#capfocalbosc - el pou digital · 2013. 9. 17. · elpou·juliol-agost2013 5 demesames 6...

#capfocalboscgencat.cat/incendis

3EL POU · JULIOL - AGOST 2013

Endreçar la trama urbanaedito

rial

’estat de les finances públiques és d’emer-gència nacional. A Catalunya, a més, i permolt que s’entestin a negar-ho, a la reces-sió econòmica s’hi suma el bloqueig per-niciós de l’estat. El resultat és unaGeneralitat escanyada i uns ajuntamentstan arruïnats com inoperants que, en lamajoria de casos, continuen amagant el

cap sota l’ala en el present mandat, mentre esperenque alguna inversió beneficiosa per a la col·lectivitatels faci anar més enllà del qui dia passa any empeny.Per això, resulta paradoxal que, ara mateix a Manresa,s’estigui estructurant el Pla d’Ordenació UrbanaMunicipal. L’Ajuntament no inverteix. El que intenta ésconservar com pot fent una inversió mínima. Tot i així,i sense gastar massa diners, hi ha instruments adminis-tratius ben vàlids per intentar, com a mínim i sobre elpaper, no posar més esculls al creixement futur de laciutat i definir un model que mantingui algunes essèn-cies manresanes i aposti per revitalitzar i netejar la caradels sectors més envellits o mancats de serveis. Enaquest número ens fixem en grans espais que la ciutatté en punt mort; sense ús o en període de transicióabans de decidir si tenen o no cabudaen la Manresa de mitjan segleXXI. Si s’ensorren o s’apunta-len per recuperar-losquan vinguin tempsmillors. Alguns edifi-cis són joies patri-monials cataloga-des a les quals elscaldria unaaposta decidi-da per conser-var-los o esbor-rar-los delmapa.

Pressupostària-ment no hi haactius, la marestà encalmadai no bufa el vent,però cal tenir el rumb clarel dia que aquest torni a inflarles veles.

Mentre aquest dia no arriba, i amb la intenció d’anardefinint intencions, hi ha algunes intervencionssobre els especuladors del sòl que són barates i que,decididament, no impliquen tocar el botet als damni-ficats habituals de l’actual conjuntura: els ciutadansde classe mitjana hipotecats, els autònoms escany-ats, els assalariats que no arriben a final de mes, elsfuncionaris retallats i els pensionistes caps de totauna família. Tots ells suporten la pressió fiscal i topen,un dia sí i l’altre també, amb l’afany recaptatori del’administració. Una administració dura amb els mésdèbils i massa dèbil davant dels durs: els grans pro-pietaris que retenen el diner.

Per això, és positiu que s’hagi denunciat Servihabitat(ala immobiliària de la Caixa) pel lamentable estat enquè es troba el solar de la Fàbrica Nova, l’estampa mésmiserable d’una ciutat a la qual la bombolla immobi-liària va esclatar als morros i que ara reflexa la deixade-sa d’uns propietaris que no tenen ni el més míniminterès en mantenir digne un solar de dimensionscolossals. Així, els efectes del daltabaix de l’expansió

del totxo són ben visibles conjuntament amb ladegradació d’un nucli antic que mai es va

arribar a regenerar del tot aprofi-tant el boom immobiliari. Cal

determinació per sancionaraquells qui continuen espe-

culant amb l’habitatge iles finques urbanes

i, conseqüent-ment, dis-

senyar unfutur urbanístic

que pal·liï elsexcessos construc-

tius d’altres èpo-ques i defineixi unaciutat més equili-brada. Ara per ara,sembla que l’únic

possible és fixarnoves regles del joc i no

enlluernar-se amb els delirisd’expansió i grandesa d’antany. És

temps per fer net, per endreçar latrama urbana.

L

4 EL POU · JULIOL - AGOST 2013

notícies del pou

Debat amb elspolítics jovesLa generació de polítics manresans cridada a agafar elrelleu va tenir la paraula dimecres dia 5 de juny alCentre Cultural del Casino, en una nova taula rodonadel cicle Temes del Pou. Sota el títol: Els polítics jovesdemanen pas, va comptar amb la presència dels jovesJosep González (JSC-PSC), Aina Marcet (Jovesd’Esquerra Verda-ICV), Albert Monton (Unió de Joves),Sergi Perramon (JNC-CDC), Arnau Padró (SI), MireiaSubirana (JERC-ERC) i Àlex Winfield (Arran) i va sermoderada pel periodista Joan Piqué.

Llorenç Capdevilapublica un nou llibre

Ens plau informar-vos que l’es-criptor Llorenç Capdevila,col·laboració habitual de lespàgines de cultura de la revista,acaba de publicar nou llibre:L’Èlia va de bòlit, un relat d’aven-tures adreçat a públic infantil,editat per Barcanova.

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala,Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra iJoan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Pep Corral, Jordi Estrada,Xavi López, Josep M. Oliva, Joan Piqué,Anna Pujol, Ferran Sardans, Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí(a la foto, la Fàbrica Nova, un dels elementspatrimonials en estat més precari)

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc RubíCol·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, Llorenç Capdevila,Ignasi Cebrian, Cercle Artístic de Manresa,Anna Crespo, Laura Estrada, Manel Fontdevila,Ramon Fontdevila, Joan Manel Gabarró,El Galliner, Jaume Gubianas, Dani Hernández,Robert Martí, Eduard Merly, Anna Navarro,Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué,Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns de Taller,David Torras, Ignasi Torras, Laura Vidal,Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració:Sílvia BerenguerasExpansió publicitària:Publicitat ClarenaC/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7.Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL.Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixensignades a la revista no representen,necessàriament, l’opiniód’El Pou de la gallina


De mes a mes 6

D’aquí i d’allàPablo Testa Grosbaum. ArgentinaJoan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / J. Sardans 9

TEMA DEL MES:Danys en el patrimoni industrialXavi López Closa 10

EmprenedorsReanimaAnna Pujol / Núria Closas 17

Natura urbanaIgnasi Cebrian 18

Del tros a la senallaLes Arnaules. ViladordisAlba Piqué / Laia Puig 19

Vins del BagesMarc Avalos 20

De la senalla al platLa flor que fa estiuE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 21

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 23

L’EntrevistaSamuel Rodríguez AguilarJordi Sardans 24

Espai d’Art. Carme Manubens 29

Fila CulturalPostals literàries d’estiuJordi Estrada 30

Patrimoni ciutadàCasa Gabernet EspanyolLluís Virós / Francesc Rubí 32

PropostesArt, cinema, música i teatre 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. Ignasi Torras 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 289 - Juliol - agost 2013

l’opinió del lector

MalesdecisionsLlegia darrerament a la premsa algu-nes notícies, basades en decisionsdels responsables d’entitats que hantingut després una transcendènciasocial negativa, que fan pensar com,massa sovint, plantejaments perso-nals o de grups reduïts s’han basatexcessivament en interessos i unamanera de fer prefixada i, a vegades,molt tancada que no ha estat prougenerosa a l’hora d’escoltar i valoraradequadament altres opinions o posi-cionaments.

Tenim per una banda el fet que elCasal de Joves de la Seu de Manresaha hagut de tancar i abandonar el seulocal, propietat de l’Església, a causade desacords amb el consell pastoralde la parròquia. Segons s’ha dit, la raóprincipal cal buscar-la en les dificul-tats econòmiques, però l’estocadafinal l’ha donat el fet que no s’ha vistamb bons ulls la seva poca participa-ció en els actes litúrgics i altres temesreligiosos. Aquesta mateixa música jas’havia escoltat setmanes abans desde Solsona, on el seu bisbe titular–jove, però ideològicament moltencarcarat i conservador– negava lapossibilitat que gent no creient o noprou implicada amb els afers eclesiàs-tics, pogués dirigir Càritas.

Els actuals responsables del clergatobvien, doncs, que bona part delsrecursos econòmics que obtenen pera la seva tasca provenen de donacionsmaterials o treball personal de lasocietat civil en general, i que allòimportant és sempre l’eficiència i queel resultat final sigui bo per als mésnecessitats, independentment de lesseves creences religioses. Sort n’hi ha,d’altres persones pertanyents al’Església –no cal dir ara noms– quetreballen al marge d’aquestes directri-us. Llàstima que no es trobin ara encàrrecs directius! Aquests es trobenocupats pels defensors de l’ortodòxiamés ridícula.

I per altra part hi ha la fallida de lescaixes d’estalvi catalanes, amb la cor-responent desaparició de la cadavegada més enyorada obra social icultural, de la qual ja he parlat altresvegades. En un número recent del set-manari El Temps, el darrer presidentde la Caixa de Manlleu, JoanContijoch, admetia trist, en una entre-vista, el greu error de sotmetre’s alsdictats del Banc d’Espanya i d’undepartament d’Economia de laGeneralitat massa poruc i afeblit. Faun any també ho veia així ManelRosell, expresident de la nostra Caixade Manresa, tal com vaig recollir en undels meus articles. Recordem que esva anunciar amb un cert autobomboque la Fundació Catalunya Caixa –queva presidir durant una temporada– esmantindria ferma més enllà del nego-ci bancari; però, de moment, ja veiemque l’emblemàtica sala de la Plana del’Om no programarà més exposicionsni actes culturals propis. I ja veurem siaguanta oberta gaire temps més.

Si us plau, siguem més realistes imenys prepotents. Admetem la difi-cultat de tot plegat i, sense necessitatd’utilitzar el model assembleari (sem-pre perillós en segons quins formats,per la seva excessiva dispersió),obrim-nos, això sí, a les opinions rao-nades dels entesos, defugint actitudsintransigents que, a la llarga, callamentar.

Antoni Daura(article publicat a la secció d’opinió

d’El Pou.cat —www.elpou.cat—)


de mes a mesVi-suals exposabótes d’art1 de juny. Catorze artistes del Bages converteixen lestradicionals bótes de vi en peces d’art, en una mostra ala plaça de Sant Domènec que forma part de la novaedició del projecte Vi-suals, una iniciativa cultural queté el doble objectiu de promocionar els vins i els crea-dors locals.

La residència de laSagrada Famíliacelebra 25 anys1 de juny. La Residència d’Avis de la Sagrada Famíliacelebra els seus 25 anys amb una festa amb la presèn-cia de bona part dels fundadors, amb parlaments dePepita Subirana i Rossend Coll, i l’actuació del cor d’an-tics membres de la casa i un pilar dels Tirallongues.

La federacióveïnal denunciala tresorera4 de juny. La Federació d’Associacions de Veïns deManresa presenta denúncia al Jutjat de Guàrdia arrand’unes transferències irregulars d’uns 18.000 euros queha detectat en els seus comptes i que la tresorera de lafederació, Teresa Torrabadella, no ha pogut explicar demanera satisfactòria. Paral·lelament la FAVM decideix,també, apartar-la del càrrec que ocupava.

Els Tirallonguescelebren 20 anys8 de juny. Els Tirallongues celebren el seu vintè aniver-sari amb un acte al local de l’entitat –per l’amenaça depluja— amb els seus membres en actiu i els que enalgun moment han vestit la camisa ratllada de la collacastellera del Bages.

Xavier Torradesguanya el Triatló8 de juny. El parc de l’Agulla és una vegada més esce-nari del Triatló Ciutat de Manresa en distància esprint,

que aquesta vegada guanya el manresà XavierTorrades, del CN Reus Ploms, amb 53 minuts i 36segons.

Jordi Purtí duu‘Operetta’ a París13 de juny. Jordi Purtí duu el seu muntatge Operetta alTheatre Antoine, del Boulevard d’Estrasburg de París,amb la companyia del Cor de Teatre, de Banyoles, dirigi-da per David Costa, on serà en cartell durant cinc set-manes.

Pep Garcia-Pascualactua a Dublín13 de juny. L’actor Pep Garcia-Pascual estrena a Dublínel monòleg Pep Talk, en el qual es fica en la pell de PepGuardiola, amb un text d’Alberto Ramos que es plante-ja com una conferència que Guardiola pronuncia en unmoment de l’any sabàtic.

Arriba la Flamadel Canigó23 de juny. La Flama del Canigó arriba per quartany consecutiu a la Plaça Major en un acte coordi-nat per Òmnium Bages, amb la col·laboraciód’Imagina’t, entitat organitzadora de la Revetllasense Petards, i la participació de diverses entitatsde cultura popular. La Flama havia estat custodiadaprèviament a la Plana de l’Om, amb una ballada desardanes organitzada per Nova Crida, amb la coblaLa Principal de Terrassa.

Jordi Preñanosa


La fundació Rosa Oriolestrena alberg13 de juny. L’alberg per a persones sense sostre pro-mogut per la Fundació Rosa Oriol a la carretera de Vicinicia les activitats amb la inauguració de l’edifici i unajornada de portes obertes.

Arnau Rovira triomfaa la Nit de l’Esportista21 de juny. La sala gran del teatre Kursaal acull la 43aedició de la Nit de l’Esportista, organitzada enguany pelCBiUM i amb el bàsquet com a fil argumental d’unafesta presentada per Laura Fíguls i Carles Claret, que téun sentit record per l’atleta Andreu Vivó i que premia elnedador del Club Natació Manresa Arnau Rovira.

Es presenta l’Espai Roig22 de juny. En un acte on assisteixen representantsdels governs cubà i veneçolà, l’ateneu Espai Roig delBages obre portes al carrer de la Mel, amb l’objectiu deser un punt de trobada per al debat, l’oci i reflexions pera la transformació social.

La PAHC ocupa CaixaPenedès i un bloc25 de juny. Un centenar de membres de laPlataforma d’Afectades per la Hipoteca i elCapitalisme (PAHC), que prèviament havia ocupatdurant dotze hores l’oficina de Caixa Penedès de calJorba, ocupa el bloc número 7 de carrer dePuigcardener, amb l’objectiu d’allotjar-hi una famí-lia desnonada.

Sílvia Berengueras

Una de freda...

...I una de calenta

ra que semblava que Aigües de Manresahavia de solucionar la majoria de problemesfinancers de l’Ajuntament de Manresa, l’em-presa ha de veure com el clavegueram de lesaigües esclata per tot arreu i els seus

empleats no donen l’abast alguns dels darrers caps desetmana per reparar les deficiències d’una xarxa ques’està quedant antiquada, però que és difícil de reno-var en els temps que corren de crisi econòmica. Entres ocasions en poc més d’un mes, la xarxa del clave-gueram d’aigües municipals ha tingut problemesseriosos. La primera va passar més o menys desaper-cebuda, la segona ja no tant, en produir-se a laBonavista, confluència amb la carretera de Vic i que vacausar a més de problemes de subministrament, pro-blemes de trànsit. Però, la fugida d’aigua més espec-tacular es va produir el passat 22 de juny davant delsupermercat Plus Fresc, en esclatar violentament unade les canonades. Inicialment, es va atribuir a l’anti-guitat del clavegueram, però alguns tècnics presentsa l’avaria que va durar fins a la nit d’aquell dissabte esqueixaven del canvi sobtat de temperatures d’aquellsdies, que feia malbé les estructures. Sigui com sigui,una empresa seriosa com Aigües de Manresa ha detenir les instal·lacions de manera impecable.

ot i que ha hagut de reduir una mica elpressupost en relació a l’any passat, elprestigiós Festival Internacional de MúsicaClàssica de Sant Fruitós de Bages mantéuna gran qualitat artística en les actua-

cions previstes per enguany. L’Associació de MúsicaClàssica, amb la mezzosoprano manresana MireiaPintó al capdavant i el seu marit, el pianista rusVladislav Bronevetzky, donen continuïtat a una pro-gramació musical molt atractiva, que no té res aenvejar a d’altres festivals més famosos del país. Unany més el festival compta amb la col·laboració i unaimportant aportació econòmica de l’Ajuntament dela població. El festival s’inicia el dijous 4 de juliol ambl’actuació dels artistes Pierre Réach i Karst de Jong.Una setmana després serà el torn dels catalansManel Camp, Llibert Fortuny i Mireia Farrés. El 18 dejuliol, Bronevetzky al piano acompanyarà la cantantde l’oboè Gordana Josifova i la darrera actuació seràper a la parella organitzadora del festival, enguanyacompanyats per l’actriu Montserrat Carulla, queinterpretarà un retrat musical de Pauline Viardot.Cadascun dels quatre esdeveniments musicals costavint euros, de manera que es mantenen els preuspopulars d’altres edicions.

A

T


Pablo Testa Grosbaum. Argentina

«Quan voltes món, hi ha un tros teua cada lloc. I un tros de cada lloc en tu»d’

aquí

id’a

llà

aig néixer a Córdoba,la segona ciutat d’Ar-gentina, però la mevavida ha tingut moltsescenaris. Amb lafamília ens vam tras-lladar a un poble petitde la província deSanta Fe, on vaig viure

la infantesa i adolescència. Vinc d’unafamília jueva i als 15 anys vaig viatjar aIsrael, on vaig fer el quart any de secun-dària. Me’n vaig enamorar.

Vaig tornar a Argentina. Ja feia teatre iballava, però em va semblar que haviad’estudiar una carrera seriosa, comtota la família. Vaig començar Biologia.Però no era el meu món. La facultat eradavant del gran teatre de la ciutat, onhi havia l’escola de teatre i dansa. I...vaig creuar el carrer. Vaig ingressar al’escola de ballet clàssic, vaig convertir-me en ballarí i vaig formar part de lacompanyia. Tenia 21 anys, una vocaciói una feina. Però l’estabilitat arribavamassa aviat. Era jove i volia viure, veuremón. Era el moment de tornar a Israel.Vaig arribar a Tel Aviv... i hi vaig viure set anys.

Vaig entrar al Ballet Nacional, vaig ser ballarí a la televisióisraeliana, vaig treballar a l’auditori de la FilharmònicaNacional d’Israel, a l’òpera deTel Aviv... Vaig aprendre anglèsi hebreu i vaig estudiar Pedagogia de la Dansa a laUniversitat. El nivell d’exigència és impressionant, a Israel.Excel·lència, ritme de feina, cap marge d’error. Només un diade descans setmanal. No hi ha arribat la crisi, no hi ha atur.

Un estiu vaig venir de turisme a Barcelona i vaig conèixer elDavid, un manresà. Vam començar una relació a distància, idesprés d’un any d’avions i telèfons, vam decidir que jovenia a viure aquí. Avui el David és el meu marit. I a l’agostfarà quatre anys que vaig aterrar a Manresa, una ciutat de laqual ni havia sentit el nom.

Vaig trobar feina en una escola de teatre i dansa, i vaigcomençar a fer classes al Kursaal i a d’altres llocs. Amb elDavid vam veure clar que necessitàvem el nostre espai. Faun any i mig vam obrir la primera i única escola dedicada alteatre musical a Manresa. Em va tornar a passar: quan tensclar un objectiu, dispares i no erres el tret. Vam tenir una res-

posta excel·lent, ens va bé, som feliços.L’any passat vam estrenar el primermusical, vam omplir quatre cops elConservatori. Aquest any hem doblatl’alumnat i el 5 i 6 de juliol estrenem elsegon musical, LaBella i labèstia. Va bé,però treballem molt. Molt.

Manresa m’ha acollit bé, estic agraït. Sem’ha respectat com a professional, sem’han obert portes. No puc dircom sónels manresans, perquè les generalitza-cions són dolentes. A tot arreu hi ha detot. Però sí que crec que el poble catalài el jueu tenen molt en comú: són tre-balladors, responsables... I en la relacióamb els diners tenen la mateixa fama!A mi em costa dir quina pàtria sentocom a pròpia. El meu pare és italià, lamare prové d’Alemanya, però els seuspares eren de Polònia i Rússia. I quanvoltes món i canvies de vida, mai méstornes a ser el que eres. Hi ha un trosteu a cada lloc. I un tros de cada lloc entu. Jo un dia m’aixeco i trobo a faltar elsamics o els carrers de Tel Aviv; un altredia m’agradaria ser amb els pares aArgentina... De vegades és dur però ho

accepto: no puc tornar enrere, obro portes que no tornaré atancar. És impossible esborrar les vivències, i jo a més sócmolt passional, ho visc tot intensament.

Sóc absolutament partidari del dret a decidir. De les perso-nes i dels pobles. Sóc catalanista. I mai no he sentit cap rebu-ig per la meva condició d’estranger ni de gai. També crecque té a veure amb la personalitat: hi ha qui va de víctima isempre serà discriminat. Jo sóc com sóc i em faig respectar.Estic a punt de fer 34 anys i m’ha passat el que volia que pas-sés. No he tingut una actitud passiva. En general, jo mateixhe estat qui ha generat els canvis de la meva vida, he estatel protagonista de la meva pel·lícula. Això em fa feliç.

I el futur? Ara sóc aquí i hi estic bé. Hem ofert una activitatque té bona resposta. Potser calia que algú de fora, amb unaaltra visió i manera de fer, omplís aquest buit. Manresa ésuna ciutat amb qualitat de vida: mida raonable, ofereix cul-tura a nivell de ciutat gran, i alhora té aquest caràcter unamica de poble, que aporta una calidesa i un ritme de vidaque ajuda a anar més relaxat. I aquí no ets tan anònim ni unnúmero, com en una gran ciutat. Seré aquí per sempre? Aixòno ho puc dir!

V

Joan Piqué

«Si tens un objectiu clar,dispares i no erres el tret.Jo he triat els canvis, heestat el protagonista de

la meva pel·lícula»

Foto: Mercè RialFoto: Mercè Rial


vides separades

La gent important de debòa quatre dies llegia al diari una entrevista amb CarlDjerassi, el pare de la píndola anticonceptiva. Parlod’un home de 90 anys, amb un cognom que no hesentit pronunciar mai i a qui mai, que jo recordi, lihavia vist la cara. A un científic o a un ginecòleg

m’imagino que li deu ser tan familiar com ho és el TitoVilanova per al qui es passa el dia parlant de futbol, però peral comú de la gent, aquest venerable senyor és un absolutdesconegut. I no obstant això, el seu descobriment habeneficiat milions de dones (i d’homes) d’arreu del món.Reflexionant sobre això, he pensat en els noms que els úl-tims anys han anat apareixent als obituaris i que m’han fetfer la mateixa consideració. Petits o grans genis del segle XXque amb les seves aportacions han salvat milers de vides oens han millorat i ens han fet més còmode el dia a dia amilions de persones, i que es podrien passejar tranquil·la-ment per la Rambla sense que ningú s’acostés a saludar-los,a donar-los les gràcies o a demanar-los de fer-s’hi una foto.

En cito alguns que ens han deixat només en els últimsquatre anys –o fa ben pocs dies–: Wilson Greatbatch,inventor del marcapassos (27.09.2011); Robert Edwards,inventor de la fertilització in vitro (10.04.2013); Tom ParryJones, inventor de l’alcoholímetre (11.01.2013); DavidWarren, inventor de la caixa negra dels avions (19.07.2010);Joseph Woodland, inventor del codi de barres (09.12.2012);Roland Morena, inventor dels microxips que porten des deles targetes de crèdit fins a les targetes SIM dels telèfonsmòbils (29.04.2012); Bill Moggridge, dissenyador del’ordinador portàtil actual (08.09.2012); John Shepherd-Barron, inventor del caixer automàtic (15.05.2010), oEugene Polley, inventor del comandament a distància(20.05.2012). La vida està plena d’injustícies flagrants sobreles quals mai no es parlarà prou, les provocades per lesguerres, la fam, la marginació, els abusos..., però també n’hiha d’altres com aquesta, que sense ser tan cruel clamaigualment una reparació: és la que es comet amb tota lagent que ha fet coses importants de debò i que a la pràcticaviu sense cap reconeixement, mentre donem importànciaals que menys mèrit tenen. Des dels que es fan conegutsfent el dropo a Gran Hermano fins als que surten alsinformatius parlant de dèficit democràtic i d’altres frasesfetes, i es pensen que són qui sap què.

FConcert per la Llibertat

mnium i l’Assemblea Nacional Catalana s’hanapuntat un altre èxit de masses a l’hora de con-vocar 90.000 persones al Camp Nou en un con-cert per la llibertat del nostre país, amb el clamunànime d’independència i l’exigència depoder exercir al més aviat possible el dret a

decidir. No hem de deixar passar la data del 2014 per laconvocatòria definitiva del referèndum d’autodetermina-ció del nostre poble.Tres-cents anys d’ocupació ja han estatmassa i ens hem de treure les cadenes de sobre d’unavegada per totes. Els nostres polítics comencen a tenir feinade veritat i han de saber esquivar els pals a la roda que deben segur els posaran aquells antidemòcrates (dictadors oconstitucionalistes) que encara no saben que hem entrat alsegle XXI i formem part d’una Europa teòricament culta icivilitzada. Ningú no diu que a la pràctica sigui fàcil, peròmentre la societat civil està fent la seva feina i assenyalaencertadament el camí a seguir, a alguns polítics encara elssembla que poden seguir jugant a la puta i la ramoneta,però han d’entendre que hem iniciat un camí sense retorn.

La societat no els perdonarà una nova covardia com la quefa uns anys van protagonitzar convergents i socialistes ambl’excusa que no era el moment per tirar endavant les nos-tres reivindicacions nacionals. Lluís Llach, amb la cançó Noésaixòcompanys, els va donar una resposta contundent. Éscert que cal fer les coses ben fetes i amb les passes neces-sàries, però sense cap mena de dubte el que cal és satisferles demandes d’un poble que d’una manera decidida i cla-rament inequívoca cavalca cap a la independència. Ara elsomni som nosaltres, com diu encertadament Muriel Ca-sals, presidenta d’Òmnium, i cal que el fem realitat commés aviat millor. Això no vol pas dir que ens hàgim d’obli-dar dels altres països catalans, que sempre han de tenir laporta oberta per quan vulguin seguir el nostre exemple. Elscatalans ens hem de mantenir tossudament alçats i dispo-sats a assolir la independència utilitzant les possibilitatsdemocràtiques que l’ordenament jurídic internacional ensofereix. Si els governants espanyols, provinents del fran-quisme dictatorial, ens neguen el dret a la nostra vidanacional, secundats per una vergonyosa oposició tambécentralista, no cal tenir cap por de fer una declaració d’inde-pendència unilateral. Això si, amb el vistiplau internacional.

Ò

Josep M. Oliva Jordi Sardans

Danys col·laterals enel patrimoni industrial

Xavi López Closa

aume Serra, historiador ipresident del Centred’Estudis del Bages i porta-veu de la Comissió deDefensa del Patrimoni,adverteix que «no es fa casals senyals. La degradacióés progressiva, es deixa

passar el temps sense fer cas a les evi-dències i, al final, el patrimoni es degra-da completament. I assumir la rehabili-tació és molt més car i difícil». Una partd’aquest patrimoni degradat reflecteixl’important passat industrial que vis-

qué la ciutat des de finals del segle XIXfins a la segona meitat del segle XX.Manresa és una ciutat milcentenàriaamb passat medieval, modernista, bar-

roc i un, menys reconegut, d’industrial,mirall d’una època en què creixia grà-cies a l’esforç d’obrers que treballavenen dures condicions en la producció de

J Una de les principals evidències dels efectes de la crisi econòmi-ca a Manresa, tot i que no se’n parli tant com del tancament denegocis locals o de l’augment de l’atur, és la deixadesa o el malestat d’obres arquitectòniques amb valor històric. Si bé és unadeixadesa que podia existir abans de la crisi, al llarg d’aquestas’ha agreujat. Recentment, a més, alguns edificis han estatobjecte d’actes vandàlics, com ara la fàbrica dels Polvorers.

tem

ade

lmes


diferents productes, des de farina,seda, llana o cintes, més tard de cotó,electricitat i, posteriorment, en pecesde ferro per a calderes o automòbils, enfàbriques impulsades, primer, per ener-gia hidràulica, després amb carbó ifinalment amb electricitat.

D’aquell passat industrial queden actu-alment 37 béns i obres (construïtsentre mitjans de segle dinou i mitjansde segle vint), tal com queda catalogaten el darrer Pla Especial Urbanístic deProtecció del Patrimoni Històric,Arquitectònic, Arqueològic, Paleonto-lògic, Geològic i Paisatgístic deManresa (d’ara endavant, catàleg dePatrimoni Arquitectònic) aprovat afinals de 2012. Lluis Virós, historiadormanresà que va participar en la redac-ció del catàleg de PatrimoniArquitectònic, explica que «el llistatinclou béns com la Fàbrica Nova, lafàbrica del Salt, xemeneies al centre dela ciutat, fàbriques abandonades comla Favorita o els Polvorers, algunes quecontinuen produint i altres que s’hanadaptat per a oficines». Algunes s’hanadaptat millor que d’altres als canviscontextuals.

Fàbrica Bertrand i SerraMés coneguda com a Fàbrica Nova, éspossiblement l’exemple més evidentpel seu valor històric i el seu simbolis-me. El valor patrimonial es concentraen l’únic edifici que actualment esmanté dels 23 que van formar el com-plex. Inclosa al catàleg de PatrimoniArquitectònic quan l’enderrocament jas’havia iniciat, es considera bé de patri-moni urbà l’edifici que ampliava el con-junt fabril, dels anys vint del segle pas-sat, de caràcter noucentista industrial idel qual es manté bona part de l’es-tructura interior i la façana exterior, enmal estat a causa de l’aturada de lesobres iniciades el 2006. Segons Serra,«el projecte inicial era enderrocar l’inte-rior per guanyar espai per pura especu-lació, en contra del patrimoni».

Neix a finals del segle XIX, quan duesimportants nissagues barcelonines lli-gades a la fabricació del tèxtil s’unei-xen en matrimoni. La família BertrandSalsas van casar el seu fill Manuel ambla pubilla dels Serra, la Flora. L’any 1893,els Bertrand i Serra, aprofitant el pasdel torrent de Sant Ignasi, inicien laconstrucció de la fàbrica més gran de la

ciutat, que es convertirà en el màximsímbol d’una època en la qual Manresai la comarca competien, en el marc dela indústria tèxtil, amb les ciutats mésimportants del país. En el seu màximesplendor a nivell productiu, la FàbricaBertrand i Serra arribà a donar feina amés de 2000 obrers, bona part delsquals eren dones i va ser una de lesseus de les vagues i conflictes laboralsmés importants que hi ha hagut a laciutat. Per exemple, tal i com quedarecollit en el web Memòria.cat, el 27 degener de 1946, justament 7 anys des-prés de l’entrada de les tropes franquis-tes a la ciutat, les obreres van iniciaruna protesta per les males condicionslaborals, que es estendre a la resta de laciutat durant dies i que va comportaruna forta repressió policial.

El valor sentimental s’explica per laseva pròpia història. La fàbrica vadonar feina a diferents generacions defamílies. Tal i com es detalla al catàlegde Patrimoni Arquitectònic, el complexdisposava, entre d’altres, d’un «xaletper a residència d’amos i administració,una escola maternal amb unes ins-tal·lacions molt dignes, un servei mèdici una residència per a les monges queestaven a càrrec del col·legi», i agrupa-va fins a 23 edificis en total. Fora delrecinte hi havia, també, dos grups d’ha-bitatges per a treballadors i tècnics.

La decadència va arribar a partir de lacrisi que va viure el sector a mitjansdels anys 60. Poc temps després, ambla crisi del petroli i el procés d’integra-ció a la Comunitat Europea un cop esva acabar el franquisme, la fàbrica vadeixar de ser competitiva i va iniciaruna lenta decadència amb reduccionsde plantilla i reconversions, fins que el15 de març de 1989 va tancar de mane-ra definitiva i va passar a mans de l’es-tat, per l’enorme deute que va deixaramb Hisenda i la Seguretat Social. L’any2000 va ser adquirida per la immobilià-ria Sacresa, mitjançant una subhastapública.

Ja fa 7 anys que es va anunciar als qua-tre vents una gran inversió urbanística

La Fàbrica Nova, on les obres es van aturar i no hiha data per reprendre el projecte. Fotos: FrancescRubí / Xavi López Closa


que no va deixar ningú indiferent.Després de llargues negociacions,l’Ajuntament i Sacresa van arribar a unacord per enderrocar gairebé la totali-tat de l’espai de la Fàbrica Nova i con-vertir-ho en un centre comercial mésun complex hoteler, amb espais lúdics ihabitatges, que ocuparien gairebé,60.000 metres quadrats. En aquell notan llunyà 2006, en plena bombollaimmobiliària, Sacresa va encarregarl’enderroc a l’empresa manresana Cotsi Claret. Gairebé dos anys després, jaimmersos a la crisi, Sacresa es va enfon-sar i la Fàbrica Nova va anar a parar amans de La Caixa, entitat que va deci-dir aturar les obres. En aquell moment,Servihabitat, divisió immobiliària de LaCaixa, va afirmar que les obres esreprendrien abans d’inicis de 2012.

El regidor d’Urbanisme i Paisatge iMobilitat, Ramon Bacardit, comentaque exerceixen pressió mitjançant unainterlocució regular amb Servihabitat.«L’ajuntament vetlla, promou i posa lesbases, però la darrera decisió es delsector privat». El regidor explica quedes de Servihabitat se’ls ha asseguratque «el de la Fàbrica Nova és dels 5projectes principals que tenen al país ique quan la situació econòmica milloriel reprendran». El projecte no està atu-rat del tot, ja que «la gestió urbanísticaestà en moviment i les obres es repren-

dran quan hi hagi l’oportunitat». En eldarrer Ple municipal es va presentaruna esmena on s’insta Servihabitat avetllar per l’espai. Bacardit recorda que«en el darrer any ja se’ls va instar aposar-hi solució i com no ho van ferse’ls va sancionar econòmicamentdues vegades». Actualment, però,mentre les obres no s’han iniciat denou, l’espai de la Fàbrica Nova és unpou de runa i deixadesa, amb granstolls d’aigua producte de les pluges dela darrera primavera.

Fàbrica dels PolvorersSituada al marge dret del riu Cardener,és una obra protegida i desconegudaper a molts manresans; té la considera-ció de BCIL (Bé Cultural d’Interès Local)pel seu «valor patrimonial que recau enla seva importància històrica i artísti-ca», comenta Lluís Virós. És una fàbricatèxtil de riu construïda durant la sego-na meitat del segle XIX en un indret onhi havia hagut una fàbrica de pólvora alllarg dels segles XVI-XIX. Actualmentconserva elements del patrimoniindustrial però està en molt mal estat iés una altra exemple d’allò que un diava ser la ciutat i en què s’està convertintavui dia. Tant l’exterior, amb les faça-nes, cobertes, obertures i l’entorn, comtot l’interior necessiten urgentmentuna rehabilitació. Tal i com s’aprecia a laimatge, ha estat objecte en els darrers

dies d’actes vandàlics i robatoris quehan acabat per malmetre encara més lacoberta de la fàbrica, que s’ha esfon-drat pràcticament del tot.

A causa del mal estat en què es trobavaquan es va redactar el Catàleg dePatrimoni Arquitectònic, es van establirunes intervencions d’obres de manteni-ment, conservació i consolidació que ahores d’ara han quedat curtes. És neces-sari rehabilitar completament l’emmar-cament de les obertures i el paredat depedra vista. Cal, també, treballs de pre-servació de les façanes i el manteni-ment de les cobertes, on, en el seumoment, destacava l’acabat exterior deteula àrab. Pel que fa l’interior, també enmal estat, el catàleg afirma que «es pre-servarà de manera especial l’estructuradels pilars de la fosa, la forma, la carac-terística i disposició de les encavalladesque suporten les cobertes i també elstancaments estructurals interiors».Curiosament, aquestes encavalladesprotegides són les que van ser robadesa mitjans de juny.

És un dels exemples més clars que,sovint, el fet d’estar protegit no vol dirque a la pràctica el patrimoni es man-tingui. En aquest sentit, Jaume Serralamenta «la deixadesa i la manca dedecisió municipal per exercir pressió.S’interpreta com una fatalitat i es cul-

A la fàbrica dels Polvorers, al marge dret del Cardener, es va enfonsar la coberta, a mitjans de juny


pabilitza el propietari sense actuar desde l’Ajuntament». Per contra, el regidord’Urbanisme reclama, per buscar solu-cions en aquests casos, «un bany derealisme. Cal reinventar-nos. Si notenim capacitat per posar pedaçosd’asfalt a la ciutat, menys capacitattenim d’intervenir en naus industrialsd’aquesta magnitud».

Si és cert que Els mecanismes de quèdisposa l’Ajuntament per forçar la reha-bilitació no acaben de ser eficaços.Quan el propietari no té intenció d’in-tervenir-hi, com és el cas, i el Consistorifa pressió mitjançant requeriments,expedients i sancions, pot acabar pas-sant que sigui el propi Ajuntament quise n’hagi d’acabar fent càrrec de mane-ra subsidiària, pel fet d’estar inclòs en elcatàleg de Patrimoni. Si així fos, amb eltemps, un jutge podria dictaminar queel propietari hagués de tornar elsdiners invertits a l’Ajuntament, fet queBacardit no considera del tot segur: «Lasentència de la torre Lluvià deia que sil’administració creia necessari rehabili-tar l’obra ho havia de fer ella mateixa».Deixant de banda hipòtesis futures, entractar-se de processos de molta lenti-tud i que s’endarrereixen amb recursosi al·legacions, l’estat de les arquesmunicipals fa que l’Ajuntament vegicom un malson la possibilitat de subsi-diar qualsevol obra protegida. Un últim

recurs que tindria l’Ajuntament davantaquests casos seria l’expropiació, unaeina molt dràstica, possiblement impo-pular i d’un cost econòmic, que deter-minaria l’autoritat judicial, presumible-ment també força elevat.

Una de les possibilitats que s’ha posatsobre la taula és que la zona al voltantdel riu es convertís en una mena degran parc. Es parla que si la estació demercaderies es trasllada a un altre sec-tor de la ciutat, aquesta zona de CanPoc Oli passi a formar part de l’anellaverda. El Pla General, en principi, nopreveu noves edificacions, sinó bàsica-ment, i com a molt, passar-ho d’indus-trial a rústic. No obstant això, aquestfutur per al marge dret del riu Cardenerencara és tan sols una opció. Demoment, mentre no hi hagi cap actua-ció del propietari, els Polvorers conti-nua en procés de degradació.

Farinera la FavoritaInaugurada per la família Gabriel l’any1861, va ser considerada la fàbrica defarina més important de Catalunya desde finals del segle XIX fins a mitjans desegle XX, aprofitant la logística de teniruna estació de tren que enllaçava ambles planes fèrtils de cereals de les terresde la Segarra, el Segrià i l’Aragó. A prin-cipis del segle XX donava feina a mésde 50 treballadors.

Està catalogada com a BCIL per la seva«importància històrica, econòmica,social, artística i el seu pes en la indús-tria de l’època». És un edifici modernis-ta industrial, clarament visible des debarris com la Balconada, construït a lariba dreta del Cardener, on anterior-ment (segle XVI) hi havia hagut unmolí, molt proper a la fàbrica delsPolvorers, en una zona amb un passatclarament industrial

El valor artístic recau en el fet que avuidia, tot i el mal estat, encara manté lesdiverses ampliacions fetes. Del conjuntd’edificis que formen la fàbrica quedenprotegides les tres construccions mésrellevants, les façanes, les cobertes, laxemeneia i els elements interiors quefan referència al passat industrial delconjunt fabril. En destaquen tambéunes passarel·les metàl·liques queunien les 3 construccions principals: lanau principal, de tres pisos i al costatdel riu, un cos de magatzem i sitges(obra d’Alexandre Soler i March) i untercer edifici més pròxim a la via deltren, que s’utilitzava com a moll de càr-rega.

Des que la farinera va deixar de produ-ir, a la dècada dels setanta, s’ha anatdegradant fins al punt que, quarantaanys després, està en molt mal estat,principalment el seu interior, les passa-

La farinera La Favorita, també al costat del Cardener, obra de Soler i March, s’ha anat degradant, principalment el seu interior, les passarel·les i les obertures


rel·les i les obertures. La deixadesadurant dècades per part del seus pro-pietaris fa que la protecció, a horesd’ara, sigui una quimera. Il’Ajuntament, també com en el cas delsPolvorers, es troba amb les mans lliga-des per exigir una protecció que estàprevista en documents, però que legal-ment és molt difícil de dur a terme.

Fàbrica dels PanyosDes de 2009 considerada Be d’InterèsNacional, és un edifici de titularitatmunicipal, conegut també com CanMiralda. Està situada a la riba esquerradel Cardener, al barri de Valldaura, idata de 1820. Es considera monumenthistòric, no només de Manresa sinótambé de Catalunya, ja que és la fàbri-ca de riu més antiga del país (AcordGov/72/2009, de 5 de maig).

Al POUM té la qualificació d’espai dereserva; al 2011, amb la presentació delPla Director de la Fàbrica dels Panyos,s’assegurava que seria la seu centraldels serveis de la Generalitat a la ciutat,prèvia inversió superior als 10 milionsd’euros. Inversió que actualment «ésimpensable», en paraules de Bacardit.Segons s’afirmava ara fa 2 anys, el 75%del seu espai (4 plantes i 110 de llarga-da per 10 d’amplada) seria per a usosadministratius i el 25% restant podriaser destinat a usos culturals. Pel fet deser municipal, i a diferència dels altresedificis esmentats fins ara, és nomésdecisió de l’Ajuntament rehabilitar-lo idonar-hi utilitat. Malgrat tot, la inversiómilionària fa que ja en l’anterior legisla-tura municipal es parlés de buscarfinançament nacional i estatal.

Per la importància històrica, l’obraestà protegida en la seva totalitat: lavolumetria general, les façanes i lacoberta, l’interior i totes les sevesestructures, la xemeneia, el canal d’ai-

gua, la font dels Panyos, l’edifici auxi-liar i l’entorn. Tot i estar completa-ment protegit, fins ara només s’harehabilitat la coberta i l’edifici es trobaapuntalat per evitar que el seu estatcontinuï empitjorant, ja que actual-ment, tal i com es veu a la imatge, estroba, tant l’exterior com l’interior, aixícom el canal i la font, en un estat pès-sim. A més, és en una zona que esconsidera inundable, fet que encaraen complica més el futur.

Les característiques arquitectòniquesd’aquesta antiga fàbrica tèxtil es consi-deren excepcionals. Té la forma d’unagran casa amb mur de pedra i arrebos-sats de morter. En la seva construcció,iniciativa de Pau Miralda i Companyia,no es va fer servir ferro sinó fusta i vasuposar l’inici de la Revolució Industriala la ciutat. La fàbrica va ser arrendada,va canviar de propietaris i durant laGuerra Civil va ser utilitzada com acaserna militar. Durant el franquismeva ser comprada per una empresa ter-

rassenca (Hilados de Estambre del AltoLlobregat) i va arribar a donar feina a180 obrers. L’empresa va tancar al 1976i des de llavors no s’hi ha dut a termecap intervenció a excepció de la cober-ta, rehabilitada el 2010: «Des que vapassar a mans municipals, al 1999, nos’hi ha fet pràcticament cap rehabilita-ció. Els forats a la coberta feien quequan plovia l’aigua entrés i malmetésl’estructura de fusta del 1820. En unmoment determinat es va ensorrar lacoberta i llavors va ser quan vancomençar a actuar, però la part interiorja s’havia fet malbé», explica Serra. Perla seva banda, el regidor destaca que«fent el símil en termes mèdics, amb lacoberta rehabilitada, els Panyos estàestable, l’aigua no es filtra més, el seudiagnòstic no ha d’empitjorar i algundia s’hi podrà fer alguna cosa». De lamateixa manera que amb els Polvorersi la Favorita, reclama que «cal reinven-tar-se». Una opció podria ser buscarfinançament alternatiu per a les rehabi-litacions.

Rehabilitar els Panyos, la fàbrica de riu més antiga del país, requeriria una inversió de 10 milions d’euros

40

Ptge. Ferrer, 22-24-26 08240 MANRESA. Tel./Fax 93 873 94 72 - www.elracodelmobleusat.com - [email protected]

10% dedescompte entotes les sevescompres


L’AnònimaEmplaçada al Barri Antic, a tocar de lacarretera de Vic i d’estil academicista(1893-1894), la façana s’atribueix a l’ar-quitecte Ignasi Oms. Els seus orígensforen per donar seu a les instal·lacions,primer, de la Societat d’EnllumenatElèctric i, posteriorment, de la CAME(Companyia Anònima Manresad’Electricitat), empreses pioneres ensubministrar electricitat. Amb els anysva passar a ser la seu primer de Fecsa imés tard d’Endesa.

La història lligada a aquest edificidonaria per a un típic serial de sobre-taula de molts canals de televisió. Afinals de segle XIX, la Societatd’Enllumenat Elèctric (constituïda pelsindustrials Gomis, Vila Miralles i FerrerGrané) obté de l’Ajuntament una con-cessió per a l’explotació de l’enllume-nat públic i poder substituir la llum degas.. Amb la mort dels accionistes VilaMiralles i Ferrer Grané, els descendentsde Gomis van quedar com els màximsaccionistes, per la compra-venda silen-ciosa de petites accions i en van apar-tar així els descendents de les altresdues famílies. Tal i com explica Virós,«un cop en Gomis i Cornet, que tambéva ser alcalde de Manresa, és el màximaccionista de la societat, decideix can-viar-li el nom per CAME per així elimi-nar qualsevol relació o record amb elsantics accionistes». L’any 1927, els

Gomis aconsegueixen la concessió peraprofitaments energètics del riu Segre,que no van poder fer efectiu fins al1956 quan s’inaugurà el pantà d’Olianai «que la mateixa família havia finan-çat». Tres anys abans, però, la CAME jaes deia Forces Hidroelèctriques delSegre, a causa de la fusió de diferentsempreses dels Gomis.

Es tracta d’un conjunt d’edificacions,catalogades com a BCIL i ben conserva-des, ja que han continuat tenint un usterciari. Actualment allotgen encara lesoficines de la companyia que subminis-tra electricitat a tot l’estat. Situada en uncarrer estret, passa força desapercebu-da entre les cases del barri. Per entrar-hical creuar un bonic portal que dóna pas,de manera privada, al carrer de la Dama,amb un pati posterior on hi ha les altresedificacions. A sota dels edificis hi hauns soterranis que contenen la carbo-nera, diversos espais de fums i la basede la gran xemeneia del vapor, reforça-da amb anells de ferro i referent paisat-gístic a bona part de la ciutat. Destaca elcos d’accés entre mitgeres amb façanaal carrer Llussà. Arquitectònicamentparlant, les seves façanes són de totxa-na vista amb junta seca i les oberturesd’arc rodó. L’accés als altres edificis es faper una gran portalada que dóna a unpati interior on es mantenen les nausque van ser destinades a la fabricaciód’electricitat.

La seva catalogació protegeix la volu-metria general de l’edifici, especial-ment la nau de vapor, les façanes icobertes i tots els elements interiorsque fan referència al passat industrialdel bé. De l’entorn també es destaca laintegració de l’edifici situat a la mitgerade l’esquerra de la façana principal. Laseva incorporació al catàleg es justificaper la importància històrica, l’arquitec-tura academicista i pel passat industrialde la ciutat.

Segons el Pla General vigent té la qua-lificació d’equipaments i així està pre-vist que continuï en el següent POUM,que s’ha de debatre en el ple d’aquestjuliol. El futur de l’edifici de l’Anònimava lligat amb el de la Catalanad’Electricitat, situat a l’antiga carreterad’Igualada, ja que un cop l’empresa estraslladi a la Catalana està prevista larealització d’un pla especial on s’incor-poraran un conjunt de cases i carrers,algunes de les quals es rehabilitaran os’enderrocaran i s’haurà de convertiruna de les parts industrials en residen-cials. L’actual estancament immobiliariaixí com la crisi econòmica endarreri-ran, amb tota seguretat, el projecteurbanístic per l’Anònima i queda amans d’Endesa la decisió de dur-ho aterme.

Teatre ConservatoriEl teatre Conservatori és un dels sím-bols de la societat industrial del segleXIX, on la burgesia de l’època gaudiade la cultura, «el petit Liceu deManresa, teatre important, impulsatpels burgesos de l’època», en paraulesde Jaume Serra. El futur que està sos-pesant el POUM per al Conservatori haestat objecte de polèmica. Si bé la idead’enderrocar-lo no és nova, el fet d’es-tablir-hi un espai terciari sí que ho és ino ha agradat als comerços de l’entorn,sobretot tenint en compte que moltsnegocis del nucli històric de la ciutats’han vist obligats a tancar per la crisi.Bacardit, però, puntualitza que la ini-ciativa que ha saltat a l’opinió públicaels darrers dies de fer-hi unes galeriescomercials només és una idea, ja que alPOUM «s’està parlant d’usos terciaris,que podrien ser comerços, si, peròtambé oficines». La qüestió que s’haplantejat al POUM permetria enllaçar el

L’Anònima encara allotja les oficines d’Endesa, però la companyia es traslladarà a unes noves oficines

CCEENNTTRREE DDEE NNOORRMMAALLIITTZZAACCIIÓÓ LLIINNGGÜÜÍÍSSTTIICCAA MMOONNTTSSEERRRRAATT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

El mes de setembre, el Centre de NormalitzacióLingüística Montserrat obre el període de matricu-lació dels cursos de català per a adults del períodesetembre 2013 – gener 2014. L’objectiu d’aquestscursos és augmentar el coneixement de la llengua,tant a nivell oral com escrit. Els cursos generals sónde 45 h i tenen una durada quadrimestral. Per a lespersones que no poden assistir als cursos presen-cials hi ha la possibilitat de fer cursos semipresen-cials.

Per apuntar-se a un curs cal acreditar el nivell quees té o bé fer una prova de col•locació. Aquestesproves es fan els dies 6 i 13 de setembre a horesconvingudes (cal demanar hora a partir del dia 2 desetembre).

La inscripció per als antics alumnes és el dia 9 desetembre els nivells bàsics; el 10 de setembre els

nivells elementals i intermedis; el 12 de setembreels nivells de suficiència.

La inscripció general dels cursos dels nivells bàsics ielementals és el dia 16 de setembre i els nivellsintermedis i de suficiència el 17 de setembre.

Per a persones que ja tenen uns coneixements sufi-cients i volen aprofundir en el coneixement de lallengua catalana, es fan cursos de nivell superiorNivell D. La inscripció per a aquest nivell és el 12 desetembre. Totes les persones interessades en elnivell D que no hagin fet el nivell de suficiència alCPNL o que no tinguin el certificat de la DGPL, hau-ran de fer una prova del dia 6 de setembre.

Per a més informació podeu trucar al telèfon 93 87217 07, adreçar-vos a [email protected], al ServeiLocal de Català -carrer de Jaume I, 8, 2n.

Cursos de català per a adultsoctubre 2013 - gener 2014

passeig de Pere III amb el nucli històricde la ciutat, i sumar-hi l’espai terciari,siguin galeries comercials o oficines.

Del Conservatori, malgrat que estàinclòs al Catàleg de PatrimoniArquitectònic de la Ciutat, només se’nprotegeixen les restes del claustre del’antic convent del segle XVIII. El teatreen el seu conjunt té protecció docu-mental, fet que significa que pot serenderrocat completament mentrequedi documentat. Tot i això, conservaelements representatius dels teatresdel segle XIX, tals com les llotges arro-donides, els passadissos i les columnes:«És un tipus de teatre a la italiana ambmolt poca presència a Catalunya i a lesciutats on n’hi ha, com Girona i Reus,s’ha rehabilitat», comenta Serra.

Els sectors que en defensen l’enderrocargumenten que externament no ésun edifici interessant. que fa de tapentre el Passeig i la seva part modernis-ta i el nucli històric de la ciutat mésenllà de Sant Domènec i que permetriatenir una plaça àmplia icona deManresa, com ja existeix a d’altres ciu-tats emblemàtiques del país, com araVic o Olot.

Per contra, entitats com El Galliner,Cineclub Manresa, Imagina’t i persona-

litats a nivell individual han començatla campanya Conservem elConservatori, per reclamar un debatper buscar alternatives a l’enderroc idefensant que el tap entre el Passeig iel nucli històric es podria resoldre evi-tant el trànsit de vehicles per la Muralladel Carme. Hi afegeixen que disposad’unes dimensions escèniques supe-riors als espais que poden substituir-lo,com els Carlins i l’Auditori de SantFrancesc (450 localitats) i que dóna ser-

vei a gairebé 50.000 espectadors al’any. El que és clar, també, és que elConservatori necessita una rehabilita-ció que Bacardit xifra «possiblemententre els 2 i 3 milions d’euros» i quel’Ajuntament no pot sufragar. Amb elspros i els contres sobre la taula, s’obreun debat per buscar el millor futur pera un bé municipal, històric i representa-tiu i per al conjunt de la plaça de SantDomènec i el lligam amb el passeig dePere III.

La polèmica sobre el futur del Conservatori s’ha reobert arran de la proposta del POUM d’enderrocar-lo

Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86 - MANRESA

Des de la consciència de servir i l’energia per emprendre,és difícil (i necessari), actualment, ser emprenedor. Peròencara ho és més si es vol conscienciar les persones, ambvocació de servei públic, encara que sigui des de l’àmbitprivat. És el que fa Reanima, una empresa jove de cairesanitari que proporciona i forma en l’ús de desfi-bril·ladors DEA, i també en primers auxilis. Carles Pons,Daniel Paredes, Oriol Dalmau i Marc Masats, que van serpremiats com a empresa innovadora en l’última ediciód’ExpoBages, ens han parlat del projecte.

eanima sorgeix d’una necessitat?—Marc Masats: Sí. En altres països europeusno seria un projecte necessari, ja que estanmolt més cardioprotegits. Aquí, creiem quesí que ho és. No es tenen en compte dadescom ara que l’aturada cardíaca sobtada és laprincipal causa de mort a Europa (700.000afectats cada any). —Daniel Paredes: I, tot i aquestes dades,

aquí no impera la idea que potenciant la cardioprotecció lavida de l’afectat guanya molts minuts.

—Què voleu aconseguir amb Reanima?—Carles Pons: Que qualsevol persona estigui preparada perutilitzar un aparell cardioprotector i que en disposi.Mitjançant la venda i formació, volem que tothom sàpigaactuar en cas d’una emergència mèdica d’aquest tipus.

—De moment, a qui heu pogut preparar?—Oriol Dalmau: Hem fet alguna formació al nostre local itambé en centres educatius de Manresa i de Vic. Els cursosoficials són per a majors d’edat, però les xerrades van enfo-cades a tots els públics, incloent-hi el jove. És importantcomençar a tenir-ne consciència des de ben petit. —M.M.: Hem arribat a acompanyar a un curs de la Joviat enuna excursió de muntanya, per ensenyar-los els primersauxilis des d’allà.

—Com són els cursos que feu?—M. M.: Ràpids, dinàmics, centrats en la part pràctica, peròamb una important base teòrica.

—C.P.: Consten d’una hora de teoria i cinc de pràctica. En elsque hem fet ens hem adonat de l’enorme quantitat de mitesque discorren en aquest àmbit, accions que la gent es pensaque ha de fer i que, realment, no són correctes ni beneficio-ses per la seva salut. —D.P.: Intentem trencar aquests mites mentre els endinsemen exemples de situacions de risc.

—Des del desembre fins l’abril, amb quatre mesos heuengegat Reanima. Heu anat força ràpid. Us heu trobat ambalgun entrebanc?—C.P.: Sempre et trobes amb entrebancs a l’hora de crearuna empresa, i més si no en tens gaire experiència. El queens va suposar més temps, però, va ser entrar al ConsellCatalà de Ressuscitació (CCR). Tot i així, és positiu formar-nepart, perquè ens transmet coneixement oficial a la vegadaque ens dóna prestigi.

—A banda de les formacions, teniu altres línies de treballque vulgueu potenciar, de cara a un futur?—C. P.: Aquest any i el que ve ens agradaria que a la portadels gimnasos i altres locals esportius de Manresa i Bages hiaparegués una etiqueta de centre cardioprotegit.

—Quins consells donaríeu a qui vulgui muntar unaempresa?—C.P.: És summament important trobar un equip que s’hiinvolucri i ho senti, que treballi moltes hores al dia per enge-gar-ho. Encara que sigui, al principi, sense cobrar.—M.M: Cal gent que cregui en el projecte. Nosaltres encarahem d’aprendre moltes coses, però s’ha de tenir ben clara laidea i lluitar-hi.—O. D.: Amb paciència i empenta, tenint present que hihaurà entrebancs, per estar preparatsper superar-los.

Reanima: «Aquí no impera la idea de la cardioprotecció»em

pren

edor

s

Anna PujolNúria Closas

FITXANom: Reanima. Web: www.reanima.cat. Emprenedors: CarlesPons, instructor en SVB i DEA; Oriol Dalmau i Marc Masats,col·laboradors esportius; Daniel Paredes, metge. Idea: desembredel 2012. Data de creació: abril del 2013. Definició: empresajove que promou la cardioprotecció. Sector: sanitat i docència.Públic: cursos oficials DEA (Desfibril·lador Extern Automàtic) permajors de 18 anys, xerrades i formacions per a totes les edats.Xarxes socials: /reanimacat (Facebook) i @reanima_cat (Twitter).

R


L’Agulla i Bufalvent

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

‘Anella Verda té dos parcs amb finalitats am -bientals molt clares, definides i cabdals per amolts ciutadans, que responen a preguntesmolt senzilles: d’on ve l’aigua que surt de l’ai-xeta de casa? I on va a parar la brossa quegenerem?

L’aigua prové del Parc de l’Agulla. S’acumula alllac del parc o reserva, uns 200.000.000 litres, la principal fun-ció del qual és abastir d’aigua als manresans durant uns 6 o 8dies, en cas que la Sèquia s’avariés. Un dels dos ramals quesurten del llac va a parar a la planta potabilitzadora i a la zonadel Poal i el Mas d’En Pla. En el mateix llac, l’aigua ja té un pri-mer tractament, on hi ha una vegetació aquàtica o d’aigua-moll, macròfita, clarament visible a la superfície. És un granfiltre biològic d’una hectàrea que reté matèria orgànica inutrients (fosfats i nitrats) de l’aigua i els transforma en vege-tació que alhora transforma el paisatge i és amagatall o recerper a aus i altres animals. Dues de les espècies més visiblesque formen part d’aquesta interessant catifa vegetal són ellliri groc (Iris pseudacorus) i el canyís (Phragmites australis).Altres mesures que contribueixen a millorar l’entorn són elpas de l’aigua, abans d’entrar al llac, per unes reixes que noaccepten objectes més grans de 20 centímetres, i un sistemaemissor d’ones bioacústiques que foragita les colònies degavines.

Pel que fa a la brossa, aquesta va a parar al Parc Ambiental deBufalvent. Després de dipositar-la als respectius i acoloritscontenidors, l’amaguem de forma controlada, malgrat quehauria de ser l’últim recurs. Tot i així, la transformem. El ParcAmbiental té la finalitat de tractar la brossa que generemperquè tingui el menor impacte en l’entorn. Té un dipòsitcontrolat on van a parar les deixalles dels contenidors grisosde Manresa i d’altres poblacions del Bages. Els sucs que dei-xen anar els residus, els lixiviats, van a una planta de tracta-ment, i els gasos que alliberen, metà i diòxid de carboni, escremen per obtenir-ne electricitat.

A més, s’hi tracten els residusdels contenidors marrons i se’nfa compost a la planta de com-postatge. També vidres, papers icartrons de tota la comarca esrecullen en contenidors delparc, en un entorn que ha recu-perat i intro duït aspectes rurals,naturals i ambientals: barraquesi murs de pedra seca; conreus de civada i oliveres; una bassad’aigües pluvials que és tot un petit aiguamoll (on podemveure ocells d’espècies diferents); eugues, guarans i petitspoltres que ajuden a mantenir el sotabosc; rapinyaires, fal-cons, controladors de les colònies de gavines, i plaques foto-voltaiques que proporcionen energia.

Bufalvent i l’Agulla són dos parcs per visitar. Espais que sónManresa, que ens eduquen sobre la complexitat de la gestióde les aigües que consumim i dels residus que generem. Ensfan prendre consciència de la necessitat acurada i indispen-sable d’aquesta gestió per evitar impactes negatius sobre lamateixa ciutat, i, en general, sobre el bon funcionament delsnostres ecosistemes.

LVegetació aquàtica del Parc del’Agulla. Al costat, bassa d’aigües plu-vials del Parc Ambiental de Bufalvent

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

18 EL POU · JULIOL - AGOST


Les Arnaules: verdures, llegums i fruita de l’horta de Viladordis

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

ui no s’ha fixat mai en uns horts moltben plantats tot anant d’excursió cap alpont Foradat o de les Arnaules? Doncsaquesta finca pertany a la famíliaCasasayas. Els seus orígens són a lesEscodines, concretament a cal Brics.Actualment ocupen els terrenys de lesArnaules, que inicialment no eren deregadiu, però ells mateixos hi van fer

arribar l’aigua de la sèquia i ho van anar adequant.Primerament compaginaven l’horta amb la cria de porcs,però amb els anys han anat deixant una mica de banda laramaderia i s’han centrat amb l’horta, en tenen unes 7 hec-tàrees. Tot i això, no han acabat d’abandonar del tot el bes-tiar, ja que encara hi veurem algunes vaques pasturant altros de finca que baixa cap al pont Foradat i alguna de lesnaus amb porcs d’engreix.

En una primera fase, la major part de la producció la veniena una gran superfície propera a la finca. A partir d’aquestcomprador, els en van anar sortint d’altres fora de la comar-ca. Sempre s’han volgut fer la distribució ells mateixos, laqual cosa feia que haguessin de fer molts quilòmetres alllarg del territori. Aquest fet, juntament amb les ganes depoder oferir el producte principalment a les llars manresa-nes, va fer que deixessin de distribuir fora de Manresa i secentressin més en un mercat de proximitat. Actualment lamajor part de la venda la fan directament a tres mercatslocals. Dimecres al matí els podem trobar a la plaça de lesOques, divendres a la Mion i dissabte, a la plaça Major. Delstres, el mercat més concorregut és el de les Oques, segura-ment per la bona ubicació, fàcil accés i aparcament. Aquestgir cap a la venda de proximitat els ha permès interaccionarmés amb els clients, fer una mica de divulgació pel que fa alproducte de temporada (no demaneu bròquil en ple estiu)i fins i tot donar alguns consells pràctics de com coure lle-gums. Gràcies a tot plegat han pogut conèixer una micamillor els gustos dels manresans. Amb la finalitat de poderabastir les famílies de tot tipus de productes de l’horta, handiversificat els que conreen i hi han incorporat la fruita.

Darrerament també han notat que hi ha un lleuger aug-ment de les vendes, sobretot en el sector jove, que va pre-nent consciència i valora els productes frescos i locals. Elsseus productes estrella a l’estiu són l’albergínia blanca, eltomàquet rosa i el tomàquet mamella de monja. També sónmolt preuades les pastanagues (sense cor i més dolces), elspèsols (tenen llista d’espera), la mongeta tendra i els carbas-sons. A part d’aquestes i altres hortalisses també trobem lle-gums com la mongeta del ganxet i la mongeta de genoll. Ifruita variada com les cireres i els préssecs.

A les Arnaules s’hi ha implicat des de sempre tota la família;les persones amb més edat recordaran els avis i els pares del’Enric i el Jesús ja venent a plaça. Un ofici que ha anat pas-sant de generació en generació i s’ha adaptat a nous tempsi situacions. Actualment, a part de l’Enric i el Jesús hi trobemfins i tot els seus fills, sempre disposats a donar un cop demà i que tenen intenció de seguir amb la tradició familiar. Apart de trobar-los als diferents mercats de Manresa tambéels podeu anar a visitar, ja que fan venda a peu de finca.

FITXAExplotació: Les ArnaulesProductes: verdures, llegums i fruitaAdreça: ctra. Abocador 08243 ManresaTelèfon: 669 849 284 – 93 8770307Correu electrònic: [email protected]

QEnric Casasayas, a la parada de la plaça Major


Vins del Bages

an Serra dels Exibis ésuna nova finca situadaal terme municipal deNavàs. És un dels últimsprojectes que s’ha

incorporat a la DO Pla de Bages. Totjust és en la seva segona anyada.Aposten per les varietats localscom la Mandó i la Sumoll, tot i quetambé cultiven CabernetSauvignon. Practiquen una viticul-tura ecològica, malgrat que no dis-posen encara del certificat CCPAE.Han començat a fer preparats bio-dinàmics, pensant ja en el futur.

Pel que fa a l’Exibis 2012, es tractad’un vi jove que indubtablementmillorarà any rere any. En aquestasegona anyada ja es percep, deforma notòria, aquest canvi positiurespecte de l’anyada del 2011. A lavista presenta una capa de color,intensa i fosca, amb un ribet viola-ci molt bonic, fruit de la sevajoventut. En nas trobem aromes defruites vermelles i negres madures,combinades amb tocs d’herba fres-ca i espècies.

En boca té unaentrada suau ivellutada, amb untaní dolç i madur,que va acompa-

nyat d’una bonaacidesa querefresca el con-junt. D’aquestaanyada 2012s’ha fet unaproducció de4.000 ampo-lles.

Marc AvalosSommelier de La Vineria

CExibis2012

Ctra. de Santpedor 153-15708242 Manresa

T. 938730673 - www.vinsalsina.com

Menú migdia, de dilluns a divendres

GRAN TERRASSA A L’EXTERIOR

A l’estiu, sopars de dimecres a dissabte

Alfons XII, 26 T. 93 872 51 72 - MANRESA

La flor que fa estiu

de la senalla al plat

Llargarut i de verd vestit,si el cuines amb amor,pots alegrar al més ensopit.

rriba el bon temps iamb ell una àmpliaoferta gastronòmica.La terra dóna els seusfruits més preuats,com ara els tomà-quets, les albergínies,entre elles la blanca,cultivada ben a prop

de casa, els albercocs, la mongetatendra... Aquest any, però, tot va unamica més tard, i per exemple, d’alber-gínia blanca, al mercat no en troba-rem fins a finals de juliol o agost. Elsque sí que comencen a sortir són elscarbassons, amb les seves flors visto-ses i comestibles, que ens anuncienque, finalment, ha arribat l’estiu. Ésper això que l’hem elegit com a pro-ducte del mes. Com és imaginable,pertany a la família de les carbasses,però a les d’estiu. Sembla que té unorigen incert, però en general es diuque prové del centre i sud d’Amèrica,on era el conreu principal dels poblesindígenes precolombins. És un fruitque es cull immadur, ja que si es deixapassar massa temps, els exemplarsgrans i massa madurs surten fibrososi perden les seves qualitats gustati-ves.

A l’hora de seleccionar-lo, hem d’esco-llir els carbassons mitjans o petits, quepesin força en relació a la mida, i quesiguin ferms al tacte i compactes,millor sense taques. El color no és capindicatiu del seu bon estat, ja que ésdiferent segons la varietat. Per als quehan de cuidar la línia, és ideal, ja queconté molta aigua i poques calories, apart de forces antioxidants i ser ungran diürètic. A l’hora de conservar-lo,és important evitar que estigui encontacte directe amb fruites com ara

plàtans, cireres, pomes, meló... ja quel’etilè que desprenen en el procés demaduració donaria un gust amarg alcarbassó.Si el volem menjar cru, hopodem fer sense cap problema, i si elcuinem, val la pena deixar-li la pell, jaque aporta moltes propietats benefi-cioses; això sí, ben neta! Però del car-bassó també se n’aprofita una altrapart, la flor. Molts restaurants la pre-senten farcida, fregida o cuita, i com-binada amb làctics com ara el format-ge de cabra proporciona un contrastde sabors i colors molt llaminer. Si béés cert que de carbassons en trobareutot l’any, els bons són ara, de juny asetembre, i val la pena que els aprofi-teu, ja sigui per fer-ne cremes, samfai-nes, amanides, o bé farcir-los com usproposa el nostre cuiner Merly.Esperem que vagi de gust!

Carbassó farcit de formatge cremós, verduretes i pernilIngredients per a 4 persones: carbas-só 3u (de mida mitjana), philadelphia1 pot de 200 g, pastanaga 1u, escalu-nyes 3u, pernil salat 50 g, porradell 10

branques, vinagre de mòdena 6gotes, pebre (barreja de 5 pebres) algust i oli d’oliva en quantitat suficient.Tallarem els carbassons en 4 partsiguals cada un. Seguidament els bui-darem amb l’ajuda d’una cullera decafè, amb molt de compte de no tren-car-los. Amb el producte restantpodem fer una crema o un saltat deverdures. Els introduirem al forn a uns185 graus durant uns 10 minuts ambun punt de sal i pebre.

Per a la farça, posem a coure la pasta-naga i 2 minuts més tard les escaluny-es. Quan tot això estigui, incorpora-rem el pernil tallat a tires molt fines.Un cop cuit posarem les gotes devinagre i retirem del foc. En aquestmoment barrejarem el porradell picat(reservant les agulles de les branquesper a decorar) i tot el pot de phila-delphia, de manera que aquest amb latemperatura del sofregit i la paellaens agafarà una consistència menysdensa i ens serà més fàcil de barrejar.

Per a la presentació, farcim el carbas-só amb l’ajuda d’una màniga pastisse-ra i els introduïm al forn de noudurant un parell de minuts i empla-tem amb un oli picant de pimentó, lesflors del porradell i les agulles peldamunt (vegeu foto).

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fígols

A


Nissan Juke Nismo:samurai de butxaca

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

l crossover urbà de Nissan és una opció fan-tàstica per als que valoren la diferència peròno es conformen amb un GTi clàssic. Us par-lem d’un producte original i efectiu en lamajoria dels escenaris que millora presta-cions i estampa amb relació al Juke conven-cional.

La versió esportiva d’un dels models més trencadors iexitosos dels últims temps és més exclusiu, innovador,diferent i dinàmic que cap altre dels seus competidors. Elsgens esportius de Nismo obren el miracle. Fan que el Jukees vegi voluptuós, més arranat al terra i amb formes mésradicals. L’espòiler inferior del para-xocs és ara un engrae-llat horitzontal emmarcat per dues fileres LED. Les faldillesguanyen protagonisme i una fina línia vermella accentuasubtilment el perímetre de la carrosseria. És el mateix cincportes de sempre però amb un nou difusor d’aire a la cuai una sortida d’escapament més generosa. L’artesaniaestètica d’aquest samurai de butxaca acaba d’afinar-seamb un testimonial aleró posterior al sostre, unes llandesd’aliatge lleuger de 18 polzades i unes carcasses vermellesper als retrovisors.

A l’interior els tons foscos imperen. El negre combina ambribets vermells a les costures i al volant. L’entapissat i larellotgeria són específics, els seients més embolcallants iels pedals estan acabats en alumini. La clau no cal ni treu-re-se-la de la butxaca! S’engega amb botó. No hi ha pro-blemes per aconseguir una posició natural, però no hi hareglatge en profunditat per a la columna de direcció.Afortunadament, el tacte et fa oblidar aviat aquesta reivin-dicació. L’equipament és de nota. Porta una versió millora-da del sistema d’entreteniment Nissan Connect que, através d’una pantalla tàctil, gestiona navegació i connec-tivitat. L’Start/Stop també ve d’origen, així com el controlde tracció i estabilitat o la càmera de visió posterior perestacionar millor.

Les dimensions interiors i la proximitat dels elements des-til·len confort. El binomi molla-esmorteïdor és més enèr-gic, però no afecta pas massa al passatge i, en canvi, pro-porciona més immediatesa en les reaccions. Es comercia-litza només amb el motor 1.6 d’injecció directa de gasoli-na DIG-T i 200 CV. A casa nostra només es ven amb tracciódavantera. La versió 4x4 amb canvi automàtic de variador

continu es fabri-ca, però no ensarriba. El nostreJuke Nismomunta caixamanual de sismarxes amb laqual declaramitjanes pròxi-mes als 6,9litres/100 km.Nosaltres no hem aconseguit baixar dels 8 litres, tot irecórrer a l’NDCS (control dinàmic de Nissan), que permettreballar en mode Eco endolcint la capacitat de pujar devoltes el motor. Però, en canvi, ens ha semblat un autodivertit. Fàcil de dur. Dels que no casen. És notablementmés dinàmic i àgil que la resta dels seus germans degamma i genera una fressa agradable que no molesta,però se sent. Accelera sense interrupcions fins a arribar a lazona alta del comptavoltes i es nota que el motor vasobrat. Però la tara (1.293 kg) del cotxe i les pròpies formesel condicionen. El centre de gravetat es deixa notar en elscanvis de pes sobtats quan negocies revolts amb energiaen un itinerari virat. La fermesa de les suspensions permetels ritmes lleugers, però els controls de tracció i estabilitatesdevenen un pèl intrusius si anem a buscar el límit.

E

FITXA TÈCNICAMotor: 1.618 cc, 4 cilin. en línia, turbo i intercooler. 200 CVgasolina. Tracció: davantera. Canvi: manual de 6 marxes. Pes:1.295 kg. Velocitat màxima: 215 km/h. Acceleració 0-100km/h: 7,8 s. Consum mitjà: 6,9 l/100 km. Emissions CO2: 159g/km. Preu: 26.480 €


Samuel Rodríguez Aguilar

Jordi SardansFotos: Marc Javierre

uè em pots dir delsteus viatges aPalestina?—Vaig tenir l’oportuni-tat d’anar a Hebron el1999 amb l’IESLacetània, gràcies auna iniciativa del pro-fessor de religió,Domènec Cucurella.

Van reclutar joves per anar a un camp detreball com a estudiants d’intercanvi.Recordo que n’hi havia de tres ciutats:Manresa, una del Marroc i una altra propd’Estrasburg. Vaig fer una carta de pre-sentació i em van concedir una becadurant el mes d’agost. Va ser un momentd’inflexió en la meva vida, ja que em vacomençar a interessar la fotografia i parti-cularment en l’àmbit documental com aeina de coneixement. En aquellsmoments, vaig començar a estudiarPedagogia i m’interesso per conèixergrans pensadors contemporanis que,malgrat ser perseguits com a jueuscomunistes pels nazis, continuaven par-lant de l’alteritat i del respecte universal.Tant la pedagogia com la fotografiadocumental conflueixen en un mateixinterès comú, de tal manera que passen aser integrants de la meva vida. El 2003,vaig tornar a Palestina, després de lasegona Intifada, i tot i que la creació grà-fica va ser un fiasco, em va anar bé emo-cionalment.

—El respecte als altres forma part de lateva filosofia de vida?—Sí. Gran part del meu interès i la mevainquietud per conèixer món, per l’educa-ció i per les persones en general ve de laformació rebuda a l’EGB per part delsmeus professors del CEIP Pompeu Fabra,

que em van obrir un món de coneixe-ment i que juntament a l’educació delsmeus pares em van fer entendre que elrespecte pels altres i per la diferència és elque ens fa ser humans. Ja a la Universitatva ser el professor Joan-Carles Mèlich quiem va refermar en la meva idea que elrespecte a l’altre pel sol fet de ser l’altre ésuna de les majors vàlues de què disposal’ésser humà.

Líban—Com va ser el teu retorn al Líban l’any2007?—Des de finals d’agost del 2006 es repre-nen les hostilitats entre Hezbol·lah i Israelfins que es demana un auto el foc o ces-sament d’aquestes hostilitats. Arriben aun acord, però fins el darrer momentIsrael va estar bombardejant amb400.000 bombes tot el sud del Líban i vaenfonsar 25 edificis dels barris dominantsper Hezbol·lah. Vaig poder fer un segui-ment sobre el terreny d’una unitat mixtacivil-militar de desminatge. D’aquestviatge em va sortir un contacte ambMPDL (Movimiento por la Paz, elDesarme y la Libertad) a Madrid i els vaigproposar de fer un treball de camp, con-

juntament. En va sortir un llibre de lameva experiència com a educador i comaplicar les dinàmiques de grup per tal depoder explicar el treball de la seva ONG.El llibre era una guia didàctica. Del setem-bre fins el Nadal del 2007 retorno alLíban. Des de l’agost d’aquell any, l’exèrcitlibanès volia expulsar d’un dels camps derefugiats un grup sunnita dins d’AlQuaeda, que volien fer un contrapoder aHezbol·lah. Quan alguns xeics van deixarde finançar-los es van dedicar al robatoride bancs i l’exèrcit libanès va fer entrar 18soldats a un camp de refugiats, però vanser decapitats. Comença la guerra. Quantorno al Líban ja s’acabava la guerra ientro amb les primeres famílies queobserven que només hi havia pedrasobre pedra. Els militars no deixaven treu-re-hi fotos. Els refugiats del 48 es conver-tien ara en desplaçats interns que hand’anar a viure a d’altres campaments.Aconsegueixo una càmera petita i ambvoluntaris palestins acompanyats d’ungrup de pallassos que em protegien,aconsegueixo fer fotos amb una càmeraque portava amagada. Amb aquestspallassos amateurs que treballaven ambels nens, mentre els pares estaven deses-

QActual cap de Comunicació de Pallassos sense Fronteres, orga-nització que enguany compleix vint anys, forma part de l’entitatdes del 2008 i des del 2009 n’ha estat cap de Logística iComunicació. Diplomat en Pedagogia, ha exercit com a educa-dor al centre Estrep i al Centre Residencial de Manresa. Expert enfotografia documental i viatger infatigable, ha retratat les penú-ries dels refugiats palestins al Líban, el terràtremol d’Haití o lespolítiques mediambientals de Benín. Ha obtingut premis impor-tants de fotografia, entre els quals cal remarcar la menció d’ho-nor de l’International Photography Awards.

l’ent

revi

sta


perats en haver perdut la casa, vaig aga-far valor per tirar fotografies que es vanpublicar a l’octubre del 2007 a TheGuardian i a una galeria de fotos de laBBC. No les vaig poder firmar, ja queposava en perill la tasca humanitària queduia a terme la ONG. Em vaig encarregarde la logística, però també vaig fer defotògraf per la Comissió Europea fins alfebrer del 2008. Cada dia que passavam’interessava més la investigació foto-gràfica.

—Què em pots explicar del reportatgedel gener del 2008 sobre els xiïtes del suddel Líban?—És força espectacular i és sobre el ritualde l’Aixura en commemoració del martiride l’imam Husseini a Kerbala (Iraq) alsegle setè, que va morir enfrontant-se alssunnites. Durant deu dies estan de dolper aquesta pèrdua i el desè es flagel·len.El reportatge el vaig fer a Navatille, al sud-est del Líban, on observo com dos milhomes entren en estat de trànsit, enmigdels seus càntics i la sang que desprenen,amb la mesquita plena. És una altradimensió del concepte de ritual.

Haití—Com va ser l’experiència d’Haití?—Va ser tota una altra dimensió, ja queno tenia res a veure amb la realitat políti-ca de l’Orient Mitjà. Hi vaig el maig del2008. La situació també era dramàtica.Entre la República Dominicana i Haití hiha un segle de diferència. Vaig fer unreportatge sobre el sistema de salut hai-tià. A Port-au-Prince vaig intentar desmi-tificar la pobresa provocada per unaherència bèl·lica com passava a Palestina.El problema dels haitians és que no tenenres per menjar. Viuen al dia, però senserecursos. També em vaig adonar quementre el sud del país és un paradís i unaselva tropical, la capital haitiana no ésgens segura, està plena de corrupció ipateix l’espoli dels seus recursos naturals.A més és un punt de parada tècnica peltràfic de drogues (cocaïna) i d’armes. Nohi ha teixit industrial i la gent procuraviure al dia. A Port-au-Prince l’escolaritatestà resolta a nivell bàsic i tots els alum-nes van uniformats. Ara bé, un simplehuracà els afecta molt, fins al punt quemig milió de persones es queden sensecasa.

—I, pel que fa a Benín?—Va ser el meu primer viatge al conti-nent africà i està situat a la costa occiden-

tal. Hi vaig veure moltes conne-xions amb Haití. Fins i tot, diria quehi ha similituds molt clares ja que ala costa occidental africana tambéés molt present el vudú i en l’àmbitcomercial hi ha moltes coincidèn-cies, com assenyala entre d’altresCristina Garcia Romero. A Cotonu,l’aeroport internacional, hi feia unahumitat exagerada que costavaadaptar-s’hi. Durant deu dies, vaigfer un reportatge sobre les políti-ques mediambientals per evitar elsdesplaçats climàtics, amb d’altresprojectes originals, com les gran-ges ecològiques portades perdones.

Pallassos sense fronteres—Quan i com t’incorpores aPallassos sense Fronteres?—A finals del 2007 els clowns novan poder arribar a Trípoli i em vaigquedar amb les ganes de veure’ls.El gener del 2008, palestins i liba-nesos van intentar muntar nova-ment una actuació, però a l’estiu d’aquellany, quan treballava a l’hotel Joan CarlesI, van tornar a començar els atacs d’Israelcontra la franja de Gaza i els combats esvan intensificar per Nadal. Arreu, es vanfer concentracions i manifestacions encontra de l’ocupació i les crítiques alsesmentats atacs. Vaig fer fotos que es vanpenjar fins i tot a la web de Pallassossense Fronteres. El desembre del 2008em vaig entrevistar amb Tortell Poltronaque dirigeix el grup a Barcelona. Em vaigoferir com a voluntari seu al Líban per sivolien fer-hi alguna expedició. Em vaadreçar a Carles Requena, que és elgerent, amb la complicitat del professorVicenç Fisas, que buscava fotògrafs iexperts en logística per tal de fer unaexpedició al Líban. Em vaig tornar a oferiri li vaig explicar la meva experiència, peròcom que ja tenien la plaça coberta emvan enviar a Moçambic.

—Quins altres països visites ambPallassos sense Fronteres?—Em fan un contracte temporal com afreelance, que em permet viatjar àmplia-ment. Començo pel nord de Moçambicper tal de fer el seguiment tècnic d’unprojecte i de la consegüent tasca dedocumentació. Als quinze dies, desem-bre del 2008, passo pel Congo, cap alnord, i més concretament, a Kibu. Emposo en contacte amb l’ACNUR i deseguida em cuido del transport, dels

horaris, de l’equip d’artistes i fins i totobservo la situació caòtica dels enormescamps de refugiats, on vivien en casetesde palla. Durant una setmana, no tincmés remei que espavilar-me tot sol. Viscla primera experiència en directe d’unaactuació de Pallassos sense Fronteres. Iem vaig enamorar per sempre del seuprojecte. Tot seguit, accepto un nou pro-jecte a Colòmbia.

—Així doncs, t’integres plenament a lafilosofia dels Pallassos?—Quan els veig actuar se m’ obre unaporta a noves activitats fins aleshoresforça desconegudes. Em genera un granimpacte veure’ls actuar: jocs malabars,música en directa, acrobàcies... Durantuna hora aquella caravana de pallassosrevolucionen els campaments dels refu-giats, que obliden per uns moments lasituació de violència quotidiana a la qualestan sotmesos. Afloren els intercanvis iels infants gaudeixen jugant amb elsadults. És simple i transgressor: la vidaamb un somriure és millor. Treballo forçaen la documentació gràfica, que és unatasca molt interessant. El 2009 em fan unnou contracte com a cap de logística icomunicació. Torno a anar al Congo,Moçambic i Colòmbia. Els anys 2009,2010 i 2011 practico la comunicació ambels equips sobre el terreny. A partir delsetembre-octubre del 2011 creixen lesactuacions i el blog de les exposicions.


—Haití i l’Àfrica et continuen cridant l’a-tenció, aquests darrers anys?—A més d’anar a cultivar a Nairobi i cons-truir les favel·les més grans de l’Àfrica,concretament a Kibera, es dediquen a lacreació d’horts ecològics per a l’autocon-sum. El 2010 vaig a Kenya. Arran del terra-trèmol d’Haití que causa 300.000 perso-nes mortes, hi vaig de voluntari finançatsper Metge sense Fronteres. Va ser unaexpedició molt dura: Haití estava desfetsobretot els habitants de les zones mun-tanyoses. Vaig intentar portar-hi les expe-dicions de Pallassos.

Nous viatges—Quina és la teva tasca concreta en elsviatges?—El 2012 anem a Tunis en la fronteraamb Líbia, concretament al camp deXouxa, on faig reportatges, vídeos i blogsper als socis. L’octubre me’l passo entreSíria i Jordània. M’encarrego de l’anàlisi delogística i a partir del desembre exerceixode fotògraf voluntari, en època de vacan-ces, que aprofito per fer vídeos i reportat-ges de la zona. La meva tasca concretacom a tècnic de logística consisteix a anar

als hotels, buscar restaurants i fer la pagai senyal, així com assegurar-me que hihagi dutxa d’aigua calenta i menjar encondicions sobretot pel que fa al sopar, jaque habitualment els artistes dinen enruta. Dels vint dies normals d’expedició,m’asseguro que facin un dia de descanssetmanal.

—Quines diferències hi ha entre unspaïsos i altres en l’organització?—Pel que fa al suïssos cal dir que cobrientotes les despeses. Com que donavenbeques als periodistes locals era molt fàcilaprendre sobre el país, perquè se’l conei-xien a la perfecció. En canvi, en els meusviatges sol al sud del Líban i Palestina vaigmés a l’aventura, has d’anar provantsobre la marxa, però la majoria d’expe-riències a l’Orient Mitjà són positives.Alguns taxistes són estafadors, com

gairebé a tot el món, però a part d’això nohi ha especials dificultats.

—Mai no vas patir malalties importants?—Tan sols a Haití, en una situació d’emer-gència humanitària. Tot i que la feinahavia estat profitosa vaig acabar exhausti se’m van fer uns paràsits als intestins queem van produir diarrees durant dues set-manes amb pèrdua de pes. Penso que laculpa va ser de les aigües.

Mossos d’Esquadra—Has viscut situacions conflictives?—No recordo especialment cap sensacióde perill, llevat d’algunes accions viscu-des amb els militars. Vaig rebre una bufe-tada a Palestina, empentes al Líban,m’han apuntat amb un kalàixnikov,m’han dit «mans enlaire i obre la motxi-lla», però mai ningú no m’ha pres lacàmera de fotografies arreu del món, lle-vat d’una circumstància que curiosamentem va passar per les festes de Gràcia deBarcelona, en què els Mossos d’Esquadraem van requisar la càmera per la força iem van formatar les fotografies. Ara queho dius també és veritat que vaig perdre

un telèfon mòbil a Melilla, en què em vanamenaçar amb una navalla. Fins i tot pucdir que amb més d’un centenar de volsno he perdut mai cap maleta, tot i quesovint procuro marxar sense facturar-les,si no porto gaire equipatge.

—Pel que fa als idiomes et defenses bé?—L’anglès l’he après d’una maneraautodidacte i el practico a base de viat-jar, però em serveix per entendre’m ambpràcticament tothom, sobretot al Líban iPalesti na. No tinc un anglès pur ni gaireacadèmic perquè l’he après al carrer,però aquest fet, curiosament, em facilitaels contactes cara a cara. També heaprès quatre coses de portuguès i fins itot sé una mica d’àrab. En aquest sentit,puc explicar alguna anècdota. Quanparlo àrab amb una persona que no éslibanesa, per exemple a Barcelona, em

diuen que parlo amb accent libanès per-què l’he après allà. Si parlo amb un ira-quià que enraona un àrab més purtambé es pensarà que sóc libanès.Natural: el vaig apren dre a l’Orient Mitjào als països àrabs.

Publicacions—Entre els viatges i els reportatges foto-gràfics, en quants mitjans has publicat?—Pel que fa als locals, he fet tasquesdurant un parell d’anys a El Pou de lagallina i a Regió7 em van publicar unafoto de quan vaig estar al Marroc ambl’associació de veïns de les Escodines,però van descartar el meu currículum. Hepublicat en diaris com L’Independent deGràcia, amb el grup 100x100Comunicació, que editaven el MésBarcelona o Més Ciutat Nord, a LaVanguardia, El Mundo, El País. Al TheGuardian, anglès, així com a moltes revis-tes de Suïssa, del Brasil i del Líban. Tambéa les revistes del Sindicat de la Imatge,que és un grup independent de fotogra-fia. Durant un any vaig fer de correspon-sal de Periodisme Humà a Catalunya,amb el seguiment del 15-M i la realitzacióde petits articles acompanyats de gale-ries de fotos. També a La Directa i man-tinc el meu blog on apareixen alguns delsmeus reportatges, però bàsicament lesfotos del dia a dia. Ara estic buscant uncontenidor virtual de l’espai internet, pertal d’alliberar gran part del meu arxiu delcopyright, que, respectant la meva auto-ria i sense fer-ne un ús comercial, serveixiper a tothom qui les vulgui per a publica-cions gratuïtes o sense ànim de lucre. Sónfeines que ja he cobrat i com que estanfetes, vull que siguin útils per a d’altrespersones. Ara em cal trobar el millormecanisme per encabir-hi aquestes foto-grafies que tinc emmagatzemades encalaixos i fer-les d’ús públic.

—Així doncs, quines són les teves expec-tatives actuals i de futur?—Com et deia, actualment, estic treba-llant en un blog propi que vaig actualit-zant. Hi ofereixo imatges creatives iurbanes de la ciutat de Barcelona, algu-nes de les quals he publicat en alguncontenidor virtual. M’ajuden a interpre-tar la fotografia d’una altra manera iapreciar-la per si mateixa, sense aquestacàrrega de compromís ideològic que lihe donat durant tant de temps. Intentovalorar més l’objecte en si mateix, lacomposició lumínica o les formes, sense

El professor Joan Carles Mèlich em va refermar en la idea que el respecte a l’altre és una de les majors vàlues de l’ésser humà


el perfil

amuel Rodríguez Aguilar neix el 9 de maig de1979 a l’hospital de Sant Andreu, tot i que és delPont de Vilomara. El seu pare, Valentí, va néixer alPont de Vilomara, però la seva família procediad’El Rubio (Sevilla). Professionalment és obrer del

metall i la mare , M. Carme, nascuda a Osuna, és netejadoraprofessional en un hospital manresà. Té una germana, Alba,que com a periodista freelance treballa a Comunicació 2.0.Tots dos havien col·laborat a començaments de l’any 2000 aEl Pou, com a redactora i fotògraf, respectivament. Estudia al’escola pública Pompeu Fabra del Pont de Vilomara fins alscatorze anys. Després arriba a l’IES Lacetània on fa fins elsegon del batxillerat modern: un curs experimental de laReforma Educativa i la selectivitat el porten fins a la Facultatde Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma, onestudia tres cursos de Pedagogia. Tot seguit fa d’educador ala comarca del Bages en el centre Estrep i el CentreResidencial de Manresa, on s’estarà fins als 24 anys.

Paral·lelament, fa cursos de fotografia. De ben jove s’interes-sa per la pedagogia i per la fotografia documental. El 1999 fael seu primer viatge a Palestina, país on tornarà el 2003. Unany després, el 2004, arran del terratrèmol del Rif se’n va alMarroc, amb una colla de veïns de les Escodines, en unaexpedició humanitària. També aquell any se’n va al Líbanper primera vegada per tal de conèixer de primera mà larealitat dels refugiats palestins que s’hi troben desplaçatsdes del 1948. Fa alguns amics i encara manté contactes i s’in-teressa per la documentació fotogràfica que relaciona ambels seus estudis de Pedagogia. El fet de no poder dedicarprou energies a totes dues coses li provoca frustracions. El2004 es trasllada a viure a Barcelona on s’estarà dos anys imig. Fa feines per anar subsistint: treballa per l’Independent,de Gràcia, a La Directa...Un dels seus reportatges es publicaa la secció Cultures del diari La Vanguardia, el 2005. Fins l’any2006 malviu de la fotografia i aquell estiu treballa a Correusde Bellvitge per tal d’estalviar i poder anar a la guerra delLíban que havia esclatat aquell any. Així, el febrer del 2007arriba a Beirut i es retroba amb amics d’anys anteriors. Ambun permís especial es desplaça a la zona d’exclusió del sudon hi havia l’ONU. Contacta amb el sevillà AlbertoBocanegra del Movimiento por la Paz, el Desarme i laLibertad (MPDL) i li permet fer un treball presencial amb lesvíctimes de les guerres. Comença el seu blog sobre les expe-riències al Líban i participa en alguns projectes d’aquestaONG. El febrer del 2008 obté un contracte amb la UnióEuropea que li permet fer un reportatge visual sobre un ritu-

al dels xiïtes al sud del Líban. També durant el 2008 aprofitauna beca de l’agència suïssa Media 21 per a redactors i mit-jans gràfics per tal d’anar a Benín i Haití.

Li han concedit tres premis de fotografia, un dels quals unamenció d’honor a l’International Photography Awards, perun retrat de Haití on s’observen diverses persones adultesque mengen, sense ser una família. També va obtenir unaBeca pel Festival Internacional de Fotoperiodisme de Gijón.I el premi Art al Festival Internacional de Benicassim, on pre-sentava a la platja una fotografia immensa d’un camp derefugiats del Líban, on feia reflexionar sobre la realitat delsdos extrems del Mediterrani: el que hi ha davant nostre i al’altra vora. El 2008 treballa quinze dies a El Periódicod’Andorra, però ho deixa per manca de papers. Després dedues setmanes a Nova York torna a fer de cambrer, ofici quehavia iniciat al bar Xaloc, a les terrasses del Passeig, el 1997.L’octubre del 2008 entra a treballar com a cambrer a l’hotelJoan Carles I de Barcelona, en torn de nit. Abans tambéhavia venut ordinadors al Carrefour, havia treballat en unabenzinera del Pont de Vilomara, a la FNAC de Barcelona,com a tècnic de laboratori i els anys 2005 i 2006 havia regen-tat un estudi de fotografia a la Diagonal. El 2008 entra encontacte amb Pallassos sense Fronteres de Barcelona i actu-alment n’és el cap de Comunicació i Publicacions, en l’any enquè celebren el 20è aniversari. Publiquen la revistaSomriures, es poden seguir al Facebook, a Twitter i fan blogsde les expedicions. També ha fet reportatges fotogràficspropis com un sobre el Raval de Barcelona.

S

cap tipus d’intencionalitat. Properamentpenso fer una exposició fotogràfica enun cafè galeria de Barcelona i tambédesprés a Manresa. Es tractaria d’exposi-cions molt selectives amb un màxim de

20 fotografies que fossin una retrospec-tiva que relacioni la meva activitat pro-fessional amb la tasca fotogràfica. Pensaque també tinc un arxiu interessantsobre la vida política i social de

Barcelona d’aquests darrers deu anys ifotografies urbanes comparatives deBarcelona, Lisboa, París, en blanc i negre,que mereixin una selecció i una exposi-ció fotogràfica pública.


espai d’artCarme Manubens

Tribut de sorra i fulles

Autors del llibre: Àlex Carmona i Maria Dolça Manubens


Postals literàries d’estiu

Jordi Estrada

Hem demanat a dotze narradors del Bages que ens proposin una lectura per aquestes vacances.Aquí en teniu les ressenyes, acompanyades d’una instantània d’un dels darrers estius.

fila

cultu

ral

És una obra intensa i colpidora, amb un finaldesolador. En una petita plaça de Barcelonaconflueixen els mons de la Clara Bertran, ladarrera hereva d’una nissaga barcelonina,afectada per una malaltia que li impedeixque li toqui la llum del sol i, a més, és cega;de Franz Bogdanovic, un violista immigrant,ferit a la guerra de Bòsnia, i d‘un escriptorjove, en Carles, que serà el vincle d’unióentre els dos personatges anteriors quan laClara li encarregui d’escriure la història deFranz. És una història contundent i incòmo-de, un crit enrabiat de lluita davant les terri-bles dificultats que algunes persones hande superar per, senzillament, continuarvivint.

Josep Maria AloyFoto: Al terrat de casaseva

Sebastià Bennasar,Nocturn de Sant FelipNeri

Narra la història d’un noi que es desperta al’hospital amb la ment en blanc. Només sesaben els fets que han portat el noi allà: uncotxe estavellat, ple de droga al maleter iamb tres dels quatre ocupants morts.Solament a través d’un visitant misteriós ialtres personatges anirà refent el trenca-closques de la seva vida. És una reconstruc-ció més aviat morbosa on es van descobrintels ingredients d’un passat macabre. Elsatractius són l’ambigüitat dels personatges,el descobriment gradual d’un tot i, sobretot,la lluita interna del protagonista per comen-çar una vida de cap i de nou. És un thriller,apte per a lectors joves i adults, que mantéel suspens de principi a fi.

Pep MolistFoto: Als Alps francesos,prop d’Alpe d’Huez

Àngel Burgas, Noel et busca

Relats brevíssims, fascinants i actuals. Elsvaig descobrir escoltant una entrevistaper ràdio amb l’autor. El que vaig sentirem va fascinar. Vaig córrer a la llibreria deseguida i, llegint-los, vaig quedar abduïtper uns relats sorprenents que porten amons i situacions desconegudíssimes detan quotidianes que són. No me n’heseparat a fi de prendre’m, de tant en tant,petites dosis a l’atzar.

Pep GarciaFoto: Cinc minuts abansde tornar de comprarEspiral a la llibreria

Manuel Baixauli, Espiral

Es tracta d’una novel·la sorprenent, moltrecomanable per a lectors curiosos iinquiets, d’aquells que cerquin temesnous o diferents dels arxisabuts i rutina-ris. Què en sabeu dels homes-llop de lesnostres terres? Interès, emoció i aventuraamb un ritme sostingut, que no decaumai, i amb llenguatge molt bell i eficaç.

Lluís CaldererFoto: Caminant per Sant Pere de Casserres

Carles Terès, Licantropia

Situada a Andorra, d’on és la petita edito-rial que l’ha publicada, aquesta novel·laexplica el misteri amb què topa l’hereude cal Bellvís, una casa pairal centenàriade Solans, a la vall d’Encamp. La troballaens porta a fer un viatge entre la històriai la ficció, des de l’època dels càtars algovern de Lluís Companys, on descobrimunes trames fosques en la seva lluita peraconseguir algun dia la independènciade Catalunya. És una història ben docu-mentada i ben escrita, sense filigranes,que va directe al gra i t’atrapa des del pri-mer moment.

Agustí FranchFoto: Al llac de SantMaurici

Joan Janer Rossell, El clam silenciós de lesmuntanyes

Cent anys separen dues vides: una atra-pada per la tradició del món rural i l’altraofegada per la ciutat. Tanmateix totesdues comparteixen els mateixos silencis,les paraules i el mateix art: l’escriptura. Ésuna història de matisos i sensibilitats quecapta l’interès del lector des de la prime-ra pàgina. Tant es pot llegir sota l’ombrad’una alzina, tot viatjant en avió o tran-quil·lament a casa.

Pilar DuocastellaFoto: A Mèxic

Blanca Busquets, La nevada del cucut


Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

La trama de Climent entrecreua diverseshistòries. La del mateix Climent, unescriptor que no escriu. En morir ha dei-xat una calaixera amb el material queanava recollint per a una novel·la que noarribava mai a escriure. La d’un joveescriptor (el narrador) a qui els amics deCliment encarreguen que s’ocupi d’a-quest material caòtic i intenti reconstruirla novel·la inacabada, o que si més no hoendreci. I la història que Climent estavaconstruint sobre un pintor obsessionat apintar l’agonia i la mort. Amb una tramamagnètica, l’autor reflexiona sobre elprocés de la creació artística i l’obsessióper la mort. Una novel·la gens banal,escrita amb un llenguatge impecableque proporciona unes bones estones delectura interessant i intel·ligent.

Llorenç CapdevilaFoto: A la CiutatProhibida de Pequín

Josep Maria Fonalleres,Climent

Entre l’assaig i la narració, Graziani fa unrepàs de les diferents micronacions delmón: repúbliques independents decreta-des per comunitats fartes del poder esta-blert, regnes situats en torres petrolieresabandonades enmig de l’oceà, illes quenomés contemplen la seva sobirania,barris alliberats, reialmes fantasiosos,utopies diverses. El resultat és una menade llibre de viatges sui generis que va mésenllà dels confins de la geopolítica, lalògica i el sentit comú, i que en unmoment com l’actual, davant el procéssobiranista en què ens trobem els cata-lans, pot donar certa llum al camí que ensespera.

Joan Jordi MirallesFoto: Cala Pelosa

Graziano Graziani, Stati d’eccezione, cosasono le micronazioni

L’atzar farà que Roger Mifflin, una mena deQuixot de les lletres, i Helen McGill, unadona enfadada i cansada de la rutina diàriaacabin compartint camí i ofici. Al llarg d’a-questes dues novel·les, Morley ens introdu-eix en el món singular d’un venedor ambu-lant de llibres de segona mà i en la vida gas-tada d’una dona que decideix ser lliure alsseus quaranta i molts anys. Diàlegs ràpids iplens de fina ironia, barrejats amb descrip-cions precises de l’Amèrica rual de principisdel segle XX, en el cas de La librería ambu-lante, i de l’ambient del barri genuí deBrooklyn, a La librería encantada, per la qualpassarà un seguit de personatges a la recer-ca no només de la literatura, sinó de dilata-des converses i aventures. Aventures i mis-teri, humor i episodis que ratllen el surrealis-me s’erigeixen com els ingredients idonisper despertar un somriure d’orella a orella.

Zulima MartínezFoto: Amb el Pau i en pau a Cadaqués

Christopher Morley, La libería ambulanteLa librería encantada

Té totes les qualitat d’un bon llibre: unplantejament singular, un llenguatgeacurat i una història capaç d’atreure ellector i captivar-lo des de la primera pàgi-na. El llibre és estructurat en dues parts:en la primera, pouada en la memòriafamiliar, s’explica com es va viure i perce-bre la guerra del 36 des d’un mas isolat ala franja de Ponent, i en la segona, es res-segueix l’itinerari vital de la pròpia auto-ra. Més que una novel·la convencional, ésun conjunt d’històries filtrades pelrecord, en el qual es barregen figurescom Joaquín Costa i el seu cirurgià deferro, el maig francès del 68, l’escriptoraAnna Murià... És un llibre exigent, quedemana una lectura pausada i tranquil·la,ideal per al parèntesi estival.

David ClusellasFoto: A Brussel·les

Mercè Ibarz, Vine com estàs.

Poemari recomanable per a qui vulguiendinsar-se en l’eròtica bíblica. Deixantde banda l’al·legoria que sol acompanyarla interpretació del Càntic, presentat coml’expressió de l’ànima envers Déu, s’hiparla del goig de la carn i l’amor entre unnoi i una noia. En opinió dels diversoseditors i traductors, no és pot atribuir aSalomó, per més que la tradició així hoassenyali, sinó a un autor anònim de l’è-poca hel·lenística. Incorporat als llibrespoètics de l’Antic Testament, significa rasi curt que gaudir dels cossos a la llum del’estiu es contraposa a la penitència alfred de l’hivern.

Manuel QuintoFoto: A Vilanova i laGeltrú

Càntic dels càntics deSalomó (edició i traduc-ció de Narcís Comadira iJoan Ferrer)

L’autor retorna als seus records manresans,recollits ara en petites píndoles, que evo-quen de nou l’escenografia habitual: carrerde Talamanca, plaça Gispert, la sentor d’hu-mitat, el baf de l’olla d’eucaliptus bullintdamunt l’estufa de serradures a l’hivern, lesmàquines de cosir Köhler, els farts de treba-llar... La grisor d’aquella Manresa dels anyscinquanta i seixanta dibuixada amb la màxi-ma humanitat a través d’una extensa pan-òplia de personatges marginals, la repressiópolítica i religiosa amanida amb els sonscastissos de cobles i sarsueles, mescladaamb un cert ambiental cultural semiclan-destí de la cultura catalana a través d’unaexcursió verídica del senyor Espriu a la ciu-tat. Tot plegat guiat pel bon ofici de l’autor,que imprimeix ritme i musicalitat al relat,amarat de diàlegs punyents i sorneguers.

Pere-Joan CardonaAquarel.la de l’autor:Cala Vigatà, a Sant Feliude Guíxols.

Jaume Serra i Fontelles,Mà a les fosques


Casa Gabernet Espanyolpatr

imon

ici

utad

à

quest edificid’habitatgesentre mitgeresés dels quedonen perso-nalitat al pri-mer tram delPasseig. És unaobra d’Ignasi

Oms i Ponsa de 1899, situadadavant del Casino, entre un edi-fici d’Alexandre Soler i March alnord i un altre força agressiu alsud que el desvalora una mica.

En aquest cas, Ignasi Oms va uti-litzar un llenguatge neoclàssic ihistoricista amb molta decora-ció. La façana consta de plantabaixa, tres pisos i un terrat. Téuna composició unitària i simè-trica amb les obertures ordena-des a partir d’un eix central ver-tical. L’element decoratiu méscaracterístic és l’arc tribular deles finestres geminades de laplanta baixa i de les que hi hasobre el portal. La resta d’ober-tures són balcons corregutsamb baranes de ferro, excepte altercer pis, on estan fetes ambuna gelosia de pedra. A la corni-sa superior hi ha una sèrie d’ar-cuacions alternades amb mago-lles. A l’interior destaca un vestí-bul decorat amb elements neo-gòtics.

Pel que fa a la façana, els murs presenten diferents trac-taments en cada pis: s’utilitza la pedra amb carreus deli-mitats a la planta baixa; en el primer i segon pis hi ha unpla únic diferenciat només per la disposició de les por-tes balconeres; finalment, en la planta superior destacal’aportació d’un contundent balcó corregut, suportatper mènsules, que conforma una cornisa que coronasimbòlicament la façana.

El catàleg de Manresa protegeix el volum, l’aspecteexterior i els espais comuns de l’interior de l’edifici pel

seu valor artístic i històric (tipològic i compositiu). Enconjunt, es pot dir que l’edifici vol afirmar la voluntat dedeixar empremta arquitectònica en el tram més burgèsdel Passeig.

A

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

PER SABER-NE MÉS

–BARAUT, Anton; BOVER, Imma, El Modernisme al Bages, aDovella, núm. 3, Manresa, desembre de 1981.–LACUESTA, Raquel, Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consoli-dació del modernisme terra endins, Delegació del Col·legiOficial d’Arquitectes de Catalunya a Manresa i Angle Editorial,Manresa, 2009.


propostesMÚSICA Jofre Fité

Línia Maginotquest estiu, pocs establiments a Manresaseguiran mantenint una programació demúsica en directe. Un d’aquests és el cafè-teatre Voilà, al carrer del Cós, que cada setma-na portarà grups de diferents estils a actuar.

El divendres 19 de juliol a les deu del vespre hi actuaràun grup jove, els Línia Maginot, format per MagíMestres, Pau Albà, Jordi Ferret i Guillem Albé, amb unrepertori de temes propis que oscil·len entre el folk, elpop i el rock. Amb dos treballs enregistrats fins ara,Línia Maginot (2011) i EP 28! (2012), són uns dels nousgrups del panorama musical català que caldrà tenir encompte. Ah!, i l‘entrada és gratuïta!

CINEMA Laura Vidal

Antes del anochecerncetant l’estiu tocaria fer un repàs del que vin-drà aquests mesos (Star Trek, World War Z,Gru2 o Aviones entre altres) però resulta tanpoc emocionant que més val parlar de l’ últi-ma perla del curs: la tercera entrega de la tri-logia romàntica que Linklater inicià a Viena el

1994, continuà a París nou anys més tard i acaba a Grècia.A Antes del amanecer Jesse i Celine es coneixen a Viena ipassen una inoblidable nit de converses que els marcaràper sempre, però el que s’entreveu com una parella per-fecte no reneix fins al finald’Antes del atardecer a París,on moguts pel record elsamics es retroben i pel quedescobrim a la pel·lícula queens ocupa no s’han separatdes de llavors. Des dels ini-cis el director ens capbussaen una història narrada aparts reals: u dia és el que esveu a cada episodi i nouanys són els que els sepa-ren, amb un guió escrit atres mans juntament amb els protagonistes que dota alspersonatges de veracitat, amb diàlegs que fotografienmoltes de les parelles que han crescut i viscut al mateixtemps que la de Celine i Jesse. Al llarg dels tres films lahistòria ha anat perdent romanticisme per convertir-seen una radiografia de les relacions, del que les sustenta itambé del que les fa trontollar, que té el seu final aGrècia, país bressol de la civilització però també país deruïnes. Parlar d’aquesta pel·lícula és parlar també de lesdues anteriors, un projecte basat en la poètica de lesparaules senzilles i en la reflexió: és més el que ens uneixque el que ens separa? Ara que ve l’estiu, pensem-hi.

TEATRE Joan Morros

Bona gentona gent és l’obra de teatre que obrirà la progra-mació del TOC de teatre del Kursaal a finals delmes de setembre. En un mateix abonament espodran veure també el musical T’estimo ets per-fecte, Poder Absoluto i Barcelona. És una comè-

dia agredolça escrita l’any 2011 pel dramaturg americàDavid Lindsay-Abaire que va ser estrenada a Broadwayamb gran èxit de públic i de crítica. El muntatge està diri-git per l’argentí Daniel Veronese, que impregna els seusmuntatges amb uns diàlegs realistes i col·loquials. Parlade dos personatges nascuts en un barri pobre i marginalde Boston, la Margie, interpretada per la Mercè Arànega,i el Mickey, interpretat per l’Àlex Casanovas. La seva sort ala vida ha estat molt diferent: mentre la Margie, amb unafilla discapacitada, sobreviu com pot en el seu barri, elMickey, va poder estudiar medicina i s’han fet un nom.L’obra comença quan aquests dos personatges es troben30 anys després. A la Margi l’acaben d’acomiadar de lafeina i es troba en una difícil situació per poder pagar ellloguer del pis on viu amb la filla. Unes amigues li infor-men que el seu amic de joventut Mickey acaba d’obriruna consulta mèdica i la convencen que el vagi a veureper demanar-li feina. La resta del repartiment és a càrrecd’Antònia Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i ÀngelaJové. L’escenografia, força espectacular, és de Paco Azorín.

ART Maria Camp

Vi-sualser aquests primers dies d’estiu que acabemd’encetar us volem proposar les exposicionsfruit de la l’edició 2012 del Concurs d’artistesmanresans, totes dues obertes fins al 14 dejuliol. D’una banda, al Centre Cultural elCasino s’hi podrà visitar Rigat/Sarrate.3. Es

tracta de l’exposició dels guanyadorsdel primer premi, en aquest cas exae-quo: Josep Maria Sarrate i Joan ManelRigat. Ens ofereixen una mostra con-junta, d’obra inèdita i amb llenguat-ges ben diferenciats. I d’altra banda, al’Espai d’Art del Cercle Artístic deManresa hi haurà l’obra de CristinaZafra i Ramona Giménez Roy, guar-donades amb l’accèssit. De cara alsdarrers dies d’estiu, coincidint amb laFesta Major de Manresa, es podràveure l’exposició de l’edició 2013 d’a-quest certamen anual. I no us perdeuel 29 d’agost l’oportunitat de podersentir l’artista Antoni Llena, en primera persona, parlantde la seva obra i de l’art. Serà a la inauguració de l’expo-sició que presentarà al Centre Cultural el Casino.D’aquesta, i de la que Agustí Penadès presentarà alCercle Artístic, us en parlarem amb més detall l’ediciód’El Pou de la gallina de setembre.

AB

PE


fa 25 anysJaume Puig

L’ensenyamentera negoci

l tema central delmes denunciavaentre d’altresqüestions quel’escola Jo viat

practicava el sistema dematriculacions dobles. És adir, que diversos alumneshavien estat matriculats alhora a BUP i a FormacióProfessional, presumiblement per obtenir la subvenció perla Formació Professional que rebien tots els centres concer-tats per part de l’Administració. També s’hi parlava dels pro-blemes econòmics de les escoles Camps i Fabrés i Rial.

Arran de la publicació del reportatge, el departamentd’Ensenyament de la Generalitat va obrir un expedient al’Escola Joviat, que paral·lelament va exercir pressions sobreanunciants i sobre les empreses distribuïdora i impressorade la revista.

Augmentaven les parelles de fetUn dels reportatges del mes analitzava l’evolució dels hàbitsdels manresans en relació amb els casaments, que s’havienreduït considerablement. Entre els que es casaven perl’Església, el lloc preferit era la Cova, però també tenien forçaèxit el santuari de la Salut, a Viladordis, i Santa Anna deClaret, a Santpedor. Els casaments pel civil havien augmen-tat espectacularment des de principis dels anys vuitanta,fins a arribar a igualar als religiosos. Però la tendència que

començava a prendre força a finals de la dècada era l’opcióde conviure sense vincle legal o religiós, que feia que s’ha-gués reduït considerablement el nombre de cerimònies.

Enderrocament de les MandongueresEntre els fets destacats del mes de juliol, la revista es feiaressò de les queixes per inseguretat ciutadana, de l’audito-ria a l’empresa funerària Fontal i de les denúncies dels pre-sos independentistes Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira pertortures a la presó d’Alcalá-Meco. D’altra banda, el plemunicipal del 20 de juliol aprovava l’enderrocament de l’e-difici de les Mandongueres per obrir-hi una plaça (l’actualplaça d’Europa). Es preveia també obrir una sala d’exposi-cions a l’antic refugi de la Muralla.

Les vendes de la revista número 15 es vanincrementar inusualment. Als quioscos delcentre de la ciutat s’exhaurien centenars d’e-xemplars en dos dies. En el tema central,L’ensenyament com a negoci, es presentava elcas de tres escoles manresanes concebudescom una empresa que havia de proporcionaruns guanys a costa del que calgués, fos l’edu-cació dels alumnes o fins i tot la legalitat. Almarge que el tema atragués molts lectors, esva detectar que alguns desconeguts havienanat adquirint revistes a l’engròs, amb l’objec-tiu de segrestar tots els exemplars. Això vamotivar que la nostra associació editora en fesuna segona edició, que també es va exhaurir.

E

Imatges antigues de la Joviat i la Rial

35EL POU · JULIOL -AGOST 2013

crònica social

a cinquantaanys que Man -resa va seresco llida CiutatPubilla de la

Sardana 1963. Abans hohavien estat Girona, laprimera ciutat, el 1960;seguida de Lleida, el1961. El 1962 la granfesta sardanista es vacelebrar a la CatalunyaNord, a la ciutat de Ceret(El Vallespir).

Juli Sanclimens va serescollit secretari generalde l’organització acom-panyat d’una nombrosajunta, formada permembres de les entitatsculturals vinculades al món sardanista, l’Agru pa cióManresana de Folklore, el Casal Cultural DansairesManresans, i la delegació manresana de la Unió de CollesSardanistes de Catalunya. Va ser un gran encert superar larivalitat entre entitats, que va ser possible gràcies a un tre-ball conjunt que va donar un resultat extraordinari.

Diumenge 21 d’abril es va fer la proclamació de ManresaCiutat Pubilla de la Sardana 1963. Van assistir-hi Rita Torrent,pubilla de Ceret i pubilla de la Sardana 1962, amb el seualcalde, per acompanyar Paquita Serramalera, pubilla de laSardana de Manresa. Abans es va celebrar un ofici solemnea la basílica de la Seu, amb la participació musical de l’OrfeóManresà. L’acte oficial es va celebrar al Saló de l’Ajuntamentde Manresa, amb la lectura del Missatge Sardanista a tot elmón, que va llegir Francesc de Borja Moll, fent referència alsvalors folklòrics i espirituals per tal que «tots els sardanistesdel món ens sentin units en una simbòlica rotllana».Seguidament es va inaugurar el Monument a la Sardana ala plaça Cots, obra de l’arquitecte manresà Jaume Soldevila

i Ribera, seguit d’una ballada de sardanes a l’entorn delmonument. A la tarda l’Orfeó Català va oferir un concert alteatre Conservatori.

Durant la segona quinzena d’abril es van celebrar balladesde sardanes, concurs de fotografies sardanistes, pregó de laCiutat Pubilla des de Ràdio Manresa, a càrrec de Josep M.Manubens, i missa de Sant Jordi, a la parroquial del Carme,oficiada per Mn. Josep Junyent. També hi va haver conferèn-cies a la sala d’actes del col·legi Renaixença, com «La poesiade la sardana», a càrrec de l’escriptor Octavi Saltor; «La nos-tra responsabilitat de sardanistes», per l’escriptor JosepMiracle, i «La sardana i les arts», a càrrec de Josep Mainar, his-toriador i president de l’Obra del Ballet Popular.

A la fotografia, l’escriptor barceloní Josep Miracle, deixeblede Pompeu Fabra, en la conferència «La sardana i les arts», ala Sala de La Renaixença (Grup escolar), acompanyat deRamon Bordes, Josep M. Alegre, Miquel Serramalera i EmiliSolernou, membres de la comissió organitzadora.

F

Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages

Ignasi Torras i Garcia

Manresa, Ciutat Pubilla de la Sardana


fanal de cua

La llengua dels diàlegslegeixo la novel·la L’Aleman, de Jordi Santa susagna,ambientada a la Cardona dels anys 40, i observoque els personatges (un desertor de l’exèrcit nazi, elcap de Falange, directius de La Companyia, genthumil de la Coromina o immigrants andalusos)

s’expressen sempre en català... i resulta prou versemblant.

Què cal fer, en un relat, quan ha de parlar un personatgeque sabem que en la realitat no utilitzaria mai el català?Aquest és un dilema amb què algú que escriu ficció narrati-va es troba sovint. Hi ha àmbits i situa-cions on no és versemblant que un per-sonatge parli en català, com no ho ésque un pagès empipat perquè acaba deperdre la collita a causa d’una pedrega-da exclami «vatua l’olla!». Els qui han con-reat novel·la negra, i han retratat els bai-xos fons, els suburbis de les grans ciutats,el tràfic de droga, la prostitució i la delin-qüència, saben que els personatges, enla major part de situacions, no usarienmai el català ni, tot sovint, tampoc el cas-tellà. I, malgrat tot, en la ficció, gràcies al’esforç dels autors del gènere, l’utilitzen.

Com és que de vegades es qüestionaque guàrdies civils i delinqüents utilitzinel català en alguns textos, i, en canvi,ningú no ha posat mai en dubte la ver-semblança dels diàlegs escrits per autors com EduardoMendoza o Vázquez Montalbán, escrits en castellà i situatsen ambients catalanoparlants de Barcelona? La resposta éssimple: perquè el castellà és una llengua plenament norma-litzada, com l’anglès o el francès. I el català, en canvi, és unallengua subordinada a una altra de més poderosa, amb laqual conviu a tots els nivells i, en alguns casos, en posiciód’inferioritat. Per això podem trobar novel·les escrites encatalà on la presència del castellà és molt elevada en els dià-legs, però no a la inversa.

Personalment, crec que s’hauria d’escriure amb normalitat, ifer com els autors d’arreu, que fan l’observació que la con-versa s’està duent a terme en la llengua que sigui, però latranscriuen en la llengua en què, amb naturalitat, escriurenel text. Si l’escriptor en sap prou, ja trobarà la versemblança.

LGatsby

e n’ha parlat força amb motiu de la recentestrena. La indústria del cinema ha invertitmolts diners en la no-sé-quantes versió cine-matogràfica de la novel·la El gran Gatsby deFrancis Scott Fitzgerald. Un llibre emblemàtic

de la generació perduda nord-americana que irrompéamb tanta força durant els anys vint del segle passat. Unllibre, també, que no ha estat pas gens de sort en el seutrasllat a la pantalla. Si ni tot un Jack Clayton no se’n vasortir el 1974, què es podia esperar d’un d’aquests

sapastres d’ara? Parlo pel que he llegit,o m’han dit; de totes maneres enaquest cas concret no em mou el mésmínim interès per a fer-me’n una opi-nió personal i directa.

Ara bé, de tot allò que m’ha arribatsobre el tema, hi ha una cosa que vullremarcar: l’article de Jordi Puntí a l’úl-tim número de la revista L’Avenç i valo-rar-ne dos aspectes. El primer és assa-bentar-nos que la il·lustració de la por-tada de la primera edició del llibre, aNova York, era un quadre del pintorcatalà Francis Cugat, germà del músicXavier Cugat. Aquest artista va treba-llar també a Hollywood, entre altrescoses con a dissenyador de decoratsper a Douglas Fairbanks i consultor de

pel·lícules que experimentaven amb el technicolor, comL’home tranquil de John Ford. L’article de Jordi Purtídocumenta també el fet que quan l’editor va triar aques-ta portada el llibre no estava acabat del tot i que vistaper l’autor va influir en el seu redactat.

L’altre aspecte és felicitar l’autor de l’article per haver-hirecordat l’existència d’una excel·lent traducció del llibreal català, feta per Ramon Folch i Camarasa, publicada el1972 i molt reeditada. Ho sento pels amnèsics –sobretotde vocació– però resulta que en aquest país no tot estàper fer. Hi ha tant o més de fet –i ben fet– com d’oblidatper ignorància o mala fe. No tindria res d’estrany quen’aparegués una altra i que la premsa l’anunciés com sifos la primera que es fa en la nostra llengua, com ja hapassat altres vegades.

S

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

37EL POU · JULIOL - AGOST 2013 37

a regressió cultural no té fi. Hem tornat a laprehistòria, concretament a l’edat delsmetalls. Les voreres dels carrers de la ciutatsón plenes de brutícia i restes de moblesque fan nosa en habitatges on hi ha moltagent i molt poques persones. La fusta i lescadires amb potes estellades i entapissatsesqueixats ja no serveixen per a res, com els

vidres, els miralls o els prestatges de plàstic foradats pellleixiu. Però el metall, ni que sigui rovellat, comença a sermolt cobejat. A cal drapaire, encara es cotitza i, amb elstemps que corren, qui no corre, vola. Ja fa temps que lescatenàries de les vies ferroviàries i les torres elèctriquespateixen l’efecte dels furtadors de coure. I ara, tot i que elpreu no és el mateix, ha començat el saqueig de les res-tes de ferro. Qualsevol element metàl·lic que hom deixial carrer no dura més de deu minuts. Els caçadors de fer-ralla estan a la que salta. I si muntanya no va a Mahoma,aquest va a la muntanya i es fa el que sigui per obtenir

quatre duros venent el botí a pes. L’última víctima delpillatge de ferregots ha estat l’antiga fàbrica delsPolvorers, a tocar de can Poc Oli, on uns lladregots ambmés rostre que consciència van endur-se les bigues deferro que sostenien l’edifici. L’immoble, que ja s’aguanta-va amb pinces, va patir els efectes de la manca desuports de manera immediata. Poc després se’n va des-prendre la coberta i una mostra més del patrimoniindustrial de la comarca se’n va anar en orris.Malauradament, la sensació de misèria als carrers és crei-xent i el greu és que no sembla que hi hagi una solució acurt termini. Mentrestant, accions com la dels Polvorers–on també habiten individus força indesitjables en con-dicions d’insalubritat– sembla que ens encaminin cap auna apocalipsi irrenunciable només comparable alMecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o aaquella cinta titulada Mad Max, que protagonitzava MelGibson de jovenet, en què una colla de peluts troglodi-tes es treien els ulls per un bidó de benzina.

L

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ JULIOL - AGOST 2013 - NÚM. 195

Per un pilot de ferroJoan Manel Gabarró

BUGADA AL POURevers tenebrósEl cas que expliquem és rigorosamentcert. Fa pocs dies, i amb motiu de lapresentació del col·lectiu Espai Roigdel Bages, van circular cartells de dife-rents mides –el que ens han fet arribarés de mida A4– anunciant, precisa-ment, l’acte d’arrencada de l’activitatd’aquest nou fòrum de reflexió social.Pel que es veu, es va fer recliclantpapers utilitzats per una cara, que ésuna cosa que està molt bé per fer-hinotes, però potser no tant per fer car-tells. El cas és que si girem el cartell enqüestió, hi apareix una carta signadaper un militant de Comissions Obreresdirigida al secretari general del Bages,Lluís Vidal Sixto. Hem omès els nomstant del remitent com de les dues com-panyes de les quals parlava per no ferircap sensibilitat, però és esgarrifós pen-sar com una carta amb un comentarid’aquest tipus pot haver estat fotoco-piada... i acabar sent reutilitzada tanalegrement per fer-ne un cartell!Jutgeu-ho vosaltres mateixos. Com ensdiu l’amable remitent del cartell, totplegat és tan increïble com inexplica-ble.

AntiManrusionicaEn una ciutat de favets i tremendos,com no podria ser d’una altra manera,als organitzadors del certamenManrusionica els han sortit uns contes-tataris. Es defineixen (en el seu espai aFacebook que reproduïm i on aparei-xen amb aire molt clandestí) com un«festival-rave» i han penjat diversosvídeos on, sincerament, fan una micael mico.

Fauna a laFàbrica NovaAquests antimanrusiònics són unabona fauna... Ara que, per fauna (i flora)la que s’ha creat al solar de la FàbricaNova. Concretament, en la zona devegetació que queda més propera albarri de la Sagrada Família i al parccontigu a la Piscina Municipal. Un veí,que a la nit sent tota l’esplendor sono-ra de l’espai que té abandonatServihabitat, ens fa arribar una fotogra-fia de les tanques on es veu la granbassa d’aigua que s’hi ha creat, propiciper a l’assentament d’una àmplia colò-nia de granotes i gripaus. Fa pocs diesque l’Ajuntament ha tramès una sancióals propietaris del solar de l’antic recin-

te fabril on, com és obvi, la deixadesafa que s’hi hagi acumulat de tot: brutí-cia, flora i... fauna.

No vols caldo...La imatge que publiquem no pot sermés reveladora. Tampoc deu ser insòli-ta ni a Manresa ni en cap altre localitaton hi hagi una escala ben nodrida deveïns. Una comunitat que, amb unacord ben respectable, decideix fer ferun cartellet –en castellà, això sí– enquè indica que no vol propaganda ales bústies. Queda clar, que la inversióno va sevir per a res.

Glaçons de gelLa següent instantània tampoc neces-sita gaires comentaris. Hi ha evidèn-cies que, de vegades, per a algú no sóntan evidents. El cartell el localitzem enuna fruiteria –regentada per catalans,la qual cosa, últimament, ja és tot unexotisme en aquella zona– de la carre-tera de Vic a l’alçada de l’establimentde bates i uniformes Unilabor. En fi, sihi havia algun dubte sobre el materialdels glaçons, queda dissipat.

QUINTÍ TORRA CORDONS


Cadira per a l’alcaldeEl nostre cap de redacció, Carles Claret,va presentar, conjuntament amb LauraFíguls, la 47a edició de la Nit del’Esportista que es va fer al teatreKursaal el divendres 21 de juny. La gala,que generalment s’allarga pel nombrede finalistes als premis en diferentscategories, es divideix en diferents blocsen els quals les diferents autoritats vanlliurant premis de manera que la cosaqueda repartida entre tots i els VIPpugen a l’escenari en un bloc i s’asseuena la platea en els altres. Aquest any, enquè hi havia tres blocs, l’únic personat-ge que va amortitzar poc la seva locali-tat a la platea va ser l’alcalde, ValentíJunyent. I és que, segons el protocol

que sempre controla amb cura GlòriaBallús, la seva doble condició de batlle iregidor d’Esports el va obligar a passarla majoria de l’acte a escena i de peudret. El presentador, en to de broma, ja liva dir que, si de cas, de cara a l’any quebé ja li posarien una cadira a l’escenari.

Senyor MasJustament el dia de tancament d’aquestnúmero de la revista, les pàgines salmóLa Vanguardia parlaven del casamentde la filla del president Mas i hi destaca-ven que el nuvi duia un vestit de Señor.Comentava el periodista ErnestCarranza que «...el nuvi es va vestir ambun vestit (sic) de la sastreria manresanaSeñor». Al 2011 Señor va celebrar el seucinquantenari i sembla que això ha

estat un revulsiu per donar unaempenta a l’empresa. És casual que almateix dia alguns components delsGossos vestien un dels seus trajos alConcert per la Llibertat (a la foto, imat-ge promocional), mentre que el gen-dre del president Mas també en duiaun de la mateixa casa per casar-se aFornells (Menorca). Al Serra Claret, ques’ha fet un nom vestint alguns juga-dors del Barça a través del gendre(Josep Guardiola), li ha sortit un com-petidor a l’hora de vestir famosos.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

a unes setmanes des de laButaca fèiem un repàs a la soli-daritat individual i fa un tempsvaig tenir coneixement d’acti-tuds i manifestacions d’una

part de representants, escollits demo-

cràticament, per conciutadans catalans.Val la pena compartir els fets.

En plena situació de davallada pressu-postària, és ben sabut que un dels plan-tejaments que es fan és tancar recursoso reduir horaris d’obertura i compartir-

ho amb poblacions properes. El resul-tat sempre és el mateix, mobilització

ciutadana, plataforma de defensadels drets dels ciutadans, mani-

festacions publiques delsalcaldes i regidors, ben dis-

posats a posar-se davant deles protestes, que ells han

estat incapaços decanalitzar i/o mobi-

litzar i un dir: «nopassaran» unàni-me; sigui quinasigui la poblacióafectada. Llavorsvénen negocia-cions amb l’ad-ministració delpaís. El que emresulta sorpre-nent és que en

algunes situacions el representant delpoble en ple debat, en petit comitèmanifesta: «Escolta, deixem el recurs almeu poble o ciutat i callem tots i s’acabael conflicte».

Un altre acte de solidaritat, en aquest caspúblic i notori, embolic a l’hospital deSant Pau de Barcelona, sense entrar endetalls perquè no acabaríem mai, unade les solucions proposades pels matei-xos treballadors: «Que tanquin l’hospitaldel costat!». I, de pas es deixa anar que elseu centre rep, per l’activitat feta, menysdiners que altres centres. Asseveració nocerta.

O sigui, que critiquem la retallada? Oneguem l’evidència de la situació?Situació ben evident a casa… del veí.

Gran alçada de mires! I un millor sentitde la responsabilitat, si us plau. Estemcom estem, manegar la crisi vol no per-dre els senderi i no fer-nos mal els uns alsaltres. I per arrodonir-ho tindrem unestiu, diuen, fred: mentre no se’ns con-geli l’ànima!

L’HOMENOT DE LA PIPA

FA voltes amb la solidaritat


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

a ho denunciava l’Amat-Piniella a El casino dels se-nyors: a Manresa tot ho dei-xem a mitges. Constiruïm unacatedral, però no hi posem

bisbe. Fem una plantada d’arbres,però no pensem a regar-los. Prohibiml’aparcament a la plaça del Mercat,però tothom hi continua aparcantcom si res. Dissenyem una gran plaçaal bell mig de la ciutat i ara, vuintantaanys després d’aquell projecte, encaraens debatem sobre si cal fer-la (i,doncs, tirar el Conservatori a terra) obé deixar-ho com està vuitanta anysmés. En això d’ensorrar el teatreConservatori hi ha arguments objecti-us i opinions a banda i banda, queseria llarg d’enumerar. Hi ha qui és par-tidari dels enderrocs per sistema i quis’hi oposa perquè considera queforma part del patrimoni cultural, mal-

grat que faci anys que no hi posiels peus i ignori que encara s’hifa Cineclub. Alguns dels partida-ris de l’enderroc, fet i fet, tambéserien partidaris s’esplanar laciutat a cops d’excavadora.

Indecisos i contradictoris comsom, el que pot passar és que eltemps acabi decidint per nosal-tres, com ja ha estat a punt depassar amb la torre Lluvià, lafàbrica dels Panyos i la FàbricaNova. A Manresa la crisi és consubstan-cial als seus orígens, per això hi estemtan avesats a veure-les passar. Ara, ambla crisi econòmica, el tarannà local hiha trobat una bona coartada: perensorrar l’edifici del Conservatori, calenuns diners que no hi són; per mantenir-lo, calen uns diners per a la rehabilita-ció que tampoc no hi són. És clar que

amb una mica d’imaginació i emprene-doria sempre ens quedarà l’opció decostejar l’enderroc a base de construir-hi un polígon industrial. Però abansestaria bé de consultar les entitats ques’hi allotgen i, si s’escau, sotmetre areferèndum la decisió final. I així, men-trestant, deixarem que el temps unavegada més faci la seva feina.

JTot a mitges


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

Hem anat al camp del Barçano pas a veure futbolsinó perquè mig món vegiel que Catalunya vol.Volem viure com Déu mana,volem fer el nostre camí,volem poder dir la nostra,volem poder decidir.Decidir què fer amb els duroso amb el euros que tenim:si mantenim mitja Espanyao si bé volem fer el cimincorporant-nos a Europatal com som, una nació que diu prou al tracte indignede Castella i del borbó. Hem anat a Barcelona,doncs, una vegada més,per fer pinya i fer gatzaracontra bords i botiflersque volen colonitzar-nosi que ens roben els calés.

Permeteu-me que discrepide la gent del Galliner,d’Imagina’t i algú altrecon l’amic Serra Carner. Jo no sóc dels que m’agradadeixar coses a mig fer. Trobo bé que el gran projectenascut el segle passat,que fa que Manresa tingui una plaça de ciutat,en part per fi es realitzi.El podrem veure acabat?Que perdem un vell teatre?Sí, d’acord, però tant se val.Si volem tenir una plaçadigna de la capitalde la comarca del Bagesi Catalunya central. És allò que diu la dita,i excuseu-me l’ús del motque avui sona un pèl masclista:que no es pot tenir mai tot, tenir la dona borratxaben contenta i el vi al bot.

al Nasi Cuadros, qui no elconeix? Enmig del paisatgesociocultural de la ciutat, mésaviat tirant a discret, hi destacael seu activisme associatiu: un

itinerari fèrtil gairebé des que va aterrar.Perquè, com tants i tants d’altres,l’Ignasi Cuadros és manresà per adhesiópròpia. Estrictament cal dir que va néi-xer a Biosca i que va arribar a la ciutatamb set anyets. Poc després el vaigconèixer a l’institut: tot ell era timidesa. I,tanmateix, dono fe que va saber trans-formar-la com qui gira un mitjó. Mireu-lo, compromès aquí i allà; que si la revis-ta Llamborda, que si el col·lectiu ecolo-gista l’Alzina, a Òmnium Cultural o alCentre d’Estudis del Bages... Per tottenia i té idees, i reflexions a desdir.Geògraf professional per l’Autònoma,una beca el va posar a l’ombra de laGeneralitat i ja no se n’ha apartat. Això

I

Ignasi Cuadros

sí, abans no ha obtingut plaça aManresa, li han calgut vint-i-cinc anys deRenfe diària a Barcelona. Tenia més trien-nis que qualsevol maquinista o revisor, iun coneixement ferroviari crític queencomanava a tots els usuaris que bona-ment el volguessin seguir. Podem estarben segurs que ell sol va sumar més par-tidaris a les reformes a la línia de rodaliesque el més complet acte reivindicatiu: laseva actitud tossuda i argumental usacabava deixant sempre amb la paraulaa la boca! I bé, ara a l’Ignasi Cuadros,amb més de cinquanta anys a l’esquena,alliberat de desplaçaments i servant laperspectiva social de sempre, el troba-reu en aquesta i aquella xerrada, tranquilo preocupat, sempre a punt de comen-tar-vos la jugada. Escoltar-lo no vol pres-sa, i si teniu l’estona descobrireu que,rere el xàfec argumental, hi ha molt mésque un home d’idees.



EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

envolguts germans i germanes. Potser lescalors m’enerven l’ànima; però, en veure lesúltimes ballades de sardanes a la Plana, no hepogut evitar rebel·lar-me. Ja té nassos que elmoviment organitzador de la moguda–encapçalat per l’incombustible Leandre

Fusté– es digui Nova Crida, quan el més nou que hi ha aplaça és l’om que es va trasplantar després que l’origina-ri passés a millor vida. Valga’m Déu, quin estol de joven-tut que compon les rotllanes de balladors. El més jovedeu tenir 60 anys! No anem pas bé. Prou que ho sap l’a-mic Leandre, però la renovació en aquest camp, aManresa i arreu, no arriba i, mal que em pesi, em semblaque ja no arribarà. El món de la sardana està tocat demort i, a sobre, els sardanistes amb nivell passen olímpi-cament de barrejar-se amb els afeccionats de la Plana.Sí, sí, com ho sentiu. La Nova Crida, no crida. Però és queper molt que xiscli, els de Dintre del Bosc –l’altra colla dela ciutat– són sords com una tàpia. O, segons em diuen–i que Nostre Senyor em guardi de mentir–, no volenperdre el temps mostrant les seves capacitats entremers afeccionats a la sardana. Ells i elles són una colla deconcurs i no van a la plaça si no és per exhibir-se. En fi,com si fossin castellers i necessitessin que se’ls donéspit. Déu sap que la dictadura va fer molt mal a la nostracultura, però, en el cas de la dansa tradicional, en lloc de

fer un gir per popularitzar-se i transformar-se en un ele-ment festiu com ho era en la seva fundació (com adivertiment de fi de festa, als casaments, a les festesmajors i als caps de setmana entre família, grups icolles), es va convertir en quelcom sacre, que calia ballaramb pulcritud i que es reduïa a les figures esveltes. Endefinitiva, una peça de museu d’estampa plenamentfolklòrica. I alguns, a fe de Déu que s’ho van agafar filper randa. No en va, en algunes poblacions catalanes,alguns grups de balladors no deixen entrar a la rotllanaals desconeguts. Déu ens en guard si el nouvingut no téel nivell suficient i no sap comptar i repartir com unmetrònom. Tant de rigor ha matat l’essència del ball i vacamí de convertir-lo en una peça de museu. Si bé ésveritat que la cobla –una institució de la nostra cultura–de mica en mica ha anat festejant amb la modernitat, enel cas de la dansa, tot plegat fa encara molt tuf de càm-fora. Avançaríem una mica, de ben segur, si la introduís-sim a les escoles com a font d’unió entre les personesindependentment del seu nivell i aptituds psicomotri-us. Ara que –i que l’Altíssim em perdoni– n’estic segurque sortiria algun sectari de la multiculturalitat queencara diria que, si es fan sardanes, també caldria ense-nyar a les noves generacions danses saharianes, ber-bers, senegaleses, quítxues o eslaves; a part, òbviament,de les sevillanes, les jotes i alguna muiñeira.

B

Sardanes

Retalla o fotocopia aquesta butlleta i fes-la arribar a la redacció d’El Pou de la gallina, al carrer de Sobrerroca,26, 1r. 08241 Manresa (Bages). També pots enviar-nos un correu electrònic a l’adreça [email protected]

Nom i cognoms

Adreça

Població CP Tel.

Se subscriu a El Pou de la gallina, de a de 2013, per un

import de 3,70 euros per exemplar, que pagarà:

Titular

Caixa o banc Codi

Agència Codi

Carrer

Població

Us demano que els rebuts al meu nom que presentarà l’Associació Cultural El Pou

de la gallina siguin pagats amb càrrec al compte núm.

(signatura)

Vols saber què passa a Manresa?Subscriu-te al Pou!

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

Per tenir els carrers nets, fem servir les papereres. No llencem papers, ampolles, xiclets ni altres objectes a terra.

Som responsables dels residus que generem. Cal utilitzar correctament els contenidors i, si hem de llençar mobles, trastos o andròmines, cal anar a la deixalleria.

Si passegem el gos, ha d’anar sempre lligat i cal recollir els seus excrements.

Respectem les persones que conviuen amb nosal-tres: cedim el seient al transport públic a la gent gran, obrim la porta a les persones que van carregades o amb cotxet, ajudem als veïns...

Fem de Manresa una ciutat amable: diguem ‘bon dia’, ‘gràcies’, ‘si us plau’...

Respectem el silenci i el descans dels veïns.

Les motos i els cotxes han de circular amb compte i fent el mínim soroll possible. Cal aparcar els cotxes correctament per deixar passar els vianants i els altres vehicles. Sobretot cal respectar els llocs reservats per a persones amb disca-pacitats.

Com a vianant també tenim responsabilitats: cami-nem per la vorera, creuem amb cura els passos de vianants i respectem els semàfors.

Respectem el mobiliari urbà i les façanes, per tenir-los en bones condicions,

Per gaudir dels parcs i jardins, mantenim-los nets i tractem amb cura plantes, arbres i �ors. El mobi-liari dels parcs infantils és per als infants, respec-

espom rS

a.rera tNo llenc

enir els carer tP

esidus que generonsables dels resp

, ampollesem papersem serf, ers netsrenir els car

em. esidus que gener

es objec, xiclets ni altr, ampolleservir les papem ser

Resp

vianannem p

om C

al Cem.

es tes objec. eserer

em el mobiliari urtecResp

em els semàftecespts i rviananeuem amb cura, crerorer la vnem p

ttambé t vianana om

anesbà i les façem el mobiliari ur

.orsem els semàfa els passos de euem amb cur

esponsabilitarenim

, per anes

a els passos de -amicts:

ollir els seus eecrSi passegem

deixallerllençar moblesutilitzar c

tsemencrxollir els seus eanar ’, ha del gosSi passegem

ia.deixalleros o andrast, trllençar moblest els ctamenecrorutilitzar c

.tst i ce lligasempranar

, cal anar a la òminesos o andrenidors i, si hem de tont els c

i dels parliaraci tr

er gaudir dels parP

enirt

al t i c

, cal anar a la enidors i, si hem de

tils és per als infantils és per als infancs infancs infan

a plani dels par

a plancs i jar

em amb curtaccs i jarer gaudir dels par

ondicions-los en bones cenir

tils és per als infantststils és per als infan

, ar .es i �orsbr, aresesta plandins enim-los nets t, mandinscs i jarcs i jar

, ondicions

espec-espec, r, rtsts

El mobi-El mobienim-los nets

.enim-los nets

àciesdiaem de MF

otxamb cim la porobr

edim el seien ces:trtecResp

plauesa una ciutaanrem de M

eïns, ajudem als vetotxta a les persones que vim la por

ansport al tredim el seienersones que cem les pt

diguem ‘t amable: esa una ciuta

... eïnsegades o ran carta a les persones que v

t gt públic a la genansporviuen amb nosalonersones que c

bon diguem ‘

egades o an, rt g

-viuen amb nosal

mínim sort el enffenmotes L

tecResp

àciesrg, ‘’’, ‘dia

ossibleoll pmínim sor han de ciresotxos i els cmot

em el silenci i el desct

... ’plauus si , ‘’’, ‘àcies

ompt.ossible

omptcular amb ccular amb c han de cir han de cir

ans dels v .eïnsans dels vem el silenci i el descem el silenci i el desc

ompte i ompt

. tspacitatar els llocs respecr

passar els viananal aparC

. ts per a persones amb discaavesertar els llocs r

els altrts i passar els viananorres cotxar els ccal apar

ts per a persones amb discats per a persones amb discaot obretobr

per deixar . Sehiclesves els altr

per deixar ttamenecorr

cal -ts per a persones amb discats per a persones amb disca

cal cal ot ot per deixar per deixar

#capfocalbosc - el pou digital · 2013. 9. 17. · elpou·juliol-agost2013 5 demesames 6...

Documents