartir els poemes de Mi-quel Àngel Riera i de musicar les seves paraules. La vital necessitat de posar en peu, representar, reinterpretar i donar veu a la poesia d’un dels autors més importants del nostre país.

La seva força, vitalitat, bellesa, amara l’espectacle Codi a Nai, que barreja i construeix a través de la música, la paraula, el gest, la dansa, per reviure la pell i la textura de l’obra de Riera. Parlem amb boca de Miquel Àngel Riera, per entendre millor qui som, els nostres desitjos, les pors, les necessitats o els nostres sentiments.

El títol de Codi a Nai, fa referència al diàleg entre l’estimada i el poe-ta. És el llenguatge que han costruït per arribar a la comprensió mútua. “Defineix, davant meu, el signes del teu codi”.

Per nosaltres Nai, és l’estimada i alhora és qui rep la interpretació que fem de Riera. Nai i el públic és confonen i són els destinataris de les nostres veus. Volem arribar a aquest públic amb la força i la senzillesa que amara la seva poesia. Per això, confiem amb els seus versos, amb les imatges que evoca i ens sentim simples instruments per fer sentir les seves paraules. Volem transmetre els sentiments que ens provoca la poesia de Riera al públic, demostrant que la seva poesia representa el món interior de cada persona. Per això l’expressió, la veu, la sinceri-tat del mot nuu, la musicalitat de la poesia, prenen pes en aquest es-pectacle.

Nai, sovint en la poesia de Riera i és segons l’autor “la persona que es-tim i, alhora, la meva silenciosa col·loquiant alhora de construir el poe-ma. D’una i altra vessant crec que es pot deduir clarament que sense Nai jo probablement no existiria”. ¹

Utilitzem Riera per parlar de nosaltres, dels nostres desitjos, de les necessitats que ens envolten. Unes preocupacions i uns anhels com-pletament vigents i completament actuals: les ganes de ser, de viure, d’estimar, de sentir, de dir, de fer... Unes ganes infinites de dir, com diu Riera, “deixau-me ser qui som”.

Allò que també ens atreu de la seva obra és la voluntat de parlar de l’home que coneixem. Parlem de tu a tu, de sensacions concretes, frec a frec, per fer que els seus mots ens commoguin, ens identifiquin i ens facin vibrar. El que s’està explorant és la humanitat des de l’emoció més profunda que provoca la poesia de Riera, mostrant la universalitat de la seva obra.

El diàleg que s’estableix en el títol de l’obra també el trobam entre el cant i la paraula, el gest i la sonoritat, el moviment i el cant. La música i els mots juguen per transmetre la força de la poesia de Riera. Aquest joc és el que vertebra l’obra i reforça la comprensió i el sentir dels poe-mes de l’espectador.

El paper de la música en el diàleg i el desenvolupament de Codi a Nai és el de reforçar, a través de la cançó, la veu i les sonoritats, la paraula de Miquel Àngel Riera. Es troba la intensitat adequada de cada mot, cada vers, mitjançant la veu, el crit i les possibilitats de la guiterra elèc-tica, sent aspra o dolça segons el moment. La música es caractetitza per la mutació constant, el minimalisme i la simplicitat.

¹ Conversa amb Miquel Àngel Riera. Revista Vora Mar. Abril 1979.

Francesca Vadell Cubells és llicenciada per l’Institut del Teatre de Bar-celona i Professora Associada de Tècnica Fitzmaurice. Va completar els seus estudis a Londres i Nova York. L’any 2010 va guanyar la Beca de Perfeccionament de l’Institut del Teatre per ampliar els seus estudis.

Ha treballat en diversos espectacles de Ferreret Teatre/Produccions de Ferro, “Una Història de Closques”, “Assaig Obert”. Amb la companyia La Fornal ha fet “La Història Robada”. “Negret de Guinea”, de Corcada Teatre, sota la direcció de Xavi Martínez. Ha actuat en el muntatge “Les llargues nits a Can Sales”. És membre de la companyia Retret Teatre i els darrers muntatges han estat “Háblame de Lorca, Miguel” i “Sunset Park” al Teatre Gaudí de Barcelona.

Altres muntatges en els quals ha actuat són: “Ricard III”, de W. Shakes-peare, “Don Joan de Molière,” “El Camp de Martin Crimp”, “Els enamo-rats”, de Carlo Goldoni, entre d’altres.

Ha donat classes a acadèmies i a escoles superiors de teatre i també l’Escola Superior d’Art Dramàtic - Eòlia. Treballa a l’Institut del Teatre de Barcelona des de l’any 2013.

Antònia Monroig Monroig actualment és estudiant de Grau en Disseny de la UB. Des de ben petita ha combinat els seus interessos en l’Art i la Música. S’ha format des dels tres anys a l’Escola Municipal de Música de Petra, estudiant llenguatge musical, piano modern (amb Toni Sán-chez) i guiterra elèctrica (amb Andreu Galmés i Marcos Collado), que ha anat completant amb participacions en diferents corals i grups de versions com Little V i Jazz Ska.

Amb l’alter ego Nina Mars, ha estat participant en dos dels Campus Rock a Manacor, tenint com a professors músics de la talla de Toni Xuclà o Jimmy Pinyol. Va ser seleccionada el 2012 en el programa del Campus Autor per gravar un tema propi, Take you down. Consta d’una maqueta i una sèrie de composicions íntegrament pròpies.

Dins el camp poèticomusical, ha format part del recital de l’associació Espiral Triangle Isòsceles, a partir de poemes de Carles Vich Ramírez, participant dins la programació de l’Acampallengua de l’any 2011. Tam-bé va musicar dos poemes de Bernat Nadal a la Festa del Mossèn.

Actualment està en procés de gravació d’un disc.

RECOMANACIÓ

Codi a Nai: el teatre per la pell, la poesia a les venes

Crítica d’Antoni Riera a la revista Cent per Cent

Des de fa alguns anys el poeta Bernat Nadal, amb la col·laboració dels veïns de la seva casa d’estiu de Cala Morlanda, es preocupa perquè cada mes d’agost hi hagi algun tipus d’acte poeticoartístic en aquest nucli de cases baixes i xalets de la costa manacorina. Enguany, el programa ha estat doble, gràcies a la col·laboració desinteressada de La fornal d’espectacles, que dirigeix Joan Gomila. Així, el mateix Gomila, acompanyat de banda musical, protagonitzava ahir també El gust és nos-tre, un muntatge de pretensions antològiques a partir de poesia catalana. I fa dues setmanes ja ens arribà el primer tast d’aquest estiu poètic morlander.

Codi a Nai, representat per Xesca Vadell i Antònia Monroig, que hi posà música i cançó. Vadell, tot i la seva joventut, és un valor consolidat dins l’escena illenca i catalana en general. L’actriu manacorina obrí les comportes teatrals i donà llibertat al seu torrent interpretatiu. D’esquena al públic, amb el tors nu, només coberts els pits per uns sostenidors del color de la carn, encetà la meravella davall el morer de Cala Morlanda, podat en cura perquè sigui ombra i recer, però també caixa escènica d’un teatre molt particular. Dues dones joves amb camisa de dormir, uns llençols, una cadira cordada de bova, tres faristols, una guitarra elèctrica. I la completa ro-donesa dels textos de Miquel Àngel Riera, ben triats i ben ordenats en un camí co-herent i suggeridor. La pell, un element tan característic de l’obra de Riera, sembla aquí esdevenir sinònim d’autenticitat, de despullament, de franquesa.

Vadell ens parla amb la veu nua i omple de mirades i gests l’escenari improvisat de davall el morer de Cala Morlanda. Li agrada la paraula, però també és una actriu en moviment, que sap emprar el cos i treure’n profit, mentre ens xiuxiueja o ens crida les paraules de riera, que escriu “a favor dels homes amb cara de tot”, el vitalista Riera que diu que “viure, senzillament em plau, perquè tu n’ets”. Però també hi ha el Riera social, el que, còmplice ens mostra Vadell eixancada a la cadira girada cap a nosaltres, amb els braços damunt el respatler: “No em faceu plat a mi perquè vosaltres tengueu fam”. Sí, aquest riera que cantava ahir com podria haver cantat avui, tan vigent: “Comtemplau el país sense sagnar-lo, deixau-nos ser qui som”.

Vadell és acompanyada en aquest muntatge per Antònia Monroig, que hi aporta l’originalitat trencadora d’una guitarra elèctrica de toc minimal i aspre alhora i una veu de seda, a estones corprenedora, d’altres vacil·lant, que deixa descansar Va-dell de la tensió dramàtica i alhora la complementa amb potencial encara per des-envolupar. Tanmateix, la “indefugible necessitat de tocar” sempre retorna perquè el que ens agrada de tu, de tu, i de tu, “és que siguis de carn”.

L’espectacle camina cap al crepuscle, com hi caminava Riera i ens mostra el vitalis-me, un cert desconhort, una emoció a estones continguda i en d’altres desbocada, per acabar concloent que “com més visc, manco en sé”. Vaja, que “m’agrada saber que en ser feliç acabaré plorant”. Res que no haguem pensat molts de pics tots, però posat en paraula de poeta i cos d’actriu.

CONTACTE

facebook Codi a Naicesca.vadell@gmail.com

Totes les fotografies estan preses per mariadelmarvanrell